que el país o almenys els sectors sensibles davant el problema estan esperant? (nova observado: cal anar «a la moda», però sense exagerar: observeu com s'eludeix curosament al llarg del discurs el terme «regionalisme» potser per més comprometedor, i s'utilitzen mots semblants però més suaus —regionalitzacio, qüestió regional», etc. Anem, minifalda però no massa curta...)- Sens dubte no resulta fàcil bussejar en llenguatge tan sibil li com el que avui és ús en les nostres altes esferes, i per bé que en algun passatge del discurs se'ns diu que el problema no pot reduir-se a una mera qüestió d'eficàcia o ineficàcia, no veem al llarg del discurs res que realment puga respondre a allò que en esferes menys altes entenem per problemàtica regional (cal que fugim també nosaltres de l'«isme»). ¿On és per exemple el reconeixement d'un autèntic pluralisme regional en què les distintes regions es puguen donar a si mateixes els òrgans de governs que responguen a la seua peculiar idiosincràsia? quin marge d'autonomia pròpia es pensa que van a tenir aqueixes regions? quina autèntica participació popular va a existir en els òrgans regionals de govern que s'establesquen si és que se n'estableix cap? I, sobretot, la preaunta més important: a quina reqionalització anem? ¿a una mera reestructuració técnico-administrativa del oaís sobre base més àmplia que la província, o a una autèntica consideració política del problema que súpose un reconeixement de la reaió com a organisme intermedi entre l'individu i l'Estat a banda dels tradicionals? Si per regionalitzacio entenem allò que es desprèn del discurs que comentem i en general d'un corrent molt difós en aquests moments entre els responsables dels nostres plans de desenvolupament, cosa que fa (dit de passada) secundari detenir-se en aauest o en aquell tevt puix els d'anuesta línia de pensament podrien multipHear-se, sols estem davant una descentralització de funcions aue, des de dalt, fvstabler* el noder central oer t^l aue In seua actuació siqa més eficaç. O dit en altres termes més elementals: estem davant el centralisme de sempre amb un abillament exterior posat al dia. Una veqada més s'ha fet el sempitern esforç que
tot canvie per tal que tot seguesca igual. Però el fet indiscutible que a Espanya existeixen les regions amb uns problemes econòmics, lingüístics, socials, culturals i tots quants etcèteres v u l g u e n posar-se que impliquen en el seu conjunt això que anomenem «fet diferencial», quedarà inabordat. O el que és pitjor: escamotejat. I no es diga que un plantejament amb dimensió netament política és impossible en el nostre país amb la legislació actual nostra. Entenc com a plantejament netament polític, aquell que articule unes regions amb funció dins el nostre país no com a simples òrgans perifèrics del poder central, ni tan sols com a centres de decisions als quals dit poder central hagués delegat la seua competència, sinó amb facultats pròpies atribuïdes per una llei fonamental que, a més, establiria l'estructura del govern regional, els llocs del qual serien representatius baldament fos pels camins de la representació orgànica. El nostre sistema constitucional és un sistema obert que permet afegir a les lleis fonamentals actuals, altres lleis d'idèntic rang. Plasmar en una llei fonamental les línies mestres de la nostra estructura regional és, trobe, l'única forma faedora d'intentar una solució més profunda que la simplement tecnocràtica als nostres problemes regionals. Veure en la regionalitzacio un simple problema de desenvolupament econòmic, encara que hom el vestesca amb els abillaments més luxosos i s'hi empren frases com la que persegueix «una millora quantitativa de l ' i n d i v i d u que potencie l'equilibri i l'equitat» o altres belleses per un estil, no és més que merament anar a la moda, cosa que pot encloure a més a més un altre gravíssim perill: si hom no vol veure les possibilitats que un autèntic regionalisme té dins el nostre sistema i aprofitant les possibilitats que aquest ens ofrena, estem fomentant positures molt més extremistes que facen renàixer fantasmes possiblement ja superats i els fets diferencials trobassen via d'expressió adient, però que en qualsevol moment poden presentar aqueixa «cara ferrenva» oue no es fa desaparèixer amb frases brillants ni amb estadístiques enlluernadores. SERAFÍ RfOS MINGARRO
© faximil edicions digitals 2006