Page 1


EDITA: Associació Cultural Falla del Xúquer DIPÒSIT LEGAL: V-51-2010 TIRADA: 600 exemplars DIRECCIÓ I COORDINACIÓ: Emilio Roda Lucas El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià. El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis per a la promoció de l’ús del valencià de la Regidoria de Promoció Lingüística de l’Excm. Ajuntament de Sueca.

DIFUSIÓ DEL LLIBRET EN VALENCIÀ: fallaxuquer.com

DISSENY I MAQUETACIÓ: Elies González Lavernia IMPRESSIÓ: Grupo Gráfico Alzira CORRECCIÓ DE TEXTOS: Dúlia Serra Roselló GESTIÓ PUBLICITARIA: Salvador Vivó Fayos FOTOGRAFIES: A.C. Falla Xúquer AGRAÏMENTS: Empreses col·laboradores

L’associació Cultural falla Xúquer de Sueca no s’identifica necessàriament amb les opinions dels articles d’aquest llibret. Cal descarregar-se un lector de codis QR i tindre instal·lada l’aplicació Spotify per a gaudir de tots els continguts d’aquest llibret.

COL·LABORACIONS LITERÀRIES: Martí Furió Gilabert Rafa Carbonell Matoses Emilio Roda Lucas Andrés Lapuebla Ferri Carlos Simó José Alberola Jesús Lena Luís Bonias Oskar 41 Vicky Molina


ÍNDEX

Salutació del President 4

6 Fallera Major

Monument Gran 8 Fallera Major Infantil 12

10

Salutació del President Infantil

14 Monument Infantil Resum fotogràfic 17 26 Comissió i Cort d’Honor

Comissió i Cort d’Honor 28 Infantil

16é. Certamen de 35 Narrativa Infantil

32 Programa de Festes

57

DESTROYERS Un passeig per la València Bakala


Santia go Reig Ol tra PRESIDENT 2017

Benvolguts fallers, amics i veïns.

President Enguany tinc el grandíssim plaer de presidir la meua falla i ser el cap d´aquesta comissió per a les falles 2017. He començat aquest camí amb ganes de treballar i lluitar per aquesta falla , la falla de tots nosaltres. Des del primer moment m’he sentit molt recolzat per tots vosaltres i això és molt d’agrair. Som una gran comissió , disposta a treballar, innovar i com no, amb ganes de créixer i gaudir. Gràcies per estar en tot moment. Ha arribat el moment que els monuments, la pólvora, la música i les flors inunden els carrers de la nostra ciutat i llancen un missatge d´alegria a tot el nostre veïnat, inundant-nos de felicitat a menuts i grans. Donar la més sincera enhorabona a les famílies dels nostres representants Vicenta, Maria i David i com no, esperem que tots junts gaudim de les millors festes del món, Les Falles!

Finalment, animar a tot el veïnat, familiars i amics, que vinguen a disfrutar de les festes josefines al nostre cau. Gràcies i Bones falles!!


a

t


Vicenta lopisRa Llopis Raposoposo VicentaL FALLERA MAJOR 2017 Una Rosa matinera al mig d’un jardí faller, aguaita per un roser amagada en la foscor. De la flama té el color. Del foc la mateixa força. Del perfum, el sentiment. I de la pólvora, és el tro. Davant de tanta bellesa no ens queda cap altra opció. Que collir-la i coronar-la nostra fallera major. Tu tens el somni complit, i nosaltres el plaer, d’estimar-te en la falla i gaudir-te en el carrer. Josep de la Torre


FM


Monument Monum entGran Gran AVANT O ENRRERE?

Si peguem una ullada i fem la comparació, vorem que la situació i els vincles són els mateixos. Puix no res ha canviat entre Senyors i vassalls, sols, el lloc i el paisatge i la manera d’abusar. Anirem nugant caps per vore la diferència, si de veres caminem cap enrere o cap avant. O si ens hem quedat estancats, i sols és l’ aparença qui ens fa vore anar avant. La falla ens mostrarà una i mil situacions, per a poder comparar i fer-nos les opinions. Cadascú tindrà la seua. -O be real o irrealPerò ens caldrà recordar que una veritat tapada, aleshores, sol amaga una mentida encoberta. El centre, un castell guardat a capa i espassa, per combatre la rebel•lió i que no fóra assaltada. Així, al pobre li llevaven la més mínima opció, de reivindicar uns drets que eren de llei i raó. ENRERE En un castell medieval de construcció fortificada. Allí, encauat s’amagava el poderós senyor feudal. AVANT Hui no existeix cap fortalesa, ni espassa ni castell. Ni el feudal amaga la cara. Hui es fa tot al descobert!

Artista Faller: Guti Explicació de la Falla: Josep de la Torre

ENRERE A canvi d’obligacions


i vexatoris serveis, els deixaven uns terrenys per a poder malmenjar. AVANT Hui, les obligacions les signes per pura necessitat i s’aprofiten si estàs ofegant-te per acabar-te d’ofegar ENRERE Dissimulant fer favors s’emportaven tots els guanys. Eixos eren els beneits de cara a la societat. AVANT Hui, els favors costen diners puix ningú caça sense gos, te’n donen un i en cobren dos. I si no pagues, al clot! ENRERE El pagament estipulat era tota la collita. Al treballador, un tros de pa i una trista llonganissa. AVANT Hui, sembla ser paregut però d’un altra manera. Amb el jornal que et donen ENRERE La temptació es deixa vore a una vora del castell. Una dona, una fletxa, Un drac i un guerrer. Difícil era escodrinyar la propietat privada, perquè allí, el que es coïa a ningú res l’importava. AVANT Hui, no existeix fortalesa ni guerrer que la defenga. Sols cal tindre amistat amb un càrrec preferent. O si de cas, afiliar-te a un partit guanyador,

i si vas de cap de llista prompte trobaràs endoll. El feudal, és el banquer. El terreny, un edifici. El favor el perjudici. I el vassall, és el mateix. ENRERE Els diners abans estaven en la butxaca del senyoret. O, dins d’una caixa forta. O amagats baix d’un taulell. AVANT Hui, han volat els diners cap a un paradís fiscal, per no haver de pagar ni tributs ni aranzels. Desgranem la panolla i baixem a peu de falla, per a què cadascun dels grans, ens conte tot el que calla.

I ESCENA Els pals que et solen pegar venen a ser com la pluja, que el mullen esquena i cap, puix cauen per totes parts. Però a tots no mulla igual, hi ha qui té bon para-aigua, l’esquena ben coberta. I eixe no es mulla mai! ENRERE Abans, era el verduc qui els pals repartia, per a obeir els capritxos de tota la tirania. AVANT Hui, passa dissimulat i té millor amagatall. O, s’amaga dins d’hisenda O s’amaga dins d’un banc. O s’agarra, en l’escó, per a aprofitar l’ocasió de xuplar en la mamella fins deixar sec el mugró.

II ESCENA AVANT Hem de recórrer al passat per a tirar endavant, Puix tenim els rastre més llarg que una cua de milotxa. Esperant la jubilació per a un merescut descans, els canvia la situació de manera capritxosa. Esta benaurada crisi deixa al jove en la ruïna. I als iaios tornant al treball per a salvar la família. ENRERE Per imaginar que no quede puix no n’hi ha per a triar, encara que siga una parada per a vendre “xuxeries” en un mercat medieval. Així, tornaran a treballar, puix quan toquen els cinquanta ja ningú els vol llogar. Gràcies als iaios es pot anar endavant. Encara que siga mal dormint arrastre i mal-menjant. Tranquils que arribarà l’hora en què es podreu jubilar. I si no, en l’altre món ja trobareu el descans.

III ESCENA ENRERE “Peter Pan i Campanilla” viuen en un món meravellós, on el bé és fantasia, i el mal, és un malson. Però sempre hi ha algú empenyorat a fer mal, perquè l’enveja assetja i fa cap-girar el cap. AVANT No queda tan desfasat transportat a hui en dia.

Sols que els personatges no semblen de veritat. Aquell que més sembla al personatge fantasiós, sense dubte és el polític puix sembla que viu dins d’un món irreal. Això sí, mentre xorra el jornal per a ells sí és real. Es crea una fantasia -Innocent o intencionadaper a viure una vida sense cap esforç ni treball. Assegut en la cadira. El monyo fet i ben vestit. Alguns mirant el mòbil i altres a punt de dormir. El que passa és que el paradís poc a poc van destruint.

IV ESCENA ENRERE En un temps molt llunyà on l’especulació no existia. Un terreny, una barraca l’ésser en pau vivia. Però arribà l’humà carregat d’hipocresia, per a imposar nova llei que ens deixa sense pell. Si vols tindre casa digna una hipoteca maleïda i una clàusula del terreny. Com el pobre no la pot pagar prompte el lleven l’habitatge, però el quedes amb el deute i a la porta del carrer. El banc augmenta el patrimoni per a després repartir, mentre el pobre baix d’un pont ha d’anar si vol dormir. A falta d’algun detall queda explicada la falla després ja criticarem tot allò que encara falta.


David Ca rm ona Al bert PRESIDENT INFANTIL 2017

Benvolguts fallers , falleres, veïns i familiars. Un any més, rebem les nostres festes falleres. Aquest any tinc l’honor de representar com a president infantil aquesta magnífica comissió.

President També vull tindre unes paraules per a la meua amiga María, Fallera Major Infantil, i per als nostres representants majors, Vicenta i Santi, agrair-vos la vostra companyia al llarg d’aquesta any i desitjar-vos un bon regnat.

Hem gaudit i gaudirem de molts actes junts, la nostra intenció és deixar la nostra comissió el més alt possible, però sobretot anem a passar uns dies inoblidables de festa, música i diversió... i com no, COETS!. Per últim, i no menys important, vull demanar-vos als veïns un poc de paciència amb nosaltres els xuquerets, que a més d’armar rebombori ens agrada tant tirar coets. Unir-vos amb nosaltres a la festa, nostra festa, la festa dels valencians i valencianes. Que passen tots unes bones festes falleres. Vos saluda vostre president Infantil. Gràcies


rt

t

PRESI INFANTIL


Maria Cañada Llopislopis Ma riaCañadaL FALLERA MAJOR INFANTIL 2017 Transparent com el cristall. Acolorida com la flor. Eres eixe capollet que brilla com el pur or. Vestida de llauradora i amb la corona al cap eres una escultura que no es pot igualar. Eres ànima en la festa. Eres el cor en la falla Eres riu de simpatia per a tota la xicalla. Ara mostra l’orgull que et dóna Sant Josep Perquè gràcia en tens de sobra per tots els quatre costats. Josep de la Torre


Monument Monum ent Infantil In fantil RETORNANT A L’EDAT MITJANA


En ple segle vint-i-u la Xúquer vol retornar sense filtre ni tabú a l’època més medieval. Per això el tema central de nostre monument infantil és un edifici reial habitat només per rics. Es tracta d’un bell castell custodiat pel drac feroç però no heu de patir per ell perquè en el fons és molt dolç. Al voltant de l’edifici es troben, com no, els soldats que, fent un gran sacrifici, per a la guerrra s’estan preparant. I, com és conegut per tots, qualsevol castell que es pree ha de tindre pels racons un fantasma que gemegue i que faça molta por.

Artista Faller: Josep Cuenca Calatayud Explicació de la Falla: Dúlia Serra Roselló


Comunicaciรณ Visual

eliesgonzalez.com info@eliesgonzalez.com 662 00 22 85


PUBLI SOUND


indumentària valenciana

Fills de Lola Lucas Confecció de vestits regionals del segle XIX i cossets del segle XVIII

Pròxima obertura 25 de març Carrer València, 21 - Sueca -

brocatell.es


Administració de Loteria nº 2

Niño Jesús de Praga

C/ Valencia, 41 - 46410 - SUECA (Valencia) Tel.: 961 701 343 - 687 949 771 info@mercaloteria.com

JUGUE SENSE EIXIR DE CASA www.mercaloteria.com


CARMINA


Comissió

COMISSIÓ FALLA XÚQUER 2017 President: Santiago Reig Oltra Vicepresident 1er: Vicepresident 2on: Vicepresident 3er: Vicepresident 4rt: Vicepresident 5é: Secretaria: Vicesecretària: Tresorera: Comptadora: Delegades de Loteries: Delegada de Fardes: Delegades de Cartrons: Delegats JLF: Delegat Actv. Diverses: Delegada de quotes infantils: Delegats Infantils: Delegat d’Activ. Culturals: Delegat de Protocol:

David Ferrer Juan David Escrivà Carbonell Rafael Balbastre Viel Dgar Muñoz Mas Vicente Martorell Lledó Anna Sanjuan Real Carla Capellino Micó Salvador Vivó Fayos Mªjosé Martorell Vidal Susana Alarte Sanz Amalia Ibañez Villagrasa Sonia Mas Frutos Thara Colechà Escorihuela Maria Lledó Espinosa Blai Redondo Oltra Emilio Roda Lucas Elies González Lavernia Estefania Muñoz Mas Jose Cuenca Calatayud Esther Abandes Ferrer Monica Beltrán Riera Josep Lluis Romeu Perales James Granell Ventura Dolores Martinez Carbonell Laura Esteve Lorente Jasmina Beltrán Chirivella

Delegades de Playback: Elsa Esteve Lorente Esther Serrano Palero Eva Serrano Palero Delegat d’esports: Salva Teruel Andrés Delegades de Cuina: Salvador Antón Simó Raúl Baldoví Antón Jose Pascual Fortea Espert

Abel Bartolomé Almarche Manuel Belert Estruch Emilio Nicolas Beltrán Chirivella Alex Borja Beltrán Asis Borja Beltrán Jean-Pierre Brichet Tormos David Burguera Martinez Ivan Burguera Martinez Josep Capellino Micó Andrés Caplliure Bru Juan José Carbonell Llopis Rafael Carbonell Matoses Nando Carpio Morales Juan Chisvert Company Jose De La Torre Romero Pablo Egea Carlos Asier Escrivà Romero Andrés Esteve Lorente Juan Estruch Granados Oscar Falcó Muñoz Jose Enrique Fernadez Sanchez Victor Font Marco Miguel Angel Franco Messeguer Salvador Fulgencio Roselló Marti Furió Gilabert Juan Carlos Fuster Seguí Àngel Garcia Llopis

Emilio Gimenez Ibañez Joan Gomez Granell Kevin Guillem Rodrigo Julio Gutierrez Fernandez Sergio Gutierrez Marco Fco Javier Iborra Guillem Ruben Iborra Ibor Manuel Lianes Pascual Jose Llorca Penella Joan Lopez Somovilla Jesus Machi Ibor Fco Javier Martinez Sala Manuel Salvador Martinez Silva Vicente Mas Català Ivan Matoses Gomez Julian Matoses Grimal Victor Moncho Baixauli Cristobal Naranjo Lechon Jose Ramiro Oria Gayon Marcos Osca Lopez Luis Carlos Palacios Signes Vicente Parrell Vidal Carlos Piera Riera Aitor Puche Benedito Juan Roda Lucas Eric Romeu Andreu Tomas Sala Simó Jose Enrique Sendra Ibañez Fran Manuel Serrano Serrano Francisco Soriano Escrivà


Cort d'Honor CORT D’HONOR 2017 Fallera Major: Vicenta Llopis Raposo

Estela Albert Coves Alba Alcañiz Celda Sari Andrés Pomar Maria José Antón Simó Rocio Antón Simó Anna Arnau Moncho Eva Arnau Moncho Vanesa Baldoví Antón Mari Trin Berltran Chirivella Maria Beltrán Garcia Jessica Beltrán Gomez Ana Maria Beltrán Hervás Soni Bru Torrent Claudia Cañada Llopis Ana Adelina Caplliure Bru Nerea Carmona Albert Isabel Casanova Ferrandis Elvira Castillo Garcia Miriam Castillo Roda Ana Maria Chirivella Juan Mari Trini Chirivella Juan Zaida Claver Franco Natalia Climent Baró Rebeca Colechà Ferrando Patricia Collado Marin Pilar De La Torre Romero Laura Egea Franco Mari Carmen Escrivà Beltran Ainhoa Escrivà Romero Maria Alicia Esteve Fernandez Mireia Estruch Marti Alejandra Ferrer Ferrando

Isabel Maria Ferrer Garcia Sara Font Andrés Veronica Fontaner Boluda Soni Furió Gilabert Àngela Furió Mas Gemma Galiana Santamaria Sara Garcia Ferrer Judith Gil Parrel Desireé Gimenez Romero Iris Gomez Carlos Eva Mª Gomez Fontalva Maria José Gomez Sanchez Sonia Gomis Baldoví Maria Iborra Colechà Sandra Iborra Colechà Angeles Llopis Raposo Maria Llopis Raposo Laura Lorenzo Gomez Lola Lucas Blesa Montserrat Marco Martinez Noelia Marti Merino Mavi Martinez Bosch Carla Martinez Chirivella Jacqueline Mas Frutos Roser Melià Desena Celia Mendez Pedralva Mªcarmen Merchante Herrero Veronica Meseguer Beltran Mªsales Moll Martinez Elba Moncho Ruiz Carla Morales Perales Marisa Nicolàs Torrent

Vanesa Oria Gayon Elvira Ortiz Aguado Lidia Osca Monton Estela Pedros Lorente Marta Pedros Lorente Rosa Perez Mylonas Maria Piqueres Castillo Belen Rincon Pla Yolanda Roda Rodriguez Encarni Romero Perez Eva Maria Romeu Perales Silvia Rosa Lozano Gisela Roselló Perez Mªjose Ruiz Grau Miriam Sabater Martinez Carmen Sanchez Almudever Carmina Sanjuan Piqueres Alba Sanjuan Piqueres Raquel San Sebastián Beltran Carmen Sebastián Andres Ana Isabel Serra Estruch Dulia Serra Roselló Veronica Serrano Alemany Nuria Tamarit Martí Carmen Tamarit Saez Miriam Teruel Andrés Cristina Tolosa Romero Itziar Vendrell Fos Ana Vendrell Grau Mªsales Viel Raposo Sara Villagrasa Mafé


Comissió

COMISSIÓ INFANTIL FALLA XÚQUER 2017 President: David Carmona Albert

Vicepresident 1er: Raúl Burguera Martinez Vicepresident 2on: Xavi Balbastre Gomis

Iker Albujar Grau Javi Almudever Hervás Pedro Almudever Hervás Joan Balbastre Gomis Jordi Brichet Antón Nico Beltrán Llopis Evan Bermejo Fortea David Burguera De La Torre Ivan Burguera Gil Jordan Collantes Serrano Vicent Chisvert Llopis Àngel Chisvert Llopis Josep Cuenca Abanades Adrià De La Torre Fontanet Andreu Salvador Esteve Gómez Eric Estornell Albert Sergi Ferrer Beltrán Iker Ferrer Beltrán Arnau Ferrando Nicolás Eric Fortea Baldoví Pasqui Fortea Baldoví Bruce Fornes Gorris Carles Fuster Sanjuan Yago Fuset Marti Joan Garcia Martinez Raul Garcia Romeu Sergi Gomez Bou Elies Gonzalez Capellino Alex Herrera Chirivella

Victor Lahosa Fillol Guillem Lianes Melià Josep Lorenzo Gomez Antonio Lucia Garcia Josep Martí Villagrasa Lluis Marti Llopis Vicent Martí Llorca Oscar Magraner Selles Victor Moreno Furió Alex Moncho Ruiz Diego Munuera Sanz Eloy Muñoz Antón Iker Muñoz Sarrió Marcos Nadal Lazaro

Oscar Naranjo Alarte Axel Oria Gayón Sergi Rebull Tolosa Eloy Rebull Tolosa Carlos Ros Lloret Hugo Ruiz Serrano Noah Ruiz Serrano Victor Sarrió Pedralva Llorenç Sanz Esteve Adrià Sanz Esteve Josep Enric Sendra Serra Adrián Serrano Galiana Francisco Teruel Andrés Sergi Ventura Moll


Cort d'Honor CORT D’HONOR INFANTIL 2017 Fallera Major: Maria Cañada Llopis

Marta Arce Gimeno Nerea Albujar Grau Nicole Alberola Parrell Valeria Bartolomé Morales Paula Baldoví España Clara Baldoví España Irune Bermejo Fortea Nuria Beltrán Bartolomé Venus Benedito Company Carmen Burguera De La Torre Andrea Brichet Antón Nuria Cano Llicer Adriana Carbonell Fuset Elsa Carbonell Esteve Stel·la Chafer Pedrós Paula De La Torre Fontanet Neus Esteve Gomez Carla Estornell Albert Ana Estruch Marti Candela Ferrando Nicolas Helena Furió Mas Carla Fuset Ramón Irene Fuset Martí Jana García Melero Naira García Melero Aida García Martinez Assumpta García Romeu Marina Gil Parrel Laia Gomez Bou Alba Hervás Flors Noa Huerta Bosch Gema La Torre Marco

Olga La Torre Marco Elena Lorenzo Gomez Laia Lianes Melià Marina Martí Llopis Aroa Martinez Sanchez Martina Moreno Furió Naiara Morales Capellino Zamira Moreno Valero Sofia Munuera Sanz Zoe Muñoz Sarrió Sarai Muñoz Antón Marina Orcajada Rubio Júlia Oria Esteve Lorena Pedralva Tamarit Maria Ros Lloret Mar Romeu Escrivà Manuela Rodriguez Llopis Julia Rodriguez Roda Alejandra Ruiz Roda Claúdia Salas Roig Lluna Sendra Serra Cloe Soler Viñoles Laia Soler Viñoles Paula Soriano Muñoz Blanca Tomás Egea Aina Torres Messeguer Marina Torres Messeguer Lucia Vargas Hidalgo Aitana Vendrell Beltrán Sara Vicente Navarro Olivia Vivó Collado


C/ l’Alber, 3 | 96 170 02 68 46410 SUECA


ESPECIALITAT EN KEBABS DE POLLASTRE I VEDELLA FEM HAMBURGuESES, SANdWICH I CREPS DOLÇOS I SALATS

AVINGUDA MESTRE SERRANO, 38 SUECA TELÈFON: 96 171 01 77

Especialitat en arrossos Excelent peix fresc Ronda d’Espanya, 91 SUECA

96 170 00 52


PROGRAMA D’ACTES 2017 DIUMENGE, 26 DE FEBRER 08:00 h. Despertada per la barriada. 10:00 h. Esmorzar en el casal. 12:00 h. Ens vestirem de falleres i fallers i anirem a fer la repartida dels llibrets.

DISSABTE, 4 DE MARÇ Cavalcada del ninot pels carrers de costum.

DISSABTE, 5 DE MARÇ

Program 18:00 h. Cavalcada de Ninot Infantil.

DIVENDRES, 10 DE MARÇ 21:00 h.

Nit d’albades als nostres representants.

DISSABTE, 11 DE MARÇ. Dia de les xiquetes i els xiquets 09:30 h. 11:30 h. 14:00 h. 17:00 h. 21:30 h.

Despertada infantil per la barriada. Cavalcada infantil per la barriada. Dinar per als menuts de la falla. Sainet Infantil i berenar. Sopar i a continuació ball i concurs de barrets.

DIUMENGE, 12 DE MARÇ. Dia de les xiquetes i els xiquets 11:30 h. Jocs Infantils als voltants del casal. 14:00 h. Dinar per als menuts de la falla. 18:00 h. Playbacks infantils.


DIMECRES, 15 DE MARÇ 21:30 h. Sopar en el casal. 23:00 h. Playbacks d’adults, tot el món a disfrutar de les actuacions dels més artistes de la nostra comissió.

DIJOUS, 16 DE MARÇ 20:00 h. Començarem a preparar els focs per a celebrar la nostra Torradeta. Quan acabem de sopar i llevem taula, a ballar.

DIVENDRES, 17 DE MARÇ 08:00 h. 10:00 h. 12:00 h. 14:30 h. 17:30 h. 22:00 h.

Despertada. Esmorzar. Passacarrer per la barriada. Dinar en el casal. Eixida del casal per anar a fer la visita a l’asil d’ancians. Sopar i ball de disfresses.

ma Actes DISSABTE, 18 DE MARÇ

08:00 h. 10:00 h. 12:00 h. 14:30 h. 17:30 h. 22:00 h.

Despertada. Esmorzar. Passacarrer per la barriada. Dinar en el casal. Començarem l’esgotadora visita de cortesia a la resta de falles del poble. o quan acabem la visita, sopar en el casal i a seguir ballant.

DIUMENGE, 19 DE MARÇ

08:00 h. Última despertada per a l’alegria de molts veïns (ho comprenem perfectament) 09:30 h. Esmorzar rapidet, que hem d’anar a vestir-nos. 11:00 h. Ofrena a Fuster, Bernat i Baldoví i Mestre Serrano. Quan acabem l’ofrena, tornarem a la barriada per a disfrutar de la Mascletada. A continuació anirem a dinar al casal i tal volta dinarem pollastres. 18:00 h. Ofrena a la mare de déu de Sales. A continuació, cremarem la falleta infantil. 22:00 h. Sopar en el casal. 24:00 h. Amb permís dels bombers cremarem la falla gran acomiadant-nos de les falles 2016 amb un gran aplaudiment.


Certamen Narrativa Infantil MODALITAT “A“

MODALITAT “B“

MODALITAT “C“

Primer premi:

Primer premi:

Primer premi:

ANDREA MUÑOZ ROS

JOAN GÓMEZ FIGUERES

MIRELA IOANA LUCA

“Un viatge preocupant a un món

“Màgicament, màgic”

“Allunyats de l’amor”

Segon premi:

Segon premi:

Segon premi:

ANDREA GREGORI GIMENO

MIGUEL VIEL VÁZQUEZ

NEUS JUAN ALBEROLA

“Un ratolí a la biblioteca”

“Matilde, ¿pots no ficar deures

fantàstic”

“Àgnes és de ciutat”

per a casa?”

Accèssits: Accèssits:

Joan Fos Hervás

Accèssits:

Héctor Furió Carbonell

Ian Cano Viel

Rubén Gamon Vendrell

Lucía Miguel Giménez

Patricia Pérez Fos

Julià Montón Martí

Efrén Sapiña Benedito

Alain Ferrer Carrasco

Álex Fernández Gutiérrez

Álex Català Juan

Alma Rodríguez Franqueza

Carles Albeldo Estrelles

Juanvi Muñoz Ros

Nadia Galiana Gorris

Elena Sapiña Benedito

Aarón López Planell

Víctor Moreno Furió

Milena Houhannisyan

Laura Casado Naz

Sara San Vicente Landete

Carla Martínez Landete

Pau Carbonell Claver

Almudena Sanjuán Escrivà

Ferran López Carrasquer

Kira Cerveró Palacios

Ylenia Gomar Viel

Ashley Carmona Morán

Aina Ferrer Ferrando

Ángel Sanz Kessous


PREMI MODALITAT A

UN VIATGE PREOCUPANT A UN MÓN FANTÀSTIC Andrea Muñoz Ros ¡Iiiuuupiiii! ¡Per fi arriben les vacances!, va pensar Mar cada vegada més nerviosa de pensar en el dia que l’esperava. En alçar-se del llit aquesta alegria anà minvant ja que, durant un segon, va tindre el pressentiment que el dia no anava a eixir-li molt bé. Quan va anar a obrir la porta de l’habitació va notar que estava molt dura i que no podia obrir-la; ho intentà de nou però tampoc ho va aconseguir. La porta s’havia enganxat amb una pedreta. Va colpejar-la per vore si algú l’escoltava i al cap d’una estona arribà sa mare amb el fregall en la mà per obrir-la. “Ja comencem”, va pensar Mar. En baixar a la cuina per a desdejunar va caure de cap a terra ja que sa mare havia acabat de fregar la planta baixa. Mentre desdejunava va pensar que aquell dia volia estrenar el jersei que s’havia comprat el diumenge passat a les rebaixes i així ho va fer. Quan va eixir al carrer per anar a l’escola, a Mar li va caure una gota al cap, aleshores va mirar cap a dalt i...¡ai, no!, el cel estava tot fosc i ennuvolat. A meitat camí començà a ploure i el jersei nou es banyà de dalt a baix. En arribar a classe va descobrir que a primera hora del matí tenia examen de matemàtiques. Mar es va quedar paralitzada a l’assabentar-se’n i es posà tant nerviosa que li entraren ganes d’anar al bany. Ella no havia estudiat. Encara que era prou estudiosa s’havia oblidat de l’examen i va pensar que, tanmateix, no li haguera donat temps durant el cap de setmana a causa del viatge que va fer a Galícia amb la seua família per a visitar els seus oncles. Era l’aniversari de sa tia i volia aprofitar al màxim eixos dies ja que sols es veien un cap de setmana a l’any. -He d’acabar ràpid l’examen per anar al bany tan prompte com puga però al mateix temps he d’intentar fer-lo bé, va pensar Mar només la mestra li va repartir l’examen. Quan s’acabà el temps, tots anaren corrents al pati però Mar va anar directa als lavabos. Les seues millors amigues Carme, Maria i Carla ja l’esperaven allí. Semblava que encara no havien passat cinc minuts i tocà el timbre de nou anunciant els alumnes que pujaren a classe.


Com eixe dia era l’últim d’escola, tots els alumnes estaven impacients perquè arribara la vesprada perquè s’acabava l’escola i donaven les notes. Els professors preparaven diferents jocs al pati per tal que tots els alumnes jugaren i es divertiren. Mar i les seues amigues quan eixiren d’escola van passar per un bosc per a deixar Maria en casa. Quan arribaren al centre del bosc Carla veié una cova amb una entrada un poc més gran que elles. -

¿No podria estar açò un poc més clar?- Va dir Mar.

-

Xiques, jo ja vaig a eixir- Va dir Maria. ¿D’acord?

-

Tens por, ¿veritat?- preguntà Mar.

-

No. El que passa és que la meua família m’espera i estarà molt preocupada, si no sí que em quedaria.

-

D’acord, doncs adéu- van dir les tres a la vegada.

Quan Maria se’n va eixir de la cova, Carla preguntà a les altres: -

¿Teniu per casualitat alguna llanterna?

-

Jo sí!, va contestar Mar abans que Carme poguera dir res.

Mar la va traure ràpidament de la motxilla i la va encendre. -

Ara millor- digueren totes a la vegada mentre caminaven lentament per a no entropessar amb res.

Quan quasi no quedava més cova per a recórrer, Mar apuntà la llanterna cap a dalt per vore si hi havia escriptures o dibuixos prehistòrics a les pedres de la cova. A les tres passes, Maria, Carme i Mar caigueren per un forat molt profund mentre cridaven tan fort com podien. Quan ja estaven a punt d’arribar a la fi del forat aparegué un llum molt fort que ho il.luminava tot amb uns cercles que no paraven de rodar, semblava un portal multicolor. Només traspassar aquest llum van arribar a un món on l’aigua curava ferides i malalties, on les cases estaven fetes de llepolies, on les persones eren de tela com les titelles i on la contaminació i la maldat no existien. És a dir, un mon fantàstic i meravellós. També era un món molt modern i com que no hi havia contaminació i les persones no eren males, la població era més nombrosa i les persones vivien més temps. Les tres es van quedar amb la boca oberta de vore eixa ciutat. Com a les tres els agradaven les coses


fantàstiques, les aventures i els misteris, van anar corrents per a veure i gaudir d’eixe món. Ja coneixien més o menys la ciutat de tant que l’havien observada. En veure les famílies dinar pels bars i restaurants, van recordar que les seues famílies les estaven esperant per a dinar. Aleshores ràpidament tornaren per on havien entrat. Botaren cap al portal i van sentir com un vent molt fort les espentava cap a dalt. Se n’anaren corrents cadascuna a sa casa. En acabar de dinar, Mar va agarrar el mòbil i va quedar amb les seues amigues que la setmana següent es quedarien quatre dies en el nou món i que dirien a les mares que estarien jugant en casa de Maria. En tornar al col.legi pel vespre, Mar i les seues amigues contaren tot el que havien vist a Maria i ella tenia molt il.lusió de vore-ho. Totes s’ho van passar molt bé a l’escola perquè no feren deures. En eixir del col.legi totes les que sabien allò del món misteriós anaren corrents a la cova i amb molta cura van entrar mirant de no fer-se mal amb les roques que hi havia. Es tiraren d’un bot al forat i en caure es van trobar al mateix lloc que abans. -

UUUUAAAAUUUUUU!!!- va dir Maria amb cara de sorpresa. Sempre havia somniat a trobar-me en un món així.

-

Doncs el teu somni ja s’ha complit- va dir Carme amb un somriure molt agradable.

Es van alçar d’un bot i se n’anaren corrents a jugar i a gaudir de tot allò. De tant bé que s’ho estaven passant, les quatre amigues no s’adonaren que ja quasi s’estava fent de nit i que tots les estarien buscant. De sobte, Maria s’adonà que ja era molt tard i que havien d’anar-se’n a casa i informà les altres que ja era hora d’anar-se’n. Les quatres tornaren al lloc on abans estava el portal, però...no estava...ja no estava allí!!! Amb les llàgrimes quasi fora dels ulls van córrer el més ràpid que podien. No hi havia forma de trobar-ho. Aleshores buscaren un lloc per a refugiar-se del fred i passar la nit. Al dia següent, només es despertaren, les quatre amigues van començar de nou a buscar-ho i l’únic que desitjaven era tornar a casa. Després d’una llarga busca, Carla, súper contenta, va assenyalar el portal i anaren cap allí, el botaren i se n’anaren ràpidament a les seues cases sense haver pogut acomiadar-se. Mar, el primer que va fer en tornar a casa fou anar corrents on estaven els seus pares per abraçar-los i des d’eixe moment, les quatre amigues van aprendre que no havien d’anar a llocs desconeguts sense una persona major. Al cap de tres dies, ja passada la setmana, Mar i les seues amigues decidiren que aquells quatre dies quan pensaren tornar al món meravellós, doncs que ho deixarien per a una altra vegada, o tal volta per a mai.


PREMI MODALITAT B

MÀGICAMENT, MÀGIC Joan Gómez Figueres -Mamàààà!, berenar!- entrà en la casa cridant Manel. - Bona vesprada, podries començar dient, no et pareix?- li va replicar sa mare. -Bona vesprada mare, és que tinc pressa, estan els meus amics esperant-me per a jugar i es fa tard- va insistir Manel. - Val, un beset, què vols per a berenar?- li preguntà sa mare. - Formatge i pernil, per favor- va dir Manel. Dit i fet. Sa mare li preparà l’entrepà de pernil i formatge i de “rapafuig”, desaparegué. Manel tenia pressa d’arribar a la plaça, allí estaven els seus amics Roger, Jaume i Pere esperant-lo per a jugar una partideta de cartes. A tots els agradava molt jugar a “Màgic”. “Màgic” era un joc de cartes dels que s’anomenen de rol. Tots havien aprés a jugar al joc este estiu quan estaven de campament. Un dels monitors duia una baralla i un dia després de dinar la va traure per a ensenyar-los a jugar i ràpidament a tots els va embruixar. I des d’eixe dia, totes les vesprades a l’hora de la becadeta, ells quatre jugaven a Màgic. El joc consistix en què tu tens la teua biblioteca formada per 60 cartes, al començament del joc has de robar set cartes de les quals pots trobar: terres, també, anomenat manà, criatures i encantaments. La finalitat del joc és aconseguir eliminar totes les vides del teu contrincant, un total de vint vides, amb l’ajuda de les teues criatures i els teus encanteris. De tots els quatre qui millor jugava era Manel, quasi sempre guanyava, però també perdia i quan això ocorria, els deia que havia fet el paperot perquè no s’enfadaren i ja no volgueren jugar més amb ell. “Ja, ja, ja -li deien els altres. El que ocorre és que tens mal perdre”. El dia que li guanyaven, és clar, es clavaven molt amb ell i Manel se n’anava a casa de tant que se li n’havia pujat la mosca al nas.


Quan arribà a la plaça només estava Roger, la resta encara no havia arribat. Roger ja havia tret la baralla i no parava de dir: “-no pot ser, no pot ser”. -

Què et passa Roger?-li va preguntar Manel.

-

No t’ho creuràs. Manel, han desaparegut totes les figures dels monstres i tots els personatges de les meues cartes, no en queda cap, només els paisatges, pren, mira-ho tu mateix- li va dir Roger.

-

Va, no digues ximpleses, això és impossible. Dus i ho voré -va dir Manel al mateix temps que li agarrava les cartes.

-

Caram, tens raó!

-

Mare meua, quin desastre -deia Roger. I ara què fem?

-

A bon sant t’encomanes!- No tinc ni idea -li va dir angoixat Manel.

-

Mira’t les teues!-li va insistir Roger.

Manel va traure de la caixa la seua baralla de cartes. I, sorpresa, a ell li havia passat el mateix. Mentre miraven les cartes sense saber massa bé què fer, aparegueren Jaume i Pere. -

Hola! Què feu?-va dir Jaume.

Cap d’ells sabia què dir, i no deixaven de mirar les cartes. -

-Mireu vosaltres les cartes, sembla increïble el que ha passat. Si no ho veieu no s’ho creureu.

-

-Ahhhh!-exclamaren Jaume i Pere alhora.

-

-Què li heu fet a les cartes?-va dir Pere.

-

-Xe! Què anem a fer-los?, doncs res, açò ho han fet elles soletes. Cap dels dos els hem fet res- va dir Manel tot enfadat.

-

-Mirem les nostres. Mira que si a nosaltres també ens ha passat!-va dir Pere.

-

Efectivament, a ells també els havia passat el mateix.

-

-Uff, quina bomba, vaig a dir-li-ho a Miquel -va dir Jaume.

I quan encengué el mòbil per esbrinar si al seu cosí li havia passat el mateix, es va trobar amb una nova sorpresa. Totes les xarxes socials estaven col.lapsades per missatges de preocupació per les cartes Màgic!. Al twitter tot el món enviava missatges amb el hastag #QuèPassaAmbMàgic i al wathsapp, missatges de preocupació preguntant si a tothom els havien desaparegut les figures de dins. Tots ficaren els seus mòbils


en funcionament, comprovaren que el malestar s’observava a tot arreu, encara que ningú tenia una solució per al problema. Segons alguns missatges del facebook, uns deien que serien extraterrestres, altres, científics bojos amb agents químics, uns altres, que cosa de màgia... moltes suposicions però ninguna resposta certa. -

Alguna cosa de màgia ha de ser perquè sinó a vore com s’explica açò -es lamentà Pere.

-

Sí, perquè només perquè sí no desapareixen les coses, ha de tindre una explicació -va dir Manel.

-

Voleu que anem a la biblioteca que hi ha wifi debades i ens fiquem a navegar a vore si entre tots ens assabentem què està passant?-va dir Roger.

-

Bona idea -va dir Manel.

-

D’acord -digueren els altres dos.

A la biblioteca van arribar en un tres i no res. I com volien xarrar i no molestar els qui estaven estudiant, s’assegueren a la porta, al solet, que allí la wifi també arribava i així anirien comentant si trobaven alguna pista del que havia ocorregut. -

Jo al.lucine, tot el món està igual que nosaltres, el twitter tira fum, mira que si ja no podem tornar a jugar a les cartes! Este misteri s’ha de resoldre- va dir Pere.

-

Escolteu!- va dir Manel, ací hi ha un friky que diu que de les cartes eixien uns llums amb un missatge que deia que tots els jugadors de màgic anaren l’1 de gener a la plaça, cadascú del seu poble, a les 17h. per a descobrir el que havia passat.

-

Ximpleses - va dir Jaume- segur que és una mentida.

-

Però, i si és veritat?- va dir Pere.

-

Ok, doncs decidit, allí estarem - digué Roger.

El dia s’acostava i cada vegada tots estaven més nerviosos. Quan se n’adonaren, ja era el dia. Anaren el més prompte possible per a informar-se per si apareixia algú més, però quan arribaren la plaça ja estava tota plena. Mai pensaren que fóra un joc tant popular així que hagueren de pujar-se’n a una reixa per a poder voreho millor. Faltaven pocs segons per a començar quan en eixe moment tots els mòbils dels que estaven allí present començaren a sonar, pel que semblava tots reberen el mateix missatge. Quan el van obrir hi havia un estrany amb màscara i capa negra que repetia una i altra vegada: -

-Tots els que vulguen recuperar els seus monstres i altres personatges hauran de véncer a tots els meus esbirros. La seua veu sonava obscura i greu.

