www.faximil.com
ARTICLES PUBLICATS Arguments 1 El govern del general Elío a València i les conseqüències econòmiques i socials de la guerra del Francés, per MANUEL ARDIT.
Cara i creu de la sederia de València, per VICENT MARTÍNEZ SANTOS.
Sobre la creació d'una infraestructura cultural valenciana. Nota del període 1936193y, per ALFONS CUCÓ.
El problema nacional a "Nueva Cultura". Per A. ÀLVAREZ.
La poesia política valenciana 1930-1939, per JOSEP IBORRA.
Valencianisme i economia: Ignasi VillaFABRA I SÀNCHEZ.
El naixement i desenvolupament d'una institució frustrada: la primera Caixa d'Estalvis de València, per CLEMENTINA RÒDENAS.
La no industrialització valenciana i el model de creixement de David Ricardo, per IONACIO JIMÉNEZ RANERA i FRANCESC PERÉZ I GARCIA.
L'estructura financera del País Valencià:
una aproximació, per JACINT ROS I HOMBRAVELLA.
L'activitat financera del sector públic al País Valencià, per JOAN JOSEP PÉREZ I TORTAJADA, JOAQUIM MAFÉ I SANANTONIO i VICENT SOLER I MARCO.
La formació social valenciana dels anys 70. Anàlisi de les relacions socials del procés de treball durant les dècades cinquanta i seixanta, per DAMIÀ MOLLA.
Textos, per ERNEST LLUCH.
L'interés col·lectiu econòmic a Catalunya i València, per ROMÀ PERPINYÀ I GRAU.
Arguments 2 La crisi dels anys trenta al País Valencià. Una primera aproximació, per RICARD V. PÉREZ CASADO
Alcoi i la guerra civil: les col·lectivitzacions, per R. ARACIL MARTÍ i M. GARCIA BONAFÈ.
El problema de la terra a Sueca, per R. ARACIL MARTÍ i M. GARCIA BONAFÈ.
Introducció a l'obra d'Higinio Noja Ruiz, per XAVIER PANIAGUA.
El moviment modern i el racionalisme a l'arquitectura i l'urbanisme valencians, per TOMÀS LLORENS.
Derecha Regional Valenciana: les condicions de possibilitat d'un grup polític, per JOSEP-VICENT MARQUÉS.
El Govern d'Ignasi Villalonga de la Generalitat de Catalunya, per ISIDRE MOLAS.
L'ambient electoral durant les eleccions de
Arguments 3 Nació i regió als Països Catalans: economia política, estructures territorials i ideologies, per JOSEP M. CARRERAS, EUGENI GIRAL, ERNEST LLUCH i FRANCESC ROCA.
Dinàmica dels països Catalans: una perspectiva valenciana, per ALFONS CUCÓ.
La Reconquesta valenciana i els orígens del
problema morisc, per DOLORS BRAMON.
La novella al País Valencià, per JOSEP IBORRA.
Artistes i intel·lectuals valencians en la República (revistes culturals i activitat editorial a la València republicana), per ARTUR COLORADO CASTELLARY.
Chabàs, antecedent tímid d'una reivindicació actual. A la primera Escola d'Estiu (autoritzada) del País Valencià, per FRANCESC PÉREZ I MORAGON.
Notes per a l'estudi dels orígens del moviment obrer al País Valencià (1868-1909), per JOAN ROMERO I GONZÀLEZ.
Proteccionisme i classe dominant en el País Valencià. 1900-1970, per JOSEP Picó. La industrialització i el calçat al País Valencià. Anàlisi quantitativa dels models de producció d'Itàlia i de l'Estat espanyol, per BERNARDÍ CABRER BORRÀS i JOAN ANTONI IBARRA.
El canvi econòmic, l'estratificació social i el poder polític a una localitat de la Ribera Baixa del Xúquer, per JOSEPA Cucó GINER.
Sobre movilitat social i "consciència de classe" a les comunitats rurals valencianes, per JOAN F. MIRA.
De l'agro-indústria "regional" a l'agro-indústria "política": una estratègia per a l'agricultura i el consum alimentaris, per RAFAEL JUAN I FENOLLAR.
L'ensenyament de la Història i la qüestió
febrer de 1936, per VICENT ARRUE I ASENSI.
nacional, per XAVIER PANIAGUA i JOAQUIM PRATS.
La primera Facultat de Ciències Econòmiques de València (1937), per ERNEST
La problemàtica de l'Estatut valencià durant la guerra civil: el projecte d'Unió
LLUCH.
Republicana, per ALFONS CUCÓ.
www.faximil.com
longa (1895-1973), per MIQUEL ÀNGEL
1. TEORIES DEL NACIONALISME 2. CONTROVÈRSIES AL PAlS VALENCIÀ
www.faximil.com
Arguments 4
www.faximil.com
Lucio Levi - V. Kiernan - Eric Hobsbawm - Joan Santacana Maria del Carme Barceló Torres - Manuel Sanchis Guarner Rafael Juan i Fenollar - Ernest Reig Martínez - Josep Sorribes
1. TEORIES DEL NACIONALISME 2. CONTROVÈRSIES AL PAÍS VALENCIÀ
www.faximil.com
Arguments 4 L'ESTEL València, 1979
Consell de Redacció d'Arguments: Salvador Almenar, Josep Maria Bernabé, Alfons Cucó, Joan Fuster, Ernest Lluch, Màrius Garcia Bonafé, Xavier Paniagua. Vicent Soler.
Lucio Levi, V. Kiernan, Eric Hobsbawn, Joan Santacana, Maria del Carme Barceló Torres, Manuel Sanchis Guarner, Rafael Juan i Fenollar, Ernest Reig Martínez i Josep Sorribes.
I. S. B. N.: 84-85104-34-X Dipòsit legal: V. 1545-1979
www.faximil.com
Impremta Fermar - Sant Josep de la Muntanya, 8 - València-8 - 1979
ÍNDEX
Pàgina
Internacionalisme marxista i federalisme, per Lucio LEVI Els moviments nacionalistes i les classes socials, per V. KIERNAN
9 41
Neo-marxisme i nacionalisme: el cas d'Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord, per ERIC HOBSBAWM
77
La problemàtica prehistòrica de l'edad del bronze a València i a Catalunya, per JOAN SANTACANA
111
La llengua àrab al País Valencià (segles vm al xvi), per M." DEL CARME BARCELÓ TORRES
123
Els felibres i València, per M. SANCHIS GUARNER
151
Notes sobre el "feixisme agrari" espanyol: la utilització del cas valencià, per RAFAEL JUAN I FENOLLAR
169
La industrialització del País Valencià davant la teoria del desenvolupament regional. Un intent d'aproximació, per ERNEST REIG MARTÍNEZ
199
Burgesia i creixement urbà a la ciutat de València: notes per a una anàlisi històrica, per JOSEP SORRIBES
223
www.faximil.com
5
www.faximil.com
TEORIES DEL NACIONALISME
www.faximil.com
1.
www.faximil.com
INTERNACIONALISME MARXISTA I FEDERALISME * PER
LUCIO LEVI
En la lluita contra el principi dinàstic, que fou el fonament de les monarquies absolutes, la burgesia fou portadora de valors cosmopolítics i internacionalistes. L'internacionalisme lliberal-democràtic proclamava el caràcter universal dels valors de llibertat, igualtat i fraternitat. L'esperit de la declaració dels drets de l'home i del ciutadà consistia en proclamar principis universals, tot prescindint de qualsevol determinació nacional. Aquests principis, enfortits amb la Revolució Francesa, eren projectats sobre el pla internacional i referits a les nacions, les quals, a mesura que s'anassen alliberant del govern injust i arbitrari dels monarques, es convertirien en protagonistes de la vida política internacional. Tot això col·locava els problemes de l'orde internacional sobre termes nous i permetia de pensar en l'agermanament de tots els pobles, els quals haurien conquerit els drets democràtics i la pau universal com a resultat de l'afirmació universal del principi de la sobirania popular. L'internacionalisme socialista es fonamentava en l'afirmació del caràcter universal dels valors d'emancipació social, dels quals n'era portador el proletariat. Aquest fet trobava la seua justificació pràctica en l'exigència d'unificar la lluita dels treballadors de tots els països contra l'organització mundial del capitalisme. La crida: «Proletaris de tots els països, uniu-vos», amb la qual es conclou el Manifest dels comunistes, el text que conté la primera formulació teòrica portada a terme per l'internacionalisme socialista, no és res més que l'expressió d'aquesta exigència. Segons la teoria leninista, la Revolució russa no és més que la primera etapa d'un procés revolucionari més general, originat per la Mondoperaio núms. 718-9, 1976.
www.faximil.com
9
crisi del sistema capitalista i destinat a estendre's a nivell mundial. Introdueix, per tant, en el sistema polític internacional un principi de contradicció que tendeix a transformar-lo radicalment: tot modificant la naturalesa de l'Estat, modifica també les regles a les quals obeeixen les relacions internacionals. Efectivament, en la concepció marxista, com que el poder proletari substitueix el domini burgès, tendeixen a desaparèixer no solament els antagonismes entre les classes, sinó també entre els estats. La Unió Soviètica, per tant, hi és presentada com a l'embrió d'una organització socialista universal, en el si de la qual la violència, com a instrument per a resoldre els conflictes internacionals, ja no té raó d'existir. En el moment en el qual la continuïtat de la història ha estat interrompuda per profundes fractures de caràcter revolucionari, com la Revolució francesa o la Revolució russa, han estat posats de manifest, també, juntament amb les aspiracions d'emancipació de qualsevol forma d'opressió a l'interior de l'Estat, els ideals de pau i de solidaritat universal entre els homes. Però aquestes revolucions, com diu l'expressió que les designa, han tingut lloc en un sol país, mentre que la revolució és mundial i universal. Una vegada realitzats els principis del govern democràtic i socialista, han esdevingut presoners de l'Estat que han transformat. Com a conseqüència d'això, els principis de llibertat i de justícia social han entrat en crisi perquè en un món d'Estats dividits i en lluita els uns contra els altres, cal que siguen sacrificats, cada vegada que siga necessari, a la raó d'Estat. Això no obstant, els valors de la pau i de la solidaritat universal entre els homes, que constitueixen un component essencial del pensament revolucionari, no han desaparegut mai del tot del corrent subterrani de la història. En un món en el qual la guerra s'ha convertit en un fenomen tan destructiu com per a amenaçar l'existència física del gènere humà, la seua realització ha esdevingut, avui, la condició de tot progrés. EL MERCAT MUNDIAL
Si volem arribar a una comprensió històrica de les bases reals des d'un punt de vista tan difós com l'internacionalisme, cal considerar l'estructura i la dinàmica del sistema productiu i del sistema polític internacional a l'Europa del segle xvm i al principi del xix. Pel que fa al primer aspecte, és a dir, a la identificació del substrat www.faximil.com
10
econòmic-social de l'internacionalisme, utilitzaré l'anàlisi, feta per Marx, del procés històric que ha portat a la formació del mercat mundial. En una primera fase històrica, l'evolució del mode de producció, és a dir, el desenvolupament del capitalisme i de la revolució industrial, ha determinat l'expansió de les relacions de producció i de canvi i de qualsevol altre aspecte de la vida social, directament o indirectament lligats, primerament confinats dins dels límits de les comunitats locals i regionals, a la col·lectivitat de dimensions nacionals. Successivament, les noves relacions socials han estat progressivament esteses més enllà dels límits dels estats, han fet eixir les societats singulars que composen el gènere humà del seu aïllament originari i han convertit cada vegada més a qualsevol societat en dependent de les altres. Ha estat format així un sistema econòmico-social de dimensió mundial, el mercat mundial, del qual depenen per a la satisfacció de les seues necessitats tots els homes i tots els pobles. «Explotant el mercat mundial —es llegeix en el «Manifest»—, la burgesia ha convertit en cosmopolites la producció i el consum de tots els països. Amb gran disgust dels reaccionaris, ha tret a la indústria la base nacional. Les antiquíssimes indústries nacionals... han estat substituïdes per la nova indústria, la introducció de la qual és qüestió de vida o mort per a les nacions civilitzades; indústries que ja no treballen matèries primes indígenes, sinó matèries primes que provenen de regions més remotes i els productes de les quals ja no es consumeixen només en un sol país, sinó a tot el món. En el lloc de les velles necessitats, per la satisfacció de les quals n'hi havia prou amb els productes nacionals, han arribat necessitats noves, les quals, per a la seua satisfacció, necessiten productes de països i de climes més llunyans. En compte de l'aïllament universal, una universal dependència de les nacions, unes d'altres.» 1 Aquesta és la base material de la ideologia internacionalista. Però les relacions que constitueixen el mercat mundial, que es fonamenten sobre principis del liberalisme, és a dir, sobre la competència entre K. MARX i F. ENGELS: Obras escogidas, Madrid, Ed. Ayuso, 1975, vol. 1, pàgina 23. 11 www.faximil.com
1
interessos privats, només aparentment són liberals. Marx, tot aprofondint la crítica roussoniana de la societat civil, havia denunciat, des de les obres de joventut, el caràcter parcial d'aquella llibertat,2 que era limitada a l'esfera del dret. Perquè, efectivament, deixava subsistir les relacions de dominació social. Aquestes relacions de dependència recíproca entre els individus en el pla mundial no són altra cosa que l'expansió de «l'explotació portada al seu estadi internacional», havia escrit en el «Discurs sobre la qüestió del lliure canvi».3 «En la història transcorreguda fins avui —es llegeix a la Ideologia alemanya— és cert un fet empíric que els individus singulars, amb l'ampliació de l'activitat en el pla històric universal, han estat sempre supeditats a un poder estrany a ells..., a un poder que ha esdevingut cada vegada més desmesurat i que, en última instància, es revela com mercat mundial. Però altrament també està demostrat empíricament que, amb el derrocament de l'estat actual de la societat per mitjà de la revolució comunista..., aquest poder... serà liquidat, i, aleshores, tindrà lloc la liberalització de cada individu en la mateixa mesura en la qual la història es transforma completament en història universal... La dependència universal, aquesta forma espontània de la cooperació dels individus sobre el pla històric universal, és transformada per aquesta revolució comunista en el control i en el domini conscient d'aquestes forces, les quals, produïdes per l'actuació recíproca dels homes, fins al moment s'han imposat per sobre ells i els han dominat com a forces absolutament estranyes.» * Per una banda, doncs, l'afirmació de la societat mercantil burgesa trenca els vincles de dependència personal en el si de les petites comunitats agrícoles gairebé naturals i tradicionals, de manera que els individus entren en les relacions de canvi com a una entitat lliure i igual.
3
4
Cfr. K. MARX: "Sobre la cuestión judía" (1843), en K. MARX i F. ENGELS:
La Sagrada Família y otros escritos filosóficos de la primera època, Mèxic, Grijalbo, 1967, pp. 16-38. Es tracta d'un discurs pronunciat a l'Association Démocratique de Bruseles el 1848. Com apèndix a K. MARX: Misèria de la filosofia, Mèxic, Ed. Nacional, 1969, p. 425. K. MARX i F. ENGELS: La ideologia alemana (1846), Barcelona, Eds. Grijalbo/Pueblos Unidos, 1970, p. 39. 12 www.faximil.com
2
Per altra banda, però, a la independència personal li correspon la dependència material, és a dir, la dependència comuna dels individus de un nexe objectiu independent de la seua voluntat (el mercat mundial), que pressuposa individus recíprocament estrangers i indiferents, relacions socials en les quals cada un assoleix el seu fi només quan es servei de l'altre com d'un medi i un procés productiu que no depèn del control dels treballadors associats, sinó de les lleis del mercat.5 En conseqüència, Marx havia reivindicat l'extensió dels principis de llibertat i d'igualtat al terreny econòmico-social, de manera que posats a disposició de tots (és a dir, també del proletariat) els medis per a portar a la pràctica aquells principis. La revolució socialista, entesa com a revolució mundial, estenent a tots el poder de decisió sobre qüestions socialment importants, hauria constituït, per tant, una etapa fonamental en el desenvolupament de l'emancipació social. El mitjà amb el qual aquest objectiu hauria pogut ésser assolit era la lluita de classes. LLUITA ECONÒMICA I LLUITA POLÍTICA
En l'anàlisi de la lluita de classes del proletariat Marx distingeix dos aspectes: l'econòmic i el polític. Aquests aspectes constitueixen la progressiva determinació històrica de la lluita de classes, que, a la seua vegada, es desenvolupen sobre tres nivells successius, caracteritzats per una creixent complexitat: la lluita individual, la lluita sindical i la lluita política. El primer nivell de la lluita econòmica està representat per la lluita del treballador sol, en competència amb els altres treballadors, contra el capitalista. Sobre això es pot llegir en el «Manifest»: «El proletariat travessa diversos graus d'evolució. La seua lluita contra la burgesia comença amb la seua existència. Al principi lluiten els operaris sols, d'un en un.»6 El segon nivell està representat per la lluita sindical. La forma típica de la lluita sindical és la vaga. En aquesta fase la lluita de classes té encara un caràcter econòmic, en el sentit de què els obrers, en la lluita per l'augment del salari o per la reducció de l'horari de treball, tenen
6
Cfr. K. MARX: Elementos fundamentales para la crítica de la economia política (borrador), 1857-1858 [Grundrisse], Madrid, Siglo XXI, 1972, vol. I, pp. 83-93 i 177-189. K. MARX i F. ENGELS: Obras escogidas, vol. I, p. 27.
13 www.faximil.com
5
com a interlocutors als capitalistes i no al poder polític. Però els obrers s'han agrupat en sindicat. Nascut en el curs de lluites temporeres i deslligades, el sindicat es converteix en una estructura permanent. En la mesura en la qual els capitalistes s'uneixen, a la seua vegada amb un propòsit de repressió, les coalicions dels treballadors, al principi aïllades, es reagrupen. En resum, observa Marx, «la coalició té sempre una doble finalitat: acabar la competència dels obrers uns contra altres per a poder fer una competència general al capitalista».7 El tercer nivell de la lluita de classe és el de la lluita política. Però «tota lluita de classe —es llegeix en el «Manifest»— és lluita política»,8 és a dir, és una lluita que té com a finalitat la conquesta del poder polític. Per assolir aquest objectiu l'organització sindical no és suficient: la classe obrera ha d'organitzar-se en partit polític. Marx, en una lletra a Bolte, distingeix la lluita econòmica —dirigida a conquerir, amb la vaga, als capitalistes sols, en una determinada fàbrica, una reducció del temps de treball— de la lluita política —dirigida, per exemple, a conquerir una llei de les vuit hores—. La lluita política, per tant, és «un moviment de la classe per a realitzar els seus interessos de forma general, de forma que tinga força cohercitiva general socialment».9 Només en aquest nivell de la lluita de classe, la classe obrera, que només era una realitat objectiva, una massa d'individus unida per «una situació comuna, d'interessos comuns», derivats de la dominació del capital, adquireix la consciència de classe. La classe in se es converteix en classe per se.10 LLUITA LOCAL I LLUITA NACIONAL
Però al mateix temps aquests tres estadis, per mitjà dels quals es desenvolupa l'organització de la lluita de classes, es combinen amb un 9
10
K. MARX: Misèria de la filosofia, cup. II, 5, pp. 395-396. K. MARX i F. ENGELS: Obras escogidas, vol. I, p. 28.
Marx a Bolte, 23 novembre 1871; K. MARX i F. ENGELS: Obras escogidas, vol. II, p. 471. Lenin ha insistit moltes vegades sobre el fet de què el moviment obrer no va espontàniament més enllà de la "consciència tradeunionista" i tendeix a la "lluita econòmica"; és a dir, tendeix a una acció purament sindical i no pot aplegar a la consciència i a la lluita política socialista. Per a pujar a aquest nivell deu organitzar-se en partit. Cfr., per exemple, Què fer? K. MARX: Misèria de la filosofia, p. 396. 14 www.faximil.com
7 8
altre procés: l'ampliació, en sentit geogràfic, de la lluita de classes. Les organitzacions dels treballadors es formen primer a nivell de fàbrica i després a nivell local, i successivament s'unifiquen a nivell nacional. En el «Manifest» es llegeix sobre això: «El vertader resultat de la seua [dels obrers] lluita no és l'èxit immediat, sinó la unió, cada vegada més estesa, dels obrers. Aquesta està ajudada pels creixents medis de comunicació que són creats per les grans indústries i que uneixen obrers de localitats diverses. Basta aquesta simple unió per a concentrar les moltes lluites locals, tenint a tot arreu iguals caràcters, en una lluita nacional, en una lluita de classes.» u Tal com es veu en un altre texte sobre petits camperols propietaris a França,12 Marx considera l'extensió de l'organització i de la lluita a nivell nacional, de tal manera que els individus estiguen units per lligams permanents de caràcter polític (i agafen consciència d'aquests lligams) i siguen, al mateix temps, dividits per relacions antagòniques amb les altres classes (i agafen consciència d'aquest antagonisme), un requisit indispensable per a la definició de la classe: «En la mesura en la qual entre els camperols petits propietaris hi haja només lligams locals —escriu— i la identitat dels seus interessos no cree entre ells una comunitat, una unió política a escala nacional i una organització política, ells no es constituiran en una classe.» Efectivament, si la lluita de classes és una lluita política, cal que es desenvolupe on estiga organitzat el poder polític, aquell poder que és expressió del domini de classe i que necessita conquistar per tal de derrocar tal domini, és a dir, a nivell nacional. La qual cosa significa que, per la classe obrera, no és suficient fer valdré els propis interessos a nivell local, perquè sobre aquesta base no és possible controlar processos polítics i socials de dimensions nacionals. LLUITA NACIONAL I LLUITA INTERNACIONAL
Quan Marx i Engels escriuen en el «Manifest»: «Els obrers no tenen pàtria. No se'ls hi pot prendre el que no tenen»,13 volen dir que els obrers no poden considerar la seua pàtria a un país dominat 12 13
K. MARX i F. ENGELS: Obras escogidas, vol. I, p. 28. K. MARX: El dieciocho Brumario de Luis Bonaparte, (1852), a Obras escogidas, vol. I, p. 318. K. MARX i F. ENGELS: Obras escogidas, vol. 1, p. 36. 15 www.faximil.com
11
per la burgesia, que els exclou del poder. Però no intenten amb això de refutar la realitat nacional. Quan estiguessen madures les condicions que haurien permès a la classe obrera d'exercir el propi paper dirigent per mitjà de la conquesta del poder, aquesta darrera hauria estat transformada en una «classe nacional». De fet, ells afirmaven: «Donat que el proletariat ha de conquerir primer el domini polític, de pujar a classe nacional, de constituir-se en nació i també en nacional, encara que no en el sentit de la burguesia.» 14 El nexe entre el concepte de classe i el de nació, en la teoria marxista, queda clar amb aquesta frase. Mentre la societat estiga dividida en classes, l'interés nacional serà interpretat per la classe que domine. I la vocació d'una classe (també de la burgesia) per a exercir un paper dirigent i per a organitzar la societat d'acord amb els propis interessos només es justifica quan la seua acció coincideix amb l'exigència del procés històric. Però això significa que el terreny sobre el qual es desenvolupa, en primer lloc, la lluita de classes no és el terreny internacional, sinó el nacional. «Encara que no siga així pel contingut —es llegeix en el «Manifest»—, la lluita del proletariat contra la burgesia és, al principi, per la seua forma, una lluita nacional. El proletariat de cada país l'ha d'haver acabat primer, amb la seua pròpia burgesia.» 15 L'Estat nacional constitueix, per tant, el quadre jurídic i polític en l'àmbit del qual es desenvolupa la lluita de classes i és el terreny decisiu sobre el qual ha de resoldre's el joc entre burgesia i proletariat. Queda, per tant, reconegut el caràcter condicionant de les institucions polítiques nacionals en la lluita de classes, encara que, com veurem, el pes d'aquests condicionaments està subvalorat. Així com les relacions d'explotació han arribat a dimensions mundials, el seu derrocament per mitjà de la revolució comunista no pot arribar a un sol país. «El comunisme —es llegeix en la Ideologia alemanya— és possible empíricamente només com a acció dels pobles dominant tots d'«una sola vegada» i simultàniament, el que pressuposa el desenvolupament universal de les forces productives i les relacions mundials que el comunisme implica.» 16 Per altra banda, si la lluita de classes és una lluita de caràcter polític, el proletariat no pot estar indiferent a aquell aspecte decisiu 15 16
Ibíd. Ibíd., p. 30. K. MARX i F. ENGELS: La ideologia alemana, p. 37.
16 www.faximil.com
14
de la lluita política que és el joc entre els estats en la política internacional. Aquí hi ha l'arrel de l'internacionalisme proletari. També troba la seua expressió en el «Manifest» quan s'hi sosté que «l'acció unida, almenys en els països civilitzats, és una de les primeres condicions de l'emancipació» del proletariat.17 Per tal de realitzar aquest objectiu el moviment obrer s'ha donat una organització internacional, de la que parlarem més endavant. L'estratègia revolucionària està, per tant, condicionada per factors polítics interns i internacionals, és a dir, per l'estructura de l'Estat en el qual es desenvolupa la lluita de classes, i per relacions de força entre els Estats. És ara el moment de parar-se a contemplar el problema del paper històric del poder polític. ESTAT NACIONAL I DESENVOLUPAMENT DE LES FORCES PRODUCTIVES
No és aquest el lloc per a considerar el problema de l'Estat des del punt de vista de la seua evolució històrica; em limitaré a mostrar l'actitud de Marx i Engels davant de la formació, al segle passat, dels estats nacionals que ells consideraven com a la forma més evolucionada d'organització política de la societat. Aquesta actitud estava subordinada als objectius de l'estratègia revolucionària i als interessos de la lluita de classes del proletariat i tenia, naturalment, un fonament en la seua teoria, que privilegiava l'esquema d'anàlisi històrica i social. Per aquests motius no han dedicat al fenomen una atenció específica, ni un tractament sistemàtic, sinó que se n'han ocupat quan ho requerien les exigències de l'acció. És, per tant, necessari intentar individualitzar un fil conductor que permeta de donar una certa coherència a les observacions disperses en les seues obres.18 L'estat nacional és considerat un fenomen transitori. El seu naixement, el seu desenvolupament i la seua decadència estan determinats, com el desenvolupament de qualsevol altra formació política, per l'evolució del mode de producció. El desenvolupament de la producció industrial ha determinat l'ascensió de la burgesia, i la forma típica K. MARX i F. ENGELS: Obras escogidas, vol. I, p. 37. Un dels intents més aconseguits està representat pel treball de S. F. BLOOM: The World of Nations, New York, 1941. Vejau també G. HAUPT i C. WEIL: L'erediíà di Marx ed Engels e la questione nazionale, "Studi Storici", número 2, 1974, pp. 270-324. 17 www.faximil.com
17 18
d'organització política del seu domini és l'Estat nacional. Referent a això es llegeix en el «Manifest»: «La burgesia suprimeix cada vegada més el fraccionament dels medis de producció, de la propietat i de la població. Ha aglomerat la població, ha centralitzat els medis de producció i ha concentrat la propietat en poques mans. N'ha resultat, com a conseqüència necessària, la centralització política. Províncies independents, a penes lligades entre elles per vincles federals, províncies amb interessos, lleis, governs i duanes diverses, han estat unificades en una sola nació, amb un sol govern, una sola llei, un sol interès nacional de classe, un sol terme de duana.» 19 Els grans Estats nacionals corresponien, doncs, a les exigències de la moderna societat industrial, que tendia a intensificar i a multiplicar les relacions econòmiques i socials entre els individus i a unificar-los sobre vastos espais. A Europa, França i Gran Bretanya havien assolit des de feia segles aquestes dimensions, mentre que Alemanya i Itàlia encara estaven trossejades en una gran quantitat d'Estadets. Veiem, doncs, quines eren les conseqüències de la divisió política d'Alemanya segons Engels: «...amb l'augment de la seua riquesa i amb l'expansió del seu comerç, la burgesia arribà a un punt en el qual el desenvolupament dels seus interessos més importants es trobà frenat per la constitució política del país; per la seua divisió absurda entre trentasis principats; per les tendències i pels capricis contradictoris; per les cadenes feudals que gravaven l'agricultura i el comerç lligat a ella; per la vigilància vexatòria amb la que una burocràcia ignorant i presumptuosa subjectava totes les seues transaccions.» 20 Amb aquestes observacions es dibuixa una dimensió fonamental del paper autònom que porten a terme les institucions polítiques respecte de l'evolució del mode de producció. Les institucions sobre les quals es fonamentava el poder del rei i dels prínceps alemanys (i italians) eren un fre al desenvolupament de les forces productives, afavorien la permanència de formes de domini de tipus feudal i no podien, per tant, ésser altra cosa que el quadre d'experiències polítiques reaccionàries. Es comprenen, per tant, les raons per les quals Marx i Engels manifestaren moltes vegades el seu recolzament al procés d'unificació nacional alemanya. No podia ésser la conseqüència automàtica de 20
K. MARX i F. ENGELS: Obras escogidas, vol. I, p. 24.
F. ENGELS: Rivoluzione e controrivoluzione in Germania (1851-1852), trad. it. a K. MARX i F. ENGELS: Opere scelte (a cura di L. Gruppi), Roma, 1966, p. 595. 18 www.faximil.com
19
l'evolució del mode de producció, donada la resistència posada per part de les estructures polítiques que dividien Alemanya, però havia d'ésser conquerit amb una lluita específica. «La concentració de Ystate power —escriurà Marx durant la guerra franco-prussiana— serà útil per a la concentració de la classe obrera alemanya.» 21 I Engels, en la mateixa circumstància, escriurà: «Bismark ara, com en el 1866, fa sempre una mica del nostre treball, a la seua manera, sense voler-ho, però ho fa. Ens està procurant un terreny més lliure que abans.» 22 «A fi de comptes, un Parlament alemany és una altra cosa que no una Càmara prussiana», havia escrit el 1866. «La massa dels petits Estadets serà anorreada, acabaran les pitjors influències de caràcter local i, finalment, els partits es tornaran nacionals en compte de purament locals.» 23 L'eliminació de tots els residus feudals i l'afirmació completa de la burgesia constitueixen per a Marx i Engels la condició indispensable per a què es manifesten les contradiccions del sistema capitalista, es puga desenvolupar plenament la lluita de la classe obrera, es puga expressar amb el màxim vigor i es creen, en definitiva, les condicions de la revolució. D'aquí l'aliança del moviment obrer alemany amb Bismarck per tal d'abatre, a través de la unificació nacional, els interessos feudals que niuaven en els petits principats. ESTAT UNITARI I ESTAT FEDERAL
21 22 23
Marx a Engels, 20 juliol 1870, a K. MARX i F. ENGELS: Carteggio, trad. it., vol. VI, 1972, p. 99. Engels a Marx, 15 agost 1870, ibíd., p. 132. Engels a Marx, 25 juliol 1866, ibíd., vol. IV, p. 434. 19
www.faximil.com
D'aquesta actitud deriva l'hostilitat de Marx i Engels envers les institucions federals, com a fórmula política idònia per a resoldre els problemes del seu temps. Ells s'havien pronunciat per primera vegada pels Estats Units d'Amèrica després de la revolució, havien constituït l'aspecte caracteritzant del programa girondi durant la Revolució francesa i haurien estat sempre presents a tots els moviments revolucionaris, com a expressió de l'aspiració dels homes d'alliberar-se de l'opressió del poder, a radicar-se en la seua comunitat, a participar directament en el seu govern i a afirmar l'autonomia. Aquesta hostilitat envers les institucions federals ha estat determi-
24
K. MARX i F. ENGELS: Obras escogidas, vol. I, p. 101.
25
Ibíd. R. DAHRENDORF: Sociologia delia Germania contemporanea (1965), trad. it., Milà, 1968, cap. XXVI. Per la critica del progetto di programma del partido socialdemocratico (1891), K. MARX i F. ENGELS: Opere scelte, p. 1.176.
26 27
20
www.faximil.com
nada per l'exemple i l'experiència de la Revolució francesa que havia ensenyat la ineliminabilitat del moment jacobí de la centralització del poder en la lluita per l'afirmació de l'Estat democràtic contra la sobrevivència dels particularismes feudals. Marx i Engels, en L'adreça del Comitè Central de la Lliga dels comunistes, del 1850, afirmen que el fi del partit revolucionari a Alemanya és «treballar no solament per la república alemanya, una i indivisible, sinó també, a dins d'ella, per una decisiva centralització del poder en mans de l'Estat».24 I justifiquen aquesta elecció amb aquesta consideració: «En un país com Alemanya en el qual encara cal liquidar tants residus del Medioevo i on cal trencar tants particularismes locals i provincials, de cap manera no es pot tolerar que cada poblet, cada ciutadà, cada província, pose un nou impediment a l'activitat revolucionària que, amb tota la seua força, es pot difondre només des del centre.»2r> La història donarà raó, encara que siga paradoxalment, a aquesta concepció de les exigències d'Alemanya: tal com agudament ha observat Dahrendorf, només el nazisme va realitzar la revolució social que, tot alliberant als alemanys dels nombrosos lligams tradicionals que els impedien la seua participació a la vida política nacional, va crear les condicions per a l'afirmació de la democràcia a Alemanya després de la Segona Guerra Mundial.26 En realitat, l'opció de Marx i Engels per l'Estat unitari admet excepcions. Engels, a la crítica al programa d'Erfurt del partit socialdemòcrata alemany el 1891, després d'haver rebatut que «la república una i indivisible» era el règim polític més convenient pels interessos del proletariat, escrivia: «La república federal encara avui, en conjunt, és una necessitat, donada la gegantina extensió territorial dels Estats Units, encara que a la part oriental ja constitueix un impediment.» I seguia observant que la fórmula federal hauria representat «un progrés a Anglaterra, on en les dues illes viuen quatre nacions i on, malgrat un parlament únic, subsisteixen avui, un al costat de l'altre, tres tipus de sistemes legislatius».27 En resum, s'individualitzen dues cir-
cumstàncies en les quals les institucions federals són considerades com una solució progressiva: l'Estat de grans dimensions i l'Estat plurinacional. Però, en un altre context, es manifesta l'adhesió al model federal. Quan Marx, en base a l'experiència de la comuna, intenta d'identificar les delineacions de la societat futura, convergeix amb la tradició del pensament anticentralista i federalista que constitueix una component de la Revolució francesa i que tingué, el segle xvm, la màxima expressió teòrica en l'obra de Proudhon. A La Guerra Civil a França Marx escriu: «El vell govern centralitzat hauria hagut de cedir el lloc fins i tot a les províncies a l'autogovern dels productors... La comuna hauria d'ésser la fórmula política fins i tot del poble més petit... Les poques però importants funcions que haurien restat per un govern central no haurien estat sorpreses..., però executades per funcionaris comunals, i, per tant, estrictament responsables. La unitat de les nacions no hauria d'ésser trencada, sinó organitzada per la constitució comunal, i hauria de convertir-se en una realitat per mitjà de la destrucció d'aquell poder d'Estat que pretenia d'ésser l'encarnació d'aquesta unitat independent i encara superior a la mateixa nació, mentre que no era sinó una excrescència parasitària.» 28 En resum, quan Marx pensa en «l'Estat de transició», és a dir, en el procés d'eliminació del diafragma que separa la societat civil de l'Estat i en el desenvolupament dels instituts per mitjà dels quals és possible de realitzar la participació directa del poble en la gestió del poder, imagina un règim en el qual el poder està estretament descentrat i l'Estat tendeix a dissoldre's en les organitzacions de base. Sobre aquest problema encara es pot constatar una significativa convergència entre marxisme i federalisme. LA QÜESTIÓ NACIONAL
La gran crisi revolucionària de 1848, que havia suscitat a tots els pobles oprimits l'aspiració a la independència nacional, havia revelat dues tendències contradictòries: la de la unificació de molts estats, K. MARX: La guerra civil en Francia (1871), a Obras escogidas, vol. I., p. 508. 21 www.faximil.com
28
com a Alemanya i a Itàlia, i la de la disgregació de les formacions polítiques existents (reivindicacions dels pobles sotmesos a l'Imperi austro-hongarés, dels irlandesos respecte de la Gran Bretanya) i la constatació dels projectes d'unificació polonesa per part dels rutenis, etcètera. Marx i Engels cregueren que podrien dominar aquest problema utilitzant la distinció d'origen hegelià entre «nacions històriques» i «nacions sense història». Les nacions històriques posseeixen les característiques «històriques, geogràfiques, polítiques i industrials de la independència i de la vitalitat», és a dir, permeten el desenvolupament de la moderna producció industrial i tenen una base material suficient com per a garantir l'autonomia internacional de l'Estat. Els pobles sense història, «a penes pujats els primers elementalíssims graus de la civilització, cauen sota el domini estranger i, gràcies al jou estranger, són elevats als primers graus de la civilització; pobles com aquests no tenen vitalitat pròpia, no podran conseguir mai una vertadera independència».20 Marx i Engels col·locaven en la primera categoria, a més a més d'Alemanya i Itàlia, Polònia, Hongria i Irlanda, mentre que collocaven en la segona la major part dels pobles esclaus. Es tracta d'una distinció que no té cap valor científic, perquè no fixa un criteri rigorós per a establir quines nacions tindrien dret a l'autodeterminació per mitjà de la creació d'un Estat independent. Marx i Engels, en aquest aspecte, tenen en comú amb la cultura dominant del seu temps una actitud ingènua envers el principi de nacionalitat, del qual en fan un ús ambigu i contradictori. En realitat, el terme nació té dos significats que ells confonen.30 El primer contempla un fenomen espontani de naturalesa territorial (el lloc del propi naixement) o de naturalesa cultural (la llengua) i identifica grups més petits o més grans de la nació italiana, francesa o alemanya. Aquests darrers, al contrari, són el producte artificial d'una obra de centralització del poder polític. En aquesta segona accepció, la nació és el
30
Aquestes cites han estat tretes d'un article publicat per Engels sobre Paneslavisme democràtic, publicat a la "Neue Rheinische Zeitung" ("Nova Gaceta Renana") el 15 de febrer 1849; a MARX, ENGELS et al.: El marxismo y la cuestión nacional, Barcelona, Avance, 1976, p. 18. Mano Albertini és l'investigador que ens ha donat la contribució més important per a la comprensió del fenomen nacional, del cual citaré: Stato Nazionale, Milà, 1960, a més d'Idea nazionale e ideali di unità supernazionali in Itàlia dal 1815 al 1918, a "Nuove qüestioni di storia del Resorgimento e deU'Unità di Itàlia", Milà, 1961. 22
www.faximil.com
29
reflexe ideològic de la pertinença a l'Estat burocràtic i centralitzat, el qual amb les seues institucions de socialització política (escola estatal, allistament obligatori, monopoli estatal dels mitjans de comunicació de massa, afogament de les autonomies locals amb la institució prefectoral, festa nacional, etc.) tendeix a imposar la uniformitat de llengua i de costums i la idea de què tots els membres de la nació tenen les mateixes tradicions. En realitat, la preocupació fonamental de Marx i d'Engels era la d'impedir la polvorització d'Europa en una polseguera d'Estadets, els quals, per les seues dimensions, per la seua estructura agrària i per les seues institucions de caràcter eminentment feudal, haurien frenat el procés històric. Ells, per tant, no són partidaris incondicionals del principi nacional, i la distinció entre nacions històriques i nacions sense història els serveix per a fixar límits a una aplicació indiscriminada de tal principi. Però la justificació de les aspiracions poloneses, magiars i irlandeses a la independència nacional troba difícilment un fonament en aquesta distinció. Aquesta pot ésser explicada amb l'enllaç estretíssim, identificat per Marx i Engels, entre relacions de força entre les classes en el si dels Estats i relacions de força entre els Estats i en el condicionament que el seu conjunt exerceix sobre la possibilitat de la revolució. ELS VINCLES INTERNACIONALS DE LA REVOLUCIÓ
Com a homes d'acció que varen formar les seues categories d'anàlisi històrica i social en el curs de la lluita i que estaven empenyats a redefinir contínuament l'estratègia revolucionària en relació amb l'evolució de la història, Marx i Engels varen trobar en el seu camí el problema del condicionament que les relacions de força entre els estats en el sistema polític internacional exercien sobre les relacions de força entre les classes a l'interior dels estats i per la influència que, en la maduració o en el retard del procés revolucionari, exerceix el conjunt de les relacions internacionals. Així és, per exemple, com Engels, durant els motins de 1848, relaciona les perspectives de la revolució amb un canvi de l'equilibri polític internacional: «Mentre anem contribuint a oprimir Polònia, mentre no n'encadenem una part a Alemanya, permaneixerem, a la www.faximil.com
23
nostra vegada, encadenats a Rússia i a la seua política; no podrem ni tan sols a casa nostra abatre del tot l'absolutisme patriarcal-feudal. La instauració d'una Polònia democràtica és el primer pressupòsit per a la instauració d'una Alemanya democràtica.» Per a obrir el camí cap a l'alliberament de Polònia i d'Alemanya de l'absolutisme, Engels només hi veu un medi: «declarar la guerra a Rússia, arriscar el total equilibri europeu».31 Als Estats, particularment a Alemanya, els és, per tant, atribuïda una finalitat revolucionària, que la teoria de la Ideologia alemanya o del «Manifest» assignava només a les classes. A la pràctica, la derrota de Rússia, del seu règim absolutista i del seu paper hegemònic, sobre el qual, amb una certa exageració, consideraven que feia d'eix a l'ordre internacional creat per la Santa Aliança, constitueix el criteri constant dels judicis i de l'acció política de Marx i d'Engels en el terreny de la política internacional des del 1848 fins el 1880. Però, al mateix temps, Marx identifica en l'Estat liberal anglès i en el seu paper internacional un altre obstacle per a la revolució. «Anglaterra —escriu el 1849— s'alça com una roca contra la qual les ones de la revolució europea s'estrellen... Anglaterra domina el mercat mundial. Una subversió en les relacions econòmico-nacionals de cada país del continent europeu i sobre la totalitat de la seua extensió, sense Anglaterra, és com una tempesta en un vas d'aigua. L'estat de la indústria i del comerç dintre dels límits de cada nació està dominat pels seus intercanvis amb altres nacions, per les seues relacions amb el mercat mundial, i la burgesia domina Anglaterra. L'alliberament d'Europa, siga aquesta la revolta de les nacionalitats oprimides per la seua independència, o siga la dissolució de l'absolutisme feudal, està, per tant, condicionat per la victoriosa insurrecció de la classe obrera francesa. Però cada maremot social francès s'estrella necessàriament contra l'escull de la burgesia britànica, del domini industrial i comercial de Gran Bretanya en el món. Tota reforma social parcial a França i, en general, en el continent europeu és i resta, allà a on pretenga d'ésser definitiva, un buit i pietós desig. I la vella Anglaterra no serà abatuda sinó per una guerra mundial, l'única que puga oferir al partit castrista, el partit dels obrers anglesos orgaEs tracta d'un article publicat a la "Neue Rheinische Zeitung" el 20 d'agost 1848; trad. it. a K. MARX i F. ENGELS: // Quarantotto, Florència, 1970, pp. 80-81. 24
www.faximil.com
31
nitzats, les condicions d'un victoriós alçament d'escuts contra el gegantí opressor.» 32 Marx aquí colpeja la il·lusió intermitent de l'esquerra de retallar-se en el context de l'Estat nacional un enemic de classe més fàcil de condicionar, una contrapartida còmoda de la qual es vulguen ignorar els lligams internacionals. Efectivament, si el 1848 la hipòtesi d'una revolució a Gran Bretanya es presentava poc creïble i el domini anglès sobre el mercat mundial constituïa un obstacle per a qualsevol canvi revolucionari en el continent europeu, aquest domini podia ésser desterrat (i aquesta previsió és vertaderament profètica) només amb una guerra mundial. Si, per acabar, volem relacionar aquestes anàlisis històrico-polítiques i les indicacions estratègiques que se'n deriven, dins d'un dibuix sumari, encara serà útil servir-se d'una reflexió d'Engels referent a les relacions entre independència nacional i lluita revolucionària. «Ünicament dues nacions —escriu— a Europa tenen no solament el dret, sinó també el deure, d'ésser nacionals abans d'ésser internacionals: els irlandesos i els polonesos. Com més nacionals són, més són internacionals.» 33 La independència dels irlandesos, que hauria debilitat Anglaterra, el centre del sistema capitalista, i la de Polònia (i d'Hongria), que hauria trencat el sistema internacional creat per la Santa Aliança, hauria afavorit la perspectiva revolucionària. Després del fracàs de la revolució de 1848, el desenvolupament del moviment d'alliberament nacional de certs sectors neuràlgics del sistema europeu, amb el transtorn de l'orde internacional que hauria determinat, es presenta, per tant, com la premissa de l'emancipació de la classe obrera. Intentem ara d'identificar l'aspecte central de la teoria marxista de la política internacional. En el «Manifest» s'hi poden trobar els elements essencials d'aquesta teoria, que romandran substancialment
33
Article publicat a la "Neue Rheinische Zeitung" el primer de gener 1849, ibíd., pp. 180-81. El problema de la influència del sistema polític internacional sobre l'evolució interna dels Estats ha estat tractat des del punt de vista metodològic pel vell Engels a una lletra sobre el materialisme històric (Engels a J. Bloch, 21 setembre 1890, a K. MARX i F. ENGELS: Obras cscogidas, vol. II, p. 493), a la qual observa que en la formació de l'estructura política de l'Estat prussià "les relacions internacionals són decisives". Engels a Kautsky, 7 febrer 1882, a MARX, ENGELS et al.: El marxismo y la cuestión nacional, p. 36. 25 www.faximil.com
32
invariables malgrat les successives investigacions del mateix Marx i d'Engels, de Lenin, de Trotski i d'altres. Amb expressions que recorden la concepció democràtica liberal, Marx i Engels escriuen que amb el desenvolupament de la revolució industrial i l'ascensió de la burgesia, les divisions i els antagonismes nacionals «poc a poc van desapareixent». Després es precisa que «el domini del proletariat les farà desaparèixer encara més». Amb això s'anuncia el nucli conceptual fonamental de la teoria marxista de les relacions internacionals: «A mesura que es va abolint l'explotació d'un individu per obra d'un altre, s'aboleix l'explotació d'una nació per una altra. Amb la desaparició de l'antagonisme entre les classes dins de la nació desapareix l'hostilitat entre les mateixes nacions.> 34 LA TEORIA MARXISTA DE LA POLÍTICA INTERNACIONAL
En l'explotació d'un home per un altre no s'identifica solament l'arrel de la lluita de classe, sinó també la dels antagonismes entre els Estats. Ara bé, en la societat moderna aquesta explotació té les característiques específiques del capitalisme. En conseqüència, la conquesta del poder per part del proletariat i la destrucció del sistema capitalista hauria determinat automàticament la desaparició de l'imperialisme i de la guerra. Aquesta teoria de la política internacional implicava que la guerra fos considerada com a un fenomen connatural amb el capitalisme i determinat per les seues contradiccions. Se'n derivava el rebuig de qualsevol forma de pacifisme, és a dir, de la possibilitat de conduir en règim capitalista una lluita eficaç contra la guerra. L'actitud de Marx i d'Engels enfront de les guerres esclatades en el curs de la seua activitat política fou, per tant, dictada pel criteri d'explotar les contradiccions que posaven de manifest per tal d'afavorir l'adveniment de la revolució. «El seu criteri era únic», observa Rjazanov a propòsit de la seua actitud sobre la guerra de Crimea: «examinar cada esdeveniment en funció de la seua capacitat d'accelerar la revolució i d'enfortir l'onada revolucionària».35 Posant en perill la pròpia existència de l'Estat, la guerra es presentava a Marx i a Engels com un K. M A R X i F . E N G E L S : Obras escogidas, v o l . I, p . 3 7 . D. B. RIAZANOR: Marae ed Engels (1922), trad. it., Roma, 1972, p. 86. 26 www.faximil.com
34 35
fenomen que hauria pogut afavorir una explosió revolucionària. Per això, a cada guerra s'esforçaran en identificar l'Estat o la coalició d'Estats, la victòria dels quals hauria afavorit l'estratègia revolucionària.36 I pel que fa als moviments d'alliberament nacional, els consideraven des del punt de vista de la possibilitat de modificar els equilibris internacionals de manera que s'afavorís l'avenç de la revolució proletària. Indubtablement, aquesta teoria individua un aspecte real del funcionament de la societat humana. Per una part, l'explotació de l'home sobre l'home és la causa més poderosa dels conflictes socials. Per una altra, no pot pensar-se en la pau, és a dir, en una situació que permeta de tenir relacions pacífiques entre tots els homes sense la superació de l'explotació de classe. Però el que acosta aquesta teoria al pensament polític demòcrataliberal és el fet de què es fonamenta sobre la idea de què els interessos nacionals, una vegada que els pobles hagen estat alliberats i siguen capaços d'autodeterminar-se, estan en harmonia amb els internacionals, i de què l'orde polític mundial és el resultat de les relacions de collaboració entre les nacions. Engels, en un escrit pòstum, va confirmar aquesta sorprenent convergència. De fet, hi sosté que l'organització d'Europa «en grans Estats nacionals» constitueix «la imprescindible premissa de l'harmònica cooperació internacional dels pobles, sense la qual no pot tenir lloc la sobirania del proletariat. Per tal d'assegurar la pau internacional cal, abans de res, que siguen eliminades totes les inevitables discòrdies nacionals: cada poble ha de ser independent i amo de casa seua».37 Per altra banda, Marx i Engels eren contraris a la fórmula dels Estats Units d'Europa perquè consideraven impossible qualsevol forma de germandat i de solidaritat entre les nacions mentre el règim capitalista seguís dempeus. De fet, «mentre la burgesia de cada nació conserve encara interessos nacionals particulars —escriuen—, la gran indústria ha creat una classe que té el mateix interès en totes les nacions i per la qual la nacionalitat queda anul·lada».38 Ünicament el
37 38
Per una profunda anàlisi de la teoria de Marx i d'Engels sobre les relacions internacionals, cfr. M. MOLNAR: Marx, Engels et la politique internationale, Paris, 1975. Forza ed economia nella formazione del nuovo Imperio germanico, trad. it., Roma, 1899, p. 58. K. MARX i F. ENGELS: La ideologia alemana (1846), p. 69. 27 www.faximil.com
36
proletariat, la classe universal, que té els mateixos interessos a tots els països, pot fer possible la unitat i la germanor entre els pobles. En aquesta perspectiva, la pau, l'abolició de les fronteres entre els Estats i la unificació dels pobles, esdevé possible únicament després de la conquesta del poder per part del proletariat i afirmació del socialisme. Marx, amb raó, afirmava que la lluita revolucionària que estava en actualitat a Europa era la del moviment obrer pel socialisme. Efectivament, així com el sistema dels Estats nacionals estava en fase de desenvolupament («una formació social no mor fins que no s'hagen desenvolupat totes les forces productives a què pot donar lloc», havia escrit en el «Prefaci» de 1859),39 encara no estaven madures les condicions de la seua superació per mitjà de la federació europea. Però aquesta presa de posició no equival, de fet, a un rebuig del principi de la unitat europea, una vegada que s'haga actualitzat el socialisme a cada Estat.
MARXISME I TEORIA POLÍTICA
Havent tingut una activa experiència personal de les estructures determinants de la vida política, Marx i Engels han estat obligats a xocar i a confrontar-se pràcticament amb les estructures del poder polític, perquè els problemes que això plantejava no podien ser eliminats en la praxis. De fet, es tractava d'una de les condicions històriques amb les quals calia comptar en la lluita pel socialisme. Però el condicionament del poder polític, que era receptat a la praxi, no fou mai comprés amb precisió conceptual i, per tant, no ha tingut mai la forma d'una teoria definida. Més aviat, havia estat «advertit intuïtivament, no pensat amb claredat», si podem aquí utilitzar una expressió que Max Weber refereix al caràcter determinat dels tipus ideals que es troben en el llenguatge dels històrics.40 La manca d'un ús sistemàtic dels esquemes teòrics elaborats per la ciència política, entesa com a ciència que estudia el poder polític com a factor determinant de la conducta humana, en l'anàlisi de les situacions històriques concretes en les quals es col·locava la seua acció, K. MARX i F. ENGELS: Obras escogidas, vol. I, p. 348. // metodo delle scienze storico-sociali (1922), trad. it., Torino, 1958, p. 111. 28 www.faximil.com
39 40
explica les freqüents contradiccions i la incertesa pròpia de qui actua sense principis directius i criteris rigorosos d'anàlisi. Marx i Engels senzillament s'han limitat a assignar una «relativa autonomia» 41 a la política, però sense esforçar-se en estudiar les lleis específiques que en regulen el funcionament. Efectivament, el materialisme històric com a instrument d'interpretació històrica és la teoria de la determinació de tots els sectors de la societat per part del mode de producció. Quan el 1859, en el «Prefaci» a Per la crítica de l'economia política, Marx reassumeix les conclusions teòriques amb les quals assumeix la seua investigació, inicia així la seua exposició: «Tant les relacions jurídiques com les formes de l'Estat no poden ésser compreses ni per si mateixes ni per la denominada evolució general de l'esperit humà, però tenen les seues arrels, sobretot, en les relacions materials de l'existència.» 42 Si el materialisme històric és el model explicatiu que posa a la llum els nexes més generals de causalitat entre els fenòmens històrico-socials, no pot explicar, si no és precisament en termes generals, les lleis que governen el funcionament dels sectors relativament autònoms de la vida social (la política, l'economia, etc.) que són l'objecte de les ciències humanes particulars. Ara bé, a l'obra de Marx i d'Engels no existeix un tractament exhaustiu i sistemàtic sobre la política i sobre l'Estat. Se'n pot deduir que consideraven l'estudi del problema polític en la seua autonomia com a no essencial per les finalitats de la comprensió de la societat i de la seua transformació revolucionària.43 La manca d'una veritable i pròpia teoria política marxista 44 pot explicar-se com a una previsió històrica equivocada de Marx i d'En-
42
43
14
Lletra d'Engels a Conrad Schmidt, 27 octubre 1890, a Obras escogidas, vol. II, p. 497. K. MARX i F. ENGELS: Obras escogidas, vol. I, p. 347.
Engels explica l'incomplet desenvolupament del materialisme històric a la seua obra i a la de Marx amb aquestes consideracions: "Enfront dels adversaris nosaltres teníem que subratllar el principi essencial que ells negaven, i aleshores no sempre disposàvem de temps, espai i ocasió per a donar la deguda importància als demés factors que participen al joc de les accions i reaccions" (Engels a Joseph Bloch, 21 setembre 1890, a Obras escogidas, vol. II, p. 494). Sobre aquest punt, L. COLLETI ha fet observacions molt penetrants a Ideologia e società, 1969, pp. 246-262, i a Intervista politico filosòfica, Bari, 1974, pp. 28-31. El mateix es pot dir per N. BOBBIO: Esiste una dottrina marxista dello Stato? (1975), trad. cat., "Taula de Canvi", 1, 1976, pàgines 101-116. 29
www.faximil.com
41
gels. La seua teoria política, així com els programes i l'acció de la Primera Internacional i de la Segona Internacional fins a finals del segle passat que s'inspiraven en ella, es fonamenten sobre una idea central extremament simple: l'expectativa de la revolució socialista com a meta inevitable de les contradiccions del sistema capitalista i de l'imminent inici del procés d'extinció de l'Estat. L'elaboració teòrica, la interpretació de la situació, l'acció política, estaven condicionades per la simplificació de la realitat derivada d'aquell judici històric. La mancada elaboració d'una teoria política per part de Marx i d'Engels no és sinó la conseqüència d'aquest judici històric, que feia supèrflua una anàlisi acurada sobre la naturalesa de l'Estat, sobre «l'autonomia relativa de la política», enunciada simplement però no estudiada a fons. Amb quina finalitat estudiar les lleis que expliquen la dinàmica que impulsa l'Estat a separar-se de la societat civil, a fer-se autònom, si l'extinció de l'Estat és imminent? Mannheim ens ofereix una clau explicativa d'aquesta llacuna de la teoria marxista quan analitza la «mentalitat utòpica», és a dir, l'actitud dels grups revolucionaris. «En la mentalitat utòpica —escriu—, l'inconscient col·lectiu, mogut essencialment pels projectes de futur i per una decidida voluntat pragmàtica, acaba amb l'abandonament de determinats aspectes de la realitat. Gira l'espatla, per dir-ho d'alguna manera, a tot el que pogués amenaçar la seua convicció profunda o a paralitzar el seu desig de revolució.» 4B Aquesta actitud, substancialment, feia que a Marx i a Engels els hi mancàs un incentiu pràctic per tal d'orientar el seu treball teòric cap a l'estudi de l'Estat, de la política internacional i de les seues lleis. Encara que, a voltes, insereixen, en el càlcul de les condicions que afavoreixen o que retarden la revolució, factors de naturalesa política, no aconsegueixen mai d'integrar orgànicament a la seua teoria del curs històric i del canvi social el paper autònom del poder polític i a atribuir a aquest darrer la funció de força motriu de la història. CLASSE I POBLE
Aquells que han construït exclusivament sobre el concepte de classe la seua visió del canvi social i del curs històric han estat desviats K. MANNHEIM: Ideologia e utopia, Bolònia, 1957, p. 41. Existeix trad. cast., Madrid, 1966. 30 www.faximil.com
45
pel fet d'haver considerat la realitat social únicament des d'aquest punt de vista. El concepte de lluita de classe no solament pressuposa que les classes en conflicte són necessàries de la mateixa manera, en el sentit de què l'existència d'una exigeix la de l'altra, però postula també un terreny unitari en el qual té lloc el xoc, i l'existència d'un interès superior en el qual les forces antagonistes siguen unides, encara que es tracte d'una unitat dialèctica. Els mateixos Marx i Engels, quan en la Ideologia alemanya han il·lustrat els principis fonamentals del materialisme històric, han reconegut que la societat civil dóna vida a un «interès col·lectiu», en la formació del qual participen totes les classes socials i que uneix a tots els individus que participen en la divisió social del treball.46 De fet, tots participen, a partir del paper que ocupen en la societat i, per tant, amb interessos no solament diferents, sinó contrastants, en el procés productiu. El seu funcionament, és a dir, la producció dels béns i serveis, és la condició de la mateixa supervivència física dels individus i, per tant, de l'existència de cada societat. Per això mateix, també els explotats i les classes subalternes tenen un interès vital en col·laborar, de la manera que siga, amb les classes dominants. En resum, els interessos antagònics, que són a la base de la lluita de classe, no exclouen la necessitat d'un cert tipus de col·laboració entre les classes, necessària pel funcionament del procés productiu i per la mateixa existència de la societat civil. L'organisme que fa possible aquesta col·laboració i per mitjà del qual s'expressa «l'interès col·lectiu», identificat per Marx i Engels, és l'Estat. Aquest és un producte de l'evolució de la societat, una superestructura seua. És el quadre jurídic i polític que garanteix la unitat de la societat civil i l'impedeix de caure en l'anarquia. Però, abans d'ésser una fórmula jurídico-constitucional, des del punt de vista sociològic, l'Estat és una situació de fet, consistent en el conjunt de relacions polítiques de poder necessàries per a la producció i per a la reproducció de la vida social. A La ideologia alemanya (ed. cit., pp. 34-35): "A més, la divisió del treball porta aparellada la contradicció entre l'interés de l'individu concret o d'una determinada família i l'interés comú de tots els individus amb relacions recíproques; interès col·lectiu que no existeix únicament a la imaginació, com 'universal', sinó que es presenta a la realitat sobretot com una relació de dependència mútua dels individus entre els quals apareix dividit el treball... En base a aquesta contradicció entre l'interés particular i l'interés col·lectiu, l'interés col·lectiu pren una configuració pròpia i autònoma com Estat." 31
www.faximil.com
46
L'Estat no és simplement «el poder organitzat d'una classe per a l'opressió d'una altra», segons la fórmula implícita en el «Manifest», ni tampoc un instrument passiu a les mans de la classe dominant. Posseeix una relativa autonomia respecte a la lògica de la lluita de classes que consisteix en organitzar la mediació en els conflictes entre les classes. Certament, aquesta mediació no és mai imparcial. Sempre reflexa les relacions de poder entre les classes. Això no obstant, el paper de l'Estat és el de contenir la violència del xoc de classes i de limitar els efectes disgregadors de l'equilibri social i polític, determinat per la competència i per la lluita entre els individus i entre els grups. En resum, si l'Estat és el terreny del xoc de classes, també és el terreny de la coexistència entre les classes. Efectivament, la lluita de classes, mentre no es transforma en guerra civil i no posa en qüestió els mateixos fonaments de l'Estat, es mou sobre la base de l'acceptació, comuna a totes les classes, de determinats elementals principis de la convivència política. Vull referir-me a aquell conjunt de relacions socials i de valors que constitueixen el poble i que en fan una realitat relativament autònoma de les classes fins i tot quan resulta ferit pels conflictes més profunds. El terme «poble» és, en el contexte polític, l'equivalent a l'expressió «societat civil». Designa un grup social de base territorial que reuneix els individus lligats per la divisió del treball polític. En l'articulació més senzilla i general, la divisió dels papers polítics està definida per la distinció entre governants i governats. Perquè existesca un grup humà inserit sobre un determinat territori, sobre el qual un govern mantinga relacions ordenades entre els membres del grup mitjançant el monopoli de la força física i un mínim de consens. El conjunt d'aquests elements és anomenat, en el llenguatge de la ciència política, comunitat política.47 Aquesta expressió defineix un aspecte de l'Estat: la seua base humana i territorial, el quadre en l'àmbit del qual es desenvolupa la lluita política i social i on el govern exerceix el propi poder. Si la comunitat política no és qüestionada, existeix un comú denominador entre les classes i entre les forces polítiques, fins i tot entre les que procuren un canvi de règim i entre les que treballen pel seu manteniment: la legitimació de la comunitat política, és a dir, el conD. EASTON: A Systems Analysis of Political Life, Nueva York, 1965. Per a una anàlisi de la legitimació de la comunitat política, cfr. "Riflessioni sui concetto di legittimità", in L. LEVI: // problema delia legittimità nel Parlamento dell'ltalia repubblicana, Torino, 1970. www.faximil.com
32
sens sobre aquell mínim de normes i de valors col·lectius que fan existir l'Estat. A més a més, l'autonomia del poder de govern no és únicament el resultat de determinants internes de la comunitat política, sinó també d'una necessitat externa. El fet de què l'Estat no siga una entitat aïllada, sinó en relació amb altres Estats, i de què aquestes relacions es basen en la força més que en el dret, determina un interès comú a totes les components de la societat per la defensa en els xocs amb altres Estats. Format per raons de control i d'organitzacions socials, l'Estat es reforça per fer front a l'anarquia internacional. També és l'òrgan de la defensa de l'«interés col·lectiu» de la societat contra els atacs externs que amenacen la seua seguretat i la seua independència. En conclusió, la fractura que separa les classes pot ser més o menys profunda, segons que l'oposició de les classes subalternes mire a un canvi de règim o a un simple canvi de govern.48 però sempre és menys profunda que la que separa els pobles en les relacions internacionals. Tot això permet d'explicar com la divisió del món en Estats i com la manca d'instruments polítics i jurídics per tal de portar a terme la solidaritat entre els pobles i entre les classes a nivell internacional afavoreixen el predomini dels egoismes nacionals i de la solidaritat nacional, fins i tot entre classes antagòniques, més que en l'internacionalisme.
ELS LÍMITS TEÒRICS DE L'INTERNACIONALISME MARXISTA
Aquestes consideracions ens porten a afrontar el problema dels límits de la visió marxista de la vida política internacional. Hem vist com aquesta última atribueix a l'explotació de l'home sobre l'home la causa dels conflictes de classe i dels conflictes entre els Estats. Oblida, però, que la lluita de classe o, més en general, l'explotació de l'home sobre l'home no degeneren en guerra a dins d'un Estat sinó en circumstàncies excepcionals. Això succeeix en els moments de trencament revolucionari, quan l'aparell de força de l'Estat es disgrega i la lluita política assumeix un aspecte anàleg al que caracteritza les He tractat més difusament sobre aquest problema a // problema delia legiítimiíà nel Parlamento dell'ltalia repubblicana, pp. 20-25. www.faximil.com
33
relacions entre Estats, i així resulta possible la guerra civil. Però la guerra és un fenomen que es manifesta típicament en les relacions internacionals, és a dir, en les relacions entre aquells grups organitzats que estan dotats del monopoli de la força física: en la societat moderna, els Estats sobirans. A diferència del que succeeix a l'interior de l'Estat, en les relacions entre Estats sobirans la guerra és sempre potencial. Aquest punt de vista, fonamental en la teoria de la raó d'Estat, permet de posar de manifest l'existència d'una diferència qualitativa entre política interna i política internacional. Mentre que la política interna es desenvolupa en el quadre jurídic de l'Estat i, per tant, pren cos en relacions socials regulades pel dret, la política internacional obeeix a lleis profundament diferents, perquè es desenvolupa en una situació d'anarquia i, per tant, es fonamenta en l'ús de la força o en l'amenaça de recórrer-hi. La frontera que separa la política interna de la política internacional és la frontera que separa l'esfera de la pau de la de la guerra, encara que, com ensenya Kant, la pau no serà mai realitzada completament si no és amb la creació d'un orde jurídic universal, és a dir, amb la federació mundial. Només quan les relacions internacionals seran controlades per un poder federal i regulades pel dret, i quan l'ús de la força haurà estat expulsat de la història, hi haurà menys diferència entre política interna i política internacional. Des d'aquest moment, i només des d'aquest moment, la teoria de la raó d'Estat perdrà el seu significat. Dissenyada en termes generals la diferència entre política interna i política internacional, amb les categories de la teoria de la raó d'Estat, ara és possible de definir els límits de la teoria marxista de les relacions internacionals. Aquestes consisteixen en el fet de què la teoria explica la política internacional amb les mateixes categories amb les que explica la política interna, imputa les tensions internacionals i la guerra exclusivament a la naturalesa de les estructures internes dels estats i considera la lluita pel socialisme a cada Estat com l'objectiu prioritari, i la pau com una conseqüència automàtica i necessària de la transformació de les estructures internes dels estats. INTERNACIONALISME I FEDERALISME
34
www.faximil.com
Des del punt de vista teòric, el marxisme no assigna una adequada autonomia al sistema polític internacional respecte de l'estructura in-
49
Cfr. I. KANT: Per la pace perpetua (1795), trad. it. a Scritti politici e di filosofia delia storia e del diritto, Torino, 1956. 35
www.faximil.com
terna dels Estats sols i a la política externa respecte de la política interna. Efectivament, la divisió política del gènere humà i la manca d'un poder per damunt dels Estats capaç de resoldre els conflictes amb els intruments del dret, representen un obstacle en l'afirmació de la solidaritat internacional entre els pobles, siga quina siga la forma d'organització política. Hi ha una contradicció insalvable entre l'aspiració a l'autonomia, a la igualtat i a la solidaritat entre els pobles i la seua divisió política. La divisió política transforma els pobles en grups tancats i hostils i fa precària, i a la llarga impossible, la seua coexistència pacífica. La desigual distribució del poder polític al món determina relacions hegemòniques i imperialistes dels Estats més forts enfront dels més dèbils. La pau depèn, per tant, de la subordinació dels Estats a un poder federal. El que distingeix la teoria federalista és que aquesta defineix la pau com la situació en la qual la guerra s'ha tornat impossible (i no és simplement suspesa en l'interval entre dues guerres, situació en la qual s'avé més pròpiament la qualificació de treva).49 Des del punt de vista pràctic, el marxisme considera prioritària la lluita pel socialisme respecte a la lluita per la pau i per l'orde internacional. La lliçó dels fets més recents confirma, però, un axioma de la teoria de la raó d'Estat, segons el qual la transformació de les institucions dels Estats sols (fins i tot en el sentit socialista) no altera l'estructura de les relacions internacionals i la seua naturalesa tendencialment violenta. De fet hi ha un tipus de conflicte que la teoria marxista no havia previst i que no reïx a explicar: el dels Estats socialistes. Fins i tot allà on les lluites dels socialistes han permès d'encaminar un procés de transformació de les estructures internes dels Estats, la divisió política del món en Estats sobirans i el seu antagonisme han impedit de subordinar la política internacional, que ha romàs el terreny de les relacions de força, als principis que han estat afirmats en la política interna. Així, la naturalesa tendencialment violenta de les relacions internacionals obliga irresistiblement als governs a concentrar-se sobre problemes de seguretat, a desvincular-se del control popular per tal d'ésser capaços de desenvolupar una acció eficaç en el pla internacional i a sacrificar els objectius d'emancipació social
www.faximil.com
a les necessitats, bel·licoses i autoritàries, que la supervivència de l'Estat en l'arena política alimenta. Per altra banda, la impossibilitat, en un món d'Estats sobirans, d'estendre els principis de la democràcia i del socialisme a l'esfera de les relacions internacionals determina, a la llarga, també la negació d'aquests valors a l'interior dels Estats. Quan la crisi de l'Estat nacional convertirà aquesta institució en incompatible amb l'internacionalisme del procés productiu i amb l'equilibri polític internacional i obrirà el camí a les guerres mundials, a l'estancament econòmic i al feixisme, la pau i l'orde internacional apareixeran com el pressupòsit del desenvolupament de la democràcia i del socialisme. Paral·lelament a l'agreujament d'aquesta crisi augmentarà la capacitat d'orientació històrica de la fórmula dels Estats Units d'Europa, entesos com a primera etapa en el camí de la federació mundial i com a alternativa de la sobirania nacional. Per això la pau no pot ésser concebuda com la conseqüència de l'afirmació del mateix règim dins de cada Estat sol, sinó que constitueix un objectiu que ha d'ésser assolit amb instruments apropiats i amb una lluita autònoma. El federalisme, en quant a teoria del govern democràtic supranacional, és la ideologia que indica els mitjans i les finalitats necessàries per a eliminar la divisió del gènere humà en Estats sobirans i la guerra i a posar en mans del poble i dels treballadors els processos econòmics i polítics que es desenvolupen a nivell internacional. Tot això posa de manifest els límits de l'internacionalisme en general. Aquest terme expressa la idea de què la pau i la solidaritat internacionals són realitzables per mitjà de la simple col·laboració entre els pobles i entre les classes. L'internacionalisme és la utopia de relacions pacífiques entre nacions sobiranes. En altres termes, no és més que una variant de la concepció de l'harmonia natural dels interessos aplicada a les relacions internacionals. El seu significat objectiu no resideix en la superació del nacionalisme, per a la realització del qual no disposa dels instruments teòrics i pràctics. De fet, no havent identificat en l'Estat nacional les arrels polítiques del nacionalisme, no opera per destruir-ne o, almenys, per limitar-ne la sobirania. En conseqüència, resta presoner dels límits objectius del sistema nacional i està condemnat a sofrir-ne la decadència. Per tant es pot afirmar amb raó que el federalisme constitueix la superació dels límits de l'internacionalisme, perquè posa en qüestió la 36
sobirania ilimitada de l'Estat nacional, l'obstacle que ha parat l'impuls de l'internacionalisme socialista, i indica, en el govern democràtic supranacional, l'instrument capaç de tornar-lo a rellançar. LES
CONDICIONS POLÍTIQUES DEL MERCAT MUNDIAL
Marx comparteix amb els seus contemporanis una bona part de l'optimisme liberal. En realitat se'ls hi escapava que el que semblava una tendència imparable cap a la formació d'un mercat mundial es recolzava sobre delicats mecanismes polítics internacionals que no estaven destinats a subsistir indefinidament. Des de 1815 fins a 1914 visqué una fase històrica d'excepcional estabilitat internacional, que Polanyi anomena «la pau dels cents anys». «A part de la guerra de Crimea, un succés més o menys colonial —observa—, Anglaterra, França, Prussià, Àustria, Itàlia i Rússia estigueren ocupades en fer-se la guerra en tot durant només divuit mesos.» 50 La formació i el desenvolupament del mercat mundial són impensables fora d'aquestes condicions polítiques. En la creació i en el manteniment d'aquestes condicions la Gran Bretanya hi tingué un paper determinant. Era el primer país industrial i portava acumulat un avantatge tal, respecte als altres Estats, que tenia un interès en el manteniment i en el desenvolupament de la llibertat dels canvis internacionals, perquè podia exercir un paper dominant sobre el mercat mundial. La direcció política de Londres amb l'ajuda de dos instruments, un de monetari i l'altre militar, assegurava, per tant, el funcionament del mercat mundial. El primer instrument era el sistema monetari internacional, fonamentat en l'hegemonia de l'esterlina, anclada en l'or; el segon era el predomini de la marina britànica en els mars (els canoners de la flota anglesa servien per a mantenir obertes les vies comercials amb els països d'ultramar).51 K. POLANYI: La grande traformazione (1944), trad. it., Torino, 1974, p. 7. LIONEL ROBBINS, a l'important volum del 1937 L'economia planificata e l'ordine internazionale (trad. it.. Milà, 1948, p. 158), observa que el mercat necessita "un mecanisme apte per a defensar l'ordre i la llei. Però mentre que aquest mecanisme, encara que imperfecte, existeix dins de les nacions, aleshores no existeix un mecanisme idèntic que funcione al nivell internacional". Ha estat un greu error de la major part dels liberals del segle xix el no haver tingut en compte aquesta diferència. 37
www.faximil.com
50 51
Així es comprèn com el desenvolupament ordenat pel sistema polític i econòmic internacional no fos el fruit d'un orde natural, sinó de casuals circumstàncies històriques. Però també es comprèn per què les ideologies liberals, democràtiques i socialistes hagen assignat als problemes de l'orde internacional un paper subordinat. Quan els teòrics liberals, democràtics i socialistes han pensat en el futur de les relacions internacionals, han imaginat que els pobles, transformats en amos del seu destí, gràcies a l'alliberament del domini monàrquic i aristocràtic, o del burgès i capitalista, no haurien tingut més motius de conflicte. Aquesta manera de concebre les relacions internacionals, com a una esfera de la vida política privada d'una pròpia autonomia i depenent de les vicissituds de la política interior, reflexa els problemes dominants d'una època en la qual el moviment històric posava a l'orde del dia la qüestió de la transformació de les estructures internes dels Estats. La perspectiva extremament simplificada en la manera de concebre «la història de cada societat», com a «història de lluita de classes», segons la famosa fórmula del «Manifest»,52 permet d'identificar el problema central del segle passat en la lluita pel reconeixement dels drets polítics, econòmics i socials del poble i dels treballadors, i en la línia de divisió, primer, entre la burgesia i l'aristocràcia i, després, entre la burgesia i el proletariat, la discriminant entre les forces de la conservació i les forces del progrés. Al mateix temps, la pau, és a dir, una nova manera d'organitzar les relacions internacionals, ja no fonamentades en el recurs de la força, no es posava com a objectiu de caràcter prioritari, perquè la guerra no era el fenomen destructiu i total en què s'ha convertit en el nostre segle. I això depenia del fet de què el desenvolupament de les forces productives, malgrat que ja existís el mercat mundial, encara no havia entrat en contradicció amb les estructures de l'Estat nacional i l'extensió del principi nacional a Europa no havia encara sotragat l'equilibri internacional. La cultura política dominant en el segle xvm va semblar que donava una resposta satisfactòria a l'aspiració a la pau, fins que l'estabilitat política i econòmica internacional no fou posada en crisi per la desesperació dels conflictes entre els estats nacionals a Europa. Marx i Engels pensaven que la tendència del món i del gènere humà a unificar-se, que es posava de manifest en el mercat mundial, K. MARX i F. ENGELS: Obras escogidas, vol. I, p. 19.
