Gorg Revista Bibliogràfica. Número 18. Abril 1971 by Faximil Edicions Digitals

ÂŠ faximil edicions digitals 2006

OBSERVACIONS IMPORTANTS 1.ª Així com les opinions i teories que els escriptors mantenen o expressen en els llibres comentats o anunciats, no són forçosament compartides per la Revista pel fet de publicar-s'hi, exactament ¡gual s'esdevé per quant es refereix a les cartes que ens adrecen i publiquem dels nostres comunicants. 2.0 Les cartes rebudes seran publicades si, a ju¡ de la direcció de la Revista, tracten temes d'interés general per als nostres lectors. Cas de ser excessivament llargues, ens reservem la facultat d'extractar-les de manera que no se n'altere en absolut el sentit. 3.* No seran objecte de publicació les cartes que continguen conceptes injuriosos o que menyspreen directament persones, institucions o pobles. 4.» Les matèries preferentment objecte de consulta epistolar per part dels nostres comunicants, seran: 1) els comentaris que afecten la nostra publicació; 2) el consultori sobre temes bibliogràfics; 3) els comentaris sobre determinades publicacions; 4) comunicacions entre els subscriptors sobre temes objecte de la Revista, i 5) notícies d'interés literari, artístic o científic que els nostres subscriptors o lectors en general consideren dignes de divulgar-se i que puguen relacionar-se d'alguna manera amb activitats bibliogràfiques. 5.& No mantenim correspondència sobre aquestes comunicacions.

AUTENTICITAT EN ELS TOPÒNIMS Sr. Director: Segons he llegit i tinc entès, els noms d'uns llocs determinats han estat presos segons les normes lingüístiques a què pertany; per exemple un poble que siga Vila-real, no pot ser mai «Villarreal», ni tampoc un nom de comarca, per exemple. Alt Maestrat, mai no pot dir-se «Alto Maestrazgo», ni un poble que es diga Vilafranca del Maestrat dir-se «Villafranca del Cid». M'agradaria molt de saber el perquè el canvi d'aquest nom últim, així com el del Maestrat; en fi, i tots els canvis del nostre País Valencià. També fan canvis així fora del País Valencià?, és a dir, als llocs de parla castellana? Ara bé: aquests canvis o intents de canvi són antinaturals i així sembla que ho entén la gent en veure el nom del seu poble canviat: protesten i amb molta raó. Però ara els temps també canvien;

ara he llegit, i açò és d'una gran importància per al nostre País Valencià, que aquestes incorreccions que abans he dit, seran corregides per l'Administració, quan les partes interessades, o siga els afectats per alguna d'aquestes incorreccions, ho sol-licite a l'Administració. Per a mi, crec que les parts interessades deuen ser els ajuntaments i entitats culcurals que puga haver-hi al lloc. Per això crec que ara ja no cal parlar tant de si allò ni açò; el que cal és que s'ha de demanar a l'Administració. Apa, amics: ja teniu una tasca cultural molt important a fer: posar a cada lloc el seu nom correcte. Per últim, voldria demanar també que aquests barris nous que van eixint, porten el seu nom segons l'idioma a què pertany. Cal pensar amb el cap de casa, no el de fora. Atentament,

BELL-PUIG Barcelona, febrer 1971.

LLENGÜES VERNACLES I TURISME UNA ALTRA VEGADA Sr. Director: Escric a GORG per aclarir unes coses a tots els lectors que llegiren la interessant carta del senyor V. Iñurria Montero al G O R G de f e b r e r darrer, i, naturalment, a a q u e s t mateix senyor. Escric de quan en quan a «La A c t u a l i d a d Española». Darrerament hi escriví sobre el tema de les llengües vernacles — i , per cert, que m'hi han escapçat la major part de les cartes— i uns amics meus, per gastar-me una «innocentada», hi van escriure una carta sota el fals nom d'«Agustín García Colom», en la qual criticaven arbitràriament l'ús públic de les llengües vernacles. Prova que només és una broma de no molt bon gust és el segon cognom: «Colom», que és el primer meu, i la data en què fou escrita: 29 de desembre de 1970, el jorn següent al dels Sants Innocents. A «L. A. E.» d'aquesta tercera setmana de febrer han tornat a escriure per exposar llurs veres opinions al respecte, les quals són les de la defensa de l'ús públic de la nostra llengua. Per tant, senyor Iñurria, no es preocupe, queda ben clar que l'advocat castellonenc A g u s t í García Colom mai no ha existit. Us saluda cordialment RICARD COLOM Castelló, febrer 1971.

LES LLENGÜES HISPÀNIQUES Sr. Director: He llegit la carta signada per Artur Jovani i Puig, i el que diu referint-se a Barcelona, al seu eslògan «Ciudad de Ferias y Congresos». Doncs no: Barcelona no ha perdut la condició de Cap i Casal del Principat de Catalunya; però tinga present que no és el mateix un certamen internacional en un país que només vol reconèixer un idioma, que el seu cas, escriure en castellà damunt la bandera valenciana i més tractant-se com es tracta d'un acte valencià, o siga local, com és fa comarca.

I sàpiga també que l'actual batlle de Barcelona és a Madrid parlant de tot allò que li fa manca a B a r c e l o n a , i parlant amb Alfonso Paso sobre la conveniència de les Llengües d'Espanya, Madrid ha reaccionat favorablement reconeixent el dret de totes les llengües espanyoles. Això donarà més llibertat per a fer més coses en català, 0 valencià que és la mateixa cosa, perquè, suposo, amic Artur, que vostè deu saber que català i valencià és el mateix idioma, i que hi passa com al castellà, que no es parla igual a l'Aragó, com a Andalusia, ni a Salamanca ¡gual com a Madrid. 1 ¿veritat que vostè no em dirà que no és el mateix idioma a Salamanca com a Andalusia o a l'Aragó? Reba la meua més cordial salutació, així com a tots els lectors de G O R G i germans valencians.

BELL-PUIG Barcelona, febrer 1971.

INICIATIVES Sr. Director: En primer lloc voldria fer-li una suggerència, encara que a vostè, com a bon director, ja se li deu haver acudit. Caldria, pense jo, que ens feren uns apartats en la revista GORG per tal que els poetes i autors novells del nostre país poguessen donar-se a conèixer. També, publicar poesies dels grans autors v a l e n c i a n s . Jo crec que seria molt interessant i que, a més, augmentaria molt el nivell espiritual del nostre poble. Pense que la revista podria i deuria tindré una sección de meravelles, picardies i costums del nostre poble, així com plats o dinars pròpiament valencians (típics): així no es perdria l'ànima del poble. Atentament,

VALÈNCIA I SEVILLA Sr. Director: Em referesc a l'article que apareix al GORG del mes de febrer actual, firmat per J. P., amb el títol «València-ciutat superada per Sevilla: Cal preocu-

par-nos?», i passe a contestar el que segueix: En conseqüència amb l'exposat, no ha de preocupar-nos si València baixa a ser la quarta capital d'Espanya, i així successivament en censos posteriors, posat que, pel que es veu, som «la ciutat alegra i confiada». El que si que ens ha de preocupar, encara que no ho diga clarament el Sr. J. P., són totes les deficiències i circumstàncies amargues de Ta nostra regió (llegim abandonament, desídia o coacció) que han portat com a colofó final aquesta pèrdua del tercer lloc. No es tracta d'un marató, efectivament, però caldria averiguar l'arrel del perquè s'aconsegueix per a determinada capital l'anexió de pobles allunyats fins a 20 quilòmetres, i per a la nostra no es pot anexar ni Xirivella o Mislata. ¿Podrien donar-me'n l ' e x p l i c a c i ó ? ¿És que València-capital està tan malament, tant, que ni els seus mateixos fills x i c o t e t s volen pertànyer a la mare? Quant a l'escàs rendiment «per capità», és un fet cert que és molt baix, però si llencem una mirada al nostre voltant, v e u r e m que, d'indústries grans, què n'hi ha? La instal·lació de la IV Planta Siderúrgica, encara per a molt més avant. Unes Drassanes anèmiques, uns tarongers trists i abandonats, que pense jo que tal vegada la malaltia de la «tristor» els ha afectat perquè l'ànima del taronger ha perdut la calor dels seus hortolans per haver deixat de ser una entrada de divises. Uns camps d'arròs que cada vegada són més pocs, perquè els mateixos arrossers, hortolans d'anys i anys de saviesa, els han abandonats i se n'han anat a fer riques altres zones, que per amarga realitat ara ens estan guanyant en tots els terrenys. Convindrà amb mi, senyor J. P., que no és una simple protesta per baixar un lloc en la categoria hispana —que sí que té la seua importància—: es tracta que s'ha comprés que és un símptoma terrible i fatal, interpretat per cada u de nosaltres a la seua manera, i que València, la gran s i l e n c i a d a , està sent duta a una situació desastrosa, i quan s o l a m e n t queden ombres d'allò que fou «La Perla del Mare-Nostrum»,

preferesc ignorar què dirà la història de les generacions actuals. Moltes gràcies, senyor Director, si té a bé publicar aquesta carta. Molt atentament, R. ALCAYDE València, febrer 1971.

TURISME I LLENGÜES VERNACLES Sr. Director: El senyor Iñurria Montero es plany, i amb tota la raó, respecte d'una carta apareguda en una altra revista on «es planteja el greu problema de les llengües hispàniques no oficials enfront del terrible col·lapse turístic». Jo em preguntaria si a Suïssa, pais d'arrelada tradició turística ha suposat cap obstacle el fet d ' e x i s t i r - h i quatre llengües nacionals, i si a lusgoslàvia, amb un turisme florent, és alguna dificultat el reconeixement oficial dels idiomes de les diverses repúbliques federades i de dos alfabets distints! Personalment, recordé, en un viatge a Bèlgica, que el pas del territori de parla francesa al de parla neerlandesa no afectà gens els meus companys de viatge, la majoria dels quals ni se'n van adonar: Antwerpen o Anvers, Brugge o Bruges, Gent o Gand, tant se'ls en donava. Conec persones que han visitat Andorra un fi de setmana, millor dit, hi han anat i n'han tornat sense assabentar-se que la llengua d'Andorra és la catalana; alguns, més observadors, han fet un estrany descobriment i m'han assegurat que es parla «cierto dialecto francés», misteriosa llengua. Però del que estic segur és que si els turistes no van a Mongòlia, no és a causa de la llengua: quan les condicions turístiques són apropiades (comunicacions, preus, confort, clima, etc.) la gent hi va, encara que hi parlen sànscrit. Atentament, A. CAMPOS SOLBES Madrid, febrer 1971.

EN PRO D'UN HOMENATGE M'ha interessat vivament el redactat de la secció Noticiari del número 14 de desembre passat, i de la vostre revista que feliçment dirigiu, que paria de l'Homenatge a Josep M.a de Casacuberta, director de Barcino. Disposat a escriure quatre mots com a captació de l'eco d'aquell, voldria abans, i també com a un record d'homenatge, anomenar un nom gloriós. El d'en Jaume I el Conqueridor, l'home que ens donà les més insòlites accions d'aquell temps, l'home que donà origen al cultiu literari de la nostra llengua. D'aleshores ençà, han transc o r r e g u t una pila de cents d'anys. I si totes les coses del nostre món han evolucionat, diria dinàmicament, també així mateix les diferents llengües de la península ibèrica, i amb més intensitat la dels països de llengua catalana. Inclús, ara, s'està parlant internacionalment i amb força interés, per les conselleries, del reconeixement i ajut a les llengües maternes. No és d'estranyar, doncs, que a la majoria de països i entre ells el nostre, facin esforços per desenvolupar fins el màxim llurs cultures pròpies. Parlant, doncs, i com deia, de l'homenatge a Josep M.a de Casacuberta, diria, sense desmerèixer la il·lustre personalitat, que si bé el té ben merescut per la gran investigació i labor editorial, posant com sempre la nostre cultura a l'altura de les universals, tampoc, i ho hem de tenir en compte, no desmereix gens de la fructífera i elogiosa tasca lingüística i de valencianisme, que s'han imposat uns abnegats i intel·lectuals v a l e n c i a n s —que merv sualment vaig descobrint a les planes de GORG—, per tot València i a ritme accelerat. Aquest fet, insòlit, de desvetllament a l'ostracisme que imperà més de trenta anys entre les cultures hispàniques, enaltint i defensant, ara, llurs llengües maternes, les arts, les estructures econòmiques, les Universitats, els Drets, la pro blemàtíca rabassaire, els Furs, i la terra, em demostra abastament la interessant puixança de

les regions, i en et present cas la valenciana. És just, doncs, que es vulgui homenatjar, també, i pel seu valor intrínsec com a valencians autèntics, els il·lustres Arcadi Garcia i Germà Colon, autors de l'estudi i recopilació del Dret Valencià. No cal dir-vos, doncs, senyor Director, que m'adhereixo de tot cor a la vostra crida per l'homenatge que aquests valencians tenen ben merescut. La història els jutjarà en aquests moments, interessantíssims, de reivindicacions i redreçaments culturals sota la nostra bandera barrada i gloriosa. Amb la confiança que tots hi col·laborarem, i per la mútua convivència col·lectiva, vos resta l'incondicional amic, PERE AMAT Barcelona, febrer 1971.

LA LLENGUA DELS FILLS Sr. Director: Al nostre Pais és un fet que existeixen moltes persones que consideren la nostra llengua com si fos tan sols una llengua de poble, de llauradors, i que no té dret a figurar a la societat. Hi ha alguns que s'estranyen que es vulga introduir el valencia a l'escola o que un llija revistes en la nostra llengua. I així resulta que entre els qui parlem valencià hi ha molts que diuen que tot això és una ximplada, que no val la pena defensar-la, que estudiar-la és inútil i no condueix a cap lloc i es b u r l e n dels qui v o l e n fer-ho. Aquestes persones també diuen que la missa en valencià és quelcom que resulta fins i tot bast i no havia de fer-se o que els qui canten solament en la nostra llengua són tal o qual cosa. En fi, aquestes persones s'anomenen valencianes, però jo crec que d'això tenen el nom però no se'l mereixen. A més d'açò existeixen matrimonis que, m a l g r a t parlar tots dos en valencià normalment i entre ells, a llurs fills els parlen en castellà com si d'aquest mode pugessin de categoria. Així resulta que aquests xiquets parlaran castellà als amics i a tothom. Quan vinga l'hora del

festeig, potser la núvia o nuvi siga catalano-parlant, però, malgrat això, no tindrà més remei que passar-se a l'altre idioma. I després formaran un matrimoni castellano-parlant el qual en formar família quedarà constituïda en una família de parla castellana dins el País Valencià. Una família més de València ja no parlarà la nostra dolça llengua. I els xics d'aquesta família continuaran pel mateix camí que llurs pares. Fins a quan podem permetre fets com aquests? De totes formes, encara queden bons valencians els quals a llurs fills els ensenyen a parlar la llengua del nostre País. Amb gent com aquesta el País Valencià arribarà molt lluny. Moltes gràcies, senyor Director i aprofitant l'avinentesa el salude molt cordialment. ALBERT

PÉREZ I MARCO

Rocafort, febrer de 1971.

FURS: Concreció dels principis federals en cadascun dels països que componen el Conjunt o Estat Federal. D'altra part, federació és sinònim de subsidiarietat, principi magistralment defensat pel Concili Vaticà II i que afecta totes les estructures, polítiques, socials, culturals... No puc comprendre, doncs, que un home que lluita per enlairar la nostra cultura al lloc que mereix, s' «autopejorativitze» totalment o parcialment. No devem consentir que els nostres prejudicis o desafectes envers un home o una idea, en aquest cas la carlina, ens enceguen fins a rebutjar el que tinga de bo, més encara si es tracta d'un principi de tanta profunditat com el de subsidiarietat. Amb el prec de la publicació de la present, m'acomiade fins una altra.

LLU1S-RICARD VALERO I RÚBIO

ACLARIMENTS NECESSARIS

València, febrer 1971.

Sr. Director: No és la primera ni la segona vegada que veig en un text escrit en la nostra llengua una paraula castellana, no com a «espardenyada», sinó d'una manera plenament intencional; possiblement, o més bé segura, amb la idea de conferir al mot un caire o sentit pejoratiu. Personalment discrepe d'eixa tècnica, per tal com la nostra parla té la riquesa precisa per a evitar aquestes transgressions al correcte ús de l'idroma. El que vull destacar, però, en aquesta carta és la paraula base: « f u e r i s t a s » ; no per l'espardenyada en sí, sinó pel que representa. Sap l'autor què és FURS? Em pense que no; potser en parlar de furs encara hi haja qui pense en medievals reis de blanques barbes amb túnica d'ermini i una coroneta al cap, és a dir, amb mentalitat set segles r e t a r d a d a . Avui, com el 1832, data de la primera guerra político-successòria del passat segle, el concepte de furs està vinculat a una altra paraula d'ús més modern; Federació. Sense ser uns gramàtics, guiats només pel sentit comú, podríem definir els furs de la manera següent:

Sr. Director: A darrers del mes de febrer vaig fer una curta estada a la ciutat de València i ho aprofití per visitar allò que a mi em sembla més interessant: la catedral, la basílica de la Mare de Déu dels Desemparats, la Generalitat, Santa C a t e r i n a , la Llotja, el museu de ceràmica... Per començar, vaig demanar documentació a l'Oficina municipal de turisme on em donaren un fulletó amb dades sobre la història i l'economia de la ciutat. Està editat per la «Dirección General de Promoción del Turismo». S'hi fa referència a la fundació romana, a les èpoques visigòtica i arábica, i afegeix: «Fue definitivamente incorporada a la España reconquistada por el Rey de A r a g ó n don Jaime I el Conquistador en 1238...». Jo voldria preguntar si, de veritat, que en Jaume I va incorporar València a Espanya. En el mateix fulletó hi ha un pla de la ciutat i en el lloc corresponent al campanar de la

catedral diu: Micalet. La mateixa grafia la vaig veure al carrer en un rètol indicador, al peu del campanar. Sempre havia cregut que aquesta denominació corresponia al diminutiu de M i q u e l . Si fos aixi, s'hauria d'escriure M i q u e l e t . Lamentablement he tingut pocs contactes amb el País Valencià, com ens passa a tants catalans, i no estic en condicions de jutjar sobre el parlar popular dels valencians. És que diuen Mical en I toc de M i q u e l ? Perquè, aleshores, la forma Micalet tindria una certa explicació. O, potser, Micalet no és el diminutiu de Miquel i té un altre origen. M'agradaria poder aclarir aquest problema meu i si resulta que la grafia correcta ha de ser Miquelet, no es podria fer res perquè desaparegués el monstruós Micalet? Al fer esment de la Generalitat, el fulletó diu: «Antiguo parlamento de la ciudad». En les visites que porto fetes a aquest edifici he pogut contemplar, pintats a les parets, els retrats dels que —segons el guia— en el govern de la Generalitat representaven ciutats del regne de València, els noms de les quals hi consta també. Això i el títol de la institució semblen indicar que l'explicació informativa del fulletó no és correcta i que hauria de dir: «Antiguo parlamento del reino de Valencia». Agrairé que, qui pugui ferho, m'aclareixi aquestes tres qüestions.

JOSEP MESTRE I MATEU Barcelona, març 1971.

N O , AL SENYOR JESÚS P. MILLAN Sr. Director: He quedat immensament defraudada per les declaracions que el senyor Millan fa, referent a la Inquisició. Com pot afavorir, en aquestes altures, els odiosos horrors per tothom coneguts? Ha volgut relluir el seu escrit amb infinitat de dades que el situen, no hi ha dubte, en un lloc culte, però, dissortadament, també el situen en el desconeixement del més

elemental grau de sensibilitat. Afavorir els actes inquisitius? Per què senyor Millan? Perquè eren portats a terme per una religió? No li sembla que era una lluita de classes com sempre ha estat? Lluita de l'opressor contra l'oprimit, lluita del poder per atemoritzar el poble? Permeti'm una nova pregunta: El Déu que vostè anomena, aprova la inquisició? Existeix, doncs, un Déu insensible al costat del poderós? Salutacions, senyor Millan. Aprofito l'avinentesa per felicitar molt cordialment el senyor Domènec Valls i desitjar-li un: ENDAVANT SEMPRE!

ANNA M.» ROSELLÓ DE TRAVESSET Barcelona, març 1971.

ENCARA EL NOM DE DÉNIA Sr. Director: La carta del senyor Agustí Ventura publicada en el número 17 de GORG, em dóna l'oportunitat d'ampliar una mica la nota de d i v u l g a c i ó sobre l'etimologia del nom de Dénia, forçosament l i m i t a d a donat l'abast fixat a aqueixa secció de caràcter popular. Naturalment, com a tantes persones preocupades de les nostres coses, m'era conegut l'admirable treball del senyor Pla i Ballester publicat sobre el tema a Saitabi XIX, 1969, pàgines 11-21, i l'anunci d'una futura publicació en la prestigiosa revista de la Facultat de Filosofia, de la tesi de la doctora Gabriela Martin del Castillo sobre els problemes que presenta la investigació sobre la l o c a l i t z a c i ó d'Hemeroskopeion. El que interessa sobre l'origen etimològic del topònim Dénia, objecte de la meua nota simplement divulgadora se centra ara en la lectura de les monedes ibèriques més o menys a t r i b u ï d e s a la bella ciutat valenciana del Montgó. I del resum de Pla i Ballester, que ja té en compte la fundada tesi de Gabriela Martín, traiem les següents lectures: Hübner llegeix DINIU; Antonio Delgado, D I A N I O O T I A N I O ; Heiss,

TVNIAN; Velàzquez, XINNEO; Akerman, KINIT; Tyschen, AVNIO, AVNIK; Sauloy, KUNIR; Pujol i Salvador Sempere, TBNIU (TABONIUM?), i A. Beltran, DA. BA. N. I. U. A part, F. Mateu i Llopis cita un epígraf TA-BA-N-I-U. Seguint el resum de Pla, concretem: Pericot, el 1958, dóna com a bo DINIU, després d'haver-ho fet Garcia Bellido el 1952. La doctora Martin, en el treball sobre Hemeroskopeion, com vostè diu, expressa que la moneda no s'ha trobat a Dénia, sinó a Castella. Antonio Delgado diu que no és de dellà l'Ebre, puix que les trobades més amunt són de factura més bella. F. Mateu i Llopis, en «Hallazgos monetarios», de la que parla és d'una moneda trobada a Sonocasana (Menorca) amb l'epígraf TABANIU. Tot això sembla decantar la qüestió a admetre un origen DIANIUM, sense més ni més, com a ètim anterior a la DÀNIYA aràbiga, que és Túnica denominació que es pot afirmar amb certa s e g u r e t a t després d'empassar-se una copiosa bibliografia. DÀNIYA, tanmateix, com a successora de DIÀNIUM (Biològicament p a r l a n t ) , presenta dificultats, donades les característiques de la vocalització aràbiga. Queden per fer, encara, distintes consideracions: L'investigador americà Rhys Carpenter (The Greeks in Spain) (i continuem seguint Pla Ballester) digué amb prou fonament que Hemeroskopeion no és Dénia, i tampoc no resta ben aclarit que hi hagués en aquesta població el temple de Diana. Si no hi ha hagut temple, el mot DIANIUM romà queda en l'aire com també ho sembla quedar el DINIU ibèric. No ix ningú amb peu ferm encara del camp propici de les conjectures. Hi ha també el problema filològic que la síl·laba inicial de DIANIUM no pot donar en el nostre romànic més que «Ja», com en DIANA, que dóna «Jana» en terres castellonenques (La Jana) (J. Coromines). Ara bé: ¿es pot assegurar que en una plana fèrtil, vora un còmode turó, sobre una terra rica, no t r o b a r e n cap poblat ibèric els focenses o els romans? O, descartant el poblat per manca de t r o b a l l e s «in situ», ¿no podia e x i s t i r allà

s i m p l e m e n t una denominació popular d'un tros de terreny en llengua ibèrica? Encara que es descarte DINIU com a mot creuat amb el de DIANA per a formar amb un sufix llatí el romà DIANIUM, resta sempre el dubte d'un altre topònim ibèric o senzillament pre-romà que el configure, o que segles enllà done llum a una evolució en direcció a la DÀNIYA dels àrabs, amb una «à» que Coromines no troba justificada (i creu fundadament «e»). Per això, jo, en la noteta d i v u l g a d o r a , no faig esment més que d'opinions i no de certeses, que s'adquiriran en aquest camp, com molt bé diu Pla Ballester, per una acurada investigació sense llegendes. Agraesc al senyor Agustí Ventura el seu interés i al Director l'atenció de publicar aquesta carta. Atentament,

ENRIC

VALOR

València, març 1971.

