VIRGUERIES 2026 FALLA LA DULA

VIRG U E RIES

EDITA

Associació Cultural Falla la Dula

GRUP DE REDACCIÓ:

Mario Soler Merenciano

Melanie Puig Alberola

Pura Palomares Gascón

Ana Gómez Tur

Júlia Palomares Cabanilles

Laura Martínez Merenciano

Noèlia Palomares Gascón

Gustavo Verdú

David Vega Vercher

Maria Vercher Estruch

Rosa Corella Torres

Llum Ripoll Corella

Ana García Peiró

Marta Isidoro Garcia

Salva Tent Ferrando

Paula Vega Vercher

Francisco Juan Ferrando

Àngels Chofre Bò

Neri Sabater Pareja

Fabiola Ripoll Vercher

Laura Bosch Muñoz

Raül Jorge Almiñana

MªJosé Boscà

Ainhoa Sala Servà

Júlia Sala Servà

COL·LABORADORS:

Jaume Talens

Llorenç Talens Garcia

CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA:

Melanie Puig Alberola

Llorenç Talens Garcia

DISSENY I MAQUETACIÓ:

Olga Vercher Sales

LLIBRE INFANTIL:

Guió: Pura, Ana, Júlia, Maria, Laura Rosa

IMPRESSIÓ :

Blauverd Impressors

SUMARI

FOTOGRAFIES FALLERES MAJORS I PRESIDENTS:

Estudi Fotogràfic Ke Foto

FOTOS DIVERSES:

Estudi Fotogràfic Ke Foto

Marina Martí Blasco

Maribel Selfa Chover

PUBLICITAT:

Amparo Tur Cerdà

Conxin Mollà Almiñana

Salvador Almiñana Mollà

Maribel Delfa Chover

Mª José Martínez Merenciano

Ana Talens Pellicer

Carlos Torres Fillol

Ana Benavent Gascón

Pepe Garcia Bo

Nani Fons Callejón

Jordi Meló Cremades

Estefania Arlandis Martinez

Núria Almiñana Mollà

“El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià del 2026”

“Este llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres”.

"Aquest llibret participa en el PREMI PUNT VOLAT".

DIPÒSIT LEGAL: V-314-2012

"Els noms propis de persona que apareixen als articles d’aquest llibre no estan tots en valencià. En el cas de les persones que existeixen a la vida real que apareixen anomenades, hem optat per respectar l’idioma original dels seus noms”.

“La Falla la Dula no es fa responsable ni comparteix, necessàriament, les opinions idees expressades pels seus col·laboradors”.

1. EQUILIBRI

1.1. Esbós i crítica de la falla

1.2. Saluda de la Fallera Major Almudena Libro Escribano

1.3. Saluda del President Carlos Cabas Corchero

1.4. Paraules d’estima per a Almudena

1.5. Paraules d’estima per a Carlos

1.6. Ens han baixat la lluna. Júlia, Adriana i Joan

1.7. Duleres i dulers. Cens faller.

1.8. Programació de les falles 2026

1.9. Saluda de la Fallera Major de Tavernes

1.10. Saluda de la Presidenta de la FDF Junta Local Fallera

2. APLOM

2.1. Tu em vas salvar a mi, ara et salve jo a tu. Ana Garcia

2.2. El final. Pura Palomares

2.3. Més enllà de la pantalla. Paula Vega

2.4 Generació connectada, ment desbordada. Júlia Sala

2.5. La Intel·ligència Artificial i les nostres vides. Maria Vercher

pàg. 6 pàg. 66

2.6. Ulls que no veuen, patiment que sí existeix. David Vega i Neri Sabater

3. CABRIOLES

3.1. Imparables. Melanie Puig

3.2. Mig any… Una eternitat Laura Martínez

3.3. Laia, la nóvia de la xiqueta. Rosa Corella

3.4. “Mosatros” els valencians. Llum Ripoll

3.5. Un grapat d’extravagants. Júlia Palomares

3.6. La virgueria de parlar valencià . Llorenç Talens

4. PERIPÈCIES

4.1. El sentit de la vida. Laura Martínez

4.2. No som de cristall, som de ferro. Marta Isidoro

4.3. Un país en l’aire. Raül Jorge

pàg. 86 pàg. 120

4.4. “Soletat” de Valeria Castro i la meua experiència al circ. Àngels Chofre

4.5. Una mirada cap a l'interior de la carpa del circ. Àngels Chofre

4.6. Pallasso que agonitza. Jaume Talens.

4.7. Malabars per a una vida digna. Ainhoa Sala

4.8. El valor de ser xicotet. Fabiola Ripoll

4.9. Fils que ningú veu. MªJosé Boscà

4.10. Peripècies duleres. Mario Soler

5. FILIGRANES

5.1. Bambolines. Salva Tent

5.2. Antoniet. Ana Gómez

5.3. Contra el pas del temps. Júlia Palomares

5.4. Virgueries. Ana Gómez.

5.5. Peripècies. Laura Bosch

5.6. ‘’Autosuficient”. Paco Juan

6. ALMANAC DULER

6.1. Introducció

6.2. Índex i explicació. Crítica i esbós.

6.3. Gener

6.3.1. Nit de Reis

6.3.2. Nit de Sant Antoni.

6.4. Febrer

6.4.1. Nit de la Cavalcada del Ninot

6.5. Març

6.5.1. Nit de Falles

6.5.2. Nits somniant.

6.5.2.1. Saluda de la Fallera Major Infantil Marina Oliver Martí

6.5.2.2. Saluda del President Joan Ripoll Vercher

6.5.3. Nits de desitjos

6.5.3.1. Desitjos per a Marina

6.5.3.2. Desitjos per a Joan

6.5.4. Nits amb la nostra gent. Cens infantil

6.5.5. Nits somniant en el futur

6.6. Abril

6.6.1. Nit de Pasqua

6.7. Maig

6.7.1. Nit a les Creus

6.8. Juny

6.8.1. Nit de Sant Joan

6.9. Juliol

6.9.1. Nit del Clot de la Font

6.9.2. Nit de Sant Jaume a la platja

6.10. Agost

6.10.1. Nit de Sant Llorenç

6.11. Setembre

6.11.1. Nit dels carrers engalanats

6.11.2. Nit de disfresses

6.12. Octubre

6.12.1. Nit d’Ànimes

6.13. Novembre

6.13.1. Nit de Santa Cecília

6.14. Desembre

6.14.1. Nit de Cap d’Any.

6.15. Escape Room interactiu: Les nits màgiques de Tavernes

7. PUBLICITAT

Virgueria:

Aquella cosa feta amb cura extrema, amb art, amb detall que frega l’obsessió. Virgueria és allò que no cal, però que fa el món més bell. Marca la diferència.

Corren temps en què tot succeeix molt de pressa; les notícies volen però canvien constantment i no ens detenim per apreciar detalls. Complim amb una sèrie d’objectius diaris i a llarg termini, com a model de vida, sense parar atenció a gestos i a mirades que poden capgirar-ho tot. Ho fem tot ràpid, sense detenir-nos instant a apreciar la bellesa de la vida, a contemplar en calma. El bon putxero, fet amb molta estima i amb hores d’ebullició, escasseja.

Virgueries, el nostre llibre de 2026, vos convida a gaudir-ne conscientment de cada pàgina tot fent honor a la falla que plantarem que és una virgueria, per l’art, per l’esforç i pel seu significat. Un circ que reflecteix la societat en què vivim, el món que habitem amb les seues llums i les seus ombres.

Cada peça de la falla parla de la nostra societat: un reflex de l’actualitat. Les equilibristes es troben entre bambolines, com la nostra comissió, que prepara unes festes excepcionals i no deixen ningú indiferent, on tot el món té cabuda i pot parar una estona enmig d’aquesta vida tan boja. Una setmana fallera per oblidar-nos de tots els mals. Que les nostres festes siguen virgueries.

La pallassa boja, peça central de la nostra falla, es troba entre la vida i la mort, el bé i el mal, el blanc i el negre. Busca l’equilibri mental entre tant d’enrenou. Busca l’aplom que necessita. I és que, davall d’un

somriure, s’hi poden amagar molts problemes: no tot és tan bonic com pareix. Pors, complexos i altres mals que ens envolten i que poden destruir-nos sense adonar-nosen.

L’acròbata aèria, com la joventut, ha de fer peripècies per arribar fins on somnia. La precarietat laboral i els habitatges inabastables són les preocupacions que, hui en dia, trastoquen el cap a tothom.

L’acròbata desafia la norma i busca la millor actuació.

Fa cabrioles per l’aire, intentant cridar l’atenció. Com poden haver coses tan òbvies que encara no estiguen acceptades per tothom? La dona és lliure i cadascú farà el que vol. Conflictes per interessos que marquen la nostra societat, on importen més els ingressos que la justa dignitat.

El pallasso poètic ens dona un alè d’esperança, perquè mentre tots riuen per fora i ploren per dins, ell, just al contrari, viu tranquil de consciència i plora d’emoció. És poesia, és bellesa i cultura. Filigrana feta versos, el nostre poemari 2026.

Així que gaudirem de l’espectacle que està a punt de començar: VIRGUERIES, per a totes i tots vosaltres!

I - EQUILIBRI

Harmonia o proporció en la distribució de les coses, així com entre actituds, valors o qualitats morals.

Un any més la festa ja batega preparada amb molta passió. El barri a l'alegria s'entrega trobant l'equilibri entre cansament i i il·lusió.

Falla gran 2026

Lema: Virgueries

Artista faller: Pau Soler Marchante

Guió: Pura Palomare s

Crítica de la falla

“Virgueries” es diu la nostra falla que ací passarem a contar.

A veure si tenim la talla i a llegir vos podem enganxar!

Perquè no negareu, i és cosa trista, que molt vos interessa el dibuix.

També saber si és bo l'artista, però el nombre de lectors és fluix.

Tot i això, amb la sàtira seguim, que a la falla és essencial: parlarem de tot allò que vivim en la nostra societat actual!

Diuen que una virgueria és una obra feta amb perfecció.

Analitzarem el dia a dia d'un món ple de filtres i ficció.

Cal fer les mil virgueries per a oferir la millor versió.

Tot allò que potser ansies a les xarxes té fàcil solució.

Ja no sabem on està la barrera entre la mentida i la realitat. Sols ens faltava la nova era de la Intel·ligència Artificial!

Tot en les xarxes es maquilla per a donar la imatge desitjada i això està deixant bona quadrilla de gent amb la realitat distorsionada.

Els filtres al físic donen llum, felicitat en forma de retoc. A l'autoestima li venem fum i el cap acaba cremant com foc.

I vindran els salvadors digitals, eixos que donen lliçons, a donar-te consells especials: els influencers i els seus sermons.

Eixos que no fan matinades i que et diuen des d'un iot quatre frases segrestades d'un manual per a ser fort.

I al final estaràs convençut que amb una story apanyada ja no et trobes tan fotut i la pena està arreglada.

Tant si el problema és d'amor, de treball o de diners, res lleva més el dolor: una bona story i fora estrés!

Parlarem d'aplom a la falla amb un rostre espectacular que pot amagar més d'una batalla que ningú no pot imaginar.

I és normal en aquesta societat en què tots ens queixem per vici tindre el cap desbaratat i que això ens cause desfici.

I és que portem una ratxa, afegida a la velocitat de la vida, que ens remou tota la panxa quan recordem tanta història seguida.

Tot va començar amb un virus maleït i amb una imatge de cares llargues, quan un president compungit anunciava que s'anul·laven les falles.

Eixe moment va ser dur, pensàvem que era el top de les calamitats, però allò que venia era terror pur i un grapat d'anys de novetats.

Novetats que vam descobrir, ja que ens podien confinar. La vida social es va reduir a aplaudir al balcó amb el veïnat.

Mil peripècies hem patit que han augmentat el vocabulari. Uns quants calvaris hem sofrit que al lèxic han sumat molt de temari.

Ens demanaven distància social, amb paraules que omplien en la vida com 'PCR', mascareta, hidrogel i teletreball, totes elles pronunciades sense mida.

I entre desescalades i pautes completades vàrem superar la pandèmia maleïda, però mil peripècies van ser obligades per a superar la següent calamitat de la vida.

El cel es va trencar una vesprada i va omplir de fang la terreta.

Al Ventorro la desgràcia fou ignorada pel senyor Mazón i una amigueta.

El resultat ja el sabem massa: destrucció, impotència i sofriment i seqüeles que, cada dia que passa, les vivim més intensament.

Ara és tot una emergència i una vegada, dos o tres, tenim al telèfon la presència del xiulet de l'ES-Alert!

Paraules també adoptades com CECOPI o CECOPAL, antigament mai escoltades i ara de caràcter vital.

Avís groc, taronja o roig, i el CECOPAL prenent decisions.

Algunes rebudes amb goig: “s’anul·len les classes i les lliçons!”

“Que ningú isca de casa”, ens demana el CECOPAL, però l'alcaldessa al riu es desplaça per a fer el vídeo oficial.

Uns diuen que millor que sobre, d’altres que massa alarmisme. Allò cert és que amb quatre gotes ja s'activa un gran mecanisme.

I per si no teníem prou amb la pandèmia i la DANA, ens va pillar amb la mona i l'ou una inesperada apagada…

Semblava que el món s'acabava, quina ràbia i indignació, no perquè la llum s'apagava sinó perquè no teníem connexió!

Vam poder aprofitar el dia xarrant amb la gent de casa, eixa que és la nostra família i amb qui la comunicació és escassa…

Fan filigranes amb els dits, controlen molt bé la pantalla, com els millors són escollits els polítics, ahí sí que donen la talla.

Tallen, peguen i editen amb el filtre convenient, En un moment ens dediquen un reel de cada esdeveniment.

Simplement per a dir “bon dia” o obrint la porta de casa tot moment és d'alegria i res més important passa.

Si s'estrena una vorera o es canvia una paperera, no tindrà altra quimera que pujar el vídeo la primera.

Cada dia ompli les pantalles Amb reels i storis variades. Lara té totes les medalles amb imatges ben preparades.

Diuen en l'oposició, indignats, que l'alcaldessa no té mesura, que sempre està fent “posats” i que a tothom ens satura.

Però com sempre s'ha dit al poble: “fer com fan no és pecat”, per això Eva vol fer-se'n el doble per a no perdre el combat.

A poc a poc tindrà destresa, és qüestió de practicar. El nivell de l'alcaldessa en dos dies no es pot superar.

Elles són les capitanes i publiquen sense treva: Lara amb obres acabades que acabarà adjudicant-se Eva!

Amb l'obra per acabar o abans que siga anunciada, Eva s'afanya a deixar clar que la Dipu l'ha finançada!

Això sí que és tindre barra! Sense fer cap gestió va donant-nos la tabarra i els mèrits a la Diputació!

I la resta de governants miren amb resignació: és cosa de bons companys somriure al vídeo amb il·lusió!

Alguns les xarxes no obrin massa, no tenen temps ni afició. Altres van buscant la seua plaça amb reportatges d'història i tradició.

I mentre els vídeos s'acumulen i s'analitza cada repercussió, la piscina no la inauguren ni s’arregla tampoc l’estació.

La població ja té ganes de veure eixa publicació, anunciant eixes obres acabades.

Més que un reel tindrà superproducció!

L'equilibri intentem buscar en la política de la ciutat, però no és gens fàcil de trobar amb tanta i tanta barbaritat.

Trobem un equip de govern del qual l'alcaldessa trau pit, però sembla que res és etern i va desunflant-se el tripartit.

Que ja va tocant desmarcar-se i destacar en solitari: el 2027 va apropant-se i és hora de fer inventari.

Cal separar cada feina i contar bé les batalles, no siga cas que la reina s'apunte totes les medalles.

Comença una cursa intensa en què tots volen destacar i a l'equip la corda ja es tensa, prompte hauran de ser rivals.

Vorem amb el pas dels mesos com els mèrits es repartiran. Amb el pacte, compromesos, i amb els seus partits “pressionant”.

I si mirem l'altre bàndol, ja fa temps que estan de campanya. El PP intenta fer escàndol d’una manera que a pocs apanya.

Ells diuen que era “sàtira valenciana” el numeret de l’escalador a l'arena, una actuació poc afinada i que va causar vergonya i pena…

Se'ls va girar com un guant l'estratègia contra el tripartit: la idea fou tan gran espant que ni tots ells l'han compartit

En plena campanya estival va ser una gran cagada: un atac al turisme local, una comèdia molt desafortunada.

El problema de la nostra costa és molt més seriós que el seu sainet. Uns per altres, cap proposta, i en cada temporal tot desfet.

Fent cabrioles per la vida va més d’un governant.

Eixos sí que no tenen mida i a tots ens estan trastornant.

Ningú se salva, quina quadrilla!

Ni a València, ni a Espanya ni al món.

La cosa no és gens senzilla i a tots ens lleva la son.

Començant pel panorama mundial, des de la Casa Blanca saluda un home amb poder celestial amb pell taronja i cara ben dura.

Són tot un desgavell ell i les seues guerres.

Diu que la pau és ell i vol ser amo de totes les terres.

Encara hi ha qui l’anima per si no té ell prou ales. No li té a res més estima Que al petroli i a les bales.

El món mira de reüll com va complint els avisos.

Per a ell és un orgull veure els rivals submisos.

Cabrioles fan també a Espanya els polítics de la meseta.

Allò de Sánchez és la canya!

Cada dia té una historieta!

D’un fil ben prim se sosté per a seguir en el poder. Dels socis, suport ja no en té i els jutges molt volen saber.

Tenen un bon sac d’embolics el PSOE i el president, Però ara ell fa TikToks bonics ben tranquil i somrient.

Veurem com ix del laberint on tot es va complicant. Mentre el PP sols va complint, Feijóo no dona per a tant!

Més insípid que un plat de faves i no trau gens de trellat.

El PP no obri prou les ales i Vox ja vola ben alt.

Diu Abascal que ve a salvar la nació i no s’ha guanyat mai el jornal: amb una bandera i amb passió no s’arregla este percal!

I ara parem a casa nostra, on la cosa és indignant, la indecència ha fet costra i s’han quedat governant.

Una dimissió a mitges, amb mentires fins al final, i per a evitar els jutges, una jugada gens normal.

Ja no és president de res, però l’escó li han assegurat. La nòmina no li falta cap mes, però sí la dignitat!

Mazón i Feijoó han mentit, a duo i per separat.

De la gent que tant ha patit, durant més d’un any s’han burlat.

Haurem d’anar acabant, però no ens volem acomiadar sense denunciar l’obsessió insultant que alguns tenen al nostre parlar.

Eixos que han fet equip i al País Valencià manen, com a valencians trauen pit però la llengua avassallen.

No la volen, no l’estimen, no la saben, quins ignorants! La maltracten i l’eliminen, quina vergonya de governants!

Des que van assolir el poder amb el pacte de la papereta s’han jurat, com a objectiu primer, al valencià posar-li la cameta.

El volen fora de les escoles, dels pobles i dels carrers

Però no el deixarem a soles!

Lluitarem per ell com els primers!

Fallera Major Falla la Dula 2026

Almudena Libro Escribano

Hola a tothom!

Per a mi és una satisfacció dirigir-me a tots vosaltres com fallera major per a les falles del 2026.

En primer lloc, m'agradaria donar les gràcies a tota eixa quadrilla de jóvens i no tan jóvens, veterans i fundadors, per la gran tasca que fan dia a dia per tal que la Dula arribe com més lluny possible i per fer que cada any siga millor que l'anterior.

M'agradaria anomenar també la meua colla fallera, que sempre està disposta a aportar el seu granet d'arena perquè cada festa, acte o orquestra lluïsca com el que més! Gràcies per ser part del meu somni. Òbric jo la veda, però de segur que en uns pocs anys estareu dirigint-vos a tots nosaltres com a falleres majors o presidents.

I si parlem de sort, la meua és immensa pel fet de comptar amb les meues amigues d'AOA, que encara que hi ha de diferents comissions del poble i algunes que no els agrada massa aquesta festa... sé que estareu al peu del canó gaudint amb mi aquest any tan màgic.

I orgull és el que sent quan tens els millors acompanyants per tal que aquest any siga com un conte de fades, i que millor que eixes personetes la Dula les ha vist créixer. Marineta, Joan i Carlos, de segur que serà un gran any per als quatre, com bé diu el nom del grup de WhatsApp: EL 2026 ÉS NOSTRE.

I si algú em fa sentir especial i afortunada és la meua família, els meus pares, però sobretot la meua germana.

Sé que els tres treballareu de valent per a fer que no em falte cap detall, però el mèrit sense cap dubte el tens tu, Ner. Gràcies de tot cor per fer que siga la persona més feliç, però recorda que aquest somni és compartit. Ah! Estigues tranquil·la que enguany tens assegurat pujar amb l'orquestra! T'estime molt!

Arriba el moment d'acomiadar-me, i per això és necessari convidar-vos a passar les festes josefines al nostre casal, on la gent dulera gaudeix molt d’aquestes festes i on tot el món té les portes obertes per a passar una bona estona.

Vos espere a totes i tots!

President Falla la Dula 2026

Carlos Cabas Corchero

Fallers i falleres de la Falla la Dula,

Per segon any consecutiu em dirigisc a vosaltres com a president. Per a mi és un plaer poder representar la falla un any més, ja que encara que és un càrrec de molta feina i responsabilitat, vosaltres feu que siga més fàcil aquesta tasca.

Ser president sense el suport de la comissió ni de la seua gent és impossible, sobretot per a gaudir de la nostra festa. Per aquest motiu vull donar les gràcies a la gent que ha passat dies i dies organitzant tots els actes per tal que isquen millor del que s’ha plantejat.

Vull donar l’enhorabona als meus companys d’aventura del 2025, Júlia, Adriana i Joan, ja que sense ells tot açò no havera sigut igual. Hem format un gran equip i espere que aquesta unió seguisca per sempre.

Aquest 2026 espere que siga mínim com el 2025, ja que va ser insuperable. Almudena, Marina i Joan, prepareu-vos per a viure una experiència que mai oblidareu! Moltes gràcies a la meua gent, tant a familiars com a amics, que han estat ahí donant-me suport en aquesta “bogeria”.

Arriba el moment d’acomiadar-me de tots vosaltres, però m’agradaria dir-vos que, sense la gent que ha format tota la vida esta gran falla, res hauria sigut possible. Així que esteu tots convidats a continuar fent falla i a disfrutar d’aquesta gran festa que són les falles. I que millor que fer-ho a la Dula!

Gràcies i disfruteu de la millor festa!

El vostre president, Carlos Cabas

PARAULES D'ESTIMA PER A ALMUDENA

Almudena, vas vindre a la falla agafada de la meua mà, tant tu com la teua germana Nerea. Des d’aquell mateix instant, per a la gent de la Dula ja éreu les “Tanietes”, i no sabeu l’orgull tan gran que sentia jo de veure les meues cosines formar part de la mateixa comissió que la meua.

Des d’aquell moment, la teua passió per la falla no ha deixat de créixer, sempre amb el somni d’algun dia ser la màxima representant de la nostra comissió.

Enguany, per fi, et toca a tu ser la nostra fallera major, Almu. Tu continues el camí que jo vaig encetar de primera mà a la família, i no saps com de desvanida em sent en veure’t lluir aquest 2026.

La teua il·lusió s’ha convertit en l’alegria de tota la nostra família, i la teua dedicació per la falla és un exemple a seguir per a tots els fallers i falleres.

Desitge que aquest any es convertisca en un dels records més bonics de la teua vida, que la flama de la festa i la tradició il·lumine el teu camí en aquest any tan meravellós i especial.

Gràcies, Almu, per fer-nos part del teu somni. Tota la teua família estarà al teu costat.

Ets la millor fallera major! T’estimem molt.

Família Escribano

Escrivim aquestes paraules el papi i la mami amb molt d’orgull i emoció, perquè per fi, després d’uns anys, viuràs aquest any el somni de la teua vida.

És increïble per a nosaltres, la teua família, veure’t representar la teua estimada falla com a fallera major. Fa un temps et vam dir que, de vegades, no tots els somnis arriben a complir-se… però tu, cabuda, constant i molt estalviadora, ho has fet realitat. I clar, nosaltres estem desvanits i se’ns cau la bava de veure’t brillar com ho estàs fent, filla.

Almu, des de menudeta portes aquesta festa a la sang, i enguany, amb elegància, amb el teu somriure, el teu caràcter i, sobretot, el teu cor faller, gaudiràs com ningú de cada acte, cada cercavila, cada activitat i de tot allò que fa màgica la setmana fallera.

Tant Isidro com jo volem donar les gràcies a tota la falla, a tota la comissió, als amics i familiars, per tota la feina que estan fent per acollir tan bé la nostra filla com a màxima representant de la nostra estimada Falla la Dula. Almu, sols ens queda dir-te que gaudeixes tot el que pugues el teu regnat i del teu any. Els papis i la teua germana sempre estarem al teu costat. Sols farà falta que et gires que allí estarem, mires per on mires, fent-te costat.

T’ESTIMEM MOLTÍSSIM

PAPÀ I MAMÀ (ISIDRO I CHON)

PARAULES D'ESTIMA PER A ALMUDENA

Hola a tothom. Aquestes paraules van per a la meua meitat. Sí, tata, eixa eres TU. Enguany eres la nostra fallera major, i el cor se m’ompli d’orgull, d’emoció i d’amor en veure’t brillar aquest 2026 com la nostra representant de la falla.

Des de xicotetes hem compartit de tot: rialles, plors, secrets, amics… i també l’amor per la nostra festa, les Falles, que recorre per les nostres venes des de ben menudes. No sabeu el mal any que vam donar als nostres pares per ser “falleretes duleretes”.

Veure’t ara complir aquest somni que tantes vegades havies imaginat, m’emociona més del que puc explicar amb paraules. Perquè sé com desitjaves ser la màxima representant de la nostra volguda Falla la Dula.

Per a tu, portar un vestit de valenciana significa tradició, història, diversió i

passió a cada pas que fas, a cada somriure, a cada mirada de complicitat plena de flama.

Eres el reflex de què significa ser fallera major: elegància, compromís, dolçor i, sobretot, compassió i predisposició per ajudar en tot el que faça falta per tal de passar una bona estona al casal amb tota la nostra gent. Per això t’ho mereixes tot.

Estic seguríssima que deixaràs el llistó ben alt i brillaràs amb llum pròpia. I no dubtes que jo estaré al teu costat per ajudar-te en tot el que necessites en aquest any tan màgic com és 2026. Els teus amics, la teua família, els papis… estem més que contents per tu (i tots t’ho vam demostrar a la teua proclamació, ha! ha! ha!).

Per acabar aquestes paraules tan especials per a tu, només dir-te que, com bé dius tu, aquest somni és compartit.

T’estime moltíssim!

Nerea

Qui ens ho anava a dir… Aquelles xiquetes que corrien pel pati, amb només tres anyets, plenes d’innocència i de somnis, hui veuen com un d’eixos somnis es fa realitat.

Des de menudeta, tu ja ho tenies clar: volies ser Fallera Major. I ara, després de tants anys d’il·lusions, esperes i passió, ho has aconseguit.

T’hem vist créixer, t’hem vist riure, emocionar-te, lluir cada vestit com si fora el primer i, sobretot, t’hem vist estimar les Falles amb tot el teu cor. Per això, no hi ha ningú que meresca més que tu viure este moment tan especial.

Per a nosaltres, és un orgull immens poder dir que la fallera major és la nostra amiga, la de sempre, la que coneixem des de xicoteta i amb qui hem compartit tants records, confidències i rialles.

Sabem que viuràs este any com només tu saps fer-ho: amb elegància, emoció i eixa llum que sempre t’ha fet única. Gaudeix cada instant, cada acte, cada mirada, cada “Visquen les Falles!”, perquè tot això és fruit del teu esforç i del teu somni fet realitat.

Nosaltres, les teues dotze amigues de sempre, estarem al teu costat, aplaudint-te, emocionant-nos i sentintnos part d’aquest somni tan teu i tan nostre.

T’estimem moltíssim.

Brilla, reina nostra, perquè este any és teu. ����

Amb tot el nostre amor,

Les teues amigues, AOA

PARAULES D'ESTIMA PER A ALMUDENA

Almu, quin orgull veure't representar la Dula, un somni que tenies des de fa ja uns quants anys.

T'hem trobat a faltar a la delegació infantil, als assajos del playback i a alguna que altra reunió de cavalcada, però de seguida recordàvem perquè no hi estaves i l'enyorança es convertia en il·lusió per treure el millor de nosaltres.

També ha sigut un poc complicat guardar-te algun que altre secret, tot i que t'hem d'agrair que no hages preguntat en excés perquè no sabem com hauríem actuat sota pressió.

Volem que sàpigues que farem tot el que estiga al nostre abast perquè a la nostra FM no li falte de res. Per això, ens hem preparat una llisteta amb allò més essencial que portarem sempre darrere:

- Mocadors per a quan les emocions et desborden

- Pintallavis perquè sempre tingues un somriure perfecte

- Rosquilletes per si apreta la gana en un moment donat

- Algunes tiretes per si les sabates et traïxen

En definitiva, tu sols has de preocupar-te de gaudir d'aquest any; nosaltres ens encarregarem de la resta.

Enhorabona, fallera major!

T'estimem!

La teua colla fallera

PARAULES D'ESTIMA PER A CARLOS

Per al nostre president, Carlos:

Bufa, Carlos! Que diuen per ací que ara et dones de baixa de president? Doncs mira, com a amics que som, volem fer-te un homenatge… i deixar-te caure una miqueta de broma, que ja te la tens ben guanyada!

Saps que et diem el “pesat de la Falla”? Doncs sí, però amb tot l’afecte del món. Que si avui fem això, que si demà allò altre, que si has de cridar a tothom per recordar-li les coses… Ets un crack! I ho diem amb amor, eh.

Has sigut un president “de l’hòstia”, això no t’ho lleva ningú. Has fet més coses per la falla que pels teus quefers. I encara que et burles de nosaltres (que tens més gràcia que un trasto), saps que et volem.

Així que ja està. Ara toca descansar, deixar de donar la vara i gaudir de la falla com un faller més! (O siga, fer el mateix, però sense títol).

Gràcies per tot, crack! Els teus amics:

Sergio, Jordi, Agustí, Antonio i Quique Morant.

Carlos, volem donar-te l’enhorabona, per segon any consecutiu, per ser president de la Falla la Dula.

Un any més, tens la sort de representar la teua estimada falla. Sabem que l’any passat vas gaudir molt de cada moment i de cada acte i estem segurs que aquest any ho viuràs amb la mateixa intensitat i felicitat.

De segur que tornarà a ser un any ple d’emocions, alegries, diversió, però, sobretot, de molta il·lusió.

Volem dir-te que esperem que gaudisques molt d’aquest any i que continuarem al teu costat donant-te suport en tot el que necessites i que t’acompanyarem en cada moment per veure com es torna a complir el teu somni.

QUE VISCA EL NOSTRE PRESIDENT!

LA TEUA FAMÍLIA

PARAULES D'ESTIMA PER A CARLOS

Hola, “presi”!

Estem segurs que per a la Falla la Dula és un autèntic privilegi comptar de nou amb un president que viu les falles amb tanta passió, dedicació i estima. Enguany tornes a encapçalar la teua comissió per segon any consecutiu, i nosaltres estarem de nou al teu costat, ja que tu representes eixe esperit faller.

Ser president no és gens fàcil: suposa moltes hores de treball, sacrificis personals i una gran responsabilitat.

Però tu has demostrat que, ambil·lusió, constància i cor, tot és possible. El teu entusiasme és capaç de contagiar a tots i el teu exemple motiva la teua comissió sencera i fa que estiguen orgullosos de tindre't al capdavant.

Nosaltres, la teua segona família, estem molt contents de compartir-ho amb tu i de veure't de nou acceptant eixe càrrec tan important i, a la vegada, desitjat per tu. Perquè si aquestes falles passades les has viscut amb tota la intensitat i energia que tens, sabem que aquestes que ara venen no seran menys. Eixa manera teua d'entendre les falles fa que et convertisques en un president exemplar: et veiem gaudint de cada detall, treballar amb constància i viure la festa amb la passió d'un autèntic faller.

Et desitgem un any ple d'alegries, de moments inoblidables, de nous èxits, de records inesborrables, de moments que et facen sentir orgullós del camí recorregut i, que aquest segon any, siga encara més especial que el primer. Continua guardant en el cor cada instant d'aquesta experiència i transmetent eixa força i il·lusió que tant et caracteritza.

Dels teus sogres i cunyats,

MÓNICA, JOSE, MÓNICA I CHRISTIAN

Hola, “presi”!

Quantes coses hem viscut junts aquest any! Eres el motoret que ens fa moure a tots, ens has fet riure, ballar i cantar.

Junts hem celebrat totes les alegries i hem aguantat de la millor manera possible tota l’aigua que ens ha caigut. Però si ens hem de quedar amb alguna cosa de tu és que sempre has estat al nostre costat, amb tu no ens ha faltat mai res, ni un “xupito” ni una “Radler”, haha.

Aquest 2026 ens toca a nosaltres estar al teu costat, acompanyant-te allà on calga.

Estem segurs que continuaràs gaudint com tu saps, fent-nos parlar a tots i traient-nos de les nostres caselles, però si no ho feres, no series tu.

Gràcies per haver compartir amb nosaltres aquesta aventura.

Et volem, “presi”!

El teu 2025: Júlia, Adriana i Joan.

PARAULES D'ESTIMA PER A CARLOS

Per al meu estimat president,

Veure’t viure les Falles des del punt més alt de la teua comissió ha sigut un orgull per a mi, ja que l’has representada amb satisfacció. Amb cada acte, cada “despertà”, cada festa... Has deixa’t clar que les falles corren per les teues venes, ja que les vius amb estima. La comissió de la Falla la Dula està molt ben capitanejada.

Ser president és una tasca difícil, però tu ho fas amb responsabilitat, alegria i orgull per tota la teua falla. Aquest segon any és la prova que quan es fan les coses amb passió, el resultat sempre brilla, i sé que així serà. Aquest 2026 el compartiràs amb Almu, Marina i Joan. De segur que els quatre gaudireu junts d’unes meravelloses falles i el vostre any quedarà retingut en la vostra memòria. Formeu un quadre perfecte!

El 2025 va ser més que especial, amb Júlia, Adriana i Joan vas gaudir d’unes meravelloses Falles, encara que la pluja ens va posar una treva, les vostres cares de felicitat ens feien gaudir tots junts del vostre any. Heu format un bon equip per sempre!

“Carinyo”, el meu primer premi ha sigut poder compartir aquestes fantàstiques Falles junt a tu. M’emociona veure com disfrutes i encara més poder compartir amb tu la festa que més ens agrada... LES FALLES.

Ara ens queda gaudir junts del teu 2026, que de segur que és especial. Segueix contagiant el teu esperit faller i la teua alegria per allà on vages.

Gràcies per ser el millor company de vida, estaré amb tu per a gaudir del teu 2026 igual o més que vam gaudir el 2025.

T’estime a rabiar!

QUE VISCA EL MEU PRESIDENT FAVORIT!

DESAM

I.VI - Ens han baixat la lluna

3 de maig de 2024

Està tot preparat perquè comence la nostra aventura. Adriana, més nerviosa que ningú, no s’imagina tot el que està per vindre. Són les 20:18h i arriba la telefonada més esperada: ja tenim la xiqueta que ens representarà l’any 2025!

Allò que ella no sap és qui l’acompanyarà durant aquest any. Minuts després, entre per la porta de sa casa sense ella imaginar-s’ho. Ens fonem en una emotiva abraçada acompanyada d’una mar de llàgrimes d’emoció, perquè ara sí, el nostre somni és una realitat.

Carlos i Joan, els nostres “superpresis”, estan al casal esperant la nostra arribada. Ells dos són la peça final del nostre equip perfecte. Estem al complet!