38 www.faximil.com
52
39
www.faximil.com
hauria ben aviat determinat la superació dels antagonismes entre els Estats i creat les condicions de la revolució mundial. Ara bé, si es pot afirmar que siga aquesta efectivament la tendència de fons de la història contemporània, és cert, però, que el seu ritme de desenvolupament s'ha revelat molt més lent del que consideraven Marx i Engels, tal com demostra el fet de què avui està a l'orde del dia la unificació de l'Europa occidental, però encara no la de tot el món. A més a més, el desenvolupament de la història mundial esdevé accessible a un control racional i pot ser sotmès al govern del gènere humà amb la condició de què a la tendència objectiva, identificada pel marxisme, que porta el món a una integració social cada vegada més profunda, s'hi acompanye una acció directa a la unificació política del gènere humà en els termes, formulats per Kant, de la federació mundial. Efectivament, per una banda, la tendència objectiva cap a la unificació del gènere humà no porta necessàriament a la federació mundial, sinó que únicament en crea les condicions, i, per l'altra, les estructures de poder, sobre les quals es fonamenten els Estats i els sistemes d'Estats poden afavorir o destorbar aquesta tendència. En conseqüència, la lluita per adequar les dimensions de l'Estat a l'evolució del mode de producció, el qual, tot passant a través de la formació de federacions continentals, s'acabarà només amb la federació mundial, obeeix a una lògica i utilitza mitjans radicalment diferents dels de la lluita de classe, i exigeix la formació de batallons d'unitat popular, tal com demostra el vell exemple de l'aliança del moviment obrer amb Bismarck en la lluita per la unificació alemanya.
www.faximil.com
ELS MOVIMENTS NACIONALISTES I LES CLASSES SOCIALS * PER
V. KIERNAN «Què és la meua nació? Qui parla de la meua nació?, exclamà displicentment el capità Macmorris, davant de la innocent al·lusió de Fluellen als irlandesos. A l'Europa de Shakespeare, les nacionalitats estigueren en un major contacte, sovint dolorós, i esdevingueren més conscients del que d'elles pensaven les altres. El que pensaven estava només al principi del que es convertiria en una idea política. Una «nació» comprenia aquells nascuts d'un mateix tronc i que compartien un caràcter comú. Els galesos compatriotes de Fluellen pogueren ser panegiritzats per Milton com «Una nació vella i antiga, orgullosa per les seues armes», però mai no es convertiren en Estat, i segurament Fluellen no ho hauria desitjat. Avui existeix un moviment nacionalista gal·lès, un més entre la desconcertant varietat de semblants moviments que s'estenen a través de tota la història moderna. Una dificultat paradoxal a l'hora de qualsevol esforç per a desembullar-los és que només podran desenvolupar-se plenament després que els estats nacionals i el nacionalisme fossen un fet establert en un cert nombre de països. El nacionalisme fou principalment una creació des de dalt, el resultat del poder que l'Estat havia exercit durant llargs períodes en les especials condicions de la primitiva Europa moderna occidental.1 Entre aquestes condicions, però, estava l'existència prèvia d'un sentiment nacional, encara que fos tosc i a mig fer com el del capità Macmorris. L'Estat i la nacionalitat s'influïren constantment; cadascun requereix l'altre per al seu complet desenvolupament cap a un punt on podran "Nationalist Movements", London, 1976. Veure V. G. KIERNAN: State and Nation in Western Europe", Past and Present, núm. 31, 1965. 41 www.faximil.com
*
1
ajudar a inspirar moviments nacionalistes a altres terres, més i més lluny. La societat medieval i la seua diferència de classes foren mantingudes unides, fins i tot amb una moral de cement, per la religió, com, per exemple, a Àsia. Tanmateix, a finals de l'Edat Mitjana un cert nombre de monarquies feudals adquiriren una mica de la categoria del veritable Estat, com una entitat que se sentia representativa d'alguna manera de tots els seus membres col·lectivament i amb dret a una lleialtat diferent de la mera submissió al mandatari del moment. Anglaterra encapçalà el moviment i ajudà a provocar un esperit semblant a França a través de repetits atacs a la seua veïna, com faria França al seu torn amb Alemanya. Durant els segles xvi i xvn, l'enfortit Estat de les «monarquies absolutes» prengué forma i coincidí de vegades, encara que només aproximadament, amb les fronteres de nacionalitat o llengua. En aquest cas, la centralització de l'autoritat i l'acceleració dels corrents de circulació econòmica tendiren a una connexió més estreta entre l'Estat i el sentiment popular. En tot aquest procés les classes mitges urbanes van tenir un paper predominant. El sentiment patriòtic podia reforçar el seu amor propi i la seua confiança, i identificant-s'hi podien aspirar millor a un lloc dirigent en l'esquema d'una societat en evolució. Una revolta nacional com la dels Països Baixos —o, menys concloent, com la d'Escòcia pels volts de 1640— fan al mateix temps una revolta burgesa. I, a l'inrevés, les revolucions burgeses d'Anglaterra i França tingueren un marcat to nacionalista. En realitat, el capitalisme modern aparegué a Europa Occidental molt lentament.2 Eines i tècniques, i també idees, romanien sovint durant molt de temps sense ser utilitzades. Podem calcular quatre segles de preparació per al gran bot de la Revolució Industrial. El nacionalisme pot ser vist com creix amb ella, també d'una manera molt gradual i lenta, i lligat a la revolució en formes molt complexes. En dissoldre les estructures socials tradicionals i substituir-les per unes noves, el mercat nacional que el capitalisme s'havia fet per ell mateix confrontà les classes d'una manera més aguda, i va requerir una forta ideologia així com un ferm aparell administratiu per a mantenir el mercat dintre d'uns límits. L'estat hagué d'emprendre cada vegada major nombre de serveis o funcions de caràcter positiu, els quals lligaren totes les Açò es subratllat by F. BRAUDEL a Capitalism and Material Life 1400-1800, trad. anglesa, Londres, 1973. www.faximil.com
42
classes en les seues activitats. L'Estat sempre ha estat un gran patró, i esdevingué amb escreix el major patró. A causa d'aquest compromís cada vegada més gran, ciutats en creixement eren un terreny fèrtil per al sentiment nacional; això, amb la religió en declivi, fou la compensació emocional més oportuna per a les primeres generacions d'emigrants del camp, a causa del seu desconeixement de la vida urbana i industrial. Al mateix temps, proliferaren els periòdics i altres mitjans de difusió de l'esperit nocionalista. Renan anomenà la nació «une grande solidarité», una comunió de memòria i propòsit.3 Era també, tanmateix, una combinació de classes, i l'Estat es construí no sols sobre la nació com a comunitat, sinó sobre les divisions dintre d'una comunitat que era en si mateixa la unificació de la nació. S'aprengué a fer açò gradualment, a mesura que passà el temps, amb una deliberada instrucció, especialment a través de l'educació de masses. Es diu que Haydn pensà compondre un himne nacional per a Àustria a causa de la influència que ell notà que exercia a Anglaterra el «God save the king». El nacionalisme madur fou pastat fora dels antics lligams elementals de veïnatge i de l'aversió als estrangers, de la mateixa manera que les religions rivals havien estat organitzades per les esglésies fora del plàstic i primitiu sentit religiós de l'home. Res no pot ser més lluny de la realitat que la repetida màxima que el nacionalisme és natural i propi, mentre que el comunisme és artificial i impropi. Els profetes del nacionalisme generalment han estat «molt lluny dels interessos econòmics i de classe d'aquest període».4 Aquesta abstracció fou en part el que féu acceptables les seues idees per a totes les classes dintre dels estats ja establerts, però amb diversos significats per a cada classe; i una diversitat semblant es mostraria en els moviments nacionalistes que s'esforçaren per establir nous estats. Per regla general, el nacionalisme era menys agradable als estrats més alts i més baixos. Des del punt de vista aristocràtic, el nacionalisme era una invasió dels plebeus en la vida pública. John Charter, el cínic personatge del món de Dickens, s'enorgullia de la seua fredor a causa de la «intensa vulgaritat dels sentiments».5 Quan homes d'aquesta mena «estimaven el seu país», estaven pensant en la seua glorificada i priE. RENAN: Qu'est-ce qu'une nation?, Una conferencia de 1882, Paris, Calmann-Lévy, 1882, sec. III. O. JASZI: The Dissolution of the Hapsburg Monarchy, Chicago, 1929, p. 258. Barnaby Rudge, 1841, cap. 23. www.faximil.com
43
vada hisenda, posseïda per ells mateixos i els seus amics. Sobre la majoria dels seus habitants, i sobre les seues necessitats, preferien no pensar: en el seu lloc idealitzaven «la terra santa», el territori inalienable com un patrimoni vinculat. El camperol terratinent podia compartir aquesta sensació a la seua manera. A les ciutats, la idea de «nació» com a família tenia més atracció per a la classe mitja i baixa, constituïda (com el camperolat) d'una massa d'individus amb poca organització com a cos social. Les classes obreres industrials, molt més oposades als seus superiors i ocupades a construir les seues pròpies formes d'organització, tenien menor necessitat emocional d'aquest sentiment, i el compartien principalment perquè l'Estat manejava les seues vides en la majoria dels seus punts. En uns pocs països l'Estat nacionalista era ja vell pel 1789, però aquesta data pot ser presa com a punt de partida per als moderns moviments nacionalistes en l'oposició. S'anunciaven amb un frenesí de revoltes durant l'imperi Habsburg, provocades per les reformes burocràtiques de Josep II. Aquestes revoltes eren, principalment, reaccions regionals conservadores contra el canvi, encara que a Hongria i Bèlgica la seua composició social i temperamental estaven molt mesclades; ° la seua afinitat estigué amb la intransigència aristocràtica de 1787-89, fase inicial de la Revolució Francesa. En 1808-14, la Guerra d'Independència espanyola contra Napoleó en prefigura d'altres més tardanes que contindrien una altra barreja d'idees i d'interessos de classe, amb un conservadorisme clerical dominant, però amb el sorgiment de dues tendències oposades a aquest: un programa liberal de la classe mitjana i el descontent dels camperols contra les exaccions dels propietaris. Era l'esperança, ràpidament propagada, de veure el patriotisme unit a la reforma i al progrés el que féu que Wordsworth es mostràs tan entusiasta de la resistència espanyola, i el que l'inspirà la seua Convention of Cintra, un profund i imaginatiu elogi de la nació com mai no s'haja escrit. A Espanya, no molt més tard de les guerres napoleòniques, reaparegué un vell separatisme regional a Catalunya. És instructiu, com a demostració del que s'ha repetit en la història de molts països, el
www.faximil.com
H. KOHN: The idea of Nationalism, New York, 1945, p. 528, subratlla que la pagesia hongaresa buscà l'ajuda de l'il·lustrat govern d'Àustria contra els seus senyors. E. WANGEVMANN: From Joseph II to Jacobin Trials, Oxford, 1959, pp. 34-55, que el patriotisme no estava monopolitzat pels conservadors: hi havia qui esperava que un parlament hongarès lliure portaria el progrés. 44
canvi des d'una primera etapa d'abandonament conservador a una més tardana progressista, introduïda pel desenvolupament industrial i continuada aleshores per les contradiccions que comportava. En l'època de la primera Guerra Carlista (1833-39) la zona rural de Catalunya, juntament amb l'àrea interior del País Basc, era el sosteniment principal de la causa reaccionària carlista. Aquestes zones estaven renunciant al modernisme estranger, a l'administració que estava tan a la moda i al secularisme de l'Espanya liberal, lluitaven per a recobrar i mantenir els vells drets locals. Però les seues franges costeres, amb l'estímul de la proximitat de França i del seu capital econòmic, es convertiren ràpidament en els principals tallers d'Espanya, al contrari de Bretanya a França o Irlanda a les Illes Britàniques. Després de mitjans de segle es desenvolupà un nou i menys arcaic catalanisme, malgrat que encara socialment conservador, acompanyat (com en tots aquests casos) d'un renaixement cultural. Simultàniament el creixement industrial generava aguts conflictes de capital i treball. Espanya havia estat tocada dèbilment, però no era la menys alarmada, per les revolucions de 1848; i aquestes havien fet mirar als propietaris de qualsevol lloc cap a «una unitat nacional com a miracle laboral que impediria una guerra de classes i un alçament popular».7 Un moviment autonòmic fou animat pels empresaris com a mitjà per a dividir el ressentiment de la classe obrera i dirigir-lo contra Madrid. Diversos grups de la dreta s'uniren en 1901 en la «Lliga Regionalista». Aquesta aconseguí èxits electorals i féu una combinació més àmplia en 1906, la «Solidaritat Catalana», que en 1914 assegurà la seua pròpia autoritat regional, la «Mancomunitat», amb uns poders regionals molt limitats. Tot açò no pogué exorcitzar el conflicte de classes. L'estrat mig i baix de Catalunya romania fidel a la seua vella tradició liberal, parodiada ara per la demagògia anticlerical de Lerroux i del seu Partit Radical. Com això era només antiseparatisme, Madrid féu els ulls grossos davant del seu inflamatori discurs.8 Més seriosos, els treballadors persistiren en l'organització militant de sindicats i lliuraren una crònica batalla de vagues i a voltes bales contra els seus patrons.
8
F. FETJO: "Hungary", a The Opening of an Era, 1848, ed. Fetjó, Londres, 1948, p. 316. Cfr. p. 314: La noblesa menor era massa pobra per a tenir importància, podia totalitzar uns 680.000 membres entre una població de dotze milions. G. BRENAN: The Spanish Labyrinth, Cambridge, 1950, p. 30. Vide també E. A. PEERS: Catalonia lnfelix, Londres, 1937, caps. 7-9. 45 www.faximil.com
7
KARL LIEBKNECHT: Militarism and Anti-militarism, trad. anglesa, Glasgow, 1917, p. 125. 46
www.faximil.com
Després de la Primera Guerra Mundial molts obrers estigueren d'acord a donar la benvinguda a la dictadura dretista del general Primo de Rivera, que en 1925 abolí la «Mancomunitat». A la seua caiguda, i en la de la monarquia, el moviment català reprengué el seu avanç, però amb l'esquerra ara en la direcció, i els obrers aplegats en la seua pròpia «Esquerra Republicana». Justament un segle abans, en 1831, Bèlgica guanyà la seua independència d'Holanda amb gran ajuda estrangera. La indústria estava creixent prou com per a estimular el país i fer de l'alçament nacional, en part, una revolució burgesa; aquesta no havia anat prou lluny per a establir massa disputes de classe i fou monopolitzada per la meitat valona del país, cosa que li donà una certa solidaritat contra la meitat flamenca, econòmicament endarrerida —avui fortament autonomista, i insistint en la seua tardana participació—. Noruega, cedida en 1814 de Dinamarca a Suècia, passà durant el segle xix del ressentiment d'una societat camperola aïllada a una moderna consciència nacional. El creixement econòmic prengué aquí la forma d'una activitat naval d'abast mundial, idealment apropiada per a promoure un sentit diferent d'interessos nacionals sense causar massa divisions de classe: després dels dies dels vaixells fets de fusta, Noruega comprava la majoria de les seues naus de l'estranger, i no establia cap gran empresa constructora de vaixells al país. Fou després de l'arribada del sufragi universal en 1898 quan la demanda d'independència esdevingué més insistent. La solidaritat de classe en suport de la independència no fou provada gaire severament, ja que els suecs —especialment els seus sindicats B— eren massa civilitzats per a intentar la unió per la força. Irlanda, aquest museu amb col·leccions de miscel·lànies històriques, havia passat per moltes experiències anteriors als últims anys de la dècada de 1870, quan un moviment autònom dirigit per Parnell buscà la unió de la base de la massa social amb el moviment militant camperol. I es va poder permetre el luxe de fer-ho perquè els propietaris eren en la seua majoria anglo-irlandesos i —com Parnell— protestants; per la mateixa raó el Govern britànic no pogué seguir refiant-se del seu suport com va fer a altres colònies, sinó que hagué d'apaivagar l'agitació comprant-los la seua part. El nacionalisme es recuperà amb l'estrat mig i baix desocupat de les ciutats com a principal protagonista.
No existia una gran burgesia industrial com a contrapès i la reduïda classe treballadora jugà un paper important, malgrat el Partit Socialista Republicà fundat en 1897 per James Connolly.10 Anglaterra pagà la seua falta per la seua política en els primers dies de l'obstrucció del desenvolupament industrial: una burgesia irlandesa major hauria vist els seus interessos, més aviat o més tard, en una associació amb la burgesia anglesa en contra de la classe obrera, i —com els escocesos— en una participació en els beneficis de l'imperi, una important consideració també per als homes de negocis catalans mentre quedassen colònies espanyoles.* Aquesta esterilitat empitjorà en tenir el moviment un excessiu aspecte religiós i, com molts altres, massa arrels en l'estranger. La solidaritat i subvencions dels americans d'origen irlandès féu molt per a mantenir viu el desig de llibertat, però res per a encendre un programa progressista. La ideologia nacional, a l'igual que una teologia com el calvinisme, podia prendre forma solament en un ambient social molt específic, però podia ser adaptat en la seua gran varietat pels altres. L'Europa mitjana i oriental entrà en les èpoques posteriors a 1815 agitades per les recents revoltes polítiques i després per l'accelerada marxa de la revolució industrial, com una rara mescla d'enormes entitats multinacionals i petits fragments de pobles dividits. La major part del temps des d'aleshores estigué dedicada a rectificar aquestes anomalies i a establir l'Estat nacional, pel restabliment o per nova creació, com a norma general. Anglaterra i França amb el seu èxit havien elevat el seu prestigi molt alt. Els intents de la resta d'Europa per a emular-les foren sovint com una persecució de sardines vermelles amagades en el Sant Grial. Malgrat això, la història no s'ha mogut mai en línia recta, i com més complexa i contradictòria esdevingué la societat europea, més tortuós estava condemnat a ser el seu avanç, i més ple d'il·lusions i desil·lusions. A l'est del Rin, la indústria féu la seua aparició d'una forma merament espasmòdica i bastant disseminada. Però mentre alçaments
*
Aquest partit sostenia la "independència nacional com fonament indispensable de l'emancipació industrial": JAMES CONNOLLY: "Patriotism and Labour (1897), a Socialism and Nationalism, a selection from his writings, ed. D. Ryan, Dublin, 1948, p. 29. Irlanda, a diferència de Catalunya, escapà així de l'Escil·la del punt mort del capital-treball, encara que no, més endavant, de la Caribdis, d'una economia subdesenvolupada i una perspectiva social estèril. 47 www.faximil.com
10
amb èxit tenien lloc a regions encara pre-industrials,11 cal recordar que el capitalisme exercí noves pressions fins i tots a zones encara agrícoles: a Romania, per exemple, on la demanda d'aliments de les ciutats de l'oest oferia majors beneficis per als terratinents, i els incità a desitjar una autonomia més gran de Turquia i a expulsar de la terra els seus camperols mentre exigien que els fossen pagats tots els seus deutes.12 No es mostraren reacis a llevar les terres també als seus veïns. L'eixamplament d'horizonts geogràfics i tecnològics contribuí a l'autoafirmació agressiva, així com al progrés, i a un clima en què el nacionalisme significava una crida no sols per a existir, sinó també per a l'expansió. La cobdícia i la irracionalitat romàntica ajudaren sovint a fixar les ambicions de la gent en terres més grans que les pròpies, encara que la seua pertinença hagués estat discutible en algun temps remot. I una altra vegada, com en l'industrialisme, Anglaterra establia l'exemple. El seu propi «moviment nacionalista» era l'imperialisme, i el patriotisme arribà a estar-hi tan lligat que Lithle Englander era un terme de retret. Tolstoi es lamentava que els pobles petits oprimits eren atrapats per la infecció del nacionalisme dels seus opressors, i estaven disposats al seu torn «a perpetrar-lo en altres pobles exactament igual». Tolstoi veié realísticament com aquesta perversitat era fomentada per totes les classes privilegiades, ja que la seua posició depenia de la possessió o del favor del poder estatal.13 Per al resultat del moviment nacionalista i la qualitat del seu futur Estat, la qüestió vital era l'abast que podria tenir la participació de les diferents classes socials en aquest Estat. No era una equació simple entre la massa en dificultats i l'èxit, ja que les classes una vegada sorgides podrien topar; a més, l'opinió estrangera sempre comptava, i els governs estrangers o públics respectables de fora eren sempre contraris a deixar que el poble es posàs un tros de govern entre les seues dents. Per regla general, només unes petites minories estigueren activament compromeses, malgrat que podien tenir l'aprovació més o menys calurosa de les grans masses. Per un costat, a Rússia, podria dir-se que el tzar mateix era el portador de l'estendard: Nicolau I, «el policia d'Europa», era en algunes maneres, i estava orgullós de 12 13
Com A. D. Smith apunta en Theories of Nationalism, Londres, 1971, p. 122. D. MITRANY: "Rumania", in The Balkans, ed. N. Forbes et al., Oxford, 1915, p. 275. "Patriotism and Government", in TOLSTOV'S: Essays and Letíers, trad. A. Maude, Londres, 1903, p. 244. 48 www.faximil.com
11
ser-ho, molt rus, i la seua versió oficial del nacionalisme rus 14 era una caricatura del que l'Europa Occidental ensenyava als seus ciutadans. Per l'altre, el suport venia gairebé sempre de grups pertanyents a les classes mitja i baixa —professors, petits comerciants, artesans i moltes altres— aplegats com «la petita burgesia». Aquest terme desmanyotat i poc anglès no reïx a explicar el més característic del sector que abraçava, o siga, que està format per grups o individus poc units i sense continuïtat. No són «individualistes» per naturalesa o elecció, encara que ho poden ser per les circumstàncies. Un individualista necessita una posició més ferma en la societat, tal que aquesta el sostinga o el rebutge. Generalment, aquestes irregularitats de la història no demanen altra cosa millor que ser incorporades en alguna unió, bé un cos polític o un corpus mysticum. Els individualistes improvisen tota mena de fraternitats menors; no poden inventar la nació, però l'acullen més emocionalment que cap altra classe. A les seues files escampades han pertanygut la majoria dels intel·lectuals que han realitzat la funció d'adaptar i estendre les idees i les il·lusions nacionalistes, i totes dues formaven, més que en altres homes, part del seu pa de cada dia. «í/« nom devenu terrible, le nom du prolétaire» :15 així escriví aquesta frase un estudiós de la nova classe treballadora dos anys abans del Manifest Comunista i dels dies de juny de 1848 a París, que la mostrà com un rebel contra l'ordre social, no contra qualsevol simple govern. Ningú no havia guanyat encara la seua llibertat, llevat dels belgues i, una mica menys, d'alguns països dels Balcans, i en tots aquests casos l'ajuda estrangera influí molt. Altres moviments havien mancat en la seua majoria de la participació de la massa, però les seues revolucions durant 1848-49 fracassaren en gran part perquè ara les masses estaven començant a despertar i les seues divisions de classe es feien més evidents. Després, el decaigut nacionalisme persistí i sovint assolí els seus objectius, però no per la força de l'entusiasme popular, com havien esperat els idealistes. Va ser assumit pels governs i conduït per camins conservadors i segurs. Els Estats nacionals estaven sent construïts altra
15
Veure N. V. RIASANOVSKY: Nicholas I and Official Naíionality in Rússia, 1825-1855, University of Califòrnia, 1959. Introducció a Des Prolétaires, par l'auteur du "Monde avant le Christ", Paris, 1846. 49 www.faximil.com
14
vegada des de dalt, com ho havien estat abans a l'oest, encara que més ràpidament ara amb l'ajuda dels moderns recursos administratius. Els primers patriotes alemanys, a finals del segle xvin, desitjaren sovint que una nació pacífica sorgís en una Europa lliure i fraternal.16 Eren homes de l'era de la raó, una època molt donada a les amables fantasies, sobretot en la ceguesa al dualisme maniqueu de la nació. Vint anys de guerra, que acabaren amb l'exèrcit prussià recuperant els seus llorers a Leipzig i Waterloo, intensificaren una nota més aspra que podia haver estat sentida des del principi en l'admiració sentida per Frederic el Gran.17 En un país amb poques indústries i molts governs la classe il·lustrada mitja estava dedicada més del normal al servei oficial. Una considerable part estava composta per buròcrates d'un origen gairebé semi-hereditari i clergues; una multitud de descontents no aconseguia trobar llocs de treball i podrien —fins que la seua sort canviàs— fer molt de soroll en nom de les causes del nacionalisme i el liberalisme. La intelligentsia era massa feble per a desafiar els privilegis de l'aristocràcia; els quedava el consol de demanar ajut als seus correligionaris alemanys per a aixecar-se i ocupar el seu legítim lloc com a amos d'Europa. En la boirosa ampul·lositat i megalomania de la ideologia nacionalista alemanya es podien destriar les frustracions i les aspiracions de tots aquests plebeus. En aquesta ideologia hi hagué des de ben aviat una nota d'economia nacionalista i sistema capitalista enmig de la bogeria romàntica. Quan els alemanys somniaven en la unitat de la «terra pàtria» somniaven també en la construcció d'indústries i poder competir en el mar amb l'odiada Britània.18 El creixement econòmic, accelerat pel Zollverein, enfortí la burgesia i la seua demanda de participar en el poder polític, però aguditzà també la tensió entre les classes baixes, com els avalots dels famolencs teixidors, de Silèsia, que es rebel·laren en 1848. Més perillós a llarg termini, l'industrialisme portava amb ell el fatal germà bessó siamés del capitalisme: el proletariat. Els esdeveniments francesos de 1848 sonaren com un avís de tronada contra qualsevol
www.faximil.com
Veure KOHN: The idea of Nationalism, cap. 7, i per a un resum de la teoria romàntica germana del nacionalisme; SMITH: Theories of Nationalism, pp. 16-17. Un viatger anglès contra "l'orgull del prussià que alça el cap quan parla de la guerra d'alliberació"; J. RUSSELL: A Tour in Germani, Edimburg, 1828, vol. II, p. 55. Veure J. G. LEGGE: Rhyme and Revolution in Germany, 1813-1850, Londres, 1918, pp. 159 ss. 50
19
Veure LIEBKNECHT: Militarism and Anti-müitarism, i V. G. KIERNAN: "Conscription and Society in Europe befo re the War of 1914-18", War and Society, ed. M. R. D. Foot, Londres, 1973. 51
www.faximil.com
alteració de les masses; no existia cap opressor estranger a França per a unir les classes i els opressors estrangers d'Alemanya eren més imaginaris que reals, però la burgesia que s'estenia per tot el continent estava sempre molt atenta a l'ambient d'Europa. L'expansió industrial continuà i amb ella l'amenaça liberal contra l'autocràcia de Prussià, però Bismarck —en el poder des de 1862— fou prou astut per a observar que la classe obrera i l'amenaça socialista contra la burgesia creixien al mateix ritme. La seua solució a les dificultats a què s'enfrontaven el govern conservador i les seues institucions va ser, doncs, a Alemanya la unificació que anhelava amb la força de les armes prussianes. En lloc de fondre's Prussià amb Alemanya, com Frederic Guillem IV —reduint temporalment a la demagògia— proclamà en 1848, Alemanya s'havia fos amb Prussià. L'ala capitalista del liberalisme es deslliurà de l'arriscada petició de les masses, i a partir d'aleshores s'acontentà amb tenir cura del seu jardí industrial, deixant els afers d'Estat als conservadors. El creixement econòmic havia arribat tan lluny, que la unificació política a penes semblava haver estat necessària per al seu definitiu augment. Es va fer necessària més bé per raons polítiques i socials. La funció del nou Reich fou proveir els mitjans per a harmonitzar o contenir les rancúnies de les classes rivals, com havien fet els Estats occidentals, però ara calia realitzar-ho amb més velocitat i energia, ja que l'industrialisme estava creixent molt més ràpidament. El xovinisme i l'adoctrinament militar acompanyats pel servei militar universal foren una part essencial del procés.19 La ment de Gramsci tornava constantment al problema del Risorgimento i a la seua buidor i inconsistència, gràcies a les quals Itàlia havia sucumbit tan fàcilment al feixisme. El particularisme regional, el lligament a Venècia o Sicília més que a Itàlia, era un dels obstacles més palpables. La devoció per Itàlia arribà fàcilment a petits grups d'entusiastes, molts d'ells auxiliats com els vells garibaldins a Sudamèrica, que somniaven cada nit en la seua pàtria i que eren fins i tot soterrats de cara a ella. La distància proporcionà sovint un cert encisament al punt de vista patriota dels seus paisans. Una de les primeres i més decisives lluites per l'alliberament fou la de Còrsega contra Gènova, que únicament fou derrotada quan els genovesos vengueren l'illa a França en 1768. La massa del poble cors fou envalentida per
l'odi als forasters, i una élite de líders pel desig de poder o pel patriotisme literari. El general Paoli explicà els seus motius a Bonrell en citar Virgili: xVincet amor patriae».20
Paoli no era més que una persona que desitjava abolir les diferències socials, mentre una altra observació anotada per un admirador seu assenyala que «una difusió del coneixement entre el poble és un desavantatge, ja que fa que la gent vulgar s'eleve per damunt de la seua humil esfera.» 21 Les seues paraules foren nefastes per al nacionalisme italià del segle següent, i la divisió de classes fou un impediment molt més aguditzat que el regionalisme. A l'empobrida Itàlia, un programa per a reforçar el somni romàntic d'unió i independència era el requisit primordial, perquè la religió era alhora poderosa i antinacional: Roma i Viena sent carn i ungla. Però qualsevol promesa de concessions a les masses, per tal d'atraure-les a la lluita, significaria sacrifici per a aquells que vivien a costa d'elles. Els joves apassionats de les classes mitges podien estar preparats per a conspiracions i alçaments periòdics, però tenien probablement, com a Àsia, massa lligam amb el sistema de terratinents per a somniar en invocar la fam de terra del pobre cultivador. L'empresa comercial estava ofegada per l'arrelada preferència d'invertir a la terra, en un país on la terra 22 —en tot cas al Nord— havia estat sempre un mercat industrial. Al Nord, un cert desenvolupament industrial s'havia produït pels anys 1840, i a Lombardia, que atragué una secció jove i activa de l'aristocràcia i de la classe mitja elevada,23 havien de suportar els interessos comercials d'Àustria, suficientment acceptats per la majoria dels gran terratinents i pel camperolat sota l'educació clerical.24 Hom es queixava que el sistema d'impostos sacrificava la indústria local als interessos d'Àustria i Bohèmia, i amb el comerç del Mediterrani en expansió es pensà que Itàlia havia d'ocupar un lloc molt millor.25 Tanmateix hi havia molt poc fervor
21 22 23 24 25
Boswell on the Grand Tour: Iíaly, Corsica and France, 1765-1766, ed. F. Brady, Londres, 1955, p. 174. Boswell: the Ominous Years, \11A-\11(Í, ed. C. Ryskamp and F. A. Pottle, London, 1963, p. 329. K. R. G R E E N F I E L D : Economies and Liberalism in the Risorgimento: A . study of Nationalism in Lombardy, 1814-1848, Baltimore, 1934, p p . 149, 151. Ibíd., p p . 56-58. R. J. R A T H : The Fall of the Napoleònic Kingdom of ltaly, 1814, N e w York, 1941, p . 2 0 7 . G R E E N F I E L D : Economies and Liberalism in the Risorgimento, p. 7 1 . 52 www.faximil.com
20
revolucionari entre els homes de negoci. Els publicistes liberals, lluny de representar «una burgesia amb aspiracions i autoconscient», eren sovint terratinents o intel·lectuals amb connexions amb la classe alta, «esforçant-se per desvetllar una tímida burgesia en estat letàrgic a una conscienciació dels seus interesos».26 I qualsevol desenvolupament capitalista tingué lloc, a Lombardia o al Piamont, afegit igual que sempre a una timidesa burgesa a la vora de la infracció legal i de l'ordre, amb por que es pogués posar en perill tant la propietat com el govern. Mazzini, que a Londres s'alimentava de cafè i de fer conspiracions tot fumant la pipa, comprenia ben poc els fets socials i econòmics. Els obrers no feien cap bé reclamant els seus drets, els va dir, i en compte d'això haurien de pensar en les seues obligacions. Tot el que oferia com a programa social era que un govern lliure aprovaria les «associacions dels treballadors... de provada moralitat i capacitat» i convertiria en minifundis les terres comunes sense cultivar.27 Cavour coneixia molt bé els problemes econòmics, però des del punt de vista del terratinent i de l'home de negoci, i per a ell, com per a Bismarck, la unitat nacional era una consideració secundària. El seu afany era fortificar els interessos establerts al Piamont, dels quals s'encarregà en 1852, i que només podien ser realitzats augmentant el principat. Després podria traure a relluir el perill de l'anarquia dels «rojos republicans» que assolava Itàlia, un perill que emprà per atemorir els governs europeus i guanyar la seua aprovació.28 L'exèrcit del Piamont era massa petit per a jugar un paper com el prussià: un exèrcit francès es dugué en el seu lloc. Napoleó III volia prestigi i bocins de territori, però també volia prevenir l'agitació social a Itàlia que podria repercutir al seu regne. Napoleó III quedà decepcionat pels pocs voluntaris que s'avançaren en 1859 i per la pobra recepció que rebé el seu exèrcit a la Lombardia rural.29 Les realitats estaven a l'aguait sota l'oripell de les frases patriòtiques que ells mateixos mostraven en la dura repressió dels motins dels camperols durant i després de la unificació, principalment
29
Ibíd., pp. 299-300. MAZZINI: The Duties of Man, trad. anglesa, Londres, 1907, pp. 1, ss. 246. A. J. WHYTE: The Political Life and Letters of Cavour, 1848-1861, Oxford, 1930, p. 423. Ibíd., p. 319. 53 www.faximil.com
26 27 28
al sud.30 El deure d'una nació consisteix a «suportar i no obstruir les accions d'una minoria elegida»,31 com escriví Croce, un veritable representant de l'èlite. Sorgí una Itàlia molt inorgànica, els governants de la qual es posaren a treballar per a emmotllar-la per coacció en un Estat nacional, com a Alemanya, però amb menys èxit. Als joves se'ls féu sentir Itàlia portant uniformes; una propaganda patriotera usurpà el lloc d'unes relacions fraternals amb els altres pobles com Mazzini desitjava. D'aquesta manera, l'acceleració en la construcció de l'Estat, que en l'oest havia costat segles, no podia ocultar la seua artificialitat. La pobresa continuava enviant masses d'italians a l'estranger en busca de treball. Quan un viatger preguntà a un grup d'aquests obrers si estimaven la seua terra nadiua, un d'ells somrigué i digué: «Itàlia és per a nosaltres qualsevol que ens done el nostre pa».32 A l'oest, el nacionalisme tenia un hàbitat urbà lligat a les tradicions de la vella ciutat-estat. A l'est d'Europa fou assumit —com en la primerenca Reforma—, en l'absència d'una classe burgesa enèrgica, pels terratinents, la «classe mitja» de la societat feudal. Un estament arcaic com la noblesa polonesa pogué aconseguir una certa justificació moral en dirigir la defensa del país subjugat i desviar així d'ella el descontent social. Sols una minoria de la classe alta prengué alguna vegada les armes i una bona proporció d'aquells que ho feren eren gent de fortunes arruïnades, encara que el nombre d'hisendes confiscades per les autoritats russes prova que no tots eren així. Fossen el que fossen els seus motius individuals, els seus sacrificis atorgaven un mèrit indiscutible a tota aquesta classe. La religió facilità un suport, però també un bloqueig, més endavant, contra el pensament social progressista. Polònia, no els polonesos, fou el tema de la rapsòdia patriòtica i serví per amagar les realitats socials. Mickiewic, el poeta
31 32
Veure Selections from the Prison Notebooks of Antonio Gramsci, ed. A. Hoare and G. N. Smith, Londres, 1971, pp. 67-101. Gramsci escrigué que el nacionalista de dretes Crispi, a Sicilià, s'alià amb els terratinents sicilians per a recolzar el govern central després de la unificació, ja que necessitaven la seua protecció contra els camperols sobre el separatisme sicilià a l'any revolucionari 1820, veure R. M. JOHNSTON: The Napoleònic Empire in Southern Italy, Londres, 1904, vol. II, pp. 122 ss. Sobre el Sud en el Risorgimento veure també M. A. MACCIOCCHI: Pour Gramsci, París, 1974, cap. 4. B. Croce: A History of Italy 1871-1915, trad. C. M. Adey, Oxford, 1929, pàgina 28. R. F. FOERSTER, quoting P. VILLARI, in The Italian Emigration of Our Times, Harvard, 1924, p. 22. 54 www.faximil.com
30
exiliat, portà el tema més lluny amb el seu concepte místic de Polònia com el Crist martiritzat entre les nacions. El misticisme equival generalment a mistificació; el màrtir real era el camperol polonès; el seu perseguidor, el cavaller patriota. El «Congrés de Polònia», el regne separat administrat pel tzar Alexandre I després de 1815, estava lliure del servatge, que havia estat abolit durant l'època napoleònica, però les relacions agràries en la seua essència romangueren poc alterades. El patriotisme de la classe alta, a més, estava fortament lligat amb l'imperialisme feudal que havia arruïnat Polònia en èpoques anteriors: la seua demanda no era sols la llibertat dintre dels límits polonesos, sinó també per als vells emigrants cap a l'est, amb els seus habitants no polonesos i els terratinents polonesos. L'agitació al «Congrés de Polònia» esclatà en la revolució de 1830-31. Fou iniciada per les societats secretes i pels estudiants que assoliren el control de Varsòvia. Les dones hi tingueren una part activa, símptoma —igual que en altres moviments nacionals— de com les idees noves atenyen un estrat deprimit. No s'uniren molts camperols a la revolta, ni tots els districtes. Les represàlies tzaristes tingueren major repercussió en l'alta burgesia, mentre la província perdia la seua constitució i era incorporada a l'imperi rus. Un altre alçament fou sufocat en 1846, i a Galítzia, la porció austríaca de Polònia, el govern féu una demostració de com es pot vèncer fàcilment permetent la lluita de la jacquerie camperola contra els terratinents. Aquesta insinuació no fou desaprofitada, i en 1848 la major part de Polònia estava tranquil·la. Era el moment perquè una nova classe ocupàs el front de lluita, i a mitjans de segle aparegué una burgesia prou forta, amb una indústria (a més de les minories de carbó) incipient a Varsòvia, Lodz i altres centres, on els empobrits camperols proporcionaven la mà d'obra. La depressió industrial ajudà a provocar la segona gran revolució, aquesta vegada en 1836. Totes les classes hi estigueren representades, principalment en la lluita de guerrilles, encara que desigualment; no existia un front unit de la nació sencera.33 Els treballaVeure S. KIENIEWICZ, "Polish Society and the Insurrection of 1863", Past and Present, núm. 37, 1967. Veure el comentari de Grunwald sobre l'aixecament del 1830: hi havia "una morbidesa en l'excitació política dels liders polonesos, que vivien en un món que no estava d'acord amb la realitat", Tsar Nicholas I, trad. de B. Patmore, Londres, 1954, p. 117. R. F. Leslie subratlla com els somnis de la passada grandesa, tan distints de la realitat del present, influiren especialment en els joves patriotes: Polish Polítics and the Revolution of November 1830, Londres, 1956, pp. 95-96. Veure Reform and Insurrection in Russian Poland, 1856-1865, Londres, 1963. 55 www.faximil.com
33
dors i els artesans de Varsòvia eren majoria. Hi havia punts de vista divergents tant entre els progressistes, que volien posar en moviment als camperols prometent-los terra, com entre els terratinents, que hi posaven objeccions. Ells i la burgesia posaven moltes de les seues esperances en la intervenció estrangera, que no es produí. De vegades els camperols s'aprofitaven del confusionisme per a aixecar-se contra els terratinents i els treballadors manuals per a destrossar la maquinària.34 Indirectament els camperols es beneficiaven quan el govern rus, després de recuperar el control, portà a terme una reforma agrària parcial per a la classe alta. La indústria continuà creixent a finals del segle xix, però políticament parlant fou un creixement tardà, quan la Comuna havia tronat contra els capitalistes de tot arreu i quan els liberals alemanys s'havien refugiat amb Bismark. Aquest creixement es beneficià per a les seues mercancies del gran mercat rus, igual que la producció catalana es beneficià del mercat espanyol. Per a la classe obrera existia igualment una alternativa: entre el nacionalisme tal com el presentava el «Partit Socialista Polonès» de Pilsudski i l'alineació de classe amb els treballadors russos. Rosa Luxemburg, una socialista molt més genuïna que Pilsudski, advocà per aquesta última i eventual federació; ella mantenia —oblidant la intelligentzia, com objectà Kautsky— que en aquell moment cap classe no s'identificava amb la lluita per la independència de Polònia.35 Alguns altres estrats «deslligats» poden haverhi estat excepcions. S'ha demostrat que a l'Europa de l'Est el sentiment nacional era generalment més fort, no a les regions industrials, sinó a les zones on els artesans continuaven una producció en petita escala per a les necessitats dels pobles.36 En l'època de la revolució de 1905 a Rússia les classes propietàries poloneses es posaren d'acord amb el dèbil Partit Liberal Rus per por de ser escombrats per la maror de la revolta social. Açò pot haver
36
KIENIEWICZ: "Polish Society and the Insurrection of 1863", pp. 134-139. H. B. DAVIS: Nationalism and Socialism. Marxist and Labour Theories of Nationalism to 1917, New York, 1967, pp. 134 ss. HROCH, cit., E. J. HOBSBAWM: "Some Reflections on Nationalism", pp. 385406, en Imagination and Precision in the Social Sciences, ed. T. J. Nossiter et al., London, 1972; però això ha de ser vist com l'esperit d'una vella societat autosuficient, ressentida d'una interferència. La part interior de l'Argentina, en contraposició a Buenos Aires, estava contenta amb el govern colonial espanyol, ressentida per les intrussions angleses, el comerç lliure i la competició. Veure H. S. FERNS: Britain and Argentine in the Nineteenth Century, Oxford, 1960, caps. 2-3. 56 www.faximil.com
34 35
ajudat a empènyer els obrers en la direcció contrària. En 1913 Stalin es lamentava que una gran quantitat d'ells estaven «encara en l'esclavatge intel·lectual dels nacionalistes burgesos».37 Quan aquests últims prengueren el poder després de la Primera Guerra Mundial feren un discret fingiment temporal de simpaties socialistes 38 fins que estigueren segurs per a traure's la màscara: apoderar-se de les disputades terres orientals de la Rúsia soviètica. El que pensaven realment les classes acomodades del socialisme i dels seus compatriotes més pobres ho podem jutjar des del terror blanc a Finlàndia, quan aquesta guanyà la independència sota els auspicis alemanys en abril de 1918, i és possible que una quarta part de la classe obrera fos massacrada o empresonada.39 «La noblesa estava obligada a ser pertot arreu la principal campiona de la nacionalitat hongaresa»,40 de la mateixa manera que la polonesa; una classe alta terratinent, o una noblesa mitja, amb algunes qualitats diferents, com ser parcialment calvinista, i tenir juntament amb la seua dura religió una tradició política més tenaç mantinguda en institucions locals que no la classe alta polonesa. Cap a 1848 els camperols, a diferència dels italians i de la majoria dels polonesos, eren encara serfs, i estant d'acord per a emancipar-los, com advocava el líder progressista Kossuth, els nobles pogueren fer l'enorme sacrifici de donar-los la llibertat, cosa que els costava ben poc. El servatge era arcaic i perillós, com s'havia demostrat recentment a Galítzia, i abandonar-lo era privar a Àustria d'una arma.41 Amb alguna exageració, un admirador anglès de Kossuth assegurà que aquest gest donà
37
"Marxisme and the National Question" (1913), de J. STALIN, en Marxisme and the National and Colonial Question, Londres, 1936, p. 17. Ell hi argumenta que Marx tenia raó en el seu desig d'aconseguir la independència polaca, però que els marxistes polacs no en tenien quan la rebutjaven perquè els canvis econòmics i socials haurien acostat més estretament Polònia i Rússia, (p. 21). » Cambridge History of Poland, 1697-1935, ed. W. F. Reddaway et al, 1941 p. 496. 39 V. SERGE: Year One of the Russian Revolution (1930), trans. P. Sedgwick, Londres, 1972, pp. 186-191. 40 H. MARCZALI: Hungary in the Eighteenth Century, Cambridge, 1910, p. 222. Cfr. JASZI: The Dissolution of the Habsburg Monarchy, p. 301. Pel 1840, la baixa noblesa, amb una barreja ideològica d'elements feudals i de la Revolució Francesa, "esdevingué el tiers état real d'Hongria". 41 A. MASSINOBERD: Letter on Kossuth and the Hungarian Question, Londres, 1851, p. 12; Cfr. JASZI, ibíd., p. 225.
www.faximil.com
57
al país «una unitat de classes més gran que qualsevol altra del món».42 De tota manera, açò facilità una aliança de les classes altes, el camperolat i les classes mitges urbanes, i capacità Hongria per a formar un exèrcit regular —cosa que els polonesos mai no foren capaços de fer— i oferir una prolongada resistència. Els oficials aristòcrates, és de veres, no podien amagar la seua antipatia per Kossuth, considerat com un pervingut43 —ell pertanyia per naixement a la burgesia més pobra, i a la classe mitja professional per vocació—. Per altra banda, aquests nacionalistes, com els polonesos, no estaven preparats per a renunciar a la seua petició de les terres frontereres habitades per altres nacionalitats, on els terratinents eren sovint magiars. Per consegüent havien de lluitar tant contra els seus subordinats esclaus com contra els seus senyors austríacs. Hongria fou anihilada per un exèrcit rus en lloc de ser salvada per un exèrcit francès. El ferment revolucionari continuà i podia haver tornat a esclatar de nou en 1866, quan l'imperi Habsburg fou derrotat per Prussià, si Deak i Andrany, dos portaveus de la noblesa que lluitaren en 1848, no haguessen donat suport als seus amics.44 Preferiren acceptar en el seu lloc el «Ausgleictï» o «Compromís» de 1867. Pot ser que no s'atrevissen a convocar els camperols a l'acció de nou, al quals l'emancipació els havia deixat encara amb fam de terra. Sens dubte s'adonaren que solament a través d'un acord amb Viena podrien recuperar el control de les terres frontereres no magiars. Per a desgràcia dels camperols i obrers magiars, i de les minories nacionals, l'imperi es convertí en una monarquia dualista. Cap a 1918 tota la franja hongaresa fou dominada per l'oligarquia magiar.45 Els eslaus de l'imperi eren pobles camperols, amb una evolució de classes que havia disminuït a causa del domini estranger i dels seus terratinents, magiars o alemanys. L'època moderna els arribà gairebé de segona mà, i els va proveir amb el temps de portaveus que eren sovint professors o altra gent culta de la classe mitja. Els ferrocarrils, els diaris, els mercats més amplis amb els seus alts i baixos, contribuïren a canviar els vells hàbits mentals, la consciència nacional i de 43 44 45
M A S S I N G B E R D , ibíd., p . 2 0 .
FETJÒ: "Hungary", pp. 340-1. K. TSCHUPPIK: The Reign of the Emperor Francis Joseph 1848-1916, trans. C. J. S. Sprigge, London, 1930, p. 161. Vers el 1914 només el 5 ó 6 per cent de la població hongaresa votava; les votacions no eren secretes; Cfr JASZI: The Dissolulion of the Habsburg Monarchy, p. 227. 58 www.faximil.com
42
classe podien estar aleshores molt unides, com en el Partit Camperol Croata, fundat per Stepan Radic en 1904. La gent del camp marxava a les ciutats en busca de treball, i treballaven molt sovint per a empresaris de capital estranger: 46 el mateix subratllament del fet social per l'antipatia nacional s'esdevingué com al camp, però a l'hivernacle de l'atmosfera urbana. És a la ciutat on el nou vingut s'adona que ha estat parlant en prosa, o sentint-se patriota tota la seua vida. Foren els txecs els qui demostraren ser més enèrgics i esperançats. També eren en la seua majoria camperols, des de la conquesta de Bohèmia pels Habsburg en 1620 i la substitució de la seua antiga noblesa per alemanys. A més de terratinents i oficials existia una considerable minoria alemanya a Bohèmia i a Praga. Un clima nacionalista agafa especial força quan hi ha una població intrusa, envejada i ressentida amb raó o sense. La indústria i el comerç estaven en gran part en mans dels alemanys, de manera que els llocs oficials del govern foren la primera ambició de la classe mitja txeca, i la defensa que féu de la seua pròpia llengua va ser al mateix temps una lluita per a aconseguir llocs de treball.47 El control o l'accés a la màquina de l'Estat és el més vital per a una classe o comunitat que manca de força econòmica. Però és dels seus enemics o rivals que més aprenen les nacions, per a bé o per a mal, i els txecs havien viscut junt amb els alemanys durant prou de temps com per a desenvolupar talents per als negocis i l'organització pràctica, així com per a la música. Els txecs impulsaren la seua entrada en la vida econòmica moderna, i una burgesia txeca s'avançà desitjosa d'aconseguir un mercat nacional propi. El fet que quasi tots els empresaris fossen alemanys deu haver fet molt per a desviar o suavitzar el xoc d'interessos entre els empresaris i els treballadors txecs. I de nou els emigrants patriotes a l'Europa occidental i als Estats Units anaven al capdavant en l'aspiració d'obtenir una independència plena.48 A la Península dels Balcans, Romania era un cas excepcional amb la seua estructura feudal, semblant a la de Polònia o Rússia. La seua noblesa, absent en gran part, sempre havia gaudit d'un estatut autònom
47 48
DAVIS: Nationalism and Socialism, pp. 143, ss. Sobre els esclaus veure també A. J. MAY: The Hapsburg Monarchy 1867-1914, Harvard University Press, 1951. pp. 375 ss., i J. PLAMENATZ: "TWO Types of Nationalism", en Nationalism. The nature and evolution of an idea, E. Kamenka, ed. Canberra, 1973, pp. 30 ss. TSCHUPPIK: The Reign of the Emperor Francis Joseph, p. 312. Veure R. A. KANN: The Multinational Empire, New York, 1950, p. 261. 59 www.faximil.com
46
sota el domini turc. En altre ordre de coses, la situació era semblant a la de les terres eslaves dels Habsburg. Les ciutats eren principalment guarnicions militars turques, i al camp la conquesta havia eliminat els terratinents nadius, llevat de llocs com a Bòsnia, on els propietaris s'havien convertit a l'Islam per a conservar alguns dels seus acres de terra, o com a Grècia, on els caps de districte gestors d'una rudimentària administració adquiriren petites propietats. Un bàrbar feudalisme turc va créixer per a omplir el buit, i l'opressió es mesclà amb un afebliment de l'autoritat central, que permeté l'aparició d'un desgovern local anàrquic i de l'extorsió. A finals del segle XVIH la Península semblava més una regió que sofreix una invasió estrangera que no sota una dominació estrangera assentada, la qual arriba amb el temps, com una classe dominant autòctona, a ser part de l'ordre de les coses. El que es podia convertir en una revolta nacional —i açò probablement va ser sempre mal comprés pels occidentals— era normalment en el fons una revolta agrària. Les relacions socials, més democràtiques a les àrees de llengua eslava, podien donar-li la força de la simplicitat tribal i portar-la a les mans molt més lluny que qualsevol moviment en una societat dividida com la d'Itàlia. La resistència que esclatà a Sèrbia en 1804 fou una protesta contra les condicions locals sense cap mena d'intenció «nacional» a la vista.49 En les seues files, però, hi havia homes amb horitzons més amples, cacics de poble o negociants ocupats —com ho estaven els caps partisans Karageorge i Obrenovich— en el principal comerç del país: l'exportació de porcs. Tals individus estaven en contacte, fora de l'àrea de combat, amb serbis, comerciants que pertanyien a les pròsperes colònies de la veïna Hongria. I era entre ells que els diaris, el modern comerç i vida urbana, podien encendre les idees nacionals, les quals trobarien el seu camí i l'ajuda material a dintre de la terra pàtria. Una cosa molt similar es pot dir més endavant dels búlgars: la seua terra només contenia camperols, però els seus emigrants a ciutats com Bucarest i Odessa floriren en les professions mercantils i entre els intel·lectuals. En una estructura social tan dislocada, les classes estaven escampades en lloc d'estar colIocades una damunt de l'altra; un estat de coses útil per a disminuir
www.faximil.com
L. S. STAVRIANOS: The Balkans since 1453, New York, 1958, pp. 245 ss. Cfr. H. M. CHADWICK: The Nationalities of Europe and the Growth of National Ideologies, Cambridge, 1945, p. 12. 60
la tensió de classe durant la lluita per la independència, però que produiria més tard una falta d'equilibri. L'estructura més complexa, però, era la dels grecs, i, conseqüentment, el seu alçament nacional fou bastant confús. Alguna cosa del poder bizantí havia sobreviscut sota l'ègida otomana. L'Església estigué amatent a subministrar al sultà el que es devia al Cèsar, i la seua jerarquia grega continuà el domini sobre la vida religiosa a Sèrbia i Bulgària fins que aquestes guanyaven la llibertat: de fet, el desig de tenir prelats nadius era un dels punts principals del nacionalisme del camperolat búlgar. Els comerciants grecs i els recaptadors d'impostos a les granges mantingueren un lloc important en els afers otomans, particularment la rica comunitat panariota d'Istambul, els membres de la qual havien estat durant un segle els odiats governadors de les províncies rumanes. La revolta grega començà des de dalt, i no des de baix com a altres llocs. La navegació i el comerç grec tingueren uns guanys inesperats i oportuns durant les guerres revolucionàries i napoleòniques,50 però tota l'activitat dels negocis en el decadent imperi patí les exaccions arbitràries i la inseguretat general. Els mercaders, que enviaven els seus fills a estudiar a París i que estaven en contacte amb els comerciants grecs arreu d'Europa, es veieren obligats a sentir la inquietud per les idees nacionals. Característicament, aquells que volien córrer el risc de desafiar l'autoritat, si més no en la primera fase, no eren els més pròspers, sinó aquells que no havien reeixit en les seues empreses i que estaven disposats a culpar els turcs dels seus fracassos.51 Açò pot haver donat als seus esquemes un toc d'extravagància; els grecs somniaven una cosa semblant a la restauració de Bizanci, igual que la burgesia polonesa i magiar aspirava a recuperar les seues colònies així com les seues llibertats. Fou en l'estret teatre de Morea, o Peloponés, que s'hagué de lliurar la batalla real, i a les illes, amb les seues flotes navals. Els naviers massarics per a estar ansiosos d'arriscar els seus vaixells foren pressionats pels seus mariners, militants. Les tensions entre tots dos eren freqüents, però hi havia una cosa que els unia en l'arranjament cooperativista, pel qual tant la tripulació com el capitalista tenien participació en la càrrega del vaixell i es beneficiaven de l'èxit del STAVRIANOS, ibíd., p p . 274-5. R. CLOGG: "Aspects of the Movement for Greek Independence", en The Struggle for Greek Independence, ed. R. Clogg, London, 1973, p. 14. 61 www.faximil.com
50 51
viatge.52 Mentre continuà el conflicte, la classe mercantil donà un important suport, més que les classes propietàries de terra ferma, on les vides i els béns estaven en perill. Aquestes comprenien propietaris de latifundis, pocs en comparació amb els senyors feudals turcs, grans funcionaris de districte i l'alt clero. Ells tenien poc que criticar al govern turc, a no ser que aquells que tenien terres en volien més, cosa que, tal com anaven les coses, no podien confiar d'obtenir. El clero rural estava fervorosament del costat popular; a diferència dels prelats, vivien des de feia temps a l'Oest. Un altre abisme separava els agricultors i els homes de muntanya, meitat pastors i meitat bandits. De manera molt semblant al que passà abans en la Guerra de la Independència espanyola, només hi havia un lideratge dolent: ple de lluites, 0 no n'hi havia cap, i açò reflectia no sols una facció personal, sinó un caos d'agitats interessos socials. Una guerra semblant, contra un oponent gairebé tan indisciplinat com ells, només podia conduir a taules, fins que la intervenció estrangera establí de mala gana en 1833 un petit estat grec, proveït d'un rei bàvar.53 Després d'un segle 1 mig el país va créixer de grandària, però es mostrà incapaç de reconciliar els sanguinaris odis que l'acompanyaren des de la seua aparició. De les dues províncies rumanes, Moldàvia, propera a Rússia, era la més feudal i inactiva. A Vallàchia, que incloïa Bucarest, hi havia una àmplia classe urbana mitja, i en 1848 sorgí un alçament i un govern provisional.54 Aquest arribà aviat a un antagonisme entre els progressistes, que volien una reforma agrària, i els nobles recalcitrants, i la intervenció russa fou molt menys necessària per a restaurar l'ordre que a Hongria. Rumania s'esmunyí cap a la independència en 1858, quan tant Rússia com Turquia estaven ocupades en la guerra de Crimea, i les dues províncies s'uniren. Fou l'únic país dels Balcans que començà la seua carrera amb una classe disposada a governar una de les pitjors que podrien imaginar-se. Per als camperols, que cercaven la llibertat en altres terres, sobretot la noció de classe governant o d'Estat era incomprensible. El que ells volien era que se'ls deixàs en pau al seus pobles; com els servis, per exemple, als qui el seu primer mandatari Milosh Obrenovich hagué d'intimidar amb mà dura perquè acceptassen un govern regular.55 Les élites que podien proporcionar 53 54 55
C M . WOODHOUSE: The Greek War of lndependence, London, 1952, p. 59. Ibíd., pp. 35-6. M. ROLLER: "The Rumanians in 1848", in Fetjò, "Hungary", pp. 303 ss. STAVRIANOS: The Balkans since 1453, p. 252. 62 www.faximil.com
52
un aparell civil i militar eren un grup insatisfactori i bigarrat: expatriats que havien retornat de l'estranger, interessos creats locals, altres elevats per la mateixa lluita. Tots aquests podien assaborir la perspectiva d'un Estat propi, amb un patrimoni per a repartir i un poder per a ser usat amb plena autoritat. L'ascens d'Obrenovich des d'una porquera al palau li deixà una avarícia insaciable de diner i poder. A Grècia, els alts personatges amassaren terres i saquejaren durant la lluita;56 quan aquesta acabà estaven disposats a aliar-se amb els comerciants i naviers i formar un bloc dominant. L'empresa estrangera estigué activa a posar un exemple d'avarícia, sota una coberta de monarquies proporcionades pel Concert d'Europa a tres nous estats; les mateixes famílies reials estaven profundament interessades en els dividends i a estalviar per als dies dolents. Una gran part del territori fou encara turc fins a finals de segle, i els límits ètnics eren confusos. Tot conspirava a fer dels Balcans un viver d'irredentisme. Els mals governs es trobaven en una crònica necessitat de coartades; els militars predominaven en la política; els exportadors volien accés al Mar Negre, a l'Egeu o l'Adriàtic. Les crides per a alliberar els germans oprimits trobaren una resposta favorable per part dels camperols amb forts lligams de família i de classe. Ells podien ser enfrontats mútuament tan fàcilment com contra el sultà, i el seu ingenu patriotisme fou inflamat aviat pels grups dirigents cap a un xovinisme peculiarment viciós. Molts altres governs amb poc gust per les reformes socials i el progrés trobaren una convenient alternativa en l'irredentisme. Un nou atac de demagògia sobre AlsàciaLorena fou un dels recursos més efectius del conservadorisme francès anterior a 1914, encarat amb l'amenaça socialista. El patriotisme estava convertit en l'últim refugi de la reacció i les etiquetes nacionalistes eren les preferides dels partits de dreta. Serien utilitzades molt més grotescament pel moviment «nacional» de Franco, que conquerí Espanya amb forces mores, italianes i alemanyes, i pel govern «nacional» de Txiang Kai-shek, que es retirà davant els japonesos i tractà de reconquerir després la Xina amb fusells americans. Tant l'irredentisme com el feixisme devien els seus noms a Itàlia. Aquesta última representava el nacionalisme dretà en forma intensificada, i portà més lluny la falsa simplificació de les classes socials en una comunitat de «Volksgenossen».
www.faximil.com
H. G. A. V. SCHENK: The Aftermath of the Napoleònic Wars, Londres, 1947, pp. 136 ss. 63
En la nació hi havia implícit des del principi, segons s'ha dit, un reconeixement de la responsabilitat de la societat per a tots els seus membres.57 Però si era així, açò hauria estat més sovint una característica més «recessiva» que «dominant». Una vegada posats els guarniments a l'Estat, el sentiment nacional fou deformat i la seua funció primordial fou enfosquir les contradiccions de classe en compte de trobar solucions adequades. Amb el feixisme el cicle estava complet. Més enllà d'Europa, el nacionalisme continuà demostrant ser una idea adaptable a necessitats molt diverses. Els productes occidentals, les màquines i els llibres estaven destruint els vells models de vida i creant un buit. El comunisme s'ha estès a Àsia, s'ha assenyalat, gràcies no sols a la pobresa, sinó també a la ceguesa de les atabalades multituds envers els nous ideals.58 De moltes maneres, el nacionalisme també ha trobat aquesta necessitat, inadequada ella mateixa, però el fet és que els dos credos han convergit sovint, encara que a Europa ho poguessen fer molt rarament. D'aquí que el nacionalisme en aquest segle haja demostrat una força més constructiva a Àsia que a Europa, on va nàixer i on la seua missió ha estat ja esgotada. Fora d'Europa el nacionalisme ha tingut la frescor i la inspiració d'una nova fe, i en produir-se més tard ha estat capaç d'aprofitar-se del darrer millor pensament social d'Europa. Xina, molt més gran i molt més lenta que Japó, tingué sort en la llarga carrera en tardar tant de temps a assimilar el nacionalisme modern, però l'absorbí al final en una forma molt més madura i progressista. Qualsevol estrat social que s'assemblés a la vella burgesia occidental —una construcció tant política com econòmica—era més difícil de trobar a Àsia que a l'Europa de l'est. El que podia ser trobat a tot arreu era una mena d'intelligentzia de classe mitja urbana, que estava adquirint coneixença del pensament occidental i que en feia la propaganda. Que patrocinadors més poderosos poguessen ser allistats és una cosa que depenia de l'ambient. A l'imperi turc, on el comerç s'havia deixat en mans de no-turcs com una cosa sense importància, només l'exèrcit podia fer el paper de una burgesia. Durant uns pocs
www.faximil.com
M. S. ANDERSON: The Ascendancy of Europe: Aspects of European History 1815-1914, Londres, 1972, pp. 188 ss. Aquesta obra presenta comentaris que iluminen aspectes del nacionalisme i dels moviments nacionals. W. M. BALL: Nationalism and Communism in East Àsia, Melbourne, 1952, p. 198. Cfr. W. Z. LAQUEUR: Communism and Nationalism in the Middle East, London, 1956, pt 8: "Communism and the National Minorities". 64
A Speech delivered by Ghazy Mustapha Keman... October 1927, trad. anglesa, Leipzig, 1929, p. 309. Una llarga narració de la revolució nacional. 65
www.faximil.com
anys abans de 1914 els seus líders estigueren seduïts per la fantasia pan-turània, que constituïa una mena de pont almenys entre la vella perspectiva islàmica i la nacional turca. Açò aparegué de sobte quan la derrota en la Primera Guerra Mundial escombrà el califa-sultà i les rebels dependències àrabs. Amb l'ocupació aliada i la divisió que apareixia sobre el país, un reeixit general, Kemal Pasha, aixecà la bandera de la defensa nacional i l'entusiasme patriòtic s'apoderà de les ciutats on turcs i no-turcs vivien plegats amb unes relacions crònicament dolentes. Però la nova idea hagué de ser forçada sobre les indolents masses rurals, la mentalitat de les quals era encara islàmica, no turca. Només la invasió estrangera els obligà a acceptar el nou lideratge, a l'igual que les masses russes foren compel·lides a acceptar el dels bolxevics. Els discursos de Kemal durant el conflicte revelen el pensament del seu partit, amb una imatge una mica mística de la nació que havia dirigit a mitges la idea estrangera i la seua actitud altament elitista de cara a la comunitat analfabeta. En el seu discurs d'obertura en el congrés d'Erzerum, el 23 de juliol de 1919, declarà que segles de sopor havien esmussat la ment turca. «Per tant, aquells que havien penetrat en les profunditats internes dels afers humans i havien reconegut la veritat havien de considerar com la més alta obligació sobre la terra il·luminar i educar el poble tant com fos possible i guiar-lo pel camí que el condueix al seu objectiu.»59 En totes aquestes paraules podem sentir ressons dels vells axiomes religiosos. L'objectiu de Kemal era erroni, ja que Turquia, com qualsevol país d'Àsia, estava intentant llevar-se els grillons europeus per a ser lliure i europeïtzar-se ella mateixa, o tota la seua vida exterior, al preu que fóra. A l'Àsia no comunista açò significava un equivalent de la revolució burgesa, amb una burgesia que s'estava formant durant el procés i que acaparava la majoria dels guanys. Les masses dels pobles de Turquia han estat deixades en un estancament, i el cicle nacionalista des del progressisme al reaccionarisme s'ha realitzat ràpidament. Avui, amb un govern semimilitar, hi ha un bloc de dreta, el «Front Nacionalista», i un «Partit d'Acció Nacionalista», neo-feixista. A l'altra banda d'Àsia, el llunyà Orient forma un continent per ell mateix, tan diferent com ho és Europa de la resta d'Euràsia, i separat
d'ella per mar, per les muntanyes i pel desert més definitivament que no Europa, o Àsia d'Àfrica. L'Islam, aquest arrassador de nacions, a penes hi arribà, i tots els seus estats històrics foren nacions en algun grau molts segles abans que hi arribassen les idees europees. Fins i tot, a Xina la primera etapa de protesta massiva contra la intrusió occidental, que culminà en l'aixecament dels bòxers en 1900, fou molt més que una mera xenofòbia. Els bòxers tenien clarament un sentit de la Xina com a pàtria, de pertànyer a la tradició i a la civilització xinesa; aquesta els arribà a través dels contes preferits i dels drames que foren sempre el conducte entre la cultura de la classe plebea i la classe alta.60 Açò estava confusament barrejat amb un llunyà però perllongat sentiment anti-estranger contra la dinastia regnant, que descendia dels conqueridors manxús del segle xvn. El lligament a la memòria de la vella dinastia Ming fou un exemple de com els homes de males condicions en el present, però incapaços d'entreveure un futur millor, idealitzen un passat esfumat. Al Perú, encara el 1920, el camperolat indi que lluitava per a recuperar els camps comunals que una vegada li pertanyeren anà a la revolta en nom dels inques remotament difunts.61 Entre les seccions més joves de la intelligentzia i del que es podria anomenar vagament classes mitges de Xina, especialment al sud, més volàtil, la civilització occidental tingué pel 1900 un atractiu familiar: al mateix temps un efecte repel·lent. Un moviment nacionalista sorgí i fou també un pàl·lid i prematur moviment burgès revolucionari; la condició d'«estrangera» de la dinastia i el seu servilisme a l'imperialisme estranger foren una mateixa cosa. D'aquesta manera, amb tantes agitacions més enllà de l'Occident, els seus primers punts d'avantatge eren a l'estranger, entre els emigrants xinesos sota el poder occidental, que donà una considerable ajuda als rebels a Xina. Açò sempre tingué els seus desavantatges: la confiança en la ajuda de l'exterior va fer que el partit de Sun Iat-sen estigués menys desitjós de buscar el suport popular a la pròpia pàtria. Hi hagueren alguns contactes amb els esporàdics motins dels camperols i dels Veure V. PURCELL: The Boxer Uprising, Cambridge, 1963, eh. 11; i Wu YUNG: The Flight of an Empress, trad. I. Pruitt, Yale, 1936, pp. 24 ss. Hi ha una raonable estimació del "concepte de Xina en el cor i en la ment" del poble, després de milenis d'unitat nacional, en J. STRACHEY: The End of Empire, Londres, 1961, p. 128. E. J. HOBSBAWM, o p . Cit. www.faximil.com
66
obrers,62 però la caiguda de la monarquia trobà encara els progressistes aïllats i poc nombrosos. Després de la Primera Guerra Mundial, el «Moviment del 4 d'agost», que començà entre els estudiants, trobà una base més ampla. Anys d'anarquia entre els caps militars i després la tirania i la corrupció del Kuomintang tingueren el feliç resultat d'obligar el nacionalisme xinès a romandre en l'oposició, en compte de quedar empresonat en una gàbia oficial, com a Japó o Europa. S'havia d'identificar amb la causa de la reforma, el progrés i amb una modernització més profunda que qualsevol canvi tecnològic. La unitat d'acció contra les pressions estrangeres amb el clímax de la invasió japonesa en 1930 fou impossible. Més que actuar amb les masses, les classes propietàries preferien col·laborar, amb una submissió virtual, amb els estrangers, com el règim Mansuí anteriorment. Açò féu caure sobre els comunistes la tasca d'organitzar la resistència nacional. Els seus reclutes provenien de les files més humils de la intelligenízia: artesans, petit-burgesos,63 aquests elements familiars «deslligats», electrons fàcilment separats del seu nucli social, que han proveït tan sovint la pólvora per als moviments de masses. Ells ja ho havien fet així en les dues explosions més grans de la Xina moderna; la rebel·lió taiping i l'aixecament dels bòxers.84 A través d'aquests reclutes el comunisme tingué accés a les masses. No podia confiar en la classe obrera, que era petita i concentrada a les costes, on el domini japonès era el més fort. A més d'açò, les armes modernes i les condicions de la guerra han estat sempre desfavorables a les forces revolucionàries urbanes —com Engels reconegué al final de la seua vida—.65 En el seu lloc estava el camperolat, incitat a l'acció per la indiscriminada brutalitat japonesa.
