exigent i en I’abassegadora hegemonia dels mitjans de comunicació de masses ha produit la preferencia per la narració curta i facil i el bandejament de l’esforc perllongat d’una densa novella. Clar i ras: el minimalisme és l’estil que més s’adiu amb l’actual conjuntura cultural, que, com tots sabem,esregeixper la llei del mínim esforc. Fa un pare11de mesos, i aprofite per fer una referencia a la tradició minimalista a casa nostra, Montserrat Roig afirmava en El Temps que en el recull Malta roba i poc sabó, de l’any setanta, ella ja feia «allo que elsamericans han posat de moda, la literatura minimalista». La Roig sembla oblidar el caracter oscillant d’aquesta moda. Abans d’ella seria Mercè Rodoreda qui amb més encert ha practicat aquest tipus de literatura quan, després de 1958, reprengué la seua obra amb Vint-i-dos cantes, en ple domini del corrent narratiu nord-america a Europa i d’una de les seves principals innovacions que tanta fortuna tindra en els dirty: el behaviorisme. A Vint-i-dos cantes l’autora ens ofereix clares mostres de la tècnica behaviorista, ens mostra els fets com si l’únic accésque hi tinguéssemfos la seua aparenca externa, exempta d’implicacions psicològiques, com una camera cinematogràfica. Una altra tècnica present en aquest llibre de transició de Rodoreda que més tard esdevindrà dominant a lesseuesnovelles és la de l’escriptura parlada: personatges humils van des-
cabdellant lesseuesvidestristes, mediocres, fracassades, davant d’un interlocutor mut. Els dirty, com és natural, treuen partit de les possibilitats veristes d’aquesta tècnica, com ara Ellen Gilschrist a Menphis. Valga tot acò per a recordar la gran vigencia de l’obra rodorediana. Tot i el confusionisme aparent que s’observa en l’inabastable panorama narratiu nord-americà actual -minimalistes, neoromantics...sembla que els autors inclosos en aquest darrer -David Leavitt, Jay McInerney, Bret Baston Ellis- es diferencien dels dirty, a banda de per la seua joventut -entre els 20 i els 30 enfront dels 30-50 dels altres- per l’enfrontament molt mes declarat que mantenen amb la seua realitat externa -característica inequívocament romantica-, sempre, pero, dintre d’uns límits pragmàtics. En canvi, en els dirty hi ha una tacita acceptacióde la fatalitat, que ha estat criticada com a reaccionaria, per la seua passivitat davant la confusió moral existent. Ara bé, dintre dels neoromantics trobarem postures ben diferenciades. Pel que fa a l’estil, tant Leavitt com McInerney són grans mestres, Ellis, en canvi, s’acosta al despullament minimalista; tampoc no tenen resen comú la narració psicolbgica centrada en la problemàtica familiar d’un homosexual -Leavittamb la descripció punyent -Elliso ironica -McInerneydels divertiments de la joventut 130
urbana. Per cert, l’empremta de McInerney és rastrejable en la primerenca novella de Jaume Capó, Trànsit, publicada en Area Contemporània. Joaquim Espinós
E. LLOBREGAT i J.F. YVARS: ffistòria de IMrt al ParS Valencià, Vol. 2, Tres i Quatre, Valencia, 1988. Un spot publicitari hauria dit: «Hi ha d’altres histories, pero mancava aquesta». 1 la veritat és que mancava ja com un deute amb nosaltres mateixos. Preocupats des de fa alguns segles per altar monuments efímers (des dels ares de triomf per saludar el rei, fins als altarets de Sant Vicent), elsvalenciansno ens hem preocupat de manera suficient per un patrimoni que, en pedra o en tela, en fusta 0 en mentall, suporta en el temps la deixadesa, l’oblit, la desconeixenca,el foc-i-fum de cada guerra i la política inculta, especuladora o inadequada dels governants. D’unes dkcadesen@, el creixent interes per l’anàlisi del patrimoni cultural propi ha produit una més extensabibliografia sobreaspectesde la historia de lesnostresexpressions plàstiques. Aquest fet reclamava l’esforc d’editors i institucions per recollir i retmir en una obra completa elsdiversos estudis que s’hi han elaborat. A hores d’ara, a l’area cultural catalana, no ens hem