Page 1


EUSEBI

SEMPERE

Pintor, escultor i gravador (Onil -l’Alcoià-, 1923-1985) es formà a 1’Escola de Sant Carles de València. Promotor de la renovació artística del País Valencià, marxà becat a París. En 1955 publicà, junt amb Soldevila, un manifest sobre la utilització de la Ilum en la plàstica i exposà els seus relleus lluminosos al ‘Musée d’Art Modern de París. Aqueix mateix any exposà també a la galeria Denise Renée de París. Formà part del Grup Parpalló de València i participà en la XXX Biennal de Venècia. CoHaborà activament en el seminari de generació automàtica de formes plàstiques amb computadora, organitzat pel #Centro de ,Cálculo de la universitat de Madrid (1968). La seua obra està exposada en els museus més importants de tot el món.


L’editou agvaeix la co!labovació de la Fundació Jaume Bofill en l’edició d’aquest número

ELISEU

CLIMENT Editor Pérez Bayer, 7. 46002 València DISSENY Josep Hortolà ISSN 0210-587

X

Depòsit legal V. 2.686 - 1979 Impremta Nàcher, SL Miracle, 7. 46003 València


CESPILL Revista trimestral dirigida per

JOAN FUSTER Secretari

Biel Sansano ‘Conse

Assessor

Romà de da Calle, Julià Esteban Chapapria, Gustau Muñoz, Sebastià Garcia Martfnez, Rafael Juan, Víctor Navarro, Vicent Salvador i Antoni Tordera

SUMAR1 PRESENTAC

DOSSIER PANORAMA DELS ESTUDIS SOBRE LA NOVEL.LÍSTICA CATALANA: UN ESFORC

13 GENESI, PRAXI 1 DESTRUCC16 DE LA NOVEL.LA CAVALLERESCA AL PAfS VALENCIA Vicent Escrivà 23 EL NOUCENTISME 1 LA CRIS1 DE LA NOVEL.LA Jaume Auferil 47 REFLEXIONS SOBRE LA NOVEL.LA DE JOSEP LOZANO, «CRIM DE GERMANIA» Marina Abràmova 65


ESTUDIS 1 ASSAIGS LA PERCEPCI6 D’ESPANYA A LA FRANCA DEL SEGLE XVI V. L. Salavert Fabiani 77 L’HABITATGE

BURGl% A VALENCIA. TIPOLOGIA Vicent Mas i Llorens 93

CRIS1 ECONOMICA 1 CIENCIA ECONOMICA EN CRIS1 Miquel Roig 107 TEXTOS LITERARIS CARTOGRAFIES Vicent Salvador 131 CINC

NARRACIONS Juli Avinent 137

CRONIQUES 1 NOTES EUSEBI SEMPERE: L’HETERODOXIA DEL SILENCI Romi de la Calle 151 EL COLERA DE 1885 A VALENCIA 1 LA VACUNACI-6 DE JAUME FERRAN M. J. Bgguena Cervellera 156 ELS PESET: DE METGES Víctor

D’HISTORIA

UNA FAMÍLIA VALENCIANS Navarro 162

PRIMER CONGRÉS MODERNA DE CATALUNYA J. Pardo Tomhs 166

RESSENYES

BIBLIOGRAFIQUES 169

PUBLICACIONS 181

REBUDES


P

RESENTACIÓ

Després dels vint números que L’ESPILL duu publicats, la revista vol iniciar una nova etapa amb algunes reestructuracions . Una de les novetats més remarcables és la creació d’una secció nova, <<Dossier)>, que constara de diversos articles sobre un tema d’interés general enfocat des de perspectives diferents. És també un objectiu assumit pel Consell Assessor d’aquesta publicació que els articles tinguen un tractament ampli, per <tal ique sense deixar de ser rigorosos en el seu plantejament, puguen ser prou atractius per a un públic majoritari no especialitzat. El bloc d’c<Estudis i assaigs>> continuara servint per a tractar temes de molt diversa mena, amb una especial cura, pero, per evitar que tinguen una llargaria excessiva 0 un interés massa restringit. L’apartat de <<Croniques i notes>> tindra un contingut relativament nou. A banda les habituals informacions sobre actes, congressos, etc., hi haura una secció de documents inedits. També s’hi inclouran noticies de tipus commemoratiu. 7


Per a acabar, es donara un major suport a les novetats bibliografiques de qualsevol disciplina, tant en l’apartat de ccRessenyes l> -que sera més ampliatcom en la nova secció de <Publkacions rebudes >>. Esperem consolidar aquesta nova estructura cap al número 24, concedint-nos així un marge de tres números per a anar concretant aquests canvis i anar donant eixida a tot el material que la revista ha anat acumulant . Mentre preparavem aquest número, el qual ja ,havíem decidit que aniria ihustrat amb reproduccions ,de l’obra d’Eusebi Sempere, es produí el traspas de l’insigne artista. Si abans incloíem exemples de la seua obra com a reconeixement a aquest valencia d’Oni1, ara, dones, amb més motiu pel seu obit. Amb tot, hem ,decidit de dedicar el nostre primer dossier a l’obra md’aquest gran artista plastic (al número 23, que eixira cap a desembre), per tal de preparar amb l’atenció i el rigor necessaris l’homenatge que Sempere es mereix.


P

ANORAMA DELS ESTUDIS SOBRE LA NOVELLISTICA CATALANA: UN ESCORC

A

QUEST dossier que L’EspilZ presenta respon a una voluntat d’aplegar algunes idees i aportacions crítiques sobre la novella catalana. L’origen dels treballs -tots ells inedits fins araque l’integren és forca heterogeni: val a dir que responen a interessos intellectuals i posicions crítiques ben diversos i -no cal dir-hoabsolutament independents. No pretenen, com a recull, donar una visió global del tema. Ni, menys encara, fer-ne una analisi exhaustiva. Aixo no obstant, tenen en comú l’enfocament d’una parcella poc treballada encara de la nostra literatura: el genere novehístic. I amb referencia a tres dels nuclis de més alta temperatura skio-estetica: la noveha cavalleresca, la modernista i l’actual. Pensem que un llibre tan important com Crim & germuniu -una proposta narrativa insolita en la literatura valenciana dels darrers anysno ha obtingut, malgrat els premis amb que hom l’ha guardonat, sufi13


cient resso per part de la crítica. Pel que fa a la novellística del Modernisme, l’article que ací es publica obrira -esperemuna polemica que pot ser fructífera dins el panorama dels estudis sobre aquest camp, que tant interés ha suscitat durant l’última decada. L’estudi sobre la novella cavalleresca, per la seua banda, pot comportar, més que no una polemica, un petit terratremol entre els estudiosos, poc acostumats a plantejaments tan ambiciosos i agosarats. Les presents línies, finalment, aspiren a situar de manera sumaria el marc d’aquests nuclis de treball, on el sotrac de la discussió reflexiva ha de ser sempre benvingut.

TEORIA

DEL RELAT

1 CRÍTICA

LITERARIA

La narratologia o teoria del relat ha estat, sens dubte, un dels ,ambits més evolutius en els estudis literaris del segle xx. Des del new c&~c~w? o des del sociologisme de Lukács fins als models morfologics postproppians, com els de Barthes, Bremond i Todorov. 0 fins als enfocaments semiotics del Lector in +&&z d’Umberto Eco. La nostra crítica liter%ria, tanmateix, ha romas sovint poc menys que impermeable a aquesta efervescencia teoretica: la crítica militant, perque les urgencies de la seua tasca, així com el públic i els mitjans amb que comptava, no li permetien els entreteniments teorics; l’academica, perque tot un posit de formació erudita li feia mirar-se amb rece1 qualsevol especulació teorica que l’allunyas del positivisme historiografic. No SOIS els purs historiadors de la literatura, sinó fins i tot crítics, com Joaquim Molas, poc lligats per inercies academicistes, es mostren un pel massa prudents a l’hora de fixar-hi el moment adient per a la interpretació literaria: <cSi ens lliuravem, en un estat de coneixements com l’actual, a interessos i analisis que corresponen a fases d’investigació més avancades hauríem d’improvisar tot l’edifici i potser, a la llarga, no resoldríem cap dels problemes generals que tenim plantejats.,, Calia realitzar, d’antuvi, una serie de tasques: balancos bibliografics, hipotesis de treball, antologies crítiques -per aquest ordrei tota una feina positivista que menas a unes completes edicions crítiques i a seriosos estudis monografics. ((Aixo, enllestit -prossegueix-, disposaríem dels elements necessaris per a convertir les hip&esis de treball en grans síntesis interpretatives i podríem entrar amb certes garanties d’exit en el camp de la competencia crítica i metodologica internacional>> (unu cultura en crisi. Barcelona, 1971). Es clar que aquestes paraules programatiques s’escrivien fa una quinzena d’anys, quan les mancances assenyalades per Molas eren més paleses que avui. De tota manera, l’excessiva prudencia envers les <<grans síntesis interpretative.w amena9a de frustrar els imprescindibles interessos teorics, que bé podrien inserirse, 14

1


dins aquest lúcid programa, en el punt de les <<hipotesis de trebalb>, a l’espera de la síntesi final. Perque, d’hipotesis -i, per tant, de teoria-, sempre n’hi ha en l’historiador i en el crític: i més val que aquelles i aquesta siguen explícites i metodologicament actualitzades que no tacites i prima,ries. La teoria del relat, nogensmenys, no ha estat el punt fort dels crítics catalans. El marc de referencia era en molts casos -a partir dels manifestos realistes dels seixanta, que aglutinen la reflexió teorica o filosofica més compactaun sociologisme més o menys marxista (Giuseppe Grilli, per exemple), que propiciava una crítica tematica i ideologica connectada de vegades amb la crítica anglosaxona (Sergi Beser, Alan Yates). El conjunt conservava una cohesió programatica que no ha tornat a donar-se posteriorment, pero resultava poc porós a les noves tendencies, tocades de formalisme, de la crítica europea. La narratologia dels Barthes, Bremond, Todorov, en la línia francesa continuadora de Propp, no ha tingut, així, incidencia entre nosaltres, i manquem d’estudis de morfonovellística -tan en voga aquests anys en les literatures vemes, l’espanyola inclosa-.’ Potser no s’hi ha perdut massa, si pensem que aquesta metodologia arriba sovint a un atzucac amb resultats heurístics ben migrats, com és la pura descripció taxonomica de la seqüencialitat i de les funcions narratives. No es tracta, pero, de fer ací avaluacions -ni en aquest cas ni en els anteriors-, sinó de constatar el fet dún buit metodologic en comparació a les cultures vemes. El nou tren de la teoria del relat va, potser, per un lloc diferent: per uns paisatges semiotics (Baktin, Eco, Segre) que potencien les dimensions sem,antiques i pragmatiques del text literari. Torna l’interés per la crítica tematica i per la funció del receptor literari, en una nova hom de2 Zector que permet -gracies a conceptes operatius com el d’enciclopedia, intertextualitat o lector modeluna inserció dialectica de l’obra en el conjunt dels mecanismes culturals i socio-histories del seu context. Així mateix, els particulars problemes lingüístics (i sociolingüístics, obviament) que la narrativa catalana té plantejats a hores d’ara poden ser més ben estudiats des d’aquesta optica. Teolrics com Jordi Llovet i crítics com Alex Broch i Enrie Sulla, hi tenen molt a dir. 0, entre els valencians, crítics-teorics com ara Vicent Escriva, que comenca a donar a conéixer treballs, en aquesta directriu, sobre la narrativa cl,assica (Jaume Roig, ./wob XuZu&z~ o la contempor-ama (Enrie Valor). Potser aquestes són les vies de superació de la carencia assenyalada recentment pel mateix Alex Broch (Literatura cutuhzu dels mzys setanta. Barcelona, 1980): <cLa crítica catalana poste1 Una flor no fa maig, perb cal citar si més no el treball de J. A. Grimalt -publicat parcialment a Randa, 7, 1978-- on s’estudia la rondallística catalana des d’una perspectiva de morfologia del relat.

15


rior (al realisme) ha entrat en un buit teoric i en una mancanca d’apare11 metodologic. No ha sorgit cap plantejament unificador, tal com produí la literatura realista dels anys seixanta.>>

LA NOVEL.LA

CAVALLERESCA

La novella cavalleresca catalana -mes en concret: el ~kz~+ha provocat una bibliografia relativament voluminosa (vegeu, per exemple, el repertori, amb més dún centenar de títols, reportat per Kathellen Mc Nerney al seu Tirant lo Blanc revisited. A critica1 study. Michigan, 1983). Al balanc que en feia Molas el 1969 (article recollit en op. cit.) es considerava com una mena de gran fita en aquesta serie d’estudis els de Riquer, Marinescu i Nicolau d’olwer, des d’uns interessos positivistes que no han arribat a produir, tanmateix, l’esperada edició crítica i l’imprescindible estudi filologic exhaustiu. Els coneguts treballs de Dámaso Alonso i de Vargas Llosa encetaven la perspectiva de la interpretació crítica, que l’historicisme erudit havia oblidat. Pero la gran síntesi interpretativa roman, encara avui, per fer: com si el sentiment de respecte provocat pel gran classic tingués paralitzats els crítics? Un recent llibre de Beltran Llavador, <(Tb-antlo Blmw: Evohció i revo2k.zde Za novellu de cuvaZler-ies(Valencia, 1983)‘ tot i el seu interés indubtable, no passa de ser un treball preliminar -i encara parcialde situació de problemes, on l’anahsi estructural de l’obra no fa més que insinuar-se. Pel que fa al Cwial e Güelfa, les perspectives no són pas més afalagadores. Amb escassa bibliografia, els estudiosos s’hi han limitat generalment a qüestions concretes d’investigació erudita, entre les quals ha merescut especial atenció l’enigma de l’autoria. Les diverses hipotesis (entre elles la d’Antoni Ferrando, que promet noves dades sobre la seua suposada valencianitat, a partir sobretot de constatacions lingüístiques) no han pogut conduir a resultats de validesa suficient. Com tampoc no ho fa l’estudi de conjunt Una yeinu per a Curial (Barcelona, 1984), que ha publicat Anton Espadaler. Aquest treball, que presenta un estat actualitzat de la qüestió i juga també les seues cartes polemiques més o menys agosarades (com, per exemple, la vinculació de l’obra a la figura de la reina Maria i a l’absentisme del Magnanim), fa, en canvi, una aportació que ultrapassa els llindars de l’erudició. Espadaler, investigador amb * S’han publicat, aixb sí, estudis monogrkfics de caire interpretatiu ben interessants, com ara els articles d’Alan Yates (~~Tirant lo Blanc, l’heroi ambigw, L’EspiU, 6-7, 1980) i Arthur Terry (<<El paper del personatge al ‘Tirant lo Blanc’n, L’EspiU,16, 1982).

16

.


IIESPJLL formació teorico-literaria, es planteja des d’aquest angle el tema dels models narratius del Cw+u~ (Cro.niques, prosificacions de l’epica i de la materia de Bretanya, novella sentimental etc., sense oblidar textos paraliteraris com són biografies o lletres de batalla), en un intent sistematic que, més enlla de la crítica /zkWtiZku, malda per situar l’obra en les coordenades de la teoria i la historia de la prosa narrativa. La interpretació crítica global no s’assoleix, pero, amb l’estudi d’Espadaler. Ara bé: la línia d’investigació encetada que hem esmentat pot ser fecunda, especialment si es fa extensiva a obres de generes vems, com ara el 1ucob Xulu&ín, novelleta de tema oriental que comenca a despertar l’interés dels crítics (Pacheco, Lola Badia, el mateix Escriva). 0 extensiva també -i des d’una perspectiva que no perda de vista la funció ideologica i sociala l’Es@Zl jaumerogia (recordem la discutible tesi de Victorio G. Agüera sobre el seu caracter de novella picaresca i la interpretació d’Escriva com a novel-la burgesa de reclassament) i a les novelletes sentimentals com a model fracassat de renovació narrativa. L’article ací inclos de Vicent Escriv,a pretén donar una visió ordenadora i interpretativa de bona part d’aquest camp tan heterogeni. Opció atrevida, sens dubte, en aquestes circumstancies. 1 amb algun excés metodologic, potser, a l’hora d’incloure en el paradigma global de la novella cavalleresca (ni que siga com a praxi que la destrueix) textos com, per exemple, la Bnzmu deZs Zhumdom, de Jaume Gassull. Pero aquesta és una qüestió que el lector haura de jutjar pel seu compte.

LA NOVELeLA

DEL MODERNISME

A LA GUERRA

CIVIL

Un dels principals problemes a resoldre, i amb urgencia, de la historia literaria catalana és la superació dels diversos regionalismes o cantonalismes (la literatura al Rosselló, a les Illes al País Valencia o a la Catalunya estricta) tot elaborant visions de conjunt autenticament catalanes, vull dir, és clar, de Paises Catalans. Hom ha d’anar superant ja les &modes investigacions de parcella (sobretot de la literatura produida a Catalunya), substitmdes per compendis generals de tota la literatura catalana. Aquesta demanda inicial, aplicable a qualsevol genere, ho és també referida a la novel-la, on manquen estudis globalitzadors de la seua evolució al llarg de tot el nostre segle i de punta a punta dels nostres pakos, tot i reconeixent, no obstant aixo, l’existencia de desfasaments periodics en la producció novellística de cada país. El que cal és la voluntat, traduida en la practica, d’analitzar com un tot la producció


literaria, i en aquest cas novellística, publicada arreu de les nostres terres. En realitat, només comptem amb una analisi general de la novella catalana contemporania, l’estudi de Rafael Tasis titulat Lu novella cutulanu (Barcelona, 19.54), massa ve11 a hores d’ara per a omplir el buit. Pero, almenys d’uns quants anys en+, i coincidint amb la introducció de les especialitats de llengua i literatura catalanes a la Universitat, primer, i, poc després, amb la incorporació a l’ensenyanca primaria i mitjana, han comencat a veure la llum un seguit de treballs d’investigació dels nous professionals de la docencia liter,aria, que en un cert percentatge han correspost a l’estudi de la novella. 1 un dels períodes més beneficiats dels nous estudis ha estat el primer quart de segle, en concret l’evolució de la novella durant el Modernisme i el Noucentisme. Els primers a renovar amb profunditat la visió i la valoració historica d’aquests moviments van ser Eduard Valentí (El primer Modernismo literario catalán y sus fundamentos ideológicos, Barcelona, 1973) i, en la línia propugnada per J. Molas, Joan-Lluís Marfany (‘Aspectes de2 Modewisme, Barcelona, 1975, conjunt de treballs sobre el Modernisme i, en menor grau, sobre el Noucentisme, alguns ja publicats uns anys abans) i, tocant a la novella, Alan Yates &kz genewció sease noveHa?, Barcelona, 1975), que aprofundeix i avanca en la tesi de Marfany. En resum, per a aquests dos autors, els modernistes crearen una novella abundant i valuosa, mentre els noucentistes la liquidaren amb premeditació. Alan Yates distingeix tres corrents dominants en la novella més original del Modernisme: la novella que parteix del costumisme (Santiago Rusiñol), la novella d’influencia decadentista (P. Bertrana, Miquel de Palol, A. Maseras, Juli Vallmitjana) i la novella anomenada rural (Víctor Catala, R. Casellas, J. Ruyra, J. Pous i Pages, P. Bertrana). Aquests tres corrents renovadors de la novel-la realista i naturalista vuitcentista dominen tota la primera decada de segle, fins a l’any 1912, en que Lu vida i Za mort sen Jordi Fruginuls, de Josep Pous i Pages, significa el cant del cigne de l’esplendor novellística modernista i l’inici de la persecutió del genere durant el domini noucentista. Yates contrasta les diferents actuacions del Modernisme i del Noucentisme davant la situació de crisi per que travessa la novella a nivel1 general europeu. En el primer, al marge de la presencia de novelles que continuen repetint els esquemes convencionals del XIX, l’actitud passivu, de que parla Yates (Caries de Fortuny, Enrie de Fuentes...), hi ha uns autors, els uctius, ja citats abans, preocupats per la reformulació de l’estructura novellística, que dóna com a resultat les novelles originak de variades solucions estructurals i tematiques apuntades i la marcada tendencia a la fragmentació que caracteritza la novella postnaturalista. En el segon, la resposta a la crisi fou senzillament el rebuig del genere. Una negativa que amagava en última instancia la por dels homes del Noucentisme a un genere que,


en mostrar la conflictiva societat catalana del moment, desmuntaria les seues euforiques teories socials. En conseqüencia, durant el periode hegemonic noucentista, pel que fa a la novella, de 1912 a 1925, aquesta sera perseguida i marginada. En un principi, hi ha les temptatives inicials d’Eugeni d’Ors per tal de fornir una novella ciutadana, que tindria com a primer requisit la capacitat d’ctespiritualitzar els contorns de l’an&cdota)s, en sintonia amb la coetania ctplatonització dels esperits>, segons el model proposat per Anatole France. Perol a la fi acaba per veure en aquesta novel-la ciutadana una derivació més de l’antiga novella en crisi, incapac de contribuir a la magna i ideal Ciutat noucentista. Només a partir de 1917, quan el Noucentisme sembla perdre forca, parallelament amb l’evolució política de la Lliga, es reinicia l’interés per la publicació de novella. Aquest any, Alexandre Plana dóna l’avís de l’anomal deficit de la literatura catalana i aquest mateix any també es funden les colleccions <cLa Novela Nova)), aBiblioteca Catalana>>, aquesta última pertanyent a Editorial Catalana, empresa noucentista. S’encetava el procés de recuperació de la novella, dins el qual hom ha de comptar les intervencions de l’any 1925 de Josep M. de Segarra i de Carles Riba, esdevingudes a la fi del debat. Des d’aquell any, la novella recupera el vigor perdut gracies a la incorporació dels vells escriptors, com Prudenci Bertrana i Joan Puig i Ferrater, i els joves novellistes de l’anomenada ccGeneració del 36>>: Francesc Trabal, Llorenc Villalonga, Salvador Espriu, Joan Oliver, Sebastia Juan Arbó, Xavier Benguerel, Merce Rodoreda, etc. La novella catalana havia salvat l’ano’mala prostració del període noucentista i recuperava la seua parcella en el món literari. Ara bé, aquesta interpretació de Yates, fins a hores d’ara almenys públicament acceptada, comenca a ser discutida des de l’essencia mateixa. Així, la tesi mantinguda per Jaume Auferil en l’article publicat a continuació és un interessant i polemitzador atac frontal a la proposta en l’opinió d’Auferi1, mai no va de Marfany-Yates. El Noucentisme, decidir la mort de la novella ni es va dedicar a perseguir-la des del poder institucional. Simplement, els escriptors noucentistes acusaren el colp general de la crisi novel-lística i foren incapacos de donar-ne una solució, car a més a més la seua activitat literaria era, sobretot, la poesia, a excepció de Xenius, lünic que assaja amb més exit la reformulació de la novel-la. La discussió és servida. 1 el paper del Noucentisme en la crisi novellística catalana de 1912 a 1925 reclama més noves i urgents atencions. A la resta dels PaGos Catalans trobem identica carencia d’estudis globals sobre l’evolució de la novella propia al llarg d’aquest segle. Es encara al País Valencia on més atenció ha rebut gracies als treballs de Ricard Blasco (article <<Novela), a la Gran EncicZopediu de Zu Región VuZencianu, tom VII, pa,gs. 18-34) i de Josep Iborra (article <cLa novella al País Valencia>>, dins Argzwnents, 3, 1977, pags, 63-104). Pero també és 19


cert que a les Illes, al Rosselló o al mateix País Valencia, la novella ha estat gairebe inexistent. Només el conte, la novelleta o la narració breu han rebut l’atenció dels escriptors d’aquests paysos en el període que va de l’inici de segle a la Guerra Civil. Per exemple, durant aquest període només un escriptor inserit en el món literari valencia va publicar una autentica novella: Francesc Carreres de ‘Calatayud, autor d’,!?Z cuvuZ¿er del duke, de 1933. Les novelles Una donu s’atura en el camí, de Jesús Ernest Martínez Ferrando, i Icar o ¿a impothzcia (1929), d’Artur Perucho, tot i ser publicades a Valencia, cal incloure-les amb més propietat dins el món barceloní on els seus autors treballen. L’abundkmcia de revistes dedicades a la publicació de cont,es i novelletes a la ciutat de Valencia (EZ Cuento del Dumenche, 1908-1909 i 1914-1921; El Cuento Valencia?, 1910; Rondalles Noves, 1912; El Cuento del Disapte, 19141; Nostra Novela, 1930-1931) no acaba de complir la seua finalitat última de provocar l’aparició d‘autentics novellistes, El fulletó, la majoria de les vegades amb superficials pinzellades costumistes, era la constant proposta d’aquestes colleccions durant les dues primeres decades del segle. Només amb la segona etapa d’H Cuento de2 Dumenche i amb NosPu Novela el públic podia llegir alguna novelleta actual i d’interés estetic. És al marge d’aquestes revistes on hem de buscar els narradors -pero no novellistesmés interessants, com Eduard López-Chavarri i Manuel Gonzalez Martí, a Valencia, amb un toe d’influencia modernista, o com el grup costumista alacantí, integrat per Joaquim Amo, Rodolfo de Salazar i Abelardo L. Teruel, o el grup costumista castellonenc, constituit per Salvador Guinot, Josep Pascual Tirado i Angel Sánchez Gozalbo. En resum, durant aquesta quarantena d’anys és a Catalunya, hereva duna vigorosa RenaixenGa, on hi ha una esperanGadora explosió novellística durant el Modernisme, seguida d’un sorprenent declivi durant el Noucentisme i, per fi, un nou i fort ressorgiment des del 1925 a la Guerra Civil,

LA NOVEL.LA

DE LA POSTGUERRA

A L’ACTUALITAT

La desfeta de la Guerra Civil va significar un tal1 radical de totes les expectatives creades en els anys immediatament anteriors. I si bé és cert que la Dictadura comporta greus dificultats per a qualsevol intent de creació literaria lliure arreu de l’estat espanyol, no ho és menys que per a la literatura catalana els entrebancs van ser enormement superiors, car no sols hi havia censura salvatge sinó, a més a més, la prohibició absoluta d’usar el catala. No cal ni advertir que en tals circumstancies de pura clandestinitat la poesia pot intentar de malviure amb 20

,


edicions clandestines minoritkies, perbl no així la novella, producte ecorkmicament més complex i necessitat d’una Amplia xarxa distribu?dora. Tanmateix, a poc a poc, la nove& torn& a eixir al carrer amb totes les limitacions imposades i tots els estratagemes possibles fins a l’any 1962, en qu& el rkgim franquista don& el permís d’edicib noma2 al llibre en catal&, que només hauria de superar la mateixa barrera que el llibre castellk la censura político-ideolbgica. Fins als anys seixanta, podem dir que la novella catalana es desenvolupa en dos fronts: l’interior i l’exterior o de l’exili. Precisament ara comencem a tenir notícies profundes d’aquells temps. Albert Manent ha estudiat la producció literkia catalana en aquests dos &,mbits: a la resistkncia (dins el seu llibre Escriptors i editors del Nou-cents, Barcelona, 1984) i a l’exili (La literatuya cutaZarzaa Z’exiZi,Barcelona, 1976). 1 Joan Triadú ha recollit en llibre un conjunt d’articles seus sobre la nove& de postguerra publicats a la premsa (La novella catalana de Postguerra, Barcelona, 1982). Durant aquest període coexisteixen els novellistes amb obra publicada abans de la derrota b&llica i els joves autors que es van incorporant. Entre els corrents dominants cal citar la novella psicolbgica (Xavier Benguerel, ,M. Llor, M. Serrahima), en vigor justament en els anys anteriors a la guerra i prosseguida pels escriptors que l’havien conreat; la novella existencialista (M. Aurklia Capmany, J. Sales, M. Llar); la novella mkgica (J. Perucho, F. de Pol, J, Sarsanedas), i la novella de di,kspora (J. Amat-Piniella, V. Riera Llorca, A. Artís-Gener, P. Calders). Perb’ sobretot destaquen tres individualitats molt singulars de la novellística catalana de postguerra: iMerc& Rodoreda, Llorenq Villalonga i Manuel de Pedrolo. A finals de la dkcada dels seixanta entrem en un nou període caracteritzat, d’una banda, per la incorporació de novellistes joves amb.propostes renovelladores, i de l’altra, per la plena incorporació, primer, d’autors nascuts a les Illes? el conegut boom illenc, i, tot seguit, en la dkcada dels setanta, dels novellistes del País Valenc& en una no menys sorprenent novellística valenciana. Per primera vegada la novella catalana era identificable amb novella d%mbit general catal&. En uns pocs anys durant la dkcada dels setanta deixa de ser una admirable sorpresa que un novellista valenc$ o illenc s’emporte LI~I dels grans premis catalans de novella. La sintonització de tot el domini és un fet. Entre els iniciadors de la jove novellística catalana cal esmentar els noms de Terenci Moix, Baltasar Porcel i Montserrat Roig, seguits de tota una allau de novellistes en plena producció. Aquesta formada de nous autors ha aconseguit també un altre kxit no menys falaguer: acabar amb el retard estetic endkmic de la novellística catalana i entroncar amb la producció occidental del moment, Adhue hi ha un nodrit i valuós nucli en les files de les renovacions avantguardistes del gknere. Alex Broch (op. cit. i Literatura catalana: baZanGde futur, Barcelona, 1985), el qua1 podríem anomenar crític generacional, i que manté un seguiment de les ~--

21


seues activitats, s’ha adonat de la importancia del fenomen i ha encetat les primeres passes de la investigació i sistematització de les actuals perspectives obertes per la noveRa catalana i en concret de les més agosarades. La normalitzacio de la novella catalana sembla que ha esdevingut una realitat, malgrat tota la problematica derivada d’un món cultural redmt com el catala i les dificultats consegüents de mercat i possibilitats de supervivencia de l’escriptor. 1 dins aquest món novellístic en marxa compten, repetim-ho, com els primers novellistes illencs i valencians. Justament un dels articles reprodmts a continuació és dedicat a un dels joves autors valencians més interessants del moment, Josep Lozano Lerma: ({Reflexions sobre la novel-la de Josep Lozano CT~ de Gwmuku~ de l’estudiosa russa Marina Abramova. A hores d’ara, quan la novel-la catalana ha représ la forca i la qualitat i té un innegable resso’ fora de les nostres fronteres, ha arribat el moment improrrogable d’estudiar la seua evolució al llarg del nostre segle i des d’una perspectiva globalitzadora de Pakos Catalans que ens en mostre els problemes específics i les etapes del desenvolupament, els períodes i les causes de la sintonització i del desfasament entre els diversos centres político-culturals. Vicent SALVAR i Vicent SIMBOR

22


IHPILL

G

* ~NESI, PRAXI 1 DESTRUCCI6 EN LA NOVEbLA CAVALLERESCA AL PAÍS l?%LENCIA

U

SUALMENT encara no ha estat admés que, durant el nostre segle xv, es produí la nova proposta textual artística coneguda sota el nom tecnic de novel-la cavalleresca.l Aquesta denominació postula el reconeixement d’un model diferent d’allo que, tradícionalment, ha estat conegut i, sobretot, descrit i admés com novella de cavalleries? Hi ha, tanmateix, una qtiestió que al nostre entendre no ha estat gaire aclarida, ni analitzada, en els seus termes propis i pertinents en base a una discussió actuahtzadora. ’ CACHO BLECUA, J. M.: Amadís: heroísmo mítico cortesano, 1979, nota ll, p. 65. 2 RIQUER, Martí de: Histkia de la Literatura Catalana (II), 1963, p. 575,

23

Madrid,

Cupsa,

Barcelona, Ariel,


{Quin tret qualitatiu en determinava el canvi de modelització, i dones, la pertinent identificació del nou resultat? Perquk aquel1 canvi s’ha tractat de justificar tot i adduint una &rie de canvis quantitatius tals com: - preskcia VS abskncia de 110~s geogrhfics concrets; - pres&ncia VS abskncia de l’extranatural; - preskncia VS abskncia de superbaronivolia; - preskncia VS abskncia del sobrenatural predeterminab; - elements m&,gico-fkdics generadors de l’acció? Aquests trets dinamitzadors de l’acció, imputables a la hipercodificació tradicional de tipus retkic del text conegut com <(novella de cavalleries)>, recolzen, b’bviament, en canvis ideol&ics operats ep la w&unschuuung dels productors de textos artístics. Són, dones, elements ideokgics suportats per determinats grups socials pertanyents a una de les classes socials. Aquest plantejament, ja el vkem proposar al nostre estudi Naixement de la noveNa burgesa al País Valenci¿k4 Per a l’kpoca concreta estudiada i dins l’hmbit catal& general, considerarem com a classe doknant: - el conjunt d’elements socials que cohesionen la pirAmide emperador-rei-noblesa-ah clergat; i, d’altra banda, - considerarem com a classe sofwzesu el conjunt d’elements socials que enclouen: a) els mercaders, els oficis i els incipients burgesos, i b) la resta del magma social tals com sarraks i esclaus: El procés diakctic d’ocupació .d’espais detentors d’estatus, el considerem, sempre, com una crisi oberta al si de cada classe social dins el procés de transformació de la societat medieval cap a la nova societat burgesa. Ausi&s March, Joanot Martorell, Jaume Roig, i novel-les com Curiul e GZelfa mostren al seu si aspectes ideolbgics que reflecteixen conscientment o inconscient aquesta crisi. 1 ja se sap que el motor d’aquest llarguíssim procés és l’obtenció del poder econbmic i del poder polític. Tot aix& és clar i des dún bel1 principi a efectes d’aquest assaig referit al País Valencih, si més no, i d’acord amb els textos jurídics proposats als Furs del regne jaumí. ’ Ibidem, pp. S75S77. 4 ESCRIV~, v.: Naixement de la novel,la burgesa al País Valencik. 13 el títol per a l’edició de L’Espill de Jaume Roig: una novetla bwgesa de trencament (Membria de Ilicenciatura -inkdita-), Valhncia, 1978, Facultat de Filologia. D’aquest treball, se n’han fet res&: Sanchis Guarner, M.: Aproximació a la Histckia de Za Llengua Catalana, 1979; Ferrando, A.: Conscithcia idiomhtica i nacional dels vaZencians, 1980; Salrach, J. M. i Duran, E.: Histhia dels Pafsos CataZans, II, 1981. 5 ESCRIV.~, V.: Espill (prbleg a l’edici6 de la novella), Valkncia, BAV, 1981. Aquest lleu jprbleg ‘dóna una aproximació mínima a la problNemktica ací plantejada. El ccprbleg* t% mínim per exigkncies editorials, no per voluntat de l’editor, el qual assumeix tota la responsabilitat i, si n’hi ha, les respostes a qualsevol qüestib polkmica dins dels termes de l’edició. Sobre qüestions de grups socials: Salrach-Duran, op. cit. (val. II), pp. 876-878.


Referit al País Valencia, una fita important per al present objectiu és l’any 1412, amb el Compromís de Casp i la entronització dels Trastamara. 1 en particular devers l’any 1417, amb l’assoliment de la corona per Alfons III de Valencia, e2 A4ugrz&zim, en 1417. Tot i que, aquesta constatació, Martí de Riquer 6 l’aplica exclusivament a <<les lletres de batalla>>, com a corpus d’analisi, sembla que, una volta analitzada la referida epoca, trobem que hi ha: (i) novelles cavalleresques posteriors a l’inici de les lletres de batalla, tot i que sen produeixen diacronicament i sincronica; (ii) les lletres de batalla, al nostre entendre, constitueixen ZUZLZ pr-uxi literaturitzada d’un estat de coses (el cas ja hist&ic de les bregues de família); ’ (iii) que la producció de textos, que ací anomenem com paraziteratura, anterior a tots dos fets és a la base i d’on s’extrauen aquestes reflexions com a proposta teo’rica? Al nostre modo de veure, sembla que el regnat d’Alfons III estimula, en certa manera, la producció de novelles cavalleresques tals com Curia2 e Güelfa, Tirant lo Blanch, a causa de la prktica de la guerra i els fets bellics succeyts durant el seu regnat, iY a més, pensem que aixo’ es prodma en contrast amb les novelles de cavalleries tradicionals franceses en la línia codificada per Chrétien de Troyes, com ja assenyala Martí de Riquer! Pero, al nostre entendre, la veritable codificació legal de l’estatus cavalleresc com a genesi de la novella cavalleresca es produí entre nosaltres com una mena d’hipercodificació, segons sembla, perque en la nova societat trasplantada que ací tractava d’assolir un model social ja codificat en la comunitat d’origen, Catalunya, atenyé uns canvis prktics que no contemplava el trasplantament de .la legislació originaria. Recordem que, ja des del repartiment inicial de les terres, sorgiren les bregues primerenques que en temps de Jaum 1 ja les tenim datades fins arribar a les famoses entre Ausias March i els Martorell, per exemple. 0 les del poeta amb els jurats de Gandia. Volem dir que els grups socials agombolats dins la cZasse dominunt donaran un joc important dins la nova societat valenciana.lO Per als efectes generals del que ens ocupa, provarem de distingir dues grans etapes diacroniques: (i) abans del Compromís de Casp i (ii) una fase o etapa anterior. Com també proposem una clarificació sobre els dos tipus de textos que podem identificar dins de cada etapa. b RIQUER, M. de: Lletres de Batalla, 1, ENC, Barcelona, Barcino, 1963, pp. 72-73. ’ RIQUER, M. de: Histckia de la Literatura CataZarza (II), p. 591.

8 Concretament, ací entenem per *paraliteratura>> els diversos ScTractatsn deisobre cavalleria. 9 RIQUER, M. de: Histbria de la Literatura lo RIQUER, M. de: Zdem, pp. ‘592-593.

25

Catalana (II), p. 575.


(i) Abans del Compromís de Casp, i per via d’abreujament, trobem que durant aquest llarg període predominen els textos dún tipus (A) que entenem com una prodwció puruZiter&riu de2 codi cavalleresc posterior. Es a dir, tots els textos legals (FURS) i els diversos tractats de cavalleria, de batalla, etc. 1, d’altra part, forqa més amplia, un conjunt (B) constitmt per una literaturització del model codificat (les múltiples lletres de batalla, cartells de desafiament, etc.). (ii) Després del Compromís de Casp predomina la producció del tipus (C), una literaturització de la praxi del model codificat (les novelles cavalleresques propiament dites). En línies generals, dones, i tenint ben present que aquesta proposta intenta una descripció assequible de textos i contextos determinats, podríem ja admetre que el tipus (A) de la primera etapa es correspondria, en línies generals, amb la fase d’assentament i reproducció del <(model de societat)> trasplantat. Que el tipus (B) s’identifica amb la dinamica social i la praxi d’assoliment d’aquell model social. D’altra banda, i des d’una vessant diacronica i, dones, simultania amb el tipus (C) de l’etapa (i), s’inicia també l‘etapa (ii) amb la proposta del tipus (C). Aquesta mena de textos ja no atenyé cap desenvolupament posterior concausat, almenys per dos blocs de fets histories: el polític, amb la centralització de la monarquia i la coneguda refeudalització de la classe dominant, i els socio-culturals, pel desconeixement dels contemporanis de les propostes textuals que generaven (novella Espill) la destrucció dels models literaris proposats.

0.

ELS TEXTQS

PARALITERARIS

Des del punt de vista duna analisi dels textos següents, posseeixen tres característiques compartides: són <<textos menors>>, que, aillats, no justificarien cap edició monografka per gruixuit que fos l’estudi inicial; els autors són valencians en la mesura que es podia ser durant els segles xrrr, XIV i xv; i, a lültim, tots els considerem com propostes textuals que incideixen en una materia objecte de la literatura catalana general: la cavalleria medieval valenciana novellitzada. A primer top dúll, un lector atent copsara l’interés d’aquest material tot i que? potser, qüestione el conjunt de la nostra proposta de lectura tan bon punt hi trabara congriats materials tan aparentment dispersos com ara són el fur jaumí De ButuZZes, de Jaume 1 (llatí devers 1259; traducció al catala devers 1262); el tractat de cavalleria O&ru de Mossén Sant Jordi e de Cuvalleriu, que és una traducció del rei Pere II de Vale:ncia, e2 Cerimonibs, de la Pwtida segona, Títol XXI, d’Alfons X 26


e2 Suvi de Castella (devers l’any 1387 (?}; la novelleta Guilkm de Varoic, traducció anonima d’abans de 145.5 (?); Lo CuvaZler, de Ponc de Menaguerra (devers l’any 1479 (?) ). 1 Lu Bramu deZs Haunzdon, de Jaume Gassull (any de publicació 1561, pero produida devers l’any 1490).11 Cal assenyalar que, des del punt de vista duna aproximació global a l’objecte d’aquest treball, la dispersió quedaria justificada perque tots ells proposen aspectes de la mateixa materia. Així intentarem un assaig de teorització dels punts coincidents a tots els textos reportats a fi de veure la dialectica destructiva de les coincidencies. Amb aixol darrer, ja trobem que la present recerca esdevé justificada 1262-1561. Aquests tres-cents anys són pel simple fet de la cronologia: dún interés remarcable, perque es produyren els tres textos novellístics fonamentals: Curial e Gfielfu (- 14351462 (?) ), EspiZZ (1459) i Tinmt 10 BZanch (-1460). Com també? i en bona optica fóra pertinent i caldria també incloure-hi per raons materials, historiques i d’autoria, el Tractat de Cavalle~ia (1270), de Ramon Llull, i el Sumari de BataHa a Ultranqa, de Pere Joan Ferrer (devers 1480). Es escaient de recordar dos precedents que han estimulat el present treball. L’any 1947 Pere Bohigas oferia una edició global de Tnzctats de CavaZZeria. També Martí de Riquer, per la seua banda, l’any 1963 proposa una important collecció de LZetyes de Batulla amb un excellent estudi inicial, Aquests interessants materials sembla que encara no han provocat massa curiositat ni investigacions ni cap proposta teorica de conjunt des de l’area valenciana sobre les novelles cavalleresques. Aquest assaig intenta convertir-se en una aproximació a la referida problematica.

1.

EL COMPLEX

DE CULTURA

Avancem que el complex de cultura previa a la producció valenciana des del segle XIII fins a l’encetament del segle XVI, i referit al conjunt de textos constituents d’una paraliteratura i de la tradicionalment identificada com literatura cavalleresca, ací la proposem d’acord amb el següent esquema general: 1) Codificació paruZiter¿iria deZs fets d’armes. S’hi inclouen textos tals com: De Batalles, de Pere Albert (devers 1251-1255); fur De Butalles, de Jaume 1; el De ButaZZu u ukranga, de Pere Joan Ferrer, etc. Es a dir: tots els reportats més amunt. u RIQUER, M. de: Zdem #(III),

1944, p. 351.

27


2) Literaturització de <<Ia provocació de batalla>, o, tecnicament, el deseiximent/desafiament: Lletres de batalla. 3) Literaturització de la praxi cavalleresca: les novelles: Guillem de Vuroic, Curial e Güelfa, Tirant lo Blanch, Espill. 1 la parodia o caricatura La Brama dels Llawadors. Observem que la codificació paraliteraria enclou tant els textos jurídics com les textos de difusió de la codificació. Diacronicament, dones, comprén des de 1251 fins l’any 1561. És a dir: coetania, en bona mesura, i posterior, en part, de la producció de les grans novel-les datables practicament entre els anys 1435-1460, més o menys. També que la literaturització del deseiximent/desafiament, és a dir, la provocació de la batalla (fase previa a les batalles com a tals, i que tantes vegades es reduia a ser únicament ccproleg sense batalla), com, per exemple, tantes de Joanot Martorell) comprendria, com a mínim, des de 1371 si no volem recular més la data.12 D’acord amb el plantejament general de Martí de Riquer, la massa de les lletres és una <<literatura>> important per tal d’atényer un millor coneixement de la novella cavalleresca (Tirant-Curiul). Com també, al nostre parer, per a l’estudi de la noveha Espi11 que no en féu ús (com Curiul tampoc), per tal com és la novella que en destrueix el model codificat. Darrerament, també cal tenir present que la literaturització de la praxi cavalleresca es forneix d’elements de tots dos aspectes anteriors que, dialecticament, s’autotransformen en el producte final: la proposta novellística que s’autodilueix, que s’autodestrueix, en definitiva, com veurem al seu lloc. El complex de cultura, l’entenem ací com la resultant de tots aquests materials reportats més les grans novelles de cicle artúric, materia de Bretanya, etc. És obvi que, d’aquest ample complex de cultura, els diversos autors en fan selecció de materials i una barreja amplia per tal de produir les seues propostes artístiques. Es a dir: el productor de textos hi adopta un textinoma o model concret de text. Aleshores, aquesta elecció esdevé mostradora de dos aspectes basics: - que accepta del complex de cultura assimilat (o no), - i, obviament, que en rebutja. I precisament, ací mateix recalza la dialectica que destruir-a els models novellístics heretats. Aquest punt ens sembla prou important, puix que és d’on arranca precisament el model adoptat: del rebuig o de l’adopció dún dels elements fonamentals no solament als tractats de cavalleria, sinó també als articles legals de la codificació. És a dir, bes d’un bel1 inici (CwiaZ), i per l’adopció del textinoma elegit per l’autor, Joan Olzina segons la proposta d’Antoni Ferrando,13 j2 RIQUER, ,M. de: Lletres de Batalla, vo1. 1. U FERRANDO, A.: Op. cit., nota 167, p. 104.

28


ja podem observar que la novella cavalleresca al País Valencik i per causes socials i/o econbmiques (pressió histbrica dels petits grups burgesos). 1, a més a més, dels culturals (humanime) i, en definitiva, de classe, trencava els models proposats, i, dones, rebutja, en la nova praxi de la proposta, els textos artístics de la literatura del cicle artúric.

II.

