PART 4: Llibret 2021: ADDICCIONS

genèriq ues

addiccions genèriques

44

falla Raval de Sant Agustí

addiccions genèriques · add 2

2021

diccions genèriques · addicc 3

introducció

Quan l’addicció es converteix en un al·licient per a ser el millor o la millor en una professió o modalitat esportiva, quan és motiu de superació per a aconseguir un objectiu o quan és un estímul per a acréixer una afició o hobby, llavors eixe hàbit es converteix en una cosa positiva.

L’addicció es converteix així en un estímul per a superar un repte o per a aconseguir una satisfacció personal.

Ho poden comprovar vostés amb les experiències que narren una sèrie de destacats autor@s en aquest quart volum.

2021

Ser una figura del futbol professional o un gran esportista aficionat; ser un bon xef o un excel·lent enòleg; dedicar-se a la política per a resoldre els problemes de la ciutadania; desenvolupar amb honestedat la professió de periodista; dominar l’art de la fotografia; ser un expert cinèfil; ser un erudit de la història local… per a destacar en qualsevol d’aquests camps cal tindre una gran addicció (entesa sempre com un gran vocació) per a arribar fins a l’èxit.

5

Índex 8

Passió, ambició i disciplina per a aconseguir un somni • Juan Bernat Velasco

13

Mon pare • Antoni Picazo Jover

18

Addicte a la política, els drets socials i a la igualtat • Alex Morales Fernández

21

Polarització i confrontació • Joan Castelló Lli

29

Viatjar pel món a través del vi • Javier Cantos Pérez

34

L’aroma del putxero en perol de 50 litres • David Surian

falla Raval de Sant Agustí

37

Veure pel·lícules compulsivament • Joaquín Vallet Rodrigo

43

La imatge d’un nou dia • Alex Grau Vilar

46

Berlanga: Pel·lícules com falles • Joaquín Vallet Rodrigo

49

El busseig enganxa: qui el prova, repetix • José Antonio Puig Olmo

52

Distingir entre raonable i acceptable • José Barbero Nicolau

55

El tir olímpic es addictiu… però és sa • Jesús Ferrer Prieto

58

Una recerca contínua pels fets del nostre poble • Juan Bautista Ripoll Font

6

7

2021

te al Addic

, ó i s s a P . l o b t u f

futbol. futbol.

Pass Passió, RA E P A MN I N I L IP N SO C S I I D UIR U Ó I C G I AMBACONSE

JUAN BERNAT VELASCO Jugador de futbol

V

8

aig nàixer a València l’1 de març de 1993 però molts creuen que vaig nàixer a Cullera perquè des de xicotet quan els meus amics del col·legi em preguntaven d’on era, els deia que el meu poble era Cullera. Allí he passat els estius amb la meua família des que tenia 3 mesos, i va ser allí on vaig començar a donar patades a la pilota amb els meus amics de sempre en el camp municipal del Racó.

La meua passió pel futbol era tan gran que quan tenia ocasió em posava a jugar amb una pilota. Que li ho diguen a Salvador, el conserge de l’edifici on estiuejava, qui sempre acabava llevant-me la pilota per jugar en alguna zona on no estava permés usar-la.

En la meua memòria queden molts i molt bons records d’aquells estius a la platja de Cullera i encara ara, sempre que puc, intente passar allí alguns dies de les meues vacances estivals.

Als quatre anys vaig entrar en el Col·legi Públic Angelina Carnicer de València, on vaig realitzar els cursos de Primària. En eixa època, amb sis anys, vaig entrar a l’Escola de Futbol del València CF, quan els meus pares i els pares d’uns amics del meu germà ens van

,

2021

.sió,

portar a fer les proves d’accés i, una vegada superades, entràrem a formar part de l’escola de futbol base valencianista.

Des dels sis anys fins als dèsset, i temporada rere temporada en l’Escola del València CF, vaig anar passant per totes les categories, superant sempre totes les proves establides.

El meu germà i els seus amics van seguir uns anys fins que, en un moment determinat, no van superar les proves i no van poder continuar. Cada temporada entraven nous xiquets i alhora n’eixien uns altres. Molts dels meus companys d’eixos primers anys van eixir i era trist veure’ls partir.

Durant els anys que vaig ser a l’Escola de Futbol (1999-2014), vaig participar amb l’equip del València en nombrosos tornejos i campionats en diferents comunitats espanyoles, i vaig aconseguir nombroses distincions, com el trofeu de campió amb el Valencia CF en el Cotif-2009 amb 15 anys, el Trofeu Juan Sánchez al millor jugador a Aldaia-2011 amb 17 anys, el Trofeu Taronja amb l’equip del Valencia CF en 2011 i Pilota d’Or de Superdeporte en 2014 amb 20 anys.

Als onze anys vaig ingressar en l’IES Serpis de València, on vaig cursar els estudis de Secundària. En aqueixa època va començar a complicar-se el poder compaginar la pràctica del futbol amb els estudis, perquè havia d’absentar-me de l’institut per a atendre la crida de la Selecció Valenciana de Futbol quan tenia 12 anys, i de la Selecció Espanyola de futbol quan tenia 15 anys.

Va ser una etapa una miqueta complexa però jo ho tenia clar des de xicotet: sempre he somiat amb arribar a ser futbolista, eixe era el futur que somiava i sempre vaig voler fer del futbol la meua professió. A poc a poc, vaig anar fent realitat este somni, ja que, a part de tindre unes bones qualitats per a aquest esport i de fer un treball constant dia a dia, vaig tindre la gran sort de no patir lesions durant eixos anys.

Temporada rere temporaJuan Bernat amb la samarreta del València CF. Foto da vaig anar aconseguint noves Lázaro de la Peña metes i vaig entrar a formar part

9

falla Raval de Sant Agustí

10

de la Selecció Espanyola de futbol en la categoria més bàsica, la Sub-16: amb quinze anys em vaig incorporar als entrenaments per a jugar el Torneig de Santarem a Portugal en 2009, on ens proclamàrem campions.

Un any després em van cridar per a la Sub-17: vaig tornar a entrenar amb la Selecció Espanyola i vaig participar en el Campionat d’Europa a Liechtenstein al maig de 2010, on quedàrem subcampions d’Europa.

També vaig formar part de la Selecció Espanyola Sub-19 que Juan Bernat amb la indumentària del Bayern de Munic. en 2012 va participar en el CamCol·lecció Juan Bernat pionat d’Europa disputat a Estònia i es va proclamar campiona.

Amb la selecció Sub-20 vaig participar en el Mundial de Turquia de 2013, on arribàrem a la fase final, i amb la Sub-21 he sigut un jugador habitual en eixa categoria.

Una data màgica per a mi va ser el 9 d’octubre de 2014, quan vaig debutar amb la Selecció Espanyola absoluta davant de Luxemburg i vaig anotar el meu primer gol en eixe partit iniciàtic.

Però tornem al València CF. En la temporada 2010-11, amb dèsset anys, vaig passar a formar part del filial en Segona Divisió B i en l’estiu del 2011 vaig realitzar la pretemporada amb el primer equip, llavors entrenat per Unai Emery. Encara que el meu debut amb el primer equip va ser en un partit amistós a Alzira, el meu primer partit a Mestalla va ser contra l’AS Roma en el Trofeu Taronja.

Una altra data inoblidable va ser el meu debut en la lliga espanyola de futbol: va ser l’11 de setembre de 2011 enfront del Racing de Santander; tenia 18 anys i va suposar, a més, signar el meu primer contracte professional amb el València C.F. Allí vaig estar tres anys, fins a la temporada 2013-14.

En 2014 em va cridar Pep Guardiola perquè m’incorporara al Bayern de Munic, equip amb el qual vaig signar un contracte per cinc temporades. Durant la meua estada a Alemanya, l’equip va aconseguir quatre campionats de lliga, una copa d’Alemanya i tres supercopes. Vaig formar part de l’onze ideal de la Bundesliga i vaig aconseguir el premi al millor jugador en l’Audi Cup 2015 d’Alemanya.

No obstant això, no tot van ser premis en els quatre anys que vaig estar en el Bayern de Munic, perquè en la pretemporada del 2017 vaig patir una greu lesió i vaig haver de ser intervingut quirúrgi-

2021

cament, la qual cosa em va obligar a apartar-me cinc mesos dels terrenys de joc.

En 2018 vaig rebre la trucada de Tuchel perquè m’incorporara al seu nou equip, per la qual cosa vaig acceptar l’oferta del París Saint Germain (PSG), amb el qual he jugat dues temporades, on he sigut titular indiscutible i he guanyat dues lligues de França, una copa de França i una copa de la lliga. A més, vaig rebre el premi MVP en el partit de Champions League contra el Borussia Dortmund i vaig figurar en diversos onzes ideals triats per la UEFA. En l’estiu del 2020 i després dels problemes de la pandèmia, el PSG es va classificar per a jugar la fase final de la Champions a Portugal, i es va enfrontar en la final al meu exequip, el Bayern de Munic. Quedàrem subcampions.

A l’inici de la temporada 2020-21, i en el tercer partit de lliga, vaig tindre la mala sort de patir una greu lesió que, malauradament, m’ha fet passar de nou pel quiròfan.

Em considere un privilegiat per tot el que he aconseguit en la meua carrera professional, i per haver compartit vestuari amb excel·lents jugadors i entrenadors, tots ells grandíssimes persones.

També em considere un afortunat amb les meues amistats. Fas amics i els de veritat es queden per sempre, això és molt bonic. Així va succeir amb un amic de la infància que, des del principi, em va acompanyar en la meua carrera professional i hui en dia continuem sent inseparables.

La meua adolescència no va ser com la dels meus amics d’estiueig, com la dels meus companys de classe. El futbol i la meua dedicació a aquest em privava en moltes ocasions de poder estar amb ells, però mai m’he penedit de deixar de fer coses que m’hagueren agradat fer en eixe moment perquè tenia un somni, i eixe somni em feia feliç per damunt de tot.

Mai tindré suficients parauJuan Bernat amb la samarreta del seu actual club, el les d’agraïment per als meus París Saint Germain (PSG). Col·lecció Juan Bernat pares ni podré expressar tot

11

falla Raval de Sant Agustí

l’afecte que sent cap als meus germans, dels quals em vaig haver de separar sent molt jove. Encara que és molt dur estar lluny de la família, tenia una meta, un somni que aconseguir.

