llESPU l’), 2’) i 3’) els obtenim de substituir, als tres enunciats anteriors, «burgesia» per «bloc de classes encapcalat per la burgesia». La cosa, tot i qu’e segueix sent la mateixa, sembla menys rígida. S’hi insinua una major flexibilitat a l’hora d’atorgar els reconeixements nacionals. Si, ara, a l’enunciat 3’) li llevem allò d’«encapcalat per la burgesia», la pirueta ja quasi ens pot enganyar i tot:
3”)
«Una nació queda constituïda com a tal quan un bloc de classes la reivindica, en tant qwe instrument de pressió, en la lluita per l’accés a, o la transformació de, un poder estatal, l’àmbit territorial del qual no se cenyeix, necessàriament, al marc de la nació en qüestió.»
S’hi insinua la possibilitat que tumbé el proletariat pot arribar a donar l’espaldurazo nacional. Tanmateix, espaldarazo habemus. Aquest darrer enunciat 3”) és tota una filigrana d’elaboració. Segons aquesta tesi, una comunitat nacional, amb la seua particular evolució històrica més o menys favorable per a la seua afirmació, és sols, en principi, una base naciona2 o, heus ací una altra filigrana lingüística, una àuea nucionu2itàriu,3 en espera d’un bloc dle classes reivindicador que la faca nació. Sobre aquesta base o àueu hi ha unes classes socials en lluita, aliades o no amb les corresponents classes socials germanes (o fragments d’ell#es) d’altres brees. La classe dominant té muntat un apare11 de poder, un Estat, l’àmbit territorial del qual no es correspon amb una sola ¿kea (altrament, ja no hi hauria problema: encara que la classe en el poder no fes cap ni mitja manifestació de nacionalisme, cap ni mitja reivindicació de l’&ea en qüestió com a nació, ningú no posaria en dubte que ho és. Ai, la forca de l’Estat! Ai, l’estatalisme del personal! ). Prosseguim el discurs: l’àrea en qüestió, o una part d’ella (pos,emhi el Principat de Catalunya, per exemple), és reivindicada com a nació per una’ part de la classe social dirigent i en tant que instrument de pressió davant del poder constituït. Aleshores, ja tenim nació (i en el nostre exemple, el Principat de Catalunya ju és una nació per obra i gracia de la burgesia industrial de 1885 a 1916 “). Seguim amb l’exemple: els mateixos que reconeixen el Principat de Catalunya com a nació també diuen que els Països Catalans són una, heu nacionulitàriu, en la qual qui sap si el proletariat... eh? Aleshores, en aquesta felic hipòtesi que el prol’etariat reivindique com a nació els Països Catalans (posem per cas, per no canviar gaire els números, de 1985 a 2016, i tant si és 3 Vegeu R. RIBÓ: Catalunya, Països Catalans, Estat Espanyol, L’Avenc, 1977, pp. 123-132. També utilitza aquesta expressió S. Serrano (Lingiiística i qüestió nacional, E. Climent, 1979, p.58), que diu: «Ah el que està clar és que lels Països Catalansl formen un bon projecte de nacionalitat o una àrea nacionalitària. For;men una nació? En tenen el tret fonamental [la llengua comuna1.u He agafat les dates de P. Vilar (Catalunya dins Z’Espanya moderna, Edicions 62, 1964, vol. 1, p. 66), que diu: «La fase 18851916 mereix bé el nom de nacionalista burgesa.*
90