64
65
Veure Wu YUNG-CHANG: The Revolution of 1911, Pekin, 1962, p. 11. JOHNSON: Peasant Nationalism and Communist Power: The Emergenge of Revolutionary China 1937-1945, Stanford, 1962, p. 87. Cfr. la discussió de Cabral sobre els qui anomena declassés —a falta, diu, d'una paraula millor— que demostraren ser molt importants en la guerra d'alliberació a la Guinea portuguesa; Cfr. AMÍLCAR CABRAL: Revolution in Guinea, Londres, 1969, p. 48. Veure S. Y. TENG: The Taiping Rebellion and the Western Powers, Oxford, 1971, pp. 54-5, etc, and J. CHESNEAUX, preface to J. Reclús: La Révolte des Pai-Ping, Paris, 1972, p. 12; i sobre els Boxers veure PURCELL: The Boxer Uprising, pp. 55, 210-11, i J. CHESNEAUX: Secret Societies in China, trad. G. Nettle, Londres, 1971, pp. 70-1. ENGELS a PAUL LAFARGUE, en Frederick Engels, Paul and Laura Lafargue Correspondence, vol. 3, Moscú, n. d., p. 208. 67 www.faximil.com
62 63
Hi ha bastant veritat en la tesi que els camperols es posaren sota el guiatge comunista perquè havien de lliurar una lluita de guerrilles contra els invasors, no perquè volguessen ser dirigits contra els terratinents i el seu govern del Kuomintang.66 Però no té en compte la protesta agrària, el sentiment igualitari, que formaren part de la mentalitat dels camperols a través de totes les èpoques. Amb el trencament del vell ordre i el silenciament de les peticions de legitimitat, la guerra deixà lliure al camperolat —com abans la intelligentzia— per a seguiï la seua inclinació natural. A les regions del nord, on la força comunista era major i on més lluita de guerrilla hi hagué, molts terratinents i oficials fugiren o es passaren a l'enemic. Era difícil esperar que els deixarien tornar i reprendre el seu domini quan la guerra acabàs. Cal recordar, també, que al nord de Xina una sorprenent proporció de camperols, potser tres quartes parts, no eren propietaris, però d'alguna manera havien aconseguit mantenir les seues petites i velles granges.67 Açò havia fet antigament el nord conservador i lleial, com el camp del nord d'Espanya; però ara, igual que a l'època dels bòxers, romangué ferm contra l'atac estranger. Així ho havia fet també el nord d'Espanya, però la resistència xinesa tingué una direcció política enormement superior. La victòria realitzaria no sols l'objectiu immediat d'expulsar els intrusos, sinó també els antics somnis d'expulsar també la fam i l'opressió. Per una estranya coincidència estava passant el mateix en una cantonada dels Balcans, Iugoslàvia, on la vella revolta del camp es repetia, però ara a un nivell més alt. L'Índia no tenia cap passat com a nació, i hagué de fer-se'n un per primera vegada sota el prestigi de les idees i institucions occidentals més fermament implantades aquí i durant un període més llarg que a la resta d'Àsia. El Congrés Nacional, fundat en 1886, representava una mescla estàndard d'idealisme amb el desig dels grups de professionals cultes per entrar als llocs més elevats del govern.68 A dins de les
67 68
Aquesta és la principal tesi de Johnson: Peasant Nationalism and Cotnmunist Power. De la pagesia japonesa, B. Moore remarca que no havia estat molt infectada per l'ultranacionalisme, encara que aquest fou utilitzat per les classes més altes per a mantenir-la dòcil: Social Origins of Dictatorship and Democracy, 1966, Londres ed. 1967, pp. 307-8. J. L. BUCK: Chinese Farm Economy, Chicago, 1930, p. 145. Veure LAL SINGH: Problems and Policies of the British in índia 1885-1898, Bombay, 1963, caps. 1, 3. Una etapa preliminar fou marcada per grups semipolítics que representaven els interessos de les classes més altes, com la British Indian Association fundada en 1881; veure A. SEAL: The Emergence of Indian Nationalism, Cambridge, 1968, pp. 202-3. 68 www.faximil.com
66
files nacionalistes hi havia membres de baix nivell social que en el passat havien servit al govern de Mughal, o que, com els brahmans chitpavan, havien administrat l'imperi Maratha. Per a aquests últims especialment, amb els seus instints de classe governant hereditària, les memòries i mites de dies passats estaven lligats a una actitud més conservadora que la dels occidentalitzants. No passà molt de temps perquè un suport més ampli del poble fos trobat necessari per a pressionar els britànics i desarmar el seu argument central que sols uns pocs auto-descobridors i maniàtics estaven interessats en aquell moviment. Les barreres regionals i de casta obstruïren la formació de «classes» tal com s'entén a Europa. Però hi havia l'estrat urbà més pobre —petits comerciants, els empleats del govern que ocupaven els llocs més baixos, els escrivents descontents—, que eren els més disposats a reaccionar per a canviar el temps. Lligats amb els graus més alts estaven els estudiants, una multitud inflada amb una perspectiva disminuïda per a la subsistència i un eixam d'advocats —una raça omnipresent en la política d'Europa, desconeguda a Àsia fins que foren cridats pel govern britànic—. Un d'aquests, Gandhi, amb un fons de lluita pels drets indis a Sud-Àfrica, desenvolupà una filosofia per a trobar les necessitats d'un país que maldava per avançar, però encara pesadament enxarxat en el passat i en totes les seues formes. Aquesta filosofia mesclà un caute reformisme amb els punts de vista del vell món religiós: va permetre als conservadors ser dúctilment progresistes i refrenà els radicals de ser massa progressistes. Admetia que l'Índia havia de preparar-se per a la independència amb algun grau de reconstrucció social en benefici dels no privilegiats, incloent-hi dones i intocables, però insistia que el pensament i la vida tradicional indis contenien tresors desconeguts per a l'occident materialista. Sota la tutoria de Gandhi, en poc de temps, un Índia indecisa podia aixecar-se del llit i caminar sense tenir la sensació que se n'anava de la pròpia casa. Açò féu acceptable Gandhi també al petit cos de capitalistes industrials, homes que no volien entrar en conflicte amb el govern, però que estaven disposats a donar ajudes al Congrés. A canvi esperaven guanyar a través de la seua pressió sobre els britànics, cosa que obligà a Londres a concedir pas a pas tarifes d'autonomia.69 El nacionalisme
www.faximil.com
Sobre la política arancelaria i la burgesia india veure BIPAN CHANDRA: The Rise and Growth of Econòmic Nationalism in índia, Delhi, 1966, eh. 6; i V. I. PAVLOV: The Indian Capitalist Class, Delhi, 1964, eh. 11. 69
estimulava la indústria més que la indústria estimulava el nacionalisme. Els propietaris indis de molins en l'època de la Tercera Internacional estaven més nerviosos els seus treballadors que queixosos del govern, i tenien un interès comú amb els homes de negoci britànics en una forta policia de protecció. Però aixecar la bandera patriòtica, a mig pal si més no, podia protegir-los d'algun oprobi, i Gandhi, amb les seues teories dels rics que eren uns pares per als pobres, podia ser un mitjancer, o amortiguador, entre ells i la classe obrera. Per la seua banda, la classe obrera, desesperadament pobra i explotada, podia veure pocs avantatges en una transferència del poder al Congrés que era carn i ungla dels seus amos. En la seua majoria aquests homes tenien diferències de llengua i de classe: a Bombai, Maratha i molts altres treballadors estaven empleats pels capitalistes Gujerati; a Calcuta, els Bengalís i Biharis treballaven per als Marwaris. En la seua totalitat, el treball no era un esforç nacional, sinó que lluitava les seues pròpies batalles industrials, encara que a través d'aquestes i de la dura experiència de la policia britànica estaven arribant a una consciència nacional pròpia. Al camp, els grans terratinents feudals eren clarament pro-britànics,70 però el Congrés no podia atacar-los directament o llançar el camperolat contra ells perquè molts dels seus addictes tenien interessos a la terra. Aquest era sobretot el cas de Bengala, amb una estructura agrària peculiarment desastrossa, resultat de l'Assentament Permanent.71 Aquí els grups hindús cultes foren els primers a absorbir les idees occidentals i foren peoners a obrir les primeres fases del moviment nacional; després de la Primera Guerra Mundial se separaren de la direcció perquè estaven fortament enclavats en el camp decadent. També hi havia el perill que l'agitació agrària atragués el comunisme al camp i empitjoràs el malestar entre els treballadors dels molins, els lligams dels quals amb les aldees eren encara forts. El principi de fideï-comissari de Gandhi, o fàbula, que ell estenia tant als terratinents i als prínceps com als capitalistes, podia reassegurar-los que tenien poc a témer del Congrés, fins i tot si els discursos radicals de Nehru
71
V e u r e M O O R E : Social Origins of Dictatorship and Democracy, p. 316. L a presència britànica i la seua confiança en els interessos de la terra va prevenir la formació d'una coalició reaccionària d'èlites rurals amb una feble burgesia. Sobre l'estructura social i el moviment social a Bengala dóna molta llum PREMEN ADDY and IBNE AZAD: "Polítics and Society in Bengal", en Explo-
sion in a Subcontinent, ed. R. Blackburn, Londres, 1975. 70 www.faximil.com
70
els feren passar mals moments. La fraseologia religiosa de Gandhi podia impressionar els camperols, però el discurs de «Ram Rajya», la vinguda del regne de Déu a la terra, estava més calculat per a mantenir-los allunyats del kisan Sabhes, d'inspiració socialista, o dels sindicats agraris, que per a incitar-los activament en el moviment nacional.72 Durant els seus períodes de desobediència civil el Congrés pensà d'unir els camperols per a negar-se a pagar els impostos, però recularen davant d'aquesta proposta. El refús dels impostos podia conduir amb massa facilitat al refús de les rentes i a un trencament total de la disciplina social. Tot plegat, es podria dir que Gandhi perseguia una unió dels fronts tàctics, i superficialment ho aconseguí amb èxit. Però el resultat deixà el poder britànic intacte, encara que de vegades destorbat, capaç de continuar governant el país per mitjà d'oficials, soldats i policies, la majoria dels quals eren indis. En un comentari sobre el nacionalisme en general cal dir que Gran Bretanya podia governar l'índia i Irlanda a través dels indis i dels irlandesos, com Rússia governà Polònia a través dels polonesos, i així successivament, i cal recordar que el nacionalisme només és ell mateix plenament quan està recolzat pel poder de l'Estat. Els homes del Congrés i els funcionaris provenien dels mateixos cercles, de les mateixes famílies, i continuaven molt bé plegats després que l'índia guanyà la independència. Açò es va deure a l'afebliment del poder britànic a Àsia en la Segona Guerra Mundial. La independència fou acompanyada per la partició i la separació de Pakistà —una conseqüència de la poca profunditat del moviment nacional i de la seua aversió a portar-lo a les masses, excepte perquè aquestes hi fessen un paper d'extres. Açò deixà a les masses musulmanes vulnerables a la propaganda religiosa. Jinnah i la Lliga Musulmana mantingueren després de 1936 que els musulmans indis havien trobat tots els criteris de nacionalitat,73 però la passió religiosa era el que realment comptava, juntament amb les ofenses econòmiques que l'alimentaven. En la consciència dels fanàtics més genuïns, gairebé tots pertanyents a les classes mitges72
Els reclams nacionals i de classe cara a la pagesia estan ben il·lustrats en MAJID HAYAT SIDDIQUI: "Peasant Movements in the United Provinces: 1918-
1922", unpublished Ph. D. thesis, Jawaharial Nerhu University, Delhi, 1975. Veure Speeches and Writings of Mr. Jinnah, ed. Jamil-ud-Din Ahmad,, Lahore, 1942, vol. 1, 1935-44, pp. 164 ss. 71 www.faximil.com
73
baixes urbanes, les dues coses anaven plegades. Els musulmans estaven ressentits per la superioritat de l'economia i de l'educació hindú, de la mateixa manera que els hindús estaven ressentits per la influència britànica, i l'orgull d'una religió superior era alhora compensació i protesta. Mes gradualment la propaganda de la Lliga aconseguí de penetrar també al camp, i de fet hi tingué més èxit que al Congrés, perquè denuncià els enemics tangibles del camperolat musulmà en la forma dels usurers hindús al nord-oest i els terratinents hindús a l'est de Bengala. Dels terratinents musulmans no tenia cap crítica a fer. De bell nou les arrels del separatisme eren parcialment externes. La paraula «Pakistà» fou inventada per un estudiant de Cambridge i la campanya començà entre les minories musulmanes a regions com la Província Unida i solament més tard s'uniren les àrees musulmanes majoritàries que eventualment formaven el territori nacional. Quan açò s'esdevingué, una burgesia musulmana, que mancava a aquestes àrees, es traslladà de Bombai a Karachi i s'hi establí com una oligarquia financera i industrial, en consorci amb els terratinents feudals de l'oest de Penjab. El seu feble teló de fons ideològic es desintegrà ràpidament. Pakistà fou una barreja de nacionalitats, cadascuna capaç de demostrar millor les proves de Jinnah de la nacionalitat, i una d'elles ja s'ha trencat. S'ha observat que el moviment separatista a l'est de Bengala seguí precisament les mateixes línies de Jinnah,74 sota la pressió de la mateixa classe mitja i l'ira de la petita burgesia que eren mantingudes fora del degut repartiment del pa i el peix i que eren mirades com a inferiors. A altres regions colonials el contrapunt de classe i nacionalitat fou repetit amb infinites variacions. Però com no hi havia cap élite disposada a agafar la direcció, no podia començar un moviment nacional; però on les classes estaven més desenvolupades, estaven obligades a anul·lar-se entre elles. Durant els anys d'entre-guerra la nova Tercera Internacional estava sempre calfant-se el cap per a elegir les tàctiques i generalment s'inclinaven pels fronts units prescrits al principi per Lenin i posats en dubte al principi per M. N. Roy.75 La llibertat na-
75
G. W. CHOUDHURY: The Last Days of United Pakistan, Londres, 1974, pàgines 55, 133. Veure "Theses on the Eastern Question" of the Fourth Congress, novembre 1922, in J. DEGRAS: The Communist International 1919-1943, documents vol. I, Londres, 1956, pp. 382 ss.; com altres documents d'aquesta collecció, P. C. Joshi, el primer secretari general del P. Comunista de l'índia, revisa les relacions entre Lenín i M. N. Roy, des d'un punt de mira favo72 www.faximil.com
74
cional havia de ser guanyada primer, com la democràcia burgesa a Europa, i la revolució social la seguiria —encara que l'esquerra, insistia Lenin, havia de conservar la seua pròpia organització distinta—.™ Però igual que a Europa (a Alemanya de Marx de 1848, per exemple), la participació de les masses només podia ser assegurada per promeses de reforma social que anassen més enllà del que les classes propietàries estaven disposades a aprovar. Elles sempre estaven nerviosament conscients, fins i tot sense estudiar el Manifest Comunista, d'un botxí que era a la porta. Els partits comunistes eren més partidaris de dividir les nacions sotmeses que d'unir-les i era estúpid pensar que els governs colonials estaven ansiosos per suprimir-los. La seua recerca d'una «burgesia nacional» disposada a unir-se a la lluita per la independència, i decidir-la per la força amb els seus aliats d'esquerra més tard, es demostrà enganyosa. Per la seua banda, les masses, sempre que estiguessen prou amotinades per a girar-se contra la dominació estrangera, estaven també disposades a girar-se contra els seus propis paràsits —«els devoradors», com eren anomenats expressivament a Burma—. I mentre la gent amb propietats feien sovint causa comuna amb el poder estranger contra el seu propi poble, les masses podien alegrarse, com digué un nacionalista portorriqueny, de veure els seus amos destruïts pels més poderosos estrangers.77 La col·lisió dels imperis en la Segona Guerra Mundial alliberà una gran part d'Àsia i dirigí l'Àfrica cap a l'alliberament (o promocionà a l'estatus neo-colonial). Les élites estaven disposades a participar a Àsia; a Àfrica, com els països més primitius dels Balcans, es desenvolupaven molt a través del moviment nacional i després de la independència estaven més reforçats pels interessos i influències estran-
77
73 www.faximil.com
76
rable al primer, en "Lenin and National Revolution", Working paper IV, 1, of the Lenin Centenary Seminar held by the Indian Council of World Affairs, febrer 1970. Després de la segona guerra mundial Owen Lattimore escrigué que el nacionalisme, descartat a l'Europa de l'Oest, estava sent abandonat a pobles en emergència, i afegia que "és una herència que ha caigut a tots els pobles més que a les classes": The Situation in Àsia, Boston, 1949, p. 51. Kamenka assenyala que la revolució mexicana com la primera a combinar els ideals nacionals i socials: Political Nationalism —the Evolution of the Idea—, in Nationalism, p. 18. Veure, per exemple: Collected Works, trad. anglesa, Moscú, 1966, vol. 31, pp. 122-8. J. A. SILÉN: We, the Puerto Rican People, trad. C. Belfrage, New York, 1971, p. 113.
geres.78 Els descontentaments tribals han predominat i sembla que es converteixen molt fàcilment en «moviments». Aquests són homes amb alguna educació, sovint cristians conversos. Intel·lectuals de tota mena han oscil·lat regularment entre els dos pols de nacionalisme, l'ideal i el sòrdid, sota el balanceig d'un complex de circumstàncies històriques. On l'imperialisme es negà a retirar-se després de 1945, el marxisme estigué sovint en escena, capaç de proporcionar una guia com l'havia fet recentment a Xina, i els intellectuals locals estaven entre els primers adherits. De tots els tipus socials, l'intel·lectual té com a característica, més que qualsevol altre, ser un home d'acció, però solament quan la història el compel·leix.79 «Una nació no és merament una categoria històrica, sinó una categoria històrica que pertany a un època determinada, l'època de l'ascensió del capitalisme».80 La fórmula de Stalin apareix de moltes formes junt a aquestes característiques, però s'aplica molt millor al grapat d'originals nacions-estats de l'Occident i els seus veïns més pròxims, que a les seues imitacions a fora; s'aplica encara molt menys a la majoria dels moviments nacionalistes, tan diferents de les nacions. El marxisme ha passat sovint per alt la distinció entre aquestes dues coses i féu del nacionalisme modern, així com del clàssic —nacióestat—, un alter ego del capitalisme.81 El capitalisme requeria una població homogènia, una sola llengua, per al seu mercat. Lenin escriví: «Pertot arreu del món el període de la victòria final del capitalisme sobre el feudalisme estigué lligat amb els moviments nacionals».82 En general, al món la «victòria final» del capitalisme ha estat tan rara com la del socialisme; Lenin pensava massa esquemàticament en termes d'un avanç universal del feudalisme al capitalisme i, per tant, al socialisme —encara que fou ell qui suprimí el període de ple capitalisme de la història russa.
79 80 81 82
Veure J. S. SAUL: "The State in Post-Colonial Societies: Tanzània", a The Socialist Register, ed. R. Miliband i J. Saville, Londres, 1974, pàgines 350-2. 255-6. P. WORSLEY: The Third World, Londres, 1946, pp. 192 ss. Sembla molt optimista sobre aquesta qüestió. Veure V. A. OLORUNSOLA (ed.): The Polítics of Cultural Sub-Nationalism in Àfrica, New York, 1972, pp. 220-1, 223, 263, etc. STALIN: Marxism and the National and Colonial Question, p. 13. Veure, per exemple, DONA TORR (ed.): Marxism, Nationality and War, London, 1940, p. 1. V. I. LENIN: Collected Works, Moscú, 1964, vol. 20. p. 396; escrit en 1914. 74 www.faximil.com
78
En efecte, Marx, Engels i Lenin volien veure establerts els estats nacionals, així com el seu desenvolupament econòmic, però no tenien cap gust pel nacionalisme. Com la religió, però, o qualsevol altra gran força emotiva, el nacionalisme és ambivalent i pot escapar completament d'un canal polític prescrit. Fins i tot en els seus orígens va ser un fenomen complex, derivat alhora de la solidaritat i de les divisions de la societat. Hauria estat sorprenent per a Marx de veure com el socialisme deu tant a les seues associacions amb el nacionalisme, a Afro-Àsia i a la Unió Soviètica durant la Segona Guerra Mundial, però aquest va ser un nacionalisme en què l'element popular, en lloc d'una classe complexa, era predominant. De fet es pot dir que igual que l'Estat nacional del segle xix conduí lògicament, a través de la sobirania de la nació i del poble, cap a la democràcia burgesa o al republicanisme (i per això sofrí les tensions patològiques en un país com la bismarckiana Alemanya), el nacionalisme en l'oposició durant el segle xx ha portat lògicament cap al socialisme.
www.faximil.com
75
www.faximil.com
NEO-MARXISME I NACIONALISME: EL CAS D'ESCÒCIA, GAL·LES I IRLANDA DEL NORD * PER
ERIC HOBSBAWM
El nacionalisme ha estat un gran problema per a polítics i teòrics no nacionalistes des del mateix moment de la seua invenció, no sols perquè siga alhora poderós i estiga desproveït de qualsevol teoria racional discernible, sinó també perquè la seua forma i la seua funció estan en continu canvi. De la mateixa manera que el núvol amb el qual Hamlet es mofà de Poloni, el nacionalisme pot ser interpretat d'acord amb el gust de cadascú com a un camell, una mostela o una balena, encara que no siga cap d'aquests. Potser l'error siga aplicar-hi criteris zoològics en lloc d'una anàlisi meteorològica. En el moment present, per continuar la metàfora, estem sobrevivint un cert tipus de canvi climàtic que d'una forma visible afecta aquest tipus de fenomen meteorològic. Comencem de manera diferent a Tom Nairn el llibre recent del qual suggereix aquestes consideracions per tal d'explorar aquest canvi.** El punt crucial i polític del nacionalisme és la demanda d'autodeterminació, és a dir, de constituir quelcom paregut o similar a un estat o nació tal i com avui s'entén, una unitat territorial sobirana i idealment homogènia, habitada per uns membres d'una nació presos com a ciutadans, tal i com la defineixen una sèrie de modes convencionals (ètnic, lingüístic, cultural, històric, etc...). Pel contrari, hom considera que els ciutadans dels estats territorials moderns constitueixen tal tipus de nació i aquells que no se n'ajusten a l'esquema hi són considerats com a minories o unes altres nacions que haurien lògica* New Left Review, núm. 105, setembre-octubre 1977. ** TOM NAIRN: The Break-up of Britain, NLB, London, 1977. Totes les notes que segueixen corresponen a aquest llibre, sempre que no s'hi indique el contrari.
www.faximil.com
77
ment de tenir el seu propi Estat. S'ha arribat a un punt en el qual els temes «estat» i «nació» són avui intercanviables (O.N.U.). Però per a la nostra definició de pobles, nacions, nacionalitats, etc..., és clar que aquesta identificació n'és històricament recent, especialment en la forma estandaritzada que hom ha posat de moda i que en condueix a errònies conclusions a observadors no previnguis, incloent-hi Nairn.1 En primer lloc els estats territorials d'aquest tipus ara considerats normals van ser prou desusats fins ben avançat el segle xix, tant si pretenien o no ser nacionalistes. En segon lloc, les grans dificultats i crueltats a les quals va dur l'intent de dividir Europa en nacions-estats homogenis en aquest segle (incloent-hi separatisme, divisions, expulsions i genocidis) demostren la seua novetat històrica.
LA NACIÓ-ESTAT AL SEGLE XIX
Això no obstant, pel que fa referència a un cert tipus de «nacióestat» es pot fer, i es va fer, un assumpte important al segle xix encara que hi tinga poc a veure amb el nacionalisme en el sentit corrent, excepte pel que fa al cas que això també significa una forma convenient de consolidació emocional o de religió cívica per a unir els ciutadans de tals estats dividits en classes i per altres aspectes (patriotisme). Aquestes nacions-estats foren els principals pilars del capitalisme mundial durant el llarg període de desenvolupament, i amb el de la societat burgesa al món desenvolupat, tal i com Marx va reconèixer quan va descriure aquesta societat al Manifest Comunista, tant com una unitat global i una interdependència de nacions. Hi representaven l'element crucial, la creació de condicions internes (per exemple, el mercat nacional) i de condicions externes per al desenvolupament de l'economia nacional mitjançant l'organització i l'acció d'Estat. Probablement, tal i com marxistes d'última ona com ara Perry Anderson i Immanuel Wallerstein han argumentat, l'existència d'un complex internacional d'estats separats era també essencial per al creixement global del capitalisme. El capitalisme mundial consistia primariament en un conjunt de corrents econòmics vers, des de i entre aquestes economies desenAnglaterra és tan nació com Escòcia (per què?) encara que Nairn no pense que siga encara una nació com la resta, és a dir ja que té una ideologia nacionalista i un partit nacionalista, segons el model Standard, tal com els escocesos. 78 www.faximil.com
1
volupades. Marx, encara que en uns altres aspectes no era un nacionalista, sí va acceptar el paper històric d'una sèrie d'economies d'estats nacionals, el paper de les quals sí que generalment es donava per cert al segle xix. Quant a aquestes nacions-estats l'assumpte no hi era nacionalista en el sentit usual, ja que no preveia un món de nacions-estat sense tenir-ne en compte la grandària ni els recursos, sinó un món d'estats viables o possibles de grandària mitjana a gran, que a conseqüència en primer lloc excloïen un gran nombre de grups nacionals de la condició d'estat, i en segon lloc abandonava l'homegeneïtat nacional de la majoria de nacions-estat acceptats aleshores. La situació clàssica d'aquest programa hi fou l'esbós de l'«Europa de les Nacions» realitzat el 1858 per Mazzini, qui a propòsit (com Cavour) trobà difícil acomodar a aqueix esquema un dels pocs i innegables moviments de masses nacionals d'aquells moments, l'irlandés. Mazzini preveia una Europa composta per 11 estats o federacions, tots els quals (amb l'excepció significativa però aparent d'Itàlia) hi serien multinacionals no sols segons els stàndards usuals, sinó també segons els stàndards wilsonians típicament noucentistes dels tractats de pau posteriors al 1918.2 És aixafadora l'evidència que en aquest estadi el punt crucial dels moviments nacionalistes no era tant la independència de l'estat com a tal, sinó més aviat la construcció d'estats viables, és a dir «unificació» més que «separatisme» —encara que açò hi quedava ocult perquè la majoria dels moviments nacionals també tendien a esmicolar un o més dels obsolets imperis d'Àustria, Turquia i Rússia. No sols els moviments alemany i italià es dirigiren cap a la unificació, sinó que també els polonesos, rumanesos i iugoslaus (però de l'estat unificat dels quals de moment no hi havia precedent històric), els búlgars (amb Macedònia) molt especialment els grecs, i fins i tot, mitjançant la seua aspiració (ahistòrica) cap a la unitat amb els eslaus, els txecoslovacs. Al contrari, els moviments per una independència real d'estat de nacions petites, per molt definits que estiguessen, hi eren extremadament escassos, si es diferenciava dels diversos graus d'autonomia o de reconeixement de caràcter inferior dintre d'estats més grans. Nairn s'equivoca totalment quan considera els escocesos
www.faximil.com
Fins i tot sota la suposició (dubtosa en aquella època) que els italians formassen una sola nació homogènia, la devolució, després del 1945, va reconèixer degudament la necessitat d'un estatus especial per a Sicília, Sardenya, per al Tirol del Sud bi o tri-nacional, i per a la Vall d'Aosta. 79
del segle xix com a una anomalia xocant («la manca de nacionalisme al país al llarg del xix i la quasi total absència del gran i variat escenari del nacionalisme europeu», p. 144). Era per suposat una nació i ho sabien, però de manera diferent a unes altres diverses nacions europees petites, no necessitaven demanar allò que ell -—o millor, la classe dominant— ja gaudien. És pecar de pur anacronisme el fet de pensar i esperar que haguessen demanat un estat independent en aqueix temps. Per la mateixa raó, el prejudici (fins i tot entre els mateixos nacionalistes) contra l'esmicolament d'estats (és a dir, mini-nacions i mini-estats) estava profundament arrelada, almenys a Europa. Els petits principats germànics o les repúbliques centro-americanes eren una riota i «Balcanització» hi sonava a injúria. Els austríacs de després del 1918 no van poder ser convençuts de la nacionalitat del seu petit estat, encara que açò s'aconsegueix després del 1945. S'hi considerava Danzig com a un fetus a diferència del Singapur actual. El principal significat del reconeixement internacional atorgat a la majoria dels mini-estats preburgesos supervivents va ser per motius d'arreglaments filatèlics i d'inscripció de companyies. I de fet, segons standards contemporanis, eren veritablement monstruositats tolerades en el millor del cas. ELS NACIONALISMES SEPARATISTES ACTUALS
La situació actual n'és completament diferent. En primer lloc, el moviment nacionalista del nostre temps és separatista, i es dirigeix cap a l'esmicolament d'estats existents, incloent-hi —i el fet és nou— les nacions-estat més antigues, com ara Gran Bretanya, França, Espanya i fins i tot —el cas del separatisme del Jura hi és significatiu— Suïssa.3 És perfectament possible llavors explicacions ad-hoc per a cadascun d'aquest casos d'escissió, tal i com Nairn fa per al cas del possible esmicolament de Gran Bretanya; aquesta explicació, però,
www.faximil.com
Les principals excepcions d'aquesta tendència a Europa, la República Federal Alemanya i Itàlia, gairebé han evitat les tendències separatistes fins al moment —per exemple, per a Baviera, Sicília o Sardenya—• mitjançant el fet d'haver-se vistes obligades a adoptar-hi una evolució de llarg abast després de la guerra, com a part d'una reacció contra el feixisme que va impulsar-hi les tendències d'unificació nacional del segle xix a la seua conclusió lògica. 80
tal i com ell diu, n'està al marge ja que la generalitat del fenomen no és encara reconeguda i explicada. El problema com a tal no és britànic; simplement les seues implicacions polítiques i les seues circumstàncies específiques. En segon lloc, hi ha hagut una completa transformació del concepte de la viabilitat de l'estat, tal com es desprèn del fet que la majoria dels membres de l'O.N.U. puga molt aviat constar a la darrera meitat del xx dels equivalents (republicans) de la Saxe-Coburg-Gotha i Schwarzburg-Sondershausen. Això, sens dubte, és degut en primer lloc principalment al procés de descolonització que va deixar la meitat del món ple de petits territoris (o grans territoris amb poblament escàs) que no podien o no es combinarien en unitats territorials més grans o en federacions. També això és degut en segon lloc a una situació internacional que, amb algunes excepcions, protegeix fins i tot els miniestats molt febles, una vegada que el seu status d'independència ha estat ratificat, de la conquista per part d'uns altres estats més grans, encara que sols siga pel temor a la guerra dels poders. La situació internacional també, encara que en menor mesura, protegeix els estats grans de l'esmicolament, ja que pocs estats nous tenen ganes d'animar la classe de moviment que hi pogués amenaçar la seua fràgil unitat.4 Tanmateix, aquesta balcanització del món d'estats (o millor, aquesta transformació de les Nacions Unides en quelcom paregut als darrers estadis del Sacre Imperi Romà) també reflecteix un canvi dins el capitalisme mundial que els marxistes fins ara no han inclòs seriosament en la discussió del nacionalisme: principalment la relativa decadència de les nacions-estat de grandària mitjana o gran i de l'«economia nacional» com a principal pilar de l'economia mundial. A banda del fet que a l'era de la superpotència nuclear fins i tot un alt potencial de producció d'homes i de recursos no són ja suficients per a l'status militar que abans era el criteri de «gran potència»,5 l'aparició de
www.faximil.com
Paradoxalment açò significa que moviments separatistes amb genuí suport "nacional" o amb suport ètnic, són força propicis avui a ser-ne dissuadits degut al volum d'uns altres estats, sense tenir en compte la ideologia; per exemple l'actitud de la majoria dels governs africans envers la secessió de Biafra i de Katanga. La forma més segura d'obtenir ajut per a la independència és dependre d'un poder descolonitzador, per exemple, ser ja al mapa marcat com a territori separat —l'equivalent a ser una "nació històrica". Aquest és probablement el període en la Història del modern sistema d'estat en el qual dos estats considerats com a grans potències econòmiques en sentit tradicional —Alemanya i Japó— han fet sols intents nominals fins al moment d'adquirir els seus corresponents estatus militars. 81
companyies transnacionals d'administració econòmica internacional ha transformat tant la divisió internacional del treball com el seu mecanisme i ha canviat el criteri de viabilitat econòmica d'un estat. Ara per ara hom ja no creu que aquesta siga una economia tan gran com per a proveir un adequat mercat nacional ni tan variada com per a produir la majoria dels béns que van des de comestibles fins a materials importants, sinó més aviat una posició estratègica en alguna part dels complexos circuits d'una economia mundial integrada que pogués ser explotada per tal d'assegurar un impuls nacional adequat. Mentre que segons el criteri antic la grandària n'era la cosa essencial, sembla que segons els criteris nous la grandària ja no hi és important, tal com ho va ser a l'estadi pre-industrial del desenvolupament capitalista quan Gènova i Hamburg no van veure cap raó per a mesurar llur viabilitat com a estats segons els criteris d'Espanya o de Gran Bretanya. Segons aquests stàndards, Singapur és tan viable i molt més pròsper que Indonèsia, Abu Dhabi seria superior a Egipte i qualsevol punt del Pacífic pot aspirar a la independència i a una època pròspera per al seu president si pot estatjar una base naval a la qual opositaran estats més solvents, o posseeix un afortunat regal de la natura com ara el manganès, o senzillament les suficients platges i xicones boniques que el convertesquen en «paradís per a turistes». És clar que en termes militars la majoria dels mini-estats són insuficients, però també ho són la majoria dels estats avui. La diferència entre Gran Bretanya i les Barbados no és ja una diferència de classe, sinó de grau. Aquesta combinació d'una nova fase dins de l'economia mundial i del peculiar equilibri internacional degut a l'horror nuclear de la generació passada no ha creat els nacionalismes escissionistes del nostre temps, però sí ha llevat els frens a llurs somnis. Si les Seychelles poden tenir un vot a l'O.N.U. tan vàlid com el del Japó, i els kuwaitis poden, degut al poder del petroli, ser tractats de la mateixa manera que els milords d'antany, llavors és segur que sols el cel és el límit per a l'illa de Man o les illes Channel (sols per anomenar dos candidats les apiracions dels quals a la independència és, segons els stàndards usuals, superior a la majoria) o les Canàries o Còrsega (els moviments separatistes de les quals estan, sens dubte, recolzats en la teoria marxista); i, és clar, la nova situació ha transformat les esperances de mini-independència en el temps present. Sense discutir els seus mèrits, tals proposicions, com per exemple d'unitat d'estat d'Irlanda del Nord o d'una gran república sahariana sobre la base de www.faximil.com
82
60.000 nòmades, no es poden excloure ja a priori d'una consideració seriosa sobre una base pràctica. A més a més, el petit estat desenvolupat és realment avui potencialment molt més pròsper, viable i considerat més seriosament que no ho ha estat durant molts segles. ^Si existeixen Islàndia i Luxemburg, per què no han d'existir Bretanya i País Basc? Per als nacionalistes que no estan per definició interessats més que pel seu col·lectiu privat i que tendeixen a ser àmpliament optimistes, tals argumentacions són totalment positives.6 Com a molt, podria veure torbat el seu descans nocturn per allò que hom podria dir l'« efecte Shetland», principalment la idea que un no ha de ser un estat antic i gran per a ser vulnerable a l'escissió. Uns altres poden veure la urgència del nou nacionalisme escissionista dins un context més ample. SOBIRANIA ENTESA COM A DEPENDÈNCIA
La seua primera observació hi serà que la multiplicació dels estats sobirans independents va canviar substancialment el sentit del terme «independència», el va transformar en la majoria dels casos en un sinònim de «dependència», tal i com venia anticipat per l'antecessor històric del modern neo-colonialisme, el del segle xix a l'Amèrica Llatina. Hi podem deixar de banda el fet obvi que la majoria d'ells existeixen com a estats independents únicament tolerats o sota protecció (Xipre, el Timor ex-portugués, i el Líban mostren el que pot passar quan no se'n poden obtenir cap d'aqueixes dues coses). Són nomia internacional no poden influenciar per regla general com a dependents econòmicament en dos aspectes: generalment, en una ecoindividus;7; i específicament —en proporció inversa a la seua grandària—, en les potències més grans i companyies transnacionals. El fet que aquestes preferesquen actualment —o troben indispensables— una relació neo-colonial més que quelcom semblant a una dependènTanmateix, alguns petits pobles o estats probablement deuen haver après per l'experiència a rebaixar llurs plantejaments i arribar a un estat més modest, per exemple, el gal·lesos (diferenciats dels escocesos) i eslovesos (diferenciats dels croates). Les raons de tals diferències seria interessant estudiar-les. El domini temporal d'alguns països productors de petroli sobre el mercat d'energia mundial és excepcional. Cap altra mercaderia primària per desigual que siga la seua distribució geogràfica, ha donat als estats que la posseeixen recursos o força comparables.
www.faximil.com
83
eia formalitzada no ens ha de portar a conclusions errònies. Tot el contrari. L'estratègia òptima per a una economia transnacional neocolonialista és justament l'estratègia en la qual el nombre d'estats oficialment sobirans està maximitzat i llur grandària i llur força mitjana —per exemple, la seua força per imposar les condicions sota les quals les potències i el capital estranger han d'operar-hi— estan minimitzats. Fins i tot en els anys 20 les repúbliques plataneres eren petites —diguem-ne, per exemple, més aviat Nicaragua que Colòmbia—. I avui és evident que els EE. UU. o Japó i llurs companyies segurament prefereixen tractar més amb Alberta que amb Canadà, amb l'Austràlia Occidental que amb l'Austràlia de la Commonwealth, quan s'arribe a un punt de fer-hi acords econòmics. (Hi ha aspiració autonomista en ambdues províncies). Aquest aspecte del nou sistema d'estats no ha de ser passat per alt encara que, és clar, no pot ser utilitzat com un argument general a priori a favor d'estats grans i en contra d'estats més petits, i fins i tot menys a favor d'estats unitaris davant a estats transferits o federals. Una segona observació hi és que sense tenir en compte els mèrits de qualsevol causa nacional particular, la present situació predisposa —i no sols entre els nacionalistes— a la suposició que la independència de l'estat o qualsevol forma equivalent, és la manera normal de satisfer les demandes de qualsevol grup amb algun tipus d'exigència d'una base territorial (un «país»), per exemple: una nació potencial.8 Açò és erroni en tres aspectes. En primer lloc, no hi ha cap garantia per a aquesta presumpció en teoria, història, o en qualsevol pràctica usual. En segon lloc, implícitament o explícitament hi descarta les nombroses i (amb tots els seus problemes) no per això solubles formules de combinar la unitat nacional i la devolució, descentralització o federació. Per anomenar-ne tan sols uns pocs: els Estats Units, Canadà, Austràlia, Alemanya Federal, Itàlia, Iugoslàvia, Suïssa i Àustria. Amb altres paraules, tendeix a passar per alt aquells problemes de «revolta contra grans estats» i de «petició d'autonomia regional» (pàg. 253) que no pot assimilar als nacionalistes que poden al seu torn ser expressades com a separatisme: el cas de Bretanya hi és visible, el de Normandia no. L'observació de Nairn del fet que l"'anti-govern" és "la resposta ensopidament normal als conflictes nacionals" (241). Com a sovint ocorre, la tendència a utilizar epítets retòrics (com ara "ensopit") és una advertència per als lectors i hauria d'haver-ho estat també a l'escriptor. 84 www.faximil.com
B
En tercer lloc, i potser més seriosament, el problema de com organitzar l'actual coexistència de grups ètnics, racials i lingüístics diferents en àrees que són pràcticament indivisibles hi és equivocat. Aquestes són, sens dubte, la norma.9 No s'hi tracta de cap manca de consideració dels mèrits del, per exemple, nacionalisme flamenc, el fet de dir que per a qualsevol, llevat dels flamencs apassionats, els descontents d'aquesta nació semblen obj'ectivament més fàcils de tractar que el problema dels negres dels EE. UU. o dels treballadors emigrants residents a qualsevol part d'Europa. MARXISME I NACIONALISME
^Requereix la present fase del nacionalisme algun tipus de canvi d'actitud dels marxistes vers aquest fenomen? Si el llibre de Nairn és quelcom que serveix per a guiar-s'hi, sembla necessitar més que el, per ara, ritual mea-culpa sobre les deficiències teòriques en aquest camp, una advertència sobre el fet bàsic que els marxistes com a tals no són nacionalistes. No poden ser-ho com a teòrics, des de la naturalesa d'allò que hom ve acceptant per teoria nacionalista. (No poden, de cert, ser-ho com a historiadors des de l'observació antiga i vertadera d'Ernest Renans quan diu que és essencial en la característica de les nacions el fet de no encertar en la seua història). No ho poden ser en la pràctica ja que el nacionalisme per definició subordina tota la resta d'interessos a aquells específics de «nació». No hem d'assumir la posició luxemburguista d'asseverar categòricament que qualsevol marxista que no estiga, si més no en teoria, preparat per a veure els interessos del seu propi país o poble subordinats a interessos més amplis, hauria de reconsiderar la seua lleialtat ideològica. Açò és aplicable no sols als marxistes. Els israelites i els palestins poden pensar que el manteniment o el restabliment de llurs estats respectius valen una guerra mundial, o almenys actuen com si així ho pensassen, però la resta dels 4.000 milions i escreix dels habitants de la terra poden difícilment estar d'acord amb ells. L'analisi, no cal dir-ho, ha de fer-la el propi país o poble del marxista, per raons òbvies psicològiques o d'un altre tipus. El test d'un jueu marxista, fins i tot d'un que El nacionalisme de Quebec, essent essencialment lingüístic és un exemple excel·lent de com solucionar un problema de llenguatge posant les minories substancials —dels anglòfons, immigrants, esquimals i indis— en la mateixa situació de la qual es vol emancipar als francòfons. 85 www.faximil.com
9
www.faximil.com
en vol mantenir allò que ara està establert com a un poble jueu a Israel, és que ell o ella no siga sionista. Açò també és aplicable als escocesos. En la pràctica, naturalment, aquesta anàlisi no està tan ben definida com en la teoria. Açò no és així perquè la majoria dels marxistes, començant per Marx i Engels, siguen o estiguen orgullosos de les nacions, comunitats ètniques, culturals o d'un altre tipus a les quals ells pertanyen, sinó perquè per raons òbvies (que Nairn hi assenyala) la major part dels moviments socialistes marxistes operen als confins d'algun tipus d'estat o poble —certament, a la majoria dels casos amb èxit com a mobilitzadors i representants de nacions així com a mobilitzadors i representants de llurs oprimits— i els interessos de tal tipus d'entitats nacionals no són sovint congruents ni convergents. Açò deixa un ampli camp per a les racionalitzacions i justificacions marxistes de política nacional. El problema hi és distingir allò que no hi siguen simplement racionalitzacions. Altre cop, resulta més senzill per als estranys. Pocs marxistes no xinesos se senten impressionats per les defenses xineses en termes marxistes d'una política exterior que en els darrers anys no ha semblat estar dissenyada per a promoure la causa del socialisme no-xinés. En aquests moments, els eritreus i la república somali (aquesta última pregonant ser marxista) estan sens dubte justificant l'esmicolament de l'estat etíop mitjançant citacions de Lenin, tant com el govern (marxista) etíop justifica el manteniment de la unitat del seu país. Els qui es mantenen fora del problema poden veure-hi que les seues accions (encara que no llurs argumentacions) serien idèntiques encara que cap d'ells no es proclamàs marxista. Si els marxistes, encara que estiguen convençuts del desenvolupament nacional i personalment siguen fidels a llur pròpia nació, no són nacionalistes, han de comptar amb el fet polític del nacionalisme i han de definir llurs actituds vers les seues manifestacions específiques. Des del mateix Marx, aquest ha estat, en la seua major part i necessàriament, un assumpte no d'índole teòrica (llevat, potser, per a la minoria luxemburguista que tendeix a sospitar de les nacions en bloc), sinó un judici pragmàtic en unes circumstàncies canviants. En principi, els marxistes no estan ni a favor ni en contra d'una situació d'estat independent per a cap nació (el que no és la mateixa cosa que allò que Lenin anomenà «el dret a l'autodeterminació»), fins i tot assumint que hi pogués haver qualsevol altre tipus d'arranjament pragmàtic en allò que constitueix la «nació» en qualsevol altre cas particular. Sens dubte, 86
tampoc no ho està ningú més, incloent-hi els nacionalistes, llevat del que fa a la seua pròpia nació. Si té algun tipus d'imatge històrica d'un ordre internacional d'un nacionalisme mundial futur, certament aquesta imatge no és un mosaic de nacions-estat sobiranes homogènies, grans 0 —tal com podem veure-hi ara— principalment petites, sinó com a una certa forma d'associació o d'unió organitzativa de nacions possiblement conduents, encara que aquest punt ha gaudit de certa confiança d'ençà del moment de la publicació del Manifest, cap a una dissolució eventual de la cultura nacional transformant-la en cultura de la humanitat en general. Des del moment que de forma correcta consideren les nacions en el modern sentit de fenòmens històrics més que com a dades eternes a priori de la societat humana, la seua política no les pot considerar com absolutes. Com fer-ho, al Mitjan Oest per exemple, on la qüestió de guerra o pau s'abat sobre dues «nacions» que com a estats-nacions gairebé no han estat concebuts, si ho han estat, el 1918. Dit d'altra manera, l'actitud marxista vers el nacionalisme com a programa és semblant en molts aspectes a l'actitud de Marx vers unes altres abstraccions a priori d'allò que en la seua època va ser radicalisme petit-burgés, per exemple la «república democràtica». No és que s'hi comprenga sinó que és contingent i no absolut. El criteri fonamental del judici pragmàtic marxista hi ha estat sempre si el nacionalisme com a tal o qualsevol cas específic d'ell predisposa a la causa del socialisme o, de forma oposada, de quina manera evita que inhibeixca el seu progrés, o alternativament de quina manera mobilitzar-lo com una força que ajuda el seu avanç. Pocs marxistes han argumentat que cap moviment nacionalista no pot ser ajudat i cap que tots aquestos moviments servesquen automàticament a tal propòsit 1 per tal que deguen ésser sempre recolzats. Cap marxista (llevat de la nació en qüestió) no considerarà amb una altra cosa que no siga sospita els partits nacionalistes que posen la independència de llurs nacions per damunt de qualsevol altre objectiu sens tenir en compte el context. LENIN I L'ALLIBERAMEUT NACIONAL
Això no obstant, d'ençà de Lenin els marxistes han desenvolupat una política nacional prou poderosa com per a associar el marxisme i els moviments nacionals d'alliberament en grans parts del món i a
www.faximil.com
87
vegades per a construir moviments nacionals sota el liderat marxista. Aquesta política es recolza essencialment en tres pilars. Primer, aquesta política va ampliar la categoria de «moviments nacionals» considerats com a essencialment «progressius» en el seu impacte, més enllà dels conceptes de Marx i d'Engels. Ara ja es podia incloure-hi la majoria dels moviments nacionals del segle xx, especialment quan, com va ocórrer durant el període antifeixista, va arribar fins l'extrem d'abraçar qualsevol tipus d'existència nacional, àdhuc els poders reaccionaris més perillosos. Encara que semble que Nairn no se n'adona, el nacionalisme «progressiu» va ser no sols confinat a la categoria de moviments dirigits contra l'explotació imperialista i representants com a la «fase burgesa democràtica» dins del desenvolupament de països endarrerits. En segon lloc, va fer possible i desitjable un moviment marxista que actuava no sols com a un moviment de classe dels explotats i dels oprimits, sinó també com a líder en la lluita de nacions senceres per l'emancipació en unes altres paraules, moviments com ara el dels xinesos, vietnamites, iugoslaus, etc, —però també com el comunisme gramscià—. En tercer lloc, va reconèixer les forces socials que donaven realitat als moviments nacionals i el potencial polític d'aquests moviments en acceptar com a una qüestió de principi el dret a l'autodeterminació, incloent-hi la secessió encara que Lenin de fet no recomanava als socialistes dels països en qüestió afavorir la secessió, excepte en circumstàncies molt especials i pragmàticament identificables. Malgrat els seus èxits aquesta política leninista hauria de ser criticada. Així doncs, hom no pot negar el fet que sols en uns pocs casos els marxistes han triomfat a l'hora d'establir-se o mantenir-se com una força directiva en el seu moviment nacional. En la majoria dels casos, especialment quan moviments ja existien com a forces polítiques serioses o sota els auspicis de governs d'estat, han arribat a ser subordinats, absorbits o deixats de banda per nacionalismes no marxistes o antimarxistes. En aquest punt el cas dels luxemburguistes no és completament irreal. Retrocedint al moviment irlandès, per exemple, hom pot ben bé argumentar-hi que un partit de treballadors irlandesos seria avui més significatiu i prometedor si Connolly no hagués per la seuà rebel·lió i mort identificat el seu nom amb el Fenianisme nacionalista catòlic, la qual cosa va fer impossible efectivament un moviment unit de treballadors del Nord i del Sud. Bastant lluny de transformar-lo, l'element marxista ha produït en el moviment naciowww.faximil.com
88
www.faximil.com
nalista irlandès poc més que algun que altre sant o màrtir nacionalista i un màrtir social revolucionari en els fanàtics radicals de l'I.R.A., que tal i com demostra l'Ulster des de 1968 ni tan sols ha estat prou fort com per a poder superar la tradició tan aviat mobilitzada per i per als Provos. El comunisme irlandès és insuficient i el Partit Laborista d'Irlanda més dèbil que en qualsevol altra banda de les Illes Britàniques. No estic argumentant, fins i tot si tal exercici d'història contra-actual (és a dir, ficcional) hi fos possible, que el moviment socialista irlandès hagués fet millor concentrant-se en els interessos de classe de la seua circumscripció proletària i deixant la insurrecció nacional a uns altres. Simplement hi assenyale que segons els termes marxistes mateixos, la política nacionalista marxista de Connolly ha de ser considerada com un error. No hi ha cap raó per a suposar a priori que els escocesos 0 els gal·lesos marxistes revolucionaris tenen una bona oportunitat de transformar el S.N.P. o el Plaid Cymru en quelcom semblant al Vietcong simplement oferint llurs principis i llur liderat a la causa del nacionalisme. Siguen quins siguen els pros i els contres de la política nacional de Lenin en abstracte, la situació present difereix de la prevista aleshores quant a aspectes fonamentals. Primer, com hem vist, les relacions entre els estats nacionals i el desenvolupament capitalista mundial internament i internacionalment ja no són allò que eren. En segon lloc, la pràctica desaparició dels imperis formals («colonialisme») ha fet desaparèixer el vincle principal entre l'imperialisme i l'eslógan de l'autodeterminació nacional. No importa com siga de real la dependència del neo-colonialisme però la lluita contra ell ja no pot ser simplement cristal·litzada entorn de l'eslógan d'establir dignitats polítiques d'estat independent perquè la majoria dels territoris interessats ja la tenen. En tercer lloc, l'aparició d'un ampli sector socialista del món ha introduït problemes de fricció nacional i de separatisme potencial que simplement ja no poden tenir la mateixa relació amb l'enderrocament del capitalisme com a les colònies i les metròpolis capitalistes 1 açò també pot ser aplicable als països tercermundistes no socialistes. Finalment, com ja hem vist, el problema visible del nacionalisme avui és en gran mida el d'escissió d'estats capitalistes desenvolupats. Amb altres paraules, la relació entre nacionalisme i capitalisme o socialisme (present i passat) ha canviat profundament. Açò no té cap significat per als nacionalistes, als quals no els importa quina siga aquesta relació sempre i quan els Ruritans (o qual89
sevol altre) assoleixca una dignitat com a nació-estat sobirà o concretament el que pot succeir després d'això. La seua utopia —per ara almenys deteriorada per la pràctica com algunes altres— consisteix precisament a assolir la independència ruritana (o si és possible una independència del Greater Ruritanian) i si fos necessari governar sobre uns altres que no fossen ruritans en el seu propi medi. Per altra banda ocasiona una sèrie d'obstacles intel·lectuals importants als nacionalistes que desitgen disfressar-se de marxistes i als marxistes que volen estar en el costat guanyador per tal de canviar o a qualsevol que cerque instrumentar el reclam del clarí nacionalista dins de l'orquestra completa històrico-materialista. El problema no hi és admetre el fet —malgrat que molts marxistes han estat poc disposats a fer-ho— que en la majoria de les intencions i en la majoria de les vegades les classes existeixen d'una forma efectiva dintre dels confins d'una comunitat, un territori, una cultura, d'un grup o un estat racial o lingüístic —per exemple dintre dels límits d'una «nació» potencial o real. Dit d'una altra manera, que encara que Nairn pense d'una altra forma (pàg. 82) el principal debat entre marxistes sobre la «qüestió nacional» no s'ha dirimit entre luxemburguistes i leninistes.10
Durant el període de Lenin, el debat en presentava quatre punts de vista: 1, aquells qui col·locaven el fet "nacional" primer (com ara el Partit Socialista polonès i Nairn. Vegeu pp. 350-352); 2, aquells qui no el col·locaven enlloc (com ara Luxemburg i el SDKPL) i aquells qui reconeixien la seua realitat política però volien evitar que debilitàs el moviment socialista; 3, sota les condicions de la Rússia Tsarista; 4, sota les condicions de l'Imperi d'Habsburg. I va ocórrer que per raons històriques el 3 i el 4 tendiren a implicar teories diferents d'allò que una nació fos —és a dir, accentuant respectivament (per a simplificar l'assumpte) el seu caràcter territorial i la seua naturalesa com a "comunitat cultural". També hi va ocórrer que els bolxevics, que afavoriren l'autodeterminació (incloent-hi el dret a la secessió), eren revolucionaris, mentre que els líders socialdemòcrates austríacs que afavorien el manteniment de la unitat del seu estat d'alguna manera federal no eren revolucionaris. I que el partit rus, que no tenia una base en el poble, hi va mantenir una unitat pan-russa, mentre que el partit austríac no ho va fer. Per últim, els austríacs no hi van parar esment en les qüestions russes, mentre que els russos se sentiren obligats a refutar la solució austríaca —encara que sols fos perquè estigués afavorida per l'aliança jueva (no territorial) i pogués empentar o encoratjar qualsevol altra tendència que debilitàs la unitat del RSDLP mitjançant l'escissió nacional. Cfr. PÉREZ MERHAV: Klas senkampf und Nationale Fraze zur Zeit der 11 Internationale, a Annals Fondazione G. Feltrinelli, 1976, pp. 165-187. 90 www.faximil.com
10
LES CONTRADICCIONS DEL «MARXISME NACIONALISTA»
www.faximil.com
El problema real té dues vessants per als marxistes nacionalistes. En primer lloc es recolza en el fet que no hi ha una manera de convertir la formació de «comunitats nacionals» (és a dir, la multiplicació de nacions-estat com a tals) en una màquina històrica que gènere socialisme que siga per a reemplaçar o per a suplantar el mecanisme històric marxista. (Això tal i com hem vist suposa la formació d'algunes nacions-estat com a part essencial del desenvolupament econòmic capitalista, i un paper estratègic crucial de sols alguns moviments nacionals però no allò que el nacionalisme requereix, principalment privilegi per a qualsevol moviment o estat d'aquest tipus). Certament, la teoria improvisada del nacionalisme, que Nairn mateix admet com a improvisada, (pàgs. 334-50) no es planteja aquest tipus de mecanisme, sinó simplement es planteja establir que en la multiplicació contínua d'estats independents («fragmentació sòcio-política») fins a un acabament indefinit (pàg. 356) és una seqüela ineludible del desenvolupament desigual del capitalisme, i que per tant ha de ser acceptada com un escenari «fix i ineludible» de les aspiracions socialistes. Pot ser que açò siga així o no, però pot arribar a ser sols una força que els socialistes reben de bon grat com a socialistes sota la suposició completament no discutida que el separatisme és en si mateix un pas cap a la revolució. En segon lloc, i d'una importància crucial per als nacionalistes encara que no per als marxistes, no hi ha manera d'utilitzar l'argument general de la creixent balcanització com a un argument específic per a la independència de qualsevol suposada nació. Assumir que la multiplicació de nacions independents té una fi significa assumir que, primer: el món pot ser dividit en un nombre finit de nacions-estat potencials i homogènies immunes a més divisions; és a dir, segon: que aquestes poden especificar-se per avançat. Simplement aquest no és el cas, i fins i tot si ho fos no n'hauria de ser el resultat neccessàriament un món de nacions-estat. L'imperialisme britànic efectivament s'inclinà a utilitzar la multiplicitat dels grups lingüístics del subcontinent indià (indi) com argument en contra del nacionalisme indi; però —si nosaltres realment no neguem el seu «dret a l'autodeterminació»— hi resulta evident que la divisió de la regió fronterera índio-birmana91
xinesa en vint nacions-estat sobiranes separades fóra tan factible com desitjable.11 No hem de discutir ací la suposició que totes les nacions han o estan destinades a formar estats sobirans separats, a més d'assenyalar que qualsevol nombre finit d'aquest tipus d'estats ha d'excloure alguns candidats potencials de la categoria d'estat. Amb altres paraules, siga quina siga la valoració de la tendència històrica en general, l'argument a favor de la formació de qualsevol tipus de nacióestat independent ha de ser sempre un argument ad hoc, que d'alguna forma soscave el cas d'autodeterminació universal mitjançant el separatisme. La ironia del nacionalisme és que l'argument per a la separació d'Escòcia d'Anglaterra és exactament igual que l'argument per a la separació de les illes Shetland d'Escòcia; i també ho són els arguments que estan en contra d'ambdues separacions. És clar que seria també absurd negar que les relacions entre el nacionalisme i el socialisme ocasionen grans dificultats als socialistes no nacionalistes. Existeix el dilema subjectiu, per exemple, dels marxistes dels EE. UU. el país dels quals és el principal pilar del capitalisme internacional (i de la reacció) i que no poden d'una manera realista aspirar a la seua transformació socialista en un futur previsible, i el nacionalisme dels quals ve en gran part definit en excloure'n les gents que no són com ells, «no americans». Tal com els alemanys antifeixistes sota els nazis, però amb menys convicció, podrien conhortar-se amb la idea que ells representen la «veritable» nació davant allò que seria la «nació» falsificada; però en realitat no poden evitar nadar contra corrent, i a més a més sense gaire efecte, del patriotisme local. Existeix el fet menys general i per desgràcia objectiu que els moviments i estats marxistes no han pogut trobar una solució a la «qüestió nacional». Ni el marxisme austríac (sense poder d'estat) ni el leninista no han pogut evitar l'esmicolament de partits globals en seccions nacionals quan la pressió nacional era prou gran; i el leninisme certament no ha pogut evitar l'esmicolament del seu moviment internacional en tendències àmpliament nacionals. Els estats socialistes multi-nacionals tenen allò que a colp d'ull semblen ser els mateixos tipus de problemes de nacionalismes locals que els estats no socialistes. Utilitze les dades proporcionades pel malaguanyat R. P. Durr, a Modern índia (edició 1940), pp. 264-265, ometent-ne les llengües (o com Dutt diu, "dialectes" molt poc importants), parlades per menys de 50.000 persones. Sis d'aquestes llengües eren parlades per més de 200.000 persones. Aquest argument no depèn de la validesa de les dades. 92 www.faximil.com
11
D'altra banda, els moviments i estats marxistes tendeixen a fer-se nacionals no sols en forma sinó en substància, és a dir, nacionalistes. No hi ha res que faça suposar que aquesta tendència no continuarà. Si açò és així, la ja evident divisió entre marxisme com a anàlisi del que és o del que serà i del marxisme com a la formulació del que nosaltres vulguem que passe, es farà més gran. Haurà de termenejar-se una mica més de la utopia o anar cap a un futur que és més enllà de la predicció. El món socialista no serà, si arriba a realitzar-se en la present constel·lació històrica —£qui gosa apostar-hi?— un món d'amistat, de pau, de fraternitat internacional, el qual els filòsofs i els revolucionaris han somniat. No anirem nosaltres tan ràpidament com Nairn quan es precipita a descobrir aquesta «magnífica tradició universalitzant» (que com ell mateix diu arranca d'abans de Marx) com a una simple aberració de l'Eurocentrisme, una «fantasia metropolitana» (pàgs. 336-7) —afortunadament la seua teoria del nacionalisme és massa inconvincent com per a temptar-nos a fer això.12 Tanmateix, hem tingut prou temps des del 1914 per a acostumar-nos a un socialisme internacional —com ara moviments o estats— que no arriba a assolir els antics somnis i esperances. El perill real per als marxistes hi és la temptació de rebre de bon grat el nacionalisme com a ideologia i programa més que acceptar-lo realistament com a un fet, una condició de la seua lluita com a socialistes. (Així i tot, nosaltres no acceptem de bon grat que el capitalisme s'haja mostrat considerablement més resistent i econòmicament més viable de com Marx o Lenin n'esperaven, àdhuc encara que ens veiérem obligats a acceptar-lo). A banda d'incloure-hi l'abandonament dels valors de la Il·lustració, raó i ciència, aquesta conversió també implica una retirada d'una anàlisi realista de la situació mundial, marxista o d'un altre tipus. Per aquesta raó és pel que s'han de criticar llibres com el de Nairn malgrat, o potser per, el talent i les sovintejades intuïcions de l'autor. La frase En primer lloc, l'argument que fa derivar essencialment de la reacció de les élites "perifèriques" davant el progrés i la penetració del capitalisme metropolità deixa de banda el paper i l'origen històric als països essencials de desenvolupament capitalista que van proporcionar el model conceptual del capitalisme de la resta: Anglaterra, França, els EE.UU., Alemanya... De fet, l'argumentació de Nairn pot ser fàcilment posada cames per amunt, i el món modern estats-nacions, entitats territorials, "relativament monoculturals, homogènies, uni-lingüístiques que han arribat a ser el patró de l'ONU" (p. 317) pot ser presentat com quelcom essencialment —i un hom espera que temporalment— producte de la moda euro-centralista. És clar que açò no constituiria una retòrica política millor que la versió de Nairn. 93 www.faximil.com
12
de Karl Kraus sobre psicoanàlisi (no importa que fos correcta o incorrecta pel que fa a Freud) també es pot aplicar a aquests llibres: són, si més no, un símptoma de la malaltia que ells donen a entendre que poden guarir. SOBRE «L'ESMICOLAMENT DE GRAN BRETANYA»
No és el meu propòsit ací discutir el llibre de Nairn amb detall. Aquest consta principalment de dos tipus d'arguments: una matèria específica respecte a l'«esmicolament de Gran Bretanya» i una altra de general sobre la inadequació del marxisme sobre la base —potser l'autor no perdonarà una sola simplificació una mica polèmica— que no reconeix que la divisió de grans estats en petits estats és un tipus de llei històrica. La primera hi conté observacions interessants, agudes i a vegades notables sobre la història anglesa i irlandesa, encara que no tant sobre la història escocesa i gal·lesa, però sembla una tendència cap a l'insult anti-anglés. La darrera pateix els desavantatges normals dels grans al·legats disfressats de grans teories. Com a una interpretació del marxisme és discutible. Com a teoria del nacionalisme, malgrat la terminologia neo-marxista («desenvolupament desigual», referències a Anderson i a Wallerstein) no és tan diferent d'unes altres que avui són usuals entre els acadèmics (Cf. pàgs. 96-105, i capítol 9).13 En resulta més temptador discutir la llarga, apassionada i sovint brillant investigació sobre la «crisi d'Anglaterra», ja que és realment important remuntar-se a les particularitats i compromissos de la revolució anglesa, el triomf de la societat burgesa britànica, en alguns aspectes desusadament completa i en d'altres incompleta. A més a més, ací Nairn, parteix d'un punt de vista marxista genuïnament nou, porticularment a l'hora de lligar la inadaptabilitat del capitalisme britànic amb les condicions de la segona meitat d'aquest segle, amb les estrucA excepció, possiblement, de la dubtosa afirmació que el nacionalisme noucentista era essencialment una reacció contra les "formes d'estat indubtablement arcaiques" com els vells imperis multi-nacionals, o multi-comunals pp. 86-87, 317-318. S'hi tractava d'açò, evidentment i necessàriament, però d'ací no es desprèn que ies formes d'estat arcaiques estiguessen "condemnades a desintegrar-se en nacions-estat segons el model occidental..., degut a la naturalesa del capitalisme" (a més, amb certa èmfasi afegida). Tal com s'argumentà abans, anaven probablement i sens dubte més possiblement a les àrees fonamentals del desenvolupament capitalista, a submergir el "particularisme" en nacions-estat grans i més unificades tals com el Regne Unit, França, Alemanya i Itàlia. 94 www.faximil.com
13
www.faximil.com
tures d'estat i político-culturals que són resultat de les peculiaritats de la revolució burgesa. Hom ha d'elogiar de passada la contribució de Nairn. Tanmateix les seues argumentacions tenen un doble tall. Fa un segle podien haver estat utilitzades per justificar els triomfs i els èxits del capitalisme britànic, de la mateixa manera que argumentacions anàlogues poden avui ser utilitzades per explicar l'èxit sorprenent del capitalisme alemany o japonès, i l'indubtable de l'èxit econòmic del socialisme alemany. A més a més, d'una o altra forma, aquestes consideracions són aplicables a qualsevol país burgès sense excloure'n, segons les argumentacions de Nairn mateixes, l'Escòcia dels segles xvm i xix. (iNo deuria ser tan cert allí com a Anglaterra dir que «la classe patrícia escocesa i l'estat van proveir les condicions necessàries per a la industrialització»? (pàg. 30). Açò és així perquè segons l'argument mateix de Nairn el «desenvolupament desigual» exclou la realitat d'una versió Standard d'una societat burgesa «pura» al 100 %. Així i tot, des del moment que cap «país desenvolupat», fins ara, no ha produït una revolució socialista, hom pot utilitzar algun tipus de variant d'aquest argument a partir de la història, per tal d'explicar que açò no haja passat enlloc. Altrament, des del moment que un creixent nombre de nacions-estat antigues mostren tendències a l'escissió, l'anàlisi britànica que diu que es deu a naufragi econòmic és inconvincent presa com a explicació d'un fenomen més general. El llibre de Nairn no és l'únic intent de llimar les diferències entre marxistes i nacionalistes. Allò que fa d'aquests llibres un símptoma de malenconia del nostre temps és precisament que Nairn no és ni la classe de nacionalista que avui ostenta una insígnia marxista, com ben bé abans de la guerra hagués pogut inclinar-se cap a l'extrema dreta, ni la classe de marxista que en el punt decisiu s'adona que és jueu o àrab més que marxista. He sabut sempre veure les auto-mistificacions d'aquells qui parlen de «desmistificacions», el cotó intel·lectual que hi ha darrere de les frases polítiques que s'amagen com a anàlisis polítiques, la por a reconèixer les realitats perquè són desagradables. On les emotivitats de la major part del món no estan fortament compromeses, com ara el cas de l'Ulster (sobre el qual, com ell correctament observa, poca gent fora d'Irlanda del Nord està interessada), açò li presta a les seues anàlisis una admirable i forta crueltat. Fins i tot el seu nacionalisme escocès —que no és la mateixa cosa que la seua «escoceïtat»— sembla més aviat un darrer retraïment que un objectiu de la seua política. 95
Qualsevol pot ser un realista quan les perspectives són bones. La dificultat comença quan, com actualment, l'anàlisi suggereix als observadors realistes, com ara Nairn, perspectives de profund pessimisme. Malgrat la seua negativa, la seua actitud està fortament- influenciada per la figura de Walter Benjamin, al qual cita, per la imatge de «progrés» com un munt d'enderrocs que veiem acumular-se en els vendavals de la història a mesura que avancem cap al futur d'esquena; pel temor que el futur no serà com desitgem o fins i tot com nosaltres consideraríem tolerables (pàgs. 359-60, 362). Els diferents mecanismes en els quals els marxistes, basant-se més o menys lliurement en l'anàlisi de Marx, s'han recolzat per al canvi del capitalisme pel socialisme no funcionen: ni als països desenvolupats ni a la majoria del «Tercer Món» —que en si mateix és un concepte la imprecisió del qual és ara òbvia. Pel que fa als estats socialistes vertaders, els seus problemes interns i les incerteses del seu propi futur no poden separar-se. A més a més, fins i tot per a aquells de nosaltres que es neguen minimitzar-ne els extraordinaris guanys històrics, són aquests països, en la seua forma present, difícils d'acceptar com a models d'un futur socialista desitjable. La societat capitalista està actualment en una crisi mundial, però pocs poden creure que siga probable, o fins i tot a curt termini, el seu possible resultat en qualsevol país el socialisme. ^Sobre quina cosa, llavors, que no siga voluntat cega o un acte de fe en la inevitableïtat històrica en basarem les nostres esperances? Els marxistes, però, mai no han estat voluntaristes cecs i tampoc no s'han basat en la inevitabilitat històrica o en la generalització filosòfica en abstracte. Sempre han cercat identificar les forces socials i polítiques, les conjuntures i situacions concretes cavaran la tomba del capitalisme.
