El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià.
El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis per a la promoció de l’ús del valencià de la Regidoria de Promoció Lingüística de l’Excm. Ajuntament de Sueca.
El present llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres.
DIFUSIÓ DEL LLIBRET EN VALENCIÀ:
Cal descarregar-se l’APP Ivoox per a gaudir de tots els continguts d’aquest llibret com afavorir l’accessibilitat de persones amb diversitat funcional, així com la utilització d’auriculars per a gaudir d’una millor experiència.
No està permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibret sense permís de l’editor.
L’associació Cultural Falla del Xúquer no s’identifica necessàriament amb les opinions i continguts dels articles d’aquest llibret.
Disseny i Maquetació: Elies González Lavernia
Correcció de Textos: Dúlia Serra Roselló Alba Alcanyís Celda
Gestió Publicitària: Raquel Piqueres Sabater Salvador Vivó Fayos
Impressió: Dprint
Patrocina: Excm. Ajuntament De Sueca
Quan l’aigua ve del Nil, ves amb compte i posa el fil.
REFRANYER POPULAR
Aquesta dita fa referència a estar alerta i preparat per a enfrontar situacions inesperades o poc comunes com ha ocorregut a València el passat octubre amb la Dana. El riu Nil, en ser llunyà i desconegut per a moltes persones, simbolitza com si fora alguna cosa llunyana, que no pot passar, una cosa impredictible o fora del comú. Així, el refrany suggereix que, quan succeeixen coses inusuals, és millor estar previngut i llest per a actuar, cosa que els nostres dirigents polítics no han sabut previndre i estar a l’altura.
QUAN L’AIGUA VE DEL NIL…
Quan l’aigua ve del Nil, diu el refranyer, ves amb compte i posa el fil, sense cedir ni retrocedir.
Que la vida és incerta, d’atzars carregada, i el Nil, llunyà, és símbol d’una alerta inesperada.
Aquest octubre passat, a València hem vist, una DANA feréstega, un cel enfurit.
Pluja torrencial, inundacions sense treva, com si el Nil d’Egipte trobés ací la seva cleda.
La terra es va omplir d’aigua, un crit de la natura, que clama consciència davant tanta aventura.
Però els governants, desproveïts d’enginy, no van saber filar bé el destí del seu designi.
Egipte, savi i antic, amb el Nil ha après, que l’aigua no avisa, que sempre cal ésser atès.
El faraó, amb pompa, donava grans decrets, però era el poble esclau qui feia el seu paper.
Construïen canals amb suor i valentia, transformant la catàstrofe en riquesa i harmonia.
I així salvaven cases, collites i destins, mentre el faraó Mazón gaudia en palaus divins.
Ara els faraons són polítics amb poder, que en comptes de prevenir, s’atreveixen a cedir. Amb promeses buides i amb gestos grandiloqüents, obliden que el poble és qui pateix els torrents.
En octubre, va ser el poble qui va alçar la mà, amb cubs i força, aturant l’aigua brava. Amb veïns i amics, sense espera ni ordres, fou la gent senzilla qui va evitar desbordes.
Els esclaus d’Egipte, amb el seu treball dur, eren la força viva que creava el futur. I així, els voluntaris, som nosaltres qui lluitem, mentre els grans dirigents sovint s’entretenen.
El Nil i la DANA, dos mestres del destí, ens recorden que junts, com a poble, som camí. Que les aigües braves, amb mans i voluntat, les podem domar si vivim amb dignitat.
El faraó feia d’or la seua vanitat, però era el poble humil qui donava veritat.
A València, com allà, s’ha vist qui té la força: no són els que manen, sinó qui afronta la pluja grossa.
Que el refrany siga avís, que els polítics siguen justs, i aprenguen del passat, perquè la història no es burla.
Quan l’aigua ve del Nil, o del cel enfurit, és el poble valent qui realment resisteix el crit.
PRESIDENT DE LA FALLA DEL XÚQUER 2025
David Ferrer Juan
De nou tinc l’orgull de dirigir-me a totes les falleres i fallers de la comissió, amics i veïns com a president de la Falla Xúquer. Una comissió que any rere any va creixent en tots els aspectes, gràcies a tota la gent que, amb càrrec assignat o sense, treballa de manera constant.
Vullc donar les gràcies a tota la gent de la comissió per donar-me el suport en aquest segon cicle al capdavant de la falla i vos anime a que seguim gaudint del gran ambient que tenim en la gran família de la Falla Xúquer.
Als nostres representants, Manuela, Hugo i María, sols dir-vos que em sent un privilegiat per compartir el vostre any i també que gaudiu de cada acte com si fora l’últim, ja que cada dia és únic i irrepetible.
Per últim, destacar que les portes del nostre cau estan obertes per a tot aquell que vulga visitar-nos i disfrutar amb nosaltres de la festa fallera.
PRESIDENT D’HONOR DE LA FALLA DEL XÚQUER
Vicent Parrell Vidal
Estimats fallers i estimades falleres:
És un honor per a mi seguir sent el President d’Honor de la nostra comissió un any més i a les portes de poder celebrar el 50 aniversari de la nostra fundació el proper any. Des d’aquell moment la falla ha anat cresquent junt a tots nosaltres, i ara, amb un cau nou, que serà la nostra casa per sempre, estic orgullós del pas endavant que ha donat tota la comissió per emportar-lo endavant i adequar-lo per a disfrutar de la millor festa del món.
Aquesta falla, encara que cada dia es faça més gran, per a mi sempre serà aquella xicoteta comissió amb la qual començàrem i encara que hem deixat a molts en el camí, per a mi sempre estan presents en els millors records.
Espere que pogam gaudir un any més d’unes falles meravelloses arropats pels nostres màxims representants.
PRESIDENT D’HONOR DE LA FALLA DEL XÚQUER
Vicent Mas Català
Com a faller de la Falla Xúquer des de l’any posterior a la seua fundació, estic molt orgullós d’aquesta falla, igual que els meus companys i companyes, que estic segur que pensen el mateix. També he de dir que al llarg de la meua vida fallera he col·laborat en aquesta falla tot el que he pogut, doncs mai m’he fet arrere, sempre he anat avant.
Després de 48 anys de faller, la comissió ha decidit nomenar-me president d’honor de la Falla Xúquer. Per tant, estic molt content i molt orgullós de rebre aquest nomenament.
I vos done un abraçada molt fort i un milió de gràcies tant a tots els fallers i falleres d’aquesta falla com al president David, el president infantil Hugo, la fallera major Maria i la fallera major infantil Manuela.
També done les gràcies a tota la meua família, i sobretot a la meua senyora, ja que són els que m’han recolzat durant tota la meua vida fallera. També vull donar una salutació molt gran i una abraça molt efusiva a la barriada d’aquesta falla, que han sigut meravellosos, molt familiars i molt comprensius i sempre ens han recolzat. També done una gran salutació a tot el món faller d’aquesta, la meua ciutat suecana. Us promet continuar sent faller d’aquesta falla i aportar i col·laborar en tot el que puga mentre les meues forces m’ho permeten. Sense més, rebeu una gran abraçada i una salutació molt forta, d’aquest, que és el vostre amic.
Maria Llopis Raposo
FALLERA MAJOR 2025 FALLA DEL XÚQUER
Sols que amb mirar-te la cara està encenent-se una flama.
La flama d’una bellesa que brilla i que mai s’apaga.
Sols que amb mirar-te ells ulls es desperta la tradició i tota l’emoció guardada està reblant-te en el cor.
Valenciana plena d’orgull.
Llauradora plena de gràcia.
Eres la flama que llumena al mig de tanta foscor.
Mostra la simpatia, ompli el carrer d’alegria, perquè eres l’elegida!
Eres nostra Reina major!
Josep de la Torre
PRESIDENT INFANTIL DE LA FALLA DEL XÚQUER 2025
Hugo Ruiz Serrano
Benvolguts fallerets, falleretes, xiquets i xiquetes del veïnat.. per fi ha arribat la nostra tan estimada festa, les falles.
Xiquets del veïnat, vos convide a que gaudiu amb nosaltres de la música, la festa, la diversió. Vos anime a que eixiu al carrer i es contagieu de l’alegria que ens embarga durant estes festes, que tireu coets junt a nosaltres, que balleu, que rieu. Visiteu els monuments fallers, eixiu al carrer quan sentiu la xaranga i balleu junt a nosaltres en cada cercavila.
Xiquets i xiquetes del “Barrio Indio”, animeu-se a formar part de la nostra comissió infantil, perquè ara, som més indis que mai.
Salutacions del vostre President Infantil.
Manuela Rodríguez Llopis
FALLERA MAJOR INFANTIL 2025 FALLA DEL XÚQUER
Xiqueta plena de gràcia capollet de pur gesmil olorosa com la flor bonica i tendra lluïx.
Un riu de valenciania està brollant del teu cor.
Per les venes corre pólvora fins a esclatar en un tro.
Dels llavis eixen les notes que fan sonar el faller.
Ànima de nostra falla i alegria del carrer.
No podria ser més.
Ni tampoc podria ser menys que nostra reina elegida amb tot el mereixement.
Josep de la Torre
BAIX LA PETJA DEL PASSAT
per Josep de la Torre
1
EXPLICACIÓ DEL QUE CONSTA LA FALLA
BAIX LA PETJA DEL PASSAT
El monument està mut. Els ninots volen parlar. Haurem de donar-los veu per a poder escoltar. Si el monument no parla.
- Només és un monumentGelat com ho és la neu i fred com ho és el gel.
!Per tal que siga una falla la veu li hem de donar!
Els ninots han de parlar. Si el ninot no parla.
¿Per a què està plantat?
La falla és el sentiment i l’arrel dels valencians, la identitat d’un poble i el orgull d’una ciutat.
!Una falla muda està carent de trellat!
En Ella, viu l’ingeni
la gràcia, la crítica i la sàtira amb què Déu ens ha dotat, per a fer-nos ùnics a tots els valencians. Eixa sàtira burlona que explota per Sant Josep.
La bonicària és una cosa que als ulls afalaga.
- No cal buscar-la foraBusquem-la en nostra terra que de bonicària ens sobra.
Qualsevol motiu valencià fa més bonica la falla!
Aquelles que s’enfaden quan la crítica vagen a vore
caldrà fer-los recordar que la falla sols és crítica.
I al que li pique que es rasque!
Però, parlem del que hi ha per a tractar d’explicar el que és el monument que enguany hem de cremar.
2
Viatjarem a Egipte i el portarem cap ací per a fer la comparança i a buscar la petja que ens ha deixat el passat.
La comparança és odiosa però la comparança està! Perquè si no comparem no mai podrem saber si anem arrere o avant.
Faraons i Egipcis - Encara que amb el nom canviatN’hi han i n’hi hauran per totes parts amagats. Els llevarem la carassa per deixar al descobert totes les «Galimaties» que porten baix la disfressa.
Una bonica faraona brilla al centre de la falla amb un bastó en la mà per a guanyar la batalla. Fins el tigre li té por perquè el poder l’empara. Amb el bastó i el poder qualsevol li planta cara!
Els títols cauen del cel igual que l’aigua ploguda.. I pot volar més alt que vola una bequeruda.
Mentre els llibres en el armari estan fent una dormida.
Per a què estudiar si després ja no fan falta? Puix mentre poder tinga, està lliure de pecat i fer el que li vinga en gana perquè tot li és perdonat.
Els títols en la paret i els llibres en el terrat!
El tigre que està al costat. - tot i ser animal braumira cap a l’altra part per a fugir del «Cacau».
3
I el pobre animal pensarà: Ja tindràs algun descuit i en les meues sarpes cauràs. El mal serà que quan caiga tindrà la vida apanyà!
A peu de falla una barca i una egípcia ben vestida. La barca que mai arriba portadora de promeses. Pot ser arribe algun dia, mentre el fang, la gent i la fam estan esperant l’ajuda. La promesa no complida no és promesa, és mentira!
Un pobre vaixell no sap quin camí agarrar, puix, entre matolls i canyes fan difícil caminar.
Té por per si de cas l’aigua no pot passar.
I li pegue per fer mal. Un camí polit i lliure sempre té millor xafar! El mateix que té l’aigua
quan ha d’anar a la mar. Aquell que ha de previndre té en taula un bon dinar!
Allò de ser naturistes ni està bé ni està mal.
Cadascú és lliure de pensar! Però segur que en sa casa no tindran el pis de fang. De segur tenen terrasso o marbre pavimentat.
La Natura cal cuidar, però l’invasor que molesta no ajuda al natural.
I tot allò que fa mal és millor eliminar per a sols deixar allò que de veres val.
Ha parlat el monument per a mal o per a bé, si algú se sentira ofés no és eixa la intenció.
I si creu que està representat que gire per altre cantó.
4
Puix crítica és la falla i crítica és el ninot.. Després, quedarà la cendra i tot quedarà en l’oblit. Es curarà la ferida i ningú estarà ferit.
Acabada l’explicació
sols ens queda fer la crítica que portarà el ninot el dia de la plantada per tal que la gent amolle, un plor, o una rialla.
FALLER : JOSE CUENCA CALATAYUD
/ ARTISTA
EL PODER DE TRES
per Dúlia Serra Roselló
El cos central de la falleta l’ocupen Phineas i Ferb, que són dos germans inventors que s’han passat tot el curs ideant esta il.lusió. I tot el que ells han dissenyat, en la nostra falleta ho veiem plasmat.
Està la comissió alterada, perquè ha vingut a visitar-nos una triada molt afamada. Estem parlant de les “súpernenes”, les quals, acompanyades pel flautista d’Hammelín, han volgut ser protagonistes de nostra falleta infantil.
Tampoc volen perdre’s la festa, un grupet de ratolins que, passejant-se per les casetes que simulen el barri indi, van donant-se a conéixer i presentant-se als veïns.
Mirant bé esta falleta, també observem en un cantonet, una bruixeta fallera que, mirant-la de propet, té cara de ser gallega.
I no podien faltar, ja que venen tots els anys, un ramell de xampinyons que, com tots sabem ja, són un menjar súper sa, que està present en molts plats.
Si voleu veure-la amb detall, acosteu-se per la barriada i admirareu de propet esta obreta d’art tant treballada.
COMISSIÓ 2025
Presidents d’honor:
Vicent Parrell Vidal
Vicent Mas Català
President:
David Ferrer Juan
Vice-Presidents:
Santi Reig Oltra
David Escrivà Carbonell
Àlex Borja Beltrán
Tomàs Salas Simó
Secretària:
Judith Gil Parrell
Vice-secretària:
Anna Sanjuan Real
Comptadora: Maria Iborra Colechà
Vice-comptadora:
Mª José Martorell Vidal
Tresorer:
Salvador Vivó Fayos
Vice-tresorer:
Marcos Osca López
Delegades loteria:
Amalia Ibáñez Villagrasa
Maria Llopis Raposo
Delegada quotes:
Thara Colechà Escrihuela
Delegats de J.L.F:
Borja Pajuelo Moreno
Juan Meseguer Sanjuan
Delegat compres:
Rafa Balbastre Viel
Delegat de festes: Elies González Lavernia
Delegat de llibret:
Emilio Roda Lucas
Delegats de cuina:
Kike Chàfer Cuevas
Andrés Esteve Lorente
Delegats barra:
Belén Rincón Pla
Sergio Gutiérrez Marco
Delegades protocol:
Trini Beltrán Chirivella
Jasmina Beltrán Chiirivella
Laura Esteve Lorente
Patri Collado Marín
Dolores Martínez Carbonell
Verónica Morcillo Romero
Delegats/des d’infantils:
Roser Melià Desena
Esther Serrano Palero
Estela Pedrós Lorente
Emili Beltrán Chirivella
Eva Serrano Palero
Delegats de teatre:
Roberto Romeu Campillo
Dúlia Serra Roselló
Delegades xarxes socials:
Carla Capellino Micó
Mar Romeu Escrivà
Delegats ral.li:
Vicent Martorell Lledó
Eric Romeu Andreu
Delegats/des playbacks:
Elsa Esteve Lorente
José Cuenca Calatayud
David Carmona Martínez
Delegats/des d’activitats diverses:
Ainhoa Escrivà Romero
Salva Teruel Andrés
Delegada esports: Sandra Iborra Colechà
Delegat banderes i monument: José Llorca Penella
ABANADES FERRER, ESTHER
AGUADO MARAVILLA, ARNAU
ALARTE SANZ, SUSANA
ALBEROLA PARRELL, NICOLE
ALBERT COVES, ESTELA
ALCAÑIZ CELDA, ALBA
ALCAÑIZ MOYA, ANDREA
ALMODOVAR GARCIA, SHEILA
ALMODOVAR GARCIA, LIDIA
ALMODOVAR MARTI, ANDREA
AMOROS CALDERON, ANA
ANDREU FRUTOS, MARIE
ANTON SIMÓ, MARIA JOSÉ
ANTON SIMÓ, ROCIO
ANTON SIMÓ, SALVADOR
APARICIO LIZAGA, ANNA
AZORIN SABATER, VICTOR
BALBASTRE VIEL, RAFAEL
BALDOVÍ ANTON, RAUL
BALDOVÍ ANTON, VANESA
BALDOVÍ ESPANYA, PAULA
BELTRAN CHIRIVELLA, EMILIO
BELTRAN CHIRIVELLA, JASMINA
BELTRAN CHIRIVELLA, MARI TRINI
BELTRAN GARCIA, MARIA
BELTRAN HERVAS , ANA MARIA
BELTRAN RIERA, MONICA
BELTRAN SIGNES, EMILIO ESTEBAN
BERMEJO FALCÓ, JOSE FRANCISCO
BLANCH MARTORELL, ANDREA
BOIX MONCHO, SANDRA
BORJA ALEMANY, SUSANA AMPARO
BORJA ANDRES, VICENT
BORJA BELTRAN, ALEX
BORJA BELTRAN, ASIS
BRICHET ANTON, ANDREA
BRICHET ANTON, JORDI
BRICHET TORMOS, JUAN JORGE
BRU TORRENT, ASUNCIÓN
BURGUERA MARTINEZ, DAVID
CALATAYUD MARTI, XAVI
CAMPILLO BENEDITO, MANEL
CAÑADA LLOPIS, CLAUDIA
CAÑADA LLOPIS, MARIA
CAPELLINO MICÓ, CARLA
CAPELLINO MICÓ, JOSEP
CAPLLIURE BRU, ANA ADELINA
CAPLLIURE BRU, ANDRES
CARBONELL LLOPIS, JUAN JOSE
CARBONELL MATOSES, RAFAEL
CARMONA ALBERT, NEREA
CARMONA ALBERT, DAVID
CARMONA MARTINEZ, DAVID
CHAFER CUEVAS, JOSE ENRIQUE
CHIRIVELLA JUAN, TRINIDAD
CHISVERT COMPAÑ, JUAN
CLIMENT SALES, ZAYRA
COLECHA ESCRIHUELA, THARA
COLECHA FERRANDO, REBECA
COLLADO BARBE, LUCIA
COLLADO MARIN, PATRICIA
CORBERA CORREAS, CARLA
CRESPO PONS, JOAN
CUENCA ABANADES, ESTHER
CUENCA ABANADES, JOSEP
CUENCA CALATAYUD, FRANCISCO JOSE
CUENCA CALATAYUD, AMELIA EMILIA
CUEVAS FERRI, DANIEL
DE LA TORRE ROMERO, JOSE
DE LA TORRE ROMERO, PILAR
DIAZ VILLAGRASA, TAMARA ELENA
EGEA CARLOS, PABLO
EGEA FRANCO, LAURA
ESCAMILLA ALBI, NURIA
ESCRIHUELA BORJA, ADRIEL
ESCRIVA BELTRAN, MARIA DEL CARMEN
ESCRIVA CARBONELL, DAVID
ESCRIVA ROMERO, AINHOA
ESCRIVÀ ROMERO, ASIER
ESTEVE FERNANDEZ, MARIA ALICIA
ESTEVE GOMEZ, NEUS
ESTEVE LORENTE, ANDRES
ESTEVE LORENTE, ELSA
ESTEVE LORENTE, LAURA
ESTORNELL MARTINEZ, MARIA
ESTORNELL MARTINEZ, MARC
ESTRUCH GRANADOS, JUAN
ESTRUCH MARTI, MIREIA
ESTRUCH MARTÍ, ANNA
FALCÓ MUÑOZ, OSCAR
FERNANDEZ SANCHEZ, MARIA ANGELES
FERNANDEZ SANCHEZ, JOSE ENRIQUE
FERRANDO FOS, JOEL
FERRANDO NICOLAS, CANDELA
FERRANDO NICOLAS, ARNAU
FERRANDO VIÑOLES, ARANTXA
FERRER BELTRAN, IKER
FERRER FERRANDO, ALEJANDRA
FERRER GARCIA, ISABEL Mº
FERRER JUAN, DAVID FONT ANDRES, SARA FONTANET BOLUDA, VERONICA FORTEA BALDOVÍ, JOSE PASCUAL FORTEA CUENCA, IRENE FORTEA ESPERT, JOSE PASCUAL FOS ESPASA, CLARA
FRANCO MESEGUER, MIGUEL ANGEL
FRESNO MORENO, SILKE
FRUTOS GONZALEZ, JACQUELINE FULGENCIO ROSELLÓ, SALVADOR FURIÓ GILABERT, MARTÍ
FURIÓ GILABERT, SONI
FURIO MAS, HELENA FURIÓ MAS, ANGELA FUSET MARTI, IRENE FUSTER SEGUÍ, JUAN CARLOS
GALIANA SANTAMARIA, GEMMA
GARCIA FERRER, SARA
GARCIA FERRER, OLGA
GARCIA MARTINEZ, AIDA
GARCIA PELLICER, GEMA
GARCIA ROMEU, ASSUMPTA
GARCIA ROMEU, RAUL
GAYON LOPEZ, SERGIO
GIL PARRELL, JUDITH
GIMENEZ IBAÑEZ, EMILIO
GIMENEZ ROMERO, DESIREE
GOMEZ BELTRAN, JESSICA
GOMEZ BOU, LAIA
GOMEZ CARLOS, IRIS
GOMEZ FONTALBA, EVA MARIA
GOMEZ GRANELL , JOAN
GOMEZ LLOPIS, ROGER
GOMEZ SANCHEZ, MªJOSE
GOMIS BALDOVÍ, SONIA
GONZALVEZ LAVERNIA, ELIES
GRANELL VENTURA, JAMES
GUARINOS MARIN, ABEL
GUEVARA JUAN, ALEX
GUILLEM RODRIGO, KEVIN
GUTIERREZ FERNANDEZ, JULIAN
GUTIERREZ MARCO, SERGIO
IBAÑEZ VILLAGRASA, AMALIA
IBORRA COLECHA, MARIA
IBORRA COLECHA, SANDRA
IBORRA GUILLEM, FCO. JAVIER
JIMENEZ GIL, DAVID
LAHOSA SAVALLS, MARTA
LAZARO BUDIEL, DAVID
LEON LLINARES, ALBA
LIANES MELIÀ, LAIA
LIANES PASCUAL, MANUEL
LLEDÓ ESPINOSA , MARIA
LLETI ORTELLS, ALEX
LLOPIS RAPOSO, MARIA ANGELES
LLOPIS RAPOSO, MARIA
LLOPIS RAPOSO, VICENTA Mª
LLOPIS RAPOSO, JOSE VICENTE
LLORCA PENELLA, JOSE
LOPEZ SOMOVILLA, JOAN
LORENZO GOMEZ, HELENA
LORENZO GOMEZ, LAURA
LORENZO GOMEZ, JOSEP
LUCAS BLESA, LOLA
LUMBRERAS MAURO, NOEMI
MAÑEZ MERCADER, MARTA
MARAVILLA FERRUS, ARIANNE
MARCH SCIANDRA, ELIZABETH
MARCO MARTINEZ, MONTSERRAT
MARTÍ MERINO, NOELIA
MARTÍ ORTÍ, NOEMI
MARTINEZ CARBONELL, DOLORES
MARTINEZ LOPEZ MARCO, ANTONIO
MARTINEZ SALA, JAVIER
MARTORELL LLEDÓ, VICENTE
MARTORELL VIDAL, Mª JOSE
MAS CATALÀ, VICENTE
MAS FRUTOS, JACQUELINE
MAS FRUTOS, SONIA
MAS MARTINEZ, LAIA
MAS MARTINEZ, DONIS
MATEU FOS, CLAUDIA
MATOSES ALBEROLA, LAURA
MATOSES GOMEZ , IVAN
MATOSES GRIMAL, JULIAN
MELIÀ DESENA, ROSER
MERCHANTE HERRERO, MªCARMEN
MERINO GARIJO, PAULA
MESEGUER BELTRAN, VERONICA
MESEGUER BELTRAN, ANA NOEMI
MESEGUER MESEGUER, ELODIA
MESEGUER SANJUAN, JUAN
MOLINER LOPEZ, RAUL
MOLL MARTINEZ, MARIA SALES
MONCHO RUIZ, ELBA
MONTENEGRO SILVEIRA, FLORENCIA
SOLEDAD
MORALES PERALES, JAVIER
MORALES ROSTOLL, CAROLINA
MORCILLO ROMERO, VERONICA
MORENO FURIÓ, VICTOR
MORENO FURIÓ, MARTINA
MUÑOZ MAS, EDGAR
MUÑOZ MAS, ESTEFANIA
MUÑOZ SARRIÓ, IKER
NARANJO LECHON, CRISTOBAL
NAVAL LAZARO, MARCOS
NICOLAS TORRES, MARISA
NIEVES HURTADO, XAVIER
NUÑEZ TORNERO, CARMEN
OLMO MASO, AITANA
ORIA GAYON, JOSE RAMIRO
ORIA GAYON, VANESSA
ORTI VILLAGRASA, VANESA
OSCA LOPEZ, MARCOS
OSCA MONTON, LIDIA
PAJUELO MORENO, BORJA
PALACIOS SIGNES, LUIS CARLOS
PARDO BURGUERA, DIDAC
PARREL DE TORRES, VIRGINIA
PARRELL VIDAL, VICENTE
PASTOR ARGUIJO, MONTIEL
PASTOR QUIRALTE, VINCENS
PEDROS LORENTE, ESTELA
PEDROS LORENTE, MARTA
PEREZ CLIMENT, CARLA
PEREZ GARCIA, HERMELANDO
PIERA RIBERA, CARLOS
PIQUERES SABATER, RAQUEL
PIQUERES SANJUAN, ALBA
PUCHE BENEDITO, AITOR
RAPOSO SANTAMARIA, EVA
REDONDO OLTRA , BLAI
REIG OLTRA, BORJA
REIG OLTRA, SANTIAGO
RINCON PLA, BELEN
RIVAS FERNA0NDEZ, AIDA
RIVAS FUENTES, MANUEL
RODA LUCAS, EMILIO
RODA LUCAS, JUAN
RODA RODRIGUEZ, YOLANDA
ROIG LLOPIS, MARIA DE LOS ANGELES
ROMERO PEREZ, ENCARNACIÓN
ROMERO PEREZ, MªLUISA
ROMEU ANDREU, ERIC
ROMEU ANDREU, IVAN
ROMEU CAMPILLO, ROBERTO
ROMEU ESCRIVÀ, MAR
ROMEU PERALES, EVA MARIA
ROMEU PERALES, JOSEP LLUIS
ROS DOMINGUEZ, MIGUEL ANGEL
ROS GIL, Mª DEL MAR
ROSELLO BARBER, JOSE FRANCISCO
ROSELLO ORTIZ, JORGE
SABATER MARTINEZ, MIRIAM
SABATER PEDROS, MARIA
SAEZ SANZ, MARIA
SALAS SIMÓ, TOMAS
SALES BELTRAN, RAQUEL
SALES TAMARIT, ENRIC
SANCHEZ REBULL, PABLO
SANCHIS PASTOR, SALVADOR
SANJUAN PIQUERES, CARMINA
SANJUAN REAL, ANA
SANZ ESTEVE, LLORENÇ TOMAS
SANZ ESTEVE, ADRIÀ
SANZ PASTOR, JUAN LORENZO
SAPIÑA MANCEBO, ESTEFANIA
SARMIENTO ZUMAQUERO, PAULA
SARRION PEDRALVA , VICTOR
SENDRA IBAÑEZ, JOSE ENRIQUE
SENDRA SERRA, LLUNA
SERRA ESTRUCH, ANA
SERRA ROSELLÓ, OBDULIA
SERRANO PALERO, ESTER
SERRANO PALERO, EVA MARIA
SORIANO VENDRELL, ALEJANDRO
TALENS ROS, CLAUDIA MARIA
TALENS VILLALBA, DAVIT
TAMARIT MARTÍ, NURIA
TERUEL ANDRES, FRANCISCO
TERUEL ANDRES, MIRIAM
TERUEL ANDRES, SALVADOR
TOLOSA ROMERO, CRISTINA
TOMAS LORENTE, SALVADOR DANIEL
TORRES GARCIA, MARIA
TORRES GARCIA, SARA
VARGAS PINEDA, EDGAR
VAZQUEZ GARCIA, FAUSTINO
VENDRELL MOMPO, ALAN
VENDRELL PALOMARES, CAROLINA
VENDRELL PEDROS, ITZIAR
VENTURA MOLL, SERGI
VENTURA SOLVES, ANTONIO VICENTE
VIEL RAPOSO, MARIA SALES
VIÑOLES FERRI, IRENE
VIÑOLES IBORRA, FRANCISCO JAVIER
VIÑOLES IBORRA, ALBA
VIVÓ FAYOS, SALVADOR
Comissió infantil 2025
MERINO GIMENEZ, DESIREE
MATOSES SAVALLS, OLINKA
GONZALEZ CAPELLINO, ELIES
GONZALEZ CAPELLINO, MARCEL
BORJA MORCILLO, ASIS
LIANES MELIÀ, LAIA
LIANES MELIÀ, GUILLEM
CHISVERT LLOPIS, ANGEL
RODRIGUEZ LLOPIS, MANUELA
RODRIGUEZ LLOPIS, ANTONIO
RUIZ SERRANO, HUGO
RUIZ SERRANO, NOAH
GOMEZ MOMPÓ, PAU
COLLANTES SERRANO, JORDAN
COLLANTES SERRANO, MARIO
FERRER BELTRAN, SERGI
TOMAS EGEA, BLANCA
CARBONELL ESTEVE, ELSA
MARTÍ LLORCA, VICENT
FORTEA BALDOVÍ, JOSE PASCUAL
FORTEA BALDOVÍ, ERIC
MUÑOZ ANTON, SARAI
MUÑOZ ANTON, ELOI
ORIA ESTEVE, JULIA
ORIA ESTEVE, MARTI
BELTRAN LLOPIS, NICO
MORA TERUEL, ARES
VIVÓ COLLADO, OLIVIA
VIVÓ COLLADO, CARLOTA
REBULL TOLOSA, SERGI
ESTEVE GOMEZ, ANDREU
SALVADOR
ESTEVE GOMEZ, NEUS
ORIA GAYON, AXEL
CHAFER PEDROS, STEL·LA
ALCAÑIZ CANET, JULIA
BARTOLOMÉ MORALES, VALERIA
BURGUERA MORALES, MARIA
CID GARRIDO, DESIREE
BERMEJO FORTEA, IRUNE
BERMEJO FORTEA, EVAN
BURGUERA DE LA TORRE, DAVID
BURGUERA DE LA TORRE, CARMEN
SOLER ESTRUCH, KAREN DE LA TORRE FONTANET, PAULA DE LA TORRE FONTANET, ADRIÀ
BALDOVÍ ESPAÑA, CLARA
SERRANO GALIANA, ADRIAN
OLIVER GALIANA, ALEX
FUSET SANJUAN, CARLES
SORIANO MUÑOZ, PAULA
CANO PELLICER, NEUS
LAHOSA SAVALLS, MARTA
OSCA IBAÑEZ, COLAU
MOLINER ORTI, HECTOR
MARTINEZ PEDROS, MAR
PALACIOS BELTRAN, JOSEP
PALACIOS BELTRAN, MERTIXELL
MESEGUER MARCH, JUAN
LATORRE MARCO, OLGA
MASTELL REDONDO, ADRIANA
RODRIGUEZ RODA, JULIA
CORBERA CORREAS, CARLA
GOMIS APARICIO, MIREIA
IBORRA FERNANDEZ, NEREA
MARTINEZ PASTOR, VERA
SALAS ROIG, CLAUDIA
PALACIOS CUENCA, ANDREA
IBORRA FERNANDEZ, SHEILA
TORRENT CAÑAS, DARLY
TIBULEAC ALVAREZ, DAFNE
SORIANO MUÑOZ, NDREA
GOMIS APARICIO, JOAN
SALES TAMARIT, ENRIC
VARGAS PEREZ, NAYIA
LLOPIS BOIX, MINERVA
LLOPIS BOIX, JOSE
VIÑOLES LUMBRERAS, XAVI
ROSELLO MORALES, VALERIA
ROSELLO MORALES, LUCIA
AZORIN FERRANDO, LIA
AZORIN FERRANDO, ARI
LLETI ORTELLS, ALEX
MORTES FERRER, CLAUDIA
RIVAS COLECHÀ, MARTIN ULISES
LLOPIS BOIX, MINERVA
REDONDO SANCHO, BLAI
MESEGUER MARCH, NOA
PROGRAMA D’ACTES
1 de febrer
Dinar de la Fallera Major.
