Arguments l'estel. Número 2. València 1975. Crisi i modernització al País Valencià

Page 1

www.faximil.com


www.faximil.com


CRISI I MODERNITZACIÓ AL PAÍS VALENCIÀ

www.faximil.com

Arguments 2


www.faximil.com


M. Ardit V. Martínez M. A. Fabra C. Ròdenas I. Jiménez i F. Pérez J. Ros J. J. Pérez J. Mafé i V. Soler D. Molla E. Lluch R. Perpinyà

CRISI I MODERNITZACIÓ AL PAÍS VALENCIÀ

www.faximil.com

Arguments 2 L'ESTEL València, 1975


Volum a cura d'A. Cucó, M. Garcia Bonafè, E. Lluch, X. Paniagua i V. Soler. Consell Assessor: A. Cucó, J. Fuster, M. Garcia Bonafè, T. Llorens, E. Lluch, X. Paniagua i R. V. Pérez Casado.

M. Ardit, V. Martínez, M. A. Fabra, C. Ròdenas, [. Jiménez i F. Pérez, J. Ros, J. J. Pérez, J. Mafé i V. Soler, D. Molla, E. Lluch i R. Perpinyà.

I. S. B. N.: 84-85104-31-5 Dipòsit legal: V. 3453-1975

www.faximil.com

Impremta FERMAR - Sant Josep de la Muntanya, 8 - València-8 (1975)


INDEX

Pàgina El govern del general Elío a València i les conseqüències econòmiques i socials de la guerra del Francés, per MANUEL ARDIT ...

7

Cara i creu de la sederia de València, per VICENT MARTÍNEZ SANTOS.

35

Valencianisme i economia: Ignasi Villalonga (1895-1973), per MIQUEL ÀNGEL FABRA I SÀNCHEZ

59

EI naixement i desenvolupament d'una institució frustrada: la primera Caixa d'Estalvis de València, per CLEMENTINA RÒDENAS ...

81

La no industrialització valenciana i el model de creixement de David Ricardo, per IGNACIO JIMÉNEZ RANEDA i FRANCESC PÉREZ I GARCIA.

107

L'estructura financera del País Valencià: una aproximació, per JACINT ROS I HOMBRAVELLA

127

L'activitat financera del sector públic al País Valencià, per JOAN JOSEP PÉREZ I TORTAJADA, JOAQUIM MAFÉ I SANANTONIO i VICENT SOLER I MARCO

135

La formació social valenciana dels anys 70. Anàlisi de les relacions socials del procés de treball durant les dècades cinquanta i seixanta, per DAMIÀ MOLLA

167

Textos, per ERNEST LLUCH

187

L'interès col·lectiu econòmic a Catalunya i València, per ROMÀ PERPINYÀ I GRAU

189

www.faximil.com

5


www.faximil.com


EL GOVERN DEL GENERAL ELIO A VALÈNCIA I LES CONSEQÜÈNCIES ECONÒMIQUES I SOCIALS DE LA GUERRA DEL FRANCÈS PER

MANUEL ARDIT

El dia 16 de maig del 1814 es va publicar a València el decret del 4 del mateix mes i any signat en aquesta ciutat per Ferran VII. Amb notable rapidesa, durant la resta del mes de maig, i en juliol i agost, es va desmuntar tota l'obra de les Corts de Cadis, tot restaurantse el règim absolut en el mateix estat que tenia el 1808.1 La personalitat del capità general Francisco Javier Elío (Pamplona, 1767 València, 1822) va dominar la història política valenciana en el període 1814-1820. Home de caràcter rígid, violent i sever, Elío va esdevenir un dels pilars més ferms del règim ferrandí, i no únicament a escala valenciana. La carrera política i militar d'EIío era ja llarga en 1814: des de 1805 a 1810, i novament en 1811, va actuar al virreinato del Plata, primerament com a governador de Montevideo i en 1811 com a virrei. La seua gestió en aquelles terres no va ser gaire encertada, i per aquesta raó la Regència el va substituir per Vigodet i en 1812 tornà a Espanya. Gairebé només arribar a Cadis començà a donar-se a conèixer pel seu caràcter fort i per les seues idees anticonstitucionals. Per aquesta causa el diputat valencià Traver es va oposar enèrgicament al seu nomenament com a capità general de València.2 Ja abans d'ésser restablert el règim absolut, Elío es va comportar sovint de manera anticonstitucional. Un cop abandonada La Real Cedida de 25 de juny del 1814 manava reposar els antics ajuntaments. Fins que fossen substituïts devien continuar en funcions els antics, sin perjuicio de procederse luego contra los que resulten criminales. A la ciutat de València es va reinstal·lar l'Ajuntament del 1808 el dia 13 d'agost del 1814. Arxiu Històric Municipal de València (AHMV), Libros Capitulares. D-218 (1814), sense foliar. Diario de sesiones de las Cortes generales y extraordinarias (1810-1813), t. V, p. 3.568, edició de Madrid, 1870.

www.faximil.com

7


València pels francesos, va treballar per desarticular la guerrilla de fra Ascensi Nebot.3 Molts pobles es van queixar a les Corts d'haver estat urgits militarment per al pagament de les contribucions i es conserven, als Diarios de sesiones de les Corts, algunes queixes contra Elío, per infraccions de la Constitució. Aquest home violent i autoritari governaria València durant gairebé sis anys, i naturalment seria la seua persona el blanc directe de les conspiracions liberals que es van ordir a la ciutat. És una dada a recordar: de totes les conspiracions espanyoles del període 1814-1820, només les de València van tenir per objecte directe l'assassinat d'una alta autoritat militar.4 En aquest sentit la primera conspiració avortada de la història espanyola d'aquest període va tenir lloc a València a començaments de juliol del 1814. L'I de juliol d'aquest any el tinent de rei de València rebia una ordre de Madrid amb la firma autògrafa i el segell d'Eguía, que ordenava que Elío fos pres i afusellat immediatament. Es va consultar a Madrid i es descobrí que es tractava d'una falsificació, però el general va romandre pres a la Ciutadella des de I'l al 7 de juliol, dia que es va conèixer la veritat.5 De tota manera no és segur que la conspiració fos valenciana, ja que a Sevilla es va rebre una ordre similar contra O'Donnell. Només en els primers moments es van imposar especials mesures d'excepció. El 27 de maig del 1814, en absència d'Elío, que havia anat a Madrid acompanyant Ferran VII, el comandant general interí Fernando Pascual, governador militar d'Alzira, va publicar un ban severíssim en previsió de possibles disturbis: es prohibien les reunions, l'ús de tota classe d'armes, fins i tot les blanques d'utilització corrent, anar pels carrers després del toc d'oració, i s'ordenava als fondistes que remetessen diàriament part escrit dels forasters que s'allotjassen a llurs fondes.0 La situació degué seguir intranquil·la durant alguns mesos, ja que el 24 de juliol va tornar a publicar-se un edicte similar, però encara amb més greus sancions, especialment als fondistes.7

4

5 6 7

Actas de las Cortes de la legislatura ordinària de 1813, p. 303. Actas de las sesiones de la legislatura ordinària de 1814, p. 145. En ambdós casos se cita l'edició de 1876. De la història espanyola d'aquest període caldria exceptuar l'obscura conspiración del Triàngulo, que tenia l'objectiu, per a mi dubtós, d'assassinar el propi monarca. AHMV, Libros Capitulares, D-220 (1814), sense foliar. AHMV, Libros Capitulares, D-219 (1814), sense foliar. AHMV, Libros Capitulares, D-220 (1814), sense foliar. 8 www.faximil.com

3


Fora d'això, i pel que respecta al País Valencià, no ts va portar cap operació repressiva de caràcter polític en aquests primers moments. Ja és prou significatiu que uns homes tan compromesos com els germans Bertran de Lis no fossen molestats sinó lleument. Un altre exemple podem trobar-lo a la Universitat, la qual havia elevat a les Corts en 1813, i a instància principalment de Nicolau M.a Garelli, una exposició felicitant el Congrés per haver abolit la Inquisició. Després del restabliment d'aquesta, en el claustre del 12 de març del 1815, es va llegir un ofici de l'inquisidor major de València, Nicolàs Rodríguez Laso, comunicant que aquest Tribunal havia obert un expedient contra aquell escrit. La comunicació va donar lloc a tota una sèrie de violents claustres en els quals s'enfrontaren l'ala reaccionària i la liberal de la Universitat. Garelli mai no va ocultar —al contrari, va declarar-ho expressament— la seua intervenció fonamental en la votació que acordà d'enviar aquella felicitació; però ni tan sols una persona tan sospitosa com ell no va sofrir cap mena de repressió. La Inquisició de València va dictar sentència condemnatòria a 6 de juny del 1817, i pel seu edicte de 30 de maig del 1819 va ser simplement prohibit el fullet imprès de la felicitació.8 De totes les mesures restauracionistes només en va haver dues que no significaren un retorn simple a la situació anterior al mes de maig del 1808. La primera va ser el restabliment de la Companyia de Jesús, per Real Orden de 29 de maig del 1815. A València els jesuïtes van recuperar la seua antiga casa professa i la direcció del Seminario de Nobles, perduts ambdós des del 1767.8 La Universitat no va veure de grat el retorn de l'Orde, i fins i tot va protestar davant el Patronat. No obstant, en Tacte d'apertura del curs 1816-1817 van llegir l'oració llatina acostumada un catedràtic de la Universitat, al dematí, i un jesuïta a la tarda. L'altra mesura va ser la Real Cèdula de 15 de setembre del 1814, "por la qual se manda —segons el text original— que los llamados senores jurisdiccionales sean reintegrados inmediatamente en la percepción de todas las rentas, frutos, emolumentos, prestaciones y derechos de su sehorío territorial y solariego" ,10 però

9

10

CARLOS RIBA Y GARCÍA: La Universidad valeniina en los aiïos de la guerra

de la Independència, València, 1910, pp. 127-135. FR. JOSEPH GINER: Sermón que, en la fiesta celebrada en acción de gracias por el restablecimiento de los PP. de la Compartia de Jesús, predico el R. P..., València, 1816. Arxiu del Regne de València (ARV), Real Acuerdo, llibre 109 (1814), fols. 444 i ss. 9 www.faximil.com

8


perdien la senyoria jurisdiccional, en la qual no eren reintegrats. Els senyors feudals valencians havien pressionat insistentment perquè es deixés expressament sense efecte el decret de les Corts de 6 d'agost del 1811, encara que devia pensar-se tàcitament derogat pel de 4 de maig del 1814. L'escrit en què això es demanava, signat per Martín Alonso de las Heras en nom del marquès de Malferit i altres aristòcrates valencians, duu la data de 8 de juny del 1814. "Como podemos ver —escriu Moxó— apenas acababa de transcurrir un mes desde la promulgación del referido decreto de 4 de mayo." " Més primerenques, encara, van ser les representacions del marquès de Cruïlles, el baró de Beniparrell i el baró de Benidoleig (27 de maig); la del comte de Cervelló, el comte de Fernàn Núnez i el duc de Montellano (28 de maig), i la de la marquesa vídua de la Romana (27 de maig).12 L'aristocràcia valenciana va reaccionar aviat davant les nombroses usurpacions dels seus drets que els havien fet els pobles, emparant-se en el decret de 6 de maig del 1811. Anys més tard de la publicació del decret del 15 de setembre del 1814, encara continuava la resistència dels pobles. El mes de novembre d'aquest any els veïns de Gaibiel exigien al duc de Canzano la presentació dels documents que acreditaren la legitimitat de la senyoria.13 Els veïns d'Albatera demanaren al Consejo de Castilla, en 1816, que els declarés lliures dels drets de senyoria que pagaven al marquès de Dosaigües.14 En la representació dels Grandes de Espaiïa al monarca, de 30 d'abril del 1816, en què es queixaven de no haver-se restaurat la senyoria jurisdiccional, al·ludien aquests a "las Juntas populares autorizadas y consentidas en el reino de Valencià contra lo tan prohibido y recomendado por las leyes",15 afirmació que revela que els pobles tornaven a enfrontar-se als senyors seguint les normes abolicionistes de l'Antic Règim. La recruada de la pressió senyorial després de l'abolició del decret de les Corts de Cadis degué impulsar aquestes reclamacions. Els veïns de Bunyol van elevar una queixa al Consejo en 1815 pels constrenyiments que patien del marquès de Malferit,10 i en 1816 l'Ajuntament de Benejússer es queixà al Consejo de les exaccions

12 13 14 15 16

SALVADOR DE MOXÓ: La disolución del régimen senoriul en Espaiïa, Madrid, 1965, p. 81. Archivo Histórico Nacional (AHN), Consejos, llig. 3.588, exp. 15. AHN, Consejos, llig. 3.588, exp. 15, fols. 56 r.-57 r. ARV, Real Acuerdo, llibre 111 (1816), fol. 106 r. AHN, Consejos, llig. 3.588, exp. 15, fols. 98 r.-lOO r. ARV, Real Acuerdo, llibre 110 (1815), fol. 2 v. 10 www.faximil.com

11


injustes de què eren objecte els seus veïns per part del comte de Pinohermoso.17 Aquesta situació, especialment les dades que reflecteixen el malestar camperol, ha d'inscriure's dintre les conseqüències econòmiques i socials de la guerra del Francès. Però les dades que coneixem sobre aquest tema són migrades. De tota manera pot intentar-se una primera aproximació. Una investigació sobre els preus valencians del segle xix podria ajudar en aquest intent, però malauradament no disposem encara de cap investigació al respecte. Per aquesta raó he gosat sondejar algunes fonts dels preus, concretament el "Diario de Valencià" i el "Diario Mercantil de Valencià", per tal d'estudiar els preus del blat entre 1802 —el primer any amb dades— i 1840. Tenint en compte que es tracta simplement d'obtenir unes xifres indicatives en què sustentar algunes afirmacions o hipòtesis, ni s'estudia el moviment de llarga durada ni han estat sotmeses les xifres a cap mena d'elaboració estadística no necessària. M'he limitat a estudiar els preus nominals de diverses qualitats de blat i he elaborat una mitjana aritmètica simple per cada any.18 Com que es tracta de dades de mercurial, les xifres revelen el preu mitjà anual del mercat del blat a la plaça de València, i aquest és tot el seu valor. La sèrie obtinguda manifesta una estreta concordància amb la dels preus barcelonins estudiats per Sardà,19 constatació aquesta que trobe d'interès. MOVIMENT MITJÀ DELS PREUS DEL BLAT A VALÈNCIA (1802 - 1840) Preus nominals (lliures / cafís) (lliures i sous en decimals)

19

Preus

Anys

Preus

1802 1803 1804

20'6 21'3 24'6

1805 1806 1807

27'1 17'3 14'7

ARV, Real Acuerdo, llibre 111 (1816), fol. 31 r. Les qualitats estudiades han estat: el blat de Castella, de l'horta, del mar, els candials i les xeixes. Des del 1816 les dades del "Diario de Valencià" es refereixen als blats forts (de Castella i de l'horta) i als candials i xeixes junts. En 1821 tornen a aparèixer dades separades. Des del 1825 s'inclouen preus també dels blats rossos. Sempre que ha estat possible he pres dos preus (màxim i mínim) quinzenals. Només hi ha tres anys sense dades: 1814, 1815 i 1820. Preus aquests que no he pogut incloure en els gràfics ja que aquest autor no dóna les xifres primàries, sinó índexs referits a la base 1913 = 100. J. SARDÀ: La política monetària y las jluctuaciones de la economia espanola en el siglo XIX, Madrid, 1948, pp. 301-305. 11 www.faximil.com

17 18

Anys


Anys

Preus

Anys

Preus

1808 1809 1810 1811 1812 1813 1814 1815 1816 1817 1818 1819 1820 1821 1822 1823 1824

15'5 14'2 18'3 29'9 67'7 40'9 — — 21'9 20'4 17'8 15'0 — 12'4 13'9 15'1 14'5

1825 1826 1827 1828 1829 1830 1831 1832 1833 1834 1835 1836 1837 1838 1839 1840

16'6 15'6 13'4 ll'O 10'5 10'4 10'9 12'9 11'4 li'l 12'6 13'0 14'7 15'4 13'4 11*2

MOVIMENT CÍCLIC DELS PREUS DEL BLAT A VALÈNCIA (1808- 1834) Preus nominals (diferències respecte a la mitjana mòbil)

1808 1809 1810 1811 1812 1813 1814 1815 1816 1817 1818 1819 1820 1821

Diferències —ÏO'O —11'3 —7'2 + 47 + 43'2 + 16'6 —4'2 —2'0 —2'0 —3'3 —4'7 —3'6 —3'1 —37

Anys

Diferències

1822 1823 1824 1825 1826 1827 1828 1829 1830 1831 1832 1833 1834

—1'5 + 0'6 + 07 + 3'4 + 27 + 0'8 —1'5 —1'9 —1'8 —1'3 + 07 —0'6 —07

12 www.faximil.com

Anys


www.faximil.com


www.faximil.com


"En efecto —diu aquest autor—, encontramos los precios españoles a gran altura en 1812, al iniciarse el índice, coincidiendo con los últimos momentos de la invasión francesa en España y cuando está terminando el ciclo de guerras que se halla en la encrucijada de los siglos xvm y xix. Desde este punto se inicia el descenso persistente que con sólo algunas oscilaciones parece llegar a su punto mínimo en los alrededores de 1830." 20 Aquest mateix comentan valdría, sense cap modificado, per a la serie valenciana. En efecte, hi veiem com els primers anys del segle xix continúen les mateixes brusques oscillacions de les darreries del xvm; queda acusada Talca de 18041805, ja coneguda, i sobretot els altíssims preus de 1811, 1812 i 1813. A partir de 1812 els preus descendeixen bruscament fins al 1819, lentament i intermitent fins a 1829-1830, anys que atenyen les fites mes baixes de tota la serie. "Después de 1830 —continua mes endavant Sarda—, a pesar de haberse sobrepasado el punto mínimo, la depresión continúa todavía algunos años en España. En realidad la tendencia de los precios no experimenta sino una ligera mejora entre 1835 y 1839." 21 Dintre de la serie és possible observar tres cicles nítidament diferenciables: a) el primer, entre 1809 i 1821, amb els preus mes alts en el 1812; b) el segon, entre 1821 i 1830, amb els preus máxims en 1825, i c) el tercer entre 1830 i 1843 (any que no apareix a la serie, pero que devem suposar el final del cicle, per concordancia amb la serie barcelonina de Sarda, amb els preus máxims en el 1838). La depressió económica, general a Europa, apareix clarament marcada i no cap dubte sobre els efectes de la contracció en l'agricultura, la industria i el comerc. Direm alguna cosa sobre aquest tema immediatament. Pero tant com el moviment general interessa examinar les oscillacions cícliques deis preus i les seues eventuals conseqüéncies socials. A banda Falca de 1812, observem altres anys de preus alts, pero les alces mai no fan ser violentes, o almenys no van manifestar-se amb la brusquedat típica del segle xvm: 1822, 1823, 1825, 1832 i 1838. Sorprén aquest fet quan contrastem les dades quantitatives amb les imatges apocalíptiques que ens presenten d'altres fonts: 1822 va ser un any d'extraordinária escassesa —fou batejat en algunes comarques del País Valencia amb el nom de l'any de la fam—, i la penuria de grans va ser molt gran en 1823.

21

J. SARDA: op. cit, J. SARDA: op. cit.,

p. p.

309. 309.

15 www.faximil.com

20


Cal considerar, en aquest respecte, que la serie utilitzada es refereix tan sois a la ciutat de Valencia, i les variacions deis preus a la resta del País de segur van ser molt mes marcades. Per altra banda, dintre la tendencia general de recessió económica de la primera meitat del segle xix, les puntes alcistes potser tindrien una incidencia de major gravetat, ja que fuetejaven una població pauperitzada i una estructura económica desproveída de mecanismes de defensa. És simptomátic que els anys 1822 i 1823 siguen els de la campanya reialista, 1833 el de l'inici de la guerra carlina i 1837 i 1838 els de major activitat deis exércits de Cabrera. Els camperols valencians, arruinats després de la guerra del Francés, van demostrar una gran sensibilitat davant la mes lleu alteració deis preus. El mateix capitá general Elío escrivia al monarca el 13 de marc del 1815: "Espero, señor, la próxima llegada del arzobispo, para con unión y acuerdo de este prelado remediar los males de la mendiguez, pues si el estado eclesiástico opulento, y cuyas rentas están por la Iglesia destinadas a obras pías, no arrima el hombro escusado es cansarse, las demás clases del Estado, no pueden hacerlo, pues el comercio está perdido, y la agricultura y hacendados atrasados."22 L'augment de la mendicitat está constatat en documents dispersos del municipi de Valencia, i un document que es troba ais Libros de sesiones de l'Ajuntament de Castelló de la Plana testifica l'augment del consum del pa de dacsa entre els nombrosos indigents d'aquella localitat.2S La pressió senyorial, a la qual ja hem alludit anteriorment, contribuí a empitjorar la situació. El rector d'Onil Julia Fernández Castillo va dirigir una curiosa carta a Cevallos el 6 d'abril del 1816. "La llama de la insurrección está ya próxima a inflamarse", deia, a causa de les noves contribucions decretades per l'intendent i el capitá general per al pagament de les tropes. I afegia: "Si consideramos a los pueblos de señorío que forman la mayor parte de la nación: ¿Qué tropelías no executó con ellos el capitán general Elío sin más apoyo en las instancias de los señores que sus simples relaciones llenas de encono y cólera contra los pueblos, porque sacudieron el yugo de la tiranía que exercían sobre ellos? Los autorizó con compañías de tropa y a sus órdenes sin más examen de lo que era justo pagar, que

23

Archivo del Palacio de Oriente (APO), Papeles reservados de Fernando Vil, t. 15, núm. 11. Arxiu Historie Municipal de Castelló de la Plana, Libros de sesiones del Ayuntamiento, llibre 16 (1815-1819), sense foliar. 16 www.faximil.com

22


sus mere (sic) dichos, sin mas recurso que al cielo los atropellaron, i ajaron de unos modos increïbles en una nación civilizada donde hay Gobierno y leyes justas que la rigen." 24 El testimoniatge del rector d'Onil ens apunta els greus efectes de la reacció senyorial. A més dels casos anteriorment citats, en coneixem d'altres de la resistència al pagament de les prestacions feudals. El 6 de juliol del 1817 l'Ajuntament de Bèlgida, senyoria del marquès del mateix títol, va prohibir que cap veí no pogués eixir a les feines del camp des del toc d'oració fins a les tres de la matinada, pena imposada pels arrendadors dels drets dominicals com a càstig per haver resistit el pagament dels drets.25 Un dels sectors que més va acusar les conseqüències de la crisi va ser el de la seda •—tant en la seua fàcies industrial com agrícola—, i es tracta a més a més de l'aspecte sobre el qual estem més ben informats. Miquel Aparici i Ortiz, segons sembla, germà del diputat a les Corts de Cadis Pere Aparici, escrivia en 1833: "La Huerta de Valencià se halla abrumada por las consecuencias desastrosas de la pérdida de nuestras colonias que consumian sus mas preciosos frutos, y de la guerra devastadora de la Independència que absorvió y estrajo de la península capitules inmensos." -6 Efectivament, la paralització del tràfic colonial, de fet pràcticament interromput des de finals del segle anterior, vingué a sumar-se a les conseqüències de la guerra. Vicent Bertran de Lis, en un memorial que va elevar a Ferran VII des de Brussel·les el 31 de març del 1825, es feia ressò de la ruïna sedera valenciana, encara que no intuïa les seues causes profundes. "Estoy persuadido (senor) —escrivia—, que no son las ideas liberales miradas abstractamente bajo este nombre, las que producen las inquietudes de la nación; y sí el trastorno y dislocación de intereses que han producido en sus individuos los acontecimientos ocurridos por espacio de muchos ahos, y particularmente durante la guerra de la Independència. Antes de esta se ocupaban en Valencià en las manujacturas de seda mas de treinta mil personas, y en el dia apenas se ocupan una sexta parte, y lo mismo sucede respectivamente en Cata-

25 26

AHN, Estació, llig. 3.128. M. JORNET PERALES: Bèlgida y su termino municipal, València, 1932, p. 376. MIGUEL APARICI Y ORTIZ: Memòria sobre los medios de mejorar física y moralmente la situación que en la actualidad tiene el agricultor de la particular contribución y vega de Valencià, València, 1833, pp. 2-3. 17 www.faximil.com

24


luna, asl como también en todas las demàs provincias." 27 La Memòria sobre la decadència de la seda que va publicar Jeroni Merelo en 1832 enfocava més encertadament el problema. L'autor es referia a "la deplorable situacion a que por la paralización del Arte mayor de la Seda, han sido reducidas innumerables familias de esta vecindad, que en sus diversos ramos hallaban ocupación y subsistència". Fent una anàlisi de la situació, l'autor atribuïa les causes a l'extracció de seda no elaborada, el contraban de sedes estrangeres, els elevats aranzels per a les drogues i tints, i per damunt de tot, a la pèrdua de les colònies americanes. Per a Merelo la solució era teòricament fàcil: augmentar la qualitat de les sedes valencianes.28 Però ni la indústria valenciana estava preparada, ni era fàcil reconquistar el mercat americà, introduir-se en l'europeu dominat per la producció italiana i francesa, o crear el mercat nacional inexistent. La política lliurecanvista del Trienni Constitucional tampoc no va ajudar a remuntar la situació. En aquest respecte, a la sessió de Corts del 28 d'agost de 1820, Joaquim Llorenç Villanueva tornà a insistir sobre la necessitat de prohibir l'extracció de seda no elaborada, "porque es cosa bien calculada que la cosecha de nuestras sedàs en el estado actual no alcanza a poner comentes los telares del reino que lo estaban a finales del siglo pasado".29 El comte de Toreno es va oposar enèrgicament, ja que per a ell la ruïna de les fàbriques valencianes es devia a la pèrdua de les colònies americanes i a què el mercat espanyol era incapaç d'absorbir la producció. Prohibir l'exportació no faria sinó estendre la ruïna també a l'agricultura. "La Espana —va dir— no puede consumir lo que producen esas jàbricas de Valencià, que no pueden subsistir faltando la extracción para la Amèrica; y por eso, repito, si se prohíbe la exportación de seda, no se evitarà aquel mal y se arruinarà la agricultura, cuando es indudable que podemos hacer un gran comercio de este fruto con los países del Norte." 30 No sé si qualificar la pro-

28

29 30

A H N , Estado, llig. 5.277, e x p . 7 1 . G E R Ó N I M O M E R E L O Y SAYRÓ: " M e m ò r i a p r e s e n t a d a a la Real Sociedad Econòmica de Valencià sobre la decadència de las fàbricas de seda y su restauración", en Juntas públicas de la Real Sociedad Econòmica de Valencià celebradas el dia 8 de diciembre de los ahos 1827, 1828 y 1829, València, 1832, pp. 49-54. Diario de las sesiones de Cortes. Legislatura de 1820, Madrid, 1870, t. I, p. 693. D i a r i o de las sesiones de Cortes. Legislatura d e 1820, t. I, p p . 693-694. 18 www.faximil.com

27


posta del comte de Toreno de clarivident o de profètica, però de fet l'economia valenciana s'orientaria en el futur en la direcció per ell apuntada: només que el producte agrícola a exportar als països del Nord no va ser la seda sinó la taronja. El diputat valencià Vicent Sancho es va mostrar de la mateixa opinió. "Muy poco tengo que ahadir —digué— a lo que ha dicho el sehor conde de Toreno. Desea el sehor Villanueva que se concilien los intereses de la agricultura con los de los jabricantes. No sé que haya otro medio que dejar hacer a cada uno lo que quiera; porque en coartando la facultad al fabricante para favorecer al agricultor, no se concilian los intereses. Por lo demàs, el sehor Villanueva, deseando favorecer las fàbricas de Valencià y demàs del reino, propone medios que las destruirían. Las fàbricas de Valencià estan atrasadas por el monopolio que había con Amèrica; como tenían seguro aquel mercado, les faltaban los estímulos para perfeccionar como otras naciones sus manufacturas; y si ahora tratamos de continuar los monopolios y privilegios exclusivos, cual se intenta en esas proposiciones, se quitaràn a los fabricantes los estímulos para el trabajo." 31 Coneixem un altre cas d'indústria arruïnada per la competència estrangera: la de la ceràmica de l'Alcora. L'Ajuntament d'aquesta localitat va elevar una manifestació a les Corts l'any 1820, manifestant l'estat ruïnós del poble, fins al punt que el duc d'Híjar havia de sostenir amb el seu peculi prop de 400 famílies. Entre les causes enumerava la proliferació de fabriquetes en els pobles pròxims, amb productes més barats però de pitjor qualitat, i sobretot la forta entrada de ceràmica estrangera. L'Ajuntament alcorí demanava que es prohibís totalment la importació i que, passat un cert temps, es trenqués o inutilitzés tota la que restés als magatzems.32 Els anys que corren entre 1814 i 1820 van constituir la primera edat daurada del bandolerisme vuitcentista. L'aparició d'una forta població excedentària abocada al bandidatge com a mitjà de vida va ser, potser, la conseqüència més important de la guerra del Francès. Ja des del 1813 començà a créixer extraordinàriament el nombre dels saltejadors de camins, tot i que s'instaurà un Consell permanent de guerra i companyies de fusellers per a la seua captura.33 Una de les Diario de sesiones... (1820), t. I, p. 694. Diario de sesiones... (1820), t. II, p. 1.020. ARV, Real Acuerdo, llibre 109 (1814), fols. 362 r. i ss. MARÍA DEL CARMEN PINTOS VIEITES: La política de Fernando Vil entre 1814 y 1820, Pamplona, 1958, pp. 327-329. VICENTE BOIX: Historia de la ciudad y reino de 19 www.faximil.com

31 32 33


comarques on el mal va ser crònic tot al llarg del segle xix, la serra de Crevillent, fou l'escenari de les malifetes del més famós dels bandolers valencians, Jaume Alfonso (a) el Barbut, exemple típic de bandoler generós. La seua és una biografia ben representativa, encara que molt mal coneguda malgrat les nombroses obres publicades, la major part sense el més mínim rigor històric. Seguint la més fiable, d'Hernàndez Girbal, la fugida a la muntanya de Jaume Alfonso es degué a què desertà de l'exèrcit; Carrillo dóna una altra versió, segons la qual va ser per un assassinat en defensa pròpia. Des del 1804 al 1808, el Barbut va actuar associat a la famosa i temible banda dels Mójica, encara que aquestes dates no són segures. Segons tots els autors, Jaume Alfonso va matar aquests bandolers per no estar d'acord amb les seues terribles violències. Entre 1811 i 1813 va lluitar en la guerrilla sota les ordres de Villalobos, retirant-se al final de la guerra a la vida sedentària. No va durar gaire temps en l'ofici de jornaler, i l'any 1815 va reunir novament la seua antiga partida i es llançà a la muntanya.34 El Barbut va arribar a organitzar molt bé la seua gent i va especialitzar-se en l'atac als traginants en temps de fira, i en els raptes de personalitats, o parents seus, per a demanar tot seguit rescat. Havia establert una magnífica red d'espies i confidents, i obligava al pagament d'una contribució tots els traginants i carreters que passaven pel seu territori. Poca cosa va poder-se fer entre 1814 i 1820 en la seua persecució, de manera que va ser aquesta una de les moltes partides que restà intocada després de la campanya organitzada pel capità general Elío. Es va oferir, a qui lliurés Jaume Alfonso, una recompensa de 3.000 duros i l'indult si es tractava d'un delinqüent. Els pobles d'Elda, Novelda, Sax i el Pinós van formar una companyia de vuit fusellers per a la seua persecució, però es tractava d'una força molt exigua.:!3 Una altra de lOs zones en què el bandolerisme va reviscolar fou la Ribera Alta i les comarques muntanyenques limítrofes. Amb prou feines, coneixem només els malnoms d'alguns malfactors famosos: Calafat, Tarongero, Bort,30 el

35 36

BENITO BALLESTER BROSETA: Historia de la villa de Algemesí en la pro-

vincià de Valencià, Algemesí, 1958, p. 155. 20 www.faximil.com

34

Valencià, València, 1845-1847, t. II, pp. 311-312. Un comerciant de_València, Vicent Santos, representà al Consell en 1819 tenir casi interrumpido su comercio a causa dels atacs continus de què era objecte en els camins. AHN, Consejos, llig. 52.473. F. HERNÀNDEZ GIRBAL: Bandidos cèlebres espanoles (en la historia y en la leycnda), Madrid, 1968, pp. 133-147. F. HERNÀNDEZ GIRBAL: op. cit., pp. 151-157. AHN, Consejos, llig. 52.473.


Caço, el Villena, el Comarejo.37 Els llibres del Real Acuerdo ens donen notícies d'una partida que operava a l'Horta amb la més absoluta impunitat, la d'Antoni Salvador i Severí Peris. Aquests tenien el seu centre d'operacions a Vistabella de l'Horta i comptaven amb la complicitat dels veïns.38 Més endavant constatarem com aquesta comarca es va convertir en cau de bandolers. La complicitat de les poblacions, fet que ressalta Boix, segons sembla, va ser prou general i va obstaculitzar la persecució dels malfactors. A Sogorb va ser el mateix regidor decano de l'Ajuntament qui va aparèixer complicat a les operacions d'una partida de bandolers capturada el 1818; 3S) Jaume Piquer, beneficiat de l'església parroquial de Pavies, va ser processat el 1819, com a director general de los malhechores.w Les dades que es conserven als llibres <X Ajusticiados de la confraria de la Mare de Déu dels Desemparats de València poden servir per a precisar aquest panorama tan pobre. El creixement del bandolerisme s'hi observa clarament.41 Encara que en els registres d'aquesta època no sempre es consigna el delicte, són nombroses les execucions de bandolers. El 1815 en van ser executats cinc, tots de l'Horta: de Sedaví, de Russafa i del carrer de Quart extramurs.42 El 1816 foren agarrotats quatre membres d'una banda que, segons sembla, actuava a la serra de Crevillent: Juan Rodríguez i Agustín Serrano, naturals de Campo de Criptana; Francesc Fernàndez, de Crevillent, i Ramon Garcia, de la Vall d'Almonesir.43 Consten d'altres execucions en les quals no s'especifica el delicte, de les quals algunes segurament pertanyen també a bandolers. El 1817 els ajusticiats van arribar a disset. En algun registre no consta el veïnatge del reu, però n'hi ha de diverses comarques valencianes, especialment de la Safor, i també de les dues Marines, l'Alacantí, i les Riberes Alta i Baixa.44 En 1818 va descendir el nombre de les execucions (quatre), tres de pobles

38 39 40 41

42

43 44

JOSÉ MARTÍ SORO: Historia de Villanueva de Casteüón, València, 1960,

p. 303. ARV, Real Acuerdo, llibre 113 (1818), fols. 357 r.-358 r. ARV, Real Acuerdo, llibre 113 (1818), fol. 574 r.-v. AHN, Consejos, llig. 52.473. Per a l'estudi en extensió del fenomen vegeu M. ARDIT: Bandolerisme i delinqüència a les acaballes de l'Antic Règim [País Valencià, 1759-1843), en "Recerques", núm. 3, Barcelona (1974), pp. 137-152. Arxiu de la Confraria de la Mare de Déu dels Desemparats (ACVD), Libros de Ajusticiados, llibre 1, fol. 150 r. ACVD, Libros de Ajusticiados, llibre 1, fol. 153 r. ACVD, Libros de Ajusticiados, llibre 1, fols. 155 r.-158 r. 21 www.faximil.com

37


de la Safor i un lladre d'Alcalà de Xivert, però en 1819 novament augmentà considerablement. Van ser cinquanta-set els bandolers ajusticiats, nombre, aquest, fruit de la campanya del capità general Elío, que es va centrar especialment a l'Horta, mentre que altres comarques a penes eren castigades. L'li de gener de 1819 van ser agarrotats cinc saltejadors de la Marina. Des del 25 de setembre les execucions van ser nombroses i a més a més es va canviar la pena de garrot per la d'afusellament per l'esquena. Els deu delinqüents executats aquest dia eren gairebé tots de l'Horta: de Puçol, del Puig, de la Pobla, de Benaguasil, de Sagunt i de València. També de l'Horta van ser els vuit afusellats el 7 d'octubre i els cinc de dos dies després. Només el Baix Palància (Camp de Morvedre) va sofrir la implacable persecució d'Elío amb tanta duresa com l'Horta. Fóra enutjós d'enumerar totes les execucions. Nomenarem tan sols les col·lectives: aquestes van ser tres més durant aquest mateix mes; altres cinc víctimes el 15 de novembre, nou el 17 de desembre i cinc el 22 del mateix mes. En les dues darreres alguns dels executats procedien de la Ribera Baixa —de Riola i de Sueca especialment—, però van continuar predominant els de les comarques abans esmentades.45 En 1820, entre el 21 de gener —dia de les primeres execucions— i el 10 de març —dia de la publicació de la Constitució—, els afusellaments van continuar al mateix ritme i les comarques més castigades van continuar sent les mateixes. Quatre reus van sofrir la pena de garrot el 9 de març; altres quatre que devien haver-los acompanyat el següent dia, Vicent Escriba, natural de Buixerques; Antoni Albert, d'Albaida; Josep Polet, de Xeresa, i Josep Peiró, de Gandia, es van deslliurar de la mort amb la publicació de la Constitució de 1812.40 La campanya exterminadora del capità general Elío va ser durament criticada pels historiadors liberals, els quals l'acusaren d'haver mesclat indiscriminadament bandolers i delinqüents amb enemics personals. Segons Boix, el general "en los calabozos del castillo de Murviedro renovo los tormentos prohibidos por las leyes, arrancando con la juerza del dolor delaciones jalsas, que servían para condenar a ciudadanos tranquilos que descansaban en la inocencia. La Audiència de Valencià se opuso a los llamados apremios o tormentos de Sagunto, y represento al monarca sobre aquel quebrantamiento de las leyes; ACVD, Libros de Ajusticiados, llibre 2, fols. 4 r.-14 r. ACVD, Libros de Ajusticiados, llibre 2, fols. 14 V.-16 v. 22 www.faximil.com

45 46


pero como Elío conservaba tanto prestigio en el ánimo del rey desde los sucesos de mil ochocientos catorce, recibió la Audiencia una Real Orden, para que en vez de entorpecer, ausiliase los procedimientos de Elío, que tenía del monarca las facultades más amplias e ilimitadas"." La utilització del turment ais calabossos del castell de Sagunt sembla un fet rigorosament cert, pero no conec cap testimoniatge de qué amb els bandolers es méseles "ciudadanos tranquilos que descansaban en la inocencia". En tot cas es podia retreure al general el fet d'haver actuat gairebé exclusivament a les comarques de l'Horta i el Camp de Morvedre. Durant l'estiu del 1814 va establir Elío la comissió militar permanent encarregada de jutjar sumaríssimament els reus pressos, que va ser presidida peí coronel Gaspar Franco.48 Aquesta comissió es va installar posteriorment a Sagunt, pero segons confessió del mateix Elío només es va utilitzar com a turment el cep de campanya. Malgrat aquesta declarado, el diputat a les Corts del 1820 Vicent Sancho afirma haver vist el dibuix de la máquina de turment,49 i Antoni Chabret, autor d'una Historia de Sagunt publicada el 1888, escriu que "todavía recuerdan con horror algunos ancianos de Murviedro los lamentos que exhalaban aquellos desgraciados en el tormento y que se oían a larga distancia a través de las estrechas ventanas de su encierro"?0 Segons diu un pamflet liberal aparegut el 1821, Elío se servia de la collaboració del governador del castell, el Nerón saguntino, i una selecta ret d'espies i de confidents.51 Segons un altre opuscle publicat aquest mateix any, les mesures de govern d'Elío van ser sovint arbitráries i violentes, com la imposició de multes a les Justicies i particulars per nimietats; la concentració de tropes sense cap justificado i amb l'objecte d'estemordir els pobles o el decret peí qual imposá 100 ducats de multa ais pares o parents deis desertors, 100 mes a l'alcalde i altres 100 al poblé. Segons el propi general Elío Foperació repressiva fou un éxit complet: a fináis del 1818, després de cent execucions i de cent bandolers mes empresonats, el País era net de malfactors.52 Afirmado que está lluny de

51 52

VICENTE BOIX: Historia de la ciudad y reino de Valencia, t. II, pp. 316-317. ARV, Real Acuerdo, llibre 109 (1814), fol. 508 r. Diario de sesiones... (1820), t. II, p. 849. ANTONIO CHABRET: Sagunto. Su historia y sus monumentos, Barcelona, 1888, t. I, p. 483. Declaración de los déspotas enemigos de la Humanidad, y de sus excesos y atentados, Valencia, 1821. F. XAVIER ELÍO: Manifiesto que escribió en su calabozo el general D... 2.3. www.faximil.com

47 48 49 50


ser certa. Encara que suposem que els nombrosos reus ajusticiats el 1819 havien estat presos l'any anterior, les execucions encara continuarien en 1820 i les autoritats constitucionals, bé que van alliberar els bandolers com a màrtirs de la llibertat, aviat tornarien a començar la persecució contra un mal que era lluny d'haver estat extirpat. I no això solament, sinó que aviat es tornaria contra el mateix règim, ja que molts bandolers s'allistarien a les files reialistes, com va ser el cas de Jaume Alfonso (a) el Barbut. Al costat d'aquesta violència contrasta algun episodi de política paternalista d Elío r':i i la seua preocupació urbanística. En aquest aspecte va ser un digne successor del mariscal Suchet, alguna de les obres del qual va continuar, com va ser el cas de la Glorieta. Josep Antoni Sombiela, en l'apèndix al Manijiesto que Elío va escriure al calabós en defensa pròpia, i que fou publicat per aquell el 1823, en fa una extensa relació: es va recompondre el camí del Grau; es reedificaren dues cases que hi havia vora la Ciutadella i que havien estat volades pels francesos en la seua retirada; es van acondicionar les torres de Quart, fent-ne una presó còmoda; es va establir un col·legi per a orfes de militars; es traslladà el col·legi de cadets de Gandia a l'edifici de Sant Pius V de València; es van fer obres al castell de Sagunt; es milloraren els camins; es prestà atenció especial a les Cases de Beneficència de València, Alcoi i Sagunt; es van fer obres a l'Hospital de València; es donà permís per a practicar la pesca del bou, prohibida fins aleshores; van començar-se les obres dels jardins del Real a les ruïnes de l'antic palau; es va impulsar la vacunació antivariòlica; es va exigir rígidament la prohibició de plantar arròs fora dels terrenys acotats; es van fer obres de drenatge a les marjals d'Alacant i Almenara, i, per damunt de tot, la classe militar fou tractada decorosament, mai no va deixar de percebre puntualment la seua paga. En resum, la política d'un dictador.54 En els primers moments, com ja ha estat dit, no va haver una gran repressió contra els homes que havien lluitat a les files liberals. Aquesta va començar després de les conspiracions frustrades del 1817 i 1819, però de tota manera es tracta d'un aspecte encara poc conegut.

.54

F. XAVIER ELÍO: Manijiesto...,

pp. 144-151. 24 www.faximil.com

53

con el objeto de vindicar su honor y persona, üustrado con apéndice y notas para el conocimiento exacto de lo ocurrido en las causas que se le formaron, por D. José Antonio Sombiela, València, 1823, pp. 29-31. VICENTE BOIX: op. cit., t. II, p. 313, que repeteix la informació de l'obra abans citada de Sombiela.


La historiografia liberal exagerà evidentment aquest aspecte de la gestió política d'Elío, però tampoc no s'ha de minimitzar. Segons Boix "henchía también el general las càrceles del Santo Oficio de presos políticos, creando para juzgarlos una comisión mixta, compuesta del regente de la Audiència, don Miguel Modet, y de varios inquisidores".™ És cert que van ser utilitzades per a aquest objecte les presons de la Inquisició, però en sembla dubtós que el nombre de presos polítics fos tan elevat com Boix sembla suggerir. Després del 1814, com és ben sabut, els grups activistes es van refugiar en la clandestinitat i treballaren, mitjançant la tècnica del pronunciamiento i la conspiració, per provocar la caiguda del règim ferrandí. El paper jugat per les societats secretes en la vertebracio d'aquest moviment d'oposició fou fonamental. No conec cap testimoniatge que les societats masòniques s'haguessen organitzat com a grups d'oposició política clandestina abans del 1816.5(i Els conspiradors liberals valencians van rebre, crec que sense dubte, el seu primer impuls de les societats masòniques organitzades per Torrijos y Van Halen, primer a Múrcia i Cartagena, i posteriorment a Granada. Els seus afiliats van ser fonamentalment militars —oficials i suboficials—, juntament amb alguns elements civils: activistes liberals del 1808-1814, camperols benestants de pobles de senyoria i alguns rectors progressistes.57 Aquests grups masònics valencians van ser parcialment desarticulats arran de les

57

VICENTE BOIX: op.

cit.,

t. II, p.

317.

En aquest respecte tingué certa notorietat en l'època un episodi en realitat insignificant. Segons Joaquim Llorenç Villanueva, en un número del periòdic reialista "La Atalaya de la Mancha" del 1814, es va denunciar l'existència a València d'una societat republicana. Va servir de base a aquesta suposició el fet d'haver-se-li trobat a Narcís Rubio, en ser pres junt amb Villanueva, Traver i els altres diputats a Corts, una medalla d'or amb allegories pretesament republicanes. Aquesta medalla no era més que una de commemorativa que havia encunyat la Junta de València en l'any 1808, i en la qual eren representades unes figures simbòliques, entre elles una dona amb corona de llorer que va donar lloc a la suposició. JOAQUÍN LORENZO VILLANUEVA: Vida literària, Londres, 1825, t. II, pp. 39-41. Es interessant en aquest respecte una memòria, que pertany en realitat al segon període absolutista del regnat de Ferran VII, redactada per Calomarde, i en la qual es llegia segons De la Fuente: "Alberique. A este pueblo y los de la Ribera debe vigilarse mucho, porque hay en ellos mal espíritu y reina allí la secta de los comuneros", en Historia de las sociedades secretas antiguas y modernas, Barcelona, 1933, t. I, p. 467. El 1828 l'arquebisbe de València Simón López va prohibir l'exercici de la cura d'ànimes als rectors de Castelló de la Ribera i del Salvador d'Elx per haver estat membres de societats secretes. AHN, Consejos, llig. 51.678, exp. 7. 25 www.faximil.com

55 56


conspiracions del 1817 i 1819. Per Real Orden de 3 de febrer del 1817 es van verificar diversos empresonaments a Alacant i València de certs individus, pràcticament tots ells militars, que bé pertanyien o mantenien contactes amb la lògia masònica de Múrcia, dirigida per Van Halen. 58 Més nombrosos van ser els empresonaments que es feren a conseqüència de la conspiració de Vidal, a finals de gener i començaments de febrer del 1819. L'acusació inicial contra aquests presumptes membres de les societats masòniques va partir dels inquisidors de València. Aquests van dirigir al tribunal de Madrid una curiosa carta, en la qual acusaven de pertànyer a la masoneria molts col·laboradors d'Elío —entre ells Ildefonso Díez de Ribera—, tots els quals van ser efectivament presos en el Sant Ofici.50 Els empresonats en 1819 van ser aproximadament vint-i-cinc, i el primer d'ells el venerable de la lògia valenciana Ildefonso Díez de Ribera, comte d'Almodóvar. La major part eren militars però també n'hi havia de civils i almenys un eclesiàstic, l'ex-diputat a les Corts ordinàries del 1813 i 1814, Bernat Falcó. Entre els perseguits es trobaven els germans Bertran de Lis, però només va poder ser pres Marià, puix que Manuel havia emigrat ja el 1817 i Vicent es trobava a Andalusia, on va ser pres finalment a començaments del 1820.60 Que els germans Bertran de Lis van formar part d'aquesta lògia masònica, o que almenys hi van estar íntimament lligats, em sembla un fet indubtable, però, de tota manera, obscur com tot el referent a aquesta família. No únicament van estar directament implicats en la conspiració de Vidal, junt amb el qual va ser executat un fill de Vicent, Fèlix, sinó que és molt probable que moguessen també els fils de la conspiració del 1817, com veurem seguidament.61

59 60 Cl

AP, Papeles reservados de Fernando VII, t. 19, carpeta núm. 11. AP, Papeles reservados de Fernando VII, t. 19, carpeta núm. 19. AP, Papeles reservados de Fernando VII, t. 19, carpeta núm. 19. L'any 1814 Elío va tancar a la presó Vicent i Manuel Bertran de Lis, però foren alliberats als quatre mesos. AHN, Estado, llig. 5.277, exp. 71. Marià i Manuel van continuar a València, però Vicent va residir llargues temporades a Cadis, ciutat a la qual tenia una sucursal des del 1812 ó 1813, i a Madrid, on també obrí una sucursal cap al 1817, que acabà convertint-se en la central de la firma. Vicent degué fixar la seua residència a Madrid al carrer de Carretas, núm. 4, en aquesta època. AHN, Consejos, llig. 12.230, exp. 29. Des del 1815 Vicent havia estès la seua xarxa de negocis també al Principat, on havia aconseguit la contracta per a la manutenció de les tropes del Principat. AHN, Estado, llig. 3.128. En 1817 Manuel fugi a Gibraltar, i Vicent, com veurem, va ser pres a Sevilla o Cadis a començaments del 1820. AHN, Estado, llig. 5.277, exp. 71. V. BER26 www.faximil.com

58


El pla d'assassinat del general Elío, la nit del 17 de gener del 1817, va ser la primera de les dues conspiracions valencianes, però era gairebé ignorada per part de la historiografia. Es desconeixen els detalls de la trama, però és segur que els germans Bertran de Lis, concretament Manuel, intervingueren en la seua organització. Ell mateix ho va afirmar a les Corts de 1820.62 Segons va informar Cea Bermúdez desde Londres, on era ambaixador, en 1830, "don Manuel (Bertran de Lis) con conocimiento de su hermano don Vicente tramo la conspiración que llevaba por objeto de asesinar al general Elío la noche del 17 de enero de 1817 al salir del teatro, y en seguida publicar la Constitución en Valencià. Los còmplices que le estaban reunidos fueron: don Felipe Benicio Navarro, abogado; jrai Asensio Nebot y un tal Manuel, del Graó de Valencià, de apodo Borrasca (que en realitat es deia Francesc Cubells). Todos los espresados individuos así que se descubrio por el general Elío la conspiración, se embarcaron a bordo de un barco contrabandista y se fueron a rejugiarse dentro la plaza de Gibraltar."G3 En termes semblants va expressar-se Elío, en carta que dirigí al ministre de la Guerra el 16 de gener del 1819, en la qual afirmava que Manuel Bertran de Lis havia estat "el gefe de la conspiración de la noche del 17 de enero de 1817" S'* Aquesta, com ja ha estat dit, tenia per objecte l'assassinat d'Elío a l'eixida del Teatre Principal, però va fracassar probablement per la precipitació dels encarregats de realitzar l'atemptat. És expressiva la breu notícia que en dóna el dietarista Centelles: "Dia 17 (de gener del 1817): a las 9 de la noche, una quadrilla de facciosos intentaron alborotar la ciudad; hubo fuego por su parte, però acudió la tropa, y a la primera descarga todos huyeron; se publico un bando para la seguridad pública, y esta todo tranquilo." C3 Segons Vicent Boix, l'únic historiador que consigna el fet, segons crec, va ser executat un dels conjurats, Ramon Armengol (a) el Vidrier, i el seu cap fou penjat a la porta

63 64 65

27

www.faximil.com

62

TRAN DE Lis: Representarien dirigida al Ministerio Espanol, París, 1831, carta preliminar, p. 9. Un fill de Vicent, Josep, va ser processat per la Inquisició de València per llegir llibres prohibits, concretament el Diccionario crítico-burlesco de Gallardo. AHN, Inquisición, llig. 4.944, exp. 22. Diario de sesiones... (1820), t. I, p. 581. AHN, Estado, llig. 5.277, exp. 71. AP, Papeles reservados de Fernando VII, t. 19, carpeta núm. 20. JOAQUÍN CENTELLES Y NÚNEZ: Efemèrides o bien sean sucesos memorables ocurridos en Valencià desde 1° de enero de 1801 hasta fiu de diciembre de 1825, manuscrit de la Biblioteca Universitària de València (Varia-88), sense foliar.


de la Trinitat.66 Realment van ser quatre els ajusticiats, quatre víctimes oblidades del martirologi ferrandí: el 23 de gener del 1817 foren penjats Ramon Armengol, de 30 anys; Marià Ayoldi, de 25; Josep Serra, de 23, i Sebastià Salcedo, de 23, por amotinadores de la ciudadJ'1 Mentrestant els probables caps de la conspiració, Manuel Bertran de Lis, Ascensi Nebot (a) el Frare —antic guerrillero del Francès— i Felip Benici Navarro, van fugir a Gibraltar, i des d'aquell punt iniciaren l'organització de nous intents revolucionaris. Aspecte aquest, el de les activitats dels emigrats durant el primer període absolutista del regnat de Ferran VII, al qual la historiografia ha parat poca atenció. Manuel Bertran de Lis i els seus companys van recomençar els seus projectes només arribats a Gibraltar. El primer pla, sempre retardat i que finalment es va realitzar amb escassa fortuna quan ja Riego s'havia alçat a favor de la Constitució, va ser el d'un desembarcament a les costes valencianes. Des de Gibraltar, Nebot va fer cap a Londres a la recerca d'armes i altres abasts. Manuel Bertran i Benici Navarro continuaren a la plaça britànica, però el governador d'Algezires va sol·licitar del de Gibraltar que els expulsés, i van haver d'amagar-se durant un temps en un magatzem.68 Finalment aconseguiren de fugir i van fer cap a Liorna, on van entrevistar-se amb Flórez Estrada i els seus amics, que s'havien establert en aquella ciutat italiana. El 1818 Navarro va marxar a París a entrevistar-se amb Espoz y Mina, però no van arribar a cap acord per falta de diners. En aquest moment, Marià Bertran, a València, i Vicent, a Madrid, havien començat a ordir la conspiració que dirigiria el coronel Vidal, però encara van poder proporcionar al seu germà 10.000 francs per mitjà d'un corresponsal de Marsella. Tots ells s'escrivien amb noms falsos a través d'un agent dels Bertran a Barcelona, Vicent Cabanilles. No sé si amb els diners cobrats a Marsella o si amb una altra quantitat avançada per Juan Antonio Yandiola, que era a la capital britànica, Manuel Bertran de Lis va comprar 2.000 fusells, fornitures i vestuari, que portà Ascensi Nebot a Gibraltar per introduir-los a Espanya. Ignore quin va ser el destí final d'aquest armament, encara que supose que va mantenir-se ocult a Gibraltar fins que es va ressuscitar el projecte, després del fracàs de Vidal, del desembarcament a les costes 67 68

VICENTE BOIX: op. cit.,

t. II, p.

319.