LA REGLAMENTACIÓ

DEL

CODI

CAVALLERESC

Abans hem esmentat ja la traducció al catalk realitzada pel rei Pere, o el seu equip de la Cancelleria, de la Purtidu Segona d’Alfons e2 Smi. Pere Bohigas l’edith amb el títol de Tractat de CavuZlwiu, perb ací el reportarem amb el nom tradicional nostre, Ohm de Mossén Sunt lordi, per unes raons bbvies d’objectivitat i histkiques. A la nostra &rea lingüística, el Cm-iu2, el seu autor, sembla emprar el model proposat en aquesta traducció. 1 també perquk Pere Miquel Carbonell, de la Cancelleria Reial, així el reconeixia devers l’any 1487,14 Aquest tractat ens sembla una peGa fonamental per tal com intenta de justificar: - l’origen i existkncia dels cavallers de llinatge (preocupació que podem veure en alguns poemes d’Ausi%s March també) i les condicions humanes, socials i econbmiques i la seua funció social (puttem); -a més a més, rebutja uns grups socials concrets que, en la noveHa cavalleresca, comprovarem, precisament, que assumeixen el ~02 diakctic com a transformadors d’aquells models i, dones, en produiran la destrucció i el pas a un nou model: la novella burgesa. Lo CuvuZZer, de PonG de Menaguerra, ja no tracta de la condició social ni fa l’arklisi de l’economia del cavaller, sinó que el seu esforG i objectiu primordial se centra a descriure detalladament i concisa el cerimonial de la batalla. Aquest és un <<manual>> que descriu les condicions per tal d’atényer el pris o trofeu. És un tractat monogr&fic que en l’any 1492 ens mostra encara l’interés de la recialla del grup social dels cavallers per l’aspecte pur de l’espectacle de la batalla.ls Així, dones, els anomenats cctractatw, els considerem com meres reglamentacions que trobarem a la base del complex de cultura de les grans novelles. També cal remarcar que, d’acord amb els estudiosos, sabem que, tocant a alguns aspectes formals, tant el CwiaZ com el Th-ant segueixen en diversos passatges els tradicionals tractats i cerimonials de batalla francesos. ¿Voldria dir aixb que desconeixien els tractats M BOHIGAS, Pere: Tractats ” RIQUER, M. de: Lletres

de CavaUet+a, ENC, Barcelona, Barcino, 1947, p. 154. de BataZfa, op. cit. (I), pp. 48-81.

29


prodmts .al País Valencia? La resposta és arriscada pero no tant si considerem que, materialment, el codi cavalleresc coincidia en línies generals en tots els paGos europeus, tot i que amb <<marques)> que delataven l’origen de cada cavaller.

III.

LA CAVALLERIA

SOCIAL

1 LA CAVALLERIA

LITERATURITZADA

Dins dels tractats generals proposem de distingir aquests dos aspectes: -la cavalleria social és un estatus codificat i únicament accessible a aquells elements socials que, per nissaga i per llinatge, en poden atényer l’estatus duna manera <<connatural>>. Aquest punt és dels més interessants per tal com mostra amb prou forca provatobria que la degradació en l’elecció de l’heroi de la novella de fets d’armes genera qualitativament la transformació de la tradicional (artúrica) novella de cavalleries en la moderna versemblantització com a novel-Za cavalleresca. 1, darrerament, en nove’!la &wgesa amb prolongació, al nostre parer, en una última solució per als herois i el seu quefer conflictiu amb el codi en una sagnant parodia de totes dues. D’acord, dones, amb els tractats, la cavalleria social ana atenyent diverses funcions. Inicialment, el cavaller era miles o soldat de cava11 (no l’antic equites). Després fou el guerrer al servei del rei i del poble. Més avant, el cavaller es converteix en defensor del pable, de la terra. Devers 1399, Boucicaut funda l’écut vert de la Dame Blanche.16 L’objectiu concret: defensar les vídues i les donzelles. 1 aquest aspecte concretament ja esdevé literaturitzat al nostre Curial e Güelfa. - Més endavant, empero, els nostres cavallers, ja sense objectius bellics (lluitar contra els sarrams), entren en crisi i es dediquen a la guerra particular. Aquí ens sembla, dones, que rau la trivialització dels objectius inicials generadors de 1’Orde de Cavalleria europeu. Les lletres de batalla ja ens mostren com els nostres cavallers del segle XIV-XV provoquen batalles pel pur plaer d’autoadjudicar-se afers magnificats retoricament (amb la ja notable hipercodificació que existia, és clar), pero ben mínims materialment, per tal de justificar el seu estatus i privilegis (els t<passosj>, els duels i desafiaments, les batalles pel pris, etc.17 És aleshores, dones, que pren gran auge el segon aspecte proposat més amunt: la cavalleria literaturitzada. El procés sembla que fou: ” RIQUER, M. de: Zbidem, p. 138. ” RIQUER,M. de: op. cit., passim.

30


- existencia

de 1’Orde de Cavalleria; narració dels fets cavallerescos de cavallers reals i/o imaginaris; realització de fets que imitaven les aventures reals i/o imaginaries, - i el darrer estadi: literaturització del món cavalleresc a base d’elements reals i imaginaris versemblants dins la nostra tradició literaria. Aquest darrer aspecte és un bel1 pas que ateny un nou model de literatura, on els factors i vessants sobrenaturals i/o mes o menys miraculosos són substitmts per ~owwz& com una realització de desigs. 1 els discursos anteriors, de tipus religiós, esdevenen propostes d’encuny mitologico-paga (Curial: la Fortuna, per exemple). Fet i fet: la cavalleria literaturitzada sembla un producte de la nova societat en crisi on el cosmos cristia esdevé, cada vegada més i més, forca substituyt per les propostes d’encuny humanista i renaixentista. En aquest mateix aspecte, la producció poetica d’Ausias March mostra a bastament una recodificació per tal de comunicar la dialectica entre el cosmos heretat i el caos de la societat en que li correspongué viure, desenvolupar-se, etc. És l’ascens de la ideologia que penetrara el món, ja anacronic, de la cavalleria medieval. I una de les més genials mostres de la paradoxa entre el desig de modernitat i el pes medieval ideologic la constitueix, precisament, la novella EspilZ, de Jaume Roig, ja plenament burgesa des de l’inci, per tal com l’heroi és un burgés de nissaga.l* Caldria remarcar, dones, que tant a la cavalleria social com a la cavalleria literaturitzada, l’estatus social del cavaller és una base previa i ben concreta del model codificat. 1 ho és, si més no, a tres nivells: (i) sense estatus social natural (llinatge) adequat no és possible atényer l’estatus de cavaller; (ii) aquest estatus de cavaller és una condició previa a tot ulterior progrés (per aixo l’,%$Z destrueix de bel1 antuvi el referit model social); l’estatus economic també esdevé una condició previa per a man(iii) tenir l’estatus de cavaller ideal (en la novella Curia2 e Giklfu la raó economica de l’acció cavalleresca literaturitzada és més important que la producció de fets d’awnes i, segons sembla, segueix de ben m-cm el tractat del rei Pere). -

IV.

LES NOVELaLES CAVALLERESQUES: PRAXI LITERATURITZADA DEL CODI

Sense l’analisi anterior, la lectura vella + tractat (GuiZZem de Vumic), la ESCRIV~, V.: vid. edició

citada

en nota

31

dels models híbrids, és a dir, nocom les grans novelles (Curial, 5.


Tirant, EspilZ) com la bufonada campal CLu BYUWZU~romandria en un esforG poc aclaridor. Des de la nostra optica concreta, les novelles cavalleresques són un intent ben específic de literaturització de la praxi del codi cavalleresc establert tant als tractats legals com als tractats de 1’Orde de Cavalleria que regularitzaven la cavalleria social. Les nostres novelles, evidentment, són una barreja de fets d’imaginació amb fets de base legal i pragmatica, Aquesta conjuminació felic -mimesifa que el producte final adquiresca aquel1 caire tan peculiar en la resolució dels models heretats pel complex de cultura. Dins la nostra societat, la crisi de 1’Edat Mitjana és ben evident i el rebuig o bandeig dels elements mítico-cristians inicia, precisament, el naixement de la nova literaturització. Una mostra prou contrastable en constitueix la novella cavalleresca que empra, en part, situacions i passatges literals de les novelles artúriques com Lancelot i el Graal. Empero, ben aviat se n’allunya. 1 ara no ens referim ni als aspectes ccsobrenaturalss, ni als tcrnagics>> de tipus celtic. Pensem, concretament, en l’ús exhaustiu de la codificació en les fórmules de recepció i de comiat, tan ampliament emprades al CzuiaZ i al Lancelot; al Tirunt i GuiZZem, que practicament ja esdevenen frumes o <cquadrow, en terminologia semio’tica. Es a dir, les novelles cavalleresques serven a grans trets el codi cavalleresc pero la literaturització que en fan -la recodificació en diríemi l’afany d’innovació -la diguem-ne <nova visió del rnóm esdevé, precisament, un trencament del codi establert com després veurem-. Aquí recalza, dones, la gran innovació i l’inici de la destrucció dels models fins arribar, a través dels canvis quantitatius, al canvi qualitatiu que trobem a l’EspiU, on unes poquetes pagines inicials serven el model codificat per la novella cavalleresca i la resta són el nou model de novella burgesa,

V.

ELS MODELS

CODIFICATS

El tret comú a totes dues menes de literaturització (novella de cavalleries i novella cavalleresca) i al marge de l’explicació dels orígens de l’heroi triat usualment és:

1.

LA

INICIAC

DEL

CAVALLER

Aquest estadi, cada conjunt un enxarxat o reticle semblant.

de novelles el literaturitza d’acord I en línies generals ja el retrobem 32

amb dins


CESPILL el grup de lletres de batalla que Martí de Riquer caracteritzava com Bregues per avesar-se a fer armes.19 Són les provatures inicials del futur cavaller, que9 de vegades, s’inicia com escuder (Guillem, Tirant) o, d’altres, com un simple patge (EspiZl, Curial). Aco ens fa pensar que la mostració de l’estadi d’infantesa coincideix en les novelles més revolucionaries (Curial-EspiUj per tal com en les novelles de cavalleries, en general, la infancia no era pas tinguda en gran preu ni interés. *O Tot aixo fins atényer l’estatus de cavaller. Sense gaires variacions, totes les novelles coincideixen. I cada una, n’hi dóna més o menys relleu, d’acord amb el codi elegit o llei de textualització adoptada que proposa l’autor per tal de mostrar uns aspectes concrets. Per exemple, trobarem que: - Curial + cultura humanística; - EspiZZ + cultura tradicional aristotelico-tomista; - Tirant com a l’EspiZ2; -La brama deZs Uuurado~s, darrerament, que fet i fet produeix, com a codificació, una feroc befa de la ignorancia global dels pagesos.

2.

LA

PRAXI

DEL

CODI

Aquest estadi esdevé, objectivament, el cos de la novella: la literaturització objectiva. És l’estadi més ric en situacions i, precisament, el banc de prova, el test de la perduració del model, duna banda; i, de l’altra, la seua destrucció diakctica. aj Tirant literaturitza en el sentit de la perduració del model. La nova codificació mostra més efectivament els mecanismes emprats en la nova proposta. Curial el perdura en <cLlibre ID i finals del c<Llibre 111~. Espi¿Z dedica pocs esforcos en aquest camp. Els topics proposats, quadros, intertextualitzacions són més previsibles. ¿J) ,Curial destrueix el model durant el <tLlibre 11~ i part del &libre 111~. Concretament en dues línies: substitució dels discursos cristians per discursos mitologico-humanístics així com Tirant també introdueix el famós discurs del filosof. L’EspilZ destrueix el model en tots dos sentits, tot i que en conserva de perllongats discursos cristians (sobretot <cLlibre III>>). Tot aixo darrer, caldria analitzar-ho des duna perspectiva semio’tica. ” RIQUER,M. cle: Lletres de Batalla (I), pp. 47-30. VILLEGAS,J.: La estwctwa mítica del héroe ex el siglo XX, Barcelona, Na-

neta, 1973. 33


3.

ESTABILITZACI~

DE L’ESTATUS

SOCXAL

Aquest estadi és el més evidenciador de la conservació o de la destrucció del model codificat. Precisament, ací mostren les literaturitzacions la seua evident modernitat i on, també, tant Curial com Tirant coincideixen en la seua conser-vació del model adoptat. En efecte. Totes dues novelles són en aixo tan tradicionals i medievals que totes les divergencies en la literaturització de la praxi ací són rebutjades o, com a mínim, relativitzades, si no anullades. Lünica novella que és moderna en aquest sentit és l’Espil1, que de bel1 antuvi se’n separa i allunya tant com pot d’aquelles per la solució ofertada a la praxi. En efecte. A totes les novelles trobem com una logica solució la recerca tradicional de mostrar l’estabilització de Yestatus social del cavaZZer. 1 aixo s’hi realitza de dues maneres molt concretes i reiteradament proposades. La finaZitat objectiva de tota la praxi de la cavalleria percacava un sol desig: l’encarnació ideal, a nivel1 personal, del cavaller, és a dir: Z’estabihació (un pragmatic repos del guerrer) del seu estatus social després d’haver realitzat la impropiació o incorpotució del model codificat, tant pels tractats com per la seua literaturització a les novelles. També, i de passada, des d’aquesta vessant un hom podria proposar una lectura de la poesia d’Ausias March que, possiblement, enriquiria les perspectives tradicionals amb que ha estat vista l’obra poetica marquiana. D’acord amb la codificació tant del corpus legal com de la literaturització, aquesta estabilització, de fet, comportava dues realitzacions: aj el triomf i b) el fracas.

a) El triomf Usualment i tant des del punt de vista social (real) com des del punt d’albir literaturitzat (de ficció literaria), el triomf ple consistia, de fet, en la n o b i 1 i t z a c i ó actual del cavaller. Aquest aspecte? alguns estudiosos l’han entés com un ccaburgesament >>.Al nostre parer, l’adquisició de béns materials, tant dineraris com territorials o simplement 110~s administratius dins la mec,anica del poder en les novelles, no hauria de ser entés, sense més discussions, com un <caburgesament>b?* Ja hem esmentat que a les novelles cavalleresques el mo’bil economic se’ns ofereix com un dels dinamitzadors en la lectura profunda o genotext. I aixo, l’ennobliment o nobilització, val tant per al cavaller que ja era noble pel llinatge -usualment ho eren, de nobles (Tirant) com si no ho eren (Curial&. En tots dos casos, dones, la nobilització comportava la rea*’

ESPADALER,

EDHASA,

et alii: Histbria

de la Literatura

1980, p. 148.

34

Catalana, 2a. edició, Barcelona,


IIESPILL Zitzució o actuditzució, en la persona de l’heroi, d’allo que per nissaga/ herencia ja era posseyt. És a dir: q.mzti@wu allo que per llinatge ja s‘horetava. Una mena de proclamar socialment el principi aristotelic de la potencia i l’acte. 1 parlem sempre dins de les coordenades, a causa de la pertinenca o no de les nostres grans novelles i de la nostra tradició literaria. Així, dones, Tirant era noble de llinatge pero després de ser o assolir el graó de capita general es casara amb una princesa. Curial, fil1 de gentilhome, es casara amb una dona noble germana del marqués de Monferrato. Empero, únicament després de la boda a la Cort del Pui s’estabilitza el seu estatus magnificat com a Príncep d’O,range. El protagonista de la novella Espi& que hem postulat amb el nom propi d’En Grosser, més endavant veurem que el seu triomf esdevé un cas particular dins o al si del seu reclassament en el grup social originari, b) El frac& Aquest aspecte negatiu de l’objectiu de la cavalleria ens és mostrat a bastament a totes les novelles. Obviament, el llarguíssim cwsw honoww tant de Curial com de Tirant es basa concretament sobre una seqüencia inacabable de cavallers i, adhuc de reis (usualment <<moros>), fracassats davant o enfront del seu enginy, destresa, forca, astúcia. 0 del comportament individual, en equip (amb companys cavallers). 0 collectiu (grans masses organitzades en exercits). 1 és per aixo que tant al codi legal com a la seua literaturització podem trobar-ne de diversos graons que ara tractarem d’identificar,

bl)

Fracas

per derrota

Dins la codificació del model tradicional era el cas més general i usual. El cavaller que perdia la batalla, com a vencut podia ser considerat ben cuvaZZer,pero, aixo’ sí, cavaller derrotat en una prova, duel o batalla. Al Tirunt i al Czwid es fa diverses vegades l’elogi d’alguns cavallers vencuts. Evidentment, aixo no comportava res de nou. Curial reporta diversos casos d’aquesta mena on no es produeixen males conseqüencies tret de les econo’miques (pagar despeses establertes per la llei). 0 les de la fama, on també ser derrotat per un gran i famós cavaller és transformat, textualitzat, com una gran mostració de <cla bona cavalleria del vencutj>.

b2) Fra&

per mort

violenta

En tots els casos reportats a les novelles, amb més o menys sadisme descriptiu, la mort violenta és l’única eixida digna per tal de llavar la culpa. De vegades, la mort és posterior al cas anterior (és a dir: mort en combat: bl), perque ja pressuposa mort per decret legal (oral o

35


escrit) vallers b3,I

com a punició (Curial vencuts són cremats Fracas

i la duquessa: després del combat els capúblicament com escarment general).

per <(mort social>,

Aquest tipus de fracas, el reporten tant Curial com Tira&. & conseqüencia del primer cas general b1). Acostuma de produir-se &spr& del fracas en combat d’un gran cavaller vetera, carregat de victo’ries, davant dún cavaller novel1 o encara en camí iniciatic de cavalleria. Ja el menciona Martí de Riquer a l’epígraf de Bregues deportives,zz perno en el sentit restringit de la tipologia codificada que ací pmposem. Usualment, s’esdevenia que el cavaller experimentat X, lloat pels seus fets d’armes, el consagrat ja en la fama, vetera i arxi-famós i, més encara, líder dins del grup social dels cavallers, pel seu taran&, tipologia caracteriologica, o manera d’entendre la professió, no suportava el ccgreu deshonor,, del fracas en un fet d’armes solemne i amb gran concurrencia. Per a ell, personalment, aixos trencava el seu brillant i extraordinari cursus honorum. 1 era aleshores que <cdecidia,, morir per a la societat. En efecte. La solució usual i, possiblement <<ritual>>, consistia a ingressar en TeZigió (renunciar al món i a les seues pompes i vanitats). Aquest cas típic, pero no gaire topic, el reporten Curial amb el cavaller Bucicaut i el Tirant amb el cavaller Tomas de Muntalba?3 No és, dones, i l’evidencia és forca significativa, el cas modelitzat pel GuiZZem de Varoic, on l’autor ens assabenta que el senyor duc es fa ermita per tal de viure una vida allunyada de la vanagloria del món. Es per ascesi amb un pur i simple significat religiós. Convé apuntar que la solució final de la novella Es@22 podria ser entesa en el sentit concret del cas de Guillem. Cal recordar, empero, que un burgés que no ha fracassat ni en les armes ni, per descomptat, es retira cansat dels honors del món, sino vencut pels reiterats matrimonis amb dones imbmdes del codi de la dama d’encuny novehesc cavalleresc i medieval, no és pertinent la identificació i, dones, correcta. b#j

Fracas

per ccrnort civil>>

El seu quadro venia marcat pel deshonor, la degradació, el desterrament. Aquest tipus de fracas venia codificat pel corpus legal i descrit també en els tractats. Es prodma com una punició pel mal comportament civil -el mal ús de l’estatus cavalleresci consegüentment comportava la degradació. Es realitzava tot al llarg duna cerimonia molt complexa, pautada i ben ritualitzada, codificada al maxim. La descriu RIQUER, M. d#e: Lletres MARTORELL, J.: Tirant Barcelona, 1979. RIQUER, M. ” B

de Batalla (I), pp. 47 i SS. lo BZanc, edició ,de Riquer, M. de, cap. 84, p. 280, Ariel, de: Lletres de Batalla (1), p. 147.

36


LESPU el tractat del rei Pere. 1 el mateix Tomk de Muntalb& l’aprofita com a exemple (citació anterior), No hem trobat cap altre cas reportat a les novelles valencianes. Els tractats en fan descripció i també el De Buta& de Jaume 1, perb no en aquest sentit restringit, sinó com una punició legal en el cas concret de resultar demostrada la trakió d’algun cavaller. c)

El triomf

econ&mic

Aquest és el cas més important per tal com esdevé l’engegador de la crisi del model de la novella cavalleresca. Usualment, tots els cavallers <(saben>> que el triomf en les armes comporta una adquisició econbmica (siga bé en diners efectius o en collars regals, etc.). Ja hem comentat que mantenir l’estatus de cavaller comportava una base econbmica suficientment sblida. Les batalles i els duels cerimonials comportaven llargues despeses en roba, tendellons, regals a uns altres cavallers i senyors, etc. La nobilització adherida al triomf també comportava un augment econbmic (guanys en la batalla, regals dels reis patrocinadors o dels emperadors espectadors dels fets d’armes) que hi ajudaven, a mantenir el nou graó dins de l’estatus de cavaller. Totes les novelles de la nostra literatura mantenen aquest model, Perb’ a l’EspiZ1 aquest triomf es transforma en la destrucció del model heretat. Quan En Grosser s’enriqueix a París, pel rescat quantiós de la ccduquessa folla guerrera>>, tot seguit abandona les armes, la cavalleria dins d’un exkrcit, com a combatent del Delfí de Franqa. L’estatus guanyat a la guerra (cavaller ric), tan bon punt en fa renúncia, es produeix el canvi d’estatus per aquest mateix enriquiment. Així, dones, se’n torna a Valkncia, la seua ciutat, on ara ja és admés en el seu grup social originari d’on fou rebutjat en la primera ocasió (merno-cavallers ni gentilhomes). fis per aixb que l’EspiZ2 caders, burgesos: proposa la histbria d’un reclassament. En efecte. Un vailet fil1 de pares rics (burgesos dins el context de la novella), emparentats amb mercaders (el seu padrí), que s’educa amb un cavaller-bandoler amb castell de manera similar a Curial (Roig hi dóna tot el marc de l’ensenyament usual amb els patges). Que és refusat com a tal cavaller pel seu grup social (la burgesia enemiga de la cavalleria histkicament provat i textualitzat en Roig). Que practica el codi cavalleresc a Franqa: Roig dóna tots els detalls de la vida dún cavaller en temps d’oci o pau. En fi: que, tan bon punt ateny el conegut triomf dinerari, abandona la cavalleria activa i fa un refús absolut de l’estatus de cavaller per tal de retornar al grup social originari reguanyat pels diners. sense aquesta lectura resulta inintelligible la gran modernitat de la novella jaumerogiana. Per6’ ja hem avanGat que la modelització de Jau37


me Roig postulava aquesta solució des dún bel1 inici condicionada per l’elecció de l’heroi: un vuikt &wgés que, d’acord amb el codi del corpus legal, o del reportat als tractats, mai no podia utényer l’estatus de cavaller.

VI.

LA DIALECTICA

DE LA NOVEL.LA

CAVALLEREXA

La novella cavalleresca, tal i com fou literaturitzada al País Valencia, per les condicions socials del nou model de societat (lluita entre cavallers i la naixent burgesia trasplantada des de Catalunya), la concebem com una proposta artística dialectica entre el codi tradicional (legal i/o literaturitzat) i la praxi (legal i/o literaturitzada). Aquesta formulació del replantejament que suposa el nou codi literaturitzat, tractarem d’analitzar-la des de dos punts d’accés a la hipotesi principal: la destrucció de la novella cavalleresca. Els nostres autors introdueixen nous elements en la literaturització de la tradicional novella de cavalleries: els noms reals d’actants; els toponims verificables geograficament; l’absencia o, si més no, la minimització del sobrenatural, etc. Totes aquestes variacions quantitatives són introdu?des en l’aparell que hem denominat hipercodificació retorica. Amb aquest terme identifiquem qualsevol conjunt de procediments retorics emprats, comuns tant a la poesia com a la prosa, en la producció duna proposta textual artística. També, empero, caldria pensar que els nostres autors, als seus textos, hi fan funcionar un conjunt de conceptes doctrinals, socials, polítics i culturals que adscrivim a l’aspecte intern de tota proposta artística i que identifiquem com a components de la vessant o aspecte ideolorremic o hipercodificació ideologica. Es a dir: ingredients d’encuny ideolo,gic i, dones, no literaris, tractats amb peculiaritats que pressionen i en deformen lüs tradicional en la novellística anterior o de cavalleries.

A)

LA

HIPERCODIFICACId

RETbRICA

CAVALLERESCA

Tot i servar els trets generals de la retorica cavalleresca, Joanot Martorell i els altres novellistes valencians hi introdueixen petites variants quantitatives que produiran el canvi qualitatiu (EspiZZ, Lu Brama); en farem una certa enumeració quasi esquematica per tal de mantenir els límits no exhaustius dún assaig. Ja hem provat de mostrar una crisi en l’adopció del model codificat 38


tocant al punt funcional dels inicis del cavaller. També hi ha una crisi de tipus retkic en la praxi del complex cultural (model heretat). Com també, i d’acord amb el punt V, comprovem una ruptura de la retorica heretada pel que respecta a l’estabilització de l’estatus social (re& príncep, etc.).

B)

LA

HIFERCODIFICACI6

IDEOLbGICA

CAVALLERESCA

Tota proposta artística mostra un aspecte ideologic. A les nostres novelles cavalleresques, aquest aspecte intern és bastant cridaner, aparatós i de forca embalum. 1, a més a més, no gens dissimulat pels autors. En una lectura, per superficial que siga, ens és mostrada al Curia2 i al Th-ant la defensa del codi cavalleresc fins atényer l’objectiu final de l’estabilització de l’estatus ideal. També podem comprovar-hi, emperoI, els atacs als <<estaments>> no cavallerescs: artesans, mercaders, clergat, etcetera. 1 també propostes polítiques evidents i ben concretes: Roig i Joanot Martorell enemics dels genovesos. L’autor del Cwid, empero’, s’hi mostra prou amic i afeccionat d’aquells. ¿No era valencia o era un valencia urgellista i amic o genovesofil? L’Es@Z tampoc no se’n deslliura. Evidentment, Joanot Martorell era cavaller i no s’amaga d’aportar la seua ideologia des del propi grup social. L’autor del Curial no és menys parc a manifestar-la. 1 els ferocos atacs ‘de Jaume Roig als cavallers com a grup social enemic de la burgesia de l’epoca. 1 als juristes, tant com al clergat i a la noblesa, en són una mostra antologica. 1 és per aixo que la literaturització de la praxi cavalleresca evolucionara per la pressió d’encuny ideololgic fins arribar a les distintes solucions de l’estabilització objectiva del cavaller. Curia2 i Tirant defensen en mateix codi; divergeixen, pero,, en la praxi, tot i que concorden en l’estabilització de l’estatus final del cavaller. Jaume Roig, pel seu compte, no defensa el codi, ans al contrari el fustiga amb forca vigoria perque trenca la praxi i destrueix l’estabilització. 1 Jaume Gassull, darrerament, es riu del sant i la peana,

VII.

LA CRIS1 DEL MODEL:

ELS ORIGENS

DEL CAVALLER

D’acord amb el fur De BataZZes de Jaume 1, la batalla sempre haura lloc legal si els batallers són <<pars i iguals>. També, i d’acord amb el tractat del rei Pere, i un top eliminats <chistoricament>> els pastors, els fusters i els carnissers <(per no haver ver39


gonyas>, diu literalment, únicament poden esdevenir cavallers, per rigorós ordre de citació: els nobles; els gentilhomes; o els fills de noble o de gentilhome siga la mare noble o no. (Aixo, de retruc, reconeix la línia dels bastards,) Pero el fil1 de mare noble i de pare no noble, mai no esdevé cavaller. (Aixo remet possiblement a la tesi del dret germanic establert al terrer catalanofonic.) La crisi d’aquest model o puttern, codificat tant al corpus legal que regula la cavalleria social, com a les literaturitzacions de la cavalleria, apareix qüestionat a les novelles cavalleresques. El <(corn>>i el <cperqt,& és una mostra de la personalitat de cada autor, el qual s’hi retrata, i dones, els textos reflecteixen la ideologia del grup social a que s’adscriu. Heus-ne ací l’esquema: Grup social coldificat

Notie&.z

Nobles

Guillem de Varoic Guillem de Varoic Tirant lo Blatich

Gentilhome

Curial

Burgesos

Espill

Llauradors

Lu Bramu

Bandolers

Bernat de Serrallonga

Codi usual

Aumtor

Grup social auctorial

(a) Anhnim

(lj) J. Martorell J. Martorell Martí J. de Galba

e Gtielfa

Cavaller Cavaller Cavaller

Joan Olzina?

Jurista

Jaume Roig

Burgés

Jaume Gassull

Cavaller

Codi de rupturfz

dels Ll.

Anonim

1. Al nivel1 més alt del codi pertanyen els herois literaturitzats a la novella-tractat (model que hem anomenat cchíbrid>b) GuiUem de Vuroic tant de l’autor anonim com al produit per Joanot Martorell. El duc de Varoic i Tirant són els herois més significatius del codi legal i també del literaturitzat. Evidentment, ja no són fills de rei com ho era Tristany, puix que la seua praxi ara no cerca ni percaca atényer un regne sinó lluitar sota les ordres d’un rei. Per tant, Joanot Martorell recerca l’objectiu de proposar l’estabilització en el grau més alt (després del d’accedir a rei, és clar): el pas de l’estatus de cavaller a espo,s de la princesa Carmesina, si individuem la funció general. Pero, com que Joanot Martorell ccdestrueixl> el seu heroi per mort natural (i dones en fa destrucció de la proliferació de segones parts a l’estil de les inacabables series d’herois de la novella de cavalleries tradicional) hi entrara Galba (cava40


ller) que n’impedeix la proliferació d’aventures. 0 la confirma d’acord amb els projectes de Martorell, qüestió aquesta difícil d’abordar. El resultat és que el món de ficció no pot allargar-se indefinidament. S’hi imposa la realitat renaixentista, d’acord amb la seua ideologia. En el Gui¿lem de Vayoic (u] la literaturització esdevé un pretext o un engegador per a proposar Zes 1lei.s de cuwdleries (les normes del codi evidentment) que no consten en caj puix que els punts suspensius deixen inacabada la modelització híbrida.. . Pero que sí que ens són proposades en el GuiZlem de Vuroic @j incorporat per Martorell a la seua novella Tirant lo Blanch. (Sobre l’autoria, vid. Bohigas, P.: pp. 22-23.) 2. Curial ja és un heroi extret del graó més baix de la codificació legal: el gentilhome. L’autor aprofundeix més en la crisi iniciada als dos GuiZZem i al Curia2 en comparació amb Tristany o amb Lancelot (?). 1 és per aixo que el motor economic esdevé una autentica obsessió tot al llarg de la novella. En una lectura correcta, els orígens humils del petit Curialet comporten una elecció amb marca ideologica. El comportament de l’heroi olzinia, en la seua aventura africana (Tunis) amb Camar (<<Lluna>>) conserva el codi legal: no es casa amb la fiZZa d’wz menxzder perque els fills llurs ja no gaudirien del llinatge pur codificat. (Els motius religiosos no hi compten pas.) Ara bé: els diners i les armes, més el casament amb una dama de llinatge més alt, sí que esdevenen una operació positiva perque l’enlairament al graó de príncep d’orange és el més alt que hi pot atényer. 3. Més evi,dent és la crisi del model dels orígens a la novella de Jaume Roig. L’actant principal ja esdevé una ruptura absoluta i energica del codi, tant el legal com el literaturitzat. Els burgesos ja ni apareixen en el codi del tractat del rei Pere. 1 els mercaders hi són objecte de menyspreu aspre i declarat. També convé recordar que al De BatuZles jaumí res no es diu dels burgesos tocant a l’afer de les despeses i de les garanties. Evidentment, era un grup social poc representatiu encara: hi són anomenats tres o quatre vegades tot al llarg dels fws de Jaume 1. 4. Dels protagonistes de La Bramu ja no cal ni reportar-ho. La degradació dels orígens és tan aparatosa que convé molt prendre-ho com una feroc burla sagnant. A més a més, una batalla entre pagesos i cavallers era illegal com llegim al De Batalles de Jaume 1. I la destrucció més contundent i feroc s’esdevé al Benz& de Sewallongu, on únicament es recorden alguns minsos trets retorics de la novella cavalleresca o certs aspectes de les lletres de batallaT4

M Es irnportant

sobre

aquest

punt:

RIQUER,M. de: Lletres

41

de Batalla

(1), p. 121,


VIII.

LA CRIS1

DEL MODEL:

LA PRAXI

Anteriorment hem dit que la literaturització de la praxi cavalleresca és el camp objecte de més variacions introduides. On trobem que s’exerceixen les més aprofundides manipulacions. Ara simplement aportem la coincidencia en diversos 110~s de la fabulació i que divergeixen sobretot en l’aspecte retoric de la proposta. Agrupant els diversos tipus d’accions que hom podria trobar en una novel-la cavalleresca típica (i que possiblement caldria parlar dels topics en el sentit de la semiotica), podríem comprovar que la praxi cavalleresca comportava aquests diversos conjunts de fets cuvalZerescos que qualsevol lector d’aquells temps actualitzava immediatament perque apareixien installats dins de l’enciclopedia de qualsevol Lector Model en el sentit actual de la semiotica pragmatica. Tals són: aj Fets Zuwzes. Batalles individuals, duels, defenses de dames, passos, batalles amb exercits, assalts a castells, <<batalles>> amb animals exkics o amb altres de feroGos. b) Fets amorosos. Amb princeses, amb dames, amb burgeses, amb beguines, amb monges. cj Fets sociah. Menjars, visites, peregrinacions, oir missa, resar hores, jocs de naips, de pilota, etc. Jocs verbals de destresa diakctica. d) Els discursos. Cristians: Curial, Tirant, Espill; filos&cs: Tirant; mito-pagans: Curial; de fets burgesos: Espill: l’atac de Jaume Roig als cavallers: matrimoni de la mare amb cavaller pinxo; de qüestions lingüístico-lexiques: La Brama dels Uuuradors. El més interessant de tot és, empero,, que cada autor fa una exquisida selecció de materials i al seu text novelhst.ic usa dúns tipus d’accions més que dels altres. Per tal de resseguir la crisi del model podríem optar per l’analisi de qualsevol dels fets abans identificats per tal de veure com deriva a l’hora de la praxi de la literaturització -i dones en contra del model de les lletres de batalla que únicament hi empren combats irzdividualsel conjunt agrupat sota l’epígraf comú: uj Fets d’armes. Codi del q?et d’armes>j

Nove&3

Batalles individuals Batalles en equip/coIlectives en palenc (2 contra 2; 4-4) Bata,lles terrestres amb exercits Batalles navals amb esquadres

Curial - Tirant

Avalots

Assalts a caminants 42

Curial - TiFant ‘Curial - Espill - Tirant Curial - Espill- Tirant La Brama ,dels Llautiadors Bernat de Serrallonga


L’elecció del conjunt ccfets dIarmes>> trobem que es d’allo més interessant per quant el seu rendiment de proposta textual és més ample. 1 representatiu de la crisi del model heretat de la novella de cavalleries tradicional: del complex de cultura tal com l’entenem en aquest estudi. En general, a la novella de cavalleries tradicional (i el seu anomenat antimodel Don Quijote no sen deslliura) l’aventura persona2 i individualitzada del cavaUer és la característica determinant del model. Lancelot, Graal, Tristany, etc., usualment batallen en solitari. Els tractats reguladors de les batalles, com una via de solució Legal i civil als conflictes, regulen aquest cas de la batalla individual. Empero, observem que les bregues entre Solers i Vilaraguts, o Vichs i Vilarrases al País Valencia, sempre són collectives i les lletres de batalla ens en donen fidel i historica notícia?5 També el quadro proposat ens mostra que, a l’inrevés de les batalles habituals, les novelles s’allunyen ben aviat del model heretat i de la praxi literaturitzada (lletres de batalla en general). ¿Són el resultat d’una presa de consciencia collectiva dels cavallers i nobles com a grup social? La nostra Historia sembla encaminarnos per aquest cantó cap a una resposta positiva. Adhuc en una lectura superficial podem comprovar que els herois Curial i Tirant practiquen un reduit nombre de batalles individuals. 1 que també Tirant batalla amb un gos. 1 Curial, una altra, amb un lleó, tot i que aquesta és &legal des del punt de vista de la reglamentació dels tractats per l’ús que el gran Curial hi fa de pedres precioses amb les quals enlluerna i venc el lleó... Iv també, en comptades ocasions, fan batalles en equip. Dins d’aquest apartat, cal remarcar que el cas reportat als tractats com <<batalla per delegaci& s’usa al Tirant i també al CwiaZ. A La Brama podríem assimilar-la a una mena de batalla verbal o dialectica: la <<defensa)). Pero, no a I’EspiZZ. Una qüestió sense resposta: ihan inlluIt els collectius com Z’&u de Za Dame Vert? Recordem que l’Espil1 no reporta cap mena d’aquest tipus de batalles. Jaume Roig, evidentment, no era cavaller, ni en tenim cap notícia, en el sentit concret que hagués practicat el codi. Gassull, al seu torn, ja es riura dels aparells armamentístics de que fan ús anacronic els pagesos avalotats: armes <<del temps de les txapes)> en diu literalment. Amb la qual cosa, i pel dessota del sarcasme contextual, també podríem identificar la ideologia del grup social burgés on es movia. Així, dones, la praxi de les batalles terrestres i navals amb exercits importants comanats per cavallers (Tirant, Curial, el Delfí de Franca) són un inequívoc pas endavant cap a la magnificació exorbitada del model com a mostració duna crisi peo creixeqa abocada cada volta més x Zbidem, pp. 81 i SS. i p. 96.

43


a aproximar els models literatm-itzats als models moderns (del segle xv). Els reis (Alfons III) ja es mouen amb grans exercits on el cavaller era un miles del collectiu exercit i/o esquadra. 1, aixo,, ho sabien, per experiencia propia, tant Joanot Martorell com Ausias March. Jaume Roig, com sempre, és també el més revolucionari en aquest sentit concret i camp. El seu heroi, En Grosser, no practica ni la batalla individual ni la batalla en equip. Ens el mostra lluitant com un element del collectiu exercit i/o esquadra a les ordres del Delfí de FranGa: Una resposta fóra: 1. Les batalles individuals no enriquien cap cavaller. Ni Curial ni Tirant mai no en surten rics, d’aquesta mena de combats. Solament l’honor i algun regal. 2. Les batalles terrestres i/o navals sempre enriqueixen els cavallers comanants o caps estrategues dels exercits (Curial i Tirant). El cas reportat per l’EspiZ1 amb la ideologia burgesa de l’individualisme és ben aclaridor. En Grosser fa presonera una duquessa i, pel rescat que obté a canvi de la llibertat d’ella, esdevé riquíssim. Cas, d’altra banda, inedit i inaudit. Converteix les despulles del saqueig en diner comptant i s’abilla amb lliurea i criats. Tot seguit, com que s’ha c<transformat,, en un gran ric (reclassament burgés) se’n torna a la seua ciutat. 1 tot aixo narrat amb un sentit fabulós de l’economia narrativa tan típica de certs passatges jaumerogians, L’objectiu de Jaume Roig novellista era, certament, ewiquir el seu heroi no nobiZitzar-lo, que era allo que perpetuaven, primordialment en la praxi, els altres autors de novella cavalleresca. D’aquí es deriva, dones, la ruptura decidida, contundent i original de la seua proposta textual. Com ja hem vist abans, La Brama de& LZawadon no és una batalla ((entre pars i iguals,, (illegal, dones), sinó un avaZot pZebeu -pagesívolcontra un clergue (canonge exactament de la Seu de Valencia) en un <ccornbat>, que els avalotats volen dur a cap amb armes perol del qual Jaume Gassull els dissuadeix per tal com ells no en saben d’aquelles coses de retotrica d’armes. Gassull, cavaller, sí que pot wepresentar-los)> contra Bernat Fenollar: tots dos són amics, lletraferits i saben de les codificacions tant d’armes com de lletres. Es per aixo’ que, tot i reconeixent que La Brama és un text provocat per una qüestió de tipus lingüístico-lexic5 ací el proposem des del punt de vista duna textualització hteraturitzada que mostra un topic casus beZZi tipificat als tractats. Pero ací resolt com la parodia més feroc dúns afers que ja només romanien en la memoria collectiva. La Brama dels Llawadors posseeix els ingredients essencials engegadors duna batalla: a) Un escrit de deseiximent : c<declaració de guerra>> al patrimoni lexico-lingüístic tradicional del poble pla. Primer pas de la parodia. 44


b) Un coHectiu de persones provocades i que deliberen per tal de respondre amb contundkncia la provocació. Segon pas. cj Un cavaller que assumeix el lloc de defensor (reglamentat al codi de les <<batalles per delegació>>, que Curial ja u&). Tercer pas. d) Un objectiu clar: <cla batalla a ultranqa>, com a únic mitjh de mostrar la justícia i rebre’n els efectes socials condignes. Quart pas. destrucció del modelhi és ben obvi. El desprop&it inicial -la Anem per parts: 1) Un prevere, legalment, no pot deseixir-se d’un pagés. 1 menys d’un collectiu. Era illega d’acord amb els tractats. 2) Un pagés, legalment, tampoc no pot acceptar tal batalla: és illegal. 1, a més a més, sacrilegi. 3) El cumurull del despropbsit és que, el mateix Gassull, assumesca la funció codificada del ccrepresentant legal en la batalla)>. Aixb és illegal també. 4) L’objectiu <<normal>> d’una afer d’aquestes característiques, ja sabem que era la nobilització. Jaume Gassull ni tan solament els atorga el dret d’anivellar-se en el pu&w (<cnobilització>> del kxic), ans al contrari, sarchsticament, els reconeix el dret a romandre en el mateix estatus inicial. És per aixbl que aquesta grotesca acció retk-ica destrueix, dones, també tots els models anteriors per tal com ni tan solament manté cap de les accions conceptuades com ctfets d’armes)>. Gassull els nega el dret #(de fet? l’impedeix, amb mots de bonhomia) a consumar la batalla a ultranGa. Roman en l’únic aspecte retk-ic previ a aquella: el desafiament. Fóra interessant, dones, proposar La Bmnu com un text ahe que un simple -0 simplificat&ext irbnic)>. Ací l’entenem com un text paranovellístic de camí a un nou model (ide colloqui?). D’acord amb el que portem exposat, Lu Bmnzu deZs Lhumdors clou tot un procés de literaturització on Jaume Gassull serva les formes -les fórmules més exactamentexternes del codi. Per?J tot seguit fa una delirant destrucció dels suportadors tradicionals d’aquell model codificat. Així, dones, si l’avalot dels pagesos encara mostra certs trets identificables dins de la hipercodificació ideolbgica i, sobretot, de la hipercodificació retbrica, Bemut de Seuallonga ja esdevé un simple assalt a canzinunts. Es la vulgarització de la batalla tradicional. Ja no hi ha batalles reglamentades, ni plantejaments retk-ics. El bandoler hi actua no ja illegalment sinó al <<marge de la lleL. Si aquesta anhlisi l’aplichvem a l’apartat b), veuríem que cada novella elegeix amb una coherkncia bastant rígida tots els elements de! grup social que comporten el mAxim de rendiment en la nobilització complementkia i adient -adheridade l’heroi elegit: modelitzat.