Més d’una dècada després de donar els meus primers passos en el futbol continue treballant amb disciplina per a poder aconseguir els meus somnis malgrat les dificultats i les lesions. Com vaig dir el dia que vaig patir la meua última lesió: “Les lesions són part de la nostra professió i cal afrontar-les de la millor manera. Per això des de hui, ja només pense a recuperar-me al més prompte possible i estar de tornada amb els meus companys”.

El futbol és per a mi PASSIÓ, AMBICIÓ, DISCIPLINA, SALUT i TREBALL. Aquestes condicions són les que inspiren la meua vida i m’ajuden a mantindre’m ferm en el camí que m’ha portat a aconseguir el meu Juan Bernat amb la somni, el somni d’una vida dedicada samarreta taronja al futbol. El somni d’un futur que del València CF. vaig poder albirar aquell dia, fa ja Col·lecció nou anys, quan vaig debutar amb Juan el meu equip, l’equip que em va Bernat veure nàixer futbolísticament parlant, el València CF, en l’estadi de Mestalla, la meua casa.

12

l l a b e r t a i l í m a f a l i

treball i la fam treball A E T C I ADD

L

re a p n Mo

i la famí

ANTONI PICAZO JOVER Professor d’institut

E

stic en ca mon pare, fent-li companyia. A les portes d’un Nadal que s’insinua tan rar i desangelat com ho és tot en general. El menjador del seu pis és com una bombolleta càlida, acollidora. Aparentment impermeable al drama col· lectiu de l’exterior. Una estufa escalfa l’ambient. Però són els seus 92 anys de vida viscuda, la seua humanitat reconfortant, els que t’amaren l’ànima d’una pau que et fa sentir bé. A gust.

Intente aprofitar eixe moment de serenor, un tant màgic, per escriure. Tinc pendent una col·laboració amb el llibret de la Falla el Raval. M’han suggerit parlar d’addiccions. Parauleta, per cert, amb mala premsa. Amb raó, segurament. Però, per moltes voltes que li pegue, no se m’ocorre res amb un mínim de trellat per sortir-me’n amb un tema tan àrid com eixe.

Alié a les meues cabòries i al soroll i les imatges que escup la televisió, mon pare dormisqueja de manera plàcida. Poques imatges més tendres que la de qui encara les últimes revoltes de la vida.

D’una manera tan lúcida, tan digna. Una tendresa que t’arriba al més profund dels sentiments i et predisposa a repassar, encara que

13

falla Raval de Sant Agustí

siga per damunt, la seua vida. Cinc minuts són suficients per a somiar una vida, deia el gran Benedetti. Intente esbrinar si, pouant en la de mon pare, em pot servir d’inspiració per a eixir de l’atzucac en què em trobe. Però, per molt que escorcolle, les úniques addiccions que li he conegut són el treball i la família. També Cullera, el seu poble d’adopció. Del qual s’ha declarat sempre un fervent enamorat.

De família immigrant d’origen manxec, mon pare va passar tota la seua infància al barri de la Xerea, en ple centre del nostre cap i casal. Un barri amb molta història on, segons em contava, convivia gent adinerada amb altra molt més modesta, com la seua. Però les penúries de la vida d’aquell temps no foren cap impediment perquè la seua fora una infantesa feliç. Els carrers estrets i sinuosos del barri, on l’únic vehicle que passava era el del fem, eren el seu hàbitat natural. Per aquells carrerons, en ple cor de la ciutat, jugava a tots els jocs imaginables. Sempre amb la seua colla d’amics. En aquell temps sense temps. Un barri, amb un ambient molt familiar.

On tot el món es coneixia i on es celebraven un fum de festes. Des de les dedicades al seu patró, Sant Vult, fins a les falles. Tenien

La diagonal del País Valencià entre els anys cinquanta i seixanta (Arxiu La

14

Penyeta)

2021

el seu propi equip de futbol i tot, l’Artístic, que competia amb els equips d’altres barris de la capital. Una foto esgrogueïda pel pas del temps, en dona fe.

De cop i volta, però, una maleïda guerra i el seu rastre de calamitats tallà de soca-rel aquella infantesa feliç. Els jocs i els amics desaparegueren. I el paisatge de la seua quotidianitat va ser envaït pel so de les sirenes i els bombardejos, per les nits al refugi, per les cues de racionament inacabables. Per la misèria i el dolor. Per una pena molt negra que ho inundava tot. Com la que sentí aquell dia en què es fongué amb els seus pares en una llarga i desconsolada abraçada. A l’andana de l’estació del Nord. Son pare marxava cap al front. I per a un xiquet de només onze anys, era difícil de pair la idea de no tornar a vore’l, de poder perdre’l per sempre.

Mentrimentres, el seu estimat barri anà despoblant-se. Buidant-se de la gent jove que partia cap a la guerra. O dels que morien de tuberculosi per falta d’aliments. Una malaltia que feia estralls entre gent de diversa edat. La desesperació i la fatiga arribaren a tal punt que ja ni ell ni sa mare es prenien la molèstia d’anar a protegir-se al refugi quan els bombardejava l’aviació feixista. Un dia, algú trucà a la porta del pis on vivien. Li costà, però finalment, darrere d’aquella barba espessa i aquell rostre demacrat, acabà reconeixent a son pare. I tota l’amargor d’aquell temps de tenebres s’esvaí en un sospir.

A començaments del quaranta-tres, la família es traslladà a un poblet no massa llunyà de la capital, Cullera. Son pare havia trobat treball en un forn del centre de la vila. A pesar de deixar a contracor el seu barri de sempre, una nova vida s’obria al davant dels seus ulls. I no tardà a quedar-se captivat per la bellesa d’aquell poble.

Com una mena d’amor a primera vista, de seguida quedà atrapat per l’atractiu del paisatge cullerenc. I ben prompte comprengué que aquell era el lloc ideal per cicatritzar les ferides d’una guerra tan dolorosa. Per a reconstruir les seues vides en aquella nova terra d’acollida. A la voreta mateixa de la mediterrània.

Van llogar un pis molt modest al carrer del Replà de Sant Antoni. Cada dia, havien de baixar per aigua a una font que hi havia a la plaça Mongrell i a llavar la roba a la séquia del costat de l’ermita.

Després d’anar durant un curs a l’Escolaica, va haver de deixar els estudis. Eren temps d’estretors i els diners feien falta a casa. Hagué de posar-se, per tant, a treballar. Primer, de dependent en una paqueteria. I després, en el que ja seria el seu ofici de per vida, el de pintor. Dels de brotxa grossa. Ofici que se li donava molt bé i al qual es dedicà en cos i ànima. Començant així a guanyar-se la vida, però també un trosset de felicitat.

Durant aquells primers temps, havia de fer llargues caminates a peu quan tocava pintar als llogarets del Brosquil, el Mareny o el

15

falla Raval de Sant Agustí

Barques a la plata e Sant Antoni (Arxiu La Penyeta)

16

Far. Fins que acabà per comprar-se una bicicleta de segona mà. Per a ell, fou un respir considerable. També, un nou al·licient. De fet, no va tardar massa a adquirir-ne una altra, de nova. Una especial BH, que es va convertir en la seua companya de fatigues. Recorde, com si fora hui mateix, vore’l fent equilibrismes per portar una escala o un tauló de fusta al muscle, mentre pedalejava. Durant el poc temps de descans de què disposava, es recorria el terme de dalt a baix. Descobrint i gaudint de les belleses naturals d’aquell poble tan encisador, dalt la seua bici nova de trinca. I mentre ho feia, començà a pensar que viure a Cullera era tot un privilegi. Un autèntic regal per als sentits. I que ja no s’imaginava el seu futur, lluny d’aquell lloc.

Passats els anys, en el seient de darrere d’eixa mateixa bicicleta, passejaria al seu primer fill pels mateixos llocs que havia començat a explorar meticulosament anys enrere. Sense perdre’s detall.

Les platges, el far amb la costa brava del voltant, el riu i l’assut, el castell, l’estany, Santa Marta, la muntanya i la badia, el passeig del riu. Diuen que cada raconet del món conté l’univers sencer. I en efecte, aquelles passejades dalt la bicicleta, pel terme de Cullera, eren com un mena de viatge per un món a xicoteta escala. El seu peladejar, l’acompanyava amb una retafila de comentaris, sempre apassionats, que despertaven la curiositat d’aquell xiquet que els

escoltava ben atent. I que l’ajudaven a descobrir la bellesa i la màgia d’aquells paisatges. Una bellesa i una màgia que li anaven directe dels ulls al cor. I allí s’han quedat. Per sempre.

Observe com mon pare continua assegut al sofà. Encara endormiscat. Amb la tranquil·litat d’esperit que dona haver passat pel món sent una bellíssima persona. Mentres pense que jo necessitaria tota una vida per a agrair-li tantes coses com les que ha fet per mi. Una d’elles, la de transmetre’m la passió pel lloc que m’ha vist nàixer. Créixer. Que m’ha fet ser com sóc, i m’ha modelat com a persona. I és que els sentiments que ixen del més profund del cor també són addictius. Moltíssim.

2021

L’Olivert Cinema, al final del passeig del Doctor Alemany (Arxiu La Penyeta)

17

r d s l e , a c i t í l o p

lítica, p ol í s drets tica, e l s la a e t c Addi

SOCI

L A I A LS

AT T L A A IGU

drets

ÀLEX MORALES FERNÁNDEZ Secretari general dels Joves Socialistes de Cullera

E

18

ra molt menut quan em vaig plantejar que havia de fer alguna cosa per a sentir-me valorat o que formara part d’eixa substancial tasca que significa el canvi social. Des de sempre han estat les generacions més joves les que amb la seua impulsivitat han mutat o canviat la forma d’entendre les coses i la consciència de la gent.

Encara recorde el primer correu electrònic que vaig enviar a un regidor de l’ajuntament de Cullera que hui en dia ostenta l’alcaldia per majoria absoluta… li parlava de vosté, ell sempre m’ho recorda com a anècdota. Les meues ganes de participar en política em van fer afiliar-me a les Joventuts Socialistes ben prompte, sols amb 14 anys i des d’eixe moment fins ara no he parat mai d’intentar canviar la consciència de la gent.