ACVD, Libros de Ajusticiados, llibre 1, fol. 156 r. Diario de sesiones... (1822), t. I, pp. 234-235. 28 www.faximil.com

66


valencianes.09 Simultàniament a aquestes operacions dels emigrats, a Espanya es preparava per mitjà de les societats masòniques un nou intent subversiu a València. No queda clar si Vicent Bertran de Lis, germà major i cap de la família, va pertànyer o no a la masoneria. Però crec cert que va ser el principal motor de la conspiració de Vidal. En una carta al ministre de la Guerra del 16 de gener del 1819 Elío dóna una sèrie de raons convincents: el fet d'haver estat trobat el seu fill Fèlix entre els conjurats; la circumstància que el seu germà Manuel fos el cap de la conspiració del 1817; diversos documents compromesos que hom havia trobat a la casa de Marià i el fet d'estar directament complicats o indirecta diversos dependents i factors de la seua firma comercial.70 Encara que a la ciutat de València existia una lògia masònica dirigida pel comte d'Almodóvar i organitzada en connexió amb la seu murciana dirigida per Van Halen,71 la conspiració de Vidal va ser planejada, segons tots els indicis, a Madrid. Segons Comellas, el grup dit dels companeros de Polo havia ordit una conjura en estreta relació amb el cap de la lògia valenciana Joaquim Vidal (sic), el qual feia viatges freqüents a Madrid per tal d'entrevistar-se amb els companeros de Polo. En un d'aquests viatges Vidal es va entrevistar a Valladolid amb FEmpecinado, de manera que València, Madrid i Valladolid constituïen el triangle de la nova conspiració.72 Aquest autor demostra estar mal informat en alguns aspectes. Joaquim Vidal no era el cap de la lògia valenciana; ni tan sols residia a València, sinó a Valladolid, on tenia casa abierta, supose que de comerç i potser una sucursal de la firma Bertran de Lis.73 Vidal, que es trobava a València el 1808, havia jugat un destacat paper en els esdeveniments revolucionaris d'aquell any, data en la qual degué començar la seua amistat amb els Bertran de Lis. Elegit cap de la nova conjura, es traslladà a València en data imprecisa i en contacte probablement amb Marià Bertran de Lis i el fill de Vicent, Fèlix, va començar a organitzar la conspiració que devia tenir lloc el primer dia de gener del 1819. El seu objectiu concret no acaba de quedar 70 71

72 73

AHN, Estado, llig. 5.277, exp. 71. AP, Papeles reservados de Fernando VII, t. 19, carpeta núm. 20. J. VAN HALEN: Memòria de D..., jefe del Estado Mayor de una de las divisiones del ejército de Mina en los anos 1822 y 1823, París, 1827, pp. 41-42. j . L. COMELLAS: LOS primeros pronunciamientos en Espafia (1814-1820), Madrid, 1958, pp. 283-285. AHN, Estado, llig. 3.128. 29 www.faximil.com

69


clar; entre els papers que van trobar-se al local on van ser descoberts els conjurats, hi havia els documents següents: "7 .a — Una proclama mal hecha llena de desacatos contra la sagrada persona del Rey, sin nombrar a nadie mas, puramente personal. 2°—Un decreto o reglamento bien trabajado (procedente de Londres o París), anunciando que se llamaría al senor don Carlos 4." y mientras venia a la mayor brevedad se establecería un Gobierno provisorio. 3." — Nombramientos però en blanco. 4." — Lista de las autoridades que existen en València con sehales unos de estrellitas, otros de puntos, etc, unas cartas en cifra però no la llabe, una lista de los presos de las càrceles firmada por uno de ellos (Cros, si no me engano), indicando con individualidad los que eran útiles para una revuelta y los que no." 74 Sembla probable, per diversos indicis, que un dels objectius fóra també, com en el 1817, l'assassinat d'Elío. Una de les dificultats amb la que topetaren els conjurats va ser la del reclutament, i per aquesta raó comptaven amb alliberar molts dels presos, molts d'ells probablement bandolers, perquè s'unissen a la rebel·lió. En aquest aspecte van obrar amb molt poca discreció. El colp, planejat en principi per a la nit de I'l de gener, hagué de retardar-se al dia 2, i un dels conjurats, un cabo del regiment de la Reina que havia estat reclutat el mateix dia, va delatar al general Elío la conspiració. Coneixem amb detall els esdeveniments gràcies a una llarga narració anònima. De primer, Elío no va creure res d'allò que el delator, ebri, li contava, però finalment va decidir esbrinar què hi havia darrere d'aquella història. El cabo va prometre guiar-lo fins el lloc de la reunió que tenia amb els conjurats i Elío va fer que l'acompanyés un presidiari de confiança que tenia al seu servei, el qual aparentaria haver estat reclutat per a la conspiració; unes passes endarrere aniria el propi Elío disfressat i vuit fusellers també disfressats. D'aquesta manera van arribar fins a la porteta d'una casa de billar que hi havia a la plaça del comte de Carlet, molt pròxima al llenç nord de la muralla. Eren cap a les vuit i mitja de la nit i ja era fosc. Abans d'arribar, el cabo i el seu acompanyant havien trobat un dels compromesos, el tinent Sola, del regiment de la Reina. Tots tres van entrar per la porta mentre Elío ordenava als fusellers que es preparassen a forçar-la i entrar a l'edifici. Només Sola arribà a entrar a la cambra on estaven reunits els conjurats i tornà a dir als seus acompanyants AHN, Estado, llig. 3.128. www.faximil.com

30


que l'acció de nou s'aplaçava fins l'endemà. En obrir la porta Elío i els soldats l'empentaren per entrar. En sentir aquell estrèpit els reunits de l'habitació superior pensaren que Sola els havia venuts, ja que van sentir-se tres trets a l'interior, i el dia següent el cadàver de Sola fou trobat a l'escala. Elío, encara que va conseguir forçar la porta, no jutjà prudent entrar i va intimar a la rendició els qui es trobaven reunits a dalt, tot i ordenant que rodejaren els seus soldats l'illa de cases. Alguns fugiren i no van ser vists; el coronel Vidal tingué pitjor fortuna, ja que en lloc de fer cap a la muralla, com feren els altres, intentà internar-se a la ciutat i va ser descobert; el propi Elío es va batre amb ell i li travessà el pit amb l'espasa. Vidal, molt greu, fou dut a l'Hospital mentre dotze dels seus companys restaven tancats a la casa sense poder fugir. Fèlix Bertran i un llaurador intentaren saltar la tàpia durant la nit, però van ser descoberts per un gos i presos tot seguit; els restants foren capturats al dematí. Els fets tenen un caràcter innegable de narració romàntica.75 Es van substanciar dues causes, una contra els qui foren capturats in fraganti i una altra contra els seus suposats còmplices. La primera ho fou amb notable rapidesa i tots els acusats foren condemnats a mort. Aquests, en nombre de tretze, eren: Joaquim Vidal, tinent coronel de l'exèrcit; Fèlix Bertran de Lis, administrador de les salines del Grau; Diego Maria Calatrava, del comerç (germà de José Maria Calatrava, que fou diputat per Extremadura a les Corts de Cadis); Marcelino Rangel, sergent de cavalleria del Rei; Lluís Avinyó, llaurador; Serafín de la Rosa, sergent de cavalleria del Rei; Pelegrí Pla, llaurador; Vicente Clemente, soldat de cavalleria del Rei; Manuel Verdeguer, llaurador de Russafa; Francesc Segrera, fuster; Blai Ferriol, botiguer d'espècies; Francesc Gay, de esta vecindad (no s'esmenta l'ofici), i Lluís Vivó, llaurador de Russafa.70 Durant la causa Vidal AHN, Estado, llig. 3.128. AHN, Estado, llig. 3.128. Els llauradors, reclutats indubtablement i seguint una tècnica ja acreditada pels Bertran de Lis, no són tan nombrosos com podia esperar-se, potser perquè la majoria pogué fugir o perquè el reclutament en l'Horta •—que es decantava cap a l'absolutisme— es tornava difícil. Maria del Carmen Pintos Vieites dóna una estranya llista de disset executats, en la qual barreja cinc que van ser presos simplement amb els realment ajusticiats; s'oblida de Diego Maria Calatrava, i transcriu evidentment mal alguns cognoms, com Francesc Clot per Francesc Ortiz i Francesc Segura per Francesc Segrera. La política de Fernando VII..., p. 363. Tenint en compte la cura amb què aquesta autora intenta establir el nombre de víctimes del règim ferrandí entre el 1814 i el 1820, interessa fer aquesta 31 www.faximil.com

75 76


intentà algunes voltes llevar-se la vida i era veu corrent que Vicent Bertran jugaria tota la seua influència a la Corte perquè no morís el seu fill. Però el 20 de gener del 1819 foren tots tretze executats. Vidal fou degradat i penjat viu. Els altres foren afusellats per l'esquena i els seus cadàvers penjats.77 Els cadàvers dels tretze estigueren exposats a les forques fins a les cinc de la vesprada, hora en què la confraria de la Mare de Déu dels Desemparats els despenjà per soterrar-los al cementiri del Carraixet. 7S Aquest mateix dia Elío publicava una demagògica proclama en què tractava de justificar la mesura, tan dura com insòlita, d'executar els tretze conjurats. "El espectàculo que hoy se ha ofrecido a vuestra vista —començava el seu text— deja de ser horroroso al considerar los delitós que han conducido a esos monstruós a finalizar sus días en el afrentoso patíbulo, acabar con la monarquia, destruir las leyes, perpetrar el robo, la venganza, el asesinato y en fin derramar sangre abundante eran los objetos que buscaban." 7I) Com ja es va dir anteriorment, després del descobriment de la conjuració de Vidal la repressió es féu més dura. Uns pocs dies després de ser descoberts el tretze homes que van morir al cadafal es realitzaren nombroses detencions. Molts van ser presos sota l'acusació d'haver pres part directa a la conspiració, com va ser el cas d'Antoni Ipa, dependent del billar; Miquel Ruiz i Joaquim Cervera, llauradors de Godelleta; Josep Ipa, sabater; Francesc Ortiz, boticari; Joan Bautista Condesa, del comerç; Melcior Rico, xocolater; Marià Bertran de Lis, i Pere Cros, factor de la casa Bertran de Lis.80 Diego Baeza, factor de la mateixa firma, estava també complicat i es manà la seua presó, ja que es trobava fora de València.81 Els vint-i-cinc individus més, esmentats anteriorment, entre els qui es trobava en primer lloc el comte d'Almodóvar, Ildefonso Díez de Ribera, van ser empresonats pocs dies

79 80 81

JOAQUÍN CENTELLES: op. cit., sense foliar.

A R V , Real Acuerdo, llibre 114 (1819), fol. 110 r. A H N , Estado, llig. 3.128. AP, Papeles reservados de Fernando Vil, t. 19, carpeta núm. 20. 32 www.faximil.com

77 78

aclaració. De tota manera, la xifra final no queda alterada, ja que els quatre que l'autora afegeix indegudament han de ser substituïts per les quatre víctimes del 1817 que desconeix. No obstant, resulta estrany si tenim en compte la insistència amb la qual van ser enaltits durant el Trienni Constitucional els Trece màrtires de la libertad. El registre corresponent dels llibres d'Ajusticiados de la Confraria de la Mare de Déu dels Desemparats dóna la mateixa llista ja coneguda de víctimes. ACVD, Libros de Ajusíiciados, llibre 2, fol. 5 r. AHN, Estado, llig. 3.128.


després, a finals de gener i començaments de febrer del 1819. El 10 de març del 1820, en ser proclamada la Constitució a València van ser tots alliberats. La desarticulació d'aquesta maniobra revolucionària no va suposar, això és cert, la fi dels intents subversius. Manuel Bertran de Lis continuà treballant en l'exili i el seu germà Vicent no pogué ser pres fins a començaments del 1820.82 El pla en projecte era, encara, el del desembarcament al regne de València, que va haver de postposar-se novament degut al fracàs de Vidal. A primers de 1820 degué traslladar-se Vicent Bertran a Andalusia, on es va posar en contacte amb Riego i els altres oficials conjurats. El capital d'aquest sortós financer valencià jugà un paper decisiu en el finançament del moviment.83 Juan Àlvarez Mendizàbal, factor de la sucursal gaditana de la casa Bertran de Lis va intervenir activament en el pronunciamiento i acompanyà a Riego en la seua marxa disfressat de serrà.84 Vicent Bertran va ser pres probablement a Cadis i alliberat poc de temps després a Màlaga, per Mendizàbal i Riego;85 fou novament empresonat dies després. En relació amb Vicent Bertran, o més probablement amb el seu germà Manuel, en febrer del 1820 va arribar a San Fernando Ascensi Nebot, el qual dirigiria finalment, encara que fora de temps, l'operació de desembarcament al regne de València. Nebot va arribar en companyia de Grases per unir-se a Quiroga. Antonio Alcalà Galiano dóna compte de les activitats de Yex-guerrillero i amb paraules certament poc elogioses. La seua tropa, gentes que mas nos eran estorbo o cuidado que provecho, sotmesa a una disciplina que aquest autor califica de bàrbara, era mirada como una quadrilla de foragidos. L'expedició fou un desastre i els diversos vaixells que la composaven es dispersaren en el mar. Alguns arribaren solts a diferents ports, i hi van aclamar al Rei per salvar la vida. Nebot aparegué en València quan ja Ferran VII havia jurat la Constitució, i es precís convenir que les activitats del en altre temps ferotge i famós guerrillero acabaren en un rotund fracàs.86

83

84 85 86

A començaments d'aquest any es trobava a Andalusia directament complicat en el pronunciamiento de Riego. Ignore si és que va escapar de Madrid en assabentar-se de l'ordre de la seua detenció, o si és que Elío no va poder reunir proves suficients per decretar el seu tancament. JOSEP FONTANA: La quiebra de la monarquia absoluta, Barcelona, 1971, p. 259, text i nota 5. AHN, Estado, llig. 5.277, exp. 71. VICENTE BERTRAN DE LIS: op. cit., carta preliminar, p. 9, nota. ANTONIO ALCALÀ GALIANO: Memorias, Madrid, 1886, t. II, pp. 37-39. 33 www.faximil.com

82


www.faximil.com


CARA I CREU DE LA SEDERIA DE VALÈNCIA, 1750-1800 * PER

VICENT MARTÍNEZ

SANTOS

Com s"ha escrit recentment, el fracàs de la indústria sedera constitueix un dels misteris més apassionants de la història econòmica del País Valencià.1 No són moltes les coses que, en efecte, coneixem sobre el particular, però algunes se'n comencen a saber ja. En aquest article em propose d'oferir una versió de la realitat contradictòria de la sederia valenciana durant la segona meitat del segle xvm, per concloure suggerint algunes hipòtesis que potser contribuesquen, almenys aquest és el meu desig, a enriquir el debat tot just iniciat sobre la història econòmica del País Valencià. Efectivament, el segle xvm té un interès especial per al nostre propòsit perquè, potser no massa justificadament, passa per ésser el "gran segle" de la sederia valenciana.2 La realitat que descobreix l'estudi de les fonts coetànies condueix, tanmateix, a una apreciació menys optimista. Partim d'un fet que ofereix pocs dubtes: tant si ens referim a la sericicultura com si parlem de la sederia, València ocupa el primer lloc en l'Espanya del segle xvni. La producció de seda es trobava molt estesa arreu de la península, però si ens atenim a les dades que pro-

1 2

Agraesc als professors Josep Fontana i Ernest Lluch les crítiques i suggerències que han formulat sobre una versió anterior d'aquest article. Els professors F. Mufioz Suay i M. Fabra m'han fet valuoses suggerències de tipus estadístic. La responsabilitat dels resultats és completament meua. M. GARCIA BONAFÈ: El marco histórico de la industrializaciún valenciana, dins "Información comercial espafiola", núm. 185 (1974), p. 140. Per contrast, subratllem la pobresa bibliogràfica existent sobre aquesta qüestió. El repertori acaba quan hom ha citat SANTIAGO RODRÍGUEZ: El arte de las sedàs valencianas en el siglo XVlll, València, 1959; ROSARIO ALCAIDE: Tesis para el grado de doctor (sense títol), València, 1949, on es fa un estudi del gremi seder valencià, i J. MARTÍNEZ FERRANDO: La indústria valenciana de la seda, València, 1933. 35. www.faximil.com

*


porciona el Censo de jrutos de 1799, i, admetent fins i tot, com ha remarcat el professor Fontana, la dubtosa fiabilitat de tal font, podem afirmar que, a més. de València, la producció de seda únicament tenia veritable importància en tres casos, segons podem apreciar en el quadre següent: Aragó Granada Múrcia

96.901 lliures 562.347 " 166.405 "

No són molt abundants les indicacions xifrades que ens permeten d'evaluar amb precisió la collita valenciana de seda, però els indicis disponibles corroboren la impressió de la seua veritable magnitud: COLLITA DE SEDA AL REGNE DE VALÈNCIA DURANT EL SEGLE XVIII (en lliures) 1740 800.000

1762

1770

1784

1791

1.150.000 2.000.000 2.000.000 701.603 Font: Estimacions diverses. Llur origen detallat, a nota 3

1799 560.293

Tot sembla indicar que la producció va mantenir durant aquesta centúria una importància creixent, i assolí les seues cotes màximes en la dècada de 1780, per a iniciar en la següent un lent i continuat descens, que no faria sinó agreujar-se amb el canvi de segle. Els nombrosos i ben coneguts testimonis dels viatgers del set-cents reforcen aquesta imatge. La fisonomia peculiar de certes comarques, com Per a 1740: A(rxiu) H(istòric) N(acional), Osuna, llig. 256-35; per a 1762: A(rxiu) A(rt) M(ajor) S(eda), arm. II, div. III, núm. 58; per a 1770: "Semanario de Agricultura y Artés", 3-X-1799; per a 1784: A. J. CAVANILLES: Observaciones, I, p. 135 (aquesta mateixa quantitat és reproduïda també per Towsend i Young); per a 1791: TOMÀS RICORD: Noticia (...) de las producciones del Reyno de Valencià, dins "Extracto de las Actas de luntas de la Sociedad Econòmica de Amigos del País", vol. VI, p. 100; per a 1799: Censo de jrutos y manufacturas, font sobre la fiabilitat de la qual convé tenir en compte els escrúpols formulats per J. FONTANA: El censo de jrutos y manufacturas de 1799: Un anàlisis critico, dins "Moneda y Crédito", núm. 101 (1967), pp. 54-68. Per a una ràpida visió de conjunt sobre la producció de seda a Espanya, veja's el cap. II de M. GARZÓN PAREJA: La indústria sedera en Espana. El Arte de la Seda en Granada, Granada, 1972, pp. 25-103. 36 www.faximil.com

3


l'Horta i les de la Ribera, devia molt a l'abundància de moreres.4 Comptar, doncs, no sols amb la proximitat sinó també amb la gran quantitat de matèria prima, suposava per a la sederia valenciana un avantatge inicial front a la possible competència d'altres sederies —com s'esdevenia en el cas de Toledo—, si més no pel fet que tals circumstàncies contribuïen a reduir substancialment els costos de transport.5 Si contemplem el panorama des d'una altra perspectiva, és a dir, considerant la importància relativa de les distintes sederies espanyoles, trobarem igualment que València ocupava un destacat primer lloc, en particular pel que fa a l'existència dels telers anomenats "de lo ancho". Així, per exemple, Toledo, després d'haver conegut diverses alternatives durant la major part del segle, no arribà a comptar amb més de 610 telers en els seus moments millors, cap a 1752; Saragossa, que a penes ultrapassà els 200 telers durant la dècada de 1770, comptava amb poc més de 100 en acabar la centúria; Talavera de la Reina, malgrat la protecció oficial, oscil·là entre els 300 i els 350 telers durant la segona meitat del segle; Sevilla no va aconseguir arribar als 500; Requena, tot i que va conèixer una certa recuperació, oscil·là entorn de quantitats semblants a les sevillanes. Una consideració a part mereixeria l'art menor de la seda, és a dir, tots els telers dedicats a la confecció de cintes, galons, gandalles, cordons i altres obres menors, així com a la fabricació de mitges. Aquests telers —denominats comunament "de lo angosto"— es trobaven molt més estesos, i donaren lloc a "fàbriques" de certa consideració, especialment a Granada i Sevilla, pel que fa a cintes i galons, i al Principat per allò que es refereix a la fabricació de mitges i mocadors.0 Pel contrari, València no va assolir mai, en aquest 4

5

J. GARCIA MERCADAL (ed): Viajes de extranjeros por Espana y Portugal. Siglo XVIII, Madrid,, 1962, vol. III; A. LÓPEZ GÓMEZ: La evolución de los cultivos en la Plana de Castellón, dins "Estudiós Geogràflcos", XVIII (1957), pp. 330 i ss. E. LARRUGA: Memorias políticas y económicas sobre los frutos, comercio, fàbricas y minas de Espana, Madrid, 1787-1800, vol. VII, pp. 361, 272-273; XII, p. 227; XXXI, p. 185; J. CLAYBURN LA FORCE: The development of

the Spanish Tèxtil Industry. 1750-1800, Univ. of Califòrnia Press, Berkeley, Los Angeles, 1965, pp. 51-67. A més dels llibres citats de GARZÓN PAREJA i CLAYBURN LA FORCE, veja's

el que constitueix la font fonamental: E. LARRUGA: Historia de la Real y General Junta de Comercio, Moneda y Minas, Madrid, 1787, manuscrit inèdit, el volum III del qual té un especial interès per al nostre tema. 37 www.faximil.com

6


sentit, una rellevància comparable a la de l'art major. Per bé que els artesans dedicats a aquesta mena de labors estaven agremiats i que podem detectar corporacions de cordoners, passamaners, botoners, velers i mitgers, el nombre de telers es mantingué sempre dins de límits prou modests. Per exemple, sabem que a la dècada de 1780 hi havia a València uns 300 telers de mitges i 390 de l'art menor en sentit estricte.7 En conjunt, sembla que aquests telers consumien quantitats de seda que oscil·laren entre les 40 i les 70.000 lliures.8 La distinció entre telers "de lo ancho" i "de lo angosto" cal tenir-la ben en compte, per tal com la importància relativa de l'un i l'altre sector és enterament distinta, tant des d'un punt de vista quantitatiu com qualitatiu (diferències en la quantitat de matèria prima consumida, nombre de persones empleades, valor de la producció, etcètera). Tanmateix, no se sol marcar tal diferència i hom al·ludeix indiscriminadament al nombre total de telers existents en un determinat lloc, com si una de les propietats de la suma no fos, precisament, la de manejar factors homogenis. Les referències que presentem al quadre I mostren, això no obstant, la transcendència de la distinció mencionada i, d'altra banda, subratllen la circumstància que la sederia valenciana deriva la seua importància de l'enorme pes específic dels seus telers de l'art major. QUADRE

I

EVOLUCIÓ DEL NOMBRE DE TELERS DE SEDA DE LA CIUTAT DE VALÈNCIA (1750-1797)

Anys 1750 1753 1760 1762-3 1764 1766 1767

8

Telers aturats

1.765 (a) 2.500 (b) 2.000 2.564 1.088 2.547 1.519

Total

1.800 1.298 2.032 1.263 1.913

3.800 3.862 3.120 3.810 3.432

Lüis FERNÀNDEZ: Disertación sobre la teòrica y pràctica del arte de fabricantes de medias, València, 1786, ASE, C-9, llig. III, núm. 3. E. LARRUGA: Historia de la Real Junta..., III, fols. 244 i ss. 38 www.faximil.com

7

Telers corrents


Anys

Telers corrents

1768 1769 1772 1777 1778 1780 1784 1785 1786 1787 1788 1789 1790 1791 1792 1793 1794 1795 1796 1797

2.782 2.649 1.162 2.805 2.895 2.593 3.274 3.186 3.246 3.241 3.242 2.845 2.765 2.838 2.969 2.414 2.658 2.616 2.634 2.245

Telers aturats

Total

703 889 2.436 527 352 910 226 (c) 299 288 296 300 770 1.086 755 585 1.282 898 1.120 942 1.481

3.485 3.538 3.598 3.332 3.247 3.503 3.500 3.485 3.534 3.537 3.542 3.615 3.871 3.593 3.574 3.696 3.556 3.736 3.776 3.726

Font: Vegeu nota 9

Si prenem com base igual a 100 els telers en funcionament el 1760, que representen la xifra mitja per a tot el període considerat, veurem que, des del final d'aqueixa dècada, existeix una marcada tendència a l'increment de llur utilització. En 1769 s'assoleix l'índex 132; en 1777 s'assoleix el 140; l'any següent, el 145; i sis anys més tard s'arriba al punt culminant, amb l'índex 164. Després hom adverteix un lleuger retrocés i una notable estabilitat que sols inicia la seua ensulsiada al final dels anys 1790. Entre 1760 i 1790-92, quan gairebé sempre es va mantenir actiu fins el 75 % dels telers, cal situar, doncs, l'apogeu de la sederia valenciana, la qual registrà en el quinLes fonts d'aquest quadre procedeixen d:: (a), TOWSEND: Viaje a Espaíïa, III,

p. 254. Citat igualment

per MARTÍNEZ FERRANDO: op. cit., p. 14.;

J. CARRERA PUJAL: Historia de la economia Espaiïola, V, p. 460, i per CLAYBURN LA FORCE: op. cit., p. 12. (b), A(rxiu) G(eneral) S(imancas), Hisenda, Secretaria, llig. 789 (quantitat aproximada). Per a la resta: AAMS, Mano de ano'.aciones, arm. III, div. V, s. n.; Mano de registro de telares, arm. II, div. IV, Varis-I. (c), la xifra total ve donada com a aproximada en la documentació; la de telers aturats l'he deduïda jo. www.faximil.com

39


queni 1784-88 el seu punt més brillant. Crec que és bàsicament el panorama d'aquests anys el que tant i tan favorablement va impressionar els viatgers que aleshores venien a València, i els relats dels quals més han influït per a fer-nos arribar la imatge de prosperitat tantes vegades repetida. Tanmateix, convé destacar que les mateixes dades reflectides en el quadre I deixen que es traslluesquen no poques ombres, amagades en l'extraordinària sensibilitat que manifesten les oscil·lacions de telers aturats i corrents d'un any a l'altre. Al gràfic A hem tractat de donar una representació d'aquest fenomen, en la qual hem traçat la corba seguida per l'índex d'ocupació dels telers i igualment la corba corresponent a l'índex mitjà.

I 760

GRÀFIC A

40 www.faximil.com

Any,


Sembla evident que aquestes violentes fluctuacions no poden ésser separades de l'evolució dels preus de la matèria prima, circumstància que, per la seua part, està estretament lligada amb l'abundància o escassetat de les collites. Tanmateix, les fluctuacions en els preus de la seda, per sí sols, no permeten d'explicar l'amplitud del moviment representat al gràfic A. Si considerem el període 1750-1780 —per al qual resulta factible disposar de la sèrie de preus i la de telers en funcionament10— podrem observar que el coeficient de correlació múltiple entre cinc qualitats de seda n i els telers corrents és de 0.7324. Ara bé, si busquem les correlacions simples entre cadascuna de les classes de seda i els telers corrents veurem que la major correlació s'estableix precisament amb la seda moll; i si fixem el quadre de les correlacions parcials, tornem a confirmar el mateix resultat, és a dir, que també la seda moll és la que mostra una més gran correlació.12 Això em porta a pensar que són més aviat les qualitats inferiors de seda les més utilitzades pels telers locals, en tant que la matèria prima de qualitat superior es consumia en proporció molt més reduïda. Pel moment resulta impossible de precisar quines quantitats es produïen d'unes i d'altres qualitats. Però, en qualsevol cas, sí que és admissible de pensar que la seda fina no alimentava la sederia valenciana, sinó que ben probablement era destinada en la seua major part a l'exportació.

11

12

Els preus de diversos productes, entre els quals la seda, han estat estudiats per J. M. PALOP RAMOS: Preciós agrícolas en Valencià durante el siglo XVlll. Aproximación a su estudio, tesina de llicenciatura, inèdita, València, 1970; en particular cap. V. Agraesc a l'autor que me'n facilités la consulta. Són les denominades capell, moll, dues varietats d'alducar i seda fina. La primera es refereix als capolls de seda; la darrera és la seda filada de superior qualitat. Les restants són qualitats inferiors. La classificació resulta de filar separadament diferents classes de capolls, separant, per exemple, els tacats o els foradats d'aquells que no ho estan, i agrupant-ne els restants segons la grossària respectiva de llurs brins o baves. Aquesta era una delicada operació, de la qual depenia en gran part el bon resultat del filat. Posseesc abundants testimonis que demostren com a València no es realitzava sempre aquesta classificació, o es feia amb pocs escrúpols. Cal tenir en compte aquest factor per les raons que donem més endavant. Fins que Palop no acabe el seu estudi en curs, en el qual amplia les sèries de preus fins a començaments del segle xix, no disposaren de la possibilitat de comptar amb una base per a un tractament estadístic més precís. Tal i com podem veure ara les coses, l'estimació de l'error del model és prou considerable (s = 654.7). No obstant això, els testimonis de les fonts corroboren la impressió que ací apuntem. 41 www.faximil.com

10


D'altra banda, la superposició de les corbes seguides pel preu del blat i la seda mostra un paral·lelisme notable, per més que les alces siguen més acusades en el cas de la seda.18 Però si prenem algun exemple concret hi trobem comportaments distints a la sederia. Tal és el cas si comparem el que s'esdevé en els anys 1772 i 1784. Sabem que en tots dos casos la collita fou desastrosa. Palop ha calculat que, prenent per base el període 1726-41, els preus de la seda capell (és a dir: capolls de primera classe) assoliren en 1772 l'índex 160, i en 1784, l'índex 186; la seda fina es situà en els dos anys citats en l'índex 182.14 Tanmateix, observant els telers existents ens adonem que la quantitat total de telers en les dues ocasions era sensiblement semblant (3.598 i 3.500, respectivament), però en 1772 hi ha aturats més de dos mil telers, en tant que en 1784 a penes n'hi ha dos-cents. En efecte, el mateix problema —escassetat— fou afrontat de manera distinta en els dos moments. Així, en 1784 s'organitzà immediatament la importació de seda, autoritzada per al període comprés entre agost d'aquell any i maig del 1785, si bé finalmet hom prorrogà l'autorització fins desembre de l'últim any. En aquests setze mesos hom importà 137.143 lliures castellanes de seda en floca i 87.164 de seda torçuda, que entraren pels ports de València i Dénia.1"' A part el fet que la documentació no indique la qualitat de la seda en qüestió —i és raonable pensar que s'hauria indicat expressament, en el cas que fos de la millor—, el que m'interessa de remarcar és que aquest exemple em sembla que mostra amb prou claredat quina és la vitalitat de la sederia en aquests anys, els de més activitat. Quan es va plantejar la conveniència d'autoritzar la importació de seda, ni tan sols els interessos agraris, d'alguna manera representats en la Societat Econòmica d'Amics del País, no pogueren oposar-hi arguments en contra. Les xifres de telers existents a València, reproduïdes dalt, ens permeten també d'ésser més cauts a l'hora de recollir afirmacions un xic indiscriminades, citades massa sovint, que ens parlen de 7.000 telers, de 5.000 telers, i d'altres quantitats fabuloses. Per les indicacions que he pogut localitzar, el total de telers "de lo ancho" repar-

14 15

PALOP RAMOS: op.

cit.,

p.

277.

Ibíd., p. 232. Segons CAVANILLES, 1784 hauria estat un any de collita elevada. Cfr. nota 3. AGS, Dir. Gral. Rendes, lligs. 1.157, 1.158, 1.160. 42 www.faximil.com

13


tits per tot el País Valencià a penes va arribar als 300. Per tant, els d'aquesta classe no arribaren als 4.000. Una cosa semblant deu ésser tinguda en compte en calibrar la importància pràctica derivada de l'activitat de la sederia a València. Les indicacions que segueixen tenen l'inconvenient de correspondre únicament a dos anys, però ofereixen l'avantatge de representar dos anys compresos en el quinquenni més important: A nys

Telers corrents

1786 1788

3.246 3.242

Operaris H. D. 5.764 5.295

2.000 1.200

Seda consumida

Vares produïdes

Total peces

482.515 476.718

2.306.159 2.278.404

29.467 29.113

Font: AAMS, Mano de anotaciones, arm. III, div. V, s. n.

La diferència que existeix entre el nombre de telers, d'una banda, i el nivell d'ocupació i el volum de la producció, d'una altra, no sembla guardar una proporció raonable. Però cal tenir en compte que són molt sensibles les diferències entre les quantitats de seda necessàries per a fabricar les diverses classes de teixits (pelfes, velluts, domassos, tafetans, etc.).1(i I una cosa semblant s'esdevé amb la mà d'obra. Finalment, cal advertir que les quantitats de seda consumida, indicades al quadre anterior, són netes, això és, deduïdes les deixalles i les minves que experimenta durant el seu cicle productiu, ben quantioses si hom creu determinats testimonis coetanis. Tenint en compte aquestes circumstàncies es comprendrà que resulte bastant aleatori de realitzar qualsevol tipus d'extrapolació referent al consum de matèria prima, a les necessitats de mà d'obra o a la producció total. Considere, no obstant, que la mostra és prou representativa. Per tant cal pensar en una quantitat pròxima a les 8.000 persones vinculades directament a la sederia. Així doncs resulta més difícil d'admetre el total de 25.000 que ens dóna Cavanilles, fins i tot si sumem també els treballadors de l'art menor, els torcedors, mitgers, tintorers, etc. La població activa netament dedicada a la indústria tèxtil sedera sembla, doncs, més reduïda, per bé que no deixe d'ésser considerable.17 Crec

17

La varietat de teixits que es fabricava era molt gran. Per exemple, hi havia 19 classes de pelfes, 14 de velluts, 15 de tafetans, 6 d'ormesís i moltes altres. AAMS, Mapa de los tejidos de seda que se fabrican en Valencià, arm. IV, div. III. Segons el cens de Floridablanca, el sector primari representava el 33'7 % 43 www.faximil.com

!e


que devem interpretar les xifres globals com a expressives del número total de persones vinculades d'una o d'altra manera a la seda, però sense oblidar que el seu cicle productiu és molt llarg i complex, i que la part més substancial correspon a la primera fase, és a dir, a la sericicultura, raó per la qual deu ésser notablement rebaixada la quantitat d'actius secundaris vinculats a la sederia. Al marge de consideracions més generals, podem assenyalar dos factors que, sens dubte, van contribuir decisivament a impulsar l'expansió sedera d'aquests anys. D'una banda, l'obertura d'una "casafàbrica" per compte dels cincs gremis majors de Madrid i, de l'altra, la liberalització del comerç colonial a partir del 1778. La influència atribuïble a l'establiment dels gremis majors es pot explicar en un triple pla.18 En primer lloc, perquè va suposar la reactivació d'un cert nombre de telers i l'ocupació d'alguns mestres artesans. Per exemple, sabem que en 1755 —és a dir, als dos anys d'iniciar llurs treballs— hi havia no menys de 148 mestres i 378 telers ocupats per compte dels gremis.19 En segon lloc, perquè fou plantejat com un establiment model, en el qual tenia gairebé més importància la perfecció tècnica dels instruments de treball i la modernització dels dissenys que no el volum de la producció. I en tercer lloc, perquè vinculava directament la sederia valenciana amb el mercat americà. De fet sembla que els cinc gremis van perdre relativament aviat llur interès inicial per actuar com a empresaris-comerciants i van passar a actuar més bé com a comerciants-empresaris,20 centrats ben particularment en la manufactura de les mitges.21 Però l'esforç realitzat per tal d'instal·lar a València diversos artesans lionesos i per muntar una escola de dibuix van contribuir a renovar la tradició esclerosada dels artesans locals, el conservadorisme dels quals donà lloc a freqüents conflictes i rivalitats.22 de la població activa; el secundari, el 33'4, i el terciari, el 32'8. Dintre del sector secundari, els "fabricants" representaven el 13'7 % , i els artesans, el

19 20 21

22

19'6

% . Cfr.

PALOP RAMOS: op.

cit.,

p.

103.

Sobre la implantació dels Cinc Gremis Majors a València, M. CAPELLA i R. MATILLA: LOS Cinco Gremios Mayores de Madrid. Estudio críticohistórico, Madrid, 1957, pp. 134-145, i el seu apèndix històric, pp. 435456; S. RODRÍGUEZ: op. cit., pp. 83-120. Si bé no hi quedava molt a afegir, hs inclòs alguns detalls inèdits en el cap. II de la meua tesi: La sederia de Valencià, 1750-1865. Algunos problemas, València, 1974, inèdita. AAMS, arm. II, div. III, varis-II. ASE, C-18. Memòries. Luis FERNÀNDEZ: op. cit., p. 26.

Vid. núm. 18.

44 www.faximil.com

18


La liberalització del comerç colonial a finals de la dècada de 1770 vingué a consolidar, d'una banda, i a impulsar, de l'altra, la revitalització comercial que s'afermava a València pels anys 60. Sols cal recordar, en aquest sentit, que ja en 1758 el comerç de València va demanar l'establiment d'un Cos de Comerç semblant al de Barcelona. Les gestions realitzades van resultar coronades per l'èxit, i així, una Reial Cèdula de 15 de febrer del 1762 donava naixement al Cos de Comerç, a la Junta Particular de Comerç i Agricultura i al Consolat.23 D'altre costat, "se pretende en 1764 habilitar las playas del Graó para la comercialización de la seda, gravada por los costes de transporte a Alicante y Barcelona",24 per a la qual cosa hom comptà amb el suport del govern municipal. La tercera iniciativa important d'aquests anys ofereix un interès particular. Em referesc a la creació de la Companyia de Comerç i Fàbriques de Seda de Nostra Senyora dels Desemparats, Sant Carles Borromeu i Sant Jeroni, fundada pels mestres de l'art major.25 Aquesta entitat es va constituir, efectivament, el 23 de setembre del 1772, i tenia dues funcions primordials. D'una banda, es tractava d'organitzar l'abastiment de matèria prima, constituint a tal fi un pòsit de seda en floca i torçuda, del qual es podrien proveir els individus de l'art major; de l'altra, d'organitzar la fabricació i comercialització dels teixits. L'engegament d'aquesta iniciativa, en els detalls del qual no podem entrar ací, ensopegà amb una dificultat essencial: la de reunir el capital necessari per a iniciar-ne el funcionament. En principi, la Companyia hauria d'ésser composta, únicament, per mestres de l'art major. De fet, sols un reduït grup d'ells va poder subscriure ràpidament les accions que els corresponien, mentre que el grup més nombrós no va poder pagar al comptat la seua participació, circumstància que retardà l'entrada en funcionament de la Companyia. S'hi va arribar en 1774, després que la Junta de Comerç modifiqués els estatuts fundacionals en el sentit de permetre que persones alienes a l'art major poguessen comprar també les accions que desitjassen, i que la Companyia pogués sol·licitar préstecs en cas de necessitat.

24 25

E. LARRUOA: op. cit.,

I, fols. 884

i ss.; CARRERA PUJAL: op.

cit,

V, pp.

485

i ss., segueix gairebé textualment, com en altres parts, el text de Larruga. J. M. PALOP RAMOS: op. cit., p. 75, i apèndix documental, pp. 175-177. Capítulos y Reales resoluciones de la Real Junta General de Comercio en aprobación de ellos (...) para govierno de la Companía de Comercio y Fàbricas de Seda (...) bajo el titulo de N" Senora de los Desamparados, Madrid, 1772. 45 www.faximil.com

23


Els seus agents recorrien els pobles, principalment per la Ribera, comprant la seda, ja filada segons sembla, i la traslladaven al magatzem, un cop torçuda, operació en la qual treballaven els acollits a la Casa de Misericòrdia. Els teixits eren enviats a Cadis, almenys des de 1778, encara que no queda constància dels enviaments sinó des de l'any següent: Vares

1779 1780 1781 1782 1783 1784

12.835 4.804 4.111 12.792 14.346 1.075 49.963

Font: AAMS, arm. II, div. IV, núm. 69

Aquesta sèrie és molt curta i a penes permet de formular ni tan sols suposicions. Però alguns altres indicis suplementaris corroboren la impressió que el volum de negocis de la Companyia de Nostra Senyora dels Desemparats es va mantenir sempre dintre de límits molt modests. Per exemple sabem que els beneficis proporcionats per la venda de teixits durant l'exercici 1784-85 foren de 1.158 lliures, però en l'exercici 1786-87 sols foren 558 lliures. Una sort distinta, i és un fet a retenir, sembla haver tingut el valor d'allò que hom girà en seda torçuda. En efecte, per dit concepte s'aconseguiren en 1788 més de 7.000 lliures, i en 1791, més de 10.000.20 Caldrà pensar, doncs, en la sortida de seda simplement torçuda, però no teixida. Els fets que acabem d'exposar en forma succinta ens ajuden a situar dins de marges més concrets el veritable abast de la sederia valenciana, però no expliquen les raons que n'impossibilitaren una major volada. En principi, hom podria pensar que les dificultats polítiques, socials i bèl·liques, desencadenades a partir del 1793, varen imposar unes circumstàncies molt adverses per a l'autèntic desenvolupament de la indústria sedera.-7 Però m'incline a pensar, pel con27

AAMS, arm. IV, div. IV, Libro de cuentas de la Componia. Un minuciós i detallat estudi de tals esdeveniments en M. ARDIT LUCAS: Revohición burguesa y revuelta campesina. País Valenciano, 1789-1840, tesi doctoral, inèdita, València, 1974. 46 www.faximil.com

26


trari, que en produir-se aquests esdeveniments existien ja ben poques possibilitats perquè es pogués consolidar a València una indústria tèxtil que fes d'aquesta ciutat la metròpoli peninsular dels teixits de seda, de la mateixa forma com Barcelona estava esdevenint la metròpoli de les indianes. El cicle productiu de la seda permetia el desenvolupament, almenys, de tres línies productives diferents, que de cap manera no deuen ésser considerades com alternatives: la sericicultura, la filatura (incloent-hi una operació específica, com la del torçut) i el teixit. Pel que fa a aquesta, durant la segona meitat del segle xvm semblen perfilar-se a València dues vies distintes. D'una banda, la que representaven els artesans enquadrats en l'art major, que s'havien sentit disposats a fundar la Companyia de Comerç; d'altra banda, la d'aquells comerciants que sostenien amb llurs cabals un cert nombre de telers. És gairebé impossible de donar precisions numèriques que ens definesquen la importància relativa d'ambdós grups. Això no obstant, sí que podem assegurar que en 1762, sobre un total de 3.862 telers, 1.042 pertanyien directament a mestres de l'art major, mentre que la resta depenia, d'una forma o altra, de comerciants.28 En 1813 hi havia 275 mestres, 263 dels quals tenien "teler de mercader", i dels 12 restants únicament n'hi havia 3 que treballaven amb "cabal propi", mentre que els altres 9 ho feien amb "cabal manllevat".2" Sobre això sembla escaient de recordar un famós paràgraf dCEl capital, en el qual podem llegir el següent: "El trànsit del règim feudal de producció s'opera d'un doble mode. El productor esdevé comerciant i capitalista, per oposició a l'economia natural agrícola i a l'artesanat gremialment vinculat de la indústria urbana de l'Edat Mitjana. Aquest és el camí realment revolucionari. O bé el comerciant s'apodera directament de la producció. I per molt que aquest darrer camí influesca històricament com a trànsit (...) no contribueix per ell mateix a evolucionar l'antic règim de producció, ans bé, lluny d'això, el conserva i el manté com la seua premissa." 30 V . M A R T Í N E Z SANTOS: La sedería

de Valencià,

c a p . I I , p . 127.

Ibíd., p . 328. C . M A R X : El capital, Mèxic, 1966, 4 . a ed., vol. I I I , p . 3 2 3 , subratllat m e u . Vegeu igualment, sobre aquest punt, la famosa polèmica entre M. DOBB 47 www.faximil.com

28

29 30


Segons Marx, aquest segon camí, que no és "l'autènticament revolucionari", apareix a tot arreu com solució interposada en el pas al "veritable règim capitalista de producció" i únicament el desenvolupament d'aquest permet la desaparició d'aquell. Però si aquesta és l'expressió teòrica de la qüestió, tal i com era concebuda per Marx, tampoc no devem oblidar la il·lustració concreta amb la qual fonamenta la seua asserció. Així, immediatament després del paràgraf que acabem de transcriure, diu: "Per exemple, encara fins a mitjans del segle actual, el fabricant en la indústria sedera francesa i en la indústria anglesa de mitges i puntes seguia essent en gran part un fabricant purament nominal, car en realitat era un simple comerciant que feia treballar els obrers disseminats, a la manera antiga, i sols exercia el poder del comerciant, per a qui, de fet, treballaven aquells." 31 Evidentment no podem entrar aquí en l'explicació de per què en el cas de València sembla avortar la primera via, mentre que s'aferma la segona. Però que això s'esdevingué, ens sembla una suggerència d interès, que caldrà comprovar a més gran escala. En tot cas, durant els anys que precedeixen la fundació de la Companyia de Comerç de l'Art Major, és fàcil de documentar la lentitud i la dificultat amb què els artesans fabricants realitzaven llurs compres de matèria prima, així com el reduït volum d'aquestes adquisicions.32 Després, les mateixes dificultats i estretors en què es desenvolupà l'esmentada Companyia ens mostren la reduïda viabilitat de la solució "revolucionària".83 De llur part, els mercaders fabricants es van limitar a sostenir la mateixa manufactura dispersa que havien trobat, sense donar el pas cap a l'establiment de veritables factories.34

32

33 34

i P. SWEEZY aplegada en el volum La transición del feudalismo al capitalismo, Madrid, 1967. C. MARX: loc cit. L'edició citada porta una nota d'Engels que afegeix: "El mateix s'esdevé amb la indústria renana de cintes i galons i amb la de teixits de seda (a Krefeld)." V.

MARTÍNEZ SANTOS: op.

cit.,

p.

114.

Ibíd., loc. cit. "La manufactura de hilados y tejidos de seda de Lyon y Nïmes, tiene un caràcter totalmente patriarcal; da trabajo a muchas mujeres y niííos, però sin fatigarlos ni aniquilar su salud; los deja seguir viviendo en sus hermosos valies, en el Dròme, en el Var, en el Isère y en Vaucluse, entregados 48 www.faximil.com

31


La filatura constituïa un altre microcosmos, enterament distint. Es tractava d'una operació fonamentalment vinculada a les llars camperoles i era una activitat en la qual culminava el treball del sericicultor. Però també existien filaners i fllaneres professionals, que llogaven llurs serveis de casa en casa, guanyant un jornal, la quantia del qual s'estipulava no pel nombre d'hores treballades, sinó pel pes de la seda filada cada dia. Aquesta circumstància afavoria la comissió de tota mena de fraus, encaminats a aconseguir per qualsevol mitjà que augmentés el pes de la seda treballada.35 Les queixes per aquesta situació i els perjudicis que ocasionava als teixidors són constants, fins i tot en els millors moments de la sederia, durant la dècada de 1780. L'art major justificà àdhuc la mala qualitat dels seus teixits pel procediment d'atribuir tota la responsabilitat a la detestable qualitat dels filats amb què havia de treballar. Ni la Junta de Comerç, tant la particular com la general, ni la Societat Econòmica d'Amics del País no regatejaren esforços incomptables per resoldre el problema de millorar els filats. Els resultats foren, tanmateix, més aviats decebedors. Però, al marge de les nombroses peripècies que componen aquesta història, interessa remarcar un fet: que la solució més raonable i eficaç passava per la introducció d'un mètode de filar i un torn nous, l'anomenat de Vaucanson.36

36

49 www.faximil.com

35

a la cria de gusano de seda y al hilado de sus capullos; esta indústria no llega jamàs a adquirir el caràcter de una verdadera fàbrica. Si observamos la cosa de cerca (...) veremos que el principio de la división del trabajo revela aquí una característica especial. En esta manufactura hay devanadoras, torcedoras, tintoreros, encoladores y tejedores; però no trabajan reuridos en el mismo taller, ni dependen del mismo maestro; trabajan todos por su cuenta, como obreros independientes." A. BLANQUI: Cours d'Economie Industrielle, cit. per C. MARX: op. cit., I, p. 272, núm. 1. Referint-se a València, havia escrit BOURGOING, i cite la traducció castellana, que "las fàbricas de Valencià son mas pequenas, porque no tiene, como Talavera, una fàbrica real contenida en un solo edificio. Cada fabricante encuentra aquí repartidos en diferentes barrios a los obreros y las màquinas que necesita para sus operaciones". Voyage, III, p. 235. V . M A R T Í N E Z SANTOS: o p . cit., c a p . V , passim. U n a cosa semblant s'esdevenia a A n g l a t e r r a : cfr. T . S. A S H T O N : La revolución industrial, Mèxic, 1959, 3 . a ed., p . 6 0 . Sobre els torns de Vaucanson, W. ENGLISH: The textile industry: silk production and manufacture, 1750-1900, dins C. SINGER et al. (ed.): A History of Technology, Oxford, 1958, vol. IV, The Industrial Revolution, pp. 317-318. Sobre llur introducció a València, V. MARTÍNEZ SANTOS: Sobre la indústria de la seda en Valencià a finales del siglo XVIII. Los tornos de hilar de Vaucanson, dins "Actas del III Congreso de Historia de la Medicina", València, 1971, vol. II, pp. 317 i ss.