2 de febrer
Ral·li Humorístic i dia del xiquet J.L.F.
8 de febrer
15é Campionat de truc.
9 de febrer
Crida del Mareny de barraquetes. Lliurament Premis Playbacks al CC Bernat i Baldoví.
10 de febrer
Concurs de sainets de JLF.
15 de febrer
Fallers d’honor a Jardins Blaumar.
16 de febrer
Crida i mascletà.
22 de febrer
Concurs de paelles J.L.F. al recinte de festes.
23 de febrer
08:00 Despertada. 09:30 Esmorzar.
12:00 Repartida de llibrets i cercavila per la barriada. Crida del Perelló 14:30 Dinar.
1 de març
19:00 Cavalcada del ninot.
2 de març
12:00 Cavalcada del ninot infantil. 19:00 Lliurament bunyols de brillants al CC Bernat i Baldoví.
7 de març
Torn d’albades al cau faller
8 de març
Plantà dels monuments
Dia infantil i a la vesprada, berenar de la Fallera M.I. Nit – Sopar al cau amb concert de la xaranga i ball.
FALLES 2025
9 de març
Dia infantil
14 de març
21:00 Sopar al cau i concurs de playbacks.
15 de març
13:00 Torradeta popular i ball al cau.
16 de març
21:00 Sopar al cau.
00:00 Ball de disfresses i festa al cau.
17 de març
08:00 Despertada pel barri.
09:30 Esmorzar al cau.
12:00 Visita a l’Asil d’Ancians.
14:30 Dinar en el casal.
18:00 Cercavila per la barriada.
22:00 Sopar en el casal.
00:00 Ball i festa al casal.
18 de març
08:00 Despertada pel barri.
09:30 Esmorzar al cau.
12:00 Cercavila per la barriada.
14:30 Dinar en el casal.
18:00 Visita de cortesia a la resta de falles de la ciutat.
22:00 Sopar en el casal.
00:00 Ball i festa al casal.
19 de març
08:00 Despertada pel barri.
09:30 Esmorzar al cau.
11:00 Ofrena a Fuster, Bernat i Baldoví i Mestre Serrano.
14:00 Mascletada al barri.
14:30 Dinar en el casal.
18:00 Ofrena a la Mare de Déu de Sales. A continuació, cremarem la falleta infantil.
22:00 Sopar en el casal.
00:00 Amb permís dels bombers, cremarem la falla gran acomiadant-nos de les falles 2023 amb un gran aplaudiment.
AL MEU PAÍS LA PLUJA NO SAP PLOURE
IN MEMORIAM OMNIUM CIVITATUM AFFECTUS
ALAQUÀS ALBAL ALBALAT DE LA RIBERA
ALBORACHE ALCÀSSER L’ALCÚDIA ALDAIA ALFAFAR
ALFARB ALGEMESÍ ALGINET ALMUSSAFES ALCIRA
BENETÚSSER BENICULL DEL XÚQUER BENIFAIÓ
BENIPARRELL BÉTERA, BUGARRA BUNYOL
CAMPORROBLES CARLET CASTELLAR-OLIVERAL
CATADAU CATARROJA CAUDETE DE LAS FUENTES
CORBERA QUART DE POBLET CULLERA DOS AIGÜES
EL PALMAR EL PERELLÓ EL SALER FAITANAR FAVARA
FORN D’ALCEDO FORTALENY FUENTERROBLES
GODELLETA GUADASSUAR LA TORRE LLÍRIA LLOC
NOU DE LA CORONA LORIGUILLA LLAURÍ LLOMBAI
MACASTRE MANISES MANUEL MASSANASSA, MISLATA MONTSERRAT MONTROI PAIPORTA
PATERNA PEDRALBA PICANYA PICASSENT PINEDO
POBLA LLARGA POLINYÀ DE XÚQUER REAL REQUENA, RIBA-ROJA DEL TÚRIA RIOLA SEDAVÍ
SENYERA SET AIGÜES SILLA SINARCAS SOLLANA
SOT DE CHERA SUECA TAVERNES DE LA VALLDIGNA
TORRENT TURÍS UTIEL VILAMARXANT XERA XEST
XIRIVELLA XIVA YÁTOVA
AL MEU PAÍS
LA PLUJA NO
SAP PLOURE
Al meu país la pluja no sap ploure, o plou poc o plou massa.
Si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe.
Qui portarà la pluja a escola? Qui li dirà com s’ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.
Aquest és la tornada d’una de les emblemàtiques cançons de Raimon que reflecteix el malson que ha viscut la nostra estimada terra, una altra vegada, i que ha sigut capaç d’evidenciar els millors i els pitjors sentiments de l’ésser humà, en especial el de tots els valencians.
Amb aquest llibret de falla, ens trobem amb una obra que busca no sols exposar l’art, la literatura o la crítica, sinó també donar veu als sentiments i frustracions que naixen de la tragèdia, la desil·lusió i la lluita constant d’una comunitat per mantindre’s en peu enfront de l’adversitat.
La naturalesa ens ha mostrat, una vegada més, el seu poder devastador, transformant l’aigua, eixa font de vida, en un torrent fangós de desolació i mort que ha arrasat tot al seu pas en qüestió d’hores. Aquesta catàstrofe, com tantes altres recents, ha tornat a traure a la llum els millors i els pitjors aspectes de la condició humana, evidenciant una bretxa profunda entre la ciutadania i els seus representants, i exposant a la vista de tots les nostres vulnerabilitats i errors.
Aquest humil homenatge, de paper i tinta, vol expressar un sentit condol, per part de la nostra comissió a les famílies dels qui han perdut els seus sers estimats o les seus pertinences, i un profund agraïment als quals, en aquests dies foscos, s’han entregat a ajudar sense descans. També és moment de condemnar amb fermesa qualsevol acte de violència i odi, i recordar que la veritable justícia i fortalesa d’una societat no estan en l’agressió física o verbal, el pillatge o robatori, sinó en la solidaritat, l’empatia i el treball conjunt per a superar les crisis com va ocórrer durant la pandèmia de la Covid i al que dedicàrem el llibret de “La història interminable”
La desorganització, la falta de preparació i la ineficàcia en la resposta per part de les Administracions han sigut un motiu d’indignació entre la població valenciana. Se’ns ha recordat, dolorosament, la fragilitat de les nostres infraestructures, la falta de planificació i la poca empatia d’alguns responsables. Però aquesta catàstrofe també hauria de servirnos com a lliçó. Aquest és un temps de dol, d’ajuda i de resiliència i per a moltes poblacions i comissions que ens envolten aquestes falles no seran tant satisfactòries com ens haguera agradat. Si aconseguírem aprendre d’aquesta tragèdia, cosa que no férem amb la pandèmia, potser podríem
construir una societat més forta i justa, capaç d’enfrontar les tempestes futures, no des de la resignació, sinó des de la preparació i el compromís compartit.
És per això que volem que aquest llibret, com molts altres, quede en el record i en la memòria col·lectiva, mentres la falla seguirà cremant any rere any per renàixer de nou i desfer-nos de tot el mal, els errors i aprendre lliçons que han d’encendre’s la consciència perquè, tant de bo, no tornem a entropessar amb la mateixa pedra. Eixa pedra, banyada i fanguejada en la qual, per desgràcia, últimament trobem més a sovint perquè com bé diu la cançó de Raimón: Al nostre país la pluja no sap ploure.
Bones falles i bona lectura.
AL MEU PAÍS LA PLUJA NO SAP PLOURE
SU MA RI
ALERTA
Quan l’alerta no et desperta d’un “Malzon”
Anna Valero Català
LA TORRE
El garatge de l’horror en dia de Halloween
María García Pérez
MASSANASSA
El cor de l’Horta sempre batega
Xavier Tàrrega Gisbert
EMOCIONS
La fragilitat de les nostres vides
Belén Albalat Puchades
UME
La UME sense V Raquel Frigola Pons
PICANYA
Recordeu, no vos rendiu mai... i mengeu iogurt!
Inma García Benavent
ALCÚDIA
Un poble fort, amb gent forta
Josep Mur Talens
INDIGNACIÓ
La fúria d'un poble que exigeix justícia i atenció
Cecilio Manuel Fernández
SEDAVÍ
Des de la distància d’un poble destrossat
Andrea Ripoll Velert
LLOMBAI
Un poble incomunicat
Vicent Climent García
ALDAIA
El Bonaire és un cementeri
Manel Calabuig Torres
POLÍTICS
Una ciutadania responsable
Benjamí Mompó Peruga
LLOT
L’ombra del llot
Milio Roda Lucas
UTIEL
Un relat d’horror i esperança
Virgilio González Pérez
JOVENTUT
De generació de cristall a generació terracota
Joan Pellicer Artal
ALFAFAR
El túnel de la mort d’Alfafar
Josep Manuel Pastor López
NEGLIGÈNCIA
La política sota l’aigua
Milio Roda Lucas
OCTUBRE
Octubre tardarà en ser octubre
Martí Furió Gilabert
SOLIDARITAT
La força d’un poble en moviment
Sara Roselló Collado
ALGEMESÍ
Una muixeranga per al poble
Alba Alcanyís Celda
PAIPORTA
Zona Zero
Rafa Hernández Oltra
POBLE
Sols el poble salva al poble
Lucía Català Ortí
LLÀGRIMES
Llàgrimes de fang
Milio Roda Lucas
OCLOCRÀCIA
Sols l’educació salvarà al poble
Andrés Lapuebla Ferri
UNIÓ
De vegades es guanya de vegades s’aprén
Dúlia Serra Roselló
RIOLA
Una riuada pitjor que en la pantanada
Marc Sales Climent
ESPERANÇA
Esperança sota la pluja
Sara Roselló Collado
ALERTA
MEU PAÍS LA PLUJA NO SAP PLOURE
AL MEU PAÍS LA PLUJA NO SAP PLOURE
Estat declarat amb la finalitat de prendre precaucions específiques, a causa de la probable i pròxima ocurrència d’un esdeveniment advers.
ALERTA
QUAN L’ALERTA NO ET DESPERTA D’UN
“MALZON”
ANA VALERO CATALÀ
El barranc del “Poyo” no sol portar aigua, però el dimarts 29 d’octubre va arribar a moure prop de 2.300 metres cúbics per segon en alguns punts. La crescuda sobtada al llarg d’aquest curs d’aigua, provocada per les pluges torrencials que hores abans havien tingut lloc llit a dalt, es va convertir en un parany per a milers de persones que tornaven a les seues cases o eixien de treballar en els municipis de l’Horta Sud en l’àrea metropolitana de València i de La Ribera.
Les conseqüències dramàtiques són, quatre mesos després, de sobres conegudes: amb quasi tres centenars de morts o desapareguts, i la destrucció d’habitatges, comerços i infraestructures, deixant València en una situació de crisi total.
Darrere d’aquesta tragèdia està un fenomen meteorològic conegut com a Depressió Aïllada en Nivells Alts (DANA) —encara que els meteoròlegs puguen tècnicament dir que no és el mateix per mi és una gota freda de les de sempre—. Un fenomen associat a pluges torrencials del qual l’Agència Estatal de Meteorologia (AEMET) portava alertant una setmana i que ha tornat a posar en evidència la magnitud de l’amenaça climàtica a Espanya i la insuficient resposta d’Alerta per part de les institucions per a previndre els desastres, on el major problema no radica en la intensitat de les pluges, sinó en la falta de preparació i adaptació de les nostres infraestructures i nul·les polítiques per a enfrontar aquestes crisis, perquè encara que la tecnologia i les dades meteorològiques estan disponibles, la comunicació efectiva i la gestió de crisi van fallar de manera dràstica.
Però què va fallar perquè els avisos per precipitacions no provocaren una alerta generalitzada davant la crescuda dels barrancs? Per què els avisos massius a la població van arribar tan tard? La polèmica està servida. No hi ha respostes definitives ni un únic culpable però per a esclarir aquesta controvèrsia, és útil repassar la cronologia dels avisos a la població tant de l’AEMET com dels diferents governs.
El dijous 24 d’octubre, cinc dies abans de l’arribada de la DANA, l’AEMET va emetre un primer avís en xarxes socials indicant que una DANA s’aproximava a la Comunitat Valenciana i podria afectar la regió, l’avís diu així: “Una DANA s’acosta al nostre entorn amb molta incertesa
encara sobre la seua posició final. Ara mateix, seria l’est peninsular la zona que més pluja rebria”. Aquest va ser l’inici d’una sèrie d’alertes meteorològiques que van advertir a les autoritats i a la població de la possibilitat de precipitacions intenses en els dies següents.
El divendres 25 d’octubre, l’AEMET va emetre un segon comunicat, indicant que la DANA es mantindria en la península i que generaria pluges fortes i generalitzades, especialment en el vessant mediterrani. Aquest preavís va ser el primer pas en l’elevació dels nivells d’alerta, que anirien augmentant conforme s’acostava la data crítica. Eixe mateix dia, va emetre una altra alerta recordant la pròxima arribada de “pluges generalitzades en la Península i Balears, en el vessant mediterrani podran ser molt fortes”.
Els següents dies, a mesura que s’acostava el fenomen meteorològic, s’intensificaven també els avisos. El dissabte 26 d’octubre al matí, l’AEMET a la Comunitat Valenciana va insistir que l’escenari de fortes pluges era més probable per al dimarts i dimecres de la setmana següent. Per a la vesprada, es va emetre un avís sobre el risc de “intensitat torrencial” en les pluges esperades en Llevant, amb la recomanació que la població es mantinguera informada i en alerta davant possibles crescudes dels llits d’aigua. Eixe dia ja s’esmentava la possibilitat d’una gota freda, destacant la possible arribada de “precipitacions intenses, extenses i persistents, és el que popularment coneixem com a gota freda”.
El diumenge 27 d’octubre, l’AEMET va publicar un avís especial advertint que les pluges podrien aconseguir nivells torrencials en la costa mediterrània a partir del dimarts i assenyalant el risc d’inundacions. Per a eixe moment, les autoritats locals ja comptaven amb avisos específics sobre les condicions climàtiques extremes que s’aproximaven. El missatge de l’AEMET no donava peu a l’ambigüitat: “AVÍS ESPECIAL | Una dana produirà precipitacions generalitzades en la Península i Balears fins a, almenys, el dijous 31. En l’àrea mediterrània els ruixats seran molt forts o, fins i tot, torrencials. Molta precaució!”. I el dilluns 28 d’octubre va arrancar amb la Comunitat Valenciana en nivell taronja, que alerta d’un risc meteorològic important.
En el matí del dimarts 29 d’octubre, l’AEMET va declarar el nivell d’alerta roig per a diverses zones de València des de les 7.36 hores, qualificant el perill de “extrem”. Al llarg del matí, l’agència va actualitzar i va ampliar el nivell roig a altres àrees, indicant la gravetat de la situació i advertint sobre “pluges torrencials” que podrien ocasionar crescudes perilloses en rius i barrancs. A les 9.20, l’agència va demanar novament “molta precaució”, i va recomanar a la població mantindre’s allunyada de llits i zones baixes inundables.
A les 11.50, la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, organisme dependent del govern espanyol encarregat de gestionar les aigües del riu Xúquer, que recorre la zona afectada, informava a través de la xarxa social X que un dels seus afluents mostrava una “crescuda considerable” i un altre veia créixer el seu cabal “de manera important”.
Al voltant de les 13.00 h, Carlos Mazón, president de la Generalitat valenciana, demanava en les xarxes socials “prudència en les carreteres i molta atenció a les indicacions de les autoritats”. Un parell d’hores després, ja es reportaven inundacions en localitats com Xiva i Utiel i altres zones de la província, mentre les autoritats locals continuaven emetent advertiments i recomanacions.
Però Mazón va dir també: “segons la previsió, el temporal es desplaça cap a la Regió muntanyenca de Conca en aquests moments, per la qual cosa s’espera que cap a les 18.00 disminuïsca la seua intensitat” a la Comunitat Valenciana i a les 19.17, la Generalitat elevava l’alerta a Nivell 2 a les comarques d’Utiel, Requena i la Plana.
I a les 20.03 hores, prop de 12 hores després de l’inici de les pluges, tots els telèfons mòbils de València van sonar: era l’alerta massiva de Protecció Civil a la població. “S’ha d’evitar qualsevol tipus de desplaçament a la província de València”, deia el text. Per a llavors, diversos pobles ja estaven negats i centenars de persones es trobaven desaparegudes o atrapades en els seus vehicles o habitatges. La informació a la societat no es va donar amb la celeritat necessària, la gent va continuar fent vida normal malgrat l’alerta pel fet que a Espanya no hi ha una educació de la població per a la prevenció de riscos en desastres com la que existeix, per exemple, als Estats Units amb els
huracans.
La DANA a València no sols és un desastre natural, sinó un recordatori cru de les deficiències del nostre sistema d’alerta, prevenció i adaptació al canvi climàtic. És necessari recalcar que el mal causat per aquests fenòmens no depén únicament de la força de la naturalesa, sinó també de quina tan preparats estem per a enfrontar-los. En termes d’infraestructura i política, això implica revisar de manera seriosa les estratègies de mitigació i adaptació al canvi climàtic. La construcció en zones inundables, la falta de manteniment de llits i barrancs i la urbanització sense estudis d’impacte ambiental només agreugen els efectes de cada DANA que travessa el país.
A més de la infraestructura física, l’educació i conscienciació de la població són essencials. Les autoritats han d’involucrar als ciutadans en simulacres i capacitar-los per a reconéixer i respondre davant senyals de perill. La DANA a València va mostrar que, sense una educació pública adequada i sense estratègies de comunicació efectives, l’alarma i el caos seran el resultat inevitable.
Si volem mitigar els efectes d’esdeveniments extrems que continuaran augmentant amb el canvi climàtic, és necessari que hi haja un canvi estructural en la gestió de riscos. Això implica, en primer lloc, la reinstauració de cossos d’emergència especialitzats i ben entrenats. El tancament de la Unitat Valenciana d’Emergències va ser un error estratègic que probablement va contribuir a la desorganització en aquesta crisi. Comptar amb personal capacitat i especialitzat en desastres pot marcar una gran diferència en l’efectivitat de la resposta.
En un moment en què la tecnologia i el coneixement científic ens permeten preveure i reduir els efectes dels desastres naturals, és inacceptable que fallem en la implementació de mesures que podrien salvar vides. La veritable tragèdia és que, amb una preparació i planificació adequades, molts dels danys i pèrdues humanes podrien haver-se evitat. Per això, és urgent que les autoritats prenguen de debò les alertes d’institucions meteorològiques i climàtiques i, sobretot, que no subestimen el poder destructiu d’aquests fenòmens.
LA TORRE
AL MEU PAÍS LA PLUJA NO SAP PLOURE
La Torre es va desenvolupar en un xicotet poblat de base agrícola a partir d’una alqueria fortificada que va aparéixer al voltant del segle
XIV sobre l’eix de l’antic camí reial de Madrid, que en aquest tram segueix el traçat de la Via Augusta romana.
TORRE
EL GARATGE DEL L’HORROR EN
DIA DE HA-
LLOWEEN
MARÍA GARCÍA PÉREZ
Aquests tres últims ha sigut un dels dies més surrealistes i tràgics que he viscut. Mai vaig imaginar que una cosa així podria ocórrer a la Torre, la nostra pedania, amb conseqüències tan devastadores. A penes va ploure en la nostra zona; tot semblava bastant tranquil. Va ser com si la tragèdia ens haguera aconseguit del no-res. Tot va succeir tan ràpid que semblava un mal somni del qual no aconseguíem despertar.
