OBRIR EL LLIBRE ECTOR: Modestament, en un humil crit de veu, el Grupo "PENSAT Y FET" te saluda. Ha volgut ofrenarte esta delicá presea de coses pròpies, nostres, á tú, gran amic y protector de tot cuant se fasa pera enaltir la "terreta". No lidesvaneixques la ilució de que, al fi, ha lograt son propòsit; pera lo cual, fesli compendre que lias tingut pera éll un visaje de fraterna amabilitat, y que una sonrisa que illuminaba de complacencia la teuacara, ha caigut sobre les pagines d' este folleto alegrantlo efusivament, com alegra la verdor dels camps, en día gris, el raig de sòl que, trencant la malla deis nubols, posa sobre aquells un brutal bes de fòc.
L
IKP.
LA GUTENBERG.
L
ES falles valencianes, aquestes caricatures tan típiques ab qu' el poble exteriorisa els fets culminants del seu barrí, s' en podrien dir: «sátira plástica». No sé 1' orige dl aquesta festa; pero, a jutjar per P aspecte, per l'intenció y per la maliccia entre picaresca y popular, se les podría atribuir a l'època del dibuix al boix, de las aucas de redolíns, de la «Vida del hijo malo», de las rajólas de Manises, d' aquella era d' art pessebril en que, per manca de periòdics, les noves hablen de correr de boca en boca y de ma en ma, com les receptes dels frares; època benaventurada en que un grafitis a n' els murs feya parlar a tot el vehinat, y en qu' el bon rey Caries III es passejaba en carrosa ab dos lacayos com dos falles... ¿Es ingènua la falla? Segóns. Pot-ser' que ho siga en la forma, pero no ho'es en l'intenció. La falla ve a ser l'humorisme en qu' el poble y en qu' els menestrals y botiguers de mostra a la porta y venedors de tenda a la plassa, diuen les coses que pensen del que ofèn les seves costums y contradiu el seus intents; es la vengansa «picaresca» de lo que no 's pot dir de paraula; y es el poble que s'esbrava ab rialles intencionades dels qu' els hi causen ploralles. Si Quevedo no hagués escrit y hagués tingut botiga oberta, estem segurs de que hauria fet falles. Pero les falles de Quevedo, hauria sigut éll Sòl a feries, y les falles valencianes... es tot el vehinat qui les fa: es el gremi, 1' estament, lo que avuy en diem el sufragi; es la sátira en corporació, la burla d1 un conjunt de gents que volen riure ab lo mateix riure crudél, pero sols de moment, com les venganses del poble: perquè un cop han rigut, les cremen.
Les cremen, sí, pero dura el reeòrt; y aquet report es exemplar, com ho'es sempre l'humorisme. L' humorisme dels del vehinat deté moltes coses que les reflexions no detindrien: obliga al regidor del barri a no ser de la mànega ampla; obliga al forner y al adroguer a no tenir les balances curtes; obliga al venedor de robes a no acurtar la mitja vara; deté al bon taberner d' abocar 1' aigua pel bèc gros; obliga al abogat a no parlar massa: al notari a tenir paraula; al usurer a guardarse 'Is quincets; deté per por de la sátira a tants que la seva conciencia va a la mida de la opinió, a tants que a no ser per la falla abusarien dels instints de que tan gornit n' está l'home. Quedem, doncs, en que vinguen falles; que si cada ninot cremat pot detindré una mala intenció, totes aquestes n' hi haurà de menos.
Santiago Rusiñol Valencia 27 Febrer d» 1912. ••••••••••••*••
PENSAT Y FET EÑORS de «Pensat y Fet»: Retòrica es borumballa. Yo yullc, pera el seu «follet» escriure... mea tinc un... fret que nesesita una falla. Falla pera ilusionarme, falla pera divertirme, falla peramarecharme, falla pera estomordirme y falla pera... cremarme. Deixem, d'acort, a un costat, les primeres qu' he contat. ¿Cuatre falles?... ¡Cuatreralles!... En total ¿qué son?... ¿Sine falles? ¡¡Encara no estic cremat!! Y com hara estic tan net que, com llaurador pobret, no sé si «cullc ó vereme», el día que yo me creme... ¡aniré á PENSAT Y FET!
S
Maximiliano Thous 8 Mars 1912.
