La mar de... llibret literari. Llibret A.C. Falla la Vila 2022 3/3 by Falla la vila

[06]

SON LES COOPERATIVES LA SOLUCIÓ PER A APLICAR DISSENY SOSTENIBLE? / Teresa García UNA OCUPACIÓ SOSTENIBLE / Enric Nomdedéu DISSENY SOSTENIBLE I FORMACIÓ PROFESSIONAL / Miquel Soler ESTEM PREPARATS PER A CANVIAR A UN DISSENY SOSTENIBLE? / Juan Pedro Sánchez

ECONOMIA

EDITORAL

ÍNDEX [05]

[118]

NARRATIVES CLIMÀTIQUES / Maria Josep Picó: DISSENY SOSTENIBLE / Isamar Herrera CIUTAT SOSTENIBLE / Carles Dolç EL CORREDOR MEDITERRANI, UN DISSENY SOSTENIBLE D’INFRAESTRUCTURES / Josep Vicent Boira

MEDI AMBIENT

ECODISSENY, EL PRINCIPI DEL PRINCIPI / Jordi Sebastià REDACCIÓ: VALÈNCIA EN LA CITIES 2030. ENTREVISTA A CARLOS GALIANA EN LEVANTE TV REDACCIÓ VALUA COM A EXEMPLE D’EMPRENEDORIA DE TRIPLE IMPACTE L’ÚLTIM VELLUTER / Paco Puche LA RUTA DE LA SEDA, UNA OPORTUNITAT PER A VALÈNCIA. CULTURA, TURISME I DESENVOLUPAMENT SOSTENIBLE / José Maria Chiquillo REDACCIÓ: ENRIQUE MARZAL, HISTÒRIA VIVA DE LA INDUMENTARIA GREMI ARTESÀ DE SASTRES I MODISTES DE LA COMUNITAT VALENCIANA: ESPAI INDUMENTARIA VALENCIANA UNA APOSTA DEL GREMI REDACCIÓ LES ESPARDENYES DE CARETA, DE L’HORTA, DE LA FESTA A LA MODA LA CREATIVITAT A LA IDENTITAT SOCIAL VALENCIANA / María José Viñals SEMPRE ENDAVANT / Giorgio Guillot

SOCIAL

[40]

EDITORIAL

DISSENY SOSTENIBLE Enguany en la Falla La Vila de Sagunt aprofitant la capitalitat de València del disseny WDCV2022 volem parlar en el nostre llibret de “DISSENY SOSTENIBLE”. Quina definició agafem de disseny sostenible? El disseny sostenible implica pensar tant que podem optimitzar o canviar per a contaminar menys, reduir despeses d’energia o recursos, o planejar com el producte que estem creant pot ser reutilitzat o reciclat, com les seues implicacions en els diferents nivells de l’economia, i sense oblidar-nos de les seues repercussions en la societat. Entenem per disseny sostenible aquella filosofia de disseny d’objectes físics o de serveis d’acord amb els tres vessants de la sostenibilitat: econòmica, social i mediambiental. El disseny sostenible abasta tot el cicle de vida del producte o servei des d’una perspectiva de 360 graus, però tenint en compte altres conceptes més enllà del medi ambient, com

poden ser els drets humans, el desenvolupament local, el comerç just o el consumisme, sent la responsabilitat i l’ètica ingredients fonamentals. Segons l’acadèmic del disseny Ezio Manzini el disseny sostenible és un disseny estratègic de l’activitat que transforma els sistemes existents i crea altres nous, caracteritzats per materials de baixa intensitat energètica i una alta potencialitat per a la regeneració dels contextos de la vida. Els valencians i valencianes som una societat de canvi, estem acostumats a canviar. Els fallers i falleres, i el seu teixit productiu, no podia quedar-se fora d’eixe canvi constant i és per això que volem donar a conèixer allò que en el món faller se li pot dir tradició i que es pot convertir en un producte o servei sostenible eixint del món festiu i assentant-se en el món real. Un bot possible gràcies a l’administració, a les emprenedores i els emprenedors, i els prescriptors i les prescriptores d’eixos productes i serveis.

ECO

OMI

per Teresa Garcia

SON LES COOPERATIVES LA SOLUCIÓ PER A APLICAR DISSENY SOSTENIBLE?

Tot un repte escriure sobre cooperativisme com a solució per desenvolupar disseny sostenible, en un any, el 2022, on València es prepara per a ser referència mundial en la matèria. Certament el cooperativisme és una garantia per desenvolupar qualsevol activitat des de la perspectiva de la sostenibilitat, sobre tot la social, i no és menys cert també el nombre de cooperatives que existeixen en el sector. No obstant, abans de parlar com el cooperativisme pot ser una garantia de sostenibilitat en el desenvolupament del disseny, caldria conéixer un poc més el cooperativisme i l’economia social. El cooperativisme forma part de les entitats de l’economia social que

operen en el mercat. L’economia social es divideix en dos vessants: l’economia social de mercat i la relacionada amb el tercer sector i l’associacionisme.

SON LES COOPERATIVES LA SOLUCIÓ PER A APLICAR DISSENY SOSTENIBLE?

Dintre de l’economia social de mercat trobem les cooperatives de forma majoritària, però també les societats laborals, els centres especials d’ocupació, les empreses d’inserció, les mútues, o les confraries de pescadors, per exemple. En l’economia social de no mercat, es situarien, fundacions, associacions, les organitzacions no governamentals, tot allò que solem anomenar tercer sector.

Com es pot veure, l’activitat econòmica que gira al voltant de l’economia social no es menuda. Suposa a nivell del País Valencià, el 12,5% del PIB, el 10% a l’Estat Espanyol i el 8% a la Unió Europea. El cooperativisme suposa més de la meitat de l’activitat econòmica generada amb les 2485 cooperatives existents a la Comunitat Valenciana, les quals ocupen directament i indirec-

tament a 78.000 persones. A l’Estat Espanyol les 18.635 cooperatives ocupen a 314.119 persones, mentre que a Europa 2,8 milions de entitats de l’economia social ocupen a 13,6 milions de persones. L’ocupació en l’àmbit de l’economia social, és una ocupació de qualitat, el 80% de les contractacions són indefinides, el 47% de les contractacions són de persones joves, amb perspectiva de gènere i inclusiva, ja que, 128.000 persones amb capacitats diverses o en risc d’exclusió estan treballant a través d’entitats de l’Economia Social. Per concloure, aquesta petita introducció, i acabar de emmarcar l’àmbit del cooperativisme cal també superar les típiques creences que popularment s’associen amb el cooperativisme. La primera és que el cooperativisme es troba present a tots els

El que cal preguntar-se, arribats a aquest punt, és com aquestes empreses són garantia de sostenibilitat i per què aconsegueixen tenir eixe impacte social i econòmic tan positiu, ja que responent a aquestes preguntes, es pot trobar la base que justifica que el cooperativisme puga ser una eina per desenvolupar el disseny de forma sostenible. Per poder aprofundir en per què el cooperativisme és garantia de sostenibilitat i d’impacte social positiu cal esbrinar quines són els trets característics que defineixen una cooperativa front a altres tipus d’organitzacions i empreses. Eixos trets característics es basen en els principis cooperatius, que estan reconeguts legalment i que tota cooperativa deu observar. Els 7 principis cooperatius que diferencien les cooperatives d’altre tipus d’empreses son els següents. 1. Adhesió Voluntària i Oberta. Les cooperatives són organitzacions que segueixen el principi de lliure pertanyença, sense discriminació per motius de gènere, ètnia, situació social, política o religiosa. El principi de portes obertes

TERESA GARCIA

sectors, no només a l’agrari, de fet el cooperativisme més nombrós és de treball associat. De les 2.485 cooperatives, 1.800 són cooperatives de treball. La segona, és que la cooperativa amb major nombre de socis en la Comunitat Valenciana, tampoc és agrària, és de consum i de treball. La cooperativa Consum, té aproximadament 16.000 socis de treball i quasi 2,5 milions de socis de consum. La meitat dels i les valencianes som sòcies d’una cooperativa. Per últim, les realitats cooperatives són grans i menudes, de les 5 majors empreses de la Comunitat Valenciana, dos són cooperatives, però existeixen també nombroses cooperatives de menys de 5 socis. Com es pot comprovar, el cooperativisme està present a les nostres vides de moltes maneres, es tracta d’una forma d’empresa que podem trobar en tots els sectors: vivenda, treball, agroalimentació, consum, energia, transport, sanitàries, educatives, d’iniciativa social, crèdit, assegurances, d’explotació comuna de la terra, etc. Tots i cadascún d’eixos sectors, alguns d’una forma més directa que altres, però tots en definitiva, poden tindre relació amb el Disseny Sostenible, en el desenvolupament dels seus productes, en la forma en la que es presten els serveis que realitzen, etc.

SON LES COOPERATIVES LA SOLUCIÓ PER A APLICAR DISSENY SOSTENIBLE?

està sempre present per a totes les persones que estiguem disposades a acceptar la responsabilitat de ser sòcies de les mateixes. Gestió Democràtica de les persones sòcies. Les cooperatives són organitzacions gestionades des de la democràcia en la presa de decisions per part de les persones sòcies, que trien els seus representants i responsables de forma democràtica, però també prenen les decisions col·lectivament. Participació econòmica dels socis i priorització de les necessitats individuals i socials front al capital. Aquesta és una dels principals principis que permeten la sostenibilitat de les cooperatives. El capital està al servei de les necessitats dels socis

de la cooperativa i no a l’inversa. La participació econòmica dels socis, s’utilitza per a satisfer les necessitats de la cooperativa i la seua finalitat social, és a dir les pròpies necessitats dels socis: accedir a una vivenda, a un treball, etc. L’acumulació de capital no pot produir-se, i els excedents deuen dedicar-se a ampliar els principis cooperatius i a la col·laboració amb altres cooperatives. Autonomia i independència. Les cooperatives són organitzacions autònomes gestionades per les persones sòcies. No pot haver cap acció, interna o externa que comprometa la gestió democràtica o la desvie d’atendre les necessitats dels socis front l’activitat cooperativitzada. És per això que no es pot

invertir de forma que es controlen les decisions o no es permet tampoc l’especulació per part de la cooperativa. 5. Educació, formació i informació. Les cooperatives estan compromeses en l’educació i formació dels seus socis, per capacitar-los en la presa de decisions de caire empresarial i el desenvolupament de l’activitat cooperativitzada, així com també, en la difusió del cooperativisme i els seus principis i la seua llavor en la responsabilitat social. 6. Intercooperació. Les cooperatives ajuden a la consolidació i creació de noves cooperatives o cooperen entre elles per enfortir el moviment cooperatiu. 7. Implicació amb el territori. Aquest principi és el que assegura la sostenibilitat. La

Aquestos principis que són reconeguts legalment, generen una sèrie de drets i deures específics recollits en la legislació en matèria cooperativa. Els objectius socials pels quals es regeixen, i que obliguen a seguir una sèrie de principis que no responen als acumulalació de capital de les empreses convencionals, generen per altra banda beneficis fiscals, ja que es tracta d’empreses que

tenen una finalitat social determinada, que supera l’activitat empresarial de mercat. Aquestes regles específiques són les que permeten un desenvolupament empresarial centrat en la persona,

asseguren la sostenibilitat i fonamenten els principis que en els últims temps, han sigut recollits per grans directius internacionals relacionats amb grans institucions i fons d’inversió, i que venen a dir que l’activitat empresarial ja no deu maximitzar el benefici de l’inversor o de l’accionista, si no que deu maximitzar el benefici de la comunitat.1 El Cooperativisme naix en el SXIX, com a resposta per combatre les desigualtats generades per la revolució industrial. Les primeres cooperatives, són cooperatives de consum i de treball, nascudes en el sector tèxtil, que per una banda aconseguien amb l’associació del treball, noves màquines per

1 Bussines Roundtable EUA. 2019. https://www.businessroundtable. org/business-roundtable-redefines-the-purpose-of-a-corporation-to-promote-an-economy-that-serves-all-americans

TERESA GARCIA

implicació amb el territori implica el desenvolupament de productes o serveis que no perjudiquen a l’entorn o a la societat en la que es desenvolupen. Obliga també a promoure una responsabilitat social, no només amb els socis, si no també amb la comunitat. Les cooperatives son realitats implantades i arrelades en el territori que tenen un menor risc de deslocalització, que creixen i fan créixer les realitats locals on es desenvolupen.

SON LES COOPERATIVES LA SOLUCIÓ PER A APLICAR DISSENY SOSTENIBLE?

continuar amb l’activitat i béns de consum de primera necessitat, com farina, mantega, etc. a preus assequibles en zones deprimides.2 Igualment el cooperativisme és la resposta amb la que s’està treballant per combatre la precarització en les condicions de treball que s’estan produint amb el desenvolupament de grans plataformes digitals en les que se basa la nomenada GIG Economy, un model que es basa en la realització de petits encàrrecs sota demanda, agrupats en la plataforma digital, que té una influència cada volta més important en el treball autònom o freelance. Uber, Glovo, Cabify, etc., són els exemples més clars en el sector logístic, però també en qualsevol tipus de treball que puga agrupar-se digitalment a través de plataformes. I és en aquest punt on comencem a relacionar cooperativisme i disseny sostenible, per veure les múltiples opcions per les quals molts dissenyadors i dissenyadores opten pel cooperativisme per a desenvolupar la seua activitat. En primer lloc permet la co-creació, o la creació col·lectiva, sense

renunciar a la capacitat creativa del dissenyador o dissenyadora. Aquest aspecte és molt important en activitats relacionades amb el disseny, i sobre tot amb la introducció dels conceptes de l’economia circular cada volta més presents en el desenvolupament de qualsevol producte. De la mateixa forma que la innovació oberta resol reptes que té la societat de forma col·lectiva, la co-creació pot respondre des de

la perspectiva de l’ecodisseny a reforçar l’economia circular amb la cooperació. Per què no treballar en materials, i aquest és un repte que te el món faller especialment, on la combustió dels quals, produïsca les mínimes emissions possibles?

2 https://www.ica.coop/es/cooperativas/historia-movimiento-cooperativo

per centralitzar serveis comuns que cooperativitzen. També les cooperatives de dissenyadors i diessenyadores que desenvolupen el seu treball democràticament de forma col·lectiva, en l’àmbit digital o físic, i que contribueixen a mantindre el valor de la creativitat i de la sostenibilitat. El disseny cooperatiu deu ser pel seté principi del cooperativisme inclusió i

sostenible, deu pensar en les persones i l’entorn que va a conviure i a viure el disseny des de la vessant social i ambiental. Hem de pensar en el mobiliari d’una casa des de la perspectiva del seu ús, de l’ ergonomia en l’ús d’exoesquel·lets, etc. I també la intercooperació permet que el sector treballe de forma col·lectiva i puga aprofundir en la sostenibilitat que produeix. Les pròpies cooperatives treballen en la millora del disseny per adaptar-lo a les persones, però el propi sector, per ell mateixa també pot fomentar el cooperativisme en totes les seues fases: la creació, la implementació i el seu ús. És una oportunitat explorar el cooperativisme des del disseny i dissenyar per al cooperativisme. Són dos models que paral·lelament poden trobar nexes d’unió que fonamenten la sostenibilitat. Per últim caldria fer una reflexió que ajude a enfortir els lligams de l’economia social. L’economia social té una visió del creixement econòmic i dels desenvolupament empresarial amb una perspectiva molt humana, que protegeix la vida i a la persona. Podríem dir que naix en el valor que genera l’associacionisme i que es desenvolupa amb el cooperativisme com a empresa. Eixa perspectiva fa de les associacions i el

TERESA GARCIA

O produir falles amb biomassa, per saber, que encara i de forma excepcional, es van a produir unes emissions el més natural possible? En segon, i ja s’ha esmentat abans, permet reduir la precarització de les condicions de treball, sense renunciar a la creació pròpia. Existeixen cooperatives de serveis que poden agrupar persones sòcies dissenyadores que s’agrupen

SON LES COOPERATIVES LA SOLUCIÓ PER A APLICAR DISSENY SOSTENIBLE?

tercer sector, dipositàries de la governança del futur, junt amb les administracions públiques i de les cooperatives les empreses dels nous temps, que possibiliten viure l’economia d’una manera més justa. El sector del disseny, o qualsevol sector relacionat amb la cultura, que a través de l’associacionisme desenvolupa la governança dels seus intangibles i del seu valor, deuria pensar en el cooperativisme

com a forma d’empresa, quan eixe valor ha de traslladar-se al mercat, per què és la forma de protegir eixos intangibles i assegurar-ne la seua sostenibilitat. I el món faller n’és un clar exemple, d’associacionisme, de disseny i de cultura, que pot trobar en el cooperativisme la seua forma d’expressar-se en l’economia de mercat.

Teresa García Muñoz Directora general d’Emprenedoria i Cooperativisme

per Enric Nomdedéu

UNA OCUPACIÓ SOSTENIBLE

Tot sembla indicar que l’origen de la festa de les falles és pagà, i provinent del costum llatí de fer fogueres per a donar la benvinguda a la primavera. I en aquest cas concret, la tradició deriva de cremar trastos vells al final de l’hivern. Hi ha una estoreta velleta per a la falla de Sant Josep, del tio Pep…? L’himne “El Faller” ho reclama del veïnat. Trastos vells que la “xicalla” recollirà per fer un bon foc. El món faller ha anat evolucionant al llarg dels temps, i de la mà dels nous temps, fins al punt que hui es parla de disseny sostenible dels monuments. Que vindria a ser precisament l’antítesi del que era

en origen la festa. Ja no es tracta de desfer-se en un foguera d’allò que ja no serveix, sinó d’imaginar la forma de reciclar i reutilitzar recursos, la manera de reduir la contaminació...

UNA OCUPACIÓ SOSTENIBLE

En una lectura simple, potser algú podria pensar que és contradictori amb el fet mateix d’allò que significa la falla. Desfer-se del que no volem, purificar-ho per la via de foc redemptor... Però de fet, filosòficament és una absoluta fidelitat a l’origen. Es tracta de desfer-se de les idees velles, dels costums inservibles, i purificar-los, no en el foc consumidor, sinó en un esforç per fer el que sempre han fet les falles, evolucionar i acompanyar la societat en els seus canvis. “El disseny és un procés per a identificar, emmarcar i abordar problemes i que aprofita el pensament divergent i convergent a través d’una sèrie de ferramentes, mètodes i activitats com la investigació, les proves i la participació d’usuaris/ ciutadans, el prototipat ràpid i freqüent, l’ús de tècniques de visualització i materialització, la construcció d’escenaris basats en tasques, en un enfocament d’equip multidisciplinari”. Així ho defineix l’Associació València, Capital del Disseny. Hui tot allò que fem reclama el cognom de sostenible, perquè ens hi juguem no només el futur, sinó bona part del present. Així sorgeix també el binomi disseny sostenible. I la sostenibilitat ha de ser econòmica, ha de ser social i ha de ser mediambiental.