4.5


IIESPILL Heroi

Conzpanyona

Estatus

Curial Tirant

Marquesa Princesa

Grosser Llauradors Bernat

Dames burgeses 0 0

Príncep d’orange Capita General Emperador/Cesar Bm-gés 0 0

final

~

La crisi del model esdevé tan absoluta que l’anorreament és terminant. 1 és per aixol que la lectura de la novella Curia2 e Güelfa, per exempie, com una proposta d’aburgesament de l’heroi, entenem que no és gaire correcta. 1 collateralment, trobem que la hipotesi que hi fa de suport, que Cwid (novella) no té <crnodel>), és revisableF6 Ja hem vist tot al llarg d’aquesta proposta de lectura que Timnt lo BZanch és una novella que conserva plenament l’objectiu més concret de la nobilització més alta. Així com també Curial e Güelfa. Si les aventures africanes de Curial haguessen prosseguit, derivat, perllongat i explotat la inicial ruptura amb el model tradicional, hi hauria esdevingut una nova modelització. Pero aquest pas únicament el dóna -i, per tant, la ruptura total que aporta-, la gran novella jaumeroigiana Espi& que considerem, dones, plenament burgesa. Octubre del 81-febrer Revisió: juliol-agost

del 82 del 84

a ESPADALER, A., et alii: Op. cit., p. 148. Espadaler ha publicat un interessant estudi: Una reina per a &rial, on, bastant habilment, ha renunciat al seu parer de 1980. 1 sense massa *explicacions afirma que Antoni Ferrand0 diu: <cNo és aquest el moment de decidir si és o no una novella burgesa -colossal simplificació-, sinó de veure si la vida de Joan Olzina té algun punt de contacte amb la de Curial)> (p. 11.5). Sembla que Antoni Espadaler obhda el detall que al referit manual encara no ha renunciat el1 a la c(colossal simplificació>> (3a. ‘edició, 1981). Quant al un horitzó de polemica. model, és interessant que, lper fi!, ,puguem albirar

46


L NOUCENTISME 1 LA CKISI DE LA NOVEL-LA

D

ARRERAMENT, s’ha acceptat sense reserves una tesi segons la qual ,el Noucentisme tenia por a la novelda, perque essent un genere realista hauria reflectit una societat massa conflictiva. En conseqüencia, el Noucentisme, que era un moviment rigorosament al servei de la burgesia del Principat de Catalunya, no únicament va evitar el genere sinó que fins i tot el va prohibir. En aquest treball em proposo simplement de fer una lectura crítica dels estudis que han plantejat aquesta qüestió. El lector no hi trabara, per tant, documentació o material inedit. Al contrari, he treballat exclusivament a partir ,dels estudis esmentats. El meu objectiu és demostrar que la documentació i els arguments que fan servir són inútils i impropiament usats, de tal manera que aquest material resulta suficient per a demostrar justament el contrari d’allo que llurs autors es proposen. 47


tESPII,L Quan ha calgut, he acudit a obres de caracter general per aclarir alguns detalls. Abans d’entrar en la crítica detallada d’aquests suposits, cal tenir presents algunes consideracions: un escriptor pot fer el que vulgui amb un genere literari (pot convertir-lo en instrument de denúncia, i pot reflectir-hi la realitat que li plagui, ja que tanmateix tota la realitat no la podra reflectir mai, i per tant sempre haura de seleccionar); el Londres de mitjan segle XIX no era pas menys conflictiu que la Barcelona del comencament del segle xx, i, malgrat aixo, els novel-listes hi van ésser abundants i, a més, alguns van ésser fins i tot condecorats per la maxima autoritat de 1’Imperi Britanic; la novella modernista, que seria la víctima més pro,xima de la persecució noucentista, no es caracteritza pas per la seva denúncia social, ni tan solament pel seu <<realisme>>l; quan el poder ha advertit la possible influencia social dún genere o d’una art, el que ha fet no ha estat pas de prohibir-los, sinó, al contrari, d’aprofitar-los, perque els generes i les arts són en aquest sentit d’una flexibilitat absoluta. Finalmerit, ens hem de preguntar com és que, si el Noucentisme prohibí la novella per aquesta raó, no prohibí també el teatre, que era encara molt mes perillós que no ho pogués ésser la novella. La tesi és exposada ampliament per Alan Yates al seu llibre Unu generació sense noveHa. 2.. La novelta catalana entre 1900 i 1925.l Pero ja anteriorment Joan Lluís Marfany ho havia afirmat al seu article <(Reflexions sobre Modernisme i Noucentisme: a proposit de Literatwu cutulana conternpohzia, de Joan Fuster>>: * <cde noveHa catalana, van matar)>.3

millar

o pitjor,

n’hi havia:

els noucentistes

la

Fixem-nos també en el fet que per a Marfany el que menys importa és la qualitat de l’obra d’art: <cde novella catalana, miZZor o pitjorjj, ens diu. Ja veurem com aquesta actitud despreocupada envers l’estetica desvirtua aquests estudis literaris enfocats des d’un altre angle. Parlant de Marfany ens fa el següent aclal’oposicio Modernisme-Noucentisme, riment: CcPoques histories: les diterencies entre modernistes i noucentistes no ,eren estetiques, eren ideologiques. Més concretament: eren polítiques.>> 4 Així, dones, esteticament, l’obra de Maragall seria el mateix que la de Carner; la de Llimona, el mateix que la de Mail101 o Clara; l’arqui’ Barcelona, Edicions 862, 1975. z Els Marges, 1 (1974), p. 64; reproduyt dins Joan Lluk MARFANY, Aspectes kto~ekswze (Barcelona, Curial, 1975), pp. 92-93. 3 MARFANY, Aspectes, p. 93. ’ Ibid., p. 78. 48

del


tectura modernista, el mateix que la noucentista; Casas i Rusiñol, per un cantó, estkticament, iguals que Sunyer i Aragay, per un altre. D’acord amb aquestes idees, en l’obra d’art, el me% interessant no seria la manera ni el resultat sinó all6 que s’!G diu, amb una negligkncia total per la manera de dir-ho. Per aquest camí és molt fkil de prendre qualsevol pamflet polític com a obra artistica i deixar de banda en canvi l’obra més excellent. Per demostrar aquest assassinat novelGsGc, Marfany parteix dún article de Josep Carner titulat <fAmb motiu d’una novelIa>>, aparegut a La Veu de Catahnya el 3 de julio1 del 1908, que malinterpreta de cap a peus i que Yates prendrs com a únic document noucentista damunt el qual bastir la seva tesi: <cLa novekla, dones, queda terminantment prohibida de coklaborar a la construcció de la nova Atenes. Alomar va denunciar el gknere per les seves afiliacions ruralistes: Carner, ara, rebutja la noveHa ciutadana i burgesa, la d’oller, de Fuentes i de Folch i Torres, en un mot, la novekla normal. Es tracta, en ambdós casos, d’un an,atema global.)> s Yates, almenys, ja s’adona que Carner parla de la novella ciutadana. Marfany, en canvi, no ho va saber llegir. Per6, malgrat aixb, Yates també generalitza en les seves conclusions. Carner, perb, no generalitza mai, sinó que del principi al final de l’article parla sempre de wovella ciutadana,, i exclusivament de <<novella ciutadana),, i sempre amb aquesta adjectivació, amb una voluntat evident de diferenciar-la de tota altra mena de noveHa, justament perquk la que l’interessa és aquesta: una novella sorgida dún medi urb& industrial, que ofereixi a la vegada aquesta mena de societat, a la manera dels grans models de la novella europea. I per descomptat que en cap moment no blasma aquesta mena de novella ni molt menys encara la prohibeix. És a dir, Carner sens dubte creu que la novella modernista és fruit dúna societat encara b& sicament agrkia, i es demana quan ser& possible una novella catalana civilitzada. L’article consta de dues parts: un prehmbul on es pregunta si la novel-la ciutadana és possible en una ciutat d’estructura encara prim,kria, menestral, i una segona part dedicada a comentar la novella ciutadana DaZtabaix, de Carles de Fortuny. Quan Carner diu que el1 no creu que la novella ciutadana sigui possible <<encara>>no és pas que la prohibeixi d’una manera críptica i sibillina, sinó tot al contrari, ja que a continuació encoratja els joves a escriure’n. Pe& ell, que creu que la novella és un gknere realista, pensa que cal una ciutat socialment més complexa a fi que una novella ciutadana també complexa sigui possible. Amb tot, creu que Barcelona és ja en el cami de convertir-se en una gran ciutat com les grans ciutats europees i que, corn que l’obra d’art no és una cosa que aparegui del no-res, cal que, al mateix temps que aquesta ciutat s YATES,Una genepació, p. 113. 49


complexa s’esth gestant, també es vagin escrivint noveHes ciutadanes, amb Ia convicció que les mostres definitives, <cde majestats estktiques definitivew, diu Carner, no apareixeran fins que la ciutat hagi assolit wna opulentíssima complexitat social,>: <(És possible avui la novel-la ciutadana com a institució normal, dins la nostra literatura? Jo cree que no encara. Escriptors de molt d’enginy i intukió, &dhuc judicant la nostra Gpoca prematura poden, amb algun esforG, esbossar aquest ghere, per6 els flotons dispersos de llurs obres no arribaran pas a constituir una selva formidable i espessa de majestats estktiques definiiives. Perquk precisament els nostres temps estan en gestació de la Ciutat. En aquest somni de la Ciutat venidora, dedica la legió més escollida de la jovenesa un seguit meravellós de tasques i d’abnegacions. LTesperit ciutadh ja flota damunt el caos revolt, informe, de la nostra

vida, per6 tk de resoldre la seva encarnació, ha d’anar a la conquesta d’una venturosa plasticitat, i només quan l’hagi guanyada poch-& inspirar fecundament un gknere que floreix a base ,d’una opulentíssima complexitat social.>>6 En a segona part de l’article, Carner comenta la novella D&L&L& tot dedicant-li frases d’elogi, i acaba dient que confia que la prbxima novella de Carles de Fortuny, .&z Poudor, anir& <cpels camins de la noveHa ciutadana que, pel meu gust, convé escriure>>. Res d’assassinat, ni prohibició ni anatema. El sentit d’aquest article és ben clar, i valer-n’hi veure un altre és ganes de distreure’s en bizantinismes o de donar4 una import&ncia que no té. Mai Carner no pogué sospitar que arribaria a ésser tan aprofitat. No és gens seriós que dún document com aquest es tregui la conclusió que la novella va ésser proscrita. Tanmateix, sembla que Yates s’adona de la dificultat de mantenir una tesi semblant sense documents sblids. Per aixb arriba a deixar entendre que va ésser una campanya subterrhnia, fins que el pable, Lvid de novella i afamat perquk no en té, comenGa a demanar-ne, amb una tal insisthncia que els botxins novellístics ia no poden dissimular més i han de comenGar, a corre-cuita, a escriu&‘n i a muntar editorials. Tot aixb ve a coincidir amb la mort de Prat de la Riba, el responsable m&xim del greuge, amb la creació de l’Editoria1 Catalana, i la publicació de L’t%lmmdument, de Carles Soldevila, obra que insidiosament, segons Yates, va ésser titulada novel-la sense ser-ho, <cun intent deliberat de donar gat per liebre>>, segons paraules literals de Yates (p&g. 157). Amb tot aixb, cal imaginar tots els potencials novellístics i editors no noucentistes empresonats o executats. Perqu& no hem d’oblidar que el problema de fons, per a Marfany i Yates, és que el Modernisme era un corrent d’esquerres i el Noucentisme un corrent de dretes:

6 Josep del 1908.

CARNER, aAmb motiu d’una novelIa>>, La Veu de Catahnya,

SO

3 de julio1


c<Aixo suscita, és clar, una inevitable pregunta: que es, dones, el Noucentisme? Una investigacio sobre el Modernisme no pot evitar d’haver-hi de respondre. La resposta, naturalment, exigeix una quantitat respectable de suport documental i aquí m’hauré de limitar a proposar la hipotesi que el Noucentisme es el moviment cultural que tradueix el triomf de la Lliga com a partit hegemonic del catalanisme -0 sigui, la identificació de catalanisme i conservadorismei la submissió dels intelJectuals a les directrius d’aquest partit -0, si voleu, l’acceptació d’un dirigisme cultural.)> 7

Podem recordar també, si cal, la frase ja citada anteriorment: <<lesdiferencies entre modernistes i noucentistes no eren estetiques, eren ideo& giques. Més concretament: eren polítiques>> Un plantejament, dones, clarament polític que, a mes, predisposa ek historiadors a favor dels uns i en contra dels altres segons llur ideologia. El que menys importa és la qualitat literaria. Si els noucentistes admiraven Ruyra, Costa i Alcover era a causa de llur conservadorisme catolic, afirma Marfany? Per a aquest investigador, <cla visió noucentista del camp és una visió de terratinents prospers, paternalistes i carques>.‘O Aquesta frase ja és del tot desconcertant i un no sap per on agafar-la (entre altres coses, sembla que Marfany desconegui les biograhes i les obres dels modernistes i els noucentistes): cree que reproduint-la ja n’hi ha prou. Per aquest camí, s’arriba facifment a identificar la novella amb <da forma “democratica” per excelkrcia, cosa que fa Yates a la pagina 148 del seu Ilibre, oblidant els orígens aristocr&tics o militars del genere i les mostres europees del segle xx que l’han mantinguda en una primera línia artística. Es realment difícil discutir en materia artística quan s’ensopega constantment amb conceptes no estetics, els quals es barregen amb els primers no pas formant una trota sinó un embull. Cal aclarir el terreny que trepitgem. ¿Que anem a valorar: allo que és literariament, és a dir, artísticament bo o allo que és democratic o el que és aristocratic? Qualsevol plantejament pot tenir interes, pero, la finalitat i els resultats seran diferents. El que no podem fer pas és confondre’ls. Aquesta manca total de rigor, la tergiversació documental, les contradiccions són freqüents en l’obra de Yates. Afirma, per exemple, que a Catalunya no hi ha mercat per a la noveHa:’ <cEl destí ,de la novella Ernestinu [de Prudenci Bertrana] simbolitza el destret de l’autor en una situació on la novella convencional ha esdevingut, a Catalunya, una forma sense dignitat ni mercat.>> 11

Aixo succeia el 1910, de manera que en aquesta data els noucentistes ja eren responsables d’aquest desastre. Aixo tot i tractar-se d’una cam’ MARFANY, Aspectes, p. 33. ’ Zbid., p. 78. ’ Zbid., p. 84. ” Zbid., P. 96. ” YATES, Una generació, p. 131.

51


panya portada subterraniament i tan habil i subreptícia que no ha deixat fonts documentals. L’eficacia de la campanya és encara més espectacular quan recordem que feia només cinc anys que havia aparegut SoZitud, reeditada per tercera vegada el 1909, precisament un any abans de la desolació total, feia quatre anys de la publicació de Pilur PG+z, tres de la de ,!,‘a~ca del setiyor Esteve. Aixo pel que fa a les tres novelles més importants de la decada. El fenomen és encara més inexplicable quan recordem que el 1912 apareix La vida i Za rnort de Jordi Fraginals, que caldra entendre com un acte de summa heroicitat. Pero l’estupefacció ja és absoluta quan un s’adona que Eugeni d’Ors, precisament el teoric del Noucentisme, publica La Ben Pluntuda, novella que durant molt de temps s’ha pres com a inici del Noucentisme. 1 no podem pas acceptar la possible replica que aquesta narració sentimental no acaba d’ésser ben bé una novella pel fet que no s’ajusti al patró novellístic que es va imposar sobretot al segle XIX. El mateix Yates, que afirma que el Noucentisme proscriu el genere, la identifica com a tal, dins el capítols <<Les novelles de la crisi)>. Pero tornem a les freqüents contradiccions d’Unu genera& sense novetla? A la phgina 131 havia dit que la novella catalana no tenia mercat, i set pagines més aval1 afirma tot el contrari, alhora que estableix una distinció entre dos tipus de literatura: una cultista i preciosista (la noucentista) i una altra de més modesta i <natural>) (en paraules de Yates), que seria la literatura anterior. Exactament, en aquest cas, la d’Oller i la d’Enric de Fuentes, amb una manifesta apologia d’aquesta segona literatura i la censura de la primera. Ja veiem com l’inicial plantejament político-social deriva, per no dir degenera, en una valoració estetica, erronia a més a més. Aixo és conseqüencia del fet d’aplicar valoracions morals als estudis literaris. El resultat és el mateix que obtindríem si, seguint ‘el procés a l’inrevés, concloguéssim que la Florencia dels Medicis era eticament modelica perque havia produit obres artístiques modeliques. El context social, polític i economic pot certament aclarir aspectes de l’obra d’art, pero mai no pot ésser usat per a una avaluació estetica. Així mateix, l’historiador de l’art catala ha de plantejar el fet artístic dins el marc dels Pakos Catalans. Les interpretacions político-socials tancades, de validesa regional, no ajudaran pas a comprendre el problema global. ZPer que es planteja el problema novellístic únicament cm el marc del Principat? ¿És que l’escultor Arístides Maillol, de la Catalunya Nord, obeí anticipadament Prat de la Riba quan el 1900 realitza el nu femení que titul& Mediterr&zia? ¿Que resolem mantenint Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover al marge dels corrents generals catalans? ¿És que els poemes de Cap a2 tard no són ben representatius del Neoromanticisme europeu que aquí denominem Modernisme? Estudiar per que en un període determinat un genere ha perdut imés com si ens poséssim a escriure porta,ncia ja em sembla perillós: tesis del perque Ausias Marc no va escriure novelles cavalleresques o 52


Joanot Martorell no va fer versos, per quk Verdaguer, Guimer& i Maragal1 no van ésser també novellistes, etc. Podem lamentar que el bon estil de Josep Pla i l’excellent domini de la t&cnica novellística de Narcís Oller no hagin convergit en un mateix escriptor, perb aixb no justificar& mai un estudi, ni tan solament un debat que intenti esbrinar la raó amagada d’aquesta pega nacional. Perb, si a més de tot aixb, es prescindeix de la qualitat artística, o, el que és encara pitjor, s’arriba a l’extrem de valorar literkiament obres detestables, es comet un atemptat a la teoria literk-ia, ¿Per qu& no hi ha novella? Dones bé? cree que ja ho va dir Gaziel el 1925: no hi ha novella, perquk no hi ha novellistes. El més curiós és que el mateix Yates ens dóna la resposta, per6’ enderiat amb la seva hip&esi de la prohibició per causes skio-político-econbmiques negligeix les dades que té a la rn& i acaba afirmant el seu prejudici inicial, que no aconsegueix convertir en veritat demostrada. A la phgina 77 diu que al principi del segle xx hi ha una crki general de la novella a Europa, i diu també que el Modernisme la portA a un tul-de-sac. En dir aix&, ja té la tesi acabada. Així mateix, una mica abans, a les pAgines 75-76, havia afirmat que la novella modernista derivh a una concentració o fragmentació, i que aquestes dues coses conduk-en a la narració curta o al poema en prosa, ccmodes de creació favorits de l’estktica simbolista)>, i cita com a suport d’aquesta asserció l’obra de Michel Raimond, La crise ch ronzan. Arriba fins i tot a declarar que <cel futur estudiós d’aquest tema haurA d’aprofundir els múltiples lligams entre la crisi de la novel-la i el conreu molt actiu d’altres formes de creació en prosa narratives i líriques>.” Dones molt bé, lper que deixa aquesta tasca per al futur estudiós? LNO hauria valgut més que el1 mateix hagués portat les seves recerques per aquest cantó? En efecte, al segle XIX, la tiovella europea arriba9 a través del realisme, a la seva maduresa total. Després d’obres com les de Tolstoi és impossible d’anar més enll& pel mateix camí. Aixb ha estat m6s o menys així en qualsevol art i en qualsevol &poca. La crisi era per tant inevitable. El tipus de novella que interessa a la vegada el lector poc exigent i l’exquisit s’acaba amb el segle XIX, les grans novelles del xx són experimentals. El fet que les primeres puguin ésser considerades com a <(democr&tiques.>) i les segones com a c<elitistesj, no hi afegeix ni hi treu res a llur qualitat literkia. Si ho creguéssim així, arribaríem potser a cometre barbaritats com la de cremar l’OrZa&o @añoso i entronitzar la porqueria. Quan els Pakos Catalms recupei-en una mica de conscikflcia nacional i hi apareix un novellista digne és justament quan es produeix l’esgotament de la novella del xix, o més exactament del camí que havia pres a partir del XVIII a Anglaterra, Si cultures com l’anglesa i la fran-

u Zbid., p. 76.

53


cesa van acusar aquesta crisi, no és gens estrany que aquí es fes sentir de manera més aguda. Els novellistes modernistes deixen d’escriure, segurament, per aquesta raó: <cDe fet, és important de reconeixer que dos trets cabdals cIe la literatura noucentista -la relegaci6 de la novekla i l’escrupolositat lingüísticaes relacionen prou directament amb les conseqüencies del tul-de-sac a que arriba la novella del Modernisme.s> El fragment citat és del mateix Yates. l3 Si els modernistes i Narcís Oller haguessin volgut escriure novelles, tenien editorials on publicar-les, al marge del Noucentisme. L’antinoucentista Francesc Matheu era propietari de l’editorial llustració Catalana. Aquesta editorial va ésser fundada el 1884 i, interrompuda el 1894, torna a apareixer el 1903 com a societat anonima, de la qual Matheu era gerent amb un capital de 125.000 pessetes; l’editorial plega, el 1935; publicava la revista del mateix nom, La Ilustració Catalana, que des del 1903 aparegué com a setmanari, data en que cd’encariment del paper prodmt per la guerra de 1914-1918 condiciona la substitució de la revista illustrada per la més modesta CataZana>>.f4Des del maig del 1913 al maig del 1921, aquesta editorial publica la collecció <<Lectura Popular)>. D’aquesta collecció diu la Gran enciclophdia ca talana: <cLa collecció -en la qual no volgueren entrar alguns dels discrepants ortografics de Matheuopta per donar un panorama literari complet, en detriment d’una selecció estetica exigent.l> l5 De moment, remarquem que no tot el panorama literari fou cobert pel Noucentisme, i que qui volia actuar al marge d’aquest corrent disposava de canals per a fer-ho (ja veurem que l’editorial de Matheu no era pas lünica). Yates ha de reconeixer que aquesta editorial segueix publicant novelles, i &ns accelerant el ritme de producci&,16 Tot aixb malgrat la depressió. 1 s,egueix dient que aquesta editorial esdevé <cel darrer refugi d’un genere que no té altre aspecte que el d’un cansat supervivent del segle XIX, i el seu cataleg ho testimonia)>.17 Una altra vegada ens veiem obligats a fer una recomposició de tot el problema i preguntar-nos que és el que van matar els noucentistes. El genere sembla que no, ja que aquesta editorial ttaccelera el ritme de producció)>. ¿Que van matar aleshores?, Lels escriptors modernistes que havien escrit alguna bona novel-la? No sembla pas que ni Santiago Rusiñol ni Caterina Albert fossin caracters que es deixessin impressionar facihnent. Respecte a Oller, Yates reprodueix, al principi del seu llibre, un fragment de les kfem&-ies literhies d’aquest novellista que es . prou clar pel que fa a la seva crisi: ” Ibid., p. í’7. ” Cf. Gran enciclopkdia l5 Ibid. M YATES,Una geneyació, *’ Ibid.

catalana,

VIII

(Barcelona,

p. 119; el subratllat

54

1975), p. 562.

6s meu.


&‘alba

del segle xx m’atrapa

en un estat de depressió t,errible.

Morts aquells dos meus guiadors i companys inseparables [Yxart i Sardh], que tant sabien estimular-me a escriure, i sentint-me absolutamen,t refractari a les formes i tendkncies que anaven dilsuixant-se en el nou art batejat llavors de modernisme, m’entr% un descoratjament i tot ensems un fhstic tan gran per seguir conreuant les lletres... (...)D ** Una p,Stgina més avall, Yates subratlla aquestes declaracions d’Oller, dient: <cLa reacció d’Oller és la dún home gran, format en una epoca ja llunyana [Yates ara parla d’Oller en relació al Modernisme], el qual, malgrat una certa simpatia, es troba al marge de la darrera evolució estetica [la modernista] .)>l9 ¿Com és possible, dones, que després de dir aixo i de citar aquel1 fragment de les Mem&ies liter&ries intrumentalitzi el silenci novellístic d’Oller per fer-ne responsables els noucentistes? (veg. pags. 140-142). Entre altres coses, afirma: <cEl llibre que Oller titula Mem&ies liter&ies: histhria dels meus llibres és l’exemple classic de l’autobiografia emprada com a refugi del novellista marginat>b?O UNO havia dit Yates que després de Pilar PCm Oller ja no és capac de produir res més? Vegeu també a la Gran enciclopkdia catalana, X, 731, l’article <<Oller i Moragas, Narcís)>, obra així mateix de Yates, on diu: wPero abans ja de l’aparició d’aquesta novella [Pilay Prim], i malgrat el premi Fastenrath que guanya amb ella el 1912, s’apartava del món literari.>> Vegeu també la continuació perque no hi diu els disbarats de la seva tesi. ¿Marginat?, pero si Francesc Matheu l’empaita perque escrigui i publiqui a la seva editorial! z1 Fixem-nos també en el fet que, contrariament al que afirma Marfany:* els rebuigs, enfrontaments o ressentiments són estetics, lingüístics i, en part, és clar, generacionals. El ressentiment o la irritació d’OIler envers els noucentistes ve motivat pel fet que aquests trobaven que escrivia malament, cosa que no passava amb els modernistes, més parti+ daris de tirar al dret; és a dir, en el període modernista, Oller confessa que se sent refractari a les formes modernistes, pero’ malgrat aixot les seves relacions amb la nova generació poden ésser cordials, perque ningú no li diu que escriu malament. És comprensible que una velia gloria com Oller, que el 1913 tenia ja 67 anys, en referir-se a Pompeu Fabra digués <cel tal Fabra >). El problema d’Oller respecte als noucentistes també el deixa ben clar el mateix Yates, malgrat ell, pero: a la nota 91, pag. 142, diu que arran de la publicació de les obres completes d’Oller amb ortografia corregida, Domenec Guansé i Rovira i Virgili es planyen encara de les imperfeccions estilístiques d’aquell novellista. M YATES,Una generació, p. 30. l9 Bi& p. 31. m Z¿kL, p. 141. z’ Z&i& p, 140. l2 Veg. supra, p. 2, nota 4.

55


Quan apareixen les reflexions sobre la pobresa novellística als Pakos Catalans, no trobem, excepte en el cas d’Estelrich, del qual ja parlarem, cap denúncia contra el Noucentisme com a responsable d’aquest silenci. §egons Yates, aquestes reflexions sobre la crisi de la noveHa (que culminaran amb els articles de Sagarra i Riba del 1925) s’inicien el 1917. Aquest any apareixen dos articles d’Alexandre Plana a Lu Revfstu titulats els dos <cLa novel-la>>, apareguts respectivament als números 34 i 45?3 Yates s’explica aquesta primera veu d’alarma grkies al relaxament de la ideologia noucentista que es produí amb la mort de Prat de la Riba el 1917. Els anys de <<mkima cohesió i disciplina del Noucentisme>> anirien del 1912 al 1917.*4 Fixem-nos per tant que la prohibició havia d’ésser realment important, ja que calia esperar la mort del <<dictador>> perquk es pogués produir un canvi. No obstant aixb, l’editorial Ilustració Catalana de Francesc Matheu treu la seva collecció (<Lectura Popula.r>> el maig del 1913, i Yates confessa que accelera <(el ritme de produccióp, cosa que havia declarat més amunt q la p&gina 119 i que ara no recorda, com tampoc no diu que la <<Biblioteca Popular,, de L’Avenc fou activa entre el 1903 i el 1916, és a dir que aquestes dues colleccicms populars aconseguiren de sobreviure aquests anys del Terror noucentista, els anys de més wzohesió i disciplina>>. A més, Yates tampoc no té present ara, encara que l’ha citada com a novella quan l’ha interessat, Gucdba Zu de mi2 veus del 1915. Així, dones, del 1912 al 1917 hi ha el període de m&xima cohesió i disciplina del Noucentisme, perb hi trobem, almenys, les dues populars colJeccions esmentades, una de les quals, a més, incrementa la producció, i l’idehleg del Noucentisme escriu la seva segona novel-la. Yates val explicar l’aparició d’una altra collecció, ((La NoveHa Nova>>, el 1917, com a fruit d’aquest relaxament produyt grkies a la mort de Prat de la Riba -per cert que el relaxament seria més que automhtic, explosiu, desfermat: de moment, dos articles i una col-lecció muntada en un tancar i obrir d’ulls-. Sempre identificant la democrkia i la novella dik CcActuant al- marge del Noucentisme, lliure de swzck~ oficiuh, “La NoveHa Nova“ pot afrontar (ha d’afrontar) problemes arraconats per la cultura oficial.>> zs Així mateix, després d’haver assegurat que <cLa Novella Nova)> pot aparkixer grkies a la mort de Prat de la Riba (per cert que aquesta colJecci6 va aparbixer el 3 de maig del 19l7;6 i Prat de la Riba morí el primer d’agost del mateix any! ) afirma que ((el paper de “La Novella Nova”, vist amb perspectiva, és d’assumir i renovar la missió de “Lectura Popular”, que plega per l’abril del 1918>>F7 ¿En quk quedem? Així, dones, complia una missió que ja era exercida per una *’ 24 ” x *’

YATES, Una geneyació, p. 150, nota 9, Ibid., p. 149. Ibid., ‘p. 152; el subratllat és meu. Zbid. Ibid., pp. 152-153.

56


altra editorial en vida de Prat de la Riba, la qual a més desapareix un any després que ((La Novel-la Nova)) assumís i ren.ovés la missi que aquella exercia! z6 El 1917 també apareix una altra editorial, l’Editoria1 Catalana, aquesta vinculada al grup noucentista. Sembla com si el desfici novellístic que desferm& la mort de Prat de la Riba encengués els noucentistes i tot! Malauradament, Yates no indica els mesos en qu6 es produeixen tots aquests esdeveniments. Valdria la pena fer-ho. Afirma, perbj que aquesta editorial té dues funcions: <<explotar el mercat potencial per tal de portar fons a les arques empobrides de la Lliga, i assegurar la supervivkncia del Noucentisme, eixamplant els seus horitzons i popularitzant el seu missatge político-cultural>> (! ?)?5 Es veu que l’edició de novelles en catal& era un negoci rodó a la segona dkcada del segle xx, aixb tot i no haver-hi merca& com Yates ha dit a la phgina 135. Aquesta editorial noucentista llar@ dues col-leccions, la <(Biblioteca Literkia)> i la <<Biblioteca Catalana>>, la primera concebuda per a publicar-hi traduccionsT i la segona, obres originals catalanes. Sembla talment que no hi hagi res a dir en el fet d’organitzar dues colleccions segons aquests dos criteris, perb qui ho cregui així s’equivoca de cap a peus: el fet és d’allb més insidiós i makvol. Es tracta d’una h&bil subtilesa noucentista per a desacreditar i enfonsar la novella catalana. Segons Yates, la <<Biblioteca Catalana>> fou <<la parenta pobra), (p&g. 15.5). Sobretot, pel fet que el 1923 quedA fusionada amb la <<Biblioteca Lite&-ia>>. Fu&~&z, no pas desapareguda. Es a dir, que, si ja hagués aparegut fusionada de bon principi, les insídies no haurien estat tan escandaloses. Yatesp novament, es basa en arguments falsos per a demostrar el que el1 considera f&tic o repugnkcia noucentista envers la novella. Ara diu que els lectors de I’ctEditorial Catalana>> preferien les traduccions a les obres originals locals, i aixb ho fa servir com a argument per a demostrar que els noucentistes estaven en contra de la novella. ¡Home! Primer ens havia assegurat que aquesta editorial apareixia per omplir les arques de la Lliga i <<per assegurar la supervivkncia del Noucentisme, eixamplant els seus horitzons i popdmitzunt el seu missatge político-cultural>, (el subratllat és meu), ara resulta que e¿ pable (el poble de <<Editorial Catalana)>, és clar) prefereix les traduccions, és a dir, prefereix les novelles estrangeres. Dones bé, ¿qu& hi farem? iD’aix6, en tenien la culpa els noucentistes? ¿Eren ells culpables que els novellistes estrangers fossin més bons que els locals? iEs que haurien hagut de traduir les males novel-les estrangeres en lloc de les benes? Sembla que és aquesta la 2s Hi ha aquí, encara, un ,desacord de dates: mentre Yates diu que la ccLe,ctura Popular% lplega ,el 1918, la Gran enciclopkdia catalana, IV, 466, assegura que plega el 1920, i al volum IX, p. 91, a l’article, ,dedicat precisament a aquesta colleccib, firmat per Ramon Pla i Arxé, declara que Spublick noveNes <<desdel maig del 1913 al maig del 192b. ” Zbid., p. 155.

57


política cultural que Yates hauria aprovat. Probablement, les obres haurien estat més <~democratique.s~~. Resulta, a més, cosa ben sorprenent, que aquesta editorial publicara obres de Caterina Albert, Prudenci Bertrana i Alfons Maseras. Ja és un cas tot aixo,, aquests novellistes perseguits, maltractats i vilipendiats ara se sotmeten a aquesta humiliació abandonant el pobre Francesc Matheu que sempre els havia estat fidel, i publicant a casa dels noucentistes, que a més els avergonyien exhibint-los al costat de Goethe, Dickens, Mme. de Lafayette, Gogol. Yates es veu obligat a reconeixer que la tasca traductora era tan acurada que convertí <(les noveNes estrangeres (. . .) en prosu catalana>>, pero adverteix que aquesta empresa era plena de malícia i anava dirigida a ofegar la creació original: <cLa “Biblioteca Literaria” administra una operació que converteix les nov,el&es estrangeres -una bona proporció del cattileg- en, prosa catalana. ‘Mentrestant, i més o menys com a corollari d’aixo, la noveRa indígena queda desqualificada d’aquesta categoria, una de les raons ocultes per les quals és plegada la “Biblioteca Catalana”. Amb el seu anhel d’universalitat, malgrat la gran contribució a l’enriquimem cIe1 catala literari, la “Biblioteca LiterAria” ,ernpara una mentalitat que permet la desnaturalització d’una branca de la literatura propia? i actua així com una forca d’oposició en el debat sobre la ,noveHa,>>30 Es a dir, que, contra el que sempre havíem cregut, l’art no s’estimula pas obrint-se a les grans influencies exteriors, sinó tancant hermeticament les fronteres a qualsevol penetració insigne. Ja és ben bé una obstinada apologia de la mala literatura la que hi trobem, en aquest llibre! A les pagines 158-159, i amb fragments del proleg de Carner a L’ahan&wzent de Caries Soldevila torna a quedar clar que el problema de fons, el que preocupa Carner, és l’estetic. 1 tornant als articles d’Alexandre Plana, abans citats, resulta que Plana no diu pas que els noucentistes l’hagin proscrita, pero el que sí que diu és que a &atalunya la novel-la és una forma primitiva encara>>. 31 Retinguem la frase, perque Plana ha tocat l’indubtable centre del problema: la immaduresa del genere als Paises Catalans, la falta de tradició i la manca de novellistes de la talla dels grans novel-listes occidentals. Aquesta veritat molesta Yates, de tal manera que troba desafortunada i inoportuna l’asserció d’Alexandre Plana, i li atribueix bona part de la responsabilitat del nostre problema novellístic: &‘asserció, el 1917, no manca d’una certa validesa relativa, pero en el context del “problema” és un apriorisme perjudicial, les impli” ”

Ibid.,.p. 156. Ibid., p. 150.

58


cacions negatives del qual sobreviuran encara molts anys i constituiran un entrebanc formidable contra la renovació de la novelIa.>> 32

M’és del tot impossible imaginar per que la manifestació d’aquesta veritat havia d’entrebancar de cap manera -i menys encara formidablementla renovació de la novella. Hem vist que abans Yates prescrivia el tancament nacional per estimular l’artista, ara proposa d’amagar o falsejar la veritat, Potser per aixo ha negligit de portar el seu estudi per camins més correctes. Passem al 1925, any que §agarra publica els seus articles sobre la crisi: <cLa por a la noveRa>> i <cLa utilitat de la novella,, apareguts a La Publicitat el 26 d’abril i el 10 de maig, respectivament. Segarra, que és qualificat per Yates de neomodernista (pag. 163), no blasma en cap moment els noucentistes ni els acusa del fet que no hi hagi novella, i diu que si el públic catala 4legeix novelles o histories forasteres és perque aquí no en fem, que si en féssim,

se les empassarien

com bresques~>?3

Sagarra es demana <(per que els nostres literats no escriuen novelles>, i no respon pas que sigui per culpa dels noucentistes ni de ‘Prat de la Riba: c<¿Es per impotencia, per mandra o per por? Potser per una mica de les tres coses, pero principalment per l’última.), Afirma que la comparació amb les novelles estrangeres fa por d’escriure’n i que <<aquí encara ho tenim tot per fer, i que escriure una novella catalana amb pretensions de cosa seriosa comporta una responsabilitat>>?4 Si els noucentistes haguessin realment prohibit la novella, Sagarra no únicament ho hauria declarat d’una manera o altra, sinó que no s’explicaria que posés Carner com a exemple del fet que la novella catalana -que Segarra identifica erroniament amb prosa-fos possible: CcAvui dia la nostra llengua comenca a ésser apta per dir meravelles, per arribar a totes les possibilitats; la prosa d‘En Carner demostra aixo que estic dient.>> 35 Una veu que el 1925 s’alca contra el Noucentisme en uns termes aproximats als que fa servir Yates és la de Joan Estelrich en l’article <<Per la novella nostra)>, publicat a La Veu & Catahnya el 2 de maig. Estelrich fa responsables els noucentistes de quinze anys abans, aixo’ és, del 1910, d’haver obstrmt la novella -no diu, perol, d’haver-la prohibidaweclos dins la lírica o entestat en la recerca dún esnobisme esteril i dúna superació vacua i artificialj>?6 Estelrich afirma una cosa que cal admetre: el Noucentisme va preferir altres generes a la novella. Cosa que no és el mateix que el que afirmen Marfany i Yates. El que ja no em sembla tan acceptable és la conclusió que en treu Estelrich, per les raons que he donat abans. Joan Estelrich, que Yates vol agafar com prenent al peu de la lletra aquesta a ccpaladí de l’antinoucentisme>>, ” Ibid.

33 Citat per Yates, p, 177. M Vegeu aquest fragment a Yates, pp. 244245, nota 77. 35 Citat pel mateix Yates, ~p. 173. s Ibid., pp. 179-180.

59


ironia de Josep Pia, és molt perillós d’ésser usat en aquest sentit, i més encara si hom vol identificar Noucentisme amb conservadorisme i novella amb democracia, perque es pot convertir en una arma de doble tall: secretari de Cambó, dirigí a ‘París, durant la guerra civil, la revista Occkk~, revista de propaganda del govern de Burgos, i el 1937 publica en diverses llengües l’allegat La persecución religiosa de España, amb proleg de Paul Claudel. Després de la guerra civil, publica diversos volums d’assaig en espanyol, collabora a la revista Destino i representa 1’Estat espanyol a la UNESCO (1952-19%):’ Joan Fuster diu: <(Els deixebles el renegaren [es refereix a Ors]. “No m’ha marcat amb cap solc pregon”, va escriure Joan Estelrich amb una barra identificable amb la indecencia.>> 38 1 reprodueix les següents paraules de Josep Pla: KFOU enyorat [Ors] perque el buit que deixa no s’emplena mai més (.. .). Estelrich, que fou el qui li dona la punyalada del tercer acte, l’enyor& tant, que l’imita tota la vida.>> 3g I unes pagines més avall: <cEl .sector conservador del Catalanisme, entre el 1920 i el 1930, es fa expressar a traves d’un dels escriptors més “neonoucentistes” -deixebles de 1’Ors i enemic de l’Ors- del moment: Joan Estelrich (...) idemificat personalment amb Francesc Cambó -va tari, el seu portaveu periodístic quan va convenir,

ser el seu secrei director de la

Fundació Bern,at Metge, alimentada amb els diners d’aquell políticmecenes, Joan Esteh-ich mantingué sempre els objectius ‘de la dreta catalanista. Ho féu amb indubtable alcada jectoria política d’Estelrich va ser, a la ti, partir del 1936 oblida l’antiga fidelitat. El1 d’haver-se’n anat amb la novita rica, és a dir qtredar enrera en aquest camí.)> @

intellectual. (...) La trabastant lamentable, i a que havia retret a d’Ors amb el castella, no es va

Les opinions d’Estelrich sobre la crisi de la novel-la catalana i la responsabilitat que hi va tenir el Noucentisme són, per tant, susceptibles d’ésser considerades poc objectives i més aviat producte d’oportunismes, ressentiments o enfrontaments personals que d’un afany d’aclarir les coses. Així mateix, ja és ben contradictori prendre aquest personatge com a defensor d’un genere <~democratic~~. Gaziel en <cUn arte laborioso)>, La Vanguardia, 1.5-V-1925, diu en canvi ben clarament quina és la causa del problema que ens ocupa: ~¿Por qué no se escriben novelas? He aquí mi respuesta: porque no tenemos novelistas.. . Si aquí, en Cata;luña, no se escriben novelas, es, en primer lugar-, porque hacen falta los temperamentos capaces de hacer-las.>> 41 Com Sagarra, tampoc no diu que els noucentistes prohibissin la novella. v Cf. Gran erzcicZopkdia catazuna, VII (Barcelona, 1974) p. 132. catalana contemporhia (Barcelona, Curial, ” FUSTER, J.: Literatura $3. 194. ” Zbid., p. 195. M Zbid., p,p. 286-287. 4’ Citat per Yates, p. 181.

60

1972),


Aquest mateix any, 1925, apareix l’article de Carles Riba <<Una generació sense noveHa>>, a Lu Veu cle Cutalunyu, 7 i 17 de juny del 1925>2 L’article és dún rigor, seriositat i ponderació tals que no cree que sorprengui ningú venint de Riba, perb Yates el deforma fins a extrems insultants per a l’autor i fraudulents per al lector, Afirma que el to és ccdespectiw (p&g. 1931, la qual cosa no és de cap manera certa; parla de <<maniobres>> (p&g. 195), diu que la c<generació pos tmaragalliana>> domin& completament després del 1911 (p%g. 194), cosa que ja hem vist que no és veritat, i que el1 mateix en certa manera havia adm&s. Acut a un recurs del tot innoble com és el d’extreure fragments que, fora del seu context, poden prendre un sentit completament diferent; així, per exemple, recull l’apologia que Riba fa de la lírica, per% no diu que l’autor comenGa el seu article declarant que la por a escriure novelles ha estat profitosa ccperqu& és indici d’un benvingut sentit de responsabilitat, i afirma que si hi hagués hagut la mateixa prudkncia en la poesia i en la crítica literkria no es barrejarien tan fhcilment les obres dels bons escriptors amb la dels xarons: ((Ara darrerament, Josep M. de §agarra s’ha planyut de la miskria catalana; desimbolt i cellaarrufat Tirteu, ha preludiat un fogós ewzbuterion per fer seguir la nostra gent de lletres a la conquista de l’imponent g&ere literari. “Tenim >por i hem de v&ncer la por: anem, la glbria és a l’abast de la nostra mh”: creiem resumible en aquests termes el seu article. Que la por hi és, ens sembla evident; per6 més aviat la celebraríem, &dhuc la propugnaríem, com un indici d’un benvingut sentit de responsabilitat en els literats catalans. Si aquesta bona por hagués existit per a refredar ctindids entusiasmes po&tics -0 no menys ingenus accessos de criticismel’alta lírica d’un Josep Carn,er, per exemple, o dún López-Picó, o del mateix Sagarra, avui no fóra compresa, o almenys no podria semblar que ho és, sota tantes condemnacions malhumorades i equívocame’nt generals, conglobada amb els assaigs dels co&boradors de Joventut Catalana i &dhuc amb els xarons refilets del Bloc Manelic.)> 43 Riba, dones, demana el que sempre havien demanat els noucentistes: obra ben feta. 1 diu que val més que un s’abstingui d’escriure abans d’escriure bestieses. A part G’aixb, l’article és plagat d’elogis al gknere, el qual defineix de manera forqa interessant després d’haver citat Stendhal, Dickens, Dostoievski, Zola, Hardy i Proust: <<tota novella ens presenta l’evolució d’un cor al llarg d’uns altres cors, en mútua i indefugible influkncia; tot l’interks i tot l’estudi són posats en aquesta evolució, de la qual els fets, interns 0 externs, no són sinó l’exponent>>!4 1 segueix: &s u fil podem trobar reproduyt a Carks RIBA, Els marges (Barcelona, Publicacions de La Revista, 1927), pp. 211-224; a Lfengua i literatura, a cura de Joaquim Molas (Barcelona, Edicions 62, 1965), pp. 40-50; i a Carles RIBA, Obyes completes (Barcelona, Edicions 62, 1965), II, pp. 314-320. 43 Llengua i Ziteratwa, p. 41. ” Zbid., p. 45. 61


d’una claredat lapalissiana que sense les causes que impediren la continuació evolutiva de la nostra novella, tunt u2 &u, del segle xv, ara, en el segle xx, tindríem més o menys novella del segle XXD:~ 1 no oblidem que quan Riba parla de la possible novella catalana del xx pensa en novellistes catalans equiparables als estrangers que el1 ha citat, i no pas en escriptors com Enrie de Fuentes i el conjunt aplegat en colleccions com <<La Novella Nova>> i <cLa novella dIAra)>. Malgrat aquest virulent i desconcertant atac a Riba, que ocupa les pagines 192-200 del llibre de Yates, aquel1 havia tornat a tocar el problema en el seu veritable punt: el de la crisi general de la novella: <cLa situació de la noveRa catalana durant el primer quart de segle XX és, en el seu contorn general, una manifestació local d’un fenomen que la crítioa moderna, si fa no f,a urhimement, descriu com una “ruptura gradual amb la literatura narrativa del passat immediat”,

‘la crisi de la “retorica”

del realisme

tradicional.

Els mtilti-

@les pums de semblanqa amb condicions coethnies en altres literatures eurwees demostren que la crisi de la noveHa catalana no s’es‘devé en un buit absolut (. . .)jj ti

1 a la pagina

185:

CcRaimond traba, amb excepcions notables, una depressió general en el vigor i la quali’tat de la producció novellística entre el 1911 i el 1920*>>

iEntre el 1911 i el 1920, ni més ni menys! Aquest fenomen general i les causes historiques i polítiques que van tallar la tradició literaria als Pakos Catalans són les veritables raons de la crisi novellística catalana. Carles Riba ho diu ben clarament en el seu article citat, i que reprodmm novament: &s duna claredat lapalissiana que sense les causes que impediren la continuació evolutiva de la nostra novella, tant a2 &u, del segle xv, ara, en el segle xx, tindríem més o menys novella del segle XXD!~ Ja és ben curiós que Yates tingui a la ma la solució del problema, que el1 mateix exposi aquesta solució ara i adés, pero que tot duna l’oblidi i segueixi amb la deria de la prohibició noucentista, tot i que no disposa de documentació i que els arguments se li resisteixen i se li giren en contra. ¿Per que no conduí la seva tesi pel camí adequat? ¿No era suficient o no li oferia prou materia per a una tesi doctoral? <Calia introduir alguna novetat sensacional? El grup de noucentistes integrat per Carner, d’Ors i Bofill varen negligir certament el conreu de la novella. No pas del tot, pero certament no els podem pas qualificar de novellistes. Hem de diferenciar, pero, ” Ibid., p. 51. M YATES, Una generació, p. 184. ” Llengua i literatura, p. 51.

62


aquesta realitat de l’altra, que 6s l’abshcia de benes novelles entre el 1913 i el final de la dhada dels vint. Podem lamentar que aquells tres autors no n’escrivissin o que les que escriviren no siguin com les de Dickens o Tolstoi. Podem desaprovar que Ors trobi anecdhica la noveHa realista i que auguri nous camins per a la novella del segle xx;8 que tanmateix és el que exactament succeí amb les novel-les de Joyce, Woolf, Kafka, etc. Perb no els podem fer de cap manera responsables d’aquesta crisi de la novel-la catalana.

” Glosa <<Sobrela novella)>, 22-VI-1906; Murgades)

(Barcelona,

Edicions

veg. GlosaTi 62, 1982), pp. 28-29.

63

(sezecció,

a cura

de Josep


R

EFLEXIONS SOBRE LA NOVELLA DE JOSEP LOZANO “CRIM DE GERMANIA?