Això no obstant, la seua instal·lació exigia un cert desembossament que molts pocs camperols estaven en condicions de realitzar. No és cap casualitat que l'única experiència notable realitzada en aquest sentit s'apliqués en la fàbrica de filar seda establerta per Josep Lapayese prop de València, en el lloc de Vinalesa.37 En una paraula, el desenvolupament d'aquesta segona possibilitat sedera es trobava estretament lligat a la difusió del jactory system i la superació de la indústria rural tradicional, és a dir, a noves disponibilitats tècniques i de capital. Per últim, la sericicultura. Ací ens trobem amb dues situacions. D'un costat, el cas de camperols que dediquen atenció preferent al conreu de la morera, però no crien cucs, sinó que venen la fulla; i de l'altre, el dels camperols que crien cucs, alimentant-los bé amb la fulla de llurs pròpies moreres, bé amb la que compren/18 En qualsevol cas, està fora de dubte l'enorme importància que la sericicultura ocupava en l'economia d'uns camperols profundament sotmesos a les exaccions senyorials.™ El pagament de molts d'aquests drets es realitzava per Sant Joan de juny. Els camperols procuraven de tenir efectuada per a aquell moment llur collita i complir llurs obligacions amb els beneficis obtinguts amb la venda de la collita de seda. Aquesta circumstància afavoria, sens dubte, els qui es dedicaven a especular amb la seda, comprant a la baixa i emmagatzemant-la en grans quantitats, bé per a vendre-la als fabricants de València, quan les limitades reserves que aquests aconseguien de reunir s'havien exhaurit, bé per a exportar-la de contraban quan acabava la temporada en què hom permetia la seua exportació.40 JOSÉ LAPAYESE: Tratado del arte de hilar, devanar, doblar y tòrcer la seda según el método de Mr. Vaiicanson con algimas adiciones y correcciones a él. Principio y progresos de la fabrica de Vinalesa en el Reyno de Valencià, Madrid, 1779. A Nules, per exemple, venien la fulla als llocs veïns "por desgraciarse ordinariamente los gusanos". CAVANILLES: op. cit., I, p. 111. Com és ben sabut, les referències a aquest problema són molt abundants en l'obra de CAVANILLES: I, pp. 67-68, 139, 160, 162, etc, i II, pp. 34, 72, 125, 155, etc. Cfr. M. ARDIT i A. Cucó: Aportación al estudio de la reacción seíiorial en el País Valenciano a finales del siglo XVIII, a "Saitabi", XXI (1971), pp. 121-138; i, sobretot, la tesi'doctoral de M. Ardit, ja citada. Per Reial Dscret de 15 de maig del 1760 hom prohibia l'exportació durant el període comprès entre el 15 de maig i el 14 de novembre de cada any, i era de lliure extracció durant els mesos restants. Novísima Recopilación, t:tol XVI, llei IV.

www.faximil.com

50


La sederia era principalment concentrada a la ciutat de València, per bé que també tenia certa importància a Oriola (30 a 34 telers "anchos" i 8 d'"angostos"), a Ontinyent i a Sant Felip (Xàtiva), on el torçut tenia també alguna rellevància, a més d'uns 35 telers per a robes amples, i d'altres per a mitges i cinteria.41 La sericicultura, pel contrari, es trobava dispersa per tot el País, encara que els seus focus principals corresponguessen a l'Horta de València i a les Riberes del Xúquer. Crec que la importància sedera de València residia més aviat en aquest fet. Tanmateix, el paper econòmic que assumia li concedia un estret marge pel que fa a la seua ulterior projecció industrial, perquè si, d'una banda, era una peça important en la reproducció del sistema social i en la perpetuació de les rendes senyorials, d'altra, la seua mateixa abundància l'havia convertida en un dels principals productes d'exportació. Sobre aquest punt incidien, en efecte, els interessos contraposats dels colliters, els exportadors, els governs municipals i els senyors, tots ells ardents partidaris d'una absoluta llibertat d'exportació, i els interessos de Fart major, dels fabricants d'un i altre tipus, proclius al prohibicionisme total. Relatar la història dels enfrontaments a què donà lloc aquesta polarització d'interessos ocuparia un volum similar al que podria formar-se ressenyant les distintes posicions oficials al respecte.42 El que importa subratllar, no obstant, és el fet que indubtablement es produïa molta més seda que en podien consumir els telers existents,43 i per aquesta raó mai no tingué possibilitats d'èxit

42

43

E. LARRUGA: Historia, I I I , fols. 2 4 9 i ss. T a m b é cabria e s m e n t a r els 1.000 telers de cintes q u e funcionaven a G a n d i a , s;gons CAVANILLES: o p . cit., I I , pp. 144-145. M é s q u e indicar les alternatives entre la prohibició i la permissió d'cxportar, o les polèmiques entre colliters i exportadors front a fabricants —ressenyades en línies generals als capítols I, II i III de la meua tesi—, el que importa subratllar és el fet que msntre els fabricants acudeixen a la Junta de Comerç, els colliters demostren més confiança en el Consell de Castella, la qual cosa sembla coincidir amb la hipòtesi que imp'.ícitament apunta W. J. CALLAHAN en el seu treball A note on the Real y General Junta de Comercio, 1679-1814, a "Econòmic History Review", vol. XXI (1968), pp. 519-528. D'igual manera, la Societat Econòmica atorgà a la seda una atenció preferent sota la seua dimensió de collita, més que de producció industrial. És el que clarament es desprèn dels càlculs reproduïts en J. LOUSTAU: ES la seda una de las producciones de mayor aprecio en el Reyno de Valencià, Arxiu Campomanes, llig. 25-12. Agraesc al professor V. Llombart que em facilités aquesta referència. El paper de Loustau és de 1784, però els càlculs que utilitza ja havien estat donats a la publicitat vint anys abans, 51 www.faximil.com

41


l'actitud prohibicionista. Uns i altres apel·laren moltes vegades a arguments de caràcter mercantilista, però els exportadors i els ajuntaments preferiren d'accentuar la defensa de l'agricultura i la indústria rural, al temps que atacaven l'exclusivisme gremial. Els fabricants, de llur costat, es planyien tant per l'exportació de la seda, que encaria amb freqüència la matèria prima, o inclús la feia escassa, com per la introducció de teixits estrangers. Però la justificació de llurs interessos deixava traslluir-se una situació precària, que no anava molt més enllà de l'àmbit artesanal. Mai no comptaren amb un portaveu capaç d'argumentar com ho feia, per exemple, Jaume Amat pel que fa a les fàbriques de Barcelona i la "indústria naixent", la qual cosa no deixa de revelar el seu grau de retard.44 Al final dels anys 70, per exemple, la Societat Econòmica d'Amics del País intentà promoure la creació d'una companyia de comerç destinada a desenvolupar l'actividad tèxtil de València. El principal impulsor del projecte era Joaquim Manuel Fos, 45 el qual pretenia de seguir les indicacions de Campomanes sobre "el fomento de la indústria popular". En opinió de Fos, la ciutat comptava "con buena disposición para executar todo genero de telas". I citava concretament les baietes fines, franel·les, xamellots, llenços, llanes i velluts. "Aunque no es posible —diu— que en una ciudad subsistan a un tiempo grandes jàbricas de muchas espècies, serà gran ventaja, que en ella se tenga una Escuela para ensehar a los Moradores de los Pueblos del Reyno, y establecer en ellos la indústria, que fuese oportuna a sus circunstancias." I encara puntualitzava més: "Sin embargo del mérito de nuestra fàbrica de sedàs, nos atrevemos a decir que las otras fàbricas insinuadas, si se propagan en la mucha

45

52 www.faximil.com

44

en un pamflet que féu circular per València l'art major. AAMS, arm. II, div. III, c-61, núm. 2, i reproduït en l'apèndix documental de la meua tesi, pp. 350 i ss. ERNEST LLUCH: El pensament econòmic a Catalunya (1760-1840), Barcelona, 1973, pp. 171-176. Aquest personatge, novel·lesc i contradictori, que va practicar a França i a d'altres llocs l'"espionatge" industrial, implantà a València el servei de vigilància nocturna, i instal·là a la seua casa un petit observatori; arribà a ésser inspector de les fàbriques de seda, missió en la qual jugà un paper més aviat confús, que li valgué la malvolença del Col·legi de l'Art Major. Escriví un llibre, luxosament editat i amb il·lustracions precioses, titulat Instrucción metòdica sobre los mueres (sic), Madrid, 1790. El pròleg té un apunt biogràfic, que se cita sempre, si bé m'incline a creure que se sol fer per una font indirecta, que és VICENT BOIX. Memòria històrica del velluter don Joaquín Manuel Fos, a "Boletín enciclopédico de la Sociedad Econòmica de Amigos del País", vol. VIII, pp. 189 i ss.


población de este Reyno, seran las de mayor utilidad." 4fí Per a tractar-se d'afirmacions de l'inspector de fàbriques, fill d'un mestre seder, i ell mateix expert en moarés, no està gens malament. O és que, enmig de les reminiscències de Campomanes, Fos tenia una visió del futur seder molt més realista que no sembla? En qualsevol cas, l'animadversió que devers ell sentia l'art major està més que justificada. Així doncs, a darreries del segle xvni, i abans que la crisi política i totes les seues seqüeles, afegissen una dificultat suplementària: la seda valenciana semblava afermar-se més com a matèria prima destinada a l'exportació que no pas com a base per a una indústria tèxtil autòctona. El formidable desplegament de la sederia lionesa no hauria de jugar un paper menyspreable en aquest procés. En 1739 hi havia a Lyon 8.330 telers; entre 1770 i 1784 el promedi oscillava entorn dels 12.000; Nimes comptava amb 3.000, i per altres punts del Midi hi havia també importants centres seders.47 Anglaterra tenia una indústria sedera de certa importància, si bé del 1780 endavant fou desplaçada pel cotó.4x La demanda de matèria prima per part d'aquests mercats, i especialment el francès, afavorí sens dubte la consolidació de la sericicultura valenciana i contribuí a què es comencés a esbossar una certa divisió de treball entre la producció i la filatura de seda. No em sembla casualitat que trobem tants noms francesos vinculats a la seda valenciana. Si ens atenim simplement

48

ASE, Extracto de las Actas, vol. I, pp. 196-199, subratllat meu. JEAN VASCHALDE: Les indústries de la soierie, París, 1961, p. 16. Una visió de conjunt, en PHYLLIS DEANE i W. A. COLE: British econòmic growth, 1688-1959, Cambridge, 1962, pp. 207-211. En J. D. CHAMBERS: The Vale of Trent, 1760-1800, a "Econòmic History Review", suplement núm. 3 (1957), pp. 14-15, àmplia referència a la fàbrica de tòrcer seda, establerta a començaments del segle xvni a Derby, per Thomas Lombe. Aquesta fou "the first succesful power factory in England and was the model for industrial units set up later in the century". No obstant, el principal estudi és el de W. H. CHALONER: Sir Thomas Lombe {1685-1739) and the British Silk Industry, a "History Today" (nov. 1953), que dissortadament no he pogut consultar. S. D. CHAPMAN: The transition to the Factory System in the Middlands cotton-spinnig Industry, a "Econòmic History Review", vol. XVIII (1965), pp. 526-543, explica el pas de diversos fabricants de mitges de seda al cotó, i assenyala com alguna factoria de Macclesfïeld, a més de la seda, "also spun cotton". Aquesta ambivalència entre ambdues fibres tèxtils no es va produir a València, almenys durant el segle xvni, si bé aquest hauria estat un dels més importants camins per a dotar de noves possibilitats la indústria local. És digne de subratllar el fet que aquesta transició al teixit de cotó sí que es va produir en la indústria de Manresa, segons ha posat de relleu l'estudi que sobre ella ha realitzat Joan Oliveras. (Dec aquesta referència al professor Ernest Lluch.) 53 www.faximil.com

46 47


a la filatura, no devem oblidar que l'experiència més important encaminada a aconseguir la millor qualitat dels filats, l'única que, d'altra banda, arribà a prosperar, fou iniciada per dos francesos, els Reboul, pare i fill, inspirant-se en la maquinària inventada per un compatriota d'ells, Vaucanson, i continuada per altre meritori individu, igualment d'origen francès, Lapayese, el qual millorà el torn de Vaucanson amb l'ajuda de François Toulot, un altre jove francès que treballà amb ell a Vinalesa. Francesos eren igualment Claude Bodoy, Louis Lamarca i François Laurian, que treballaren sobretot en la fabricació de mitges, però que també aportaren algunes millores en el teixit. I d'origen igualment francès serà, en el segle següent, Santiago Dupuy, l'introductor a València de la màquina de vapor, el qual esdevingué amo d'una filatura establerta a Patraix per Joan Baptista Battifora, d'origen maltès, el qual es veié alguna vegada implicat en problemes de contraban.49 En 1793, com és sabut, va tenir lloc a València un violent motí que va culminar amb el saqueig de la colònia francesa; la fàbrica de Laurien en concret fou una de les destruïdes. Podria interpretar-se aquesta explosió xenòfoba com a sublimació d'una impotència? No es tracta, més que de fervor contrarevolucionari, d'una represàlia? El cas de la indústria sedera no és més que la versió particular d'una frustració més general. Si hem d'admetre la versió optimista de Cavanilles, haurem de convenir que, cap a 1790, V"admirable mudanza" del segle XVIII estava esgotant les seues possibilitats. En el successiu, es faria cada cop més evident que per superar la fase dels "illots industrials" emergents arreu del País, calia també trascendir el marc de les relacions socials dintre de les quals havia tingut lloc el creixement econòmic dels set-cents. ^,Com podien esdevenir-se les coses perquè una societat eminentment rural anés donant pas a una altra, en la qual el creixement de la població donés lloc no sols a l'increment de la producció, sinó també a la divisió del treball i, per tant, a l'augment dels canvis, a l'aparició del mercat nacional? 50 Si s'arribava a produir un tal encadenament, era obvi que els problemes suscitats per tals transformaV. MARTÍNEZ SANTOS. La sedería..., p. 234; J. VASCHALDE: Les indústries

www.faximil.com

de la soierie, p. 114. D. E. C . EVERSLEY: "The Home Market and Econòmic Growth in England, 1750-80", a E. L.. Jones i G. E. Mingay (eds.): Land, labour and popidation in the Industrial Revolution, Londres, 1967. 54


cions haurien de travessar un moment polític, i que el futur dependria de la forma en què el dit conflicte es resolgués. Però això equival a plantejar el problema de la revolució burgesa. I perquè aquesta es puga suscitar amb certes probabilitats d'èxit calen, almenys, burgesos. Tanmateix, Garcia Bonafé ha subratllat molt justament les precàries bases sobre les quals es desenvolupà la fràgil burgesia valenciana, en contrast amb allò que s'esdevenia al Principat.51 Malgrat els avanços del segle xvm —que potser siga més procedent d'interpretar com una reconstrucció, en lloc de com un procés de desenvolupament—, la societat valenciana continuava essent a finals de la centúria eminentment agrària i sotmesa a l'empremta d'una dominació senyorial rigorosa. En aquest tipus de societats, com ha assenyalat Hobsbawm, "el fet que una proporció tan gran de la població estiga normalment arrelada a la terra, fa molt difícil el desenvolupament d'una manufactura moderna o generalitzada, i de vegades imposa límits tècnics (...). El capital no crearà llavors un mode de producció capitalista i, certament, tampoc no produirà una revolució industrial, encara que contribuesca sens dubte a desintegrar els modes de producció precapitalistes."52 Per tant, em sembla que les evidents tensions socials que sotragaren el País Valencià entre finals del segle xvm i començaments del xix són més aviat resposta a una pressió social intolerable que no pas manifestacions concomitants al plantejament d'una alternativa pròpiament burgesa. En aquest sentit, per exemple, no deixa d'ésser reveladora l'absència d'una ideologia que, d'alguna forma, puga ésser considerada com expressió d'interessos industrialistes.53 ^Això, no ens podria explicar la facilitat amb què es produeix, a nivell institucional, la sintonia Madrid-València, en contrast amb les dificultats MadridBarcelona? A aquests factors de tipus general caldria sumar, en el cas de la seda, la circumstància que les seues principals àrees productores coincidissen amb les de majors possibilitats de desenvolupament agrí-

52 53

M. GARCIA BONAFÈ:, op. cit., p. 138; una prova a contrario en M. ARDIT:

op. cit., vol. II, pdésim. E. J. HOBSBAWM: El siglo XVII en el desarrollo del capitalismo, cit. per GARCIA BONAFÈ: loc.

cit.

Enorme interès té, en aquest sentit, el que ha dit ERNEST LLUCH: Pensamiento económico e industrialización sedera valenciana. La característica fonamental d'aquest "pensament econòmic" és la seua gairebé total inexistència, amb alguna excepció, com la de Gregori Mayans. 55 www.faximil.com

51


cola. Sembla una particularitat digna de tenir en compte, perquè ens pot ajudar a comprendre algun dels factors que més van contribuir a frenar el normal desenvolupament de les formes de transició cap a la producció capitalista, és a dir, l'evolució de la indústria a domicili (putting-out), la qual cosa explicaria, pel seu compte, la vitalitat del gremi seder fins dates molt endarrerides. La indústria a domicili va tendir a desenrotllar-se més en els llocs on circumstàncies naturals adverses afavorien menys l'especialització agrícola, la qual cosa, d'altra banda, permetia el desenvolupament de les activitats manufactureres fora de la ciutat i de la supervisió dels gremis,54 cas que no és precisament el de la sederia valenciana. Hom podrà discutir que la seda fos el producte més adequat per sostenir una indústria que actués com a leading sector, junt amb altres branques tèxtils (llana, cànem, etc), però el que ja resulta menys qüestionable, al meu parer, és que un sector pautador sols pot assumir el seu veritable paper en un context en el qual les relacions socials de producció permeten un creixement equilibrat.55 En cas contrari, és molt difícil d'evitar que els "illots industrials" esdevinguen enclavaments, que el mateix entorn acaba per sufocar. Crec, en Un exemple molt clar el tenim a A. KLIMA: The role of rural domèstic industry in Bohèmia in the eighteenth century, a "Econòmic History Review", vol. XXVII (1974), pp. 48-56; M. GARCIA BONAFÈ i R. ARACIL:

www.faximil.com

Industrialització al País Valencià: El cas d'Alcoi, València, 1974, han insistit justament en la importància del putting-out, traçant una interessant tipologia. Una excel·lent síntesi de la qüestió i les seues implicacions, a T. CARNERO i J. PALAFOX: El funcionamiento del puttinp-out denlro de una economia senorial, comunicació presentada al "I Col·loqui de Recerques", Barcelona, 1974, on es cita una extensa bibliografia que ens dispensa de recordar ací. M'interessa insistir en un punt: com ha dit A. K.ima, referint-se precisament al desenvolupament de la indústria tèxtil a Bohèmia durant el segle xvm, "the existence of serfdom was a great obstacle to the development of production". Cfr. el seu treball Various forms of Industrial enterprise in Bohèmia in the 18th century, a Fourth International Conference of Econòmic History, Bloomington, 1968, París-La Haia, 1973, p. 96. R. M. HARTWELL: The Industrial Revolution as an Exemple of Balanced Growth, al volum The Industrial Revolution and Econòmic Growth, Londres, 1971, pp. 185 i ss.; íd.: The tertiary sector in the English Economy during the Industrial Revolution, a L'industrialisation en Europe au XIX siècle. Cartographie et typologie, París, 1972, en particular les seccions I i II, pp. 214-217, del treball esmentat; P. N. ROSENSTEIN-RODAN: Problemas de la industrialización de Europa oriental y sudoriental, a A. N. AGARWALA i S. P. SINGH (eds.): La economia del subdesarrollo, versió castellana, Madrid, 1963, pp. 207-215. Una posició contrària, A. O. HIRSCHMAN: La estratègia del desarrollo económico, Mèxic, 1961, en particular cap. III. 56


suma, que no anava massa descaminat aquell viatger francès que, reflexionant precisament sobre la sederia valenciana, concloïa amb aquesta observació: "L'home és ací, en general, tan sobri, té tan poc luxe, les seues diversions i els seus desigs són tan limitats, que durant llarg temps les manufactures mancaran a Espanya d'emulació." 56

F. PEYRON: Nuevo

viaje por Espana, a J. GARCIA MERCADAL: op. cit.,

p. 752.

www.faximil.com

57


www.faximil.com


VALENCIANISME I ECONOMIA: IGNASI VILLALONGA (1895-1973) PER

MIQUEL ÀNGEL FABRA I SÀNCHEZ 1.

EL MARC HISTÒRIC

El País Valencià reviscolava a la fi del segle xix, després d'una llarga etapa de decadència econòmica i política. El negoci exportador de cítrics, juntament amb el vi i l'arròs, havia substituït l'exportació sedera del xvm i de començament del xix. L'arròs caurà primer; els cítrics entraran en un període crític, gairebé cíclic, arran de la 1 Gusrra Mundial. Seran també, les mateixes circumstàncies bèl·liques les que faran arribar al País Valencià les primeres grans manifestacions del capitalisme.1 En aquells temps foren instal·lades la Siderúrgia del Mediterràneo al Camp de Morvedre i Astilleros del Mediterràneo junt al port de València. La primera quedarà sota domini del capitalisme basc i estretament lligada a la Compania Minera de Sierra Menera. La segona tindrà relació amb la Compania Transmediterranea '•'' Per a una interpretació diferent d'aquest fenomen veure: E. BONO MARTÍNEZ: La Base Exportadora de la Economia del País Valenciano y el Modelo de Crecimiento Hacia Afilera, tesis doctoral, F. Ciencias Económicas, València, setembre 1974. L'autor ve a dir-nos que "el sector citrícola ha jugado un papel motor en el desarrollo de la economia del País Valenciano —en especial, de las provincias de Castellón y Valencià— durante los últimos cien afíos, en especial, a partir de la Primera Guerra Mundial", p. 474. Veure S. ROLDÀN, J. L. GARCÍA, J. MUNOZ: La formación de la Sociedad

capitalista en Espana, 1914-1920, Madrid, 1974, pp. 372 i 382. De la comparació de tots dos consells d'administració comprovem com hi ha onze consellers comuns i vuit que no ho són a la Siderúrgia del Mediterràneo, mentre que a Sierra Menera aquests són set. Veure S. ROLDÀN, J. L. GARCÍA, J. MUNOZ: La consolidación del capita-

www.faximil.com

lismo en Espana, Madrid, 1974, II vol., p. 39. Aquesta companyia quedà constituïda per fusió de Líneas de Vapores de Tetuàn, S. A., Compania de Vapores Vinuesa, Compania Marítima de Barcelona, Compania Valenciana de Correos de Àfrica. 59


nascuda, com altres navilieres. de la puja del negoci dels nolis. Aquests canvis estimulats per la conjuntura europea acompanyaven i de vegades amagaven altres menys sorollosos a tot arreu del País Valencià. Així, Alcoi4 assegurava, a poc a poc, la seua continuïtat com a nucli industrial de l'interior, difonent, mal que bé, els seu creixement per la comarca. Elx, que havia vist desaparèixer el seu mercat cubà, anava modificant la seua estructura productiva i junt amb altres nuclis de les Valls del Vinalopó anava impulsant un teixit industrial, nascut de petites empreses i tallers familiars de productes de consum. A poc a poc, l'evolució i la modernització de les forces productives anaven canviant la imatge habitual d'un país exclusivament camperol. Aquests canvis no era precís que es produïssen plegats a d'altres de tipus institucional i cultural o de tipus polític; l'experiència històrica confirma que açò hauria estat més excepció que no regla general. I així passà. Poc efecte tingueren les noves circumstàncies de l'economia i de la vida del País Valencià en les manifestacions de personalitats, institucions i en els programes dels partits polítics d'aleshores; la manifestació triomfalista de l'Exposició Regional en fou una mostra. El moviment valencianista va anar al darrera d'aquesta modernització. Políticament el seu iniciador fou Constantí Llombart/1 el qual va constituir "una de les escasses figures positives de la Renaixença valenciana". Contrasta la seua figura amb la del poeta coronat a l'Exposició Regional, Teodor Llorente; la seua influència fou decisiva en l'escassa vitalitat de la Renaixença local; "portaveu d'una clase borrosa i incompleta —la pseudoburgesia valenciana de la Restauració— i lligat fortament a la política centralista". En el camp de les organitzacions polítiques, València Nova serà la primera. "Estava formada per membres de l'artesanat i de la petita burgesia, junt amb joves estudiants, que encara mancaven de rigor ideològic." Tenien com a model la ruta que "traçava el Centre Català i el seu lema Catalunya i avant".7 El 1908 naix la Joventut Valencianista que no dubtava de definir-se pancatalanista; intentava transformar València Nova, entitat en camí de convertir-se en una societat recreativa; serà de la Joventut d'on eixiran la major part de

5 6 7

Veure M. GARCIA i R. ARACIL: Industrialització al País Valencià: el cas d'Alcoi, València, 1974. A. Cucó: El Valencianisme Polític. 1874-1936, València, 1971, p. 25. Ibíd., p. 45. Ibíd., p. 46. 60 www.faximil.com

4


les personalitats del valencianisme polític d'aquells primers anys. Tot aquest moviment s'enfrontava aleshores amb el radicalisme local, el blasquisme i el seu feroç anticatalanisme. Aquest partit conegut per Partido de Unión Republicano Autonomista defensava un federalisme republicà teòricament "pimargallià" i tenia la seua massa de votants en la menestralia de la ciutat de València; la diferència més significativa amb els partits valencianistes, sobretot els que també eren republicans, era la posició respecte a la llengua, ja que —deien— mentre el valencianisme "propugna por la difusión de nuestro dialecto (sic) en las escuelas, en el hogar, en la vida pública, nosotros abogamos por el predominio, entiéndase bien, el predominio de la lengua castellana" . s En aquests anys fracassà l'intent de la Solidaritat Valenciana,9 com a projecte que involucrava els partits polítics interessats a assolir la Mancomunitat; 1() tanmateix hi havia una acceptació del fet d'aquesta institució, que vindria a coordinar les tasques i les realitzacions de les Diputacions envers una política de realitzacions que hauria potenciat la realitat política i cultural del País Valencià, en la línia de la Mancomunitat del Principat. Es significatiu, dintre del context en què el projecte es frustra, l'accentuat "levantinismo" de què féu ostentació la burgesia agrària valenciana; puix consideraven junt al territori comprès en les províncies d'Alacant, Castelló i València, els de les províncies de Múrcia i Albacete. En el centre del fracàs, però, hi ha el paper jugat per aquesta classe social, en aquells moments "confusa, contradictòria i inoperant".11 El canvi en la trajectòria del valencianisme polític coincideix amb l'aparició de noves personalitats en la vida econòmica, provinents de les esferes i de les activitats on estava produint-se aquesta modernització de les forces productives. Si bé el canvi d'actituds no és radical, almenys sí que es deixà sentir. No se'n deixà més pel fet del pes de la burgesia agrària en les institucions econòmiques i ciutadanes. Aquests homes nous no significaren el mateix, quant a innovació en els programes polítics, que la Lliga Regionalista al Principat, com tampoc no arribaren a destacar en tan curt espai de temps per damunt

www.faximil.com

A. Cucó. El Valencianisme Polític. 1874-1936, València, 1971, p. 117. Ibíd., p. 86. Veure I. MOLAS: La Lliga Catalana. Un estudi d'estasiologia, Barcelona, 1972, 2 vols., vol. I, p. 100. Cucó, op. cit., p. 98. 61


de les altres personalitats i partits polítics; no pogueren cremar, llavors, les etapes per les quals havia hagut de passar la Lliga, abans de conquerir lhegemonia política al Principat i de portar la direcció de l'oposició política al Parlament. En aquesta nova situació la Joventut Valencianista, demanarà dins d'un acte d'afirmació valenciana el 1914: 12 l'oficialitat de la llengua valenciana, el reconeixement de la personalitat regional i —mitjançant la Mancomunitat de les tres províncies— l'autonomia administrativa, com a coses més principals. D'alguna manera volien treure el valencianisme del "provincianisme" secular, contactant amb qui d'això en podia saber. L'any 1917 una comissió formada per Josep García Conejos, Eduard Martínez Ferrando, Ignasi Villalonga, prengué contacte amb gent de la Lliga. Fruit d'aquestes relacions serà l'aparició d'un nou partit, Unió Valencianista; que com diu Sanchis Guarner,1-1 "fou un moviment burgès dinàmic, de molta solvència política i cultural, amb pocs prosèlits però amb grans figures: Ignasi Villalonga, Joaquim Reig, Ferrandis Luna, Martínez Sabater, Eduard Martínez Ferrando". Les bones relacions amb el catalanisme no són casualitat. En aquest sentit, cal cercar una explicació en la conjuntura econòmica i política a nivell de l'Estat espanyol. Eren anys en què les forces econòmiques progressives volien conquerir el bunker de l'administració borbònica, a partir de la lluita parlamentària. La lluita entre Alba i Cambó, l'Assemblea de Parlamentaris 14 són moments claus en aquest intent de modernització de l'Estat portat a terme per la burgesia del Principat, recolzada per bascos i més tímidament per valencians. L'ajuda de la Lliga a la Unió quedà materialitzada en mitjans econòmics —sembla— per l'adquisició del vespertí "La Correspondència de Valencià", que quedaria convertit en l'òrgan d'expressió del nou partit. Amb aquest portaveu oficial la Unió començà la difusió del seu ideari. El 14 de novembre de 1918 publicava un paper titulat "Declaració Valencianista",1"' on feia una crida prescindint de les diferències de les idees que en "altres òrdens" poguessen professar els seus compo-

14

A. Cucó: El Valencianisme Polític. 1874-1936, València, 1971, p. 106. M. SANCHIS GUARNER: Renaixença al País Valencià, València, 1968, pàgina 83. Veure J. PLA: Francesc Cambó, Barcelona, 1973, pp. 411 i ss.; I. MOLAS, op. cit.,

15

p. 111; S. ROLDÀN, J. L. GARCÍA, J. MUNOZ, op. cit.,

vol.

I, pàgi-

nes 299 i ss. Veure A. Cucó, op. cit., apèndix documental, p. 325. 62 www.faximil.com

12 13


nents. El primer punt dirà que "el Poble Valencià, integrat per els habitants de les tres províncies actuals, constitueix una forta personalitat social caracterizada per la possessió d'una llengua pròpia, per la seua modalitat racial, per la comunitat de història i de condicions econòmiques". La base segona vindrà a demanar els drets que devien correspondre al poble valencià, deguts a la seua personalitat "per el fet de la seua existència i per la voluntat dels seus components, té dret a constituir un Estat amb el poder de donar-se ell mateix la seua forma i constitució". Aquesta serà, deien, "la fonamental reivindicació valencianista". La base tercera venia a completar el concepte d'Estat, entès com a membre d una Federació Espanyola o Ibèrica, per la cual cosa demanava llavors "una divisió de la Hisenda per a cobrir les respectives atencions", al mateix temps "les funcions pròpies de l'Estat Valencià deuran ser exercides amb plena soberania, sense intromissió estranya". Si bé el valencianisme semblava que tenia, o anava tenint, una maduresa teòrica —comprovada pel contingut de l'ideari de la Unió, del més estricte regionalisme burgès— no podem dir el mateix respecte a una necessària maduresa política. Però, tot i que la Dictadura tallà la seua trajectòria no podem saber què hauria donat de si. Podem comprovar amb una anàlisi paral·lela del catalanisme i en concret de la Lliga,10 fins a quin punt aquest grup —malgrat tot minoritari—, no podia fer res sense el recolzament d'una altra burgesia ja experimentada en els afers de la política madrilenya. Ara bé, podia recolzar els seus plantejaments front al Govern central, però mai no podria ajudar-la a assolir 1 hegemonia a nivell del seus país; àdhuc li podia resultar perjudicial, de cara a una possible aliança amb el blasquisme —cada vegada més necessària donada la seua base electoral—. Però, donat l'anticatalanisme dels homes del P.U.R.A., aquets partit continuarà boicotejant tot intent de política valencianista, dirigit al control de l'Ajuntament i de la Diputació, com a passos previs per a assolir la Mancomunitat. La importància i el pes polític de la Unió havia de quedar disminuït amb l'audiència i clientela de què podia gaudir el blasquisme. Amb això, no sol perdé la Unió, perdé tot el valencianisme que així no tingué oportunitat de gaudir d'una mínima institucionalització. La desaparició de la Dictadura féu nàixer i consolidar-se noves forces polítiques —el valencianisme d'esquerra—, que

63

www.faximil.com

Veure I. MOLAS, op. cit., vol. I, pp. 63, 87 i 101.


no sols canviaren la correlació de forces, sinó que introduïren noves variables en el procés de canvi polític. A hores d'ara es fa necessària l'anàlisi de les activitats polítiques d'aquelles personalitats que jugaren un paper destacat en la vida política i econòmica del País Valencià, dintre del coneixement del comportament polític, de les actituds front als problemes econòmics, de la burgesia i de la resta de les classes socials; serà aquesta mena de relació dialèctica entre infraestructura i superestructura la que ens ajudarà a qualificar les seues estratègies cap a l'assoliment d'un tipus d'hegemonia política que puga recolzar l'expansió de les forces productives dintre d'un marc polític i social determinat. Aquest és el motiu que ara fixem la nostra atenció en la personalitat d'Ignasi Villalonga, sobretot en el que ha suposat a nivell polític i econòmic per al País Valencià.

IGNASI VILLALONGA: VALENCIANISME POLÍTIC I ECONÒMIC

Va nàixer a la ciutat de València el 13 de juliol de 1895, fill de Josep Maria Villalonga i Peris, home que tingué "acusada personalidad en el campo económico y contribuyó al progreso material de Valencià, propietario que era de la Companía de Tranvias y Ferrocarriles de Valencià". El jove Villalonga estudià Dret a Deusto i rebé el doctorat a Madrid; el que li va permetre de participar a les activitats que tenien lloc en l'Ateneu madrileny, juntament amb un altre jove "que había de unir su nombre a la historia contemporanea de Espaha: José Calvo Sotelo. Uno y otro al rejerirse a la estructura del Estado Espanol, dejendieron las ideas expuestas por Menéndez Pelayo, Vàzquez Mella y otros pensadores, aunque adaptàndose a las realidades de la època".17 A l'arribada a València va entrar a formar part de la Joventut Valencianista i prengué part activa en la fundació del nou partit, la Unió Valencianista. El seu pensament polític queda palès als articles que aleshores publicà a La Correspondència de Valencià: "Los Partidos políticos", el 9-8-1918; "Valencianismo política", el 12-8-1918 i "El Pensament Valencianista", el 18-11-1918.1H En el primer d'ells 18

Anònim: Ignacio Villalonga: Pensamiento y Acción, València, 1957, p. 11. A. Cucó: El Valencianisme Polític. 1874-1936, València, 1971, pp. 326, 330 i 332. 64 www.faximil.com

"


avança l'ideari qu; més tard farà palès el partit en la seua "Declaració Valencianista". El totalitarisme vindria a caracteritzar el moviment regionalista, que aplega —dirà— a homes de diferents tendències i ideologies, i que "respetan mutuamente sus ideas sin abdicar de ellas". "Entre los regionalistas se man'.iene lo que nos une, prescindiendo de lo que nos separa". El segon, en aquesta línea, dóna una visió ràpida de l'evolució del sentiment nacionalista al País Valencià, destacant el "divorcio del pueblo" que es produí en l'època floralesca; el moviment valencianista, dirà, "que ha jranqueado la època floralesca y se apresta a la lucha en el terreno político y económico, para el triunfo de las reivindicaciones de su pàtria, sin desdehar en manera alguna el factor cultural, sinó al contrario avaloràndolo y exaltàndolo.'" Destacava la personalitat de Constantí Llombart com a iniciador "polític". El nou partit, venia a aprofitar les experiències passades, així: "La juventud, assistida por el consejo y la cooperación de los hombres que se salvaron del pesimismo reinante, viene a rectificar esa conducta... ...Sin abandonar el aspecto cultural y el estudio que es la médula y sostén del movimiento, se lanza con decisión a la lucha política y procura interesar al pueblo en todas las manifestaciones de la vida valenciana... En la economia, interviniendo en las entidades de este caràcter y estudiando la riqueza valenciana. En la política, planteando las reivindicaciones autonómicas y esforzàndose en preparar a Valencià para su desempeno". Com veiem el moviment intentava d'influir a tots els àmbits de la vida valenciana, acceptant com acceptava la importància de l'aspecte cultural. En el tercer d'ells, l'exposició gira entorn als conceptes de "Nació, Nacionalitat i Estat" i venia a desenrotllar i explicar la base segona de la "Declaració valencianista":

65

www.faximil.com

- ..

"La Nació ...és producte natural, espontani, determinat per el territori, la rasa, el dret i sobre tot la llengua"... "Espanya, no ens cansarem de repetir-ho en el rigurós sentit de la paraula, no és una Nació, és tan sols un Estat".


"Demanem, puix, un Estat valencià, no una mancomunitat, denominació circumstancial, que es concreta a una mera descentralització administrativa; ni tan sols es contentem en ser un Cantó, denominació geogràfica, perquè volem significar que la nostra qüestió respecte a lEstat espanyol, és una qüestió nacionalista". Al mateix temps reconeixia que "ètnica i filològicament estem relacionats amb Catalunya i Mallorca"'. Amb larribada de la Dictadura, per força disminueix l'activitat política dels partits en general, així com també dels "regionalistes". Llavors el moviment valencianista només podrà actuar a les esferes no estrictament polítiques, com la cultural i l'econòmica, el que pot explicar alguna de les iniciatives que en el camp econòmic hi hagué aquests anys. Vingueren a coincidir els primers anys de la Dictadura amb un augment de volum dels negocis a Europa, una vegada superada la crisi de postguerra, el que féu augmentar els fluxos exportadors de tot tipus cap als mercats europeus i portà de rebot un reviscolament de l'activitat econòmica interior a l'Estat espanyol, accentuada potser en el cas del País Valencià. En aquesta conjuntura expansiva el capitalisme "valencià" entrarà al Banc de València, reorganitzant el seu equip director el 1927. Al nou equip hi seran presents les personalitats que representen als interessos econòmics més moderns. Ignasi Villalonga serà un dels principals protagonistes d'aquest fet. Ell mateix ho explica així: "a raíz de una conferencia que di en el Centro Escolar y Mercantil sobre la necesidad ineludible para Valencià de constituir una banca valenciana, fui invitado en 1927, juntamente con otros destacados valencianos por mi inolvidable amigo Vicente Noguera".1'* Aquest Banc no funcionava massa bé llavors, havia estat constituit en 1900 -° i fins aleshores sembla que l'equip director no podia acceptar els canvis que estaven produint-se en el camp dels afers econòmics.-1 Això passava també a la resta de l'Estat espanyol.22

20 21

A. Cucó: El Valencianisme Polític. 1874-1936, València, 1971, p. Per "elementos en su mayor parte procedentes de otras regiones". del Banco de Valencià, 1900-1945, València, 1945, p. 23. "La ausencia de los principales elementos que habían puesto sus al Servicio del Banco, las actividades por los mismos desarrolladas 66

135. Historia capitales en otros www.faximil.com

19


Conjuntament amb la seua activitat en el camp dels afers econòmics estnctes, cal que considerem la seua visió dels problemes econòmics, cosa cue farem més endavant. La nova etapa del Banc que comença amb l'entrada de l'equip format pels Villalonga, Noguera, Galindo, Boluda, Casanova i Navarro, demostra quina era la potencialitat dels nous interessos. Per una altra banda, el grup venia a tenir una certa homogeneïtat. Ni el nostre capdavanter, ni cap dels membres del grup tenia un origen amb forts interessos agraris. Vicent Noguera, que serà President del consell, venia de la indústria química —adobs— i de l'oli; Casanova, de Foli també; Galindo, del sector de la farina; Boluda i Navarro, de la indústria de la pell. Villalonga, per la seua part, tenia l'origen familiar al poble de Figueroles i l'econòmic en el comerç de l'oli; el seu pare com hem deixat dit, explotava l'empresa C.T.F.V., on treballà el jove Villalonga a l'arribada a València.-1 Aquest grup serà més homogeni, considerant la seua base d'interessos econòmics, que el que vindrà a regir el C.E.E.V., com veurem més endavant; però, d'alguna manera caldria aprofundir la recerca en aquesta direcció, sobretot per a aquesta època en la que sembla que es dóna l'ascensió d un tipus de burgesia que es convertirà anys després en financera. L'entrada en els afers bancaris consolidava la personalitat de Vi-

23

67 www.faximil.com

22

sectores de la economia y en distintas entidades bancarias y, como consecuencia de todo ello, su alejamiento de los problemas e intereses vitales de la región valenciana, determinaron el decaimiento gradual y la vida lànguida del Banco de Valencià, hasta que en 1927, un grupo de valencianos compro las Acciones en circulación y dió nuevo impulso a la marcha de la entidad, que ha ido, desde entonces, en progresión ascendente, hasta llegar a ocupar un lugar destacado en que por derecho propio se encuentra entre todos los Bancos regionales de Espana." Ibíd., p. 26. "...como consecuencia de la crisis bancària de comienzos de los afios veinte, y ante las necesidades que impone a las entidades crediticias de mayor complejidad aparecen en el àmbito de la administración de los negocios y de la Banca una sèrie de 'técnicos' que ocuparan, afios mas tarde, un puesto destacado en el capitalismo financiero espanol." Aquests venien a ésser els Garnica, a Banesto, I. Villalonga, E. Ridruejo, M. Arburua, etc. S. ROLDÀN i altres, op. cit., vol. II, p. 275. Tot i que E. Bono —op. cit., p. 448— diu que el Banc de València fou "comprado por un grupo de prohombres valencianos... con vistas a beneficiarse de los pingües beneficiós, que producía la financiación de las exportaciones de los agrios", sembla que aquesta intenció no fou l'única ni, a més a més, la principal; gairebé vindria a ser una més dintre de totes les possibilitats a l'abast del capitalisme financer i bancari, com ho demostrarà la seua estratègia posterior: compra d'accions del Banc Internacional d'Indústria i Comerç, Cepsa, i després de la guerra una tímida actuació com a Banca Mixta fins a les relacions estretes amb el Banc Central.


llalonga en els cercles dirigents de la vida econòmica i corporativa de la ciutat de València. Dos anys després, el 1929, entrarà a formar part de la Cambra de Comerç de València, de la qual serà elegit President. Des d'aquest lloc promocionarà la creació del Centre d Estudis Econòmics Valencians, (C.E.E.V.) que nasqué per acta de 18 de febrer de 1929, després d'una reunió celebrada al Saló de Conferències de la Diputació: -4 "Sentíase la necesidad en Valencià de una entidad que comprendiese todas sus actividades económicas y que, merced a su documentación y estudiós diera materiales para orientación y encauzamiento de los problemos económicos valencianos a las personalidades que tienen, por sus cargos y prestigio, la dirección de la vida pública valenciana. Para lograr este ideal y animados de una actuación libre de políticas y enteramente objetiva, varios patrióticos valencianos, entre ellos el excelentísimo senor don Carlos Sarthou Francesch y don Ignacio Villalonga Villalva, concibieron el Centro de Estudiós Económicos Valencianos." De la conjuntura política en la qual naix, en plena Dictadura, no podia haver una representació en aquesta institució, a nivell de partits i grups polítics; aquesta fou de tipus institucional.-"' Els estatuts donaven certa rellevància a la Junta de Govern i més encara a la perso"Las Provincias, Almanaque para 1930", València, 1930, p. 20. El Patronat constava de les personalitats que ocupaven en cada moment els següents càrrecs: "Presidente: Sr. Presidente de la Excma. Diputación Provincial de Valencià. "Vice-Presidente: Sr. Alcalde de esta ciudad. "Sr. Presidente de la Càmara Oficial Agrària de Valencià. "Sr. Presidente de la Càmara de Comercio, Indústria y Navegación. "Sr. Presidente de la Càmara de la Propiedad Urbana. "Sr. Rector de la Universidad. "Sr. Director de la Escuela Profesional de Comercio. "Sr. Director de la Escuela Industrial. "Sr. Ingeniero Jefe del Servicio Agronómico. "Sr. Sindico Presidente del Colegio de Corredores de Comercio. "Sr. Presidente de la Càmara Arrocera de Sueca. "Sr. Presidence de la Federación de Productores de Naranja de Levante. "Sr. Presidente de la Unión de Viticultores de Levante. "Sr. Presidente de la Unión Nacional de Exportadores Agrícolas. "Sr. Presidente de la Federación Industrial y Mercantil de Valencià. "Sr. Presidente de la Junta de Obras del Puerto." Centro de Estudiós Económicos Valencianos, Estatutos del..., València, 1929, p. 4. 68 www.faximil.com

24 25


na del secretari, encara que la decisió de la disolució del Centre de pengués d'una votació majoritària del Patronat. La primera Junta de Govern quedà constituïda per les següents personalitats: 20 President: Ignasi Villalonga Villalva (pel Patronat) Vice-president: Lluís Santonja Mercader i Marquès de Villagràcia (pels socis) Vice-tresorer: Lluís Buixareu Ibàfiez (pels socis) Comptador: Vicent Lassala Miquel (pels socis) Per a l'ocupació de la plaça de secretari es prengué l'acord el 19 de juliol de convocar un concurs; -7 la convocatòria aparegué a la premsa de València, Barcelona i Madrid. El concurs fou fallat "a favor del lntendente Mercantil don Roman Perpihà Grau, que ademàs posee la Licenciatura en Ciencias Económicas y su doctorado académico por la Universidad Comercial de Deusto (Bilbao), con las primeras puntuaciones". En la mateixa sessió "el Patronato acordo felicitar efusivamente al doctor en Derecho por la Universidad de Bolonia (Itàlia), don Manuel de Torres Martínez, de la Unión (Murcià), ex-pensionado del Real Colegio Espanol de San Clemente de Bolonia, por el brillante expediente aportado" .-H Dels objectius explicitats als Estatuts -" se'n derivà la seua activitat en els anys que seguiren. Així, durant l'any 1930 aquesta quedà concretada en la confecció de "25 estudiós e informes, entre los que descuellan los informes relativos a las relaciones comerciales con Francia y con los Estados Unidos, y en especial su repercusión en

28 29

"Las Provincias", op. cit., p. 21. Amb les bases següents, entre altres: "Tener uno de los siguientes títulos profesionales: "Licenciado o Doctor en Derecho, lntendente Mercantil o Ingeniero en alguna de sus especialidades. "Acreditar que posee perfectamente los idiomas Francés, Inglés o Alemàn. "Acreditar, asimismo, haber realizado estudiós y pràcticas de estadísticas en algun Centro nacional o extranjero, con anterioridad a la publicación de estàs bases. "Tener publicados trabajos de caràcter económico, financiero o estadístico, acompanando un ejemplar o copia de los mismos." Ibíd., p. 22. Ibíd., p. 23. "I.—Reunir todos los datos posibles, antecedentes, publicaciones y documentos relacionados con tales cuestiones. "II.—Formar estadísticas extensas y detalladas de las manifestaciones y actividades productoras de la región valenciana. "III.—Realizar estudiós directos y de comparación de los fenómenos o hechos 69 www.faximil.com

26 21


la economia valenciana". Aquestes primeres manifestacions de la seua activitat sembla que tingueren bona acollida, perquè, segons el portaveu conservador d'aleshores, el 1931 veurà "ampliada la adhesión de todos los verdaderos valencianos que, con un sentido de alta modernidad, se despojan de sus particulares puntos de vista y apoyan todos por igual a esta institución naciente, destinada a defender y a mejorar nuestros intereses económicos" .:t0 L'any 1931 prestà la seua col·laboració —a sol·licitud de l'Ajuntament— en la ponència encarregada de l'elaboració de l'Estatut d'Autonomia. La seua tasca va consistir en l'elaboració d'un informe que parlés de l'economia valenciana front a l'Estatut,-'11 que mereix un tractament separat i a fons. Cal dir que tracta amb timidesa la qüestió, anomenada per ell "regional". El 1932 creà un Servicio de Information Periòdica sobre Economia; també continuaren les activitats d'expansió i difusió: conferències- sobre temes de tipus comercial, monetari, sobretot relacionades amb la qüestió citrícola. Per aquesta part no hi ha manifestacions de tipus industrialista; les referències dintre de les seues activitats, i en aquest sentit, parlen de la redacció de memòries com aquestes: "Notas sobre el derecho de Valentia a la Construcción y a la Unión Naval de Levante, de los dos barcos para las lineas de Fernando Poo", "Orden de importància entre las diez principales industrias de la provincià de Valencià, según investigación efectuada por el Centro, tomando como base las contribuciones por indústria y actividades". Dins d'una òptica de tipus regionalista, amb l'èmfasi de la provincià com a marc geogràfic d'anàlisi econòmica, elaborà també un informe sobre "Notas para las listas de agravios en el orden económico del Poder central a Valencià y su provincià". El mateix any, comença la publicació d'una guia de l'especulador mobiliari, elaborant "'mensualmente unos índices de valores valencianos con el fin de ofrecer la 'tendència' de

www.faximil.com

30 31

de los ordenes comercial, industrial, agrícola y marítimo que interesen o convenga conocer a los intereses valencianos. "IV.'—Iniciar y gestionar cuanto pueda convenir al fomento y desarrollo de la producción valenciana. "V.—Divulgar por conferencias, controversias, publicaciones y demàs medios de propaganda que estime, los trabajos y actuaciones de dicha institución. VI.—Realizar todo aquello de naturaleza anàloga que se juzgue conveniente pueda contribuir al ensanchamiento y vigorización de la riqueza econòmica de la región valenciana." C. E. E. V., op. cit., p. 4. "Las Provincias, Almanaque para 1931", València, 1931, p. 25. C. E. E. V., informe núm. 106. 70


sus cotizaciones". Les activitats del C.E.E.V., no s'esgoten pas en les esmentades. Continuà la seua tasca fins l'any 1939. Acabada la guerra quedà abandonat, malgrat els intents del seu antic secretari Romà Perpinyà per revifar-lo. El 1948 nasqué la versió corregida i actualitzada d'aquesta institució sota el nom de Instituto Valenciano de Economia. El 1932 Lluís Buixareu Ibànez substituí, en la Presidència, a Villalonga, que tanmateix continuava amb la seua col·laboració al Centre. En efecte, junt amb Romà Perpinyà prengué part en la Conferència Monetària Espanyola celebrada a Barcelona del 4 al 7 de juliol de 1932. "El senor Vülalonga, como ponente del Tema 1 sobre la 'Futura Política Monetària' y con sus efectivas intervenciones que hicieron aprobar sus conclusiones. El senor Perpihà, con un estudio sobre el 'Problema Internacional y Espanol de la Plata', que motivo ser aceptadas sus conclusiones con voto particular».*2 Veritablement, el C.E.E.V., té, al llarg dels anys que va estar funcionant, una importància pregona en la vida valenciana en general, tot i que principalment va estar relacionat amb qüestions econòmiques. Només pot desmerèixer el fet d'estar massa arrelat a la ciutat de València; però açò pot ésser degut a deficiències que ell mateix no podia solucionar: respondria gairebé a l'existència d'un País Valencià multipolar, no centrat sols a la ciutat major —València—, que tenia en Alacant-ciutat una realitat força diferent, tant a les qüestions econòmiques, com a les polítiques, i que a hores d'ara continua mancada d'una anàlisi històrica total que puga introduir aquella realitat dintre d'un marc explicatiu comú a la resta del País. Per altre cantó, el C.E.E.V., és mereixedor d un tractament a banda i molt més extens, tenint com a base els nombrosos estudis i ponències que s:hi feren. Però, des de la perspectiva d'aquesta exposició, cal dir alguna cosa que ens ajude a emmarcar la personalitat d'Ignasi Vülalonga, i és que els seus companys de la primera Junta de Govern són una mostra, precisament, d'interessos i mentalitats prou diferents. Estaven, diguem-ne, més a la línea agrarista; segons J. Picó 33 tots tenien forts interessos agraris, especialment C. Sarthou Francesch, i, ja de família, els Lassala i Santonja. En aquest context, crec, podem comprendre millor la significació del C.E.E.V. i ds la seua activitat, apreciant el que de modernitat podia 33

"Las Provincias, Almanaque para 1933", València, 1933, p. 68. En la seua tesi doctoral El empresario valenciano. Em cal agrair-li aquesta referència. 71 www.faximil.com

32


haver-hi. Indubtablement, suposa un canvi respecte al tipus de solucions d'anys endarrera; és precís assenyalar el canvi produït, en el qual crec que són subjectes actius els protagonistes dels canvis econòmics que venien produint-se en els anys que portaven de segle. Desde llavors, l'activitat d'Ignasi Villalonga rebasa el marc del País Valencià. En política, fracassat l'intent de formar un Centre Constitucional, abans de la proclamació de la República —en el qual estaven interessats ell i Cambó—,:i4 entra a formar part de la Dreta Regional Valenciana, partit integrat posteriorment en la CEDA. En representació d'aquest partit és elegit, per dues vegades, el. 1934 i 1936, representant per la província de Castelló. Per altre cantó, en el camp dels afers, l'any 1931 representava la Cambra de València al Consell Superior de Cambres de Comerç. El 1933 tindrà una notòria influència en la compra, que féu el Banc de València, d'un paquet d'accions del Banc Internacional d'Indústria i Comerç, adquirit a un grup financer belga, pels senyors J. Navarro Reverter i Alfonso Fierro.35 En aquest context, que hem deixat solament esbrinat, hem de considerar el seu pensament i les seues actituds respecte als problemes econòmics pels quals travessava l'economia del País Valencià, com també la resta de l'Estat espanyol. Per una banda, la seua activitat des de la Cambra de Comerç, fent possible la creació del C.E.E.V., no vol dir que tingués una identificació total amb la tasca que aquesta institució realitzés; gairebé aquesta podia estar més d'acord amb el pensament del Secretari-assessor, Romà Perpinyà —que era el que li donava el seu caire personal— o, com hem dit també, d'acord amb els interessos dels membres del Patronat, i més encara dels de la Junta de Govern. Sembla, per a centrar la qüestió, que la identificació, Perpinyà-Villalonga no fou total en aquest camp, encara que entre aquests dos personatges hi hagués més trets comuns que entre 35

Veure I. MOLAS, op. cit., vol. I, pp. 167 i ss.

"...un valenciano ilustre residente en Madrid, mi buen amigo don Juan Navarro Reverter Gomis, me invitaba a participar en el Banco Internacional de Indústria y Comercio... Recabé la autorización de mi amigo para ofrecer esta participación al Banco de Valencià que aceptó, y con este motivo entramos a formar parte de su Consejo Vicente Noguera y yo." Aquest pas li obrí altres portes: "En representación del Banco Internacional de Indústria y Comercio entre seguidamente a formar parte de la Companía Espanola de Petróleos, S. A., que llevaba pocos anos de existència y tropezaba con grandes dificultades para abrirse mercado." Anònim, op. cit., p. 135. 72 www.faximil.com

34


Villalonga-Torres. Recordem que Romà Perpinyà havia nascut a Reus, en la comarca del Camp, fonamentalment agrària aleshores, i que tenia un pensament, —com podem comprovar en la reproducció del texte que acompanyem—, no proteccionista, com calia a la representació dels interessos exportadors que el C.E.E.V., intentava defensar. Interessa destacar, llavors, la resposta de Villalonga a uns fets concrets i molt estretament lligats, com són: la crisi econòmica, l'economia del País Valencià i la relació agricultura-indústria. Per dues vegades s'enfronta a la qüestió. Serà el 1933 quan la II Setmana Cultural Valenciana, organitzada pel Centre d'Actuació Valencianista3B a València, i el 1934 a Madrid al si de la Unión Econòmica.'" En la primera, parteix de la situació de crisi analitzant els factors tant exteriors com interiors, que segons ell la produeixen i exposant les seues solucions. Abans de la crisi, "l'economia espanyola —dirà— venia a constituir quasi bé un circuit complet que amb el marge d'una protecció arancelaria, anava industrialitzant-se, en vistes al mercat interior. Catalunya i Bilbao respresentaven aquesta tendència",™ si bé en el cas del Principat el creixement de l'exportació agrícola farà que el Foment del Treball Nacional no siga l'únic orientador del pensament econòmic. "València en tal concepció de l'economia era l'excepció", junt amb els interessos olivarers i vinaters, emprats també en el negoci exportador. Els factors exteriors que produeixen la crisi de l'economia valenciana seran, per una banda, la pèrdua del mono-

37

38

I. V I L L A L O N G A : " E c o n o m i a V a l e n c i a n a " , e n Memòria de la II Setmana Cultural Valenciana, patrocinada per l'Excm. Ajuntament de València i organitzada pel Centre d'Actuació Valencianista des del 23 al 30 de juliol de 1933, P u b . del C A V , València, s. d. E l C A V , "aspirant c o m aspira al ressorgiment totalitari i conscient del País Valencià, creu q u e la m a n e r a m é s eficient d'actuació política h a de consistir en projectar en u n a direcció els esforços de la major p a r t possible de valencianistes, i a tal objecte, propugna una coincidència dels mateixos a base de treballar per l'obtenció d'un govern propi, d'impulsar tota obra de cultura valenciana, de defendre els interessos econòmics del nostre País i desvetllar els sentiments dels fills d'esta terra encara no conscient, per tal de revalencianitzar la nostra Regió. "Seran, al propi temps, característiques d'eixa coincidència valencianista les que responguen a la doble direcció: Liberalisme, tolerància; democràcia i República." "El Camí", núm. 49, 11-2-1933, citat per Cucó, op. cit., p. 226. I. VILLALONGA: El actual momento de la economia valenciana y su reiación con la economia nacional, en "Solidaridad Econòmica Nacional", pub. Unión Econòmica, Madrid, 1934. I. VILLALONGA: Economia Valenciana, p. 92. 73 www.faximil.com

36


poli de la producció de cítrics i, per una altra, d'altres de tipus monetari derivats de les conclusions de la Conferència Econòmica de Londres. Els factors interiors van de la manca d'ètica professional de productors i exportadors que "impulsats per un egoisme suïcida, es llancen a exportar taronja defectuosa";30 a la "manca de competència i d'energia que sovint revelen els nostres governs en les negociacions comercials amb altres països. La passivitat oficial a les derivacions de la Conferència d'Ottawa, respecte al mercat de Gran Bretanya i les claudicacions de sempre amb la política agressiva de França, són reveladores". Front a aquesta situació, proposa solucions dins d'una filosofia ecor nòmica de tipus lliurecanvista, tot i que defensarà la protecció a les exportacions de productes agraris: "Lo millor que pot fer l'Estat, en defensa de l'exportació valenciana, és el promoure i estimular la creació de fortes Associacions de productors i exportadors, a les que amb les degudes garanties, deuria conferir funcions inspectores per a garantir la bona qualitat del fruit exportat, arribant inclús a autoritzar que recapten entre els seus afiliats l'impost fitopatològic i reservant-se en tot cas una intervenció tècnica per mig dels seus funcionaris, car reconec que els hi ha de molt competents en els seus deures, estaria justificat que l'Estat els llevarà estes facultats i assumirà directament la inspecció. Deu de mantenir-se la llibertat de la producció del comerç i del fletament de vaixells, però cal orientar per mig de les Associacions respectives a la producció de manera que tinga preocupació per la qualitat que per la quantitat del fruit... a fi de recuperar el crèdit de la nostra producció en els mercats exteriors i lluitar victoriosament amb la competència".4" Caldrà, a més a més, una protecció efectiva a les exportacions, a la qual es deurà primar, per un motiu molt simple, pel que "l'economia espanyola ha tret de la nostra exportació en tants anys, sense cap protecció estatal".41 Totes aquestes despeses haurien de ser a càrrec del l'Estat i no dels productors. 40

I. VILLALONCA: Economia Valenciana, p. 101. Ibíd., p. 106.

74 www.faximil.com

39


L'argumentació d'aquesta crítica a la Administració de l'Estat respecte a la defensa dels interessos econòmics perifèrics, ha estat freqüent també en els últims anys, degut a la crisi estructural d'una part del sector exportador de l'economia del País Valencià, com són els cítrics. A banda d'això comparem l'èmfasi d'aquesta intervenció amb el de la que farà a Madrid veurem com l'èmfasi "valencianista" està una mica retallat. L'esquema pràcticament serà el mateix. Dintre d'una economia basada en el desenvolupament de l'agricultura intensiva i d'exportació, que aquestes es mantinguen és necessari per a l'expansió dels altres sectors, especialment en la creació d'estalvi. Feta una descripció del funcionament de l'economia valenciana i de la concreció de la crisi, en la caiguda de les exportacions en productes com arròs, ceba, taronja, etc, distingirà dos tipus de factors cjue, juntament amb la crisi, expliquen la caiguda de les exportacions; factors exteriors, com la pèrdua del monopoli dels cítrics, factors derivats de les possibilitats de negociació dels representants de l'Estat on es desenrotllaven les negociacions internacionals. Gran part d'aquesta exposició es deté en l'anàlisi crítica de les repercussions dels acords d'Ottawa, on "si hubiéramos tenido hombres de gobierno verdaderamente capacitados" hauria pogut reduir-se l'impost del 3'6, o almenys la seua aplicació temporal. Llavors caldrà una actuació de l'Estat que puga corregir, per una part, aquesta debilitat a F'hora de negociar i per una altra —en el mateix sentit que citàvem abans— ajudar a les exportacions, car "el desarrollo de la riqueza valenciana se ha hecho a espaldas del Estado, a espaldas de toda organización oficial, por el solo esfuerzo individual, por el solo esfuerzo del productor". Per part dels valencians, "hay que frenar ese individualismo absoluto, tan característicamente valenciano y espanol" 4- tornant a l'argumentació feta a València. Respecte a la indústria dirà que té més importància del que la gent suposa, però "tiene la desgracia de estar oscurecida por el brillo

www.faximil.com

I. VII.LALONGA: Economia Valenciana, p. 107. "...que hasta ahora nos ha dado la victorià gracias a las condiciones económicas de Europa; però acaso el tiempo aconseje cambiar de tàctica, y ese individualismo cerril, intransigente, debe de dar paso a un espíritu de cooperación inteligente, de asociación, de ayuda mútua, teniendo entendido que por ella no se hace ningún sacrificio, sinó que se aumenta la prosperidad y el bienestar de todos. Hay que frenar ese individualismo, no solamente en cuanto a la exportación en sí, en cuanto al comercio en sí, sinó 75


considerable de la agricultura. Parece que no hay mas que agricultura. Sin embargo, hay indústria de importància... La producción industrial agrícola, cosa muy interesante". 43 Aquesta poca atenció a la indústria va junta a la seua visió de l'estructura econòmica del País Valencià i als canvis que calia introduir-hi. No posava en qüestió, diguem-ne, el model de creixement desenrotllat fins llavors, mitjançant un èmfasi —encara que fos tímid— cap a una accentuació del procés industrialitzador. Tant és això, que si no va contra les indústries ja establides ho fa per un extremat conservadorisme econòmic,44 com podem comprovar en la següent cita, al mateix temps que també extrema el seu lliurecanvisme: "Yo tampoco soy partidario de desmantelar las industrias porque para mi todos los intereses arraigados merecen un respeto; però para fomentar industrias nuevas, artificiales, porque no pueden subsistir sin una protección estatal y no estan en condiciones de exportar... Así, una indústria artificial ha de vivir con unos màrgenes enormes o a expensas de otra rama de la riqueza del pals, y por eso decía que hay que proceder con mucho cuidado en este orden de cosas." 45

E L S DARRERS ANYS

Tanca la seua activitat pública, durant el període anterior a juliol de 1936, el seu pas per la Generalitat de Catalunya com a President, càrrec que va tenir junt amb el de Governador General de Cata-

44

45

I.