CLOENT UNA POLÈMICA SOBRE EL MAESTRAT Sr. Director: He llegit en GORG les cartes sobre si la capital del Maestrat és Morella o Sant Mateu. Crec que hom no té en compte la diferència entre els fets històrics i els fets geogràfics. Tota la discussió sobre el Maestrat prové d'un error de perspectiva històrico-geográfica. Una cosa és l'etimologia d'un nom històric i una altra la concreció actual. És evident que el nom de Maestrat té l'origen feudal que tots els historiadors saben: es tracta dels territoris que pertanyien al gran Mestre dels cavallers del Temple, al Maestrat de l'Orde que fou dissolta pel Papa i que Jaume II traspassà a la nova Orde de Montesa: els pobles del Maestrat eren, doncs, el territori del Maestrat, t, en efecte, Sant Mateu era la capital del domini feudal dels de Montesa. D'altra part. Morella i tots els pobles dels Ports de Morella no pertangueren mai als Mestres de Montesa. Crec que fins ací tothom està d'acord. Ara bé, la nomenclatura geo-

gràfica té uns orígens històrics concrets, però després els mots passen al domini geogràfic i la geografia acaba per donar als noms de territoris (corònims, se'n diuen) una aplicació purament geogràfica, coronimica, no pas etimològica ni històrica, sinó pràctica, usual, que és l'única actualment vàlida. Geogràficament entenem per Maestrat tota la comarca geogràfica de les muntanyes del nord de la província de Castelló: això és l'ús actual, i evidentment Morella és al Maestrat geogràfic. Hom sol distingir la zona de l'Alt Maestrat, capità! Morella, i la zona del Baix Maestrat, capital Sant Mateu. Tot el Baix Maestrat és fortament atret (comunicacions, comerç, etc.) per l'absorció de Castelló de la Plana, com a capital absorbent, mentre que Morella manté molt bé la seua efectiva capitalitat comarcal. La coronímia nos mostra fets anàlegs pertot: Tirol era un castell en terres altes de Venècia i ha esdevingut el nom de tota una comarca austríaca que era allunyada del castell, situat als confins meridionals de l'actual Tirol. Suïssa era, en l'origen, el nom d'un llac i després d'un cantó i ara designa tot el territori d'un Estat. Aragó era el nom d'un riu pirinenc i després designà tot un regne. Itàlia era, en l'origen, l'actual Calàbria («Vitalia», terra de «vitellae», vaques) i ara designa fins als Alps. Els exemp'es són a centenars. Atentament, M. G. València, febrer 1971.

fet pensar sovint que una de dues: o nosaltres tots plegats (seglars, sacerdots i religiosos), potser en algun «referendum» secret, havíem pres el partit de l'autocomplaença, o no havíem entès ni una paraula de la gran notícia de llibertat i sinceritat que fou el Concili. Ara, mossèn Espasa ha donat la sana nota dissonant, i hem sabut que en aquest país hi ha sacerdots, religiosos i laics que creuen en la necessitat d'una fe actual compromesa amb les realitats (és a dir, els hòmens) d'avui; que entre nosaltres hi ha cristians que volen viure la reaitat de Déu treballant i comprometent-se radicalment ert el món al costat dels més dèbils; ara sabem que hi ha tensions, que no tot és «normalitat», i que hi ha lloc a l'esperança. Resumint: És hora de preguntar-nos tots, jerarquia i poble, laics i sacerdots: ¿per què continuem amagant els problemes? ¿per què tanta por a reconèixer la realitat? ¿per què trobem amb tanta facilitat pretextos per a la reserva mental, per a la desconfiança mútua, i per a la inhibició? ¿com és possible que hàgem interpretat tant miserablement les inequívoques paraules del mateix Crist «la veritat us farà lliures»? ¿per què no comencem per abaixar les barreres que hem fet entre nosaltres, i dialoguem uns i altres en pla d'igualtat? El saluden ben atentament,

AGUSTÍ FLORS BONET i MARIA A. DE ARMIÑO València, març 1971.

PER UNA ESGLÉSIA RENOVADA

UNA NOTABLE INICIATIVA

Sr. Director: Creem que cal qualificar de valentes i positives les declaracions de mossèn Espasa publicades al número de GORG del passat febrer. Molts cristians valencians ens preguntàvem com l'empenta renovadora del Concili Vaticà II s'havia limitat entre nosaltres, pràcticament, a unes reformes litúrgiques (necessàries, no cal dir-ho, però insuficients). L'aparent «seguretat» de la vida religiosa valenciana ens havia

Sr. Director: Vos p r e g u e la publicació d'aquesta lletra, adreçada especialment als mestres. En els darrers números de GORG haureu observat repetides cartes al Director escrites per mestres d'ensenyament primari. La reiteració d'eixes lletres és afalagadora i ens omple de goig. Pareix que hi ha un punyent interés del magisteri per les coses nostres. I no crec que aquest desvetlament dels mestres per la nostra cultura

siga una conseqüència del que diu la Llei d'Educació en el seu article 17 «... y el cultivo, en su caso, de la lengua nativa...» (que, com bé es pot deduir és un finestral, obert a un camp d'incalculable amplitud), sinó que més bé pense que es deu a un estat de consciència que va afermant-se entre els nostres intel·lectuals i del que un magisteri conscient no pot estar absent. Perquè eixa conscienciació es concrete en realitats, vull parlar del que es fa a Corbera. A iniciativa del senyor rector d'aquesta parròquia, a una hora escaient, es celebra, cada dissabte, una missa per a infants en edat escolar. I el que interessa al nostre objecte és que eixa missa es diu tota en valencià. El fet no és insòlit, però si poc freqüent i cal analitzarlo en el seu doble vessant: religiós i cultural. En l'aspecte religiós, la celebració, a la qual sols assisteixen nens, és íntima, espontània i natural. No cal dir que fomenta el fervor i estimula l'emotivitat que és degut que acompanye totes les celebracions religioses. I de la seua projecció cultural, no caldria ni parlar-ne. Els xiquets fan les lectures i els mestres curen de donar, amb uns dies d'anticipació, les corresponents còpies als voluntaris lectors de torn. Aquestos se les han de repassar, i resulta forçós que les comenten amb els companys i familiars i comproven les expressions vicioses habituals a la localitat, i amplien i assoleixen un vocabulari ric i correcte, i això dona a tothom l'oportunitat d'iniciar-se i avesar-se a la lectura correcta de la nostra llengua. La tasca, per tant, és grata i d'abundosos fruits i resulta ben lleugera. Els mestres de Corbera hi col·laborem de bon grat i ens felicitem de la iniciativa del senyor rector. I eix és l'objecte d'aquesta lletra, potser un poquet llarga: brindar aquesta idea als mestres de tots els pobles valencians, per tal que s'oferesquen als seus corresponents rectors per a una acció semblant. Abastareu d'un sol colp un objectiu doble que vos omplirà de satisfaccions. Atentament, A. V. C. Corbera (R. Baixa), març 1971

EDITORIAL ENTRE ELXAR0N1SME I LA BUFONERIA Efectivament, valdrà la pena subratllar que aqueixa actitud —entre xarona i bufonesca— perviu encara, ara i ací, entre aquells con veïns nostres que consideren el valencià com a llenguatge deliciosament (o grollerament, tot va a gustos) «còmic». I recordem, ja d'entrada, que el xaronisme idiomàtic en què tant es complauen alguns dels nostres contemporanis, acostuma a implicar la b u f o n e r í a . ¿Què és, però, la bufonería sinó una variable important del prejudici lingüístic?

No tot el qui fa riure és graciós. Sobretot quan hi veiem barrejats la frustració i el prejudici. Tampoc no és, per cert, accidental que «vernacle» —aqueix terme tan amorosament r e b r e g a t — prengués, en un determinat moment, el sentit e u f e m í s t i c de criat. Entre els romans, «uerna» volia dir, més especialment, «bufó»: esclau destinat a divertir amb pallassades el seu amo.

LLENGUA, RIURE I PREJUDICI LA PALLASSADA EN «VERNACLE»

«Com més menyspreat i ridícul —escrivia un estoic famós—, tant més llenguallarg. I alguns c o m p r e n a l'efecte joves esclaus procaços ( = "Uernae"), i esmolen llur poca vergonya i fins i tot els donen mestres... i, d'això, en diem agudeses! ¡Quin desvari fóra ofendre's per aquestes plagasitats i tenir per insult el que diu un amic i anomenar bufonería el que diu un esclau!». Les reflexions de Sèneca no han perdut actualitat. Fa poc, el psicòleg Gordon W. Allport tomava a advertir que en la bufonería hem de veure un dels mecanismes que actuen generalment en les víctimes del prejudici: «Un còmic ¡ueu —afirma—, un còmic negre, irlandés o escocés pot caricaturizar en escena el seu propi grup per a la delicia de l'auditori. Però la bufonería s'estén fins al si del propi grup. Els soldats negres afectaven de veqades entre ells mateixos un "accent negre" summament p r o n u n c i a t —com menys respectaven la gramàtica, millor. "Assassinar la gramàtica els semblava un nlaer"; trobaven així una forma de compensar simbòlicament els sentiments de frustració».

I no és un accident, perquè on els prejudicis culturals es m a n i f e s t e n amb més força és a través de les formes —siguen reals, exagerades o totalment fictícies— de llenguatge que es creuen «distintives» dels grups subordinats. Aquestes formes d' «humor» són ben sovint una m a n i f e s t a c i ó dramàtica del fenomen d'autoodí. No tenen, per tant, res a veure amb la relació establerta entre el sentit de l'humor, la comprensió i la tolerància, com a ingredients d'una filosofia liberal i pluralista. En alguns, la bufonería és sobretot un dispositiu de defensa psíquica ben pròxima al servilisme: la impunitat s'aconsegueix afalagant la superioritat dels altres. Per posar-ne un cas llunvà: la concepció popular del «caràcter negre» sol expressar-se de manera acusada en les anècdotes, acudits, faules «interpretades» pels blancs. L'anècdota, perquè semble natural, deu ésser relatada en el dialecte que els blancs atribueixen als negres —exageradament desfigurat— i que, segons agrada creure, és típica d'aquests darrers. En realitat, hom diria que aquestes manifestacions constitueixen «paròdies totals», en el sentit que és la «natura» d'un grup sencer —com a tal grup— que es

considera objecte de burla. Fa un dies algú m'explicava s e r i o s a m e n t que les falles perdrien «tota la gràcia» si eren plantades en castellà. Que era aqueix ingredient de comicitat, pròpia de l'idioma, allò que es perdria definitivament, si definitivament es castellanitzaven. La raó no sembla gaire sòlida. Sembla, pel contrari, que p r e j u d i c i s semblants han conduït molts sectors de la nostra societat a la castellanització.

ballar el bolero o el fox, sinó d'alguna cosa més. I, d'altra banda, la proverbial gasiveria escocesa, l'astúcia estereotipada del jueu, la niciesa del s e r v e n t n e g r e , l'accent d'aqueix «català»... tan «tancat» a les oïdes castellanitzades, la gràcia —tan deliciosa, o tan grollera— del nostre tendríssim «vernacle»... Al fons d'aquestes «gràcies» estereotipades, sol encobrir-se el prejudici, l'hostilitat respecte al grup que hom vol ridiculitzar.

TESTIMONIS D'ALTRI «COSES DE GRACIEG» — PER A QUI? El raonament és homeopàtic: d'aquella escola que pretenia guarir les malalties administrant els mateixos agents que les produeixen. I també em va recordar unes alegres manifestacions, fetes pel president d'un dels «altars» de Sant Vicent, i puhlicades a la premsa local: —«¿Les ha supuesto problema encontrar elenco de chiquillos para la representación del "miracle"?». —«Sí —declarava el bon senyor—, hemos tenido que pelear mucho. Por varios motivos, no todos los crios están hoy dispuestos a hacer estas representaciones y los que están, desconocen la lengua vernácula. Yo creo que, de seguir esto así, se llegará a dialogar los "miracles" en castellano. "Aunque con ello se pierda la gracía" del lego Motiló...». Si heu llegit «Mort de Dama», la cèlebre novella de Llorenç Villalonga, potser associareu aquestes declaracions amb aauell passatqe que diu que. no volent disfressar-se les nenes de pageses balladores de boleros, el folklore anava deaenerant «i així les balladores eren d'anv en any més diminutes». Villalonga acaba dient que «els poetes, finqint optimisme com un tísic galleia de salut, declaraven aue la pràcia consistia en allò. Derò en el fons del cor s'entristien pensant aue aquelles nines, en créixer auatre dits. desertarien el camí de les tradicions per a dedicar-se al xotis o al fo-*». Sols aue ací el problema no és de ballar o de no

És tot un símptoma, ben eloqüent, que Milà i Fontanals —que va presidir la reinstaurado dels Jocs Florals a Barcelona ( 1 8 5 9 ) — hagués arribat a publicar la seua satisfacció pel fet que, durant la primera sessió, «s'havia parlat tres hores en català i ningú no havia rigut». Jo imagine que la pervivència del nostre idioma es deu, entre altres raons molt menys remarcables, al fet que hi ha un incert sector de persones encara aptes per a usar el propi idioma sense aqueixa necessitat compulsiva i continguda de no esclatar a riure d'un moment a un altre. I que, al capdavall, el riure —decidit o contingut— és, més aviat, cosa dels «altres» valencians. Els valencians «fins», no cal dir-ho. El xaronisme i la bufonada han cristal·litzat en el «populisme»: aqueixa espècie d'infraliteratura paternalment destinada «al poble que no sap de lletra». I he expressat ja, en aquestes pàgines, el c o n v e n c i m e n t que una bona part d'aquests infortunats productes han estat amorosament cuinats pels mateixos sectors castellanitzats que s'autodefinien custodis de l'altra (l'«alta») cultura. Que, tot comptat i debatut, la incongruència consistiria en què els esforçats campions del «populisme» han hagut de basar-se en una actitud prejudiciosa respecte al «poble» —subiecte senzill i indocte que trobava, així, bona i feta, la «seua» literatura.

El lector podrà completar la seua informació llegint un article, publicat no fa massa pel senyor Gonzàlez Martí a la premsa local, i que —sota el títol redundant de «Descubrimiento de un poeta festivo en lengua vernácula»— explicava com el senyor Zapater, al marge de la seua seriosa activitat literària i erudita, «cultivó nuestra lengua vernácula, aunque solamente con el carácter festivo, popular i quizá por este mismo carácter se propuso guardar el más riguroso anónimo; aun cuando las modestas composiciones iban a las manos del pueblo poco instruido, que, seguramente, las leería a tropezones para reír los chistes que en ellas se contaban». L'anècdota té, certament, valor de categoría. I val la pena insistir, encara, que aqueixa actitud perviu amb força. Noteu que els castellanitzats del país, sobretot, acostumen a mantenir que els acudits en «vernacle» posseeixen una gràcia intrínseca, i creuen alhora que els exabruptes o les grolleries que ells mateixos instrumenten en català estan dispensats del rigor amb què inevitablement serien jutjats dits en l'altre idioma. També fa més d'un segle que Galiana denunciava el prejudici d'aquells «qui pensen que el valencià només serveix per a coses de gracieg». Sembla que en aquests casos, l'ús lingüístic —i les valoracions que hi corresponen— acompleixen la funció de provar la inferioritat «connatural» del grup en desavantatge. Però no sempre: el que per a uns individus és part d'un prejudici vers la llengua «popular», basat en la seua posició social, per a uns altres esdevindrà una simple manifestació d'aqueix fenomen —tan rígid en el fons com proteic en les formes— que he vingut designant «autoodi». I això no va —ni pensar-ho— per les falles, ni pels fallers, que em semblen dignes de tot el respecte. Ja ho he dit: va «pels altres»...

ATEMPTAT CONTRA LA CULTURA VALENCIANA? Per la premsa local, i també per la de Barcelona, es va donar a conèixer l'atemptat de què havia estat objecte la llibreria «Tres i quatre», Pérez Bayer, número 7, de València. Per la matinada, segurament, del divendres dia 26 de març, un grup organitzat d'elements que signen amb la creu gamada va practicar un forat a l'aparador de la llibreria i foren llançades a l'interior unes quantes ampolles plenes de tinta. Aquestes, en trencar-se, varen embrutar tots els llibres que hi havia de mostra, i les estanteries i la decoració del voltant es varen omplir d'esguitades. Els danys ocasionats semblen prou elevats, es valoren en 140.000 pessetes, i, pel que hom pot imaginar, de difícil càrrega per a una llibreria d'aquest caire, especialitzada en cultura valenciana. Algun diari de Barcelona, a través de la crònica del seu corresponsal a València, insinuava la possibilitat que els autors de l'atemptat fossen identificables amb els protagonistes de la pintada de què fou objecte la façana de l'edifici de la mateixa llibreria, durant el mes de desembre passat, amb tota mena d'slogans i cartells ofensius per a la cultura i el poble valencià, al temps que refilaven una pedra, a la qual anava adherit el text d'una amenaça que és la que, pel que sembla, ha estat ara acomplida. De tot açò podem traure en clar, com a mínim, l'existència d'un grup d'activistes al qual no acaba de plaure el desenvolupament que ha tingut als darrers anys la nostra cultura per les comarques valencianes. Deu haver entre ells, segurament, una especial devoció de difícil compatibilitat amb les arrels socioeconòmiques i culturals del poble valencià, i no es mostren massa disposts a assistir impassibles a l'espectacle —botxornós per a ells— del retrobament d'unes terres i unes gents, durant molts anys sense nord i sense guia. Possiblement és aquesta la galtada més sorollosa que, a hores d'ara, puguen pegar als membres del «Consejo Nacional del Movimiento», que es decanta per la supervivència de les cultures vernacles. Mentre no s'arbitren els mitjans perquè tais cultures, incloses dins l'Estat espanyol, puguen normalitzar la seua actuació, les proclames i les declaracions de bona voluntat mai no passaran d'ésser això mateix, expressions de bona voluntat. Tanmateix, haver d'aguantar aquesta mena de violències físiques, com la que ha afectat la llibreria «Tres i quatre», possiblement és demanar una mica massa. /• P.

RAFAEL LLUÍS NINYOLES

comentaris i fragments LA IMMIGRACIÓ AL PAÍS VALENCIÀ Ha aparegut fa poc un llibre molt interessant per al País Valencià, que ja ha estat ressenyat a les pàgines de GORG de manera exhaustiva. Es tracta de l'Estructura econòmica del País Valencià, degut a la ploma de prestigiosos tractadistes: Ricard Pérez Casado, Emili Bono, Ernest Lluch, Jordi Petit, i molts que no puc citar per no fer massa feixuga la llista. Dic que ja ha estat ressenyat en aquestes pàgines el llibre de referència, però com que la temàtica que conté és ben ampla i el seu contingut força substanciós, moltes són les ressenyes que d'aquesta obra —completament imprescindible (per bé que patesca d'errades i omissions) per al coneixement de les estructures bàsiques del País Valencià modern— se'n poden fer. L'ampla temàtica de l'Estructura económica del País Valencià fa que el seu contingut —repetesc— siga variat i complex. La demografia, la geografia, l'hàbitat, les activitats econòmiques primària, secundària i terciària, el clima, etc., són facetes interessants de tot país i no hi ha dubte que s'han de tractar prou extensament en una obra d'aquesta índole. El seu marc geogràfic prefixat, reduït al País Valencià, li dóna un valor extraordinari, perquè és, pràcticament, la primera obra se-

riosa que toca el tema, millor dit, els temes que s'hi reuneixen, amb aquest enquadrament, si excloem la vella obra de Cavanilles. LA DEMOGRAFIA

El lector pot anar passant les pàgines del llibre, i fixar-se, en concret, en el tema que més li resulte interessant o que més coneix. I per això, renunciant a fer un comentari general del llibre, jo, particularment, m'he fixat en la demografia. Ací intentaré de fer una exegesi del que en el camp de la demografia valenciana aporta i no aporta l'Estructura econòmica del País Valencià. Signant dels capítols corresponents ho és en Ricard Pérez i Casado, qui no solament amuntega xifres i dades, quadres i censos, sinó que els analitza, dissortadament de manera poc profunda i bastant apressada, potser en part degut a la limitació de l'espai, però també en gran part degut a la deficiència de subministre de I'«Instituto Nacional de Estadística», la recollida de dades del qual, a més d'incompleta i fragmentària, no és sempre digna de crèdit. De totes maneres, Ricard Pérez i Casado hi aporta unes consideracions personals interessants, com poden ser: la conclusió a què arriba de la desqualificació lenta però

COMENTARIS I FRAGMENTS LA IMMIGRACIÓ AL PAÍS VALENCIA

progressiva de la mà d'obra, el despoblament de determinades comarques interiors, la substitució del treballador indígena pel treballador immigrat, les hipòtesis sobre el temps d'estada dels immigrats, la comparança, molt interessant, entre la muntanya, catalana culturalment, del Principat i la part de muntanya culturalment castellana del País Valencià, les consideracions sobre la possible presa de plataforma del País Valencià per molts immigrats amb objecte de «botar» cap a les atractives zones industrials d'Europa, etc. Això no obstant, trobe que el treball resulta encara prou incomplet. No per exhaustiu, un estudi pot ser complet. I és ben cert que, per fer honor a la brevetat i a la generalització, deixen de banda temes concrets, sinó amples, sí qualitativament apreciables. Si discutible i discutida és la conjuntura econòmica del País Valencià (recordem els afanyosos intents d'industrialització), les lamentacions per l'excessiu pes de l'agricultura en la producció bruta total, la influència del dret successori establert que contribueix de manera determinant a la minifundització del camp i de les ja petites indústries, etc., no menys neguitosa i digna de preocupació és la demografia valenciana. La població valenciana ultrapassa els dos milions i mig d'habitants amb escreix. Primera sorpresa: aquesta densa població s'amuntega en una superfície escassa d'uns 23 mil quilòmetres quadrats. Densitat, 108110, gairebé el doble de la mitjana espanyola (compresos els Països Catalans i el País Basc), i el triple si descontem totes les regions no castellanes. Aquesta població es reparteix, dins mateix del País Valencià, molt desigualment. L'Horta de València i les planes litorals, en general, assoleixen unes concentracions demogràfiques poc menys que fabuloses, en comparança amb les comarques interiors. Això vol dir que, a certes comarques, hi viveja un veritable formiguer humà, mentre d'altres tenen una mitjana gairebé comparable a la de l'Altiplà castellà.

DUES CULTURES

Segona sorpresa : la petitesa de la superfície no és obstacle al fet que la població pertanya a dues cultures o llengües: catalana i castellana, i que la separació entre ambdues, llevat de València i Alacant capitals, no siga perfectament delimitada, per bé que les distàncies, a vegades, no arriben ni a un parell de quilòmetres. Hi ha illots lingüístics dins la zona pròpiament valenciana, com ara el Port de Sagunt, castellanitzat bàsicament des del 1930, i de manera massiva des del 1936-39 i una tercera allau, que encara dura, des del 1960 aproximadament. València i Alacant constitueixen altres dos illots lingüístics per motius no exactament iguals, puix en aquestes juga, a més de la immigració, una important despersonalització lingüística de part de la població indígena.

COMENTARIS I FRAGMENTS LA IMMIGRACIÓ AL PAÍS VALENCIA

Com diu Pérez i Casado, al País Valencià, la muntanya, «viver d'homes» (fent seues les paraules de Braudel), és en part castellana. I,a plana i el litoral, de creixement vegetatiu moderat, són valencianes. I aquesta composició situa el País Valencià en oberta contradicció amb el Principat, que degut a la seua amplària en profunditat no solament gaudeix d'una muntanya completament catalana (el Pirineu, el Prepirineu i la cadena costera) ans també hi afegiria jo amples planades continentals, a l'estil d'altiplà, com les lleidatanes i l'Aragó català. A títol de curiositat, podríem afegir que la frontera lingüístico-cultural, a València capital, transcorre escassament a 25 quilòmetres en parallel a la costa, mentre la capital del Principat, posem per cas, la té a 200 quilòmetres.