E

L CONTACTE del lector soviktic amb la literatura catalana s’inicih no fa pas gaire, en els darrers cinc anys. Aquesta és, dones, <<Ia maduresa>> dels catalanbfils a la Unió Soviktica. Malgrat tot, el nombre d’especialistes i persones que s’interessen per l’obra dels escriptors catalans augmenta cada any. M’agradaria presentar a l’atenció dels lectors catalans algunes reflexions sobre una de les darreres noveHes catalanes, 0-k cIe Gewzuku, de Josep Lozano i Lerma, que rebé el premi Andrbmina l’any 1979. A més dels valors literaris, cal remarcar que és escrit per un autor jove i farsa representatiu de la prosa catalana dels darrers anys. Espero que sigui interessant per al públic catalh de prendre contacte amb el parer dún crític que pertany a una altra tradició cultural i nacional, educat en els fonaments d’una de les escoles de crítica literhria soviktica. Les qtiestions que són tractades com a tema central de 65


l’article vénen determinades per la tradició de la literatura classica russa i l’experiencia de la prosa sovietica contemporania, sense oblidar el problema de l’adaptació de la literatura europea del segle xx. Tractaré de l’argument, l’estructura, el sistema d’imatges i l’estil de la novella, únicament com a instruments per una analisi dels nivells més profunds de l’obra. El que em sembla cabdal i imprescindible és l’estudi de la concepció filosofica del món que té l’autor i la seva proposta de solució dels problemes morals i etics en la dimensió historica, humana i individual. Els que han llegit la novella Criwz de Geywwzk recorden que és dedicada al tema historie: el moviment de la burgesia, els ciutadans baixos i els camperols aixecats contra els feudals i la monarquia dels Habsburg al segle XVI. Els revoltats es consideraven agermanats, els quals emparentava una cadena comuna i d’aquí prové el nom de Germania. ,Pel que fa al genere literari d’aquest llibre, cal considerar-lo sobretot una novella, encara que no en ple sentit de la paraula. Es compon d’histories independents amb un argument que es clou cada vegada: així, trobem el sermó d’un dels més coneguts participants en el moviment -la recreació que en fa l’autor-, els dossiers de la Jnquisició -fruit també de la imaginaciósobre personatges histories reals d’aquella epoca, les cartes dún personatge imaginari, mosses Adria, i els també testimonis de ficció de la famosa bmim la Corbina -de font historica-, participant en el moviment de la Germania, i les suposades memories’ d’un tal Felip Queman, musulma. Tot i la intencionada diferencia de genere de cada una de les parts independents de l’obra, totes elles, amb un sol tema comú sobre una idea comuna han de contribuir al proposit basic de l’autor, que és interpretar els esdeveniments des de diferents punts de vista? fér veure els conflictes interns dels diferents personatges i de les diverses bandes ‘en aquesta guerra i donar així una molt més completa descripció del que succeí. Naturalment, tal com és propi d’aquest genere de novella, aquí la Historia es converteix en molt bona part en un recurs per a l’analisi de l’actualitat. Josep Lozano toca problemes fonamentals de la seva epoca. En el primer capítol, <cEl banquet>>, on es tracta de la recepció solemne organitzada per la virreina de Valencia i Aragó, Ursula Germana de Foix, en honor del cinque aniversari de la Victoria sobre els revoltats, la despietada repressio contra els quals ella mateixa havia portat a terme, s’hi considera ja fonamental la qüestió de la responsabilitat del governant davant del seu poble i la seva historia, es tracta de la impotencia d’un poder invasor que no té cap dret moral d’existir, sorgeix el tema de l’inevitable judici de la pro’pia consciencia com el judici final que ens iguala a tots. L’autor fa com si comencés des del final capgirant i descobreix la seva monstruositat l’aparent victoria del governant, moral i la seva espiritual mesquinesa. Aquest canvi de temps rapida66


EESPILL ment destrona l’aureola de victoria sobre els aixecats i atorga una sobreestimació palesa de valors aparents, imaginats i inculcats per la propaganda oficial. Els capítols següents ens porten a una atmosfera diferent, c<a l’altra banda de la barricada), i la ulterior organització de l’obra empeny a l’escenari nous conflictes, nascuts a l’interior mateix de la insurrecció. Aquests conflictes toquen també clarament el tema anterior i és clar que representen per a l’autor uns fets de primer ordre i, sobretot, vius actualment. Aixo es higa sens dubte al fet que la novel-la no fou escrita en un període de terror manifest del franquisme i oberta confrontació d’aquest amb les forces democratiques, sinó ja a finals dels anys setanta, quan entre aquestes mateixes forces es palesaven enfrontaments. En el segon capítol, <<EI rei Encobert)), amb un estil orientat a la vida medieval, es parla de la vida d’un autoanomenat sant, un fals rei, clarivident, pretendent al tron de Barcelona i Aragó, que estava sota el poder dels invasors, aliens a la dinastia dels Trastamares. 1 aquest capítol i els dos sermons de I’Encobert són un peculiar aspecte del moviment de la Germania com unió dels germans en Crist, com si fos una comuna condició universal i mitologica, la qual es troba a la base de totes les revoltes i protestes i que, per excellencia, unifica i fa moure en primer lloc les grans masses, unes capes de la població contradictories entre si, sense cap formació política i cultural. La vida i les idees de 1’Encobert són una variant del problema del governant i el pable, de la seva historia, la variant del governant que es justifica moralment amb una elecció magnanima, com si hagués estat triat per Déu. Malgrat tot i pot ser gracies a aquesta condició comuna, aquesta variant és tan abstracta com uto,pica i el rei Encobert, esdevingut una de les primeres víctimes de la rebellió, no és tampoc destinat a encapcalar la propia revolta. El mite no resisteix el xoc amb la realita’t. La narració, sovint interrompuda, el text en el ple sentit de la paraula, es trenca després d’aquesta part amb la introducció de <<material documental)> -procediment que no és pas nou en la literatura del segle xxcom són les fitxes personals d’alguns personatges de la novella, els quals es conserven en els arxius de la Inquisició i són destinats només a l’ús oficial. A més a més, en la novella apareix encara una altra forca que invisiblement plana damunt la gent, que intenta sotmetre-se-la totalment i que per la pretensió d’ensenyorir-se del món es pot comparar amb el cristianisme, encara més, amb una religió mundial. Aquesta forca, en aquesta situació concreta, es personifica en la institució de la Inquisició, No obstant aixo, l’esperit inquisitorial és només un aspecte particular de la forca eterna del Mal, que no és menys viva també en el temps de Josep Lozano. De rapida remissió a l’actualitat serveix l’aspecte exterior dels documents: són escrits a maquina. Aquest evident anacronisme apropa una única vegada les dues epoques en el nivel1 directament formal. 67


El Mal no és solament comparable amb el cristianisme, sinó que, sens dubte, el situa també contryariament en una constant lluita amb ell. 1 és encara més terrible ja que fingint demagogicament Bondat, aquest Mal es fonamenta tanmateix en uns sentiments humans naturals que s’hi oposen: terror, feblesa, etc. En poder d’aquesta forca, la gent s’empetiteix fins a esdevenir desgraciades titelles bastides amb uns trets de caracter determinats i amb un model de pensament valorades només des dún punt de vista de collaboració, dútilitat i. de perjudici envers aquesta forca. Aquest és el destí no tan SOIS dels enemics de la Inquisició, sinó també dels seus adeptes -en efecte, hi ha també els dossiers sobre els propis personatges coronatsúrsula Germana de Foix, el seu marit i fins i tot el mateix Carles d’Habsburg. La Inquisició tem la intemperancia, talla les ales a tot el que sobressurt de i’ordinari, el seu primer enemic: la gloria i la popularitat d’en ‘Cosme Abenamir, cabdill dels exercits mauritans que participaren en la repressió dels revoltats a les ordres del capita Estellés, poden representar-h un peri11 per altres circumsmncies. Aquests dossiers acaben com si fossin una exposició, la introducció de la novella, perfilen la disposició de les forces sobrehumanes, de les lleis eternes, i concreten la situació de partida en la qual es desenvolupa un calidoscopi d’esdeveniments i de gent concreta d’aquell temps duna manera o altra lligats amb el moviment de la Germania. Els documents de l’afer de la prostituta bmim la Corbina, que enceten una nova part de l’obra, no són només un excellent mitja complementari de reconstrucció de l’ambient de l’epoca sinó també la manifestació real i concreta de l’acció de les forces del Mal. Entre els altres testimonis inspirats per l’esperit d’ignorancia humiliant propi de la Inquisició, s’obtenen declaracions a favor de la Corbina, plenes de simpatia i amor per ella, amb la intenció de demostrar la seva innocencia. Testimonis que trenquen aquest esquema i parlen duna única i evidentment encantadora personalitat. Tanmateix, tots el1.s resulten impotents i inútils davant la decisió ja presa per la Inquisició, com és pales en els comentaris de l’inquisidor al protocol de l’interrogatori. Fins i tot respostes absolutament innocents de la víctima moralment abatuda no són interpretades per al seu benefici. Malgrat aixo’, el to pessimista desapareix gracies a dos poemes d’un tal Pere Borras -evidentment també escrits per Lozano-, que serveixen d’acord final a la historia de la Corbina. Tot i els esforcos de la Inquisició per despersonalitzar-la i destruir-la, ella i qualsevol record seu, presentant-la com un abominable engendre del diable, 1’Art i la Poesia -quinta essencia de tot el més preciós i humaporten fins a nosaltres una extraordinaria imatge de dona, lírica i atractiva, plena de passió i de tendresa. Dels darrers quatre capítols-narracions, només els dos següents parlen directament de l’esdeveniment de la revolta: <cEl debatj, i <cLa mort de Vicent Peris>>. En el primer, l’autor tria un moment crític en la his68


toria del moviment de la Germania, quan el virrei proposa als aixecats de renunciar a la seva <(Santa Germania>> i tornar-se’n tranquillament cadascú a casa seva, i els promet a canvi un perdó general. L’escena fonamental aquí trascorre quan els representants de tots els gremis d’artesans i pagesos de Valencia discuteixen sobre aquesta proposta. Aquí sorgeixen dues posicions contraries entre els agermanats. La majoria, justament indignats per la violació de les lleis per part del poder reial, la repressió indiscriminada i sense judici sobre els representants de la població civil, la inobservanca de les lleis de l’estat establertes per l’antic govern autonom de Catalunya, es veuen obligats a respondre a la violencia amb la violencia, sospitant, no sense fonaments, que tot és un engany i una hipocresia del virrei. Gairebé l’únic a oposar-se a aquest punt de vista és en Joan Llorenc, un dels organitzadors i inspiradors del moviment, no menys desitjós de fer lleis úniques per a tots els estaments i restaurar la justícia, Malgrat tot, veient la desigualtat de forces entre els revoltats i el poder reial, fa crida a renunciar a un inútil vessament de sang i recorda que la irreflexió i els errors dels cabdills els pagar,a el poble. Pero la seva veu raonable s’ofega en el clam dels conjurats: <<Visca la Germania>>. El capítol <cEl debat,, descobreix d’aquesta manera la complexitat de qualsevol fenomen social i que inevitablement en sorgira el revers. En particular, del fenomen progressista basat en les idees de bondat i de justícia, quan en primer lloc es planteja el greu problema etic de la concordanca entre el fi i els mitjans. El capítol segtient, wMort de Vicent Peris>>, consisteix en un desenvolupament natural d’aquest tema. Aquí veiem com, amb les armes a les mans i una total implacabilitat, es produeix el xoc dels revoltats de la Germania amb els seus enemics. Aquí ja no hi ha lloc per a peticions, penediments o compromisos. . . Ambdós bandols s’enfronten sense treva en una guerra a mart. Vicent Peris, un dels principals cabdills de l’alcament, acorralat a la seva propia casa com una bestia en un parany, es defensa amb urpes i dents talment com una fera. I fins i tot forcat físicament a rendir-se quan els soldats del germa del virrei amenacen de cremar la seva muller i els fills que també defensen la casa, ni tan sols amb la mort cara a cara no renuncia als seus principals objectius. També ara considera que no tenia raó en Joan Llorenc, segons el qual les guerres es fan no pas amb lleis i deduccions boniques, sinó amb la forca de les armes i el valor. Tampoc ara no es penedeix de cap de les accions violentes que han dut a terme contra els enemics, sinó que es plany només de la divisió interna de la Germania. També per logica de l’obra té dret a ser cruel a nivel1 social i historic perque ha pagat amb el preu de la propia vida les seves conviccions. De la seva narració just abans de morir sobre les idees i els sentiments que impulsen els agermanats, sobre les causes de llur derrota, en surt una mena de confessió de Peris a Déu, a la Descendencia, a la 69


Historia, a I’Eternitat. Es palesa que també la seva vida i les seves idees portaven només a l’aspiració de restablir la justícia, només al desig sincer i franc de bé envers els agermanats. El1 és, alhora, cruel i WI/, com en Llorenc. I el fet que Lozano el presenti no pas en un període de fets violents -el mateix vicent en parla, com també de les humiliacions a les quals des de fa temps són sotmesos els estaments baixos de la societat-, sinó en un moment de derrota física -de cap manera epiritual-, en la condició de víctima, sens dubte contribueix a la creació duna figura amb una aureola tragica i poetica alhora i no pas a la seva condemna. El penúltim capítol consisteix en les memories d’un musulma, un cert Felip Quzman, personatge imaginari, que no pren part directa en els esdeveniments de la revolta i que, en general, no defensa tampoc especialment cap dels dos bandols. Amb la forca d’aquesta circumstancia, així com de la seva posició social i distancia religiosa, les seves memories menen a un nou punt de vista en l’obra. Malgrat tot, segons el meu parer, aquest fragment del llibre és un fracas de l’autor. Segons la idea de Lozano, amb aquest procediment els esdeveniments i l’epoca haurien de ser presentats amb els ulls duna persona ~Involuntariament objectiva)>, no massa entesa en política, prou ingenua i <~ordinaria~, i alhora també senzillament sense escrúpols. (El sentiment de fam -només material i naturalés més fort en el1 que el sentiment de terror, i aixo no parlem ja de l’etica, quan arrenca juntament amb l’arracada l’orella del lladre que han penjat a la placa.) La seva musulmanitat contribueix sens dubte a la riquesa de color local. Les memories es mvifen també gracies a la introducció duna línia amorosa. Ara bé, aquest recurs queda només com aixo: un simple recurs. L’objecti&at des del punt de vista del bando1 es transforma en artiiicialitat, esdevé del tot forcada. Les memories esdevenen una narració feta d’orella, i donen només una cronica exterior de la revolta. Pero en aquest cas l’interessant tema de la involuntaria participació d’una pwsona irzsigrzificant entre el remolí dels grans esdeveniments que marquen una epoca, el qual els incorpora tots en el1 mateix o bé els enfila en el seu camí, es queda com flotant en l’aire. La novella es tanca amb una serie de cartes denominades CcLletres a l’absentl>. El motiu d’aquest títol és el fet d’ésser adrecades a una persona forca especial: mossen Adria escriu durant gairebé quaranta anys a un jove -premeditadament anonim i del qual nosaltres sabem només que és forner-V el seu antic amant, que fou executat pels agermanats acusat de sodomia. Aquesta invocació a ningti i e?zZZoc,a aquest que abans fou un sentiment tangible i físic pero, que ara ha traspassat la frontera del temps i més precís encara pel fet que és una invocació a la causa primera, dóna una profunda simbologia i composició que tornen als capítols inicials de la novel-la. Els parallels directes entre l’erotico-místic esperit de &an70


IIESPILL tic dels Cantiw~ i l’emoció lírica del <cLlibre d’Amic e Arnat>>, de Ramon Llull, pot ésser excessivament intencionada, incorpora en l’obra la tradició cristiana del coneixement irracional alhora que la base eterna i divina i que l’objectiu final de l’univers. Les allegkiques imatges lullianes de 1’Amic i 1’Amat reben, en aquest cas, una materialització concreta, naturalment tampoc no sense precedents en la literatura del segle XX; tanmateix, insisteixen en l’aspecte irracional de l’amor. Tot el que sembla antinatural, des del punt de vista de la moral acceptada per la societat i, en especial, de la limitada en aquest sentit moral dels agermanats en el context de l’epoca dels esdeveniments que plantegen uns problemes eterns, en el marc global de l’obra també s’aconsegueix una pinzellada simbolica i es contraposa a l’etica dels agermanats. Encara més si veiem que aquest irracional i a&natura2 sentiment, com en Peris amb les seves conviccions, l’amant el paga amb la vida. ¿Que significa en aquest cas l’exigencia multitudinaria de Justícia? ¿Que potser aquesta violencia no és encara més antinatural?, pregunta mossen Adria i també juntament amb el1 l’autor. La Germania coincideix en aquest cas amb un punt de la Inquisició: instaura el terror en l’esperit de la persona, impedint-li d’ésser el1 mateix i <cfer de l’amor llei de vida de la gent >>.L’absencia d’aquesta inaccessible llei, que porta una inevitable pena en l’esperit de la gent també avui, és la conclusió principal de la novella, D’aquesta manera, sense moure’s del marc del metode realista, la novella té una profunda filosofia i una estructura simbolica. No només &s un text amb valors de llicons d’historia)>? com diu al proleg Pere Calders. IJnint epoques diferents, tracta els més profunds problemes de l’existencia humana plantejats des de temps immemorial a la humanitat, qüestions que, adquirint cada vegada algun aspecte concret, no només no es resolen sinó que esdevenen més i més complicades. La novella és també un text amb valors de llicons de moral, de la moral que lliga estretament la persona amb la societat, amb la seva histkia i amb el poble. La responsabilitat recíproca de l’individu davant el destí de la societat -i, en primer lloc, d’aquells a qui ha estat confiat el seu poderi de la societat envers el destí de cada un dels seus membres, aquesta és la llei moral fonamental de la humanitat. Per tal de fer-la realitat freturen els protagonistes de la novella. Lozano planteja aquest problema també als seus contemporanis. Per aixo, malgrat les indicacions d’errada de l’autor, en l’excessiva literatura -com a talque hi ha a la novella, en conjunt és indubtablement del tot valida per a la Catalunya actual i ocupa un lloc significatiu en el moviment de recerca de les literatures contemporanies i a la vida cultural del país i mereix una gran atenció dels lectors i crítica, naturalment també dels sovietics.


llESPU,

L AD’ESPANYA PERCEPCIÓ A LA FRANCA DEL SEGLE XVI

VL.S alavert Fabiani

1

NTENTEM amb el present treball definir la forma en que era percebuda una concreció conceptual, Espanya, per la societat francesa del Cinc-cents i com la manipulació d’aquesta idea, adulterada per fortes connotacions sentimentals, s’hi pogué arrelar independentment de la seua presencia i desenvolupaments histories. Una realitat nascuda amb la romanització, Hispania, que responia a uns clars límits geografics, ja que es tracta d’una península. Així aparegué en l’escena europea una entitat geografico-política que ana carregant-se d’historia. Contrariament a altres províncies, la invasió germanica no esborra la seua existencia i els visigotics reuniren la Iberia sota un poder únic, que fou substitmt pel musulma, i fins el 1580 ja no tornaria a aparéixer congriat de nou. Aquest és, en síntesi, l’esquema de les vicissituds d’aquest espai que hom coneix com a Espanya. Durant 1’Edat Mitjana, en la memoria quedava el record duna unitat anterior, 77


KESPILL fins i tot algun monarca lleonés i castelk es titul& Rex Hispaniae. Amb tot, els Reis Catblics agruparen llurs corones en una confederació personal, sancionant d’alguna manera el particularisme nascut durant la Reconquesta. El carisma reial i el record del passat, per6, donarien lloc al naixement dúna llegenda: Espanya, una realitat viva en les conscikncies del segle XVI, tot i que no responia a l’estructura estatal de la monarquia hisphnica-

LLENGUATGE

1 HISTORIA

Ens plantegem en el present estudi resoldre un concepte lingiiístic emmarcant-lo en un període histkic. Sabem que el llenguatge posseeix una sk-ie d’estructures i nivells que expliquen les seues relacions amb el1 mateix i amb altres realitats. Entitat abstracta i simbblica s’uneixen indefectiblement al món material a través de la semhntica: <cEl fet del significat és el reconeixement del compromís ineludible que el llenguatge té amb la realitat no lingüística.>> Esprem les condicions de possibilitat de la seua existkncia, ja que ens ofereix l’univers cognoscitiu, íntimament lligat a la quotidianitat de l’ésser que ,parla i, per tant, té una clara entitat historicista: ens forGa a mantenir-nos en ,x. . . la significativitat un terreny de fets que, en ser manejats i abstrets pel llenguatge, s’infecten amb la historicitat que duu la preskncia humana en el món de les coses>. En síntesi, la ck-rega significativa dúna paraula és el resultat d’un procés durant el qual la seua entitat simbblica pot anar variant de forma parallela a l’evolució de la humanitat i del seu entorn, perquk és la realitat no lingüística la que alimenta, mediatitza i crea el llenguatge.l Lucien Febvre ha sintetitzat els problemes semgntics de la conceptualització a la Franqa del Cinc-cents i conclou: CcDesconfiem de les paraules d’antany. Elles tenen generalment dos valors: l’un, absolut: l’altre, relatiu. El primer és sovint dificultós de definir. Quan hom ha dit que l’ateisme és el tfet que riega la divinitat, hom no ha precisat gran cosa; tan&mateix, el valor relatiu de la paraula ha canviat molt. Al segle XVI, implicava el més violent dels esc&ndols que hom podi,a denunciar. Hom ho constata bastant generalment. Hom veu menys com i quant s’han transformat les matei,xes ’ Cf. LLED~, E., Al otro lado de la Zingtiística, dins Lenguaje e historia, Barcelona, 1978, pp. 187-204 (textos citats, pp. 198 i 197-198). Ultra aixb, cf. GIRAUD, P., La sémantique, París, 1979 (9a. ed.); i La sémiologie, París, 1977 (3a. ed.). 1 COHEN, M., La linguistique et l’histoit-e dins París, 1962, pp. 833-834.

SAMARAN, Ch. (dir.),

78

Chistoire

et ses méthodes,


IiESPIU formes de raonament de generació en generació. ,Desconfiem de les paraules, desconfiem més encara dels arguments i ,de les acusacions d’antany.>> 2 ¿Per qu& aquesta desconfianga que assenyala l’historiador francés? Fonamentalment, perquk l’utillatge mental d’aquell home era molt diferent del nostre. Passem a descriure’l de forma esquemtitica.

L’UTILLATGE

MENTAL

DE L’HOME

DEL

SEGLE

XVI

D’en& del naixement fins a la mort, des qu.e s’aixecava fins que es gitava, els nostres avantpassats estaven sotmesos a una skrie de pressions endb’genes i exbsgenes que conformaren una particular visió del món i de la vida. Analitzem per damunt els factors que intervenien en llur coneixement. La filosofia s’expressava en una llengua morta, representació d’un pensament mort, el llatí, que reduia els esperits a formes de pensar i de sentir arcaiques> i a la utilització de perífrasis prestades de la llengua romanG per a l’enunciació dels principals conceptes filos&cs. El francés, perb, no oferia moltes més possibilitats, puix que era la llengua dels camperols, gent de paraula parca i incapa$ d’estructurar el fil de llur pensament. Així, si bé ‘comptava amb una sintaxi capaG de permetre el desenvolupament de la literatura del segle xv, presentava l’abskncia de la subordinació, que obligava a presentar les idees en un pla idkntic, impedint la distinció entre el concepte essencial i els detalls secundaris. La wzew cogituns del Cinc-cents s’expressava en un idioma de sintaxi pobra i inconcreta, i el vocabulari no comptava amb adjectius i substantius de significació filosbfico-abstracta, que van aparéixer sobretot durant el segle XVIII. Tot i aixb, el logos fou precisant-se, permetent l’aparició del famós estil Lluís XIII, que mostrava ja un pensament lbgicament encadenat en una estructura sblida, Aquesta evolució s’evidencia en la consolidació del vocabulari polític, que constatem quan analitzem els títols dels pamflets d’aquesta centúria. S’abandonaren aviat els arcaics S’hi segueixen, Aci podreu trobur, per fórmules optimistes, sonores o curioses que buscaven l’atracció del lector i que dominaren a partir de 1580: Advertkncia, Resposta, Jurament, Lletra, Derrota,

2 FEBVRE,L., Le problkme de l’incroyance au 166 si&zle, París, 1968, 2a. ed.), pp. 137-138; cf., així mateix, pp. 101-138. N’hi ha una edició en castellk, editada a Mkxic, 19.59.

79


Discws, etc. Tot i que ni tan SOIS a l’encapcalament pogueren abandonar l’allargament, la profusió d’epítets i les duplicacions de paraules? La percepció de l’espai i el temps també estava supeditada a les condicions de vida. Ens trobem amb un món rural on la mesura de l’espai estava en relació amb el cos huma i es limitava al domini familiar. L’horitzó vivencia1 era molt restringit, sobretot en aquelles comunitats que no comptaven amb la visió d’amples superfícies com les que ofereix el mar. Així, fora de l’espai abastat mediatament, apareixia la immensitat incommensurable de I’Univers. L’amplitud d’aquesta impressió, ens la resumeix Colom en lletra a la reina Isabel des de Jamaica: <cEl món és poc, dic que el món no és tan gran com diu la gent.>> 4 Els descobri-. ments renaixentistes i els avances en astronomia oferiren a l’home un discerniment de la distancia i de l’espai distinta de la dominant entre la gran massa de població. La mesura del temps era tan imprecisa com la de l’espai, agreujada per la fragilitat mecanica dels aparells de rellotgeria. El dia s’estructurava en intervals emmarcats per distintes pregaries, i la setmana es definia com el transcurs de dies de treball deturats pel descans dominical.: El calendari era més huma que maternatic, en un món que menyspreava l’exactitud i on la reforma gregoriana produí un profund estremiment, fins i tot entre els esperits cultivats que es van veure captivats per aquest YZOUproblema. zndefi&id cronologica que es palesava en la vivencia historica, perque eren incapacos de relativitzar l’espai historie. Així, sentien com molt antiga la realització dún contemporuni i consideraven proxim un personatge més 0 menys llunya, pero que el seu prestigi li permetia ser percebut com encara viu. En aquest context, la historia es definia com a successió de cicles sotmesos a l’atzar o, com a maxim, a la misteriosa influencia de les esferes celests, que presidien la formació i l’ocas dels imperis i de les religions. Projecció del cicle agrícola, aquest procés es veis determinat per la llei del progrés i de la decadencia. ’ Duby proposa com a única forma de resoldre el problema de desentranyar la ubicació de l’home davant de l’univers, l’analisi del vocabulari, cf. DUBY, G., Histoire des mentalités dins SAMARAN, Ch. (dir.), op. cit., p. 953. Aquesta actitud és compartida per ROBIN, R., Histoire et linguistique, París, 1973. La problematica francesa referida en FEVRE, L., op. cit., pp. 328-351; MANDROU, R., Zntroduction ¿i Za France Moderne, 1500-1640, París, 1974, (2a. ed.), n’hi ha una ledició en castella, Mexic, 1962. Cf. BRUNOT, F., Histoire de Za langue franGaise a%s origines ¿2 nos jows, París, 1966 (3a. ed.), ~01s. 2 i 3. La utilització de la llengua romanc per la impremta i les seues conseqiiencies en FEBVRE, L.; MARTIN, H.-J., L’apparition du livre, París, 1971 (2a. ed.), ,pp. 378-379 i 439-455. Els títols dels pamflets han estat analitzats per PALLIER, D., Recherches sur l’imprimerie L? Paris pendant la Ligue, 158541594, Ginebra, 1976, pp. 151-152. 4 Cit. per FERNÁNDEZ DE NAVARRETE, M., Colección de los viages y descubrimientos que hicieron por mar los españoles desde fines del sigZo XV, Madrid, 1858, val. 1, p. 300.

80


Cal no oblidar la situació de l’home en un univers que el dominava i que li impedia establir una explicació irreligiosa duna existencia precaria i subjugada a la tirania de la naturalesa. El seu món era una impositió de sofriments i contrastos continus. Havien de suportar els rigors meteorologics esclavitzats per duríssimes condicions de treball i mal nodrits; a més a més, la llar no suposava el cau de confort desitjable contra tanta ugres& externa i interna. L’existkncia estava dominada per les passions violentes, conseqüencia de les oposicions que imperaven: la nit era la senyoria propícia de la mort i les forces del mal; la vida era una eventualitat disposada a crebar-se amb el més insignificant accident o malaltia. El futur era una constant amenaca en aquesta tragedia quotidiana. Davant un tal panorama, Febvre conclou: ~Els temps de l’esperit crític no hi havien arribat. Els de la credulitat continuaven estenent-se. Els de la por, també.,, L’home estava submergit en una realitat religiosa que recollia els violents contrastos a que estava sotmesa la vida. Així, la religió explicava l’existencia com la lluita entre el bé i el mal, entre l’enganyós univers percebut i el sobrenatural, en que una legió de dimonis havien de recordar a l’home en tot moment el pecat original i utilitzarien la temptació per a enfonsar-lo en la condemnació eterna, L’amenaca diabolica com a explicació religiosa de la vida va obsessionar l’home modern i la consecució de la salvació apareixia com una aspiració prioritaria i anguniosa. La irreligió era inconcebible en aquest sistema i l’església i la teologia hi regnaven majestuosament, fins al punt que havien imposat la practica de la logica deductiva en el pensament coetani. Els greus i dogmatics mestres de la ciencia de Déu havien conduit l’antiga mecanica logica a l’absurd, generant un raonament que no necessitava proves, no es preocupava per l’objectivitat ni temia la contradicció. La filosofia es redma a certes opinions, el valor de les quals descansava en l’atorgat a l’opinant pels seus partidaris o crítics. La ciencia no disposava d’instruments ni d’un llenguatge matem,atic propi, que li donaria l’algebra. En aquel1 món contradictori, segons ana encunyant-se el metode experimental, ana obrint-se el camí vers l’esperit crític. Tanmateix, el procés fou lent i no exempt de retrocessos. Ens trobem amb una realitat espiritual molt diferent de la nostra i, per tant, desconcertant. Tinguem present a l’hora de percebre el missatge d’aquella societat les explícites paraules de Lucien Febvre: 5

Cf. FEBVRE, L., op. cit., p,p. 353-428 (text citat, pp. 378 i 392). MANDROU, R., cit., pp. 31-115. DELUMEAU, J., Lu pew en Occiderzt, París, 1978 (2a. ed.). DUBY,G., cczp. cit., pp 952-965. La credulitat i la superstició com a elements fonamentals .de la consciencia humana del renaixement estan abundantment explicades. A la Franca del XVI, una d’aquestes creences, la constitueix la popuilaritat dels ucombats apareguts al ceh, cf. SEGUIN, J. P. <<Notes sur les feuilles d’information relatant des combats apparus dans le ciel (1575-1652)>>,Arts et traditions populaires, ’

op.

81


<~Els hbmens del segle XVI bullien d’idees i tot llur segle amb ells. D’idees confuses, perb, que ells no saben waduir netament; d’idees curtes, que no saben reomplir, prolongar, orquestrar. A voltes, en un brusc accés, projecten un raig de llum, un llampec enlluerna la nit, després s’apaga. 1 les tenebres pareixen encara més f0sques.n

¿PODEM ESTABLIR TOTA UNA MONARQUIA

LA IMATGE DE AL SEGLE XVI?

Dos mons enfrontats que conviuen i, sovint, s‘ignoren, amb dificultats de comunicació, ja que normalment no parlen el mateix idioma: l’escrit i l’oral, és a dir, el culte i el popular. I’olarització que trobem també en la percepció de l’espai per la gent de l’epoca. Com hem indicat, llurs punts de referencia eren molt limitats, i és difícil que poguessen interioritzar espais relatius fora del gran cos místic de la cristiandat -enfrontada a l’heretgiai llur domini familiar: vila, parroquia o comarca. Entre ambdues realitats, no creiem que conegueren poca cosa més que Israel, Roma i Franca. Els primers, recordats des de la trona; el tercer, com un conjunt d’obligacions opressives. En aquest context, en que l’home era el centre de totes les coses, les fobies i les simpaties s’adrecarien vers l’espai quotidia: els veIris, el senyor, els recaptadors d’impostos, el prestador, els bandolers, l’exercit, etc. Els perills eren immediats i interns, i, si bé el carisma reial el salvava de l’odi popular, els homes temien, potser més encara que una plaga, l’arribada dels insaciables depredadors del fisc o dels soldats arrogants que els robaven les provisions i forcaven les dones sense que ningú no ho pogués impedir. En epoca de guerra, aquests perills s’agreujaven, les exigencies impositives de la monarquia assolien límits insuportables i el país quedava subjugat sota la tirania d’un exercit que practicava fonamentalment la tactica de l’arrasament per a dificultar l’abastament de les tropes enemigues. L’avinenca de la pau era, sovint, més perillosa i gravosa, ja que havien de sofrir l’acció de bandositats perpetrades per soldats llicenciats, ociosos i sense diners. El retorn dels contingents

mercenaris

era acompanyada

del saqueig

sistemhtic

amb la

finalitat d’amassar la maxima quantitat de riqueses al llarg del camí. La fidelitat era inversemblant en aquest marc, amb unes lleis de la guerra que legalitzaven la rapinya, sent sempre la perdedora la inerme 1959, pp. 51-62 i 257-270. La inseguretat i els temors de Shome són analitzats també per MUCHEMBLED, R., Culture populaire et culture des élites dans la France moderne (xv&vIIIe sikcles), París, 1978, pp. 21-44, i la ,percepció de l’espai i els ritmes del temps, pp. 57-135.

82


ImPlLL població civil. Només les ciutats proveides de guarnició militar podien sostenir una opció i aquesta era presa pel cap castrense, sovint contra el parer de les institucions ciutadanes, favorables normalment a deixar entrar els combatents enemics per tal d’evitar la duresa del setge i les calamitats i les sevícies d’un saqueig. Amb tot, seria la guerra la que permetria realitzar l’abstracció vers una realitat intermhdia entre l’espai quotidih i lúniversal (la cristiandat). El rei donava la major publicitat a les declaracions de guerra. El sistema impositiu dominant, que eximia de la contribució les grans fortunes, sotmetia les capes contribuents a terribles sacrificis, com hem vist. En aquesta situació, la monarquia buscava compensacions psicolbgiques, justificant cada contesa com la resposta a una agressió exterior. Sempre es buscava evitar l’acceptació de la iniciativa en les hostilitats. Aquestes declaracions familiaritzaren les gents amb l’existkncia d’altres sobirans, també cristians, i que regnaven sobre d’altres dominis. Per altra banda, els exkrcits estaven formats fonamentalment per mercenaris, estructurats en IZUC~OW L’arribada de contingents oferiria la possibilitat d’entrar en relació amb d’altres entitats: Anglaterra, Alemanya, Espanya.. . Les injúries IlanGades en les declaracions reials contra els enemics s’humanitzaven i hom permetia la possibilitat d’interioritzar altres espais conformats per homes reals, que hi havien vist actuar. El punt de referkncia era sempre el monarca, més aviat que no pas la geografia. Així, el campero1 bretó podria discernir entre un parisenc, un florentí o un sevi& que el francés n’era el primer, quan cap de tots tres no parlava la seua llengua materna. Encara més, hi havia agents transmissors interns, com ara els emigrants estacionals de 1’Auvernia que tots els anys traspassaven els Pirineus. Les comunitats frontereres perceberen aquesta realitat prematurament, sent significativa la negativa de les Corts de Borgonya a acceptar les ckusules del Tractat de Madrid (1526) que els hauria convertit en súbdits de Carles 1. Tenim proves documentals que ens mostren com, d‘en$ dels inicis del Cinc-cents, eren familiars als francesos certs conceptes geogrtics. Així, els (<fulIs d’informació>b que hi proliferaren, es complaYen a narrar esdeveniments llunyans. Aquests impresos estaven adreGats a la massa popular i llur difusió fins als punts més apartats era assegurada pels marxants, sent potser una de les mostres més evidents que ens queden d’una lectum democdtka, compartida ara pels grups urbans i rurals, ara pels estaments dominants i dominats. Llur contingut ens fa sospitar que els eren més coneguts aquests conceptes, que responien a realitats Amplies, més o menys llunyanes, que no a &mbits més restrictius i pertanyents a la prbpia monarquia.6 6 La vida quotidiana compta amb l’irregular estudi ~'ERLANGER,‘Ph,, La vie quoticZienne sous Henri IV, París, 1970. Exemples sobre la crueltat i rapinya dels

83


EL NAIXEMENT

DE FRANCA

1 LA PROPAGANDA

POLfTICA

Durant els segles XII i XIII comencem a percebre la genesi dún sentiment francés que sofrí un avanc considerable durant les invasions i la interminable Guerra dels Cent Anys. El Cinc-cents fou una centúria de profunds canvis, durant el qual una estructura administrativa forta i més o menys eficac s’hi insta&, mentre que les solidaritats classiques trontollaven. Amb les Guerres de Religió (1562-1598) i el cisma consegiient, un grup polític busca la reconciliació entre els bandols contendents i oferí un nou punt de cohesió: el rei havia de substituir la religió com a element aglutinador, donant pas així al naixement de la conscienexkcits; MIQUEL, P., Les Guewes de Religion, Verviers, 1980, val. II, p,p. 67-71 i FEBVRE, L., PhiZippe IZ et la Franche-comté, París, 1970 (2a. ed.), pp. 342-355, en que la situació fronterera

amb Alemanya convertia aquest espai en ruta quasi obligada La tactica ha estat estudiada per ‘LAPEYW, H., L’art de la guewe au temps de Charles-Quint dins Charles-Quint et son temps, París, 1959, pp. 19-49. L’estudi classic sobre ‘Ia monarquia moderna és el de NAEF, W., La idea del Estado en la Edad Moderna, Madrid, 1973. Així mateix, hom pot consultar, CARRACCIOLO, A. (ed.), La formazione delfo stato moderno, ‘Bolonya, 1970, i l’excekrt anklisi sobre l’absolutisme que fa ANDERSON, P., El Estado absoktista, Madrid, 1979. Un dels autors que han contribmt de forma ,més suggestiva a la inter,pretació de l’existencia i enfrontament entre el món culte i popular ha ,estat GUINZBURG, C., Les batailles nocturnes, Sorcellerie et rituels agraires en Frioul, París, 1980 (2a. ed.); i El queso y los gusanos. El mundo de un molinero del 500, Barcelona, 1982. De fet, és normalment a través de la repressió de la bruixeria que hom coneix el cosmos de la creenca dels nostres avantpassats, les seues implicacions socials i culturals a la Franca del XVII i del XVIII en ~MUCHEMBLED,R., op. cit., pp. 225340. La descripció dels <cfulls d’informaci& ha estat feta per SEGUIN, J. P., L’information en France de Louis XII k Henri II, París, 1964, DAVIS, N. Z. Les cultures du peuple. Rituels, savoirs et résistances au 16e si&&, París, 1979, esta considerat com un dels millors tractats sobre lla cultura popular, dissentint de les interpretacions donades sobre la suposada popularifat de les bibliott?ques bleues, #pp. 159-209. Les festes burlesques en monstren de vegades la reacció contra els abusos de que hem parlat, 159-209; així com de la crueltat dels ritus de violencia que acompanyaren les ,lluites religiones durant aquesta centúria, pp. 251307. Molt interessants són les conclusions sobre la influencia de l’imprés en l’extensió sde ll’horitzó cultural ,po,pular, pp. 308-365. FEBVRE, L., Le problGme . . .. p. 63, adverteix sobre les precaucions que ha de prendre l’historiador quan s’enfronta als textos populars. Sobre les emigracions estacionals, la ,publicació més recent és la de POITRINEAU, A., Remues d’hommes. Les migrations montagnardes en France, 17e-18e sikles, París, 1982” Cf. HIGOUNET, ICh., Le probl2me de la fronffkre dins SAMARAN, Ch. (ed.), op. cit., pp. 75-78, i HAUSER, H., Le Traité de Madrid ef la cession de la Bourgogne 2 CharlesQuint. Etude sur le senfiment nafional bourguignon en 15251526, Ginebra, 1976. El concepte de consciencia nacional per al segl’e XVI francés, l’emprem en el sentit estudiat per YARDENI, ‘M., La consciente nafionale en France pendant les Guerres de Religion (155’1-1598), París-Lovaina, 1971. La importancia de la xenofobia en l’encunyament d’aquest sentiment, cf. de la mateixa autora &ntagonismes nationaux et propagande durant les Guerres de Religiorw, Revue d’histoire moderne, 13 (1966), pp. 273-284. Finalment, SALAVERT FABIANI, V. L., Efnocentrismo y polífica en la Edad Moderna. La imagen de España en Francia, 1492-1590, Valencia, tesi doctoral, 1984, fs. 509-555. dels reiters.

84


cia nacional a la darreria de segle. Aquesta mutació culminava un procés de particularització que s’havia basat en l’enorme carisma que tenia la institució regia: Franca era considerada pel papat com el primer regne de la cristiandat i havia ungit els seus sobirans amb el títol de cristianíssims. Els successors de sant Lluís tenien, encara, el poder de curar els llampats amb la sola imposició de les mans. Aquesta sensació de preeminencia es reforcava amb una estructura eclesiastica singular, ja que gaudia del privilegi de les llibertats galles, produint-se una orgullosa defensa d’aquestes peculiaritats, que es manifesta contínuament en una pugna contra els intents d’intromissió de la Santa Seu en la realitat religiosa francesa, sent-ne manifestacions evidents les reaccions contra les excomunions a Enrie de Borbó i la tardana i incompleta aplicació de les decisions tridentines. Introspecció sobre la seua propia grandesa tot al llarg d’un segle de sagnants conflagracions, en que les espases lluitaren de forma tan cruenta com les plomes. Aquest orgull de ser vassall de la monarquia cristianíssima alleujava un menyspreu cronic contra l’estranger, radicat potser arran de les invasions angleses del Quatre-cents. Immers en tan conflictiva situació, el tro es preocupa de projectar les fobies immediates, viscudes pels seus súbdits, contra els seus enemics, sent la Casa d’Austria el poder més amenacant contra el qual lluitaren els sobirans francesos. El peri11 era tan patent que buscaren conjurar-lo amb la ridiculització de llurs temors, donant lloc a un prototip pusillanime i fanfarró que va rebre les pitjors injúries. Aquest sentiment, lligat a la naixent consciencia nacional, fou providencial en la lluita contra el somni imperial de la política habsburguesa, tant al llarg del segle XVI, durant el qual s’elaboraren els greuges contra l’espanyol; com al Sis-cents, en que els polítics saberen explotar l’animositat antiespanyola en la publicitat donada a llurs decisions? 7 Cf. Cn.ww, P., La France. Histoire de la sensibilité des FranGais a la France, París, 1982 (2a. ed.), pp. a-363. ,Obra de tendenciositat manifesta i llicó de xovinisme. En la p. 60 diu: &‘imaginari dels ,pobles no s’ha enganyat. Ha guardat memoria del diumenge de Bouvines, de sant Lluís (1226-1270) i del martiri de Joana (1431). Fou llavors que nasqué la Franca, Iella es confongué amb el IRegne. Franca és el penó de sant Denís, la flor de lis..., el Regne. Franca és inseparable de l’Estat, abans de ser l’Estat mateix. Pero aquesta Franca clara, conscient, difícil, és, d’entrada, hereva. <<Llobra té interessants aportacions pels segles ameriors. El gallicisme i les reticencies a la imposició dels decrets tridentins en MARTIN, V, Le Gallicanisme et la Réforme Catholique. Essai historique sur l’introduction en France des décrets du &oncile de Trente (1563-1615), París, 1919. El prototip injuriat de l’espanyol en SALAVERT FABIANI, V. L., op. cit., BAREAU, M., L’univers de la satire Ami-Espagnole en France, de 1590 & 1660, París, tesi doctoral, 1969, i, pel que fa a Felip II, cf. PÉREZ, J., Felipe ZZ ante la historza. Leyenda Negra y lucha ideológica dins PI%EZ, J.; KAMEN, H., La imagen internacional de la España de Felipe ZZ, Valladolid, 1980, pp. 23-24. L’explotació de la hispanofobia pels dirigents del país veí, per MATHOREZ, J., <(Les Espagnols et la crise nationale Fran9aise a la fin du xvIe siecle>>,Rulletin Hispanique, XVZZZ (191,6), pp. 112-113 (la propaganda

antiespanyola, pp. 86-113). 85


ESPANYA,

CENTRE DE LA PROPAGANDA POLITICA FRANCESA DEL SEGLE XVI

Potser siga Franca el regne europeu que va aprofitar més primerencament les possibilitats d’explotació política que oferia la impremta. Durant les campanyes dItalia, es preocuparen de donar publicitat a les seues victories. Tot al llarg del regnat de Francesc 1 hom intenta explicar la seua rivahtat contra Carles I com producte de la tirania i l’avarícia del seu enemic i emplaca sovint les cancelleries europees com a arbitres de tan llarga contesa. Amb l’esclat de les Guerres de Religió, la monarquia bagué de claudicar davant la perdua del monopoli impressor, fins al punt que arribaren a funcionar tres 0jicine.s de premsa distintes i enfrontades al mateix temps. Fou durant aquest període que es conforma el prototip de l’espanyol, com una resposta a l’intent d’espanyolització de Franca que proposava la candidatura a la corona d’Isabel-ClaraEugenia i que culminava un procés ja antic. Aquest arquetip, al qual estem referint-nos tot al llarg d’aquest treball, ana definint-se a partir de dos conceptes essencials: 1. Demostració de la incompatibihtat d’aquests pobles a través de la comparació, sent-ne la conclusió, en tot moment, la notoria superioritat francesa. 2. Advertencia sobre les desgracies que sobrevindrien d’acceptar les propostes hispanes, les quals amagaven, sota el pretext religiós, una concepció tiranica i usurpadora del poder, com ho demostra la propia actuació interna en que la més gravosa de les fiscalitats i la Inquisició semblaven el terror arreu la monarquia hispkiica? Tanmateix, no pretenem definir la imatge duna comunitat sota l’autoritat del Rei Catolic, sinó la percepció de la seua estructura geopolítica. Fins ara, ens hem acostat a lúnivers espiritual del francés del Cinccents per desentranyar la seua forma d’aprehensió del món, mostrantnos una ment contradictoria, que raonava sense necessitats de proves i amb grans dificultats per a expressar el seu pensament. Conseqüencia d’aquesta situació és el naixement d’un concepte: Espanya, abstracció lligada a l’espai dels veks ultrapirinencs; i és precisament aquesta idea que volem estudiar, per a descriure les seues contradiccions. Hem utilitzat per aixo una font tendenciosa: la propaganda política, per tal de buscar-la en un context coherent amb la realitat que representava. La monarquia hispanica constitma la més vasta conformació estatal de la cristiandat, una extensa i complexa combinació de territoris sota l’autoritat de la Casa d’Austria. Així i tot, no trobem referencies a aquesta estructura sinó a Espanya, nucli del poder dels Habsburgs, dinastia so’ Un acostament més ample a aquest procés a través de l’abundant bibliografia francesa, cf. SALAVERT FABIANI, V. L., op. cit., fs. 44-94. 86


brevinguda que havia reunit unes immenses possessions a través de la usurpació i de l’herkncia femenina. Així, normalment, es diferenciava entre el centre del poder i de la tirania, i els Estats sotmesos a llur despotisme. Per consegüent, el que ens interessa descriure és Espanya, independentment del seu fraccionament intern entre dues realitats molt distintes: les Corones d’Aragó i de Castella. La seua elecció durant l’etapa carolina degué venir determinada per la decisió imperial de castellanitzar la seua política, oferint d’aquesta manera un espai geogrhficament delimitat i sota la potestat d’un príncep, element fonamental per a definir aquesta nova realitat que era la monarquia nacional, l’existkncia de la qual, com hem assenyalat adés, comen& a imposar-se a les conscikncies europees del Cinc-cents. A rajaploma, als escriptors polemistes, els agradava de referir-se a Espanya: espai geogr,tic on regnava un sobirh que imposava unes lleis, unes institucions i unes formes de vida als ‘seus vassalls que correspo; nien de dret a Castella. Per a la definició d’aquesta realitat, comptaven amb una tradició historiogrUica medieval que havia mantingut viva la noció de la unitat romana d’Hisp&nia. A la Península, sant Isidor en la I$k&k~ de2.s GO&X llar@ paraules d’elogi a les ciutats, terres, pakos i gents d’Espanya, rescatant la idea romana i obrint una rica línia historiogrSica que es desenvolupk al llarg de tota 1’Edat Mitjana hispana. Els seus representants tractaven de forma uni&-ia la histkia antiga, amb la unió romana i visigbtica, considerant la invasió ,&-ab i el fraccionament posterior com un parkntesi que algun dia seria tancat amb una nova unió. A l’arribada del segle xv, les Espanyes constituyen un terme acceptat pels historiadors i pels cronistes castellans, aragonesas, gallees, catalans, etc., per als quals ser espanyol suposava venir d’una font única de la qual protedia el nom comú d’espanyols. Trobem en aquests escrits una impressió de proximitat familiar quan es refereixen als regnes hisphnics, molt diferent al tractament de la realitat extrapeninsular. Per bé que el particularisme estatal produí la pretensió castellana d’assumir la representació principal, que no exclusiva, del tot hisptinic, sobretot durant el segle XIV, l’obra dels Reis Catblics fou sentida, hdhuc pels cronistes aragonesos, com a restabliment o restauració, no realització de cosa nova, per tal com comportava la reunió de les parts disperses. Tal sentiment havia estat possible grkies a l’existhncia d’una aut&ntica historiografia espunyok medieval, amb una coIze&nckz al seu objecte, sense parangó a Europa, car fins els relats particulars s’articulaven sovint sobre un fons hisp&zic.g

9 Exemples trets de la propaganda política gala del Cin-cents que possibiliten aquestes afirmacions en SALAVERT FABIANI, V. L., ibid., fs. 312-330. Cf. MARAVALL, J. A., El concepto

de España

en la Edad

Media,

87

‘Madrid, 1954.