VILLALONGA, op.

cit.,

p.

115.

76 www.faximil.com

43

en cuanto a la misma producción, porque ahora nos encontramos con que los países que son competidores nuestros de reciente, llegan ya con una experiència que han podido obtener de nosotros y ademàs en ellos el desarrollo ha sido ràpido, ha sido ordenado con planes de Gobierno, y nos encontramos con que han llegado a obtener tipos fijos, tres o cuatro variedades de naranja bien seleccionadas. Y lo que digo de la naranja puedo decirlo de otros productos." I. VILLALONGA: El actual, momento..., p. 112. Ibíd., p. 116. Aquesta valoració de la producció industrial valenciana ve d'unes dades obtingudes pel CEEV, però vénen a correspondre a l'àmbit territorial de la província de València i no del País Valencià, on potser aquesta proporció industrial augmentés. Veure E. LLUCH, en "El País Valenciano", ICE, núm. 1875, I, 1974, Modelos de industrialización e ideologías, p. 50.


lunya.4'1 El poc temps que es mantingué en aquest lloc, des del 25 de novembre de 1935 fins al 14 de desembre del mateix any, tingué una actuació imparcial, impedint, com diu Malos 47 "que el cedisme català imposàs un desequilibri que podia crear una divisió insalvable dintre dels sectors conservadors catalans". Acabada la guerra dels tres anys, les coses no podien tornar a la situació d'abans del 18 de juliol, ni fins i tot de febrer del 1936. La direcció dels afers polítics de 1 Estat canvia radicalment. Haviem guanyat Ics forces més tradicionals i les progressistes hagueren d'acceptar la nova situació mal que bé. La nova concepció de l'activitat política i econòmica estava lluny del liberalisme econòmic i de l'economia dirigida per un pla; s'intentava que l'economia fos autàrquica, més per raons polítiques que econòmiques. La impossibilitat d'aquesta via de gestió econòmica féu canviar l'orientació a la política de l'Estat; tendència que quedava accentuada cada vegada més en la dècada dels cinquanta. "Al final de la etapa, los grandes grupos jinancieros habían aumentado enonnemente su campo de acción y sus recursos empresariales, y una muy poderosa burguesía, nueva o potenciada, disponía de medios para lanzarse con desenfado a la iniciativa econòmica" .1S Serà en aquest context on es desenrotlla l'activitat d'Ignasi Villalonga al si del capitalisme financer. Sense possibilitats d'exercir un valencianisme polític, l'econòmic era impossibilitat pels nous interessos a nivell de l'Estat espanyol, l'origen dels quals procedia de l'etapa anterior, com hem vist. Així la nova etapa Villalonga vindrà centrada al voltant de l'activitat bancària: primer al Banc de València i més tard al consorci Bancor i el Banc Central. L'expansió "financera" del grup, fou afavorida per l'ordenació bancària existent llavors, que afavoria el desenvolupament de les activitats de la "banca mixta". L'afer de constitució de Bancor 40 fou una fita important en aquest procés expansiu. Al seu consell figuraven els següents homes del Banc de València: Ignasi Villalonga, com a President; Joaquim Reig, com a Secretari i Antoni Noguera, com a Vocal."'0 Desaparegut Bancor,

47 48

49 50

I. MOLAS: El Govern d'Ignasi Villalonga a la Generalitat de Catalunya, en "Arguments", I, pp. 131 i ss., València, 1974. Ibíd., p. 155. CLAVERA, ESTEBAN, MONES, MONTSERRAT, R O S : Capitalismo

espanol de la

autarquqía a la estabilización, Madrid, 1973, vol. I, p. 96. F. CABANA: Bancs i Banquers a Catalunya, Barcelona, 1972, p. 242. Ibíd , p. 2 4 3 .

77 www.faximil.com

46


la millor part se l'emportà el Banc Central, on s'afermaven les posicions dels homes del Banc de València. En aquests anys, el pensament econòmic de Villalonga accentuarà el seu conservadorisme en defensa de les activitats de la "banca mixta".51 en l'aspecte econòmic; en l'aspecte polític seran integradores: "Jo m'adrece a vosaltres, els que sentiu com jo, i vos convide als poetes a que canteu; als historiadors a que investigueu; als escriptors, a que treballeu. No conreareu endebades l'amor a les essències valencianes, i així farem més ric el tresor moral espanyol. Això es tan necesari com l'estímul i el foment de la riquesa regional per a incrementar la del conjunt d'Espanya" 52 Aquesta actitud anava acompanyada d'altres que deixaven veure i endevinar la seua frustració política.53 Ve a confirmar aquesta presumpció l'homenatge pòstum que li féu Manuel Aznar: "—fiabes, Ignacio, lo que sostiene José Fèlix Lequerica cuando habla de personas como nosotros? "—No; serà alguna "boutade" de las que le gustan a Lequerica. "—Asegura que nosotros •—incluido él mismo, por supuesto— somos los "preferidos". Brillaremos cada uno según sus medidas, en la perifèria del régimen. Quiere decir en servicios periféricos. "—No entiendo muy bien lo que quiere decir con eso.

52 53

54

Veure I. VILLALONGA: La Banca Espaííola en lo que va de siglo, en "Arbor", 189-190, setembre-octubre 1961; La reforma bancària vista por un banquero, en "El Financiero", núm. 56, octubre 1968, pp. 11 a 63. Cal veure també unes declaracions seues a "Actualidad Espanola" de 13-1-68, p. 36. Anònim, op. cit., p. 132. "Debò confesar que a pesar de mi vocación, de mi pasión, el resultado, por causas ajenas a mi voluntad, fue decepcionante. Mejores frutos obtuve en el orden corporativo, en la Càmara de Comercio, por ejemplo; però, contra lo que yo suponía, fue en la actividad privada, en los negocios, donde por paradoja, encontre la manera mas eflcaz, no ya solo de prosperar personalmente, sinó de prestar servicios mas eficaces al país." Ibíd., p. 130. M. AZNAR: Dialogo con Ignacio Villalonga en los caminos de Vinaroz, "La Vanguardia", 18-11-1973. 78 www.faximil.com

51


"—¿Ya lo irás entendiendo!. Pero no te preocupes demasiado, creo que desde la periferia se puede trabajar mucho y bien. "—Yo me dedicaré —advirtió Villalonga— a lo que es mi vocación: la Banca. "—¡Ay, querido amigo! ¡No me salgas ahora por la tangente!. Tu te entregarás a la Banca; y triunfarás; pero tu vocación principal es otra: tu eres un político, rigurosamente un político. Tu tienes la pasión del poder auténtico que existe de tejas abajo; el que se logra mediante la acción política. La Banca te dará muchas satisfacciones; pero, si alzas la porción de mando político a que aspiran tu pensamiento y tu corazón, te acompañará constantemente, a lo largo de tu vida una amarga sensación de fracaso. Tu tratarás de disfrazarla, de ocultarla o de superarla; pero a quienes te conocemos nos será relativamente fácil advertir que tu felicidad terrenal suprema no se ha cumplido; porque tus anhelos mayores son políticos; y mientras no se cumplan, te encontrarás un poco fuera de ti mismo."

www.faximil.com

79


www.faximil.com


EL NAIXEMENT I DESENVOLUPAMENT D'UNA INSTITUCIÓ FRUSTRADA: LA PRIMERA CAIXA D'ESTALVIS DE VALÈNCIA * PER

CLEMENTINA RÒDENAS

Deixant de banda la debatuda qüestió sobre la primacia geogràfica en la fundació de la primera Caixa d'Estalvis, és inqüestionable que els precedents teòrics es troben en Jeremy Bentham (1748-1832), filòsof i economista anglès, figura central del cercle utilitarista i del grup dels radicals filosòfics, que publica el 1797 el primer projecte d'una Caixa d'Estalvis: el Frugality Bank. La seua idea es materialitza en el banc de caritat fundat a Tottenham, el 1798, per la senyora Wakefield, la reorganització del qual, el 1804, donà lloc al primer Saving Bank anglès. Presa com a model, la institució es propaga ràpidament a Anglaterra. El 1810 Henri Duncan crea un Banc d'Estalvis a Ruthuel, el 1813 Williams Forbes a Edlmburg i per fi el 1816 es crea el primer Saving Bank de Londres: el City of London Saving Bank. Entre els directors d'aquesta institució es trobaven figures tan destacades com Ricardo, Trower, Malthus, Hume i Torrens.1 Aquest article forma part d'una investigació més àmplia sobre banca i industrialització a València en vies de realització sota la direcció del professor Josep Fontana, al qual vull agrair, com a!s professors Màrius Garcia Bonafè, Ernest Lluch i Vicent Martínez Santos, l'ajut que llur estímul m'ha proporcionat i les constants suggerències que han anat fent-me durant la gestació d'aquest treball. TROWER: Carta a RICARDO, DAVID:

Obras y Correspondència, ed. per

www.faximil.com

P. Sraffa, versió castellana F. C. E., Mèxic, 1959, vol. VII, p. 30, n. L'interès dels economistes clàssics per aquest tipus d'institució ve determinat per llur adhesió a la teoria malthusiana de la població i el seu consegüent atac a les lleis de Beneficència, ja que "...el ayudar mas generosamente a los pobres corporalmente capaces empeoraría la situación de la clase obrera en su conjunto, o incluso que la ley de pobres, tal como entonces existia, alimentaba la pobreza porque promovia el aumento de población" (SCHUMPETER, J.: Historia del Anàlisis Económico, Ariel, Barcelona, 1971, p. 320), o, en paraules de Ricardo: "Con mucho gusto apoyaría cualquier cambio de las leyes de Beneficència que las convirtieran en lo 81


En Espanya és a partir dels darrers anys de la dècada del 1830 que sïnicia una gran preocupació per les possibilitats de fundar Caixes d'Estalvi, seguint a tal respecte el corrent europeu de finals del segle xvm i principis del xix. És indubtable que la introducció a Espanya de la nova institució té el seu origen en els contactes haguts entre els liberals espanyols emigrats, els anys anteriors i posteriors al Trienni Liberal, i els cercles uGitaristes anglesos. Durant la Dècada Ominosa, el gran nombre de liberals espanyols emigrats —hom ha dit que ser liberal en aquella època era ser emigrat en potència— marxà principalment a Anglaterra i a França. Uns, com Mendizàbal, Isturiz, Argüelles, Calatrava, Alcalà Galiano i Flórez Estrada, anaren a Anglaterra. Altres, els menys, com Martínez de la Rosa i Toreno, a França. Per bé que "durante los seis primeros ahos Londres fue el verdadero centro político e intelectual de la emigración, en 1830, a consecuencia de la revolución de julio, los refugiados en Inglaterra se desplazaron casi en su totalidad a Frància" r Malgrat que Bentham i les seues doctrines eren ja coneguts a Espanya en el Trienni Liberal, a través de diverses traduccions, entre elles "Carta a los espanoles", serà sobretot a partir de la revolta dels emigrats, gràcies a aquest contacte més directe, quan la seua influència es manifestarà de manera rotunda "en el plano que parece haber sido la intención que se tuvo al formularlas originariamente, la de ayudar únicamente a los ancianos y a los invàlidos, y en determinadas circunstancias, a los ninos... ayudar a los pobres mediante la ampliación de la caridad pública apenas si seria menos censurable que el mal de que nos quejamos... Emperò son mayores los males derivados de la idea que las leyes de Beneficència inculcan, en el sentido de que los pobres tienen derecho a que se les ayude" (RICARDO, D.: Carta a Trower, a RICARDO: op. cit., pp. 165-166). Pel contrari, els Bancs d'Estalvi "...tenderàn a suscitar entre los pobres un cierto sentido de sobriedad y previsión para el futuro, lo que servirà con el tiempo a contrarrestar la propensión a un incremento demogràfico exagerado, que es la fuente principal de la cual emanan, en corrientes impetuosas, todas las miserias de los pobres" (RICARDO: Carta a Trower, a RICARDO, D.: op. cit., pp. 24-25). Fins i tot es veu aquest sistema —el de Caixes d'Estalvis— contrarestador de creixement demogràfic com a menys "repugnant", que un altre tipus de controls sobre natalitat. Tal és el cas de Trower: "...hasta ahora he sentido una gran repugnància por los controles artificiales de natalidad que dicho autor sugiere (es refereix a Malthus), temo que el remedio sea peor que la enfermedad. Confio en que, pronto, los efectos de las escuelas públicas y de las instituciones benéficas (Caixes d'Estalvi) provocaran la reforma que necesitamos" (TROWER: Carta a Ricardo, a RICARDO, D.: op. cit., p. 48). LLORENS, V.: Liberales y romànticos: una emigración espanola en Inglaterra. 1823-1834, Ed. Castalia, València, 1968, p. 23.

www.faximil.com

82


de la política y en el de las reformas legales, pedagógicas, sociales y médico-sociales' .:t Hi ha autors que, com Aranguren, pretenen de polaritzar la influència en els emigrats espanyols de l'utilitarisme anglès i del doctrinarisme francès entre progressistes i moderats respectivament,4 mentre d'altres, com Carr, prefereixen de polaritzar la influència en funció de la nació d'exili."' Això en principi sembla discutible. La generalitat dels principis polítics de Bentham que se segueixen del principi normatiu de l'utilitarisme, és a dir, el principi de la felicitat màxima per al major nombre de persones, "no determina unívocamente la adhesión de un hombre de un partido político, o la posición que tomarà acerca de cualquier cuestión política pràctica. Bentham comunico sus preferencias a un grupo de seguidores suyos también personales —los radicales filosóficos ya mencionados—, y la intensa coherència de este grupo explica su programa concreto (que era, en sustancia, el laissezfaire combinado con el sufragio universal) y la impresión de que ese programa se seguia inexorablemente de premisas analíticas. Però en otros momentos y en otros países los benthamistas habrían podido ser conservadores —como lo jue Hume y la mayoría de los utilitaristas italianos— o por el contrario socialistas" S' Sens dubte, almenys numèricament, hi ha una major evidència de la influència utilitarista en els cercles progressistes espanyols —inclús s'ha parlat d'una generació benthamista de progressistes—; tanmateix, és indubtable que el corrent utilitarista va influir també una gran majoria de moderats, sobretot entre els exiliats a Londres, com Alcalà Galiano, bé que també entre els exiliats a França, com Martínez de la Rosa, que en tornar a Espanya "había cambiado la lectura de Sieyes por la de Bentham".1 Això ve corroborat perquè és precisament durant el govern moderat de Martínez de la Rosa quan s'impulsa la creació i propagació d'una institució tan típicament benthamista com la de les Caixes d'Estalvi.8 Davant aquesta favorable actitud de l'Estat, hom comença 3

ARANGUREN, J. L.: Moral y Sociedad, Edicusa, Madrid, 1966. p. 65.

4

ARANGUREN, J. L.:

6

7 8

op.

cit.,

p.

66.

CARR, R.: Espana. 1808-1939, Ariel, Barcelona, p. 164. SCHUMPETER, J.: op. cit.,, p. 173 n.

LA ROSA, T.: Espana contemporúnea siglo XIX, Destino, Barcelona, 1972, pàgina 127. El 3 d'abril del 1835 es va publicar una Reial Ordre per fomentar la creació de Caixes d'Estalvi, on hom recomanava als caps polítics que promoguessen la fundació d'una Caixa d'Estalvis a llurs respectives capitals de província. 83 www.faximil.com

5


a crear Caixes d'Estalvi a Espanya, guiats llurs promotors, d'una banda, d'un esperit filantròpic d'arrels utilitaristes, bé que d'una altra "...les onclateurs cherchent à favoriser l'épargne populaire, pour anesthésier peu à peu l'acuite du probleme ouvrier en donant aux travailleurs à la fois une propié'.é à preserver et une réserve en cas de crise"'."

La primera Caixa d'Estalvis espanyola es crea a Jerez de la Frontera el 1835.10 El 1838 es decreta la instal·lació de la Caixa d'Estalvis de Madrid, inaugurada el 17 de febrer del 1839. La creació de la Caixa d'Estalvis de Madrid, repercuteix ràpidament a la península i neix una sèrie de Caixes a diverses ciutats. Això, no obstant,

CHASTAGNERET, G.: La Caisse d'Espargiu- de Sabadell, tesi doctoral inèdita, Universitat de París, 1966-1967, p. 29. Per bé que ARTOLA, M. (La burguesía revolucionaria, 1808-1869, Alianza, Madrid, 1973, p. 285), anomena com a primera la Caixa d'Estalvis de Madrid, creada el 1839, hom deu atribuir la prioritat a la Caixa d'Estalvis de Jerez de la Frontera •—precisament una de les ciutats que més contacte tenia amb Anglaterra a través de llurs relacions comercials—, fundada el 1834, puix que si bé Braulio Antón Ramírez no pot, per manca de dades, confirmar aquesta data i situa la fundació de la Caixa xeressana en 1859 (ANTÓN RAMÍREZ, B.: Montes de Piedad y Cajas de Ahorros. Reseiía històrica y crítica de su origen, propagación y progresos, Aribau, Madrid, 1876, p. 60), a la sessió de la Societat Econòmica de Barcelona del 6 de març del 1835, Erasme de Janer hi llegí un article sobre l'establiment d'una Caixa d'Estalvis a Jerez de la Frontera, la qual cosa sembla provar l'existència de la Caixa de Jerez tan aviat (cfr. Centenario de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Barcelona, 1844-1944, Barcelona, 1944, p. 60). Però existeixen a més a més dos testimonis definitius sobre això. El primer, de Francisco Quevedo y San Cristóbal, que a la seua Memòria sobre el modo de establecer y jeneralizar en Espana las Cajas de Ahorros y sociedades de socorros mútuos ("El Amigo del País", periódico de la Sociedad Econòmica matritense, imp. Ignacio Boix, Madrid, 1844, pp. 27-36), premiada per la Societat Econòmica de Madrid el 22 d'agost del 1835, diu: "La ciudad de Jerez de la Frontera ha sido la primera a seguir este ejemplo y aclimatar en Espana tan benèfica institución. El filantrópico conde de Villacreces, vecino de ella, ha establecido en su casa una Caja de Ahorros... La fecha de su establecimiento es el 24 de julio de 1834, època demasiado reciente para que podamos hablar de sus efectos." El segon, de Francisco Nard, que afirma: "...el Conde de Villacreces... ha sido el primero y único que en su casa, y administràndola gratuitamente, ha establecido en Jerez de la Frontera una Caja, la primera de Espana..." (Cajas de Ahorros, a "Gaceta de Madrid" de 31 d'octubre del 1838. Article escrit amb motiu de la publicació del Reglamento para la organización, dirección y administración de una Caja de Ahorros en esta capital). El Reglament del 1834 de la Caixa de Jerez consta de sis articles i fou publicat a "Anales Administrativos", núm. 192.

www.faximil.com

84


llur expansió en les dues o tres primeres dècades, a partir de la creació de la Caixa de Madrid, tingué un ritme lent, arribant inclús a desaparèixer algunes de les ja creades. Això fou degut als greus problemes que es plantejaven a l'hora de crear una Caixa d'Estalvis, consistents tant en trobar la manera d'inspirar la confiança imprescindible que deu tenir una entitat financera respecte als capitals dipositats en ella, problema que fou resolt en general mitjançant un sistema d'accionistes, com en trobar col·locació rendable i segura en la qual invertir dits capitals. Aquest darrer problema tingué a Espanya la conseqüència de vincular la creació de Caixes d'Estalvi amb Monts de Pietat. És veritat que la creació de Caixes d'Estalvi respongué en alguns casos a la necessitat d'augmentar els recursos deficients de Monts de Pietat existents amb anterioritat, tal és el cas de la Caixa d'Estalvis de Madrid; però llur expansió; i vinculació a les Caixes d'Estalvi es troba supeditada sobretot a la utilització dels Monts com a mitjà d'inversió dels fons dipositats a les Caixes d'Estalvi, actitud que fou fomentada per Reial Ordre de 17 d'abril del 1839.11 A Anglaterra i a França el problema de la inversió dels fons de les Caixes d'Estalvi es va resoldre en un principi mitjançant la subscripció de deute públic.12 A Espanya, la situació del deute, en el moment que es comença a fundar Caixes d'Estalvi, no permetia de considerar la inversió dels fons de les Caixes en deute públic com una inversió atractiva. Per això, el primer sistema francès d'inversió directa per part de les Caixes de llurs fons en deute resultava encara més inviable en el cas espanyol, car el desprestigi del deute feia que tal inversió tingués una forta oposició, perquè un dels problemes més debatuts era la col·loca-

12

En alguns casos la vinculació per aquest motiu fou simultània, com s'esdevé, per exemple, a València, on es crea alhora una Caixa d'Estalvis i un Mont de Pietat, puix que encara que va existir en el segle xvm un montepius de crèdit (TOWSEND, J.: "Viaje a Espana hecho en los anos 1786 y 1787", a Viaies de Extranjeros por Espana y Portugal, recopilació, traducció, pròleg i notes de J. García Mercadal, Madrid, 1962), en el moment de fundar-se la Caixa ja havia desaparegut. En uns altres casos, el Mont de Pietat es crea amb posterioritat a la fundació de la Caixa. Aquest fou el cas de l'anomenat Montepio Barcelonès, creat el 1845, ja que "...el nacimiento de este Monte viene determinado mas que por el propio deseo de tenerlo anejo a aquella, por la necesidad de invertir los fondos en un Monte reglamentació de conformidad con lo dispuesto en 1839" (Centenario de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Barcelona, 1844-1944, p. 120). Vid. Les Caisses d'Espargne, a "Notes et Etudes Documentaires", París, núm. 3.480, abril del 1968. 85 www.faximil.com

11


ció rendable, però sense riscs, dels dipòsits. Quant a la posterior solució francesa de dipositar els fons de les Caixes al Tresor, les contínues dificultats financeres d'aquest feia insofrible l'element d inseguretat permanent que representarien els fons de les Caixes dipositats en el Tresor reembossables a la vista. Així, doncs, quedaven a Espanya, com a camins viables per a la inversió dels dipòsits de les Caixes, principalment dos sistemas: el préstec de fons a comerciants, com per exemple es féu en un principi a la Caixa d'Estalvis de Barcelona, o bé la creació de Monts de Pietat en els quals invertir els dipòsits, essent aquest sistema el que finalment s'adoptà. En 1839 es publicà una Reial Ordre complementària de la del 1835, però amb la novetat que ara s'hi recomana la promoció de les Caixes d'Estalvi associades a Monts de Pietat. El sistema d'invertir en Monts de Pietat no sols convenia als promotors i administradors de les Caixes, per tal com era un sistema rendable i eliminava tot grau d'incertitud, sinó igualment a la Hisenda espanyola que allunyava així el risc que per al Tresor suposava el sistema francès. No obstant això, el sistema ideat neixia amb un greu problema que motivà, a imitació francesa, l'establiment de topalls màxims a les imposicions. Si a França els topalls eren motivats pel desig del Tresor de controlar d'alguna manera el risc que havia assumit, a Espanya els topalls eren motivats pel temor a desbordar la capacitat drenadora dels fons de les Caixes per llurs Monts de Pietat. Malgrat aquestes restriccions, quant a 1 establiment de topalls màxims a les imposicions, aviat es revelaria la ineficàcia de la vinculació dels Monts a les Caixes com a mitjà d'invertir els capitals d'aquestes, ja que els Monts foren incapaços d'absorbir les creixents sumes dipositades a les Caixes. A la Caixa d'Estalvis de Madrid "se estipulo que los capitules que se ingresaran se emplearían exclusivamente en las atenciones propias del Monte. Però afluyeron a la Caja mas capitules de los que el Monte podia colocar en las operaciones limitadas que le eran lícitas y se veia obligado a pagar intereses por los que le era imposible colocar con lucro"}* La inversió dels capitals esdevingué el problema més urgent per a les Caixes des del principi de llur fundació, i hom habilità solucions parcials fins a la intervenció de l'Estat per Reial Decret de 29 de juny del 1853.

ANTÓN RAMÍREZ, B.: op. cit.,

p.

78.

86 www.faximil.com

13


A València, la creació d'una Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat anomenada Caixa-Banc, promoguda per la Reial Societat Econòmica d'Amics del País de València,14 és primerenca. El 17 de juliol del 1842 se celebra la Junta Pública per a la instal·lació de la CaixaBanc. La gestació d'aquesta idea havia estat llarga: el 1831, tres anys abans que a Barcelona, ja es plantejà la possibilitat a la SEAP de crear una Caixa d'Estalvis, projecte frustrat principalment per la mort del seu promotor.15 Fins l'any 1839 no tenim notícia de cap altre

"Als Països Catalans... la influència de Bentham arribà a través de les socbtats econòmiques..." LLUCH, E., i TORRIBAS, S.: "Caixa d'estalvis", a Gran Enciclopèdia Catalana, t. 4, pp. 104-106. L'autor del projecte, presentat a la Societat el 25 d'abril del 1831, fou Pere Galabert, que es defineix a sí mateix, a les seues Cartas Político-Económicas suscri'.as por J. A. Valens cscritas en el ano de 1810 y presentadas a las Cortes en el ano 1811 por Pedró Vicente Galabert (València, impremta de Benet Monfort, 1813), com "...no soy hombre de estado, ni militar, ni mils que un mediano economista..." (carta l. a : "Sobre la constitución de un Gobhrro Provisional"). Destacat home de negocis valencià, sogre de Cabarrús, fou membre del Consell de S. M., ministre honorari del Tribunal de la comptaduria major de comptes, soci de número de la Societat Econòmica i director de la Reial Fàbrica de Sedes de Vinalesa. A l'Arxiu de Societat Econòmica (capsa del 1832) existeix còpia de dos oficis amb el títol de: "Antecedentes sobre Cajas de Ahorros". El primer conlé cl parer del soci Ferran Gómez sobre la memòria de Galabert, que la directiva de la SEAP li va sotmetre a dictamen, datat el 4 d'abril del 1832. El segon ofici, datat el 3 d'agost del 1832, acompanyava la devolució de la memòria sobre la Caixa d'Estalvis al senyor Galabert, perquè, amb les diverses crítiques fetes en diverses sessions de la SEAP i els dictàmens obtinguts, modifiqués la memòria de cara a elevar-la al govern per a la seua aprovació. El manuscrit conclou amb la següent nota: "Los dos oficiós cuya copia precede son los únicos antecedentes relativos a Cajas de Ahorros que existen en el Archivo de la Sociedad, en el que no se halla la memòria de que en ellos se trata, pues no la devolvió concluida el socio D. Pedró Galabert por hab:r fallecido poco tiempo después que se le remitió para este efecto (rúbrica il·legible)." Sembla indicat de considerar que de no intervenir la defunció del senyor Galabert, i suposada l'aprovació governamental, s'hauria fundat a València la primera Caixa d'Estalvis espanyola. Bé que la memòria de Galabert no figura a l'Arxiu de la Societat, el dictamen ja citat de Fernando Gómez sobre la dita memòria ens permet de deduir les finalitats de la Caixa en aquest projecte: "...Tampoco sé cómo se ha de cumplimentar con los accionistas y gastos de oficina... desde la creación de la Caja hasta que le reporte utilidades el canal de riego del llano de Quart, ú otra de las empresas que se propone para emplear los fondos, pues que todas ellas son grandiosas y requieren mucho caudal y tiempo." Es a dir, que aquest projecte no es planteja la creació d'un Mont de Pietat com a mitjà d'inversió de la Caixa, sinó que aquesta es configura com a finançadora d'empreses, d'envergadura segons sembla, de les quals sols podem saber-ne amb certesa una: el canal de reg del pla de Quart.

www.faximil.com

87


projecte de crear una Caixa d'Estalvis a València. El 24 d'abril del 1839 s'emet un Informe 1(í de la Comissió nomenada a tal efecte per la Societat, composta pels socis Josep Maria Royo, magistrat d'Albacete, i Vicent Martínez Peris, hisendat, a instàncies del cap polític de la província. L'atenció de YInforme se centra, com és de suposar, en "la aplicación mas lucrativa que haya de darse a los fondos que se impongan en la Caja de Ahorros. Si existiera en esta ciudad o Monte Pío o banco provincial u otro cualquier establecimiento de esta clase, podrían emplearse dichos fondos para las operaciones de aquéllos... Por tanto, y a falta de otros medios, juzgamos el menos complicado poner dichos fondos en manos de comerciantes y especuladores de notòria probidad y sobre todo de arraigo a la mitad del precio corriente de la plaza". VInforme incloïa un extracte dels Estatuts i Reglament de la Caixa d'Estalvis de París, que per la seua antiguitat i perfeccionament proposava com a model en algun dels seus punts, refusant tanmateix el referent a l'ús dels fons de la Caixa de París en forma de compte corrent en el Tresor Reial,17 sistema que es va seguir a París fins 1837, en què es disposà que els fons s'ingressassen a la Caisse de Dépots et Consignations. Les recomanacions de YInforme no prosperaren.18 Tanmateix, sols calia esperar uns mesos perquè es tornés a plantejar a la Societat el

18

88 www.faximil.com

16 17

Des de la nostra perspectiva actual podem pensar que el projecte, que prosperà finalment el 1842, no tenia uns plans d'inversió tan suggestius per a l'economia valenciana. Informe sobre Cajas de Ahorros, Arxiu de la SEAP, capsa del 1839. "Nos atrevemos a decir que así como en Francia y otros países es el tesoro publico el depósito de los fondos de ahorro y una garantia de la seguridad de los mismos; la intervención del Gobierno en las Cajas de nuestras capitales pudiera muy bien producir resultados diametralmente opuestos... estamos persuadidos que a pocos infundiría la confianza necesaria para entregarles sus caudales con presencia de lo que hace cinco afios està pasando y de la suerte que han tenido depósitos de igual o distinta naturaleza, ya sea efecto de la guerra o de otras causas que no es de lugar analizar." Informe sobre Cajas de Ahorros. Sembla lògic trobar-ne la raó en el fet que YInforme no es planteja la creació del Mont de Pietat com una cosa inherent a la creació d'una Caixa d'Estalvis, i sols apunta la inversió dels capitals d'aquesta en el Mont o en altre establiment semblant en el cas que aquest ja existís. Tenint en compte que YInforme data de la junta ordinària de la Societat del 24 d'abril del 1839, i que sols set dies abans, per Reial Ordre de 17 d'abril del 1839, hom recomana als caps polítics la promoció de Caixes d'Estalvi associades als Monts, és justificat de suposar que el projecte no va veure la llum per l'oposició governativa que trobà.


tema, donant lloc a un tercer projecte, aquesta vegada definitiu. La iniciativa del mateix prové dels socis Marco, Chocomeli, Azofra i Tio, els quals varen proposar de nou a la Societat, a la Junta del 4 de desembre del 1839,1!) la creació d'una Caixa d'Estalvis. S'hi introdueix una novetat respecte als anteriors projectes: la consideració que és impossible que existesca una Caixa sense crear també un Banc de Socors o Mont de Pietat. Hi ha, doncs, una clara trajectòria, respecte a la col·locació dels capitals, en els tres projectes presentats a la Societat Econòmica per a la creació d'una Caixa d'Estalvis. Al primer, del 1831, no s'hi fa cap esment sobre la creació simultània d'un Mont de Pietat, configurant-se la Caixa d'Estalvis con a finançadora d'emprt.ses. Al segon projecte, d'abril del 1839, s'esmenta ja la possibilitat d'invertir els fons de la Caixa en un Mont de Pietat, i davant la seua inexistència, la Caixa és perfila com a finançadora del comerç a curt termini; i, per últim, al projecte de desembre del 1839, seguint l'actitud legislativa, sols es planteja com a mitjà d'inversió la creació d'un Mont de Pietat. El Reglament de la Caixa-Banc fou aprovat pel Govern en juny del 1842 i la Caixa-Banc de València fou inaugurada el 17 de juliol del mateix any. La Societat Econòmica elogia el Reglament a través del seu "Bolet'm Enciclopédico".-° El Reglament, però, neixia tarat, amb errors que provocaren greus conflictes per a la vida de la Caixa i per a l'ajuda que aquesta institució hauria pogut prestar a l'economia valenciana. El Reglament establia límits quantitatius a les imposir cions;L>1 d'aquesta manera s'estava posant traves als capitals de certa envergadura, problema de col·locació de capitals que s'agreujava tenint en compte que els primers anys de la fundació de la Caixa-Banc aquest era l'únic establiment de crèdit existent a València. D'altra part, la inversió dels fons de la Caixa era destinada a finançar els préstecs realitzats pel Mont de Pietat, encara que en l'article 5è s'establia que en el cas que els ingressos de l'establiment fossen majors que les sortides, la Junta directiva, sota la seua responsabilitat, podria utilitzar els fons sobrers en descomptes, girs i altres negocis. Respon-

Actes de la SEAP de València del tom 1838-1843. "Boletín Enciclopédico de la SEAP", juny del 1842, pp. 180-182. Segons el seu article 27, qualsevol persona podia imposar des de quatre reals fins a cinc-mil la primera vegada i sols fins a sis-cents en les successives, sense que hom admetés fraccions de real ni xavalla. 89 www.faximil.com

19 20 21


sabilitat segons que sembla massa feixuga per a fer-ne ús, ja que el problema fonamental durant aquests anys serà, com fou també norma general per a altres Caixes d'Estalvi, la dificultat de poder invertir el creixent volum d'imposicions en el Mont de Pietat,22 havent de mantenir un excés de capitals improductius. Així doncs, per a l'economia valenciana, no sols es varen frustrar les esperances que la Caixa financés certes empreses com es concebia en el primer projecte, sinó que ni tan sols va finançar el petit industrial, l'agricultor o el comerciant amb l'amplitud que ho hauria pogut fer, en uns moments en els quals no existia encara a València cap institució de crèdit que pogués suplir els efectes negatius d'aquesta actitud. Aquest fet és particularment greu pel que fa a la indústria sedera valenciana, quant que era una indústria d'un escaient aprovisionament de factors de producció —una fèrtil horta dedicada al conreu de la morera i una mà d'obra barata i abundant— i capaç de generar economies externes a través d'una demanda derivada, que hauria pogut esdevenir sector punta per al desenvolupament industrial valencià, com ho fou per al desenvolupament industrial italià del segle xix.23 Pense que entre les raons per les quals la indústria sedera valenciana 24 no es va transformar d'una indústria artesana en una de capi-

22

El fet que el Mont de Pietat no pogués col·locar tots els capitals que s'imposaven a la Caixa fou conseqüència de les limitacions que establia el Reglament, car si bé aquest permetia l'empenyorament de fruits o gèneres de fàcil conservació i sortida, alhora que de joies d'or i d'argent, així com pedreria, discriminava fortament els uns dels altres, tant en la quantitat del préstec com en el seu termini, i així, mentre establia préstecs per les dues terceres parts del valor i amb terminis de fins sis mesos, quan es tractava de joies, quan es tractava de fruits o gèneres la quantitat prestada es reduïa a la meitat del valor i el termini a tres mesos com a màxim. Malgrat aquestes limitacions de tipus reglamentari, la responsabilitat d'aquests fons improductius cal cercar-la també en la manca d iniciativa i d'esperit mercantil de les juntes directives de la Caixa-Banc, ja que el mateix Reglament oferia una sortida a través del seu article 12, el qual, referint-se a les funcions de la Junta Directiva, establia: "Està autorizada para resolver, según el espíritu del Reglamento, los casos no prescrito.; en él, o cuando ocurra algo bastante grave, o se crea necesario hacer alguna alteración en dicho Reglamento, convocarà a la Junta general."

22

Vid. GARCIA BONAFÈ, MÀRIUS: El marco histórico de la industrialización

consulta de la recent tesi doctoral de MARTÍNEZ SANTOS, VICENTE: La

indústria sedera en Valencià: 1750-1860. Algunos problemas. 90 www.faximil.com

24

valenciana, a "Información Comercial Espanola", gener 1974, núm. 485, pp. 135-146. Sobre el problema de la indústria sedera a València és imprescindible la


talista, com s'esdevingué a Nimes, Lió o les ciutats del Nord d'Itália, cal destacar en primer lloc la manca d'esperit capitalista deis fabricants de seda valencians, car si bé s'havia format "una burguesía artesano y comercial en la ciudad de Valencia..., el desarrollo de esta burguesía ha sido débil y hasta tiempos históricamente muy recientes han sido prisioneros de las categorías de origen feudal" r3 La introducció de la máquina de vapor per Dupuy de Lome a la seua fábrica de Patraix és un fet no sois prácticament ai'llat,20 sino, a mes a mes, no revolucionari, donat que sois es tracta de mecanitzar la filatura de la seda per a millor exportar-la. El mateix Dupuy de Lome defensa la introducció de noves técniques en el cas del filat pero no en el del teixit.27 Un segon factor, que ens afecta ací mes directament, cal destacar: la manca de financiado provinent de recursos aliens, degut a la inexistencia d'un sistema de crédit organitzat. La Caixa-Banc des de la seua creació hauria pogut suplir la deficiencia de financiado a curt termini a través deis préstecs sobre mercaderies.-8

27

28

GARCÍA BONAFÉ, M.:

op.

cit.

Es revelador en aquest punt el fet que en 1863 sois existeixen vint fabriques de filatura, és a dir, muntades al vapor, a Valencia i a tota la seua provincia (Contestación a las preguntas que el Sr. Cónsul de Francia hace a esta Sociedad de Amigos del País sobre la industria sedera del mismo, (Arxiu de la SEAP, capsa 3 del 1865), sobretot si es compara amb la mecanització de la industria textil del Principat, en la qual solament de 1835 a 1860 hi ha un increment de 27.220 a 622.858 fusos mecánics (NADAL, J.: "La economía española, 1829-1931", a El Banco de España. Una historia económica, Madrid, 1970, pp. 317-417). LLUCH, E.: "Pensament económic, acumulado de capital y tamany d'empresa al País Valencia", conferencia pronunciada el 29 de gener del 1974 a la Facultat de Filosofía i Lletres de Valencia. A la industria sedera milanesa, peí contrari, amb problemes de crédit similars ais de la industria sedera valenciana, ja que "La deficienza di creditia breve termino fu aspramente sentita quando i commercianti abbisgnavano di fondi per preparare e meteré in movimento il raccolto annuale di seta. In estáte e al principio di autonno, quando la seta era tratta, filata e messa in commercio, si poteva ottenere denaro a tassi che provocavano imprecacioni contro 1'usura... Sembrava assurdo che si dovesse arrivare a questa crisi annuale, mentre il capitale era abbodante in Lombardia ed aveva soltanto bisogno di esser mobilitato per sodissfare il fabbisogno annuale con un miglioramento nell allorganizazione del crédito", sí que hi hagué una gran preocupació en aquest aspecte i s'arribá a la conclusió que "II remedio semplice ed ovvio era un Monte Depositario di seta, il quale concedesse prestiti sulle ricavute dei depositi di seta fatti nel sou magazzino". Aquesta preocupació es materialitzá en una serie de projectes per crear un Monte della Seta des del 1824, any en qué la Cambra de Comeré proposa de 91 www.faximil.com

25 26


Però no hi hagué ni una sola al·lusió a aquest problema dins la Societat Econòmica quan es planteja la creació d'una Caixa d'Estalvis i els seus objectius, faltant tan pocs anys per a la desfeta final de la indústria sedera valenciana. Deixant de banda el problema de la pebrina, ja minimitzat,21' equina altra cosa podria haver passat a una indústria no competitiva —per les raons que hem vist, entre altres—• i sense una adequada protecció aranzelària? Des del principi, les traves que imposava el Reglament de la Caixa-Banc anaven a actuar per una doble via. D'una banda, existeix una incapacitat reglamentària d'atendre les necessitats de capital de l'agricultor, comerciant o industrial, i, de l'altra, el capital disponible és poc, ja que les imposicions no augmenten com caldria, per les mateixes limitacions. Així, el "Boletín Enciclopédico de la SEAP" ha de reconèixer que "han sido considerables las demandas (de préstecs) que no se han podido satisfacer por las limitaciones del Reglamento".30 Aquestes demandes, podem suposar, provenen del comerç i de la indústria per als quals el Reglament no fou pensat. A través dels balanços de la Caixa-Banc :í1 es pot observar el seu funcionament, des de 1842-1845 a 1852. Atès el volum d'imposicions, de 764.131'29 reals de bilió en finalitzar l'any 1845, els resultats

30 31

92 www.faximil.com

29

restablir el Monte delia Seta que havia existit a Milà abans del règim napoleònic. Però aquesta i d'altres temptatives (el 1825 el banquer Pasqualo di Carli tractà de fundar un Mont Banc de la Seda amb certs privilegis i una subvenció del tresor. El 1826 la Comissió Central de Beneficència tractà de crear un Mont de la Seda com a mitjà d'invertir els fons de la Cassà de Risparmio. Entre 1836-37 De Carli renova el seu projecte amb la novetat que el Mont, a part de fer anticipaments al 4 % sobre la seda dipositada, emetés també bitllets, realitzés operacions de descompte i invertís en fons públics) foren abandonades o denegada llur aprovació pel govern; no es creà un Mont de la Seda fins 1870. Malgrat aquesta inquietud —la qual no es va manifestar en el cas valencià—, la causa d'"Il suo insucceso e quello di tutti i tentativi di crearé una banca commerciale in Lombardia prima del 1848 si può attribuire all inveterato conservatorismo del modo degli affari o alia sua diffidenza di un credito che non fosse garantito dalla propietà terriera". Vegeu GREENFIELD: Economia del liberalismo nel Risorgimento, Ed. Laterza, Bari, 1964, pp. 210-215. Vegeu GIRALT, EMILI: Problemas históricos de la inditstrialización valenciana, a "Estudiós Geogràficos", núms. 112-113, agost-novembre 1968, pàgines 370 i ss. "Boletín Enciclopédico de la SEAP", juny 1842, pp. 255-266. "Boletín Enciclopédico de la SEAP", anys 1846, pp. 37-38; 1847, pp. 281284; 1848, pp. 20-22; 1849, pp. 300-307; 1851, pp. 46-48, i 1842, pp. 37-39. Hi manca el balanç del 1849, que no fou publicat pel "Boletín" i que tampoc no es troba a l'Arxiu de la Societat.


semblen prou afalagadors, sobretot tenint en compte que en aquests dos anys i mig se situa la crisi deflacionista del 1843. A partir del 1844 i sobretot del 1845 es comença a notar ja l'empenta que farà eixir l'economia del punt d'inflexió i la portarà al boom expansionista del 1846. En aquest sentit, les xifres del balanç de la Caixa per al 1846 són reveladores: el total d'imposicions a la fi de l'any ascendeixen de 764.131'29 rs. b. el 1845 a 858.509'27 rs. b. el 1846. La reeixida marxa de la Caixa-Banc durarà poc. El boom del 46 s'acaba tràgicament amb la crisi de 1847-1848, que va tenir una forta repercussió per a la Caixa. La minva de les xifres més representatives dels balanços de la Caixa, de 1846 a 1848, constitueixen un índex per a mesurar la incidència de la crisi no sols a la Caixa-Banc, sinó també a l'economia valenciana. De 1846 a 1848 les quantitats reintegrades augmenten de 278.373'13 rs. b. a 445.940'23 rs. b., donant com a resultat una disminució de quantitats imposades a fi d'any des de 858.509 rs. b. a 763.069'15 rs. b. L'any més crític correspon al 1848; els reintegres hi arriben a ser molt superiors a les imposicions del mateix any. A la Caixa d'Estalvis de Barcelona s'esdevé, aquest any, quelcom semblant: "En el mes de marzo se origina la primera alarma y en los domingos del mismo aumentan en alto grado los reintegros, sobrepujando a las imposiciones" .32 En general, la crisi europea del 1847 va afectar greument les Caixes d'Estalvi.33 El 1850 s'inicia la recuperació cíclica, donant lloc a una nova expansió que es nodrirà en els seus començaments dels magnífics negocis realitzats al calor de la guerra de Crimea. A partir del 1849, i sobretot del 1850, les xifres de la Caixa-Banc es dispararen i el 1852 arriben a un volum de dipòsits de 3.051.549'20 rs. b. La xifra és extraordinària, especialment si se la compara, al quadre número 1, amb el volum de dipòsits, de 6.311.976 rs. b., que en aquest any assoleix la Caixa d'Estalvis de Barcelona. Car mentre el 1845 la Caixa de Barcelona triplicava gairebé a la de València en dipòsits, el 1852 a penes la duplica.

33

Centenària de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Barcelona, 18441944, p. 129. Al Dictionnaire de VEconòmic Politique (Guillaumin et Cie, París, 1873), article "Caisses d'Espargne", hom pot llegir: "Quand vint la crise de février de 1848, les caisses d'espargne furent jetées dans une situation extrèmément critique... La demande d'un remboursement integral était imminent et en effet les bureaux furent encombés de deposant que l'irresistible besoin du moment au des inquietudes trop legitimes et entassaient..." 93 www.faximil.com

32


Dissortadament no existeixen dins els balanços d'aquests anys dades amb criteris de classificació per als imposants i prestataris o prestamistes, com se'ls anomena en els balanços,34 que ens permet d'identificar socialment els mateixos. Tanmateix, les relacions establides al quadre número 1, saldo mitjà de dipòsits i valor mitjà de préstecs, comparant la Caixa d'Estalvis de València amb la de Barcelona, permeten, almenys, arribar a algunes conclusions. El 1845 la diferència de dipòsits mitjans entre la Caixa de València, de 1.551 rs. b., i la de Barcelona, de 1.210 rs. b., no és notable. Però aquesta situació varia extraordinàriament al llarg d'aquests anys, i arriba a una gran diferència el 1852. El saldo mitjà assolit a la Caixa de Barcelona és de 1.261 rs. b., és a dir, que s'ha mantingut pràcticament en els mateixos nivells del 1845 durant tot aquest període, mentre que a la Caixa de València el saldo mitjà de dipòsits arriba a ser de 3.091 rs. b. el 1852, o siga, que ha sofert un increment de vora el doble respecte al seu nivell del 1845. El ràpid creixement del saldo mitjà de dipòsits a la Caixa-Banc, per tal com els dipòsits d'estalvi són un índex dels nivells de renda, fa suposar un increment en el nombre dels dipositants de major nivell de renda. L'explicació d'aquest comportament, que podem anomenar anòmal, a València radica en el fet que mentre a Barcelona existeix en aquest període una expansió de la indústria tèxtil capaç de drenar avantatjosament l'estalvi disponible, ja que els excel·lents dividends que proporcionaven les accions tèxtils, sobretot del cotó, constituïen un atractiu incentiu per a invertir en aquest camp; a València, pel contrari, no es dóna un fenomen similar de cap forma. Pel que fa als préstecs realitzats, durant el període que estem considerant, els resultats no són pas similars. Els saldos mitjans de préstecs es mantenen de 1845 a 1852, amb algunes variacions d'alça o de baixa, pràcticament als nivells del 1845. Hi ha, doncs, una absoluta incorrespondència entre els increments dels saldos mitjans de

www.faximil.com

Excepte en el primer balanç de juliol del 1842 a desembre del 1845 ("Boletín Enciclopédico de la SEAP", juny del 1844, pp. 108-109). La primera cosa que hi crida l'atenció és escassesa del nombre d'imposicions de la "clase obrera", tenint en compte que la xifra estimada a València i els seus voltants era de 15.000 ("Boletín Enciclopédico de la SEAP", juny del 1842, p. 110). La qual cosa dóna una certa idea de les dificultats que hi hagué en un principi, quant a què la institució inspirés confiança als qui més tard, almenys numèricament, serien els principals imposants de les Caixes d'Estalvi. 94


dipòsits i el nivell mantingut en els saldos de préstec mitjà. Aquests nivells de préstec mitjà junt amb l'expansió del nombre de prestataris confirmen un cop més el matís assistencial de la Caixa-Banc durant aquests anys.33 A partir del 1849 la Societat Econòmica comença a declinar la tutela que sobre la Caixa-Banc venia exercint des de la seua fundació, fins que finalment, el desembre del 1851, en cedeix la direcció a la Societat Valenciana de Foment. ^Quines raons va tenir la Societat Econòmica per a abandonar l'administració de la Caixa? Les raons que addueix oficialment, en nombroses ocasions, són: "...que la grande dificultad que había ahora... era que la junta general de mayores imponentes había hecho en diciembre y enero ultimo dos sucesivas elecciones de presidente y vicepresidente, y todos se habían negado a aceptar, siendo la causa mas directa de este retraimiento el gran trabajo que causa el servicio y la mayor responsabilidad y exposición a muchas contingencias posibles: que sin embargo de ello se habían hecho gestiones confidenciales cerca de personas que reunían las difíciles circunstancias de mucho arraigo, mayor probidad, mucha inteligencia y no menos celo, con el triste desengano de no haberse presentado ninguna..." No obstant això, de l'examen dels balanços de la Caixa-Banc el motiu real sembla clar: la dificultat que hi havia per a col·locar tots els capitals al Mont de Pietat, havent de mantenir capitals improductius. Els topalls màxims d'efectiu en caixa corresponen a finals de 1846 i 1850, amb uns volums de 193.991 rs. b. i 295.754 rs. b. respectivament. Sols durant els anys de la crisi de 1847-1848, el moviment d'existències té un ritme decreixent, degut al descens de les imposicions com a conseqüència de la mateixa crisi, així com a l'increment dels préstecs concedits. El 1852 s'inicia una nova etapa per a la vida de la Caixa-Banc sota la direcció de la Societat Valenciana de Foment. És lògic de pensar en un canvi total de les activitats de la Caixa sota la direcció dels emprenedors financers de la Societat de Foment. Tanmateix, els nous Estatuts, aprovats per Reial Decret d'onze de febrer del 1851, no introduïen cap novetat substancial per a la Caixa. S'hi deia que

www.faximil.com

Aquest caràcter assistencial de la Caixa-Banc ha estat apuntat ja per Sanchis Guarner (La ciutat de València, Cercle de Belles Arts, València, 1972, p. 407) i Rosselló (La banca y su trascendencia urbana en la ciudad de Valencià, a "Saitabi", XII, 1962, pp. 240-268)). 95


www.faximil.com

aquesta institució era un establiment previsor i benèfic per a rebre i fer productius els estalvis abonant un interès del 4 % i prestant el 6 % sobre joies i altres efectes i fruits de fàcil conservació i sortida, amb què la problemàtica de la inversió dels fons dipositats es mantenia al mateix nivell que en els vells Estatuts. Els Estatuts varen establir una certa independència de la Caixa-Banc respecte a la Societat Valenciana de Foment, configurant-la com un establiment separat i independent d'ella, amb administració i comptabilitat pròpia i exclusiva, però amb la garantia de tots els fons actuals i ulteriors de la Societat de Foment i essent un veritable dipòsit respecte d'ella, amb tots els avantatges que el dret mercantil atorga en el seu Codi del 1829, passant, segons els Estatuts, el benefici líquid obtingut per la Caixa-Banc a la Societat Valenciana de Foment. S'adverteix que res no ha canviat per a la Caixa-Banc excepte el nom de la institució administradora. Àdhuc en el problema fonamental de la inversió dels fons de la Caixa la situació no sols no millora, sinó que empitjora, fins al punt que s'arribe el primer de gener del 1853 a la xifra de 504.394.396'15 rs. d'efectiu en caixa. De tot això es dedueix que l'esperit amb el qual la Societat Valenciana accepta l'administració de la Caixa no difereix d'aquell amb què fou creada. Dissortadament, la informació que hom té sobre la Caixa per aquest període és molt escassa. La Societat Valenciana dedica en les seues memòries un espai molt reduït a descriure la marxa de les operacions de la Caixa, no adjuntant-hi el balanç anual de la mateixa. Tanmateix, al "Diario Mercantil Valenciano" es poden trobar estats setmanals de les operacions de la Caixa. Tot just iniciada l'administració de la Caixa-Banc per la Societat Valenciana de Foment s'obre un període crític per a les Caixes d'Estalvi d'Espanya, la principal causa del qual radica en el Reial Decret de 29 de juny del 1853, sobre creació de noves Caixes d'Estalvi i reorganització de les ja existents. El Reial Decret va constituir el tancament adequat de la maniobra de Bravo Murillo en crear la Caja de Depósitos y Consignaciones, seguint el model francès de la Caisse de Depòts et Consignations, amb la finalitat que aquesta invertís la major part dels seus fons a finançar el deute públic a llarg termini, que havia esdevingut una càrrega excessiva per al Nuevo Banco Espanol de San Fernando, malgrat l'"adobament" del deute el 1851. La novetat més substancial del Reial Decret la constituïa la nova orientació quant a les inversions de les Caixes d'Estalvi. L'auge dels 96


dipòsits de les Caixes féu que es replantegés de nou en el govern el problema de la col·locació dels fons de les mateixes, optant-se per transferir els fons de les Caixes, no absorbits pels Monts de Pietat, a la Caixa de Dipòsits i Consignacions, seguint l'exemple francès del 1837. La motivació, però, en diferia notablement. A França, l'augment dels dipòsits de les Caixes en compte corrent al Tresor, amb el subsegüent increment de risc i d'inseguretat per aquest —davant un moviment de reembossaments—, havia arribat a un punt insostenible. D'altra banda, els Consells d'Administració de les Caixes d'Estalvi franceses eren favorables a aquest canvi i fins i tot l'havien proposat diverses vegades.38 A Espanya, pel contrari, el motiu fonamental d'aquesta transferència de fons era finançar les operacions de la Caixa de Dipòsits. De manera que en ésser invertits els fons de la Caixa de Dipòsits en deute consolidat, els fons de les Caixes passaven a finançar aquest dipus de deute. Així, el capital provinent dels dipòsits de les Caixes, el qual entrava a Hisenda com a contrapartida de deute consolidat a través de la Caixa de Dipòsits, anava a permetre ara una utilització a llarg termini en despeses tals com subvencions a ferrocarrils, en els quals l'Estat espanyol estava endeutat. La jugada fou perfecta, els fons de les Caixes anaven a sortir de llurs províncies per a finançar a través de la Caixa de Dipòsits el deute de l'Estat. Quant als articles del Decret que afecten la selecció quantitativa d'imposicions i préstecs, és de notar la diferència apreciable entre l'Exposició de Motius del ministre de la Governació, Pedró Egana, i el Reial Decret. En l'Exposició de Motius s'adverteix clarament el desig que les Caixes d'Estalvi financen en la major mesura possible la Caixa de Dipòsits, ja que d'una part estableix que es deu ampliar considerablement el límit de la quota setmanal i no assenyalar-ne cap al capital admissible de cada imposant, i d'altra tracta tanmateix de reduir al mínim el nivell de préstecs. Pel contrari, al Reial Decret hom va establir límits quantitatius a les imposicions i hom donava un marge molt ampli a les operacions de préstec, fixant-Sre de 10 a 5.000 rs. de bilió sobre una variació en préstecs que abraçava des de joies, metalls, pedres precioses, cànem, lli, seda, llana, cotó, manufacturats o per manufacturar, paper de tota mena, sucre, cafè, cacau, títols del deute consolidat i altres objectes de valor, fins a préstecs Vegeu H. B.: Caisses d'espargne, a "Journal des Economistes", tom II, 1842, p. 90. . i , 97 www.faximil.com

