Les millorshistòries Mai contades Recopilació de relats del concurs de contes de la FAMPA Castelló Penyagolosa 2022
– Com et dius i per què estàs tan trista?
A l’instant Llum va arribar. Carmen li preguntà a Savi si tenia un llibre amb receptes i pocions de la bruixa. Savi els va dir:
Els nens no poden estar aquí!
Al arribar a un llac es van trobar a Pep, la granota, prenent el te amb uns nenúfars. Carmen li va preguntar si podia controlar els nenúfars.
Pel camí Carmen li preguntà a Pep qui era savi.
– Sí – va dir Pep la granota. – Però no puc plorar, i això em posa molt trist.
– Escric els meus desitjos perquè en escriure’ls es compleixen.
i Llum van seguir el camí per la riba del riu. Anaven parlant i li va contar la seva idea. Li va dir que si la bruixa li havia llançat una maledicció, segur que hi hauria una cura i juntes la trobarien.
I així parlant, parlant, van arribar a una biblioteca gegant i Pep va dir:
Hi havia una vegada una xiqueta que li deien Carmen. Una vesprada, a l ́escola, era l’hora del pati però malauradament estava plovent. Llavors van haver d’entrar a classe. Carmen va veure una petita porta darrere del pupitre i va anar a preguntar-li a la seva professora Pilar on conduïa i per què era tan petita. Però, per a la seva sorpresa, la porta havia desaparegut i Carmen va tornar a casa una mica confusa.
va entrar dins no podia creure on estava: a la seva dreta hi havia un llac amb aigües cristal·lines i a la seva esquerra un camí amb pedres lluents. Carmen portava una hora caminant quan de prompte es va trobar amb una libèl·lula que li va preguntar:
– Sóc Llum, la libèl·lula. Jo puc parlar amb la lluna i el sol però una maledicció m’impedeix separarme de la riba del riu i per això no puc celebrar el meu aniversari amb la meva família.
Llum li va preguntar a Pep si podia acompanyarlos a veure a Savi. Ell segur tindria una solució per al problema.
– Què fas aquí?
Quan va entrar a la biblioteca estava Savi amb unes ulleres negres enormes. Carmen li –preguntà:Quèescrius en aquell quadern?
– És un mussol molt molt molt savi, d’ací ve el seu nom. El mal és que no pot deixar de llegir.
– Ací ja has d’entrar tu a soles. Jo no puc amb tots aquests nenúfars.
Va passar la vesprada al parc i quan es va fer l’hora de dormir i tots estaven al llit, va esclatar un so com de cascavell i Carmen va sortir de l’habitació per investigar. De sobte, se li va aparèixer la mateixa porta però aquesta vegada era gegant. La reconeixia pel seu pom platejat amb un bolet estampat. Carmen es va decidir a entrar: es va armar de valor, va agafar la seva motxilla i unes quantes galetes i va travessar la Quanporta.
– Jo t’ajudaré... si m’ajudes a trobar el camí a Carmencasa.
Carmen i el món màgic
– Per què? – li va preguntar Carmen.
– Perquè hi ha una bruixa de nom Mirruca que converteix en cartes els nens que troba per divertir-se jugant amb els seus bufons.
Però la bruixa també buscava la poció “piedrehita” i els va trobar amb les mans a la massa o millor dit “amb les mans en les pocions”. Els seus amics van ser condemnats a dos dies de calabós. Carmen estava plorant perquè pensava que mai tornaria a veure els seus pares ni la seva germana Lucia.
– Sí, acompanyeu-me, per aquest passadís he de tenir alguna cosa!
– El magatzem està protegit per dos grans conills, haureu de distraure’ls amb una carlota.
– Però cal tenir-ne cura, ja sabràs que Mirruca converteix les nenes en cartes.- va dir Savi.