LES TEMPTACIONS DEL SEPARATISME
www.faximil.com
Ací es troba la temptació del nacionalisme separatista, una força sòcio-política inqüestionablement activa, creixent i poderosa capaç, en el seu propi limitat terreny, d'imposar condicions no sols als treballadors sinó també a la burgesia i als països capitalistes. A més a més, creix d'una forma visible amb la crisi d'ambdós. De manera correcta Nairn crida l'atenció sobre el fet que el separatisme nacional escocès i gal·lès apareix com una força seriosa de la crisi del capitalisme britànic. Nairn veu això com una «fugida dels darrers estadis d'un 96
naufragi» (pàg. 90). També és cert, encara que no ho diga, que aquests moviments van adquirir el suport popular que tenen, especialment entre els treballadors, com a resultat directe de la caiguda del Partit Laborista Britànic dels anys 60. Fins que els escocesos i els gal·lesos no ficaren les seues esperances en allò que va ser un partit pan-nacional del «progrés i del poble» —en primer lloc liberalisme i després laborisme— la base popular del nacionalisme separatista va ser (a diferència d'Irlanda) insuficient; i de manera oposada tal com passa en altres estats desenvolupats burgesos —notablement EUA— el «partit del poble» hi podia adquirir una força extra (i capacitat per a servir la gent que li donava suport) mitjançant l'ampliació en una aliança de treballadors, intel·lectuals, minories nacionals, racials i religioses i regions desfavorides.14 No existeix raó per a suposar que el descobriment per part de la classe mitjana escocesa de la prosperitat del petroli que en qualsevol cas retardà el creixement d'una base popular nacionalista, hagués inclinat automàticament la massa de treballadors escocesos al seguir el SNP, o certament que l'argumentació que una economia escocesa florent i dinàmica siga asfixiada per la connexió amb una Anglaterra endarrerida hagués sonat més convincent a Strathclyde del que no sona fora dels cercles escocesos nacionalistes. ^No pot aquesta força indubtable i formidable, inseparable del «desenvolupament» capitalista (o potser de qualsevol altre tipus de desenvolupament), constantment generada per ell, creixent i convertintse en més universal amb les seues desigualtats, tensions i contradiccions (pàgs. 334-40), ser d'alguna manera el soterrador del capitalisme? ^No pot amb tota la seua reconeguda ambigüitat («El Modern Jano») ser considerada no sols inevitable sinó també desitjable —és a dir, com a coadjuvant a la restauració dels «valors reals de comunitats més petites i més identificables»? (pàg. 253) ^No ha de produir, tal i com ho és per a Sherlock Holmes, l'eliminació de totes les altres En un estudi escrit el 1965, vaig argumentar açò pel que feia al Regne Unit, però hi deia: "Si amb l'erosió del moviment laborista internacional, els eslògans nacionalistes poden tenir en el futur un millor atractiu per a la classe treballadora escocesa i gal·lesa, és una qüestió a la qual sols el futur pot contestar". Però en l'època en què aquest estudi era en comprovació (1968) es podia dir: "D'ençà del 1966 la desil·lusió respecte al govern laborista ha convertit tant el moviment nacionalista escocès com al gal·lès en una força electoral per primera vegada en la història" (Mouvements nationaux d'indépendences et classes populaires aux XIX et XX siècles, París, 1971, vol. I, p. 42). Nairn cita l'estudi però no l'argumentació. 97 www.faximil.com
14
hipòtesis la veritable solució encara que no hi siga plausible? Pot, més, sols representar un «desviament en el camí cap a la revolució» (pàg. 90), però on el camí principal n'ha estat obstruït o destruït, i,en tenim alguna altra opció? La temptació de descobrir que pot o ha de ser gran, però també ho és el perill que el desviament arribe a ser el camí. Si el nacionalisme separatista (en la forma de «l'esmicolament de Gran Bretanya» o en qualsevol altre país) resulta no ser «una acció progressiva, un pas endavant no sols per a la seua pròpia gent sinó per a Anglaterra i també per a l'ordre estatal més ampli» (pàg. 89), «aleshores el neo-nacionalisme no necessita cap altre tipus de justificació» (pàg. 90). «^Qui en tal cas pot negar (escocesa, gal·lesa, etc.) l'autodeterminació efectiva, no com una pietat moral, sinó com un pas urgentment necessari i pràctic?» (pàg. 91). Sense adonar-nos-en, hem arribat al punt on crear una altra nació-estat és el seu motiu mateix, i l'argumentació de l'ala dreta no resulta diferenciable de la de tots els ruritants d'antic els portaveus dels quals estaven desitjosos de garantir-nos a tots, i indubtablement de creure-hi, que allò que era bo per a Ruritània era bo per al món, però que si no ho era ells continuarien de totes maneres endavant. NACIONALISME I SOCIALISME A GRAN BRETANYA
Amb tot i això, siga quin siga l'argument teòric o històric general, la qüestió crucial ha de ser si 1'«esmicolament de Gran Bretanya» o d'unes altres nacions-estat grans ajuda el socialisme i si certament és tan inevitable com Nairn estableix. Aquests no són, però, assumptes de teoria general, sinó de realitat i de probabilitat concreta. A aquell qui és al marge d'aquest problema, els aspectes socialistes positius d'un esmicolament del Regne Unit, escara que inevitables, no li són visibles actualment. Pogués ser cert que «les forces capaces de desbaratar l'estat a darrera hora es mostren com a precursores d'un temps nou» (pàg. 89), si, junt amb Nairn, considerem la destrucció prèvia de l'antic estat com a condició necessària preliminar, o fins i tot com a «factor principal coadjuvant a una revolució política de qualsevol tipus» (ibid.). És una qüestió de pura fe suposar que açò ajudarà l'esquerra. A la pregunta retòrica de Nairn «£per què açò no seria també cert a Anglaterra?» (pàg. 90), l'única resposta hi és: «Per favor, done raons per les quals açò hagués de ser cert ací». Fins i tot si hi deixem de costat, com a massa electoralista», la probabilitat que www.faximil.com
98
el Partit Laborista en les restes d'una Anglaterra seria un partit minoritari quasi permanent, com a molt l'efecte més probable d'una secessió d'Escòcia i de Gal·les hi suposaria un reforçament gran del nacionalisme anglès és a dir, sota les presents circumstàncies d'una dreta radical, xenòfoba, viciosa i —ha d'usar-se el terme malgrat la seua devaluació a causa de la inconscient ultra-esquerra— semifeixista. És fàcil ironitzar sobre el fet que el nacionalisme anglès no ha estat del tot com els altres nacionalismes («L'enigma anglès» (pàgina 291-305), i preveure que després de bastants entrebancs «arribarà a ser una nació com la resta»)! Nairn, la generació del qual ha estat prou afortunada com per a no haver de passar l'època en què els alemanys travessaren aquest mateix procés, pot ben bé lamentar tal tipus de trivialitats dels polítics com ara la de «Amb el temps la resta de nosaltres aprendrà a viure amb el resultat que tindrà algunes compensacions així com també la seua amargura i les seues bogeries ultranacionalistes» (pàg. 301). Resulta més senzill analitzar l'excèntric Enoch Powell que no es va convertir en el líder del nacionalisme anglès que el primer moviment nacionalista anglès que «era com tots els altres» que certament ha assolit un cert grau de suport popular i, és clar, també entre els treballadors. £És realment possible discutir el futur del nacionalisme anglès en 1977 sense, que jo recorde almenys, una sola referència al front nacional o a moviments d'aquest tipus? A menys que hom siga gal·lès o escocès el panorama que l'esmicolament del Regne Unit ben segur portarà a 46 dels seus 54 milions a la reacció (hi podem deixar de banda el milió i mig de l'Ulster com a quelcom força sui generis) no hi serà compensada pel possible avanç del nacionalisme entre els vuit milions restants. Però, de fet, no existeix cap raó gaire convincent per a esperar tal tipus d'avanç. El màxim que hom pot dir respecte al Gal·les independent és que probablement no serà gaire diferent del Gal·les actual. Evidentment estarà molt menys prop de la Revolució Socialista que durant els grans dies de la Federació de Miners del Sud de Gal·les. Potser, però, no hi siga impossible que enfrontada amb algun tipus d'animositat per part del Plaid Cymru, sortosament també imbuït de les tendències polítiques bàsiques del país que hi són les de l'esquerra històrica, el Partit Laborista hi tractarà de recobrar una mica del seu antic esperit. El triomf del SNP, un partit nacionalista clàssic petit-burgés de la dreta provinciana, de sobte encimbellat al govern, únicament pot ser aconseguit sobre les ruïnes del Laborista, de les quals —per desgràcia— el Partit Comuwww.faximil.com
99
nista, l'historial del qual com a campió del poble a Escòcia és amb molt el millor, es troba lluny de beneficiar-se massa. Qualsevol qui pense que el SNP es transformarà en quelcom semblant a un partit socialista no sap de quina cosa parla. Podrà o no podrà parcel·lar-se. Podrà o no recobrar-se'n el laborisme. Allò que els liberals i els Toris escocesos poguessen o no poguessen fer és una cosa que està per veure. La profecia més segura n'és que la política escocesa serà complexa i imprevisible, i tal vegada bastant violenta si l'esperança d'una prosperitat universal com al Kuwait del nord, o d'una economia industrial els problemes de la qual desapareguessen miraculosament amb la independència (a diferència per exemple del NE anglès), s'hi mostra com quelcom irreal. El que és ben segur és que no serà una altra Noruega. £ÉS INEVITABLE LA SEPARACIÓ?
Arran d'un càlcul a curt termini, la parcel·lació del Regne Unit és, per tant, una perspectiva que l'esquerra pot tenir, però que no requereix cap tipus d'entusiasme ni presagi. No es tracta d'un argument en favor de mantenir la unitat d'aquest o qualsevol altre estat per principi. ^Però són inevitables aquestes parcel·lacions d'estats multinacionals o d'uns altres estats grans? Obeeix ben segur, als interessos dels separatistes argumentar-hi que res no pot aturar la seua causa, però l'experiència no n'indica que açò siga així. Deixem-ne a banda les contratendències que han fet en els passats anys 50, per exemple les Federacions de Brasil, Mèxic i els EE. UU., probablement més unitàries o més controlats des del centre que abans. Ometem-ne els fins ara reeixits exemples de la devolució de postguerra com a contraposició a l'esmicolament d'Alemanya de l'Oest i d'Itàlia. Nairn, que ho reconeix, hi suggereix que podria ser massa tard per a d'altres, però que és quelcom a discutir. De fet la gran quantitat de nous estats des del 1945 no ha sorgit de la divisió d'estats existents sinó a partir de la separació formal de territoris dependents ja separats, dintre de fronteres preestablertes de llurs metròpolis.15 Hi ha exemples d'escis-
www.faximil.com
Omet, en primer lloc, els casos de ficció constitucional, en els quals els territoris d'ultramar es classificaven oficialment com a províncies metropolitanes (França i Portugal); i en segon lloc, les divisions dels estats com a conseqüència de conflictes de poder (Alemanya, Corea, Xina-Taiwan, i temporalment Vietnam). 100
sions que han triomfat —com ara la de Bangla Desh respecte de Pakistà—, però potser n'hi haja bastants més que fracassaren (Biafra, Katanga, Azerbaijan, Kurdistan, etc). Concretament, s'hi tracta d'una qüestió de poder, incloent-hi el poder militar; de la determinació dels governs; de l'ajut-oposició dels estats estrangers; de la situació internacional en general —i sobre açò no és possible cap tipus de generalització a priori. Concretament, l'argument que la independència d'estat per a Escòcia i Gal·les és «inevitable» pressuposa que si la pressió local per a obtenir-la hi resultés aixafadora, Anglaterra s'hi comportaria com Suècia respecte a Noruega el 1905 o com Dinamarca respecte a Islàndia a partir del 1944— la qual cosa pot ser una suposició raonable, però no té res a veure amb la inevitabilitat històrica. í,Però, hi és la pressió per a la separació aixafadora? ^Implica el neo-nacionalisme una intenció d'independència d'estat? £És la present —i indubtable— reacció davant la burocràcia centralitzada sentida com a tal per l'individu i contra les entitats (no sols els estats) en una escala més enllà de les reaccions humanes, necessàriament «nacionalista» en origen o en caràcter? Un cop més hi convé als interessos dels nacionalistes argumentar que ho és, si més no en allò que fa als estats quan són aquests les úniques entitats que ells normalment consideren. Acceptar, però, aquesta suposició és donar-hi per cert una sèrie de conceptes, anàlisis, i també de política, que els marxistes no en poden fer seua. Suposa acceptar el nacionalisme segons la seua anàlisi mateixa, o més bé segons la valoració d'ideòlegs i polítics que creuen ser-ne els portaveus; reconèixer no problemes i fets sinó manifests. És reconèixer els problemes de les àrees industrials decadents (o fins i tot negar-los) quan són formulats en termes «nacionals* (El nacionalisme való per tals belgues, l'escocés per a Strathclyde) però no quan no ho són (NE d'Anglaterra); considerar la crisi de la vida rural quan l'afluència d'immigrants i de gents és «estrangera», com al Nord de Gal·les, però no quan és «nadiua», com passa a Suffolk. És reconèixer com a «nacions» aquelles que criden i no aquelles que no criden. Arriscar-se a identificar els problemes dels jueus com a un poble (la majoria dels quals, incloent-hi un 10 % de la població d'Israel, continua vivint la diàspora, i sembla ser que seguirà així), és identificar-se amb els problemes de l'estat que inclou una cinquena part d'ells. És oblidar —tal com Nairn fa— la distinció entre «nacions» i moviments inqüestionables amb un pes polític indubtable —com ara Escòcia, Gal·les, els catalans, bascs i flamencs— i allò que al mowww.faximil.com
101
ment present són poc més que construccions ideològiques boiroses i dubtoses com ara Occitània.16 Fins i tot si no ens qüestionem l'existència del nacionalisme o (més imprudentment) les exigències d'aquest o d'aqueix partit polític o grup ideològic de donar-nos-en la seua única versió vertadera, la quantitat de problemes que açò representa és immensa. i,Què va ser el que realment canvià en les aspiracions dels gal·lesos que parlaven gal·lès a Merioneth i Caernarfon quan per fi es decidiren a elegir un membre del Parlament del Plaid Cymru en lloc d'un liberal o un laborista? Sens dubte que no s'hi tractava que ells de sobte havien adquirit un nacionalisme que abans no tenien. (Altrament, £per què de la meitat dels parlants de Ladinsh del sud del Tirol votaren annexionar-se a l'Alemanya de Hitler en el plebiscit del 1939? Difícilment deuria ser perquè es considerassen a si mateixos alemanys de raça o nacionalistes alemanys). ^Eren els catòlics irlandesos d'alguna manera menys nacionalistes quan de forma aixafadora donaren suport a Parnell i els seus successors que no hi demanaven res de semblant a la independència que no quan més tard votaren Sinn Fein que sí que ho demanava? ^Són els gal·lesos menys nacionalistes que els escocesos perquè el Plaid Cymru és electoralment més dèbil que el SNP? Un observador imparcial hi podria arribar a una conclusió oposada a partir de la història i de l'anàlisi. ^Resultaria el Plaid menys nacionalista que el SNP si, com no és improbable, estigués menys rígidament compromès amb el trencament de tots els lligams d'estat amb Anglaterra? ^Hi ha prou 16 "L"'occitanisme" és un intent d'argumentar la nacionalitat d'una àrea de grandària incerta, cobrint, en les seues versions extremes, la majoria o tota la França del Sud, unida pel fet de parlar o d'haver parlat dialectes o idiomes —difícilment classificables com un a soles— que no hi arribaren a ser la base del francès Standard modern (quelcom lleugerament semblant al "Baix Alemany" de les planures del nord que no arribà a ser l'idioma alemany Standard). "Llevat del que fa al món dels trobadors veritablement pan-occità, mai no hi ha hagut des del punt de vista històric una consciència occitana unificada. La consciència sempre ha existit al nivell d'Auvèmia, Llenguadoc, el Llemosí, Guyenne, etc." (E. LE ROY LADURIE: Occitània in Historial Perspective, Review I, I, 1977, p. 23). No existeix cap bon motiu per a creure que les seues característiques comunes ultrapassen la seua heterogeneïtat interna; no hi ha evidència del fet que s'haja considerat a si mateixa en alguna ocasió com a una "nació" o que certament preveiés la independència com a "Occitània" abans del moviment occitanista present —que fins ara fretureja de qualsevol tipus de suport regional com el dels bascs o els catalans (el quals, per cert, es troben dintre del territori reclamat per alguns occitanistes).
www.faximil.com
102
amb afirmar l'obvietat, principalment, que els forts vots pro-catalans i pro-bascs en aqueixes parts d'Espanya hi són evidència del predomini nacionalista sense investigar en quina mesura hi són vots a favor de la secessió o a favor d'una o altra forma d'associació autònoma, i, si és així, quina? NACIONS I CANVI HISTÒRIC
Per als marxistes, però, i per a d'altres hi ha un conjunt més ampli de qüestions que aquestes suposicions nacionalistes donen per certes. És o hauria de ser obvi que el caràcter específic de regions o grups no es dirigeix invariablement cap a una direcció, tant per raó de càlcul polític com perquè en si mateixos no romanen històricament inalterats. Nairn n'admet la primera consideració quan insisteix en el fet que els interessos específics dels protestants de l'Ulster els van conduir de forma prou lògica a insistir en la unió amb Anglaterra i que fins i tot avui «la independència és considerada ací com un últim estret Bíblic... la terrible amenaça al final de la línia» (pàg. 241).1T La independència política és una tendència entre diverses. El Tirol al llarg del segle xx ha intentat mantenir la seua prou forta identitat i interessos especials mitjançant la ultra-lleialtat a l'imperi multinacional d'Habsburg, cercant diversos graus d'autonomia a Àustria per la integració dintre d'un Reich pan-alemany i en certa ocasió, encara que sols per un moment, jugant amb la idea d'una república tirolesa separada. La segona consideració n'és igualment oportuna. Econòmicament, la tendència a transformar i integrar interessos regionals en unitats més àmplies és innegable. Ais EE. UU. «on l'atractiu de l'antic secessionisme del sud era romandre a banda de la resta del país, els interessos secessionistes del sud avui l'empenten a incloure's dintre el S'equivoca quan considera açò com "absurd" i l'autogovern com "la resposta llandosament normal als conflictes de nacionalitat: l'ara producte Standard de segles de la història mundial" (ibídem). En les situacions desafortunadament normals de l'Ulster, on la sola separació territorial de les comunitats és impossible, l'"autogovern" en si mateix no és aplicable als conflictes de nacionalitat. La partició o bé falla o bé té èxit sols a base d'expulsions en massa de la subjugacio forçosa de qualsevol qui forma part d'un grup més dèbil o d'una minoria. 103 www.faximil.com
17
corrent nacional».18 Pot ser, per raons abans discutides, que avui siga bastant factible combinar integració amb independència de petits estats, en tant que les operacions de les multinacionals no hi resulten difícilment incòmodes. Tanmateix, el quid de la qüestió, no és, si fos necessari, si Frísia pot ser independent d'Holanda i Alemanya de l'Oest o Salzburg un cop més d'Àustria, sinó si «els segles de la història mundial» estan de fet portant en una direcció i no en una altra. No presente aquests fets per qüestionar la realitat i la força del nacionalisme actual, o fins i tot per posar en dubte l'observació empírica de Nairn del fet que un moviment nacionalista un cop que ha penetrat dins de la política d'un país com a força popular probablement hi romandrà d'una forma permanent sota una forma o una altra. Tampoc no implicar cap tipus d'actitud en principi, cap a estats grans o petits, unitaris o de qualsevol varietat federal, separatisme en general o en un cas particular, a Gran Bretanya o en alguna altra part. Allò que sí implica és que els marxistes no haurien de creure's el conte que el procés de «fragmentació» sòcio-política» (pàg. 356) o el desenvolupament del nacionalisme en «una mena de regla mundial» (pàg. 343) fins i tot si nosaltres ho acceptem sense anàlisi (la qual cosa no farem) ens permet predir de moment el futur de qualsevol estat en particular, regió, poble, grup lingüístic o organització nacionalista; i encara menys que la història s'haja encaminat exclusivament cap a un conjunt particular d'arranjaments podítics propulsats pel SNP. Implica reconèixer el nacionalisme com a una variable dins el canvi històric tant dependent com independent. Amb altres paraules, implica fer una anàlisi marxista del fenomen en general, si estem decidits o no a aplaudir-lo o a oposar-nos-hi en qualsevol versió o cas particular. Que açò significa un continu replantejament i desenvolupament de l'anàlisi marxista n'és evident. No sols perquè —malgrat el conjunt del treball realitzat molt més gran i valuós del que els crítics estan disposats a reconèixer— els punts de vista marxistes sobre «la qüestió nacional» no són satisfactoris; però sobretot perquè el desenvolupament mateix de la història mundial canvia el context, la naturalesa i les implicacions de «nació» i de «nacionalisme». Això no obstant, no puc pensar que Nairn haja fet algun tipus de contribució convincent o útil al problema.
S. LUBELL: The Future of American Polítics, New York, 1956, p. 135. 104 www.faximil.com
18
ELS MARXISTES I EL NACIONALISME EN L'ACTUALITAT
Mentre, l'actitud pràctica dels marxistes envers problemes polítics concrets ocasionats per la qüestió nacional gairebé no requereix una seriosa modificació. Sens dubte, continuaran essent tan conscients de la nacionalitat i el nacionalisme com ho han estat durant la major part del segle xx: difícilment podran no ser-ho. Pendents sols de la manca de claredat intrínseca i de la variabilitat del concepte, segueixen donant suport al desenvolupament més ampli per a qualsevol nació, al seu dret a l'autodeterminació, incloent-hi la secessió; la qual cosa no significarà, com de costum, que consideraran la secessió desitjable en qualsevol cas. Sens dubte, continuaran, en la majoria dels casos, estant profundament units a les seues pròpies nacions i a defensar-les: el seu historial dins dels moviments de resistència europeus en el període d'Hitler en parla per si mateix. Això no obstant, a diferència dels nacionalistes, també seguiran reconeixent —generalment abans que uns altres— la multi-nacionalitat que hi ha darrere de la façana dels estats grans o petits. El seu no-nacionalisme mateix i la seua negativa a identificar «la nació», els seus «interessos», «destí», etc, amb aquest o aquell programa nacionalista en un moment donat seguirà fent d'ells defensors efectius de nacions, grups racials, etc, que no siga el grup propi (tal com els comunistes anglesos ho han estat constantment de la categoria de nació escocesa o gal·lesa), tant si realment demanen una separació d'estat com si no. Així, els marxistes seguiran essent no simplement enemics del «xovinisme de gran nació» com del «xovinisme de petita nació», que no és una força menyspreable en un món àmpliament compost de petites nacions. No sempre hi encertaran encara que hom pot esbrinar que més segurament s'equivocaran quan accepten del tot alguna suposició nacionalista, tal com tants marxistes han fet durant tant de temps en l'assumpte de l'Ulster. De vegades, desgraciadament, en especial quan són al govern, fracassaran en viure d'acord amb llurs propis principis. Quan açò passe, un hom espera que alguns d'ells tindran l'ànim de dir-ho, tal com Lenin ho va fer en el seu «Testament» quan criticà el comportament «xovinista» d'Stalin, Dzerghinsky i d'Ordzhonikidze. Ningú no ha proporcionat bons motius de per què aquesta actitud,
www.faximil.com
105
que és essencialment compartida (malgrat de les lluites de Nairn amb el fantasma de Luxemburg) per la majoria dels marxistes, no fou o proporcionà una pauta adequada en principi per als problemes polítics que els marxistes segurament trobaran en aquest camp. Incloent-hi P«esmicolament del Regne Unit» que en la forma de secessió escocesa i gal·lesa, la majoria dels quals no la hi considerarien avui una solució viable a diferència de la secessió d'un Ulster independent que molts d'ells podrien admetre de bon grat. La qual cosa no implica necessàriament que ells no ho acceptassen com a un fet o fins i tot sota unes altres circumstàncies ho acceptassen amb facilitat. Aquesta actitud no hi proporciona garanties d'èxit, però tampoc la de Nairn. La diferència entre ambdues és que l'una s'enganya menys que l'altra. En tant que Nairn es mantinga dins d'un camp de debat marxista establert i políticament i històricament lluny de l'irrealisme sobre l'actitud cap al nacionalisme, els seus judicis en són discutibles, encara que alguns podríem considerar-los equivocats. Mentre tracte de canviar els termes d'aquest debat, la principal tendència dels seus arguments no hi sembla disposada a fer del marxisme «una teoria del món autèntica per primera vegada» (pàg. 360), o a «escollir allò «científic»—... de la ideologia a la nostra Weltanschaunng» (pàg. 363), sinó a canviar la ideologia i a soscavar la «ciència». Això col·loca el marxisme en mans del nacionalisme. En açò, desgraciadament, Nairn no està sol avui, en particular a països on els problemes nacionals dominen els debats polítics. Tal com Maxime Rodinson ha exposat en escriure sobre l'Orient Mitjà: «Per una banda el nacionalisme pur hi utilitzà justificacions de tipus marxista i va reclutar-ne defensors formats pel marxisme... Per altra banda l'esquerranisme internacional..., va defensar-hi decididament règims nacionalistes purs... Però açò no llevà prioritat a la lluita nacional. El sofisma per a justificar açò hi va consistir en la tesi que «la massa» era la que mostrava lleialtat incondicional a la causa nacionalista en la seua forma més extremista. La revolució social hi va ser per tant considerada sota allò que va ser des d'una anàlisi final una perspectiva nacionalista. Per això corre el risc de subordinació al nacionalisme.19 No s'ha de ser un luxemburguista per a reconèixer els pe-
Marxisme el monde musulman, París, 1972, pp. 564-565. 106 www.faximil.com
19
rills d'un marxisme que es perd en el nacionalisme. Lenin no parlava dels flamencs o dels bretons, sinó sobre el que ell va veure com el cas més clar de nacionalisme anti-imperialista nacionalista i «revolucionari» quan va prevenir Zinoviev i el seus col·legues que volien recomanar la «guerra sagrada» en el congrés de Baku de 1920: «No pinteu el nacionalisme de roig» hi va dir.20 L'advertència segueix en peu.
M. N. ROY: Memoirs, Bombay, 1964, p. 395. 107 www.faximil.com
20
www.faximil.com
CONTROVÈRSIES AL PAÍS VALENCIÀ
www.faximil.com
2.
www.faximil.com
LA PROBLEMÀTICA PREHISTÒRICA DE L'EDAD DEL BRONZE A VALENCIÀ I A CATALUNYA PER
JOAN SANTACANA
Passats més de quinze anys d'ençà que el professor Tarradell va publicar el primer i fonamental estudi de conjunt del bronze valencià, no s'ha tornat a donar una definició d'aquesta fàcies cultural ni s'ha canviat substancialment el marc sòcio-econòmic que l'esmentat treball plantejava.1 Malgrat això, molts més estudis i dades s'han acumulat en la bibliografia científica. A aquest estat de coses en el País Valencià cal ajuntar el fet de què en aquests darrers anys en el Principat s'ha estrenat una certa tendència en la investigació prehistòrica a estudiar allò que se'n diu el bronze mig català. Els importants assaigs que s'han fet a França sobre l'Edad del Bronze han estimulat sens dubte aquestes investigacions en el Principat.2 Per tot això, creiem que és plenament justificat el fet de què nosaltres intentem replantejar la problemàtica de les possibles interrelacions entre aquestes dues àrees —la valenciana i la catalana— en uns moments que creiem sincrònics en gran part. Per poder copsar aquest propòsit pense que és convenient donar una breu ullada a les circumstàncies que han donat lloc a les investigacions sobre un i l'altre període de l'Edad del Bronze. Coneguda és la visió que va oferir el professor Bosch de la pre-
2
TARRADELL, MIQUEL: El País Valenciana del neolítico a la iberización, València, 1962. GUILLAINE, JEAN: L'age du bronze en Languedoc Occidental, Roussillon, Ariège, Ed. Klincksieck, París, 1972. 111
www.faximil.com
1
història peninsular.3 Segons ell, el bronze a Catalunya o al País Valencià estava íntimament relacionat amb la cultura argàrica. Així, els elements argàrics i els pirinencs —des del sud i el nord, respectivament, arribaren a cobrir tot el marc geogràfic de Catalunya i València. Tarradell en l'any 1949, amb motiu del / Congreso Arqueológico Nacional, plantejà que la cultura argàrica no influïa més al nord del riu Segura.4 Aquest nou enfocament de la qüestió argàrica deixava un espai per cobrir, això es, l'espai cronològic de l'Edad del Bronze en el País Valencià i a Catalunya Sud. Aquest va ésser el lloc que va obligar a parlar seriosament del bronze valencià. Aquest període, si bé era lògica la seua existència, va tenir que ser estructurat recollint tots aquells elements arqueològics i culturals que no cabien ni es podien incloure dins l'eneolític ni l'ibèric. És per aquest motiu que el mètode utilitzat per a «crear» el període o la fàcies cultural obligava a recollir un tipus d'elements que aparentment eren molt homogenis. De fet es col·locava dins d'un «nínxol geo-cultural» uns caràcters i elements que els tocava omplir més d'un mil·leni de la prehistòria.6 Aquesta és la situació del bronze valencià que tenim en aquests moments. La problemàtica que presenta això és complexa: d) Per una part tenim un període cultural que fins ara s'ha resistit a dividir en períodes i que per tant va des de l'eneolític fins els ibers.6 b) Per altra part, aquesta cultura apareix aparentment molt desconnectada dels períodes anteriors. Aquestes diferèncias han estat exposades per Tarradell i per altres.7 c) Finalment, degut al condicionament que tenen sobre la investigació els límits «provincials», s'han estudiat molt poc quines 3
BOSCH GIMPERA: Etnologia de la Península Ibérica, Barcelona, 1932.
4
TARRADELL, op. cit.,
5
Els elements definidors de la cultura queden recollits inicialment per Tarradell, sense que després d'ell s'hagen modificat substancialmente. Vegeu El País Valenciano del neolííico a la iberización, pp. 129 i ss., així com la revisió que fa de la cultura en La cultura del bronce valenciano, "Miscelanea Pericot", Valencià, 1969, pp. 7 i ss. Els intents de subdividir aquest conjunt n'han estat molts. El de FRANCESC GUSI: Las dataciones del C-14 de la cueva de Mas de Abad. Ensayo cronológico para la periodización del bronce valenciano, "Cuadernos de Preh. y Arqueol. Castellonense", núm. 2, 1975, pp. 75 i ss., té l'avantatge d'ésser amb dades absolutes, però no reïx en una subdivisió tipològica clara. TARRADELL: La cultura del bronce valenciano, citat. 112 www.faximil.com
6
pp. 72 i ss.
relacions pot tenir el bronze valencià i el català de les comarques del sud del Principat. Obrir camins en aquesta problemàtica és, amb tot difícil en l'estat actual de la investigació. Tal vegada un dels camins que avui es pot emprendre és precisament el d'intentar relacionar elements clarament identificats. Des d'aquest punt de vista hi ha dos nivells de relacions a establir: 1. Relacions a nivell estructural entre el bronze català i el valencià. 2. Relacions a nivell formal entre elements components de les dues cultures. Tradicionalment, una de les diferències que a nivell d'investigació s'accepta entre el bronze a Catalunya i a València és que mentre el bronze català és proto-urbà, a València hi ha estructures urbanes.8 Per començar cal clarificar això. És necessari comentar el caràcter dels poblats del bronze valencià. Els arqueòlegs al País Valencià acostumem a dir «despoblat» o «poblat» a un tipus d'hàbitat molt característic i que podríem definir, seguint a Tarradell, dient: «Els cims i la part alta dels vessants dels turons d'accés difícil són els emplaçaments que es troben més sovint... Alguna vegada s'aprofita un replà a mig vessant, sempre, però, de defensa relativament fàcil... No coneixem l'estructura de cap d'aquests poblats perquè no en tenim cap d'excavat sencer. Cal advertir també que la conservació dels que han estat excavats parcialment fins ara és prou deficient... Sembla que en general les muralles es limitaven als indrets on l'accés era més fàcil... Les cabanes tenen parts de pedra, sovint unida amb argila. Ben poques vegades es conserven a una alçada suficient per a poder-ne veure l'estructura.» 9
9
Aquesta visió és molt coneguda i nosaltres mateixos hem caigut en el parany de creure-ho. La simplicitat del plantejament era atraient. Però l'únic argument era de tipus negatiu: manca de dades, o siga, d'investigació. Això passa sovint en arqueologia quan no s'aplica una metodologia rigorosa. TARRADELL: Història del País Valencià, Ed. 62, vol. I, p. 48. 113 www.faximil.com
8
Això és el que en sabem. Si agafem un terme municipal que ha estat estudiat i del qual tenim una carta arqueològica 10 podem observar el següent: Del període de l'Edad del Bronze hi ha 23 jaciments catalogats com a «despoblats». D'ells, sols 9 tenen algun indici de construcció 0 d'habitament. I encara caldria tenir en compte que molts d'ells tenen sobreposat hàbitat ibèric i tal vegada mitgeval. Per tant, sols un 36 % dels jaciments podríem dir que tenen estructures «urbanes», però d'aquestes estructures caldria veure: primer, quines d'elles són efectivament estructures d'hàbitat; segon, quantes són pròpiament del bronze i no són ni ibèriques ni medievals. Per tant podem concloure afirmant que d'aquests suposats poblats molts d'ells no se'n coneixen muralles «ex novo» ni altres construccions. D'altres han estat detectats 1 classificats com a poblats pel sol fet d'eixir fragments superficials de ceràmica. Així, doncs, cal anar amb compte quan parlem de poblats o «despoblats» en el País Valencià. Tal vegada es bo pensar que la suposada alta densitat de poblament cal interpretar-la en la línia que ja fa uns anys va dir Pla Ballester,11 o siga, que podria tractar-se d'uns pocs nuclis més o menys grans —poblats— circumdats de petits nuclis quasi unifamiliars, tipus alqueries o masies. Al mateix temps que aquesta podria ésser una hipòtesi de treball, s'ha de tenir en compte que tots aquests nuclis no han estat necessàriament coetanis, ja que la homogeneïtat de materials no implica un mateix moment històric-cultural. La poca densitat de població que d'una hipòtesi com aquesta comportaria està d'acord amb les possibilitats reals que el medi geogràfic podria donar, en un sistema d'explotació agropecuari molt incipient i primitiu. Per altra part es fa necessari pensar en un altre fet que fins ara els prehistoriadors hem tingut molt poc en esment: el nivell de sedentarització d'aquests grups humans. Si observem el conjunt de les excavacions que s'han fet fins aquest moment en el País ens donarem compte que són molt pocs els poblats que han donat estratigrafies amb més d'un nivell d'ocupació.
11
MARTÍNEZ PERONA, JOSÉ VICENTE: Carta Arqueològica de Pedralba y Bu-
garra (Valencià), "Archivo de Prehistòria Levantina", núm. XIV, 1975, pp. 169 i ss. PLA BALLESTER: Edad del Bronce, "Gran Enciclopèdia de la Región Valenciana", t. II, València, 1973. També R. ENGUIX i BERNAT MARTÍ: PO-
blamiento prehislórico del Bajo Palancia, "Saguntum", núm. 12, Sagunto, 1977, pp. 11 i ss. 114 www.faximil.com
10
Què vol dir això? Encara que cap poblat ha estat completament excavat, la intensitat de la investigació ha estat prou alta per poder afirmar que en la major i més important part del jaciments no hi ha les estratigrafies que hom pot observar —posem per cas— en els poblats de l'època ibèrica des del segle vi aC. Per tant, i sense negar aquesta possibilitat de trobar algun dia estratigrafies prou sòlides, en aquest moment podria interpretar-se aquest fet des del punt de vista de petits nuclis menys sedentaris del que hom pensa. Podria pensar-se amb grups nòmades en procés de sedentarització, amb un mode de producció domèstic del tipus mixte, ramader-agricultor. Així, doncs, no és ja possible avui el considerar a la població del bronze com una variable independent. De fet, és necessari explicar-nos el poblament del bronze com una variable depenent de les altres variables relacionades, econòmiques, sociològiques i geogràfiques. Si tornem a analitzar la població del bronze mig al terme de Pedralba esmentat, tenint en compte un model d'ocupació com el proposat per Pla, els vint-i-tres nuclis estudiats per a tot el terme, que com a mínim són els que hi havien, ja que n'hi ha més que no coneixem, podrien donar menys de quatre nuclis grans (si ho dividim per sis seguint la clàssica red hexagonal de Christaler), i uns dinou nuclis petits, entre els quals cal situar també els possibles hàbitats en coves, que com sabem no van desaparèixer del tot ni amb la romanització. Considerant els nuclis grans d'unes deu famílies, i els petits, d'una, ens donaria un total de 295 persones per tot el terme actual. Aquesta xifra és molt superior a allò que una agricultura primitiva podria donar com a teulat. A més cal dir que el mode de producció domèstic, com a característica mai no arriba a esgotar el límit de les possibilitats.12 Per altra part, cal considerar la població de l'Edat del Bronze Valencià com a una població amb tendència horitzontal, ja que el nivell de cultura material va canviar poc.13 En aquest punt darrer sembla, almenys, que tothom hi està d'acord. Per aquests motius, encara que s'ha d'acceptar la hipòtesi de Pla perquè és una de les més lògiques, és possible que s'hagués d'introduir
13
MARSHALL SAHLINS: Economia de la edad de la piedra, Akal Ed., Madrid, 1977, pp. 55 i ss. Els canvis de cultura material evidentment no foren grans al llarg d'aquest període; ja hem aludit a la dificultat de perioditzar-lo. Amb tot, nosaltres ens inclinem a prendre amb precaució aquesta creença, ja que la falta d'excavacions sistemàtiques i àmplies no permeten dir res concloent. 115 www.faximil.com
12
una modificació: les poblacions del País Valencià durant l'Edat del Bronze tot just havien entrat en un procés de sedentarització no mancat de modalitats més arcaiques que implicaven trencar el model sedentari quan els mecanismes d'autoregulació així ho exigien. Per tant, més que de poblats, en la majoria dels casos s'hauria de parlar de campaments fortificats, amb un grau molt variable de sedentarització. Referit a Catalunya el procés de proto-urbanisme durant l'Edat del Bronze és més difícil, ja que durant molt de temps s'ha negat la seua mateixa existència. De fet, tots els plans de Lleida i de les terres planes del Segre tenen un poblament de tipus «tossal» prou important. En la bibliografia científica aquest poblament no està prou reflectit i normalment se l'ha donat com a «hallstatit» o inclús «ibèric». És un poblament dens en troballes i caldria aplicar-li una problemàtica idèntica a la del País Valencià. Són poblats on s'han aprofitat els turons testimoni, amb muralles en els llocs de fàcil accés i amb estructures internes visibles en molts casos. Ara bé, en aquest cas, el fet de què hi haja ceràmiques acanalades permet classificar-lo més fàcilment des d'un punt de vista estrictament cronològic. Els que han estat publicats parcialment i que nosaltres hem pogut veure ens donen un món del bronze avançat o del hallstat. Així, hi ha cronologies que poden portar-se fins a principis del primer mil·leni sense forçar gens els materials. Les ceràmiques grolleres i sense característiques especials que hi ha en aquests jaciments no han estat suficientment estudiades, però en alguns casos poden tenir un origen en el bronze mig. En les comarques tarragonines, tant del pla com de la muntanya, el fenomen aparentment és diferent, però hi ha més punts de contacte dels que a primer colp d'ull hom ha pensat. És conegut el fet de què la zona de Reus i muntanyes de Prades i Montsant, tan estudiades per Vilaseca durant mig segle, tenen un poblament del que s'ha dit de «tallers de sílex». Vilaseca durant molts anys va dedicar la seua extraordinària capacitat d'investigador a l'estudi dels tallers. En l'últim dels seus articles de síntesi ens diu que «es rara la ceràmica, de la que de vez en cuando aparecen fragmentos de encellas o coladores» .14 De fet, però, són molts —més de cinquanta— els tallers on diu que hi ha ceràmica, normalment sense característiques particulars. De fet, les investigacions de Vilaseca, així com la classificació «està inspirada, en parte, en la del profesor Maurice Louis... El método SALVADOR VILASECA: Reus y su entomo en la prehistòria, t. I, p. 126. 116 www.faximil.com
14
seguido por nosotros es mas o menos el mismo».w O siga, que el mètode imposava de fet moltes limitacions. Tots aquells jaciments que Vilaseca estudiava, quan no eren visibles estructures defensives o d'altre tipus —i el relleu de la zona per ell investigada les feia innecessàries en gran part—, eren classificades com a tallers. De fet, però, darrere de la paraula s'amagava un concepte d'hàbitat nòmada, en un procés de sedentarització evident, doncs alguns tallers tenien inclús estratigrafia, el que equivalia a dir una «constància d'hàbitat» que, encara que podia ésser perfectament nòmada, implicava un de sedentari quan les variants econòmiques canviassen. Deixant a part el problema de les estacions-tallers a l'aire lliure, que en molts casos no presenten menys grau de sedentarització que els poblats del bronze valencià, a la província de Tarragona hi ha evidentment poblats del bronze mig i final. Són coneguts els jaciments citats —que no estudiats— per Vilaseca, com el dels Valls, a Riudecols, a 550 metres d'alçada, damunt d'un turó de pissarres paleozoiques i de granet;1(i també el poblat del turó del Mas de Mall (Tivisa), amb uns materials que cal situar-los entre l'eneolític i el bronze final, amb una gran continuïtat,17 o els del Coster del Placito, a Masroig; el del Mas de Peiró, a la Mussara; el Coll de les Forquetes, a Prades, etcètera.18 La característica d'aquests poblats és l'estar col·locats en llocs més o menys alts —normalment petits turons—, mancar de defenses aparents i contenir amb proporció variable ceràmiques acanalades, d'entre altres. El desconeixement d'aquests poblats podria sorprendre si es té en compte que Vilaseca els publicava ja en l'any 1954. Però cal tenir present que cap excavació sistemàtica havia ensenyat l'estructura d'un d'ells. Recentment n'hem excavat un d'ells, en el terme municipal de la Mussara. Aquest poblat, que cal considerar inèdit a pesar de què podria ésser el que anomena Salvador Vilaseca prop del Mas del Peiró, a un quilòmetre a l'oest del poble de la Mussara, es varen combinar utilitàriament els habitacles arquitectònics «ex novo» amb l'aprofitament dels espais resultants entre els grans blocs calcaris naturals del turonet abancalat, de forma ovalada. L'enclavament del turó és
17 18
ídem, p. 128. SALVADOR VILASECA: Nuevos yacimientos tarraconenses de ceràmica acanalada, "Yacimiento", núm. 22, Reus, 1954, p. 17. Op. cit., p. 29. Op. cit., pp. 37 i ss. 117 www.faximil.com
15 16
estratègic, ja que està en el creuament de les dues vies de comunicació natural del massís de Prades. Els resultats de l'excavació en curs són prou interessants. El poblat, aparentment sense muralles, ha deixat descobrir un fort parament de mur de defensa en la zona més vulnerable. El parament està format per blocs formant paret irregular per la cara interna i externa, amb un reompliment de pedra menuda dins. Per construir el mur s'ha aprofitat un abancalament natural dels estrats tabulars calcaris i en alguns punts hom observa una trinxera de fonament. De fet, l'enderrocament de la muralla deixa veure tres nivells arqueològics. El I i el II són els que podríem dir-ne fèrtils, amb gran nombre de fragments de ceràmica típica del bronze final, alguns acanalats, un braçalet de bronze i restes d'incendi. El III era pràcticament estèril i sols hi havia algun fragment que suposem del nivell II. Els materials corresponen a un moment molt homogeni del bronze final, amb una reocupació cap el segle vi aC. En la zona d'hàbitat de l'interior de la muralla s'ha localitzat un fons de cabana aprofitant les grans roques que la protegien del vent dominant, que deixaven arrecerada al sol la part de l'entrada. Dins hi ha forats de postes i unes estructures que poden identificar-se amb un foc i un dipòsit fet amb pedra.19 Aquest poblat, així com els que hem citat abans, junt amb els del pla de Lleida, demostren sense lloc a dubtes de què a Catalunya meridional hi ha evidentment un proto-urbanisme a finals del segon milleni i durant tot el primer. Això obliga a revisar el mateix concepte de la cultura del bronze mig i final. Per altra part, encara que l'objectiu d'aquestes ratlles no és l'estudi del nord de Catalunya, cal dir que els indicis de poblament en el nord del País ja hi són. Així, per exemple, tenim el poblat de Sant Feliu de Llo i de Prullans, dins de la Cerdanya, per citar-ne alguns.20 Del de Sant Feliu de Llo, en un lloc alt, dominant les gorges del Segre i el Pas del Coll de la Perxa. Les peces exhumades van cronològicament del bronze mig al final i hi ha grosses gerres ovoides, vasos carenats, tronco-cònics, apèndix de botó, cordons, incisions d'espiga, etc. De fet, aquesta ampliació de l'àrea dels poblats al nord de l'Ebre no ha de sorprendre. Ja se sap la importància que tenen els rius
20
L'excavació d'aquest jaciment no s'ha acabat encara i la fem conjuntament Jordi Rovira i el qui firma aquest article. Un resum està en curs de publicació en les Actes del XII Congreso Arqueológico Nacional. Evidentment no volem aquí donar una llista completa. 118 www.faximil.com
19
com a vies de contacte i penetració. Les comarques del nord de l'Ebre i les del sud tenen uns trets geogràfics molt similars. El que resultava estrany era el pensar que les comarques de la «província» de Castelló tinguessen poblats, mentre que les de Tarragona no, essent tant fàcil el contacte entre les terres costeres d'aquestes comarques. Alguns arqueòlegs valencians últimament han apuntat les investigacions en el sentit que nosaltres diem. Aquestes estructures elementals de poblament en el bronze mig i final català cal interpretar-les molt similarment al poblament dels tallers de sílex. O siga, un sedentarització progressiva dels pobles indígenes. Així, doncs, no cal veure el bronze català i el valencià com a dos móns separats i aïllats, un amb poblats i l'altre sense ells, sinó una estructura més complexa que evolucionà cap a l'urbanisme ibèric, evidentment amb tradicions culturals diverses. Un cop estudiada la relació a nivell estructural entre els dos cercles culturals a València i a Catalunya del sud, cal veure les relacions a nivell formal entre els elements culturals que posseïm. És important tenir en compte que els elements materials que exhuma l'arqueòleg poden ésser de dues procedències: uns elements produïts per la mateixa cultura i d'altres que són fruit d'intercanvi i comerç. Cal dir que l'intercanvi no sempre suposa elements materials, sinó que poden ésser tècniques o tradicions artesanals. Des d'aquest punt de vista els elements metàl·lics representen el primer grup, ja que si bé és cert que el País Valencià i Catalunya tenien metalurgia pròpia en aquests moments, sembla ésser que foren uns focus secundaris, sense una mineria desenvolupada.21 Els materials metàl·lics manufacturats en el sud de França van tenir certa difusió a Catalunya, però poques vegades trobem aquests objectes més al sud de Castelló. Veiem, per exemple, les destrals de vores, els punyals, les puntes de sageta i els dipòsits de bronze a Catalunya. Les destrals de vores comunament citades són les de l'Espluga de Francolí, Valldosera i Mas de la Torra.22 En l'exemplar de l'Espluga podria datar-se l'època de la formació del dipòsit, que sembla ésser prop del segle ix.23 21
LLOBREGAT, E.: Contestania Ibérica, Inst. d'Estudis Alacantins, sèrie II, núm. 2, Alacant, 1972; també APARICIO PÉREZ: Estudio económico y social de la edad del bronce valenciano, València, 1976, p. 134.
22
Veg. un resum en FRANCISCO MARTÍ JUSMET: Las hachas de bronce en Ca-
taluna, "Ampúrias", t. 31-32, 1969-1970, pp. 105-151. Op. cit., p. 118. 119 www.faximil.com
23
Aquesta cronologia cal interpretar-la com la final. El de Valldosera, Rovira el situa entre 1500-1400.24 D'aquest tipus de destrals, abundants en el sud de França, no en coneixem cap exemplar a València, on totes les conegudes són del tipus pla. Les puntes de sageta conegudes i analitzades a Catalunya són suficientment abundants com per poder traure alguna conclusió. Els tipus que pertanyen al bronze mig català són les d'aletes i peduncle. Coneixem els exemplars de Cova del Monàs (Tarragona), en un context de transició al bronze mig; Vallmajor (Albinyana), en un jaciment típic del bronze mig; Esquerda, de Cal Magí Rossell (Torrelles de Foix); Cova Fonda (Salomó), Bassa d'En Fanals (Begas); Cova del Batlle Vell (Pontons). Vilaseca donà a conèixer les de Reus, Coll del Moro, Serra d'Almors, Moià, Marsà, Margalef, Ciurana, Montmell, Bonastre, Joncosa, Colldejou, Vimbodí, Pedrafita, Alforja i Serra de l'Espasa. L'anàlisi espectrogràfic de dotze d'aquestes puntes sembla indicar que són peces d'origen ultrapirinenc, de les quals Guillaine col·loca dins del bronze final HI/B. A Catalunya no coneixem cap motlle d'aquestes peces. Referent als punyals podem citar el de la Cova de Font Major, a l'Espluga de Francolí, situat estratigràficament. Fet l'anàlisi, Sangmeister creu que pot ésser extrapeninsular. Referent als dipòsits de metalls, que indiquen metalurgia secundària, tenim els d'Arbolí, Font Major i el Garrofet. Del breu repàs que hem fet d'aquestes peces, totes elles de la Catalunya meridional, podem concloure que la major part d'elements ens parlen de possibles peces importades del sud de França. Per tant creiem que la subàrea catalana del bronze estava més vinculada amb el comerç del nord que no amb el del focus del sud-est. Contràriament a aquest panorama, en el País Valencià totes les coses que coneixem ens porten a una metalurgia molt relacionada, almenys tipològicament, amb la cultura argàrica. Si deixem l'aspecte de la manufactura metàl·lica i ens posem a repassar la ceràmica, resulta evident que es tracta de tradicions ceràmiques diferents, amb molts punts de contacte. Deixant a part la ceràmica llisa, que no podem establir moltes semblances o diferències, si ens fixem en els elements decorats podem paral·lelitzar alguns con-
ROVIRA, JORDI: Nuevas hachas de bronce en Cataluna, "Pyrenae", núm. X, Barcelona, 1974, pp. 67 i ss. 120 www.faximil.com
24
25
ROVIRA, JORDI: LOS vasos polópodos en Catalunya y el País Valenciano, "Cuadernos de Arq. y Prehist. Castellonense", núm. 3, 1976, pp. 117 i ss. 121
www.faximil.com
junts significatius. Així hi ha el vas de cordons fent ziga-zaga de l'Ereta del Castellar, que presenta una semblança gran amb el vas de cordons de la Cova de la Vila de la Fefró. Els vasets cilíndrics del tipus «pot à fleurs» amb nansa de pont de la Cova d'Arbolí i el d'Atalayuela són idèntics; els mateixos elements geminats del jaciment citat d'Atalayuela, junt amb els de Sarsa i l'Ereta, poden posar-se en paral·lel amb els de Cova Fonda, Arbolí i Font Major; els apèndixs de botó, corrents a Catalunya, no són desconeguts ací (els geminats d'Atalayuela en tenen un). També els estils decoratius amb incisions linials i puntillades de Torre del Mal Pas, Muntanyeta de Cabrera i altres, són en gran manera iguals als d'Arbolí i el sud de Catalunya, etcètera. També es podria anomenar els polipots, estudiats per Jordi Rovira en el seu conjunt i que demostren una àrea de dispersió coincident amb el que estem ara dient.25 Finalment, els coneguts tipus amb cassoleta interior de l'Ereta i Castillarejo tenen alguns paral·lels en el bronze mig català. Evidentment, aquesta llista no és exhaustiva ni pretén ser-ho. És simplement indicativa. Si s'agafassen altres elements, la intersecció dels dos conjunts podria fer-se molt més complexa. Què volem dir amb aqaesta llista, doncs? Únicament volem posar de manifest que des d'un punt de vista estrictament tipològic podem pensar amb més relacions de les que sovint pensem. Naturalment, coneixem els perills d'aquest tipus d'anàlisi, sobretot quan se'n vol traure més del que per ell mateix pot dir. Nosaltres, en conclusió, creiem haver donat elements suficients per poder plantejar un tipus de relacions entre les dues àrees veïnes. Creiem que si bé Catalunya i el País Valencià durant el període del bronze estaven sotmesos a zones d'influència comercial diferents, els elements de producció domèstica, com la ceràmica, indiquen o contactes o semblances, al mateix temps que a nivell d'estructura no cal pas pensar en dos models molt diferents. Tal vegada el moment de pensar clarament en un procés diferenciador és precisament a finals del bronze, quan, mentre Catalunya reflecteix una influència clara i forta des de França, el món valencià
té pocs contactes amb el món dels camps d'urnes i dels acanalats, a pesar de què com se sap, no eren tampoc els acanalats totalment desconeguts al nord del País Valencià.26
M. ALMAGRO: El Pic dels Corbs, de Sagunío, y los campos de Urnas del N. E. de la Península Ibérica, "Saguntum", 12, Sagunto, 1977, pp. 89 i ss. 122 www.faximil.com
26
LA LLENGUA ÀRAB AL PAlS VALENCIÀ (SEGLES VIII AL XVI) PER
M.' DEL CARMEN BARCELÓ TORRES 0.
INTRODUCCIÓ
Mentre que el tema de la llengua dels moriscos valencians ha estat suficientment tractat, si no en el seu aspecte estrictament filològic sí en el seu context social,1 la de llurs homòlegs els mudèjars manca de bibliografia.2 L'assumpte ens sembla d'interés, no sols per ser el lligam lògic entre la cultura àrab d'abans de la conquesta i la minoria morisca de mitjan segle xvi, sinó perquè l'absència d'aquesta mena de treballs Des del punt de vista filològic àrab, HARVEY, L. P.: The Arabic dialectof Valencià in 1595, en Al-Andalus (Al-And.) 36 (1971), pp. 81-115, on és analitzat un document pertanyent a la col·lecció de don Francesc de P. Momblanch i Gonzàlvez (yide la nota d'agraïment al president dels Cronistes del Regne i a don Vicent Giner Boira, p. 115). Aborden el tema des d'uns altres punts de vista, SANCHIS GUARNER, M.: Introducción a la historia lingüística de Valencià, València, 1949, pp. 80 ss., i iCómo era el àrabe vulgar que hablaban los moriscos valencianos? al diari "Levante", de València, 4-XI-1960; FUSTER, JOAN: Poetes, moriscos i capellans, València, 1962, recollit a Obres Completes, Barcelona, 19752, I; BRAMON, D.: Una llengua, dues llengües, tres llengües, a Pèls i senyals, L'Estel, València, 1977, pp. 17-47. En un context més general, COLONGE, C.: Reflets littéraires de la question morisque entre la guerre des Alpujarras et l'expulsion (1571-1610) a Boletín de la Real Acadèmia de Buenas Letras de Barcelona (B. R. A. B. L. B.), 33 (1969-1970), pp. 148-154, i CARO BAROJA, J.: LOS
www.faximil.com
moriscos del Reino de Granada, Madrid, 1971, pp. 132-135, on hom fa referència als de València. Tenim notícia d'una ponència del pare R. I. BURNS sobre la llengua àrab parlada en el segle xm pels mudèjars al País Valencià, però no hem pogut consultar-la. 123
ha donat peu a teories insostenibles sobre la història lingüística del País Valencià.3 És sabut que la base documental més important sobre la llengua dels moriscos —i a la que tots acudeixen— és el corpus publicat per Boronat 4 a principis de segle. En les presents notes donem a conèixer, ensems amb notícies aparegudes en treballs la temàtica dels quals no és la que ací hom aborda, dades d'arxiu sobre el caràcter «oficial» 5 de la llengua àrab durant els tres segles següents a la conquesta. Per a una millor exposició, hem separat l'ambient civil del religiós (molt més interessant en la conversió i assimilació de la població musulmana), abordant abans l'arabització i el tan debatut tema del mossàrab valencià, de forma que el lligam entre els musulmans i els moriscos arabòfons hi reste perfectament travat. En cap moment ha estat la nostra intenció fer un estudi exhaustiu de la qüestió. Roman al marge una important col·lecció de documents redactats en àrab, que recolzen de manera fefaent les conclusions que es poden extraure del present estudi, i, no essent aquest el lloc ni l'ocasió propícia per a llur exposició,6 hem preferit recórrer a les dades històriques i no a les purament filològiques. De qualsevol forma, el tema resta obert a futures i noves aportacions.
www.faximil.com
La més estesa és la que sosté que els "moros" valencians parlaven el valencià abans i després de la conquesta. Accepten aquesta tesi, entre altres, CARRERAS CANDI, J.: Geografia General del Reino de Valencià, I, pp. 577585, i MARTÍNEZ ALOY, J., en la mateixa obra (Provincià de Valencià), II, p. 202 (on, per cert, apareix la fotografia d'una làpida amb inscripció cúfica àrab en posició invertida) per bé que aquest autor atribuïa la continuïtat de l'idioma parlat pels ibero-romans a la població mossàrab que va romandre al País arran de la conquesta de Jaume I. Més modernament la defensà Nicolau de Sueca [GÓMEZ SERRANO, N. P.], Recordances de Sant Vicent Ferrer, València, 1950, pp. 32-33. Darrerament sosté aquesta teoria, ensems amb d'altres, UBIETO ARTETA, A.: Orígenes del reino de Valencià, València, 19773, pp. 192 195. BORONAT Y BARRACHINA, P.: Los moriscos espanoles y su expulsión, València, 1901, 2 vols. Emprem el mot "oficial" en el sentit que tenia caràcter públic i no particular o privat, com hom sosté per al període morisc. La col·lecció de documents àrabs a què al·ludim forma part del corpus documental de la nostra tesi doctoral. 124
1.
L'ÀRAB I EL ROMANÇ: L'ENFRONTAMENT DE DUES TENDÈNCIES
1.1. L'arabització L'Alcora, codi sagrat de l'Islam, es va escriure en llengua àrab, llengua que s'estendria des d'Aràbia a les poblacions conquerides pels musulmans, a Espanya entre elles. Precisament pel seu caràcter sagrat, la conservació de la llengua àrab era considerada com un deure religiós; aquesta és la raó perquè ben prompte es desenrotllaren els estudis de gramàtica i lexicografia, amb l'objecte de salvaguardar la puresa de l'idioma.7 A Espanya, durant els primers segles de la conquesta varen conviure el romanç i el barbaresc amb la llengua àrab el que originà (i per açò s'excusava Ibn Sida en el seu diccionari analògic al-Muhassas)8 una pèrdua de puresa i espontaneïtat d'aquesta darrera. Això va donar pas a una important activitat en l'estudi de les ciències lingüístiques, la producció de la qual fou causa de què els aràbico-andalusos es vanagloriassen de tenir les millors gramàtiques àrabs 9 i que tractassen d'explicar la
8
9
Sobre el desenvolupament d'aquestes disciplines en al-Andalus, cfr. MAKKl, M. A.: Ensayo sobre las aporíaciones orientales en la Espana musulmana y su influencia en la formación de la cultura hispano-àrabe, a "Revista del Instituto de Estudiós Islàmicos en Madrid", 11 i 12 (1963-1964), pp. 92-106. IBN SIDA: Kitab al-Mushassas, ed. El Cairo, I, p. 13, on diu que els grans gramàtics de les escoles de Cufa i Basora (dels segles vm i ix), recopiladors del lèxic dels beduïns i autors d'obres sobre els defectes i dialectes de llur temps, al-Asmaci i al-Mufaddad, Abu c Ubayda i al-Saybani, cometeren errors, "i com no tinc de cometre'ls jo, si estic tan allunyat en l'espai i en el temps (dels beduïns d'Aràbia, dipositaris de l'àrab més pur) i tenint en companyia meua gents afectades d' c ugma...?". Sobre la veu cugma (manera de parlar obscura i confusa en la pronúncia i en el llenguatge), Encyclopedie de l'Islam2, I, p. 212, s. v., cadjam. Sobre l'obra, HAYWOOD, J. A.: Ibn Sida (d. 458/1066). The greatest andalusian lexicofrapher, en Actas del primer Congreso de Estudiós Arabes e Islàmicos, Madrid, 1964, pp. 309-316, i HAMZAQUI, R.: lmportance du "Muhassas" d'Ibn Sida dans la lexicographie arabemmoderne, en Actas del II Coloquio hispano-tunecino de Estudiós Históricos, Madrid, 1973, pp. 215-233. GARCÍA GÓMEZ, E.: LOS textos y los problemas de la casida zejelesca, en
Al-And. 26 (1961), p. 315 n., entès amb certa ironia la vanitat dels àrabs andalusos, car "las mejores gramàticas surgen no en el centro creador de la lengua (donde no hacen falta), sinó en su perifèria (donde la lengua es menos connatural y està en peligro)". 125 www.faximil.com
7
florida d'aquests estudis en contraposició a Barberia, més endarrerida en aquest sentit. Per a Ibs Sacid, que en parla extensament fins al segle XIII, la raó rauria en que els andalusins eren àrabs (carab) o arabitzats (mustaPrib) que mantenen per herència la correcció lingüística, mentre que els de Barberia eren barberescs o «barberitzats», aliens a l'idioma àrab.10 Ibn Haldun, contràriament, explicava aquesta superioritat sobre els africans pels mètodes d'ensenyament seguits a alAjidalus.11 En aquest sentit, sabem que xiquets i xiquetes començaven el primer ensenyament amb elements de gramàtica, ensems amb textos literaris que els capacitaven per als estudis superiors, adquirint des de ben prompte la facultat pràctica de la llengua. Ribera afirma que la major part de la població sabia llegir i escriure l'àrab,12 i una mostra de l'afecció per la lectura 13 és l'abundància de bibliòfils, la producció bibliogràfica i les magnífiques biblioteques que hi hagué a al-Andalus.14 No foren aliens a aquest corrent arabitzant els jueus i els mossàrabs, per als qui l'àrab va ser la llengua de cultura.15 1.2.
Els mossàrabs
Per raó de la convivència de l'àrab amb el romanç, es produí una absorció i reelaboració per l'àrab vulgar (que infinides vegades, per això, sona a llengua romanç) de paraules o elements del lèxic llatí.18
11
12 13
14
15
16
Apud AL-MAQQARI: Kitab Azhar al-Riyad, I, p. 30, citat per MAKK, loc. cit., p. 96, n. 4. MUQQADIMA, apud RIBERA Y TARRAGÓ, J.: La ensehanza entre los musul-
manes espaholes, Zaragoza, 1893, recollit a Disertaciones y Opúsculos (D. y O.), Madrid, 1928, 1, p. 286. Ibíd., p. 268. Cfr. RIBERA Y TARRAGÓ, J.: Escuela valenciana de calígrafos arabes, a £>. y O., II, pp. 304-308, on replega un bon nombre de cal·lígrafs i llibreters valencians dels segles xn i XIII. Vide RIBERA Y TARRAGÓ, J.: Bibliófilos y Bibliotecas en la Espaiía musulmana, a D. y O., I, pp. 181-228; sobre València i el País Valencià, pàgines 213-225. Cfr. PÉRÈS, H.: Les elements ethniques de l'Espagne musulmane et la langue arabe au V'/Xl' siècle, a Etudes d'Orientalisme dédiées a la mémoire de Lévi-Provençal, Paris, 1962, II, pp. 717-781, en especial pp. 725-726. Sobre l'ús de l'àrab pels jueus de Dénia en el segle xi (1083), ASTHOR, E.: Documentos espanoles de la Genizah, a Sefarad 24 (1964), doc. VIII i IX, pp. 76-79. Apud OLIVER ASÍN, J.: "Quercus" en ta Espaha musulmana, a Al-And. 24 (1959), p. 176, § 32. 126 www.faximil.com
10
Paraules o elements que va replegar Simonet en el seu, no substituït encara, Glosario,17 exhumades de textos àrabs, en llur major part de caràcter científic.18 Els autors aràbics denominaren la població indígena sotmesa a l'Islam d'al-Andalus amb diferents noms. Els més estès i acceptat, llavors com ara, fou el de mustaPrib, «el qui es fa semblant als àrabs> o «arabitzat», 19 del qual deriva mossàrab, terme que va ser també aplicat als jueus que parlaven la llengua de l'Alcorà. La parla utilitzada pels mossàrabs era anomenada pels andalusins cagamiyya (algemia) o «llengua no àrab» i actualment, entre els romanistes, mossàrab, a fi de distingiria dels altres romanços peninsulars. Sobre la mossarabia valenciana no posseïm pràcticament cap testimoni des dels inicis del segle vm fins a mitjan segle xi,20 demostrant la seua presència a partir d'aquesta data tant la toponímia com les fons àrabs i cristianes del segle xi i xn, 21 moment que coincideix amb les invasions d'almoràvits i almohades, en les que aquesta minoria desapareix.22 Pel que es refereix a llur nombre hom no sap res, el mateix que a llur ubicació, amb excepció de la ciutat de València, que a finals del segle xi comptava amb dos ravals de població mossàrab.23 1.3.