El xicotet marge que ens deixa la política per canviar les coses potser ens cause a vegades frustració, però no hem d’aturar-nos perquè aturar-se significa claudicar.

El sistema capitalista ferotge i el consumisme que ens ha imposat l’economia de mercat, ha ajudat al fet que les ideologies des-

apareguen i es conforme un espai irracional en el qual sens dubte participa molt el radicalisme extremista i els pols oposats com a protagonistes del moment.

La igualtat és l’única garantia que ens dóna a les classes treballadores el poder ser lliures davant el sistema que fa més rics als quals ja ho són. De fet, el 80% de la riquesa al món està en mans de sols l’1% de la població. És una dada que demostra la realitat socioeconòmica que patim. La precarietat i la pobresa extrema que no sols es dóna a Europa sinó que continua més avall, especialment en països del continent africà és la pitjor de les pandèmies…

En un moment de crisi existencial, sanitària, social, és evident que la ciutadania entenga la política des de la confrontació i no des de la vertadera resolució dels problemes que sols ocorre quan hi ha diàleg i debat sa on les idees argumentades amb capacitat i des del respecte s’imposen davant eixa irracionalitat que he mencionat anteriorment.

2021

s t re

“Encara recorde el primer correu electrònic que vaig enviar a un regidor de l’ajuntament de Cullera…”. Grup de la falla Paremiologia… en clau fallera, de Jordi Carrascosa (El Canet, 2019). Arxiu Joan Castelló

19

La crítica política està molt present a les falles. Escena de la falla Barbaritats, de Alejandro

falla Raval de Sant Agustí

Santaeulalia (L’Antiga de Campanar, 2015)

20

Són necessàries les idees, perquè les idees canvien la forma d’entendre la vida i conformen un imaginari d’arguments enfront de la ignominiosa actitud de la confrontació per què sí.

Hi ha persones que tenim vici i addicció per canviar la vida de la gent, per resoldre de forma més fàcil els seus problemes, que no són altres que les desigualtats entre homes i dones, entre rics i pobres, entre persones de diferents colors de pell o sexes i que a causa d’eixa diferència cromàtica o de gènere patixen desigualtats, precarietat i una mancança de drets i llibertats. És imprescindible que este vici, l’addicció de la gent per canviar les coses s’impose en la majoria perquè puguem articular d’una vegada per totes un canvi de consciència real i pragmàtica. En cas contrari, no podrem sinó més que caure en l’apatia, eixa que ens porta a ser més febles, a seure al sofà de la comoditat social de per vida i deixar que les desigualtats cresquen.

Cal educar en valors, i especialment cal educar en valors democràtics com la llibertat, la justícia social, el respecte a les altres persones vinguen d’on vinguen i siguen com siguen. No és perquè agrane cap a casa, que també, i ben bé ho sabeu els que em coneixeu, però sols des del progressisme i l’esquerra este país ha aconseguit les majors quotes de llibertats ciutadanes.

Els drets socials com ara el Matrimoni Igualitari, la Llei d’Interrupció Voluntària de l’Embaràs o la Llei d’Igualtat entre homes i dones són fites que s’han aconseguit sempre des de la lluita ciutadana, els moviments socials i sobretot el progressisme. Per això, la nostra addicció ha de ser a les idees, a les idees de veritat que sí que canvien les coses.

i n ó i c a m r o f in f o informació mac la a e t c Addi

POL A

IÓ C A Z RIT

IÓ C A T N O R F I CON

JOAN CASTELLÓ LLI Periodista Membre de l’Associació d’Estudis Fallers (ADEF)

E

n les últimes dècades hem assistit a una intensificació de la polarització de la vida política en progressió geomètrica, una estratègia que tracta de dividir a la ciutadania en blocs irreconciliables amb missatges simples que calen en els seus sentiments i emocions.

Un dels puntals d’aquesta nova política és la influència que es pot exercir a través de les xarxes socials, amb efectes perniciosos entre els seguidors de cada bàndol, que no busquen la veritat sinó confirmar les seues pròpies idees encara que no siguen les millors ni les més convenients per als seus interessos ni per a la societat en general. Davant dels mitjans de comunicació tradicionals, en l’última dècada s’ha imposat una cultura del fake o de realitat inventada perquè a través de la viralització s’aconsegueixen bons resultats per als qui impulsen aquest tipus de desinformació.

Aquest plantejament comunicatiu ha donat lloc a l’aparició de nombroses teories de la conspiració, la majoria d’elles sense fonament científic o polític, però que han calat en la població perquè quan més por sent la ciutadania, més procliu és a creure eixe tipus de teories.

21

falla Raval de Sant Agustí

22

Un exemple molt recent el tenim en les últimes eleccions a president dels Estats Units, un procés en el qual l’electorat ha quedat dividit entre les polítiques ultraliberals i proteccionistes (defensades per Trump com a candidat del Partit Republicà) i les polítiques de defensa de drets socials —sobretot la sanitat pública— i de les minories, a més de la promoció de la igualtat entre l’home i la dona (defensades pel Partit Demòcrata i el seu candidat Joe Biden).

Un estudi realitzat per Luis Miller, científic del Centre Superior d’investigacions Científiques (CSIC), conclou que la polarització ideològica a Espanya és entre dues i tres vegades major que l’existent en altres temes, com poden ser la fiscalitat o la immigració. L’exemple més paradigmàtic de l’última dècada ha sigut la confrontació entre els denominats espanyolistes versus els independentistes, entre constitucionalistes versus populistes.

La confrontació ideològica dreta/esquerra en Espanya ha existit sempre però no havia aconseguit cotes de polarització tan altes com fins ara. L’actual situació dista molt de la quel jo vaig conéixer a l’inici de la meua carrera professional com a periodista, al final de la dècada dels setanta del segle xx, en una Espanya que havia viscut els últims anys del franquisme i avançava amb passos decidits cap a la democràcia, encara que els perills de la involució continuaven estant molt presents, i continuarien estant durant molt temps, amb el terrorisme d’ETA i de l’extrema dreta pugnant per veure quin dels dos era més cruel.

Després de 40 anys de dictadura, l’oposició democràtica defensava la ruptura amb l’antic règim puix que la reinstauració de la monarquia en la persona del rei don Joan Carles I estava legitimada en la llei de Successió en la Prefectura de l’Estat de 1947, una de les set lleis fonamentals del règim franquista.

L’actuació política es va plantejar llavors entre “reforma o ruptura”, un debat en el qual finalment es va imposar el primer terme, el transitar de la llei franquista a una nova ordenació jurídica basada en principis democràtics. Eixe camí, difícil i a vegades tortuós, va exigir reAmb el gerent del Levante UD, Francisco Rojas, a núncies i acords a parts iguals, l’estiu de 1979. Arxiu Joan Castelló encara que el consens va ser

2021

una paraula vituperada des d’alguns estaments polítics i socials, ja que es va interpretar, no per la seua accepció més positiva, la d’aconseguir enteses entre posicions ideològiques diferents i distants, sinó en la seua accepció més negativa, la de renunciar a posicionaments polítics per feblesa.

La llei per a la Reforma Política (gener de 1977), la celebració de les primeres eleccions democràtiques amb caràcter constituent (juny de 1977), l’aprovació en referèndum d’una nova Constitució (desembre de 1978) i les eleccions municipals van ser les fites que de manera successiva van fer possible que la vida política espanyola fóra equiparable a la resta de països democràtics d’Europa.

Van ser anys (entre 1974 i 1979) en els quals vaig cursar els estudis de la llicenciatura de Periodisme en la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Complutense de Madrid (en aquells dies eixos estudis no existien a València i vaig haver de buscar-me la vida fora de la meua terra).

Les tensions involucionistes, encoratjades pels nostàlgics del règim franquista, per l’extrema dreta i pels sectors integristes, van continuar latents en la vida espanyola amb successos execrables

Roda de premsa sobre el denominat cas Ivex-Lagier-Tabares. Arxiu Joan Castelló

23

Amb la soprano americana Jennifer Wilson abans de l’estrena de La valkiria, de Wagner, al

falla Raval de Sant Agustí

Palau de les Arts de València (2013). Foto Kai Fosterling

24

com la matança dels advocats laboralistes d’Atocha (gener de 1977) o l’intent de colp d’Estat del 23-F (febrer de 1981), capitanejat per dos tinents generals, Milans del Bosch (que va establir el toc de queda i va traure els tancs al carrer a València) i Armada Comins (que, infructuosament, va intentar controlar la situació des del Palau de la Sarsuela), i pel tinent coronel Tejero, que va prendre l’assalt el Congrés dels Diputats al comandament d’uns 200 guàrdies civils.

En un primer moment, la nova democràcia va consolidar un bipartidisme imperfecte amb dos grans partits dominants (a la dreta, UCD primer, i després AP i PP; a l’esquerra un PSOE majoritari que va compartir espai amb el PCE en un primer moment i després amb Esquerra Unida), i unes forces nacionalistes de diferents signe a Catalunya i País Basc.

L’Espanya democràtica, amb un nou estat autonòmic que deixava arrere una inveterada concepció centralista de l’Estat, va fer passos decisius en el context internacional amb l’entrada en la hui denominada Unió Europea (1986) i, després d’un controvertit referèndum, en l’OTAN (1987), al mateix temps que donava cabudes a majories absolutes (del PSOE en 1982 i 1986) i del PP (en 2000 i 2011).

Com a periodista, he viscut temps d’agitació política i temps de debats d’idees des de posicions ideològiques allunyades, però

2021

des del respecte i la tolerància; temps de consensos que hui serien impensables, com el pacte antiterrorista (Acord per les llibertats i contra el terrorisme) plantejat des de l’oposició pel llavors secretari general del PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero, i acceptat pel PP en el Govern, llavors presidit per José María Aznar.

Hui i ahir, el periodisme consisteix a contar el que succeeix de la forma més objectiva possible, aportant dades i contrastant fonts per a evitar la desinformació i les notícies falses (fake news). Una altra funció del periodisme menys acadèmica però molt real és la de contar el que les autoritats (polítiques, econòmiques, empresarials, socials, culturals i esportives) no volen que se sàpia. Però si alguna cosa ha canviat radicalment en els últims quaranta anys són els mitjans tecnològics per a aconseguir i transmetre la informació. Els mitjans mecànics han donat pas als electrònics, que han fet realitat la immediatesa de la informació, i les xarxes socials han permés al lector, que abans rebia la informació i a penes podia reaccionar davant ella, convertir-se ara no sols en emissor d’informació sinó també en agent actiu en interactuar directament i inclús generar informació.