(Adriana): Joan! Que contenta estic de poder viure aquest any al teu costat, i al de Júlia i Carlos!

(Joan): Jo també! Quin gran equip que tenim!

(Júlia): Ja veureu que bé que ens ho passem!

(Joan): Això de segur! Que es preparen que allà anem!

31 d’agost de 2024

Després d’un estiu replet de combois fallers, arriba la nostra esperada demanada i proclamació. Joan i Adriana estan radiants, la seua cara expressa pura felicitat. I la de Carlos i la meua en veure’ls a ells i a tota la nostra família, també.

Ha sigut una nit difícil de superar, l’acte ha sigut increïble i a més no ha faltat cap detall, tot ha sigut perfecte. El 2025 ja ha agafat carrereta!

(Joan): Quina nit més increïble!

(Adriana): Sí! Ha sigut tot perfecte. Ho podríem tornar a repetir!

(Joan): Estaria superbé! Hahaha!

(Júlia): Clar, però sense tanta calor, per favor!

(Adriana): T’has adonat de la gran quantitat de gent que hi havia al saló?

(Joan): No sabia a qui mirar! I quin goig tindre a les nostres famílies al nostre costat!

(Adriana): Això ha sigut el millor de tot!

(Júlia): Xiquets meus, açò no ha fet més que començar, ja veureu com a la Dula faran que aquest any siga el millor de les nostres vides.

(Adriana i Joan): Visca la Falla la Dula!

14 i 15 de desembre de 2024

Per fi ha arribat el dia més esperat: és la nostra presentació! Ens despertem prompte per a anar a la perruqueria i estrenar per fi les nostres pintes. S’acosta l’hora i els nervis comencen a aflorar.

Carlos ens diu unes paraules de suport al grup de WhatsApp. És el nostre dia! Tot anirà bé, n’estic segura.

I ara sí, toca posar-nos la nostra millor indumentària, eixa que hem preparat amb tanta cura i estima. Ja estem a punt, sols falta que els fallers i les falleres vinguen a per nosaltres. Escolte la música, estan ací, ara sí que estic nerviosa, tan tranquil·la com estava...

(Joan): Bones! Ja estem ací!

(Adriana): Hola! Estàs nerviosa? Jo sí!

(Júlia): Doncs un poc, la veritat, ha sigut escoltar la xaranga i el cor començar a bategar a mil per hora!

(Joan): Ara ens fem un “xupito” i fora nervis, fes-me cas.

(Júlia): Uf no, millor no. Jo vos mire.

(Adriana): Però primer hem de fer-nos les fotos, haha.

(Júlia): Cert! Vinga, tots al lloc.

(Joan): Tranquil·la, Júlia, que tot anirà bé. Sols hem de gaudir.

En baixar de casa i veure tota la gent que hi ha, comence a creure’m que tot el que està passant és real i no un somni. Anem a per Noe, sols ens falta

ella el playback que ha preparat el grup artístic de la Dula?

(Júlia): Digne de Broadway! Els pèls de punta!

(Adriana): Ha sigut preciós, cada any s’ho treballen més!

És diumenge, ens tornem a despertar prompte, cal anar a la perruqueria per a posar-nos “guapos” altra vegada. És el dia dels nostres menuts. Joan i Adriana estan eufòrics i nerviosos, tot al mateix temps. Hem d’estar prompte preparats, ja que venen a per nosaltres.

Últim tro d’eixida, els fallers i les falleres marxen del casal per a anar a per Adriana. Joan llueix com ningú el seu vestit verd. Adriana ix de casa amb una cara de felicitat immensa, està molt guapa.

Ja estem tots recollits, és hora d’anar cap a la Casa de la Cultura, ens espera una vesprada plena de sorpreses i emocions.

(Joan): Uf... Com ha pogut ser tan perfecte?

(Adriana): Estic tremolant, que nerviosa m’he posat!

(Joan): Quina sorpresa m’han donat els meus avis! Són els millors, xe!

(Adriana): I què em dius de ma tia Laura? És que no me l’esperava per a res!

(Júlia:) Veieu… ho tenien tot controlat, res podia eixir malament!

(Adriana): Sí! Tens raó. I quin playback! Quins xiquets més artistes!

(Joan): En esta falla som bons en tot, hahaha!

15 de febrer de 2025

Hui ix a la llum tota la feina feta durant mesos, és la Cavalcada del Ninot. Aquesta vesprada Tavernes s’omplirà de colors, de música i de bon ambient faller.

Com cada any, dinem al carrer del casal, que un any més està ple de gom a gom de majors i xiquets. Tornem a tindre rècord en fallers disfressats. A les 16h cal estar al pavelló perquè el jurat avalue les disfresses i les carrosses.

Tenim unes ganes increïbles de pujar dalt de la nostra carrossa! Som els primers a desfilar, i com que eixim encara amb el sol fora, podem veure, des de dalt la carrossa, desfilar tota la nostra gent.

Però el millor moment de tots és quan acaba la cavalcada i estan esperant-nos mentre fan un corredor per a deixar pas a la carrossa. Aquestes coses sols passen a la Dula!

Del 15 al 19 de març de 2025. Setmana fallera.

Per fi, ha arribat el mes de març! Des del dia 1 és tot un acte constant, però això no ens preocupa, no notem el cansament, ja que estem desitjant gaudir de cada acte. El pronòstic meteorològic no és molt favorable, però esperem que l’oratge ens done una treva.

Hui, dia 15, és moment de traure els monuments, començar a muntar i decorar.

(Júlia): Que bé! Està el sol fora i Pau pot muntar la falla sense problemes.

(Joan): Que matinera! No volies perdre’t res, veritat?

(Júlia): Per descomptat que no! Jo a primera hora estic ací per a poder gaudir del dia.

(Adriana): Ja va agafant forma, quina emoció!

(Joan): És més gran del que em pensava.

(Júlia): És preciosa i, a més a més, estic enamorada del ninot indultat, crec que se’n ve cap a ma casa!

(Adriana): Vinga va, anem a esmorzar ja, que ton pare ja ha acabat la caldereta.

Després de muntar el monument, tenim dinar al pavelló. Quin bon ambient tenim a la falla! I les millors coses venen en acabar de dinar: tenim orquestra i “tardeo”. El dia conclou de la millor manera possible, envoltats de la nostra gent, després d’una vesprada molt divertida. Però cal anar a dormir, que demà a primera hora ve Juanjo per a muntar la falleta infantil.

(Joan): Bon dia, Adriana!

(Adriana): Bon dia, Joan!

(Júlia): Que contents vos veig!

(Joan): Sííí! Hui munten la falleta i la veurem acabada!

(Adriana): A més, la decoren! Per fi està en la nostra placeta!

Ja és 17 de març . són les 8 del matí i tenim la despertada. S’ha passat tota la nit plovent i, encara que anem sense música i amb paraigua, l’activitat es du a terme, res atura la nostra gent. Amb el fred que fa, abelleix el xocolate calentet que Pepa i Cristina ens han preparat, que bo que el fan!

Després de dinar toca anar a canviar-se perquè encara que no tenim el lliurament de premis que esperàvem, a la falla tot està preparat per a poder veure-ho allí en directe. Cal dir que, encara que han sigut uns premis inusuals, estar abrigallats per tots els “dulers” i les “duleres” no té preu!

(Joan): Xiques! Ara ve la millor cosa!

(Adriana): La volteta dalt de la tanca! Sí!

És 18 de març Tornem a tindre despertada, i hui amb música i sense paraigua, ja que pareix que el matí està aguantant. Després del xocolate ens comuniquen que no hi ha ofrena: el dia ha empitjorat i no para de ploure. Al pavelló els nostres músics ens amenitzen la vesprada per a passar-la de la millor forma possible.

(Adriana): Per què ha de ploure?

(Joan): I ara què fem? No tenim ofrena?

(Júlia): Ens ha tocat a nosaltres, contra el temps no podem lluitar…

(Adriana): I no tindrem ofrena?

(Júlia): Sí, han dit que dissabte, si no plou, la faran.

(Joan): Doncs espere que no ploga ni gota...

(Júlia): Per a demà ja diuen que el temps millora!

(Adriana): A veure si és cert!

Últim dia de falles, 19 de març , i per fi ha eixit el sol! Tenim l’última despertada i han acudit molts “dulers” i “duleres”. Hui les emocions estan un poc a flor de pell i, des de primera hora, les llàgrimes són les protagonistes del dia. En acabar la despertada, correm cap a casa a canviar-nos, ja que ens han de recollir per a anar a la missa de Sant Josep.

Ens retrobem amb totes les altres falleres majors i presidents. Quina alegria poder veure’ns, per fi!

Després de la mascletada, toca tornar al casal, ja que tenim el dinar de gala i s’han d’agafar forces per a tot el que queda de dia.

(Joan): Vinga! Ja esteu? Que per fi podem fer cercavila!

(Adriana): Sí! Encara sort que hui el temps ens ha donat una treva i podem gaudir de tots els actes.

(Júlia): Doncs, sí. Per fi! Espremeu cada segon, que arribem a la fi!

Ha arribat l’hora de cremar la falleta infantil i comencem a posar fi a les nostres falles. Acompanyem els nostres xiquets perquè engeguen el castell i tot seguit la traca que encendrà la falleta. Els quatre ens abracem i plorem, però de felicitat, per haver pogut viure tot el que hem viscut.

Com sempre, la nostra família està prop de nosaltres, acompanyant-nos i fent-nos costat en tot moment.

(Adriana): Ja està, s’ha acabat…

(Joan): Estic content i trist. Però…saps el millor de tot?

(Adriana): Digues!

(Júlia): La nostra amistat i estima mútua és per a sempre!

(Joan): Així és, no hi ha foc que ho creme!

Ja hem acabat de sopar, tot està preparat per a encendre la traca final. Sols queda que arribe la dotació de bombers, i Maria i Oscar, la nostra fallera major i el president de les falles de Tavernes. Estem un poc neguitosos, el dia ha sigut llarg i els sentiments i cansament van notant-se cada vegada més.

(Joan): Ja estan ací els bombers!

(Adriana): I Maria i Oscar també!

És l’hora, anem a posar en marxa el castell, les llàgrimes tornen a eixir i aquesta vegada no tenen intenció de parar. Tot seguit toca encendre la traca que posa fi a les falles de 2025. El nostre monument és devorat per les flames, i els quatre ens fonem en una emotiva abraçada, perquè sabem que açò no és el final, és el principi d’una bonica amistat, d’un equip perfecte que sempre serà el “Team 2025”.

(Adriana): Vos heu adonat de com ha passat tot tan ràpidament?

(Joan): Sí, pareix com si fora l’altre dia quan ho donàvem tot en cada acte.

(Júlia): I que bé que ens ho hem passat!

(Joan): Compartir-ho amb vosaltres ha sigut especial.

(Júlia): Sí! Ara sols ens queda donar les gràcies.

Sempre hem pensat que el millor aspecte de viure aquesta aventura és tindre a gent tan meravellosa al nostre costat. HA sigut un somni compartit amb les nostres famílies i amics. El suport per part dels “dulers” i les “duleres” ha sigut immens, i els estarem eternament agraïts.

Gràcies a totes les persones que desinteressadament ens han ajudat en les despertades. Gràcies per unes presentacions màgiques i perfectes. Gràcies per un llibret replet de cultura i passió fallera.

Gràcies a tots els qui han treballat de valent perquè no ens faltara de res i estiguera sempre tot a punt.

Gràcies a tots els qui ens han acompanyat en cada acte. Gràcies per la vostra estima.

Ens heu posat les coses molt fàcils, i sols ens hem hagut de preocupar de gaudir. Heu superat amb escreix totes les nostres expectatives i ha sigut un gran honor poder representar la nostra estimada falla.

Hem tingut un equip perfecte. Gràcies, Noe i Naiara, per estar al nostre costat sempre, i als vices,

Quique i Joan, heu portat el càrrec com ningú i estem segurs que sereu uns grans presidents. Compartir aquest any amb vosaltres ha sigut únic.

Posem punt i final al nostre somni, de la mateixa manera que quan va començar, al costat de tots vosaltres. Diguem adeu al millor any faller de les nostres vides, un any ple d’emocions i records que quedaran guardats per a sempre. Hem sigut molt feliços.

Com ens vau prometre, ens heu baixat la lluna, la lluna de la Dula.

Júlia, Adriana i Joan.

Fallera major de 2025, fallera major infantil de 2025 i president infantil de 2025.

SOM DE LA DULA

ALICIA ADSUARA TALENS

JUAN ALARCÓN GARCIA

IVAN ALCANTARA BORRAS

JUAN ALCANTARA VALLEJO

MERCEDES ALMANSA MARTORELL

SALVADOR ALMIÑANA ALTUR

OLGA ALMIÑANA BORRAS

CLAUDIA ALMIÑANA MOLLA

INMA ALMIÑANA MOLLA

NURIA ALMIÑANA MOLLA

SALVADOR ALMIÑANA MOLLA

ANNA ALMIÑANA PALOMARES

TANIA ALTUR ESCRIHUELA

ZEUS ALTUR FERNANDEZ

MELODI ALTUR SANZ

JESUS ALVAREZ CASANOVA

EMILI ALVAREZ GRAU

ANGEL MANUEL ALVAREZ PASTOR

ANDREU ANDRES PALOMARES

IVAN APARICIO GALLART

ILIANE APARISI FERRANDO

ESTEFANIA ARLANDIS MARTINEZ

ADRIANA ARMENGOL CISCAR

SARA ARMENGOL FÉLIX

DANI AUSINA ESCRIHUELA

ROSANA AUSINA ESCRIHUELA

JUAN B. AUSINA HERNANDEZ

PEPA AUSINA HERNANDEZ

TAMARA BATALLER CEBRIAN

JOSE JOAQUIN BELENGUER CUCARELLA

JANELLE BELENGUER VIDAL

NOELIA BELENGUER VIDAL

ENRIQUE BELTRÁN ESCRIHUELA

ALBA BENAVENT GARCIA

ANA BENAVENT GASCON

MARIBEL BENAVENT GASCON

TONI BENAVENT MIÑANA

ISABEL BENAVENT TALENS

GEMMA BENEYTO RAMÍREZ

JOSEFA BERNABEU PALOMARES

AGUSTI BLASCO BRINES

CARMEN BLASCO BRINES

AGUSTI BLASCO MARTINEZ

AMPARO BO CHOVER

ANDREU BOLO PONS

BEGOÑA BONONAD BO

CAROLINA BONONAD BO

JÚLIA BONONAD DOMENECH

MARIA BONONAD GARCIA

DAVINIA BORRAS CRUAÑES

M JOSÉ BORRÁS CRUAÑES

JUAN BORRULL CORTÉS

JUAN BORRULL FERRANDO

NAIARA BORRULL FERRANDO

JUAN JOSÉ BOSCA PALOMARES

Mª JOSE BOSCA SERVÀ

SERGIO BOSCA SERVÀ

ISABEL BOSCH CLAR

LAURA BOSCH MUÑOZ

ENCAR BRINES ESCRIHUELA

RESU BRINES ESCRIHUELA

VICENT BRINES ESCRIHUELA

ALEX BRINES PELLICER

ANTONIO BRINES PELLICER

TRINIDAD BRINES REVERT

CLARA CABANILLES ARNAU

CARLOS CABAS CORCHERO

ALEXANDRA CAMARENA FERNANDEZ

ALAN CAMARENA GRAU

ANTONIO CAMARENA IVARS

EVA CAMARENA IVARS

JUANJO CAMPOS GONZALEZ

MARINA CANET ESCRIBANO

TANIA CANET ESCRIBANO

ESTER CANO GARCÍA

JUAN CARLOS CANO GARCÍA

CLARA CANTUS ENGUIX

RAISA CARAVACA FERRIS

ALICIA CARDONA ROMERO

MERCEDES CARDONA ROMERO

YOLANDA CARDONA ROMERO

ANA CASTELLBLANQUE RODRIGUEZ

Mª JOSE CATALA SANCHEZ

XAVI CATALÀ VERDÚ

RUBEN CAVA MOTA

JACOBO CAVAS CORCHERO

JOAN CERDA ALMIÑANA

JUAN CERDÀ VIDAL

ANDREA CHOFRE ALBEROLA

ANGELS CHOFRE BO

SILVIA CHOFRE TARREGA

ZAIDA CHOVA

IRENE CHOVA FELIX

JOAN CHOVER MELO

ROSA CHOVER PONS

MARIA JOSE CISCAR CRUAÑES

NOELIA CISCAR FELIS

AINOA CISCAR VIECO

AITOR CISCAR VIECO

FATIMA CLAROS LORENZO

ALICE CLEMENTE ADSUARA

ANAIS CLEMENTE ADSUARA

ERIC CODINA QUILES

MARIA CORELLA GASCÓN

SERGIO CORELLA MARTINEZ

GEMA CORELLA TORRES

ROSA CORELLA TORRES

PILAR CORTABARRA MARRADES

RAQUEL COSCOLLÀ CANTÚS

ROSA COSTA COMPANY

MELANI CREMADES GINER

JOSE CREMADES TALENS

MAMEN CUEVA LOPEZ

CASANDRA MARIA DARÁS CORTABARRA

Mª ISABEL DELFA CHOVER

ROSANA DELFA CHOVER

CARMEN DIAZ JIMENEZ

DAVID DONET CABALLERO

NATALIA ELENA LORJA

SALVADOR ENGUIX ALTUR

SALVA ENGUIX BRINES

VICENT ENGUIX BRINES

ANDREA ENGUIX GRAU

VERONICA ENGUIX MEDRANO

JORGE ESCANDELL GRAU

ASCENSION ESCRIBANO ROMAN

PILAR ESCRIBANO ROMAN

DAVID ESCRIHUELA FELIU

AROA ESCRIHUELA GIMENO

CINTIA ESCRIHUELA JEREZ

ANA BELEN ESCRIHUELA MARTORELL

ANDREA ESCRIHUELA OLIVER

RAFAEL ARSENIO ESCRIHUELA OLIVER

CARMEN ESCRIHUELA PALOMARES

MAR ESCRIHUELA PALOMARES

DEMELSA ESCRIVA DONET

MIGUEL ANGEL ESPÍ TALENS

MARTA ESPI VERCHER

RAISA ESTEBAN RODRIGUEZ

SARAI ESTEBAN RODRIGUEZ

JÚLIA ESTRUCH CUCARELLA

Mª JOSE ESTRUCH MONCHO

JUAN FABREGAT ESCRIHUELA

NEREA FAUS TOLEDO

LAURA FELIS VIDAL

JOSE L. FEMENIA ESCRIBANO

CLAUDIA FERNANDEZ ALMIÑANA

ALEJANDRA FERNANDEZ MARTINEZ

DAVID FERNANDEZ TUDELA

ESTEFANIA FERRANDO ALMIÑANA

ROSA FERRANDO ALMIÑANA

MAR FERRANDO DONET

CRISTINA FERRANDO EXPOSITO

ANGELA FERRANDO GARCIA

Mª JOSE FONS CALLEJON

MIGUEL FONS MARTINEZ

MAR FONSECA PALOMARES

AITANA FRANCO PARDO

ENCAR GARCIA BO

PEP GARCIA BO

NEUS GARCIA ESCRIHUELA

VICTORIA GARCÍA GARCÍA

ANA Mª GARCIA PEIRO

BLANCA GARCIA PEIRO

DULCE GARRIDO RODRIGUEZ

JULIA GASCON GRAU

CRISTIAN GASCON PELEGRI

MIRIAM GASCON PELEGRI

VICENT GASCON TORRES

PURA GASCON VERCHER

DAMARIS GIMENO ALTUR

TANIA GIMENO ESCRIBANO

GUADALUPE GIMENO GASCO

VICENT GOMEZ GONZALEZ

SALVADOR GOMEZ HIJARRO

IVAN GOMEZ RODRÍGUEZ

ANNA GOMEZ TUR

SALVADOR GOMEZ TUR

RUBEN GONZALEZ DELFA

RUBEN GONZALEZ FERRANDO

NATALI GONZALEZ MUÑOZ

EMILI GONZALEZ PEREZ

CAROLINA GRAU ALVAREZ

DANIEL GRAU BO

SANDRA GRAU BO

LIDIA GRAU BORRAS

SOFIA GRAU FONS

AARON GRAU GINER

LAURA GRAU IBAÑEZ

Mª JESUS GRAU IBAÑEZ

ÀNGELA GRAU MONTEIRO

ROSANA GRAU ORTEGA

MAIKEL GRAU REGUERAGUI

CARLES GREGORI PALOMARES

LAURA GREGORI PALOMARES

NEUS GUTIÉRREZ ESCRIHUELA

JOSE A. HERNANDEZ BRINES

DAVID HERNANDEZ HERNANDEZ

NADIA HERNANDEZ NAVARRO

PAULA HERNANDEZ NAVARRO

SERGI HERRERA PALOMARES

JOSE ANTONIO HERRERA SANCHEZ

CARMEN HERRERO CORELLA

CARMINA HERRERO GRAU

RAUL HERRERO GRAU

ANDREA HERREROS MERENCIANO

ALEJANDRO IBANCO MORA

BRENDA IBAÑEZ VELE

LAURA IBORRA ESTRADA

SERGIO ISIDORO ESTRUCH

MARTA ISIDORO GARCIA

SARA ISIDORO GARCIA

DAVID IZQUIERDO GOMEZ

OSCAR IZQUIERDO SANCHEZ

VICENT JAREÑO RODRIGUEZ

MIREIA JAREÑO TALENS

MARC JORGE ALMIÑANA

RAUL JORGE ALMIÑANA

RAUL JORGE ESTRUCH

CECILIA JUAN FERRANDO

FRANCISCO JUAN FERRANDO

ESTEFANIA JULIAN ABRAHAM

CELIA LAPARRA PEREZ

VICENT LAPARRA PEREZ

ISIDRO LIBRO BENITO

ALMUDENA LIBRO ESCRIBANO

NEREA LIBRO ESCRIBANO

ANGELA LIMON EXPOSITO

LAURA LLACER ELENA

ELIANA LLANO CARDONA

ESTEBAN LLANO CARDONA

ANGELA LLOPIS CANET

ALEJANDRO LORENTE PERELLO

PAULA LORENZO CANET

RAQUEL MAFE AUSINA

AITANA MAGRANER GARCIA

Mª JOSE MAGRANER MARTINEZ

CARLES MAGRANER SELFA

NEKANE MAGRANER SELFA

JOAN MANCLUS AUSINA

JUAN MANCLUS CUÑAT

ISA MARTI BENAVENT

MARINA MARTI BLASCO

SILVIA MARTI ESPI

JOAN V. MARTI MAFE

FERRAN MARTI MAGRANER

HUGO MARTI MAGRANER

JOAN J. MARTI MUÑOZ

JAUME MARTINEZ BORRAS

RUBEN MARTINEZ MARTINEZ

LAURA MARTINEZ MERENCIANO

Mª JOSE MARTINEZ MERENCIANO

VIRGINIA MARTINEZ MERENCIANO

LORENA MARTINEZ PERIS

ANDREA MARTINEZ TARCONS

PEPA MARTORELL PALOMARES

DESAM MELO ALMIÑANA

JORDI MELO CREMADES

RICHARD MELÓ VIDAL

ALEX MERENCIANO CERDA

JOAN MERENCIANO CERDA

JOSE MERENCIANO CERDÁ

ADRIAN MERENCIANO MARTI

CARLOS MERENCIANO MARTI

SERGIO MINGUEZ PEREA

ANTONIO MIÑANA MEDINA

CLARA MIÑANA PALOMARES

CONXIN MOLLA ALMIÑANA

HERMINIA CRISTINA MONTEIRO DA SILVA

ENRIQUE MORANT FELIS

ASSUMPCIO MUÑOZ FELIS

ISABEL MUÑOZ FELIS

LAURA MUÑOZ LOPEZ

SILVIA MUÑOZ LOPEZ

LUIS MUÑOZ MATEU

DAVID MUÑOZ VAZQUEZ

ENRIQUE NACHER PASTOR

MAR NAVARRO CORTES

JOSE NIETO PORTA

ANA OCHOA VALDÉS

OSCAR OLIVER DONET

ALICIA ORTELLS GRAU

EDUARDO PALOMARES ARMENGOL

JULIA PALOMARES CABANILLES

MARCEL PALOMARES CABANILLES

VICENT PALOMARES CISCAR

PASCUAL PALOMARES ESCRIHUELA

ANGEL PALOMARES FAYOS

NOELIA PALOMARES GASCON

PURA PALOMARES GASCON

VICENT PALOMARES GASCON

ELECTRA PALOMARES GRAU

AITANA PALOMARES LAPARRA

VALERIA PALOMARES LAPARRA

JADE PALOMARES PALOMARES

CARLES PALOMARES SALA

MARIA PALOMARES SELFA

VICENT PALOMARES SELFA

LAURA PALOMARES TALENS

LAURA PALOMARES TORRES

AINHOA PARDO LIRIO

ANNA PARDO LIRIO

JORGE PARDO VEGA

JAVIER PAREDES MAZARROTA

SARA PAREDES VRSECKA

ANDREU PELEGRI GARCIA

MINERVA PELEGRI GARCIA

CRISTINA PELEGRI SERRA

JOSE DAVID PEREZ URBAN

CARMINA PERIS ALMIÑANA

TERESA PERIS ALMIÑANA

NOEMÍ PERIS CHAVELI

IVAN PERIS ESCRIHUELA

CARME PERIS GRAU

JULIA PERIS PERIS

SALVA POLACHE SOLANES

VICTOR PONS CATALA

VICTOR PONS ESPI

ARANTXA PONS LARA

MELANIE PUIG ALBEROLA

RUBEN PUIG ARENAS

JOAN QUEROL VIDAL

ANDREA REYES PALOMAR

LLUM RIPOLL CORELLA

JUAN GERMAN RIPOLL FERRANDO

SALVADOR RIPOLL GRAU

FABIOLA RIPOLL VERCHER

JOSE RODRIGUEZ BOSCH

GUILLEM RODRIGUEZ CORELLA

REBECA RODRIGUEZ FERRI

JORDI RODRIGUEZ LARA

MIGUEL RODRIGUEZ LARA

NURIA RODRIGUEZ LARA

EVA Mª RODRIGUEZ PALOMARES

GEMMA ROMERO FAUS

MIRYAM RUBIO ESPUIG

DAVID RUIZ BLASCO

DAVID RUIZ COMPANY

ALMUDENA RUIZ SANCHEZ

ANDREA RUSU CUEVA

NERISSA SABATER PAREJA

SARA SAIZ FERNANDEZ

CESAR SALA ALVAREZ

RAFAELA SALA PALOMARES

AINOA SALA SERVA

JULIA SALA SERVA

ARANTXA SALES RODRIGUEZ

SORAYA SALES RODRIGUEZ

MINERVA SALINAS BOSCH

MONICA SALINAS BOSCH

JUAN PEDRO SALINAS NAVARRO

ALEXANDER SALOM MARTINEZ

INMA SANCHEZ CLEMENTE

IVAN SANCHEZ CLEMENTE

ROSABEL SANCHEZ ORTIZ

ADRIANA MARIA SANCHEZ ROMERO

MONICA SANCHO BARRANCO

MARIA SANSALONI SALA

MONICA SELFA ESCRIHUELA

BARBARA SELFA MAZARROTA

JOSE MIGUEL SELFA MAZARROTA

PAULA SEMPERE FELIX

ALEJANDRO SERRA ARTES

ALEJANDRO SERRA MONTES

JOAQUIN SERVA GRAU

JOSEFA SERVA GRAU

XIMO SERVA GRAU

ANA I. SERVA MARTORELL

XIMO SERVA MARTORELL

JAIME SOLÀ FONT

JOAQUIN SOLANES BRINES

SALVADOR SOLANES CANTUS

ALEXANDRA SOLANES ESPARZA

LUIS SOLANES SALINAS

NEREA SOLANES SANCHEZ

CESAR SOLANES TORRES

HECTOR SOLER MERENCIANO

MARIO ALBERTO SOLER MERENCIANO

JESSICA SOLER SANCHEZ

SALVADOR TALENS ESPI

PEP TALENS FONS

ENCAR TALENS GARCIA

SUSANA TALENS GARCIA

CARMINA TALENS HERRERO

ENCAR TALENS MELO

JULIA TALENS MOLLA

ANA TALENS PELLICER

ALEXIS TALENS TALENS

XAVIER TALENS TALENS

PEPE TALENS TUR

SALVA TALENS TUR

IKER TARRASO PELEGRÍ

XAVIER TENT BERNABEU

SALVADOR TENT FERRANDO

AINOA TOMAS FELIX

MARC TORRES BENAVENT

MARIA TORRES BENAVENT

PEPA TORRES BOSCH

ROSA TORRES BOSCH

CARLOS TORRES FILLOL

JOSE CARLOS TORRES TEJADA

ISRAEL TRIVIÑO CARREÑO

AMPARO TUR CERDA

PEPA TUR CERDA

JUANJO TUR PINEDA

MARTA URBAN ROYO

AARON VALLET GARCIA

CARMEN VARELA TALENS

DAVID VEGA VERCHER

PAULA VEGA VERCHER

JOSE VERCHER BASSET

DANIEL VERCHER BLASCO

RICARDO VERCHER COLOMER

MARCELO VERCHER DIAZ

FABIOLA VERCHER ESTRUCH

Mª CRUZ VERCHER ESTRUCH

MARIA VERCHER ESTRUCH

SALVADOR VERCHER ESTRUCH

AIDAN VERCHER ROCA

ROBERT VERCHER ROCA

ANDREA VERCHER RUIZ

MIRIAM VERCHER RUIZ

VANESA VERCHER SIFRES

JOAN VERCHER VERCHER

EVA Mª VERDU CHOVER

GUSTAVO VERDU CHOVER

MONICA VERDU GIMENO

GALA VERDU PERIS

ELENA VIDAL BOSCA

JUAN F. VIDAL HERNANDEZ

IVAN VIDAL MONTERO

DAVID VINCENT MAHIQUES

AIDA XAIXO CUENCA

ERICA ZANON PALOMARES

LORENA ZANON PALOMARES

LUCIA ZARZOSO VALLCANERA

I.VIII - Programació de les falles 2026

DISSABTE, 7 DE FEBRER:

A les 19:00, Crida fallera a la plaça Major.

DISSABTE, 14 DE FEBRER:

A partir de les 16:30, Cavalcada del Ninot.

DIVENDRES, 20 DE FEBRER:

Preparatius del muntatge de l’envelat.

A partir de les 21:00, Nit d’Albades.

DISSABTE, 21 DE FEBRER:

A les 08:00, muntatge de l’envelat faller.

A les 19:00, presentació del Llibret Faller 2026.

DISSABTE, 28 DE FEBRER:

A les 17:00, Grup Puto Tabaco.

A les 19:00, DJ Roberto Corrales.

DIUMENGE, 1 DE MARÇ: DIA DEL FALLER I LA FALLERA I DEL PRESIDENT

A les 09:00, despertà amb perols i cassoles.

A partir de les 10:00, parc infantil.

A les 12:00, vermut musical.

A les 14:00, dinar al pavelló (paella).

A les 17:30, xocolatada a càrrec dels presidents.

DIMARTS, 3 DE MARÇ:

A les 20:00, inauguració de l’exposició del ninot i primer lliurament de premis.

DISSABTE, 7 DE MARÇ: 6é FESTIVAL “DULEMBER”

A partir de les 20:00, 6é Festival Remember Falla la Dula.

A partir de les 21:30, “burger Dula”.

DIVENDRES, 13 DE MARÇ:

Durant tot el dia, trasllat de peces dels monuments.

DISSABTE, 14 DE MARÇ: XXV CONCURS DE PAELLES

A partir de les 20:00, XXV Concurs de Paelles i revetla amb l’Orquestra Montecarlo.

DIUMENGE, 15 DE MARÇ: PLANTÀ DELS MONUMENTS

Durant tot el dia, trasllat de peces dels monuments i Plantà dels monuments.

DILLUNS, 16 DE MARÇ: DECORACIÓ

Durant tot el dia, decoració dels monuments.

Durant tot el dia, decoració del monument infantil i del gran.

A les 10:00, esmorzar al pavelló.

Abans de dinar, vermut musical.

A les 14:00, dinar al pavelló.

Abans de sopar, vermut musical.

A les 22:00, sopar de pa i porta al pavelló.

A partir de les 00:00, Festa Jove.

DIMARTS, 17 DE MARÇ:

A les 08:00, despertà.

A les 10:00, esmorzar al pavelló.

A partir de les 10:00, parc infantil.

Abans de dinar, vermut musical.

A les 14:00, dinar al pavelló.

A les 19:00, lliurament de premis a la plaça Major. Abans de sopar, vermut musical.

A les 22:00, sopar de pa i porta al pavelló.

A partir de les 23:00, festa Bendita Locura Party.

DIMECRES, 18 DE MARÇ:

A les 08:00, despertà.

A les 10:00, esmorzar al pavelló.

A partir de les 10:00, parc infantil. Abans de dinar, vermut musical.

A les 14:00, dinar al pavelló.

A les 17:00, ofrena de flors a la Mare de Déu dels Desemparats. Abans de sopar, vermut musical.

A les 22:00, sopar de pa i porta al pavelló.

A partir de les 00:00, revetla amb el grup Capital 90.

DIJOUS, 19 DE MARÇ:

A les 08:00, despertà.

A les 12:00, missa en honor a Sant Josep.

A les 14:00, mascletà.

A les 14:00, dinar de gala al pavelló.

Després del dinar, recompenses de la Junta Central Fallera.

A les 18:00, cercavila per tot el poble.

A les 20:30, Cremà de la falla infantil.

A les 22:00, sopar de pa i porta al pavelló.

A partir de les 23:00, Cremà de la falla.

La comissió de la Falla la Dula es reserva el dret de modificar qualsevol acte. Els horaris d’eixida s’anunciaran amb l’antelació suficient.

FALLA LA DULA 2026

Fallera Major de Tavernes de la Valldigna 2026

Isabel Gimeno Sancho

Fallers, falleres, fallerets i falleretes de la Falla La Dula:

És per a mi un plaer poder dirigir-me a tots vosaltres, des del llibret de la vostra comissió, com a Fallera Major de Tavernes de la Valldigna.

En els llibrets de falla demostrem com estimem i com defensem la nostra llengua. I Tavernes és un gran exemple, perquè any rere any sorprenem a tots amb la nostra creativitat, el nostre esforç i, sobretot, amb la dedicació que la delegació de llibret aporta cada any perquè la nostra festa siga cada vegada més gran i més especial.

M´agradaria aprofitar aquestes paraules per dirigir-me a cada delegació. Cadascuna aporta el seu gra d'arena perquè la Falla la Dula siga la falla que és. Per això, des d'ací, vull agrair-vos tot el que feu a tota la gent que treballa de manera incansable per la nostra festa: delegats de monument, protocol, casal, festes, playback, cavalcada, infantils, llibret… Sou el motor de la vostra falla. Seguiu així.

A la gent gran de la Dula, gràcies per la vostra dedicació, pel vostre saber fer i per transmetre a les noves generacions l’amor per la nostra festa.

I als dulerets i duleretes que sou el futur i l’alegria: disfruteu de tot allò que vos preparen amb tanta estima. Eixiu al carrer, balleu, canteu, tireu coets, i sobretot, continueu amb les nostres tradicions, tot fent-les més grans encara.

Marina i Joan, Almudena i Carlos: enhorabona. Vos esperen les millors falles de les vostres vides. Permeteu-me compartir-les amb vosaltres i disfrutar junts de la millor festa del món.

A gaudir de les falles de 2026.

Bones Falles a tots!