FALLES TRÀGIQUES ANTEU vosatros, poetes, les alegres falles y 1' ingèni llevantí que porta a elles 1' esperit satírich, íestívol y mor das de les costums y fets històrichs de dins y de fora casa. Yo me sent huí trágich, y vos faré la evocació de algunes falles valencianes tràgiques també, pera que hiatja de tot en este follet... y el poble recordé alguns fets històrichs que may deu oblidar. Rendí, no per fòrsa, sino per fam, lo Cid a Valencia; y segons tratat de pau y amistat, respeta en el cárrech de cadí a Ben-uehaf, ambiciós que feu una revolució en Valencia pera asesinar al rey Alcádir, ensomiant en lo poder. Y un any después de viure com bons amichs y aliats, lo Cid y el caid alarb, el primer tancà pres al segon y a tota la sehua familia pera que declararen ahón estaben los tesòrs del rey asesinat. Y com el cadí callaba el puesto ahón soterrà aquéll ses riqueses, lo noble Cid maná ensendre una gran falla en la plasa de Valencia y fer un clot en el que se soterrà hasta la sintura al infelís cadí; acostaren entonses lo foch enees al raedor d' ell, alsantse tan gran falla que de llunt cremaba les galtes de la gent... Ben-Gehaf, clamant a Deu clement y misericordiós, en los bra8os, que lils deixaren lliures, s' acostà els encesos tions al còs pera morir més pronte, y pronte quedà socarrat aquell, y s' ánima lluiré de la codicia del Cambitor, com dien los alarbs valencians al noble Cid. No sòls fon el sufrit cadí la víctima de Ruderich de Vivar. 'Junt en éll feu cremar vius als fills y parents del cadí y a sos amichs y parcials, entre éstos un home de lletres, gramátich y poeta, anomenat Abu Djafar el Battí, natural de Batta (Bétera.) Els historiadors aràbichs que relaten estos fets, cuant parlen del Cambitor (Campeador) afegixen sempre radere de aquell
C
nom: "jMalaíxcalo Deu!"
Mort lo Cid, donya Jimena no pogué sostindres en son feudo de Valencia, y al sitiarla los almoràvits demaná auxili a Aufós VI de CaateJa pera ixir de la ciutat. Vingué lo rey castellà, protegí la ixida de donya Jimena, y cuant tots estigueren fóra, lo rey maná pegarli foch per los cuatre costats a la hermosa y gentil sultana del riu Guad-al-Aviar. La falla fon gran y dura molts dies. Valencia estigué feta un gran braser que costa d' apagar. La ruina y desolació foren terribles; pero si'
bons ñlls de la ciutat reedificaren sobre '1 calent braser a 1' antiga ciutat atra vegada; y cuant lo rey Jaume la conquistà pera sempre, no pensaren en fer com Áufós de Castella. ¡La volien tant, que ans que vórela crema, la volgueren en los brasos del rey de los ulls blaus y los cabells rulls! ¡Valencia sería sempre la mateixa, igual baix lo poder dels alarbs que baix lo deis reys d' Aragó! ¡Los alarbs valentina eren més grans que los reys de Castella!... De la tercera falla de que vos volía parlar, d' aquella qu' els nobles feren en la que 's huí plaseta de Galindo, pegantli foch a la casa de lo darrer agermanat, Visent Peris, y asesinantlo al fugir lo sitiat de la crema y penjantlo en la forca mig despedasat..., d' ésta falla no parlém huí. ¡Es posible que algú d' eixos esperits mal avinguts en tot y que gotjen ofegant en ñor tota los entusiasmes y explocións de les ànimes enamorades de les gran dees del cor huma, diga que la falla que 's feu en la plaseta de Galindo en 1522, está encara masa recient! ¿Y qui sap si tindrà rano? Es tot lo que tenía que contarvos, de les falles tràgiques de Valencia.
B. Morales San Martín 2 de Mars 1912.
ART POPULAR
D
' artistes, valencians, fama notoria teniu, y de relléu vostre talent es posa en los Altars de San Vicent lo mateix qu' en les Falles, que de gloria ompliren moltes fulles de 1' Historia desde fá docents anys, fins al present, tornant lo antich y tose en monument haon vuy 1' Art saboreja sa victoria. ZT. Sembla que, preferits del Criador, vos inspira y ajuda 'I raig del Sòl, y envejant lo carácter somniador que d' artistes reblix lo patri sòl, ab un sincer desig naixcut del còr, volgués valencià ser tot espanyol.