La meua trajectòria professional ha estat vinculada de manera exclusiva amb la delegació de l’Agència EFE a València. Vaig començar treballant els diumenges a les vesprades, de 18 a 24 hores, agafant les cròniques de futbol de Tercera Divisió que dictaven per telèfon els corresponsals. Uns mesos després, treballava dissabtes i diumenges, amb el mateix horari, per a cobrir als redactors que lliuraven. I amb el mateix motiu (cobrir descansos del personal fix o baixes laborals), vaig treballar en períodes de vacacions (en Nadal, en Setmana Santa-Pasqua i a l’estiu).

Quan al juny de 1979 vaig acabar els meus estudis, tenia una curta però valuosa experiència, una circumstància que va ser decisiva per a aconseguir una plaça de redactor que havia quedat vacant per la defunció d’un redactor.

En una primera etapa, vaig ser redactor esportiu amb la vista posada en el Mundial 82, perquè la Selecció Espanyola disputava els seus partits a València i, a més, Alacant i Elx eren subseus de la primera fase, i l’estadi alacantí del Rico Pérez va albergar el partit per al tercer i quart lloc, amb Polònia i França (3-2) com a protagonistes.

A l’octubre de 1983 vaig iniciar una segona etapa professional en passar a realitzar informació política i parlamentària. A mitjan huitanta vaig ser el primer periodista que va transmetre la informació dels debats en Les Corts Valencianes a través d’un ordinador portàtil (de la marca Tandy i utilitzant la línia telefònica, perquè internet no estava operatiu encara).

Entre 1989 i 1999 vaig exercir funcions d’editor i de cap de redacció, fins que l’any 2000 vaig passar a encarregar-me de la secció d’Economia, per a tornar de nou a l’edició en 2003, un treball

25

Amb altres periodistes valencians en la final de la Champions en Milan (2001) entre el

falla Raval de Sant Agustí

València i el Bayern Munich

de més responsabilitat (suposa revisar que el treball realitzat pels companys té totes les dades perquè la notícia siga veraç i independent), però també suposa allunyar-se del periodisme de carrer, el més viu gratificant en aquesta professió.

Em considere un tot terreny en el periodisme, perquè he realitzat tot tipus d’informacions en l’Agència EFE, un mitjà de comunicació menys brillant que el periodisme escrit (el nostre nom no apareix en les informacions sinó el de la nostra empresa), però que és un planter d’excel·lents professionals que elaborem informació pura i dura, aportant totes les perspectives possibles i sense incloure mai opinió pròpia, només la que podem atribuir als seues protagonistes.

En aquestes quatre dècades de professió periodística he viscut moments històrics i transcendentals (com la constitució de la

Entrevista al tenor Plácido Domingo (2016) al Palau de Les Arts. Foto Kai

26

Fosterling

2021

preautonomia, les successives convocatòries electorals —europees, nacionals, autonòmiques i locals—, els diferents governs del Consell, el Mundial de Futbol del 82, les visites dels papes Joan Pau II i Benet XVI, l’etapa dels grans fastos amb el Govern del PP en la Generalitat i els casos de corrupció derivats d’ella en els anys posteriors, l’ascens i caiguda de Bancaixa…), però també les pàgines més luctuoses (com l’assassinat de les xiquetes d’Alcàsser, l’explosió del vaixell mercant Proof Spirit en construcció en les drassanes del port de València, els devastadors incendis forestals de la dècada dels huitanta…). Quaranta anys vivint la informació de la Comunitat Valenciana dia a dia.

Amb el segle xxi i la irrupció de les noves tecnologies digitals de la comunicació (les telecomunicacions amb els seus successius avanços fins a la 5G, informació gratuïta en internet, les xarxes socials…), el periodisme va donar un gir de 360 graus amb una nova manera de treballar: el periodista multimèdia, capaç de redactar una notícia, realitzar la fotografia de l’acte al qual assisteix, gravar un vídeo i després fer un paquet (text + imatge) per a pujar-ho a la pàgina web del mitjà de comunicació per al qual treballa. L’era de l’especialització del periodista va quedar arraconada per a fomentar la funció del periodista que fa la labor de

27

falla Raval de Sant Agustí

tres professionals (la del redactor, la del fotògraf i la del càmera de televisió).

Amb tota la tecnologia 5G al nostre abast han aparegut nous problemes en l’àmbit de la informació: la informació concebuda com autopromoció (d’una idea, d’un partit, d’una empresa o d’una activitat cultural) realitzada a través dels gabinets de premsa o de les empreses de comunicació; la conversió de les xarxes socials en nous mitjans de comunicació sense estar subjectes al principi de veracitat; el periodisme militant i la ideologització dels mitjans de comunicació; el fals periodisme d’investigació (el que es limita a reproduir ‒sense comprovar en profunditat‒ l’autenticitat dels documents que li ofereix una font interessada) o la informació patrocinada que es cola com si fóra informació rellevant i contrastada.

Eixos són alguns reptes als quals ens enfrontem els periodistes en la tercera dècada del segle xxi.

28

l’ a e t Addic

a i g o l o n e

enologi enologia R A J T A VI MÓN PEL AVÉS A TR VI DEL

JAVIER CANTOS PÉREZ Sommelier

L

a meua addicció és la meua professió: la sommelieria, però fins als 21 anys no em vaig prendre la primera copa d’alcohol. Sorprén, veritat? Jo crec que és la millor prova per mostrar que la sommelieria no és beure alcohol, sinó conéixer sabors, experiències, cultures… a través del paladar.

El meu primer contacte amb el vi va ser una obligació. Tenia 21 anys i estava començant a treballar en sala al restaurant familiar, El Rincón del Faro, així que havia de tindre certs coneixements sobre vins per poder atendre adequadament els clients. Jo, fins aleshores, m’havia dedicat a estudiar, treballar i jugar al futbol, i no havia provat ni una gota d’alcohol.

Així doncs, per millorar la meua formació professional vaig començar a assistir a cursos, tasts i viatjar a cellers. I aleshores va ser quan un món, que havia sigut completament desconegut per a mi, em va captivar i va regirar la meua vida per complet. Em vaig traure el títol de sommelier i em vaig presentar a diversos concursos: vaig quedar tres vegades segon millor sommelier de la Comunitat Valenciana i també em vaig classificar per a la final

29

falla Raval de Sant Agustí

30

a meua addicció és la meua professió: la sommelieria, però fins als 21 anys no em vaig prendre la primera copa d’alcohol. Sorprén, veritat? Jo crec que és la millor prova per mostrar que la sommelieria no és beure alcohol, sinó conéixer sabors, experiències, cultures… a través del paladar.

El meu primer contacte amb el vi va ser una obligació. Tenia 21 anys i estava començant a treballar en sala al restaurant familiar, El Rincón del Faro, així que havia de tindre certs coneixements sobre vins per poder atendre adequadament els clients. Jo, fins aleshores, m’havia dedicat a estudiar, treballar i jugar al futbol, i no havia provat ni una gota d’alcohol.

Així doncs, per millorar la meua formació professional vaig començar a assistir a cursos, tasts i viatjar a cellers. I aleshores va ser quan un món, que havia sigut completament desconegut per a mi, em va captivar i va regirar la meua vida per complet. Em vaig traure el títol de sommelier i em vaig presentar a diversos concursos: vaig quedar tres vegades segon millor sommelier de la Comunitat Valenciana i també em vaig classificar per a la final de l’important concurs estatal “Nariz de Oro”.

Els viatges també són una part important d’aquesta professió per poder conéixer les diferents cultures vinícoles d’arreu del món.

Aquesta passió pel vi m’ha portat a visitar la famosa regió de Xampanya, situada al nord de França, així com a la Borgonya, Bordeus i, per descomptat, importants zones vinícoles espanyoles com La Rioja, Jerez i la Ribera del Duero.

Però, com es tracta d’una passió a la qual dedique amb molt de gust el meu temps, seguisc formant-me contínuament i apuntant una llista de viatges pendents. Actualment estic estudiant per obtenir el títol internacional WEST (Wine Espirit Education True), que serveix per a exercir de sommelier en qualsevol país i que compta amb proves tan difícils com fer tasts a cegues. I, pel que respecta als viatges, tinc moltes ganes de conéixer Nova Zelanda, un país famós per la seua producció de vins blancs i també Alemanya.

La millora contínua i la recerca de les últimes tendències per créixer professionalment també provoca que en El Rincón del Faro estiguem contínuament innovant. Actualment comptem amb el Menú Mercat, que pot anar acompanyat d’un maridatge nacional o internacional, segons els gustos del client, amb qui parlem per poder aconsellar-li el que més s’adapte a les seues preferències.

I ara estic preparant un maridatge amb vins de varietats autòctones, com les valencianes Royal i Forcalla o una varietat de Badajoz denominada Eva de los Santos. Igual que ocorre amb la gastronomia, que intenta tornar a les arrels culinàries de cada regió, els enòlegs també estan intentant recuperar varietats autòctones poc conegudes i que estaven desapareixent.

El sommelier Javier Cantos en un tats de vins al restaurant El Rincón del Faro. Col·lecció

Perquè un sommelier no sols es dedica a aconsellar vins als clients. Moltes vegades la gent no és conscient de tot el treball que hi ha darrere. A banda d’una formació contínua i de viatjar a diferents cellers, també ens dediquem a dissenyar els maridatges dels nostres restaurants i, no sols sabem de vi, també tenim estudis sobre cafés, olis, formatges, whiskys i destil·lats. Així mateix, hem de saber maridar destil·lats amb puros, per harmonitzar els diferents aromes i potències. Com també les cerveses, de les quals vull fer un reconeixement a les varietats artesanes que s’estan recuperant, com la valenciana Gènesis (amb dos sabors: arròs i taronja).

I, de fet, també hi ha tasques complicades, com saber què recomanar a un client, encara que siga un producte que no t’agrade.

