Page 1


llibret de la A.C. falla marqués de montortal berní i català

2018·$ El present llibret paticipa en els PREMIS DE LES LLETRES FALLERES 2018 El present llibret ha participat en la convocatària dels premis de la Generalitat per a la promoció i ús del València per als llibrets de la ciutat de València

SUMARI DEL NOSTRE LLIBRET

B

l’incom ustible

r LA.BERNI//!”·

18

Els video saludes que apariexen al present llibret van ser gravats a les instalacions del Museu Faller de València en desembre 2017.

01

Sumari

Esta comissió ha rebut una subvenció de la regidoria de Cultura Festiva per a les activitats de les Falles del 2018

5

Re

edicat 08 D a a Mónic

04 Re tra gran any t d’un

tra

06

td

’Ed

u

21

Els i@ns n Ber s r Majo

07

Junta Dir ectiva

16 Explicació

Falla Gran 2018

19 Nostra Falla TIL/2018 rINFAN

Ber ni@n

s

Saluda FM 2018 IN.FAN.TIL/

29

33

TILS FAN

22-24

#somgentmoniata

Saluda t Presiden

25

r TIL N INFA

n Retrat e e r g e blanc i n

37

El primer retrat

35

Retrat Moniato d’un any

38

Nostra Falla Gran 2018

31

Retrat de Amparo

32

#somgentmoniata

rIN

Edita: A.C. Falla Marqués de Montortal Berní i Català D.L: V-331-2011 Adreça: C/Berní i Catalá 9 46019 València Tel.96 326 45 59 Email: laberni@laberni.es Coordina: Equip de llibret Xavi Bea / MªJosé Moser Publicitat: José Muñoz Disseny i maquetació: www.panalfallero.com Portada: David de Limón / Panal Fallero Facebook: fallalaberni (comunitat) soydelaberni (grup) Instagram: @fallalaberni Youtube: Fallalaberni ()=¨ Issuu.com/fallalaberni

Recompenses Berni@nes 2018, Premis 2017 Fallers d’Honor i Abonats

28

27

Retrat de Mónica

12

13

Dedicat ro a Ampa

Explicació Falla rINFANTIL 2018

20

Passatemps

FM 2018 Mónica

11

Nostra Falla Gran 2018

15

Saluda President

03

0

Saluda FM 2018

09

40 Re tra als nostr tatant e represen s tants 39 Premis Berni 2017

44

2018

Col.laboradors

1


2


B

l’incom ustible

EDUARDO LLISTÓ i SAN GODOFREDO #videosaludaedu2018berni

SALUDA DEL NOSTRE PRESIDENT

B·$ envolgut món faller, gent amiga i veïnat: Enguany tinc el plaer d’estar al capdavant del grup d’amics que ja fa tres anys vàrem decidir gestionar la nostra comissió amb el suport de la gran majoria de vosaltres. Primer que res vull donar les gràcies a tots els membres de la comissió, perquè gràcies a ells és possible dur endavant la nostra festa. Especial menció als grups de treball que han estat fent tot el possible per a dur a bon fi l’exercici 2017/2018. Als nostres grups Abonats i Fallers d’honor així com els col·laboradors del nostre barri, gràcies, sense la seua col·laboració difícilment arribaríem a bon port. EDUw

He tingut la sort de comprovar el coneguts que som en el món de les Falles a València. No podeu imaginar la satisfacció que produeix quan te donen la enhorabona per un premi de Betlem o de qualsevol altra activitat, quan et diuen...”ah...els dels premis Berni”. Es una sensació difícil d’explicar, t’omple per que ve de gent de fora, que no et coneix de res i parla bé de tu, som d’eixa gent que quant diuen...”tenim que fer....”..... el fan...no fallem... sempre ix be. Enguany hem aconseguit ser acceptats a la Federació d’Ingeni i Gràcia. Vull donar les gràcies des d’ací per l’esforç per a aconseguir-ho. Este fet dóna reconeixement i valor afegit el treball que s’ha fet per part de tots en la nostra missió durant més de 50 anys. Gràcies a tots. Als nostres representants Mónica, Amparo i Ivàn dirlos que gaudisquen de cada moment de la Setmana Fallera, tal i com ho han fet durant tot l’any acompanyats pels seus familiars i amics. Sou genials. Per a finalitzar desitjar-vos unes falles espectaculars, gaudiu el màxim. Visca la Berni, Visca València i Visquen les Falles. 3


RETRAT D’UN GRAN ANY

4

,

GRACIE S

2017

FRANC IS, , TANIA, PAULA I ANGEL


B

l’incom ustible

RETRAT DEL NOSTRE PRESIDENT

pPRESIDEN T I NFAN TIL 1984

T

T

U2_

E·$ l 9 de febrer de l’any 1971 va nàixer un faller de cor, un xiquet de barri al que li agradaba molt estar en els seus amics al Casal de La Berni, la nostra falla, aquest xiquet del qual us parle és mon pare, Edu, que enguany es el nostre President.

El seu grup de amics no cal que diga qui son per que tots els coneixeu com Els Twin, un grupet que si no esta xarrant, estan jugant al truc o preparant cualsevol dinarot o la “Nit de Champions”.

De xiquet li agradava molt jugar al fútbol i fer teatre a la falla, era u xiquet molt responsable, amb les seus rialles de la edat, pero tots el volien molt. Va a ser President Infantil a l’any 1984, any que va gaudir molt.

Fa ja tres anys que estos 4 amics donaren el pas de fer-se carrec de dur endavant el projecte de la seua Falla La Berni, han treballat dur per a que la nostra Falla continue sempre en l’espirit de superació i continuitat de la nostra meravellosa festa “Les Falles”.

Al arribar les falles li encantava tirar petards amb els amics, jugar al ping-pong fer el partit de fadrins i casats, i ara quan arriben, es prepara per a la Plantà, nit en la cual amb els seus amics passen la nit sense dormir per a que el monument estiga ben acabat per a que lluisca com toca.

Jo des d’ací vull destijar el millor dels anys als nostres representants: Amparo, Ivàn , Mónica i per supost al millor pare del món, el meu i el nostre President Edu, et vull moltíssim. Eduard Llistó i Estela. 5


JUNTA DIRECTIVA President Eduardo Llistó i San Godofredo Vicepresident 1er Àrea de Festejos Francisco José Villanueva i Machancoses Vicepresident 2on Àrea Infantils Vicente Machancoses i Gimeno Vicepresident 3er Àrea de Festejos Luis Alberto Torres i Villodre Secretària Mª José Moser i Ubeda Vicesecretària Blanca Navarro i Jiménez Delegat Agrupació Infantils Eva Duarte i Peligro

ÀREA FESTEJOS / CULTURA

Vicepresident 1er Àrea de Festejos Francisco José Villanueva i Machancoses Vicepresident 3er Àrea de Festejos Luis Alberto Torres i Villodre Delegat de Festejos Cristina Torres i Villodre

Vicetresorera Laura García i Navarro Comptador Fco. De Borja Ortiz i de la Orden Vicecomptadora Ana Díaz i Rubio Delegat de Loteria Manolo Gil i Climent

Vicedelegat d’Infantils Mª José Pérez i Mateo Subdelegats d’Infantils Julio Gili Mañez, Pedro Tárraga i Roche, Mª José

Tania Amo i Segovia, Pablo Palomo i Martínez, Jorge Pertusa i Inserte, Rafael

Barberá i Villarroya, Raquel Bordes i Castillo, Mª José Belenguer i González,

Machancoses i Pla, Nati Martínez i Belmar, Susana Gil i Martínez, Paloma Sánchez i Campos, Desirée Pertusa i Cortés

Rosana Barberá i Villarroya, Mabel Palomo i Miralles, Alberto Ferreres i

Delegada de Protocol i Presentació Marta García i Navarro

Agulleiro, Nicanor Novalvos i Navarro, María Angeles Sanz i Pavía

Delegat Federació I+G; Llibret i Falla Gran Xavi Bea i Carrillo

Delegada Play-Back Infantil Mara Falcó i Miñana

Delegació Premis Berni Enrique Pertusa i Cortés, Julio Gil i Barberá Delegada Medis de Comunicació Cristina Cuñat i Montañés Delegat Betlem Joaquín Checa i Valero