Vicenf Burguet Ferrer Valencia 4 Mars 1912,
EL PÒC DE LA FALLA LEGRÍA! Per el fòc de la falla ens deslliurem dels estorbs cercats, de la miseria, de lo inútil. Com el fòc d' inspiració, ella porta nova vida. Perqué després de les falles de Sant Juseph, entra la Primavera, la florada nova, y les ilusións y les esperanses. ¡Alegría! Ninots ridícols, y misèries petites, mesquindats y «gorrominería»; falsa sabiduría de homens caricatura; falsificadors de 1' art; poetes de baixa mentira y prosistes d' envetja... Tots aneu á la falla, y no 'n tingau por: es la millor de vostres gestes. El poble, amb I' instint de vida sincera, oberta a tota generositat, vos condena a mort alegre, mort purificadora. Com els falsificadors de la vida fugen asustats de la veritat, aixís els animalets de miseria corren espantats entre la festa de «trastos» vells, cuant corre la cremadissa. Falla de San Juseph: el teu fòc acaba en festa, fa brollar la rialla y la espurna d' alegria en els ulls, y cridar a tot pit el «vítor» de deslliurament; y en eixa alegria, les espurnes s' empujen al cel/qu' en la nit tranquila de la nostra terra fa brillar les estréles com espurnes d' altra falla gloriosa, ahon s'hagueren ajuntat totes les ironies dels poetes y els amors de les joves hermoses. Entre tant, baix en la terra, sigues tu, fòc de la falla, alegria del esperit; y els ninots cremats, siguen la maldat, la prosa, el art mentider, pera que tan sols el or de la teua llum siga la hermosa, la vibrant realitat.
A
Eduarf L. Chavappi
ESMENDA S sabut que nostres falles eren hasta fá alguns anys, motiu pera traure a llum enredros de vehinat, qu' eren la glòria del públic y 1' infern dels fusúgats. Mes encara qu' es tan noble y educatiu el treball que 'Is falleros de Valencia realicen... ¿qué han lograt?... cremar les males costums pero el poble... fer igual,
E
Severino Guastavino Robba
MIRANT Á VALENCIA FERA 'L GRUFO «PENSAT Y FET"
ESDE l'home primitiu, precultural, que adivinaba un deu darrere de cada rayo, hasta 'Is nostres dies, en jamay ha tingut fi el cuit al foc. El foc ha segút sempre lo més maravellós parala fantasía y el misteri més inquietant pera la inteligencia investigadora. L' home de huí, gràcies á la evolució, s' ha quedat en la maravella del fenómeno y ha vist que lo del misteri era, sencillament, un mito. La naturalea, més bella cuant més núa, no necesita de vels pera agradarli al home: continúa y continuará maravellantlo cada día més. El poble valencia du eixa nota en totes les seues manifestacions: la mateixa falla, encarna en la masa popular, revela el fondo contingut espiritual del poble llevantí, sons forts sentiments vitals, lo prodigiós de sa fantasía, capas de poblar momentáneament tota la ciutat d eixos artefactes plens de art y de sátira, pera cremarlos a la nit en el colmo de la ironía mes estupenda, entre '1 soroll y loca exaltació que sugerix la crepitant foguera, cu als gispes se remonten al infitit. Anant el temps, fomenta y encausa la falla com art de sátira ingeniosa y de fi bon humor, podria tindré una importancia molt busca huí: la de atraure al turisme. Valencia es cantera d' art espontáneo. Europa va coneguentla ya, a pesar de tancarli lea portes pera que no puga visitarla; pero no sap que podria inundar el mon d' artistes si haguera encontrat la ferramenta, l'acer en que tallar lapedra, lo que modernament s' entén per el mé-
D
todo.
¿Qui sap si dormitará en el fons de 1' ánima modesta d' eixe Grupo?...
J. J. Senent Madrid, 3-III-1912
PE-PA-ES DIU UNA LEVITA:
DIU LA EXPERIENCIA:
La gica que novio encront» Naixquí en casa Coquillat anant a vore les fal les, p' anar a una recepció; dóneli pasaport pronte después he estat empenyat sinse atendre a contaralles, y en almoneda rifat, si evitar vol un afronte. y hastauncómiccl' ocació pa '1 teatre m' ha gastat. Perqué sapiáu, jovenalla, qu' eixos no van als altars, En premi a tantes faenes pues un nov¡atjo que cualla y después de tal batalla, del carrer de Malaenes m' ha tret un jove en melenes es segur qu' en después... falla, ppacremarme r e m a m e en esta falla.... falla. A quin i mon mes plóde lód penes; ¡Ay R.
gUNYOLS!...