En aquell moment desaparegué d’allí i només quedà una taula amb un muntó de sobres amb inscripcions dins. Tot el món començà a córrer per a intentar agarrar un sobre, i tant Manel com Roger, Jaume i Pere n’aconseguiren un.


En la carta deia: “tots els participants hauran de trobar el passadís secret que hi ha baix de la ciutat”. Tothom estava intentant buscar el passadís, un desconegut va dir pel twitter que baix de cada taula n’hi havia una porta secreta. En eixe mateix moment tots estaven davant de cada taula quan es van obrir totes alhora i hi havia un túnel, tots començaren a entrar. Manel i els seus amics entraren els últims perquè no s’havien assabentat. Començaren a córrer per poder arrimar-se a totes les persones. Quan s’adonaren, en aquells túnels estaven reunides persones de totes les parts del mon, ja que els túnels estaven comunicats. -

-Mare meua - va dir Roger.

-

-Ací estarà mig món - va dir Jaume.

-

-Ehhhh, i ara què fem - va dir Pere.

-

-Espereu - va dir Manel.

-

-Què? - van dir els tres alhora.

-

-Jo què sé, que es moguen tots- va dir Manel.

De sobte s’obriren grans sales plenes de taules, i hi havia cartells que convidaven la gent a jugar partides de cartes eliminatòries. Era un gran torneig. -

-A córrer! - va cridar una persona.

La pancarta deia: “Tots els atrevits que intenten véncer els meus esbirros i a mi, podran guanyar totes les cartes, els perdedors no podran tornar a jugar a “Màgic” mai més”. Moltíssima gent va fer la volta per a eixirse’n del túnel ja que no volien arriscar-se a perdre. Només quedaren cent persones, entre elles Manel, Roger, Jaume i Pere. Uns minuts després tornà a aparéixer la persona misteriosa de les cartes, ningú deia res, estaven esperant que aquesta persona diguera alguna cosa quan aparegueren deu persones a la sala. -

-Aquests són els meus esbirros - va dir amenaçant. I va continuar dient: “De tots vosaltres seleccionarem a deu per a què juguen contra ells, però per això haureu de lluitar primer contra vosaltres, jajajajajajajaja -va dir.

-

-Quina canya, “tios”- va dir Jaume.

-

-Deixa d’arrufar el nas, Pere - va dir Manel, açò ens va com anell al dit.

-

Endavant les destrals, anem a triomfar -va dir Jaume.

-

-Sí!- cridaren tots alhora... i s’assentaren a jugar.


A poc a poc anaven guanyant partides i se n’adonaren que efectivament, ells eren dels que millor jugaven. Però de continuar així, més tard que prompte s’haurien d’enfrontar contra ells mateix. Tots sabien que només podria quedar-ne un. El moment que tant havien temut ja havia arribat i s’hagueren d’enfrontar Manel amb Pere i Jaume amb Roger. Picaren de mans i es digueren que qui perdera no faria el borinot perquè el més important era guanyar-los als esbirros i poder jugar la final amb el personatge misteriós. Feta la ronda passaren Manel i Roger i d’aquest enfrontament qui guanyà fou Manel, a qui esperava una partida trepidant amb un d’aquells. Encara que començà la partida amb por, Manel no es va deixar intimidar, va perdre la por i acabà guanyant. -

-Molt bé! -el felicitaren els seus amics.

Però no tant sols havia guanyat sinó que, d’entre totes les persones del món, ell havia segut qui menys partides havia perdut, era a ell a qui li tocava jugar amb el misteriós personatge. El personatge misteriós i Manel tragueren les seues cartes. Manel s’adonà que el seu contrincant tenia millors cartes, a ell li’n quedaven porques però anava a resistir com fóra. Començà la partida, molt emocionat. Ràpidament Manel va ser conscient que l’altre tenia bones cartes però no sabia molt bé com jugar-les. Hi hauria trampa, no podia ser tan fàcil. “Relaxa’t”, es va dir per a ell mateix. Quan més avançava la partida més tranquil se sentia i més nerviós es posava l’altre, s’adonava que estava perdent. I va perdre. -

-Prou!- va dir el personatge misteriós. –Has guanyat! Heu recuperat les vostres cartes, jo pensava que anava a ser fàcil guanyar així una partida i ni així puc guanyar-la.

Es va llevar la caputxa. Només era un xiquet, com ells. Un xiquet enfadat perquè no guanyava mai una partida i que utilitzava el seu poder i diners per a fer mal a les persones. A Manel li va fer llàstima. -

-Em diuen Manel, i a tu?-li va preguntar.

-

-Jordi - va contestar sorprés.

-

-No et preocupes si no guanyes, jo abans tampoc guanyava però tenim un grup per a jugar i entre tots anem aprenent trucs per a poder jugar millor. Si tu vols, pots jugar amb nosaltres. Ens ensenyes el que saps i nosaltres t’ensenyarem a tu. T’animes? - li va dir Manel amb molta estima. Jordi, que no s’esperava una cosa així, li va dir que sí.

Resultà que només era un xiquet que no tenia amics, però que aquesta competició va servir per a poder trobar-los. I és que els amics, per molts diners que tingues, no els pots comprar, i Jordi això sí que ho sabia. Tots tornaren a casa però quedaren l’endemà, a les cinc en la plaça, per a jugar una partideta.


PREMI MODALITAT C

ALLUNYATS DE L’AMOR Mirela Ioana Luca Vicky era una xica baixeta, morena, amb ulleres, guapa i amb la qual tots veien quelcom diferent, quelcom que ella no aconseguia vore. Venia d’una família de classe mitjana, no es podia permetre tot el que ella volia però amb el que tenia li sobrava. El que ella tenia de diferent era que havia viscut molts coses per als seus 15 anys, havia patit molt, tant físicament com emocionalment i no creia ja en contes d’amor ni amb aquelles favades fins que va conèixer Matthew i tot el que ella pensava que no arribaria a sentir mai més va tornar a aparèixer, a l’igual que tota aquella il.lusió per viure que se li havia perdut feia ja molt. Ací us conte la història de com ella va tornar a ser feliç: Tot va començar una vesprada quan Vicky va decidir eixir a pegar una volta amb la seua amiga Andy, sense saber que ella ja havia quedat amb un xic anomenat Matthew i altra xica anomenada Celesta. Va començar a arreglar-se com feia sempre, es va dutxar, vestir i maquillar. A l’acabar es va quedar mirant-se a l’espill i es va donar compte que eixe dia estava guapa, se sentia guapa. Al cap d’una estona va sonar el timbre de sa casa i al baixar Vicky es va endur l’agradable sorpresa que en lloc d’estar sols la seua amiga Andy estaven també Matthew i Celesta. Els va saludar educadament i després els quatre començaren una divertida conversació sobre la seua infància, pararen en un parc i Vicky es va quedar observant una llarga estona Matthew i es va adonar que ja el coneixia. Seguiren parlant fins que a Celesta la cridaren perquè havia d’anar-se’n i Matthew la va acompanyar fins al lloc on ella havia d’arribar. Andy i Vicky es quedaren parlant i de sobte Andy va dir: -

Vicky, sé què et passa pel cap, sé que t’està començant a agradar Matthew, però deus saber que no és bo per a tu.

Vicky va voler contestar-li però ja era massa tard, Matthew ja havia tornat, així que ella es va quedar amb la paraula a la boca. Com ja era hivern i feia fred, els quatre decidiren anar a casa d’Andy a calfar-se un poc. En arribar, a Andy se li va ocórrer la meravellosa idea de jugar a “Repte o Veritat” i després d’elegir Matthew


unes tres vegades “veritat”, va elegir “repte” i Andy el va provocar a besar Vicky. Matthew ho va fer sense cap problema i a Vicky tampoc li va desagradar. Després d’unes quantes rondes més, Vicky havia d’anar-se’n a casa i Matthew va decidir acompanyar-la. Els dos s’acomiadaren d’Andy i se n’anaren. Van estar parlant tot el trajecte i en arribar, Matthew, en lloc d’acomiadar-se amb dos besos com havia fet amb Andy, li va pegar un apassionat i intens bes als llavis. Matthew i Vicky començaren a parlar per WhatsApp i dies després, a eixir junts. Tot els anava a les mil meravelles, totes les vesprades que podien estaven junts i aquestes passaven entre besos, abraçades i carícies, tot era massa bonic per a ser real. Això pensava Vicky i poc a poc aquell malson que la torturava es va fer real. Un fred 2 de Desembre, a l’eixida de l’institut, Matthew estava esperant Vicky a la porta, com sempre, però en el moment en què ella es va arrimar a pegar-li un bes, ell li’l va pegar sense ganes. En eixe moment Vicky se n’adonà que li passava alguna cosa però no li va preguntar res. A l’arribar a casa es va connectar al WhatsApp i va començar a parlar amb Matthew i ell li contestava molt secament, així que va decidir cridar-li per a parlar amb ell. Matthew va començar a explicar-li que volia un temps i que volia estar sol, ella ho va entendre i aquell dia van deixar aquella relació que a Vicky li semblava que anava molt bé. Després d’unes setmanes sense saber res de Matthew aquest li va parlar per saber com estava, estigueren una estona parlant fins que Vicky li va dir a Matthew que l’estimava i que volia que estiguera al seu costat. La conversació continuà així: 14/12/2015, 23:04 Matthew: I jo el que vull és que t’oblides de mi, oblida’m. Sé que sona cruel però t’ho està dient el Matthew que estava amb tu, oblida’m, busca a altre xic que et meresca, encara que em done un poc de ràbia i oblida’t de mi poc a poc. Recorda’m però no seguisques darrere meua... sé que estàs sofrint i jo... jo no vull que sofrisques, de veritat, odie pensar que estic fent mal per tan sols ser com sóc. Ja et vaig dir... si alguna vesprada vols, aleshores quedem i si sorgix quelcom... però és que... és millor que m’oblides des de ja. Quan Vicky ho va llegir se li va caure l’anima als peus, va deixar el mòbil i es va posar a plorar. Després d’uns dies d’estar malament, Vicky va començar de nou a recobrar la felicitat que Matthew s’havia endut. Passaren els mesos i Vicky va tindre altra relació amb un xic anomenat Bryan, cosa que no va acabar molt bé perquè ella començà a tindre problemes de salut. Vicky cada dia que passava estava més pàl.lida i cada vegada es trobava pitjor i tenia un aspecte emmalaltit, tenia unes ulleres blaves per baix dels ulls cada matí quan es despertava, menjava i a les tres hores vomitava, se li queia el pèl, començava a tindre malsons, quan intentava alçar-se del llit queia, li costava respirar i li pegava punxades el cor, fins que un dia els seus pares ja no aguantaven més i la dugueren al metge. Aquest va confirmar que ella l’únic que tenia era fruit de la seua ment, que li estava jugant una mala passada, que el que tenia era estrés posttraumàtic, depressió i estrés escolar i familiar.


Eren les vacances de pasqua i un matí, només alçar-se del llit, Vicky va caure i es va pegar un colp al cap, un colp tan fort que va entrar en coma. Sa mare i son pare estaven en l’hospital amb ella, sa mare, que la coneixia millor que ningú, va decidir cridar Matthew per a què si Vicky no despertava, s’acomiadara d’ella. Aquella vesprada a Matthew se li va caure l’ànima als peus i així s’adonà que estimava Vicky més del que ell pensava. Va anar a l’hospital a vore-la i, en entrar a la sala i vore Vicky en aquell estat va pensar que, a pesar del seu mal aspecte, ella lluïa un xicotet somriure en els llavis, eixe somriure que un dia el va captivar, estava preciosa. Es va arrimar a ella i la va agarrar de la mà, al vore que ella no reaccionava a cap estímul Matthew va pensar que podria perdre-la i li van passar pel cap tot tipus de negativitats. La mare de Vicky el va deixar sol amb ella en la sala i Matthew no va aguantar més i es va posar a plorar, va recolzar el cap sobre la panxa de Vicky i li va dir: -

Saps que en el fons no puc viure sense tu, que t’estime més del que últimament he estat demostrant i que et necessite, que fa un temps et vaig prometre un futur junts i que per por a fer-te mal vaig renunciar massa ràpid a estar amb tu, però et promet que si despertes faré tot el possible perquè siguem feliços, els dos junts, així que per favor, desperta.

El que ningú sabia és que Vicky podia escoltar tot el que parlava la gent del seu entorn, però el seu cos no reaccionava. A l’escoltar això, ella va fer un sobreesforç i va despertar, va veure Matthew recolzat en la seua panxa i va allargar el braç per acariciar-li els cabells. Quan ell va reaccionar i es va donar compte que Vicky havia despertat la va besar i li va donar les gràcies per haver-se despertat i no haver-lo deixat sol. Després de fer-li unes proves més, que determinaren que a la fi no tenia res, li donaren l’alta i se’n va poder anar a casa. Una vesprada Vicky no volia anar al repàs i se’l va botar per estar amb Matthew. Les coses entre ells no havien canviat ja que el xicon no sabia que Vicky havia escoltat tot el que li digué aquell dia. Ell seguia igual de distanciat. Es trobaren en el banc on es passaven la major part de les hores quan estaven junts. Matthew va començar a contar-li que ja feia temps que tenia problemes familiars, que els seus pares es divorciaren quan ell era menut, que el seu pare era drogodependent de la cocaïna i que ell no volia estar més amb ell però que no se’n podia anar amb sa mare perquè ella se n’havia anat a l’estranger, que se sentia sol i que només estar amb ella el feia oblidar-se de l’infern en què vivia. També li va contar que es pegava amb altra gent per a soltar tot el dolor i l’odi que tenia a dins. A més, no li anava bé en els estudis i anava a repetir el curs, cosa que a ell li donava igual encara que per dins tenia una esperança perquè sabia que podria tocar-li en la classe de Vicky. Després d’estar parlant una llarga estona més, es va fer un incòmode silenci que Matthew va trencar agarrant Vicky de la cintura i acostant-la a ell, estaven tan junts que sentien la respiració agitada l’un de l’altre. Matthew li va somriure i en el moment en què Vicky va voler tornar-li el somriure, la va besar, va ser un bes diferent a tots els anteriors, esta vegada sí que va notar que Matthew tenia sentiments cap a ella. Després d’eixe dia quedaren al llarg de la setmana per a parlar i passar una estona junts i sempre acabaven la vesprada igual, besant-se. La setmana següent no van poder quedar perquè Vicky havia d’estudiar i no podia


eixir. Eixa setmana va passar molt lenta per als dos, el fet que no es veieren fora de l’institut els afectava, ja que en l’institut es comportaven com si només foren amics perquè no volien ser el centre d’atenció i per a lliurar-se dels rumors. El cap de setmana anava molt bé per a Vicky fins que al començar a parlar amb Matthew tot va canviar, la conversació deia el següent: -

Hola Vicky!

-

Hola Matt, com estàs?

-

Bé... i tu?

-

Bé, m’alegre per tu.

-

I jo per tu.

Després d’estar pensant una estona, Vicky va veure que Matthew estava diferent i va decidir preguntar-li si en veritat estava bé. La conversació continuà així: -

Segur que et trobes bé?

-

Sí.

-

Val, ja saps que si necessites alguna cosa ací em tens.

-

Ah, sí? Em pegaries un tir?

-

Si em donares un bon motiu per a fer-ho, sí. Vinga ja, conta’m el que et passa Matt, per favor.

-

Em passa que necessite un tir. O una espenta.

-

Per què?

-

Perquè sóc el pitjor, he segut cruel i he de pagar. Se m’han anant acumulant les maldats. ¿Em pegaries eixa espenta?- va preguntar-li ell sense saber que ella no tenia ni idea a què es referia.

-

Clar que sí – va respondre ella pensant que es tractava d’una espenta a nivell emocional.

-

Quan quedem?

-

Quan vulgues.

-

Val, demà em bote el repàs i busquem un edifici.

-

Val, a les cinc a l’estació.

-

Em sembla bé.


-

I a mi.

-

Escolta Matt, no faces ninguna estupidesa fins demà.- Li va dir ella sabent que pels problemes que Matt tenia havia començat a fer-se talls en els braços.

-

Ho intentaré- li va dir ell amb totes les ganes de tallar-se que tenia.

-

Si tu et talles jo em talle, però el doble. Pensa amb les conseqüències –va dir Vicky per a intentar que ell no fera res.

-

Com demà no m’espentes, m’hauràs fallat –li contestà ells sense importar-li si ella es feia malbé o no.

-

Vols suïcidar-te? –va preguntar-li ella quan s’adonà el perquè de tot això.

-

Amb tota la meua ànima.

Al llegir eixe missatge, a Vicky se li va fer un nus en la gola, començà a pregar-li a Matthew que no ho fera, que ella sense ell no podria viure, que l’estimava molt, però el Matthew insensible d’abans havia tornat i no li importava ningú. La resta de vesprada se la va passar Vicky plorant, confiant que ell no fera res i la nit se la va passar en vetla, només li passava pel cap tot el que Matthew li havia dit i va recordar el que passà a l’hospital quan ell li prometé un futur junts i que faria el possible perquè foren feliços junts i, altra vegada, ell incomplia la seua promesa. A la fi, de tant esgotada com estava, es va adormir. Al dia següent ella estava distreta en classe però quan veié Matthew a l’hora de l’esplai, es va alegrar. Les hores següents passaren ràpid, només volia que arribara la vesprada per estar amb ell i fer-lo canviar d’opinió. Quan mirà l’hora només quedaven 10 minuts per a les 5, aixina que es va vestir, es pentinà i se’n va anar. Quan arribà, Matt encara no estava però al poc de temps va arribar i li digué que anaren a una finca des d’on podria acabar amb la seua vida. Vicky el va acompanyar fent-li preguntes però Matthew va decidir no parlar en tot el trajecte. Quan arribaren pujaren a l’últim pis, el sèptim, Matthew va seure de manera que els peus li queien al buit, Vicky només plorava davant la imatge que se li presentava davant dels ulls. Matthew la va mirar, va pegar la volta i va tornar al terrat. La va agafar i la va abraçar. L’olor de Matthew se li anava impregnat en la pell i en la roba mentre ell l’estrenyia tant com podia. Al cap d’uns instants els llavis d’ambdós es trobaren i es fongueren en un càlid bes. Quan Vicky va tornar a la realitat, ell ja tornava a estar en els peus sobre el buit. Vicky es va quedar sense aire, es va acostar a ell, ell es va girar, li va somriure i li va dir: “sempre t’estimaré, ja siga estant ací o estant al cel”; a l’instant següent, es va tirar. Vicky va córrer cap al marge i allí estava ell, el seu cos jeia a terra i ella tornava a estar sola en el món, havia perdut al seu gran amor. Quan la policia va arribar al lloc del suïcidi, va pujar al terrat de l’edifici i la seua sorpresa va ser trobar el cos de Vicky tirat a terra, amb una navalla en la mà i una nota escrita amb la sang que havia caigut de les seues monyiques. La nota deia el següent: “Mare, pare, sempre us estimaré. I Matthew, t’ho vaig prometre, sempre amb tu, ja siga ací o al cel”.


Plaça Portal de Cullera

Salvador Riera

Tels. 96 171 04 34 96 171 04 64 SUECA

Classes de Pilates Col·lectives

Telèfon:

Classes de Pilates per a embarassades

96 203 46 00

Entrenaments personalitzats i dirigits

C/ Raconà del Xúquer SUECA

Massatges i acupuntura


La Raconà,3-3 · 46410 SUECA (València) Tels. 96 171 00 30 - 629 389 204 - 616 60 42 44 web: castillos-hinchables.com e-mail:info@castillos-hinchables.com


RR Costuras Sari 600 390 450 / Rebeca 656 644 515 C/ Padilla, 6 - 1ª 1ª · València


art floral, natural i artificialVila i honor de Corbera, 27 Tel. 96 170 11 29 Mòbil: 659 21 70 30 46410 SUECA (València)


la

DESTROYERS UN PASSEIG PER LA VALÈNCIA «BAKALA»


SUMARI

p.60

DESTROYERS

p.86

CALCULANT LA RUTA

p.118

BACALLANERIA

p.146

“TE CONOZCO BACALAO AUNQUE VAYAS DISFRAZAO”

p.170

RECALCULANT LA RUTA

p.192

ABADEJO EN TINTA


editorial

Novembre de 2016; conduïm sobre l’asfalt del sud de València, el Sol aguaita ruboritzat reflectint-se entre els immensos arrossars inundats que s’integren en un mant aquós amb el fabulós llac de l’Albufera. Els trenta quilòmetres de carretera que separen la capital arrossera del cap i casal, ens transporten més de 30 anys enrere, quan la CV-500 era la via més ràpida per a endinsar-se en la «moguda valenciana» i la festa tenia noms com «Chocolate», «Barraca», «Puzzle», «Spook» o «Heaven». Són els 80’s i iniciem el nostre recorregut festiu en l’anomenada «ruta Destroy» també anomenada «ruta del bakalao». La «ruta destroy», també coneguda com «La ruta del bakalao», no es pot explicar sense tenir en compte el context històric a Espanya d’aquells anys. Un període de transició no només política sinó també musical que va esclatar quan els sons belgues, alemanys i anglesos començaren a omplir les sales nocturnes de l’àrea metropolitana de València. Però... què va ser l’anomenada Ruta?, què va ser realment? Quins misteris va ocultar sobre el fosc mant de la nit valenciana?, realment va existir un culte al fenomen «Destroy»? S’arriba a la caça de bruixes per a exterminar i eradicar la Ruta?, què va ocasionar la fi de tal esdeveniment i fenomen social? Tal vegada per a molts dels que van viure aquella època hi haja un abans i un després de la ruta, i és que parlar de com era és tan difícil d’entendre, si no has tingut l’ocasió de viureho, que cada una de les persones que ho van viure a les seues carns tenen tantes anècdotes, experiències i sensacions que seria impossible recuperar-les totes en una humil obra com

aquesta. Encara així hem intentat, de la millor manera possible, que totes estes qüestions i algunes més puguen ser contestades, i també qüestionades, en este llibret de falla gràcies a la col•laboració d’ex-ruters, Dj,s i empresaris, entre altres col•laboracions, que van estar allí vivint-ho de primera mà i que ara donen veu, amb puny i lletra d’aquest fenomen cultural. Però abans d’endinsar-nos en el fosc món del passat de la Ruta, des de l’Associació Cultural Falla Xúquer volem fer una menció especial en agraïment a tota la gent que ha col•laborat desinteressadament i enèrgicament en esta xicoteta obra, perquè sense ells este llibret que ara tens en les mans no haguera existit, a tots ells, moltes gràcies. De la meua part sols donar-vos la benvinguda a esta apassionant aventura que ens transportarà més de trenta anys arrere, així que volguts passatgers, premeu-se els cinturons perquè acabem d’arrancar els motors. Bon viatge, bona lectura i benvinguts a la «Ruta Destroy». El comandant de la nau


60


destroyers

DESTROYERS

61


TRO D’AVÍS grups estrangers, principalment i inicialment britànics, foren donats a conéixer en tota Espanya, a través de València, on van donar el seu primer pas en la península, per a després donar el bot a la resta del país.

PREPARANT ELS MASCLETS: LA “MOGUDA VALENCIANA” La llavor, i mai millor dit, de la denominada «Ruta Destroy» segurament es va sembrar a un camp d’arròs, i per què a un camp d’arròs? Perquè és entre els arrossars, a cavall entre finals dels anys 70 i els primers anys dels 80, dins del que va ser la particular «Moguda Valenciana», on germinaria posteriorment la Ruta.

En aquells anys Espanya era un país que acabava d’eixir d’una transició democràtica després de la repressió de l’època franquista, que en altres àmbits de la cultura va tindre conseqüències com el cine del “destape”. València a principis dels huitanta anhelava la llibertat com la resta del país. Havíem viscut una feroç dictadura i encara era evident l’enorme convulsió produïda per la batalla de València, un conflicte d’identitat que enfrontà a la societat valenciana durant la Transició Espanyola, caracteritzat per una notable conflictivitat i violència, i que provocà una fractura política i social en esta regió històrica que encara podem dir que perdura en l’actualitat.

La «Moguda Valenciana», va tindre molta menys repercussió mediàtica que la coneguda «Moguda Madrilenya» i va ser injustament marginada; molts afirmen que va tindre tanta o major importància real que aquesta, no sols per la infinitat de grups autòctons que van aparéixer sinó també per la vitalitat cultural que van aportar a la ciutat de València. Mentre que la vertadera «Moguda Madrilenya» va ser en realitat, en paraules de molts que la van viure, disfrutada tan sols per uns pocs privilegiats, aquesta altra moguda, la valenciana, va actuar com a potent catalitzador perquè una ingent quantitat de

La transició valenciana va ser la segona més violenta de tot el país, per darrere de la del País Basc. Eixa ànsia de llibertat es va traduir

62


destroyers

era new wave— , la ciutat va començar a florir, no sols musicalment sinó també culturalment. Van començar a aparéixer grups musicals autòctons amb una marcada tendència avantguardista, i d’una manera menys mediàtica que a Madrid. Es diu que mentre a Madrid, els iniciadors del moviment van ser «Kaka de Luxe» i «Burning», a València ho van ser, en 1979, «La Banda de Gaal» i a continuació «La Morgue», banda aliena a les mogudes posteriors que amb David Dúplex i Bartual al front, va representar una espècie de pop faller, descarat, coent, desfasat però molt, molt divertit. Van evolucionar amb el temps, d’estètiques yeyens a modernitats techno, sempre mantenint un caràcter personal que els va fer molt coneguts a València.

poc de temps després en el major moviment «clubbing» mai vist a Espanya i va tindre enormes conseqüències a llarg termini tant dins com fora de les seues fronteres. També van tindre la seua influència, per a bé, la qualitat dels programes de ràdio i televisió de l’època, amb programes com «La bola de Cristal», «Tocata» o «La Edad de Oro». Es donaven totes les circumstàncies, València tenia una població amb més ganes de festa que una altra cosa per a una revolució de diversió sense límits; la legislació espanyola, en tot el tocant a l’oci nocturn, era encara molt immadura a causa del llegat del franquisme i estava plena de buits legals que van ser aprofitats pels empresaris. Teníem els ingredients necessaris, estaven sobre la taula i els valencians estaven preparats per a fer un còctel explosiu a l’estil de la major mascletà mai viscuda.

Grups com «Seguridad Social», «Vídeo», «Glamour», «Comité Cigne», «Betty Troupe», «In Fraganti» o «Interterror» lideraven una legió d’artistes valencians que apostaven pels nous sons arribats directament del Regne Unit o Alemanya, i començaven a posar de moda la imatge del postmodernisme de principis dels 80, amb looks elegants, sofisticats i estridents, heretats i evolucionats de l’era punk. El bressol de la «Moguda valenciana» va ser el «Nou Café Concert» que amb el temps s’anomenaria «Un Sud», on van actuar grups com a «Parálisis Permanente» i on va gravar el seu primer disc «Seguridad Social». En eixa època, un altre local va sobreeixir entre tots per la seua amalgama cultural, «Pyjamarama», però va haver-hi altres, com «Bowie», «Gasolinera»,

TRO D’AVÍS, TOT APUNT PER A LA GRAN MASCLETÀ L’explosió pop de la «Moguda Madrilenya» va tindre el seu reflex també a València. Si bé és cert que, al contrari del que va ocórrer amb bandes de Barcelona, Vigo, o Donosti, cap nom propi valencià va aconseguir la divisió d’honor de la moguda estatal. A finals dels 70, en plena transició, la ciutat de València, que en aquell moment a penes cridava l’atenció en qualsevol aspecte cultural, polític o social, va voler reclamar la seua part de protagonisme. Durant l’era Post-Punk i New Romantic —l’anomenada

63


De les tradicionals discoteques de finals dels setanta,... es va passar a un nou concepte

«Tropical» —que anys més tard es coneixeria com ACTV— , «Vídeo», o «Planta Baja». Així mateix, a causa d’esta obertura a València a sons no tan convencionals, molts grups estrangers començaven el seu camí per terres espanyoles xafant primer València, com el cas de «Soft Cell». La gent va començar a interessar-se cada vegada més per estos sons del synth-pop, el rock, el pop o el gòtic, etc, majoritàriament procedents de les illes britàniques, en una època amb massa influència de la cançó lleugera i de cantautor. En aquell moment, no obstant això, encara no hi havia cap discoteca que realment punxara eixa classe de sons. Els dits sons no anaven lligats a la música de ball, que encara estava basada quasi exclusivament en música negra —funk, els inicis de l’house, etc— i sons discotequers europeus com l’italo-disco, i per això, encara no s’entenien com a tal, per la qual cosa encara estaven relegats a les sales de concerts i els bars de copes. Continuaven existint exclusivament sales de festa setenteres, entapissades i plenes d’espills.

València —rockers, mods seguidors del garage rock o del ska i altres sons amb marcada influència sesentera, nous romàntics, punks, gòtics, etc.— , tribus que en aquell moment i durant tots els anys 80 van ser molt prolífiques. Açò no va estar exempt de problemes ja que moltes d’estes tribus urbanes rivalitzaven entre si, com els rockers i els mods. Però a València tot açò va canviar quan la festa es va traslladar a una sala enmig dels arrossars i situada sobre un petit camí bordejat de palmeres, tan típic de la cultura valenciana, la coneguda Barraca, que tenia a Carlos Simó des de 1980 al capdavant de la cabina en la zona estiuenca de Les Palmeres a Sueca. De les tradicionals discoteques de finals dels setanta, que es limitaven a punxar els èxits del moment, es va passar a un nou concepte, aplicant la màxima que faria gran a la festa: mesclar els ritmes ballables amb altres que en principi no ho eren en absolut. Un entorn exclusiu en què cabien totes les tribus urbanes, des de «pijos» a «rockers», i en el que tots van acabar unint-se per una mateixa filosofia. No hi ha dubte que la música va ser la purna que va encendre el tro d’avis de la mascletà que estava a punt d’esclatar, ningú pensava que allò cremaria tan ràpid... estava a punt de nàixer la «Ruta Destroy».

Va ser arran d’obrir-se una sala anomenada «Oggi», patrocinada pel principal precursor i guru de la moguda discotequera, Juan Santamaría, quan eixos sons, i qualsevol classe de rareses electròniques i guitarreres, eren punxats per a un públic encara molt selecte i amb grans inquietuds musicals i culturals. La sala no va tardar a decaure per foscos camins i més avant, la mateixa gent responsable de l’Oggi es va traslladar a la sala Metròpolis, en un intent d’agrupar a totes les tribus urbanes de

64


destroyers

Discoteca Barraca

65


SENYOR PIROTÈCNIC, POT COMENÇAR LA MASCLETÀ PRENENT LA METXA DE LA RUTA

importants de l’era New Wave com «Ultravox», «Soft Cell», «Yazoo», «OMD» o «Nina Hagen».

Es pot dir que la gran mascletà va començar en una xicoteta zona estiuenca de la localitat de Sueca allà per l’any 1982; Barraca, una llegendària discoteca inaugurada en 1965, va donar el pas definitiu per a començar tota esta bogeria coetera quan va decidir canviar el panorama musical del seu local d’oci. La sala, amb la seua estructura típica tradicional de l’horta valenciana, canviava la seua forma d’entendre la música evolucionant el seu ambient per un més radical i liberal. Barraca, des dels seus començaments com a sala «Destroy», va apostar per sons d’un estil Pop «Synth Pop i electrònic melòdics». També es punxava en la seua sala el que al principi pareixien ser grups alternatius, que després es van fer grans com «Simple Minds», «U2», «The Cure», «Depeche Mode», o grups

Barraca havia encés la metxa de la disparà i en 1983 la gent va començar a congregar-se per la zona marítima de Sueca, que prompte és convertiria en el foc tronador de la gran mascletà que estava a punt d’esclatar junt amb les mítiques Chocolate, inaugurada en 1980, en un antic assecador i magatzem d’arròs, i la discoteca Puzzle en 1986 que van fer populars els viatges d’una discoteca a una altra. A pesar que Barraca, amb el seu immens pàrquing, es començava a omplir per aquelles nits de principis dels 80 encara no era del tot coneguda fins que Chocolate va irrompre amb l’impuls definitiu per a començar la ruta. Va començar la seua posada en escena en pla molt «Rockabilly», però veient l’auge dels nous sons electrònics i la psicodèlia predominant del moment, va apostar immediatament per eixos sons més foscos que

66


destroyers

que per a molts és una de les millors discoteca de tots els temps, Spook Factory, la discoteca que amb el temps seria rebatejada com la reina de la música electrònica. Spook va ser en el seu camp la millor discoteca de música industrial «EBM» de tota Europa, no hi havia cap més que li fera ombra i el deliri en la seua sala era comú cada divendres a la nit fins al dissabte al migdia. En 1989 Spook havia de tancar durant mitja hora a l’acabar la seua sessió de divendres per a complir amb la seua llicència, però sense ni tan sols tirar la gent, només parava la música durant mitja hora i tornava a tot volum mitja hora després davall la passivitat de les autoritats, que en aquell moment eren molt permissives. Aquella permissivitat va provocar que Spook trencara motles amb les seues sessions matutines obrint divendres i dissabtes, atraient així a gent necessitada d’experiències radicals d’evasió. El cos central de la mascletà anava creixent en intensitat i el volum del so s’acostava a la part del terratrèmol; la ruta es consolidava i València s’esgrimia com la capital mundial de la festa.

la seua veïna Barraca, accelerant el seu vessant més dur i impulsant els seus sons cap a un tall més radical i vibrant, Barraca s’encomanava més a sons com el Synt, el Pop, Psicodelia i electrònic melòdics. Un parell d’anys més tard es van fer presència per la Barraqueta —com se li anomenava carinyosament a Barraca a mitjans dels anys 80— els sons electrònics principalment alemanys. Entre les seues sessions es començava a entremesclar els sons pop i gòtics foscos amb la música electrònica industrial del moment amb grups com «Front 242», «Kraftwerck» i «A Split Second» entre els majors estendards del culte electrònic.

S’ALLARGA LA TRACA En la primavera de 1983 s’il·lumina el neó de la discoteca Espiral, a l´Eliana, allargant la traca que arribaria a estirar-se molt més. En un principi Espiral estava apartada de la «Ruta Destroy» pròpiament dita, però va ser igual d’important en la seua estructura, era una discoteca amb piscina de forma redona i que en poc de temps el reflector neó de la seua entrada anava a convertir-se en el balcó de la discoteca més boja de València.

Un exemple d’això són els articles apareguts en algunes entrevistes realitzades a artistes de la talla d’Enrique Bunbury o Loquillo, que van opinar sobre aquells anys que consideren irrepetibles. Bunbury reconeix que calia viatjar a València per a veure a alguns grups que no actuaven en un altre lloc pels escassos seguidors, i que no obstant això allí congregaven a milers de fans de bandes com «The Cult», «The Mission» o «Alien Sex Fiend», i és que... el que passava a València no passava en cap altre lloc.

Espiral ja s’havia unit a la traca; en Barraca i Xocolate tot seguia amb bon rotllo, però les seues interminables sessions es van fer més famoses encara en 1984, quan va obrir a Pinedo, en la coneguda carretera del Saler que unia la zona marítima de Sueca amb el cap i casal, el

67


PĂ rking de la discoteca Espiral

68


destroyers

EL TERRATRÈMOL conjunció va fer que es convertira en l’after de Barraca. A més va tindre també la seua sessió de diumenges nit competint amb ACTV que va començar en el 87, i que finalment s’emportaria el gat a l’aigua. Durant els primers 90, la gent solia acudir a Puzzle el matí del diumenge. Puzzle prompte capta més adeptes a la seua música més lleugera però ballable com poques. La ruta ja havia pres la forma desitjada, després en vindrien més, però els autèntics promotors de la ruta van ser Barraca, Chocolate, Puzzle i Spook Factory, tenint el terme de Sueca com a referent, i l’anomenada carretera del Saler es convertia en el terratrèmol pirotècnic de la festa valenciana.

ENCAIXANT LES PECES DEL «PUZZLE» A finals de 1987 va obrir una altra nova discoteca en la zona marítima suecana, Puzzle, tal vegada la més colorista de la «ruta Destroy»; els seus sons més light i els seus increïbles i nous robots de llums feien estralls entre els que precisaven els sons més ballables i menys radicals que la música que es punxava en Spook Factory o Chocolate. «Red Flag», «Camouflage», «Cretu» o «Movement» que van ser la seua bandera durant molt de temps encara que al principi Puzzle va començar sent una versió massa «funky». Açò va propiciar que li costara fer-se un lloc entre les discoteques preferides de la ruta, però va saber rendibilitzar-ho, al tindre un ampli horari va fer que la gent que eixia d’altres discoteques la triara com una sala d’enllaç

Eren temps de màxima bogeria, no hi havia control, només descontrol, la música electrònica es feia cada vegada més famosa i el Rock gòtic i el Synth Pop donaven el pas definitiu a la maquinària pura i dura, la maquinària alemanya es feia ama de la majoria de les pistes de la «ruta Destroy». Era l’època dels sons electrònics obscurs, el públic que s’ajuntava en les sales a ballar com vertaderes màquines industrials, ni una sola ànima estava quieta,

Puzzle va estar molt lligada a Barraca, de fet l’ex DJ de Barraca, Carlos Simó, es va fer amb la direcció de Puzzle més tard i aquella

69


ruter, o el que és el mateix, seria la discoteca en què la majoria de jóvens, que havien començat la festa el divendres a la nit, anaven a acabar-la el dilluns per la matinada, i eixe privilegi anava a tindre’l A.C.T.V.

cents o milers de joves ballaven al compàs de la maquinària més electritzant. El públic animava als Dj a continuar punxant sense parar, així successivament cada cap de setmana i a poc a poc les sessions es feien més i més llargues arribant a una vertadera bogeria amb sessions maratonianes de pur infart; era 1987 i la ruta entrava definitivament en el seu apogeu, els masclets estaven preparats, havia arribat el gran terratrèmol.

Temps de vertadera paranoia i bogeria generalitzada, les finestres horàries ja estaven formades de tal manera que Spook Factory es començava a omplir de gent els divendres a la nit, era la discoteca ideal per a començar el cap de setmana «Destroyer». El dissabte a la nit sens dubte Barraca, Puzzle i Chocolate eren els amos del moviment ruter i els diumenges a la vesprada, Barraca i Espiral, fins a arribar al diumenge a la nit on ACTV emergia amb la seua innegable presència. La gent gastava els seus últims cartutxos i forces del cap de setmana, tot açò amb la llibertat horària de fer el que fora i quan fora. L’oci nocturn s’havia instaurat a València de forma irrevocable, eren els millors temps de la ruta sens dubte. L’any 1989 seria testimoni d’això, la gran expansió a nivell nacional i internacional que la «ruta Destroy» arribava a totes les parts, els primers madrilenys i catalans començaven a fixar-se en la ruta com a destí a l’evasió total de llibertat que encara es respirava en cada centímetre quadrat de la ruta. València era el centre de les mirades, on ningú dormia i on tots feien el que volien i quan volien. La mascletà estava en el seu apogeu, el explosiu terratrèmol de masclets havia començat i València no volia que es detinguera; ací no calia amagar-se de res ni de ningú, perquè havia acabat de nàixer el «Culte Destroy».

BOGERIA AMB L’ESCLAFIT DELS MASCLETS Els anys 1988 i 1989 van ser els anys daurats de la ruta, les mescles de sons de guitarres i l’electrònica estaven molt patents en les pistes de ball, eixa mescla de sons va fer que la ruta tinguera un ressò en la resta del país i Europa. Començava la nit en Barraca, sobre les 5:00 els jóvens se n’anaven a Chocolate o Spook Factory, i a les 10:00 la gent preferia anar-se’n a Puzzle ja molt més assossegats; al migdia la majoria se n’anaven a casa o pegaven una becadeta i tornaven de festa a Barraca que obria a les vesprades a partir de les 17:00 fins a la nit entre compassos musicals de bogeria fins que la festa acabava. Però l’arribada d’A.C.T.V, en 1988, amb una peculiar presentació en la mateixa platja, ho va canviar tot; va començar obrint dissabtes i diumenges però amb el temps es forjaria com una discoteca de final de recorregut

70


destroyers

Sessiรณ a la discoteca Puzzle

71


L’EXPLOSIÓ AÈRIA caps de setmana més rellevants de l’any. Molts d’ells feien quasi cada setmana centenars de quilòmetres només per viure l’anomenada «festa valenciana» i és que sense a penes pressions de cap tipus a nivell polític, social o policial, era l’únic lloc en el país on senties punxar un combinat de música electrònica junt amb pop/rock independent d’importació.