Delegat Publicidad i RRPP José Muñoz i Arcos, José Luis Sánchez i Torres Delegat de Medis Audiovisuals Ricardo Belda i Ubeda Delegat Despertaes i traques Agustín Pomar i Arranz Delegat Replegà Juan Palmer i Veiga Delegació Activitats Diverses Tere García i Reig, Elena Fernández i Martínez, Elvira Tabasco i Moreno, Auxi Borreda i Monrabal, Nines Cortés i López, Ana María Álvaro i Climent, Lola Campos i Ramos, Rafa Machancoses i Vázquez, Isidro Navío i García, Vicente Machancoses i Vázquez, José Rufián i Carballo

Subdelegada de Loteria Mila Blasco i Edo

Delegat de Casal Manuel Comesaña i Folgar

Cobradora d’Abonats Pepita Machancoses i Vázquez

Delegat Junta Vecinal José Vicente García i García

6

Delegat Infantils Vicente Vicent i Rodríguez

Subdelegats de Festejos Esther Eritja i Salas, Carla Climent i Villanueva,

Víctor Manuel Climent i Villanueva, David Tárraga i Pérez

Tresorera Mª Carmen Navarro i Casas

Vicepresident 2on Àrea Infantils Vicente Machancoses i Gimeno

Vicedelegats de Festejos Mario A. Palomo i Martínez, Eva Estela i Comos

Delegació Juvenils Cristina Doménech i Hernández, Amparo Gil i Barberá,

ÀREA ECONÓMICA

ÀREA INFANTILS


B

l’incom ustible

COMISSIÓ MASCULINA

Aquest any som 139 homes i 165 dones 304 adults composem la comissió major $l GENT 018 IANA 2 BERN

Antonio Acebedo i Baena Raul Acebedo i Gil José Salvador Adelantado i Torres Carlos Enrique Alapont i Sanz Julián Álvarez i Nager Julián Amo i Rodríguez Sergio Aparicio i Millán Salvador Azorín i Poblet Alejandro Belda i Luna Raúl Belda i Luna Daniel William i Bell Javier Bueno i Vacas Francisco Calero i Pedregosa José Vicente Capilla i Villarroya Héctor Carrasco i Moyano Jorge Castaño i Martín-Pozuelo César Celda i López Reyes Checa i Carretero Carlos Cuello i Rodrigo Rubén Del Amo i Berzosa Oscar De Luca i Mateu Ricardo Doménech i del Ramo Sergio Estellés i Royo José Enrique Estellés i Royo Sergio Estellés i Royo Bernardo Expósito i Martín Antonio Fernández i Martínez Kike Fuster i Sánchez Baltasar Gámez i Yera Cristian García i Belmonte Miguel Ángel García i Carcel Ricardo García i Centelles José Garrigós i Montoro Enrique Gaspar i Aparisi Alberto Gaspar i Villalba Manuel Gil i Álvaro Jesús Gómez i Sánchez

Jesús González i Fernández Jose Miguel Gónzalez i García Jaime Ibañez i Gil Juan Izquierdo i Erena Antonio Jiménez i Consuegra Carlos Laosa i Luque Daniel López i Mercado Daniel Lazar Fernando López i Mir Victor López i Molina Francisco López i Moya Daniel López i Mercado Román Lull i Villar Alberto Macián i Álvarez Guillermo Macián i Campos Vicente Macián i Faubel José Martínez i Alvaro Juan José Martínez i Belmar Hector Martínez i Cortés José Enrique Martínez i Cortés Ramiro Martínez i Martínez José Martínez i Quesada Carlos Mendez i Andreu Javier Merino i Luján Vicente Mestre i Pérez Francisco Javier Montejano i Castañeda Carlos Morrió i Martínez Luis Mota i Ferrer Manuel Navarro i Navarro Carlos Navío i Tabasco Diego Olaya i Martín Carlos Olaya i Pérez Manuel Ortiz i Rodríguez Eugenio Palomo i Vilalta Pascual Palomo i Vilalta Federico Pardo i Lucas Luis Pardo i Romero

$l ¨

Vicente Pau i Montesinos Sergio Pedrajas i Rodríguez Luis Pérez i Prieto Jorge Pertusa i Inserte José Pertusa i Sáez Vicente Pertusa i Sáez Enrique Pertusa i Sáiz Leonardo Antonio i Piccin Carlos Pomar i Franch Carlos Alberto Ponce i García Guillermo José Ponce i García Juan José Ponce i Hernández Nicolás Ramos i Serna Carmelo Rubio i Galán Fernando Rufián i Bataller José Victor Rufián i Borredá Javier Ruíz i Aliaga Adrían Salvador i Andreu Andrés Salvador i Granero David Serrano i Murcia Ángel Serrano i Sebastián Oscar Soler i Bermúdez Francisco Manuel Soliva i Herraiz Roberto Soria i Collado Salvador Tarazona i Ballestín Mario Tardío i Royo Mario Tardío i Vaquero Pablo Tárraga i Pérez Francisco Tejada i Guillen Fernando Tornero i López Daniel Torres i Gómez Alejandro Torres i Zahinos Pedro Javier Valera i Gómez Vicente Vicent i Pradillas Juan Manuel Vicent i Rodriguez José Vicent i Rodríguez

Sonia Acebedo i Gil Mª Teresa Alapont i Plá Teresa Alfaro i González Raquel Amo i Segovia Marifeli Andreu i Alcobenda Mª José Andreu i Castillo Amanda Azorín i Noverges Sandra Azorín i Noverges Mª Pilar Barberá i Belda Gloria Barberá i Villarroya Laura Bargues i Balanzá Jessica Belda i Luna Natividad Belmar i Sánchez Marian Berzosa i García Carmen Betoret i Catalá Amparo Borredá i Lluch Cristina Caballero i Potenciano Mª Carmen Campos i Ramos Sara Carrasco i Moyano Judith Castellano i Pérez Rosa Castillo i Cabrera Ana Belen Clemente Hernández Ana Mª Climent i Borrás Amparo Cortés i López Clarisa Simona i Cosma Vanessa Cuadros i Córdoba Laura Del Cerro i Carpintero Carmen Delgado i Roca Laura Dols i Albalat Alicia Duarte i Peligro Amparo Dubal i Mínguez Francisca Esclapés i Chiralt Laura Esclapés i Chiralt Silvia Falcó i Márquez Mara Falcó i Miñana Nieves Felipe i Guerrero Ana Belén Fernández i Gómez Mª José Franch i Rojas Sonia Gámez i Torres Raquel García i Martínez Sonia García i Lopezosa Mª Dolores Garrido i Cuadros Begoña Gil i Domingo

FALLERA MAJOR IXENT

TANIA AMO I SEGOVIA

María Giménez i Asensio Mª Amparo Gimeno i Sanz Cristina Giner i Moragón Mariluz Gómez i Vedriel Pepa González i Frías Sara González i Ochando Esperanza Hernández i Martínez Cristina Isabel Hernández i Martí Celia Herraiz i Adillo Rosa Isabel Ibáñez i Muñoz Mª Amparo Inserte i Clusa Graciela Iraola i Esteso Esther Jiménez i Rodríguez Mª Concepción Lleonart i Sinisterra Maribel Llopis i Triana Begoña López i García Ángeles López i Giménez Mónica López i Lopezosa Ruth López i Molina Pilar Luna i Benavente Mª Ángeles Machaconses i Gimeno Lorena Machancoses i Plá Mª Amparo Machancoses i Plá Elena Macián i Campos Elena Marín i Sarasua Mª Carmen Martín i García Paula Martínez i Gutiérrez Nereida Martínez i Marco Amparo Martínez i Martínez María Méndez i Andreu Isabel Miralles i Olmo Mª José Monzó i Ayala Nieves Mora i Felipe Reme Moragón i Moragón Soledad Moreno i Gómez Laura Mosser i Úbeda Rosa Isabel Muñoz i Ruíz Sandra Navarro i Gil Verónica Navío i Tabasco Eva Ochando i Capapé Julia Ochando i Capapé Natalia Ordoñez i Lladró Saray Ortega i Mañez