UN MOVIMENT MIGRATORI MOLT CARACTERITZAT

Tercera sorpresa : els corrents migratoris. Aqueixa muntanya, aragonesa, primer, castellana, després, es va dessangnant d'ençà de l'endemà mateix de la Reconquesta. A més a més, és la zona de pas del corrent immigratori aragonés que, a darreries del segle XIX, és reforçat per un corrent estable castellà. Amb la greu particularitat, com ens fa veure Pérez i Casado, que quan s'afiança la immigració és, precisament, en una època en què s'està afiançant l'emigració. El treballador immigrat substitueix el treballador indígena, que se'n va cap a Algèria, el Principat, Europa o Amèrica. El treballador immigrat es col·loca de jornaler o de manobre; el treballador valencià se'n va a fundar la seua botigueta, la seua petita empresa. Des de 1950 la considerable demanda de mà d'obra als països europeus occidentals ha influït en el fet que bona part dels immigrants no hagen romàs molt de temps al País Valencià, però també s'ha incrementat l'emigració pròpiament valenciana. En resum, un país francament rebedor

d'immigrants que ha vist marxar, alhora, una desmesurada massa de mà d'obra. A títol de simple complement, podria afegir-se a les consideracions de Pérez i Casado un aspecte no estudiat per ell: la colonització valenciana de la muntanya castellana al segle XVIII. Al segle XVIII es produeix una notable expansió econòmica i demogràfica al País Valencià, que porta certes masses de colonitzadors cap a la muntanya interior. Es posen en conreu terres ermes i es funden poblats, alguns d'ells obeïnt P empenta «il·lustrada» de Carles III. Alguns d'aquests colonitzadors compren terres; d'altres, les arrenden ; d'altres, finalment, es posen de mitgers. I,a comarca de Requena —aleshores, encara no afegida al País Valencià— en surt molt beneficiada, però també Oriola i Múrcia i Albacete i Conca. Avui en dia, paral·litzada aquesta colonització des del 1808 i en franca regressió des del 1880, en resten traces indubtables : cognoms catalaníssims que duen llauradors i altres persones molt arrelades de generacions a certes comarques de Conca, Requena, Albacete; topònims de masos, masies i llogarets; mots aïllats que empra el llenguatge vulgar de certs indrets, que sorprenen per la seua catalanitat... A començos de segle, eren força corrents els mots: prou, forca, taronja, finestró... I he comprovat personalment com encara avui analfabets les empren amb plena normalitat, sense saber d'on provenen... Patronímics com Barberà, Català, Ros, Belenguer i Berenguer, etc., els duen persones que no saben res dels seus avantpassats... Són rastres ineluctables d'una eufòrica expansió valenciana d'ara farà dos segles. I/esforç modern d'un poble com el Pinós, no té comparança amb l'esforç considerable fet per tot el País Valencià al segle XVIII, el rastre del qual no està del tot ben aclarit. I ara ja és hora de posar punt i ratlla. En un altra recensió que ens inspirarà l'ambiciós Estructura econòmica del País Valencià ens referirem a temps més acostats a nosaltres. DOMÈNECH VALLS

COMENTARIS I FRAGMENTS

ESPERONS PER A LA CRÍTICA DEL LECTOR

L'AMBIENT I L'ESCOLA A la secció «Pedagògiques», un grup de mestres ens presentà recentment unes «qüestions a debatre», amb referència a certes publicacions de la revista «Vida Escolar», de la Direcció General d'Ensenyament Primari. «L'ambient i l'escola» i «Uns interrogants que cal fer-se» constituïen, potser, la part teòrica i pràctica d'un mateix assumpte : la llengua a emprar a l'escola. Cal que la pràctica, pense, no s'ature amb uns interrogants a «GORG» ; i, possiblement, de cara al lector, uns «esperons» no vinguen gens malament per a debatre el tema onsevulga. Però, per tal com és necessari i forçós —puix que ens trobem a l'escola— calçar-se les botes de les set llegües de la contalla, fem bot als anys d'avantguerra. També nosaltres hi farem distinció entre la teoria i la pràctica. TEORIA: Article del mestre Carles Salvador, 1935 «A qualsevol país que no estiga caigut en desgràcia, l'ensenyament en tots els ordres, des del parvulari fins a l'universitari, es dóna en llengua materna. És ben natural. I és natural en diversos ordres : en el psicològic i en el nacional; en el pedagògic i en el patriòtic; en el cultural i en el de la civilitat. »Però no en tots els temps i en tots els països ha estat sempre així. Bèlgica, la U. R. S. S. i Suïssa, per exemple, han re-

solt el problema que hi tenien plantejat decretant que l'ensenyament en els territoris llurs, de llengües diferents, serà fet en la llengua materna del infants. »A1 nostre país les coses no van aixina. Ací tenim una població escolar molt nombrosa la qual rep l'ensenyament en una llengua que és l'oficial, però que no és la dels xics que assisteixen a les nostres escoles. I aquest és el fet que ningú no podrà negar : existeix, realment, una gran massa de nens de llengua materna valenciana. Aquesta realitat que és pròpia dels nens, que està per damunt de la voluntat dels nens i que és una manifestació, la més important, de la psiquis del nen, nosaltres, mestres d'escola, educadors, qualsevol que siga la nostra posició davant de la llengua valenciana, no la devem oblidar, no la devem ni evitar ni destruir. És un fet biològic que cada dia penetra a l'escola, i el mestre no deu girar-se d'espatlles a ell com si no existirà, perquè això fóra inhibir-se, voler inhibir l'ànima de l'infant de les tasques escolars, de l'educació del seu esperit, i això, perquè la nostra ànima, l'ànima de l'infant, es fa tangible per mitjà del llenguatge. «Però si nosaltres no podem ni devem oblidar quina llengua parla l'infant en vindré a l'escola, ho han oblidat, en part, els governs. I dic en part, perquè a Catalunya ja és possible ensenyar segons aconsella la pedagogia i perquè en la llei de Bases projectada es diu que s'ensenyarà el castellà

COMENTARIS I FRAGMENTS L'AMBIENT I L'ESCOLA

i la llengua materna en cas de bilingüisme. La legislació en vigor al País Valencià considera d'igual llengua un infant de Cuenca, per exemple, que un infant de l'horta de València. Això, pedagògicament considerat, és una aberració científica. Haver d'instruir i educar en un mateix idioma infants de llengua diferent és un absurd pedagògic. I l'absurd no s'ha declarat ara, no és obra de la pugna nacionalista de la post-guerra, sinó del Renaixement. »Des que el nostre humanista Lluís Vives es declara partidari en la seua obra «De tradendis disciplinis» de l'ensenyament en la llengua vernacla de l'alumne, aportant abundosos raonaments filosòfics i pedagògics, que la qüestió és plantejada dins els termes científics. »El nostre filòsof, com bé és sabut, tancà les portes de l'Edat Mitjana i obrí les del Renaixement, per on passaren Comenius, que publicà en 1631 la seua defensa de les llengües maternes, i els jansenistes, que en 1643 obrien en Port Royal les seues escoles on s'ensenyava en francés tot el programa i es desterrava per primera vegada el grec i el llatí de les escoles de les primeres lletres. »Des d'allavors, tots els pedagogs, humanistes, filòsofs i psicòlegs que com a tals és manifesten, clamen per l'ensenyament en la llengua materna dels infants. I en el segle passat, al costat de les figures de Froebel i de Pestalozzi, s'alça l'eminent figura del pare Girard, autor del "Curs educatiu de la llengua materna" i de l"'Ensenyança de la llengua materna". I ara, en el segle xx, psicòlegs i mestres posen el problema a la llum de l'experimentació, afinen els estudis i es torna a sostindré la cèlebre frase de Comenius: "Voler dependre una llengua estranya abans que la materna, és tant como voler pujar a cavall abans de saber caminar". Però l'absurd s'infla i es fa enorme des que l'home civilitzat que es preocupa de la formació cultural de les masses considera que l'infant té uns drets ina-

lienables i que per açò ningú no pot destruir la personalitat de l'infant. »¿I no és el llenguatge una manifestació viva, concloent, de la personalitat de l'individu? És Saer qui diu que "la llengua que s'aprèn en primer terme és l'instrument amb què es desenvolupa la personalitat. És la primera llengua de l'emoció, del coneixement i de l'esforç. Forma part del teixit mental. Pot ésser llençada de la consciència, però no pot ésser eliminada del "jo" inconscient". »Si en la formació totalitària, no gens fàcil, dels nostres alumnes hem de procedir d'allò simple i conegut a allò compost i desconegut i abstracte, ¿a quines pràctiques antipedagògiques no ens obliga la legislació escolar d'aquesta terra nostra quan prohibix que els nostres fills siguen ensenyats en la nostra pròpia llengua? ¿És possible establir a les nostres escoles els mètodes i els procediments d'ensenyança per els quals a qualsevol país que no patixca els nostres mals s'obtenen resultats eficients per estar basats en la llibertat, en l'activitat i en les pures fonts psicològiques, si dins les nostres escoles els alumnes no poden parlar ni escriure segons la pròpia facultat anímica de pensar? «¿Quina escola activa podrà establir-se al nostre País, si l'activitat mental, la primicera activitat està obturada per unes ordenances antinaturals que desgraciadament és complixen massa al peu de la lletra? ¿Quins experiments psicològics podrem fer, quines dades obtindrem, quins tests posarem en pràctica, si en voler fer l'estudi de la capacitat mental dels nostres alumnes prescindim d'allò més ric de datar, d'amidar, de contrastar? Les dades seran defectuoses en absolut, no en relatiu; i tota escola que funcione amb el peu forçat d'uns defectes que se saben absoluts és escola sense entusiasme, sense virtualisme, sense eficàcia; és escola inútil. I les generacions passen per l'escola sense una plena forma-

COMENTARIS I FRAGMENTS L'AMBIENT I L'ESCOLA

ció, i així podem observar la falta de caràcter en el valencià d'avui que ha creat un poble col·lectivament impersonal. Solament els elements racials mantenen la personalitat que l'escola actual està destruint i que destruirà irremissiblement si no es transforma l'escola d'una manera profunda. »¿ Quina és la solució al present problema ? Senzillament: que l'ensenyament a les escoles valencianes siga fet en valencià. Que en valencià s'ensenyen totes les deixuplines escolars i que una d'elles, imprescindible, ha d'ésser l'estudi gramatical de la llengua valenciana. »I no es diga que representa un número escolar de poca importància, puix que la població de llengua valenciana al País Valencià és de 1.543.102 habitants, mentre que la població de llengua castellana només és de 353.636. Ara bé: nosaltres, els que parlem el valencià, no som sinó el 31 per cent del habitants que dins l'Estat espanyol parlem la nostra llengua, açò és, 5.014.681 habitants. No som, doncs, un nucli despreciable en aquest aspecte. En altres països amb manco població tenen ja açò que tanta tanta gent ens regateja. Es cert, però, que un esperit europeu campa per aquelles terres.» PRÀCTICA: Editorial de «L'Avant» publicat el 23 de maig de 1931 «Semblava tan lluny el dia en què apareguera el seny i el sentit pedagògic en el Ministeri d'Instrucció, que tots els intents per a crear en València un ambient favorable a l'escola valenciana varen fracassar. Fracassos foren els de "Nostra Parla" i el de "La Protectora de l'Ensenyança Valenciana". I ara ens trobem sense organismes que es preocupen a fons d'esta qüestió bàsica. I sense material escolar... I, el que és pitjor, pot ser sense un Magisteri apte per a la funció que podria encomanar-se-li.

Comença ara la nostra edat heroica. És ara que hem de fer les mil i una coses que no tenim fetes. És ara quan hem de demostrar que volem i mereixem la llibertat. Fins avui veníem treballant per València com si férem deport. Entre article i verset ens posàvem a sospirar per la llibertat i a somniar una València millor. Ara que la llibertat toca a la nostra porta ens adonem que ve vestida de valenciania. Per viure desprevinguts no hem de fer gestos d'espant o d'alegria; hem de posar-nos al treball amb una fe absoluta en el pervindre. València serà el que nosaltres voldrem que siga. No devem deixar passar l'hora, per tant. El decret sobre bilingüisme en les escoles valencianes pot ser publicat i ací no tenim preparació per a rebre'1 dignament i per a fer-ne un ús ben pedagògic. ¿Quants mestres oficials i particulars ensenyarien en valencià? ¿Quin material d'ensenyança valenciana tenim?... "La Protectora de l'Ensenyança Valenciana" deu ser creada immediatament per a intensificar fins a on caiga la propaganda del valencià en les escoles i altres centres d'ensenyament.»

EPÍLEG: D'un article de Carles Salvador, 1935 «La Gran Bretanya, com Suïssa, ha resolt a la seua manera el problema que tenia plantejat a les portes mateix de Londres. Ha concedit als galesos, ciutadans britànics, el que als valencians ens neguen, no dic ja els castellans, sinó quatre valencians que volen passar per enterats i per europeus i civilitzats.» * * *

¿Caldrà calçar-se les botes de les set llegües per tornar-nos-en a l'actualitat? ROURES MARÇÀ

COMENTARIS I FRAGMENTS

OTTO JESPERSEN: REFLEXIONS AMB SENY «La llengua en la humanitat, la nació i l'individu», Edicions 62, Barcelona, 1969, 239 pàgines.

INTERÉS CONCRET

El llibre que ens ocupa, del lingüista danés Otto Jespersen, va ésser escrit el 1925 per encàrrec de l'Institut Noruec per a la Recerca Comparada en la Cultura Humana. Però, tot i que ha transcorregut quasi mig segle de la seua aparició, l'estudi de Jespersen conserva encara, en més d'un punt fonamental, el seu valor originari, fins i tot la seua actualitat.. En efecte : La llengua en la humanitat, la nació i l'individu ataca frontalment alguns dels problemes que nosaltres hem d'afrontar ara i ací: sembla, diu el prologuista, que en determinats assumptes l'autor hagués tingut en compte els problemes del català modern. De fet, és ben coneguda la deferència amb què Pompeu Fabra, renovador del nostre català, va tractar els escrits d'aqueix lingüista nascut a Dinamarca. L'interés que ofereix aquest llibre de Jespersen no és, dons, l'interés lògic d'un llibre ja clàssic en lingüística, és a més un treball que pot ésser de gran utilitat per al lector culte, honestament preocupat pels problemes que presenta la nostra conjuntura actual dins les terres de cultura catalana. Ens referim, ben especialment, als capítols dedicats a examinar les relacions entre llengua dialectal i llengua comuna, les normes de correcció lingüística o els conceptes de llengua bona i llengua correcta. Si les reflexions de Jespersen semblen ara oportunes no és pas perquè siguen novetats, sinó perquè poden injectar «una mica de seny» universal a alguns del nostres dilettants «castissos», massa propensos al solipsisme i a la lliure fantasia. Hi ha, en efecte, una afirmació que pot semblar trivial, i que no necessita, de cap manera, justificacions intricades. I diu: el

llenguatge és un fet social. O, enunciat-ho d'una altra manera: parlem perquè vivim en societat. Parlem perquè ens comuniquem i ens relacionem, com a individus i com a membres de grups. Però, en la pràctica, el caràcter sociològic del fet lingüístic —que mai no podia haver estat negat en teoria— acostuma a ésser escamotejat en les alegres discussions casolanes, com ara la que plantejava unilateralment una certa premsa sobre la nostra diversitat dialectal de cara a la llengua i cultura comunes. LA LLENGUA COMUNA

Otto Jespersen compara la llengua comuna a una fotografia composta: «si fotografieu un nombre de persones (de la mateixa raça o similar) l'una sobre l'altra en la mateixa placa, obteniu un retrat en què totes les petites divergències fora del normal s'esvaeixen i el tipus es mostra en la seua puresa (...) Igualment, la llengua perfectament esporgada de dialectalismes esdevé una mena de llengua ideal, a la qual la llengua real només pot aproximar-se». Aquesta forma tipus (pronunciació, gramàtica, etc.) és un ideal que l'educació tracta de realitzar i mantenir. Fa temps que Ferdinand de Saussure, referint-se a la llengua culta en general, explicava : «Lliurada a ella mateixa, la llengua no coneix sinó dialectes (...) i per tant està destinada a un fraccionament infinit. Però com la civilització, en desenvolupar-se, multiplica les comunicacions, hom escolleix, per una mena de convenció tàcita, un dels dialectes existents per fer-ne el vehicle de tot el que interessa la nació en el seu conjunt (...) Una vegada promogut al rang de llengua (...) comuna, el dialecte

COMENTARIS I FRAGMENTS OTTO JESPERSEN: REFLEXIONS A M B SENY

privilegiat rarament resta tal com era abans. S'hi mesclen elements dialectals d'altres regions». No hi ha dubte que, en el cas de la comunitat de llengua catalana aquella convenció tàcita ha estat realitzada, com deia Vallverdú, a favor del català central, durant el període que abraça del 1913 (promulgació de les normes de l'Institut) i 1932, en què s'eliminen les darreres resistències per part del grup Fullana de València. Aquesta data, desembre del 32, és una de les més importants de la història de la nostra normalització lingüística, puix —i sense que això siga ignorar l'anterior treball— significa l'acceptació formal de les normes de l'Institut per totes les entitats i publicacions valencianes. Un especial paper d'adaptador i divulgador de les normes, va tenir el pedagog i gramàtic C. Salvador, i a la seua obra cal afegir la d'altres investigadors que, fidels a l'esperit que va inspirar la renovació del català literari, foren conscients en tot moment que, com deia Sanchis Guarner, «calia prendre com a base el fet vivent valencià i unificarlo idiomàticament amb el Principat i Mallorca de forma coordinada, més que no pas subordinada». Dins aquesta realitat única de la llengua catalana, com a llengua comuna, tindria cabuda una varietat dialectal i la posibilitat que l'aportació de les diverses variants lingüístiques no duguessen l'amenaça de l'anarquia lingüística. Amenaça tant més palesa, al nostre país, on la força cohesiva de l'educació en la llengua comuna no ha tingut una realitat efectiva.

DEFENSA DE LES AUTOPISTES

S'ha parlat d'una «doble natura» del llenguatge i de l'acció constant de forces de sentit contrari que condueixen a la unitat i a la disparitat. Saussure parlaria de l'esperit particularista, de P«esperit de campanar», com a factor oposat a la força de l'intercanvi basat en la comunicació. Per pur esperit localista, de campanar, una comunitat lingüística restringida refusa la comunicació en favor de la tradició ; la força oposada, la força de la comunicació és, essencialment, un principi unificador. És a

l'intercanvi que es deu l'extensió i la cohesió d'una llengua ; és en la comunicació que possibilita la seua normalització i li dóna viabilitat com a llengua de cultura. L,a causa més important de la dispersió d'una llengua en dialectes —dirà Jespersen— no és purament «geogràfica», en sentit físic, sinó la falta de comunicació. Mentre, en el passat, les carreteres militars romanes facilitaren l'extensió del llatí, l'existència d'obstacles a la comunicació — rius no navegables, boscos impenetrables, etc. foren les causes de la diferenciació lingüística. És, doncs, la geografia humana el factor decisiu en la formació dels dialectes. I en aquest únic sentit pot dir-se que els dialectes són «unitats» geogràfiques. No cal dir que, al nostres temps, la geografia, que abans posava barreres insalvables a la comunicació humana, avui juga un paper molt menys important. Algú ha afirmat, amb raó, que el problema de la nostra normalització lingüística no és tant un problema de definir la unitat existent entre els diversos dialectes o variants catalanes com de multiplicar les autopistes.

EL PES DE LA CIUTAT

Un altre dels factors unificadors que analitza Jespersen és el creixement de les ciutats. El paper dels nuclis urbans en l'evolució lingüística de les comunitats no és degut al fet «que la població original de les ciutats siga més fecunda que la que habita els camps —més aviat és tot el contrari—. Recolza en el fet que les ciutats absorbeixen una mesura de població que no és exclusivament dels voltants immediats, sinó de districtes més allunyats (...) És una conseqüència natural que, a les grans ciutats, als immigrants de les grans parts del país se'ls rovella llur dialecte en contacte l'un amb Paltre, amb el resultat que la població d'una gran ciutat acaba parlant d'una manera que no esperaríem considerant el seu lloc d'origen». L,a llengua de les ciutats és un producte «neutre» o d'«al·luvió» format per les distintes varietats dialectals. Però és més : són les ciutats, per raó del pes que exerceixen en la

COMENTARIS I FRAGMENTS OTTO JESPERSEN: REFLEXIONS AMB SENY

població d'un país, que es converteixen en el prejudici lingüístic —unit al localisme els centres de difusió de normes lingüísti- més atàvic— sol anar indissolublement unit ques i innovacions, que seran imitades, al que P. Vilar en deia méfiance anticataadoptades, per la resta de la comunitat, lane. La resistència a acceptar el català com d'acord amb els mecanismes psicològics ben a llengua comuna de cultura, tot oposant-hi el mite ((campanar» d'una llengua «autòcconeguts. Assentat aquest principi, surt inevitable- tonament» valenciana, per part d'aquestes ment la qüestió : «¿fins a quin punt la ciu- classes, és massa coneguda per a insistir-hi. tat capital de València ha acomplert, o ha La identificació del català literari amb el abandonat, la seua funció lògica de recep- «català del Principat» és una de les ingètora i difusora de normes lingüístiques, dins nues maniobres, tendents a crear un clima el conjunt del país ? A ningú no se li escapa de confusionisme del qual només uns pocs de veure que precisament la castellanització en surten clarament beneficiats : aquells per de la ciutat de València ha estat un dels als qual la normalització de l'idioma els té obstacles més considerables per a una inte- igual pel senzill motiu que llur idioma ja el gració lingüística a escala regional. D'altra tenen ben normalitzat: sense fer-ne un brot. banda, la influència perniciosa del parlar apitxat de la capital es fa notar, durant un ample període històric, en les obres més o menys —menys que més— literàries, i tam- ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ bé sobre certs gramàtics i lexicògrafs valenAra bé; com diu Jespersen : «... les dicians (el més significatiu dels quals seria verses forces que en els primers temps conJosep Nebot i Pérez). tribuïren a produir i conservar la unitat lingüística, mai no han estat tan fortes, des del començament del món, com en la darrera meitat del segle XIX i com ho són ara al LES CLASSES segle XX», i dins les forces modernes, juguen un paper important «els llibres barats Una funció lingüística, similar a la que i diaris en interés de la socialització literàen el terreny geogràfic desenvolupen les ciutats respecte de les zones rurals, acomplei- ria», la televisió, la radio, el cinema. I tamxen les classes superiors respecte de les al- bé en aquest camp, el dels mitjans de difutres classes socials. Llur funció és igualment sió de masses, el nostre panorama concret la de constituir-se en punts radiants de for- no podia ésser més vidriós. L'absència del mes lingüístiques i de convencionalismes nostre idioma en el domini de les modernes que seran després adoptats per d'altres tècniques de difusió és un altre factor que, capes socials. «Podríem lamentar-nos —es- afegit, als anteriors, condicionarà la separacriu Jespersen— que els homes estiguin or- ció entre la llengua literària comuna (a la ganitzats així, que s'hagin establert distin- que no tots tenen accés) i la llengua parlada. cions de classe i que aquestes es reflecteixen en dialectes de classe (...) El lingüista, especialment el qui remarca l'aspecte social DOS VESSANTS D'UN PROBLEMA de la llengua, no pot eludir la valoració aristocràtica de la llengua com un factor Així doncs, en plantejar el problema del d'importància». I bé : salta a la vista que dualisme —inevitable en totes les llengües— també ací trobem un problema similar amb entre forma escrita i forma parlada, cal el qual hem topat en considerar el pes de la deixar netament distingits dos plans diciutat. El fet que les classes superiors valen- ferents, però que en la pràctica es troben cianes siguen aquelles que han canviat de ben travats: llengua, agreuja el problema de l'acceptació i difusió de la llengua comuna. Sobretot 1. El problema de la diglòssia (tal com si pensem que és dins aquestes classes on Ninyoles l'ha definit), això és: el fet que

COMENTARIS I FRAGMENTS OTTO JESPERSEN: REFLEXIONS A M B SENY

llengua parlada i llengua escrita puguen correspondre's en dos sistemes lingüístics diferents. (= Que el castellà —llengua «alta»— s'utilitze en la comunicació formal, pública, mentre que el català —llengua «baixa»— s'use en les relacions no formals, privades). I 2. I,a qüestió del divorci existent, per les raons ja apuntades (manca d'escoles, absència del nostre idioma en els moderns mitjans de comunicació, etc.), entre el català comú culte i la llengua «viva», fragmentada en distintes variants dialectals. Un examen atent del problema ens mostrarà que la segona situació no és pas altra cosa que la conseqüència lògica de la primera. I que mentre les actuals condicions diglòssiques persistesquen, el divorci entre el català culte i el català vulgar continuarà essent alguna cosa inevitable. Una anècdota, referida a Galícia, i de la veracitat de la qual jo no em faig responsable, il·lustraria perfectament la situació. Hom conta que, durant la propaganda de l'Estatut Gallec, un orador, home d'am-

CAVALL GORG • VÈRTEX TANYA •

FORT • ORIFLAMA PRESÈNCIA • LLUC • EL PONT • M U N RESSÒ • SERRA D'OR

Les revistes i els llibres en la nostra llengua editats en els Països Catalans. Obres sobre tots els temes referents al Principat, País Valencià, Illes Balears, Rosselló i Andorra. UN SERVEI ESPECIAL QUE TROBAREU A: Consell de Cent, 281 - Tel. 254 01 64

pla cultura, es dirigia en gallec a un públic format per camperols. Al cap d'una estona, un d'ells va preguntar a un altre : «En qué fala ise» (En què parla eixe?). La realitat era que el camperol no entenia l'orador, tot i que l'orador estava parlant en la seua llengua. Aquesta no és més que una de tantes paradoxes de la diglòssia. Una paradoxa que, arran de la campanya de la llengua a l'ensenyament, hem vist corroborar-se quan alguns, fins i tot amb la millor bona fe, interpretaven «Valencià a l'escola» per això altre : «Valencià... a l'escola!». Com diria Alberto Mínguez, en un dels seus treballs sobre Galícia : el grau d'alienació a què es troba sotmés el poble és tan poderós, que essent, com és, el «destinatari moral» de la producció literària, la ignora. Entre altres raons perquè no sap llegir. L'escriptor lluita amb una paradoxa més: parla per a sords, en contra de gents que tenen una oïda excel·lent. JORDI MONTLLOR

«ESCLAFAMUNTANYES», «DON JOAN DE LA PANARRA», «L'ALBARDER DE COCENTAINA» i altres personatges mítics de les muntanyes meridionals valencianes, dins el seu marc poètic i les seues a v e n t u r e s meravelloses, podeu trobar-los al

II volum de

MERAVELLES I PICARDIES

JOAN BALLESTER CANALS

d'Enric Valor,

llibres - discos - joguines

editat per L'ESTEL, València, 1970

COMENTARIS I FRAGMENTS

LES DIVINES NOSTÀLGIES D'EN TERENCI Parlem d'en Moix. Aclarim abans els pressupòsits bàsics del nostre discurs ; és a dir, el refutament d'una crítica absolutitzadora i valorativa que, tot i erigint-se en «deus-ex-machina», classifica i arxiva, previ envasament, els malaurats productes culturals, i condemna l'obra d'art bé a la justa, mesurada i unívoca interpretació, bé al, d'altra banda, gens ambigu anatema de tants i tants oblits oficials. Hom demana en virtut de quins misteriosos i altíssims codis s'exerceix la potestat de jerarquitzar i dogmatitzar sobre l'art, convertint els darrers esdeveniments culturals en un acuradíssim «hit-parade» literari on tot resta definitivament fossilitzat i precintat amb el segell inconfusible de qualsevol tipus de maniqueisme crític. És clar que, d'altra banda, hom coneix també les estructures estàtiques i simplificadores d'aquests codis, així com el triomfalisme aclaparador de la seua indemostrable premisa : ésser-en-la-veritat. La nostra tasca, aclarida ja per via de negació, consisteix, doncs, en un apropament a la descripció literària, en apuntar suggerències que, de vegades, per marginals, contribueixen a enriquir qualsevol lectura de l'obra i, en el darrer cas, en crítica creativa. Tot plegat, allò que els sacerdots del gran codi-veritat anomenen despectivament «gasetilla» o bé «xafardeig a l'hora del consum». VICIS CAPITALS I D'ALTRES VOLUPTUOSITATS