ELS TRONS INUNDEN VALÈNCIA València va començar a cridar gradualment i cada vegada més l’atenció de gran part de la joventut a Espanya pels seus horaris interminables, la gran harmonia existent i la tremenda llibertat que es respirava. Més de 30.000 jóvens de totes parts del país es congregaven en les diferents discoteques de la «Ruta Destroy», per a passar caps de setmana inoblidables, i més de 50.000 en els

Des dels inicis de la “ruta” a poc a poc va anar derivant en música menys guitarrera i més electrònica, però no obstant això, dins del grup de discoteques de la “ruta”, cada una va arribar a tindre algun estil peculiar que la diferenciava de la resta amb diferents evolucions en cada unes de les seues etapes i que parlarem en una altra secció. Durant l’apogeu de la ruta, a finals dels 80, van anar apareixent noves sales d’importància rellevant. Però totes i cadascuna d’elles vibrava al so que marcaven les més veteranes. Discoteques com Heaven, anteriorment anomenada Pomelo, provocava vertaders maldecaps als estiuejants que passaven junt a ella rumb als seus apartaments. Les principals sessions d’aquestes sales eren els

Més de 30.000 jóvens de totes parts del país es congregaven en les diferents discoteques de la «Ruta Destroy» 72


destroyers

diumenges a partir del matí.

excel·lent combinat musical els dissabtes de nit, encara que més lleuger que el que el va fer famós en ACTV. Amadeus —o AMD— situada a Alfafar, junt a un important centre comercial, la qual abans s’havia anomenat Broadway, on va punxar DJ Frank, un dels primers DJs d’Espiral, i després Sucre. El Torero, bar de copes amb terrassa junt amb Spook Factory amb música més plantadora que esta, que va començar sent un bar de música rock i va acabar convertint-se en una xicoteta sala que la complementava. Tropical, en el mateix edifici d’ACTV, on la gent esperava o es preparava per a entrar en la discoteca o es relaxava a l’eixida. Galaxy, molt prop d’Espiral i Zona, també en la zona interior, igual que Karma, una xicoteta sala amb forma de piràmide. Banana’s, a “El Romaní”, inaugurada en 1987, estava dirigida a gent del mateix estil que Puzzle que amb la seua enorme terrassa i jardí descobert va arribar a ser unes de les sales més importants. Ressaca Platja, primera gran terrassa d’estiu a València, situada junt al mar, en Port Saplaya, Alboraya, que durant els mesos d’estiu va començar a atraure, sobretot els dijous nit, a “ruters” habituals.

Al principi de la dècada dels 90 el fenomen de les sales emergents era plausible en tota la zona de la ruta, les mini sales creixien com a bolets annexades a les sales més llegendàries. Villa Adelina, junt amb Barraca, que no era sinó un xalet amb una àmplia terrassa que la va fer famosa. La discoteca Zona, pertanyent a l’eix Espiral-NOD, la qual es va fer realment peculiar perquè es va especialitzar en les sessions de dilluns al matí, que podien allargarse fins al dimarts de bon matí —impensable hui en dia en una discoteca d’eixes dimensions—, i on atreia als que treballaven durant el cap de setmana en la nit o en l’hostaleria, no sols de València, sinó també de ciutats més allunyades com Madrid o Barcelona. El Temple, ubicada en Cullera, baluard del popular Chimo Bayo, impactant visualment pels seus aires industrials amb un públic fidel, però també amb detractors. Altres sales dignes de ser mencionades, per la seua proximitat a València, i per tant a les sales més importants, i on molta gent alternava entre unes i altres, van ser KU Manises —també coneguda com The Central—, que en els seus primers anys arreplegava a gent procedent d’altres discoteques a últimes hores de la matinada i es va convertir en una de les principals sales de concerts. La discoteca Isla, a l’Alcúdia, més coneguda pels seus importants concerts, però amb sessions de música de la moguda des de meitat dels 80. Esquema, a Massalavés, on Arturo Roger, DJ d’ACTV, també punxava un

ELS COETS COMENCEN A ENSORDIR L’any 1991 va ser l’any dels rècords, la discoteca NOD va batre el rècord d’una sessió de ball

73


Barcelona organitza els Jocs Olímpics, Sevilla, l’Exposició Universal i València manté la ruta, i és que realment 1992 va ser una collita excel·lent d’arròs —com dirien els agricultors suecans—, un any amb abundància en la música Dance i un auge increïble de grups que lloaven el cridat so de València a més de la professionalització de molts Djs de la zona. Però tot no seria feliç, 1992 també fou l’any on es va instaurar definitivament l’èxtasi, que estaven aplegant fort des dels Països Baixos i Anglaterra com a droga més consumida de l’època, i amb la seua arribada en excés també van arribar els famosos accidents mortals de la ruta, i allò era un mal presagi per a la zona. Desenes de jóvens vinguts de molt lluny perdien la vida en les carreteres destí a la ruta o quan se n’anaven d’ella, la ruta començava a cobrar mala fama, una fama mal merescuda que arribaria al màxim apogeu el 1993.

en el seu pàrquing amb més de 24 hores sense parar de ballar i, Barraca, per la seua banda inaugurava en la seua sala la sessió més llarga reconeguda fins a la data en qualsevol discoteca europea, 48 hores seguides de sessió de ball, una vertadera i apoteòsica bogeria musical. Dos dies ballant al ritme que manaven els plats, era l’any del ressorgir del so de València, que ja portava temps en l’anonimat amb grups com Megabeat, entre molts altres que sonaven amb més força que mai; eren grups de la terreta que amb els seus sons feien vibrar als ruters fent més famosa, si és possible, la «ruta Destroy». Ja l’any 1992, Spook, es fa l’ama de les sessions nocturnes dels divendres; ACTV, dels dilluns per la matinada i Puzzle, Chocolate i Barraca compartixen boges sessions entre sala i sala, sorgint compenetracions entre les tres grans discoteques suecanes —l’anomenat triangle de les Bermudes—. A Espanya són temps feliços,

Desenes de jóvens vinguts de molt lluny perdien la vida en les carreteres destí a la ruta o quan se n’anaven d’ella 74


destroyers

Sessiรณ a la discoteca NOD

75


ELS TRONS EMMUDEIXEN, EL FUM S’ESCAMPA atraient masses ingents de jóvens, encara que va sent gent amb menys inquietuds sobre la qualitat musical, seriosament minvada. La gent anava transformant-se, els pentinats i looks estranys i huitanters, que encara pervivien fins a 1992 o 1993, el cuiro, les camises estridents i la roba cridanera, van deixant pas ràpidament al tall de pèl al rap, les grans arracades a les orelles, les sabatilles militars, els xandalls, o les bombers a manera d’exèrcit clònic.

TRO DE BAC A partir de 1992, els mitjans de comunicació comencen a fer-se ressò de forma massiva del moviment ruter. Des de 1993, els desplegaments policials comencen a abundar, comença a haver-hi una gran alarma i pressió social sobre el moviment d’oci per part dels mitjans, i inclús dels polítics. Un altre factor que va tindre relativa importància en la satanització de la Ruta per part de la societat va ser el crim d’Alcàsser, raptades les adolescents quan es dirigien a una coneguda sala de Picassent anomenada Coolor, una de les moltes discoteques que llavors existien. La premsa nacional es va afanyar a estendre de manera obsessiva que el principal segrestador i assassí de les «xiquetes d’Alcácer», era un habitual visitant de les discoteques de la «ruta bakalao».

En 1994 es podria dir que la qualitat musical en quasi totes les discoteques del moviment havia desaparegut

La música comença a guanyar revolucions i perdre qualitat; els anys 1993 i 1994 continuen

76


destroyers

Es posen de moda noves sales relativament pròximes a València que aposten directament per atraure el clima de cordialitat, llibertat i bon rotllo però deixant directament el nivell musical en un pla secundari i atraient principalment a gent molt jove, de 18 a vint i pocs anys. És el cas de sales com Límite Local a la Pobla de Vallbona o Alkimia a Xàtiva, anteriorment coneguda com l’Almàssera. En la província de Castelló van estar Punto Rojo, a Moncofa, un dels responsables del qual va ser novament Chimo Bayo, Industrial a la Vall d’Uxó o Masia, a Segorb.

EL FUM S’ESCAMPA, L’OLOR A PÓLVORA DESAPAREIX Encara que als anys 1994 i 1995 es respira un ambient cordial entre la gent, almenys entre les sales on encara persistix la varietat de gent, com el cas de Puzzle o The Face, a poc a poc és evident el canvi d’actitud de la clientela, sobretot en sales com Chocolate. El bon ambient que va caracteritzar a València es comença a perdre, arribant en 1996 amb sonats tancaments, com el de Spook Factory. Tant va ser així aquella decadència, que a Espanya el terme «Bakalao» o «Bakala» s’utilitzava només com a mode despectiu, o mal utilitzat per a referir-se a la música electrònica accelerada i simplista, i als seus seguidors.

En 1994 es podria dir que la qualitat musical en quasi totes les discoteques del moviment havia desaparegut, llevat d’excepcions, com la sala The Face, anomenada anteriorment Dreams Village. Va ser l’última incorporació important al moviment, i un vertader oasi «clubber» en una València ja decadent, o Puzzle, que va seguir els seus passos després d’una reconversió musical. Encara que també és cert que l’horari de Puzzle va ser sent retallat gradualment per a acontentar els polítics i ciutadans, passant de ser una discoteca eminentment «afterhours», al tancar a les cinc de la vesprada i atraure al seu principal públic a partir de les sis del matí. Anys més tard les sales anirien retallant més encara els seus horaris. També estava el cas, ja mencionat anteriorment, de Ku-Manises, que va començar a rescatar els anys més gloriosos d’eixa època amb el ara famós «remember», així com altres sales que es van sumar a esta iniciativa.

En aquell moment i a partir de 1996 triomfen, per damunt de la resta de discoteques, ACTV i Límite Local entre els nous “ruters”, gent jove atreta per l’antiga fama de la Ruta. La ferida era tan evident, que enfront de les populars sessions dominicals d’ACTV, amb màquina dura, va reaparéixer en la mateixa sala una altra al voltant de 1996, la de divendres nit, recuperant el techno de qualitat i no tan revolucionat, però finalment no va aconseguir l’èxit desitjat. L’arribada de gent conflictiva ocasiona cada vegada més problemes de baralles i mal ambient. Molts dels treballs dels porters

77


va popularitzar a mitjan dels anys 80. Spook Factory va tornar a obrir en 2005 amb notable èxit amb el nom de Spook Club Vlc, va ser substituïda per Space València un any més tard, per a tirar el cadenat per sempre el setembre de 2008. Una altra que va sobreviure fins a finals de 2007 va ser Puzzle, data en què va ser clausurada, per a reobrir posteriorment, i ser tancada definitivament el 31 d’octubre de 2011. I finalment, Chocolate, que va tancar les seues portes en 2007 i va tornar a obrir amb el nom de Qoqoa, que va durar a penes un parell d’anys fins al seu abandó definitiu.

De les sales impulsores de la ruta actualment sobreviu la mítica i veterana Barraca de discoteques és controlar a individus agressius que realment augmenten la sensació d’inseguretat i l’ambient de violència i l’agressivitat comença a ser una tònica habitual en eixa classe de locals. A partir de l’any 1996 ningú de fora de València apostava pel que abans era un somni, degut principalment a la radicalització i banalització musical. A València la mascletà començava a desunflarse i la pressió exercida per les autoritats va provocar que començaren a retallar els horaris, el fum començava a escampar-se. Algunes discoteques comencen una etapa de seriosos vaivens o tancaments i reobertures per falta d’interés, com el cas de Barraca, mentre altres, de forma gradual, comencen a desaparéixer definitivament, com Espiral, Heaven, NOD, Spook Factory, etc...

Arrere quedaven en el record de la festa valenciana sales tan mítiques com Barraca, Chocolate, Spook Factory, Espiral, NOD, Puzzle o ACTV; la mascletà ja havia finalitzat, el fum havia escapat i l’olor a pólvora ja era llunyà, la «ruta Destroy» formava part del passat.

De les sales impulsores de la ruta actualment sobreviu la mítica i veterana Barraca que amb més de 50 anys a les seues esquenes i després de diversos tancaments de breus períodes de temps, continua en peu, encara que amb una música i un ambient molt diferent del que la

78


destroyers

Porta d’accés a la discoteca Puzzle en l’actualitat Sueca, any 2016

79


CARLOS SIMÓ, AMB TU COMENÇÀ TOT

ABADEJO EN SALADURA

Carlos Simó és, musicalment i en la manera d’entendre i viure la discoteca, sense cap dubte, la peça clau en la transició dels anys 70 als 80 i, en definitiva, el que som ara. Ell va ser la persona que canvià el panorama i el món de les discoteques. Ell revolucionà la manera de viure i entendre les sales de discoteca i ha derivat i influenciat molt en molts camps, no sols musicals, sinó també culturals i socials a hores d’ara. Ens vegem a València un dijous 15 de desembre, i confesse que vaig acudir a la cita nervioset i emocionat. Jo era conscient del que havia significat Barraca en els anys 80 i ell era l’artífex del canvi i anava a contar-m’ho tot. Ens saludem de manera afectuosa i agradable. Carlos és una persona molt pròxima i transparent, i passem a l’entrevista (si es pot dir entrevista, perquè jo més bé diria a la xerrada, ja que parlàrem de tot des de les 9 del matí fins a les 12, on Carlos em demostrà ser una persona culta i educada, amb molts coneixements i el que anomenem per ací amb «trellat»).


Martí: Carlos, conta’m com era Barraca als anys 70 i com començares tu allí? Carlos Simó: Barraca era una discoteca xicoteta ubicada a les Palmeres, només era una barraca que donava nom a la discoteca, i on es ficava la música habitual de qualsevol discoteca a Espanya en aquella època, és a dir, es punxava música comercial que es ficava a les emissores de ràdio com funky, soul, rumbes, cançons «patxangueres» i tot això, i també contava amb un temps per a la coneguda «part agarrà», que era una part de la sessió on canviava el format de ball solt i es ficava música lenta d’amor per a què les parelles ballaren abraçades. En l’any 77 jo treballava, junt a la meua núvia Pili, que després va ser la meua dona, de cambrer en Barraca. M: Aquella època era de canvis, no sols polítics sinó socials, culturals etc. Dis-nos com van influenciar tots estos canvis en el canvi de Barraca. CS: Sí, aquella va ser una època de canvis i d’obertura general. Passàrem de la rigidesa política, social i cultural de la dictadura a la llibertat de la democràcia, amb les repercussions que això comporta. A Espanya van aparèixer noves tendències musicals i estètiques influenciades pels moviments americans i europeus, sobre tot d’Anglaterra, que trencaren amb els convencionalismes polítics, socials i culturals de l’època anterior. Jo, en aquella època, tocava la bateria en un grup musical ademés de treballar de cambrer en Barraca. Mogut per una forta força interior d’ interés i curiositat, em vaig decidir a conèixer de primera mà com es desenvolupava el tema en els llocs més avantguardistes d’Espanya i del món. Per això comencí a viatjar regularment a Madrid, Barcelona i a l’estranger, sobre tot a Londres, i vaig estar també a New York i San Francisco, als EEUU.

M: O siga que, mogut per les teues inquietuds musicals comences a recórrer els llocs més avantguardistes del món. Explica’m un poc més això dels moviments emergents de finals dels 70. CS: A finals dels anys 70 va sorgir el moviment New Wave (nova ona) que eren diversos estils del pop rock com el Punkrock, Rockabilly, Cool Wave, New Romantics, etc… Estos estils van apareixent a Anglaterra i altres llocs. Vaig decidir anar a Londres, San Francisco i New York acompanyat de Pili on visquérem en persona com es desenvolupava la nova ona en eixos llocs. A Anglaterra estaven sorgint amb força Sex Pistols, The Clash, Damned, Ian Duryand, The Block heads, etc. i volíem vore’ls actuar. A New York coneguérem personalment a Nina Hagen i David Byrne, cantant de Talking Heads, i a San Francisco, a Chrissie Hynde, la cantant de The Pretenders. Aprofitava que estava en eixos llocs per a comprar tots els discos que podia. A Madrid hi havia una sala de concerts que es deia Rockola i on habitualment feien concerts i també solia acudir, sempre acompanyat de la meua núvia Pili. M: Com comença a entrar tot este moviment en Barraca? CS: Per circumstàncies, l’any 79 passí de cambrer a discjockey de Barraca. La meua idea era canviar el rotllo. Lògicament hi havia una pressió en contra del canvi inicial per part dels propietaris de la disco, però poc a poc aní punjant discos de la New Wave, llevant la rumba, la “patxanga”, funky i reduint el temps dedicat al ball agarrat fins que finalment, al cap d’un any més o menys, ho canví tot. També començà a canviar la gent al voltant de Barraca i acudir una part de la joventut valenciana avantguardista, gent de la vessant cultural valenciana, artistes de tot tipus, no sols musicals, i joves que volien fugir dels convencionalismes socials de l’època anterior. En Barraca començà la llibertat


musical, social i estètica i la gent es manifestava a través d’ella. M: I a partir dels 80 arriba definitivament el canvi, no? CS: Sí, definitivament el canvi arriba l’any 80. Pel que fa a la música, va desaparèixer totalment la música convencional, que encara era la norma a les demés discoteques d’Espanya, i en quant al tipus de sessions, s’introduí en les sessions actuacions en directe (Stone Roses, la Mode, etc. i Radio Futura, que el primer lloc on actuà a la Comunitat Valenciana fou en Barraca), altre tipus d’actuacions com performances, etc… Hi havia una forta càrrega cultural al voltant de Barraca. I havia una manifesta diversitat d’estils i tendències, i com vivíem tots de festa i en harmonia, no hi havien baralles ni mals rotllos per diferències musicals o d’estètica. Era bonic la gran diversitat que albergava Barraca. Ademés, Barraca va ser pionera també a fer cartells de serigrafia per anunciar un event, de fet, el primer cartell va ser fet per l’artista tristment desaparegut, José Luis Algarva. M: Així és com passa de ser una discoteca normal a ser la mítica discoteca Barraca, única a Espanya.

CS: Sí. Ademés dels que tu has dit, també altres més amb els quals jo arribí a fer una sincera i gran amistat com Tino Casal, Luz Casal, Santiago Auserón (Juan Perro i líder de Radio Futura). Com anècdota personal vull contar-te que quan sabien que estàvem Tino Casal i jo en algun lloc en comú ens buscaven per a vore com anàvem vestits. Teníem una rivalitat sana i divertida en l’originalitat i creativitat de la nostra vestimenta i complements. M: O siga, que la «Movida Madrileña» va sorgir paral.lelament a la Moguda Valenciana amb forts vincles entre sí. CS: Clar, evidentment sorgix paral.lelament tot per l’època que es dóna. A València sorgiren molts bons grups com Glamour, Vídeo, la Betty Troupe, Comité Cisne, Seguridad Social, etc…, però desgraciadament tots estos grups no tingueren el recolzament dels mitjans mediàtics com van tindre els grups de la Moguda Madrilenya, encara que eren igual de bons. En definitiva, la moguda madrilenya va ser coneguda a nivell de grups i la moguda valenciana va ser important a nivell de sales de discoteca. M: Tornant a Barraca, he escoltat dir que quan posaves una cançó de la ràdio en Barraca matàveu la cançó, no?

CS: Sí. Barraca era única a Espanya. La música que es ficava en Barraca no se sentia en cap altre lloc del territori nacional, inclús venien alguns holandesos i anglesos i exclamaven que la música de Barraca no s’escoltava fàcilment als locals europeus.

CS: Sí, jajajaja (es riu a gust) sí, iniciava la sessió diguent: «Buenas Noches, bienvenidos a Barraca, esta noche matamos este disco», ficàvem la cançó i en acabar, trencàvem el disc i els trossos els tiràvem a la gent, que es tornava boja. No déiem res més ni especificàvem que era per sentir-la en la ràdio ni res.

M: Carlos, jo he vist documentals i he escoltat entrevistes on cantants importants com Alaska, Loquillo, Enrique Bunbury, etc. comentaven orgullosos que venien a Barraca, inclús algun d’ells reconeix Barraca com la seua casa.

M: I no sé si eres conscient del que suposa My Way per a molta gent de les generacions anterior i posterior a la meua. És tot un ritual i un himne per a molts de nosaltres. Per què tancaves les sessions amb My Way


abadejo en saladura

de Nina Simone? (per a qui no ho sàpia, Barraca tancava les sessions amb eixa cançó i eixe ritual va ser imitat per altres discoteques. De fet, a dia de hui, qualsevol remember dels anys 80 que es pree, acaba amb este tema) CS: Doncs és producte d’una situació rocambolesca. Jo sempre tancava les sessions amb la cançó «La Baraka» de Charles Aznavour, perquè fonèticament en la retronxa de «La Baraka» semblava que deia «La Barraca» i la gent disfrutava amb el tancament. Una vegada anàvem a fer una festa brasilera i entre setmana uns lladres entraren a Barraca i furtaren tota la discografia, tant la de la discoteca com la meua pròpia que com he dit abans, era molta i portada personalment d’Amèrica i Londres. Els lladres ens deixaren un single de música brasilera de conya, diguent : ahí teniu, per a què feu la festa (a pesar de tot, Carlos riu a gust contant esta anècdota i soltant algun: «cabrons»). Imagina’t damunt del disgust inicial per la pèrdua emocional de discos propis, haguérem de comprar discos per a fer la sessió del dissabte. En eixe moment aprofití per a canviar el ritual de tancament de Barraca i tancar-la amb My Way, deixant-la per al final per la seua harmonia, ritme, arreglaments i veu. Nina Simone era una cantant de jazz amb veu bonica. Ademés d’eixa cançó de Nina, també punxava una altra cançó d’ella titulada My Sweet Lord (la versió original era del ex beatle George Harrison) i servia també de ritual per anunciar pròxims events o festes en Barraca. M: Ademés de discjockey, tingueres altres facetes al voltant de la música als anys 80? CS: Sí. Junt a altres socis muntàrem una discogràfica anomenada Intermitente PDPSA amb la qual impulsàrem les bandes valencianes, entre les que destaque Comité Cisne i Presuntos Implicados. Montí un bar anomenat Barraca Bar al c/ Jacinto Benavente

nº 5 de València i finalment, al final dels anys 80 passí de ser discjockey a ser empresari, fent societat per obrir la discoteca Búnker, que estava tancada, i obrir-la amb el nom de Puzzle, discoteca també mítica però als anys 90. El nom li’l posí jo. M: Per acabar, Carlos, vull destacar que m’ha impressionat molt la mirada brillant que se’t posa al parlar de Pili (desgraciadament ha faltat fa pocs anys), i vore reflexat al teu rostre tot l’estima i amor que es deuríeu tindre. Sempre heu estat junts, no? CS: Sí. Jo em fiquí a festejar amb Pili quan tenia 16 anys i ella 15. Entràrem a treballar junts a Barraca l’any 79. Ens casàrem a les Palmeres, a la Torre de l’Alguer, i en acabar la boda, anàrem a obrir la sessió de Barraca. Sempre ha estat al meu costat. No érem l’amor perfecte, discutíem de vegades com totes les parelles, però sempre ens volguérem. Ens despedírem amb un fort abraç. Per a mi varen ser unes hores excepcionals amb un home impressionant, valent i revolucionari que canvià la manera d’entendre i viure la discoteca. Imagine que sense voler, Carlos Simó ha segut un personatge històric pel que fa a la cultura musical valenciana i espanyola, o aixina ho veig jo. Gràcies Carlos per la teua valentia. Tu convertires Barraca en la discoteca més avantguardista d’Europa, en una llegenda que marcà l’inici d’una època: «els gloriosos anys 80».

Sentir La Baraka de Charles Aznavour a Spotify


ABADEJO EN LLANDA La música de La Ruta

THE WATERBOYS

Anne Clark, Croydon, Londres, Anglaterra, 1960, és una compositora musical i poetessa. El seu primer treball musical es remunta a 1982: «The sitting room» havent publicat fins a la data una dotzena d’àlbums. La seua música experimental comprén una regió jalonada de música electrònica, techno i gèneres possiblement avantguardistes, així com estils romàntics i orquestrals. Clark és principalment una artista que canta les cançons a mode de lectura, però també toca el piano i de tant en tant s’acompanya amb ell amb una veu i un estil «new wave» prou atípic. Les seues lletres són crítiques amb les imperfeccions de la humanitat, la vida diària i la política, sobretot en els seus més primerencs treballs on va crear una ombriua i melancòlica atmosfera. Actualment molts artistes de música electrònica i DJ’s l’aclamen com una de les seues principals influències, i se la considera una artista de culte a Alemanya.

L’any 1983, en la ciutat de Londres, a Anglaterra, es va formar el grup musical conegut com «The Waterboys». La idea va sorgir del músic Mike Scott, el qual tenia en ment formar un grup de músics que tocaren un gènere musical que oscil·lara entre el folk, el celta i el rock folk. El mateix any de la seua creació, el grup llança ja el seu primer àlbum de nom homònim, «The Waterboys», amb el que van aconseguir introduir-se en les principals llistes musicals, començant al mateix temps a ser molt coneguts en tot el Regne Unit. L’any 1984 el grup va realitzar diverses gires junts amb altres grups com «Pretenders» i «U2», inclòs un apoteòsic concert en el Festival de Glastonbury. Esta circumstància va fer que el grup considerara oportú realitzar diverses gires tocant en diversos festivals i concerts musicals. «The Waterboys» ha reescrit poemes de diversos autors literaris i els ha convertit en cançons que ara mateix formen part de la seua llarga llista de composicions musicals.

Sentir The pan within de The Waterboys a Spotify

Sentir Poem Without Words 2 - Journey By Night d’Anne Clark a Spotify

ANNE CLARK


ABADEJO EN LLANDA La música de La Ruta

A POPULAR HISTORY OF SIGNS Sentir Vagabonds de New Model Army a Spotify

Sentir Western Wind de A Popular History of Signs a Spotify

Va ser creat per Andy Jarman i Pete Scammell en un ambient on no hi havia temor d’expressar les idees i en el qual l’art mostrava el seu compromís amb la societat. Els «APHOS» comencen a tocar en xicotets clubs, alguns hui llegendaris com el «Cabaret Futura», compartint cartell amb altres bandes del moment com «Depeche Mode» o «BlancMange», optant des del principi per la independència creativa amb sons minimalistes i ballables que desglossen la música de grups com «Kraftwerk» i «Cabaret Voltaire». Amb el seu primer single «Melodia», capten l’atenció de Jungle Rècords, on gravarien «Stigma» que causaria estralls en les pistes de ball de la nit valenciana. Anys més tard les idees polítiques s’expressen amb més claredat i contundència en cançons com «Body and Soul» i «Lenin». Entre el 85 i el 87, la música dels «APHOS» comença a tindre molta més repercussió a l’Europa continental que al propi Regne Unit amb llargues gires per França, Itàlia, Holanda i Espanya.

NEW MODEL ARMY «New Model Army» van prendre el nom prestat de l’Exèrcit Revolucionari Anglès d’Oliver Cromwell (1645) i des de 1980 han evolucionat i han tocat multitud d’estils, des del post punk a l’indie rock o des del gòtic rock al Folk. Fou un grup nascut per a crear música amb majúscules i omplir-la de missatges tan humanitaris com poètics. No fan cançons sinó himnes a base de post-punk, gothicrock i folk-rock. Una mescla explosiva que deriva en temes com «The Hunt», «Vagabonds», «Green and Grey» o «Poison Street». Liderats pel guitarrista i vocalista, Justin Sullivan, té un públic molt fidel a nivell mundial on el grup també realitza gires com a «Justin Sullivan and Friends», amb un estil més acústic.


CALCULANT LA RUTA


PROGRAMANT L’ITINERARI el valencià, el valencià de poble predominant en ciutats com Cullera, Xàtiva, Gandia o Alzira, entre altres poblacions, i la capital de la festa nocturna no reconeguda va ser Sueca amb sales tan reconegudes com Barraca, Chocolate i Puzzle. Barraca va ser, és i serà per sempre, la insígnia de la «Ruta Destroy», una de les discoteques més antigues d’Espanya i que en 1982 va decidir canviar el seu estil musical apostant per la new wave anglesa. I és allí en la Barraca tan típica valenciana, on comença el nostre recorregut, on posem el nostre GPS en marxa per a calcular la ruta que ens portarà a descobrir la història de les sales més representatives d’aquest fenomen que derivà en un impacte sociològic sense parangó mai vist fins a eixe moment.

No deixa de ser curiós que el cercle en roig del mapa de carreteres del fenomen de la «Ruta Destroy» ocorreguera en una xicoteta ciutat arrossera, Sueca, i amb una enorme tradició rural. I resulta curiós que tres de les quatre sales mítiques de la ruta estigueren situades al seu terme municipal i entre arrossars — Chocolate al fi i al cap era un magatzem d’arròs reconvertit en discoteca—, i el seu públic procedia principalment dels municipis pròxims. Avantguarda, intel•lectualitat, transgressió, cultura de masses per a un públic, en teoria —i només en teoria—, menys cultivat encara que no ho era i encara que això no llevara el fet que la gent de la capital es desplaçara fins allí, però en els seus inicis els de la «capi» eren una xicoteta minoria i el públic que acudia solia ser de jóvens estiuejants els pares dels quals posseïen algun apartament costaner a la zona. I sí, l’idioma que predominava en els inicis de la ruta, quan ni tan sols rebia tal apel•latiu, era

88


calculant la ruta

DISCOTECA PUZZLE

DISCOTECA BARRACA

DISCOTECA CHOCOLATE

Localització de les tres mítiques discoteques suecanes

89


LA BARRACA VALENCIANA Que una discoteca sobrevisca més de 50 anys és com dir que quasi està reservada per a històries de ciència-ficció, però en aquest cas parlem d’una història basada en fets reals. L’aventura va començar al marge d’una carretera convencional a l’altura de les Palmeres, a Sueca, quan en 1965, quasi amb clandestinitat, en una vella barraca, un belga va posar una bola d’espillets perquè la gent ballara agafats enmig dels arrossars. Així naixia Barraca, amb una història plena d’alts i baixos però sempre recordada per haver aconseguit situar l’escena electrònica valenciana en el panorama internacional i tot gràcies a una innumerable llista de vetllades irrepetibles. piscina, en la pista giratòria o pujats al seu cavallet. Tot fóra pel gran ambient, per la qualitat de la seua música i per l’enorme atractiu del seu so.

«CONTIGO EMPEZÓ TODO» AMB TU VA COMENÇAR TOT Encara que Barraca va ser inaugurada en 1965 es pot dir que tot va començar l’any del Mundial de futbol d’Espanya en 1982, quan canvià la seua forma d’entendre la música per un ambient més radical i liberal. La màgia que irradiava esta sala es contagia a tots els noctàmbuls i tribus urbanes que la freqüentaven; allí regnava el bon ambient i l’esperit cordial al voltant de la inoblidable

Als seus inicis la sala ja havia destacat per voler diferenciar-se d’alguna forma de la resta de sales. Al voltant de 1980, Juan Santamaría va recalar en ella per a imprimir-li el seu particular estil tan eclèctic, però el gran creador d’eixe nou so va ser altra persona, Carlos Simó, que sent cambrer va substituir en cabina a Juan Santamaria, canviant la inèrcia i la història

90


calculant la ruta

de les discoteques valencianes. Carlos Simó, influenciat per Santamaría, li va imprimir a l’estil musical de la sala un èmfasi encara major en l’anomenada «música blanca», o música d’arrels blanques. Per tant, a partir que ell es posa als plats, encara que l’eclecticisme era la nota dominant en les sessions de Barraca, pràcticament van començar a desaparéixer altres sons com el blues, rhythm and blues o el jazz, que també tenien cabuda amb anterioritat junt amb l’habitual rock, pop i els

per a tot el país i a Simó, en un referent de les cabines valencianes amant del so alternatiu, i que no dubtava a trencar un disc en plena sessió quan aquest s’havia venut a la comercialitat de les ràdios fent que mai més tornara a sonar a la seua sala i passava al següent tema que començava a despuntar per les illes britàniques. La sala es començava a omplir per aquelles nits de 1982 i així i tot Barraca encara no era del tot coneguda fins que va reobrir a escassos metres d’ella Chocolate al setembre de 1982, allò va ser l’impuls definitiu per a què Barraca s’erigira com la reina de la festa.

Barraca encara no era del tot coneguda fins que va reobrir a escassos metres d’ella Chocolate al setembre de 1982

LA REINA DE LA FESTA En 1983 la gent es va començar a congregar per la zona estiuenca de Sueca, i els viatges d’una discoteca a una altra es feien populars provocant una presència massiva per la Barraqueta —carinyosament com se li anomenava a Barraca a mitjans dels anys 80—. Entre les seues sessions es començava a entremesclar els sons pop i gòtics foscos amb la música electrònica industrial del moment com Front 242 , Kraftwerck i A Split Second entre els majors estendards del culte electrònic. Aquestos sons, relativament nous, començaven a sonar a les nits de Barraca Destroy, la febra estava prop del seu punt àlgid i les sessions es feien cada vegada més llargues i era normal i habitual veure l’alba en la seua terrassa amb els arrossars al fons, tota una meravella que per a

sons d’avantguarda que ell imposava. Degut a aquell èxit Simó anava i tornava de Londres totes les setmanes, en uns anys on viatjar a l’estranger era poc habitual i molt car. D’allí portava música que ningú posava a Espanya en el que al principi pareixien ser grups alternatius que després es van fer grans com Simple Minds, U2, The Cure, Depeche Mode o Tears For Fears. Allò convertí Barraca en un lloc de culte

91


molts consideraven un ritual el fet de vestir-se per a la festa.

Un del fet destacable de Barraca va ser la importància del pla teatral dins de les mateixes sessions

Altres aspectes a destacar d’esta sala van ser la seua pista giratòria, la seua piscina, on la gent es banyava de forma desinhibida, els cavalls de «tio-vivo», que es van convertir en marca de la casa, així com la seua terrassa. Les seues principals sessions van ser les de dissabte nit i diumenge vesprada i nit. Va ser tanta la importància de Barraca en aquella època, que al «sonit Valencia» se li denominava pels propis valencians, al voltant de l’any 1986, com «música barraquera».

qui no ha tingut l’oportunitat d’haver-ho viscut no sap el que s’ha perdut.

A més, va ser Barraca la que va començar amb la febra dels «flyers» i la que va començar a cuidar fins al mínim detall tot el que aconteixia en la nit valenciana. Estava tot estudiat i no hi havia lloc per als errors. A dia d’avui encara perviu el seu so amb els millors djs valencians que passaren per la sala —a excepció de Lenaers— com Juan Santamaría, Carlos Simó, David Verdeguer, Danny Fiddo o Rafa Siles, i on s’origina el que acaba sent la major demostració cultural mai viscuda al nostre país.

Un del fet destacable de Barraca va ser la importància del pla teatral dins de les mateixes sessions, a banda dels concerts que també es donaven en la sala. I és que en esta etapa, les «performances» i actuacions teatrals de qualsevol tipus eren habituals, fet pel qual la sala va passar a ser un lloc de reunió d’artistes i gent de mentalitat inquieta que creava una cultura alternativa i diferent. Barraca va ser una de les primeres sales espanyoles on van fer aparició les «drag-queens», com el suecà Jesús Lena, conegut com la famosa Faraona. Açò va propiciar l’atracció cap a esta sala de molts personatges destacats en el panorama cultural, musical i social de l’època a Espanya, i degut també al seu tarannà excepcionalment tolerant per a aquells anys que atreia a la gent. No en va, es diu que era tot un espectacle veure com vestia la gent habitual de Barraca, ja que llavors

92


calculant la ruta

Discoteca Barraca en l’actualitat

93


LA CASETA DE XOCOLATE Poc després de l’èxit de Barraca, va aparéixer en escena altra discoteca suecana, situada apenes 200 metres de la primera, Chocolate. Als seus inicis es dedicaven a sons funky i rebia el nom Chocolate Cream, i inclús abans va ser nau on s’emmagatzemava arròs, però els responsables no van voler deixar passar l’oportunitat d’atraure a este públic tolerant, obert i tremendament hedonista. Però en contraposició al colorisme de Barraca, Chocolate va apostar per sons més foscos i gòtics, seguint una línia d’eclecticisme musical.

eren visibles en alguns punts de la discoteca i la decoració interior li donava un toc de fantasia que servia als allí presents com a evasió del món real a què estaven lligats de dilluns a divendres. Uns pocs anys després, en 1982, la discoteca passa a denominar-se simplement Chocolate i es reforma per a donar-li una major importància a la pista de ball on la seua ambientació anava a la par amb la música ja que, a diferència de Barraca, era una sala amb una il•luminació molt més tènue en el que era la pista de ball. Chocolate va apostar ràpidament per donar-li un toc diferent a l’estil

CREMA DE XOCOLATE A l’estiu de 1980, en un antic assecador i magatzem d’arròs de la ciutat de Sueca, naixia la discoteca Chocolate Cream a pocs metres de Barraca. Chocolate Cream aconseguiria ràpidament fer-se un lloc en la nit valenciana i allò va produir que començara a atraure gran quantitat de públic. L’aparença que se li va donar a la sala produïa gran curiositat per la seua estètica, ja que estava inspirada en la caseta de xocolate que apareixia en el conte d’Hansel i Gretel. Els dolls de nata i xocolate

94


calculant la ruta

de València, sinó de tot l’estat. Sense haver complit encara la majoria d’edat, arribava a la cabina de Chocolate el que per molts anys seria el seu dj resident, Jose Conca. Amb la seua arribada la música es tornaria encara més dura i fosca, quedant així marcat per sempre l’estil diferencial de Chocolate respecte de les altres discoteques.

