Falla Prado 2018 - Un viatge pel nostre patrimoni

EDITA: Associació Cultural Falla Prado.

COORDINACIÓ: Noe Alberola i Elena.

EQUIP DE REDACCIÓ: Teresa Talens i Estornell, Noe Alberola i Elena, Jaume Talens i Rodríguez, Natalia Palomares i Gascón, Cristina Ortells i Grau, Àngela Talens i Torres, Enric Marco, Rosa Magraner i Grau, Eva Álvarez i Cano, Inma Perales i Gascón, Miquel Joan i Huguet, Clara Isabel Vidal i Climent, Susana Gómez i Gandia, Alex Martínez i Ferris, Miquel Joan, Josep Mollà, Héctor Vercher i Mompó, Jose Vicente Escrivà i Miñana, Sara López i Requena, Alicia Ortells i Grau.

CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA: Rosa Magraner i Grau, Miquel Joan i Huguet, Laura Montañana i Martínez, Rafael Ferri i Ciscar, Natalia Palomares i Gascón, Cristina Ortells i Grau.

ARXIU FOTOGRÀFIC: Mari Carmen Toledo, Cristina Ortells, Ke foto.

PUBLICITAT: Comissió gestora.

DISSENY, MAQUETACIÓ I IMPRESSIÓ: Ida2 Impresión Digital.

DIPÒSIT LEGAL: V-415-2012 El present llibre participa en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià.

Els continguts del mateix es van tancar el 26 de gener del 2018.

La Falla Prado vol agrair a les empreses que han col·laborat, i a totes les persones que han prestat els seus documents, imatges i records per a l’elaboració d’aquest.

Introducció

L

es Falles estem d’enhorabona, la nostra festa i tradicions, van ser proclamades internacionalment el 30 de novembre del 2016 com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. Aquest reconeixement ha sigut molt ben rebut per tots els fallers i falleres que, d’alguna manera, han vist recompensada la seua tasca i reconegudes les tradicions que els han contagiat els seus avis, les tradicions que mantenim vives.

La festa de les falles és una festa que uneix molts registres, és una festa on conjuguen les expressions dels ninots, les melodies de la dolçaina i el tabalet, la mestria dels artesans de la seda, de les perles i de l’or, l’olor de la pólvora i el color de les llums que engalanen el cel, la sort de viure a la millor terreta del món i l’afortunada bellesa de les dones valencianes. Tot conflueix i dóna pas a les festes dels valencians, signe i senya del nostre poble, fortalesa i atreviment de cremar per a ressorgir de les pròpies cendres i oferir, sempre, una millor versió de nosaltres mateixa.

Però, què és la UNESCO? Tenim a Espanya més patrimonis immaterials? Hi ha patrimonis d’altres tipus? Quins patrimonis tenim més a València?

Hem intentat respondre’ns a totes les preguntes que se’ns han anat plantejant d’ençà que rebérem aquest reconeixement i, les pròximes pàgines del nostre benvolgut llibre faller, voldran donar resposta a aquestes i moltes més preguntes. Farem una volta arreu del territori i donarem a conèixer les edificacions, paratges naturals, festes i tradicions que aquest organisme ha volgut destacar per sobre de la resta i, en especial, la nostra. Esteu preparats? Allà anem!

003

ÍNDEX 5 6 8 10 12 15 20 23 34

Fallera Major de Tavernes de la Valldigna 2018 Salutació del president Dedicatòries per al president Salutació de nostra Fallera Major Per a nostra fallera major El monument faller Tots fem falla (cens i comissió) Com hem gaudit A la recerca del nostre patrimoni

Part infantil

-Les falles

-La Mare de Déu de la Salut

-Els Castells i les Muixerangues

-El nostre Tribunal de les Aigües

-El Misteri d’Elx

-La Patum de Berga

-El cant de la Sibil·la

-El Silbo Gomero

-Els Patis Cordovesos

-Mirall on es reflecteix un flamenc

-Serra de Tramuntana

-EL Palmerar d’Elx

-La Llotja de la Seda

-Cuina patrimoni de la humanitat

-Béns culturals, naturals i mixtes d’Espanya

102 Salutació del president infantil 104 Dedicatòries per al president infantil 106 Salutació de nostra fallera major infantil 108 Per a nostra fallera major infantil 111 El monument infantil 114 Tots fem falla (cens i comissió infantil) 116 Els nadons del Prado 118 Refranys i dites populars 120 Cançons de bressol 122 Endevinalles 124 Els vents 126 Àvia conta’m contes 127 Jocs infantils 131 Creem art 134 Recordatori infantil 2017 138 Programació setmana fallera 140 Guia comercial

BegoĂąa Bononad i Bo

Fallera Major de Tavernes de la Valldigna 2018

005

Estimades falleres, fallers, familiars i amics: Com molts sabeu, comença una nova aventura per a mi en aquest càrrec. Vull agrairvos a tots que hàgeu fet possible aquest espai que se’m brinda a mi com a president de la Falla Prado en aquest exercici 2018.

En aquesta falla sempre m’he sentit recolzat per tots vosaltres, per això vull agrairvos la vostra més sincera col·laboració.

Aquesta comissió té molta gent jove, disposada a lluitar per aquesta falla, sempre amb el recolzament i sense menysprear els més veterans, que ens han deixat en les nostres mans el seu llegat.

Ja estem ací un any mes!!! Veïns, amics i coneguts, tios, cosins… en fi, què hi ha més bonic que anar acompanyat de la meua filla? Màxima representant de la comissió infantil!!!

Per a mi, sens dubte, l’any 2018 serà per emmarcar amb lletres d’or.

Comença nostra festa, Maria, Joan, Nerea i jo estem disposats perquè transcórrega aquest any faller amb la mateixa germanor com ho han fet Lidia, Juanvi, Sofia i Rafa.

Que en aquests temps…falta ens fa!!!

Falleres i fallers tenim la traca a punt, els músics, els fallers i les falleres i, com no, el nostre estendard, símbol de la nostra identitat…

Ja poden començar les falles!!!

Teniu les portes obertes del vostre casal!!!

S’acomiada de tots vosaltres el vostre president: Rubén Brines i Castelló

006

007

Davant de tots els presents vull dedicar-li uns paraules al president de la Falla Prado, és a dir, al meu germà Rubén.

Qui m’anava a dir a mi fa uns anys que series president!!!, m’havera jugat tots els diners del món i els havera perdut!!!, però mira, ací estàs al capdavant d’aquesta gran falla donant-ho tot de la millor manera possible.

Tota la culpa d’açò ho té la teua dona, ja que de la mà d’ella entrares en aquesta falla i, a poc a poc, anares coneixent amb més profunditat tot el món faller.

En aquesta falla van nàixer i has vist créixer els teus dos tresors, eixes personetes que vols més que a la teua vida i que no es poden semblar més a tu: els teus fills Nerea i Vicent. Dos xiquets que has mimat a la perfecció i que els has inculcat els teus valors. Tu, junt amb Sandra, els doneu exemple dia a dia perquè siguen unes persones plenes.

Rubén, tens la grandíssima sort de compartir aquest somni amb la teua filla Nerea. Eixa xiqueta, que tant has protegit i cuidat, t’acompanyarà en aquesta aventura que serà màgica.

Estic completament segura que duràs el teu càrrec molt bé, ja que eres una grandíssima persona disposta a fer el que siga perquè a la teua falla no li falte res.

Rubén, vens d’una família treballadora i humil, on des de ben menuts ens han inculcat que hem de cuidar totes les nostres coses i tradicions i respectar sempre els altres. On les preferències, simplement, es redueixen a tot el que ens porta la felicitat. Unes lliçons que molt bé

008

ens han ensenyat el papà i la mamà i ara som nosaltres qui ho portem a la pràctica.

Has crescut en una casa envoltat de tot l’amor possible i has compartit qualsevol cosa amb els teus germans.

Una germanor indestructible i que perdura fins al dia d’avui, ja que tenim ben arrelats els valors familiars.

Durant molts anys de la teua vida, has viatjat per diferents llocs degut a la teua professió i has tingut sempre la grandíssima sort d’estar acompanyat pels teus pares, la teua dona, els teus germans, familiars i amics, i ara som nosaltres qui t’acompanyem a tu perquè estarem al teu costat en tot moment en aquesta aventura fallera.

Rubén, qui et coneix sap massa bé com eres: un gran amic, bon marit, excepcional germà, fill exemplar i immillorable pare!!!!. Dia a dia et desvius pels teus, intentant que no ens falte cap cosa.

La Falla Prado pot estar contenta de veure qui la presideix, home responsable, faener i atent. Com als teus, cuidaràs de qui és la teua família fallera i representaràs, junt amb Maria, Nerea i Joan, allà on vages, aquesta falla.

Rubén, comença un nou partit on l’àrbitre acaba de pitar l’inici, on les regles són viure cada moment amb alegria i intensitat i on la victòria, simplement, és gaudir d’aquesta gran festa que són les falles!!!

Sols em queda donar-te les gràcies per formar part de les nostres vides, estic molt orgullosa de tu.

Enhorabona Rubén!!! T’estime!!!

ESPOSA I MARE

PER ALS DINOSAURES DE LA MEUA FALLA

Rubén, Nerea, fereu possible que en el meu regnat del 2015 no em faltara de res, tot bonic fins al més xicotet detall. Fóreu els responsables que tornara a reviure el meu món faller.

Fa molts anys, un grup de voluntaris que estimen la nostra terreta, costums i tradicions es reuniren i presentaren amb tota il·lusió i, sens dubte, compromís, davant les administracions corresponents, la creació d’una nova comissió fallera al nostre poble: la nostra falla, la “Falla Prado”.

Va ser un any difícil, sobretot el xic encara donava faena, el temps de pluja no ens acompanyava, les meues despertades eren totes amb aigua, l’ofrena s’ajornava...però, tots dos amb les vostres paraules i mostres d’estima i sobretot procurant que sempre eixira perfecta de casa, va ser motiu suficient per torcar-me les llàgrimes i eixir al carrer i gaudir de la meua festa.

Enguany em toca a mi, no vull prometre res, però sí dir-vos que intentaré fer l’impossible per a que tingueu unes falles plenes d’encant i sobretot inoblidables.

Sé que moltes voltes no serà fàcil ni perfecte, però sí vos dic que intentaré que sigueu molt feliços!!!

Rubén, Nerea, vos desitge que gaudiu al màxim aquesta emocionant experiència i, amb el meu Vicent, espere que tots junts ens contem les nostres vivències i que siguen molts els anys que encara ens queden per poder-les contar!!!

Amb cadascú de vosaltres m’he criat, i tots teniu un punt en comú: que tots heu treballat de valent, que jo he vist entre vosaltres somriures, plors, discussions, alegries, males cares; però sempre amb coneixement i amb paraules amables com: no passa res, tot va bé!!!

Vull dir-vos que enguany em toca ben a prop dirigir el meu paper, i,només demane que aquesta comissió es mantinga amb l’esperit que vosaltres vau crear.

I, en el meu nom i en el de tota la comissió, volem donar-vos les gràcies per la vostra faena, pel que avui és la nostra falla, un model perfecte d’un grup de dinosaures que sap fer desinteressament la tasca ben feta!!!

Dit açò, sols em queda dir:

Vos vull!!!

Que vull que baixeu, recolzeu i animeu la vostra falla!!!

Sandra

Que ens ajudem els uns als altres i ens animem a seguir treballant, tot per millorar i defendre la nostra falla, la Falla Prado!!!

Sandra Gómez

009

Benvolguts fallers i falleres de la Falla Prado: Per a mi és un honor i un gran privilegi després de setze anys, tornar a dirigir-me a tots vosaltres com a la vostra Fallera Major.

En primer lloc vull donar-vos les gràcies per totes les mostres d’estima des del minut u del meu regnat. El millor honor cap a una fallera major, és sentir la gent al seu costat i sentir-se estimada. I el calor i l’afecte que a mi em feu sentir, no té preu. GRÀCIES DE TOT COR! Espere estar a nivell d’aquesta gran falla i representar el nom de la Falla Prado, com es mereix. La Falla Prado m’ha donat tants bons amics i moments al llarg de la meua vida, que no dubteu que posaré tot de la meua part perquè estigueu orgullosos de la vostra fallera major 2018. Gràcies a la Junta Gestora de la Falla Prado per donar-me la seua confiança i escollir-me entre les nostres digníssimes falleres.

Tinc la sort de compartir la meua il·lusió de la mà d’un gran President.

Rubén és un treballador incansable i sempre està pendent de tot. Dels nostres infantils Nerea i Joan no cal dir res, són menuts però més fallers impossible. Estic segura que junts farem bona cosa de soroll en les falles d’enguany.

Una Fallera Major no és res sense la seua cort d’honor, i jo tinc molta sort, perquè la Falla Prado té unes falleres i uns fallers de molta categoria. Vos espere a tots els actes que la Junta Gestora de la Falla Prado ha preparat i on demostrarem que som una gran falla. Un bes a tots!

A la resta de la ciutadania vos convide al nostre casal, teniu les portes obertes de bat a bat. Vingueu! Fareu amics!

Visca Tavernes, i visca la meua falla, la Falla Prado!

Fallera Major: Maria Ciscar i Pons

010

011

Una fallera de cap a peus, que viu i es desviu per les festes josefines, gaudeix en cada acte faller i està a punt de complir de nou el seu somni. Inicia aquest any faller il·lusionada per representar la seua benvolguda falla i així ho demostrarà en cada despertà, en cada cercavila, en cada revetla.

Envoltada de la millor gent, en companyia dels seus millors amics i amb el màxim suport de la seua família, veurem aquesta fallera irradiant d’alegria o amb llàgrimes d’emoció. Observarem a través dels seus ulls el cel il·luminat amb focs d’artifici, sentirem amb ella la música fallera, tastarem els menjars típics valencians, notarem el calor de les flames a les seues galtes i gaudirem de l’olor a pólvora fins a l’últim dia de la festa.

Aquesta fallera posarà els cinc sentits per no perdre’s cap detall de totes les experiències que viurà, i tots els que la volem estarem al seu costat per ser partíceps de la seua felicitat.

Mila

012

Tia, quan ens vestim? Jo vull anar amb tu. I tu mai em dius que no. Em vull quedar una estona més. I tu m’ho consenteixes. Jo vull com la tia (tacons). I tu m’ho compres tot. Si la tia va jo també. I ens anem juntes. Tia, m’encanta (tela de fallera). I tu me la regales. Tia quin dia anem a la falla? Jo vaig a tot. Jo com la tia. I tu sempre acceptes.

No estic cansada (badalls). No, jo em quede (amb qui siga). Jo vull fer carrossa. Puc anar amb tu? I sempre em portes a tot. Puc pintar? Puc entrar dins la falla?( si dona, i pega-li foc si vols...).

Tia puc anar amb tu? I jo t’acompanye. Jo igual que la tia. Quan anem a la falla? Jo vaig amb la tia. I tu em deixes. Si ella es vist jo també.

Tia, que guapa.. jo també vull...Gràcies tia.

Amb tu, sempre. T’estime.

Paula.

De vegades tenim sort i, es compleixen els nostres somnis, somnis breus però intensos, que pensem que mai més tornarem a viure.

Però Maria, aquest no és el teu cas, aquest any tornaràs a repetir totes aquelles experiències que vas viure quan tenies 18 anys. Aquells records que et provoquen un somriure tornaran a passar per davant dels teus ulls i et tornaran a fer vibrar d’una manera més intensa si cal.

Aquesta vegada serà diferent, podràs exprimir cada instant, cada moment, cada segon, perquè la vida t’ha ensenyat a gaudir de cada xicotet detall, a trobar sempre la part positiva i a no esperar a que les coses passen, sinó a anar a per elles i agafar-les amb força.

Les teues amigues estem ansioses i il·lusionades per poder viure aquesta experiència al teu costat, perquè t’estimem i ens encanta que sigues feliç. Perquè el que més ens agrada és veure brillar els teus ulls quan somrius i sabem que ser Fallera Major de la teua falla, la Falla Prado, t’ompli de goig.

Ens esperen dies d’emocions, de dormir poc i de festa, però volem que sàpigues que, en tot moment ens trobaràs al teu costat, perquè no ens volem perdre ni un instant, ni una llàgrima, ni un somriure. Volem que ens transmetes i ens impregnes de tot allò que tu sents, i sobretot volem disfrutar i divertir-nos al teu costat.

Maria, al 2017 ens vas donar la millor sorpresa que hagueres pogut donar-nos sense saber-ho ni tu mateixa. Recordem la nit de la telefonada amb moltíssima alegria, ja que aquella nit va tindre lloc el primer acte dels molts que hem compartit amb tu sent la nostra Fallera Major.

Eres una persona que et fas de voler allà on vas, sempre amb un somriure a la cara i sempre buscant la part positiva de les coses.

De primera mà vas saber que l’assumpte del decorat anava complicant-se i la teua solució va ser ràpida… compteu amb les meues mans. Sabies que no disposaves del temps “ja que una fallera major té molta faena”, però això no va ser obstacle per a tu, de seguida et vas oferir. El teu equip no volia que ho vegueres, per aquest motiu ens posàrem mans a l’obra i encara ens sobraren 5 minuts.

Et desitgem tot el millor en el teu regnat i de segur que gaudiràs de cada acte com la que més ja que la sang fallera corre en les teues venes.

El teu equip de decorat-carrossa estarà al teu costat en cada moment.

T’estimem moltíssim

Prepara’t que en breu comença!!!

Maria, t’estimem.

Les teues amigues

013

MARIA Eres fallera de gran alegria vius les falles amb intensitat, caiguem rendits a la teua simpatia el teu saber estar i la teua humilitat.

Maria, reuneixes les qualitats d’una bona fallera Major, en tens moltes i en quantitats, eres una persona del millor.

Noble, oberta, meravellosa, sempre activa, treballadora, a més a més eres preciosa, tens el que vols, per lluitadora. És per a mi un gran honor versar-te per segona vegada, recordar a ta mare en quan d’amor, il·lusió i tendresa ho desitjava. aleshores va ser un any espectacular, tu la criatura més bonica i graciosa, una Fallera Major escultural, per les teues bondats grandiosa.

Al 2018 no meu esperava, bona sorpresa, tens gran valor, encara que jo intuïa, ho pensava, els teus et donaran el seu suport i calor.

Ella com tu dius seguirà recolzant-te, un somriure del cel t’arribarà, sempre estarà ahi estimant-te orgullós el seu esperit és sentirà, Passa-t’ho d’allò més bé estes falles, gaudeix d’este any amb intensitat, et desitge molta felicitat i rialles, en tots els actes en diversitat.

Viu unes falles meravelloses, que la vida et premie en bondats, on predominen les bones estones, bon any, bones falles i felicitats.

TERESA TALENS

014

EL MONUMENT FALLER

015

016

MANERES DE VIURE La falla d’enguany vol fer la seua particular crítica, amb les seues figures i obres d’art, de les distintes maneres de viure, que hui en dia, regnen en la societat; com són, per exemple: la corrupció, per desgràcia una costum cada dia més arrelada en la quotidianitat; els nacionalismes extrems, que han acabat sent un mal de cap del poble en la seua totalitat, siga quin siga, la seua forma de pensar; la xafarderia, antiga manera de viure que encara avui roman als carrers de la Vall -“mira amb quin xic va, mira quin cotxe s’ha comprat, saps qui s’ha separat?”- són preguntes ben freqüents i tots els dies pareix dijous de mercat; l’art d’aparentar com a mode de ser i estar (tot i que mai ens acaben convencent), continuem vivint a l’època de l’engany, on és millor aparentar que tindre, parèixer a ser, l’època de la imatge; sobreviure i viure, mentre uns viuen amb el jornal mínim i no arriben a fi de mes, altres reben tractament de senyors a la seues mansions. En aquesta societat escasseja el que volen anomenar classe mitjana.

No anem a arreglar el món, però no estaria de més que fóra un poc més igualitari i just, els nostres fills mereixen trobar-se’l tal i com de menuts els el mostrem.

La senyoreta de l’alta societat escapa de la crisi que la ve assetjant. Busca nous territoris on poder conservar el seu estatus social, arrastrada en carrossa pel seu cavall i acompanyada del seu criat fugiran a nous emplaçaments per a seguir tafarrejant...

Hi ha moltes maneres de viure i la nostra és fer falla, benvinguts a la Falla Prado.

017

018

Aquesta falla, amb el seu monument,

La millor manera de viure,

vol fer crítica dels personatges del moment,

és la de viure enamorat,

analitzant i satiritzant la seua personalitat,

sempre amb un somriure,

com ser i estar, viure la vida en societat.

i per a res malhumorat.

La senyoreta vol escapar,

Una parella enamorada en un dels banquets,

d’aquesta situació de pobresa,

després de celebrar les seus noces d’or,

abans tot era cava i caviar

encara continuen gaudint del seu tresor,

i avui tot és dubte i incertesa.

demostrant-se l’amor com a xiquets.

El criat que l’acompanya no pot escollir,

Si parlem de maneres de viure,

ha de marxar amb la dama a una altra ciutat,

aquesta vos sonarà molt familiar,

la seua feina és escortar-la per arribar aviat,

comissions, viatges i festes amb un somriure...

on amb pocs diners ella puga gaudir.

Ja cap despesa ens resulta peculiar!

El genet fuig amb tristesa,

De diners negres van plenes les maletes

deixa la seua família i li pesa,

Andorra, Suïssa, Panamà o Gibraltar,

ho farà per eixir de la pobresa,

són anhelats destins on poder viatjar,

il·lusionat amb tornar ple de riquesa.

i tornar amb les mans ben blanques i netes.

Artista de cor, jardiner de professió,

La tecnologia al nostre abast,

desenvolupa la seua feina amb il·lusió,

ha fet avanços amb el temps,

amb molt bona gana treballarà,

allò que abans t’encantava menjar,

i la seua capacitat demostrarà.

ara trobes que no fa gust a res.

El seu company està molt espavilat,

Gat per llebre, succedanis per caviar,

no perd el temps ni l’esperança,

res és el que pareix amb tanta modernitat,

de buscar millor treball no es cansa,

al final no sabrem si és pollastre el què mengem

i pentinant el sòl està molt cavilat .

o si és un enginy o una nova raça emergent.

Dormir somniadors i guanyadors del ninot indultat,

Il·lusió o realitat?

i despertar-nos sobtats sense aquest preciós premi,

Gegants o molins de vent?

per a no deixar-nos als de la vall amb el nas mocat,

Tot al món no són veritats,

amb bon criteri, per favor, llegiu sense apremi.

ni és cert tot allò que veus.

Una dita molt famosa és: del que et diguen, no et cregues res.

Del que veges, creu-te la meitat.

I et previndràs, de com pot ser la veritat.

Domèstics o per domesticar, ens creiem millors que els animals. els seus amos ens vam significar i no ens adonem dels seus mals.

La senyoreta tan coqueta pareix, que a la Vall vol vindre tranquil·lament.

Però el cavall no vol, s’hi resisteix, doncs no li agrada el tir i arrossegament.

Viure de les aparences, és una altra manera de viure.

Viure de les aparences, és altra manera de fer riure.

El futbol és un esport molt famós, i ens posa el cor en un puny.

Cap avantpassat pensaria massa joiós, que Balotelli arribara tan lluny!

Hi ha moltes maneres de viure, però no tot està ben vist per a conviure, la nostra plaça acull els costums de la societat i trau a relluir draps bruts i vicis del veïnat.

019

FALLERES Alberola Elena Noelia Alberola Lledó Eva Almansa Martorell Mercedes Almiñana Grau Mariola Alonso Ciscar Ana Altur Guinart Silvia Alvarez Cano Eva Belenguer Vidal Noelia Beltrán García Estela Maria Bernat Gimeno Encar Blasco Císcar Claudia Bohigues Felis Lorena Bosch Magraner Marta Brines Vercher Minerva Calafat Miñana Carolina Campos Magraner Andrea Canet Bernat Ana Cano Palomares Bea Catala Solanes Maria Jose Chapa Cebolla Àngela Chofre Alberola Andrea Chova Llano Miriam Císcar Cruañes Amparo Ciscar Delamo Amparo Ciscar Pons Maria Corella Talens Teresa Delamo Palomnares Lola Delgado SantosJuanes Concha Delgado Santosjuanes Patricia Delgado Santosjuanes Virginia Donet Bisquert Maria Dolores Donet Gascón Laura Donet Gascón Rosa Maria Enguix Chover Beatriz Enguix Chover Susana Enguix Palomares Emma Enguix Palomares Lara Enguix Palomares Ruth Escrihuela Palomares Laura Espí Gascón Paola Estornell Gascón Alba

020

Estornell Gascón Miriam Estruch Romero Etel Felis Grau Pili Felis Ortega Inma Felis Berga Patricia Fernandez Estruch Lorena Ferrando Solanes Immaculada Ferrus Palomares Esther Fons Gascón Isabel Fons Gascón Maria José Garcia Marrades Encar Garcia Medina Silvia García Minguez Laura Garcia Palomares Maria Garcia Torres Jenny Gascón Alonso Maria Gascón Talens Sandra Gimeno Gandia Amparo Gimeno Juan Nelida Gómez Escrivá María Gómez Escrivá Sandra Grau Císcar Maria Carmen Grau Escrihuela Consuelo Grau Gimeno Ana Gemma Grau Magraner Maria Josefa Grau Ortega Belen Grau Sifres Lia Hernández Salavert Julia Hervás Felix Natalia López Requena Sara Magraner Cremades Isabel Magraner Gimeno Ana Magraner Grau Clara Manclús Fons Pepa Martí Martinez Cristina Martí Martinez Maite Martinez Aznar Teresa Martorell Grau Xelo Meló Almiñana Desamparats Meló Almiñana Monica Montagud Meló Carmen

Navarro Nuñez Victoria Ortells Grau Cristina Pachés Giner Laura Palomares Gascón Natalia Palomares Pérez Maruja Palomares Sala Nerea Perales Gascón Inma Pérez Grau Rosa Peris Grau Natalia Plana Ciscar Raquel Pons Grau Maria Ramírez Enguix Beatriz Roca Benavent Pepa Saiz Donet Noelia Sala Grau Nuria Sala Talens Ana Belén Salavert Grau Davinia Salavert Grau Laura Sales Hervás Agnes Sales Hervás Victoria Salom Femenia Lidia Sancho Escrivà Eva Sansaloni Grau Eva Sendra Femenía Gemma María Sifres Vercher Isabel Solanes Vidal Idoia Talens Estornell Teresa Talens Gimeno Carolina Talens Martorell Gemma Talens Torres Angela Talens Torres Lidia Toledo Bel.lan Maria del Carmen Torres Ciscar Dolores Torres Martinez Inés Tur Penades Sara Vello Gimeno Raquel Vercher Sales Olga Vidal Climent Clara Isabel Vidal Santosjuanes Amor Vidal Santosjuanes Ana Rosa

FALLERS Abalos Planells Jose Luis Adsuara Alberola Lucas Almiñana Alberola Jaume Almiñana Costa Francisco Jairo Andres Calafat Juan José Benavent Martorell Miguel Bo Magraner Juan Boigues Palomares Víctor Brines Castelló Óscar Brines Castelló Rubén Camarena Felis Juan Salvador Català Palomares Jose Antonio Cerdá Vidal Oscar Climent Ibor Juan Emilio Corella Enterpre Francisco Cruañes Navarro Raül Donet Climent José Antonio Donet Gascón Carlos Donet Grau Jose Durà Gandia Gildo Elena Bosca Juan Antonio Enguix Palomares Sergio Enguix Palomares Vicente Enguix Servà Salvador Escrihuela Cordero Fernando Escrihuela Malonda César Escrihuela Santolaya Salvador Escrivà Miñana Vicente Expósito Navarro Salvador Ferrando Muñoz Enrique Ferrús Arbona Juan Antonio Flores Grau Miquel Galera Magraner Enric García Corella Vicent García Manclús Vicent Gil Asunción Honorio Gimeno Gandia Vicente Enrique Giner Cervà Fausti

Grau Almiñana Juan Rafael Grau Casanova Sergio Hernández Hernández Antonio José Hernández Salavert Aaron Herrero Grau Carlos Lendínez Sanchez Manuel Magraner Cremades Gonzalo Magraner Talens Eric Martí Estruch Alfredo David Martí Martinez Juan José Martí Orengo Juan Martínez Ferris Alex Martínez Paredes Jose Vicente Martorell González Enrique Meló Palomares Ximo Pastor Arnau Jose Plancha Brines Sergi Pita Martorell Manolo Pita Martorell Rubén Pita Vázquez Juan Manuel Pons Grau David Ramírez Torres Jorge Roig Álvarez Rafa Sala Bravo Jose Antonio Sala Català Adan Salavert Torres Marc Sales Villalba Miguel Sansaloni Vila Juan Vicente Solanes Salinas Luís Solanes Vallet Vicent Talens Dias Edu Vercher Mompó Sergio Salvador Vercher Salom Vicent Vidal Castelló Nelson Vidal Martínez Raul Vidal Muñoz Miguel Vieco López Andrés

021

Tots Fem Falla Cens i comissió

President: Ruben Brines i Castelló Vicepresident primer: Antonio Hernández i Hernández Vicepresident segon: Juan Ferrús i Arbona Vicepresident tercer: David Martí i Estruch Vicepresident quart: Juanjo Martí i Martínez Vicepresident quint: Raül Vidal i Martínez Tresorera: Inmaculada Felis i Ortega Comptador: Juan Manuel Pita i Vázquez, Rosa Donet i Gascón Secretària: Maria Ciscar i Pons Delegats de casal: Victor Boigues i Palomares Delegada de monument: Cristina Ortells i Grau Delegat de muntatge i material: Juan Ferrús i Arbona, Raül Cruañes i Navarro, Juan Martí i Orengo Delegació de festejos i setmana fallera: Cristina Martí i Martínez, Laura Salavert i Grau, Sandra Gómez i Escrivà Delegació de cens i recompenses: Xelo Martorell i Grau Delegació de Junta Local: Amparo Cruañes i Ciscar, Carmen Montagud i Meló, Sara López i Requena

022

Delegació d’infantils i playbacks: Laura Donet i Gascón, Rosa Donet i Gascón, Sara López i Requena, Carolina Talens i Gimeno Delegació de playbacks: Pili Felis i Grau, Victòria Navarro i Nuñez Delegació de loteria: Maria Josefa Grau i Magraner, Inma Felis i Ortega Delegació de llibret: Noelia Alberola i Elena, Natàlia Palomares i Gascon, Àngela Talens i Torres, Cristina Ortells i Grau Delegació de gastronomia: Juan Ferrús i Arbona Delegació de cavalcada del ninot: Alba Estornell i Gascon, Isa Magraner i Cremades, Victòria Navarro i Núñez, Eva Álvarez i Cano, Carolina Talens i Gimeno Delegació de carrossa i decorats: Manu Lendinez i Sánchez, Maria Ciscar i Pons, Jennifer García Torres, Silvia García i Medina, Mariola Donet Bixquert, Xelo Martorell i Grau, Juan Manuel Pita i Vázquez Delegació de presentació: Cristina Ortells i Grau Delegació de futbet: Maria Gascón i Alonso, Juan Vicente Sansaloni i Vila Delegació de pirotècnia: Enrique Ferrando i Muñoz Delegació d’activitats diverses: Belen Grau i Ortega Delegació d’estendard: Miguel Benavent i Martorell

COM HEM GAUDIT

023

ACOMIADAMENT Amb aquestes línies ens acomiadem de tots vosaltres com a màxims representants de la nostra falla, la Falla Prado. Tant Sofia com Rafa, Juanvi i jo volem donar les gràcies a tota la comissió, a la cort d’honor, als fallers de la falla i a tota eixa gent que ha fet possible que aquest any fora únic i màgic, perquè sabem que cadascú de nosaltres ha aportat el seu gra de sorra perquè tots els actes foren un èxit.