Si m’és permés, per raons de formació, o fins i tot vinculades a la meua feina com responsable de l’ocupació, només em referiré a la sostenibilitat econòmica. The Limits to Growth és el nom d’un informe publicat el 1972 pel Massachusetts Institute of Technolgy (MIT), en què ja qüestionava el mite de creixement econòmic quasi infinit. Va fer una simulació simple contraposant el creixement poblacional amb tendència a ser infinit, amb la realitat finita de les matèries primeres. Té dues versions posteriors i revisades. La de 1992, “Més enllà dels límits del creixement” en la qual s’afirma documentadament que la humanitat ja ha superat la capacitat de càrrega del planeta per sostenir la població existent. I una versió del 2004, d’idèntic títol i amb la postil·la “30 anys després”, que actualitza les dades i confirma el diagnòstic. Una mica fruit de tot això, en els darrers anys ha anat creixent la consciència de la necessitat d’incorporar, ja s’ha dit, el concepte de sostenibilitat a tota acció humana en el trànsit cap a una nova manera de produir i de consumir. Els desastres ecològics, i també aquesta pandèmia que encara cueja, han accelerat la convicció de la necessitat de canviar.

ús”. O a l’esperit de les falles. Cremar tot allò vell. Cada any fer-ho tot de cap nou. I la gran pregunta que se’m formula a mi com a responsable de l’ocupació a la Generalitat, és si estem preparats laboralment per assumir el disseny sostenible. La sostenibilitat en el seu conjunt. L’any 2016, el Servei Públic Valencià d’Ocupació, LABORA, amb l’assistència tècnica de l’Instituto Medes, va elaborar i publicar un extens treball titulat Situació i Tendències de l’Ocupació Verda i l’Economia Circular a la Comunitat Valenciana. I des d’aquell primer treball, no hem parat de revisar-lo, completar-lo i actualitzar-lo. Ja aleshores dèiem que el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient

ENRIC NOMDEDÉU

Aquella vella i fal·laç dicotomia entre creixement econòmic i benestar, front a la sostenibilitat, s’ha demostrat absurda. No només no són conceptes contraposats, sinó que tot simplement, sense sostenibilitat, és impossible no només el creixement econòmic, sinó fins i tot el manteniment dels actuals paràmetres. I sense la sostenibilitat el benestar és una quimera. El vuité dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) afirma que cal Promoure el Creixement Econòmic Sostingut, Inclusiu i Sostenible, l’Ocupació Plena i Productiva, i el Treball Digne per a Tothom. I això es concreta amb què el creixement econòmic ha de garantir l’ocupació alhora que els drets de les persones i la protecció dels ecosistemes naturals. Per això, cal desenvolupar processos industrials i tecnològics d’economia circular mitjançant el suport financer i logístic, a les empreses innovadores i als emprenedors, la formació permanent. L’Organització Internacional del Treball (OIT) calcula que en els propers vint anys, a l’Estat Espanyol es crearan més de dos milions d’oportunitats d’ocupació vinculades a l’economia circular. L’economia circular, també dita verda, es basa en la reutilització, la reparació i el reciclatge, conceptes radicalment oposats a l’actual ”un sol

UNA OCUPACIÓ SOSTENIBLE

(PNUMA) definia l’ocupació verda com aquells llocs de treball que redueixen l’impacte ambiental de les empreses i els sectors econòmics, fins assolir nivells sostenibles. Aquests llocs de treball verds es troben en molts sectors de l’economia, des del subministrament d’energia fins al reciclat i des de l’agricultura fins a la construcció i el transport. Són llocs de treball que ajuden a reduir el consum d’energia, matèries primeres i aigua mitjançant estratègies de gran eficiència, a descarbonitzar l’economia i a reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle, a disminuir o evitar

per complet totes les formes de deixalles i de contaminació, i a protegir i restablir els ecosistemes i la biodiversitat. L’ocupació verda contribueix en forma decisiva a reduir la petjada ambiental de l’activitat econòmica. Des de l’any 2000 fins al 2019, l’ocupació verda s’havia multiplicat per tres. I el creixement només s’ha vist truncat el 2020 per la pandèmia, però ha passat en quasi totes les ocupacions. Ara ens estem recuperant. I cal destacar que, a diferència d’allò que ocorre en el mercat laboral vist en el seu conjunt, la contractació en l’ocupació verda té un 90’99%

fa al batxillerat, també baixa, en l’economia verda representa un 37%, mentre que en el conjunt del mercat laboral arriba al 45’93%. El canvi es produeix precisament en la Formació Professional, on el mercat general representa només un 11’28%, mentre que en l’economia circular més que dobla el percentatge, arribant al 24’41% I quan es va preguntar a les empreses sobre les expectatives de creixement de la facturació de l’economia verda la resposta va ser també de gran contundència. El 81’40% tenia expectatives positives, un 15’28 no es pronunciava, i només un

ENRIC NOMDEDÉU

de contractes fixes a temps complert, un 5’59% de contractes fixes a temps parcial i un 3’42% d’ocupació discontinua. Per això hem desenvolupat tota una estratègia de formació professional que abasta gairebé tots els sectors econòmics. Perquè l’ocupació verda, no és un sector específic, sinó una realitat transversal, que guanya pes dia a dia, en qualsevol activitat econòmica. I està tenint resultats. El 38’31% de l’ocupació valenciana l’acumula la gent amb titulació universitària, mentre que en l’economia verda, baixa fins al 32’49%. Pel que

UNA OCUPACIÓ SOSTENIBLE

3’32% considerava que les seues expectatives eren negatives. I finalment, per no atabalar amb més números, quan s’investiga pels perfils formatius que es demanaran a les noves contractacions en economia circular, per tant, en economia sostenible, un 24% serà per a persones amb batxillerat-graduat escolar, un altre 24% per a titulats universitaris, i més del 51% a cicles formatius- FP. Així que gosaria dir que sí, que ho hem entès, i des de l’administració valenciana ja fa temps que hi treballem. Tant la Formació Professional que depén de LABORA, com la que depén de la Conselleria d’Educació, treballem coordinadament per tal d’oferir els continguts que s’adeqüen a allò que ens demana el mercat laboral. Imaginem això. Una empresa es dedica a fer penja-robes de plàstic, i té un contracte en exclusiva per servir-los als dos principals venedors de roba de l’estat. Uns grans magatzems de llarga història i reconegut nom, i un conglomerat d’empreses de potència mundial, del sector del vestit, amb seu central a Galícia. Crec que m’explique. Una altra empresa, la principal fabricant i distribuïdora de derivats dels lactis, fabrica els seus envasos de iogurt, per exemple, amb el sistema d’en-

cunyar sobre planxes de polímer. Els retalls sobrants, són el material amb el qual fabrica els penja-robes l’altra empresa. Però és que a sobre també té un acord amb les grans superfícies i compra tots eixos productes caducats. Recicla l’alumini de les tapes, aprofita tots els polímers per a fer els penja-robes, i els productes lactis que no són ja adequats per al consum humà, amb un tractament es converteixen en aliment per al bestiar. I per acabar-ho d’arrodonir, l’empresa dels penja-robes, ven a la dels iogurts els penja-robes trencats i els retalls, perquè aquells tornen a fer vasos per als iogurts. I la roda no para. Una estoreta velleta per a la fàbrica de llet... Podríem taral·larejar! Si a això li sumes que en les seues diferents factories un poc per tot el món, tenen panells solars per a l’autoconsum, estaríem davant d’un exemple espectacular d’economia sostenible. Sense residus. Saben què? L’empresa existeix i és valenciana. Hauria de ser el nostre ninot indultat en la falla de l’economia sostenible. Sí, les valencianes, els valencians, també sabem fer les coses bé. Sostenibilitat meua que de l’economia seràs l’ama per culpa teua tinc el cor encés en flama.

Enric Nomdedéu i Biosca Secretari autonòmic d’Ocupació i Director general de LABORA - Servei Valencià d’Ocupació i Formació

per Miquel Soler

DISSENY SOSTENIBLE I FORMACIÓ PROFESSIONAL

La Formació Professional cada vegada està mes implicada en la sostenibilitat i l’economia circular. És impossible pensar en el futur professional si l’alumnat no té competències, de caràcter transversal, que puguen desenvolupar la seua carrera professional pensant en un món més sostenible. En aquest sentit, el binomi Formació Professional i disseny és un concepte de futur molt necessari i interessant. És imprescindible pensar el disseny des d’una òptica de curt termini i únicament en els dissenyadors; és imprescindible que els professionals d’una gran quantitat de professions tinguen el disseny com una marca de qualitat: els professional de la imatge

personal, de fusteria, d’edificació, inclús d’atenció a les persones, són cada vegada més necessaris i que tinguen una nova visió relacionada amb el disseny pot donar a la Comunitat Valenciana una marca pròpia de qualitat.

DISSENY SOSTENIBLE I FORMACIÓ PROFESSIONAL

En aquest sentit, si assumim que el projecte de Capital del Disseny té un objectiu transversal i transformador en la formació professional, també haurem d’assumir que aquest disseny ha de ser amb la mentalitat de sostenibilitat, una sostenibilitat que no ha de centrar-se en la mediambiental, sinó que haurà de ser també sostenibilitat econòmica, entre altres. El concepte de l’economia circular i de proximitat lligat al disseny en la Formació Professional és molt interessant perquè des d’aquests professionals podem ajudar a crear un nou model econòmic i empresarial que pense en la utilització de materials de proximitat i en la reutilització de materials, entre altres. La capitalitat de València com a Capital del Disseny obri una gran oportunitat a la majoria de famílies professionals i possibilita al professorat i a l’alumnat de veure les seues competències ampliades i complementades amb la visió general del disseny i l’adaptació d’aquest a les competències de les diferents professions. D’aquesta experiència i col·laboració hauran de sorgir noves professions i noves competències no tractades encara en la Formació Professional reglada i ens dona una nova possibilitat d’ocupabilitat no tractada anteriorment. A més

a més, si al concepte general del disseny afegim conceptes com ecologia, sostenibilitat, reciclatge o l’economia circular fomentarem una societat més justa i equilibrada. La nova economia postpandèmica que està sorgint proporciona noves alternatives d’ocupabilitat que, juntament amb una mentalitat de digitalització i emprenedoria pot possibilitar que els nous professionals que sorgeixen dels cicles formatius siguen els abanderats d’eixa nova societat. Des de la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport estem implicats a ser agents facilitadors del canvi i agents que ajuden a crear noves empreses modernes i arrelades a l’entorn més pròxim. Però, la visió de la Formació Professional no ha de quedar-se únicament en les noves generacions i la seua implicació en un nou model empresarial i econòmic; també els treballadors que estan en actiu hauran d’acceptar aquest concepte de disseny de proximitat i d’economia circular. És molt important que els professionals actuals, mitjançant la millora de les competències i de la mà de la Formació Professional, puguen adaptar-se al nou model que la societat reclama. En aquest sentit, una Formació Professional flexible i adaptada al canvi proporcionarà les competències que facilitarà la nova economia.

MIQUEL SOLER

amb una mentalitat de digitalització i emprenedoria pot possibilitar que els nous professionals que sorgeixen dels cicles formatius siguen els abanderats d’eixa nova societat.

DISSENY SOSTENIBLE I FORMACIÓ PROFESSIONAL

Un altre aspecte a tindre en compte en el projecte de disseny i FP és comptar amb els professionals del disseny: la Comunitat Valenciana té un potencial enorme de grans dissenyadors i importantíssimes empreses relacionades amb el disseny. La possibilitat que els professionals de la Formació Professional es mimetitzen amb els professionals del disseny pot donar un resultat excel·lent i una nova possibilitat d’empreses i d’economia a tot el País Valencià en la línia d’altres experiències d’Europa que ja van encetar aquest camí. En definitiva cal pensar que el potencial del disseny tant implantat al territori i la col·laboració amb els sectors productius amb la participació de la formació pot catapultar un nou tipus d’empresa i de professionals, i si a aquesta oportunitat afegim el concepte de sostenibilitat i economia circular podem ser capdavanters d’empreses. En aquest moment ja participem en diferents focus per tal d’ajudar a l’objectiu traçat i ens comprometem a participar i expandir aquest nou model econòmic des dels diferents cicles de Formació Professional. A més a més, afegirem competències tan necessàries per al nou model com pot ser la digitalització, l’emprenedoria, la innovació i la

qualitat, que units i relacionats faciliten, a mitjà termini, tindre professionals competents i empreses que puguen adaptar-se ràpidament als canvis sol·licitats en la nova societat valenciana. Miguel Soler Gracia Secretari autonòmic d’Educació i Formació Professional

per Juan Pedro Sánchez

ESTEM PREPARATS PER A CANVIAR A UN DISSENY SOSTENIBLE?

Respondre esta pregunta, des d’un punt de vista psicosocial, em resulta tan apassionant com complex. Apassionant perquè estem parlant de predir i explicar la conducta humana, i això, a mi, com a psicòleg vocacional, m’ompli d’energia positiva. Complex perquè, com més i millor conec els secrets dels fonaments del comportament humà, amb més claredat en veig la multicausalitat i, per tant, em resulta impossible (i seria poc professional) poder generalitzar. Dit això, m’agradaria establir les bases de forma simplificada (el que em coneix sap que el meu lema és “simplificant allò complex”) del que és la conducta prosocial de la persona enfront d’un grup.

Per a mi, parlar de “disseny sostenible” és parlar de comportaments que beneficien una gran majoria de persones, de manera directa i indirecta, inclòs u mateix. I, a més, pot ser que eixe comportament no satisfaça el propi interés a curt termini, sinó a mitjà o llarg termini. Alguna cosa que a l’ego, eixe “pepito grillo mental” que ho vol tot i ja, li pot suposar un conflicte intern tremend.

ESTEM PREPARATS PER A CANVIAR A UN DISSENY SOSTENIBLE?

Per a mi, tractar d’explicar si estem preparats per al disseny sostenible implica estudiar la dinàmica entre egoisme, cooperació i competició social que duem a terme els éssers humans. Això pot abocar llum per a poder arribar a afavorir el medi ambient, els drets humans, el desenvolupament local o el comerç just, aconseguint conductes més equilibrades entre egoisme i altruisme, o entre cooperació i competició. En el disseny sostenible, com en qualsevol altra mena de conductes prosocials, entra en joc, simultàniament, la divergència i la convergència

JUAN PEDRO SÁNCHEZ

d’interessos. Divergència d’interessos entre les persones que hi participen, perquè cadascú pot beneficiar-se personalment i perjudicar els altres. Convergència d’interessos perquè, a llarg termini, la cooperació és més beneficiosa per a tots que aprofitar-se de la situació i perjudicar els altres. És a dir, l’acció egoista, que en principi resulta més avantatjosa per a cada persona a curt termini, produirà, si és triada per la majoria, un resultat negatiu per a tot el conjunt de persones (inclòs u mateix) a mitjà i llarg termini. Com pots intuir, davant de la pregunta de si

ESTEM PREPARATS PER A CANVIAR A UN DISSENY SOSTENIBLE?

estem preparats per a canviar a un disseny sostenible, ens enfrontem al que anomenem en psicologia “un dilema social”. Un dilema social perquè pot suposar un conflicte d’interessos en les persones que vivim en un context social a nivell de comunitat de veïns, barri, localitat o qualsevol altre nivell de territorialitat, ja que les nostres accions són interdependents.

men social de la comparació, el judici, la crítica i el retret. De manera que, quan parlem de consum de recursos comuns o d’aportacions a béns públics, se solen intensificar les lluites d’egos i comportaments competitius, enfront dels cooperatius. Per què ocorre això? Perquè es donen dos circumstàncies en esta mena de dilemes:

I, a més, contribuir requereix “un esforç” perquè cal canviar hàbits (p. ex., anar a treballar en transport públic o amb bicicleta en lloc d’usar el cotxe, renunciar a comprar el que més t’atrau pel que és més sostenible, etc.).

els éssers humans som més flexibles del que sembla i no sempre busquem el benefici personal a curt termini Aquesta interdependència es fa evident quan els resultats que cadascú obtenim depenen tant de la nostra pròpia decisió com de la decisió dels altres. I, com deia abans, és complex perquè sorgeix també el fenomen de la “droperia social”, que consisteix a aprofitar-se de l’esforç col·lectiu sense contribuir. Davant d’esta situació podem sentir frases del tipus “perquè si no ho fa eixe, per què ho he fer jo?”, “quin aprofitat/ ada que és este/a!”, “quina cara més dura que té, i jo ací esforçant-me a reciclar i ell res de res”. És a dir, apareix el feno-

El recurs comú, o els beneficis de contribuir, estan disponibles per a tots, tant per als que contribueixen com per als que no ho fan. 2. És una contribució voluntària, no imposada, i no existeix control ni sancions per als que es beneficien sense aportar res.