Mal que aquesta situació era ben bé distinta de la viscuda pels nostres avantpassats, oferiria les referkncies neceskies per a conformar el concepte de qu& parlem. Així, aquesta estructura lingüística aniria nodrint-se a si mateixa, carregant-se d’historicitat, mentre era acceptada per altres grups culturals, com ho pareixen demostrar les referkncies a Espanya incloses a la C!UUZSO~ de RoZund.‘” Es per aixb’ que la tractem com un element histbric encara que no es corresponga amb la realitat histkica de la monarquia hisphnica. Tanmateix, la idea s’havia separat de la seua enunciació primitiva i, mitjansant l’element definidor que era la corona, la Península havia quedat dividida entre Espanya i Portugal.ll IBe vegades, perb, era recordada la pluralitat hispana per tal de contrastar-la amb la unitat francesa i fidelitat dels seus súbdits devers la monarquia. Així, la situació foral era presentada com a signe de feblesa, i el rei esdevenia ccmestre i lacai alhoras>,lz ja que la seua potestat estava mediatitzada per unes Corts contestatkies que havien d’aprovar la concessió de subsidis a llur monarca i l’amenaqaven a tort i a dret del peri11 d’avalots populars, de conduir-se despbticament. La seua capacitat de control de la legalitat foral sabem que an& més aviat perdent-se parallelament al procés d’afirmació de l’absolutisme reial. Per tant, no s’ajustava a la realitat la interpretació que fa un libel-listaj el 1.591, de la f6rmula ritual, record del remot pactisme constitucional: l3 u...a les Corts que s’hi reuneixen cada tres anys, ells diuen al Rei aquestes paraules: “Nos, qui valemos tanto come [sic1 Vos y podemos más que Vos eligirnos Rey con estas y estas condiciones. Esntre Vos y ,Nos, un que manda más que Vos...“, la qual cosa ells observen a fi ‘que el Rei aprenga a no esguimbar-se vers la tirania.)> Aquesta siuació de dependkncia dels monarques sota la Corona d’Arag6 fou exagerada a balquena per Antoni de Portugal, quan afirmava sobre el Regne d’Aragó (no la Corona): <c...no li concedeix res ni li reconeix en absolut ni li paga cap renda: el1 (el rei) manté, per6, els seus privilegis, i cal assenyalar que estan obligats a pagar4 seixanta mil escuts cada tres anys, sempre que el1 es presentis al Regne i hi mantingués la seua cort: així i tot, el1 ha triat la millar possibilitat, és a dir, no aparéixer-hi mai, ja que la

MARAVALL,

J. A., ibid., p. 430.

” Fins i tot durant el període de domini habsburgués sobre el tron lusith, la realitat portuguesa pervisqué, apareixent com excepcionals les paraules de La Popelinike, segons les quals Portugal ccsempre ha estat una branca del tronc d’Espanya, o, millar dit, s’ha mostrat com un branquilló ‘eixit de la branca de Galícia, que pertany al tronc d’Espanya)>. Les trois mondes, París, 1582, llibre 1, f. 41, citat per MARAVALL, J, A., ibid., P. 499. Ia Histoire des derniers troubles de France. Sous les rkgnes des Roys TIY%Chrestiens Henry ZZZ... &z Henry ZZZZ. . .. Lió, E. Bonaventure, 1596, f. 95 r. u Advertissement, d Messeigneurs des Estatz Généraux de France assemblez en la ville de Reims, en Champagne, pour l’eslection et couronnement du Tr&sChrestien Roy de France, Troyes, 1. Moreau, 1591, pp. &9. 88


pel cap més baix el1 en dependria d’Aragó, la qual cosa no l’interessa

en tot abans de marxar del Regne gens i per tant no vol pas anar-hi.>>

Les dificultats del ceptre per a aglutinar les fidelitats dels seus vassalls, que hom suposa, apareixen fins i tot dins de la mateixa Corona castellana, en quk, segons el mateix autor, bastos, asturians i gallees eren contraris a la política de llur sobirk l4 ~(1 el que és el pitjor, ,aquestes províncijes guarden utn odi {profund devers els de Castella, fent-ne molt poc de cas, i especialment de la Casa dIAustria, no solament per l’arrogsncia dels castellans, sinó també a causa de la tirania de llur rei.)>

En aquests textos trobem el record dels avalots de 1521-1523, és a dir, les Cowwz&&~ i les Germanies. D’altra banda, hem de recordar que N’Antoni de Portugal va fer imprimir una skrie d’escrits reivindicatius de la seua causa, per a atraure’s l’opinió francesa, a fi d’aconseguir un suport a la seua lluita contra Felip II. En aquesta maniobra, la presentació d’una monarquia hisphnica desunida i un rei feble era essencial per a superar les suspickies d’aquelles persones temeroses de l’enorme potkncia bkllica filipina. Pel que fa a les Balears, rarament ens apareixen i, quan ho fan, són assimilades al Regne sarraí de Mallorca, sense ocupar-se mai de les altres illes.15 Navarra era considerada territori francés. Per a Legrain, Alfons el Batallador intentk la usurpació per pimer top, la qual es va poduir mitjansant la divisió del Regne arran de la revolta del Príncep de Viana i l’enfrontament entre les cases de Grammont i de Beaumont. Finalment: <(Ferrari d’Aragó, fil1 del segon matrimoni de Joan..., s’ensenyorí injusfiament del Regne i l’usurp& sota pretext d’una frívola excomunió, 1lanGada pel Papa Juli II contra el rei de FranGa Lluís XII i contra aquest rei Joan d’Albret.)>

Aquesta possessió seria contestada contínuament pels libellistes francesos, demanant la seua restitució, perquk era inacceptable la dominació hispana sobre un territori francés.16 A més a més, algunes plomes arribaren a identificar els diferents pobles de la monarquia hispkica amb distints grups ktnics. El més caracu Textos extrets de 1’Apologie ou deffense de Monsieur tugal, centre Philippes, Roy d’Espagne, usurpateur dudict

Anthoine, Royaume

Roy de Porde Portugal,

s/l, s/i, 1582, ,p. 10. Cf. SALAVERT FABIANI, V. L., op. cit., f. 598. Cf. Du BELLOY, P., Conference des édits de pacification des troubles esmeus au Royaume de France, po,ur le faict de la ReligioH..., París, P. L’Huillier-1. Mettayer, 1600, fs. 61 v-62 r (text citat, f. 34 r). LEGRAIN, B., Décade contenant fa vie et gestes de Henry le Grand, Roy de France et de Navarre, IIII de nom, Rouen, s/,l, 1633, p,p. 62~63.SALAVERT FABIANI, V. L., op. cit., fs. 317-320. u x

89


terístic en fou Pont Aymery, qui afirmava que els catalans i els castellans eren jueus, i els gallees i els granadins, mahometans, i llur rei, ateu.17 En síntesi, les referencies a la pluralitat política de la monarquia hispanica suposen una pobra representació dins de la gran massa de la literatura hispanofoba. Com suara hem advertit, la monarquia i Castella eren els punts de referencia més repetits per a la definició d’Espanya. Aquest concepte abastava també la comunitat de persones que hi habitava, definits a partir duna serie de trets que conformaren la tipologia de l’espanyol, organitzada a través de les injúries contra el rei i el soldat,, és a dir, els dos elements representatius de les monarquies nacionals. En aquest procés, el retrat abominable de l’espanyol va servir per a encunyar una imatge de perfecció Francesa, en contraposició a aquest prototip. Així mateix, com que ana dibuixant-se aquest fenomen al llarg d’una guerra civil, la seua influencia fou tan forta que acab,a per dominar el caracter de la disputa, servint de blanc devers el qual projectaven les pro’pies neurosis, ni més ni menys que el punt de referencia a través del qual es definiren els atacs contra el bando1 enemic. D’aquesta forma, podrien afirmar que els francesos esdevingueren, en certa mesura, espanyols.‘s Podem concloure que, al conflictiu i contradictori món europeu del Cinc-cents, una part, si més no, de la societat francesa estava familiaritzada amb una realitat més o menys llunyana, que denominaven Espanya, i que funcionava en llurs ments independentment de la complexitat de la No sabem l’amplitud de la influencia d’aquest monarquia hispanica. arquetip sobre el conjunt del Regne; és innegable, pero, la seua assimilatió pels esperits francesos de forma creixent, fins al punt que, el 1647, un pamflet afirmava: lg &osaltres observem tan gran antipatia de cos i d’esperit entre francesos i espanyols, que comencarem a dubtar, amb cert espanyol, que els del seu ,país surten del ventre de llur mare de la ma’teixa manera que ho fan els francesos.>> Una estructura que la conformen,

geopolítica, mai no podrem sent el principal protagonista

separar-la dels homes de les referencies a la

” Cit. per YARDENI,M., art. cit., p. 279. Ia JUNG, C. G., chomme & la découverte de son dme. Structure et fonctionnement de l’inconscient, Ginebra, 1962 l(6a. ed.), pp. 238-239, explica el procés psíquic pel qual l’enemic ofereix el consol contra la neurosi: CcL’existencia real dun enemic, víctima propiciatoria afeixugat amb tots els pecats capitals, quin innegable conhort per a la consciencia! )>DEVEZE,M., 1635. Le hewt idéologique franco-espagnol dins Actes du 94e Congr& NationaZ des Sociétés Savantes (Pau, í969), París, 1971, vol. 1, p. 26, conclou: c<reflexionant sobre aquestes antítesis, cal reconéixer que un francés no és altra cosa que un espanyol invertit)>. u LA MORE IX VALER,Discows de la contrariété d’humeurs qui se trouve entre certaines nations et nottament entre la Franqaise et Z’EspagnoZe, París, 1647, citat per DE~EZE,M., Com. cit., p. 26.

90


realitat ultrapirinenca en la Franca estudiada. Si bé el peri11 estava en el poder dels Austries i no sols en la geografia, l’espai fou menyspreat en relació al prototip huma. Nosaltres hem intentat descriure el procés pel qual l’inteklecte de l’home del Cinc-cents aprehengué l’existencia d’espais intermedis entre l’ambit familiar i la cristiandat. Així, hem vist com crearen un concepte d’entitat propia, molt més proxim a la realitat geopolítica del regne de Franca que a la de la monarquia hispanica. Espanya ja era objecte de manipulació al segle XVI.

91


L

r

HABITATGE BURGÉS AMiLl&CIA. TIPOLOGIA

E

L TERME lzabitatge bwgés, usat per a designar un tipus concret d’edifici d’habitatges, el desenvolupament del qual es correspon amb els processos de renovació i de creixement urbans del segle XIX i del primer terc del xx, presenta els problemes relatius a les classificacions sociologiques i fa necessari precisar que la burgesia ana passant a ocupar edificis tipologicament més proxims a l’habitatge de lloguer, en especial en les últimes decades del període indicat. Aixb’ no obstant, sembla escaient de fer servir aquest terme, atés que l’organisme edificatori descrit més avant és l’aportació més específica de la burgesia al camp de la tipologia edificatoria, de tal manera que la seua estructura espacial no podria entendre’s si no és en relació a una determinada organització familiar i en base a les fases inicials de la projecció de les estructures economiques capitalistes sobre la ciutatl ’ GIMÉNEZ,Emilio; LLORENS,Tomks: <cLaimagen de la ciudad. Valencia)>, Hogar y Arquhxtzwa ‘(E-F), pp. 4 a 54, Madrid, 1970, pp. 89-91. 93


L’habitatge burgés es distingeix dels altres tipus d’edificis perquk hi enclou una part destinada als propietaris-promotors amb els seus fills menuts i una altra part reservada a unes altres famílies que hi mantenien relacions de parentiu, sobretot els dels fills grans ja casats. Així, l’habitatge presenta, alhora, les característiques que l’edificació de pisos per a lloguer i els de la construcció unifamiliar, ja que els serveis i les dependkncies generals de la casa, com són ara la porteria, el magatzem, el celler, les cotxeres i les cavallerisses, estan destinades a l’ús d’una família, entesa en sentit ampli? L’aplicació incipient dels mecanismes de l’economia capitalista, especialment a partir de la fixació de les seues bases jurídiques a mitjan segle XIX,~ fa que els immobles, i fins i tot els pisos, siguen considerats com una mercaderia susceptible de generar beneficis a través de processos de compra-venda, i, d’aquesta manera, els entresols i ek pisos alts, en la mesura que no anassen a ser ocupats per familiars directes, eren venuts o llogats a famílies que no guardaven cap relació de parentiu amb els altres estadants de l’edifici. Malgrat que l’estudi se centra, en aquest cas, en els edificis constqXts a Vakncia, de tal manera que les peculiaritats locals impedeixen generalitzar els resultats més enll& de l’hmbit de treball, no es pot oblidar que els processos tipolbgics afecten &rees més Amplies, definides segons criteris d’homogeneitat cultural. En aquest sentit, cal recordar els raonaments de César Daly,4 en quk planteja les diferkncies enwe un hdtd privat i un habitatge de lloguer per a assenyalar l’existkncia, el 1858, d’un híbrid entre tots dos, que es correspon amb el que ací anomenem habitatge burgés. Deixant de banda la manera en quk el tipus es concreta en les distintes ciutats, a conseqiikncia de la seua forma peculiar de desenvolupament urb& i tipolhgic, l’habitatge burgés sorgeix com una síntesi entre el palau urb& i l’edifici d’habitatges en línia, que, d’altra banda, resulta dún procés d’evolució a partir de l’habitatge burgés medieval, detalladament estudiat per Chiappi i Villa. 5 Del palau, en pren la divisió per plantes segons criteris jerkquics, la importhncia del vestíbul d’accés a doble altura, l’ús predominant per part dels membres d’una sola família i les ref,er&ncies Iingüístiques en el tractament de la faGana. De l’edifici d’habitatges en línia, n’agafa la possibilitat d’un ús comercial de les plantes baixes, la sobrevaloració de la faGana al carrer respecte als * DALY, César: c(Hbtel privé, a París>>,Revue generale de l’architecture et des travaux publics, París, 1858, cok. 220 a 226. 3 VETGES TU I MEDITERR~NIA: CcAnionino Sancho y las transformaciones urbanas de Valencia previas a los proyectos de ensanche (1836-1858)>>, Q. núm. 59, pp. 34 a 46, Madrid, setembre 1982. 4 DALY, César: Op. cit., 1858. Tipo, Progetto, Composizione architettonica, 5 CHIAPPI, Carlo; VILLA, Giorgio: Florkncia, inkdit.

94


patis interiors, el menor interés pels elements de comunicació vertical i, sobretot, la divisió dels habitatges per plantes. A Valencia, el pati interior, que és un element basic en la configuració del palau urba> perd aquest valor en l’habitatge burgés i passa a descompondre’s en dos elements diferents: el pati interior, propi de l’habitatge en línia, i el celobert, situat darrere del vestíbul d’accés. El primer es cobreix sovint a nivel1 de la primera planta i passa a usar-se primordialment per l’habitatge situat en el pis principal, alhora que la facana que hi recau és dotada amb una superior carrega ornamental. El segon, pero, que en un principi és utilitzat com un element retoric més en el conjunt de l’accéis, perd ben prompte aquest caracter i arriba a les primeres decades del segle xx convertit en un element secundari amb fins purament funcionals, per bé que amb unes dimensions majors que els de la resta dels celoberts. El nou organisme edificatori manté relacions de semblanca amb els altres tipus operatius en el mateix període historie, i en especial amb els edificis d’habitatges en línia per a lloguer, com correspon a l’existencia d’un procés tipologic més general, on caldria incloure tots els edificis entre mitjaneres, l’organització interna de les cases i la utilització dels mateixos sistemes estihstics. L’analisi sincronica dels distints tipus d’edificis d‘habitatges mostra també relacions de dependencia entre ells. Resulta notable, en aquest sentit, l’intent de simular l’existencia del vestíbul de doble altura, el pis principal i els entresols, en els edificis d’habitatges de lloguer que aspiraven a donar la imatge dún nivel1 economic superior.

TRETS

CARACTERÍSTICS

Per damunt d’aquestes relacions d’afinitat, pero, apareixen uns trets característics que permeten afirmar l’existencia d’un tipus diferenciat. Es tracta de la manera d’estructurar els distints espais de l’edifici i de la utilització d’elements arquitectonics concrets. Drvrsró

DE

L’ESPAI

L’immoble esta rígidament dividit en plantes, entre les quals s’estableix una jerarquia clara. La planta baixa esta destinada a les dependencies del servei de l’edifici, i especialment del pis principal. Hi ha 6 CANIGGIA, Gianfranco S. F.: Stmctwe Florencia, inedit, p. 58.

95

dello spazio antropico.

Stuaz e note,


l’entrada, la importancia de la qual tractarem mes avant; la porteria; els magatzems; les quadres; la cotxera i els porxes, i ocasionalment habitatges de lloguer o comercials. La planta segona, l’entresol, esta vinculada formalment amb la baixa, i es destina a habitatges de lloguer. La planta tercera, que passa a anomenar-se p+lcipaZ, fins i tot en els edificis de lloguer en que no hi ha diferenciació jerarquica, esta ocupada totalment per l’habitatge de la família del promotor de l’edifici; cadascuna de les plantes situades per damunt d’aquesta es troba dividida en dos habitatges, quan les dimensions del solar ho permeten, i estan dedicades inicialment a famílies que presenten una relació de parentiu amb els ocupants del pis principal, La jerarquia establerta entre les diferents plantes efs reforca a través d’acusats trets formals: distinta altura lliure en cada planta, superior en la principal, més redmda en els pisos alts i menor encara en l’entresol; major carrega ornamental en la facana del pis principal, que arriba fins i tot a la utilització de materials i formes diferents en els ampits dels balcons; vinculació formal amb la facana de la planta baixa i de l’entresol, que no té volades, i la utilització de miradors tancats en el pis principal, tot i que a la fi del període de vigencia del tipus el mirador es prolonga fins a la primera planta per damunt d’aquesta per a donar més rellevancia a un element que havia arribat a convertir-se en signe de prestigi de l’edifici.

ZONA D’ACCÉS

A L’EDIFICI

Mentre que l’organització de l’espai de l’edifici i l’assignació de les distintes plantes a usos molt diferenciats pot relacionar-se clarament a criteris funcionals definits per l’estructura jerarquica de la família burgesa de l’epoca, la configuració de la zona d’accés a l’edifici ha de considerar-se directament vinculada a una funció eminentment simbolica, que la duu a convertir-se en un element emblematic d’aquest tipus de construccions. La burgesia, en el seu afany d’assimilació, alhora que de competencia amb l’aristocracia, adopta en els seus edificis una configuració de l’accés que era propia dels palaus urbans. En aquests, l’accés era un espai a doble altura que relacionava el carrer amb el pati central, nucli organitzatiu del palau, i que, per aixo, oferia un grau elevat d’ambigüitat, ja que presenta característiques propies tant de l’espai exterior com de l’interior, convertint-se amb aixo en un element de filtre i de tran. ., SlClO. En l’habitatge burgés, atés que no hi apareix el pati central com a organitzador de l’immoble, la zona d’accés recorre l’edifici en tota la seua profunditat, relacionant el carrer amb el pati posterior. Probablement en record del seu model originari, la zona d’accés rep el nom de 96


puti, com si es tracths encara d’un espai descobert? Per a mantenir la seua dimensió vertical, la zona d’accks ocupa l’altura de la planta baixa i de l’entresol, amb la consegüent pkrdua d’espai en aquest, cosa que revela la importkcia que se li concedia en la concepció de l’edifici. EstA subdividit en dues zones. La més prbxima al carrer presenta habitualment una ampkria superior -de quatre a cinc metresi est& decorada amb els mateixos elements que la faGana, de manera que s’hi obren fins i tot fmestres de l’entresol, cosa que pcrmet de mantenir el carkcter intermedi entre l’espai interior i l‘exterior. L’altra zona, la que comunica aquesta primera part més pública amb el pati posterior, est& desproveYda amb més freqiikncia de valor simbblic i est& mancada, dones, de tractament ornamental específic, alhora que la seua amplkia pot quedar disminuida a uns tres metres. La separació entre totes dues zones es realitza en les primeres edificacions per mitj& d’una porta de vidre, alhora que l’escala principal adopta una posició lateral, per& al final del període de vigkncia del tipus l’esmentada escala ocupa una posició centrada amb l’eix de l’edifici, cosa amb la qual es millora la distribució dels pisos alts i, per aixb, és la mateixa escala la que, al costat de la porta de vidre, estableix la separació entre les dues zones de l’accés, que ha de passar pel seu davall.

FACANA A L’ESPAI URBA

La consideració de la composició de la faGana a l’espai urb& com un tret característic d’aquest tipus de construccions ha de ser matisada a partir de dues consideracions. En primer lloc, es tracta de l’adaptació al cas d’edificis d’habitatges del cAnons acadkmics acompanyada de la successió rApida d’estils i de les seues respectives personalitzacions pels arquitectes més destacats, prbpia del període en quk el tipus assolí el seu mkxim desenvolupament (18361936). En utilitzar els altres tipus d’edificis construits en aquests anys els mateixos csnons i estils, es produeix una certa uniformitat en el tractament exterior de tots ells, i en especial entre els edificils burgesos i els edificis d’habitatges construyts amb un Zmim exclusivament comercial destinats a famílies dún nivel1 econbmic més baix i sense relació de parentiu entre si, els quals anteriorment hem anomenat edificis d’habitatges en línia per a lloguer. D’altra banda, el desig d’assimilació per la petita burgesia i pel proletariat urb& de les formes estktiques de la burgesia, coincidint amb l’interés dels promotors d’edificis d’habitatges amb afany especulatiu de prestigiar aquestes edificacions, fa que s’hi adopten composicions de faGana semblants a les dels edificis burgesos, malgrat que en aquest cas la relatió entre els símbols utilitzats i el seu contingut ja no exktia. 7 SANCHIS GUARNER, Manuel: La ciutat de Val&~cia, Cercle de Belles Arts de Valhcia, 19.58, p. 417.

97

Valhcia,

Publicacions del


Perb és aquest darrer fenomen el que permet considerar la compositió de la fagana com una part distintiva del tipus, ja que la lectura de les corresponents als edificis de lloguer no seria possible si no fos mitjanGant la relació de postllenguatge amb els edificis burgesos. La faGana esta dividida en tres franges superposades verticalment. La inferior esta ocupada per la planta baixa i l’entresol, a les quals s’assimila amb les zones de servei de l’edifici. La franja intermedia, l’ocupa el pis principal i una o dues plantes més de pisos, i representa la zona més noble de l’edifici. El capdamunt superior és el que presenta una superfície menor de faGana, perque, si bé pot contenir un atic amb finestres apaisades , generalment esta format per un fris ample davall del rafec o per un ampit que amaga la teulada i que, amb el pas del temps, va guanyant en al$ria, en complexitat i en relleu, per a marcar els eixos de simetria del conjunt, tasca en que es veu recolzat per la utilització de torricons. Cadascuna d’aquestes tres franges s’assenyala a la fasana mitjanqant la utilització d’impostes, amb l’ús de tipus d’encoixinats diferents per a cadascuna i amb el recurs als grans ordres gegants quan l’estil emprat així ho permet. Les relacions horitzontals entre els elements de la faGana s’estableixen arran de la utilització d’eixos de simetria verticals. En el cas més simple dún edifici amb faGana a un sol carrer, es marca un eix principal centrat, en el qual se situen els elements més significatius: el portal d’accés; el mirador del pis principal, que pot arribar al segon pis; i el capdamunt de l’ampit, quan n’hi ha. L’area d’influencia directa de l’eix principal pot ampliar-se a dues columnes d’espais buits, una a cada costat. Amb aixo’, es defineix una zona central de la fagana que ressalta encara més el conjunt del portal. En aquest cas, queden dues columnes de buits als extrems de l’edifici disposades simetricament respecte a l’eix principal, pero. sotmeses, al seu torn, junt a l’area de faGana que ocupen, a l‘acció d’un eix secundari. En el cas que les bandes laterals tinguen major entitat, l’esquema es manté, pero els eixos secundaris afecten una quantitat superior de columnes de buits, generalment dues o tres, per bé que el nombre de buits sol ser imparell, ja que així l’eix secundari coincideix amb el ‘duna columna de buits. Els eixos de simetria assenyalats recorren tota l’al$wia de la faGana, travessant les tres zones en que aquesta es divideix. Aquests criteris es fan servir també quan els edificis estan situats en xamfra i en cantonada, on els distint’s plans de la faGana reprodueixen el mateix sistema compositiu, tot i que ara les cantonades cobren un interés més gran i configuren un eix nou de simetria que relaciona entre si els dos plans laterals. El nou eix es va ressaltant normalment per mitja d’un torricó que eleva l’al@ria de l’edifici i augmenta l’efecte de perspectiva lateral corresponent a la visió acantonada.

98


VIGENCIA

DEL TIPUS

L’estudi diacronic dels edificis destinats a l’habitatge burgés posa en evidencia el doble caracter del concepte de tipus, perque, si bé en considerar el conjunt d’edificis d’una determinada tipologia constrmts en un període concret es fa palés una constant de l’arquitectura,8 si n’estudiem l’evolució per distintes etapes cal remarcar una primera fase en que apareix com un híbrid entre diversos tipus preexistents; per a esdevenir una estructura clarament diferenciada que serveix com a punt de referencia tant a l’activitat edilícia com a les relacions que hi mantenen els distints grups socials, fins a arribar a un moment en que el tipus deixa de resultar operatiu i no és possible trobar-ne el rastre en les noves edificacions. En el cas que estudiem, podem assenyalar la desaparició del tipus d’habitatge burgés, tal com ací l’hem definit, en els anys trenta d’aquest segle. Dues causes expliquen aquesta desaparició. En primer lloc, la debilitació de l’estructura familiar burgesa entesa en el seu sentit més ampli, fins a quedar reduida a la família cellular, cosa amb la qual el tipus estaria mancat de contingut. 1, en segon lloc, hi ha la confirmació definitiva de la indústria de la construcció com un mecanisme especulatiu que concep el procés edilici com una forma d’apropiació de l’espai urba amb fins comercials. De fet, el tipus que estudiem ja no s’adapta als nous corrents que arribaren impulsats pel moviment modern i en les edificacions constrmdes a partir d’aleshores ja no apareix la importancia de la zona d’accés, ni la diferenciació jerarquica per plantes, i, tot i que en alguns casos es mantinga la simetria com a criteri compositiu, aquest s’estableix sense cap referencia als continguts funcionals. Es per aixo que hem de considerar que l’habitatge burgés desapareix com un tipus diferenciat dins el conjunt de l’edificació, independentment que la seua ciutat i els seus edificis continuen sent ocupats duna manera diferenciada per les distintes classes socials.

* ROSSI,Aldo: La arquitectura de la ciudad tavo Gili, Barcelona, 1966, pp. 66-70. ’ DALY, César: Op. cit., 1858.

99

(traducció cast’ellana de 1971), Gus-


Vicent Alcayne Armengol. 1901. Edifici en la Gran Via prkim a Pizarro. AtGar, secció i planta de pis principal. L’escata queda descentrada per a permetre un ampli desenvolupament al corredor central

100


Francesc Almenar. 1906. Edifici situat als cawers colorn i Ciscar. Alcat principal i seccid. La cúpula del capdamunt del torricd de la cantonada no arribd a construir-se en aques t edifici

Francesc Almenar. 1906. Edifici r-ers Colom i Ciscar. Planta del d’escales i l’abshcia de relució distintes dependhcies li donen

101

emplagat als carpis. La dupliciiut directa entre les un ca&.cter atípic


Josep Manuel

Cortina.

1906. Edifici

situat

als cawers

F2li.x

Pizmeta

i Gran Via Germanies.

Alcat

desenvolupat

i secci贸


Josep Manuel Cortina. 1906. Edifici sii cawer F6lix Fizcueta i a la Gran Via Germanies. Planta Baixa i entresol. L’escala interromp el vestíbul. Els ,carruatges passen per davall de l’escala per a a&edir-al pati >osterior

Josep Manuel Cortina. 1906. Edifici situat al carrer F2lix Pizcueta i a la Gran Via Germarties. Planta de pisos al ts

103


!nt RodrĂ­guez. 1924. Edifici ernplaqat al carrer vadm Esteve. AlGat

Vicent RodrĂ­guez. 1924. Edifici situat al carrer Gravador Esteve. Planta de pisos alts


Vicent Rodr铆guez. 1924. Edifici ubicat al carrer Gravador Esteve. Secci贸. Saprecia la utilitwci贸 terrassa sobre el pati de la illa de cases pel pis principal

de la


KISI ECON6MICA 1 CIkNCIA ECONbMI 7 ISI l!A

S

EGONS la concepció de Lionel Robbins -criticable potser per una certa ambigüitat i per no subratllar suficientment la naturalesa social de les relacions entre els agents d’una comunitat-, Economia és la ciencia que estudia aquel1 aspecte de la conducta humana que intenta, a partir de recursos escassos i susceptibles d’utilitzacions alternatives, satisfer els desigs i les necessitats de l’individu, que en principi poden ser illimitats. Són diversos els problemes l’estudi i la resolució dels quals constitueixen el camp de tal ciencia, pero, agrupant-los i referint-los a una societat qualsevol, podrien resumir-se dient que aquesta ha de decidir en tot moment, a partir precisament d’aqueixes necessitats i desigs, dún costat, i dels recursos de que disposa, de l’altre, quins béns ha de produir, de quina manera i com s’han de distribuir entre els seus components. Les diferents maneres que una comunitat té per a complir aques107


tes comeses poden donar lloc teoricament a diversos sistemes economies: socialisme de planificació central, socialisme de mercat, capitalisme dirigit, etc. Sovint, l’economista no sols investiga aquests fenomens tal com s’esdevenen, sinó que, conscient que certs desequilibris suposen mals greus, aspira, com un metge davant la malaltia d’un pacient, a remeiar-los, adoptant enfocaments normatius i recomanant polítiques {monettiries, fiscals, de rendes, etc.) que estima adequades per a alterar la realitat en algun o diversos sentits. Entre els qui adopten aquest últim plantejament hi ha un consentiment bastant generalitzat al vohant dels fins que són desitjables economicament. Convencionalment, podem agrupar-ne alguns en quatre funcions principals: la distributiva, l’assignativa, la d’estabilització i la de creixement o desenvolupament, habitualment estudiades amb una certa autonomia. Dins de la primera hom assajaria d’assolir un millor repartiment tant de la renda com de la riquesa. En la segona, hom aspira a una aproximació a una situació d’eficiencia economica, entenent sovint per tal aquel1 estat en el qual ningú no pot millorar la seua posició si no és a costa de perjudicar un altre. L’estabilització implica el manteniment dún nivel1 proporcionat de reserves o mitjans internacionals de pagament i l’equilibri de les relacions economiques d’un país amb l’exterior, reflectit aquest en els saldos de la seua balanca de pagaments, registre sistematic que recull el resultat de tals operacions internacionals. El creixement es tradueix en la recerca de taxes convenients d’increment en el temps de la renda per capita de plena ocupació; en la seua versió per a paises més endarrerits, que coneixen problemes singulars, es transforma en desenvolupament, que suposa, a més d’aquell augment de la renda mitjana potencial, un canvi social en tecniques i actituds mentals. La importancia relativa que a la consecució d’aquestes metes es concedeix varia dúnes societats a d’altres en un moment donat i també al llarg del temps per a una mateixa comunitat. D’altra banda, tals fins i els subobjectius que impliquen es troben sovint interrelacionats, i la seua persecució independent en la practica resulta impossibilitada o dificultada pel desconeixement que hom té d’instruments que siguen belligerants respecte a la consecució de cadascun d’ells i, simult$miamentP neutrals cap als restants. Encara que en les esferes política i academica occidentals hom ha posat l’emfasi en les qüestions assignatives, d’estabilització i de creixement o desenvolupament, la problematica distributiva és, així i tot, decisiva en aquest plantejament normatiu, no solament per-que, com ha mostrat el Nobel d’Economia Samuelson,l l’assignació i la distribució són qüestions interdependents sinó perque, com ha fet 1 MARGOLIS,

J.; GUITTON, H. (eds.): Public

York, 1969. 108

Economics,

St. Martin%,

Nova


observar l’hisendista Musgrave ,* des d’un punt de vista de la política econbmica prktica, no pot expressar-se correctament la demanda de béns i serveis, assignativa de recursos, si prkviament no s’ha definit -i, el que és encara més important, assolitl’estat considerat adequat de distribució, tant de la renda com de la riquesa. Dones bé, en aquest context, preguntar-nos ara en quina mesura l’economia espanyola del nostre temps -que constitueix una unitat de mercat- est& aconseguint aquells fins té un interés evident. Observem, en primer lloc, en el quadre número 1 d’indicadors, que la renda a Espanya, igual que a la majoria de pakos capitalistes, es troba altament concentrada, fins i tot després de tots els programes tebricament redistributius posats en prktica per l’estat per a rectificar el desigual repartiment primari de renda derivat del mercat: fa aproxima-y dament deu anys, al 10 per cent de les llars més pobres afluia únicament el 2’0.5 per cent de la renda; a l’extrem oposat, el 10 per cent de les llars més riques acaparaven el 26’75 per 100 dels ingressos, és a dir, la renda d’aquestes era per terme mitjh 13’05 voltes major que la d’aquelles. Tals valors han passat a ser recentment els següents: 2’47 i 25’37 per cent de renda per al 10 per cent de les llars més pobres i més riques, respectivament, amb els ingressos mitjans d’aquestes 10’27 voltes superiors als d’aquelles. La reducció de la desigualtat pot ser tan sols aparent, ja que totes aquestes xifres es basen en resultats d’enquestes a les llars i, tal com reconeixia 1’Institut Nacional d’Estadística en 1980: <cel zkco problema que comienza a inquietar a los investigadores es el que algunas famihas con niveles de vida excepcionales sean precisamente quienes nieguen su participación>>. Pot endevinar-se, a més a més, que les diferkncies entre 1’1 per cent dels més pobres i 1’1 per cent dels més afortunats esdevenen extremes. En altres pakos capitalistes la situació és també molt insatisfactkia, i, per altra banda, tendeix a perpetuar-se. La renda és una variable flux i, com a tal, va encadenada a un període. Cal distingir-la de la riquesa material, variable fons o estoc, referida a un instant del temps. A Espanya, tal com succeeix a la resta de pakos no socialistes, la desigualtat en el repartiment d’aquesta és, en termes generals, molt major que en el cas de la renda, encara que les informacions que poden deduir-se de les estadístiques fiscals relatives als impostos sobre la renda i el patrimoni no són de moment utilitzables, a causa, principalment, tant de les importants exclusions legals de l’obligació de declarar com dels alts volums de defraudació. Als Estats Units, per exemple, mentre el 10 per cent de la població més pobra deu més del que posseeix, el 10 per cent dels individus més rics acaparen més de la R. A.; MUSGRAVE, P. B.: Public Finance in Theory and Practice, Book Co, Nova York, 1980, p. 74. 3 INSTITUTO NACIONAL DE l%.TmfsTIcA: El Consumo de las Familias Espafiolas Año 1980, Madrid, 1980, pp. 12 i 13. *

MUSGRAVE,

McGraw-Hill

109


meitat de la riquesa total. Encara més, en tal país 1’1 per cent superior reuneix el 25 per 100 de la riquesa total. La desigualtat és més accentuada, per complexes raons historiques, a Gran Bretanya, A Italia, segons un informe recent del banc central d’aquest estat, la distribució de la riquesa és cada volta més desigual, i el 10 per cent de les famílies posseeix el 50 per cent de la riquesa total del país; per contra, el 30 per cent de la població més pobra no disposa de cap propietat material. El cas espanyol no pot seguir patrons excessivament desviats. Darrere de l’esquematisme d’aquestes dades, tota una serie de dramatiques realitats que van des de l’explotació de l’home per l’home fins a les greus desigualtats de facto en el gaudiment individual de llibertats i seguretats polítiques, educatives, culturals, socials. . . i fins i tot psicologiques. Problemes d’irritants inequitats, que sovint queden camuflades o legitimades per procediments legals i culturals, o pretenen justificar-se o explicar-se mitjancant l’asseveració -no contrastada empíricament fins al presentque un millar repartiment disminuiria sensiblement el volum de producte nacional. I que encara resulten més sagnants quan, com succeeix sovint, es comprova que precisament aquells sectors que perceben les rendes menors (aspecte positiu de l’activitat economica) són, per contra, els qui concentren els treballs (aspecte negatiu de tal activitat) més alienats, insalubres, perillosos, embrutidors i rebutjats culturalment o social. Aquest desigual repartiment d’esforcos productius no sol comptabilitzar-se pels economistes, que centren més llur atenció en els béns que en els mals econo8mics, pero’ existeix, té gran transcendencia i se’n deriven injustícies socials tan notories com les que acompanyen les desproporcionades distribucions de renda i de riquesa material, fent que la situació global de la societat siga, en termes reals, pitjor que la reflectida per les estadístiques habitualment utilitzades per a analitzar exclusivament aquests últims desequilibris. En l’aspecte assignatiu, el model economic normatiu a que ens referim demostra, amb rigor logic, que, a partir d’una distribució inicial correcta de renda i de riquesa, el mercat de lliure competencia (que no ha de confondre’s amb la majoria dels mercats reals on habitualment trafiquem) i la intervenció economica de l’estat correctora de les deficiencies intrínseques d’aquell són capacos d’assolir aquella situació d’eficiencia descrita (ningú no pot millorar la seua posició de benestar economic si no és a costa de perjudicar la dún altre), fent que cada empresa produesca fins aquel1 nivel1 de béns o serveis en el qual el preu unitari que percep, que li ve imposat pel mercat, siga igual al cost que origina l’última unitat de la seua producció i que retribuesca els seus factors (capital, treball i recursos naturals) segons les productivitats marginals respectives. El repartiment (primari) de renda i de riquesa resultant del procés productiu ha de desembocar, si escau, mitjancant noves intervencions correctores de l’estat, en una redistribució definitiva (secund,aria) 110