CORT D’HONOR Mª Isabel Ortiz i González Yuliya Palamar Carla Palomo i Alcañiz Josefa Palomo i Vilalta Esther Pau i Ramos Noelia Pérez i Arco Marta Pertusa i Navarro Rosaura Pineda i Castro Cami Pizarroso i Flores Amparo Plá i Cortés Mª Teresa Plá i Cortés Alejandra Plá i María Ana Belén Plaza i Aibar Noelia Ramírez i Gómez Julia Ramírez i Luján Ana Montserrat Ramiro i Pizarroso Raquel Ramiro i Pizarroso Mª Pilar Ramos i Serna Juani Rodríguez i Tavira Eva Romero i Gil Mª José Royo i Martínez Montserrat Royo i Martínez Mª Dolores Rueda i Navarro Sandra Rufián i Borredá Sofía Ruipérez i López Natalia Salvador i Andreu Rosa María Sánchez i Arauz Nuria Sánchez i Calvete Elena Sánchez i Taboada Aida Sanchís i Bea Cristina Sebastián i Falcón Mª Ángeles Segovia i Segovia Pilar Serna i Zárate Concepción Sinisterra i Torres Patricia Sola i García Jessica Suay i Priego Maria Tardío i Royo Asunción Tomás i Valero Anabel Torres i Zahinos Josefa Úbeda i Puchol Mª Esther Vazquez i Moreno Antonia Villalba i García Noemí Villanueva i Pérez 7


PERMÓNICA A I N

O M

A$l mb aquests versos mal rimats volem cantar-te nostra Moniquilla, versar ací les teues bondats cridant el nom de la nostra Regina. T$l an sols amb la teua presència ens porta la mar una remor i ens boten espurnes al cor, el teu encant és pura essència. E$l El teu somriure encisador, L’elegància que tot el món espera, enlluernen cada fil i cada flor dels teus vestits de fallera. L$la teua gràcia i candor, desprenen dolçor i frescor, per fi la falla del teu cor pot dir que...ets la nostra Fallera Major!

8


#videosaludmoni2018berni

SALUDA DE LA NOSTRA FALLERA MAJOR Desde aquest racó vull dirigirme a tots els veïns i fallers i dir-lis que visquen les falles desde dins, que s´acosten als casals i als fallers durant la setmana fallera o durant tot l´any.

E·$ stimats col.lectiu faller i veïnat. Enguany tinc el privilegi de dirigir-me a vosaltres com a Fallera Major de la meua falla. Des que em van anomenar Fallera Mayor un 17 de juny, estic vivint un somni, somni que veia molt lluny, pero que per fi s´ha fet realitat. Tots els que em coneixen saben que tenia molta il·lusió poder representar a la meua falla. Una comissió que des que era xicoteta m´ha vist creixer. Sóc fallera de dia i de nit, de 365 dies.

També vull dirigir-me desde açí als meus companys de reinat, els 3 son genials, pero cadascú es imprescindible per cada cosa. Edu templesa i responsabilitat, sempre pendent de tot i de nosaltres. A Ivàn i a Amparo dir-lis que sense ells no sería tan divertit, aunque siguen xicotets son molt grans, tenen la picardia de xiquets i el saber estar d´un major. Tinc que anomenar a la meua familia i els meus amics, sempre pendent de mi i de la meua agenda, intenten no pedre res. Solo puc dir que GRÀCIES, que sense vosaltres el somni no sería el mateix. Espere que estigueu disfrutant tan com jo. I per a acomidar-me vull donar-li les gràcies a tots els que estàn fent possible aquest màgnific any, un any que espere que sea inoblidable per a tots. 9


FALLA MARQUÉS DE MONTORTAL BERNÍ I CATALÀ

FALLERA MAJOR 2018$l ¨

MÓNICA PALOMO I MARTÍNEZ

11


RETRAT DE LA NOSTRA FALLERA MAJOR “I ELS SOMNIS...,SOMNIS SON

T·$ enim que parlar de la nostra germana...

Mónica és “Mónica”.

Enguany es compleix el teu somni, el somni de tota dona fallera. Representar a la seua comissió com a Fallera Major. Aqueixa comissió que t’ha vist créixer i que consideres la teua “altra família”. Ací has rigut i plorat, però també has aprés valors i sobretot l’amor per aquesta festa. Molt ens repeties el de “el 2018 serà el meu any” i per fi el passat 17 de juny, aqueix somni es feia realitat i ens agradaria compartir-ho amb tu. Sempre has sigut “la favorita” de casa i enguany ho seràs per als fallers de “La Berni”, junt amb Amparo, clar!. Sabem que trobaràs a faltar a molta gent i sobretot els caps de setmana a Ayora, però tens clar que sempre hi ha un record per a açò quan et poses les pintes. 12

Als faller@s d’aquesta comissió, encara que tots et coneixen, Mónica és transparent, riallera, amb mala llet a vegades, treballadora quan toca i emotiva moltes vegades, per la qual cosa li caurà alguna llamigreta (ho porta en els gens). El seu amor per aquesta festa es reflecteix en cada cercavila, en cada revetla o qualsevol acte que es realitze. Mónica, gaudeix de “les teues falles” al costat del dolçor de xiqueta que és Amparo, la mirada “pillastre” d’Ivàn, la formalitat de “tito” Edu, les seues famílies i els teus amics. Tindràs tot el suport dels teus. El papà, que encara que no ho demostre massa és el més orgullós de veure’t. La mamà, amb la qual “baralles” encara que no tingues raó, per exemple… d’indumentària. I amb els teus “Bros” favorits, Pablo i Mario. “NO CANVIES MAI… QUE JO PORTE SOLT” Feliç somni.


B

l’incom ustible

RECOMPENSES RECOMPENSES Bunyol d’argent Nous components PREMIS FALLA ‘ DEL CENS Comissió Major Premis J.C.F. Sergio Aparicio i Millán XLII Concurs Naixements 2 premi Jaime Ibañez i Gil MAJOR Antonio Acebedo i Baena Categoria Tradicional A José Enrique Martínez i Cortés Sonia Acebedo i Gil Distintiu Alejandro Torres i Zahínos Carmen Amargós i Estela Falla Gran Toni Verdugo Sonia García i Lopezosa Argent Mª Pilar Barberá i Belda Bunyol d’or Premi 4 secció Segona B Fernando López i Mir Francisco Calero i Pedregosa Premi 2 Ingeni I Gràcia Carlos Laosa i Luque Alejandro Ramos i Pineda amb FULLES Ana Belén Clemente i Hernández Cristina Doménech i Hernández Jose Vicente Sánchez i Rozalén Rubén De Lamo i Berzosa DE LLORER.... Falla Infantil Miguel Hernández C. Tania Aucejo i Bordes Rosa Isabel Muñoz i Ruiz Miguel A. García i Cárcel Premi 10 secció 5ª Jana Jimenez i Delgado Saray Ortega i Mañez BRILLANTS Daniel Lazar Premi 3 Ingeni I Gràcia Coral Pérez i Cosma Asunción Tomás i Valero

17

rINFAN TILS

Distintiu d’or Amparo Álvarez i Navío Noelia Botella i Tomás Paula Escrich i Martínez Mario Rodriguez i Soriano

Ana María Álvaro i Climent Natividad Martínez i Belmar Sofía Ruipérez i López Luis Alberto Torres i Villodre

Eva Romero i Gil

Bunyol d’or amb FULLES de Llorer Isabel Miralles i Olmo Vanessa Cuadros i Córdoba Mª Ángeles Machancoses i Gimeno Julián Álvarez i Náger Hector Carrasco i Moyano

ABONATS Grup de danses “La Berni” Antonio Argudo i González José Barberá i Vercher Amadeo Capilla i Pradas Mercedes Capilla i Pradas Armando Carrasco i Ruiz Antonieta Garcés i de García Vicente Gregori i Aznar J.Miguel Machancoses i Vázquez Catalina Moyano i Valiente María Villarroya i Costa

Bunyol d’or Juan Manuel Palmer i Veiga Ángel Serrano i Sebastián Roberto Soria i Collado Jessica Belda i Luna Remedios Moragón i Moragón Alicia Duarte i Peligro Alejandra Plá María Natalia Salvador Andreu Mª Ángeles Sanz pavía Concepción Sinisterra i Torres Concepción Lleonart i Sinisterra Teresa Alfaro i González Cristina Hernández i Martí

Begoña López i García Román Lull i Villar Fco. Javier Montejano i Castañeda Soledad Moreno i Gómez Sandra Navarro i Gil Natalia Ordoñez i Lladró Julia Ramírez i Luján Pablo Tárraga i Pérez Francisco Tejada i Guillem Anabel Torres i Zahinos Mª Esther Vazquez i Moreno

Nous Components Comissió Infantil

FALLERS d’ HONOR Penya Valencianista “La Berni” Gloria Bellver i González Isabel Palomo i Vilalta Pascual Palomo i Vilalta Mª Angeles Segovia iSegovia Mª Carmen Navarro i Casas Laura García i Navarro Marta García i Navarro Verónica Navío i Tabasco Isidro Navio i García Consuelo Sánchez i Martínez