Davant d’estos canvis, les emocions personals i col·lectives que ens impulsen a tindre èxit o resultats de manera immediata o a curt termini, s’enfronten a la lògica i a la racionalitat de visualitzar un futur millor que està per arribar. La discussió i la polèmica improductiva està servida. No hi ha més que observar el que està passant ara mateix. Es parla molt però es fa poc, o el que es fa és insuficient. Un altre problema afegit és que, si tots ens deixem portar per la mateixa actitud egoista o competitiva, els recursos no seran sostenibles i s’esgotaran. Altres persones

també es veuran perjudicades a curt termini, però ningú podrem gaudir dels avantatges del disseny sostenible, ni a mitjà ni a llarg termini. Davant d’este panorama, la resposta a si estem preparats per a un disseny sostenible pot anticipar-se com un NO com una casa, veritat? No obstant això, els resultats d’estudis experimentals i altres dades de la vida real ens permeten ser prou més optimistes, ja que les decisions que afavoreixen el col·lectiu se situen entre el 50 i el 80 per cent, cosa que demostra que els éssers humans som més flexibles del que sembla i no sempre busquem el benefici personal a curt termini. És el que es coneix en Psicologia Social com “egoisme il·lustrat”, en el qual una persona està disposada a contribuir al bé col·lectiu sempre que li supose algun benefici col·lateral o avantatge a llarg termini, major del que aconseguiria buscant el benefici personal a curt termini. Estos beneficis col·laterals poden ser materials o socials (per exemple, evitar crítiques o mala reputació de ser egoista, fer callar la consciència moral, els sentiments de culpa o vergonya, així com rebre elogis). A nivell material, és important que la persona que contribueix obtinga algun benefici o forma de bonificació de

manera directa o indirecta (per exemple, en forma de reducció o devolució d’impostos relacionats amb la sostenibilitat o el reciclatge). Clar, aconseguir això implica també l’esforç de l’administració pública i la classe política, treballant de veritat en pro del bé comú, reduint els seus comportaments egoistes o competitius, demostrant amb fets que aporta beneficis, a curt termini i a mitjà o llarg termini, les conductes alineades amb eixe disseny sostenible. En cas contrari, percebrem que la decisió de contribuir o no fer-ho tindrà molt poc impacte en el resultat col·lectiu, perquè la idea mental que subjau és que no sembla que hi haja moltes persones implicades en el canvi. Es necessiten incentius contingents (a molt curt termini) per a augmentar les conductes col·laboratives que requereix anar a un disseny sostenible (p. ex., reducció o devolució d’impostos). Al mateix temps també és important que hi haja penalitzacions per a les conductes que volem reduir o eliminar (p. ex., en forma d’augment d’impostos). I, per descomptat, és contraproduent sol·licitar als altres que facen un esforç per canviar en una determinada direcció i després, qui sol·licita o proposa el canvi no ho demostra amb el seu exemple. No sé si m’explique. Perquè, en

eixe cas, tornaríem més amunt, on apareix el judici, la crítica i el retret, les lluites d’egos, etc. En resum, necessitem elevar el nostre nivell de consciència per a reduir el nivell d’ego i poder veure més enllà del nostre nas amb lucidesa mental. Parlem, en realitat, d’intel·ligència emocional o, com m’agrada dir, “encendre llums en la consciència”. La meua resposta, per tant, a la pregunta que dona títol a este article seria “necessitem tindre més llums”, a nivell individual, grupal i social, per a iniciar un procés real de millora que ens permeta fer eixe salt qualitatiu cap a un disseny sostenible. Però em sorgeix ara una altra pregunta: volem fer-ho? Juan Pedro Sánchez Psicòleg organitzacional www.juanpedrosanchez.es

IAL

per Jordi Sebastià

ECODISSENY, EL PRINCIPI DEL PRINCIPI

I si començàrem a construir les cases pels fonaments? I si planificàrem els processos industrials de forma lògica i ordenada? El lector d’aquestes primeres línies potser es trobarà una mica desconcertat davant d’unes preguntes en principi tan absurdes com aquestes. És que -es demanaràno ho fem ja així? Comencem els edificis per la teulada? No és la lògica la que marca el procés de fabricació de qualsevol producte? Doncs sí... i no. Intentaré explicar-me. És ben cert que la nostra economia es mou cada vegada més dins dels paràmetres de l’organització sistemàtica dels processos. Des de la revolució industrial, lentament primer, i amb una velocitat vertiginosa després, els sistemes de producció milloren i es fan més eficaços,

s’estableixen normes i pautes que controlen i ordenen com s’han de fabricar els productes, o com s’han d’edificar els habitatges, s’introdueix la mecanització i la digitalització, tot sembla molt més planificat que no abans, i no obstant... l’economia “clàssica” oblida que tota la nostra activitat es realitza sobre un planeta, la Terra, que té uns límits ben concrets i un ecosistema, la natura, que és molt més fràgil del que pensàvem.

ECODISSENY, EL PRINCIPI DEL PRINCIPI

L’economia tradicional veu el procés de fabricació d’un producte com una línia, amb un principi -l’extracció de les matèries primeres-, i un final -el producte acabat-. Però aquesta visió lineal no té en compte factors que cada vegada se’ns fan més evidents, com que les matèries primeres són limitades i que els productes, tots, tenen una caducitat que ens obliga a prescindir d’ells, i alguna cosa haurem de fer quan ja no resulten útils... L’energia gastada en el procés, el transport necessari per fer arribar els productes al consumidor, la quantitat i les condicions de treball humà,

comptabilitzem també aquests factors a l’hora de mesurar “l’impacte” d’una fabricació?... És obvi que el model lineal ja ha arribat als seus límits i que problemes tan greus com l’acumulació de residus o els que genera el canvi climàtic exigeixen un canvi de paradigma. L’alternativa, l’única que tenim, és l’economia circular, és a dir, el canvi d’un model que extrau de la Terra uns productes i hi aboca els residus que no necessitem, per un altre que aprofita al màxim els nostres recursos i intenta donar-los més i més usos amb el menor impacte possible sobre el planeta. Es tracta de reciclar i d’evitar al màxim les “externa-

DISSENYAR BÉ, DISSENYAR ECOLÒGIC, PER EVITAR PROBLEMES.

Què és això? El nom explica ja moltes coses: disseny ecològic. I què vol dir exactament? Resulta senzill explicar-ho. Si el disseny és el

primer pas de tota fabricació, la idea primigènia que després en convertirà en un objecte concret, un moble, un aparell electrònic o una casa, l’ecodisseny es planteja executar aquest primer pas de manera que es tinguen en compte tots els paràmetres que asseguren la major sostenibilitat possible; des del principi. L’ecodisseny per tant, ha de tenir en compte tot un munt de qüestions, ha d’avançar-se als problemes que es poden generar en un procés de fabricació per evitar-los de soca-rel. El ventall d’elements a tenir en compte és molt ampli. Per exemple, els materials amb

quins procediments he de posar en marxa? Quanta energia necessite? Com la puc obtenir? Amb quines pintures la decoraré? I una vegada acabada la peça, com l’empaquetaré? Com la transportaré? És fàcilment reciclable? Quant durarà? Com he dit abans, resulta senzill explicar el concepte d’ecodisseny i estic segur que al lector li haurà paregut una idea molt sensata, però aplicar-lo no sembla tan fàcil. Els dissenyadors no estan encara acostumats a tenir en compte totes aquestes qüestions, la seua faena es limitava fins ara a procurar

què es fabricarà un objecte: Són reciclables? Provenen de fonts sostenibles? Es troben molt lluny del lloc de fabricació? Després en el procés: Per fabricar aquesta determinada peça,

que un objecte tinguera una forma útil i agradable, i que la seua fabricació resultara el més senzilla possible. Però, com he comentat abans, no podem continuar amb el mateix model,

JORDI SEBASTIÀ

litats negatives” de què parlen els economistes clàssics, de posar en contacte unes empreses i unes altres per generar sinèrgies de simbiosi industrial que eviten l’abocament de residus i l’esgotament de recursos, de planificar sí, però aquesta vegada tenint en compte una realitat física i natural que l’economia clàssica semblava ignorar. És per això que deia que, malgrat que els processos de fabricació moderns semblen ordenats i racionals, no ho són completament, perquè han deixat de costat aquestes consideracions tan fonamentals, i també, en moltes ocasions, el factor humà, les condicions dels treballadors necessaris per fabricar determinats productes. És obvi que el canvi de model lineal a circular no resulta senzill, però també ho és que no tenim alternativa i que el temps corre en contra nostra, en contra de la humanitat. Com podem organitzar el canvi? Quines eines tenim? Doncs, la primera, el principi del principi, els fonaments de la casa, és l’ecodisseny.

ECODISSENY, EL PRINCIPI DEL PRINCIPI

perquè el temps i la Terra s’esgoten. Les escoles i centres de disseny necessiten urgentment un canvi de mentalitat, els seus alumnes i treballadors són el primer pas en un procés que ja no pot tornar a ser com abans. Aplicar per sistema l’ecodisseny evitarà molts dels problemes que afecten les modernes societats industrialitzades arreu del planeta. L’ecodisseny hauria de ser, en un període de temps no massa llarg, l’única forma de dissenyar, de projectar elements de qualsevol tipus, perquè tot allò que no resulta sostenible en el seu procés de fabricació acabarà per tenir un impacte negatiu sobre les nostres vides més prompte que tard. Si alguna lliçó hem après de la terrible pandèmia de la COVID és precisament que som molt més vulnerables del que pensàvem, i que la globalització econòmica ens ha fet molt sensibles a qualsevol perill, per llunyà que semble. L’ecodisseny és en realitat una crida a la sensatesa, a la necessitat de produir a casa nostra per ser molt menys dependents d’una economia internacional que, com s’ha vist amb la darrera crisi sanitària, no sempre pot respondre a les nostres necessitats, i de produir de forma coherent amb un entorn cada vegada més amenaçat. Malgrat que el concepte semble molt nou, la realitat

és que l’ecodisseny és només una nova mirada a una forma de fabricació que no fa tant que practicàvem de manera sistemàtica. No cal allunyar-se molt en el temps per contemplar els nostres avis fabricant cadires de boga, amb la fusta i les fulles dels arbres i plantes del terreny, amb un disseny -que aleshores no es deia aixíque ha perdurat amb el pas del temps per la seua funcionalitat, senzillesa, elegància i, també, sostenibilitat. No es tracta de tornar a produir únicament de forma artesanal, però sí de recollir la saviesa que es trobava en una forma de procedir que era respectuosa amb l’entorn perquè el sentia molt més a prop. Les infinites possibilitats que ens brinda l’economia moderna, amb el seu increïble grau de desenvolupament digital, han de servir precisament per reformar els errors d’un sistema que s’ha convertit en una amenaça. L’ecodisseny és el primer pas en una cadena lògica de transformació, és el principi del principi, perquè només si dissenyem amb consciència ecològica estarem, com deia a l’inici, començant vertaderament la casa pels fonaments. Jordi Sebastià Director Relaciones Externas IVACE

per Carlos Galiana

VALÈNCIA EN LA CITIES 2030

2020 és un punt d’inflexió en l’era de la major transformació tecnològica de la història de la humanitat. Mai abans s’havia produït tal volum d’innovacions de forma contínua i concurrent. Estem davant de l’inici de la quarta revolució industrial i de totes les tecnologies emergents que porta associades. Estes innovacions estan apareixent a un ritme que supera amb escreix les capacitats d’assimilació a nivell individual, inclús per a aquelles persones amb un alt nivell de coneixement tecnològic. La velocitat, la sofisticació i la disparitat dels àmbits d’innovació, estan provocant al mateix temps una desigualtat notable en els distints nivells d’adopció per part de les persones, no sols per diferències

generacionals o econòmiques, sinó a més per la dificultat que suposa accedir a la informació adequada en este complex context tecnològic tan avançat.

VALÈNCIA EN LA CITIES 2030

ENTREVISTA A CARLOS GALIANA EN LEVANTE TV La innovació tecnològica és quelcom que no podem ignorar en la nostra vida, ja que codifica i determina el que hem sigut, som hui i, amb tota seguretat, serem en els anys que estan per vindre. Però necessita estar íntimament relacionada amb les idees de la filosofia, de l’ètica i de l’humanisme, per a mantindre’s en uns llits que ens oferisca el millor dels seus atributs i minimitze les seues possibles disfuncions o desequilibris col·laterals. Per això, Europa, admetent que en l’escalada vertiginosa del progrés tecnològic ja no pot equiparar-se als líders disruptius actuals, reconeix que és ara quan té una oportunitat única per a ser la veu de les persones i dels seus drets humans fonamentals. Esta unió entre pensament i tecnologia es denomina Tecnohumanisme i sorgix de l’aplicació de les idees i tesi de les disciplines humanes a les tecnologies més innovadores. La trajectòria europea en matèria reguladora i defensora dels drets de la ciutadania dels estats membres la legitima per a aspirar a liderar un històric segon renaixement, on el ser humà se situe en el centre i siga la tecnologia la que es pose al seu servici.

És per això que des del sector públic i des de la innovació social s’ha vinculat amb esta idea europea i este pensament que situa la persona en el centre de tot. No sols ho entenen com l’única forma possible de desenvolupament sinó com l’única forma que suposa una autèntica entrega de valor. En definitiva, el desenvolupament de la investigació i la innovació i l’enfortiment d’una societat basada en el coneixement des de les persones i per a les persones marcarà la diferència entre una forma de viure o una altra. També se sap que no se podrà aconseguir-ho només des del sector públic i que perquè el procés de transformació tinga èxit, és clau que els governs i les seues administracions lideren on focalitzar els esforços, que la ciutadania i la societat perceba la seua importància i s’implique, i que el sector privat i l’acadèmia orienten el seu talent i el seu coneixement per a aconseguir-ho. Europa i la seua proposta política d’investigació i innovació orientada a missions que milloren la nostra vida i el nostre entorn, ens brinda una oportunitat excel·lent per a tornar a posar a les persones a l’inici i al final de tot i al mateix temps, fer de València una referència europea en innovació.

Vaig nàixer a Sagunt el 10 de setembre de 1974. Soc especialista en gestió, producció i direcció teatral. La meua vida laboral ha anat lligada a les arts escèniques i a l’organització d’esdeveniments. Com a actor he participat en nombroses produccions teatrals i sèries de televisió. He treballat amb directors de la talla de Michael McCallion (Prospero’s Star), Jaime Chávarri (Hamlet), Antonio Díaz Zamora (Las aventuras de Rubián y Leopoldis), Antonio Hernández (Tarancón, el quinto mandamiento), Chema Cardeña (Rèquiem, El banquete, Hotel Venezia), Salva Bolta (La balada de les bèsties), Martín Crespo (El llibre dels fets, Normandia, Henry), Octavi Masià (Las palabras de Vero) o Dídac Ballester (Mil coses que faria per tu) Faller des de xicotet; he sigut, durant tres anys, president de la Falla Sevilla Dénia. Molt actiu en la meua faceta fallera he obtingut nombrosos premis com a actor i director en els concursos de teatre i presentació de la Junta Central Fallera. La meua vida política comença al 2012 militant en el Bloc Nacionalista Valencià i en Compromís; i, en febrer de 2013, passe a formar part de l’Executiva Comarcal de Compromís per València.

Membre del Consell Rector de la Junta Central Fallera, durant la segona meitat de la legislatura 2011/2015, vaig liderar la Sectorial de Festes de Compromís per València treballant, especialment, per la transparència en els pressupostos de l’Organisme Autònom. Durant el mandat 2015/2019 vaig ser Regidor de Comerç, Control Administratiu, Espai Públic i Relacions amb els Mitjans de Comunicació a l’Ajuntament de València. En la legislatura 2019/2023 vaig ocupar el càrrec de Regidor de Comerç, Control Administratiu, Innovació i Gestió del Coneixement i Relacions amb els Mitjans de Comunicació de l’Ajuntament de València, President del

Consell d’Administració de MercaValència i vicepresident de Las Naves. Des de febrer de 2020 substitueix a Pere Fuset com a Tercer Tinent d’Alcalde, Coordinador General de l’Àrea d’Educació, Cultura i Esports, Regidor Delegat de Cultura Festiva i Portaveu del Grup Municipal Compromís. De quina manera, a través de la innovació, podem millorar nostra ciutat, la ciutat de València? Des de el centre de innovació Las Naves es duen a terme projectes de innovació que situen a les persones en el mig, en el centre. Carlos Galiana (regidor d’innovació de l’ajuntament de Valencia) ens va a explicar estos projectes i les accions que estan portant a terme.

CARLOS GALIANA

Però primer que res, qui és Carlos Galiana?

VALÈNCIA EN LA CITIES 2030

El 30 de setembre de 2021 es celebrava al Senat el citiES 2030 que és una iniciativa per a l’acceleració i aplicació a Espanya de la Missió de la Comissió Europea d’aconseguir 100 ciutats climàticament neutrals en 2030. Aquesta missió aspira a convertir-se en el principal instrument de la transformació econòmica i social que hauran d’abordar les ciutats europees per a aconseguir la transició ecològica. Com està afrontant la ciutat de València este repte?

CARLOS: La emergència climàtica és un repte que ens preocupa molt, tant a les grans ciutats com a les xicotetes, al llarg de esta dècada va a ser molt important que establim les bases per aconseguir-ho. Per exemple. les no emissions del CO2, perquè estem arribant a un punt de no retorn.

Una ciutat té moltes necessitats i molts requeriments, cosa que és molt complexa però no impossible, per això hi ha un calendari del que el centre Las Naves està aportant, una transformació cap a ciutats més verdes, més sostenibles, però també digital, és a dir, que la tecnologia vaja de la mà per a ajudar-nos a les emissions 0. Què ens pots contar?

CARLOS: València ha aprovat un pla estratègic d’innovació centrat en tindre una ciutat més sostenible, a més, és un pla que ha sigut aprovat per la immensa majoria dels regidors, ja que és una qüestió que no entén de política, és un pla de futur de la ciutat. Hem aprovat una missió que és diu “València, ciutat neutra”. Existeix un projecte europeu que triarà a 100 ciutats de tota Europa què pretén que 3 barris d’eixes ciutats siguen climàticament neutres en emissions. Aleshores el que estem fent ara mateixa a València és detectar quins poden ser eixos barris, els pioners en eixa proposta per a tirar endavant.

CARLOS: És important tindre mesurat el barri, conèixer les emissions que eixen del barri, perquè la Unió Europea el que demana es que els digues: estem ací, i anem a aconseguir arribar ací en 2030, i estos sówvn els reptes que tenim i el camí que anem a fer. El que estem fent és analitzar tots els barris de la ciutat, i veure quins tenen més potencial. És un repte difícil però tampoc volem posar reptes impossibles.

En què consisteix està missió de “València, ciutat neutra”?

CARLOS: La Unió Europea va analitzar com se estava fent la innovació a Europa, a les ciutats i als països, i es va donar compte que és més fàcil implementar la innovació a les ciutats que a nivell estatal, perquè se’n va un poquet de les mans, es va fixar en quan l’home va arribar a la lluna, és a dir, en els anys 60 els EEUU es va fixar arribar a la lluna com a missió, la missió Apolo, volien portar al home a la lluna abans de què acabara l’època, abans dels russos i que tornarà viu, no?

Estava tot mesurat en temps, en objectius, i tota la industria del país es va centrar en eixa missió. Perquè no era només la industria espacial, era la industria de alimentació per vore què anàven a menjar, la industria tèxtil havia de vore com anaven a vestir-los, és a dir, totes les industries es varen posar d’acord, tot el país anava cap a eixe objectiu. Amb eixa filosofia se han creat les missions, lo que vol Europa es que les ciutats es plantegen missions per a què tota la ciutadania, la

CARLOS GALIANA

Eixos barris haurien de tindre ja unes emissions competitives o a la baixa, o es tracta de que el barri puga tindre més potencial verd… quin perfil de barri se està buscant?

VALÈNCIA EN LA CITIES 2030

industria, el sector civil, el sector privat, les administracions, vagen units en un mateix objectiu. Aleshores, València se ha posat com a objectiu eixos tres barris, i el que estem fent és aglutinar a tot el món per a aconseguir eixe objectiu. A més, ara hem obert una cinquena pota de eixa estratègia que son els mitjans de comunicació, perquè evidentment la ciutadania a

vegades escolta parlar de eixa innovació i no sabem molt bé que és. Aleshores necessitem comptar amb els mitjans de comunicació per a poder enviar aquest missatge.

una exposició d’art pot ajudar a aconseguir el nostre objectiu? Pensem que sí, i de fet, Europa també el pensa.