També volem i estem ben agraïts a les nostres famílies, però en especial a Mª José, Lili, Belén i a ma mare, perquè sense elles res haguera sigut el mateix.

Gràcies pel seu suport incondicional i per dur a terme aquesta tasca que tots sabem que no és gens fàcil.

024

El dia que ens digueren que seríem els representants de la Falla Prado, començava el nostre somni, eixe que dúiem perseguint tant de temps i que per fi estava fent-se realitat.

Aquest somni s’acaba per a nosaltres, però comença per a uns altres i per això també volem donar-los l’enhorabona als que seran els màxims representants d’aquest any 2018. Maria, Rubén, Nerea i Joan, comença el vostre any. Esperem que ho gaudiu tant com nosaltres i que cada moment d’enguany siga un goig únic.

Lidia, Juanvi, Sofia i Joan

FALLES 2017 Hem sigut els últims en les presentacions, i els actes previs a la gran setmana fallera estan esperant-nos.

Cavalcada del ninot Per fi arribà la cavalcada del ninot. Aquest any 2017 les disfresses de la falla van ser espectaculars perquè gran part del món estava representada en el vestuari de cada comparsa. La carrossa, com els últims anys, va ser insuperable amb majúscules. Els monuments de molts països estaven representats dalt de la carrossa a volum reduït, sense que els faltara cap detall. El millor guardó, sens dubte, fou per a ella.

Presentació del llibret Divendres 17 de febrer vam ser citats al nostre casal faller per donar-nos a conèixer el Llibret faller presentat a la Conselleria per a participar en els premis a l’ús del valencià que atorga la Generalitat. Els últims anys, el nostre llibret sempre va ser premiat, i aquest any no ha sigut una excepció, ja que ens atorgaren el 36é premi.

Durant aquest mes de febrer vam participar en actes com La Nit d’Albades, en la qual gran part de la població recorre tots els casals fallers fent costat a la dolçaina, tabal, cantadora i versador, i també, evidentment, a la màxima representant del nostre poble durant l’any 2017, Carolina Pérez i Bosch i la seua cort d’honor.

I l’últim cap de setmana de mes va ser la tan esperada Crida fallera, acte en què la Fallera Major del nostre poble va donar la benvinguda a les falles. Tavernes ja estava de festa fallera: música, trons, vestits de valenciana... en pocs dies omplirien els nostres carrers. Aquest dia, totes les comissions valleres van celebrar el tradicional sopar de germanor.

Març de 2017 L’exposició del ninot va ser inaugurada i ens en tornàrem tots ben contents a casa, encara que l’alegria va durar poc perquè una errada en el recompte de la puntuació ens va donar el primer premi del ninot gran i després es va haver de rectificar l’equivocació.

El concurs de paelles va ser un altre acte important del mes de març, previ a la setmana fallera. Des de bon matí la festa va estar assegurada: esmorzars, campionat de truc, i cap a les dotze del migdia començava el concurs de paelles en el qual el jurat ho va tindre un poc complicat, ja que tenim molts bons cuiners!

A l’endemà es va celebrar el dia del xiquet. Totes les activitats van estar dirigides als més menuts que baixaren a la nostra plaça per esclatar algun que altre coet. Per a aquest dia, les nostres delegades infantils van preparar un bon grapat d’activitats per als més menuts i, per agafar forces, una bona “macarronà”.

En acabar el dia es va celebrar l’acte dels fallers d’honor amb molta participació.

Després d’aquest cap de setmana tan intens vam donar pas a la gran setmana fallera.

Com cada any, al llarg d’aquesta setmana les activitats són diàries. Comencem a veure gent per la plaça, el pavelló al seu lloc, ninots que formen part del nostre monument a peu de carrer esperant ser col·locats on cal, l’olor de pólvora, soroll... en fi, tot un ambient faller.

Aquestes últimes falles van ser llargues, ja que els actes importants van coincidir amb el cap de setmana i per tant vam tindre molta activitat fallera, però destacaré el més significatiu.

Dimecres ja estaven a la plaça tots els ninots i la gent va anar animant-se a baixar al nostre pavelló.

025

Dijous dia 16 li arribà el torn a la plantà dels nostres monuments i des de bon matí també vam tindre activitats a la falla com la despertada de perols i cassoles, que va ser molt participativa i en ella vam recórrer tots els carrers per despertar el nostre veïnat.

Una colla de xiquets que toquen instruments es van animar per acompanyar-la i formaren una xaranga per donar-li una sorpresa al nostre president infantil.

Durant tot el dia es van rematar tots els detalls, i més d’algun faller es va quedar sense dormir perquè a l’endemà al matí estiguera tot a punt per rebre el jurat.

La nostra plaça, per moments, es transformà en una perruqueria de carrer on unes falleres pentinaven unes altres per a l’acte més emotiu. Aquest any, i com a novetat, la FDF va acordar que les falleres podien portar el ram per a l’ofrena del color que volgueren, excepte el roig, que estava reservat per als màxims representants de les comissions.

El 2017 vam rebre el cinquè premi al monument gran amb el títol ”A fer la mar” i el sisè premi al monument infantil amb el títol “El món al revés”.

L’ofrena és l’acte que més m’agrada, perquè m’emociona i m’ompli com a dona valenciana. Tots els anys, en passar per davant de la Mare de Déu i oferir-li el ram m’ompli d’orgull i alguna que altra llagrimeta cau dels meus ulls.

El divendres dia 17, les delegades de la comissió infantil, que no paren d’organitzar activitats per als més menuts, es van comboiar i, aprofitant que el títol de la falla infantil era “El món al reves” i estava dedicada a un món imaginari, per a fer els jocs del matí seria divertit baixar al pavelló amb la brusa de l’endret i de l’inrevés i ambientar els voltants del nostre monument per a quan el jurat visitara la nostra plaça.

Quan vam acabar l’acte, ens vam canviar de calcer, ens llevàrem les mantellines i vam iniciar una altra cercavila per felicitar les comissions guanyadores. En acabar, una dutxa ràpida, ja que ens esperava una nit llarga i divertida: la revetlla amb el dj Santi Bertomeu que atrau molta gent jove perquè crea un espectacle ben diferent de la resta i molt divertit, en el qual podem veure canons de foc, globus, pirotècnia i molta diversió.

A la vesprada ens vam concentrar al nostre pavelló i, després de recollir les nostres màximes representants, Lidia Talens i Torres i Sofia Grau i Fons, acompanyades pels seus respectius presidents, Juan Vicente Sansaloni i Vila i Rafa Cantos i Requena, ens vam enfilar cap a la Plaça Major.

Passat el dia de l’ofrena, arribà el 19 de març dia de Sant Josep. Amb molt de cansament acumulat baixem per anar a l’última despertada del 2017 pels carrers del nostre poble. Aquesta despertada no va ser tan nombrosa com les anteriors, ja que hi havia gent que encara no havia dormit per disfrutar de la nit anterior. Sens dubte un dia ben peculiar perquè el cansament acumulat dels dies viscuts i la tristesa perquè tot arriba a la fi ens fan sentir un poc melancònics.

Cada any esperem rebre uns dels primers premis però no perdem mai l’esperança. Això sí, ens ho passem d’allò més bé perquè eixe dia és uns dels més esperats i la cercavila que es fa després de l’acte dels premis és una de les més divertides i nombroses.

A la nit, i després de sopar, vam tindre revetlla amb l’orquestra “Mundo”.

Dissabte 18 de març. Vam començar el dia amb una despertada pels carrers del poble. Amb la música i el

026

soroll dels coets en esclatar, de segur que vam despertar tots els veïns. En acabar, vam tenir xocolatada i jocs infantils al pavelló.

Acabada la missa de Sant Josep, una mascletada i dinar de germanor al pavelló.

A la vesprada, i com a novetat, per decisió de la junta gestora, es va fer un reconeixement a la gent més gran que ha treballat de valent per la nostra falla.

Aquest any, el reconeixement va ser per a una de

les persones que sempre fa i vetla per la nostra falla perquè tot funcione com cal, participant i ajudant en cada acte i, de vegades, fent la faena que ningú vol. En fi, una persona que es desviu per la nostra falla Prado: Tere Martínez. En l’últim passacarrer que vam fer de vesprada, vam anar a sa casa per mostrar-li l’agraïment càlid d’una falla per la qual sempre ha estat treballant des que es va fundar.

En acabar la cercavila, ja es poden veure els encarregats d’enllestir els preparatius per a donar pas a l’últim acte que tancarà l’exercici faller: la nit de la cremà.

El primer torn serà abans de sopar per al monument infantil. La fallera major infantil, Sofía, i el president infantil, Rafa, exprimixen els últims segons que queden per fotografiar-se amb el monument. Obri l’acte un castell de focs d’artifici i els nostres màxims representants infantils encenen la traca que convertirà en flama i després en cendra tot un any faller. Últim sopar al pavelló, i amb l’últim mos a la boca encara, és el torn dels màxims representants majors que s’acosten al voltant del monument gran. Un castell ple de llum i soroll dóna pas a la cremà, i en pocs minuts les cendres queden enmig la nostra plaça, deixant un buit immens en tots els membres de la comissió.

Els nostres màxims representants, Lidia, Sofia, Juanvi i Rafa, posen punt i final a les falles del 2017, cansats però satisfets de tot el que han viscut.

Les falles del 2018 estan a punt de començar.

El dia de després de la cremà, en passar per la nostra plaça, trobem que ens falta alguna cosa, ja que ha sigut una setmana intensa que l’any que ve intentarem millorar si pot ser, encara que aquestes falles han deixat el llistó ben alt pel que respecta a la diversió.

Inma Perales i Gascón

027

028

RECORDATORI 2017

029

030

031

En record PER A XIMO Joaquin Escrihuela ens va deixar la passada primavera, va ser un dels primers fallers de la Falla Prado, un gran faller i una bona persona. Ell va lluitar i treballar per a veure el naixement d’esta falla i n’ha sigut un dels pilars fonamentals durant molts anys. Tota la seua vida ha col·laborat, des de la seua joventut amb il·lusió i energia fins que la seua precària salut li ho va permetre.

Un home que no deia una paraula més alta que l’altra, sempre contribuint a fer la Falla Prado més gran, sempre amb humilitat. Per això mereix que li expressem el nostre agraïment. El tren de la vida se l’ha emportat abans i per això des de les pàgines del llibret volem retre-li homenatge.

Ximo, allà on estigues vull que sàpigues que tots els que hem compartit tantes falles amb tu guardarem per sempre un bonic record. Eixe saber estar teu sempre calmat, de vegades apaivagant els caràcters més forts que tenies a prop teu.

Hem passat molt bones estones junts, tantes que seria necessari molt de paper per a contar-les perquè la tasca, de tots estos anys que han passat de pressa, ha sigut gran.

M’agrada pensar que allà on estigues t’arribarà este missatge que expressa els sentiments de tots els qui t’estimem.

Venim a la vida de viatge. Uns són més curts, d’altres més llargs. Tu ja has fet el teu.

Adéu amic.

TERESA TALENS

032

En record José María Serra Ivars Txema Vas arribar a la nostra comissió, com aquell que diu, fa poc; però ens vas omplir tant amb els teus somriures que seràs difícil d’oblidar...

Sempre disposat des del primer minut... A les teues primeres falles en la nostra comissió vas assumir el paper de vicepresident, i vas fer costat al teu amic, i a les tres falleres majors que vas acompanyar, durant el teu període a la nostra falla, les vas tenir cura i les vas mimar a cada acte.

Fores una d’aquelles persones que no passen sense deixar empremta. Per això sempre estaràs present al nostre record.

Allà on estigues, en cada “cassalleta” brindem per tu!

033

A LA RECERCA DEL NOSTRE PATRIMONI

034

La UNESCO és la sigla de United Nations Educational, Scientific and Cultural Organization (Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura). És un organisme de l’ONU fundat el 1945 i amb seu a París. Té l’objectiu de promoure, a través de l’educació, la ciència, la cultura i la comunicació, la col·laboració entre les nacions, a fi de garantir el respecte universal de la justícia, l’imperi de la llei, els drets humans i les llibertats fonamentals que la Carta de les Nacions Unides reconeix a tots els pobles sense distinció de raça, sexe, idioma o religió.

L’any 1982, Espanya adopta la Convenció per a la protecció del Patrimoni cultural i natural de la Humanitat de la Unesco de 1972. El 1984 s’incorporen a la llista de bens Patrimoni de la Humanitat: la Catedral de Burgos, L’Alhambra i el Generalife de Granada, la Mesquita de Còrdova, el Monestir i seu de l’Escorial de Madrid, el Parc Güell, el Palau Güell i la Casa Milà de Barcelona.

Des de llavors la llista del Patrimoni de la Humanitat a Espanya s’ha anat incrementant i actualment som el tercer estat amb un major nombre de béns declarats Patrimoni de la Humanitat en el món, per darrere d’Itàlia i la Xina. Així, a data de 2017, 46 béns havien estat declarats a Espanya:

El 1990 sorgeix el denominat Patrimoni cultural immaterial de la Humanitat que comprén també tradicions o expressions vives heretades dels nostres avantpassats i transmeses als nostres descendents, com tradicions orals, arts de l’espectacle, usos socials, rituals, actes festius, coneixements i pràctiques relatius a la naturalesa i l’univers, i sabers i tècniques vinculats a l’artesania tradicional. Aquesta denominació ha anat canviant al llarg del temps, però les primeres amb aquesta distinció a Espanya foren el Misteri d’Elx (2000) i la Patum de Berga (2005) declarades en aquell moment com a Obres Mestres del Patrimoni Oral i Intangible de la Humanitat. Des d’aleshores, aquesta llista ha crescut fins l’última incorporació el passat any, les Falles, que s’afegiran en aquest llistat amb la consegüent alegria de tots els valencians.

Espanya compta amb 16 béns immaterials, fet que la converteix en el segon país d’Europa amb un major nombre de béns declarats Patrimoni cultural immaterial, només per darrere de Croàcia.

• 40 són béns culturals.

• 4 són béns naturals.

• 2 són béns mixtes, en part culturals i en part naturals.

• 4 béns són compartits amb altres països, un amb França, un altre amb Portugal, un tercer amb Eslovènia i un quart compartit amb altres onze països europeus.

PATRIMONI IMMATERIAL 035

036

Les falles L’any 2011 es va iniciar un camí perquè les falles donaren un nou pas en el seu reconeixement mundial.

Aquell any la festa fallera va ser declarada Bé d’Interès Cultural i es va proposar al Congrés dels diputats que es duguera aquesta festa davant la UNESCO. Anys després es donava aquest pas i la UNESCO acceptava les falles com a candidates a optar al reconeixement com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat 2016. En aquest moment les falles es veien immerses en la lluita per a aquest reconeixement junt a d’altres candidatures.

Un dimecres 30 de novembre de 2016 arribava des d’Etiòpia una gran notícia per al món faller: La UNESCO declarava les Falles Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, un gran èxit per a tots els valencians. Així, aquest dia es convertia en un punt d’inflexió perquè les falles foren encara més conegudes arreu del món.

Però, què ha portat a les falles al seu reconeixement com a Patrimoni? I què tenen les falles per a tindre una gran repercussió mundial?

Intentaré respondre aquestes preguntes perquè qualsevol persona, ja siga faller o no faller, valencià o no valencià, puga entendre i interpretar el sentit de la festa fallera, i eixe sentiment tan intens que sentim els fallers i valencians per aquesta gran festa.

Les falles són història, tradició i cultura i, a continuació explicaré el perquè d’aquests termes.

En la història de les falles, el seu origen és un tant incert. Són moltes les teories existents envers aquesta festa, algunes més populars que altres però no per això més certes. Entre les més importants destaquen les següents: -Tradició dels fusters: aquesta teoria es basa en el fet que molts fusters, la vespra del seu patró, San Josep (19 de març), celebraven aquest dia i la fi de les nits d’hivern treballant i treien al carrer uns pals

amb il·luminació -que utilitzaven dintre dels tallers per a treballar durant les llargues nits d’hivern- i després els cremaven. Amb els anys, aquests pals van anar evolucionant, i s’acompanyaven de trastos vells i inclús es vestia el pal perque semblara una persona a qui es volia criticar. A poc a poc, es van anar posant més elements fins que aquell munt de trastos ja s’assemblava a una escena que es volia representar.

-Entrada de la primavera: aquesta teoria es basa en el fet que a Europa, Àsia i Àfrica, des de fa molt de temps, les fogueres es muntaven per celebrar els equinoccis i solsticis i, possiblement, les falles siguen en realitat un costum molt antic de València que es va iniciar amb els focs de primavera i va anar evolucionant fins als monuments satírics que són hui en dia.

-Ninots que es tiraven al foc: existeix una tradició europea que consisteix a construir un ninot representant un personatge no grat, penjar-lo i cremar-lo en els dies pròxims a Sant Josep. És per això que alguns historiadors pensen que potser aquest ninot després fora acompanyat per unes altres figures i es formara així un monument faller on s’explicara millor la crítica, convertint-se així eixe ninot en l’origen de les falles.

A pesar de tot, cap d’aquestes teories ha aconseguit convéncer els historiadors i estudiosos de la festa, però pensen que pot ser una combinació de totes aquestes i d’altres teories les que foren l’origen del que avui en dia són les falles.

En qualsevol cas, el que està clar és que les falles es remunten al segle XVIII, i encara més al XIX, i que encara que en aquells temps era una simple celebració, ha anat evolucionant des d’una simple foguera fins als espectaculars monuments fallers que es planten avui en dia en diferents poblacions del territori valencià.

Per tot açò és evident que les falles estan plenes d’història.

037

Hem dit també que les falles són cultura i tradició.

L’apertura de les falles a l’entorn públic urbà permet la participació de tots els ciutadans i visitants de tot el món. Aquest esperit projecta al món l’espai cultural de les falles. La difusió d’aquest espai cultural festiu, més enllà del monument permet la sostenibilitat de béns materials autòctons arrelats als costums valencians. Al voltant de la falla té la seua òrbita el casal faller, una àgora de cohesió social sense diferència d’edat, sexe o procedència. Els ciutadans es vertebren a través dels casals on es treballa dotze mesos a l’any. En ells es creen equips anomenats les comissions de la falla, encarregades de coordinar les activitats culturals, socials i solidàries.

Entre els punts forts de la cultura i la tradició de les falles trobem també la música popular. La banda sonora d’aquesta festa són els tradicionals dolçaina i tabalet i les bandes de música municipals. La pirotècnia també forma part de la banda sonora de les falles i és un element importantíssim perquè la pólvora fa que es barregen el foc, el fum i el soroll, i s’inunden els carrers d’allà on es celebra aquesta festa.

Un dels oficis tradicionals que formen part de la cultura valenciana i de les falles és el dels artistes fallers, perquè preparen amb molt d’esforç, amb les seues mans, durant tot un any, els elements que formaran el monument faller que lluirà als nostres carrers.

També cal destacar els oficis dels indumentaristes, dels orfebres, i dels fabricants de ventalls, els dels encarregats de confeccionar la vestimenta popular i els complements que lluiran els fallers i les falleres als passacarrers i actes fallers.

I finalment, i no per això menys important, tenim la cultura escrita que genera la festa. Allí mateix, al peu dels ninots, els ciutadans poden llegir, en la nostra llengua valenciana, uns versos satírics que fan una

038

crítica oberta a temes d’actualitat. També, la falla duu associat un llibret faller, una publicació de textos escrits en valencià que ha anat evolucionant al llarg dels anys. Tot açò forma part dels signes d’identitat de la nostra llengua, i, per tant, les falles han contribuït a preservar la llengua valenciana inclús en moments que estava prohibida. És, per tant, evident, la càrrega d’història, cultura i tradició de les falles, que han fet que aquesta festa haja sigut declarada Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, i que ningú tinga dubte que ho siga i ho seguirà sent, tot gràcies al treball i l’esforç de totes i cadascuna de les persones implicades en elles.

Treball i esforç que comencen cada 19 de març després de la cremà del monument faller, i que donen l’inici a un nou exercici faller. De les cendres ressorgirà un nou cicle de 365 dies de treball i cooperació que donarà els seus fruits. La falla es converteix, així doncs, en un element de cohesió humà i sostenible, multicultural i integrador. I el foc, en un element purificador que fa que tot comence de nou.

Natàlia Palomares i Gascon

Mare de Déu de la Salut - Patrimoni Immaterial La nostra vida com a éssers socials, està repleta de manifestacions culturals que no són objectes físics com: ballar, menjar, parlar, vestir-nos, anar a festes…

Algunes les inventem cada dia o les transformem, unes altres ens apleguen de molt lluny en el temps, i d’entre estes últimes, en triem les que més ens agraden, les que més ens sorprenen o les més famoses i les protegim: això és Patrimoni Immaterial.

Es tracta d’una part del Patrimoni Cultural que no es sol estudiar en els col·legis o en les universitats, sinó que s’aprén en la vida diària, a casa o al carrer de forma no reglada i senzilla. Constitueix la base de la identitat cultural dels pobles i és una de les principals fonts de creativitat i creació cultural.

D’entre les festes que han estat nomenades com a Patrimoni immaterial en destacarem una que tenim molt a prop de nosaltres, concretament al poble d’Algemesí i és la Festa de la Mare de Déu de la Salut.

La música de dolçaina i tabal, les composicions orquestrals que acompanyen les torres humanes de la muixeranga i les danses de bastonets, pastoretes, carxofa, arquets, llauradores i tornejants, recreen i estimulen la memòria col·lectiva, tot transmetent missatges comuns i universals de sentiment visuals i sonors de gran plasticitat.

Durant la celebració, Algemesí es transforma en un museu viu de la tradició valenciana i mediterrània amb l’entramat social de fe i cultura que comprenen les celebracions litúrgiques, el paisatge sonor de les campanes i l’entorn monumental del segle XVII on es realitzen les desfilades processionals amb la participació de més de 1.400 figurants…..”

En estes quatre línies intentarem fer un breu resum de l’origen de la festa i reflectir el vertader protagonisme de les persones que hi participen, amb les seues vivències personals i les seues ganes de reproduir fidelment cada detall, perquè s’estimen de tot cor la festa major del seu poble.

L’origen de la festa

La UNESCO defineix aquesta festa amb el text següent: “….Celebració de gran participació popular d’origen medieval(1247) que se celebra a Algemesí el 7 i el 8 de setembre. El seus rituals, transmesos de pares a fills, cristal·litzen en una sèrie de manifestacions diferents: expressions orals (teatre), música (63 composicions), danses i representacions amb reminiscències dels cultes dels romans, cristians, musulmans i jueus: cultures que van entreteixir l’essència d’aquesta terra i que es materialitzen en la creació dels instruments musicals, en la inspiració de les melodies i en la variada indumentària utilitzada en la festa.

De l’any 1247 data el fet de la troballa de la Mare de Déu de la Salut. Un veí de la partida de Berca va trobar, dins del tronc d’una vella morera, la imatge d’una Mare de Déu. La van traslladar tres vegades a Alzira, però les tres vegades va tornar al tronc de la morera. A partir d’aquell moment, el poble va tindre gran devoció a esta Mare de Déu “trobada” i li va dedicar festes d’agraïment, unes festes que, a la llarga i amb el pas del temps, donarien lloc a l’actual festa patronal.

Etapes de la cronologia i curiositats de la festa Després d’una primera etapa (1247-1568), l’any 1569 es van reunir en l’Església de Sant Jaume els capellans, Mossén Frasquet, Mossén Dasí i Mossén Curçà, i decidiren el nom de la Mare de Déu de la Salut jugant a palletes, com bé relata el Misteri dels

039

tres capellans.

Durant la segona etapa (1568-1703), es vertebra l’organització de la festa, amb la participació popular i oficial, fins que la declararen festa major. L’any 1703, trobem el primer document en què es menciona la Mare de Déu de la Salut entre les festes majors d’Algemesí.

A la tercera etapa (1703-1925), l’any 1712, les últimes voluntats documentades de Josep Cabanes, fill d’Algemesí, deixen allò que quede de la seua hisenda, una vegada morta la seua dona, per pagar una processó des del carrer Molí fins la Capella i tornar a l’església pel carrer Berca. Aquest fet va marcar l’itinerari de la Processó de la Vespra i de la Processoneta del Matí.

El ball més antic de la processó és la Muixeranga.

Està documentada des de l’any 1733, encara que probablement la seua participació fóra anterior a aquesta data. Durant esta etapa es configura la festa de manera definitiva.

El 1816 l’Ajuntament va declarar la Mare de Déu de la Salut patrona d’Algemesí i va reduir de huit a quatre els barris encarregats d’organitzar la festa. El 1880 es va establir el programa definitiu de la festa, distribuïda en tres dies, com la coneixem en l’actualitat. L’any 1925, es va fer l’acte de la coronació canònica de la imatge de la Mare de Déu.

A la quarta etapa (1925-actualitat), després de la coronació, la festa va entrar en una lenta decadència.

Així i tot, l’afecte popular per la mare de Déu es va mantenir intacte. El 1903, la data de la festa es va desplaçar per a agrupar les celebracions religioses i lúdiques després de la sega de l’arròs.

Tots els canvis socials i històrics que es van produir durant el primer terç del segle XX i la ruptura provocada per la Guerra Civil i la posterior dictadura van ser elements decisius perquè la festa entrara en crisi. El 1973, la nit del 7 de setembre no va eixir cap

040

muixeranga en la processó. L’endemà, un grup de persones vinculades amb l’associació d’Antics alumnes Maristes, va eixir a representar el ball. A partir d’aquell dia s’ha representat sense interrupció en un procés de recuperació i de creixement continuat.

L’any 2011 la Unesco declara Patrimoni Immaterial de la Humanitat, la Festa de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí.

Els Balls Tradicionals Al marge del valor d’entreteniment que tenen estes manifestacions, és un fet comprovat que una de les maneres d’expressar valors col·lectius en moltes cultures és per mitjà de la dansa. Els balls tenen un marcat valor simbòlic i religiós, relacionat amb els cicles de la collita i la devoció popular.

D’entre tots els actes que se celebren durant els dies grans de les festes de la Mare de Déu d’Algemesí, ens centrarem en dos balls que es representen entre altres: la muixeranga i les danses.

La Muixeranga Més de tres segles d’història i una important càrrega simbòlica han fer de la muixeranga la imatge més coneguda d’Algemesí. Un grup format per homes i dones, xiquets i xiquetes de totes les generacions i abillats amb una característica indumentària feta de tela matalàs evolucionen al so de la dolçaina i del tabalet. Van construint una sèrie de quadres plàstics, amb significació profana i religiosa alhora, que culminen en l’alçament de les conegudes torres humanes.

La primera notícia documental sobre la dansa data del Llibre de Comptes de la Vila de 1733, però es creu que degué existir molt abans, perquè el document fa referència a la contractació d’un dolçainer per acompanyar la muixeranga.

La muixeranga comença amb el marcat ritme dels tabalets quan la base de la torre es conforma i no

paren de tocar fins que es desfà del tot. Les dolçaines comencen la melodia quan es forma la segona altura i la repeteixen de manera creixent fins que la torre és rematada per un xiquet o xiqueta.

Les Danses La dansada és la manifestació folklòrica més antiga de les comarques que formaven l’antic Regne de València. És un ball públic que es feia a les places i els carrers de les poblacions valencianes i en podem trobar diferents variants que reben un nom particular en cada cas.

Este ball és tradicional de dolçaina i tabal i la seua estructura consta bàsicament dels següents elements: una eixida o cap de dansa, les danses on participen tots els balladors a ritme de dolçaina i tabal, i un final, on el dolçainer avisa els balladors per donar pas al final, on el “fandango” és el protagonista.

La dansada al poble d’Algemesí Uns quants components del grup de Danses Pardines crearen allà per l’any 1981 el grup Berca. Amb l’afany de recuperar balls i cançons del poble, uns quants components d’aquell grup van anar a casa de la Sra. Salut “la mosquita”. Esta dona els ballà les danses i els ensenyà tot el que ella sabia. Però en aquell moment no arribaren a muntar-se.

Passà el temps i Vicent Vidal, sabedor que al poble s’havien ballat les danses, continuà la faena i va obtenir la informació necessària per completar allò que la Sra. Salut “la mosquita” els havia ensenyat feia anys.

L’any 2006, una vegada recuperades les passades, es muntà i retornaren les danses al poble. La dansada d’Algemesí té totes les parts de què es composa una “dansà”: l’eixida, les danses i el final.

viu el sentiment per les tradicions populars ja que hem tingut el privilegi de ser partícips de la festa, intentarem reflectir en paraules com es viu en primera persona el fet de formar part d’una de les tradicions valencianes més antigues. Segurament, els nostres somriures i els nostres gestos d’aquell dia o d’aquells dies quan participàrem reflectirien el que hui intentarem relatar.

Orgull de Muixeranguer Aquesta història la conte com a muixeranguer d’Algemesí establert a Tavernes de la Valldigna.

Per a mi, la processó de la Mare de Déu d’Algemesí és un orgull i un exemple per a tots el algemesinencs, és la nostra devoció a ella, que aparegué dins d’una morera davant d’un agricultor.

Parts de la processó: La processó de la Mare de Déu és la història del poble d’Algemesí, quan la Verge protegia el poble i els tornejants, que representen els soldats de la mare de Déu, la defensaven.

Comença amb els misteris, que conten parts de la Bíblia, després anem en les muixerangues, castells humans en agraïment a la Mare de Déu. Continuem amb el ball dels bastonets i amb pals i planxes ballem en favor d’ella. Seguidament, van els balls de la Carxofa i els Arquets, seguits pels Pastorets. Per finalitzar, ballen Les Llauradores, amb vestits típics valencians. Al final de la processó, va la Mare de Déu acompanyada pels tornejants i rectors del poble. És per a mi un orgull molt gran representar el poble d’Algemesí amb la Muixeranga i donar a conéixer una processó d’interés turístic per la Unesco.