36


sobre penyores mobles, eines i altres d'igual naturalesa. Ací radicava precisament l'oportunitat que la Societat Valenciana hauria pogut aprofitar per finançar l'agricultura, el comerç i la indústria a curt termini, a través de la Caixa-Banc, tenint en compte que posteriorment les societats de crèdit, dirigides fonamentalment a finançar ferrocarrils i obres públiques, van relegar a darrer pla els préstecs sobre mercaderies, una de les operacions més rellevants que determina l'article 7 de la Llei de Societats de Crèdit de 28 de febrer del 1856. La Societat de Foment no estigué pas interessada per aquests problemes, sinó que, pel contrari, a partir del 1853 la seua preocupació fonamental fou de com eludir la seua responsabilitat i deslliurar-se de la càrrega que li proporcionava l'administració de la Caixa. Les diferències anteriorment esmentades, entre l'Exposició de Motius de Pedró Egana i el Reial Decret, semblen deduir-se d'un intent, per un costat, de trobar un terme mitjà entre els dos objectius contraposats que es tractava d'aconseguir, és a dir, finançar el deute a llarg termini en la major mesura possible a través dels dipòsits de les Caixes d'Estalvi, alhora que no imposar per això un risc excessiu a la Caixa de Dipòsits, en el cas que els títols baixassen i hom hagués de reembossar a les Caixes quantitats astronòmiques. I, d'altre costat, de pal·liar l'esperada actitud crítica i negativa de les Caixes d'Estalvi i de la premsa de l'oposició davant el Decret. Aquesta reacció negativa, tant a nivell de Juntes de Govern, de la premsa i dels imposants, no va fer-se esperar. La causa fonamental era l'escassa confiança que per raons d'experiència es tenia en les cotitzacions del deute públic. La resposta dels tenidors anglesos i holandesos de deute públic era massa recent, davant 1'"adobament" de Bravo Murillo, per a no ésser tinguda en compte. Davant unes tals consideracions, l'actitud dels impositors de la Caixa-Banc era clara: "Desde la jecha del Real Decreto que modifica la organización de esta clase de establecimientos han retirado de la Caja los imponentes mas de un millón y medio y es probable que continúe la extracción a medida que se aproxima el 29 de agosto?'' La Caja satisjace los pedidos en el mismo dia que se hacen." 38 El Reial Decret establia que les Caixes d'Estalvi i Monts de Pietat començarien a regir-se per les disposicions en ell contingudes en el termini de dos mesos. Com que la data de promulgació fou el 29 de juny del 1853, el termini compüa el 29 d'agost. La Caixa-Banc va modificar el seu Reglament a tenor del disposat, avinentesa aprofitada per la Societat de Foment per

www.faximil.com

98


sobre penyores mobles, eines i altres d'igual naturalesa. Ací radicava precisament l'oportunitat que la Societat Valenciana hauria pogut aprofitar per finançar l'agricultura, el comerç i la indústria a curt termini, a través de la Caixa-Banc, tenint en compte que posteriorment les societats de crèdit, dirigides fonamentalment a finançar ferrocarrils i obres públiques, van relegar a darrer pla els préstecs sobre mercaderies, una de les operacions més rellevants que determina l'article 7 de la Llei de Societats de Crèdit de 28 de febrer del 1856. La Societat de Foment no estigué pas interessada per aquests problemes, sinó que, pel contrari, a partir del 1853 la seua preocupació fonamental fou de com eludir la seua responsabilitat i deslliurar-se de la càrrega que li proporcionava l'administració de la Caixa. Les diferències anteriorment esmentades, entre l'Exposició de Motius de Pedró Egana i el Reial Decret, semblen deduir-se d'un intent, per un costat, de trobar un terme mitjà entre els dos objectius contraposats que es tractava d'aconseguir, és a dir, finançar el deute a llarg termini en la major mesura possible a través dels dipòsits de les Caixes d'Estalvi, alhora que no imposar per això un risc excessiu a la Caixa de Dipòsits, en el cas que els títols baixassen i hom hagués de reembossar a les Caixes quantitats astronòmiques. I, d'altre costat, de pal·liar l'esperada actitud crítica i negativa de les Caixes d'Estalvi i de la premsa de l'oposició davant el Decret. Aquesta reacció negativa, tant a nivell de Juntes de Govern, de la premsa i dels imposants, no va fer-se esperar. La causa fonamental era l'escassa confiança que per raons d'experiència es tenia en les cotitzacions del deute públic. La resposta dels tenidors anglesos i holandesos de deute públic era massa recent, davant 1'"adobament" de Bravo Murillo, per a no ésser tinguda en compte. Davant unes tals consideracions, l'actitud dels impositors de la Caixa-Banc era clara: "Desde la jecha del Real Decreto que modifica la organización de esta clase de establecimientos han retirado de la Caja los imponentes mas de un millón y medio y es probable que continúe la extracción a medida que se aproxima el 29 de agosto?'' La Caja satisjace los pedidos en el mismo dia que se hacen." 38 El Reial Decret establia que les Caixes d'Estalvi i Monts de Pietat començarien a regir-se per les disposicions en ell contingudes en el termini de dos mesos. Com que la data de promulgació fou el 29 de juny del 1853, el termini compüa el 29 d'agost. La Caixa-Banc va modificar el seu Reglament a tenor del disposat, avinentesa aprofitada per la Societat de Foment per

98 www.faximil.com

37


Aquesta actitud no va ésser privativa només de València, sinó que s'estenia a tota la península. A Barcelona, d'un volum d'imposicions de 1.577.994 pessetes, per a 1852, es va descendir a 1.317.265 el 1853 i a 1.294.248 el 1854. A Madrid s'esdevé el mateix, amb l'agreujant de la dimissió d'alguns dels seus directius, entaulant-se amb aquest motiu un ampli debat a la premsa.30 Malgrat tota l'oposició que trobà el Reial Decret, la maniobra va donar els seus fruits per a la Caixa General de Dipòsits. Els dipòsits, de 7'4 milions de pessetes el 1852 a 23 milions el 1853,40 augment del qual es dedueix que van ésser responsables en gran mesura els dipòsits de les Caixes d'Estalvi. Per a facilitar les imposicions hom creà sucursals de la Caixa General de Dipòsits a la resta del país. La participació de la sucursal de València en l'extraordinari increment de dipòsits de la Caixa General en 1853 fou notable. El volum d'existències de la quarta setmana de desembre del 1853 assolia ja per a la sucursal de la Caixa General a València la xifra de 4.566.223 rs. de bilió.41 A València l'èxit estigué assegurat, en primer lloc, amb el nomenament de comissionat de la Sucursal a Josep Campo, home fonamental de la Societat Valenciana de Foment i dels cercles financers del País Valencià, i, en segon lloc, per la negativa del govern a permetre el cessament de la Societat de Foment en l'administració de la Caixa-Banc, malgrat l'escàs entusiasme que la Societat de Foment demostrava per tal administració. La convulsió que provoca el Reial Decret a la Caixa de València, igual com en altres Caixes d'Estalvi, és sols l'inici d'una crisi que

40

www.faximil.com

38 39

a tractar d'abandonar l'administració de la Caixa, manifestant oficialment al governador la seua petició perquè hom nomenés una altra Junta que estigués al front de la Caixa amb el Reglament modificat (cfr. "Diario Mercantil Valenciano", 8 d'octubre del 1853). El "Diario" es refereix fins i tot a la Caixa amb el Reglament modificat com "la nueva Caja de Ahorros que había de establecerse". "Diario Mercantil Valenciano"", 8 d'agost del 1853. "El Haraldo" i "La Època" varen defensar les disposicions del Reial Decret (vegeu principalment els números corresponents al 13, 14 i 15 de juliol del 1853). Front a ells, "El Clamor", periòdic progressista de l'oposició, analitza la greu situació que travessen les Caixes, cercant-ne l'arrel en les conseqüències del Reial Decret (vegeu el número de 15 de juliol del 1853). El "Diario Mercantil Valenciano" no va entrar en debat, però a les seues pàgines del mes de juliol es fa eco de la polèmica entaulada a la premsa madrilenya. TORTELLÀ CASARES, G.: LOS orígenes del capitalismo espanol, Ed. Tecnos, 1973, p. 48. "Diario Mercantil Valenciano", 25 de desembre del 1853. 99


s'allarga fins 1856. Durant aquest període les imposicions segueixen minvant com a conseqüència del desconcert i la desconfiança que es produeixen arran de la revolució del 1854 i de l'epidèmia de còlera que aquest mateix any irromp en el litoral mediterrani i que poc després s'estén cap a l'interior de la península. Consegüentment, la Caixa General de Dipòsits sofreix també el seu primer embat, reduintse pràcticament a la meitat el seus dipòsits del 1853 a 1855.42 La difícil situació de la Caixa d'Estalvis de València prova de solventar-la la Societat de Foment mitjançant una modificació del seu Reglament, aprovat per Reial Ordre de 22 de desembre del 1855. La reforma no va poder ésser gens substancial, ja que la vigència del Reial Decret del 1853 implicava atenir-se a les seues disposicions. Solament quan les condicions conjunturals adverses desapareixen cap a 1856, s'inicia la recuperació, triplicant-se el dit any el capital de les imposicions i no reduint-se els préstecs, la qual cosa indica clarament que se segueix mantenint la vella política inversionista de no acomodar els increments en les imposicions a increments proporcionals en els préstecs. Fins 1866, la trajectòria, no massa brillant, de la Caixa en aquests anys, pot seguir-se a través de les memòries que publica la Societat de Foment, en les quals cada cop hi dedica un menor interès i un menor espai a la Caixa. L'evolució de les operacions de la Caixa, des de la seua fundació el 1842 fins a la seua desaparició durant la crisi de la segona meitat de la dècada dels seixanta, quant a moviment d'imposicions i reintegraments no denota disparitat amb les estadístiques agregades de les Caixes d'Estalvi a nivell estatal.43 És a dir, creixement moderat fins 1847, sotrac en 1847-48 com a conseqüència de la crisi finan-

43

Vegeu SÀNCHEZ ALBORNOZ, N.: La criiis de 1866 en Madrid: la Ccija de Depósitos, las Sociedades de Crédito y Bolsa, a "Moneda y Crédito", número 100, març del 1967, pp. 3-40. La sucursal de València de la Caixa de Dipòsits veu reduir-se les seues existències a 3.104.305'29 reals de bilió per a la primera setmana de gener del 1855, des dels 4.566.223'20 rs. de bilió que havia aconseguit per a la quarta setmana de desembre del 1853 ("Diario Mercantil Valenciano", 3 de gener del 1855). VAnnario Estadístico de Espana conté una estadística de les imposicions i reintegraments afegits de les Caixes d'Estalvi existents a Espanya per al període 1839-1867, en l'edició de 1866-67, pp. 370-381. El gràfic corresponent a aquestes estadístiques ha estat elaborat per SÀNCHEZ ALBORNOZ, N., a Las crisis de subsistencias en Espana en el siglo XIX, Instituto de Investigaciones Históricas, Rosario, 1963, p. 116. 100 www.faximil.com

42


cera i de subsistències que es produeix aquests anys, breu recuperació, nova sotragada en 1853-54 les causes fonamentals de la qual varen ésser les disposicions del Reial Decret de 1853, l'epidèmia de còlera i la crisi política, i creixement ràpid, a l'uníson de la favorable conjuntura econòmica, des de 1855-56 fins la crisi de 1864-66. Aquesta evolució, a nivell estatal, té un punt desconcertant en principi. La crisi de 1857 no afecta els moviments d'imposicions i reintegraments de manera rellevant; només s'hi reflecteix en una lleu inflexió. Pel contrari, la crisi del 47 sí que va tenir una forta repercussió, elevantse els reintegraments per damunt de les imposicions. Essent més gran la gravetat de la crisi financera i molt menor la gravetat de la crisi de subsistències de l'any 1847 que del 1857, sembla, doncs, que es deduesca una nul·la o escassa rellevància de les crisis de subsistències per a la situació financera de les Caixes d'Estalvi, la qual cosa està en contradicció, en certa forma, amb la classe social majoritària d'imposants de les Caixes.44 Si es disposés d'estadístiques d'imposicions i reintegraments individuals per a les Caixes d'Estalvi existents en el període considerat, la conclusió no seria la mateixa. Si ens detenim en la crisi de subsistències de 1857, la gravetat seua disminueix des de Castella la Nova, Extremadura i Castella la Vella com zones més afectades, cap a l'Andalusia marítima, País Valencià, Múrcia, el Principat, Aragó, Balears, Galícia i Astúries ja que "...la cuestión del transporte incidia con especial acuidad en las crisis de subsistencias declaradas. Habia de incidir de modo diverso según se tratara de una región continental, cuyo único medio de transporte era el terrestre, o de una región abierta al cabotaje maritimo o a la importación por mar desde el extranjero" .45 Per això sembla evident que deu haver una gran disparitat en els moviments seguits per les imposicions i reintegraments de les Caixes d'Estalvi en funció de llur situació geogràfica durant la crisi de 1857, incidint durament la crisi en les Caixes de la zona interior i no deixant cap rastre, o molt poc, a les Caixes del litoral. Pel que fa a la Caixa de València, no hi ha cap esment per part de la Societat Valenciana de Foment de dificultats a causa de la crisi. La repercussió de la crisi de 1857 desapareix a nivell

44

Segons les dades de YAnuario Estadístico de Espana, el major nombre d'imposants de les Caixes d'Estalvi corresponia a dones, jornalers, domèstics i menors.

45

SANCHEZ ALBORNOZ, N.:

cit.,

pp. 73-74.

101 www.faximil.com

op.


estatal perquè en sumar algèbricament les imposicions i els reintegraments de les distintes Caixes d'Estalvi, els signes positius de les Caixes de la perifèria més la de Madrid,4'1 gens afectades o menys afectades d'una part i amb un més gran volum d'operacions d'altra, compensaren àmpliament els signes negatius de les Caixes de l'interior, més afectades. Així s'ha arribat a la conclusió que "...la diferencia (de l'evolució de les Caixes d'Estalvi espanyoles) con respecto a la evolución de los "Trustee Saving Bank" de Gran Bretana reside en que la crisis jinanciera y mercantil de este país en 1857 freno el ahorro, mientras que en Espaha no, serial de lo superficialmente que repercutia aquella en la península y de la gran confianza depositada en el desenvolvimiento económico de la nación".4'' No hi ha matisació, oblidant la importància de la crisi de subsistències per a les Caixes d Estalvi espanyoles així com les diferències regionals. El 1866 s'obre, per a la Caixa d'Estalvis de València, una nova crisi que té origen en la crisi financera general de 1864-66. El pànic, davant els esdeveniments que s'estaven desenvolupant, va créixer de manera alarmant entre els impositors de la Caixa que s'afanyaren a retirar llurs fons. Alhora la crisi agrícola, l'atur van fer disminuir, d'altra part, també notablement les imposicions. La reacció de la Societat Valenciana de Crèdit i Foment no es féu esperar. Des que havia pres al seu càrrec l'administració de la Caixa no havia desaprofitat cap avinentesa per a desembarassar-se'n i ara trobava un motiu justificat. El 20 de febrer del 1865 la Societat de Foment envià un Informe 48 al governador civil de la província a petició seua, que ell va trametre a la Societat Econòmica. En ÏInforme comunicava la seua intenció d'abandonar l'administració de la Caixa, i féu pública tal decisió a la seua memòria de març de 1865. Segons aquesta memòria, en aqueixa data hi havia 1.165 llibretes, que representaven un capital de 2.700.000 reals de bilió. La Societat de Foment es penedia de la pressió que per efecte de les circumstàncies exercien els imposants. La

46

Madrid és una excepció de la zona continental espanyola, ja que, com a centre polític i burocràtic de l'Estat, fou proveïda d'una extensa xarxa de comunicacions p:r al seu aprovisionament. Vegeu RINGROSE, D.: Transportation and Econòmic Stagnation in Spain, 1750-1850, Durham, N. C. Duke University Press, 1970 (n'existeix versió castellana a Ed. Tecnos).

47

SÀNCHEZ ALBORNOZ, N.:

48

Informe sobre la nueva organización de la Caja-Banco de Valencià, a "Boletín Enciclopédico de la SEAP", 1866. 102

cit.,

p.

117.

www.faximil.com

op.


Societat Econòmica davant la gravetat de la situació, en Junta Extraordinària de 25 de febrer de 1865, tant a iniciativa pròpia com a instàncies del governador civil nomenà una comissió per estudiar el problema que plantejava la Societat de Foment. Els treballs de la comissió van ésser suspesos, en assabentar-se la Societat Econòmica que la Societat de Foment havia manifestat a la seua memòria de 1866 la decisió de continuar amb l'administració de la Caixa mitjançant una reforma del seu Reglament. Evidentment, l'alarma dels imposants de la Caixa era justificada, però a la incidència d'aquests factors en certa manera externs, en el sentit que el temor i el recel són conseqüències lògiques d'una crisi i s'haurien pogut donar amb independència de la solidesa financera de la Caixa, cal afegir la desastrosa situació a què havia arribat la Caixa. Els grans temors que nasqueren arran del Reial Decret del 29 de juny de 1853 es veien confirmats ara. El perill anunciat que davant una bancarrota de l'Estat, amb el subsegüent desconcert, fes baixar les cotitzacions del deute públic, implicaria una difícil situació per a la Caixa General de Dipòsits, ja que el màxim percentatge dels seus dipòsits tenia deute públic com a contrapartida en l'actiu, arrossegant en la seua caiguda les Caixes d'Estalvi, esdevingué una realitat durant la crisi de 1864-66. Com diu Fontana "Una ojeada a las cotizaciones de la deuda pública nos permitirà percatarnos del ràpido desmoronamiento del crédito del Gobierno espanol: DEUTE CONSOLIDAT AL 3 % (Cotitzacions a la Borsa de Barcelona a mitjan mes) Juny del Setembre Desembre Març del Juny del Setembre

1864 del 1864 del 1864 1865 1865 del 1865

52'27 50'50 46'60 45'05 42'40 40'20 «

El govern, davant l'alarmant dèficit en el pressupost estatal, degut a l'extraordinari increment del deute públic, va pressionar un cop més el Banc d'Espanya i la Caixa General de Dipòsits.50 Pressió que

50

FONTANA, J.: 1851 a 1930, "...le jour oú la somme de

"La vieja Bolsa de Barcelona", a Bolsa Institut Municipal de Història, Barcelona, la révolution a éclaté, le Tresor devait à la 130 millions d'écus oú de 1.300 millions 103

de Barcelona de 1961, p. 29. Caisse des Dépóts de réaux dont le www.faximil.com

49


obligà la darrera entitat no sols a veure's en dificultats per a complimentar els reintegraments dels fons dipositats en ella, sinó també a retraure's en el pagament dels interessos dels fons dipositats. Així, quan s'estengué l'alarma i les Caixes d'Estalvi s'enfrontaren amb un creixent volum de reintegraments per part de llurs impositors, es van trobar en una molt preocupant situació financera, ja que la Caixa de Dipòsits no podia respondre a llurs exigències. La Caixa d'Estalvis de València sofrí tal situació d'una manera extrema, que la portà a la insolvència. Però ja no cal cercar la causa d'aquesta insolvència, sols, en la desconfiança dels impositors, si hom pensa que els fons de la Caixa estaven relacionats amb els de la societat gestora, i en les dificultats de proveir-se de liquidesa a través de la Caixa General de Dipòsits, sinó a més a més, i fonamentalment, per l'actitud gens dinàmica de la Caixa quant a una diversificació del seu actiu. El fet que la difícil situació financera de la Caixa de Dipòsits tingués tanta repercussió en la Caixa d'Estalvis de València és una conseqüència lògica de la seua actitud passiva quant a finançar l'economia valenciana a curt termini. En cas contrari hauria disposat d'un actiu important —tant com haguessen permès les disposicions del Reial Decret de 1853— no relacionat amb la Caixa de Dipòsits, cosa que hauria permès, mitjançant la seua realització, fer front a les necessitats de liquidesa per les quals travessava, així com sortir més o menys airosament de la crisi. En Vlnforme del 20 de febrer de 1865, enviat per la Societat de Foment al governador civil, s'hi comunicava ja que l'entitat s'havia vist obligada a utilitzar fons propis a favor de la Caixa davant la seua situació crítica. Per això, bé que l'actitud de la Societat Econòmica fos favorable, en tenir per bé la reforma del reglament que la Societat de Foment exigia per a seguir al front de la Caixa, s'havia arribat a un extrem tal que ja no hi havia remei per a vitalitzar la Caixa. En efecte, l'octubre de 1866, els fons lliurats per la Societat de Foment a favor de la Caixa havien augmentat i les operacions de la mateixa s:havien suspès, abstenint-se l'administració d'admetre noves imposicions o de realitzar nous préstecs, ocupant-se únicament de liquidar operacions vençudes. La Societat de Foment en aquells moments no

www.faximil.com

remboursement était exigible à une assez courte échéance..." (DELAMERRE, C.: La Révolution et les problemes econòmiques en Espagne, a "Jour nal des Economistes", gener-març del 1969, pp. 41-75). 104


es podia permetre el luxe de traure endavant la Caixa amb els seus fons, ja que ella mateixa travessava difícils moments car aquell mateix any de 1866, es veié obligada a demanar una moratòria per fer front a les seues obligacions a curt terminir>1 i així va deixar morir lentament la Caixa-Banc, ocupant-se sols de liquidar operacions vençudes.5-

TORTELLÀ CASARES, G.:

op.

cit.,

p.

285.

En 1872 es va plantejar de nou a la SEAP —a iniciativa dels socis M. Lanuza, F. Formosa, J. Reig, J. Llopis i M. Errando— la creació d'una Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat, sota la direcció de la Societat i independent de qualsevol altra entitat. Hom nomenà una comissió, composta dels socis promotors del projecte, a fi que elaborés els Estatuts, els quals van ésser aprovats per la Societat Econòmica a la seua sessió extraordinària del 5 de març del 1873. Això no obstant, el projecte fou abandonat, i el tema r.o es tornà a suscitar fins 1877. La causa sembla fonamentar-se en l'actitud de la Societat, la qual, encara recelosa pel fracàs de la vella Caixa-Banc, es limitava a aprovar la creació, però declarant-se albna com a corporació, i eludint qualsevol responsabilitat sobre els resultats d'aquella. La proposta definitiva, del 1877, de fundar una nova Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat a València, va tenir com a figures principals en Josep Campo, ara marquès de Campo, i els seus íntims col·laboradors Navarro Reverter i Ciril Amorós. La Caixa d'Estalvis, inaugurada el 12 de maig del 1878, i que continua les seues operacions actualment, encara va rebre dels liquidadors de la CaixaBanc 38.377*88 reals, pertanyents a 67 imposants que s'havien presentat a cancel·lar llurs llibretes, guardant en dipòsit l'import dels altres crèdits a disposició de llurs titulars o llurs hereus (vegeu ROSSELLÓ VERGER, V.: op. cit., p. 246). 105 www.faximil.com

51

53


QUADRE 1

QUANTITATS IMPOSADES A RÈDIT FIX I NOMBRE DE LLIBRETES A FI D'ANY A LES CAIXES DE VALÈNCIA I BARCELONA V al è n c i a Anys

Quantitats

1845 1846 1847 1848 1849 1850 1851 1852

764.131 858.501 841.577 763.069 901.653 1.345.360 2.025.845 3.051.549

Llibretes 370 502 542 477 583 639 771 987

Barcelona Mitja

Quantitats

Llibretes

Mitja

1.551 1.311 1.552 1.599 1.546 2.105 2.627 3.091

1.591.488 2.428.936 2.972.700 2.629.592 3.554.896 4.402.732 5.608.616 6.311.976

1.315 1.873 2.218 2.326 2.515 3.286 4.138 5.002

.210 .296 .340 .130 .413 .339 .355 1 .261

QUANTITATS I NOMBRE DE PRÉSTECS PENDENTS A FI D'ANY A LES CAIXES DE VALÈNCIA I BARCELONA Va 1 è n c i a Anys

Quantitats

1845 1846 1847 1848 1849 1850 1851 1852

736.205 681.012 784.738 725.300 895.136 1.048.642 2.019.480 2.674.014

Ba r c e 1 o n a

Préstecs

Mitja

Quantitats

Préstecs

Mitja

507 589 822 912 639 1.169 2.034 2.191

1.452 1.156 954 795 1.400 897 992 1.220

318.812 2.001.548 1.810.380 1.568.728 1.930.288 3.419.548 3.578.988 3.037.800

377 1.598 1.257 1.537 1.727 2.222 2.831 3.067

845 1.252 1.440 1.020 1.117 1.538 1.264 990

Fonts: Per a València, dades extrets dels balanços de la Caixa-Banc del 1843-45 al 1852. Per a Barcelona, dades obtingudes del Centenari de la Caixa d'Estalvis y Mont de Pietat, 1844-1944. Les quantitats i mitges d'imposicions i préstecs són donades en reals.

www.faximil.com

106


LA NO INDUSTRIALITZACIÓ VALENCIANA I EL MODEL DE CREIXEMENT DE DAVID RICARDO PER

IGNACIO JIMÉNEZ RANEDA i

FRANCESC PÉREZ I GARCIA 1.

HISTÒRIA I TEORIA ECONÒMICA: UN MODEL ANGLO-SAXÓ I LA HISTÒRIA DEL PAÍS VALENCIÀ

Assenyalar connexions entre un model de creixement econòmic gestat en una realitat tan distinta de la nostra —l'anglesa de principis del segle xix— i la història valenciana del xix i el xx pot semblar, si hom no fa alguns aclariments de partença, una pretensió generalitzadora sense sentit. Massa vegades han estat duts a terme intents d'aquest tipus des de l'economia acadèmica convencional, com per a caure ara, càndidament, en la pretesa universalitat dels models teòrics. Al contrari, alliberar-se d'aquesta inèrcia és un primer esforç a realitzar. Com ha assenyalat A. Barceló,1 "revisar de dalt a baix tot el cos sistemàtic heretat, i fer-ho tant en la seua coherència interna com en la seua adequació a les realitats que pretenen d'explicar, serà un requisit inexcusable perquè els teòrics puguen alliberar-se d'una justa acusació: que l'abstracció dels models està renyida, en molts casos, amb la concreció requerida per als estudis històrics específics". Tanmateix, no és menys cert que "els historiadors necessiten un instrumental teòric que els servesca de filtre i guia per a llur tasca de comprensió de les societats en moviment". Més concretament, necessiten de comprendre escaientment determinades categories científiques, el desconeixement de les quals els pot fer córrer el risc de no

www.faximil.com

Història i teoria econòmica, a "Recerques", IV (1974).


www.faximil.com

entendre y/o no considerar adequadament aspectes i relacions de llur objecte de treball. El que hom intenta a continuació no és més que un exercici d'aquest tipus: examinar en quina mesura un model de creixement econòmic de caràcter general pensat per a explicar el desenvolupament d'una formació econòmica capitalista pot servir com a filtre per a detectar algunes relacions bàsiques en l'esdevinença històrica del País Valencià. Això suposa, sens dubte, acceptar l'existència d'elements comuns en situacions històriques diverses. Sense aquest punt de partença no és possible cap generalització teòrica. Suposa, també, de resoldre adientment alguns "passos" del raonament que abstraga de la realitat històrica concreta els elements precisos a relacionar amb el model. I exigeix, necessàriament, comprendre que el que hom intenta és de suggerir connexions entre models, d'insinuar relacions de fons: apuntar hipòtesis, i no establir una tesi que exigiria un coneixement del tema del qual, de moment, hom manca. L'elecció del model de Ricardo per a assajar aquesta aproximació no és casual. Ricardo construeix un dels primers models teòrics generals de caràcter dinàmic i fa que l'agricultura hi jugue un paper estratègic. Lluny de l'afirmació fisiocràtica de concedir a la terra la possibilitat de justificar la creació d'excedents, Ricardo, sostingut en la seua teoria del valor-treball, fa descansar damunt l'agricultura alguns mecanismes claus de com es genera l'excedent i com condiciona la seua utilització el procés de creixement enonòmic. La proximitat entre aquests propòsits de Ricardo i la realitat històrica del País Valencià pot quedar de manifest a les pàgines que segueixen. L'intent ha estat dut a terme tot distingint clarament dues parts fonamentals. La primera —l'apartat 2 d'aquest treball— descriu els caràcters bàsics del model ricardià, insistint en aquells que són més rellevants per al nostre propòsit. Amb això hom no cerca altra cosa que proporcionar al lector un esquema del "joc" de les variables considerades en el model, transcrit de la forma més fidel. No hi ha, per tant, ací cap pretensió d'aportació "interpretativa" de Ricardo. Tanmateix, l'exposició del model es justifica per l'interès que té el fet de disposar d'una reordenació del mateix, pensada per a explicar la part que segueix, i pel fet que la difusió que fins el moment han tingut en els nostres medis les obres i les interpretacions de Ricardo han estat més insuficients que no pas excessives. A l'apartat 3 de l'article hom assenyala alguns paral·lelismes sig108


nificatius entre les conceptualitzacions de Ricardo i l'actual discussió sobre la industrialització valenciana. L'aterratge des de les abstraccions teòriques al món valencià és sens dubte un exercici difícil i arriscat. Tanmateix, nosaltres no hem intentat ací cap contrastació empírica, sinó que hem pretès d'inserir algunes de les aportacions fetes ja, dins un esquema interpretatiu global i coherent, almenys a nivell teòric. I les hipòtesis de Bono, Garcia Bonafè, Giralt i Lluch, que suposen ja un cert grau de conceptualització, elaborat a partir de la realitat, han servit com a eficaços descompressors en el nostre descens. Per últim, l'apartat 4 —i les insuficiències dels que el precedeixen— mostren allò que resta a fer. 2. CARÀCTERS BÀSICS DEL MODEL RICARDIÀ: DISTRIBUCIÓ DE L'EXCEDENT I CREIXEMENT ECONÒMIC "'

2.1.

,

L'excedent com a precondició per al creixement

Ricardo recull la divisió smithiana de la societat en tres classes: terratinents, capitalistes i treballadors; els primers són els propietaris de la terra, el segons proveeixen de capital el procés productiu i els tercers aporten llur treball, que serà el que conferirà valor a les mercaderies. La producció és determinada per condicions tècniques, i el seu volum total constitueix el "producte brut". D'aquest producte brut caldrà deduir el suficient per a reposar el capital productiu del sistema, de tal forma que al període següent el sistema es puga reproduir, almenys, al mateix nivell. Realitzades les reposicions, tindrem caracteritzat un cert "producte net", que constitueix Vexcedent del sistema, la utilització del qual condicionarà el futur del sistema capitalista. Si al començament del període següent l'excedent és invertit productivament, haurem incrementat la dotació à'inputs i, per tant,

www.faximil.com

Les obres de David Ricardo han estat recopilades per Piero Sraffa a Works and Correspondence of David Ricardo (traducció castellana del Fondo de Cultura Econòmica, Mèxic). El seu model ja es trobava esbossat —per bé que amb grans simplificacions— a VAssaig sobre els Beneficis (contingut al vol. IV de Works), i fou desenvolupat en les successives edicions dels Principis d'Economia Política i Tributació (vol. I de Works). 109


al final del període obtindrem un volum de producció superior; la inversió de l'excedent ha determinat el creixement econòmic. Pel contrari, si realitzades les reposicions no apareix un "producte net" que excedesca, o si l'excedent és utilitzat improductivament, no haurem pogut ampliar la dotació d'inputs; per tant, no serem en condicions d'obtenir un volum de producció més gran al període següent. L'existència d"un excedent és, per tant, condició necessària per a assolir el creixement econòmic; però perquè es transforme en condició suficient, tal excedent haurà d'ésser utilitzat productivament. 2.2.

La distribució de l'excedent en el model de Ricardo

www.faximil.com

La distribució de l'excedent en l'anàlisi de Ricardo es basa damunt dos pilars fonamentals: d'una part, la teoria malthusiana de la població, i, d'altra, la llei dels rendiments decreixents en l'agricultura. La teoria de la població el dugué a situar els salaris al nivell de subsistència, sense que fossen relacionats amb la contribució del treball al procés de producció. Si els salaris s'elevassen per damunt de la necessitat fisiològica de viure i reproduir-se dels treballadors i de llurs famílies, "criarien una família sana i nombrosa" que augmentaria la població i retornaria el salari al nivell de subsistència. Si els salaris es reduïen per sota la subsistència, la població i, per tant, el volum de producció del país disminuirien. D'aquesta forma, en mantenir els efectius humans —i per tant la producció— al mateix nivell, el salari de subsistència no podrà formar part del producte net i s'haurà de catalogar, per això, com a reposició del potencial productiu. La distribució del producte net s'efectuarà —descartats els salaris— entre els restants subjectes econòmics que directament o indirecta intervenen en el procés de producció; és a dir, entre els capitalistes i els terratinents. La suma de totes llurs percepcions constituirà el producte net o excedent, i llur distribució vindrà regulada per la segona peça clau de l'anàlisi de Ricardo: la llei dels rendiments decreixents en l'agricultura. La renda de la terra és, en Ricardo, una renda diferencial i es deriva de propietats tècniques; l'accés a parcel·les de conreu de qualitat inferior dóna lloc a l'obtenció de menors quantitats de cereal en dites parcel·les, i aplicacions successives de treball a la mateixa terra rendeix quantitats de producte cada volta menors. En conseqüència, les parcel·les de terra de qualitat superior a la marginal 110


obtindrien un major producte; aquesta diferència entre el producte de les terres de qualitats superiors i el producte de les terres marginals constitueix la renda de la terra, i se n'apropien els propietaris de les terres de millor qualitat; és a dir, els terratinents. Matemàticament, la renda de la terra pot ésser expressada com ho fa Pasinetti: :1 ' essent

R = f (NO — N, . f (NO

f (N,) = X t

amb

f (N,) > 0

i

f" (NJ < 0

on R és la renda de la terra; Xu el volum de producció de gra, i N,, el número de treballadors emprats a la producció de gra. El benefici dels capitalistes serà, per últim, un residu, podent-se calcular com a diferència entre el valor de la producció total (producte brut) i les reposicions —on s'inclouen les despeses en salaris—, un cop deduïda la renda percebuda pel terratinent. Tornant a la formulació de Pasinetti, l'equació dels beneficis seria: • " •

* = p, X, + p 2 X a — p, R — p, W ,

on r> són els beneficis totals; Xu el gra produït; X,, l'or produït; p, i p;, els preus d'ambdós; R, la renda del terratinent, i W, el fons de salaris o l'import total dels salaris. Ja he dit abans que el creixement que hom obté en el model de Ricardo depèn de l'excedent obtingut i de la seua utilització. També hem vist que l'excedent inclou exclusivament les porcions distributives de capitalistes i treballadors. Ens resta a analitzar la tendència del repartiment de l'excedent entre beneficis i rendes per a poder deduir conclusions de cara a les possibilitats de creixement a llarg termini. Suposem que es produeix un augment de l'acumulació quantitativa (ANi), que duu a ampliar l'oferta d'aliments i altres productes que consumeixen els treballadors. Com a conseqüència s'incrementarà

A Mathematical Formulation of íhe Ricardian System, a "Review of Econòmic Studies", vol. XXVIII, 1960, pp. 78-98. Pasinetti considera que sols hi ha dos sectors: el sector bàsic —com diria Sraffa—, productor de gra amb el qual s'alimenten els treballadors, i el sector de luxe —que juga un paper passiu en la determinació del model—, productor d'or. En el seu model sols hi ha capital circulant, expressat en gra, constituït pel fons de salaris.

www.faximil.com

ill


la renda de la terra, tal com es dedueix de l'equació de renda de Pasinetti: dR = _ N X . f" (N,) > O dNi

De la mateixa forma, a cada expansió de l'acumulació es produeix un encariment del gra per tal com la seua producció ensopega amb rendiments decreixents, i com que el gra constitueix l'aliment dels treballadors i aquests tenen llur salari real fixat biològicament al nivell de subsistència, es produirà una alça dels salaris monetaris, que reduirà la productivitat del treball de totes les produccions i, per tant, el tipus de benefici. El tipus de benefici s'anirà reduint fins que s'anul·lés, i això s'esdevindria quan la productivitat del treball a la terra marginal descendís tant que s'igualés al salari; però quan es reduís el tipus de benefici a un nivell suficientment baix, el capitalista deixaria d'invertir el seu excedent i reposaria únicament el fons de salaris. En aquest moment el sistema hauria arribat a l'estat estacionari i es reproduiria sempre al mateix nivell. Així doncs, el procés d'acumulació implica un augment de la renda de la terra per acre i una reducció del tipus de benefici. Per llur part, els salaris reals romandran fixos, però llur valor monetari s'haurà incrementat en encarir-se el preu del gra. Tanmateix, hom no pot deduir massa coses sobre la participació relativa de cada una de les tres classes socials en el producte brut quan el procés d'acumulació s'esdevé. Com ha indicat Mark Blaug,4 i hem demostrat en altre lloc,5 quan es dóna el procés d'acumulació hom pot sols afirmar que la participació relativa dels salaris en el producte brut creix, reduint-se la participació conjunta de beneficis i rendes; però no es pot dir res sobre la tendència de la participació de beneficis o rendes. El descens de la relació del producte net respecte al producte brut que té lloc amb l'acumulació pot ésser expressat matemàticament utilizant la notació de Pasinetti a través de la relació:

5

X + P2X2

. El descens d'aquesta relació reflecteix . .

Ricardian Economies, traduït al castellà per Editorial Ayuso amb el títol de Teoria econòmica de Ricardo, pp. 153-154. F. PÉREZ GARCÍA: Teoria de la Renta de la Tierra de David Ricardo, tesi de llicenciatura de la Facultat de Ciències Econòmiques de València, llegida el novembre del 1973. • 112 www.faximil.com

4

rc + piR


la reducció progressiva del potencial de creixement del sistema econòmic. Ara bé, com que la renda per acre augmenta amb l'acumulació i el tipus de benefici es redueix, sí que pot afirmar-se, amb Ricardo, que l'acumulació redueix els impulsos inversors dels capitalistes. I en ésser els capitalistes —com veurem tot seguit— la classe dinàmica del sistema, la reducció de llurs incentius —del tipus de benefici— limita el progrés a llarg termini del sistema econòmic. 2.3. La utilització de l'excedent per les diferents classes socials i les seues implicacions per al procés de creixement

www.faximil.com

Hem vist com el procés d'acumulació i inversió redueix la participació relativa del producte net (rendes més beneficis) en el producte brut. Ricardo pensa, per tant, que a llarg termini hom no pot obtenir un equilibri en expansió acumulativa, sinó que assolirà un nivell que no podrà ésser depassat en períodes posteriors. El topall ve marcat per la producció d'aliments, que es troba sotmesa a rendiments decreixents, i s'assolirà quan es rompran aquelles terres en les quals la productivitat marginal del treball igualarà el salari de subsistència. Però mentre que el sistema no assolesca l'estat estacionari no haurà arribat a aprofitar al màxim el seu potencial productiu; en el moment que l'assolesca, la seua població serà la màxima possible i el seu producte brut també, però tota la població treballadora viurà al nivell de subsistència. És molt important d'examinar els supòsits de comportament assignats per Ricardo a capitalistes i terratinents. Ricardo suposava que els capitalistes no sols reposaven els consums de cada període, sinó que reinvertien llur excedent a la producció; pel contrari, els terratinents gastaven en luxe totes llurs rendes. D'aquesta forma, els capitalistes —que en progressar l'acumulació veien reduir el tipus de benefici— eren la classe dinàmica, la classe que amb el seu comportament facilitava el creixement econòmic i portava el sistema cap al seu límit màxim de producció. Per llur part, els terratinents —que en progressar l'acumulació veien augmentar llurs rendes per acre— eren una classe passiva que retardava el creixement i l'obtenció del límit màxim de producció. Amb tot això podem remoure ja els supòsits de comportament 113


de Ricardo, veient com això afectaria el creixement. Fonamentalment ens interessa d'analitzar el que s'esdevindria si els propietaris de la terra, per compte de gastar en luxe llurs ingressos, invertissen productivament llurs rendes, tractant de treure la màxima rendabilitat. En tal cas minvaria la demanda de béns de luxe i llur producció, i el capital i els treballadors que hi eren emprats s'adreçarien cap als sectors bàsics. El resultat de tot això seria accelerar el procés de creixement de la producció i d'arribada a l'estat estacionari. Hom rompria més ràpidament les terres menys fèrtils, la renda per acre augmentaria més ràpidament, i la producció també; però a la fi seria assolit l'estat estacionari, el qual no podria ésser superat, obtenint-se el mateix volum de producció, situant-se els salaris al nivell de subsistència, i essent la població la mateixa que si els propietaris agrícoles no haguessen invertit llurs rendes productivament. La remoció del supòsit de comportament sols afecta, doncs, la rapidesa —taxa de creixement de la producció— amb què hom arriba a l'estat estacionari, però no al resultat final, que és el mateix en els dos casos. Aquesta conclusió té un gran interès perquè permet de situar-la en el marc del desenvolupament de la revolució industrial. L'aparició del maquinisme allunya en gran manera el límit de l'estat estacionari,3bis i mentre que aquest no siga assolit, s'obre una llarga etapa de creixement econòmic, i per tal d'aconseguir-ho sols cal invertir productivament els excedents generats. Si part dels excedents es filtren cap a ocupacions no productives o productives fora els límits de l'àrea d'estudi —per exemple, despeses en luxe, en adquisició de béns immobles, en obligacions o cèdules de 1 Estat, etc.—, el creixement de la producció esdevindrà molt més lent i es retardarà. És a dir: del model de Ricardo hom pot deduir la transcendència que per al creixement té el tipus d'inversió que hom realitza dels excedents obtinguts, sempre que la societat tinga el seu límit de producció molt allunyat, com és el cas plantejat per la revolució industrial. Així doncs, en el model de Ricardo queden clarament diferenciats dos tipus de destí dels excedents; que el destí siga productiu o improductiu caracteritzarà de forma diferent el desenvolupament del sistema en el futur immediat. Però el resultat final, sempre que hom invertesca productivament, almenys, una part de l'excedent, serà el

www.faximil.com

5 bis Ens remetem, ací, a la interpretació del procés històric donada per C. M. CIPOLLA a The Econòmic Hisíory of World Population, Pelikan Original, Penguin Books, 1965. 114


www.faximil.com

mateix: l'arribada a l'estat estacionari. És a dir, hi hauria dos camins per a arribar a la mateixa meta, però un d'ells fóra més llarg. L'estat estacionari al qual tendeix el sistema deriva de la llei dels rendiments decreixents dins l'agricultura. El funcionament d'aquesta llei fa que cada cop apareguen dificultats més grans en l'obtenció d'aliments, i aquesta limitació serà la que alentirà el sistema i li marcarà un topall. Però el topall màxim de producció es podrà desplaçar sempre que hom reduesca les limitacions imposades pels rendiments decreixents. La forma més clara d'aconseguir-ho és la introducció de millors tècniques en l'agricultura que compensen, en major o menor mesura, els rendiments decreixents. L'aparició d'una millora tècnica permetrà la posada en conreu de terres fins ara marginals, tot desplaçant el límit de producció a límits més alts; d'aquesta forma serà facilitada la continuïtat del creixement de la producció fins el nou límit, assolit el qual el sistema es reproduirà indefinidament al mateix nivell. Si en el sistema s'introduïen d'una manera continuada millores tècniques, en les produccions sotmeses a rendiments decreixents els límits de producció s'anirien desplaçant cap a dalt de forma contínua, i, en aquest cas, el creixement de la producció es podria mantenir mentre les millores tècniques continuassen. L'aparició d'una millora tècnica no és sempre contrària als interessos dels propietaris agrícoles, car llurs rendes no s'han necessàriament de reduir. La renda de la terra depèn de les diferències de fertilitat entre les diferents classes de terra, per la qual cosa una millora tècnica que s'aplique indistintament a les terres més fèrtils com a les terres que ho siguen menys deixarà invariable la renda. Sols en el cas que la millora tècnica fos únicament aplicable a les terres marginals quedarien reduïdes les diferències naturals de fertilitat i, per tant, la renda de la terra. I si la millora fos més fàcilment aplicable a les terres més fèrtils que a les terres marginals, la renda de la terra s'elevaria, de no ésser que l'augment de productivitat eliminés la necessitat de conrear els darrers marges. El terratinent estaria, en tot cas, interessat en què les millores tècniques no fossen neutrals sempre que afavorissen les millors terres respecte de les pitjors. Amb tot això, podem contemplar, ara, en el model de Ricardo, la introducció de millores tècniques, és a dir, anem a suposar que els terratinents, per compte d'ésser una classe passiva, inverteixen llurs rendes millorant les condicions de producció de llurs terres. En sortirien doblement beneficiats; d'una part, haurien rendabilitzat llurs 115


rendes, i, d'altra, haurien ampliat les diferències de qualitat entre llurs terres i les marginals, per la qual cosa llurs rendes augmentarien. En aquest cas es reduiran les produccions de béns de luxe que fins ara es produïen, obtenint-se en lloc d'ells un increment a les produccions d'aliments. Amb això s'incrementarà la taxa de creixement de la producció, i la millora tècnica haurà allunyat el límit màxim de producció. I si el creixement de la producció obtingut pel progrés tècnic supera la taxa de creixement de la població, els salaris podran superar el nivell de subsistència mentre que es mantinga aquesta taxa de creixement de la producció." Així doncs, el progrés tècnic possibilitaria un desplaçament positiu del potencial productiu, una alta taxa de creixement de producció, un creixement de la població i una millora del seu nivell de vida si la producció creix més fortament que la població. Però el procés seguirà tenint un límit, per bé que a nivell superior; en el mateix, la producció total serà superior i la població serà més nombrosa, però els treballadors hauran retornat a les condicions de subsistència. Aquest pessimisme que es dedueix del model ricardià sobre les condicions de vida a llarg termini dels treballadors sols podrà ésser superat si el progrés tècnic aplicat a l'agricultura és continu i procura un creixement en la producció que ultrapasse sistemàticament el creixement de la població. Sols en aquest cas les condicions de vida dels treballadors millorarien i el creixement tant de la producció absoluta com de la producció "per capità" serien acumulatius. És a dir, si els terratinents jugaven un paper actiu com el que aquí és definit, el futur del sistema fóra molt diferent; el futur del sistema depèn, doncs, en bona mesura, de com s'invertesquen els recursos. En resum, la reformulacio d'alguns supòsits del model de Ricardo altera el procés dinàmic de desenvolupament. D'una banda, les rendes consumides en béns de luxe pels propietaris agrícoles minven el creixement de la producció i retarden l'abast de l'estat estacionari. D'altra part, la introducció de millores tècniques prolonga el creixement allunyat de l'estat estacionari, i si les millors tècniques s'introduïssen contínuament, el creixement es podria mantenir, podent-se millorar, En aquest punt el model de Ricardo té grans influències malthusianes. Els salaris s'establien, en equilibri, al nivell de subsistència, no per l'acció dels rendiments decreixents en l'agricultura, sinó per l'acció de la llei de la població, que suposava que els efectius humans creixien exponencialment. Sols quan la producció superés aquest creixement exponencial de la població podia assegurar-se la millora del nivell de vida a llarg termini. www.faximil.com

116


en aquest cas, el nivell de vida dels treballadors. La importància d'aquestes consideracions estreba, fonamentalment, en comprovar els efectes tan diferents provocats per les distintes possibilitats d'invertir el producte net; la inversió productiva —sobretot si va lligada a millores tècniques— afavoreix el creixement econòmic, mentre que el consum improductiu el retarda. I aquesta és la conclusió important que volíem deduir del model i que —com ha estat assenyalat i veurem tot seguit— pot ésser rellevant per a la interpretació de la història del País Valencià.

3. PARAL·LELISMES SIGNIFICATIUS ENTRE LES CARACTERÍSTIQUES DEL MODEL RICARDIÀ ASSENYALADES I L'ESTAT ACTUAL DE LA DISCUSSIÓ SOBRE LA INDUSTRIALITZACIÓ VALENCIANA

El perquè de la discussió

Des que en 1968 Emili Giralt publicà a "Estudiós Geògraficos" el seu article Problemas Históricos de la Industrialización Valenciana, hem tingut oportunitat d'assistir al naixement d'un considerable nombre de treballs que plantejaven, des d'òptiques i amb èmfasis diversos, el tema de la no industrialització valenciana. No és casual que això coincidesca amb: 1) una major consciència de la crisi del sector agrícola tradicional; 2) els tocs a sometent per convocar a una industrialització de signe més espectacular que l'existent, i, si se'ns permet, 3) l'existència des de fa pocs anys d'una Facultat d'Econòmiques a la ciutat de València, la qual, bé que amb dolors de part, ha jugat com a lloc d'encontre i discussió un paper gens desdenyable. En aquest temps hom ha formulat diferents hipòtesis que tracten d'explicar la frustració històrica de la industrialització valenciana. Ben recentment han vist la llum els treballs de Bono i Rosselló —La Banca al País Valencià, L'Estel, València, 1973—, Garcia Bonafè i E. Lluch —al monogràfic d'"Información Comercial Espanola", gener 1974—, que tenen en comú la pretensió d'anar perfilant esquemes que puguen ésser interpretatius de la història del País. Salvant les diferències en el temps —Garcia Bonafè realitza un recorregut més extens i detecta causes "en el siglo XVIII e incluso 117

www.faximil.com

3.1.


antes", mentre tant Bono com Lluch se centren sobretot en el segle xx—, la tesi de Bono descansa en què "el tipus de creixement de l'economia valenciana... mostra tot al llarg dels darrers setanta anys un tarannà semblant al de certes economies latinoamericanes... i que podríem qualificar com a model típic de creixement cap a fora". Lluch i Garcia Bonafè insistirien més en què són dues les notes clau: l'existència d'una industrialització autòctona en algunes zones (sobretot la vall del Vinalopó, Alcoi, Ontinyent, Onda, etc.) i la manca d'una ideologia industrialitzadora que promogués el procés d'inversió de l'excedent agrícola i comercial en empreses industrials. Com a model de fons, en aquest cas, serviria, en alguna mesura, el dels clàssics.

Tanmateix, falta encara perfilar en aquests models moltes hipòtesis que juguen un paper clau. Falta, i això no és menys important, una laboriosa contrastació empírica. Mentre es realitza això, i com a suggerència per a la integració de les aportacions existents dins d'esquemes generals, que permeten descobrir noves dificultats i eliminar algunes aparents contradiccions, podem intentar de col·locar algunes d'aquestes aportacions dintre de l'esquema de creixement de Ricardo que hem exposat adés. 3.2.

L'article d'E. Giralt i les precondicions per a la industrialització

Un sistema econòmic en creixement exigeix l'existència d'un excedent que faça possible la inversió productiva. Així ho hem vist més amunt en Ricardo. L'excedent tindrà cl seu origen, primerament almenys, en l'agricultura; sense aqueix excedent agrícola —sense una agricultura pròspera— o sense un sistema d'absorció d'excedent de l'exterior —unes relacions d'intercanvi favorables— no serà possible la producció d'altres béns que els lligats directament a la subsistència. La industrialització es fa difícil com empresa promoguda des de dins del sistema econòmic. L'interès directe de l'article de Giralt per al nostre propòsit és la seua constatació de l'expansió valenciana del xvm. Recuperació demogràfica, progressiu eixamplament de les terres conreades, millores de regadius i tècniques —"Ante los ojos de los jisiócratas ingleses y franceses el utillaje agrícola aparece moderno y perfecciona-

www.faximil.com

118


do" 7— i creixement paral·lel de manufactures o indústries artesanes. En definitiva: desenvolupament i modernització del sector agrari i artesanal. Es creix en termes físics i es reinverteix en l'expansió del sector. El producte del període següent és major i existeix altra vegada la possibilitat d'optar per la inversió productiva i el creixement. Una altra possible via d'obtenció d'excedent és el comerç exterior. I també assenyala Giralt que "las actividades agrícolas y artesanales nutrían, asimismo, un comercio exterior de intensidad y volumen poco conocidos, però cuya importància econòmica resulta obvio senalar.s La realitat econòmica que ara s'acaba d'assenyalar caracteritza un sistema de "suma major que zero": n produeix més del que utilitza, i, si la contrastació empírica detallada confirmés les afirmacions de Giralt, amb una dimensió de l'activitat econòmica i de l'excedent d'importància. En aquest sentit, al País Valencià del xvm es donaven algunes precondicions per a la industrialització. Condicions necessàries que el temps vindria a demostrar que no eren suficients. 3.3.