Al voltant de les sis de la vesprada, van començar a arribar rumors que plovia intensament a l’interior de la província, en llocs com Utiel i Requena. Deien que l’aigua estava caient amb tal intensitat que els rius començaven a créixer perillosament. Però ací, a València, no sentíem eixa amenaça; només sabíem que en eixos pobles la situació era complicada. Mai vaig imaginar que l’aigua, des de tan lluny, desbordara els rius i arribara fins A nosaltres de colp.
Prop de les huit, va arribar una alerta d’evacuació al telèfon. No podia creure-ho; com anava a ser necessari evacuar si ací no estava plovent fort? No obstant això, el missatge era clar: el Túria s’havia desbordat i havíem d’abandonar les nostres cases. En apuntar-me a la finestra, només vaig veure uns tolls, res més. No obstant això, alguns veïns eixien al carrer, confusos, mirant d’un costat a un altre sense saber si fer cas o quedar-se.
Va ser al carrer Mariano Borrull, número 4, just al costat d’on viu, on va ocórrer la pitjor tragèdia. Eixe edifici roig fosc, que tots veiem cada dia, es va convertir en l’escenari d’una cosa terrible. Diversos veïns van baixar al garatge pensant que tindrien temps per a traure els seus cotxes abans que l’aigua pujara més. Però a penes van trepitjar el lloc, l’aigua va començar a entrar de colp, pujant cada vegada més. Van veure com l’aigua pujava i van córrer a intentar salvar els seus cotxes, però es van topar amb una espècie de gàbia de la qual no van poder eixir. La porta va quedar bloquejada i el nivell de l’aigua va pujar fins més de metre i mig, atrapant-los sense possibilitat d’escapar.
Rubén, agent de la Policia Local de València, Gaby i Alexandra, i la seua filla de 28 anys, no van ser una excepció. Quan Alexandra va començar a tocar els timbres dels nostres veïns i el meu propi per a avisar-nos de les pluges, ja que havien tingut problemes de filtracions per les quals
ja havien denunciat al constructor. Ells quatre van baixar al garatge de la seua finca per a simplement pujar els cotxes al primer soterrani. Va haver-hi altres veïns que van baixar a aquest mateix garatge instants abans del missatge d’alerta que va arribar als telèfons mòbils i que van optar per deixar allí els seus cotxes en veure que començava a entrar aigua. És el cas d’Adrián i la seua germana que van fugir d’allí en tindre el cotxe a tot risc.
A les 20.44 hores el meu veí Juliol rep l’últim missatge del seu fill Rubén, on li confirma que segueix en el garatge. Quan el seu pare torna a intentar contactar amb ell per telèfon ja no contesta. Un tsunami terrestre va trencar el pany de l’única porta per a vehicles del garatge i l’aiguat va inundar l’aparcament amb set persones al soterrani esperant amb angoixa que algú els rescatara o que la pluja cessara. El corrent també va arrossegar a l’interior a una veïna de seixanta-un anys que acabava d’eixir de casa del seu germà Xavier. Huit persones van morir allí, ofegades en un garatge del nostre propi carrer. Encara em costa creure-ho.
Al dia següent, la Policia Municipal va col·locar una cinta per a tancar el pas a l’edifici, i moltes famílies esperaven en la vorera, angoixades, esperant rebre notícies. Entre elles estava Javier, un veí que conec de tota la vida. El vaig veure allí, amb el rostre desencaixat, intuint que el cos de la seua tia estava a baix, en eixe garatge de La Torre. Mirava cap a l’edifici en silenci, com si les paraules se li hagueren acabat, mentre els agents ens mantenien apartats. L’escena era esquinçadora. Ningú podia acostar-se, ningú podia fer res.
Mentre avançava la nit, les autoritats van organitzar un punt de repartiment d’aliments enfront de la parròquia de La nostra Senyora de Gràcia. Molts veïns es van acostar per a arreplegar una mica de menjar, ja que la inundació ens va deixar sense electricitat i moltes cases estaven sense subministraments bàsics. A l’altre costat del nou llit, una falla va organitzar també una recollida d’aliments i van distribuir ajuda entre els veïns, mostrant una solidaritat que reconforta un poc enmig de tant de dolor. Aquests gestos ens donaven almenys un poc d’esperança i un sentiment de comunitat enmig del caos.
Al matí següent, el dia 31 d’octubre, amb la primera resplendor, vam veure la magnitud del desastre, quan per fi van poder acovardir l’aigua i rescatar els cossos. La tragèdia no sols s’encebava ací a la Torre, sinó també en altres àrees com Castellar, hi havia famílies destrossades per la pèrdua dels seus sers estimats. És difícil pensar que aquesta desgràcia haja passat tan prop de nosaltres i que, hui dia, amb tots els avanços que tenim, una cosa així poguera haver ocorregut.
Em quede amb una mescla de tristesa i ràbia. La falta de preparació va ser evident. Reberem una alerta, sí, però ja era tard; la majoria estàvem atrapats. Ara em pregunte si en el futur estarem millor preparats o si aquesta tragèdia quedarà per sempre en el meu record cada vegada que passe per la porta d’eixe garatge de l’horror d’un dia de Halloween.
GUSTAVO ZERBINO
Un dels supervivents de l’accident dels Andes de 1972
“A nosaltres ens van abandonar 73 dies i 73 nits, però quan et posen a prova pots començar a transformar els problemes en oportunitats. Als valencians els dic que no perden l’esperança de trobar a una sola persona més. I als quals ja no estan, honrem la seua memòria vivint la vida amb dignitat”
MASSANASA
AL MEU PAÍS LA PLUJA NO SAP PLOURE
Mancelnáçar, Mancelnazar, Massanassa o Maçanaça.
Nomenada pel poeta valencià
musulmà Ibn al-Abbar que nomenen la població com Manzil
Nasr, «On són els paratges de la Russafa, del Jisr, de Manzil ‘
Lliga i de Manzil Nasr...?» Manzil
significa alqueria, hostal, casa o alberg i e Nasr defensor, auxiliar o protector.
MASSANASA
EL COR DE L’HORTA SEMPRE BATEGA
XAVIER TÀRREGA GISBERT
Oblida tot el que has vist. Tot el que has sentit. Totes les imatges i vídeos que t’han passat de la DANA de València. Veure-ho ací, als carrers de Massanassa, el cor de l’horta plens de fang, és deu vegades més horrible. No hi ha paraules per a descriure-ho, la sensació en l’ambient, el silenci interromput per les sirenes, la foscor i la pròpia olor.
Em diuen Xavi, i soc un dels milers d’afectats per les devastadores inundacions que van arrasar Massanassa, el meu poble, en el cor de l’horta de València. Des d’eixe dia, la meua vida i la de molts altres s’ha vist marcada per la impotència, la desesperació i, sobretot, la falta de resposta davant un desastre que, encara que predictible, ens va agafar a tots per sorpresa.
Eixa vesprada, a les 19.30 hores, tot semblava normal. A casa estàvem la meua esposa Laura, els meus dos fills xicotets, i la meua mare, que viu amb nosaltres. Jo estava al menjador, veient la televisió amb els meus fills, quan de sobte escoltem un soroll inusual. L’aigua va començar a entrar per la porta de darrere del garatge. En un principi no vam entendre què estava passant, però en apuntar-me a la finestra, em vaig adonar que el carrer s’estava inundant ràpidament. En qüestió de minuts, l’aigua va començar a pujar per la vorera, arribant a les rodes dels cotxes estacionats.
En eixe moment, una amiga de Laura, Ana, ens va enviar un missatge urgent: “Està desbordant el barranc, cuida’t!”. Però ja era tard. La meua primera reacció va ser intentar salvar el que poguera, però l’aigua ja estava entrant amb força. La meua mare, espantada, va començar a cridar, demanant que l’ajudàrem a pujar al pis superior. Ens afanyem a pujar-la, però en mirar per la finestra vaig veure com els cotxes començaven a surar, com el corrent s’emportava tot al seu pas. Un parell de veïns que estaven travessant el carrer van ser arrossegats per l’aigua fins a l’altre costat, mentre intentàvem buscar una manera d’eixir d’allí. Ens refugiem en el segon pis, on l’aigua ja no arribava, però l’angoixa no ens deixava tranquils. Des d’allí, véiem com l’aigua cobria els carrers, els jardins i els habitatges de tota la zona. En eixe moment, ens vam adonar de la magnitud del desastre. Durant hores, amb el telèfon de Laura intentarem contactar amb familiars i amics per a saber si estàvem bé,
però les línies estaven saturades. La incertesa era total. Estarien fora de perill els altres? Què estava passant en la resta del poble? La sensació d’estar incomunicats, de no poder fer res per a evitar que l’aigua ho arrasara tot, va ser el que més ens va marcar.
La nit va arribar, i amb ella, la foscor i el silenci trencat només pel so del corrent. En la planta baixa de la nostra casa, els mobles suraven, els electrodomèstics estaven sumits en l’aigua, i tot semblava perdut. La llum es va tallar a les 22.00 hores, i la situació va empitjorar. Ens quedem a les fosques, sense aigua i llum, sense poder comunicar-nos amb ningú.
La meua filla xicoteta, Laura, preguntava constantment per què l’aigua no se n’anava, i jo no sabia què respondre-li. Només em vaig limitar a abraçar-la, a dir-li que tot aniria bé, però en el fons, jo també estava espantat.
En el matí del 30 d’octubre, el panorama era desolador. Nosaltres sí que poguérem eixir al carrer i vam veure com els habitatges més pròxims estaven completament submergits. Els veïns, igual que molta gent del poble, estaven atrapats a les seues cases, sense poder eixir. Ningú sabia si podria arribar ajuda. En eixe moment, les primeres i úniques ajudes que van començar a arribar foren les dels propis veïns, però érem pocs. Molts no van poder ser evacuats fins a l’endemà, quan l’aigua va començar a baixar, deixant darrere de si un rastre de destrucció. Els carrers estaven coberts de fang i enderrocs, i alguns dels vehicles que havíem vist surant estaven ara encallats enmig de la via.
Recorde perfectament Marta, la veïna de la casa del costat. Ella viu amb el seu marit, Vicent, i els seus tres fills. Durant les primeres hores, no vam saber res d’ells. Quan finalment vam poder contactar, ens va contar que havien hagut de refugiar-se en la part més alta de la casa, però no podien eixir, ja que la porta estava bloquejada pels enderrocs arrossegats pel corrent. Van passar més de 12 hores sense saber si estaven fora de perill, fins que alguns veïns del carrer finalment van
aconseguir arribar. Va ser un alleujament, però també un recordatori brutal del mal preparats que estàvem.
El més dolorós de tot és que l’alerta va arribar tard. No entenem com un fenomen com la DANA, que havia sigut pronosticat, ens va agafar tan desprevinguts. A les 20.00 hores, alguns dels veïns ja havien començat a rebre avisos, però l’aigua ja havia començat a entrar a les seues cases. Jo mateix, quan vaig intentar eixir per a ajudar a alguns amics que vivien a prop, ja no vaig poder fer-ho. Els carrers estaven bloquejats, els cotxes atrapats i els accessos eren impossibles de transitar. Al principi, ningú sabia si les autoritats estaven prenent les mesures adequades, i els serveis d’emergència no van arribar a temps per a evitar el desastre.
Dies després, mentre netejàvem la casa i tractàvem de recuperar el que es poguera, seguia tenint la sensació que una cosa tan devastadora podia haver-se evitat. Les conseqüències de la inundació a Massanassa no són només materials, sinó també emocionals. Les cases, els comerços, els records, tot ha quedat arrasat. Però el que més fa mal és saber que, en situacions com aquesta, la preparació no és suficient. La falta de coordinació, la falta d’alertes clares i, sobretot, la falta de respostes ràpides, van deixar a molts de nosaltres atrapats en un desastre que no necessitava ser tan greu.
La reconstrucció de Massanassa està seent llarga, però més enllà de les reparacions físiques, la pregunta que em ronda és si realment aprenem una cosa de la qual ha passat. Estem realment preparats per al que ens ofereix el futur? O, com sempre, deixarem que la pròxima tempesta ens torne a sorprendre, mentre seguim sense escoltar els que demanen a crits una millor infraestructura i una resposta més eficient? Tal vegada este respostes no les sabrem fins que passen mesos o anys però el que sí que sé ben cert és que el cor del poble valencià sempre batega i fort.
EMOCIONS
Alteracions de l’estat d’ànim que poden manifestar-se amb l’expressió de sentiments positius o negatius com l’alegria, la sorpresa, la tristesa, la ràbia o la por.
EMOCIONS
LA FRAGILITAT DE LES NOSTRES VIDES
BELEN ALBALAT PUCHADES
Les emocions de milers de valencians s’han embassat com l’aigua que ha inundat els carrers dels nostres pobles. La tragèdia de les pluges torrencials que han colpejat la nostra terreta és una cosa que no puc deixar de processar. Estic atrapada entre la incredulitat i la ràbia, entre la tristesa profunda i una incertesa que em consumeix lentament. La sorpresa, eixa sensació d’estar vivint una cosa i recognoscible, m’ha colpejat amb una força que encara em costa assimilar.
Hores abans de la riuada, quan les notícies van començar a parlar sobre la DANA, eixa Depressió Aïllada en Nivells Alts, semblava un altre esdeveniment meteorològic que podria generar una mica de caos, però res més, ja que els valencians estan acostumats a fortes pluges. Ningú podria imaginar que en poques hores, més de seixanta municipis estarien a la vora de la catàstrofe. Les pluges van començar tímidament, i sols a les comarques de l’interior es va transformar en un diluvi incontrolable. L’aigua no sols va cobrir els carrers, sinó que va arrasar amb tot al seu pas: cases, carreteres, ponts, vehicles. Res semblava estar fora de perill.
El que va començar com un simple missatge d’alerta es va convertir en un malson. El pitjor de tot va ser que vaig rebre la primera notificació d’emergència al voltant de les 20.15 de la vesprada. No li vaig prestar molta atenció en eixe moment. Com sempre, vaig pensar que seria un altre d’eixos dies de pluja que ens deixaven amb alguns danys, però res fora del comú. Que equivocat estava. En qüestió d’hores, els carrers del meu barri van començar a omplir-se d’aigua, els rius, ja al límit de la seua capacitat, van començar a desbordar-se, i la meua ciutat, Paiporta, va quedar completament paralitzada.
A mesura que les hores passaven, la sorpresa va donar pas a la por. No podia creure el que estava veient. L’aigua avançava pels carrers, cobrint els cotxes i entrant en cases que pensaven estar fora de perill. A les cases properes al barranc, als afores, l’aigua va aconseguir fins a tres metres d’altura, deixant barris complets aïllats. Les imatges retingudes a la meua retina dels dies que vaig estar ajudant als meus veïns no aconseguia processar-les. Paiporta, la meua ciutat, on sempre em vaig sentir segura, semblava ara una ciutat sumida en el caos.
Va ser llavors quan la por es va apoderar de mi. Els dies següents quan vaig recuperar la cobertura les xarxes socials estaven plenes d’històries de persones atrapades en els seus vehicles, de famílies incomunicades, de persones que desapareixien sota el corrent. Però a Paiporta, la situació era encara més aterridora, qualsevol imatge publicada a les xarxes socials sols era un ú per cent del que hi havia. Encara que el nou llit del riu Túria i el embassament de la Forata havien aconseguit evitar un mal major la situació als pobles de l’horta sud era devastadora. La incertesa va ser un altre dels sentiments que em va colpejar amb força. Ningú sabia què anava a passar a continuació. La informació era escassa, les línies de comunicació estaven tallades o saturades, i les autoritats lluitaven per coordinar —malament i escàs, com sempre ho fan— un rescat o ajuda efectiu mentre l’aigua i el fang seguien acumulant-se a les cases, garatges i carrers. Malgrat les ajudes rebudes per milers de joves i persones vingudes dels pobles no afectats el mal ja estava fet i la coordinació seguia sent nefasta.. La gent no sabia si anava a poder tornar a les seues cases, si les seues pertinences anaven a ser recuperades, si rebrien ajudes de l’estat o es quedarien en el camí com va passar a la pantanada de tous o al volcà de la Palma, o fins i tot si els seus sers estimats estarien fora de perill..
Amb el pas de les hores, la tristesa va començar a calar en mi. Ja no era només la por per la meua seguretat o per la de la meua família.
Era la tristesa per veure com milers de persones veien les seues vides enfonsades en un obrir i tancar d’ulls. Alguns ho han perdut la vida i altres ho han perdut tot: les seues llars, els seus records, el seu manteniment.. Els agricultors van veure els seus camps arrasats, i els xicotets empresaris van veure els seus negocis aniquilats per l’aigua. En algunes zones, els danys eren tan extensos que els esforços de rescat a penes aconseguien cobrir la magnitud de la tragèdia. La vida d’aquestes persones no sols havia canviat per les pluges, sinó que s’havia transformat en una cosa i recognoscible i ombrívola.
Em pregunte constantment, fins a quin punt estem preparats per a enfrontar-nos a fenòmens d’aquest tipus? La resposta, lamentablement, és clara: no ho estem. Els experts porten anys advertint sobre les pluges intenses, com la que acabem de viure, són només una manifestació més
d’aquest fenomen. No obstant això, les nostres ciutats continuen sent vulnerables. Els sistemes de drenatge i les infraestructures de gestió de l’aigua, en molts casos, no estan a l’altura dels reptes que ens imposen els canvis climàtics. El que hem viscut a València és un advertiment, però no sembla que la societat estiga realment preparada per a canviar.
Aquesta mescla de ràbia, tristesa i incertesa es converteix en un sentiment insuportable quan pense en els futurs desastres que podrien ocórrer. Sabem que això no serà l’últim d’aquests esdeveniments. Les pluges torrencials i els fenòmens meteorològics extrems continuaran ocorrent, i la pregunta és: què farem per a enfrontar-los? Hauríem d’esperar que ens colpegen amb la mateixa intensitat i sorpresa?
La ràbia s’apodera de mi quan pense en la irresponsabilitat col·lectiva dels qui ens governen que han mostrat al no actuar amb la urgència que aquests temes requereixen. Les polítiques continuen sent ineficaces, i les grans construccions continuen estenent-se sense considerar l’impacte ambiental. Mentrestant, les persones continuen perdent les seues cases, les seues vides i, el pitjor de tot, el seu sentit de seguretat. La culpa no sols recau en els fenòmens naturals, sinó també en nosaltres, en la nostra falta d’acció.
A mesura que els equips de rescat continuaven treballant en les zones més afectades, i les autoritats seguien comptabilitzant els morts i desapareguts, l’emoció que predomina és el buit. Aquest desastre és un recordatori cruel que, malgrat els avanços tecnològics, la naturalesa continua tenint l’última paraula. I amb cada desastre, la sensació d’inseguretat i desesperança s’incrementa. En aquest moment, el futur sembla incert. La tristesa pels quals ja no estan, la ràbia pel que es va poder evitar i la por pel que vindrà es mesclen en un còctel emocional que no sé com processar. Com sanar després d’això? Com reconstruir el que s’ha destruït? La resposta no és fàcil. Potser no existeix una solució immediata. Però el que és clar és que, mentre la ciutat de València tracta de tornar a la normalitat, nosaltres, els que sobrevivim a aquesta tragèdia, no podrem oblidar fàcilment el que hem viscut. Aquest desastre serà un punt d’inflexió, no sols en termes de com gestionem el canvi climàtic, sinó també en la forma en què ens enfrontem a la fragilitat de les nostres vides.
EMOCIONS EMOCIONS
EMOCIONS EMOCIONS
UME
La Unitat Militar d’Emergències és una força conjunta, organitzada amb caràcter permanent, que té com a missió la intervenció en qualsevol lloc del territori nacional, per a contribuir a la seguretat i benestar dels ciutadans, juntament amb les institucions de l’Estat i les Administracions Públiques, en els supòsits de greu risc, catàstrofe, calamitat o altres necessitats públiques.
LA UME SENSE V RAQUEL FRIGOLA PONS
La devastadora riuada que va afectar a València en 2024 ha deixat al descobert greus mancances en la gestió d’emergències a la Comunitat
Valenciana, centrant l’atenció en el paper fonamental de la Unitat
Militar d’Emergències (UME). Amb un desplegament de més de 1,100 efectius i 400 vehicles, l’UME va intervindre de manera crucial per a rescatar persones atrapades, evacuar a comunitats aïllades i distribuir subministraments bàsics en municipis afectats com Requena, Utiel, Paiporta i Alaquàs, entre molts altres poblacions. No obstant això, la tragèdia ha reviscut la polèmica sobre la dissolució de la Unitat
Valenciana d’Emergències (UVE), eliminada pel nou govern regional liderat per Carlos Mazón poc després d’assumir el poder.
La UVE va ser creada per l’anterior govern per a reforçar la resposta autonòmica davant desastres naturals, però l’equip de Mazón la va considerar redundant, la qual cosa ha despertat crítiques de sectors polítics i socials. El Consell ha argumentant que no millorava la capacitat de resposta i que generava “duplicitats” en els recursos existents, i ha defensat que eixa entitat “mai va existir, mai va ser res”, perquè “no tenia ni oficines” i era “una agencia fantasma” que anava a costar als valencians 38 milions d’euros a l’any.
L’administració va defensar que les necessitats de la regió podien cobrir-se adequadament mitjançant els cossos de bombers locals i la col·laboració amb l’UME estatal, eliminant així la despesa addicional d’una unitat autonòmica. No obstant això, les recents inundacions han posat en dubte aquesta decisió. Els crítics argumenten que la UVE, d’haver existit, podria haver actuat de manera ràpida i autònoma davant la DANA, sense haver d’esperar la mobilització de la UME des d’altres regions. A més, aquesta unitat autonòmica podria haver enfortit la infraestructura de resposta d’emergència a nivell local, la qual cosa és especialment rellevant en una regió vulnerable a fenòmens meteorològics extrems. Malgrat els intents del govern per justificar la seua decisió, molts consideren que la dissolució de la VE va ser precipitada i va mancar d’una avaluació profunda del seu impacte a llarg termini.
Pel que fa a L’UME estatal ha jugat un paper inqüestionable en la resposta a la crisi, desplegant ràpidament els seus recursos per a mitigar els danys i ajudar als afectats. Des de la seua intervenció, els seus membres han participat en rescats, acovardisca d’aigua en carrers i túnels inundats, i evacuacions en àrees de difícil accés, treballant en col·laboració amb altres cossos com l’Exèrcit de Terra i l’Armada. No obstant això, la seua participació depén de la sol·licitud i coordinació a nivell nacional, i en situacions de gran abast, com la recent *DANA, poden requerir-se reforços des d’altres comunitats, la qual cosa inevitablement retarda la resposta.
L’absència d’una resposta local immediata i ben equipada ha generat un debat sobre la preparació de la Comunitat Valenciana davant desastres naturals. Els sindicats de bombers i experts en gestió d’emergències han advertit que dependre exclusivament de recursos externs, com l’UME, pot ser insuficient davant fenòmens climàtics cada vegada més freqüents i devastadors. L’UME ha demostrat una vegada més la seua vàlua i compromís, però la intervenció reactiva en lloc d’una planificació preventiva continua sent un punt feble en l’estratègia d’emergència de la regió.
La tragèdia que travessa la Comunitat Valenciana evidencia la importància de comptar amb una estratègia d’emergència robusta i ben organitzada. L’UME ha sigut fonamental en el rescat i assistència a les víctimes, però la seua intervenció no pot reemplaçar la necessitat d’una unitat local preparada i ben equipada. La dissolució de la VE ha deixat un buit en la capacitat de resposta de la regió, i aquest desastre ha demostrat que dependre d’una intervenció externa és un enfocament limitat i insuficient per a protegir la població en situacions d’emergència. La controvèrsia sobre l’eliminació de la UVE és, sens dubte, un cridat a replantejar les polítiques de gestió de riscos a la Comunitat Valenciana, de manera que la prevenció i la preparació siguen el pilar de la seguretat ciutadana.
VICENT ANDRÉS ESTELLÉS
“El fang, la pluja, el fang, els carrers plens de fang, l’aigua, l’aigua caient, a dolls, de les teulades; els carrers plens de fang, les sabates amb fang, la boira, el caseriu i l’esgarrany d’un arbre.
El fang, la pluja, el fang, unes coses humides”.
PICANYA
Aquest mot sembla tenir un passat romànic tardà mossàrab, influït, com tants d’altres, per una fonètica àrab posterior. Tot i això, l’etimologia no és clara : pot vindre del llatí vulgar PAGANEA, que, segons Coromines (1995: vol.VI, 222), en aquest barranc ja apartat de cèl·lules cristianes de la VALENTIA imperial i visigoda, podria fer referència a un nucli de paganisme recalcitrant a la predicació de la Bona Nova. Posteriorment, vinguts els moros, la forma mossàrab pagana o pagania hauria estat pronunciada paqánia, d’on hauria evolucionat de manera progressiva l’actual Picanya.
PICANYA
RECORDEU, NO VOS RENDIU MAI...
I MENGEU IOGURT!
INMA GARCÍA BENAVENT
5 de novembre de 2024
Em diuen Inma, soc veïna de Picanya, i porte ací, al meu poble tota la meua vida. Mai vaig imaginar que veuria el nostre poble en aquestes condicions. Encara recorde quan va començar aquesta maleïda catàstrofe, semblava qualsevol dia com altre, fins que l’aigua va desbordar el barranc i començà a inundar i a cobrir-ho tot. Ens van avisar tard, massa tard. En qüestió de minuts, l’aigua es va desbordar i va aconseguir un nivell impensable. El que abans era un carrer tranquil, ara sembla una zona de guerra. Els cotxes continuen amuntegats els uns sobre els altres, els carrers plens de fang, i el silenci que solíem escoltar en la matinada ha sigut reemplaçat pel so constant de sirenes, pales i graneres de veïns netejant, sense descans. Tots estem a peu dret, encara que a penes tenim forces.