Va arribar el dia en què la bruixa anava a convertir-los en cartes. Quan va arribar l’hora tots estaven molt trists menys Carmen, que tenia un pla. Li va dir a la bruixa:
sabia que tenia possibilitats perquè el seu pare els caps de setmana li ensenyava a jugar. Una tortuga amb closca de conxa va traure una taula coixa. Quan la va recolzar a terra la taula es balancejava i és que la bruixa també tenia un truc: amb la taula així no la deixaria concentrar-se. Però el seu truc va fallar i Carmen va guanyar. La bruixa, enfadada, va voler convertirlos en cartes incomplint la seua promesa. Però en aquell moment va aparèixer Tic-Tac amb les dues pocions i van anar corrent al bosc gelat on es trobava la pedra lluminosa. Després de llançar la poció a la pedra i abans d’anarse’n, Carmen li va donar un bes a cadascun dels seus amics.
CEIP Santa Quitèria, Almassora
– Quant de temps he estat sense veure-vos!!
– Si només has estat una hora dormint... – va dir la seva Carmenmamà.noentenia
el que passava i mentre prenia el seu esmorzar, per la finestra va veure una libèl·lula del mateix color que Llum. En aquell moment, a la banqueta se li va formar un somriure preciós a la cara i se’n va anar al col·legi feliç.
En entrar a aquell gran magatzem que per fora semblava petit, es van trobar amb un milió de pocions. Llum no estava amb ells, així que els 4 van buscar les pocions però Pepe va ficar la pota: en comptes de donar-li a Savi la poció de “la desmaldició” va fer-li beure la “d’amor a primera vista” i Pep es va enamorar de Savi. No podia deixar d ́abraçar Savi ni un segon.
Els 4 amics van anar en busca de Tic-Tac, un rellotge capaç de retrocedir i avançar el temps, però mai aturar-lo. Quan van arribar on era, li van preguntar si sabia on estava la poció de “la desmaledicció” i la poció “tornada a casa”. Carmen preguntà que per què li preguntaven a ell, i és que Tic-Tac havia sigut el bufó de la bruixa per molt de temps, però va ser acomiadat per gastar-li una broma. Tic- Tac els va indicar el camí al magatzem de la bruixa però els va advertir que anaren amb compte:
Lucía Sánchez Ruiz, 9 anys 4t de primària
Carmen es despertà d’un susto perquè el seu pare estava passant l’aspiradora. Va anar a donar-li un abraç a tota la seva família i els va dir:
Carmen, curiosa, li preguntà com tenia tants llibres. Savi li va dir que els apuntava i li apareixien. Van trobar un llibre on efectivament la bruixa tenia una poció per treure les malediccions i una altra amb la que, si mullaven les pedres lluminoses, ella tornaria a casa.
– Anem a fer una partida a les cartes. Si guanyo jo treus la maledicció als meus amics i em deixes tornar a casa; i si guanyes tu ens converteixes en Carmencartes.
Quan Carmen va sortir per la porta, la porta va començar a desfer- se i per fi es va trencar la maledicció: Llum podria volar on vullguera , Pep podria llorar d’alegria, Savi descansaria de tant de llegir i Tic-Tac podria aturar el temps sobretot quan coses boniques succeïren.
– Llavors, si ens cauen asteroides o meteorits com ens protegirem? Podem posar alguna cosa que envolte tota la nau? – li va preguntar ElsPètal.xiquets
que funcione donat que ells no l’utilitzen de fa molts anys.
Després de moltes hores de treball, van embolicar tota la nau espacial de ferro.
Quan van anar a registrar-los van veure que portaven un ou que pareixia molt misteriós perquè era de color verd fosc, brillava i tenia una forma redona. Ràpidament, es van adonar que era d’un altre planeta.
PètalAlbertoc.els
Fa molts anys, quan encara no estava formada la Terra, uns xiquets del planeta Llànter que es deien Albertoc i la seua germana Pètal. Estaven estudiant una roca que es van trobar al costat d’un arbre en el bosc que anaven cada dia a passejar (era fosc). Quan un grup de tres mercenaris els van atacar per sorpresa perquè volien la nau dels seus pares, Ecna i Kàstil, que eren dos viatgers famosos que tenien la nau més ràpida de la galàxia. Però Pètal i Albertoc coneixien el bosc molt bé. Sabien que les fulles dels arbres d’aquest bosc quan s’arranquen es fan dures com el metall. Aleshores, van pensar de fer-los una emboscada. Van arrancar vàries fulles.
– Però encara hem d’agafar menjar – va dir AixíPètal.ho
– Jo els atrauré cap al barranc i tu des de dalt els llances les fulles. D’acord?- li va dir Pètal al seu germà.