CANT TU TRADICIÓ
OBLE que manP té ses tradicions es poble que viu, que alena encara, que se sent correr per les venes la sane forta y roja dels seus antepasats, que conqueriren pa óll nimboa d' admiració, pàgines de glòria y garlandesdellorer. Aixis Valencia. Rasa predestina a inimatjinaea empreses y a triomfs de vibrant apoteosis, ¡porte per sempre vestida sa anima d' aquell portentós sentiment tan altivol, tan supróm, tan diví, al qu' es pot creure que Deu li na conferit el poder màgic de que puga fer floreixer en miracles de fantasia, d' art y de galanura excelsa, les seuos idees y propòsits! Poble qu< en lo cor de cada fill1té un altar ahon s ©1 reverència, y un.' ara ah on se crema el perfum d' una fanática adoració enlloordel temps que pasà, memorantlo en éxtasis com se r e e ò r d a una " p a r à b o l a " evangèlica; poble qu' en la entranya de eadascúdelsqu' acull lo seu eel infinitament blau, sap infiltrar un sentiment distint, de poesia, de música, d' art, d' heroisme, d' audacia, de bravura, d' industrialisme, pera que fasa front a la vida..., eixe poble ha de ser un viver de triomfadors. ¡Valencia , Valencia!... Que siga el fum viril y brau de la traca, o el deleitant y voluptuós dels bunyols, o el encrespat y negre1 de la falla el que t encegue y te fasa soberana y heroica cuant a guanyar la cum deis victoriosos criden les veus tremante de la Fama... J. BSTÉVE VICTORIA
FI
LLÁ per Mosén Sorell, el amo d' un cafetí din que no se trova huí qui fasa un bunyol com ell, Perquè del oli brusent no '1 trau ninguno més rós ni tan fi, ni tan gustós, que més cride 1' aiguardent. Si se tèrsia, aguantará una potra cuansevol, si algú va a ferli la col o li amolla una porcá. Y en son aspecte fieresc, qu'elmon sembla 's va a engolir, diu que tots... s'ham de morir..., y 's queda 1' home tan frese. Ara, si cremarlo vols y que se torne un lluquet, que diga algún guasonet que semblen sola els bunyols. Y entonces, fora de sí, escomensa a estraletjar, ho tira tot a rodar y s' acaba el cafetí. Vista sa debilitat, un soca que te vehí y encá que li deu prou vi disfruta en vorel cremat, La vespra de San Joseph, día de fer estacions, cuant 1' amo estaba en funcions y mes borratjo que un sep, Al bunyolero va dir: —Che, yate pots preparar perqu' enfront se va á mudar uno qu' en tú vol renyir. —¿Es un home? —En sét bemòls —¿Té bones mans? —Com ningú; figurat que pensa en tú ajuarse a fer bunyols. —¿Els has tastat? —Y heu mereix —¿Son al òli? —Sí, senyor —¿Y es bunyolero? —Es... pintor, que á voltes té lo matéis.
Antoni de Cidón 4 Mars 1912.
L ' ANIAA DE LA TERRA (D* UN VALENCIA A UNA FRANCESA) sé que vosté Ka volgut, yAapreciable madmoacel,
que lifera un vers morrut este poeta novel. Y allá va el Vers, perqué yo,_ enant me 'hu diu qui me hu'ha dit no puc raes..., y s' acabó; Yaig á escriurelo á seguit. Cuant vosté torne á París, dígalos a aquells frantjutes qu' este es un poble felis anón per tot arreu disfrutes. Ele dirá que hián tomates, xufes, cois ypimentóns, le» millors mans pa sabates y en 1' horta els millors melons. Que se fan uns fregidets én tomateta y tonyina..., que nos envetja ela guisets 1' Emperaor de la Xina. Que fem les grans prosesóna ahon van nobles y villanos, apòstols y cirialóns seguint als jegans y nanos. Que á Joliol fem la Fira com en lo mon no la tenen, ahon queden mira que mira tots els estrangers que venen. Que tením asi les flors mes presioses y á pataes, y atres mil y mil tresors com traques y disparaos. Un Micalet, ¡nostre amor!, atre amor, nostres campanes, y allá va asó, lo millor: ¡les giquetes valencianes! Y el tro gros: Una Maedéu per Patrona, tan templa, qu' es de lo que no se veu, ni •* ha vist, ni se vorá. Qu*a"a lo hermós. Este día de San Joseph... ¡Esplendent!, *n qu* brolla 1* alegría damunt d* tota la gent;
en que en les bunyoleríes engloria el elásie llorer que vingué de les aloríes pa ser perfum del carrer Repare en la vició rica, (que asó pasa así tan sois): deis abres brota bonica una flora de bunyols, caentlos la mel áxorros... Taste 'Is bunyols, y es probat: se queda llepantse 'ls morros, pa tota una eternitat. Pues segóns reformes fetes p1 els angelets^ en lo cel ya no se mentj.en coquetes, sino bunyolets en mel. ¡Les falles!... Vatja anotant: gracia, gloria, art y alegría, tot lo qu' está rebosant en nostre còr cada día. Seguixca anotant: Tortae», musiques, sòl. la canta, guapes giques. carcallaes flors... ¡el póble valencia! Mire be, mireu tot ara, 1' alegría así ea completa; BÍ troba trista una cara, li done yo una peseta. Y en lo perfumat ambient, gloria viva que may pasa, flota en goig sobre la gent el gran esprít de la rasa. Contéis tot asó ais paisáns de vostó en aquell París, y voldran ser valencians, perqué asó es un paradís. Queda el encàrrec cumplit; vosté queda satisfeta, y el. meu còr, d' haberliu dit. Dispense la tabarreta. JOSEPH M. BATABEI. 6 Mars 1G12
•••••••••••
HIÁ UNA ESTORETA VELLETA...?