Enmig d’aquest caos vaig conéixer Miquel, un veí amb qui a penes havia parlat mai, que eixa nit va estar a punt de morir en el seu cotxe quan tornava a casa de treballar. Em va explicar com l’aigua va començar a omplir el vehicle i ell, atrapat, no tenia on anar. Es va preparar per al pitjor, amb el mòbil enlaire, llest per a acomiadar-se de la seua família. Va poder pujar al sostre del cotxe i agafat de les vores va estar quasi una hora fins que altres veïns amb llençols van fer una cadena per poder pujar-lo al primer pis i salvar-se. No puc evitar estremir-me en recordar les seues paraules. Però el que més m’impacta és com, malgrat el que va viure, segueix ací, amb nosaltres, ajudant, sumant mans i esforç netejant i arreplegant trastos de les cases dels seus veïns. Aquests dies Picanya ha estat irrecognoscible però, si alguna cosa ens queda, és la solidaritat que ha sorgit entre nosaltres i els pobles dels voltants que han vingut ajudar en massa. Fins al dia vuité no ha arribat molta ajuda oficial, només voluntaris i veïns que venen a tirar-nos una mà. Altres veïns, com Anna i el seu fill de tan sols cinc anys, ho han perdut pràcticament tot, i des de la tempesta dorm a casa de la seua amiga Amparín, ja no té llar i no sabrà quan podrà tornar a fer vida normal, si és que la vida al nostre poble torne a ser normal. L’última vegada que vaig parlar amb ella estava esgotada, però no ha deixat de somriure i recordar que continuem vius, tant ella com els seus fills.
El que més m’emociona enmig d’aquesta tragèdia són els dos xiquets del barri, Neizan i Izan, que pertanyen a una de les quatre falles del poble, la Vistabella, que es troba a uns dels barris més castigats per la riuada. Als seus onze anys recorren cada dia els carrers carregats amb un carret ple d’aliments, aigua, màscares i qualsevol cosa que hagen pogut arreplegar del cau faller. No els conec des de fa molt, ja que són molt més majors que el meu fill Andreu, però el seu entusiasme i determinació inspiren a tots els que els veiem. Mentre avancen, amb els seus guants i botes enfangats, els sents cridar pel poble: “Aigua, menjar, màscares!”.
Ens porten el que aconsegueixen d’una ONG que es va organitzar en la falla Vistabella. Són ells els qui estan acostant l’ajuda als qui no poden moure’s, com les persones majors o aquells veïns que ho han perdut tot. Els veig espentar el carret pels carrers i sent una mescla de tendresa i orgull; si nosaltres els adults tenim por, ells semblen invencibles. Aquests dos xiquets ja han eixit en la televisió, i no m’estranya. Són tan xicotets i tan grans alhora, en la seua senzillesa i la seua bondat. Algú els va preguntar què volien ser de majors. Neizan va contestar que vol ser arqueòleg, i Izan vol ser guàrdia civil. Els admire, perquè no sols ajuden, també ens recorden que, fins i tot en la pitjor catàstrofe, no cal rendir-se.
En el meu barri hem hagut d’improvisar, perquè ací ningú ha vingut a dir-nos què fer. Ens hem organitzat sols, netejant el fang i compartint el poc que ens queda. Rosa, una veïna amb la qual parle cada dia, i que ara viu amb el seu fill de catorze anys a casa d’Àngela, em va contar que fa poc es va assabentar que les seues cases es van construir en un antic aiguamoll. Un maleït aiguamoll. Ningú ens va dir res quan compràrem. El que hem perdut, a més de les nostres pertinences, és la confiança en les autoritats que haurien de protegir-nos.
Així i tot, no deixem d’ajudar-nos. Pere, Miquel, Anna, Amparín, Rosa, Àngela i tots els altres continuem avant. Fins i tot un veí del barri, al qual anomenem “Pipa”, ha portat el seu tractor perquè puguem buidar el carrer de mobles i escombraries. Tothom col·labora, tothom s’arromanga i es posa a netejar. És igual si ens coneixem d’abans o no, si som amics o veïns llunyans, si són d’esquerres, dretes o apolítics. Ací tots tenim les mateixes ferides i el mateix fang sota les ungles.
Jo mateixa he perdut quasi tot el que tenia. Casa meua encara segueix en peus, però el fang cobreix el sòl i l’aigua va arrasar amb quasi tots els mobles. Hem perdut també el cotxe, el van trobar a metres de la nostra llar, esclafat contra un arbre. Així i tot, no hem deixat d’ajudar, de llevar fang, de tendir una mà a qui més ho necessita. Cada dia isc de casa, paleig, tracte de rescatar el que puc, encara que a vegades sent que no tinc forces. Però veig als altres, veig als meus veïns i veig a eixos dos xiquets amb el seu carret, i sé que hem de seguir.
Ahir, mentre netejava el carrer, Neizan i Izan es van acostar a mi i em van oferir un paquet de macarrons. Els ho vaig agrair i els vaig dir que ells eren la veritable esperança de Picanya. No ho entenen del tot, però ells són la raó per la qual molts de nosaltres seguim avant. Mentre arreplegava els macarrons, Neizan em va somriure i em va dir: “No et rendisques, Inma”. Vaig riure, perquè això és una cosa que nosaltres, els adults, solem dir als xiquets, i no a l’inrevés. Però allí estava ell, amb els seus onze anys i la seua força indestructible, dient-m’ho a mi.
Mire el meu voltant i, encara que el dolor és immens, sé que no estem sols. Ens tenim els uns als altres, i a milers de valencians que a crit de “valencians, en peu alcem-se” han vingut de voluntaris o han ajudat a distància. La història d’aquests dos xicotets herois que, amb el seu carret i el seu entusiasme, ens recorden que la vida segueix i hem de resistir no és l’única, hi ha milers d’històries a cada poble, a cada casa afectada. Demà, quan isca a netejar una altra vegada, sé que escoltaré les seues veus recorrent els carrers, i això serà suficient per a donar-me forces. Ara només vull que el món sàpia que Picanya no es rendeix. Que, malgrat la tragèdia, de l’absència d’ajuda oficial, dels danys i de les pèrdues, ací seguim. No estem derrotats, perquè quan mire a la meua gent, quan veig a Pere, Miquel, Anna, Amparín, Rosa, Àngela i a eixos dos xicotets àngels que s’han convertit en els nostres herois, sé que la nostra societat valenciana, encara que ferida, continua viva.
ALCÚDIA
AL MEU PAÍS LA PLUJA NO SAP PLOURE
Encara que va ser poblada pels ibers, els romans i els àrabs, el seu origen actual és d’una alqueria andalusina que prové de l’àrab Al-kudiya i significa petita altura o monticle sobre el qual s’assenta una població. El 17 de gener de 1252, va ser atorgada la carta de poblament, document pel qual se li concedeix al cavaller Pere de Montagut, convertint la vila en un domini cristià pertanyent al senyoriu dels Montagut.
UN POBLE FORT, AMB GENT FORTA
JOSEP MUR TALENS
La nit de la tragèdia del 29 d’octubre a l’Alcúdia no se me n’anirà mai de la ment. No puc esborrar el ressò d’aquells crits d’auxili ni les llàgrimes dels qui van intentar, en va, salvar a Dolors i a la seua filla Maria Dolors. Elles eren veïnes de tota la vida del meu carrer, dones d’aquest poble, persones estimades per tots nosaltres, i hui són el rostre d’una tragèdia que ens deixa amb una mescla de ràbia i desolació. Perquè eixes morts no havíen d’ocórrer, i això ho sabeu tots els que ara llegiu les meues paraules.
Eixa nit d’octubre, la pluja colpejava amb una força brutal sobre el riu Magre que travessa el poble. Dolors, de huitanta-set anys, i la seua filla María Dolors, de seixanta-dos, estaven a casa, en un habitatge dels carrers cèntrics del nostre poble, l’Alcúdia, quan l’aigua va irrompre en les seues vides amb una violència que no puc descriure. Tot va succeir en minuts: la força de l’aigua va obrir la porta de la seua llar i el fang, eixe fang que ara taca les parets, va ser testimoni mut del que va passar allí dins.
Dolors, una dona de mobilitat reduïda i problemes cardíacs, depenia de la seua filla per a la majoria de les tasques diàries. Maria Dolors, amb els seus problemes de salut, acudia cada setmana per a cuidar la seua mare, sempre dedicada i preocupada per ella. Eixa nit, quan l’aigua va començar a pujar, ambdues van quedar atrapades. A dalt, en el mateix domicili, estaven alguns dels seus familiars, els qui van fer el possible per ajudar-les. Van intentar portar-les a un lloc segur, però per a quan van aconseguir ajudar a Dolors, l’aigua havia arrossegat a Maria Dolors, que va quedar atrapada sota un armari que va caure enmig del desastre. És una escena que, només d’imaginar-la, ens arruga l’ànima. I pense, com arribem a això? Què va fallar perquè dues persones quedaren atrapades i perderen la vida d’una manera tan cruel?
Em resulta inevitable qüestionar per què seguim en una situació en la qual tragèdies com aquesta poden succeir. No és la primera vegada que un temporal assota la nostra comunitat i, no obstant això, sembla que cada any és com si fórem novençans, com si no aprenguérem res. Ningú pot controlar el clima, ho sabem, però sí que és possible mitigar l’impacte, i això és precisament el que no ha ocorregut ací. Mentre
intente entendre com va poder passar, la frustració i la impotència m’asfixien: estem parlant de vides que es podien haver salvat.
Pense en el temps i en l’esforç que les autoritats inverteixen en informes, en discursos, en promeses de millores que mai arriben. No es tracta de polítiques que hagen de quedar-se en el paper. Ara em ve al cap com l’Ajuntament de l’Alcúdia va fer uns anys abans una actuació per connectar de manera integral la senda del riu Magre al poble i una obra de millora de les zones d’oci. Pense que tal vegada eixa inversió haguera sigut millor per a previndre possibles inundacions del riu que gaudir d’ell.
L’Alcúdia és un poble xicotet, però la seua gent és el que el fa gran. No som un número en una estadística, som persones, veïnes i veïns que hem patit una pèrdua irreemplaçable. La declaració de tres dies de dol és un gest simbòlic, però no és prou. No ho és quan sabem que podria haver-se evitat, i menys quan sabem que estem exposats al fet que una cosa així torne a passar.
La falta de sistemes de prevenció ens ha fallat. Sabem que les pluges intenses poden causar inundacions ací, però, on estaven les alertes efectives? On estava el suport a les persones en àrees de risc? Per què no s’inverteix en una infraestructura per a millorar els sistemes de drenatge, per a enfortir els llits i crear veritables protocols d’evacuació? És frustrant viure en un lloc que sembla destinat a reviure el mateix dolor cada vegada que el cel decideix obrir-se amb fúria.
Dolors i Maria Dolors no sols eren dos noms més en un llistat de víctimes. Eren la nostra gent, eren persones que estimaven la seua comunitat, que vivien ací i formaven part de la vida quotidiana d’aquest poble. Les seues morts ens travessen perquè sabem que ningú hauria de morir d’eixa manera, atrapat en la seua pròpia llar. El dolor dels seus familiars és el de tots nosaltres i és un dolor que no podem oblidar, perquè oblidar significaria resignar-nos a viure en aquesta inseguretat permanent.
Pense com els veïns i els valencians s’han unit en aquests dies, com cada persona ha fet la seua part per a fer costat a les famílies afectades. Hem netejat cases, hem arreplegat enderrocs, i hem tractat de sanar, encara que siga en xicoteta mesura, la ferida dels qui han perdut els seus éssers estimats. Però això no hauria de ser només una qüestió de resiliència.
L’ajuda mútua és essencial, però necessitem que els qui tenen el poder i els recursos actuen. Ens correspon a nosaltres alçar la veu, exigir que es prenguen les mesures necessàries, que no ens abandonen enmig d’una tempesta sense preparar-nos per a enfrontar-la.
És impossible llevar-me la imatge dels seus rostres, ni puc ignorar que això no va ser una fatalitat inevitable. En memòria de Dolors i Maria Dolors hem d’exigir respostes. Volem i mereixem viure en un poble on les nostres cases siguen refugis segurs, no paranys mortals cada vegada que cau una tempesta. Necessitem infraestructura, necessitem plans d’evacuació, necessitem que la seguretat siga una prioritat, no una frase buida en un comunicat de premsa.
La tragèdia de l’Alcúdia i d’altres localitats valencianes hauria de ser un crit d’atenció, no sols per a nosaltres, sinó per a qualsevol altre lloc que es trobe davant l’amenaça d’aquests fenòmens naturals. Mereixem un sistema que no falle en el moment més crític. Perquè, encara que res puga retornar a Dolors i Maria Dolors, sí que podem fer que les seues morts no siguen en va. Aquest dolor hauria d’impulsar-nos a lluitar per un canvi, a exigir que ens cuiden i protegisquen com mereixem.
El meu poble és fort, la meua gent és forta, però no podem ser només nosaltres els qui enfrontem aquesta càrrega. Vull viure en un poble on la gent no muira atrapada a sa casa i vull un futur en el qual l’Alcúdia no haja de plorar més víctimes per una tragèdia evitable. La pèrdua de Dolors i María Dolors ens fa mal i ens marca i, amb eixa memòria, continuarem demanant el que ens correspon: viure en un poble segur, protegit, i verdaderament preparat per a enfrontar el que vinga.
INDIGNACIÓ
AL MEU PAÍS LA PLUJA NO SAP PLOURE
La indignació es refereix a un estat emocional caracteritzat per sentiments d’enuig o ira vehement contra una persona o contra els seus actes. D’intensitat variable, pot ser causada per successos externs o interns. Encara que visquem la indignació com alguna cosa negativa no deixa de ser una emoció, i com tota emoció, és necessària i adaptativa.
INDIGNACIÓ
LA FÚRIA D’UN POBLE QUE EXIGEIX JUSTÍCIA
I ATENCIÓ
CECILIO MANUEL FERNÁNDEZ
La visita dels reis Felip VI i Letizia, acompanyats pel president del govern, Pedro Sánchez, i el president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, a la localitat de Paiporta dies després de la fatídica DANA que va assolar molts municipis es va concebre com un acte de suport i solidaritat cap a una comunitat afectada per les recents inundacions. No obstant això, el que s’esperava que fora una ocasió solemne i simbòlica es va tornar en una mostra de la creixent fractura entre el lideratge polític i la indignació per part de la ciutadania. Els líders no van ser rebuts amb gratitud, sinó amb una ona de protestes, objectes llançats, fang i crits d’ “assassins” i “dimissió” que van resumir el cansament d’una població que se sentia abandonada en els seus moments de major necessitat.
La resposta dels diferents representants no va ser uniforme i, de fet, va revelar les diferències en la manera en què cadascun interpretà el seu rol davant la crisi. Pedro Sánchez, després de rebre l’impacte d’un pal i veure’s enmig d’un ambient cada vegada més tibant, va fugir immediatament amb el seu equip de seguretat. La seua retirada va ser interpretada pels presents com un acte de covardia. En canvi, els reis Felip VI i Letizia van decidir romandre en el lloc, desafiant l’hostilitat i suportant els atacs de fang mentre intentaven parlar i escoltar els ciutadans. Aquest contrast en les actituds no va fer més que augmentar la disparitat en la percepció pública de cada figura, amb una ciutadania que veia en el president del govern a un líder més preocupat per la seua seguretat que per empatitzar amb el seu poble.
La imatge dels monarques suportant el maltractament i tractant de dialogar ha sigut interpretada per molts com una mostra de proximitat i resiliència, especialment en contrastar-se amb l’eixida abrupta de Sánchez. Felip VI es va acostar a escoltar les demandes i queixes dels veïns de Paiporta, els qui feia dies que patien les conseqüències de les pluges torrencials sense rebre l’ajuda promesa de les autoritats. Durant aquest acte d’escolta, el monarca va intentar calmar els ànims i comprendre la situació d’aquells que, amb les seues pròpies mans i sense suport suficient, intentaven rescatar les seues llars i pertinences.
El gest dels reis no va passar desapercebut per als veïns, els qui, encara que enmig de la frustració i indignació, van reconéixer l’esforç
dels monarques per entendre el seu dolor. La reina Letizia, visiblement afectada per l’hostilitat, va romandre al costat del seu espòs, mostrant una postura de fermesa i calma en un moment difícil. Per a alguns, aquest gest ha renovat la percepció de la monarquia com una institució que encara pot oferir proximitat i solidaritat, en contrast amb la figura dels líders polítics que semblen cada vegada més allunyats de les realitats del dia a dia.
Per part seua, Pedro Sánchez va enfrontar la reacció pública no sols durant la visita, sinó també després, quan en les seues declaracions va qualificar als manifestants com a “elements violents i marginals” orquestrats per l’extrema dreta. Aquesta resposta va generar encara més rebuig, perquè molts dels habitants de Paiporta es van sentir menyspreats i deslegitimats en la seua frustració. Els residents, que havien viscut dies de neteja àrdua i pèrdua sense rebre l’ajuda que esperaven per part de les institucions polítiques, veien aquestes paraules com un senyal de desconnexió total del president. Per a ells, la protesta no era obra de grups marginals ni de l’extrema dreta, sinó de ciutadans exhaustos, de gent comuna que ja no podia suportar la indiferència i l’abandó. Les paraules de Sánchez van ser vistes com un greuge, i el ressò d’aquest malestar es va estendre més enllà de Paiporta, ressonant en tota una ciutadania cada vegada més crítica cap a la classe política. Carlos Mazón, president de la Generalitat Valenciana, tampoc va escapar al descontentament dels ciutadans. Durant la seua visita, també va rebre insults i va ser objecte de llançaments de fang. Els habitants de Paiporta i altres pobles valencians afectats han criticat durament la falta d’una planificació adequada i la lenta resposta del govern regional davant una crisi que ja anava anunciant-se. Mazón, qui va intentar justificar la seua presència com un acte de suport als afectats, no va aconseguir calmar els ànims, i la imatge de cobert de fang va ser interpretada com un símbol de la falta de transparència i de compromís en la seua gestió.
L’incident a Paiporta no sols reflecteix el desacord entre els líders i la ciutadania, sinó que posa en evidència una crisi més profunda que travessa la política espanyola. La protesta dels veïns, lluny de ser un
acte aïllat, s’interpreta com un senyal de la creixent desesperació i de la falta de confiança en les institucions. En una Espanya on els ciutadans perceben que els seus líders viuen en una bambolla de privilegis i desconnexió, els esdeveniments de Paiporta són un recordatori que el descontentament social pot manifestar-se de maneres inesperades i contundents.
Tal vegada la figura dels reis ha eixit reforçada en aquest context. La decisió de Felip VI i Letizia de romandre en la zona, malgrat l’agressivitat de l’ambient, va ser vista com un acte de dignitat i proximitat. La monarquia, malgrat els debats i crítiques sobre el seu paper en la societat moderna, va mostrar en aquest cas una intenció de mantindre’s pròxima als ciutadans, tot i que el risc d’enfrontar-se a l’hostilitat era present. Aquest acte de permanència, encara que simbòlic, sembla haver donat a la monarquia un espai en la percepció pública com una institució que encara té la voluntat de representar a tots els espanyols, especialment en moments d’adversitat.
D’altra banda, les accions de Pedro Sánchez i Carlos Mazón deixen entreveure una classe política que sembla més preocupada per aconseguir vots i per la seguretat personal que per gestionar crisi a través de discursos distants que per enfrontar la realitat dels seus ciutadans. Els pròxims mesos, quan la majoria de la població no afectada s’oblide d’aquesta catàstrofe seran decisius per a veure com evolucionen les reaccions i quines mesures prenen els líders per a recuperar la confiança perduda. La tensió a Paiporta és un advertiment, un crit d’atenció per a aquells que governen: els ciutadans estan observant i exigeixen una resposta tangible, no sols paraules de consol que s’esvaeixen després de l’acte protocol·lari.
En definitiva, l’ocorregut a Paiporta evidencia la distància cada vegada major entre els dirigents i la societat. En un país on els ciutadans enfronten crisis de diversa índole —climàtiques, econòmiques i socials—, el paper dels líders cobra una importància crucial. La imatge d’un rei que es queda al costat del seu poble i un president que fuig al primer senyal de perill ofereix un contrast que no passarà desapercebut. Els habitants de Paiporta, amb les seues protestes, han fet sentir la seua veu, una
veu que ressona en una societat que ja no està disposada a acceptar promeses buides i gestos simbòlics sense un suport concret d’accions. La visita que havia de ser un acte de consol s’ha convertit en un emblema de la necessitat urgent d’un lideratge genuí i compromés, un lideratge que no tema enfrontar-se a la realitat ni a la fúria d’un poble que exigeix justícia i atenció.
INDIGNACIÓ
INDIGNACIÓ
Topònim d’origen aràbic. Prové de Beni-cidaví, ‘els fills de Cidaví’, d’on prové Sedaví. Cidaví és un compost amb Cid-, ‘senyor’ o ‘senyor meu’ que fa referència a Rodrigo Díaz de Vivar, i Dabbî, que seria l’antropònim àrab originari.
DES DE LA DISTÀNCIA D’UN POBLE
DESTROSSAT
ANDREA RIPOLL VELERT
Al meu poble hi ha morts. En el garatge de l’edifici on viu la meua amiga Rosa hi ha quatre persones atrapades, —em deia la meua neboda Sara entre llàgrimes la nit del dimecres 30 d’octubre—. És la primera veu de la meua família, que viu a Sedaví, que escolte des de l’últim àudio que ens havia enviat el meu germà que viu en un altre municipi valencià menys afectat. Eixe àudio el va enviar des del seu cotxe embossat en el polígon de Riba-roja de Túria a les 6 del matí, unes 16 hores abans, d’on van evacuar a més de mil treballadors. Per a cridar-me, la meua neboda se’n va pujar al terrat, com estaven fent moltes persones, per a poder agafar una mica de cobertura però, així i tot se li sent entretallada. Ells almenys tenen electricitat. Els meus pares, que viuen a tan sols uns 200 metres, continuen sense electricitat i aigua. El meu germà va aconseguir arribar a casa després d’una travessia digna de pel·lícula apocalíptica. Jo vaig aconseguir respirar quan me’n vaig assabentar una estona més tard.
Fa diverses hores que mire fotos de Sedaví, com d’altres poblacions veïnes. La imatge de portada és el meu carrer, el dels meus pares i germà, on passe els festius i vacances quan torne de Madrid. Està totalment negada i plena de vehicles amuntonats per la catàstrofe. Mai vaig pensar que el meu poble anava a ser foto de portada al diari digital on treballa la meua parella Yago. Mai vaig pensar que anara a ocórrer una cosa així. Recorde observar gotes fredes des de la meua finestra quan era una menuda, veure l’aigua aconseguir dos o tres pams d’altura i fluixejar. Em vaig passa la nit en la finestra veient com algun cotxe s’embossava en eixos enormes tolls. Això d’aquests dies és una altra cosa. És un desastre natural sense precedents.
En les hores que escric això, desenes de persones encara no han sigut localitzades. “Retuite” impulsivament totes les fotos de desapareguts i d’ajuda que necessiten els pobles afectats, informe els carrers on viuen o se’ls ha vist per última vegada i no puc deixar de pensar coses com és “el carrer al qual dona la finestra de la meua habitació”, “la paral·lela”, “el carrer del meu col·legi”, “on viu la meua amiga”. Mire les seues cares buscant-los en la memòria, llig els seus cognoms pensant si són familiars d’algú conegut. En realitat, és igual si els conec o no, m’envaeix la tristesa igual.
“Fins que no ho veus, no t’ho creus”, relata el meu germà al telèfon. “En l’aparcament públic al costat de ma casa hi ha més de 50 cotxes i potser hi ha persones que s’han quedat ací”, també fa referència als aparcaments de Bonaire, MN4 i el túnel que uneix Alfafar amb Benetússer i Sedaví. Mentre parlem —dijous a les 15h— em diu que està veient per la finestra com arriba l’UME a l’aparcament prop de casa i al túnel. Necessiten buidar-lo per a poder facilitar entrar i eixir dels pobles afectats. S’horroritza pensant en el que pot aparéixer allí dins. Encara que l’alcalde del municipi a l’altre costat d’eixe túnel i altres tantes persones en xarxes denuncien que allí encara no ha arribat ningú.
Acaben d’anunciar que la xifra de morts a cada moment va en augment. “En el garatge de la finca dels meus pares han llevat l’aigua els bombers i ha aparegut un cadàver d’un veí”, diu una amiga en el grup de Whatsapp dels col·legues. “Hui han trobat al marit de la meua cosina també”, diu una altra amiga acompanyant-lo d’una emoticona de cara trista. Ningú pregunta l’estat en el qual l’han trobat, perquè tots ens l’imaginem. Almenys el missatge va acompanyat d’una altra frase en la qual ens diu “els meus pares i germans estan bé”. Ella viu fora de Sedaví des de fa anys i ho presencia tot des de la distància, amb impotència, com jo. “Ja no obrirem mai més”, explica un conegut comerciant del barri que té dos negocis familiars des de fa dècades. “Si algú vol llogar els baixos, doncs bé, però tornar a alçar el negoci…”, lamenta. La situació amb els comerços locals és “dantesca”, m’explica el meu germà quan aconseguisc parlar amb ell. “Ja no hi ha res, no existeix el comerç”, explica. Ha baixat a tirar una mà a un amic que té un negoci de cuines i taulells, però no han pogut fer res perquè han d’esperar que vinga l’assegurança. A què han de vindre? Em pregunte, si ja és clar el que ha passat. A veure si intenta declarar algun cost fals en el comunicat per a rascar alguna cosa més en aquest puto desastre? Si ho han perdut tot. A més, en declarar la zona catastròfica, les asseguradores es deslliuren de pagar. Mentre està amb el seu amic davant del negoci, la policia troba un cos sense vida. Un altre més. No hi ha ningú a Sedaví que porte el compte o, almenys, jo no trobe la xifra. A dia de hui parlen de 7 a 9 morts.
Una altra parella d’amics que són dissenyadors web, en un altre grup de Whatsapp, expliquen el que justament acabe de veure en el perfil d’Instagram: “Hem salvat els ordinadors i discos durs, però no l’estudi”. Però, diuen, “gens comparable a Somnis”. Es refereixen a la llibreria Somnis de Paper a Benetússer, que té una altra parella d’amics que estan en el mateix grup de Whatsapp. Fotre, amb el que costa alçar un negoci així, centrat en la cultura i amb editorial pròpia, en un poble xicotet com eixe. Un altre amic em diu que l’acadèmia d’un amic comú està destrossada, de fang fins dalt. M’envaeix la impotència i torne a mirar el web de Renfe per a enxampar un AVE i anar-me’n allí a traure poals de fang de tots eixos llocs al costat dels meus amics i amigues. Però és inútil. El Ministeri de Transport ha dit que les línies d’AVE potser no estiguen disponibles fins “dins de dues o tres setmanes”. Les paraules del meu germà ressonen al meu cap: “Ja no hi ha res, no existeix el comerç”.