CARLOS: Sí, ens presentarem a la candidatura per ser capital europea de la innovació, fórem triats entre 6 ciutats més innovadores de tota Europa, i ens donaren un premi de 100.000 €. I el que hem fet és agafar eixie premi i reinvertir-lo, hem fet una crida a projecte a nivell europeu, se pot presentar qualsevol a nivell europeu, per que ens ajude a aconseguir el nostre objectiu. Penseu que tot este tema de la emergència climàtica no és una qüestió que ens afecte a uns sí i a altres no, al final, ho hem vist este setembre, hem tingut una DANA, quan la gota fedra és més per a octubre, després hem

tingut una solana impressionant… el canvi climàtic està afectant a tots, i per això hem d’anar tots de la mà.

I este premi es també per a desenvolupar el talent en la creativitat i en la innovació, vinculada a la tecnologia però no únicament a la tecnologia, perquè estem parlant de una ciutat sostenible climàticament, i això vincular-ho a innovació, com quallem tot això? CARLOS: Nosaltres, la innovació que practiquem és la innovació social i urbana, la gent coneix més la innovació tecnològica perquè la tenim tots els dies en els mitjans i al nostre abast, tu tens un smartphone i saps que allí tens de tot (whatsapp, GPS…) nosaltres virem un poquet més cap a una part més social de la tecnologia, pensem que per a aconseguir el nostre objectiu pensem que per exemple una exposició d’art pot ajudar a aconseguir el nostre objectiu? Pensem que sí, i de fet, Europa també el pensa.

CARLOS GALIANA

Estem parlant d’un objectiu comú, en el que tots estem implicats, la part política, en la que com has comentat hi ha quòrum, ja que és una qüestió de supervivència de les ciutats, del planeta en realitat, i la ciutadania, que també tenim molt de aportar. En esta missió de Valencia 2030, l’any passat aconseguirem un premi, no?

Abans es descartava algunes activitats al pensar que allò no ho va a aconseguir, i el que diu Europa és que qualsevol activitat pot ajudar a llançar eixe missatge, des de les humanitats fins la tecnologia. Nosaltres el que fem en Las Naves es aprofitar la tecnologia per a posar a les persones al front de la innovació.

VALÈNCIA EN LA CITIES 2030

Quin paper és el que desenvolupa Las Naves com a centre de innovació, què és el que se fa exactament?

CARLOS: Tenim molts projectes europeus, per exemple tenim “growgreen” que es un projecte que es fa en el barri de Benicalap, que consisteix en donar solucions de la naturalesa per al canvi climàtic, o introduir rates penades perquè lluiten contra algunes plagues.

Estem fent un corredor Verdblau per a què la gent puga caminar per el seu barri gràcies als arbres i que baixe la temperatura als nostres carrers, hem posat jardins verticals en les escoles, on s’arreplega també l’aigua que se tira per a regar estos jardins. Tenim també el projecte MAtchUP que està fent un poquet lo mateix però en el marítim. Després el que fem també és el COL·LAB que és que agafem projectes de empreses que tenen com a destí la ciutadania, o que poden incidir en la ciutadania i el que fem és donar-li un lloc, ficar-li mentors per a què els vagen ajudant en la creació de eixa empresa o eixe projecte. Es tracta de una acceleradora que es fixa sobretot en empreses que tinguen una incidència més en la innovació social i urbana, com per exemple, ara que

han passat les falles, tenim una empresa que es dedica a buscar solucions alternatives per als artistes fallers, que sabem que han estat tan perjudicats en esta situació tan complexa. Tenim també una empresa de intel·ligència artificial que ara està provant un prototip per a detectar les aglomeracions i que hi ha una ferramenta que puga dir que estan massa junts i se han de separar, tot això se ha provat en l’exposició del ninot. Tenim molts projectes desenvolupant-se i ara anem a fer una nova convocatòria per a què vinga la gent a treballar ací. Al remat el que es tracta de que tots junts treballem per a fer de València una ciutat més sostenible.

per Redacció

VALUA COM A EXEMPLE D’EMPRENEDORIA DE TRIPLE IMPACTE

El projecte emprenedor Valua, que forma part de l’acceleradora pública Col·lab del centre d’innovació Las Naves, ha desenvolupat solucions creatives en forma de figura o ninot a tota mena de clients, donant visibilitat i obrint noves línies de negoci al sector dels artistes fallers. Les acceleradores i incubadores són potser els recursos més valuosos dels quals disposa una startup per a aconseguir els seus objectius de desenvolupament. Avui dia, el mercat espanyol i internacional compta amb un gran nombre de llançadores de startups i acceleradores que poden ajudar empreses en ple naixement i desenvolupament a aconseguir el seu màxim potencial i arribar a un públic majoritari.

Per aquest motiu, és imprescindible saber exactament en què consisteixen i en què es diferencien. En aquest article explorarem què és una acceleradora de negocis i una acceleradora de startups, com funciona cadascuna d’elles, i esbrinarem quins són els beneficis de comptar amb el seu suport a l’hora de posar en marxa un negoci o portar-lo al següent nivell.

VALUA COM A EXEMPLE D’EMPRENEDORIA DE TRIPLE IMPACTE

En què consisteixen les acceleradores i incubadores per a startups?

Sovint, els conceptes “incubadora” i “acceleradora” s’utilitzen indistintament per a referir-se a la mateixa mena d’organització. No obstant això, hi ha diferències molt clares entre una i l’altra. El tret distintiu principal entre una incubadora de startups i una acceleradora és la classe de projectes empresarials que acullen: mentre que una incubadora dóna suport a empreses que encara es troben en una fase inicial, les acceleradores ajuden a startups que potser porten anys en actiu però volen expandir-se o millorar la seva posició en el mercat. Així, una incubadora pot definir-se com una empresa o organització que cerca futu-

res startups en fase “llavor”. Un conjunt de consultors i experts col·laboren amb els directors executius de les empreses per a desenvolupar els projectes per a donar-los viabilitat. En general, les incubadores es classifiquen en funció del nínxol de mercat en el qual se centren. Mentre que algunes d’elles abasten un sector específic, com el tecnològic o el financer, unes altres de major envergadura acullen tota classe de projectes empresarials. La clau per a comprendre la funció d’una incubadora és el concepte de “mentorización”: la incubadora o llançadora s’encarrega de treballar braç a braç amb els directius perquè aprenguin a desenvolupar el seu projecte fins que estigui llest per a desenvolupar la seva activitat. A diferència de la incubadora, el que fa una acceleradora de negocis és millorar els beneficis econòmics d’una empresa que ja compta amb un equip format i satisfà una demanda real en el mercat. Per a aconseguir-ho, les acceleradores d’empreses també funcionen com a mentors, aportant noves idees per a aconseguir avanços a major velocitat.

De #regalaunninot a VALUA

Xavi Serra, un dels fundadors de Valua, explica que “la nostra idea de negoci sorgeix en ple confinament,

Xavi és un apassionat del món faller i a través del blog Malalt de Falles va començar a descobrir i conéixer a moltes persones dins dels tallers fallers, entre ells a Raúl, artista faller amb una creativitat i visió que destaca en el sector. Damià i Lluís, des de Gandia, es van posar en contacte amb Xavi després d’iniciada la campanya en xarxes socials #RegalaunNinot per a proposar-li una idea que tenien al cap. Ràpidament els tres es van posar a treballar en el projecte Regalaunninot.com. Finalment, i donades els avantatges evidents, l’equip es va unir fins a conformar el que hui és Valua juntament amb Regalaunninot.com, un equip de 4 apassionats pel món creatiu dels artistes fallers.

REDACCIÓ

en el context de la cancel·lació de les Falles de València. Els artistes fallers sempre han fet treballs fora de les Falles. Per exemple, escenaris per a pel·lícules com Lawrence d’Aràbia, tenen segell de prestigiosos artistes fallers”. En aquest context, se’ls va ocórrer que podrien llançar una campanya per a ajudar als artistes fallers. Així tothom tindria l’oportunitat de col·laborar interessant-se per un ninot i donant treball als artistes en aqueixos moments tan complicats. D’ací sorgeix la iniciativa #RegalaunNinot que va nàixer de manera espontània sense major pretensió que ajudar al sector, posant a l’artista faller en el centre del projecte. Poc després i en un temps rècord, al costat de Damià Castaño i Lluís Alandete, van muntar la web Regalaunninot.com, amb la col·laboració de 10 artistes fallers que els van ajudar a llançar la plataforma. En eixe moment es va sumar a l’equip Raúl Martínez, artista faller de tercera generació. Aquest projecte tecnològic ix del cor del món faller, per la qual cosa els seus fundadors tenen un coneixement profund del sector i de tot el seu potencial. També tenen la capacitat de generar projectes únics, artesanals i d’una relació qualitat-preu excel·lent.

VALUA COM A EXEMPLE D’EMPRENEDORIA DE TRIPLE IMPACTE

Encàrrecs de França i Holanda

El projecte ha evolucionat cap a un escenari d’internacionalització amb la consecució d’encàrrecs des de països com França i Holanda. En aquest últim país han tancat un acord per a enviar 20 ninots que evoquen als típics masclets amb els colors de la Senyera. A més han creat una edició limitada de figures d’alta qualitat en col·laboració amb l’artista Carlos Carsí, guanyador de l’últim primer premi de les Falles de València. Aquest mític robot, que és una peça de col·leccionista, ha tingut un gran acolliment i els 10 exemplars disponibles s’han esgotat en només dues setmanes. També estan treballant amb empreses de fora de la Comunitat Valenciana que volen aprofitar tot el coneixement i bon fer dels artistes fallers en àmbits diferents als tradicionals. Per exemple, han rebut encàrrecs d’empreses de Madrid i Barcelona per a campanyes publicitàries de marques de moda i agències de màrqueting. A més, estan treballant en propostes per a grans marques a nivell internacional, projectes amb alt valor afegit de caràcter turístic i solidari i també estan millorant la usabilitat de la web Regalaunninot.com per a oferir un millor servei als seus clients i aconseguir un bon posicionament en el seu sector.

El triple impacte

Durant la història recent, i a partir de la revolució industrial, el món ha experimentat un creixement econòmic explosiu. Tanmateix, en els últims anys això ha portat al fet que molts es pregunten si aquest creixement explosiu és sa per a l’economia, el medi ambient i la societat. Aquest qüestionament ha aconseguit que hui dia es tinguen nous conceptes i noves filosofies de pensament sobre l’impacte que tenen per missió les empreses amb la societat. Ja no basta solament amb generar ocupació i diners. Hui dia a les empreses se’ls exigeix més.

En què consisteix aquest triple impacte?

Si bé no és un model totalment nou, sens dubte que en els últims 5 a 10 anys s’ha massificat i diversificat, i dia a dia es creen noves empreses de triple impacte. El triple impacte és un model econòmic que persegueix altres fins a més de la rendibilitat financera, sense que aquest desaparega, lògicament. Busquen, a més, generar un impacte social i mediambiental positiu. En altres paraules, un èxit corporatiu diferent. En general, les empreses de triple impacte tenen dins dels seus objectius estratègics

L’enquesta Baròmetre Pime de l’any 2019 de l’empresa Avla indica que més del 90% de les pimes té consciència sobre la rellevància de les pràctiques sustentables i que un 69,24% de les pimes han implementat alguna pràctica sustentable. A més, un 82,69% dels enquestats va respondre que el govern ha de crear polítiques d’estat per a promoure o regular que les empreses tinguen focus sustentables.

ses adopten bones pràctiques com la igualtat i inclusió en els espais de treball, remuneracions per sobre el sou mínim i pràctiques que asseguren la qualitat de vida dels col·laboradors, com a horaris flexibles, dies extra de vacances i beneficis addicionals, entre altres. Una forma efectiva per a identificar el seu objectiu social és basar-se en els Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’ONU i posar la teua organització al servei d’ells.

Impacte Social

Impacte mediambiental

Ja no basta solament amb crear llocs de treball i pagar impostos, això és el mínim que s’espera d’una empresa hui dia. Les empreses han de respondre a la solució d’algun problema o trava social. A més hui dia s’espera que les empre-

Per irrisori que sone, la cura del medi ambient no es tracta solament de plantar arbres i apagar les llums mentre no s’usen. Aquest inclou tots els processos de l’organització, des de l’adquisició de les matèries primeres en empreses

REDACCIÓ

convertir-se en agents de canvi positiu per al món. Com? Perquè tenen com a propòsit el contribuir a problemes socials i ambientals per a avançar rumb a un desenvolupament sustentable. El seu objectiu és “ser les millors empreses pel món i no les millors del món” Per tant, es basen en aquests 3 pilars per a generar la seua activitat econòmica: Impacte social Impacte mediambiental Impacte econòmic

VALUA COM A EXEMPLE D’EMPRENEDORIA DE TRIPLE IMPACTE

productives i tots els processos pels quals un producte o servei ha de passar fins al seu llançament i venda. Aquests processos han de ser responsables, preocupant-se que les matèries primeres provinguen de fonts renovables o creant un model d’economia circular amb reducció, reutilització i reciclatge dels elements. Una altra pràctica cada vegada més usada és la incorporació d’energies renovables en el funcionament de l’empresa, reduir el consum energètic i utilitzar proveïdors que també tinguen pràctiques mediambientals positives.

Impacte econòmic

Totes les empreses tenen per objectiu la rendibilitat econòmica. Ho tenim clar i per si sol no té res de dolent, a més de ser necessari per a la permanència de l’empresa al llarg del temps. No obstant això, si aquest creixement econòmic se sustenta en sòlids pilars d’impacte ambiental i social, podrà créixer de forma més harmònica, sostenible i sana. Quan una empresa s’estructura amb un model de triple impacte, la rendibilitat passa a ser la conseqüència directa de les seues bones pràctiques sustentables. Hui dia veiem empreses més tradicionals que incorporen aquests pilars de

manera gradual, adaptant-se tant a les exigències legals que van sorgint com a les exigències que hui dia els consumidors els reclamen. El consumidor actual ja no sols tria a les marques pel seu preu o qualitat, sinó pel que representen i pel seu propòsit. Les empreses i sobretot les grans marques tradicionals s’estan adaptant al nou consumidor conscient, interactuen directament amb ells a través de xarxes socials, dediquen temps, diners i personal a actualitzar i canviar les seues pràctiques mediambientals, les seues polítiques internes i la seua relació amb la societat. Fomenten la creativitat, la inclusió i la productivitat en els espais de treball i estan adoptant metodologies noves de treball i organització.

a través del temps, reduint al mínim els residus de processos productius, i per tant el seu impacte en l’ecosistema. Això sumat a pràctiques que impacten positivament en la societat sens dubte són el camí del futur.

Per què les empreses hagueren d’aspirar a tindre triple impacte?

El principal motiu és que el model tradicional d’economia lineal està sent sobrepassat pel de economia circular. A més els consumidors hui dia esperen més de les empreses, es preocupen per les fonts d’obtenció de les matèries primeres i pel procés pel qual passa el producte o servei que volen comprar. El gran avantatge de l’economia circular és que fa possible que els recursos continuen generant valor

per Paco Puche

L’ÚLTIM VELLUTER

Quan després de moltes penalitats el Col·legi de l’Art Major de la Seda va poder restaurar la seua històrica casa gremial del carrer de l’Hospital, Vicent Enguídanos va començar a convertir-se en un personatge popular. El públic, després de la visita als salons plens d’antigues ceràmiques, en acabar el recorregut pel Museu que fa història de l’ofici de la seda, arribava a un espai, el vell taller, on es feia realitat la veritat final: la seda, la bellesa dels fils convertits en art, no és possible sense mans. Mans hàbils de milers d’hòmens i dones que, des del cultiu del cuc de seda al traçat dels telers, han mantingut i mantenen un procés mil·lenari. Per aquells dies de 2016, Vicent Enguídanos Grancha es va guanyar en els

periòdics el títol de “L’últim velluter”. Al final del recorregut pel Museu, ell s’encarregava d’explicar com els antics artesans treballaven el vellut i com es teixia el famós espolí.

L’ÚLTIM VELLUTER

Amable, didàctic, sempre entranyable, atenia els visitants, locals, nacionals o estrangers. “Açò és l’espolí”, explicava mostrant el teixit i també les xicotetes llançadores que s’usen en la labor de dibuixar ordit i trama. La màquina de teixir, d’esquelet de fusta, dona a l’ofici la llegenda d’un art heretat. En el segle XVIII, quan hi havia milers de teixidors de seda al barri de Velluters, València va fer possible la convergència de l’Acadèmia i l’artesania: l’Escola de Sant Carles va crear una disciplina especial perquè els artistes es formaren en el disseny de nous motius florals i decoratius al servici de la seda. Enguídanos, que aleshores tenia ja 85 anys, ho explicava tot i posava els mites en el seu lloc: la bellesa reclamava disciplina i esforç, mans destres, aprenents amb bons mestres, anys de treball i d’amor a l’ofici. La seua experiència personal era el millor exemple: amb només 12 anys va començar com un modest aprenent en el negoci familiar, es va formar en els secrets de l’ofici i, una vegada en el magisteri, va conéixer les mil complicacions d’un negoci que sobreviu en un món ple de dificultats. L’últim velluter treballava junt amb debanadores i màquines de sistema Jacquard que es movien per mitjà de ressorts accionats per targetons

perforats. Sorprenia el públic quan la seua explicació deia que eixes màquines de teixir van ser les primeres mogudes per un ordinador avançat dos segles als nous temps. Mentrestant, les seues mans hàbils lliscaven entre els fils per a manejar les llançadores i anar construint amb paciència l’espolí. Cinquanta-quatre centímetres d’ample i una gamma de colors que permet fer creacions de tanta bellesa com les d’un quadre. Durant anys, durant la gestació del projecte de museu gremial, Vicent Enguídanos va ser l’encarregat d’assessorar a tots sobre què exposar, on documentar-se i com aconseguir màquines i teixits que pogueren referenciar una vella artesania en risc de mort. Va transmetre els coneixements que havia heretat i va formar molta gent jove en l’ofici. El passat estiu, l’autor d’estes línies, com a cronista de la ciutat de València, complia l’encàrrec d’informar i documentar l’expedient municipal destinat a atorgar a Vicente Enguídanos el títol de Fill Predilecte, com a premi a la seua labor per a la recuperació d’un noble ofici. A la meitat de la tasca, el 24 d’agost, la trista notícia de la mort de l’artesà va ser un dur colp. Després de la llarga llista de distincions i honors rebuts des dels anys huitanta,

la família de Vicent Enguídanos, el 8 d’octubre, va rebre la més alta distinció que la ciutat de València atorga als seus fills prestigiosos... en este cas a títol pòstum. L’ovació del públic va ser un símbol de l’eterna gratitud de tots. Francisco Pérez Puche Cronista de la ciutat de València

per José María Chiquillo

LA RUTA DE LA SEDA, UNA OPORTUNITAT PER A VALÈNCIA. CULTURA, TURISME I DESENVOLUPAMENT SOSTENIBLE

La Ruta de la Seda ha estat considerada com la ruta de comerç més important en la història de la humanitat. Aquesta antiga Ruta, dita també de les Espècies, va constituir el primer pont entre Orient i Occident i va ser un important nexe per al comerç i els intercanvis culturals i tecnològics entre els antics imperis de la Xina, Àsia Central, Àsia Occidental i l’Imperi de Roma. La xarxa va teixir un gran camí de rutes comercials a través del moviment i interconnexió d’homes, idees, valors i mercaderies, la Ruta de la Seda va aportar múltiples beneficis derivats de l’intercanvi cultural. Fruit d’això són els innombrables elements i béns culturals tangibles i in-

tangibles que han sobreviscut al llarg i ample de la mítica ruta i que han conformat un valuós llegat comú.