Jaime Antón i López Marc Belda i Cardaba Francisco Calero i Vázquez Marc Carrascoi Palamar Héctor Castaño i Rufián Sofía De Luca i Romero Ainoa Díaz i Clemente Daniel Díaz i Clemente Alejandra Lull i Mendoza Idoia Monzoi Amargós Dídac Olaya iMartínez Erica Recio i Hernández Sabina Recio i Hernández Alejandro Salvador i Ramiro Ainhoa Tejada i Acebedo Aroa Torres i Iraola

62é Premi a la Promoció de l’ús del valencia de la Generalitat Valenciana Menció d`honor per l’ús del llenguatge inclusiu en el Llibret de falla

FALLA GRAN 17

Llibret falla, premi Lo Rat Penat 10 Premi Secció autors novells Josep Bea Izquierdo Llibret falla infantil, premi Lo Rat Penat 7 premi Secció autors novells Raül Alapont Premis Sector Agrupació Rascanya 3er premi de paddel 4º Premi de Fútbol Sala Infantil Premi 1er Concurs de Betlems, Categoría A

TIL 17 N FALLA INFA

13


Quin

“retrato� , te este moniato

14


B

l’incom ustible

Quin

“retrato” , te este moniato

$l anNINOT _$l ¨ EXPO

NOSTRA FALLA GRAN

2018$l ¨

A_$l ¨

T $l aARTIS

XAVIER HERRERO

15


La falla ens vol contar, de forma graciosa i entretinguda, un breu resum, dels retrats al llarg dels anys i ens mostrarà alguns personatges retratats en l’últim any.

Quin

, “retrato” te este moniato

secció

XAVIER HERRERO

2 aB

$l a_LE M

A:l ¨

,

EXPLICACIÓ FALLA GRAN

A_$l ¨

T $l aARTIS

RA POBLE SOBE STA FE LA GA QUE PA

Trobarem des del clàssic retrat d’un rei pintat per Velázquez pujat al seu cavall de joguet, tratant d’inmortalitzar el típic retrat eqüestre fins als tan comuns selfies. Un rei, ben plantat, sense determinar, possa desafian per a l’artista i per a tots nosaltres. Els colors, font de diverstat, representen les diferens formes d’entendre l’art, i en definitiva d’afrontar la vida. La Gioconda, i el famós quadre del Crit, damunt d’una columna clássica rematen la nostra falla. Pareix que els pots trobar fins a les apps de segona mà que podem trobar a internet. Acompanyen el muntaje de la nostra falla, dos angelets, que representen els retrats de moda hui en dia, els selfies. Vaja par de moniatos trobem... Les Menines, reivindiquen el paper de la dona de hui en dia, i volen deixar de ser meres observadores, passan’t a ser part activa de la societat. 16

.......... Felipe VI Soraya Sáez de Santamaría, titellaire Major del Regne dalt d’un quadre cap avall de Felipe VI, (en clara al·lusió a la procedència del nostre artista), usa de titella a Mariano Rajoy, i tots nosaltres, representants per una silueta particularment innocent. Qui mana açí?


B

l’incom ustible

.......... Marató Un jove dins del taller “Dipatata”, organitzat per la associació valenciana AVAPACE, Associació Valenciana d’Ajuda a la Paràlisi Cerebral es realitza un selfie en una de les múltiples carreres organitzades a València. El corredor, no pot més, tots els caps de setmana els té ocupats. Voltes a peus, marxes, maratons, medies maratons...

.......... Retrats de l’any de Museu Un guia ens invita a visitar el museu del horrors, un seguretat vigila el museu amb retrats dels principals personatges polítics i del món faller, retratats durant l’últim any. És necessari vigilarlos fins i tot açi. Els reconegues? ......... No sense el meu selfie Aquesta xicona, rodejadada de sol i palmeres eni platja idíl·lica, dona enveja als seus amics per Instagram. Les xarxes socials són utilitzades per a donar a conèixer una falsa realitat. Els nous retrats, realitat o ficció?

A $l av_$ISIT

Il¨ A XAV

.......... First Dates faller La relació entre el president de la Interagrupació, Jesús Hernández i la de Pere Fuset, és un voler i no poder. Com anirà la següent cita, es donaran una oportunitat per a dialogar? 17


18


$l anNINOT _$l ¨ EXPO

NOSTRA FALLA

INFAN TIL 2018$l ¨

MIGUEL HERNÁNDEZ

A_$l ¨

T $l aARTIS

19


INFAN TIL

secció

EXPLICACIÓ FALLA

A_$l ¨

T $l aARTIS

MIGUEL HERNÁNDEZ a CLEMENTE 6

$l a_LE M

A:l ¨

L·$ a valentia que els xicotets trauen moltes vegades en afrontar el dia a dia és el lema de la falla infantil de la Berni.

MIGUEL

20

. . . . . . . . . . Aquells reptes que fins i tot quan som majors per a alguns ho segueixen sent, com podria ser anar al dentista i afrontar la por al dolor, o la valentia que les xiquetes afronten la por al fet de tallerles el pèl per primera vegada. Pel que sembla aquella xicoteta xiqueta ja no té por i ho ha afrontat tallant-se la trena com si es tractara d’una valquieria guerrera. . . . . . . . . . . El pànic que quasi tot xiquet té a la foscor, fins que trauen la seua valentia i ho afronten apagant la llum, però per si de cas la nostra xiqueta prefereix una xicoteta llàmpia de vela doncs la llum és més lleu i l’ajuda per a anar preparant-se per a apagar-la i afrontar-ho. . . . . . . . . . . I que dir de la valentia, a afrontar per primera vegada un ratolí, que segur que al final el xiquet de la nostra falla abillat amb la seua armadura ho afronta com un gran guerrer.

. . . . . . . . El xiqueta ja no te por d’anar a l’escola, es veu reflectit en l’espill como un gran guerrer, molt valent. Ningú mai mes li impedirà gaudir de l’aprenentatge a classe, amb els amics i el professor. . . . . . . . . . . La por al primer bany, també és una cosa del passat, els nostres valents protagonistes es divertixen amb l’aïgua. . . . . . . . . . . . Però per a gran guerrer, el que tenim ací, lluita contra les seues pors amb valentia, els trobem representats com una hidra de 4 caps. -Vencerà les seues pors? -Es farà amic de la hidra?


B

l’incom ustible

PASSATEMPS C·$ oloreja, l´’il.lustració realitzada per Juan Ramón Vázquez, per a la nostra falla d’aquest any. Dóna una volta a la falla, i ompli els diferents tipus de valentia que hauran d’afrontar els nostres protagonistes d’enguany. Ets prou valent per a trobar-les? .................................................................................... .................................................................................... ......................................................................... ......................................................................... ......................................................................... ....................................................................................

A $l av_$ISIT

E A MIGU

¨

21


#SOMGENTMONIATA

22

$l ES P

ORT SD

E

RIS

C¨


B

l’incom ustible

23


24


IVÀN IZQUIERDO I GARCÍA

,w

B

l’incom ustible

IVAN

DEL NOSTRE PRESIDENT SALUDA

#videosaludaivan2018berni

E·$ stimats fallers i falleres: Sóc Ivàn Izquierdo i García i aquest any sóc el president infantil d’aquesta falla “La Berni”. Com ja sabeu tots, sóc president per segona vegada, perquè em va agradar molt al 2015 i perquè la meua cosina Amparo és la FMI ; no l’anava a deixar sense president! Estic molt content de tornar a ser president i viure de nou aquesta experiència tan bonica, emocionant i agradable.