No ha passat ni una estona des que vaig escriure la xifra de morts. Ja s’ha actualitzat de nou. Veig un vídeo que m’envien dient “mira, és el teu poble, per si reconeixes el carrer”. No reconec el carrer, però és igual. Veig en el vídeo a gent baixar del seu cotxe mentre l’aigua els arrossega. Qui grava, crida des del seu balcó, horroritzat. Els cotxes es comencen a apilar, és totalment angoixant. Solte les llàgrimes que fa una estona que aguante. Em passen altres vídeos d’una família que va salvar els seus veïns amb una corda feta de llençols. El relat de la campiona d’handbol Susana Pareja de com va traure a una amiga del cotxe i ambdues van estar hores agarrades a un reixat, o la d’un altre de com van rescatar a diversos ancians d’una residència
Intente contactar amb un amic regidor per a veure si puc obtindre alguna declaració per part d’ell o l’Ajuntament, alguna xifra que faça que aquest text no siga tan personal com és. No em llig. És quasi impossible comunicar-se amb la gent d’eixa zona. De totes maneres, no hi ha cap xifra ni declaració que puga fer que aquest text no siga personal. Torne a provar de cridar als meus pares al fix i al mòbil, per si ha tornat l’electricitat. Però tampoc és possible. Només em queda esperar des de la distància com el meu poble ha quedat destrossat.
AINA VIDAL
Portaveu de Sumar
“Els diputats no estem per a anar a València a acovardir aigua”
LLOMBAI
MEU PAÍS LA PLUJA NO SAP PLOURE
El topònim Llombai prové d’una forma mossàrab procedent del llatí “lumbariu”, derivat de “lumbu”, o siga “llom”, en el sentit “part superior d’una porció de terra”.
LLOMBAI
UN POBLE INCOMUNICAT
VICENT CLIMENT GARCÍA
Em dic Vicent i soc veí de Llombai, un dels municipis del Marquesat. Encara no puc creure el que hem viscut aquestes últimes setmanes. Tot va començar el matí del fatídic dia, al voltant de les 7.30h, quan em va despertar el soroll eixordador de la pluja. Al principi semblava una tempesta normal, però prompte ens vam adonar que això era una cosa completament diferent. En qüestió de minuts, l’aigua va començar a colar-se per les portes de ma casa i, abans que poguera reaccionar, la planta baixa s’havia convertit en un riu.
Recorde estar en les escales amb la meua família, veient com l’aigua queia pels esglaons. Era com si estiguera dins d’una pel·lícula apocalíptica. El més urgent, després d’estar tots salvaguardats, era protegir els documents importants, com les escriptures de la casa, les assegurances i qualsevol cosa que no volguérem perdre. Impossible no sentir pànic; mai havíem viscut una cosa semblant. Encara que en 2001 també va haver-hi una forta tempesta, mai va arribar a inundar casa nostra. Això va ser diferent, una cosa molt més devastadora.
A Llombai, l’alcalde Salva Climent admetia més tard que la quantitat d’aigua caiguda en tan poc temps havia col·lapsat tota la localitat. En molts moments, fins i tot ens quedàrem sense xarxa telefònica durant dies, la qual cosa va agreujar encara més la sensació d’aïllament. Les classes i les línies d’autobusos es van suspendre i molts camins van quedar intransitables. Vaig intentar contactar amb emergències al 112, però la línia estava saturada. Ningú sabia què fer o a qui acudir. Durant tres dies vam estar sense electricitat ni comunicacions. Era angoixant el fet de no saber si la situació estava millorant o empitjorant.
Més tard, ens assabentem que en poc més de dues hores havien caigut quasi 200 litres per metre quadrat a Llombai i Catadau, mentre que Alfarb registrava una mica més de 125 litres. Però les dades no podien captar el caos que vivíem. Salva Martínez, un veí que estava ajudant a la seua tia en la plaça de l’Om, em va dir que a sa casa l’aigua havia superat el mig metre. “És un desastre total, no havia vist una cosa similar”, em va comentar dies després mentre intentava traure el fang acumulat. En casa d’altre veí passava el mateix, tot el mobiliari per a tirar; poc es pot aprofitar.
Quan la pluja va donar una xicoteta treva, els veïns eixirem als carrers amb pales i poals per a començar a netejar. Però la calma va durar poc. Abans que poguérem avançar molt, la tempesta va tornar amb més força, i els carrers van tornar a inundar-se. Era com si la naturalesa volguera recordar-nos que encara tenia més a donar-nos. Alguns van intentar protegir els seus habitatges amb fustes o sacs d’arena, però era una batalla perduda. Cada vegada que créiem que el pitjor havia passat, l’aigua tornava a arrasar amb tot.
A Catadau, la situació no era millor. La primera riuada va arribar d’hora, i encara que va permetre a alguns veïns organitzar-se i protegir els més vulnerables, les següents ones d’aigua van colpejar amb més força. Escuder, un veí que també va patir els efectes de la tempesta, contava que, per sort, moltes persones majors ja estaven en les zones altes quan va arribar la segona riuada. Això va evitar una tragèdia major.
Tanmateix, els carrers estaven completament negades, i la intensitat de l’aigua feia perillós moure’s. Alguns van parlar fins i tot d’un “mini tornat” que va derrocar arbres i va arrancar panells informatius en qüestió de segons. Jo almenys no el vaig vore, però he vist algun vídeo a les xarxes socials.
El riu Magre, que també passa per Alfarb, també es va desbordar, causant estralls en eixa localitat. En molts carrers l’aigua arribava fins als genolls, i els cotxes que havien quedat al carrer estaven completament negats. Era impossible eixir de casa sense córrer algun risc. Mentrestant, les autoritats locals demanaven als veïns que no es mogueren dels seus habitatges i evitaren desplaçar-se amb cotxe. Però, per a llavors, el mal ja estava fet.
Els dies que van seguir foren igual de complicats. Finalment, quan les telecomunicacions es van restablir, vam poder dimensionar el desastre. Camins negats, cotxes inutilitzables, mobles destrossats… La magnitud dels danys era aclaparadora. Encara que les pèrdues materials eren enormes, almenys no hi havia hagut víctimes mortals. Així i tot, no era fàcil consolar-se veient l’estat en el qual havien quedat les nostres cases i carrers.
No obstant això, enmig de tota aquesta devastació, la qual cosa més em va impressionar va ser la solidaritat dels meus veïns. Ningú es va quedar de braços plegats. Tots ajudaven com podien, ja anara netejant fang, traient aigua o brindant refugi als qui ho necessitaven. Fins i tot persones que mai s’havien parlat treballaven juntes per a superar aquesta crisi. En eixos moments em vaig adonar que, encara que la tempesta havia sigut implacable, la nostra comunitat era més forta.
Ara, mentre tractem de reconstruir les nostres vides i retornar un poc de normalitat al nostre municipi, no puc evitar reflexionar sobre l’ocorregut. Aquestes pluges torrencials, aquesta DANA que ens va colpejar, van deixar una marca que no s’esborrarà fàcilment. Veure com la teua llar, el teu refugi, es converteix en un riu de fang és una cosa que no s’oblida. Però també ens va recordar la importància d’estar preparats i de donarnos suport mútuament. Perquè si alguna cosa hem demostrat a Llombai, Catadau i Alfarb, és que, junts, podem enfrontar-nos a qualsevol tempesta.
ALDAIA
MEU PAÍS LA PLUJA NO SAP PLOURE
Topònim que prové del aràbic al-dáia on hi trobem la reducció romànica AI >
e que ha donat el mot aldea.
ALDAIA
EL BONAIRE ÉS UN CEMENTE-
RI
MANEL CALABUIG TORRES
L’ocorregut en el pàrquing del centre comercial Bonaire després de les devastadores pluges de l’última DANA és una experiència que difícilment oblidarem els qui vam ser allí. Com a treballador d’aquest centre, vaig ser testimoni dels esforços per a garantir la seguretat de les persones, la ràpida resposta de les autoritats i, lamentablement, la proliferació de faules que van convertir una tragèdia real en un espectacle de desinformació.
Quan la pluja va començar a intensificar-se aquell dia, l’equip de seguretat Bonaire va actuar amb rapidesa. Els protocols d’emergència es van activar immediatament i van assegurar l’evacuació del personal i els clients. L’aigua, no obstant això, ascendia ràpidament i va inundat el pàrquing subterrani en qüestió d’hores. Des d’eixe moment, l’atenció es va centrar a garantir que ningú quedara atrapat. Encara que aconseguírem desallotjar als qui encara estaven en el centre, l’aigua es va convertir en un obstacle enorme per a verificar que tot estava sota control en les plantes inferiors.
L’endemà, les xarxes socials estaven inundades d’alguna cosa més que aigua: rumors alarmants. El primer que va arribar a les meues orelles va ser que el pàrquing estava ple de cadàvers. Van parlar de “258 morts”, fins i tot de famílies senceres atrapades en els seus cotxes. Com a treballador que havia sigut present i que coneixia de primera mà el que estava ocorrent, em resultava frustrant escoltar eixes històries. Sabia que els equips de rescat, inclosos efectius de l’UME i la Policia Nacional, estaven inspeccionant cada racó del centre comercial i que fins a eixe moment no s’havia trobat ningú. No obstant això, la narrativa del “Bonaire és un cementeri subterrani” continuava guanyant força. Recorde en particular una foto que es va viralitzar. Era un camió frigorífic que suposadament s’havia utilitzat per a traslladar cadàvers des de Bonaire. El més indignant va ser descobrir que eixa imatge no sols no pertanyia al lloc, sinó que havia sigut presa anys arrere en un altre context. Malgrat que les autoritats i mitjans de verificació van eixir a desmentir aquesta informació, molts continuaven compartintla, convençuts que hi havia una conspiració per a ocultar el que suposadament havia passat.
Un dels meus companys, encarregat de seguretat, va viure una situació especialment difícil. Va estar ajudant a coordinar les labors de rescat i neteja, però en xarxes socials va ser assenyalat com algú que suposadament encobria el que estava ocorrent. Va rebre missatges ofensius i amenaces, la qual cosa em va semblar totalment injusta, considerant la seua dedicació durant tota la crisi.
Mentrestant, a l’interior del pàrquing, la realitat era molt diferent de la qual pintaven les faules. Vaig veure amb els meus propis ulls com els equips de rescat treballaven sense descans, utilitzant llanxes i bombes per a acovardir l’aigua. En parlar amb alguns dels bombers, em van explicar que un dels principals desafiaments era el llot acumulat, que feia més lenta la inspecció de cada vehicle. Malgrat això, es va revisar d’un en un, i en cap van trobar persones atrapades.
El mal que van causar aquestes històries falses no es limita a la confusió immediata. Vaig parlar amb diversos clients habituals de Bonaire després de l’incident, i molts van confessar que havien perdut la confiança en les autoritats a causa dels rumors. Aquesta desconfiança, alimentada per les xarxes socials, es tradueix en problemes a llarg termini. Si en una futura emergència les persones decideixen ignorar els comunicats oficials i guiar-se pel que lligen en internet, el resultat podria ser catastròfic.
Una altra qüestió que em va impactar va ser com aquestes faules van desviar l’atenció del que realment importava: ajudar les víctimes de la DANA. Les pluges havien causat danys enormes en tota la regió, amb persones que ho havien perdut tot i que necessitaven ajuda urgent. No obstant això, gran part de la conversa pública es va centrar en desmentir rumors absurds sobre el pàrquing de Bonaire, robant recursos i temps que podrien haver-se utilitzat per a coordinar millor la resposta davant la catàstrofe.
Com a treballador de Bonaire i com algú que va viure tot això des de dins, crec que hi ha diverses lliçons que hem d’aprendre. En primer lloc, les autoritats han d’actuar de manera més proactiva per a combatre la desinformació. Cal publicar actualitzacions freqüents i clares, com van fer la Policia Nacional i l’UME, és un bon començament, però és evident
que no basta. Les xarxes socials també tenen un paper important: han d’implementar mesures més estrictes per a evitar que es viralitzen informacions falses, especialment en moments de crisis.
D’altra banda, nosaltres, com a ciutadans, hem de ser més responsables amb el que compartim. Durant els dies posteriors a la inundació, molts dels meus propis amics i familiars em van enviar missatges alarmats, repetint el que havien llegit en grups de WhatsApp o vist en TikTok.
Cada vegada que intentava explicar-los la veritat, em responien amb desconfiança. Aquest tipus d’actitud no sols és frustrant, sinó també perillosa. Si volem evitar que una cosa similar torne a ocórrer, necessitem educar-nos sobre com verificar la informació abans de compartir-la.
Finalment, crec que el cas de Bonaire és un recordatori de la importància de l’empatia. Darrere de cada rumor fals hi ha persones reals que pateixen les conseqüències: treballadors com jo, equips de rescat que arrisquen les seues vides, i les víctimes de la tragèdia. És la nostra responsabilitat com a societat garantir que, almenys en aquest aspecte, no afegim més mal del que ha causat la naturalesa.
MARIAN ROJAS
“El cervell i l’ésser humà ha demostrat al llarg de la història, de la vida, que és capaç de sobreposar-se les pitjors tragèdies i tornar a començar; el tema és no fer-ho sols”
POLÍTICS
MEU PAÍS LA PLUJA NO SAP PLOURE
Ciutadà que es dedica als interessos públics en general i que en les societats democràtiques participa amb la seua opinió, amb la seua filosofia política, amb el seu vot, amb la seua participació i amb les seues capacitats en les decisions que s’han de prendre per a organitzar tot el que afecte els interessos públics.
POLÍTICS
UNA CIUTADANIA RESPONSABLE
BENJAMÍ MOMPÓ PERUGA
Un altre any tinc el gust de col·laborar en aquest magnífic llibret de la Falla Xúquer. I, pel que siga, no serà la primera vegada que escric i reflexione sobre política. Estic agraït per l’oportunitat que em brindeu, ja que em permet compartir algunes idees que fa temps que em ronden per la meua ment.
Si has arribat fins ací, t’anime a què no te’n vages corrent ni passes la pàgina. Soc conscient del rebuig que rep una paraula com la que encapçala aquest full, però en les següents línies tractaré de fer un al·legat a favor de la necessitat de fer política, una defensa a capa i espasa. A més de diferenciar el que veritablement és la política del que, com a molt, és politiqueig.
La política és molt més que simples debats entre partits o eleccions periòdiques. Aristòtil va definir la política com “l’art de governar per al bé comú”. En un sentit més ampli, la política abasta les formes en què les comunitats prenen decisions col·lectives per a garantir la seua supervivència, benestar i desenvolupament. Això inclou des de la distribució de recursos fins a la creació de normes que regulen la convivència. En essència, la política afecta quasi tots els àmbits de la nostra vida.
La paraula “política” desperta diverses emocions i opinions. Per a alguns, representa un camp noble i necessari per a l’organització social; per a uns altres, està carregada de decepció i desconfiança. No obstant això, independentment de les percepcions individuals, no es pot subestimar la seua importància en la construcció, el funcionament i l’evolució de les societats.
Aquest article pretén argumentar per què la política, en el seu sentit més determinant, és fonamental i com tots hauríem d’assumir un paper actiu en ella. El que es podria definir com una ciutadania responsable amb la democràcia, que també és un concepte vulnerable que està trontollant en aquests temps que corren per culpa dels discursos populistes que en realitat tenen com a objectiu l’antipolítica. Qui crega que els drets que tants anys costaren d’aconseguir vingueren per a quedar-se, està molt equivocat perquè es poden perdre molt ràpidament.
La història ha demostrat una vegada i una altra com la política, arreu del planeta, ha sigut el motor de transformacions socials significatives. Els moviments pels drets civils són exemples clars de com la política pot ser utilitzada per a desafiar sistemes injustos i promoure el progrés.
Aquestes lluites també mostren que la participació ciutadana és essencial perquè la política complisca el seu propòsit transformador.
També en la nostra ciutat, la política és un mitjà per a abordar problemes quotidians. Un bona mostra podria ser el que ha costat tindre un nou col·legi per a les Escoles Carrasquer, on tantes generacions d’alumnes l’anhelaven mentre estudiaven en barracons, o altres reivindicacions històriques que a la fi veuen la llum, com les obres d’humanització del boulevard de la N-332.
Un sistema polític sols pot ser tan fort com el nivell de participació dels seus ciutadans. La democràcia, en particular, està construïda sobre la base d’un electorat informat i compromés. Quan les persones trien no involucrar-se, permeten que interessos particulars ocupen l’espai buit, i ja sabem com acaba això: en detriment del bé comú.
Participar en la política no es limita a votar en eleccions. Significa també estar informat, debatre idees, assistir a reunions comunitàries, protestar pacíficament contra les injustícies i, en alguns casos, postular-se per a càrrecs públics. L’apoderament ciutadà comença amb la comprensió de què cada acció, per xicoteta que parega, contribueix a enfortir el teixit de la nostra societat.
Un dels principals obstacles per a la participació efectiva en la política és la falta d’educació en aquest camp. Sovint, les persones senten que la política és complexa o està destinada només a experts. No obstant això, l’educació política ha de ser un dret i una prioritat en qualsevol societat democràtica. Quan les persones entenen com funciona el sistema polític i quins són els seus drets i responsabilitats, estan més capacitades per a prendre decisions informades i per a exigir rendició de comptes als seus representants.
Els governs i les institucions educatives tenen un paper clau a promoure aquesta alfabetització política des d’una edat primerenca. Vivim en un Estat descentralitzat en el que cada govern desenvolupa unes competències, des del central fins a l’ajuntament, tot passant per les autonomies i les diputacions. D’altra banda, també és responsabilitat dels mitjans de comunicació i les comunitats crear espais per a discutir temes d’interés públic de manera constructiva i responsable.
El desencantament cap a la política és un fenomen global que no ha de ser ignorat. La corrupció, la polarització i la desconnexió entre els líders i els ciutadans han generat apatia i desconfiança. No obstant això, abandonar la política no és la solució. Per contra, és una crida urgent a transformar-la des de dins. Fora de la política no hi ha democràcia.
En l’era digital, les xarxes socials han revolucionat la forma en què les persones participen en la política. Si bé aquestes plataformes tenen el potencial de democratitzar l’accés a la informació i facilitar l’activisme, també presenten riscos com la difusió de notícies falses i l’augment dels discursos d’odi. Aprendre a navegar aquest nou entorn és crucial per a garantir que les eines digitals servisquen a l’interés públic.
Posem per cas Elon Musk, la segona persona més rica del món, qui va comprar l’antiga xarxa social Twitter, ara rebatejada com a X. Ell controla l’algoritme que és com un nou super poder, que a diferència d’altres, l’empra per a controlar la informació que ens apareix en els nostres dispositius mòbils a través dels comptes d’X. I així és com ha aconseguit propagar mentides i fake news tan absurdes com que els immigrants haitians de la ciutat d’Springfield es mengen les mascotes dels seus veïns, en favor de la causa trumpista. Casualment, ha entrat a formar part de l’administració de Donald Trump. Per situacions com aquesta, en lloc d’allunyar-nos de la política per desencantament o por, hem de treballar per a construir un sistema que inspire confiança i esperança. Això comença amb una major transparència, mecanismes sòlids de rendició de comptes i un compromís genuí per part dels líders de prioritzar el bé comú sobre els interessos personals o partidistes.
La ciutadania també té un paper essencial. Exigir millors polítiques, qüestionar les decisions injustes i proposar solucions no és només un dret, sinó un deure. Quan la societat i els seus líders treballen junts, es pot recuperar la confiança i revitalitzar la política com una ferramenta per a l’interés col·lectiu.
La política és cabdal per a la vida en societat. Encara que sovint criticada, és un instrument poderós per al canvi i la construcció d’un futur més just i equitatiu. En lloc d’ignorar-la o menysprear-la, hem d’assumir una postura activa i compromesa.
Cada veu compta i cada acció importa. En involucrar-nos en la política, no sols defensem els nostres drets, sinó que també contribuïm a una societat millor per a tots, d’avançar i d’evolucionar. És hora de transformar la nostra percepció cap a la política, reconeixent el seu potencial per a millorar vides i resoldre els desafiaments més urgents de l’època en què ens ha tocat viure.
Com a servidor públic, actualment des del meu escó de les Corts Valencianes, defensaré sempre el noble “art del bé comú” del que parlava Aristòtil fa més de dos mil·lennis i que encara hui esdevé com a un sistema clau en l’organització i l’estructura de la nostra societat. T’anime a tu també a fer-ho, amb il·lusió i esperança.
POLÍTICS
LLOT
El llot, la llacor o el llac és el sediment o solatge fangós que es crea al fons d’aigües estancades, safareigs, dipòsits, dàrsenes i rius de cabal molt baix que contràriament al fang té una llarga concentració de restes orgàniques.
LLOT
L’OMBRA DEL LLOT
MILIO RODA LUCAS
L’ombra arribà, enfurida i callada, la DANA, l’abisme, la tempesta desbocada. Els cels, oberts com un crit de dolor, vomitaren aigües amb força i furor.
Els rius ploraren, els barrancs clamaren, i els carrers foren rius que tot ho arrasaren.
Les cases, esglésies, mercats i camins, tots soterrats en llots i destins.
Un llot espés que sepulta records, una mà que arrossega com fosca dels morts.
Les escoles tancades, el barri en silenci, on la vida fa dies que es viu en absència.
El govern promet, amb paraules tan fines, però el llot no escolta; ni plans, ni firmes.
On són les ajudes? Pregunta el veí, mentre amb les mans neteja el camí.
Valencians en peu alcem-se pales en mà, són far en l’hostatge.
Els jóvens, els vells, gent d’arreu, ajuden als altres amb força i coratge.
Però el drama persisteix, la realitat crida: el llot no és sols a terra, és també la ferida.
La burocràcia lenta, com llot en els peus, impedeix la llum que busquen els seus.
Els polítics somriuen per fotos d’un dia, mentre el poble s’ofega en la melancolia.
Ajuda que arriba tard i incompleta, com una carta en flames que mai no es detecta.
Així passa el temps, entre llot i promeses, mentre el poble alça murs entre aigües espesses.
València, ofegada però no rendida, sap que del llot naix la vida.
L’aigua que mata també donarà, vida als camps que la mà cuidarà.
Però mai no oblidem, entre llot i turment, que el poble és qui salva al poble, no el govern absent.
MEU PAÍS LA PLUJA NO SAP PLOURE
UTIEL
Otobel, Otobesa (en la romanització) Serra, Serrezuela, Serradiel (en època islàmica) a partir de la instal·lació d’un poderós contingent mossàrab per mà del rei d’Aragó, Sr. Alfons I el Batallador, l’any 1123 se’l coneixerà amb els noms de Otiello o Otielo. Apel·latius que, a l’igual de l’ocorregut amb nombrosos topònims mossàrabs, van perdre l’original per a convertir-se en Utiel.
UN RELAT D’HORROR
I ES-
PERANÇA
VIRGILIO GONZÁLEZ PÉREZ
Diuen que la història és cíclica, però sembla que a Utiel ens agrada jugar amb foc, o millor dit, amb aigua. Aquesta vegada, el riu Magre ha vingut a fer-nos una visita que ningú va demanar, portant amb ell la força d’una DANA que no entén de límits ni de compassió. Sis morts, centenars de famílies damnificades, un paisatge transformat en un camp de llàgrimes i fang. Però, com sempre, la culpa serà de la “natura imprevisible”, i no d’una planificació urbana que sembla feta per a convidar al desastre.
Durant dècades hem construït una ciutat que no només ignora el Magre, sinó que el desafia. Qui necessita escoltar els advertiments quan pots convertir la seua vega en un parc urbà, els marges en carrers principals i les seues zones inundables en garatges i baixos comercials? Ara, quan l’aigua ha decidit reivindicar el seu espai, tots ens posem les mans al cap, però la veritat és que això no és només culpa del Magre, sinó també de la nostra pròpia arrogància.
Encara no m’he recuperat del desassossec que em provoca caminar pels carrers d’Utiel, la meua ciutat, convertida en un autèntic camp de batalla contra la força desbordada del Magre que ha colpejat amb fúria una terra acostumada a les tempestes, però mai a un caos d’aquesta magnitud. Els testimonis encara ressonen: sis morts, centenars de famílies desplaçades i uns danys materials que semblen irreparables. El dimarts fatídic, més de 300 litres per metre quadrat van caure sobre el municipi i els seus voltants, desencadenant un desastre que ningú havia previst. La rambla, una artèria principal, es va transformar en un riu embravit que arrossegava tot al seu pas: cotxes, mobles, arbres i, tristament, vides. A la zona de l’Alameda, les cases quedaren atrapades sota tres metres d’aigua, amb famílies senceres buscant refugi en pisos alts o qualsevol lloc que semblara segur.
Recorde la cara del meu amic Rafael quan explicava com la seua filla havia estat rescatada amb una retroexcavadora des del balcó de casa seua. Malgrat haver perdut tot, repetia sense parar: “Estem vius.” Però no tots tingueren la mateixa sort. Sis veïns de la nostra comunitat quedaren atrapats, víctimes d’un desenllaç tan sobtat com cruel.
Els esforços per salvar vides van ser titànics. La Unitat Militar
d’Emergències va arribar tard, després de lluitar contra camins tallats i barrancs intransitables. Helicòpters i voluntaris es llançaren sense descans en una cursa contra el temps, mentre els veïns, amb tractors i remolcs, col·laboraven per salvar tot el que es podia. Les escenes de solidaritat foren tan impressionants com les del desastre: amics i desconeguts ajudant-se entre si per netejar el fang i recuperar el poc que havia sobreviscut a la fúria de l’aigua.
Mentre es retirava el llot i es recuperaven cossos, les institucions van començar a mobilitzar recursos. L’Ajuntament d’Utiel, amb el seu alcalde Ricardo Gabaldón al capdavant, declarà la zona com a catastròfica i demanà suport estatal i autonòmic per a la reconstrucció. En un gest d’unió rarament vist, l’oposició es posà al costat del govern local, i es féu una crida a les asseguradores perquè compliren amb les seues responsabilitats.
L’alcalde Ricardo Gabaldón, amb el seu to solemne, ens ha assegurat que “es posaran tots els recursos disponibles” per a recuperar la ciutat. Molt bé, però per què no es van posar abans per a prevenir aquesta tragèdia? Ara és fàcil demanar la declaració de zona catastròfica i posar sis dies de dol. És gairebé un protocol. Però, on estava aquesta previsió quan es va permetre urbanitzar zones que tothom sabia que s’inundarien? Ah, clar, segur que esperàvem que la UME vinguera amb un bot salvavides abans que el desastre colpejara.