Per al lector assidu i sofertament constant, Terenci Moix irromp dins la Cultura Catalana amb «La torre dels vicis capitals», fecunda idea que queda a mitjan realitzar, i on apareixen ja moltes de les constants literàries posteriorment utilitzades. Recull de contes plens de referències culturals i temàtiques, esdevé, ben explícitament, tota una declaració dels principis intel·lectuals que conflueixen en l'autor. Amb la concessió del Premi «Victor Català» per «La torre...», la firma d'en Moix és ja regular als p e r i ò d i c s i setmanaris : es llegeix Terenci i també a propòsit d'En Terenci. Tot esdevé un «boom» posat en xifres casolanes, i l'autor, en exhibir les seues múltiples possibilitats al camp de les lletres, és susceptible d'ésser considerat com a depurat producte d'un encisador «star-system» literari : escriptor llençat a les malifetes de la lletra prèvia incubació. La ronyosa publicitat de la qual frueixen els nostres escriptors, roman assegurada amb el premi «Josep Pla» obtingut per «Onades sobre una roca

deserta». Tot i això, Terenci (cadell o gladiador a ritme de circumstàncies) recorre a les plaents cabrioles de l'autopromoció en complir sobradament els dos impagables termes de la disjuntiva proposada per l'Oscar : «Hauríem d'ésser una obra d'art o bé portar-ne una al damunt.» Així, pels camins inabastables del Mercat Comú, Oliveri Serra realitza el somni d'un narcissisme tan descarat i digne de lloança que fins i tot fa riota d'ell mateix. «Onades sobre una roca deserta», escrita en forma epistolar és una autoreflexió on Narcís, mite (?) de la quotidianeïtat, és sempre present. Un barroquisme recargolat, unes construccions a tall d'inacabables espirals, que, en remuntar-les, ens deixen arraulits. Un estil cada vegada més polit al servei de la descripció de tots els llocs més tòpics i comuns d'Europa : a l'Itàlia són les Esglésies, a Londres, Chelsea... Contrast evident. Decidida voluntat de reescriure allò que, constituït en presència constant, ningú no estima. TOTS ELS PLAERS DEL RECORD

«El dia que va morir Marilyn» es publica tot just quan el come-back marilynesc conquereix categoria cultural a les capelletes mitificadores d'arreu del món. Nosaltres, no cal dir-ho, llegirem «Marilyn». I ara, a l'hora de parlar-ne, abans de qualsevol anàlisi, meditació cartesiana o d'altres tedioses insuficiències, em trobe amb un a priori subjectiu i tanmateix bastant compartit, és a dir, m'agrada la novella d'en Terenci. Fóra ben absurd de llençar-se a la recerca, gairebé morbosa, de possibles incoherències dins l'estructura narrativa, així com de qualsevol consideració formal que invalidas l'obra a nivell de crítica interna. En posar, doncs, de relleu tota prèvia inclinació, defugim l'ambigüitat quant al codi descriptiu o les impressions a blasmar, i observem una honradesa crítica poc freqüent entre els filisteus intel·lectuals dedicats al malaguanyat negoci de construir-enderrocar. Nosaltres «opinem». Simplement això. L'estructura narrativa en «El dia que va morir Marilyn» ve donada per cinc amplíssims capítols que, si bé temporalment ens proporcionen una visió que ens porta del 1934 al 1962, situen la fauna moixiana a la Barcelona que tan bé coneix l'autor. Amèlia, Bruno, Jordi i Xim, ens conten successivament els daltabaixos i horitzontalitats

COMENTARIS I FRAGMENTS LES DIVINES NOSTÀLGIES D'EN TERENCI

de llurs vides. Cada personatge s'ocupa dels altres, alhora que les reflexions d'en Bruno-protagonista resten intercalades en cadascun dels discursos personals. Tan per l'estructura, com a nivell narratiu, adquireix Bruno un lloc preeminent : meditant en veu alta les meditacions dels altres com si tota l'obra obeís a la seua intenció, perquè és ell qui escriu la novel·la en continus desenvolupaments reflexius. Si l'obra fineix amb una fugida, comença amb un retorn : Bruno torna a casa, Bruno pensa tot un passat, un «primer passat», quan els records són encara petiteses amuntegades definitivament condicionants. Pensar en un paral·lel Bruno-Terenci és quelcom d'inevitable. L'autor resta present al llarg de l'obra, i la distanciació per ell efectuada és mínima. Tot i això, Terenci intenta dotar el personatge Bruno d'una certa independència literària no sempre aconseguida, ja que sovint es produeix una clara distorsió : el Bruno grollerament realista i el Bruno eminentment nostàlgic que es debat entre somnis i enyors. El Bruno compromès i decidit d'alguns diàlegs i el Bruno tendre i melangiós dels monòlegs interiors. Tot esdevé dinàmic en Bruno Quadreny. SADO-MASOQUISME, CAMP I DESCABELLAMENT

Una lectura psicològica destacaria dues dades importants : un sado-masoquisme latent o d'oberta presència, així com la inclinació edípica d'en Bruno (ell també), fenomen aquest que, agafat literalment i amb esperit de lector bonàs, no deixa de semblar-nos una mica ingenu per tot el que de tòpic rebregat representa. Com ingenus també resultarien alguns passatges on el sadomasoquisme es fa patent d'un mode completament estereotipat i fins i tot melodramàtic. La presència temàtica d'ambdós fenòmens ve adobada amb un tractament que, exagerant els trets i les situacions, els converteix en quelcom massa evident, lluny d'ambigües subtileses narratives. Ho veurà més fàcilment qui haia llegit alguns dels oncles literaris —perquè de pares no en té— d'en Terenci. Però cal advertir també que tot allò que sembla exageració tipificada (ergo, negativitat literària) no és sinó una construcció conscient, producte de l'estil que defineix l'artista. Així, doncs, resulta que tot el descabellament moixià requereix una certa adequació que malament li podrà oferir el lector ignar dels tanmateix ja vulgaritzats mecanismes del camp. Perquè comentar el llibre d'en Terenci i no emparentar-lo amb el camp seria inferir-li una greu injustícia. Els constants literaris del camp més generalitzat són presents a la novel·la, tot i constituint les més diverses estratificacions, de les quals, dues en resten definitivament establertes : Primo.—Un tractament camp de moltes situacions. És a dir, una interpretació de l'entorn que, de vegades, copsa cims impensats d'amanerament i estilització, convertint en sublim —a la manera camp— allò que amb una poètica naturalista hauria esdevingut repugnant. Secondo.—El fet inevitable (l'època s'ho duia)

de la presència abundosa al fil narratiu d'una sèrie d'objectes, d ' i n d i v i d u s . . . intrínsecament camps o susceptibles d'ésser estimats com a tais. Es tracta, però, no del camp ingenu —etiqueta fidelíssima de tota serietat fracassada— sinó d'una forma assumida de teatralitzar artificiosament la quotidianitat, considerant al capdavall qualsevol tipus d'amor/odi com a categoria gairebé d'estil. LES AMABLES PERVERSIONS DE L'ESTÈTICA

No s'hi dóna una veritable condemna i les possibles indignacions resten justament neutralitzades o ignorades per la presència aclaparadora d'un estil victoriós, anorreador de tota infiltració desvergonyidament ètica. Bruno evoca, evoca Jordi, l'amic, els seus pares, el germà mort... Els reviu tots amb una tendresa indefinible, lluny d'esquematismes morals, tan subtilment i lleugerament que ens fa sentir, de vegades, tremendament sols i desvalguts. D'una banda, les relacions Bruno-Jordi supereu en ocasions allò purament palpable per tal d'esdevenir quelcom querubinesc, arcangèlic ; d'altra banda, la lucidesa d'un Bruno oscil·lant entre l'acció i la melangia. Un Bruno nostàlgic. Una nostàlgia que, per intensiva, és nostàlgia del present. L'autor estima els seus personatges i els tracta amb generositat ; fins i tot algunes «crueltats» hi deixen d'ésser-ho i es capgiren sobtadament pel to forassenyat de la narrativa. Terenci, ja

COMENTARIS I FRAGMENTS LES DIVINES NOSTÀLGIES D'EN TERENCI

ho hem dit, no demostra massa inclinació pels vicis condemnatoris ; més aviat dóna les gràcies a tanta corrupció i enviliment quan tot plegat li permet escriure una bona novel·la. Tot esdevé espectacle. Allò que hom anomena el bé i el mal reben tractament similars, i es frueix indistintament de cadascun d'aquells al bell mig d'una «gens ambigua ambigüitat». Caldria plantejar el sentit d'aquest hiperdesenvolupament estilístic que és el dia... Hem parlat conseqüentment d'una lectura camp de la realitat envoltant feta per l'autor. A Terenci (com a bona part del camp), el superficial i epidèrmic és una superació de les formes encarcarades i seriosament ensopides de la profunditat clàssica. Tot i que aquesta afirmació (d'intencions didàctiques) desvirtua- clarament el caràcter joguinaire i aconceptual del camp. Al capdavall, la realitat és una possibilitat indeterminada d'interpretacions, i Moix es rebolca amb plena consciència al mig de pregones apariències, de mini-objectes revitalitzats. Perquè d'això es tracta : d'ultrapassar els límits d'una raó insuficient per tal de desembocar a la frescor de la paradoxa, i conrear alhora qualsevol aportació capaç de crear nivells de sensibilitat abans desconeguts. QUAN LA PARAULA ESDEVÉ COACCIÓ

«El dia que va morir Marilyn» és un fet bàsicament català, testimoni d'un procés històric que mai no ha estat evolutivament positiu. En acomplir aquest rol, l'obra és, de tal manera, la constatació d'una anormalitat lingüística així com de les seues motivacions i conseqüències : l'equívoc encara permanent de la finor castellana, el divorç empobridor entre idea i expressió... Això és important, ja que el llenguatge ens marca més enllà de qualsevol utilització, i trascendeix a tota

l'amplitud del viure ; és un fenomen estructural condicionador de les nostres relacions amb un entorn el qual anomenem i coneixem mitjaçant les paraules. Terenci ha après la lliçó ; ell mateix ho ha experimentat. En «escollir» el català no ha fet sinó obeir els imperatius d'una necessitat bàsica ; i podríem precisar més invertint els termes, és a dir, ha estat la llengua catalana qui ha «escollit» Moix. L'entorn i els seus personatges es defineixen recíprocament. És la Barcelona convencional, de vegades redescoberta. És la burgesia de postguerra i la seva ascensió a les glòries monetàries. Són els xalets de Sitges i el sorgiment de les culturetes que presidiren Lajos Zhilay, Van der Meerchs i Pearl S. Buck. Bruno coneix açò, així com en la infantesa pogué entreveure una situació diferent. Bruno viu el canvi. I en sabrà també, més endavant, dels veritables camins de la nostra història concreta. Heus ací, doncs, que és aprofitable una lectura sociològica de l'obra ; lectura que faria les delícies dels estudiosos de la sociologia, per tal com la novel·la conté vertaders amuntegaments referencials : el cinema, la moda, les actrius, la cançó (abans cançoneta), els tebeos (ara còmics)... Tot i que això, ens atrevim a suggerir, és innecessari. El dia... és, ben palesament, una construcció nostàlgica, un homenatge necessari a les cendres mesclades del passat. És també una existència resumida en amarguesa i desesperació sublimitzades. És, en definitiva, l'autor, transmetent un estil exhuberant, una succesió inesgotable de formes bellament sofisticades. Metaplaers de la lectura quan, lliures d'intel·lectualismes putrefactes, c o n s e r v e m gelosament, en estat salvatge, el do gratuït de la nostra intuïció. A. FABREGAT

UN LLIBRE ESPERAT

«EL VALENCIANISME POLÍTIC» (1874-1936)

d'Alfons Cucó

El nom d'Alfons Cucó no és la primera un pròleg l'atapeïda informació i el complex vegada que figura com a autor de treballs panorama que ofereixen les seues pàgines. d'investigació històrica. Però els notables El lector hi trobarà l'evolució del valenestudis que fins ara ha publicat hauran de cianisme des d'un moviment estrictament ser considerats com a treballs menors al cos- culturalista i gens radical en l'afirmació tat d'aquest llibre que avui tinc l'honor de d'aquest aspecte de l'autoctonisme, fins a prologar. Quan, aviat farà sis anys, vaig la formulació d'un valencianisme polític. conèixer Alfons Cucó, em fou presentat És a dir : des del ratpenatisme representat com el futur historiador dels moviments va- per Teodor Llorente, fins a la línia ja inlencianistes, dels quals havia ja publicat les sinuada per Constantí Llombart, manifesprimícies de la seua investigació sota el tada categòricament pels seus deixebles unitítol —anodí, perquè li fou imposat— d'As- versitaris del nucli València Nova l'any pectes de la política valenciana al segle XIX 1904, i continuada des d'aleshores per di(Barcelona, 1965). Aquella primera aproxi- versos grups. Els condicionaments sociomació al tema feia preveure l'interés dels econòmics dels plantejaments valencianistes, problemes abordats i les condicions d'his- i de les inhibicions davant del problema, toriador que tenia Cucó. Amb l'obra que hi són igualment examinats. avui enceta la Col·lecció «Garbí 2», aquell interès i aquelles qualitats han estat plenaTot això és vist ací d'una manera molt ment confirmades. Aquesta obra és el re- documentada, amb plantejaments lúcids i sultat d'una llarga i pacient investigació. de gran objectivitat. Amb aquestes caracL'autor ha escorcollat metòdicament els in- terístiques el llibre pot anar a la recerca terminables volums de la premsa local i ha de lectors no solament encuriosits per un consultat de manera exhaustiva la biblio- passat més o menys pròxim, sinó vitalment grafia que, de lluny o de prop, podia ser-li interessats en aquestes qüestions. L'obra de útil. Només la, documentació de les corpora- Cucó no és literatura passatista ni erudició cions públiques o els materials inèdits que amb flaire de naftalina. Serà, n'estic segur, poden existir en epistolaris i arxius privats, una bona mostra de com una novetat hishan quedat per veure parcialment. Cap d'a- toriogràfica pot esdevenir un fet històric ; questes fonts, però, no modificaria les línies un bell exemple de com el coneixement de essencials d'aquesta obra, a la qual, des la història pot facilitar una presa de consd'ara, serà necessari recórrer en qualsevol ciència i configurar futures actituds. Aquest estudi sobre el País Valencià contemporani. vaticini no em sembla gens aventurat, perAlfons Cucó no s'ha limitat a realitzar què els problemes viscuts pels protagonistes una acumulació de materials —selectivament d'aquest llibre —homes i entitats, minories representats a l'apèndix d'aquest llibre—, i gentades anònimes— no són únicament ni a fer-ne una ordenació cronològica i sis- problemes històrics, i el seu autor —que temàtica. Cucó examina críticament els es- no exerceix d'historiador per a practicar deveniments, analitza els corrents ideològics l'escapisme— ha tingut molt present allò que nodreixen els diversos grups historiats, que recomanava Lucien Febvre com a sui té sempre present el context més general prema justificació de la història : és en funció de la Vida que cal interrogar la Mort. en què uns i altres s'enquadren. Tenint aquest llibre a les mans, seria inoportú i superflu intentar de resumir en

(Del pròleg d'E. Giralt i Raventós.)

ELS PROBLEMES DE LE «AL SUD-OEST DEL RIU BESÒS» DEU ANYS DE LA VIDA D'UN BARRI BA Alfred Matas Pericé. Editorial Pòrtic. Col·lecció Llibre de butxaca. 203 pàgines. Preu: 75 pessetes.

«La pèrdua de la dimensió humana és la nota més característica de les "megalòpolis" fraccionades en moltíssims centres o barris sense la menor connexió d'uns amb altres. En unes ciutats tindran un caràcter típicament classista : barris residencials, de la mesocràcia i els suburbis; en altres, les diferiències abastaran un sentit racista, convertits els barris en vertaders ghettos. Tant uns com altres trenquen la solidaritat, el sentit cívic de les ciutats, i tot pertanyent els carrers i les barriades al mateix terme municipal, en realitat ja no constitueixen la mateixa ciutat». El text aquest, transcrit del diari «Tele/exprés» fou publicat la segona setmana del mes de març com a comentari editorial, i, en llegir-lo, el vàrem trobar molt adequat per a encapçalar aquestes notes. Alguns diaris de Barcelona, dos mesos abans, havien anunciat amb reportatges i articles l'aparició d'un llibre testimoni —«Al sud-oest del riu Besòs»— en què s'arreplega la història dels deu anys de vida d'un barri barceloní. ¿Un barri de la mesocràcia —preguntarà algú— o un barri de suburbi, com els classifica l'editorialista del diari esmentat? ¿O més bé un barri convertit en vertader ghetto ? Cal que deixem en mans del lector l'encaixada de la realitat d'aquest barri amb la terminologia científica que hom trobe més pertinent; després de tot, és molt ric i complicat el vocabulari urbanístic —i àdhuc el sociològic— i massa tremolosa la situació de les grans ciutats perquè ens anem calfant ací el cap tractant de trobar el qualificatiu escaient. Suburbi clàssic o no, el cert és que la barriada del Besòs se'ns apareix per obra i gràcia del llibre de l'editorial Pòrtic com una mostra de les característiques i deficiències que presideixen l'engrandiment actual de les grans ciutats.

LA MEGALOMANIA DE MOLTA GENT

Des de fa uns mesos, ací a València, molta gent s'ha mostrat preocupada pel possible desplaçament, per Sevilla, com a tercera capital espanyola; ha arribat a semblar, fins i tot, que l'assumpte era de vida o mort i tothom coincidia que calia bellugarse per no haver de passar tan gran vergonya. En canvi, a ningú no se li ha acudit organitzar una campanya semblant per a donar a conèixer els perills i els inconvenients de la gran ciutat. Com s'explica això? Possiblement n'hi ha prou amb adduir el triomfalisme i la megalomania presents, encara, en moltes de les esferes ciutadanes. I segons aquesta perspectiva, només cal preocupar-se pel número classificatori, per la brillantor de la fatxada, i per la possibilitat d'ostentació. Què importa la resta? Al nostre entendre, com assenyalen els autors del llibre, una ciutat no pot tenir nuclis importants de la seua població desproveïts dels serveis comunitaris més elementals, només perquè sí. El creixement desmesurat de les grans ciutats porta, vulgues no vulgues, a aquest tipus de situació, i el cas de Barcelona n'és una prova palpable i massa apropada per a no assabentarnos-en. Unes setmanes arrere, el professor Pérez Puchalt, catedràtic de la Facultat de Filosofia i Lletres de València, manifestava a un periodista del «València-fruits» la seua opinió en aquest respecte : València capital —ens venia a dir— no hauria de créixer més, i el que calia, en canvi, era la creació de nuclis satèl·lits fora de l'Horta. Tots els especialistes mostren avui les seues reserves davant la cristal·lització de les «megàpolis», com les anomenava l'editorialista del «Tele/ exprés». Segurament València no hi ha arribat encara a unes dimensions suficients com

GRANS CIUTATS RCELONÍ per a exigir la utilització del terme apuntat, però pot estar segur el lector que haguera calgut fer-ho fa ja temps, de no tenir a l'entorn una comarca tan receptiva d'immigració com ha estat l'Horta. Tanmateix, ningú no pot ocultar ací l'existència de molts dels greus problemes que hom troba als grans monstres urbans del moment; qualsevol veí de la capital valenciana que conega una mica la geografia del seu municipi, sabrà què significa la Malvarrosa, els Orriols, Patraix o Marjalenes. L,es deficiències d'urbanització, la manca d'escoles i de serveis públics, la proliferació de grups marginats és constatable a la majoria de les barriades de l'extraradi, com a qualsevol gran ciutat. UN LLIBRE QUE OBRE PERSPECTIVES

En canvi, costa més de trobar ací a València grups de gent organitzada que, a la base mateix, s'esforcen per anar millorant la situació. I no és que creem en el valor absolut, o únic, d'aquesta mena d'estratègies ; però de tota manera cal prestar l'atenció que, avui per avui, l'estat de coses requereix. El periodista Josep M. Huertas ho deixa ben clar al pròleg del llibre, quan escriu: «Si més no, aquest llibre restarà com a testimoni d'una gent que tenia dret a un tracte millor, i també com l'exemple viu del que pot fer la decisió de no deixar-se vèncer per les circumstàncies». I ¿quantes associacions de caps de família dels nostres àmbits, quants centres cívics i socials dels nostres barris han estat capaços de «no deixar-se vèncer per les circumstàncies» ? La pregunta és obligada per al lector del llibre situat al sud de l'Ebre, i sobretot per a l'habitant de València :

carrers sense asfalt i sense llum, sèquies enormes al descobert creuant les barriades, manca d'escoles i de centres de formació per a adults, deficiències en els transports públics, etc. Sabem d'alguna barriada de l'extraradi de València, o dels pobles grans de la comarca, on els veïns han sabut organitzar-se i exigir —fins aconseguir-ho— de les autoritats locals corresponents, l'acondicionament d'alguns d'aquests serveis mínims. Però —tot s'ha de dir— aquests casos no han abundat i són molt més freqüents les actituds del meninfot o de deixa-ho córrer perquè «ens han assegurat que prompte es solucionarà». ¿Podrem dir que està mancant als moradors d'aquestes zones d'eixampla molt de l'esperit comunitari —eficaç i intel·ligent— que ha estat present a certs nivells, en aquests deu anys de vida del barri del Besòs? Si diguéssem que sí, no crec que descobriríem amb això cap mediterrani. És molt complexa, però, la situació ambiental en què es desenvolupa la nostra vida col·lectiva, i no és tampoc aquest el lloc per a tractar d'aprofundir en l'anàlisi. Tanmateix, cal deixar ben patent l'aparició en aquesta València nostra —cada volta més enorme— de moltes barriades en situació semblant a la descrita en el llibre; la ciutat va engolint camps i camps d'horta, i en moltes d'aquestes contrades es noten en falta molts dels serveis a l'abast de qualsevol veí d'una gran ciutat. És per això que el llibre d'Alfred Matas Pericé pot obrir els implicats en aquestes incidències, a moltes perspectives alliçonadores; almenys, i repetim la frase d'en Huertas Claveria, com a «exemple viu del que pot fer la decisió de no deixar-se vèncer per les circumstàncies». JOSEP PUIG-ALT

LA REVITALITZACIÓ DE LA COMARCA? EL CONSELL ECONÒMIC SINDICAL COMARCAL DE XÀTIVA Des del sector sindical, hom ve desenvolupant últimament una acció —diríem— política, que pren per base les regions i les comarques. Es tracta d'un enfocament sens dubte interessant, només que se'l mire com a símptoma d'un retorn administratiu a l'oblidada realitat socioeconómica. La veritat és, per altra banda, que, marginades secularment les comarques de la vida oficial, les coses han anat tirant com sempre. Vull dir, que no ha fet res a la realitat la ficció administrativa ; fora de —això, sí— despotencialitzar aquesta realitat socioeconòmicament. Bo, doncs hom fa el retorn a la realitat. Els corrents europeus no hi són estranys. Les tendències regionalistes són al principi de tot. Els consells econòmics comarcals organitzats pels sindicats han estat de tota mena. Alguns, de comarcals, no en tenen sinó el nom ; són, més bé, sectorials. Així, per exemple, els denominats de la Costa, iniciats, dins el País Valencià, a la província d'Alacant. Aquest consell ha demostrat com de greu que resulta l'oblit d'allò que primerament significa la comarca, és a dir, la unitat d'un conjunt de factors fonamentals socioeconòmics. Per contra, en predominar els factors heterogenis —i aquest ha estat el cas de l'esmentat consell—, no era comuna la problemàtica i l'eficàcia política ha quedat en ben poca cosa. Aquest any s'han iniciat a la província de València els consells econòmics sindicals comarcals. El primer constituït, ha estat el de Xàtiva. Per a la determinació de la comarca, s'ha pres com a criteri la conca del riu d'Albaida i dels seus afluents, el Clariano o riu d'Ontinyent —que el rep dins la mateixa Vall d'Albaida— i el Cànyoles o de Montesa —que el rep a la Costera—, amb el seu afluent el riu dels Sants. UNA NOVA DEMARCACIÓ COMARCAL?

Aquest criteri, el crec insuficient, perquè una comarca no ve determinada exclusivament per una conca hidrogràfica, a la tradició espanyola de les quals hom fa referència com «cel primer esfuerzo en el mundo de coordinación de esfuerzos para conseguir el desarrollo de una región natural». És la meua opinió que, en lloc de cercar antecedents administratius, caldria cercar les comarques en la realitat, determinades per una diversitat de factors.

Passant el cas concret de la nova demarcació comarcal, hom veu que, dels 26 pobles integrats, 16 pertanyen a la comarca natural de la Costera, amb capital a Xàtiva ; 6 municipis de la Ribera Alta hi han estat així mateix incorporats per la simple raó de regar de la Sèquia Comuna de l'Ènova, de la qual són únics usuaris ; i 3 municipis de la Vall d'Albaida formen també part d'aquesta comarca sindical. Aquests municipis són : Xàtiva, el Genovés, Llocnou d'En Fenollet, Novetlè, la Llosa de Ranes, Llanera de Ranes, Cerdà, Torrella de la Costera, la Granja de la Costera, Vallés de la Costera, l'Alcúdia de Crespins, Canals, Montesa, Vallada, Barxeta i Rotglà i Corberà ; Manuel, Rafelguaraf, Castelló de la Ribera, la Pobla Llarga, l'Ènova, Senyera i Sant Joan de l'Ènova; Benigànim, Bellús i l'Olleria. Per altra banda, hom hi nota a faltar alguns municipis de la Costera, si prenem com a referència el «Nomenclàtor geogràfic del País Valencià», com són, Estubeny, la Font de la Figuera i Moixent. Podem discutir el cas d'Estubeny. El mateix professor Pérez Puchalt l'inclou dins la Ribera Alta, discrepant dels altres professors que l'han incorporat a la Costera. Però és menys discutible l'absència de Moixent i la Font de la Figuera, si notem la incorporació de Vallada i Montesa, els quals i els anteriors, a més a més, constitueixen la microcomarca de la Vall de Montesa. O es respecta la microcomarca, com ha fet Pérez Puchalt, o, si a efectes pràctics no te sentit, la totalitat de la Vall de Montesa ha de quedar incorporada a la Costera, com s'ha fet pels altres professors i figura al «Nomenclàtor». Aquest és el meu punt de vista.