LA RUTA DE LA SEDA, UNA OPORTUNITAT PER A VALÈNCIA. CULTURA, TURISME I DESENVOLUPAMENT SOSTENIBLE

Aquest patrimoni comú és un valor afegit per al potencial turístic del nostre territori; per això, amb la incorporació de València (Espanya) als programes de la Ruta de la Seda d’UNESCO i UNWTO se’ns presenta com a una oportunitat excepcional per a la projecció internacional de València, que units a la cultura, el Turisme i també el Comerç, són importants actius per a executar l’Agenda 2030 i abastar els Objectius de Desenvolupament Sostenible. El projecte titulat “Estudi Integral de les Rutes de la Seda, Rutes de Diàleg” es va convertir en un dels propòsits estàndard de la UNESCO i va mobilitzar a experts, investigadors, artistes i educadors de més de 50 països, que amb les

seues aportacions i experiències van contribuir a la redefinició dels conceptes d’interculturalitat, patrimoni comú, diversitat cultural i identitat plural. Aquest ambiciós projecte va animar a l’establiment d’un programa conjunt per a la promoció del Turisme Cultural de la Ruta de la Seda entre la UNESCO i l’Organització Mundial del Turisme (UNWTO-OMT). Es pot senyalar breument que la UNWTP és un organigrama de l’estructura de l’ONU, que va ser creat en 1975, convertint-se en Agència especialitzada en el sistema de les Nacions Unides en 2003. Es dedica a promoure l’activitat turística i a dissenyar estratègies a fi d’abastar l’excel·lència d’un turisme sostenible, impulsant accions per a millorar cada dia el

Des que es va iniciar el Programa de la UNESCO (1988), paral·lelament la UNWTO (OMT) va crear el seu propi Programa de la Ruta de la Seda, i el 5 d’octubre de 1994 els Ministeris de Turisme dels 19 països integrants en eixe moment de la Ruta de la Seda, reunits a Uzbekistan, van adoptar la Declaració de Samarcanda sobre el turisme en la Ruta de la Seda, en la qual llançaven una crida perquè “s’afavorira el renaixement pacífic i fructífer d’aquestes rutes llegendàries, convertint-les en un dels des-

tins turístics culturals de major riquesa del món”. Aquesta Declaració és clau per a entendre la dimensió i potència turística del vessant cultural del programa, ja que va ser l’embrió del UNWTO Silk Road Programme. El Programa de la Ruta de la Seda de la OMT és una iniciativa de col·laboració dissenyada per a millorar i preservar el desenvolupament d’un turisme sostenible al llarg de la històrica xarxa de camins. Avui en dia, la Ruta de la Seda és un vehicle decisiu per a promoure el diàleg

JOSÉ MARÍA CHIQUILLO

sector turístic des del seu compromís d’aconseguir un sector en el qual es respecta l’entorn natural i urbà, alhora que estimula el creixement econòmic, la creació de llocs de treball i el desenvolupament sostenible dels pobles. Una de les missions de la UNWTO és fomentar el turisme sostenible, afavorint la cooperació i la col·laboració pública-privada en la gestió de les polítiques turístiques i convertir aquesta activitat en durable, estable, sostenible en un sentit econòmic, social i mediambiental.

LA RUTA DE LA SEDA, UNA OPORTUNITAT PER A VALÈNCIA. CULTURA, TURISME I DESENVOLUPAMENT SOSTENIBLE

i l’enfortiment de la cohesió regional, la solidaritat i la pau. Avui la Ruta de la Seda ofereix els visitants l’oportunitat d’experimentar una xarxa única dels destins vinculats per un fet històric que els va unir. Els països que participen en el Programa de la Ruta de la Seda el formen 33 Estats membres, un club d’enormes dimensions que, per la seua naturalesa i pel volum de socis, suposa un immens repte. És un indubtable repte aplicar, compartir i assumir estratègies i plans d’acció que impliquen el compromís

actiu, esforços, la participació i la complementarietat d’actors del sector públic i de la iniciativa privada de 33 països membres del Programa. La cooperació del sector privat compleix un rol valuós en màrqueting i promoció, desenvolupament d’infraestructures i gestió del patrimoni. El sector públic ha d’encapçalar i dirigir les polítiques de turisme, però el motor del desenvolupament del turisme es troba en el sector privat. L’un i l’altre es necessiten i requereixen la creació de camins i mecanismes per a promoure el parer del sector privat per a decisions, infraestructures i propostes legislatives que concernesquen el sector turístic. Però ha sigut la UNESCO qui, després de la realització de l’Estudi Integral de les Rutes de la Seda, Rutes de Diàleg” en l’any 2002, va posar en marxa oficialment en 2013 un nou projecte: “La Plataforma Online de les Rutes de la Seda per al Diàleg, la Diversitat i el Desenvolupament”. Aquesta iniciativa respon al creixent interés expressat pels Estats Membres de la UNESCO en la revitalització de les Rutes de la Seda amb la finalitat de traure lliçons d’una de les primeres formes de globalització i, en un context mundial assedegat de valors de diàleg intercultural, fer front als reptes urgents i complexos del diàleg intercultural.

L’objectiu principal de la Plataforma Online de les Rutes de la Seda és utilitzar el potencial de les TIC per a promoure la conscienciació sobre el patrimoni cultural comú de les Rutes de la Seda i promocionar a estudiosos, investigadors, artistes, comunitats locals i en particular a joves una informació digital comprensiva i una base de dades vàlida sobre el patrimoni de les Rutes de la Seda. També té com a objectius fomentar, coordinar, promoure i recolzar les diferents activitats en les

“Les sinergies dels objectius i accions de la UNESCO i la UNWTO, Cultura i Turisme per a aconseguir els ODS i la Implementació de l’Agenda 2030” La realització d’activitats relacionades amb les Rutes de la Seda pot contribuir a l’Agenda de Desenvolupament Sostenible per al període 20152030, que va ser aprovada en la Cimera de Desenvolupament Sostenible a les Nacions Unides el 25 de setembre de 2015. Aquesta plataforma mundial significa la renovació del compromís adoptat per la Comunitat Internacional l’any 2000, quan es va signar la Declaració del Mil·lenni amb els 8 Objectius del Mil·lenni, amb la finalitat de combatre la pobresa en les seues múltiples dimensions. Els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) són un compromís d’acció universal per a les persones, el planeta i la prosperitat de tots els països, ja que tots requereixen aliances de col·laboració.

JOSÉ MARÍA CHIQUILLO

Rutes de la Seda en els Estats Membres, amb l’objectiu d’impulsar l’intercanvi cultural i la cultura de pau. La recerca de sinergies entre Turisme i Cultura és clau per aquest treball i requereix la participació activa dels interessats en la promoció turística i cultural per abordar aspectes com la governança, la participació de la ciutadania, la innovació, la tecnologia i la responsabilitat social corporativa, amb un patrimoni comú per al desenvolupament i el progrés.

LA RUTA DE LA SEDA, UNA OPORTUNITAT PER A VALÈNCIA. CULTURA, TURISME I DESENVOLUPAMENT SOSTENIBLE

Aquest enfocament integral pretén un desenvolupament sostenible mitjançant una agenda universal, per a tots els països i per a totes les persones. Els 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) i les 169 metes que els integren són de caràcter transversal i es troben intensament interrelacionats. Suposen que, com a condició necessària per a fer front als complexos problemes globals i als seus desafiaments, els ODS no poden assolir-se aïlladament, sinó tots ells conjuntament, de manera coherent i interconnectada, tant a l’intern de cadascú dels Estats, com en les relacions entre Estats. El turisme està inclòs en els ODS en les metes dels Objectius 8, 12 i 14 (Nacions Unides, 2015). L’Objectiu 8: sobre la promoció del “creixement econòmic sostingut, inclusiu i sostenible, l’ocupació plena i productiva i el treball decent per a tots” inclou la meta 8.9: “D’ací a 2030, elaborar i posar en pràctica polítiques dirigides a promoure el turisme sostenible, que cree llocs de treball i promoga la cultura i els productes locals”. En l’Objectiu 12, encaminat a “garantir modalitats de consum i producció sostenibles”, també es destaca la contribució decisiva del Turisme sostenible, com en l’Objectiu 14 “la conservació dels oceans, els

mars, i les competències marines per al desenvolupament sostenible”, que en la seua meta 14.7 promou la gestió sostenible i el respecte a l’entorn natural en l’activitat turística. L’Agenda 2030 gira al voltant de cinc eixos centrals: Planeta, persones, Prosperitat, Pau i Aliances. És ben sabut que el desafiament és sobretot cultural, ja que sense “la ment humana” no es pot pretendre posar fi a la pobresa i a la fam en totes les seues formes i dimensions, contribuir al progrés social, econòmic i cultural sostenible de les persones i els pobles, perquè ningú es quede darrere. La Cultura i l’Educació, la Ciència i la Investigació, responsabilitat de la UNESCO, juguen un paper nuclear per a la consecució d’aquests ambiciosos objectius, perquè Educació i Cultura són eines crucials per a la construcció de la Pau, el diàleg, el respecte i la tolerància en les societats del segle XXI. Així l’Objectiu 4 busca garantir que totes les persones tinguen accés a una educació de qualitat, inclusiva i equitativa, i a oportunitats d’aprenentatge permanent.

ment social i econòmic dels pobles. Té una importància significativa en la consecució dels Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’Agenda 2030, que són un repte, un compromís, una necessitat vital per al futur més immediat del nostre Planeta, i la Cultura i el Turisme Sostenible són dues eines insubstituïbles per aconseguir-los.

JOSÉ MARÍA CHIQUILLO

En aquest context, el Programa cultural i turístic de les Rutes de la Seda, fonamentat en l’herència comú, ofereix possibilitats úniques de promoure l’enteniment mutu per la creativitat, les indústries culturals, els intercanvis científics i la cooperació internacional, reforçant així el vincle entre cultura i desenvolupament, per un costat, i el coneixement, la innovació i la investigació científica. En l’Assemblea General de la UNWTO, celebrada després de l’aprovació dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) aprovats en el Septuagèsim Període de Sessions de l’Assemblea General de les Nacions Unides el 25 de setembre de 2015, el seu Secre-

tari General en aquell moment, Taleb Rifai, va assenyalar que el turisme és un dels sectors econòmics més dinàmics i de major contingut i va exhortar a tots els actors del sector, públics i privats, a comprometre’s en treballar per a la consecució dels Objectius de Desenvolupament Sostenible, de manera que s’assolesquen els ODS, especialment en els àmbits de creació de llocs de treball, consum i producció sostenible i conservació dels béns naturals. Va assenyalar que “qüestions com el canvi climàtic, la gestió eficaç dels béns, la reducció de la pobresa i el creixement inclusiu han d’estar en l’eix del desenvolupament turístic. Una vegada aprovats els Objectius, és l’hora de passar a l’acció i és l’hora de promoure polítiques i estratègies de negoci, que seguisquen de prop i minimitzen els efectes negatius del desenvolupament turístic i multipliquen el seu impacte positiu, concretament mitjançant la distribució dels seus beneficis entre les comunitats receptores i els seus habitants”. Sense dubte, Turisme i Cultura són una aliança estratègica que es deu enfortir. Es veu com un impuls important per fer costat a la conservació del patrimoni, per a salvaguardar les expressions culturals i el desenvolupa-

LA RUTA DE LA SEDA, UNA OPORTUNITAT PER A VALÈNCIA. CULTURA, TURISME I DESENVOLUPAMENT SOSTENIBLE

L’impacte del turisme mal gestionat és ben conegut i depredador en diversos contextos. El patrimoni pot danyar-se baix la pressió del turisme massiu, el patrimoni intangible es troba en risc si no es protegeix adequadament, el medi ambient s’afegeix com a cohesió social i el benestar econòmic de les comunitats, que poden veure’s compromeses si les seues veus no són considerades. En la Comunitat Valenciana, com en tants altres llocs d’Espanya i del món, el turisme cultural sostenible solament pot aconseguir-se mitjançant una col·laboració eficient entre els actors públics i privats, de la cultura, l’economia i el turisme. A partir de 2015, València ha sigut impulsada d’una manera decisiva dins dels Projectes UNWTO/UNESCO Corredors patrimonials de la Seda, base de desenvolupament d’una nova estratègia de turisme sostenible per a les Rutes de la Seda, enfortint la cooperació, preservant el patrimoni històric-artístic, activant la inversió, promovent una gestió de destinacions responsables per a fomentar l’enteniment intercultural i crear un espai per al diàleg, el respecte i la tolerància. Espere que aquestes reflexions puguen aprofitar per a dimensionar per a Valèn-

cia un projecte, on cultura, festes, costums i tradicions, economia i comerç, patrimoni i turisme es donen la mà, una il·lusió que ha concitat la implicació de tots els valencians i totes les valencianes, el suport i la implicació de tota la societat valenciana. València, implicant-se en els Programes de la UNESCO i la UNWTO deu projectar el seu potencial turístic a escala internacional, preservant el seu patrimoni històric i artístic, els seus valor culturals, la seua potència d’infraestructures i el seu dinamisme econòmic, de les seues festes i tradicions, amb l’emblema viu de la Festivitat de les Falles com a espai cultural únic, el seu entorn natural i la seua posició geoestratègica com una de les millors targetes de presentació d’una regió emprenedora, pròspera i solidària. València és líder en la proposta de posicionar la Ruta de la Seda com una xarxa de ciutats, de destinacions reconegudes internacionalment, on el turisme, la cultura, el patrimoni històric i el desenvolupament sostenible són una empremta de qualitat i aval d’excel·lència, on es promou el diàleg, la convivència intercultural, el respecte, l’hospitalitat i la tolerància com a pilars del progrés social, econòmic i cultural i del benestar de les persones.

Un projecte estratègic per al present i el futur, perquè la Comunitat Valenciana es convertisca en el far del Mediterrani Occidental de la Ruta de la Seda. José María Chiquillo Barber President de la Xarxa Internacional Programa “UNESCO SILK ROAD Programme”

per Redacció

ENRIQUE MARZAL, HISTÒRIA VIVA DE LA INDUMENTARIA

Són quasi les sis de la vesprada i el cotxe ja està aparcat. Al final m’he vist en l’obligació d’aparcar en zona blava. Clar, quan un va a RINMAR ja sap el que toca. He de confessar que estic nerviós, mai he parlat amb una figura com la d’Enrique Marzal, i si te posses a llegir o saps o t’has interessat per la indumentària tradicional valenciana, el seu nom és dels primers que et sonarà. Entrem a la tenda i allí està, esperant-nos, arreglat però amb l’actitud de qui et rep a sa casa, amable fins al límit i atent a tots els detalls. Ens asseguem en dues cadires, un front a l’altre, i comencem la xarrada.

La meua intenció és poder mostrar un poc més com és l’artista darrere del nom d’Enrique Marzal. Com és la persona, com ha arribat a ser qui és, d’on ve, quines són les seues pretensions a futur o com veu ell la situació de la indumentària tradicional, però prompte entenc que aquesta conversa serà molt més llarga del que jo imaginava.

ENRIQUE MARZAL, HISTÒRIA VIVA DE LA INDUMENTARIA

Perquè parlar amb Enrique és com parlar amb una enciclopèdia de la història de la indumentària, no sols valenciana, sinó a escala nacional. L’home que tinc al davant és un llibre obert pel que fa a trages, mocadors, pantalons o sabates; i a banda li agrada contar-ho i el fa molt bé. Ell sempre diu que començà de la mà de sa mare, una de les modistes més importants de l’alta societat d’aquella època dels anys 40, recorda que “sempre veia com ma mare acoblava en un maniquí els trages, les faldes, els pantalons, les camises… i de cop i volta això es convertia en un trage preciós i em vaig interessar”. “Quan tenia quatre anys vaig començar a eixir als Miracles de Sant Vicent i ahí vaig veure uns trages que jo no havia vist mai, eren uns trages del segle XIV que no tenien

res a veure amb els trages de fallera o als que jo estava acostumat a veure al teatre.” Perquè el senyor Enrique Marzal ve d’una família humil de València, criat a una porteria, on va nàixer, i on prompte hagué de treballar per a poder dur menjar a casa. Comença ballant de puntetes, “que no ho havia fet cap xic això mai”, davant de l’armada francesa, quan va vindre al port de València. D’ací li digueren d’anar a aprendre ballet a l’acadèmia Martemis i Artesemis i quan aquesta tancà, acabà a Caracas amb la companyia de teatre de Maria Francisca Caballer, cosint els trages de les actuacions i ballant tota classe de balls “vaig fer opereta, zarzuela, revista, el que fera falta, i a més, jo els cosia els trages”. Al tornar de tot això, als 16 o 17 anys, va ser quan començà a treballar a casa de Carmen Insa, i és on “vaig aprendre el que era un espolí, un raió, una tapisseria, com es tractaven les teles, com es cosien, com s’encaraven, com es tallaven…” Mireu si aquest home és o no és una enciclopèdia de coneixements i si és interessant escoltar-lo parlat que fins i tot recorda el nom de la primera dona a qui va fer un trage de valenciana, a la seua primera tenda al carrer Lusitans, “que era un carrer sense eixida on anaven

dia d’avui els fallers. “El trage regional valencià és el que es va instaurar el 1907, a la convenció regionalista, quan es van adjudicar els trages de cada regió d’Espanya. Per a València, per al nostre trage de llauradora, vam agafar un trage de 1501 amb una falda i un mocador amb una joia al pit i li posarem els fanals de les mànegues. El mocador i davantal per regla general es portava agarrat al tall i la joia agafada amb una cinta que anava als muscles i a la part de darrere amb una llaçada.” I per si el lector no ha tingut prou, la definitiva “La dona que no du els tres monyos, no va vestida de valenciana. L’excusa de què va vestida del segle XVIII és mentida, perquè al segle XVIII no existia el trage regional valencià.” . I quan li preguntem com ha de ser un indumentarista avui dia, també és molt clar: “el primer que ha de fer és no

REDACCIÓ

a cagar i a pixar els gossos”. Es deia Fernanda Teruel. Eixa dona no sabia en aquell moment el tresor que anava a tindre i anava a poder lluir, segur. Perquè un trage de valenciana d’Enrique Marzal és un tresor, un regal que s’ha de saber valorar i s’ha de saber lluir. És curiós observar com Enrique conta la seua primera experiència amb un trage de valenciana cosit per ell. Els pares de la xiqueta li deien si la seua filla no anava a fer el ridícul i com, després de la presentació de la xiqueta com a fallera major de la seua falla del Carmen, tots els felicitaren per com anava vestida Fernanda. I és curiós perquè Enrique conta, amb un mig somriure, que el trage no és que fora d’un estil nou, sinó que estava fet seguint un estil antic. Crida l’atenció com han passat els anys i avui en dia les converses no canvien en absolut. És igual de curiós igualment escoltar-lo dir que ell ha restaurat molts dels trages del famós “baül de la Piquer”, o que ha vestit a Norma Duval, Rocio Jurado i la seua filla, o Lola Flores, o que és l’únic indumentarista que ha fet quatre trages tradicionals valencians per a la casa reial espanyola. Però quan comence a escoltar al Marzal més intens és quan comencem a parlar de la forma en què ens vestim a

ENRIQUE MARZAL, HISTÒRIA VIVA DE LA INDUMENTARIA

enganyar mai al client, vendre el que és en realitat un trage de valenciana. El professional està per a intentar convèncer al client de què ha de dur, del que és correcte. A més, afegeix: “sempre s’ha d’aconsellar i sobretot guardar bé les arrels de la nostra cultura”. Una recomanació per a tots els lectors: si alguna vegada li demaneu a Enrique Marzal consell de com aneu vestits de valencians, prepareu les esquenes, perquè no té pèls a la llengua i segurament acabareu per pensar que res del que teniu al vostre armari faller val o que no ho esteu combinant de forma correcta. Això sí, no ho farà mai amb mala intenció i sempre

ho farà amb tota l’amabilitat i el saber estar que l’edat i l’educació li han donat a aquest artista del fil i el didal. I per cert, un consell, feu-li cas.

pel Gremi Artesà de Sastres i Modistes de la C.V.