Per exemple, pot ser que el vi dolç no entre dins dels gustos personals del sommelier, però n’ha de conéixer les diferents opcions i saber recomanar al client la que més s’adapte als seus gustos. Has de ser professional i analitzar-ho a través d’uns paràmetres per saber si té qualitat o no.

2021

Javier Cantos

31

falla Raval de Sant Agustí

32

O, per exemple, de vegades hem d’assistir a tasts a les 9 del matí i començar a tastar vins, quan a eixes hores el que més t’abelleix és prendre un café amb llet.

Tots aquests viatges, estudis, dissenys de maridatges, etc. resten molt de temps de la vida personal.

Però crec que açò no és un problema que ens passe sols als sommeliers, sinó que afecta l’hostaleria en general, ja que com se sol dir popularment “quan més festa és, més faena tenim”. Treballem tots els festius, Nadal, caps de setmana, estiu, etc. I això significa sacrificar moltes festes i moments amb la família. Per això, crec que la societat hauria de valorar més tots aquests esforços i més en els moments tan difícils que estem vivint a causa de la pandèmia provocada per la COVID-19.

El sommelier també té estudis sobre cafés, olis, Afortunadament, la meua formatges, whiskys i destil·lats. Col·lecció Javier família ve del món de l’hostaCantos leria i comprén tots aquests sacrificis. A mi, sempre m’han donat el seu suport perquè seguisca fent el que més m’agrada, encara que això de vegades signifique perdre certs moments familiars.

Perquè al final també cal recalcar que per a mi la sommelieria no és un treball, és la meua passió. I siga un cap de setmana o el dia de Nadal, jo disfrute fent viatjar a la gent per diferents racons del món sense moure’s del meu restaurant. L’objectiu és que aquesta experiència líquida s’equipare a l’experiència sòlida de tastar el menjar, ja que, en els últims anys la gastronomia ha tingut un major reconeixement per part de la societat gràcies en part als programes i reality shows de cuina de la televisió, però la sommelieria encara no està prou valorada per la societat.

De fet, guarde anècdotes amb clients que, sense disposar de coneixements previs, es fan els grans entesos en vi i et demanen alguna varietat que no té res a vore amb els sabors que estava bus-

cant eixa persona. Però, com se sol dir, el client sempre té la raó, així que somriem i seguim a la nostra feina.

També voldria fer incís en la idea que he dit a l’inici d’aquest article: jo sóc més tastador que bevedor i, en aquest sentit, la sommelieria ajuda a fer que la gent considere l’alcohol com un producte del qual disfrutar, però sense abusar-nel. És important aclarir per als que no ho sàpien, que en els tasts no es beu el vi, sinó que es tasta i després s’escup. Per això crec que inculcar en la gent una cultura sana del vi ajudarà a evitar addiccions com l’alcoholisme.

En definitiva, em considere un afortunat per poder viure de la meua passió i fer disfrutar la gent perquè viatgen amb el seu paladar arreu del món. Treballar amb el que t’agrada fa que les hores et passen volant i que vullgues seguir millorant. Al remat, és una addicció positiva.

2021

Javier Cantos: “Soc més tastador que bevedor”. Col·lecció Javier Cantos

33

a i m o n o r t s a g la a e t c Addi

as t ro g a s -tronomia mia onomia O R E X T U S P E L R E T I D L A 0 5 M E D L L’ARO O R E EN P

DAVID SURIAN Cuiner

L

34

a vocació a la cuina i a la restauració em va vindre de ben xicotet, la veritat que no me’n vaig adonar, perquè ho vivia cada dia.

Tindria jo uns set anys… Em veig corrents per la cuina amb un pantaló de tirants amb pedaços als genolls, i veig ma mare entre els fogons, amb un davantal tot fet de randa, blanquíssim, amb el monyo sempre ben fet i eixe somriure sempre amb ella.

Està colant els perols de 50 litres de l’olla per fer la famosa sopa Pepín, coneguda a tot Catarroja i part de l’estranger per tan de bona com estava. De fet encara hui ix a relluir esta sopa en les converses de menjars locals i temps passats.

Me’n recorde quan estos putxeros, una vegada ja colats, cigrons, carns, creïlles, naps, xirivies…, s’abocaven en poals a l’entrada de la cuina per a donar les sobres a tots els veïns que tenien gossos.

Mira si m’agradava el putxero que feia ma mare, que, d’amagat, em posava tot el que podia agafar amb les manetes en un plat i me n’anava corrents fora al carrer, darrere d’algun cotxe a menjar-m’ho sense que em vera ningú.

El cuiner David Surian preparant un

2021

plat. Col·lecció David Surian

35

La vocació d’hostaler la va sentir David Surian de ben menut.

De cambrer en el Salón Pepín.

falla Raval de Sant Agustí

Col·lecció David Surian

David Surian, maître, cuiner i cap

36

de cuina. Col·lecció David Surian

Recorde una vegada que em van pillar Lola, la Volcacarros, i Marina la mà dreta de ma mare en la cuina, i li ho van dir a ma mare: “Babi, a este xiquet li entrarà alguna cosa, mira com es menja els cigrons i el putxero!”. I ma mare em cridava i em marmolava: “Daaviiiiiiidd, que et vas a posar mal de la panxa! Ara li ho diré a ton pare, Toni, a vore què li dius a este que em farà morir i ens tocarà hospitalitzar-lo de la fartada que s’està pegant”.

Guarde encara en la memòria tot el sabor i l’aroma d’eixe putxero que ma mare feia tots el divendres en el Salón Pepín, la sensació comfortable de menjar-lo en família, com diguem en hostaleria, primer el plat de fideus o d’arròs caldós i després, el putxero, com mana la tradició valenciana. I unit a eixe record està el de la sopa tan famosa que vos contava adés, la sopa Pepín, feta amb el seu brou. Un dia, la va provar el cardenal Tarancón i em va dir. “Dígale a la cocinera que esto es una Real Sopa Cubierta”.

Ja sabeu d’on bé la vocació de ser cuiner, de ben xicotet, i avui en dia addicte a la cuina, tota l’experiència adquirida dels meus pares, bé en el servei, així com a la cuina, sóc tan addicte a la cuina, que em considere un aprenent. Així de gran és la cuina, mai ho saps tot, cada dia aprens alguna cosa nova.

Moltes gràcies a tots per haver tingut el plaer d’escriure aquestes anècdotes i haver-me deixat gaudir tant. Contant-vos aquest article, he tornat a viure com si tingués set anys.

Qui és qui David Surian Costa (Catarroja. 1968). Cuiner.

Va treballar durant vint-i-cinc anys al Salón Pepín, el negoci dels seus pares, i amb posterioritat va obrir la cafeteria Benlliure (nom que li va posar en memòria del seu avi al carrer Nou de Catarroja).

Ha recorregut tot el territori valencià treballant en empreses de càtering, restaurants… com a maître, cuiner i cap de cuina.

Actualment és professor tècnic en Cuina i Pastisseria, dona classes de Cicles Formatius i de Formació Professional.

cinem Veure cinema.

e r u e V . a m e n i c l a e t c Addi

L U C Í PEL·L

PU M O ES C

NT E M LSIVA

Veure

JOAQUÍN VALLET RODRIGO Membre de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d’Espanya Cineasta, escriptor, historiador cinematogràfic i crític de cinema a la revista Dirigido por…

A

ddicció al cinema. Però no al fet de veure pel·lícules, sinó a endinsar-se en els seus misteris i aprofundir en la història i els períodes d’aquest art que, en aquest convuls 2020, compleix 125 anys. L’addicció al cinema sorgeix en qualsevol moment. De manera inesperada. De sobte, algú veu una pel·lícula que, per algun motiu, representa una cosa molt important en la seua vida i veu la necessitat d’endinsar-se en aquest complex i infinit univers. També, com en el meu cas particular, l’addicció sorgeix del dia a dia. De veure pel·lícules compulsivament des de la infància fins al punt de no poder viure sense elles. Sense el que representen emocionalment i intel·lectualment.

L’addicció sorgeix en els primers anys de la infància. El meu primer record cinematogràfic, de fet, és una pel·lícula de l’oest. En aqueixos primers anys d’infància en els quals tot és un constant descobriment i que, dècades després, es recorden borrosos, com si la memòria els ocultara deliberadament amb la finalitat de mantindre el misteri de l’obertura al món, en aqueixos primers anys, com dic, les imatges de Solo ante el peligro (1952) i Raíces profundas

37

falla Raval de Sant Agustí

38

(1953) batallen entre si per veure quina d’elles acaba convertint-se en la pel·lícula que em va obrir les portes al cinema i, per lògica extensió, a la vida. Com a gran part dels cinèfils de la meua generació, les sessions televisives dels dissabtes a la vesprada marcarien aqueixa progressiva immersió en les apassionants infraestructures del cinema. Una cosa, a més, potenciada per les gravacions en VHS del meu pare, incondicional del western i a qui, sens dubte, dec una part important de la passió que sent pel Seté Art. Aquestes infraestructures han anat transformant-se a mesura que jo també ho he fet. Dins de les pel·lícules de l’oest, aqueix gènere meravellós que és la peça clau de la meua addicció cap al cinema, la concepció maniquea de la infància es metamorfosa, amb el pas del temps, en un fosc pou de complexitats que desintegren mites i prejudicis, expel·lint a la llum la vertadera condició d’uns personatges que van molt més allà del pueril marcatge de “bons” i “dolents”. L’Ethan Edwards de Centauros del desierto (1956) és un heroi per a un jove cinèfil de huit anys, encara que molts aspectes de la seua personalitat i moltes de les seues accions no s’entenguen. Tot això esclata de forma extremadament violenta quan, a mesura que es compleixen anys, pel·lícules i lectures, la vertadera dimensió del personatge va sorgint d’entre les ombres. Una dimensió que, no obstant això, sempre ha estat ahí.