Carolina Pérez Bosch Presidenta de la FDF Junta Local Fallera

Fallers i falleres de la Falla la Dula, Quina sort i quin privilegi poder dirigir-me a totes i tots vosaltres des de les pàgines del vostre llibret i com a presidenta de la Federació de Falles Junta Local Fallera! Abans de res, vull agrair a la Falla la Dula, especialment a la delegació de llibret, que haja pensat en mi per a fer aquesta salutació, ja que em fa sentir orgullosa de representar un col·lectiu tan gran com som els fallers i falleres de la ciutat de Tavernes i com a la primera presidenta de la Federació de Falles Junta Local Fallera.

Sou una falla que sempre demostra amb el seu llibret un treball incansable, una delegació que promociona i treballa per la nostra llengua, defensant-la, gastant-la i mostrant a tot el món, que la llengua és nostra i no es toca. Demostreu que les falles no sols som festa, també som cultura, tradició, arrels i, per damunt de tot, som llengua. Som moltes coses que ens identifiquen i ens fan des de ja fa deu anys, Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.

Ser presidenta de la federació és un repte i ser la primera presidenta m'ompli d'orgull, però també és una responsabilitat molt gran. Les dones en la nostra societat anem a poc a poc prenent càrrecs importants, i ací a Tavernes de la Valldigna no podia ser menys. Les persones que em coneixeu, sabeu que soc amant de les Falles, ja que vaig representar a Tavernes de la Valldigna com a Fallera Major l'any 2017 i anys després vaig tornar a la junta executiva com a secretària, fins que aquest mes de maig vaig decidir capitanejar la junta executiva. La Federació de Falles la formen les sis comissions, i dins de la federació tenim a la junta executiva. Ells i elles són qui m'acompanyen, qui formen part viva de les falles. El treball que fan és enorme, ja que darrere de cada acte hi ha moltes hores de feina i de preparació, moltes reunions, i elles i ells, amb la seua millor voluntat, no dubten a treballar per la festa fallera a Tavernes de la Valldigna, cosa que em fa sentir molt orgullosa de tothom. Perquè creieu açò que vos dic: sense la junta executiva res seria possible i jo no podria ser la presidenta que hui en dia soc.

Fallerets i falleretes de la Falla la Dula, gaudiu al màxim amb Marina i Joan, vos anime a viure intensament les falles, a gaudir de cada acte i a conéixer el funcionament de la falla des de dins. Vosaltres, els menuts, sou el futur de la festa fallera i la seua continuïtat. Deixeu els llibres a casa i gaudiu de la festa als casals i al carrer, perquè com va dir una fallera major infantil de València “ser faller és la millor tasca extraescolar”.

Fallers i falleres de la Falla la Dula, gaudiu al costat dels màxims representants Carlos i Almu, que de segur que amb ells no vos faltarà cap comboi ni cap festa. Ací estarem la junta executiva, la cort d'honor formada per Rosa, Laura, Rosa, Raquel, Maria i Anna, la fallera major de Tavernes de la Valldigna, Isa, i jo mateix, per a tot allò que necessiteu.

No dubteu que continuarem treballant per les falles i per tots els fallers i falleres que formeu aquesta família fallera. És una tasca dura, però gratificant. Ací estarem donant suport amb estima a aquesta festa que és la nostra. Ho farem amb cura i de la millor manera possible per a totes i tots.

Vos esperem a les falles i a cada acte, Falla la Dula!

II - APLOM

Serenitat i seguretat en la manera d'actuar; control de si mateix.

Un somriure que dona pau també pot amagar mil batalles.

Dins de cadascú està la clau per a aconseguir aplom i rialles.

Benetússer, 29 d’octubre de 2024

Pol obria les portes del seu taller observant el cel i aguantant el telèfon a l’orella mentre parlava amb la seua dona, Manela, a qui afectuosament tots anomenaven Nela.

—Està molt encapotat, el cel, però de moment aguanta sense ploure —li digué Pol a Nela.

Nela estava de viatge i li havia telefonat molt preocupada per les notícies que escoltava des del dia anterior ja que les previsions meteorològiques no auguraven res de bo.

—Pol, per favor —li digué Nela—, si veus que plou molt, agafa Nil de casa dels iaios i ves a casa, no siga que després et quedes atrapat a la nau i a veure què fas per a tornar.

—Estigues tranquil·la, Nela, de veres que no cau ni una gota. I Nil està amb mi, no amb els iaios, que ells tenien metge i, com han anul·lat les classes per l’alerta roja de pluges, ací el tinc com a ajudant d’artista faller perquè vaja aprenent l’ofici de son pare. Ja saps que ell també vol ser artista faller com jo! —va continuar dient-li Pol amb una rialla per intentar calmar-la en adonar-se de l’angoixa que tenia la seua dona.

—Bé, Nela, ja anirem parlant, que és hora de posarnos, veritat, Nil? —li va dir a Nela, però dirigint-se al seu fill de deu anys que estava agafat de la seua

mà, nerviós i desitjant entrar ja a la nau per veure el treball que feia son pare.

Pol era artista faller i aquell any era molt especial per a ell ja que, per fi, havia aconseguit un contracte amb una falla de secció especial a València, el major somni de qualsevol artista del gremi. Després de molts anys de lluita i treballs meravellosos, aquell any ho havia aconseguit.

Tota València podria gaudir la gran falla que ja tenia quasi acabada.

En entrar a la nau, va començar el ritual de sempre: encendre els llums, tancar la porta i posar la ràdio en marxa perquè li fera companyia durant la llarga jornada. Tots els dies la sintonia d’Onda Cero li recordava que era hora de començar.

Mentre es posava la roba de treball i vestia Nil amb roba més apropiada per a trastejar entre pintures i pinzells, escoltava atent l’especial informatiu. Va decidir posar en marxa la televisió del taller per veure si també feien seguiment de l’oratge, i efectivament, totes les cadenes emetien especials informatius amb imatges esgarrifoses de gent rescatada amb helicòpter, atrapats en cotxes... Unes imatges que ell poc imaginava que viuria en primera persona.

En aquell moment, va mirar cap al barranc que hi havia al costat del taller per veure com anava

de ple, i clar: d’anar buit, ara es veia molt ple. Així va transcórrer el dia al taller, entre notícies de la DANA i telefonades de Nela, que tenia molt de malestar en sentir com els informatius parlaven del barranc del Poio, que anava molt ple.

—Nela, ja t’he dit que ací no ha caigut ni una gota, de veres que està tot molt tranquil. Mira, ja són quasi les 17.50; et jure que a les 19.00 tanque el taller i ens n’anem cap a casa.

—Pol, ja sé que no plou... però no cal ser molt intel·ligent per saber que tota eixa barbaritat que ha caigut a Xiva, Requena i Utiel ha d’anar cap avall i el barranc del Poio està al costat de la nau...

—Nela, tranquil·la, de veritat. De moment el barranc va molt ple, però aguanta bé. A més, no creus que si hi haguera cap mena de perill ens haurien avisat?

—Bé, Pol, fes-me cas i a les 19.00 ves-te’n cap a casa, per favor.

—Que sí, dona, que sí —li va respondre Pol—. Et jure que hui Nil i jo a les 19.30 estem ja a casa.

En penjar, Pol va mirar l’hora: les 18.00. Li havia mentit un poc a Nela per no preocupar-la, perquè realment el barranc ja estava molt ple d’aigua. En aquell moment va decidir que ja era suficient per a aquell dia; no pensava arriscar més. Va començar a llevar-li la roba de treball a Nil i a canviar-se ell també.

De sobte, va escoltar un soroll fortíssim a la porta de la nau. Es va girar i una tromba d’aigua va començar a entrar per baix de la porta.

Pol va córrer cap a la finestra i el que va veure era terrorífic: el barranc estava desbordat i arrasava tot el que trobava.

Es va quedar uns moments bloquejat, sense saber com actuar, fins que va sentir la veu del seu fill:

—Pare, està entrant aigua per davall de la porta, mira! La veu de Nil el va fer reaccionar.

—Nil, corre, agafa la motxilla del papà i el mòbil i puja a l’altell. Jo pujaré les figures de la falla que puga perquè no es banyen i vaig cap amunt.

Nil, en veure que cada vegada hi havia més aigua, va acatar les ordres i va córrer a agafar la motxilla i el mòbil. Va pujar les escales.

Quan va arribar a la part més alta, va sentir un soroll fort i va veure com, de sobte, la porta d’entrada desapareixia i l’aigua entrava sense control.

—Paaareeee! —va cridar Nil, plorant—. Pare, on estàs?

En aquell moment, Pol va aconseguir agafar-se a l’escala després d’uns minuts intentant eixir a la superfície, colpejant-se contra tot.

—Estic ací, Nil, estic ací... —va dir Pol, pujant amb molt d’esforç mentre l’aigua intentava arrossegar-lo.

Finalment, va arribar a l’altell i es va fondre en una abraçada amb Nil, que no parava de plorar.

—Ja està, Nil, no plores. Ja estic ací amb tu, i estic bé, mira’m, fill. Haurem de passar ací una bona estona fins que puguem eixir —li va dir intentant aparentar normalitat.

—Pare, no para d’entrar aigua, cada vegada n’hi ha més.

I si arriba fins ací dalt?

—No arribarà, fill, ja ho veuràs. Ara cridaré al 112 i vindran a per nosaltres.

Pol va agafar el mòbil i va veure moltes telefonades perdudes de Nela, missatges i WhatsApps. En aquell moment va sonar un missatge d’alerta. Pol el va mirar i va pensar: «Ara? Ara que ja fa més d’una hora que estic intentant salvar-nos?». No s’ho podia creure, però ja pensaria en això després. Va telefonar a Nela.

—Pol! —va dir ella, histèrica—. Fa una hora que intente saber de vosaltres. Dis-me que esteu a casa!

—No, Nela, estem a la nau. No ens ha donat temps d’eixir. Hem pujat a l’altell i ací ens quedarem fins que baixe l’aigua...

—Avisaré al 112 perquè vinguen a ajudar-vos —respongué Nela.

—Escolta’m, Nela... em queda poca bateria. I abans que res, vull que sàpigues que t’estime, que eres la millor companya de vida que hauria pogut tindre i que, passe el que passe aquesta nit, vull que sigues feliç i tires avant...

—No, Pol, per favor —contestà Nela, trencada—. No t’acomiades de mi. Lluita. Aguanteu tu i Nil. Vos rescataran, ja ho veuràs!

En aquell moment, Nela només va sentir: pip, pip, pip. S’havia tallat la comunicació.

30 d’octubre de 2025. 08.00

—Pol! Nil! —va cridar Nela, amb la veu trencada mentre entrava a la nau.

—Mamà! —va cridar Nil amb totes les seues forces—. Pare, corre, desperta’t! Està ací la mamà, i mira! Porta ajuda!

—Nela! Estem ací dalt!

A partir d’aquell moment tot van ser abraçades, plors i un sentiment indescriptible. Pol, agafat de la mà del seu fill, va eixir a l’exterior. L’aigua s’havia retirat i el paisatge era desolador: com una guerra. Cases, camins, cotxes amuntonats.

Pol va mirar la nau i, agafant la mà de Nela, li digué:

—Com anem a eixir d’esta, Nela? S’han perdut peces importants que ja tenia quasi acabades... Com compliré el compromís? Açò és la fi del meu taller...

—No patisques, Pol. No sé com ho farem... però el més important és que esteu vius, els dos. Parlarem amb la falla, de segur que ho comprenen. Deixa’m pensar com, però ho aconseguirem, veritat, Nil? Però Nil es va quedar en silenci.

14 de març de 2025. Dia de la Plantà —Va, aneu amb cura, no trenqueu res en pujar les peces al camió —digué Pol al seu equip, mentre tenia agafat Nil de la mà. El xiquet estava emocionat.

—Estem de plantà i ha d’eixir tot perfecte després de tot el que ha passat! —els deia, notant la mirada de Nil damunt d’ell.

—Tranquil, Pol, està tot controlat —respongué un company.

Encara li semblava un somni. Ho havia aconseguit. Havia pogut acabar la falla a temps. Aquell dia que van ser rescatats, quan ho donava tot per perdut, no hauria imaginat que acabaria vivint un dels dies més bonics de la seua vida.

L’endemà de la barrancada, estaven Nela i ell a la nau quan, de sobte, va aparéixer un grup de joves carregats amb pales, cabassos i botes d’aigua.

—Necessiten ajuda? Hem vingut a tirar-los una maneta... o dos... o les que calguen fins que deixem este taller com si res haguera passat!

A partir d’aquell moment, el taller es va omplir de desconeguts que havien vingut de tot arreu de València i d’Espanya per ajudar-los sense demanar res a canvi. Gràcies a ells, en menys d’un mes el taller relluïa de nou.

I no sols això: molts companys de professió van vindre i entre tots van poder recuperar les peces que la maleïda DANA s’havia endut.

Foren mesos durs, complicats, nits sense dormir, estrés i molta incertesa. Nil, des d’aquell “Pare, corre, desperta’t!”, no havia tornat a pronunciar cap paraula. Estava en mans dels psicòlegs, que asseguraven que, amb el temps, desbloquejaria aquell record i tornaria a parlar. Ja feia quasi cinc mesos.

—Pol! Dis-li al conductor de la grua que passe el cable per pujar la part central! —cridà un col·laborador.

La peça central pujava a poc a poc quan Pol va notar una gota d’aigua al cap. Va mirar amunt: el cel començava a descarregar una pluja suau.

En veure el cel encapotat, els trons i les gotes formant una cortina d’aigua, la ment de Pol va tornar al 29 d’octubre. Es va agafar el cap, marejat, i va fer un pas enrere sense adonar-se que estava al costat de la grua, que no el veia i estava a punt d’arrossegar-lo.

—Papà, aparta’t!! —va cridar Nil, tot alertant-lo i evitant que continuara fent-se enrere.

En sentir la veu del seu fill després de mesos, Pol es va girar just a temps per apartar-se i salvar la vida.

—Nil, fill meu! Has parlat! I no sols això... m’has salvat la vida! —digué Pol, mentre l’abraçava amb llàgrimes als ulls—. Digues alguna cosa més, fill, per favor...

—Pare —va dir Nil—. Estic ací. Per fi he trobat alguna cosa a dir. No podia deixar que t’atropellara. Tu em vas salvar a mi... i jo ara t’he salvat a tu.

Ana García

“Aquest article ha participat en el Concurs Lletra d’Or de la FdF Junta Local Fallera”

25 de gener de 2024, 06:14h. Diari de Rosa.

Avui és un dia de festa a casa, però jo no tinc ganes de viure. Fa només mig any que estava boja de contenta esperant un dia com hui, però aleshores la meua vida era diferent…tu ja ho saps, estimat diari. Estimat, sí, perquè no eres tan sols un quadern amb fulls en blanc, no, ara mateix eres el meu refugi i també la meua veritat. Mai hauria imaginat que arribaria un dia en què un quadern seria la meua millor companyia, l’espai en el qual descarregar tots els meus sentiments, pors i, sobretot, tristeses que em fan sentir sola davant d’un món que no para de girar. Hui he tornat a passar la nit desperta, sense parar de pensar ni de sentir angoixa i amb ganes de desaparéixer.

25 de gener de 2024, 07:10h. Diari de Rosa.

Però hui he de traure les forces d'on siga, he de posar bona cara i no desbaratar el dia a la meua germana, que serà nomenada fallera major de la falla. Fa uns dies que a casa em preguntaren si alguna cosa em passava… Cada dia va notant-se més, he perdut pes, a penes tinc ganes de parlar, estic perduda dins de mi. Jo li vaig intentar llevar importància a l'assumpte i vaig dir que no era res, i la meua mare va acabar sentenciant que als 15 anys eixes coses passen, “segur que serà mal d'amors”, em va dir. De vegades em sent pitjor per no contar-li a ella la veritat, no és just que ella no sapiga res. Es desviuria per a ajudar-me, com sempre ha fet, però jo sé que no es pot fer res, no veig solució al problema, ni amb ajuda ni sense. Com ha de fer front ma mare a la mestra? Com he de dir-li que és la seua filla qui m'està arruïnant la vida des que van arribar al poble? Mai no ho creuria, ni tampoc ningú a l'escola…

25 de gener de 2024, 07:43h. Diari de Rosa.

Avui tindré un respir, ella no estarà… Va menysprear les falles del poble, fent gala que ella, a falles, tornaria a València capital, a la seua falla, i que tot allí és molt millor. Així que la falla serà per a mi un lloc segur, amb la meua gent, amb qui m'he criat feliçment i on no em sent sola, de moment...

25 de gener de 2024, 17:05h. Diari de Rosa.

He passat el dia tranquil·la, preparant-me per a la festa. Per fi la música ja s'escolta, la falla s'apropa al meu carrer i en breu començaran les emocions per a tota la familia…menys per a mi, la música no m'ha posat la pell de gallina aquesta vegada, no tinc ganes tampoc de falla, però he de resistir hui, està gent ho farà fàcil, segur.

25 de gener de 2025, 17:10h. Casa de Rosa.

Comença a omplir-se casa de gent i reconec una veu que no m'agrada: la mestra! I al costat, ella, la persona que porta mesos assetjant-me i mentint a tothom sobre mi, la que fa que estiga sempre sola. Comence

FALLA LA DULA 2026

a notar una suor freda i al pit se’m posa un pes important. La meua germana m'agafa de la mà i em diu, entre llàgrimes d'emoció “gràcies per estar amb mi sempre”. He d'aguantar, almenys esta nit, per ella.

Esclata la traca i, entre aplaudiments, escolte eixa veu que tanta por em fa dient: “finalment hem decidit provar les falles del poble”. Ho diu mentre ofereix el seu somriure més dolç, eixe que a ningú li fa sospitar sobre la classe de persona que és realment. El món em cau damunt, no pot ser, la falla ja no serà un lloc segur, ja no tinc cap lloc on viure tranquil·la, no puc més, però he d’aguantar un poc…

25 de gener de 2024, 23:15h. Habitació de Rosa.

En arribar a casa per a llevar-me el vestit, decidisc posar fi a tot, no veig altra eixida, ella ja m'ha fet arribar un missatge al telèfon perquè sàpiga que no faltarà a res de la falla i que ja ha fet molts amics hui. Damunt del llit deixe el diari i el pot de pastilles buit, mentre em deixe caure al llit…

26 de gener de 2024, 01:30h. Carretera de camí a l’Hospital La Fe.

L'ambulància vola camí de l'hospital, escolte plors i gent correr quan es deté el vehicle. Ara tot se sabrà i serà el final del meu malson i el principi del seu, però pot ser que siga també el final de la meua vida…

Pura Palomares

Estel es va mirar aquell dissabte incomptables vegades al mirall de sa casa, després d’haver-se passat una bona estona arreglant-se i maquillant-se. Ara era el moment de fer-se la foto per pujar-la a les xarxes socials. El primer era buscar un lloc idoni, amb una bona llum, un fons bonic… L’Estel estava angoixada, ja que havia canviat de postura i de somriure unes onze vegades. Sí, onze. I no li n’agradava cap. La cara massa ampla, el braç molt gros, els ulls quasi tancats, malucs amples, cuixes grosses…Aleshores va continuar fent fotos fins que va aconseguir la que li agradava. Així i tot, encara li va fer els últims retocs: un filtre, un poc més de llum, va retocar un dels braços i va eliminar diverses ombres abans de publicar-la, per fi. Però quan el dit prem el botó de publicar, comença l’espera inquietant.

El primer “like” va arribar ràpidament i, amb ell, la vibració del mòbil. Als pocs segons, un altre i, seguidament, un altre... Les notificacions pareixien una melodia constant, però quasi a la mitja hora d’haver publicat la foto, el silenci es va apoderar de l’habitació de l’Estel. Aquella melodia vibrant que tant esperava la jove adolescent des del llit es va anar aturant a poc a poc.

A Estel se li va fer un nuc en la gola. Per què eixa foto tenia menys “likes” que la d’ahir? Si ella era la mateixa, per què no havia agradat igual als seus seguidors? En eixe moment li van sorgir totes les pors i els complexos que la seua ment s’havia creat. Durant tot el dia no va voler eixir de casa i es va quedar tancada a l’habitació. No va ni menjar. Semblava que havia tocat fons anímicament, fins que el mòbil va tornar a vibrar.

Era un missatge de Lluís, el seu crush de l’institut, que li preguntava si volia eixir el dia següent a caminar per la muntanya de les Creus. No li havia donat m’agrada a la publicació, però sí que havia mostrat interés en ella fora de les xarxes socials. Estel estava emocionada.

L’endemà es va posar el xandall que sols utilitzava per a les classes d’Educació Física, es va fer una cua, va preparar l’esmorzar i es va penjar la motxilla tot esperant que Lluís l’arreplegara. Els dos van emprendre els carrers de Tavernes en direcció a la muntanya mentre xarraven de l’institut, dels exàmens, de la colla d’amics i de la vida en general. Estel no podia deixar de somriure.

Feia un dia preciós, amb un sol espectacular per gaudir de la natura. Al poc de temps ja estaven dalt de les Creus, admirant el bonic paratge de la Valldigna mentre esmorzaven. Estel no se n’havia adonat, però portava més de tres hores sense mirar el mòbil, un fet pràcticament inaudit en ella. Fins que Lluís li va insistir a fer-se un selfie.

A ell li importaven poc les aparences, així que ella va acceptar fer-se una foto traient la llengua i fent el ximple. I, per a sorpresa d’Estel, Lluís la va compartir a Instagram amb els seus amics. No era la millor foto, ni estava maquillada, ni anava amb un vestit, però era la foto en què els seus ulls reflectien una felicitat interior que en els últims mesos tant li havia costat d’aconseguir. Tocava tornar a casa, i ho feia molt feliç.

En arribar es va tirar al llit i no podia amagar la felicitat que sentia. Eixe dia s’havia deixat portar, havia notat el vent a la cara, sentit els ocells cantar, no havia estat pendent del mòbil ni del “què diran”, i s’ho havia passat de meravella amb el xic que li agradava. No podia demanar més.

Estel respirava relaxadament per primera vegada en molts dies. Una tranquil·litat interior que feia temps que no sentia, sense complexos i sense la necessitat d’entrar a les xarxes per a veure si les seues publicacions agradaven o per a comparar-se amb altres xiques. Eixe dia compartit amb Lluís li va canviar la mentalitat, i es va adonar que el més important era el seu propi “like” i no el de la resta de la gent. És clar que seguiria pujant fotos, però amb una mentalitat totalment diferent. Sentir-se bé amb ella mateixa i gaudir del dia a dia sense estar constantment amb el mòbil era molt més important.

Aquesta dependència de les xarxes socials i la por d’agradar la pateixen diàriament molts joves i adolescents, agreujada cada vegada més per la necessitat de tindre un cos perfecte i una vida idíl·lica amb què els bombardegen els i les influenciadores. Si no soc com ells i elles, soc lletja, grossa, no estic fort o soc un perdedor en la vida. I això no és així, i cal una educació emocional que cuide els nostres adolescents i els faça entendre que ningú té una vida perfecta, que viure és molt més que estar pendent de les xarxes socials.

Cada persona és única i inigualable. I això, sens dubte, és el que ens fa especials, i també per això la gent ens estima. Voler aparentar una persona que no som mai ens donarà la felicitat. La vida està més enllà de la pantalla.

Paula Vega Vercher

II.IV - GENERACIÓ CONNECTADA, MENT DESBORDADA

La societat actual està en constant moviment, vivim accelerats. Esta rapidesa en les nostres vides no ens permet relaxar-nos mentalment i produeix problemes negatius en la nostra salut mental.

Si fem una comparativa entre generacions, es pot dir que antigament les persones vivien més tranquil·les. Antigament, no existien les xarxes socials, fet que produïa que la ciutadania no realitzara tantes comparacions com es fan actualment. En definitiva, abans vivien més tranquils i menys accelerats. Però, la societat actual és molt diferent de l'anterior…

Esta nova generació presencia la gran arribada de les xarxes socials en la seua vida quotidiana. Estes plataformes socials solament mostren la vida “ideal” de les persones, però el que no sap molta gent és que tot és una tapadora on solament mostren el que és bo sense parlar de les coses dolentes. Ens han ensenyat que les coses roïnes les hem de deixar passar, perquè són “virgueries”. Però estes “virgueries” poden portar a greus problemes mentals, el que es considera també com una bogeria, però té molta importància en la societat actual.

Les xarxes socials mostren una idealització perfecta de les vides de les altres persones. Això provoca comparacions constants entre les persones, tot creient que la seua vida no és tan perfecta com ells i elles pensen. Però realment, què significa tindre una vida perfecta? Existeix la perfecció? I els "influencers"

realment influencien la joventut de hui en dia amb les seues publicacions? Han de ser responsables sobre allò que diuen? Són conscients de la seua responsabilitat social?

Les xarxes socials afecten de manera negativa la salut mental de les persones. La tecnologia actual no s’utilitza de manera responsable, cosa que pot acabar en depressió, ansietat, estrés o exclusió social. Aleshores, com podem estabilitzar la societat? Hem de fomentar l'escolta activa, estar presents en el moment, saber ser i estar amb les persones. Sabem que tot el món té por d’alguna cosa, i de vegades, no ho expressa i potser es refugia a les xarxes socials. Estes accions, a més de la por, porten a sumar complexos en la seua vida familiar, personal o física. Tot això pot derivar en problemes de salut mental, de manera que la persona es pot refugiar en ella mateixa i no demanar ajuda.

Per tant, quin és el paper de la societat? Estar atents, tractar a totes les persones amb simpatia, saber estar presents i saber escoltar activament. Simplement amb això, ja estem ajudant les persones que pateixen estes malalties mentals. Així doncs, estabilitzar la societat actual per millorar el tema de la salut mental no és difícil, solament necessitem l'ajuda de totes les persones per formar una aliança entre tots i totes i ajudar-nos mútuament.

És important tindre una unió de les persones per formar una societat empàtica i així disminuir la salut mental en la joventut. La societat té un paper rellevant en esta època i hem de ser responsables i conscients

Júlia Sala

VIDES

Ens pensàvem que la Intel·ligència Artificial (IA) sols la podríem veure en les pel·lícules, però ja forma part de la nostra vida i provoca canvis ràpids i lents en la vida quotidiana dels nostres joves (i no tan joves…). Hui en dia, molts ja han crescut amb aquesta intel·ligència, ja que fan ús d’internet i del mòbil i utilitzen aplicacions per a jugar, parlar entre ells o, simplement, per a estudiar. Podem comprovar com aquest tipus de tecnologia té aspectes positius que ens solucionen moltes inquietuds que tenim, però alhora també pot provocar problemes amb la manera de relacionar-nos amb altra gent o amb la forma que tenim de pensar.

La nostra convivència amb la IA

Per a moltes persones, la Intel·ligència Artificial és completament “invisible”, és a dir, no la veuen, però en fan un gran ús, ja que està present a les aplicacions que utilitzen durant tot el dia com Instagram, TikTok, Netflix o Spotify, que utilitzen els algoritmes de cada usuari per a mostrar-li quin contingut li pot agradar més i assemblar-se al seu perfil, quina publicitat encaixa millor i, fins i tot, quines amistats podria conéixer. Però açò no és tan idíl·lic com aparenta, perquè sempre veiem el mateix tipus de coses i és com si no visquérem en la realitat, o millor dit, com si visquérem en una altra vida paral·lela a tot allò que està ocorrent i en la qual ens costa descobrir coses noves i entendre opinions completament diferents a les que tenim.

No sols les aplicacions utilitzen aquesta IA, sinó també els assistents de veu i els traductors on line. Fer un ús excessiu d’aquestes eines ens afecta negativament perquè fa que utilitzem menys la memòria i que ens coste més organitzar qualsevol tipus d’idees que puguem arribar a tindre. Cal destacar que la majoria d’aquests programes, per no dir tots, estan dissenyats perquè passem gran part del nostre dia enganxats a ells i a les pantalles, fet que afecta la son, la concentració i l’estat d’ànim.

La IA i els estudis

Als estudis hem comprovat com la IA ha entrat amb força amb programes com ChatGPT o Gemini, que han canviat la manera en què els estudiants aprenen i fan els treballs. El principal problema de l’ús de la IA és que molts joves cauen en la temptació de deixar que aquesta faça tot el treball per ells i, per tant, que no s’esforcen mentalment, quan en realitat aprendre significa pensar i treballar. Per això, per a avaluar, cada vegada s’utilitzen més els exàmens orals i les tasques que sols es poden fer amb reflexió personal.

En definitiva, la IA no s’ha de prohibir, sinó que s’ha de saber utilitzar com a una ajuda i no com a una solució automàtica. I en especial, als joves, se’ls han de donar les eines perquè la utilitzen amb responsabilitat i criteri, perquè així seran els qui controlen la tecnologia, i no a l’inrevés.

Maria Vercher

II.VI - ULLS QUE NO VEUEN, PATIMENT QUE SI EXISTEIX

Diuen que “ulls que no veuen, cor que no sent”, i possiblement és la frase que millor descriu la nostra relació amb els animals. Ens agraden quan ens fan companyia, quan ens arranquen un somriure o quan formen part de la nostra vida. Però, massa sovint, quan no els tenim davant, quan no ens toquen de prop, ens oblidem que també mereixen atenció, respecte i benestar.

Poques frases evidencien tan bé la relació que mantenim amb els animals que pateixen fora del focus públic. Vivim rodejats de mascotes volgudes però, a molt poca distància, hi ha vides senceres reduïdes al silenci, a l’obscuritat i a un dolor que no veiem o que preferim no veure. No fa falta ser animalista per plantejar-se una pregunta bàsica: què hi ha darrere d’allò que consumim, comprem o normalitzem?

A Espanya, cada any es desmantellen desenes de criadors il·legals que funcionen com autèntiques fàbriques de dolor. Són xifres que apareixen breument als informatius, com si foren delictes menors, però darrere d’eixes imatges hi ha històries d’autèntica explotació animal. Des de gosses de raça utilitzades exclusivament com a reproductores, fins a egües maltractades o vaques portades al límit de la seua capacitat de producció de llet i un llarg etcètera.

Per exemple, les gosses reproductores viuen tancades en gàbies on no es poden ni girar, obligades a parir camada rere camada fins esgotar el seu cos. Les màfies crien per vendre ràpid i barat, i en eixe càlcul fred les femelles són simples màquines de producció. Quan ja no “serveixen”, es desfan d’elles. No hi ha carícies, no hi ha nom, no hi ha vida plena: sols utilitat i beneficis econòmics per als maltractadors.

També ocorre amb egües i altres femelles explotades en granges clandestines, on el benestar de l’animal no existeix. Les vaques, que de normal tenen una esperança de vida d’entre 15 i 20 anys, quan són explotades per obtindre diàriament grans quantitats de llet, poden veure-la reduïda a sols 5 o 7 anys. El contrast és violent: mentre moltes famílies celebren l’arribada d’un preciós cadell a la seua nova llar, en algun punt obscur del país la mare explotada està sent separada de la seua cria perquè el “producte” arribe al mercat. La tendresa del moment no ens pot desviar de la realitat perversa del seu origen. No compres, adopta. A les protectores més properes a nosaltres hi ha centenars de gossos i gats esperant trobar una nova casa, una família que els done una segona oportunitat i no els rebutge. Igual de bonics, amb els mateixos sentiments i la fidelitat amb què sempre t’obsequia un animal. Sens dubte, el millor regal que ens podem fer mútuament. Perquè, hi ha res més bonic que compartir la vida amb un xicotet

animal? Qui ha conviscut amb un animal sap perfectament que senten, s’alegren, pateixen i confien en els humans. No és qüestió d’ideologies ni d’exageracions: és una realitat que descobreix qualsevol persona que comparteix la seua vida amb ells. I una vegada veus això, una vegada ho sents de veritat, ja no pots tancar els ulls i fer com si res.

La Llei de Benestar Animal aprovada a Espanya el 2023 ha ajudat a dotar de més drets els animals, a posar el focus en el maltracte i a endurir les condemnes, però encara no és suficient. Quan mirem més enllà de la il·legalitat, veiem que allò que entra dins del marc legal tampoc garanteix el benestar animal. En els últims anys, investigacions periodístiques i denúncies d’organitzacions com Greenpeace o PACMA han revelat

imatges duríssimes d’animals amuntonats, malalts i vivint en condicions indignes. I ho fan en macrogranges teòricament legals del nostre país.

La ramaderia industrial es defensa amb arguments de producció, competitivitat i necessitat econòmica. Però en eixa equació, el sofriment animal desapareix. No perquè no existisca, sinó perquè no convé tindre’l en compte. La desconnexió és còmoda: comprem un producte alimentari, el consumim i no solem pensar en allò que hi ha darrere d’eixa producció. Eixa distància emocional és, segurament, el major aliat de les pràctiques més qüestionables.

I ací apareix una paraula incòmoda en este debat: la responsabilitat. Òbviament, no es tracta de carregar les culpes als consumidors ni d’assenyalar qui compra o menja certs productes. Els responsables són més poderosos i a ells sí que els hem d’assenyalar. Però, com a ciutadans i ciutadanes d’esta societat, és important reconéixer que la indiferència agreuja el problema. Per sort, cada vegada hi ha més sensibilitat amb el benestar animal, i això afavoreix que les conductes inapropiades siguen perseguides.

Mirar i ser conscients de la realitat no ens obliga a canviar de colp la nostra forma de consumir o de viure, però sí a escollir amb més sensibilitat. Adoptar en lloc de comprar, denunciar un criador sospitós o una situació de maltracte animal al barri, donar suport a les associacions animalistes o simplement informar-se... tot suma. Qualsevol xicotet gest ajuda a trencar el silenci que sosté el sistema.

Ulls que no veuen, cor que no sent. O sí. Tornem a la frase del principi, perquè tal vegada siga el moment d’atrevir-nos a veure més enllà, a sentir. A observar el dolor que existeix darrere de la nostra comoditat com a éssers humans. A adonar-nos que un animal no necessita parlar el nostre idioma per sentir por, fred, angoixa o alleujament. A veure que una societat que presumeix d’empatia també pot arribar a ser més compassiva. No podrem salvar tots els animals, no podrem evitar totes les injustícies, però sí que podrem evitar fingir que no sabíem res, que no érem conscients del dolor. El valor d’una societat també es mesura en com tracta aquells éssers vius que no poden defendre’s. I entre ells estan els animals, que ens miren sense entendre per què el món, de vegades, els dona l’esquena.

Perquè, al final, allò que no veiem també passa. I allò que no escoltem també importa.

Neri Sabater i David Vega

III - CABRIOLES

Salt que hom fa ballant, especialment encreuant diferents vegades els peus quan són enlaire; salt.

Llibertats fa anys assolides es balancegen davant l'amenaça.

Farem totes les cabrioles requerides perquè ningú els nostres drets desfa

III.I - IMPARABLES

La plaça de la falla bullia d'activitat. La gent xarrava, la xicalla esperava impacient la xocolatada i les rialles omplien l’aire. Teresa i Maria, dues dones veteranes de la comissió, preparaven amb molta paciència el berenar tal com portaven fent els últims quaranta anys. L’aroma dolç de cacau es barrejava amb l’olor a primavera i s’escampava a mesura que Teresa i Maria removien el perol de xocolate. Les culleres colpejaven el metall amb un ritme pausat, hipnòtic, com si estigueren fent un encanteri per congelar el temps i que aquell instant fora només d’elles dues.

—Encara li falta sucre —va dir Maria mentre tastava el xocolate.

—Sempre vols més sucre. S’embafaran els xiquets! —li va respondre Teresa. —És que la vida ja en porta poc, de sucre, i a tu se t’oblida.

Teresa va posar els ulls en blanc, però igualment va afegir-hi una cullerada més. Maria la mirava amb aquell somriure mig burleta, mig tendre, que li feia vindre ganes de riure i, alhora, de tancar els ulls i desaparéixer. No volia pensar. No en aquell moment. No volia recordar els mil secrets que portaven al llom.