ESPAI INDUMENTÀRIA VALENCIANA UNA APOSTA DEL GREMI

2016 va ser el punt de partida de Espai d’Indumentària Valenciana. Tot va començar amb una Desfilada d’indumentària valenciana sense precedents en el qual van participar prop d’un centenar de falleres i en 2017 es va celebrar una desfilada amb els més prestigiosos creadors d’indumentària valencians. Va ser en Festa i Noces 2018 quan naix la I edició de Espai d’Indumentària Valenciana, una plaça expositiva dissenyada exclusivament perquè el xicotet comerç mostre la riquesa del sector al públic i on la Desfilada d’Indumentària Valenciana va guanyar protagonisme. Aquest Espai d’ Indumentària Valenciana naix davant la necessitat de dotar a la festa valenciana per excel·lència

d’un espai on les falleres i els fallers puguen acudir a veure les últimes tendències i novetats del sector, prenent com a punt de partida la indumentària valenciana.

Des de la seua creació, en 1247, aquesta associació ha realitzat diferents labors socials, religioses i culturals

ESPAI INDUMENTÀRIA VALENCIANA UNA APOSTA DEL GREMI

Finalitzada l’edició 2021 de Espai Indumentària i Festa i Noces, volem agrair la participació de 37 empreses d’Indumentària i 6 de costura, totes empreses pertanyents al Gremi Artesà de Sastres i Modistes de la Comunitat Valenciana.

PERÒ QUÈ ÉS EL GREMI?

El Gremi Artesà de Sastres i Modistes de la Comunitat Valenciana és una de les institucions de moda més antigues d’Espanya. Des de la seua creació, en 1247, aquesta associació ha realitzat diferents labors socials, religioses i culturals, tant a la ciutat de València com en altres capitals europees on han participat en congressos i fires de moda d’importants espais Roma. Des de la seua creació el Gremi Artesà de Sastres i Modistes ha vetlat per la formació, la divulgació del concepte moda així com l’associacionisme de professionals d’aquesta disciplina.

Després de 765 anys el Gremi Artesà de Sastres i Modistes es configura com un referent històric on es conjuga a la perfecció tradició i modernitat.

HISTÒRIA DEL GREMI

En 1247 el Rei Jaume I regula l’activitat del Gremi que en aqueix moment estava configurat per artesans del sector tèxtil com: seders, teixidors, sabaters, barreters o sastres. Amb l’arribada del segle XV els oficis es tornen estaments socials amb gran poder en la societat valenciana sent un dels més destacables el Gremi de Sastres. És llavors quan, símbol d’aqueixa riquesa de la qual gaudien, el gremi adquireix la seua primer casa social situada al Carrer la Palmera (actual Carrer Sagasta). A més s’estableixen jerarquies (mestres i aprenentes) i es realitzen exàmens per a aconseguir el rang de Maestro Sastre. Durant part del segle XV i XVI, el Gremi Artesà de Sastres i Modistes de València és una de les institucions socials i religioses més importants de la ciutat. El comerç de la seda, la confecció de vestits així com l’entrada de modes europees, gràcies a les comunicacions marítimes, de França, Holanda i Itàlia fan que a València es consumisca moda. D’aquesta manera el Gremi de Sastres es configura

Amb el pas del temps el Gremi de Sastres de València comença a elaborar els seus propis estatuts interns, els seus propis exàmens de cort i confecció així com una setmana cultural entorn del patró Sant Vicent Màrtir. Durant aquesta festivitat el Gremi realitzava, i perdura fins als nostres dies, un menjar de germanor on tots els membres del gremi es donaven cita per a rendir culte al seu patró Sant Vicent Màrtir i compartir un dia de confraternitat amb els seus companys de professió.

PEL GREMI ARTESÀ DE SASTRES I MODISTES DE LA C.V.

com un estament social que gaudeix de casa gremial pròpia, escola i congregació religiosa; sent Sant Vicent Màrtir, patró de la ciutat, el sant venerat pel Gremi i es configura la Germanor de l’Agulla. D’aquesta manera el Gremi Artesà de Sastres de València s’estableix com una de les institucions més importants de la ciutat. Entorn d’ell es configura un teixit empresarial propi on tenen cabuda tots els professionals vinculats al ram de l’agulla. A l’origen aquesta professió estava vinculada a l’home, no és fins a ben entrat el segle XIX quan la dona comença a prendre part activa en aquest Gremi.

ESPAI INDUMENTÀRIA VALENCIANA UNA APOSTA DEL GREMI

Una model camina per la passarel·la de Francis Montesinos durant la Mercedes-Benz Fashion Week Madrid 2015.

Durant més de 650 anys el Gremi Artesans de Sastres i Modistes es manté a flotació malgrat l’epidèmia de cucs que acaben amb la matèria primera, l’arbre de la seda, així com uns altres contagis que la ciutat de València va patir. Lògicament, com en qualsevol professió liberal, el Gremi va estar altament lligat a les guerres, revoltes socials, epidèmies del camp i de la població així com altres factors socials, econòmics i culturals i canvis històrics que la societat va anar patint. D’aquesta manera el Gremi de Sastres i Modista de València en el segle XX s’adapta als nous períodes socials que Espanya va patir durant aquesta època. L’adaptació del Gremi va passar també per la creació d’una xarxa de moda a nivell nacional, gràcies a la seua inscripció en la Societat de Sastres Espanyola, La Confiança. Malgrat pertànyer a la Societat de Sastres Espanyoles el Gremi va seguir agrupat sota la Germanor del Ram de l’Agulla per a no perdre la seua tradició i història i així seguir sota l’abraçada del seu patró Sant Vicent Màrtir. És important assenyalar que durant aquest període el Gremi participà en nombrosos certàmens de moda nacionals e europeus on es van

PEL GREMI ARTESÀ DE SASTRES I MODISTES DE LA C.V.

ÈPOCA MODERNA DEL GREMI

ESPAI INDUMENTÀRIA VALENCIANA UNA APOSTA DEL GREMI

desenvolupar diferents avanços en pro de la professió, com la creació de la Revista Informació Sartorial del Gremi, que va perdurar intermitentment, fins a ben entrat el segle XX. En aquesta publicació s’escriu sobre tractats de moda, noves tècniques de tall així com interessants articles dels propis agremiats que giren entorn de l’amor a la costura que els professionals del Gremi difonen en aquestes pàgines. És durant la postguerra i Transició Espanyola, quan el Gremi Artesà de Sastres comença una nova etapa en la seua marxa com a associació. Adapta el nom del Gremi a Gremi Artesà de Sastres i

Modistes de València, donant peu a la participació activa de la dona en la institució així com a una sèrie de reformes dels seus estatuts i de la seua Escola Gremial. És ací quan el Gremi comença a configurar-se novament com una institució social, educativa i cultural de gran importància a la ciutat fins a arribar fins a l’època moderna. En l’actualitat, aquesta institució de 765 anys d’antiguitat es defineix novament gràcies a la gestió que els seus Mestres Majors han realitzat en aquest període. El Gremi Artesà de Sastres i Modistes de la Comunitat Valenciana s’ha adaptat al segle XXI reformant el seu pla estudiantil i creant una Escola de Costura consolidada amb més de 200 alumnes inscrits, ha creat el Premi Agulla Brillant que ja s’ha atorgat a Elio Berhanyer, Lorenzo Caprile o Francis Montesinos, així com la participació activa de les seues agremiats en desfilades de moda de la ciutat. Amb el pas del temps el Gremi de Sastres de València comença a elaborar els seus propis estatuts interns, els seus propis exàmens de cort i confecció així com una setmana cultural entorn del patró Sant Vicent Màrtir. Durant aquesta festivitat el Gremi realitzava, i perdura fins als nostres dies, un menjar de germanor on tots els membres del gremi es

A què es dedica el gremi artesà de sastres i modistes de la Comunitat Valenciana? ¿Quins son els seus objectius i activitats?

El gremi artesà de sastres i modistes de la Comunitat Valenciana és una institució que des de la seua fundació en 1247 ha tingut una funció d’associacionisme en la qual tots els seus agremiats són professionals de l’agulla o empreses afines al sector de la moda, la indumentària valenciana i la sastreria. Els seus objectius és vetlar pels seus interessos, promoure i fer costat a tot el sector. Entre les seues activitats anuals destaquem la festivitat de Sant Vicent Màrtir el seu patró, Setmana

de la Indumentària Valenciana, Setmana de la Costura, Fires professionals, entrega Premi Agulla Brillant i entrega Premi Joia.

Considereu que és important la existència d’un gremi que unifique criteris a l’hora d’establir la indumentària valenciana, per a evitar que cadascú porte el que considere? No és la funció del gremi.

Dins de l’agenda 2030 del govern se està intentant amainar l’empremta de carboni en qualsevol procés de creació. Com està treballant el gremi en aquest aspecte? Hi ha alguna idea de com valorar la possibilitat d’aconseguir que el procés de creació de teles, materials de costura, etc, siga menys perjudicial per al medi ambient? El gremi des de l’Escola forma als seus alumnes en base a aquest aspecte, que en confeccionar a mesura utilitzen teixits que en el seu procés de fabricació siguen menys agressius amb el medi ambient. I com a gremi participa en les reunions del GRUP DE MODA + SOSTENIBLE.

PEL GREMI ARTESÀ DE SASTRES I MODISTES DE LA C.V.

donaven cita per a rendir culte al seu patró Sant Vicent Màrtir i compartir un dia de confraternitat amb els seus companys de professió. I dins d’aquesta etapa moderna pensem que és necessari saber més. Des del Gremi han tingut a bé contestar a diferents preguntes formulades per saber en que àmbits treballen i quina es la seua visió de futur.

Els nostres alumnes des de l’assignatura de teixits coneixen textures, composicions dels teixits, com han de ser cosits, planxats etc. Per tant se’ls forma que poden confeccionar amb qualsevol teixit qualsevol tipus de peça

ESPAI INDUMENTÀRIA VALENCIANA UNA APOSTA DEL GREMI

Com valoreu l’ús de materials no tradicionals per a la confecció de peces de roba d’un altre àmbit per al que a priori no han sigut creats? Un exemple. Com valoreu que una tela de fallera es puga fer servir per a la confecció de vestits de novia o de nit?

Considera el gremi que l’evolució de la costura valenciana va per bon camí? Quins son els canvis o quin és el camí a futur d’aquesta part fonamental de la industria valenciana?

El món de la confecció a mesura a funcionat, funciona i funcionarà. València ha sigut bressol de les millors agulles a nivell nacional encara que no hagen sigut o aconseguit el reconeixement que mereix. I amb l’escola com la que el Gremi té el futur està assegurat.

Només ocorre en valència que som reticents a utilitzar teixit de valenciana per a festa, carrer o núvia, però queden peces meravelloses amb teixits de valenciana a part del vestit de valenciana.

Quina és l’aportació del gremi a l’any de València com a capital mundial del disseny? En quin punt han entrat a ser valorats i quin tipus d’activitat van a desenvolupar al llarg dels pròxims mesos?

Ara com ara no hi ha hagut cap contacte per a aquest esdeveniment.

per Redacció

LES ESPARDENYES DE CARETA, DE L’HORTA, DE LA FESTA A LA MODA

L’espardenya és un calçat realitzat amb cotó i espart, característic en diverses regions espanyoles i coneguda com a espardenya al territori valencià. També la trobem amb altres variants a la regió de Múrcia, Almería, Granada, La Rioja i l’àmbit cultural basc. Els seus orígens es remunten a l’Antic Egipte, les sandàlies del qual van ser després imitades pels romans. A Roma, precisament, van redissenyar la sandàlia en un calçat fresc però que poguera cobrir del sol. Hi ha documents que es remunten al segle XIV en els quals ja se

cita l’espardenya en escrits de la Corona d’Aragó. Aquesta paraula prové del material del qual està compost, l’espart, que és una espècie de jute.

LES ESPARDENYES DE CARETA, DE L’HORTA, DE LA FESTA A LA MODA

L’ESPARDENYA: CALÇAT UNISEX I CLAU DE L’ÈXIT EN CAMPANYES MILITARS DEL PASSAT

Històricament s’ha considerat l’espardenya un calçat humil, per a soldats, llauradors i obrers que, a més, podien usar tant dones com homes. A València, l’espardenya té dues varietats típiques: l’espardenya de careta, la capdavantera de la qual només cobreix el dit gros, la preferida pels llauradors, i l’espardenya de cara que cobreix tots els dits del peu. S’atribueix la introducció de la indústria espardenyera als colons cristians que anaven repoblant la regió després de l’expulsió dels moriscos. Fins al segle XVIII, a les

comarques del nord es concentrava la fabricació d’aquesta mena de calçat, amb més de 400 centres que realitzaven més de 800 parells al dia, com a Castelló, La Vall d’Uixó, Forcall i Traiguera (en aquesta última localitat es realitzaven espardenyes de cànem). A ponent destacaven Xelva i Millars , mentre que en zones meridionals s’estenia sobretot en Callosa del Segura, Biar o Bocairent. L’espardenya va tindre el seu auge durant la guerra carlista, atés que era el calçat principal durant les campanyes. En el segle XIX, aquest calçat es passa ja a confeccionar de manera mecànica i se substitueix el jute pel cànem.

100

només va caldre passar del cànem al cuir i començar amb nous dissenys, concordes amb les necessitats de la vida moderna. o Alessandra Ambrosio. La popularitat de l’espardenya arriba fins al punt que tant les grans marques comercials com els dissenyadors del Prêtà-porter ja tenen les seues versions d’aquest singular i històric calçat.

CARETES: COM CONVERTIR LA TRADICIÓ VALENCIANA EN MODA

Fer d’una tradició un producte actual. Això és el que ha aconseguit Caretes, una empresa valenciana impulsada pels valencians Àlex Selma i Janna Montés, que van decidir recuperar les espardenyes típiques de la zona del mediterrani per a reconvertir-les en una part més de la moda. “Va ser una idea sobtada”, explica Selma, dissenyador industrial. “Pensant a convertir un producte típic de la Comunitat Valenciana en un producte que quedaria genial en gent moderna i que apostara per les tendències”. Aleshores es van llançar en veure’s capaços d’afrontar entre els dos tant la part comercial, assumida per Montés, arquitecta i apassionada del vintage, i la creativa, que porta Selma. Per a validar-ho, van aprofitar que Selma tenia un viatge a l’agost a Austràlia i van decidir portar-se allí unes mostres per a veure com encaixaven. En tornar van veure que es tractava d’un producte viable. La clau era fer que aquest nou calçat només fora buscat pel nom. Van començar a treballar en la marca, en les fotos, en la web i això els va valdre un gran suport de valencians, a més de poder portar les seues sabates a diferents racons

REDACCIÓ

Un calçat còmode i a la moda. La producció espardenyera marcarà l’origen i la destinació de la indústria del calçat a la regió valenciana, perquè només va caldre passar del cànem al cuir i començar amb nous dissenys, concordes amb les necessitats de la vida moderna. L’espardenya es manté fins als nostres dies per tractar-se d’un calçat còmode, fresc i informal. Està de moda, per la qual cosa famoses nacionals i internacionals també les llueixen, com la Reina Letizia, Pippa Middleton, Anne Hathaway

LES ESPARDENYES DE CARETA, DE L’HORTA, DE LA FESTA A LA MODA

d’Espanya amb la cadena valenciana Ulanka. “Els presentàrem el projecte i des del minut un ens van posar a València i a Madrid, això ens va ajudar al fet que la gent confiara en la marca”. El nom ve d’”espardenyes de careta”. Això va provocar que el canvi de nom els vinguera fàcil i van creure que tenia una entitat pròpia per a recordar i els semblava apropiat tant per a gent que coneixia el producte com per a gent que no. “La veritat és que jo no les usava, i la meua sòcia que és d’Ontinyent tampoc, però quan se’ns va ocórrer la idea vaig començar a posar-me-les amb vaquers”, explica. “Em semblava un look graciós”. A nivell de producció es realitza amb artesans, cosa per la qual tenen l’estoc just i necessari, encara que molt variat. “El treballar amb artesans fa que siguem molt àgils”, explica Selma. “Les talles van des de la 18 a la 46, això fa que a la gent li agrade perquè pares i fills poden anar amb el mateix calçat”, apunta. “Això a la gent li agrada”. Les seues soles actuals es fan en goma de cautxú reciclada i les lones són teixits tèxtils trenats a València. Actualment, aquest calçat és un producte estacional, per la qual cosa la seua missió de cara al futur és internacionalitzar-lo. Actualment venen a través de la seua web,

tenen diversos punts a València i en punts costaners i és un producte que també venen bé en la zona del nord. Això sí, sempre intenten que les botigues on en venen siguen orientades als productes artesans. De moment, la intenció és que Caretes no s’isca d’aquest producte, encara que l’any passat ja van evolucionar traient les de tacó. També han aconseguit altres fites com ser presents en desfilades de Francis Montesinos.