L’ou Misteriós
va atraure cap al barranc i quan creien que anaven a agafar-la, Albertoc des de dalt els va llençar les fulles. L’impacte va deixar-los sense sentit.
van fer. Quan van entrar a la nau espacial se’n van anar pel passadís de la dreta. Aquest tenia moltes finestres, moltes llums i quan van arribar a la sala de comandaments, van veure que tenia botons verds, blaus, grocs, taronges, morats..., tenia palanques, seients regulables amb quatre cinturons de seguretat cadascun i dos botons rojos: un per autodestruir la nau i l’altre per protegir-se d’asteroides i Enfrontmeteorits.hi havia un cristall molt gran i calefacció, dos vestits d’astronauta amb moltes butxaques i bombones d’oxigen.
– D’acord!! Però ves amb molt de compte de no caure i que no t’agafen – va contestar
estaven pensant posar un escut a la nau quan... a Albertoc se li va ocórrer que l’embolcall podria ser de ferro superresistent i superlleuger que Albertoc va dissenyar.
– UFF!! Per fi hem acabat de preparar-la per a poder viatjar segurs. – Va dir Albertoc.
– Tinc un pla – va dir Albertoc – Hem de buscar a quin planeta pertany aquest tipus de material i anar a buscar-lo en la nau dels pares. Però abans haurem de netejar-la i fer
Tomàs Gàmir Fortuño, 10 anys 5é de primària
A l’altre costat del cinturó hi havia més planetes i examinant el material d’un d’ells del mateix color de l’ou, van coincidir els dos.
Quan van arribar a l’última casa ho van entendre tot. Aquesta tenia un cartell que posava “LA CASA SEGÜENT”. Allí vivia Perci, una científica que investigava una espècie nova de drac màgic. Però el general Stich se’n va assabentar i va fer que uns mercenaris li furtaren l’ou. Llavors, Albertoc i Pètal li van contar la història de com el van recuperar de mans dels Enmercenaris.agraïment,
Aleshoresbotons.
CEIP Gaetà Huguet, Castelló
Però mentre l’examinaven es van adonar que se’ls va avariar el tub del combustible i van haver d’aterrar allí mateix. Llavors van veure un poble amb una antena d’un color roig molt viu i al costat ficava “Benvinguts
de planeta en planeta per poder trobar d’on ve l’ou quan de sobte els va vindre un meteorit, però no estaven preocupats de res perquè els envoltava la cuirassa de ferro superresistent i quan els va pegar no els va fer Aleshoresres.
– A la casa següent!!!
al poble Emi Darci del planeta Emac Derus” ells van vore que era molt menut. Aleshores van pensar de tocar a les portes del poble ensenyant l’ou, però tots contestaven:
Perci els va ajudar a arreglar la nau perquè si no s’hagueren quedat allí per a sempre.
mirant-les més detingudament van poder aclarir-se a tranquil·lamentAnavenpilotar-la.
Llavors, s’enlairen i se’n van a buscar el planeta d’on ve l’ou, però per desgràcia no s’aclarien massa a pilotar-la. En eixe moment, van haver de buscar les instruccions de la nau i comencen: passadís cap a dalt, passadís cap a baix, cap a la dreta i cap a l’esquerra fins que a la fi van trobar-les. Eren molt difícils perquè hi havia més de cent
tots dos es van encontrar un altre meteorit, i després un altre, i un altre. I sense adonar-se’n van entrar en un cinturó d’asteroides. Van haver d’anar molt ràpids fins a l’altre costat del cinturó d’asteroides agafant i protegint a l’ou.
També, els va donar un localitzador perquè pogueren contactar amb ella i demanar-li ajuda en les seues aventures a l’espai. Amb molta tristor van haver d’acomiadar-se de Perci amb la promesa de tornar a trobar-se algun dia, però els pares estarien preocupats i havien de tornar a casa.