CAL EXTREMAR LA TERMINOLOGIA

Finalment, s'ha de reconsiderar el criteri hidrogràfic que ha estat a la base de la delimitació de la comarca sindical de Xàtiva. Si s'aplica el de les obres hidràuliques en marxa, cal dir que l'embassament de Bellús servirà també per als nous regadius de Carcaixent, i que al riu Clariano hi ha prevista, a més a més, la presa d'Ontinyent. És a dir, que el criteri tampoc no ha estat aplicat a tota la conca interessada per les obres hidràuliques. Per altra banda, no s'ha d'oblidar que l'obra important cal que siga el Canal del Marge Dret del Xúquer. I açò em porta també a considerar que la mateixa amplitud de l'obra total hidràulica no està renyida amb les preten

EL CONSELL ECÒNOMIC SINDICAL COMARCAL DE XÀTIVA

sions totals de l'esmentat Consell Econòmic Sindical Comarcal de Xàtiva, nascut amb quatre comissions, som són : promoció, industrialització i comercialització agrària; desenvolupament industrial de la comarca ; recursos hidràulics, transports i comunicacions; promoció de l'ensenyament, cultura i turisme. Una acció d'aquesta índole, una acció tan total —deixant a banda tota acció p o s t e r i o r , que és un altre assumpte— exigeix, d'una part, criteris totals per a la determinació comarcal, i d'una altra, possiblement, la constitució alhora de les comarques de la Vall d'Albaida i de la Ribera Alta, i potser d'Alcoi. És a dir, aquesta experiència d'ordenació de territori, per a anar bé, hauria d'abraçar la regió Alcoi-Gandia, i les dues obres infraestructurals bàsiques haurien de ser el Pla hidrogràfic d'Albaida i la carretera d'Alcoi a Gandia, aprofitant l'obra del ferrocarril suprimit. I açò és de la incumbencia del Consell Econòmic Sindical de la Regió Valenciana. Bo, es tractava, simplement, d'exposar uns criteris teòrics sobre qüestions comarcals, i considerar, també des d'un punt de vista completament teòric, unes circumstàncies concretes d'ordenació de territori que evidencien la unitat de la regió Alcoi-Gandia. Però, ¿compresa també la comarca de la Costera, que el «Nomenclàtor» situa a la Regió de València ? També Joan Soler, en la relació «Regions i comarques valencianes» que publica en «L'estructura econòmica del País Valencià» enclava la Costera en la Regió de València, alhora que, contràriament, en l'interessant estudi del qual és epíleg la relació, ens parla en termes fonamentals de la Regió de Xàtiva, a la qual pertany la comarca de la Costera. ¿Com quedem ? ¿En quins estudis seriosos podem basar-nos els profans per a fonamentar els nostres criteris ? ¿En què queda bona part de la crítica anterior a la delimitació de la comarca sindical ? Es diu al «Nomenclàtor» : «deixarem per a un altre lloc l'exposició circumstanciada del mètode emprat en el treball, així com la justificació dels casos concrets que podrien semblar discutibles». Bé, ja n'és l'hora. Potser l'anunciat treball de Joan Soler, del qual el capítol «La divisió comarcal del País Valencià» és un resum molt breu i parcial per a obrir el segon volum de «L'estructura», també ens aclariria algunes coses. És obligat. Hi ha una contradicció important. De qualsevol manera, el problema és total, i fonamental.

lencia» —62 pàgines i anexos gràfics—, faig un recull de les dades referents a l'hidràulic. PLA ALBAIDA Les obres fonamentals del Pla són les de regulació del riu Albaida i del seu afluent el Cànyoles. Les aigües que s'aprofiten per a l'estudi són les dels rius Albaida, Cànyoles i Clariano. Així mateix, del riu dels Sants s'estima convenient la utilització de les aigües d'hivern, que serien elevades a l'embassament de Montesa. Les obres de regulació previstes, i actualment en estudi, són : la Presa de Bellús, en el riu Albaida, i la Presa de Montesa, en el Cànyoles. Obres fonamentals també són els canals de conducció d'aigües des dels embassaments esmentats a les zones de reg previstes, així les que milloren i asseguren, com les de futura ampliació.

REGS ACTUALS Riu d'Albaida.—Des de la tancada de Bellús fins a la confluència del Cànyoles. Sèquies

Murta Puig Benifurt Torre Lloris.

Hes.

Cabal màx. (l/s.)

Volum any (Hm.3)

690

9'65

280 541 83 150 1.054

Rius Cànyoles i dels Sants. — Des de la tancada de Montesa fins a la confluència amb el riu d'Albaida. Sèquies

Setenes Orts Canyamars. Ranes Iva Llosa.... Meses La Vila. ...

Hes.

Cabal màx. (l/s.)

Volum any (Hm.')

1.325

18'42

„„

540 583 250 2.005

Riu Albaida. — Des de la confluència del riu Cànyoles.

Després d'aquestes consideracions, motivades Sèquies per la lectura de la publicació «Consejo Económico Sindical Comarcal de Játiva. Documenta- Del Palmeral ) ción básica. Estudio realizado por el Gabinete Comuna de l'Ènova. \ Técnico del Consejo Económico Sindical de Va- Foies Velles )

Hes*

1.819

Volum any

16'50

EL CONSELL ECONÒMIC SINDICAL COMARCAL DE XÀTIVA

NOUS REGADIUS

VOLUMS DE

Dominats per l'embassament de Bellús. •— Als termes municipals de Benigànim, Bellús, el Genovés, Llocnou d'En Fenollet, Barxeta, Manuel, Rafelguaraf, Xàtiva i Carcaixent, amb un total de 3.000 Hes.

Tenint en compte les superfícies, serien els següents : Embassament de Bellús : 1.054 Hes. 1.819 » 1.700 » 3.000 » = 7.573 Hes. = 65 Hm. 3

Dominats per l'embassament de Montesa. — Als termes de Vallada, Montesa i Canals, amb un total de 2.000 Hes.

L'EMBASSAMENT

Embassament de Montesa : 2.005 Hes. 2.000 » = 4.005 Hes. = 36 Hm. 3

RESUM Regs actuals:

Hes.

Dominats per l'embassament de Bellús... Dominats per l'embassament de Montesa. Dominats pels dos embassaments

1.054 2.005 1.819

Regs actuals per elevació

4.878 1.700

Nous regadius: Embassament de Bellús Embassament de Montesa TOTAL

3.000 2.000 11.578

Els volums han estat calculats amb el mateix criteri que per als regadius actuals, i resulten unes xifres teòriques. Als estudis sobre recursos hidràulics, hom fa figurar la possibilitat de construcció de les preses esmentades : la de Montesa sobre el riu Cànyoles i la de Bellús sobre l'Albaida, amb una capacitat de 64 hectòmetres cúbics a Bellús i de 20 hectòmetres cúbics a Montesa. També, i sobre el riu Clariano, hi ha prevista la construcció d'una altra presa, la d'Ontinyent, amb una capacitat de 20 hectòmetres cúbics. JACINT ROURES

la veu dels altres • la veu dels altres Les raons? No hi havia el permís governatiu. Els recitals foren anunciats abans d'aconseguir-lo. Això va provocar, a més Com és ben sabut, el concurs per a la de la sorpresa, el desplaçament d'autocars construcció i explotació de l'autopista de provinents dels pobles propers, per a veure peatge entre Tarragona i València, amb actuar el cantant de Xàtiva. posterior prolongació fins a Alacant, ha queDe moment no existeix cap possibilitat dat desert. No hem llegit les preguntes que que aquests recitals se celebren. haurien semblat lògiques sobre les causes d'aquesta situació. Cosa que té una impor(Mundo Joven.) tància significativa enorme, puix que dóna la mesura del poc que es valora el fet d'aquesta autopista. El desenvolupament in- «LA REGIÓ, PROTAGONISTA»... dustrial del País Valencià, situat al marge dels centres sobre els quals vessa l'interés Potser allò més nou que dins el nostre inductor de l'Administració en aquest ordre context polític es digué en el recent ple de coses, ha de basar-se en la comunicació del Consell Nacional, fou allò referent a amb Europa. L,'autopista en qüestió i qual- «la regió protagonista d'un sector d'activisevol altra forma de comunicació semblant tats destinades al perfeccionament del bé serà l'eix d'aquest desenvolupament. I te- públic». nim poques oportunitats diferents, posat que «L,a regió —va dir el conseller senyor sembla inútil d'esperar el benefici indus- Guibernau— no és un considerando artitrial dels pols de desenvolupament. ficial i discutible ; és un resultando com a Sembla que el que ha passat és que el fet provat per la Història». Ministeri d'Obres Públiques havia retirat «Per raó d'una certa concepció d'Esde les condicions, en fer la convocatòria de panya —assenyala la ponència—, cada vela subhasta per a aquesta autopista, l'aval gada menys generalitzada, s'ha donat a de l'Administració pública, sense el qual definir l'espanyol com a una idea abstracta són poques les societats que es decideixen en excés i excessivament generalitzada, en a córrer el risc. Aquest aval, d'altra banda, virtut de la qual tot allò que no s'adapta ha vingut concedint-se invariablement fins al rígid esquema preestablert és refusat de el moment a obres semblants, i és usual a pla com a secessionista». tots els països. Tal és el cas de les autoI recomana l'informe: «Afrontar el tema pistes italianes, per exemple. Sembla que de la descentralització sense eludir la conl'error va a ésser rectificat i que en la pròxi- nexió existent entre aquest fenomen i el ma convocatòria constarà l'aval en les con- fet regional». dicions. Sembla, per tant, que hi tornaran (La Vanguardia.) a concórrer les mateixes companyies, tret que aparega en joc una companyia específicament valenciana. Cosa que estaria molt bé, però no sembla probable. A la vista de les consideracions fetes al mateix ple del Consell Nacional, contra (Valencia-fruits.) l'aartificiositat» possible del fet regional, és interessant de llegir la següent informació: L'AUTOPISTA: COMUNICAR-NOS AMB EUROPA

RAIMON, SUSPÉS

Després de quinze mesos sense haver actuat Raimon a València, fou anunciat per a donar deu recitals en la mateixa sala on mesos abans ho va fer amb un èxit impressionant.

... I «QUÈ HI HA DEL "SUDESTE"?»

A la capital murciana s'alça un magnífic edifici, de construcció moderna, on està ubiquat V Instituto de Orientación y Asistencia Técnica del Sudeste. Disposa de

la veu dels altres • la veu dels altres costosíssimes instal·lacions, on treballen unes 150 persones: investigadors, enginyers, economistes i el Centre d'Edafologia i Biologia Aplicada de la regió. Allí es tracta del desenvolupament, a tota escala, de les províncies del Sudeste: Alacant(!), Albacete, Almeria, Múrcia. «Múrcia capital del Sud-

contra, molt, d'allò que alguns hem anat escrivint durant anys, i contra allò que altres dades i índex semblen anar marcant. Els pobles cada dia es senten més ells i es concentren més en les seues dites essències. I això al temps en què res no s'estima tant com el valor personal, la llibertat de este». l'home, ni a res no es tendeix com a una En aqueix Institut «s'està gestant un humanitat unida que supere les diferenciés programa regional, científic, tècnic i minu- nacionals. ¿Com és possible aleshores tal ciós, com mai fins ara ha tingut lloc». Dins tensió, que fins i tot sembla incloure conde poc se'n crearan delegacions, una d'elles tradicció ? a Alacant... No citaré exemples, que podríem pren( Valencia-fruits.) dre tant d'Europa com d'Amèrica, Àsia, Àfrica i Oceania. Els pobles i fins les illes més diminutes, es senten distints i tenen l'aspiració que la mateixa ONU reconega la «A ALACANT HI HA seua distinció. El cas és més freqüent, marMOLTS BONS POETES» ca el nostre temps* Les ètnies adquireixen una actualitat, i fins per a alguns una viruAndrés Estellés, del qual s'ha dit que lència, realment impressionant. Per què deu és el primer poeta en llengua catalana a ser? Permeten-me una resposta -ficcióque València, explica en una recent entrevista tant de bo ocasione una reflexió no ficció. al diari «La Verdad» —després d'un recital Abans de tot, això del joc de la història seu d'enorme èxit a Alacant—: «I/ambient del recital ha estat extraor- a la qual no negarem les seues lleis, però a dinari. No voldria definir el significat la qual cal reconèixer les seues jugades que d'aquesta visita a terres alacantines amb han desconcertat tant de «profeta». El desles clàssiques fórmules de cortesia. Hi ha vetlament ètnic constitueix avui per a no una il·lusió valenciana —no sentimental per pocs una d'aquelles, la menys esperada i haver tingut aquest contacte i una gran possiblement la més molesta, però aquí està satisfacció en veure que la majoria dels dient-nos abans de tot que la història l'esassistents al recital eren joves... I això a criuen éssers lliures que ni tan sols saben Alacant és notable. Com també ho és que escriure. tinga en aquests moments molt bons poetes Però sobre açò, allà els científics, els en la nostra llengua. filòsofs de la història ! Nosaltres anem més Admire molt el qui escriu en valencià al gra i el gra diu el que segueix : no sols perquè parla valencià, i és, d'aqueix mode, que la humanitat que desitgem una no es fidel a allò que li és propi. En el meu cas, desitja uniforme, sinó una cosa encara més escriure en valencià és una actitud cons- seriosa : l'home que es pretén més home cientment adoptada». i més lliure, necessita terra i carn, grup i àmbit per a no deixar-se menjar viu pel (La Verdad.) maleït robot que ja apunta com aquella invasió dels bàrbars en el segle v. En el fons de tot, jo done la meua profecia i llance la QUIN SENTIT TENEN AVUI LES ÈTNIES? meua ficció per ací: l'auge de les ètnies que crèiem superades, constitueix una autoN'hi ha prou amb ataüllar la premsa defensa de l'home que es resisteix a sumundial, per a haver de reconèixer que cumbir davant de l'avanç de la seua joguina algun i seriós. I afegim que això va en la màquina. Perquè les ètnies són, a més

la veu dels altres • la veu dels altres de la història, tot aqueix conjunt de cos- vingut a dir «L,a colla Tirant lo Blanch», tums, idiomes, terra, herències i maneres nom plé de suggerències. que no solament completen i instal·len aquest Àdhuc existeix una mena de símbol, que home sempre famolenc de pa i de calor, sinó que constitueixen el seu quadre origi- consisteix en una rajola amb una efígie del nal, el misteri de la seua carn florida i, si famós cavaller anant. Aquest taulell és el voleu, institucionalitzada. A ella s'agafa que Gonçal Castelló, ànima del grup, lliurà l'home dels nostres dies, tan deixondit ja, a dos periodistes madrilenys, Eduard Barretan sensibilitzat i al·lertat en la seua equí- nechea i Joan L. de la Calle, com a mostra voca llibertat que, buscant quelcom ferm i de reconeixement pels seus articles i reporcàlid en veritat on parar i des d'on créixer, tatges sobre el País Valencià, publicats al no troba sinó el seu poble, la seua illa, la diari «Informaciones». Com tots els preseua ciutat, els seus veïns, l'immediat i sents tenim bastant sentit del ridícul, la l'antic actualitzat, allò de sempre fet nou, veritat és que no hi hagué discursos, sinó novíssim, vivíssim precisament com una més bé les paraules indispensables per a nova forma de viure la història i convertir- deixar constància de la naturalesa i el mola des d'allò d'un manual ple de dates i tiu del sopar. Érem, juntament amb els dos mentides en un impuls ple de força, de periodistes a què m'he referit, un bon grup ganes de viure, d'acceleració i de com- de persones, entre les quals comptaven Joan panyia. No, no sols cal acudir al que vaig Fuster, Joan J. Pérez Benlloch —el, fins escriure ací en altres ocasions; la huma- fa poc, director de «Primera Página»—, nitat unida ho serà de pobles, que no deLluís Carandell, Miquel Veyrat, Julià Garpàtries o estats sobirans ; més fondo encara, cia Candau, Vicenç Ventura, Josep Maria més humà : l'home de demà sobreviurà als Desantes, Francesc Burguera, Josep Vidal, invasors de la supertècnica i la superinsti- i tants d'altres; en total, unes trenta-cinc tucionalització en virtut de les calentes i persones. apassionades ètnies, de les quals, com a Fins ací, la mera informació. Però inpits de la humanitat, mamarà cada home formació que suggereix certes reflexions. I per a ser-ho de veres, creixent enmig del perill i desolació general. Així és com com- la primera n'és la comprovació que haja de prenc i accepte el misteri d'aquesta nova ser justament a Madrid on es reconega el instància que sembla avui dominar el ma- valor d'uns escrits —algú apuntà la possibilitat de recopilar-los per a una edició pamundi. a banda— de periòdics on es tracta amb honestedat, sense incens ni galindaines, i (El Ciervo.) amb un agut sentit crític, el problema d'unes de les zones d'aquest país que més atenció necessiten i que, al mateix temps, susciten un major interés per a l'estudiós de la sociologia de la cultura. El mateix ELS PREMIS «TIRANT LO BLANCH» Barrenechea comentava com al llarg de PER A DOS PERIODISTES MADRILENYS, PELS SEUS REPORTATGES tota la seua volta a Espanya parlant de les SOBRE EL PAÍS VALENCIÀ seues regions i dels seus variadíssims països, havia rebut nombroses queixes del que poExisteix a Madrid un grup de catala- dríem anomenar «forces vives», i, en canvi, noparlants afincats a la capital, als quals ben poques cartes d'estímul o d'alé. ¿Què uneix, a més del seu origen i la seua cultu- passa —o millor dit, què no passa— a Vara, un cert vessant públic en la seua actua- lència perquè s'ignoren olímpicament aquesció professional. En aquest grup, hi ha tes coses? periodistes, escriptors, professors, advocats, (Tele / exprés.) etcètera. I entre tots formen allò que s'ha

TAULA de Novetats

DICCIONARI DE SINÒNIMS, IDEES AFINS I ANTÒNIMS Santiago Pey Estrany

Editorial Teide/Lavínia. Barcelona, 1970. 823 pàgines. Pròleg i Introducció. Preu: 700 pessetes. Encara que la intuesc, mai no he sabut trobar la raó per què em sembla la nostra llengua, una d'iniciats, d'adults, de persones ja i, de debò, dretes i fetes. M'explique. Si repassem la producció editorial tocant la riquesa lexicogràfica d'aquesta romànica dels nostres delers, ensopeguem amb tres punts, al meu parer, capitals : 1. A b u n d o r de diccionaris exhaustius... i c a r s . (No cal enumerar-los.) 2. Abundància de vocabularis en què ens donen l'equivalència a la llengua afegida i, per a desxifrar el contingut semàntic de les paraules, se suposa o bé que ja ens el sabem o, per contra, irremeiablement, hem de fer ús del diccionari castellà. 3. Escassetat de diccionaris —inexistència, em sembla— de tipus escolar, d'un cabal lèxic essencial i d'un preu assequible —50 a 75 pessetes. Heus-ne ací la triple qüestió que, encara, cal resoldre dins l'espai lingüístic catalanòfon. Al meu parer, un diccionari és la logoteca de les creacions possibles, de les comprensions viscudes, de la paraula fugissera hivernitzada tot esperant prendre el vol de la c r e a c i ó sempre renovada... Aquesta definició no és pas t è c n i c a , ni dogmàtica ni pragmàtica. Val a dir poètica? I, quan diem poètica, ho proferim amb el sentit grec del mot : creació. Perquè els diccionaris serveixen per a crear, o almenys per a recrear.

Santiago Pey Estrany ha sabut fer l'afirmació d'abans, una realitat, en bastir aquest diccionari. Aquest, és un home que ha passat per les classes de grec de la Universitat de Barcelona, on «les paperetes es varen començar a acumular a propòsit de les extraordinàries c l a s s e s de llengua en què es convertien els cursos de grec sota Carles Riba». Ha passat, però, ha eixit ben remullat i sadoll de l'expressivitat de la nostra llengua. El present Diccionari n'és el fruit. La sinonímia, al meu mode de veure, és un fet prou complicat, puix que, si el geni creador de la llengua d'un poble qualsevol té dues o més paraules per a denominar les realitats i els fets, sembla, doncs, que les inventa perquè intueix que no són mai idèntiques, ans bé, hi ha matisos diferencials els quals han donat com a producte definidor un mot nou, referit, però, al mateix fet únic i canviant. Podem ja endevinar que un Diccionari de Sinònims és una espasa de dos talls, que cal manejar amb comptes. Amb paraules de l'autor : «L,a identitat de dos o més mots en una llengua és escassa, i un diccionari de sinonímia estricta no respondria a la necessitat que abans hem apuntat» (es refereix que el de sinònims és un complement «del Diccionari General de Pompeu Fabra), un instrument de treball que permet de buscar una paraula semblant o contrària c o n t i n g u d a dintre d'una idea general que ens cal precisar o matisar». Vegeu un exemple, trobat a l'atzar : «CIRCUMSPECCIÓ : Aplom, se-

guretat, domini, p a r s i m ò n i a , parquetat, sang freda, mesura, prudència, precaució, sensatesa, formalitat, seriositat, continencia, seny, cautela, sagacitat, re-

serva, discreció, discerniment, tacte. Inseguretat, desconsideració, imprevisió, arrauxament.» Jutge-hi el lector i comprovehi el que abans hem escrit. El present d i c c i o n a r i és, doncs, un ferrament magnífic per a l'escriptor, per al professor de llenguatge, per als lectors que volen enriquir llur cabal lèxic. VICENT ESCRIVÀ

MONOGRAFIES MÈDIQUES Edicions 62. Agrupació d'estudis mèdics. Barcelona. La literatura científica, en el camp de la medicina, en llengua catalana és ben mirat escassa ; diversos factors han fet que els nostres científics hagen desconegut l'ús de l'idioma propi en llurs escrits d i r i g i t s als seus compatriotes. Però, després de pensar-s'ho bé, se'ls va ocórrer als metges catalans d'escriure en l'idioma autòcton allà per l'any 1920, i així un temps més tard, en el maig de 1926, eixia a la llum el p r i m e r número de les «Monografies Mèdiques» que, sota la direcció de Jaume Aiguadé i Miró, arribaren fins el mes de gener de 1937, amb 104 números publicats. (Quan jo estudiava, l'any 1962, Patologia General, vaig tenir a les mans una d ' a q u e s t e s monografies, la qual tractava sobre l'electrocardiograma, i me l'emportí a la Facultat per tal de mostrar-la als meus companys, als quals els va estranyar moltíssim que es pogués escriure medicina en v a l e n c i à , i com és «natural» —per desgràcia— feren acudits de mal gust al respecte ; d'aleshores ençà crec que a València poc s'ha avançat per aquest camí.) Després

TAULA DE NOVETATS LLIBRES

vingué un llarg període de silenci, solament trencat per treballs d'investigació que es publicaven dins els «Arxius de la secció de Ciències» de l'Institut d'Estudis Catalans. Ara per fi s'han mamprés de bell nou aquelles tasques i han tornat a sortir les «Monografies Mèdiques», que per ara en són tres i, si D. v., en seran més, com està ja programat. Els números publicats són els següents : Núm. 1.— «El Metge davant l'hipertens», de Josep Alsina i Bofill, nascut a Palafrugell en 1904 ; actualment és vice-president de la secció de Ciències de l'I. E. C, membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona i Mallorca i soci d'altres associacions mèdiques ; té publicats un centenar de treballs, la majoria sobre patologia renal. Núm. 2. — «El Nadó de risc elevat», de Martí Carbonell i Juanico (i col·laboradors), nascut a Barcelona en 1907. Actualment és director de la Casa Provincial de Maternitat, ha estat president de la Societat Catalana de Pediatria i és autor de nombrosos treballs mèdics, especialment sobre patologia neonatal. Núm. 3. — «Les púrpures trombocitopàtiques», de Ciril Rozman (i col·laboradors), que va nàixer en 1929 i és en l'actualitat professor de Patologia i Clínica Mèdica de la Universitat de Barcelona ; impulsor de l'Escola Professional d'Hematologia «Pere Farreras i Valentí» ; és a més vice-degà de la Facultat de Medicina i pertany a diferents societats mèdiques. Aquests llibrets de cent a cent cinquanta pàgines, curosament editats, d'autors, com hauran pogut constatar, de primera mà, ens presenten, posats al dia i amb bona collita d'investigació pròpia, temes interessants per a tots els metges pràctics i ens ho expliquen en el nostre idioma, en la llengua que la majoria dels facultatius valencians usem amb els nostres pacients. Avui es parla molt de la relació metge-malalt, es diu que ha d'ésser íntima, sense cap intervenció estranya ; doncs poc íntima podrà ser aquesta relació si el malalt és

obligat a expressar-se en una llengua que no és la seua; quina anamnesi més precària i quina influència benefactora per a la vida del pacient més pobra serà la que el metge li done. I ara un prec d'un metge valencià des d'aquestes columnes : desitgem que es publique aviat un Diccionari de Medicina per tal de codificar el vocabulari científic, perquè, segons tinc entès, solament hi ha per ara, i està esgotadíssim i envellit en tots els conceptes, el «Diccionari de Medicina» del metge valencià Manuel Corachan, que fou editat a Barcelona en 1936 per l'Associació de Metges de Llengua Catalana. No em resta més que donar l'enhorabona a l'Agrupació d'Estudis Mèdics per la gran llavor que comença a sembrar en les noves generacions de metges de les terres on la llengua catalana és parlada. La medicina sempre ha estat un medi d'unió i fraternitat entre els homes ; quant més ho deu ser entre els homes d'un mateix llenguatge! I si per cas algun metge valencià ho ha llegit i no coneixia aquesta col·lecció, li dic que en la carta de presentació que va ser enviada l'any passat, el doctor J. Ramis, en nom de «Monografies Mèdiques», ens deia : «Estimaríem com un acte de simpatia que divulguéssiu la seva existència entre els vostres amics. Ells només cal que ens escriguin i atendrem amb gust llurs peticions» . BERNAT, METGE

TRES POETES: MARAGALL. VERDAGUER, GUASCH. LA POESIA POSTVERDAGUERIANA: DE MARAGALL A CARNER Joan Arús

Editorial Pòrtic. Barcelona, 1970. 108 pàgines. Preu: 75 ptes.