INTERNACIONALITZACIÓ

La bona acceptació del projecte ha dut Caretes a poder comercialitzar-les fora de les nostres fronteres tenint punt de venda a Londres i també a Dubái i ara estem en negociacions amb el nord dels Estats Units.

102

per María José Viñals

LA CREATIVITAT A LA IDENTITAT SOCIAL VALENCIANA

La creativitat és la capacitat de generar coses noves que, alhora, siguen originals. És la base de la innovació i el disseny i una qualitat que forma part de la identitat cultural d’algunes societats. Les seues manifestacions són molt variades. Així, tots tenim assumida la idea que aquest concepte s’associa tant a les arts plàstiques com a les escèniques, a la música, a la gastronomia, a les artesanies i arts populars, a les arts digitals, a la cinematografia i a la literatura, entre d’altres. L’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO) considera la creativitat com un dels factors més importants de dinamització socioeconòmica de les societats modernes i

així ho reconeix des del 2004, a partir de la creació de la seva Xarxa de Ciutats Creatives del Món.

LA CREATIVITAT A LA IDENTITAT SOCIAL VALENCIANA

la nostra reputació en matèria de creativitat està avalada pel reconeixement oficial de la UNES-

Aquest tipus de distinció té connotacions molt interessants i noves, ja que fins ara es consideraven de valor universal els espais patrimonials culturals o naturals que detenien uns valors intrínsecs propis molt tangibles (arquitectònics, artístics, biològics, geològics, etc.), però ara, a les ciutats creatives se’ls consideren els valors vinculats als grups socials; es tracta d’un valor immaterial que col·lectivament mantenen i desenvolupen les persones i que, per això, és un tret identitari de les societats. La comunitat local creativa és el centre d’atenció i d’atracció. Això comporta una enorme responsabilitat perquè és una herència que rebem de la nostra gent gran i que hem d’alimentar i mantenir amb una feina constant i motivació per transferir-la a futures generacions considerant-la com el nostre millor llegat. Els valencians som un poble associat tradicionalment a la creativitat, la innovació, el disseny i l’avantguarda segons l’opinió dels que ens observen des de fora. En aquests atributs també s’autoreconeixen gran part dels valencians, com es va poder conèixer a partir d’una enquesta realitzada el 2018 per la Universitat Politècnica de València sobre una mostra del voltant de 500 enquestes a la ciutat de València. Així, els

106

CO a tres de les nostres ciutats en incloure-les a la Xarxa de Ciutats Creatives: Dénia a la categoria de la gastronomia,

Llíria a la de música i Manises a la de ceràmica

MARÍA JOSÉ VIÑALS

qualificatius més ressenyats pels participants per autodefinir-se socialment eren “creatiu/va” “innovador/a”, “extrovertit/ da”, “generós/a”, “comunicatiu/ va”, “alegre”, “espontani/a” ”, “hospitalari/ària”. Atributs tots ells molt relacionats entre si. Més enllà de l’estereotip, cal assenyalar que la nostra reputació en matèria de creativitat està avalada pel reconeixement oficial de la UNESCO a tres de les nostres ciutats en incloure-les a la Xarxa de Ciutats Creatives: Dénia a la categoria de la gastronomia, Llíria a la de música i Manises a la de ceràmica, designada aquest passat any 2021. D’aquesta manera, en aquests moments, la Comunitat Valenciana és la regió amb més nominacions de l’estat espanyol, i hi ha moltes més ciutats valencianes que podrien perfectament postular-se com a candidates a les diferents categories, amb possibilitats reals de designació. Per a aquestes ciutats, la seua nominació ha suposat una projecció internacional sense precedents gràcies a la cobertura institucional i mediàtica que aporta la més prestigiosa agència de les Nacions Unides en matèria cultural. A això, hem de sumar també la inclusió de les Falles a la Llista de Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat també afavorida per la UNESCO.

LA CREATIVITAT A LA IDENTITAT SOCIAL VALENCIANA

A ningú no s’escapa la creativitat que hi ha darrere del sector faller que uneix el disseny dels monuments, l’artesania (modelat i pintura de les figures, pirotècnia, artesania tèxtil, orfebreria, etc.), la literatura, la música, la gastronomia, i una infinitat d’espectacles visuals que completen el desenvolupament d’aquestes festes. La veritat és que tots els valencians ens sentim representats en aquestes nominacions internacionals. Hem heretat aquestes tradicions populars i, de manera molt natural, les hem assumit com a pròpies, les vivim intensament, i les anem enriquint a base d’un desenvolupament creatiu constant. Els nostres fills ja en són part i estem segurs que els nostres néts continuaran formant part d’aquesta tradició cultural d’una manera o altra. A més, tenen un component intergeneracional poc habitual; per exemple, juntament amb músics veterans trobem nens tocant a la mateixa banda, compartint acords i partitures, mentre fan les cercaviles, o joves i veterans disputant-se amigablement el lideratge i els secrets de l’elaboració d’una bona paella, o també convivint experts artistes i joves promeses amb molt de talent als tallers fallers. Veiem doncs com les Falles a més de ser una manifestació social de la nostra

creativitat són un motor de l’economia local. El nombre de visitants, tant nacionals com internacionals, que recorren les nostres ciutats aquests dies n’és una evidència. El 2019, la ciutat de València va comptabilitzar, als carrers, al voltant d’1 milió de persones durant la setmana fallera. Més enllà de la creativitat cultural associada als col·lectius socials, cal no oblidar el talent científic vinculat

108

panyoles incloses al rànquing de les 100 universitats més innovadores d’Europa. La UPV, a més, és la universitat pública d’Espanya que ha presentat un nombre més gran de sol·licituds a l’Oficina Espanyola de Patents durant els darrers anys. Tots aquests fets són exemples recents de la nostra creativitat i innovació, a nivell internacional, que ens han portat que, el 2022, València hagi estat designada com a Capital Europea del Turisme Intel·ligent i Capital Mundial del Disseny per la World Design Organization. També aquest any té lloc a la ciutat una cita important per al sector de la cinematografia com és la gala dels Premis Goya i per a la literatura, en ser la seu on es lliuraran els Premis Nacionals de la Crítica Literària. Tampoc cal oblidar que, a la Comunitat Valenciana, han recaigut 6 distincions de la prestigiosa Guia Michelin España & Portugal 2022, sent així la regió espanyola que ha acaparat més estrelles en aquesta edició. Per tot això, ens hem de congratular i pensar que aquesta creativitat ens ha fet millors, més oberts, més tolerants, més flexibles, i també ens ha ajudat a ser resilients, sobretot en circumstàncies difícils com les que recentment hem conegut. Però, no hem de pensar que aquests privilegis són gratuïts i per sempre, ens

MARÍA JOSÉ VIÑALS

a la innovació tecnològica dels nostres científics, investigadors i empreses de base tecnològica o spin-off que basen la seva activitat en les aplicacions de nous descobriments científics o tecnològics per a la generació de nous productes, processos o serveis. Cal recordar que dues de les universitats valencianes, la Universitat de València (UV) i la Universitat Politècnica de València (UPV), es troben entre les cinc es-

LA CREATIVITAT A LA IDENTITAT SOCIAL VALENCIANA

exigeixen una dedicació i una emoció pel que fem i com ho fem...però estic segura que, entre tots, aconseguirem mantenir aquest esperit creatiu que portem dins tan arrelat perquè no podem fallar tots els que ens han precedit, i perquè ha definit la nostra manera de ser i de gaudir d’un inigualable estil de vida... i tot això són coses a les que no volem renunciar.

pràctica que sembla encaixar a la perfecció en el cas de Manises i la seua tradició ceramista. La ciutat valenciana, al costat de 49 més, s’uneix així a les 246 urbs que componen actualment la xarxa i que treballen juntes per un objectiu comú: situar la creativitat i les indústries culturals en el centre dels seus plans de desenvolupament a nivell local i cooperar activament a nivell internacional.

MANISES, NOVA CIUTAT CREATIVA DE LA UNESCO

La Comissió Nacional Espanyola de Cooperació amb l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO), pertanyent al Ministeri Espanyol d’Afers exteriors, Unió Europea i Cooperació, ha seleccionat Manises per a representar Espanya en la convocatòria de Ciutats Creatives de la UNESCO 2021 en la que ha sigut guardonada.

La ciutat valenciana s’uneix a les més de 290 urbs de la xarxa gràcies a la seua tradició ceramista de més de 700 anys. L’objectiu de la Xarxa de Ciutats Creatives de la UNESCO és clar: impulsar la creativitat per a potenciar el desenvolupament urbà sostenible. Una

110

altres aspectes, per l’ús de la tècnica del reflex metàl·lic d’inspiració islàmica”, exposa María José Viñals en la presentació de la candidatura, qui encapçala el grup de treball de recerca de la UPV. A part de per la seua tradició ceramista ininterrompuda durant més de 700 anys, de la qual es té constància escrita després de la conquesta de Jaume I en el Llibre del Repartiment, Manises destaca per ser una de les poques poblacions, si no l’única, on existeixen tots els elements per a l’elaboració ceràmica: des de la creació de les pastes, colors i forns fins a la configuració i realització de la peça en els diferents tallers. A això cal afegir que a la ciutat es conserven i es continuen treballant tècniques mil·lenàries com, per exemple, la tècnica del reflex daurat. Finalment, a Manises la ceràmica constitueix un dinamitzador actiu de l’economia local. La presentació de la candidatura és fruit “de més d’un any d’intens treball tècnic i participatiu de tot l’equip UPV, en estreta col·laboració amb l’Ajuntament de Manises, les institucions i associacions de la zona dedicades a la ceràmica i els professionals del sector. Cal destacar, a més, el suport científic del Jaume Coll, director del Museu Nacional de Ceràmica González Martí”, afegeix Viñals.

MARÍA JOSÉ VIÑALS

En l’elecció, ha jugat un paper clau l’equip de Turisme i Patrimoni del Centre d’Investigació Arquitectura, Patrimoni i Gestió per al Desenvolupament Sostenible de la Universitat Politècnica de València (UPV), responsable de la realització del dossier de la candidatura. Encapçalat per María José Viñals, catedràtica, docent i investigadora de la UPV, el grup de treball ha inclòs també Lola Teruel, Laura Gilabert i Anna Sanasaryan, el mateix equip que va redactar, en l’anterior convocatòria (2019), el dossier de la candidatura de Llíria en la categoria de Música. Llavors, la capital de la comarca del Camp de Túria va ser també designada candidata nacional i va entrar aquest mateix any en la Xarxa UNESCO de les Ciutats Creatives. Les 295 ciutats de 90 països que formen part de la xarxa destaquen per les seues activitats d’artesania, disseny, cinema, gastronomia, literatura, arts digitals i música. L’Artesania i Arts Populars són l’àmbit que han portat Manises a entrar a formar part de la xarxa “a conseqüència del valor actual de la seua producció ceràmica artesanal, l’origen de la qual es remunta a fa més de 700 anys, i que es caracteritza, entre

LA CREATIVITAT A LA IDENTITAT SOCIAL VALENCIANA

UNA TRADICIÓ QUE TRASPASSA FRONTERES

La tradició ceramista de Manises cala fort en la població amb associacions com l’Associació Valenciana de Ceràmica (AVEC-gremi) i l’Associació Nacional de Professionals en Ceràmica ANPEC i projectes internacionals que la inclouen dins de la Ruta Europea de la Ceràmica o del projecte d’estudis Cerasmus +. Així mateix, està agermanada amb 3 ciutats europees: Vénissieux (França), Montelupo Fiorentino (Itàlia) i Khmelnytskyi (Ucraïna), en una iniciativa conjunta per a enriquir diferents aspectes culturals, ceràmics i turístics de les ciutats. Cada dos anys, celebra la Biennal Internacional de Ceràmica de Manises, un concurs internacional de ceràmica contemporània d’autor que des de fa 40 anys dona a conèixer la ceràmica com a matèria de noves possibilitats artístiques. La Biennal també serveix per a ampliar les referències de la indústria local, que busca una renovació, i en definitiva, ha aconseguit connectar tradició amb modernitat, ja que enllaça el passat de la ceràmica tradicional i centenària de Manises amb el present de l’art contemporani internacional. Un altre camp que ha portat Manises a formar part de la xarxa és l’estreta relació

que existeix entre ceràmica i gastronomia, tant popular com avantguardista. Exemple d’això és el concurs de allioli, on el protagonista és el tradicional morter de Manises que s’utilitza per a elaborar la salsa de manera artesanal. La integració a la Xarxa de Ciutats Creatives de la UNESCO ocorre mesos abans que València siga Capital Mundial del Disseny 2022, on la ceràmica també tindrà el seu paper destacable. María José Viñals Catedràtica d’universitat Universitat Politècnica de València

112

per Giorgio Guillot

SEMPRE ENDAVANT

Jo no sé vosaltres, però sempre em vaig fer la pregunta de menut: Què vull ser de major? Des de ben menut vaig descobrir que m’agradava l’espectacle i l’organització. I on comences? Doncs a l’escola, com tots, amb els festivals escolars en què tots hem participat. I quan dic tots, sou tots, que fer de flor o d’arbre també conta. Però on deixava eixir tot el meu potencial era a les festes de la urbanització d’estiu. Ahí sí que hem deixava l’ànima muntant activitats i espectacles sense pressupost, només amb la meua imaginació, perquè tots participaren. En eixe moment vaig decidir què era el que volia ser de major, volia ser artista!

I què major artista pot haver que ser faller! La meua família és d’una nissaga d’artistes fallers i el món de les falles sempre ha estat en la meua vida. Però jo no m’imaginava en un taller pintant, tallant o polint, jo volia altra cosa. I no penseu que no ho vaig provar, que he polit milers de ninots en la meua vida.

SEMPRE ENDAVANT

En eixos dies en els quals decidia que no volia dedicar-me al que històricament havia fet la meua familia, comencí a conéixer molta gent de la moguda valenciana i vaig anar veent les llums i les ombres del que és ara la meua professió, el que més endavant em farà saber el que vull ser i el que no a aquesta professió. Com tots els joves a aquella època, m’arriba el moment de fer el servei militar i en contra del que pareixia, m’obri un món totalment nou i aprofite per a estudiar i practicar tot el que jo volia fer abans de la mili, duent el protocol i l’organització d’activitats militars. Però al meu interior hi ha un sentiment que és constant i que supose que passarà a molts lectors,

un sentiment que recorre tot el meu cos, el sentiment faller. Perquè per a mi, ser faller és una forma de vida, sempre rodejat de cultura i tradició. Una passió que, gràcies a Déu, he pogut convertir en el meu treball, gràcies a l’interés que he tingut sempre pel sector professional de la festa, principalment la indumentària i l’orfebreria. Va haver un moment en què em vaig adonar que els fallers no estàvem donant prou importància a com anàvem vestits (no és com ara), perquè a València tenim les millors botigues d’indumentària i pareixia que anàvem tots uniformats, tots iguals. Una d’eixes nits que a mi m’agrada dir que estic rodejat de frikis fallers, cassalla en mà (i altres coses que no puc posar ací), al mateix temps que brollaven idees absurdes, amb una frase molt espanyola de “No hi ha ous…”, doncs sí, sí que va haver ous, i organitzàrem la primera desfilada d’indumentària valenciana amb un èxit brutal, fusionant indumentaria, orfebreria, alta costura i joieria, creant un precedent que en l’actualitat es continua fent. El següent pas va ser organitzar exposicions en llocs emblemàtics on es posava en valor el treball dels nostres artesans, descobrint al visitant la riquesa de la nostra

116

Sorolla, al Palau de Congressos. Una ubicació perfecta per al tamany actual de l’esdeveniment, més de 45 expositors, eixides i entrades adequades a la magnitud de la fira i amb tota l’ajuda de l’Hotel, que té en la seua part comercial dos dones, falleres, presidenta de falla una d’elles i que no han posat més que facilitats des del primer moment. Però clar, com a tots els empresaris, i amb la novena edició ja preparada, arribà la maldita pandèmia que ens ha paralitzat a tots els sectors, deixant un futur incert. És cert que després del primer shock que va ser anul·lar tots els esdeveniments quasi un any, estem tornant i l’activitat pareix que va arrancant poc a poc. Però en aquell moment vaig estar pensant (una altra vegada), perquè en els pitjors moments les persones trauen les millors idees i les més creatives. No teniem una associació on poder recolzar-nos en moments dolents per a les nostres empreses del sector, no teníem un lloc que ens aconsellara i ens guiara si teníem algún dubte. Així naix ASCIVA, l’Associació de comerços d’indumentària valenciana, que amb molt d’esforç i sent constants, aconseguírem que molts comerços continuaren endavant i no tancaren en els pitjors moments.

Per últim, vull donar un consell a futurs emprenedors. No deixeu de perseguir el vostre somni, mai. A mi em costa tots els dies molts disgustos, decepcions amb molta gent, amb moltes administracions, lluitar contra grupets ja establerts que es creuen els “amos del cotarro”, parlant mal o bloquejant les teues idees, però en eixe moment és quan realment saps que ho estàs fent bé, perquè la gent creativa i emprenedora crea bambolles que piquen als envejosos. Personalment, m’han copiat idees des del principi, i era una cosa que hem cabrejava molt, però no deixa de ser un altre senyal que ho estava fent bé i si una empresa gran et copia la idea, no deixa de ser un afalac. No pares mai de créixer, de pensar, d’inventar i sempre assoliràs el que et proposes. Giorgio Guillot Director General Llamalo EquiX

GIORGIO GUILLOT

artesania valenciana. I ja no hi havia fre. Ja era un no parar de desfilades i exposicions per tota la Comunitat Valenciana. Però jo veia que em faltava alguna cosa, volia més, i em vaig adonar que no existia una fira que juntara tot el sector faller, on tot el que envolta la indumentària valenciana estiguera representat, des d’una cinta de ras fins a un espolí. Dit i fet, en la primera fira varen ser 15 expositors que vingueren enganyats per a ferme un favor. A banda, va ser en juny i, tot i que va funcionar bé, no era la millor data ni la que a mi més m’agradava. Jo volia que fora el cap de setmana després de falles, quan encara estem amb el “hype” del que acabem de pasar i amb ganes de més. Dit i fet, la següent edició va ser una locura. Març, 25 expositors i un dia d’obertura que encara recorde. El resultat va ser tan bo per a tots, que l’any següent vaig haver de buscar un lloc amb molta més capacitat, tant d’expositors com de públic assistent, que no parava d’augmentar. Però el boca a boca en aquestes coses funciona molt bé, i tornàrem a plenar i tornà a ser un èxit, arribant a comptabilitzar més de 70.000 visites en un cap de setmana. Finalment, després de molt de buscar ubicació per a una fira que no parava de créixer, hem acabat a l’Hotel

IAMBIEN

per Maria Josep Picó

NARRATIVES CLIMÀTIQUES

Publicat en El Temps del 2 de novembre de 2020 (núm. 1899) La pandèmia per la COVID-19 i el recorregut de l’actual canvi climàtic, quant a investigació científica, evidències ambientals i conscienciació, obliguen a avançar cap a noves narratives. Relats que superen el sacrifici de la població o l’esforç personal, per la suposada salvació del planeta, cap a perspectives que impliquen més optimisme i empoderament de la ciutadania perquè participe i lidere canvis menuts, de proximitat, però amb gran potencial d’impacte per a la sostenibilitat i la salut globals. La comunicació del canvi climàtic ha estat marcada, tradicionalment, per les perspectives més catastrofistes,

fins i tot, sensacionalistes i apocalíptiques, atès que el periodisme ambiental troba el seu germen en el succés i la denúncia ecologistes. I altres diversos condicionants com ara les rutines a les redaccions dels mitjans, les dinàmiques de les xarxes socials o les limitacions dels lobbies econòmics.