Quan arribaran a sa casa van córrer cap a ells contents de tornar-los a veure. Estaven molt preocupats, però quan els van contar totes les aventures que havien passat van demanar que la pròxima volta també pogueren anar.
lleopard i l’única manera que no els menjara era domesticar-lo. Al cap d’una estona el lleopard es va cansar de córrer, aleshores el van poder Quandomesticar.anaven
Després ja quasi havien acabat el camí i es va ficar a ploure, van entrar a una cova, on es van quedar a dormir. Al matí, el lleopard no trobava als amics, va buscar per tot arreu i va trobar un os, panxa cap a dalt roncant.
per la casa. Però es va avorrir i va decidir anar al lloc on no havia estat mai, al roure vell. Apropant-se al roure, va veure quelcom gran i brillant, semblava un vaixell de Star Wars.
En Max va entendre que no s’havia de tenir por i enemistat amb els que no són com nosaltres!
Llavors va preguntar per què ploraven. Van dir que els seus pares estaven atrapats. I en Max va prometre ajudar.
CEIP Isabel Ferrer, Castelló
Aquesta és una història sobre un nen petit. Va viure en aquells temps en què hi havia una caça d’extraterrestres. Sortir era perillós, però el nen, tanmateix, tenia permís per sortir a Vapassejar.caminar
Amics alienígenes
Els amics
I la curiositat va superar la prudència i s’acostava cada cop més i més i... va sentir plorar, prop del vaixell, va donar la volta al vaixell i va veure uns homes verds. Tenien dues antenes i quatre parells d’ulls. Els tenia molta por perquè no semblaven gens persones. Però de sobte es va adonar que ploraven.
Després de parlar amb ells, en Max es va adonar que no farien mal a ningú. Van enganyar els guàrdies i van entrar a la presó. Van trencar el pany i van alliberar els extraterrestres. I els pares es van reunir amb els nens i estaven molt contents.
Una vegada hi havia uns amics als quals els agradaven molt els llibres d’aventures.
Un dia anaven pel carrer i es van trobar una porta màgica. Joan, un dels amics, va obrir la porta i es va transportar a un lloc molt estrany. Estaven en una habitació amb moltes portes, en cada una ficava un nom, eixe nom era on et transportava la porta, van triar la que ficava
Quan“jungla”.van
VanM’entenen?assentir.
adonar del Max i es van acostar a ell. Aleshores en Max va preguntar: –
Pot ser que l’os se’ls haguera menjat!
Max se’ls va acostar amb precaució i va començar a observar-los. I el va sorprendre que els seus ulls brollaven llàgrimes. Es van
arribar allí tot era molt estrany i van sentir una veu que deia “heu d’agafar el diamant roig que està al final del camí i podreu tornar a la terra”. Els van donar unes motos per a trobar el diamant roig. De sobte els perseguia un
CEIP2nKseniiadeprimàriaExèrcit
per meitat camí, van veure un llac i van beure aigua. Mentre estaven bevent, un hipopòtam es va apropar i els va pegar un esglai que van eixir corrent.
Nicolás Arregui Mallol, 10 anys 5é de primària
Aleshores Joan es va despertar.
Quan el va veure va aturar la moto i va dir:
El passadís secret
La policia va tardar 30 minuts a vindre, mestres tant nosaltres estàvem berenant una coca de xocolata blanca. Quan va arribar la policia, els vam contar tot el que havíem escoltat i els vam indicar el camí. Quan van entrar al van comprovar que era veritat i de recompensa ens van ficar en el periòdic com els herois de la Bahia de San Francisco.
Com més cap a dins ens ficàvem més forta se sentia la veu. Vam eixir corrents i atemorits perquè vam sentir que parlaven de furtar un banc de San Francisco.
desdejunava va veure un xiquet en una moto xicoteta per un descampat. Va decidir apropar-se a veure’l.
Així van anar passant els dies, fins que un dia mentre jugàvem a la Nintendo vam sentir un soroll a l’altre costat de la paret.
Cada dia quedàvem en el descampat i
Abans d’anar-nos-en sempre pujàvem a l’entresolat a jugar a videojocs.
Quan va aterrar a l’aeroport SFO, l’esperava son pare amb la seua família d’Amèrica. Van carregar les maletes al cotxe i van marxar cap a L’endemàNovato.mentre
– Hola em dic Steve i visc en una granja que hi ha a 2 km al sud d’ací.
arribar em va ensenyar un tractor vell que estava reparant, després un entresolat on tenia les joguines.