Chocolate va apostar ràpidament per donarli un toc diferent a l’estil musical de la sala

BALLANT EN UN MAGATZEM D’ARRÒS

musical de la sala, molt més fosc i dur, per a així poder diferenciar-se i crear-se un públic propi. En eixa època el responsable de la música que sonava era Toni Vidal, conegut popularment com Toni «El Gitano» que va tractar, durant diversos anys, que fóra la principal sala de psicodèlia i de música fosca de la regió amb la mescla del rock i l’electrònica. A més, esta sala va servir de continuació de la festa per a molts barraquers, ja que tancava unes hores més tard que Barraca. En tot cas, també es va guanyar al seu propi públic devot. Gent amant del cuiro i el color negre. Chocolate es va convertir en el temple de la moguda gòtica que va inundar València i que va ser importada directament des del Regne Unit. Allí es van programar concerts amb una peculiaritat, i és que al principi els concerts es programaven al fer-se de dia, a les 7 del matí, la qual cosa suposava un colofó a la sessió prèvia, i quelcom totalment inèdit. Ja en 1986 es produiria un fet que faria que Chocolate es transformara sens dubte en una de les sales més venerades per tots els festers ja no sols

Chocolate movia el més underground d’una escena ja de per sí prou underground. El seu artífex, Toni Vidal, va agafar una sala en precària situació per a convertir-la en un altre referent del fenomen «Destroyer». La seua idea va ser promoure concerts a les set de la matinada, en ple colofó de la sessió nocturna, i encara que sone a molt marcià a dia de hui, va agradar i va tindre un èxit enorme fins al punt que bandes incipients del moment i amb enorme projecció pagaven per tocar en Chocolate i així poder submergir-se, encara que fóra sols un cap de setmana, en la majestuosa escena clubbing valenciana. Era habitual que sonaren en aquest antic magatzem d’arròs música tan fosca com Bauhaus, Sisters of Mercy o Cabaret Voltaire, encara que no van faltar sons més rabiosos com el punk dels Ramones, o el garage rock i el psychobilly. A Toni Vidal el substituïx Jose Conca que aporta la tècnica de Fran Lenaers i va ser

95


El canvi d’estil va produint-se en la discoteca i els sons poprock passen més a un segon pla

oblidar els sons provinents de Bèlgica, Holanda i Alemanya. En 1993 Chocolate marca una nova fita al convertir-se en la primera discoteca del país a posar a la venda a tota Espanya una sessió gravada en directe en la pròpia discoteca. En els anys posteriors, els últims de gran èxit de la ruta, Chocolate omplia dissabte rere dissabte els seus pàrquings de festers que ballaven al so de la música que Jose Conca i els seus companys de cabina, Toni Martínez i Víctor Conca punxaven. Precisament esta diferenciació musical va ser la que va provocar en gran manera que Chocolate es fera amb un públic fidel que mai va deixar d’acudir a la sala, encara que desgraciadament anys després es va produir una gran crisi de públic en la majoria de discoteques de la zona, degut sobretot a la implacable persecució tant mediàtica, política i policial a la qual els jóvens es veien sotmesos. Així, moltes de les sales que tan sols anys arrere estaven sempre plenes van haver de tancar les seues portes, i aquella sala que havia nascut en un antic assecador i magatzem d’arròs va tancar les seues portes en 2007. Un anys més tard s’obriria baix el nom de Qoqoa on es van programar sessions de record per al so que envoltaven la seua terrassa i aparcament, però Qoqoa no va saber ressorgir l’esperit xocolater i com moltes altres discoteques també va tancar les seues portes per a sempre.

l’impulsor d’una nova etapa daurada de la sala a finals dels huitanta on quedaren els inoblidables himnes de temes que es van fer llegendaris com el que cada nit inaugurava la part forta de la sessió amb la peça In the Hall of Mountain King, de la suite Peer Gynt d’Eduard Grieg. El tema original es remesclaria en diverses ocasions en anys posteriors fins a arribar al punt que Chocolate ja era plenament recognoscible amb el seu famós logotip del soldadet i el seu himne. Seria l’any 93 quan un segon himne es fera cèlebre en la sala, el DLM de Let Yourself Go, tema amb què es tancaria la sessió des de llavors tots els dissabtes. El canvi d’estil va produint-se en la discoteca i els sons pop-rock passen més a un segon pla i s’aposta més pels nous estils de música electrònica que van arribant des d’Europa com l’EBM, el New Beat, l’Acid House i el Techno. En 1992 el canvi musical iniciat uns anys arrere arribava al seu fi i pràcticament l’única cosa que s’escoltava ja era música electrònica. En gran part, el dit Bakalao però sempre sense

96


calculant la ruta

Els inicis de la Discoteca Chocolate

97


RECOMPONENT EL PUZZLE En 1986 va obrir Puzzle, abans anomenada New Bunker i anys abans sols Bunker, iniciant amb ella la coneguda Ruta Destroy. Va ser el mateix Carlos Simó, DJ de Barraca qui, davant de la major demanda de públic, va obrir com a gerent la nova sala situada a la zona estiuenca de Sueca i apenes uns centenars de metres de Barraca, en la mateixa CV-500. Amb Puzzle, junt amb Barraca i Chocolate, naixia el triangle de les bermudes musical i Sueca passà a ser la població amb el terme municipal amb més ritme de tot l’estat.

T99, Boytronic, Information Society o Red Flag podrien donar una idea de com va ser la seua música durant els anys 80. Un dels seus primers DJs va ser Luis Bonías, procedent de la sala Triplex de Cullera, sala on també va recalar el DJ Frank d’Espiral o des d’on va arribar el mític Fran Lenaers a Spook Factory.

LA NAU ESTÀ A PUNT D’ENLAIRAR-SE Puzzle era la sala més colorista de totes, es tractava d’una discoteca molt moderna que va aportar elements nous en matèria de decoració i il•luminació, amb els seus increïbles i nous robots de llums que feien estralls entre el públic. A més es va enfocar musicalment al synth pop, el technopop i el house, sons més light, és a dir, més frescos i ballables i menys radicals que els que s’escoltaven en les seues veïnes discoteques. Grups com New Order, Camouflage, Cretu,

Durant els seus inicis, la discoteca no atreia prou públic els dissabtes a la nit, però eixa carència no va tardar a suplir-se degut al seu ampli horari ja que va acabar per tancar cada setmana al voltant de les 5 de la vesprada del diumenge en la seua sessió de dissabte de nit.

98


calculant la ruta

La ruta ja havia pres la forma desitjada i Puzzle prompte captà més adeptes a la seua música més lleugera però ballable com a poques tot i gràcies a què s’omplia de gent procedent principalment de Barraca, Chocolate o Spook; allò més habitual era arribar a Puzzle entre les sis i les nou del matí del diumenge.

edifici però separada i que anys més tard s’integraria en la mateixa sala; o la seua cabina de DJ, en la sala interior, en forma de torre de barres metàl•liques per on han passat DJ’s de reconeguda talla internacional, com Carl Cox i Jeff Mills o il•lustres de la nit valenciana com és el cas de Kike Jaén o Chimo Bayo, protagonista en la dècada dels noranta i símbol de l’oci nocturn d’una comunitat abonada a la festa, condició que, entre un llarg llistat històric va ostentar durant els últims anys, «La faraona», el llegendari drag-queen que hem comentat en anteriors articles i que va iniciar el seu periple en una altra llegendària sala, Barraca. El seu pas per la sala va coincidir amb uns dels millors anys de la nau que prompte començaria a descendir fins a caure en picat.

Temps després d’anar-se Luis Bonías de Puzzle, van recalar dos germans, coneguts com «Els Bessons», que serien els que li donarien personalitat pròpia i fama a esta sala amb eixa música menys industrial i fosca, que va tindre una grandíssima acceptació. Potser, amb «Els Bessons», s’inicià un nou cicle que conduiria a una avantguarda encara desconeguda. La nau de Puzzle acabava d’enlairar-se.

Amb el nou segle i la baixada gradual de públic, Puzzle va fer un intent de tancament de les seues portes amb una sessió inoblidable el 31 de desembre de 2007, just quan les campanades anunciaven l’entrada d’un any nou. La intenció, avançada pels responsables de la sala, era ressorgir de les seues cendres i iniciar una nova etapa però, com quasi totes les sales de la ruta, va haver de sobreviure amb dificultat al nou segle fins que finalment va tirar el teló de tancament en 2011 a pesar que, com reconeixen aquells que han tingut l’ocasió de visitar i enlairar-se en la gran nau suecana, seguix i continuarà sent una de les millors sales que ha tingut Espanya.

DE VOLAR FINS A L’INFINIT A DESCENDIR SENSE RUMB Durant els millors anys de Puzzle, la sala estava dividida en dos parts ben diferenciades; una musical acceptada pels que venien de Chocolate, inquilins de la pista central en què es punxa música progressive, house i techno house, i per la resta de clients, assidus a la terrassa en què es mesclen amb mestria el tribal amb el latin, house i el house vocal. Menció especial té la seua famosa terrassa, enjardinada amb els seus porxos a un costat i a l’altre plens d’aquaris i amb zones per a assentar-se —la terrassa es va cobrir cap a l’any 1994—; la seua cafeteria, en el mateix

99


Discoteca Puzzle rodejada d’arrossars

100


calculant la ruta

EL VOL DE LA RATA PENADA En Nadal de 1984, sobre els fonaments de la discoteca San Francisco, a Pinedo, un dels locals tranquils per a parelles discretes dels seixanta, sorgia el que seria tot un símbol de l’oci valencià i que prompte trencaria de forma dràstica amb les fórmules convencionals de les discoteques. Naixia Spook Factory que, junt a els tres mítiques discoteques suecanes, estava cridada a ser l’altra gran sala referent de la «Ruta Destroy».

circumstàncies va provocar que li arribara l’èxit. Les autoritats van castigar Barraca i Chocolate a un mes de tancament per certs esdeveniments, principalment per denúncies per part de l’Ajuntament de Sueca, situació de la qual

BATENT LES ALES Al principi no tot van ser alegries, durant les seues primeres sessions apenes atreia gent, la rata penada pareixia endormiscada en la seua cova, Barraca i Chocolate arrossegaven tota la gent. El primer bat d’ales va ser patrocinat per propietaris relacionats amb el pub Dúplex —de la plaça de Canovas— i Triplex, una gran disco-garden a Cullera. Amb Spook, el plantejament era acostar a València el fenomen que s’havia iniciat a Sueca, encara que personalitzant-ho amb un estil diferent, obrint-ho a tot tipus de públic, i amb un horari molt flexible, però tot i això, a la rata penada li costava alçar el vol, fins que l’atzar de les

Amb Spook, el plantejament era acostar a València el fenomen que s’havia iniciat a Sueca 101


sessió principal, degut sens dubte a què amb els anys l’oferta de dissabtes nit i matinals de diumenges va augmentar dràsticament i es va fer ama d’eixa franja horària. Amb una certa rapidesa, Spook es va convertir en l’espai per on qualsevol havia de passar durant el cap de setmana; la rata penada ja volava a gust per tot el cel llevantí.

es va aprofitar Spook; ara sí, la rata penada despertava i començava a batre les ales. Mai va tornar a estar buida durant un sol cap de setmana fins a la desaparició de la ruta. La seua música inicial, del DJ Juanito Torpedo, estava a mitjan camí entre Barraca i Chocolate, ja que es tractava d’atraure este tipus de públic. Però, no obstant això, qui va aconseguir donar-li gran notorietat va ser un mite de la ruta, Fran Lenaers. El motiu va ser que es va tractar del primer disc-jockey que, junt amb una gran selecció musical, va començar a integrar la tècnica de mesclar en els plats música variada com el rock, pop, synth o el techno. El seu esperit de transgressió era obvi des de la música fins al mateix nom de la sala, «fàbrica d’espectres». El seu disseny, de traces industrials, mesclava la foscor amb el làser, sense renunciar a la decoració més colorista, la majoria emmarcats en un estil futurista i mediterrani, igual que el seu propi logotip, un prodigi d’encert en forma de rata penada amb les ales obertes de bat a bat, símbol de nocturnitat i de tant arrelament a València.

EN PLE VOL, DE SPOOK AL CEL Spook va ser potser el primer club on la zona d’aparcament prompte es va convertir en part de la sala, com una prolongació de l’ambient interior: no tenia clients sinó fidels devots de tot pelatge i condició que no volien renunciar

Spook era en el seu camp la millor discoteca de música industrial de tota Europa

Va haver-hi un altre factor que li va aportar més èxit, i va ser el fet de tindre un horari realment ampli. Al principi va començar obrint els diumenges a les sis del matí, hora a la qual arreplegava la gent vinguda de Barraca, Chocolate i altres discoteques. No obstant això, possiblement per la seua gran acceptació es va decantar per avançar la seua obertura al divendres nit refermant-la com la seua

al que els oferia aquella estranya i nova religió urbana: el «culte Destroy». Prompte van començar a arribar visitants provinents de qualsevol punt d’Espanya com també d’Itàlia i França: executius, futbolistes i cantants com Jim

102


calculant la ruta

una major atenció més enllà de la clientela de les sales, la dels mitjans de comunicació. A l’estiu de 1993, l’atenció desmesurada a les discoteques valencianes va generar una dura i extrema cobertura mediàtica i, quasi d’un dia per a un altre, la paraula èxtasi seria la més repetida en tots els mitjans. Tot es va complicar moltíssim: la massificació de la ruta, els accidents, la persecució mediàtica, la pressió que venia de totes parts; portar avant la discoteca era un vertader repte que, finalment va fer que Spook tancara les seues portes en 1996. Ara ja no queda cap badall d’aquella discoteca que va arribar a ser un referent, i amb semblants però diferents noms, s’ha centrat en estils musicals molt més comercials; la rata penada ja no és la mateixa que va solcar el cel de València.

Kerr —Simple Minds—, Bumbury o Miguel Bosé, Almodóvar, Carmen Maura, Javier Bardem o Francis Montesinos. Spook era en el seu camp la millor discoteca de música industrial de tota Europa, no hi havia cap que li fera ombra i el deliri en la seua sala era comú cada divendres a la nit fins al dissabte al migdia. A causa d’això havia de tancar durant mitja hora a l’acabar la seua sessió de divendres per a complir amb la seua llicència, però sense ni tan sols tirar la gent, només amb els llums de neteja encesos parava la música durant mitja hora i tornava a tot volum mitja hora després per a reprendre la sessió fins a migdia de l’endemà. A poc a poc, a causa de la passivitat o ignorància de les autoritats en aquella època i als buits legals d’una encara immadura legislació espanyola a nivell d’oci nocturn, es va anar obviant eixa xicoteta parada de mitja hora arribant a obrir cada divendres des de mitjanit fins a la vesprada del dissabte. A principis dels 90, Lenaers deixa Spook per a començar diferents aventures professionals. Després del seu pas l’estil musical de Spook va ser canviant, obrint pas al que es va denominar «mákina» amb Luis Bonías en cabina, i que va incendiar la pista. Van ser els anys en què Spook es va fer més popular; Chimo Bayo i altres grups valencians triomfaven, els segells discogràfics sorgien com a bolets i els recopilatoris i les vendes de l’estil inundaven el mercat... i clar està que tot allò va generar

103


PĂ rking de la discoteca Spook

104


calculant la ruta

MES ENLLÀ DE LA CV-500 L’escena de masses valenciana no es va donar només en la carretera del Saler que portava a la ciutat, també es va produir en sales com Districte 10, de diferent ambient, NOD, Espiral a l’Eliana, o l’avantguardista ACTV, possiblement la sala que millor es va adaptar a la seua època.

d’altres sales, ja foren cambrers, seguretats, gogós o relacions públiques. No en va, al tractar-se durant bona part de la seua existència de l’última sala important a tancar el cap de setmana, es va convertir en lloc de reunió de la gent més influent de la nit valenciana.

LA CAPITAL TAMBÉ TENIA ALGUNA COSA QUE DIR ACTV, el nom el qual procedix d’unes antigues termes «Actividades Culturals de Termes Victoria» es trobava a la Malva-rosa, a València, i va fer aparició amb una peculiar presentació en la mateixa platja, en 1989 . Va començar obrint dissabtes i diumenges, però amb el temps es forjaria com una discoteca de final de recorregut ruter, o el que és el mateix, anava a ser la discoteca en què la majoria de jóvens que havien començat la festa el divendres a la nit anaven a acabar-la el dilluns per la matinada, temps de vertadera paranoia i bogeria generalitzada. El seu públic era molt obert, però predominava el de treballadors

El seu so estava molt influenciat per l’acid house; este so junt amb el new beat i l’habitual rock, techno o ebm és el que la va convertir

El seu so estava molt influenciat per l’acid house 105


NOD va acabar actuant com a un «after-hours» d’Espiral

en una sala enormement eclèctica i referent durant tantes i tantes vesprades de diumenge. Les albades des d’ACTV, enfront del mar i pràcticament a peu de platja es van fer molt populars. Una altra peculiaritat d’esta sala és que arribà a obrir durant una temporada els dilluns a la vesprada. Un dels seus primers DJs va ser Fran Lenaers, però va ser liderada per un altre DJ, Arturo Roger, el qual més tard va anar a punxar a Barraca. Després arribarien el malaguanyat Manolo el Pirata, que va adquirir gran rellevància per la seua refinada tècnica als plats o Jorge Zamora que va ser un altre dels grans Djs que van residir en la discoteca entre 1996 i 1997.

DJ Nino. Va ser dirigida per un altre personatge important en la moguda valenciana com va ser Clemente Martínez, anteriorment membre de la plantilla de Spook, com a gerent de la sala. Es va obrir en 1988, i estava situada en la mateixa zona interior que Espiral, a l’oest de València, concretament als afores de Riba-roja del Túria, enmig de camps de tarongers. De fet, NOD va acabar actuant com a un «afterhours» d’Espiral, atés que obria els diumenges al matí la seua sessió principal. De destacar és el fet que esta sala en 1986 la va obrir Toni Vidal «El Gitano» amb el nom de Bravatta, després d’anar-se de Chocolate i ser substituït per Jose Conca, i també va estar dedicada als sons inculcats per ell mateix en Chocolate. El seu èxit va ser relatiu, ja que no va arribar a ser coneguda fora de València. Als pocs anys va tancar, i al temps, reoberta com a «Don Julio», nom idèntic al d’un pub del mateix propietari situat en la població de Xiva on ja punxava Kike Jaén. Clemente Martínez no va veure este nom gens comercial, amb la qual cosa, al poc de temps de funcionar la discoteca com a «Don Julio», van decidir llevar-li al nom la paraula «Julio», i invertir-ne la primera.

L’oci nocturn s’havia instaurat a València de forma irrevocable, eren els millors temps de la ruta, sens dubte l’entrada d’ACTV seria testimoni d’això, la gran expansió a nivell nacional i internacional que la ruta Destroy tindria estava arribant per totes les parts, els primers madrilenys i catalans començaven a fixar València com a destí a l’evasió total de llibertat, València era una ciutat on ningú dormia i on tots feien el que volien i quan volien, la nit estava servida, els nocturns eren exèrcits amb ganes de passar-ho de bogeria; València s’obria al mar, però a la nit.

LA CULTURA PÀRQUING DE LES PAELLES DE DON JULIO NOD, també s’anomenava «Don Julio» perquè així es deia anteriorment a reobrir-se — NOD no era sinó una inversió de la paraula «DON»—, amb el conegut Kike Jaén als plats i

NOD va ser la principal responsable de la cultura del pàrquing, quelcom prou més enllà

106


calculant la ruta

de València, sinó terra dins, a L’Eliana. Els seus primers DJs en esta nova etapa van ser dos germans, Quique i Juanjo Serrano, que van portar a la sala eixa varietat musical de temes de rock/pop no comercial, sons foscos i electrònics, vertaders himnes de grups com «A Split Second» o «Propaganda», fins a arribar a principis dels 90 amb sons més contundents.

del que hui en dia es coneix com a botelló, i consistent en línies generals en què cada cotxe es transformava en una xicoteta discoteca i barra lliure —molts no escatimaven a invertir gran quantitat de diners en grans equips de so—, mentre la gent disfrutava recorrentlos de cap a cap de l’aparcament, ballant, compartint i socialitzant, d’alguna manera, amb gent de totes parts. A més, els responsables de la mateixa sala, junt amb la iniciativa del dissenyador de moda Francis Montesinos, recolzaven este tipus d’oci animant la gent lligada a la nit i de diferents locals d’oci de València a fer paelles gratuïtes en la part posterior de la discoteca per a tot el que ho volguera. Allò va desembocar en vertaderes orgies de festa en els mateixos aparcaments de les discoteques. De fet, a finals dels 80 i principis dels 90, podia haver-hi tanta o més gent en els aparcaments de les discoteques de la ruta que dins, com és el cas de l’any 1991 on NOD va batre el rècord d’una sessió de ball en el seu pàrquing amb mes de 24 hores sense parar de ballar. Amb els anys este tipus d’oci va ser intentat atallar pels responsables de les pròpies discoteques, a causa de la quantitat de diners que deixaven de guanyar, i a la perillositat que provocaven estes festes a l’aire lliure situades junt a carreteres conflictives al tràfic en caps de setmana.

el tot val era la tònica general La ruta s’ampliava cap a l’interior de l’àrea metropolitana de València. Esta sala es va caracteritzar per atraure un públic menys selecte, a més, durant els seus primers anys no era tan coneguda fora de València com ho eren les altres quatre principals sales. Els lavabos eren compartits entre ambdós sexes; no hi havia regles i el tot val era la tònica general. Així i tot, suportava menys problemes entre la gent del que ho faria qualsevol discoteca actual amb tot el seu personal de seguretat. Era considerada com la més canyera del moment, fins al seu sonat tancament i reconversió en una versió més lleugera, ja ben entrats els noranta, fets que van precipitar ràpidament la seua definitiva desaparició —va ser la primera de les grans discoteques de la Ruta a caure— . Esta discoteca disposava d’una terrassa amb piscina i les seues principals sessions van ser les de dissabtes vesprada i dissabtes nit, menció a banda dels seus habituals i inacabables maratons.

LA NIT ESPIRAL I arribà Espiral en la primavera de 1987, oberta des de finals dels 70 i dedicada fins a eixe any a sons disc, i que no es trobava en l’habitual ruta en línia recta vorejant el sud de la costa

107


Discoteca Espiral

108


calculant la ruta

BUSCANT UNA RUTA ALTERNATIVA qual van passar Ramones, Ràdio Futura o The Mission, entre altres. Per la seua proximitat a València, a KU-Manises se li considerava una de les sales més importants, i on molta gent alternava entre unes i altres o simplement arreplegava gent procedent d’altres discoteques a últimes hores de la matinada, i la qual anys després es convertiria en iniciadora i banderera del moviment remember. Amadeus, situada a Alfafar, junt a un important centre comercial, la qual abans s’havia anomenat Sucre, una discoteca molt freqüentada per les tribus urbanes de l’àrea metropolitana a l’igual que Tropical, en el mateix edifici que ACTV, on la gent es preparava per a entrar o es relaxava entre eixida i entrada; Ressaca Platja, primera gran terrassa d’estiu a València, situada junt a la mar, en la pedania de Port Saplaya, a Alboraya, que durant els mesos d’estiu va començar a atraure, sobretot els dijous a la nit, a ruters habituals.

DE NORD A SUD, D’EST A OEST A cavall entre les dècades 80 i 90 van anar apareixent noves sales d’importància rellevant, però totes i cadascuna girant al so que marcaven les més veteranes. És per tant que començarem la nostra ruta alternativa en el cap i casal i en els seus voltants. Per a això ens desplacem fins a Districte 10, que va ser considerada com la millor discoteca d’Europa —es va fer una inversió impressionant, es va premiar a Europa, i com a obra arquitectònica no tenia res a envejar a Studio54 de Nova Iork—. Però també va caure, la baixada de persianes es va produir en 1994 després d’haver-hi invertit 350 milions de pessetes — més de dos milions d’euros—, l’any 1982. Per aquell temps també van aparéixer en la capital Jardines del Real i Woody, hui tancades després de diverses èpoques de lucidesa i decadència o Arena, nascuda en 1984, i per la

109


molts l’alter per antonomàsia de l’autentica ruta destroy, on es citaven els ruters vinguts de les tres emblemàtiques sales suecanes per a cremar els últims cartutxos del frenètic diumenge de bon matí.

Un poc més al nord, a la Pobla de Vallbona , es trobaven dos xicotetes sales que van tindre molt a veure amb el moviment ruter, Limite Local i Karma. Sens dubte Limite local va ser arxiconegut per ser un local on es punxava el milloret i prop d’allí es trobava la sala Karma, amb la seua fatxada de piràmide de metall i a escassos metres de la famosa discoteca Espiral. També prop d’allí estava Zona, coneguda per molts com un cau que rendia vertader culte al destroy, la sala aprofitant l’estirada dels diumenges es va decantar per la franja horària de dilluns de bon matí inclús allargant-se fins al dimarts de bon matí —impensable hui en dia—, i on atreia als que treballaven durant el cap de setmana en la nit o en l’hostaleria, no sols de València, sinó també de ciutats més allunyades com Madrid o Barcelona.

Seguint per la famosa CV-500 apleguem als límits de la llegendària sala Barraca, a Sueca, acatxapada a la seua esquerra es trobava Villa Adelina, fent una volta de femella més esta sala va ser inventada per a donar més cobertura a les sales de la zona, va ser oberta en 1991 i a l’igual que Torero va ser tancada sobre 1996. A l’interior, prop de Sueca trobem Banana’s, macro-discoteca situada a “El Romaní”, Sollana, amb una enorme terrassa i jardí descobert que en els seus inicis, en 1989, va estar dirigida a gent del mateix estil que Puzzle. Tornant a la costa trobem El Templo, a Cullera, que obria en 1990, esta sala que abans era Paris Texas va ser durant tres anys la catedral destroy de la costa llevantina gràcies al fitxatge estrela de Chimo Bayo, però només van ser exactament eixos tres anys els que durà la sala en actiu.

Del nord de la capital tornem els nostres passos cap al sud i aterrem en la sala Torero, que enfrontava paral•lelament amb la sala Spook Factory, esta sala que va ser oberta en 1992 i no era ni més ni menys que una gran terrassa acompanyada d’una mini sala amb l’únic fi de donar-li el suport a la sala Spook i acollir una clientela que ja de per sí omplia el pàrquing fins a la bandera, però com tot en esta ruta, sobre 1996 deixava de donar guerra.

Anem ara a transportar-nos més el sud fins a Arsenal, la sala que va donar vida a l’arxiconegut Chimo Bayo, situada a Oliva va obrir en 1985 i que després de l’entrada d’un jovenet i showman que provenia de fer els seus temptejos en la sala Woody es va conéixer com una de les sales més Destroy de l’àmbit valencià fins que va marxar Chimo Bayo.

Seguint el mapa ruter baixem cap al sud per la costa fins a arribar a la meravellosa sala Heaven, anteriorment anomenada Pomelo, xicoteta sala cavernosa i acollidora pròxima a Puzzle, però més contundent i embrutida. Per a

Al territori valencià es posen de moda noves

110


calculant la ruta

seua ubicació la llibertat era desmesurada. Inclús Melody a Casas-Ibáñez a la província d’Albacete, sala que té cabuda en l’article ja que va ser un lloc on centenars de valencians, manxecs, etc., feien acampades en els seus voltants alternant-les amb les sessions en la pròpia sala. A Alacant també naixeria el culte Destroy, on anys després va arribar a encunyarse el nom de «La ruta de la alcachofa», amb discoteques com APTCE, a Sant Vicent del Raspeig; Teràpia en El Rebolledo; Sakkara, a Guardamar del Segura; KKO i Hook, a Torrevieja; Metro, Bigastro, Watts —després passaria a ser Revival— en Els Montesinos; Central Rock, Almoradí i Skandalo, a Callosa d’En Sarrià, i que foren els principals temples “destroyers” dels alacantins.

El fenomen de la ruta es va propagar també en altres províncies com en la de Castelló sales relativament pròximes que aposten directament per atraure el clima de cordialitat, llibertat i bon rotllo, però deixant directament el nivell musical en un pla secundari, i atraient principalment a gent molt jove i que per la seua localització en el mapa no eren visitades tan assíduament com les que es trobaven més o menys prop de la ciutat o en la costa. És el cas de sales com Galaxy, molt prop d’Espiral i Zona; o Alkimia a Xàtiva, anteriorment coneguda com l’Almàssera. Esquema, a Massalavés o la discoteca Enigma situada entre les poblacions de Montserrat i Montroi , en esta sala canallesca es respirava un aire de llibertat com en poques sales he arribat a respirar, però que donada la seua llunyana i la seua mala ubicació no triomfà com a sala rutera.

A Alacant també naixeria el culte Destroy

El fenomen de la ruta es va propagar també en altres províncies com en la de Castelló, on van estar Punto Rojo a Moncofa, un dels responsables del qual va ser novament Chimo Bayo, Industrial a la Vall d’Uxó o Masia a Segorbe, situada enmig de la muntanya i vertadera sala culte al destroy on donada la

111


ENTREVISTA A OSKAR 41

ABADEJO EN SALADURA

En esta entrevista volem plasmar la mirada que té sobre “la ruta” i sobre la música en general Oskar 41, un dels discjockeys que tingué Chocolate. Ell començà a estar en la cabina des de jovenet però no va ser el discjockey oficial fins anys després. Esta sala es caracteritzà per la seua duresa musicalment parlant i era parada obligatòria les nits de dissabte. No es pot entendre “la ruta” sense esta sala, que albergava gent vinguda de tot l’estat espanyol cada cap de setmana. L’entrevista ha segut realitzada pel nostre faller Rafa Carbonell Matoses.


Rafa Carbonell: Quants anys fores resident oficial de Chocolate? Oskar 41: Comencí en gener de l’any 2003 i l’última sessió va ser en desembre de 2013, aixina és que podríem dir que 11 anys en la sala oficial, i fins a la data, doncs altres 3. Llavors direm que porte 14 anys amb la bandera de Chocolate a sobre. R.C. Com aconseguires formar part d’eixa desitjada cabina? O. 41: A base d’hores de música (unes 10 al dia durant no menys de 3 anys) i insistència entregant sessions en Chocolate cada dissabte i una gran dosi d’il.lusió. Però la veritat és que la clau de tot va ser Juan Alfa. Ell vivia en el meu poble (Burjassot) i en el seu barri solien posar-se un grup d’amics a escoltar les meues sessions a maleter obert. Ell ja els coneixia i en una d’eixes, Juan els preguntà que qui feia eixes sessions, ells em nomenaren i li digueren on trobarme. Aleshores va vindre al que en eixe moment era el meu pub (Pub 41) i, amb la supervisió de, en eixe moment resident responsable Héctor Alias (D.E.P.), convocaren una festa de col.laboradors locals per a fer-me la prova pertinent. El dia de la meua estrena vingueren quasi 200 amics a recolzar-me, fou un dia que mai oblidaré, i també ocorregué una anècdota que és difícil d’oblidar. Eixe dia, i només durant la meua sessió, la llum de la sala se n’anà tres voltes! Mai havia passat això en Chocolate i passà eixe dia i només en la meua sessió. Però això no fou un problema per a què m’acceptaren com a resident, ja que la sessió va eixir redona i agradà molt. R.C. Des del teu punt de vista, per què creus que Sueca fou l’epicentre de “la ruta”? O. 41: El meu punt de vista és atemporal ja que jo xafí Chocolate per primera volta el nadal del 97, quan “la ruta” ja no estava en el seu esplendor. Però podria dir que Sueca ho tenia fàcil per a ser l’epicentre perquè estava rodejada de quatre de les

millors i més importants sales, apart de tots els garitos que hi havia en la zona. Sense dubte, per a mi Sueca és el meu segon poble...Visca Sueca! R.C. Quines diferències trobes entre la gent dels 90, del 2000 i de l’actualitat? O. 41: Contestaré a esta pregunta en base a la visió d’un Dj sobre les motivacions del públic a l’hora d’anar a una discoteca. En la dècada dels 90, la ruta està en el seu apogeu. La gent agarrava la motxilla i els diners que podia, pujava al cotxe i no veia el moment de tornar a casa: tantes opcions, tants amics, horaris ininterromputs... possibilitats infinites de festa en tots els punts de la ciutat. És a dir, podien escollir un punt de partida, una discoteca que els agradara més que la resta però la nit passava ràpid i després podien seguir allí on els portara el cap de setmana. Sense dubte, temps d’abundància i pocs impediment per part de la llei i/o l’estat. En la dècada del 2000, resquicis d’una gran etapa d’oci nocturn; algunes sales ja tancades, menys opcions però suficients. Considere l’inici d’esta dècada com un abans i un després, però el que encara es mantenia era l’opció d’escollir. És a dir, encara grans masses de jóvens “triaven” on anar i això es traduïx com a mínim en cultura de club. Remarque tant això de l’elecció perquè en el futur açò és el que més es corromprà, baix el meu punt de vista. En l’actualitat em dóna tristesa el panorama. Envoltats de festivals multifruites, quasi totes les sales amb la mínima essència o històries prostituïdes fins a l’extenuació, festes de “remember” (odie esta paraula) recautxutat omplint cada punt de la comunitat, intercanvi de djs i relacions públiques en busca de l’èxit d’una nit per al lucre superficial de la major part d’empresaris i un baix percentatge per a elecció dels clients. Fins al punt que la balança entre


oferir art/cultura o anar on va tot el món, quasi toca sol. Jo, per la part que em correspon, intentaré rodejar-me d’aquells que creuen en alguna cosa, que es valoren a ells mateixa i que intenten oferir un talent original. R.C. Què va ser Chocolate en l’escena valenciana? O. 41: Per a mi, el més gran. Sense més. R.C. Podries dir-me els teus discos preferits, “xocolaters”, per suposat, de la dècada dels 90, dels 2000 i dels 2010? O. 41: Mai he tingut discos preferits; sóc un malalt de la música, me n’encanta moltíssima i navegar simultàniament per diversos estils però faré dues eleccions per dècada. Dels anys 90: Bad time-Bat time (Ferpas Music Sapin) 1996. Bass driver-Dis-Integration (Enter Records Italy) 1996. Dels anys 2000: Bad habit boys-King of trash (Bumpo Recordings Germany) 2004. I K-Psula & Dj Frank-Acusti-k (Bit Music Spain) 2002. Dels anys 2010: Crow territory- La música te espía (Sello independiente Spain) 2014. I Crow territory- Devil inside (Sello independiente Spain) 2014. R.C. Com pots explicar que Chocolate continue en la memòria de tantes generacions? O. 41: Projectes n’hi ha molts però només perduren els que fusionen els pilars fonamentals de l’èxit. Per a mi, una discoteca té tres pilars fonamentals: la gerència, la publicitat i la música; i un quart pilar fantasma, que és el moment i la ubicació, amb la qual cosa, si la directiva té ganes de treballar i art per a fer-ho, si el gestor d’imatge i relacions públiques sap vendre i difondre el producte i el Dj té un talent únic i especial per a fer el seu treball amb

la resta de factors...bingo! Tenim un temple. I això passà en Chocolate. R.C. Què et suposà deixar les instal.lacions de Sueca? o. 41: Eixa pregunta va directa al cor. Quelcom molt important que formava part de mi per a la resta de les meues dies, va morir de colp. Va ser dur, molt dur. Jo encara després de tres anys no em faig a la idea. Acabà un cicle i crec que parle en nom de molts quan dic que caigué el gran mite de la catedral i començà el llegat. Tots somniem amb que ella torne a acollir-nos algun dia, no? Jo sí. R.C. Què opines de la música que majoritàriament s’escolta en l’actualitat? O. 41: Li direm “música” perquè conté notes musicals. Següent pregunta. R.C. Per què creus que nasqué el fenomen de “la ruta” i per què vingué el seu declivi? O. 41: Esta pregunta està relacionada amb l’anterior. Per a mi tot és una alineació d’astres donada en un punt concret. I li tocà a València!, cosa que jo agraïsc perquè, gràcies a açò, gaudim de molt bona descendència crítica i musical. De fet, que en l’any 2017 esteu fent-li una entrevista a un Dj, i damunt tan poc important com jo...(es riu) per al llibret de la falla, diu molt del tema. València és música i oci, i gràcies a això, els valencians som com som, uns putos cracks, un poc desastres, però cracks. Per acabar, una salutació a tots i gràcies per tragarvos esta entrevista; tan sols són reflexions d’un més. Ens veiem el 15 d’abril en una altra sala de les mítiques, allí recordarem d’on venim i on, per un moment, tancarem els ulls i no recordarem res, que també és bonic de volta en quan. SEMPRE CHOCOLATE.


ABADEJO EN LLANDA La música de La Ruta

YELLO

«Alien Sex Fiend» és una banda gòtica i de deathrock del Regne Unit. Van començar en un club de Batcave a Londres en 1982, ràpidament es van col·locar en l’escena sinistra destacada gràcies a la seua música psicodèlica, amb sons electrònics, samples, loops pesats i veus angoixoses. Compost per Nick Fiend i la seua dona, han llançat una llarga discografia durant anys. Evolucionant des de l’industrial pesat als estils més experimentals i ambientals. Mai van aconseguir l’èxit comercial massiu però són un grup de culte imprescindible per als amants del deathrock. I encara sense tindre un reconeixement massiu van poder gravar diversos vídeos promocionals, luxe només reservat per a les grans estreles en aquella època, el seu primer vídeo va ser «Trip To the Moon» a l’octubre de 1984.

«Yello» és un duet suís compost per Borís Blank i Dieter Meier. Els seus inicis a 1979 van ser com a trio, Carlos Perón era el tercer component encara que va abandonar el grup l’any 1983. De les seues obres destaquen: «Solid Pleasure», 1980; «Stella», 1985; «One Second», 1987; «Flag», 1988; «Essential», 1992; «Zebra», 1994; «Hands on Yello», 1995; «Pocket Universe», 1997; «Motion Picture», 1999 i «The Eye», 2003. La seua música és una fusió de techno ambiental amb ritmes calents. Gràcies al suport de la tècnica de tape-loops, i més tard dels samples, aconseguixen un so que va més enllà de l’electrepop. Dieter Meier, de família molt adinerada és a més un artista conceptual, director de cine, jugador professional de pòquer, jugador de la representació de golf de Suïssa i escriptor. Té un ranxo a Argentina, on té bestiar, produïx vi i desenrotlla cultius ecològics. Té un restaurant i una botiga a Zuric on ven els productes de la seva granja.

Sentir Bostich de Yello a Spotify

Sentir Ignore the Machine de Alien Sex Fiend a Spotify

ALIEN SEX FIEND


ABADEJO EN LLANDA La música de La Ruta

BIGOD 20

«Nitzer Ebb» és una de les bandes representatives del «electronic body music» que mescla sons electrònics i industrials. Va ser format a Essex, Anglaterra, en 1982, per Douglas MacCarthy, Bon Harris i David Gooday. Després d’un èxit moderat decidixen emigrar a Alemanya, on es fan populars per la seua imatge militar amb els seus símbols com l’estrela comunista, el martell feixista, un engranatge propi del mecanicisme i la seua gran energia en l’escenari. El seu primer single va ser, «Isn’t It Funny How Your Body Works» i en 1987 sorgix el seu primer àlbum «That Total Age». Actualment, Douglas MacCarthy col·labora junt amb Terrance Fixmer fent noves versions de temes de «Nitzer Ebb». D’altra banda, Bon Harris va produir a Marylin Manson i Billy Corgan; té el seu propi grup anomenat Maven. En 2006, finalment es van reunir MacCarthy i Harris, a més de Kourtney Klein, per a iniciar un tour que els va portar per tot Amèrica i Europa.

Per a parlar de «Bigod 20» i el que el seu nom representa és necessari parlar immediatament d’Andreas Tomalla... o si ho desitgen, del seu àlies més conegut, Talla 2XLC. Els seus inicis com a banda hem de situar-los en 1988, quan Andreas Tomalla i Markus Nikolai, moguts per interessos comuns en la música creen «Bigod 20» i editen ràpidament un primer senzill, que contenia dos cançons, «America» i «Photographic». Talla no estava content amb la participació del seu segell i crea el seu propi, «TDI» produint bandes com ara «Pluto», «Axodry» i «Robotiko Rejekto». A finals de 1990, graven «The bog», junt a Jean Luc Demeyer de «Front 242» i més tard, amb la incorporació del vocalista Thomas Franzmann (Zip) «Bigod 20» va deixar de ser un projecte d’estudi per a passar a ser una banda pròpiament dita on Zip desenrotllaria les lletres, Markus la música i Talla la producció.

Sentir What Acid de Bigod 20 a Spotify

Sentir Lightning Man d de Nitzer Ebb a Spotify

NITZER EBB


ABADEJO EN LLANDA La música de La Ruta

THE SNAKE CORPS

Des de la seua primera formació original, a l’any 1984, la seua música ha estat canviant constantment. Coneguts com «Xymox», amb la seua primera discogràfica van editar només 500 còpies del mini-LP «Subsequent Pleasures» amb 5 temes. Després arribaria el seu primer àlbum, un disc infestat de sons maquinals clarament influenciat per «l’Electronic Body Music», Post Punk i el Dark Wave que es començava a donar a conéixer. En el 1987 editen el seu segon CD cridat «Medusa», on s’exposa la línia musical que desenrotllaria el grup al llarg de la seua carrera: constants exercicis d’electre beat, pop elegant amb passatges netament foscos i seqüències pròximes a l’Electre Industrial. En 1988 «Clan Of Xymox» deixa «4AD» i arriba a «Wing Rècords» i editen «Twist of Shadows», amb una major promoció i distribució a nivell mundial. Potser aquest va ser l’inici del reconeixement del grup en els combats de l’underground europeu.