Feia un esforç per mostrar-se tranquil·la i feliç. Havia intentat resignar-se, ho havia intentat de veres. Però no podia evitar que el record de tot el que havien viscut juntes bategara amb força. Quan es van conéixer, ja eren dones dretes i fetes. Havien crescut en un altre temps, un temps de silencis i de camins estrets, on l’amor només tenia una forma vàlida i tot allò que s’allunyava del camí establert era rebutjat. Estaven casades amb homes bons, van criar els fills amb tota la dedicació possible i van viure la vida que “tocava”. Però enmig d’aquella vida hi havia hagut alguna cosa més. Entre els dies marcats pel calendari faller, va créixer alguna cosa salvatge i tendra. Alguna cosa que només elles coneixien. I, per molt que mai no ho havien dit en veu alta, sabien que si les coses hagueren sigut diferents, elles també ho haurien sigut. Maria es va apropar la cullera als llavis una altra vegada, fent veure que tastava el xocolate mentre que la seua ment estava viatjant ben lluny en el temps.

—Recordes la primera xocolatada que vam fer juntes? —va preguntar amb un fil de veu.

Teresa va somriure però no va alçar el cap.

—Aquell any que va ploure i ens vam quedar les dos soles al casal recollint-ho tot?

—Eixe mateix.

Teresa ho recordava com si fora ahir. Recordava les mans banyades de Maria mentre escuraven juntes, el frec de la pell de Maria quan les seues mans es van tocar sense voler mentre rentaven els perols de la xocolatada.

Recordava perfectament aquella sensació de complicitat, estranya i nova, que no sabia com anomenar, com si haguera trobat allò que tota la vida havia buscat sense saber-ho. Recordava la forma en què Maria l’havia mirada, com si el món sencer s’haguera reduït a aquell instant. Recordava el bes furtiu i ple de fam que s’havien fet protegides darrere de la cortina de pluja. I recordava també totes les vegades que havien repetit aquell bes en la penombra del casal i pels racons més discrets d’una vida que no els permetia més llum. Sempre en secret, sempre amb el pes de la culpa i de la por.

La falla els donava la protecció necessària ja que ningú les molestava si estaven fent “coses de dones”. Podien estar juntes mentre venien les rifes, feien el sofregit per a la paella o preparaven els patrons per a les disfresses i repuntaven les teles. Les altres dones de la falla mai preguntaven. Tampoc tenien vides fàcils i sabien perfectament el que era haver de fer filigranes per a sobreviure, per això les deixaven soles quan calia.

Es van estimar durant un temps amb mirades curtes, amb carícies robades i amb l’amargor de les paraules que mai es van poder dir. I quan van veure que ja no podien més, van parar. Van guardar aquell amor com qui té una joia tan cara que té por de lluir-la. I, amb el temps, el record es va tornar silenci, i el silenci, resignació. No en van parlar més. Van fer el que s’esperava d’elles. Van criar els fills, els nets i van vetlar els seus homes quan els va tocar acomiadar-los. I ara, ja no quedava ningú que les mirara de reüll. Només quedaven elles i aquell casal que encara guardava, entre les parets, els secrets de tota una vida.

Teresa va agafar una tassa i la va omplir. Va veure, a l’altre costat de la plaça, dues joves de la comissió que parlaven mentre es tocaven el braç amb una confiança fàcil, natural, sense por. Una d’elles va agafar l’altra de la mà i van riure. Mentre ballaven al ritme de la xaranga, es van besar i ningú al seu voltant ho va trobar estrany.

Maria també ho va veure.

Els seus ulls es van trobar només un segon, el temps just per entendre que totes dues pensaven el mateix: Si haguérem nascut ara...

Teresa va remoure el xocolate i va fer un somriure trist i tendre alhora.

—Hauríem sigut imparables.

Maria va deixar la cullera i, sense pensars’ho massa, li va allargar la mà.

—Encara podem ser-ho.

Teresa la va mirar. Des de l’escenari, va començar a sonar la música. Algú havia encés els llums i la plaça es va omplir de lluentors de colors. Maria li va fer un gest, mig desafiant, mig juganer.

—Encara podem ballar juntes enmig de la festa.

I Teresa, amb els ulls brillants i el cor obert, va fer el primer pas cap a la llibertat que sempre havia somiat. Li va prémer la mà i va somriure.

—Sempre he volgut ballar amb tu.

Melanie Puig

“Aquest article ha participat en el Concurs Lletra d’Or de la FdF Junta Local Fallera”

Marc s’aixecava cada matí amb la mateixa il·lusió: arrancar un paperet del seu calendari tan especial. Només comptava els dies perquè arribara el mes de març, per tornar a sentir l’olor de pólvora, escoltar les xarangues pel carrer, prendre aquell xocolate amb xurros tan bo que feia la mare i, sobretot, tornar a viure unes falles com les de l’any anterior.

Unes falles que, per a ell, van ser úniques, ja que des d’aquell dia “les falles eren falles”. Tot començava un dia molt solejat; ho notava a la meua pell banyada, mentre la gent del meu barri ja feia rebombori pel carrer. Des del meu balcó notava l’olor de pólvora i el soroll dels coets que, tant els xiquets i xiquetes com els més grandets, tiraven per tot arreu.

Ja era març i el meu cor, aquell dia, bategava d’una forma diferent de la resta de l’any. No sabia per què, però prompte ho vaig descobrir.

Els meus nervis i les meues ganes no em deixaven pensar; només volia baixar i estar amb la meua colla d’amics que havia fet a la falla. Eixos amics, que no eren els de sempre, però que a falles eren qui m’acompanyaven a tot.

Aquell matí pareixia que tot fora com sempre, com tots els anys, però el meu cos sabia que alguna cosa estava a punt de passar.

Era l’hora de baixar a la mascletà i jo ja estava preparat per a aquell moment de falles que m’agradava tant, com sempre, acompanyat dels meus amics i de la meua mare, que mai volia perdre’s res.

Quan vàrem arribar a l’esplanada del final del poble, on estava preparada la mascletà, els meus amics em van dir que enguany no aniríem al mateix lloc de sempre, que enguany l’escoltaríem més fort, ja que ens havien guardat uns llocs davant dels aparells de la pirotècnia.

Quan van tocar les campanes de l’església de Sant Josep, em vaig adonar que eren les dos del migdia. Era l’hora d’encendre la mascletà.

En aquell moment, la fallera major del poble va agafar el micròfon i va dir:

—Falleres i fallers, hui la mascletà va per tu, Marc! El meu cor va començar a bategar més fort que de normal, No sabia si aquell Marc era jo però, en notar les mans dels meus amics al voltant del meu cos, abraçant-me ben fort, vaig comprovar que sí, que aquella mascletà era dedicada a mi. En aquell moment no sabia si riure o plorar. Tot el meu cos cremava com si fora la metxa d’encendre una traca.

Arnau em va agafar una mà i em va dir:

—Anem! Hui tu encens la primera mascletà de les falles.

Però, com podia estar passant-me a mi? Per què jo? El meu cap es feia desenes de preguntes sense cap resposta. Fins que vaig notar que Arnau i Guillem em van fer una gran abraçada i em van dir a cau d’orella:

FALLA LA DULA 2026

— Marc, encara que no ho pugues veure, has encés la primera mascletà de les falles davant de milers de persones. Nosaltres, els teus amics, volem que sentes el mateix que sentim nosaltres, sense limitacions.

Perquè eres una gran persona i un gran amic, i per això volíem compartir aquest moment tan especial amb tu. Només volem dir-te que, encara que no pugues mirar, observar i contemplar el món de les falles, pots viure-les d’una altra manera, perquè les falles es senten des de dins del cor, i l’emoció que t’uneix a elles no està en el sentit de la vista, sinó en la resta dels sentits que fan que formes part d’aquesta festa tan gran.

Des d’aquell dia, em gite amb l’emoció d’alçar-me cada matí per poder arrancar un paperet més d’eixe calendari que tinc tan especial.

Hui estem a 1 de setembre. Hui falta mig any per tornar a sentir les falles com jo només ho sé fer.

Hui falta mig any, tota una eternitat.

Laura Martínez

III.III - LAIA, LA NOVIA DE LA XIQUETA

Estiu, 20 d’agost de 2025

La iaia Carmensín, Mari Carmen i Carmeta. Tres generacions de la mateixa família. Després de dinar a la terrassa de la caseta del Mareny, amb una calor de Maria Santíssima, van traure a la taula un porronet de llima negra barrejada amb orxata per refrescar-se i raonar sobre les coses de la vida. Com tantes altres vegades, les opinions eren ben diferents, fruit de la distància d’edat que les separava.

Feia dies que Carmeta volia dir-li a sa mare una cosa, però encara no s’havia fet l’ànim. Aquell matí havia decidit que aprofitaria que la iaia també hi era, i que després de dinar els “soltaria” la notícia a les dos. Entre la calor que feia i el foc que li pujava de l’estómac, es va beure d’un glop quasi mig got de barrejat. La iaia, només mirar-la, va saber que alguna cosa li rondava pel cap.

—Xiqueta, et passa res? —li preguntà.

Carmeta, posant-se molt nerviosa, les va mirar als ulls.

—Necessite que pareu atenció... perquè el que vos vaig a dir és molt important.

Mari Carmen es va posar erta com un pal. A la iaia li van pujar dos tomaques a les galtes. Carmeta va engolir saliva diverses vegades abans de dir-ho:

—Tinc nóvia. I li diuen Laia.

Estiu, 26 d’agost de 2025

IAIA CARMENSÍN (78 ANYS)

Com? Com diu esta xiqueta? Que té nóvia en lloc de nóvio? Ai, Senyor, quin disgust! Tantes voltes que jo he criticat això d’uns i d’altres, i ara resulta que ho tinc dins de casa.

Millor que m’asserene... potser li passa prompte, segur. Perquè si no, a vore com li ho dic jo al iaio, amb les mires tan curtes que té! I a les de la partida del dijous? Mare meua, que només volen xafardejar. Segur que em diuen que no passa res després, per darrere, ens posen a caldo.

Pense que estaré un temps sense anar a la partideta i punt. Ara, si veuen la xiqueta amb la seua “amiga”, ja veus tu quin

compromís! Justet m’havia de tocar a mi açò! No li podia haver tocat a una altra? Recollons...

Encara sort que Carmeta estudia a València i només ve els caps de setmana. A mi m’hauria agradat per a ella un bon nóvio del terreny, que es casaren i tingueren fills com Déu mana. I ara... què serà de la meua xiqueta?

MARI CARMEN (55 ANYS)

Com? Com diu esta xiqueta? Que té nóvia? Ja venia jo notant que no ens portava cap xicon a casa. Mira que li ho he dit a son pare mil voltes, però ell sempre em deia que la deixara estar, que encara era jove. Nyas, coca! Ahí tens el percal.

Nóvia... se’m fa estrany. No m’imagine la meua filla amb una dona. Què faran? S’agafaran de la mà pel carrer? Això sí que no m’agradaria. No tinc ganes que la gent vaja preguntant. El poble és menut i ens coneixem tots.

I esta Laia, d’on serà? A sa casa sabran que té nóvia? Encara tinc gravada la cara de ma mare quan diumenge ens ho va amollar. Esta dona no ho entendrà, ja ho veuràs. I jo tampoc sé com encaixar-ho.

Diumenge em va agafar tan de sorpresa que li vaig dir que no hi havia cap problema... però no és veritat.

No ho sent així. I si no pot tindre una família com toca? I si no és feliç?

CARMETA (22 ANYS)

Hala, ja els ho he dit! Ja saben que tinc una relació amb una dona. Les cares que van fer... mare meua. No s’ho esperaven ni ara ni mai.

La iaia em va dir que si jo era feliç, ella també. Però sé que era per compromís. I ma mare, igual. Ho vaig veure claríssim a les seues cares.

Sempre havien dit que no tenien cap problema amb això, que cadascú estima com vol... però ara veig que era de boqueta cap a fora. Els sentiments reals són uns altres.

No vull obligar-les a voler a la força a la meua parella. Així que este curs no tornaré massa al poble. Els deixaré temps. Però estic desil·lusionada. Molt.

L’estiu va acabar pocs dies després d’aquella conversa. Amb setembre, Carmeta va tornar a València a estudiar l’últim curs del grau. Cada cap de setmana inventava una excusa per no tornar al poble. Esperava que la iaia o la mare la cridaren per fer un cafenet i parlar... però cap de les dos ho feia. Cap li preguntava per Laia.

Va passar octubre. Va passar novembre. Va arribar el fred. I també desembre.

5 de desembre de 2025

Faltava poc per a Nadal. Eren les festes preferides de Carmeta. Li encantava l’esperit nadalenc. Sempre adornava un arbre gegant al menjador de casa i omplia cada racó de llums i detallets. A casa de la iaia, igual: ella s’encarregava de deixar-ho tot ben bonic.

Aquell any, però, les cases estaven buides. Sense garlandes, sense boles, sense llums. Tot silenciós. Faltava l’alegria. Faltava Carmeta.

Ja feia massa dies que no la veien, i això pesava al cor. Més que altres coses que no haurien d’haver pesat mai.

La iaia va anar a veure la seua filla. Van parlar de la xiqueta, de com la trobaven a faltar, de com s’havien deixat portar pel “què diran”.

—Mare —va dir Mari Carmen, amb els ulls plorosos—, hem sigut unes egoistes.

—I tant —respongué la iaia—. I la xiqueta no té culpa de res. Si ella vol estar amb nosaltres, nosaltres hem de voler estar amb ella. I amb qui ella estime. Entre llàgrima i llàgrima, Mari Carmen va agafar el mòbil i va prémer el contacte de la seua filla.

24 de desembre de 2025

CARMENSÍN, LA IAIA

Que contenta que estic. Els tinc a tots ací. Este any m’he adonat del que realment importa: la família. He posat una cadira més per a Laia. No para mala xica, i la meua neta i ella semblen felices. Això m’haurà de valdre.

Encara em costarà acostumar-me, però faré tot el possible per acceptar-ho. Ai, mira, allà a la taula hi ha dos plats buits! Vaig a traure més menjar!

MARI CARMEN, LA MARE

Que contenta que estic. Estem tots ací. Este any he entés que el que més m’importa és la meua família. Laia ha vingut a sopar i, la veritat, és molt agradable. Ella i la meua filla fan bona parella. Es veuen felices. I això m’haurà de valdre.

Cada vegada se’m fa menys estrany veure-les juntes. Amb el temps, aprendré a acceptar-ho tot. Mira ma mare... ja ha vist el plat buit torna a omplir-lo!

CARME, LA FILLA

Que contenta que estic. Estem tots ací. I Laia també, com una més de la família. Quan la iaia em va demanar que la portara esta nit, se’m van caure les llàgrimes.

Sé que encara no han acceptat del tot que la meua parella siga una dona, però sé que treballaran en això. I jo valore moltíssim el seu gest. Això em val.

Pareixia que tenien assumides les distintes orientacions sexuals, però no era així. Com pot ser que encara passe açò? Tristament, així és. Arribarà el dia que serà completament normal... però encara haurà de ploure molt.

Mira la iaia... ja ha omplit de nou el plat que s’havia buidat!

Rosa Corella

III.IV - "MOSATROS" ELS VALENCIANS

Jo parle valencià. Segurament les primeres paraules que vaig dir van ser “vull esmorzar!” i ja no sé ser d’altra manera que no siga “valenciana” i “amb molt d’accent”.

M’he criat a un poble de la Safor on viu també tota la meua família, i mira que en no som pocs. Una localitat envoltada de muntanyes, amb la seua part de costa i possiblement el nom més valencià que he sentit mai: Tavernes de la Valldigna. Ale, intenta tu dir-ho sense que semble que menges paella els diumenges i prens cremaet! Avance ja que ni es pot, ni vull.

Vinc d’un pare que va escollir la línia en valencià de la seua carrera, Dret, el primer any que posaren l’opció disponible. D’una mare que es negava a posar a la seua filla un nom que no estiguera en la seua llengua i, com es pot comprovar, ho va aconseguir. Tant va insistir que també ho va aconseguir amb els noms dels meus cosins i ara som Llum, Guillem i Pau. Fins i tot els meus avis, que van viure molt de temps sense ella, es neguen a tornar a oblidar-la.

Sabeu que és el fet més curiós que acaba passant quan creixes en una família més valenciana que la senyera? Que estàs per sempre destinat a sentir en eixa llengua. Per a mi mai serà tan bo el dia, si no comença amb un “bon dia” ni farà tanta calor si no sents un “m’estic torrant”. El més important és mai podré voler si no “estime”. Estimar com a verb, que parla del procés de traure el cor del pit i donar-li’l a altra persona, d’intensitat, d’afecte. Quan vaig començar la carrera em vaig traslladar a València. Amb tot el que ara he plantejat, és fàcil imaginar la meua reacció quan la primera cosa que em van dir va ser una cosa com: “Ui, parles valencià, deus ser de poble!”. Si bé és cert que tot el que havia dit era vertader, jo no concebia com a la capital la gent no parlava la llengua amb qui compartia nom.

El millor de tot va ser quan, després del primer dia que encara no et falten hores de son i vas a menjar-te el món, vam anar a una cafeteria. Era un local menut, d’aquests que tu dius el teu nom i et criden perquè l’arreplegues. Nosaltres arribem, demanem i quan arriba l’hora criden “Luz, ya puede recoger su pedido”. Amb perdó de la paraula, vaig pensar “hòstia, com m’acaba d’anomenar!”. No era la primera vegada que ocorria alguna cosa així, tant de bo, però a València? M’hauria ofés menys si directament m’haguera insultat, i ja no dic a ma mare.

Sembla que moltes vegades ens ofenem ràpidament, però personalment crec que no és gens difícil d’entendre. Si tu em lleves la meua llengua, em lleves la meua identitat. València porta accent obert a la e, i és així com s’escriu i no hi ha més. Tavernes s’escriu amb ve i jo soc Llum, perquè Luz no sé qui és, no ens coneixem i no ve a dinar a ma casa els diumenges. A més, de segur que em diria que la paella s’ha cremat perquè no sap que és el socarrat.

Amb tot el que he contat, l’única cosa que vull dir és que no ho canviaré. No puc evitar ni abandonar part del que em fa ser qui soc i, com he dit abans, jo estime, i una de les coses que més estime és la meua llengua.

Llum Ripoll Corella

III.V - UN GRAPAT D’EXTRAVAGANTS

PRIMER ACTE

Primera escena

Any 1995. Ens trobem a un poble d’interior de menys de mil habitants situat al País Valencià. L’escenari ens mostra el corral d’una casa. Les parets són blanques, encara que s’observen parts en què la pintura ha caigut pel pas del temps. Al marge dret hi ha una tomaquera dins d’un test d’uns 40 centímetres d’altura. A la paret esquerra hi ha una porta de fusta que condueix a l’interior de la casa (l’interior no es mostra a l’escena). Al centre de l’escenari hi ha una taula redona amb un tapet de quadres. Al voltant de la taula trobem dues cadires de bova i una banqueta de fusta.

Entren per la porta de fusta OLÍVIA [jove, d’uns vint anys, amb una cinta als cabells i vestida amb uns texans i una camiseta blanca de màniga curta] i ROGER [jove, de quasi trenta anys, vestit amb uns pantalons negres, una camiseta negra i amb una jaqueta de cuir negra a la mà].

OLÍVIA ROGER seuen a les cadires. ROGER deixa la jaqueta a la banqueta amb molt de compte.

OLÍVIA: Escolta, Roger, sembla que vols més aquesta jaqueta que a la teua núvia.

ROGER: Per què dius això?

OLÍVIA (de peu, imitant com ROGER ha deixat la jaqueta): Si t’ha faltat donar-li un bes.

ROGER (amb veu cansada) Va, mira que eres exagerada.

OLÍVIA: No em negaràs el que he dit de la núvia?

ROGER: Quina núvia?

OLÍVIA: La que tens!

ROGER: Però, què dius, xafardera?

OLÍVIA: La Maria vos va veure l’altre dia pegant una volta amb la moto.

ROGER: Tu eres ben xafardera, però les teues amigues no es queden curtes…

OLÍVIA: Va, dis-me com li diuen.

ROGER: A qui?

OLÍVIA (exasperada): A qui ha de ser? És que no m’escoltes quan parle?

ROGER (xiuxiuejant al PÚBLIC): Ja m’agradaria a mi…

OLÍVIA: No vaig ni a preguntar-te què és el que acabes de dir.

ROGER: Millor.

OLÍVIA: Ja.

ROGER: Doncs sí.

OLÍVIA: D’acord.

ROGER: Bé.

OLÍVIA: Avant.

ROGER: Amén.

OLÍVIA (perplexa): Amén?

ROGER (assentint amb el cap): Amén.

OLÍVIA: Que ets tu el retor del poble?

ROGER: Jo?

OLÍVIA: Seràs el primer retor rocker, supose.

ROGER s’alça de la cadira.

ROGER (cridant): Mare!

OLÍVIA (donant una palmada): De segur que ens conviden a la Santa Seu. I que content es posarà En Ferran quan sàpiga que tindrà un nou escolanet!

ROGER s’apropa a la porta que dona a l’habitatge.

ROGER (cridant) Mare, Olívia no para de molestar-me.

OLÍVIA (amb una mà al pit): Quina barra que tens, Roger Cremades.

ROGER: I això per què?

OLÍVIA: Amb vint-i-set anys que tens… com se t’ocorre escridassar la mare perquè et salve d’una conversa?

Entra CARME [dona d’uns cinquanta anys vestida amb una falda recta fins als genolls i una brusa de flors].

CARME: Es pot saber què vos passa?

OLÍVIA (al mateix temps que ROGER): A mi? No res.

ROGER (al mateix temps que OLÍVIA): La teua filla.

CARME: Vos sentia des de la saleta.

ROGER (en veu baixa cap al PÚBLIC): Doncs has tardat a vindre…

CARME: Estava acabant de repuntar uns baixos i (assenyalant ROGER amb un dit) no em fa falta sentir-te per a saber el que has xiuxiuejat, Roger Cremades.

ROGER: Una altra igual, em gastareu el nom!

OLÍVIA: Segur que no.

ROGER: Segur que sí.

CARME: Tranquil, que encara te’n queda.

OLÍVIA: Ben dit!

CARME (a OLÍVIA): Tu millor, calla, que també em tens contenta.

ROGER: Crec que me’n vaig a pegar una volta.

OLÍVIA: Amb la nuvieta?

ROGER surt de l’escena per la porta que dona a l’habitatge.

CARME (seu on estava abans ROGER): És veritat això que deies?

OLÍVIA: Quina cosa? Fes-me memòria que he dit moltes coses.

CARME: Allò de la núvia de Roger.

OLÍVIA: Això m’han dit.

CARME: I qui és?

OLÍVIA: Diuen que és de la capital.

CARME (escandalitzada): De la capital?

OLÍVIA: Això m’ha dit Maria.

CARME: La filla dels del quiosc?

OLÍVIA: Sí, i, si ella ho diu, ha de ser veritat.

CARME: Xica, i això com és?

OLÍVIA: Perquè Maria està al dia de tot el que passa al poble.

CARME: Ja podries fer com ella i assabentar-te de més coses tu també.

OLÍVIA: Per a contar-te-les a tu?

CARME: Exactament.

OLÍVIA (encreuant els braços): Ja.

CARME: Però, espera, has dit que és de la capital?

OLÍVIA (estranyada) : Maria? No, t’he dit que és la del quiosc.

CARME (sense escoltar a OLÍVIA): Què farà el teu germà per Madrid?

OLÍVIA: Roger se’n va a Madrid?

CARME: És clar, al final se l’acabarà emportant cap allí. I supose que l’haurem d’anar a veure i hablar en castellano amb la xicona.

OLÍVIA: Amb qui?

CARME (gesticulant amb els braços): Amb la núvia de Roger! La de la capital! Tu mateixa m’ho has contat.

OLÍVIA: Crec que hi ha hagut un malentés.

CARME (il·lusionada): És tot un malentés?

OLÍVIA: Bé, tot, tot, no.

CARME: Aleshores?

OLÍVIA: La xica amb qui han vist a Roger és de la capital… però de la comarca!

CARME (sospirant) : Quin ensurt m’havies donat, filla meua. Mira, mira…

CARME s’alça i s’apropa a OLÍVIA per a agafar-li la mà i posar-se-la a sobre del cor.

CARME: Sents com batega? Ja em veia jo al meu Roger vestit de “xulapo”. Ell, que sempre ha sigut de la filada dels almogàvers… Se’m trencaria el cor, i a ton pare més.

OLÍVIA: Ja ho veig ja.

Segona escena

Se sent una veu des de fora d’escena. ROSA crida “Hi ha algú a casa?”.

CARME (en veu baixa): I ara esta què fa ací?

Entra ROSA [dona d’uns seixanta anys vestida amb uns pantalons negres i una brusa marró].

CARME Rosa, bonica, com estàs?

ROSA: Bon dia a les dues.

OLÍVIA: Bon dia, bon dia.

ROSA (a CARME) : M’he creuat amb el teu major…

CARME Sí?

ROSA: Anava escopetat cap a fora.

OLÍVIA: Tindria pressa.

ROSA: Sí que semblava, sí.

OLÍVIA (sospirant): Aquesta joventut…

ROSA: Però si tu eres encara més jove que ell!

CARME: Olívieta, no emboliques la madeixa.

OLÍVIA: Si jo ho deia per ajudar.

CARME: Ajudar? Ajudar a qui?

OLÍVIA: Al ritme de la conversa.

CARME (assenyalant la porta): Va, tira cap a dintre.

OLÍVIA (penedida): Mare…

ROSA: No, no, que s’espere.

ROSA s’acosta al tomacar que hi ha al marge dret i toca una de les fulles.

OLÍVIA (alçant els braços en senyal de victòria): Sí!

ROSA es gira cap a OLÍVIA i la mira, perplexa.

CARME (a ROSA): No li faces cas a la xiqueta, que hui està graciosa.

OLÍVIA: Jo? Sempre. Hauria de fer-me comediant!

ROSA: D’això mateixa vos vull parlar… Potser penseu “i esta que fa ací?”.

CARME (amb la mà al pit): Mai del món de la vida diria jo això!

ROSA es torna a girar per mirar de nou el tomacar.

ROSA: Com anava dient…

CARME s’alça de la cadira i s’apropa a OLÍVIA.

CARME (en veu baixa a OLÍVIA): M’haurà sentit?

OLÍVIA (en veu baixa): Quina orella més fina.

CARME (en veu baixa): Sí o no? Tu què creus?

ROSA (mirant a CARME i a OLÍVIA): Heu dit alguna cosa?

OLÍVIA: M’estava preguntant…

CARME (interrompent a OLÍVIA): Res, res, continua amb el que deies.

CARME seu en la seua cadira.

ROSA: Ah, sí…

CARME: Però, vine i seu amb nosaltres… (a OLÍVIA) Seu a la banqueta.

OLÍVIA: Per descomptat, mareta estimada.

OLÍVIA seu a la banqueta de fusta de manera desgarbada.

CARME (mirant a OLÍVIA exasperada): Quina paciència per a haver de viure.

ROSA seu a la cadira on estava OLÍVIA.

ROSA: Gràcies, reineta, jo ja no tinc els genolls per a seure en banquetes.

CARME: Per a això estan els joves.

OLÍVIA: Quin remei!

ROSA: Vos he visitat hui perquè mentre estava a la verduleria, m’he assabentat d’una notícia molt sucosa.

CARME: Xica, que t’han contat?

ROSA: Sembla que fa uns dies va arribar al poble del costat un circ dels de veritat.

OLÍVIA (sorpresa) : Un circ de veritat? Com pot ser això?

ROSA: Com t’ho dic.

OLÍVIA: I saps si busquen cantant? Perquè jo estaria encantada.

CARME: Escolta, al final sí que t’haurem de canviar els cognoms i posar-te Newton-John, com la de la pel·lícula eixa que tant t’agrada.

OLÍVIA (de peu obrint els braços): Una pel·lícula? Per a mi Grease és una religió!

CARME (agafant a OLÍVIA perquè torne a seure): Olívia! Dir això és pecat!

OLÍVIA: Encara que siga veritat?

CARME: Va, ja n’hi ha prou.

ROSA: I ni se t’ocorrega anar-te’n amb un circ de viatge o faràs com el meu Ferran.

CARME: Què és d’ell?

ROSA: Sembla que ja està definitiu allà a Louisiana, en els camps de cotó.

CARME: Que lluny!

ROSA: Mira, ni m’ho menciones.

OLÍVIA: Crec que no el reconeixeria si el vera, han passat tants anys…

ROSA: Alguna vegada ens envia cartes amb alguna foto de la neteta i ara ens ha dit que hem d’anar a veure’l, però no t’ho perdes, vol que l’avisem amb antelació, no siga cosa que no tinga temps per a preparar-se.

OLÍVIA: O mentalitzar-se.

ROSA: Exactament. No pot ser més diferent de la meua Roseta.

CARME: Tots del mateix ventre i cadascun d’un temple.

ROGER aguaita el cap per la porta.

ROGER: I fins quan heu dit que estarà el circ? Serà qüestió d’anar-hi, no?

CARME: Però tu no te n’havies anat?

OLÍVIA: Mira que eres xafarder!

CARME: Va, tira i ves-te’n amb la nuvieta, que he sigut jo l’última a assabentar-me.

ROSA: Xico, que t’has emparellat?

OLÍVIA: Semblava que mai anava a ocórrer, veritat?

ROGER (a CARME, assenyalant amb un gest a ROSA): Veus, no series l'última a assabentar-te.

CARME s’alça, es trau unes monedes de la butxaca i li les dona a ROGER.

CARME: Pren un parell de pessetes i porta la xicona al circ, a veure si així aconseguim que es quede amb tu.

CARME tanca la porta.

SEGON ACTE

Primera escena

L’escenari mostra l’interior d’una verduleria menuda. A la paret esquerra de l’escenari hi ha una porta que condueix al carrer [no es mostra a escena]. A la paret dreta hi ha una prestatgeria amb pots de conserves, melmelades i una caixa amb paquets de papes. A un metre de distància, un aparador separa la prestatgeria de la resta del negoci. Damunt de l’aparador hi ha dues caixetes de madera amb cireres, una bàscula i una màquina enregistradora. A prop de la paret central de l’escenari, hi ha una taula de fusta i, a sobre d’aquesta, hi ha diverses cistelles de bova amb taronges, tomaques, pebres i cebes.

ROSA recol·loca els pots de conserves que hi ha a l’estanteria.

ROSA: No em queden olives? Com pot ser això? Quin poble de golafres!

Entra AGUSTÍ [home de quasi seixanta anys amb unes ulleres redones i vestit d’home, la jaqueta del qual sembla unes talles més gran del que hauria].

AGUSTÍ: Dis-me que tu també ho has escoltat.

ROSA es posa la mà al pit i es gira.

ROSA: Agustí, quin esglai!

AGUSTÍ: Ai, perdona.

ROSA: Ni bona vesprada ni res?

AGUSTÍ (amb una mà al cap): Perdona, ja no sé ni on tinc el cap.

ROSA (enfadada): I jo no sé on tinc el cor ara mateix. Què volies?

AGUSTÍ: Has-has sentit alguna cosa del circ?

ROSA: Del circ?

AGUSTÍ: Sí, sí, del circ.

ROSA: I per què em preguntes a mi? És que tinc fama de tafanera?

AGUSTÍ: No, no, per la mort de Déu… Ma-mai pensaria això jo de tu.

ROSA: Ja…i per què irromps en la meua botiga per a preguntar-me, de molt males maneres, si vols la meua opinió, si en sé alguna cosa?

AGUSTÍ: Perquè crec que eres la dona més sabuda de tot el poble.

AGUSTÍ s’apropa a ROSA.

AGUSTÍ: I la més simpàtica.

AGUSTÍ es torna a apropar a ROSA.

AGUSTÍ: I la més guapa.

ROSA: Va, ja està bé de dir animalades.

AGUSTÍ: Aleshores, tens alguna informació del circ?

ROSA: Alguna.

AGUSTÍ: Dona, i no has vingut a contar-m’ho.

ROSA: No he parat en tot el dia, tota l’estona atenent i atenent i atenent.

AGUSTÍ: Et faràs d’or.

ROSA: Ja voldria jo, però la fruita dona més disgustos que diners.

AGUSTÍ: Això és veritat.

ROSA: I sols he pogut eixir un momentet molt xicotet.

AGUSTÍ: I on has anat?

ROSA: A veure a Carme la Moniatera. Però, perquè no he tingut més remei, era una emergència.

AGUSTÍ: Ah, si? Què li passava?

ROSA: Agustí, no sigues xafarder.

AGUSTÍ: I segur que heu pogut comentar una miqueta el tema del moment, veritat?

ROSA: Quin tema?

AGUSTÍ: El del circ!

ROSA: Mira, sols sé que han arribat fa pocs dies i que el director del circ està anant per les botigues i els carrers fent propaganda de la companyia.

AGUSTÍ: Fent propaganda? I no ha pensat passar-se per l’ajuntament primer? No serà més important parlar amb l’alcalde primer?

ROSA: Home, si entra i et veu vestit amb la jaqueta eixa que et ve com deu sacs…

AGUSTÍ: Com? Si l’he agafada de casa.

ROSA: De casa del veí l’hauràs agafada! Esta jaqueta no és teua.

AGUSTÍ es lleva la jaqueta i la mira.

AGUSTÍ: I qui tindrà la meua?

ROSA: Déu sabrà…

AGUSTÍ: Doncs jo vaig a tornar-me-la a posar, que si no em gelaré.

AGUSTÍ es posa la jaqueta del revés.

ROSA: Eres més fluix que la “delicà” de Gandia.

AGUSTÍ: Espere que a mi no em caiga al damunt cap rosa… (somrient suggerentment), si no és que sigues tu…

Entra AGUSTINA [dona d’uns huitanta anys amb els cabells cardats i vestida amb una falda negra i una brusa negra].

AGUSTINA: Bona ves… Agustí! Què portes posat?

AGUSTÍ: Mare, què fa per ací?

AGUSTINA (molt afectada) : Ai mare, mireu-lo, mireu-lo.

AGUSTÍ (somrient): Estic guapo o què?

ROSA: Bona vesprada, Agustina.

AGUSTINA: Ai mare, quina vergonya.

AGUSTINA es posa una mà a la boca i després es tapa els ulls amb les mans un moment.

AGUSTINA: No puc, no puc. Diran a totarreu que l’alcalde va malvestit. I no els faltarà la raó. Què he fet jo, senyor meu, per a meréixer tot aquest patiment? No puc, no puc.

AGUSTÍ: Mare, crec que està un poc alterada.

AGUSTINA: I com no vaig a estar-ho si no em dones més que disgustos? (A ROSA) Reina, que mirant al barjoles del meu fill prou feina tenia i no t’he dit res. Com estàs?

ROSA: No es preocupe, Agustina, l’entenc perfectament.

AGUSTINA (enfadada mirant AGUSTÍ): Mireu-lo, mireu-lo. No m’ho lleve del cap.

AGUSTÍ: Va, ja està bé, que em posaré a plorar.

AGUSTINA: Bon senyal seria, almenys sabria que tens sentit del ridícul. I es pot saber què fas en la botiga de la teua dona en compte d’estar en l’ajuntament? No et reelegiran si continues fent estes figades, això segur.

AGUSTÍ: Crec que me’n vaig.

AGUSTINA: No, queda’t i fes quelcom de profit.

ROSA: Justament li estava comentat al seu fill el que sabia del circ.

AGUSTINA: El circ! D’això mateixa volia parlar jo. El poble sencer està emocionat. Desvanit!

ROSA: Que bé!

AGUSTÍ: A mi encara no m’han dit res.