Les alternatives en la utilització de l'excedent agrari-comercial

Com ja s'ha indicat, per al model de Ricardo és decisiva la utilització de l'excedent d'una o d'altra forma. Si s'utilitza en béns de luxe —destinació que els terratinents donen a llurs rendes— no hi haurà reinversió productiva i l'estat estacionari arribarà més tard (creixement molt més lent). La destinació productiva de l'excedent —inversió en capital circulant (béns que consumeixen els treballadors) o en capital fix (mitjans de producció o màquines que s'utilitzen en la producció de les mercaderies bàsiques)— és realitzada pel capitalista i afavoreix el creixement econòmic. Dependrà, tanmateix, de la introducció del progrés tècnic que hom aconseguesca d'allunyar el fantasma de l'estat estacionari. Una reinversió productiva de l'excedent, sense canvi de tècniques en el sector productor de mercaderies bàsiques es trobarà necessàriament amb l'estat estacionari, que proporcionarà un volum de producció anàleg al contemplat en la possibilitat anterior.

9

E. GIRALT: Problemas históricos..., separata, p. 5. E. GIRALT: op. cit.,

p. 6.

A. BARCELÓ: Història i teoria econòmica. 119

www.faximil.com

7 8


Tal com s'ha vist, el progrés tècnic és l'únic que en última instància funciona com a fre dels rendiments decreixents. El progrés tècnic és connectat amb l'actuació capitalista, i, si és durable, acompanya necessàriament un procés d'industrialització: la nova maquinària és la materialització, en Ricardo, del canvi de tècnica. L'excedent agrari-comercial tenia diversos camins a seguir: 1) el consum de luxe d'una part d'ell en productes exòtics (no ho considerem) o, de semblant efecte que això anterior, la inversió fora del País Valencià; 2) la inversió en les terres i en el comerç que depèn dels productes agrícoles; 3) la inversió en empreses industrials de nova creació. L'apartat 1), sobretot en la seua segona opció, fou facilitat per la manca d'una banca autòctona poderosa, que no aconseguí d'enfortir-se sinó amb els impulsos de les expansions citrícoles, i estigué lligada a grups bancaris més amplis i forans. Des del punt de vista del País, la utilització de l'excedent descrita en aquest apartat deu ésser caracteritzada com a improductiva. La reinversió en el camp deuria merèixer en futurs estudis empírics una atenció especial. Una quantificacio de l'invertit en la compra dels béns desamortitzats seria un primer pas a donar: la forma peculiar en què foren posades dins dels circuits del mercat grans quantitats de terra va configurar sens dubte una desviació de l'excedent acumulat cap a la terra. Més endavant, conclòs el procés desamortitzador, seria necessari atendre a com les altes rendes que proporcionaven les terres expliquen els alts preus del sòl. "La constitución de una propiedad burguesa (de la terra) —diria Giralt— con ideas mas claras que la aristocràtica sobre el rédito que hay que obtener sobre toda inversión de capital" 10 ve a definir una situació en la qual propietari i mentalitat capitalista coincideixen, i la renda és entesa com a benefici i el sòl com a capital. "En la sociedad capitalista el valor de una parcela de terreno... se asimila al valor de un capital cuyo interès sea igual al monto de la renta del suelo de la parcela de que se trate." n Si el preu del sòl és resultat de la capitalització de les rendes, a rendes altes correspondran alts preus del sòl. Si s'hi afegeix la possibilitat, reconeguda per Ricardo, que la seguretat i el prestigi d'ésser propietari agrícola influeixen positivament en el preu E. GIRALT: Problemas históricos..., p. 18. K. KAUTSKY: La cuestión agrària, Ruedo Ibérico, París, 1970, p. 120 www.faximil.com

10 11


de les terres, hom entendrà que mentre les rendes altes es mantinguen i les pautes de comportament social assenyalades també, continuarà el procés d'enterrar una considerable part de l'excedent. Aquesta segona destinació de l'excedent —la inversió en la terra— ha estat caracteritzada amb nitidesa dins de les anteriors reflexions sobre Ricardo (apartat 2.3). La seua conseqüència per al creixement —millores tècniques a part-— és l'acceleració de l'acostament a l'estat estacionari, però facilitant un creixement econòmic més ràpid. El progrés tècnic allunyaria el dit topall, possibilitant el manteniment del creixement, i un paper semblant hi jugaria, en el cas d'una economia exportadora, l'existència de preus exteriors creixents. Tal podria haver estat el cas valencià. Però un progrés tècnic autosostingut sols pot ésser mantingut donant a l'excedent la tercera destinació: la industrialització, justament aquell que no es va donar, almenys de forma general. En el perquè de la seua absència se centra bona part de la discussió abans citada. 3.4.

La discussió sobre les causes de la no industrialització

Bono, que fou el primer a exposar per escrit la seua hipòtesi, insisteix a assenyalar com aspectes fonamentals de la qüestió la desviació de l'excedent cap a l'exterior —a través de la banca— o cap a un sector extraordinàriament dinàmic, els cítrics. "La incidència que una potent activitat exportadora pot tenir sobre el canvi estructural d'una economia, depèn de la capacitat de diversificació que siga capaç de crear, tant respecte al sector exportador com tocant a l'estructura productiva interna." 12 Tanmateix, la tesi de Bono, matisada posteriorment,13 ve a deixar una pregunta en l'aire: sí, sembla contrastar-se que l'activitat exportadora no fou capaç de produir la diversificació, però <<,per quines causes? No semblen suficients les adduïdes (caracterització "colonial" del sector citrícola, sortides de l'estalvi, comportament especulador dels exportadors), que són més constatació de la necessitat de fer la pregunta que no respostes a la mateixa. Tant Lluch com Garcia Bonafè han insistit en un mateix punt que E. BONO i V. ROSSELLÓ: La banca al País Valencià, p. 20. 13 ^ "Tele-Exprés", El sabor amargo de las naranjas, 16-IV-1974. 121

www.faximil.com

12


podria tractar de respondre al perquè obert anteriorment. La hipòtesi de fons que sosté llur postura és l'afirmació de Gerschenkron J4 assenyalant el paper duna ideologia industrialitzadora que provoque la mobilització de la burgesia i l'interès de la societat per engegar un creixement sostingut del sector industrial. El problema seria especialment important en els països endarrerits per dues raons: perquè llur endarreriment revela que no es va donar de forma espontània la industrialització i perquè existeix la possibilitat que la ideologia dispose de punts de referència en els altres països. En aquest sentit, Lluch escriu que "para centrarnos en el nudo de la cuestión podríamos preguntar cuàl ha sido la actitud de la clase dirigente valenciana respecto de la industrialización ... (i) resumiendo, con excepciones, el tono general de las clases dirigentes està todavía al margen de una mentalidad industrial formada des de la base".15 I en termes anàlegs s'expressa Garcia Bonafè: "la falta de una ideologia industrializadora en la burguesía y dirigentes locales y la negativa sistemàtica a ejercer el papel de un capitalismo dinàmico y progresista recuerda los pàrrafos de Braudel sobre la 'traición de la burguesía', lo cual nos lleva directamente al problema teórico que yace en el fondo de esta frustración industrial: el papel que el agrarismo y la burguesía comercial representat! en los procesos de industrialización".lü 3.5. Comportament capitalista, però no comportament capitalista industrial: la possibilitat de diferents tipus de beneficis Aquesta darrera idea té interès per tal com assenyala la possibilitat que el comportament de les classes dominants, obeint mòbils capitalistes, no facilite el desenvolupament industrial. Això tindrà lloc en el moment que l'ocupació més lucrativa dels fons de les classes dominants consistesca en la seua inversió improductiva des del punt de vista social.

15 16

A. GERSCHENKRON: "El atraso económico en su perspectiva històrica", a Estudiós sobre el nacimiento y desarrollo del capitalismo, Ed. Ayuso, Madrid, 1972, pp. 147-168. E. LLUCH: Modelos de industrialización e ideologías en el País Valenciano, a "Información Comercial Espanola", gener 1974, pp. 47-49. M. GARCIA BONAFÈ: El marco histórico de la industrialización valenciana, a "Información Comercial Espanola", gener 1974, p. 145. 122 www.faximil.com

14


Els models teòrics solen utilitzar de manera continuada el supòsit competitiu de lliure mobilitat de capitals, que tendirà a equilibrar les rendabilitats de cada un dels sectors mitjançant el desplaçament dels capitals des dels sectors menys rendables cap als que ho siguen més. Alguns models —especialment aquells que distingeixen entre consum productiu i improductiu, i, com hem vist, aquest és el cas de Ricardo— estableixen la formació del tipus de benefici en els sectors bàsics, mentre que els restants sectors es limiten a adaptar llur tipus de benefici al format en els sectors bàsics, a través del supòsit de lliure mobilitat de capitals. Aquest supòsit, tanmateix, no té per què acomplir-se en la realitat, per la qual cosa algun sector que tinga un gran ascendent econòmic podria obtenir una rendabilitat sistemàticament més elevada que la dels restants sectors. Aquest podria ésser —i és això el que a nosaltres ens interessa— el cas de la burgesia comercial i agrària al País Valencià. Tenint en compte la prepotència que Fagricultra i les activitats comercials a ella lligades han tingut a tot el País al llarg de tota la història contemporània, no fóra arriscat d'aventurar que en aquests sectors s'hi hagués obtingut rendabilitats superiors a la de les altres activitats. El comportament inversor dels grups socials lligats a aquests sectors hauria estat capitalista —busca del màxim lucre—, motivant-los a invertir llurs fons en tot allò que envoltés l'agricultura: el seu comerç. En aquest cas, la seguretat proporcionada per la compra de terres aniria paral·lela a la seua alta rendabilitat; és a dir, el comportament capitalista seria incompatible amb la industrialització, i la rendabilitat privada vindria proporcionada per una distinció improductiva del producte net que asseguraria l'absorció de l'excedent exterior obtingut a través del comerç. Per a no donar lloc a equívocs, fóra necessari de matisar les afirmacions anteriors. En primer lloc, un comportament com el descrit és capitalista, però no amb perspectives a llarg termini. Bono assenyala ben oportunament que en aquest tipus de mentalitat, "el seu comportament obeeix a objectius o curtíssim termini".17 I, certament, fóra arriscat de dir que una classe "dinàmica", progressiva en el sentit d'afavorir el creixement a llarg termini, es puga veure encarnada en tals comportaments. Per això té interès la distinció

cit.,

p.

123

24. www.faximil.com

E. BONO i V. ROSSELLÓ: op.


gramsciana entre classe dominant i classe dirigent, indicada per Lluch per assenyalar el procés de no industrialització. De tota manera, totes aquestes hipòtesis deuen ésser tractades empíricament abans que es puga precisar llur abast, i aquesta tasca —com tantes d'altres— resta a fer.

4.

NECESSITAT DE MODELS GENERALS INTERPRETATIUS DE CARÀCTER DINÀMIC I EL TREBALL DE CONTRASTACIÓ EMPÍRICA

Els estudis sobre la història del País Valencià estant centrant-se —com hem vist— darrerament sobre les causes de la no industrialització en el segle xix. Sobre aquesta problemàtica hom ha elaborat diferents models explicatius, en bona part dels quals juga un paper més o menys important la hipòtesi del desviament de capitals vers activitats no industrials. Nosaltres hem intentat de situar aquest fet dins el marc d'un model teòric tan important en la història del pensament econòmic com el de David Ricardo, deduint-ne la diferent evolució del model segons es filtrassen o no cap a béns de luxe els excedents que es generen. Aquest intent ens reafirma en la necessitat que a l'estudiar el passat —la història— no es perden de vista, sinó que siguen tinguts en compte els models teòrics, els quals operen, sens dubte, a un nivell d'abstracció excessivament elevat per als interessos de l'historiador. Si en l'evolució històrica s'observa que certs supòsits no s'han comportat com solen establir els models econòmics, hom pot recórrer a la reelaboració dels models, modificant-ne els supòsits i adaptant-los als que històricament s'han produït. El resultat d'aquesta reelaboració pot ésser molt important per a l'historiador, per tal com haurà situat el seu estudi dins d'un model general del qual es dedueixen unes conclusions obtingudes al marge de la realitat objecte d'estudi. El següent pas consistiria en descendir de nivell d'abstracció, completant el model amb les característiques de l'estudi històric concret. Per tant, situar les anàlisis històriques dins dels models teòrics proporciona una gran coherència als resultats de la investigació històrica, confirmant el caràcter d'unitat que posseeixen les ciències socials.

www.faximil.com

124


Per últim, l'estudi històric emmarcat en un model teòric deu ésser contrastat amb les dades. Aquesta és la prova definitiva, la qual, si és superada, no sols haurà permès d'explicar el passat dins un marc de gran coherència, sinó que haurà contribuït a contrastar la validesa explicativa del model teòric.

www.faximil.com

125


www.faximil.com


L'ESTRUCTURA FINANCERA DEL PAÍS VALENCIÀ: UNA APROXIMACIÓ PER

JACINT ROS I HOMBRAVELLA

En un treball anterior,1 que aquest, en certa manera, resumeix, arribàvem a la conclusió que una causa importantíssima del lent desenvolupament econòmic del País Valencià ha estat la seua insuficient xifra d'inversió, sobretot si la comparàvem amb la seua xifra d'estalvi. 1 provàvem d'aprofundir en les causes que poguessen ésser condicionants d'aquest fet, per tal d'arribar al descobriment de problemes concrets de l'economia valenciana i a insinuar-ne un intent de solució a adoptar per la part de la iniciativa privada. Un primer problema que convé analitzar —dèiem— és l'estructura financera de l'economia de la regió, car aquest aspecte, com veurem, és un dels que més fortament condicionen la insuficient xifra d'inversió al·ludida. En primer lloc examinàvem la distribució del producte regional brut, producte que el 1966 va assolir la xifra de 63.876 milions de pessetes, i la distribució del quel fou la següent: Consum privat Consum públic Inversió bruta Exportació neta TOTAL

24.515 milions de pessetes 7.766 " " " 13.000 18.595 " " " 63.876 milions de pessetes

Ros HOMBRAVELLA, JACINT: Estudio del mercado de capitales de la Región Valenciana, treball inclòs en la Memòria Fundacional del Banc de Promoció de Negocis (Promobanc), Consell d'Administració de Promobanc, València, 1973, com a apartat 3 . " ("Estructura financiera") del capítol 2.° de la Memòria ("El desarrollo económico de Valencià").

www.faximil.com

127


www.faximil.com

On destaca, en primer terme, que la inversió presenta un pes específic baix donat que absorbeix tan sols un 20 % del producte, mentre que el mateix any, en el conjunt de l'Estat espanyol, arribà a un 24. És a dir, que en les regions de major nivell de renda —cas del País Valencià— ben probablement assolí un 28 %. I remarcàvem que per tal de passar a un nivell més normal, com pot ésser el 26 %, calia un augment de gairebé 4.000 milions de pessetes quantitat que, si es produïa, seria un motor complementari ben potent per a l'economia valenciana. Assenyalàvem també que un tret diferenciador d'aquesta economia és el seu alt grau d'obertura demostrat pel fet que l'exportació neta —interior i a l'estranger— hi absorbeix gairebé el 30 % del producte regional. En aquest punt cal insistir que es tracta d'un saldo net, obtingut després de restar les entrades de béns i serveis que procedeixen de l'exterior del País Valencià (resta de l'Estat o estranger). Aquesta cota és certament molt elevada i comparant-la amb la que presenta l'economia regional del Principat, en la qual és també alta la relació producció per a l'exterior/producció per a l'interior, veiem que la del País Valencià és el doble de la del Principat, ja que la del segon país, amb un producte que duplica el del primer —el valencià— assoleix un mateix valor d'exportació neta que tan sols suposa el 15 % del producte regional brut. Però aquest alt grau d'obertura, demostrat, no diu encara res, per ell mateix, sobre la utilització que es faça de l'excedent aportat. Atesa la importància d'aquest aspecte, passem a examinar-lo. En segon lloc examinàvem les relacions econòmiques del País Valencià amb el conjunt de l'exterior (quadre I), utilitzant les dades de què disposàvem i desdoblant l'estimació en una doble hipòtesi, mitjana i màxima. Quant a l'excedent net de la balança de bens i serveis, que inclou el sector de serveis interiors i, per tant, l'Administració pública i l'hostaleria (turisme), no cal insistir en el seu significat. Si deixem de banda algunes petites partides per transferències, resulta un saldo net de la balança de renda situat entorn dels 18.000 milions de pessetes anuals. Indicàvem, també, que no cal insistir en què el conjunt de la balança de pagaments —regional o a nivell espanyol— ha de quedar necessàriament saldada per mera identitat comptable: com és sabut, el concepte de desequilibri fa referència a l'estructura, a la compo128


www.faximil.com

sició de les partides que produeixen la necessària equivalència. Un dèficit d'un espai econòmic se salda, en darrer terme, bé per disminució de reserves, bé per entrada de capital per la via de l'endeutament que l'espai en conflicte haja hagut d'assumir respecte de l'exterior. En el cas valencià han d'ésser necessàriament les sortides de capital les que equilibren la seua balança, saldant el fort component positiu que hem examinat. Cal fer d'antuvi dues consideracions aclaratòries: la primera és que el mercat de capitals espanyol cal considerar-lo com un tot que continga fluxos interregionals conduïts per les expectatives de rendiment. No cal dir que un component distint són els moguts per palanques institucionals i en certa mesura, com veurem després, privades. La segona consideració és que una regió amb excedent d'exportació ha necessàriament de reposar a la resta del conjunt els recursos financers indispensables per tal de poder seguir aconseguint aquell excedent. Cal, aleshores, interessar-se més per l'estructura de la inversió de capital efectuada •—el poder que atorga, la seua rendabilitat, etc.— que no pas per la seua quantia global. Atesos aquests advertiments s'ha de tenir en compte, en primer lloc, la sortida de capitals que, segons tots els indicis, s'opera pel canal dels intermediaris financers que apleguen l'estalvi valencià: les caixes d'estalvi dediquen vora d'un 50 % dels seus augments anuals de passiu a l'adquisició de fons públics i de valors privats; essent aquell ja d'uns 3.000 milions de pessetes anuals, no és exagerat d'afirmar que entre 1.000 i 1.500 milions nodreixen un flux de sortida de l'estalvi valencià, donat que la participació que aquesta regió puga tenir en la col·laboració de valors privats ha d'ésser necessàriament exigua, si considerem l'estructura dimensional de la seua empresa. Cal estimar la resta dels recursos com d'inversió local. Els mateixos factors que acabem d'assenyalar pel que fa a la inversió de les caixes en valors privats, juguen en el canal constituït per la Borsa Oficial de València. Aquest canal, que és sols una peça més en el conjunt de la inversió borsària valenciana, podem entendre que ha estat projectat cap a l'exterior del País Valencià entre 1.000 i 1.600 milions anuals de pessetes de l'estalvi d'aquesta regió. Quant a la banca, cal partir de l'estimació de determinats mecanismes del seu funcionament, ja que és evident que l'economia valenciana ofereix, siga el que siga el seu grau de dinamisme, una base 129


www.faximil.com

ben considerable per a la col·locació de crèdits amb bona garantia i amb rendabilitat legal general, i perquè és obvi, fins i tot, que hi ha estrats de demanda insatisfeta de crèdit que s'aguditzen en les conjuntures restrictives. Vist això, cal demanar-se per què la banca espanyola no utilitza per a concedir crèdits en el País Valencià els recursos obtinguts ací. Com al Principat, l'explicació del desequilibri cal buscar-la en el fet que la banca espanyola manté, lògicament, una densa xarxa de connexions per participació en empreses de dimensió gran i situades en sectors estratègics. Sembla, doncs, que la banca amb òptica estrictament espanyola pondera, juntament amb el rendiment específic dels crèdits, el desenvolupament general de les empreses en les quals té interès. D'on deriva la situació d'inferioritat en què s'ha de trobar, davant d'això, l'economia valenciana. Les implicacions del fenomen a favor de la creació de bancs amb una òptica regional i que no es limiten a considerar com una dada l'estructura productiva, sinó que apunten a la seua transformació per mitjà de la promoció d'empreses, caldrà que les examinem més tard. De moment interessa simplement la justificació del càlcul de 2.500 a 3.000 milions, que s'ha realitzat tenint en compte la subscripció de fons públics (21 %) i l'adquisició de valors privats per la part de la banca i en el supòsit que és un moderat 25 % la porció de recursos destinats a crèdit que alimenta un flux de sortida des del sector bancari localitzat al País Valencià, l'augment de dipòsits del qual assoleix ja els 7.000 miiions anuals. Aquestes tres partides de capital estimades directament —dèiem— importen entre 4.500 i 6.100 milions. Un cop hom té en compte la contrapartida del superàvit respecte de l'estranger que el País Valencià registra i que pot ésser estimat en uns 8.000 milions, d'acord amb les xifres de comerç exterior i de turisme, en queda un romanent per a saldar la balança interior de pagaments, situat entre 4.300 i 5.100 milions anuals. Cal considerar aquest residu com una sortida de capitals, siguen a llarg o a curt: d'aquí, una sortida global entorn de 10.000 milions anuals. Sobre l'estructura d'aquesta sortida de capitals, la seua composició significativa des del punt de vista del poder i de la rendabilitat econòmics que siga capaç d'atorgar, sols en podem esbossar algunes impressions. Són aquestes: en primer lloc, el flux canalitzat per la banca i per les caixes d'estalvi genera com a contrapartida uns actius financers —saldos de compte i de llibreta— de poc rendiment i d'una 130


www.faximil.com

influència econòmica gairebé nul·la. Segurament, entre les entitats financeres intermediàries, el borsí de València es la que deixa en mans valencianes uns actius més substancials, per mitjà de la col·locació borsària. Pel que fa al component residual, sols es pot afirmar que estarà format en gran mesura per inversions directes fora del País Valencià, inversions que poden contenir fortes dosis de poder econòmic i alt rendiment, efectiu o expectant, i cal considerar-lo, per tant, com la millor faceta de la sortida de capitals. Si bé els moviments de capitals dins del conjunt espanyol poden ésser eficaços sobretot en la mesura que siguen espontanis, el flux de sortida que acabem de calibrar és massa intens com per a desdenyarne la incidència per a la formació de capital real en el si de l'economia valenciana. És d'això que passem a parlar. Convé situar la sortida de capitals detectada dintre del context de la capitalització interior valenciana i serà útil de distingir entre la vessant de l'oferta de fons prestables formada per l'estalvi interior i la vessant de la demanda satisfeta d'aquests fons, en altres termes la inversió efectiva, deixant en un segon terme l'eventual component de demanda insatisfeta. Pel que fa al primer aspecte, una imatge quantitativa del que siga l'estalvi realitzat al País Valencià és la següent: l'estalvi brut regional pot ésser estimat en uns 20.000 milions de pessetes; d'aquest volum, uns 8.000 milions són identificables directament com estalvi primari en forma de dipòsits d'estalvis a bancs i caixes; corresponen a aquest flux anual uns 5.600 milions a la província de València, 1.900 a la d'Alacant i 500 a la de Castelló. Aquest augment anual de dipòsits alimenta la sortida institucional que hem registrat per un valor situat entre 5.300 i 4.500 milions de pessetes anuals. Si col·loquem en aquest context l'exportació global de capitals en resulta que aquesta arriba a ésser, en la hipòtesi mitja, gairebé una meitat de l'estalvi interior total. Fins i tot si hom accepta que aquesta xifra resulte un xic exagerada (caldria sostreure-hi, entre d'altres partides menors, els recursos financers que el País Valencià obté del crèdit oficial), considerem irrebatible, en termes generals, la tesi següent: els baixos nivells d'inversió que es pot estimar en 13.000 milions no s'expliquen pas per l'escassesa de fons estalviables prestables (20.000 milions), sinó per una massiva sortida de capitals que, amb tota probabilitat, presenta un coeficient d'evasió mínim d'una tercera part (0'33). 131


La minva que això suposa, el fre que exerceix damunt el desenvolupament econòmic valencià, són ben palesos. L'argumentació que defensa la necessitat d'estructurar un sistema financer regional que amb aquesta òptica canalitze una fracció, necessàriament petita, de l'estalvi actualment no fixat per a la inversió en el lloc d'obtenció, dirigint-la al finançament dels projectes locals, al naixement i orientació dels quals hauria de cooperar, passa, a parer nostre, precisament per aquest punt. El fet que la xifra d'inversió en el País siga sols una part de la xifra d'estalvi sembla indicar que l'estructura financera del País Valencià pateix algun defecte. No pretenem indicar amb això que el desenvolupament òptim s'assolirà quan es reinvertirà la totalitat de l'estalvi. Tan sols exposem una falla en l'estructura dels mitjans de finançament amb què compta la regió, falla que en bona part podria esmerar el Banc. Ja hem vist com l'estalvi, al País Valencià, existeix amb uns nivells elevats respecte del producte regional i la renda per habitant corresponent, però que el sistema d'entitats financeres n'aplega tan sols una part, segurament perquè no ofereix el suficient conjunt d'estímuls. Un cop analitzada aquesta oferta potencial de fons prestables procedents de l'estalvi i canalitzables per mitjà d'un Banc industrial, cal que estudiem l'altra gran vessant del problema, que és l'existència de demanda insatisfeta de fons prestables per a projectes d'inversió. Fem tot seguit aquest estudi, sobre la base d'alguns indicadors concrets, com les operacions efectuades pel Banc de Crèdit Industrial i altres bancs industrials. Certament, si contemplen l'obtenció de recursos del Banc de Crèdit Industrial, oficial, per tot el País Valencià, resulta que aquest País tan sols participa en una mica més d'un 3 % dintre del total de crèdits en circulació a finals del 1968, mentre que el pes econòmic regional cal situar-lo entorn del 7 %; si bé dins de les concessions del 1968 —el disposat de les quals no ultrapassarà un 60 %— la participació valenciana assoleix gairebé un 4 %, la qual cosa reflecteix una certa tendència creixent, és indubtable que l'obtenció de recursos per aquest canal presenta nivells insatisfactoris. Això, amb tota probabilitat, indica l'existència d'una voluminosa demanda insatisfeta. Les dades disponibles de crèdits formalitzats pels Bancs industrials per a projectes d'inversió radicats al País Valencià confirmen

www.faximil.com

132


aquesta conclusió: a penes s'excedeix el 3 %, la qual cosa permet de detectar novament un buit de finançament, prou considerable. El pes econòmic valencià produeix que la demanda de crèdits es doncs a nivells molt superiors. Tanmateix, enfocant el problema més d'un pla d'inversions per al futur que no pas de la realitat actual, és evident que les necessitats d'inversions que contenia, per exemple, el programa PREVASA, les quals assoleixen una xifra de 20.000 milions, impliquen una mobilització addicional de recursos financers molt elevada. Si hom té en compte que, d'acord amb l'estudi realitzat pel Banc de València, en aquells anys la inversió no ultrapassava l'ordre de 15.000 milions, hom comprendrà que declaràssem, en l'article al·ludit, que urgia estructurar potents canals conductors.

www.faximil.com

133


www.faximil.com


L'ACTIVITAT FINANCERA DEL SECTOR PÚBLIC AL PAÍS VALENCIÀ * PER

JOAN JOSEP PÉREZ I TORTAJADA JOAQUIM MAFÉ I SANANTONIO VICENT SOLER I MARCO PREÀMBUL

La lectura de L'Estructura Econòmica del País Valencià —llibre eina, com els autors modestament el qualifiquen, fonamental al nostre parer, que assenyala els grans trets de l'economia valenciana i que posa els fonaments per a qualsevol treball monogràfic— ens ha estat, aquest cop, motiu indefugible de punt d arrencada i de presa de posicions. Aquest treball, el present, no es pot entendre sinó com un estudi estrictament sectorial dintre el conglomerat de les que podrien ésser anomenades "primeres monografies" sortides del llibre esmentat. I ja estaríem contents si així fos. De vegades hem pensat que la feblesa i ambigüitat de les dades a les quals hem tingut accés i la reduïda "tradició" de treballs d'aquest caire, que no solucionen totalment les necessitats metodològiques, eren obstacles seriosos per a assolir el nostre propòsit. Tot i que mancaríem a la veritat si ara, ja, no reconeguéssem l'extraordinària importància que han tingut per a nosaltres els treballs dels professors Trias Fargas,1 Petit Fontseré - i

www.faximil.com

Aquest treball fou redactat, en línies generals, durant la tardor del 1972, amb l'estimable ajut de Josep Mayàns i Manuel Arnal. El sector publico en Lérida, resum al "Diario de Lérida", 18 abril 1972. Conferència a la Cambra de Comerç de València, dins el cicle "Economia espanyola i Msrcat Comú" (maig 1972). La balanza de pagos interior, Madrid, 1960, Sociedad de Estudiós y Publicaciones. Relaciones económicas de Cataluna con el resto de Espaíía, a "Informaríem Comercial Espanola", febrer 1962, pp. 285 i ss., Madrid, Ministeri de Comerç. 135


Ros Hombravella i A. Montserrat,3 sense els quals difícilment aquest hauria vist la llum. Açò i els consells i crítiques del professor Ernest Lluch són part essencial del mèrit, si en té, del present estudi. El lector observarà que les magnituds obtingudes ací estan allunyades quantitativament de les del treball, per exemple, del professor Jordi Petit,4 * i ens temem que tot es degà a diferències en la determinació de l'objecte d'estudi. En definitiva, a problemes de concreció conceptual. Explicitar-ho, per la nostra banda, ho creiem necessari. El "sector públic" és un concepte que utilitzem en el seu sentit estricte, és a dir, reduït a les institucions on no intervenen els principis del mercat, on les decisions emanen de l'autoritat, seguint el principi apuntat per alguns "hisendistes" que l'Administració estatal organitza però no ven pas. L'"activitat financera" la utilitzem per abastar tota aquella activitat que directament comporta moviments dineraris entre el sector públic i el privat, i viceversa, i més concretament fluxos de sortida i d'entrada respecte de la nostra economia. Consegüentment, serà objecte del nostre estudi l'activitat pressupostària, el finançament i distribució del deute públic i la Seguretat Social. També queda clar que l'activitat financera de les hisendes locals romandrà fora del treball car no compta fluxos dineraris "País Valencià-resta de l'Estat espanyol", essencialment. La migrada informació a què hem tingut accés sobre la Seguretat Social fa impossible qualsevol estudi una mica seriós al respecte, i doncs, malgrat la seua importantíssima realitat, no podem sinó excloure'l també.5

www.faximil.com

Unas notas sobre la actuación del sector publico y las relaciones cconómicas entre Catalana y el resto de Espaiía, a "Moneda y Crédito", desembre 1965, pp. 61-76. El sector públic, a L'Estructura Econòmica del País Valencià, volum I, pp. 163-173, València, 1970, Ed. L'Estel. L'aptitud financera de Catalunya, Barcelona, 1967, Ed. 62. Les relacions financeres entre el Principat de Catalunya i la resta del conjunt espanyol, a "Serra d'Or", pp. 23-24, juny 1962. Op. cit nota 2. L'Estructura..., pp. 166-167. També, de les publicades, per al cas de la "província" d'Alacant estrictament, al "Cambio-16", núm. 63, pp. 113-173. La Memòria del Ministerio de Trabajo - 1969, vol. I, que tracta de l'I. N. P., entitat que gestiona la major part de la Seguretat Social, omet la provincialització de les cotitzacions i prestament de serveis. Quan ha calgut hem hagut de recórrer a les xifres del 1967 de la mateixa publicació. 136


Queda, doncs, l'estudi de l'activitat pressupostària i del deute públic com els dos grans temes a desenvolupar. La metodologia serà bàsicament la utilitzada pels treballs més amunt esmentats i que no repetim per problemes d'espai. Quan l'aportació metodològica siga nostra ho farem explícit. Creiem informat el lector històricament, i per això no entrem pregonament en l'afer de la divisió provincial de Javier de Burgos, que planteja la qüestió de la delimitació territorial del País Valencià. Tot i que no hi ha una correspondència justa, per motius operatius considerem "País Valencià" les actuals províncies administratives de Castelló, València i Alacant. L'estudi tindrà un detall provincialitzat. No era aqueixa la nostra intenció. Volíem, més aviat, que el detall fos comarcal, però la disciplina provincialista que assumeixen tota mena d'entitats oficials, para-oficials i privades a les quals hem hagut de recórrer, ens ho ha impedit. Les dades amb què treballem són de l'any 1969, any d'una certa moderació del paper expansionista de l'activitat financera estatal. Tot dintre de la ja, aleshores, rutinària política del "stop-and-go". El darrer trimestre, però, seria de fortes tensions monetàries. La informació sobre el tema pressupostari ha estat obtinguda del Ministeri d'Hisenda;(i la del deute públic, del Banc d'Espanya,7 del crèdit oficial,8 de la banca privada," de les caixes d'estalvi,30 de la Seguretat

7

8 9

10

Información estadística del Ministerio de Hacienda. Ano 1969, Madrid, 1970, Ministeri d'Hisenda. Anexo de programas de inversiones públicas de los prestipuestos del Estado, Ano 1969, Madrid, 1970, Ministeri d'Hisenda. Informe anual del Banco de Espana. Ano 1969, Madrid, juny 1970, Banc d'Espanya. "Boletín Estadístico", Banc d'Espanya, mensual. Memòria del lnslituto de Crédito a Medio y Largo Plazo. Ano 1969, Madrid, 1970, Instituto de Crédito a Medio y Largo Plazo. Anuario financiero y de Sociedades Anónimas. Ano 1969-70, Madrid, Ed. SOPEC, S. A. Anuario financiero. Ano 1969, Bilbao, Ed. L. M. I. Fdor.: G. Ibàfiez. Banca Espanola, Madrid, mensual, Ed. Ignacio M. de la Mota. Aquest és membre de la "Bank Marketing Association". Revista "Ahorro", Confederación Espanola de las Cajas de Ahorro, mensual. "Comentario Económico", Confederación Espanola de las Cajas de Ahorro, mensual. Memòria Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Valencià. Ano 1969, València, 1970, Caja de Ahorros de Valencià. 137 www.faximil.com

6


Social,11 de FINÍ 12 i d'altres.13 En acceptar d'entrada totes les crítiques dels estudiosos de l'economia regional —que agraïm d'antuvi—, en rebutgem qualsevol que vinga dels mitjans oficials o para-oficials fonamentada en la inexactitud de les estimacions fetes ací. L'única resposta sincera a aquestes insuficiències, certes, fóra la publicació de tota una sèrie de dades que estalviarien aquestes mateixes, insuficients, estimacions. L'experiència de la resposta oficial al treball de Jordi Petit sobre el Principat ens obliga a fer aquestes consideracions.14

PLANTEJAMENT DEL TREBALL

Podem distingir dues parts. La primera estudiarà l'activitat pressupostària de l'Administració, els ingressos i les despeses per a l'any d'estudi i el detall a nivell del País. Cercarem concomitàncies, tipificacions, etc; estudiarem, en definitiva, les característiques del sistema impositiu espanyol i l'afectament que en puga sofrir la nostra economia. De la mateixa manera, s'estudiarà la política de gastament de l'Administració i els beneficis que n'ha rebut el País Valencià. N'obtindrem unes xifres, en tot cas, que serviran per desenrotllar les qüestions anteriors i, sobretot, per descobrir la magnitud del saldo que aquesta activitat pressupostària genera, dels fluxos dineraris creats entre el País i la resta de l'Estat. La segona també tindrà dues parts. En la primera cercarem la xifra de deute públic "absorbit" pels valencians —i veurem també el perquè de les cometes— en base a la reglamentació, molt sofisticada, que el govern estableix per a l'adquisició d'aquests valors mobiliaris. En la segona, serà preocupació nostra assajar de concretar la magnitud de les inversions realitzades al nostre País mitjançant el finançament dels fons públics. També ací podrem trobar un altre saldo molt significatiu.

www.faximil.com

Memòria del Ministerio de Trabajo. Ano 1967, Madrid, 1969, 5 vols., Ministeri de Treball. Memòria del I.N.I. Anos 1967-68-69, Madrid, 1970, I. N. I. Information financiera del 1. N. 1., I. N. I., mensual. Revista "Seguros", resumen estadístico anual, ano 1969, Madrid, 1970, Sindicato Nacional del Seguro. Memòria de la Caja Postal de Ahorros. Ano 1969, Madrid, 1970, Caja Postal de Ahorros. RÚA BENITO, ANTONIO: Utilización de las estadísticas fiscales, a "Economia Financiera Espanola", II, 1966, pp. 86-87. 138


L'addicionament del generat per l'activitat estrictament pressupostària i aquest, sorgit dels fluxos financers motivats per l'existència dels valors públics, resoldrà la qüestió capital que ens hem plantejat de bell antuvi, que era la d'estudiar els efectes econòmics per al País Valencià, de l'activitat financera del sector públic.

I.

ACTIVITAT PRESSUPOSTÀRIA

LA. Ingressos fiscals Els ingressos públics com a magnitud financera del contraprestament a la producció "nacional" bruta tenen, o poden tenir, una funció decisiva en l'endegament de l'economia d'un país. En aquest capítol ens centrarem exclusivament en els ingressos fiscals, que no són tots els públics, i que tenen com a trets característics el seu poder coactiu i la importància proporcional respecte de la resta dels ingressos públics. Una de les exigències del desenvolupament econòmic és la descentralització fiscal i financera. El professor Trias Fargas ir> assenyala que Espanya és un dels estats més centralitzats del món, i ho prova amb dades. Justament l'any 1930 el pressupost dels municipis espanyols assolia el 3 % del P. N. B., mentre que en el de 1970 el percentatge s'havia ensorrat fins el 2'2 %. Igualment, el 1930 el gastament dels organismes locals era el 28 % del total públic, i el 1970 aquesta proporció només assolia el 1 8 % . Aquest grau de centralització s'estén al sistema impositiu, ja regressiu per la seua estructura i montant de recaptació, amb els efectes que açò comporta: manca d'adequament fiscal a la realitat econòmica, allunyament contribuent-administració, duplicitat d'imposicions, dificultats de control, etc. La regionalització fiscal italiana és un exemple que tenim ben prop i que caldria estudiar. L'objectiu que anem a tractar tot seguit no pot perdre de vista el que acabem de dir. Dintre aquesta contextualització necessària volem proposar-nos dues coses. D'una banda, mitjançant les dades que obtindrem, observar quines són les característiques del sistema fiscal

Op. cit. nota 1. Conferència... 139 www.faximil.com

15


vigent i, alhora, estudiar els costos socials que aquest sistema suposa per al País Valencià i el seu desenvolupament econòmic. Els impostos, capítol primerenc i més rellevant dels ingressos fiscals, els podríem classificar de diverses maneres. La que suposa dos grans grups, els directes i els indirectes, ha estat força criticada pels teòrics de la Hisenda Pública, però és ban cert que sembla no haver-se'n trobat cap altra de millor. Si ens atenem a les dades del Ministeri d'Hisenda 1(i observem que el 1966 els impostos indirectes assolien el 68'6 % del total d'impostos, i el 1969 el 67'5 %. Tanmateix, aquesta proporció roman excessiva si prestem atenció a les característiques de l'etapa del nostre desenvolupament, que hauria d'estar alleugerida d'aquests impostos. Per al País Valencià, del total d'impostos,17 el 72 % en són indirectes. Percentatge que descobreix un efecte més regressiu encara del sistema impositiu estatal en el cas del nostre País. En desagregar per conceptes aquest grup d'indirectes ens hem trobat, com ens trobarem més avall quan estudiarem els directes i els altres ingressos fiscals, amb la barreja d'una partida anomenada "Direcció General del Tresor" (D. G. T.), que suposa els pagaments fets a l'Estat de manera centralitzada, partida que dificulta la pretensió de provincialitzar les xifres. L'hem resolt aproximadament distribuint la partida d'acord amb la participació provincial en la resta "total espanyol menys D. G. T.". En el cas on no existeix participació en aquesta resta —el concepte només té pagaments centralitzats— hem distribuït segons els coeficients de població-renda per a cada demarcació provincial.18 Els impostos directes tenen un major efecte redistribuïdor de la renda. Per al nostre País, el 27'1 % del total impositiu esmenta un pes evidentment petit. Que la propietat agrària i industrial estiga més distribuïda es deu a d'altres motius. L'estructura familiar de les empreses mostra, més aviat, ineficiència econòmica que no una millor distribució de la renda respecte d'altres regions de l'Estat.

Op. cit. nota 6. Vegeu quadre La. El coeficient "població-renda" l'obtenim com la mitja aritmètica dels percentatges de participació provincial en la població i la renda del total espanyol. Les dades les hem tretes de Renta Nacional. Aïïo 1969, del Banc de Bilbao. 140 www.faximil.com

16 17 18


www.faximil.com


Els ingressos per contribució rústica, malgrat ésser alt l'índex de participació valenciana •—11'6 %—, són molt reduïts; respecte del total impositiu regional, el 0'5 % només. Tanmateix, el professor Petit afirma1!l que la migrada càrrega fiscal que suporten els valencians es deu, entre altres coses, a la importància que aquest impost té en l'estructura impositiva del país, i que és prou fàcil de fer-hi frau. El lector observarà la poca importància recaptatòria que en l'any 1969 tingué la contribució rústica, a més del fet que creiem que la facilitat del frau en aquest impost no hi ha motiu perquè siga major que en qualsevol altre; per exemple, en el de beneficis comercial i industrial. A més a més, la revista "Moneda y Crédito" 20 el 1965 assenyalava que el sector agrari contribuïa al finançament de les despeses públiques de forma molt inferior al que li pertocaria si les càrregues fiscals es distribuïen en proporció a la participació de cada sector a la renda nacional. En efecte, el 1962 la participació de la producció agrària en la renda era del 26'9 %, en el cas espanyol, i el percentatge de la contribució rústica i pecuària per als mateixos cas i any només era (sense recàrrecs) del l'63 %. Per al 1969, les xifres eren aquestes: Percentatge de l'agrària en la R. N.

Percentatge de la cont. rústica en el total impositiu

Estat espanyol 14'3 0'3 País Valencià 16'1 0'5 Font: Renta Nacional. 1969, Banc de Bilbao, i Information estadística del M. de Hacienda, 1969

que deixaven la qüestió en els mateixos termes a nivell de País Valencià. Açò podria justificar-se tenint en compte el gran nombre d'empresaris agrícoles al País, que fa que el nivell mitjà de beneficis en les explotacions agràries estiga molt per sota d'altres sectors. També per la necessitat de drenar de l'agricultura els recursos necessaris per a la seua amortització.21

20 21

Vegeu el capítol fet pel professor Petit a L'Estructura..., o p . cit. nota 2. presión fiscal sobre el sector agrícola, setmanari d'Hisenda pública d ; la

"Sociedad de Estudiós y publicaciones", "Moneda y Crédito", març 1965, Madrid. SÀNCHEZ ASIAÍN, J. A.: Anàlisis del sistema tributario espanol a través de la presión fiscal directa, aparente y real, a "Anales de Economia", genermarç 1963, p. 17. 141 www.faximil.com

19


Si estudiem el cas d'Alacant, veiem que l'impost de major pes, tant absolut com relatiu, és el d'activitats i beneficis comercials, que representava el 5'4 % del total espanyol. No és estrany en la província més industrialitzada del País. Però, com dèiem més amunt, això pot generalitzar-se a tot el País Valencià, ja que les tres províncies plegades també assenyalen un coeficient de participació del total de Fimpost, en la generalitat de l'estat, molt important, el més important. L'accelerat procés d'industrialització valenciana pot tenir un primer reflex en aquests percentatges, i, en paraules d'uns economistes valencians, "tot assenyala un procés d'industrialització que s'està fent patent des dels anys seixanta".22 La migrada activitat financera al País ens la diu l'impost sobre rendes de capital. Per a les tres províncies és el percentatge de participació més petit. Xifres aquestes pròpies d'un país subdesenvolupat. Què, si no, vol dir el 2 % de participació del País Valencià en aquest cas? Tornant al sistema fiscal vigent, sorprèn veure l'escassesa, significativa, de les quantitats recaptades pel concepte de renda de persones físiques. En tot l'Estat la xifra puja als 3.17T4 milions de pessetes, quantitat insuficient per a un país que es troba en etapes mitjanes de desenvolupament, feta atenció dels efectes redistribuïdors de riquesa que suposa aquest impost. En aquest aspecte, analitzant la contribució provincial veiem un comportament desequilibrant. Prenent com a punt de referència els coeficients de "població-renda", que, com sabem, són, respectivament, i de nord a sud, per a cada província l'17, 5'20 i 2'52, notem que els percentatges per aquest impost, i en els mateixos termes, són I'l, 4'5 i l'9, sensiblement inferiors als anteriors. Els efectes "positius", doncs, d'aquest impost són força minimitzats. No entrem en detall de més impostos. Creiem haver comentat els més significatius. Tanmateix, i abans d'acabar el tema dels impostos directes, volem afegir que la contribució total valenciana per aquest grup d'impostos •—del 5'76 %— és molt pobra i suggerent, no tan sols per aquest percentatge (de participació), sinó també per la pròpia estructura impositiva. Si considerem que tota política d'ingressos per l'assoliment d'un estalvi públic ha de tenir flexibilitat tributària i que, a més, ha de tenir cura de la seua incidència per tal d'afavorir els PÉREZ CASADO, RICARD, i AVELLÀ ROIG, JAUME: Els preus del sòl industrial

al País Valencià, València, 1971, Banc Industrial de Catalunya. 142 www.faximil.com

22


sectors amb possibilitats d'expandiment, mitjançant el criteri de l'incentiu fiscal sectorial molt selectiu, haurem de concloure, malauradament, que, vista l'estructura impositiva espanyola i la seua repercussió al País Valencià, s'està molt lluny d'assolir aquestes finalitats. I, en breu, això ens porta més amunt, quan hem apuntat que calia la regionalització fiscal. El control fiscal i l'adequament del sistema impositiu a la realitat econòmica, que resoldria força aquesta regionalització, es fan cada cop més necessaris. Les dades, en el cas present, són el nostre millor argument. Dir ara que els impostos indirectes tenen un pes excessiu és veure el problema de l'altre costat. Tot hi és resultat d'un procés de retardament i de fracassos en establir una imposició directa i personal moderna, que ha exigit major recaptament de les altres institucions financeres, com és el cas dels impostos indirectes. Ha calgut fer-los créixer quantitativament de forma exagerada i sense ordre, d'acord amb les necessitats del desenvolupament econòmic, fixant-se, fins i tot, els més variats objectes de gravamen. Si apleguem l'estructura dels indirectes en tres grans nuclis, comerç exterior, consums específics i el de sobre volums de vendes (I. T. E.), observem que el diferenciament entre la Hisenda Pública espanyola i l'europea està en la preponderància, en aquella, dels impostos sobre consums específics (especials i de luxe) respecte de l'impost general sobre vendes, que en el cas espanyol és el 28 % només (sobre la totalitat dels indirectes), mentre que a Itàlia és el 35 % i a França el 67 %.23 Aquests percentatges queden exagerats per al País Valencià, car baixen fins el 22'7 % del recaptament total indirecte. L'europeïtzació del sistema espanyol seria, doncs, la reducció del gravamen sobre els consums específics a favor de l'impost sobre el tràfic d'empreses. La participació del nostre País d'I. T. E. és també significativa, ja que només assoleix el 7'9 %, essent també superior la contribució del concepte dels consums específics, la qual cosa ens fa seguir les pautes no-europees que marca el sistema fiscal espanyol. Hauríem de fixar-nos en l'impost sobre el luxe, que és el primer pel volum absolut —puja als 2.635'5 per a les tres províncies— i per la participació en el total —8 %—, molt prop del coeficient de població-renda. També en el de "petrolis i els seus derivats", impost AI.VAREZ RENDUÉLEZ, JOSÉ R.: Impuestos indirectos, Madrid, 1972, Insti-

tuto de Estudiós Fiscales, p. 31. 143

www.faximil.com

23


especial que, en tenir com a objecte el consum de combustibles i lubricants, ens pot portar a conclusions de cert relleu. Per exemple, que el 10'8 % del coeficient de participació és molt més alt que el de població-renda, i, doncs, més o menys, poder assenyalar una certa "densitat" de consum d'aquests productes en la nostra àrea regional. La característica exportadora de la nostra economia queda reflexada en els saldos resultants de compensament dels gravàmens interiors i desgravació fiscal que fa deutor l'Estat per un valor de 222'9 milions de pessetes. Tanmateix, en termes de participació respecte de la totalitat de l'Estat no és més del 3'2 %, percentatge molt explicable només per les característiques especialíssimes de l'etapa del nostre desenvolupament, que fa necessàries fortes importacions, que arriben, en el cas de la província de València, i en la seua vessant fiscal, a ultrapassar de tal forma els efectes desgravadors de les exportacions, que canvien de signe aquesta partida, en fer creditor l'Estat per 260'9 milions de pessetes. De bell nou hem d'estar en desacord amb el professort Petit Fontseré quan a L'Estructura...-4 diu que la migrada pressió fiscal (sic) es deu, també, a la forta participació dels valencians en els beneficis de la desgravació a l'exportació. Haurem de pensar amb el professor Mynt -3 que una de les etapes de tot país en vies de desenvolupament està fonamentada en l'exportació, que genera els mitjans financers, per a assolir un fort corrent importador que facilite l'activitat i el creixement econòmic. Si bé estem parlant sobre la base d'unes xifres que només parlen del sector exterior "internacional", i no del "nacional",20 motiu per a no cedir a la fàcil interpretació i remetre'ns a un estudi més profund sobre aquest altre tema d'importància indiscutible: el del sector exterior en l'economia valenciana. El quadre I.b ofereix amb el màxim detall les dades relatives a la resta dels impostos indirectes, que no passem a estudiar. Però, com ja hem fet en els directes, no podem finir sense analitzar globalment aquest grup d'impostos. Per a l'any d'estudi, el 1969, les xifres són les següents: dels 154.881'3 milions de pessetes, el 7'2 %, és a dir, 11.288'8, correspon al nostre País. Aquesta xifra és relativament alta

25 28

Op. cit. nota 2. MYNT, H.: Economia de los países en desarrollo, Madrid, 1965, Rialp, pp. 139-150. Vegeu la diferència d'aquests dos conceptes en F. GRANELL TRÍAS, F.: La exportación catalana, publicació de Banca Catalana, separata núm. 22, p. 23, rota 5. 144 www.faximil.com

24


www.faximil.com


www.faximil.com


per comparació amb el 5'76 % dels directes, i també respecte de les dades del professor Petit,27 que es concretaven en un 6'23 %, sensiblement inferior (per a l'any 1955). Aquests percentatges basen el que hem dit a la fi de capítol dels impostos directes. Tots ells, aquests i aquells, denuncien un sistema fiscal regressiu, que en el cas valencià queda agreujat i possibilitat per a ésser agent important de distorsió en l'estructura financera valenciana. El tercer gran capítol dels ingressos fiscals serien principalment les taxes —pagaments amb contraprestament individualitzat— i una altra petita sèrie d'ingressos diversos. No ens hi estendrem massa per l'hetereogeneïtat dels seus components i per la relativa facilitat amb què el quadre I.c pot dur a consideracions escaients. A nivell global haurem d'assenyalar que d'un total espanyol de 69.886'6 milions de pessetes correspon al nostre País el 8'5 %. Dir, només, que la participació més important valenciana és sota l'apel·latiu "alienació de béns reals", amb el 20'2 %, que, alhora, mostra una desproporció insospitada a nivell provincial —un 0'2 % de participació per a les comarques septentrionals que pertanyen a la demarcació administrativa de la província de Castelló, front al 15 % de les centrals de la província de València—; també, que en "recàrrec per demora" puja al 11'3 % —xifra força suggerent—, i que, finalment, amb una lògica senzillíssima, queda en el darrer lloc per percentatges de participació valenciana en el total espanyol l'ingrés per "cànon de mines", amb un 1 %. El quadre dels percentatges el té el lector tot seguit (a l'I.d), per tal de poder estudiarlos seguidament contextualitzats. QUADRE

l.d

DISTRIBUCIÓ PERCENTUAL DELS INGRESSOS FISCALS. ANY 1969 Províncies

Imp. directes

Alacant Castelló València País Valencià Estat Espanyol

l'61

1*87 0'83 4'57

072

3'43 576

100'—

7'27 100'—

Taxes i altres ingressos 2'26 074

5'53 8'53 100'—

Tota 2'09 0'86 4'97 7'92 100'—

Op. cit. nota 2. 145 www.faximil.com

27

Imp. indirectes


I.B.

Despeses pressupostàries

Quantificar el flux financer que per motiu de l'activitat pressupostària va entrar al País Valencià durant l'any 1969 ens duu a concebre un tortuós camí metodològic per a assolir una solució escaient al problema que ens hem plantejat. Comptem amb poques dades i, a més a més, plenes d'ambigüitat conceptual i operativa. La informació que ens dóna el Ministeri l'Hisenda 28 és molt pobra. En ésser "ad post" hauria de permetre assabentar-nos dels llocs on ha estat "despès" cada un dels conceptes pressupostaris i, àdhuc, analitzar les diverses economies d'escala que aquesta localització comporta "in situ" i en les seues àrees d'influència. Cap d'aquestes dues coses queda assenyalada en les publicacions del Ministeri. S'hi esmenta exclusivament els "pagaments" que l'Administració realitza per comptes del "Tresor" en l'any d'estudi, i només s'hi utilitza el concepte "gastament" —el que ens importa— quan no es tracta de xifres provincialitzades. Açò és un difícil obstacle a ultrapassar, per tal com la nostra preocupació és de trobar la provincialització dels "gastaments pressupostaris". Si admetem que la distribució dels "pagaments" es fa amb els mateixos criteris que la dels "gastaments" —no tenim per què pensar d'altra manera— podem plantejar la qüestió en els següents termes. De bell antuvi, menarem la feina vers la recerca dels "pagaments" que cada ministeri fa a cada província. Hi obtindrem uns coeficients de participació provincial. Després, aquestes xifres relatives les utilitzarem per a distribuir cada un dels "gastaments" ministerials. Però, com que volem treballar amb quantitats homogènies, treballem amb uns "gastaments totals pressupostaris" equivalents numèricament a la xifra d'ingressos que ens dóna, en una altra banda de la publicació, el Ministeri d'Hisenda. La recerca de la provincialització dels pagaments té les dificultats de trobar-nos-hi amb un concepte, "Direcció General del Tresor" (D. G. T.), molt gran, que suposa pagaments centralizats —a distribuir— i un altre, Madrid (!), sense quantificació oficial, i que entenem inclòs en D. G. T. Estudiant l'estructura de gastaments de cada ministeri, utilitzant convenientment el coeficient provincial d'inversió per a cada partida ministerial en Madrid i el coeficient població-renda d'aquest, estimem unes xifres, les del concepte Madrid, per tal de "separar-les" de D. G. T. Op. cit. nota 6, Information

estadística... 146 www.faximil.com

28


DISTRIBUCIÓ DE LES DESPESES PÚBLIQUES. ANY 1969 QUADRE 2.a

(Milions de pessetes)

Conceptes

%

>, del

total

d f * gastaments

Total % del total País Valencià gastaments 6

% del total Valencià respecte espanyol

País

„ , , Detall provincial en xifres absolutes toia/==================== Alacant Castelló València

Serveis generals

58.459'!