«The Snake Corps» es va formar en 1984 després de la dissolució de la banda «Sad Lovers & Giants» l’any anterior. Buscant un so més dur, els dos membres, Tristan Garel-Funk i Nigel Pollard, van buscar músics per a un nou projecte, triant a Marc Lewis com a vocalista i a Liam McGuinness com a baix. Després d’un relatiu èxit inicial Nigel va deixar el grup i va ser substituït per Jon Greville, esta formació va ser la que gravaria en 1985 el seu primer àlbum, «Flesh on Flesh», realitzant distints tours per Europa que van ajudar a construir un nodrit grup de fans en el continent mentre que en el seu país d’origen, el Regne Unit, la banda va passar prou desapercebuda. En els posteriors àlbums la banda causaria diverses baixes dels seus integrants i incorporaria nous membres al grup.

Sentir This is a Seagull de The Snake Corps a Spotify

Sentir Obsession de Clan of Xymox a Spotify

CLAN OF XYMOX


118


destroyers

BACALLANERIA

119


AQUELLES CINTES DE MÚSICA (amb C) DE LA RUTA Des de la cabina tens poder sobre milers de persones. Eixa idea la tinc prou clara. Tens la possibilitat de fer que ballen més, que es tranquil•litzen, que es reboten, que canvien d’ambient. Pots dir: ara va a ballar tot el món, ara deuen descansar, ara vaig a per totes... DJ Kike Jaén

Si alguna cosa dec agrair-li a la Ruta Destroy1 és un considerable percentatge del meu gust musical. Segons un estudi recent dut a terme a la universitat de Cambridge2, les preferències musicals poden canviar – no necessàriament per a bé – a mesura que l’individu passa per tres etapes diferenciades per l’edat i les circumstàncies socials: etapa intensa (adolescència), etapa contemporània (joventut aplomada) i etapa sofisticada (mitjana edat). Espere que els col•legues investigadors em permeten dissentir de part de les conclusions del seu encomiable treball, doncs estic

convençut que el pas per l’adolescència és tan intens que dicta part de la nostra manera de ser i de pensar en els anys subsegüents. Obviant la llunyana possibilitat de que encara estiga en l’Edat del Pavo amb dues dècades i pico per cama, potser eixa siga la raó per la qual encara em delecte quan escolte la música remember3 que es punxava a la Ruta. És inevitable pensar en la música de la Ruta sense que ens vinga al cap el xumba-xumbaxumba-piiit-piit-xumba-xumba-piiiit característic d’alguns estils artificials (hardocre techno, hardtrance, i altres sorolls) engendrats de màquines com

120


bacallaneria

És inevitable pensar en la música de la Ruta sense que ens vinga al cap el xumba-xumbaxumba-piiit...

de segona mà, i encara sabíem menys respecte a quina música es punxava. De fet, els nostres gustos musicals eren el resultat de la imposició draconiana a la qual ens sotmetien les fórmules radiofòniques, els progenitors o els germans majors (germana, en el meu cas). En aquest ambient, el que sonava en l’únic ràdiocassette5 de la casa eren artistes de la talla de Hombres G, Rick Astley, Madonna, Bananarama, TheBangles o Elton John – acaba d’entrar-me una rampellada de nostàlgia – alternant-se amb la discografia de Luís Cobos, Julio Iglesias o Antonio Machín. Hi havia qui, rara avis, va tindre la fortuna de criar-se escoltant Golpes Bajos, Rolling Stones, La Mode, Radio Futura, Burning o El Último de la Fila, per nomenar-ne alguns dels més venerables. S’ha de considerar que en aquells temps no existia Internet, i que l’accés a qualsevol tipus de informació estava pràcticament limitat als medis de comunicació o les biblioteques. Aleshores, per a un xaval de Sueca o voltants, sense diners a les butxaques ni autorització paterna per a rondar per les tendes de discs de València, el coneixement sobre tendències musicals era més bé escàs i fragmentat6.

sintetitzadors o mostrejadors. És el que coneixem com músika màkina o bakalao4, amb la sonora k que a reemplaça la c de radical, cefalea, mascaxapes, xabacano o acufen. Res més lluny de la realitat. La música a què faig referència és aquella que va ser l’herald de la Ruta en els seus mateixos orígens – i que, tot siga dit, estic escoltant mentre escric –. Haig de reconèixer que, principalment per motius d’edat, quasi no he xafat les discoteques que conformaven la Ruta amb l’excepció de contades entrades a Barraca durant les Nits de Tirades i a Puzzle a principis dels 90. De fet, el gust per la música rutera em ve d’altra banda, d’una situació molt concreta, però primer és necessari situar-se en el temps i l’espai. Era el curs 1988-1989. Jo estudiava el vuitè i últim curs de l’EGB al col•legi Luís Vives de Sueca i la Ruta brillava amb tot el seu esplendor, delectant-se amb el seu prestigi, ignorant el que seria d’ella pocs anys desprès. Els meus amics i jo sols sabíem el que era pel que ens contaven

Va ser en l’esmentat curs, en plena època de (pre-) rebel•lia (pre-) adolescent, quan un amic perelloner em va passar en total secret un objecte de desig. No es tractava d’una de les revistes marranes que anaven de carpeta en carpeta, sinó d’una cassette Sony, de 60 minuts, amb una etiqueta on hi havia retolada una única paraula: Puzzle. I què tenia dins?

121


punk, newage, glam, techno... i els seus respectius i abundants subgèneres –. Cal dir que en molts d’eixos temes es mesclaven bases rítmiques o s’augmentaven les revolucions per a fer-los més ballables. Si es feia bé, com era en la majoria de vegades, la cançó no quedava mutilada, i es podia escoltar, ballar i cantar al mateix temps.

Doncs música de la bona, de la que aleshores es punxava a la Ruta i que hui en dia encara sona en les festes revival que reuneixen a un gran nombre de nostàlgics de l’època, amb una mitjana d’edat que s’acosta perillosament a un mig de segle. Aquella cinta en concret començava amb Karla with a K (TheHooters), una delícia desconeguda seguida de les brillants Jennifer she said (LloydCole&TheCommotions), Painted Moon (TheSilencers), Dignity (Deacon Blue), It’s the end of the world (REM), la romàntica amb reminiscències cèltiques Under the Milky Way tonight (TheChurch), Esto solo es (La Dama se Esconde), Themotive (Then Jerico) i A mirage (que semblava de The Cure per l’estil i la veu del cantant, però es tractava en realitat de The Essence). Recorde que vaig al•lucinar amb la quasi gòtica Sunday morning (The Bolshoi) i amb Theme for great cities (Simple Minds), un tema instrumental amb un baix i una melodia irrepetibles. Malauradament, les limitacions del format cassette sols permetien incloure un grapat de bones cançons.

Però tornem a les cintes de cassette. Pel que a mi i als meus amics respecta, amb aquell descobriment a distància de la Ruta se’ns van ampliar els nostres limitats horitzons musicals. Passaren els mesos, i amb ells van vindre més cintes de Puzzle, altres de Barraca i inclús de discoteques que, si bé no entraven en el circuit principal, permetien gaudir de la mateixa tendència musical per a tots els qui seguíem sense tindre edat, diners, medis o permisos per a conèixer la Ruta de primera mà. Estic

Aquelles cintes les vam escoltar tantes vegades que fins i tot ens sabíem de memòria els comentaris que els DJ deien durant les sessions.

Però, d’on venia aquesta música? Amb la perspectiva que proporciona el temps transcorregut, molts periodistes, autors, i antics DJ coincideixen en afirmar que als inicis de la Ruta es punxava música considerada d’avantguarda per als estàndards de les discoteques peninsulars, la procedència de la qual era majoritàriament britànica. Eixe esperit contracultural, pràcticament underground, s’associa a la incorporació d’estils molt diversos en les pistes de ball – rock,

122


bacallaneria

Cintes de cassette

123


referint-me a locals com Arsenal (Oliva), o Molí (Sueca) on vam passat tantes i tan bones hores baix les estrelles de neó.

will eat it self) o September (Cast of Thousands), entre altres. I em resulta impossible tancar aquest paràgraf sense recordar amb emoció el descobriment del meu adorat Peter Murphy (Indigoeyes, All night long, Cutsyou up...).

I així fou com, demanant favors a amics i coneguts, suplicàvem i esperàvem cada cinta com si fóra manà caigut del Cel. Amb elles van vindre nous descobriments, nous temes i nous grups, com l’evocadora Tales from the Wind, de Little Nemo, que demostraren que a França també sabien fer bona música quan no es dedicaven a bolcar els camions de fruita més enllà de La Jonquera; el pop ètnic de Imni’nalu (Ofra Haza, en pau siga); les obscuritats de Suede head (Morrissey); les veus de pilletes de les xiques de Voice of the Beehive (I walk the Earth, Don’t call me baby...); les grandíssimes Serenade (Steve Miller Band), Orange andred (Guernica); la cansina La Sereníssima (Rondó Veneziano) per culpa de les innombrables vegades que l’han posat en els salons de banquets acompanyades per les safates de marisc i els tovallons rodant a les mans. No faltaven propostes estilístiques més arriscades, com els temes punk – I wanna live (Ramones), Should I stay or should I go? i Rock the Casbah (TheClash) – o inclús de música rap – Mary Mary (Run DMC), Twist and shout (versió de Salt & Pepa), Louie Louie (The Fat Boys) –.Els australians Midnight Oil feien botar a la gent – i encara ho fan – amb Beds are burning o Deadheart. Tampoc faltaven temes que, encara que foren benvinguts quan sonaven, resultaven molt difícil de classificar, i més encara de ballar: I’m gona knock you out (Love Delegation), Six billion monkeys (Six Billion Monkeys), Def Con One (Pop

Aquelles cintes les vam escoltar tantes vegades que fins i tot ens sabíem de memòria els comentaris que els DJ deien durant les sessions7. Així que, amb el transcórrer de mils i mils de metres de cinta de cassettes, cadascú de nosaltres va configurar el seu propi domini musical abans inclús de xafar Molí per primera vegada. Pel que a mi respecta, d’aquesta època em ve la meua afició per la música gòtica – actualment nodrida amb bandes de melodies extremes – amb les seues diverses variants, com els ritmes industrials dels Sisters of Mercy (Alice, Dominion...), els acords post-romàntics de The Cure (Why can’t I be you, Hot hothot!, The exploding boy, Just like Heaven), els arpegis onírics de The Mission (Buttlerfly on a Wheel, Deliverance, Like a child again), i el metall de The Cult, d’ànima obscura (Rain, Wild Flower, Peace Dog). Parlant de música gòtica, aquest subestil musical de culte va caracteritzar la Ruta des dels seus inicis a principis dels anys 80. Açò xoca amb el fet que alguns dels títols anteriorment nomenats no encaixen massa amb la condició de música d’avantguarda de la que feia la gala la Ruta. Resulta prou coneguda la anècdota de que el DJ Carlos Simó trencava en públic el vinil de tot aquell tema que esdevenia massa popular i passava a

124


bacallaneria

els molt dignes Every thing counts i Personal Jesus (Depeche Mode), Russian Radio (Red Flag), Cruel Lovin’ (AKA) juntament amb els grans temes de Information Society (Running, Count to three ) o New Order (Don’t do it). El techno, si bé existia des de feia prou anys – pensem per exemple en Tainted Love (Soft Cell, 1981) –, anava consolidant la seua presència. Al principi de manera gradual i quasi natural, però, a l’igual que passa amb les drogues, el pitjor vindria amb els efectes secundaris. Aquest estil començava a metamorfosar en el que desprès es coneixeria com bakalao (el xumba-xumba-piii... que comentava abans)9. Arribats a aquest punt, no podem deixar de nomenar a Chimo Bayo i els seus himnes ruters (Así me gusta a mí, Química, Bombas...), Megabeat (Es impossible, no puede ser), Invisible Limits (Golden dreams, Natalies...) o els estranys experiments i les mescles impossibles que de vegades feien els DJs, amb la intenció d’evitar que la gent deixara de moure’s arribaven a desfigurar fins a límits insospitats temes com You got it (Roy Orbison) o Wuthering Heights (Kate Bush). Fins i tot, en una de les cintes que conserve hi ha una benedicció del Papa amb una base rítmica de fons. Sense comentaris.

engrossir les files del mains tream de l’època8. No dic que siga mentida, però a mi em sona més bé un fet puntual elevat a la categoria de les llegendes; les quals per altra banda alimenten l’enlluernament de qualsevol moviment amb aspiracions alternatives o transgressores. No imagine un DJ trencant gratuïtament els seus vinils, de la mateixa manera que no imagine a un obrer trencant les seues ferramentes en acabar una obra. Qui crema els llibres que ha acabat de llegir? – val, no compta el haver cremat els apunts de l’assignatura més odiada, ni tampoc el que feia el detectiu Pepe Carvalho, que a banda és un personatge de ficció –.Siga com siga, un dels grans entrebancs amb què es va topar un moviment com la Ruta– contracultural, avantguardista, underground, etc. – fou la necessitat d’alimentar i vestir a la gent que sostenia la seva existència, juntament amb el fet de que les discoteques eren, al capa i a la fi, negocis. D’aquesta manera, l’augment de popularitat de la Ruta va atraure paulatinament a més i més diversa gent, així que la inclusió de música comercial a les sessions de la Ruta fou irremeiable. Done fe que a principis dels 90 he escoltat els californians Guns N’Roses (Sweet child o’mine), a Enya (Orinoco flow) o a Nirvana (Smells like a teen Spirit) enmig d’altres temes més emblemàtics. Això sí, fet amb gràcia i permís del respectable.

I parlant dels DJ, arriba el moment de parlar amb ells amb tot el respecte. Perquè vaja amb el poder que tenien, com afirma Kike Jaén. Segons els temes que punxaren, aconseguien que les parelletes s’enroscaren com si foren cargols –I promise my self (Nick Kamen), els temes de Johnny O (Highways of Love, Fantasygirl) o Flames of Love (Fancy) –; o aconseguir que les xiques sense parella feren un rogle per a cantar

Ja en els 90, la guitarra i el baix deixaren progressivament pas a la música techno de diversa procedència, com el so àcid de Monkey say, monkey do (Westbam Popular Mechanic) o els ritmes industrials de Head hunter o Tragedy for you (Front 242). Així i tot encara sonaven

125


a cor – Come back and stay (Bad Boys Blue), Calm de rage (Terry Ronald) –, al temps que els xics sense parella les miràvem extasiats, tractant de reunir el valor necessari per a donar el pas. La majoria de vegades, per no dir totes, això quedava en actituds de voyeur, oportunitats perdudes i frustracions acumulades, que passaven ràpidament de llarg quan el DJ remeiava la situació fent-nos ballar estil cafre

primers serveis gratuïts d’intercanvi d’arxius en format MP3 (Napster i Audiogalaxy). En el meu cas, les primeres recerques que vaig fer les vaig orientar a construir la meua audioteca personal de música de la Ruta (de finals dels anys 80 i principis dels 90, per suposat). I al 2005, YouTube. En definitiva, les ciber plataformes han aconseguit mantenir viu l’esperit d’aquelles primeres cintes que van caure a les nostres mans com de casualitat.

Ja toca anar acabant aquestes línies, com va acabar la Ruta a mitjans dels anys 90 víctima dels seus excessos

Com a conclusió, i tornant a allò que l’article de Cambridge deia sobre “l’època intensa”, estic convençut que els nostres primers signes d’identitat personal i de descobriment del jo van de la mà de l’afirmació de les primeres preferències musicals. El motiu? Molt senzill: són cançons que fan viatjar al passat per a recordar com érem aleshores; un viatge perillós, però sempre necessari. És sempre un viatge cap a nosaltres mateixa en el context d’una època que vam viure intensament junt a la gent que ens va marcar: els amics que ara encara ho són (o no ho són ja tant), la xica que ens alterava la bioquímica, els éssers volguts que ja no es troben entre nosaltres... Inevitablement, totes aquestes vivències segueixen vibrant amb els compassos de The Cure, Sisters of Mercy, New Order o Peter Murphy, entre molts i molts altres. Gràcies a aquests temes, en definitiva, es pot retrocedir a una època daurada on la sensació dominant era que el món estava l’abast i que, fóra com fóra, tot aniria bé.

al ritme de Baby I don’t care (TransvisionVamp) o And one (MetalHammer). I així, dissabte a dissabte, vam passar la nostra beneïda, perduda i envejada joventut. Ja toca anar acabant aquestes línies, com va acabar la Ruta a mitjans dels anys 90 víctima dels seus excessos, al so de la músika màkina que va desplaçar de les pistes tots aquells temes que van deixar una petjada inesborrable en la nostra particular història sonora10. Més tard, la dècada del 2000 va consolidar l’accés del gran públic a Internet i, amb ell, el descobriment dels

I per això mateixa torne a polsar el botó de Play. Les cintes tornen a girar.

126


bacallaneria

1. Aquesta denominació és considerada per molts dels qui la van viure com pejorativa i prenyada de prejudicis. Per a conèixer les raons, recomane la lectura d’un article recent escrit per Javier Villuendasper a l’ABC cultural: http://www.abc.es/cultura/cultural/abci-luis-costa-ruta-bakalao-formulainventada-prensa-no-entendio-nada-201701250044_noticia.html. D’ara endavant faré referència a la Ruta, sense cap altre qualificatiu.

Ruta feia escoltar les seues primeres raneres i sols es punxava bakalao. Ací hi ha uns bons exemples: •La Ruta del Bakalao. Hasta que el cuerpo aguante (1993): https://www. youtube.com/watch?v=mK94YbjglsM Documental de Canal Plus presentat per Carlos Francino (actualment Carles, locutor radiofònic de Cadena Ser). Ací surt Kike Jaén dient la frase que segueix al títol d’aquestes pàgines.

2. Ja se sap: el sant, quan més lluny, més miraculós. Referència de l’article:Bonneville-Roussy, A., Rentfrow, P. J., Xu, M. K., & Potter, J. (2013). Music throught heages: Trends in musical attitudes and preferences from adolescence through middle adult hood. Journal of Personality and Social Psychology, 105, 703-717.

•La Ruta del Bakalao. Danzad, malditos (1994): https://www.youtube. com/watch?v=s0pkCxoj6hA Documental emès dins de l’espai Código Uno de TVE1. El primer minut no té desaprofitament: els comentaris d’Arturo Pérez-Reverte sobre els hipotètics Maripili i Manolito, seguits immediatament del ritme de Welcome to Paradise(Front 242).

3. No tornaré a gastar aquest terme en el que queda de text. He acabat per odiar-lo desprès de ser testimoni de les aberracions musicals que s’han justificat amb el seu nom. Des de quan el Just like Heaven de TheCure es pot punxar abans del Baby one moretime de Britney Spears? Sacrilegi! Heretgia!.

• Ruta del Bakalao. La ruta de la poca son. (Cap al 1994): https://www. youtube.com/watch?v=zHzflxfFUOw

4. En rigor, la música bakalao fa referència a la que s’escoltava en la Ruta des dels seus inicis, a principis dels anys 80. L’origen de la denominació pareix que estiga en una exclamació dels DJs quan, joiosos, trobaven un tema que els agradava molt: ¡Esto es bacalao de Bilbao! (amb c). Malgrat això, tots fem una associació directa d’aquest terme amb la músika màkina – ambdós amb k – de la segona meitat dels anys 90, quan la Ruta ja agonitzava.

Documental de Canal 9 en el programa Dossiers. En un moment donat s’escolta la grandiosa Don’tyou (Simple Minds) quasi irreconeixible sota la màcula d’una base rítmica radical. Impagable el moment en què una xica procedent de Sevilla que es disposa a recórrer la Ruta diu que amb solament dos cafés aguanta lo que sea (les 72 hores que estava de festa).

5. Recomane als lectors més joves que pregunten als seus familiars de més de 40 anys sobre aquest aparell, així com pel significat de les sigles EGB. Com a alternativa sempre es pot encomanar-se a San Google.

• Qué ha sido de la Ruta del Bakalao?(Cap al 2014): https://www.youtube. com/watch?v=gmW7E7gLt04

6. Pel contrari, en els temps que corren hem de fer un ímprobe esforç per a filtrar la informació útil de tota la ingent quantitat que rebem, principalment pervia smartphone. Al fil de tot açò, aprofite per a dir que totes les cançons que apareixen al llarg del text es poden trobar fàcilment a la plataforma YouTube. Les 84 cançons que apareixen en el text (sense contar la de Britney Spears) poden integrar-se en una endreçada tracklist. Per a identificar-les amb facilitat, he indicat els títols de les cançons en lletra cursiva, i els autors respectius en lletra normal. També es poden trobar a YouTube sessions de les discoteques més emblemàtiques de la Ruta gravades als anys 80 i 90 (alguns dels comentaris que posa la gent al respecte de les sessions són dignes de llegir).

El títol ho diu tot: és un documental crepuscular. Les discoteques, en runes...

7. Una anècdota: en una cinta de Puzzle de 1990 el DJ presentà la mítica A dónde anunciant “aquí tenemos a los Depeche Mode cantándonos en castellano”. Lapsus: el tema pertany als alemanys CetuJavu. 8. “Regreso a la Ruta del Bakalao: 20 años de aquellas fiestas locas que duraban 4 días”. Article de David López Frías en El Español. http://www. elespanol.com/reportajes/20160930/159484902_0.html. L’anècdota és creïble, però personalment dubte que fóra una pràctica habitual – i menys estesa – pels DJ. Hi ha qui afirma que l’adveniment del bakalao suposà el principi de la fi de la Ruta. A YouTube també es poden trobar documentals sobre la Ruta, si be posen el focus sobre la pròpia festa, les drogues i el tipus de gent que allí es reunia més que en la pròpia música. De fet, van ser filmats a mitjans dels 90, quan la

127


MÚSICA «DON’T STOP» Amb esta premissa comença un dels temes baluard dels mítics Kraftwerk, els pares de la música electrònica —1972—, i és que la música va ser sens dubte la primera anella de la cadena perquè tot açò de la ruta Destroy arribara vertaderament a existir. Sense la música una discoteca no té valor, el ball no té sentit i el ritme no té cap valor, va ser ella la detonant principal perquè es començara a crear la ruta i tot el que es mouria més avant . senzillament cal haver viscut aquella època.

LA MÚSICA ALS 80`S

Va ser ja en 1987 i el 1988 on la mescla d’estils es feia patent, els grups de EBM i Synt Pop eren ja molts al panorama internacional entre ells: Celebrat The Nun, Die Krupps, Eco, Frontline Assembly, Invisible Limits, Mysterious Art, Renegade Soundwave i molts més que començaven a entremesclar-se amb la psicodèlia i el pop rock: una vertadera bomba en les pistes i és que esta mescla li va valdre a la ruta per a tindre un encuny identificatiu d’avantguarda i autenticitat. Mai en la història de l’oci nocturn va ocórrer esta singularitat tan atípica i al mateix temps genuïna; per posar un exemple, us imagineu el Reggaeton d’este segle mesclat amb música de fortes guitarres? és impossible imaginar-se’l senzillament perquè

En 1983 es va començar punxant grups de tall més guitarrer, com els Inmaculate Fools, els mateixos U2 en els seus començaments com a grup, Midnight Oil, The Silencers, The Creepers entre altres molts. Grups d’estil psicodèlic i pop rock, ja llavors existien grups de la denominada onada EBM —electronic body music— com els Front 242, A Split second o Nitzer Ebb entre altres; però inclús eren escassos en quantia i la música predominant des de 1983 a 1987 va ser sens dubte el so de guitarra psicodèlic. Molts jóvens de hui poden pensar que eixe tipus de música no es pot ballar degut a la seua lentitud però la veritat és que es ballava i molt, inclús més que altres vessants com el house, la qual cosa ocorre és que

128


bacallaneria

LA MÚSICA ALS 90’S

Música electrònica sense parangó conegut en la història de la música techno, seguidors del sintetitzador i les caixes de ritmes, l’EBM Industrial i l’electre van ser els primers ritmes vertaderament moderns, són la punta de l’iceberg de tot el que hui coneixem com a música de ball, i va ser just en la ruta on van alliberar tota la seua energia, deixant patent que eixa música era idònia per a les pistes de ball. El dance més suau es va fer el rei de les pistes amb l’entrada de la dècada dels 90, sensual i fresc apuntalades de pujades energètiques, la música dance creà darrere seu una estela de grups efímers però que van deixar empremta en les sales com van ser per exemple els grups com: 2 Unlimited, Aladin, Axel Force, Black Box, Caballero o els Cetu Javu, entre altres. Va ser una llampada de frescor per a la ruta i no va ser fins a 1993 quan la música agafa altres camins, la comercialització com a base d’enriquir-se, música simple i accelerada a ritmes d’infart, la música «mákina» va ser encunyada així en 1992 a tota aquella música pujada de BPM i amb bombos sense privar-se de res.

Traspassat el llindar dels 90 el dance s’anava fent l’amo de la pista, les guitarres i els seus primers passos s’anaven deixant de costat a poc a poc: The Cult, Then Jerico i Los Ramones eren els últims grups psicodèlics a deixar les pistes de ball de la ruta. En 1991 la música electrònica era ja absolutament majoria en les sales, l’EBM i el dance s’entremesclaven en els plats, la qualitat d’estos inclús era patent i emergien grups de la talla com: Megabeat, Aldus Feixa, Elegant Machinery, Blind Vision, Dance Terror, Boa Club entre altres molts.

Els Dj’s cobren més força a l’hora de produir i els grups de música electrònica es veieren superats per produccions simples de Dj’s emergents i van ser relegats de les pistes, aquells que feien EBM o Techno del bo veien amb els seus propis ulls com en 1995 no hi havia lloc ja per a ells en les pistes de ball de la ruta. El dance inclús proliferava en la ruta però accelerat a BPM de forma carrinclona i banal . I va ser una fita curiosa veure com amb la degeneració de la música també és va degenerar la ruta de forma paral•lela, fins que va a arribar a la seu fi.

la pauta que s’ha de seguir hui en dia i d’ara endavant ja està dictada per la moda imperant. Abans la moda musical no existia com a tal i la pauta no era una altra que punxar amb imaginació, o el que és el mateix, ser punters a l’avantguarda musicalment parlant. Abans s’innovava perquè no hi havia res inventat això és el que feia màgica la música i als Dj’s, i tot per la seua forma d’innovar i atrevir-se amb tot. Si un Dj de hui en dia li dóna per ficar un disc fora de l’estil predominant en la sala ja pot anar preparant les maletes perquè se’n va directament al carrer, abans es tancaven les sessions amb temes com el My Way de Nina Simone , de fa més de 30 anys, un tema més antic que la mateixa ruta, hui en dia és impensable tancar la sala amb un tema d’estes característiques. Hi havia una cultura molt rica en quant a música, es punxava amb un increïble gust i una qualitat exquisida en els temes seleccionats pels Dj’s de l’època.

129


Portada del disc DIE ROBOTER de KRAFTWERW Any 1978

130


bacallaneria

«BAKALAO DE BILBAO» Va ser qüestió de temps que aquell moviment es batejara amb un nom peculiar. Va començar sent coneguda com a Ruta Destroy, però va passar a la posteritat com “Ruta del Bakalao”. De fet, mentre el terme Ruta Destroy va ser encunyat per Vicente Pizcueta, un altre guru de la nit valenciana i responsable principal de Barraca, el terme Ruta del Bakalao va ser, en canvi, el que es va acabar imposant, usat pels mitjans de comunicació com a mode de donar nom a un dels seus principals cavalls de batalla.

se a les novetats musicals. Cada vegada que arribava una novetat potent li deien als clients que acabava d’arribar gènere nou amb frases com «tinc abadejo del bo», o «tinc un abadejo de primera qualitat», o també estos mateixos Dj’s preguntaven en les botigues de música pels discos nous amb expressions del tipus «què hi ha d’abadejo fresc?»

EL NOM DE «BAKALAO» Segons explica el periodista Luis Costa ens conta la llegenda que la denominació la van encunyar en la botiga de discos Zig-Zag l’any 1985. Hi havia un DJ local que anava sempre a comprar vinils acompanyat d’un amic seu que, cada vegada que escoltava una bona cançó, deia: «Esto es bacalao de Bilbao». Eixa denominació va acabar calant inclús entre els amos de la botiga. Al principi se solia escriure «vacalao» a tota la música d’avantguarda que estava identificant la festa valenciana dels 90. Més tard alguns Dj’s de València solien referir-

«Esto es bacalao de Bilbao»

131


parodiava o feia homenatge als temes o personatges d’actualitat en aquells anys en què començava a florir l’estil. Les caixes de ritmes, els samplers i el sintetitzador fan acte de presència. Dit així únicament a Espanya i englobada en el que és la música electrònica, va aparéixer a meitat dels 80, amb estils com ara el techno, l’EBM, o el technopop. A poc a poc evoluciona cap a altres ritmes com el house, el new beat i l’acid house. Grups com Bmq, Megabeat, Interfront, KRB, OH2 o Boa Club són grans referents en l’etapa inicial d’este so. Més avant, en l’etapa més comercial del gènere, Paco Pil i Chimo Bayo van ser també referents.

Els dj’s valencians, per a no limitar-se a punxar només música de fora es van posar mà a l’obra i amb les seues concises maquinàries, que moltes vegades no passaven d’un «atari» van començar a fer música emulant tota eixa nova música que venia de fora, així va nàixer el so de València.

LA MÚSICA «BAKALA» El “bakalao” va ser un gènere de música electrònica sorgit a Espanya a principis dels anys 90 i caracteritzat pel seu ritme agressiu, repetitiu, veus i sons editats i de vegades

IMMACULATE FOOLS

132


bacallaneria

Portada de MEGABEAT Any 1991

133


NINGÚ ÉS PROFETA EN LA SEUA TERRA “Ningú és profeta en la seua terra”, esta frase bíblica bé es podria extrapolar al so de València de finals dels 80 ja que va obtindre major i millor reputació fora del seu lloc d’origen, tal vegada per enveja o enemistat.

encara a dia de hui: «Si, em considere un dels creadors del So de València, encara que el terme l’acunyaren en 1989 Gani Manero i Fran Lenaers, creadors del segell Megabeat. Més tard, el terme So de València passa a designar tot tipus de música que no tenia res a veure. Una llàstima que no es poguera registrar el nom, però bo, això ja és passat».

ELS CREADORS DEL SO DE VALÈNCIA La producció musical valenciana va tindre una repercussió considerable, gràcies a artistes com els citats en altres apartats com Megabeat, Chimo Bayo, número 1 en Japó amb el seu tema «Así me gusta a mí», o Double Vision, amb dos primers temes a Alemanya i diversos païssos centreeuropeus. Gràcies a ells i, a molts més, la música creada a València arribà a catalogar-se baix la marca de So de València de la que el grup Megabeat van ser uns dels grans referents. Ells ho veuen així, almenys Julio Nexus, artista que continua amb el projecte

La València de hui és mínimament conscient del que va haver-hi, però lamentablement pareix que excepte en contades excepcions la València de l’època no ho va ser en el seu moment. En eixa línia es troba Nexus, des de 1982 fins a 1992, a nivell general la gent no era conscient de la música que ací es feia.

134


bacallaneria

per ciutats, i València no està entre les de més admiradors. Això no vol dir que a València no siguem apreciats, però pel que estem veient últimament, són moltes més les persones d’altres llocs. Al cas de Megabeat, molts al principi pensaven que eren un grup alemany o britànic —i de segur que encara hi ha persones que seguiran pensant-ho vint-i-dos anys després—. Pocs DJ’s són profetes en la seua terra. València ha tingut grans figures en eixe aspecte, des del més mediàtic Chimo Bayo a artistes més recents com Nacho Marco o Affkt, entre altres. Tal vegada siga que València ha pres un altre camí, o que no es pot estar sempre al capdavant, ja que ningú és profeta en la seua terra com diu el títol d’aquest apartat.

Ara és quan molts es donen compte que molts dels grups eren d’ací... Sols s’ha de veure la quantitat de festes Remember que hi ha per totes parts i inclús a les discomòbils pròpies de les festes falleres. Però tot té el seu costat fosc, igual que València va ser pionera en l’aceptació i enteniment de sons estrangers, tambè va ser molt ignorant amb el que es produïa ací. Sense anar més lluny, es desconeix àmpliament la procedència i la importància d’una banda majestuosa com Megabeat. Si estos hagueren nascut al Regne Unit o Alemanya estaríem comparantlos amb grups com Throbbing Gristle o Kraftwerk. És trist dir-ho, però així és; sols has de veure els seguidors de la seua pàgina a Facebook, on estan detallats els admiradors

Chimo Bayo

135


Chimo Bayo

136


bacallaneria

BACALLÀ EN REBAIXES sala amb un toc més xic ,en 1990 ja no hi havia sala en la ruta que no tinguera el seu elenc de gogós la majoria dones amb cos d’infart i algun mascle més que un altre. Així i tot a principi la figura de la gogó era prou pròxima a la clientela i les peces amb què vestien eren més bé discretes i concordes a la moda del moment. No va ser ja fins a finals de 1992 quan la figura dels gogós es professionalitze en la ruta i la provocació d’estos ja no tenia límits. De la vestimenta de malles, pantalons i faldes de cuiro molt en consonància amb el

ÀNGELS O DIMONIS La imatge del Gogó va sempre acompanyada a un podi i una discoteca, però ...i si jo us diguera que la figura del gogó més allà del 87 no existia en la ruta, doncs, encara que estigueu sorpresos, podeu creure’m. A principis de la ruta la figura del/la gogó era pura utopia, sí existien podis en les discoteques això sí, però per al gaudi del personal que li agradava disfrutar de la lleu altura que significava el podi i veure baix teu a tot el personal eufòric ballant a un ritme frenètic. De fet, els podis que deixaven caure sobre la pista s’arribaven a omplir de tal forma de gent que era quasi impossible ballar en ells .

La imatge del Gogó va sempre acompanyada a un podium i una discoteca

No va ser fins a 1988 quan va començar a brollar algun gogó, important eixa idea de les Illes Eivissenques. Alguns dels gerents de la sala van veure en la figura del/la gogó una forma de pujar el volum de clientela i d’ambientar la

137


entre rius d’alcohol que emergien dels maleters, la gent ballava en la polseguera del pàrquing

moviment destroy es passa a la llenceria i tanga, pits descoberts i torsos musculats, els temps canviaven i al final de la ruta esta era la carta de presentació de qualsevol gogó que es preara. En les sales del desgavell valencià per a molts va ser una figura que sobrava en tals esdeveniments dedicats exclusivament al festival pur i dur, però sincerament crec que va donar quelcom de color a la ruta encara que és va degenerar fins a un cert punt i es van arribar a crear gàbies per a les gogós creant un cert aire de desconfiança que abans no existia en les pistes de ball. De fet el podi es reservava exclusivament per a les gogós de torn i no era fins a altes hores de la matinada (7,00- 9,00am) quan s’alliberaven.

està, que ací eren macro pàrquings allunyats de la ciutat, la qual cosa impregnava d’una certa llibertat als ruters de l’època per a beure on volgueren mentre no molestares al proïsme. El pàrquing servia per repostar i entre rius d’alcohol que emergien dels maleters, la gent ballava entre la polseguera del pàrquing. De menció també destacable el pàrquing de Spook Factory i de Chocolate, sobretot del primer, era tal la magnitud de gent i cotxes desfilant entre la polsegosa graveta del seu pàrquing que trobar un lloc lliure era quasi impossible, era mes fàcil trobar una pesseta en els més de 10.000 metres quadrats del seu pàrquing que trobar un lloc disponible a l’hora punta de la sala. La sala Puzzle també tingué la seua videta en el pàrquing, sobretot a l’alba, molts que eixien d’altres sales anaven a Puzzle més que res per a aparcar en el seu pàrquing i veure el colorit que per allí se succeïa. Fou ja entrat l’any 1994 quan es tallen les ales per complet al fenomen pàrquing; a tot cotxe aparcat en el recinte li estava totalment prohibit obrir el maleter i posar música encara que estiguera a baix volum —els de seguretat ja s’encarregaven

EL FENOMEN PÀRQUING La conya en el pàrquing sempre va existir en la ruta des de mitjans de la dècada dels 80 però no va ser fins principi de la dècada dels 90 quan es va popularitzar de tal forma que ja no se sabia amb certesa si hi havia més gent dins de la sales o fora d’elles. De menció especial era el pàrquing de la sala NOD, alguns creuen haver vist més de 10.000 persones entre els tarongers, les sèquies i la polseguera del seu pàrquing i les paelles programades, el cert és que eixa popularitat va fer que part de la festa es traslladarà al pàrquing, llavors es podia obrir el maleter amb total llibertat i posar el radiocasset a tot volum, el botelló que tant fa parlar en les noves generacions estava ja més que inventat des de fa temps en la ruta, clar

138


bacallaneria

solapar-se amb emissores legals —algunes en realitat sí ho van arribar a fer—, emetien amb total impunitat. Cal mencionar una de les primeres emissores pirata, Ràdio Klara, i en especial el seu programa Cementeri Putrefacte, el qual va tindre una gran acceptació. A poc a poc al llarg dels 80 i primers dels 90 van aparéixer moltes més emissores pirata dedicades als sons de la moguda valenciana, com Ràdio Funny, Ràdio Lluna, Onda Lliure, Ràdio Límit, Ràdio Activitat, Ràdio Spektra, Ràdio Nivell, Ràdio Basca, Ràdio Cosmos, Ràdio Zona, Taquicàrdia Ràdio o Onda Berganta. Dites emissores van anar a poc a poc apareixent i desapareixent durant els huitanta i principis dels 90 fins que també van ser perseguides i clausurades, o algunes d’elles es van legalitzar, cas de Ràdio Klara, Ràdio l’Horta o Spektra FM que va estar revivint tota esta època daurada que va viure València en els anys 80. La cultura musical i tot el que comportava també va tindre com a mitjà de propagació els mitjans escrits, especialment les “fanzines” (revistes dirigides als fans). A destacar publicacions com «Barraca Magazín», «Estricnina», «Comida para Perros», «Deportación», «No Tocar» o «El Pene Emmascarado».

de tindre-ho tot controlat—, aquest canvi dràstic per les sales es generalitzà per la resta de sales de la ruta i més allà de les seues fronteres, el missatge era obvi: si es consumia fora de la sales en una espècie de botelló, on dins d’ella es consumia menys i per tant els guanys baixaven considerablement.

RÀDIO I TELEVISIÓ A meitat dels 80, la fama d’estes sales era notable entre la gent més inquieta de València, Madrid, Barcelona, Múrcia, Alacant i altres ciutats. I seguia unint-se gent gràcies al boca a boca, principalment. També gràcies a l’aportació dels nombrosos programes de televisió dedicats totalment o en part a la cultura musical que s’havien emés des de principis dels 80, com «La Edad de Oro», «Musical Express», «A Uan Ban Baluba Balam Bambú», «Popgrama», «La Bola de Cristal» o «Tocata en TVE», o «Estoc de Pop» en TV3, que ficaven de ple a la joventut espanyola en un panorama cultural musical molt ric, variat i inclús transgressor que feia que molta gent s’interessara per músiques, cultures i estils de vida no convencionals. També va ser de gran importància l’aportació d’emissores de ràdio, o programes de ràdio, que a poc a poc van anar apareixent. Però en especial, les emissores pirata. Molt habituals en els 80 a València, es tractava d’emissores sense llicència que emetien en l’àrea metropolitana però que llavors, al no

139


ENTREVISTA A JOSEP ALBEROLA “PEPÍN”

ABADEJO EN SALADURA

Al principi dels 80 la discoteca Barraca sorgia com la discoteca única i llegendària que va ser, i a Sueca, paral.lelament Molí iniciava el seu camí en el c/ Jaume I com una versió de Barraca d’àmbit local dirigida a gent adolescent de les comarques del voltant. En termes futbolístics Barraca era el primer equip i Molí el juvenil. Hi havien molts vincles entre ambdues discoteques com que tenien alguns dels amos en comú, el mateix tècnic de so i llum i mols llaços d’amistats entrellaçats, cosa que provocà una connexió musical i bona relació entre les dos discoteques. La discoteca Molí, abans ubicada en el c/ València, tingué com a primer dj a Enrique XX, i després, a José Alberola “Pepín”. Sí, sí, el nostre Pepín. El primer president infantil de la falla Xúquer i fill del primer president i fundador de la Falla Xúquer, José Alberola. Pepín ha segut durant molts anys faller de la cort major i un dels primers actors del quadre artístic de la falla Xúquer quan s’inicià la falla en el món dels sainets. Faller emblemàtic i molt estimat per tots pel seu caràcter i forma de ser.