Per Alex Martínez Ferris, muixeranguer i faller d’aquesta comissió.

Vivències de la festa gran d’Algemesí Com he dit abans, el vertader protagonisme de la festa el tenen les persones que dia a dia transmeten

041

Dansada en Honor a la Mare de Déu de la Salut “A ballar les danses al carrer Major I un plat de tomaques pel senyor retor A ballar les danses al carrer des Sants I un plat de tomaques pals republicans” (Versada tradicional de danses de carrer)

Ho recorde com si fos ahir, era un 30 d’agost. Uns amics em cridaren per preguntar-me si aquell any volia participar a la dansada d’Algemesí. Era una grata notícia ja que, als darrers anys, s’havia hagut de tancar el nombre de balladors el dia de la dansada ja que havia augmentat d’una manera tant significativa que, a l’arribada a la plaça, la gent ja no hi cabia. Sols podien accedir a aquesta dansada grups folklòrics que ja hagueren participat els anys anteriors, i ja que el meu grup, el de Tavernes, no hi havia participat mai, no podíem anar.

La meua resposta fou evidentment que sí. Així que vaig animar unes companyes de Tavernes perquè s’uniren també a la Colla Pas Pla de Cullera per poder ballar la dansà d’Algemesí.

Com que no hi havia estat mai, vaig parlar amb uns amics d’Algemesí perquè m’explicaren en què consistien les festes de la Mare de Déu de la Salut. Tant em va impressionar la seua història que vaig decidir atendre cada acte per tal de viure-les en primera persona.

Aquestes festes tenen lloc els dies 7 i 8 de setembre, i com que havien coincidit amb les festes de Tavernes en diverses ocasions, no havia pogut anar mai. Eixe any, però, les festes de Tavernes havien canviat de data i ens permetien fer aquesta sortida per primera vegada.

El dia que vam participar a la dansada fou un dia molt especial. Havíem aprés a ballar aquestes passades de dansada plana típiques del poble d’Algemesí uns dies abans i estàvem encantades de fer una cosa diferent.

La veritat és que no esperàvem en absolut tot el que

042

vam experimentar aquella nit. Arribàrem ben aviat per recollir la samarreta oficial de la dansada de 2016. Era verda i tenia el dibuix d’un ballador i una balladora a la davantera. Com sempre, la frase que cada any es repeteix impresa a la samarreta: “Jo balle les danses d’Algemesí”. Conec gent que té una gran col·lecció de samarretes de diferents colors de tantes dansades com ha ballat. Era la nostra primera samarreta de les danses d’Algemesí, i per tant, era especial. Quina curiositat més gran, quasi 40 anys ballant pel món i mai havíem estat ballant tan a prop de casa.

Els balladors estàvem convocats a la Plaça Major i a poc a poc anàvem acudint al lloc. Ens vam trobar allí amb els nostres companys de Cullera i ja estàvem preparades per començar la nit. Des d’allí, i seguint una colla d’un centenar de dolçainers i tabaleters, anàrem en cercavila fins la Capella de la Troballa, situada al Carrer de Berca, carrer que dóna nom al grup de danses organitzador de la dansada.

Una vegada allí, ens situàrem a un extrem d’aquella xicoteta plaça. Ens havien dit que seríem l’últim grup en eixir. Quin honor! La nostra primera vegada i tancàvem la dansada. Prompte començà a sonar el tabal i de sobte dos gegants començaren a dansar. El Rei En Jaume i Na Violant d’Hongria, com ja ve sent tradició, obrien les danses d’Algemesí. Durant uns minuts poguérem contemplar el ball dels gegants, els quals, a ritme de tabal i dolçaina, recorrien aquella placeta amunt i avall omplint-la de tradicions valencianes.

En acabar, es feren a un costat i la melodia de la dansada començà a sonar. Un quadre del Grup Berca iniciava aquell recorregut, i al darrere venien centenars de balladors del poble que havien aprés la dansada per a l’ocasió, ja que per a la gent del poble és un honor poder participar. Darrere eixien els grups participants dels pobles veïns i prompte ens tocà el torn a nosaltres.

Començàvem les primeres passades a dintre de la capelleta, al costat d’una pila baptismal. Aquella capella era molt menuda, però ens explicaren que era una de les més antigues del poble i que tenia el seu propi en-

cant. Sense dubte, fou una de les eixides de dansada més boniques que he experimentat. El carrer ple, de gom a gom, esperant que arribara l’últim grup, per veure els dos gegants caminar al darrere de l’últim quadre de dansaires.

Començàrem les nostres passades, la pinya d’Algemesí, la diagonal, i totes i cadascuna d’elles seguint l’ordre establert. Anàvem recorrent el carrer i sentint veus i rialles de la gent animant els balladors. El recorregut era llarg i cansat, la calor començava a passar-nos factura, però no imaginàvem que el millor estava per vindre.

En uns moments començàrem a veure els llums de la Plaça Major, ja estàvem arribant a la nostra destinació.

Quan entràrem a la plaça, centenars de balladors, tots en formació, continuaven dansant. A mesura que anàvem entrant, els dolçainers es recolliren a la porta de la Basílica de Sant Jaume. Quin gran honor per a nosaltres anar a parar al costat de més de cent dolçainers, tocant tots a l’uníson. El soroll del tabal feia que el cor ens bategara més fort i els nostres peus marcaven amb més fermesa aquelles passades. Des d’aquella posició podíem veure els nostres acompanyants asseguts a les grades que l’ajuntament havia facilitat per veure els actes d’aquella setmana de festa. Ara venia el millor.

Sentírem el primer avís de dolçaina, el “fandanguillo” final estava a punt de començar. Els balladors més experimentats estàvem expectants, els més novells estaven nerviosos, els més menuts feien goig de veure. De sobte, arribà el moment final, la melodia del fandango començà i tots els balladors d’aquella plaça començaren a fer aquella passada perfectament a l’hora, creuant amb la parella i tornant enrere per girar i tornar a creuar. El tabal anava accelerant el ritme, cada vegada més i més de pressa. Les passades cada vegada s’acceleraven més i pareixia que no les podíem seguir. La duració exacta de temps que estiguérem repetint aquella passada fins que un últim i fort colp de tambor donà per finalitzada aquella dansada. Ara arribava el torn de les abraçades i besos amb els nostres companys de quadre. Véiem les cares de la gent, emocionada i exhausta alhora. Però el

que més em va tocar el cor fou la reacció de les meues companyes de Tavernes “L’any que ve tornem”, deien; “Aquesta dansada hauria de ser obligatòria”, afegien.

En breu aparegueren els nostres acompanyants a la plaça per saludar-nos i contar-nos la seua experiència en veure tots els balladors entrar a la plaça a poc a poc.

Ara parafrasejaré un poc el que ells ens van dir, que sonava així com “Supose que haurà sigut emocionant participar a la dansada, però no podeu imaginar com ha sigut veure el fandango final des de les grades”. Sentir les seues paraules ens emocionava quasi tant com haver ballat.

En un tres i no res, tornàrem a sentir el tabal i la dolçaina, Na Violant d’Hongria i el Rei En Jaume tornaven a dansar per tancar les danses i acomiadar els balladors.

Tant els balladors com el públic treien els seus telèfons mòbils per gravar aquelles imatges, un record que guardaríem durant un any, fins la propera dansada, ja que, de ben segur, havia sigut una experiència per a repetir.

Per Susana Gómez i Gandia, amiga i balladora

Una experiència per a repetir Aquell estiu del 2016, la meua estimada amiga Susana, Sus per a mi i altres, em va cridar per a preguntar-me si volia participar en la dansada de la Mare de Déu d’Algemesí. No sabia molt bé en què consistia, ja que no havia participat mai, però sí que tenia coneixement que a Algemesí tenien molta devoció a la mare de Déu de la Salut i la dansada en honor seu era multitudinària. Em

043

va explicar que no tots hi podien participar, sinó que ens havien de convidar o haver participat anteriorment. Fou en aquesta ocasió que el grup “Colla Pas Pla de Cullera”, del qual ella es feia càrrec d’instruir, ens donava l’oportunitat de poder participar amb ells. Evidentment, jo ni ho vaig dubtar.

i Dolçaina feren possible una nit de danses esplendorosa. La plaça Major va vibrar per moments i dels meus ulls una llàgrima va sortir… Salut, Mare de Déu, Salut!

Paraules que van eixir dels meus llavis i que tu em vas ensenyar a dir…

Recorde que una vesprada vam anar al local d’assaig dels balladors de Cullera perquè m’ensenyaren les passades d’aquesta dansada, que era diferent a les altres que ja sabíem ballar i nosaltres les desconeixíem.

Vull donar les gràcies a l’Escola de Danses Colla Pas Pla de Cullera per convidar-me a participar en eixa dansada multitudinària. Sense dubte i, si tinc l’oportunitat, tornaré a participar.

Per a reposar forces, orxata i fartons per a tothom…

Inma Perales i Gascón

El dia assenyalat per a l’ocasió, vam arribar ja de nit i directe vam arreplegar la samarreta commemorativa i obligada per a ballar. Un cafè ràpid, tres o quatre fotos junt amb el rei En Jaume i Na Violant d’Hongria, dos gegants molt coneguts al poble d’Algemesí, i cap a la plaça Major. Des d’allí cap a la Capella de la Troballa, xicoteta però encantadora.

Grups i grups començaven a ballar des de dins de la Capella, i el meus ulls s’omplien de llagrimetes d’emoció. A poc a poc anàvem acostant-nos a la porta lateral de la Capella per poder accedir al seu interior, punt d’eixida de la dansada. –Un poc d’aigua em pot donar per favor?– vaig preguntar a una veïna del carrer. Tenia un nuc a la gola que no podia fer-lo desaparéixer.

En un obrir i tancar d’ulls estava dins de la Capella per començar a dansar. Que bé m’ho vaig passar!

Que bé ens ho vam passar! Sense dubte una de les millors dansades en les quals he participat.

El carrer, de gom a gom, i nosaltres fent passades i passades amb un gran somriure d’orella a orella. El millor, el final. L’avís per a fandango….quins nervis, per favor!!!

La plaça radiant de color verd, el color de la samarreta que tots els balladors portaven en eixe moment, gent per tot arreu, 398 dansadors, 2 gegants i prop de 100 músics de l’escola Musical de Tabalet

FONS D’INFORMACIÓ I TEXTOS 1.- Text utilitzat per la proclamació de Festa Patrimoni de la Humanitat de la Unesco.

2.- Revista Valenciana d’estudis Autonòmics, text: de Julio Blasco Nacher. Director del Museu Valencia de la Festa.

3.- http://www.festapatrimonialgemesi.com/single-post/2016/09/04/La-Dans%C3%A0 4.- Museu de la festa d’Algemesí.

5.- Imatges cedides pel Grup Colla Pas Pla de Cullera.

044

Els Castells i Les Muixerangues: força, equilibri, valor i seny “L’efímer convertit en monument, que exalta el risc, la força i la destresa, deu ser com el silenci convertit, en una exaltació de la paraula. (...)

Miquel Martí i Pol a la Colla Vella dels Xiquets de Valls.

Els castells foren declarats patrimoni immaterial de la humanitat per la UNESCO el 16 de novembre de 2010. Un castell és la construcció, de diversos tipus i de diferent complexitat, d’una torre humana coronada per un xiquet: l’enxaneta.

La iniciativa per tal d’aconseguir que els castells gaudiren d’aquest guardó nasqué a la ciutat de Valls l’abril de 2007, on se celebrà la primera edició de la Nit de Castells, nit en què es nomena un Ambaixador de castells, a més d’atorgar dos tipus de premis a personalitats o associacions diverses: premi a una trajectòria i premi a una iniciativa social en favor dels castells.

Actualment, a més d’alçar el castell compta també desmuntar-lo completament, d’ací la complexitat en la seua execució. Quan l’enxaneta fa l’aleta –alça la mà oberta per damunt del seu cap- es considera que el castell està carregat. Seguidament caldrà desmuntar-lo ordenadament, en l’ordre invers en què ha sigut muntat. Si el castell cau en aquest moment, només se’l considerarà carregat.

Els castells es denominen amb dues xifres: la primera indica el nombre de persones que hi haurà en cada pis; i la segona, el nombre de pisos que conformarà el castell. D’aquesta manera un 3 de 5 (tres de cinc), per exemple, és un castell de cinc pisos d’elevació i en cadascun d’aquests pisos hi haurà tres persones, a excepció dels tres últims, que no seguiran aquest ordre, ja que a la fi ha de coronar l’enxaneta. A principi i fi d’una festa castellera s’alcen pilars, que són torres de diversa alçada però amb només una per-

sona per pis.

Cal esmentar que un castell de nou pisos està a l’abast de molt poques colles castelleres i de deu només se’ls veu molt de tant en tant. De fet només se n’han aconseguit descarregar dos en tota la història castellera.

Als inicis dels castells es valorava molt la força dels membres de la colla; tanmateix, avui en dia, es valora molt més la tècnica. De fet, el lema casteller és prou clarivident en aquest aspecte i denota les qualitats d’un bon casteller: força, equilibri, valor i seny.

D’aquesta manera cal harmonia i precisió en alçar cadascuna de les diferents parts del castell.

Per començar, cal recalcar que la base és extremadament important. Aquesta es coneix amb el nom de pinya i segueix diverses maneres d’establir-se i rep un nom distint segons la seua disposició: baix, contrafort, primera mà, segona mà (i successives), lateral, vent, agulla, crossa... La seua funció, a més de la de suport evident, és també la de protecció per als membres de dalt, per si el castell cau.

La següent part és coneguda com el tronc. És la part visible del castell, la que en marca la dificultat i la que en dóna el nom com abans assenyalàvem. La seua estructura es denomina del següent mode: baixos (que no són visibles perquè romanen a sota de la pinya), els segons, terços... i així successivament.

Una vegada establert el tronc cal muntar la part coneguda com a pom de dalt. Aquesta part sempre té la mateixa composició, tot i que no segueix l’estructura del tronc, ja que és la part més alta i segueix una estructuració concreta. El pom de dalt conforma els tres últims pisos del castell. D’aquests tres, el primer pis el conformen els dosos i tal com el seu nom indica, podem observar dos castellers. Seguidament va l’acotxador, aquesta figura l’ostenta normalment el casteller més menut en quant a físic i estant en un peu a cadascun dels dosos, sobre els seus braços, s’acotxa o s’ajup sobre si mateix baixant el cap.

045

D’aquesta manera promou el sostén de l’enxaneta, el darrer i últim membre del castell. Un infant sobre qui recau la responsabilitat de coronar el castell i estipular-lo com a carregat, tal i com dèiem abans, una vegada feta l’aleta.

Caldria afegir també, que a més de totes aquestes parts descrites, en castells de molta complexitat, s’hi poden observar una sèrie d’estructures de sostén que s’utilitzen expressament perquè el castell presenta una dificultat de muntatge manifesta. Així, en castells de 3 de 9, per exemple, podem observar una estructura coneguda com a folre. Aquest se situa sobre la pinya, i té quasi la mateixa forma, s’utilitza per a subjectar els terços i fer de reforç als segons. Si el castell presenta encara més dificultat com per exemple en els pilars de 8, castells de 2 de 9, o 3 de 10, s’hi poden observar una altra estructura sobre el folre anomenada manilles, els castellers que la formen duen a terme la mateixa funció que el folre però a sobre d’aquest. Per agulla s’entén una estructura també de suport que es forma a l’interior dels pisos dels castells. Així, hi hauria un pilar (un castell d’una persona per pis) situada a dins del castell que està alçant-se.

Dins dels distints concurs de castells, hi ha una sèrie de castells considerats de gamma extra per la seua dificultat. Es considera de gamma extra qualsevol castell de dificultat superior a un 3 de 9 amb folre. Aquesta nomenclatura començà a utilitzar-se a mitjans dels anys 90, en la considerada segon època d’or dels castells, període en què començaren a alçar-se castells de considerable dificultat.

D’aquesta manera podem observar tot un seguit de castells de gamma extra, carregats i descarregats, com per exemple: 3 de 8 aixecat per sota,2 de 9 amb folre i manilles, Pilar de 8 amb folre i manilles, 7 de 9 amb folre, 5 de 9 amb folre, 4 de 9 amb folre i l’agulla, 3 de 9 amb folre i l’agulla, 4 de 9 sense folre, 2 de 8 sense folre, 3 de 10 amb folre i manilles, 4

046

de 10 amb folre i manilles, 2 de 9 amb folre (només carregat).

A dia d’avui, el castell més complex que s’ha aconseguit carregar és el 2 de 9 sense manilles fet pels Castellers de Vilafranca al 2005. Fins aquest moment el castell de major complexitat era un 3 de 10 amb folre i manilles, carregat al 1998 pels Minyons de Vilafranca. Posteriorment, la mateixa colla aconseguí un 4 de 10 amb folre i manilles carregat al 2015.

Voldríem remarcar que la vestimenta d’un casteller és una indumentària clarament tradicional: pantaló blanc, camisa d’un sol color (el tradicional de la colla castellera) amb l’escut casteller bordat al pit, faixa i mocador. Tant la camisa com el pantaló són francament resistents, perquè han de resistir tant les estirades al pujar dels companys i companyes, com també, en un moment donat, fer de punt de suport.

Els pantalons aniran fermament subjectats a la cintura del casteller i a sobre s’hi situarà la faixa, preferiblement negra, d’amplada i llargària diversa, que a més de protegir els ronyons, servirà també de punt de suport. Els castellers del tronc, folre i manilles, van descalços; no obstant, els membres de la colla que fan la pinya si van calçats. El mocador, a més de la funció purament estètica o ornamental, serveix també per protegir les estirades de cabells, a més a més, certes colles se’l lliguen als genolls o als canells per donar un punt de suport més als companys que hi pugen.

La construcció dels castells té una antiguitat de més de 200 anys; ja que s’hi troben referències al S.XVIII. El bressol dels castells sembla ser la zona del camp de Tarragona i del Penedès. D’aquesta manera i a posteriori, la construcció de castells i la creació de colles castelleres s’estengué per tot el territori català.

Sembla ser que per aquells temps, molts valencians s’havien dispersat per altres comunitats espanyoles i un gran nombre s’instal·là a terres tarragonines. Així

fou com algunes costums i tradicions valencianes com la Muixeranga d’Algemesí, per exemple, aplegaren a terres catalanes.

Des de la ribera a Catalunya aplegà la Muixeranga d’Algemesí que a posteriori donà lloc al “ball dels valencians” i aquesta celebració –temps després- donà lloc als castells. Sembla ser que les colles que festejaven el ball dels valencians, començaren a rivalitzar en l’alçada i complexitat de les figures; així, s’abandonaren altres aspectes del ball i se centraren més amb l’elaboració dels primigenis castells, que amb els temps s’implantarien arreu de Catalunya i inclús a l’estranger (ja hi ha colles castelleres en indrets tan inesperats com Austràlia, Dinamarca, Londres, els EEUU o la Xina). La relació dels castells amb el ball dels valencians és tan evident que ningú no gosa discutir-la.

Segons el professor i historiador Joan Bofarull, persona molt vinculada als castells (fou enxaneta a la colla Xiquets de Reus) explica al seu llibre “L’origen dels castells. Anàlisis tècnica i històrica” la següent reflexió: “La nostra hipòtesi és que la muixeranga del País Valencià té unes característiques diferents de la moixiganga catalana (representacions dansades de tipus religiós, tot i que en un principi l’origen fou pagà), de manera que s’han de considerar dues tradicions diferents (per diferents entenem ací que hi havia diferents formes de celebrar-se, ja que les havia de tipus còmic, serioses, dramàtiques, estrictament religioses on s’hi representava la passió de Crist, etc...). Estem convençuts que el ball de valencians va començar essent una còpia de la muixeranga, que va tenir una evolució divergent a cada poble i que en un moment determinat es va convertir en els castells.”

i amb igual nombre de membres per pis o menys, quasi totes les muixerangues tradicionals la continuen fent i és la figura més comuna en el ball dels valencians.

Senyala també Joan Bafurull: “Els Negrets de l’Alcúdia fan la campana, una variació de la torre que té 3 pisos (4+3+1) i que es caracteritza perquè el xiquet que puja al capdamunt baixa despenjant-se pel mig, com el batall d’una campana. Aquesta figura ens crida l’atenció perquè la notícia més antiga que es coneix, del 1633 a Tarragona, es refereix a un ball provinent del regne de València que formava una campana.”

Per acabar el present escrit ens agradaria citar l’anàlisi feta per Quico Sempere Sucurún: “Val a dir, doncs, que els castellers hem après a fer castells des de les tradicions del País Valencià i ara les muixerangues valencianes (Negrets d’Alcúdia, la Muixeranga d’Algemesí, la Construcció de la Safor —Gandia—, la Muixeranga de Sueca, Locos de l’Olleria, Nova Muixeranga, etc...) enriqueixen el seu repertori amb les nostres figures. Aquí recorde que quan la Colla Jove Xiquets de Tarragona assajava el cinc de nou, va fer proves posicionant algunes crosses al folre a l’estil de la Muixeranga.”

Miquel Joan i Huguet

Podem trobar qüestions diverses que reflecteixen l’evident relació entre la Muixeranga d’Algemesí i els castells catalans. Per exemple en la Muixeranga la figura (nom que es denomina al “castell” resultant) més estés és la torre que pot tindre 3 pisos o més

047

El nostre Tribunal de les Aigües M. Joan El Tribunal de les Aigües és una de les institucions valencianes més antigues amb un origen, no massa aclarit, que es perd en la nit dels temps. Paral·lelament, és també una de les més desconegudes, malgrat que des de l’1 d’octubre del 2009 forma part del llistat del Patrimoni Immaterial de la UNESCO. Cal per tant, que els valencians i valencianes coneguem un poc millor aquesta institució, reconeguda com a model per juristes de tots els temps i que ha persistit per damunt de les normes dictades pel Borbó Felipe V, per les corts de Cadis del 1812 i, fins i tot, per la constitució espanyola del 1978.

Personalment, vaig saber de la seua existència de menut, gràcies a la “Formación del Espíritu Nacional”, la FEN, una assignatura del batxillerat fins l’any 1970.

La FEN era al costat de la Religió i Gimnàstica una “maria”, o siga una assignatura on es valorava més l’actitud que els coneixements. En aquells temps del franquisme tenia com a objectiu l’adoctrinament en els valors del “glorioso Movimiento Nacional” i la “España Una, Grande y Libre”.

La FEN usava com a mètode d’adoctrinament la lectura de textos escollits d’escriptors i literats addictes al règim o textos dels clàssics del Siglo de Oro sempre que, ja s’ho podeu pensar, enaltiren el sentiment espanyol patri. També hi havia alguns textos novel·listes “regionals”, sempre i quan el text fos una lloa del regionalisme espanyol ben entès i sempre dins de la unitat inviolable de la “madre patria”. Ja m’enteneu.

Un dels fragments que hi vaig poder llegir, i en referència al Reino de Valencia, era de “La Barraca” de Blasco Ibáñez. Estrany pel republicanisme de l’autor, però ja s’imagineu que el text escollit era perquè arreplegava els tòpics més tòpics: “Amanecía en la huerta de Valencia...” com a inici de la descripció del món rural valencià de finals del segle XIX, on hi havia

048

a més una acurada i perfecta explicació del Tribunal de les Aigües. I, com no, les frases: “Denunciats de la sèquia de Favara”... “Parle vostè, calle vostè”. A mi, de menut, aquella descripció dels síndics i llauradors del tribunal amb les seues bruses m’agradava: era encara un calc de la imatge dels llauradors majors de Tavernes.

Era la dècada dels 1960 i no anàvem a València tan fàcil i còmode com ara i mai no vaig tindre cap oportunitat de presenciar “en directe” una sessió del tribunal com havia llegit.

Anys més tard, un dijous que era a València, vaig poder presenciar una sessió del tribunal. Com cada dijous a les dotze de migdia, es constituïa el Tribunal de les Aigües: vuit síndics i l’agutzil, asseguts en forma de semicercle a la part dreta de la porta dels Apòstols de la catedral. Molta gent s’hi acostava, encuriosida, i molts turistes que preguntaven. A primera ullada res havia canviat, però una horta transformada, plena de ciment i asfalt, no tenia ja res a vore amb el text de Blasco Ibáñez i les denuncies eren poques. Eixe dia només s’hi va tractar un simple afer, de tràmit, i en cinc minuts la sessió havia acabat.

Una situació repetida anys següents en moltes ocasions. Una horta urbanitzada, amb els pobles tocant-se els uns als altres, han fet desaparèixer antics conreus i costums, i cada dia hi havia menys conflictes amb el repartiment de l’aigua del Túria.

Encara no ho hem dit, però tothom sap que el Tribunal de les Aigües entén del reg des de temps immemorials. El rei Jaume I el va consolidar amb un privilegi als usuaris de les sèquies “segons fo acustumat e establit en temps de sarraïns” i, des d’aleshores, l’aigua del Túria es divideix en 138 filades a repartir entre huit sèquies: la de Montcada, Mestalla, Tormos i Rascanya, a l’esquerra del riu, i Quart, Mislata, Favara i Rovella a la dreta .

I sobre tot cal apreciar la seua singularitat: és un tribunal regit per les mateixes normes, des de fa segles, on no hi ha papers, ni grans tràmits previs: és un procediment judicial gratuït, oral i sumaríssim i sense l’apel·lació. Els vuit síndics, hi ha un per cadascuna de les sèquies esmentades, vestits amb la brusa negra de cerimònia de principis del segle XX, es reuneixen dijous per tractar els problemes entre regants, escolten les parts en litigi després que el president assenyala amb el peu cada implicat i li dóne la paraula amb la frase: “Parle vostè”, o li la lleve : “Calle vostè”, sempre amb ús del valencià com a llengua.

El procediment no és gens complex: escoltades les parts, el síndic de Favara, si és un litigi de la part esquerra del riu, o el de Mestalla si el problema està a la part dreta, proposa la sentència que es deliberada allí mateix, en veu baixa i que voten els síndics, excepte el de la sèquia afectada. La sentència és immediata, oral i les multes imposades han de ser satisfetes immediatament, encara que el secretari porta un registre de les quantitats i a qui s’imposen i perquè.

L’autoritat del tribunal és reconeguda per tots els llauradors. Això és una cosa que es porta dins, com una part de l’ADN de l’Horta transmesa de generació en generació. Les sentències són inapel·lables, sense recurs a cap altre tribunal. Es va donar el cas de que una multinacional havia ocupat una sèquia de la comunitat de regants i va ser condemnada a obrir-ne una altra. No estant conforme, la multinacional va recórrer al Tribunal Suprem que no li va acceptar a tràmit el cas.

dràstiques sobre la disponibilitat de l’aigua i, fins i tot, concedir “aigua de gràcia” per evitar que una collita es perda.

L’origen de la figura dels síndics, al igual que el Tribunal de les Aigües, es perd es remunta a temps immemorials, a centúries, però els indicis apunten a un naixement en temps dels àrabs on ja existirien amb una funció semblant. Un text del gran historiador de l’Àndalus Ad’Ibn Hayyān ens parla de Mubarak i Mudaffar, dos sequiers del Túria, que es revoltaren a València l’any 1016, en temps de la desfeta del califat de Còrdova.

El Tribunal de les Aigües ha estat sempre un símbol per als llauradors valencians de l’Horta perquè ha sabut conservar la jurisdicció sense canvis a través dels temps i perquè ha sabut mantenir-se per damunt de tots els intents unificadors de la legislació estatal, sobre tot en el segle XIX, quan les primeres constitucions espanyoles. Actualment el Tribunal de les Aigües és un model d’estudi en múltiples fòrums i associacions internacionals en tractar sobre la gestió de l’aigua i per la seua singularitat ha estat declarat bé del Patrimoni Immaterial de la UNESCO

En un tribunal de tal prestigi, ser síndic sempre ha estat un honor. Cadascun és elegit per un temps de dos anys en una assemblea general dels beneficiaris de l’aigua de cada sèquia. El costum mana de triar un home “amb trellat”, “de coneixement” perquè serà ell qui, en cas de sequera, ha de prendre decisions

049

De El Misteri d’Elx a l’actualitat

050

L’objectiu d’aquestes línies no és cap altre que fer una primera aproximació, parcial i subjectiva, a l’obra de literatura sacra coneguda com El Misteri d’Elx: una peça eminentment dramàtica, d’origen medieval, que continua representant-se en l’actualitat a la basílica de Santa Maria d’Elx. No és la intenció donar dades exhaustives o oferir una visió acadèmica que aborde el tema en tota la seua complexitat, sinó que més bé intentarem mostrar un xicotet tast a mode d’incitació a la curiositat. És per això que ens acostarem a El Misteri des d’un punt de vista molt personal, tot i intentant relacionar les petjades de la cultura medieval que es desprenen de l’obra, amb la societat actual. Ens interessa doncs, El Misteri, des d’un punt de vista de testimoniatge de l’evolució de la cultura d’un poble. Seria bo, d’aquesta manera, començar preguntant-nos: “Què hi té a veure El Misteri amb mi?” I més concretament: “Quina relació té El Misteri amb el meu poble?” Aquesta és la base de les línies següents: una aproximació a El Misteri en clau de poble.

semble llunyana.

Quan pensem en clau de poble, les diferències s’escurcen. D’una banda, es redueix considerablement la distància entre els valencians que aplaudiren El Misteri durant l’Edat Mitjana i els actuals. I d’una altra, es fan petites les diferències entre les persones que convivim al segle XXI. Però, anem a pams. Com es pensa en clau de poble? Cal posar per davant la col·lectivitat o el conjunt. Cal pensar en la història d’un grup de persones que comparteixen un espai geogràfic, que se senten units per la mateixa cultura, que participen d’un passat en comú i que miren junts cap al futur. Si aconseguim fixar aquesta mirada històrica, ens adonarem del fet que els cors dels espectadors medievals de El Misteri, bategaven al mateix ritme que els dels valencians del segle XXI. I és que les petjades de la societat medieval que aplaudia la magnificència de El Misteri, hi són ben presents entre les convencions actuals. Com veurem més endavant, som hereus d’aquella cultura, encara que ens

Comptat i debatut, els valencians de l’actualitat conservem l’essència d’aquells elxans i elxanes que esperaven amb deliri l’arribada de l’agost per assistir a l’espectacle més gran que podrien veure al llarg de les seues vides. Eren temps de realitats ben dures, d’absència de pantalles anestèsiques i d’inanició artística per al poble. No és d’estranyar que tota la ciutat es volcara en aquesta celebració que els oferia la possibilitat d’assistir a tot un espectacle amb desenes d’actors, veus privilegiades, una detallada posada en escena i una maquinària preparada per oferir els millors efectes especials.