Enmig de la tragèdia, l’Ajuntament ha tingut la brillant idea de demanar als veïns que porten els mobles destrossats a un descampat. “Per a facilitar la recollida i no obstaculitzar la circulació”. És gairebé poètic: el mateix sistema que ens va fallar ara ens demana que li facilitem la feina. Mentrestant, són els veïns, amb graneres i pales, els que realment estan traient fang i reconstruint vides, no les autoritats ni les asseguradores que posaran totes les traves possibles per a evitar pagar un cèntim.
Mentrestant, les veus oficials ens demanen calma. “El riu es va desbordar per les pluges a la capçalera”, diuen, com si això haguera sigut una sorpresa. Les pluges torrencials són notícia cada any, però les mesures de contenció sempre són una promesa buida. Si sabem que el riu és una
fera, per què continuem tractant-lo com un xicotet rierol inofensiu?
Aquesta és la frase de moda. Rafael, Teresa i Ana, com la resta de damnificats, la repeteixen com un mantra per a convéncer-se que les pèrdues materials no són tan importants. I sí, és cert, estem vius. Però també estem enfonsats en un sistema que ens condemna a perdre-ho tot una vegada i una altra perquè ningú pren mesures reals. Vivim en un bucle on només reaccionem quan la catàstrofe ja ens ha arrasat.
El fang que ara cobreix els carrers d’Utiel no és només el resultat d’una riuada; és el reflex d’una societat enfonsada en la inèrcia i la negligència. Cada gota de fang simbolitza una decisió política irresponsable, una oportunitat perduda per a reforçar els marges del riu, una urbanització aprovada sense estudis de risc, una partida pressupostària destinada a qualsevol cosa menys a la prevenció.
Si la història ens ensenya alguna cosa, és que no aprendrem res. Els tractors retiraran el fang, les asseguradores pagaran el mínim imprescindible, les autoritats inauguraran algun monument commemoratiu i nosaltres tornarem a edificar en zones inundables perquè el cicle puga repetir-se.
Potser és hora de començar a mirar el Magre amb el respecte que mereix. No com un enemic, sinó com un recordatori que la natura no és un adversari, sinó un mestre. Si continuem ignorant les seues lliçons, ell no dubtarà a tornar per a ensenyar-nos-les de la manera més dolorosa possible.
Però bé, què sé jo? Només sóc un veí més amb els peus enfangats i les mans buides.
Malgrat aquesta unitat aparent, la impotència i la ràbia s’han colat entre els veïns. Molts critiquen la falta de prevenció i la lenta reacció davant les alertes meteorològiques. Ens preguntem si aquesta tragèdia es podria haver evitat. Sabíem que el Magre era un riu traïdor, però ningú havia previst una crescuda tan ràpida ni un volum d’aigua tan monstruós, agreujat per la gestió d’embassaments i l’acumulació de pluges en altres zones del País Valencià, com a la capçalera del riu.
Les promeses de reconstrucció són esperançadores, però, com sempre,
resten en l’aire fins que es traduïsquen en accions concretes. Les famílies sense llar necessiten solucions immediates, i el dol per les pèrdues humanes continua latent, com un record constant de la fragilitat de les nostres vides davant la natura.
Encara queden mesos, potser anys, per a tornar a alçar Utiel tal com la coneixíem. Però, enmig de la devastació, una cosa ha quedat clara: la força d’una comunitat unida és inqüestionable. Els veïns s’han convertit en l’ànima d’aquesta reconstrucció, amb les seues mans plenes de fang i els seus cors plens d’esperança. Perquè, malgrat tot, estem vius, i això, per ara, és el més important.
UTIEL
JOVENTUT
MEU PAÍS LA PLUJA NO SAP PLOURE
Edat que se situa entre la infància i l’edat adulta. El temps de l’edat de jove, que comença des dels catorze, i arriba fins als vint i un anys. Ve del llatí Iuventus, que significa això mateix.
JOVENTUT
DE GENERACIÓ DE CRISTALL A GENERACIÓ TERRRACOTA
JOAN PELLICER ARTAL
Quan la DANA va colpejar València l’octubre del 2024, va deixar darrere seu desolació, cases destruïdes i comunitats devastades. Entre les imatges més colpidores d’aquells dies es trobaven les de milers de joves, que es van bolcar a ajudar, esborrant d’un plomall l’etiqueta de “generació de cristall” que tan sovint se’ls atribueix. Vaig veure de prop com aquesta generació, acusada de fragilitat, responia amb una fortalesa i empatia que molts no esperaven i als que jo els he anomenat la nova generació terracota, eixa que serà endurida pel fang i el llot modelat per la desgràcia i la catàstrofe.
La tempesta va colpejar amb força, però les primeres respostes solidàries no van vindre d’institucions ni autoritats, sinó de persones joves disposades a actuar. “No sabem on dormir, però ens és igual”, deia Miguel, de 24 anys, mentre amb els seus amics carregaven eines i aliments en furgonetes per portar-los a les zones més afectades. Aquest testimoni, reflex de molts altres, mostra com els joves van liderar l’ajuda humanitària, organitzant-se a través de les xarxes socials i mobilitzantse amb rapidesa.
Sempre se’ls ha acusat de dèbils per expressar obertament les seues emocions o prioritzar la salut mental, però aquestes característiques van resultar ser la seua major fortalesa. En paraules de Mayte Ortiz, directora de la Fundació SM, “han demostrat que ningú els ha de dir què fer, perquè ja ho saben”. Aquesta sensibilitat, tan criticada, els va impulsar a actuar amb una empatia admirable. Joves d’instituts i universitaris van deixar de banda classes —en alguns llocs anul·lades per la catastrofe— i compromisos personals per recollir aliments, roba i materials essencials. Molts van treballar llargues jornades en la neteja de cases inundades, col·laborant amb les forces militars i les comunitats locals.
En un dels pobles més afectats, una resident anciana va descriure els joves com a “àngels”, agraïda per la seua ajuda enmig de la catàstrofe. Aquest reconeixement no és aïllat; era comú escoltar històries semblants en llocs com Algemesí, Catarroja o Paiporta, on els joves van treballar incansablement per retornar una certa normalitat a les vides afectades.
El terme “generació de cristall” sembla cada vegada menys apropiat per als joves valencians quan es revisen els reptes que aquesta generació ha enfrontat: una pandèmia global, crisis econòmiques, un confinament prolongat i ara una catàstrofe natural de grans proporcions. En cada desafiament, han demostrat resiliència, creativitat i un profund compromís amb el benestar col·lectiu. Com alguns van assenyalar a les xarxes socials, potser aquesta generació no és de cristall, sinó de terracota, modelada de la terra, el fang, el llot i l’argila cuita i després endurida a través d’adversitats constants. Tanmateix, els prejudicis persisteixen. Encara que molts van reconéixer la valentia dels joves durant la DANA, altres van minimitzar el seu esforç, acusant-los de buscar protagonisme a les xarxes socials. Això, malgrat que influencers i plataformes digitals es van usar majoritàriament per coordinar ajudes i recaptar fons, deixant clar que la visibilitat no era egoisme, sinó una eina per amplificar la solidaritat. Personalment, veure els joves treballant junts, molts d’ells sense conéixer-se, va ser inspirador. Als passadissos de centres cívics, culturals, fallers o religiosos com Juniors MD convertits en centres de recollida, i de voluntariat o en carrers coberts de fang, va quedar clar que aquesta generació entén el poder de l’acció comunitària. També em va sorprendre la seua capacitat d’improvisar solucions davant la manca d’infraestructura o ferramentes. Des d’alquilar maquinària amb diners recaptats, improvisar ferramentes per a buidar el fang, fins a dormir en furgonetes perquè no hi havia on més, la seua entrega va superar qualsevol expectativa.
El que vaig presenciar als pobles afectats em va portar a reflexionar: per què continuem subestimant aquesta generació? És cert que han crescut envoltats de tecnologia i canvis ràpids, però això no els fa menys capaços. Al contrari, els ha fet més adaptables i conscients de les necessitats col·lectives.
Si alguna cosa va quedar clara després de la DANA, és que no podem continuar veient els joves valencians a través de lents de prejudici. La seua actuació en aquesta crisi hauria de servir com una crida a
reconéixer el seu veritable potencial: una barreja de sensibilitat, acció i compromís amb els altres. En lloc d’etiquetar-los, és moment de donarlos suport i aprendre de la seua capacitat de resposta.
A València, la “generació de cristall” va mostrar que no és fràgil, sinó empàtica, resilient i profundament compromesa amb el seu entorn. Potser és hora de redefinir què significa ser fort, perquè ells ens estan ensenyant que la força també resideix en l’empatia i en la capacitat de transformar tragèdies en oportunitats per ajudar.
Mot d’origen aràbic: alfahhâr, que significa ‘l’oller’ o ‘l’olleria’, persona que treballa l’argila o lloc on s’hi treballa, respectivament.
Del mateix origen que el castellà antic alfahar, ‘alfarero’. Fou una antiga alqueria islàmica
conquerida per Jaume I el 1238.
EL TÚNEL DE LA MORT
D’ALFAFAR
JOSEP MANUEL PASTOR LÓPEZ
No puc evitar recordar aquella vesprada del 21 d’octubre de 2024, quan les pluges torrencials de la DANA van convertir el túnel d’Alfafar, que uneix aquest municipi amb Benetússer, en l’epicentre d’una de les tragèdies més grans de la història recent de la Comunitat Valenciana. Conegut ara com el túnel de la mort, aquell pas subterrani es va inundar ràpidament, assolint fins a set metres d’aigua i atrapant més de quaranta vehicles amb desenes de persones dins. Aquesta catàstrofe va posar en evidència la desídia institucional, la manca de manteniment de les infraestructures i la vulnerabilitat davant un clima cada vegada més extrem.
Els primers minuts de la tragèdia van ser crucials. Segons testimonis, l’aigua es va acumular de manera sorprenentment ràpida, formant una trampa mortal. La manca de senyalització i advertències efectives va fer que molts conductors continuaren circulant pel túnel sense sospitar el perill. Quan es va donar l’alerta, ja era massa tard per a molts. Alguns testimonis narraven com, en qüestió de minuts, el túnel es va convertir en un riu subterrani, amb cotxes submergint-se completament i les persones lluitant desesperadament per escapar.
Els serveis d’emergència es van trobar amb un escenari dantesc: cotxes apilats com si foren joguets, famílies atrapades i un accés gairebé impossible per la força de l’aigua. Els bombers i equips de rescat, totalment desbordats per la magnitud de la situació, van treballar durant hores sense descans, intentant salvar vides i recuperar cossos. “Mai havia vist res igual”, declarava un bomber veterà, amb llàgrimes als ulls, mentre recordava les escenes de desesperació que va presenciar. Aquest episodi va causar més de 200 morts a tota la Comunitat Valenciana, de les quals més de 50 van perdre la vida en aquest punt concret, convertint el túnel d’Alfafar en un trist símbol d’una tragèdia que podria haver-se evitat.
El túnel d’Alfafar ja havia sigut objecte de queixes i advertències en el passat. Veïns i experts en infraestructures havien alertat repetidament de la seva vulnerabilitat davant episodis de pluja intensa. En ocasions anteriors, les pluges ja havien provocat inundacions menors, però mai es va implementar un pla seriós de millora del sistema de drenatge ni
una revisió integral de la seguretat del túnel. Tot i aquestes alarmes, la inacció administrativa va ser una constant.
Els informes preliminars sobre la tragèdia apunten a una falla estructural en el sistema de bombament i evacuació d’aigües del túnel. Aquest sistema, que ja estava obsolet, va quedar completament col·lapsat per la intensitat de la pluja. A més, la manca de coordinació entre administracions, el retard en l’actualització de les infraestructures i la desídia a l’hora de prioritzar inversions en seguretat van contribuir de manera directa a l’amplificació de la tragèdia. Diversos informes tècnics, publicats anys abans, ja havien advertit de la insuficiència del sistema de drenatge del túnel en cas de precipitacions extremes, però aquestes advertències van ser ignorades.
La pregunta que ara ressona en tota la societat valenciana és: per què no es van prendre mesures preventives? La resposta sembla estar lligada a un cúmul d’errors administratius, burocràcia i manca de priorització de les vides humanes per damunt dels interessos polítics i econòmics.
Això ha fet que el túnel de la mort esdevinga un símbol de la negligència institucional.
La tragèdia va tenir un impacte devastador a nivell humà i social. La xifra de morts va colpejar durament la societat valenciana, ja que moltes de les víctimes eren famílies senceres que tornaven a casa després del treball, joves que es dirigien a veure amics i treballadors que utilitzaven el túnel com a part del seu trajecte diari. Les escenes de dolor eren esquinçadores: famílies plorant a la vora del túnel, voluntaris intentant ajudar sense els recursos adequats i una comunitat sumida en el dol.
A mesura que es recuperaven els cossos, els veïns van erigir un memorial improvisat a prop del lloc de la tragèdia. Flors, espelmes i missatges de condol es van acumular en un acte col·lectiu de record i homenatge a les víctimes. Els noms de les persones que van perdre la vida en el túnel de la mort han quedat gravats en la memòria col·lectiva, i el lloc s’ha convertit en un punt de reflexió i dolor.
La resposta ciutadana, però, va ser exemplar. Centenars de persones es van mobilitzar per oferir suport logístic, psicològic i fins i tot alimentari.
Les imatges de voluntaris treballant colze a colze amb els equips d’emergència van mostrar el millor de la humanitat enmig del pitjor dels desastres.
Els dies següents a la tragèdia van estar marcats per la indignació ciutadana. Les protestes no es van fer esperar, i centenars de persones es van congregar per exigir explicacions i responsabilitats polítiques. Les manifestacions van posar el focus en la negligència institucional i van demanar mesures concretes per evitar que un desastre com aquest es repetisca en el futur.
La Generalitat Valenciana va anunciar un paquet d’ajudes d’emergència per valor de 250 milions d’euros destinades a les famílies afectades i a la reparació d’infraestructures. No obstant això, moltes víctimes i associacions veïnals van criticar que aquestes mesures arribaven tard i eren insuficients. “6.000 euros no compensen la vida d’un fill ni el patiment que hem viscut”, lamentava un pare que havia perdut el seu fill adolescent al túnel. Aquesta sensació d’abandonament institucional ha intensificat la desconfiança cap a les autoritats.
Paral·lelament, s’ha iniciat una investigació judicial per determinar possibles responsabilitats civils i penals. Diversos càrrecs públics, tant locals com autonòmics, han estat cridats a declarar, mentre que s’analitzen contractes, informes tècnics i protocols de manteniment del túnel. Aquest procés judicial serà clau per establir responsabilitats i fer justícia a les víctimes.
Aquesta catàstrofe ha posat en evidència els efectes devastadors del canvi climàtic, que provoca fenòmens meteorològics extrems cada vegada més freqüents. També ha revelat les greus deficiències en la planificació i manteniment de les infraestructures. El túnel d’Alfafar, que havia de ser una solució de connexió entre dos municipis veïns, s’ha convertit en un recordatori dolorós de com la desídia pot amplificar les conseqüències d’una catàstrofe.
Alfafar i Benetússer, abans coneguts per la seva proximitat a València i el seu caràcter tranquil, han quedat marcats per aquesta tragèdia. Però també han emergit com un símbol de la lluita ciutadana per la justícia i
la seguretat. Aquesta tragèdia no només deixa un rastre de dolor, sinó també una crida urgent a l’acció. És imprescindible revisar de manera immediata les infraestructures, implementar sistemes de drenatge més eficients i millorar els protocols de seguretat per minimitzar el risc en futures catàstrofes.
El túnel de la mort hauria de convertir-se en un punt d’inflexió. Cap vida humana hauria de dependre de la burocràcia o la manca de previsió. La lliçó és clara: només amb una planificació adequada, un manteniment rigorós i una priorització de les vides humanes per damunt dels interessos econòmics serà possible evitar que una tragèdia com aquesta torne a succeir.
ALFAFAR
ALFAFAR
PABLO MOTOS
“La vida sap com fer-te sentir fràgil”
NEGLIGÈNCIA
AL MEU PAÍS LA PLUJA NO SAP PLOURE
Desatenció de les pròpies obligacions o descuit en el compliment de les regles i normes, sense que medie una “intentio
dolosa”, és a dir, una directa voluntat d’ometre o retardar l’acció deguda.
NEGLIGÈNCIA
LA POLÍTICA SOTA L’AIGUA
MILIO RODA LUCAS
Plou amb força, el cel advertia, però al despatx, sols hipocresia. Plans guardats dins d’un calaix, la política juga al seu encaix.
El barranc crida, ple de brossa, qui el neteja? Ningú s’hi posa. Contractes fets sense raó, mentre el poble clama atenció.
Alcaldes fent-se la foto al fang, mentre l’aigua es menja el camp.
Les promeses van a cabassos, però els diners, sols per a uns pocs passos.
Els experts parlen, però qui escolta?
El pressupost sempre s’esgota. Projectes verds, tots ajornats, prioritats en llocs errats.
Negligència, és com un joguet, mentides dites amb to fluixet.
El poble mira les destrosses, mentre els polítics compten les bosses.
Construir en zones inundables?
Tot siga per diners palpables. Un polígon en lloc de camps, qui pensa en rius o aigües grans?
Claveguerams vells, raquítics, com les paraules dels politics “Farem més forta la ciutat!”
Però l’aigua els deixa humiliats.
Plou amb ràbia, el cel acusa, la terra mor sota excusa.
“No era previsible”, diuen després, mentre les víctimes cada dia van a més.
Fons d’ajuda que mai arriben, comissions que sols esquiven.
La burocràcia fa de barrera, mentre el poble espera i desespera.
Els polítics, secs a la vista, culpen la natura en sa revista.
Però no és el cel, ni és el vent, és la negligència qui marca el moment.
Cotxes flotant en un mar urbà, carreteres mortes, fang i sal.
Les famílies ho perden tot, mentre els responsables diuen: “Qui trenca el pot?”.
Negligència, la mà que guia, un sistema ple d’hipocresia. De promeses viuen els governs, mentre el poble mor a un cru hivern.
I així seguim, any rere any, els polítics ballen sota l’afany.
Faran rodes de premsa, bonic decorat, però la veritat sempre quedarà amagat.
Negligència, eterna paraula, el polític seguix, inventant la faula
Si l’aigua torna, tornarà el lament, i el poble reviurà altre moment.
NEGLIGÈNCIA
NEGLIGÈNCIA
OCTUBRE
MEU PAÍS LA PLUJA NO SAP PLOURE
La paraula octubre prové del llatí, idioma en el qual significa “huit mesos”.
Malgrat ser el desé mes en l’actualitat gràcies a l’aportació del calendari julià, és el huité mes en el calendari romà, ja que es considerava que març era el primer mes de l’any i desembre, l’últim.
OCTUBRE
OCTUBRE TARDARÀ EN SER OCTUBRE
MARTÍ FURIÓ GILABERT
Acabat ja l’estiu, passats ja els llargs i bulliciosos dies de l‘agost, convertint-se el setembre en un mes de tràmit entre el final de l’estiu i el començament de la tardor, ens apareix l’octubre, un mes on ja iniciat el curs escolar i el retorn de les vacances, es desenvolupa dins d’un intent per consolidar una normalitat i rutina que cadascú es tria segons els seus gusts o necessitats, dins d’una “zona de confort” que ens creiem que ens proporciona una marxa segura dins del transcurs de l’any.
En acabar la jornada laboral o de la escola, el dia es fa curt i alguns menuts van a activitats extraescolars com música, dibuix, activitats esportives, classes d’anglés, etc. i els majors de manera similar als menuts, però adaptats als gustos adults, és a dir, al gimnàs majoritàriament, música, ioga, etc. i al bar (les terrasses del centre de la ciutat i alguns bars emblemàtics de catedràtics conserven la seua clientela per la vesprada), però ja dins d’una espècie de retir, tant en l’ànim col·lectiu com en la pràctica tornada a casa prompte per l’obscuritat de la nit.
Fa uns quants anys a este retir se li accentuava l’arribada del fred, que feia que damunt de fer-se prompte de nit, no abellira tant anar pel carrer i buscar l’escalfor de la llar. Ara, des de fa uns quants anys, i cada vegada més, es fa igual prompte de nit però el fred no apareix. Lluny queda la tradició d’estrenar l’abric el dia 1 de novembre, dia de tots sants. En els dies finals d’octubre gastaves l’abric vell esperant a l’estrena del nou.
Però hui no. A dia de hui ni portes l’abric vell, ni estrenes i ni tens ganes d’abrigar-te degut a la temperatura templada que disfrutem des de fa uns quants anys. Ací, com a molt, uns poquets dies et fiques la jaqueta vaquera damunt de la camiseta de mànega curta o la camisa de manega llarga i avant.
És evident el canvi de temperatura. Altra cosa és cadascú a què volem atribuir eixe canvi. El món de ciència és clar al relacionar els canvis de temperatura, l’escalfament global, a un canvi climàtic propiciat per la mà de l’home. Alguns “toreros” diuen que estos canvis sempre han existit i “au”. Certament els canvis sempre han existit, però crec que és negar la realitat el no voler vore que la persona s’ha convertit en una espècie de corcó per a la terra i que el món capitalista, que regna en la majoria del
món, ha fet que es produïsquen una sèrie d’accions i reaccions que fan que afecte al clima global de la terra.
El fet és que, conforme va l’assumpte, pareix que d’ara en avant, quan vindrà l’octubre ja no serà eixe mes de retir i d’inici de rutina tranquil·la que ens portarà a una vida molt previsible. No, ja fa temps que són un patiment, i més a partir d’ara, ja que amb una falta de regularitat ens sorprenen amb fenòmens climatològics cada vegada més intensos i forts. Quan jo era xicotet, en setembre i octubre ja hi havien estos fenòmens meteorològics, però no eren tant desmesurats i transcorrien sense massa patiments que no foren els dels llauradors que patien per la collita. Ara, des de fa ja uns quants octubres, estem veient temporals i fenòmens meteorològics propis d’altres zones de la terra més tropicals i que nosaltres acostumàvem a vore en televisió o pel·lícules, però que per a res podíem albergar la possibilitat de vore-ho en directe. I per als que defensen que abans i ara era igual, al·legant la “pantanada”, possiblement les pluges foren fortes eixa vegada, però el que passà és que la presa no era tant sòlida com calia esperar.
Ara, des d’este mes d’octubre de 2024 ja res serà igual. Conforme ha canviat la meteorologia a la tardor, ha canviat la manera de percebre l’arribada de l’octubre. La crueltat d’esta Dana, que ens ha castigat molt durament, ens ha obert una ferida en l’ànim col·lectiu que serà difícil de tancar i superar. A dia de hui, són cap a 220 les persones que han faltat i innumerables pèrdues econòmiques per culpa de la Dana, i per culpa de la negligència, egoisme i incompetència d’alguns dels nostres polítics.
Les famílies de les víctimes de la DANA, o aquelles que hagen viscut situacions tràgiques i d’angoixa, han de fer un treball psicològic més fort per tal de superar esta tragèdia i de poder afrontar el futur amb certa normalitat, de la manera més calmada mentalment possible, encara que la memòria els produirà tristor recordant a les persones que faltaren o els durs moments viscuts. Sí, serà dur i pesat el proper octubre de 2025, i caldrà que els familiars de les víctimes i les persones afectades per la DANA perceben tota la solidaritat i empatia dels altres que, afortunadament, ens lliuràrem dels efectes directes de la DANA.
Caldrà vore també, si en arribar el proper octubre, eixe que esborrà de la Generalitat Valenciana la Unitat d’Emergències Valenciana, per creure que responia a “xiringuitos muntats” i que l’únic que feia era augmentar el gasto superflu de la Generalitat , si fa que continuem igual, sense fer cas a les previsions metrològiques ni crear una Agència Valenciana d’Emergències, o si es desdiuen i fan alguna cosa per crear una Unitat que coordine els efectius i recursos materials i humans d’intervenció durant i després dels fenòmens meteorològics desmesurats.
Vorem també si ens alerten quan hi hagen previsions i probabilitats de que es produïsca una Dana i no, com en el cas d’enguany, que no avisaren de res i que enviaren una alerta d’avís d’emergència (per perill de ruptura de la presa de la Forata i que no arribà a passar) una vegada estava desenvolupant-se la Dana.
No voldria acabar esta col·laboració sense ressaltar alguna cosa positiva de tot açò, i és la gran resposta i solidaritat mostrada per gent d’Espanya, altres països del món (Europa, Àfrica i América), de valencians i valencianes i sobretot, açò vull recalcar-ho amb lletres majúscules, de la nostra joventut, que es va bolcar de seguida en ajudar en tot allò que pogueren, sense dubtar ni per un moment, en tirar-se al fang per ajudar a gent que no coneixien, que veien necessitats i desemparats i que sentien com a la seua gent.
Ens els dies posteriors a la DANA, vaig anar a Riola, Paiporta, Aldaia, Catarroja, Algemesí i Massanassa, i en tos els llocs veia colles de gent jove, de tota Espanya, plens de fang i carregats amb pales, graneres, llegons, cabassos i tot allò que fera falta per ajudar a les persones afectades, i sobretot, i això em va emocionar molt, amb una actitud decidida i valenta per a fer tot el que estava a la seua mà. Gràcies pel vostre cor i per la vostra ajuda i actitud. Realment, feu que no es perda l’esperança en el ser humà i que continuem creient que és possible un futur millor.
Finalment, vull mostrar la meua gratitud a tota la gent que participà de manera activa ajudant des de l’anonimat, per iniciativa pròpia com a particular, o formant part d’alguna empresa privada, institució o organisme públic o privat, associació cultural, social, esportiva,
humanitària o del tipus que fora, o cos de servici públic com sanitaris, bombers, policies locals, nacionals o autonòmics, guàrdies civils, militars, protecció civil, o ajudant de la manera que fora o possibilitant l’arribada de menjar, aigua, material sanitari, o de neteja, o de qualsevol altre tipus.
En definitiva, a totes i tots els que s’heu solidaritzat i recolzat amb les persones afectades per la DANA: Moltíssimes gràcies.
I ara sí, m’acomiade. A partir d’ara, Octubre tardarà en ser l’Octubre que tots desitgem.
29 OCTUBRE
OCTUBRE
JUAN ROIG
“Els valencians el que volem és alçar-nos i continuar treballant, per això el que necessita el poble valencià de la política és menys discussions i més que facen coses.”
SOLIDARITAT
Consciència d’interessos, objectius, estàndards i simpaties compartits que crea un sentiment psicològic de pertinença o unitat de grups o classes.