INFAN TIL

Sóc faller des que vaig nàixer el 4 de juliol del 2006, i sempre m’agrada vestir-me de valencià a les cercaviles…i sobretot anar a tots els actes i com no... es traques. L’estic passant genial amb Amparo, Mónica i Edu i sé que aquest any serà... la “BOMBA”. Gaudirem tots i totes d’unes falles completament meravelloses. Vos convide que vingau a compartir amb nosaltres tots els actes que tenim preparats. Visca València! Visca les Falles! Visca la Berni! 25


JUNTA DIRECTIVA

INFAN TIL

INFAN TIL

2018+¨

President Iván Izquierdo i García Vicepresidenta 1º: Ana Villanueva i Barberá Vicepresident 2º: Hugo Ponce i Giner Secretària: Carla Machancoses i López Tresorera: Raquel Machancoses i López Comptadora: Mireia Machancoses i López Delegada 1º: Elena Vicent i Belenguer Delegada 2º: Amparo Hernández i Soria

FALLERA MAJOR INFANTIL IXENT

PAULA SÁNCHEZ i GARRIDO

COMISSIÓ MASCULINA

$l GENT

26

Daniel Falcó i García Daniel García i Esclapés Álvaro García i Ramiro Bernabé Garí i Férez Hugo Gaspar i Villalba Martín Gomis i Mestre Adrián Hernández i Soria Marc Jiménez i Delgado Eduard Llistó i Estela Rafael Machancoses i Sánchez Diego Macián i Hernández Mateo Macián i Hernández David Martínez i Falcó Xavi Merino i Alfaro Alfonso Mora i Felipe

NA

ERNIA

TIL B INFAN

Leo Acebedo i Jiménez Adrián Álvarez i Gimeno Jaime Antón i López Marc Belda i Cardaba Lucas Bell i Villanueva Francisco Calero i Vázquez Marc Campos i López Dani Campos i López Marc Carrasco i Palamar Hugo Carretero i Machancoses Cento Carrión i Bea Hector Castaño i Rufián Nacho Comesaña i García Daniel Díaz i Clemente Jorge Estellés i Ferrando Sergio Estellés i Plaza

CORT D’HONOR

Enguany som 65 xiquetes i 48 xiquets 113 Infantils composen la comissió infantil

Nacho Morrió i Fernández Carlos Mota i Climent Adrián Novalvos i Sanz Dídac Olaya i Martínez Enzo Olaya i Martínez José Carlos Pineda i Castro Noah Ponce i Fernández Alejandro Ramos i Pineda Mario Rodríguez i Soriano Alejandro Salvador i Ramiro Diego Román i Sánchez José Vte Sánchez i Rozalén Jairo Serrano i Berzosa Àngel Serrano i Duarte Guille Soler i Araujo Jorge Santiago Villamón i Esclapés

Nayara Acebedo i Jiménez Paula Aparicio i Dols Tania Aucejo i Bordes Encarni Bancalero i Fas Esperanza Borredá i Bolinches Noelia Botella i Tomás Nora Carné i Sanchís Itziar Carrasco i Vía Carla Carrión i Bea Isabel Chunai Checa i Ortiz Lucía Climent i Villanueva Sofía De Luca i Romero Ainoa Díaz i Clemente Paula Escrich i Martínez Ángela Expósito Dubal Alba Ferreres i Palomo Paula Ferreresi Palomo Irene García i Ramírez Claudia García i Moreno

Carol Garrigós i Barberá Lucía Gastón i Pardo Eva Guerola i Torrubiano Lucía Gutiérrez i Moreno Sofía Ibáñez i Muñoz Jana Jiménez i Delgado Alejandra Lull i Mendoza Elena Machancoses i Sánchez Aitana Maroto i Machancoses Sheila Martínez i Cortés Alejandra Mascarós i Sebastián Blanca Mascarós i Sebastián Rebeca Mascarós i Sebastián Silvia Merino i Alfaro Idoia Monzo i Amargós Noelia Mota i Climent Paz Ndong i Fernández Nerea Novalvos i Sanz Andrea Paricio i Ramiro

Ángela Paricio i Ramiro Coral Pérez i Cosma Leyre Pérez i Pertusa Erica Recio i Hernández Sabina Recio i Hernández Laia Rodríguez i Ochando Aitana Rufián i Plá Daniela Rufián i Plá Alba Serrano i Duarte Lucía Soliva i Herráiz Celia Tarazonai Sánchez Ainhoa Tejada i Acebedo Clara Tornero i Andreu Lucía Tornero i Andreu Aroa Torres i Iraola Lucía Vicent i Belenguer Paula Vicent i Belenguer Ainhoa Vicent i Palmero Mar Villanueva i Barberá


B

l’incom ustible

RETRAT DEL NOSTRE PRESIDENT INFAN TIL

pPRESIDEN T I NFAN TIL 2015

Q·$ ue vos hem de contar d’Iván que no sapieu ja d’ell. És súper actiu, afectuós, un estudiant exemplar, enamorat de la música i amb un somriure que com ja us ha demostrat mai perd i li caracteritza. Faller des que va nàixer amb un gran somni, el de ser President Infantil. És cert que ho va complir en l’exercici 2014-2015, en el qual va gaudir de gom a gom del mateix, però el que mai va pensar és que el seu vertader gran somni s’anava a poder realitzar i és el de ser President Infantil juntament amb la “teta” Amparo.

No tenim el menor dubte que ho gaudiràs al 200 per 100, ja que junt Amparo i els vostres representants majors Mónica i Edu formeu un equip extraordinari on els riures i l’alegria estan garantides. Tant els papàs com la resta de la teua família estarem sempre al teu costat així com la teua gran comissió infantil de “La Berni”. Et volem molt. Els iaios. 27


PERAMPARO A A$l mparo, flor blanca de primavera. El teu nom destil·la candor, desperta i graciosa fallera, i enguany…Fallereta Major. Q$l uan sentes coets a les despertades, no t’alçaràs perquè ja ho estaràs, sempre per davant de les tronades com ens tens acostumats. A$l questa comissió fallera que sempre ha sigut la teua, desitja amb tot el seu cor que amb la teua gràcia i amor sigues la nostra fallera. Princeseta amb preciosos vestits La nostra Regina Infantil.

28


#videosaludaamparo2018berni

SALUDA DE LA NOSTRA FALLERA MAJOR INFAN TIL

amb Edu i Mónica, els mitjors companys que podia tindre en aquesta aventura. Aprofite per a donar les gràcies a la comissió infantil, per acompanyar-me i ferme passar tants i tants bons moments.

F·$ allers, falleres, fallerets, falleretes, veïnat i gent amiga de la nostra comissió. Un any més, ens trobem al final de l’exercici, i és ací on vull cridar-vos a compartir amb mi la il·lusió de ser Fallera Major Infantil. És per a mi un orgull, representar a la xicalla de la falla i passar a formar part de la seua història. Arriba la setmana fallera, una setmana on es concentra i esclata el treball de tot l’any, i que espere gaudir-la amb tots vosaltres, amb el meu tete Ivàn, que no ha dubtat en acompanyar-me aquest any, i

Així com a la Delegació d’Infantils, la Junta Directiva i la resta de la comissió, pel seu treball, sacrifici i entrega. Sense tots vosaltres, res seria possible. I ara faig una crida en el meu nom i en el vostre també, a tots els xiquets i xiquetes del barri, perquè vinguen a la Berni a compartir amb nosaltres un món ple d’alegria, de color, de música i foc. Els cride a VIURE LES FALLES. I esperant que siguen inoblidables i desitjant vinguen plenes de germanor, soles em queda dir, Visca València, Visquen les Falles i Visca la Berni 29


30


FALLA MARQUÉS DE MONTORTAL BERNÍ I CATALÀ

FALLERA MAJOR INFANTIL 2018$l ¨

AMPARO ÁLVAREZ I NAVÍO

31


#SOMGENTMONIATA

33


RETRAT DE LA NOSTRA FALLERA MAJOR E·$ nguany sí... Recorde el moment en què la Secre va dir el teu nom, i encara m’emocione. Per fi Amparo, s’ha complit el teu somni, el meu i el de tota la família. Ets la Fallera Major Infantil. I em demanen que escriga per a tu en el teu Llibret. Intentaré explicar-vos un poc de la vida fallera de la vostra Fallera Major Infantil. Amparo tenia pressa a arribar, i va nàixer un fred 25 de Novembre, un mes abans del que esperàvem. Era molt, molt xicoteta, molt bonica i molt , gràcies a açò, en poc temps va agafar pes i es va igualar als bebés de la seua edat. A més de fartona, era molt, molt, però que molt plorona, els que la coneixeu des que va nàixer, segur que esteu somrient en llegir-ho i acordar-vos. Com plorava.... Fallera des d’abans de nàixer. Gens més saber que era una xiqueta, i una vegada decidit el seu nom, el primer que vaig fer va ser apuntar-la a la falla. I en la falla s’ha criat, en la falla ha crescut, envoltada de tots vosaltres. Amb dos mesos, es va vestir de fallera per primera vegada. Era la membre més xicoteta de la falla, i va anar a arreplegar juntament amb la Comissió Infantil, el Bunyol d’Or amb Fulles de Llorer Col.lectiu. Va començar a caminar una mica abans de complir l’any, i ho va fer en el Casal, agarrant-se a l’Estandart en la Proclamació de la F.M.I d’aquell any. Quan sentia l’Himne de València, estiguera on 34