I com déiem, pensar en clau de poble fa petites les diferències entre els coetanis del segle XXI, perquè ens fa oblidar-nos de la individualitat omnipresent dels nostres dies. Si considerem un tot la societat actual, apartem les particularitats personals i ens mirem com un poble, segurament no ens sentirem tan lluny de la societat medieval. Si pensem en els avis o besavis, molt probablement, la majoria coincidiríem a descriure’ls com a ànimes senzilles arrelades a la terra que els va veure nàixer i connectades amb el poble de què formaven part. Un poble del qual heretaven una saviesa ancestral en forma de xarops amb mel i llima, calendaris de lluna per a la sembra i la collita, dites adequades per a cada necessitat o rondalles amb un interminable ventall d’ensenyaments morals. Potser no som tan especials i únics; o potser una cosa no està renyida amb l’altra. Però resulta obvi que compartim un prototipus d’avantpassat que està directament relacionat amb el públic medieval de El Misteri.

El 14 d’agost, La Vespra, començava l’espectacle. La Mare de Déu, i una llarga comitiva d’Àngels i d’altres acompanyants entraven a la Basílica de Santa Maria d’Elx. Això sí, totes les dones eren interpretades per xiquets, ja que l’església no permetia la participació de dones en actes litúrgics, al segle XV —la rela-

ció entre l’època medieval i la situació actual de la dona a l’Església és més que evident—. El drama, íntegrament cantat, mostra els últims dies de Maria, acompanyada per àngels que descendeixen des de la cúpula de l’església, emergent des de dins d’una magrana impossible; i per onze dels dotze apòstols, que li donen suport en els últims moments.

El 15 d’agost, La Festa, transcorre durant els preparatius del sepeli de Maria. Destaquen els jueus que s’acosten al cos de la Mare de Déu amb ànims disruptius i acaben sent batejats i convertint-se a la fe cristiana; l’entrada de Sant Tomàs —l’apòstol que faltava—, i la coronació de Maria pel Sant Pare que baixa del cel en forma de Santíssima Trinitat mitjançant un sistema de cordes, corrioles i contrapesos únic a l’època.

Tot això, cantat en valencià des dels inicis de les representacions —la majoria d’estudiosos les situen al segle XV— fins a l’actualitat. Aquesta és una de les particularitats més significatives de El Misteri, l’idioma. Als orígens, no era estrany que s’escenificara, en romanç, un misteri basat en l’assumpció de la Mare de Déu en una església. Però a partir del Concili de Trento, la resistència d’una representació en llengua vulgar va esdevenir insòlita en el panorama europeu.

L’Església decidia, en ple, l’abolició dels ritus eucarístics locals que incloïen les manifestacions artístiques als temples. Allò va suposar la desaparició de centenars, potser milers de petites obres dedicades a la Mare de Deu, a Sants o a moments clau en la història del cristianisme que se celebraven en les llengües de cada poble a les esglésies de tot Europa. Però El Misteri estava tan arrelat a la ciutat d’Elx que les autoritats locals lluitaren per aconseguir un privilegi del Papa Urbà VIII que n’assegurava la perpetuïtat fins als nostres dies.

Tot i això, l’esdevenir de la història ha posat en perill la seguida de les representacions de El Misteri en diverses ocasions, no només per problemes polítics

relacionats amb les diferents administracions i amb el clero, sinó també per problemes econòmics. Però en l’actualitat, els nombrosos reconeixements a nivell estatal i internacional, n’asseguren la continuïtat.

Al 1931, el govern de la Segona República va concedir a El Misteri el títol de “Monument Nacional”.

Després de la Guerra Civil, es va crear la “Junta Nacional Restauradora del Misteri” que s’ocupà, bàsicament, de reconstruir el que s’havia destruït durant la guerra. Al 2005, el Govern Valencià va aprovar la “Llei del Misteri d’Elx”, deixant en mans del “Patronat del Misteri d’Elx” l’organització de l’obra.

I per acabar, només ens queda l’última pregunta: Hem aconseguit escurçar la distància entre qui ens llegeix i El Misteri? Si la lectura d’aquestes línies ens ha portat a reflexionar sobre els orígens medievals de moltes de les normes socials actuals, sí, ho hem aconseguit. Les dones, a El Misteri, s’encarreguen de les relacions socials al voltant dels soterrars o de la cura d’ancians i malalts. En l’actualitat les coses han canviat, però encara podem parlar d’alguns comportaments socials emparentats amb la visió medieval de la dona: queden molts pobles en què les dones són les encarregades de difondre les notícies necrològiques de casa en casa, i altrament, no és cap secret que les dones encara assumeixen més responsabilitat de la que els correspon respecte a la cura de fill o d’ancians —només cal veure el percentatge femení que es decanta per professions com la infermeria, la docència o la geriatria. Un altre exemple de connexió medieval podria ser el racisme o xenofòbia inherent a la societat actual. A El Misteri, els jueus són presentats com als dolents del drama, els incrèduls que s’hi acosten amb malèfiques intencions i que acaben sent assimilats per la fe oficial i dominant. Només cal fer una ullada als diaris per comprovar que aquesta concepció del diferent encara hi és ben present en la nostra societat. I podríem comentar molts altres comportaments actuals del nostre poble que tenen el seu origen a l’Edat Mitjana i que

051

continuen plenament vigents i acceptats.

El paper social de la dona, el tracte al diferent... No hi havia tanta distància entre un text del segle XV i el nostre poble actual, veritat? És important saber d’on venim per saber on anem; és important conèixer els orígens, la identitat, la història per poder evolucionar i millorar. Fet i fet, entendrem millor els defectes, les mancances o les mentides de la societat actual si sabem buscar-ne els orígens entre les paraules que ens van deixar els nostres avantpassats. El Misteri d’Elx, és doncs, un tresor no només literari. Pel seu

052

valor social, artístic i històric és considerat una de les peces vives més importants de la literatura valenciana. I els valencians, hauríem de ser conscients que, després de cinc-cents anys, encara tenim l’oportunitat de gaudir d’aquest espectacle capaç de connectar-nos amb la nostra essència.

Josep Mollà

La patum de Berga A la Mediterrània han confluït nombroses cultures que han intentat adaptar-se als costums ja existents.

Així veiem com festes considerades paganes han acabat sent adoptades pel catolicisme com a seues.

Açò no és nou, els romans ho feren amb les tradicions gregues, i aquests també beveren d’altres cultures encara més antigues. Per tot açò, tenim festes ancestrals que solien celebrar equinoccis, solsticis, collites, etc i que ara estan orientades cap a la devoció d’un o diversos sants, com és el cas de les falles.

Així el 1262 l’Església de Roma decideix instaurar la festivitat del Corpus Christi (també anomenada Corpus Domini), festa que es va consolidar al segle XIV, amb els papes Climent V i Joan XXII, aprofitant les celebracions precristianes que tenien lloc a finals de maig i juny per celebrar l’esplendor de la primavera; i ací és on naix una festa que volem comentar, la Patum, que és la manera particular de celebrar el Corpus d’un poble proper a Barcelona, Berga, a la comarca del Berguedà. La seua festa està documentada des de 1454.

Al seu origen, la Patum va començar com una processó festiva a la qual, al llarg del temps, anaren incorporant-se elements. A poc a poc es va anar enriquint de noves incorporacions sense perdre la seua essència primigènia. Esta bona conservació fan de la Patum una obra de teatre popular que ha sobreviscut al llarg dels segles: un autèntic tresor.

La Patum està composada per diferents comparses que realitzen diferents balls, actuacions i passacarrers amb el nom de passades, i cada acte és anomenat salt. Cada comparsa fa acte de presència en una passada concreta, i cadascuna té una simbologia i funció concreta, així tenim: • Tabal: una persona que amb un tabal fa el pregó de festes i altres dos aparicions – i qui suposadament li dóna nom a la festa, fent referència a una onomatopeia del so d’aquest tabal.

• Guites: són dues bèsties amb cos de mula, coll de girafa i cap de drac, que tiren foc i s’encarreguen d’atemorir el públic assistent.

• Maces i àngels: gent disfressada de dimonis amb uns petards enganxats a un pal. Estos personatges van caient al sòl a mesura que esclaten els coets i formen així una estora humana acolorida al seu pas, mentre el personatge de Sant Miquel i un altre àngel, van travessant-se entre els dimonis i abatent-los.

• Nans i Gegants: també participen amb els seus balls en diversos actes de la festa, un tret compartit amb moltes altres celebracions mediterrànies.

• Plens: són uns altres dimonis, esta vegada disfressats amb herba fresca i representant una mena d’orgia infernal. Esta comparsa fa un ball que té lloc de nit: s’apaguen els llums de la plaça i entra com a protagonista el foc dels dimonis en uns dels moments més apoteòsics de la festa.

• L’Àliga: és una bèstia de cartró pedra i fusta en forma d’àguila de grans dimensions i porta una corona comtal. Al bec duu branques de llorer i olivera i dansa amb delicadesa i precisió.

• Turcs i Cavallers: apareixen uns ballarins dalt d’estructures en forma de cavall que simulen una batalla entre les forces cristianes i de l’Islam.

Al llarg de cinc dies, que van des del dimecres al diumenge de Corpus, van tenint lloc diferents actes i danses (passades), incloent la Patum Infantil, protagonitzada pels xiquets. El punt final de la Patum s’anomena la Tirabol, que és un ball on coincideixen Tabal, Guites i Gegants, van unint-se tots amb harmonia en un mateix ball i així posen fi a la festa. En el seu origen, la música era donada bàsicament pel Tabal, però a finals del segle XIX i principis del XX s’hi incorporaren temes creats a mida per a la festa.

La Patum és una festa al carrer que convida tothom a participar-hi. Són cinc dies on la tradició ix al carrer per ser compartida i viscuda. Tanmateix al voltant de la festa han evolucionat costums més hedonistes. Així tenim dos begudes típiques de la festa: la barreja i el mau-mau, combinats de mistela, anís sec 053

(el nostre barrejat), i una mescla de vermut negre i gasosa.

Aquest és un resum de la festa de la Patum, que espere que vos haja picat la curiositat i l’interés per visitar-la, perquè també és una festa Patrimoni de la Humanitat. El dia 25 de noviembre de 2005 fou declarada «Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat» per la UNESCO ---------------------------------He de reconéixer que quan se’m va encarregar escriure un article sobre la Patum, jo tenia una idea molt xicoteta d’esta festa. Tenia una imatge dels nans i gegants, de les guites, però poc més. He descobert, gràcies a investigar per escriure l’article, una expressió artística molt antiga que sens dubte es mereix el reconeixement de la UNESCO. Però també m’ha fet pensar en una tradició que tenim molt a prop, que té molts punts en comú amb la Patum: el Corpus del Cap i Casal, de València; i que per desgràcia ha caigut en l’oblit. Així que amb el vostre permís, aprofite per aprofundir en les semblances d’ambdues festes, tot esperant descobrir-vos una festa que temps ençà va ser la “festa grossa” de València.

El Corpus de València té la mateixa antiguitat que la Patum perquè la seua institució com a festa també es remunta al segle XIV. A diferència de la festa de Berga, la de València té com a principals elements representatius les Roques, que són carrosses que representen diferents passatges bíblics, anomenats Misteris. D’estes roques se’n conserven algunes del segle XVI, i es poden visitar al magatzem des d’on fa segles que es guarnixen, al carrer de les Roques, a pocs metres de les Torres de Serrans.

La representació consta de dos grans esdeveniments: la Cavalcada del Convit i la Processó General.

A banda de les esmentades roques, també hi apareixen altres personatges com nans i cabuts, gegants, i unes figures particulars d’este Corpus: les àligues; La Tarasca o drac de les grans gargamelles; el drac de Sant Jordi; la Cuca Fera (gegant tortuga)

054

que representa el dimoni; la barca de sant Nicolau; i el Gegant Cristòfor. Totes aquestes escultures van acompanyades d’actuacions dels diversos misteris representats, a més d’unes danses, la més famosa de les quals és la de La Moma, on es representa la victòria de la virtut (amb un vestit de teles blanques i elegantment decorat) front els pecats capitals. Altres danses que s’hi representen són: els cavallets, la Magrana (que és una versió del ball de cintes), els Arquets i els Pastorets.

Com veieu hi ha moltes semblances entre el Corpus de Berga i el de València, com ara l’antiguitat, les danses peculiars, els personatges únics, etc. La diferència més significativa és que una és patrimoni de la UNESCO i l’altra ha caigut en l’oblit d’un poble, que temps enrere la considerava com la “festa grossa”. I és que va ser la irrupció més generalitzada de la festa fallera quan va començar a caure en l’ostracisme.

Per això, aprofitant la temàtica del llibret envers el Patrimoni Immaterial de la Humanitat, potser no seria massa presumptuós tractar de sol·licitar també com a Patrimoni de la Unesco el Corpus de València.

Però el que sí que podem fer ja mentrestant és recuperar-lo com a part important de la nostra cultura popular, estimar-lo, i fer de les falles un instrument per revitalitzar totes aquelles festes i tradicions, que han caigut en desús. Fem que la nostra festa servisca d’espai per donar a conèixer tota la nostra riquesa cultural. I és un orgull tindre les falles, juntament amb el Misteri d’Elx i les festes de la Mare de Déu de la Salut, en una llista de reconeixement mundial, però el nostre poble encara té moltes coses a aportar a esta llista, és la nostra feina mantenir-les en peu.

---------------------------------La Patum és un dels Corpus més antics i millor conservats que eixisteixen de fa segles, per això va ser declarat Patrimoni Immaterial de la Humanitat el 2005, havent sigut el 2008 l’any de la seua inscripció com a Obra Mestra i Intangible de la Humanitat.

Héctor Vercher i Mompó

El Cant de la Sibil·la La nit del 24 de desembre, pràcticament totes les esglésies de Mallorca commemoren el naixement de Crist amb un antiquíssim i emotiu cant, d’arrels tan llunyanes i profundes que, l’any 2010, la UNESCO el va declarar Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Aquest exemple viu del folklore religiós medieval, juntament amb el Misteri D’Elx, té des de llavors una important difusió i cada any són més les esglésies que l’han recuperat, també fora de Mallorca, com per exemple a Barcelona, València i Gandia. Fins i tot a la nostra parròquia de Sant Pere ja fa anys que s’interpreta en el Concert de Nadal de la Coral Marinyén.

El Cant de la Sibil·la és un poema que anuncia la profecia del naixement del Messies i l’amenaça de la fi del món en què vindrà Jesucrist per a celebrar el judici final. S’interpreta acompanyat de la melodia gregoriana més arcaica d’Europa, si bé alguns hi veuen reminiscències de melodies mossàrabs. Al principi era interpretat per sacerdots, però aquestos foren substituïts amb el pas dels segles per un nen cantor.

Actualment també sol interpretar-lo una xiqueta o una dona.

El cant de la Sibil·la apareix documentat des del segle X a diferents indrets de Catalunya, Itàlia, Castella i

França. Tot i que inicialment es cantava en llatí, a partir del segle XIII ja hi ha documentades les primeres versions en llengua catalana. Aquestes primeres versions en la nostra llengua del Judicii Signum no es traduïren directament del text llatí sinó que provenen totes d’una versió-adaptació d’origen provençal, el que demostraria la gran popularitat i difusió que assolí aquest cant. Entre els texts catalans procedents d’aquest tronc comú occità hi ha un còdex del segle XIV, conservat a l’Arxiu Diocesà de Mallorca, que es va trobar el 1908 al monestir de la Concepció i que procedia del convent de Santa Magdalena. La transmissió oral i la manca de manuscrits ha fet que al llarg dels segles els texts més antics en llengua vulgar hagen sofert moltes modificacions i hagen donat lloc a moltes versions. Així, la versió trobada a la Catedral de València data de 1533. També la versió breu que apareix al Cançoner de Gandia data de la mitjania del segle XVI. Les sibil·les eren pitonisses que predeien el futur en el món antic grec i eren molt consultades. El cristianisme assimilà aquest personatge per la seua gran acceptació com a endevinadores i el convertí en un element de la representació litúrgica nadalenca. El cant perdurà intacte a Mallorca i a l’Alguer per la 055

seua gran popularitat, malgrat les prohibicions decretades pel Concili de Trento (1545-1563) que procuraren fer-lo desaparèixer per considerar-lo com un ritu pagà.

En la població sarda de l’Alguer –que formà part de la Corona d’Aragó i on encara es parla català– el Cant de la Sibil·la també és representat i cantat per un sacerdot des de l’Edat Mitjana. A Mallorca, una de les representacions més celebrades és la de la catedral de Palma; també la del Santuari de la Mare de Déu de Lluch, a la Serra de Tramuntana, on és cantat per un dels nins de l’Escolania, anomenada dels Blauets per la seua vestimenta d’aquest color.

Representat solemnement abans de la missa del Gall, a la Nit de Nadal, el Cant de la Sibil·la és interpretat habitualment a cappella, és a dir, només amb la veu solista, sense acompanyament musical. Però actualment hi ha moltes representacions que solen incloure entre estrofa i estrofa alguna música d’orgue, d’altres grups instrumentals i també polifonia coral.

S’inicia amb l’entrada a l’església de la Sibil·la que sol anar acompanyada d’un o dos escolanets, amb ciris i en processó fins a la trona. Va vestida amb una túnica, una capa de seda brodada, i un capell o tocat de semblant estil. Porta una gran espasa a les mans amb la qual fa el senyal de la creu en l’aire, una vegada ja ha finalitzat el cant.

En algunes de les celebracions mallorquines, en acabar el cant, es talla amb l’espasa una coca que penja del tornaveu de la trona. En els darrers segles també està documentat que es tallaven les neules que solien decorar les esglésies per Nadal. A Mallorca encara és en el record la glosa que diu així: Sibil·la guarda sa coca // que no et caigui de ses mans // que a baix hi ha dos escolans // que baden un pam de boca.

La recuperació i revalorització d’aquesta peça músico-teatral medieval s’inicià durant el segle XIX per l’interés d’alguns folkloristes i musicòlegs i va donar lloc a la transcripció en partitura de les diferents versions conegudes en el seu moment. Així es fixaren les versions melòdiques que han arribat fins avui en dia.

Actualment, les versions que s’interpreten, si bé amb diferències i matisos, són poques perquè totes tenen com a origen comú les partitures fixades pels estudiosos del segle XIX. 056

Des del 1948 s’interpreta a l’estil tradicional i amb acompanyament de coral a la basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona, la primera de recuperar-lo. Al llarg del segle XX en els territoris de l’antiga Corona d’Aragó també s’ha recuperat i en l’actualitat es celebra en moltes poblacions de València com Ontinyent i Gandia (des de 2011), Xeraco i Sueca (des de 1991) i també de Catalunya com Ripoll, Vic, La Seu d’Urgell, Girona i Tarragona. La Catedral de Barcelona el va recuperar l’any 2009. També a l’església de Santa Maria de Maó (Menorca) s’ha recuperat seguint el text d’una versió d’un manuscrit del segle XVIII. D’entre les versions més destacades i conegudes hi ha, per exemple, la interpretació que la popular cantant mallorquina Maria del Mar Bonet realitza cada Nadal, des de 1998 a l’església de la Bonanova de Barcelona.

Aquesta cantant el 1979 ja enregistrà una versió de la Sibil·la al seu disc “Saba de terrer” i ben sovint la canta en molts dels seus concerts.

També és excel·lent la versió gravada el 1999 per la soprano Montserrat Figueras i La Capella Reial de Catalunya, dirigits per l’extraordinari musicòleg Jordi Savall i que es titula “El Cant de la Sibil·la, Mallorca-València 1400-1560”.

A la Catedral de València també s’ha recuperat i es representa amb un gran èxit des de 2011, uns dies abans de Nadal, conduït per la “Capella de Ministrers”, grup que cultiva la música medieval, renaixentista i barroca, amb instruments antics, sota la direcció de Carles Magraner. Hi intervenen més de 60 artistes procedents de la pròpia Capella de Ministrers, la Coral Catedralícia de València, l’Escolania de la Mare de Déu dels Desemparats i la col·laboració de l’Escola d’Art Dramàtic. L’espectacle, d’una durada d’hora i mitjà, convida als interessats a gaudir de la recuperació de vestuari del segle XV, de la posada en escena de textos escrits tant en llatí com en valencià, i d’una música que evoca “una gran òpera medieval”. Un gran treball amb el qual es tracta de transportar l’esperit de l’edat mitjana amb les possibilitats que ofereix el segle XXI. Entre els seus aspectes més ‘atractius’ hi ha joies musicals de la polifonia i el so de campanes, que no es feien des del segle XVI, i també instruments que són rèpliques dels dels àngels músics dels frescs de l’altar major de la Catedral.

Rosa Magraner i Grau

Cant de la Sibil·la (València – Cançoner de Gandia) El jorn del judici se mostrarà nostre servici.

D’una Verge naixerà Déu i hom qui jutjarà de cascú lo bé i el mal al jorn del juí final.

Mostrar s’han quinze senyals per lo món molt generals, los morts ressuscitaran, d’on tots tremolaran.

Dalt dels cels devallarà Jesucrist, i es mostrarà en lo vall de Josafat on serà tothom jutjat.

Portarà cascun escrit en lo front al seu despit les obres que haurà fet, d’on haurà cascú son dret.

Als bons darà goig etern, e als mals lo foc d’infern, a on sempre penaran puix a Déu ofés hauran.

El jorn del judici se mostrarà nostre servici.

Cant de la Sibi·la (L’Alguer)

Cant de la Sibil·la (Mallorca)

Al jorn del judici parrà qui haurà fet servici.

El jorn del judici parrà qui haurà fet servici.

Jesucrist, Rei universal, home i ver Déu eternal del cel vindrà per a jutjar i a cada u lo just darà.

Gran foc del cel devallarà; mar, fonts i rius, tot cremarà.

Los peixos donaran grans crits perdent los naturals delits.

Un Rei vindrà perpetual vestit de nostra carn mortal del Cel vindrà tot certament per fer del setgle jutjament.

Ans que el Judici no serà un gran senyal se mostrarà lo sol perdrà la resplandor la terra tremirà de por.

Aprés se badarà molt fort amostrant-se de gran conhort amostrar-se an ab bris i trons les infernals confusions.

Del Cel gran foc devallarà com a sofre molt pudirà la terra cremarà ab furor la gent haurà molt gran terror.

Aprés serà un fort senyal d’un terratrèmol general les pedres per mig se rompran i les muntanyes se fendran.

Llavors ningú tindrà talent de or, riqueses, ni argent esperant tots quina serà la sentència que es darà.

De morir seran tots son talents esclafir-los han totes les dents no hi haurà home que no plor tot lo món serà en tristor.

Ans del Judici l’Anticrist vindrà i tot lo món turment darà, i se farà com Déu servir i qui no el crega farà morir.

Lo seu regnat serà molt breu; en aquell temps sots poder seu moriran màrtirs tots a un lloc aquells dos sants, Elíes i Enoc.

Lo sol perdrà la claredat mostrant-se fosc i entelat, la lluna no darà claror i tot lo món serà tristor.

Als mals dirà molt agrament: - Anau, maleïts, en el turment! anau, anau al foc etern amb vostron príncep de l’infern.

Als bons dirà: - Fills meus veniu! benaventurats posseïu el regne que està aparellat des que el món va ser creat.

Oh humil Verge! Vós qui heu parit Jesús Infant aquesta nit, a vostro Fill vullau pregar que de lo infern nos vulla guardar.

El jorn del judici parrà qui haurà fet servici.

Los puits i planys seran iguals allí seran los bons i mals Reis, Ducs, Comtes i Barons que de llurs fets retran raons.

Aprés vindrà terriblement lo fill de Déu omnipotent qui morts i vius judicarà qui bé haurà fet allí es parrà.

Los infants qui nats no seran dintre ses mares cridaran diran tots plorosament ajuda’ns Déu omnipotent.

Mare de Déu pregau per nós pus sou Mare dels pecadors que bona sentència hajam i Paradís posseiam.

Vosaltres tots qui estau devotament a Déu pregau de cor amb gran devoció que us porte a salvació. Amén.

057

El silbo gomero En eixa hora estranya de la nit en què es diuen les coses més interessants, després d’una copa a la plaça major de Salamanca, vaig preguntar a Resurrección Mejias per què tenia nom de dona. Resurrección agafa i es posa a xiular-me el perquè. No vaig entendre res de res. Però em va eixir xiular-li jo a ell. Tan potent fou el xiulit que els companys de tertúlia es quedaren impressionats. “Hombre, que despertaràs tota la plaça”. Sobra dir que va vindre la policia per demanar-nos educació. Tots, professors d’audició i llenguatge de curset a Salamanca, bressol de la nostra especialitat, i xiulant amb excessives risses.

“T’he dit que era el nom de mon pare. Però amb el silbo. Ara el donem a les escoles, sóc professor i sí, em diuen Resurrección de tercera generació”.

Sobra dir que li vaig recordar que era nom de dona.

M’explicava més d’on venia el seu nom que el llenguatge amb què m’ho havia dit, i que després tant m’interessaria.

Per no deixar-vos intrigat, a son pare li posaren el nom de Resurrección per a què no anara a la mili.

Quan els responsables de la Gomera veieren que era Resurrección Mejias pensaren que era una dona i no el cridaven a files. I ja veus com s’escapaven.

També ho feien a la part interior de Galícia.

Però el meu xiulit els va impressionar, demanant-me com col·locava els dits a la boca, amb gestos sense aire els ho vaig ensenyar. Vaig haver de parlar de mon tio Vicent Talens, que vingué als setze anys a Tavernes, parlant francés, per tant “el francés”, al nàixer, com mon pare, a Grenoble. Era un mecànic d’estudis i va entrar al taller dels Planxa. Però si era bon mecànic, millor era xiulant. De tal manera que féu un concurs d’immediat. Sobra dir que el va guanyar. De menut m’ensenyava el secret: Posar els dos dits davall la llengua i oprimir-la als costats, al mateix temps que tremola molt lliure per davant.

Resurrección, fetes les presentacions del seu llenguatge i la meua projecció, (perdó, diria força al xiulit) em va portar a participar en el dia del Silbo

058

Gomero. Em va ensenyar dues entonacions, i em va demanar que les memoritzara i fera de monitor de la xerrada. Vaig estar tan agust amb aquesta parla que no deixava de voler conèixer més i més del Silbo.

Mira com em va veure que em convidà a anar a San Sebastià de la Gomera per assistir a un acte, junt amb Isidre Ortiz (conegut lingüista) en què celebraven el record d’Addis Abeba en recollir el premi de Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat 2009.

(Tal i com passaria amb les nostres Falles set anys després).

nants poden expressar més de quatre mil conceptes, paraules.

Quan li vaig contar com ens coneguérem Resurección i un servidor, el primer que em va dir, demostrant la seua cultura filològica, és que el primer president de l’Acadèmia Basca de Llengua també li deien igual, Resurección María de Azkue. Immediatament em contà dels diferents parlars xiulats de la terra, i que creia que el silbo venia de l’Atles, del nord del Marroc. Servia per comunicar-se a les muntanyes, els uns amb els altres, fent de transmissor del llenguatge de l’emissor fins al receptor , a qui anava dirigit, sense perdre sentit en cap moment.

Però si vull explicar que la característica principal d’aquest codi és poder parlar amb ell qualsevol llengua oral, ja que s’adapten els fonemes i es fa servir la part tonal de cada idioma. Es xiula com una cançoneta de parlar... les entonacions. (Clar, a la Vall ens diuen que cantem molt al parlar i tanquem excessivament com ja he explicat). En definitiva és un llenguatge tonal com ho podia ser el grec clàssic o l’òpera, com a aproximacions.

Estem parlant del xiulit en una geografia abrupta, amb molts barrancs i tallats, realment era necessari aquest llenguatge articulat , no convencional que permet intercanviar tot tipus de missatge. Ho deixava ben clar Isidro. Pensant sempre en els milers d’anys d’existència i la seua actual recuperació escolar.

Sí, s’ensenya a les escoles. Ja hem dit, i si no ho fem ara, que hi havia gent que no feia servir el codi, diríem no en sabia, però sí el comprenia.

Vista la seua procedència, que m’explicava Isidro, a mi m’interessava la seua morfologia, saber com depenia de dos sons per a les quatre vocals. La u no existia, com era freqüent amb el parlar normal, oral, de l’illa. Feien la u final com una o. (Jo pensava a Tavernes també fem la a final com una o, cova, rosa, toca, però no ho vaig dir, clar). I uns altres quatre sons per a les consonants. Amb aquestes combinacions dos sons per a vocals i quatre per les conso-

Després passàrem a sessions de lectoescriptura impartides pel professor Ortiz, per veure com concentraven els quatre sons de les consonants, la /che/ agrupava, t, ch, s. La /Ye/ agrupava, d,n,ñ,l,ll,y,r,rr.

La /Ke/ agrupava, p, k,f. Per acabar, la /Ge/ agrupava la b,m,g, j. Va continuar parlant-me dels grups consonàntics, de les síl·labes travades, així com les consonants de final de paraula, que no desenvolupe per a no avorrir.

Vaig participar durant tres mesos en moltes sessions, així com dialogant sempre que podia amb el silbo. Comprenem com li donaren el dret a figurar com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat. No es pot perdre.

En tornar a Tavernes, eren Falles, i per allò de presumir en veure unes amigues falleres, precisament Noe Alberola i Cris Ortells, vaig entonar en silbo la frase...” xiques ja he vingut i parle el silbo”... (Recordant que ella havia estat al Sahara i venia de tornada). Es giraren totes les falleres de la Falla Prado, que anaven desfilant pel carrer Xeraco, cara a mi amb un semblant tan estranyat per xiular a unes dones, que vaig entendre amb el seu esguard: “No ens agraden els masclistes a les Falles”. I clar, quan vaig poder explicar a les dues amigues que havia dit, i com m’havia costat aprendre a dir el que havia dit, em demanaren que escrivira un article per a la Falla.

Jaume Talens

059

Patis cordovesos La Festa dels Patis de Còrdova té unes arrels arquitectòniques que expliquen gran part de tot el desenvolupament històric i social que tenen estos oasis urbans, distingits com a Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.

060

a rebre les visites, un espai que comptava com una peça més de la casa, ja fóra d’una sola família o compartida per diverses, a l’estil de les corrales de veïns.

La construcció singular d’estos espais els ha fet erigir-se com a llocs de convivència veïnal i també, traspassant fronteres, un lloc de pelegrinatge per als milers de turistes que cada any visiten els patis a la recerca d’eixa singularitat que els caracteritza.

Històricament, la domus romana primer i la vivenda islàmica després, cadascuna amb les seues peculiaritats, van assentar a Còrdova una sèrie de construccions que tenien en el pati un important espai de què depenien l’arreplega de l’aigua, l’entrada de llum o l’eixida del fum de la casa. Un espai que, com a contacte amb la naturalesa, es va mantenir en les construccions posteriors de les cases cordoveses.