El mateix succeeix amb altres gèneres i altres pel·lícules capitals per a aquesta addicció que, d’igual manera, han anat creixent i acompanyant-me al llarg de la meua existència. Pel·lícules com Robín de los bosques (1938), amb un Errol Flynn fonent-se i confonent-se amb els meravellosos exteriors californians de la pel·lícula; Beau Geste (1939), amb un imponent Brian Donlevy com el sàdic sergent Markoff (“Soy el sargento Markoff. Y de basura como ustedes saco soldados”) o El mundo en sus manos (1952), on una impressionant cursa de vaixells es convertia en la més emocionant metonímia de tot un gènere. La comèdia també suposaria una peça clau en l’addicció al cinema a través de pel·lícules com Con faldas y a lo loco (1959), Un marido rico (1942) o les infinites obres mestres de Charles Chaplin i Buster Keaton, igual que el cinema musical, ja que no concep que ningú que haja vist Cantando bajo la lluvia (1952) o Sombrero de copa (1935) no puga caure rendit i perdut per a tota la vida davant l’addictiva màgia que desprenen aquests exemplars de cinema amb majúscula.

No podem deixar de costat el que tal vegada siga el gènere més addictiu de tots: el terror. Una addicció que també prové de pors i temors infantils. Els xiquets de la meua generació sentíem vertadera por cap als vampirs, ja siga el zoomorf i terrible comte Orlock de Nosferatu, el vampiro (1922), el decadent aristòcrata interpretat per Bela Lugosi al Drácula (1931) de Tod Browning o l’intel·

2021 Temps moderns, de Manuel Algarra Salinas, per a la falla Mistral-Murta de 1999. Foto Joan Castelló

39

falla Raval de Sant Agustí

Personatges de pel·lícules mítiques en Una falla de Pel·lícula, de Vicent

40

Llácer (Cuba-Literat Azorín, 2015). Foto Joan Castelló

41

2021

Audrey Hepburn en la falla Paiting València, de

falla Raval de Sant Agustí

José Luis Ceballos i Francisco Sanabria (Plaça de

42

l’Ajuntament, 2015). Foto Adrián Castelló

ligent i salvatge Christopher Lee de les pel·lícules de la Hammer, molt especialment del Drácula (1958) de Terence Fisher (una de les pel·lícules de la meua vida) i d’El poder de la sangre de Drácula (1969), la pel·lícula de terror que més por em donava de xiquet i que, fins i tot hui en dia, encara sent vertaderes esgarrifances cada vegada que la revise. Recorde aqueixa inquietant mescla de por i atracció que em van generar de xicotet els visionats d’El lobo humano (1935), Frankenstein y el hombre lobo (1943) o La novia de Frankenstein (1935), obres prou imponents com per a justificar qualsevol passió cinèfila.

Podríem seguir enumerant gèneres i pel·lícules transcendentals en la meua addicció al cinema. Inevitables serien Crimen perfecto (1954), d’un cineasta que podria justificar per si mateix l’amor desmesurat cap al cinema: Alfred Hitchcock; o Tierra de faraones (1955), Lo que el viento se llevó (1939) o BenHur (1959), epítoms de l’excepcional capacitat narrativa del

classicisme estatunidenc.

Les addiccions tenen els seus nivells de gravetat i els seus tractaments. Les seues teràpies i el seu procés de curació. El cinema, afortunadament, manca de tot això. És una addicció creixent de la qual alguns, afortunadament, no ens curarem mai.

C u a r e l l lleu C r a m a r a l i i la mar ió a c c i d Ad

GE I A T A M D U L A IN O N U ’ D

ÀLEX GRAU VILAR Navegant i patró de vaixells

A

nem d’un costat a altre de la nostra vida i ara que no tenim coses que abans ens pareixien normals, passem en estos moments per la vida amb l’ànsia de viure llibertats que teníem aconseguides.

A hores d’ara cadascú troba a faltar els seus propis àngels o dimonis, les addiccions o anhels de l’ànima que cada vegada més formen part del que ens dona espenta com a persones.

Jo de fa anys que he trobat, no en diria una addicció, però si una manera de viure pròxima a la mar. Crec que a Cullera ens manca una espenta per a poder ser un poble marítim, encara que sembla mentida. Tot i estar al voltant d’aigua (la partida, el riu i la mar) encara ens falten buits per omplir en la nostra societat. Som capaços d’enviar els xiquets a aprendre a fer esquí a la neu, però no pas a navegar ni a viure la mar que tan pròxima tenim.

Una de les experiències més boniques que vaig viure en 2020, ja sabeu la majoria que va pegar la volta al món, va ser la foto que la NASA va triar el 21 de setembre com la imatge astronòmica del

43

falla Raval de Sant Agustí

L’efecte Omega sobre un veler a la mar Mediterrània en Cullera. Foto Juan Antonio Sendra

44

dia (APOD, Astronomic Picture of the Day), però en realitat no era l’objectiu principal de la moguda.

Dies abans, el fotògraf suecà Toni Sendra, amic i autor de nombroses fotos emblemàtiques del Castell de Cullera o el Miquelet de València, entre d’altres, va contactar amb mi per a provar de fer la imatge que va eixir tal com vam planificar. Incloent-hi l’efecte Omega que és com posar-li dues potes al sol.

Mesos abans vam intentar fer el mateix amb la lluna, però no va ser possible atés que en aquell moment vam tindre un malentés tècnic que ens va apartar de les coordenades correctes. A més a més, la lluna té una velocitat brutal pel que fa als astres. El nostre satèl·lit recorre un quilòmetre per segon. El sol és més ràpid astronòmicament, però a l’estar més lluny tenim un poc més de temps.

Encara que sembla estrany, dos dies abans reclamava tripulants que estigueren disposats a estar en la mar a les 07:41 hores; bé, millor dit, havíem d’estar a eixa hora en unes coordenades exactes, a unes dos milles de la costa, una horeta des del Club Nàutic, a vela anem a espai. Diríem que som l’equivalent al Slow Food, Slow Sea. Doncs a eixa hora no hi havia massa voluntaris. Finalment, vaig recórrer a la meua agenda i cridar algun alumne, Rafa Quique, que amb Ana Garcia, Luis Esteban i jo mateix vam ser els quatre que vam tripular el Slainte, el qual heu de saber que no és un vaixell pensat per a maniobres amb poca gent.

Hi ha que estar a un hora exacta a les coordenades correctes

2021

A les 07:41 tal com vam acordar estàvem on havíem d’estar. Minuts abans obrírem la comunicació amb Toni, que era a “les torres d’Espacio” en la platja, a prop d’un grup d’amics de Noctambulaires de Sueca (Salva Ario, Leo Ferrer i Maria Jesús).

Tot just un minut abans vaig telefonar a Toni i vam deixar l’altaveu del mòbil engegat i en el moment exacte vam fer ‘ballar’ un poc el Slainte. Va ser al voltant d’un minut de temps en el qual mentre Toni corria per la platja amunt i avall, anava dient-nos que tornàrem a passar per la posició que ens havia marcat.

No sé si va ser en la primera o en la tercera vegada que vam passar, però la imatge va resultar evidentment perfecta. Tant com per a superar les expectatives.

Al cap d’uns dies la història és quasi coneguda per tots, va donar la volta al món i amb aquesta el vaixell, la tripulació.

Fins i tot a les drassanes on va eixir el Slainte a Croàcia es van fer ressò de la mateixa foto.

La imatge és realment bucòlica, cada dia nou és una nova oportunitat per viure, per gaudir d’una vida que en 2020 ens la van furtar en un tros. La nostra imatge ens ve al pas perfecte per a recordar que cada dia tenim l’obligació d’intentar ser feliços perquè vida només n’hi ha una, i és per a viure-la.

45

erlanga

s l e i a g n a l r Be a m e n i nga c i el seu a e t c i d Ad

S E L U ÍC LES L · L E L P A F COM

cinema

JOAQUÍN VALLET RODRIGO Membre de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d’Espanya

E

n aquest 2021 celebrem el centenari del naixement de qui, sens dubte, és un dels millors directors de tota la Història del Cinema: Luis García Berlanga. Valencià no sols de naixement sinó d’esperit, les seues pel·lícules s’han filmat en bona part de la geografia llevantina (Peníscola en Calabuch; Alacant en Moros y cristianos; la Cárcel Modelo de València en ¡Todos a la cárcel!), al mateix temps que han mantingut trets purament valencians en la seua estructura i concepció.

Les pel·lícules de Berlanga, en efecte, es poden entendre com a Falles humanes1 a partir de la coralitat de les mateixes i a la visió satírica, grotesca i deformada d’una societat a la qual Berlan1

46

L’univers berlanguià ha sigut font d’inspiració de dues falles en la ciutat de València i d’incomptables escenes que han recreat els personatges més populars de les seues pel·lícules.

El mateix Luis García Berlanga va afirmar en 1997, durant la seua investidura com a doctor honoris causa de la Universitat de València, que les seues pel·lícules eren “falleres, pirotècniques i rodades sobre la base de la inspiració instantània, és a dir, el pensat i fet del qual fem gala almenys jo, i espere que alguns dels presents”. Les dos berlanguianes son: Història d’una mamella, de Manolo García i Fet d’Encàrrec (Mossén Sorell Corona, 2007); i Homenatge a Berlanga, de José Latorre i Gabriel Sanz amb disseny de Guillermina Royo-Villanova (en la XXX Mostra de València-Cinema del Mediterrani, 2009).

a

ga sempre observaria des d’un punt de vista agre i des d’un humor catàrtic que acaba col·locant un espill davant les nostres pròpies misèries.

En molts aspectes, això és el que fa de Berlanga un director addictiu. Necessitem veure la part més fosca de nosaltres mateixos. Gaudir, fins i tot, d’ella des de la distància que ofereixen les estampes berlanguianes. Ja siga del Cassen de Plácido, en la què el seu motocarro estava en perill de ser embargat si no pagava una de les lletres; del José Sazatornil de La escopeta nacional, exhibint un interessat servilisme cap a nobles i ministres amb la finalitat de vendre els seus porters automàtics; o del Nino Manfredi de El verdugo qui, contra la seua voluntat, es convertirà en la més atroç eina de la dictadura.

Història d’una mamella, de Manolo García i Fet Berlanga, així mateix, era d’Encàrrec (Mossén Sorell-Corona, 2007). Falla un erotòman reconegut i així ho realitzada a partir d’una idea del cineasta Luis García va mostrar en no poques de les Berlanga. Foto Joan Castelló seues pel·lícules reflectint, novament, els estrats més recòndits de la condició humana. En Tamaño natural, l’obsessió pel sexe d’un home que conviu amb una nina revela latents filies enquistades per les imposicions d’una societat castradora; el cúmul d’infidelitats que mostra el seu cinema, l’addicció a la doble moral d’una Espanya, encara hui, baluard d’un catolicisme ultra però amb escasses objeccions a l’hora d’integrar en la vida privada tot allò que es critica públicament. Perquè les addiccions de Berlanga són les addiccions de tots.