21'6

3.428*1

20'5

5'86

909'2

402'3

2.116*6

Defensa i seguretat

64.984'1

24'0

3.663*9

21'9

5'63

447'8

578'8

2.6373

Serveis econòmics

87.446'2

32'3

4.615*5

27'6

5'27

933'6

486'6

3.195*5

Serveis educatius

29.813*6

11*0

2.179*3

13*0

7*31

587'3

301*1

1.290*9

Altres serveis

29.838*7

11*1

2.852'5

17*0

9'56

737*0

349*1

1.766*4

Font: Elaboració pròpia a partir é'Información

estadística del Ministerio de Hacienda www.faximil.com

„ Total espanyol


www.faximil.com

La resta de la D. G. T. (D. G. T. menys Madrid) es distribueix amb els percentatges que té cada província del concepte "total de pagaments ministerials menys D. G. T." i s'agreguen a les participacions provincials explícites, des del principi. Aquestes quantitats absolutes ens duran a obtenir els coeficients que cercàvem i que ja podrem utilitzar per a treballar amb els gastaments. La cosa, com observarà el lector, és un xic complexa. Ens remetem al preàmbul del treball per tal d'aclarir que una explicitació de les xifres per part del Ministeri d'Hisenda estalviaria gran part d'aquestes insuficients estimacions. La realitat, però, és ben bé una altra i ens porta a treballar així. En entrar de ple al tema veiem que per a estudiar les despeses públiques tenim tres menes de tipificacions: l'orgànica, l'econòmica i la funcional. Aquesta darrera té cura dels propòsits finals pels quals té lloc el gastament públic. Trobem que és la més aclaridora. I la utilitzem. També farem un quadre de detall, més institucional, que només tindrà un sentit informatiu. El quadre 2.a ens assabenta de les xifres segons l'esquema funcional. Les agregacions ministerials han estat fetes així: — Serveis de defensa i seguretat: ministeris de l'Exèrcit, de la Marina, de l'Aire i de la Governació. — Serveis econòmics: ministeris de Treball, d'Obres Públiques, d'Indústria, d'Agricultura, de Comerç, d'Informació i Turisme, de l'Habitatge i d'Hisenda. — Serveis educatius: Ministeri d'Educació i Ciència. — Serveis varis: "diversos ministeris". — Serveis generals: la resta de conceptes. Aquesta agregació, com qualsevol altra, està realitzada amb un no dissimulat intent —arbitrari, naturalment— de fer esment i atenció de certs conceptes (polítics!) de transcendència per al País. "Ordre públic", "participació al pastís del desenvolupament", "apartat a l'educació", els "calaixos de sastre" necessaris, serien altres qualificatius possibles dels agrupaments fets. La primera sorpresa en llegir el quadre ens ve pel coeficient de participació valenciana del concepte "altres serveis". Llàstima que l'ambigüitat amb la qual ve conceptuada la partida ens faça impossible una anàlisi amb més detall. De tota manera, els 2.852'5 milions despesos al nostre País és xifra que té necessitat d'aclariment. Però no és al nostre abast de fer-ho. Els "serveis de defensa i seguretat" ocupen el segon lloc entre 148


les despeses públiques al País Valencià. Són 3.663'9 milions de pessetes, molt superior a d'altres agregats. Per exemple, respecte del concepte "serveis educatius". Un 8'9 % de diferència entre els dos gastaments és molt suggerent. Sense fer una anàlisi massa pregona se'ns acudeix de pensar que l'Administració té més cura de la nostra seguretat pública que de la política educativa regional. Sempre existeix una alternativa. EI 69 s'ha resolt a favor de la seguretat. Tanmateix haurem d'assenyalar ara que, llevat del concepte ambigu —ja ho hem dit— d'"altres serveis", és el de "serveis educatius" aquell del qual la nostra comunitat participa més. Un 7'31 % és un percentatge important, si bé encara menor que el de "població-renda" (8'89), percentatge al qual el lector haurà de referir tots els que troba al quadre per tal d'obtenir-ne conclusions. Del concepte "serveis educatius" encara podem afegir dues coses. La primera, posar de relleu la desproporció provincial interna al País, a favor de les comarques centrals i, concretament, de la ciutat de València. La centralització acadèmica de la capital del País apareix fàcilment en xifres denunciadores. Si més no, comparem els 1.290'9 milions de la província de València amb els 587'3 d'Alacant o els 30I'l de Castelló. La segona ens ve de la informació complementària de les inversions reals ministerials;20 el caire inversionista d'aquest Ministeri es tradueix en els 7.426 milions que destina a aquest concepte. El País Valencià rep el 7'8 % d'aquesta quantitat, lleugerament superior al coeficient de gastament total del Ministeri, que ens assenyala una certa política de "pedres" al nostre País. Per a estudiar la partida dels "serveis econòmics" caldrà utilitzar el quadre 2.b per tal de desagregar-la, segons el criteri orgànic o institucional, i treurem sentit a les diverses categories. QUADRE

2.b

DISTRIBUCIÓ DE LES DESPESES PÚBLIQUES. ANY 1969 (En milions de pessetes) Alacant Cap del Govern Consell del Regne Corts Espanyoles Consell Nacional

Castelló

— — — —

— — — •—

València

País Valencià

— — — —•

— — — —

Op. cit. nota 6, Anexo de programas de inversiones públicas... www.faximil.com

149


Alacant

Castelló

129'5 Deute públic 513'4 Classes passives — Tribunal de Comptes Fons nacionals 98'9 62'1 Presidència del Govern — Afers Estrangers Justícia 105'3 181*2 Exèrcit 4'5 Marina 233'4 Governació 272'1 Obres Públiques 587'3 Educació i Ciència Treball 275'2 23'3 Indústria Agricultura 98'3 Aire 28'7 18'4 Comerç 89'3 Informació i Turisme 109'3 Habitatge 47'7 Hisenda Gastaments de contribució 737'0 3.614'5 Total

48'9 228'2 — 22'9 48'2 — 54'1 1897 — 382'6 216'9 301'l 30'3 13*8 80'1 6'5 1*5 76'8 407 26'5 349'1 2.118'3

València 3O3'6 1.162'5 —. 274'5 134'0 — 242'0 853'5 44'2 1.335'O 1.683*9 1.290'9 147*0 72'6 733'4 404'6 317 138*8 298'8 89'1 1.766*4 11.006*5

País Valencià 482*0 1.904*1 396*3 244*3 — 401*4 1.224*4 48*7 1951*0 2.172*9 2.179*3 452*5 109*7 911'8 439'8 51*6 304*9 448*8 163*3 2.852*5 16.739*3

XIFRES RELATIVES (en percentatges respecte total Estat Espanyol) — — — — 1*51 1*89 — 1*61 0'89 — 1*81 0*86 0*06 0*86 0*74 1*97

— — — — 0'57 0'84 — 0'38 0'69 — 0'93 9'00 — 1*41 0'59 1*01

— — — — 3'54 4'28 — 4'47 1*92 — 4'16 4'05 0'59 4'92 4'58 4'33

— .—— — 5*62 7*01 — 6*46 3*50 — 6*90 5*81 0*65 7*19 5*91 7*31

150 www.faximil.com

Cap del Govern Consell del Regne Corts Espanyoles Consell Nacional Deute públic Classes passives Tribunal de Comptes Fons nacionals Presidència del Govern Afers Estrangers Justícia Exèrcit Marina Governació Obres Públiques Educació i Ciència


Alacant Treball Indústria Agricultura Aire Comerç Informació i Turisme Habitatge Hisenda Gastaments de contribució Total

3'09 l'25 0'65 0'31 0'36 l'93 0'86 2'05 2'47 1*33

Castelló 0'34 074 0'53 0'07 0'03 l'66 0'32 l'14 l'17 073

València l'65 3'89 4'85 4'36 0'62 3'00 2'35 3'83 5'92 4'06

País Valencià 5'08 5'88 6'03 474

roí 6'59 3'53 7'02 9'56 6'17

www.faximil.com

Globalment es tracta de l'agregat més voluminós, que s'explica per la nombrosa quantitat de ministeris que el componen. El grau de participació del País és ben petit, un 5'27 %. Si prenem com a punt de referència el coeficient de participació valenciana en el total de les despeses pressupostàries —6'17 %—, només Obres Públiques, Indústria i Agricultura podem qualificar-los de "normals". La resta té índexs molt baixos. El d'"Obres Públiques", important en tot règim "desenrotllista", és important al nostre País. La "Solució Sud" al desviament del Túria és un capítol desequilibrador. El caire inversionista del Ministeri ho explica. Dels 2.172'9 milions que despèn el Ministeri esmentat al País, 272'1 només van a Alacant, 216'0 a Castelló i —fixeu-vos-hi— 1.683'9 a la província de València. Si parlem d'inversions reals exclusivament, veiem que d'un total de 1.738'8 milions invertits en la nostra regió, 1.263'5 ho són a les comarques centrals. Si estudiàvem aquestes dades per a un any posterior potser les inversions dutes a terme en el transvasament Tajo-Segura i les obres d'infraestructura que el segueixen, base (per a alguns) d'aqueixa entelèquia sòcio-econòmica anomenada "Sureste", donaran per a Alacant quantitats relativament superiors. De tota manera, poc toca a les terres meridionals del País d'aqueix pastisset murcià. El 69 no hauria arribat encara la protecció oficial mitjançant el FORPA, als conreus valencians. La taronja, especialment, l'ha rebuda uns anys després. Açò fa que les xifres per al Ministeri de l'Agricultura siguen prou baixes: 911'8 milions són les despeses pel Ministeri de la plaça de l'estació d'Atocha en tot el país. La resta dels ministeris de "serveis econòmics" tenen poques notes 151


rellevants a esmentar; potser explicitar el coeficient de participació pel Ministeri d'Hisenda, que és de 7'02 %, que està molt prop del recaptament d'impostos al País, 7'92 %; també, que la importància d"'Informació i Turisme", vist el caire intervencionista que té, puja cada any. Al País Valencià, tanmateix, la cosa era ben pobra encara per a l'any 69 —mireu el quadre—, malgrat el "boom" turístic de la comarca de la Marina. Per sota la mitjana de despeses públiques al País es troben els ministeris de Comerç i el d'Habitatge, aquest darrer a tenir ben en compte per la seua política d'ajut a l'habitatge "social". Dels "serveis generals" dóna bona idea el quadre mateix. I.C. Saldo pressupostari El quadre 3.a resumeix molt clarament el comportament conjunt de les dues vessants de l'activitat pressupostària al nostre País. Arribar-hi ens era important. Quantificar aquest saldo serà conèixer una partida importantíssima de la balança de pagaments interna valenciana. QUADRE

3.a

SALDO PRESSUPOSTARI. ANY (En milions de pessetes) Província

Ingressos

Alacant Castelló València País Valencià

5.667'1 2.337'4 13.454'3 21.458'8

1969

Despeses 2'0 0'8 4'9 77

3.614V5 2.118'3 11.006'5 16.7393

Saldos l'3 07 4'6 6'6

2.052'6 219'1 2.447'8 4.719*5

Hi presenta un flux dinerari centrífug per gairebé cinc-mil milions de pessetes. Aquesta transferència (obligatòria), que és flux sense contrapartida, junt amb el que treurem en la segona part del treball i junt amb d'altres conceptes —exportació "institucionalitzada" de capitals mitjançant el sistema bancari, per exemple— fa malbé qualsevol xifra presumiblement positiva de la balança comercial. Ja en parlarem més llargament a la fi del treball, en tenir Faltre saldo quantificat.

www.faximil.com

152


II.

II.A.

EL DEUTE PÚBLIC *

El finançament del deute públic

El deute públic és un instrument flexible i àgil de política econòmica monetària, adreçat a cobrir els dèficits pressupostaris, canalitzar els recursos financers del crèdit oficial i també a finançar inversions de l'Institut Nacional d'Indústria. La major part de la demanda dels fons públics està institucionalitzada, emplaçada en les entitats bancàries i d'estalvi mitjançant un joc de coeficients, percentatges i dipòsits obligatoris principalment, per a assegurar el collocament de les emisions a un tipus d'interès molt més baix del que pagaria el mercat. El 1969 el deute públic pujava fins els 47.632'3 milions de pessetes.30 Les emissions foren fetes de la següent manera. L'Administració va emetre més de 35 31 mil milions en forma de cèdules d'inversió, pagarés del Tresor i deute universitari. De les primeres, adreçades a finançar els recursos de les entitats oficials de crèdit (E. O. C), el Ministeri d'Hisenda va emetre 31.663 milions, essent l'amortització de l'any de 873 milions. De "pagarés" l'emissió fou de 10.177 milions; se n'amortitzaren més de la meitat en el darrer quatrimestre de l'any. Del deute universitari es van emetre 1.444 milions, però se'n van amortitzar 1.434 dels 5.000 emesos l'any anterior. Per la seua banda, l'I. N. I. va emetre 12.693 milions d'obligacions, i n'amortitzà 1.241 milions. Hem dit suara que el deute públic està bàsicament institucionalitzat. Els coeficients entre la cartera de valors públics i el volum

31

www.faximil.com

30

Aquest capítol ha suposat una anàlisi detallada del sistema financer del País Valencià. Hauríem de fer esment d'altres estudis sobre el tema, com el del professor Emèrit Bono, en la seua col·laboració al llibre La banca al País Valencià, del professor Vicent Rosselló. Hem tractat d'aprofundir, però, en el tema, ampliant la informació al respecte i posant de relleu alguns aspectes com el del tracte discriminat de la banca oficial, que fins aquest moment s'havien tractat molt superficialment. El butlletí del Banc d'Espanya fixa una xifra de 44'8 mil milions de pessetes, si bé comptabilitza una partida negativa "d'errors i omissions" per valor de 4'9 mil milions. De tota manera, hom hi insistiria en la dificultad de l'estimació per l'existència d'una partida de deute pignorable comprada al mercat de capitals, el valor de la qual estava pujant aleshores. Op. cit. nota 28, Butlletí mensual. 153


de dipòsits de cada entitat estan fixats pel Ministeri d'Hisenda.32 Consegüentment, l'estudi de la quantitat del deute públic finançat pel País Valencià vindrà mediatitzat per l'estudi previ del volum de dipòsits de les entitats financeres afectades per la normativa del Ministeri, en la nostra regió respecte del general espanyol. Vegem. Les institucions que absorbeixen el deute públic són la banca privada, les caixes d'estalvi, la Seguretat Social i les assegurances privades, principalment. Els fons públics assolien el 20 % de la cartera d'actius en el cas de les entitats bancàries privades. El coeficient de fons públics 33 de la banca fou establit el novembre del 65 en un 15 %, i arribaria més tard fins el 22 %. En col·locar el deute públic en el nostre any d'estudi forçà el coeficient en un punt, pujant del 21 al 22 %. Majorment aquesta cartera de valors públics està composta de cèdules d'inversió, molt reduïdament de deute universitari, i existeix també un bon paquet de "pagarés", tot i que aquests darrers no formen part del coeficient legal. La diferència entre aquests fons nets i el total adquirit per la banca és cobert per compra en el mercat, automàticament pignorables, a uns preus de l'alça que fa difícil la seua comptabilització. El total adquirit el 1969 és de 37.033'2 milions de pessetes,34 que es distribuiran segons ho facen els dipòsits bancaris. Aquests darrers van davallar relativament del 1968 al 1969 al País Valencià: el 68 suposaven el 7'94 % del total espanyol, i el 69 només el 7'86 % (el 70 seria el 7'35 %). 3 5 De tota manera, no és pas la informació del volum de dipòsits que cercàvem, sinó l'increment d'aquests dipòsits, que és la magnitud que es relaciona amb l'adquisició dels valors públics. En aquest sentit el coeficient de participació valenciana és del 7'27 %. Si utilitzem aquest percentatge i l'apliquem al valor total dels fons públics adquirits per la banca haurem trobat el valor del deute públic "absorbit" pels valencians. En números, això dóna 4.681'1 milions. El detall per entitats bancàries el fa el quadre 4.a, detall que con-

33 34 35

En el cas de les entitats no bancàries també existeixen unes normes previstes pel Ministeri del ram, que forcen a l'adquisició del paper públic. Valors públics respecte del volum de dipòsits. Op. cit. nota 9, Anuario financiero... Op. cit. nota 7, Bolet'm Estadístico... 154 www.faximil.com

32


firma el que ja està en la ment de tothom i és la intensitat amb la qual treballa la banca no valenciana al nostre País. Més de 2.000 milions de pessetes "compren" els valencians de deute públic per l'activitat financera d'aquesta banca forastera. QUADRE

4.a

ABSORCIÓ DE VALORS PÚBLICS PER LA BANCA PRIVADA ANY 1969 (En milers de pessetes) Banc Alacantí de Negocis Banc d'Alacant Banc de l'Exportació Banc de València Bancs no valencians Total

1.356 46.161 38.220 530.625 2.064.738 2.681.100

Font: Anuario Financiero. Any 1969

Respecte de les caixes d'estalvi la qüestió la podem estudiar separadament per a la Confederació de Caixes d'Estalvi benèfiques i per a la Postal d'Estalvis estatal. Tanmateix, hi ha uns trets comuns per a totes dues. Per exemple, els alts percentatges de valors públics que tenen respecte dels seus increments de dipòsits, tot i que el ràpid augment d'aquests i les migrades emissions de valors públics han fet necessari de reduir els percentatges establerts oficialment a favor de les subscripcions de valors industrials, sempre que les emissions públiques hagen estat totalment absorbides. Informem el lector de l'especial mecanisme pel qual l'institut de caixes d'estalvi replega els percentatges de les caixes que no han pogut realitzar les inversions obligatòries, per tenir excés de dipòsits, i els col·loca al seu arbitri. En les confederades hem vist una davallada relativa de fons públics dintre la cartera de valors, explicada per la reducció dels percentatges de recursos foranis, adreçats a inversions obligatòries, que fou del 60 % fins el 1945. La composició de cartera de valors al balanç consolidat de les caixes suposa un 17 % de valors públics, composició que s'hi dóna en cada una.36

www.faximil.com

Op. cit. nota 10, revista "Ahorro". 155


Com que el percentatge de participació valenciana al total dels dipòsits de les caixes confederades és del 7'87 % (davallà fins el 7'77 % el 1970) i el dels increments de dipòsits el 7'17 %,3T prendrem aquest darrer com a coeficient que determinarà la quantitat de valors públics que del total adquirit per les caixes suposem que correspon a les entitats valencianes. Sabent que el total dels valors públics adquirits per les Caixes d'Estalvi Confederades assoleix la xifra de 6.142 milions de pessetes,38 correspondrà al nostre País 440'32 milions (el 7'17 % ) . La Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de València, la "Caixa", adquireix més de la meitat dels valors públics assignats obligatòriament al País Valencià, gairebé 300 milions.30 La resta de les caixes d'estalvi —onze, en incloure la del "Sureste" en la seua part valenciana— adquireixen exactament 192.429'0 milers de pessetes en deute públic. El funcionament de la Caixa Postal és ben peculiar. Les seues oficines només fan explícits els ingressos i els reintegraments dels dipòsits, i això dificulta la tasca de recerca de la veritable localització dels dipòsits. Als llocs d'estiueig, per exemple, es comptabilitza uns "reintegraments" que minoren en molt els "saldos" de les caixes d'aquests indrets al marge dels "clients" de la zona i dels seus dipòsits. Gran part del nostre País és zona d'estiueig i participa d'aquesta anormalitat comptabilitzadora. Creiem, doncs, que caldrà estudiar el percentatge d'ingressos, no de saldos, que el País Valencià té, dels fets en la totalitat de les oficines de la Caixa en tot l'Estat, per a distribuir el "comprament" de valors públics mitjançant els clients de la "Caixa" del nostre País. La Caixa ens informa40 que el 8:21 % dels ingressos foren fets l'any 1969 al nostre País. La dada l'admetrem com a determinant del volum relatiu de dipòsits dels clients valencians. És clar que es tracta d'una aproximació molt arriscada, però no trobem alternatives amb l'escassesa de dades existent. La resta entre el que adquireix les caixes d'estalvi en la seua totalitat i el que adquireixen les confederades ens donarà la participació de la Caixa Postal d'Estalvis en la "compra" de deute públic. En el present cas, como en el de

39 40

Op. Op. Op. Op.

cit. cit. cit. cit.

nota nota nota nota

10, 10, 10, 13,

Comentario Económico. revista "Ahorro". Memòria Caja de A. y M. de P. de Memòria Caja Postal...

Valencià...

156 www.faximil.com

37 38


41

42 43 44 45

Vegeu nota 5. També, op. cit. nota 11, Memòria M. de Trabajo... Op. cit . nota 7, Informe anual... Op. cit . nota 13, revista "Seguros". Aquesta quantitat és residual. Vegeu nota 18. 157

www.faximil.com

les confederades, els valors públics adquirits són majorment obligacions I. N. I. Les darreres dades provincialitzades sobre cotitzacions i prestament de serveis de la Seguretat Social són de l'any 1967." Sobre aquestes caldrà fer les estimacions dels repartiments provincials del deute públic absorbit per aquesta institució. Sabem que els valencians participàvem en el 9'01 % del total de les cotitzacions. Aquest percentatge l'utilitzarem per a estimar la xifra del deute vúblic que mitjançant la Seguretat Social també queda finançat al nostre País, tot i que no siga indirectament. Com que el Banc d'Espanya 42 ens informa que la S. S. ha subscrit deute públic per valor de 3.500 milions de pessetes, ja tenim les dades necessàries per a trobar les noves quantitats que cercàvem. El deute públic també sol ésser, en aquest cas, adreçat al finançament del "holding" I. N. I. Darrerament haurem de cercar quin ha estat el pas de l'activitat de les assegurances privades al nostre País per assolir la darrera estimació rellevant que completaria l'estudi del finançament del deute públic dels valencians. Obtinguda informació sobre el percentatge de "primers" que s'hagen cotitzat a la regió, prendre-la en termes relatius i utilitzar-la com a coeficient de distribució. No és aquest el cas, perquè informació directa no hi ha. Cap documentació oficiosa publica dades versemblants. Una revista del ram 43 assenyala que les primes tenen una relació directa amb la població-renda. Seguint aquest criteri repartirem els 500 milions de deute públic adquirit per aquestes entitats 44 segons els coeficients població-renda.45 En quantitats absolutes aquest concepte, per al País Valencià, puja a 44'4 milions de pessetes. Un quadre (4.b) totalitzador donarà al lector una bona idea de les "preferències" dels valencians pel paper públic. Ací les cometes tenen ple sentit vista la ferma institucionalització que envolta les compres d'aquests valors mobiliaris. Un 7'38 % és el percentatge d'adquisició, menys del 8'89 que serveix com a referència.


www.faximil.com


II.B.

La distribució de les inversions finançades del deute públic

Així doncs, són més de 47.000 milions de pessetes els que l'Estat va obtenir mitjançant l'emissió del deute públic. Quantitat que, recordem, té tres finalitats: una, quantitativament superior, cobrir les necessitats del crèdit oficial; una segona, íntimament unida a l'anterior, finançar el dèficit pressupostari; i la tercera, ésser font important de finançament del "holding" estatal. Centrarem òbviament la nostra atenció en la primera i tercera finalitats. La segona el 1969 fou una part menuda que s'afegia a la destinada com a recursos d'entitats oficials de crèdit (E. O. C.).40 El crèdit oficial —"Institut de Crèdit a mitjà i llarg termini" i la resta de les E. D. C : Banc Hipotecari d'Espanya, Banc de Crèdit Industrial, Banc de Crèdit Local, Banc de Crèdit Agrícola, Banc de Crèdit a la Construcció i Crèdit Social a la Indústria del Peix— va rebre quasi 32.000 milions de pessetes en l'anualitat del nostre estudi. L'I. N. I., les empreses de l'I. N. I., més d'onze mil.47 La cosa queda així. QUADRE

5.a

DEUTE PÚBLIC. DISTRIBUCIÓ VARIACIONS ANUALITAT 1969 Crèdit oficial Obligacions I. N. I. I errors o omissions Total

31.621'0 11.451'0 4.560'3 47.632'3

Font: Memòria Crédito Oficial-69. lnformación Financiera del I. N. I. Publicació mensual, la del 70

En el primer cas, el del crèdit oficial, hem cregut que la manera més operativa de "distribuir" geogràficament els fons públics absorbits fóra pensar que s'hi ha actuat amb el mateix criteri que amb el repartiment dels crèdits per les E. O. C. Obtenir les dades relatives que per al nostre any d'estudi denuncien les quantitats que s'han Informe anual del Banco de Espana-69. Op. cit. nota 12, Memòria... Vegeu nota 28. 159 www.faximil.com

46 47 48


concedit als valencians, com a crèdit o com a préstec, ens resoldria aproximativament el problema de la recerca dels coeficients de prorrateig que teníem pendent. És així com obtenim les xifres del deute públic absorbit per les E. O. C , que, convenim, 'retorna' al País Valencià. El quadre 5.b n'és ben explícit. QUADRE 5.b

DEUTE PÚBLIC ABSORBIT PEL CRÈDIT OFICIAL. DISTRIBUCIÓ i PROVINCIAL PA IS VALENCIÀ Xifres absolutes País Valencià Alacant Castelló València Total espanyol

% s/Espanya

665'0 412'3 107'9 144'8 31 .621'0

2'1

% s/País Valencià ÏOO'O 62'1 16'! 21'8

ÏOO'O

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades obtingudes de la Memòria del Crédito Ojicial-69

Poden sorprendre —estem acostumats a d'altres— aquests coeficients. Els del repartiment provincial interior al País sobretot. Alacant assoleix el 62'1 %, tot i que els seus "dipòsits" en la banca oficial —exclòs el Banc d'Espanya— són més reduïts que els de les comarques centrals del País (la província de València). Però les variacions de dipòsits hagudes en l'any 69 foren exageradament majors en el cas d'Alacant. I són aquestes variacions les que ens interessen a l'hora d'estimar els coeficients.49 També el 2'1 % (percentatge de les variacions de dipòsits del País Valencià) denuncia un fet important: el valencià demana pocs crèdits a la banca oficial. La qüestió seria: iper què? El "retorn" via les inversions de les empreses de l'I. N. I. és una altra història. De les 59 societats en les quals participa directament el "holding" 50 només quinze tenen quelcom a veure amb el nostre País (de vegades es tracta d'una simple sucursal de vendes). De les quinze, només tres podrien ésser anomenades "valencianes", tot i que ho són molt parcialment. Són 1"'E. N. del Aluminio, S. A.", per la factoria que té a Alacant, i "Astilleros de Càdiz, S. A.", i "E. N. El50

Vegeu op. cit. nota 8. O p . c i t . n o t a 1 2 , Memòria

del

I.N.l... 160 www.faximil.com

49


www.faximil.com


canó" —aquesta darrera en el 69 encara no havia estat reestructurada— per la de Manises (l'Horta).31 Hauríem d'estudiar quines característiques tenien les emissions de les obligacions I. N. I. en aquest any. Informació directa del "holding" 52 assenyala que el 57 % de les obligacions foren dedicades a ENSIDESA; el 14 %, a "E. N. de Celulosa"; i a "Iberia Líneas Aéreas" i "E. N. Ribagorzana", el 11 % cadascuna; essent la resta per a 1"'E. N. Calvo Sotelo" i "Potasas de Navarra". Ni una a les empreses "valencianes". La qüestió no és gens excepcional. Mai no s'han emès obligacions "I. N. I.-E. N. Aluminio", i una visita a la factoria de Manises ens fa ésser ben pessimistes del benefici que les terres valencianes puguen haver obtingut de les cinc emissions fetes —fins el 1970— d'"obligacions I. N. I.-Astilleros de Càdiz" i de les tres d'obligacions I. N. I.-E. N. Elcano". La factoria de Cadis ha "pesat" molt en la distribució de les inversions reals dutes a terme per a aquestes empreses. En breu, ni una sola pesseta dels onze milions d'obligacions emeses esdevingué inversió real al País Valencià. O el que és el mateix: el coeficient de retorn del deute públic via l'I. N. I. fou zero. Aquest capítol, doncs, del flux centrípet dinerari pel concepte de deute públic assoleix una simplicitat inquietant. Només via el crèdit oficial hem convingut que n'existeix. L'activitat de l'I. N. I., ja ho hem vist, ens és absolutament discriminatòria. I, en general, llegir la Memòria de l'I. N. I. és plenament alliçonador per a qualsevol contribuent valencià. L'emplaçament, només, de les empreses del "holding" és tot un programa polític. Però no es tracta sols d'un problema valencià; la resta dels països catalans i d'altres zones perifèriques de l'Estat Espanyol en són també ben afectats. En el quadre resultant de les nostres investigacions (5.c) les xifres parlen per elles mateixes. II.C. Síntesi dels moviments dineraris generats pel deute públic En el quadre 6.a ens trobem de bell nou amb un saldo creditor valencià en aquest afer dels valors mobiliaris creats per l'Estat. Aques-

52

La "Companía Petrolífera Ibérica, S. A.", fa prospeccions a la costa septentrional del País, si bé a l'època del nostre estudi l'afer era molt menut. Op. cit. nota 12, Information financiera... 162 www.faximil.com

51


ta vessant financera de l'activitat estatal suposa, com molt explícitament reflecteix el quadre suara esmentat, un flux cap a d'altres terres de l'Estat per valor de gairebé 2.900 milions. QUADRE

6.a

SALDO FINANCER GENERAT PEL DEUTE PÚBLIC ANY 1969 (Milions de pessetes) Finançament del deute públic

%

950'5 355'4 2.212'4 3.518'3 47.632'3

2 07 4'6 7'3 100

Alacant Castelló València País Valencià Total espanyol

Distribució del deute públic 412'3 107'9 144'8 665'0 47.632'3

% 0'8 0'2 0'3 l'3 100

Saldo 538'2 247'5 2.067*6 2.853'3

Quantitat absolutament perillosa per les especials característiques del "mercat" en el qual es genera, on la voluntarietat del comprador és absolutament neutralitzada per la normativa legal i on els valencians tenim molt poc a dir, sobretot —ho hem assenyalat més amunt— a l'hora de distribuir els recursos finançats d'aquesta forma, qüestió que planteja problemes d'ordre estrictament extra-econòmic, car, al capdavall, es tracta de diners gestionats per agències governamentals.

III.

CLOENDA GENERAL DEL TREBALL

www.faximil.com

Una visió conjunta de les dues principals activitats financeres de l'Administració al nostre País —recordem que hem, malauradament, exclòs l'estudi de la Seguretat Social— ens duu a la consideració dels efectes desfavorables que comporta per a la nostra economia. Són —vegeu el quadre 7.a— més de set mil cinc-cents milions de pessetes els que haurem de comptabilitzar a la partida "transferències per l'activitat del sector públic, que desequilibren la nostra balança de pagaments de manera notòria. Haurem de pensar, com han fet els estudiosos de l'economia del Principat, que el saldo positiu que, normalment, la nostra economia tindrà en les seues transaccions comercials quedarà ben bé afectat 163


www.faximil.com


165

www.faximil.com

negativament per aquest flux dinerari i per d'altres que, com assenyalàvem ja a la fi de l'estudi de l'activitat pressupostària, són partides importants de la nostra balança de pagaments (vegeu l'article de Ros Hombravella d'aquest mateix volum). Amb les dades que tenim davant no podem sinó ésser ben pessimistes amb els beneficis que puga obtenir la nostra economia de l'actual estat de coses. Una descentralització fiscal i, fins i tot, una autonomia regional en gran part de l'Administració Pública ens resulten colpidorament necessàries per estalviar, en molt, els costos sòcioeconòmics que es generen en l'actualitat per l'activitat financera del sector públic. La filosofia "pactista", tan arrelada en la nostra història nacional, podia ésser, doncs, la que envoltés les resolucions menades a la creació dels necessaris fluxos financers que hagen de corregir els possibles desequilibris regionals. Les decisions podrien solventar-se després de l'estudi detallat de les conveniències sòcio-polítiques de cada operació per part de les parts implicades, amb la reducció dels costos econòmics i socials consegüents a una programació dels fiuxes dineraris. L'autonomia administrativa i política es fa cada cop més necessària a la llum del que s'hi ha dit. Ara per ara, però, això sembla malauradament música celestial, donat que estem patint el que molts autors han qualificat com "colonialisme interior estatal". El sector públic juga el paper de "drenador" de recursos als països perifèrics al poder, de la mateixa manera que en una situació de colonialisme clàssic ho fa el mateix sector privat de l'economia. Els propers anys poden agreujar aquest paper del sector públic, per tal que el procés industrialitzador que es dóna al País Valencià assegura la impossibilitat de que s'hi done el model clàssic (o total) de colonialisme. Fenòmens que cal no confondre amb el concepte "opressió nacional", que inclou les limitacions a la llengua, a la cultura i a les institucions autòctones.


www.faximil.com


LA FORMACIÓ SOCIAL VALENCIANA DELS ANYS 70 ANÀLISI DE LES RELACIONS SOCIALS DEL PROCÉS DE TREBALL DURANT LES DÈCADES CINQUANTA I SEIXANTA PER

DAMIÀ MOLLA

www.faximil.com

El conjunt de notes que componen aquest treball no són més que un intent de sistematitzar i clarificar alguns dels trets estructurals de la base social del País Valencià; delimitar els processos tipus, i aproximar-nos a la dinàmica —nivell de desenvolupament aconseguit— de la formació social valenciana en començar els anys 70. El treball descansa en l'anàlisi de l'estructura laboral com un dels components de la base social i econòmica de l'estructura social, i en el tractament dels fenòmens demogràfics en funció del procés de producció tipus, que es manifesta, en el cas nostre, per la composició i dinàmica de l'estructura laboral. En la mesura que l'estructura social ve determinada i configurada pel procés de producció, analitzarem fonamentalment un dels seus components propis: el conjunt de relacions socials que qualifiquen l'específic procés de treball, tenint present que quan aquestes relacions vénen determinades pel mode de producció capitalista, és el capital variable —valor de la força de treball— un dels elements fonamentals de la composició del capital i de la producció d'excedent econòmic. Des d'una perspectiva sociològica, més que aturar-nos en la composició del capital i en la producció de l'excedent econòmic, ens interessa determinar les relacions socials que afecten els elements humans que d'una manera o altra intervenen en el procés de treball, ordenats i classificats segons les relacions dites. 167


1.

EVOLUCIÓ DE L'ESTRUCTURA LABORAL VALENCIANA DURANT EL PERÍODE 1950-60

El primer tema que abordem és el de l'estructura laboral o dinàmica de les seues dues categories bàsiques: població laboral en relacions socials de producció capitalista i població laboral en relacions socials de producció precapitalista.

TAULA

I

CATEGORIES BÀSIQUES DE L'ESTRUCTURA LABORAL DEL PAÍS VALENCIÀ Relacions socials de producció i població laboral: 1950-70 Any 1950 Xif. abs. Xif. %

Any 1960 Xif. abs. Xif. %

Pob. lab. capit. Pob. lab. precapit.

660.357 202.987

729.884 212.704

Total i base percentual No es classifica

863.344 14.474

Estructura lab. total

877.818

76'4 23'6 100

942.588 40.840 983.428

77'5 22'5 100

Any 7970 Xif. abs. Xif. 9 903.073 182.526 1.085.599 8.612

83'2 16'8 100

1.094.211

Fonts: Elaboració pròpia a partir dels censos de 1950, 1960 i 1970

www.faximil.com

Cens 1970: De la classificació de la població activa segons la seua situació professional Prov. Alacant: Cuaderno provincial 3, pp. 53-54. " Castelló " " 12, " 37-38. " València: " " 46, " 44-45. Cens 1960: Classificació de la població activa per la seua posició en l'ocupació * Prov. Alacant: fascicle 3, toms. III-IV, p. 26. " Castelló: " 12, " " " 24. " València: " 27, " " " 27. Cens 1950: Població activa classificada per la forma del seu treball Prov. Alacant, p. 230. " Castelló, p. 239. València, p. 269. * Malgrat que les rúbriques siguen distintes per a cadascú dels tres censos, les subclassificacions romanen, a excepció d'algun epígraf, com el següent que reproduïm: 168


TAULA

II

EVOLUCIÓ DE LES CATEGORIES BÀSIQUES DE L'ESTRUCTURA LABORAL Dinàmica dels períodes següents: 1950-60, 1960-70, 1950-70 Categories bàsiques

1950-60 Xif. glob. Xif. %

Pob. lab. capit. Pob. lab. precapit.

69.027 9.716

10'4 4'8

Variació total de l'estructura

78.744

9'1

1960-70 Xif. glob. Xif. %

1950-70 Xif. glob. Xif. %

23'7 173.189 —30.178 -—14'9

142.1\(> 37'7 —20.461 —10'2

143.011

15'2

216.393

25'5

Fonts: Elaboració pròpia a partir dels censos de 1950, 1960 i 1970

De la taula I es desprèn que l'estructura laboral de 1950 està ja determinada i condicionada per les relacions socials de producció capitalista, que afecten més del 75 % de tota la població laboral. La formació social valenciana de 1950 es pot definir ja com una estructura complexa en la qual el mode de producció capitalista apareix com a dominant i articulador de tota l'estructura social. Altrament dit, els modes de producció precapitalista són residuals no sols per llur escassa rellevància (pes específic en l'estructura laboral), sinó, bàsicament, perquè per principi estan erosionats i desestructurats pel mode de producció capitalista, que tendeix a ésser exclusiu i total.Cens de 1960: posició en l'ocupació 1. Empleadors Patrons sense assalariats

3.

Obrers independents

4. Assalariats 5. Ajuda familiar El cens del 1970 no distingeix entre patrons sense assalariats i obrers independents. Per aqquesta raó hem agrupat les dues categories als censos restants. Les estructures precapitalistes que consisteixen en una formació social determinada pel mode de producció capitalista, en general, es mantenen sota dues condicions: desprenent-les d'autonomia pròpia i, per tant, impregnades de les característiques del capitalisme i, en qualsevol cas, de més a més, situant-les en la seua perifèria. Llur supervivència, desproveïdes de llur propi nucli d'autonomia, depèn bé de la utilitat que proporcionen estratè169 www.faximil.com

2

2.

Cens de 1970: situació profesional 1. Patrons, empresaris... amb assalariats 2. Patrons que no tenen personal i treballadors per compte propi 3. Persones que treballen a sou, jornal... 4. Treballadors familiars


En analitzar l'evolució de l'estructura laboral durant el període dels 20 anys que estem analitzant (veg. taula II) observem en primer lloc que s'amplia sobre si mateix: 25'5 %. Un increment i una dada important en la mesura que, com veurem després, aquest augment es deu fonamentalment a l'evolució creixent de la població laboral assalariada o força de treball capitalista, i, consegüentment, cal que s'interprete com una ampliació de capital variable. Seguint F. de Castro, hauríem de dir que allò que augmenta no és ni més ni menys que el capital,3 en el nostre cas el capital del sistema productiu valencià, des del moment que l'ampliació de l'estructura total es deu al fort creixement de la població laboral capitalista (increment superior al 36 %). La població laboral precapitalista, pel contrari, descendeix en —10 %. Passant a matisos i detalls, apuntem que en l'evolució general de l'estructura laboral del període que hem pres com a unitat base d'estudi, apareixen, amb claredat i diferències importants, dos subperíodes coincidents amb les dècades de 1950-60 i 1960-70. En aquestes subetapes veiem que, de moment, la població laboral capitalista augmenta durant tot el període —moderadament durant els 50 i de forma molt notable durant els 60— mentre que els subgrups precapitalistes mostren sols un lleuger increment durant els primers 10 anys (195060) i, després, en la dècada dels seixanta, un notable descens. 2.

ELS COMPONENTS DE CADA UNA DE LES CATEGORIES BÀSIQUES DE L'ESTRUCTURA LABORAL: EVOLUCIÓ

Les dues categories fonamentals i constitutives de l'estructura laboral són diferents, si bé complementàries. La població laboral capitalista presenta una configuració molt semblant a la de l'estructura de classes socials capitalistes: són dos grups que apareixen com a elements constitutius de forma dependent: la presència de l'un —població laboral capitalista empleadora— pressuposa necessàriament la del seu element contrari: la població laboral capitalista assalariada.4

4

www.faximil.com

3

gicament al desenvolupament del mode de producció capitalista sobredeterminat o, simplement, perquè el capitalisme encara no s'ha desenvolupat suficientment. FERNÀNDEZ DE CASTRO: La fuerza del trabajo en Espana, Madrid, 1973, Edicusa, p. 68. Aquestes consideracions no han d'induir a pensar que aquest treball consisteix en un estudi de l'estructura de classes socials. 170


QUADRE A

ESQUEMA DE DEFINICIONS OPERATIVES DE L'ESTRUCTURA LABORAL (elaboració pròpia) ESTRUCTURA LABORAL

Definició de

ESTRUCTURA LABORAL RESTRINGIDA

Elements components (característiques) Denominació

ESTRUCTURA LABORAL

Població laboral estructurada segons la dinàmica de les relacions socials de treball en el procés productiu.

Població laboral capitalista

Diferenciació bàsica Relacions socials assalariades Assalariament Determinat pel mode de producció capitalista

Població laboral

Població a c t i v a segons 1 e s relacions socials d e producció.

Característiques dels elements Denominació P. 1. capitalista "empleadora" P. 1. capitalista "assalariada" P. 1. precapitalista "artesana"

Definició de POBLACIÓ LABORAL

ESTRUCTURA LABORAL AMPLIADA O ESTRUCTURA LABORAL

precapitalista

Altres relacions diverses segons e 1 s diferents modes de producció capitalista

P. 1. precapitalista "ajuda familiar" En poder haver d'altres

Tipus

Diferenciació bàsica

Empresaris... que compra G r u p s constituïts (emplea f o r ç a de amb elements detreball) pendents (la presència de l'u Treballadors per implica la de l'altre) compte aliè Patrons sense Subagrupacions indeassalariats i pendents obrers independents (pertanyen a modes de producció eroTreballadors sionats i en reesFamílies tructuració)

Denominació Funcional i provisional EMPLEADORS

ASSALARIATS

ARTESANS

FAMILIARS

Obrers independents. En aquest cas són assimilats als artesans

www.faximil.com

Conceptes bàsics


La categoria dels precapitalistes és com un collage dels diversos grups o conjunts residuals de modes de producció precapitalistes que coexisteixen subordinats al mode de producció dominant i sobredeterminant que és el capitalisme en la formació social que estudiem: en distingim, principalment, dos: població laboral precapitalista artesana (comprèn patrons sense assalariats i obrers independents) i població laboral precapitalista: ajuda familiar. Per a una major claredat hem confeccionat el quadre A, de definicions operatives. A més a més de l'esmentat augment de la població laboral capitalista —empleadors i assalariats—, a les taules III i IV s'observa com el mode de producció capitalista absorbeix una porció dels Ajuda Familiar, i sols en menor mesura dels artesans. Tant en termes absoluts com relatius, el fenomen més destacable és el de l'augment de la població laboral assalariada: 240.356 individus, que equivalen a un increment índex percentual del 38'8 % sobre el conjunt existent en 1950. Aquella vella imatge d'una societat "levantina y feliz" amb una estructura social dominada per petits i mitjans camperols i artesans de la indústria i el comerç, no resisteix una senzilla anàlisi científica. La societat valenciana dels 50 és dominada bàsicament per una població laboral assalariada i proletaritzada (71'7 %). De llavors ençà, el fenomen de la ulterior proletarització potser siga un dels més importants. Això no obstant, persisteixen alguns residus precapitalistes, en particular els artesans, un grup que sembla presentar major resistència a l'absorció per les relacions socials capitalistes. Una dada que ens ajudarà a precisar el complexíssim fenomen de la industrialització valenciana, i que té poc a veure amb la falsa concepció ideològica del predomini harmoniós de les capes mitjanes acomodades.

3.

ESTRUCTURA LABORAL I GRANS SECTORS ECONÒMICS

Les estadístiques ens impedeixen d'oferir tota una perspectiva sobre el tipus de relacions socials que apareixen en els tres grans sectors econòmics i, sobretot, llur evolució. Sols coneixerem les específiques relacions socials del camp. Les industrials i de serveis apareixen sense desglossar. Tanmateix, basant-nos en l'evolució de la població

www.faximil.com

171


www.faximil.com


www.faximil.com


activa sectorial,5 ens podem aproximar al punt central del tema: el procés d'industrialització (veg. taula V). L'examen de la població laboral capitalista ens permet de distingir una dada prou il·lustrativa. En el cas valencià el mode de producció capitalista arrela molt abans en l'agricultura que no en la resta dels sectors econòmics, perquè ja en 1950 ens trobem que en el sector citat hi ha el 47'3 % de la població laboral capitalista, mentre que la indústria i els serveis (sense que es puga determinar el nombre exacte de cada sector) s'han de distribuir el 52'7 % restant. A partir d'aquells temps, la proporció es va invertint, en especial a favor de la indústria. Però, vint anys més tard, les variacions que presenta la població laboral capitalista són les que defineixen el caràcter de tot procés. L'increment dels industrials és de tal magnitud que en el context europeu pot quedar com a únic, sobretot per haver-se produït en un període de temps tan breu. En la taula V hom pot constatar aquesta afirmació: la població laboral capitalista agrària sols representa el 16'9 %, i la industrial el 48'5 %. En xifres absolutes, el grup d'indústria-serveis guanya prop de 400.000 individus i l'agricultura en perd vora 150.000, d'actius. Malgrat que les darreres dades clarifiquen més el procés, de moment podem dir que: TAULA

V

POBLACIÓ CAPITALISTA I SECTORS ECONÒMICS: ANY 1970 Agricultura Indústria Serveis

152.959 436.956 310.462

Total

900.377

16'9 % £ 48'5 % i! 34'6 % / / 100

Població activa: 1.094.211 La diferència correspon als no classificables * Fonts: Cens de 1970 *

Reelaboració en base al contingut dels textos citats a les fonts del quadre I.

d) Els diversos canvis socials i econòmics que apareixen durant els últims 20 anys són diversos aspectes d'un únic i fonamental pro-

www.faximil.com

Collectiu laboral ordenat sense tenir en compte les relacions socials de producció, sinó, simplement, llur adscripció al procés productiu, o a qualsevol dels seus sectors econòmics. 174


www.faximil.com


cés: el desplegament i ampliació de les estructures sòcio-econòmiques (relacions socials) del capitalisme, que passa d'un estadi en el qual el mode de producció capitalista es troba autocentrat en l'agricultura, a d'altre de més avançat, en què el capitalisme agrari queda desplaçat a la seua perifèria pel desenvolupament accelerat del capitalisme industrial, i fins i tot el financer. b) Com a corol·lari d'aqueixa primera conclusió, els fenòmens que revesteixen major importància durant el període són els inherents a la desagrarització-industrialització, que es presenta no sols intensa i rapidíssima, sinó complexa i contradictòria: de difícil interpretació. Per a acabar amb aquest esbós de l'estructura laboral, i centrarnos en les dues idees anteriors, de nou, a la taula VII presentem l'evolució de totes les subcategories de l'estructura laboral, segons els sectors econòmics. Si en general els precapitalistes van descendint paulatinament, en l'agricultura el fenomen és molt més intens, i menor en la indústria. En desglossar llurs dos subconjunts integrants, observem com els artesans-obrers independents de la indústria s'incrementen en la primera dècada, i descendeixen paulatinament en la segona, mentre que en l'agricultura el fenomen és invers: els Ajuda Familiar industrials-serveis augmenten en la primera dècada i disminueixen substantivament en la segona. En l'agricultura, aquest grup (els artesans-obrers independents) descendeix sistemàticament i progressivament, són dues dades que serviran per a plantejar-nos la tipologia de l'absorció dels grups precapitalistes pel mode de producció capitalista, que a més d'ésser dominant en la formació social, en general tendeix a ésser exclusiu i excloent. El fenomen de l'emigració econòmica —sobre el qual ens detindrem més endavant— sols es produeix mínimament, en el si de la mateixa estructura laboral: de fet, és encara molt més condicionada per l'emigració econòmico-espacial que no per l'estricte fenomen del pas de la població laboral precapitalista a la capitalista. Finalment, de l'evolució dels grups capitalistes (veg. taula VII) de moment interessa apuntar: l'increment dïndustrials-serveis assalariats per a la dècada dels 50. Es tracta d'un augment que nosaltres considerem important en la mesura que ens reforça una de les tesis que mantenim sobre el desenvolupament industrial del País Valencià: front a gairebé totes les opinions manifestades, creiem que la industrialització valenciana no sols s'inicia en els anys 50 i es reforça més www.faximil.com

176


TAULA

VII

ESTRUCTURA LABORAL I GRANS SECTORS ECONÒMICS (EVOLUCIÓ 1950-70)

1950 Relacions socials i sectors econòmics

I.

AGRICULTURA

Xifres absolutes

-

D E C E N N I S

7970

796 0 %

Xifres absolutes

%

340.275

408.361

V A R I A C I O N S

Xifres absolutes

1960-70

7950-60 %

Variació absoluta

índex variació

Variació absoluta

1950-70

Index variació

Variació absoluta

índex %

229.928

Pob. lab. cap. empleadora

19.868

2'3

14.825

l'6

10.694

l'O

—5.043

25'4

—4.131

27'8

—9.114

46'2

Pob. lab. cap. assalariada

292.480

33'9

247.202

26'3

142.265

13'1

—36.104

—12'3

— 104.937

—42'4

—150.215

—51'3

Pob. lab. precap. artesana

66.127

7'6

55.668

5'9

61.359

5'7

— 10.459

—15'8

5.691

10'22

—1.768

—7'2

Pob. lab. precap. ajuda familiar

29.886

3'5

22.580

2'4

15.610

l'4

—7.306

—24'4

—6.970

30'8

—14.276

—47'7

I i II.

INDÚSTRIA I SERVEIS

602.313

454.983

852.786

Pob. lab. cap. empleadora

22.137

2'6

26.473

2'8

33.588

3'1

4.336

19'6

7.115

26'8

11.451

51'7

Pob. lab. cap. assalariada

325.872

37'7

441.384

46'8

713.830

66'0

111.551

35'4

272.444

617

387.958

119'0

Pob. lab. precap. artesana

73.677

8'5

91.749

97

80.107

7'4

18.072

24'7

— 11.642

—12'7

6.430

87

Pob. lab. precap. ajuda familiar

33.297

3'9

42.707

4'5

25.261

2'3

9.410

28'6

—17.446

40'8

—8.036

—24'1

Total i base percentual

863.344

100

942.589

100 N. c.

1.082.714 2.885

100

1.085.599

www.faximil.com

A N Y


encara després de la crisi de les mesures econòmiques del 59. Es tracta d'un fenomen més important del que s'ha suposat. L'anàlisi que hem realitzat sobre l'estructura demogràfico-espacial dels anys 50 reforça la nostra tesi. 4. LES COORDENADES BÀSIQUES DE L'ESTRUCTURA POBLACIONAL

Abans de passar a l'anàlisi de les dades de la població activa sectorial, considerem que mereix la pena d'observar els fenòmens demogràfics a partir de l'evolució de les relacions socials de producció. Una imposició metodològica i un punt important per a poder passar a l'última part del nostre treball. TAULA VIII

EVOLUCIÓ SECULAR DE LA POBLACIÓ DEL PAÍS VALENCIÀ

Any

Població total *

1900 1910 1920 1930 1940 1950 1960 1970

1.587.533 1.704.127 1.745.514 1.896.758 2.176.670 2.307.068 2.480.875 3.073.255

Núm. Index 107 107 110 120 137 146 157 194

% sobre població espanyola 8'5 8'5 8'1 8'0 8'4 8'2

Font: I. N. E. Censos de la població per a cada any *

Població de fet.

www.faximil.com

Analitzant l'evolució secular de la població i el seu pes específic en relació al de l'Estat espanyol, observem que durant la primera meitat del segle, el creixement poblacional del País Valencià és pausat i extremament moderat. Un tipus de creixement que pot qualificar-se d'"estagnat", en la mesura que la proporció valenciana sobre la població espanyola va descendint a poc a poc: passa de representar el 8'5 % en 1900 al 8'1 en 1960. 177


En la dècada dels 60 (taula VIII) el ritme secular de creixement poblacional presenta un canvi altament significatiu: un augment d'una mica més de mig milió d'habitants, és a dir, un increment del 24'0 %. Per primera vegada en la Història moderna, la població del País Valencià arriba a representar una mica més del 9'00 % del total del conjunt espanyol. La població ha crescut més en l'última dècada que en els 50 primers anys del segle. Un altre canvi importantíssim en l'estructura poblacional valenciana és el pes específic que tenen els saldos migratoris en el creixement real de la població: durant tota la primera meitat de la centúria, la demografia no decau bruscament degut a la taxa de creixement biològic." A partir dels 60, sense que les taxes biològiques hagen descendit, el boom del creixement poblacional valencià està fortament lligat al flux immigratori (el cens de 1970, tabulant tan sols els majors de 10 anys, dóna la xifra de 275.000 individus vinguts durant 1960-70). Per últim, l'estructura de la població valenciana per edat i sexes ha canviat radicalment: si en 1950 es pot identificar amb una població envellida, en 1970 apareix prou rejovenida. El perfil de la piràmide de població valenciana passa en menys de 20 anys de la figura de finestra coronella a la de trompeta. Sense traure importància als canvis esdevinguts en l'estructura poblacional valenciana, ens interessa bàsicament retenir aquestes coordenades i inserir-les en el context de la dada següent: Els alts creixements poblacionals valencians i, en general, els canvis que es produeixen en l'estructura demogràfica, coincideixen amb la dècada dels 60, precisament quan la dinàmica sòcio-econòmica ha assolit (o està a punt d'assolir) els llindars de l'estadi industrial. Dit més clarament: La dinàmica poblacional augmenta en la mesura que el procés de producció demana mà d'obra assalariada. 5.

POBLACIÓ ACTIVA I SECTORS ECONÒMICS

Normalment, se sol dir que un país és o està més o menys desenvolupat per la semblança que les seues estructures sòcio-econòmiques tenen amb les dels països avançats d'Occident.

www.faximil.com

Sobre aquest tema, veja's PÉREZ CASADO, R.: "Demografia", dins LI.UCH, ERNEST, i al.: L'estructura econòmica del País Valencià, València, 1970, L'Estel. 178


Amb les reserves necessàries anem a acceptar convencionalment l'escala de medició que sobre el desenvolupament ofereix a tal efecte l'Informe Foessa.7 Prenent com indicador base el valor percentual de la població activa agrària podem dir que la societat valenciana passa d'un estadi de subdesenvolupament industrial en 1950, al de semi-industrial en 1960 i, deu anys més tard, en 1970, assoleix el nivell de plenament industrial. Si el creixemenet industrial ofereix trets de "gegantisme", el fet que en un país "eminentment agrari" la població activa, incrementant-se en valors absoluts, passe en 20 anys del 7 % al 21 % 8 és, en si, i no volem exagerar, un fenomen de característiques excepcionals. Sobre l'indicador que hem pres per a mesurar el nivell de desenvolupament, A. de Miguel considera que "tiene la suficiente sensibilidad para detectar los cambios sociales que se producen en un país como Espana".9 Potser siga encara més expressiu en el cas del País Valencià, en el qual fins fa ben poc la base econòmica estava molt condicionada per la intensitat de l'activitat agrícola. Tanmateix, sense menysprear ni un punt de la qualificació sobre els guanys o resultats del procés, cal assenyalar que el procés ni s'ha produït en tan poc temps (en els quatre anys o poc més, que semblen deduir-se de les interpretacions dominants) ni afecta d'igual forma ni amb la mateixa intensitat els diferents sub-espais socials —comarques— del País. Amb objecte de reforçar les idees que es desprenen de l'anàlisi de la població activa-sectorial —renovant les reserves que advertíem—, l'anàlisi de les taxes d'activitat ens confirma que la formació social valenciana en els anys 50 inicia el pas a una formació capitalista autocentrada. La taxa d'activitat o relació entre les persones en edad laboral

8 s

L'esquema del nivell de desenvolupament de l'Informe Foessa és el següent (p. 161): Nivell Denominació Definició (% P. A. A.) I Preindustrial 50 ó més II Subdesenvolupat 33 a 49 III Semindustrial 25 a 34 IV Industrial 15 a 24 V Postindustrial 14 ó menys Veja's la taula X: L'evolució de la població activa sectorial per als anys 1950, 1960 i 1970. Foessa (1970), p. 99. 179 www.faximil.com

7


TAULA IX

INCREMENTS POBLACIÓ ACTIVA SECTORIAL Anys Sectors Valors absoluts

1950-60 CA

Agricultura Indústria Serveis

—67.850 90.619 61.307

Total

1960-70

1950-70

C. %

CA.