I, en tots els casos, sempre hi ha una característica comuna: des del carrer es pot apreciar l’existència d’eixe pati. A més, en totes estes vivendes, són diverses les característiques comunes de l’arquitectura dels patis cordovesos: les seues parets pintades amb calç, que reflectix la llum i els rajos del sol i, a més, s’usa pel seu poder desinfectant; els murs replets de cossiols amb plantes i flors que, com si d’una segona pell de la casa es tractara, tenen una funció climàtica; i a això s’unix el sòl de xinés cordovés o lloses de fang, que afavorix la transpiració entre la terra i l’atmosfera i contribuïx igualment a crear un particular microclima. De fet, els patis s’erigixen en una espècie de cambra fresca que sorteja les temperatures més caloroses amb set o huit graus menys.

D’un costat, hui es poden visitar com a cases-pati les vivendes unifamiliars, habitades per una sola família que té per a si sola el pati com a estança central de la casa. D’un altre costat, hi ha les antigues cases pairals que es van convertir en cases de veïns, arrendant habitacions de les galeries superiors per la gran emigració del camp a la ciutat. Estes cases també van tindre en el pati el seu espai de vida comuna, com una estança més de la vivenda, amb les zones comunes com les cuines o les cambres de neteja. I, en un tercer cas, hi ha construccions de cases unifamiliars, adossades, que compartixen un pati comú com a espai de convivència entre les diverses famílies. El pati, en cadascun d’estos tres tipus de vivendes, es convertien en un lloc de relacions familiars i socials per

Ací, les plantes i l’aigua juguen un paper essencial.

La bellesa que hui veuen els milers de turistes que s’acosten fins als patis cordovesos no sols té una component estètica, sinó que naix de la història, de la importància de l’aigua en civilitzacions com la musulmana que van deixar la seua empremta en els patis, fonts, pous, séquies i mantenen aquesta tradició. L’aigua també és imprescindible per a regar els centenars de cossiols que poblen els patis que, amb la seua verdor i els colors de les flors, aconseguixen el clima propi d’aquesta postal fotogràfica típica de Còrdova. Una arquitectura comuna per a totes les cases pati que es reflectix també en el concurs que se celebra cada mes de maig per a guardonar els més bells.

El Festival dels Patis Cordovesos és un concurs de patis de Còrdova celebrat, generalment, durant la segona i tercera setmana del mes de maig. Els participants obrin, de manera gratuïta, els seus patis perquè puguen ser visitats dins de l’horari establit per a tal fi. En els últims anys, els patis en concursos s’assenyalen amb tanques que es col·loquen flanquejant les portes, de manera que puguen ser identificats clarament. A fi d’incentivar el festival i conservar l’arquitectura típica de la ciutat, s’admeten a concurs patis de recent construcció, i s’establixen dos categories: arquitectura antiga i arquitectura moderna.

En els últims anys, fins a 50 patis han participat en el certamen. A més, el festival es complementa amb un programa educatiu organitzat per l’Ajuntament de Còrdova, l’objectiu del qual és donar a conéixer als estudiants l’arquitectura i el patrimoni, així com promoure el seu respecte.

A més, la festa es completa amb una revetla a Sant Basili: l’associació de veïns del barri posa una barra en un espai, junt amb la torre de Betlem, i els bars del carrer Sant Basili contribuïxen amb música i venda de begudes als grups de cordovesos i turistes que es reunixen allí. El 1980 van ser declarats com a Festa d’Interés Turístic Nacional. La festa dels patis de Còrdova va ser declarada Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la Unesco el 6 de desembre de 2012.

Eva Álvarez i Cano

061

Mirall on es reflecteix un flamenc, amb moltes històries per contar…

Nòmades a la recerca d’un món millor, joves amants que somnien desperts en una terra on els conflictes bèl·lics els queden llunyans. Una terra on poder realitzar i crear les seues obres d’artesania en pau. Una imatge anhelada per molts i que conduirà els nostres protagonistes a viatjar per molts llocs, fins aplegar al seu destí, el sud, Al-Andalus.

llarg viatge, (quasi dos anys), agafen ritmes i vivències d’altres cultures que van incorporant al seu folklore.

Els gitanos, mai han necessitat més instruments que els que els proporciona el cos humà i ha estat molt important la improvisació i el virtuosisme. Després veure’m aquest art com evoluciona, però ara ens centrem en la seua arribada a terres mediterrànies.

Adassa, és una jove riallera, molt desperta, creativa i que amb el so d’uns perols es capaç d’extasiar qualsevol amb els seus balls. Ens trobem a Sid, una regió al nord de l’Índia en ple segle XV, actualment al PAKISTAN. Aquesta jove menuda i prima, il·lumina amb el seu somriure cada racó del seu campament. No podrien haver escollit millor el seu nom, ja que significa, somriure. Adassa sempre està d’un poblat cap a un altre, tractant de vendre les peces d’artesania que tant la seua família, com ella mateixa creen. Quan acaba la jornada, comença el que verdaderament l’apassiona i la única cosa que l’aparta dels conflictes que pateixen al seu país, les vetlades de ball i cant, on també han fet que un sentiment nou per a ella florisca inesperadament.

Sent papallones a la panxa cada cop que allí veu a Alik, un xicot alt, ben parat i amb uns ulls foscos com la nit que irradien molta tendresa. Alik té una veu profunda, aguda, molt sonora i al mateix temps emana versos amb molta rima per eixa boca de llavis carnosos, en la qual somnia ella des de fa setmanes.

Serà Alik el seu príncep? Serà l’home que l’allunyarà de la incertesa d’una possible guerra?

Els gitanos van trobar a Andalusia el lloc perfecte per desenvolupar la seua musicalitat, la regió es trobava en ple auge cultural, artístic i científic. La barreja de cultures àrabs, jueves i cristianes que es creuaren durant més de huit cents anys va transformar i enriquir tota forma d’expressió.

Passen els dies, les setmanes, els mesos, la situació per a tota la població és cada cop més preocupant.

Com a nòmades ja s’han desplaçat milers de quilòmetres buscant un espai per viure en pau. Per sort la família d’Alik s’ha sumat en aquests desplaçaments a la d’Adassa i sí, les papallones també el visitaren a ell i no pot estar massa temps lluny del costat de la seua estimada. Cada cop és més difícil la vida a l’Índia i han de prendre una dura decisió, han de marxar, han de buscar una terra lliure de conflictes i on el clima no siga una prova més per continuar existint. Algú els parla d’Al-Andalus, de l’oratge, dels paratges, del cel, de la mar i inicien eixe llarg viatge. Seran els primers gitanos en aplegar al Sud d’Espanya. Durant el 062

Mesos abans d’assentar-se definitivament a Andalusia, concretament un 8 de Març de 1518, entrellaçaran davant dels ulls de les seues famílies les seues vides. Un ritual que emmarcat dins de la seua cultura i dins de la misèria més punyent, va tindre de convidada la música i el seu ball davant d’una foguera. La veu potent, fosca i plena de seguretat d’Alik, acompanyava els moviments quasi perfectes d’Adassa, la silueta d’aquesta reflectida al terra per la llum del foc, evocava una imatge màgica. Una nit que va inspirar una cançó, des de la foscor, sota els estels de Antioch, la coneguda com la petita Armènia. Primera i única lletra escrita que dóna veu al que generacions després coneixerem per Flamenc i que mai veurà la llum ja que serà transmés dins del si de la família com un tresor únic i secret.

A la meua morena d’ulls de color de mel.

A la meua morena que ni la lluna li fa ombra, de somriure que il·lumina vaixells, de dansa única i genuïna, de moviments que recorden als d’un flamenc.

A la meua morena que l’art li recorre per les venes com aigua que brolla pels rius i interminable com el cel.

A la meua morena de pell de café, que balla descalça al compàs de la meua veu…

Per fi s’instal·len en terres mediterrànies, sols un xicotet campament, dels milers de compatriotes que abandonaren Sid, tan sols en són uns centenars, ja que la resta han anat arrelant-se sota les terres que han conegut durant el camí (Turquia, Armènia, Grècia, Itàlia etc...). Difícil l’inici, una nova llengua, multitud de cultures que conviuen ací, al sud, pobresa, molta misèria que tan sols combaten amb el seu art.

L’artesania els permet connectar amb altres cultures que més o menys els accepten o més bé els toleren.

En canvi també senten el rebuig més contundent per part dels vilatans. Dècades després, amb la seua pròpia família ja creada, han canviat els carros i les teles per l’adob, i és així com serà la seua primera llar. Ells són la llavor que segles després, més concretament entre el període entre el XVIII i finals del XIX, crearan els primers registres sonors del flamenc com a l’art que coneguem hui en dia. Els descendents de Adassa i Alik, recolliren els “Romances joglarescos” heretats dels seus rebesavis i els reconvertiran en la gran barreja cultural de la qual han begut durant dècades en el Flamenc, “ cante hondo o jondo” i en multitud de Pals, que és com s’anomenaran les seues variants.

Els intel·lectuals d’aquesta època no consideraven el Flamenc com un art, ja que provenia del que denominaven gent inculta, i que un producte que provenia de la misèria no podia venerar-se. Qualsevol menció al flamenc per part d’aquest que es conserve per escrit, ho fa en to pejoratiu. No és fins a finals del segle XIX, quan apareix la primera partitura de Flamenc i es troba dins de l’òpera, “La màscara afortunada” de Neri. Des d’aleshores es mostra en canvi constant i creixement, acompanyada aquesta música dels moviments socials amb els quals conviu.

Els descendents de Adassa i Alik, també coneixeran les misèries d’una guerra, la del 1808, guerra de la independència. Després de véncer a la cavalleria Francesa en fronts tan emblemàtics com la batalla de Bailén, es va crear una consciència espanyola d’orgull racial i triomfa la moda “cañi”. Després de segles de marginalitat, convivència difícil i persecucions pragmàtiques, els gitanos són rebuts a la Cort com a grans intèrprets. Reforçant un gran sentiment

d’admiració per l’andalús acompanyat per la eclosió de les primeres escoles taurines de Ronda i Sevilla.

A l’any 1881, obri les sues portes el primer café cantant, triomfa el primer gran cantant de ètnia no gitana, dels quals va aprendre tot el seu art. El desenvolupament de l’art flamenc gràcies a tots els cafés que iniciaren aquesta forma de socialitzar i transmetre art, va apropar els “ paios”, als gitanos, acudien per aprendre aquests cants i els gitanos reinterpretaven l’estil dels cants folklòrics dels paios. Un dels cafés que va agafar més fama era el de Silverio.

Tot açò va conduir a una evolució i una demarcació sobre els distints “palos”: • Herves del Romanç: coples de tres o quatre versos de vuit síl·labes i assonant parells.

• Herves de Seguidilla: coples de tres o quatre versos alterns de entre cinc i set síl·labes, curts.

• Herves del Fandango: coples de cinc versos (repetint estrofa un cop) de set o huít síl·labes, rimant parells per un costat i senars per altre.

Definicions com buleries es coneixien a la zona de “Jerez”, i els “Jaleo” a Triana. A la zona de Cadis, Ciutat considerada més cosmopolita de l’època, aplega la influencia de la “J” Aragonesa. La influència del Flamenc es patent a la resta d’Europa i fins i tot apareix reflectida a una imatge d’un taulell localitzat a Itàlia i que es conserva al museu de Nàpols.

La generació del 98 i l’antiflamenquisme: Al darrer terç del segle XIX, la política Espanyola pateix una revolució amb l’esclat de guerres civils i la pèrdua de les colònies al 1898. Tots aquests canvis a ulls dels intel·lectuals de l’època són conseqüència de les aficions als “toros”, al Flamenquisme i més concretament a les costums gitanes i el cant Flamenc. Així inicien un moviment “Antiflamenquista”, llevat dels germans Machado, Sevillans i fills dels famós folklorista “Demofílo” que tenien una visió ben distinta de l’assumpte. El paladí del moviment antiflamenquista, va ser l’escriptor i antic militar, Eugenio Noel, qui va atribuir al Flamenc i la cultura popular tots els mals de la Pàtria. No va ser fins dè063

cades després, fins l’arribada de la generació del 27, que el Flamenc va tindre un nou espai cultural i un suport intel·lectual que va propiciar la seua evolució.

La introducció de l’Òpera Flamenca va suposar una finestra oberta a la creativitat i va consolidar tots els seus cants.

Amb l’arribada de Franco, s’escull el Flamenc, la copla i la dansa Espanyola com a expressions de cultura del seu govern. Imposant el gènere de Copla Espanyola com a dominant a la resta del País. Apareixen els primers autors que dedicaven les seues obres a catalogar i donar a conéixer el Flamenc, donant pas a la Flamencologia i a l’any 1958 es va crear la primera càtedra en aquesta matèria, dedicada a l’estudi, investigació, conservació, promoció i defensa de l’art Flamenc més antic.

L’empenta decisiva, per a que el Flamenc fora conegut fora de les nostres fronteres, arribaria de la mà de l’escriptor Ernest Hemingway i dels artistes de talla internacional com foren Picasso i García Lorca.

El creixement econòmic del país va fer que artistes forasters pogueren viatjar a altres capitals del món donant a conéixer la cultura i l’art Flamenc i creant de lo après d’altres cultures el que hui coneguem per Fusió.

Després de narrar el que ha segut un poc l’inici i la història del Flamenc, retornem al relat que ens ha portat ací, com hem conegut l’existència de la família d’Adassa?

Universitat d’Alacant Febrer de 2015, al Departament de comunicació i psicologia social, el professor Kiko Mora, proposa a un grup d’alumnes, que realitze un treball de final de grau sobre unes pel·lícules dels germans Lumière, on es documenten les primeres imatges filmades del ball Flamenc i que duguen una investigació sobre els primers vestigis que es coneixen sobre el poble gitano i la seua arribada a terres mediterrànies.

Així és com la Alícia pren el primer contacte amb el Flamenc. Tot el grup de joves en ganes d’experimen064

tar coses noves, decideixen que han de visitar els barris on es reunien, on van nàixer els primers “café cante”, i es traslladaren durant quatre dies al sud, a Andalusia. Dies de recollir informació, de conéixer de primera mà qui foren les figures més importants (Jacinto Padilla, Negre Meri, Mulat Meri, Anita Reguera, les germanes Peña i les Aguilera…). Tres dies intensos, molt a catalogar, treball de camp, i que a la tornada ja classificarien.

L’últim dia, decideixen visitar el xicotet poblat de l’Alberca, on hi havia un mercadet d’artesania i d’antiguitats. Els joves es mostren escèptics per si ho són o no ho són realment. Però Alícia queda enlluernada per una peça de ceràmica, bastant estranya, que té com un xicotet calaix i acaba comprant-la. Un cop a l’hotel, analitzen tota la informació i es reparteixen les tasques per poder realitzar un treball més eficaç.

Alícia farà un apartat dedicat a l’exposició dels Germans Lumière a Paris l’any 1900 sobre el Flamenc i el Bolero. Estan cansats d’anar cap d’ací cap allà i decideixen anar d’hora al llit. Alícia té damunt la tauleta el cofret de ceràmica. El mira, el remira i no deixa de pensar que la fascina. L’agafa, l’observa i es pregunta quines històries amaga…

Tancades les maletes, baixen al menjador a desdejunar i conversen sobre la grata experiència que han compartit. Tot a punt per marxar, tot recollit, hora de dirigir-se a l’estació de trens i tornar cap Alacant.

Un cop al tren, riuen, fan bromes i pensen en la gran tasca que els queda per davant. La maleta d’Alícia ha quedat reeixint enmig del corredor. De sobte passa un xiquet arrossegant un patinet de la mà i sense voler li fa un cop a la maleta d’Alícia. Se sent un soroll amb fons d’eco, alguna cosa s’ha trencat. La ceràmica! Obri la maleta i descobreix la peça feta mil miquetes, però també troba alguna cosa més, una espècie de pergamí enrotllat amb una vareta de fusta. Procedeix a desenrotllar-lo, és com una carta i també hi ha el que sembla una cançó, però malauradament està escrit en una llengua que no entén, hauran d’esperar fins la tornada i un cop a la Universitat dirigir-se a

algun expert en hindi (idioma predominant en l’època, i que segles després conviurà amb l’anglés com a llengua oficial), però el text és d’un període anterior.

Alícia està nerviosa, sent una verdadera fascinació i una gran curiositat per saber quina història narra aquell conjunt de paraules. De nit el seu cap fabula i imagina rostres, gent ballant i cantant. Dibuixa en la seua ment un retrat de gent vestida amb sedes de colors brillants i teixits vaporosos, que canten al voltant del foc i al so d’una guitarra (molt llunyà a la realitat, en aquells temps no existien els instruments de corda i menys entre la seua cultura). Passats uns dies, presenta l’escrit al Departament de llengües i un dels professors, especialista en Hindi, li tradueix l’escrit. Una carta que narra el llarg viatge d’Adassa i Alik, la duresa d’aquest, els temporals, les batalles lliurades per buscar el seu lloc, el calor que reberen per part de la gent que van trobar pel camí. El ritual cerimoniós amb el que entrellaçaren les seues vides a la coneguda com la Petita Armenia. L’arribada a terres Andaluses, les dificultats amb l’aprenentatge de l’idioma, els durs hiverns dels primers anys on vivien sota un sostre de tela. L’escapada nocturna dels seus problemes mitjançant l’art del ball i el cant. I la cançó que Alik, nom que significa, “El Protector”, va escriure dedicada a Adassa la nit que firmaren sota els estels una vida eterna en comú. Relat romàntic, acompanyat de moments de tristesa i de gran incertesa, que amb el pas del temps l’escrit dóna per sabut que varen superar, o no?...

Alícia ja estava bastant fascinada per tot allò que imaginava que podien amagar aquelles paraules escrites en un idioma que no comprenia, que en descobrir el seu significat va quedar més enlluernada per la seua història. Amb ganes de descobrir més, d’esbrinar més coses sobre la vida dels amants de l’Índia, va decidir que un cop acabaren el treball havia de tornar a Andalusia, havia d’indagar per encaixar més peces en el trencaclosques d’aquella història que una ceràmica li havia dipositat a les seues mans. Dos mesos després, va fer novament l’equipatge i va di-

rigir les seues passes cap a l’inici de tot, el xicotet poble de l’Alberca. Les vacances d’estiu donen per a molt, allotjada a un càmping d’un poble veí, feia viatges constants en autobús per visitar el mercadet d’antiguitats i els “cafés cante” que encara subsistien amb el Flamenc gràcies al turisme. S’entrevistava amb la gent gran que estava més arrelada dins del món flamenc, però no va obtindre respostes a la seua recerca. Deu dies allí i cap senyal de l’existència d’Adassa i Alik, quan de sobte, un dia, aconsellada per la gerent del càmping, visita una casa/pati de ball Flamenc, on hi havia un rebost amb records de temps passats, amb imatges dels cantaors i ballaores més rellevants, (Paco de Lucena, la niña de los peines, Manolo Caracol, entre d’altres de l’època actual com són Joaquín Cortés i la seua dansa fusió...), no foren pas les imatges allò que varen cridar l’atenció de la nostra intrèpida investigadora, sino un xicotet cofre, que a la part de dalt tenia el gravat d’un flamenc i que era exactament com el seu, aquell que s’havia trencat en mil miquetes i que havia guardat cada trosset dins d’una petita capsa de cartró. Va preguntar per la seua procedència i ningú li va saber dir molt sobre ell, tan sols que havia estat a la família del cantaor Alik el trist, generació rere generació.

En sentir el nom del cantaor, un fred li va recórrer el cos, una espècie de formigueig se li va posar a l’estómac. Els ulls li lluiren d’emoció i es va començar a fer tota classe de preguntes dirigides a saber on podia trobar al cantaor per parlar amb ell. I la primera, la que més li preocupava: saber si Alik el trist era viu. La resposta va ser afirmativa, de fet aquella mateixa nit tenia una actuació programada al pati.

El “tablao”, muntat a l’aire lliure, era on ell cantaria en unes hores. Alícia va decidir quedar-se per tractar de conversar amb ell. Volia traslladar-li la sospita que dintre del cofre que ell guardava, hi havia una segona carta. En acabar l’actuació, es varen poder conéixer i conversaren llargament. Alik el trist es mostrava escèptic, desconeixia la història dels seus avantpassats. Quan la gent va marxar, continuaren parlant i ell va traure el cofre de dintre del rebost i 065

li’l va deixar a Alícia perquè l’observara amb deteniment, ja que ell no havia trobat la forma de poder-lo obrir. La primera troballa va ser fàcil ja que en fer-se a trossos va quedar al descobert. Però després no hi havia manera d’accionar el mecanisme d’apertura del calaixet. Pensant, tocant i manipulant va notar un relleu distint en una de les parts de la figura del flamenc i pressionant una de les ales es va accionar, i sí, allí va aparèixer un nou pergamí, enrotllat amb una fusteta, com l’altre. Quins nervis, quines mirades d’expectació. Haurien d’esperar uns dies per saber què posa, ja que estava escrita en Hindi. Rumiant sobre l’escriptura, Alik li comenta a Alícia que a la Universitat de Sevilla també hi ha departament de llengües i que serà fàcil trobar algú que puga realitzar la traducció. Ell va estudiar allí la seua passió, belles arts, i coneix a part del professorat. Podria demanar que feren aquesta tasca. L’endemà es dirigiren a la Universitat i sí que hi havia un professor coneixedor de l’idioma i va fer la traducció de la llarga carta.

Aquesta va descobrir l’enigma guardat per més de cent lustres. Asseguts en una cantina molt acollidora del centre de Sevilla, a prop de “la Torre del Oro”, i resguardats per la tranquil·litat que els proporcionava l’espai, llegiren atentament la història que desvetllaven aquelles paraules: La lletra de l’original era distinta de l’anterior trobada al mercat d’antiguitats. Aquest cop era Adassa, qui posava veu al seu relat i parlava d’una realitat que canviava el final d’aquella història d’amor, a les nits de ball i cant a prop del foc, uns anys després d’arrelar-se a terres mediterrànies es va sumar una jove paia, l’Esmeralda. Sempre anava i venia al voltant d’Alik, una nit i una altra, així durant setmanes, fins que un dia en el que la foscor era immensa, Adassa va descobrir com tots dos eixien junts de dintre d’un carro, ell amb la camisa oberta, amb els botons trencats i ella amb els cabells rossos completament rebolicats. En eixe moment li va caure l’ànima al terra, no feren falta paraules entre ells. Dins de la pena que la invadia, va traure forces i es va encoratjar per agafar

066

als seus dos fills i marxar. Així és com acaba el cofre d’Alik a l’Alberca. Ell es queda allí i ella es trasllada a un poblat veí. Ell conserva la dolçor dels inicis i ella narra anys després l’amargura que va viure. Alik no va continuar gaire temps amb l’Esmeralda, no era una bona dona, sols buscava diversió i es cansava molt d’hora dels hòmens. Ell no va tardar massa en adonar-se’n del gran error que va cometre, però, ja era tard, ja mai recuperaria la màgia que havia tingut al costat d’Adassa i mai tornaria a tindre la calor dels seus fills. Foren temps tristos, dins d’eixa amargura que ell sentia va escriure i cantar cançons molt boniques anhelant en cadascuna d’elles l’amor i plenes de tristor. Va tindre molt d’èxit i foren conegudes de boca en boca, mai escrites per ningú sols cantades per ell. En aquells temps li posaren el malnom d’Alik el trist. Els seus descendents més que no tingueren contacte amb ell, foren batejats artísticament amb aquell pseudònim. De fet centenars d’anys després l’actual Alik, es diu així i desconeixia el perquè, sabia que venia d’un avantpassat seu, però mai havia sabut el perquè. El primer Alik, va morir sol, abusant del vi i creant un cant que molt després serà conegut com “El cante Hondo o Jondo”. Adassa va criar els seus fills i varen sobreviure gràcies a l’artesania que ella creava i venia. Mai més va tornar a ballar com un flamenc, però va mantindre viu l’art del cant d’Alik i la seua figura per als seus fills.

Alícia, va viure la seua història breu i apassionada amb l’Alik actual, nits apassionades de cant, ball i de històries passades. En acabar l’estiu va tornar a la seua realitat i va escriure un relat sobre l’estiu del 2015...

Noe Alberola i Elena

PATRIMONI MATERIAL 067

068

La Serra de Tramuntana, els cims culturals de Mallorca Enric Marco Per als que només coneixeu la Mallorca urbana, la Mallorca de sol i platja, l’Arenal i, una mica més enllà Magaluf, potser us sorprendrà que existeix una Mallorca ben diferent, més acostada al paisatge tradicional modelat per l’acció humana. Per admirar aquestes terres caldrà endinsar-se, però, en les agrestes zones del nord-oest de l’illa, la Serra de Tramuntana.

Cada vegada que he visitat l’illa, i en són ja unes quantes, no he deixat mai de desplaçar-me a algun indret de la Serra, a Son Marroig, la mansió de l’arxiduc d’Àustria Lluís Salvador, al Santuari del Lluc, a la Cartoixa de Valldemossa, a la sorprenent badia de Sóller, al Port de Pollença, l’entranyable “U Moll” (el moll), o a l’extrem nord, al cap de Formentor des d’on s’albira Menorca. Qualsevol d’aquests llocs és un regal per als sentits, pels mil·lennis de cultura, per olorar la terra que moltes generacions anteriors han trepitjat, de molt diferents civilitzacions.

L’illa de Mallorca està conformada per la fèrtil plana central del Pla, que des de la badia de l’Alcúdia al nord-est transcorre fins a la gran badia de Palma al sud-oest, on s’hi troba la capital. Entremig passaríem per Sa Pobla, Inca o Llucmajor. Al sud-est trobaríem les elevacions mitjanes de la Serra de Llevant cap al nord o les lul·lianes alçades del Puig de Randa al Sud. És, però, a la Serra de Tramuntana, que tanca l’illa pel nord-oest, on la natura illenca es mostra de manera més salvatge, encara que domesticada per l’acció humana. S’estén al llarg d’uns 90 km, amb una amplada màxima de 15 km, des dels municipis d’Andratx, al sud, fins a Pollença al nord. En aquesta serra que ocupa un 30% de l’illa s’hi troben els cims del Puig Major (1.443), el Puig de Massanella (1.348 m), la Serra d’Alfàbia (1.069 m), es Teix (1.064) i es Galatzó (1.026 m).

El que destaca de la Serra és el paisatge cultural, fruit de l’intercanvi de coneixements entre les diverses cultures que l’han configurat, amb obres que han modelat el territori amb finalitats agrícoles, tot con-

dicionat per les limitacions d’un medi físic tan especial. Aquests condicionants han estat superades al llarg dels segles amb l’ús intel·ligent dels escassos recursos naturals, un exemple de sostenibilitat històrica.

Les parets i marges de pedra en sec són unes d’aquestes obres que han format el paisatge. Des de sempre la pedra residual dels cultius s’ha aprofitat per delimitar els camps, evitar desastres, millorar collites i, sobretot, aprofitar els escassos recursos hídrics de la serra. En unes pendents tan pronunciades, l’escalonament dels conreus només és possible amb l’ús de la pedra en sec.

Les possessions o finques agrícoles han estat al llarg de generacions el nucli de l’agricultura i ramaderia.

Amb origen en la conquesta catalana de l’illa l’any 1229, moltes d’aquestes possessions han estat propietat de les nissagues més nobles de Mallorca. Actualment moltes d’elles pertanyen o han estat relacionades amb artistes o intel·lectuals illencs o forans.

Així la possessió de s’Estaca, que es troba en un indret privilegiat amb accés directe a la mar, entre Deià i Valldemossa, pertany a Michael Douglas. Durant 25 anys ha estat residència estiuenca de l’actor i de les seues parelles però ara es troba en venda per uns pocs 36 milions d’euros.

Un dels intel·lectuals que també s’enamorà de la Serra va ser l’escriptor britànic Robert Graves. El 1929, fascinats ell i la seua parella d’aleshores, l’escriptora nord-americana Laura Riding, per l’entorn de Deià, van estar algun temps a Ca sa Salerosa, per passar després a Ca n’Alluny. Expert en la història romana, allí escriuria la seua novel·la més famosa, Jo, Claudi.

Actualment la casa on visqué alberga la Casa Museu i Fundació Robert Graves.

Va ser, però, l’arxiduc Lluís Salvador d’Habsburg-Lorena i Borbó, qui donà a conéixer al món la bellesa de l’illa. Com a noble il·lustrat que era, amb el iot Nixe explorà les illes de la Mediterrània per estudiar-ne 069

els costums dels habitats i la natura. L’any 1867 arribà a Mallorca amb la idea d’escriure un llibre sobre escarabats i quedà meravellat per l’indret i la Serra.

S’hi quedà definitivament. Comprà Miramar, l’antic monestir on es formà Ramon Llull, i s’instal·là en la possessió Son Marroig, des d’on s’albira la península de Sa Foradada, amb l’impressionant forat que la travessa i li dona nom.

Estudià els costums, la població, la natura i ho plasmà en diverses obres, la principal i més coneguda d’elles fou, Die Balearen in Wort und Bild geschildert (Les Balears descrites per la paraula i el gravat) i amb aquest llibre donà a conéixer al món per primera vegada les bondats de l’illa. Des de llavors que els viatgers i turistes de cultura alemanya visiten Mallorca.

Aquests bondats illenques, i concretament de la Serra de Tramuntana, no són, per tant, només paisatgístiques, sinó sobretot culturals. Tanmateix no ens hem d’oblidar de parlar una mica de les meravelles de la Serra que no us heu de perdre en la pròxima visita a l’illa.

La Serra de Tramuntana arriba a la mar de manera salvatge, amb un seguit de penya-segats, torrenteres i petites cales. Un dels paratges que impressiona més és la desembocadura del torrent de Pareis, que forma una petitíssima platja de còdols, sa Calobra, situada entre penya-segats altíssims de 200 m d’alçària. Aquesta cala és un dels indrets més visitats de l’illa i s’hi arriba després d’innumerables corbes.

Us recomane anar-hi de bon matí o ja a l’horabaixa (a la posta de sol) perquè durant les hores del dia us serà impossible acostar-vos-hi.

Tampoc podeu deixar de visitar la cartoixa de Valldemossa, famosa perquè el músic Frédéric Chopin, i la seua companya l’escriptora George Sand, passaren l’hivern de l’any 1838 cercant un clima més benigne per a la tuberculosi que patia ell. Allí Chopin composà diverses obres, però la malaltia no millorà ni tampoc els agradà l’ambient illenc, així, que el fe-

070

brer del 1839 abandonaren l’illa. Ella va escriure en francés un famós llibre: Un hiver à Majorque.