IXSPILL que mantinga en tot moment la situació considerada socialment justa o correcta de gaudiment individual dels béns finals de consum. Enfront d’aquest quadre d’assignació ideal, en el món real i en la majoria de pakos els desajustos són tan notoris com en la funció distributiva, i als mercats de productes i factors es manifesten importants rigideses, que són conseqüencia de formes més o menys velades de competencia restringida. A Espanya, a més de les tradicionals organitzacions empresarials oligopolístiques en sectors industrials i de serveis, de les copiases ajudes pressupostaries destinades a mantenir estructures invariables d’empreses agraries (que tot i beneficiar sovint els grans terratinents, per als quals no són imprescindibles, resulten, no obstant aixo, insuficients per a proporcionar un nivel1 mínim de vida als camperols més pobres), de la presencia de cossos de funcionaris i professionals amb privilegis economics i d’altres fenomens que suposen desviacions o atacs frontals a una assignació eficient de recursos economics, s’han plantejat en l’última decada greus problemes nous: una gran part del que es produeix ha deixat de demandar-se tant a l‘interior com a l’exterior de l’estat; al contrari, la demanda en rams com l’avionica, la informatica, la robotica, l’electronica, l’alimentació, etc., no troba indústries autoctones desenvolupades. El progrés tecnic accelerat, el creixement dels preus de les importacions energetiques, la fixació dels salaris més alts per damunt de les seues productivitats marginals en virtut de raons de desinformació o de relacions de poder, la persistencia de les velles estructures productives, el canviant ordre economic internacional.. . , són, entre d’altres, causes del fet que molts sectors (banca, siderúrgia, etc.) i empreses públiques i privades, pertanyents o no a aquells, hagen entrat en crisi i es mantinguen sovint gracies a les ajudes dels pressupostos de l’estat i, en definitiva, als contribuents. Les perdues tremendes d’algunes empreses i serveis públics (Renfe, empreses ‘de 1’INI. ..), les voluminoses ajudes economiques a la reconversió industrial, el sosteniment de part de la banca, les altes tarifes a l’usuari permeses a alguns monopolis (com CTNE), el deficit cronic de la balanca comercial (que revela que estructuralment l’estat espanyol necessita importar més béns dels que exporta), els alts índexs de concentració empresarial que pateixen certs sectors espanyols, la baixa productivitat mitjana de l’ocupació pública en relació amb la privada, la persistent desorganització administrativa interna de l’aparell de l’estat, el gran volum de subvencions a l’explotació concedides al camp, el rosari extraordinari de cracs i de suspensions de pagaments d’empreses privades, l’índex d’economia submergida dels últims anys, els elevats salaris de determinats executius i carrecs públics i privats, el nunzeyus dausus o els alts honoraris mínims d’alguns professionals, l’accés a indrets amb substanciases retribucions en virtut de msistemes de relacions personals, les remuneracions al capital d’accionistes de societats 111


mercantils en forma aparent de pagaments per treballs prestats i la comptabihtzació de part dels consums personals com a despeses generals d’activitats empresarials, els forts desemborsos en publicitat (que no ha de confondre’s amb la necessaria informació al comprador o al consumidor) creadora de necessitats espúries, el manteniment d’injustificables i permanents barreres aranzelaries, etc., són, en definitiva, manifestacions d’antics i nous problemes generats per una assignació deficient de recursos productius. Aquests problemes afecten en divers grau els distints pakos, pero alguns d’ells es deixen sentir amb singular forca dins del mercat espanyol en l’actualitat. Tal situació constitueix també l’expressió de la incapacitat dels dissenyadors de la política economica real, per feblesa davant els poders factics socials, de posar en practica que siga a poc a poc-, solusolucions teoricament disponibles -encara cions que d’altra banda no han de confondre’s -bé que en part siguen coincidents en la funció assignativaamb les que postula un capitalisme liberal, des del moment que en el model normatiu a que fem referencia la propietat dels mitjans de producció pot ser pública o privada en qualsevol proporció i hom exigeix l’acció interventora de l’estat en tot cas tant per a redistribuir -en principi, sense límitsrenda i riquesa mitjancant les distintes polítiques economiques disponibles -combinades, si escaucom per a corregir les fallades inherents del mecanisme de mercat i mantenir l’equilibri exterior i l’estabilitat economica interna. Més encara: també un país socialista (entenent per tal aquel1 en qu& la propietat dels mitjans de producció és fonamentalment pública) pot utilitzar el mercat com a mecanísme assignatiu descentralitzat i adoptar el model economic al qual alkdim a través de la creació d’empreses autonomes de capital estatal i permetent els seus cracs i crisis. Des del punt de vista de l’estabilització -automaticament assolida en un model de competencia perfecta on la quantitat de diners cresta al mateix ritme que el producte nacional-, els quadres números 2 a 5, inclusivament, permeten apreciar els desviaments que en la realitat es registren a Espanya respecte d’alguns dels subobjectius que s’agrupen en aquesta funcíó: Primer .-Una taxa creixent d’atur, que ha passat del 4’9 per cent el 1976 al 18’42 per cent a finals de 1983, i que, segons les últimes informacions, contínua augmentant en l’actualitat. Segon.-El desequilibri estructural de la balanca comercial i de serveis, és a dir, d’aquella part de la bala.nca de pagaments que registra tant les importacions í les exportacions de béns com els pagaments i els ingressos per ser-veis corrents. Tercer.-La persistencia fins al moment de dos dígits en l’índex d’inflació, que no acaba de ser jugulada. Quurk-L’ascendent volum d’endeutament exterior. Un deute creixent, tant si és privat com públic, no ha de constituir motiu de preocu112


pació quan els fons obtinguts són invertits de manera que generen rendiments suficients per a atendre amb puntualitat el servei del deute (o siga, els reemborsos del nominal d’aquesta més els interessos generats). Pero no esta garantit que vaja a ser així en el cas espanyol. Recentment, la premsa ha donat notícia de les dificultats en els mercats financers internacionals d’una bona part de paysos que, com l’estat espanyol, es troben en vies de desenvolupament i dels quals els deutes externs han crescut sense rendibilitat per contrapartida. Encara que en el cas espanyol no s’han assolit de moment cotes alarmants, no deixa de ser inquietant que l’augment constant d’aquesta necessitat de financament i la seua inversió poc rendible puga convertir-se en una possible carrega futura. També dins de la funció d’estabilització, com en d’altres, cal distingir entre problemes vells (inflació, deficits de subbalances de pagaments) i nous (l’atur i l’endeutament exterior). 1, certament, de tots ells, el principal ve constittnt per l’atur, dinamitzat per dues forces que actuen en el mateix sentit: la destrucció de 110~s de treball previament existents i l’augment de la població activa. De nou, darrere del laconkme de l’índex d’atur, un cúmul de deterioraments que arriben en major o menor grau a diversos collectius de població (sense perjudici d’aquells altres que, al marge de la crisi, i fins i tot gracies a ella, hagen pogut millorar notablement llur posició economica en els darrers anys) i que revesteixen el caracter de dramatics per a aquells directament afectats que, sense arribar a trobar un nou treball, acaben esgotant les prestacions de desocupació, que a més a més solen ser els sectors economicament més febles de la comunitat. Les conseqüencies van des de les majors taxes de smcidi, de mendicitat, de delinqüencia comuna, de malalties i de marginació fins al fre dels moviments socials progressistes i el foment de la insolidaritat i la indiferencia socials. A lültim, el creixement economic sol apreciar-se a través de la taxa d’augment en el temps de la renda per capita de plena ocupació. Aquesta no és sinó el quocient de la renda nacional potencial (la renda que perceben tots els factors de producció de l’estat plenament ocupats) i el volum de població. No coneixem la renda potencial de cada any, pero, com pot observar-se al quadre 6, la renda per capita efectiva a penes s’ha elevat durant aquest període i fins i tot ha registrat a voltes disminucions, com probablement el 1980 i el 1981. La conclusió és clara: l’estat espanyol, malgrat no situar-se entre e1.s desenvolupats, entre els quals la tesi del creixement economic zero s’imposa cada volta més, no aconsegueix abandonar definitivament la senda de l’estancament, persistint dins del seu territori importants borses de subdesenvolupament. Encara més: la renda per capita pot ‘ser un indicador aproximat de l’evolucio temporal del nivel1 de vida d’un país, pero constitueix sens dubte una magnitud molt deficient per a expressar el grau de qualitat de vida. Per aixo’ alguns autors han diferenciat amb claredat la renda per 113


capita i el benestar net individual, quantificant-se en ocasions aquesta magnitud a partir d’aquella mitjancant la supressió d’unes partides (despeses que incloses en el producte nacional no es transformen en benestar, per exemple, acumulació d’armament, costos de desplacament a 110~s allunyats de treball, durada excessiva de jornades laborals, etc.) i l’addició d’altres (valoració dels denominats béns gratmts o lliures, inclos l’oci voluntari). Tot i que a Espanya no es disposa de valoracions oficials sobre el benestar economic mitja en termes nets, sembla evident que aquest ha disminmt sensiblement en els últims anys per moltes raons. A tal1 d’exemple, el quadre 7 brinda un indicador elaborat pel Banco de Bilbao. Dins d’aquesta línia d’enjudiciament crític de les limitacions que pot presentar la renda per capita com a variable aproximada del benestar economic mitja, cal advertir que en els anys seixanta, una decada de desenvolupament economic a Espanya com en altres pakos, entés aquest en termes convencionals d’augment de la renda per capita, s’accelera així mat&x la destrucció (en molts casos, irreversible) de la flora, &a fauna i la gea, Mals com les contaminacions acústica, atmosferica, d’aigües continentals i marítimes, l’apilotament huma a les grans ciutats, l’exhauriment de recursos naturals, la degradació del paisatge, l’anarquia urbanística en costes i ciutats, les parcellacions destructores de muntanyes i deveses, els cementeris d’automobils, els anuncis publicitaris, els vessaments de fem i d’aigües residuals, la proliferació de polígons industrials, el overfishing, la congestió de transit, etc., són tots fenomens més o menys associats al creixement industrial i urba i al progrés tecnic dels paGos, i que a Espanya s’han superposat a problemes medioambientals tradicionals -ja molt greus de per si- com l’erosió del sol, la desforestació com a causa de l’erosió, la rompuda per a cultiu de terrenys, l’extensió de superfícies empobrides, etc. Podem concloure, dones, que les característiques dels darrers anys respecte del creixement economic són: aj tendencia a l’estancament de la renda per capita; !I) disminució del benestar net individual per diverses raons, i cj evident deteriorament medioambiental, 1 que a la decada dels seixanta hi hagué desenvolupament economic en termes convencionals, pero amb destrucció i dins d’un caos remarcable. Les conseqüencies d’aquella no solament han hipotecat el futur sinó que han contribmt a la disminució de la qualitat de vida i a fer que bona part del creixement assolit en la renda siga necessari per a compensacions personals gratificants d’aquest deteriorament. Arribats en aquest punt, intentem precisar el que pot entendre’s per la crisi economica actual, separant conceptualment els problemes i els mals econo’mics tradicionals, per llur caracter més o menys permanent, d’aquells altres que es manifesten amb virulencia nova als darrers anys. En efecte, les concentracions de renda i, sobretot, de riquesa, tractades en primer lloc, són ja classiques, i, encara que no disposem de 114


dades historiques, han afectat amb amplitud la societat espanyofa així com fa resta del món capitalista. En ‘aquella, igual que en aquest, tals desequihbris semblen -i probablement sonmes aguts en el passat que en el present, encara que experimenten oscillacions temporals i no puga garantir-se que en els últims anys s’haja registrat una millora rellevant ni menys encara que existesca una tendencia inequívoca a corregirse en el futur. Al contrari, tot sembla indicar que, llevat de canvis socials traumatics (guerres, revolucions, etc.), concorren factors complexos (culturals, histories, de poders factics.. ., i fins i tot biologics) que juguen llur ~02 decisiu impedint una major igualtat del poder economic dels indivi’dus. El problema és de la major importancia perque, en definitiva, com abans s’advertia, l’exercici efectiu de llibertats i seguretats (polítiques, jurídiques, educatives, psicologiques.. .) depén de forma crucial duna equiparació economica real entre les persones. La igualtat d’oportunitats socials d’aquestes no deixara de ser una decllaració demagogica en tant que no s’assente sobre una aproximació de les seues posicions econo~miques. Pero el que interessa ací recalcar és que no pot afirmar-se que per aquest motiu la societat actual estiga en crisi economica. Si es val, hom podria afirmar alternativament que tal crisi existeix amb caracter secular per a la majoria de paGos. En l’economia normativa, com a enfocament que enquadra en el seu camp aquesta problematica, tampoc no pot dir-se que li manquen teoricament solucions per a tals mals. Coneix des de sempre el problema, les seues nefastes conseqüencies socials i les possibles limitacions (en el sentit d’eventuals desincentivacions en l’estalvi, la inversio i l’oferta de treball) que acompanyarien la seua correccio a través de polítiques econo’miques tradicionals: la fiscal (gravar els rics amb impostos positius i beneficiar els pobres amb despeses publiques), que probablement resultaria sempre insuficient; la de rendes (establiment normatiu de salaris mínims, lnnitacions maximes de retribucions a factors productius, coparticipacio dels treballadors en els beneficis, la gestió i el control de les empreses, etcetera), i, sobretot, la de redistribució de l’ocupació escassa amb efs emoluments corresponents. I ací l’economista pot fer poc, llevat d’explicitar la veritable naturalesa dels impediments. Qualsevol estrategia, per a ser efectiva, ha d’implicar un repartiment sostingut en el temps del poder econosmic d’aquells que tendeixen a concentrar-lo, qualssevof que siguen els seus títols de presumpta legitimació, als qui tendeixen a quedar sense eh. A aquestes mesures, excepte casos singulars, s’han enfrontat, s’oposen i es resistiran sempre, els colJectius que resulten benecamuflats darrere d’actituds i programes aparemment ficiaris -sovint progressistesdel S~U~U que actual, conjunts de persones que, a mes del poder econosmic, controlen practicament en exclusivitat els principals canals d’informacio i el mateix sistema cultural. No pot afirmar-se en el camp de l’assignació la mateixa cosa que en el de la distribucio. Si bé existeixen antics o cronics problemes assigna115


tius (com les practiques empresarials monopolístiques, la generació d’excedents agraris, la inadequada estructura i la grandaria de les unitats productives, la baixa productivitat relativa de l’ocupació en el sector públic, la desorganització administrativa de l’estat, el corporativisme de professionals i funcionaris, el manteniment sostingut d’alts aranzels protectors, l’acumulació reiterada de perdues en empreses públiques, l’endogamia i el favoritisme en l’accés a 110~s privilegiats de treball privats o públics, etc,), han aparegut en els últims anys fenomens nous de gran relleu economic tals com: aJ la inadequació de l’oferta a la nova estructura de la demanda en distints subsectors industrials, origen de la traumatica pero inevitable reconversió industrial, realitzada no sempre en base a criteris exclusivament economics, sovint mal controlada i niu de fraus, i en qualsevol cas amb costos irregularment i insolidariament repartits; b) el r&pid creixement en termes reals d’alguns tipus de salaris (no sempre justificats per les necessitats subjectives dels perceptors ni per l’evolució de les productivitats); cj l’automatització i la informatització accelerades, amb 1lm-s conseqtiencies de substitució del factor treball; C$ la sensacional alca dels preus del petroli, primera materia basica (en la mesura que entra directament o indirecta en la producció de la majoria de béns i ser-veis), agreujada per l’increment no menys espectacular de la cotització del dolar en els mercats internacionals de divises; ej el cancer de la submersió economica d’empreses; /-,J la inadaptació de les estructures d’empreses públiques al canviant ordre economic intern i extern, provocadora de copiases perdues (com en el cas d’Ib&ria) o el creixement del volum d’aquestes (Renfe), etc. Tot aixo en una situació en que el grau d’obertura econo,mica d’Espanya a l’exterior -mesurat per la relació entre el total de les exportacions més les importacions de béns i serveis i el producte nacionalés cada volta major i, per tant, disminueix l’estanqueitat i la garantia d’exit de qualsevol política economica interna. Al marge d’aquestes consideracions, s’ha registrat també el pas dún regirn polític autoritari a un altre de democratic, amb més llibertats formals pero economicament més costós de mantenir (noves despeses de funcionament de l’estat central, costos d’autonomies, proliferació de funcionaris i c&rrecs polítics retribmts en diputacions i ajuntaments, etcetera, que exigeixen majors reassignacions de recursos del sector privat al públic, ,per altra banda kgiques en un estat el govern del qual intenta l’homologació amb la resta capitalista d’Europa pero que es fonamenta sobre una base economica més feble que aquesta). Tota aquesta fenomenologia conforma un quadre de crisi econolmica dels últims deu anys de nou encuny, distint de la situació registrada més o menys entre el pla d’estabilització de 1959 i 1974, amb trets en part comuns als dels altres paysos pero també amb diferencies notables (possiblement degudes a retards en les repercussions de les alces dels preus energetics i en els processos ,substitutius d’irzputs de producció així com 116


a excessives elevacions de certs costos salarials) que evidencien un major deteriorament en el cas espanyol. 1 és precisament en les branques d’estabilització i creixement on les conseqiiencies dels nous fenomens es plasmen amb tota intensitat. Si be el desequilibri de la balanca comercial espanyola ha estat tradicional i a Espanya s’han viscut períodes amb altes taxes d’inflació, l’explosió de l’atur, la recrudescencia de les alces de preus, el creixent endeutament exterior, els nous desequilibris de la balanca de pagaments i la disminució radical o l’anullació de les taxes de creixement de la renda efectiva per capita són expressions singulars de l’última decada, de les quals participen en major o menor grau altres paI.sos en vies ,de desenvolupament o industrialitzats, revestint, no obstant aixo’, gravetat específica en el cas espanyol. La nova situació, inedita historicament -semblaen molts aspectes com a esdeveniment internacional, ha afectat críticament de formes distintes una gran part de pakos, i no és sorprenent que haja estat denominada de diverses maneres tals com estan/Zació (estancament del producte nacional acompanyat d’inflació), e.sZump~Zució (,disminució de l’esmentat producte amb inflació), etc. I, com era d’esperar, la crisi a que ens referim ha transcendit l’esfera de l’economia real i ha acabat per allargar-se al món academic i científic. Ací, el cos teoric de la macroeconomia (la part de l’economia que s‘ocupa dels gran agregats economies, com la renda nacional, el nivel1 de preus, la taxa d’interés, el percentatge d’atur, etc.) esta sent qüestionat i sacsejat en els seus fonaments, sofrint, com a conseqüencia de la seua incapacitat per a afrontar amb exit la realitat, un debat i una revisió profunda en els esquemes analítics que durant anys, i amb certa ingenmtat, s’han considerat poc menys que una panacea per a garantir la plena ocupació ‘amb equilibri intern i extern d’un país. Els fets han provocat una manca de fe en la utilitat i la generalitat de passats coneixements. La crisi econotmica actual és també la crisi duna part de la ciencia economica convencional, i ha fet reconéixer al mateix Samuelson 4 que cap jurat d’economistes experts no pot estar d’acord sobre una solució satisfactoria d’aquesta malaltia nova de l’estanflació, sent tan roms com la mateixa malaltia molts dels remeis proposats fins al present. Afegint-hi que, si algú fes un descobriment empíric o teoric que ajudas l’economia mixta (és a dir, capitalista) a afrontar millar el nou assot, podria guanyar el Premi Nobel. Tot i que en els dos o tres últims anys en alguns pa%os s’ha reacciode política monetaria i distints tipus nat amb assaigs -principalment que semblen jugular la inflació i aconseguir taxes de control de salarismodestes de creixement, una variable pareix incontenible: l’atur. ¿Com 4 SAMUELSON, P. A.: Economics, 1980, introducció al capítol 41.

onzena edició, McGraw-Hill,

117

Inc., Nova York,


frenar, en primer lloc, l’augment de la taxa d’atur, reconduint després aquesta a poc a poc a les cotes redmdes d’altres epoques al mateix temps que es conté la inflació? En principi, la solució al problema de l’existencia de l’atur absolut per a amplis collectius afectats no sembla teoricament massa complexa. El treball no és, en la majoria dels casos, un bé sinó un mal economic, encara que únicament siga pels riscos, responsabilitats i restriccions de llibertak personals que suposa per a milions de persones. Si malgrat aquests desavantatges la gent cerca ocupació, no sol ser per l’atracció del propi treball sinó per les rendes, el prestigi i els altres avantatges que el recompensen. Són aquestes les fonts generadores de benestar. Cal pensar, dones, a assolir una redistribució d’ocupacions productives reduint les obligacions dels qui les exerceixen i, si escau, les concentren, i traspassant-les en part als desocupats absoluts. El fet no plantejaria probablement greus problemes si els individus als qui s‘alleujas de part dels seus esforcos no veiessen així mateix minvades les contraprestacions que perceben, ja que un repartiment d’ocupacions sols resultaria econolmicament suportable per al país si anas acompanyat de la redistribució simultania de les rendes de tota mena derivades d’aquelles. 1, aixo, mai no estara disposada a permetre-ho la majoria dels qui actualment gaudeixen o concentren ocupacions (mal economic) i rendes d’aquestes (bé economic). Per tant, tal tipus ‘de solució a l’atur -i fins i tot, en gran part, a les desigualtats de renda i de riquesa-, si bé existeix i teoricament és factible, no sols no arriba ni a plantejar-se, perque suposaria una revolució de fet en contra dels interessos establerts en la major part dels qui, duna manera o d’altra, detenen el poder social. Caldra tenir sempre present que la redistribució és, sens dubte, el major problema economic de tots els temps, tot i que part dels autors assagen d’escamotejar-la excloent-la des dún principi del camp científic de l’economia. Es tracta, al contrari, d’assolir que, sense canvi substancial de l’ordre economic sense modificar essencialment el present actual -i, en conseqüencia, repartiment de drets i obligacions de contingut economice-laboral-, la ciencia economica siga capac de proporcionar la fórmula magica, ortodoxa, conservadora, que permeta recuperar la fe -perduda en tot o en parten la bondat del capitalisme per aquells qui en són les víctimes més flagrarus; és a dir, de reinculcar la convicció que el sistema assolira de nou la cobertura raonable de les necessitats de tothom i que, a més a més, el nivel1 de vida de cadascú millorara amb el temps. 1 descobrir el repte científic actual més important aquesta fórmula és -i no altreque té plantejat l’economia convencional aplicada al capitalisme: el problema central d’una crisi més dún sistema que, com en epoques historiques preterites, posa al seu torn en crisi la part del corpus científic que ha estat instrumentada per a apuntalar-lo.


d’atur

100 100

llars

FONTS:(6) i (7).

2

3’89 4’07

1976 49

en percentatges

2’05 2’47

1

Anys . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Percentatges . . . . . . . . . . .. . ..

Taxes

FONT: (5).

1973-74 . . . . . . . . . 1980-81 . . . . . . . . .

Total

Percentatges

1977 5’8

de la població 1978 7’7

activa

A ESPANYA

L’ATUR

2

decils

1979 9’6

12’51 12’56

10’56 lW68

1931 lS4

de cadascun

8

de llars

7

1980 12’6

trimestre

9’06 9’23

6

als decils

A ESPANYA

1

(quart

7’76 7’94

5

NUMERO

651 668

4

corresponents

‘DE LA RENDA

NUMERO

QVADRE

5’25 5’42

3

d’ingressos

DISTRIBUCI0

QVADRE

ANNEX

1982 171

dels anys)

15’64 15’52

9

1983 w4

26’75 25’37

10


provisional avanG

Increment

prhpia

a partir

de dades

1973 11’4

(-)

-333.645

1976

QVADRE

1974 15’7

general

contingudes

de l’índex

NUMERO

1977

4

1977 24’5 en (9) i actualitzades

1976 14’9

+97.428

1978

1979

segons

1980 15’5

anuals)

informacions

1979 15’7

(mitjanes

-378.123

1980(a)

1982(b)

Nacional

1983 12’1

-289.000

1982 14’4 de 1’Institut

1981 14’6

-353.458

1981(a)

de béns i serveis

1 DE SERVEIS

+49.991

(+)

1978 19’8

de consum

A ESPANYA

NUMERO

-178.081

de preus 1975 116’9

CQMERCIAL

3

i exportacions

ESPANYQLA

LA INFLACI6

-256.076

-261.925

. .. . .. .. . .. . . . . . . . . .. . . . . . . .. . general de preus de consum . .

FONT: Elaboració d’Estadística.

Anys fndex

FONT: (8).

fa) (b)

1975

1974

importacions

DE LA BALANCA

netes entre

Anys . . . . . . . , . . . . . . . . . 1973 Saldos de béns i serveis . . . . . . . . . . . . 46.675 (milions de pessetes corrents)

Diferkncies

DESEQUILEBRI

QVALIRE


netes entre

(a) provisional avanG

FONT: Elaboració

(b)

1976 -159’7

+ 4’28

-

NUMERO

1977 -891’8

4

1978 -609’7

-1’10

1975 437.321 +3’01

+0’83

1977 454.220

+w54

1978 456.658

al cost dels factors

1976 450.493

per ckpita

+@37

1979 458.350

1980(a)

-0’55

455.831

1982 -2.604’9

empreses,

-2’13

198lfa) 446.214

+0’18

1982(b) 446.922

de 1982

1981 -1.716’8

per famílies,

constants

1980 -1.002’9

(-)

en pessetes

1979 -432’4

LA RENDA PER CAPITA ESPANYOLA

QVADRE

ESPANYOL

(+) i crkdits exteriors rebuts i administracions públiques

prbpia a partir de dades contingudes en (8).

1974 442.207

de la renda

1973 424.055

temporal

5

NET EXTERIOR

NÚMERO

prhpia a partir de dades contingudes en (9).

Anys . . . . . . .. . . . . . . Renda per chpita . . % de variació sobre l’any anterior . .. .

Evolució

FONT: Elaboració

1975 -216’1

crkdits exteriors atorgats institucions financeres

Anys . .. . , . . . . . . . . . . . . . 1973 1974 Saldos financers . . . . . . +170’6 +62’4 (milers de milions de pessetes corrents)

Diferhcies

ENDEUTAlMENT

QVADRE


ECON¿3MICA

1 BENESTAR

SOCIAL

A ES’PANYA

FONT:

Resum

FONT:

1976 37’2

1977 3Yl

INDUSTRIAL

QVADRE NÚMERO 8

1975 33’3

LA RECONVERSI6

1974 81’9

A ESPANYA

1978 31’5

1979 3y7

1980 26’9

1981 25’4

Sectors

TOTALS

TOTAL

SECTORS

PREVISTOS

SIS

.........

.........

--

76.950 81.855

29.3W 2.300 39.500 2.000 3.500 3.50

1981

16.600 3.500 21.700 8.000 1.000 1.010 51.810 60.200

70.750 81.130

1983

totals

24.500 2.600 32.100 8.000 2.9Oc 650

1982

Necessitats pressuposthies

de la reconversió, 1981/83. Demanda de finarqament a través dels pressupostos l’estat (per als sectors amb acord signat, en milions de pessetes)

1973 1242

Siderúrgia integral ......... ... ... ... ......... Acers especials ............... .................. Construcció naval ............ ... ... ............ Tkxtil ...... ... ...... ... ............ ............ Elhtric línia blanca ........................... Electricitat autombbil ............ ... .........

financer

(10).

(8).

Anys . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . f ndex . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

generals

1982 30’0

de

Index general d’activitat econbmica i benestar social del Banco de Bilbao (elaborat en base a dades sobre la taxa de variació anual de la població activa, el nivel1 d’atur, el saldo de la balarqa de pagaments per compte corrent, l’augment del cost de la vida, el creixement del salari mitj& real i les taxes d’increment del producte interior brut, de la inversió i del consum familiar)

ACTIVITAT

QVADRE NUMERO 7


FONT:

financer

(10).

INDUSTRIAL

NUMERO

9

A ESPANYA

TOTALS

. ... . .. . .. ... ... ... ,.. .,. ..

... ... . .. . .. . .. ... . .. ... ... ...

... ... ...

... ... .. . ... .. . .. . .. . ... ... ...

1982 9.878 50.000 6.000 4.000 700 70.578

67.223

oficial

1981 12.423 2.000 50.000 3.000 300 -

Cr2dit

75.937

1983 ll.437 50.000 9.000 5.000 500 64.200

1981 49.500 350 4.000 3.000 2.000 1.800 3.000 550 -

79.680

1982 10.500 4.100 7.000 2.000 5.000 5.000 5.000 3.000 80 -

Avals

de la reconversió 1981/83. Demanda de finanqament d’entitats culturals públiques (per als deu sectors considerats reconvertibles, en milions de pessetes)

Siderúrgia integral . .., . .. . Acers especials . .. . .. .. . . .. . . . Acers comuns . . . . . . . . . . . . . . . . Construcció naval . .. . . . . . . . . . Tkxtil . .. . . . . . . . . . . . . . . . .. . Paper .. . .. . . . . . . . .., .. . . . . . . . . . . Electrodom&tics .. . . . . . .. .. . . Béns equips elkctrics .. . . . . . . . Forja pesant . . . . .. . . . . . . . . . . . . Electricitat autombbil . . . . . . .

Resum

LA RECONVERSI6

QVmRE

20.760

1983 2.700 6.000 5.000 5.000 2.000 60 -

i privades


QUADRENúMERQlO Les ajudes econbmiques de l’estat a les empreses públiques i als organismes authoms comercials, industrials i financers. Subvencions d’explotació destinades a les empreses públiques i transferkncies corrents als organismes authoms comercials, industrials i financers previstes per a 1984 Milions pessetes

1. Empreses

Renfe ............... ... ............... ... ...... ......... Hunosa .................. ... ... .................. ......... Transmediterránea .................. ..................... Ferrocarriles Españoles de Vía Estrecha ......... ... ... Enagas ‘(per mitja de l’Instituto Nacional de Hidrocarburos) ................................................ Butano (per mitja de 1’Instituto Nacional de Industria) ... Metro,politano de Madrid ...... ... ... ... ... ... ... ... ... Metropolitano de Barcelona ............... ...... ......... Altres empreses ......... ......... ...... ... ... ... ......... TOTALS

IZ.

Organismes

autdnoms

Fondo de Ordenación (FQRPA) . .. .. . . . . Instituto de Crédito Resta . .. . . . . .

comercials,

inchstrials

TOTALS GENERAL

(ll),

124

150.000 17.883 7.500 6.800

53’60 6’39 2’68 2’43

6.500 4.500 ll.973 9’.837 64,874

2’32 1’61 4’28 3’51 23’18

279,867

100’00

45.376 19.250 41.168

42’89

105.794 385.661

lOWO0

i financers

y Regulación de Productos Agrarios .. . .. . . . . . . . . .. . .. . . . . . .. . .. . .. . .. . .. Oficial . .. . . . .. . . .. . . . . . . .. . . .. . .. . .. .. , . . . . .. . . . . . . .. . . .. . . . .. . .. . .. . .. TOTAL

FONT:

.........

%

... ... ... .

.. ...

18’20 38’91


QUADRE

NUMERO

ll

Reducció de l’ocupació en algunes empreses espanyoles com a consecliiencia de la reconversió Nombre ,de treballadors

% variació 1981/1979

Empreses

1979

1981

Ensidesa .......................... Astilleros Españoles ... ... ... ..... Altos Hornos de Vizcaya ........... Astano ............................. Femsa ............................. Altos Hornos del Mediterráneo ., Babcock Wilcox .................... Ibercobre ...... ... ... ... ... . Fabrelec ......... ................. Nueva Montaña Quijano ........ Ibelsa ............................. Orbaiceta .......................... Unión Naval de Levante ........ Cointra .................. ........ Ulgor ............................. Seat ............................. Standard Eléctrica .............. Talbot ............................. Enasa ............................. Motor Ibérica .................... General Eléctrica Española ..... Westinghouse ....................... Marconi ............ .............. Citesa ............................. Empresa Nacional de Aluminio .. Olivetti ............................. Industrias de Telecomunicación . . Lámparas Z ............ ...... ..... Fasa Renault ....................... Citroen .......................... Ford España ....................... Land Rover Santana .............. Roca Radiadores ... ... ... ... ..... Empresa Nacional Santa Bárbar: Construcciones y Auxiliar de Ferro carriles, CAF ......... ...... .. Zardoya Otis ....................... Victorio Luzuriaga .................

26.140 19.000 12.495 6.500 6.881 4.916 4~601 3.209 2.713 3.094 2.340 2.262 2.760 2.460 3.472 31.846 17.871 14.178 12.000 9.342 4.301 3.520 3.158 3.301 3.800 4.989 3.356 3.100 22.396 10.540 10.400 4.070 6.750 4.100

23.907 17.920 lL.585 5.950 5.605 4.324 4.379 2.890 2.512 2.280 2.200 2.200 2.100 2.075 2.780 25.755 16.371 13.549 10.175 8.669 3.755 3.200 2.978 2.891 3.639 3.103 2.800 2,526 21.913 9.955 9.732 4.177 6.333 4.078

-8’5 -SI7 -7’3 -8’5 -18’5 -12’0 -4’8 -9’9 -7’4 -26’3 -6’0 --2l8 -22’2 -15’7 -19’9 -19’2 -84 -4’4 -15’2 -7’2 -12’7 -9’1 -SI7 -124 -Y2 -37’8 -16’5 -18’5 -2l2 -5’5 -6’4 +2’6 -62 -0’5’

3.841 3.277 3.260

3.811 2.728 3.119

-Wl -10’6 -4’3

286.239

77.914

-Y9

TOTALS FONT:

‘( 12).

...

Nombre de treballadors en :1982

22.545 17.349 ll.393 5,905 5.200 4.051 2.169

1.854 24.695

14.637 12.422 10.006 7.800 2.965

2.653 2.520 3.250 2.423 21,296 9.642

4.166


FONTS ESTADf STIQUES

’ INSTITUT NACIONAL D’EsTADfTIcA: Encuesta de Presupuestos Familiares (julio 1973-junio 1974), Madrid, 1975, taula B-20. Encuesta de Presupuestos Familiares 1980-1981, Madrid, 1983, taula I-22, p. 434. b MINISTERI DE TREBALL I SEGURETAT SOCIAL, SECRETARIA GENEFCAL T~XNICA: Boletín de Estadísticas Laborales, número 2, gener de 1984, p. 47. ’ El País, 10 de febrer de 1984. 8 BANCO DE BILBAO: Znforme Económico 1982, Bilbao, 1983, pp. 249, 233, 123, 9 BANCO DE ESPAÑA: Znforme Anual 1982, Madrid, juny de 1983, pp. 467, 385. Io El País, 29 d’octubre de 1981. u El País, 9 de desembre de 1983. l2 Cinco Días, 26 de rnaq de 1983.

126


M

ALEIRÉ la plaGa i la companya, l’exkrcit informal, la fiíbka tota, 1 a tu, atzar infame i capritxós que m’has vedat aquesta nit el goig d’un cos d’estiu lleuger com esbufec de marinada, tebi com l’ak que rebé Adam aquel1 matí del gknesi en quk un déu ociós i impertinent decidí de donar torda al que fou el nostre primer cor sota una pell canyella.

,.

133


Il

ES DE la seua mascara Arlecchino sotjava l’atmosfera de la cambra. El tic-tac dels rellotges, que glateixen nocturns i esparverats com l’eixam fose de la sang. Nus davallen els minuts des ‘dels nínxols de ferro. Relliscaven -formigues de cucanyapels retrats i els diplomes groguíssims corcats d’arna. Els pits de Colombina són llimones de sucre i anise& saliva i somni. Amb l’estany dels ~11s -povero Arlecchinotravessat per velers de bambú i roses, ha sentit el tam-tam de l’estiu. Cada toe alca de la terra bafs que opaquen el vitral1 de la cambra feta espill on la imatge retopa enjogassada, tal un eco de mascares i llums. 1 els rellotges ferotges esmicolen la nit verda. Arlecchino ulls com a plats. Coraggio. Buides conques. Craters. Lluna.

134


1

NGENUS de vosaltres si penseu que Chaplin desconeix, davant la camera, el seu poder magnetic. Malfieu-vos del joc de mans distret que us porta la mirada al seu bastó mentre els ulls li. davallen al fons de l’aigua blava que us fingeix. Res de menys innocent que els rulls volatils amb que es fa perdonar de tant d’insidiós parany malevol. Sou víctimes, ben cert, des dels vostres seients tan confortables, del pla que us ha imposat en decidir de seduir-vos, pobres capitans d’anous dins la peixera. Penseu per un moment, si no, en allo de ([par délicatesse j’ai perdu ma vien, que us diu de sobte a cau d’orella. 1 no us planyeu, si LIS plau, que al capdavall és dolc deixar-se prendre -amor insectepel vesc de teranyina tan subtil.

135


EESPILL

N

0 ET deixes enganyar: és el poeta el centre del seu món de fusta i vi. Si esdevens passatger d’hora foscant i a la balma sojornes de les mans que t’ofereix, no dubtes pas que allo que busque en tu sera el caliu espes del seu esguard lunar, i tu mateix el roc nocturn on s’emmiralla. Res no has de demanar-li. Si de cas, una estella de sandal que et faca recordar l’embriaguesa que els sotracs del teu cor li produhn i ‘aquella mort ‘de pou que va guanyar -baladre, argila, molsa, ,llet de fustaen cartografiar les teues venes.

136


U

PLAT

UNIC

1 POSTRES

N MATÍ el capita se sent reconciliat amb el món. Després de desdejunar ix al pati i enterra a una distancia prudent els pinyols de dos préssecs que acaba de menjar-se. No té massa importancia quina siga l’epoca de l’any perque en aquesta guarnició colonial sempre fa bon oratge -és un dir. Quasi es veuen créixer els arbrissons. En cosa de setmanes ja tenen un aspecte prometedor i tendre. El capita personalment els rega; pero sovint n’és l’encarregat un xafec tropical. Una nit, una ombra s’escola des d’un dels barracots de la tropa. Eludint sentinelles arriba fins als presseguers i n’arranca un de soca-r-el. L’endema el capita fa formar la tropa. Assaja diferents tactiques, pero principalment la ferocitat. No obté resultats -no per solidaritat sinó per ignorancia-. Enfurit, els castiga a donar deu voltes a la guarnició carregats amb motxilla i fusell. Després crida al seu despatx el tinent: hi haura sempre un soldat fent guardia al costat del presseguer que queda, El tinent ho troba excessiu pero no diu res. Durant quatre anys el presseguer creix, el capita envelleix, l’ombra i molts ‘dels seus companys canvien de guarnició. Alguns moren, d’altres sen van a casa. Aleshores una guerra llunyana canvia el mapa d’aquella part ‘del món. El capita fa un penós discurs a la tropa -que s’alegra íntimament d’haver sofert tan humiliant derrota. Mentre acaben de replegar, el soldat que fa la guardia els mira. Quan formen en el pati i comenten a eixir carregats de pertrets i de suor, esta una mica preocupat. Li ha dit al tinent que que passa amb el1 i el tinent li ha dit que aixo no és cosa seua, que parle amb el capita. Pero el capita ja ha marxat i el tinent marxa ara, amb l’última formació, i el soldat s’hi queda. 139


Quasi un any desprh arriba una altra tropa i un altre capitA a fer-se chrec de la guarnició. El soldat va morir potser d’insolació, potser de febre? inclús de fam, Troben l’esquelet segut en terra, recolzat el costellam en el presseguer, les falanges de l’índex dret garfides $obre el galiet ‘del m,huser i una caravana de formigues transportant els últims bocins ‘de carn seca, tan menuts que no permeten el fhstic.

140


,V

AL.LRRGIA

AIG coneixer un home que era allergic. Mai no havia sabut a que, i era penós: contínuament patia crisis asmatiques que quasi l’ofegaven o tenia la pell inflada i coberta de grans. Feia malta llastima, sobretot perque no podia fer-hi res. El maig de 1977 viatja a Anglaterra a visitar un especialista famosíssim. No hi va romandre molt de temps. En tornar, centava que era un home que inspirava fe: s’hi podia creure. Li havia preguntat si sempre havia estat allergic i altres foteses per l’estil. Pero no eren foteses: aquel1 home tenia ull certament clínic i ‘de les seues respostes -que vaig considerar, si més no, tan obvies com les pregunteshavia deduIt que el meu amic era allergic al temps. Un cas greu: el doctor li va advertir que el seu problema tenia mala solució, la ciencia .no permetia encara de suprimir la seua allergia, perol sí que era prou avanqada per suprimir-ne les causes -cosa que no sabíem que volia dir. Naturalment, jo vaig mostrar-m’hi esceptic: com que mai no havia conegut un cas d’allergia al temps vaig deixar-me arrossegar pels prejudicis contra els quals se’ns ha advertit sovint i skiament: no hi ha allergia al temps. 1 li ho vaig dir. 1 naturalment va sentir-se ofés. ‘Pero no perque criticara la seua fe sinó perque dubtava de la seua intel-ligencia: icreia jo que qualsevol poca-solta era capaq d’enganyar-lo? Potser era allergic, pero imbecil, aixo’ sí que no. Després duna estona de mirar els gots, vaig preguntar-li com podríem escatir qui tenia la raó dels dos. Res no hi havia de més senzill: veuríem si el tractament que li havia donat feia efecte. I va ensenyar-me tot un seguit d’indicacions en anglés que efectivament semblaven un tractament contra l’allergia al temps: no utilitzar-ne adverbis, desfer-se de rellotges i calendaris, no posar data a les cartes i altres instruccions 141


d’aquesta mena. També algunes altres de més estranyes que no vaig entendre. El1 tenia raó i el metge va resultar molt eficas. El 31 del desembre següent, a les 12, entrhvem indefectiblement en 1978. El meu amic, en canvi, encara roman aproximadament en les 16’46 del 17 de setembre, moment en quk el tractament assolí un efecte complet,

142


LESPILL

A LA DERIVA

U

NA vesprada un home torna a casa seua després de treballar. Viu tot sol i no té pressa. És a principis de l’hivern i ha plogut. Tots els anys, a causa de les pluges, ixen taques d’humitat en els murs d’algunes de les peces de la casa. L’home sap que prompte trabara les acostumades taques. Pensa en aixo mentre camina. En efecte, quan arriba les troba. Una taca tan gran que ocupa quasi tota l’extensió duna de les parets de la sala, algunes taques més menudes. Meravellat, comprova que les taques dibuixen un mapa d’Europa. L’home seu enfront del mur i s’interroga. Proposa algunes explicacions pero cap d’elles no sembla convincent. Passen algunes hores durant les quals mira el mapa o baixa els ulls a terra, el cap entre les mans. Comenta a fer-se de nit quan s’alca. Encén les llums i torna a veure la taca, que ja no es distingia a penes. Busca en un armari i hi troba un ve11 atlas. No sap ben bé per que pero ressegueix la taca del mur con% parant-la amb els mapes que té a les mans. La coincidencia és total, llevat d’un detall: les petites taques que en el mur són Corsega i Sardenya han intercanviat els seus 110~s respectius. Torna a seure, més astorat encara. En un moment és de dia un altre top. Anit s’oblida de sopar i ara té fam. S’alca i va al lavabo. Es compon un poc, s’afaita. Després busca en una petita agenda un número de telefon. Truca al pintor.


V

DISPUTES

CQNJUGALS

IVIEM en la closca del caragol. Cesca, la mare i jo. La mare era la mare ‘de Cesca. No érem ni més ni menys fel&os que la resta de la gent. Tampoc no ens preocupava. Pel maig, un matí vam trobar la mare ofegada en un toll de baves del cargol. No ens explic&vem qu& li podia haver passat: la seua salut era bona i el lloc on l’havíem trobada era lluny del racó on dormia, a lültima espira de la closca. Per algun motiu que desconeixíem la mare s’havia alGat aquella nit i havia caminat fins al toll que l’havia d’ofegar. ¿No ens crid&? Tant se valia: no l’havíem sentida i no ens ajudaria acusar-nos-en. L’endemd Cesca em mirava i jo sabia quk pensava per6 ho deixava córrer. Figuracions teues, Cesca. Per& no li ho deia. L’altre dia esclatk ‘que no hi havia raó per creure en un accident, que es trobava perfectíssimament, que quk feia tan lluny del jas. Naturalment: que si jo, que si l’odiava, Poc menys que una acusació formal d’assassinat, Les meues relacions amb Cesca no eren cap meravella pe& dins de la closca eren les úniques possibles i si se’ns havia trencat alguna cosa, jo hauria de fer per restablir l’harmonia primera. ~Serviria la tktica de la dignitat ofesa? Per si de cas, vaig provar amb una altra de menys arriscada. Que si ella sabia quant l’estimava, que si no havia estat sempre amable amb la mare, que també jo la volia, que era una mare per a mi també. ¿Te’n recordes, d‘aquell dia? (1 d’aquell altre? Sí, se’n recordava. Finalment, que la perdonara, que com havia pogut pensar, que ens estimkem tant i que per una horrible sospita sense cap fonament po’díem haver perdut tant, que no era possible que. Sí que ho era, per61 aix6 no feia, al cas. 144


T

OMBRES

ESVALOTADES

AN normalment compres l’entrada del cine que ets un espectador més. La sala mig buida, inclús pots gaudir de diverses butaques lliures a cada costat, deixar la jaqueta ocupant debades una butaca altra que la teua i recordar plkidament -restes d’un temps caduc, huiquan, la sala plena, has hagut de tenir-la damunt teu i t’ha fet por que els veks pensaren que era per ocultar &-boles manipulacions. Una previsible perb igualment meravellosa histkia de personatges durs i sentimentals arrossegats per un fat quasi grec i uns passats una mica foscos -cosa que sempre dóna un agraYble halo de misteri. A mitjan pellícula encara no l’ha besada. Millor. Perquk després del primer bes tot ser& un vertigen. Tan cast com vulgues -perquk. són prou ficticis aquests revisitats besos de postguerraper6 vertigen. t , l ! Ja. ! 1 Li ha vingut de sorpresa, ella no en té la culpa. Aixb no se sap mai. Tot all& de la fragilitat de la dona, inconsistkncia de la busca que sense saber ni com es troba a l’espira més exterior. 1 gira i gira i gira apropant-se al centre del vktex i, sense saber ni com, es troba que no sap ni on es troba: torna a besar-la -i ara no hi ha sorpresa. Per6 mai no se sap, concedeixes de nou. Un laberint de malentesos els separa i et renaix 1’esperanGa que vindrh a tu i sabrA qu& li convé i ja no la perdrk. Un altre laberint no menys previst els uneix novament i ara ja sí que no i quan torna a besar-la ja tens la jaqueta en la rn& i quan se separen les boques un moment i sense deixar d’abraqar-se se somriuen tu t’has alGat i ja dispares un, dos, tres, quatre, cinc, sis tirs mentre crides puta, puta, puta, i els altres espectadors han adoptat solucions diverses i a tu les llkgrimes t’emboiren els 1.111si no veus si cauen mortes les imatges. 145


EU§EBI

SEMPERE:

L’HETERODOXIA

DEL SILENCI

Romh de la Calle Charles Baudelaire deia en el seu Saló del 1846, i més duna vegada he pensat que amb tota la raó del món, que <<la crítica de l’art ha de ser parcial, apassionada i política, és a dir, f’eta des dún punt de mira exclusiu, pero de tal manera que sempre abriga un maxim d’horitzonw. He volgut encapcalar aquest curt text amb aquesta polemica i lapidaria citacio de Baudelaire, potser per poder justificar així, d’alguna manera, l’excepcional admiració i ( lper que no dir-ho simplement ?) l’apassionament que l’obra i la personalitat d’Eusebi Sempere em produeix quan professionalment per un motiu o altre m’hi haig de referir. No és certament habitual, en el panorama de la nostra tan irregular com interessant plastica contempor-arria, trobar una figura com la de

Sempere, apartada volunthriament

de qualsevol tipus d’oportunisme, exclusivament centrat en el seu incessant i exemplar treball d’investigació, exigint-se a si mateix en tot el seu llarg i dilatat quefer artístic una coherencia d’actituds i un rigor de plantejaments estetics difícilment parangonables. Aixo’ no obstant, aquest silenci, connatural d’ell, mai no ha comportat contemporitzacions 0 transigencies de concessió ni en els moments més difícils del seu itinerari artístic, ni tampoc quan es reconegucren obertament les seues aportacions fonamentals. Abans o després, en una circumstancia 0 altra, la trajectoria d’Eusebi Sempere continua ,desenvolupant-se amb un identic rigor i persistencia. I és que en el fons i a la Ilarga, Yestricta qualitat de la propia obra acaba sent allo que priva sobre qualsseval altres velleitats i situacions conjunturals, imposant-se a tota even151


tualitat com un definitiu recurs de litat de l’obra en si, dúna maximaclarificació historica. ció de la funció poetica en el quefer estetic.. ., em pregunte perplex: ¿no La seua polivakncia de recursos i inquietud experimental, el seu in- es a& el que fa Eusebi Sempere de molts anys en&? conformisme i la seua llibertat creaPerfeccionista incansable que tiva el converteixen en un recalciconverteix el més mínim detall en trant IzeferodoX, que, sempre i per damunt de tot, prefereix obrir no- fonament i eix de tot un procés inves bretxes abans que recórrer ca- vestigador o amb una elegancia inmins trillats. Tanmateix, convé re- esperada resol el més complex nuc geometric amb l’oportuna i sorprecordar que en el1 la pura novetat nent senzillesa que caracteritza la no significa, així com així ni necessariament, un vertader valor al seua precisió plastica. marge de l’oportuna qualificació, D’aquesta manera, com l’indisperque sap bé que en el domini ar- cutible precursor de tantes expetistic allo que compta és la <<valuo- riencies (tecniques, estilístiques i sa innovació)) i no la simple i per materials) ha sabut agermanar el ventura casual ocurrencia sillada silenci i l’heterodoxia amb eloqüent sense cap fonament, pero silenciós magisteri, amb la i amb un sincer Eusebi §empere no ha sabut en norma constructiva sintetitzar en va harmonitzar, en un equilibri sor- batec humanístic, llurs obres, amb la magia d’un seprenent, la tradició pictkica amb presenl’originalitat de plantejaments, la cret universal, l’harmonica cia de la llei i el logos pitagoric enpauta normativa amb la més estriccarnats sensiblement amb el comta sensibilitat, els canons geomepassat poder rítmic de formes i cotrics amb les agosarades cabrioles i contrastos en de la imaginació, convertides sem- lors, de relacions una especie de musicalitat optica, pre en jocs de llum i moviment. cinetica i fins i tot tactil, que no fa Possiblement en aquesta persistent més que traduir, en la controlada superacio de contrastos hi haja el sensualitat de les seues imatges, secret que dóna aquesta calidesa inque connecta la confusible a les seues obres, mal- l’enllac profund seua ascetica existencia i la seua grat els pressuposits estrictaments mfstica cosmovisió de la realitat. sintactics que regeixen la seriada modulacio de llurs composicions. Perque Eusebi Sempere és un Les seues pintures -malgrat totasceta convertit en místic, 0 un mai no ens semblen ni fredes ni dis- místic que amb la seua autoexigentants, ni tampoc estranyes les seues cia esdevé un asceta conseq.üent. escultures’; contrariament, ens Cada pas de la seua obra ha estat apunten, sense mai desvelar-lo, un inscrit en el més dur dels esforGos. cert misteri amagat en l’ordissatge La vida li ha obsequiat voluntat; ordenat de la seua simplicitat. tot altre ha depés exclusivament Ara que se’ns parla amb tanta d’una constancia sublimada, que insistencia d’un <<retorn a la pintantes vegades ha sabut resistir i tura>>, d’una estricta autoreferenciaencarar-se amb la incomprensió i


amb el més clar conservadorisme, a l’adversitat i a l’aspror ‘de l’entorn. Quantes vegades no podem imaginar-nos fins a quin punt l’existencia quotidiana contextualitza i nodreix la propia capacitat creativa, i en quina mesura l’obra mateixa es converteix en l’&er-ego del propi creador, objecte de les propies obsessions, el centre de llurs atencions i preocupacions, la fita de la seua ira, el motiu dels seus remordiments o la materialització de la propia memo’ria.. . ! Darrere del transparent enigma de les seues obres, hom hi traba, tan immediat com velat, el dens dialeg de la raó i el sentiment controlant-se mútuament, reforcant les propies opcions i esclatant com la íntuició genuma, sempre subjecta tant a l’estructura (concreta i, no obstant aixo,, ambigua) de l’objecte, com a la inquietud de la mirada que li confereix així, intermitentment, una nova existencia perceptiva. És en aquesta vocació lúdica, inseparable de tota praxi artística, el nucli intencional que presideix la seua cada vegada més depurada producció fins a arribar a la síntesi més estricta i elemental de l’espectre i de les formes. Eusebi Sempere mai no volgué ser epígon d’ell mateix. És per .aquest motiu que ha anat obrint nous camins amb autentica insistencia, i mai tancar-los per un exhaustiu esgotament de possibilitats. El seu llenguatge fou sempre el de l’heterodoxia i el del silenci. Potser perque, de fet, ctdeixar que siga la propia obra la que parle,, és el

més eloqüent coronar

EUSEBI 1924 1948 1949

1955

1956

1957 1958 1959

1960

1961

153

i sincer discurs que la nostra existencia.