Joan Arús, bon assagista d'art i de poesia, aplega en el

llibre TRES POETES uns estudis de caient ben seu a l'entorn d'En Maragall, l'Alcover i Joan Maria Guasch, un estudi sobre la lírica que, després de la mort de Verdaguer, arriba a Josep Carner. De cada un dels tres poetes considera només un aspecte; com diu Maurici Serrahima en el pròleg del llibre, «Joan Alcover és per a ell el poeta de les Elegies, Joan Maragall el del Cant espiritual i Joan Maria Guasch el de les Pirinenques». Aquest llibre ens evoca clarament un moment històric, l'ambient de cultura poètica i els problemes que s'hi posaven i com els resolien alguns dels millors escriptors del primer terç de segle a Catalunya. Era sentida una gran llibertat, de manera que les influències ni eren úniques ni abassegadores ; i vora l'admiració i simpatia que naturalment s'enduien els mestres del país, hi era familiar la literatura italiana i encara més la francesa. Els tres poetes que Joan Arús estudia, a penes tingueren qui els seguís, i encara enfront de l'estètica d'En Maragall sovint era formulada una viva oposició. Qui tingué escola fou Josep Carner, que renovella el lèxic, la mètrica i els temes. Amb un llenguatge de bona saboria catalana, acull les tendències franceses que li són més adients. «En Josep Carner, diu, portava a la nostra poesia la influència francesa sota la qual s'educà el seu esperit i es formà el seu gust literari». Recordem que eren els dies del Glosari d'Eugeni d'Ors, esmentat en l'aspecte del seu «arbitrarisme» antiromàntic. Eugeni d'Ors era, més que res, un excel·lent gasetiller de la cultura. Cada glosari era una gasetilla. També el seu gust i la seua formació venien de París, d'aquell París d'abans de la primera guerra, del París d'Emili Boutroux i de Bergson i del cenacle de Jean Moréas. El glosari era del gènere literari dels Propos d'Alain, però les gloses eren més frívoles i més informatives. Eugeni d'Ors

TAULA DE NOVETATS LLIBRES

es sabé definir amb gràcia en una estrofeta que diu :

ELS EXORCISMES I JACINT VERDAGUER

Hi hagi vora ma tomba una font i un llorer perquè de reposar sense una ombra de glòria i sense un parlar clar no en sé, no en sé, no en sé!

Maria Condeminas i Soler

I amb aquest deler de glòria, adient a una moral de l'èxit que ell s'havia bastida, davallà fins a les més tristes claudicacions. Mes Joan Arús en el seu llibre no ha volgut acollir ni una ombra de d e c e p c i ó : té l'embat juvenil dels dies que història, d'aquells poetes de primeries de segle. Fa una llarga cita d'un article de G a b r i e l Alomar, datat de 1903, sobre VAspiració de Mallorca en la literatura, unes aspiracions meravellosament a c o m p l i d e s tot seguit, a una poesia dolçament musical, p e r f u m a d a amb la senyorida de la serra «o amb l'emanació salobre de la nostra mar encara un poc hel·lenitzada», «i a dur també a l'art de Catalunya gammes i modulacions més dolces dels sons de la llengua familiar, una nova encarnació més llatina de la nostra fonètica» i formes mètriques noves, imbuïdes de nova harmonia. I vora els mallorquins veiem els noms i les aportacions de Barcelona a la poesia, ben valorades fins en llurs influències estrangeres. Josep Carner arriba de primer amb els idil·lis dels Fruits saborosos, que recorden Albert Saimain, el mateix any de l'Enllà d'En Maragall i de les Horacianes d'En Costa i Llobera. És el 1906. I ve de seguida el temps dels sonets i dels «versos ben fets» i d'un llenguatge de ciutadania, oposada a l'anterior r u r a l i s m e . Aquells dies d'una amable convivència en mig de tanta diversitat, els exposa mestrívolament Joan Arús i els dóna vida amb l'estudi ja tocat de les seues memòries juvenils. És un bon llibre per a avui, i un bon record d'ahir. JOSEP MARIA

CAPDEVILA

Barcelona, 1970. 122 pàgines + / làmina. Preu: 150 pessetes. La personalitat humana de Jacint Verdaguer és sorprenent, fins i tot dramàtica. Els estudiosos de la nostra literatura han sovintejat l'interés pel Verdaguer sacerdot i poeta. La coneixença d'una personalitat amb uns valors humans, religiosos i poètics tan il·lustres, ha esperonat tot un nodrit estol d'erudits verdaguerians. I és així com la complexa figura de Mossèn Cinto ha anat desplegant a la llum els seus misteris. Avui presentem un nou estudi verdaguerià realitzat per M a r i a Condeminas i Soler. L'aspecte religiós de la vida del gran poeta de Folgueroles ha estat prou estudiat, sobretot en el moment més dramàtic de la suspensió oficial de les funcions sacerdotals. Però encara restaven d'altres punts obscurs en la seua vida sacerdotal. L'autora ha sabut recollir en el present llibre un dels aspectes més boirosos de Mn. Cinto, és a dir, tot el que es refereix a la seua actuació prop dels possessos i v i s i o n a r i s durant el període 1890-1897, a les acaballes de la seua vida. L'estudi de Maria Condeminas parteix d'un fullet trobat a la biblioteca de Mn. Cinto, traducció castellana de l'Exorcisme publicat pel papa Lleó XIII l'any 1890. No és cap casualitat que Verdaguer freqüentàs durant algun temps un cercle de sacerdots i laics, que practicaven els exorcismes en un pis del carrer de Mirallers, a Barcelona. L'ambient d'aquell cercle —sacerdots fanàtics o ingenus i malalts mentals—• barreja de religió i màgia, va enlluernar un home tan entusiasta com Verdaguer. EU pensava que tot el món era tan bo, que el problema del mal era, tan sols, un intent suprahumà, demoníac. El seu ànim tan obert a les febleses humanes una vegada més el va trair. Curosament va omplir unes llibretes amb apunts

sobre el que veia en les reunions del carrer de Mirallers. La seua credulitat és impressionant, aclaparadora. L'autora n'ha recollit bones mostres, extretes de les anotacions del poeta. No ens pot estranyar que en un ambient una mica malaltís, l'esperit lluminós de Mossén Cinto acabas per creure en les visions d'alguns dels assistents a aquelles reunions espirituals. En el present estudi de Maria Condeminas, hem pogut conèixer també aquest tombant «visionari» de Mossén Cinto. Uns manuscrits verdaguerians, quatre exactament, descriuen les visions d'una dona anomenada Teresa. Els fragments que publica l'autora són suficients per a fer-nos conèixer quina mena de persones freqüentaven el pis del carrer de Mirallers. Tan sols malalts? Emetre un judici crític sobre persones és força arriscat i segurament no arribaríem pas al nucli de la personalitat: el nostre judici seria, doncs, tímid i inútil. L ' a u t o r a , en aquest aspecte, es manté en una prudent imparcialitat en tot el que es refereix a persones. El seu judici, però, sobre els exorcismes i possessions sembla, alguna vegada, massa benevolent, generosament dispost a la defensa de Mn. Cinto. L'absurditat de les visions és tan evident, que el judici de l'autora hi és més clar. I no podia ser d'altra m a n e r a . El que ens p r e o c u p a a nosaltres, homes del 1971, és l'alarmant manca de temps transcorregut entre aquestes pràctiques i la nostra situació cristiana. És a dir, ens preocupa l'actitud religiosa i cultural que hi traspua. ¿Ens hem allunyat suficientment de l'època de V e r d a g u e r , per a poder dir que hem superat aquests entrebancs pseudo-religiosos? ¿No hem vist, recentment, renàixer un cert irracionalisme ? L'autora no es planteja aquestes q ü e s t i o n s i es limita, honestament, a presentar un Verdaguer afeblit, poruc, dominat pel problema del dimoni. Els qui hem conegut Verdaguer per l'obra poètica, ens fa reflexionar la relació autor-obra.

TAULA DE NOVETATS DISCOS

És una relació problemàtica; quasi diríem que l'autor ha volgut reflectir en la seua obra tot allò que no ha pogut abastar personalment. En el cas de Mossén Cinto, s'hi afegeix la dada interessant que durant aquest període estudiat per Maria Condeminas, va minvar extraordinàriament el seu treball literari. Però el problema autorobra resta sense explicació en el seu acte de creació literària. ¿L'obra reflex pur i simple de la personalitat de l'autor? Nosaltres pensem que no, i ens decantem per posar en relleu l'objectivitat de l'obra literària, com a producte e s t è t i c . ¿Ha quedat algun rastre d'aquesta època angoixosa en l'obra immensa i clara de Verdaguer? No ho sabríem escatir. El nostre interés i afecte pel gran poeta català no sofriria pas si trobàvem en la seua obra alguna petjada de les seues marginals manies sobre possessions i visions. E. FERRER I SOL·IVARES REMENA NENA Disc EDIGSA-OLIBA Preu: 325 pessetes. Per fi, ha arribat a les nostres mans el tan delerat L. P. amb cuplets cantats per la Guillermina. I valia la pena esperar tot aquest temps, ja que tot el disc és magnífic, des de la selecció dels cuplets fins a la interpretació que en fa Guillermina Motta, acompanyada per un cor de veus masculines a on figura el mateix Serrat, passant-hi per la deliciosa presentació amb fotografies "camp" i la introducció del Terenci, que, com a tots els seus escrits, reflecteix sàtira pels quatre costats. Ens trobem ara en una època de "revival camp", i així veem com, dins el món de la cançó i dins les seues diferents facetes, es produeix un moviment de recuperació d'antigues cançons ja passades de moda; el moviment de retorn va des del rok and roll d'Elvis Presley fins a les meloses melodies de Segarra, Machín, etc., i també

sembla que ens volen fer tornar a una nova època de romanticisme, si és que mai n'hem eixit, amb tot el "tinglado" muntat al voltant del "Love story". Veem, doncs, com la cançó catalana també torna als anys vints i esclata el que Vázquez Montalbán ha qualificat en "Triunfo" com la guerra del cuplet, ja que quasi simultàniament han aparegut al mercat dos L. P. amb cuplets catalans: un, el que avui comentem, de Guillermina Motta, i l'altre, que també serà comentat més avant en aquestes fulles, de Núria Feliu. Aquest disc, podríem dir basant-nos en la presentació que en fa Terenci Moix, ha estat el fruit d'un acte d'amor entre Guillermina i Barcelona; sí, la Motta i la ciutat barcelonina d'aquells temps van fer l'amor i ara ens n'ha estat mostrat el fruit, un fruit que ens omple d'alegria tot sentint-lo. Podem dir, amb Terenci, que «contra els estralls d'un present d'una vulgaritat que aclapara, Guillermina, bona amiga, m'ha volgus preservar l'antic somni de les barriades, i me'l condensa en un disc frívol, que conté Barcelona. El seu còctel en fa el miracle, i en restituir-nos la melangia de les petites coses, fa viva una part de nosaltres —d'ella, de mi, de tots els nascuts després d'aquella taca de sang— que no vam conèixer i que, tanmateix, enyorem. Perquè darrere de tot això hi havia un altre batec, on un poble es reconexia sense por de reconéixer-s'hi, sense por a un fracàs probable, perquè pensava, sobretot, en l'èxit». De la interpretació que dels cuplets hi fa Guillermina, podem dir que és mereixedora de tota classe d'elogis. La Motta té una manera personal de dir els cuplets que els dóna a cadascun el to que la seua lletra els imprimeix. Ella, sense mots grollers, ho deixa entendre tot, i, de vegades, amb la seua veu melindrosa, dissimula el que el text puga dir. I així veem com ens canta "la Moñito" barrejant-hi frases castellanes amb fonètica catalana, i, pel

contrari, ens canta una "Fornera de la Ronda" amb fonètica castellana i ens adonem d'algun que altre "s'apucharan" per un correcte "s'apujaran". Referint-se a açò, diu Terenci: «.Veig la indignació dels nostres correctors d'estil tan bon punt s'adonin que aquest català, que aquesta Guillermina, no entraran mai en un Parnàs acartronat, on els doctes necessiten anys de discussions bizantines per a decidir si es pot dir "recollidora" a una màquina de fer feines al camp".. Però, és clar, que aquests cuplets són trets del poble, i aleshores, el poble i les seues cançons, tenien una immensa varietat de vida i una extraordinària llibertat de llenguatge i, tanmateix, tots es sentien ben catalans; i, continuant amb les paraules de Terenci Moix, que podem fer ben nostres, diem: «Perquè d'aquelles cançons que els nostres pares desil·lusionats encara canten, d'aquells focs de barriada que l'era del consum s'ha engolit per sempre més, es passava directament a les victòries polítiques, i a les grans alegries de tota una collectivitat quan aquestes victòries els empenyia a aplegar-se amb les pancartes engegades cap al cel, com una cançó de caramelles perdudes, com la llunyana reminiscència d'una opció que Guillermina i jo no hem tingut mai. 1 nosaltres tampoc no l'hem tinguda; però ¡qui sap si continuant dins la línia traçada els nostres fills la tindran! Del disc, ens agraden totes les cançons; però, posats a destacar-ne algunes, podríem ferho de la que dóna el títol al disc, acompanyada de "La Moñito", "La fornera de la Ronda" i "Vull ser miss", juntament amb el tango de "La Perduda". Un disc que cal escoltar i estimar, perquè ens parla, a molts de nosaltres, d'una època que no vam conèixer i en la qual tota cosa nostra tenia una certa normalitat; i també cal estimarse'l perquè ens omple d'alegria sentir la delícia dels seus cants. R.

ESTEVE-CASANOVA Març 71

PEDAGÒGIQUES QÜESTIONS A DEBATRE MESTRES I LLICENCIATS En llegir la premsa professional d'aquests darrers mesos, qualsevol mestre hi adverteix la manca d'una informació seriosa que aclaresca les idees que captem d'ací i d'allà. En un dels darrers números d'iEl Magisterio Español», he llegit una cosa que m'ha sorprès, tant pel seu contingut com per la significació que té en relació a la confusió babèlica a què abans al·ludia. Passe a la notícia: El Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Ciències i Lletres de Granada, protesta davant el fet que l'ensenyament dels darrers cursos d'E. G. B., equivalents al Batxillerat Elemental, va a ser donat per persones amb una titulació inferior a la de Llicenciat, perquè suposen que açò comporta un perjuí en el nivell de l'ensenyament. La p r i m e r a cosa que se m'acudeix en llegir açò, és que els a u t o r s d'aquesta protesta mereixen una menció especial, per la seua previsió, perquè ningú no sap encara qui va a ser qui impartirà les ensenyances, per la puresa de les quals ells t a n t v e t l e n . Sembla que igual poden ser llicenciats com mestres (o Professors d'Educació General Bàsica). La segona cosa que, malgrat no dominar les estadístiques, crec poder afirmar, és que no deu haver-hi tants llicenciats com per a atendre tots els xiquets que facen la segona etapa d'E. G. B. Per això, alguns no llicenciats s'hauran d'encarregar d'aquests cursos. I la tercera i més important qüestió que em suggereix la notícia és aquesta : Crec que pot haver-hi mestres amb la preparació científica suficient per tal que el nivell de les ensenyances siga bo. M'atrevesc a dir que tants

immensa majoria dels nostres nens està rebent. Efectivament, el xiquet té una gran capacitat creadora i esperit crític. Però totes aquestes possibilitats del nen s'han de desenvolupar en un mitjà adequat, en un mitjà on no s'imposen uns mètodes coercitius per a la sena actuació, on tinga possibilitats d'expressarse lliurement i siga un ser actiu. Dissortadament, fins ara, els mòduls educatius han estat uns altres : autoritarisme a l'escola i a casa, passivitat, memoritzacions i encasellament dins unes línies d'ensenyament. La televisió serveix de valuosa ajuda per a la manca d'activitat i el no desenvolupament del sentit crític. Per això, pense que els nens —resultat del nostre moment educatiu— no poden haver participat activament en un Congrés, per molt que aquest s'anomene «del niño» i hi haja fins i tot un president infantil.

com llicenciats. Perquè llacunes hi ha en la preparació dels mestres i en la preparació dels llicenciats, i no és tan eficaç la quantitat de coneixements rebuts a l'Universitat o a la Normal, com l'esforç de tots aquells que ens d e d i q u e m a l'ensenyament per actualitzar i a p r o f u n d i r els coneixements, allò que determina la real preparació dels professors d'Educació General Bàsica. Vull dir amb açò, que no crec en els títols, i em sembla que no és bo per a ningú de fixar-nos-hi a l'hora d'educar els infants. ROSER

SANTOLÀRIA

ELS XIQUETS SÓN NOTÍCIA Congrés infantil En la premsa local de València i en algunes revistes professionals, hem llegit notícies referents al «Congrés del xiquet», celebrat a València durant la «Fira del joguet». En aquest Congrés, a més de fills d'altes personalitats (ambaixadors, ministres, etc.), han participat alguns nens d'escoles nacionals. Hi ha nens que diuen que s'hi han avorrit. D'altres diuen que s'ho han passat bé perquè han fet moltes visites i excursions, han fet redaccions sobre «El temps lliure» i fins i tot han tingut p o n è n c i e s sobre aquest tema, referent al qual han presentat unes conclusions. Però a mi, una certa manca de fe em fa pensar que hi havia molt de preparat i poc d ' a u t è n t i c a m e n t infantil. I aquesta manca de fe no és precisament respecte de les possibilitats de l'infant, el qual és perfectament capaç de plantejar-se problemes propis i arribar a unes conclusions, sinó respecte de l'educació que la

I Operació «Heroisme infantil» a Segòvia: En «El Magisterio Español», hem llegit que, sota el patrocini de la Caixa d'Estalvis de Segòvia, la Delegació Provincial de la Joventut ha convocat la «I Operació heroisme infantil». Es tracta de seleccionar sis xiquets que s'hagen destacat per les seues fetes i comportament singular. Els seleccionats rebran diversos premis i podran participar en l'Operació PLUS ULTRA. Així, doncs, aquestes dues «operacions» (Heroisme i Plus Ultra) consisteixen en la mateixa cosa, i s'hi imposa una reflexió : Fins ara s'han premiat els nens per dos tipus d'accions : A) Xiqnets que havien realitzat actes heroics, com per exemple salvar algú de morir negat.

B) Xiquets que suportaven situacions socials difícils, com per exemple, el tenir cura de pares malalts, portar a l'escola germans invàlids carregats al coll, sostenir amb el propi treball i l ' a b s è n c i a de l'escola l'economia familiar, etc. Si ens parem a pensar en els premis de les accions A, que intenten exalçar actes heroics, això ens esmussa, perquè si bé és cert que els nens cal educar-los en l'amor al proïsme i f o m e n t a r en ells l'heroïcitat, cal fer-ho de tal manera que, l'ajuda i col·laboració a les altres persones, siga una actitud normal en la vida i no fruit de s i t u a c i o n s extraordinàries, ni fet amb mires a una publicitat. Però més esgarrifança produeix l ' e x a l t a c i ó de les accions B. ¿Quina s o c i e t a t és aquesta que premia els nens que sofreixen les seues injustícies? Perquè si hi ha gent malalta, és obvi que aquesta cal que tinga una adequada atenció en centres sanitaris, i si hi ha nens paralítics o invàlids, han de posseir els mitjans que els calguen, sense n e c e s s i t a t que a un xiquet en edat escolar se li ha ja de fer suportar una càrrega física i moral, i privarlo dels més elementals mitjans de formació. ¿Què es desprèn d'aquests premis ? Que hi ha misèria, que no hi ha institucions sanitàries o assistencials suficients, i que, degut a açò, hi ha nens que no van a escola, i si hi van, porten la suficient càrrega moral per a fer-los uns inadaptats, retardats o ressentits. Nens en aquestes condicions n'hi ha molts, però a uns quants d'ells hom els dóna un premi, se'ls fa viatjar i potser se'ls adjudica una beca. I sembla que no ens adonem que açò és una burla, una autèntica burla als drets de l'infant i a tot allò que en diuen «Igualtat d'oportunitats». C. MIQUEL

SOBRE LES ACTITUDS HUMANES És un fet que la gent, nosaltres, no acceptem de bon grat les crítiques, les correccions. Sempre ens trobem preparats per a exculpar-nos a base de negar tota culpa o tractar de justificar-la.

Crec que al fons de tothom hi ha una necessitat de seguretat, un afany de xafar terreny ferm, un interés perquè no ens despersonalitzen, perquè pensem que si ens lleven els nostres defectes, si ens "perfeccionen" massa no serem nosaltres. I, a banda, o creuant aquesta necessitat de seguretat, de voler ésser u mateix, hi ha també el fet que no ens prenguen per babaus, perquè llavors la societat no ens "cotitzarà" o ens cotitzarà poc. Estime que si ja des de la infantesa, a les escoles primer, i a la societat després, ens garantissen que la comprovació científica, escatiment i classificació dels nostres nivells de intel·ligència, de perspicàcia, de capacitat d'aprenentatge, etc., no poguessen significar el pensament de l'etiqueta de torpall; si estiguéssim ben segurs que la nostra societat, ja des de xicotets, i més encara de grans, serà comprensiva amb les nostres possibles tares, desnivells mentals, etc., amb relació amb altres; si estiguéssim certs que per a la comunitat no hi haurà éssers més importants i interessants que altres, degut a llur grau de llestesa, vivor, simpatia, etc., sinó que la collectivitat a tots ens "estimarà" i ens respectarà i comprendrà, considerant com una realitat natural, però no ofensiva per a ningú, que ha d'haver-hi desnivells entre les persones sense que açò implique una superioritat bàsica o un privilegi, aleshores pense que tots seríem més sincers, no tindríem por de manifestar-nos com som, i estaríem més disposats a rebre qualsevol correcció, crítica o orientació, perquè llavors veuríem un estat social ple de comprensió i efectivitat. I, en adonar-nos que cada individu és Important i Interessant per al bon funcionament i harmonia de la societat, ens vindria una pau interna, una serenor basada en la confiança de saber-nos coneguts, respectats i estimats. Sembla que els nous corrents pedagògics estan fent ja molt en aquest camí i que les presents generacions van a tenir aquest "regal"; però no estaria de més que nosaltres, els "grans", hi pensem i tractem d'ajudar els nostres economis-

tes, psicòlegs, pedagogs, científics de les distintes branques, artistes i periodistes, per tal que, amb llurs experiències i aportacions, es puga realitzar una SÍNTESI i així aconseguir una Seguretat col·lectiva o un establiment de correctes relacions humanes que ens faça comprendre a tots, menuts i grans, que la Vida, si la deixem córrer sense entrebancs, mai no pot "matar-nos". El que sí ens pot destruir és no saber col·laborar, no voler donar-nos al màxim ni voler fer-nos a la idea que tots posseïm veritats i raons, o part de les veritats i de les raons, i que unint-nos és com podrem vèncer els recels, malfiances i excessius individualismes i sortir del perill de tancar-se cadascú al seu món, en la seua closca i impossibilitar la nostra comunió. EUGENI BOSCÀ I CANO

BIBLIOGRAFIA Col·lecció A POC A POC. Sèrie "Primeres Lectures". Ed. La Galera. Preu per llibre: 30 pessetes. Els llibrets de la col·lecció A POC A POC, podríem qualificar-los de llibres de pre-lectura. D'un petit format, contenen uns senzills i suggestius dibuixos, els quals representen tots junts una h i s t ò r i a . Encapçala cada llibre un guió que ajudarà els mestres a interpretar la història per a contar-la als nens. S'acompanya cada dibuix d'una 0 diverses paraules referents a allò que representa, i que caldrà remarcar quan es conte la història. De vegades, solen ser exclamacions, o interrogants, acompanyades del corresponent signe, i les lletres utilitzades són poques i van augmentant gradualment. (En el primer llibret, a més de les vocals, la p 1 la 1; en el segon la m i la s; en el tercer la p, I, m, s, etc.). Apareix també l'apòstrof per tal que els nens s'acostumen a veure'l, i s'introdueixen aviat les síl·labes inverses i mixtes. Ben p r o m p t e el nen pren gust de repetir-se la història tot passant les fulles del llibre, dient i reconeixent els mots escrits. C. M.

ENQUESTA Continuem amb l'enquesta iniciada ja en el número anterior, la finalitat de la qual és donar a conéixer la realitat socio-cultural de les arts plàstiques valencianes. Repetim que l'elecció dels artistes entrevistats obeeix, no a un criteri de qualitat, el qual hem deixat de banda, sinó a motius de representativitat de diversos tipus definits i diferenciats de professionalitat artística.

