L’ESPILL fonamentalment en el no-color i en les gammes sòbries, apelelant, sense cap dubte, a la màxima de M. Millares: «expressió i forca plàstica amb el menor nombre d’elements possiblew. De fet, en la primera fase informalista de Joana Francès, els colors contenen una major càrrega expressiva, ja que, encara que normalment es tracta de matisacions del gris, la seua valoració i contrast, a més de l’intens antangonisme lumínic, determinen una accentuada sensació d’alguna cosa tràgica, emprant el color en funció de la materia, Por lo general recurría a una gama cromática ciertamente restringida. Los colores que empleaba eran el blanco y el negro, siempre mezclados con tierras. También utilizaba los sienas con bastante frecuencia. Más adelante mi gama cromática se amplió un tanto. Normalmente mis gamas de color obedecían a valores de tipo simbólico unas veces y, otras, a valores que podemos calificar de emocionales. Hasta los inicios de la década de los sesenta empleo una gama preferentemente oscura, casi siempre dentro de una bicromía; normalmente eran colores mate. Respecto a la técnica también era mixta, con mezclas y arenas de diversos grosores. Sólo posteriormente, bastante después, empecé a actuar -manteniendo el blanco del fondo de la tela- con colores muy diluidos y transparentes, con el empleo de gamas más cálidas. En realidad paulatinamente he ido alejándome, al menos en la gama cromática del drama, abocándome en la actualidad a un mayor lirismo.
l’arena, encara que també és cert que, en determiandes obres, els efectes lumínics vénen a complementar la interacció que hi ha entre les masses obscures i les masses clares en totes les seues gammes i colors, és a dir, els clarobscurs. D’alguna manera, dones, caldria, després del que hem indicat en aquest breu recorregut per I’etapa informalista de Joana Francès, fer constar una determinada i variable aproximació a certs pressupòsits tant gestuals com específicament matèrics; i tins i tot, des duna perspectiva globalitzada i més unitaria, seria variable subratllar la seua adscripció a una especies de conjunció d’ambdues tendències. Això és palpable de manera més clara en aquelles peces en que semblen alternarse, simultàniament en un mateix espai pictòric, opcions estrictament bidimensionals amb recursos de certa tridimensionalitat. De fet, quan Joana Francès porta a terme obres de tipologia purament bidimensional, els espais pictòrics semblen estar concebuts com a 110~stopològics purs; al contrari, no manquen forca exemples on la concepció quasi tridimensional de l’espai i la seua corresponent correlació amb el buit o amb la sensació atmosferica circumdant esta proftmdament fomentada i on s’articulen eficacment determinades maneres de compondre i certs esquemes que ens recorden la pintura matèrica en el més estricte sentit.
Igualment, el concepte llum -exactament com succeeix amb el color- es troba, en aquesta etapa de Joana Francès, estretament associat a la mateixa materia, a les qualitat pròpies de la seua intrínseca textura, sobretot i molt especialment a l’ús de 125
Hubo un períído de tiempo, especialmente el comprendido entre 195 7 y 1961, en el que desarrollé una serie de cuadros en los que es muy visible la preocupación por combinar el volumen real con el virtual o simulado por la propia pintura. Buscaba explícitamente jugar con el volumen físico de las masas de arena y con el volumen virtual. Quería que esa concreta conjunción se diera en el espacio de mis composiciones.
1 aquests jocs als quals al.ludeix Joana