AGUSTINA: Doncs seràs l’últim, perquè han anat de casa en casa i de botiga en botiga promocionant l’espectacle.

AGUSTÍ: Increïble.

AGUSTINA: Increible! Així és com descriuen el circ, com ho sabies?

AGUSTÍ: Gràcies a ells segur que no.

ROSA: No sigues tan rancuniós, que no et para bé.

AGUSTÍ: Bé, me’n vaig cap a l’ajuntament.

AGUSTINA: Ves, ves, a veure si han anat ara i no t’han pillat, xico. I si al final sí que tenen temps per a visitarte, demana una entrada per a la teua pobra mare.

AGUSTÍ (amb ironia): De seguida.

AGUSTÍ surt de l’escena.

AGUSTINA (a ROSA): Aleshores, tot bé, reineta?

ROSA: Tot de categoria. I vosté?

AGUSTINA: Jo mentre el negoci et vaja bé, contenta, perquè si esperes que el meu fill es jubile d’alcalde, ja pots oblidar-te de la idea.

Segona escena

Entra ROGER, accelerat, amb un diari a la mà.

ROGER: Bona vesprada.

ROSA: Roger! Dues vegades en un dia ens veiem.

AGUSTINA: Rei, et veig una mica acalorat.

ROGER: El circ…el circ del que ens has parlat aquest matí és el mateix que va estar per la Safor fa un mes?

ROSA: Per la Safor? No sabria dir-te…

AGUSTINA: Jo sí que t’ho puc confirmar, m’ho ha dit el mateix amo del circ, un tal Monsieur Grenoble, quan l’he vist passejant pel poble.

ROGER: I com era este Monsieur…el que siga?

AGUSTINA: Un home una mica extravagant… (pensativa) amb un bigot com el d’aquell artista català tan curiós, el Salvador Dalí.

ROGER (en veu baixa): Aleshores és el mateix.

ROSA: I què passa si és el mateix? Ja has vist l’espectacle?

ROGER: No, no és això… (nerviós) voràs… aquest matí quan he anat a comprar les entrades he vist al del bigot discutir amb un dels trapezistes, cridaven molt i semblava que arribarien a les mans…

AGUSTINA: I què ha passat finalment?

ROGER: Me n’he hagut d’anar abans.

ROSA: Xico, i això per què?

ROGER: Perquè em faltaven deu duros per a les entrades, que ma mare no m’ha donat prou diners aquest matí.

AGUSTINA: I no podries haver agafat els duros de la teua cartera?

ROGER: Però ma mare m’havia dit que em convidava ella.

ROSA: Un home dret i fet que eres ja i encara anem així?

AGUSTINA: I damunt no t’has quedat per a veure com acabava la discussió. Quina barra que tens, Roger Cremades!

ROGER: Ja és la segona vegada que escolte eixa frase hui.

ROSA: Un poc de raó tindrà, llavors.

ROGER: El cas és que, quan he tornat al circ amb els diners suficients, no he vist ja al trapezista, sols he vist al Monsieur arrastrant un sac que semblava pesar bastant.

ROSA es porta la mà al pit.

ROSA (asustada): Vols dir que…?

ROGER: Jo crec que sí.

AGUSTINA: No vos sembla una mica exagerat?

ROGER: He anat a casa després d’això…

AGUSTINA: Amb les entrades?

ROGER: Sí.

ROSA (a AGUSTINA, senyalant amb un gest a ROGER): No perd comba.

ROGER: Quan he arribat a casa he buscat en els diaris perquè he recordat una notícia que vaig veure fa unes setmanes, parlava d’un circ que estava sent investigat perquè havia desaparegut el domador de les bestioles.

AGUSTINA: I creus que és el mateix circ?

ROGER: Li han canviat el nom, però al periòdic va publicar una foto de la carpa del circ… (mostra el periòdic) i és la mateixa.

ROSA (escandalitzada): Mare meua, i ara què fem?

ROGER: Segons el periòdic, uns dies després de la desaparició, van trobar una carta del domador que deia que s’havia cansat de la vida de rodamon i s’havia mudat a l'Antàrtida per a intentar domar els pingüins.

ROSA: A l’Antàrtida? I tu això t’ho creus?

ROGER: Sembla que fou suficient perquè els agents encarregats de la investigació tancaren el cas.

AGUSTINA: Quina barbaritat!

ROSA: I ara què fem?

AGUSTINA: Nosaltres poc podem fer, sols intentar no ser els pròxims en un sac.

ROGER: Jo intentaré aconseguir més proves. Vos aniré informant. Fins ara.

AGUSTINA: Adéu, Sherlock.

ROSA (pensativa): Adéu, Adéu.

ROGER surt de l’escena.

AGUSTINA: M’encanta este poble, és impossible avorrir-se encara que ho intentes.

ROSA: Ja ho pot dir… la que ens espera!

AGUSTINA: No pot ser pitjor que quan vam eixir a la televisió perquè el retor va pintar les portes de l'església de rosa.

ROSA: Mare meua, el maldecap que ens van donar…

AGUSTINA: Xica, doncs jo estava mel de romer!

ROSA: Clar, perquè hi va haver molt de xafardeig per a despatxar.

Entra MONSIEUR GRENOBLE [home d’uns quaranta anys amb un bigot com el de Dalí i vestit amb una camisa blanca, un jupetí de flors, uns pantalons obscurs, un mocador lligat al coll i un barret roig].

MONSIEUR GRENOBLE (amb accent italià): Buona sera, belle dame!

AGUSTINA (amb un somriure coneixedor): Però, a qui tenim per ací?

MONSIEUR GRENOBLE (amb accent francés, a AGUSTINA): Ma chérie, (li agafa la mà a AGUSTINA) vengo de muy lejos solo para verla a usted.

AGUSTINA: Segur que sí…

ROSA: Agustina, no sabia jo que tenies un affair!

AGUSTINA: Un affair? Un “a fer” feina l’enviaré jo.

ROSA (a MONSIEUR GRENOBLE) : Passe, passe, vol un cafenet? Un suc de taronja? Una poma roja?

MONSIEUR GRENOBLE (amb accent francés, a ROSA): No, merci, belle mademoiselle.

ROSA: No vull que patisca de res.

MONSIEUR GRENOBLE (amb accent francés): No sé si habrán oído ustedes, mis maravillosas damas, que un gran circo ha llegado a estas tierras.

ROSA: Home, per a no sentir-ho, tot el món parla d’això…

MONSIEUR GRENOBLE (amb accent italià, emocionat): Mamma mia, veramente?

AGUSTINA (extranyada): Veramente?

MONSIEUR GRENOBLE Eeem… (dubtant) Quiero decir… (amb accent francés) Quel plaisir!

MONSIEUR GRENOBLE es col·loca al centre de l’escenari i mira al públic. L’escenari enfosqueix excepte una llum que enfoca a MONSIEUR GRENOBLE.

MONSIEUR GRENOBLE (amb accent francés, al PÚBLIC): Ha sido un camino duro, lleno de penurias y baches intransitables, però nos hemos mantenido fuertes contra todo pronóstico. Y aquellos que no compartían nuestros ideales han sido eliminados poco a poco. Ya nada nos puede parar. Los que nos criticaban en el pasado, hoy se esconden porque “les jours de gloire son arrivés”. (alçant els braços) Y es que, sin ningún tipo de duda, podemos afirmar que hemos traído la magia, la alegría y la ilusión a esta tierra.

MONSIEUR GRENOBLE es queda congelat uns instants fins que la llum torna a il·luminar l’escenari.

ROSA: A qui li parlava?

AGUSTINA: Semblava que estigués fent un míting a les verdures per tal que el voten. Potser el meu fill podria aprendre-hi.

ROSA: Quin home més estrany.

AGUSTINA: No haver-te casat amb ell, jo ja et vaig avisar.

ROSA: No, dona, em referia al “pseudogavatxo”.

TERCER ACTE

L’escenari mostra la mateixa verduleria que al segon acte. ROSA pesa unes tomaques darrere de l’aparador i les posa en una bossa mentre CARME mira els paquets de papes que estan a l’estanteria.

Primera escena

ROSA: Açò ja ho tens.

CARME s’apropa a l’aparador.

CARME: Gràcies, a veure si així faig pastissets de tomaca.

ROSA: Que bo! Si en fas, porta-me’n un, per favor, que són els meus preferits.

CARME: Això està fet.

ROSA: Que no se m’oblide, volia preguntar-te com va Roger.

CARME: Com va? M’ha regirat la casa sencera buscant més diaris.

ROSA: Podria preguntar-li al Boina, que aquell té la casa plena de trastos, de segur que també té periòdics vells.

CARME: Li ho diré, però no sé si vull alimentar aquesta obsessió que li ha entrat.

ROSA: Encara creu que és Sherlock Holmes?

CARME: “Roger Poirot” s’ha autodenominat, què et sembla? Diu que com el del circ vol fer-se el gavatxo, ell també.

Entra OLÍVIA.

OLÍVIA: T’has recordat de les olives?

CARME rebusca en el moneder que té a la mà amb cara confosa.

OLÍVIA: Rosa, et queden olives?

ROSA: Ho sent, perla, ni una me’n queda.

CARME: No sé on tinc el cap últimament.

ROSA: Per què dius això?

CARME: No ho sé, pensava que tenia més diners al moneder i no trobe el bitllet que busque.

ROSA: Te l’hauràs posat en alguna butxaca.

CARME: Això o el Roger me l’ha agafat per a comprar més entrades al circ.

ROSA: I per què faria això?

OLÍVIA: Creu que ha de conèixer l’escena del crim de prop i ja ha anat dues vegades des que va presenciar aquella baralla l’altre dia.

ROSA: Està deixant-se el sou allí o què?

CARME: Pitjor, està deixant-se el meu, perquè diu que si ho paga del seu sou no li arriba per a pagar la moto.

ROSA: No m’ho puc creure!

OLÍVIA: Jo tampoc, sincerament.

Entra AGUSTINA.

AGUSTINA: Carme, m’acabe de trobar el teu fill pel carrer i m’ha costat reconéixer-lo. Es troba bé?

OLÍVIA: No sabria què dir-li.

CARME: Olívia, no sigues mala.

OLÍVIA: És la veritat.

CARME (a AGUSTINA): Està una mica emocionat.

OLÍVIA: És una mica especial.

AGUSTINA: I ara dieu-me: què sabeu del xafardeig del moment? Alguna novetat?

ROSA (a AGUSTINA): Quins dies més entretinguts està tenint, veritat?

AGUSTINA: Ben cert, ara ja no puc dir que este poble està mort… millor callaré perquè tampoc vull vaticinar jo que el monsieur es carregue a mig poble.

CARME: Ja s’ha carregat a mitja plantilla.

OLÍVIA: Això deia el Roger, que ha trobat retalls de diaris antics amb notícies de circs on també havien desaparegut alguns dels treballadors.

AGUSTINA: Però no seria el mateix circ, no?

CARME: El nom del circ va canviant, però Roger diu que en tots els incidents coincideix que el gerent del circ és sempre un home amb nom de ciutat francesa: Paris, Nantes, Carcasonne, Orléans…

AGUSTINA (es posa una mà al pit): Aleshores, és veritat? El gabatxo és un assassí?

ROSA: És difícil de comprovar.

AGUSTINA: Dona, aquest es diu Monsieur Grenoble.

ROSA: Però això no és suficient per a acusar ningú.

Entra AGUSTÍ [vestit amb un vestit d’home de la seua talla] amb un periòdic a les mans.

AGUSTÍ: Tinc notícies, notícies molt importants!

AGUSTINA: Que per fi has trobat una jaqueta de la teua talla?

AGUSTÍ (a AGUSTINA): No, mare, no. Altra cosa més crucial.

AGUSTINA: Doncs, no ens faces esperar i conta’ns.

AGUSTÍ (mostrant el periòdic): Han publicat la notícia de la desaparició del trapezista.

OLÍVIA (agafant el periòdic): A veure?

AGUSTÍ: Algun dels companys ha facilitat una fotografia del desaparegut i l’han inclosa a la notícia.

ROSA surt de darrere del mostrador i s’apropa a OLÍVIA.

ROSA: Foto i tot?

AGUSTÍ (assentint): Foto i tot.

ROSA agafa el periòdic de les mans d’OLÍVIA i mira la foto amb els ulls arropits.

ROSA: Necessite les ulleres per a veure-li bé la careta.

AGUSTÍ: Pren les meues.

AGUSTÍ es lleva les ulleres i li les apropa a ROSA, però li cauen de la mà abans de donar-li-les.

ROSA: Agustí, que estan acabades de comprar!

AGUSTÍ: Perdona, perdona, encara tinc les mans suades dels nervis.

AGUSTÍ arreplega les ulleres i ROSA se les posa. A continuació, ROSA torna a mirar el periòdic.

ROSA: Pobret meu, sembla molt jove.

ROSA li torna el periòdic i les ulleres a AGUSTÍ.

ROSA (a AGUSTÍ): Després recorda’m que et netege les ulleres, que tenen un pam de merda.

AGUSTÍ: Rosa…

CARME: I ara què fem amb el gavatxo, si és un assassí, crec que haurem d’avisar les autoritats.

OLÍVIA: Vindrà la televisió a entrevistar-nos?

AGUSTINA: Hauré de demanar torn en la perruqueria, aleshores.

AGUSTÍ: Com a alcalde jo crec que…

ROSA (interrompent a AGUSTÍ): Tu res.

AGUSTÍ (a ROSA): Res?

AGUSTINA: Res de res.

Entra ROGER [vestit amb pantalons vaquers, una camisa, una gavardina i ulleres de sol] amb un periòdic a les mans.

ROGER: Han publicat la notícia! Tenim la foto del desaparegut!

ROGER mostra el periòdic.

CARME: Tant de rebombori per a açò?

ROGER (sorprés): Que no vos sembla important?

AGUSTÍ: Tard, Roger, arribes tard.

ROGER: Ja ho sabíeu?

AGUSTÍ (ufanós): Què et penses, eh, que l’alcalde no sap fer la seua feina?

AGUSTINA: Fill, massa bé tampoc la fas…

OLÍVIA: Hauríeu de montar-vos una agència d’investigadors entre els dos.

ROGER: Tu creus?

OLÍVIA: Estic convençuda, potser resoldríeu, fins i tot, el misteri d’Elx…

ROGER: Olívia, no fas gràcia.

ROSA: Una miqueta sí que en fa.

OLÍVIA (a ROGER): Veus? I lleva’t les ulleres de sol, que no t’enlluernaràs ací dins.

Entra MONSIEUR GRENOBLE.

MONSIEUR GRENOBLE: Cuanta gente en un sitio tan pequeño.

TOTS miren a MONSIEUR GRENOBLE amb cara d’espant.

ROSA (apropant-se a MONSIEUR GRENOBLE): Monsieur, cuánto tiempo sin verle!

ROGER es gira de manera disimulada i li dona l’esquena al grup mentre fa com que mira les verdures que hi ha a la tenda.

MONSIEUR (a AGUSTÍ, fent un gest al periòdic que té a les mans): Leyendo las noticias?

AGUSTÍ (nerviós): Sí, sí, sí… això mateix.

MONSIEUR GRENOBLE (amb accent francés): Puedo verlo?

AGUSTÍ: Açò? Açò és sols un diari vell de l'any passat.

ROSA (a MONSIEUR GRENOBLE, assentint amb un somriure forçat): Sí, de l'any passat.

MONSIEUR GRENOBLE (amb accent francés, desconfiat ): Me había parecido otra cosa.

AGUSTINA avança i es posa d’enfront de MONSIEUR GRENOBLE, donant-li l’esquena a AGUSTÍ, mentre li fa un gest amb la mà a aquest per darrere de l’esquena perquè amague el periòdic.

AGUSTINA: Monsieur Grenoble, primer que res, com està? Com va l’espectacle? Han rebut moltes visites?

MONSIEUR GRENOBLE: Más de las que esperábamos… hay un joven que parece muy interesado en nuestro fabuloso espectáculo.

CARME es gira cap a ROGER i li pega un carxot.

CARME (en veu baixa, a ROGER): Què et vaig dir?

AGUSTINA: Com m’alegre!

MONSIEUR GRENOBLE (amb accent italià): Sì, per me è davvero emozionale.

AGUSTINA: Ja, m’imagine, ja, massa emocions juntes.

MONSIEUR GRENOBLE (amb accent francés): ¿Qué quiere decir?

AGUSTINA: Res, res. Li he parlat ja del meu fill? L’alcalde del poble!

AGUSTÍ (donant-li la mà a MONSIEUR GRENOBLE): Agustí, molt de gust.

MONSIEUR GRENOBLE: ¿Igualmente?

MONSIEUR GRENOBLE trau un mocador de la butxaca i es torca la mà.

AGUSTÍ: M’hauria agradat parlar abans amb vosté…

MONSIEUR GRENOBLE: He estado ocupado.

ROSA: Alguna cosa ens imaginem.

MONSIEUR GRENOBLE (a ROSA): ¿Sí? ¿Qué se imaginan, si se puede tener el gusto de saber?

AGUSTINA: Res, res, coses de la meua nora.

OLÍVIA (avançant per donar-li la mà a MONSIEUR GRENOBLE): Monsieur, encantada. Jo soc Olívia, cantant, actriu, qualsevol cosa que necessite per a l’espectacle.

CARME (escandalitzada): Olívia!

ROSA (a CARME): Ja tardava ella a parlar…

ROGER es gira per a parlar amb CARME.

ROGER: És que no pot ser més embolicadora esta filla teua.

CARME (a ROGER): No em faces parlar, t’ho demane per favor.

MONSIEUR GRENOBLE (a OLÍVIA): Me encantaría contar con una cantante entre mi maravilloso equipo. ¿Cual es su estilo de canto de preferencia?

OLÍVIA: Jo m’arranque amb qualsevol cosa: una buleria, una òpera, una albada…

AGUSTINA (al PÚBLIC): Clar, altra cosa és que ho cante bé…

MONSIEUR GRENOBLE (amb accent francés, a OLÍVIA): Perfecto. Además, debe saber, querida Olívia, que en el circo todos somos como una gran familia unida.

AGUSTINA (en veu baixa) : La familia Manson!

MONSIEUR GRENOBLE (amb accent francés): Si quiere pasarse por allí, le presentaré a sus futuros compañeros.

CARME: Ni pensar-ho ni ensomiar-ho!

MONSIEUR GRENOBLE (amb accent francés): Creo que no debe rechazar esta oportunidad a la ligera. Podría acarrear las consecuencias de esta decisión durante toda la vida, como un muerto a sus espaldas.

ROGER: D’això mateixa va l’assumpte.

MONSIEUR GRENOBLE (a ROGER): Me resulta familiar su cara.

OLÍVIA: Mare, per què no? És la meua oportunitat per a brillar.

CARME: Perquè no i punt!

MONSIEUR GRENOBLE trau una targeta de la butxaca i li la dona a OLÍVIA.

MONSIEUR GRENOBLE (amb accent francés): Si-vous-plait, acepte mi tarjeta y llámeme cuando tenga un momento para hablar sobre su disponibilidad para trabajar con nosotros.

OLÍVIA: Merci o grazie, el que preferisca!

MONSIEUR GRENOBLE (amb accent italià): Ha sido un enorme piacere compartir questo tempo con todos ustedes.

MONSIEUR GRENOBLE fa una reverència i surt de l’escena.

Segona escena

AGUSTINA: Quin romancer. Tres vegades que l’he vist, tres vegades que ha fet estes eixides apoteòsiques, com si estiguera en l’escenari encara.

ROSA: Quasi ens va fer una arenga militar l’altre dia.

CARME: Què dius?

ROSA: Sí, sí, va vindre a la tenda i un poc més i es posa a plorar de l’emoció dient que ell i el seu circ estava portant l’alegria i la màgia al poble.

AGUSTINA: I el drama, això també ho ha portat.

CARME: Doncs jo tinc el cos gelat, mai havia estat tan a prop d’un assassí.

ROSA: Amb quina sang més freda ens ha contat que tots són una gran família al circ.

CARME (donant-li la mà a ROSA): Toca’m la mà, congelada com la d’un cadàver.

ROGER: Cadàver està el trapezista del circ.

AGUSTÍ: Haurà trobat a algú que el substituïsca?

CARME: De segur que sí. Algun bleda com la meua filla…

OLÍVIA: Quan siga famosa voldràs que et convide a sopar!

CARME: Si treballes per al gabatxo, potser no arribes ni al tercer sopar en el circ.

ROGER (a CARME): Amb el que li agrada escodrinyar a la teua filla, se la carrega a la primera.

OLÍVIA: Mira que sou exagerats!

CARME: Sols diem la veritat. I que ni se t’ocorrega cridar-li, que no me n’assabente jo, eh, que li ho diré a ton pare

OLÍVIA: Al pare, mentre el convide a sopar, estarà content.

Entra TRAPEZISTA [jove d’uns trenta anys vestit amb unes calces ajustades de color taronja i una samarreta blanca amb el logotip de la discoteca Coco Loco] mentre LA RESTA continua parlant.

AGUSTÍ: El que sí que està clar és que hem de fer alguna cosa amb el circ.

ROSA: Haurem d’avisar les autoritats.

AGUSTINA: I la televisió, que el torn amb la perruquera ja el tinc reservat!

TRAPEZISTA: Perdoneu, volia saber si…

NINGÚ mira al TRAPEZISTA.

AGUSTINA (al TRAPEZISTA): Rei, estem una mica ocupats ara. Torna més tard.

TRAPEZISTA: Però sols vull saber si teniu olives, que no en trobe enlloc!

ROGER es gira per mirar al TRAPEZISTA i obri els ulls amb gest sorprés.

ROGER: És impossible!

CARME: Què és impossible?

ROGER (senyalant a TRAPEZISTA): És ell!

AGUSTÍ: Qui?

ROGER: El trapezista!

AGUSTINA (mirant a TRAPEZISTA): Este xicot?

ROGER agafa el periòdic i mostra la notícia de la desaparició.

ROGER: Mireu!

TOTS miren el periòdic, es giren per veure el TRAPEZISTA, miren de nou el periòdic i tornen a mirar el TRAPEZISTA.

ROSA: Com pot ser això?

OLÍVIA: Sí que és màgic el circ, ressuscita morts i tot!

CARME: No digues això, que és pecat.

AGUSTINA: Més pecat és el que fa el gavatxo!

ROGER: Silenci, que ens escoltarà!

ROSA (apropant-se al TRAPEZISTA): Escolta, rei, tu treballes en el circ?

TRAPEZISTA (a ROSA): Dona, vosté creu que aniria vestit així si no treballara allí?

ROSA: Jo ja m’ho espere tot dels joves de hui en dia…

AGUSTINA (al TRAPEZISTA): Però, pots respirar? Et veig un poc apretat amb eixes malletes que portes…

AGUSTÍ: Mare, no mire tant, que està casada.

AGUSTINA: I això que té a veure?

ROGER (al TRAPEZISTA): Però…jo et vaig veure discutint i després… hauries d’estar mort!

TRAPEZISTA (despreocupat): L’única cosa que em sap greu és que aquesta vegada ningú s’ha desmaiat, sempre m’agrada quan la gent dona el màxim.

AGUSTINA: Què vols dir amb això? És que tens tu la mania de desaparèixer molt?

ROSA: I de fer que la gent es desmaie?

TRAPEZISTA: Sols si veiem que la gent del poble no s’anima a comprar entrades!

TRAPEZISTA es girà al PÚBLIC i pica un ullet.

Es tanca el teló.

Júlia Palomares

Sainet presentat al concurs de Lletres Falleres i que opta al premi Bernat i Baldoví de la Junta Local Fallera de Sueca.

III.VI - LA VIRGUERIA DE PARLAR VALENCIÀ

El fet de parlar la nostra llengua, la dels nostres pares, la dels nostres iaios, està convertint-se últimament en una autèntica virgueria, ja que l’administració ha anat relegant-la progressivament a un segon pla en detriment del castellà, que s’ha imposat com a llengua prioritària en documents o pàgines web oficials. Aquest fet provoca un sentiment de llàstima i ràbia alhora, ja que estem perdent una de les majors virtuts que componen la identitat valenciana.

De vegades no parem atenció a aquest fet i a la repercussió que puga tindre. Amb estes accions, la llengua es mor a poc a poc de manera silenciosa i efectiva. I això ens porta a pensar en el perquè de la qüestió. Quin territori és capaç d’arraconar una llengua que forma part dels seus trets identitaris? Per desgràcia, el nostre n’és un...

Com va dir el professor Sanchis Guarner, “una llengua no mor perquè no tinga nous parlants, mor si els qui la parlen deixen de parlar-la...”. I per algun punt es comença: a les institucions, per exemple, veure escrits en la nostra llengua o sentir algú parlar valencià és una autèntica peripècia. Això sí, tenim encara la sort que a molts pobles (com el nostre), el valencià perviu gràcies als parlants, que no l’hem deixada mai de banda. És més, se’ns faria molt estrany viure en un poble on el valencià no es parlara massa o gens. Podem dir, per tant, que formem part de la resistència.

La llengua ha de plantejar debats filològics o lingüístics i no s’ha de veure envoltada per polèmiques politíques i polititzades que no condueixen a cap lloc. Sols quan siguem capaços d’entendre açò (sobretot, els nostres governants), el valencià tindrà l’estatus que es mereix, el d’una llengua bonica i històrica que cal ser respectada, valorada i estimada.

LLORENÇ TALENS GARCIA

IV - PERIPÈCIES

Experiències difícils però, al mateix temps, resoltes de manera favorable per al protagonista.

Res és de bades en la vida. Pel futur cadascú ha de lluitar.

Cada peripècia aconseguida serà motiu per celebrar.

Com diria un gran filòsof, la vida és una pregunta complexa que es pot abordar des de diferents perspectives: es podria definir com la qualitat que distingeix els éssers vius per la seua capacitat de creixement, reproducció i resposta als estímuls. Però també es podria entendre com el raonament que fa cada individu per crear les seues pròpies eleccions i responsabilitats.

Cada persona busca uns moments per aconseguir donar-li sentit a la seua vida. Uns moments que els fa feliços, que ens carrega les piles per continuar endavant i buscar-li eixe sentit. Com per exemple, un simple café de matí, veure un capvespre en la platja envoltat de la persona que estimes o riure a riallades amb els amics.

Des de la meua experiència, he comprovat que per a aconseguir allò que realment vols, has de fer un gran esforç i no sempre s’aconsegueix. Però amb molta espenta i dedicació s’arriba a fer.

Cada persona busca uns moments per aconseguir donar sentit a la seua vida. Uns instants que la fan feliç, que li carreguen les piles per continuar endavant i trobar eixe sentit. Com, per exemple, un simple café al matí, contemplar un capvespre a la platja al costat de la persona que estimes o riure a riallades amb els amics.

Des de la meua experiència, he comprovat que, per aconseguir allò que realment vols, cal fer un gran esforç i no sempre s’aconsegueix. Però amb molta espenta i dedicació, s’hi arriba. ***

Un dia, asseguda en un banc de fusta davant del nostre casal, vaig poder entendre el perquè de l’esforç que feien tant els joves com els més vells. Un esforç que té com a finalitat compartir un somni. Un somni que els feia sentir feliços, però no sols a ells, sinó també a tota la gent que els envoltava.

Aquell dia era un u de març, un dia en què tot torna al carrer: els ferros de l’envelat, les cadires, les taules, els llums, l’arena del monument, la caseta dels refrescos… i mil coses més que fan falta per començar les falles d’aquell any.

Allí, davant de mi, una escena que mai oblidaré. Un dels més vells de la falla li deia a un mes jove:

—Saps? Hui estic de celebració. El jove de seguida li va preguntar si era el seu aniversari, però no era això. Amb els ulls brillants, Salvador li va contar que tots els u de març, des de feia ja 43 anys, ell començava a comptar com si fora el primer dia de l’any. Així que li va dir:

—Xavi, hui comença un nou any per a mi. Hui torne amb tota la meua il·lusió i amb ganes perquè les falles

continuen sent eixe moment que ompli el sentit de la meua vida.

—Salvador! No em diga eixes coses, que em faràs plorar a mi també.

—Jove! Tu només has de posar-hi ganes, esforç i molta dedicació, i veuràs com, any rere any, la teua vida tindrà més sentit. Un sentit que estarà unit a aquest casal i també a aquesta festa.

Uf! No us podeu imaginar com va ser de bonica aquella escena. En aquell moment vaig comprendre els filòsofs que donen la seua definició sobre què és la vida. Allí vaig entendre que cadascú busca la seua felicitat en un lloc del món, amb unes persones o, simplement, en l’inici d’una festa.

Després de passar unes falles com cal, amb despertades, cercaviles, xocolatades i alguna gota de pluja també… va arribar el dènou de març, l’últim dia de les festes josefines. Aquell any, per a mi, va ser un poc especial perquè vaig estar més pendent de la gent gran de la falla, eixa gent que, amb l’edat que tenien, feien peripècies per aconseguir la seua meta: estar en cada moment al lloc que li corresponia i, amb molt d’esforç, tirar endavant el que fora menester.

Si l’u de març ja va quedar marcat per a sempre, el dènou no havia de ser menys. El monument ja estava encés en flames, la gent aplaudia d’allò més emocionada perquè s’estava cremant, com sempre, perfecte. I en aquell moment tan màgic, un amic del meu Salvador li va dir unes paraules davant de la porta del casal.

– Salvador, un any més puc contar que he estat ací. Hui comença el meu nou any. Estem de celebració! Només de sentir el mateix que havia dit el seu amic dies abans, no vaig poder resistir-me i dels meus ulls van caure unes llàgrimes, llàgrimes de felicitat.

En tan sols dènou dies he pogut comprovar que gràcies a l’esforç i la il·lusió d’uns quants fallers joves i majors han aconseguit arribar a la mateixa meta, donar l’alegria i la felicitat a tota la resta dels fallers de la seua falla. Estem acabant el mes de febrer i així que, ja estic preparant-me per a celebrar un any més de vida!

Cadascun dels dos ha arribat a la seua meta en un moment diferent, però sempre amb la mateixa finalitat: aconseguir ser feliços envoltats de la gent que estimen.

En tan sols dènou dies he pogut comprovar que, gràcies a l’esforç i a la il·lusió d’uns quants fallers joves i majors, han aconseguit arribar a la mateixa meta: donar alegria i felicitat a tota la resta dels fallers de la seua falla. Estem acabant el mes de febrer, així que, ja estic preparant-me per a celebrar un any més de vida!

Laura Martínez Merenciano

El cel pareixia estar cansat d’aguantar tanta pluja dia rere dia. Les últimes gotes d’aigua es podien veure des de la finestra del bar del poble. Allí veig el meu avi Juan, porta la jaqueta encara banyada de la pluja.

—Hola, iaio, com estàs? —li vaig dir per saber com es trobava.

—Hola, Laia, estic bé, però ja veus… tot remullat! Aquest temps està desbaratat! —va dir amb to enfadat. Abans, quan era jove, plovia de veres, però sabies el que podia passar. Ara, o no cau ni gota durant 4 mesos o cau una DANA i s’inunda mitja comunitat, com va ocórrer fa uns mesos. El món s’ha tornat boig… bé, igual que vosaltres els joves!

Vaig riure en sentir el que el meu avi estava dient perquè sempre que contava com eren les coses abans acabava dient alguna cosa sobre la meua generació.

—Bé, avi, el món s’ha tornat imprevisible i complicat, però nosaltres els joves no… L’avi va emetre un bufit i de seguida vaig saber que no li havia agradat el meu comentari.

—Vinga ja, Laia, no digues bajanades sobre vosaltres no sou imprevisibles o complicats, perquè sou una altra història. Hui en dia, els joves teniu queixes i traumes, però en realitat no són més que contes i històries. “Generació de cristall”, així vos anomenen… i tenen tota la raó, sou de cristall!. Vosaltres, els joves, no sabeu ni sabreu mai què és passar fam, treballar al camp amb el sol de cara o posar-se en una cua per a recollir un simple tros de pa. Ara, amb qualsevol problema que teniu, sembla que aneu a trencar-vos i que va a acabar-se el món!

El vaig mirar amb serietat, perquè encara que estime molt el meu avi, quan parla sobre aquestes coses no em puc contindre perquè el que ell no entén és la ràbia que escolte quan ens diuen una cosa així, perquè a ell tot li sembla fàcil. Per a nosaltres, però, és tot el contrari i, com sempre, tracte que comprenga com és ser jove actualment, però sense l’esperança que arribe a entendre’m algun dia…

—D’acord, avi, tens raó, potser no hem passat fam o no hem fet cua per a arreplegar un tros de pa, però el

fet de no haver experimentat això no vol dir que els joves ho tinguem fàcil. Vosaltres treballàveu molt, és veritat, però sabíeu i teniu la certesa que si ho féieu bé, podíeu tindre una casa, una feina estable i inclús una vida més o menys segura. En canvi, nosaltres encara que estudiem, treballem i ens esforcem tot el que podem i més, no tenim res assegurat. Per a trobar una feina amb un sou mal pagat ens demanen tindre una experiència prèvia, però en cap lloc donen l’oportunitat a gent sense experiència perquè comence a treballar, i així podem estar mesos o inclús anys buscant una feina que estarà mal pagada i amb la qual no aplegarem a final de mes. I després ens diuen que no ens podem queixar ni hi tenim dret… L’avi va mirar al carrer sense saber què contestar-me i, aleshores, vaig continuar.

—Perquè, avi, la precarietat no és només cobrar poc, és que hui en dia vivim amb la sensació que tot pot caure en qualsevol moment. Que si et poses malalt, et fan fora de la feina o et pugen el sou del lloguer, t’afones… això si aconsegueixes una vivenda pròpia, perquè, clar, vosaltres teniu una casa d’ensomni i la podíeu pagar, però nosaltres per un pis d’una habitació ens demanen el que cobrem en un mes, i si tens la sort de poder tindre una vivenda pròpia, possiblement estaràs més temps pagant-la que vivint bé. Veiem com gent brillant, com per exemple metges, han de marxar a altres països per a poder trobar un futur, ja que ací es fa quasi impossible. I mentrestant, ens diuen que som uns mimats i que no sabem el que es patir de veritat…

Vaig agafar aire, i amb la veu més serena que vaig poder, vaig continuar.

—I com no, està la salut mental, perquè abans, quan tu eres jove, si algú estava trist o angoixat, li deien “ va que no és res, espavila!”. Ara sabem que això pot acabar matant gent, que una persona que un dia està trista perquè necessita treball, acabar els estudis o trobar feina pot agafar una depressió i provocar que eixa persona acabe llevant-se la vida. La gent pateix ansietat per assumptes que a la teua generació li resultaven d’allò més normal. Actualment, les dones encara sofrim del masclisme que es va arrossegant des de la teua època, ja que en moltes feines els homes cobren més que les dones, Una feina que està vinculada a l’home, per norma general, no la pot fer una dona o no hauria de fer-la. Quan ací la terra

que tant estimes estava afonada pel fang, els primers que vam eixir a ajudar vam ser la teua estimada “generació de cristall”. Ens va tindre igual embrutar-nos de fang per a ajudar el nostre poble, i si forem tant de cristall, ens haguérem quedat a casa sense fer res, però allí estàvem fent costat en tot el que vam poder. Vivim envoltats de notícies falses, de discursos que l’únic que ens transmeten són missatges d’odi, de pantalles que ens diuen què hem de pensar i com hem de sentir. Els joves que tu anomenes “generació de cristall” lluitem per una igualtat real, per uns drets que haurien d’estar garantits, però encara hem d’eixir al carrer a lluitar per defensar eixos drets. Però quan ho fem, sols ens diuen que som uns exagerats, però vosaltres no sabeu que és ser jove i pretendre tindre una vida pareguda a la vostra en els temps que corren, perquè ens és impossible tindre una vida semblant.