PEDRO CÀMARA TRINITAT SIMÓ TOMÀS LLORENS

P. Càmara, que en l'actualitat pot considerar-se com un dels pintors de major venda dins el mercat local, s'ha especialitzat en una curosa i crida-

DADES BIOGRÀFIQUES

Naix a Aiora el 1936. Cursa estudis a l'Escola de Belles Arts de Sant Carles. Guanyador de diversos premis locals i tercera medalla de pintura en l'exposició nacional de Belles Arts de Madrid, el 1968. Ha realitzat unes quantes exposicions individuals i col·lectives des de 1961. Viu a València. A)

NIVELL I TIPUS DE PROFESSIONALITAT

GORG.—Quant de temps dedica a aquesta professió? Dedicació completa? P. CÀMARA.—Sí, dedicació completa, puix encara que darrerament sóc interí en la càtedra de paisatges de l'Escola de Belles Arts de València, açò ho he pres sobretot com una experiència. —Quines són les seues p r i n c i p a l s vies de venda ? —Generalment venc per mitjà de les exposicions, encara que també venc molt directament, al meu estudi. De totes maneres, preferesc vendre a través de les galeries per l'estalvi que suposa de temps i perquè suposa així mateix una major publicitat. —A quines ciutats es ven més la seua pintura ? —Fonamentalment, venc a València. Després hi ha Madrid i Bilbao. —Quina mena de clientela és la que compra? —El tipus de clientela és molt diversa. M'és impossible de tenir un control sobre açò. Concretament a València m'han comprat enginyers^ enllustradors, metges, capellans, etc. A Madrid i Bilbao és més definidament burgesa. B)

MARC DE REFERÈNCIES CULTURALS

—Dins el panorama cultural dels darrers quinze anys, ¿quines són les tendències culturals dins l'àmbit europeu? —Sobre les tendències, les escoles, els estils, s'han barallat molts de termes. Al capdavall, és quelcom fabricat pels crítics, i crec que hi ha hagut molts pintors que s'han posat al servei d'aquells. —No hi ha cap tendència actual que considere més interessant? —El realisme social és allò que preferesc. Però

nera pintura de paisatges rústics a base de contrastos entre terres vermelles de llaurança i blancs grups de cases.

no un realisme social que renuncie a la qualitat tècnica. —Què vol dir ? —Per exemple, no crec que s'hagen de fer dibuixos de "còmics" o coses per l'estil en fer "realisme social". No és la manera d'arribar a un treballador: aquest, naturalment, sent un gran respecte per les coses belles. I aquest últim llenguatge és el que intueix. —I dins l'àmbit peninsular? —Igualment els que estan relacionats amb el realisme social. M'interessen Ortega Muñoz, Genovés, Sempere, Soria, Lozano, Equip Crònica... —¿Podria definir les intencions de la seua pintura en relació amb tot aquest panorama? —No sé... Quant a adscriure'm a una escola, els crítics ja me n'han adjudicat diverses... Però fonamentalment, jo estime la terra i m'interessen els problemes de l'home de la terra. I m'agrada que em vegen sota aquest aspecte. Potser sóc un "romàntic de secà". —Amb quin grup social sent més afinitats ? —En general amb la gent del meu poble. També sent interés envers tot tipus d'inteUectual. —Què opina sobre les institucions culturals que actualment li ajuden a la difusió de l'art ? Certàmens, exposicions... —En realitat, tot açò és interessant des del punt de vista d'ajuda al llançament d'un pintor. De totes formes, no conec en l'actualitat altre sistema que no siguen els premis, i encara així no és massa eficaç, perquè ni les medalles ni les recompenses en diners van enlloc... L'única manera d'ajudar realment a un pintor, seria operar amb una certa continuïtat: donar a conèixer la seua obra per mitjà d'exposicions, escrits, etc., i no soltar-la als quatre vents. ¿ Que si ens podrien resultar beneficioses les associacions de pintors? No, no crec en res de tot això. L'art és individual. C)

SOCIETAT I CULTURA VALENCIANA

—Hi ha alguna tradició cultural valenciana viva en l'actualitat? Dins les arts plàstiques? Qui la representaria? —Hi ha hagut una tradició que, a hores d'ara, s'ha trencat: la sorollista. Avui participem de totes les tendències; no hi ha una trajectòria

resta exposen una pintura banal. ¡Déu vulga que aquesta puga aguantar el tipus, per a poder proporcionar una bona informació al nostres pintors joves! —Li semblen imprescindibles ? —Sí, ho són; perquè en realitat, encara que hi ha pintors prou esparpellats per a obrir-se camí ells mateixos, la part comercial la solucionen aquestes molt millor. —Abans ha exposat el tipus de clientela valenciana. ¿ Alguna característica particular que la diferencia de la resta d'Espanya o de l'europea? —Respecte de l'europea, no puc opinar: sóc un pintor nacional i no he eixit més que esporàdicament. En relació amb la resta d'Espanya, insistesc en la seua falta d'homogeneïtat, encara que pertanga a la burgesia mitjana. Darrerament, sembla, tanmateix, que la burgesia alta està començant a despertar-se, adormida com estava en les seues col·leccions de tipus sorollista...

unida. Ací es pot dir que "cadascú té un rei en el cos", que existeix una gran tendencia vers l'individualisme. Jo, que períanc a un poble més manxec que valencià, precisament per la distància en què em trobe puc donar-me bé compte de tot açò. —Què opina de les institucions socials valencianes relacionades amb l'art? L'Escola de Belles Arts per exemple ? —En realitat s'ha dirigit cap a una preparació tècnica. Però en conjunt, ara està millorant amb professors com Michavila, que realitza una tasca d'informació més actual... De totes les maneres, hom pot dir que els pintors que passen per l'escola adquireixen un bagatge tècnic necessari. —I respecte de la Real Acadèmia ? Des que no admeteren Pancho Cosío, ja no crec en ella, i no sé quina és la labor que està realitzant. —I el Cercle de Belles Arts? —Les seues activitats són gairebé nul·les. —I la Diputació? —Les beques f A mi no me'n donaren. De totes formes, alguns pintors interessats, pocs, n'han aconseguit, encara que les bases que sostenen aquest tipus de concursos fan impossible una pintura de caràcter personal. —L'Ajuntament ? —Està fent una gran labor en mantenir la beca de la Casa Velázquez. Açò sí que és seriós: dos anys a Madrid, amb estudis i exposicions col·lectives incloses... Ribera Berenguer, Arcas, jo, hi hem passat. És important, perquè suposa un llançament real. —Sobre 1'«Asociación Arte actual» ? —Em sembla una cosa molt divertida. Almenys els joves hi acudeixen amb il·lusió... Encara que tampoc... —I la premsa local ? —S'hi troba a faltar una crítica orientadora. No és que siga dolenta; és que no existeix, per bé que se li dedica més espai que mai. Vertaderament, no pot haver-hi una crítica bona ni en la premsa ni en la ràdio: ni la qualitat de les exposicions ho permet, ni s'ha sabut aprofitar les oportunitats que pogueren haver tingut en altres ocasions... —Les galeries ? —N'hi ha massa, i, excepte "Val i Trenta", la

Una altra exposició del mes de març, també passava desapercebuda, realitzada pel pintor francés François Leyritz. Ès una obra interessant on s'uneix el lirisme i la força expressiva.

Pedro Càmara: Paisatge.

EXPECTATIVA SOBRE LA GALERIA GALANIS Inaugurada el darrer novembre amb una sèrie de litografies de Picasso, Dalí i Lhote entre d'altres, la galeria Galanis s'introduïa amb un cares totalment nou en relació amb les restants sales de la ciutat, presentant al públic obres de "grans mestres". El seu enfocament, per bé que omplint un buit, no deixa d'inquietar envers el seu futur. Suscita una certa expectativa: ¿Compta ja València amb una burgesia prou capaç, quant a diners i quant a cultura, per a poder mantenir una galeria d'aquesta mena? De primer antuvi, la seua segona exposició, on poden veure's obres de Vázquez Díaz, Benjamín Palencia, Lobo, etc., ja no respon, en part pel menor interés de les obres escollides, a la tònica de l'exposició inicial. El temps ens en donarà la resposta definitiva.

EXPOSICIONS A VALÈNCIA TEIXIDOR EN «VAL 1 30»

Inaugurada a partir del 26 de març. Segons Moreno Galvañ, «un dels protagonistes del nou art formal espanyol». F. SEBASTIÀ A LA SALA MATEU Durant el darrer mes de -març, ha passat sense pena ni glòria, per la Sala Mateu, l'exposició de F. Sebastià. Una exposició, de totes formes, interessant. Sebastià, després de molts anys de temptatives i dubtes, sembla haver trobat un camí relativament ferm, i ben definit amb una espècie de "revival" futurista, amb moltes influències del Superrealisme. 'Un camí de pintura intimista o fantàstica, en certa manera equivalent a la de Roberto Matta. La tècnica és molt acurada i el nivell de qualitat prou elevat. LEYRITZ EN LA GALERIA ESTIL

NOTICIARI TESTIMONI SETANTA

S'ha inaugurat a Madrid una exposició col·lectiva organitzada pel «Museo de Arte Contemporáneo», que es va plantejar amb la intenció de proporcionar un panorama de l'art actual espanyol més viu. Després de moltes consultes, maniobres i tripijocs, l'exposició ha assolit aplegar poc més d'una dotzena d'artistes, més aviat de segona fila. La presentació i el catàleg són fastuosos : sembla que l'Estat espanyol tempta d'incorporarse l'aura de prestigi de l'art d'avantguarda i ha decidit no esguardar massa les despeses. La representació valenciana la constitueixen els pintors Anzo, Cillero i Yturralde. YTURRALDE A SARAGOSSA

Exposarà en la galeria Kalos durant el mes actual. ARTEÒNICA, EXPOSICIÓ I SIMPOSIUM A SAO PAULO

Durant el mes de març, s'ha exposat tota mena de treballs artístics realitzats amb mitjans de tipus electrònic, computadores i tecnològics, des de música i dibuixos animats fins arquitectura i urbanisme. J. M. Yturralde hi ha participat. L'EQUIP CRÒNICA A COLÒNIA

En la Galeria Poll, del 5 al 15 de maig.

UNA OPINIÓ DE LA REVISTA FRANCESA «CHRONIQUES DE L'ART VIVANT» Aquesta revista ha dedicat el seu número de febrer a l'art espanyol. Els articles més importants són els que parlen de l'Equip Crònica, de Tàpies, de Joan Miró i del museu de Cuenca. En un panorama general de l'art recent de la península, després d'haver parlat de la importància històrica del Dau al Set i el grup El Paso, diu : «Avui, el moviment més coherent i més important sembla que és el de l'Equip Crònica».

ACTIVITAT ARTÍSTICA A ELX

Elx deixa constància com a ciutat activa i en expansió : s'hi acaba de formar un nou grup de pintors integrat per M. Blasco, A. Franco, Garcia Hernández, J. Lloréns, García Poveda, Víctor Serna i J. Soto. Es denominen «Grup art jove il·lícità». SETMANA DE CULTURA VALENCIANA A SEVILLA

Tindrà lloc, durant el mes actual, en el «Museo de Arte Contemporáneo» de Sevilla. Els artistes participants són : Alfaro, Anzo, Armengol, Boix, Cillero, Genovés, Heras, Hernández Mompó, Sempere, Sòria, Teixidor, Yturralde. Alhora hi són convidats els crítics d'art valencians V. Aguilera Cerni i T. Llorens. Sembla que s'hi vol muntar ensems altres activitats (teatre, cançó, etc.). La notícia no deixa de ser reconfortant.

L'EROTISME EN L'ART

Exposició col·lectiva que es realitzarà durant el mes de maig a la Galeria Vandes, de Madrid. L'Equip Crònica hi participarà.

PINTURA VALENCIANA EN EL COL·LEGI D'ARQUITECTES DE BARCELONA

Armengol, Boix i Heras, durant el mes actual.

CRIDA ALS PROFESSORS DE LLENGUA Es prega a tots aquells que han aconseguit el títol de PROFESSOR DE LLENGUA, bé per Lo Rat Penat o per una altra entitat, i a tots aquells que donen classes de la nostra llengua, que envien el seu nom i adreça a: CENTRAL DEL LLIBRE Moratín, 1 5 - 8 VALÈNCIA (2)

«ELS PREMIS I ELS CONCURSOS CONVOCATÒRIES I PREMI DE TEATRE «CIUTAT

D'ALCOI»

Es convoca per primera vegada aquest important premi (50.000 ptes. i estrena de l'obra guardonada), sota les bases següents, que donem en extracte : 1.a Les obres podran estar escrites en la nostra llengua o en castellà. 2.a Les obres presentades hauran de ser originals i inèdites, i cada concursant podrà presentar-ne més d'una. 1,'extensió de cada una serà la normal d'una obra de teatre. 3. a Els originals s'enviaran per triplicat, mecanografiats i a doble espai i per una sola cara, a Avinguda Pont de Sant Jordi, núm. 2, ALCOI (Alacant), i fent constar : «Per al Premi de Teatre Ciutat d'Alcoi». 4.» El termini d'admissió finalitza el 30 de juny de 1971. 5.a Els originals no aniran firmats. Duran en la coberta, a més del títol, un lema. En sobre a part, tancat, l'autor farà constar a l'exterior el lema, i a l'interior el seu nom, cognoms, domicili i telèfon. 6.a El jurat es reunirà a Alcoi, durant el mes de setembre de 1971, per a emetre el veredicte. 7.a L'estrena de l'obra tindrà lloc durant la temporada teatral 1971-1972 a Alcoi. 8.a El premi es farà efectiu, a Alcoi, dins els quinze dies següents a la publicació del veredicte del jurat. 9.a L'autor de l'obra premiada conservarà tots els drets prevists en la vigent Llei de Propietat Intel·lectual. Però és obligatori que en les posteriors representacions i en les edicions de l'obra, que es faça constar la inscripció «I Premi de Teatre Ciutat d'Alcoi». 10.a El veredicte del jurat és inapel·lable. Signen la convocatòria el senyor Joan Valls Jordà, president, i el senyor Antoni Revert, secretari.

i a una sola cara, abans del dia 25 d'abril de 1971 a Llibreria Publia, Consell de Cent, 281, Barcelona -11, indicant en un lloc visible «Per al Premi "Joan Santamaría" 1971». 3. a Els treballs que concorreran al Premi no seran signats ni portaran el nom de l'autor. Un sobre tancat adjunt contindrà el nom i l'adreça de l'autor, i a l'exterior només s'inscriurà un lema, que serà repetit a la portada de l'obra concursant, el qual servirà per identificar l'autor i li permetrà de recollir els exemplars de la seua obra si no fos premiada. 4.a El veredicte serà proclamat el dia 25 de maig de 1971 per un Jurat format per les persones que esmentem a continuació : President, Xavier Benguerel; Vocals, Francesc Sifre, Jordi Carbonell i Ferran Solans ; Secretari, Ermengol Passola. 5.a El Jurat establirà les normes de votació per a atorgar el Premi, que haurà d'ésser atribuït per majoria de vots, sense que hom pugui dividir-lo. El Premi només podrà ésser declarat desert o deixar d'ésser adjudicat per acord unànime dels cinc membres del Jurat. 6.a La concessió del Premi «Joan Santamaría» 1971 no implica per l'autor premiat la cessió de cap dels seus drets d'autor pel que fa a la publicació de l'obra premiada, excepte en el cas que el «Premi» fes ús del seu dret d'editar l'obra en edició no venal, limitada i destinada exclusivament als seus protectors, en un termini màxim de dos anys. 7.a En cas de publicació, l'obra haurà d'ostentar a la portada i a la coberta la menció expressa «Premi "Joan Santamaría" 1971». 8.a Els originals no premiats podran ésser recollits, prèvia identificació de l'autor, prescrita a la base número 3, a la mateixa adreça on van ésser dipositats, a partir del dia 1 de juny de 1971.

VEREDICTES PREMI «FERRER DE VALL-MOLL», SUECA

PREMI «JOAN SANTAMARÍA» 1971 Narració o novel·la curta - Any XVI

Per setzena vegada consecutiva és convocat el Premi «Joan Santamaría», instituït per a commemorar la figura i l'obra de l'il·lustre prosista català, autor de «Visions de Catalunya», i atribuït en anys alterns a una narració o a una obra de teatre. Aquest any correspon a una obra narrativa escrita en llengua catalana, i serà adjudicat d'acord amb les bases següents : 1.a El Premi «Joan Santamaría» 1971 tindrà un import de vint mil pessetes. 2.a Els originals que optaran al Premi hauran d'ésser tramesos en doble exemplar, de 30 a 40 fulls holandesos, mecanografiats a doble espai

Resumim el veredicte del Premi «Ferrer de Vall-Moll» de l'Institut de Segon Ensenyament de Sueca : Primer premi : Un dia de folk, de Salvador Casanova Ferrer. Sueca. Accèssits : El poble valencià, de Josep-Àngel Mauri Oliveros. València. Aquest País Valencià, de Valerià Vendrell Marqués. Sueca. Segon premi : Miracles i Vescaleta, de Antoni J. Furió. Sueca. Accèssit : El fantasma que té por, d'Emili Chaqués Aparici. Sueca. Tercer premi : Paisatge, de Tomàs-Vicent Peris Albentosa. Alzira. Accèssit : Nova generació, de Josep Franco Martínez. Sueca.

Terres i Gents VIDES D'AHIR I D'AVUI:

SALVADOR ESPRIU I CASTELLÓ Destacat e s c r i p t o r contemporani, nascut en 1913 a Santa Coloma de Farners, on el seu pare era notari. En 1915 passà a Barcelona amb els seus familiars. Salvador Espriu patí en 1923, als seus deu anys, una malaltia greu que l'obligà a una llarga convalescència i afavorí potser una afecció precoç als llibres. En 1929, als setze anys, publicà el seu primer llibre, Israel, escrit en espanyol. En 1930 entrà a la Universitat de Barcelona. Hi cursà dues carreres : la de Dret i la de Filosofia i Lletres. Obtingué la llicenciatura de la primera en 1935, i es llicencià en història antiga l'any següent. Durant aquest període universitari féu un gran creuer estudiantil per la Mediterrània (1933). Publicà la seva primera novella, El Dr. Rip, en 1931, una altra novella, Laia, en 1932, i els reculls narratius Aspectes (1934), Miratge a Citerea (1935) i Ariadna al laberint grotesc (1935). Ja fora de la Universitat, i durant la guerra, apareixia el seu llibre Letízia i altres proses (1937). En aquest conjunt narratiu ja figura «Sinera», nom imaginari d'un poble que havia d'esdevenir l'escenari de moltes de les seves produccions i l'objecte d'al·lusions contínues al llarg de la seva obra. Gran part de les narracions d'Espriu tenen un sentiment molt elegíac, i evoquen una galeria de tipus que reapareixeran sovint en altres pàgines seves. D'altres són aceradament satíriques, amb una gran lucidesa de concepte i una exposició punyent, generalment exempta de la pietat que aboca sobre els personatges que es complau a reviure repetidament. D'altres, en fi. són composicions fantàstiques, molt intellectualitzades i generalment caricaturesques. Totes elles revelen una personalitat molt poderosa, servida per una

exactitud idiomàtica que dóna al seu estil una riquesa i una força peculiars. Després del llarg parèntesi imposat per la postguerra, publicà el seu primer llibre de p o e s i a , Cementiri de Sinera, que aparegué en 1946. Dos anys més tard sortia la Primera història d'Esther. Aquest assaig molt ambiciós d'espectacle teatral, que l'autor qualifica de «teatre per a titelles», és una de les obres cabdals d'Espriu. Sobre el tema bíblic d'Esther, presentat en forma de romanç de cec, l'obra zigzagueja entre l'auto sacramental i l'auca, en una alternança brillantíssima, no pas lliure de pirotècnies verbals. El contingut filosòfic de l'obra es concreta en una direcció de protesta per la injustícia i d'esperança en una societat més fraterna. El mateix any aparegué el seu recull n a r r a t i u Ariadna al laberint grotesc. Els seus temes narratius reapareixien en poesia amb el seu recull Les cançons d'Ariadna (1949). Les hores (1951) és el tercer llibre poètic d'Espriu. Defineix ja clarament el vigor i l'empenta creadora de la seva lírica. En 1952, any en què reeditava les versions revisades de moltes de les seves narracions amb el títol d'Anys d'aprenentatge, publicà Mrs. Death, un nou recull poètic, que ja pel títol confirma quina ha de ser una de les majors constants problemàtiques de la seva poesia : la mort. Seguí a aquest el breu recull Final del Laberint. (1955). Aquesta obra obtingué la «Lletra d'Or» de la crítica catalana. El mateix any aparegué un volum seu amb dues obres de teatre : Fedra i Antígona. La p r e o c u p a c i ó civil, que havia bategat ja fortament en part de les seves pàgines anteriors, adquiriria nou pes amb El caminant i el mur, editat

el mateix 1955. Era un altre recull poètic que representà un ferm graó de maduresa i l'esclat definitiu d'una gran força de mestratge. La mateixa preocupació civil fou ja el nervi principal del pròxim recull, La pell de brau, aparegut en 1960 i beneficiat d'una difusió extraordinària. L'obra expressa un patètic desig de comprensió i d'entesa entre c o m u n i t a t s i i d e o l o g i e s desavingudes, passant per damunt dels e r r o r s passats. En 1963 fou editada la seva Obra poètica completa, amb una notícia biogràfica i bibliogràfica de Maria-Aurèlia C a p m a n y i l'extens assaig Introducció a la poesia de Salvador Espriu, de Joan Fuster, que és l'estudi més complet dedicat a la seva obra. Aquest volum conté un recull inèdit, Llibre de Sinera, que en certa manera sintetitza el sentit de la seva lírica anterior i reflecteix, en alguns aspectes, una revisió dels desigs i les esperances expressades a La pell de brau. Sota una direcció excel·lent de Ricard Salvat, l'obra d'Espriu ha conegut una intensa projecció teatral. Una escenificació de les seves poesies ha permès els espectacles titulats La pell de brau (1960), Gent de Sinera (1963) i Ronda de mort a Sinera (1965), el tercer dels quals aprofita i amplia els elements del segon. També ha estat novament muntada la representació de la Primera història d'Esther (1962), que ha obtingut èxits repetits tant a Catalunya com a d'altres països, sobre la m a t e i x a versió. La seva Antígona fou representada en 1963. En 1965 ha aparegut encara una breu antologia de narracions de Salvador Espriu. (Condensat de «Diccionari Biogràfic», V. II, pàgs. 138/139.)

DIVULGACIÓ LINGÜÍSTICA

EL NOM DELS POBLES: M O N Ò V E R

Els orígens de les llengües romàniques no pot buscar-se més que pel camí de l'estudi de la fragmentació de la llengua llatina a tot l'imperi Romà, arran de la seua decadència i desmembrado. És massa llarg el recorregut per la investigació de la moderna filologia, per a no admetre aquesta gran evidència. L'origen d'aquella fragmentació obeeix a factors polítics, sociològics, ètnics, cronològics ; respons als moviments de pobles en l'Europa de l'època —invasions, colonitzacions, aculturacions—, i acull influències diversíssimes, entre elles una de ben important, com és el paper dels substrats que l'expansió del llatí va trobar arreu d'on s'implantava: aquest és sens dubte un factor decisiu en la seua evolució i diversificació. És a dir, que per a la transformació del llatí en francés, galaico-portugués, castellà, italià, occità, català, romanès i retó-romà, no sols calgué l'aïllament polític dels territoris, la dissolució de la societat imperial en societats particulars, sinó també la influència dels antics parlars dels pobles igualats culturalment per l'arrasadora fecunda de la Roma imperial. Altrament, la vigorosa pinzellada cultural i lingüística que es superposava a l'antic "color" dels pobles conquerits i colonitzats, com que no es donà d'una sola vegada, sinó en diverses i complexes etapes, tampoc no era uniforme: l'aportació llatina al litoral català del nord-est peninsular, per exemple, començà el segle III abans de Crist; l'extensió de la dominació i colonització a les terres interiors de la Península tardà segles encara a produir-se. Mentrestant, el llatí evolucionava degut a directes i generals influències germàniques i a les lentes i profundes dels substrats dels països que es llatinitzaven dins l'Imperi. En aquest, cada territori acollia damunt seu una aportació llatina sensiblement diferent i la transformava seguint pròpi's lleis d'evolució fonètica, morfològica i sintàctica i afegint al lèxic paraules o arrels autòctones. Un altre mecanisme impor-

Pròxim al Vinalopó mitjà, s'alça en una muntanyola aquesta lluminosa població valenciana meridional. De dalt s'albira al nord l'arredonida vall d'Elda, rodejada de robustes muntanyes, el camí de Novelda, les planes que van cap al Pinós. Terme aquell, el de Monòver, dilatat, d' horitzons claríssims, de verdor intensa en les seues curtes hortes, de pols daurada, impalpable en les seues Homes resseguides i rotundes. Té ram-

tant n'era la formació de centres d'irradiació de les noves modalitats lingüístiques, que ocasionaven la unificació dels manats de dialectes molt semblants que cobrien més o menys extensos territoris històrics o geogràfics. I no hem de perdre de vista, finalment, les aculturacions, en el pla idiomàtic, de les terres i les ètnies, com a conseqüència de les guerres d'invasió i conquista, dels formidables corrents migratoris, dels assentaments de masses importants de colonitzadors de diverses procedències. Les terres peninsulars hispàniques rauen dins aquest complex panorama que hem esbossat, i en queda al marge el racó basc, fins ara gairebé fora de la romanitat quant a llenguatge. Parallels hi són els moviments posteriors a la fragmentació de la Romania, que donen lloc a l'expansió lingüística de les modalitats romàniques que es creen en el nuclis principals de resistència a la dominació musulmana, a Galícia, les muntanyes Cantàbriques i el Pirineu. D'aquests moviments expansius en direcció sud —i que ens afecten— parlarem en números successius per mitjà de la transcripció de fragments de les obres dels romanistes que més especialitzadament se n'han ocupat, a fi de donar als nostres lectors aquells segurs elements de judici que els permeten formar-se una opinió sòlida i documentada sobre un tema de tan gran interés per a nosaltres els valencians. ENRIC

bles àrides, pinedes solitàries. I tot desprén una suavíssima serenor. Pàtria d'Azorin, que el va evocar sovint en la seua altíssima ploma, millor que ningú. Un Azorin que, enmig de la seua intensa vocació castellana, el porta dins sempre, com un sentiment de nostàlgia pregona, sentint al seu mode la seua valencianitat immarcescible. La bellesa proverbial de les seues filles, desperta malicioses emulacions en els pobles de la rodalia. Segons S. Guarner, can ten en el Pinós veí : En el Pinós són boniques, en Munòve' no ho són tant... La Romana, la comuna, l'Alguenya, la flor del ram. Monòver té fama de població seriosa i senyorívola, reblerta de prolongats silencis. Ja ho al·ludeix una altra cançó : En Munòve' han fet un bando que el qui cante una cançó, té deu pessetes de multa i tres dies de presó. En la fonètica de tota la contrada, el nom de Monòver és pronunciat Munòve, cosa que ens recorda la fonètica oriental catalana. Cas curiós és també que en les comarques del nord de Monòver, com són les de Biar i Castalla, es pronuncie Monnòver, amb una doble n ben distinta. Els fills del poble tenen per gentilici «monovers». Respecte de l'etimologia del nom, heus ací la controvèrsia que n'hi ha : Manuel de Montoliu diu que la terminació -er és un sufix ibèric. Segons Escolano, tot el nom ve de l'àrab «monahuar», que vol dir resplendent, com nord, llum i claredat. Altres, segons cita F. de B. Moll en la discussió de la seua etimologia (consignada en el Diccionari Català-ValenciaB a l e a r ) , el creuen un híbrid del valencià «mont» i l'àrab «náuar», «flors», o siga «muntanya florida». El mateix Moll considera com a més probable l'ètim àrab «monáuuar», «florit», arreplegant l ' o p i n i ó de R. Dozy, en el Supplement aux Dictionaires Arabes, II, 736.