INFAN TIL

estiguera, deia: “han posat la cançó de la falla”. L’Himne era nostre!. Com a nostra era “la planta baixa”, Amparo deia que “la planta baixa és de tots”, ella la veia com una prolongació del Casal, on entrava i eixia com volia, amb el seu Ricardo... anaven a veure pardalets, a menjar papes, o simplement a estar allí, perquè a ella li agradava i el consentidor de Ricardo li’l permetia... i tot açò Amparo, no ho oblida. Li encantava jugar en el Casal amb els majors, i era feliç perquè “anava d’embalum”. I cuidar als xicotets.... com li agrada!, diu que vol ser professora i crec que valdria per a açò, veurem que li ofereix el futur.... però més fàcil és ser professora que ser Fallera Major de València o Princesa d’Astúries, que és el que li va dir en un lliurament de Premis Berni a la Fallera Major de València, quan li va preguntar que volia ser de major. Enguany a més ha tingut la sort d’estar envoltada de gent estupenda, de Edu, de la seua Moni i del tete Ivàn que no ha dubtat a acompanyar-la en enguany especial, si intentem quadrar-ho, no ho aconseguim, impossible.... però la vida a voltes és meravellosa i ens té sorpreses reservades i cal gaudir-les. Per açò filla, continua sent com eres, una bona xiqueta, i obri bé els ulls, que no se t’escape gens, agraeix tot el que t’està passant i gaudeix, si tu ho fas, la resta ho farem al costat de tu. Mamà.


B

l’incom ustible

EL PRIMER DEL NOSTRES RETRAT BEBERNIAN

@S

T

T

le ustib omB l’inc

AROA TORRES I IRAOLA 02 - 4 -2017

SOFÍA DE LUCA I ROMERO 22 - 9 -2017

HÉCTOR CASTAÑO I RUFIÁN 0 2 - 5 -2017

ALEJANDRO SALVADOR I RAMIRO

MARC BELDA I CARDABA

25 - 3 -2017

28 - 3 -2017

MARC CARRASCO I PALAMAR

DÍDAC OLAYA I MARTÍNEZ

01 - 12 -2017

26 - 12 -2017

35


36


B

l’incom ustible

EN BLANC I NEGRE I·$ gual que altres vegades m’han demanat que escriga per al llibret sobre fallers que han mort durant l’exercici, ara em demanen que escriga un xicotet text per la mort de Ricardo, el meu germà. Vos assegure que és molt diferent i molt més complicat. Ricardo era l’home tranquil, el que no tenia pressa. El que es vestia només per a l’Ofrena. El que preferia la jaqueta blava del taller al trage de valencià. Era el faller de casal diari. El de reparar taules soltes, el de fer escenaris a prova de bomba, el de la vella carrossa de la qual ningú ha caigut encara, el de l’andami, el de les valles i les escales, el dels cables, el que provava les bombetes en el microones a veure que passava, el que col·locava les taules de forma perfecta perquè, encara que estrets, cabérem tots al casal, el que m’embolica amb les primeres llums del carrer que duraren i duraren... El més major del seu equip de futbol de la falla, el capità, el defensa central amb més targetes de la història del món mundial, el més dur. El que no perdonava la sesta, el de gitar-se prompte hi haguera el que hi haguera en la falla, el que tot ho trobava fàcil si es podia fer amb quatre ferramentes.... Senzill i simple, era el que es veia. No hi havia rerefons ni doble cara. Menfot fins a la sacietat, sempre va fer el que va voler i quan va voler per molt que després de pegar-li el sermó, assentira amb una “cabotá” per a després fer el que ell volia.

El que va passar d’anar a arreplegar el bunyol de brillants perquè li donava igual. “Jo no vaig. A mi que me’l pose la nostra Fallera Major en el casal” Així era el meu germà. Rival obsessiu, que no enemic, de José Esteve fins al punt de voler alçar un mur en Pedro Cabanes, el que havia d’encendre les llums del carrer almenys un dia abans que ells, el que ens va tindre unes falles sonant per megafonia “El gato que está tristeyazul” perquè els nostres veïns van plantar u. I cabrejat perquè damunt els van donar premi. Satisfet de, que per error, ens portaren el seu sopar de la planta. I ens la menjàrem. Punxant a totes hores a Ximo, al nostre Ximo, al què volia a mort. “Que si este any vorem quant posem les banderes”, “que ja vorem quant et planten la falla infantil”, “que va tot endarrerit”, “que ja veurem quant ve l’artista”.... Durant els últims catorze mesos se li han anat amuntonant i acumulant complicacions i més complicacions a la seua terrible malaltia. En eixe temps mai ha estat a soles. Sempre amb gent al seu costat. La família per descomptat, però també vosaltres, eixa família que, sense ser de sang, era a la primera que veia quan tornava cada dimarts de la seua sessió de químio. En la seua falla amb els seus amics, amb les seues xiquetes de l’ànima, en el seu entorn, se li veia satisfet. Apreciat per tots els que el tractaven de forma més pròxima, pels que el coneixíeu més temps, gaudia de les estones més simples i senzills.

Darrere de la careta protectora de la llum blavosa i hipnòtica de l’aparell de soldar, sempre estava Ricardo, preocupant-se que els xiquets no miraren la llum que danya la vista. “Que no miren el xiquets la llum. Emportatel’s”. I ara, Déu ha de tindre una obra important, una obra d’envergadura, perquè capritxosament i sense deixar-ho jubilar-se i descansar, se l’ha portat. I ell, aquesta vegada sense careta, ha seguit la llum. On estiga que es preparen. Ha arribat Ricardo, el meu germà.” Retratant a: Ricardo Gil Climent. MªJesús García Reig va faltar el 22 de maig de 2017. Sempre lligada al món de la falla d’una o altra manera, darrerament a través dels seus nets i la seua germana Tere. Fins sempre.

37


“La Berni retorna novament enguany pisant fort. Al comandament de l’equip de treball d’aquesta comissió del sector Rascanya es troba Joaquín Checa, que encapçala un grup format per vora 10 persones. La construcció de les peces que el conformen s’inicià el passat mes de setembre, tot i que el muntage es retardà fins a l’octubre a causa que la representació està situada sobre l’escenari del casal. Amb fusta, escaiola, tela, poliespan, pintura i cartolina, entre altres materials, han elaborat un fabulós betlem que compta amb unes 200 peces. Entre les diferents escenas representades es troba una rèplica exacta a mida maqueta del castell d’Herodes, envoltat de carrerons que enllacen amb totes i cadascuna de les escenas del naiximent: l’anunciació de la Verge Maria, el somni de San Joseph, la cerca de posada de la Verge i Sant Josep i, com no, el naiximent del xiquet Jesús que en tot moment està enllumelnat per un gran estel situat en el firmament.”

A·$ ixí descrivia J.C.F. el nostre Betlem com

a guanyador del segon premi del concurs que convoca. D’un “fabulós” Betlem parla. De fusta, escaiola, tela, poliespan, pintura i cartolina i d’una barbaritat de figures. Però sobretot parla de treball, 38

de molt treball. D’un Betlem que, igual que els monuments fallers desapareixen sota les flames, també desapareix passada la seua funció i és creat des de zero, cada exercici. Un betlem que per qüestions d’espai ha de començar-se tard, la qual cosa sotmet a més estrès si cap als qui participen en la seua construcció, bernianos i bernianas dirigits per l’arquitecte en funcions Joaquín Checa, que perden hores d’oci, d’estar amb les seues famílies, de la seua vida al cap i a la fi per a crear països, ciutats, pobles, mars, rius i escenes. De dia i de nit. I repetisc, del no-res. No vaig a dir que tot és perfecte i que són com una cadena de muntatge de la Ford; per a què mentir, hi ha moments que semblen pollastres sense cap. I s’enfaden i peguen crits i volen camins perquè les figures puguen anar d’un poble a un altre i es desesperen de veure bromera en el riu, i no hi ha prou escaiola, ni arena, ni taulers en el casal ni ampliacions suficients para tot el que imaginen, però al final funcionen com una maquinària, estranya açò si, però una maquinària en la qual cadascú té una funció i un objectiu. A més crec que li’l passen bé, molt bé, i aconsegueixen fer grup, reforçar amistats, fer falla en definitiva. I açò és per al que es treballa (i molt dur) en una comissió fallera: òbviament no és per guanyar diners, ni tan sols per un premi (encara que senten molt bé), ni per un interès particular o individual. Es treballa per l’orgull comú, per complir somnis, per una il·lusió compartida, per col·laborar i participar, per amistat, per veure a la teua comissió i també al teu veïnat orgullós de l’aconseguit.