L’avi baixa la mirada… per primera vegada crec que ha entès com és ser jove a dia en l’actualitat.

—Potser no som de cristall— li vaig dir ja amb un lleuger somriure al rostre, per a saber que per primera vegada ho havia aconseguit. Potser som de vidre, transparents però resistents, potser ens trenquem, però ho fem per a protegir allò que tenim darrere. Som la generació que ha aprés a reconèixer el dolor i a no amagar-lo. Som la generació que planta cara a les injustícies, que ix al carrer per a defensar els drets de tothom. Que nosaltres no volem viure millor que vosaltres, perquè som conscients que no vivim en la mateixa època i no tenim les mateixes oportunitats, l’única cosa que demanem i desitgem és viure dignament, sense haver de justificar-ho tot, sense haver de demanar permís per a poder viure amb tranquil·litat. Ens diuen “generació de cristall”, però potser som la generació que ha aprés a parlar les coses que vosaltres vos callàveu. No som dèbils, som valents. Defensem les injustícies, el nostre planeta, ens preocupem per la salut mental, per la igualtat, lluitem per un món millor per a tothom. No som una generació de cristall, sinó que som una generació d’acer!

A la taula es va estendre un silenci llarg. Però, de seguida, l’avi va començar a parlar després de tot el que li havia dit.

—Saps què, Laia? Després de tot el que has explicat, potser teniu més coratge i més valentia del que jo me pensava. No sou de cristall, sou del ferro més dur que hi ha!

FALLA LA DULA 2026

Marta Isidoro

IV.III - UN PAÍS EN L'AIRE

Durant les últimes dècades, el mercat de l’habitatge a Espanya es podria definir com un gran número d’equilibri al circ que hui en dia tots hem vist. És a dir, en pocs anys hem passat d’una bombolla immobiliària en què es construïa sense límits i amb preus ascendents dels habitatges a la caiguda produïda per la crisi. Aquest assumpte el podríem descriure com l’actuació d’un acròbata aeri de primer nivell ja que els joves continuem buscant estabilitat en un país que sembla viure sempre suspés en l’aire i que pareix anar a colps de bombolles i crisis.

A principis dels anys 2000, amb els governs de José María Aznar i de José Luís Rodríguez Zapatero, Espanya vivia un moment de gran expansió econòmica, en què hi havia diners per desbalafiar. La construcció es va convertir en el seu principal motor: el preu del sòl augmentava cada mes el seu preu per metre quadrat, a més a més, tothom volia tindre una casa en propietat ja que era símbol d’èxit i de seguretat.

Així doncs, les grues formaven part del paisatge urbà i, fins i tot, de paratges naturals. Tot semblava possible: es construïen milers d’habitatges nous, es comprava i es venia amb gran agilitat gràcies a la facilitat d’aconseguir préstecs bancaris, i la idea de llogar quasi desapareixia del pensament col·lectiu. Però podem dir que tot allò era un gran somni. Quan la bombolla immobiliària va esclatar el 2008, el colp va ser brutal. Famílies senceres van començar a ser desnonades de les seues cases a causa dels impagaments de les hipoteques; milers de pisos van quedar buits i en mans dels bancs, i el somni de tindre sostre propi es va convertir, per a molts, en una gran asfíxia.

Amb la crisi, que es va anar agreujant amb els anys, la construcció d’habitatges va disminuir de manera dràstica i la posterior recuperació va ser molt lenta. Tot i això, amb el pas del temps, els preus van començar a créixer de nou: primer tímidament, amb una pausa provocada per la pandèmia de la COVID-19, i actualment tornen a pujar amb força. A hores d’ara, la situació torna a ser greu ja que el preu mitjà de compravenda d’habitatge a Espanya supera ja els 2.500 euros per metre quadrat, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística. A Madrid, Barcelona o València, la xifra és encara més alta, amb valors que fàcilment superen els 3.000 i 5.000 euros/m². Així i tot, continuem sent un país de propietaris en comparació a altres països europeus on triomfa el lloguer.

Mentrestant, hui en dia l’accés a la compra d’habitatges nous és ben difícil a causa de la inflació i de l’augment general del cost de la vida. Com a conseqüència, el mercat del lloguer també ha experimentat un fort increment, superant els 1.000 euros mensuals de cost mitjà. Amb aquests preus, molts joves haurien

de destinar fins al 90 % del seu salari per poder emancipar-se. Actualment, som el país de la Unió Europea on els joves s’independitzen més tard. Només un 15-16 % dels joves d’entre 16 i 29 anys viuen fora de la llar familiar (INE).

Les causes que poden explicar aquest panorama tan complicat es viu hui a Espanya són diverses, però destaca la manca d’estabilitat. D’una banda, l’oferta d’habitatge és insuficient. Es construeix molt menys que fa vint anys, especialment d’habitatge protegit o assequible, i això fa augmentar els preus del que hi ha disponible. De l’altra, la demanda no deixa de créixer, tant per part de la població local com d’inversors i compradors estrangers, que veuen en Espanya un destí atractiu i rendible. En algunes zones costaneres i grans ciutats, la presència de capitals internacionals ha fet augmentar els preus fins a límits inassolibles per a la població local.

A tot això s’hi suma la precarietat laboral: sous baixos i contractes temporals que dificulten l’estalvi i l’accés a l’habitatge. A més, problemes com les okupacions i les inkiokupacions generen encara més incertesa i tensió social, ja que molts propietaris potencials decideixen no oferir habitatges de lloguer per la inseguretat i per la manca de lleis que els protegisquen.

La manca d’habitatge assequible no és només una qüestió econòmica, sinó també social i emocional, ja que, sense un espai propi, és difícil construir un projecte de vida estable. Mentre en altres països europeus s’impulsen polítiques públiques i iniciatives privades més actives, amb creació de parcs d'habitatge, ajudes directes i promoció d’habitatge social, a Espanya la inversió, tant pública com privada, continua sent molt inferior a la necessària. Es prometen moltes polítiques quan venen eleccions però després ens trobem en un país paralitzat i amb falta de majories parlamentàries per tal de legislar.

Cal dir també que, segons dades recents, l’habitatge protegit no és cap panacea, ja que també ha experimentat un augment de preus, fet que el fa menys accessible per a qui més el necessita. En definitiva, vivim en un país que s’ha acostumat a estar constantment penjat d’un fil, com els acròbates del circ. El fet de ser propietari s’ha convertit en un luxe i el lloguer, quasi inassolible. El resultat de tot açò és un país on la joventut veu el futur cada vegada més negre, és a dir, com una corda fluixa i que va trencant-se, on cada pas cap a la independència de la llar familiar exigeix un esforç immens i genera, de manera constant, una sensació d’inseguretat permanent.

La societat espanyola busca cada dia mantenir l’equilibri. No podem quedar-nos quiets ja que necessitem noves polítiques, més habitatge assequible, més protecció i, sobretot, més estabilitat. Actualment vivim en una societat que està penjada d’un fil, on constantment hem de fer peripècies. Potser ha arribat el moment de deixar de mirar cap a una altra banda i començar a construir.

Raül Jorge Almiñana

IV.VI - “SOLEDAT”, DE VALERIA CASTRO, I LA MEUA EXPERIÈNCIA AMB EL CI RC

L’any 2023, per tal d’eixir de la meua zona de confort sense haver d’abandonar la terreta altra vegada, vaig decidir experimentar amb els aeris, una disciplina del circ. Després d’una recerca a Internet, vaig acabar al carrer Lluís Vives de Gandia. Des del finestral, ja es podia observar un espai de sostres alts amb dues àrees ben delimitades. En la primera zona, hi havia un pilar envoltat de teles i, del sostre de la segona, penjaven diversos cèrcols. Entre les dues àrees, una zona verda amb pufs i sabaters. Dues parets indicaven el nom de l’espai: SPIRACLE.

Vaig començar la classe sense massa confiança. No em veia capaç de poder pujar a una tela sense obrir-me el cap, trencar-me el turmell per tres o quatre llocs diferents o acabar amb un muscle dislocat.

El meu primer contacte amb els aeris va ser a les teles aèries, però el destí va acabar portant-me al cèrcol aeri, un tros d’acer en forma de cèrcol que et deixa uns blaus molt elegants per lluir a l’estiu. Fer cabrioles dalt un element rígid penjat del sostre… què podia eixir malament?

Em vaig enamorar. Esperava cada dilluns i dimecres com una xiqueta espera els regals de Nadal. Si el dia havia anat malament, no passava res: a les 19:30 h entraria a Spiracle i, durant una hora i quart, els problemes desapareixerien. Si el dia havia anat bé, a les 19:30h, milloraria.

Jo no coneixia ningú, però tampoc feia falta. La gent era amable, no importava que elles feren la figura que a tu et costava 45 minuts a traure, en 5 segons. Quan tu la treies, les companyes aplaudien, cridaven i et felicitaven com si hagueres acabat de publicar una novel·la. Eixos moments ho valien tot. Ho valen tot.

Una vegada estàs davant de l’element aeri, el món exterior desapareix. No sé si pel magnífic ambient o perquè, si et descuides, pots quedar-te sense dents, però davant un element aeri, la teua ment sols pot estar en un lloc: el present. No hi ha cap mal que el cèrcol o la tela no et facen oblidar.

Una vegada dalt del cèrcol estàs sola i estàs entregada al que fas, tot al voltant desapareix. En el moment d’executar la teua coreografia no pots estar pensant en una altra cosa que no siga la coreografia. Una distracció pot significar una errada, una caiguda, una lesió… Però, al mateix temps, mai m’he sentit tan acompanyada com quan entrene aeris. Les companyes ajuden a triar el vestuari, et donen idees per a la música, et sostenen a les primeres caigudes, fins que pots fer-les sola. Les companyes et guien des de baix quan tu estàs dalt. Et canvien la mà o el subjecten el peu. Les companyes t’animen, et donen suport.

Després d’aquesta introducció, pot resultar estrany que el títol parle de la soledat. La raó és que aquest és el títol de la cançó que vaig elegir per a la meua segona actuació. Jo, que perd el ritme fent palmes. Jo, que no soc capaç de baixar una vorera sense entropessar. Doncs sí, jo.

I per què aquesta cançó? Perquè era lenta. Jo necessite el meu temps per poder respirar i pensar-me el següent pas. Era perfecta. I per la lletra. També era perfecta.

I em pareix una increïble metàfora de la vida. Jo disfrute de la soledat. M'agrada. Disfrute de la meua independència i necessite els meus moments amb mi, per cuidar-me, per conéixer-me.

Però, al mateix temps, estic envoltada de gent que m’estima, gent que em subjecta, gent que m’acompanya a les caigudes i gent que celebra les meues victòries. Amigues, família i companys de treball, gent sense la qual hui no seria jo.

El circ em van portar gent en un moment en què no sabia que la necessitava. Em va donar amigues. El circ m’ha mostrat que soc capaç d’aconseguir coses aparentment impossibles, m’ha ensenyat a no odiar tant el meu cos, a tindre-li més respecte, a donar-li les gràcies. Els aeris m’han ensenyat a volar. I Spiracle i la seua gent m’ha ensenyat que, tot i que la soledat està bé i pot ser necessària, si t’envoltes de la gent correcta, avances molt més ràpid.

Àngels

Chofre

IV.III - UNA MIRADA A L'INTERIOR DE LA CARPA DEL CIRC

Quan la gent pensa en un circ, es forma a la ment la imatge d’una carpa multicolor, un pallasso conduint una bicicleta minúscula o un trapezista amb un espectacular vestit de purpurina. Però què et trobes quan fas zoom, quan amplies la imatge? Què hi ha darrere la carpa de colors? Què trobes quan poses noms i dones veu a la gent que es dedica al circ?

A Gandia, darrere una porteta verda emmarcada amb el rètol “Spiracle”, podem acostar-nos un poc més al circ.

Lucia i Marta són dos enamorades dels aeris i del circ, a les quals la seua part artística els va guanyar la batalla a la seua part científica. Lucia, doctorada en biotecnologia, va descobrir els aeris a la Xina i, açò no m’ho ha confirmat, però crec que va ser amor a primera vista. Ella va ser la persona que va conduir Marta, enginyera de disseny industrial, cap a este món. No necessites molt de temps per adonar-te que el circ sempre ha viscut dins d’elles. La seua forma de volar i dominar les teles i el cèrcol és hipnòtica, natural, innata. Elles són les creadores de Spiracle, un lloc regit pels somriures, la companyonia, l’esforç i l’autosuperació.

Spiracle va sorgir al setembre de 2021. Lucia ja havia coquetejat amb la idea de crear una escola de circ, i a Marta no acabava d’omplirli això de passar-se hores asseguda en una cadira. I entre cafés, xarrades i entrenaments, “va eixir el comboiet”. “Vàrem passar de pensar si era possible dur endavant un

projecte d’aquestes característiques a pensar com fer-ho possible”. Amb poques hores dormides, moltes de formació, esforç i entrega, al setembre de 2021 Spiracle va obrir les seues portes, i Lucia i Marta, tot el seu cor. Els valors que es pretenen fomentar en aquest espai són l’autoestima, la confiança i l’agraïment al cos. “Anem a compartir i no a competir”. Cada classe està marcada pel suport mutu: les alumnes s’ajuden les unes a les altres i es creen boniques relacions entre elles, fins i tot, entre alumnes de diferents disciplines. “És una de les parts més gratificants d’aquesta feina”.

Entre tota la gent, sempre amb un somriure, sempre disposada a explicar qualsevol exercici, a ajudar i a encoratjar, trobem Maria. Pareix que no li suposa cap esforç moure’s entre qualsevol element, però tot té una explicació: Maria és artista de circ. No havia tingut mai la sort de trobar-me cara a cara amb una artista de circ i les preguntes van començar a acumular-se a la meua ment. Com es viu sent artista de circ? Jo vull saber-ho TOT.

Primer m’explica que hi ha molts tipus de circ: el clàssic, el contemporani, el circ de carrer, el social, el corporatiu… Per no avorrir, explique els dos primers: el circ clàssic i el contemporani. Em conta Maria que el circ clàssic és aquell que ens ve a la ment quan es parla de circ. És el circ de dins la carpa, un circ que pretén entretindre i divertir, que busca trucs complicats i visualment bonics. Un circ

purament estètic que enamora amb els llums, els decorats graciosos, les vestimentes espectaculars i les coreografies impossibles. Al circ contemporani, en canvi, l’artista utilitza l’escenari per expressarse. Intenta fer reflexionar el seu públic, contar una història, una idea o un sentiment. Al seu número, l’artista busca empatitzar amb el públic i que el públic empatitze amb ell.

Maria va estudiar Ciències de l’Activitat Física i l’Esport. El seu primer contacte amb el món del circ va ser al Brasil, durant un Erasmus, amb les acrobàcies aèries. I a l’últim any de carrera va descobrir el circ contemporani. En acabar els seus estudis, va apostar per dedicar-se a allò que la feia feliç: el circ. Va cursar dos anys de circ a “La Escuela de Circo Carampa”, a Madrid, i a aquests dos anys els va seguir una llarga trajectòria de formacions. Van ser anys durs físicament i emocional amb moltes caigudes, lesions, frustracions… però Maria va descobrir la seua passió. “A la fi estava fent allò que jo havia estat buscant: entregar-me a allò que vertaderament m’apassionava”. Així i tot, una passió és egoista i, com diu Maria, “les passions ho volen tot de tu. Hi ha vegades que t’entregues tant que pots arribar a perdre’t a tu mateixa. Vaig arribar a un punt en què no sabia qui era jo sense el circ”.

Maria recorda aquesta època com un període dur en què va haver de retrobar-se. Però ningú no es dedicaria al circ si la satisfacció que et proporciona no superara de llarg la dificultat que suposa. “El més gratificant d’aquesta professió és

aconseguir els reptes. Superar totes les dificultats i contratemps i arribar a crear una seqüència creativa o aconseguir un truc. No tinc paraules per explicar el que se sent en estar dalt d’un escenari fent el que una verdaderament estima.

És com una connexió absoluta amb tu mateixa, és estar en el moment al 100%”.

Maria treballa en una agència d’actes a Mallorca, d’abril a octubre. Sobretot es dedica a espectacles en hotels: “gràcies a aquesta modalitat puc dedicar-me a l’escenari, que és el que a mi m’agrada, i estalviar-me la part de gestió”. Entrena un mínim de dos hores al dia i, entre les disciplines, no sols està la tela aèria (el seu element), també entrena força, flexibilitat, ioga, malabars… Es reinventa constantment: “intente aprendre coses noves sense oblidar les que ja sé”. És molt complicat calcular el temps que dedica a preparar una actuació. Ser artista i preparar un espectacle comporta molt de temps, esforç, investigació… El temps que du el procés creatiu depén de l’experiència de l’artista, que ha d’elegir la música, la idea que vol expressar o, si pel contrari, sols vol divertir. Ha de fer seues les transicions i els trucs, buscar un moviment orgànic que quede bonic i elegant, i sempre millorar la tècnica d’execució.

No és molt diferent del que han de passar Marta i Lucia per preparar les seues classes. Darrere de cada lliçó hi ha molt de temps invertit a pensar seqüències i com explicar-les. Hores d’entrenament per comprovar que la idea és

FALLA LA DULA 2026

plausible, per poder adquirir una tècnica perfecta i així poder mostrar-la a les alumnes. Investigació de noves figures i transicions. S’han de mantindre en forma i estar en formació constant perquè no és possible explicar els aeris únicament amb teoria: la visualització de la figura és molt més útil. Actualment, les prioritats de Maria han canviat. Fa uns mesos una vida va començar a desenvolupar-se al seu interior i, com hem comentat, les passions són egoistes i ho volen tot de tu. En aquests moments, Maria està plenament entregada al seu bebé i necessita un treball que li permeta estar present durant la vida de la seua filla. “Abans, el meu objectiu era viure de la meua passió i ara mateix done més importància a l’estabilitat. La vida m’ha canviat i les meues prioritats també”. Li ha sigut impossible compaginar la seua feina amb l’embaràs ja que, pujar a les teles i donar el millor, era perillós per a ella i per a la xiqueta. I la conciliació amb una feina nocturna que et demana tant de tu durant els mesos de temporada és molt complicada. Però seria impossible pensar que una persona que disfruta tant del circ i parla amb tanta estima de la seua passió deixe per complet de practicar aquesta disciplina. Encara que reduïsca el seu temps d’entrenament, que ja no es dedique a fer composicions per a espectacles i ja no es guanye la vida dalt d’una tela, estic completament segura que el circ continuarà formant part de la seua vida, encara que aquesta vegada relegat a un segon pla.

Lucia també ha passat per un embaràs i també li pregunte per la seua experiència. En el seu cas, l’horari de Spiracle i l’ajuda externa li han permés una conciliació menys complicada, però no fàcil. Explica que el més dur durant tot el procés d’embaràs i postpart ha sigut l’esgotament físic. El cansament que caracteritza estar creant una vida és difícil de compaginar amb una disciplina tan exigent com són els aeris. “Després de l’embaràs necessites un temps perquè el teu cos torne a la normalitat, per tornar a tindre la força d’abans, i de vegades pot resultar frustrant voler fer algunes coses i veure com el teu cos no respon”. El circ és una disciplina dura però capaç d’enamorar molta gent. No hi ha edat per començar, i Spiracle ho demostra: des de xiquetes de huit anys, passant per totes les edats intermèdies, fins a arribar a dones de quasi seixanta anys. Sí, quasi seixanta. Cada persona amb el seu nivell, però compartint un mateix espai, compartint moments i aprenent les unes de les altres. El circ és capaç d’unir molta gent, de mitigar inseguretats. No és necessari pujar a un escenari per disfrutar de la màgia del circ: sols t’has d’atrevir a practicar-lo.

Com tota forma d’art, el circ roman sovint subestimat. És difícil que la gent prenga consciència del temps i l’esforç que un artista de circ inverteix a perfeccionar i dominar les seues tècniques, tant siga per preparar un número com unes classes. Darrere de Spiracle hi ha molt de temps de gestió, de reflexió, d’entrenament… intentar fer unes classes divertides, que suposen un repte però que no frustren de més. Adaptar exercicis a diferents nivells, diferents cossos. Reinventar-te per no avorrir, però fer-ho de forma lenta per no cansar. Darrere els espectacles de Maria hi ha tot un procés creatiu que implica generar la idea que vol mostrar, preparar l’escenografia, la música, l’edició, hores i hores d’entrenament, tant de força com a l’element, per naturalitzar tots els moviments. I el màrqueting… vendre’t: no molt car, perquè la gent no et compra, però tampoc molt barat ja que no pots infravalorar el teu temps i la teua habilitat, que tant d’esforç t’ha costat.

Aquest és un gran any per al circ perquè és el primer any que el circ apareix en els estatuts d’art d’Espanya. El circ ha aconseguit el reconeixement que durant tant de temps se li havia negat i és, per fi, considerat

un art en tota regla. Un art que requereix disciplina, creativitat i passió, a més de valentia. Ara, el públic té l’oportunitat de veure el circ amb una nova mirada, la mirada de qui respecta la bellesa i la dedicació que cada artista de circ posa en cada acrobàcia. Ara té l’oportunitat de veure la màgia que s’amaga darrere de cada somriure, de cada salt i de cada equilibri.

Àngels Chofre

QUE AGONITZA

La mort d’un pallasso no és cap somriure, per molt que haja fet el mort a la pista tantes vegades. Un pallasso agonitza únicament quan el circ mor. Analitzem com naix, com es forma i com mor. Un pallasso naix o es fa? Aquesta és la qüestió. Com deia el poeta: «Per a morir necessitem nàixer, i no som mai un plor, sinó un somriure fi que es dispersa... ». En aquest cas, a les butaques plenes de somriures, sota una carpa, en directe, clar.

Estava predestinat a ser un pallasso ja des del naixement. Només eixir al món, observaren que aixecava més la cella esquerra que la dreta, com si la tingués pintada. Tenia una cara fina, pàl·lida, de pallasso blanc, amb un granet roig a la punta del nas. Les orelles, grans i morades, separades del cap: un Dumbo de circ. En veure’m, la comare Espe esclatà: «Que graciós, un còmic preciós!». Faltava molt per tindre eixa professió al DNI. No hi posen pallasso, sinó còmic. El ginecòleg: «Damunt ha nascut el Dia Mundial de l’Alegria. Avui és 20 de març». Va fer riure tot el món, fins i tot ma mare, que recordava com encara estaven veient cremar la Falla la Dula quan va començar a trencar aigües. Havia nascut un pallasso. Ella mateixa m’ho ha contat moltes vegades. Però un pallasso es fa. El nom era normal: Paco Tomàs. El que no era normal era com caminava de major, balancejant-me d’un costat a l’altre. Si anava acompanyat, acabava xocant amb el meu company amb el muscle. Digne per a ballar claqué.

A l’escola, en dir ràpid la primera síl·laba del nom junt amb el cognom —Pa-to, To-màs— ja tenia el malnom: Pato, pel meu caminar, clar. Em feia gràcia “Pato”, i feia gràcia als altres. Total, alçava la cella, movia les orelles com ningú, i semblava que el granet del nas es tornava més roig.

Un dia em demanaren si era prou atrevit per a pintar-me la cara amb clarió. Estava de vampir en pleniluni: Pato, cella, orelles, granet i clarió, amb un somriure obert en tot moment. Quan arribava a casa, sempre em demanaven que em netejara la cara: «No faces el pallasso, Paco». Jo contestava: «Pato». Els molestava i jo replicava: «Tinc millor nom que molts: Sordo, Calvo, Gordo, Meló, Xaparro, Capdevila, Malet, Llop… Jo, Pato». Tenia un nom que no era ofici, ni esperava benefici.

L’ofici va començar al festival de fi de curs. Vaig intentar pujar a una cadira i vaig caure, sense fer-me mal. Les rialles van ser tronadores. En sentir-les, ho vaig repetir i encara més rialles. Quan ho vaig tornar a fer, abans que esclataren, vaig alçar una mà per demanar silenci: «Ja sé el que aneu a fer: riure». Anaven a bacs, els queien les llàgrimes de tant riure. Fins i tot alguns s’agafaven la panxa mentre veien els altres córrer

cap al vàter. Caminant exageradament, ànec desmesurat, hiperbòlic, vaig eixir de l’escenari. Tothom volia saludar-me i cridaven: «Pato és el millor!». Primera actuació.

El professor em va preguntar si m’agradava el que havia fet. Em va mostrar un fragment de Charlie Rivel amb una cadira i sense parlar. Em va dir que era mim. A Sueca feien un festival internacional de mim i, si volia, m’acompanyava. «Si fas mim pots actuar per tot el món», em digué. Em veia possibilitats de professió. Un mestre d’escola que descobria les meues potencialitats. Vaig estudiar tots els vídeos de Charlie Rivel, la seua vida, tan interessant, excepte quan va treballar per als nazis. Vinga estudiar música i mim: les meues assignatures de profit.

Començava Pato, el pallasso natural, autodidacta i a la banda municipal, a estudiar.

El primer èxit: al festival de la Falla la Dula. Vestit amb una camisa llarguíssima, amb la cara blanca, pantalons negres molt amples que, amb els meus moviments, semblaven una faldeta. Una pandereta a la mà dreta i una cadira a l’esquerra. Amb els sons de cuac-cuac-cuac, barrejava alegria i dolor als gestos. La meua imatge predominava: cella i orelles. Amb moviments lents, mirant el públic, alçant la cella, movent les orelles, cada gest era una rialla. Vaig aguantar un quart d’hora amb el públic a la butxaca. El clímax arribà quan la cadira em caigué damunt. El públic faller, acostumat a ovacionar les errades per animar, s’alçà de les cadires amb un «bravo» que em convertiren en professional. La meua falla, grans receptors com mai. Em cridaren a festes d’aniversari, a commemoracions esportives, falleres i, fins i tot, a presentacions de productes comercials. Ací va ser el salt.

Seguia estudiant l’església patòlica de Leo Bassi: un culte a un famós ànec de goma groc. A la seua parròquia, a Lavapiés, Madrid, coneguda com el Paticano, em feren participar en aquella missa d’humor. Feien també casaments i batejos. No era el meu estil, però em vaig quedar amb la idea que la camisa llarga havia de ser groga i amb les paraules de Leo Bassi: «Una vegada vaig arribar a un local on només s’havia venut una entrada. Em preguntaren si volia suspendre l’actuació. Vaig dir que no. En acabar, em digueren que havia estat una de les millors actuacions de la meua vida». Per tant, ja no em preocuparia mai més del públic, sinó de la meua actuació, que cada vegada havia de ser millor. Em va recordar que mai estem sols: sempre tenim la nostra companyia, que és el millor. Des de la falla fins a Lavapiés, i cap al circ. Era el Pallasso Pato. Tot i anar de blanc, era auster. Ara ho conte...

Vaig entrar a un circ estable de Madrid gràcies a La Ciudad de los Muchachos, que m’havien vist a Patolàndia, ha, ha, ha. Les meues actuacions acabaven amb els ulls rojos de tant plorar de rialles el

públic. Alguns s’alçaven amb dolor d’estómac i de galta com mai. Sabia com ningú contar acudits gestuals, com aquell: «D’on venen els hàmsters? D’Hamsterdam». Intenteu-ho: ratolí, fer voltes… però, Amsterdam? Ja podia participar per tot el món. I així va ser: contractes i més contractes. La vida d’abans canviava. Quan tornaria a veure els fallers de la Dula? El Pallasso Pato canviava de circs, fins i tot de continents.

Tenia diners. Passava molt de temps davant d’un espill preparant les actuacions en la magnífica caravana que tenia. En el temps lliure anava a comprar. La felicitat, com els joves d’ara, era entrar a les tendes i actuar. Llegia llibres com Opinions d’un pallasso, de Heinrich Böll. El seu protagonista, Hans Schnier, havia anat a mal borràs, i la seua dona, Mari, l’havia deixat per un altre. D’ací la llàgrima pintada al rostre que alguns pallassos duen per a provocar pena. Però Pato no tenia Mari, només nostàlgia dels amics, de la cassalla i de la partida de truc.

Només havia jugat a Buenos Aires, on juguen com al carrer Calvari de Tavernes i també havia tastat aquella beguda semblant a la cassalla que fan a Turquia, el raki. Istanbul semblava el bar Rata en la seua bona època. Tenia nostàlgia de tornar, encara que es trobava en ple èxit professional. Allò de la llàgrima: els circs ja no eren el mateix, anaven a grans ciutats i s’hi quedaven temporades molt llargues.

Al circ Knie de Suïssa, un dels més antics d’Europa, havien anat deixant d’actuar animals, i això ho notaven els domadors. Allí vaig treballar amb Grock. Era un còmic genial, musicalment brillant, amb les seues aportacions a l’humor absurd. Com que tocava molts instruments —jo només el saxo i la pandereta, que mai havia deixat—, compartíem com ningú aquell humor visual. Estiguérem per totes les capitals europees amb estàncies llargues de tres a sis mesos, actuant sempre.

També vaig treballar al gran The Moscow State Circus. Els millors en forma física, immillorables, i alhora disciplinats. Allí semblava estar a l’exèrcit.

Predominaven les acrobàcies, els funambulistes, els gimnastes i els trapezistes d’aquella tradició de finals del segle XIX. Molta disciplina i estat físic. Em va vindre molt bé. Em feren estimar l’òpera en un gran moment. En cada concert de gira americana parlàvem dels cantants i, si podíem, pels horaris, ens hi acostàvem. Però l’alegria era el gran Oleg Popov. Compartírem algunes actuacions i aprenguí de la seua innocència, del seu posat poètic: prendre una flor i olorar-la podien ser dos minuts de glòria, un estil emocional com ningú. El seu famós barret de palla i el cabell despentinat. Com Charlie, els més majors actuant. A Nordamèrica les temporades eren molt més llargues: venia molta gent de tot l’estat on actuàvem. Més curtes eren a Mèxic, Argentina, Brasil, etc.

I al Big Apple Circus dels Estats Units. Allí vaig coincidir amb el gran pallasso blanc i august alhora, David Larible.

Combinava acrobàcies i cant, i sempre estava pendent de com reaccionava el públic per a adaptar el repertori a les seues reaccions. Per això

acabà treballant al Cirque du Soleil. Ens agradava l’Apple Circus: era una carpa menuda, amb el públic molt a prop, i canviàvem de lloc molt ràpidament. A la gent del circ ens agradava eixa dinàmica.

Ara explicaré la meua aventura amb els germans

Fratelli de França: Paul, François i Albert. Explicaré també com eren els pallassos blancs i els august.

El pallasso blanc representa l’autoritarisme, la serietat, les normes convencionals i l’elegància, en contrapunt amb l’august. L’august és el que ens agrada: el despistat, que en tot moment desconeix com es fan les coses; el bromista, sempre pensant malifetes, de normal benèvoles, però que fan enfadar el pallasso blanc. A més, és pocatraça fent les coses, però sempre entranyable, bondadós, amic del públic. Per acabar, estava el contraaugust, el mediador entre els dos.

Ho veurem millor amb la troupe dels Pallassos de la tele. Vingueren de Cuba i es feren amb la televisió de tota la península i de Llatinoamèrica.

Per edats: Gabi, nascut a Madrid, el major i pallasso blanc. Fofó, nascut a Cuba, l’august, tan entranyable amb el seu «¿Cómo están ustedes?».

Miliki, també nascut a Cuba, era un gran músic i feia de contraaugust. La troupe es va fer amb la televisió i deixaren el circ, tot i que l’estimaven molt. Venien del iaio pallasso i també del pare, el

famós Emig. Ai, la tele… No veure el públic, perdre el directe, no moure’t com al circ. Funcionaris glaçats.

Tots ells conegueren les falles, les de Tavernes, clar. Sabien què significava la Dula i em deien: «Quan ens trauràs a pasturar?» Sabien com les vivíem i la meua nostàlgia.

Estant a Berlín, em vaig escapar a falles. No torní al circ. Ací, al poble, al carrer del doctor Fleming, enfront del mercat, em quedí fent de perruquer. Tenia traça, ganes i un ambient selecte amb les dones. Primer venien a saludar-me, però tornaven pel bon treball que havia fet després de tants anys d’aprenentatge. Havia ajudat moltes artistes, com a perruquer. Ara mate la guspira, les ganes, el cuquet, actuant davant l’espill de ma casa. I no cal que em pinte una llàgrima: em cau. Agonitza el pallasso, el Pato. La gent em diu Paco. I quan m’ho diuen, cau una altra llàgrima a dins. Sí, eixe u per cent d’aigua i noranta-nou de sentiment.

Vaig nàixer, vaig aprendre, vaig actuar i vaig deixar de ser...

Al Pallasso Pato mai no li notareu la tristor. Si em dieu Pato, oblidaré la tecnologia i la despersonalització.

Jaume Talens

“Aquesta és la generació de cristall” o “aquesta és la generació més preparada de totes”. A algú li sonen estes paraules? Sí, efectivament, són les d’una persona adulta que lloa o es queixa massa de les noves generacions. Tots opinen i pensen, però ningú es pregunta què estaran sentint eixos joves inexperts en la vida laboral quan han de començar a fer-se un lloc…

En esta societat tots volen que els joves treballen, però es busca gent amb experiència… i quina experiència tindrà un nen de 20 anys que busca alguna empresa que li done una primera oportunitat? Quantes peripècies haurà de fer la joventut actual per a tindre un bon treball, un bon salari i una vida digna? Ningú

parla de la precarietat laboral a la qual estan sotmesos?

Doncs aquesta és la història de Tonet, un jove de 20 anys desesperat per trobar una feina que el faça complir els seus somnis. Vol començar a estalviar per a poder independitzar-se i, a més, vol intentar fer-se un lloc en alguna empresa important, però també sap que ha de treballar molt i haurà de fer moltes peripècies per a poder arribar a ser algú en el món laboral.

Tonet s’alça, s’arregla amb la seua millor vestimenta i s’encamina cap a una de les mil entrevistes que ha de fer esta setmana. Va nerviós i mentre pensa què dirà, com ho dirà, què farà per a impressionar i donar bona imatge, etc. És optimista perquè, per fi, aquesta serà la bona. No obstant això, la reunió acaba de la mateixa manera que les anteriors: “el teu currículum és molt complet, però hi ha un problema, no tens experiència. Et tenim en compte per si et necessitàrem…”.

Tonet arriba a casa, on els seus pares, emocionats, li pregunten pel treball, però els diu la mateixa cosa de sempre: “ha anat malament. Volen joves, cares noves, però amb experiència…”.

Al cap d’uns dies, a Tonet li telefonen. Tanta recerca tantes entrevistes han donat el seu fruit: ha trobat feina (o això creu)! L’empresa que li va dir que el tindrien en compte, finalment ha decidit donar-li la seua primera oportunitat. Farà una setmana de prova remunerada a 296 euros, i, en cas que l’agafen, cobrarà 1.100 euros al mes, que es quedaran en 930, més o menys. Ell sap que amb això no té per a res, però és l’única opció, i recorda allò que li diu i li repeteix constantment el seu entorn: “et servirà per a fer currículum i guanyar experiència. Per alguna cosa has de començar…”.

Tonet finalment accepta la oferta. Pensa que potser en algun moment l’ascendiran i, a poc a poc, podrà estalviar i complir el seu objectiu d’independitzar-se i tindre la vida que somnia. Quin optimisme! Al cap i a la fi, ell sap que un jove actual, tal com un acròbata, s’ho ha de treballar, ha de fer moltes peripècies i ha d’arriscar-se per a aconseguir la vida digna que desitja.

Ainhoa Sala Servà

Hui en dia vivim en un món en què les grans empreses ho dominen tot, però per sort encara queden xicotets comerços que resisteixen en pobles i ciutats. Amb molt de sacrifici, esforç i incertesa pel futur més immediat, això sí. El xicotet comerç viu diàriament una lluita per a poder sobreviure davant de grans marques com Inditex o multinacionals com Shein en l’àmbit de la roba, per exemple.