Mai ningú va saber mostrar-les amb tal capacitat crítica, donant-los la volta perquè resultaren, al mateix temps, terribles i humorístiques.

El centenari de Berlanga és, per tant, una meravellosa oportunitat perquè confirmem la nostra addicció al seu cinema. Al seu estil i les seues formes. A aqueixos extraordinaris plans llargs en els quals tothom parla però ningú escolta a ningú (el dia a dia de tots nosaltres). I si algú, per un casual, no coneix la filmografia del cineasta és, de nou, una meravellosa oportunitat per a descobrir-la i crear una nova addicció en la seua vida.

2021

u e s

47

falla Raval de Sant Agustí Falla realitzada en 2009 pels artistes José Latorre i Gabriel Sanz (amb disseny de la Il·lustradora Guillermina Royo-Villanova) en ocasió del homenatge a Luis Garcia Berlanga en la

48

XXX Mostra de València-Cinema del Mediterrani. Foto Ángel Romero

El bu g i e s s u b seig e l E : a x n a g enganxa: Addic

t r o p s e te a l’

QU

X I T E EP R , A V O R P I EL

JOSÉ ANTONIO PUIG OLMO Director tècnic del Centre de Busseig Dofí de Cullera

E

s poden 1. f.

2. f.

trobar dues definicions per a la paraula addicció: Dependència de substàncies o activitats nocives per a la salut o l’equilibri psíquic.

Afició extrema a algú o alguna cosa.

En general, quan es parla d’addiccions, se sol utilitzar amb el sentit de la primera definició, i es designen coses perjudicials per a l’addicte.

No obstant això, també es poden tindre addiccions en el sentit al qual fa referència la segona definició, sentint eixa afició extrema cap a alguna cosa que siga positiva, per exemple, en el meu cas, el busseig.

El busseig és un esport que pot provocar respecte al que mai l’ha practicat anteriorment, però, podria afirmar quasi amb total certesa que qui prova repeteix, és un esport que enganxa.

Les sensacions que t’aporta el busseig, així com els beneficis físics, van ser els que van promoure que es convertira en una addicció per a mi.

49

falla Raval de Sant Agustí

50

El busseig és un esport que enganxa. Foto

Marcant el jaciment Portum Sucrone. Foto

C.B. Dofí

C.B. Dofí

En primer lloc, descobrir un món totalment nou que, malgrat estar al costat de casa, desconeixem quasi per totalitat, és com endinsar-te dins d’una pel·lícula de ciència-ficció en la qual et converteixes en el protagonista.

La sensació de pau i tranquil·litat que t’aporta estar davall l’aigua és inigualable. Escoltar únicament la teua respiració i les bambolles que aquesta provoca, mentre et trobes en estat d’ingravitació, és extremadament relaxant i permet evadir tot l’estrés que provoca la nostra vida quotidiana.

Respecte als beneficis físics que el busseig ofereix, podria destacar l’exercici de tots els teus músculs en l’aigua, sense a penes adonar-te’n durant les immersions. A més, millora la nostra coordinació, ja que mantindre l’equilibri en l’aigua obliga al fet que treballen ambdós hemisferis cerebrals, tot millorant la nostra habilitat psicomotriu i l’orientació espacial.

Al seu torn, durant la pràctica del busseig aprens a respirar profundament i relaxadament, aspecte que també influenciarà positivament la nostra respiració en el dia a dia.

Malgrat tots aquests beneficis mentals i físics, cal tindre en compte que la pràctica del busseig és positiva sempre que el bussejador siga responsable, com moltes altres aficions. Tot esport comporta els seus riscs i hem de ser-ne responsables per a protegir tant la nostra salut com la dels nostres companys, així com el nou món que aquest esport ens permet conéixer.

Altres aspectes que m’han convertit en un addicte del busseig, és poder conéixer més part de la nostra història gràcies a aquest.

Els jaciments submarins permeten conéixer part del nostre passat, fins i tot ací a Cullera, amb el jaciment arqueològic Portum Sucrone, impulsat pel Museu Arqueològic de Cullera i el Centre de Busseig Dofí.

Al meu entendre, el que millora i fa més apetible qualsevol afició és compartir-la. Per tant, crec que l’aspecte que més ha impulsat la meua addicció al busseig ha sigut l’oportunitat de conéixer a gent amb la meua mateixa passió, poder practicar aquest esport amb amics, viatjar amb ells i descobrir llocs nous del món submarí que és sempre emocionant.

Per tot això podria afirmar que em considere un addicte al busseig, però un addicte en el bon sentit. Un addicte l’addicció del qual li ofereix beneficis mentals i físics, així com experiències inoblidables.

2021

El busseig permet conèixer gent. Foto C.B. Dofí

51

aficions

s n o i c afi aficions

s e l a e t Addic

ENTR

IR G N I DISTTABLE P E C C A I E L AB N O E RA

JOSÉ BARBERO NICOLAU Col•leccionista

S

52

er aficionat a alguna cosa o tindre afició per alguna cosa és cosa comuna entre les persones. Tots tenim en les nostres vides una inclinació o interés cap a determinades coses, com podrien ser l’esport, els bous, la música, el col·leccionisme (segells, monedes), la lectura, etc.

Ara bé, tota afició té el seu aspecte positiu i el seu aspecte negatiu. En el seu costat positiu, es podria dir que a part de servir de passatemps i entreteniment per a l’aficionat, també podria ser útil per a ampliar els seus coneixements i fins i tot la seua cultura sobre algun tema concret, i arribar inclús a millorar la seua salut.

Ací tenim alguns exemples: a) L’aficionat a l’esport practicarà l’exercici físic amb regularitat, la qual cosa li donarà una excel·lent condició física que el farà immune a unes certes malalties, i gaudirà per tant d’una bona salut. b) L’aficionat a la lectura dedicarà el seu temps lliure a llegir les obres de diversos autors, i ampliarà així els seus coneixements i enriquirà la seua cultura.

ns

2021

Lamentablement, tota afició té la seua altra cara de la moneda, és a dir, la seua part negativa. Aquesta, apareix quan la persona va més enllà del raonable, del correcte o de l’admissible i travessa aquesta frontera. Serveixen per a il·lustrar l’expressat les situacions següents: a) La persona aficionada al futbol, al principi, seguirà el seu equip favorit a través de la premsa esportiva i els altres mitjans de comunicació (ràdio, TV, xarxes socials) durant la retransmissió dels seus partits.

Però a poc a poc, psicològicament, s’anirà “enganxant” als seus ídols i viatjarà allà on el seu equip haja de disputar alguna trobada, per a finalment integrar-se en una penya o club de seguidors (barras a l’Argentina), els qui no dubtaran a enfrontar-se als seguidors de l’equip contrari, quedant la cosa, en el millor dels casos, en un intercanvi d’improperis. El que al principi era una mera afició, s’ha transformat en fanatisme per l’equip idolatrat, el qual “sempre” ha de guanyar.

Afició a la història i als llibres.

La llibreria (Ninot indultat, 2018), de Manuel Algarra per a la falla En busca del Dorado (Almirall Cadarso-Comte d’Altea). Foto Joan Castelló

53

b) L’aficionat al joc que en els seus inicis juga amb amics i familiars per a distraure’s, traspassa els límits del prudent i raonable, i es gasta el que té (i el que no té) en les màquines escurabutxaques, en partides organitzades en cercles tancats en les quals s’aposta “fort” i en les quals acaba perdent fins a la camisa que porta posada, sempre pensant que en la següent partida es recuperarà, que la sort per fi el somriurà i que tornarà a estar en “ratxa”. Ací, ja no estaríem davant d’una simple afició, sinó davant una malsana addicció amb les sinistres conseqüències que tindria per a la persona afectada (en la majoria dels casos, el jugador empedreït acaba arruïnat i amb deutes de joc, arrossegant inclús a la seua família).

Podríem posar més exemples d’addiccions, com l’alcohol, el tabac o les drogues, addiccions que si no es corregeixen a temps, acaben amb la salut dels qui les consumeixen, a part d’haver arruïnat la seua vida i amargat el seu entorn.

Per tant, i a manera de conclusió, és important que les persones sapiem distingir entre el “raonable”, “l’acceptable” i el “moderat”, la qual cosa seria una inofensiva i constructiva afició, del “nefast”, el “negatiu” i el “desproporcionat”, que no serien més que ruïnosa i destructiva addicció.

Aquesta frontera mai s’hi ha de depassar.

Des d’aquestes línies, preguem encaridament a totes aquelles persones que han llegit el meu modest treball (sobretot a la nostra magnífica joventut en qui tenim dipositades totes les nostres esperances de futur), que tinguen molt en compte el seu contingut, abans de prendre qualsevol decisió que en un futur hagen de lamentar.

No és or tot el que rellueix. Amb aquest efecte, existeix una dita popular que diu així; “Quan el joc, l’alcohol o les drogues entren en una casa, és la ruïna que ha entrat en la mateixa casa”.

Per favor, cuiden la seua salut (i la seua butxaca).

Afició al futbol. Ninot Enderrocaments Peter Lim, per a la falla Orient express, de Rafael Ibáñez (Albereda-França, 2017). Arxiu Joan Castelló

l’esport.

El tir l tir

E . t r o p s e l’ a e t c i d Ad

É

IC P M Í OL SA S É RÒ E P U…

l’esp El tir

TI C I D S AD

JESÚS FERRER PRIETO Directiu del Club de Tir Olímpic de Cullera

D

iuen que l’addicció és negativa, negativa? I això perquè…

No totes són negatives. Recorde ja fa anys, quan era menudet, com tots els xiquets de la època teníem un rifle de balins i anàvem tirant a tot el que és menejava, i en un dia d’eixos d’estiu al Brosquil, quasi sense voler, li vaig pegar a un pardalet amb la mala sort que el vaig impactar. Quina plorera!, qui anava a pensar que li pegaria tan lluny com estava, era quasi impossible.

Ahí em vaig adonar de dos coses, que no m’agradava la caça i que era bon tirador i això m’agradava.