SOLIDARITAT
LA FORÇA D’UN POBLE
EN MOVIMENT
SARA ROSELLÓ COLLADO
“SOLS EL POBLE SALVA AL POBLE”
Antonio Machado
Els ciutadans salven al poble. Davant la inacció dels governants, és per això que els ciutadans decidiren eixir als carrers i col·laborar amb els afectats per la DANA.
Quan la DANA va pegar fort a la Comunitat Valenciana en octubre de 2024, ho va fer amb una força brutal que ningú s’esperava. Les pluges torrencials, d’una intensitat que no es recordava, van transformar el paisatge en qüestió d’hores.
Els carrers semblaven rius convertits en torrents descontrolats, les cases estaven completament inundades, els camps destrossats i moltes carreteres tallades, deixant pobles sencers convertits en autèntics canals improvisats i incomunicats. Els cotxes flotaven a la deriva, mentre el fang i els residus s’acumulaven en cada racó. El paisatge, abans ple de vida, era ara un escenari desolador. Va ser un episodi de gran magnitud que va posar a prova no sols la resistència de les infraestructures, sinó també la de la gent. Però, enmig d’este panorama desolador, hi ha una cosa que va destacar per damunt de tot: la solidaritat de la gent. Una solidaritat que va donar una lliçó de vida a tot el món.
Els primers moments després del desastre van ser caòtics, però els veïns no s’ho van pensar dos vegades i, tot i haver patit també les conseqüències de la tempesta, van eixir al carrer per ajudar, no hi havia temps per al desànim; calia actuar. La gent es va organitzar ràpidament: repartint menjar, roba i materials de neteja com pales o mànegues, i, amb molta faena i esforç, van començar a llevar el fang i l’aigua acumulada per tot arreu. La veritat és que no eren professionals ni experts en rescats, però això no importava; el que els movia era un desig sincer d’ajudar. Tots anaven a una, com si d’un sol equip es tractara.
Les xarxes socials i les aplicacions com WhatsApp van ser clau per coordinar tota esta ajuda. Aquestes plataformes es van convertir en un pont entre aquells que necessitaven ajuda i aquells que estaven
disposats a donar-la, eliminant barreres i connectant persones que mai s’haurien conegut. En pocs minuts la gent s’oferia per traslladar persones, portar aliments o fins i tot donar allotjament temporal. Ningú es quedava de braços creuats. La solidaritat no entén d’edats, de classes ni de fronteres: si podies ajudar d’alguna manera, ho feies.
I no sols la gent va arrimar el muscle. Les empreses locals també es van posar les piles i van demostrar que, més enllà del negoci, tenen un costat humà. Algunes van donar recursos essencials com vehicles, equip de protecció o materials de construcció. Altres van habilitar espais com refugis temporals per als damnificats. Fins i tot aquelles que havien patit pèrdues per culpa de la DANA no van dubtar a aportar el que tenien a l’abast. Va ser impressionant veure com tothom, sense importar la seua situació, col·laborava amb el que podia.
La solidaritat tampoc es va quedar dins de la Comunitat Valenciana. Des d’altres regions d’Espanya i fins i tot d’altres països, va arribar ajuda per a recolzar les tasques de recuperació. Camions plens d’aliments, roba, donacions i material van començar a arribar a les zones afectades, portant no sols suport material, sinó també moral. Este esperit col·lectiu va demostrar que, davant les adversitats més grans, sempre hi ha un costat humà que sap alçar-se i donar el millor de si mateix.
Malgrat la destrucció, el que més perdurarà d’este episodi no serà la imatge de fang i aigua, sinó la de la gent treballant junta, compartint el que tenia i ajudant els altres. Els llaços que es van crear en aquells moments de crisi són difícils d’oblidar. Cada acte de bondat, cada mà estesa i cada gest de suport van construir una xarxa solidària que va donar esperança a milers de persones.
Ara que les aigües s’han retirat queda la tasca monumental de reconstruir, queda clar que el que realment importa no són els danys materials, sinó el coratge i la solidaritat que es van demostrar aquells dies un record inesborrable d’una comunitat que, davant la tragèdia, va decidir lluitar unida. La DANA ens va recordar que la natura pot ser implacable, però també que la gent, unida, pot superar qualsevol cosa. I això, al cap i a la fi, és el millor llegat que ens deixa este desastre.
SOLIDARITAT
LA FLAMA
ALGEMESÍ
Al-Xemesí, significa el balcó assolellat, on toca el sol tot el dia, fent referència a la seua orografia ja que Algemesí és dels pocs pobles de la zona en els quals no hi ha cap muntanya a prop que li lleve la llum solar durant el dia.
ALGEMESÍ
UNA MUIXARANGA PER AL POBLE
ALBA ALCANYÍS CELDA
29/10/24 – 16:50h
Missatge d’àudio de la meua amiga: Com esteu per Sueca d’aigua? En Algemesí és una barbaritat!
Jo: foto de Sueca, carrer sec.
Amiga: vídeo.
I així va començar la meua conversa amb una de les meues més stimades amigues. Laia, així li diré per conservar el seu anonimat, és d’Algemesí de tota la vida, té dues xiquetes menudes, una a la llar d’infants i l’altra a l’etapa d’educació infantil. La vesprada del 29 d’octubre vaig intercanviar alguns missatges amb ella des de les 16:50h i ja es preveia que la situació provocada per la fatídica DANA s’acarnissaria amb una de les localitats principals de la Ribera Alta.
Després d’intercanviar alguns missatges d’àudio, fotos i vídeos vaig rebre un nou missatge:
Laia (19:13h): Alba, ha desbordat el riu, estem llevant els cotxes!
Jo (19:13h): se n’ha eixit el riu per allí, m’estan dient que teniu el poble inundat?
Laia (19:48h): tia, se t’emporta el corrent per ací, portem l’aigua per la cintura, quina barbaritat! – Vídeo.
Alba (20:02h): Mare meua, que fort! Tan a prop i ací ni gota, és impressionant!
Laia (20:17h): Acabe d’arribar i ara hem de buscar al iaio del meu home, a quina mala hora he eixit a moure el cotxe, està tot inundat.
ALARMA D’EMERGÈNCIES
…
Aquesta va ser l’última notícia que vaig rebre de la meua amiga aquell 29 d’octubre. A eixes hores, Algemesí ja s’havia convertit en un riu d’aigua, fang i deixalles que arrossegava el corrent. Algemesí s’havia quedat sense cobertura, incomunicat i amb una situació extremadament preocupant, Laia havia deixat d’escriure i enviar missatges d’àudio.
Van passar dos dies entre plors, hores intenses i molta, molta informació: “Desbordament del riu Magre en Algemesí”, “Una tromba d’aigua deixa
200l en la Ribera i obliga a suspendre les classes: l’aigua ens arribava als genolls”, “Publica un vídeo atrapat en el cotxe en Algemesí per la DANA amb el cabal arran de la finestreta”, “Inundacions en Algemesí per DANA”, “Els pobles allunyats de València castigats per la DANA temen caure en l’oblit. Açò marcarà generacions” i una infinitat de titulars que només sembraven por en por, por al fet que a Laura i la seua família els haguera ocorregut alguna cosa. L’últim que vaig saber d’ella fou que el corrent se l’emportava i que s’havia penedit d’aparcar el cotxe.
30/10/24
Silenci
31/10/24
Jo: Hola, com va? Necessitareu menjar, qualsevol cosa? Em puc arrimar i vos porte el que calga.
...silenci
A la meua amiga no li arribaven els missatges. Vaig saber mantindre la calma i vaig pensar que tot estaria bé, però el malson de la informació i la catàstrofe ocorreguda no ens deixaven desconnectar.
Finalment, decidisc escriure a Martí, de qui tampoc diré el seu nom real, la seua parella:
Jo: Martí, esteu bé? Necessiteu qualsevol cosa? Podem arribar al poble i entrar a peu, ja em dius alguna cosa, volem anar a ajudar.
Martí: Tranquil·la, estem bé. Un dels nostres cotxes funciona.
Vaig respirar tranquil·la. Tot havia quedat en un ensurt. Laia, les seues xiquetes i la seua parella estaven bé, també ho estaven les seues famílies.
Quan una catàstrofe arriba tan a prop, la capacitat d’empatitzar s’incrementa i així ho hem viscut tots. Dos dies després de la DANA, els grups de voluntaris van començar a actuar. Unes amigues i jo ens vam decidir a ajudar: graneres, guants, botes, utensilis de neteja, aigua, motxilla i ganes d’ajudar, moltes ganes.
El matí del 31 d’octubre ens vam decidir a ajudar Riola, un dels pobles afectats i amb qui limita Sueca. Però l’1 de novembre vam agafar els
cotxes direcció Algemesí. Si el panorama ja era desolador a la televisió, en directe la situació era molt pitjor. En passar amb el cotxe el pont d’entrada, vam aparcar fora de la localitat.
Un cop aparcades, una processó de voluntaris entraven i eixien, la motivació era altíssima i l’ambient era agredolç: d’una banda, els voluntaris intentàvem portar alegria i de l’altra els habitants s’estremien en veure la quantitat d’ajuda que els arribava.
La meua colla i jo ens vam decidir a endinsar-nos i caminar pels fangosos carrers, buscant gent necessitada. No sabíem per on començar. La meua amiga Laia, de qui parlava abans, descrivia la situació com a “tercermundista”. No hi havia comerços, la gasolinera era una mar de fang i les cases estaven buides, buides de mobles, de persones i d’energia.
Vam passar el matí a Algemesí, vam trobar amics, voluntaris amb qui havíem coincidit a Riola i algun company de feina que viu allí.
L’energia de la gent pareixia que no s’acabava, però no sabíem on anar. Preguntàvem on feia falta ajuda i els habitants de la localitat ens enviaven cada vegada a un carrer diferent, senyal que tot el poble estava desfet.
Després de perdre quasi una hora d’ací cap allà, vam arribar al carrer Mare de Déu de la Salut. Allà la imatge era esfereïdora. La meua colla es va dividir en les cases d’aquell carrer. El meu amic Joan i jo vam acabar a una casa on hi havia una família que ja havia tret molt de fang. El pare ens comentava fins on li havia arribat l’aigua, amb la seua filla adolescent i la seua dona. Estàvem més o menys contents de veure tot el que havia avançat aquella família de tres, fins que vam sentir que algú els cridava des de dalt. Efectivament, vivien amb els iaios de família també. Els iaios estaven nerviosos, estaven salvats, però no podien ajudar. Havien quedat al pis de dalt mentre la família s’encarregava de restablir la normalitat de la llar.
Després d’ajudar amb el que podíem, ens ho van agrair i ens vam dedicar a la recerca del nostre grup. No hi havia senyal, no podíem parlar, però finalment ens retrobàrem. Vam entrar en un garatge d’un matrimoni
molt content que deixava signar la paret a tots els voluntaris que per allí passaven. Més tard, ens van posar a un baix, l’home semblava enfonsat i la dona estava contenta amb l’ajuda rebuda. Mentre ens dirigíem a un lloc i altre, véiem els carrers, els mobles desfets, electrodomèstics amuntegats, cotxes destrossats... però unió, unió d’un poble que volia renàixer.
A la meua amiga Laia no la vaig veure, no vaig poder contactar amb ella, no hi havia senyal. Tot i que han perdut animals de la granja i un cotxe, han estat de les famílies afortunades. Estan tots, estan junts i ajuden a reconstruir un poble que, esperem que prompte, faça una muixeranga tan gran com el treball que ha fet el poble valencià amb els municipis que, com Algemesí, han estat afectats.
ALGEMESÍ
PAIPORTA
AL MEU PAÍS LA PLUJA NO SAP PLOURE
Paiporta és el resultat de la unió de diversos poblats Coteillas i Raycol, el seu nom primitiu era Sant Jordi, la qual cosa, unit al fet que era lloc de cristians vells, fa suposar que la seua fundació va tindre lloc un poc després de la conquesta de València pel rei Jaume I.
PAIPORTA
ZONA ZERO
La vesprada del 29 d’octubre de 2024, el cel de Paiporta no es va enfosquir amb núvols negres com la nit, ni descarregaren litres i litres d’aigua com altres vegades. Al principi, molts pensaren que es tractava d’una altra DANA d’aquelles que feien que mai arribaven al poble.
Però aquesta no era una DANA qualsevol. Aquesta seria la DANA que transformaria Paiporta en un infern aquàtic.
El barranc del Poyo, generalment sec, va rugir com un drac despertant d’un llarg somni. En qüestió de minuts, l’aigua es va desbordar, arrasant amb tot el que trobava al seu camí. Al centre del poble, el fang cobria els carrers fins als genolls. El pont de la carretera principal, que havia estat reparat feia uns anys, va ser literalment arrancat del seu lloc i va deixar un buit que simbolitzava molt més que el desplaçament físic: era el reflex d’un poble trencat, oblidat per les autoritats i devorat per la negligència.
Darrere de cada número de víctima hi havia una història. Encara recorde com em va colpir conéixer el cas de Pepa, una dona de 78 anys que vivia sola al barri vell. Quan l’aigua va començar a entrar a casa seua, va fer el que havia fet tota la vida: plantar cara. Amb una granera a la mà, intentava desviar l’aigua cap al pati. Però quan la força de l’aigua va trencar la porta del darrere, es va rendir. Va trucar al seu fill que vivia a Torrent i li va dir: “Xiquet, l’aigua m’ha guanyat.” Va ser l’últim que va dir. Quan els equips de rescat van arribar, era massa tard.
Una altra història que em perseguirà per sempre és la de Joan i Maria, una parella de joves que acabava d’instal·lar-se a Paiporta feia sis mesos, il·lusionats amb la compra de la seua llar. Havien passat dies planejant com decorar-lo, però aquella nit, la casa va quedar totalment inundada. Amb els mobles flotant i el corrent creixent, es refugiaren al terrat, pensant que estaven segurs. Però el sostre no va suportar el pes de l’aigua acumulada. Els seus cossos foren trobats l’endemà entre runes i restes del sostre. Un amor jove, trencat per la força d’una natura furiosa.
Quan la pluja finalment va parar, la desolació era absoluta. Naixia el terme que ningú volia que haguera passat mai: la zona zero. Cases destrossades, carrers coberts per tones de fang i records personals escampats com si hagueren estat llençats pel vent. Però el pitjor era el silenci. Un silenci trencat només pel plor de qui buscava familiars
desapareguts o rescatava fotografies esgrogueïdes del fang.
Els veïns es van organitzar ràpidament. Van ser els primers a actuar, molt abans que arribaren els serveis d’emergència. Paco, un carnisser del barri, va obrir el seu negoci per oferir menjar calent a qui ho necessitara.
En el seu petit local, la gent es reunia no només per alimentar-se, sinó per compartir el dolor. La solidaritat va sorgir com un raig de llum enmig de la foscor.
Mentrestant, les autoritats arribaren amb promeses. Que si ajudes immediates, que si reubicació d’afectats, que si inversions per millorar les infraestructures... Però els dies passaven, i la realitat no canviava. Les famílies continuaven dormint al pavelló esportiu habilitat com a refugi temporal, i les cues per demanar ajuda es feien eternes.
Quants d’aquests desastres podrien haver-se evitat si les infraestructures hagueren estat preparades? El barranc del Poyo no era cap desconegut. Tothom sabia que, amb pluges fortes, es desbordava.
Però els projectes per ampliar la seua capacitat o reforçar els murs eren sempre ajornats per falta de pressupost. I què dir del pla d’evacuació? Quasi inexistent. Quan es va declarar l’alerta roja, molts veïns ni tan sols sabien on anar.
La resposta institucional va ser tan lenta com previsible. El Consorci de Compensació d’Assegurances va rebre més de 43.000 reclamacions només a Paiporta, però les compensacions encara tarden mesos a arribar. Per a moltes famílies, la burocràcia és una altra forma de diluvi, aquest cop de papers i requisits incomprensibles.
Si hi ha una cosa que m’ompli d’esperança és la solidaritat que he vist en els milers de voluntaris. Marta, una infermera jubilada, va passar setmanes ajudant a netejar cases i oferint suport emocional a les famílies. Vaig veure com agafava la mà d’una dona gran que no podia parar de plorar després de perdre tot el que tenia. “Estem amb tu, no estàs sola”, li deia mentre netejava una fotografia plena de fang.
També recorde un grup de joves de Torrent que portaren roba, menjar i joguets per als xiquets afectats. En un món on sembla que cada vegada som més individualistes, aquestes accions em fan creure que encara hi
ha esperança.
Avui, Paiporta encara lluita per alçar-se. Les cicatrius del desastre són visibles a cada cantonada. Els veïns encara parlen amb un nus a la gola dels seus morts, dels seus records perduts i de la por que una altra tempesta puga repetir la tragèdia. La reconstrucció serà lenta i dolorosa, però el que més fa mal és la sensació d’haver sigut abandonats. Sí, Paiporta i la resta de pobles estem abandonats.
Les autoritats parlen de nous projectes per millorar les infraestructures, però quants anys tardaran a fer-se realitat? Els veïns de Paiporta no necessiten més promeses. Necessiten acció. Necessiten sentir que no són només un punt més en les estadístiques d’un informe meteorològic.
El que més colpeja després d’una tragèdia com aquesta no és només la destrucció material, sinó el buit humà que deixa. Les escoles van romandre tancades durant setmanes, amb pupitres buits que simbolitzaven la desaparició de xiquets que tardaran a somriure als patis. Com en el cas de la petita Laia, de només 8 anys, que havia eixit de casa corrent al costat del seu pare per escapar del corrent, però la força de l’aigua els va separar. El seu cos fou trobat quilòmetres més avall. L’enterrament va ser un acte de dolor col·lectiu que encara posa un nus a la gola a molts veïns.
Els camps que envolten Paiporta, coneguts per la seua riquesa en cultius d’hortalisses, també van ser devastats. Els agricultors, que depenen d’aquests terrenys per viure, han perdut collites senceres. Antonio, un llaurador de tercera generació, va confessar amb llàgrimes als ulls: “Això no és només la meua feina, és la meua vida. Ara només queda fang i desolació.”
D’altra banda, els animals també foren víctimes silenciades d’aquest desastre. Gossos, gats i bestiar van quedar atrapats sense possibilitat d’escapar. Encara hui, associacions com “Salvem Mascotes” busquen acollida per a centenars d’animals rescatats de les aigües, alguns dels quals van ser trobats dies després aferrats a objectes flotants.
Els ponts destruïts i les vies tallades van aïllar Paiporta durant setmanes, fent que els recursos arribaren amb molta dificultat. La situació va ser
especialment crítica per a malalts i persones majors, que depenien de medicaments o tractaments mèdics. El cas de Miguel, un pacient d’hemodiàlisi que no va poder arribar a l’hospital, va posar en evidència la fragilitat del sistema d’emergències.
Aquesta catàstrofe no només ha deixat una marca en el paisatge físic, sinó també en el paisatge emocional del poble. Cada gota de pluja futura farà reviure la por. Paiporta haurà de reinventar-se, no només reconstruint cases, ponts i carrers, sinó també teixint de nou una xarxa de confiança entre els veïns i les institucions que els han fallat.
Els crits d’ajuda de Paiporta no són només per a reparar el que està trencat, sinó per a construir un futur on mai més la negligència ni la imprevisió convertisquen l’aigua en destrucció.
Quan mirem enrere, veiem una Paiporta ferida, ple de cicatrius que narren històries de dolor, pèrdua i resistència. Però també trobem llavors d’esperança plantades enmig del fang, com la solidaritat dels veïns, la força dels voluntaris i la determinació d’aquells que no es rendiran. Aquestes tragèdies ens ensenyen que el problema no és només la força descomunal de la natura, sinó la fragilitat amb què gestionem el nostre entorn i les nostres infraestructures. Ens recorden que no podem controlar el cel, però sí podem planificar, prevenir i actuar amb responsabilitat.
El futur de Paiporta no està escrit encara. Si aprenem d’aquesta experiència, pot convertir-se en un exemple de renaixement, de com un poble pot alçar-se encara més fort després d’una tragèdia. Però això requereix compromís, tant de les institucions com de cada un de nosaltres. No podem permetre que el fang tape les lliçons que hem aprés.
Que mai més una tempesta siga l’excusa per al desbordament de la negligència. Que cada gota d’aigua siga una promesa de vida i no una amenaça de destrucció. Paiporta, com moltes altres localitats que han patit, ens ha mostrat la crua realitat del canvi climàtic i la urgència d’actuar. Que no es perda aquest crit. Que el dolor d’avui siga l’impuls per construir un demà més segur i digne per a tots.
PAIPORTA ZONA ZERO
VICENT ANDRÉS ESTELLÉS
“Assumiràs la veu d’un poble, i serà la veu del teu poble, i seràs, per a sempre, poble...”
POBLE
MEU PAÍS LA PLUJA NO SAP PLOURE
Del llatí populus, un poble és una entitat de població petita, contraposada a la ciutat i a la vila. No hi ha una definició clara per determinar quan un nucli habitat és poble, vila o ciutat; depén de la zona, de l’època i, sobretot, de la història.
POBLE
SOLS EL POBLE SAL-
VA AL POBLE
LUCÍA CATALÀ ORTÍ
Quan les aigües de la DANA van inundar els carrers, habitatges i camps, molts van pensar que l’ajuda oficial arribaria immediatament. Però el que es va evidenciar amb més força fou la capacitat d’autoorganització de la ciutadania. Els veïns i veïnes dels municipis afectats, juntament amb milers de voluntaris, van donar una lliçó de solidaritat i resiliència.
Tot i el caos inicial, l’acció del poble es va estructurar ràpidament. En barris com els de Paiporta o Alfafar, es van habilitar centres comunitaris improvisats per acollir els veïns que havien perdut les seues cases. Aquests espais, inicialment desbordats, es van nodrir gràcies a les donacions de particulars: roba, menjar, productes d’higiene i fins i tot mantes van arribar en camions organitzats per gent del carrer, sense intermediaris institucionals.
Un dels exemples més colpidors fou la creació de xarxes solidàries a través de les xarxes socials. Mitjançant grups de WhatsApp i Telegram, es van coordinar esforços per cobrir necessitats urgents: es buscaven voluntaris per treure fang de les cases, vehicles per traslladar aliments o màquines de bombeig per evacuar aigua. Així, es va evidenciar el poder de les eines digitals al servei d’una causa comuna.
En la devastació, van sorgir històries de persones que no van dubtar a posar-se en risc per ajudar els altres. A Albal, un grup de joves va passar tota la nit recorrent els carrers inundats per rescatar veïns atrapats en cotxes o cases. Sense equips professionals, van utilitzar cordes, taules i altres objectes improvisats per accedir a les zones més afectades. També destacaren els agricultors, molts dels quals van mobilitzar els seus tractors per ajudar a moure persones, evacuar aigua o portar aliments a zones aïllades. És especialment emotiva la història d’un agricultor de Silla que, amb el seu vehicle, va salvar una família sencera que havia quedat atrapada al sostre de sa casa.
Les cuines solidàries van ser un altre punt de llum enmig de la tragèdia. Restaurants que havien hagut de tancar per les inundacions es van convertir en centres de distribució d’àpats. Associacions de veïns i grups de cuiners voluntaris van preparar centenars de racions diàries per a les persones afectades i per als voluntaris que treballaven sense descans.
A València ciutat, un col·lectiu de xefs coneguts per la seua implicació en causes benèfiques va organitzar un sistema de repartiment de menjar calent per als barris més colpejats. Aquest gest no només va garantir una alimentació bàsica en els moments més crítics, sinó que també va reforçar l’esperit de comunitat entre els afectats.
“Només el poble salva el poble” no és només una frase; és un crit d’esperança i una denúncia. Representa la força de la gent corrent, però també assenyala les carències d’un sistema que no sempre respon a l’altura de les necessitats. Perquè, mentre els voluntaris ho donaven tot, molts es preguntaven: on eren les institucions?
La coordinació entre administracions va arribar tard i, segons moltes veus, fou insuficient. Encara que finalment es mobilitzaren recursos com equips de bombeig i suport de la Unió Europea, el temps crític ja havia passat. En canvi, el poble ja havia actuat, demostrant que la veritable força d’una comunitat radica en la solidaritat i l’acció directa.
Aquestes iniciatives espontànies no han quedat en l’oblit. Moltes de les xarxes creades durant l’emergència s’han consolidat com a estructures permanents per a futures crisis. Així, aquesta tragèdia ha deixat un llegat positiu en forma de col·laboració, innovació comunitària i consciència social.
Però el record de la DANA també és un advertiment. La gent ha demostrat que pot organitzar-se i superar adversitats, però això no hauria de ser una excusa perquè les autoritats deleguen la seua responsabilitat. És hora d’aprendre de l’experiència, reforçar infraestructures i millorar els protocols d’actuació perquè el que es visqué aquell octubre del 2024 no torne a repetir-se.
En definitiva, la DANA ens deixà una lliçó dolorosa, però clara: som més forts junts, i quan les estructures fallen, el poble no abandona el poble.
POBLE
LLÀGRIMES
AL MEU PAÍS LA PLUJA NO SAP PLOURE
Líquid produït pel procés
corporal de la lacrimació —o simplement de plorar— per a netejar i lubricar l’ull.
LLÀGRIMES
LLÀGRIMES DE FANG
MILIO RODA LUCAS
Plora el cel, plora la terra, en octubre de fúria i guerra, L’aigua, amb mà de ferro, arriba, i València sencera s’estripa.
El barranc, eixut per anys d’enganys, clama venjança pels seus afanys.
En la nit fosca, l’aigua devora, cases, carrers, vides, memòria.
Llàgrimes de fang cauen del cel, no d’amor, sinó de recel, d’un poble vençut per la desgràcia, de promeses trencades, sense gràcia.
Camps negats, un mar d’estany, crida la terra: “Ajuda’m, germà!”
Però, on són els polítics savis?
On les respostes a tants agravis?
Llàgrimes de fang, ajudes promeses, papers perduts, esperances preses.
Diners que no arriben, burocràcia cruel, mentre el poble se salva pel seu anhel.
Voluntaris, mans com ferros durs, fan ponts on els ponts són murs.
Amb fang fins als genolls, lluiten units, rescatant l’esperança dels cors ferits.
“Solidaritat!”, clamà el veïnat, mentre la classe alta callà al seu palau daurat.
Llàgrimes de fang, no d’alegria, sinó d’un poble que encara somia.
Mort i destrucció, tristes estadístiques, noms que ara són xifres, tràgiques i lúdiques.
Vides segades pel cabal traïdor, Famílies que ploren amb llàgrimes de dolor.