Martí: Pepín, conta’ns com t’ iniciares en el món del dj.

M: I com aconseguíeu la mateixa música de Barraca?

Pepín: La meua afició per la música comença ben prompte, i quan encara era un xiquet anava a la discoteca Avenida (hui Mas i Mas), acompanyat del meu germà major Llorenç i els seus amics, i el dj de llavors, per mediació i amistat amb el meu germà i els amics, de tant en tant em deixava ficar discos ja que jo mostrava molt d’interés. Però era l’època de la decadència de la discoteca Avenida i al poc de temps tancà.

P: Home, Barraca i Molí tenien forts vincles com ja has dit, i ademés, Carlos Simó no ficava cap pega ni impediment de mostrar-nos la música que punxava i això ens feia tindre informació de primera mà de la música de Barraca. Després anava a la botiga de València anomenada Viuda de Miguel Roca, del carrer Sant Vicent i directament comprava per a Molí els mateixos discos que venien a Barraca. Els primers viatges vaig tindre un poc de dificultat perquè no volien facilitar la música que s’emportava Carlos Simó, però al mostrar-los un passe com a dj de Molí accediren fins que finalment ens coneixien i no hi havia cap problema.

M: D’allí ja passes a Molí? P: No. D’allí passí a punxar a la discoteca Sant Remo, ubicada en el c/ Moro, però ja com a dj, en sessions de vesprada de cap de setmana i amb música convencional com en qualsevol discoteca normal, mantenint el temps anomenat “ball agarrat”. També punxava en un pub de Polinyà anomenat Moby Dick, alternant els dos llocs, i finalment un dels amos de Molí em llogà. Va ser cap a l’any 80 i jo tindria 16 anys. M: Quan passes a Molí la música era la normal de qualsevol discoteca o ja seguia la línia de Barraca? P: Ja era la mateixa que la de Barraca. Barraca era única en tota Espanya i nosaltres ficàvem la mateixa música però amb unes variants, lògicament. Jo entrí a Molí i de primer dj estava Enrique XX, però al mes o mes i mig s’ho deixà i em quedí jo sol com a dj de la discoteca. Després contractaren un punk d’Alcira que compartia amb mi cabina i sessions de Molí.

M: I mentre punxaves per les vesprades a Molí la nit dels dissabtes anaves a Barraca, no? P: Sí, clar. Anava a Barraca i ademés de disfrutar em fixava en la música que ficava Carlos Simó. Jo he vist en Barraca a Radio Futura quan encara no eren coneguts, i a Classix Nouveaux. Ademés es donava una curiositat: a Barraca, els divendres a la nit era tota la gent de Sueca i el dissabte ja venia gent de tots els llocs. L’ambient de Barraca els dissabtes era molt bonic perquè aglutinava una important part de la joventut amb inquietuds de llibertat, culturals, socials i musicals diferents de les de la resta de joventut i societat, que eren més convencionals. M: Aleshores, el factor de canvi de llibertat i cultural estava molt patent en les nits de Barraca?


P: Sí. Allí es mesclaven tot tipus del que popularment s’anomenava “tribus urbanes”. Ademés, Vladi era un pintor i artista al que nosaltres coneixíem molt personalment per la relació que ens unia a través de la pintura i el nostre negoci de marcs, i Vladi era una persona molt influent en el món de Barraca, tenia molt de pes i eixe caràcter cultural es notava molt. Introduïen ademés d’actuacions en directe, espectacles de performances i espectacles similars. I pel que fa al canvi polític, sí, la crida de llibertat de democràcia era molt generalitzada en la gent de Barraca. M: I l’esperit musical i cultural de Barraca es traslladava a Molí. P: Sí, en un àmbit més comarcal i de jóvens adolescents, però sí, l’esperit cultural i musical de Barraca es traslladà a Molí, lògicament amb les diferències que comporta que l’edat de la gent de Molí eren adolescents i la de Barraca, jóvens més adults i majors d’edat, clar. M: Fins quan estagueres punxant en Molí? P: Fins que vaig haver d’incorporar-me a files del servici militar per a fer la mili. En acabar el servici militar no vaig continuar amb la faceta de dj. Moltes gràcies Pepín pel teu temps i pel que ens has contat. Personalment, he de dir que a Pepín li tinc molt d’apreci i estima i m’ha fet molta il.lusió fer-li l’entrevista i enterarme que ell, ademés de formar part de la història de la Falla Xúquer, també és part de la història de les discoteques a Sueca.


ABADEJO EN LLANDA La música de La Ruta

THE FUZZTONES

«The Hollow Men» van ser un grup banda indie britànic format en 1984 en Leeds, i que van prendre el seu nom d’un poema de T. S. Eliot. El formaven David Ashmore, Brian E. Roberts, Xoc Hosein, Howard Taylor i Johnny Cragg. Van editar en total quatre àlbums i una bona col·lecció de senzills. La seua música era un pop amb influències psicodèliques pròxim a l’indie de grups de l’escena de Manchester i, més tard, Brit-pop. Entre 1985 i 1994 van editar quatre àlbums i diversos senzills. Al desembre de 1989, la revista musical britànica «NME» va reportar que «The Hollow Men», junt amb altres, com els «Sex Carter» i «The Charlatans», com a una selecció d’estreles del futur. Finalment la banda es va separar l’any 1994.

«The Fuzztones», va practicar música Garage psicodèlic, hereu de totes aquelles xicotetes bandes dels anys 60 com «Sonics», «The Haunted», «Kenny and The Casuals» o «The Tropics». Fundada per l’ínclit Rudi Protrudi a Nova York en 1980 van irrompre en l’escena Punk novaiorquesa. El nom «The Fuzztones» ve del so d’una guitarra quan es toca a través d’un pedal efecte dels seixanta anomenat «fuzz box». En 1984 publiquen el seu primer treball, «Bad News Travels Fast» i en 1985 el seu primer LP «Lysergic Emanations» que es convertiria en un autèntic èxit, sent considerat un àlbum de culte i superant el milió de còpies venudes. Després de més de 30 anys d’existència han aconseguit l’estatus de llegenda dins del Garage rock. Han influït en centenars de grups, des de «The Hives» a «The Horrors». Continuen realitzant gires, per Europa, i són habituals en els cartells dels festivals de rock.

Sentir Strychnine de The Fuzztones a Spotify

Sentir The Drowing Man de The Hollow Men a Spotify

THE HOLLOW MEN


ABADEJO EN LLANDA La música de La Ruta

PETER MURPHY

«Front 242» es va formar a Brussel·les l’any 1981, quan Patrick Codenys i Dirk Bergen es van unir per a gravar i llançar el disc «Principles». Un any després, el programador Daniel Bressanutti i el vocalista JeanLuc De Meyer s’integren a la formació. El nom de «Front 242» és per motius polítics basats en una resolució de l’ONU, la 242, en la qual Israel havia de retirar-se dels territoris ocupats de Palestina. El quartet es va presentar per primera vegada en 1982 amb el senzill «U-Men» i l’àlbum «Geography». La clau del seu èxit va ser la combinació d’influències tecnològiques ja usades per grups a Alemanya però amb un toc d’agressivitat que donaria inici a un estil enterament nou, treballat per agrupacions com «Nitzer Ebb», «Die Krupps», «Skinny Puppy», «Front Line Assembly» i «Poesie Noire». Per a finals de la dècada, «Front 242» va arribar a ser el primer grup de Wax Trax a donar el bot cap a una companyia discogràfica comercial, la «Epic Rècords».

D’origen irlandés, Peter Murphy, 11 de juliol de 1957, és el vocalista del grup post-punk «Bauhaus», a més de posseir una àmplia carrera en solitari, aconseguix el seu zenit comercial en 1990. La seua imatge va ser una de les icones fundacionals del gothic i el dark. El seu aspecte, prim i elegant, amb prominents pòmuls i aspecte vampíric, més un to de veu profund i variat li van valdre un lloc de respecte.. En la seua carrera solista va obrir el ventall del Dark atmosfèric cap a vessants més relacionades amb les cançons clàssiques. A principis de segle XXI deixa un tant de costat la seua carrera solista i torna a l’escenari per a encarnar el vampir com si el temps no haguera passat més que per a fer d’ell un millor artista i un exquisit cantant. El seu registre musical ha evolucionat per nombrosos gèneres, des de l’electrònica, el New Wave, fins al rock alternatiu passant per la música oriental o els sons After-Punk. En 2010 va fer un cameig cinematrogràfic per a la saga Crepúsculo.

Sentir All night lon de Peter Murphy a Spotify

Sentir Commando de Front 242 a Spotify

FRONT 242


ABADEJO EN LLANDA La música de La Ruta

MEGABEAT

Caldria remuntar-se a 1982 per a trobar els primers passos seriosos dels membres de «Interfront» que donarien pas també al grup «Megabeat» en el món de la música. En aquella època s’estava coent a Madrid la famosa Moguda Madrilenya i a València s’iniciava una moguda semblant però amb un estil més pròxim al pop electrònic que els madrilenys. Amb els anys Julio Nexus, Pastor, Gani Manero i Fran Lenaers, llancen els projectes «Megabeat», no obstant això la metxa de la traca s’agarra amb el tema «Es imposible, no puede ser», que els proporciona gran popularitat i el grup comença a desenrotllar una activitat frenètica utilitzant distints noms com ara «Megabeat», «Sun Corporation» o el propi «Interfront». Amb aquest últim nom publiquen el meravellós tema «Strange», que aconseguix una considerable repercussió fins a la dissolució de «Megabeat» on Julio Nexus seguix en solitari amb «Interfront» reprén el fil dels últims esdeveniments de finals dels 90.

«Megabeat» va ser un conjunt valencià de música electrònica i segell discogràfic format per Fran Lenaers, Julio Nexus i Gani Manero a finals de 1989. «Megabeat» va llançar una trentena de discos al mercat editats davall distints noms com «Interfront», «Invisible» o «Sun Corporation». «Megabeat» va suposar un bufit d’aire renovador sobre els corrents eurodanse i house/ ítalo que predominaven en les discoteques espanyoles en els 90. Se’ls considera els pares del controvertit «So de València». Entre les seues influències principals destaquen gèneres com l’EBM, el rock gòtic, el tecnopop, el new beat i el tràngol alemany. La seua música poc o no té res a veure amb el que hui s’entén com música «bakalao», estil que va començar a massificar-se cap a 1992 i si bé la dita els etiqueta, igual que la denominada música «mákina», ja s’emprava per a referir-se a tot tipus de música electrònica aplicada a la pista de ball.

Sentir Es imposible no ouede ser de Megabeat a Spotify

Sentir Strange de Interfront a Spotify

INTERFRONT


146


destroyers

“TE CONOZCO BACALAO AUNQUE VAYAS DISFRAZAO”

147


LES MENTIDES DE LA RUTA Va ser l’última gran obsessió de Corcuera i Vera al capdavant del Ministeri de l’Interior. El desplegament dels mitjans sobre el fenomen els passats mesos no va tindre parangó des dels temps de la moguda madrilenya. Però que ens contaren? La ruta favorita de la joventut està infestada de tòpics interessats i mentides picades una vegada i una altra fins a convertir-les en veritats. * Este reportatge va aparéixer en la revista Ajoblanco en 1993 de l’autor Carlos Monty.

amb l’obsessió turística dels madrilenys amb el Llevant feliç dels seixanta. Llavors, els llançaments del soul, com per exemple Otis Redding, es feien per a tota Espanya des de les discoteques de Sueca i València, on el motor recalfat dels 600 i la família i un més acostaven a milions d’espanyolets en la temporada estival. No al•lucines. Fins els anglesets van descobrir en els huitanta que era molt més fàcil llançar certes promocions quan el personal té les defenses baixes mentre assaborix paella amb sangria. Algú recorda la síndrome Benidorm i Blue Monday de New Order? Després tot és tornar a casa, a la rutina diària, i començar a demanar en la botiga del barri els discos de

ORIGENS Qualsevol que mirara la premsa durant 1993 pensaria que la ja cèlebre ruta de les macrodiscoteques valencianes havia despuntat ahir. Res més fals —tin, tin i tin...—. Algunes discoteques senyeres del recorregut com Barraca van celebrar enguany el seu 25é aniversari, una altra com Spook Factory o Chocolate van ja pel dècim. Així que, encara que la premsa nacional ho embena amb tints d’actualitat, el circuit de les discos valencianes té ja tants quilòmetres com generacions. Per als veterans de l’hostaleria llevantina, hui com ahir, molt del fenomen té a veure

148


“te conozco bacalao aunque vayas disfrazao”

Personatges sempiterns com Poch o Nacho Canut apareixien amb allò que s’estilava, un cap de setmana sí i un altre també

Manolo Ferreras davant d’unes jóvens en Chocolate, oferides en el seu honor en els reservats —vinga, vinga... —.

DROGUES No fa tant, Tony Vidal, relacions públiques d’una de les discos més emblemàtiques d’aquell novell circuit del bakalao, declarava en la ràdio lliure valenciana «No us enganyeu, tota la música ha estat sempre relacionada amb les drogues. Si no hi ha combustible, no hi ha marxa». Baix el tòpic punk de “sex, drugs & rock´n´roll”, els «infloncillos» —digam que és la llengua pastosa a les cinc del matí i rialles assegurades—, han segut el gran detonant de la paranoia col•lectiva que ha posat en la picota la nul•la tolerància generacional d’este país.

l’estiu. De tota la vida, anem. Clar que la ruta bakaladera també té els seus suports propis entre totes les rutes estiuenques de costa —ale, ale... —. El major de tots, el de la llegenda de la Mescalina. Entre 1983 i 1986 l’avantguarda madrilenya flipava de tocar en el circuit costaner valencià. El desvergonyiment sexual i la facilitat per a eixir-se del globus amb les mescalines, abans de la febra generalitzada de la coca —i tot això en discoteques rurals rodejades d’arrossars— en les quals sonava l’avantguarda del moment, grups afther-punk com Bauhaus, Simple Minds, Sisters of Mercy, Flesh for Lulú o Chameleons, trencaven els esquemes. Personatges sempiterns com Poch o Nacho Canut apareixien amb allò que s’estilava, un cap de setmana sí i un altre també, en la capital del Túria a la caça de mescalina o de l’influent circuit rosa de la ciutat. Encara es recorda la cara d’horror del seminarista

Els «inflones», com es coneix a les pastilles de XTC o LSD, però també al speed i els seus derivats com el «merluzo», són la més genuïna mentida sobre mentida de ruta. I per partida doble. Mentre l’Audiència nacional i el

València i les seues comarques viuen baix un autèntic estat policial cada cap de setmana 149


ni es consumix tanta droga com l’estat i els mitjans van dir, ni tan poca com els ruters declaren

on transcorre la citada ruta». I ho diuen ells. Pura hipocresia generalitzada, però que amb milions del pressupost d’Interior serveix per a experimentar amb nous retalls de la llibertat ciutadana, control rere control, per a uns resultats en confiscacions totalment ridículs. Un xec en blanc per al filtre i la pressió contra tot el que es moga en la nit —el futur ja està ací—. Com si d’un acord duaner paranoic de l’aeroport de Miami es tractara, o de Nancy Reagan en plena campanya del «Just Say No», la paraula droga es va convertir en l’enemic públic número u. Els empresaris — després parlem—, van seguir estrictament els consells dels seus advocats i de la policia. Moltes discoteques van llevar les portes dels excusats dels lavabos, van retirar els panys que asseguraven eixa privacitat tan sospitosa o van col•locar guàrdies jurats amb encefalograma pla en els servicis i en els pàrquings, quan no de paisà en la mateixa pista. Tot per una joventut sana, però això sí, la joventut balla, que hi ha molts llocs de treball en joc en l’economia submergida. Conseqüència: ara, el personal que vol posar-se ho fa abans en les timbes de la ciutat, de Blasco Ibáñez a Juan Llorens, on és més difícil el control vorera per vorera.

totpoderós Baltasar Garzón es posen d’acord sobre la qualificació de l’èxtasi com a droga blana o dura —pur aparador, al final es farà el que la DEA americana mane, que per això controla el tràfic mundial—, València i les seues comarques viuen baix un autèntic estat policial cada cap de setmana, amb controls continus en tots els punts clau de la ciutat i de les rutes destroy o del bakalao —canya, canya... —. El millor... tots mentint com a bergants. Perquè ni es consumix tanta droga com l’estat i els mitjans van dir, ni tan poca com els ruters declaren cada vegada que se’ls pregunta —tots: aigua, coca cola i rebentats,! ja, ja! —. Jesús Prol, Cap Superior de la Policia de València, assegurava en Ràdio Nacional, en ple moment àlgid de la repressió: «tampoc cal exagerar sobre la quantitat d’estupefaents que es consumix en la denominada Ruta del Bakalao. Diàriament es pot produir un consum més important en qualsevol establiment de la ciutat que durant els caps de setmana en les macrodiscoteques per

Per a més burla: les autoritats histèriques davant dels baixos índexs d’alcoholèmia —Les imprudències es paguen... cada vegada més, segons Wyoming— tots usant trucs populars, com el gra de cafè, la rodanxa de llima i més, per a enganyar al tub. Escolteu el consell dels

150


“te conozco bacalao aunque vayas disfrazao”

nou so—, mai va arribar a quallar a Espanya, on les vertaderes dimensions rave són desconegudes, la seua estela va fomentar eixe magma eufòric i corporal col•lectiu, on els pacients no seguixen el llenguatge oral estructurat dels majors, sinó el primitivisme dels signes i els fregaments per a comunicar-se. La comunicació reduïda i adaptada al minimalisme escènic i sonor, accessible així a tots els públics, contra més simples, millor.

punkies irreverents i quarantins, The Dickies: «Dius que hi ha un lloc en què has de trobar la pau d’esperit i la serenitat / Amb una xicoteta ajuda de la química moderna / 25 dólars te la poden comprar... / Només diguí que sí... sí... (Just say yes”. 1991)».

MÀQUINA TOTAL Mákina, techno, electre-body music, industrial, so Valencia... Bakalao. Diuen que el nom Bakalao va sorgir despectivament per a citar la música sintetitzada plantadora com a sinònim de «timo musical», on no hi havia ni composició ni intèrprets, ni grups estables darrere —honroses excepcions centreeuropees: Front 242 o els locals Megabeat al marge—. Paral•lelament un baret de platja replet de mosquits però instal•lat a l’aire lliure a la vora de Spook Factory, davall el nom de Vacalao —sí, amb “V”—, prestava la imatge de fàbrica a l’assumpte. Estiu de 1985, la revolució tecnològica del sampler i amb ella els mantra hipnòtics de l’acid house estaven a punt d’arribar. Encara que «el apicao» —com les generacions guitarreres anomenaven a Madrid el

Però la música bakalao, que hi tirà tan atractivament a la costa valenciana i per a tota Europa, és una altra de les grans mentides d’anada i tornada en este cobert. Quan intentes esbrinar qui decidix què es convertixca en èxit i què no, buscant disc joqueis influents o seriosos busca-promeses, descobrixes que la majoria del material és «spaguetti mix»: imitacions italianes de segona mà del material original dels negres i llatins mexicans i de la Costa Est americana, importats directament per fax, i només excepcionalment amb una breu escolta de ràfegues... telefòniques per les tres grans del negoci: Max Music, Blanco i Negro i Ginger: Les tres, simples firmes importadores de Barcelona sense estructura discogràfica, convertides en gegants al marge del negoci discotequer multinacional gràcies a un oportunista olfacte comercial sense escrúpols.

Però la música bakalao, [...] és una altra de les grans mentides d’anada i tornada en este cobert.

La resta ho fa el DJ de torn, de qui depén la mescla i el feeling en l’enganxall del ritme — canya—, i la melodia —llaç—, quasi sempre un senzill dibuix de teclat heretat del techno-pop. No hi ha més. Ací no funciona el star-system

151


dient-me que apagarà eixa música ratera cada vegada que escoltava els Rolling Stones en els primers setanta. Al cap i a la fi, tal vegada només es tracta que «el públic de València és molt faller. No vol balls complicats. El que li agrada és el soroll i el caos, l’artifici, com en les mascletades —Vicente Pozuela, Relacions Públiques—» . «El que passa és que per ací hi ha molt racista, per això la música negra, que és la més natural per a ballar, no entra —Siti Roda, animador—». Siga com siga, si algú es desfoga amb eixe soroll atronador, qui eres tu per a impedir-li-ho?.

del rock, no hi ha grups estables ni creadors, només enginyers de so i grans dividends pirates per a oportunistes. Per això la guerra entre els compositors pioners de València —Megabeat, Not Real Presence, fins a Chimo Bayo si esgotem, encara que ell només pose la cara i els plats—,i les gegants catalanes és ja declarada. No fa molt Max Music portava als tribunals la marca valenciana Not Real Presence baix una suposada acusació de plagi en el tema «Chiki-Chika». Encara que el plagi no es va poder provar, els valencians van declarar que es tractava d’una represàlia per no cedir els drets de distribució en condicions lleonines, i que era un càstic exemplar dels taurons catalans per a sotmetre els compositors quasi autòctons al seu dictat, atés que a Catalunya i la resta de l’estat apenes es compon música màquina.

EL PÚBLIC Curiós: el principal fre a la repressió de la ruta ha segut sempre el públic. No estem davant de punkis anarquistes, ni davant de skins nazis, ni davant d’hippys marginals. Estem davant de fills de la classe mitjana, tots amb el seu cotxe i les seues marques vaqueres de moda. Així que, com

Mentides d’anada i tornada. Els draps bruts d’una estètica musical sorollosa que juga a alterar la percepció sobre freqüències i bytes desproporcionats en seqüència i decibels, no poden amagar un prejudici generacional en alta tan menyspreable com la pròpia flaquesa cultura i musical de la màquina —Tècnics en electrònica aplicada juren que les seqüències programades alteren el sistema nerviós de forma irreversible per a aquells subjectes predisposats per drogues o inestabilitat anímica—. Estem davant d’una nova droga, una hipnosi imperceptible?.

Estem davant de fills de la classe mitjana, tots amb el seu cotxe i les seues marques vaqueres de moda.

Que a estes altures, consagrats popes rockers vinguen a anatemitzar una música i un feeling ballable que no entenen, em recorda a ma mare

152


“te conozco bacalao aunque vayas disfrazao”

«És que a València es folla molt»

convèncer els papis votants del fet que els seus fills són uns delinqüents sense més quan en els controls són humiliats per la policia?. Clar que el perfil d’esta joventut «domada; domada?», inclús sent heterogeni, respon bé massa a este efecte que es busca en la pista. Públic poc exigent, de nul•la cultura musical, sense capacitat crítica que generalment ve a passar-ho bé, i punt. Manipulable en els gustos, i en els horaris.

lleones de ros tenyit i perfil de dama d’Elx. No obstant això, el desengany arriba com quan els madrilenys d’estiu es queixaven a la premsa local que «lligar es lliga molt», però rematar només es remata a partir de les set del matí, si és que arribes. Ací estan tots bojos. Els valencians es defenien argumentant: «És que els de fora es creuen que açò és com sa casa, que com han d’eixir dels barris al centre, i allí està tot tan lluny, han d’anar a cent per hora, col•locar-se prompte i mullar abans que se’ls abaixe el colocó». El cas és que en el llenguatge dels símbols, l’aparença és el que compta. Així és com el punk va utiltzar la provocació, va passar a l’acid-house i així fins arribar el bakalao. Provocació sexual, com més exhuberant, més color, i per tant més animació, més sensació de festa. Si les dones locals embotides en llenceria sexy i els bronzejats mascles de gimnàs no es presten, tranquil xiquet, ací estem nosaltres per a contractar unes quantes cambreres i gogós que ho donen tot. Però ull de tocar res, xiquet, que això no va en el preu de l’entrada.

Els empresaris: fills d’hortolans que van veure el futur en les discos en compte de treballar la malparada terra de pare, gerents de restaurants de luxe i sales de festes que saben que el terreny està abonat per ell mateix. Des dels pobles fins a l’interior de l’Albufera, va créixer sense regles de la ciutat la Ruta Destroy. És un negoci d’hostaleria, no un negoci musical. No ho oblides. Després està el vividor de sempre, perquè a «riu revolt...» I sobretot els «nanos de la capi», generacions menors d’edat penal que, en compte d’alba a la música i la joventut amb els Beatles, ho han fet directament amb l’agressió auditiva de la música màquina. Pobres... que s’exciten per primera vegada en el pati del col•legi ballant ja als huit anys «La Tia Enriqueta» de Chimo Bayo davant del somriure condescendent dels pares lliberals i dels professors.

EL SEXE

PREMSA I PUBLICITAT. FESTA O CULTURA

«És que a València es folla molt». Un altre tòpic mentider. Almenys pel que fa a la ruta. Clar que compta els que vénen de fora abstrets per les

El paper dels mitjans buscant l’espectacle fàcil, com altres vegades relacionades amb l’entreteniment, no s’ha diferenciat molt de

153


El paper dels mitjans buscant l’espectacle fàcil, [...] no s’ha diferenciat molt de la publicitat encoberta en este assumpte.

la pasta és la pasta—. No hi ha públic per a tot. La música en viu com a expressió col•lectiva ha passat de moda. Ni Nirvana amb Never Mind va aconseguir omplir la Plaça de Bous. Així que de cultura, poc, que ací la qüestió és el sentir fester, que per a això este és el bressol del soroll i de les falles. Al fons, com un «travelling» sense sentit, l’anècdota «on the road» esvaint-se. Un pare de família a les huit del matí d’un diumenge en «la carretera de la mort». Durant la nit no va fer anècdotes amb què complir l’encàrrec oportunista de la seua redacció a Madrid, la del diari nacional més venut. Ningú li va dir que eixa nit era l’aniversari de Spook i que totes les altres timbes estarien buides. El taxista que el porta —dietes a banda— li assenyala per fi un control d’alcoholèmia en un replec de la ruta. Per fi una foto decent que justifique el morbo nacional. Paren, pregunten. El Guàrdia Civil a punt d’acabar la guàrdia, fart dels borinots paparazzi que últimament proliferen cada cap de setmana, li aigua la festa. «Sí... va borratxo com una bóta, però no, que va, és un senyor casat que ve d’un comiat de fadrí a Gandia». Desengany i dietes. Som perduts. Misèria i focs follets en el ritme... ritme de la nit....

la publicitat encoberta en este assumpte. Què esperaves?... qui paga mana. Els ideòlegs de la ruta, Vicente Pizcueta al cap, han sabut donarlos el que buscaven. Una mica de marginalitat, i molt de color per a les fotos. Els cosins del grup Z picant l’ham i, darrere, tots els redactors cap de la televisió a la premsa seriosa. Però els més llestos saben que per moltes multituds i escàndols que es promoguen, cal buscar la coartada cultureta si es vol respectabilitat. Encara no ho han aconseguit, però estan en això. Tan sols a Barcelona, i més tímidament a València, agitadors post industrials: la Fura dels Baus, maquilladors, cyber punks i altres pelatges inclassificables intenten usar el circ en benefici de les seues pròpies propostes. No ho tenen fàcil. Gais i mims massa transgressors seguixen exclosos, no vaja a ser que alarmen massa tan conservadora clientela. Mentrestant, les sales de rock de la ciutat fracassen unes després d’altres —condicions municipals a banda, que no es posen en la ruta, dependent dels pobles on

154


“te conozco bacalao aunque vayas disfrazao”

Control de la Guàrdia Civil a la CV-500 Any 1993

155


LA DEMONITZACIÓ DE L’ESCENA No sols van ser alguns programes o reportatges de mitjans depredadors de Madrid, com ara Canal Plus, El País, TVE, El Mundo o Antena 3, o els seus polítics, com Barrionuevo i Vera, també ho va ser la personalitat dels valencians, la seua deixadesa per a traure rèdit d’un cas com este, al no cuidar amb mim un enorme patrimoni cultural que costà tant de crear.

creat en moltes dècades. El fenomen no es va vendre millor al nostre país perquè els mateixos periodistes que es van acostar a ell no tenien el menor interès en el sociocultural, sinó en les escenes de drogues a plena llum. Ara, el món està acostumat a això. Llavors no. Al mateix temps, en el 93, que és quan el fenomen es fa públic, el tipus de música era menys interessant que en la dècada anterior, el fenomen s’havia popularitzat i era prou fàcil vendre’l com una subcultura de bojos, etc, que no parava de créixer de manera transversal. Va haver de passar moltíssim temps perquè es contemplara amb altres ulls allò. I ho va fer, de fet, una altra generació més jove.

INSTAURANT LA POR ESCÈNICA NNo cal oblidar que en les sales valencianes ballà gent como Antonio Banderas o Carmen Maura, el director de cine Pedro Almodóvar o els músics com Bunbury, Santiago Auserón, Loquillo, Carlos Segarra, Miss Kittin i un llarguíssim etcètera. Quelcom bo es faria, però el famós provincianisme valencià, el no voler veure més enllà dels seus límits provincials, el seu conservadorisme i inclús malparlar d’un mateix quan la cosa va començar a anar-se’n de les mans, ho van tirar tot al trast. Per tot això i més, València va perdre el millor que havia

156


“te conozco bacalao aunque vayas disfrazao”

artistes valencians. Falta de visió valenciana? Molt possiblement, com lamentablement en altres tantes coses. De totes maneres, un detall, a principis dels noranta hi havia més segells discogràfics a València que en la resta del país. Però què va fallar? Un exemple més, el radicalisme dels propis valencians perquè el fenomen havia passat de moda o per voler passar pàgina, fins al punt de demonitzar els seus ídols. Per moments Chimo Bayo arribà a ser l’enemic públic número u, i si ara se’l vol més és pels nostàlgics i per les noves generacions que no van viure l’escena des de dins.

En un altre lloc seria molt possiblement millor vista i tindria millor premsa i opinió de la gent És molt difícil saber per què quelcom així va succeir a València, però està clar que només podia passar ací. Madrid va tindre el seu fenomen, igual que Eivissa o Barcelona. La capital sempre ha tingut el poder dels mitjans i potser ho ha sabut aprofitar com devia. Ningú parla malament de la moguda madrilenya, però en canvi demonitza la mal anomenada Ruta del Bakalao, encara que el que va sorgir a València no fóra res d’això, només en el seu tram final.

Això no lleva que en altres llocs es feren algunes coses també de manera errònia com a Anglaterra, amb les rave, que les tractà el pitjor possible per la premsa generalista; la diferència és que prompte va sorgir un bon nombre de premsa més moderna que, baix els escàndols i les pastilles, dibuixà un panorama radical i creatiu que, almenys, equilibrà la versió cafre que s’havia dibuixat sobre elles. En una altra part, almenys, la ruta no haguera acabat sent un tabú, com arribà a ser a la nostra escena. En un altre lloc seria molt possiblement millor vista i tindria millor premsa i opinió de la gent on els grans corrents musicals dels huitanta entraven primer per València i després a la resta de l’estat o quan moltes bandes, entre elles Alien Sex Fiend, es morien per tocar a València sense guanyar res a canvi i eren elles mateixes les que demanaven tocar ací.

El cas és que d’haver-hi protegit i cultivat l’escena, qui sap si a hores d’ara el So de València seria conegut en el món sencer com ho és el so Detroit, el de Chicago, el d’Eivissa o Berlín. Inclús Barcelona va aconseguir vendre molt bé la seua escena gràcies a festivals com el Sònar i a una oferta de clubs immensament i tremendament interessant. Un exemple, Catalunya es va apropiar del boom del moment al crear segells que no deixaven de traure els temes que es convertirien en èxit immediat, encara que quasi tots ells eren creats per

157


Al pĂ rking de Chocolate

158


“te conozco bacalao aunque vayas disfrazao”

EL CORCUERAZO Rafael Vera, secretari d’Estat per a la Seguretat, l’any 1993 havia ordenat la policia que aplicara amb rigor l’article 25 de la llei Corcuera a fi de controlar les discoteques que configuren el que es denomina com a ruta del bakalao, situades a València, un fet que marcaria amb els anys la gradual desaparició i mort de la Ruta Destroy.

alcoholèmia, desallotjarà discoteques mòbils i vigilarà els aparcaments, on en paraules de Vera —no només es trafica amb drogues, sinó que s’exercix la prostitució, es desvalisen vehicles i es destrossen béns i propietats colindants—. Vera recorda que la llei Corcuera permet retindre a les persones no identificades o que es neguen a fer-ho.

VERA ORDENA LA POLICIA QUE UTILITZE LA LLEI CORCUERA PER A CONTROLAR LA «RUTA DEL BAKALAO» * Este article va aparèixer en l’edició impresa de “El País” el dissabte, 6 de novembre de 1993.

DETINGUDES 559 PERSONES EN LA «RUTA DEL BAKALAO» DURANT EL CAP DE SETMANA.

Segons Vera —el consum de drogues estimulants com el speed, l’èxtasi, i, a vegades, l’alcohol, es realitza en tromba a estes discoteques, muntades moltes vegades com a carpes mòbils, que s’instal·len els caps de setmana en els denominats polígons d’oci valencians, sense els requisits legals—.

* Este article va aparèixer en l’edició impresa de “El País” el dimarts, 16 de novembre de 1993. La ruta del bakalao està en quarantena. Un total

Interior augmentarà els controls de velocitat i

159


Albacete, Conca i Ciutat Real. Com el cap de setmana anterior, la majoria de les detencions practicades van tindre lloc a Madrid (354). A Alacant es van realitzar 70, 58 a València, 22 a Múrcia, 17 a Castelló, 16 a Ciutat Real, 13 a Albacete, cinc en Conca i quatre a Saragossa.

Un total de 559 persones han sigut detingudes este cap de setmana en les nou províncies afectades per la polèmica ruta

Pel que fa als 105 accidents de circulació succeïts en les denominades rutes del bakalao i destroyer, 33 van tindre lloc a Saragossa, 21 a Múrcia, 18 a Alacant, 15 a València, huit a Castelló, quatre a Conca i tres a Albacete i Ciudat Real. Durant l’anterior cap de setmana, la Policia i la Guàrdia Civil van detindre a 493 persones per, principalment, consum i tinença de drogues, i es van confiscar 2.994 grams de substàncies estupefaents, majoritàriament drogues sintètiques. Eixos dies, les carreteres de les rutes del bakalao o destroyer —fins a València— van registrar 209 accidents de tràfic.

de 559 persones han sigut detingudes este cap de setmana en les nou províncies afectades per la polèmica ruta, en la qual també s’han comptabilitzat 105 accidents de tràfic, segons van informar ahir fonts del Ministeri de l’Interior. Ja són 1.052 els arrestats en eixa zona entre este últim cap de setmana i l’anterior. Les forces de seguretat complixen així l’orde del secretari d’Estat per a la Seguretat, Rafael Vera, de —previndre i reprimir— estes rutes.

La ruta del bakalao, l’última moda dels jóvens per a divertir-se durant tot el cap de setmana sense dormir, consumint drogues sintètiques i viatjant amb cotxe de discoteca a discoteca, té el seu inici a Madrid i passa per Conca, Ciutat Real i Albacete, fins arribar a València i tota la costa de la zona de Llevant.

El Ministeri de l’Interior va informar ahir que entre el divendres i el diumenge passats el dispositiu anti-bakalao ha aconseguit la confiscació de 49 armes i 1.262 grams de substàncies estupefaents. A més, la Guàrdia Civil ha realitzat este cap de setmana 2.510 controls d’alcoholèmia en les ciutats i províncies afectades per estes rutes, que són Madrid, València, Alacant, Castelló, Múrcia, Saragossa,

160


“te conozco bacalao aunque vayas disfrazao”

«BAKALAO» FANTASMA Vintanyers. «Hi ha camells molt roïns, tallen molt». Així que les pastilles arriben a ser de foc, com, és un dir, en la cançó. De 3.000 a 4.000 pessetes, s’oferix droga de disseny. «Os estáis fumando unos porritos en la cocina»: tornada. Cançó protesta. Això de Domingo, el de 33 anys i tancat en el cotxe, ha segut més patri, res de speed, sols unes cerveses, vi en el sopar i rebentat. Total: 2,3 en el control de la Guàrdia Civil. Els consumidors són una minoria. «Hi ha més policies del que pareix ací, dins del local». «És una invenció del Govern, això de la ruta del bakalao, ací el que existix és la ruta Destroyer» crida algú. Ningú en el temple, en Spook — discoteca que celebra el nové aniversari—, sap discernir entre les dos suposades rutes. La Rosa de la barra no porta bat de beisbol, ni ganivet, ni tan sols pistola; 400 són les armes —encara que més bé serien pals i navalles d’Albacete—, decomissades a València en set mesos en la zona de la moguda. Les armes de la Rosa són tacons alts, plataformes en les soles, roba negra. Acampanats. Estètica «bakala». Com les

LES PASTILLES DE DROGUES DE DISSENY ARRIBEN A SER DE FOC I S’OFERIXEN A 3.000 PESSETES * Este article va aparèixer en l’edició impresa de “El País” el diumenge 14 de novembre de 1993.

Vintanyeres: «Senyor guàrdia, per favor, no pose l’hora en la multa». L’hora és la dels primers ciclistes dels diumenges. El que han d’aguantar. «Oficinistes!», escolten. Inclús «Funcionaris!». L’hora del relleu dels guàrdies del control d’alcoholèmia. Amb el sol ja alt, milers de sers donen botets baix una agressió sonora que no cessa, com un raig. Timpans de ferro, porten hores i encara resistiran més. També Domingo, de 33 anys, porta hores dins del cotxe i es cabreja. Des d’Itàlia, en exclusiva, «Pastilla de fuego». I sona un so calcat de l’anterior i igual que el següent. Més botets en la «ruta del bakalao».

161


vampiresses gogó girls i els ballarins amb anells en els peduncles que deambulen per la pista. A la Rosa tampoc li han decomissat pastilles de foc ni ha segut detinguda conduint borratxa. No servix com a prototip de la «ruta del bakalao». Ni ella, ni cents, ni milers. La ruta que s’esvaïx.

del cotxe fins que done negatiu. «La música del bakalao cal saber escoltar-la». Ningú li contradiu. És de València, te vint anys, i fuma un porro en l’aparcament de Spook. No entra per falta de diners —2.000 pessetes l’entrada de l’aniversari i 600 el cubata—. També l’automòbil pròxim porta la V de València en la matrícula. I el 99% dels estacionats. No hi ha autobusos d’altres ciutats en l’aparcament. Un fangar. Res importa, la llegenda assegura que desenes de milers de jóvens van de ciutat en ciutat de les considerades «bakalao». I Domingo, que ja està en l’estadística, dóna positiu encara a les 8.30 del matí.

ELS JÓVENS DEIXEN EN L’ASFALT LES SEUES VIDES I 700.000 MILIONS. * Este article va aparèixer en l’edició impresa de “El País” el diumenge 14 de novembre de 1993.

Caldrà lluitar contra els elements. «Dos cents nou accidents de tràfic en la ruta del bakalao en un cap de setmana», difon una agència. No importa que 143 dels sinistres s’hagen produït a Madrid —molts, entre persones que mai van ballar bakalao—, o 12 a Saragossa, o 14 a Múrcia. A València només li’n corresponen 20, i no tots de la moguda. «Detinguts dos traficants de la ruta del bakalao», titula un diari. Què més dóna que la detenció haja segut a Barcelona? Engreixa el mite. Fins a Domingo, el que va donar 2,3 en el control, està fora de context. És l’únic positiu en dues hores de bufits indagatoris. Venia de sopar de Cullera, en un bar d’entrepans sense «bakalao», però un control prop de Spook li va frustrar la festa. L’estadística no perdonarà:

Matinada del divendres al dissabte. En el cor de la ruta, l’Albufera, parc natural, només una discoteca «bakalao» està oberta. Si no hi ha més funcionant, no hi ha ruta. Detall sense interés: tres emissores de ràdio improvisen locutoris en Spook i difonen per les ones la música que decidix el disc-jockey —Desde Itàlia, en exclusiva, Pastilla de fuego—, càmeres de televisió arrepleguen imatges per als seus reportatges. La passada matinada, especialistes de la Guàrdia Civil tenien previst desplaçar-se de Madrid a València per a controlar la ruta. En el camí es troben amb les empremtes d’una col·lisió múltiple on acaben de morir el tinent coronel de la Guàrdia Civil d’Alacant, José Luis Muñoz, i el seu xofer. Tornaven d’una reunió sobre seguretat en el Ministeri de l’Interior i van morir al derrapar el seu vehicle.