T
OTS els hem vist. Es la gioalla da sempre, que cuant San Joseph s' acosta recorre incansable els carrers de Valencia escampant alegría y joventut en este crit típic, reblit de tradició. Yo admire eixa colla procesional, que va a 1' arreplega delaestoreta velleta en un inconcient fervor, al que 1'espenta Iaseuasanc valenciana y la seua ánima infantil moldejá en 1' ambient popular. M' admiren y m' alegren el còr, perqué porten a mí el ressò anyoransat de una infantesa qu' em fá aspirar 1' aroma del meu pasat, tan dols, tan felís, pié de carcallaes y de vida... Seguiu, giquets, seguiu cridant, y que a vostre crit desperté Valencia ses dormides energies y vullga ser, con té dret per 1' orige, per 1' espirit y per 1' Història, un póble respetat, y gran, poderos y admirat, sabi y artiste.
Eduapt Rbipca.
c
ROÑICA DOCUMENTA
DEL ORIGE DE LA PALLA OLT a' ha parlat y s' ha escrit respecte al verdader orige de les falles. Cuantes persones, portaes del anhel lloable de desempoísegar tradicions, costums y fets antics de Valencia, han volgut abordar este tema de les falles, aplegaren, seguint lo fil de la investigació, fins a un llimi t del que no 'ls fon posible ya pasar avant. En éll, un vel de dubtees y obscuritats ha caigut sempre sobre 1' activitat y bonespirit del curios, voltantlo en boira de confució. Tal nos ha pasat a nosatros, que preteníem violar el més allá enigmàtic, perseguint, analisant, escarbant com «rates de Biblioteca», el nyervi d' esta gloriosa, d' esta popular tradició de nostra rasa hidalga, èpica y festiva, presa a vegaes d' exaltacions místiques y sempre de còr romàntic y virtuós. Pero, per jegantescs que sigám de voluntat y per valenta que siga 1' acomesa de nostra audacia, es, en cambi, insignificant nostra petitesa personal y corporativa y es menys encara el nostre intelècte, y no hem segut en esta ocació més afortunats qu' els sabis mestres y distinguits yalencianòfils que s' han dedicat de ple al estudi d' esta cuestió. Així, pues, en els treballs d' aquells s' hem inspirat pera escriure esta Crònica, feta no més que pera vulgarisar eixos estudis entre '1 poble valencià, àvid del coneiximent de tot lo que vinga a aclarirli el perquè d' unes festes que respeta, que admira y que manté com el foc sagrat ahon se forjara la seua personalitat històrica y regional, pero de les que no conreua més que una noció remota respecte al orige y desenvolviment de les mateixes. No hiá per qué afirmar qu' esta festa de les falles, tan arrigá en Valencia y que tan gràficament retrata nostre carácter, sempre noble y definit, igual propens a la sátira y a la burla com pronte generós pera 1' olvit, la benignitat y el heroisme, es tal vega la costum més típica entre totes y la en que millor nostres genialitats
M
¿Cóm naixqué? Eixe es el dubte. Hiá qui la considera «una costum alarb transforma y millorá a través dels segles hasta convertirse en caricatura audas, en protesta de la plebe; primer, els moros en sos roidosos olalíes, en que solemnisaven les seues festivitats, gotjant en fer fogueres grans; els cristians, adoptaren despu-ia esta
costum, y lentament el número de falles fon limitanse d' any en any, fins a queder sols les de San Joseph, que alsaven els fusters pera solemnisar la festa de son Patró y 1' aplegà del bon temps, en que ya no 's treballa de nit.» El malograt poeta y competent valencianiste D. Joseph Maria Puig Torralba, escrigué lo siguient respecte a esta costum: «Les falles, tal com huí les coneguem, no tenen rés que vore en les atres fogueres (les enceses en honor del Sants), pues tenen un atre orige molt distint....Per el segle XVI degueren tindré orige en Valencia els