C. %

CA.

C.%

—167 38'2 28'1

—110.071 140.185 113.959

—32'4 42'8 40'8

—177.921 235.783 170.282

—43'6 99'6 78'1

228.144

144.073

84.076

TAULA

X

POBLACIÓ ACTIVA I SECTORS ECONÒMICS * Proporció població activa sectorial Anys Sectors Valors absoluts

195 CA

Agricultura Indústria Serveis

408.512 236.658 217.898

Total

863.068

"No es classifiquen" Total

c% 47'3 27'5 25'2 100

CA.

340.662 327.277 279.205 947.189

19 70

C % 35'9 34'5 29'5 100

CA.

230.591 472.441 388.180 1.091.212

14.750

36.284

2.999

877.818

. 983.428

1.094.211

C.%

21'1 43'3 35'5 100

Font: I. N. E. Anys 1950-60; 1970: Alacant, t. II-3, p. 53; Castelló, t. II-2, p. 37; València, t. 11-46, p. 44. 180 www.faximil.com

*

19 60

0


i les que de fet estan treballant o buscant treball, durant els anys 50 no sols s'incrementa considerablement, en relació als anys anteriors, sinó que és fins i tot més elevada que la corresponent a la dècada següent: la dels 60 i la de l'enlairament industrial. Del 55'5 % que presenta aquesta taxa en 1950 es passa al 60'4 % en 1960; uns nivells molt superiors als de l'Estat espanyol, que són considerats entre els més alts d'Europa.10 COMPARACIÓ DE LES TAXES D'ACTIVITAT DEL PAÍS VALENCIÀ I DE L'ESTAT ESPANYOL Homes

Anys

E. e.

P. V.

E. e.

1950 1960 1970

92'9 927 87'4

102'4 103'3 92'2

14'4 20'3 20'1

Dones

P. V. 13'3 23'4 23'4

E. e.: Estat espanyol P. V.: País Valencià Fonts: Les dades de l'Estat espanyol estan tretes de D E MIGUEL, A.: Manual de Estructura Social de Espana, Ed. Tecnos, 1974. Les del País Valencià són d'elaboració pròpia.

6.

UNA INDUSTRIALITZACIÓ EN EL SI D'ESTRUCTURES CAPITALISTES

La industrialització valenciana —com a procés sòcio-econòmic— és la història de diversos intents d'èxit escàs. Però, amb tot, amb la seua lentitud i les seues ensopegades, és un procés que es va desenvolupant. La seua lentitud potser siga un problema, i el nivell de desenvolupament que s'aconsegueix, un altre, però el més important és que, lentament i amb les seues limitacions inherents, aconsegueix de forjar les estructures i condicions bàsiques perquè en una fase ulterior es puga produir un decidit enlairament industrial durant els anys 60. Com tot procés, la industrialització no cau del cel, sinó que sol existir un període en el qual sembla que no passa res. Aquest és el cas al País durant les dècades dels 40, i essencialment els 50. Ja hem vist com durant el període estudiat, d'una banda el pro-

www.faximil.com

NAREDO, J. M.: La evolución de la agricultura en Espana, Barcelona, 1971, Ed. Estela, p. 126. 181


cés productiu està demanant mà d'obra, força de treball, i no és precisament l'agricultura el sector que en reclama més, sinó que mentre el camp expulsa el 16'7 % de la seua població activa, la indústria absorbeix 90.000 actius (aqueix sector industrial, que no existia,11 s'incrementa durant els 50 en un 38'2 %) i els serveis també augmenten aleshores, si bé en menor mesura (28'1 % de variació). Durant els anys 50 existeix una activitat econòmica més que considerable. I, per paradoxal que puga semblar, mentre el procés de producció demana mà d'obra, hi ha valencians que emigren amb prou raó de llur part i sobretot sense que siga un contra-indicador de la dinàmica de les estructures sòcio-econòmiques capitalistes. L'emigració, la sortida de treballadors amb llurs famílies de llur àrea social, sol ésser interpretada sociològicament i econòmicament com a signe d'insuficiència dinàmica de l'economia. Aquest indicador sociològic i econòmic indubtablement acompleix bé la seua funció. Estem segurs que els valencians de l'Alt Maestrat han emigrat perquè no hi havia llocs de treball per als joves ni indubtablement expectatives d'un possible enlairament industrial, igual com a l'Alt Palància, a la Canal de Navarrés o a la Vall de Cofrents... i d'altres comarques, autèntiques "bosses de subdesenvolupament". Ara bé, el que ja no sembla tan coherent, almenys a primera vista —i, tanmateix, en el si de les específiques estructures en què es desenrotlla, ho és—, és que l'emigració es produeixca en la Safor (Gandia) o la Ribera Alta (Alzira), posem per cas. I, no obstant, el fenomen de l'emigració de gent d'aquestes comarques cap al Principat, o cap al centre europeu, és un fet clarament observat durant els anys 50. í,Com es pot explicar sociològicament •—és a dir, al marge de la raó individual, de cada família— magnituds d'emigrants tan altes, en una economia creixent? Per comprendre aquest fenomen cal situar-lo en les específiques coordenades del procés de la desagraritzacio valenciana, i destriar les particularitats que presenta en haver-se realitzat dins d'una formació

www.faximil.com

Veja's aquest antològic text, ben representatiu del que hom pensa de la situació industrial valenciana: "...el hecho fundamental de la marcha de la economia es su INSUFICIÈNCIA DINÀMICA, basta observar la evolución de la renta 'per capità' para comprobar que en los últimos doce afios —1955-67— la tasa de crecimiento anual y acumulativa, es inferior a todas luces —y hasta puede decirse que muy inferior— a la tasa media espanola correspondiente..." PREVASA: Estudio general sobre INVERSIONES en la economia valenciana: 1968-71, València, 1967. 182


social l'estructura complexa de la qual és ja dominada en 1950 pel mode de producció capitalista (durant aquests anys, com hem indicat dalt, les relacions socials de producció afecten més del 75'00 % de la població laboral). Per això, mentre que «normalment» la desagrarització sol anar unida al pas d'un mode de producció precapitalista al capitalista per mitjà de la industrialització, al País Valencià ens trobem que dit procés —el pas a una formació social capitalista— no sols s'ha desenvolupat amb prou anterioritat, sinó que ho ha fet d'una forma si més no distinta a la que podríem denominar clàssica, destacant essencialment que les relacions socials de producció capitalista s'han desenvolupat majorment al sector agrari que no en l'industrial. Dos detalls importants, massa importants, i sense els quals és impossible d'entendre tot el que ha passat durant el període que estem analitzant. Un dels fenòmens típics de la industrialització capitalista —com a procés sòcio-històric— és el de l'emigració econòmica o reconversió de la força laboral precapitalista en assalariada capitalista. Es caracteritza per la progressiva desintegració de les estructures sòcioeconòmiques precapitalistes —bàsicament agràries— i la consegüent absorció de llur població laboral pels nuclis industrials capitalistes. En aquest procés, la pagesia —i una part de l'artesanat i obrers independents— esdevé peonatge industrial desqualificat, la mà d'obra forta i barata que la indústria necessita per a acumular grans masses de capital i poder-se desenvolupar. L"'emigració econòmica" és fonamental en l'industrialisme, i en el cas del País Valencià, amb la seua estructura laboral peculiar, no es pot desenvolupar amb normalitat de la forma que podríem anomenar clàssica. La proletarització del camperol valencià serà una mica difícil, i sobretot diferent a la d'altres àrees, com diferent serà 1' "emigració econòmica" i l'acumulació de capital. L'emigració valenciana es caracteritza per produir-se al mateix temps que se succeeixen forts quocients de mobilitat espacial intra i extra "País Valencià". La mà d'obra barata i qualificada, que és la que necessita una indústria més o menys naixent, s'obté per mitjà del transvasament d'àmplies masses de camperols de l'Espanya meridional i seca, i de les comarques valencianes interiors que limiten amb Aragó i Castella. Mentre que el camp valencià s'allibera de la sobrecàrrega d'actius i la indústria autòctona necessita mans barates, el llaurador valencià, el de les zones d'agricultura intensiva —d'un nivell de vida www.faximil.com

183


baix però superior al del peonatge industrial, i també al de la pagesia immigrant—, inicia la seua sortida cap al Principat o l'Europa francesa, alemanya o suïssa. La població activa del camp va a trobar-se davant una opció dura, que li presenta el sistema productiu: o la desqualificació, proletarització industrial o descens del seu ja precari nivell de vida, o l'emigració. Els pormenors de l'emigració valenciana resten encara a estudiar. Però d'allò que no hi ha dubte és que durant els anys 50 l'agricultor valencià accepta en major mesura ésser un peó industrial a Alemanya que ésser-ho en el seu país. Una gran part opta pel pas de l'Ebre i, també, el dels Pirineus.

www.faximil.com

184


www.faximil.com

TEXTOS


www.faximil.com


La discontinuïtat en tants aspectes de la nostra vida civil dóna sovint la impressió de començar contínuament de zero, quan en molts de casos ens trobem amb què estudis anteriors no han arribat a superar els anys buits. Aquesta secció vol ser un mitjà per a la recuperació d'aquests textos oblidats. El d'ara és de Romà Perpinyà i Grau i fou publicat a la revista "Economia i Finances" pel 1932 (15-20-21, pp. 354-356 i 374-377). Perpinyà dirigí a València el primer Centre d'Estudis Econòmics d'Espanya des del 1929, donat que "en un concurs molt dur m'elegiren per a ocupar-ne el càrrec de director. En vaig lliurar tot a València, i vaig tenir la sort de consolidar aquesta institució" (JORDI ESTRADA I ULLASTRES: Diàleg amb Romà Perpinyà i Grau, a "Serra d'Or", març 1965, p. 21). Fou precisament a València on escriví el seu famós De Economia Hispana, publicat primer com a apèndix a El Comercio Internacional de Gottfried Haberler (Labor, Barcelona, 1936, pp. 415-487), després tantes vegades reeditat i àdhuc traduït, i que era en realitat una part reelaborada de l'exposició de les entitats econòmiques valencianes davant de la Comissió Interministerial del Comerç Exterior que havia de participar a la "Conferència Internacional Econòmico-monetària" de Londres el 1933 (ROMÀ PERPINYÀ I GRAU: De Economia Hispana, infraestructura, historia, Ariel, Barcelona, 1972, p. 28). La tasca que efectuà al Centre d'Estudis degué ser considerable si ens atenem a les seves mateixes paraules: "A l'Arxiu de l'actual Institut Valencià d Economia (hi ha) l'ample centenar d'informes, des de l'organització del primer Centre d'Estudis Econòmics de la Península. Llàstima que no es va publicar res de la l.a Conferència d'Economia del País Valencià que vareig organitzar" (lletra de Romà Perpinyà a Et. LI. del 25 de febrer del 1963). Un subproducte d'aquests treballs, dels que resta a fer un estudi sistemàtic (M. A. Fabra està fent aquest treball més sistemàtic), és la conferència que donà lloc a L'interès col·lectiu econòmic a Catalunya i a València. Si be és comprensible que aquest

www.faximil.com

187


article, com La crisi del Priorat (Barcelona, 1932), no fos inclòs a la replega De estructura econòmica y economia hispana (Madrid, Rialp, 1952), tant per el moment com per l'editorial, no ho és en absolut en la del 1972, eixida sota el patronatge de la Facultat d'Econòmiques vella de Barcelona. La conferència de la que transcrivim una "recensió detallada" fou pronunciada a la lliguera "Unió Catalana" i dintre d'un cicle on havien de parlar Joaquim Reig i Ignasi Villalonga. La premsa catalana i valenciana es féu ressò de la conferència per mitjà, normalment, d'una ressenya molt resumida ("Diario de Valencià", "La Correspondència", "La Vanguardia", "Las Noticias", "El Matí" i "El Noticiem Universal", el 5 de maig del 1932; "Las Provincias", "La Veu de Catalunya" i "Diario de Barcelona", el 6, i "La Voz Valenciana", el 7). No dubtem de què algú àdhuc responsable de "Las Provincias" s'admiraria de què en aquest periòdic figurés a doble columna el titular "El bloque catalano-valenciano, es determinante en la economia espanola". Ernest Lluch

www.faximil.com

188


L'INTERÈS COL·LECTIU ECONÒMIC A CATALUNYA I VALÈNCIA. UNA DISSERTACIÓ DE ROMÀ PERPINYÀ I GRAU A UNIÓ CATALANA

El distingit economista Romà Perpinyà i Grau, que a València està dirigint un important Centre d'Estudis Econòmics, donà a Unió Catalana una conferència sobre temes capitals de Catalunya i València. Fou la lliçó una anàlisi a fons i amb rigorisme científic de l'interès col·lectiu dels diversos factors econòmics que integren la terra que va de les Alberes a Santa Pola, unit per la llaçada d'una sola llengua. Perpinyà i Grau fou aplaudit i ens plau reproduir ací una recensió detallada del què expressà: LA COEXISTÈNCIA DEL PETIT I EL GRAN. ECONOMIES COMERCIALS, ESTATALS, INTERNACIONALS

www.faximil.com

Estem patint un enfarfec de grans plans. Conceptes amplis d'economies "nacionals", d'economia europea, d'economia mundial. Les grans síntesis són necessàries. Sense elles és impossible situarse i ens arriscaríem de prendre mides o de fomentar activitats que, fatalment, estessin destinades, per la tendència general de conjuntura, al fracàs. Les grans síntesis però, tenen d'ésser pels grans savis o... per aquells que, no podent fer altra cosa... ho volen semblar. Cal que tinguem en compte les grans síntesis, però cal també que no parem aquí, sinó que, afinant cada vegada més la nostra observació i els nostres treballs, procurem aturar-nos a regions, a comarques, fins a pobles per tal d'examinar-hi la seva activitat, per tal de buscar-hi ço que hi ha de positiu i ço que hi manca o hi és errat. Conèixer el petit per a usar-lo, per a millorar-lo i així, anar fent 189


gran el tot. Tot, que fins arriba a ésser la Humanitat. ;Ja veieu com, de ço més petit, fins a ço més egoista i pràctic se'n trascendeix un sentit d'idealitat, de cooperació al perfeccionament i al benestar de la Humanitat! Heus ací, com els més internacionalistes som els més comarcals. I ho som en quant tots els nostres treballs van enquadrats dintre les línies generals de les tendències econòmiques del moment, i tenim en compte les perspectives del pervenir. Els internacionalistes són aquells que pesen els fets i que tenen en compte les idees, perquè si sols s'atenguessin als primers, no estarien preparats per a quan tinguessin efecte les segones, sempre avançades al moment present; i perquè si sols tinguessin en compte les segones, es trobarien en la impossibilitat d'aplicar el que és bo en l'hora que segons les idees, comença a semblar que ja no ho és. Així, doncs, heus ací la tesi de la meua conferència: Una anàlisi del petit, dintre un ordre econòmic general. CARACTERÍSTIQUES DE L'ECONOMIA VALENCIANA EN LA POBLACIÓ I EN LA DISTRIBUCIÓ DE LA RIQUESA

www.faximil.com

Els fets, en l'economia valenciana? Us hauré de fer una síntesi, però síntesi del petit, que ja és detall del gran, síntesi incompleta i defectuosa, però, em crec que pel nostre ús, suficient. Estem en un lloc d'estudi. Ja comprendreu, doncs, tots, que l'exposició no podrà ésser emotiva, sinó freda, de fets, observacions i raonaments. Primer observarem l'home. Motor, centre i fi de l'economia, és a dir, de l'explotació i de l'organització de la riquesa per a sostenir i augmentar la civilització, el benestar. M'hauré de referir sols a dades per la "provincià" de València. Us puc, però, avançar que, en línies generals, corresponen també a l'estructura de la província de Castelló i gran part de la d'Alacant. València, econòmicament, té dues menes d'homes. Nuclis de població amb dos tenors de vida i de civilització i fins de cultura diferents. El valencià de la costa i el de l'interior. Si tracem una línia paral·lela a la costa, distant d'ella només que uns 18 quilòmetres terme mig, haurem dividit València en dues por190


www.faximil.com

cions, territorialment desiguals, demogràficament més desiguals, i pel valor i la riquesa, encara molt més desiguals. Aquesta llenca representa aproximadament un quint de la superfície total de la "provincià". Allí hi viuen i prosperen prop dels dos terços dels seus habitants, i la valor de les seves produccions agrícoles tan sols representa un 90 % del total valor de la producció agrícola valenciana. Quan el rei Jaume I alliberà València dels alarbs ho féu amb l'ajuda de dos grups d'estaments. El català i l'aragonès. Ben aviat legislà per a València, amb el seu ample i liberal sentit que féu de València un "Regne" confederat, lliure i autònom, en lloc d'haver-lo fet, com hauria pogut, feudo i tributari del català. Per aquesta raó el rei En Jaume I és considerat a València com rei valencià. En Jaume I ordenà un repartiment de les terres conquerides, entre els catalans i els aragonesos, deixant als primers feudes i jurisdiccions en la planura i als segons en el mont alt de l'interior. Els autors no estan tots d'acord en veure en aquest fet l'origen de què la parla valenciana sigui la de la costa i la castellana la de l'interior, però, sigui com sigui, no hi ha dubte que en la permanència d'aquesta divisió s'hi té de veure un fenomen, si més no cocausal, de què la llengua catalanovalenciana sigui la que es parli, precisament, i molt aproximadament en aquesta mateixa llenca de terra vora al mar, que és la més poblada i la de riquesa més gran. I cal que remarquem que són dignes d'admiració les formidables lluites que en els començaments i fins segles després de la conquesta hagueren de sostenir els valencians, habitants costers amb els de l'interior, no sols per a mantenir llurs drets lingüístics, sinó que també llurs furs especials, en lluita amb les Jurisdiccions que els nobles aragonesos aconseguiren, per a la justícia i l'administració, dels reis Pere I el Gran, fins d'Alfons I de València i III d'Aragó, que després d'haver-lo arribat a fer jurar els Furs de València en Burriana, el 22 de setembre del 1286, es veié obligat d'abolir-los de dret a les Corts d'Osca ben poc després, encara que, de fet, sempre foren tinguts com a subsistents fins a Felip V; i en vàries ocasions, reconeguts de nou pels monarques. I els aragonesos sols arribaren a aconseguir una dualitat de furs i jurisdiccions, als que voluntàriament s'hi podien acollir els valencians costers. Preneu aquestes sintètiques cites històriques com a enquadrament de l'economia en la política, en el dret, en la llengua i en els costums. 191


En l'actualitat, la població valenciana experimenta un fenomen demogràfic sumament interessant: L'atracció enormement accelerada de la llenca rica i poblada sobre la pobra i muntanyosa. La província de València, per a examinar aquest fet, pot dividirse en tres zones: l'interior, la mitjà i la marítima-plana. Els partits judicials de la primera tenen una densitat mitja de 22 habitants per Km2; els de la segona, de 53 habitants per Km2, i els de la tercera, de 322 habitants per Km2. Ja podeu observar i anar-vos fent càrrec d'aquesta gran i enorme concentració en la zona o llenca plana i marítima. Cal, però, que observem el moviment dinàmic de la població. I si això fem podríem remarcar la següent comparació de densitats pels cens de 1920 i el darrerament efectuat, de 1930. Densitats ===== Variacions 1920 1930 Zona interior muntanyosa " intermitja " marítima-plana

227 53'8 264'6

21'7 53'2 321 '9

—1 — 0'6 +57'3

Variacions relatives de la població de 1930 sobre 1929 —4'12 % —1'27 % +21.01 %

La direcció del dinamisme és evident. I, encara, l'atracció vers les zones riques seria major, si algun districte, especialment l'arrosser de Sueca, no acusés un molt dèbil augment degut a una doble causa d'emigració, per saturació econòmica en el conreu de l'arròs i per una minva de la natalitat, que s'acusa de 1920 a 1930, fent descendir l'índex de naixements del 24 % en 1920 al 31 % en 1930. (Tot i haver disminuït els coeficients de mortalitat i morbositat.) ^Quina és la raó de producció o activitat econòmica que dóna una importància tan preponderant a aquesta llenca paradisíaca? (Si per paradís es pot dir l'abundor i la riquesa.) I, si més no, aquests són requisits materials necessaris pel benestar. Observem la producció agrícola. Solament puc usar dades d'un nombre petit de productes classificats per aquestes tres zones, el valor de la producció dels quals suma un 56 % del valor total de la producció agrícola valenciana. Per a l'interior, de les dues principals i quasi úniques produccions de vi i oli; per a la intermitja, de les de l'oli i cebes; per a la plana, de taronges, www.faximil.com

192


patates, arròs i cebes. Doncs bé, per a aquests productes la distribució del valor en les tres zones d'extensió aproximada igual, es distribueix en les següents proporcions: En la zona interior el 9 % (vi i oli). En la zona intermitja el 18 % (oli i cebes). En la plana el 73 % (taronges, patates, arròs i cebes). Ara bé, si sumem a la tercera zona el valor dels productes hortícoles, trobarem que el 95 % del total valor de la producció agrícola valenciana està ubicat en aquesta llenca de terra vora el mar. I, la indústria i el comerç valencians estan pràcticament en absolut, concentrats en la capital i pobles de la zona plana i això ho podem comprovar a l'examinar la riquesa tributària de la província, és a dir, la recaptació per tributs de l'Estat espanyol, que està en funció directa de la productivitat agrícola industrial, de l'activitat comercial i de les operacions financeres, civils i mercantils. Heus ací, per aquestes tres zones, els percentatges de la total riquesa: Zona interior muntanyosa intermitja " marítima-plana

3'8 % 6'3 % 89'9 % 100'—

www.faximil.com

Així, doncs, podem concloure que València és aquesta zona: la de la població de llengua valenciana, la de la població densa i de forts augments, la de la producció rica i exuberant. ^Aspecte social, avui dia tan interessant? València és país característic de la petita propietat, agrícola i industrial. Agrícolament la divisió de la propietat és enorme. En el secà el 84'9 % del número total de finques són propietats de... menys d'una hectàrea, i en regadiu aquesta proporció arriba al 94'1 %. Industrialment, n'hi ha prou amb que observem el nombre gran de contribuents per la tarifa 3.a de la industrial, superior, de molt, al de Madrid, per a reconèixer l'existència d'una numerosa indústria a València, però indústria petita. Petits tallers, petits negocis industrials. I, si comparem el rendiment de la contribució industrial i la d'utilitats, observarem que, així com en les regions principals de la 193


península la d'utilitats sobrepassa de molt la industrial (a Barcelona, un 174 %); a València, la recaptació per industrial, al revés, és un 35 % superior a la d'utilitats. Doncs, gran nombre d'activitats; en general, petites i individuals. Iniciativa i enginy de l'home valencià. Són les indústries de l'electricitat, la molineria de blats i d'arròs, aquesta última sumament dividida i familiar, la de la fusta en gran com a complementària de l'exportació i per a tallers d'artífex en mobles afamats; la tèxtil en iute i sedes, principalment aquesta darrera, de fama antiga permanent i universal; la de ciments i de ceràmica, també aquesta de tradició mil·lenària com ho demostren les recerques i classificacions del servei de prehistòria de la Diputació, amb els estudis del català Pericot; la de maquinària i construccions metàl·liques, amb doble, també caracterització de gran indústria siderúrgica i naval; la mitjana, de motors i caldereria per a les obres de regadiu, i la del treball del ferro, suplementària de les altres d'ornamentació i sumptuositat dels mobles, de les teles, de la ceràmica; les indústries dels olis, dels vins, dels licors; les dels productes químics i adobs, auxiliars de l'agricultura, i també del luxe i bon viure com la perfumeria, i la de productes alimentosos i conserves, derivats dels exuberants i saborosos fruits i llegums; també la d'exportació de la carn. Totes aquestes, petites i grans, sumen aproximadament el 80 per 100 del capital total invertit en la indústria a València. Jo crec que fins ara no s'havia prestat a Barcelona atenció a l'economia valenciana. Quelcom s'hi prestà durant l'Exposició, degut al discurs del Sr. Carles Sarthou, president actual del C. E. E. V. en el Congrés Internacional de Fruites, celebrat sota els auspicis del benemèrit Institut Agrícola Català de Sant Isidre. Ara, dintre poc també, podreu escoltar uns suggestius parlaments dels regionalistes valencians, d'En Puig i En Villalonga. València coneix Catalunya i aquesta no coneix a l'ensems València. I el coneixement mutu és el primer pas per a la comprensió i la col·laboració. Aquesta exposició, però, es va fent massa monòtona; jo us en demano perdó. Sortosament parlo davant d'un públic preparat, que es fa càrrec de l'aridesa natural del discurs econòmic quan aquest es té que limitar a plantejar i ordenar fets sobre els quals s'han de basar després les anàlisis i les conclusions. I també, quan aquests problemes són apartats a tot sentit polític

www.faximil.com

194


del moment. Encara que forçosament, com en tot l'econòmic, s'hi transcendeixi de manera molt important. Deixeu-me, però, un poc mes de temps abans de posar la salsa i la sal a tot aquest condiment que estem preparant. Resumim la potencialitat econòmica de València. DESTÍ CLASSIFICAT PER LA PENÍNSULA I L'ESTRANGER DE LA PRODUCCIÓ VALENCIANA Agrícola

industrial

Percentatges

Pessetes Valor de la producció Exportació per mar

731.499.000 358.402.746

405.053.737 67.163.518

Resta Exportació per terra

373.094.254 119.367.583

337.890.219 11.432.704

Resta per al consum interior peninsular

253.726.671

326.457.516

64'4

35'6

43'7

56'3

www.faximil.com

Aquestes xifres són provisionals i elaborades pel Centre d'Estudis Econòmics valencians. Ens donen, però, una visió prou sintètica i aproximada de les característiques de l'economia valenciana. Enorme producció i exportació agrícola. Reveladora, gran producció industrial, que queda quasibé tota per al mercat interior. Comerç i transports, molt intensos, per a distribuir aquestes grans masses de producció. Economia, característicament determinada per la conjuntura dels grans països industrials consumidors dels productes valencians. Costos determinats per la política econòmica interior espanyola. Preocupació, per tant, intensa de tots els problemes econòmics, i fins polítics a l'ensems internacionals i espanyols... València segueix amb tot interès i detall els treballs per a intensificar les activitats econòmiques dels països de l'Est europeu, amb els emprèstits de França, de la Societat de les Nacions, de l'Institut de Crèdit Agrícola, del Banc Internacional de Pagaments; les seves conferències vers una col·laboració agrícola amb els Estats centrals i industrials d'Europa; temptatives de tractats amb tarifes diferencials, temptatives vers una confederació econòmica danubiana, projectes d'agrupació anglesa i escandinava, etc. 195


València rep gran repercussió de la política econòmica alemanya i de la seua situació financera, política i social. Tots els grans problemes dels deutes, de les reparacions, i tots els derivats de la tensió financera alemanya a conseqüència de l'excés de crèdits de què és deutora, repercuteixen fortament en les cotitzacions dels productes valencians, i en les transaccions mercantils i en les financeres derivades. La distribució de l'or, ocasionant una baixa de preus i una disminució de la capacitat de compra, ha tingut sèries repercussions per a l'economia valenciana. La política anglesa general, comercial i financera, és, diria, de vida o mort per a l'agricultura i també per a la indústria valenciana que d'ella depèn. En fi, València, la primera plaça d'Espanya en mercat de monedes, està seriosament colpida per les dràstiques regulacions monetàries i comercials dels principals països del món. I totes aquestes preocupacions i totes les conseqüències de la política econòmica internacional, es reflecteixen en els resultats de la seva economia. La valoració de la producció agrícola valenciana experimentà en 1930, primer any de crisi mundial, un descens del 10'35 % sobre l'any anterior. La recaptació de duanes, a València, fou en 1930, de 15 % inferior a la del 1929, és a dir, un descens de 10.900.000 pessetes. Si tinguéssim les dades per al 1931, a ben segur aquests descens serien més importants.

ELS REQUISITS DE LA PROSPERITAT VALENCIANA

València, però, no té defensa en l'interior. Els seus jornals són cars perquè estan determinats pels costos espanyols, cars. I, tots sabeu la transcendental importància dels jornals en l'agricultura i en la petita indústria, puix ells representen percentatges molt elevats en el cost de llurs productes. I no us creieu que aquests fets no interessen a Catalunya, no interessen a Espanya sencera, que és el mercat català. L'exportació valenciana és el capítol més important de la balança de pagaments del nostre Estat general. Si València no exporta, la balança de pagawww.faximil.com

196


ments esdevé molt deficitària, i si queda alguns anys sense exportar, s'arrenquen els tarongers com passà els anys de la Guerra, i per a replantar-los fan falta uns anys d'auge i, si més no, de 8 a 10 anys fins a què els nous estiguin en plena producció. No és l'agricultura com la indústria, que pot quedar amb el capital improductiu amb les fàbriques tancades. L'agricultura de l'arbrat produeix cada any, i si les condicions econòmiques de valorització dels seus productes no són favorables, el desastre és conseqüència de la necessària activitat dels seus habitants, de l'exuberància de la terra, de la fecunditat ocasionada pels regadius, i de la inconscient i perenne força covadora del Sol de Llevant. Heus ací les necessitats o requisits de prosperitat de l'economia valenciana: prosperitat europea; llibertat comercial, i baixos costos espanyols. Heus ací les conseqüències dels seus anys de depressió: Balança comercial espanyola deficitària, gran disminució de la seua enorme capacitat de consum de productes espanyols i, especialment, catalans. D'on, perillosa influència sobre la moneda espanyola i sobre les finances generals. D'on, perjudici a les produccions catalanes que veuen un mercat, gran i proper, disminuir de consum, en gran quantitat.

LA DOBLE CARACTERÍSTICA DE L'ECONOMIA CATALANA REFLECTIDA PELS SEUS PORTS

Jo deuria fer, ara, un paral·lel entre l'economia valenciana i la catalana, analitzant l'estructura d'aquesta com he fet per la primera; però el temps i les dades em falten. Jo crec, però, que l'anàlisi del port de Barcelona ens serà de gran utilitat, i potser bastarà. Veiem. Mirem l'economia catalana en el seu port principal, Barcelona. El port de Barcelona té gran varietat d'articles, tant d'importació com d'exportació. El seu comerç és complexe. Ara bé, he fet un destriament dels més importants que, a l'ensems el caracteritzen. Per la importació aquests productes i respectius percentatges en el valor total importat, són, com pot veure's, els següents:

www.faximil.com

197


Fe seies Cotó Matèries alimentoses principals (bacallà, patates, colonials, ous i fruites) Cereals (variables: blat i blat de moro) Primeres matèries principals (llavors oleaginoses, cuiros, fusta) Carbó, gasolines i petrolis Maquinària (elèctrica i altra)

Total importació per Barcelona

% de la total importa.

134.000.000

18'2

89.600.000 31.000.000

12*2 4'2

54.300.000 53.587.000 36.879.000

7'4 7'3 5'0

Total

399.366.000

54'3

1929

737.000.000

100

Característica integració d'un país industrial, que, a l'ensems, té moltes primeres matèries en el mercat interior, puix el percentatge de primeres matèries, ultra les tèxtils, és molt petit. Per a l'exportació, la discriminació de les principals mercaderies exportades és la següent: % de la total exportació Productes fabricats (teixits, paper i conserves, calçat en petita proporció) Matèries alimentoses (vi i oli) Primeres matèries (cuiros, suro) En total

37'3 6'5 7'9 517

www.faximil.com

Característica, també, de país industrial, però gairebé uni-industrial en teixits. Per tant la indústria catalana no és exportadora. El seu principal interès està, doncs, en la capacitat de consum interior i d'ell, el principal, el valencià. Aquesta és la situació del port de Barcelona estàticament considerat; i encara aproximada, puix aquestes xifres es refereixen a l'any 1929. Els errors, però, que puguin tenir a causa de les variacions naturals d'un any a l'altre no modificarien en les seues característiques essencials, els percentatges que queden aquí presentats. Un port, però, vàlvula de les activitats econòmiques d'un país, reflexa el seu estat evolutiu. 198


Si parem esment, doncs, al dinamisme del port de Barcelona, podrem fer-nos càrrec si el seu "hinterland" millora o prospera. Veiem. La trajectòria de la balança mercantil del port de Barcelona ve reflectida examinant els percentatges de l'exportació sobre la importació. Heus ací, doncs, les xifres des de la Guerra: TENDÈNCIA DE LA BALANÇA MERCANTIL DEL PORT DE BARCELONA . n Qumqennts 1914/1919 1919/1924 1924/1929

.

Valor de I comerç -— = Importació Exportació Milers de pessetes 444.275 771.039 784.337

250.158 238.149 206.119

Percentatge de lexporiació sobre /a importació 56'4 30'8 26'3

www.faximil.com

No parem esment en les xifres absolutes. Si hi paréssim veuríem que en tant com les importacions creixen cada any, les exportacions minven. Però no tinc confiança en les valoracions. En canvi, remarquem que, de poc més de la meitat que representaven les importacions del total de les exportacions, durant els anys de guerra, descendeix aquest percentatge al 30 % en el quinqueni 1920/1924 i pel següent, fins a 1929, les exportacions del port de Barcelona solament representen poc més d'una quarta part de les importacions... El port de Barcelona va perdent activitat progressiva, i els barcos que hi vénen a deixar mercaderies, no hi troben què per a retorn. I el descens és molt important. El port de Barcelona és un port orb (una balança que cada dia s'anirà desequilibrant més). És solament port d'importació, i... no pot exportar. ^Per què?, a conseqüència de la política econòmica sustentada pels catalans, la qual s'ha orientat a poder abastir "sense competència" en monopoli el mercat interior espanyol i "solament el mercat interior a causa dels alts costos comparatius, internacionals que una política excesiva i perllongada i integral de protecció ha ocasionat". Actualment la capacitat industrial catalana ha ultrapassat la capacitat normal del consum interior i..., el mercat està ja saturat i... els 199


nostres excedents solament poden fruir de períodes anormals d'avantatges dels canvis, en períodes de reajustament monetari i de preus. Aquest resultat és evident si parem atenció a les lleis clàssiques de desenvolupament de la indústria i de l'agricultura. La indústria amb rendiment progressivament creixent; l'agricultura clàssicament influïda per rendiment amb progressió d'acceleració retardada, i després decreixent. L'agricultura, únic mercat per a la indústria, ha arribat a un moment que no ha augmentat prou ràpidament per a poder absorbir les qualitats creixents de productes industrials. El mercat espanyol, per altra banda, no ha estat prou gran per a permetre, com es féu, per exemple, a Alemanya, un dumping clàssic; i a falta d'aquest medi de lliurament a l'exterior dels excedents de productes industrials catalans, la indústria catalana sofreix ara l'anguniosa situació d'haver-se instal·lat amb costos solament absorbibles per a un mercat espanyol protegit. Barcelona, sols importa i... no pot exportar. jPort orb, sols una vista, balança desequilibrada! Trist resultat d'una política quals horitzons solament s'estenien a la Península Ibèrica. La potència marítima de Catalunya està, desgraciadament, en franca decadència. Ja sé que hi ha causes generals de crisi de navegació, però també sé que aquesta crisi depèn de la crisi de les activitats econòmiques. i,Serà, doncs, que el mercat espanyol no permet fer treballar a tota la indústria catalana a ple rendiment? És a dir, ^serà que el mercat espanyol ha arribat a un punt de saturació, d'anquilosament i la producció catalana ha instal·lat massa capacitat de producció? Potser, sí. ^Serà que els nostres costos són massa alts encara, prescindint de la seua baixa ocasional fins al reajustament dels canvis actuals i els preus? Potser encara més veritat. ^Serà que l'estranger, a mida que han anat baixant els preus ha anat racionalizant i concentrant la seva indústria, i actualment la diferència dels nostres costos és més gran encara que no era abans? Encara, crec, que és molt més veritat. Catalunya, però, no és Barcelona. El port de Barcelona no té més que el 59 % del total del comerç exterior de Catalunya. ^Quines són les característiques dels altres ports? Diametralment oposades al de Barcelona. Els altres ports, Tarragona, Palamós, Sant Feliu de Guíxols, etc, són ports eminentment exportadors, i exportadors de productes agríwww.faximil.com

200


coles. De vi, d'oli, de suro, de fruites seques. En total tenen un excedent d'exportació de 136.000.000 de pessetes anuals. Aquests ports tenen característiques extremadament semblants a les dels ports de València, i a ells se'ls pot aplicar els mateixos raonaments. Necessiten de la prosperitat europea, necessiten llibertat de comerç, necessiten baixos costos espanyols. El port de Barcelona està caracteritzat en forma perillosa per a la prosperitat de la resta de Catalunya i de València. EL LLOC CATALÀ-VALENCIÀ ÉS DETERMINANT PER A L'ECONOMIA ESPANYOLA

I, ara, he de dar-vos una nova data. Data de conjunt. Data que jo crec molt important: El comerç exterior dels ports de Catalunya i de València representa més del 50 % de tot el comerç exterior de la península. La població de tota Catalunya més la de tota València, suma tan solament el 18'5 % de la total població d'Espanya. Així, doncs, solament una molt escassa quinta part de la població d'Espanya té més del 50 % del seu total comerç exterior. Les orientacions econòmiques, les mides que es prenguin per aquesta llenca mediterrània de l'antiga confederació catalano-valenciano-aragonesa, han d'ésser determinants per a tota l'economia de la península. Remarquem, doncs, ben bé la responsabilitat i la trascendència de les nostres directives econòmiques. No es tracta aquí d'una concepció egoista per a València i Catalunya en el sentit simplista de nacionalisme econòmic. Es tracta de raonar sobre les interferències i relacions dels interessos econòmics de la Catalunya industrial i de la Catalunya exportadora juntament amb València; i després, de la transcendència i repercussió sobre tota l'economia de la península, determinada per les tendències de nosaltres, els catalans i valencians. LES UNIONS REGIONALS EUROPEES

www.faximil.com

Penseu que a tota Europa s'està estudiant la col·laboració eco201


nòmica; que tota Europa està en el període reconstructiu iniciat per Briand * en el seu Memoràndum famós, en manera totalitària; i, en contraposició, deixant de banda cada vegada més els grans plans, les acuals tendències són de formació d'unions regionals europees (previstes àdhuc per l'article 21 del tractat de Versalles), i s'està tractant de reconstruir econòmicament Europa des de baix, segons digué Schober, amb motiu de l'intent de l'Anshluss, ara fa precisament un any, el qual, si bé fracassà, en canvi encara no s'han donat per perduts els intents d'Oslo, els de les Conferències de Varsòvia, Sinaia, Budapest, i els recents vers una col·laboració econòmica danubiana. CONTRAPOSICIONS I COL·LABORACIONS

Així, doncs, bo serà que examinem els principals factors dissaciociatius entre els grups econòmics Català i el Valencià-Català, exportador. Al primer grup li donarem simplement el nom de català en el sentit restringit que li correspon, i al segon el de valencià, en l'ampli sentit amb què l'hem presentat. Aparentment, deixeu-me afirmar-ho amb aquest dubitatiu, els interessos econòmics entre Catalunya i València presenten les següents contraposicions: A) Catalunya és industrial. València és agrícola. B) Catalunya mira a Espanya, que és son mercat general, i a València que n'és principalíssim. I solament pot vendre a l'interior pels seus costos alts. València mira l'estranger, que és on ven la majoria dels seus productes, que no pot vendre a Espanya, pels costos alts de la distribució i el baix tenor general de vida espanyol. C) Catalunya és, característicament, importadora. València és, eminentment, exportadora. D) Catalunya queda afavorida per la puja de costos a l'estranger, per quant evita competència en el seu mercat espanyol. València queda perjudicada pels costos alts a l'estranger, que disminueixen la llur activitat exportadora, i per tant llur capacitat de consum. Vegi's La política econòmica espaiiola ante el Memoràndum Briand, conferència per R. Perpinyà Grau, a l'Ateneu Mercantil de València, el dia 3 de juny del 1930, Ed. "El Financiero", Madrid, 1930. www.faximil.com

202


E)

Catalunya queda afavorida per les tendències nacionalistes en l'ordenació de les economies dels Estats estrangers. València es perjudica amb tota limitació al lliure comerç, puix aquestes limitacions restringeixen els seus mercats. F) Catalunya, mentre anaven baixant els preus a l'estranger, volia un canvi estable i or. València celebrava la correlació dels preus a l'estranger i la pesseta, que li permetia estabilitat i fins augment d'ingressos per la venda dels seus productes. Aquí teniu, esquemàticament, però crec que suficientment clares, la mitja dotzena de principals contraposicions, en la producció, en el comerç i en les finances, dels interessos econòmics catalans, a l'entorn del port de Barcelona i València, junt amb els "hinterlands" dels demés ports existents a Catalunya. ^Què passaria, però, si una de les dues tendències triomfés? Trencat un equilibri, el tot es perjudicaria. I, heus ací, precisament ço que ens pot compensar: A) Un equilibri entre indústria i agricultura és ideal econòmic dintre un Estat. Si és vertader i natural, les crisis són molt més suportables per al conjunt. B i C) L'equilibri entre importació i exportació daria estabilitat a la moneda, i, amb ella, possibilitat de progrés. D) Un desenvolupament d'una regió industrial compensa les pèrdues a una regió agrícola a l'estranger, fent possible absorbir els productes agrícoles que les circumstàncies exteriors del seu desenvolupament deixen en excedent. ídem de l'agrícola, a la inversa. E) Una moneda amb gran capacitat de compra, fa baixar els preus. Si els jornals no poden ésser abaixats, la seua influència és més important en els costos dels productes agrícoles que en els industrials. Si s'abaixen, llavors s'afavoreix el conjunt. Així, doncs, els elements dissassociables poden trobar una fórmula d'equilibri. ^Difícil? No hi ha dubte. Però la fórmula pot existir. Davant els perills d'un predomini d'una de les dues tendències cal que posem tota la nostra atenció en procurar la co-existència d'interessos. ^Com procurar-ho? No hi ha dubte que, buscant punts de col·laboració.

www.faximil.com

203


ALGUNS INTERESSOS COL·LECTIUS COMUNS, A CATALUNYA I A VALÈNCIA

Cal, doncs, que integrem l'economia mediterrània espanyola per acomodar-hi tota l'economia i la política econòmica de la península. Hem quedat que aquesta economia mediterrània és determinant, pel seu volum, de tota l'economia espanyola. Parlem, doncs, d'economia mediterrània no com a un clos, sinó com ordenació de la part més important de les activitats econòmiques de la península. I, està clar, com a medi d'establir un equilibri entre forces que tenen tendències contraposades, perillosíssimes de deixar influenciar-se amb predomini permanent d'una de les parts. Remarquem de nou que el mercat més important per a la indústria catalana és el valencià. Remarquem que per a València el mercat català no és determinant per a la seva prosperitat, sinó el mercat europeu. Per tant, a través de València, per a Catalunya la situació de l'exportació valenciana és de capital importància. Si València no exporta, Catalunya no treballarà. I al parlar de València recordemnos de les regions catalanes d'economia amb característiques valencianes, de Girona, de Lleida, especialment de Tarragona. I ara, mireu, per tant, el pervenir europeu. A Europa hi ha contraposició evident entre les idees, les més restringides de política econòmica i els fets. Les idees tendeixen a fer un gran mercat europeu. En aquest cas Catalunya tindria que sofrir fortament, però com que no hi estaria disposada, procuraria encara més protecció... jAh!, però és que tots els Estats pensen el mateix, per això els fets van per viaranys ben diferents que les idees; tots els Estats tendeixen a cloure llurs economies. Doncs bé; que Catalunya sàpiga esperar i resistir.

Cap ocasió millor que un desenvolupament vers economies tancades per a evolucionar la indústria catalana i conquerir mercats estrangers. Enorme perplexitat per a moltes persones, en el que acabo de dir. ^Conquistar mercats estrangers en època d'economies tancades? ; Està clar! Quant més es tanquin els grans països industrials, més s'elevaran llurs costos industrials, en pitjors condicions es trobaran per a la competència a l'exterior... D'aquesta manera, els nostres costos, relativament, s'aniran fent cada vegada més baixos, i arribarà el moment www.faximil.com

204


www.faximil.com

en què ja tindran prou diferència, fins en costos absoluts, per a facilitar l'exportació. Això sí, una condició i una conseqüència. La condició és saber esperar, és a dir, no tancar-nos nosaltres, no elevar més els aranzels. Altrament els nostres costos absoluts no minvarien, relativament, i la taxa de canvi no podria ésser-nos favorable. Una conseqüència: El sanejament dels nostres negocis i de les nostres cèl·lules econòmiques, o empreses de producció anti-econòmiques, amb beneficis limitats solament obtenibles pels aranzels. No és impossible aquest programa. És convenient i necessari. Heus ací una ocasió d'intervenció per a la política econòmica de l'Estat, no blasmable, sinó recomanable i fora de tota crítica de l'intervencionisme regulador i controlador, aparentment protector del treball, però, a la llarga i en tot moment, ofegador del desenvolupament econòmic i contrari als interessos del consum. Paral·lelament, però, tenim que establir unes bases de col·laboració. Examinem-ne lleugerament quatre camps. Els costos. — Heus ací el problema fonamental. Però aquest problema és massa complexe per a tractar-lo com a una part petita d'una Conferència. Però, sí podem remarcar que la capacitat de compra originada pels costos alts, el cost del blat, el del sucre, el dels metalls i el del carbó, no reporten més avantatges a Catalunya que una major prosperitat de l'economia a València. El consum valencià és, proporcionalment, molt més elevat que el consum de les regions cerealistes, de les remolatxeres, de les mineres. Uns costos alts de productes fabricats no poden compensar uns costos alts de primeres matèries. El marge de beneficis és molt més alt per als primers que per als segons; així, doncs, les regions espanyoles productores de primeres matèries van perdent capacitat d'absorció perquè a l'intercanviar llurs productes, primeres matèries, per les matèries manufacturades, perden un marge diferencial per la major quantitat de treball de les darreres. I, en efecte, les antigues regions productores de primeres matèries van perdent llur capacitat de compra, i aquest extrem el podem observar per poc que remarquem el descens de llurs índexs demogràfics. I els costos alts no solament perjudiquen directament a Catalunya, sinó que la perjudiquen indirectament, puix els productes agrícoles vénen afectats pels preus excessius del pa, del sucre, del carbó, dels ous. Solament aquests quatre articles representen més del 30 per 100 205


de la ponderació dels nombres índex de les subsistències. Els tres primers, amb preus alts per la seva producció cara interior; el darrer, per la impossibilitat de la cria de les gallines a causa de la carestia del blat de moro, base de llur alimentació. I amb jornals cars, els productes agrícoles catalans i valencians són cars, i amb la baixa del consum a l'estranger, les regions agrícoles catalanes i valencianes disminuiran llurs beneficis i per tant baixaran també de consum, de poder de compra de productes catalans. L'elevació de costos espanyols és deguda a actes de política econòmica intervencionista; doncs, solament amb actes contraris és com es pot solucionar. Un primer terreny de col·laboració, doncs, en la rebaixa dels costos espanyols. / ara, la distribució. — Això entra de ple en el gran problema ferroviari espanyol d'una banda, i en el desenvolupament del comerç de cabotatge. Deixeu-me que no toqui ara els carrils; persones més capacitades que jo ho faran. Però deixeu-me que remarqui dues menes de col·laboracions especialment catalano-valencianes. Per terra i per mar. Per terra. Catalunya com Bèlgica, està en actuació magnífica de regió de trànsit; per això fa falta, però, un requisit. Salvar la frontera ràpidament i amb les menys despeses possibles. Cal, doncs, que s'estableixi una decidida col·laboració per tal que sigui aviat un fet la via d'ample internacional des de les regions riques valencianes fins a la mateixa frontera catalana dels Pirineus. Per mar, cal que considerem a la costa valenciano-catalana no com un mar, sinó com un riu. Cal que intensifiquem el comerç marítim entre Catalunya i València. Si això fem, València absorbirà molts més productes catalans i Catalunya comprarà més a València. I al llarg de la costa s'establirà una de les regions més pròsperes d'Europa, com s'han establert al llarg dels grans rius europeus els grans "hinterlands" de les grans ciutats europees. Altre camp de cooperació són les finances. LES FINANCES

www.faximil.com

Aquesta llenca catalano-valenciana és dependent de les finances dels Bancs de fora. El port de Barcelona, eminentment importador, no deixa excedent, i per tant la Banca catalana ni disposa d'excedents considerables, ni de capitalització gran. I per això la Banca catalana no és Banca de dipòsits, i per això la Banca catalana s'ha dedicat tant 206


solament a Banca de valors, al comerç de valors. Per això la Banca catalana no ha pres quasi part en la subscripció de valors, a les quals contribueixen en tan gran quantitat les Banques de Madrid, de Bilbao, de Vitòria, de Pamplona. Comercia tan solament: fruit d'activitat, però no fruit de potencialitat. Però això, l'única Banca catalana que tingué i pogué tenir un desenvolupament i una expansió en finançacions i creacions de noves empreses a la península fou el Banc de Catalunya, que estava en relació amb les comarques eminentment exportadores de Catalunya, les comarques tarragonines. En canvi; a València s'escapa el diner; s'ha escapat, fins fa pocs anys, fins que s'ha creat una vertadera Banca valenciana. I el drenatge dels excedents valencians se'n va a contribuir a l'èxit d'emissions i a les finançacions dirigides per Banques foranes. Mireu, doncs, l'enorme avantatge d'una estreta col·laboració catalano-valenciana. Catalunya amb el seu gran dèficit comercial. Les comarques tarragonines i valencianes, amb el seu excedent que se'ls escapa, i I tota l'economia mediterrània vivint a precari, per manca de col·laboració! Catalunya necessita de València, i València de Catalunya. Són economies complementàries. L'una deficitària, l'altra amb excedent. jVenturosa coincidència!

I ARA, ELS HOMES

Catalunya és importadora d'homes. I la major part vénen de la regió valenciana. València també n'atreu, però els atreu de més al sud i de l'interior. Ja veiérem al principi l'enorme atracció d'homes de València. Però, degut als jornals més elevats que paga la indústria catalana, quan els obrers s'han qualificat a València se'n van a Catalunya per a guanyar més. Heus ací la unió de dues economies que es complementen i que produeixen l'augment del benestar de les regions pobres d'Espanya, concentrant la població en les zones, com tota la costa de què estem parlant, que poden donar-los-hi més benestar. Heus ací la solució normal pels cultius antics i de rendiment antieconòmic, i que els espanyols s'han empenyat en voler fer subsistir. El problema econòmic no està en l'extensió de les activitats econòmiques, sinó en l'augment del benestar de la població. I, avui en dia, el benestar de la població espanyola està solament, gairebé, en www.faximil.com

207


la perifèria; i d'aquesta perifèria, la que reuneix més avantatges és la llenca mediterrània del País Valencià-Català. El tema no està esgotat. Ben al contrari, potser ni tan solament plantejat. Dintre de poc, una personalitat valenciana de les de més relleu i de les majors esperances, vos dirigirà la paraula, i llavors vos convencereu com aquest tema té encara molts i molts punts a estudiar. En Joaquim Reig vos ho dirà amb la seva clara exposició i la seva argumentació suggestiva i penetrant. I si no hagués estat per les seves ocupacions tan grans, un altre valencià, que coneix d'aquest tema com ningú, vos hauria encara posat davant les vostres intel·ligències caires més suggestius de tot ço que vos podrem parlar En Reig i jo. En Villalonga, iniciador del Centre d'Estudis Econòmics i primer president que en fou. Dia vindrà, però, que podrem fruir de la seva paraula i meditar ses idees originals. I ara, enlairem-nos. Hem tractat del petit. Del petit relativament a l'Economia única i que és, en definitiva, la mundial. La col·laboració econòmica catalano-valenciana no pot descuidar les tendències de l'economia europea. I precisament, deixant de banda el que és blasmat per tothom, i el que és solament defensa circumstancial, la tendència europea està en formar, de moment, petits agrupaments internacionals. Però... la base per a que reixin aquests agrupaments, és... que existeixin ja col·laboracions més reduïdes, per tal de poder-se relacionar, "com a tals", amb els demés grups continentals. Mai triomfarà qui es queda sol. Es precisa la col·laboració per al progrés general. Fins ara, l'economia penisular ha estat quelcom inarticulada... Ha tingut sols l'evolució general que les forces naturals li han imprimit, però ni aquesta evolució ha estat conscient, ni ha estat afavorida per a fer-la més progressiva, i, per tant, per a conduir-nos a major benestar. Posem-hi els graons. Estudiem i analitzem, cada dia més, totes i cada una de les parts de les nostres activitats econòmiques, i de les interferències bones o dolentes, amb les tendències de l'exterior. No arribarem mai a un exacte coneixement, perquè les ciències econòmiques, com a ciències socials que són, canvien llur base d'investigació a cada moment. Però l'estadística ajudant-nos, i la investi-

www.faximil.com

208


gació històrica orientant-nos, i la base científica de les lleis econòmiques guiant-nos, faran que contribuïm al progrés i al benestar. I si més no, jo vos diria que quedarà en nosaltres un fruit permanent i indestructible. El fruit de tot treball de la intel·ligència, que és la cultura. I la cultura és l'únic camí vers la perfecció humana que ens porta vers la suprema perfecció. Heus ací el què desitjaria que quedés de les meves paraules. Un desig i un ferm propòsit vers la perfecció, per la cultura econòmica, i en aquest cas particular, vers l'estudi de l'estructura i de les relacions econòmiques entre Catalunya i València. I en lloc millor que a Unió Catalana d'Estudis Polítics i Economico-socials puc expressar aquest desig. També vull dirigir-me als valencians que m'escolten residents a Barcelona; ells tenen d'ésser el llaç d'unió i el medi per a fer sentir popularment les idees i els estudis que es puguin fer, ja sigui a Unió Catalana, ja sigui al Centre d'Estudis financers valencians.

www.faximil.com

209


www.faximil.com


D'aquesta edició de "CRISI I MODERNITZACIÓ AL PAÍS VALENCIÀ" s'ha fet un tiratge de 1.000 exemplars 50 dels quals han estat numerats de I'l al 50

www.faximil.com

EXEMPLAR NUM.


www.faximil.com


Turn static files into dynamic content formats.

Create a flipbook
Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.