Darrere d’una comissió com la nostra hi ha molt treball i esforç i ganes. Premis Berni, Betlem, Llibret, actes de festejos, protocol i infantils i tot el que comporta traure avant el seu dia a dia és gràcies a persones que ho donen tot, pero també per als que aporten un poc, un granit que fa arena perquè tot suma i fins i tot és gràcies als que no resten, que també es important. En una època en què tenim mil obligacions, família, treball i vides complicades i estressants a les que li falten hores, trobar a qui estiga disposat a donar el més valuós que té, el seu temps, cada vegada és més complicat. Esperem que mai desaparega la manera altruista d’entendre el treball en una comissió, ni les ganes de fer coses i de millorar, ni l’ esperit treballador i grupal. És una sort poder pertànyer a una comissió i formar part d’aquest meravellós món de les Falles. I més sort encara ser de la Berni i viure l’experiència d’envoltar-se d’éssers especials, que somien en gran amb poc, imaginatius i creatius fins a l’excés, treballadors, que s’apunten a competicions d’esports dels quals no tenen ni idea (i és que fins i tot guanyen!), que no se senten menys que ningú i si capaços de tot, que criden, estressen, ploren i riuen, que s’acorden de les coses a última hora, que porten a l’extrem el “horari faller”, que se salten terminis i normes, que no volen que les cremen mai i que sobretot són capaces de gaudir com ningú. Bernians i bernianes de tota la vida o recentment incorporats cal seguir fent coses fabuloses, i per a aço haurem de “retratarnos” i colaborar a fer encara més gran nostra falla. No pot esperar-se menys de la gent moniata.

#SOMGENTMONIATA

RETRAT MONIATO D’UN ANY


B

l’incom ustible

RETRAT PREMIS BERNI XVII EDICIÓ

-Comissió Candidatura de les Falles a Patrimoni Inmaterial de la Humanitat: Per la constància, dedicació i lluita per preservar l’herència cultural valenciana, comissió redactora de l’expedient format per Jorge Miguel Guarro Monllor, Gil-Manuel Hernández i Martí, Josep Lluis Marín i Garcia, Pepe Martinez Tormo i Javier Mozas Hernando. Els premiats d’aquesta edició i que pasen a formar part de la historia del Premis Berni són:

E·$ l passat 7 d’Octubre a la comissió Marqués de Montortal Berní i Català ens vam vestir de gala.

L’ocasió ho mereixia, un any més es va celebrar la gala d’entrega dels Premis Berni que des de 2001 otorga la nostra comissió en l’objectiu de rendir homenage a aquelles persones o institucions que per la seua vocació, professió o afició resalten, mantenen o difonen la cultura o les tradicions valencianes en esta dessetena edició.

-Amparo Fabra: Gran indumentarista coneixedora de les característiques de la vestimenta valenciana, la seua dedicació, el seu meticulós gust i la seua distinció li ha suposat aquest reconeiximent. -Falla Plaça de l’Arbre: la promoció de la cultura valenciana, mitjançant la celebració anual del Cant de l’Estoreta durant més de cinquanta anys. -Federació de Falles en Especial Ingeni i Gràcia: preservar l’esperit crític i satíric dels monuments fallers mantenint viva els ancestres del món faller.

-Raquel Alario i Bernabé Fallera Major de València 2017: representant irreprotxable de la nostra ciutat i les seues festes, les falles allà on ha acudit. Sense dubte va ser una nit mágica compartida per la gran familia que forma la nostra comissió i amenitzada per una rifa realitzada gràcies als col. laboradors: L’ Armari de fallera, Art Antic i Álvaro Moliner. Des de la delegació encarregada dels premis Berni només podem agrair a tots i a totes els que d’una manera o altra formareu part d’un acte aixi. Vos esperem al any que ve a la XVIII edició. 39


RETRATANT DELS NOSTRES REPRESENTANTS

MÓNICA 40

EDUARDO


B

l’incom ustible

RETRATANT DELS NOSTRES REPRESENTANTS INFAN TILS

41


4. Quin és la teua paraula favorita? E.- Calma. M.- Feliç. 5. Si fores un acte faller, quin t’agradaria ser? M.- Presentació o Exaltació com no... E.- La sesta de després de l’acte faller.

V·$ oleu conèixer, un poc més als nostres representants de la comissió major per al 2018? L’equip de redacció del llibret, els ha fet unes preguntes per a veure com ens responien, han estat molt, però que molt...moniatos. Concretament 21 preguntes. 1. Si només pogueres tenir un hobby, quin seria? Moni- Viatjar. Edu- No poden ser dos? Escoltar Música. 2. Si pogueres anar a sopar amb un personatge històric retratat a algú quadre famós amb qui aniries? M.- Monalisa. E.- Cristóbal Colón. 3. Quin és la bogeria més gran que has comés en la teua vida? M.- Ha ha ha. No sé. Segur que com totes les xiquetes tallar-me el pèl a soles.. E.- Ser president de falla juntament amb els meus amics. Realment una bogeria, però bona bogeria no ho dubtes. 42

6. Preferiries viatjar a les falles del futur o a les del passat? Per què? M.- Passat. E.- Les del futur han de ser flipants, amb hologrames i en 3D. 7. Com et descriuries en 3 adjectius? M.- Riallera, desastre i revoltosa (pareix la Biquina) E.- Calmat, pacient i exigent. 8. Quin és el teu refrany o cançó favorita? M.- M’agraden moltes cançons. Però em quede amb “Corazón partido” d’Alejandro Sanz. E.- Sunday bloody Sunday (U2) 9. De quina forma equivocada et jutja la gent que encara no et coneix? M.- No sé. Açò no hem deurieu preguntar a mi. E.- Ni idea, no m’importa. 10. Després d’unes falles de gom a gom, on serien les teues vacances ideals? M.- Qualsevol lloc sense massificació de gent. E.- En els esculls de la barrera de coral d’Austràlia. 11. Si hagueres de ser d’una altra falla, de quina falla series? M.- Crec que no podria ser d’una altra. E.- Hi ha més falles?

12. Quin és el teu ninot favorit de l’exposició del ninot del museu faller, què ens han contat que heu anat fa poc...? M.- Na Jordana 1988. A.Villanueva Pentinant a la fallera. E.- No recorde de quina falla és però em va cridar l’atenció un que estaven fent equilibri sobre una corda. Jo vaig pensar …! Mira com nosaltres per a quadrar el pressupost! (Conca-Bisbe Amigó.1980 Julián Puche. Corda fluixa.) 13. Què 3 qualitats aprecies més en un faller? M.-Treball constant, conservar les tradicions valencianes i sobretot les ganes de festa E.-Treballador quan toca ser-ho, divertit quan toca ser-ho i el compromís amb els altres quan ho has fet públicament. 14. Si pogueres aprendre a fer alguna cosa nova, què elegiries? M.-M’agrada el treball dels artistes fallers. I m’encanten les treballs manuals. Crec que se’m donaria bé. E.-Màgia. Imaginar-vos para que. Ho deixe a la vostra imaginació.

17. Quin és l’objecte més rar de la teua habitació/casa? I el de la falla? M.- La meua Rosaura. Ha ha ha. I en la falla un tub de carcassa rebentat E.- No tinc objectes rars a casa. En la falla algun dels centenars de xicotets trastos que pots trobar per qualsevol armari. 18. Quin ha sigut l’última mentida que has dit? (esperem que no ací....) M.- Sóc bastant graciosa. Tinc un humor net i tot el món es riu amb mi E.- No esmente, açò a voltes no agrada. A voltes és necessari dir alguna mentideta per a no fer molt dany. 19. En la Berni et coneixem bé. Quin tipus de sentit de l’humor consideres que tens? M.- Sóc bastant graciosa. Tinc un humor net i tot el món es riu amb mi E.- Com ja em coneixeu sabeu que sóc una persona que no té molta corretja, com se sol dir, encara que tinc el meu punt eh? Bastant àcid i sorneguer. Des del punt de vista d’un xiquet seria bastant burlaner.