Els propietaris i propietàries de xicotets comerços cada dia veuen més complicat sobreviure per l’extrema competència i el poder dels més grans. I, per si fora poc, faltava l’impuls sense sostre del comerç en línia, una finestra on els joves cada vegada compren i gasten més. Des del mateix sofà poden comprar tot el que necessiten i en menys d’un dia ho tenen a casa. Un obstacle pràcticament insalvable per als treballadors de barri. També els centres comercials atrauen molta més gent jove que les tendes tradicionals. Anar de shopping a una gran superfície és un pla que sempre apareix entre els grups d’amics i amigues quan no hi ha res a fer en cap de setmana.

Encara que cada vegada tenen més problemes per a sobreviure econòmicament, per sort, veiem com autònoms valents i valentes decideixen emprendre un nou xicotet negoci. Cada nova botiga al barri és una gran victòria. I és possible gràcies a tota la gent que encara continua comprat-hi, especialment la gent major, acostumada tota la vida a comprar en les tendetes, els forns o les carnisseries es resisteix a passarse a les grans superfícies. Com vam dir arran de la greu barrancada que va sofrir la província de València, sols el poble salva el poble.

Cal continuar promovent i inculcant a la gent més jove la necessitat de comprar en el xicotet comerç pel bé comú de la societat. El comerç local ens dona moltes facilitats per a comprar, ja que sempre tenim a la nostra disposició tot el que necessitem i a pocs metres de casa. I què em dieu del tracte? Poder conéixer

la persona que ens ven els productes, xarrar amb ella o ell de la família, del barri... Això no té preu. No són treballadors, són veïns i veïnes. Sempre et recomanaran el millor, t’ajudaran amb un somriure a la cara i t’escoltaran sempre que ho necessites. Comprar al barri és comprar a casa.

Tot el contrari a comprar en un gran supermercat o en un centre comercial, on anar de compres es converteix en un laberint angoixós sense cap identitat pròpia. Un fum de tendes, molta gent, especialment en dates com Nadal o les rebaixes, i on eres un client més d’entre els mils i mils que atenen les dependentes o dependents. El tracte no pot ser mai el mateix que a la botiga de confiança del teu barri. I més greu encara, la moda de les caixes automàtiques que tu mateix has de passar els articles i pagar-los. Pitjor tracte i damunt alguns llocs de treball es poden veure afectats. Un motiu més per a donar el màxim suport als xicotets comerços que donen feina i són el sosteniment econòmic de moltes famílies.

La situació de la DANA a València ens ha fet obrir un poc els ulls, ja que molts dels comerços afectats van poder tornar a reobrir gràcies a l’ajuda del veïnat i, una vegada oberts, han tingut un increment considerable en les vendes. Una ajuda que ha sigut indispensable per a tornar, a poc a poc, a la normalitat. Malgrat que alguns encara no han pogut obrir o d’altres han decidit tancar definitivament, són molts els que han ressorgit del fang, i això és un motiu d’esperança per al futur. Ens hem adonat que el xicotet comerç, el del nostre barri, el de tota la vida, és més que necessari.

Estem en un moment clau per a conscienciar la joventut que compre al xicotet comerç del seu poble, que és qui ha estat, està i sempre estarà. El futur del comerç local depén de les decisions individuals i col·lectives que prenem dia a dia. La proximitat, el tracte i el compromís amb la clientela és molt més important del que pensem. El xicotet comerç dona vida al poble. Cuidem-lo o ens penedirem.

Fabiola Ripoll Vercher

IV.IX - FILS QUE NINGÚ VEU

Em diuen Lian. Tinc pocs anys i visc en un poblet de la Xina. Treballe en un taller de roba i complements. El taller és menut, però sempre està ple de soroll: màquines vibrants, converses baixes i el colp sec de les tisores sobre la taula. L’olor del tint ho ompli tot en aquesta ciutat. Moltes xiques com jo cosim sense parar per omplir les comandes que viatgen a tot el món. Les meues mans menudes no paren, i les jornades de treball són molt llargues. El dia es fa molt pesat. No tinc cap dia de descans. El treball és etern.

Fa uns dies vam començar a fabricar una tela molt lluenta, amb molts colors i flors molt vistoses. Portava molts brodats i fils daurats. Els dibuixos eren molt complicats d’elaborar i els havíem de repetir una vegada i una altra. Les meues mans estan cansades. No puc alçar el cap de la taula on estic cosint, però m’agraden molt: són molt boniques.

Un dia vaig sentir una conversa entre dos adults que parlaven al taller sobre les teles que estàvem fent. Deien que eren teles que, a Europa, més concretament a València, es pagaven molt cares i que allí eren molt apreciades, ja que les reines de les festes les lluïen. Jo vaig tindre la sort de vore diverses fotografies. Eren de xiquetes que portaven unes pintes daurades al cap i que tenien un somriure a la cara. Es veien felices, rodejades de gent i de figures fetes com de cartó molt colorides. Hi havia figures molt grans i altres

més menudetes. Els majors deien que s’anomenaven falles.

Jo només em dedicava a copiar aquella tela que, a València, la teixien artesans amb esforç (ells tarden mesos a teixir-les en telers antics, amb una gran varietat de colors; cada metre és una obra d’art), materials de primera qualitat, dedicació i tradició. Ací només en féiem una còpia barata i de poca qualitat, amb materials roïns. Jo faig una peça barata, però eixa tela no costa només diners: costa temps de moltes mans menudes com les meues, que no poden jugar ni anar a l’escola. La meua vida no és igual que la d’eixes xiquetes, perquè no he nascut en aquella part del món.

Sabrà la gent tot el que hi ha darrere del gegant asiàtic? Com m’agradaria que, quan una persona compra una cosa així, sabera la meua història de jornades laborals eternes i de condicions de treball infrahumanes.

Em pregunte si alguna vegada algú els explicarà que, darrere d’una tela de fallera d’imitació, hi ha històries que ningú vol contar.

He de deixar d’escriure i tornar al llit… La nit es fa curta. He de descansar.

MªJosé Boscà

Dur endavant una falla és una aventura plena d’obstacles, d’emocions i de moments inoblidables que s’allarga molt més enllà dels dies grans de març. Encara que per a molta gent les Falles són sinònim de festa, la realitat és que darrere de cada acte hi ha un treball constant que comença quasi quan s’apaga l’última flama de la cremà. Però és un treball no remunerat, on l’única recompensa és la satisfacció d’haver treballat per la teua falla (la teua gent, el teu barri, ta casa). Una moneda que no et serveix per anar a comprar, però sí per omplir de felicitat compartida la teua ànima.

Els fallers i les falleres s’impliquen durant tot l’any en tasques molt diverses. Cal organitzar esdeveniments per celebrar la festa fallera que requereixen temps, organització i moltes ganes de col·laborar. Sovint això significa dedicar vesprades o caps de setmana sencers a la falla (i hi ha qui ho fa tots els dies en arribar “temporada alta” i deixen de banda quefers propis o altres plans personals).

La convivència dins de la comissió no sempre és senzilla. Prendre decisions importants, com quines seran les festes, com han d’organitzar-se els sopars i els dinars de la setmana fallera, en quina delegació o projecte s’ha d’invertir més cada exercici pot generar opinions diferents i moments de tensió. En estes situacions, el respecte, el diàleg i el sentiment de pertinença són fonamentals per a superar les dificultats i continuar avançant com a grup. La veritat és que jo no acostume a anar a les reunions (encara que m’agradaria ferho), però per les vegades en què he estat i pel que jo veig, la Dula té una comissió molt bona. Qui vol, hi té cabuda i pot formar-ne part.

I per fer els projectes realitat, hi ha gent a la nostra falla que, independentment del càrrec que tinga dins la comissió, s’implica en el que calga. De vegades son temes discrets però imprescindibles com gestionar comptes, tractar amb proveïdors, complir terminis o organitzar esdeveniments. En definitiva, gent que garanteix que tot funcione correctament. Sense la gent que treballa desinteressadament, res seria possible. De fet, de vegades tinc la sensació que algunes persones pensen que la falla és com un club on t’apuntes i se’t dona tot fet. Però no. La realitat és que ningú cobra per treballar a la falla. I que una falla

és una associació cultural en què l’esforç de cadascú és vital per continuar.

Està clar que tampoc és el mateix la gestió d'una falla de 200 persones, que la d’una de quasi 700. Han de fer-se autèntiques peripècies falleres perquè tot estiga enllestit. Peripècies duleres. Tot el que es treballa és per un objectiu comú: que la Dula siga molt més que una falla (o, com continuava el lema, un sentiment).

Este xicotet text té dues intencions. La primera és donar gràcies i retre homenatge a totes les persones implicades en la Falla la Dula, que fan possible cavalcades, playbacks, monuments, llibrets, festes, gestions, muntatges, organitzacions i moltes més peripècies que ens defineixen. No cal dir noms. Però gràcies Pura, Sabas, Laura, Ana, Jareño, Carles, Maria i a moltes duleres i dulers més. Gràcies per tot el que feu pel barri, per la meua gent, per la nostra casa, per la nostra falla.

I la segona intenció d'este text és també animar tota la gent que forma part d’aquesta família perquè s'acosten al casal, que agafen responsabilitats, que estiguen disposats per al que calga, que mantinguen allò que tant ha costat crear i alçar… És una crida a la participació de totes les falleres i fallers de la Dula.

Per últim, cal dir que, en arribar la setmana fallera i tot allò que s’ha preparat durant mesos es fa realitat, les peripècies queden en un segon pla. Veure la falla plantada al carrer, participar en els passacarrers, sentir la música i la pólvora, i compartir cada instant amb la gent fa que tot l’esforç haja pagat la pena. I és que les Falles són, en definitiva, una mostra de la força del treball en equip, de la implicació de moltes persones i de l’amor per una festa que forma part de la nostra identitat.

I com no he de ser president mai (o segurament mai), aprofite per acomiadar-me ací com sempre he volgut. Visquen les falles i visca la Falla la Dula!

Mario Soler

V - FILIGRANES

Obres fetes amb gran perfecció i delicadesa o que requereixen molta feina i habilitat.

Fem filigranes amb cada paraula, ens posem de nou a rimar. Un nou poemari naix a la Dula, la sàtira i la lírica no poden faltar.

BAMBOLINES

Només puc expressar el sentiment que m’encisa, el moment, en certesa, d'anar junts en harmonia, on m’apassiona i veig el somriure clar d’un gest, quan puc trobar la clamor dels meus pensaments i m’eleva amb el bell somni entre bambolines.

De poder admirar dolçament el suau balanceig, quan l’abraçada em porta el cel que em defineix, amb la salabror d’un bes pels racons de l’univers, quan el desig d’amor de vida m’eleva el seu gest, certament en saviesa del moment del meu encís.

Moment que calma i apassiona allò que descobreix, en els meus jorns viscuts ompli el meu univers quan, sovint, m’encisa la clamor d’una abraçada, dolçament per la passió que em porta i defineix el moment d’un bes i el gest entre bambolines.

M’encisa quan, per tot arreu, en forma clara el veig, que m’aporta passió el suau batec per tot l’univers entrellaçats entre somnis i el cel que em defineix, quan poden descobrir el moment que em porta per gaudir la passió i la saviesa que cerca el gest.

Antoniet es va passar mesos i mesos donant-li forma, cuidant-ne cada detall, sempre amb les mans plenes de serradures, pols i pintura.

Ningú sabia exactament què feia al taller. Es quedava moltes nits fins tard fent alguna cosa que sempre deia que seria meravellosa.

Arribà el dia que la va traure al carrer i, aleshores, el poble va callar.

Era preciosa. La va mirar amb orgull, però al mateix temps amb tristesa.

Després, algú va encendre la metxa i, amb brillantor als ulls, va somriure mentre tot allò que havia creat començava a cremar-se.

Maria, la seua dona, el va agafar de la mà. —Ara ja està, ara sí!

I mentre la flama pujava, tot s'omplia de llum i foc i s’escoltava al mateix temps un fort aplaudiment, va pensar que no hi havia cap manera més bonica de dir adeu!

Ana Gómez

Salva Tent

ANTONIET

CONTRA EL PAS DEL TEMPS

Passaran els anys, vindran noves generacions, les flames donaran pas a un nou cicle ensordidor i nosaltres continuarem perennes, captivades, somiadores, inconformistes que treballen de sol a sol.

Passaran dècades, es tancaran etapes, amb la certesa irrefutable que hi tornarem a ésser com l’espurna agosarada que avança sense remei i apareix d'entre el cor d’un ninot de falla.

Potser canviem de nom, potser canviem de cara, però el cor ens continuarà bategant al mateix tempo, al ritme d’Amparito Roca i la dolçaina de les albades. Malgrat tot, nosaltres hi serem.

Júlia Palomares

VIRGUERIES

Fan virgueries amb allò que tenen a mà: quatre cartrons, retalls de teles i una brotxa vella, sempre amb un somriure i moltes idees que van revoltant-los pel cap.

En una comissió no hi ha oficis, només gent amb ganes de fer falla, de compartir moments.

Un dia fan de fusters, l’endemà de decoradors, després de mestres de ball, etc. Mentrestant, cusen, peguen i retallen sense esperar res a canvi.

Mans que fan feina moltes hores, entre bromes, rialles i alguna que altra discussió, sense deixar passar l’hora del café.

Però sempre hi ha qui mira de lluny i troba defectes, que critica sense saber com costa de fer tot.

Però ells, normalment callen, es miren, respiren fons, fan un parpelleig d’ull i somriuen, perquè saben que darrere de cada falla hi ha moltes mans invisibles.

I encara que alguns no ho entenen, al final ells saben que les virgueries de veritat no són les que es veuen, sinó les que es fan amb el cor…

Ana Gómez

PERIPÈCIES

La vida d’avui en dia ha canviat, sensació instaurada a la societat. El temps passa a corre-cuita, com els núvols que venen de visita. Estem en un somni o és la realitat?

Manquen mesos al meu calendari, de l’estiu al Nadal passa volant. El rellotge s’estarà accelerant? Infinites preguntes al qüestionari, una història escrita que va per davant.

Una nova assignatura serà necessària per a la supervivència humana: multiplicar el sou cada setmana i poder menjar de manera diària. Endevines el seu nom? Filigrana.

Preus disparats al supermercat, menjar a casa en lloc del restaurant. Fer un préstec per poder viatjar, nit i dia a pas de frare convidat i a la butxaca, un bon pessic estalviat.

Laura Bosch i Muñoz

AUTOSUFICIENT

Jo puc, jo sé, jo més.

Jo, jo, jo.

Com un io-io vaig i torne.

Pareix que treballe en cadena.

Viure sol, llegir sol, arribar fins al sol.

L'autoincredulitat que fer les coses per u mateix és molt millor que fer-les en col·lectivitat.

I, mentrestant, cada vegada més sol, més apartat del que abans era el més important: les meues els meus.

Treballa per pagar el lloguer, lloga el teu temps i fes malabars per acabar el mes.

Torna a la casella d'inici

Cada vegada hi ha menys espais per fer comunitat.

I és que sí, vivim sols.

Cal tenir-ho tot, que no ens presten res i tot siga comprat.

Que totes i tots tinguem totes les ferramentes, tots els aparells electrònics, totes les espècies, però no tinguem xarxa.

I és que sols consumim més i, aleshores, el puc sol es converteix a capitalitzar la nostra soledat.

Estic prenent jo la decisió?

O me l'estan venent també?

Per sort, les falles tenen aquest component de comunitat, d’unir persones en un mateix espai i compartir.

D’ajuntar diferents generacions

I fer ponts tot lluitant per preservar

allò que és tan nostre.

La nostra llengua, les nostres tradicions, allò que ens distingeix com a valencians.

Només desitge que les falles conserven aquest eix central. Que a les seues carpes, com a les carpes de circ siguen llocs on intercanviar mirades, rialles i vivències i no un espai més on gastar diners, mercantilitzant-se.

La meua carta als Reis Mags, Pare Nadal, Ratolí Pérez o qualsevol d'aquestes invencions, serà aquesta.

Paco Juan

Sabeu què és un almanac? És un calendari que conté dades astronòmiques, pronòstics meteorològics i dates de les festes i de les fires. Nosaltres hem volgut crear el nostre propi almanac, un de molt especial en què recollim les nits més importants de Tavernes de la Valldigna, algunes d’elles molt arrelades i amb molts anys de tradició.

Mitjançant activitats, jocs, contes i moltes aventures més, el nostre llibret, així com la nostra falla infantil, ens farà un recorregut per les nits més emblemàtiques de la nostra ciutat.

Al nostre almanac trobareu també un racó reservat en cada mes de l’any per als refranys i les dites populars, una font de tradició i de gran riquesa lingüística que anirem descobrint d’una manera molt especial.

Voleu descobrir-ho ja? Durant tot l’almanac trobareu diversos codis QR on els nostres fallerets i falleretes us aniran contant moltes curiositats. Esteu preparats i preparades?

Passeu la pàgina i prepareu-vos per disfrutar del nostre almanac duler!

ÍNDEX I EXPLICACIÓ

LES NITS DE TAVERNES

Quantes coses per contar-vos! Quantes nits per disfrutar! Agafeu forces i aneu preparant-vos perquè l'almanac duler us volem explicar.

Nits de festa i tradició, de bons costums i cultura.

El sereno ens conta amb il·lusió aquesta gran aventura.

Gener enceta l’almanac duler amb la nit de l’alegria i de la il·lusió. Els Reis Mags ompliran el carrer de màgia, art, fantasia i emoció.

Després de la gran cavalcada, arribaran a la plaça Major.

I, des de la balconada, rebran la clau que ho obri tot.

Si avancem pel mes de gener arribem a Sant Antoni del porquet. El gran pi omplirà el carrer. És la festa dels animalets!

La cercavila serà ben vistosa amb cavalleries i genets.

I a la benedicció religiosa desfilaran tortugues, aus i gossets.

Febrer ens duu una nit vibrant, preludi de la festa fallera. Les falles de Tavernes, desfilant, oferiran un espectacle de primera.

Més de mil participants ompliran el recorregut amb disfresses impactants i aplaudiments molt merescuts.

Desfilen també sis carrosses, que a ningú deixen indiferent, en què s’han invertit moltes hores i ens ofereixen un espectacle sorprenent.

Març és el millor més de l’any i ens deixa nits inoblidables.

L’energia de la Plantà o de la Cremà amb emocions incontrolables.

La Nit de la Plantà és intensa, plena de nervis, de treball i d’il·lusió.

Tots busquen la millor recompensa i cuiden cada detall amb passió.

El resultat seran dotze meravelles que lluiran precioses des d’eixa nit. Les dotze falles que fan, que de Tavernes, els visitants marxen desvanits.

Els dies de festa donaran pas a la Cremà, una nit carregada d’emoció.

Dotze castells de focs esclataran i ompliran el cel de color i de tradició.

Arriba abril i la primavera esclata.

Deixa la Valldigna impregnada d’una olor que de nit s’escampa des dels tarongers fins a cada portalada.

Nits de devoció i de tradició, de preparar l’arnadí i la mona.

L’arròs de vigilia, una bona ocasió per celebrar la Pasqua de la zona.

Maig ens porta una gran tradició: la pujada a l’alt de les Creus.

S’organitza una gran excursió que et portarà al millor dels trofeus.

És un moment únic i màgic abocar-te a la Valldigna.

És un entorn emblemàtic per gaudir-lo de nit i de dia.

Hi ha una nit esperada a la platja en què els dimonis prenen els carrers.

I amb espurnes, foc i traca a celebrar l’estiu són els primers.

Sant Joan és una gran nit. Amb la Mediterrània de fons ningú ha d’anar-se’n al llit sense demanar desitjos bons.

L’estiu està farcit de nits màgiques, de porrats i de tradicions populars.

Amb concerts i fires gastronòmiques, juliol ens porta nits espectaculars.

Al Clot de la Font es farà el porrat amb un concert enmig de la natura.

I per Sant Jaume, al parc del Llac, tindrem fira, gastronomia i cultura

El nostre almanac ens assenyala la nit del 10 d’agost a Tavernes.

Hi haurà concert, música, cultura, honors al sant i pa beneït. Tot enmig de la natura, en uns dels racons més agraïts.

pàg. 202

pàg. 210

Passar les nits d’estiu amb el veïnat. Sopar junts i preparar la decoració per a setembre tindre el carrer ben engalanat i disfrutar d’aquesta gran tradició.

pàg. 218

És una sort per a tota la gent que gaudeix dels carrers engalanats. Això fa que es visca un gran ambient i els dies de festes són impressionants.

Arriba octubre i l’almanac ens assenyala la festa dels valencians i de les valencianes Nits de música en directe per celebrar el 9 d’octubre a Tavernes.

pàg. 224

I per a tancar el mes no pot faltar una festa que ja tenim adoptada. La Nit d’Ànimes ens farà tremolar i la ciutat, de zombis, estarà infestada.

La festa dels músics arriba a novembre i pels carrers s’escolta la banda. Santa Cecília rep els nous membres que a la SIUM fan la seua entrada.

pàg. 226

Desembre està ple de nits màgiques però, a Tavernes, les més especials. Són les últimes i les més esperades, plenes de vida, música i activitats culturals.

pàg. 230 pàg. 206

pàg. 216

El paratge de Sant Llorenç ens regala un porrat amb unes vistes incomparables.

El Festivern ompli els carrers i té cura de la llengua i la cultura. En un gran ambient el poble està immers. La festa en tres dies no s’atura!

FALLA INFANTIL 2026

LEMA: Les nits de Tavernes

ARTISTA: Juanjo Salom

GUIÓ: Pura Palomares

NIT DE REIS

En apropar-se la Nit de Reis, l'ambient que es respira al carrer és màgic. Ja la vesprada del dia 5 de gener, tot el poble, ja siguen grans o menuts, es preparen per gaudir de la bonica cavalcada que fan a Tavernes de la Valldigna. Diferents associacions, clubs i representants de totes les falles, junt amb personatges molt coneguts, omplin els carrers de llums i de balls, sempre acompanyats de la batucada, de la banda de música i de les nadales més populars.

Però enguany, a la Falla la Dula vam rebre una carta molt especial de Ses Majestats els Reis d'Orient, i volem que tota la nostra falla, tot el poble de Tavernes i, també el mn sencer, es facen ressò del que ens van escriure:

Estimada Falla la Dula, En primer lloc, volem donar-vos les gràcies per la casca de reis que ens vau fer arribar. Aquest any, de nou, farem la visita al poble de Tavernes per poder deixar els regals que han demanat a tots els xiquets i xiquetes.

En aquesta ocasió, som nosaltres, Melcior, Gaspar Baltasar, els qui vos volem demanar unes coses que no són regals materials, però que esperem que vos facen reflexionar ajuden a fer un món millor. En concret, vos parlem de l’assetjament. Això no és cap joc. Quan a una persona la deixen sola, se’n burlen o l’aparten, els qui ho fan pensen que és una broma… però estan fent molt de mal. Tots som diferents ningú mereix rebre burles. La màgia de veritat no és la que fa burla de ningú. La Nit de Reis, la màgia de veritat la teniu a dins del cor, així que vos demanem a tots i totes que, cada dia, sigueu respectuosos, amables, que ajudeu a qui ho necessite i, sobretot, que conteu tot el que vos passa. A més, vos deixem també un passatemps màgic amb un missatge secret. Completeu-lo amb molta atenció, així sabrem que, almenys a la Falla la Dula, hi ha xiquetes i xiquets valents que no permetran ni les burles ni l’assetjament.

Amb molta estima, Ses Majestats els Reis d’Orient Melcior, Gaspar Baltasar

PASSATEMPS REIAL

Fer màgia amb el cor, sense parèntesis

Marqueu amb una corona les coses bones que fan els amics i amb un prohibit les que no s’han de fer mai.

FRASE

Riure's d’un company perquè s’equivoca

Reconéixer l’esforç que ha fet un company

Escoltar qui necessite contar alguna cosa

Fer córrer rumors o inventar històries

Quan tingueu posades totes les corones ,

escriviu la primera lletra de cada acció bona i

sabreu la paraula del missatge secret.

MISSATGE SECRET

Somriure a tots; això contagia alegria

Protegir i tenir cura de l’amistat

Empatitzar amb els altres

Burlar-se d’algú perquè és diferent

Compartir joguets i rialles

Treballar amb esforç per un bé comú

Insultar per divertir-se

Estimular una actitud positiva

NIT DE SANT ANTONI

Cada any, al mes de gener, al nostre poble se celebra una festa molt bonica i antiga: la festa de Sant Antoni Abat, el patró dels animals.

A la vespra d’aquest dia es fa la famosa Nit de Sant Antoni, quan els veïns i veïnes del poble s’ajunten per encendre una gran foguera al carrer o al passeig. Al voltant d’aquest foc, la gent torra embotit i el comparteix amb amics i familiars, tot passant una bona estona.

L’endemà es fa una missa en honor a Sant Antoni i, tot seguit, té lloc la benedicció dels animals. Els xiquets i les xiquetes porten les seues mascotes perquè el capellà les beneïsca. Aquesta festa ens recorda la importància de respectar i cuidar els animals, que també formen part de la nostra vida i del nostre poble.

La Nit de Sant Antoni és una festa plena d’amistat i de tradició, que cada any ompli Tavernes de la Valldigna d’alegria.

Vols descobrir quins són els animals que més es beneeixen?

A la següent sopa de lletres ho descobriràs.

Gos, gat, conill, ocell, tortuga, peix, cavall

NIT DE LA CAVALCADA DEL NINOT

Sabeu qui soc? No soc una persona ni tampoc un animal. Vaig cobrar vida un dia de febrer de fa un parell d’anys. De sobte, vaig notar que estava al costat de centenars, o potser milers, d’éssers exactament iguals que jo i només ens diferenciàvem pels colors.

Vos donaré una altra pista, perquè sé que és una història tan màgica que pot costar molt de creure. Jo vaig nàixer a partir d’un full molt gran que unes persones van tallar en molts trossos menuts. Diuen que jo sóc un d’eixos trossos menuts que estaven dipositats, molt ordenadament, dins d’una caixeta. Fins que un dia, els dits d’un humà o d’una humana em varen agafar amb molta cura, em van enrotllar com un con i, després de mullar-me amb cola, em van plantar damunt d’una figura de suro que simulava un xampinyó.

A partir d’aquell dia vaig formar part de la carrossa de la Falla la Dula, que en pocs dies es lluiria pels carrers del poble a la Cavalcada del Ninot. Milions d’éssers com jo habitàvem aquella vella plataforma que la gent de la Dula havia convertit en una carrossa preciosa.

No sé ben bé on van anar a parar tots aquells paperets de seda (així és com els humans ens anomenen). Però jo, per sort, vaig ser adoptat, junt amb molts més, pel president infantil perquè es va endur el xampinyó de record.

Des d’aquell dia, any rere any, des del menjador de casa d’Emili m’assabente de quanta feina fan els fallers i falleres per lluir a la nit de la Cavalcada del Ninot. En apropar-se el febrer, escolte converses de telèfon sobre comandes, metres de tela, pots de cola, pintura, teles… Tot per confeccionar les millors disfresses que, junt amb les espectaculars carrosses i coreografies, ompliran Tavernes amb un espectacle digne de disfrutar.

M’ajudeu a fer un llistat de tot el que farà falta aquest any?

Ho aconseguirem esbrinar si pareu atenció a l’encreuat.

1. Material moldejable que ens permet fer mil i una creacions.

2. Utensili amb què apeguem, fixem i decorem tot tipus de materials i amb el qual ens solem endur alguna que altra bombolla a la pell.

3. Utensili de plàstic que serveix per enganxar, penjar, unir coses i sense el qual cap falla podria ja sobreviure

4. Paper molt fi de colors diversos que serveix per a fer manualitats.

5. Substància per a unir coses. A la falla sempre és necessària en diferents formats.

6. Utensili per a retallar. Imprescindible per a fer carrossa a la falla i, per moltes que en comprem, mai en són suficients.

7. Objecte que serveix per a agafar mesures sols uns pocs saben on trobar-la al casal.

A Tavernes, a les nits de Falles, la festa esclata als carrers, i els infants, després de tantes hores, cauen rendits els primers.

Dormiran amb la il·lusió de cremar més pólvora demà, de posar-se el vestit amb emoció i ballar amb la xaranga fins a la Cremà.

I quan ja dormen a gust, començaran a somiar el dia en què la música, tot just, a la porta de casa podran escoltar.

El somni de la xicalla, eixe somni tan preuat: ser els representants de la falla. De segur que un dia es farà realitat!

Fallera Major Infantil Falla la Dula 2026

Marina Oliver Martí

Hola, dulers i duleres,

No sabeu com d’emocionada estic per haver aconseguit el meu somni, un somni que desitjava des que era molt menuda: ser la màxima representant infantil dels menuts de la nostra falla.

El divendres 2 de maig de 2025 és un dia que quedarà guardat al meu cor, ja que va ser quan em van telefonar per a anunciar-me que seria la nova fallera major infantil de 2026, en companyia d’Almudena, Joan i Carlos, tres personetes que han fet que aquest 2026 siga encara més especial.

I si he de donar-li les gràcies a algú per haver fet realitat aquest somni, sense cap dubte seria als meus pares. Gràcies per haver-me ensenyat que la Falla la Dula no és només una falla, sinó una gran família.

Com no, també vull donar les gràcies a la comissió per treballar de valent perquè tot isca perfecte. Gràcies per tot el que feu per aquesta falla.

Ara només em queda dir-vos que aquest any vos esperem a tots i a totes al nostre casal per a viure nous records inoblidables.

Fallera major infantil 2026

Marina Oliver Martí

President infantil Falla la Dula 2026

Joan Ripoll Vercher

Hola, dulerets i duleretes!

Per a mi és un gran orgull poder dirigir-me a tots vosaltres com a president infantil d’aquesta meravellosa falla, i encara més sabent que represente el tresor més valuós de la nostra falla: el futur duler.

Aquest any és molt especial per a mi. Estar al capdavant dels infantils i poder compartir rialles, actes, jocs i moments inoblidables amb tots vosaltres, és una experiència que no oblidaré mai. Les falles són festa, tradició, família... i a la Dula, això es viu com a cap altre lloc.

Espere que gaudim junts d’unes falles plenes d’alegria, música, pólvora i molts somriures. Juntament amb Marina, Almudena i Carlos, ens esforçarem perquè aquestes falles siguen inoblidables per a tots els fallers i falleres de la Dula. Vos assegure que a la plaça de la Dula la festa està garantida!

Per a acabar, vull donar les gràcies als meus pares per haver-me fet faller d'aquesta gran falla i ajudar-me a complir el somni que des de menut desitjava. En especial a la meua mare i a la meua germana, que senten les falles de cap a peus. També sé que encara que al meu pare no li agraden tant, enguany les gaudirà i m'acompanyarà a tots els llocs que calga.

També m'agradaria agrair el treball de totes les persones que, dia rere dia, treballen de valent perquè a la Dula cada acte i cada activitat isquen a la perfecció. Sempre que vos necessitem, allà esteu.

I ara sí, comença el compte enrere. Vos convide a tots els fallerets i les falleretes de la Dula a viure aquestes Falles amb intensitat, sentiment i molta alegria.

Que visquen les Falles i que visca la Falla la Dula!

Joan Ripoll Vercher

President infantil 2026

NIT DE DESITJOS

Un 16 de març, el dia que comença la festa, havies d'arribar al món, però et vas fer d’esperar i vas passar totes les falles a la panxa… i allà que vaig anar jo ben carregada a tots els actes i sense saber si arribaria a veure cremar la falla! Finalment vas arribar el dia 24 i la teua banda de fallera va arribar a casa quasi abans que tu. Des d'aquell dia, has crescut al casal envoltada d'amics i família. El meu “bitxet” ha resultat ser encara més “dulera” que jo, i això m'ompli d'orgull i felicitat en veure com portes la nostra falla al teu coret.

DESITJOS

PER A MARINA

Aquest any tenim més comboi que mai, i de vegades encara no em puc creure que sigues la nostra fallera major infantil. Com gaudirem de cada moment de la falla!

Marina, jo també estic superorgullós per veure com compleixes el teu somni i també per observar la classe de persona en la qual estàs convertint-te. Sé com estimes la falla i com desitjaves aquest any. Estaré al teu costat per veure't disfrutar com saps de la vida i de la nostra Falla la Dula. De segur que passarem unes grans falles!

Els teus pares, Marina i Òscar.

Per a nosaltres és un orgull poder compartir amb tu esta etapa tan especial. Hem viscut junts molts moments, dins i fora de la falla, i ara ens toca acompanyar-te en aquest camí ple d’actes, somriures i records que duràs sempre al cor.

Desitgem que gaudisques cada instant, que continues sent la Marina alegre i divertida de sempre, i que mai oblides que els teus amics estem ací, orgullosos de tu i feliços de viure amb tu aquest any tan especial. T’estimem!

Les teues amigues.

Marina, enguany és el teu any, i tots nosaltres estem molt feliços de veure’t complir un somni tan bonic com és el de ser Fallera Major Infantil. Sabem com t’il·lusionava aquest moment i ens emociona veure’t viure-ho amb tanta alegria, elegància i entusiasme.

NIT DE DESITJOS

Aquest any tenim molt de comboi a la família i no volem perdre’ns cap moment.

DESITJOS PER A MARINA

Maria José: Així és, la nostra Marina està a punt de viure un any ple de màgia i moments inoblidables. Disfruta molt, bonica, de segur que seràs la fallera major més guapa!

Vero: Amb molta il·lusió i orgull celebrem que sigues la fallera major. El teu somriure encén la festa i ompli de llum cada racó. Gaudeix del teu somni!

Rafeta: El poc de temps que porte a la falla ja és suficient per a saber que seràs la millor fallera major infantil de totes. Disfruta, cosineta, t’estime molt!

Luci: Et mereixes molt aquest somni! Volem dir-te que tothom estem orgullosos de tu. Et volem moltíssim, disfruta de la teua estimada fall a!

En esta quadrilleta no paren mai els combois, quina alegria! Marineta fallera major!

Marina, ja saps que mai faltarem al teu costat, en cada acte, en cada festa, en cada moment del casal estarem acompanyant-te i fent-te disfrutar al màxim com tu has fet sempre amb molts i moltes de nosaltres que ja hem tingut el nostre any.

A per les falles 2026 amb la millor fallera major infantil!

Els “donyets” de la Dula

DESITJOS PER A MARINA

Marina, han passat molts anys des que al nostre barri naixia la Falla la Dula, a la qual no vam dubtar a unir-nos des del minut zero. Allí hem passat grans moments de falla i de convivència, tot i que ha estat la teua mare qui més ha disfrutat de la festa fallera, sempre enamorada de la seua falla i vivint-la amb gran passió.

Sembla que tu has heretat eixa estima tan gran i seguiràs les seues passes falleres amb la gran sorpresa que, a diferència d’ella, tu sí que has volgut representar la teua falla, i això ens ompli de felicitat.

Saps que nosaltres ja no vivim les falles com ho feu la teua mare i tu, però sempre duguem al coret la nostra falla i estarem sempre al teu costat per a disfrutar aquestes falles que prometen ser molt especials.

Felicitats, Marina!

Els teus iaios, Pepa i Ximo, i ton tio Ximo

NIT DE DESITJOS

Quin orgull més gran sentim de poder dir ben alt que el xiquet de casa ha complit el seu somni i és president infantil de la seua benvolguda falla.