Pablos, ninots replets de palla, serraura ó segó, de formes grotesques...., qu' en atres parts d Espanya s' els diuen Judes y se cremen en la nit del día de Gloria...» En ells «se fea una festa piroctècnica encenent cuhets y después els portaven a cremar ala foguera.... Al primer que se li ocurrí posar al Pablo damunt de 1' estoreta vella, la cadira trencà y la taula coixa o inútil, se li deu atribuir la invenció de les falles, orige de les que huí veém cremar» el dia de San Joseph. El Sr. D. Lluis Tramoyeres Blasco escrigué en Las Provincias del 18 de Mars de 1894 un hermós article, titulat: Costumbres populares. Literatura y bibliografía falleras, en el que, después d' explicar que les falles son una «costum antiga, tradicional, naixcuda no se sap cuánt ni per quin motiu ó fluidament», diu: «Les falles foren, sens dubte, en son comens, diverció propia de gics, y se reduíen a un montó d' estores velles, cadires trencaes y taules coixes, desgarbat pedestal que sostenía a un ninot.... Més avant, pero ya en 1' actual centuria (XIX), estos simulacres anaren prenint major desarrollo y apareixen falles ben trasaes y en arguments intencionats y alusius als asunts polítics. Esta nova transformació degué ocurrir desd' el any 1812 al 1843.» Apart atres opinions, escollim les extractaes perquè les creem les més autorisaes; pero, com se veu, no existix un parixer unánim y marcat en. lo tocant al orige siquiera probable de les falles. Un' atra opinió hem consultat, y de propòsit la aguardavem la última per paréixernos la més Ilógica, original, verídica y segura. Es la del ilustre Iliterato D. Bernat Morales San Martín, refleixá en un article que publicà també Las Provincias, el 21 de Mars del mateix any 1864. Dit benvolgut senyor acudí pera escriure aquell treball a fonts de directa informació: inspirat en lo que li contà un home ya <i' edad avansá, fuster d ofici, cual nom amaga 1' autor baix 1' apodo de Viruta escriu:
«....les falles no tenien atre objecte que celebrar la terminació de les velaes (en lo taller) d' invern, nits de trevall que acabaven per San Joseph; y la vespra d' este día se trea al carrer un palo o artefacte, de nom edai ó pagés, que, a semejansa del lampadari roma, aprofitava pera sostindré en lo mitj del taller els cresols que llumenaven aquelles hores de trevall; se plantava a la porta de la casa del mestre, rodejaven el peu del artefacte de montóns de borumballes, y aplegada la nit, cuant ya estava en lo taller engalanat el altaret de San Joseph en flors, cobertors y ciris, li aplicaben fòc al montó de borumballes y s' encenia el pagés, símbol de les pasaes velaes. »Corrent lo tems, s' añadí a la falla una estoreta velleta, cadires tren caes y atres objectes.... Y un día, per rivalitats u odis de clase entre dos mestres fusters, o per manía del oficiala al més bonatjó, presumit o tonto, se va vestir al pagés de manera pareguda a la del aludit, y d' ahí el primer ninot de la falla, o, en otres termes, la primera falla ilustra.. Aixina se convertí una costum de gremi, en tradició popular.» Sense pretendre sentar ninguna absoluta conclució, y sois después d' haber meditat a la vista dels materials qu' hem pogut reunir con a elements de juí, nosatros se declarem partidaris d' esta última verció. Ella es, d' entre les demés conegudes, la més racional, ilógica y verosímil, y es, per tant, la qu' es deu aceptar com a genèsic basamen sobre '1 que 1' humorisme dels valencians primer y sempre, ajudat més tart d3 l'ingèni y de 1' art, han elevat en les costums de Valencia esta impereixedera, monumental y hermosa tradició de la festa de les falles de San Joseph.
J. M. E. V.
TALLERES DE TIPOGRfiFïfl