El romanç
Simonet, en publicar la seua Historia de los mozàrabes 2i i el Glosario, ja citat, eixia al pas de les opinions d'arabistes estrangers, com 18
19 20
21 22
23
24
SIMONET, F. J.: Glosario de voces ibéricas y latinas usadas entre los mozàrabes, Madrid, 1888. Ibíd., CXXXVIII-CLIX; entre les fonts figuren diverses obres d'agricultura, botànica i medicina. Sobre l'erudició d'aquests autors, cfr. el que diu sobre el jueu Ibn Biklàris, que va anotar a la seua obra sobre matèria mèdica els noms dels medicaments en siríac, persa, grec, àrab, rumí, llatí, romanç o algemia d'al-Andalus (CXLV-CXLVII). Compareu amb les raons d'Ibn Sacïd que apuntàvem abans. Es tracta d'un acord entre CA11 bn Mugahid i el bisbe de Barcelona en 1058. Cfr. CHABÀS LLORENS, R.: Mochéli hijo de Yúsuf y Alí hijo de Mochéhid, a Homenaje a Codera, Zaragoza, 1904, p. 427. Sobre aquestes dades, UBIETO ARTETA, A., loc. cit., pp. 118-134. És una tesi en la que coincideixen tots els autors; cfr. MENÉNDEZ PIDAL, R.: Orígenes del Espanol. Estado lingüístico de la Península Ibérica hasta el siglo XI, Madrid, 1929, I, § 89, 1. Es tracta de la Russafa i Raiosa. Cfr. TORRES BALBAS, L.: Ciudades hispanomusulmanas, s. 1. i s. a., I, p. 204. Madrid, 1897-1903, reed, Amsterdam, 1967. 127 www.faximil.com
17
l'holandés, Dozy, que afirmava que els àrabs desdenyaven aprendre el romanç 2B i obligaven els vençuts a aprendre l'àrab.26 L'opinió de Simonet era que *los Espanoles sometidos por el yugo musulmàn, así Mozàrabes como Muladíes, influyeron eficazmente con su saber y su cultura en sus bàrbaros dominadores, comunicàndoles sus luces y los tesoros de la antigua ciència hispànica».27 A través dels materials recollits advertí diversos romanços dintre l'Estat andalusí. D'aquesta manera va unir a les escasses dades espigolades en les obres àrabs 28 la toponímia del Repartiment de València i pogué persuadir-se que «/a Aljamía mozàrabe de aquel país se asemejaba màs al castellano que a los dialectos particulares hablados hoy en aquellas comarcas e introducidos por la reconquista»?9 De la mateixa opinió fou el carcaixentí Ribera, per al qual «d dialecto romance de los moros de Valencià se parecía màs al romance que dominaba en las provincias andaluzas que al catalàn importado por las huestes de D. Jaime».30 Aquest deixeble de Codera 31 va albirar genialment l'existència —hui comprovada— 32 d'una «lírica andaluza
26 27 28
29
30
31
32
E n el segle x corria per al-Andalus u n a dita del califa ortodox c U m a r (m. 644) que deia: "Aparteu-vos de les festes dels cristians i jueus, perquè la còlera [divina] caurà sobre ells en llurs reunions, i no apreneu llur forma de parlar, perquè no prengueu res de llur caràcter", apud GRANJA SANTAMARÍA, F. DE LA: Fiestas cristianas en al-Andalus (Materiales para su estudio), I: "Al-Durr al-munazzam" de al-cAzafi, en Al-And., 34 (1969), p. 23 del text àrab i 39 de la trad. DOZY, R.: Recherches sur l'histoire et la littérature de l'Espagne pendant le Moyen àge, Leyden, 18813, I, p. 86. Glosario, X C I I I . El subratllat és nostre. Ibíd., IX. Ibn Biklàris, recopilador d'autors anteriors c o m I b n Gulgul (s. x), menciona c o m a pertanyents a \'cagamiyya de València dues paraules: ubrúfolex i thdparax; si hi afegim les mencionades per a Aragó i el sarq al-Andalus (llevant), ascendeixen a u n total d'onze noms. Ibíd., C V - C V I I I . Quant als m a l n o m s d'alguns personatges, tornarem sobre això més endavant. SIMONET: Glosario,
CVI.
RIBERA I TARRAGÓ, J.: Examen retrospectivo, conferència llegida al Centre de Cultura Valenciana (22 maig 1925) en prendre possessió del càrrec d e director Honoris causa del susdit centre, recollit a D. y O., II, pp. 353 i 3 5 5 . CODERA I ZAIDÍN, F . , t a m b é es va ocupar d'aquests assumptes. Vide, Importància de las fuentes drabes para conocer el estado del vocabulario en las lenguas o dialectos espanoles desde el siglo VIII al XI (discurs d'ingrés a la Real Acadèmia Espahold), Madrid, 1910, i Apodos o sobrenombres de moros espanoles, a Mélanges Hartwig Derembourg (1844-1908), Paris, 1909. Hi va contribuir el descobriment de les harga/s en muwassahas hebrees i àrabs per Stern i García Gómez. Hom ha donat gran relleu a aquestes estrofes bilingües (romanç-àrab), considerant-les com una mena de poesia 128 www.faximil.com
25
romanceada». Per a explicar degudament el Cancionero de Ibn Quzman 33 tingué d'insistir en dos fets: d'una banda, que la raça àrab fou element que entrà «en dosis infinitesimals-» en la raça hispano-goda,84 i, de l'altra, la coexistència a l'Espanya musulmana de dues llengües vulgars —una àrab i l'altra llatina— parlades per les mateixes persones.35 Tornaria a insistir en tal demostració com a suport de la seua tesi d'una «.èpica andaluza romanceada», espigolant en els textos àrabs totes aquestes notícies va poder aplegar sobre el romanç parlat a Múrcia, Toledo, Córdoba i Portugal i remetent a allò ja dit per Simonet referent al de Màlaga, València, Aragó, etc.36 La tesi de Ribera no ha estat acceptada unànimement ni en el camp de la Literatura 37 ni en el de la Història.38 Tanmateix, mentre
34
35
36
37
3»
www.faximil.com
33
popular, malgrat que, per a Nykl i García Gómez, es tracte d'un fenomen literari resultant de la "hipercultura" dels ambients cultes andalusins. Sobre l'estudi filològic de les harga/s, vegeu les objeccions que oposa García Gómez als romanistes al pròleg de la 2." ed. de Las jarchas romances de la sèrie àrabe en su marco, Seix Barral, Barcelona, 1975, pp. 34 i ss. En la nota 22 es repenedeix d'haver anomenat "cancionerillo mozàrabe" a la col·lecció de harga/s conegudes en els primers moments. MILLÀS VALLICROSA, J. M.": La poesia sagrada hebraico-espanola, Madrid, 1940, pp. 31 i 61 ss., considerà la muwassaha i el zàgal com una "superación definitivamente consagrada del pizmón hebraico y del responsorio latino". Sobre les harga/s, cfr. GARCÍA GÓMEZ, E.: LOS textos y los problemas..., pp. 453-460; sobre Ibn Quzmàn, del mateix, "Romancismos" de Ibn Quzmàn, explicados por el poeta, a Studia Islamia, 28 (1968), pp. 63-77. GARCÍA GÓMEZ, E.: Todo Ben Quzmàn, editado, interpretado, medido y estudiado por..., 3 vols., Ed. Gredos, Madrid, 1972. RIBERA Y TARRAGÓ, J.: El Cancionero de Abencuzman (Discurs llegit a lf Real Acadèmia Espanola), Madrid, 1912, recollit a D. y O., I, 10, insisteix que la seua tesi tracta d'explicar el Cancionero en pp. 11 i 29. Segons aquesta tesi els àrabs vinguts durant els primers temps es varen casar amb nadiues i, a partir de la tercera o quarta generació, ja no els podríem considerar semites de pura raça. Ibíd., 10, "la latina o romance como idioma familiar, la àrabe, como idioma oficial, en las escuelas, en los actos públicos, etc." i 35 "la confirmación mas palmaria de todas estàs afirmaciones està en el Cancionero de Abencuzman, el cual, a su vez, seria incomprensible sin tales antecedentes". Vide a més a més nota 34 ut supra. Èpica andaluza romanceada (discurs d'ingrés a la Reial Acadèmia de la Història), Madrid, 1915, recollit a D. y O., I, pp. 93-150, especialment 110-111. GARCÍA GÓMEZ, E.: La lírica hispano-àrabe y la aparición de la lírica romànica (ponència presentada al XII" Convegno Internazionale Volta en 1956), Al-And. 21 (1956), pp. 306-307, on és analitzada la tesi de Ribera al camp de la poesia estròfica i en la que hom reconeix que "en la tesis del gran sabio espanol había exageraciones y errores". Vide, per exemple, GUICHARD, P.: Al-Andalus. Estructura antropològica de una Sociedad islàmica en Occidente, Barral Editores, Barcelona, 1976. En 129
que els historiadors afirmen que en el segle xin ja havien desaparegut els mossàrabs, els filòlegs arabistes sostenen que en aqueixa centúria els musulmans esdevenen arabòfons monolingües i no coneixen el romanç. Corriente explica aquest fenomen dient que «vingué condicionat per un procés de concentració de característiques culturals aràbicoislàmiques, com a reacció contra els èxits militars de les campanyes empreses pels reialmes cristians».39 Entre els romanistes, l'anomenat «mossàrab llevantí» fou estudiat per Galmés de Fuentes 40 prenent com a base els llibres de Repartiment, el cabal lèxic dels quals es redueix a noms de lloc, d'ascendència no àrab, i els malnoms o noms de persona dels musulmans, que tenen una estructura similar a la resta dels romanços coneguts.41 Griffin estudià els «mossarabismes» del Vocabulista in Arabico,42 amb un cabal lèxic que amb prou feines arriba a dues-centes paraules romances.43 Aquest Vocabulista, compost a les províncies de l'Est d'Espanya en el segle xin, ha estat atribuït a fra Ramon Martí, dominicà català que va desplegar una gran activitat en la conversió dels musulmans.44 Griffin sosté que el manuscrit «no procedeix de València ni de cap altra regió del català occidental, sinó més bé de la zona del català oriental» i encara que certs «mossarabismes» són «almenys hui en dia privatius del català» s'hi troben «bastants paraules, potser més, que sols tenen correspondència castellana».45
10
41
12 43 44 45
130 www.faximil.com
39
realitat tot el llibre és una oposició a les tesis de Ribera, si no pel que fa a la raça, sí quant a les estructures socials, molt més orientals del qui fins ara hom venia admetent. CORRIENTE CÓRDOBA, F.: A grammatical sketch of the Spanish Arabic dialect bundle, Madrid, 1977, p. 6. GALMÉS DE FUENTES, A.: El mozàrabe levantino en los "Libros de los Repartimientos de Mallorca y Valencià", a Nueva Revista de Filologia Hispànica, 4 (1950), pp. 313-346, a qui hom ha retret no haver discriminat el dfstint valor provatori que tenen els noms de persona envers els de lloc. Cfr. VERES D'OCÓN, E.: La diptongación en el mozàrabe levantino, a Revista Valenciana de Filologia, 2 (1952), p. 142. Encara roman per estudiar l'aportació de malnoms romanços dels musulmans aragonesos, toledans i lleidatans emigrats a València arran de les conquestes cristianes (s. xi i xn). Vocabulista in Arabico, publicato sopra un codice delia Biblioteca Riccardiana di Firenze, per C. SCHIAPARELLI, Firenze, 1871. GRIFFIN, D. A.: Los mozarabismos del "Vocabulista" atribuido a Ramon Marti, a Al-And. 23 (1958), p. 279. L'atribució, sense arguments decisius, es deu a SIMONET: Glosario, CLXIV. GRIFFIN, loc. cit., pp. 272 i 275, encara que, recolzat en la paraula [falya] (munto), sosté que el Vocabulista "refleja con toda probabilidad el habla de la región valenciana". La generalitat admet la filiació catalano-valencia-
2.0.
L'àrab: una llengua «oficial» en un món cristià
Fins ací hem esbossat, en línies generals, allò que consideren els estudiosos del tema sobre el panorama lingüístic d'al-Andalús: panorama lingüístic que hom aplica al País Valencià, deduint del general el particular. Si més d'un terç dels moriscos valencians parlaven l'àrab, segons afirma Viciana,46 ens hem de remuntar en el temps per a adonarnos que aquella llengua fou reconeguda com «.oficial» —en un sentit ascendent, del poble a les jerarquies— durant tota l'Edat Mitjana. Realitat que tractarem de demostrar ací. 2.1.
Escrivans i torsimanys d'àrab, {segle xm)
La lectura del Libre dels Feyts de Jaume I és molt suggestiva en el sentit que ens interessa ací. Molt sovint —i per raons òbvies— hi són passats per alt molts detalls que hui serien del major interès. Tanmateix, el rei ens refereix aquells casos que podem considerar excepcionals : des d'un sarrahí que havia en Terol qui sabia ligir d'algaravia, a sarraïns latinats, torsimanys i escrives d'algaravia jueus, fins a un cavaller anomenat Domingo Lopes, qui era poblador de Morvedre e sabia algaravia 4T i un escuder de Però Corneli (Miquel Peris) que sabia algaravia; 48 fins i tot transcriu un parlament amb els de Peníscola, en el qual els musulmans s'expressen en aragonès.49 Casos excepna, mentre que COLIN i MENENDEZ PIDAL s'inclinen per una localització aragonesa i COROMINAS per atribuir-li origen mallorquí. Cfr. SANCHIS GUAR-
47 48 49
www.faximil.com
46
NER, M.: El mozàrabe peninsular, en Enciclopèdia Lingüística Hispànica, Madrid, 1959, I, p. 297. VICIANA, M. DE: Alabanzas de las lenguas Hebrea, Griega, Laíina, Castellana y Valenciana, compiladas por... y consagradas al ilustre senado de la ínclita y coronada Ciudad de Valencià, València, 1573-1877, p. 31. Libre dels Feyts, cap. 182, 271, 275, 312, 411, 416, 436 i 437. Ibíd., 189. Ibíd., 184. Sobre aquest passatge ELÍAS TORMO (Levante. Guías regionales Calpe. III, Madrid, 1923, CXXV) afirmava que "los mozàrabes levantinos que libertó la Reconquista parece que hablaban mas bien una parla castellana. Al menos esa usaba D. Jaime el Conquistador (rendición de Peníscola) cuando no se entendía por truchiman intérprete del àrabe". A. GÓMEZ SERRANO (JOC. cit., 33) el parlament li sembla un mestall valencià-aragonés i àdhuc portuguès. Segons F. SOLDEVILA (Les quatre grans cròniques, 131
cionals com tenir d'enviar als sarraïns del regne tot just conquistat cartes e missatges en aràbich, i no en llatí (idioma oficial de la Cancelleria), per a comunicar-los la seua decisió de què isquessen del país.60 El Conqueridor s'hi trobà amb una població arabitzada, sotmesa a la seua persona i amb la qual, per tant, s'havia de comunicar en àrab. El paper exercit pels jueus a la Cúria reial fou important. Arabitzats a l'Espanya musulmana, llur activitat a les Corts cristianes, precisament per llurs coneixements de l'àrab, va ser trascendental.51 A la Corona d'Aragó els veiem actuar en els afers musulmans, no sols en l'escrivania de cartes àrabs i com ambaixadors a països islàmics, sinó també en la recaptació d'imposts als mudèjars.52 La Crònica reial ens parla d'Astruc Bonsenyor, el qual redacta la capitulació d'Elx.53 Salomó fill d'Alquizten fou l'escrivà de la carta-pobla de la Vall d'Uixó.54 D'altres cartes conegudes n'ignorem el nom de l'escrivà. És el cas de la de Xivert (1234), concedida pel mestre de l'ordre del
51 52 53 54
132 www.faximil.com
50
Barcelona, 1971, p. 280, n. 11) sorprèn de trobar aquests sarraïns tan pròxims a la ratlla de Catalunya expressant-se en castellà. iÈs que el torcimany no sabia sinó el castellà o l'aragonés, o bé és que el parlar popular del País Valencià s'acostava més al castellà que al català? No sembla que aquesta darrera hipòtesi sigui la que té més probabilitats a favor seu, ans al contrari. Per a UBIETO {loc. cit. pp. 194-195) és "un testimonio çoetàneo del bilingüismo del reino de Valencià para el siglo largo en que algunos filólogos consideran abolido el «mozàrabe»". Segons la capacitada opinió de SANCHIS GUARNER {Revista Valenciana de Filologia, 1 (1951), p. 242), es tracta rònegament d'aragonès antic, per tal com, segons es diu en el cap. 182 [del Libre dels Feyts], el moro que servia de torcimany era de Terol, i les seues paraules no reflecten el parlar dels moros valencians, sinó l'aragonès de Terol. Libre dels Feyts, cap. 416. Cal recordar el paper exercit pels jueus a l'Escola de Traductors de Toledo. ROMANO. D.: LOS funcionarios judíos de Pedró el Grande de Aragón, a B. R. A. B. L. B., 33 (1969-:70), p p . 5-41. Libre dels Feyts, c a p . 4 2 2 . Cfr. BRAMON, D., loc. cit., 44-45, on aborda el problema que planteja el nom de l'escrivà que, per error de successives còpies, publicà Ubieto sota la forma Salam. Ultra la bibliografia que hom dóna en nota, afegiu SALVÀ Y SAINZ DE BARANDA et alii, Colección de Documentos Inéditos para la historia de Espana, Madrid, 1842-1816, XVIII, pp. 42-50, d'on ho copiaren Perales, Janer, Fernàndez y Gonzàlez, Huici i d'aquest últim Ubieto. Hem consultat l'original (Arxiu del Regne de València —A. R. V.— Reial Cancelleria 611, fol. 229 v.°) i hi apareix escrit Salamó.
Temple,55 i la de la Serra d'Eslida (1242) 56 i el conveni entre alAzraqi l'infant N'Alfons (1245), redactades les tres en àrab i llatí interlineat,57 o com la ja mencionada de la Vall d'Uixó, de la qual sols hom conservava el segle xiv el pergamí escrit en àrab,58 el mateix que la de l'Alfondeguilla i Castro (1277),59 de la Vall d'Alfandech de Marinyén (Valldigna) (1277) 60 o la capitulació de Garx (1277).61 Si d'una part, les tensions socials entre musulmans i cristians desembocaren en una revolta d'aquests contra aquells sota el regnat de Jaume 1 6 2 i d'aquells contra el rei d'Aragó,63 de l'altra, alguns cristians varen saber traure profit científic de la situació, com Arnau de Vilanova, l'expert coneixement de l'àrab del qual l'explica Carreras Artau com segueix: «A Arnau, nat en terres de València, que ran de la conquesta havia romàs demogràficament i culturalment més musulmana que cristiana, el coneixement de l'àrab devia ésser-li gairebé tan connatural com el del romanç matern».64 Cas semblant al de fra San-
56 57 58 59
60
81
62
63
64
Cfr. FERRANDIS IRLES, M.: Rendición del Castillo de Chivert a los Templarios, en Homenaje a D. Francisco Codera en su jubilarien del profesorado, Zaragoza, 1904, 31, "in qua quidem carta sunt scripte XXXVII linee littere sarracenorum". A. R. V., Real 611, fol. 202 v.°, "scripla erat latinas dictionibus et interlineata litteris arabicis vel sarracenicis". Vegeu reproducció fotogràfica i la nostra transcripció i traducció a MOMBLANCH GONZÀLVEZ, F. DE P.: Al-Azraq, capitàn de moros, València, 1977. A. R. V., Real 611, fol. 229 v.°, atorgat en pergamí, escrit en aràbich o morisch". A. R. V., Real 611, fol. 218 v.°, "privilegium in morisco scriptum et sigillo ipsius domini regis pendenti". Cfr. el nostre article Alfondeguilla y Castro, a Bolet'm de la Sociedad Castellonense de Cultura (en premsa). TOLEDO GUIRAU, J.: El monasterio de Valldigna. Contribución al estudio de su historia durante el gobierno de sus Abades Perpetuos, en Anales del Centro de Cultura Valenciana (A. C. C. V.), 9 (1936), 34, "habiendo visto escrito en letras arabigas y asegurado con el sello pendiente del rey don Pedró". SOLDEVILA, F.: Pere el Gran. Segona part, Barcelona, 1962, I, p. 86, n.° 58, amb transcripció i traducció de J. Vernet. Sorprèn tots els autors que fos escrit en àrab als registres de la Cancelleria reial. Libre dels Feyts, cap. 554. Cfr. BURNS, R. I., Social Riots on the ChristianMoslem Frontier (thirteenth-Century Valencià), a The American Historical Review (A. H. R), 66 (1961), pp. 378-400. Libre dels Feyts, cap. 555 ss. Cfr. BURNS, R. I.: Le royaume chrétien de Valence et ses vassaux musulmans (1240-1280), en Annales (1973), pp. 199225. Sobre Al-Azraq, MOMBLANCH, loc. cit.; vide també SOLDEVILA: Pere el Gran. Primera part, Barcelona, 1956, III, pp. 403 ss. VILANOVA, A. DES Escrits religiosos, "Els nostres Clàssics", Barcelona, 1947, p. 15, i afegeix el prologuista: "a la seua ciutat nadiua, Arnau visqué en contacte personal amb els àrabs i pogué admirar llur cultura científica; això 133 www.faximil.com
55
cho Boleya, ambaixador de Jaume II al rei de Tunis en 1299, que va aprendre l'àrab a València,65 o el ja citat de Domingo Lopes. Les relacions de la vida quotidiana entre musulmans i cristians es reflecteixen als llibres de la Cúria reial: en 1271 hom confirma a un sarraí de la Vall d'Uixó la venda que féu a Bernat Escrivà d'una heretat amb «instrumento sarracenico»;66 en 1274 el rei dispensa l'aljama i ra'is de Crevillent de pagar una quantitat de diners deguda per una carta escrita en àrab que no ha pogut ser trobada;6T en 1276 hom permet a don Pedró Ferrando i a Beltran Bellpuig que els sarraïns d'Orxeta i Polop es restituesquen a llurs pobles mitjançant carta sarracènica. 68 Entre els personatges jueus que exerciren els càrrecs d'escrivans i torsimanys en el regnat de Pere el Gran trobem, entre 1279 i 1284, Samuel Abenmenassé, per les mans del qual passen —escrites en àrab— les cartes de seguretat per als mudèjars de Carbonera i Guadalest (1279); un reconeixement de deutes dels musulmans de Xàtiva (1280) i una circular a tots els del regne.69 En 1289 és nomenat Abra-
66
67
68 69
134 www.faximil.com
65
explica a bastament que parlés i llegís correntment la llengua aràbiga i s'aprofités a mans plenes dels tresors de coneixements mèdics que els àrabs posseïen". Cfr. CARRERAS ART AU, J.: Arnau de Vilanova y las culturas orientales, en Homenaje a Millàs Vallicrosa, Barcelona, 1954, I, pp. 309321, en especial 310, n. 4, que remet a DIEPGEN, P.: Studien zu Arnald von Villanova, en Archiv für Geschicht der Medizin, 1909, pp. 121-122. Vilanova va traduir Galèn, Avicena, Costa ben Luca, Albuzale, Alkendi i Abenzoar. Entre els seus llibres, inventariats a la seua mort, figuraven, almenys, vuit còdexs escrits en àrab. Apud COLL, J. M.°: Escuelas de lenguas orientales en los siglos Xlll y XIV, en Analecta Sacra Tarraconensia {A. S. T.i, 18 (1945), pp. 60-61. Arxiu de la Corona d'Aragó (A. C. A.), Reial Cancelleria 16, fol. 268 v.°, recollit en part per BURNS, R. I.: Medieval Colonialism Post-Crusade Exploitation of Islàmic Valencià, Princeton, 1975, p. 203, n. 76. GUICHARD, P.: Un senor musulmàn en la Espana cristiana: el "ra'is" de Crevillente (1243-1318), Alacant, 1976, p. 61, n. 115 (trad. del mateix article aparegut en francès, Un Seigneur Musulmàn dans l'Espagne chrétienne: te Ra'is de Crevillente (1243-1318), a Mélanges de la Casa de Veldzquez, 9 (1973), p. 315, n. 1). MARTÍNEZ FERRANDO, J. E.: Catalogo de la documentación relativa al antiguo reino de Valencià, Madrid, 1934, I, p. 431, n. 1977. ROMANO, D.: Los Abenmenassé al servicio de Pedró el Grande, en Homenaje a Millàs Vallicrosa, Barcelona, 1956, II, p. 256, n. 52, corregeix Martínez Ferrando (loc. cit., II, p. 116, n. 504), on diu Corbera per Carbonera. La carta "erat sarracènica et redacta in papira"; per a Romano "resulta curioso notar que en ninguna ocasión se ve intervenir al alfaquí Samuel ni en los asuntos de Cataluna ni en los de Aragón; ni esto se explica fàcilmente respecto a Cataluna, no està tan claro para Aragón, donde se sabé que existían varios, y algunos incluso numerosos, núcleos musulmanes".
ham Abenamies per a estendre documents àrabs als regne d'Aragó i de València.70 A banda de l'escrivania, sembla que els notaris dels musulmans, almenys al regne d'Aragó, eren jueus,71 i en 1285 l'infant N'Alfons tenia com escrivà i lector d'àrab el jueu Mondavid Bonsenyor;72 jueus que al Call valencià redactaven llurs llibres de collecta en aljamiat hebraic-àrab 7S i que actuaven com a instructors dels dominicans de Xàtiva 74 de cara a la predicació d'aquests als mudèjars, o com a traductors davant del Batle General del Regne.75 Si a la Cúria reial l'activitat de l'escrivania d'àrab va estar regentada pels jueus en el segle xin, la documentació interior entre els musulmans fou redactada per escribes mudèjars 76 i trobem textos referents a les relacions d'aquesta comunitat amb el seu sobirà escrits en àrab, com la lletra enviada per al-Azraq a la reina (1250),77 en la
71
Cfr. F E R R E R I M A L L O L , M. a T., i RIERA I SANS, J.: Miscel·lània
72
73 74
75
76 77
de
docu-
ments per a la història del notariat als Estats de la Corona CatalanoAragonesa, en Estudiós Históricos y Docurnentos de los Archivos de Protocolos, 4 (1974), pp. 429-445. ROMANO, D.: Los funcionarios judíos de Pedró el Grande de Aragón, a B. R. A. B. L. B., 33 (1969-70), p. 36, n. 333. En 1294 Jaume II concedeix al jueu Jafudà Bonsenyor facultat "ad recipiendum et conficiendum instrumenta debitoria arabice facienda per sarracenos". Cfr. RUBIÓ I LLUCH, A.: Documents per l'Història de la Cultura Catalana Mig-eval, publicats per..., I, p. 11, doc. XII. M I L L À S VALLICROSA, J. M . " : Un manuscrit hebraic-valencià, a Butlletí de la Biblioteca de Catalunya, 6 (1920-1922), p p . 341-357. C O L L , J. M.°, loc. cit., 7 7 , "ordinamus in súper et mandamus Proiori Xativensi quod conducat et habeat unum iudeum, qui etiam in arabico sit instructus, vel aliquem sarracenum ut simul cum dicto Fr. Petro [Scarramati] legat ibidem" (Capítol Provincial d e València, 1303). Per exemple en 1298 actua Samuel Abenvives, ensems amb l'alcadí de la moreria de València (Mahomet Abenguabarrig), davant del Batle per a traduir la carta-pobla d'Alfandech (Valldigna). Cfr. TOLEDO GUIRAU, J., loc. cit., p. 76. Cfr. BURNS: Medieval Colonialism, p. 203. ALARCÓN Y SANTÓN, M.,
i GARCÍA DE LJNARES, R.:
Los
documentos
ara-
bes diplomdticos del Archivo de la Corona de Aragón, editados y traducidos por..., con la colaboración de Àngel Gonzàlez Palència y Reginaldo Ruiz Orsatti, Madrid-Granada, 1940, pp. 393-394, n. 154. 135 www.faximil.com
70
N o deu causar estranyesa, puix que, almenys, els moriscos aragonesos n o parlaven habitualment l'àrab. Cal pensar en la literatura aljamiada, trobada precisament, i en la seua major part, en Aragó. GAZULLA, F . D . : Las companías de zenetes en el reino de Aragón (1284 1291), a Bolet'm de la Real Acadèmia de la Historia (B. R. A. H.), 90 (1927), p. 182, n. 2, i p. 255, n. 46, sobre l'actuació d'aquest jueu en 1291 com a torsimany de Jaume II. Vide CARRERAS CANDI, F . : Desenrotllament de la institució notarial a Catalunya en lo segle XIII, a [I] Congrés d'Història de la Corona d'Aragó, dedicat al Rey en Jaume i a la seua època, Barcelona, 1909, II, p. 765.
que acusava rebut de les cartes del rei tramitades per don Joan de Mora i li anunciava la tramesa d'ambaixadors. En 1280 és nomenat cadí i escrivà dels sarraïns de la moreria de València Muhomet de Sale,78 cosa amb la qual hom reconeixia un fet inqüestionable: la població musulmana sotmesa mantenia la llengua de l'Alcorà. 2.2.
L'àrab entre els oficials reials {segles XIV i XV).
Si fins ara hem assenyalat la necessitat que va tenir la Corona d'escribes i torsimanys per a la comunicació amb la població musulmana, ací anem a ressenyar la que tingueren els oficials reials cristians.79 No és que l'activitat a la Cúria minvàs en els segles xiv i xv; pel contrari, en 1358 Pere IV cercava «cristià, moro o juheu» a Barcelona que sàpigues «les dites lletres llegir, en nostre llenguatge arromangat e reduir-les de morisch en cathalà».80 En 1360 actua com intèrpret d'unes capitulacions, per al rescat d'un visir de Fes, captiu a Barcelona, l'alcadí de la moreria de Xàtiva, el qual, ensems amb un jueu de la ciutat comtal, era «scientes loqui et intelligere ad modum cathalanorum et eciam algaraviam et linguam» del rescatat visir.81 També en el segle xiv hom dirigeix una carta a Jaume II recomanant dues persones de la família de l'arraix de Crevillent,82 essent encarregat en 1315 de rebre «los comptes murischs» de la Corona i «trasladar aquells en christianesch» un cert Alfonso G.83 En 1367 hom nomena Abrahim Abenbahe, jueu d'Elx, torsimany d'aquesta vila i de Crevillent, encara que en 1314 ja actuava com a tal a la seua població natal.84 En 1415
80
81
82
83 84
MARTÍNEZ FERRANDO, loc.
cit.,
II,
p. 246,
n.
1.146.
Oficials reials n'hi havia de cristians (justícies, jurats, baties) i de musulmans (cadís, alamins, aljames). Ens referim als cristians perquè no tenim notícia que els musulmans utilitzassen intèrprets de català. Ve a compte dir ací que, lògicament, l'élite mudèjar coneixia els dos idiomes. Citat per MATEU I LLOPIS, F.: Paper de Xàtiva, en Almanaque de "Las Provincias", 1969, p. 92, que recull l'article aparegut al diari "Las Provincias", de València (10-VII-1968). LONGÀS, P.: Capitulaciones celebradas para el rescate de Abu Ornar Muza Benibrahim, visir (?) del reino de Fez, cautivo en el reino de Aragón, en Homenaje a Menéndez Pidal, Madrid, 1925, III, p. 561. ALARCÓN, loc. cit., pp. 404-405, n.
158.
BOFARULL Y DE SARTORIO, M. DE: Rentas de la antigua Corona de Aragón, CO. DO. IN., 39, Barcelona, 1871, p. 115. ROMANO, D.: Un texto en aljamía hebraicoarabe (Elche, 1314), a Sefarad, 29 (1969), pp. 313-318, en especial p. 314, n. 4. 136 www.faximil.com
78
79
l'alcadí de la moreria de València traduïa una lletra del soldà de Marroc al rei Ferran d'Antequera, carta morisca que fou feyta reduir .. .de morisco en romanç cathalàn.86
També el Batle General necessità d'aquests cristians intèrprets de l'àrab per a interrogar els captius musulmans, abans de concedir-los «en bona guerra». Entre 1410 i 1434 acompleixen aquesta funció, ensems amb nou mudèjars valencians,86 vuit cristians, entre els quals hi havia mercaders, un calderer, i un hostaler, Pere Giner, de qui el notari valencià Ambròs Alegret diu ésser «torcimany sive interpretes alguaravie bàrbaree et catalanis ydiomatis» .87
Però, més que la intervenció d'aquests cristians, que, al dir d'Eiximenis, podien aprendre l'àrab sense eixir de València,88 ens interessa l'activitat dels oficials reials mudèjars. En 1316 el rei confirma la sentència pronunciada pels cadís de Crevillent, segons la sunna musulmana i consignada en un document àrab, sobre la tutoria de la muller de l'arraix.89 En 1303, el cadí d'Onda i de la seua demarcació certifica un acta per la que hom declara que uns captius musulmans han estat alliberats i hom excita els mudèjars a donar-los almoina, essent confirmada l'acta pel cadí d'Eslida.90 Si açò passa als llocs de reialenc, el mateix pot dir-se dels de senyoria. En 1361 el duc de Gandia va manar al cadí de la vila fer una escriptura (scriptura o declaració morisqua) per la que els musulmans del terme es comprometien a pagar una subvenció a l'alfaquí.91 El segle xv és, potser, el més ric quant a documentació referent
86 87
88
89 90
91
Citat en Informe sobre la llengua del País Valencià, Universitat de València, Facultat de Filologia, València, 1978, p. 17. HINOJOSA MONTALVO, J.: Túcticas de apresamiento de cautivos y su distribución en el mercado valenciano (1410-1434), (en premsa). SANCHIS SIVERA, J.: Vida íntima de los valencianos en la època foral, en A. C. C. V., 7 (1934), p. 46, n. 1. Per al docte canonge, que no coneixia d'altres casos com aquest, Pere Giner era una "persona letrada". Cfr. A. R. V., Batlia, 193, fol. 50 v.°, on apareix aquest hostaler com a torsimany d'onze sarraïns nordafricans, entre els qui es trobava un alfaquí e mestre d'escolans. EIXIMENIS, F.: Regiment de la cosa pública, "Els nostres Clàssics", Barcelona, 1927, p. 35: "e nos res menys trobarets dins aquesta beneita ciutat qui us pot ensenyar les principals llengües del món, així com són llatí, hebraic e morisc". GUICHARD: Un sehor musulmàn..., p. 61. ALARCÓN, loc. cit., pp. 402-404, n. 157.
CAMARENA MAHIQUES, J.: Colección de documentos para la historia de Gandia, Gandia, 1959, vol. I, fase. 1, pp. 14-15, doc. XVII (A. R. V., Racional 9.568). 137 www.faximil.com
85
als oficials reials. Un cas molt corrent és el del mudèjar que acudeix al Batle General exhibint el seu escrit àrab, redactat per un oficial reial mudèjar o qualsevol altre súbdit d'aquesta condició, perquè el representant del rei li faça justícia.92 El cadí, com a tal autoritat reial, tenia poder per a validar les transaccions comercials entre musulmà i cristià.93 Però, on més s'hi evidencia l'«oficialitat» de l'àrab és en la correspondència mantinguda entre alamins mudèjars i justícies cristians.94 A manera d'exemple, podem citar la carta enviada per l'alamí de la Vall d'Almedíxer al justícia de Castelló en 1488, a la que contesta el cristià dient que havia rebut «/a letra vostra en morisch scrita, en lengua nostra reduhida...».™ Correspondència que suposa un intèrpret —cristià, jueu o musulmà— a totes les cúries valencianes, així reials com de senyoriu laic o eclesiàstic. 2.3.
L'àrab, instrument de cultura mudèjar.
Ja hem deixat assenyalat més amunt que la població aràbicomusulmana fou afeccionada als llibres. Per això no ens té d'estranyar que en un lloc com Alfarb hom taxàs en deu sous un «libre morisch» d'Hucen Exeroquí, damnificat pels danys rebuts, ensems amb d'altres 70 mudèjars, pels de la Unió valenciana en octubre de 1348.96 Ni tampoc és cosa insòlita que un mudèjar de Castella pague tres diners
93
94
95 96
PILES ROS, L.: La situación social de los moros de realengo sn la Valencià del siglo XV, en Estudiós de Historia Social de Espafía, 1 (1949), p. 238, n. 28. Mahomat de Burgos, broqueler de València, ensenya escriptura morisca al Batle, donada per V«alcaide» (sic per cadi), en prova d'ésser legal el contracte matrimonial de la seua filla amb un mudèjar de Benimàmet. Vide, entre altres exemples, A. R. V., Badia, 1152, fol. 1.372 (1456), on hom parla d'una carta morisqua entre dos mudèjars, un d'ells de Paterna, i Batlia 1296, fol. 412 r., en què el Batle reconeix a Alí Xocayre, mercader de València, un albarà rebut de son pare: "albarà scrit de pròpia mà en alguaravia". A. R. V., Batlia 1296, fol. 168 v.° (1475), hom hi diu que al llibre de la botigua de Goçalbo Besant de València hi havia un escrit en letra morisca explanada per Alí Coret, lochtinent d'alcadí, en nom d'un mudèjar d'Almonesir. Cfr. el nostre article Las cartas arabes de Vila-real (en premsa), on és analitzada, des del punt de vista històric, la col·Ieció de 58 cartes àrabs enviades des de diferents centres mudèjars als justícies de Vila-real. Arxiu Municipal de Castelló, Processos del Justícia (1485-1490), sense foliar, 3.a mà (19-IX-1488). Arxiu Municipal de València, Letres del rey, g3—2, sense foliar (1351, 4.° idus novembris). 138 www.faximil.com
92
per endur-se a aquest regne 20 libres morischs en 1433, si tenim en compte, a més a més, que en la mateixa data surten cap a Aragó 150 libres jueuschs i quatre peces de libres en la mateixa llengua vers Castella.97 És precisament en aquestes dates (1439) quan detectem la presència d'un «moro librer» —Ali Gebellí— a la moreria de València.98 En aquest context s'explica que en 1450 un alfaquí de Paterna duga a València, des d'El Cairo, un tractat sobre el Sexagenarium, que és traduït al valencià en 1456 a la mateixa Paterna.99 És menys conegut el fet que els mudèjars marxen a «terra de moros per aprendre la letra morisqua»,100 encaminant-se la major part d'ells a la ciutat d'Almeria.101 No creiem que s'hi tracte d'aprendre a escriure l'àrab en el seu sentit més estricte; pel contrari, suposem que es refereix a que acudien als mestres famosos al regne de Granada, a fi de rebre una instrucció superior i poder després exercir com a mestres dintre el País Valencià.102 En aquest context hom explicaria les traduccions executades per Joan Andrés, a finals del segle xv, de l'Alcora i les tradicions musulmanes, autor del qui diu Pons Boïgues
98
99
100 101 102
CABANES CATALÀ, M.* L.: Coses vedades en 1433, tesi de llicenciatura inèdita, València, 1971 (Dto. H.a Medieval), assentades 1.686, 1.721 i 3.766. En el cas dels llibres àrabs és Iucef, moro de Castella, el què se'ls enduu, amb 16 lliures de candelles de sèu. En els altres casos, es tracta d'Alfonso Lòpiz i Sanch, jueu. Des de 1426 hi era vedat d'extraure llibres del Regne. Cfr. SANCHIS SIVERA, J.: Bibliología valenciana medieval, en A.C.C.V3 (1930), pp. 125-132. A. R. V., Real 624, fol. 158 r. Segueix exercint el seu ofici en 1445. Cfr. HINOJOSA MONTALVO, J.: Aportaciones a la bibliología valenciana durante el reinado de Alfonso el Magnanimo, en Ligarzas, 7 (1975), p. 226. GARCÍA BALLESTER, L.: Historia social de la medicina bajomedieval en Espana durante los siglos XIII al XVI, Akal Editor (Madrid, 1976), I, pp. 72-73. A. R. V., Mestre Racional, 36, fol. 42 v.° (1415), hom concedeix llicència a Abdalla Moxari de Gandia. Cfr. HINOJOSA MONTALVO, J.: Las relaciones entre los reinos de Valencià y Granada durante la primera mitad del siglo XV (en premsa). Els principals centres intel·lectuals del regne nassarita foren Granada i Màlaga, seguits d'Almeria i Guadix. Sobre la vida intel·lectual al regne de Granada, ARIÉ, R.: L'Espagne musulmane au temps des Nasrides 1232-1492), París, 1973, pp. 423-462. Un reflex d'aquesta activitat en els mudèjars i moriscos del País Valencià pot veure's, per exemple, a GUILLÉN ROBLES, F.: Catalogo de los manuscritos arabes existentes en la Biblioteca Nacional de Madrid, Madrid, 1889, n. VI, 1, còpia d'un comentari de VAlfia d'Ibn Malik (m. 780/1.378-79), feta a Paterna en 1501; n. DLII-DLIII-DLIV, obra de matèria mèdica del famós Abulcasis o Bucasis, entre els folis de la qual s'hi troben documents d'un morisc d'Alberic. 139 www.faximil.com
97
«que su ilustración en diferentes ramas del saber (islàmic) reyaba a gran altura»,105 puix que Joan Andrés era fill de l'alfaquí de Xàtiva i ell mateix va ocupar també el càrrec, a la mort de son pare, fins que es convertí al cristianisme. Entre els qui marxaren a Almeria trobem un alfaquí de la Vall d'Uixó i Alí de Belluís, fill del cadí de la moreria de València, que ocuparia el càrrec a la mort de son pare.104 Els llocs de procedència d'aquests mudèjars no són homogenis: hi ha centres importants, com Sogorb, Xàtiva o Gandia, i d'altres menys, com Argelita, la Vall d'Uixó i la Vall d'Alfandec. Repetim que no deu estranyar ni induir a una mala interpretació el fet que se n'anassen a «aprendre la letra», car una de les gràcies atorgades en el segle xm i que recullen les cartes-pobles i els Furs és la de què els mudèjars podien regir-se per la llei musulmana i ensenyar a llurs fills l'Alcorà, per al qual hom precisava jurisperits en dret malequí.105 Eren homes de condició benestant, dins de la societat mudèjar, els qui marxaven al regne nassarita? No en tenim dades per a contestar, encara que és lògic suposar que així fos. En qualsevol cas, les relacions dels musulmans valencians amb el regne de Granada expliquen la intervenció dels reis nassarites en favor de llurs germans mudèjars, no sols durante el segle xiv,108 sinó també en el xv i, més concretament, arran de l'assalt a les moreries del regne en 1455.107 El Consell valencià només pot excusar-se gens feliçment
104
105
106
107
PONS BOÏGUES, F.: Retazos moriscos, en El Archivo, 3 (Dénia, 1888) p. 133. L'obra de Joan Andrés, Libro que se llama Confusión de la secta Mahometana y del Alcoràn, fou ed. per primera vegada a València, per Joan Joffre, en 1515. Sobre els Belluís, vegeu el nostre article La moreria de Valencià en el reinado de Juan II, a Cuadernos de Historia Econòmica de Cataluha (en premsa). El dret malequí va ser l'adoptat en al-Andalus des de ben aviat. Vide LÓPEZ ORTIZ, J.: La recepción de la escuela malequí en Espana, en Anuario de Historia del Derecho Espanol, 7 (1930), pp. 1-169, i Derecho Musulmún, Madrid-Barcelona, 1932 (Col. Labor). A. C. A., Lletres reials, Jaume II, n. 10 (1321). El rei de Granada s'interessa per uns mudèjars de Xàtiva que, desitjant passar a "terra de moros", foren presos e acussados, encara altres moros del dit lugar que s'an venidos a tierra de moros, aules presos lures fillos e lures parientes. A. C. A., Lletres reials, Pere IV el Cerimoniós, n. 9 (vers 1385). El rei de Granada al Batle General del regne instant-lo a alliberar uns captius musulmans, sota pena de trencar la pau. Sobre l'assalt vegeu la bibliografia citada per BRAMON, D.: La reconquesta valenciana i els orígens del problema morisc, en Arguments, 3 (1977), p. 57, n. 31. HINOJOSA MONTALVO, J.: Las relaciones..., doc. n. 7.
140 www.faximil.com
103
davant del gran enuig del rei granadí, dient que en l'assalt «no crega vostra senyoria que sien morts tants com vos és donat a entendre, car solament e moriren dos o tres moros de simple condició, per lur gran culpa* (!).108
3.
L'ÀRAB COM INSTRUMENT DE PROSELITISME
La conquesta de Jaume I d'un regne d'«infidels» i els pactes realitzats amb ells donaren ocasió al papat, arran de llur sublevació, per a instar el Conqueridor a proscriure aquella població que tant podia danyar el cristianisme. En 1249 l'Aragonès resol expel·lir un bon nombre d'ells, recolzat pel bisbe de València i en contra de l'opinió dels cavallers, que, heretats al nou regne, tenien vassalls musulmans. El rei, per a convéncer-los, els hi fa el següent raonament: «que si per ventura e peccat de christians, vengués I temps que s'acordassen los sarraïns qui són delà mar e deçà mar, e que-s levassen los pobles dels serraïns de cada una de les viles, tans castells no tolrien, a nós e al rey de Castela, que tothom quiu hoís se'n maraveylaria del gran dan que pendria chrestianisme» encara que reconeixia «car ja sia que la renda vostra baixarà, que no us valdrà tant per cristians com per serrahins», fent l'excepció que els seus pactes amb els musulmans feien que «no poguessen viure ricament ab nós e ab nostre llinatge» .W9 L'expulsió —decretada contra aquells qui s'haguessen sublevat— dóna ocasió a Innocenci IV a escriure al bisbe de València sobre el greu perjudici per a l'Església Valentina i el perill en què posaven llurs ànimes els senyors, laics i religiosos, que contra la sentència reial mantenien els serraïns «in plurima loca eiusdem regni».110 El mateix perill veia el papa Climent IV en retenir els musulmans al regne, perquè «no és prudent —diu— tenir a casa tan pèrfids enemics, de la mateixa forma que no ho seria criar una serp en la falda o tindré foc en el si...».111 Les pressions que l'Església exerceix sobre el sobirà 108
HINOJOSA MONTALVO, J.: Las relaciones...,
109
Libre dels Feyts, cap. 366. Citat per BURNS, R. I.: Inmigrants from Islam: The Crusaders' Use of Muslims As Settlers in Trirteenth-Century Spain, en A. H. R. 80 (1975), p. 27. Citat per COLL, J. M.% op. cit., A.S.T. 19 (1946), pp. 227-228. La mateixa frase la posa Cervantes en boca del morisc Ricote {El Quijote, 2.* part, cap. LIV), "que no era bien criar la sierpe en el seno, teniendo
"i
141 www.faximil.com
110
doc. n. 9.
donen lloc a dos tipus d'actuacions: per una part dotar més àmpliament el bisbat valentí,112 i per l'altra, retallar les llibertats concedides als mudèjars, súbdits que el rei considera estranys, front als catalans, que són feels e naturals nostres.113
Les mesures no eren suficients i, ja que En Jaume no podia expellir tota la població musulmana,114 deixa actuar l'orde dominicà, en el sentit de predicar-los l'Evangeli.115 En 1281 ja funcionava a València un studium arabicum al convent que els dominicans tenien en la ciutat.116 En el capítol general d'aquest orde, celebrat a Palència en 1291, hom dóna llicència per a fundar un convent a Xàtiva, amb la condició que allí hi haja sempre Studia Unguarum (àrab i hebreu).117 Tanmateix, l'èxit no va acompanyar els dominicans, si ens atenem al que el bisbe de València, Ramon Despont (1289-1312), afirma en un sermó: «Les mesquites són més nombroses que les esglésies i la meitat o més de la meitat del poble ignora les oracions i parla només àrab».118
113
114 115
116
117
118
COLL, J. M.% op. cit., A. S. T., 18 (1945), p. 62.
Ibíd., 75. Sobre els Estudis de Llengües, hom pot consultar la bibliografia que ofereix FORMENTÍN IBÀNEZ, J.: Funcionamiento pedagógico y proyección cultural de los Estudiós àrabes y hebreos promovidos por San Ramon de Penyafort, en Escritos del Vedat, 7 (1977), p. 155. BURNS, R. I.: Islam under the Crusaders: Colonial Survival in the Thirteenth-Century Kingdom of Valencià, Princeton, 1974, p. 205. Prenim la traducció del llatí de GARCÍA BALLESTER, L., loc. cit., 30. El text per142 www.faximil.com
112
los enemigos dentro de casa". Compare's amb el que diu un "discurso antiguo en matèria de moriscos" (JANER, F.: Condición social de los moriscos de Espafía, Madrid, 1857, p. 266, doc. 74), "iqué cosa puede haber de mayor peligro que tener en las entranas delia [Espanya] tantos enemigos de nuestra santa fée...V. Sobretot a partir de 1270. HUICI MIRANDA, A.: Colección Diplomàtica de Jaime I, el Conquistador, València, 1916-1923, II i III. Ho deduïm de la lletra que el rei envià als consellers de Barcelona sollicitant pobladors. HUICI, A., loc. cit., València, 1923, III, 2.' part, p. 337, n. 1.341. Entre altres mesures restrictives, l'ordre dictada en 1269, que els alamins del regne responguessen de delmes i rendes al bisbe, capítol i clergues de l'Església Valentina, i la donada, en 1274, decretant que els serraïns s'agenollen o amaguen al pas del Santíssim pels carrers, prohibint, sota pena corporal o monetària, "in ludo vel extra ludum quocumque modo linguam suam laxaverit in blasfemiam Dei aut beate Marie Níatris Eius aut cuiuslibet sanctorum". HUICI, A., loc. cit., III, 2", n. 959 i 1.478. El subratllat és nostre. Així ho manifesta el rei a la Crònica (cap. 364), car, de fer-ho, hauria faltat a la seua paraula. BURN:, R. I.: Cristian-lslamic Confrontation in the West: The thirteenthcentury dream of conversion, en A. H. R. 76 (1971), pp. 1.386-1.434, i en un sentit més general, del mateix autor, Journey from Islam: Incipient cultural transition in the Conquered Kingdom of Valencià (1240-1280), a Speculum, 35 (1960), pp. 337-356.
El problema no hi era sols en la població musulmana. El més greu era la «perniciosa influència» que aquesta comunitat exercia sobre els cristians. Una i altra vegada, la Corona, els seus representants, l'Església, adverteixen i prohibeixen —sota penes— el tracte entre ambdues societats.119 Tracte i familiaritat molt més assidu a ciutats i viles de població mixta, com Manises, on les dones, en 1426, no sols portaven àbits de mores, sinó que portaven la cara cuberta.120 Temor de les autoritats als «moros» que, en boca del Consell valencià, són nostres enemichs púbüchs, ja que en 1451 prenen massa gosar e presumpsió e tenen les orelles altes e lancen moltes gelades, i hi eren los dits nostres enemichs en casa molt favorejats.121 No menys preocupat estava el Batle General en 1455 —arran de l'assalt a la moreria de València— que els mudèjars de Sogorb fossen «guayta axí deshonestament», *ab ballestes pasades e altres armes», manant als seus oficials que ho prohibissen «per no atemorar lo poble-».122 Romania enrere la labor de catequització empresa per Sant Vicent Ferrer, dominicà que no va precisar conèixer l'àrab, puix que estava datat de do de parlar en la seua llengua i ser entès per tothom, cadascú en la seua.123 Potser per això, en comentar un passatge de l'Apocalipsi,124 diu: «Après, "et linguam": açò són los moros, los
120
121
122 123 124
HINOJOSAS Las relaciones..., doc. n. 7.
A. R. V., Batlia 1.152, fol. 1.036 v.° (1455, juny 16). SANCHIS GÜARNER, M.: Introducció als "Sermons de Quaresma" de Sant Vicent Ferrer, Clàssics Albatros, València, 1973, I, p. 33. Apocalipsi (xiv, 6-7) "Et vidi alterum angelum euntem per medium celum, habentem Evangelium eternum, ut evangelizaret sedentibus súper terram, et súper omnem gentem, et tribum, et linguam, et populum...". SANCHIS SIVERA, J.: Sant Vicent Ferrer, Sermons, "Els nostres Clàssics", Barcelona, 1932-1934, II, p. 40. 143 www.faximil.com
119
tany a una lletra al papa Benet XII en 1337, de l'arquebisbe de Tarragona, que diu haver oït aquestes paraules del darrer bisbe de València, que per cert era dominicà. Cfr. SÀENZ DE AGUIRRE, J.: Collectio maxime conciliorum omnium Hispaniae et novi orbis, Roma, 1753-1755, V, p. 286. Per exemple, en 1276 el futur Pere el Gran escriu als oficials del regne que acaten les ordenances que dicte el bisbe valencià Cum non sit honestum neque justum ut sarraceni coabitení christianis, ne per velamen errori is (sic) isti illis vel Mi istis valeant dampnabiliter comiteri. Apud SOLDEVILA, Pere el Gran, 2." part, I, p. 74. Per al segle xiv, vegeu les ordenacions del Consell valencià de l'any 1326, apud CARBONERES, M.: Nomenclàtor de las puertas, calles y plazas de Valencià, València, 1873, pp. 142-144. Per al segle xv repleguem algunes dades al nostre article La moreria de Valencià, de 1404, 1409 i 1476. Així hom dedueix de la visita pastoral realitzada a Manises en 1426, en què hom prohibeix a les dones allò ja dit. Cfr. CÀRCEL ORTÍ, M." M.: Visita pastoral a Manises en el ano 1499 (en premsa).
quals també deu fer venir al sermó per hoir les falsies e les veritats de la sua ley». A l'intent de captació religiosa del sant es varen unir els jurats de València, els quals, en 1414, fent seu el zel per «confondre la secta de Mahoma i augmentar la fe ortodoxa» sol·licitaren al Papa poder erigir escoles d'àrab, de les que s'encarregaria Martí de Vilaroya.125 La resposta fou una butla de Martí V (1420), per la que, a instàncies d'Alfons V, hom permetia al prelat valentí la creació d'una escola d'àrab perquè els sarraïns del regne abandonassen la secta «rèproba», i a la que poguesen assistir d'altres cristians, perquè els calia conversar amb ells en el conreu dels camps i d'altres arts i negocis lícits.126 Encara que l'escola fou establerta pel bisbe en 1425, poca efectivitat tindria quan, en 1447, els jurats de València es dirigien al prior del monestir de Natzaret, a Barcelona, instant-lo a enviar homes doctes en la llei de Déu i coneixedors de la secta de Mahoma i la llengua àrab, perquè adoctrinassen els mudèjars d'acord amb la llicència apostòlica de 1420.127 Per si la catequització fallava, Alfons V va obtenir del pontífex Martí V (1422) un breu pel que era establert un tribunal peculiar de la Inquisició a València.128 La màquina ja hi era preparada i el baptisme dels mudèjars, forçat pels agermanats, la va posar en moviment. El resultat ja és de tots conegut.
4.
QUELCOM MÉS SOBRE LA LLENGUA DELS MORISCOS
Convenim amb Fuster que les posicions antimorisques més extremades no procedien de l'interior del País Valencià, malgrat que no compartim la seua opinió que «la cautela dels eclesiàstics autòctons obeïa menys a una disposició de tolerància que no pas a una previsió del desballestament econòmic que podia pervenir de qualsevol mesura radical contra els moriscos».129 Per als eclesiàstics castellans la situació
126
127 128 129
SANCHIS SIVERA, J.: La ensenanza en Valencià en la època foral, en B. R. A. H., 108 (1936), pp. 75-76, doc. 45. Ibíd., pp. 76-77, doc. 46. La signatura actual d'aquest document, no transcrit en la seua totalitat per Sanchis Sivera, és: Arxiu Diocesà de València, Fons històrics, Secc. I, Fons 111, n. 6, Col·lacions de 1421, fol. 103 r-v.° Ibíd., pp. 78-79, doc. 47. JANER, F., loc. cit., p. FUSTER, JOAN, loc. cit.,
15. I, p.
406.
144 www.faximil.com
125
dels mudèjars conversos devia d'escandalitzar-los molt més que l'anar a predicar l'Evangeli a les Índies. El problema de la llengua àrab era un obstacle insuperable per a ells, acostumats als «seus moriscos», tan llatinats en la llengua castellana; per als valencians, el fet entrava dintre una «memòria local» que sempre els havia coneguts parlant la llengua de l'Alcora. Memorials, propostes, informes oficials aborden l'assumpte de la llengua com una qüestió d'Estat. Per contra, la documentació menor s'expressa en termes de normalitat i acceptació dels fets. Les creències religioses i la marginació social no estaven renyides amb la llengua. En 1586, en un procés de Vicent Bayà, morisc de Benifaió, contra el seu veí Agostí Calbet, és interrogada Àngela, olim Axa, de Tavernes, en presència de Geroni Berena, «intèrpret jurat per a declarar ...la algarabia que la dita responent respondràs } w S'hi tracta d'un lloc de senyoriu eclesiàstic. Més sorprenent és que els moriscos de l'arquebisbat de València signen en àrab als llibres de Yexcusado eclesiàstic entre 1592 i 1596. Allí estampen: «e per no saber escriure sinó en algaravia ferma de sa mà en la dita llengua-» o «fermat de la mia mà en algarvia» morisco de Laguar o de Gandia.131 La situació més paradoxal la trobem en els rectors rurals encarregats de la direcció espiritual d'unes persones que ni els entenien —en la majoria dels casos— ni eren enteses per ells, com mossèn Cristòfol Arboreda, rector de la baronia de Pedralba, que en 1593 soterra una morisca «en lo vas de la yglésia», i hi afegeix: «no féu testament i no confessà, per no entendre l'algaravia».132 Com en moltes d'altres èpoques, l'Església i els notaris viuen de prop els problemes de la llengua. Per citar un cas de moriscos —ja hem vist quelcom per a l'Església— el notari Francesc Sànchiz, que exercia a Nules en 1604, entropessa amb uns cristians novells de la Vall d'Uixó que hi compareixen per una qüestió d'herència. L'home diu que això «bonament fer no podem per estar les cartes nubcials e
131 132
A. R. V., Clero, llig. 856, caixa 2.247-48. Cfr. un altre exemple similar, per a 1602, en HALPERIN DONGHI, T.: Un conflicto nacional: moriscos y cristianos viejos en Valencià, en Cuadernos de Historia de Espaiïa, 23-24 (Buenos Aires, 1955), p. 89. Arxiu de la Catedral de València, Lligall 4.530, fols. 2 r., 39 r. i 42 v.° Arxiu Parroquial de Pedralba-Bugarra, Quinqué Libri, I, fol. 80. Citat per MARTÍNEZ PERONA, J. V.: Una baronia de senorío laico: Pedralba y Bugarra (1570-1720), tesi de llicenciatura inèdita, València, 1977 (Dto. H.a Moderna, Universitat de València). 145 www.faximil.com
130
dotals ... fetes y escrites en aràbich y rebudes per Joan Pulpelli Bastant, altre dels scrivans de la dita Vall», i demana al susdit escrivà que aquestes siguen «mudats de llengua aràbiga en nostre vulgar parlar de algemia per a que de aquelles pux cursar je en qualsevol tribunah; cartes que havien estat expedides en novembre de 1603.133 Tan viu romania el costum d'oir l'àrab en el poble valencià que, cinquanta anys després de l'expulsió, mossèn Gaspar Blai Arbuxech, en fer el Sermó de la Conquesta a la Seu de València, no es resisteix a la temptació de fer parlar els musulmans assetjats, relatant la presa de la ciutat, imitant sons que al poble devien ésser familiars: tcaptivo aley, captivo aley guatlaquivir, que vol dir (!): Ia-ns dam per catius al Rey, perdonau-nos per lo gran Déu».134 5.
CONCLUSIONS
Per a concloure, i resumint el dit fins ara, la llengua àrab passà per tres fases: d) D'introducció i expansió en al-Andalus (segles viii-xm). És innegable el seu ús oficial —caràcter que mai tingué el romanç en aquell Estat— com ho és el fenomen del bilingüisme en al-Andalus. D'aquest bilingüisme (ben documentat per a d'altres ciutats) el País Valencià compta amb poques dades, imprecises o discutibles: malnoms de musulmans, toponímia harga/s,1S5 fins i tot vocabulari de matèria mèdica. Dels mossàrabs valencians hom coneix també molt poc, i sols a partir del segle xi; més encara, hom assegura que en el segle xn es varen extingir tots llurs nuclis al País. Aquests cristians sotmesos s'arabitzaren profundament, encara que també conservaren llur llenguatge col·loquial llatí (els trets del qual —coneguts a través de la
134
135
Arxiu Parroquial de Nules, Protocols de Francesc Sànchiz (1604) (19 gener). ARBUIXECH, GASPAR BLAI: Sermó de la conquista de València, València,
1666 - Sueca, 1975, p. 12. El subratllat és nostre. Es conserven quatre de tres autors: Ibn al-Labbàna de Dénia (s. XI), Ibn Ruhaym de Bocairent (1.* meitat s. XII) i Ibn Labbün, visir d'alMa'mün de Toledo a Morvedre (s. xi). Els dos primers desenvoluparen gran part de llur activitat literària a Sevilla. Cfr. GARCÍA GÓMEZ, E.: Las jarchas romances..., p. 247, 315, 385 i 393. 146
www.faximil.com
133
grafia àrab— s'aproximaven més al castellà), del qual prengué paraules l'àrab andalusí.136 b) De «cooficialitat» (segles xm-xv). Com a conseqüència de la profunda arabització d'al-Andalus, quan és conquerit el País pels cristians, aquests reconeixen als musulmans sotmesos l'ús de llur llengua àrab; allò va originar a la Cúria càrrecs d'escrivania d'aquest idioma que exerciren els jueus, tan arabitzats com els mossàrabs a totes les regions d'al-Andalus. La utilització d'intèrprets d'àrab és necessària el mateix a la CanceUeria reial que a les Cúries civils locals, no sols de reialenc, sinó també de senyoriu laic i eclesiàstic. El mudèjar segueix utilitzant la llengua de l'Alcorà en les seues relacions amb els cristians i en el seu règim interior, fet que desacredita totalment la hipòtesi que els «moros» del País parlassen un romanç del qual hauria derivat el valencià actual, ço que implicaria l'existència d'una literatura aljamiada-valenciana —explicable, per una altra banda com a conseqüència de la conquesta— que hui no coneixem,137
137
Cfr. FÓRNEAS BESTEIRO, J. M.": Sobre los Banü Hawt Allah (=Hawiellà) y algunos jenómenos fonéticos del àrabe levantino, en Al-And., 33 (1967), pp. 445-457, i les crítiques a aquest CTOLIVER ASÍN, J.: En torno a los Banü Hawt Allah, en Al-And. 34 (1968), pp. 221-229. Quant als mossàrabs, no compartim l'opinió —per una altra banda contradictòria— de Sanchis Guarner (La llengua dels valencians, L'Estel, València, 1972, p. 118) sobre que "els mossàrabs valencians conservarien el seu esllanguit parlar romànic, en major o menor grau, fins la seua integració en els estats de Jaume I. Aquest parlar mossaràbic valencià, malgrat el seu esmortéiment, havia de contribuir activament per a la transformació de l'idioma català —importat del Nord pels conquistadors— i imprimir a la llengua dels valencians la seua fesomia caracteritzada" (el subratllat és nostre). Encara a gratcient de prolongar excessivament aquesta nota, aprofitem l'ocasió per a reproduir les consideracions que fa Guichard (AlAndalus, 177, n. 114) a les hipòtesis de Ribera, el qual provà "que todavía se usaban los dialectos romances hasta època tardía. Ahora bien, iquiénes los hablaban, y en qué proporción eran empleados? el hecho de que andalusíes pertenecientes a las clases acomodadas, y aun de origen oriental, conocieran algunas palabras de romance, o fueran incluso capaces de expresarse en esa lengua, no demuestra que la utilizaran habitualmente, y es posible inversamente retener indicios del hecho de que el àrabe, a partir del siglo IX, se empleó corrientemente en Andalucía, incluso por parte de las clases populares: el primero de tales indicios radicaria ciertamente en la constatación de que el empleo del romance, en los casos senalados por Ribera, es casi siempre considerada por los autores drabes como algo excepcional". Amb l'excepció d'un text aljamiat d'una oració cristiana en època morisca, del qual donà notícia PONS BOÏGUES, F.: La lnquisición y los moriscos de Valencià, en El Archivo, 2 (Dénia, 1887-1888), pp. 251-258. Cfr. a les actes de les Jornadas de Cultura Àrabe e Islàmica celebrades 147
www.faximil.com
136
front a la producció literària àrab-mudèjar i l'abundant documentació en aqueixa llengua. Els assaigs proselitistes fracassaren al llarg d'aquestes centúries. Per a evangelitzar, calia als cristians conèixer la llengua dels mudèjars, i sembla que els qui millor l'aprengueren varen ser els interessats per la ciència, no per la conversió de l'«infidel». Els mudèjars valencians eren, en llur majoria, arabòfons monolingües, per bé que també hi hauria un sector que coneixeria alguna llengua romanç, a fi d'entendre's en llurs tractes i relacions amb els cristians;138 llengua que mai veiem emprada en documents (ens preguntem si tal romanç no seria una mescla de diferents llengües cristianes, com l'argot utilitzat pels turcs i algerins en el segle xvi.139 L'entronització de la Casa d'Àustria, la implantació de la Inquisició i un llarg etcètera, en el que entraria el tradicional «temor al moro», donarien pas a la darrera fase. c) De persecució (segle xvi). El baptisme forçat dels musulmans dóna pas a un període d'intensa activitat eclesiàstica i civil amb la finalitat d'eliminar l'obstacle més greu per a la conversió del —en aquest temps anomenat— morisc. Malgrat que aquesta minoria segueix utilitzant la seua llengua, aquesta no serà acceptada amb el mateix criteri que en la fase anterior. Qualsevol escrit desperta sospites d'aliances amb el turc per a una insurrecció, d'heretgies o de textos sobre la secta de Mahoma.1*0 a Madrid del 24 al 28 d'abril de 1978 el treball presentat pels Drs. LA-
138
139 140
àrabes de moriscos valencianos del siglo XVI (sessió del dia 26), on es donà la mateixa notícia. ESCOLANO, G.: Décadas de la Historia de la Insigne y Coronada Ciudad y Reino de Valencià, ed. J. B. Perales, València, 1878-1880, II, p. 762, reprodueix una carta de l'arquebisbe Ribera (1599) en la que, donant consells per a instruir els moriscos, diu que cal "procurar reducir a las personas mas respetadas en ellos, las cuales generalmente son los mas ricos..., suelen estos ser los mas algemiados, y tener mejor termino en el trato, por el que tienen con nosotros a causa de vender sus frutos, y acudir de ordinario a los lugares grandes" (el subratllat és nostre). Cfr. MARTÍNEZ RUIZ, J.: Cautivos precervantinos. Cara y cruz del cautiverio, en Revista de Filologia Espanola, 50 (1967), p. 208. RIBERA, D. y O., I, p. 228, dóna un altre exemple del nivell cultural mudèjar-morisc (afegir al ja dit ut supra, n. 102), en fer referència al manuscrit àrab d'una gramàtica en el qual hi havia "una nota en catalàn que puesta en castellano dice...: Este libro me lo encontre yo, Jaime Ferrando, en Laguar... y como es letra aràbiga, jamàs he hallado quien sepa leerlo. Tengo miedo no sea el Alcoràn de Mahoma" (el subratllat és nostre). 148
www.faximil.com
BARTA GÓMEZ, A. M.a, i GARCÍA CARCEL, R.: Un fondo de documentos
Aquesta actitud, pròpia dels tribunals d'Inquisició i dels ambients eclesiàstics, contrasta amb la de les autoritats menors del País, que accepten, sense massa recels, el fet que els cristians nous usen llur llengua; un fet que als estranys del País escandalitza en gran manera 141 i que els mou a aconsellar que hom els lleve lur «habito y lengua de moros» o que siguen expel·lits. Com que allò primer va ser infructuós, hom acabà acceptant la segona opció.
ESCOLANO, loc. cit., II, p. 719, refereix la coneguda anècdota del rei de França, Francesc I, que, durant la seua presó a Benissanó, fou despertat un matí pel soroll de veus que "habían causado los moros de aquel lugar que... se habían puesto en la plaza debajo de las ventanas del castillo a platicar en sus negocios, y dando aquellas voces, según su costumbre y modo de hablar, que todavía es gritando..." (el subratllat és nostre). Allò va sorprendre tant el francès que censurà a l'emperador espanyol que els permetés romandre a les seues terres. 149 www.faximil.com
141
www.faximil.com
ELS FELIBRES I VALÈNCIA PER
M. SANCHIS GUARNER El juny del 1978 vaig assistir a Montpeller a unes jornades d'afrairament occitano-catalanes organitzades per l'Institut d'Estudis Occitans. Van participar-hi, entre altres, professors ben eminents, com Robert Lafont (Universitat de Montpeller), Piene Vilar (Ecole des Hautes Études, París), Miquel Roquebert i Jordi Fornier (Universitat de Tolosa), Peire Bec (Universitat de Poitiers), Antoni Badia Margarit i Josep Muntaner Pasqual (Universitat de Barcelona), etc. Tinguí al meu càrrec una ponència, la qual, amb addicions, ha estat publicada als Annals de l'Institut d'Estudis Occitans, 1978, v, 67-81, revista que té molt poca difusió a València, raó per la qual, amb noves addicions, he considerat escaient d'oferir-la als lectors valencians.
COINCIDÈNCIA EN LES LIMITACIONS
www.faximil.com
Per bé que havien nascut independentment, la convergència de la Renaixença occitana amb la catalana, no sols era lògica sinó inevitable. Eren i són dos moviments veïns de restauració i d'emancipació literàries i nacionals, i és justament per això que ens trobem nosaltres avui aplegats ací. Però també és notori que, malgrat el parentiu de les llengües, la problemàtica de ambdues renaixences és moltes vegades distinta i la seua trajectòria diferent. Les peculiaritats, tant sociolingüístiques i literàries, com polítiques, del moviment renaixentista s'accentuen a València, país situat a l'extrem meridional i sotmès a l'acció de fortes pressions externes, i el que és més dur i dolorós, també internes. Però potser serà per allò que afirma el tòpic de la coincidència dels extrems, el fet és que els plantejaments socioliteraris de València presenten prou concomitàncies amb els de la Provença, i que sembla que la influència i prestigi de Frederic Mistral sobre Teodor Llorente —el poeta màxim valencià del vuit-cents— i del Felibritge sobre Lo 151
Rat Penat —la societat dels renaixentistes valencians—, han estat bastant més llargues que no les que tingueren sobre els literats i cenacles de Barcelona. Prou que sabem que l'historiador no s'ha d'erigir mai en jutge i que no li pertoca de dictaminar quins personatges actuaren bé i quins malament, puix que la seua missió és només d'aclarir com realment es produïren els fets i quines foren les seues conseqüències efectives, i així mateix intentar de comprendre per quines raons els seus protagonistes procediren d'aquella manera i no pas d'aquella altra, i si podien o no captenir-se altrament. És a dir, interessa moltíssim analitzar les dades culturals de l'entorn sòcio-econòmic, i així mateix tenir ben present que en aquest cas, com en tants d'altres, resultaren també transcendents les circumstàncies personals dels principals protagonistes, la peripècia vital dels capdavanters dels moviments respectius. Les relacions entre el Felibritge i el País Valencià estan centrades per dos homes grans, molt grans per bé que clarament mitificats: Mistral i Llorente. Foren gairebé coetanis, puix que Mistral nasqué el 1830 i Llorente el 1836, però les dificultats inicials en què es debatia el valencià, no entrebancaren tant el provençal, el qual trobava el camí prou arranjat per la tasca literària precedent de Romanilha. Era llavors quan la pagesia del Midi transformava els seus conreus tradicionals pels de llegums i fruites, i creava una agricultura d'exportació, propiciada per l'aparició del ferrocarril, el qual així mateix fomentava l'èxode rural. També es transformà la gran ciutat, Marsella, que per la seua important funció en l'imperialisme colonial francès, esdevenia cosmopolita i es desvinculava de l'entorn immediat. Tanmateix el món rural occità no acceptava el repte de la modernització, i els pagesos continuaven sotmesos als misoneistes aristòcrates terratinents. També a València durant la llarga època del moderantisme d'Isabel II, posterior a les revoltes progressistes de 1840-1842, la burgesia monopolitza el poder públic, i tampoc no hi triomfa la revolució industrial. La sericicultura, la indústria artesanal valenciana florent en el segle xvm, no reïx a mecanitzar-se i no resisteix la competència de Lyon i Milà, i a més a més l'any 1854 una epidèmia mata les moreres. Les lleis desamortitzadores de 1836 i sobretot la del 1852, han produït un canvi general de propietaris de la terra, i la construcció del ferrocarril i la introducció del vapor en la navegació, permetran la tramesa als mercats estrangers dels fruits que el sòl valencià és capaç de pro-
www.faximil.com
152
duir. Però la transformació en tarongerar dels antics vinyets i canemars ha requerit fortes inversions de capital, i el procés d'industrialització del País se'n ressentirà. La burgesia valenciana tindrà, doncs, en bona part una base agrària, circumstància que no deixarà d'afectar la seua mentalitat i el seu capteniment.