Tete, encara recorde aquell 19 de març quan et vaig dir que per a l'any següent et presentares com a vicepresident de la falla, i tu, ràpidament em vas dir amb molta alegria que sí. Tu ja portaves prou de temps volent ser el màxim representant infantil de la teua falla i, clarament, jo no podia fallar-te. Anava a ajudar-te perquè complires un desig que tant havies pensat. La mamà va ser fàcil de convéncer però el papà va costar un poc més... Però, com no havia de dir que sí? Veure el seu xiquet complir el seu somni és una de les coses més meravelloses que ens poden passar.

Quan tan sols tenies dos mesets ja vas eixir per la passarel·la al braç del teu cosí David. Des d’eixe dia sabíem que series un gran faller de cap a peus. Han anat passant els anys i el barri de la Dula t'ha vist créixer, però el teu amor per les Falles no ha canviat.

Encara recordem quan tiraves incomptables caixes de coets i mai en tenies prou per poder acabar les Falles (bé, d'això no fa tants anys… I quins cabrejos agafava el papà quan havia d’anar a comprar-ne més!). Eixa passió fallera ja la tenies de ben menut, quan ens insisties que volies anar a totes les despertades. A mi em costava un poc alçar-me tan de matí, però tu ja estaves preparat amb la metxa a la mà.

DESITJOS PER A JOAN

Has viscut grans moments a la Dula, i ara et toca viure un dels més especials. Durant el teu any de vicepresident hem pogut comprovar que vius les Falles amb molta passió no ens queda dubte que aquestes falles seran les més intenses. Junt amb Marina, Almu Carlos viuràs unes falles inoblidables perquè no t’han pogut tocar millors companys per al viatge que viuràs. Els quatre fareu tot el possible per deixar el nom de la falla el més amunt possible. Estem segurs que les Falles del 2026 seran les millors de la teua vida, ja que les gaudiràs com ningú, envoltat de la gent que t’estima i de tota la falla que et donarà suport en cada moment.

El papà, la mamà i jo volem dir-te que gaudisques al màxim d'aquestes Falles i que sàpigues que en tot moment estarem al teu costat per a fer que les Falles 2026 siguen inoblidables, tant per a tu com per a tota la família. Amb orgull, emoció i alegria diem ben fort: visca el PRESIDENT INFANTIL 2026 de la Falla la Dula!

T'estimem infinit!

El papà, la mamà i la tata

És per a nosaltres un autèntic orgull adreçar aquestes paraules al nostre estimat Joan, que tindrà l’honor de ser el president infantil de la Falla la Dula de Tavernes de la Valldigna l’any 2026. Des de ben menut, Joan ha demostrat una gran il·lusió i estima per les nostres festes i ha participat sempre amb entusiasme en cada acte, des de la Plantà fins a la Cremà, tot passant per les despertades, les cercaviles i les activitats infantils.

Com a família, hem vist créixer en ell uns valors que el fan mereixedor d’este reconeixement: és respectuós, amable, participatiu i sempre disposat a ajudar. Té eixa alegria que contagia i eixe esperit faller que s’alimenta de la germanor, de la tradició i de les ganes de compartir amb els altres.

Els seus pares, German i Fabiola, així com tota la família paterna de Simat, oncles, ties, cosins i la seua nebodeta Victoria, estem segurs que sabrà representar amb orgull el paper que se li confia. Ser president infantil no és només portar una banda o un càrrec, sinó transmetre els valors de la festa als més menuts i gaudir-la amb el cor.

Amb tot el nostre afecte, la teua família: oncles, ties, cosins i cosines de Simat

Desitgem que este any siga per a tu, Joan, una experiència inoblidable i plena de moments que et queden gravats per sempre.

NIT DE DESITJOS

DESITJOS PER A JOAN

Joan, és un orgull per al uelo poder vore’t disfrutar del que més t’agrada: ser el president infantil de la falla. Des de menut has demostrat una gran estima per les Falles. Sempre has volgut ser president de la falla i aquest any aconsegueixes el teu somni. De segur que la uela , allà on estiga, estarà molt contenta de vore que estàs fent realitat el teu somni. Des de menut ja li deies que volies ser president així que estarà mirant-te en cada passacarrer o en cada acte perquè no estigues sol.

El uelo disfrutarà de cada moment de la millor manera que puga, estaré sempre al teu costat per a que pugues gaudir molt. M’agradaria poder acompanyar-te en cada acte però, així i tot, estaré al teu costat sempre que puga. Disfruta molt d’aquest any que segur que passarà molt ràpid. Des de sempre, tu, al costat dels teus cosins, heu disfrutat molt de les falles i eres el primer de tots en poder complir un somni tan esperat en aquesta família. El uelo et vol molt.

El uelo

Joan, des que ens vas dir que series el president sabíem que aquest any serien unes Falles especials que gaudirem junts amb molta il·lusió. Tens eixa energia que enganxa i eixe somriure que mai falla, som conscients que al teu costat les falles seran inoblidables i ho gaudirem tots junts d’allò més bé. Eres d’eixes persones que viuen les Falles de veritat: amb emoció, amb entrega i amb molt de sentiment. Sabem que cuidaràs cada detall, que donaràs les gràcies a tots i a totes, que estaràs en cada acte, en cada cercavila, en cada despertada, en cada xocolatada... i sempre amb eixe somriure i saber estar.

I sí, potser algun dia t’alçaràs cansat, o amb ganes de tornar-te a gitar perquè per la nit hauràs disfrutat massa… però pensa que aquest any és únic, és teu i passa volant. Així que aprofita cada moment, viu cada segon i no deixes res per a després. Perquè el que vindrà seran records per a tota la vida i és un any per a no oblidar. Sabem que ho faràs d’allò més bé. Perquè no només seràs un bon president, sinó que ja eres un amic increïble, d’aquells que sempre estan, que ho donen tot i que fan grup i que sempre estan per a passar-ho bé i per anar de quedaeta on siga menester. T’ho mereixes tot i més!

Nosaltres, els teus amics: Arnau, Iker, Àlex, Neizan, Joan T., Marc, Xavi T., Andreu, Guillem, Yetser, Joan V., Alberto, Alex F., Marc J., Julià , Xavi G., David, Jose David, Joan C. i Brayan estem molt orgullosos de tu. Et volem vore gaudir, brillar i emocionarte. I, sobretot, volem compartir-ho amb tu perquè aquest any no només és teu, també és un poc nostre per poder viure’l al teu costat.

Així que prepara’t, PRESI, que este any és teu. Gaudeix-lo com només tu saps fer-ho, amb el cor, amb passió i amb eixa alegria que t’identifica.

Estem amb tu des del minut zero, fins a l’últim coet i fins que la falla es convertisca en fum i cendra.

Els teus amics

DESITJOS PER A JOAN

Ai, el menut de la família! A poc a poc vas fent-te un homenet. I en eixe creixement físic i personal, t’arriba l’oportunitat que tant estaves desitjant: representar els xiquets i les xiquetes de la Falla la Dula com a president infantil. Un càrrec que encares amb responsabilitat i amb alegria, tal com tu eres.

Com se sol dir ara, et definiríem com un xiquet amb aura. Sempre amb un somriure a la cara, disposat a ajudar en tot el que calga, amic dels teus amics, amb un gran cor i tot bondat (bé, amb el puntet ‘macarreta’ de tot adolescent). En definitiva, una personeta molt especial que ompli de felicitat i alegria allà per on passa. Ja estàs vivint uns primers mesos intensos i estàs demostrant estar a l’altura de la responsabilitat que comporta ser president infantil. Ara t’esperen unes Falles emocionants i frenètiques en què hauràs de capturar cada instant per a sempre.

I ahí estarem al teu costat. En cada acte, en cada passacarrer, en cada viatge a València, en cada despertà, en cada revetla... sense descans i al peu del canó disposats a ajudar-te en allò que necessites, perquè volem compartir amb tu cada moment i ser partícips de la teua felicitat.

Agafa forces que el millor està per vindre. La família i tota la falla estarà al teu costat per a fer que març de 2026 siga una data molt especial per a sempre. Esperem que gaudisques cada minut com ho saps fer i sigues molt feliç.

Et volem molt, Joanet!

Família Vercher Estruch

NIT AMB LA NOSTRA

GENT

PAU ALCANTARA BORRAS

SALVA ALMIÑANA CUEVA

LUCIA ALTUR SANZ

ALEXANDRA ALTUR SOLANES

NAYARA ALTUR SOLANES

ALEXANDRA ALVAREZ GRAU

EMMA ALVAREZ MARTINEZ

PABLO ALVAREZ MARTINEZ

EIRA ANDRES AUSINA

EROS ANDRES AUSINA

IKER ARLANDIS AGUDELO

AITANA ARTÉS CARAVACA

DANI AUSINA BATALLER

PAU AUSINA BATALLER

ABRIL BELTRÁN CANO

NICO BELTRÁN CANO

EMMA BENAVENT PORRO

MARCOS BENAVENT SELFA

MAR BLASCO BARRES

NIL BLASCO ESTRUCH

POL BLASCO ESTRUCH

GALA BLASCO VILAPLANA

MARIA BOLO MUÑOZ

MARTINA BOLO MUÑOZ

MARTA BOLONIO ESCRIHUELA

PAULA BOLONIO ESCRIHUELA

AINA BONO WANG

JUN BONO WANG

PAULA BRINES CARDONA

VALERIA BRINES CARDONA

ABRIL BRINES PACHÉS

LEYRE CAMARENA GRAU

JULIÀ CAMPOS GUIRAO

JUANJO CAMPOS TOMÀS

CARLOS CANO ALTUR

CELIA CANO ALTUR

ROGER CATALA PUIG

ARYA CAVA JULIAN

AINHOA CAVAS CAMARENA

PAULA CAVAS CAMARENA

JAVIER CLEMENTE TALENS

ANNA CLEMENTE TUR

ALEIX CLIMENT CANET

AMAIA CORELLA ARLANDIS

MARTINA CORELLA ARLANDIS

YUREIMA CORTES LLACER

LOLA CREMADES ALMIÑANA

IRENE CREMADES ESCAMILLA

NAYARA CRESPO ZANON

DAENERYS CRESPO ZANÓN

ALEXANDRA CRISTOBAL HERRERO

LAIA CUENCA SAIZ

BERTA DE LA CALLE FORNAS

NECO DE LA CALLE FORNAS

NADIA DE LA ROSA CREMADES

ADRIA ENGUIX CREMADES

AINHOA ENGUIX PEREZ

PAULA ESCANDELL BORRAS

AINARA ESCRIBANO PUERTOS

MIA ESCRIBANO PUERTOS

ABRIL ESCRIHUELA GARCIA

CANDELA ESCRIHUELA MARTÍNEZ

AINA ESPI BENAVENT

XAVI ESPI BENAVENT

MARC FERNANDEZ MARTINEZ

PAULA FERRANDO SANCHEZ

PAU FERRERES ESCRIVA

SALVA FERRERES ESCRIVA

CLAUDIA FONS MAHIQUES

NEREA FONS MAHIQUES

LOLA FONS RUIZ

RODRIGO FONS RUIZ

LUCIA GALAN SELFA

IRIS GALBIS LLACER

CARLA GARCIA BERNAT

DANI GARCIA RODRIGUEZ

LARA GARCIA SAIZ

MATEO GARCIA SAIZ

NICO GARCIA SELFA

CELINA GIL FONS

PAULA GIL FONS

HEGOI GOMEZ ENGUIX

VALERIA GOMEZ ENGUIX

MARTA GONZALEZ DELFA

DANIELA GONZÁLEZ LLORCA

BRUNA GRANDE CORELLA

RAFA GRANDE CORELLA

AARON GRAU ARMENGOL

GAEL GRAU ARMENGOL

NAIARA GRAU ARMENGOL

NASIO GRAU GARCIA

NAYRA GRAU GARCIA

ASIER GRAU IBAÑEZ

IAN GRAU IBAÑEZ

AINHOA GRAU LOMAS

NAOMI GRAU MONTEIRO

LEYRE HERNANDEZ CEREZA

VIDA IBANCO GARCÍA

CARLA IZQUIERDO GOMEZ

GALA LAPARRA ALMIÑANA

JULEN LAPARRA ALMIÑANA

JOAN LAPIEDRA HERNANDEZ

JULIA LLINARES ARTES

ALEXA LORENTE CASTELLBLANQUE

KYLIAN MAGRANER ROMERO

SARA GABRIELA MANTILLA BALLESTEROS

ISIDORO MARTINEZ PERIS

ELSA MELO DIAZ

GISELA MINGUEZ MARTI

JAUME MINGUEZ MARTI

JERONI MIÑANA ALTUR

MARA MIÑANA ALTUR

ANDREU MORENO COSTA

AITANA MUÑOZ GIMENO

LUIS MUÑOZ GIMENO

EDA MUÑOZ RODRIGUEZ

MARTIN NIETO ORTIZ

CONNOR OCHOA MERENCIANO

MARINA OLIVER MARTI

MIA PALOMO RUBIO

NOA PALOMO RUBIO

PAULA PARDO ESCRIHUELA

ASIER PAREDES FERRANDO

NEIZAN PAREDES FERRANDO

YAEL PAREDES ZAPATA

DAIANA PENADES BELENGUER

EMILY PRIMO FERNÁNDEZ

MARC PUIG BONO

DANIELA PUIG GRAU

CLAUDIA RAYA GRAU

JOAN RIPOLL VERCHER

CARLA RODRIGO CLÉRIGUES

PAULA RODRIGO CLÉRIGUES

ALVARO RODRIGUEZ CANET

VALERIA RODRIGUEZ CANET

PAU RODRIGUEZ CORELLA

MARTA RUIZ BLASCO

VALERIÀ SAIZ SIFRES

VERA SAIZ SIFRES

LAIA SAN FRANCISCO CLEMENTE

GUILLEM SANSALONI VERCHER

ANDREU SAPIÑA FONS

ALEX SELFA PONS

CORAL SELFA PONS

ANDREU SERRA ARTES

ADRIANA SERVA GRAU

AINARA SOLÀ CARDONA

AITOR SOLÀ CARDONA

MARC SOLANES ALMANSA

EIDEN SOLANES CAMARENA

SALVA SOLANES CAMARENA

CESAR SOLANES GADEA

ARIADNA SOLER GIMENO

LUCCA SOLER SANSALONI

MARC SOLER SOLER

PAU SOLER SOLER

EDURNE SOLER ZANON

DELIA TALENS CHORRO

LEO TALENS GIMENO

DANIELA TALENS MARTINEZ

XAVI TALENS MARTINEZ

LLUC TALENS PERIS

VICTOR TALENS PERIS

IRIS TARRASÓ ESTRUCH

AARON TIRADO RODRIGUEZ

GUADALUPE TORRES GIMENO

ADRIANA TRIVIÑO BO

JÚLIA TRIVIÑO BO

ABRIL TUR CISCAR

VALERIA VERCHER ALBEROLA

ALEXA VERCHER BOLUDA

DANIELA VERCHER CARDONA

SARA VERCHER CARDONA

DANIEL VERCHER CÓRDOBA

CLARA VERCHER JUAN

MARTI VERCHER TALENS

ADRIANA VERDÚ GONZALEZ

IGNASI VERDU PERIS

JÚLIA VERDÚ RODRIGO

JOAN VIDAL BOSCA

CLAUDIA MARIA VIDAL SALINAS

XAVI VILLACAÑAS COSCOLLÀ

GEMMA ZARZOSO VERCHER

NIT SOMIANT AMB EL FUTUR

A la Dula somiem fort i somiem mirant al futur.

Tenim una immensa sort i una llarga vida, segur.

Un ramellet ben meravellós arriba a la nostra família per continuar la tradició I omplir-nos d'alegria.

Benvinguts i benvingudes a la vostra falla!!

MARC MARTINA

JUANJO

LEO

ADRIÀ

ANDREU

NIT DE PASQUA NIT DE LA MONA

Q uan el sol s’amaga pel costat de les muntanyes de les Tres Creus, a Tavernes de la Valldigna el cel es torna d’un color taronja i morat. Arriba una nit molt especial, la nit de la mona de Pasqua.

La xicalla deixa preparada la roba pasqüera que estrenaran l’endemà i uns cabassets plens de mones i ous de xocolate de molts colors.

La lluna, que sembla una mona de tan arrodonida com està, els observa des del cel.

Conta la llegenda que eixa nit recorre els carrers del poble un aroma de mona molt dolcet. Diuen que és el vent de Pasqua, de primavera, on s’esperen llargues hores de jocs i rialles. Els més menuts dormen i imaginen conills de xocolate i ous plens de sorpreses.

L’endemà van tots contents a la muntanya o a la platja a celebrar aquest meravellós dia.

A Tavernes ja és de nit, la lluna vola pel cel.

Porta un grapat de mones per a repartir a la Vall.

Fetes amb farina, sucre, xocolate i ous brillants.

Quina mona més dolceta es menjaran els infants!

I mentre dormen els xiquets al costat d'un cabasset, la lluna i el conillet reparteixen totes les mones amb ous de molts colorets.

Ajudeu el conillet a trobar el camí per arribar a la mona.

NIT A LES CREUS

A Tavernes de la Valldigna, l’1 de maig està marcat al calendari, ja que se celebra una festa molt especial: la pujada a les Creus. Aquesta excursió està organitzada pel Centre Excursionista de Tavernes i és una manera de celebrar el Dia del Treball fent una activitat divertida i saludable.

És una excursió tradicional que fan molts veïns i veïnes del poble. A primera hora del matí, la gent es reuneix davant de l’església de Sant Pere i, junts, comencen a caminar fins a dalt de la muntanya de les Creus.

Durant la pujada es pot veure la mar, el poble i tota la vall. A més, també es pot gaudir de la natura, respirar aire pur i fer esport en companyia. Una vegada dalt de tot, moltes persones fan una xicoteta parada per descansar, esmorzar i fer-se fotos amb les grans creus que donen nom a la muntanya.

A més, molts valents també fan l’excursió de nit! Des de dalt de la muntanya es pot observar tot el poble il·luminat. És un espectacle preciós que fa que l’esforç de la pujada valga la pena.

És un dia per compartir, caminar i estimar el nostre poble i la muntanya!

Però, abans de començar aquesta excursió, és molt important estar ben preparats!

Un

xiquet o una xiqueta per a fer senderisme

necessita les següents coses:

- Roba i calçat adequats

- Protecció solar

- Protecció per al fred

- Motxilla

- Farmaciola de primers auxilis

- Xiulet

- Llanterna

- Mapa i brúixola

- Prismàtics

- Walkie-talkies

- Quadern d’explorador i llapis

- Aigua

-Menjar

NIT DE SANT JOAN

La nit de Sant Joan de la mare

—Mare, com era la festa de Sant Joan quan tu eres xicoteta? —va preguntar Leo mentre ajudava sa mare a posar les tovalloles a l’arena.

La mare va somriure i, de sobte, li varen vindre al cap uns moments que mai oblidaria.

—Ai, Leo… la nit de Sant Joan era màgica —va començar a contar—. Quan jo era una xiqueta, tota la gent del poble esperàvem que el sol s’amagara.

Els carrers començaven a fer olor a fusta i a alguna herba de la muntanya. Els veïns es reunien tots a la plaça i encenien una foguera tan gran que pareixia que arribava fins a les estreles.

—I què feien al voltant del foc? —va preguntar Leo, obrint els ulls com a fanals.

—Ballàvem! —va respondre la mare—. Ballàvem, cantàvem i rèiem. Fins i tot alguns valents botaven sobre les brases quan ja estaven baixetes. Sempre ens havien dit que donava bona sort i que espantava les pors. També hi havia música, tambors, guitarres, veus que s’unien com si foren una sola... Era una nit per sentir que tot començava de nou.

Leo es va quedar mirant tota la gent que hi havia asseguda a les tovalloles del voltant.

—I ara, per què no fem això?

—Perquè les coses van canviant, amor meu —li explicava la mare, acaronant-li el cabell—. Ara, en molts llocs no permeten fogueres grans, per respecte als boscos i per evitar incendis. A més, vivim en una xicoteta ciutat on no cap la idea de cremar tanta fusta en una foguera tan gran. Però això no significa que la màgia se n’haja anat, eh?

Leo va fer cara de no entendre-ho massa i estava dubtós.

—I on està la màgia, doncs?

La mare va encendre un xicotet pal de fusta en la foguera i el va alçar cap al cel. Li va pegar dues voltes a l’aire i va caure dins del foc.

—La màgia està en allò que sentim quan ho celebrem —va dir—. Ara fem coses distintes: escrivim desitjos en papers i els tirem al foc, ens banyem els peus a la voreta de la mar quan arriben les ones, ens agafem tots de les mans perquè el desig es faça realitat… També botem les fogueres, però aquestes ja no són tan gegants com les d’abans. Això vol dir que continuem celebrant que l’estiu comença, que deixem enrere les coses roïnes i demanem coses bones per al futur.

Leo mirava les últimes flames de la foguera que havia encés la mare i se li va ocórrer preguntar:

—Mare, eixa flama també espanta les pors?

—Clar que sí, fill meu! La màgia no depén del tamany de la flama, sinó del tamany del desig. Leo va somriure. Després va tancar els ulls i, amb molta força, va demanar un desig: “Vull aprendre a ser valent.” Va agafar la mà de la mare, la va estirar fins a la voreta de la mar i varen esperar que els arribaren tres ones per banyar-se els peus.

—Encara és una nit màgica.

—I ho serà per sempre, Leo —va respondre la mare, abraçant-lo—. Però ara ens hem d’afanyar: el tradicional correfoc està a punt de començar i no ens ho podem perdre.

Leo i la mare varen passejar per tota l’avinguda de la platja de Tavernes i van gaudir de l’espectacle que estava oferint aquell grup de joves que portaven pólvora fins a les butxaques.

Ordeneu les paraules: CFO

ESBRAS

Escriu el teu propi desig:

NIT DE PORRATS

NIT DEL CLOT I SANT JAUME

Juliol és un mes ple d’activitat a Tavernes. Celebrem tradicions molt arrelades al poble que ens ofereixen nits molt especials de cultura, natura i gastronomia. Anoteu-vos aquestes dues dates i coneixeu un poc més de cada festa tot completant aquestos poemes amb les paraules amagades.

-Segon dimecres de juliol. Dia de la Sang en què celebrem el porrat del Clot de la Font.

El ____ de la Font és un lloc que ens agrada molt visitar.

Enmig de la ______ situat

Un paratge amb molt per disfrutar.

Arribarem fent una _____ enmig de camins rurals.

La muntanya de l'____ben plantada ens acompanya junt amb els bancals.

És una font _____ envoltada de pins i de tarongers.

Un indret per desconnectar i on disfruten veïns i _______.

Hi ha una nit especial en què se celebra el ________.

Una cita festiva i cultural que ompli el clot de _________.

Hi haurà concert entre ______ i un ambient acollidor.

Apunteu-vos les dates assenyalades: El segon dimecres de _______

A partir del 25 de Juliol, Sant Jaume. Fira de productes regionals, locals i artesanals amb concerts i actes culturals a la Platja de Tavernes. Seguim avançant per _______.

A la platja es prepara un esdeveniment.

Mentre gaudim d'arena i sol d'una fira estem ______.

Se celebra prop del _______

i allí de tot pot trobar-se.

Després d'un dia llarg és bon lloc per ________.

Artesania i productes _______, concerts i espectacles culturals.

La Fira de Sant Jaume és ideal per a passar unes nits _______.

Atraccions per a la ________ també en podem trobar.

Estan fetes de fusta i cap _______

Una bona estona per desconnectar.

NIT DE SANT LLORENÇ

Qui no ha demanat mai un desig en veure passar un estel fugaç? De segur que sí, i no un, sinó molts.

Al mes d’agost, les nits són especials per les anomenades Perseids ollàgrimes de Sant Llorenç, ja que el seu punt màxim sol ser al voltant del 10 d’agost, dia en què se celebra la festivitat de Sant Llorenç.

Els perseids es formen quan la Terra travessa un núvol de pols que deixa al seu pas el cometa Swift–Tuttle. Com que les partícules entren molt ràpidament a l’atmosfera terrestre, formen un centelleig de llum que podem veure al cel i que pareix que caurà a terra.

Eixa vesprada-nit del 10 d’agost, a Tavernes de la Valldigna se celebra el tradicional porrat de Sant Llorenç, on la gent acudeix a l’ermita del sant, situada en un dels paratges més bonics de la Vall: el Racó de Joana. Com cada any, es reuneix la gent per gaudir de bona música en directe i, com no, de les seues vistes espectaculars. Això sí, sempre amb ganes que es faça de nit per poder observar el cel lliure de contaminació lumínica i esperar que passe algun estel per demanar un desig.

Però, a vore si heu estat atents: Uniu cada paraula amb el seu significat:

1. Estrela fugaç a) Un instrument per observar el cel

2. Desig b) Un punt brillant al cel que passa molt ràpid

3. Prismàtics c) Allò que demanes si veus passar una estrela

NIT DE CARRERS ENGALANATS

La iaia Empar mirava el carrer on havia viscut tota la vida i que tant li agradava. Estava asseguda en una gronxadora, com cada capvespre, a la porta de casa, mentre la seua filla i altres veïns i veïnes, preparaven amb ganes una cosa que els omplia d’il·lusió.

Feia temps que Empar no parlava; els seus 97 anys li anaven passant factura, però mantenia tot el coneixement, com solen dir al poble. Al seu cap acudiren, de sobte, un munt de records de dies de festes al carrer. El seu carrer sempre havia sigut un dels habituals en el concurs de carrers engalanats. Pel seu pensament desfilaven imatges de centenars de flors fetes a mà amb paper, de corfes d’ous pintades amb una paciència infinita. Romans, vaquers, mexicans… tot tipus de països i cultures havien representat al seu carrer durant molts anys. Que joves érem!, va pensar.

Li va vindre al cap una imatge d’ella i del seu marit, acabats de casar. Adornaven el carrer, el pintaven, sopaven i ballaven amb el veïnat, i celebraven els moltíssims premis que havien aconseguit. També li passaren pel cap imatges de les seues filles menudes mentre aprenien a muntar en bicicleta o jugaven a baló descalces pel carrer i entraven i eixien de les cases, que estaven tot el dia obertes de bat a bat. Eren dies meravellosos… la millor setmana de l’any, va pensar Empar, i els ulls se li van fer lluents.

Acabava d'escoltar a la tertulieta que tenien els veïns i veïnes que aquest any participaven més carrers que mai des de fa dècades, i allò la va posar contenta. És una tradició que no s'ha de perdre. Cada dissabte de festes del poble cal engalanar els carrers i, l’endemà, seran visitats i valorats per un jurat. Tampoc hem de perdre el costum de passar tota la setmana convivint i compartint moments amb el veïnat.

La iaia Empar continua mirant el arrer i, amb un somriure a la cara, imagina com serà aquest any la decoració que la gent porta mesos preparant. Ara tenen molts materials nous i millors i, de segur que fan virgueries.

Ajudeu Empar a visualitzar el carrer.

Engalaneu-lo al vostre gust!

NIT DE DISFRESSES

La nit de les disfresses de les festes patronals és la nit més màgica per a tots els xiquets i xiquetes, ja que és una festa plena de colors, música i diversió em què els principals protagonistes són ells amb les seues peculiars disfresses. És una nit on qualsevol tipus de disfressa té cabuda: superherois, fades, animals divertits, princeses, personatges de pel·lícules… La imaginació no té límits!

Quines penseu que seran les disfresses que més els agraden als nostres fallers i falleres? Vinga, descobrimho tots junts.

NIT D'ÀNIMES

Hui han tancat el carrer de la falla. Esta nit hi ha festeta. Els xiquets i les xiquetes s’han disfressat i estan acudint al casal. La nit de hui s’ha convertit en una nit la mar de divertida.

Com han canviat les coses… Li contava al meu net que, quan jo tenia la seua edat, esta mateixa nit, la nit del 31 d’octubre era una nit molt trista: la Nit de les Ànimes. Ningú s’atrevia a fer cap soroll al carrer. Recordàvem els qui ja no estaven: enceníem ciris i pregavem per les seues animetes. I, l’endemà, tocava anar al cementeri a fer-los la visiteta i portar-los floretes.

I hui, a la falla del nostre barri, sona la música pertot arreu, es passa per les cases a per llepolies i es sopa enmig del carrer.

M’alegre que la Nit de les Ànimes haja canviat tantíssim. Al cap i a la fi, les coses es poden celebrar de moltes maneres i, per a recordar qui ja no està, no fa falta posar-se trist. Haver compartit la vida amb eixa persona sempre serà un regal.

Ens hem divertit de valent quan sa mare li ha pintat la cara de zombi. Ell volia fer molta por. S’ha encabotat que li preguntara endevinalles de por… Voleu saber quines li he preguntat?

Acompanyeu-me, per favor.

Acompanya la bruixa a les nits de l’hivern;

fa meu, meu i no para quiet.

Qui sóc? Qui era?

Si sempre volara sobre la granera?

Capa oberta, ulls alerta.

La llum de la lluna el reviu i el desperta

NIT DE SANTA CECÍLIA

Tavernes de la Valldigna, 22 de novembre de 2025. Nit de Santa Cecília.

Les notes musicals s’escampen a poc a poc per tota la ciutat; a molts barris es barregen amb l’olor a pólvora de les traques que els encarregats fan esclatar a la porta d’algunes cases. L’ambient és de festa i germanor i Jordi se sent feliç. Camina pels carrers amb la resta de companys amb una satisfacció immensa: és el dia que tant havia somiat. Des d’ara, ja serà oficialment un membre més d’aquella gran família que hui l’envolta i li fa els honors pertinents.

Mira els seus pares: no li lleven els ulls de damunt. Se’ls veu orgullosos, i això fa que tot siga perfecte. Mentre la cercavila avança pels carrers, a Jordi li venen al cap un fum de records de quan aquella aventura va començar. Des de ben menut ha tingut dues grans passions: la música i les falles i sempre ha pensat que és una sort que vagen de la mà.

Recorda com, a falles, es passaven dies sencers tirant coets sense descans, com fan la majoria de xiquets i xiquetes. Però ell no ho feia tots els dies igual: quan arribaven els tres dies forts, també passava moltes hores davant de la xaranga. De fet, més d’una vegada havia deixat el seu germà tirant coets i havia eixit corrent cap a l’envelat en escoltar la primera nota que els músics feien sonar.

—Ja han arribat! —exclamava.

I abandonava la zona de focs per plantar-se davant de la xaranga i gaudir amb ells. Els darrers anys fins i tot havia tocat alguna peça amb la banda i ho havia disfrutat al màxim.

Hui, la traca ha esclatat davant de sa casa i el cor li ha bategat molt fort quan ha eixit amb la seua trompeta al carrer. Allí, l’olor a pólvora s’ha barrejat amb la millor melodia: la que feia sonar la seua banda. Ara sí, era seua també. Des d’aquell moment era oficialment membre de la SIUM Tavernes i tocava gaudir del dia i de la festa de Santa Cecília.

Activitat:

Cada any, el 22 de novembre, se celebra el dia de Santa Cecília, patrona dels músics. Es preparen moltes activitats durant tota la setmana i és molt fàcil trobar la banda recorrent els carrers de la ciutat, siga de dia o de nit.

Un dels actes més destacats és la cercavila de recollida dels nous membres que entren a la banda.

Coneixeu els instruments musicals?

Seríeu capaços d’ordenar-los per famílies?

Llistat d’instruments: violí, arpa, flauta, saxòfon trompeta, tuba bombo, xilòfon - Corda: - Vent fusta: - Vent metall: - Percussió: - Corda: violí, arpa - Vent fusta: flauta, saxòfon - Vent metall: trompeta, tuba - Percussió: bombo, xilòfon

FESTIVERN I FESTIVERNET

Artur Beteta entren corrent a l’escenari quan els seus companys ja han començat a tocar la primera cançó i tots embogim. Les llums es mouen al ritme de Rècord Mundial i jo cante a ple pulmó, fins quasi desganyitarme, l’estrofa que parla de perdre el somriure i com la calma li guanya la guerra a tots els impossibles. És la part que més m’emociona perquè la sent meua, perquè sé el que és sentir-se així. Quina manera més increïble de començar un concert.

Quan els meus pares em van dir que podríem vindre al Festivernet no m’ho podia creure!

Em van donar la sorpresa el dia de Nadal i crec que ha sigut dels millors regals que he tingut mai. tot i que, amb l’emoció, va vindre també una mica de por.

Por a no veure l’escenari, por a que m’espentaren, en definitiva, por a no poder gaudir del concert que tanta il·lusió em feia. Quan els ho vaig dir, em van tranquilitzar i em van garantir que no hi hauria cap problema i que ells s’encarregarien que tot estiguera bé.

Ens ha costat aparcar perquè el poble estava de gom a gom però ho hem aconseguit i hem pogut veure on està la gent acampant. Quin fred que passaran totes les nits!

Abans d’arribar-hi no podia entendre com la gent podia voler passar així el Cap d’Any, encara que, quan he vist que ho estaven passant d’allò més bé i el bon rotllo que es respirava tant allí com a la carpa dels concerts, ho he entés millor i els done tota la raó.

Sona L’orquestra del Titànic i jo no sent que m’afone com aquell vaixell, al contrari, em note més lliure que mai, amb Anna i Joan al meu costat. Des de la plataforma on estem, tot es veu tot perfectament i quasi sembla que Artur ens està cantant a nosaltres.

Quina sort poder compartir amb els meus amics este moment. Joan ens mira i ens delecta amb la seua versió particular de l’estrofa “que la música no para fins que la nit no s’acaba”, que l’Anna i jo ja sabem de sobres perquè li encanta fer bromes. Així que no ens sorprén per sorpresa quan canta: “que l’esmorzaret no para fins que el pernil no s’acaba”. Anna i jo ens mirem i riem a carcallades.

—T’imagines que algun dia l’Artur li passa el micròfon a algú del públic perquè cante esta estrofa just és el Joan? —em pregunta Anna. I jo només puc respondre entre riures que m’encantaria.

Fa uns mesos li vaig dir a la mare, mentre sopàvem: “Quina sort he tingut que m’apuntàreu a la falla fa dos anys i d’haver conegut l’Anna i el Joan”. Sé que per als meus pares fou una decisió difícil, perquè veníem d’uns moments complicats i no estaven segurs que exposarme a un possible rebuig fora una bona idea. No obstant això, jo vaig insistir i, finalment, van claudicar em van fer la xiqueta més feliç del món. A la falla he trobat el millor grup d’amics que mai hauria pogut somiar.

Havia de passar inunda la carpa i la gent fa unes ones gegants, quasi sembla que es pedran si hi entren. Anna m’agafa per la cadira de rodes i comença a pegar voltes mentre Joan bota al nostre costat ens envolta també. Anna riu. Joan riu. I jo també ric perquè amb ells tot és alegria. Amb ells sé que puc ser jo mateixa i mai m’han fet sentir menys.

Activitat :

Ara us toca a vosaltres!!

Com creieu que continua aquesta història?

ESCAPE ROOM INTERACTIU: LES NITS MÀGIQUES DE TAVERNES

Et felicitem! Has arribat al final del nostre almanac. Esperem que hages gaudit molt de les nostres nits més especials i, ara que suposem que t’hauràs quedat amb ganes de més, et deixem un escape room interactiu perquè el gaudisques des del teu dispositiu electrònic.

Escaneja el codi QR i… a divertir-te! A més, completar l’ escape room té premi.

Anima’t a provar-ho, però això sí: mai deixes de gaudir de la lectura i dels llibres i, si són en valencià, millor.

PUBLICITAT

GRUPS EN DIRECTE • DJ’S • FESTES PRIVADES

GRUPS EN DIRECTE • DJ’S • FESTES PRIVADES

Mónica: 679 952 026

Belén: 636 280 377

C/Xeraco 1. Entresol 3

46760. Tavernes de la Valldigna

@puntirepunt Punt i repunt

puntirepunt@gmail.com

C/Lluis Vives, num 5