Domingo és ja un borratxo de la ruta, encara que no xafara una discoteca en tota la nit. Passava per allí. Els guàrdies li retiren les claus

162


“te conozco bacalao aunque vayas disfrazao”

Discoteca El Templo a Cullera

163


VICKY MOLINA, SEGURAMENT LA PRIMERA DONA DJ D’ESPANYA

ABADEJO EN SALADURA

Vicky Molina és membre d’una coneguda família de Sueca i en l’any 89 es va convertir, segurament, en la primera dona a punxar en una sala de ball de manera professional, la qual cosa és molt meritòria donat que el món dels dj és majoritàriament d’hòmens, i damunt, la primera discoteca on punxà va ser Barraca. Ademés de dj, i després de parlar amb ella personalment em pareix una dona amb molt de carisma i amb un passat adolescent molt interessant i emocionant.


Martí: Abans de res Vicky, dis-nos com t’iniciares en el món del dj? Vicky: Doncs mira, d’una manera casual i anecdòtica. Les meues amigues, els meus amics i jo érem una colla alternativa amb influències after punk i molt jovenets, que en principi no eixíem massa, però començàrem a anar cap a Barraca. A primera hora ens costava d’entrar perquè no ens deixaven degut a l’edat, però poc a poc anaven deixant-nos entrar i a freqüentar Barraca i la zona dels voltants, Palmeres, el Xulla etc… Una vesprada estàvem reunits a la porta de Barraca i es dirigiren a nosaltres Enrique Puchades i Carlos Simó i ens oferiren portar les sessions de Barraca de les vesprades per a la temporada d’estiu a la meua colla. Nosaltres, mig en broma començàrem a repartir-nos la faena, i resulta que anava la cosa de veres. El meu amic Luis, sabent que a mi m’agradava la música i amb motiu per a què fóra un al·licient per a què eixira més, va dir: “Vicky que punxe i jo l’ajude”. I aixina va ser. Jo punxava i Luis m’ajudava amb els llums, preparant discos etc… M: Aixina i au?... I per què es va dirigir a vosaltres? V: Home, ja t’he dit que nosaltres érem una colla alternativa, gens convencional pel que feia a la vestimenta i estètica, i vestíem diferent a la major part dels jóvens. Això, junt a la nostra joventut i que la sessió de la vesprada era dirigida a públic més adolescent va ser el que imagine que va fer que es fixaren en nosaltres. Nosaltres portàvem les sessions de Barraca però supervisats per Enrique Puchades. M: I quina experiència tenies tu com a dj? V: Jo?! Ninguna. A mi m’agradava molt la música. El meu germà major Julio es col·leccionava discos que comprava en discoplay i a mi m’agradava molt sentir-los, però punxant no tenia cap experiència. El primer dia Carlos va vindre i m’explicà un poc com funcionava la cabina i em deixà. Vaig haver

d’aprendre sola i apressa. M: En quin any passà tot això? Quan de temps estagueres en Barraca? I quin horari tenien les sessions? V: Això va ser entre els anys 82 i 83 si no recorde malament, vaig estar un parell d’anys en sessions de vesprada en l’estiu, i les sessions eren de 17 h a 22’30 h de la nit. Ho passàvem molt bé. En el 83 passí una temporada també en la sessió de la nit amb Carlos Simó. M: I després de l’inici... conta’ns més o menys on estagueres punxant. V: De Barraca passí a Chocolate, punxant un any per la nit junt a Angel i José el”Gitano”, després Cancela, Eclipse, inaugure la discoteca Isla d’Alcudia, Pacha Auditorium i zona Garatge de Pacha. M: I al final per què deixes de punxar? V: Va ser per diverses causes però el principal motiu és que jo punxava música dels estils i influències sorgits de la New Wave, m’agradava molt, però poc a poc anà canviant i ficant-se de moda la maquineta electrònica i deixí de punxar. M: Recordes alguna anècdota de la teua faceta com a dj? V: Sí, en tinc moltes, però per dir-te’n alguna et contaré que quan ens contractaren a David el Niño i a mi per a inaugurar la discoteca Isla de l’Alcudia els propietaris de la sala ens pagaren un viatge a Londres per a contractar actuacions en directe de gups musicals i per a comprar música. Contractàrem en eixe viatge a Anne Clarck i a The Lords and the New Church. I altra curiositat és que en l’única discoteca que jo comprava la música era en Eclipse, en les altres la compraven els amos. M: Respecte a la teua colla alternativa, que tu havies dit, d’on conseguíeu la roba


i accessoris que lluíeu inspirats en el moviment after punk? Perquè en aquella època crec recordar que era difícil trobar-la per ací, no? V: Sí. A Espanya no hi havia roba ni complements d’estètica avantguardista dels estils sorgits del new wave. En un principi ens la féiem nosaltres amb el que teníem a mà. Tallant i cosint el que podíem i fent-nos els accessoris nosaltres també, perquè en aquells anys el que es venia era poc i a través d’unes poques revistes, éssent ademés productes molt cars. Recorde una vegada que vaig tallar el coll d’ una camisa i part de la mànega i després vaig fer un nus i es quedà molt xula i al vore-la Carlos Simó li agradà molt i em demanà que li fera a la seua camiseta el mateix i en un moment li férem el canvi estètic a la samarreta. Però passant un temps i després d’arreplegar-nos diners en la guardiola, aconseguírem fer més viatges a Londres per a comprar roba, calçat i complements per a nosaltres i per als amics que no podien vindre, ja que en Londres hi havia molta varietat i facilitat per a accedir a la moda avantguardista que nosaltres volíem, i damunt molt barat, i també anàvem a “garitos” a vore actuacions en directe i a viure el món avantguardiste de les noves tendències musicals, estètiques i culturals angleses. Ho passàvem genial. M: I es movíeu bé per Londres? V: Sí. Home, no sabíem anglés, perquè aleshores no era com hui que l’anglés està molt present en l’escoles però sí, ens apanyàvem bé. M: Imagine que també tindríeu anècdotes d’aquells viatges. Conta’ns-en alguna, per favor. V: Tenim moltes anècdotes. Recorde una que estàvem una nit en la porta d’ un “garito”, per a vore si entràvem o no, i cantava molt que no érem d’allí i la nostra indecisió a entrar ens delatava,

s’acostà fins a nosaltres Lemmy Kilmister, cantant de Motörhead, i amb un característic humor anglés es dirigí a nosaltres convidant-nos a passar com si digueres “no passa res, ahí teniu una barra, i tot el demés que hi ha al garito”. Va ser una anècdota molt graciosa i especial. Una altra vegada, estàvem en una botiga del centre de Londres comprant i la dependenta parlant amb nosaltres en anglés repetia molt la paraula “xe”. Deia frases i deia “xe”. Conforme poguérem li preguntàrem en anglés d’on era i resulta que era de València. També va ser molt graciós. A Londres veiérem a Nina Hagen. Això va ser especial. M: Per acabar, t’agradaria contar-nos alguna cosa de la teua colla? V: Érem una colla molt bona i ens ho passàvem molt bé. Vàrem ser els primers a utilitzar elements decoratius de Barraca per a pujar dalt i ballar, el que després serien els cubs. Moltes gràcies Vicky per atendre’m. Ha segut tota una sorpresa xarrar amb tu i com a criteri personal, encara que tal volta tu no penses igual, m’agradaria dir-te que fóreu molt valents per adoptar una estètica d’acord amb la vostra personalitat i ideologia i en contra del que la societat dictava en aquells moments. Hui pot ser molt mes fàcil ja que la llibertat estètica està més acceptada per la societat en general però en aquella època era molt difícil. Gràcies per tot, Vicky, segurament, la primera dona dj d’ Espanya.


ABADEJO EN LLANDA La música de La Ruta

FORMAT #1

Parlar de «Blind Vision» és parlar d’Andreas Froese, Frankfurt, Alemanya. DJ Techno de reconegut prestigi els seus primers treballs van ser amb el famós Dj Talla en totes les participacions i edicions com en les bandes: «No Name», «Roxanne», «Omen» o «Dorian Gray». Més tard va ser encunyat com el cervell darrere de «Blind Vision» amb la reconeguda de moda del «So de Frankfurt» i tenia amb el seu tema «Do not Look at Me», un èxit més enllà de les fronteres alemanyes. El seu lema era combinar el millor dels mons electrònics al qual s’ha mantingut fidel fins aquest dia. Amb la discogràfica New Zone edita els següents albums: «Bestialic Beat» i «Tanz Donen Teufel» en1989; «Don’t Look at Men» 1990 i «Near Dark» en 1992.

«Format #1» és un dels diversos pseudònims del productor holandès de música techno, Orland Voorn. La seua carrera va començar com a DJ en els anys huitanta en l’escena hip-hop baix el nom de DJ Fix. Va participar en diversos campionats quan en 1986 resulta guanyador del campionat de DMC. En 1988 va fundar «Fixomatic» motivat per l’auge de la música de ball arribada en 1990. Amb diversos noms va llançar diversos singles, incloent-hi «Night Tripper», «Baruka», «Fix» i «Stalker» amb incursions en altres gèneres com el house i el hardcore. Però la gran explosió va arribar amb «Format #1» i el seu tema «Solid Session» que el va portar a col·laborar amb els productors de «Blake Baxter» i «Gueto Brothers».

Sentir Solid Session de Format #1 a Spotify

Sentir Don’t Look at Me de Blind Vision a Spotify

BLIND VISION


ABADEJO EN LLANDA La música de La Ruta

NEW LIMIT

Johnny Orlando, més conegut com Johnny O és un cantant i artista internacional nascut i criat a Toronto, Canadà. Segons una entrevista que va concedir, son pare, al qual mai va conéixer, era d’ascendència cubana i sa mare era d’ascendència portoriquenya. Ha publicat huit àlbums, la majoria dels quals han entrat en les llistes dels 40 èxits del pop. El seu àlbum amb més èxit va ser l’homònim de 1988, que incloïa cançons tan populars com «Fantasy Girl», «Highways of Love» i «Memories», i alguns senzills posteriors que van incloure un duo amb la seua companya sentimental Cynthia «Dreamboy / Dreamgirl» i «Runaway Love». Entre els seus àlbums també trobem «The Sounds of My Heart», 2002, «Sounds of My Eart», 2007 i «Peace on Earth», 2012, estos últims de gènere cristià però que conté una varietat de diferents tipus de cançons de ball.

Que València va ser la catedral del dance patri en els noranta queda provat pel fet que els grans temes espanyols que sonaven en les sales són de grups o artistes radicats en la província. «New Limit» era un grup originari de Llíria, format pels tres germans Ríos: Amparo (compositora) , Sebastián i José; posteriorment els dos germans abandonarien la formació i s’incorporaria una nova parella. «Smile» va ser el seu primer tema d’èxit; després vindrien altres, com «Scream» o «In the dark», tots molt semblants i amb la vocalista maltractant salvatgement l’anglés. Com va succeir amb «Sensity World», es van incorporar a l’escena valenciana i nacional en plena decadència de la «Ruta del Bakalao», per la qual cosa van durar relativament poc en la primera fila; quatre anys. Però els van aprofitar bé, realitzant centenars d’actuacions en les principals discoteques de tota Espanya. I tant és així que els seus temes són un dels més demandats en qualsevol remember dels noranta que es pree.

Sentir Smile de New Limit a Spotify

Sentir Fantasy girl de Johnny O. a Spotify

JOHNNY O.


ABADEJO EN LLANDA La música de La Ruta

2 UNILIMITED

«Ramírez» va ser un projecte italià en el camp de la música electrònica de ball del gènere Dance/Techno que es va considerar representativa a principis de 1990 i les veus del qual eren espanyoles. Va ser dissenyat originàriament com un projecte musical en el «DTC Label» junt amb els productors italians: Davide Rizzatti, Elvio Moratto i Ricki Persi, i la cantant colombiana i intèrpret Alex Quiroz Buelvas. El seu gran tema va ser «La músika tremenda» que es va convertir en un èxit en 1991 i hui en dia és considerat un dels més famosos clàssics del techno. Altres temes coneguts són «Bomba» de 1994 i que va aparéixer en la llista dels senzills més venut a Suïssa; «Baraonda», «Orgasmico», «Mamasutra», «Teràpia», «El Gallinero», «Jupa Jupa» o «Acelerando la pista», que va aparéixer en 2002 i va arribar a entrar en el top 10 dels Danse Charts d’Alemanya.

Probablement un dels grups amb més èxits, si no el que més, de la música electrònica de principis dels noranta. «2 Unlimited» va ser creat per dos productors, Jean-Paul DeCoster i Phil Wilde, mentre que les cançons van ser interpretades per Ray i Anita, una parella d’holandesos radicats a Anberes (Bèlgica) que van arrasar en les pistes de ball de tota Europa entre 1992 i 1995. «2 Unlimited» va arribar a ser el primer híbrid entre hardcore, underground i el pop. El so terriblement maquiner de «2 Unlimited» era capaç de sobrecarregar els altaveus de qualsevol discoteca a base de sintetitzador en dosis massives; «No limit», gravat en 1992, va ser el seu segon tema d’èxit, després de «Get ready for this», llançat uns mesos abans, venent 18 milions de còpies i arribant al número 1 de les llistes de molts països europeus. Altres èxits de la parella van ser el bollywoodienc «Tribal Dance» o «Màximum Overdrive», que també van editar en una versió en castellà titulada «A toda marcha». Després de canviar de nou un parell de vegades, actualment seguixen en actiu als quaranta anys com «2 Unlimited».

Sentir No Limit de 2 Unlimited a Spotify

Sentir La Musika Tremenda de Ramírez a Spotify

RAMÍREZ


170


destroyers

RECALCULANT LA RUTA

171


L’ESPINA DE L’ABADEJO Per l’asfalt travessem el parc natural de l’Albufera, al terme de Sueca, i deixem de banda i un altre costat els arrossars entollats. A la llunyania, en l’enorme mur marró d’una discoteca tancada i en lletres blanques es llig: “Chocolate”. La carretereta d’El Saler, d’apenes 30 quilòmetres, es va convertir al començament dels huitanta en referència de l’avantguarda musical en el sud d’Europa, un “Manchester” del Llevant. Milers de cotxes la van recórrer dia i nit durant els caps de setmana parant en la desena de locals que hi havia a un costat i un altre. Va créixer, va eixir en les notícies, van arribar jóvens de tota Espanya, la música es va accelerar massa, la gent va perdre la calma i tot allò va acabar endimoniat. Però més enllà de la decadència que va sembrar, la ruta destroy, com se la coneixia a València, va configurar l’oci nocturn a l’Espanya dels següents 25 anys.

com si es tractara d’una sessió «remember», recorrerem els vestigis d’aquelles discoteques que van marcar tantes joventuts.

La ruta Destroy, així com les discoteques que es trobaven en les proximitats o en la pròpia ciutat de València han anat tancant. L’enduriment de les sancions del codi de circulació, l’augment dels controls i una major consciència sobre els riscos de l’alcohol i les drogues, han pogut amb elles. Temples musicals mítics on milers de persones de tota Espanya acudien cada cap de setmana sense excepció a donar-ho tot. Segur que molts tindran records d’estos llocs, així que

Però la ruta és un record. Conduir per ací és com fer-ho per la ruta 66. Queden marques, algunes ferides i aquells temples, uns abandonats i altres reconvertits en discoteques corrents. Com Spook, a Pinedo, la primera en la senda cap al Saler i al costat de l’autocine “Star”. En la seua època d’esplendor tancava amb

172


recalculant la ruta

Queden marques, algunes ferides i aquells temples, uns abandonats i altres reconvertits en discoteques corrents.

horaris d’obertura, este tipus de sales van morir asfixiades. Els records negatius de les persones són les pastilles —al començament la mescalina—, accidents, rinyes... Però no va ser sempre així. Va haver-hi un temps en què venien a tocar les bandes del moment: Sisters of Mercy, New Order, Happy Mondays, Alien Sex Fiend, Front 242.... Seguint la ruta fins al centre de la ciutat de Sueca trobem el que queda de Puzzle, una de les últimes a tancar. Ho va fer en 2011 després d’un descens gradual però constant de clients, posant fi a l’últim temple de la Ruta Destroy que seguia amb la seua activitat regular. Puzzle, també ubicada en un entorn protegit a escassos dos quilòmetres de Barraca, triomfava especialment els diumenges al matí, tant que va arribar a tancar a les 17h del diumenge, encara que a poc a poc va haver d’adequar els seus horaris a la normativa vigent. Després del seu tancament se suposava que s’anava a convertir en un Consum, però problemes administratius paralitzaren el projecte construint-se el supermercat al casc urbà d’El Perelló.

Nowhere girl, un clàssic de sèrie B convertit en himne generacional. Més tard, eixe so, no concebut per al ball i que arribava a València pels maleters, va començar a dir-se “bakalao”. Va fer famosa també per les seues sessions dels divendres i pels seus horaris interminables —paraven la música mitja hora i tornaven a començar—. Ara ja no queda cap badall d’aquella discoteca que va arribar a ser un referent, i la nova Spook s’ha centrat en estils musicals molt més comercials per a continuar llanguint en les seues obertures de dissabtes.

La ruta tenia una parada els diumenges al matí en Barraca, a les Palmeres de Sueca, una

Seguint la carretera, a El Perellonet, apareix “Heaven”. Blanca, sinuosa, amb una gran terrassa i, com totes, amb generós aparcament. Era una de les matinals de la ruta. Ara s’anomena «She» i obrin en època estival amb gran afluència d’adolescents de la zona, que en molts casos no apleguen a tindre la majoria d’edat. Quan les lleis van regular els infinits

Ací es van veure les primeres drag-queen com “La Faraona” 173


antiga construcció de canyes i fang convertida en un dels temples de la zona. Veterana ja en eixa època, la seua aposta era un tant més pop. Ací es van veure les primeres drag-queen com “La Faraona” i els personatges de la cultura alternaven amb el públic corrent. Això era la moguda valenciana. Ha complit més de 50 anys, ja que va obrir en 1965, va ser la gran pionera, i seguix oberta alguns dissabtes després de passar diversos períodes d’obertures intermitents i més d’un tancament. Col•laboren en l’organització del Medusa Sunbeach, festival de música electrònica de Cullera. Pioners entre les discoteques valencianes, amb un so importat —diuen els entesos— de Manchester, va marcar l’inici de l’època gloriosa de les discoteques valencianes.

seus hàbits, horaris i productes. Van decidir donar de menjar i beure a tots aquells xavals que no creaven problemes. «Era una altra cosa, era normal. La gent ara es droga més, és més maleducada i es divertix pitjor», recorda Ana. Oberta a 200 metres de Barraca, a la carretera que conduïx a la capital de la Ribera Baixa, i per a aprofitar l’estirada, primer Toni el Gitano i després José Conca van fer de “Chocolate” un temple de la música electrònica més fosca i inclús gòtica. En 2008 va canviar de propietari i va passar a dir-se QoQoa, però no va triomfar i a dia de hui està tota desvalisada i en runes. “Chocolate”, que no era més que una lletja nau industrial, va canviar les regles del joc programant concerts a les 7 del matí, i posant de moda un estil de club amb menys llum i so més dur.

Toni el Gitano i després José Conca van fer de “Chocolate” un temple de la música electrònica

Prou entrebancs sí que va tindre la ruta, però va ser l’expressió sociocultural més genuïna que va viure València en els albors de la Transició. Madrid va tindre la seua pròpia moguda, Barcelona va ser la porta a Europa i al terme de Sueca es va instaurar la cultura de club, la música electrònica, els discjockeys o les dragqueens. Per a bé o per a mal, l’impacte de cada cosa hui és fàcil de mesurar.

De Barraca poden donar fe Ana i la seua família, i no és que visqueren la ruta, és que els se la van ficar a casa. El restaurant “Xulla”, davant de Barraca, es va transformar en la parada frontissa dels festers que venien de la Puzzle i esperaven que Barraca obrira a les dotze del matí. En el “Xulla” van canviar els

174


recalculant la ruta

Entrada de la discoteca Chocolate

175


AQUELLS MERAVELLOSOS ANYS Això de reinventar-se era cosa feta per a la gent de la nit.

ELS TEMPLES ES DESMORONEN Hui, amb la cultura del botelló, és impossible ajuntar a milers de persones en una sala. La frase la firma Bernardino Solís, un dels clàssics de l’oci nocturn a València. Als seus 67 anys, i després de marcar una època amb projectes com Trombón, Dream’s, Dúplex, The Face i Un Sur, manté la direcció de Spook Factory, la mítica discoteca de Pinedo, que continua celebrant festes exclusives, com la del tancament de curs del Mundial de Motociclisme.

de grups dels 80 i 90, com Front 242, Bolshoi o Flesh for Lulu. Això de reinventar-se era cosa feta per a la gent de la nit. A Kike Jaén, dj en ACTV, NOD, Radical Madrid, Florida 135 en Fraga i la terrassa de Puzzle, li va agarrar el boom amb 19 anys, de sopetó. Punxava en el pub Don Julio de Xiva, d’on va botar amb Julio Martínez, l’amo, a la discoteca que van alçar a Riba-roja. Recollien als que tornaven de les discoteques suecanes: Barraca, Puzzle i Chocolate. El dilluns, al migdia, teníem en la pista 2.000 persones ballant; hi havia de tot. Kike Jaén també ha intentat adaptarse als temps. Treballa

Ocupa la seua butaca en la sala de comandaments d’una restaurada Spook, que ha passat de ser el club de trobada i fi de festa dels vips que visitaven València: els Bosé, Almodóvar, Montesinos, Loquillo, Búnbury, Maura i Banderes, a reactivar-se amb un concepte multifunció i esdeveniments en general, des de festes remember a actuacions

176


recalculant la ruta

amb controladors, bases de ritme i samplers per a fusionar els clàssics amb els nous temes del techno house, sense caure en el remember, fins dóna classes en Ràdio Colom als clients que compren mòduls especials per a punxar. Avui en dia la sala continua llogant-se per a festes, combats de boxa, sessions de spinning i col•lectius musicals i socials; encara conserva la seua estructura, incloses la taverna i l’antiga cova dels congres, hui tapiada com a segona pista.

ràfega d’inquietant silenci, només alterada per esmorteïts llençols blancs que bramen amb el lament del vent. Vidres trencats, botelles de ginebra cara sobre la barra; olor a ranci, a ressaca d’alcohol; vinils mossegats; robes esgarrades sobre engrudosos matalafs i la resta de rebutjos de la festa. La cara B del desenfrenament; un retrat en blanc i negre, demolidor, de l’abundància i els excessos, d’un passat congelat en l’hivernacle musical pel que enfila imparable la mala herba fins a rebentar els vidres, amb magolaments de pedrades en els accessos al temple. Així trobem «Bananas», abandonada a la sort de l’oblit..

Altres temples, com The Face i Arabesc, són història. El primer jau en runes, guardat per una canilla de gossos guies de carrer; el segon està tapiat després de ser víctima del pillatge, encara que conserva la imponent arquitectura partenoniana amb reminiscències àrabs. Arabesc es va emportar el públic del diumenge vesprada amb les seues sessions de hip-hop, i durant un lustre, del 90 al 95, no va deixar d’omplir amb Javi Pletinas i Paco Alonso en cabina. Els sis socis i les seues manilles, de Benaguasil, mantenen la propietat d’una sala que va acabar fent vaquetes i festes de la bromera per a escapar d’una mort anunciada.

Tot va començar a finals dels anys 50 amb la transició dels cabarets a les primeres sales musicals Resa una llegenda urbana de la terra que València té una dalla que talla d’arrel tot allò que aguaita el cap. Els taurons de l’oci nocturn creuen que la llegenda és real, i s’atrevixen a donar-li la raó els fantasmes de Bananas, que deixen al descobert les ruïnes de les macrodiscoteques. Tot va començar a finals dels anys 50 amb la transició dels cabarets a les primeres sales musicals, que van obrir les seues

ELS FANTASMES DE BANANAS Un portal gran, rosegat per la podridura, obri pas al dantesc espectacle de la deessa devorada pels cucs, que també donen compte de coloms caiguts enfront de la fastuosa entrada, hui marcida. El temps es deté davant d’una

177


portes en els seixanta amb noms com «Cañas y barro», «San Francisco», «Calavera», «Whisky a go go» o «la Bounty».

on el gerent i el seu equip estaven connectats per mitjà de walkies amb la seguretat, essencial després de l’ampliació de la terrassa que va acabar envidrant-se. L’obra va costar 80 milions de les antigues pessetes. Era brutal, i els sostres eren desmuntables amb uns motors que obrien l’espai en estiu. Després van començar a arribar els famosos i les actuacions en directe dels grups dance del moment. En un temps en què els jóvens cobraven jornals diaris de 5.000 pessetes i no tenien problema a pagar per a entrar a la discoteca i perdre’s el cap de setmana amb el que guanyaven en un dia, quan els horaris no estaven regulats i no abundaven els controls policials, l’oci nocturn no sabia de botellons. Triomfaven les sales multiespai amb gogós que no deixaven de dansar sobre plataformes futuristes i la presència de vips televisius que amenitzaven l’ambient.

Això de «Bananas» va ser posterior, a mitjans anys huitanta, quan Vicente Marzal i Casimiro Muñoz van jubilar «Galaxia y Fiesta» i van concebre la reina del dissabte nit, una macrodiscoteca amb l’essència del «Bony y el Dandi» de Torrent però apartada de tota civilització i idea preestablerta. Un paradís del ball per als homes, ja que no et podies queixar de la presència de dones angelicals de marejadores corbes i a les dones es queien les baves amb la cavallerositat i l’atreviment masculí. Així es promocionava «Bananas» en els fòrums de l’època, sempre amb la presència explícita i implícita del sexe, en un enclavament en què regnava el prostíbul més cèlebre de la província.

Però El Romaní guarda hui silenci. Metàfora de la vida. Un tifó pareix haver arrasat les terrasses i piscines, on sobreviuen botelletes de cervesa plantades en el sòl, tot amenaçat per una densa manta de fulls seques que pretén engolir-ho. Les cúpules han segut preses per la vegetació, que despenja les seues lianes per a precintar les barres i racons de la sala. Destaca la blancor de les butaques, que encara governen plataformes i escales, i un llit immaculat que invita al sacrifici del sexe, a pesar de la macabra escenografia que el rodeja. Un mant de teranyines protegix els ostentosos llums que van perdre el do de la llum però no de l’equilibri. Ni tan sols els canons i focus de colors poden ja il•luminar-les.

Manolo Sánchez, dj en els seus inicis, va inaugurar també «Pacha Valencia» i d’ací va botar a punxar a Benidorm, d’on va tornar per a fer-se càrrec de les relacions públiques de «Bananas», en 1992, any olímpic. Dos anys després ja era gerent, lloc que va ocupar fins a finals de 2013, any en què va tancar definitivament la sala, allà per setembre. Però tornem al concepte, era una sala comercial i garruladora, però tots els dissabtes ficaven entre 8.000 i 9.000 persones, que destaca les idees importades de Benidorm, com les primeres gogós en topless de València, amb gàbia inclosa en la pista. «Bananas», va ser la primera macrodiscoteca

178


recalculant la ruta

Discoteca Chocolate a finals del 90

179


LA FESTA S’HA ACABAT Van ser algunes de les discoteques mítiques de la contornada de València i ara llanguixen en el més absolut silenci. Ara ja és història, i quan els turistes arriben a estes terres llevantines, la famosa ruta del bakalao queda lluny en el record encara que la gent continua allargant les nits i empalmant-les amb els dies quan arriba el cap de setmana.

àlgida, entre 1990 i 1994, esta sala fosca, misteriosa, d’aspecte industrial que emergia entre els camps d’arròs, va ser el bastió de Chimo Bayo, qui durant quatre anys ho donava tot en els matins del diumenge de la Ruta Destroy amb la seua música, els seus discos i les seues profecies a colp de micròfon i va gravar temes

VIVINT A L’OMBRA DEL TEMPLE Bona nit i benvinguts al “TEMPLE” amics. Començarà una cosa que mai s’ha vist en el segle XX, un Temple fet per a l’home i especialment dedicat a tots els que ballen... Destrucció total en el món mentre ací només ens preocupem de ballar i passar-ho bé. * Chimo Bayo - 1991

Al poble del costat, la localitat eternament rival dels suecans, Cullera, una localitat on, a banda de tenir mar i muntanya, com ells diuen, es troben les ruïnes del que va ser una de les catedrals de la ruta Destroyer: la discoteca coneguda com “El Templo”. En la seua època

Han passat més de 30 anys d’aquell gran moviment social... 180


recalculant la ruta

mítics com «Así me gusta a mí» en 1991.

ràdio vintage a piles per a escoltar —en aquest cas no escoltava música de la ruta—, l’emissora de música russa local. Per a Vladislav va ser un oasi a dins d’aquest recinte entollat, amb rates, cartons de vi i merda per un tub.

Han passat més de 30 anys d’aquell gran moviment social i durant els últims anys la discoteca ha tingut un ús prou distint —com infravivenda per a immigrants, la majoria de països de l’est—. A l’entrar a Cullera no és difícil trobar “El templo”, situat al costat de l’estació de tren i front a un reconegut restaurant de menjar ràpid. Allí segueix, si podem dir-ho així, impotent, la catedral que va

A dintre, un absolut abocador en què s’havia convertit la discoteca i on ell havia sabut mantindre orde i neteja en el seu xicotet espai en què inclús tenia la seua pròpia habitació, un espai adornat amb espills en totes les parets i pintades de ties en pilotes, on preparava un cafè a qui el visitava, o tal vegada un bon got de vi en tetrabik.

Fins fa ben poc ens podíem trobar dins els seus últims espectadors

Vladislav aplega a Espanya l’any 2006, un dia agafà el seu cotxe des d’una de les regions interiors de Lituània, després de la mort de la seua dona —té un fill a Lituània del qual no sap res des que va marxar—, i posà rumb cap a Portugal; després de passar uns anys treballant allí va decidir vindre a cap ací, concretament a Cullera, per a treballar en l’arreplegada de taronges als camps de Cullera, Sueca i Alzira. Durant anys, tant ells com molts compatriotes seus es trobaven en el limbe de la Unió Europea al tindre el passaport en regla però no un NIE que els permetera treballar.

ser, plena d’enderrocs i amb tota l’estructura oxidada i derruïda. Fins fa ben poc ens podíem trobar dins els seus últims espectadors, és el cas de Vladislav, un lituà de 61 anys, que hi ha mendicat durant un parell d’anys. Vladislav va aconseguir durant molt de temps resistir a l’orde d’expulsió que havia dut a terme la policia local durant vàries setmanes —i que finalment va lograr—. Per a Vladislav era la seua llar, portava més d’un any i mig habilitant la discoteca com si fóra una vertadera llar: amb les seues plantes, el seu rellotge de cucut en hora, el seu depòsit d’aigua, la seua cuina càmping gas, la seua estora i la seu

Vladislav no va viure sol a la derruïda sala, sinó que amb ells també hi havia altres habitants, segons ell diu que eren uns borratxos russos i que no fan ni més menys que beure tot el dia. A Vladislav —com a molts lituans—, no els agrada res que tinga a veure amb els russos, ni res que recorde els temps soviètics.

181


«lifting». En 2010, «The Face», va mutar el seu rostre per a quedar-se només amb els seus llavis. «Lips» va ser el nom de la nova sala, ideada com un d’eixos clubs pròxims a la platja, amb terrasses i ganduls, ambient chill i bla bla bla... una sala que no va arribar a funcionar.

Durant els anys en què Vladislav va viure a la sala havien mort tres dels seus inquilins. Dos d’ells per pancreatitis i l’últim atropellat en una carretera veïna a la discoteca. Durant setmanes es va salvar del desnonament però finalment l’intervenció del propietari de la discoteca i la policia els va tirar a tots carrer. “El templo”, amb les seus escombroses instal·lacions, quedà altra vegada buida, una discoteca que va ser al seu dia una sala de ball plena de gent i amb el record d’aquella terrassa on la gent disfrutava de xarrades interminables davall els efectes del bon rotllo valencià.

Annex a la discoteca encara es pot veure una sala de comptadors perfectament desvalisada i amb un graciós «grafitti». Al costat d’eixa cambra de comptadors, una reixa amb una bretxa en el seu fil d’aram permet accedir a l’eixida d’emergència —ara bloquejada—, del local, on en el sòl descansen entrades i «flyers» de fa uns anys. Ja en la part posterior, els accessos i la fatxada recorden eixe intent d’obrir la terrassa a la platja, a la zona del Passeig Marítim de Pinedo, una pedania de València que, tal vegada, s’ha quedat sense el seu major reclam musical. Potser en uns anys, quan passe esta crisi —que segueix anant per a llarg—, algú decidisca intentar reflotar aquest vaixell encallat en dic sec. Però que de moment, sols anuncia que la festa s’ha acabat....

TANCAT PER LA CARA El pàrking de «The Face», a Pinedo, era una extensió més d’eixa discoteca amb capacitat per a més de 3.000 persones, un passat ara abandonat on va intentar realitzar-se un

Annex a la discoteca encara es pot veure una sala de comptadors perfectament desvalisada i amb un graciós «grafitti». 182


recalculant la ruta

Discoteca The Face

183


RESORGINT DE LES CENDRES Igual que totes les falles cremen irremeiablement baix les flames magistrals en la nit de Sant Josep que tot ho consumix, baix una jornada alegre i emotiva com al mateix temps trista per a tot faller, sabem que de les cendres de la falla d’un any ressorgim com una “Au Fènix” per a plantar l’any següent, i esta reflexió que el món faller realitza cada any, tal vegada la podem traspassar a la nostra desapareguda Ruta Destroy, no en un símil ressorgir d’antany però sí potser amb xicotets homenatges que la ciutat arrossera d’Espanya, i pionera en la denominada Ruta Destroy, ha celebrat este passat any iniciant a compte dos festivals que si es consoliden ens deixaran grans moments per al record.

d’aglutinar el millor de la música electrònica de tres dècades en un sol dia. Este festival va reunir tres generacions de la música electrònica durant deu hores ininterrompudes de música davall 20.000 watts de so, amb un escenari temàtic de 70 m2 i una potent posada en escena gràcies als làsers i efectes especials que van submergir els ruters en un viatge musical fascinant.

SUECA ETM FESTIVAL La primera edició del Electro Time Machine (ETM) de Sueca es va celebrar el dissabte 2 d’abril de 2016 en els Salons Cancela de Sueca, antiga discoteca local que també va ser pionera d’este gènere en el seu inici a Espanya i per on han passat els millors DJ’s de l’extingida ruta Destroy. Va nàixer amb la idea de crear un festival nou i diferent amb un gran èxit ja que va congregar un massiu públic provinent de totes parts en un viatge pel temps capaç

La diferència principal del Electro Time Machine de Sueca respecte a altres festivals que es realitzen en la costa llevantina és la gran quantitat d’estils de les distintes èpoques

184


recalculant la ruta

musicals que van sonar en la ruta Destroy, des dels seus inicis, en la dècada dels huitanta, fins a finals dels noranta. El festival va reunir en una sola vesprada-nit els millors DJ’s que van passar per sales com Spook Factory o les mítiques sales suecanes de l’anomenat triangle de la Ruta: Barraca, Chocolate i Puzzle i que va reunir en cabina a il·lustres com Carlos Simó, Luis Bonias, Psyche, Fran Leaners, Chimo Bayo, Kike Jaén, José Conca, Miguel Serna, Wally Lopez, Brian Cross & Lara Taylor, contrastats DJ’s que deleitaren el públic amb estils musicals tan variats com el New Wave i el Techno Pop & Synth Pop de la dècada dels 80. Electronic Body Music, New Beat, Techno House i Techno dels 90 i Techno, Techno House, Hard House, Hard Style i EDM des del 2000 fins a l’actualitat.

tres icones del món de la nit amb enorme influència en la música electrònica en tota Espanya i Europa: les llegendàries discoteques com Chocolate i Puzzle, parades obligatòries en la ruta Destroy dels 80 fins a principis de 2000, i Barraca, el club més veterà del país, que ja ha celebrat el mig segle de vida. El nom, triat en anglès per al projecte, Rice Music Festival, rendix homenatge també en la seua primera edició a la gran tradició arrossera suecana. És una aposta cultural i musical de llarg termini que mescla tradició i modernitat, unint la identitat del poble i el seu vincle amb la cultura de l’arròs, i també el seu important paper en el desenrotllament de la música electrònica en la coneguda Ruta Destroy. El festival, que va congregar gran afluència de públic, va contar amb un equip de so de primera qualitat de 80.000 watts i un gran escenari realitzat per artistes fallers locals. Durant més de 12 hores de música van actuar estrel·les de la música electrònica com el polac Tom Swoon, figura emergent del Progressive House i una nodrida nòmina d’artistes internacionals i espanyols de primera fila, com: Ansthef, DJ Nano, Javi Reina i 2Maniaks, com també importants DJs valencians i locals com Aitor Galán i Roberto Sansixto, Óscar GS, Víctor Soriano, 2Complement o Jose Díaz.

RICE MUSIC FESTIVAL Sueca albergà a final d’estiu un nou esdeveniment musical per a prendre una posició important en el calendari estiuenc de festivals que es realitzen per tot el territori de la Comunitat Valenciana. Rice Music Festival celebrà la seua primera edició el passat 10 de setembre, en plena celebració de les Festes Majors del poble, amb un cartell artístic que combinà sons de l’EDM —música electrònica comercial— i el Techno —gènere més underground—. Impulsat per l’Ajuntament de Sueca, este nou esdeveniment tornà a posar en valor el llarg bagatge dels suecans en el desenrotllament de la cultura dance a Espanya. No en va, Sueca és el poble que va veure nàixer

185


ENTREVISTA A LUIS BONIAS

ABADEJO EN SALADURA

Luis Bonias Bias és, sense cap dubte, el dj de Sueca amb més projecció internacional. Reconegut internacionalment, este dj suecà es va iniciar i formar en la seua adolescència en el Molí en plena ebullició dels anys 80.


Martí: Com començares en el món de discjokey, Luis? Luis: Jo de xicotet no era d’eixir massa. Era molt bon estudiant i em quedava en casa. Aleshores, com m’agradava la música, en ma casa muntí un equip musical que consistia en un plat i un amplificador, i ficava els discs que tenia i que anava col.leccionantme, adquirint-los a poc a poc en l’establiment Cantarrana. Tenia un cercle d’amistats vinculat al món de la música amb el qual intercanviàvem música i coneixements. M: Aleshores tingueres afició a la música abans d’entrar a una discoteca, no? L: Sí, aixina va ser. Jo ja tenia l’equip de música i molts discos abans d’anar a la discoteca. La primera vegada que entrí en una va ser l’any 79 a l’Avenida, i quan entrí estava ficant discos Pepín Alberola. Després aní a Sant Remo i els anys 80/81 a la discoteca Eclipse. Eixe any, per mediació d’un cosí meu que era amic de Vladi, em deixaren entrar en Barraca i vaig vore en directe a Classix Nouveaux. M: I a punxar? Com començares? L: Doncs per circumstàncies. En un viatge de fi de curs en què anàrem a Mallorca, una amiga meua que tenia vincles amb Molí se n’adonà que tenia molta afició i coneixements sobre grups de música actuals i avantguardistes i m’ho proposà. Acceptí i al tornar, al poc de temps em fiquí a punxar en Molí amb 16 anys, era a la fi de l’any 82. M: Com va ser eixe inici? L: L’inici va ser un poc complicat perquè quan comencí estava punxant Panou, però al cap de dues setmanes se’n va anar a punxar a Eclipse, i em quedí punxant assoles en Molí. Clar, la situació per a mi en aquells moments va ser difícil perquè tenia els

coneixements musicals adequats però em faltava experiència de punxar davant del públic. Al poc del temps contractaren a un dj d’Alzira que li deien Paco, que era major, i que va estar amb mi 6 o 7 mesos, i ell em marcà el camí i vaig dependre molt d’ell. M: I per als més joves o per als que anàvem llavors però que ja fa molt de temps, recorda’ns l’horari de les sessions a Molí? L: les sessions eren els dissabtes de 18 h de la vesprada a 01 h de la nit i els diumenges de 18 h de la vesprada a 23 h de la nit. M: Mentre punxaves en Molí, imagine que seguiries d’alguna manera l’actualitat musical, noves tendències i grups internacionals, no? L: Sí, efectivament. Quan tenia 17 anys i no tenia carnet de conduir ja feia a mon pare portar-me a l’aeroport de Manises a comprar dues revistes angleses de música que es deien New Musical Expres i Melody Maker. Per les nits escoltava a Jesús Ordobas en Radio Nacional. Tot açò em feia estar informat de les últimes notícies pel que feia a grups i música tant nacional com internacional de les noves tendències. També acudia en estiu a les sessions de Barraca, tant de nit, on punxava Carlos Simó com per les vesprades, on punxava la dj de Sueca Vicky Molina, i em fixava molt bé en el que allí es punxava. Anava també a València a les tendes especialitzades Oldies i Amsterdam i poc després a ZigZac, que finalment seria la meua tenda de confiança perquè intercanviàvem informació i em sentia molt a gust allí. M: Aleshores, la música de Molí quan tu punxaves seguia la línia de Barraca però amb un marcat caràcter teu, no?