VOLUNTAT D'APOLITICISME
Tot i els precedents de Vicent Salvà (1831) i de Tomàs Villarroya (1841), el moviment de la Renaixença no s'inicia realment a València, amb continuïtat i relevància, fins l'any 1859, en què per commemorar el IV centenari de la mort d'Ausiàs March, se celebra un certamen literari organitzat pel mallorquí Marià Aguiló, aleshores bibliotecari de la Universitat Valentina, en el qual un jove estudiant de Dret, Teodor Llorente Olivares, fou premiat per un poema en la recobrada llengua del País, i on actuà de mantenidor el literat, historiador i polític barceloní Víctor Balaguer. Balaguer era d'un romanticisme i un liberalisme exaltats, enemic actiu de la reaccionària i immoral reina Isabel II, i fou durant molts anys fervorós admirador de Mistral, el qual també fou, com és sabut, molt hostil a Napoleó III; escriví en francès poemes republicans i propugnava en son jovent un provençalisme radical. El prestigi de Mistral a Catalunya fou immens i ràpid. Ja l'any mateix de la publicació de Mireio, el 1859, el president del consistori dels tot just restaurats Jocs Florals de Barcelona, Antoni de Bofarull, en saludava l'aparició, i el 1864 Francesc-Pelai Briz en publicava la primera traducció catalana. El poema mistralià Calendal, tret a llum el 1867, tingué a França molt menys èxit que Mireio, però no pas a Catalunya on hom hi trobava reflectits els neguits col·lectius i els delers d'alliberament comunitari. El poema Mireio, que els clericals francesos rebutjaven acusant-lo de paganitzant, assolí també gran acceptació entre els intel·lectuals renaixentistes valencians, que aviat mitificaren la teatral figura de Mistral. El luminós sentimentalisme bucòlic mistralià adelitava els agraristes valencians, que volien veure-hi un refús del gens poètic món industrial, i un enaltiment del paternalisme senyorial enfront de les reivindicacions dels exigents assalariats. Llorente i els seus companys del valencianisme conservador, canten una pàtria idealitzada, però que www.faximil.com
153
és ja un bé perdut o a punt de perdre's. I ja és sabut que l'enyorança és socialment estèril, si no inclou la voluntat de lluita per a recuperar el bé deixat de tenir de què hom sent nostàlgia. És ben sabut que tots els moviments nacionalistes romàntics començaren per ser rònegament literaris, però ni Llorente ni Mistral no volgueren donar el segon pas, el de la politització. Llorente en una fraternal salutació als poetes catalans havia dit l'any 1864 ben explícitament: Mes no vullgau que tornen de nou los antics segles, puix morts estan per sempre los Jaumes i els Borrells... Dels venerats sepulcres no remogam les cendres: deixem dins d'ells l'espasa que els temps ja rovellà.
Un altre dels renaixentistes valencians conservadors i també molt relacionat amb els felibres, Rafael Ferrer i Bigné, sostingué l'any 1866 una polèmica periodística amb Víctor Balaguer, oposant-se rotundament a la politització de la Renaixença. L'any 1874, després de la fallida de l'experiència revolucionària espanyola, deia als poetes «llemosins»: i,Per què empunyeu les armes? Ma pàtria no vol guerra. Ma pàtria sols desitja la venturosa pau. Deixeu, pues, als polítics les lluites de la terra i barateu la llança per lo llaüt suau. Un sol de molts reialmes va fer la Monarquia... no destrosseu lo ceptre que us féu tots uns abans.
EL LLEMOSINISME DELS VALENCIANS
És ben possible que en el considerable prestigi que assolí Mistral a València, influís un factor sociolingüístic molt operant: el llemosinisme. Tot i que el llemosí siga només el dialecte de Llemotges (Haute-Vienne), aquest mot fou, com és sabut, un dels noms medievals de tota la llengua d'oc, el qual preponderà al sud dels Pirineus, per bé que hi coexistí amb el de provençal, denominació que assolí més abast internacional. Fins al segle xv els catalans seguiren escrivint els seus poemes en la trobadoresca llengua d'oc, encara que la prosa sempre l'havien escrita en pla català; s'hi practicava, doncs, una dicotomia: occità, llengua àulica de la poesia, versus català, llengua burgesa i de la prosa. www.faximil.com
154
Però el públic no tenia les idees gens clares sobre el parentiu d'ambdues llengües, ni al Nord ni al Sud dels Pirineus, i en el susdit segle xv, el mot llemosí a Catalunya va ampliar el seu significat i passà a denominar la llengua catalana antiga, i així en l'inventari de la biblioteca del rei Martí l'Humà (1411), l'expressió «en llemosí» no sols és aplicada a llibres en llengua d'oc sinó també a vells textos de prosa catalana. En la segona meitat del segle xv, els escriptors valencians, els quals aleshores —el període auri— exercien l'hegemonia literària, plantejaven la dicotomia entre l'arcaica llengua «llemosina», versus la coetània llengua «valenciana», puix que els valencians sempre han manifestat —i manifesten— una forta resistència a acceptar la denominació de «catalana» per a la seua pròpia llengua. Durant els tres segles de Decadència, del xvi al xvm, desproveïda de cap suport del Poder públic, sense gaire producció bibliogràfica i trencats els antics lligams polítics, la llengua tendeix a dialectalitzarse, i aleshores es consolida l'oposició onomàstica entre llemosí, llengua clàssica i unificada, versus català, o valencià o mallorquí, parlar vulgar i regional. Carles Ros, panegirista valencià divuitesc de la llengua, afirma que el valencià és la forma més correcta de la llengua llemosina, i que València és per al llemosí allò que Toledo és per al castellà (1752). Com que la Renaixença era, per definició, restauradora, els erudits i els poetes que s'hi adheriren —els de Catalunya i Mallorca no menys que els de València— seguiren inicialment anomenant llemosina a la llengua recobrada per a les lletres, fins que en la segona meitat del segle xix, el magisteri del filòleg Milà i Fontanals va aclarrir els conceptes (1861). Però els valencians seguiren aferrats a la confusionària i anticientífica denominació de llemosí, la qual els plaïa més que no pas la de català, car trobaven que aquest nom implicava, d'alguna manera, una subordinació que ells rebutjaven. Quan el valencià Constantí Llombart intentà l'any 1885 fundar kAcadèmia de les Lletres Llemosines» amb catalans, valencians i mallorquins, els escriptors catalans protestaren pel nom, i Llombart pretén justificar-se dient: Per a no donar motiu a rivalitats entre los pobles que parlen nostra llengua, sempre hem cregut lo més convenient l'aplicació de lo calificatiu de "llemosina", a les diferents branques que, naixcudes en la provençal Limoges, varen arraïlar en Catalunya, València i les Illes Balears.
www.faximil.com
155
Defensaren també la denominació de llemosí, Vicent Boix, Teodor Llorente, Jacint Labaila, Rafael Ferrer i Bigné i gairebé tots els ratpenatistes, amb la qual hom ampliava indegudament el domini lingüístic català amb la inclusió d'Occitània, però hom creia que així s'hi afirmava que el vincle entre el català i el valencià, no és pas el de filiació sinó el de germanor, per tal com d'aquesta manera tots dos eren considerats brots de la mateixa mare, la llengua d'oc, amb la qual cosa quedava salvat l'orgull regional. L'APLEC DE MONTSERRAT EL
1868
El dinàmic Víctor Balaguer, esperit amic de la solemnitat i de la pompa, fou president dels Jocs Florals celebrats en maig del 1868 a Barcelona, i organitzà un aplec de germanor dels poetes provençals i catalans. Un dels actes fou una visita col·lectiva a Montserrat, on els assistents foren retratats en una fotografia col·lectiva davant un claustre gòtic, plena de caràcter i significat que ha estat reproduïda infinites vegades. Els valencians que hi figuren són Vicent Wenceslau Querol (1837-1889), Josep Maria Torres Belda (1833-1884), Rafael Ferrer i Bigné (1838-1892) i Teodor Llorente Olivares (1836-1911); no es retratà amb el grup però també anà a l'aplec, el valencià Jacint Labaila (1833-1895). També hi hagué un acte literari a l'Ateneu Barcelonès, i sobretot un banquet, on Mistral llegí la seua oda / troubaire catalan, que ja havia estat traduïda al català per Damàs Calvet: Escolteu, escolteu, germans de Catalunya! Nos han dit que una branca, en terra no molt llunya, de nostra llengua, fèieu reviure i brillejar. Germans, que lo bon temps, sobre vostres campinyes, valls, olivars i vinyes, la pluja deixe anar. Del comte Berenguer, germans, guardem memòria, quan ab ses veles blanques que inflava un vent de glòria, vingué de Catalunya i per lo Rhon muntà, i de l'hereva d'Arles, Dolça, la gentil dona, rebia la corona, les joies i la mà.
Teodor Llorente en la ressenya que féu per al diari de València Las Provincias, que ell dirigia, comentava l'entusiasme que produí la www.faximil.com
156
lectura del poema provencal peí seu propi autor, i diu de Mistral que en l'oda: Recuerda con magníficos rasgos aquel tiempo en que Provenía y Cataluña, intimamente unidas, si partigueron l'aiga e lo pan e la sau, hasta que en Muret pereció con sus mejores caballeros el rey de Aragón en defensa de las libertades de la Francia meridional. ¡Con qué entusiasmo fueron acogidos los versos en que pinta la bravura de aquellos ciudadanos que defendían a muerte, contra los mismos reyes, sus venerados fueros, comparándola con la indiferencia de la época presente, en la cual temblamos a la presencia de un gendarme!
I és molt significativa la complaenca en les limitacions mistralianes, amb qué prossegueix la seua crónica de l'acte Teodor Llórente: Pero Mistral, gran poeta y gran pensador, no quiere deshacer lo qué la historia ha hecho, porque es preciso que los ríos vayan a morir al mar, y así como los provenzales son flanco unánime de la grand Frango, también lo es el catalán ben volontiér de l'Espanho magnánimo.
I és que Mistral, com Llórente i tots els renaixentistes valencians d'aleshores, reduien amb obstinació el seu regionalisme a l'esfera purament literaria, i així mateix el conreu de la llengua restaurada el limitaven a l'ámbit de la poesía. Llórente i Mistral encetaren en aquell aplec del 1868 una sincera amistat i una confianca recíproca, que mai no s'estroncá ni patí cap crisi, i que prosseguí incólume quan les relacions deis provengáis i els catalans s'afeblirien molt pocs anys després. Aquella mutua admiració es fonamentava en bona part en la coincidencia en les auto-restriccions: apoliticisme del moviment regionalista, i limitació de la llengua recobrada al camp poétic. La literatura, dones, tant per a Mistral com per a Llórente, no passava de ser un honest esplai de benestants il lustrats, producte i objecte de consum d'una élite. Mes dinámica i mes ambiciosa era ja la Renaixenca a Catalunya, país on el triomf de la industrialització creava una burgesia robusta i exigent, descontenta deis governants agraristes de Madrid, que aviat esdevindria el suport sociológic, el públie consumidor i destinatari de les lletres catalanes renascudes. L'acció de Llórente la secundava sense cap reserva, en aquest camp ni en els altres, el seu fratern company literari Vicent W. Querol. Aquell mateix any 1868 enviá Querol una salutació «Ais poetes prowww.faximil.com
157
vençals» aplegats a Saint Rémy el mes de setembre, a la qual pertanyen aquestes estrofes: Germans, quan ve la vespra cenyida de llums blanques, les aus del cel aturen son vol dalt de les branques, i allí romanen mudes fins que renaix lo sol; però quan l'auba esqueixe les boires del boscatge, en grans esbarts joioses refermen son viatge, i les que semblant canten, s'enlairen ab junt vol. L'oratge dels vells segles foll ha esbargit los pobles del nostre antic reialme, i avui les vostres cobles llums són que els fan juntar-se, com en la mar les naus; l'esparsa del poeta és crit que en les muntanyes tramet l'au viatgera pel matí a ses companyes per a allunyar-se totes, cercant los cels més blaus. Germans, lo foll oratge dels malauirats segles pot barrejar los pobles, dictant-los noves regles, i esclafar de dos races lo natural confí. Mes tu, materna pàtria, sempre a tos fills alletes, i els durs pits de la terra donen sempre, oh poetes! a l'olivera antiga per saba l'oli fi.
EL MODERANTISME DE MISTRAL
www.faximil.com
El setembre d'aquell 1868 fou destronada Isabel II i s'iniciava a Espanya un període revolucionari que aviat es radicalitzaria. Fou inviable una Monarquia progressista unitària amb el rei Amadeu de Savoia, i la subsegüent República Federal no fou capaç d'encarrilar la revolució. Pel mateix temps a França era vençut i destronat Napoleó III, i la Commune sotraguejava l'orde social. Mistral, disgustat pels esdeveniments, capgirà encara més la seua ideologia jovenívola, i per bé que mai no anava a missa, esdevingué el poeta del tradicionalisme catòlic. Els seus cants a la terra i a la senzillesa pagesa, implicaran un refús del progrés material i social, amb les oposicions d'agrarisme versus industrialització, i patriarcalisme versus socialisme. Aleshores, Mistral es distancià molt de Víctor Balaguer, destacada figura del progressisme espanyol que fou ministre del rei Amadeu, però no gens del conservador Llorente, que des de València contribuí a la restauració de la Monarquia borbònica, amb el colp d'estat de Sagunt (desembre del 1874) que clouria l'etapa revolucionària a Espanya. L'any 1876 s'escaigué el V centenari de la mort del rei d'Aragó 158
En Jaime I, nascut a Montpeller el 1208 i finat a València el 1276. València, ciutat conquerida a l'Islam per aquell monarca, volgué commemorar solemnement tal data, i organitzà una festa literària el juliol d'aquell any, a què foren convidats els escriptors catalans, mallorquins i occitans. Els assistents representants d'Occitània foren M. Mie, delegat del Municipi de Montpeller, el comte de Villeneuve-Esclapon secretari del Felibritge i l'historiador comte de Tourtoulon. Mistral no pogué concórrer-hi perquè es casava el setembre d'aquell any mateix. Teodor Llorente saludà els literats visitants amb un poema, de què formen part aquestes estrofes: Fills de la noble terra que mai del cor s'allunya! Trobadors de Mallorca, cantors de Catalunya, felibres de Provença, companys, amics, germans! València a vostre encontre tota joiosa avança, en el front la vergonya i en els ulls l'esperança, i ab el cor en les mans Escoltà la veu vostra venint de llunyes terres, d'enllà les aigües blaves, d'enllà les aspres serres, clamant: Oh llemosina raça reial, salut! El vel esqueixa, oh Viuda! Els ferros romp, Captiva! Regina, torna al trono! Desperta, Morta-viva! El teu jorn és vingut!
ENTRE EL FELIBRITGE I LA LAUSETO
El Felibritge s'havia reorganitzat a Avinyó el mes de maig d'aquell any 1876. A més del capolièr o president i dels cinquanta majorals del consistori, tenia tres síndics mantenidors: el de la Provença, el del Llenguadoc i el de Catalunya, i aquest incloïa València i Mallorca. Tres dels cinquanta primers majorals foren valencians: Teodor Llorente, Vicent W. Querol i Josep Maria Torres Belda. Tot i mantenint el seu apoliticisme fundacional del 1854, el Felibritge accentuà en aquesta segona etapa la promoció de la llatinitat, el somni de la unió dels pobles llatins, concebuda per Mistral, en certa mida, com a reacció contra la Kulturkampf alemanya; ja l'any 1870 havia començat a publicar-se a Montpeller la benemèrita Revue des Langues Romanes. No s'havia refet, però, la fraternal convivència de conservadors i progressistes que hi havia hagut en la primera època del Felibritge, i llavors foren moltes i ben importants les personalitats catalanes que www.faximil.com
159
se n'apartaren: Joaquim Rubió i Ors, Francesc Pelai Briz, Víctor Balaguer, Pròsper de Bofarull, Damàs Calvet, etc. El disgust pel caràcter reaccionari que havia pres el Felibritge després de la Commune, motivà que a Marsella i al Llenguadoc se n'organitzés un altre de «roig». L'opció d'esquerra es concentrà en La Lauseto, associació republicana que a Montpeller capitanejà Louis Xavier de Ricard, un antic proudhonista i enamorat dels càtars, que propugnava un occitanisme federalista i anticlerical, i que deia que no aspirava pas a l'Imperi llatí, sinó a la Confederació dels pobles llatins, i a la formació de uns Estats Units d'Europa, però fent abans una unió federal de les ètnies. El susdit Víctor Balaguer i Cirera, com era d'esperar, simpatitzà amb l'ideari de La Lauseto, i a València en feia propaganda el mallorquí J. B. Ensenyat, el qual reeixí a atraure's Fèlix Pizcueta, metge progressista i autor de novelles històriques, que havia estat secretari de la junta revolucionària el 1868, i anava a ser el primer president de Lo Rat Penat, la societat valencianista que es fundaria el juliol del 1878. El mes de maig de 1878 celebrà el Felibritge a Montpeller unes importants Fetes latines en memòria del Petrarca. Hi assistiren els catalans Franquet i Durà, Felip Pedrell, Albert de Quintana, Andreu Balaguer i Merino, Magí Morera, Francesc Matheu, el mallorquí Marià Aguiló, i el valencià Teodor Llorente. Al diari de València Las Provincias, que ell dirigia, en publicà Llorente unes cròniques molt detallades i encomiàstiques. Satisfet Mistral, volgué agrair-li-les amb una lletra datada a Malhana el 14 de juny, de la qual sembla que val la pena de reproduir aquests fragments: Je vous sais gré d'avoir spécialement relevé par la publication de mon petit discours, les insinuations déloyales que La Lauseto a voulu répandre contre le Félibrige et son capouliè. Vous avez vu de pres, ce qu'il en est en France de cette petite secte, qui s'est accrochée au Félibrige et aux Fetes latines pour les faire tourner à son profit, et qui n'a recueilli qu'un échec ridicule. II est regrettable que de nobles esprits, comme Balaguer, Castelar et autres, aient laissé miler leur nom à une manifestation aussi mesquine... Je tiens beaucoup à la considération de vos compatriotes, et je ne voudrais pas que mes amis d'Espagne se fissent sur mon compte des idees aussi fausses que celles qu'on m'impute. Quant au Félibrige, dites bien, quand l'occasion le demandem, que la politique lui est tout à fait étrangère.
www.faximil.com
160
Mistral, doncs, s'hi manifesta pregonament inquiet pel ressò sudpirinenc de La Lauseto i preocupat per la possible minva del seu prestigi personal a Espanya, i insisteix en la no politització del Felibritge. Però tal apoliticisme era inviable, i de fet significava una actitud immobilista, i per tant retrògrada, davant els greus problemes que la dinàmica de la història plantejava en un segle tan agitat com el xix, i una acceptació passiva amb dòcil submissió als dictats del centralisme de París. El Felibritge esdevenia així cada dia més provincià i Mistral més reaccionari; ni tan sols volgué respatlar la revolta dels vinyaters occitans el 1907, de la qual, en canvi, es féu ressò a Barcelona Joan Maragall. També a València era impedida la politització del moviment renaixentista. Llorente era un dels caporals locals del partit monàrquic conservador espanyol, el qual era absolutament hostil a qualsevol mena d'autonomia, ni tan sols administrativa. El sucursalisme polític només tolerava el regionalisme literari, i encara limitat, segons hem dit de la poesia, puix que la prosa, tant l'erudita com la de creació, havia de ser escrita en la llengua de l'Estat. Una pintoresca anècdota revela el confusionisme ideològic que regnava llavors a València. Conten que en un míting republicà, Blasco Ibànez veia el seu fogós discurs revolucionari subratllat ara i adés pels crits de «Muira la raça llatina», proferits per un dels oients propers. Estranyat Blasco per tanta insistència, en acabar el seu parlament, li preguntà per què havia repetit tantes vegades el mateix crit: —«Perquè no els aguante. Perquè voldria vore'ls tots penjats». —«Però £tú saps què és abcò de la raça llatina?» —«Sí, els capellans.»
ELS CATALANS S'ALLUNYEN DE MISTRAL
Ja diguérem que la reorganització del Felibritge feta a Avinyó el 1876, no havia assolit l'èxit a què hom aspirava. La condició de l'apoliticisme imposada per Mistral, fou una de les principals causes del fracàs de Marià Aguiló quan intentà acoblar-hi els escriptors catalans. Tampoc a València no fou possible d'incrementar el nombre dels felibres, i com que Querol, per ser un alt funcionari d'una companyia de ferrocarrils, hagué de fixar a Madrid la seua residència, i Torres Belda encara que havia escrit alguns versos «llemosins» en la seua jovenesa, era només historiador i escrivia en castellà, va quedar tot
www.faximil.com
161
sol Llorente mantenint les relacions amb Mistral i els altres poetes occitans. Sembla, però, que Llorente esdevingué, potser, el principal home de confiança del Felibritge al Sud dels Pirineus. Així ho revelen aquests paràgrafs trets d'una interessant lletra a Llorente tramesa des d'Avinyó el febrer del 1882 per Víctor Lieutand, un dels majorals del consistori: Avez-vous fait quelques adherents au Félibrige datis le Royaume de Valence? Avez-vous fondé quelque école? Ramassé un noyau de félibres? Vous savez que nous avons le dessein de porter de 25 à 50 le nombre de majoraux d'Espagne, comme nous l'avons fait pour ceux de France, afin d'étre plus nombreux, plus influents, et pouvoir plus facilement se reunir. Nous désirerions autant que possible que les nouveaux majoraux fussent pris daus les autres villes que Barcelone et Valence. Quels seraient les poetes limousins de vos provinces de Valence, Alicante et Castellon de la Plana, que vous croiriez pouvoir ètre nommés? Quels sont ceux qu'on pourrait nommer dans les Baléares et dans le provinces de Lérida, Tarragone et Gérone? Nous croyons qu'il serait peut-ètre utile de changer le Sindic de Catalogne, qui a dépassé les trois ans de son mandat, et nous voudrions cette fois un félibre majoral de Barcelone. Nous craignons que Milà ne s'en occupe pas, que le brave Aguiló soit trop negligent, le vaillant mossèn Jacinto Verdaguer pas assez influent ni remuant pour convoquer des reunions et donner de l'élan au Félibrige en Catalogne. Quels seraient les majoraux barcelonais qui vous paraitraient capables de mener à bien l'union félibréenne de poetes limousins et provençaux? Blanch y Cortada? Camps y Fabrés? Cutchet? Pons y Gallarza? Frederich Soler? Ubach i Vinyeta? Nous ne savons qui choisir. Si vous connaissiez quelqu'un de ceuxlà, donnez-nous avis.
El prestigi del Felibritge a Catalunya havia sofert, doncs, una forta davallada i semblava inviable qualsevol intent d'organització associativa. Es mantenien, en canvi, encara forts els vincles d'amistat entre Mistral i Llorente, però, cal dir-ho, més que no pas d'una collaboració operativa, s'hi tractava d'una coincidència d'ideologies, i sobretot en les renunciacions.
TENSIONS DINS EL VALENCIANISME
En contra dels designis del seu fundador, el progressista Constantí Llombart, que la volia eclèctica i integradora, la societat valencianista Lo Rat Penat caigué immediatament en mans del patriciat conservador, www.faximil.com
162
i no tardà gaire a donar símptomes de decadència. Com que s'hi sentien postergats, Llombart i els seus amics intentaren l'any 1885 fundar una altra societat valencianista, la qual havia d'anomenar-se L'Oronella. Observem que el paral·lelisme amb l'associació de La Lauseto creada enfront del Felibritge, arriba fins al detall de dur ambdues entitats una denominació ocellívola. Mentrestant a Barcelona anava realitzant-se el trànsit del regionalisme literari al nacionalisme polític, evolució que esgarrifava Llorente i no plaïa gens a Mistral. La burgesia industrial catalana se sentia regida malament per Madrid, i reclamava arrogant amb aldarulls i protestes, una política proteccionista i la vigència del dret civil català. El 1882 es constituïa el «Centre Català» per tal d'organitzar unes forces cíviques autòctones alliberades del sucursalisme madrileny, i el 1885 una comissió de notables de diferents tendències ideològiques lliurà al rei Alfons XII un «Memorial de greuges». Llorente, de tot açò, no en volia saber res, i, fidel a la disciplina de partit, deixava afluixar els seus anteriors vincles personals amb els escriptors barcelonins. El 1884 confessava amb plena franquesa que era patent: La diferència de criteris entre els trobadors valencians, que al lloar les glòries de l'antic Reine, no aspirem a restablir-lo en dany de la unitat espanyola, i els trobadors catalans —molts d'ells, si no tots—, que treballen per l'autonomia de Catalunya.
www.faximil.com
Aquestes frases són tretes del pròleg al Nou llibret de versos, la darrera obra que Llorente publicà en la que, segons les seues pròpies paraules, «aquí (en Barcelona) se llama la lengua catalana, y a la que se nos permitirà a los valencianos apellidar lemosina». Posteriorment Llorente, que visqué fins el 1911 i amb l'aurèola de savi oficial, es dedicà només al periodisme, a la política i a l'erudició, camps en què fou una figura important i en els quals s'expressà sempre en castellà. En l'ordre literari, però, el magisteri de Llorente sobre els poetes valencians acoblats en Lo Rat Penat, fou prolongat, abassegador i esterilitzant. Els «Jocs Florals» anuals, gairebé l'única activitat literària de l'associació, eren, com tota poesia de certamen, d'escassa categoria estètica i d'una gran monotonia. Els poetes epígons de Llorente acceptaven dòcilment les limitacions del mestre i no feien res més que exaltacions passatistes a base d'arqueologia i ruralisme. Els poetes 163
populars —més esquerrans— quedaven fora d'aquell cenacle de patricis, i els excel·lents prosistes valencians en castellà d'aleshores —Blasco Ibàfiez, Altamira, Azorín, etc.—, se n'automarginaven amb hostilitat. VISITES DE LLORENTE A MISTRAL
L'estiu del 1903, Teodor Llorente amb la seua família anà a posta a Malhana a visitar Mistral, venerable personatge de setanta-dos anys però ben conservat, que ja no escrivia més versos però que ja havia acabat el seu diccionari Lou Tresor dóu Felibrige, realitzant una tasca paral·lela a la de Marià Aguiló amb la llengua catalana, i que dedicava gran atenció al museu etnogràfic provençal d'Arles, també anàlogament al museu-biblioteca que Víctor Balaguer havia bastit a Vilanova i la Geltrú. Llorente féu una crònica cordial i fulgent d'aquella entrevista, que publicà a Las Provincias, i Mistral li l'agraí en una lletra datada a Malhana el 12 d'octubre del 1903, en què, entre d'altres coses, li deia: Cette question des idiomes provinciaux, vous la traitez avec un tact, une modération, une sagesse que n'imiíent pas toujours nos chers amis de Catalogne. Se pren mai de mousco emé de mèu qu'emé de fèu.
164
www.faximil.com
L'any següent, el 1904, rebé Mistral el Premi Nobel de Literatura, que compartí amb el dramaturg castellà José de Echegaray, i l'import del guardó el destinà a millorar el Museon Arlatenc, la seua obra predilecta, orgull legítim de tots els provençals. Teodor Llorente l'agost del 1905 tornà a la Provença i visità Arles, i en aqueix museu tornà a ser rebut amb efusió per Mistral, el qual va veure llavors per última vegada. Llorente morí el 1911 i Mistral el 1914, però abans tingueren contactes indirectes. L'any 1908 el periodista valencià Josep Segarra, redactor de El Radical, amb el seu company, Joaquim Julià, se n'anaren a rodar món a peu, i a Malhana foren rebuts afectuosament per Mistral que els donà un missatge per a Llorente; fruit d'aquell viatge fou un llibre titulat Viajeros valencianos. Excursión a pie por Europa. Primera parte: Provenia, on es refereix amb detalls la visita. L'any 1910, el meu oncle, el canonge Josep Sanchis Sivera, molt vinculat a Las Pro-
vincias, amb una carta de presentació de Llorente visità Mistral'a Malhana. EL VALENCIANISME S'EMANCIPA DE LLORENTE
www.faximil.com
Mistral i Llorente foren dos mites oficialitzats vivents, i la significació sòcio-literària de tots dos, contemplada amb perspectiva, resulta bastant semblant, cosa que explica la intensitat i durada de les seues efusives relacions. Llorente no havia volgut adherir-se al vigorós moviment polític de la «Solidaritat Catalana» (1906), però molts dels valencianistes i un sector dels republicans s'hi havien interessat. L'any 1907 els valencianistes polititzats organitzaren una Assemblea Regionalista, la presidència de la qual refusà d'acceptar Llorente. Llavors es fundà la societat València Nova, declaradament política i afecta al moviment solidarista, i obertament enfrontada a l'estantissa, ensopida i estèril associació de Lo Rat Penat, feu de Llorente. En aquella data, 1907, podem considerar acabat a València el període literari conegut amb el nom de la Renaixença, puix que després canvien les figures i les orientacions estètiques del moviment. Els joves escriptors d'aleshores, tot i respectant personalment la figura patriarcal de Llorente, deixaran d'imitar-lo i seguiran altres rumbs estètics, seran menys enyoradissos i més crítics, menys exultants i sòciocèntrics, i s'obriran francament al modernisme i l'europeisme que irradiava Barcelona; és a dir, en comptes de sentir nostàlgia, tindran fe en el futur de la llengua recobrada i de la pàtria alliberada. Però el mandarinat castellanitzat que monopolitzava els llocs rectors, desdenyava aquells valencianistes radicalitzats, inquiets i inquietants, i promogué un «valencianismo bien entendido», en què Llorente era mitificat, els motius llorentins perpetuats, i la llengua del país quedava reduïda a la categoria de lingua del cuore, apta per a fer versets i per a les efusions festívoles, i oposada, amb ben definida diglòssia, a la llengua de cultura, l'idioma, que per a ells no podia ser altre que el castellà. Sempre al marge, quan no en clara oposició, a Lo Rat Penat, el valencianisme dinàmic i catalanista tingué una revifalla el 1917, i sobretot es consolidà definitivament des de l'any 1927 amb la colla de poetes i prosistes de la revista Taula de les lletres valencianes, que propugnava l'adopció de la doctrina gramatical de Pompeu Fabra, 165
propagava les tendències literàries avantguardistes imperants aleshores a Europa, s'oblidava totalment del llorentinisme, i fomentava la politització dels intel·lectuals i artistes valencians en oposició a la dictadura del General Primo de Rivera, que des del 1923 governava Espanya. EL MITE MISTRALIÀ REFORÇA EL MITE LLORENTÍ
El patriciat conservador i la societat Lo Rat Penat, procuraven mentrestant una revitalització del mite de Llorente, per tal de propiciar un valencianisme reiteratiu, feble i conformista. L'any 1924 fou inaugurat fastuosamente un ostentós —però no bell— monument a Teodor Llorente en la Gran Via de la ciutat de València, el qual duu les inscripcions en castellà. L'any 1929, Lo Rat Penat, presidit aleshores per l'emprenedor Manuel Gonzàlez Martí, organitzà un homenatge espectacular al Marqués de Sotelo, el cap provincial del partit polític que s'havia creat el dictador. L'any 1930, ja en plena crisi de la Monarquia espanyola, aquests mateixos elements valencians conservadors acolliren, amb insospitat entusiasme, la iniciativa del comte de Trigona de commemorar solemnement el centenari del naixement de Frederic Mistral. D'aquesta manera el mite de Llorente que nodria el valencianisme retrògrad, veuria vigoritzada la seua vigència amb el concurs del mite de Mistral, el legendari i espectacular patriarca de la moderna poesia provençal. Els intel·lectuals valencians d'esquerra, que admiraven sincerament l'obra literària mistraliana, no sols no hi manifestaren cap oposició sinó que s'adheriren a l'homenatge, per bé que en un discret segon rengle. Als locals del Cercle de Belles Arts de València se celebrà una important exposició bibliogràfica i de records mistralians, presidida per un excel·lent bust en guix de l'autor de Mireio, esculpit a l'efecte per l'escultor valencià Lluís Bolinches. Al saló d'actes de Lo Rat Penat foren pronunciades diverses conferències, per Teodor Llorente Falcó, fill del patriarca de la Renaixença valenciana, pel marqués de Lozoya, per Josep Bellver, per Antonio Blanco, i sobretot destacà la proferida per Frederic Mistral, nebot del poeta homenatjat, que vingué a posta a València acompanyat pel capolièr del Felibritge d'aleshores Màrius Jouveau.
www.faximil.com
166
L'alcalde de València, Josep Maestre, tingué la iniciativa de fer passar a pedra de marbre el bust de Mistral que havia fet Bolinches. A la ciutat de València —és trist constatar-ho— no tenen cap monument Ausiàs March, ni Joanot Martorell, ni Roís de Corella, i no cal dir que molt menys Llull, Muntaner o Metge, com tampoc no el té Blasco Ibàííez, però la Municipalitat aquesta vegada fou generosa, i erigí a Mistral un senzill però elegant monument, emplaçat d'antuvi a la placeta del Comte de Carlet i ara el parc de les Alameretes dels Serrans. També sufragà la impressió de la crònica dels actes commemoratius del centenari amb el text de diverses de les conferències que s'hi pronunciaren (1931). Pocs anys després, l'editorial L'Estel publicà el llibre apologètic Mistral i Llorente, original de Teodor Llorente Falcó (1936), que m'ha estat molt útil en redactar aquest assaig per bé que l'òptica hi siga molt diferent. Però el fruit més profitós i permanent de l'activitat de la comissió organitzadora de les festes del centenari de Mistral a la ciutat de València, fou segurament l'edició de Les Illes d'Or (1931), acurada versió feta pel meu oncle Lluís Guarner, del Poema mistralià, Lis Jsclo d'Or (1875).
www.faximil.com
167
www.faximil.com
NOTES SOBRE EL «FEIXISME AGRARI» ESPANYOL: LA UTILITZACIÓ DEL CAS VALENCIÀ PER
RAFAEL JUAN I FENOLLAR
Amb el terme «feixisme agrari» no pretenem afegir-ne un altre als ja proposats per a qualificar el règim franquista.1 Tanmateix, com a estudiós del tema agrari, i amb més èmfasi pel que fa referència al País Valencià, pensem que el feixisme de la postguerra espanyola va tenir una especial connotació a/per a i a través del que s'acostumava anomenar «Levante», ja que aquest constituí una de les tantes coartades-model per tal que el règim sorgit de la guerra civil pogués oferir una nova ideologia, la de «la sobirania o glorificació del món camperol», davant la que interpretaven havia estat hegemònica en el període republicà.2 Al nostre entendre, el feixisme agrari de la primera època franquista va ser una de les materialitzacions de l'esmentada ideologia (de clares arrels mussolinianes),2bis i l'especial situació del País Valencià 1
2
Vegeu la revista Papers de Sociologia, núm. 8 (Barcelona, 1978), en la qual s'arrepleguen articles de diferents autors sota el tema monogràfic "El Règim Franquista". Així, en ell, J. LINZ el qualifica d"*autoritari de pluralisme limitat"; J. MARTÍNEZ ALIER, de "dictadura de la burgesia"; B. OLTRA i A. DE MIGUEL, de "feixisme fraresc", i E. SEVILLA-GUZMÀN, M. PÉREZ YRUELA i S. GINER, de "despotisme reaccionari".
El terme "feixisme agrari" l'hem vist ja arreplegat per al cas espanyol per E. SEVILLA-GUZMÀN: "The Peasantry and íhe Franco Régime", en Spain in Crisis: The Evolution and Decline of the Franco Régime, Ed. P. Preston, Sussex, 1976, pp. 101-124, Harvester Press. Compartim amb aquest autor l'enfocament donat al tema. 2 bis p e r l'estiu del 1921 va fer Mussolini aquella cèlebre observació: "Si el feixisme no vol morir o, pitjor encara, suïcidar-se, ha de proveir-se ara mateix d'una doctrina..." Un poc més tard els líders feixistes italians començaren a declarar que feixisme era "ruralitzar" Itàlia, defensar la causa
www.faximil.com
169
va contribuir en part a sostenir el miratge d'un «retorn a l'ordre natural dels camps, a la tradició...», davant el fantasma de l'«urbs roja». Hi pot servir de referència la cita següent: «Por eso, nada mas lejos de la teoria marxista (...) y de la indiferència lïberal-conservadora, que la armonía de derechos e intereses que suponen el programa agrario que està llevando a cabo el nuevo Estado espayol. En contraste con aquella demagògica reforma socialista, que pretendía Usa y llanamente el reparto de tierras (...), y en oposición también a lo que pretendieron las derechas, se alza la actual doctrina agrària (...). Es cierto que el Estado todavía no ha podido llevar a cabo totalmente esta revolución agrària. Però en él està siempre la pasión de realizarla, a fin de poner en pie la verdadera Espana, vieja y entranable, sufrida y segura, que conserva durante los siglos de labranza, los usos familiares y comunales, la continuidad entre antepasados y descendientes...».8 iVolvemos al campo a buscar la tonificación de nuestras masas, al tiempo que le llevamos el sentimiento de una Revolución Nacional que es grandeza, poderío, bienestar, hermandad y justícia para todos...*.* 1.
FEIXISME I IDEOLOGIA AGRARISTA
El Règim recent instal·lat no tenia dubtes sobre la importància de la qüestió agrària en el manteniment o en el fracàs d'un govern. La guerra civil, precisament, va tenir en la inestabilitat social del camp, en els seus estaments econòmicament i socialment més explotats, una bona part dels seus orígens.5 Per altra banda també era conscient del fet que tan sols durant èpoques d'indigència el camperol-petit-prodels camperols, o que era primàriament un "fenomen rural" (B. MOORE, Los Orígenes Sociales de la Dictadura y de la Democràcia, Península, Barcelona, 1973, p. 365). BERTA PENSADO: Revalorización del campo, Publicaciones Espanolas, "Temas Espanoles", núm. 122, Madrid, 1959, p. 3. Discurs del General Franco a El Pardo, 16 de maig de 1949. E. MALEFAKIS: Reforma Agrària y Revolución Campesina en la Espana del sigla XX, Ariel, Barcelona, 1971.
www.faximil.com
170
pietari s'associava amb els moviments de protesta revolucionaris, mentre que llevat d'aqueixos casos extrems representava en el seu conjunt una força de sosteniment de l'ordre social. Les exigències mateixes d'autoabastiment de la postguerra i la consciència d'aquest caràcter desestabilitzador del món camperol davant el caràcter suposadament revolucionari del proletariat industrial urbà constituïen les raons de la imperiosa necessitat d'una ideologia ad hoc i conformaven el contingut que havia de tenir. En aquest sentit, les tendències conservadores pròpies de molts sectors del món camperol seran utilitzades per a canalitzar-los com a força reaccionària i d'enfortiment de les estructures del poder. Curiosament, el camp espanyol va ser, durant aquest període, una font d'aprovisionament humà tant del feixisme en si mateix com dels seus instruments de repressió, alhora que el seu codi de valors servia per sustentar la ideologia feixista i els modes d'actuació conservadors.6 Tanmateix, la història recent havia creat un cert costum de llibertat. Esborrar-lo i deixar ben clar que l'actual règim no tindria aquest tipus de debilitats implicava la creació i el fet de posar en marxa una sèrie d'institucions i reglamentacions que no dubtem a qualificar, amb Barrigton Moore, de «repressive system of agricultural labour»,7 la qual cosa volia dir que la gran massa de treballadors agrícoles es trobava obligada a treballar sota les condicions més brutals de violència física i intimidació, l'observança i acompliment de les quals era encarregada a un cos estrictament repressor del món rural, la Guàrdia Civil.8 La duresa d'aquestes condicions, en les quals es debatien els treballadors i les classes econòmicament més desproveïdes, vénen reflectides en l'exigència mateixa de passes i salconduits per poder emigrar i fins i tot viatjar. El jornaler, bracer o petit camperol que volgués obtenir permís per poder emigrar havia de superar l'examen de bona conducta al qual
7
I
J. MAESTRE ALFONSO recull també aquesta apreciació en Crisis y cambio en el campo espanol, Ed. de la Torre, Madrid, 1978, pp. 32 i 89. D'altra banda, en les normes programàtiques mateixes de la Falange (punt 17) es deixa entreveure aquesta idea, quan en referir-se al camp el qualifica de "vivero permanente de Espana". B. MOORE, op, cit., al capítol VIII, "Revolución desde arriba y fascismo" (pp. 351-366), en el qual el terme esmentat és traduït per "sistema agrícola repressiu de mà d'obra" (p. 352). Evidentment, la repressió no es va limitar a les zones rurals. La Policia Armada i la Brigada Político-Social portaven una tasca similar a les zones urbanes. 171 www.faximil.com
6
el sometien les «forces vives» locals, entre les quals es trobava el patró mateix i el rector. Si ha estat generalment admès que davant una creixent pressió sobre els recursos agrícoles, fins i tot encara que no hi existesca o hi existesca una dèbil industrialització a la resta del país, la possibilitat d'emigració constitueix una vàlvula de seguretat;9 el fet que als anys quaranta es restringís aquella implicava que el règim tenia plena confiança en l'eficàcia repressora del sistema que estava implantant. La feroç matança dels anys 1936-1944 i la memòria d'aquesta ha inspirat fins i tot després de molts anys una por paralitzadora de qualsevol iniciativa que pogués mínimament contradir el règim. a) Feixisme J. Martínez Alier planteja objeccions per a qualificar de feixisme el règim franquista: «... El fascismo —ens diu— es corporaíivismo mas partido único, mas nacionalismo (o racismo), mas imperialismo. Es muy probable que Franco haya compartido mas bien las tesis católico-corporativistas que las fascistas (...) El principio de la función supletiva del Estado es típica de la doctrina católico-corporativa, y la contrapone al fascismo, donde el Estado es superior a la sociedad...».10 Tanmateix, per a nosaltres el règim franquista de la primera època u no es limita a suplir l'Estat, sinó que s'identifica amb ell en estreta simbiosi. Règim, Estat i partit formaven una unitat-identitat indivisible i indistintament utilitzat.116'5 Agafem com a exemples explicatius d'allò que sostenim la Llei de Bases de l'Organització Sindical de 6 de desembre de 1940 («B.O.E.» de 7) i les Reglamentacions de Treball. En aquesta llei s'exposaven les bases polítiques del sistema sindical que es volia implantar amb caràcter obligatori. Es tractava d'una 9
www.faximil.com
J. S. MACDONALD: "Agricultural Organization, Migration and Labour Militancy in Rural Italy", en The Econòmic History Review, agost, 1963, pp. 61-75, recollit per E. Malefakis, 1971, p. 133, op. cit. 10 Op. cit., p. 34. 11 Potser allò que en definitiva impedeix a J. Martínez Alier qualificar de feixisme el règim franquista siga que tots els quaranta anys d'existència no ho va ser, i ell, a l'article al qual fem referència, tracta de qualificar tota la durada temporal del règim i no com nosaltres que ens referim a la primera època, és a dir, els anys 40. "bis gs significatiu el següent text del Fuero del Trabajo: "...todas las formas de propiedad quedan subordinadas al interès supremo de la Nación cuyo intérprete es el Estado." 172
compilació dels 26 punts de la F.E.T. i de les J.O.N.S., dels principis enumerats al Fuero del Trabajo i a la Ley de Unidad Sindical. Tot aquest bastiment sindical, que resultava del fet de posar en marxa aquesta llei, constituïa el braç executiu de les normes i directrius que tel Estado dictase como supremo rector de la economia*. Però, potser, allò que més clarifique siga el text mateix dels articles 19 i 20 de la llei: «Todos los mandos de los sindicatos recaeràn, necesariamente, en militantes de la F.E.T. y de las J.O.N.S.», «.La acción de los Sindicatos en la esfera nacional, provincial y local, se desarrollarà en la disciplina del Movimiento y bajo las jerarquías de los Mandos Sindicales correspondientes de F.E.T. y de las J.O.N.S., que funcionaran respecto de los mandos políticos del Partido, con la subordinación que establecen los Estatutos del mismo». Per la seua banda, difícilment es pot parlar de simple funció supletiva de l'Estat, quan entre el 1939 i el 1958 els salaris i les condicions de treball eren determinats pel Ministeri del Treball mitjançant el sistema de les Reglamentacions, ja que el règim-Estat-partit sorgit de la guerra civil «tenia la creencia —al menos durante su primera època— de que incluso los meros pactos (lo que a partir de 1958 se llamarían Convenios Colectivos) enfrentaban a empresarios y trabajadores, contribuyendo a hacer efectiva la lucha entre ellos concebida como lucha de clases»,12 fantasma aquest últim que es volia fer desaparèixer per tots els mitjans. Però a més a més, l'Espanya dels quaranta reunia gairebé al peu de la lletra les condicions generalment exigides per al naixement i arrelament del feixisme: 13 el feixisme és una dictadura, i allò que és més significatiu en el cas espanyol és que, coincidint amb el feixisme italià i alemany, es tractava d'un feixisme protagonitzat per la persona d'un dictador (exercici físic del poder), a més que pogués qualificar-se de «dictadura de la burgesia» si ens referim al grup que es va beneficiar amb ell. Però el que també és interessant recolür-ne en el cas espanyol és que es tractava d'una situació de postguerra, la qual cosa va indissolublement unida a una crisi econòmica que, ella mateix, constitueix el 13
J. MARTÍNEZ ALIER, op. cit., p. 36.
Vegeu ANGELO TASCA, "Condiciones generales del nacimiento y auge del fascismo", en Fascismo y Capitalismo: Teoria sobre los orígenes sociales y la función del fascismo, Selección de W. Abendroth, Ed. Martínez Roca, S. A., Barcelona, 1972, pp. 176-193. 173 www.faximil.com
12
terreny de conreu del feixisme: sense crisi econòmica no hi ha feixisme, i en aquest cas no es tractava d'una crisi cíclica, sinó d'una crisi resultat d'una guerra civil i, per a més redundància, amb un entorn bèl·lic mundial. Per altra banda, i durant aquest període, els diferents estrats populars augmenten les seues exigències, precisament quan la guerra mateixa i les seues conseqüències han reduït el volum de recursos disponibles, configurant-se —amb més raó— una tendència cap a la concentració i no cap a una millor distribució, plantejant-se així la qüestió del poder, un poder al qual el prestigi de la victòria i un control centralitzat de l'aparell polític i administratiu (fortament impregnat de patronatge, nepotisme i favoritisme) li permet mantenir una clientela «inquebrantable». Entre altres condicions generals que també es van donar en el cas espanyol cap anomenar-ne el clímax o atmosfera especial d'embriaguesa i excitació, de la qual no pot prescindir el feixisme, ni abans ni després de la victòria, la qual els seus dirigents i còmplices procuraran mantenir per tots els mitjans. Es va recórrer als sentiments més irracionals (raça, pàtria, grandesa, religió...) per tal d'avalotar les masses contra tot allò que no tingués patent feixista, edulcorant el terme feixista mateix amb fórmules ambigües i grandiloqüents com ara la de «catolicisme-nacional-sindicalista». Finalment, a Espanya el feixisme va constituir un moviment reaccionari des del primer moment, no sols perquè els seus primers passos hi foren ajudats i influïts per la reacció, sinó també perquè la seua intervenció desplaça d'una manera irreversible el centre de gravetat de les forces polítiques i socials. Per altra banda, en el cas espanyol el feixisme va actuar com a tal fins i tot en la seua forma d'utilització dels mitjans de masses (únics que tenen eficàcia en una situació de postguerra) ajudats per un sistema repressor armat que tant en la seua forma d'actuar com en els seus quadres, en les seues reunions, en la seua disciplina i en la seua instrucció adoptava l'organització de tipus militar. b)
Feixisme agrari
Però si aquest feixisme de la primera època franquista el qualifiquem d'«agrari», per a nosaltres les raons n'eren moltes. Heus ací la nostra argumentació. www.faximil.com
174
La lògica del feixisme franquista als anys quaranta es nodreix gairebé exclusivament de la «ideologia de la sobirania del món camperol». Ideologia aquesta d'un marcat caràcter conservador agrícola que es fonamenta sobre dues nocions: la separació del món rural de la resta de la societat i l'antagonisme camp versus ciutat. Efectivament, el tall entre el món rural i la resta de la societat s'estableix a partir de modalitats particulars d'organització de l'espai i de l'economia. El camperol, per la seua banda, és diferent perquè viu en un sistema social on predomina el lligam de «la cosa local» sobre qualsevol altra forma d'articulació, i on la família és la institució fonamental. La qual cosa implica una sèrie de relacions «ordenades» pel temps, l'espai i la societat rural mateixa. Es tracta, però, d'una ordenació jeràrquica recolzada en un «ordre natural», on la pau social i la prosperitat dels pobles van íntimament lligats al respecte de l'autoritat paternal, la religió, la sobirania i la propietat. Curiosament, encara que aquesta ideologia camperola conservadora nega la lluita de classes, s'entossudeix a fomentar un antagonisme fonamental: camp versus ciutat. Dominat per la ciutat, el camp lluita per confirmar i afirmar les seues prerrogatives enfront d'aquella. Mentre la ciutat és sinònim de diferenciació, de cohabitació entre grups i classes socials diverses, el camp es presenta com la síntesi, com un món tancat sobre ell mateix, ordenat i harmoniós. Finalment, com ens assenyala N. Eizner,14 aquest antagonisme no és més que una de les manifestacions de la lluita entre dues maneres de producció, l'agrícola pre-capitalista i la industrial capitalista en vies d'expansió, distinció aquesta que ens sembla oportú recollir per tal com en aquesta primera època del franquisme hom pot afirmar que es realitzaren programes de gran abast extrapolant la política pública en benefici d'uns sectors més feudals que capitalistes.15 Efectivament, el franquisme primitiu es va basar fonamentalment en una ideologia antiurbana o d'atac a allò que denominaven «marxisme urbà»: «...£7 verdadero pueblo, el mas numeroso, el mas sufrido,
19
"Idéologie Paysanne", en L'Univers Politique des paysans, A. COLIN, 1972, pp. 317-334. Aquesta situació canviarà diametralment quan la ideologia de la sobirania del món camperol serà totalment abandonada, allà pels anys seixanta, per una altra en la qual es posa un èmfasi exclusiu en el procés d'industrialització i d'urbanització, que en el terreny agrari conduirà a una ideologia de modernització (entesa aquesta com a desruralització) i de l'industrialisme agrari. 175 www.faximil.com
14
el mas trabajador, el mas pacifico, estuvo desde el primer momento al lado del Movimiento Nacional (...)• En cambio, la revolución marxista tuvo su apoyo en los obreros bien pagados de la ciudad.» 18 Tota ideologia antiurbana té com a revers la idealització de la ruralitat, i en el cas espanyol entrava de ple en allò que ja hem exposat com a ideologia de la sobirania camperola, ja que l'expressió idealitzada de les relacions de producció en l'agricultura era una part important de la fórmula oferta pel franquisme: «...La Espana autèntica, la Espana de los que trabajan: nombres entregados al agro espanol, representación genuïna de la Pàtria no corrompida, del hombre espanol por excelencia, que si los pudieramos comparar con los que compusieron las antiguas mesnadas que seguían a nuestros caudillos, no encontraríamos diferencias entre los que engrandecieron a Espana y asombraron al mundo y los que hoy trabajan sobre las mismas tierras, arrancando las cosechas, muchas veces míseras por las condicioens climatológicas de nuestra Pàtria, però que mantienen el corazón y la fe levantados creyendo en una Espana mejor...».17 Aquesta expressió idealitzada de les relacions de producció al camp troba tanmateix en el Fuero del Trabajo (subapartat V.4) l'expressió legal: «...Se tenderà a dotar a cada família campesina de una pequena parcela, el huerto familiar, que le sirva para atender a sus necesidades elementales y ocupar su actividad en los días de paro...» D'altra banda, en la Ley de la Jefatura del Estado de 5 de novembre de 1940 («B.O.E.» del 19) s'ampliava l'Ordre del 6 de setembre de 1939 en el sentit que per part de les Caixes d'Estalvi s'habilite la suma de 200.000.000 de pessetes per a la concessió de préstecs agrícoles a les zones greument afectades per la guerra, i al seu article tercer d'aquesta llei s'especificava que «estos préstamos seran concedidos preferentemente a los pequenos propietarios». No hi cap dubte sobre el fet que el feixisme naixent a Espanya tenia ben clar que el proletariat agrícola havia tingut vel·leïtats amb la classe obrera, i que era particularment sensible a la seua ideologia. Pel contrari, la petita propietat, el camperol pobre, representava (a
n
La nueva Espana Agrària, Ed. Nacional, Bilbao, 1937, pp. 62 i 66, cita recollida per Clavaro & Alterii en Capitalismo espanol: de la autarquia a la esíabilización, Edicusa, Madrid, 1973, vol. I, pp. 134-135. Discurs del General Franco en la cloenda de la V Asamblea General de Hermandades Sindicales de Labradores y Ganaderos a El Pardo el 21 de febrer de 1953. 176 www.faximil.com
16
causa de la propietat privada i de l'explotació parcel·laria familiar) els trets ideològics i les aspiracions de la petita burgesia urbana; participava del subconjunt ideològic de la petita producció i presentava també les característiques de polarització i d'oscil·lació cap a les dues classes fonamentals, característiques —com sabem— pròpies de la petita burgesia, la qual cosa connecta perfectament amb la importància que les classes anomenades mitjanes tenen en tot feixisme.18 I a tot això cal afegir el funcionament específic dels efectes ideològics al si mateix del camp. En aquest sentit volem assenyalar que a despit de la visió bucòlica de l'explotació familiar parcel·laria, dintre ella el cap de família exerceix amb tota cruesa l'esquema «pare-patró» amb marcats trets autoritaris i despòtics. També, però, a causa de les formes que hi revesteixen les relacions de producció, de l'absència d'ideologia pròpia de les classes populars del camp, així com de les contradiccions que sorgeixen entre agricultura i indústria, entre camp i ciutat, aquestes estan particularment sotmeses a la influència ideològica de la gran propietat, tendència que s'agreuja amb el fenomen de la delegació que de les seues funcions polítiques fan les classes esmentades en mans de la burgesia rural. Però si a aquesta necessitat de desdibuixar la ideologia «marxista urbana» afegim la necessitat de recuperar la producció agrària estatal amb el fi de reparar —encara que siga mínimament— la fam física que es donava tant al camp com a les ciutats,19 i la necessitat de dissimular que a qui finalment s'afavoria era l'oligarquia terratinent tradicional (que va ser la primera força que afavorí la reacció feixista), admetrem com a adequada la classificació que hem donat a aquest període dels anys quaranta com de feixisme agrari, recolzat en la ideologia de la sobirania camperola, amb el seu corol·lari d'unitat camperola, solidaritat de la terra, etc, que uniran el conjunt dels propietaris agraris contra la indústria i les ciutats, encara que contactant amb les «classes mitjanes» urbanes, per la necessitat que tenen aquestes dels productes del camp, en una època autàrquica i de racionament, durant la qual no els molesta que es «prime» el camp. S'exalta, doncs, el camperol, el llaurador, l'hortolà, presentant
19
Vegeu el tractament més sistemàtic de Nicos POULANTZAS en Fascismo y Dictadura, Ed. Siglo xxi, Mèxic, 1971, cap. "El fascismo y el campo", pp. 315-349, basant-se en les experiències alemanya i italiana. D. CASADO: Perfiles del hambre: problemas sociales de la alimentación espanola, Edicusa, Madrid, 1967, pp. 59 i 129. 177 www.faximil.com
18
l'agricultura no com a una simple activitat econòmica, sinó fins i tot com a una forma superior d'existència, la qual salvaguarda l'essència de les virtuts ètniques i nacionals d'Espanya. I d'acord amb tot açò no es podia plantejar el fet que existissen diferents classes al camp; al contrari, el mite de la unitat camperola era al seu zenit: tots aquells qui tenien interessos al camp havien de tenir els mateixos interessos socials i econòmics, que no eren uns altres que els de la «nació». De fet, la glorificació del món camperol era concretament per al petit i mitjà propietari, però no per a l'assalariat, obrer o bracer agrícola. Precisament aquests «interessos econòmics de la nació», així com «el legítim dret de propietat», havia de ser respectat sobre tota la resta i, per tant, el «problema social» de la terra havia de ser compatible amb aquells. En aquest sentit cal interpretar el paternalisme intrínsec present a totes les institucions agrícoles creades pel règim franquista, dificultant el possible caràcter reivindicatiu o gremial de les diferents branques de producció. El governador civil, o en el seu cas els caps locals del Movimiento, eren els encarregats de viatjar a Madrid perquè hi fossen escoltades les peticions d'«aqueixes pobres gents». La realització pràctica d'aquesta ideologia de la sobirania camperola va voler ser la política de colonització, concentració parcel·laria i regadius, succedani de reforma agrària versió franquista, que junt amb la resta del bastiment ideològic havia de donar resposta a la fam de terra i a la fam física «mitjançant la creació de milers d'hortes familiars com a base de la nova Espanya». Això no obstant, l'objectiu real, almenys per l'eficàcia que en això es va imprimir, hi fou el de tornar als seus propietaris les terres expropiades durant la República. Aquesta política de colonització-concentració parcel·lària-regadius, doncs, pot ser interpretada també com un aspecte més de les tendències feixistoides del règim, com un producte coherent amb la ideologia en vigor. Volent dir amb això que, directament o indirecta, l'oligarquia terratinent tradicional hi va poder aprofitar aquesta política per tal d'enfortir els seus propis interessos, malgrat la fraseologia populista 20
en us. Efectivament, aquesta defensa dels interessos dels terratinents no podia ser-hi més que l'objectiu latent, no declarat, ja que la recent
www.faximil.com
És interessant citar el fet que quan es constitueix a València l'Hermandad Provincial Sindical de Labradores y Ganaderos, n'és nomenat per a la "jefatura" el Baró de Càrcer, fins el 1943 alcalde de la ciutat de València i gran terratinent. 178
història agrària havia deixat ben clar que «la línea de separacion entre los campesinos revolucionarios y los conservadores no hay que buscaria en el nivel de vida de unos y otros, sinó en la ilusión de independència que proporciona la propiedad de la tierra...».21 2.
LA UTILITZACIÓ DEL CAS «LEVANTINO»
«... Durante el Glorioso Movimiento Nacional, el Levante sufrió la tirania roja (...). La horda lo maltrató, haciéndole sede de su Gobierno, però cuando floreció la primavera de 1939, como una profecia cierta, el Levante se entregó a las justas manos de Franco para cooperar con pujanza en la magna obra de la Espafla actual...».22 «...Espana tenia hambre y comió fuerte; es taba cansada y durmió profundamente. Durmió y sono, y su sueno fue una ciudad de la costa de Levante: Valencià. (Waldo Frank)».23 a)
Una agricultura de reclam: la idealització
Una de les grans bases jugades pel règim del general Franco per a enfortir, apuntalar i donar cos a la ideologia agrarista que acabem d'esbossar va ser precisament el camp valencià o, més concretament, la «huerta levantina». La glorificació de la sobirania camperola, en el nostre cas, llaurador o hortolà, de la seua riquesa i laboriositat, de la fertilitat de la seua terra, del caràcter religiós i alhora festiu del seu poble..., arribava a topalls d'irracionalitat que sols aombraven les inevitables pedregades, gelades i «pertinaces sequeres». «...Los levantinos tienen y sienten la natural tendència a formar família, sin gustaries la gran ciudad, se enraizan mas en el gran pueblo, sin perder de vista el campo (...). Sus horizontes nunca quedan replegados a esos ríos muertos de asfalto
23
E. MALEFAKIS, op. cit.,
p.
19.
MACIÀ SERRANO: Levante, "Temas Espanoles", núm. 114. Publicaciones Espanolas, Madrid, 1954, p. 30 (Subratllat nostre). Cita recollida per M. SERRANO, op. cit., p. 6. 179 www.faximil.com
21 22
acharolado que son las calles, con esas estrellas fingidas que son las bombillas centelleantes. Nunca es ciudadano en el estricto sentido de la palabra, es siempre mas agricultor y mercader...».2* Les altres regions d'Espanya havien d'imitar el cas üevantino» i assolirien també el mateix benestar. Malgrat el clima i d'altres adversitats, que podrien conduir a la indolència, els «levantinos», gràcies a la seua laboriositat, han aconseguit traure riquesa del seu sòl. «...La agricultura, a pesar del seco y àrido clima, es magnífica, però llega a mas y resulta maravillosa por la habilidad y actividad del levantino, el mejor agricultor de Espana. De la naranja al arroz, o del pimiento a la uva, el Levante corto de tierras, àrido de clima, però fèrtil por su cultivo y administración de riegos, es un emporio de riquezas...».26 Dintre d'aquest esquema l'arròs era l'aportació valenciana a les necessitats d'abastiment interior, mentre que el «daurat fruit» havia de continuar essent la punta de llança en un exterior que ara ens era hostil però del qual es necessitava les seues divises. Servesca qualsevol de les moltes i enutjoses notes de societat aparegudes a la premsa local valenciana sobre els Jocs Florals, la Fira de Juliol, les falles (on canvia tan sols —any rera any— el personatge del règim que les presidia),26 com a mostra de l'acceptació «oficial» del mite agrarista de «Levante», en íntima simbiosi amb la ideologia feixista a nivell de tot l'Estat, i això malgrat que es tractava d'anys de penúria que al País Valencià, com a la resta de l'Estat, es deixaven sentir de manera molt crua. Però, a més a més, si d'alguna zona es podia afirmar que la terra, donada la preponderància numèrica de la petita propietat, era en certa manera uniformement repartida, n'era el País Valencià. Tots els tòpics de felicitat bucòlica, esplendor i colorit que sobre el camp voletejaven en boca de poetes oficials i autoritats podien fàcilment aconseguir el suport d'un poble que necessitava estar orgullós de sa terra malgrat la ingratitud dels temps que corrien. 24 25
M. SERRANO, op. cit., p. M. SERRANO, op. cit., p.
16. 17.
www.faximil.com
26 Antologia 1879-1972, "Almanaque de Las Provincias", vol. III, p. 1.084, etc. 180
Fins i tot, ja el 1962, Joan Fuster, per damunt de tota sospita d'oficialitat interpretativa, escrivia en aquest ordre de coses: «...El camp ho és tot al País Valencià. La nostra és una economia fonamentalment agrària (...) Al capdavall, el camp valencià, en línies generals, ofereix una coexistència de relatiu esplendor (...). Tot plegat fa que l'agricultura valenciana presenti un afectuós matís optimista...».27 Això no obstant, aquest matís optimista, amb capacitat exportadora inclosa, queda lluny al nostre entendre de ser la realitat agrària valenciana, sobretot durant els anys quaranta, com podrem veure més tard. Àdhuc autors crítics i contraris a un règim que expandia i fomentava aquesta ideologia agrarista, com en aquest cas Fuster, no van poder evitar reproduir-la: «...La qualitat de la terra no sembla extraordinària, i ha estat la tenaç i enginyosa laboriositat del llaurador que l'ha feta tan productiva...».28 I en referir-se en concret a la importància del petit propietari dins el conjunt de la «ruralia»: «...Són però la franja social més estable de la ruralia, la més neta quant a filiació ètnica, la més laboriosa. Homes del camp, treballen el camp amb les pròpies mans i veuen en la terra una prolongació de la pròpia vida. Són una gent limitada, però ferma. I com deia San Vicent —los llauradors qui sostenen lo món, de allò que ells treballen, tots ne havem de viure—...».29 I si Fuster hi va detectar aqueixes característiques i no va poder evitar afegir-ne judicis de valor, amb més raó les utilitzaria i les va utilitzar un règim que volia fincar-se i necessitava d'aqueixa franja social «estable i laboriosa» i de les peculiaritats que en aquest sentit presentava el cas valencià. b)
Una agricultura silenciada: la realitat
Però malgrat aquest «Levante feliz» de les notes de societat, que es filtra a la majoria dels escrits que es refereixen al tema agrari valencià, cal deixar patent que enfront d'aquesta idealització que va conduir a la utilització com a reclam de l'«agricolaritat» valenciana, es dóna a nivell del País un divorci entre la classe dominant (no necessàriament feixista, però que s'adaptava al règim vigent i que era JOAN FUSTER: Nosaltres els valencians, Ed. 62, Barcelona, 1977, p. 187. Ibídem, pp. 187 i 188. Ibídem, pp. 190 i 192. 181 www.faximil.com
27 28 29
protagonista interessada en la difusió d'aquesta ideologia) i la resta de la societat valenciana, la qual, sense tenir-ne clara consciència, era receptora d'una ideologia que distorsionava la realitat, la qual, com veurem, no hi era gens falaguera. Efectivament, a banda de la penúria en els articles de primera necessitat,29bis de la constant elevació dels preus, del racionament i les seues seqüeles, de les mateixes condicions generals de vida, es feia sentir l'amenaça d'un sistema repressiu omnipresent, la qual cosa constituïa la major prova de la no acceptació real d'aquesta ideologia i, per tant, de la seua imposició. Precisament, aleshores, una de les preocupacions dels governadors civils consistia atallar la «conducta desalmada y egoista» de certs industrials i comerciants en relació amb els preus i les existències, i no hi escatimaven sancions que anaven des de les multes, passant per la pèrdua de llibertat personal i la condemna a «batallons de treball», el tancament i liquidació del negoci i fins i tot la pena de mort: *...Al que se desmande —decía el Gobernador Civil de Valencià refiriéndose a estos problemas—, le enviaré a ocupar una de las celdas que han quedado estos días por magnanimidad del Caudillo».30 Es sentia d'una manera molt accentuada l'escassesa de la majoria dels articles de primera necessitat, i dels que sí es disposava, la qualitat en deixava molt a desitjar, com era el cas de la farina de blat, que contenia mescles de dacsa, a banda que les mestresses de casa li afegien moniato per tal de millorar el seu gust. D'altra banda, i amb la finalitat de millorar la distribució dels articles de primera necessitat, la Junta de Abastos donava cartilles de racionament, però aquesta no era lliurada sense la presentació de la cèdula personal, la qual cosa constituïa una raó important, junt amb l'escassesa mateixa, perquè moltes persones —especialment entre les classes més necessitades— se'n quedassen sense la seua «ració»: «...Faltaba arroz en los hogares "...Una de las mayores paradojas de la postguerra civil la constituye sin duda la política de autarquia enunciada y la realmente llevada a termino. A este respecto, un hecho realmente ejemplar: durante el quinquenio 1941-45 se importo cinco veces mas trigo que en el quinquenio 1931-35..." (CLAVERA, ESTEBAN, MONFS, MONTSERRAT y Ros: Capitalismo espanol de la autarquia
a la estabilización, vol. 1, Edicusa, Madrid, 1973, p. 82). Però, a banda de les importacions, tot el sistema de control directe d'abastiments i preus amb els seus corol·laris seran la mesura més exacta de la realitat de la penúria, (ibídem, pp. 116-129). "Almanaque de Las Provincias", p. 1.056, oct. 1939. 182 www.faximil.com
bis
31 32
33
"Almanaque de Las Provincias", gener 1940. No és d'estranyar que aleshores (març 1947), es dedicàs al teatre Alkàzar un homenatge a l'autor valencià Jesús Morente Borràs, per la representació número cent de "su aplaudida obra valenciana, El tio Estraperlo". (Almanaque "Las Provncias", març 1947). Almanaque de "Las Provincias", març 1946. 183
www.faximil.com
y escaseaba mucho la carne, el azúcar, el cafè, el bacalao, los garbanzos, la patata, las judías y otros muchos artículos, y de pan se daba solo media ración...».si Però junt amb aquesta situació de penúria hi cal destacar el mateix fenomen de l'elevació constant dels preus de tots aquests articles necessaris per a la vida, la qual cosa constituïa un infernal cercle viciós que quedava complet amb el problema del mercat negre, els revessos climatològics i la reacció espontània dels agricultors d'abandonar els conreus als quals venien dedicant-se per afrontar el problema de la subsistència familiar i també traure'n profit amb el mercat negre.32 I així un any darrere l'altre: «...Notàbase gran malestar en el vecindario, especialmente entre las closes mas modestos económicamente. Escaseaba el arroz y el aceite, no había patatas, las verduras, lo mismo que la carne, se vendían a preciós muy elevados. El Gobernador Civil marchó a Madrid, donde se celebraba una reunión para trotar de estos asuntos de abastos tan complicados, y se conseguían ventajas para dichas clases y autorización para que pudieran adquirirse y llevar consigo hasta 10 Kgs. de artículos alimenticios...».S3 Tota aquesta situació de penúria i mercat negre havia fet necessari el funcionament de la Fiscalia Superior de Tasas, a la llei de creació de la qual (de 30 de setembre de 1940, «B.O.E.» de 3 d'octubre) s'establia la participació del denunciant en les multes imposades per infraccions del règim de taxes vigent i es feia una crida perquè els «bons espanyols» cooperassen a l'extirpació dels abusos a la venda d'articles de primera necessitat i de l'especulació. Per la seua banda, l'emigració fou una constant al llarg d'aquesta època. I no sols d'aquella que se'ns vol mostrar com a típica emigració temporal (verema francesa, sega de l'arròs al delta de l'Ebre o a la mateixa Ribera Baixa del Xúquer...,) amb retorn, sinó aquella que realitzaren com a colons famílies senceres cap a la República Domini-
cana,34 Paraguay 35 o fins i tot cap a d'altres zones peninsulars com els arrossars sevillans.36 I el lloc d'origen d'aquests emigrants no eren els pobles de l'interior, sinó del litoral «levantino», com ara Algemesí, Carlet, Sueca, etc. Aquest País Valencià «silenciat», que es deduïa entre línies i que ningú no gosava formular, no es limitava tan sols a una penúria en els articles alimentaris i de primera necessitat, a les seues seqüeles (mercat negre, estraperlo, elevació de preus, emigració...), sinó afectava de ple tot el sistema productiu agrari i la seua suposada productivitat i aportació al benestar individual i col·lectiu, la qual cosa ens hi fa contraposar enfront de l'agricultura de reclam, o idealitzada, una agricultura real que el règim silenciava. Així, a nivell de la producció, també hi era patent la contradicció entre la versió oficial i la realitat. Davant una pretesa autonomia del llaurador valencià (donada la seua laboriositat), es donava la crua realitat d'una intervenció total de l'Estat-govern-règim, d'una escassesa de fertilitzants i de mitjans de transport, d'un mercat exterior inexistent, d'un mercat negre i d'una obligatorietat de «convivència» als sindicats verticals entre els agricultors i els comerciants.36bls Si el Decreto de Unificación Política de 19 d'abril de 1939 va constituir la materialització «legal» de la revolució nacional-sindicalista, per la seua banda el Fuero del Trabajo, «voz y voluntad del Caudillo», marcava taxativament que tots els elements que intervenen d'una forma directa en l'economia havien d'enquadrar-se per branques de producció o serveis dins els sindicats verticals: «...a los que correspondía aunar los esfuerzos individuales para ponerlos al servicio del Estado (...) con un espíritu de franca armonía entre todos los productores (...) en el sentido de justícia social arraigado y profundo de la Falange.» Els sindicats hi seran, doncs, «instrumentos al servicio 34
www.faximil.com
Vegeu l'Almanaque "Las Provincias", vol. III, octubre 1954, desembre 1954, maig 1955. És a dir, que fins a començaments dels cinquanta no es va permetre l'emigració, o s'hi posaven moltes dificultats per a obtenir el salconduit exigit. 35 Almanaque "Las Provincias", op. cit., desembre 1955. 36 A la província de Sevilla hi ha pobles sencers (La Villa, El Plantío) on són majoria els habitants d'origen valencià, més concretament de Sueca i Fortaleny, és a dir, de les zones arrosseres i per tant coneixedors d'aquest conreu que hi anaren "a fer fortuna" als arrossars sevillans de nova planta. 36bis Aquesta obligatorietat de convivència, malgrat els clars interessos contraposats, afavoria PEstat-govern-règim, el qual es posava al costat dels uns i dels altres segons la tàctica del moment, com veurem mes endavant. 184
del Estado (...), a través de los cuales realizar principalmente su política econòmica». Dins de l'aspecte estrictament sindical, el Fuero del Trabajo va quedar completat per la Ley de Bases de la Organización Sindical de 6 de desembre de 1940 («B.O.E.» del 7), la qual considerava construït el sistema sindical sobre dos pilars: en primer lloc, per les Centrales Nacional-Sindicalistas (C.N.S.), que eren organitzacions que agrupaven els «productors» allí on es desenvolupava la seua vida de treball realment; en segon lloc, els sindicatos nacionales, de caràcter predominantment econòmic, «...y encargados de llevar al Gobierno las aspiraciones y necesidades propias de cada rama de producción y tienen la responsabilidad de hacer cumplir en la esfera de su competència las normas y directrices que el Estado dicte como supremo rector de la economia-». Després de la lectura d'aquests texts difícilment hom pot defensar que la funció de l'Estat hi fos simplement supletiva, no sols de iure, sinó fambé de facto, sobretot durant la primera dècada del franquisme. I en el seu cas, l'agricultor valencià experimentava aquesta omnipresència del règim-Estat-govern dins el mateix enquadrament a la C.N.S., a VHermandad Local de Agricultores y Ganaderos i al Sindicato Vertical, enquadrament obligatori i automàtic, malgrat que difícilment podia diferenciar l'especificitat de cadascuna d'aquestes institucions, com per altra banda tampoc no les diferenciava de l'Estat mateix.37 Però la intervenció total de l'Estat no es limitava únicament als aspectes administratius o d'organització burocràtica, sinó que afectava també i sobretot els estrictes nivells de producció i distribució. Ja indicàvem al començament d'aquestes línies que la taronja i l'arròs eren els productes «típics i tòpics» que la ideologia feixista va glorificar en el cas «levantino». Tanmateix, si ens cenyim únicament a aquests productes agraris (i donem ja per suposada la situació penosa per a la resta de produccions),38 veurem que la realitat hi contradia amb escreix aquesta idealització.