El govern arriba tard i amb excuses, parla de vents, pluges i causes difuses.
“Ajuda!”, cridà València enfonsada, però només rebé promeses d’una estada.
Llàgrimes de fang, entre la runa, el sol torna tímid, però no cura.
El poble, rebel, alça el seu crit, en cada pala, un vers no escrit.
“On és el futur, on la memòria?”, pregunta un vell amb veu plena d’història.
I mentre l’aigua torna al seu camí, queda el record d’un octubre hostil.
Llàgrimes de fang, de sang i lluita, d’un poble que alça la veu i no s’abriga.
La riuada s’endú tot, menys la força, d’una València que plora però mai es torça.
LLÀGRIMES
LLÀGRIMES
OLOCRÀCIA
AL MEU PAÍS LA PLUJA NO SAP PLOURE
L’Oclocràcia (o govern de la multitud) és un terme encunyat per l’historiador grec Polibi, que la considerava com la pitjor degeneració de la democràcia (o govern del poble).
OLOCRÀCIA
SOLS L’EDUCACIÓ SALVARÀ AL
POBLE
ANDRÉS LAPUEBLA FERRI
Cada espècie de govern alimenta dins de sí un cert vici, que és la causa de la seua ruïna.
Licurg d’Esparta
Threads és una pel·lícula anglesa de 1984, que intercala el drama amb els elements didàctics que caracteritzen un documental. De fet, arranca amb les imatges d’una aranya teixint la seua tela – el títol es pot traduir com “fils” – al temps que s’escolta la veu en off d’un narrador:
En una societat urbana, tot s’interconnecta. Les necessitats de cada persona són suplertes per les activitats de moltes altres. Les nostres vides estan unides en una xarxa. Però les connexions que fan forta a la societat, també la fan vulnerable.
La pel·lícula ens situa en Anglaterra, en el mateix any de la realització de la pel·lícula. En la ficció, se’ns conta que, desprès d’una guerra civil en Iran, la URSS ha aprofitat la desestabilització imperant per a envair el país i fer-se amb el control dels camps petrolífers. Aquesta acció suposa l’inici d’una preocupant escalada de tensions entre la URSS i l’OTAN.
En aquest context, l’intendent de la ciutat de Sheffield rep una nota del Home Office , emplaçant-lo a revisar els protocols del Pla d’Emergència sense causar cap alarma pública o preocupació. La part documental explica que, en Anglaterra, si el govern central quedés inhabilitat per qualsevol motiu, com una guerra, l’administració es distribuiria entre les autoritats locals, designant a un grup de funcionaris civils com a controladors.
Si bé les hostilitats a Orient Mitjà són conegudes a través dels medis de comunicació, els preparatius dels controladors, que planifiquen i fan acopi de productes de primera necessitat, romanen en el més absolut secret. Així les coses, la ciutadania percep la guerra com a una cosa llunyana i, ignorant la vertadera gravetat de la situació, continua amb la seua quotidianitat. Sols quan el govern adopta mesures impopulars, com l’enviament de tropes o el control de les aerolínies de manera preventiva, la ciutadania comença a reaccionar, tan de forma racional
(amb manifestacions en contra de la guerra) com irracional (reunint frenèticament bens de primera necessitat, el que ocasiona una pujada dels preus). Segons avança la narració, les mesures preses són cada vegada més estrictes, com la restricció del tràfic civil en les autopistes per a deixar circular els vehicles oficials o la detenció preventiva d’elements subversius (coneguts o potencials). S’arriba inclús a emetre programes de la televisió sobre com actuar en cas d’un atac aeri. Així i tot, el govern insisteix en que tothom ha de quedar-se en sa casa i mantenir la tranquil·litat, doncs sols es tracta de mesures de precaució.
Fins que cauen les primeres bombes nuclears.
Pocs dies enrere, els controladors havien rebut ordres precipitades de recloure’s en búnquers improvisats des d’on coordinar les tasques de gestió durant el desastre que sabien que era imminent. Separats de les seues famílies, alguns no tenien formació prèvia en matèria d’emergències, mentre que a altres els havien notificat recentment del seu nou rol i no estaven segurs de quina era l’extensió de les seues responsabilitats. Però pel moment estaven protegits del que vindria desprès.
En la seua qualitat de fals documental, un dels mèrits de la pel·lícula és mostrar amb tota la cruesa les conseqüències d’una guerra nuclear. A la destrucció causada per les ones expansives de les explosions segueix una onada de calor, i s’estima que dos terços dels edificis del país queden afectats. El subseqüent PEM (Pols Electro-Magnètic) crema la major part dels sistemes elèctrics, causant un dany massiu a les comunicacions, xarxes de subministrament o vehicles. I el pitjor: milions de persones mortes, a les que s’afegiran, a curt i mig termini, moltíssimes més a causa del fallout, les tones de partícules de pols en ascensió que tornen a terra carregades de radioactivitat. Aquesta pols, a més, acabarà per obscurir l’atmosfera, ocultant la llum i el calor del sol durant un any sencer – el que es coneix com hivern nuclear – ocasionant la baixada de les temperatures i la pèrdua de les collites.
Entre els pocs supervivents, broten epidèmies que no apareixien des de l’Edat Mitjana, el que agreuja més encara el col·lapse dels pocs serveis mèdics que romanen. Com va el personal sanitari a fer la seua llavor
sense aigua corrent, electricitat o medicaments al seu abast? Amb la falta de recursos i de serveis bàsics, el teixit social es descompon ràpidament i impera el salve’s qui puga. Com deia un dels controladors: tornem a la supervivència del més apte. Les poques estructures legals i administratives que segueixen vigents, incapaces de restablir l’ordre, acaben cedint el control a l’exèrcit, que instaura la llei marcial i obliga als supervivents a convertir-se en mà d’obra. El menjar es converteix en l’única moneda vàlida, entregada per a qui puga treballar, limitada per a qui no, o negada com a càstig. La pel·lícula finalitza amb el que passa deu anys desprès: s’ha restablert una mena de societat, encara que deshumanitzada, analfabeta i aparentment governada per un règim totalitari, com si s’haguera tornat a l’Edat Mitjana.
Qualsevol persona que estiga llegint-me, per poc espavilada que es crega, haurà traçat paral·lelismes entre la realitat més recent i la que presenta la filmació. No vaig tindre millor ocurrència que vore Threads en els dies posteriors a la barrancada del dimarts 29 d’octubre de 2024. Era una de les moltes pel·lícules que tenia en espera, així que no sé si l’elecció la va dictaminar l’atzar o bé va ser una manifestació del meu subconscient a mesura que anaven arribant notícies de la devastació dels pobles veïns i de tot el que havien patit familiars, amics i coneguts.
Considerant les circumstàncies del moment, aquell visionat, d’un realisme que fa mal, va deixar en mi una empremta difícil d’oblidar. Per suposat, per a comparar la ficció amb la realitat hi ha que salvar una distància considerable, que potser no ho siga tant si considerem aquestes punts en comú:
- Han mort persones.
- No hi ha hagut explosions, però sí aigua que ha deixat devastació al seu pas.
- No hi ha hagut fallout, però sí un polsim marró que es deixa vore allà on vages.
- Abans de la caure les bombes en la pel·lícula, la gent feia acopi massiu de queviures. Ací passà una cosa semblant en els dies posteriors a la barrancada amb l’aigua embotellada (i el paper higiènic, com en el Confinament).
- No hi ha hagut funcionaris tancats en búnquers funcionant com un govern alternatiu, però sí polítics d’alt nivell en reservats de restaurants fent-se el repito de patxaran mentre tot col·lapsava.
- A l’igual que els ciutadans anglesos de la pel·lícula, teníem, i encara tenim, un desconeixement total de què fer front a un perill tan probable com és una inundació (que no un atac nuclear, però temps al temps...).
Podria enumerar-ne encara més, però em vaig a centrar en aquest últim, que reforçaré amb un fet del meu entorn. El 12 de desembre de 2024, en la sessió del Claustre de la Universitat Politècnica de València, el Rector va afirmar taxativament: [...] tots, tots tenim la responsabilitat de saber com ens tenim que auto-protegir i conèixer els nostres drets (traducció literal). El context és el següent: la UPV no va cancel·lar tota activitat acadèmica i laboral fins a la vesprada del mateix dia de la barrancada, amb la qual cosa l’aigua va sorprendre en itinerància a molts estudiants i treballadors. Per la gestió que es va fer durant aquells dies, l’equip rectoral ha tingut que suportar enconades crítiques. Com diu el Rector, tots tenim la responsabilitat de saber, però també el dret. Davant d’una situació de perill extrem, per molt de trellat que tinga un mateix, confiar exclusivament en el sentit comú o en la reacció instintiva que s’espera tindre, és equivalent a jugar a la ruleta russa. En aquest cas impossible prevenir la reacció pròpia, excepte si s’ha rebut una formació adequada que, tot siga dit, pot marcar la diferència entre la vida i la mort. Si el perill més probable (i imminent) al que ens enfrontem els pobles riberencs del Xúquer és una inundació, ja s’està tardant en formar a la ciutadania i a les forces de seguretat en els corresponents protocols d’actuació. Si aquesta última reflexió fa referència a la integritat personal, ara toca el torn de parlar en el nostre funcionament com a societat. Lluny del ca’u panye! de la societat anglesa de Threads, la resposta de la ciutadania a la barrancada fou envejable. En els dies immediatament posteriors, quan els pobles estaven arrasats i curts de recursos, i les administracions (provincial i de l’estat) semblaven paralitzades, milers de voluntaris es mobilitzaren per a ajudar als més necessitats. És un fet que passarà amb tots els honors a la història regional i nacional. Lluny d’estar coordinada, aquesta va ser una reacció instintiva de grup, que va mostrar escenes
commovedores al món i va demostrar que, front a tot pronòstic, encara queda trellat a escala social. I en aquells dies, en els que no es podia contar només que amb el familiar, l’amic, el veí o el desconegut que s’havia materialitzat amb una pala al muscle, en aquells dies en els que les institucions semblaven haver-se oblidat dels més necessitats, una frase es repetia en boca de tots, corria per les xarxes socials i fins i tot es va vore pintada en alguna que altra paret:
Sols el poble salva al poble.
Perquè, al cap i a la fi, un esdeveniment tan destructiu com la barrancada ha deixat en entredit a bona part dels nostres dirigents. A València, la bretxa entre la ciutadania i aquells que ens governen sembla més infranquejable que mai, i espere amb certa ànsia que arribe el dia en que la gestió del 29 d’octubre es cobre un elevat preu en moneda electoral i (per què no?) penal.
Tornant a Threads, en la pel·lícula es posa de manifest que les conseqüències d’una guerra nuclear perdurarien dècades desprès d’iniciar-se. En aquesta línia, és inevitable preguntar-me què hagués passat en els pobles afectats de prolongar-se en el temps la inacció administrativa. Què passaria amb els pobles sense cap enlluernat, aigua o comunicacions, amb tendes buides i línies de subministrament tallades? Fins on arribaria la solidaritat dels pobles veïns quan haurien d’enfrontar-se amb les seues pròpies càrregues econòmiques, familiars o laborals? S’imposaria temporalment el canvi de bens com a substitució dels diners de curs legal? Es formaria a la llarga un govern popular efectiu, o tot hauria degenerat en una Oclocràcia ?
Com a possible resposta, reproduïsc ací el fragment d’una impagable carta de Susana Celis, lectora del periòdic El País, dirigida a la seua directora:
Com sols el poble salva al poble, si se m’incendia la casa no cridaré als bombers, sinó al meu veí per a que em preste un extintor; si m’atraquen no cridaré a la policia, farem patrulles ciutadanes per a protegir-nos; diré als meus fills que em cuiden i es facen càrrec de mi quan siga anciana, perquè els serveis socials són una tonteria, el que val és la solidaritat del
poble. Sense llevar-li valor a l’ajuda dels voluntaris, el missatge de que “sols el poble salva al poble” és fal·laç i profundament danyí [...].
Li done tota la raó a la carta. Encara que el desafecte de cara als polítics siga enorme, jo no vull que em governe el populatxo. Posats a demanar, vull que ens gestionen persones capaces, amb voluntat de servir i sentit del deure. Vull dirigents amb trellat, de formació tècnica i amb sensibilitat humanística, que s’esforcen en detectar els riscos que amenacen a cada comunitat i que, conseqüentment, destine recursos per a prevenir-los o minimitzar el mals que puguen arribar a causar. S’ha demostrat que la creença ferma en que els nostres governants, triats democràticament, estaran en el lloc que els pertoca i actuaran com correspon a cada circumstància, ens fa vulnerables. Sols hi ha que vore com ens han deixat en la inòpia respecte als perills que ens han amenaçat des de fa molt de temps i que continuaran fent-ho si no adopten les mesures necessàries.
A Licurg d’Esparta no li falta raó. El vici del govern actual és la falta de (in)formació. I sols l’educació salvarà al poble.
OLOCRÀCIA
UNIÓ
AL MEU PAÍS LA PLUJA NO SAP PLOURE
UNIÓ Acció i efecte d’unir o unirse. vincle, coherència, junta, nexe.
A VEGADES ES GUANYA A VEGADES S’APRÉN
DÚLIA SERRA ROSELLÓ
La primera idea que se’m va vindre al cap quan vaig escollir esta paraula, va ser donar-li al text un vessant positiu, ja que, per a la gran majoria de nosaltres, el fet d’estar units el valorem de forma positiva. Però, conforme anava visualitzant l’escrit i revivint els horrorosos capítols viscuts durant i després de la DANA, me’n vaig adonar que, com qualsevol aspecte de la vida, la “unió” en si mateixa no és positiva ni negativa, el que hem de valorar és el motiu d’aquesta unió, per què ens unim les persones? Per a què ens unim les persones? I davant d’aquestes qüestions, les respostes són infinites.
El tema que estem tractant és el de l’última desgràcia conjunta que hem patit en la nostra terreta (dic conjunta perquè desgràcies a títol personal se’n patixen tots els dies, a totes les hores, en qualsevol part del món).
El tema que estem tractant és com vivíem tots, hora a hora, minut a minut, retransmés pels periodistes espontanis que eren alhora víctimes i/o amics, veïns o coneguts de les víctimes, aquelles hores angunioses i desesperants d’impotència davant la força de la naturalesa, aquelles hores de silenci en el mòbil quan intentàvem contactar amb els nostres ésser volguts, aquelles hores sense aigua domèstica, aquelles hores, també, en les quals els que vivim a Sueca ens sentírem tocats per la mà de déu al no ser arrastrats pel fang, la desaparició i la mort. Aquelles hores d’unió amb aquells que no tingueren tanta sort. Unió perquè els nostres pensaments estaven amb eixes persones que eren tragades per un torrent d’aigua, fang, deixalles i canyes. Unió perquè, encara que no n’érem conscients aleshores, sabíem inconscientment que necessitaríem estar units per a fer front a la desgràcia. I aixina va ser. Només es va poder, tothom es va disposar a ajudar, la unió va ser espontània i no és necessari descriure els actes voluntaris que veiérem durant tots els dies que seguiren als de la tragèdia perquè tots tenim en la ment les imatges de desenes, centenars, milers d’individus dirigint-se al lloc on també desenes, centenars i milers d’individus esperaven eixa ajuda. La cosa, però, és que, després de les primeres setmanes on el més important era intentar trobar supervivents o intentar trobar cossos per entregar als familiars i que els pogueren soterrar, vingué l’hora de l’anàlisi i de la crítica, vingué l’hora de l’ensenyança, l’ensenyança que
ens dona la naturalesa i l’experiència, la nostra assignatura pendent. No hi ha manera, no aprenem, se’ns dona l’oportunitat d’aprendre dels errors una vegada i una altra i una vegada i una altra seguim clavant la pota i cometent exactament els mateixos errors, o, si pot ser, cometent errors més greus. En això també estem units. La dita diu: “A veces se gana y a veces se pierde”, jo, personalment, crec que amb el temps hi ha hagut un error de transcripció i la dita original seria així: “A veces se gana y a veces se aprende”. Perquè està clar que és dels errors d’on hem d’aprendre la lliçó. Dels nostres errors o dels altres, tant fa, si estem atents, aprenem i no tornem a caure en el mateix clot. Però tots sabem que açò és parlar per no callar. Ho veiérem recentment en la pandèmia provocada per la Covid i ho hem vist ara en la desgràcia provocada per la DANA...i, malauradament, ho tornarem a veure periòdicament més prompte que tard, perquè la “burrera” també és quelcom que ens unix als éssers humans.
I què dir dels nostres polítics? Hi ha estament laboral més unit que el polític? Els partits polítics tenen molt en comú amb les sectes. Per exemple, que no pots ser crític amb el teu propi partit perquè això comporta, com en el futbol, expulsió immediata. Ho hem vist moltes vegades però vull centrar-me en el tema del nostre llibret. La resposta política a la gestió de la tragèdia i, posteriorment, a l’hora de donar un pas endavant i dir: “he sigut jo el responsable de tal i de qual, ho sent moltíssim, m’he equivocat, pose el meu càrrec a la vostra disposició perquè enrere ja no puc tornar...(o altres paraules similars)”, la resposta política, deia, ha mostrat també una vertadera unió entre els membres del partit. Dona igual que centenars de milers de persones es planten davant de la institució per a demanar responsabilitats i dimissió, dona igual que centenars de persones (si en són centenars, ves a saber) estiguen mortes perquè algunes altres persones no han fet bé la seua faena i no han estat on devien estar quan devien estar, dona igual que pregunten directament què ha passat amb un micròfon en mà...tot dona igual, perquè els polítics estan tan units que ho justificaran tot i encara que el fang els embrute (literalment i metafòricament), agarraran eixe fang i li’l tiraran a qui més prop estiga, a veure si aixina desvien l’atenció cap a un altre lloc.
En definitiva, no es pot dir que ens falte unió, perquè en este episodi horrorós hem pogut veure molta unió entre les persones i amb les persones. El més important és saber quan ens hem d’unir i per a què ens hem d’unir i, igual d’important, és saber quan no podem deixar que altres s’unisquen perquè, al remat, tots estem units d’una manera o d’una altra i el que jo, escriptora, faig, t’afecta a tu, lector o lectora i el que tu, lector o lectora fas, m’afecta a mi, escriptora. És per això que demane, no unió entre les persones, sinó que no deixem que s’unisquen i agarren força aquells que, des de la seua talaia, quan els arriba el fang, agarren eixe fang i ens el tiren als de baix. S’ha de ser miserable.
RIOLA
AL MEU PAÍS LA PLUJA NO SAP PLOURE
Topònim que deriva de rivulus —riu en llatí—, apareix per primera vegada en el segle XIII en el Llibre del Repartiment amb el nom d’Ariola, si bé més tard segons
l’historiador Pere Antoni
Beuter passaria a ser
Giola i, finalment, Riola.
RIOLA
UNA RIUADA PITJOR QUE EN LA PANTANA-
MARC SALES CLIMENT
Josep Joaquín Bosch té 61 anys i ha viscut les tres grans riuades que han colpejat Riola en els últims quaranta anys: la pantanada de Tous el 1982, la riuada de 1987 i ara, la DANA d’octubre de 2024, però així com Joaquín hi ha molts més veïns que ho han patit com ell. Podria dir, sense exagerar, que aquesta última ha estat la pitjor de totes. Si en 1982 l’aigua va arribar als 1,7 metres, aquesta vegada ha superat el metre, però amb una força i brutícia que ens han deixat soterrats, literalment, en fang.
La nit del dimarts 29 d’octubre, el Xúquer es va desbordar trencant la mota entre Riola i Polinyà amb una virulència que ningú esperava. No ens van avisar prou a temps. Ens vam moure per intuïció. Jo estava al carrer, ajudant els veïns a pujar mobles als pisos alts, quan la primera onada va entrar al poble. Veure aquella massa d’aigua, de més d’un metre, arrasant tot al seu pas, em va provocar una impotència que encara em fa tremolar les cames quan ho pense.
El fang, la brutícia i la destrucció. És això el que ens queda de la DANA. En 1982, malgrat la devastació, la neteja va ser més ràpida. Dies després el poble semblava un laberint de mobles trencats, electrodomèstics inservibles i vehicles que ja no arrancaran mai més. A la porta de ma casa, amb l’ajuda de voluntaris, hem tret camions i camions de fang i trastos, que sembla que no en tindria fi.
Al cap de pocs dies les cases estaven buides, però no només de mobles: també de records i il·lusions. La Charo, una veïna jubilada que havia reformat sa casa fa menys d’un any, em contava amb llàgrimes als ulls que ho havia perdut tot, així com la jove Susanna March amb els seus dos fills menuts. A les parets encara es veuen les marques del fang, com un testimoni implacable de la destrucció. “Des de la pantanada mai no havia entrat l’aigua a ma casa”, em deia Charo mentre netejava amb radiadors per combatre la humitat.
I què ens ha arribat de les institucions? Promeses i visites per fer-se la foto. Però ajudes, cap, a excepció d’una empresa de neteja de Múrcia quan els carrers ja estaven quasi nets. Ens hem organitzat entre nosaltres, amb els veïns de tota la vida i amb centenars de joves que han vingut de pobles propers, com Sueca o Polinyà. Els mateixos que ens ajuden ara són els fills i nets d’aquells que vam ajudar nosaltres durant
la pantanada. El poble de riola té una estima molt especial en la falla Xúquer que, des de l’altra part del riu, en escassos metres que ens separa i amb un bon grapat de veïns riolencs que formen part de l’esmentada comissió, va estar una vegada més per ajudar al poble. Aquesta solidaritat ens ha omplit Riola d’una mica d’esperança, però també ens ompli d’indignació.
On estan els recursos que haurien d’haver reforçat la mota? Si aquesta protecció de quaranta anys no haguera fallat, potser no viuríem aquest infern. La mota que ens protegia era “vella, de l’època de la pantanada”, i mal executada. Això ho sabien tots, però no es va fer res per millorar-la.
Les inversions per prevenir inundacions són escasses, i la natura ens ha passat factura.
Els camins agrícoles, una part essencial de l’economia de Riola, estan intransitables. Molts camps quedaren negats, amb pèrdues que no es poden quantificar encara. Els agricultors de la zona estan desesperats. Són pocs els que tenen assegurances que cobreixen aquests danys i molts es troben sense eines per tirar endavant.
Hi ha històries que em trenquen el cor, com la de Juanjo, un veí de Benicull, que va passar tota la nit al terrat de sa casa amb la seua dona i els seus dos gossos. “L’aigua ens va rebentar les portes i va pujar fins al primer pis. Ens hem quedat amb el que portàvem posat i res més”, em contava, esgotat, després de ser rescatat per un helicòpter. Aquestes històries són comunes entre els veïns, persones que han perdut molt més que béns materials: han perdut la seguretat de les seues llars.
Encara recorde el rescat d’un bebé de tan sols un any. Els bombers van arribar en helicòpter per treure’l d’una casa completament aïllada pel riu. Quan vaig veure la notícia, em vaig emocionar. És un record que, tot i la tragèdia, m’ha reafirmat en la importància de la solidaritat.
Però, si alguna cosa no ens falta a Riola és coratge. Hem netejat carrers, hem retirat tones de fang i hem començat a reconstruir. Encara queda molt per fer, però la comunitat ha demostrat que és més forta que qualsevol riu. Joves, adults, famílies senceres han vingut amb pales, mànegues i el que podien per ajudar.
Per això, l’ajuntament ha decidit erigir un monument als voluntaris.
Són ells els que han fet que aquest poble torne a semblar Riola. Però, sincerament, preferiria que aquests homenatges no feren falta, que les inversions en infraestructures ens protegiren abans que el desastre arribara.
La realitat és que, tot i l’ajuda dels voluntaris, l’abandó per part de les institucions és evident. Les ajudes econòmiques no arriben, les promeses de reconstrucció són lentes, i el poble continua lluitant contra la humitat, les malalties i la pèrdua.
La DANA de 2024 no serà l’última. Ens trobem en una època de fenòmens meteorològics cada vegada més extrems. Necessitem mesures urgents: reforç de motes, plans de contingència efectius i una resposta ràpida per als afectats. La declaració de zona catastròfica és només un pedaç. Cal un canvi estructural que prioritze la seguretat de pobles com Riola.
Mentrestant, continuarem lluitant, com sempre hem fet. Amb fang fins als genolls, però amb el cap ben alt. Perquè si alguna cosa ens ha ensenyat aquesta catàstrofe, és que només podem comptar amb nosaltres mateixos. I amb això, per dolorós que siga, ens farem forts.
RIOLA
ESPERANÇA
AL MEU PAÍS LA PLUJA NO SAP PLOURE
Estat d’ànim optimista basat en l’expectativa de resultats favorables relacionats a esdeveniments o circumstàncies
de la pròpia vida o del món en el seu conjunt.
ESPERANÇA
ESPERANÇA SOTA LA PLUJA
SARA ROSELLÓ COLLADO
Plorava el cel, enfurismat, octubre fou testimoni callat, riuades baixaven sense treva, mentre l’esperança es feia estreta.
València, terres de sol i mel, vestida ara d’un gris cruel, carrers negats, arbres tombats, però l’esperança mai s’ha trencat.
“On són els governs, on és la mà?”, cridava el poble sota l’aiguat.
Respostes buides, discursos balders, però l’esperança es planta dreta.
Camps de taronges plens de fang, cases fetes illots en un mar estrany.
La terra que crida, la terra que sangna, esperança encara és l’arma.
Els polítics, amb vestits lluents, prometent solucions imminents, però la pluja riu amb sornegueria: l’esperança viu, però amb ironia.
Trens parats, camins trencats, el poble lluita, el poble callat.
Solidaritat, l’esperança cosida, cosida amb mans de gent humil i unida.
Els noticiaris, amb el seu afany, parlen de drama, tragèdia i engany.
Mentrestant, al carrer, la gent fa pinya, esperança en cada mà que es brinda.
L’aigua és vida, l’aigua és mort, ens recorda que el temps no és fort.
I encara així, sota el cel que amenaça, l’esperança és l’única abraçada.
Plou sobre els somnis, plou sobre el pa, però l’esperança no es pot negar.
Les goles dels rius bramen al vent, però el poble espera, pacient.
I si el futur és un riu desbocat, encara hi haurà qui l’ha d’enfrontar.
Esperança, la llum entre tanta foscor, una veu que canta, una flor.
I així, el cel escampa la tempesta, amb rius d’aigua sota la vereda
Malgrat el fang, la lluita persisteix, l’esperança és tot el que ens queda.