VALOR

E. V

NOTICIARI * NOTICIARI RAFAEL SENA • RAFAEL ESTEVE • ANTONI BRU • JESÚS HUGUET VICENT SOLER • VICENT VILA • FRANCESC SIGNES • RAFAEL SALA a M. DOLORS CORTEY • RICARD CERRADA • JOSEP SILVESTRE sa local, es va donar la notícia de la seua suspensió per causes imprevistes. Per aclarir la reaCONFERÈNCIA EN EL C. E. U. lització d'aquesta Fira diguem fantasma, m'he posat en conCom a extensió cultural dins tacte amb Josep Blanquer, de l'assignatura de la llengua del l'alcoianíssima i m p r e m t a La país, tindrà lloc un cicle de Victòria, ànima de la idea ferial, conferències sobre diversos asi amb qui he raonat una estona pectes de la cultura valenciana, • «Cròniques d'un mig estiu» amb referència sobre la fira. a càrrec de destacades figures és la p r i m e r a novel·la d'una de la lingüística i la filologia. Pel que es veu, han ocorreautora mallorquina que promet, gut uns imponderables més bé El dia 3 de març, a les cinc Maria Antònia Oliver. metafísics, ja que no materials, de la vesprada, el doctor en que han d e s c o r a t j a t l'amic Manuel Sanchis Guarner, pro• A Palma s'ha projectat el B l a n q u e r , el qual, amb comfessor de la Universitat de Vafilm de Camino «Un invierno panyia d'un grup d'amics, estalència, va dissertar sobre «La en Mallorca, Jutzenka», inspiven disposats a sacrificar aquest literatura a u t ò c t o n a actual al rat d'«Un hiver à Majorque», temps, cada vegada més prePaís Valencià». Va començar de George Sand. Les opinions ciós, amb l'únic fi de projectar fent un estudi de les renaixensón per a tots els gustos. ces a través dels segles i per Els personatges que fan de i difondre aquestos autors alcoians, fins i tot ignorats d'una països, on havien triomfat i on p a g e s o s mallorquins, parlen gran part del seu poble. no, fins arribar al motiu de la un català molt barceloní, però conferència que és la literatura la formació gramatical n'és abQueda en l'aire la realitzaque s'ha fet últimament al País solutament mallorquina. El re- ció d'aquesta Fira del Llibre Valencià. Després de parlar un sultat és molt curiós. d'autors alcoians, la qual ens poc del conservador Llorente alegraria sincerament que arriho va fer de Xavier Casp, Joan bas a bon port. Fuster i Andreu Estellés, dels És possible que quan aquesMENORCA quals va llegir alguns poemes. tes lletres arriben als lectors, Cent fotografies fetes per FeDesprés va centrar la xarla soserà ja un fet la seua realitzabre els escriptors de més al delich Bosch i Casasnovas Anció, bé per uns o per altres. glada amb text del cronista sud i va llegir poemes de Joan És el que fa falta. honorari de la ciutat, Ferran Valls, Adrià Espí (aquestos dos Martí Camps, formen el llibre senyors alcoians), d'Emili Roque sortirà aviat a Ciutadella dríguez, d'Antoni Ròdenas de MISSES EN VALENCIÀ (Menorca) i és una magnífica Monòver (resident a Barcelona) Després de molt de temps realitat de l'esforç dels univeri de Maria Ivars de Dénia. d'haver intentat de dir misses sitaris Fulgueira i Casasnovas A l'acte celebrat als locals en valencià, intent que té un per omplir el buit d'un llibre del C. E. U. alacantí, assistiren precedent significatiu en una informatiu de la susdita ciutat. nombroses persones que aplaurecollida de firmes entre totes Explica, amb senzillesa, com diren llargament en finalitzar les classes socials d'Alcoi, ja fa és C i u t a d e l l a geogràficament, la c o n f e r è n c i a del professor quatre o cinc anys, perfivan històrica, industrial i cultural. Sanchis Guarner. a dir-se'n. El format tindrà 22 x 16'5 cm., En aquesta ocasió, gràcies a amb les fotografies a tota pàla iniciativa i empenta d'un gina. El seu títol és : «CiutaCRÒNICA DE LES ILLES della de Menorca, en text i en jove capellà : En Josep CarrasMALLORCA co. Aquestes misses es celebraimatge». ran de moment i amb regula• R i c a r d S a l v a t es proposa ritat, cada diumenge a les deu portar a la pantalla l'obra de del matí en l'església de Santa Llorenç Villalonga «Bearn». Es Maria. Que s'escampe per la ALCOI diu que els protagonistes seran resta d'esglésies, és el desig la italiana Ana Magnani i l'esHI HAURÀ FIRA DEL LLIBRE? sencer de molts alcoians. panyol Fernán Gómez. Ha corregut aquestos dies • A Sant Miquel de Montuiri passats i a través del petit món s'ha celebrat un acte organitzat I CONGRÉS D'HISTÒRIA per les Colles d'escoltisme: «La literari alcoià, la notícia que DEL PAÍS VALENCIÀ Diada del Pensament», És re- anava a fer-se una Fira del Com se sap, en aquest Conmarcable l'assistència del bisbe Llibre d'autors alccans. de Mallorca (andalús ell). grés, i com a manifestacions Posteriorment i per la prem-

ALACANT

• Acabament de l'any 1970 i començament de 1971 són uns magnífics exponents de la narrativa mallorquina. Els noms de F r o n t e r a , Janer, Capellà, Oliver, Serra i Alberti, són una realitat a l'esperança d'un ressorgiment literari illenc.

NOTICIARI c u l t u r a l s , es realitzaran tres actes íntimament lligats a la nostra cultura. Seran un de música, un altre de cine i una representació teatral. Per aquesta última, ha estat designada l'agrupació de Càmara «La Cazuela», d'Alcoi, fet aquest que vé a confirmar l'aval i prestigi que durant els últims anys ha pres. L'obra a representar serà el «Tirant lo Blanch», de Joanot Martorell, en versió de l'escriptora catalana M.a Aurèlia Capmany. Aquesta obra es desenvolupa principalment en els episodis de Tirant a Contestinoble com a base i tindran una durada aproximada d'hora i tres quarts. Compten amb la intervenció de 47 actors. A banda de la parla, que cal dir és respectada fonèticament i literària d'una forma rígida, s'han afegit, per millor l l u i m e n t de l'obra, unes cançons compostes a posta per Francesc Moisés, que fa precisament de cavaller Tirant i el qual en canta dues. La difícil posta en escenari, corre a càrrec del veterà membre de l'agrupació Màrius Silvestre, el qual dirigirà també l'obra.

BURJASSOT O r g a n i t z a t pel jovent del Cercle Catòlic de Sant Roc amb l'ajut del Patronat Joan XXIII i la col·laboració del molt il·lustre Ajuntament d'aquesta ciutat, es celebraren una sèrie d'actes culturals d'un total interés i d'una absoluta actualitat, des del 20 de febrer al 5 de març proppassats. El dissabte 20, al teatre del Cercle Catòlic, ple de gom a gom, hi hagué un recital de cançó a càrrec d'Enric Ortega, d'Alberic, i Gabi, de Burjassot. El dilluns 22, V i c e n t Andrés Estellés, escriptor i poeta, fill del poble, ens oferí un bon recull de la seua obra poètica, que no cal dir obtingué un èxit entre els seus paisans. El dimecres 24, el doctor Manuel Sanchis Guarner, parlà de les nostres problemàtiques lingüístiques i de la vigència de la llengua.

NOVA CANÇÓ LLUÍS LLACH SE'N VA Sí, Llach, en ple èxit, ha de deixar les nostres terres, si vol viure de la cançó. Les coses estàn posant-se molt malament per a ell: darrerament no ha pogut donar cinc recitals per als quals ja tenia els permisos de Governació i Informació i Turisme, i també li han estat denegats els permisos per a fer altres set recitals. Per ara, també hauria d'haver eixit a la venda un nou L. P. d'en Lluís, però totes les cançons que hi havien d'anar, no han estat ben vistes per qui pot. Un altre dels nostres cantants que ha d'anar-se'n fora per poder treballar, i en van... Lluís Llach cantarà el 12 de març a Montpeller i, del 13 al 18, donarà sis recitals al Teatre Municipal de Tolosa de Llenguadoc; després anirà a París, per fer televisió, gravar i preparar la seua presentació a la capital francesa. Més tard anirà a Bulgària, i a l'agost a Polònia, coincidint amb el llançament del seu primer disc en aquell país. Ara és quan ens cal, més que mai, demanar els discos d'en Llach a les emissores que encara els posen. Aquest temps que es veu obligat a restar fora del país, hem de procurar que la seua veu no siga oblidada. Llach es mereix tot el nostre esforç. NOVA CASA DE DISCOS

Segons notícies que ens arriben de Barcelona, hi ha estat creada una nova editora de discos, que durà el nom de Boccacio Record's. De moment l'única representant que té de la cançó catalana és Maria del Mar Bonet. TOTS TORNEN A L'ANTIGA LLENGUA Primer va ser la Guillermina Motta, la qual, vist el poc èxit de les seues "grabaciones en castellano", ha tornat al camí de l'èxit amb les "gravacions en català". Ara és Glòria, la que va a tornar a gravar en català. Sembla que gravarà una cançó de Parera Fons i una altra anglesa traduïda a la nostra llengua. PRESENTACIÓ D'ENRIC BARBAT AL PALAU

El dia 12 de març en la nit, va tenir lloc al Palau un recital d'Enric Barbat i el conjunt «Màquina», un dels primers conjunts que feren música «underground» a la Península. Enric Barbat ja ha fet el «seu» Palau, i fer el Palau és per als nostres cantants una fita molt important dins la seua carrera musical. Barbat canta moltes de les seues antigues cançons i també les noves que han aparegut al seu darrer L. P. Aquest primer pas d'Enric Barbat en el seu rellançament, ha estat positiu ; esperem que aquest nou disc del cantant, que aviat comentarem, obtinga un gran èxit, i també esperem que la dicció del cantant siga millor i així faça més intel·ligibles les seues lletres, molt realistes i incisives. CUPLETS AL

"MOLINO"

El "cuplet" està de moda: Guillermina Motta i Núria Feliu han llençat als carrers —cada una— un L. P. amb antics "cuplets" catalans, i el passat mes de març aquesta darrera va presentar els seus a la sala de festes "El Molino", únic músic-hall que resta dempeus a Barcelona. L'ambient era de festa gran, i el públic va omplir el reduït local d' "El Molino". L'únic que podem dir en contra d'aquesta manifestació artística, és que, si el "cu-

NOTICIARI El dilluns 1 de març, un altra conferència, aquesta vegada a càrrec de l'escriptor i sociòleg, professor N i n y o l e s , que tractà de la desunió de la llengua amb la vida social. El dijous 4, es projectà en Cine-Forum «Bl soñador rebelde», visió del món irlandés del segle XIX i primeries del xx, amb la lluita d'un poble per la seua consciència. Bl divendres dia 5 es celebrà el tancament d'aquest Cicle amb unes paraules del Sr. Jesús Huguet, crític d'art i Director de «Cine Club-67» d'Alberic, que presentà la Gran Enciclopèdia Catalana, com a exemple de la tasca que està portant-se en l'àmbit dels Països Catalans per a la normalització de la nostra cultura. Acabat el parlament es va servir un vi d'honor.

ALZIRA . El passat dia 26 de març es clausurà el I Curs de Llengua Valenciana organitzat pel Club Amunt. Començà l'acte amb unes paraules del professor de llengua Sr. Salvador Andrés, que féu ressaltar la importància de l'ensenyament del nostre idioma a tots els nivells. Tot seguit es lliurà a la vintena de xicots que han seguit el curs complet, els diplomes i llibres com a premis d'aprofitament. Ara només cal esperar que aquests cursets tinguen la continuïtat necessària.

plet" és una tonada popular, els preus de la nit d' "El Molino" no eren gens populars: crec que valia 1.000 pessetes una localitat. Esperem que també es puga presentar el "cuplet" en uns altres ambients i a uns preus d'acord amb allò que les cançons cupleteres canten. NÚRIA FELIU A VALÈNCIA

Núria Feliu va estar durant el mes de març un dia a València, per tal de cantar en la presentació d'una falla. Una de les cançons més aplaudides va ser la dels «Focs artificials». Seria perquè parla de les traques valencianes ? PROMOCIÓ DE NOVES VEUS A la Cova del Drac segueix el concurs per a cercar noves veus en el món de la cançó catalana. En aquest concurs ha quedat finalista la cantant de Gandia Araceli Banyuls, que ara resideix a Barcelona. PETE SEEGER HA ESTAT ENTRE ALGUNS DE NOSALTRES

El passat febrer, Pete Seeger, el «pare del folk», va venir a la Península a fer uns recitals, tal com vam anunciar al número 16 de GORG. Totes les actuacions previstes es van complir amb èxit, menys la de Barcelona, a on prop de 8.000 estudiants volien escoltar el cantant en els aparcaments de PEscola d'Enginyers, i, com altres vegades ha passat amb d'altres cantants, les traves a nivell burocràtic ho van impedir. EX1T D' "ELS SOLS" A XÀTIVA Organitzat pel club "Nosaltres" d'aquesta històrica ciutat, capital de la comarca de La Costera, es va celebrar el proppassat dia 17 de març, un festival de cançó en què conjuntament amb un grup de novells cantants (per falta d'informació ens sap greu no poder donar els seus noms) varen actuar en col.laboració els

ALGINET Als locals de la Societat Artística C u l t u r a l Alginetina, i sota la direcció del jove poeta Josep Lozano Irerma, tenen lloc des del proppassat mes de gener uns cursets de llengua catalana amb nombrosa assistència de joves d'ambdós sexes.

ALGEMESÍ A les nou i mitja de la nit es va donar un recital al Club Unam a càrrec d'Enric Ortega. Hi va acudir un públic nombrós

GÈNIT: El cantant de la Ribera

NOTICIARI i aplaudidor, que demanà i obtingué, per a finalitzar, la repetició de la irònica i original cançó que porta el títol «De cara als núvols».

tan populars "Els Sols", de Sueca, que varen adelitar el públic xativenc que omplia la sala de gom a gom; reeixiren especialment en les cançons "Miquelet García", "L'Emigrant", "L'Alcalde" i "S'ho endurà el vent" FINS PROMPTE, OVIDI

LA LLENGUA EN L'ESGLÉSIA El dissabte 30 de gener proppassat, tingué lloc a la parròquia de Sant Pius d'Algemesí una missa de la joventut en valencià, en la qual cantà a més del cor que ho fa cada dissabte, Enric Ortega. Les celebracions de la p a r r ò q u i a , d'avui en avant i cada diumenge a les vuit del vespre, seran en la nostra llengua, i aviat es dirà també la «Missa de la Joventut» dels dissabtes en valencià, contràriament al que es feia abans en què l'ús conciliar de l'idioma hi era una excepció. Des del 17 de febrer proppassat, se celebra missa en llengua vernacla, a les set de la vesprada, cada diumenge i dia festiu, a l'església de la Companyia (PP. Jesuïtes d'aquesta capital). També se'n celebren els diumenges i dies de festa a la parròquia de Sant Miguel, de Massalavés (Ribera Alta), a la de Montserrat (Ribera Alta), al Pouet de Sant Vicent, del carrer del Mar, a Sant Jaume Apòstol, Dr. Olòriz, 36-38 (Marjalenes) i a Benicalap. Aquestes tres darreres parròquies, de la ciutat de València.

CASTELLÓ

En un curt espai de dies el nostre magnífic intèrpret de la cançó nascut a la Torre de les Maçanes i criat a Alcoi, ens va adelitar en una sèrie d'audicions que organitzaren en les poblacions del País Valencià : Cullera, Alberic, Pedreguer, Alzira, Rocafort, Gandia, Algemesí i Picassent, i a València-ciutat, als locals del C. E. M., Escoles professionals de Sant Josep, Facultat de Dret, Studio i Institut »E1 Cid». Va ser tant l'èxit obtingut i la seua magnífica convivència entre nosaltres, que altres viles de la nostra geografia estan fent tràmits perquè l'Ovidi Montllor hi torne. Per això només li diem : Gràcies i fins prompte, Ovidi. VALÈNCIA-CIUTAT El proppassat 6 de març, la comissió festera dels carrers Erudit Orellana-Palleter va organitzar per primera vegada, dins les festes falleres, un recital de música a la sala "Charlis" en què actuaren d'una forma personalíssima el grup de folk Aigües Blaves, el notabilíssim Josep Ricós i el dinàmic conjunt Sargantana. II CONCURS INFANTIL «JOANOT MARTORELL»

Per a celebrar el lliurament de premis del II Concurs Infantil «Joanot Martorell» a les comissions de falles petites participants, es va donar una bona sessió de Folk-Song al casalet de la falla Burgos-Pintor Stolz, amb gran animació de la gent menuda. JOSEP RICÓS PREMI DEL FESTIVAL

UNIVERSITARI

DE CANÇÓ

Amb una extraordinària afluència de cantants en el nostre idioma, es va celebrar a l'Aula Magna de la Facultat de Dret un festival de cantants universitaris on s'atorgà el primer premi de cantants individuals a Josep Ricós, el magnífic component del grup "Amics de la Cançó". Des d'aquestes pàgines GORG felicita i l'anima per tal que seguesca el seu magnífic camí en el camp de la nostra cançó. XIRIVELLA

El diumenge 14 del passat febrer va tenir lloc a Castelló la junta anual ordinària del Patronat de la Fundació Huguet. No podem donar detalls dels temes tractats a la reunió, car no va ésser facilitat cap comunicat, però després del dinar sí que va haver-hi un sucós col·loqui amb participació d'una bona colla de gent jove de la capital de La Plana. Els micròfons de Ràdio Popular de La Plana van recollir interessants manifestacions d'alguns membres del Patronat.

Aigües Blaves, Ximet, Terres Calentes i Folk-14 varen ser els protagonistes del magnífic recital de música per al poble, organitzat pel «Club de Joventut» d'aquesta pròspera vila. Esperem que se'n repetirà l'experiència amb una millor organització si cal. Val la pena. ELS "AMICS DE LA CANÇÓ" A CARLET Per segona vegada, en aquesta vila de la Ribera Alta, es va donar un recital de cançó catalana, precedit d'una bona propaganda, base fonamental. S'hi omplí el local de la "Llar Nova", on la col·laboració artística va córrer a càrrec del dinàmic grup de cantants "Amics de la Cançó". Actuaren els components Josep Ricós i "Els Sols". Fora de programa actuà Gènit. El jovent en va quedar complagut.

NOTICIARI

UNA CONFERENCIA I UN CONFERENCIANT:

«PROBLEMAS DEL REGIONALISMO.» I EN ROBERT MORODER La vesprada del 5 de març va tenir lloc al saló Sorolla de l'Ateneu Mercantil de la ciutat de València una conferencia a carrec del secretari de l'entitat sobre el tema "Problemas del regionalismo". Les característiques del mateix públic donaven un caire força conservador al desenrotllament del parlament. En Moròder fou, al nostre parer, potser conseqüentment, molt prudent. I ocorre que l'excés de prudència, de vegades, converteix en equívoc el que en principi no ho és conceptualment. No és aquest el cas, però ho esmentem perquè creem que n'estigué ben prop. La conferència, que ben simptomàticament fou feta en la "lengua oficial", va estar presidida pel degà del col·legi d'advocats de València, el vicepresident de l'Ateneu i el professor Ferran Arche que va fer breument la presentació. Va començar per definir el concepte "Regió" segons els diversos corrents doctrinals que podríem concretar en això que diu "part d'un estat amb característiques pregones". El senyor Ortega y Gasset, que és difícil deixar de banda en temes com aquest, fou portat al parlament, de la mà d'aqueixa cèlebre frase seua: "La corriente nos lleva del provincianismo al provincialismo", d'altra banda, ben suggeridora. La part introductòria fou finida amb l'assenyalament que tot corrent regionalista vol, en definitiva, l'autogovern regional. Uns exemples que va posar sobre problemes administratius d'actualitat, als quals l'excés de centralisme estava donant un caire gairebé ridícul, foren aplaudits pel públic. Arran d'aquesta introducció doctrinal, el conferenciant ei-

xamplà el nombre de qualificatius per presentar la figura d'Enric Prat de la Riba, per a ell força important dintre la nostra experiència històrica. En va dir que era "unionista" i que de ben aviat havia sabut prendre consciència de la dualitat conceptual "regionalismeseparatisme". El cas de Cuba, a la fi del XIX, li va servir per a descriure un procés que, generat per un criteri "uniformista" i discriminatori de la metròpoli (hi valga el contrapunt!), va conduir a la separació d'aquell País. Esmentà com a constant política l'uniformisme castellà envers els altres pobles d'Espanya. Tot i això, considerant que a poc a poc el poble tornava als valors d'ell mateix, als fets diferencials. Ara i ací —diu— s'ha tractat, d'una banda, de minimitzar i oblidar el problema com si fos producte de controvèrsies teorètiques només. Açò, és clar, a nivell oficial. Uns "regionalismes" de tipus administratiu volen palliar desmesuradament el buit deixat per l'oblit. Si cap, les parauletes d'un senyor Pemán sobre "El vaso de agua clara" que suposava el problema català, podia haver estat una injecció de realisme en aquests ambients. De fet, un possibilisme legal ha estat obert per les lleis "Orgánica del Estado" i "De la Reforma Educativa". "El Pleno del Consejo Nacional del Movimiento", amb les puntualitzacions sobre regionalisme, en pot ésser un nou pas endavant. D'altra banda, l'existència d'una bona colla d'intel·lectuals castellans que voldrien un regionalisme cultural que posés frens al polític, ens dóna un nou motiu de preocupació pel que pot suposar de desvirtuament del problema. Evidentment, aquestes dues po-

sicions prevalents en ambients de forta influència, contrasten amb l'esperit que animen els autors que somnien un plantejament i solució del problema per via de la democràcia i de l'autonomia. Tot seguit, el conferenciant, va donar un repàs de les experiències regionalistes per arreu del món. Els casos de Suïssa, Itàlia, Anglaterra, Bèlgica, els Països Socialistes, etc., com els més propers, els va detallar breument. Cal assenyalar la perfecta convicció que hom va traure que totes aquestes experiències romanen molt actuals i, sempre, com a processos històrics. D'Amèrica, Àfrica, i la resta del món, va donar els trets més importants. El fi d'aquest repàs geogràfic es concretà en la famosa doctrina del Consell d'Europa que enfront de la "gaullista" cerca una "Europa de les Regions" La darrera part de la conferència, on el senyor Moròder va perdre en precisió científica per guanyar en escalfor vivencial, proposava els grans trets que el regionalisme ha de tenir envers l'esdevenidor. Negava qualsevol aguait de sucursalisme que podia interpretar-se dins un sistema de delegacions "regionals", d'un sistema intermedi entre la província i l'Estat o un sistema de distribució territorial tot simplement. "Creia", "creu", en la "regió històrica" amb totes les conseqüències. "Vol l'autonomia municipal", gaudir d'ésser governats per nosaltres mateixos. L'ensenyament de la llengua autòctona el veu bàsic en aquest plantejament i, és clar, la consciència de País, de Regió característica, prèvia i necessària per a la construcció de la Regió de cara a l'any 2000.

VICENT

SOLER

ÂŠ faximil edicions digitals 2006