38
L. ROSÓN PÉREZ mateix (p. 183, en La riqueza citrícola espanola, Madrid, 1948), jefe nacional del Grupo de Agrios del S.N.F.P.H., reconeix que un problema essencial que quedarà sense esclariment i solució era la delimita ció funcional de l'Estat i el Sindicat, considerant que a aquest hom li exigirà que "desempene un papel similar al que el capital jugo en otros tiempos para producir los movimientos de asociación, ordenación y desarrollo económico" (p. 181). Vegeu R. JUAN I FENOLLAR & J. SORNÍ I MANES: Política Agrària en el
País Valenciano (1939-1975), inèdita. 185
www.faximil.com
37
Efectivament, i en allò que es refereix als agres, la postura dels agricultors valencians davant aquesta situació serà l'abandonament dels horts, a la qual cosa influirà la mateixa situació de racionament alimentari i, per tant, la necessitat de substituir aquest producte per un altre d'estricta necessitat. La manca de fertilitzants en serà una altra de les grans raons.39 Tan sols els comerciants que al mateix temps són cultivadors podran suportar la «càrrega» de mantenir els horts fins que vinguessen èpoques millors, ja que ells mateixos es comercialitzaven la seua fruita. Els horts abandonats difícilment podien donar fruita de qualitat. D'altra banda, els mercats europeus no hi oferien la normalitat desitjable, donada la situació bèl·lica existent. Assenyalarem que fins la campanya 1949-50 les exportacions no en superaran el consum nacional, i que fins la campanya 1961-62, les exportacions no n'assoliran el nivell de la campanya 1930-31 (1.060 mils de tones netes). Aquesta situació de ser la taronja un producte en exclusiva per a l'exportació, però que no s'exporta; la no participació mateixa de l'agricultor en el «negoci taronger», malgrat la significació del nombre d'agricultors cultivadors;40 l'oposició agricultor-comerciant per una banda i comerciants-Administració per una altra; la situació d'autarquia (manca de fertilitzants) i de racionaments (política cerealista), fa que puga parlar-se per al període que considerem d'una regressió de la superfície dedicada al conreu dels agres, tendència que ja es va iniciar el 1936 i que la recent assolida «estabilitat» política no semblava voler corregir sinó més bé fomentar. Amb aquestes paraules ens mostra LI. Font de Mora la situació a què ens referim: «...La guerra civil espanyola del 1936-39 va resultar catastròfica per al tarongerar valencià. Però, encara, a les considerables pèrdues s'uniren les repercussions de la Segona Guerra Mundial i la caòtica situació de la post-guerra espanyola, amb la seua seqüela d'escassesa de fertilitzants. Com a conseqüència de tot això, els rendiments per unitat de superfície foren baixíssims, molts horts foren arrancats i la major part dels altres vegetaren en un abandó total,
www.faximil.com
En aquest sentit cal destacar que el Decret de 14 de desembre de 1942 s'inspira en la conveniència d'estendre la superfície dedicada a cereals i concentrar, en benefici dels conreus de base per a l'alimentació humana, l'ocupació dels escassos fertilitzants nitrogenats aleshores disponibles. L. ROSÓN PÉREZ, op. cit., assenyala com a problemes seriosos de l'economia citrícola la manca d'organització dels agricultors (p. 34), així com la manca de presència d'aquests a través dels òrgans de representació efectiva (p. 36). 186
i s'arribà a dir que la taronja ja mai més no tornaria a resorgir, que els temps d'esplendor econòmica de la Dictadura de Primo de Rivera quedarien cada vegada més llunyans i serien inútilment enyorats...».41 Efectivament, ja no es tracta únicament d'una reducció de la zona dedicada al conreu dels agres, sinó sobretot d'una disminució del rendiment de la producció. Encara que la gelada del 1946 hi pot considerar-se'n com a un obstacle important en la «recuperació», la cosa certa és que enfront de les 1.099.831 tones que com a mitjana se'n donaven el 1935, les 600.000 d'aquesta etapa se'n queden a mitjan camí. A més a més, i sempre amb xifres de L. Rosón Pérez,42 cal afegir també que en aquesta etapa tan sols se n'assoleix un rendiment mitjà absolut de 75 arroves per fanecada, és a dir, un terç de la productivitat normal (200 arroves per fanecada, és a dir, 30.000 quilograms per fanecada). Segons aquest mateix autor, una de les causes principals d'aquesta disminució de la productivitat resideix en l'escassesa de fertilitzants, cosa la qual, pel contrari, no passava —ens recorda— en l'etapa anterior a la guerra civil, en què s'arribava fins i tot a perjudicar la qualitat de la fruita i deteriorar l'arbre per l'excés de fertilitzant utilitzat.43 El 1941 es repartiren 8 quilograms de sulfat amònic; el 1942, 7 de nitrat de calç; el 1943, 15 d'entre sultat i nitrat amònic; el 1944, 11 dels mateixos fertilitzants; el 1945, 5 de nitrat de Xile, i el 1946, el 1947 i el 1948, al voltant de 15 quilograms d'entre sulfat amònic i nitrat de Xile; tot açò en quilograms per fanecada. Si admetem que la mitjana de fertilitzant del tipus nitrogenat necessari estiga en 35 quilograms per fanecada, arribem a la conclusió del gran dèficit d'adobs que tenien en l'època que analitzem les terres i arbres de «Levante». Davant aquesta situació hi és evident que si se'n manté un poc la producció, es deu al fet que, no obstant això, el tarongeraire (principalment el comerciant exportador que té horts) obté adob nitrogenat procedent de les desviacions que aquell pateix quan arriba als conreus
42 43
Taronja i caos econòmic, Ed. Eliseu Climent, col. Tres i Quatre, núm. 5, València, 1971, p. 27. Op. cit. S'arriba a emprar, segons ens assenyala L. Rosón Pérez (op. cit.), 60 i 70 quilograms d'adob nitrogenat per fanecada, el preu del qual arriba a ser fins i tot inferior a 30 pessetes els 100 quilograms. D'altra banda, als anys de la postguerra, tan sols a través del mercat negre s'aconseguien nitrogenats, els quals hi assolien de vegades preus desorbitats (1.500 pessetes els 100 quilograms). 187 www.faximil.com
41
forçats: la venda de l'adob adjudicat a conreus dedicats a l'autoabastiment nacional, al marge de la taxa, és més remunerador que cultivar algunes terres... Tanmateix, davant la importància que es dóna en el treball de L. Rosón Pérez a l'escassesa de fertilitzants, l'Avantprojecte de Pla Econòmic (1941-1951) per a la província de València ** considera que la reducció dels conreus d'horta, en aquest cas la taronja, s'hi devia a la «pertinaz sèquia» (p. 81). Al nostre entendre, però, la manca d'adobs o de pluja no constitueixen les causes que en provoquen el minvament de rendabilitat, sinó que en són una raó més perquè l'actitud i dedicació de l'agricultor davant aquest conreu vaja deteriorant-se. D'altra banda, R. Tamames 45 ens assenyala que durant el període 1940-50 en serà la mala conjuntura del comerç exterior durant la Segona Guerra Mundial una de les causes primeres del descens dels rendiments. El que interpretem d'aquesta afirmació és que no sols les raons químiques o climàtiques hi provoquen la reducció dels conreus d'horta o la baixa de productivitat, sinó que en ser el mercat exterior el que hi determinava el preu que en percebia l'agricultor (després del garbell que sobre ell feia l'Estat i el comerciant), i ser aquest preu força reduït, s'hi generava un cert desencís de l'agricultor pel «daurat fruit». En aquest mateix sentit de donar importància a la conjuntura exterior com a determinant dels preus dels agres es situa també J. López de Sebastiàn.46 Finalment, dins d'aquesta línia d'explicar l'abandonament del conreu de la taronja cal també destacar la política oficial de limitació a l'expansió de les plantacions d'agres. Una sèrie de disposicions obligaven a obtenir l'autorització prèvia del Ministerio de Agricultura per establir noves plantacions d'agres o reposar-ne les antigues. En concret, la primera d'aqueixes disposicions va ser el Decret de 14 de desembre de 1942 («B.O.E.» de 20 de gener de 1943), inspirat en la conveniència d'estendre la superfície dedicada als cereals i de concentrar, en benefici de conreus de base per a l'alimentació humana,
45 46
Junta Provincial de Ordenación Económico-Social: Ante-Proyecto de Plan Económico (1947-1951), València, 1946. Estructura Econòmica de Espana, Sociedad de Estudiós y Publicaciones, Madrid, 1965, 3." ed., pp. 111-112. Política Agrària en Espana (1920-1970), Guadiana Publicaciones, Madrid, 1970, p. 231. 188 www.faximil.com
44
l'ús dels escassos fertilitzants nitrogenats aleshores disponibles.47 Aquest decret del Ministeri d'Agricultura serà arrodonit amb l'Ordre Ministerial de 29 de gener de 1943 («B.O.E.» del 1 de febrer), en el qual se'n donen normes complementàries. Més tard, el 1953, es dictarà un Decret específic per a la limitació de les plantacions d'agres (Decret del Ministeri d'Agricultura de 26 de juny de 1953, «B.O.E.» del 6 de juliol). Tanmateix, volem matisar el fet que en la pràctica aquestes disposicions no van servir per a fer disminuir la superfície dedicada als agres, sinó en tot cas per a fomentar l'abandonament dels horts, cosa ben diferent, i el seu corol·lari de disminució de rendiments. D'altra banda, en el que també va influir negativament aquest conjunt de disposicions va ser en la mesura en què de rebot va servir d'esperó als països mediterranis competidors per a augmentar el nombre dels seus tarongerars.48 A nivell de xifres, aquesta seria l'evolució de la superfície, producció i rendiments de les taronges i mandarines en plantació regular: Anys 1931-35 1941-50
Superfície (milers Fas) 75'2 79'2
Producció (milers tones) 1.044
Rendiments (Qm/Fa)
916
138'8 115'6
Superfície (milers Fas)
Producció (milers tones)
Rendiments (Qm/Fa)
90'8 97'3
1.178 1.206
1297 123'9
Font: Ministerio de Agricultura.
Anys 1951-55 1956-60
Tornant a la idea del desencís de l'agricultor tarongeraire, cal destacar-hi que també, a més dels baixos rendiments, es donava una Idea també recollida per R. TAMAMES, op. cit., p. 116, i per LL. FONT DE Aquesta afirmació curiosament prové de Vlnforme Económico del Sindicato Nacional de Frutos y Productos Hortícolas, Madrid, 1961, p. 34. Queda també recollida per Ll. Font de Mora, pp. 173-176. 189
www.faximil.com
MORA, op. cit., pp. 173-176.
situació de baixos preus,49 resultat de la dependència d'aquesta fruita amb respecte al mercat exterior 80 i del fet que la percepció de l'agricultor n'és residual, és a dir, després de descomptar-ne les despeses i beneficis del comerciant i la «retribució» de l'Administració. Però si als baixos rendiments i preus rebuts pels agricultors hi afegim la quantia dels costos de producció, proporcionalment elevada, explicarem —en gran part— l'actitud de l'agricultor de desencís i d'abandonament del conreu i, per altra banda, la situació global de crisi de l'economia citrícola, situació que no va poder corregir el Decreto-Ley de 14 de novembre de 1947, pel qual s'assigna a les exportacions de productes nacionals el caràcter d'activitat econòmica de preferent interès nacional (som de nou davant la idealització), decret que en teoria havia d'incidir plenament en l'economia citrícola. Concretament, en allò que es refereix als costos de producció, L. Rosón Pérez 51 ens en dóna per a la segona meitat dels quaranta la quantificació següent: 900 pessetes/fanecada en zona d'horta (reg dempeus) i 1.000 pessetes/fanecada de reg elevat, la qual cosa suposant-ne un rendiment mitjà de 75 arroves a un preu de venda de la fruita de 5'50 pessetes/arrova, n'ix un dèficit mitjà d'entorn de les 500 pessetes/fanecada. Pel que fa a l'arròs (l'altre fruit «levantino» glorificat), la situació tampoc no hi era falaguera per a l'agricultor i presentava factors comuns amb la situació descrita per als agres. Per a l'arròs, l'etapa 1939-1951 va ser de clara intervenció total. Coincideix amb el període immediatament posterior a la guerra civil, el qual, com ja hem indicat, hi ve determinat per l'escassesa de productes alimentaris i el consegüent racionament, durant el qual els arrossers havien de lliurar la totalitat de la seua producció a un preu de compra fix. Efectivament, a partir de 1939, principalment, per la carestia i l'escassesa d'altres productes alimentaris, l'arròs passà del tradicional problema dels sobrants sobre el consum interior a ser una producció circumstancialment deficitària, la qual cosa va dur una te-
50
51
Així, per exemple, per a la campanya 1947-48, en una primera fase de la campanya el preu va girar entorn de les 5 pessetes/arrova, i a la segona (a partir de mitjans de març) oscil·là entre 15 i 20 pessetes/arrova, segons varietat i situació. El mercat interior, encara que en algunes campanyes és l'únic que n'absorbeix la producció, no determina l'oferta, sinó que es limita a complementar la demanda exterior, absorbint-ne els excedents. Op. cit., pp. 52-62. 190 www.faximil.com
49
ranyina de disposicions administratives tendents a estimular el seu conreu (o almenys aqueixa n'era la intenció) i, sobretot, la intervenció de l'arròs en tot el cicle productiu (producció, elaboració i comerç). Les repercussions sobre el camp valencià en foren importants. La situació post-bèl lica l'havia deixat en un estat desastrós i, en concret, hi aparegué també un cert abandonament del conreu de l'arròs, a la qual cosa cal afegir la dificultat de millorar-ne els rendiments, donada l'escassesa ja assenyalada de fertilitzants nitrogenats (oficialment 400 quilograms/fanecada/any). «...La escasez de fertilizantes —juny 1940— era la causa de que solo pudiera distribuir la Federación a razón de 30 Kgs. de sulfato amónico por Hanegada...».52 Un any més tard la premsa informava sobre el fet que l'escassesa d'adobs va retraure alguns arrossers valencians, els quals en substituïren aquest conreu pel del moniato: <t...Unas 2.500 Ha. se plantaron de menos, en vista de lo cual se dio la orden de que la tierra de los planteles se destinarà a dicho cultivo de arroz, supliendo con esto la pérdida experimentada (...). La preocupación de los agricultores era grande a causa de la falta de abonos químicos...».63 Això no obstant, gràcies a la política de preu fix assegurat pròpia de la intervenció, i tenint en compte la situació de la qual es parteix, va aparèixer a nivell de tot l'Estat una expansió de l'àrea d'arrossars a partir del 1945 (que tornaria a davallar d'ençà del 1965), si bé cal assenyalar-hi que amb un notable empitjorament de la qualitat.54 En aquest sentit cal tenir present que amb el Decret de 14 de desembre de 1940 es fomenta la producció d'arròs regulant l'extensió del seu conreu sota el criteri de combatre la penúria existent.55 Així, la implantació del conreu en zones pantanoses duta a terme per Ylmstituto de Colonización i l'obligatorietat de compra de l'excés de collites pel Servicio Nacional del Trigo, deuria portar a la llarga un augment de la superfície cultivada (1945-1965). Tanmateix, estudiat en detall s'hi observa que, pel contrari, a les zones arrosseres de la província de València s'ha produït un davallament continuat de la superfície dedi-
54 55
"Almanaque de Las Provincias", p. 1.082. Ibídem, p. 1.103. Vegeu els rendiments quinquennals que apareixen al quadre adjunt. La premsa valenciana del 6 de maig de 1939 recollia la notícia que el nou Estat, mitjançant la F.S.A.A.E., estava lliurant als qui ho sol·licitassen avanços de 50 pessetes/fanecada per a les labors de plantació, a l'interés del 4 % i a tornar quan se'n vengués la collita ("Almanaque Las Provincias", p. 1.055). 191 www.faximil.com
52 53
www.faximil.com
cada a aquest conreu, i es redueix aquesta en 4.152 hectàrees des de 1930.56 Si desglossem cronològicament aquest període, la intervenció de l'Estat hi queda establida de la següent manera: en la campanya 19391940 és la Federación Sindical de Agricultores Arroceros de Espana (F.S.A.A.E.) la que, actuant com a organisme paraestatal, recull l'arròs casca, i és la Federación Sindical de los Industriales Elaboradores de Arroz la que el distribueix als molins, els quals el situen en blanc als punts ordenats per la Comisaría General de Abastecimientos y Transportes (C.G.A.T.). En la Campanya 1940-1941 és el Sindicato Nacional del Arroz 57 el que intervé en la recollida i l'elaboració de l'arròs, mitjançant les respectives federacions sindicals d'agricultors i industrials arrossers, i és la C.G.A.T. la que ordena el destí de l'arròs - blanc, la qual al seu torn utilitzava per a aquest fi el Sindicato Nacional del Arroz. Això no obstant, la vida d'aquest Sindicat va ser molt curta. Per O.P.G. de 22 de setembre de 1941 («B.O.E.» del 22) les seues competències passen al Servicio Nacional del Trigo (Delegación Especial del Arroz), el qual a partir de la campanya 1941-42 n'adquireix la collita recollida per la F.S.A.A.E., i és per la seua banda la C.G.A.T. l'encarregada de distribuir l'arròs blanc. Situació similar s'hi produeix en la campanya 1942-43. Per a les campanyes 1943-44 i 1944-45 és la C.G.A.T. la que n'intervé la collita i realitza l'elaboració i la distribució de l'arròs, utilitzant en aquest cas el paper de mitjancer del S.N.T., al qual n'auxilien en la recollida la F.S.A.A.E. i per a l'elaboració la F. S. de Industriales Elaboradores. Finalment, per a les campanyes 1945-46 i 1949-50, la diferència pel que fa a les anteriors en resideix en el fet que si bé hi continua la intervenció total de la C.G.A.T. (mitjançant la Delegación Interventora del Arroz), l'encarregada ara de l'adquisició de l'arròs és la Cooperativa Nacional del Arroz (constituïda en juny del 1945), la qual n'utilitza per a la recollida els serveis de la F.S.A.A.E.
www.faximil.com
Cal tenir present que en èpoques no gaire llunyanes en el record de l'agricultor valencià de la postguerra (concretament el 9 de febrer de 1935) el llavors Comitè Directivo Provisional acordava concedir subvencions de 300 pessetes/fanecada als arrossers que deixassen de cultivar arròs per plantar un altre producte. Per aquest motiu s'instruïren 2.085 expedients d'indemnització, i es reduí en prop de 1.000 fanecades l'àrea de conreu a Castelló i València [Memòria de la F.S.A.A.E. (1933-1965), Valencià, 1966]. On es trobaven enquadrades les Federaciones de Agricultores Arroceros y de Industriales Elaboradores. 193
Però si a nivell de la producció i de la distribució el silenci, l'amagament i la deformació de la realitat n'era flagrant, encara ho era més el fet de negar-se a reconèixer —a nivell organitzatiu— el pes de l'agricultura valenciana respecte a la resta de l'Estat, la qual cosa ens mostra encara amb més cruesa —si cap— la contradicció entre la idealització practicada i la realitat dels fets.58 Efectivament, a partir dels primers moments de la postguerra, i en concret per a aquestes dues produccions que estem considerant, la mateixa importància numèrica en va fer que el País Valencià ocupàs un lloc predominant i dirigent en les respectives organitzacions que es crearen per enquadrar arrossers i tarongeraires, la qual cosa podia fer pensar en una certa «autonomia» imposada per l'hegemonia real. Tanmateix, i malgrat les contínues mostres de fidelitat i servilisme,59 l'aparell estatal fou contrarestant la puixança i la importància valenciana dins el panorama agrari i econòmic espanyol. Així, la F.S.A.A.E.60 va estar sempre mediatitzada en la seua actuació, no sols pel «company de viatge» que hi suposava la Federación de Industriales Elaboradores de Arroz, amb la qual compartia el Sindicato Nacional del Arroz, sinó sobretot per la C.G.A.T. i pel Servicio Nacional del Trigo mateix, que va absorbir el S.N.A., convertint-lo en una simple Delegación Especial del Arroz dintre d'aquell (O.P.G. de 22 de setembre de 1941). D'altra banda, pel que fa als agres, també es repetí l'operació de «neutralitzar» el Sindicato Nacional de la Naranja (constituït el 11 de juliol de 1940), amb seu central a València, en quedar aquest substituït pel Grupo Nacional de Agrios,ei dintre ja del Sindicato Nacional
59
eo 81
Cal destacar que en el darrer apartat dels Estatuts de la F.S.A.A.E. es deixa ben clar que en cas d'intervenció del Govern, com és el cas del període que ens ocupa, s'havia d'acatar les mesures que aquest hi consideràs oportunes, la qual cosa es materialitzava amb les actuacions de la C.G.A.T. i del Servicio Nacional del Trigo. N'agafem com a mostra el cas de l'arròs, encara que anècdotes similars se'n poden citar respecte a la taronja. Per acord adoptat per aclamació, el Comitè Directivo de la F.S.A.A.E., el 27 de maig de 1947, nomena president d'honor de la mateixa al general Francisco Franco. Dies enrere, el 11 de maig, se li havia fet lliurament d'una parcel·la d'arrossar d'onze fanecades, i va passar a figurar com a soci número 2.524 de Sindicato Arrocero de Sueca i posteriorment número u, per acord de la seua Junta Directiva. La qual va ser creada per Decret de 17 de maig de 1933, elevat a rang de Llei el 10 de març de 1934. Al seu torn subdividit en els subgrups de "Naranja Dulce", "Naranja Amarga", "Limones y Pomelos", "Derivados de Agrios"... 194 www.faximil.com
58
de Frutos y Productos Hortícolas (S.N.F.P.H.) a partir del maig de 1942,62 i amb seu a Madrid. Evidentment, aquesta transformació va alçar suspicàcies i rezels, els quals van haver de ser apaivagats durant ïAsamblea de Agricultores Naranjeros de 20 de maig de 1942, amb les paraules següents de l'aleshores cap del S.N.F.P.H., Rafael Cavestany: «...hay que unir elementos tan dispares e important es como la naranja de Levante, los plàtanos de Canarias, los frutos secos de otras zonas, los condimentos y otros (...), resolver los pwblemas que escapan a la capacidad de los grupos de productos que no son un problema de zona o de producción, sinó nacionales: flota frutera, vagones frigoríficos, estaciones fruteras en el extranjero, abonos, asistencia al trabajador y tantas otras; los demas quedan a cargo de las zonas, de los propios productores con su representación directa en el grupo local, luego en la zona hasta llegar a la jefatura que centralizarà el esfuerzo de todos...».es D'altra banda, L. Rosón Pérez, que també va ser cap del Grupo Nacional de Agrios, ho justificava de la següent manera: *...Por mucha importància que puedan tener los agrios, es evidente que no constituyen mas que una parte, aunque sea la fundamental desde el punto de vista de la riqueza que representan, de la rama econòmica que està encuadrada en el sindicato vertical, y como el conjunto de los pwblemas que debe resolver la Organizacion Sindical, así como los intereses que debe defender son comunes o semejantes en la totalidad, el criterio unitario es el mas deseable y està ampliamente justificado...*.6*
c) L'acceptació de la ideologia
62 63 M
Encara que l'esmentat S.N.F.P.H., fou constituït per Decret de 1 d'agost de 1941. Recollit per l'"Almanaque de Las Provincias". Op. cit., p. 185. 195
www.faximil.com
Aquest antagonisme entre la triomfalista ideologia agrarista i la ingrata realitat valenciana durant aquests anys ens fa adoptar com a mal menor la qualificació de «perplex» per definir un poble que, malgrat la seua situació i el fet de ser ells qui la patien, s'aferrava a aquesta ideologia.
Ha estat J. V. Marqués qui ens ha subministrat elements per a intentar entendre i analitzar aquesta contradicció: «...Parlar de la ideologia valenciana serà, per tant, parlar de les diverses formes de visió distorsionada que sobre la realitat valenciana tenen els propis valencians (...). La posició d'un grup social en el conjunt de la societat és la font principal de distorsió de la captació dels fenòmens reals i molt particularment dels fenòmens socials. Aquesta posició assenyala dues grans línies de la distorsió: la consolatòria. El grup genera visions deformades de la realitat, bé per a compensar-se de la seua situació inferior, o bé per a justificar la seua posició superior. Una imatge correcta de la realitat social podria influir el grup inferior a sentiments de frustració difícilment suportables i el grup superior a l'evidència de la qüestionabilitat de la seua superioritat...».65
País Perplex, Ed. Eliseu Climent, sèrie "La Unitat", núm. 17, València, 1974, pp. 35 i 36. Aquest grup dominant no pot ser qualificat en el seu conjunt com a feixista, sinó que tot i provenint de corrents conservadors i fins i tot liberals, li feren el joc al feixisme, en defensa dels seus interessos. Com a dada curiosa hi pot servir l'apreciació que sobre la llengua dels valencians fa M. SERRANO, op. cit., p. 30: "...Su lenguaje quedo en algo intimo y el castellano en su habla habitual que en todo tiempo escriben los levantinos con sin igual maestría..". 196
www.faximil.com
En aquest sentit, tot aquest triomfalisme econòmic i, en concret, l'orgull i la veneració horto-frutícola que es donen en aquesta època reprodueixen una ideologia narcissista, que no és més que la ingènua manifestació d'autoestima, que té el seu origen en la consciència mateixa de la seua situació d'inferioritat, i que apareix propugnada pel grup dominant valencià66 plenament conscient del valor d'aquesta ideologia com a substitutiva de la presa de consciència col·lectiva i, per tant, fàcilment acceptada per les classes populars, encara que no es pot afirmar que propugnada també per elles.67 El valencià, sentint-se aclaparat per una situació que l'oprimeix, cerca la seua compensació, necessita autovalorar-se, i per açò pren les objectivacions i realitzacions més brillants que té a la mà, siguen aquestes reals o fictícies: «...Presumir d'economia pròspera, d'esplendor paisatgístic-alimentici, de falla i paella, ha estat la forma més im-
mediata de trobar l'autoestima...»,68 de trobar el suport per a no odiarse, ni odiar per ser el que és i per estar com està, i, d'altra banda, per a assolir un lloc avançat dintre de la mitologia oficial, que el compense de la seua inferioritat, de la seua indiferenciació col·lectiva i de la seua impotència per a la transformació social. I precisament aquesta «agricolaritat» valenciana (encara que es tracte sols d'un aspecte més entre d'altres de la realitat diferencial valenciana) era per aquestes dates l'únic que interessava posar-ne de relleu.
J. V. MARQUÉS, op. cit.,
p.
69.
197
www.faximil.com
68
www.faximil.com
LA INDUSTRIALITZACIÓ DEL PAÍS VALENCIÀ DAVANT LA TEORIA DEL DESENVOLUPAMENT REGIONAL. UN INTENT D'APROXIMACIÓ PER
ERNEST REIG MARTÍNEZ
El fort creixement industrial viscut pel País Valencià des dels primers anys seixanta fins al començament de l'actual crisi econòmica ha alterat profundament la seua estructura social. Paral·lelament s'han anat deteriorant certs clixés, els quals donaven una imatge clarament desfasada de la realitat valenciana, a mesura que anaven apareixentne estudis procedents de camps diversos com ara la geografia, la història o l'economia. La transformació en societat industrial d'un País que dins el context espanyol havia sobresortit per la importància de la seua agricultura d'exportació resultava ser un fet prou interessant com per a provocar-ne un debat. I el provocà. El punt crític, i el cas valencià no hi resultava en absolut excepcional si prestem atenció a la literatura existent sobre desenvolupament econòmic, hi era el de les relacions agricultura-indústria. ^Hi havia o no operat un efecte promotor sobre l'expansió industrial a partir de l'agricultura? i,Fins a quin punt la ruptura del comportament tradicional de l'economia valenciana podia datar-se en els anys seixanta? No hi convé fer-se excessives il·lusions: una bona part de les respostes exigides per aquests interrogants encara no ha arribat. El fet que almenys s'hagen pogut plantejar és tanmateix significatiu que certa autocomplaença agrarista de signe conservador ha entrat definitivament en crisi. Tractarem a continuació de situar la industrialització valenciana més enllà de la simple descripció dels seus aspectes més rellevants, intentant enquadrar-la dins del marc que a poc a poc ha anat definint l'anàlisi econòmica regional. Hom no pretén, òbviament, avaluar detalladament les diverses interpretacions que s'han anat produint entorn
www.faximil.com
199
del creixement industrial valencià, ni realitzar un «survey» d'anàlisi regional. Sí, en canvi, invitar a reflexionar sobre la utilitat de plantejar el cas valencià en un context ampli. La qual cosa és possible utilitzant la metodologia que aporta l'economia regional. Donat que el concepte de base exportadora ha estat reivindicat a l'objecte d'explicar el model de creixement valencià, començarem per fer-ne referència. LA TEORIA DE LA «BASE EXPORTADORA»: UN INTENT D'EXPLICACIÓ GLOBAL
Aquest plantejament teòric té com a premissa que el creixement d'una regió està en funció del volum de béns i serveis que ven a l'altra banda de les seues fronteres. Les activitats que produeixen aquests béns i serveis d'exportació són anomenades «bàsiques» o «primàries», mentre que aquelles altres que produeixen per al mercat local o regional reben el nom d'«activitats residencials» o «de servei». Hom postula que és possible obtenir un multiplicador que relacione els nivells o els increments de producció i emprament en les activitats bàsiques —que juguen un paper motor— amb les magnituds corresponents en les activitats residencials, el creixement de les quals és induït. El conjunt d'activitats d'exportació forma la base econòmica de la regió. Els primers treballs en què apareixia la idea de base econòmica foren un subproducte dels estudis dedicats a la planificació urbanística als Estats Units dels anys vint i trenta. Fou tanmateix en la dècada dels cinquanta que es procedí a estendre la temàtica abordable amb aquest concepte a àrees territorials superiors a la ciutat. En aquest sentit es considera sovint com a punt de referència l'aportació de Douglass C. North,1 als plantejaments del qual trobem dues assercions centrals: — La indústria no és l'única possibilitat viable per a un desenvolupament sostingut. El motor del creixement pot residir en les exportacions agrícoles («base d'exportació agrícola»). — L'element que unifica i dóna sentit econòmic a una regió, independentment de les seues característiques geogràfiques, és el desenvolupament d'una mateixa base d'exportació. NORTH, D. C : Location Theory and Regional Econòmic Growth, "Journal Poíitical Economy", vol. 63, juny 1955. www.faximil.com
200
www.faximil.com
Ambdues donen pas a una proposta d'interpretació del creixement regional fortament inspirada en l'experiència històrica d'algunes regions nord-americanes, en la qual es descriu com una economia regional assoleix la seua maduresa travessant tota una sèrie d'etapes. En un primer moment l'ingrés regional creix gràcies a l'èxit que determinats productes agraris de la regió assoleixen als mercats exteriors. El sector d'exportació augmenta de grandària i genera al seu entorn tota una sèrie de serveis especialitzats. L'augment de la renda gràcies a la forta taxa d'increment de les exportacions anima el creixement demogràfic i afavoreix l'estalvi intern. Tant aquest estalvi com l'acumulació que es verifica en el sector exportador mateix arriba un moment en què tan sols en part són reinvertits en les activitats d'exportació. Açò implica que la inversió es desplaça cap a les activitats residencials 0 complementàries de l'exportació. O també cap a activitas sense vincles de localització, que poden haver començat servint tan sols a la regió per a convertir-se posteriorment en abastidores de mercats extraregionals. La incorporació d'aquestes activitats de localització lliure, 1 d'altres de tipus residencial, al sector que exporta marca la progressiva ampliació de la base exportadora regional i l'arribada a l'estadi de maduresa. Així, al llarg del procés de creixement i de maduració de l'economia regional la base originària d'exportació, centrada en productes primaris, sofreix modificacions en la seua composició a mesura que hi apareixen nous productes d'exportació i alguns dels antics hi perden pes relatiu. És per aquesta via que les activitats industrials i les activitats terciàries, sorgides amb caràcter residencial en afermar-se les exportacions de base originàries, acaben ampliant la base d'exportació regional en incorporar-s'hi. En les variacions que experimenta la composició de la base d'exportació juguen les modificacions en la demanda externa, en els costs interiors, en el sistema de transports, l'exhauriment de certs recursos naturals, l'evolució tecnològica, etc. La teoria del creixement regional centrada en el desenvolupament d'una base exportadora va sorgir com a reacció davant certs plantejaments teòrics que autors com North consideraven excessivament influïts per la història econòmica de les regions europees. En concret, la idea que el desenvolupament es produïa a través de determinats estadis marcats per una especialització productiva, en primer lloc agrícola —dins el marc d'una agricultura de subsistència primer i comercial després—, seguidament industrial i finalment terciària, no semblava respondre massa bé a l'evolució d'algunes regions dels EE. UU., 201
que, sense conèixer la descomposició progressiva d'un règim feudal, es desenvoluparen des d'un principi dins un marc capitalista i accediren amb els seus productes a mercats continentals i mundials. La transposició del concepte de base d'exportació des del seu nivell primitiu de planeació urbana al més ambiciós de formulació d'una teoria del creixement regional ha estat objecte també de fortes crítiques. Aquestes s'han dirigit a assenyalar l'existència de variables autònomes, determinants de l'ingrés regional, diferents de les exportacions —inversió privada, despeses governamentals—, la importància de les quals creix en augmentar la dimensió de la comunitat que es considera, ja que a mesura que la grandària de la ciutat o de la regió s'eleva les causes de variació de la renda que tenen origen intern acaben predominant-hi. El consens en aquest sentit és força ampli entre els estudiosos del creixement regional. La cerca d'un paral·lelisme entre el concepte de base d'exportació i el de multiplicador de les exportacions hi introdueix fortes distorsions quan la teoria de la base exportadora deixa d'utilitzar-se com a instrument d'anàlisi del cicle econòmic a curt termini i pretén edificar-se sobre ella una anàlisi de les vinculacions de localització a llarg termini. Des d'aquesta darrera perspectiva perd sentit privilegiar el sector exportador en contra del sector local, l'eficiència del qual es converteix en un element determinant en la competència interurbana i interregional per l'atracció d'indústries.Al País Valencià ha estat el professor Emèrit Bono que ha suggerit que l'economia regional podia trobar-se en la darrera etapa de THOMPSON, W. R.: lnternal and Externa! Factors in the Development of Urban Economies, en "Regional Policy. Readings in Theory and Aplications", Edited by i. Friedman and W. Alonso, The MIT Press. Cambridge, Mass., 1975. Uns altres aspectes crítics a nivell teòric n'han estat ressaltats per diversos autors. Veure-hi: TIEBOUT, C. M.: Exports and Regional Econòmic Growth, "Journal of Political Economy", vol. 64, 1956; i THOMAS, M. D.: The Export Base and Development Stages Theories of Regional Econòmic Growth: An Appraisal, "Land Economies", vol. II, 1964. Ambdues destaquen els errors que resulten d'identificar les exportacions com a única causa de canvi en la renda regional i de marginar-ne l'anàlisi interregional de costs comparatius, la importància de la qual és gran pel que es refereix a les possibilitats d'èxit de les noves indústries exportadores de cara a renovar i diversificar la base d'exportació originària. Les diferències d'ordre pràctic en la delimitació i conceptualització de la base exportadora d'una regió apareixen suficientment arreplegades en ISARD, W.: Métodos de Anàlisis Regional, capítol 6: "Anàlisis del Cicló Regional y del Multiplicador", Edit. Ariel, Barcelona, 1973. www.faximil.com
202
les que establia D. C. North en el seu famós article, «aquella en que la expansión de las industrias locales... ha alcanzado un puesto en que también aquéllas entran en los mercados de exportación, diversificando así la base de exportación de la región»? El fonament del desenvolupament industrial del País Valencià estaria per tant en la dinàmica generada a través de l'expansió de la producció i comercialització dels cítrics. El tipus d'explotació agrícola característica, la familiar, hauria possibilitat que els beneficis de l'auge explotador es traduesquen en una elevació important del nivell mitjà de vida, amb el consegüent impuls per al mercat regional de béns industrials i de serveis. Impuls que es sumaria al derivat de la demanda d'inputs per part de l'activitat exportadora. Així, en la segona meitat de la dècada dels seixanta, i coincidint amb el favorable marc econòmic creat pel Pla d'Estabilització, el lloc del complex exportador agrícola hauria estat pres per l'activitat industrial. Sens dubte, l'obra del professor Bono ha contribuït a situar dins un context de debat entre economistes les discussions sobre industrialització i economia valencianes. És necessari tanmateix assenyalar que, a banda les consideracions generals sobre utilitat o no de la teoria de la base exportadora, hi cap formular-nos serioses objeccions a la validesa explicativa per al cas valencià. Aquestes afecten en primer lloc a una excessiva valoració dels cítrics a l'hora d'analitzar el contingut de les exportacions agràries valencianes a començament de segle. De fet, la importància del vi des del darrer terç del dinou no es pot deixar de banda fàcilment.4 Per altra part, circumscriure l'economia valenciana a l'àrea en què la producció tarongera és important implica de fet reduir el País Valencià a una sèrie de comarques de les províncies BONO MARTÍNEZ, E.: La Base Exportadora Agrícola de la Economia del País Valenciano y el Modelo de Crecimiento Hacia Afuera, tesi doctoral, Facultat de CC. EE. i EE. de la Universitat de València, 1974, pp. 431-432. La importància de la viticultura valenciana a la segona meitat del segle xix i als primers anys del xx superava àmpliament la de la citricultura, cosa freqüentment oblidada. Entre el 1844 i el 1869 les exportacions de vi es multiplicaven per més de seixanta al País Valencià, i després de la destrucció de les vinyes franceses a partir del 1878, per obra de la fil·loxera, s'obrirà una veritable edat d'or per a la viticultura valenciana, que, al contrari que a d'altres zones productores de la Península, no acabarà amb la dècada dels noranta. Veure-hi al respecte CARNERO, TERESA: "La gran depresió al País Valencià: crisi i frustració social", en Raons d'identitat del País Valencià, Premi Octubre d'Assaig "Joan Fuster", Edit. Eliseu Climent, València, 1977. www.faximil.com
203
de Castelló i València, si hom vol ser conseqüent amb el paper definitori de regió que North atorgava a la base exportadora. En qualsevol cas, acceptar la validesa explicativa de l'esquema activitat bàsica-impulsora d'activitat residencial transposant-lo al nivell cítrics-indústria valenciana suposa veure la indústria desenvolupar-se lentament al caliu del mercat local creat per les exportacions cítriques. No sembla que el que avui sabem sobre la història econòmica del País, i en concret sobre la d'alguns sectors industrials molt significatius, com ara el calcer o el tèxtil, abone una visió d'aquest tipus. Més bé, al contrari, la transició de la petita producció mercantil a la manufactura capitalista, que en el cas valencià va tenir lloc a les darreries del segle xix i començaments del xx, es va veure fortament dificultada per l'estretesa del mercat interior, valencià i espanyol. El mercat colonial fou important per a alguns sectors, i la seua pèrdua ombreja fortament les perspectives de creixement. El sector industrial no va poder així beneficiar-se de les possibilitats que li brindava el desenvolupament agrícola contemporani, i la creixent comercialització de l'agricultura desemboca en un excés de població agrícola, que o bé va romandre al camp en forma d'atur encobert o bé va engrossir els corrents migratoris envers l'Alger, França i Catalunya. La indústria, si bé va comptar amb el factor competitiu d'un baix cost de la mà d'obra en termes comparatius amb d'altres zones de l'Estat espanyol més desenvolupades, va veure limitat el seu creixement per la ja assenyalada estretesa del mercat interior i també per les seues escasses possibilitats financeres, i no va poder absorbir els excedents de mà d'obra. Per altra banda, l'acumulació de capital agrícola i comercial va tendir a ser emprada, a més de en l'agricultura i el comerç, en la usura, compra de valors públics i adquisició de béns immobiliaris, activitats on, en comparació amb la incipient indústria, el risc era pràcticament inexistent.5 L'explicació completa del retard i, més encara, de la peculiar especialització sectorial que va anar adquirint la industrialització valenciana en sectors requerien un elevat nivell tecnològic, desborda clarament la dicotomia regió-resta del món que, com encertadament assenyalen els seus crítics, caracteritza la teoria de la base d'exportació, per a Per a una exposició detallada de la problemàtica lligada als orígens de la indústria: MARTÍNEZ SERRANO, J. A.: La Formación de la Indústria Valenciana, 1880-1913, tesi doctoral, Facultat de CC. EE. i EE. de la Universitat de València, 1977. 204
www.faximil.com
5
inscriure's en un context real en el qual la competència opera entre regions amb característiques estructurals ben diferenciades. Un món real on actua una «causació circular acumulativa» que, com Gunnar Myrdal ha assenyalat, augmenta els desequilibris regionals com a conseqüència de la lliure actuació de les forces de mercat.6 En el cas espanyol, la presència d'Euskadi i de Catalunya, economies ja industrialitzades, degué condicionar la industrialització del País Valencià, clarament «second còrner» fins i tot a nivell peninsular, i degué contribuir addicionalment a allunyar-la de sectors com ara el químic, el siderúrgic o les branques més avançades de la indústria tèxtil. És molt possible, per tant, que l'evolució secular de l'economia del País Valencià haja estat molt menys lligada sectorialment —en termes agricultura-indústria— del que en un primer moment haja pogut semblar.7 En definitiva, l'èmfasi excessiu en les explicacions del creixement regional des del punt de vista exclusivament de la demanda exterior pot portar-ne a conclusions equivocades. Tant la substitució d'importacions com el comerç i la demanda intraregional poden generar creixement regional. Per això és incorrecte centrar-nos exclusivament en la identificació d'unes poques activitats exportadores bàsiques i resulta més interessant prestar una major atenció a aquelles activitats que interregionalment són de localització lliure («interregionally footloose»). No hi ha cap dubte que d'aquesta manera l'anàlisi es desplaça cap a l'estadi dels factors que propicien la redistribució entre les regions d'aquest tipus d'activitats productives —tan importants per al País Valencià com el calcer o la confecció—, que no estan subjectes a la limitació de produir exclusivamente per al mercat local o de dependre de la proximitat de les matèries primes. Aquest plantejament en permet obrir noves perspectives, que cap considerar més fructíferes. S'hi
7
MYRDAL, G.: Teoria Econòmica y Regiones Subdesarrolladas, Fondo de Cultura Econòmica, Mèxic, 1968. Les sèries temporals de constitució de societats mercantils constitueixen un bon indicador de conjuntura econòmica. En el cas del País Valencià, aquest indicador denota una considerable manca de correlació entre la sortida de noves iniciatives de negoci en el sector industrial i en el de serveis, per una banda, i les diverses vicissituds per les quals ha travessat secularment l'agricultura d'exportació. MARTÍNEZ SERRANO, J. A.; REIG, E.; SOLER, V.: Anàlisis de la Economia
Valenciana (1886-1972), a través del indicador de la constitución de sociedades, "Panorama Bursàtil", Servicio de Estudiós del Boletín Oficial de Comercio de València, núm. 2, octubre 1976. 205 www.faximil.com
s
tractaria de combinar l'existència d'avantatges comparatius regionals per a determinats tipus d'indústria amb l'evolució tecnològica que experimenta cada sector industrial. Així pot variar amb el transcurs del temps la posició relativa d'una regió des del punt de vista de la seua especialització productiva dins un context interregional i internacional. Hom aconseguiria d'aquesta manera una visió del creixement econòmic regional més dinàmica que la que resulta de la simple transposició del multiplicador keynesià des de les seues funcions explicatives sobre les variacions de l'ingrés a curt termini, a l'explicació d'un procés històric prolongat com és ara el cas en la teoria de la base d'exportació.
ANÀLISI D'ESTRUCTURA INDUSTRIAL I CREIXEMENT REGIONAL
Una de les raons explicatives del creixement regional que diversos tractadistes han adduït es refereix a l'augment de l'eficiència en la utilització dels factors productius amb els quals compta cada regió. La qual cosa suposa admetre l'existència d'ocupacions alternatives, amb graus de productivitat diferents, dels recursos de capital i de força de treball. Si a això li afegim una anàlisi històrica que sistematitze cronològicament els desplaçaments dels factors productius d'un a l'altre tipus d'activitat, llavors ens trobarem davant una teoria del creixement a través d'estadis successius. En general hom postula que el creixement econòmic va acompanyat d'un descens en la proporció de mà d'obra ocupada en l'agricultura, a favor d'un increment en la indústria i els serveis.8 El camp d'aplicació òptim d'aquesta teoria sectorial o dels estadis del creixement sembla ser en realitat exactament l'oposat del corresponent al de la teoria de la base d'exportació. Si per a aquesta resultava ser una comunitat urbana de grandària reduïda, per a la teoria sectorial hauria de ser una àrea territorial força àmplia en la qual puguen produir-se importants canvis tecnològics que hi donen lloc a l'aparició en el mercat de nous productes demandables. Sempre dins un context d'increment continuat de la renda per càpita i d'elevat nivell d'aprenentatge tècnic entre la població que hi facilite el transvasament de mà d'obra cap a les noves ocupacions. L'excessiu èmfasi CLARK, C : Las condiciones del progreso económico, Alianza Editorial, Madrid, 1967. 206 www.faximil.com
8
en els aspectes que expliquen el dinamisme de cada sector econòmic resulta perillós sobre el pla regional quant que condueix a una menysvaloració d'aspectes, com ara els costs comparatius en la competència interregional, que escapen a la qualificació de factors interns de creixement, sobre els quals se centra la teoria sectorial preferentment. La utilitat d'aquesta teoria com a contribució a una visió més empírica del creixement regional que l'aportada per altres plantejaments ha estat arreplegada i àmpliament superada per l'anàlisi d'estructura industrial. L'estudi del creixement regional partint de l'anàlisi de l'estructura industrial de la regió suposa un important pas endavant en la direcció d'una aproximació realista, i empíricament documentable, al fenomen del desenvolupament econòmic de regions concretes i a la descripció i diagnòstic dels desequilibris regionals. En aquest terreny l'aportació fonamental correspon a Harvey S. Perloff i a l'equip de treball per ell encapçalat, per la realització d'una obra veritablement monumental per la seua extensió i importància: Regions, Resources and Econòmic Growth.9 Per a aquest equip d'economistes nord-americans es tracta fonamentalment d'esbrinar en quina mesura relativa han participat les diferents regions d'un país del creixement econòmic nacional i els desplaçaments que s'han anat produint en la posició relativa de cadascuna d'elles respecte a una sèrie de variables-clau, tals com l'ocupació, en les principals branques d'activitat econòmica. A nivell nacional, les forces que guien el procés de creixement procedeixen a través de canvis en la productivitat o en les elasticitats de demandaingrés, que infuencien la composició del producte a mesura que creixen la població i l'ingrés per càpita. Donat que aquests canvis no afecten de la mateixa manera la demanda dels diferents productes i que l'estructura productiva difereix de regió a regió, n'és fàcil deduir que els canvis originats a nivell nacional tindran diferents repercussions sobre les economies regionals. De la mateixa manera, els canvis en la tecnologia i en els costs de transport alteraran el patró d'avantatges comparatius regionals. Igualment, els moviments de població, tant els que responen a diferències d'ingrés com els que tenen unes altres motivacions (turístiques, etc), exerceixen la seua influència en el creixement regional a través dels canvis que indueixen en la grandària dels mercats regionals i en les disponibilitats regionals de mà d'obra. PERLOFF, H.
S.;
LAMPARD, E.
E.;
DUNN, E.
S.;
MUTH, R.
F.:
Regions,
Resources and Econòmic Growth, The Johns Hopkins Press, Baltimore, 1960. 207 www.faximil.com
9
D'acord amb aquest esquema teòric, la diversitat en les formes que adopta el creixement regional pot ser arreplegada i sistematitzada per mitjà de l'anomenada «anàlisi dels desplaçaments» o «shift analysis». La base d'aquesta tècnica diu que els desplaçaments en l'ocupació, o unes altres variables econòmiques sobresortints, entre les regions i la mitjana nacional, per a diferents activitats, poden ser atribuïts a dos fenòmens diferents, que reben el nom de «desplaçaments proporcionals o estructurals» i «desplaçaments diferencials o competitius». Els desplaçaments proporcionals tenen el seu origen en el fet que a nivell nacional unes indústries creixen més ràpidament que d'altres. Les regions l'estructura productiva de les quals dóna una forta especialització en indústries que són de ràpid creixement a nivell nacional, experimentaran efectes de desplaçament proporcional nets «cap amunt», mentre que aquelles llastrades per una presència proporcionalment elevada d'indústries de creixement lent experimentaran desplaçaments proporcionals nets «cap avall». La cosa determinant ací és, per tant, la composició de l'estructura regional i els factors que influeixen en el creixement dels diversos sectors a nivell nacional, tals com canvis en la tecnologia, en els gusts dels consumidors, en l'elasticitat de la demanda per als diferents productes, etc. I així mateix les possibilitats que cada economia regional ofereix per a especialitzarse en indústries de creixement ràpid o de creixement lent. Els desplaçaments diferencials deriven del fet que una determinada activitat industrial expandeix més ràpidament els seus nivells d'ocupació i/o producció en unes regions que en unes altres. Mostraran efectes de desplaçament diferencial net «cap amunt» aquelles regions l'avantatge comparatiu de les quals per al desenvolupament d'una branca industrial determinada haja augmentat respecte a les altres regions durant el període que hom hi considere. I desplaçament «cap avall», aquelles regions que durant el període en qüestió hagen experimentat una pèrdua neta d'atractiu per a la localització de determinades activitats. Ací el que entra en joc és l'anàlisi de la localització. Per a comprendre el caràcter d'aquest tipus de desplaçament per a una regió donada es fa necessari estudiar els avantatges comparatius respecte a les altres regions que aquesta puga haver generat en aspectes tals com la facilitat d'accés als inputs o als mercats, la capacitat per a atraure indústries sense vincles específics de localització que es desplacen en cerca de mà d'obra barata o molt especialitzada, o bé en ser www.faximil.com
208
influenciades per les economies d'aglomeració que hagen sorgit amb el temps en determinades localitats. Tractarem a continuació d'aplicar l'anàlisi dels desplaçaments, les característiques de la qual acabem de considerar resumidament, a l'estudi de la dinàmica industrial del País Valencià en el període comprés entre el 1958 i el 1975.10 El període escollit respon, per un costat, al desig de reflectir tota la importància que per a aquesta dinàmica hi tingueren els canvis institucionals que en l'economia espanyola va obrir el Pla d'Estabilització del 1959, i, per l'altre, al fet de tenir en compte les limitacions estadístiques existents que per l'índole de la metodologia a emprar formaven a partir del cens industrial del 1958, que, malgrat les seues deficiències, hi podia oferir-ne el desglossament sectorial necessari.11 S'hi han pres en consideració dues regions eco-
11
Un tractament més ampli i detallat sobre el tema, que el que s'exposa a continuació, pot veure's a la tesi doctoral de l'autor, Anàlisis Regional y Crecimiento Industrial: el caso del País Valenciano, 1958-1975. Facultat de CC. EE. i EE. de la Universitat de València, 1977. El càlcul s'hi ha basat en la formulació següent: Desplaçament regional total:
oT = o j t
ojo oo
Efecte diferencial per a cada sector industrial regional: Oyo
oio Efecte estructural per a cada sector industrial regional:
o jo COe = [O i j o -
Ojo . O0
Desplaçament essent: Ojj = Oj = Oi = O = Ot =
oit
ot
O0i
O0
] [
]
regional total = E T = 2, cpd + E, cpe, ocupació en el sector i de la regió j . ocupació regional total. ocupació nacional en el sector i. ocupació nacional total. moment inicial i final del període considerat.
He d'agrair a Francesc Torres, tècnic en informàtica de la Caixa d'Estalvis de València, la seua col·laboració desinteressada en el processament del material estadístic. 209 www.faximil.com
10
nòmiques —el País Valencià i la província de Barcelona—, amb referència a una àrea territorial que les engloba, l'Estat espanyol. L'elecció de Barcelona-província respon a la pretensió d'establir comparacions entre una regió industrial antiga, diversificada i amb una forta participació de sectors industrials-punta en la seua estructura econòmica, i una altra regió, el País Valencià, la industrialització de la qual s'ha consolidat en dates més recents i que presenta una estructura sòcio-econòmica clarament menys desenvolupada. D'acord amb aquesta perspectiva resultava més interessant no incloure-hi les províncies de Girona, Lleida i Tarragona per no esfumar les diferències entre les dues «regions». El fet de preferir establir comparacions entre la indústria catalana i la valenciana i no entre la basca, per exemple, i aquesta darrera respon no sols a la pertinença en el primer cas a una mateixa àrea històrica i cultural, sinó també que el sector industrial català i el valencià comparteixen algunes característiques estructurals, tals com certa «vocació» per la indústria lleugera, orientada cap al mercat de consum final en bonal part. La necessitat d'obtenir la major desagregació possible a nivell sectorial per a les regions considerades ha obligat a treballar amb dades d'ocupació, sense poder fer-ho simultàniament amb dades referents al valor afegit. S'ha limitat l'estudi a la indústria manufacturera, divisions 2 i 3 de la Classificació Nacional d'Activitats Econòmiques de 1952.12 Desplaçaments globals Tal com mostra el quadre I, la indústria manufacturera ha crescut tant al País Valencià com a l'àrea barcelonesa a un ritme que supera àmpliament el que ha caracteritzat al llarg del període 1958-75 al conjunt de la indústria manufacturera espanyola. Aquesta diferència Per al primer punt temporal s'ha utilitzat la informació continguda al ja esmentat Cens Industrial de 1958. Per al segon, 1975, s'ha disposat del Registro de Establecimientos Induslriales. Tabla Provincial de Frecuencia por Grupos, per a cadascuna de les unitats compreses en l'estudi, i igualment de la Tabla Nacional corresponent al mateix any. L'una i l'altra arrepleguen la informació que els registres de les delegacions provincials d'Indústria envien als serveis centrals del Ministeri. En la pràctica equivalen a un cens industrial, que al nivell de tres dígits ofereix dades d'ocupació perfectament comparables amb els del cens del 58. www.faximil.com
210
QUADRE I
DESPLAÇAMENTS INTERREG1ONALS EN L'OCUPACIÓ DE LA INDÚSTRIA MANUFACTURERA. MAGNITUDS AGREGADES
País Valencià
Barcelona
Estat espanyol
268.510
524.938
2.563.206
10'475
20'479
100
368.407
678.674
2.947.972
% sobre el total espanyol
12'496
23'021
100
Augment en l'ocupació 1958-1975 (A) ...
99.897
153.736
384.766
Augment percentual sobre l'any base
37'204
29'286
15'011
Augment hipotètic en l'ocupació 1958-1975, cas que el ritme de creixement de la indústria manufacturera regional hagués coincidit amb el de la indústria manufacturera nacional (B) 40.306'036
78.798'443
—
A — B = Desplaçament regional total.
59.590'964
74.937'557
—
Si efectes diferencials (C)
51.641*300
43.988'400
—
Si efectes estructurals (D)
9.296'430
33.581'150
—
Ocupació indústria manufacturera,
1958.
% sobre el total espanyol Ocupació indústria manufacturera,
1975.
Nota: Les diferències que fan que C + D no coincideixen exactament amb A — B s'hi deuen possiblement a l'arrossegament de decimals al llarg del càlcul aritmètic dels efectes diferencials i estructurals dels 106 sectors o grups de la C. N. A. E. que s'hi han utilitzat (divisions 2 i 3).
www.faximil.com
211
en els ritmes de creixement de l'ocupació industrial s'ha traduït en desplaçaments globals voluminosos i de signe positiu per a les dues regions que estudiem. Si descomposem el desplaçament total en dos sumatoris —dels efectes diferencials i dels efectes estructurals—, n'arribarem a una deducció significativa. Ambdós mostren signe positiu, evidència acumulativa a favor de la persistència i l'agreujament dels desequilibris regionals en l'economia espanyola que coincideix perfectament amb els resultats obtinguts per J. R. Lasuén a partir d'una metodologia similar en el sentit de confirmar la presència de components diferencials i estructurals de signe positiu en el creixement de la perifèria desenvolupada de l'economia espanyola.13 La proporció, però, que guarden ambdós tipus de components no és simètrica a les dues àrees que estudiem. Comparativament, l'efecte estructural global —obtingut per agregació de l'experimentat a nivell individual per cadascun dels sectors industrials— revesteix una major importància a Barcelona que no al País Valencià de cara a l'explicació del desplaçament total. Això revela una situació diferent davant el creixement dels darrers anys. En la primera d'aquestes dues regions industrials, la més antiga, desenvolupada i diversificada, apareix una estructura especialitzada en activitats de ràpid creixement a nivell general de l'economia espanyola i generadora d'un entorn apropiat, tant pel volum de mercat com per la complexitat de les relacions interindustrials, per a l'aparició i expansió de noves indústries. La qual cosa es reflecteix en la major rellevància explicativa de l'efecte estructural o proporcional, que recull en la seua formulació aquestes circumstàncies. Pel contrari, al País Valencià la balança s'inclina en una proporció molt més gran cap al desenvolupament d'avantatges comparatius adequats per a captar proporcions creixents de l'ocupació, en sectors que poden ser o no dinàmics a nivell espanyol, com a factor explicatiu del creixement. Així, la capacitat per a aprofitar una especialització en sectors de tecnologia avançada hi cedeix el pas a factors tals com: menor cost respecte a zones més desenvolupades d'una mà d'obra hàbil, una bona accessibilitat de cara als principals mercats interiors i fàcils comunicacions amb l'estranger, desenvolupament d'economies d'aglomeració a nivell comarcal per a determinades indústries, etc. LASUÉN, J. R.: Spain's Regional Growth, en "Public policy and regional econòmic development. The experience of nine Western Countries", N. Hansen, Edit. Ballinger Publishing Co., Cambridge, Mass., 1974. 212 www.faximil.com
13
QUADRE II
ACTIVITATS INDUSTRIALS AMB MAJORS GUANYS COMPARATIUS (Efectes diferencials majors de signe positiu). PAÍS VALENCIÀ 24).
Fabricació de calçat (excepte de goma)
12.014'2
252.
Segona transformació de la fusta
5.318'6
261.
Mobles de fusta
4.857'3
351.
Fabricació d'articles de ferreteria, ferreria i fumisteria
3.902'8
333.
Ceràmica, pisa i olleria
3.883'3
243.
Fabricació d'efectes de vestir (excepte calçat)
3.411*8
231.
Preparació, filatura, teixit i acabat de tèxtils
3.133'9
206.
Elaboració de productes de forn
2.223'5
203.
Conservació i envasament de fruites i llegums
1.958*8
306.
Calçat de cautxú i articles per a ell mateix
1.945'2
355.
Atifells domèstics i articles d'oficina
1.646'!
208.
Productes derivats del cacau, xocolata i confiteria
1.607'8
331.
Fabricació de productes d'argila per a la construcció
1.563*8
301.
Obtenció de cautxú
1.513'9
384.
Reparació de vehicles automòbils i de bicicletes
1.482*3
262.
Mobles metàl·lics
1.462*5
Font: Elaboració pròpia.
www.faximil.com
213
Desplaçaments a nivell sectorial
da producción industrial espanola se ha conjigurado como una economia dirigida bàsicamente a satisjacer una deman214
www.faximil.com
Una anàlisi desagregada hi resulta imprescindible per tal d'obtenir el perfil sectorial del procés industrial seguit pel País Valencià i poder comparar-lo amb el corresponent a l'aglomeració barcelonesa. El quadre II recull els setze sectors industrials en els quals el País Valencià ha mostrat majors avantatges comparatius. Hi reuneixen quantitativament la quasi totalitat del component diferencial de signe positiu en el creixement industrial valencià. El quadre III mostra la mateixa informació referida a la província de Barcelona. Com que un guany comparatiu en un sector industrial per part d'una regió econòmica determinada pot reflectir tota una diversitat de situacions, hi convé perfilar un poc més les característiques dels sectors que s'hi han vist afavorits. Tant al País Valencià com a la província de Barcelona, entre els setze sectors amb un major guany comparatiu, hi existeixen deu en els quals s'han aconseguit proporcions creixents de l'ocupació d'indústries creixents i sis en què el component diferencial indica tan sols que s'hi han mantingut percentatges creixents de l'ocupació d'indústries en decadència. Hi entenem per indústries creixents aquelles la taxa d'increment de les quals en l'ocupació a nivell espanyol ha superat la taxa mitjana d'increment per a la indústria manufacturera en el seu conjunt. Indústries «en decadència» són, pel contrari, aquelles que o bé creixen relativament menys que la mitjana de les activitats industrials manufactureres o bé registren fins i tot descens absoluts en llurs xifres d'ocupació entre 1958 i 1975. Ací hi acaben tanmateix les similituds. Les principals activitats industrials en les quals el País Valencià experimenta a nivell interregional algun guany comparatiu i que al mateix temps són caracteritzables com a indústries de ràpid creixement són el calçat, la segona transformació de la fusta i els mobles de fusta. A Barcelona, en canvi, els sectors industrials equivalents en són els de fabricació de productes químics diversos, construcció de material electrònic i fabricació d'instruments professionals i científics de mesura i de control. Les diferències en són prou evidents. Hi resulta plenament adduïble per al cas valencià l'opinió de l'economista català C. A. Gasòliba quan constata que:
QUADRE III
ACTIVITATS INDUSTRIALS AMB MAJORS GUANYS COMPARATIUS (Efectes diferencials majors de signe positiu). PROVÍNCIA DE BARCELONA 243.
Fabricació d'efectes de vestir (excepte calçat)
6.982*4
231.
Preparació, filatura, teixit i acabat de tèxtils
6.731*1
319.
Fabricació de productes químics diversos
5.895'0
351.
Fabricació d'articles de ferreteria, ferreria i fumisteria
4.555'8
374.
Construcció de materials electrònics
3.907*9
209.
Indústries alimentàries diverses
3.226'4
391.
Fabricació d'instruments professionals i científics de mesura i de control
2.774'3
361.
Mobles de fusta
2.772'9
399.
Indústries fabrils no classificades en una altra part
2.655'5
342.
Indústries bàsiques de metalls ferris
2.34T0
311.
Fabricació de productes químics industrials i essencials
2.327'8
341.
Indústries bàsiques del ferro i de l'acer
2.171*2
362.
Maquinària per al treball dels metalls
1.794*6
206.
Elaboració de productes de forn
1.666'6
281.
Tipografies
1.642'6
377.
Construcció d'equips d'electromedicina i d'electrodomèstics.