Una vista obligada és el Santuari del Lluc, centre espiritual de l’illa, on es venera la Mare de Déu de Lluc, patrona de tots els mallorquins i també d’Alzira. Fundat l’any 1268, al llarg dels anys s’ha convertit en el centre de peregrinació, religiós i cultural de Mallorca. Destaca la presència de l’Escolania dels Blauets, un cor permanent de xiquets i xiquetes, una de les institucions més antigues d’Europa ja que fou fundada el 1531. Prop del santuari trobem Ca s’Amitger, centre d’interpretació de la Serra de Tramuntana.

Acabarem aquesta ullada ràpida a la Serra a U Moll de Pollença on, a banda de retrobar-vos la mar Mediterrània de prop, podreu passejar pel camí Vora Mar una bona estona fins arribar a l’hotel Illa d’Or, on s’allotjà als anys 30 del segle passat l’escriptora de novel·la negra Agatha Christie. De les seues estades allí en sorgí el conte curt Problema a Pollença.

Per tot això, i més que no he pogut posar per falta d’espai, l’any 2010 la UNESCO va declarar la Serra de Tramuntana Patrimoni Mundial en la categoria de Paisatge Cultural. És el reconeixement de la comunitat internacional a la simbiosi quasi perfecta entre l’acció del ser humà i la naturalesa, realitzada durant segles, de la qual ha resultat una monumental obra humana on es mesclen cultura, tradicions, estètica, espiritualitat i identitat.

A l’ombra del Palmerar Joan, va cursar els seus estudis gràcies a l’esforç i el treball del seu pare Miquel, qui va ser durant més de quaranta anys l’encarregat del “ Huerto del Cura”, nom que rep un dels horts de palmeres més antic i emblemàtic d’Elx. La vida d’aquesta família sempre ha girat al voltant d’aquest arbre, que va aplegar a la Península de la mà dels primers musulmans que s’assentaren a Elx. Els àrabs, durant més de 800 anys de domini, ens deixaren una gran empremta de la seua cultura, seguint la seua forma de vida i el seu afany de protecció, crearen les primeres connexions de sèquies per tal d’expandir les plantacions de palmeres i facilitar el seu creixement. Abderrahman I, fou qui va crear eixa gran xarxa de sèquies. Aquest príncep “omeia”, exiliat a Al-Andalús, va veure en Elx un paradís, i li va dedicar multitud de versos a les palmeres. De tots els beneficis que els àrabs obtenien de les palmeres podríem destacar el fet de tolerar l’aigua salobrosa del Vinalopó i la seua resistència al vent, plantades en fileres feien de barrera contra les inclemències del temps i produïen un valuós fruit dolç amb moltes propietats. Del tronc de la palmera, construïen mobiliari (taules, cadires, bancs…), de les seues fulles feien cabassos, estoretes, graneres, inclús el sostre el cobrien d’aquestes fulles per aïllar-lo, i protegir-se de la pluja i el fort sol. Tal magnitud agafaren aquests horts, que des de qualsevol lloc era fàcil distingir els paratges del voltant d’Elx. Hi havien molts tipus de palmeres, però la que més predominava era la datilera, degut a que d’ella s’obtenia un fruit carnós que aportava molta energia.

Però també hi havien altres tipus, com la coneguda com Palmera Imperial, que va rebre aquest nom en honor a la emperadriu Isabel de Baviera (Sissi) que va visitar el Palmerar l’any 1894. Aquesta palmera és molt peculiar ja que les seues fulles formen la imatge d’un gran canelobre, així de majestuós, que li va recordar a Sissi a un Imperi, d’ací el nom que agafa aquesta palmera en aquella època. Dins dels horts i gràcies a la seua protecció es creava una agricultura d’oasi, en un terreny molt bast i de gran sequedat, que es podia cultivar aprofitant els canals de reg que

connectaven els distints horts.

El primer a voler conservar els horts fou Jaume I, que després de la conquesta va entendre el gran valor d’aquell enramat de canals de reg i tot el que podien fer amb aquest estrany arbre. En l’actualitat es conserven més de 200.000 exemplars distribuïts en diferents horts: “ El parque Municipal, El huerto de abajo, El huerto del cura y El Huerto del Chocolatero”. Els exemplars més antics i més valuosos els podem trobar al “Huerto del Cura”, on hi ha palmeres de més de 300 anys. La vida mitjana d’aquests arbres si no són atacats pel morrut roig (escarabat que penetra dins del tronc i infecta els exemplars, rosegant-los i devorant-los per dintre), ronda entre els 250-300 anys. En els nostres temps, la producció de palmera s’efectua principalment en vivers i s’utilitzen les seues fulles per fer les conegudes Palmes de Setmana Santa que s’exporten a la resta del país. Els horts mencionats abans, queden relegats a ser conservats i mantesos per al turisme, i protegits per conservar tant els seus canals de reg com els exemplars que allí podem trobar. El Palmerar d’Elx va ser declarat Patrimoni Cultural a l’any 2000 per la Unesco. És la major extensió de palmeres dintre d’un casc urbà que es coneix a tot Europa. Dintre de les accions de protecció i donar a conèixer els horts com a patrimoni, cal destacar la creació del Museu del Palmerar, situat al “Huerto de Plácido”, on a més de visitar el museu, es pot iniciar i finalitzar una ruta en bicicleta de 2’8 quilòmetres de distància, creada per poder conèixer la bellesa i els exemplars de tots els horts. Abderrahman I, va dir: Oh palma, ets com jo, estrangera en Occident i allunyada de la teua pàtria! Així és com es sentia, en eixe exili un poc forçat i que en el seu afany per recordar la seua terra ens va deixar un gran llegat.

Tornant la mirada sobre Joan i Miquel, ens traslladarem a una casa als afores d’Elx, una casa de camp amb un xicotet hortet i una gran palmera que ens convida a passar des de l’entrada. Allí és on Miquel va iniciar el xicotet negoci familiar, totes les fulles que no feien servir al “Huerto del Cura”, ell les 071

agafava, les treballava i els donava, mitjançant la seua creativitat, un segon ús, una nova vida. Feia, cabassos, estoretes i tota classe d’objectes, de forma artesanal i plens de creativitat. Gràcies al jornal que es treia a l’hort i a la venda dels productes artesans, va poder fer que Joan assistira a la Universitat. La Juliana, la seua dona, també donava una maneta, tant treballant la palma per fer productes com en donar forma per a la palma de la setmana santa. Els turistes que visiten Elx, els compraven alguns dels seus productes, però el que en realitat els va ajudar a eixir endavant van ser les palmes que enviaven a altres punts d’Espanya. Joan està molt agraït als seus pares. A més de l’educació que ha rebut, ha après uns valors i una estima a la seua terra i als seus orígens que de segur molts altres joves no senten. Diuen que els il·licitans tenen el gran privilegi de nàixer, viure i morir, envoltats del meravellós paratge que conformen els horts i els nuclis de palmeres.

El seu hospital, el casc urbà, el cementiri i els voltants de la població estan farcits d’aquesta espècie. La cultura àrab va estar entre nosaltres per un gran període de temps i ens va deixar l’evolució de l’agricultura, l’evolució que gaudim hui mateix; són l’herència del seu pas per les nostres terres. Barrejar cultures, malgrat que fos com a

072

conseqüència de domini, ocupació i guerres, ens ha deixat vestigis de cultura que cal protegir, conservar, cuidar i donar a conèixer.

Gran gest el de Jaume I, el de protegir El Palmerar al 1265, d’aquell encert el paradís del que gaudim hui, l’agricultura i la cultura que fèiem servir en el passat, el mitjà de vida de molts i moltes il·licitans i il·licitanes durant centenars d’anys. El que no destruïm i conservem per convicció de la vàlua que té ens fa més bé que tot allò que férem desaparèixer per por o per no entendre que si té valor per uns, pot ser apreciat i útil per a uns altres. El Palmerar és la història viva d’una cultura que no era nostra i la férem pròpia, des del nord d’Àfrica fins a Europa...

A l’ombra del Palmerar, Abderrahman escrivia versos amb rima de la nit i del dia.

A l’ombra del Palmerar, Juliana va saber què era estimar.

A l’ombra del Palmerar, naix, viu, mor i renaix, tot el poble il·licità.

Noe Alberola

La Llotja de la Seda Si hi ha un edifici que pot transportar a qui el contempla a un món on es barregen bellesa, tècnica, símbols i somnis; si hi ha un edifici que simbolitza la prosperitat, la riquesa, el caràcter i la potència de la València del Segle d’Or (s. XV) aquest és sens dubte La Llotja. Tant per la seva concepció com a obra arquitectònica, com per la seu riquesa iconogràfica, la Llotja va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 5 de desembre de 1996.

La Llotja representa la revolució comercial de la fi de l’edat mitjana, el desenvolupament social i el prestigi assolit per la burgesia valenciana, i també l’empenta del port de València, que havia pres el paper de porta de la Mediterrània occidental. La Llotja de València es converteix des dels seus inicis en un dels edificis emblemàtics de la ciutat, el més brillant exemple i obra mestra del gòtic civil europeu.

Anomenada Llotja de la seda o dels mercaders, el seu nom prové de la veu italiana que significa pòrtic, ja que sota els pòrtics de les esglésies i dels edificis públics era on es reunien els comerciants per dur a terme les seves transaccions i protegir-se de les inclemències del temps.

La Llotja va ser concebuda com un temple dedicat al comerç, on es barregen la tradició del món medieval i la inspiració de l’edat moderna, i té, en la totalitat dels seus elements, un caràcter simbòlic.

El Consell General de la ciutat, dirigit per l’oligarquia comercial, va acordar construir una nova llotja “molt bella, magnífica i sumptuosa, la qual fóra honor e ornament d’aquesta insigne ciutat”.

Pere Compte, mestre maçó, “molt sabut en l’art de pedra”, com el citen en documents de l’època, va ser l’encarregat de dur a terme les obres i, encara que treballaren altres pedrapiquers, l’edifici és considera obra seua.

Les grans façanes rectangulars i tallades en pedra, els sumptuosos arcs, les artístiques gàrgoles, els lleugers pinnacles, les proporcions de les seves boniques portes, els delicats finestrals, els escuts senyo-

rials i els majestuosos merlets, rematats per corones reials, recorden èpoques d’esplendor, on el gòtic i el renaixement bordaren les seves fantasies més delicades i elegants.

Podem distingir quatre espais ben diferenciats: Pavelló del Consolat (compost per quatre pisos, soterrani planta baixa, saló principal i pis superior).

El Pavelló del Consolat o “Consolat del Mar” es va començar a edificar en 1498 i es va finalitzar en 1548. D’estil gòtic, es va finalitzar en estil renaixentista. El Pavelló del Consolat o “Consolat del Mar” porta aquesta denominació perquè en el seu dia va albergar el tribunal del “Consolat del Mar”, antiquíssima institució valenciana instaurada pel rei Pere III d’Aragó (1276-1285), amb la finalitat que s’ocupara i jutjara els assumptes marítims i mercantils. El Consell de la Ciutat va acordar el 1407 que s’anotàs en un llibre els costums del mar i tot el que s’havia recopilat i jutjat fins llavors. És així com va nàixer el Còdex conegut com “Llibre del Consolat del Mar”, veritable joia que es conserva a l’Arxiu Municipal de València.

La primera Sala (situada dalt del pavelló), s’anomena Cambra Daurada per l’exquisida peça que és la sostrada. El pis del mig d’aquest pavelló és el Saló Noble, al qual s’accedeix mitjançant una escala de caragol. Aquest saló és conegut per ser les estances privades de l’alcaid i del personal. La planta baixa és el Saló del consolat i actualment és coneguda com el Saló de Conferències perquè és usada per a la realització d’exposicions i audiovisuals. Igual que la sala anterior, manté conservat en el seu sostre un treball d’un excel·lent enteixinat de fusta d’estil renaixentista.

Destacada del conjunt, al centre, i dividint el Pavelló del Consolat i la Sala de Contractació, trobem la Torre. L’accés a l’interior de la torre es realitza per una historiada porteta situada a escassos metres de la capella i des de l’interior del saló columnari. Aquesta s’orna amb calats vegetals en pedra i diverses figu073

res historiades. Es protegeix l’entrada per una petita cancel·la de ferro.

En la part superior de la torre es pot apreciar una petita diferència respecte al color del material emprat per realitzar-la, ja que a finals del s. XIX principis del XX va ser elevada la seva altura de mans de l’arquitecte Antoni Ferrer i José Aixá rematant-la amb merlets.

Originalment només hi havia una terrassa, sense cap decoració. A la torre es troba l’escala original que va executar tan majestuosament Pere Compte, tot i que li van ser afegits posteriorment 32 esglaons més (per l’ampliació de la torre anteriorment citada).

L’escala de caragol és una ostentació virtuosista, on Pere Compte va demostrar els seus coneixements d’arquitectura.

L’escala es caracteritza per la falta d’eix central, és a dir, és l’escala denominada d’ull. El passamans de pedra, els esglaons i les dovelles de la volta helicoïdal formen en conjunt una viscuda unitat.

A la part més baixa de la torrassa està ubicada la capella de la llotja que dóna pas a la Sala de Contractació i a la Sala de Conferències. A l’esquerra del saló columnari, segons s’entra des de la plaça del mercat, es troba una portada que dóna accés a l’antiga capella que va estar dedicada a la Mare de Déu de la Misericòrdia. Aquest espai va ser construït entre 1484 i 1486. En el disseny de la volta de creueria estavellada sembla haver col·laborat l’arquitecte Juan Guas, mestre major d’obres dels Reis Catòlics.

La capella ocupa el cos baix de l’edifici de la torre, posseeix nervada volta de creueria estavellada recolzada en mènsules decorades. La volta estrellada la formen nou claus. A la central hi ha una talla de la Mare de Déu de la Misericòrdia, al seu voltant huit claus, quatre amb escuts de la ciutat i les restants quatre decorades amb àngels músics.

La clau de la volta mostra la més antiga representació de la corporació municipal, els jurats de la ciutat apareixen emparats sota el mantell de la Verge de la Misericòrdia flanquejats per dos macers.

074

Al primer pis de la torre només es pot pujar per l’escala de caragol, i és on, segons alguns escrits, es va establir la presó per als mercaders en fallida. El segon pis donava a la sala del pavelló del Consolat del mar, la qual era d’ús privat i el tercer i últim pis donava a la terrassa que es va alçar en Època Moderna.

La Sala de Contractació o Saló Columnari.

La Sala de Contractació o Saló Columnari constitueix el cos principal de l’edifici. El Saló Columnari o Sala de Contractació consta d’una gran sala dividida en tres naus longitudinals d’igual altura, sostinguda la volta per columnes helicoïdals on baixen els arcs de creueria de la volta, donant la vistosa aparença de palmeres. L’edifici està concebut com un temple al comerç i presenta un marcat caràcter simbòlic, en el qual s’ha volgut veure la representació del paradís en què les columnes serien els arbres i les voltes representarien la cúpula celeste.

La magnifica decoració que es desplega en una rica iconografia envaeix gairebé tot l’edifici amb motius quotidians, religiosos, animalístics o guerrers, emergint en baquetones, brancals, llindes, etc. A una alçada de 11,20 metres, corre una inscripció llatina realitzada en 1498 amb caràcters gòtics, pintada en or sobre fons fosc i que diu així: “Sóc una mansió il·lustre, construïda en quinze anys.

Tasteu i vegeu, conciutadans, car bona és la negociació que no duu engany en la llengua, que jura al proïsme i no falta al jurament, que no deixa diners en usura. El comerciant que així actue abundarà en riqueses, i a la fi gaudirà de la vida eterna”.

La sala de contractació disposa de quatre portes d’accés, una a cada façana, i la quarta amb accés des del jardí. En aquesta sala es va instal·lar la Taula de Canvis i Dipòsits instituïda en 1407 pel Consell Municipal de València.

El Jardí o Pati dels tarongers. A ell s’accedeix per una portada que recau a la sala columnari. La portada tant a l’interior com per l’exterior és de característiques similars. Es composa d’un doble arc rebaixat sobremuntat per un gran arc conopial.

Aquest baixa a dues mènsules decorades. Excel·lent mostra dels “pedrapiquers” valencians, està ornamentada amb capritxoses figuretes i decoració vegetal cisellades en pedra. La mènsula de l’esquerra representa un centaure tocant un instrument musical semblant al tambor, la mènsula dreta representa un centaure tocant una flauta. Sobre l’espai que queda entre l’arc rebaixat i el conopial hi ha l’escut del Regne de València i sobre la part superior de l’arc conopial un floró cruciforme. En la part de l’espai resultant entre l’arc rebaixat i el conopial veiem l’escut de la ciutat i rematant el conjunt un floró cruciforme.

La mènsula de l’esquerra representa Samsó lluitant contra el lleó, mentre que la de la dreta representa una escena d’un genet a cavall sent assetjat per un home amb una maça i peülles. En els brancals, trobem diversa decoració de tipus vegetal, juntament amb representacions de llancers, homes a cavall, arquers i dracs.

El recollit jardí dóna pas a una descoberta escala de pedra que condueix al pis principal del Pavelló del Consolat. En aquest tranquil lloc podem admirar la petita font en forma d’estrella de set puntes (neogòtica) de la qual surt un escàs rajolí d’aigua. Al seu voltant uns bancs de pedra permeten descansar mentre contemplem els elements arquitectònics del pati.

Tant pel seu esquema constructiu, com per la seua riquesa arquitectònica i iconogràfica la Llotja representa el Segle d’Or, quan es van dur a terme algunes de les millors manifestacions artístiques i culturals que ha viscut el Regne de València. Joia del gòtic civil europeu i obra mestra de l’arquitectura valenciana, patrimoni cultural de la humanitat.

Josep V. Escrivà Miñana

075

Cuina patrimoni de la humanitat La UNESCO assenyala que: “la dieta mediterrània comprèn un conjunt de coneixements, competències pràctiques, rituals, tradicions i símbols relacionats amb els cultius i collites agrícoles, la pesca i la cria d’animals, i també amb la forma de conservar, transformar, cuinar, compartir i consumir els aliments”. A més, aquesta dieta representada per Xipre, Croàcia, Espanya, Grècia, Itàlia, el Marroc i Portugal està molt vinculada als conceptes d’intercanvi social i comunicació. La UNESCO afirma també: “L’acte de menjar junts és un dels fonaments de

076

la identitat i continuïtat culturals de les comunitats de la conca del Mediterrani. Aquest element del patrimoni cultural immaterial posa en relleu els valors d’hospitalitat, bon veïnatge, diàleg intercultural i creativitat, així com una manera de vida que es guia pel respecte de la diversitat”.

En quant a la gastronomia japonesa, destaca que el seu cereal de referència és l’arròs. El cereal de referència és un dels primers elements que caracteritzen la cultura d’una determinada comunitat. Destaca en la cuina japonesa “la important presència del

peix, fonamentalment enfront de les carns, i la seua particular forma d’entendre-ho, amb elaboracions molt poc fetes, amb pocs temps de cocció”.

En concret, la UNESCO va seleccionar com a patrimoni immaterial de la humanitat la cuina tradicional japonesa coneguda com washoku. Es tracta d’una pràctica social basada en un conjunt de competències pràctiques, tradicions i coneixements vinculats a la producció, tractament, preparació i consum d’aliments. Aquest element del patrimoni cultural va unit a un principi essencial de respecte de la naturalesa que està estretament vinculat a l’ús sostenible dels recursos naturals. Els japonesos preparen diversos menjars per a donar la benvinguda a les divinitats de l’any entrant: pastissos d’arròs i plats especials, bellament ornamentats i preparats amb ingredients frescos. Aquesta pràctica fomenta el consum d’ingredients naturals i locals com l’arròs, peix, verdures i plantes silvestres comestibles, afirma la fitxa oficial de l’Organització de les Nacions Unides. Aquests coneixements i competències es transmeten tant al si familiar com a través de les escoles.

Finalment, la cuina mexicana destaca per l’abundant ús d’espècies. L’Organització de les Nacions Unides defineix la cuina tradicional mexicana com un model cultural complet que comprèn: activitats agràries, pràctiques rituals, coneixements pràctics antics, tècniques culinàries i costums i maneres de comportament comunitaris ancestrals. Això ha arribat a ser possible gràcies a la participació de la col·lectivitat en tota la cadena alimentària tradicional: des de la sembra i recollida de les collites fins a la preparació culinària i degustació. Els elements bàsics del sistema són: el blat de moro, els fesols i el Xile; mètodes de cultiu únics en el seu gènere, com la milpa; procediments de preparació culinària com la nixtamalització (espellofat del blat de moro amb aigua de calç per augmentar el seu valor nutritiu); i estris especials com metates i morters de pedra

La cuina francesa podríem dir que és pràcticament l’oposat a la japonesa, molt més elaborada, molt més pensada, preparacions amb majors temps de cocció. La UNESCO qualifica la gastronomia gal·la com un menjar festiu en el qual els comensals reunits practiquen l’art del bon menjar i del bon beure.

Els seus elements més importants comprenen, entre altres, d’una selecció acurada dels plats que es van a preparar; escollint-los d’entre un receptari en augment constant. La compra de productes de qualitat, els sabors que en concorden, l’harmonització de les diferents productes marinats amb els vins, l’ornamentació de la taula i l’acompanyament del consum dels plats amb gestos específics, com fer olor i el tast.

077

Espanya, patrimoni de la humanitat Ara farem una ullada als bens naturals, culturals i mixtes de la resta d’Espanya, perquè tenim un país amb un gran Patrimoni!

ALHAMBRA I GENERALIFE

LA CATEDRAL DE BURGOS

• Declarats Béns culturals el 1984

• Declarada bé cultural el 1984

• Granada

• Burgos

• L’Alhambra és una ciutat palatina andalusí. Comprén un conjunt de palaus, jardins i fortalesa que albergava una veritable ciutadella dins de la pròpia ciutat de Granada, que servia com a allotjament al monarca i a la cort del Regne nassarita de Granada. Avui en dia és el monument més visitat d’Espanya.

• La Catedral de Santa Maria de Burgos és un temple dedicat a la Mare de Déu situat a la ciutat de Burgos, encara que el seu nom oficial és Santa Església Catedral Basílica Metropolitana de Santa Maria de Burgos.

• L’Alhambra s’aixeca sobre el turó de la Sabika, un dels punts més elevats de la ciutat de Granada.

Aquest emplaçament buscava una situació estratègica defensiva i, alhora, transmetre un clar símbol, on el cim del poder és molt perceptible per a la resta de la ciutat, una ubicació escollida per a ser contemplada.

078

• La Catedral de Burgos és una de les obres cimeres del gòtic espanyol i la primera que representa l’arquitectura gòtica clàssica a Espanya. La Catedral, que va substituir l’església romànica que la va precedir, té tres naus i fou construïda a la fi del segle XI per Alfonso VI per dedicar-la a la Mare de Déu. Segons consta en els arxius, el monarca va donar aquest lloc que havia pertangut al seu pare Fernando I, on hi havia un palau i una petita església que estava en aquest moment en construcció. Aquesta iniciativa de fer un temple molt més grandiós que l’anterior va ser idea del Bisbe D. Maurici, que en els seus viatges havia admirat obres similars a França.

CENTRE HISTÒRIC DE CÒRDOVA • Declarat bé cultural el 1984 • Còrdova • El període de glòria de Còrdova va començar al segle VIII, després de la seva conquesta pels àrabs, quan es van construir unes 300 mesquites i innombrables palaus i edificis públics. L’esplendor de la ciutat va arribar llavors a rivalitzar amb el de Constantinoble, Damasc i Bagdad. Al segle XIII, en temps de Fernando III el Sant, es va transformar la gran mesquita en catedral cristiana i es van construir nous edificis defensius.

MONESTIR I “REAL SITIO D’EL ESCORIAL” • Declarats béns culturals el 1984 • San Lorenzo d’El Escorial, Madrid • L’Escorial va ser el centre polític de l’imperi de Felip II. En aquest complex arquitectònic va edificar una gran basílica, va fundar un monestir i va organitzar el seu palau i la seva biblioteca, així com el seu panteó, el dels seus pares, Carles I i Isabel de Portugal, i el dels seus familiars i successors.

• Les obres del Monestir les va iniciar l’arquitecte Joan Baptista de Toledo el 1563, qui va perfilar la planta i les traces principals de l’edifici. A la seva mort, les va continuar el seu deixeble, Juan de Herrera, el mateix que el va finalitzar en 1584.

079

OBRES D’ANTONI GAUDÍ • Declarades béns culturals en 1984 i 2005 • Principalment a Barcelona • Antoni Gaudí (1852 - 1926) va ser un arquitecte espanyol, màxim representant del modernisme català. La seua obra és molt extensa i la majoria són edificis d’estil modernista que es troben a la ciutat de Barcelona o els seus voltants, tot i que també va projectar alguns edificis per a altres zones del món.

• El 1984 la UNESCO va reconéixer amb la distinció les obres del Parc Güell, el Palau Güell i la Casa Milà. El 2005 es va ampliar amb les obres de la Casa Vicens, la façana de la Nativitat i cripta de la Sagrada Família, la Casa Batlló (totes aquestes situades a Barcelona) i finalment la Cripta de la Colònia Güell, situada a Santa Coloma de Cervelló. I tot el conjunt de béns passà a denominar-se amb el genèric d’Obres d’Antoni Gaudí.

080

NUCLI ANTIC D’ÀVILA I ESGLÉSIES EXTRAMURS • Declarats béns culturals el 1985 • Àvila • La ciutat antiga d’Àvila, la seva muralla i les esglésies extramurs de Sant Vicent, Sant Pere, Sant Andreu i Sant Segundo.

• El 2007 la Unesco va ampliar la declaració de Patrimoni de la Humanitat a les esglésies de Sant Josep, Sant Tomàs, Sant Martí, Santa María del Cap i Sant Nicolau.

• La muralla, fou construïda entre els segles XI i XIV. Es tracta de la muralla íntegra millor conservada d’Espanya. L’obra medieval va ser començada l’any 1090. L’espai tancat és de 31 hectàrees, té un perímetre aproximat de 2516 metres, una alçada mitjana de 12 metres i nou portes. És el monument completament il·luminat més gran del món.

CIUTAT VELLA DE SANTIAGO DE COMPOSTEL·LA

CIUTAT VELLA I AQÜEDUCTE DE SEGÒVIA

• Declarada bé cultural el 1985

• Declarats béns culturals el 1985

• Santiago de Compostel·la, Corunya

• Segòvia

• Seu d’un dels més cèlebres llocs de pelegrinació de la cristiandat i símbol de la lluita dels cristians espanyols contra l’Islam, aquesta ciutat del nordoest d’Espanya va ser arrasada pels musulmans a la fi del segle X.

• L’aqüeducte de Segòvia és un aqüeducte romà i la seva construcció data de principis del segle II d.

C., a la fi del regnat de l’emperador Trajà o principis del d’Adrià. La part més visible, i per tant més famosa, és l’arqueria que creua la plaça de l’Azoguejo a la ciutat.

• Totalment reconstruïda al segle següent, Santiago de Compostel·la és una de les zones urbanes de major bellesa del món, realçada pels seus monuments romànics, gòtics i barrocs. Els més antics es concentren al voltant de la catedral, tomba de l’apòstol Sant Jaume, a la qual s’accedeix pel magnífic Pòrtic de la Glòria.

• L’aqüeducte de Segòvia condueix les aigües del “manantial de la Fuenfría”, situat a la serra propera a 17 quilòmetres de la ciutat. Recorre més de 15 quilòmetres abans d’arribar a la ciutat.

081

COVA D’ALTAMIRA I ART RUPESTRE PALEOLÍTIC DEL NORD D’ESPANYA

MONUMENTS D’OVIEDO I DEL REGNE D’ASTÚRIES

• Declarats béns culturals el 1985

• Declarats béns culturals el 1985

• Cantàbria, Astúries i el País Basc

• Oviedo, Astúries

• La cova d’Altamira va ser el primer lloc on es va reconéixer un conjunt de figures i signes identificat i descrit com a art del Paleolític.

• Al segle IX en el seu territori va nàixer un estil innovador d’arquitectura preromànica que exerciria, més tard, un important paper en el desenvolupament de l’arquitectura religiosa de tota la Península. Emplaçades a la capital asturiana, Oviedo, i en els seus voltants, les esglésies de Santa Maria del Naranco, Sant Miquel de Lillo, Santa Cristina de Lena, Sant Julià dels Prats i la Cambra Santa de la catedral de Sant Salvador són els edificis més representatius d’aquest estil. La notable obra d’enginyeria hidràulica coneguda pel nom de la Foncalada forma també part del lloc.

• La regió Cantàbrica de la Península Ibèrica conserva un dels més importants conjunts de l’art rupestre paleolític que s’estén a Europa, des de Gibraltar fins als Urals, entre fa 35.000 i 11.000 anys. Són figures i signes pintats o gravats que s’han conservat fonamentalment en les parets i sostres de les coves.

082

ARQUITECTURA MUDÈJAR D’ARAGÓ

CIUTAT VELLA DE CÀCERES

• Declarada bé cultural el 1986

• Declarada bé cultural al 1986

• S’estén per Aragó

• Càceres, Extremadura

• La cronologia del mudèjar aragonés va del segle XII al segle XVII i inclou més d’un centenar de monuments arquitectònics situats, predominantment, a les valls de l’Ebre, Xaló i Xiloca, on va ser nombrosa la població de mudèjars i moriscos, que van mantenir els seus tallers i tradicions artesanals, perquè escassejava la pedra com a material constructiu.

• Presenta tota una varietat d’estils: romànic, islàmic, gòtic septentrional i renaixentista italià. De l’època musulmana subsisteixen unes trenta torres. La més cèlebre d’elles és la del Bujaco.

• El 1986, la Unesco va declarar Patrimoni de la Humanitat el conjunt mudèjar de Terol; el 2001, es va estendre a altres monuments mudèjars aragonesos de Saragossa i la seua província. En total són 10 els monuments mudèjars aragonesos inclosos en aquesta figura de protecció patrimonial.

083

084

CIUTAT HISTÒRICA DE TOLEDO

PARC NACIONAL DEL GARAJONAY

• Declarada bé cultural el 1986

• Declarat bé natural el 1986

• Toledo

• La Palmita, Santa Cruz de Tenerife

• Dipositària de més de dos mil·lennis d’història, Toledo va ser successivament municipi romà, capital del regne visigot, plaça forta de l’emirat de Còrdova i lloc de comandament avançat dels regnes cristians en la seva lluita contra els musulmans.

• El Parc Nacional del Garajonay deu el seu nom a la llegenda dels amants Gara, princesa gomera i Jonay de Tenerife, els quals, davant la desaprovació del seu amor pels seus familiars, van decidir clavar-se una llança de fusta i tirar-se des del pic més alt de l’illa.

• Al segle XVI va ser la seu temporal del poder suprem, sota el regnat de l’emperador Carles V. Els seus monuments són obres mestres de diferents civilitzacions, creades en un context en què la presència de tres grans religions -judaisme, cristianisme i islamisme- va constituir un factor essencial.