Vet ací una vegada un xiquet que es deia Leo i tenia deu anys. Estava molt content perquè eixa nit se n’anava a l’aeroport de Barcelona a agarrar un avió en destinació Califòrnia.
– Jo em dic Leo i soc d’Espanya, he vingut de Emvacances.vadir de pujar a la moto i em va portar a la Quangranja.vam
Hi havia un passadís amb fanalets ben il·luminats. Era molt llarg i amb dibuixets en les parets.
Li vam dir a la mare de Steve, Amanda, i va cridar a la policia.
Alex Tolós Seder, 10 anys 5é de primària
CEIP Isabel Ferrer, Castelló
L’única cosa que no volia era anar 10 h i 30 min en un avió, encara que per a ell era una cosa nova.
Quan ho vam escoltar, vam trobar una porta secreta en la paret, vam entrar.
anàvem a la granja on jugàvem a beisbol, berenàvem i reparàvem el tractor.
evidentment, la seua resposta va ser: ”No, no i Estavano!”.
Julia Martell Torres, 7 anys 1r de primària
A la vesprada, se’n va anar a veure el polp, i després de demanar-li ajuda, aquest li va contestar: “No, no i no!”
EL MUSSOL QUE VA APRENDRE LA LLIÇÓ
Després, se’n va anar a veure la serp, per veure si ella l’ajudava, però tampoc va ser així...
CEIP El Pinar, Grao de Castelló
Aleshores, se’n va anar a preguntar a l’os, però aquest li va dir: “No, no i no!”
El cangur, que era amic del goril·la, va sentir la conversa, però aquest tampoc el va voler ajudar i li va contestar: “No, no i no!”
Se’n va anar a dormir una miqueta, i l’endemà va anar a buscar al lleó, però ell també li va dir: “No, no i no!”.
Primer va anar a una rabosa i li va preguntar si podia ajudar-lo i ella li va dir: “No, no i no!”
Una vegada hi havia un mussol que mai ajudava als altres. Fins que un dia va arribar a la seua branca constipat i va començar a buscar ajuda.
Al seu costat, hi havia un camell, així i tot,
ja desesperat quan va veure el goril·la, i després de preguntar-li si l’ajudava, li va dir: ”No, no i no!”
Aleshores, el conill li va dir que ell no havia ajudat mai cap animal. El mussol va aprendre la lliçó, i des d’aquell dia, es va dedicar a ajudar tots els animals que necessitaven ajuda.
Anava ja de camí a casa, molt trist, quan es va trobar amb el senyor conill, i com que ell tampoc li va voler ajudar, va començar a cridar preguntant per què ningú l’ajudava.
Ell era l’encarregat de portar la pilota per a jugar en l’escola aquell dia.
– T’ajudaré, però ho farem entre els dos. – va dir la seua mare.
Així van estar una estona els amics increpantli. Erik va estar buscant la pilota durant dies, però no la va trobar i per això els seus amics continuaven enfadats. Al pati no podien jugar a res perquè no volien que Erik jugara amb les pilotes dels seus amics. Desesperat, no va tindre més remei què demanar ajuda a la seua mare de nou.
– No m’oblidaré mai més d’on estan les meues coses, ajuda’m! – va dir Erik.
– No em crec que vages a ordenar l’habitació cada dia. – va dir la seua mare. Sempre feia promeses que mai arribava a complir.
– Mamà, saps on està la meua pilota? –va preguntar Erik.
– És un problema de memòria perquè la meua ment no ha reaccionat. – va dir Erik.
– Faràs això quasi cada dia, així els teus amics podran jugar amb tu. – va dir la seua mare.
Erik va entendre a la seua mare, la qual li deia que si tenia l’habitació ordenada, sempre trobaria els joguets que necessitava per a jugar. Per això mai més va tornar a deixar alguna cosa en el lloc que no li corresponia.
FUTBOL EN EL COL.LEGI
Erik es va despertar aquell matí, sense ganes d’anar al col·legi, com cada matí. Però aquell dia en l’única cosa que podia pensar era el partit del pati del col·legi Reial Madrid-Barcelona; per això no tenia ganes d’ordenar la seua habitació que sempre estava desordenada.