SEMPERE

Naix a Onil, comarca de l’Alco%. Primer viatge a París. Primeres pintures abstractes en la Galeria Mateu de Valencia. Fixa la seva residencia a París durant deu anys. Beca de 1’Estat francés. Beca de la Fundació Ford. Exposa al Saló Realités Nouvelles i publica un manifest sobre la llum en la plastica. <<Arte de Vanguardia en Paríw. Museu d’Art Modern de L’Havana. <(Primer Salón de Arte Abstracto>>, Valencia i Pamplona. Colectiva Galerie Denise René, París. ‘Cimaise, París. &inco pintores españoles en París>, Club Urbis, Madrid. Galerie Denise René, Paris. V Biennal de Sao Paulo, Brasil. {(Art Constru%, Museu d’Ixelles de Brusselles, Lieja i Bruges. XXX Biennal de Venecia. Sala Gaspar, Barcelona. Sala Prisma, Madrid. <<Dibujos>>, Bertha Schaefer, Nova York. VI Biennal de Sao Paulo, Brasil. <<Pintura española en el Palacio de Bellas Artes de Bruselas)). &ontrastes en la pintura española)>, Toquio, San Francisco, Denver, Nova York, u7ashington. &‘intura


1962

1963

1964

1965

1966

española en Helsinkyl>, Berlín, Bonn. Simón Gallery, Los Angeles, Grup Parpalló. Sala Mateu, Valencia. Tate Gallery, Londres. <<Graffasl>, Galería Biosca, Madrid. <<Dibujos)>, París Gallery, Londres. <<Veinte años de arte español),, Sevilla. &inco pintores>>, Sala Neblí, Madrid. Exposició individual en la Galeria del Dicwio de Noticius, Lisboa. <<Tres pintors en la Galeria Marlborough)>, Londres. <<Pintores abstractos españoles)>, Ateneo de Madrid, Art Gallery. III Salón de Pintura Española, Galeria Ivan Spence, Eivissa. VI Biennal Internacional de San Marino. Exposició individual, Bertha Schaefer Gallery, Nova York. Inaugural Galería Juana Mordó, Madrid. Pavelló Espanyol de la Fira de Nova York. Individual en el Georgia Museum, EUA. <<España libre>>, Ferrara, Firenze, Valencia. Berta Schaefer Gallery, Nova York. Galería Juana Mordó, Madrid. Galería La Pasarela, Sevilla. Galería Edurne, Madrid. Art Original Gallery, Nova York. Cannan, Connecticutt. Galería Juana Mordó, Madrid. Museu d’Art Contemporani, Madrid, CcThe Responsive Eye>>, Museu d’Art Modern de Nova York. Carnegie Institute, Washington State. Jolyn Art Museum, USA. Galería Grises, Bilbao.

1967

1969

1970

1971

1972

1973 1974

1975

<<New Adquisitiom,, The Museum of Modern Art, Nova York. Casa de Cultura, ConCollegi d’Arquitectes ca. de Barcelona. ccSpanische Kunstbj, Art Luz Gallery, Manila, Filipines. Astor Gallery, Atenes, Grecia. Biennal de Nuremberg, Alemanya. Centre de Calcul, Universitat de Madrid. Museu d’Arts Decoratives. Lausanne, Smssa. <<Antes del Arte>>, Collegi d’Arquitectes de Valencia i Sala Eurocasa, c(Pictoramaj>, GaleMadrid. ries Pilot. Palau de Belles Arts de Lausanne i Museu d’Art Modern de París. Ateneo de Madrid, Caixa d’Estalvis Provincial d’Alacant. Ate Onica Sao Paulo, Tarre del Merino, Santillana. Godman Gallery, Johannesburg, Sud-africa. Art contemporani, Galeria Alcoiarts. Altea, Galería Juana Mordó, Madrid. Homenatge a Manolo Millares, Altea, Alacant, Madrid. Individual Galeria Alcoiarts, Altea. Galeria René Metras, Barcelona. Exposicions d’art contemporani de la Fundació Juan March. Galería del Banco de Granada. Galeria Edurne, Madrid. Galeria Juana de Aizpuru, Sevilla. Galeria Kandisky, Madrid. Galería Trece, Barcelona. Galería Rayuela, Madrid. Galeria 42, Barcelona. ~~23 artistes catalans avuil>, Gale-


1976

1977

ria Ponce, Mexic. Galería Arte Contacto, Caracas, Venecuela. Sala Pelaires, Palma de Mallorca. Galerie Villant 1978 et Galanis, París. Galería Theo, Madrid. Galeria Barbié, Barcelona, Dóna la seva collecció particular a la ciutat d’Alacant. Presentació de la seva monografia de Josep Meli,a en la Galería Juana Mordó de Madrid. &ontemporany Spainisch Paintersl> en els museus The New York Cultural Center, Noth Carolina Museum of Art, Meadows Mu1979 seum and Sculptur Court, Edwin ulrich Museum of Art. Galería Rayuela, 19, Madrid. CAAM, Alacant. Galeria Mueller, Winterthur, Suyssa. Galería Theo, Madrid. Galerie Villand Galanis, París. Fira de Basilea, Smssa. Biennal de Venecia. Fundació Joan Miró, Barcelona. Galería Theo, Madrid. Galería Celini, Madrid. Galeria Theo, Valencia. 6 artistes del País Valencia, Galeria Val i 30, Valencia. Galería Rayuela, Madrid. Galería de la Mota, Madrid, Panorama 77, Galería Theo? Madrid. Museo Salvador Allende, Galería Juana Mordó, Madrid. <<Vanguardia 1900-1977>>, Galería 1980 Theo, Madri,d. Galeria Theo, Valencia. Dirección General de Museos, Madrid. Galeria Italia, Alacant. Galería Carmen Durango, Valladolid. FIAC Grand Palais. Museu d’Art Modern de Toquio. Mu155

seu Metropolita de Toquio. Museu Municipal de Kitakyushu. Galería Rayuela, Madrid. <<Dibuixos>>, Galeria Italia, Alacant, Primera Triennal Europea d’Escultura, París. Setmanes Catalanes a Berlín, Alemanya. Panorama 78, Galería Theo, Madrid. Individual en Galería Sur, Santander, La Alhambra, Fundació Rodríguez Acosta, Granada. Galeria Theo, Valencia. Galeria Theo, Barcelona. Museu d’Art Modern, Mexic. Escultura per al Consell dIEuropa, Estrasburg, Galeria Theo, Valencia. Palacio de Velázquez, Madrid. Galeria Rayuela, Barcelona. Galería Torques, Santiago de Compostella. ‘Círculo de Bellas Artes de Tenerife. Biennal de Heidelberg, Alemanya. Galería Theo, Madrid. Panorama 79, Galería Theo, Madrid. Banco de Granada. Galería Juana de Aizpuru, Sevilla. Collecció March, Caixa d’Estalvis de Palma de Mallorca, FIAC, Grand Palais, París. Galería Theo, Madrid. Galería Tórculo, Madrid. A.C.A., Santa Cruz de Tenerife, Galería Theo, Madrid. Universitats USA, Grupo 15. Antologica, Salas de la Dirección General del Patrimonio Artístico, Madrid. Galería Theo, Madrid. Círculo de Bellas Artes de Santa Cruz de Tenerife, Galeria Theo, Valencia.


1981

1982 1983

Collectiu Palmo, Malaga. Sala Luzán, Saragossa, Mostra Cultural del País Valencia, Alcoi. Mostra Art-Paper (itinerant) pel País Valencia. Galeria Denise-René, París. Inaugural <Centre Municipal de Cultura>>, Alcoi. Homenatge a Sempere: Banc Exterior

1984

1985

d’Espanya, Madrid. Exposició Sempere/Soto, Galeria Theo, Valencia. Premi c(Príncep d’Astúries>>. Doctor ~OYZOY~ musa per la Universitat d’Alacant. Homenatge de 1’Ajuntament d’Oni1. 10 d’abril, mor Eusebi Sempere a Onil.

EL COLERA DE 1885 A VALENCIA 1 LA VACUNAC DE JAUME FERRAN M. J. Bhguena Cervellera A comencament del segle passat, Europa es va veure sacsejada per una nova malaltia epidemica, el colera-morbo, que fins llavors havia limitat la seua acció a la val1 del Ganges, el seu focus endemic originari. Quatre grans pandemies recorregueren el continent d’est a oest, afectant Valencia el 1834, el 1855, el 1865 i el 1885, respectivament, amb dues epidemies de menor gravetat el 1860 i el 1890. Totes prodmren un gran nombre de víctimes, ja que, en desconéixer-sen l’origen i els mecanismes de prop.agació, les mesures profilactiques i terapeutiques adoptades resultaven ineficaces. En la primera meitat del segle, es pensava que les epidemies eren originades per canvis específics en l’atmosfera o bé per substancies nocives -miasmesque hi havia en aquesta. A partir de 1850, es propaga, la idea que la causa de la malaltia era l’existencia dún microorganisme reprodmble, i

aquesta idea va constituir el fonament de la naixent microbiologia, la qual tingué els seus nuclis de cristallització al voltant de les figures de Louis Pasteur i Robert Koch. Aquest darrer aconseguí identificar el germen coleric, un vibrió, en el curs duna epidemia de colera a Egipte, el 1883, L’epidemia que va patir Valencia el 1885 correspon a l’última pandemia del segle XIX, que s’inicia a l’estat espanyol el 1884. Alacant va ser la ciutat que registra, les primeres víctimes i, des d’ací, s’estengué a tota la costa mediterrania i, posteriorment, a l’interior de la península. Xativa va ser, a mitjan marc, una de les primeres poblacions afectades. La malaltia es propaga rapidament per tota la Ribera i el 12 d’abril se’n registra a Valencia el primer cas, a la pla9a de Pellicers exactament. Es tractava d’un empleat de ferrocarril contagiat a Xativa. En la sessió de I’A-

1%


juntament celebrada el 1.5 d’abril es demana a l’alcalde que les mesures sanitaries que s’havien d’aplicar fossen poc ostensibles, a fi de no alarmar la població, i iins i tot que declaras que no s’hi havia donat cap cas de colera. Durant un mes, els casos pogueren ser controlats, pero l’epidemia avancava sense parar. Les mesures sanitaries aplicades resultaren ineficaces per la poca collaboració de la població, que continuava vessant les aigües residuals a les séquies, les aigües de les quals regaven les fruites i les verdures que consumia la ciutat. A comencament de juny, n’hi havia cada dia de quatre a vuit casos nous, amb una mortalitat del vuitanta per cent dels afectats. Aixo féu que el panic s’apoderas de la capital i que les autoritats es veiessen impellides a centrar els seus esforcos en la ciutat de Valencia, perque el control del risc de les collites fou impossible davant el temor que hi aparegués la fam. Saugmenta la neteja de carrers i d’andrones; s’aillaren els habitatges de cokrics; s’aconsella de bullir l’aigua, ja que es coneixia el mecanisme de transmissió de l’epidemia, i es practicaren fumigacions amb desinfectants gasosos, inútils, pero’ de gran efecte en la població. L’evolució del colera es controlava de dia en dia per mitja de l’analisi de l’aigua potable efectuada pel gabinet químic del laboratori municipal, tot i que mai no arriba a veure-s’hi el vibrió coleric. A la primeria de juliol, l’epidemia arriba al seu acme, amb més de dos-cents morts diaris. L’aYllament individual dels cokrics en les

seues cases es féu inviable i s’organitzaren llatzerets i hospitals especials. En els primers, s’hi albergaven aquelles persones que havien tingut algun contacte amb colerics i es mantenien en observació per si estiguessen en període d’incubació de la malaltia. Se n’organitzaren tres: el del Carme, el ‘de Sant Pau i el d’Arrancapins. D’hospitals especials per a colerics, se’n crearen dos, el de Sant Pau i el de Sant Josep, que comptaven amb un total de dos-cents llits. De totes les mesures que es posaren en practica per a atallar l’epidemia, la més polemica fou, sens dubte, la vacunació anticolerica que Jaume Ferran assajA per primera vegada en el món, el 1%X, a Valencia. Jaume Ferran i Clua havia nascut a Corbera de Terra Alta, el 1852. Estudia medicina a Barcelona i passa a exercir a Tortosa com a metge general i oftalmoleg. Amb el seu amic el químic Innocenci Pa&, desenvolupa, a més a més, una intensa i variada activitat científica i tecnica, sobretot en el camp de la fotografia. La lectura de les Notas)> que Pasteur publicava en els Comptes Rendus, de 1’Academia de Ciencies de París, i l’aplicació del microscopi que feia en les seues investigacions histologiques el portaren a apassionar-se per una ciencia encara naixent, la microbiologia. En el seu laboratori de Tortosa prepara, per primera vegada, les vacunes contra el carboncle i el mal roig del porc, descobertes per Pasteur. La seua Memoria sobre el parasitismo bucteriuno resulta premiada per la Reial Academia de Medicina de Ma-

157


CESPILL drid el 1884, i, aquest mateix any, 1’Ajuntament de Barcelona el designa com a bacterioleg d’una comissió enviada a Marsella per a estudiar el colera, viatge en el qual fou acompanyat per Pa&. En els hospitals per a cokrics de Marsella i també de Taló, on es comprovava l’acció del vibrió coleric, acabat de descobrir per Koch, Ferran va aconseguir sillar i cultivar aquest microorganisme. De regrés a Tortosa, duia germens cokrics vius, amb els quals prosseguí els seus estudis bacteriologics. Ben prompte va descobrir que les injeccions subcutanies de germens vius immunitzaven enfront de dosis mortals del mateix germen. Després de comprovar l’efecte d’aquesta nova vacuna en el1 mateix i en els seus collaboradors, comunica el seu descobriment a l’Academia de Ciencies de París, el 13 de marc de 1885. A Valencia, Amalio Gimeno, catedratic de la Facultat de Medicina, estava al corrent dels treballs de Ferran. Amb dos antics deixebles seus, Pau Colvée i Pasqual Garín, ana a Tortosa, on se’ls va informar de les característiques del nou procediment. Convencuts de la seua eficacia, no dubtaren a vacunar-se ells també. Quan tornaren a Vakncia, Gimeno defensa la utilització de la vacuna i en el moment que va ser cridat pel governador de Valencia a causa dels primers casos SOSpitosos de colera a Xativa, reclama la presencia de Ferran perque diagnosti& amb certesa la malaltia. El metge catala arriba a Valencia el 4 d’abril i l’endema es desplaca a Xativa. Ferran insta& el seu laboratori en una casa propietat de Ma-

nuel Candela, catedratic de ginecologia a la Facultat de Medicina, i allí comen& la seua campanya de vacunació. Quan esclata l’epidemia a Alzira, Ferran s’hi desplaca, i s’hi vacunaren les dues terceres parts de la població, cosa amb la qual s’encetaren les vacunacions a gran escala. Amb la posada en marxa de la campanya d’immunització, comenca, la gran polemica entorn del procediment profilactic de Ferran. Les acalorades discussions que origina tingueren els seus principals escenaris a 1’Institut Medie Valencia i als Ateneus de Valencia i de Madrid. La Comissió d’Higiene de l’Institut Medie Valencia conegué des del primer moment els treballs de Ferran. Quan va tornar de Tortosa, Amalio Gimeno pronuncia una conferencia en l’Institut, en la qual va exposar els darrers avances que s’havien produit en el camp de la vacunació anticokrica. Quan l’epidemia es generalitza, les sessions de 1’Institut per a discutir l’eficacia de la profilaxi de Ferran s’augmentaren a dues o tres per setmana. La forta oposició entre ferranistes i antiferranistes no permeté arribar a cap conclusió. Els primers, encapcalats per Gimeno, insistien en l’eficacia de al vacuna; els seus oponents, entre els quals es trobava el també catedratic de la Facultat de Medicina Francesc Moliner, argumentaven que les estadístiques de Ferran no sempre eren fiables i que el líquid inoculat no prodma el cob lera atenuat, sinó una septicemia que augmentava la receptivitat del germen coleric, i, consegüentment, el nombre de contagis era superior.

158


IIESPILL La discussió es trasllada a Madrid. El l$ de maig, Emilio Castelar parla al congrés a favor de la vacunació, i el 27 d’aqueix mateix mes Gimeno ho féu a 1’Ateneu de la capital. Davant el curs que prenien els esdeveniments, el govern es va veure obligat a nomenar una comissió científica que dictaminas sobre la profilaxi del colera-morbo asiatic segons el procediment de Ferran. Integraven aquesta comissió, entre d’altres, homes del prestigi d’Aureliano Maestre de San Juan, catedratic d’histologia, i Antonio Mendoza, que treballava en el laboratori de l’IIospita1 de San Juan de Dios de Madrid. El dictamen final, publicat el 23 de juny, reconeixia la innocmtat del procediment, pero considerava insuficients les estadístiques realitzades i recomanava la vigilancia de les vacunacions, que havien de ser efectuades només per Ferran i per un delegat del govern. Aixo impedia de fet la vacunació massiva, encara que Ferran no deixa de practicar-la. L’epidemia augmentava incessantment i diverses comissions estrangeres arribaren a Valencia per a estudiar el procediment del metge catala. Entre aquestes, cal remarcar la comissió francesa, presidida per Brouardel, que portava una carta de presentació de Pasteur. L’obstinació prioritaria de l’esmentada comissió va ser que Ferran els {{descobrís el secret de la vacuna>>, és a dir, la seua composició i la manera d’obtenir l’atenuació del virus inoculat. Aixo, pero, en realitat no era cap secret, ja que l’investigador catala havia explicat el seu procediment en una nota enviada a l’A-

cademia de Ciencies de París, el 1.5 d’abril d’aqueix mateix any. Les exigencies dels comissionats no agradaren a Ferrari, que es riega a collaborar-hi més intensament, i els metges francesos abandonaren Valencia als tres dies d’haver-hi arribat. El 5 de julio1 emeteren el seu informe, molt desfavorable per a Ferran, el qual acusaven entre altres coses d’anteposar els seus interessos comercials als científics, Per aquells dies, s’esdevingué un fet que els antiferranistes usaren habilment per a desprestigiar el metge tortosí, El colera havia enva?t I’Asil de les Germanetes dels Pobres de Valencia, en el qual se n‘havien declarat setanta-tres casos en onze dies, amb setanta-dues defuncions. Ferran fou cridat perque vacunas els altres asilats i les germanetes de la caritat de l’esmentat establiment, vuitanta-set persones en total. Algunes de les seixanta monges inoculades tenien ja diarrea premonitoria, circumstancia que es féu constar en el registre de les vacunacions. Ferran va advertir que la inoculació era ineficac en els que ja estaven infectats i que era necessari deixar passar cinc dies perque la vacunació produís efecte. Abans que transcorregueren cinc dies, emmalaltiren aquests trenta de les germanes i en moriren més de la meitat. Després d’aquest període, només se’n presenta, un cas, el d’una germana que, per trobar-se absent, no va ser inoculada. Aquests fets suposaren un gran escandols. La notícia recorregué tot Espanya amb rapidesa inusitada i, junt amb els dictamens de les comissions estrangeres, va contribuir 1.59


a posar en dubte la vacunació de Ferran. El govern suspengué les inoculacions. Gimeno s’apressa a tornar a Madrid i el 10 de julio1 acudí a 1’Ateneu per explicar els fets ocorreguts en la institució beatífica. Els ferranistes aconseguiren, a l’últim, entrevistar-se amb el ministre de la governació, Romero Robledo, i amb Cánovas, president del Consell de Ministres, i es nomena una segona comissió investigadora. Aquesta estava composta per un dissector anatomic, un especialista en malalties veneries i un tocoleg, cap dels quals posseia la més mínima competencia en bacteriologia. La comissió, acompanyada de Ferran i de Gimeno, visita molts pobies., en la major part dels quals l’ambient era hostil a la vacunació i només pogueren inocular a Santa Pola i a Gndara, amb resultats plenament favorables. Amb tot, la comissió emeté un dictamen negatiu, amb la pressió, sens dubte, del ministre de la Governació, que s’oposava a la vacunació, el qual ratifica la prohibició que ningú, llevat de Ferrari, efectuas les inoculacions. Davant aquesta situació, el bacterioleg catala es riega a continuar vacunant i publica el manifest següent : {(Havent-se disposat pel ministre de la governació que només puguen ser practicades les injeccions hipodermiques pel doctor Ferran i per cap altre metgc més, i, alhora, que aquesta operació siga presenciada per un empleat del govern, el doctor Ferrari, davant la impossibilitat material de practicar personalment els molts milers d’inoculacions i reinoculaciotns soRicita-

des, i davant l’ofensa que s’infereix a la ,moral medica i a la seua dignitat professional i a la de tots els metges, es veu en la necessitat de suspendre l’apl,icació del sistema preventiu, mentre no varien Ies circumstkicies indicades.>> Després de la publicació d’aquest manifest, Jaume Ferran suspengué la campanya de vacunacions i torna a Tortosa. L’epidemia, que havia comencat a decréixer, s’extingí en el mes de setembre d’aqueix mateix any de 1985. Amb aixo’ acaba la gran polemica que la profilaxi de Ferran havia suscitat i en la qual es mesclaren raons científiques amb d’altres de tipus polític i economic. Metges de gran prestigi, com ara Mendoza, Corteza, Moliner, Gil i Morte, Serra i Carbó i, sobretot, Peset i Vidal i Cajal, s’oposaren a la vacunació anticolerica. Joan Baptista Peset i Vidal era professor de clínica medica en la Facultat de Medicina de Valencia. Intervingué activament en les epidemies cokriques dels anys 1854-1855 i 1865-1866. En la de 1885, considera en un principi insuficients les investigacions sobre l’origen del colera i la seua profilaxi, pero, després d’entrevistar-se amb Ferran en el seu laboratori de Valencia, acaba, convencut de l’eficacia de la seua vacuna. En una de les llargues sessions de 1’Institut Medie Valencia en que es va discutir acaloradament sobre el tema, confessa: X. ..jo no he jurat conseqiiencia en les meues opinions científiques; pero els progressos dels segltes, de cadta any, obliguen a modificar les ciencies, sapientia est mutundo..

160

.B


Peset i Vidal va morir de còlera pocs dies després del que el1 anomenava la seua conversió. Santiago Ramón y Caja1 era, Ilavors, catedràtic d’anatomia en la Facultat de Medicina de Valencia. Critica durament la tasca de Ferran, els treballs del qual va reproduir en el seu laboratori. Confirma la presencia del bacil colèric en els excrements dels malalts de còlera i, en estudiar l’efecte de la inoculació dels bacils vius de colera, conclogué que la vacuna utilitzada per Ferran no produïa un colera atenuant, sinó una nova malaltia originada pel bacil quan vivia fora del seu medi natural. Apunta també la possibilitat que la immunitat fos conferida no pel mateix bacil, sinó per una substancia produïda per ell, de tal manera que n’hi hauria prou de sintetitzar aquesta substancia per a realitzar la vacunació, i s’evitaria així els perills de la inoculació dels gèrmens vius. El seu escepticisme respecte a la terapèutica de Ferran queda reflectit en la frase següent: «. . .les experiències dels animals no poden generalitzar-se a I’home sense reserves i limitacions, i el problema ha de resoldre’l l’experimentació en aquest i l’instrument no pot ser un altre que l’estadística.» Els aspectes positius de la labor de Ferran tot just si queden assenyalats en els escrits de Cajal, fet que fou utilitzat pels detractors de la vacuna en les seues argumentacions. A aquestes raons científiques contràries a la vacuna, s’hi suma-

ren enfrontaments personals de Ferran, home de caràcter difícil, amb personalitats de la medicina sense cap* preparació en el camp de la bacteriologia, que influïren decisivament en contra de Ferran. Això fou aprofitat pels partits de l’oposició, liberals i republicans, que defensaren la vacunació anticolèrica, fins al punt que la població atacava 0 exalcava el metge català segons quina fos l’actitud dels seus polítics preferits. A aquesta ja enconada polèmica, s’hi sumaren mesures sanitàries impopulars, com ara els cordons sanitaris, l’aïllament en llatzerets i les quarantenes, que agreujaven la delicada situació economica del País Valencia d’aqueix any, molt castigat per les gelades i les riuades. Ferran no tarda a exposar la ineficacia d’aquestes mesures i els responsables dels mitjans de producció valencians s’adheriren a la seua vacuna, última esperanca d’acabar amb Yepidemia al més prompte possible. El 29 de setembre es va produir l’últim cas de còlera en la província de Valencia. L’epidèmia s’havia cobrat 4.919 víctimes, d’un total de 7.084 afectats en un cens de 143.239 habitants. Ferran realitzà més de 30.000 inoculacions, de les quals 5.000 foren en la capital, i la resta, en els pobles de la província, amb tan sols 54 inoculats morts. No hi ha dubte, dones, de l’eficàcia de la vacunació anticolèrica de Ferran, si bé el procediment fos encara defectuós, i les estadístiques, insuficients. En els anys posteriors, es consolida la vacunació i la seua utilització massiva passà a ser habitual.

161


EESPILL BIBLIOGRAFIA del Excmo. Ayuntamiento de VaZencia del año 1885, arxiu de 1’Ajuntament de València. AGUILAR BULTO,F. ‘(1967): Historia de la vacunación anticolérica de Ferrán, València, tesi doctoral, 702 pàgines. BAGUENA CERVELLERA, M. J. (1983): La introducción de la microbiología en la medicina española de2 siglo XIX, València, tesi doctoral, 528 pkgines. El Cólera en Valencia en 1885. Memoria de los trabajos realizados durante la epiActas

demia presentada por la alcaldía al Excmo. Ayuntamiento en nombre de Ila Junta Municipal de Sanidad (1896), València, Imp. Manuel Alufre, 180 pàgines. FAUS, P. (1964): Epidemias y sociedad en Za España del siglo XIX. El cólera de 1885 en Valencia y la vacunación de Ferrán dins J. M. LÓPEZ PIÑEROi P. FAUS, Medicilza y Sociedad en la España del siglo XIX, Madrid, pp. 285-486. MATILLA, V. (1977): Jaime Ferrán y su obra, Madrid, Instituto de España, 360

pàgines.

ELS

SESET:

UNA

FAMILIA Víctor

DE

Navarro

La família de metges valencians amb el cognom Peset, a la qual pertanyen Joan Baptista Peset i Aleixandre, víctima el 1941 de la barbarie feixista, i el recentment desaparegut Vicent Peset Llorca, s’enceta a la darreria del segle XVIII amb la figura de Maria Peset de la Raga. Peset de la Raga nasqué a Alpont el 1780. Va comentar estudis de teologia, que abandona pels de medicina, i acaba aquests el 1806. La seua biografia professional correspon, dones, a la dels metges formats dins del període final de la Illustració, que iniciaren Ilur activitat en les difícils circumstàncies de la guerra del francés i el regnat de Ferran VII: un autèntic període de catàstrofe per al desenvolupament

METGES

VALENCIANS

Brotons de la medicina i de la ciencia en tot l’ambit hispànic. Les institucions illus trades desaparegueren o vegetaren de manera calamitosa; es trenca la comunicació amb Europa i molts dels millors científics o intellectuals patiren persecucions i presó o foren condemnats a l’exili. Peset de la Raga, com gran part, si no la majoria, dels metges de la seua època, es va identificar amb les idees liberals davant l’absolutisme; les defensa activament i fou perseguit i empresonat en dues ocasions. De 1835 a 1849 va ocupar el càrrec de metge principal i primari de 1’Hospital General de Valencia. Morí l’any 18.50. No fou professor universitari i la seua activitat com a metge fou clínico-hospitalaria i sanitaria. Tingué una actuació destacada en l’epidèmia de còblera de

1 Aquest text correspon a la presentació que eEectuà Víctor Navarro del vídeo sobre la familia Peset el dia 23 d’octubre de 1984, a la Societat Coral «El Micalet», de València, en ocasió de la XIII convocatòria dels Premis Octubre.

162


1833 i la seua obra escrita més important esta principalment dedicada a aquest assumpte. Peset de la Raga hi defensa amb vigor la teoria del contagi en versió miasmàtica paraules del Diario enfront -amb Mercantil de I’època-: «del sistema novelet-o de Mr. Broussais y otros infundados secretarios anticontagionistas». Fil1 de Peset de la Raga, Joan Baptista Peset i Vidal és un representant típic del que López Piñero ha anomenat les «generacions intermedies» de la medicina i la ciència del segle XIX espanyol, és a dir, les generacions d’autors que desenvoluparen llur activitat entre, aproximadament, 1833 i 1868. Aquest fou un període d’indubtable millora de les condicions per a l’activitat medico-científica, amb el retorn dels exiliats liberals i la rehabilitació dels que havien patit la repressió absolutista; majors facilitats per a la publicació de revistes científiques i llibres; augment espectacular de les traduccions i circulació lliure de les obres estrangeres. A aquestes «generacions intermèdies» es degué la recuperació dels hàbits de treball científic i l’elevació de la informació i de l’ensenyament a un nivel1 mitjà europeu; i, també, la creació d’institucions que actuaren com a nuclis de cristallització de la ciencia en la Restauració. Peset i Vidal nasqué a Valencia l’any 1821 i va estudiar medicina a la facultat valenciana, on es va graduar el 1840. Membre de la burgesia liberal i destacat clínic, la seua consulta privada fou, durant un quart de segle, la més important de

la ciutat i una de les més prestigioses de tot l’estat. A més a més, des de 1869 fins a 1875 s’encarregà a la Facultat de Medicina de l’ensenyament de la clínica medica. Amb tot i això, el marc principal de la seua activitat medico-científica fou l’Institut Mèdic Valencia, associació professional fundada el 1841, el Butlletí de la qual esdevingué una de les publicacions mediques més interessants de la Península, un mitjà eficac de difusió de les novetats europees de I’època i un espill fidel, alhora, de la vida medica valenciana. Peset i Vidal fou el principal animador i dirigent en el període de màxima esplendor de l’Institut. Peset i Vidal fou, sobretot, un metge pràctic. La major part de la seua obra fou dedicada a qüestions relacionades amb la medicina interna o amb problemes sanitaris i epidemiològics. Era seguidor de la medicina anatomoclínica, des dún eclecticisme asistemàtic, i va mantenir certa desconfianca davant I’anomenada «medicina de laboratori», de la qual el seu fil1 Peset i Cervera seria un destacat representant. El seu Ubre més notable és el titulat Topografía médica de Valencia y SU zona (1878). També va cultivar la psiquiatria i la historiografia mèdica. A més dún Bosquejo de la Historia de la Medicina en Valencia, cal destacar les monografies que va dedicar a Andrés ,Piquer i a Lluís Collado, elaborades amb un rigor excepcional per a la seua epoca. Va morir a Valencia l’any 1885, víctima de l’epidèmia de còlera que, gràcies a la vacunació de Jaume Ferran, jugà, un paper molt desta-

163


cat dins la nostra historia medica. Peset i Vidal s’havia oposat durant molt de temps a la teoria parasitaria o microbiologica del contagi; pero, en arribar I’època de Pasteur i Ferran, va acceptar plenament els nous punts de vista de la microbiologia i defensa incondicionalment la vacunació de Ferran. Tanmateix, es negà a vacunar-se: «Aixb -va dir-, ho deixe per als joves», i el càlera va acabar amb la seua vida. El tercer Peset de la dinastia és Vicent Peset i Cervera, la personalitat medica i científica del qual pot ser inscrita dins l’anomenada geneyació espanyola de savis, de la qual formen part Ramon y Cajal, Turró, Ribera, San Martín, Simarro, Gómez Ocaña, Olóriz, etc. Aquesta generació va saber aprofitar l’esforc dels homes de I’etapa «intermedia», tot i arribant a fer aportacions originals al desenvolupament de la medicina i les ciències de la natura. Peset i Cervera nasqué a Valencia el 1855. Estudia medicina i ciencies físico-químiques. Sota la influencia, en part, de Josep Montserrat i Riutort, aleshores catedràtic de química de la Universitat valenciana i un altre típic representant de les «generacions intermèdies», Peset i Cervera es va interessar pel conreu de les disciplines experimentals, sobretot en relació amb les aplicacions a la medicina. Fou químic de l’iljuntament de Valencia i catedràtic de terapèutica de la Facultat de Medicina. Físic i químic abans que metge, és el representant més característic de la laboratory medicine (medicina de laboratori) al País Valencià,. Va contribuir de manera forca desta-

cada a la introducció de nombroses novetats científiques i tècniques. Pioner de la microbiologia als anys setanta, treballà també en les aplicacions de l’electricitat a la terapèutica i al diagnòstic i fou un dels primers metges de tot Espanya a fer-se servir dels raigs X. Es també l’introductor a Espanya de la farmacologia experimental com a disciplina universimria. Als darrers anys del segle XIX, malgrat I’esfor9 d’homes com ara Peset i Cervera i Pelegrí Casanova, s’adverteix una decadencia pronunciada de la medicina i la biologia valencianes. El 1890, 1’Institut Mèdic Valencia, deixà de ser una institució viva. El 1894, es deturà per complet I’activitat de la Comissió Central de Vacunació i, aquest mateix any, desaparegué la que havia estat important revista La Ct-ónica Médica (fundada el 1877). Posteriorment, des del primer terc del segle xx fins a la guerra civil, alguns membres de les noves generacions de metges assajaren de recuperar el nivel1 dels anys vuitanta de la centúria anterior. Protagonista destacat en fou un fil1 de Peset i Cervera: Joan Baptista Peset i Alexandre. Nascut el 1886, Peset i Alexandre es va doctorar a les facultats de medicina (1887), ciències químiques (1908) i dret (1909), quan ja s’havia graduat de perit químic (1901) i de perit mecànic (1902). Continuador de la Iínia seguida pel seu pare de la medicina de laboratori, es va orientar devers la medicina legal i la toxicologia. Pensionat per la Junta para Ampliación de Estudios, va treballar al laboratori

164


ISPILL del famós químic Fresenius, de Wiesbaden; al de toxicologia d’Ogier i al de Bertillon, aquests dos darrers a París. Fou catedràtic de medicina legal i toxicologia a Sevilla i, d’encà de 1916, a Valencia. Aquest mateix any, fou nomenat director de 1’Institut Provincial d’Higiene. Es autor de gairebé un centenar de publicacions, algunes en revistes tan prestigioses com Zeitschrift für Analytische Chemie, de contingut divers: medicina legal, química, bacteriologia, epidemiologia i altres materies. Amb paraules de Laín Entralgo, Joan Peset fou l’home que va donar nivel1 veritablement europeu a la nostra medicina legal. Dins l’esforc de recuperació a que hem fet referencia, Peset i Aleixandre va dirigir i assajà d’endegar la revista Crónica Médica en la seua tercera i darrera etapa, des de 1928 fins a 1939. Va introduir-hi la documentació científica com ara l’lndex Medicus, a més dún antecedent de l’fvtdice Médico EspañoZ i la primera hemeroteca medica espanyola. D’altra banda, participa activament als congressos de metges de llengua catalana de 1913 i 1917. Peset i Aleixandre fou rector de la Universitat de Valencia des de 1932 fins a 1934, i, com diu Lluís Aguiló, enfront de la decepció i el retraïment de molts intellectuals al llarg de la República, Joan Peset .acceptà el compromís de l’activitat política, tot i figurant a la candidatura del Front Popular per la circumscripció de Valencia per part d’Esquerra Republicana, el partit de Manuel Azaña, que va ocupar l’espai polític del blasquisme en

convocar-se les eleccions de febrer del 1936. Aquesta actitud li costaria la vida: va ser afusellat pels franquistes el 1941 a Paterna, després de llargs mesos de condemna a mort. Per acabar, unes breus paraules per tal de referir-me a un altre membre de la família Peset, el qual molts de nosaltres tinguérem la sort de conéixer i que els que ens dediquem a Valencia a la historia de la medicina o de les ciències reconeixem com un dels nostres mestres. Em referesc, és clar, a Vicent Peset Llorca. Peset Llorca nasqué el 1914. Va realitzar estudis de medicina, acabats els quals comen& a treballar amb el seu pare en el camp de la medicina legal. En la guerra civil orienta aquest treball cap a les transfusions de la sang i, com a resultat dels seus amplis coneixements i experiencia de la materia, en publicaria el primer manual aparegut a Espanya. Als anys de la postguerra va patir la repressió franquista i la dolorosa mort del seu pare. Durant molt de temps no va poder exercir la seua professió a Valencia. Es dedica a la psiquiatria, sens dubte també sota la influencia del seu pare, que havia treballat en el camp de la psiquiatria forense. Ací convé recordar que López Ibor, Marco Merenciano, Laín Entralgo i d’altres psiquiatres, son també deixebles de Peset Aleixandre. De la psiquiatria, Peset Llorca en va ampliar els seus interessos cap a la historia de la psiquiatria, la historia de la medicina i la historia de la ciencia i de la cultura. Realitzà la tesi doctoral amb Laín Entralgo sobre l’obra psiquià,trica

165


~ESPILL de Peset i Vidal i importants treballs d’història de la psiquiatria dedicats als estoics i a figures com ara Francisco Valles, Pedro Miguel de Heredia i Matias García. També va fer estudis sobre terminologia psiquiàtrica als estats de la Corona d’Aragó a la baixa edat mitjana. A més a més, són ben conegudes les seues aportacions fonamentals al coneixement de la renovació científica a la València i a I’Espanya de la pre-Illustració, així com els seus treballs orientats al coneixement de la medicina, la ciència i la cultura de la Illustració valenciana i espanyola, entorn especialment de la iigura de Gregori Maians. Junt amb l’edició de la correspondència de Maians amb els metges, recordaré

la seua obra monumental: Gregori i la cultura de la Il-lustració. Peset Llorca va morir el 1981 sense que la Universitat de València hagués sabut incorporar-lo al món acadèmic. A l’homenatge que se li va retre a València el 1976, en ocasió del Congrés de Cultura Catalana, va dir: «si, d’aquest acte, jo n’hagués esperat només l’encomi de la meua modestíssima labor, per mi no s’hauria celebrat. Però suposava que amb el meu nom eixiria a llum inevitablement el del meu pare. 1 així ha estat. Aixó sí que ho agraesc de tot Cor. Són molts els anys que he estat esperant que la Universitat i el poble, pels quals el1 féu tant i als quals donà tant, el recordassen públicament . » Maians

BIBLIOGRAFIA FRESQUET FEBRER, J. L.: La farmacotevapia en la sociedad española del siglo XIX, tesi, València, 1985. LÓPEZ PIÑERO, J. M.: «Juan Bautista Peset y Vidal y las “generaciones intermedias” del XIX médico español», Medicina Española, 46 (1961), pp. 186-203, 321327. LÓPEZ PIÑERO, J. M.; GARCfA BALLESTER, ‘L.; FAUS SEVILLA, P.: Medicina y sociedad en Za España del sigío XIX, Madrid, Sociedad de Estudios y Publicaciones, 1964, 486 pàgines. LÓPEZ PIÑERO, J. M.; GLICK, T. F.; NAVARRO BROTONS, V.; PORTELA MARCO, E. (dirs.): Diccionario histórico de la ciencia moderna en España, 2 vols., Barcelona, Península, 1983. UNIVERSITAT DE VALENCIA: Estudios dedicados a Juan Pese? Aleixandre, 3 vals., VaIència, 1982. Especialment, vol. 1.

PRIMER

(CONGRÉS D’HISTORIA MODERNA DE CATALUNYA (Barcelona, del 17 al 21 de desembre de 1984) J. Pardo Tomàs

El proppassat mes de desembre, entre els dies 17 i 21, s’esdevingué

a Barcelona el Primer Congrés d’Hist&ria Moderna de Catalunya, 166


organitzat pel Departament d’Història Moderna de la Universitat de Barcelona. Tant el comité organitzador, presidit pel professor Pere Molas, com els alumnes que hi collaboraren, aconseguiren apuntarse un èxit notable en preparar l’organització d’un congrés que, per les seues dimensions, va exigir un esforc considerable per a dur-lo a terme. La bona impressió causada per l’organització augmentà respectablement quan tots els assistents pogueren disposar dels dos gruixuts volums amb les actes publicades l’endemà de ser inaugurat el congrés. Si bé cal remarcar que aquesta rapidesa en la disposició de les actes n’ocasiona una correcció deficient. Malgrat tot, és preferible disposar dúnes actes, ni que siga amb errates, que no haver d’esperar mesos -i a vegades esperar vanamentdesprés de la celebració d’un congrés perquè apareguen publicades. La convocatoria del congrés havia estat totalment oberta i la resposta ben bé podria acontentar els organitzadors: hi foren presentades més de cent cinquanta comunicacions i s’hi inscriviren sis-cents participants. Pero, d’aquesta amplitud de convocatoria i de la magnitud de la resposta, en deriven alguns dels problemes concrets que anaren apareixent durant el congrés, com són ara l’ordenació de les comunicacions i els errors d’adscripció a cadascuna de les àrees; la simultaneïtat d’algunes de les sessions, que va impedir l’assistència a totes elles; l’interés desigual dels debats, i, finalment, la impossibilitat real

d’avaluar el resultat de les aportacions, davant la varietat de temes i la desigual qualitat de les comunicacions. Aquestes deficiències no són atribuibles als organitzadors ni als assistents, sinó a les característiques pròpies d’aquests macrocongressos, convocats per a un tema tan general que fa impossible compaginar una participació oberta amb uns nivells científics elevats. Potser ja esta. prop el moment que aquests congressos-monstve vagen deixant pas a uns altres aplecs entre historiadors d’àmbits temàtics i cronolàgics més restringits, on siga més fàcil l’intercanvi real de coneixements i el debat àgil sobre línies d’investigació, problemes metodològics o temes polèmics. En aquesta Iínia sembla que aniran les activitats futures del departament organitzador del congrés, i creiem que, amb això, podran obtenir-s’hi millors fruits que no amb la simple organització d’un segon congrés amb el mateix lema d’ací a uns anys . Les cent cinquanta comunicacions iforen agrupades en sis àrees i al front de cadascuna d’elles s’encarregà a un ponent l’elaboració d’un text que donas una visió global del tema i possibilitas el debat posterior. A l’àrea de població foren presentades quinze comunicacions i la ponencia ana a càrrec del professor Jordi Nadal. Dues àrees, diferenciades segons el marc geogràfic, tingueren, respectivament, vint-i-sis comunicacions l’una (la del món rural, la ponencia de la qual fou encarregada al professor Jaume

167


EESPU Torras) i trenta-vuit l’altra (la del món urbà, que comptà amb el professor Pierre Vilar com a ponent). 1, a l’últim, tres àrees temàtiques: la de política i institucions, amb trenta-set comunicacions i una ponencia exposada pel professor Pere Molas; la de religió, encapcalada pel pare Miquel Batllori, i que tingué adscrites quinze comunicacions; i la de cultura i mentalitats, amb dinou comunicacions i una ponencia del professor Ricard Garcia Càrcel. Com es pot veure en aquesta simple enumeració, les àrees que a priori despertaren un interés més gran foren les del món urbà i la de política i institucions, tot i que caldria mencionar que les sessions de l’àrea de cultura i mentalitats suscitaren gran expectació entre els assistents, i s’arribà a superar la capacitat del local on se celebraven. Caldria apuntar també l’absència d’una àrea especifica sobre problemes metodològics i historiogràfics, tema sovint oblidat si s’opta per una divisió d’aquest tipus. Amb tot, cal ser conscients que qualsevol parcellació és purament convencional i sempre esta una mica en funció de les comunicacions presentades. En línies generals, el criteri adoptat pels organitzadors resulta pràctic i orientador per als assistents, complint així l’objectiu prin-

cipal, potser amb l’excepció de les àrees de religió i cultura i mentalitats, on els temes quedaren un poc encoberts i hauria resultat més pràctic unificar-los. Interessa destacar, així mateix, que les comunicacions presentades -i aquest fet ja fou assenyalat en la cerimònia de clausura del congréss’orientaren majoritàriament cap a temes sobre el segle XVIII i molt escassament als del segle XVI. Aquesta dada pot resultar útil per a futurs projectes d’aplecs 0 congressos més restringits cronolàgicament, 0 fins i tot per a orientar futurs treballs d’investigació. Així, dones, el Primer Congrés d’Història Moderna de Catalunya resulta un èxit d’organització i un lloc d’encontre entre historiadors interessats per la materia, encara que es veiés afectat pels mals generals que comporta sempre una convocatoria tan oberta i un tema tan general. Ara, és imprescindible traure profit de l’experiència i dels avantatges que proporciona disposar d’aquest ingent material de més de mil cinc-centes pagines, on I’in: vestigador pot trobar temes, mètodes i idees per a tots els gustos. De moment, aquest és, sens dubte, el resultat més profitós d’aquest congrés.