• Garajonay està format per una espessa selva conformada per diferents espècies vegetals.

• Aquest bosc de laurisilva canària, ocupa una extensió d’unes 4.000 hectàrees, el que suposa prop d’un 11 per cent de la superfície total de l’illa.

CATEDRAL, ALCÀSSER I ARXIU D’ÍNDIES A SEVILLA

CIUTAT VELLA DE SALAMANCA

• Declarats béns culturals el 1987

• Salamanca

• Sevilla • La Catedral, conclosa en 1506, va ser l’última gran església que els marins, conqueridors i pobladors veien en sortir cap a les Índies, i les formes i dimensions van servir de referència a tots ells, des de Colom a Hernán Cortés.

• L’Alcàsser és una fortalesa palatina, construïda pels musulmans per controlar el Guadalquivir i era residència reial des del segle XII. Amb Pere I es construeix el palau situat a l’interior de l’Alcàsser d’estil mudèjar.

• L’Arxiu d’Índies data del 1583, va ser construït en origen per a albergar al cada vegada major nombre de comerciants que necessitaven un espai per celebrar els seus tractes i resoldre plets, d’ací que siga conegut també com la Llotja.

• Declarada bé cultural el 1988 • A Salamanca estan representats gran varietat d’èpoques i estils artístics, des del Pont Romà, el romànic de la Catedral Vella, el gòtic de la Catedral Nova i Sant Esteve, el mudèjar de l’església de Sant Jaume fins a l’estil renaixentista amb obres cims com el Palau de Monterrey i la Casa de la Salina.

• Constitueix un dels focus essencials de l’art dels Churriguera i la influència, al segle XVIII, es va exercir des de la Península Ibèrica a Amèrica Llatina. La Plaça Major de Salamanca i la seua Universitat són unes realitzacions artístiques úniques de l’art barroc.

085

086

MONESTIR DE POBLET

CONJUNT ARQUEOLÒGIC DE MÈRIDA

• Declarat bé cultural el 1991

• Declarat bé cultural el 1993

• Poblet, Tarragona

• Mèrida, Badajoz.

• Es tracta d’una de les abadies cistercenques més grans i completes del món. Edificat al voltant de l’església aixecada en el segle XIII, el monestir compta amb una mansió reial fortificada i alberga el panteó dels reis de la Corona d’Aragó.

• Mèrida va ser una de les principals capitals de l’Imperi Romà.

• El Teatre, que és una grandiosa obra arquitectònica que destaca pel seu excel·lent estat de conservació, està dotat d’un bell escenari i unes columnes corínties de marbre. Molt a prop es troben l’Amfiteatre i el Circ. En els seus voltants es pot veure el que queda de l’antiga muralla i la necròpolis dels Columbaris.

CAMINS DE SANTIAGO DE COMPOSTEL·LA: CAMÍ FRANCÉS I CAMINS DEL NORD D’ESPANYA

REIAL MONESTIR DE SANTA MARIA DE GUADALUPE

• Declarats béns culturals el 1993, ampliats el 2015

• Guadalupe, Càceres

• Destí Santiago de Compostel.la • Les populoses pelegrinacions a la ciutat de l’Apòstol han forjat un ric patrimoni artístic i cultural al llarg i ample de tota la geografia espanyola, enriquit en gran part per un entorn natural d’extraordinari valor paisatgístic i ecològic.

• Al llarg dels segles, aquestes rutes religioses i comercials han anat enriquint encara més el patrimoni artístic i cultural d’aquestes terres, en les quals una llarga història forjada per les moltes civilitzacions que les han poblades, és l’única responsable que siga un dels més rics i variats del planeta.

• Declarat bé cultural el 1993 • Es tracta d’un edifici religiós únic, barreja d’estils gòtic, mudèjar, renaixentista, barroc i neoclàssic, la construcció del qual s’ha desenvolupat al llarg dels segles XIII al XVIII. • Entre els segles XIV i XVIII els jerònims duen a terme nombroses ampliacions sobre l’edifici original, utilitzant preferentment maçoneria i maó, formant un conjunt tancat amb aspecte de fortalesa, amb la idea de preservar les riqueses que es guardaven a l’interior.

087

PARC NACIONAL DE DOÑANA • Declarat bé natural el 1995 i ampliat el 2005 • Almonte, Huelva • El Parc Nacional de Doñana és un mosaic d’ecosistemes que alberguen una biodiversitat especial.

Destaca sobretot la maresma, d’extraordinària importància com a lloc de pas, cria i hivernada per a milers d’aus europees i africanes. Al Parc hi viuen espècies úniques algunes catalogades amb perill d’extinció, com l’àguila imperial ibèrica i el linx ibèric.

• Doñana suposa la confluència d’un conjunt d’ecosistemes (platja, dunes, vedats, maresma...) que doten aquest Parc d’una personalitat única.

088

CIUTAT HISTÒRICA I FORTIFICADA DE CONCA • Declarada bé cultural el 1996 • Conca • Construïda amb finalitats defensives pels musulmans en el territori del Califat de Còrdova, Conca és una ciutat medieval fortificada. Quan fou conquerida pels castellans al segle XIII, es va convertir en ciutat reial i seu episcopal i llavors es multiplicà la construcció d’edificis de gran valor, com la primera catedral gòtica d’Espanya i les famoses cases penjades, suspeses a la part alta de la falç del riu Huécar. Aquesta ciutat-fortalesa és el punt culminant del magnífic paisatge rural i natural que l’envolta.

LA LLOTJA DE LA SEDA DE VALÈNCIA

LAS MÉDULAS

• Declarada bé cultural el 1996

• Declarades bé cultural el 1996

• València

• El Bierzo, Lleó

• El més representant dels edificis del gòtic civil valencià, va començar a construir-se en 1483 per Pere Compte i Joan Ibarra, a iniciativa del municipi.

• Las Médulas és un entorn paisatgístic format per una antiga explotació minera d’or romana i està situat als voltants de la localitat homònima, a la comarca del Bierzo, província de Lleó.

• Consta de tres cossos diferenciats: Sala de Contractació, Torrassa i Pavelló del Consolat de Mar, articulats al voltant del Pati dels Tarongers.

• Considerada la major mina d’or a cel obert de tot l’Imperi Romà, el treball d’enginyeria que es va realitzar per extraure l’or va alterar considerablement el medi ambient de la zona, donant com a resultat un inusual paisatge de sorres vermelloses cobert de castanyers i roures.

• La Sala de Contractació és un magnífic espai, amb vuit esveltes columnes de fust helicoïdal, que s’obren com palmeres per formar quinze voltes de creueria que cobreixen tot l’espai interior.

089

MONESTIRS DE SANT MILLÁN DE YUSO I DE SUSO

PALAU DE LA MÚSICA CATALANA I HOSPITAL DE SANT PAU

• Declarats béns culturals el 1997

• Declarats béns culturals el 1997

• San Millán de la Cogolla, la Rioja

• Barcelona

• San Millán de Yuso té el seu origen en el primitiu monestir situat a la muntanya, conegut com San Millán de Suso, aixecat en el lloc on va viure i morir l’any 574 sant Emilià (san Millán).

• L’hospital de Sant Pau, també conegut com Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, és d’estil principalment modernista, tot i que inclou elements d’altres estils arquitectònics. Està compost per un edifici principal per a tasques administratives i 27 pavellons per a tasques mèdiques. Es va fundar el 1401.

• El monestir de Yuso es va començar a construir a mitjan segle XII. Amb el temps el monestir de San Millán de la Cogolla es va convertir en el més important d’aquest territori pel que fa tant a les cases benedictines com també de tots els altres ordes.

090

• El Palau de la Música Catalana, que va ser construït entre 1905 i 1908 per l’arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner com a seu de l’Orfeó Català, va ser finançat amb fons procedents de subscripció popular. L’edifici modernista s’articula al voltant d’una estructura central metàl·lica recoberta de vidre, que rep la llum natural.

PIRINEUS - MONT PERDUT • Declarat bé mixte El 1997 i ampliat El 1999

ART RUPESTRE DE L’ARC MEDITERRANI DE LA PENÍNSULA IBÈRICA

• Osca, Espanya, Andorra i França.

• Declarat bé cultural el 1998

• El Parc nacional d’Ordesa i Mont Perdut està situat al Pirineu d’Osca. Es reparteix entre els termes municipals de Bielsa, Fanlo, Puértolas, Tella-Sense, Torla i Broto. Rep una mitjana de més de 600 000 visitants l’any. L’orografia del Parc està dominada pel massís de les Tres Sorores, Treserols, el massís calcari més alt d’Europa. La seua major elevació és el Mont Perdut, del qual descendeixen una sèrie d’impressionants crestes muntanyoses i valls glacials. La més característica i emblemàtica és la vall d’Ordesa, recorreguda pel riu Arazas.

• Andalusia, Aragó, Castella-la Manxa, Catalunya, Múrcia, València

• Els Pirineus, són una serralada muntanyosa situada al nord de la Península Ibèrica, entre Espanya, Andorra i França. S’estén al llarg de 430 km des del mar Mediterrani (cap de Creus) a l’est, fins a la seva unió amb la serralada Cantàbrica a l’oest.

En la seva part central té una amplada d’uns 150 quilòmetres.

• L’art rupestre de l’arc mediterrani de la Península Ibèrica és una manifestació cultural única i representativa d’una societat prehistòrica post paleolítica que va habitar les serres i paisatges muntanyosos del llevant de la Península.

• El conjunt el formen més de 750 llocs localitzats en abrics rocosos o penya-segats en els quals apareixen signes i imatges de tipus figuratiu que van des de simples traços geomètrics fins escenes que representen animals i éssers humans en composicions de caça, recol·lecció, dansa o guerra.

091

UNIVERSITAT I BARRI HISTÒRIC D’ALCALÁ DE HENARES

EIVISSA, BIODIVERSITAT I CULTURA

• Declarats béns culturals el 1998

• Eivissa, Illes Balears

• Alcalá d’Henares, Madrid • Principalment destaca la seua Universitat, fundada pel Cardenal Cisneros. Els seus murs van acollir alguns dels principals creadors espanyols com Lope de Vega, Calderón de la Barca i Quevedo.

• En el seu recorregut hi ha des de palaus i mansions, fins esglésies, jardins i convents. Hi destaquen, entre d’altres llocs, llocs com el Palau Arquebisbal, la Catedral, la Capella de l’Oidor, el Convent de Carmelites, la Casa de l’Entrevista, l’Ajuntament, el Teatre Cervantes o la Casa Natal de Cervantes, convertida en un museu que recrea l’ambient d’un habitatge dels segles XVI i XVII.

092

• Declarat bé mixte el 1999 • S’ha posat en valor per la importància de la petjada històrica deixada per fenicis, cartaginesos i homes del Renaixement, així com per posseir un ecosistema marí essencial de la Mediterrània, les praderies de Posidònia oceànica, planta que cobreix els fons marins d’Eivissa i ofereix refugi i aliment a nombroses espècies.

• Un dels tresors protegits és el recinte emmurallat de Dalt Vila que corona la ciutat d’Eivissa, considerat la fortalesa costanera millor conservada de la Mediterrània.

SAN CRISTÓBAL DE LA LAGUNA

CONJUNT ARQUEOLÒGIC DE TÀRRACO

• Declarat bé cultural el 1999

• Declarat bé cultural al 2000

• San Cristóbal de la Laguna, illa de Tenerife, Canàries

• Tarragona

• Té un valor universal i excepcional per la concepció del seu pla. Aquest conjunt històric, és l’arquetip de la ciutat-territori. És el primer exemple de ciutat no fortificada, concebut i construït segons un pla inspirat en la navegació, la ciència de l’època.

• El seu espai està organitzat segons un nou ordre social pacífic inspirat per la doctrina religiosa del mil·lenni que suscita l’any 1500.

• El Conjunt Arqueològic de Tàrraco està format per la muralla de la ciutat, el recinte de culte imperial, el Fòrum Provincial, el Circ, el Fòrum de la Colònia, el Teatre Romà, l’Amfiteatre, la basílica visigòtica, l’església romànica, la necròpolis , el Pont del Diable, la Torre dels Escipions, el Mèdol, Centcelles, la Vila dels Munts i l’Arc de Berà.

• La Unesco reconeix el patrimoni tarragoní per l’excepcional importància en el desenvolupament del disseny urbà romà, que va servir de model per a altres capitals de província de l’Imperi Romà.

093

ESGLÉSIES ROMÀNIQUES CATALANES DE LA VALL DE BOÍ

MURALLA ROMANA DE LUGO

• Declarades béns culturals al 2000

• Lugo

• Vall de Boí, Lleida • El conjunt romànic de la Vall de Boí està format per les esglésies de Sant Climent i Santa Maria de Taüll, Sant Joan de Boí, Santa Eulàlia d’Erill la Vall, Sant Feliu de Barruera, la Nativitat de Durro, Santa Maria de Cardet, l’Assumpció de Cóll i l’ermita de Sant Quirc de Durro.

• Una de les seues característiques principals és la unitat d’estil arquitectònic. Són construccions realitzades durant els segles XI i XII seguint els models provinents del nord d’Itàlia, el romànic llombard, que es caracteritza per la funcionalitat de les seves construccions, l’acurat treball de la pedra, els esvelts campanars de torre, i la decoració exterior d’arcs cecs i bandes llombardes.

094

• Declarat bé cultural el 2000 • La muralla romana que envolta la ciutat de Lugo és l’única del món que es conserva sencera.

• Construïda fa més de 17 segles seguint les directrius de les elegants obres de Vitruvi, la Muralla de Lugo mesura més de 2 km i té 10 portes. En alguns trams arriba als 7 metres d’ample i es conserven 71 torres de les 85 originals.

• La Muralla manté el seu traçat original i les característiques constructives que li atorguen un aspecte massiu i fort propi del seu caràcter defensiu.

PALMERAR D’ELX • Declarat bé cultural el 2000 • Elx, Alacant • El Palmerar d’Elx és un exemple de paisatge típicament islàmic, traslladat artificialment a la Península Ibèrica. Està situat dins del nucli urbà de la ciutat d’Elx i es tracta d’una gran extensió de palmeres amb més de 45.000 exemplars sent així el palmerar més gran d’Europa i el més septentrional de la seva espècie.

• El principal tipus de palmera que es troba són les palmeres datileres que van ser portades allí pels àrabs quan van ocupar la península Ibèrica i han perdurat fins als nostres dies. Els conjunts més coneguts del Palmerar són l’Hort del Cura, el Parc Municipal, l’Hort de Baix i l’Hort del Xocolater. Alguns exemplars tenen més de tres segles ja que la palmera té una vida mitjana de 250 a 300 anys.

JACIMENT ARQUEOLÒGIC D’ATAPUERCA • Declarat bé cultural el 2000 • Ibeas de Juarros, Burgos • El Parc i Complex Arqueològic d’Atapuerca, ha posat en valor uns jaciments arqueològics que han aportat elements bàsics per comprendre l’evolució de l’ésser humà, destacant en 2007 la troballa de l’Homo antecessor, el primer humà europeu del qual derivarien l’Homo heidelbergensis (i d’aquest el neanderthalensis) i l’homo sapiens sapiens.

095

PAISATGE CULTURAL D’ARANJUEZ • Declarat bé cultural el 2001 • Aranjuez, Madrid

• Declarats béns culturals el 2003

• El Paisatge Cultural d’Aranjuez és una entitat singular i molt definida que s’ha configurat a partir de les complexes i històriques relacions que s’hi desenvolupen: entre la naturalesa i l’obra de l’home, el traçat dels rius i el disseny geomètric sobre el territori, entre la vida urbana i la rural, entre la naturalesa silvestre del bosc i les refinades formes arquitectòniques.

• L’empremta renaixentista deixada fonamentalment en el segle XVI es reflecteix en traçats urbanístics i importants edificis de gran rellevància arquitectònica liderats per l’arquitecte Andrés de Vandelvira sobre teixit urbà musulmà dels que s’han conservat bona part.

• En aquest paisatge, que ha perviscut durant el segle XX, s’ha produït una evolució des d’un ús privat i exclusiu per part de la Corona a una progressiva obertura per al gaudi dels ciutadans i del conjunt de la Humanitat.

096

CONJUNTS MONUMENTALS RENAIXENTISTES D’ÚBEDA I BAEZA • Úbeda i Baeza, Jaen

• Úbeda representa l’arquitectura privada i el poder civil amb el secretari de Carles V, Francisco dels Cobos, i Baeza l’arquitectura pública i el poder religiós del bisbe.

PONT DE BISCAIA 2006

PARC NACIONAL DEL TEIDE

• Declarat bé cultural el 2006

• Declarat bé natural el 2007

• Getxo, Biscaia

• Santa Cruz de Tenerife

• El Pont de Biscaia, també conegut com Pont Penjat o Pont Palau va ser el primer pont transbordador construït en el món d’estructura metàl·lica.

Està situat a la boca del riu Ibaizabal, en el punt en què l’estuari navegable de Bilbao s’obria al mar fins al segle XIX.

• L’estructura de la caldera i l’estratovolcà Teide-Pico Viejo són únics al planeta. Els centenars de cons, colades o coves amb què compta enriqueixen el seu interès científic i paisatgístic. A això s’afegeix la seva gran riquesa de fauna i flora, amb una gran quantitat d’endemismes canaris i espècies exclusives del parc.

• El Pont de Biscaia va ser el resultat genial de la fusió de dues innovacions tecnològiques diferents: la moderna enginyeria de ponts penjats de cables, desenvolupada a mitjans del segle XIX, i la tècnica de grans vehicles mecànics accionats amb màquines de vapor.

• El parc es va crear en 1954 en reconeixement a la seva singularitat volcànica i biològica. La seva extensió és de gairebé 19.000 hectàrees, el que el converteix en el més gran i més antic d’entre tots els parcs nacionals de les Illes Canàries.

097

TORRE D’HÈRCULES • Declarat bé cultural el 2009 • Corunya • És el far romà més antic del món en actiu.

• El far, que data de la segona meitat del segle I o començaments del segle II, té 55 metres d’altura dels quals 34,38 corresponen a la fàbrica romana i 21 a la restauració realitzada el 1789. Encara que quan la Torre va ser construïda es trobava allunyada de Brigantium, la ciutat romana que donaria origen a la Corunya, actualment es troba dins de la ciutat en un gran parc urbà.

098

ART RUPESTRE PREHISTÒRIC DE LA VALL DE CÔA I DE SIEGA VERDE • Declarat bé cultural el 1998 i ampliat el 2010 • El conjunt rupestre es localitza al llarg del riu Duero als dos costats de la frontera entre Portugal i Espanya • L’estació rupestre de la Vall del Côa i Siega Verde constitueix el conjunt d’art rupestre paleolític a l’aire lliure més rellevant de la Península Ibèrica i un dels més importants d’Europa.

• La importància d’aquest lloc d’art prehistòric radica en la seva raresa i extensió; la singularitat resideix en la seva situació a l’aire lliure, la qual cosa prova que les representacions rupestres no es van realitzar únicament en coves. Tots dos llocs il·lustren de manera excel·lent els temes iconogràfics de l’art rupestre paleolític.

PAISATGE CULTURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

PATRIMONI DEL MERCURI (ALMADÉN I IDRIJA)

• Declarat bé cultural el 2011

• Declarat bé cultural el 2012

• Es situa paral·lela a la costa nord-oest de l’illa de Mallorca.

• Almadén en Ciudad Real i les de Idrija (Eslovenia)

• Successió de muntanyes escarpades i valls fèrtils, comunicades entre si per barrancs • Les seues vessants escalonades i els seus cultius en terrassa són un exemple excepcional d’aprofitament dels recursos naturals segons els mitjans i coneixements de cada època històrica. La xarxa de gestió i distribució d’aigua que hi ha entre les diferents parcel·les combina els sistemes d’origen àrab amb altres elements com molins i construccions de pedra sense argamassa.

• La història conjunta d’Almadén i Idrija es remunta a 1555 quan Bartolomé de Medina va introduir en les mines americanes un sistema d’amalgamació per refinar metalls, especialment or i plata, conegut com “mètode de pati”. Aquest mètode va permetre l’explotació de mines de baix rendiment, convertint el mercuri en l’element clau en l’extraordinari increment en termes de producció d’aquests metalls.

• Aquestes mines són un patrimoni industrial i miner, relacionat amb la tecnologia i l’arquitectura, que mostra l’important paper exercit per aquestes dues localitats en els àmbits històric i social.

099

ELS DÒLMENS D’ANTEQUERA • Declarat bé cultural el 2016 • Antequera, Màlaga • El lloc dels Dòlmens d’Antequera es presenta com un bé cultural en sèrie format per tres béns culturals (els dòlmens de Menga i de Viera i el tholos del Romeral) i dos béns naturals (La Penya dels Enamorats i El Torcal d’Antequera).

• Els megàlits constitueixen les primeres formes d’arquitectura monumental en la Prehistòria europea. Es desenvoluparen, d’acord amb les dades actualment disponibles, des de començaments del V mil·lenni abans de la nostra era, període Neolític, fa uns 6.500 anys.

FAIGS PRIMARIS DELS CÀRPATS I ALTRES REGIONS D’EUROPA • Declarat bé natural el 2007 i ampliat el 2017 • Albània, Alemanya, Àustria, Bèlgica, Bulgària, Croàcia, Eslovàquia, Eslovènia, Espanya, Itàlia i Ucraïna • Un bon exemple de boscos temperats complexos, tranquils, constitueixen una propietat transnacional de quinze components separats al llarg d’un eix de 185 km de les muntanyes Rakhiv i la serralada Chornohirskyi a Ucraïna.

• Contenen una reserva genètica inapreciable de faigs i moltes espècies associades, i dependents, d’aquests hàbitats boscosos. Són també un exemple excel·lent de recolonització i desenvolupament d’ecosistemes terrestres i comunitats després de l’últim Edat de Gel, un procés que encara està en curs.

• En 2017, la Unesco va estendre el bé a nombrosos boscos situats en 12 països de Europa.

100

PART INFANTIL

101

Estimats amics, fallers i falleres de la nostra benvolguda falla: Vull aprofitar les pàgines del Llibret per a donar-vos les gràcies a tots per les mostres de suport que he tingut, tant abans de decidir presentar-me a President, com després del meu nomenament. Era un desig que tenia en el meu pensament des de fa temps i que s’ha acomplit. Estic molt emocionat, però al mateix temps un poc preocupat perquè imposa prou ser el representant de la nostra falla.

Em va fer molta il·lusió quan vaig rebre la telefonada de la Junta Gestora per a fer-me saber la decisió de la Comissió d’anomenar-me President Infantil 2017-18. Gràcies per la vostra confiança! Gràcies Pares! Perquè en açò heu contribuït vosaltres també amb el vostre suport.

L’experiència de ser president està sent extraordinària. Ho estic disfrutant a base de bé, i això que encara no han arribat les falles.

He tingut la sort que la fallereta major infantil és Nerea, l’amiga que m’acompanya en esta aventura fallera. Ho passem molt bé junts i ens riem moltíssim. Al principi va costar véncer la vergonya però ara disfrutem cada vegada més de tots els actes i, sobretot, de la festa.

Vull convidar a tots els fallers i falleres majors i menuts a viure amb alegria i satisfacció la setmana fallera. Però també a no desconnectar la resta de l’any, al contrari, fer que les falles siguen una festa contínua com tant ens agrada als valencians.

La Falleta Infantil porta per lema “Tot per l’aire”, és espectacular i bonica. Estic segur que ens agradarà a tots. Hem de fer que com diu el lema tot siga un esclat de llum, foc, música i emocions.

Voldria aprofitar l’oportunitat per a fer una crida a tots els nostres amics i veïns i convidar-los a compartir junt a nosaltres unes bones festes falleres. La nostra falla sempre té les portes obertes per a tots i vos rebrem amb tot l’afecte i alegria.

Espere que aquestes falles disfrutem moltíssim de les nostres festes, les falles, patrimoni dels valencians i patrimoni de la humanitat.

Visca la falla Prado!

102

JOAN ESCRIVÀ SIFRES, PRESIDENT INFANTIL FALLA PRADO ANY 2018

Aquella nit de Sant Josep de fa no molt de temps, mentre sopàvem al casal, quasi a l’hora de cremar el monument, ens vas dir, obrint els ulls com a plats: Voldria ser president!!! Ta mare i jo ens vam quedar bocabadats, no esperàvem eixa eixida i la primera reacció va ser un somriure còmplice.

N’estàs segur? Va preguntar ta mare. Tu et vas reafirmar en la teua voluntat: Sí vull ser president. Encara no és el moment, eres menut pensa-t’ho bé que encara hi ha temps.

Més tard, ho vas tornar a dir i nosaltres vam repetir la contestació, encara que ara ja pensàvem que sí que podria ser, que el teu desig estava més prop d’acomplir-se.

Al final, el teu bon comportament i la maduresa que demostraves ens van convéncer que estaves preparat per representar la nostra falla i ser un bon president.

Esta volta vam ser nosaltres qui t’ho vam preguntar i tu vas respondre: clar que sí!

Des de xicotet has viscut les falles, res no t’agrada més que quan comença el soroll dels coets i les traques, l’olor de la pólvora et transforma i no vols més que estar al carrer, a la falla.

Doncs bé, per fi eres president i els teus pares t’hem de dir que estem orgullosos de tu. Has demostrat que saps representar la falla, que es pot confiar amb tu.

El teu germanet no sap escriure ni llegir encara però tu saps que eres el seu heroi, que t’admira i vol fer sempre el que tu fas, encara que no puga. Amb el seus ulls es reflexa l’orgull que té de ser el germà del president. Tingues paciència amb ell, perquè estem segur que seguirà el teu exemple i algun dia seràs tu el que estiga orgullós de ser el germà del president.

Ara només volem dir-te que desitgem que enguany disfrutes con mai de la festa, dels trons, del foc. Passa-t’ho bé, assaboreix cada moment de les falles i no oblides mai que nosaltres estem sempre al teu costat.

Papà, Mamà i Jofré.

104

Joan, ens alegrem molt que tu sigues el nou president infantil de la Falla Prado!!

Estem molt contents de ser els teus companys i ens ho passem molt bé amb tu.

T´acompanyarem amb tot i segur que disfrutaràs molt del teu any.

Presi-capi, segur que ho faràs genial!!

Els teus companys de classe

Fa deu anys vaig ser la persona més afortunada del món. La meua germana em comunicava que seria tia per primera vegada. Al principi, això de ser tia d´un xiquet no em va caure massa en gràcia. Jo sols desitjava una xiqueta per poder pentinar-la i deixar-li els meus tacons.

Però aquesta opinió no va tardar massa en canviar. En concret el 10 de desembre de 2007. En tenir-te als meus braços per primera vegada, vaig sentir que un estel havia arribat a la meua vida per il·luminar el meu camí.

Com a apassionada de la festa fallera i totes les seues tradicions, em vaig jurar un propòsit. Contagiar-te la màgia de les falles.

Amb tan sols uns dies de vida, vaig tenir el privilegi de ser jo qui et presentara al món faller de la nostra ciutat.

He volgut dur-te de la mà a cada casal faller del nostre poble. Tingueres el privilegi de vore´ns, a la teua mare i a mi, com a màximes representants d´una comissió. I ara, arriba el teu torn.

Sempre m´agrada recordar una anècdota del dia de Sant Josep del 2012. Aquell dia dormies amb mi. Em vaig alçar de dormir amb tota la cura del món, intentant no despertar-te per a què pogueres arribar a l´hora de la cremà. Vaig començar a posar-me el vestit de valenciana per tal d´anar a acompanyar el nostre patró en el seu dia i, quan menys em vaig adonar, estaves mirant-me mig dormint i em preguntares: tia, que hui també podem vestir-nos de fallers?

Jo et vaig respondre: si tu vols sí. El vestit el tens damunt la cadireta.

No ho dubtares ni un segon. I, amb tan sols 5 anyets, les llagrimetes de felicitat rodaven per la meua cara, vegent com tu mateix et posaves els calcetinets, el teu torrentí, camiseta i jupetí.

Encara que sone típic, no hi ha paraules al nostre vocabulari, ni prou fulls als llibrets fallers per contar tot el que sent com a tia i com a la tia fallera d´un President. És un orgull vore’t al capdavant d´una comissió infantil.

Orgull de poder dirigir-me a tu com a President Infantil. Orgull de ser ara jo qui seguisca les teues petjades.

Aquestes paraules les signe amb la satisfacció de poder continuar la tradició valenciana amb tu. Desitjaria poder parar el temps perquè mai deixem de gaudir de les nostres benvolgudes festes.

Joan, enguany i sempre, mires on mires, allí estarem per a recolzar-te en el teu camí. El teu germà, els papis, els avis i tios t´estimem i esgotarem fins l´última metxa per fer del 2018 un altre any faller escrit amb lletres daurades al llibret faller de la nostra família.

En nom de tots i en el meu propi. T´estimem!

La tia Carmen

105

Distingides autoritats, falleres, fallers, components de festes veïnes, familiars, amics tots: Em sent una xiqueta privilegiada per poder tindre l’oportunitat de dirigir-me a tots vostés en aquestes línies.

Tots sabeu d’on ve la meua vocació des del moment que vaig nàixer, créixer i criar-me amb uns pares tan fallers que han fet de mi una xiqueta que viu intensament el món faller.

Gràcies mare per presentar-me, al meu germà Vicent per aguantar els meus canvis d’humor, i al meu pare, per oferir-se com a president. Tots junts gaudirem d’aquesta inoblidable experiència.

Vull fer des d’ací una crida a la meua comissió infantil, i donar-vos les gràcies per acollir-me amb tant d’afecte, vos necessite al meu costat en cadascun dels actes, sou una peça fonamental del meu regnat.

Maria, Joan, pare, estar al vostre costat em fa sentir la xiqueta més meravellosa del món!!! Hem de demostrar que aquestes falles són nostres i les sentim com a grans valencians!!!

106

A la resta de comissions, vull dir-vos que tots junts conviurem i viurem aquesta experiència única i irrepetible. Teniu el meu casal per a tot el que necessiteu. Vos espere!!!

Sols em queda acomiadar-me i donar un especial agraïment a totes les persones que feu possible que aquesta festa brille amb llum pròpia.

Veïns de tavernes, vos convide a celebrar tots junts aquestes festes josefines, perquè tingam un any ple d’emocions irrepetibles.

Jo, ja ho tinc tot a punt!!! M’acompanyes???

Molt bones festes a tots!!!

Nerea Brines i Gómez

107

Per tu. Hui m’abelleix brindar per tu.

Per tu. Hui m’abelleix brindar per tu.

M’abelleix brindar simplement per poder comptar amb tu, i brinde per tindre’t, per saber que per molt que m’allunye, tu estaràs sempre.

Brinde per la de sempre, i brinde per l’orgull de dir que encara que no tinga el millor, sé que tinc a la millor del món.