Erik Doñate Alós 5é de primària
– Mamà, m’has d’ajudar! no trobe la meua pilota. – va dir Erik.
esgotat. – va dir Erik quan va acabar.
– No et vaig ajudar, perquè no sé on et deixes les pilotes. – va dir la seua mare.
– Si m’ajudes a trobar la meua pilota, no desordenaré l’habitació mai més. – va dir Erik –Ajuda’m, per favor. – continuava dient Erik.
– Eres un desastre. – li va increpar Benzema.
– Erik!! Saps que no entraré a la teua habitació mentre estiga desordenada. – va dir la seua mare.
Erik va ordenar l’habitació seguint les instruccions que la seua mare li donava des de la porta. Després d’una llarga estona hi va trobar la seua pilota (quan ja havia acabat les instruccions de la seua mare).–Estic
Finalment, Erik va comprendre que havia d’ajudar a mantenir la seua habitació ordenada.
CEIP Avel·lí Corma, Moncofa
Al final Erik va haver d’anar-se’n al col·legi sense haver trobat la seua pilota. Els seus companys es van quedar decebuts i enfadats amb ell.
– Per la teua culpa no podrem jugar hui – va dir Vinicius JR.
– Mama! – exclamà Erik. – Tu guanyes.
L’endemà Erik va poder portar la pilota al col·legi i gaudir d’un partit amb Vinicius JR i Benzema.
La idea D’estiu
Aitana Cortés Fabregat, 11 anys 5é de primària CEIP Isabel Ferrer, Castelló
estiu i hi ha una escoleta de futbol i bàsquet hem decidit apuntar-te. Ah! També hi haurà xiquets i xiquetes.
– Jo sóc Mireia i ells són Maria, Misela, Robert, Rusty i Randel. Vols que tots nosaltres siguem amics? – Va preguntar Mireia.
– Ha, ha, ha, ha... Una xica, jugant a futbol? Si, clar! Ha, ha, ha, ha... – Va exclamar una Minapersona.iels
” Visca els Imparables!”
Mina i els seus amics van anar a celebrar-ho a una pizzeria, es van fer tan famosos que van fer inclús un llibre que es titula:
– Mina, Tom, el desdejuni està en taula!!
Mina va exclamar: – Pels LlavorsImparables!!elsseusamics van contestar: – Per Mina!!
– Mmmmm... Ja vaig!!
Tom, mentre que la mare estava explicant, va aprofitar a escapar-se de la taula amb el desdejuni amb la mà.
Segón capítol
“Mina i els Imparables”
– Tom! A taula!! – Va exclamar la mare.
Primer capítol
Tom es va esglaiar tant que va saltar i tot el desdejuni a terra.
L’equip de Mina va guanyar perquè van quedar 230 a 0. Els de l’equip contrari eren els que s’havien burlat de Mina, i mira que tenien divuit anys!! Llavors ho van fer tan bé que els van apuntar a partits de veritat. Tots van exclamar a la vegada:
Mina i Tom es van alçar del llit protestant.
Mina la futbolista
Tots dos van escoltar a la mare mentre –desdejunavenMina,comés
– Si, m’encantaria!!
S’ha acabat el partit!
Quan va tornar a casa, Mina es va ficar a pensar en el que li havien dit. Va pensar que no sabia jugar a futbol, però de seguida es va adormir.
Quan van arribar a l’escoleta: – Hola, com et dius? – Van preguntar 3 xiques i 3 xics a la vegada.
seus amics no van fer cas. Es van pegar mitja volta i se’n van anar. Quan va començar el partit, Mina va calcular totes les possibilitats per marcar gol.
– Quiquiriquic, quiquiriqui, quiquiriqui!!!
– Jo em dic Mina, i vosaltres? – Va preguntar Mina
Mina es va alçar prompte per a jugar la lliga. Piiiiiiiiiiiiiiiiip, l’equip de Mina ha guanyat (una altra vegada), ha guanyat!!!
– Bla, bla, bla, bla... Tots fora per favor!!
Llavors Rober, Mina, Mireia, Maria i Misela van dir:
– Ja, ja, que graciosos sou els dos – tots van riure.