Martí de BADIA:

Jordi

RIQUER

i Lola

Les poesies de de Sant Jordi, Tres

i Quatre, «Biblioteca d’Estudis i Investigacions», núm. 2, Valencia, 1984, 368 pàgines.

no sols continua treballant incansablement sinó que ha procurat voltar-se de deixebles competents que actualitzassen i prosseguissen la seua tasca. 1 Lola Badia, de qui coneixíem ja l’acurat Poesia catalana del segle xv. IEstudi i edició del Canqoneret de Ripoll (Barce-

La Renaixenca, el reslona, 1983), n’és sens dubtabliment del conreu litete un dels més avantatrari de 1~ llengua i, en jats. L’estudi i l’edició del definitiva, cl fet que a corpus poètic de Jordi de hores d’ara posseïm una Sant Jordi que ara cocultura literària a lkltumentem, confirma, al nosra de les més vigoroses i creatives d’Europa, no se- tre parer, l’asseveració que acabem d’apuntar. rien fàcilment explicables Mestre i deixebla hi han sense el redescobriment confluït per a oferir-nos en profunditat dels Llulls una excellent mostra de i els Muntaners, dels Metles seues preferències diges i els Canals, dels guem-ne vocacionals. GràMares i els Corelles. La cies al brillant quefer de recuperació dels princiLola Badia i a l’encertada pals protagonistes de la iniciativa d’EIiseu CIinostra literatura mediement, el rigorós treball val, la devem a una abuntextual i les genials interdant nomina d’erudits i pretacions de Martí de investigadors com Mil&, Riquer, tan ben posades Aguiló, Rubió i Lluch, de manifest a l’edició graMassó, Miquel i Planas, Rubió i Balaguer i Rinadina del nostre poeta quer, que al llarg d’un se- (Jordi de Sant Jordi. Estudio y edición, «Colección gle i escaig han realitzat un ingent esforc per es- filològica» XV, Universitudiar i editar les seues tat de Granada, 1955), adobres i per reconstruirquireixen a l’edició vane pacientment les biolenciana un erudit emmarcament històrico-litegrafies. rari i una digníssima preEls gustos i corrents lisentació material. teraris actuals no són gaire favorables a la contiEn efecte, si la revisió nuïtat d’aquesta gloriosa minuciosa dels set matradició, i tot semblava nuscrits que contenen les indicar que la mort de poesi’es de Jordi de Sant Jordi Rubió i la recent Jordi ha permés a Badia jubilació professional de de confirmar la finesa fiMartí de Riquer podria lològica de I’edició feta presagiar un futur incert per Riquer el 1955 -nosper a la nostra medievaaltres no apostaríem semlística, si més no a l’altupre per alguna de les pora a que ens tenien acosquísimes alternatives de tumats els grans mestres. transcripció suggerides El temut estroncament per ella, com ara s’ombra no s’ha produït. Riquer per sombra (p%g. 177)-,

171

la profunda assimilació de la bibliografia sobre la darrera revifalla del trobadorisme (R. Boase, L. T. Topsfield, L. Lawner, etcètera) li han permés de superar les pàgines mestres del seu mestre. Perquè el treball de Lola Badia no s’ha limitat a una exhaustiva actualització bibliogràfica de I’edició de 1955, sinó que ens ha ofert -no cal dir que amb l’adhesió de l’exigent mestre- un davantal crític per a cada poema, on la discussió lingüística, mètrica i literaria dels punts més problemàtics i l’estudi de les fonts que els han inspirats es posen al servei duna interpretació global de caràcter fonamentalment literari. Una interpretació que esdevé, per cert, una irresistible invitació al paladeig d’una lírica que, per la seua fesomia lingüística híbrida i per una bona part de la seua tematica, resulta poc atractiva, 0 si més no poc assequible, al lector no especialitzat. ‘Lluny dones, de ser la secrekia del mestre, com retòricament ens dóna a entendre al simpàtic colofó, Lola Badia hi aporta la seua visió pròpia del fet literari, inspirada en I’escola filològica italiana, que prefereix l’explicitació dels valors i matisos estètico-literaris a l’aprofitament a fons de les troballes documentals, tan característica, en canvi, del taran& de Riquer. Amb això no volem dir que la present edició haja descuidat els aspectes documentals. Ben al contrari, Lola Badia els ha ex-


plotats al màxim i ha confegit tot un annex amb els regestos de cinquanta-dos documents relatius a la biografia del nostre poeta, entre els quals s’inclouen els exhumats després de 1955 per Lluís Cerveró i Gomis, referits especialment als seus darrers anys i a les activitats de la seua germana Isabel, monja de la Saïdia. 1, en aquest sentit, puc afirmar que l’esforc esmercat en la reconstrucció de la seua biografia ha estat constant i admirablement tossut. 1 ho puc afirmar perque jo mateix, cap a l’any 1979 o 1980, em vaig oferir d’acompanyar I’octogenari senyar Cerveró al nou monestir de la Saïdia, traslladat a Benaguasil -encuriosit com estava per les incògnites del tema i per l’aura de misteri que suposava penetrar en un convent de clausura-, en el seu darrer intent per obtenir noves informacions d’arxiu sobre el nostre poeta. Els resultats no pogueren ser més decebedors: l’abadessa ens confessà que, durant el trasllat, s’havien perdut els papers més antics. Es probable tanmateix que una gran part d’aqueixos papers haguessen desaparegut arran de les exclaustracions del segle passat. El fet és que el senyor Cerveró no ha pogut veure aquesta edició, pero crec que és de justíkia aprofitar aquesta avinentesa, com també ho han fet en el seu llibre Riquer i Badia, per a destacar una vegada mes el seu innegable servei, des del treball lpacient i silen-

ciós d’arxiu, al coneixement del nostre passat medieval. 1 ja que parlàvem de l’annex documental, ve ara a tomb ressaltar el notable interés que ofereixen els cinc apèndixs -el III, el IV i el V també de caràcter documental, pero més aviat històrico-literarii el glossari amb que es clou el Ilibre, imputables en gran part a la paciencia i al desig d’exhaustivitat de Lola Badia. L’apendix 1 presenta l’esquema mètric -sempre contrastat amb el Répertoire de Frankde cada una de les poesies publicades, així com el rimari complet comentat. En analitzar, a l’apèndix II, les vacillacions i confusions lingüístiques de tota mena que presenten els diversos manuscrits de l’obra de Sant Jordi, Lola Badia, conscient de les dificultats metodològiques inherents a la hipotètica reconstrucció del model original, arriba a la conclusió que és absolutament impossible de precisar el grau de coherencia lingüística originaria de l’autor. L’examen de la barreja idiomàtica que ha pervingut fins a nosaltres li permet tanmateix de fer un inventari dels problemes que planteja, de gran utilitat per a qualsevol estudi sobre el tipus de llengua emprat pels nostres poetes pre-ausiasmarquians. Una llengua poètica, i dones diglòssica, que, tot i ser formalment occitana -ara denominada així les demés vegades, per cert, a diferencia de l’edici de 1955-, traeix a

cada pas les estructures sintàctiques i alguns trets lèxics del cata12 matern. Lola Badia ha volgut veure en el nostre autor, com un pàllid reflex de la seua geogrkfica, procedencia fins i tot algun pretés valencianisme, com xica (VI, 13) per «poca» 0 «petita», o seguix (XVIII, 61) per «segueix», que més aviat caldria considerar com a occidentalismes generals de l’idioma. Situats, pero, en un context lexicogràfic més ample en que haguessen estat considerats arcaismes llavors ja regionalitzats com acaqar (XIV, 7), els castellanismes primerencs abarcar ,(V, 13) i sombra (IX, 46), i potser fins i tot la variant alfisomia (VI, 36), haurien donat certament més contundencia a les insinuacions de la comentarista. El glossari no es limita a la mera relació de tots els mots o accepcions emprats, sinó que en presenta la traducció sempre que no figuren al Diccionari General de la LIengua Catalana, de Pompeu Fabra, i

inclús s’hi recullen els règims verbals diferents dels moderns. Tractant-se d’una llengua híbrida, la de Jordi de Sant Jordi, sembla encertada la decisió dels autors de no accentuar els mots que ho requeririen, pero, de cara al lector no especialitzat, potser hauria calgut una explicació del sistema de transcripció utilitzat. Inexplicablement és, en canvi, després dels estudis de Germà Colon («El nom de fonts del poeta Ausiàs March», BSCC XLVI,


LESPILL 1970, 161-214) no haver acceptat el nom Ausiàs com a oxíton. Amb tot, la secció més original d’aquesta edició -a part del davantal crític i de la versió literal al català modern de cada poema- és el capítol II, en que se’ns presenta globalment el corpus poètic de Jordi de Sant Jordi com a la darrera expressió reeixida de la nostra tradició trobadoresca i com l’anunci duna nova concepció, més personal, del quefer poètic. Arcaisme, és a dir, fidelitat a les tècniques i als tòpics del trobadorisme dins l’ambient corte& que el genera, i modernitat, és a dir, voluntat de reflectirhi unes emocions versemblantment sinceres --l’amor, l’enuig, la por, el goig, l’amistat, etc.- conflueixen equilibradament en el nostre poeta. De fet, la seua experiencia poètica apunta a una modernitat més avancada que no la d’Andreu Febrer, vint anys major que ell, pero és totalment aliena a les actituds revolucionàries i revulsives iniciades pel seu coetani Ausiàs March, el qual no sols «lleixa a part l’estil dels trobadors» sinó que s’expressa en un pur català. La mort de Jordi de Sant Jordi, coincident aproximadament amb la installatió d’Alfons el Magnànim a Italia, representa, per tant, la desaparició de tota una manera multisecular de concebre i entendre la poesia. El llibre de Riquer i Badia que ara comentem no només ha reeixit a fer-

nos més pròxims i agradables els deliciosos decasíllabs «Jus lo front port vostra bella semblanca», o «Desert d’amichs, de bens e de senyor», 0 «Tots jorns aprench e desaprench ensemps» i, en ti, tota l’obra poètica de Sant Jordi, constitueix sinó que una permanent invitació a fer un passeig mental per les corts literàries del jove Alfons el Magnànim i de la bellíssima Margarida de Prades. La refinada poesia trobadoresca, que en Jordi de Sant Jordi encara va acompanyada de música, conviu alesho res harmoniosament amb la poesia d’inspiració italiana, en un marc cortes& caracteritzat per les aventures bèlliques i amoroses, per la confraternització entre literats catalans, aragonesos i castellans -com els esmentats Andreu Febrer i Ausiàs Mar-ch, Lluís Icart, Pedro de Santa Fe i el marqués de Santillana entre altres- i pel contacte físic i intellectual amb les terres i gents d’Itàlia, Ilavors amerades d’humanisme. Ens hem de felicitar, dones, per un llibre fet amb una inqüestionable solvencia científica, amb una exquisida sensibilitat literaria i amb una excellent presentació material, que, de Valencia estant, adquireix un doble significat: el de signe de recuperació duna parcella apassionant de la nostra historia literaria i el de símbol de la plena incorporació del País Valencia a un procés de normalització cultural que mka 173

el futur des de la fidelitat al passat. Antoni

Ferrand0

Josep PALAU I FABRE: Nous Quaderns mista, Llibres

de l’rllqui-

del Mall, «serie assaig», Barcelona,

1984; Quaderns de I’Alquimista, Editorial Pòr-

tic, colleció «cristallsn, Barcelona, 1976; Confes Llibres del despullafs, Mall, «serie oberta», Barcelona, 1981.

La segona incursió de Josep Palau i Fabre en l’assaig de creació, Nous Quadevns

de l’rllquimisfa,

compendi d’articles escrits i publicats en bona part al llarg dels anys setanta, suposa, en certa manera, una radicalització de la idea central que presidia ja el primer volum de reflexions disperses de l’autor (Quaderns de Z’Alquimista): assajar, llen9ar-se ardidament a una especulació sense garanties absolutes de veritat, a una provatura de lluminoses, conclusions engrescadores, a les quals arriba a despit de totes les metodologies, de tots els formulismes típics de la recerca habitual en el camp de les humanitats. Es tracta d’assaigs en el doble sentit del terme, aquel1 que remet a un gènere, especialment desatés en l’àmbit literari catala, i aquel1 altre que ens mena de ple al domini ocult que Palau reivindica pagina rere pagina al llarg de tota lla seva obra,


el de l’alquímia, el de la recerca infatigable a través de les més diverses disciplines del saber, en una marginalitat volguda que no dubta a llencar-se al que és prohibit, a allò que l’oficialitat cultural no admet encara de viva veu. Palau es radicalitza, en tant que la seva voluntat d’assaig es fa aquí més punyent que mai. La seva capacitat d’afrontar el risc s’incrementa, i amb ella, com en I’execució d’un joc malabar, augmenta també l’espectacularitat de les resolucions i els suggeriments. Car els Nous Quaderns de 1’Alquimista se’ns presenten com un llibre extraordinàriament suggestiu, carregat d’indicacions puntuals menades a desvetllar la reflexió del lector, a involucrar-lo en la historia que es refereix, a comprometre’l en la formulació d’una hipòtesi convincent. El parallel entre Llull i el Quixot o la vinculació de la Renaixenca catalana a una etapa poc coneguda de la història de la llengua, el període de publicació bilingüe del Diario de Barcelona durant la dominació napoleònica, son, en aquesta Iínia, dues de les reflexions més fecundes del volum. Luna, la que fa referencia a la represa cultural del segle XIX als Paises Catalans, i especialment a Catalunya, és plantejada amb una versemblanca absoluta, parant atenció a qüestions molt concretes, desateses en una anàlisi superficial, pero transcendentals en la vida quotidiana del moment: si hi ha unes

pagines en català en una publicació de la importancia del Diario de Barcelona, és evident que això haurà de comportar l’establiment d’un cos de persones responsables de la seva confecció i ‘redacció, i aquestes persones, duna manera 0 altra, hauran de posar en joc alguna mena de criteri de caràcter lingüístic, hauran de comentar a afrontar-se amb uns problemes que fins a aquest moment ningú no havia POgut plantejar-se de cap manera. Palau refà, així, amb una precisió absoluta, un moment històric decisiu i tots els factors que hi confluïren, i desvetlla una de les fonts probables del procés de recuperació lingüística i cultural de Catalunya amb el concurs d’un mètode que a voltes es presenta vagament detectivesc i que molt sovint sembla reproduir també, tot i que sense cap mena de dogmatisme d’escola, els mecanismes de la prospecció estructural, que demanava una coherencia absoluta a les dades que tota descripció o anàlisi posava en joc. L’exemple més esclaridor d’aquesta necessitat de lligar tots els caps a una idea central, i descartar la intervenció de I’atzar o del caprici, és «el regnat de Pere No, .on Palau, que desconerxla I’origen familiar del pseudònim de Joan Oliver, elaborava una explicació totalment raonada dirigida al seu esclariment, a partir d’informacions de tipus sociològic i polític que remetien tant a l’època del

174

rei i a la seva figura, com a la del propi poeta. Unes anotacions bastides a partir de la solida COherencia interna de la teoria, que exclou qualsevol mena de justificació exterior, com la que en últim terme esdevé biograficamen: plausible. A I’altre cas que hem assenyalat, «Llull i Cervantes», inclòs al «Quadern ‘lullià», el funàmbul s’enfronta amb la vacillatió, amb el vertigen de la distancia històrica, que fa impossible l’objectivitat. Si el Verdaguer que presenta Palau és en certa manera matisat per la . ., de l’observador, VlSlO pero segueix F asicament sent Yautor r’ : L’Atlhntida, amb les seves grandeses i limitacions, tan ben destriades per l’esperit crític de l’autor, Llull es transforma ara en una creació gairebé autònoma, en el personatge més paradigmàtic, junt a Picasso, d’una galeria d’alquimistes que inclouria personatges tan diversos com Rimbaud, Artaud, Dídac Ruiz o Josep Lleonart. Palau recrea el tema de Llull més que cap altre dels seus motius de referencia habitual, en la ferma voluntat de fer-lo servir, i en aquest sentit el títol del darrer dels seus articles sobre aquesta qüestió esdevé molt acurat, de bandera, pasadigma d’un model intellectual on el mateix autor s’insereix: el d’una Catalunya de projecció internacional, deslligada del discret encant de la burgesia que ha auspiciat el seu desenvolupament i que ara per ara manipula


LESPILL encara els seus ressorts. Les observacions de Palau sobre Llull constitueixen així el nucli medullar del seu pensament, a desgrat del mateix Llull, I’obra del qual és analitzada en porcions inconnexes, que, deslligades del seu context d’aparició, esdevenen susceptibles de lectures molt poc ortodoxes, si atenem a la posició de la crítica i de la teoria universitàries. La doctrina lulliana de Palau i Fabre, que troba abundoses connexions tant amb el llibre anterior (Quaderns de Z’Alquimista) com amb la seva propia obra narrativa (el conte «La llengua del diable», dins Contes DespuIlats, en seria un exemple acurat), esdevé així el camp per a sl’experimentació més arriscada, per a la reacció química sobtada i sorprenent. A la banda oposada, els escrits sobre art suposen el resultat duna lenta i pacient destillació. Seguint això, «L’edat del ferro de l’escultura catalana» es presenta com un text on la tesi que es defensa resulta molt més pròxima als coneixements habituals sobre el tema que no les provatures que venim de veure. La feina de Palau, en aquest context, més que la d’un compilador pacient, és la #aquel1 que essencialitza les seves dades, les connecta, per a ordir en un espai molt breu la historia i la raó d’un moment concret de la producció artística catalana, d’un mètode de manipulació escultòrica 1 dels elements primaris que hi intervenen, i enca-

ra, i aquí potser es troba I’ingredient propi de la magia particular de l’autor, la interpretació de tot això en el conjunt de la reflexió que proporciona unitat al volum, la que es demana pels caràcters específics de la cultura i les seves vies de futur. Hi ha d’altres textos on aquestes dues operacions que hem anomenat reacció i destillació conviuen amb un tercer element, biografk, un element d’experiència personal. Es tracta d’articles com «Arrels catalanes d’Antoni Clavé», «Greta Garbo o l’erotisme del rostre», «Maria Manent i les versions de poesia xinesa» o el magnífic «Un revulsiu anomenat Artaud», que vénen a abastar àmbits molt diversos. L’element biogràfìc, condemnat per l’academicisme en la seva pretensió d’objectivitat, fa dels textos de Palau una presencia propera, vivencial. Quelcom que els desmarca de la migrada producció assagística del país i que els situa, junt a l’obra de Joan Perucho o Josep Maria Llompart, en la línia d’un assaig entes com a servei i com a reflexió, com a aventura, on la preponderancia de la dada exacta deixa el seu lloc a una especulació que es resisteix a ser delimitada. Una especulació que, a partir duna aparent fragmentarietat, es llenca a la comprensió de la complexitat de l’alquímia de l’art i la cultura. Julià

Guillamon

175

Antoni

FERRANDO

FRAN-

cEs: Els certàmens poètics valencians del segle XIV al XIX, Institució Al-

fons el Magnànim, València, 1983. Vull creure que la poesia catalana no arribara mai a subsistir com un pur subproducte museogr&fic de justes i certàmens, caràcter que -pel que té d’artificiós i competitiu- la convertiria en balder anacronisme. Ara bé: hi ha un passat en la nostra tradició literaria que cal explorar, explicar i assumir tal com els ipobles han de fer amb llur historia. És en aquesta tradició on té un lloc important la poesia de certàmens, encara insatisfactòriament coneguda malgrat les rellevants aportacions de Rubió, Riquer, Bohigas, Fuster, Marfany o Grilli. El llibre d’Antoni Ferrand0 Els certàmens

poètics

valencians

ve ara a afegir-se a aquesta línia d’investigació amb un important estudi que ressegueix l’itinerari dels certàmens fins ‘a -practicamentel XIX i que, a despit de la restrictivitat del títol, abasta la producció general catalana i fa més duna referencia a justes d’altres literatures peninsulars. Si els certàmens tolosans naixen com un intent de fer reviscolar la tradició trobadoresca progressivament enfonsada de Muret en&, un intent consemblant va llastar, com s’ha dit reiteradament, la poesia catalana fins al segle XV, tot limi-


tant-la en temes, mètrica, llengua i permeabilitat als nous signes dels temps que d’Itàlia venien. D’altra banda, la pretesa revifalla tolosana no deixa de ser una reproducció descafeinada duna tradició desvinculada ja del món feudal que li dona saba i passada pel sedas dels filtres eclesiàstics, no gens favorables a molts aspectes de l’amour cowtois. Es tracta duna producció que té molt poc a veme amb aquel1 sentit de revolta dels primers trobadors contra la moral eclesiàstica. Si Guilhem de Peitieu havia pogut dir amb ale fundacional allò de «farai un vers de dreit nien» -faré un vers tot partint de no res I-, els tolosans semblen més aviat valer fer un munt de versos per a no res. 1 les Razas de tvobav, de Besalú, es veuen substituïdes per les Leys d’amors, de Molinier. Aquesta és l’herència que passarà a les justes de la Corona d’Aragó, al Llibre de concordantes, de Jacme March, o al Torcimany, d’Avercó. Els certàmens poètics valencians, que -si més no, fins a ben entrat el segle XVIreben participació de tots els països de la nostra àrea lingüística, són deutors d’aquesta tradició nostàlgica, bé que accentuant cada vegada més llur particularisme. Ferrand0 els distribueix en tres períodes: I’occitanitzant (1329-1474), el més pròpiament valencia (1474-1532) i el castellanitzant (1532-1707), tot situant la data inaugural del primer entre 1329 i

1332, en considerar com a poesia de certamen una composició mariana trobada a 1’Arxiu de la Catedral de Valencia: hipòtesi agosarada -bé podria tractar-se d’una mera can@ de croada-, pero tan suggestiva com versemblant, que ubicaria a Valencia la primera justa poètica de la Corona d’Aragó, quasi contemporània de l’inici dels certàmens tolosans. Pel que fa al primer període, occitanitzant i artificiós pel seu to cultista, es caracteritzaria principalment, a part l’ús generalitzat de la cobla tradicional catalana, per una temàtica ‘religiosa sovint immaculista, com escau al ressò de la victoria lulliana -i, dones, nacionalque representa la proclamació de la immaculada concepció de (MMaria el 1440 al Concili de Basilea. La iniciativa predominantment eclesiàstica de les convocatòries, l’extracció clerical 0 nobiliaria de la mmajoria dels poetes i la finalitat bàsicament laudatoria i apologètica -amb un paper ideologic contra la dissidència religiosa-, conformen el quadre genera1 dels certàmens d’aquest període segons l’anàlisi de Ferrando. Una aportació interessant a la cronologia de la desoccitanització es fa amb l’estudi de la cantó de Francesc de Mèscua al certamen de 1440, lliure ja dels occitanismes que entrebancaven l’expressió poètica: una fita més, junt amb la de Jacme March -com vol Pere Bohigas- o Ia de Jordi de Sant Jordi, en 176

el procés de catalanització que conduirà a la llengua poètica d’Ausiàs March i a la superació de la situació de diglòssia literaria. Com assenyalava Sanchis Guarner en la seua Aproximació a la història catalana,

de la llengua

«efectivament fou funesta l’abassegadora influencia de l’escola poètica de Tolosa, per tal com, amb el seu rigorisme despersonalitzador i el seu aïllament, esclavitzava i immobilitzava la poesia catalana, i al mateix temps perpetuava la dicotomia idiomàtica en mantenir una llengua poètica allàgena i mistificada, privativa del grup social de Iletraferits i molt allunyada del català de la prosa. Pero per molt que hom s’hi esforcàs, el pluralisme idiomàtic provencal era absolutament inabastable, i el procés de catalanització, per bé que remís, resultava irreversible»? L’anomenat «període valencia» (1474-1532) coincideix amb l’etapa d’esplendor demografica, econòmica i cultural de la Valencia del segle d’or, niu de conversos i d’erasmistes, i centre actiu de vida editorial, fins que la desfeta de les Germanies (1519-1522) obre ja el procés de decadencia i castellanització que es consumara en les dècades següents. Molt remarcable és durant aquest període la profusa intercomunicació de poetes del Principat, Valencia i Mallorca en les justes celebrades en aquests 110~s. Ferrando documenta, així, I’assistència de mallorquins


(Jaume d’olesa, Arnau Descós i Ramon Vivot entre d’altres) i catalans ( Antoni Vallmanya, Joan Lonch o el lleidatà Joan de Sant Climent) als certàmens valencians. Certàmens, per altra banda, de convocatoria burgesoeclesiàstica 0 laica, que es caracteritzen pel conreu exclusiu -a diferència dels de Barcelonade ‘Ia temàtica religiosa, en un procés d’agressivització ideològica que s’incrementarà amb la influencia de la Inquisició (1484) i de les iniciatives bèlliques de la monarquia contra el moro i el turc. 1 també per la pràctica d’un trilingüisme catala-castellà-i t al ià que, sense anullar el predomini de la nostra llengua, sembla una mostra de poliglotisme efectista: tal actitud minvarà a mesura que I’aristocràcia, en clar procés de castellanització, anirà desvinculant-se -especialment a partir del 1488- dels certàmens i deixant el camp a una iniciativa burgesa que acreixerà l’ús del catalã en els poemes. Cal afegir finalment que la Ilengua poètica, molt fidel al decasíllab clàssic, hi és sempre culta 0 semiculta pero allunyada de la tendencia cuítista de la primera etapa. El ritual de ‘les justes quatrecentistes ja havia estat descrit succintament per Joan Fus’ter en Poetes, moriscos i capeIZans: els cartells 0 llibe&, la joia o premi, l’acte de lectura en que els deidors recitaven llurs versos per tirar a la joia i guanyar-la 0 simple-

ment per l’honor, i la sentència, que, uns dies més tard, declarava el guanyador i era escrita en vers com el Ilibell i, com aquest, composta generalment per un dels membres del jurat. Aquel1 món bigarrat -tan ben evocat per Fusterde pressions i enveges, l’artificiositat del mecanisme, el peu forcat que s’hi solia proposar, exhibicionisme vanitós dels poetes, tot plegat, havien òbviament d’afavorir una producció més aviat mediocre. La profunditat del sentiment religiós, la nova espiritualitat interior, tampoc no sembla surar composien aquestes cions, dominades per un detallisme extern i allegòric de caire medieval: l’anècdota i el joc d’enginy sobre simbolismes mínims d’objectes, vestits 0 altres elements icònics, aclaparen els poemes a la Mare de Déu, a santa Caterina 0 a sant Cristòfol. Podríem aplicar-hi al cent per cent ‘les paraules de Johan Huizinga: «En cap ocasió com en la de la veneració als sants trobarem una amenaca tan forta per a l’esperit religiós de ser sufocat per l’exuberància de la representació plàstica.» 3 Una dada molt significativa al respecte és la participació del metge Lluís Alcanyís -acusat, poc després, de criptojudaisme i condemnat a mort per la Inquisitióal certamen de 1474 «en lahors de la verge Maria»: en Ilegir la contribució d’Alcanyís, prosaica versificació de la immaculista, doct’rina sospitem que no és justa-

177

ment un sincer fervor allò que inspirava la seua ploma. En relació amb aquest segon període, l’acurat treball d’Antoni Ferrand0 ens forneix una serie de biografies de concursants establertes segons les darreres investigacions, 0 fins i tot inèdites, com és el cas de les de Juan Tallante, Joan Llancol, Joan de Nájera, Joan de Sant Climent o Narcís Vinyoles. En tratar-ne les biografies, Ferrand0 aprofita l’ocasió per a reproduir obres inèdites o pràcticament desconegudes d’aquests poetes menors: caldria destacar-hi, per exemple, l’edició i comentari d’uns poemes devots de Jordi Centelles o d’un altre, amb notable interés històric, de Joan de Sant Climent que figura al Canconer del Marqués de Barbar&. Per cert: sembla que ningú no havia assenyalat fins ara que la composició tramesa per Sant Climent al certamen marià de 1474 és la primera sextina apareguda en la literatura catalana. Notícies erudites sobre justes i participants 0 I’establiment del caràcter de plagi d’alguns poemes -així, la resposta de Bernardí Vallmanya al certamen de 1474, copiada literalment duna composició de Joan Guerau- són altres de les aportacions de I’investigador valencia. Cal subratllar, així mateix, el resseguiment fet, en el pla estilístic, de la Corella influencia de -poc estudiada fins al present- en poetes com ara Jeroni Fuster, Balta-


sar Joan Balaguer o Jaume Beltran. El tercer període (15321707) correspon a la Decadencia i comenca amb un tall o buit que s’allargarà fins al 1592: seixanta anys en que els valencians semblen oblidar la tradició de les justes, la qual passa a Sevilla -pensem en els contactes d’ambdues ciutats en relació amb el comer-9 americà, segons que ha estudiat Pierre Vilar- i d’allí, i de Castella, probablement retorna castellanitzada a la Valencia de la darreria del XVI. Ferrand0 aprofita l’avinentesa per donar notícia de certàmens espanyols i portuguesos del cinccents i dels sis-cents, a més, és clar, dels celebrats a Catalunya i a Mallorca durant aquests segles. Pel que fa als valencians -amb una molt limitada participació forana-, hi perdura la temàtica religiosa pero de caire més fortament localista i contrareformista i sovint com una pura excusa per a descripcions i jocs d’altre taran&. El tractament estilístic hi és freqüentment conceptista, i el grau de castellanització, molt alt pel que fa a la llengua i a les combinacions estrofiques utilitzades: el cata% esdevindra clarament minoritari en els certamens, conreat tan ~~01sper alguns participants d’extracció burgesa 0 eclesiàstica -i sovint per tal d’intensificar efectes de comicitat. Per a Escorigüela -a la darreria ja del setcents-, els certàmens simbolitzen el record d’un

pretèrit de normalitat lingüística i literaria: «...pero es tal la decadencia en nuestros días que soy de parecer que no se formarían al presente los Certámenes y Justas que leemos.»’ Una enyoranca que conduirà més tard, en plena Renaixenca, a la restauració dels jocs florals a Barcelona i a Valencia, en el llindar duna etapa totalment diferent de la nostra literatura. Pero és amb aquest epíleg sobre l’esllanguiment dels segles XVII i XIX, entre el record erudit i la nostàlgia de les justes, que es tanca l’estudi SAntoni Ferrando. Un estudi que, per damunt de les nombroses aportacions erudites de caràcter concret, té la virtut de presentarnos aplegat i ordenat un extraordinari mener de materials per a I’historiador de la llengua i de la literatura. No es tracta en general -no cal insistir-hi- de materials nobles pel que fa a la qualitat estètica 0 a l’originalitat expressiva: i sóc benèvol en dir-ho així. Ara bé: llur valor sí que és precios com a document per a la sociologia literaria, la sociolingüística i la historia de la llengua, per no parlar de I’evolució dels estils -aspecte que Ferrand0 tracta acuradament i sistemàtica-, dels tòpics poètics o de les formes mètriques. El procés de desproven9alització del Ilenguatge poètic i la posterior castellanització, per exemple, queden ben testificats en aquest corpus aplegat. Les dades oferi-

178

des sobre la sociologia de la producció poètica i el seu consum mitjancant el ritual de les justes -tan associades, especialment durant el Barroc, al món de l’espectacle festiu- no tenen preu. 20 que dir -i acabe amb aquest curiosíssim testimoniatge diglòssic- del «Triumpho i Sentencia» del certamen de 1532, on Jeroni Sempere, mercader de Valencia, fa parlar en castellà a la Trinitat, als sants, als àngels i als profetes, mentre que el diable -jus,tament el diable- s’expressa en ‘planer cata%? Vicent Salvador

’ Aquesta és, si més no, Ia interpretació que en dóna J. E. Ruiz-Doménechal seu Amor y moral nmtrlmouial: El testimonio de Guilhem de Peitieu l(Bellaterra, ,1983), pp. 8-9. 2 9. 168. 3 Herbst des Mittelaltem (trad. cast. Alianza ed., 2a. ed., Madrid, ‘1979). ’ Citat per Vicent Simbor, Eis orígens de la Remixenfa valenciana (València, 1980), g. 78.

Miquel de RENZI: Un projecte pictòric, Séptimomiau, Valencia, 1983. En el pròleg a Tues fan la centena, titulat simp tomàticament «Veïnatge», escrivia Joan Brossa: «La poesia de Miquel de Renzi intenta de crear -0 de manteniruns dispositius formals, aviada al pu-


jant de la investigació que l’ha de fer créixer i estendre on els retorns no serveixen de res.» Cal destacar d’entrada unes paraules clau -investigació, dispositius fovmalsque ,ens ajuden a comprendre en bona mesura les intencions i l’abast de la poesia de Renzi. La seua obra se’ns presenta com un procés d’investigació formal, vehicle en el1 cada vegada més consolidat per a l’expressió lírica i personalíssima. Les paraules de Brossa eren a més un consell i fins i tot la base d’un programa: «els retorns no serveixen de res»; cal I’exploració constant de nous camins personals, allunyats de convencionalismes i models encarcarats. Des d’aquesta perspectiva, la poesia de Miquel de Renzi ha estat un avanc constant. El segon volum, Les sales d’espera, tot i que encara pertany al mateix ciole vital de Tues fan la centena, ja fou saludat per Vicent Salvador, referint-se probablement a la seua segona part, «Or als tinters», com una «etapa de transició cap a un nou estadi en I’evolució creadora» del poeta. Si els primers llibres es caracteritzen per la Iliure combinació d’imatges, per una lògica subterrània i gairebé intransferible, propia només del poema i basada en Pencadenament de sintagmles segons principis de continüitat fonica o semàntica, en un intent sistemàtic d’aprofundir al màxim les possibilitats de I’escriptura automàti-

ca, ara, en Un puojecte pictòric ens ofereix l’autor uns poemes presidits, si més no -«l’ull és la forma d’un pinzell constant»-, per la idea concreta del dibuix, simètricament estructurats per un cos central de tres poemes i tres dibuixos -la màgia dels tres que fan la centena-, una introducció i una conclusió. No es tracta, tanmateix, d’un retorn, d’un pas enrere; Miquel de Renzi és consistent amb els seus principis poètics i les seues allusions a la realitat són mínimes; només les imprescindibles per fer comprendre que toca terra amb els peus. El seu projecte és humil (tres moments 0 motius per a la creació pictòrica i poètica): el pis buit, el camí, el gerro de flors. Pero en aquesta modestia rau la dificultat d’expressar l’inefable i l’autor n’és conscient: «el procés és el dubte, fer miracles / no és suficient perquè les fulles / romanguin quietes als arbres; òlibes, / cap al tard, amb les urpes, desfaran / les promeses dels gestos immadurs.» La seua modèstia es basa en el refús de transcendencia. Poesia que ens expressa un man amb mots que són colors i imatges que es transformen en llargues pinzellades sobre la neu de la tela o la pàgina. El seu gest no és inútil ni immadur; arranca duna profunda vida interior i ,d’unes arrelades conviccions artístiques. Poesia d’aspecte cerebral en una primera lectura, constreta en l’es-

179

tructura del decasíklab, ben aviat s’enlaira en la màgia de les metamorfosis, «un peu a l’abstracció -com diria Brossa ‘en parlar del neosurrealismei I’altre a la realitat». 1 així ens sobta amb imatges inesperades: «les hores armades amb punxes», «els rèptils (que) ferien els ventalIs» 0 «Yofrena de la veu 1 de les fulles quan juguen amb el goig / i I’oraige a llunyanes illes». ‘Llegir la poesia de Mique1 de Renzi és enfonsar-se en un món profund en el qual el mot assoleix o recobra la seua autonoobjecte concret i mia, primordial, gairebé deslligat de referències externes o amb una connexió difusa o subtil amb allò que superficialment s’entén per realitat. «La seva poesia -per dir-ho una vegada més amb paraules de Brossacreix com l’herba a la clivella de les roques»; construeix arquitectures arbòries i fantàstiques que esperits poc exigents poden considerar com accessòries, desproveïdes de fons, d’arguments, de referències concretes i tangibles. L’herba humisl dels seus poemes es ‘transforma en bosc frondós, gairebé impenetrable. Només la lectura, les freqüents i pausades relectures, ens permet lentament d’obrir-hi camins, de descobri’r-hi significacions, d’escoltar-hi insospitades ressonàncies, potser fins i tot no previstes pel poeta. El po’ema de Miquel de ‘Renzi es converteix llavors en mil


poemes; cal l’aventura del lector disposat a perdre’s en la jungla dels

seus mots, disposat a retrobar els seus fantasmes i a esbrinar les múltiples

intukions que cada imatge i cada vers ens poden oferir. Jaume Pérez Montaner

180


EESPILL

PUBLICACIGNS

REBUDES

Isabel-Clara S1M6, fdok, col. Les ales esteses, 272 pàgs., 950 ptes., Ed. La Magrana, Barcelona, 1985. Jordi ~GALÍ,Armes nuclears i seguretat a Europa, col. Alliberament, 16, 96 pàgines, 300 pt,es., Ed. La Magrana, Barcelona, 1985. Diversos, El gotiern de bs ciutats catalanes, col. Cm-s d’història de Catalunya, núm. 7, 176 pàgs., 400 ptes., Bd. La Magrana, Barcelona, 1985. Diversos, Contes dfel Modernime (a cura de Lluís Busquets), col. ~Lectures de Moby Dick, núm. 13, Ed. Juan Granica, Barcelona, 1985. Nathaniel HAWTHORNE, ReEats dcscmcertants, col. Lectures de Moby Dick, núm. 14, Ed. Juan Granica, Barcelona, 1985. Diversos, Cantes de2 Noucentisme (a cura de David Arnau); col. Lectures de IMoby Dick, núm. 15, Ed. Juan Granica, Barcelona, 1985. Heinrich VON KLEIST, MichaeZ KohZham, col. Lectures de Moby Dick, núm. 16, Ed. Juan Granica, Barcelona, 1985. Italo SVEVO,La consciència de Zeno, col. Venècies, núm. 1, 432 pàgs., 1.450 pess.etes, Ed. Ia Magrana, Barcelona, 1985. L’Ullal, revista d’història i cultura, núm. 6, 142 pàgs., 350 ptes., Ed. Ajuntament de Gandia, La Safor, hivern 85. Saber, revista bimestr.al, núm. 2, 90 pàgs., 500 ptes., Ed. LAvenc, Barcelona, 1985. Debats, núm.

10, 110 pàgs., 375 ptes., Ed. Institució Valenciana d’Estudis i Investigació, Institució Alfons el Magnànim, Valencia, 1985. Canelobre, núm, 2, tardor 1984, Institut d’Estudis Juan-Gil Albert, 128 pàgines, 375 ptes.

181


EESPIU l Vicent ESCRIVA (La Font d’En Carros, la Safor, 1949), Ilicenciat en Filologia Moderna i professor de 1’Escola Universitaria del Professorat d’EGB, s’ha especialitzat en la literatura catalana clàssica. Té diversos llibres de narracions i poesia inèdits. Ha collaborat a Cairell, Lletres de cunvi, La Rella, etcètena. Ha publicat els Ilibres de narracions El primpríncep Hussein i El collar maragdí del rei Husse,in. 0 Jaume AUFERIL va nàixer a Barcelona, el 24 de desembre del 1939. S’ha format als Estudis Universitaris Ca’talans i a la Universitat de Barcelona, on es Ilicencià en Filologia Romànica. Ha collaborat al Diccionari ‘d,e literatura catalana, té un estudi en premsa sobre «La sort 8d’Antoni Vallmanya i el cercle literari de Valldonzella» i esta a punt d’enllestir la seva tesi doctoral, Fmncesc Flerrer: ,edició crítica, estudi i glossari, que dirigeix Martí de Riquer. Ha estat lector d’espanyol a la Ufniversitat d’Alberta (Canadà) i és catedràtic de Llengua i Literatura Catalanes a 1’Institut Menéndez y Pelayo de Barcelona, des ,de a’any 1979. 0 Marina ABRAMOVA,jove ‘esctudiosa moscovita, catedràtica de literatura catalana a MOSCOU, s’ha distingit sobretot pels .seus ,estudis sobre l’obra de Joanot Martorell. La tesi presentada per accedir a la càtedra, en’cara inèdita, versa sobre T’irant lo Blanc en la historia d,e la novella cavalleresca. Així mateix, la professora Abràmova ha redactat ,el prefaci d’un recdl de poesia catalana ja contemporània, traduïda al rus i ja publicada, que abasta de Maragall a Gimferrer. l Vicent Lluís SALAVERTFABIANI l(València, 1956) es doctora en Historia Moderaa amb una tesi sobre la hispanofòbia a la Franca del segle XVI, feta durant els quatre anys que visqué a Franca becat pel Ministeri d’Educació i Ciencia. Ha collaborat en el volum cinqué de Nuestra Historia, Estudis, Estudis Castellonencs, i ha presentat ponències i comunicacions a diversos congressos. Actualment, és becari postdoctoral a la Càtedra d’Història de la Medicina, i treballa en la presencia de la ciencia ,europea a la monarquia hispànica dels segles XVI i XVII. 0 Vicent MAS LLORENS, nascut a Valencia (1’Horta) el 1949, és doctor arquitecte i professor de 1’Escola Tècnica Superior dIArquitectura de Valencia. La seua tesi doctoral versa sobre la Tipologia residencial de la ciutat de Valencia. 0 Miquel ROIG I ALONSO(Godella, l’Horta, 1943) és .doctor en Ciències Econòmiques i Empresarials i professor titulat d’Economia Aplicada a la Universitat de Valencia. De fa alguns anys, ha centrat el seu camp d’investigació en el federalisme fiscal, tema amb que ha participat en diversos congressos. Ha collaborat en distintes publicacions especialitzades, com ara Quaderns de Treball, Presupuesto y Gasto Púb,lico, Economistas, i també ha participat en la redacció del Ihbre Orientación Educativa y Régimen de Tuto,rias en la hiversidad.

183


0 Vicent SALVADOR (Paterna, l’Horta, 1951) és professor de la Facultat de Filologia, on es va doctorar recentment amb una tesi sobre Teoria del poema. Ha treballat .diversos t,emes d’e teoria literaria i d’història de la literatura, com ara la poesia d’Estellés (J. Pérez Montaner/V. Salvador: Una aproximació a Vicent Andrés Estellés), el Tiran& la poesia trobadoresca i recentment ha publicat l’assaig El gest poètic. Cap a una teoria del poema. Té publicats, així mateix, els poemaris Argiles i Ritual de cendra, i un tercer en premsa, Cal,abruix (premi Ausiàs March, 1984). Ha cohaborat, amb treballs de crítica literaria, en publicacions com ara Lletres de canvi, Cairell, Latitud-39, Reduocions, La Rella, etc. 0 Juli AVINENT MARTÍNEZ, nascut a Valencia (1’Horta) l’any 1962, només ha publicat un conte a La Rella i alguns poemes amb els quals va guanyar el Premi de Poesia Ciutat de Vila-real en 1984.

184


EDICIONS DE aQAlbert

Bastardas

Boada

B~ilingüitzacM de la segona generació immigrant. Reailitat i factors a Vilafranca Bel Penedks Els Orígens, 15

Quina llengua parlen els fills dels immigrants castellanoparlants? Una investigació innovadora sobre la competència, l’ús i les actituds lingüístiques d’aquests adolescents. PREMI SANT RAMON DE PENYAFORT, 1984. Santiago

Riera

i Tuèbols

Ciència i tècnica a *la iHustració: Francesc Sahà i Campillo (1751-1828) Els Orígens,

14

Pròleg de Moisès Broggi

Vida i obra de Francesc Salvà i Campillo, en el doble context del moment científico-tècnic català i europeu. PREMI !LLUIS SAYÉ, 1983. Jordi Armes

nuclears

Galí

i seguretat

a Europa

Alliberament, 16 PrUeg de Jesús M. Rodés

Una reflexió sobre la funció nuclear EUA-URSS.

I

APARTAT

DH

COtiR8U8

de l’espai europeu

0467

MRORLONA

en la dialèctica

I


EDLCIONS

TRES 1QUATRE Pérez

Bayer,

7

-

46002

València

Manuel

-

Tel.:

352 91 10

Molins

Centaures Teatre, 14 Una visió nova, lúdica matisos i suggerències lanes més universals.

i lúbrica, de la cort dels Borja, on nous donen llum a una de les famílies cataPREMI ,CIUTAT DE VALENCIA, 1982.

Joan Valls Anys i paranys Poesia, 42 Pròleg de Josep Iborra La darrera obra d’un dels exponents lana actual.

Sylvia

de la millor

poesia cata-

Romeu

Les Corts valencianes La Unitat, 93 ~ Pròleg d’Antoni Garcia Miralles La història minuciosa i detallada representatives del nostre país.

Víctor Tradició

d’una de les institucions

més

Navarro

i canvi cientffic al País Valencià La Unitat, 88 Pròleg de J. M. López Piñero

modern

Una contribució fonamental al coneixement de la introducció, assimilació i difusió de la ciència moderna, especialment en el camp de les ciències físico-matemàtiques. PREMI VICENT PESET.


l

EDIClONS

TRES 1 QUATRE Pérez Bayer, 7

-

46002 València

Manuel

-

Tel.: 352 91 10

de Pedrolo

Joc tapat La Unitat,

94

Amb Pedrolo, tot, absolutament tot, per estrany que pugui semblar d’entrada, és possible: una noia que és, alhora, metgessa, activista d’un grup polític clandestí i monja/puta.

Joan Perucho Carnet

d’un dfiletant

La Unitat,

96

Un recorregut fantàstic per mons recòndits i apassionants on es barregen lectures suggestives, comentaris personals de temes variats i, sobretot, una observació penetrant de la realitat quotidiana.

Manuel Han donat

Joan i Arinyó solta als assassins

La Unitat, El llibre literatura

més pervers catalana.

i mala bestia

98 de tota la historia

de la


L'Espill. Número 21. Juny 1985  

Sota la direcció de Joan Fuster, L'Espill va suposar un seriós intent de normalització de la cultura al Pais Valencià acollint en les seves...

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you