Hi ha instants que són extraordinaris, com veure’t somriure. No crec que siga casualitat que “màgia” i “amiga” s’escriguen amb les mateixes lletres.

Nerea, un dia com el d’avui no podia faltar per fer-te costat. Estàs molt bonica i el vestit de valenciana saps lluir-lo amb l’elegància i amor de tots els que ens sentim valencians.

Vull que sàpigues que enguany és molt important per a tu, i que sempre m’has ensenyat que amb la teua dolçor i senzillesa, faràs excepcional el fet de demostrar el sentit de l’amistat, paraula que per a mi, m’has donat sempre en tots els meus moments més importants.

Gràcies per escoltar-me sempre, per fer-me enfadar, per fer-me somriure, per ser la persona disposada a fer el que siga per a posar-me un somriure davall del meu nas, per fer-me plorar de la risa, perquè només fa falta un somriure per demostrar-me que em vols.

Volia donar-te les gràcies un dia més per tot el que m’has ensenyat. Per haver sigut una germana exemplar, des del dia en què jo, vaig aplegar davant dels teus ulls. Per acollir-me com ningú més. Per compartir juntes cada moment, i es que eres una d’eixes persones que són úniques, insubstituïbles, de les que valen la pena.

Fa un any que me’n vaig anar, però continuem mantenint el contacte i et considere per a mi una amiga molt especial. Vull que sàpigues que per al que necessites, sempre em tindràs al teu costat i l’acolliment tant de la teua família com de la meua, sé que serà per sempre!

Perquè les persones van i venen, però les millors es queden per sempre.

Tant sols em queda desitjar-te que t’acompanye tot el millor que et mereixes!

Fallers, valencians, família i amics, espere que entre tots feu que la meua amiga gaudisca molt del seu regnat!

Reina, feliç regnat, i feliç jo de poder disfrutar-lo al teu costat. Que no parlen de sort si no saben el que es tindre’t!!

Un bes molt fort, sempre la teua amiga Valeria.

108

màgica: -Puc fer-te el monyo?. Després anava amb el cap ple de coletes, però res importava si així ho volia la meua princesa.

Han passat els anys i ja eres tota una doneta, el meu amor per tu ha anat creixent com tu has crescut, i encara que no puga dedicar-te tant de temps com abans...vull que sàpigues que un trosset del meu cor es teu i que sempre seràs la meua princesa.

Eres una personeta excel·lent, bona, dolça i sempre pendent dels menuts de casa...com no voler-te a mans plenes??? La teua cosineta Maria ha volgut acompanyar-me per a dir-te quan et vol.

Fallera de cap a peus, sempre apunt per a qualsevol acte faller, i es que ho portes en la sang! Qui millor que tu per a dur eixa banda que t’acredita com a Fallereta Major Infantil?

La teua família, amigues i fallers t’acompanyaran en tot moment en este màgic viatge.

Vull dedicar-li unes paraules a la meua Nerea i dirli que pot sentir-se feliç per haver tingut el privilegi d’ostentar el càrrec de Fallera Major Infantil de la nostra Falla Prado.

Són tantes les coses viscudes amb tu i tantes que em venen a la ment que no es poden expressar en estes línies...

La meua “Momo”, la princesa de la tia, encara recorde com si fos hui el dia del teu naixement, rebrotava d’alegria... I la primera volta que et pujava en braços per esta passarel·la com a nova fallereta de la nostra falla.

Des de ben menudeta que has tingut una gran vocació per fer pentinats, i si no que m’ho diguen a mi... a l’hora que fóra i allà on estiguérem m’esperaves amb els braços oberts i em feies la pregunta

També el teu germà Vicent, que estic segura que està vivint açò amb la mateixa emoció que tu.

I sense oblidar unes persones, que tant et volen i que han fet possible que este somni es faça realitat...Els teus pares!!!

La teua mare es tota una experta en el món faller... ha lluït dues vegades la banda de Fallera Major.

I el teu pare ha volgut compartir esta experiència amb la seua filleta i estarà al teu costat en tot moment com a pare i com a president d’aquesta falla....es pot estar més ben acompanyada???

Nerea, disfruta de cada moment. Emociona’t, plora, diverteix-te i sobretot viu este somni. És el teu moment !!!!

ENHORABONA PRINCESA Maria

109

NEREA Nerea, xiqueta dolça i bonica, els teus ulls son dues perletes, la teua careta ,fina, simpàtica, t’estimen fallerets i falleretes.

Moltes al teu lloc voldrien estar és la il·lusió màxima de les xiquetes, aconseguir tal honor volen aspirar, però eixe regal sols és per a poquetes.

Eres una fallereta molt privilegiada, la regina de les més jovenetes, per tots els fallerets admirada.

Personeta de gran timidesa, però tens una gran noblesa, eixa és la teua millor riquesa, inspires a tots gran tendresa aquest regnat vas a compartir, en el millor que hagueres pensat, en ton pare molt vas a gaudir el que mai hauries somniat.

Eres la seua estimada moreneta, la xiqueta dels seus ulls preciosa, una meravellosa princeseta, amb una careta graciosa.

Ta mare està entusiasmada, en eixe càrrec té experiència, dues vegades ha estat exaltada, fallera Major a consciència.

Tu eres la seua filleta estimada, per això este any és diferent, vol que sigues feliç ,estàs recolzada, recordaràs esta aventura al cor i la ment.

Gaudeix d’estes falles, teu mereixes, viu-les amb alegria, amb intensitat, participa amb il·lusió en els actes, amb amor, innocència i humilitat.

TERESA TALENS

110

EL MONUMENT INFANTIL

111

TOT PER L’AIRE! Sigueu benvinguts a la plaça de la nostra falleta, plaça que acull els somnis dels més menuts, on les figures i escenes envolten la nostra protagonista que gaudirà l’aventura d’allò que sempre hem volgut.

Agafada als seus globus s’enlaira dalt les teulades, visita des de les altures aquest cel que és un embús.

Gran varietat de personatges aguarden amb desig la grandesa del paisatge i les històries per descobrir.

Al centre del monument, trobem una xiqueta molt feliç deixant-se dur pel moment d’enlairar-se en un bufit.

Aquest falleret se’l veu molt entretingut jugant amb els seus coets sols pensa en fer fum.

La cigonya du bones notícies, al bec du un infant que farà les delícies allí on l’estan esperant.

Aquesta xiqueta es deixa meravellar pels núvols i allò que passa pel voltant, sols mirant amunt i descansant un fantàstic món s’ha pogut trobar.

Molts són els herois que es desplacen pel firmament dibuixant aventures amb el vol SuperMan, PeterPan i Pegàs els tenim ací presents.

112

La màgia de Campaneta ha sorprès a la xiqueta que roman al seu vestit per vore el seu somni complit.

Arribar ben alt és el seu anhel volant la milotxa o amb el paracaigudes, aquests xiquets bussegen pel cel totes les aventures són benvingudes.

El gatet amic de la bruixeta no deixa escapar cap moment de fer una malifeta deixant-la sense entreteniment.

Per a descobrir nous territoris amb il·lusió mira pel telescopi.

Gaudint de la seua passió troba jugant a l’Óssa Major i Menor.

En certa època de l’any pots veure al Pare Nadal carregat sempre de regals i per Rudolf sempre acompanyat.

Juguem a somniar?

Amb avionetes de paper pots guanyar la cursa al vent.

Qui no ha somniat amb poder volar?

L’extraterrestre s’ha endut un esglai, de sobte s’ha topat amb un visitant navegant entre planetes s’ha ensopegat amb un humà.

Un clàssic de la televisió japonesa Doraemon amb la seua butxaca màgica resol conflictes i qualsevol avinentesa, sempre guarda alguna idea fantàstica.

Volant entre la naturalesa ha trobat les seues admirades papallones, entusiasmat amb la seua bellesa el seu vol i colorit hipnotitza a les persones.

Sobre el cavallet de la fira Mary Poppins s’alegra el dia.

Junt amb l’escura-xemeneies volen volar com les oronelles.

El major astre que coneixem apareix cada matí per la nostra mar imponent, i relluent s’amaga per la nostra vall.

La lluna sempre ens ha captivat per la seua lluminositat, sempre amb formes canviants marcant el ritme de la mar. És un avantatge viure al cel gaudint del que passa per baix dels peus, contemplant sempre el moviment de la vida diària de la gent.

Artista: Miriam GarcĂ­a Sandemetrio

113

Tots Fem Falla Cens i comissió infantil

President: Joan Escrivà i Sifres

Tresorera: Carla Giner i Martí

Vicepresident: Rafael Cantos i Requena

Rifes: Lola Moreno i Perales

Secretària: Júlia Vercher i Saiz

Activitats diverses: Gema Magraner i Talens

Comptadora: Sofia Grau i Fons

Portaestendard: Adrià Merenciano i Martí

FALLERETES Ábalos Pons Paola Albelda Serra Azahar Almiñana Alberola Laia Bertomeu Sancho Ainara Brines Albi Agnes Brines Chirinos Estrella Sofia Brines Gómez Nerea Brines Vercher Paula Campos Magraner Sandra Cañamás Ciscar Paula Cerdá Altur Neus Ceron Vidal Amor Leqi-Chen Climent Císcar Sara Climent Gascón Mireia Company Foerster Lluna Cremades Almiñana Lola Cruañes Sendra Ada Cruañes Sendra Alma Cuñat Garcia Lola Donet Sala Laia Elena Donet Nerea Elena Donet Vera Enguix Perez Ainhoa Escrihuela Castelló Alba Escrihuela Gómez Alexa Escrihuela Gómez Maria Escrihuela Pachés Carla Escrihuela Pardo Paula Escrihuela Salavert Alba Expósito Sifres Carmina

114

Ferrando Grau Almudena Ferrando Grau Mireia Ferrer Sala Alexia Ferrer Sala Paula Ferris Escrivà Belén Galera Magraner Lidia Garcia Minguez Carla Gascón Magraner Clara Gil Talens Marta Gimeno Martínez Marina Gimeno Peris Natalia Gimeno Peris Victoria Giner Martí Carla Giner Martí Joana Grau Barber Alexandra Grau Donet Martina Grau Fons Sara Grau Fons Sofía Grau Rodríguez Nadia Joan Soriano Eire Joan Soriano Patricia Juan Campos Júlia Lluesma Pérez Helena Magraner Garcia Aitana Magraner Garcia Valéria Magraner Talens Gemma Martí Catalá Agnes Martí Catala Elsa Martí Escrihuela Lorena Martí Rodríguez Elena Martínez Meló Clara

Martínez Meló Neus Martínez Santacatalina Claudia Martínez Santacatalina Ana Mollà Carbonell Maria Isabel Mollà Carbonell Sandra Moreno Perales Carme Moreno Perales Lola Navarro Enguix Emma Ortellano Talens Joana Palomares Andrés Amor Pastor Arias Valeria Pérez Sifres Mireia Pita Martínez Vera Pons Cervera Emma Ramírez Enguix Ariadna Roig Donet Laura Roig Donet Vera Sala Bueso Joana Sansaloni Escrihuela Neus Talens Enguix Marina Toledo Espí Alba Toledo Espí Judith Vercher Boronat Clara Isabel Vercher Boronat Victoria Vercher Ripoll Carla Vercher Ripoll Laia Vercher Saiz Elena Vercher Saiz Júlia Verzosa Enguix Inés Vieco Álvarez Lucía

FALLERETS Adsuara Felis Lluc Andrés Gascón Dani Andrés Gascón Nico Andrés Gimeno Ignasi Bertomeu Sancho Joaquin Bo Altur Andreu Bo Altur Oscar Bo Magraner Joan Baptiste Bo Magraner Jordi Borràs Salavert Enzo Brines Albi Marc Brines Enguix Andreu Brines Gómez Vicent Brito Mejias Iker Camarena Toledo Oscar Cantos Requena Rafael Cañamás Ciscar Alex Cerdá Altur Alex Chofre Alberola Carles Climent Císcar Francesc Climent Gascón Toni Company Martí Aleixandre Cruañes Císcar Guillem Donet Sala Xavi Escrivà Sifres Joan Escrivà Sifres Jofré Estruch Blasco Gerard Ferrando Corchero Pau Ferrer Sala Adrián Ferreres Zaragoza Vicent Ferris Escrivà José Ferrús Palomares Joan Gascón Grau Alejandro Gascón Magraner Adrià Gil Talens Isaac Gimeno Juan Miquel Gómez Campos Andreu Grau Barber Daniel Grau Donet Marc Grau Velló Blai Grau Velló Martí

Lázaro Marrades Carles Lázaro Marrades Hugo Lechopier Vidal Yago Lendínez Martínez Edgar Lendínez Martínez Yerai Levanteri Mazarrota Cristian Lluesma Pérez Toni Magraner Talens Alex Martinez Corella Àngel Martinez Garcia Santiago Martinez Grau Alex Martinez Grau Miguel Meló Agudelo Alejandro Merenciano Martí Adrian Mora Vidal Manel Mulet Grau Rubén Palomares Salcedo Adrian Palomares Serra Hugo Palomares Serra Yago Pastor Arias Josep Piera Roca Álvaro Pons Cervera Alexandre Sala Grau Josep Salavert Torres Andreu Salavert Torres Josep Salavert Tur Iván Sancho Vercher Alex Sancho Vercher Carles Sansaloni Escrihuela Andreu Santandreu Salom Gerard Santandreu Salom Oriol Solanes Almansa Marc Solanes Tur Joan Talens Enguix Asier Tarraso Mejias Arnau Tarraso Mejias Joan Terol Penalva Daniel Verzosa Enguix Marc Vieco Álvarez Rubén Zanón Albi Andreu

115

ELS NADONS DEL PRADO

PAU

ÁLVARO

ÀLEX

116

BLAI

PAOLA

ANDREU

MARTA

EMMA

117

REFRANYS I DITES POPULARS

118

Quan la Tramuntana s’emborrasca i la Murta fa capell, llaurador, ves-te’n a casa, pica espart i fes cordell.

Si és gregal i brusca dura, pescada segura.

Lo llevant porta l’aigua al davant.

Xaloc, tanca la porta i fes bon foc.

Migjorn brut i Tramuntana neta, prest tindrem aigüeta.

Garbí a l’hivern, boca d’infern.

Llebeig, aigua veig.

Vent de ponent, post el sol, post el vent.

Déu ens guarde de tot mal i de ratxa de mestral.

Casa on no hi entra el sol, hi entra el metge.

Cel rogenc, o pluja o vent.

Una flor no fa estiu, ni dues, primavera.

Aigua cau, senyal de pluja.

Si no plora el cel, no riu la terra.

A l’home, metge li cal, i al bou, manescal.

A cada ocellet, li agrada el seu niuet.

L’aigua corrent no mata la gent.

A terra que vas, costum que trobes.

Qui sap dur tones de palla i no pot amb un perdigó?

Si el caragol llaura, senyal d’aigua.

A l’hivern boirina i neu per veïna.

Llevant bufador, pluja en abundor.

119

CANÇONS DE BRESSOL

120

LA LLUNA, LA PRUNA

M’AGRADA LA TARDOR

La lluna, la pruna, vestida de dol, sa mare la crida son pare no vol

M’agrada la tardor, perquè els arbres es despullen.

M’agrada la tardor, virondeta, virondó.

Groc, groc, groc, groc, groc, groc, grogues i seques són les fulles.

Groc, groc, groc, groc, groc, groc, grogues, vermelles i marrons.

SOL, SOLET Sol, solet, vine’m a vore vine’m a vore.

Sol, solet, vine’m a vore que tinc fred.

Si tens fred, posa’t la capa posa’t la capa.

Si tens fred, posa’t la capa i el barret.

PASTORET, D’ON VENS? Pastoret, d’on véns? de la muntanya, de la muntanya.

Pastoret, d’on véns? de la muntanya de vore el temps.

Quin temps fa?

Plou i neva, plou i neva.

Quin temps fa?

Plou i neva i nevarà.

PLOU I FA SOL Plou i fa sol, les bruixes es pentinen.

Plou i fa sol, les bruixes porten dol.

MARE PUGE DALT Mare puge dalt i baixem la corbata que me’n vaig a ballar amb una xica guapa.

Passa un senyoret i tira una pesseta tire-me-la a mi que sóc la més pobreta.

TIPI TIPI TAP Tipi, tipi, tap.

Tipi, tipi, tap.

Cau la pluja des del terrat.

Bufa el vent.

Bufa el vent.

Bufa el vent des de ponent.

Cauen els llamps.

Cauen els llamps.

Cauen els llamps de dalt a baix.

Sonen els trons.

Sonen els trons.

Sonen els trons després dels llamps.

Cau la neu.

Cau la neu.

Cau la neu a poc a poc.

Surt el sol.

Surt el sol.

Surt el sol sempre que vol.

121

ENDEVINALLES

122

Qui serà, serà, Que de nit ve i de dia se’n va?

LA LLUNA

He nascut a la muntanya, vaig creixent corrent pel pla i acabe la meua vida ofegat al mig del mar.

EL RIU

De vegades és gris, de vegades és blau. hi viu el sol i la Lluna hi té el cau.

EL CEL

Redó i no és cap botó.

Ple de vent i no és cap pilota.

Vola per l’aire sense motor I el pinten de molts colors.

EL LGOBUS

Cap pardal no el pot seguir quan travessa un núvol fi.

L’AVIÓ

Passa pels ocells fins arribar als estels EL COET

Va pel cel, té ales i no és cap ocell.

L’AVIÓ

123

ELS VENTS Enguany, uns xiquets i xiquetes de la nostra falla estaven un poc pensatius. La nostra falleta tenia com a lema “Tot per l’aire”, i és per aquesta raó que els va sorgir la inquietud de saber el perquè del nom de cada vent. Doncs, fallerets i falleretes, ací teniu un poc l’explicació.

Els vents es diferencien segons la direcció des de la qual bufen. Per conveni sempre es pren la direcció d’allà on vénen.

Per a denominar un cert vent, o bé es parla del sector geogràfic des d’on bufa, o bé se li dóna un nom propi. Existeixen molts noms per designar els vents, segons l’àmbit geogràfic o les situacions meteorològiques concretes. Tot i això, els noms genèrics que prenen a la rosa dels vents són els següents:

Tramuntana (N) Vent fort i molt fred d’origen polar que bufa del nord.

Encara que la tramuntana es caracteritza per un cel blau i net, el primer indici de la seua arribada és, però, l’aparició d’un front nuvolós. La seua freqüència augmenta a la tardor i a l’hivern, i provoca temporals de vent que piquen la mar amb gran intensitat.

Gregal (NE) El gregal és el vent procedent del nord-est. Va ser utilitzat pels antics navegants en les seues rutes cap a Grècia.

El gregal està molt present a les Illes Balears i a les regions del la Mediterrània central i l’Adriàtic. Es comporta com un vent fred i sec, atès el seu origen continental. D’altra banda, si es posiciona una baixa pressió a les costes nord-africanes, hi haurà fort onatge i mar de fons.

Llevant (E) El llevant és el vent que procedeix d’allà on s’alça el sol, és dir, aquell que bufa de l’est. Humit, fresc i plujós és ben conegut a les nostres costes pels seus temporals marítims. Es deixa sentir amb freqüència durant les estacions equinoccials a la línia costanera del País Valencià, a Catalunya i a les Illes Balears.

Com que té un gran recorregut marítim, el llevant sovint ens arriba amb un gran onatge i vents sostinguts que freguen els 100 km/h., amb ratxes puntuals superiors als 120 km/h. Les pluges a la costa poden ser fins i tot torrencials, en xocar contra la barrera natural que conformen les serralades que s’alcen pròximes al litoral.

124

Xaloc (SE)

Garbí o Llebeig (SW)

Procedent del sud-est, s’origina al Sàhara. Es tracta d’un vent càlid i sec, amb una humitat relativa que frega el 10% quan arriba des del desert. Arrossega amb ell força quantitat de pols seca del nord de l’Àfrica. Travessa, gran part de la mar Mediterrània, on és ben conegut pels mariners, i provoca tempestes que alcen ones ben grans. És més freqüent a la tardor i a la primavera. Un temporal de xaloc pot ser tan curt com mig dia o allargar-se almenys quatre jornades.

El vent del sud-oest rep el nom de garbí o llebeig i està present a tot el litoral del País Valencià, a Catalunya i a les illes Balears.

Migjorn (S) D’origen saharià, es tracta, doncs, d’un vent que porta aire sec i càlid, sobretot als mesos estiuencs, quan arriba amb onades de calor. Vent gens desitjat per la gent de la mar, és més conegut a l’occità Golf de Lleó i la regió de la Provença.

Allà és un vent humit que va acompanyat de pluja, temporals a la mar i força boira a la costa, al creuar de sud a nord la Mediterrània. Es tracta, potser, del vent menys freqüent a les nostres terres.

L’alçament d’aquest vent és preludi de l’arribada de la depressió que l’origina i que molt sovint ve acompanyada de força pluja. Pel seu origen saharià i de la mateixa manera que succeeix amb el vent de xaloc, el garbí por transportar grans quantitats de pols des del nord de l’Àfrica. Els seus efectes pluviomètrics resulten totalment dispars, en funció de l’orografia costanera.

Ponent (W) Segons el diccionari s’entén per ‘ponent’, el punt de l’horitzó sensible per on es pon el sol en els equinoccis; oest, occident; s’oposa a ‘llevant’. Per tant, rep aquest nom el vent que bufa des de l’oest i que, en el cas de la nostra terra, es caracteritza per l’absència de pluja i per la sequedat que l’acompanya.

En el cas del País Valencià l’efecte föhn sorgeix com a conseqüència dels vents impulsats per una borrasca atlàntica que, en travessar la península ibèrica, provoquen l’ascens de la temperatura amb una gran sequedat, a les zones litorals i prelitorals. Relativament freqüent, por bufar amb ventades fortes i no és gens apreciat a l’agricultura o a la mar.

Mestral (WE) Vent procedent del nord-oest. Es tracta d’un vent sec i violent. Es presenta sovint en forma de vents forts i freds, pot arribar als 100 km/h. És temut pels agricultors i els mariners. Àngela Talens i Torres

125

ÀVIA CONTA´M CONTES L’INSTRUMENT QUE NO SONAVA. Hi havia una vegada, en un país molt i molt llunyà, una colla d’amics que eren instruments. Aquests instruments eren de vent, és a dir, els que necessiten el vent per a sonar. Com a tots els països, la colla d’instruments de vent anaven a l’escola. Allí aprenien les notes i com entonar meravelloses melodies. El seu somni era actuar en els millors auditoris del país i ferse de notar.

Un bon dia arribà a l’escola una alumna nova. Li deien Flauta Travessera. Les males llengües deien que havia passat ja per quatre escoles i que en cap d’elles l’havien acceptada com era. A simple vista no pareixia que res fóra diferent als altres instruments. Però el que els seus companys no sabien era que Flauta no sabia tocar, no podia produir cap so.

Alguns companys de la classe com Trompeta i Trombó es van riure de Flauta en veure el seu problema: - Mare meua! Ací tots sabem tocar! Com pot ser que tu no en sàpigues? –Va dir Trombó.

- Serà que va amb una mica de retard. Ací no encaixes si no saps fer sonar el teu instrument –Va dir Trompeta.

Tots dos se n’anaren rient-se de la pobra Flauta i ella, trista i decaiguda, va marxar a casa pensant que no podria fer mai res de profit.

Trompa i Clarinet veient el que acabava de passar, van concertar una reunió urgent de la colla d’instruments per posar una mica d’ordre i parar-los els peus a Trombó i Trompeta. Així es reuniren: Trompa, Clarinet, Fagot, Oboé, Tuba i Saxo, i anaren a parlar amb el Director. Entre tots van decidir ajudar la Flauta a millorar i fer que se sentira part de la colla.

126

Al dia següent, tots es van presentar a l’escola amb un somriure. La classe va tornar a començar amb Trombó i Trompeta fent burla del problema que tenia Flauta. Aquesta tornava a estar trista. De sobte va entrar el Director per a començar la classe.

- Vinga comencem! Des de dalt! –Va dir Director I, com de costum, Flauta no sonava. En aquell moment, al Director se li ocorregué una manera de fer que tot millorara. Com que Flauta no sonava, per què no utilitzar el so del silenci, que ella sabia interpretar tan bé, en algunes parts de les melodies que entre tots entonaven? Així tots serien partícips de les classes i tots serien necessaris.

Director va cridar la Flauta al davant de la classe i va comunicar quin seria el seu paper d’ara endavant: - Mireu, com que Flauta no pot sonar serà l’encarregada de fer el silenci a les melodies que interpretem, perquè hi ha moltes notes i mai parem de tocar. Una mica de silenci pot donar un toc interessant mentre ens deixa descansar i agafar aire per a continuar tocant.

La colla d’instruments es van mirar els uns als altres i van començar a aplaudir. Quina bona idea que havia tingut el Director! I tan sols de veure la cara de felicitat de Flauta valia la pena. A Trombó i Trompeta també els va agradar la idea i tots junts començaren a interpretar melodies encara més meravelloses si cap.

I així va ser com el defecte de Flauta es va convertir en una virtut per a la música.

I conte contat conte acabat i qui no s’alce té el cul foradat.

Sara López i Requena

JOCS INFANTILS

127

128

129

130

CREEM ART

131

MILOTXA:

MOLINET DE VENT:

Material: • Una fotocopia d’un rombe, en un full A5.

• Gomets de diverses figures i grandàries.

• Pals de gelat.

• Llana • Paper pinotxo de colors.

Material necessari: Xinxetes, pal de brotxeta, dos trossos de paper, cola, adhesius, tisores.

Per tal de muntar la milotxa, sols heu de: • Retallar la milotxa • Pegar per tota la superfície de la milotxa els gomets, sense que quede cap espai en blanc.

• Fer un forat en la punta de sota i passar la llana pel forat.

• Lligar a la llana tres trossos de paper pinotxo de diferents colors.

• Pegar 2 pals de gelat en la part de darrere de la milotxa en forma de creu.

• Finalment passar un tros de llana curta i lligar a la intersecció dels pals de gelat per tal de poder-la volar.

132

Procediment: • Apliqueu cola a la part posterior d’un dels trossos de paper i encoleu a l’altre.

• Doblegueu la unió dels dos trossos de paper en diagonal.

• Obriu el paper i plegueu-lo diagonalment en la direcció oposada a l’anterior.

• Talleu amb les tisores dues terceres parts de les línies que s’han marcat després de realitzar els plegaments.

• Apliqueu una mica de cola en el centre del paper.

• Doblegueu les cantonades formades i enganxeu-les al centre del paper.

• Introduïu la xinxeta al centre del molinet i enganxeu-lo al pal.

• Decoreu el molinet amb adhesius.

• Proveu que el vostre molinet de vent funciona.

AVIÓ DE PAPER: • Utilitza un full de paper de mida A4.

• Doblega el paper per la meitat. En doblegar, l’orientació del paper ha de ser vertical. Utilitza el polze per a plegar el paper. Assegura’t que els plecs estan ben definits.

• Doblega els dos cantons superiors cap al plec central. Açò formarà dues solapes triangulars en cada costat del paper i a la part superior una punta.

• Doblega de nou la solapa cap a la meitat del paper.

Ara el paper tindrà forma de triangle.

• Doblega el paper per la meitat. Una part del paper per sobre de l’altra.

• Doblega les ales cap a baix.

133

134

RECORDATORI 2017

135

136

137

PROGRAMACIÓ 2018

138

Dissabte 10 de febrer 14:00 Dinar al casal.

19:00 Crida.

21:00 Mascletà a la Plaça Major.

22:00 Sopar de Germanor.

Diumenge 11 de març A partir de les 10:00 activitats infantils durant tot el dia.

14:00 Dinar al pavelló.

16:00 Fallers d’honor.

Dissabte 17 de febrer 10:00 Esmorzar i dinar al casal 16:00 Eixida del casal.

17:00 Cavalcada del Ninot.

21:00 Festa a la Plaça Major

Dijous 15 de març 8:00 Plantà de la falla infantil.

10:00 Campionat de Truc.

11:00 Esmorzar al pavelló.

11:00 Activitats infantils.

14:00 Dinar al pavelló.

22:00 Festa del pijama

Diumenge 18 de març 8:00 Despertà.

9:30 Xocolatada.

10:30 Esmorzar al pavelló.

11:00 Jocs infantils.

14:30 Dinar al pavelló.

17:30 Eixida del casal.

18:00 Ofrena a la Verge dels Desemparats i cercavila.

22:30 Sopar al pavelló.

00:00 Revetlla amb la presència de Santi Bertomeu (DJ resident de Tallarina).

Divendres 16 de març 8:00 Plantà de la falla gran.

8:00 Despertà de perols i cassoles.

9:30 Xocolatada.

10:00 Campionat de Truc.

11:00 Esmorzar al pavelló.

11:00 Activitats infantils.

14:00 Dinar al pavelló.

22:00 Nit de tapes i hora feliç per als fallers 00:00 Gran festa amb música

Dilluns 19 de març 8:00 Despertà.

9:00 Xocolatada.

10:15 Eixida del casal.

11:30 Missa en honor a Sant Josep.

14:00 Mascletà.

14:30 Dinar lliure.

19:00 Cercavila de la cremà.

21:00 Cremà del monument infantil.

22:00 Sopar al pavelló.

Dissabte 17 de març 8:00 Despertà.

9:30 Xocolatada.

10:30 Esmorzar al pavelló.

11:00 Jocs infantils.

11:30 Semifinals i final del campionat de Truc.

14:00 Dinar al pavelló.

17:00 Eixida del casal.

18:00 Lliurament de premis i cercavila.

22:00 Sopar al pavelló.

00:00 Revetlla amb l’orquestra Top Zero

A partir de les 23:30, segons el premi obtingut, cremà del nostre monument gran.

Divendres 23 de febrer 21:00 Sopar al casal Nit d’albades Diumenge 25 de febrer 14:00 Dinar al casal 17:00 Presentació del nostre llibret Diumenge 4 de març 14:00 Dinar al pavelló.

Dimarts 6 de març 20:00 Inauguració de l’ Exposició Ninot Indultat i entrega de premis a la Casa de la Cultura Dissabte 10 de març 14:00 Concurs de paelles.

21:30 Sopar al pavelló.

00:00 Playbacks infantil.

La comissió es reserva el dret a fer canvis en els horaris i en els actes.

139

GUIA COMERCIAL

La Falla Prado agraïx a tots els comerços la seua participació en la guia comercial del llibret MOLTES GRÀCIES! 140

141

142

143

144

145

Passeig País Valencià 23 Telèfon: 651140257

146

147

148

149

150

151

152

153

154

155

156

157

158

159

160

161

162

163

164

El equilibrio es natural

y lo natural es estar comprometido.

www.upalet.com

165

685485773

Merche - 692137856 Ruben - 637171306 C/Joanot Martorell 9 Platja de Tavernes de la Valldigna 166

167