1.576'9
Font: Elaboració pròpia.
www.faximil.com
215
da interna basada en hienes de consumo duradero y semiduradero, mas algun tipo de productos alimenticios superiores, y a ir supüendo una demanda exterior en unos productos cuyos sectores iban en franco declive en las naciones mas desarrolladas» ,14
GASÓLIBA, C.: Industriós punta: un renovado intento de determinación, "Banca Catalana. Publicación de Información Econòmica", núm. 38, setembre 1975, p. 13. 216
www.faximil.com
Per altra banda, la major part de les activitats industrials en les quals el País Valencià ha demostrat ser competitiu gaudeixen així mateix de components estructurals positius. En el cas del calçat, del moble de fusta i de la ceràmica, pisa i olleria, hi coincideixen components diferencials i estructurals, ambdós de signe positiu i de valor elevat en termes absoluts. La qual cosa hi és una bona mostra del fet que factors de localització favorables per al desenvolupament d'aquests sectors operaven al País Valencià amb una major intensitat que a unes altres zones en les dècades que precedeixen al període objecte d'estudi, car un component estructural de signe positiu en una indústria de creixement pot ser considerat com el resultat de components diferencials positius operatius en el passat. La perspectiva històrica ha de ser per tant necessàriament Inclosa en l'anàlisi econòmica si hom pretén explicar l'«èxit> de la industrialització valenciana dels darrers vint anys. La conclusió més important que hi podem obtenir a partir dels instruments d'anàlisi que hi hem aplicat és que el component principal que explica que el País Valencià haja gaudit d'un dinamisme industrial superior al que ha experimentat l'Estat espanyol en els darrers 15-20 anys ha estat la taxa de creixement superior a la mitjana espanyola que hi han mostrat certs sectors industrials, catalogables en general com a madurs o tradicionals al País. Aquests sectors compten en general amb una forta representació en l'estructura industrial valenciana que ve ja d'antic, la qual cosa explica que alguns d'ells hi mostren efectes estructurals de signe positiu. L'anàlisi dels desplaçaments confirma, per tant, que el creixement industrial valencià recent s'ha basat en el fort dinamisme de sectors com ara el calçat, moble, taulellets, llums, confecció, tèxtil, conserves vegetals, la qual cosa reforça la tesi de la
industrialització de base autòctona.15 Si l'ocupació industrial hi mostra desplaçaments positius per al País Valencià dins el context multiregional de l'Estat espanyol, es deu a la potencialitat que ha demostrat posseir el teixit industrial autòcton. Partint d'aquesta constatació, l'anàlisi de les vinculacions de localització que expliquen l'avantatge comparatiu de què hem parlat, ineludiblement ha de portar-se al nivell de l'estudi sectorial monogràfic i no hi entrarem en aquesta ocasió; cap destacar-ne, tanmateix, el paper de les economies d'aglomeració i la necessitat de contemplar-hi amb deteniment el comportament espacial de les anomenades «indústries de localització lliure», un bon exponent de les quals és, a nivell valencià, la del calçat, primera en la llista ja recollida al quadre II.16 MULTINACIONALS I MULTIRREGIONALS: LA INDUSTRIALITZACIÓ NO AUTÒCTONA
Tant el model de base exportadora com l'aplicació del model d'anàlisi d'estructura industrial que hem fet pretenen contribuir a explicar principalment els processos seguits per la indústria autòctona. Tanmateix, no n'és aquesta tota la història. Una certa consciència de crisi, més o menys difusa, en els mecanismes tradicionals de funcionament de l'economia valenciana va permetre al seu moment que la instal·lació de certes multinacionals en terres valencianes fos presentada com una operació socialment redemptora i econòmicament progressiva. Aquesta consciència hi aparegué a mitjans dels anys seixanta, quan, cada vegada amb major claredat, fou resultant evident que el
16
Els resultats ací obtinguts vénen a confirmar per tant l'opinió d'aquells qui veien en la industrialització valenciana l'expansió i consolidació del teixit industrial autòcton més bé que no el resultat d'iniciatives oficials empreses als darrers anys. El treball més representatiu en aquest sentit és el del professor ERNEST LLUCH: La Via Valenciana, Edit. Eliseu Climent, Premi d'Assaig "Joan Fuster" de 1975, València, 1976. Hi entenem per indústries de localització lliure aquelles que essent poc sensibles als costs de transport es veuen pel contrari molt afectades pel cost de la mà d'obra, donada la seua taxa d'ocupació relativament elevada. Els factors d'hàbitat tendeixen a condicionar cada cop més l'emplaçament d'aquest tipus d'activitats. POZTSCH, R.: "Le development regional et le secteur secondaire", en Le development et les secteurs econòmiques. Resultats de la recherche comparative européenne sur les regions en retard des pays industrialisés, R. Poztsch i F. Voigt edits., L'Haia-París, Mouton Co., 1972. 217 www.faximil.com
15
PERPINYÀ GRAU, R.: De Estructura Econòmica y Economia Hispana, Edit. Rialp, Madrid, 1952. 218
www.faximil.com
paper de l'economia valenciana dins de l'esquema general de funcionament de l'economia espanyola s'hi estava veient substancialment alterat i menysvalorat. L'element més sobresortint a destacar-ne hi seria sens dubte el del punt d'equilibri del sistema econòmic espanyol en les seues relacions amb l'exterior. Segons la coneguda interpretació espacial de l'economia espanyola feta per l'economista Romà Perpinyà i Grau,17 la perifèria agrícola exportadora, de la qual el País Valencià constituïa el component més significatiu, hi tenia com a funció tradicional salvar les dificultats provinents de la ineficiència de la producció agrícola espanyola de l'interior i de la contínua necessitat de protecció aranzelària que experimentava la perifèria industiral —País Basc i Catalunya—. Així les coses, hi cabria assenyalar que, d'ençà del Pla d'Estabilització, l'equilibri exterior de l'economia espanyola ja no reposa primordialment sobre la marxa de les exportacions agrícoles valencianes. La situació geo-política de l'economia espanyola li ha permès beneficiar-se d'un peculiar efecte «espread» dels països desenvolupats de l'Europa Occidental. Per un costat, forts ingressos provinents de l'auge turístic. Per un altre, absorció de mà d'obra subocupada, més les consegüents trameses de divises per part dels emigrants. En ambdós casos s'ha tractat de dos subproductes de l'expansió de postguerra experimentada per les economies capitalistes desenvolupades de l'Europa. Un tercer element a tenir en compte hi serien les aportacions de capital estranger que el progressiu abandonament dels ideals autàrquics hi acaba permetent. D'aquesta manera s'han anat configurant tota una sèrie de nous elements equilibradors en les relacions exteriors de l'economia espanyola que han vingut alliberant la perifèria agrícola exportadora del paper que anteriorment se li atorgava quasi en exclusiva. No són aquestes, amb ser-ne moltes, totes les transformacions hagudes. La renovació tecnològica que la liberalització de les importacions de béns de capital va fer possible en la indústria espanyola, i el considerable avantatge comparatiu que la qualificació i barator de la mà d'obra hi atorgava, de cara a l'expansió de sectors treballintensius, hi permeteren al sector industrial espanyol desenvolupar una considerable capacitat exportadora des de la segona meitat dels anys seixanta. Paral·lelament, la fisonomia de les dues grans àrees
18
ARRUFAT, A.: Les causes de l'exportació catalana, Servei d'Estudis de Banca Catalana, Barcelona, 1976. 219
www.faximil.com
industrials clàssiques, la catalana i la basca, s'hi ha vist alterada. Amb dades de 1971 la contribució de Catalunya i del País Basc a l'exportació espanyola hi era, per a cadascuna de les dues zones, igual o superior a la del País Valencià. Per altra banda, i ja que les exportacions catalanes de productes manufacturats hi representaven el 18 % del total de les exportacions espanyoles, que per al País Basc el percentatge corresponent n'és del 12 %, i que en canvi les exportacions agràries valencianes tan sols n'hi suposaven en total un 7 %, la transformació hi queda ben evidenciada.18 És així com el comportament que R. Perpinyà assignava als diferents espais econòmics de l'Estat espanyol s'hi ha vist alterat tant perquè la creixent activitat exportadora de les més antigues àrees industrials sembla desmentir la tesi, encunyada en unes altres circumstàncies històriques, de la seua dedicació exclusiva al mercat interior, com perquè les transformacions en l'estructura productiva valenciana han rebaixat el pes relatiu de les exportacions citrícoles i augmentat la significació dels productes industrials en el conjunt de les seues exportacions. Els canvis que hem assenyalat es traduïren cap a mitjans de la dècada dels seixanta en una constatació de la pèrdua d'importància política de les divises obtingudes a canvi de les taronges valencianes, la qual cosa es va fer patent cada vegada amb una major intensitat i amplitud al País Valencià, coincidint precisament amb l'auge de la ideologia desenvolupacionista i tecnocràtica, i va ser així com a les darreries dels anys seixanta certs sectors de la burgesia local i elements de la burocràcia política del règim es veieren en la necessitat de donarli algun tipus de resposta legitimadora. En concret, la resposta hi va venir per la via d'una política d'atracció de les multinacionals i de promoció de grans complexos industrials. Deixant ara a banda les motivacions estrictament polítiques, la teoria del comerç internacional n'ha suggerit ja algunes interpretacions en ordre a estudiar les decisions de localització d'empreses multinacionals. Una de les més en voga en fa referència a l'anomenat «cicle del producte». El «cicle» implica que la fabricació d'un bé determinat té requeriments locacionals diversos segons es tracte de la fase immediatament posterior a la seua aparició —en la qual existeix una forta dependència respecte a un medi industrial altament desenvolupat—,
o bé d'una etapa en què tecnològicament és ja possible parlar d'un producte «madur». És a partir d'aquest moment que la producció passa a realitzar-se en massa i segons procediments Standard que fan que el producte en qüestió siga fàcilment descriptible d'acord amb certes especificacions que en faciliten el tràfic. Des d'una perspectiva espacial, és aquesta l'etapa del cicle del producte en la qual resulta factible i rendable desplaçar-ne la fabricació des dels països industrialment més avançats cap a d'altres —com el nostre— als quals poden ser-ne cobertes les necessitats de mà d'obra a més baix cost. És ací on juguen un paper vital les multinacionals, actuant com a agents que contribueixen a redefinir la divisió internacional del treball. Redefinicio en la qual sectors com el de l'acer o de la indústria automobilística presenten característiques adequades per al seu desenvolupament en economies amb un menor nivell de coneixement tecnològic i uns menors costs salarials que les dels països-centre del capitalisme.19 Davallant, en cerca d'una major concreció, al nivell regional, hi cap assenyalar que algunes de les conseqüències més importants que es dedueixen de l'establiment d'empreses multinacionals deriven precisament del fet que l'estratègia locacional de l'empresa nacional d'establiment únic, i la de l'empresa multinacional, hi són àmpliament divergents. En sabem que aquestes darreres «poden cercar diversos òptims parcials definits en relació a tal o tal sèrie d'operacions: per a l'engalzament en sèrie se cercarà una regió amb un baix cost de mà d'obra...; l'establiment que forma part d'una xarxa mundial complexa de producció i serveis recorrerà més als elements d'aqueixa xarxa que a l'oferta local; la seua especialització aportarà menys a la diversificació i a l'enriquiment del teixit industrial local que un establiment les activitats del qual siguen múltiples; si la zona ha estat escollida perquè s'hi trobava tal tipus de mà d'obra, la major part de les ocupacions creades hi seran d'aqueix tipus i els efectes favorables per a la regió que resultarien de l'aparició i de la formació de nous tipus de qualificacions hi seran febles».20
20
Les implicacions a nivell regional del "cicle del producte" han estat recentment desenvolupades a: THOMAS, M. D.: Growth Pole Theory, Technological Change and Regional Econòmic Growth, "Fourteenth European Congress of the Regional Science Association. Papers of the Regional Science Association", vol. 34, 1975. HANAPPE, P.: Strategies Spatiales des Firmes Multinationals, "III Reunión Internacional de Economia Regional. Barcelona, noviembre-diciembre 1973", exemplar multicopiat, pp. 10-11. 220
www.faximil.com
19
21
Veure-hi al respecte: PRED, A.: The Interurban Transmission of Growth in Advanced Economies: Empirical Findings Versus Regional Planning Assumptions, "Regional Studies", vol. 10, 1976. 221
www.faximil.com
La generalització d'aquest tipus d'organització empresarial d'establiments múltiples —no sols multinacionals, sinó també multirregionals—, amb fortes connexions intra i extraorganitzacionals, hi té, així mateix, interessants derivacions sobre el patró espacial de creixement econòmic. Als sistemes urbans més avançats i integrats, als quals aquest fenomen d'empresa multilocacional ha conegut ja una major amplitud, els resultats d'algunes investigacions n'han conduït al fet que s'hi posàs en dubte l'operativitat de l'esquema «indústria motriu amb efecte impulsor sobre el seu hinterland» de cara a l'explicació de la difusió espacial dels impulsos de creixement. Estudiant la distribució espacial del nombre de llocs de treball controlat des de la seu central de tota una sèrie d'empreses privades, n'hi resultava un decreixement escàs en funció de la distància, de manera que els models de connexió espacial que hi apareixien tenien molt poc a veure amb una perspectiva de model gravitatori, i en el conjunt de connexions de les organitzacions empresarials amb base en una sèrie d'àrees metropolitanes, hi predominaven les que connectaven amb d'altres centres metropolitans i no amb centres urbans de menor grandària situats en l'hinterland d'aquells on les organitzacions en tenien llur base.21 Asenyalem per últim la importància política de la generalització d'aquest model d'empresa a les economies desenvolupades, que indueix a discutir conceptes tals com el d'«estructura econòmica regional:», en la mesura que «desorganitza» l'estructura productiva autòctona. Es tracta, en definitiva, de «qui i des de quin lloc» hom controla la presa de decisions en una economia industrial desenvolupada i de si existeix un nivell regional específic en aquesta presa de decisions o si, pel contrari, aquest nivell es desdibuixa cada vegada més. Per al País Valencià, la inserció del qual en aquest esquema de gran empresa es produeix en forma subordinada —basta comptabilizar-hi l'escàs nombre de seus socials d'empreses del tipus de les que ens hem referit amb què compten les majors ciutats valencianes—, hi té una especial rellevància per tant el programa de treball proposat per John Friedman per als propers anys. En aquest programa, segons aquest presti-
giós economista, una de les tasques bàsiques en correspondrà a l'estudi «dels efectes de les desequilibrades relacions de poder sobre el creixement i desenvolupament regional», ja que «la desigual distribució del poder econòmic i polític hi és un dels principals determinants dels models observats de creixement econòmic i d'assentament regional».22
www.faximil.com
FRIEDMAND, J.: Regional Development Planning: The Progress of a Decade, "Regional Policy. Readings in Theory and Applications", Edited by J. Friedman and W. Alonso, The MIT Press. Cambridge, Mass., 1975, p. 806. 222
BURGESIA I CREIXEMENT URBÀ A LA CIUTAT DE VALÈNCIA: NOTES PER A UNA ANÀLISI HISTÒRICA PER
JOSEP SORRIBES
INTRODUCCIÓ
Aquestes ratlles pretenen tan sols fer unes reflexions i plantejar algunes hipòtesis que puguen servir com a eines de treball en l'anàlisi històrica del procés d'urbanització de la ciutat de València, és a dir, del procés de creixement i, alhora, de transformacions internes que ha tingut lloc a partir de principis del segle passat. Abans, però, sembla necessari «justificar» d'alguna manera el perquè orientem la nostra recerca cap a l'estudi de les relacions que s'estableixen entre la burgesia (i les altres classes socials en llur lligam dialèctic amb aquesta) i el procés de creixement i transformacions urbanes de la ciutat de València, car no és precisament freqüent aquesta perspectiva teòrica. Cal, per tant, explicitar que partim del fet que la «producció de l'espai» no és per a nosaltres un fenomen aliè, tant en la seua morfologia com en el seu «contingut», al desenvolupament de la formació social en el que s'insereixen les transformacions urbanes de forma inseparable del conjunt de transformacions produïdes, malgrat el gran pes que assoleixen les estructures territorials preexistents i l'aparent «autonomia» del fet urbà que se'n deriva (Castells, 1973). La producció de l'espai és, per tant, un procés social en el que les diferents classes i fraccions de classe tenen interessos coincidents, complementaris o contradictoris respecte d'aquesta «producció». La creixent importància teòrica de l'anàlisi de les estratègies i pràctiques dels agents urbans com a element clau en «l'ex-
www.faximil.com
223
224
www.faximil.com
plicació» dels processos de creixement urbà (Massana i Roca 1972, Topalov 1975) n'és una bona prova del que diem. La ciutat capitalista (Castells, 1973; Aymonino, 1971) és una peça clau en el procés mateix de desenvolupament capitalista en la mesura que el desenrotllament de les «condicions generals de producció» (Lojkine, 1975), mitjançant el desenvolupament dels «valors d'ús complexes» (Preteceille, 1974), fa de la ciutat capitalista (i de les àrees urbanes generades pel desenvolupament d'aquesta) el marc espacial on té lloc de forma predominant la producció i reproducció del capital i de la força de treball, producció i reproducció determinades en la seua «modalitat» per les relacions socials de producció capitalistes i objecte, per tant, de nombrosos enfrontaments derivats dels interessos contradictoris de les classes socials que hi participen (capital industrial, capital financer, renda del sòl, petita burgesia, classe treballadora...)- La relació de forces existents entre aquests grups socials té el seu «reflex» complex (Lojkine, 1972) en la política urbana instrumentada, política amb una incidència decisiva en l'estructuració i característiques del procés de creixement urbà. Se'ns podria dir que el marc teòric apuntat, a banda de la seua capacitat explicativa «per se», no és aplicable a la ciutat de València del nou-cents ni, inclús, dels primers cinquanta anys d'aquest segle, ja que no estem davant d'una ciutat «capitalista». Tot i que el tema és, òbviament, discutible, caldrà recordar l'excessiva identificació entre urbanització capitalista i industrialització (Bergeron i Roncayolo, 1974), així com la possibilitat històrica de processos d'urbanització capitalistes en contextes no predominatment industrials (Caracciolo, 1974). Així, doncs, el nostre objecte analític és l'estudi de les relacions existents entre la burgesia de la ciutat de València i el procés de conformació de la ciutat de València com a ciutat capitalista. Caldrà, per tant, estudiar quina ha estat la burgesia de la ciutat de València, les seues característiques específiques, les seues relacions amb les altres classes, quins eren els seus «projectes» urbans, fins a quin punt ha reeixit a dur-los a la pràctica mitjançant una política urbana coherent, quins eren els seus «intel·lectuals» i d'on havien «après», quins eren els gustos estètics d'aquesta burgesia, quina la seua psicologia col·lectiva, etc... Malgrat l'existència d'alguns valuosos papers i estudis (Sanchis Guarner, 1972; Simó, 1973; Teixidor de Otto, 1976; Ros, 1976; Gonzàlez Móstoles, 1976; Penin, 1978, etc...), romanen encara in-
terrogants importants i manca també una «interpretació» de conjunt* en la línia apuntada. Tasques importants a fer en el context de les quals aquestes ratlles sols voldrien desbrossar una mica el camí. UN CONTRAPUNT INTERESSANT: LA «GROSS-BARCELONA»
Afortunadament disposem d'un excel·lent treball (Roca, 1976) (del que el present n'és deutor en bona mesura) que analitza les complexes relacions que s'estableixen entre burgesia i creixement urbà per al cas del Principat. La possibilitat de realitzar una anàlisi comparativa ens sembla molt interessant, justificant la breu síntesi de l'esmentat treball que fem a continuació, síntesi que no pot substituir de cap manera la seua detinguda lectura. Comencem per traure a llum alguns texts introductoris d'aquest treball que expliciten amb prou claredat els seus objectius:
225
www.faximil.com
«En el cas català, l'argument que s'explanarà a les pàgines que formen la primera part d'aquest treball és el següent: la burgesia catalana —dirigida pel que Maurín en dirà '"partit industrial"— assajarà la formació d'un bloc urbà (el bloc urbà de Barcelona) dins del qual tingui un paper hegemònic, que esdevingui dominant dins del Bloc històric. Barcelona pot articular Catalunya (com Torí el Piamont) i Catalunya pot esdevenir el Piamont d'Espanya. Enfront hi haurà l'Estat espanyol —Prat de la Riba escriurà un article titulat «L'Estat contra Barcelona» (1905)—, que es recolzarà en Madrid. En un Madrid que fins i ot podrà ser com Milà, socialista. Fora del marc concret de l'estat espanyol recolzat en Madrid, el projecte del partit industrial esdevindria incomprensible. La primera etapa d'aquest projecte polític és, és clar, l'articulació de Barcelona. Aquest és l'objectiu del que Prat de la Riba anomenarà «pla de 1901». El 1901 és, en efecte, després de la pèrdua del mercat colonial pocs anys abans, l'anyclau, car, en aquest any, per primera vegada, es trenca el sistema polític de la Restauració —és a dir, el predomini dels partits agraris— i un partit nou, la Lliga Regionalista (el «partit industrial») guanya a les eleccions municipals de Bar-
celona. Un líder d'aquest partit, Francesc Cambó, 25 anys, esdevé regidor de l'Ajuntament de Barcelona. A partir d'aquí, els esdeveniments en el camp de la política urbana es multipliquen: s'engeguen el pla d'enllaços, la reforma interior, l'exposició internacional, la zona franca, la política d'escolaritzacions. La política econòmica de l'Ajuntament de Barcelona, primer, la de les diputacions provincials i de la Mancomunitat de Catalunya, més tard, tenen com a finalitat la formació del bloc urbà de Barcelona (que segueix dominant dins del bloc històric català) i alhora el llençament del que Vilar n'ha dit «tercera etapa d'industrialització ràpida» (Vilar, 1964, 367) (Roca, 1976, 5). » Aquest és el vincle fonamental del nostre treball, el nexe profund entre el projecte industrialista (que s'expressa en el model de la Gross-Barcelona), la crisi urbana dels anys 30 i el projecte de la nova economia urbana. El signe diacrític de la Gross-Barcelona serà l'expansió del sindicalisme i del sindicalisme revolucionari. Alhora, el signe diacrític de les respostes político-econòmiques a la crisi dels anys 30 serà el model de la Gross-Barcelona. Aquest nexe es manifesta a molts nivells. N'hi ha dos, però, particularment interessants: d), el nivell de la planificació urbana i territorial, i b), el nivell del pensament econòmic» (Roca, 1976, 7). Quin fou el camí que dugué a la formulació i posada en pràctica del model de la Gross-Barcelona? Cal diferenciar dues etapes: la que comença a l'any 1901 i la que comença el 1914 amb la constitució de la Mancomunitat, constitució en la qual la Lliga exerceix una funció hegemònica. La primera d'aquestes etapes ve caracteritzada per ser una etapa podríem dir de «rodaje», en la que, a banda de l'aprovació del pla Jaussely en 1907 i del Pressupost de Cultura en 1908, cal subratllar l'intens esforç de discussió realitzat, així com l'engegament d'una sèrie d'institucions que tindrien un paper de primer ordre en la formulació i aplicació del «model». Així, el 1908 tingué lloc el Congrés d'Economia i el 1909 el Congrés de Govern Municipal. Aquests dos congressos serviren, entre altres coses, per a defensar els models foranis: el «model prussià» amb arrels provinents de la Jove Escola Històrica Alemanya, i el socialisme municipal britànic i nord-
www.faximil.com
226
americà, que connecta amb el model de la garden-city (citty-planning), d'arrel marshallina, difós per Cebrià i Montoliu, que, paradoxalment, és també l'encarregat «d'explicar» el concurs de plans per al GrossBerlín, celebrat el 1910. A més a més, té lloc en aquest període la creació de dos importants centres de documentació: el Museu Social (1909) i la Societat Cívica «La Ciutat Jardí» (1912). El nou èxit de la Lliga en les eleccions municipals de 1913 (fet no independent de la seua actitud «renovadora»), així com la creació de la Mancomunitat, conferí a la Lliga el poder polític suficient com per a engegar projectes a llarg termini que tendien a transformar les «condicions generals de producció» mitjançant el desenvolupament dels consums col·lectius (municipalització dels serveis públics), dels mitjans de circulació-social (equipament comercial i financer) i dels mitjans de circulació material (mitjans de comunicació i transport). L'adopció del model de la Gross-Barcelona (comença a fer-se popular el terme) i no de la «city-garden» no fou per casualitat. La Gross-Barcelona s'adaptava millor a les condicions concretes existents: endarreriment agrícola, dualisme, polarització, «second comer». El model de ciutat jardí era molt menys obsés per la industrialització i és significatiu que tingués gran difusió als anys 30 en els medis obrers, tal vegada com a resposta a una industrialització carregada a les seues esquenes. Entre el 1914 i el 1920 tenen lloc gran quantitat de projectes amb diferents graus de realització: «Pla d'obres» (1914), «Pla General d'Urbanització de Barcelona» (1917), «Pla de Construccions Escolars» (1916), «Plan Concreto de acción del Instituto de Habitación Popular» (1917) «Exposició d'Indústries Elèctriques» (1917), projecte de creació d'una zona franca en el delta del Llobregat, etc... Junt a aquestes actuacions «directes» es troben amb mesures «indirectes», com el «Projecte d'ordenances diferencials d'edificació per zones» (1914), la instauració d'un nou instrument financer com la «Contribució municipal per obres i serveis públics», el projecte de «Nova Planta d'Hisenda de Barcelona» (1916) proposat per Pere Corominas (d'Esquerra Catalana), basat en la imposició directa sobre la riquesa urbana en la línia dels «industrials», etc. A tots aquests projectes (més referits a Barcelona i el seu entorn immediat) ve a afegir-se en 1920 el Pla Sexennal de la Mancomunitat, finançat amb l'emissió d'emprèstits i que afectava al conjunt del Principat. També en el marc de la Mancomunitat nasqueren l'Escola d'Administració Pública i l'Escola d'Alts Estudis Comercials. Com es veu, l'activitat és febril. La Lliga www.faximil.com
227
compta amb un bon ventall d'intel·lectuals «orgànics» (a banda del mateix Prat, Vidal i Guardiola, Vallés i Pujals, Tallada, Raventós, Graell, Cebrià Montoliu, Rubió, e t c . ) que dinamitzen tot aquest conjunt d'institucions i projectes. La Lliga imposa en aquest període el seu «model», mentre que els sindicalistes refusen aquesta cultura dominant tant per la pròpia debilitat teòrica com per la duresa de les seues condicions de vida. Caldrà esperar a la República per a trobar una estructura ideològica pròpia del moviment obrer pel que fa a la política urbana. Tanmateix, la Gross-Barcelona té uns grans handicaps que es posaran de relleu en la crítica del «model» realitzat durant la crisi urbana dels anys 30. De fet, la Lliga no havia aconseguit l'autonomia municipal i regional necessària, ni havia marginat als propietaris del sòl, ni havia millorat substancialment les condicions de vida de les classes treballadores. La Dictadura no suposà, malgrat les matitzacions necessàries, un «tall» amb el model de la Gross-Barcelona encara que contribuirà en més d'un aspecte al seu fracàs, centrat sobretot en la crisi de l'habitatge i en la crisi fiscal. La crítica del «model» durant la crisi urbana dels anys 30 donà lloc a intents de superació d'aquesta crisi des de perspectives diferents (el Regional Planning de 1932 i el Pla Macià) en un context polític en el que la postura defensiva de la Lliga (que ja havia perdut la seua hegemonia) contrastava amb l'ascens de l'Esquerra Republicana de Catalunya i dels sindicats obrers. La impossibilitat dins del marc de les relacions de producció capitalistes de dur a terme les propostes alternatives i l'esclat del conflicte bèl·lic, amb la pèrdua relativa de l'hegemonia de l'Esquerra Republicana de Catalunya i l'ascens dels partits i sindicats obrers, donà pas a la formulació d'una «nova economia urbana> feta des de distintes perspectives i a l'intent de formació d'un nou bloc urbà dominant dirigit pels treballadors. Aquesta és, sintèticament, la història de les complexes relacions que a partir de 1901 s'estableixen en el Principat entre burgesia (en aquest cas, la burgesia industrial representada per la Lliga) i creixement urbà, història que situa en un primer pla tant les relacions de força entre aquesta burgesia i les altres classes socials com la importància de les elaboracions teòriques dels intel·lectuals orgànics en l'establiment de l'hegemonia cultural i política. Aquest tipus d'anàlisi pot ser, pensem, de gran utilitat per a l'estudi de les relacions burgesia-creixement urbà en la ciutat de València en la mesura que permet una anàlisi comparativa que posa de relleu www.faximil.com
228
les evidents diferències existents i possibilita la recerca de les causes que expliquen aquestes diferències. LES TRANSFORMACIONS URBANES PRODUÏDES FINS A LA GUERRA CIVIL: UNA POSIBLE INTERPRETACIÓ.
L'anàlisi de les transformacions urbanes produïdes a la ciutat de València fins a la guerra civil permet establir una certa periodificació que respon a la importància quantitativa i qualificativa de la política urbana engegada. Podríem parlar d'un primer període que comprèn des de 1835 fins a 1874 i que pot ser considerat com a període de «transició» entre la ciutat de l'Antic Règim i la ciutat capitalista. En segon lloc podem parlar d'un llarg període que comprèn desde 1858 fins a 1914 i que és el període més «actiu» pel que fa a l'existència d'actuacions i projectes (no sempre realitzats, com després veurem). El tercer període diferenciable agafa des de finals de la Primera Guerra Mundial fins la II República, període decisiu en quant que es pot considerar com l'ocasió «perduda» de constitució d'un bloc urbà dominant per part de la burgesia industrial de la ciutat de València. Per últim, l'anàlisi del període de la II República ens demostra el caràcter paradoxalment conservador de la política urbana d'aquells anys, caràcter conservador que contrasta vivament amb el succeït al Principat. Vejam, doncs, a continuació, quins són els principals trets de cadascú d'aquests períodes i quins els lligams entre els respectius projectes i la burgesia de la ciutat. A)
El període de «transició» (1835-1874)
La constitució d'una junta de govern del Regne de València i d'una coalició nacional l'any 1835 pot considerar-se una fita important en la història urbana de la ciutat de València en la mesura que suposà a nivell polític l'enfebliment de l'Antic Règim i l'inici del predomini «burgès» (amb totes les matisacions necessàries) a nivell local (Ros, 1976). L'onada desamortitzadora de 1836 tingué importants repercussions en la geografia urbana de València (Sanchis Guarner, 1972), donant lloc a la «reutilització» de nombrosos espais interiors mitjançant l'obertura de nous carrers i la ubicació de serveis públics i burowww.faximil.com
229
230
www.faximil.com
cràtics. Comença, per tant, un procés de «renovació urbana» coherent amb la concepció burgesa de l'època. En aquesta mateixa línia, i sota el mandat de Josep Campo (alcalde en 1843), es produeix la primera forta empenta de «condicionament» de la zona central de la ciutat destinada a bastir-se en l'espai residencial de la nova burgesia (empedrat, aigua potable, etc...), serveis públics explotats per empreses ad hoc creades pel mateix Campo. Comença també la conversió «terciària» del centre «econòmic», llavors situat als voltants de la plaça del Mercat. Així, la sucursal del Banc d'Espanya s'instal·la en la plaça de la Congregació; la Sociedad de Crédito y Fomento, en el carrer Eixarchs; la Sociedad de Crédito Mercantil de Valencià, en el carrer Cavallers; la Societat d'Agricultura, en el carrer Calatrava, etc... Sota l'evident influència de l'epidèmia de còlera de 1854-55 naix el primer projecte d'eixampla de la ciutat (1858) presentat per Vicent Boix (home, també, de Campo). La memòria presentada no sols abunda en preocupacions «higienistes», sinó que posa de relleu l'elevat grau de segregació social de tipus netament capitalista ja existent: «Sus casas han aumentado y mejorado efectivamente en pocos anos y es innegable que la clase acomodada y la clase media viven también mejor que antes y con algunas comodidades, però estàs dos clases juntas, al paso que residen en barrios mas nobles y encentrados, ocupando màs de la mitad del terreno habitable, componen apenas la tercera parte del vecindario; mientras que otra clase tan numerosa como necesitada, constituye sus dos terceras partes, replegada en la otra mitad de la superfície del suelo, a donde no han penetrado sinó debilmente las transformaciones y mejoras... así viven en efecto muchas pobres familias, agobiadas por la misma y ahogados en un recinto oscuro, estrecho, sin ventilación y casi sin luz ... La higiene pública, pues, la comodidad de los moradores y la moralidad exigen imperiosamente el ensanche que se proyecta» (Ros, 1976). Aquesta necessitat (i conveniència econòmica) de l'eixampla pren cos el 1865 amb l'escomençament de l'enderrocament de les muralles ordenada pel llavors governador civil Amorós (també del grup Campo) amb una altra finalitat addicional: combatre el gran atur provocat per la crisi de la indústria sedera. Els nous enderrocaments de convents com a conseqüència del 1868 amb noves «refuncionalitzacions» d'edificis i amb efectes importants en la renovació del centre urbà (alineació del carrer del Mar i projecte del carrer de la Pau, entre altres) completen, junt al condicionament dels ponts existents i dels accessos del Pla del Real i
Zaidia, el conjunt de transformacions urbanes del període. Transformacions fruit del que podríem anomenar «primer front burgès en temes urbans» (Penin, 1978) i que són indissociables de la primera onada capitalista del País (naixement de la banda autòctona; ferrocarrils Grau-València-Xàtiva, València-Almansa i València-Tarragona; obres del Port, e t c . ) i, en concret, de la figura de Josep Campo (1817-1899), figura clau de la història econòmica i urbana de la ciutat de València (i del País), que «serà un dels homes que vertebraran econòmicament la gran etapa «moderada» 1814-1868 i la Restauració 1874-1914. Ell i el seu grup són una clau fonamental per a entendre qui tingué realment el poder a València per no dir a tot el País» (Lluch, 1976, 124-125). Si bé hem parlat d'aquest període com a període de «transició» entre la ciutat de l'Antic Règim i la ciutat capitalista i hem subratllat els lligams de les transformacions urbanes produïdes amb la burgesia en ascens, cal no perdre de vista el caràcter «peculiar» d'aquesta burgesia on, com a resultat de l'específica estructuració social del País (Garcia Bonafé, 1974, 1977), jugava un paper hegemònic «l'aristocràcia financera» (Lluch, 1976, 117-157) i on la burgesia industrial sedera, en una conjuntura de crisi del sector, era feble. Els negocis urbans i els ferrocarrils foren inversions capitalistes, que no industrials, en un context en el que les expectatives de beneficis industrials eren més bé migrades (Ródenas, 1975). Aquestes relacions de poder internes a la burgesia de la ciutat de València determinaran tant en aquest període com, sobretot, en el següent el que les transformacions urbanes estiguessen dirigides fonamentalment a la constitució d'un espai residencial diferenciat per a la burgesia i a l'aprofitament rendista del procés de creixement urbà provocat pel continu (encara que lent i desigual) desenvolupament capitalista del País, sense que existís cap projecte «industrial» de transformació de la ciutat i del seu entorn, projecte impensable sense una burgesia industrial hegemònica.
B)
La València de la Restauració (1874-1917)
231
www.faximil.com
De fet, aquest període es pot considerar com el de «afirmación de la ciudad burguesa», on «eZ afianzamiento social de la burguesía y su control del poder local tienen su inmediato rejlejo en la ciudad» (Penin, 1978, 27). És en aquest període quan es formulen els plans
d'eixampla i de reforma interior. I també és en aquest període quan assoleix un cert grau de consolidació la renovació urbana del centre; quan es produeix l'annexió administrativa de molts pobles dels voltants (Patraix, 1870; Russafa, Pinedo, el Palmar, l'Oliveral, Castellar, Font de Sant Lluís, 1877; Borbotó i Carpesa, 1888; Manuella, Rafalell i Teuladella, 1891; Campanar, Vilanova del Grau i Poble Nou de la Mar, 1897; Cabanyal, Canyamelar, Cap de França i Massarrojos, 1898; Benifaraig, 1900); quan naix la utopia burgesa del Passeig al Mar, etcètera... Cal fer, però, una advertència que matisa de forma considerable l'evident «febra» urbanística del període: no sols l'índex de mortalitat d'aquests projectes es prou elevat (pense's, per exemple, en el projecte non nato de la Gran Via SE-NW, «proyecto de Gran Via entre dos ex-puentes de Ruzafa y San José» de 1.625 metres de llargària i 30 metres d'amplada (1891), o en l'avinguda del Real del Pla d'Aymaní (1912), sinó que, a més a més, és proverbial la lentitud en la realització dels efectivament engegats, lentitud que posa de relleu una certa «incapacitat» de la burgesia com a classe impulsora d'aquests i que, en alguns casos, ha provocat la realització d'alguns projectes en un contexte històric molt diferent (avinguda de l'Oest, 1940; plaça de la Reina, 1970-3; Passeig al Mar, anys 60 i 70, etc...). Vejam, doncs, breument, les principals transformacions urbanes produïdes (o formulades) al període. Pel que fa a la «Reforma Interior», cal dir abans de tot que es tracta sempre, bé siguen operacions puntuals o plans de conjunt, d'un model haussmannià de renovació, d'un simple «sventramento» del centre urbà amb la finalitat primordial de conquerir els espais centrals per a la burgesia en la doble vessant residencial i terciària (Ceccarelli i Indovina, 1976). Així, i sense pretensions d'exhaustivitat, podem citar:
232
www.faximil.com
— El començament el 1878 de la reforma de la plaça de la Reina, amb l'enderrocament de l'illa número 5 del carrer del Mar. — La realització definitiva dels carrers de la Pau (1868-1903) i de les Barques, amb la inclusió d'un projecte mai realitzat de continuar el carrer de la Pau fins al Mercat Central. Cal subratllar que el projecte del carrer de la Pau pot entendre's com a «actuacions totes elles en la zona d'assentament de la burgesia, que volia obrir-se pas cap a l'est de la ciutat, ja que l'oest era la zona proletària i per tant la que més dificultats oposava i oposarà» (Ros, 1976).
— Entre 1906 i 1909 té lloc la destrucció sistemàtica del «Barri de Peixcadors», considerat com a perillós prostíbul. En el seu lloc es projecten els carres de Barques (ampliació), Correus, Pascual i Genis i Làuria. — En aquesta mateixa època es produeix una proliferació de projectes d'ordenació parcial que, tanmateix, tindran un efecte important de la nova configuració del centre urbà: perllongacions de Làuria, Pascual i Genis i Correus fins al carrer Colon; perllongacions de Quevedo-Jesús, Hospital-Àngel Guimerà, Balines-Lepanto, Pintor Domingo-Borrull; alineació dels carrers Murillo i de Cerdà, unint així Guillem de Castro i el mercat Central, etc... — Consolidació i urbanització del carrer Colon (feta en bona part pels vinaters de Requena), que reforça el caràcter radiocèntric de la ciutat, constituint-se com a via jeràrquica de primer ordre en relació a l'eixampla est. — Per últim, i com a fruit de la Comisión Especial de Reforma Interior, creada el 1907, el 1912 té lloc l'aprovació del projecte de reforma interior d'Aymaní (arquitecte de l'Exposició Regional de 1883, dissenyador de la política urbana oficial del moment i afiliat al partit blasquista), amb un pressupost de 41.650.753 pessetes, que es pretenia finançar amb un increment de la contribució territorial durant trenta anys (Penin, 1978, 34). El pla proposava la realització de cinc actuacions: l'obertura de l'avinguda de l'Oest des de Sant Agustí fins al pont de Sant Josep, amb 1.360 metres; l'ampliació de la plaça de la Reina; l'obertura de l'avinguda del Real entre el Pont del Real i la plaça de la Reina, amb 450 metres de llargària; la realització de diversos «squares» i la dotació d'escoles per al centre urbà.
233
www.faximil.com
L'hegemonia blasquista en l'Ajuntament de València el 1912 (manaren des de 1901 fins al 1935) ens permet confirmar el caràcter de continuïtat de la política de reforma interior blasquista amb els interessos «renovadors» més tradicionals de la burgesia de la ciutat, esdevenint per tant purament demagògic el seu «radicalisme». El manifest de Blasco de 1901, «La revolución en Valencià», n'és una bona prova: «Hemos cambiado el alma de Valencià; ha llegado el momento de que transformemos su cuerpo, que bien lo necesita... Mientras llega
234
www.faximil.com
el momento de regenerar España, revolucionemos nuestra ciudad cambiando su vida material. Hay que derribar casas para abrir nuevas vías... Es conveniente llevar a cabo el proyecto del boulevard desde el antiguo jardín del Real a los poblados marítimos...» (Ros, 1976; Peñín, 1978, 37). L'altra vessant de la política urbana del període és l'eixampla, que comenga el 1887 (amb 30 anys de retard sobre el primer projecte presentat per V. Boix). A aquest projecte de 1887 seguirán els de 1907, 1912 i la «reestructuració» de 1924, tots ells elaboráis per Mora. S'ha dit (Ros, 1976) que l'eixample de la ciutat de Valencia és «una transcripció mecanicista i vulgar de l'eixample de Cerda». En efecte, malgrat el mimetisme formal (trama hipodámica) hi ha moltes diferencies amb l'eixampla proposada per Cerda per a Barcelona («Cuadernos de Arquitectura y Urbanismo», núm. 100), ja que els principis de baixes densitats, homogeneiítat de l'equipament, continui'tat de les vies, anullació de la dicotomía centre-periferia, control de l'especulació mitjancant el capital públic, etc.. (Ros, 1976), no es troben mes que molt parcialment. La realització de l'eixampla fou lenta i costosa. Mentre que l'eixampla est fou destinada des del principi a espai residencial «significante de la burgesia (Simó, 1973), l'eixampla sud realitzada posteriorment és mes irregular i fou poblada per la petita burgesia i, inclús, en certs llocs, per la classe treballadora. Per altra part, l'eixample suposá la generació de grans rendes de situació apropiades pels propietaris del sol. Fou, per tant, una producció d'espai urbá altament rendable per a la burgesia de la ciutat de Valencia. Junt ais plans d'eixampla i de reforma interior cal citar dins del capital de transformacions urbanes del període les derivades de l'Exposició Regional de 1909, les lentes obres del Port (Peñín, 1978, 38-39), el projecte del Passeig al Mar (1893), ensonyació urbana per excelléncia de la burgesia valenciana (Llorens, 1973; Peñín, 1978, 40-42), així com l'empenta donada a les comunicacions de la ciutat amb llur «hinterland» mitjangant la posada en funcionament de nombrases línies de tramvies i ferrocarrils económics (Peñín, 1878, 44-45). Cal fer ara una recapitulació del conjunt de les transformacions urbanes (projectades i/o executades) peí que fa a la seua relació amb la trajectória económica i política de la burgesia valenciana. En principi, l'hegemonia de l'aristocrácia financera (amb el grup Campo com a eix) continua vertebrant, mitjancant aliances diverses amb la burgesia agraria i comercial i amb l'aristocrácia, la classe dominant
235
www.faximil.com
del País i de la ciutat de València. L'important procés de diversificació industrial encetat el darrer terç del segle passat (Martínez Serrano, 1976) no sembla incidir de forma important en les relacions de força existents donat el caràcter molt artesanal de la indústria i les migradíssimes relacions d'aquest tipus «d'industrials» amb l'aristocràcia financera hegemònica. La ciutat continua creixent (130.320 habitants en 1857, 251.258 habitants en 1920) i l'explotació rendista d'aquests creixements continua essent un dels negocis principals (serveis públics, transport, construcció) de la burgesia de la ciutat. Com ja diem abans, els projectes i realitzacions urbans d'aquesta burgesia no tenen altre horitzó. El predomini dels interessos agraris, per altra banda, no generarà (fins a la Primera Guerra Mundial) cap necessitat de projectes «diferenciadors» del poder central de Madrid. La burgesia de la ciutat de València no es planteja la necessitat d'un major protagonisme en el camp polític a nivell estatal i aquest fet no es aliè, com hem vist, al tipus i al «tempo» de les transformacions urbanes. L'arribada al poder local dels blasquistes a principis de segle no suposa cap trencament amb aquesta situació. El P. U. R. A. no té cap projecte polític coherent, el que pot explicar que la política urbana presente una aclaparadora continuïtat. Aquest caràcter profundament conservador i sucursalista de la burgesia ciutadana té un dels seus reflexes més evidents en el caràcter folklòric, coent, mimètic i castellanitzant de la nostra «Renaixença», dirigida per homes com Florentí Montfort, Teodor Llorente, Wenceslau Querol, Ferrer i Matutano, Aguirre i Matiol, etc... (Lluch, 1976, 141). Lo Rat Penat (1879) esdevindrà ben aviat controlat per aquest grup i l'Exposició Regional de 1909 serà la culminació provinciana d'una Renaixença buida de contingut, sense cap interès en el retrobament nacional. «La Opinión» (1861) (convertit en «Las Provincias» en 1866), creat i controlat pel grup Campo, serà l'òrgan de difusió d'aquesta burgesia conservadora. El descontent d'alguns joves, més partidaris de la línia d'en Constantí Llombart, donà origen a la creació de l'associació de «València Nova», bressol de la futura Unió Regional Valencianista (1917). Però aquesta és, en part, una altra història.
C)
La conjuntura de la Primera Guerra Mundial i la contraofensiva agrarista (1914-1931)
www.faximil.com
El lent, però ferm, ascens dels interessos de la manufactura a la ciutat de València i els seus voltants (constitució de la Unió Gremial el 1913) trobà una conjuntura molt favorable amb l'esclat de la Primera Guerra Mundial, que possibilità una expansió industrial sense precedents i un inici d'organització de la burgesia industrial amb interessos creixents coincidents amb la burgesia industrial del Principat. L'actuació de la Unió Gremial en aquests anys fa palès «un comportament molt dinàmic i diferent de les altres institucions econòmiques ciutadanes» (Soler, 1977, 502). Participa en el II Congrés d'Economia Nacional de 1917 amb postures prou heterodoxes en relació a les intervencions tradicionals, organitza a València el III Congrés (1918), organitza la Fira de Mostres de 1917 (que representa una mena de resposta a l'Exposició Regional de 1909, agrarista), féu una crida per a la constitució del Comitè de Defensa per a l'estudi de la zona franca a València, invita a Ventosa i Cambó (representants del «bloc industrial barceloní»), etc... (Soler, 1977, 503-504). La consolidació d'aquests interessos industrials assoleix la seua cota més alta amb la creació en 1918 del «Foment Industrial i Comercial del Regne de València», institució que la premsa local presenta com organisme anàleg al «Foment del Treball Nacional» barceloní. A nivell estrictament polític, la creació de la Unió Regional Valencianista el 1917 (Villalonga, Reig, Ferrandis Luna, Martínez Sabater, Martínez Ferrando, etc...), hereua de «València Nova» (1904) i de la «Joventut Nacionalista> (1908), esdevé un intent de constitució d'un grup hegemònic molt proper en els plantejaments nacionals i econòmics a la Lliga. L'adquisició del vespertí «La Correspondència» de València n'és una prova més de la seua voluntat de protagonisme polític. En un article titulat «.El Valencianismo Político» (12-8-1918), Villalonga escriu referint-se al moviment valencianista: «que ha franqueado la època floralesca y se apresta a la lucha en el terreno político y económico, para el triunjo de las reivindicaciones de su pàtria, sin desdenar en manera alguna el factor cultural, sinó al contrario avaloràndolo y exaltàndoloz (Fabra, 1975, 65). I en un altre article titulat «El Pensament Valencianista» (18-11236
237
www.faximil.com
1918) afirmava: «demanem, puix, un Estat Valencià, no una mancomunitat, denominació circumstancial, que es concreta a una mera descentralització administrativa; ni tan sols es contentem en ser un Cantó, denominació geogràfica, perquè volem significar que la nostra qüestió respecte a l'Estat espanyol és una qüestió nacionalista» (Fabra, 1975, 66). El projecte era clar, però les condicions objectives ho impediren. Com apunta Fabra, aquest grup «no podia fer res sense el recolzament d'una altra burgesia ja experimentada en els afers de la política madrilenya» (Fabra 1975, 63). Per altra part, tampoc no li convenia un acostament a la burgesia conservadora, ja que això podia impedir possibles aliances amb els blasquistes (necessàries sota un punt de vista electoral). Però l'anticatalanisme lerrouxista visceral del P.U.R.A. i el control que aquest partit exercia en l'Ajuntament i la Diputació suposava un seriós obstacle a les aspiracions hegemòniques de la Unió Regional Valencianista. L'arribada de la Dictadura el 1924 tallà la trajectòria del grup i el valencianisme polític perdé l'oportunitat d'assolir una mínima institucionalització. Finalitzada la contesa es produí una ofensiva lliurecanvista recolzada en l'expansió de la taronja, ofensiva que si bé no podria canviar una situació objectiva (l'expansió industrial), sí que reeixí a restablir l'estructura de les hegemonies relatives, alterada per la conjuntura bèl·lica i l'ascens dels interessos industrials a nivell econòmic i polític (Soler, 1977, 505-512). Cert que d'aquest corrent industrialista sortirà un grup burgès que es consolidarà mitjançant la compra del Banc de València en 1927. Tanmateix, a desgrat de l'origen industrial i comercial de la majoria dels membres (Villalonga, Noguera, Galindo, Boluda, Casanova i Navarro), l'actuació del Banc de València respongué des de ben aviat als criteris del capital financer, essent la compra de fortes participacions en fons públics i la participació en grans empreses de serveis públics, navilieres, de segurs, etc..., la seua activitat preferent, podent-se parlar, amb totes les matisacions necessàries, d'una certa continuïtat de l'aristocràcia financera del grup Campo (Lluch, 1976, 153-157). En aquest marc econòmic i polític, el període comprés entre 1914 i 1931 ve caracteritzat, a nivell de les transformacions urbanes, per dos fets fonamentals: la continuïtat de la política urbana formulada en el període anterior (amb les lògiques «revisions»), amb l'absència, en general, de noves iniciatives, i, en segon lloc, el fort ritme de creixement urbà, d'activitat constructora, degut possiblement tant
a l'acceleració del procés d'urbanització (relacionada amb la industrialització i terciarització creixents) com a la política «d'obres» de la Dictadura. Si en el Principat la Dictadura no suposà un trencament de la Gross-Barcelona, a la ciutat de València l'únic projecte urbà que hi havia era el de la burgesia conservadora de la Restauració, ja que l'intent hegemònic dels grups industrials no arribà a quallar. I fou aquest projecte el que la Dictadura heretà i, de forma molt sui generis, aplicà. Així, al llarg d'aquest període es donà una nova empenta al pla de reformes interiors d'Aymaní (aturat en 1914 per manca de fons), en la seua reformulació feta per Goerlich en 1924; continuà l'expansió de l'eixampla; augmentà de forma considerable el volum de construcció (Penin, 1978, 108); les obres públiques assoliren un nivell important; s'acabaren les obres del Mercat Central, Mercat de Colon, Estació del Nord, Ajuntament; sota la dirección de Goerlich es procedí a la reconstrucció massiva del nucli central de la ciutat, amb la substitució dels antics edificis per altres de set i vuit plantes; s'aixecaren alguns grans edificis de caràcter públic ( I.N.P., Mont de Pietat, Banc de València, etc...). D) El temps de la República (1931-1936)
238
www.faximil.com
L'excel·lent treball de Tomàs Llorens fa palesa una doble situació. Per un costat, assistim a un boom urbà (Llorens, 1974, 65-72) relacionable amb els canvis de l'estructura econòmica de la ciutat (sobretot la seua consolidació com a capital comercial). Per l'altre, en el període 1930-1936 no canvià pràcticament la planificació urbana existent i, a més a més, s'assisteix a una política urbana «regida per unes autoritats que manifesten, davant les circumstàncies, una mentalitat més conservadora que les pròpies autoritats de l'època de la Dictadura... Això vol dir que, malgrat el blasquisme d'aquestes autoritats municipals, en definitiva la classe dirigent de la ciutat no havia canviat des de l'època de l'Exposició —o, si es vol, des de l'establiment de la Restauració—; només s'havia anat fent cada vegada més conservadora» (Llorens, 1974, 80). Aquest conservadurisme trobà un aliat insospitat en temps de la República. La Lliga, que havia perdut la seua hegemonia al Principat, inicia una operació política consistent en l'acostament a les burgesies agràries i comercials de València i Mallorca, operació protagonitzada
per Villalonga i Ventosa i Calvell. Perpinyà dóna cos teòric a aquesta operació distingint entre el grup català i el grup valencià-català. Aquest últim era, òbviament, lliurecanvista i es basava en els interessos econòmics comuns existents entre les burgesies agràries i comercials respectives (Carreras, Giral, Lluch i Roca, 1977). Tot i que el projecte no arribà a port, el fet és significatiu. Com també diu Penin, la ciutat de València tenia el seu propi «tempo» urbanístic molt diferent del d'altres zones de l'Estat. Front a una classe dirigent a la defensiva, el control del poder local pel blasquisme (repetim-ho: sense cap programa polític coherent) impedí l'existència de plantejaments, propostes i actuacions més acordes amb la conjuntura social i política. El G.A.T.P.A.C., el pla Macià, el Regional Planning, semblen pertànyer a un altre món, tot i que a nivell arquitectònic les idees racionalistes tingueren un cert ressò en certs mitjans professionals, sense que, tanmateix, arribas a incidir en la política urbana en curs.
En una conjuntura feixista com la que hi hagué en l'època autàrquica, les relacions entre burgesia i transformacions urbanes esdevenen, en general, molt fosques. El «nou Estat» assumeix un protagonisme quasi-absolut i és prou freqüent el que la política urbana instrumentada en aquest tipus de conjuntura política responga molt més als propis interessos de l'Estat autoritari (paternalisme, efecte propagandístic, evitació de conflictes socials, e t c . ) que als d'una burgesia que, afavorida en els seus interessos generals per la «nova» situació, perd (almenys aparentment) el protagonisme polític. Aquesta «autonomia» relativa de la política urbana respecte els interessos de la burgesia és total en relació als interessos de les classes populars, que són objecte en aquest període d'una repressió a fons, «desapareixent» de l'escena política. A banda d'aquest protagonisme de l'Estat feixista en la instrumentació de la política urbana, cal subratllar també que si la història urbana de la ciutat de València venia caracteritzada fins a l'any 36 per un elevat índex de mortalitat prematura dels «projectes» i per un retard temporal considerable en l'execució dels que sobrevivien, les diferències entre les «declaracions» i les «realitzacions» són molt més 239
www.faximil.com
EL TEMPS DE LA POSTGUERRA
240
www.faximil.com
acusades en l'època de la postguerra, tant per r«inflament> dels projectes en relació amb les possibilitats (inflament necessari a efectes propagandístics) com pel caràcter anacrònic i utòpic d'algunes propostes en relació al contexte sòcio-econòmic de l'època. Vejam, doncs, els principals «projectes» i actuacions urbanístiques de l'època autàrquica, tant a nivell dels plantejaments de «conjunt» com a nivell de les actuacions puntuals i sectorials. En primer «projecte» urbà de la postguerra es troba en el darrer capítol, titulat significativament «VALENCIÀ MÀXIMA. Un plan de mejoras. La gran ciudad. Fe», d'un llibret publicat en Editorial Espanola en 1938, denominat Valencià Roja, escrit per Salvador Ferrandis Luna i prologat per Federico García Sanchiz. El llibret (estructurat en xerrades que sovint es retransmitien per Ràdio Nacional des de Sant Sebastià) no té desperdici i extractarem tant alguns paràgrafs que donen el «to» com les «propostes» econòmiques i urbanístiques més significatives. Abans, però, caldria dir qui són els autors. Salvador Ferrandis Luna (mort el 1954), advocat, amic de Calvo Sotelo, fou nomenat per aquest governador del Banc de Crèdit Local, ocupant posteriorment càrrecs importants en «Tabacalera», «Compartia Transmediterrànea» i «Compartia Auxiliar de Comercio y Navegacions (A.U.C.O.N.A.) {<&Gran Enciclopèdia de la Región Valenciana»). Políticament el trobem en la constitució de la Unió Regional Valencianista en 1917, pertanyent, per tant, al grup de Villalonga. Es tracta, doncs, d'un personatge representatiu de la gran burgesia de la ciutat de València que des de posicions d'un regionalisme burgès molt radical evoluciona cap a actituds polítiques molt dretanes i, finalment, clarament feixistes. En quant al prologuista Federico García Sanchiz (1886-1964), en sabem que fou abans i després de la guerra un conegut «xarlista», membre de la Reial Acadèmia de la Llengua i de la de Belles Arts de Sant Carles de València. El «to» del «llibre» és d'una «puresa» feixista aclaparadora. Ja en el pròleg es lligen coses com: «Levantino característico hasta el ahü de. sus oios...». «Nunca mis palabras mvieron eco, salvo en las minorías, que, por serio, no dirigían en los tiempos democràticos y del sufragio universal», «Valencià està en absoluto desorientada acerca de su Dersonalidad. Por de pronto, serà necesario limpiarla de la costra de chabacanería y cerrilismo de una política entre matonil y mitinesca, con relumbrones populacheros. Si después de tal limpieza se consigue disciplinar a las masas, tal vez serà propicio el momento para la me-
ditación de los jefes. Y entonces...» El llibre abunda també en afirmacions del més pur estil feixista: «... una afirmación
trascendente:
el color propio de Valencià no es el rojo». «Para nuevas bodas. de* Espana con el mar y con el Imperio, nos habremos de citar junto a aquel Mediterràneo, en la unidad que hoy, por nuestro conducto, no puede ofrecer, aprisionada, otro tributo a Franco que una terrible, enorme, lista de muertos por Dios y por la Pàtria y el cascaran ennegrecido de sus cien templos incendiados. Però el corazón de Valencià, puro e incorruptible se prepara nupcialmentei*. Passem ara al contingut de la «Valencià Màxima». Abans d'entrar en les mesures de política urbana, Ferrandis Luna fa algunes consideracions entorn al fet «regional» i a l'economia valenciana. El primer aspecte, després de recordar la seua dedicació a la causa valencianista «como buen valenciano», justifica la seua postura: «...las izquierdas valencianas, imitando en esto a las catalanas, daban el brazo ahora a los regionalismos para utilizarlos como arma revolucionaria, para arraigar en las regiones mas fuertes econòmicamente. Hicieron así presa, en Cataluna y en las provincias vascongadas, concediendo los Estatutos a cambio y como precio de su adhesión y en Valencià no hubo tiempo, però así y todo se inicio la campana estatutista, que no cuajó por el poco valer de sus propagandistas y por los provincialismos de Castellón y Alicante. vDescubierta la malsana intención de los nuevos regionalistas, era natural la reacción de los que no podiamos caminar por esas vías de la Revolución y de la anti-Espana.» La reflexió sobre l'economia valenciana es limita a parlar de l'agricultura, de la taronja i de la necessària «solidaritat» amb les altres regions, etc... Significativament, la indústria no existeix. Les «propostes» urbanístiques no són, en absolut, un programa coherent. Es fa una selecció tendenciosa dels problemes i es proposen unes solucions sempre en la línia de la «grandeur». Les propostes principals són: règim municipal de tipus autoritari, ampliació de la ciutat mitjançant l'annexió dels municipis dels voltants per tal d'arribar a la «Valencià Màxima», incidència especial en la restauració artística sobretot de les esglésies, revitalització del centre antic en un sentit monumentalista, trasllat de l'Estació i de la Plaça de Bous i llur substitució per una «gran avinguda», construcció de fonts, foment de la jardineria, passeig marítim a Natzaret, l'ordenació de la Devesa com a «gran parc natural» de València (encarregada a la F.E.T. i de las
www.faximil.com
241
J.O.N.S.), autopista de València al Saler, foment de circuits locals de turisme, «milicias de trabajo-» per a absorbir l'atur amb repartiment de títols honorífics de «Obrero de la Ciudad», construcció d'un gran obelisc com a «Monumento a los Màrtires» en la plaça del Marqués d'Estella... Tan significatives són les presències com les absències. Cap referència al problema de l'habitatge, a l'organització de l'espai urbà. A nivell ideològic és interessant la proposta d'enderrocament de la plataforma de pedra existent enmig de la plaça d'Emili Castelar, ja que «e« aquellos grupos de la plaza de Castelar, elevados por la desgraciada urbanización, se han estado, durante anos, instruyendo las doctrinas anarquistas, centenares y centenares de valencianos. Escuela roja, permanente, incesante...» El domini popular del centre de la ciutat era un fet insuportable. Calia esborrar de la memòria col·lectiva aquella «tribuna». La solució no es féu esperar: en 1944 s'enderrocà la plataforma central. El <tPlan General de Ordenación de Valencià y su Cinturón» aprovat en 1946 és el primer projecte urbà coherent de la postguerra. Paradoxalment, el pla del 46 introdueix «novetats» positives sota un punt de vista urbanístic: planteja el fenomen metropolità com a realitat a ordenar, introdueix la zonificació racionalista (desprovista, això sí, de tot contingut social i presentada com a «tècnica» ideològicament neutra), estableix una xarxa de comunicacions viàries i ferroviàries integrada, etc. (Gonzàlez Móstoles, 1976; Penin, 1978, 165-170; Sorribes, 1977, 988-1013). La memòria del pla (Sorribes, 1977, 989-991) explicita amb claredat la ideologia centrista, burocràtica, agrarista, antiindustrial, ordenancista i, en definitiva, feixista que inspirà la posada en marxa del pla del 1946. Malgrat tot, el pla del 46 és sobre el paper l'intent més seriós (i també el fracàs més estrepitós) de racionalitzar el creixement urbà. El que bona part de les seues propostes, que han anat sent assumides amb poques variacions pels plans successius, siguen avui paper banyat no fa més que posar de relleu el caràcter utòpic d'aquestes en el sentit que en el moment en què foren proposades no tenien cap relació amb les necessitats i exigències del desenvolupament capitalista d'aquells temps, al que el pla li «venia gran». I quan posteriorment s'encetà un procés de desenvolupament capitalista més accelerat es demostrà que els camins del capital eren uns altres, més «salvatges», menys ordenats i «previsors». A banda d'aquest intent de planificació general realitzat «per lliuwww.faximil.com
242
re» per l'Estat centralista, en l'època de la postguerra tenen lloc unes actuacions puntuals i sectorials que convé comentar breument. L'operació puntual de més envergadura és, sense dubte, el començament en 1940 de l'avinguda de l'Oest, ja continguda en els plans d'Aymaní i Goerlich. Possiblement el seu inici només finalitzada la contesa cal explicar-lo en funció de l'atur existent, però també dins la línia de «grandeur» pròpia de l'època. A nivell urbanístic, l'operació expressa una absoluta continuïtat amb la concepció de «renovació urbana» de la burgesia de la ciutat de València. També en els anys de la postguerra tenen lloc unes operacions puntuals (finalització de la Facultat de Ciències i Medicina en 1944 i 1949; Camp de Mestalla, Escola de Comerç, Col·legi Alemany en els anys 50) que posaren les bases per a la realització (en els anys 60 i amb una finalitat i contingut diferents) del vell projecte del Passeig al Mar. L'actuació sectorial més important de la postguerra se situa en el camp de l'habitatge, de forma coherent amb la justificació social del nou estat. Les actuacions de la «Dirección General de Regiones Devastadas», la creació del I.N.V. en 1940, la «Ley de Viviendas Protegidas» de 1939, el «Primer Plan de la Vivienda-» 1944-54, la «Ley de Viviendas Bonificables» de 1944, etc, constitueixen el marc jurídic d'una intervenció directa dels organismes públics o para-públics (I.N.V., O.S.H., patronats municipals). L'escàs èxit d'aquesta iniciativa fa que es tracte més d'enunciats propagandístics que d'altra cosa (Penin, 1978, 183-185). El canvi de la situació econòmica, el principi de l'acceleració del procés d'urbanització, l'abandó del model de l'Estat nacional-sindicalista i el fracàs de la política de l'habitatge instrumentada foren les raons bàsiques de l'aparició de la «Ley de Renta Limitada» de 1954 i de la «Ley de Viviendas Subvencionadas» de 1957, lleis que iniciaren la intervenció «indirecta» a gran escala de l'Estat mitjançant la potenciació de la construcció i promoció privada que assolirà unes elevades cotes a partir del Pla d'Estabilització.
LA URBANITZACIÓ SALVATGE
A partir del Pla d'Estabilització es produeix una clara dissociació. La planificació «general» (Pla Sud, Pla General de 1964) (Gonzàlez Móstoles, 1976; Sorribes, 1977, 1.014-1.025) aporta molt poques novetats respecte del pla del 46, i la seua eficàcia en relació al control www.faximil.com
243
244
www.faximil.com
del fortíssim procés de creixement urbà que té lloc des de principi de la dècada dels seixanta, i que consolida la conurbació de l'Horta (Sorribes, 1977, 247-309), és mínima. Es tracta d'una planificació formal, d'un fer-com-que-es-planifica; però la realitat va per un altre camí. El creixement urbà es converteix en un suculent negoci i la gran burgesia tradicional de la ciutat de València i el capital financer, tant autòcton com forani, hi estan presents, constituint la fracció dominant d'un capital immobiliari (Sorribes, 1977, 583-715) que fa i desfà com vol, que destrueix el patrimoni històrico-artístic, que destrossa els millors espais naturals, que terciaritza acceleradament el centre urbà, que segrega socialment l'espai residencial, que construeix xaboles verticals, que especula amb els solars...: aquesta és la política urbana actual de la burgesia de la ciutat de València. Política urbana permesa, quan no recolzada, per una planificació «parcial» i unes actuacions administratives que beneficien descaradament els interessos immobiliaris per damunt de qualsevol consideració d'interés col·lectiu (Sorribes, 1977, 494-583 i 715-952). Malgrat les múltiples contradiccions objectives existents entre els interessos del capital immobiliari i els del capital industrial (Secchi, 1975 i 1977), tant l'hegemonia del capital financer (molt interessat en els negocis immobiliaris) com els abundants interessos immobiliaris del gran capital industrial «autòcton» i forani (trasllats especulatius, col·lisió amb el capital immobiliari, etc.) fan poc probable l'aparició de «projectes» tendents a «racionalitzar» el creixement urbà i a imposar una utilització més productiva i menys rendista del territori. En aquest context, sols la formació d'un bloc urbà dirigit pels treballadors pot incidir en un canvi pregon del model d'urbanització vigent. I en aquest sentit caldrà insistir de nou en l'absoluta necessitat d'una autonomia cultural, d'un «projecte» urbà propi basat en la crítica del model en curs i en l'elaboració d'alternatives a mig i llarg terme. Afortunadament, no partim de zero. La «recuperació» de la cultura urbanística «d'esquerres» esdevé, doncs, una tasca urgent.
BIBLIOGRAFIA AYMONINO, CARLO: Origini e sviluppo della citta moderna, Marsilio Editori, Padova, 1971. BERGERON, LOUIS, et RONCAYOLO, MARCEL:
"De la ville preindustrielle à la
ville industrielle", dins La Formazione della Città Industriale, "Quaderni Storici", nùm. 27, Ancona, setembre-desembre 1974. CARRERAS, JOSEP M,; GIRAL, EUGENI; LLUCH, ERNEST, i ROCA, FRANCESC: "Na-
ció i regio als Paisos Catalans: economia polìtica, estructures territorials i ideologies", dins Fet Nacional i Canvi Social al Pais Valendo, "Arguments", 3, L'Estel, València, 1977. CARACCIOLO, ALBERTO: "Dalla città tradicionale alla città meli' età del capitalismo", dins La Formazione della Città Industriale, "Quaderni Storici", nùm. 27, Ancona, setembre-desembre 1974. CASTELLS, MANUEL: La cuestión urbana, Ed. Sigio XXI, Madrid, 1974. CECCARELLI, PAOLO, e INDOVINA, FRANCESCO: "Come e perché l'intervento nei
centri storici", dins Risanamento e Speculazione nei Centri Storici, a cura di Paolo Ceccarelli e Francesco Indovina, Franco Angeli Editori, Milano, 1976. Collegi Oficial d'Arquitectes de Catalunya i Balears: Cerdà: un pasado corno futuro, dins "Cuadernos de Arquitectura y Urbanismo", nùm. 100, febrer 1974. FABRA, MIQUEL ÀNGEL: "Valencianisme i economia: Ignasi Villalonga (18951973)", dins Crisi i modernització al Pais Valencià, "Arguments", 2, L'Estel, València, 1975. FERRANDIS LUNA, SALVADOR: València roja, Editorial Espaiiola, S. A., San
Sebastiàn, 1938. GARCIA BONAFÉ, MÀRIUS: El marco histórico de la industrialización valenciana,
dins "Información Comercial Espanola", enero, 1974. GARCIA BONAFÉ, MÀRIUS: "Les arrels d'una debilitat nacional", dins Sisé, Pere: Raons d'identitat del Pais Valencià (pèls i senyals), Eliseu Climent Editor, València, 1977. GONZÀLEZ MÓSTOLES, VICENT: La pianificano
urbanistica a la comarca de
l'Horta, València, 1976 (exemplar fotocopiat). LOJKINE, JEAN: La politique urbaine dans la régìon parisienne 1945-1972, Ed. Mouton, Paris, 1972. LOJKINE, JEAN: Contribución a una teoria marxista de la urbanización capitalista, dins "Documents d'Anàlisi Urbana", nùm. 2, publicació del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 1975. www.faximil.com
245
LLORENS, TOMÀS: "El moviment modern i el racionalisme a l'arquitectura i l'urbanisme valencians", dins El País Valencià, 1931-1939, "Arguments", 1, L'Estel, València, 1974. LLUCH, ERNEST: La via valenciana, Eliseu Climent Editor, València, 1976. MARTÍNEZ SERRANO, J. A.: La formación de la indústria valenciana (1880-1913), tesi doctoral, Facultat de Ciències Econòmiques, València, 1976. Veure també MARTÍNEZ SERRANO, J. A.; REIG, ERNEST, i SOLER, VICENT:
Evolu-
ción de la economia valenciana, 1878-1978, "Monografias del Centenario de la Caja de Ahorros", València, 1978. MASSANA, CARME, i ROCA, FRANCESC: "Estratègies urbanes i realitat urbana a la
regió de Barcelona", dins Economia crítica: una perspectiva catalana, Edicions 62, Barcelona, 1972. PENÍN, ALBERTO: Valencià, 1874-1959. Ciudad, arquitectura y arquitectos, E. T. S.A. de Valencià, 1978. PRETECEILLE, EDMON: La planification urbaine. Les contradictions de l'urbanisation capitaliste, dins "Economie et Politique", març 1974. ROCA, FRANCESC: Política urbana i pensament econòmic, Barcelona, 1901-1939, tesi doctoral, Universitat de Barcelona, maig 1977. RÓDENAS, CLEMENTINA: La Banca Valenciana a mediados del siglo XIX, tesi doctoral, Facultat de Ciències Econòmiques, València, 1975. Ros, JOSEP LLUÍS: Ponència presentada al col·loqui sobre els centres històrics organitzat pel C. O. A. Z. V'., València, 1977 (exemplar fotocopiat). SANCHIS GUARNER, MANUEL: La ciutat de València, Publicacions del Cercle de
Belles Arts, València, 1972. SECCHI, BERNARDO: "Desequilibrios regionales y desarrollo económico: el caso italiano", dins Crisis a la italiana, "C. A. U.", núm. 31, maig-juny 1975. SECCHI, BERNARDO: "II settore edilizio e fondiario in un processo di sviluppo económico", dins Lo Spreco Edilizio, a cura di Francesco Indovina, Marsilio Editori, Padova, 1972 (traducció castellana sota el títol El despilfarro inmobiliario, Ed. Gustavo Gili, Barcelona, 1977). SIMÓ, TRINI: La arquitectura de renovación urbana en Valencià, Ed. Albatros, València, 1973. SOLER, VICENT: Industrialització al País Valencià: la conjuntura expansiva de la 1." Guerra Mundial i la crisi posterior, tesi doctoral, Facultat de Ciències Econòmiques, València, 1977. SORRIBES, JOSEP: Desenvolupament capitalista i transformacions territorials al País Valencià, 1960-1975: el cas de l'Horta, tesi doctoral, Facultat de Ciències Econòmiques, València, 1977. TEIXIDOR D'OTTO, MARIA JESÚS: Funciones y desarrollo urbano de Valencià,
246
www.faximil.com
Institución Alfonso el Magnànimo, València, 1976. TOPALOV, CHRISTIAN: La promoción inmobiliaria: un sistema de agentes económicos, dins "Documents d'Anàlisi Urbana", núm. 3, Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 1975.
S'ACABÀ D'IMPRIMIR ALS TALLERS D'IMPREMTA FERMAR
www.faximil.com
EL MES DE JUNY DEL 1979
www.faximil.com