L: Sí, sí, aixina és. Jo no sols em limitava a ficar discos ni a copiar el que ficaven, eixa no era la meua finalitat. Jo era un estudiós i amant de la música. Cuidava molt les sessions. Cada sessió la preparava de tal manera per a que fóra única, volia fer cultura musical i lògicament tot este procés portà un caràcter meu molt marcat. A través de les meues sessions vaig introduir en escena grups musicals nous que desconeixien en altres llocs. M: I fins quan estàs en Molí? L: Jo vaig estar en Molí des de l’any 82 fins a l’any 87. I durant els anys 84 i 85 punxava també en Triplex, a Cullera. M: I què passà a partir de l’any 87? L: Doncs que anava creixent jo i les meues expectatives. Ja no volia només un públic adolescent. L’any 87 es reobria la discoteca New Bunker però ara en el nou nom, Puzzle, i jo la inaugurava éssent el dj, però només hi vaig estar quatre mesos i ho deixí. Per mediació dels amos de ZigZac entrí a treballar en control de llums en Arena Auditorium (el que era abans Pacha Audiorium) i al mes, passí a punxar com a cap de cabina. Recorde que actuà allí en directe The Essence. De Arena passe l’any 89 a Go Eclipse. Eclipse tancava un cicle i el propietari pensà d’obrir amb una nova línia. El nom el pensí jo, i a l’any llevàrem definitivament Eclipse i el canviàrem per Division, passant a anomenar-se la discoteca Go Division. El Cap de Sala era José Benjamín Moncho (faller de la falla Xúquer i membre d’una emblemàtica família de la falla Xúquer, amb el pare faller fundador, falleres majors i presidents infantils inclosos). En la Go estaguí fins a l’any 91 que passí a Spook Factory.

M: Ara ja estem en els 90. Com visqueres la dècada dels 90 com a dj? L: En Spook vaig estar des del 91 fins al 93. De Spook passí a Barraca l’any 94 i vaig estar fins al 97. I entrí en Puzzle l’any 95 fins al 2000. O siga, que des del 95 fins al 97 punxava durant el mateix cap de setmana en Barraca i Puzzle. Els dissabtes, de 00 h de la nit (realment ja diumenge) fins a les 10 h del matí del diumenge en Puzzle, i d’allí passava a Barraca, on començava a les 12 h del matí i finalitzava a les 3, 4 o 5 del matí del dilluns depenent de l’assistència de públic. M: Ficaves la mateixa música en ambdues discoteques? L: No. Puzzle, abans d’entrar jo, portava una línia d’influència italiana i jo la canvií a l’anglesa que m’agradava més, però era igual una línia comercial i la música que punxava en Barraca era més transgressora. En ambdós casos, encara que línies diferents, era música dels 90 però amb essència i transfons cultural dels 80, amb una visió més “Underground” del mercat i cultural que el feia anar a contra corrent dels interessos comercials dels amos de les sales. M: Com evoluciona la música des dels inicis dels 80 fins als finals dels 80? Crec que em digueres que era per l’aparició de la informàtica, que canvià el món musical a nivell de sala de ball. L: La música dels 80 està feta, composada i gravada per músics i enginyers de so, gravada en grans estudis i quasi tot tocat en directe, gravat en una gravadora revox o similar i després, mesclat en una


abadejo en saladura

gran taula analògica d’estudi...els extended mix són molt rudimentaris i fets a mà, talla i pega però literal, talla i pega cinta d’àudio... A finals dels 80, amb l’aparició de les primeres computadores enfocades a l’àmbit musical, atari, apple... i amb els seus primers programes, l’aparició del midi i els primers samplers akai..., més la gravadora ADAT... la cosa canvia, ja que es pot fer música fora d’un estudi professional i després portar-la a l’estudi a fer l’última mescla. Comença l’era en què djs i productors comencen a fer música fora dels grans estudis, per això en principi se li va denominar house...després ja passà a ser un estil més concret ja que el techno també es podia fer en estudis no tan professionals. Així, en la dècada dels 90 és quan els djs es posen a compondre i produir massivament (contant amb els enginyers de so, mastering, etc) fins a hui en dia. M: Això coincidix amb el canvi de punxar al tall a tot seguit (no sé quin és el terme tècnic per a designar aquesta manera de punxar). L: Punxar al tall era un estil propi de les sales més avantguardistes on s’escoltaven molts estils diferents: new wave, punk, industrial, rock, pop... com, per exemple, Barraca, Espiral... Ja era comú en els llocs on es posava funky i disco, més mesclable la música pel seu ritme. Després, djs amb influència d’estes sales passen a mesclar EBM amb guitarres i des d’aleshores fins a hui. També la tecnologia va influir ja que l’aparició del technics 1200 (amb el seu pitch més avançat) revoluciona la manera de punxar i es realitzaven millors mescles.

M: Per a finalitzar, després d’això, des de l’any 2000 fins ara, què fas? L: A partir del 2000 isc de València per a punxar per tot Espanya i per l’estranger. Seguisc punxant tant a Espanya com fora. Mentre estàvem fent l’entrevista Luis va haver d’atendre diverses cridades ja que a l’inici del present 2017 ha de punxar en un festival en Platja del Carme (Mèxic) i m’aclarix que ademés de punxar, ell també ha estat vinculat a la música col.laborant amb la venda de discos amb ZigZac i treballant allí i en altra botiga anomenada Area, aixina com també va inaugurar una botiga pròpia, Musicolon. Luis Bonias Bias, el dj suecà amb mes projecció internacional forjat i peça clau als anys 80 a Sueca i als anys 90 a València, meca de la música avantguardista europea en aquella època. Gràcies Luis per atendre’ns i per la teua aportació cultural i musical a la nostra història recent de discoteca i musical. Moltes gràcies.


ABADEJO EN LLANDA La música de La Ruta

SENSITY WORLD

«Alphaville» és un grup de música alemany de synth pop que va ser molt popular en els anys 1980. En 1982, el cantant Marian Gold i els teclistes Bernhard Lloyd i Frank Mertens, formen la banda «Forever Young» que més tard seria rebatejada com «Alphaville». En 1983 editen el seu primer senzill titulat «Big in Japan», que prompte es convertiria en un èxit mundial i que junt amb «Sounds Like a Melody» serien una bestreta del seu àlbum «Forever Young» que incloïa l’èxit del mateix nom, «Big in Japan», «Sounds Like» o «Melody». A pesar de l’èxit obtingut, Frank Mertens deixa la banda i és reemplaçat per Ricky Echolette en teclats i guitarra. En 1986, editen un altre senzill anomenat «Dance with Me» que tindria gran èxit i que seria la bestreta dels posteriors àlbums editats fins a l’any 2010.

En la primavera de 1995 molts descobrírem el que significava la paraula «subidón». Va ajudar en gran manera aquest tema «Get It Up» de «Sensity World», que, a pesar del seu nom, eren valencians, la vocalista, de fet, s’anomena Ana Martínez. Van ser uns dels últims grups a irrompre en l’anomenada «Ruta del Bakalao». «Sensity World», va aparéixer quan la cosa estava ja en franca decadència per les batudes policials i perquè els protagonistes ja començaven a tindre una edat, en una època en què l’única cosa que es deia de la Ruta en els mitjans de comunicació parlava sobre drogues, alcohol i accidents de tràfic. En aquest context, els valencians van llançar una versió dance d’una vella cançó dels «New England», datada ni més ni menys que en 1979. El tema, a més d’omplir les pistes de tot el país i ser un dels més recordats de la dècada, va arribar a estar dues setmanes en el més alt de la llista dels singles més venuts a Espanya.

Sentir Get it up de Sensity World a Spotify

Sentir Forever Young de Alphaville a Spotify

ALPHAVILLE


ABADEJO EN LLANDA La música de La Ruta

SASH!

La major part de l’Eurodance va ser gravat en anglés, amb algunes excepcions, com la que ací ens ocupa. Sorprenentment, «Mo-do» no era un intèrpret alemany sinó italià, Fabio Fritelli, nascut en 1964 a Monfalcone. El pseudònim el va crear a partir de les dos primeres lletres del seu lloc de naixement i del dia en què va vindre al món, «Domenica», o siga, diumenge. «Eins Zwei» va ser un dels temes més potents dels noranta, quasi precursor del trancel; va ser número u a Àustria, Itàlia i per descomptat, a Alemanya, on és bàsicament un símbol generacional. I tot amb una lletra presa quasi literalment d’una cançó de bressol infantil que traduïda seria: «Un dos, policia/tres, quatre, granada/ cinc, sis, vella bruixa/set, huit, bona nit».

«¡Dame tu mano! Y venga conmigo». Així, carregant-se la concordança, començava «Ecuador», un dels temes número u de la dècada. L’alemany «Sash!» , en el passaport del qual posa Sascha Lappesen, ja era un Dj amb un cert recorregut quan va publicar el tema al 1998. El seu primer èxit, «Encore une fois», pronunciat «ancoguenfuá» havia aconseguit el número 2 al Regne Unit, quelcom que repetiria amb «Ecuador», a més de pujar-se’n a l’alt de les llistes als EE.UU. i Bèlgica. El tema combinava l’Eurodance — la part cantada i la del simulacre de piano— amb l’Eurotrance —la part melòdica— , així que va agradar a tot el món. «Sash!» seguix en actiu; fa un parell d’anys va traure una nova versió de «Encore une fois», en anglés titulada «Raindrops» que va obtindre un èxit notable en les pistes de ball però, com el temps no perdona ningú, va deixar de ser un «mainstream» amb el canvi de dècada.

Sentir Ecuador de Sash! a Spotify

Sentir Eins Zwei Polizei de Mo-Do a Spotify

MO-DO


192


destroyers

ABADEJO EN TINTA

193


A RITME DE BAKALAO EN TINTA periodista Emma Zafón, el DJ valencià trau el seu primer llibre baix el títol de «No iba a salir y me lie», que ens presenta una novel·la històrica on s’explica tot el que va ser aquell fenomen anomenat Destroy amb un narrativa literària i musical descarada, descarnada i emocionant.

És difícil trobar persones, especialment a la nostra terra, que desconeguen l’expressió «ruta del bakalao». I és que la ruta dóna sentit verbal a un dels fenòmens socials més sorprenents viscuts els darrers temps a casa nostra i mostra d’ells és la literatura nascuda als últims anys amb publicacions de valencians com Joan M. Oleaque amb, «En èxtasi», escrit en valencià i que recopila tot un seguit d’aspectes al voltant d’aquesta ruta condensats en un treball d’investigació. Altra publicació valenciana és «Destroy. El corazón del hombre es un abismo» de Carlos Aimeur, una història negra que és a la vegada una crònica d’una època que marcà tota una generació.

Aquestes quatre propostes literàries ens capbussen a l’interior de la festa valenciana barrejant l’explicació de les pròpies experiències viscudes amb la visió de diferents personatges vinculats a la desapareguda Ruta Destroy; i és que el valencià que haja viscut aquest fenomen de primera mà, i el seu entorn més immediat, podrà veure als diferents llibres que vos presentem l’argot característic que es va crear al voltant d’aquest fenomen, i que encara avui perdura en molta gent que recorda o enyora, melangiós, els vells temps. Termes com ara «màquina», «destroy» «bakala», «èxtasi», «droga de l’amor», «garrulos»... van formar part d’una època característica que ara ja ha passat a la història.

Des del nord també aplegava, «La Ruta. Una historia a ritmo de música bacalao», òpera prima de David Sáenz, un jove bilbaí apassionat de la música electrònica i de la cultura clubbing que començà a interessar-se pel fenomen Destroy valencià quasi per casualitat. Per últim, publicat a octubre de 2106, i de la mà d’un duet, Chimo Bayo junt amb la

194


abadejo en tinta

Portades dels Llibres

195


“DESTROY. EL CORAZÓN DEL HOMBRE ES UN ABISMO” Carlos Aimeur (Mislata, 1972), periodista i escriptor, ja va obtindre el premi “Ciutat de València” 2007 per la seua anterior novel•la de títol «Bonaventura. Sangre, cólera, melancolia y flema». El periodista cultural valencià presenta, «Destroy: El corazón del hombre es un abismo» (Llibres de la Drassana,2015). Aimeur li ha donat eixida per fi a una idea que tenia a mig escriure des que va acabar la carrera amb 23 anys. Llavors va llegir «Historias del Kronen», un joc de xiquets comparat amb els festivals que va viure de jove en les discoteques de la Ruta del Bakalao, que va xafar perquè estiuejava en un càmping en El Perelló. En «Destroy», la ruta és el de menys. No hi ha nostàlgia ni batalletes. Aquell fenomen, al principi bohemi i hedonista i després corromput per les lleis del mercat i les drogues, actua com a simple punt d’ancoratge de la terreta i d’una intriga basada en fets reals. i forasters, que en realitat era ingovernable per definició. Els uns i els altres acabaran havent de pagar un tribut en funció del seu grau d’implicació en la festa. En alguns casos el sacrifici serà considerable. En altres, total.

València era una festa. Una festa eterna, una gran festa insertada en un espai- temps circular, en un bucle infinit. La festa ho era tot. Quan un o una s’iniciava en ella tenia diverses opcions: podia participar d’una manera mesurada i simplement rascar la superfície, embrutar-se un poc més les mans i no ser només un espectador, o bé ficar-se en el fang fins al pit i aprendre a nadar-hi. Després estaven aquells per als que tot açò no era prou i buscaven regnar en este territori replet d’estranys

La ruta s’anomenava “Destroy”. Podia ser més evident l’advertència? No obstant això, Violeta, que va robar el seu propi nom junt amb altres pertinences a una pobra anciana per a costejar-se els seus vicis, no ho va vore vindre. Violeta, que va

196


abadejo en tinta

trobar en este ambient un hàbitat en què poder deixar arrere una vida d’abusos, no va entendre el missatge. David tampoc va saber interpretarho correctament. Ell, que procedia d’una família estructurada que li havia ajudat a satisfer les seues necessitats fins a la data, va ser atret pel frenesí centrípet de la nova festa i per les mels dels oficis que esta va comportar-li. Per què acontentar-se amb un poc si pots tindre-ho tot? Des de fora pareixia fàcil.

i princesa de les tenebres; el Charly i el Tortilla, mercaders de substàncies per a volar molt alt; Mario i Sebastián, els reis del joc de poder sobre la vida, la mort, la coca i els diners. En el costat lluminós de la vida, Alicia, jutgessa novella amb ganes d’arribar fins al final dels assumptes que cauen en la seua taula; Jacobo i Alejandro, policies amb experiència en els rigors del carrer; Paula, fiscal, escèptica i amb una concepció de la justícia pràctica que no sap d’heroïcitats sinó de treballadors resistents capaços de recórrer la carrera de fons i no morir en l’intent. Cada u és una cara de la figura polièdrica que és el seu món. Un encert de la novel·la és que els seus personatges disten molt de ser plans; ací no trobarem simplificacions inconsistents, reduccions al clixé. Ací sentirem compassió per la violència del miserable, atracció cap a la foscor d’un llit replet de senyals de perill, goig i admiració

Ambdós són protagonistes del llibre, una història negra que és al mateix temps crònica d’una època que va marcar tota una generació i els efectes de la qual van tardar considerablement a diluir-se en els anys que van seguir: La novel·la que ara ens afecta funciona com pretén funcionar, aconseguint introduir-nos de ple en el món brillant i catàrtic de la ruta per a presenciar posteriorment la seua decadència i la dels que han fet d’ella la seua llar.

La gran festa local, la mare de totes les farres valencianes, va deixar, a més de la possibilitat de poder dir amb orgull: “jo vaig viure la ruta del bakalao”, un panorama semblant al de les cendres després de la nit de Sant Josep, només que en este les flames no estan extintes sinó obligades a compartir les seues històries destroy, les seues rutes particulars cap a la destrucció

La història principal, una cadena d’esdeveniments que es van entremesclant i complicant a mesura que les coses comencen a eixir malament, té lloc sobre un paisatge que Aimeur ha sabut dibuixar amb gust i precisió, replet de detalls i referències que conferixen a la història una bolla de realisme que aconseguix que arribem a estar molt dins del que es conta, fins a tal punt que podem arribar a angoixar-nos pels errors fatals dels protagonistes i a continuació excitar-nos al presenciar les seues trobades sexuals. Perquè en este llibre és tan important el que es descriu d’una manera crua i dolorosa com el que s’insinua. De fet, a les dimensions ocultes dels personatges no arribem a través de definicions sinó contemplant amb ells, per exemple, un bell capvespre.

No tot va ser roín, ni de bon tros. Van amar, van viure, es van divertir. Van aguaitar a l’abisme que tots portem dins. Molts dels seus companys van saber mantindre l’equilibri a la vora del profund avenc. Altres, com ells, es van precipitar fins al fons. Alguns dels supervivents van quedar agarrats a una branca a meitat camí. Eixos també van pagar un alt preu. Als que van veure massa de prop l’abisme interior ara els dol somiar.

Violeta i David, la parella dels excessos, príncep

197


“LA RUTA. UNA HISTORIA A RITMO DE MÚSICA BACALAO” David Sáenz Palma és llicenciat en Dret per la Universitat del País Basc i un nat agitador cultural. Des de sempre va ser un apassionat de la música de ball i la cultura de club. En 2008 va publicar en autoedició «La Ruta», el primer llibre escrit en castellà sobre el moviment destroy i la música bakalo. Columnista en la prestigiosa web «Mixside», en 2012 va publicar el documental «Cuando la noche caía sobre Bilbao», reivindicant la nit com un espai de cultura, llibertat i dinamització. Organitza, de forma periòdica, esdeveniments i sessions amb marcat caràcter i personalitat pròpia, on les modes comercials no són tingudes en compte.

«La Ruta. Una història a ritme de música bacalao» és l’òpera prima d’este jove bilbaí, que va començar a interessar-se pel fenomen Destroy valencià quasi per casualitat. La seua curiositat creixent en torn a l’anomenada «Ruta del Bacalao» li va portar a recopilar una ingent informació que ha utilitzat per a l’elaboració d’este llibre, en el qual, a través de les peripècies d’un grup d’amics cada cap de setmana, intenta agarrar la totalitat d’un fenomen sociocultural pioner, únic i irrepetible. Un relat

amé, confeccionat des del respecte i la voluntat de saber què va ser realment allò que, a mitjans anys 90, els mitjans de comunicació van començar a mostrar a la societat com una autèntica barbàrie i com a exemple de la decadència de la joventut. David Sáenz ens dóna la possibilitat de conéixer, lluny de prejudicis i sensacionalismes, el que va succeir durant aquells bojos anys a València des d’una panoràmica d’un estranger com ell diu que

198


abadejo en tinta

Així que va invertir una quantitat de diners i va seguir els passos per a registrar l’obra.

no la va poder conèixer de primera mà. La gent valenciana sí que ha sentit parlar de “La Ruta del bacalao”, però és la memòria col•lectiva d’aquells que no la van viure el que intenta explicar realment en què va consistir. Com ell ens conta, un dia va començar a investigar sobre La Ruta i se n’adonà que allò era molt més complex del que la mateix gent de fora creia en un principi: estava davant d’un vertader moviment sociocultural. David va aprofundir en el tema i va entendre que aquella història devia de ser contada. A l’hora de publicarho, la cosa tampoc va resultar fàcil, així que és va decidir per una autoedició i portar fins a les últimes conseqüències el lema punk del «fes-ho tu mateix».

No és només un llibre que parla de La Ruta, és un llibre ruter, que seguix la seua idiosincràsia i s’integra en ella com un element més. En principi David tenia l’idea original d’escriure un assaig pur i dur, un llibre amb moltes més dades i pàgines, però la seua lectura haguera resultat ser pesada per a molts, així que finalment es va decidir a disfressar-lo de novel•la. D’esta manera humanitza la història i la fa més pròxima al lector amb personatges ficticis, però sempre intentant fer-los realistes i creïbles, on les discoteques, les dates, els llocs, els events... és part de la pura realitat.

199


“EN ÈXTASI: DROGUES, MÚSICA MÀKINA I BALL” Joan M. Oleaque (Catarroja, 1968) és periodista i escriptor. Va viure de molt a prop el fenomen de la ruta del bakalao de la València dels 80 i els 90, experiència que el portà a escriure: “En èxtasi”, (publicat en valencià per Ara Llibres, 2004) el primer assaig realment seriós sobre el tema. També és autor de llibres com “Des de la tenebra: un descens al cas Alcàsser” (1995), reconstrucció novel·lada del cas Alcàsser, va guanyar el premi Octavi Pallissa del 1997 a projectes d’assaig i el 2003 el Premi Internacional Rodolfo Wash a la millor obra no fictícia sobre tema criminal publicada el 2002. Ha estat col·laborador a El Tiempo i al El País. Va col·laborar amb el programa de TV3 30 minuts i amb els programes Passengers i Eurotrash de la televisió britànica Channel 4. L’any 1999 va obtenir el premi de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana al millor periodista valencià del 1998, en la modalitat de premsa escrita. Oleaque aprofundeix en l’anàlisi d’aquest tipus de música: com va entrar a Europa i a València, com va revolucionar l’oci i la nit a la terreta banyada per l’Albubera i la Mediterrània, i quins lligams tenia amb la droga de disseny. La ruta del bakalao, més enllà de l’estadi musical, va convertir-se durant anys en una qüestió força polèmica. Al principi, la nova manera d’entendre la festa del cap de setmana per part dels joves no va preocupar ningú. Però

el fenomen, a mesura que pujava les xifres en consum de droga i accidents de trànsit, va virar cap a una problemàtica social a la qual calia posar remei. En aquest sentit, Oleaque s’ajuda, durant tot el llibre, d’articles extrets de la premsa de l’època per constatar les negatives conseqüències que aquest fenomen va deixar sobre molts joves. L’autor també fa esment de l’actuació política al respecte. Les noves normatives impulsades pel govern valencià

200


abadejo en tinta

van ofegar la ruta del bakalao a mitjans anys noranta. L’alarma social creada pels mitjans de comunicació, tal i com percep Oleaque al treball, va sensibilitzar les consciències de molts joves i moltes famílies. L’èxit d´Oleaque rau en acostar-se a aquesta qüestió una dècada després de tota aquella polseguera alçada, que va acabar amb l’esperit de la ruta destroy.

individu concret. 3.- ORIGEN: Oleaque centra l’origen de la «música bakalao» en la ciutat de València pel que comença este capítol del llibre descrivint la ciutat a partir de la dècada dels 80. Per a això parla essencialment de la situació cultural de la ciutat i en la seua segmentació «tribal» que, segons l’autor, constava de «progres», «fatxes», «peres» i «garrulos»; cada un d’ells localitzats en llocs concrets de la ciutat. La conseqüència d’este fet va ser l’aparició dels «new romantics» a València, caracteritzats per l’hedonisme com nou signe contestatari, prosseguix explicant quins eren els seus llocs de reunió i com esta nova tribu, encara no molt definida, era considerada per la resta de la població com una colla de pallassos. A través de la narració en estil directe Oleaque enumera discoteques com Barraca, Chocolate o Puzzle que van originar este nou tipus de música, descrivint-les i descrivint també, el tipus de gent que allí es reunia. Esta descripció continua de la mateixa manera a partir del testimoni de personatges com: Vicente Pizcuela, Juan Santamaría o Carlos Simó.

El llibre consta de sis parts ben diferenciades: 1.- EN POQUES PARAULES: En este apartat del llibre es fa una introducció a prop del que és la «música bakalao». En primer lloc, l’autor definix la «música màkina» com “un tipus de música electrònica comercial que ha ajudat a fugir de la vida a milers de joves. Després passa a valorar la importància del fenomen que, segons Oleaque, residix en la capacitat d’evasió de cap de setmana que esta música va atorgar als proletaris i, gràcies a això, la generació d’una capacitat de negoci fins ara desconegudes. 2: «MÁKINA O MUERTE»: Este apartat del llibre contextualitza a partir d’exemples concrets el fenomen de què parlem quan ens referim al «boom del bakalao». Per a això, Oleaque inicia la descripció del tipus de gent amant d’esta música des del cas concret de Chencho, un xic de vint anys de Badalona en la camiseta del qual es pot llegir la frase «Mákina o muerte». D’esta manera, l’autor fa una descripció de la música i de l’ambient que la rodeja a partir de l’exemple particular d’este

4.- ÈXTASI: Aquest capítol comença amb els orígens del «acid house» en 1987, quan a Chicago dos discjockeys van experimentar per casualitat amb este nou so, encara que la realitat és que on va triomfar va ser a Europa i, més concretament, a Eivissa. Oleaque introduïx el concepte del «éxtasis» en este capítol especificant que van ser els traficants

201


holandesos els que la van introduir a Espanya. Després descriu la pròpia droga i els seus efectes per a posteriorment relacionar-la amb la música «bakalao». No obstant això les primeres pastilles van començar a arribar directament des d’Eivissa en els equipatges dels que viatjaven a València. En un principi era un consum car però quan la droga va deixar de passar per Eivissa per a arribar a València directament des d’Holanda el seu preu es va abaratir, pel que es va estendre ràpidament gràcies, en part, a la bona premsa que els mitjans de comunicació feien de l’èxtasi referint-se a ella com a la droga de l’amor. Oleaque també al·ludix que a mesura que el «bakalao» es popularitzava, les discoteques van passar de ser clubs de grandària mitjana a ser macro-discoteques els horaris de les quals es prolongaven durant tot el dia.

discoteques i discogràfiques van crear l’etiqueta “so de València” per a promocionar la música local i per a distingir-se de la resta de productes. Els mitjans de comunicació es desplaçaven a València per a observar de primera mà el que ocorria i per a contar-ho a la resta de la societat però els efectes beneficiosos que s’esperaven de narrar esta realitat es van convertir en tot el contrari perquè van mostrar al públic juvenil que encara no coneixia la festa valenciana i tot l’atractiu que esta suposava. Els mitjans van actuar com a reclam per a la joventut i l’augment d’accidents de tràfic van donar peu a que Rafael Vera, Secretari d’Estat per a la Seguretat, situara la ruta del bakalao en el punt de mira dels objectius prioritaris del seu departament. Les acusacions que va proferir Vera a la Ruta van propiciar la Llei Corcuera que permetia a les forces de seguretat registrar qualsevol persona, vehicle o domicili. Per tot això, en la segona meitat dels anys 90 la ruta comença a agonitzar.

5.- CONVULSIÓ: Oleaque comença este apartat assenyalant que les institucions es van començar a donar compte del que estava passant però no tenien la capacitat d’entendre el fenomen en el seu conjunt. L’extensió del «bakalao» gràcies a l’interés de les discogràfiques a fer discos recopilatoris i als nous programes musicals va suposar una ampliació en el nivell de vendes desorbitades. També introduïx les declaracions de Chimo Bayo en les que el showman assenyala la llavor de màrqueting que es va dur a terme a partir del boom de la «música màkina» convertint-la en una mercaderia barata. Com a reacció, algunes

6.- PERVIVÈNCIA: Les polítiques contràries a tot el que suposava la «Ruta del Bakalao» es van endurir, per la qual cosa moltes discoteques van tancar. També van tancar moltes de les discogràfiques valencianes especialitzades en «música màkina.» Com a conseqüència de tot això, la ruta es va convertir en el símbol de tot allò que la gent no devia fer. Oleaque finalitza el llibre amb un poema de Paco Pil, «més enllà de esta filosofia està el buit».

202


abadejo en tinta

Portades dels Llibres

203


“NO IBA A SALIR Y ME LIÉ” Joaquín «Chimo» Bayo és una icona de la dècada dels 90, un mite de l’EBM al mig món i de «La Ruta Del Bakalao» a Espanya, naix a València el 25 d’octubre de 1961. Chimo Bayo va començar professionalment en el món de la música com a dj, a principis de la dècada de 1980 però no va editar el seu primer disc de mescles de música electrònica fins a 1987. «Ratllate», en el qual apareixia en la portada un llibret de paper de fumar, va vendre en la seua època més de 20.000 còpies. Posteriorment apareixeria «Ratllate 2», amb un notable èxit comercial de la seua companyia. El seu primer èxit va ser el single «Así me gusta a mí» de 1991 amb el qual va vendre més d’un milió de còpies per tot el món, sent número u a Espanya, Israel, Japó i bona part de Sud-Amèrica, i on la cantant israeliana «Dana International» va fer un «sampling» d’esta cançó en el seu èxit

«Saida Sultana» de 1993. La seua creixent popularitat el va portar a començar una gira de més de 100 actuacions per Europa on va trobar un estil propi que destacava en l’època tant com els fars acoblats a la seua gorra i les proteccions d’hoquei que utilitzava a manera d’armadura. Destaca l’actuació al Japó davant de més de 55.000 persones en el Tokio Dome. Després del seu primer gran èxit, Chimo Bayo va editar els senzills Química i Bombes, el seu primer número u al Japó i el seu disc més venut a nivell mundial. Els temes de Chimo Bayo van ser compostos sobretot per Germà Bou, sent Chimo Bayo l’autor de les lletres que han quedat per a la posteritat com les apegaloses «Exta sí, exta no» o el seu «Chiqui tan chiquiti tan tan tan quetumban...» que calà tan fons que quinze anys després va ser utilitzada per a anunciar

204


abadejo en tinta

somni. La Ruta del Bakalao ha mort i ell és un fracassat quarantí que sobreviu amb una exigua prestació de desocupació durant els anys de les vaques grosses i la falsa classe alta. En plena voràgine econòmica, acaba rebent l’avís que un dels seus millors amics de joventut ha mort d’una sobredosi. I és en el seu funeral quan coincideix amb Paco, un vell amic que s’ha convertit en el desllenguat amo d’un puticlub. Ambdós es donen compte que troben a faltar la Ruta del Bakalao. El cas és que la nostàlgia que senten acabarà donant pas al germen de la idea més kamikaze que han tingut en la vida: ressuscitar, amb l’ajuda d’un disc joquei la vella moguda en la sala “El Temple”, la mítica discoteca de Cullera que va centrar el desenfrenament d’esta Ruta Destroy amb la seua música maquinera.

tonyina en conserva en una de les campanyes absolutament més surrealistes mai creades. Els seus últims senzills d’èxit van ser «La Tia Enriqueta» i «La Tia Enriqueta Remix» al 1994 de gran popularitat en terres valencianes. El deteriorament de l’anomenat «So de València» i la impopularitat de la coneguda com a «Ruta del Bakalao» a mitjan dècada de 1990 va acabar per marcar el fi d’una època que va deixar a Chimo Bayo en un segon pla. Va realitzar treballs posteriors, com «Búscala», «Vamos al espacio exterior» i altres. Va intentar, com a empresari, la iniciativa d’una discoteca —Planet València, en 1999— que finalment no va funcionar. Actualment Chimo Bayo continua sent recordat i donant festes per tota Espanya, però sense arribar ni remotament a les cotes de fama de principis dels noranta. Va tindre un breu moment de fama nacional quan va intentar representar a Espanya en el festival d’Eurovisió de 2010, però TVE va decidir carregar-se la seua candidatura.

A partir d’ací, els personatges busquen recuperar la Ruta del Bakalao una dècada després de la seua desaparició. La idea va sorgir arran de l’interés d’Enma Zafón per una època que ella no va viure a causa de la seua joventut, va nàixer a Castelló en 1987, però que, salvant les distàncies amb altres fenòmens socioculturals del moment, com la moguda madrilenya, li despertava una gran curiositat. El resultat és una novel·la narrada en clau d’humor en què els lectors podran trobar elements de nostàlgia i potser descobriran, inclús, algun passatge que van viure en primera persona.

El 13 d’octubre 2016, Chimo Bayo, junt amb la periodista Emma Zafón, va traure el seu primer llibre, baix el títol «No iba a salir y me lié» (editorial Roca). El DJ ruter i la periodista ens presenten una novel·la històrica on s’explica què va ser allò que es va vindre a nomenar com a fenomen Destroy, amb un revival literari i musical, davant d’una narració descarada, descarnada i emocionant.

Sentir La Tia Enriqueta de Chimo Bayo a Spotify

Una fogonada a manera de record desperta Toni. Suat i encara sobresaltat, mira el rellotge del mòbil. Merda. No és 1991 com en el seu

205


ABADEJO EN LLANDA La música de La Ruta

DJ SYLVAN

Alexander Nestor Haddaway és un alemany nascut a Trinitat i Tobago en 1965. Tenia 28 anys quan en 1993 va llançar el seu primer i únic gran èxit, «What is Love», la tornada del qual tot el món repetix de memòria quan algú menciona la cançó. En l’argot musical, el tema del caribeny va ser una pilotada de tres parells de nassos; va ser número u en tretze països —entre ells Espanya, Holanda, Suïssa o Àustria— i va aconseguir la segona plaça al Regne Unit i Suècia i la desena als Estats Units, el que ve sent un èxit irresistible, almenys a Europa. De Haddaway a penes es va tornar a saber res després d’açò; va gravar alguns temes més però cap d’ells va gaudir d’una ombra de l’èxit del seu primer single.

Dj Sylvan és el nom artístic dels disc-jockeys i productors Richard Vázquez i Sonia Barber. En la primera meitat dels noranta van crear el seu propi segell discogràfic «Moon Rècords» que els va servir per a donar eixida a les seues creacions. El tema més conegut en tota Espanya va ser «Guitar Spell», però ja abans s’havien fet algun nom en el circuit de clubs i ràdios especialitzades tant a València com a Madrid amb mescles purament «makina» com «Killer City». Com els passà a molts dels temes valencians més famosos de la dècada, no mesuraven bé els temps i els preliminars abans del «subidón subidón subidóooon...» s’allargaven en excés. A pesar d’això, els adolescents de la segona meitat dels noranta embogien amb aquest tema, i seguixen fent-ho en les festes remember on eixos mateixos adolescents, ja tijadets, calbs i amb prominents i abultats abdominals, es refocil·len en la nostàlgia.

Sentir Guitar Spell de DJ Sylvand a Spotify

Sentir What Is Love de Haddaway a Spotify

HADDAWAY


ABADEJO EN LLANDA La música de La Ruta

CHIMO BAYO

Francisco Valero, àlies «Paco Pil», és una de les aportacions més «cañí» a la música de ball dels noranta. Nascut a Stuttgart en 1969, va gravar un únic disc, «Energia Positiva», encara que la seua aportació a la música va començar en 1993 junt amb una joveneta Melanie Olivares —Paz en la telesèrie Aida— i Tony Aguilar en el programa d’Antena 3 «Leña a la mona que és de goma». En la seua breu etapa com a Dj de fama nacional, «Paco Pil» va llançar al mercat el que ell mateix va anomenar estil «Techno Ska», que bàsicament era un Eurodance passat pel «bakalao» valencià. Va deixar dos temes per al record, «Viva la Fiesta» i eixe encreuament entre «bluegrass» i «Màquina Total» anomenat «Johnny Techno-Ska», el banjo més famós de les discoteques dels 90. Posteriorment, la seua carrera, com la de tots els DJs espanyols de l’època, es va dissoldre en l’anonimat i mai va recuperar l’èxit de 1993 i 1994. Però eixe «Vi-vi-vivalafiesta, vi-vivivalafiesta» mai serà oblidat.

Joaquín «Chimo» Bayo és una icona de la dècada dels 90, un mite de l’EBM al mig món i de «La Ruta Del Bakalao» a Espanya, naix a València el 25 d’octubre de 1961. Chimo Bayo va començar professionalment en el món de la música, com a dj, a principis de la dècada de 1980 però no va editar el seu primer disc de mescles de música electrònica fins a 1987. «Ratllate», en el qual apareixia com a portada un llibret de paper de fumar, va vendre en la seua època més de 20.000 còpies. Posteriorment apareixeria «Ratllate 2», amb un notable èxit comercial de la seua companyia. El seu primer èxit va ser el single «Así me gusta a mí» de 1991 amb el qual va vendre més d’un milió de còpies per tot el món, sent número u a Espanya, Israel, Japó i bona part de Sud-Amèrica. Després del seu primer gran èxit Chimo Bayo va editar els senzills Química i Bombes, el seu primer número u al Japó i el seu disc més venut a nivell mundial.

Sentir Así me gusta mí de Chimo Bayo a Spotify

Sentir Viva la Fiesta de Paco Pil a Spotify

PACO PIL


ESPECIAL ABADEJO EN LLANDA Abadejo en llanda, no hi havia millor nom per a descriure esta secció en forma de recopilatori musical; la banda sonora d’una època perduda. A través d’estes cançons, d’una trentena d’artistes i grups que van sonar, ens endinsarem musicalment en els inicis de la Ruta fins a la seua desaparició amb grups com: The Waterboys, Bigod 20, Xymox, Front 242, The Fuzztones, Megabeat, Peter Murphy o Nitzer Ebb. En l’actualitat molts només recorden la part més «cutre» de la Ruta, la de les drogues i el perill en les carreteres, però la nit valenciana era moltíssim més que allò; València va ser la terra triada, era la terra de l’avantguarda social i musical, el centre neuràlgic de la transgressió espanyola, convertint-nos en un moment donat, en la capital cultural a nivell europeu d’aquest ambient i que va molt més allà del concepte «d’eixir de nit com si fóra l’últim que anares a fer» i és que essencialment el que passà a

la Ruta fou un moviment artístic, cultural i, sobretot, musical. I com a colofó, a l’igual que el tancament de cada sessió de la mítica discoteca Barraca vos deixem amb un Abadejo Especial, un abadejo d’ Eunice Kathleen Waymon, més coneguda com a Nina Simone (1933 - 2003), gran cantant, compositora i pianista que amb la seua magnifica veu va fer una versió del conegut tema My Way, «A mi manera»), una cançó popular adaptada a l’anglès per Paul Anka al 1969, i basada en la cançó francesa «Comme d’habitude».

Sentir My Way de Nina Simone a Spotify


Rául Burguera Prades Tel. Despax: 96 170 25 02 Mòbil: 630 61 51 37 C/ La Punta, 90 46410 SUECA


For n de Dúlia C/ D’Utxana, 58 - Tel. 96 170 02 71

Capellino Tallers Telèfon: 96 170 44 32

Avinguda Vila i Honor de Corbera, 94 | 46410 Sueca (València)


Camí Vell de Cullera, 45 46410 SUECA (Valencia) granero@autobuses-sueca.es www.autobuses-sueca.es

Tel. 96 170 17 19 Fax 96 170 62 03 Móvil 616 95 75 74

Verónica Martorell Conrado Servei Interflora Rams i centres de flors. Arreglaments d’altars.

Ronda Joan Fuster, 12 46410 SUECA (València) Tels: 96 170 14 06 - 677 641 086


Llibret 2017 - Falla Xúquer  

Destroyers, un passeig per la València "Bakala"

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you