En el moment que vaig poder en vaig preocupar d’apuntar-me a un club de tir olímpic. Ho vaig fer al Club de Tir Olímpic de Cullera, per l’any 1996, club amb campions internacionals, que em va ajudar en qualsevol cosa que necessitava. I ahí vaig provar totes les modalitats que es podien practicar: modernes, antigues, aire, etc. N’hi ha moltes disciplines i sobre quina és més bonica, a voltes és difícil triar-ne una o altra.

Des del moment que a casa ho prepares tot abans d’eixir cap al camp de tir, arribes tot concentrat, et poses al lloc de tir i comences

55

falla Raval de Sant Agustí

Fátima Gálvez, campiona d’Espanya de Tir Olímpic

56

a traure, que si el visor, que si el tapetet, i esperes que l’àrbitre comence a donar les instruccions, cosa superimportant pel tema de seguretat, cap volta hem tingut un accident en tants anys al club, perquè la seguretat és fonamental i ho tenim molt inculcat. Perquè les armes, no són perilloses; són perilloses depén de les mans en les quals estiguen. En mans de qui le sap manipular, mai és perillós.

I inicies el moment de concentració, sols estàs tu, la diana i la veu de l’àrbitre. Et poses el casc a les orelles i entres en concentració total, respires profundament i quan l’àrbitre diu “comencen”, vas alçant el braç, al mateix moment respires profundament, el quedes en estat d’apnea i vas apretant el disparador esperant que et sorprenga la detonació…

Mai estàs conforme amb la puntuació que fas. Si fas un huit, vols un nou; si fas un nou, vols un deu, i si fas un deu, ha ha ha, procures que tots s’adonen, almenys els que tens als costats.

Com no ha de ser addictiu? És addictiu, però és sa.

L’última competició nacional que vaig fer va ser a Granada, Campionat d’Espanya d’Armes Històriques al CEAR Juan Carlos II de Granada en la població de Las Gabias, un lloc molt ben preparat.

Va ser l’any 2.014, i com a recompensa per acabar el Batxillerat, ens emportàrem i inscrivírem a Jesús, el meu fill. Tot era diferent, les taules eren més baixes que les que estàvem acostumats, el visor no es podia enroscar, la llum no entrava com cal, els nervis estaven en tot el seu ànim, però es va fer, la meta era fer la competició de pistola Kuchenreuter a 25 metres i Mariette també a 25 metres,

Participant en un campionat de tir olímpic

2021

amb dues armes superantigues, un revòlver Santa Bàrbara regal de Tino, son tio, i una pistola Galand a París, les dues de fabricació espanyola.

Quanta adrenalina es respirava, quant de nerviosisme, però quanta satisfacció, competint amb els millors tiradors del món. Cal recordar que els campions del món son espanyols, i a mes, valencians.

Això amb la satisfacció d’estar i resoldre tots els dubtes que teníem abans d’anar i participar, i la satisfacció de estar, no darrere de la barrera, si no ser nosaltres part de l’espectacle.

Addicctiu? És clar que sí, però és sa.

57

a i r ò t s i h

isstòria òia la a e t c Addi

A C R E EC ETS R A UN PELS F LE A E POB U N Í T CONEL NOSTR D

JUAN BAUTISTA RIPOLL FONT Apassionat per la història

M

58

’agradaria compartir la meua addicció per la història en general, i en concret per la de la meua ciutat.

Aquest interés em ve inculcat de molt jove pel meu pare, que m’inspirà la curiositat per la història del nostre poble. Sempre que podia, ens portava al meu germà Pepe i a mi d’excursió. Des de la plaça Andrés Piles, on vaig néixer, anàvem a recórrer cada vegada un paratge del nostre poble, mentre ens explicava els fets que allí havien succeït i tot el que sabia referent a aquest lloc.

Pujàvem pel carrer de la Ràpita, recorríem l’albacar amb les seues torres i muralles fins a arribar per les antigues revoltes al Castell i Santuari de la Mare de Déu. Altres dies dirigíem els nostres passos per la pineda oriental que dóna accés als forts àrabs, des d’on s’albira la immensitat dels camps arrossars, inundats segons l’època, i es perfila l’albufera de València. Girant la mirada a ponent, es veu la ribera del riu Xúquer amb la diversitat de meandres, fins a arribar a l’assut i molí de la Marquesa de Malferit.

Prenent la direcció de l’est, abraçant la ciutat de Cullera en les partides de la Vega i Ràpita, contemplàvem desembocar el riu Xúquer en la mar Mediterrània.

Altres dies visitàvem el Far, l’anomenat Volcà, l’illa dels Pensaments amb els seus vestigis d’un antic convent visigòtic, descobert per l’arqueòleg Dr. Tarradell, on unes importants troballes ens fan pensar que antigues civilitzacions degueren estar assentades en aquesta zona, per la situació geogràfica tan privilegiada a la vora del Mediterrani, amb diverses troballes d’important valor arqueològic que ens ho confirmen: entre les més significatives, una xicoteta figura del déu Hèrcules; es calcula que és del segle ii dC. Va ser descoberta per l’arqueòleg Enric Pla Ballester en 1955, a més d’unes creus de bronze que havien de formar part d’un lampadari, i unes quaranta monedes de finals del segle VI dC. La més important troballa tal vegada és el cassó de plata amb incrustacions en or, trobat en 1861, que està datat al segle iii dC i que representa escenes de la vida amorosa: aquesta important peça es troba en el museu Petit Palais de París. Recentment l’Ajuntament de Cullera n’ha fet una rèplica exacta, també de plata i or, que podem contemplar tots els ciutadans.

2021

Dibuix de la muralla de Cullera (segles xvi-xvii). Col·lecció Juan B. Ripoll

59

falla Raval de Sant Agustí

60

L’illa pren el nom dels Pensaments perquè era l’últim punt per a embarcar els moros que expulsà el rei Jaume I. Allí decidien quin destí prendre.

A més, la torre del Marenyet, que sempre estava tancada, però podíem llegir la làpida del rei Felip II que la datava l’any 1577. Aquesta torre de defensa, situada en l’antiga desembocadura del riu Xúquer, controlava l’accés d’embarcacions al port fluvial.

Arribàvem fins al llac de l’Estany o riu de Corbera, que desguassava a la mar per una goleta natural de sorra; amb moltíssims barquets per a la pesca amb canya de llises i llobarros. L’Estany sempre ha estat un important vedat de pesca. En l’actualitat, allí es practica la pesca esportiva.

El meu interés augmentà quan vaig llegir per primera vegada la Historia de Cullera d’Andrés Piles, i va créixer la meua atracció per tot allò relacionat amb els fets que ha viscut la nostra població al llarg dels segles.

Durant molts anys la Historia de Cullera ha estat el meu llibre de capçalera. Andrés Piles, sens dubte, és el que ha posat la llavor de l’interés per la història de Cullera a les últimes generacions.

He gaudit llegint tot llibre que queia a les meues mans sobre Cullera. Molts han estat els homes i entitats que s’han vist atrets a investigar sobre el nostre poble i, així, han establit la base del meu interés.

Durant cinc anys vaig assistir a la Universitat de València per a realitzar l’Itinerari de Geografia i Història per a majors. La meua il·lusió era tindre temps per a dedicar-me a l’estudi més profundament de les nostres cròniques, cosa que he pogut realitzar a la meua jubilació.

He dedicat aquests últims Reproducció de la torre del Marenyet en la falla cinc anys a revisar els fons de de la plaça d’España de 1997, realitzada per Vicent l’Arxiu Històric Municipal de CuMontagud. Arxiu Joan Castelló llera, i he obtingut l’alegria de

trobar documentació inèdita sobre temes que mai havien vist la llum, tals com una memòria de la construcció de l’Església dels Sants Joans sota la supervisió del famós arquitecte Gaspar Dies, o la del retaule de l’Altar Major de Domingo Cuevas de l’any 1700 al 1703. Igualment, un document del rei Ferran el Catòlic sobre la construcció d’unes muralles en la Vila de defensa davant els atacs barbarescos soferts l’any 1503. Aquests articles han estat publicats en el periòdic Levante-EMV. Tot això, entre molts documents que van completant algunes llacunes històriques de la nostra població.

Cada dia tinc la il·lusió de trobar entre lligalls algun paper que complete un estudi amb més dades. La dificultat no està a trobar els documents, perquè estan a l’abast de tot el que ho desitge; està a desxifrar l’escrit, amb paper algunes vegades en males condicions i lletres inintel·ligibles, i a força de pràctica, molta paciència i temps, anar comprenent l’escrit.

Cada document pot donar-te la sorpresa d’un succés o un detall que quadra amb un altre, i així anar completant una relació d’esdeveniments.

Tenim la sort de tindre un magnífic i cuidat Arxiu Històric a l’abast de tots els ciutadans interessats. He d’agrair a Rosa Moreno,

2021

La vila reial de Cullera (segle xvi). Col·lecció Jun B Ripoll

61

falla Raval de Sant Agustí

responsable de l’Arxiu Històric, que em facilite tota la documentació inventariada que li sol·licite. Gràcies també al periòdic local L’Expressió, que mensualment ha publicat alguns dels meus articles.

La recerca continua viva gràcies a les Jornades d’Estudis de Cullera que organitza l’Ajuntament, i que publica cada dos anys, potenciant l’aportació de noves dades tractades amb profunditat i rigor per importants investigadors en Història, Geografia, Arqueologia, Economia, Etnografia, Cultura Popular, Turisme, etc., entre d’altres.

Aquestes Jornades es van iniciar en commemoració del primer centenari de la publicació de la Historia de Cullera, i han continuat ininterrompudament des de 1993, demostrant el permanent interés que motiva desentranyar episodis que va viure el nostre poble al llarg dels anys, el perquè i el com dels successos ocorreguts que han format la nostra personalitat.

Vull acabar amb unes paraules de l’Il·lustre Fill de Cullera Sr. José Alemany y Bolufer que plasmà en el pròleg de la Historia de Cullera del Sr. Andrés Piles, en la qual escriu unes paraules que tots els cullerencs hauríem de tindre presents: “Al florecimiento moral, intelectual y material de Cullera hemos de aspirar todos”.

62

s e u e t Les

eleccions

n e x i e u r t s n co ua vida, la te tria-l es bé