Aquest conte va dedicat a aquells perquè tots aprenguen a no burlar-se d’una xica que li agrada l’esport i que no m’assabente jo que ningú ho fa, eh?
cames ajudeu-me als seus amics i mentre que passava pel costat va exclamar:
Tots van minar darrere i van
Tercer capítol
Ajuda a Erik a encontrar el seu baló de futbol
Tots set, es van arrencar a córrer. Llavors se’n van pujar a un arbre i quan van passar tots van baixar de sobte els bessons Rusty i Randel van afegir:
– Correu darrere meua per el que més vulgueu. I afanyeuvos que ja venen!!
–exclamar:Pertotes les pilotes en la porteria, que ve un tsumanmi de periodistes!!
Tots els periodistes es van girar i van dir tots a la vegada: – És Mina, la capitana de l’equip dels MinaImparables!vacórrer
Les xiques poden jugar a futbol!!!
– Bé, com a mínim tot açò de córrer ens ha servit d’entrenament, no?
Ana Gàmir Fortuño, 9 anys 3r de primària CEIP Gaetà Huguet, Castelló
Quan Mina va tornar a casa, no, espera, que per poc no entra a casa perquè els periodistes estaven rodejant la casa!!!
De sobte, va sentir una veu que deia: – Soc la maleta dels contes.
La maleta va començar a fer sorolls estranys, i Clàudia la va agafar. La va portar a la seua habitació, la va obrir sobre les seues cames.
amb el seu gos Link. Clàudia li va llançar una pilota a Link. Ell, va córrer per a agafar-la i... PUM! Es va estampar contra una maleta.
Va repetir la pregunta mentre mirava l’interior. Sols hi havia un conte, “Els tres porquets”.
– Doncs obri’l – Va suggerir la veu misteriosa.
Un bon dia son pare, Pep, estava netejant el garatge (vaja... o traenthi coses del Mentrestant,garatge).Clàudia
Vet aquí una vegada, en una ciutat petita anomenada Castelló, vivia una nena que es deia Clàudia. Clàudia tenia una vida un poc dura, perquè amb sols cinc anys, dels tretze que ara té, sa mare i ella van tindre un accident en el qual Clàudia va eixir ferida, amb la cama trencada.
– Quins-records! – Va dir
Des d’aquell dia, Clàudia va haver de començar a dur cadira de rodes. Per a ella, era un gran canvi, però no podia quedar-se asseguda; havia de continuar amb la seua vida.
Això ja començava a fer-li una mica de por, però va obrir el conte.
La maleta dels contes
jugava
– Com és que pots parlar? – Va preguntar. Però ningú va contestar.
– Guau!
Clàudia va aparéixer en una muntanya.
– Ah... perdó. Se m’oblidava que també he portat el teu gos.– Va dir la veu.
dir ella mentre s’acostava el seu gos Link. – Què fas-tu ací?
– Sí, l’he vist. – Va contestar Clàudia mentre
Link corria cap als pocs. – No, Link! Gosset
Laia Grau Rovira, 10 anys 5é de primària CEIP Isabel Ferrer, Castelló
fer cas i es va mirar les cames i... Estava dreta! Podia caminar. Ràpidament, se’n va anar a observar la història. Ella no volia canviar res, així que no va parlar amb els Quanpersonatges.solsquedava
El gos es va girar i es va tirar damunt d’un dels porcs. Clàudia va sentir unSemblavasoroll. una campaneta i de sobte, van aparéixer en casa. Ella tenia una altra vegada la seua cadira de rodes. No li va donar importància, però estava una mica trista.
un minut va escoltar un –“GUAU!”No!-Va
– Benvinguda al conte dels tres porquets. –Va dir una altra vegada la veu misteriosa. – Avui podràs parlar i interactuar amb els personatges d’aquest conte durant una hora. Adeu! Ah! Per cert, mira’t les Clàudiacames.va
Des d’aquell dia, en tornar del col·legi, obria la maleta i el conte anava canviant dia rere dia. Fins que un dia, el dia del seu aniversari, en obrir la maleta, no va trobar cap conte, sinó una targeta on posava: “NO ET QUEDES EsASSEGUDA”.vamirar
les cames i, com cada dia quan entrava a un conte, ja no tenia la cadira de rodes.