NARRATIVES CLIMÀTIQUES

En les últimes dècades hem viscut dues potents onades d’efervescència en la informació i mobilització pel clima, i hem comprovat com la seua decadència ha estat marcada per declivis econòmics, no tant per desinterès de la població. Entre 2006 i 2007, es va produir un gran boom del canvi climàtic en l’àmbit mundial, marcat per diverses fites: l’informe econòmic Stern del govern britànic, la publicació del quart informe del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic de l’ONU o la difusió del documental Una veritat incòmoda d’Al Gore. La crisi del 2008 va esborrar de l’agenda mediàtica la prioritat del canvi climàtic.

124

MARIA JOSEP PICÓ

El fenomen Greta Thunberg i els Fridays for Future constitueixen la segona gran mobilització d’atenció mundial envers el clima. Malgrat el seu impacte i la seua connexió amb la joventut, i tot i la difusió mitjançant les eines digitals i l’atenció captada per les institucions internacionals, l’impacte del coronavirus i la recessió consegüent també van fer frenar en sec l’atenció mediàtica i de l’opinió pública davant les noves prioritats socials. El canvi climàtic requereix una estabilització com a prioritat en l’economia, la societat i la política, és a dir, limitar la seua vulnerabilitat en el context capitalista.

NARRATIVES CLIMÀTIQUES

Potser, sense eixir de l’actual paradigma econòmic, un bon exemple d’aquest avanç és l’aprovació, el passat setembre, del Green Deal per part de la Comissió Europea, amb una dotació de pressupost d’un miler de milions d’euros. Aquest Pla verd té la missió, mitjançant una desena d’eixos, de promoure la recerca i la innovació cap a la transició social justa i sostenible, tot impulsant la recuperació post-COVID-19 en solucions basades en la natura, entre altres tendències, les quals connecten amb els objectius de desenvolupament sostenible de les Nacions Unides (ODS). El Green Deal advoca per la participació de la ciutadania en el debat climàtic, la voluntat de promoure canvis socials, culturals i de conducta, a més de potenciar la implicació en aquest àmbit, l’engagement, en anglès. En aquest sentit, a la Universitat Jaume I (UJI) vam crear, ara fa un any, el Living Lab Planeta Debug, amb el cofinançament de la Fundació Daniel i Nina Caraso en el seu programa d’Art Ciutadà. La nostra iniciativa, creada per un grup interdisciplinari de professors i investigadors de l’UJI, pretén abordar el canvi climàtic des de l’univers dels videojocs i de l’art amb dinàmiques de cocreació

i ludificació per facilitar la implicació, especialment, de la població més jove. Perquè estem convençuts que és apressant, des de les universitats públiques, afavorir tant les narratives de l’optimisme climàtic com les dinàmiques il·lusionants i de proximitat on el joc, l’entorn digital i les complicitats de la interacció puguen esdevindre potents vectors de transformació cap a la sostenibilitat. Maria Josep Picó Periodista

126

per Isamar Anicia Herrera

DISSENY SOSTENIBLE. COM CONSTRUÏM CIUTATS SOSTENIBLES?

El disseny per a les ciutats ha estat sempre la pedra angular sobre diversos problemes funcionals, dit per Naoto Fukasawa “El gran disseny és una relació multidimensional entre la vida humana i l’entorn”. Afortunadament, al passar el temps, el disseny ha agafat força en molts camps que ens permeten identificar la potència en què un entorn ben dissenyat pot ser més eficient en l’àmbit econòmic, més amigable respecte a l’ús dels recursos materials implicats i amb un impacte tangible en les relacions humanes. Per exemple, decisions a escala menuda sobre la vorera sobre la qual caminem tots els dies, com la dimensió de la via, el tipus de material, el color, la disposició de les senyalitzacions, el tipus i quantitat dels objectes que ens

trobem com a vegetació o papereres, entre altres, poden definir contundentment l’experiència del nostre trajecte, no sols des d’un plànol funcional sinó també des del sensorial. El que olorem, el que veiem, el que escoltem i el que sentim formulen un paquet d’informació neuronal que relacionem amb cada ciutat.

DISSENY SOSTENIBLE. COM CONSTRUÏM CIUTATS SOSTENIBLES?

Si l’escala humana és així d’important, ¿Com d’important és, aleshores, el disseny d’una ciutat sencera? La resposta és: imprescindible. Les ciutats són l’hàbitat artificial a què, vist des de cert punt de vista, totes les persones contrubuïm a la seua formació amb el pas dels anys, som qui li dona vida i funcionalitat. El disseny ja no sols sostenible sinó racional i responsable pot fer que una ciutat siga prou amable per al feminisme i àmpliament curosa amb les persones més vulnerables. Les decisions de com són i seran els llocs que componen les nostres ciutats són part d’un gran trencaclosques que ens ha d’oferir un entorn saludable i amb la

tranquil·litat de què les nostres ciutats permeten un desenvolupament amable a través de l’entorn. Al final, el disseny de les ciutats és tan responsable d’aquelles grans decisions que determinen la forma en què ens podem desplaçar i arribar al nostre destí com d’aquelles altres menudes i subtils com pot ser el que veiem a través de la nostra finestra al despertar. Isamar Anicia Herrera CEO en Aion Plan

130

per Carles Dolç

CIUTAT SOSTENIBLE

En els últims anys no hi ha un concepte que haja sigut més tergiversat que el de sostenibilitat. Convertida en una paraula de moda, ha passat a utilitzar-se en tota mena de disciplines i publicitats, de manera que el seu significat mediambiental sovint es dissol, substituït per la idea que “les coses marxen o tinguen un creixement sostingut”. La sostenibilitat, però, ha de ser sobretot la restauració de les condicions que crearen vida en el planeta i fer-les possibles per a les generacions futures, perquè han sigut activitats humanes les que han modificat el clima i retallen la base material de la nostra existència. I les ciutats són un àmbit fonamental on s’han d’introduir correccions.

En l’actualitat les ciutats són ecosistemes de caràcter ineficient pel seu metabolisme: per exemple, consumeixen energia sense produir-ne i expulsen contaminants. Tot el contrari dels boscos. Les ciutats han crescut destruint valors ambientals, de manera que el primer objectiu és que passen a funcionar en simbiosi amb la natura, respectant actius geogràfics i recuperant biodiversitat. Breument assenyalaré algunes condicions per fer-ho possible.

CIUTAT SOSTENIBLE

El sistema de mobilitat abusivament dominant a les ciutats és ara el vehicle privat que crema combustibles fòssils amb una alta incidència contaminant. Canviar eixe sistema és imprescindible per a tindre aire net i no exportant-ne brut. La presència d’arbres a l’interior dels carrers de les urbs és hui anecdòtica perquè la via pública s’ha condicionat des de mitjans del segle XX per al trànsit d’eixos vehicles, disminuint voreres i ampliant calçades, mentre el sòl permeable quasi ha desaparegut a les ciutats i els pobles. Al seu torn, les arquitectures construïdes s’han fet amb criteris energètics molt deficients i són també una font contaminant (per sistemes de climatització artificial, materials constructius amb components tòxics...). Canviar les nostres ciutats perquè siguen sostenibles (o almenys més sostenibles) implica abordar, entre altres, les qüestions que acabe d’assenyalar. Les conseqüències d’aquest canvi de rumb s’han de plasmar en el planejament urbanístic i en el disseny dels espais públics i les arquitectures, privades i públiques. El canvi en la mobilitat urbana no pot suposar només la introducció dels vehicles elèctrics, que no contaminen igual, però què traslladaran el problema a

les centrals de producció de l’electricitat, la major part de les quals és de fonts d’energia no renovable i contaminen. També ha de ser prioritzar el transport públic (ferrocarril, bus...) i afavorir els mitjans més sans com són caminar i usar les bicis, creant espais públics pensats per a transitar a peu i passejar. El disseny de les vies urbanes ha de transformar-se ampliant voreres i reduint les calçades a menys del 50% de la seua superfície, alhora que una part important del viari actual hauria de passar a ser d’ús dels vianants. Es tracta de fer carrers amables, nets de pol·lució, sense obstacles perquè majors i menuts puguen gaudir del passeig, la trobada i el joc. La plantació d’arbres als carrers va lligat a l’anterior. El canvi climàtic en marxa és una nova raó per a plantar-ne: la fotosíntesi de les fulles neteja l’aire, la massa arbrada climatitza els carrers, es generen paisatges urbans que ens alegren la vida. Els arbres no són un simple ornament o una part del mobiliari urbà; però, dissortadament, és el criteri amb el qual sovint es planten a les vies urbanes. Tenen moltes funcions per a la ciutat del futur, que ha d’integrar la natura i convertir-se en una xarxa de vegetació, de manera que el contínuum arbrat unisca els jardins, els equipaments públics

134

Friburg Vauban

CARLES DOLÇ

Friburg Vauban

i les residències on vivim. Són tasques per al disseny urbà triar bé les espècies d’arbres (per exemple, s’ha abusat de les palmeres, boniques però escassament climatitzadores), plantar-los en escocells grans i, també en benefici de la biodiversitat, tornar permeables zones de la ciutat que hui estan pavimentades. Les ciutats han de tindre parcs, jardins de barri, carrers amb arbres i un entorn geogràfic verd amb el qual la ciutadania es relacione habitualment per estar cuidat i per ser transitable per camins que el connecten. Les trames urbanes s’han de remodelar pensant en el benestar de les persones i una de les condicions

CIUTAT SOSTENIBLE

seria aprofitar per a introduir-hi natura en els intersticis possibles: racons, interiors d’illes d’edificis, cultius en els terrats i balcons, jardins verticals en mitgeres... També les arquitectures han de canviar: les cases que habitem i, en general, els edificis que usem. Els treballs de rehabilitar els edificis és ara per ara una qüestió decisiva per a la ciutat sostenible. Vivim en cases mal aïllades i que consumeixen molta energia, a vegades són incòmodes i amb defectes estructurals. Dissenyar ha de traduir-se en construir bones arquitectures que, a més de funcionals i agradables, integren el verd i puguen produir energia. Viuríem millor si les cases estigueren ben aïllades, concebudes per aprofitar la ventilació natural i l’assolellament, utilitzaren energies renovables... Hi ha exemples

històrics i moderns, són possibles. La imatge de l’arquitectura de les ciutats canviaria amb aquests criteris i ajudaria a la millora mediambiental, és a dir, a la sostenibilitat. Sanar les nostres ciutats implica moltes altres coses: la depuració d’aigües, reciclar i reduir els residus que produeixen, la bona neteja, aprofitar els seus recursos mediambientals, o evitar la contaminació acústica. Açò que acabe d’exposar són només algunes notes per a un nou disseny urbà en simbiosi amb la natura i la mitigació de l’emergència climàtica que ens truca a la porta. Podem imaginar una nova ciutat amb més arbres i menys cotxes, amb arquitectures més humanes, ben dissenyades per a la vida de les persones. Carles Dolç Arquitecte i activista

136

per Josep Vicent Boira

EL CORREDOR MEDITERRANI, UN DISSENY SOSTENIBLE D’INFRAESTRUCTURES

La sostenibilitat no és una qüestió de grau, ni tampoc de matèries o negociats diferents, és un principi. Un principi que hauria d’amerar tota acció humana. Qualsevol objecte, disseny o actuació ha de contribuir al combat del canvi climàtic i a treballar per la reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle. Ens juguem molt. I tant se val que siga un camp de taronges, la producció d’un moble o la planificació d’una infraestructura. Darrere d’aquestes i d’altres accions ha d’estar necessàriament el principi de sostenibilitat. Això passa amb el Corredor Mediterrani. Cal dir, abans que res, que el Corredor Mediterrani no és un AVE, per si cap persona encara pensa això. El projecte del Corredor és un vector de mobilitat de viatgers i viatgeres

i de mercaderies que adopta formes diferents en funció de l’objectiu i del lloc. És, això sí, un vector clarament ferroviari i per tant amb molt menor impacte en el canvi climàtic que qualsevol altre mitjà de transport massiu. I en aquest sentit, tan important és dissenyar un objecte amb criteri de sostenibilitat com dibuixar un país amb aquesta mateixa perspectiva quan parlem de les seues infraestructures.

EL CORREDOR MEDITERRANI, UN DISSENY SOSTENIBLE D’INFRAESTRUCTURES

Hui sabem que els països han de reduir el CO2 a la meitat en huit anys per salvar el planeta, segons un recent informe de l’ONU. Però les mesures actuals no són suficients. L’acció climàtica és encara escassa i la Terra va camí d’escalfar-se 2’7 graus cap a finals de segle. Cal per tant actuar amb decisió. Qualsevol de nosaltres és conscient que la mobilitat uneix persones, ciutats i regions i és imprescindible per al funcionament de l’economia. No podem renunciar a una millor mobilitat pública perquè estaríem condemnant els menys afavorits a una immobilització social i personal. Dit això, sabem també que

aquest model de mobilitat que al 2021 ens envolta és causant de la quarta part de totes les emissions de CO2. El model actual de mobilitat sustentat sobre el transport per carretera i l’aviació ha de canviar. Si voleu, s’ha de complementar com a mínim amb una decidida aposta a favor del ferrocarril. Potser el lector no conega que els estudis assenyalen que determinats vols de curt radi a Europa poden causar fins a 19 vegades més emissió de CO 2 que un viatge equivalent en tren. La Unió Europea ja comença a suggerir que els viatges de menys de 500 quilòmetres de distància s’hagen de fer necessàriament en un mitjà

140

directa o indirecta mitjançant altres xarxes de transport. I és mercantil perquè es desenvolupa pel litoral mediterrani de la península Ibèrica, connectant ports tan importants com el de Sagunt i àrees industrials i de producció hortofrutícola de primer nivell. Vist amb una escala apropiada, els cinc ports més importants en tràfic de mercaderies d’Espanya són de la façana mediterrània i tots ells es connectaran amb el ferrocarril gràcies al Corredor Mediterrani. El 1918, Ignasi Villalonga, un dels valencians més interessants del segle XX, ja va reivindicar la necessitat d’un

JOSEP VICENT BOIRA

més sostenible com és el tren. I alguns estudis apunten fins i tot a viatges de fins a 1.000 km. Justament això és el que volem amb el Corredor Mediterrani. Perquè el Corredor és un vector de transport i mobilitat que integra actuacions en llarga distància, en rodalies i en transport de mercaderies. No, el Corredor Mediterrani no és un AVE qualsevol. Si haguera de definir aquest projecte parlaria d’una infraestructura molt urbana i molt mercantil i amb un ADN sustentat sobre l’ample internacional de via. És una proposta urbana perquè travessa grans nuclis de població, comunicant-los de manera

EL CORREDOR MEDITERRANI, UN DISSENY SOSTENIBLE D’INFRAESTRUCTURES

ferrocarril d’ample internacional -cal recordar que l’ample espanyol dels trens és diferent al de la resta de països europeus, excepte Portugal, convertint-nos en una illa ferroviària-, que permetera que les riques regions mediterrànies pogueren exportar a la resta d’Europa sense haver de canviar de tren en frontera. Algú s’imagina que quan hui anem en cotxe a França haguérem de canviar d’automòbil en la frontera perquè el nostre model de cotxe no pot transitar per les autopistes del país veí? Doncs això passa, encara, amb els nostres trens. Per primera vegada en més de cent anys, des de 1918, ja estem molt a prop que una via d’am-

142

climàtica. Això sols serà possible amb una decidida aposta pel ferrocarril, el mitjà de transport més sostenible. Per al territori valencià, el Corredor Mediterrani és una oportunitat. L’oportunitat de connectar-nos amb la resta d’Europa amb un transport sostenible i de qualitat, de reviure i adaptar aquella infraestructura que ha estat el nostre origen com a societat, com va ser la Via Augusta romana. Efectivament, el Corredor Mediterrani és la Via Augusta del segle XXI, com explique al meu darrer llibre (El Corredor Mediterrani. La via augusta del segle XXI, Pòrtic, 2021). Disposar

JOSEP VICENT BOIRA

ple internacional arribe fins a les terres valencianes i que els nostres ports i les nostres factories (com Ford, per exemple), tinguen connexió directa amb els mercats europeus i viceversa. I que siga possible un tren València-París (o des d’Alacant) sense transbordaments. Hem d’aprofitar el moment. Europa apunta a una necessària descarbonització del transport i especialment en les mercaderies (menys camions, més trens elèctrics o..., més camions pujant a un tren!). Brussel·les vol que el 2030, la UE aconseguisca una reducció del 55 % de les emissions de gasos d’efecte hivernacle i que el 2050 arribem a la neutralitat

EL CORREDOR MEDITERRANI, UN DISSENY SOSTENIBLE D’INFRAESTRUCTURES

d’un vector de comunicació que unisca de nord a sud les terres valencianes -i el nostre país amb la resta d’Europa-, és fonamental, com també que aquest eix estiga connectat amb les xarxes de transports de menor abast per aconseguir una mobilitat capil·lar, ben distribuïda i justa. El poder del Corredor, el seu efecte benèfic, vindrà justament pel fet de treballar com a element vertebrador i integrador de diferents escales de mobilitat, de la global a la local. Per això són tan importants els accessos al Corredor per a mercaderies (estacions intermodals) i per a persones (les ciutats). Estem davant una oportunitat única. Dissenyar el Corredor Mediterrani és dissenyar un sistema de transport sostenible i un país sostenible, amb una aposta clara i decidida pel transport ferroviari de qualitat en qualsevol dels seus serveis (de les rodalies a la llarga distància), per una integració del transport per carretera en una dimensió nova del moviment de mercaderies (atenció al concepte d’autopista ferroviària que permet pujar el camió i la seua càrrega al tren) i per una connexió més eficaç dels ports i dels trens. Josep Vicent Boira Coordinador del Corredor Mediterrani del Govern d’Espanya

144