15. Quin és el millor record de la teua infància? M.- Buf... Tinc molts. Però com fallera record molts com els anys dels meus germans de presidents. E.- No em ve de gust molt contestar-te a aquesta pregunta, però banalitzant una mica la resposta els estius en el poble. Quins estius!

20. Si fores graffiter per un dia on faries el teu primer i últim graffiti? M.- En la paret de la meua habitació E.- En la persiana d’una planta baixa… En el d’una falla estaria bé. Sempre amb permís clar.

16. Ven-te com FM/President Quin seria el teu eslògan? M.- No és per impressionant, però sóc Fallera Major. E.- Vos recorde que el meu és circumstancial, som 4 realment. Jo particularment em considere bon gestor, però és impossible fer-ho bé sense les altres 3 fitxes de l’equip. Cada part de l’engranatge ha de funcionar bé individualment i en grup i ací ha estat el nostre encert.

21. Quin és la millor pregunta que t’hem fet o et podríem fer,? Si no l’hem fet, fes-te-la i contesta! M.- En aquesta no se que dir-vos¡... ha ha ha E.- La de la sesta... Ah no!!!!, que la sesta ha sigut la meua resposta. ................................................................................. Moltes gràcies als dos, Esperem i desijtem gaudir amb vosaltres d’aquestes falles 2018 a la Berni.


B

l’incom ustible

V·$ oleu conèixer, un poc més als nostres representants de la comissió infantil per al 2018? L’equip de redacció del llibret, els ha fet unes preguntes, hem fet un resum:

AMPARO

IVÀN

També, com a Amparo, li agrada tot de la falla, sobretot la simpàtica que és la gent amb ell. Està feliç dels seus companys Edu, Mónica i Amparo. Diu que ho acullen i que l’única cosa dolenta dels majors és que són un poc “puñeteros” . Mónica la que més afig. El seu llibre favorit és Futbolísimo i la seua pel·lícula “El Rey León”

A Amparo, nostra FMI el que més li agrada d’ella mateixa és el seu pèl. I la seua veu cantant. Segons ella és una bona estudiant i saca bones notes, del que està molt orgullosa. Gaudeix cantant, i ara li encanta jugar i portar a totes parts a Jimena Encara que és valenta, confessa que la seua por és el dentista, encara que cada vegada menys, perquè ja és major. Òbviament de la falla li agrada tot, no veu gens dolent. Està feliç amb els seus companys de viatge, Edu, Mónica i Iván. Estan molt units, són molt divertits i la cuiden molt. No hi ha gens que li agrade poc d’ells, encara que reconeix que Mónica els chincha molt.

El seu llibre favorit és el Diari De Mickey, la seua pel·lícula Matilda. Qualsevol cançó que posen en Cadena 100 li encanta. El seu menjar preferit les llenties amb xoriço, però les de la seua iaia. El seu color és el blau i l’animal que més li agrada el gat. Els actes fallers que espera ansiosa són la presentació i l’ofrena. De la seua família, qui esperava amb més il·lusió que la nomenaran (per fi) fallera major infantil era la seua mare i els seus iaios. Es porta molt bé amb la majoria de les falleres majors infantils de l’agrupació: María de Pare Viñas, Zahira de Músic Espí, Sara de José Esteve, Itziar de Santiago, María de Pedro Cabanes.

En música, a part de la Banda Juvenil Santa Cecilia de Puçol, on toca i que és la seua preferida en el món, el seu grup favorit és Mecano. A Iván, el nostre presi Infantil li costa molt dir alguna cosa que li agrade d’ell mateix. Ho pensa i repeteix la pregunta cercant una resposta. Al final decideix que “traure bones notes” és del que se sent més orgullós de si mateix.

El menjar que més li agrada són les llenties amb arròs. Les faça qui les faça. El seu color el blau fosc i el seu animal l’hàmster

El seu hobby, la qual cosa mes li agrada fer és tocar el trombó.

Quant a qui li feia mes il·lusió que tornara a ser president infantil de la Berni era a Amparo, la seua companya FMI

La seua por, ja “un poc” superat és la foscor, estar o quedar-se solament a casa. Però afirma que cada vegada menys.

L’acte, per descomptat l’ofrena. I els presis amb els quals millor es porta Mario de José Esteve i Carles de Diputada. 43


Pàg. 2.- Momento Café Pàg. 10.- Estrella Damm Pàg. 14.- Sercyval Pàg. 18.- Torres Distribucions Pàg. 30.- Candyclars Pàg. 34.- Pascual Marti Pàg. 36.- Caixa Popular Pàg. 44.- Dinars Pàg. 45.- Administració de Loteria Nº 14 Pàg. 46.- Piroquiles Pàg. 57.- Manuel Vicente Belda Correduria de Segurs Pàg. 48.- Opticalia Claramunt Pàg. 49.- Clinica Dental Navarro Tello Pàg. 50- Hospital Veterinari Constitución Pàg. 51.- Panaderia Masa /MIgas Pàg. 52.- Montecarlo Espectàcles Pàg. 53.- Sport Center Kazoku Sport Pàg. 54.- Farmàcia Contells Pons Pàg. 55.- Esmont Fotogràfs Pàg. 56.- Pintura Mural i decorativa Cristobal Pedregosa Pàg. 57.- Autoescuela Mastercar Pàg. 58.- Clinica Jesús Rubio Fisioteràpia Pàg. 59.- Decourba Decoració Urbana / Cercavila Indumentària / Artesania Llope 44

,

ELS RETRATATS COL.LABORADORS

COL.LABORADORS//· 2018·$

GRACIES

Pàg. 60.- Nuhalos (productes per a l’hosteleria) / Suviflor Floristeria Pàg. 61.- Dacsa/ Panaderia Alcañiz / App de la falla Traca Pàg. 62.- Cleaner Max Servicis Integrals de Neteja / Aixi Som Articules Publicitaris. Regals de empresa Pàg 63.- Farmàcia Font / Restaurant Alcañiz / Xurreria Casa Piloto Pàg. 64.- Calçats Polo / Joies Eloísa Pàg. 65.- Forn F. Doménech / Perruquers Lop/ Bar La Bodegueta Pàg. 66- Gloria Barberá Saló de Perruqueria / Hogarbés Cooperativa Integral de Consum i Vivenda Pàg. 67.- Electrodomèstics Cuevas / Isaval / Talleres Toledo Pàg. 68- Bisbal Paelles Monumentals / Farmàcia 24 Hores Marco Merenciano Pàg. 69.- Creacions Gibar Artícles de Bijuteria / Navarro Gil Asesores / Farmàcia Mercedes Díaz Pàg. 70.- Reme Bernat Cortinatjes i Estètica/ Estilistes Mary Cruz /Frutes i Verdures Maribel Contraportada interior 1 Viu-bé Contraportada temàtica Estrella Damm


B

l’incom ustible

45


COL.LABORADORS//· 2018·$

46


B

l’incom ustible

47


COL.LABORADORS//· 2018·$

48


B

l’incom ustible

49


COL.LABORADORS//· 2018·$

50


B

l’incom ustible

51


COL.LABORADORS//· 2018·$

52


B

l’incom ustible

53


COL.LABORADORS//· 2018·$

54


B

l’incom ustible

55


COL.LABORADORS//· 2018·$

56


B

l’incom ustible

57


COL.LABORADORS//· 2018·$

58


B

l’incom ustible

59


COL.LABORADORS//· 2018·$

60


B

l’incom ustible

61


COL.LABORADORS//· 2018·$

62


B

l’incom ustible

63


COL.LABORADORS//· 2018·$

64


B

l’incom ustible

65


COL.LABORADORS//· 2018·$

66


B

l’incom ustible

67


COL.LABORADORS//· 2018·$

68


B

l’incom ustible

69


COL.LABORADORS//· 2018·$

70


B

r LA.BERNI//!”· 2018·$ El present llibret paticipa en els PREMIS DE LES LLETRES FALLERES 2018 El present llibret ha participat en la convocatària dels premis de la Generalitat per a la promoció i ús del València per als llibrets de la ciutat de València

l’incom ustible

RETRATS

llibret de la A.C. falla marqués de montortal berní i català

DE...

PART TEMÀTICA SUMARI

18

01

Sumari

n el Retrat e y g n e l’e in temps d ia i la gràc nso lo A s ré And

20

a Eter n e d t tu joven alla f t r l’a sbrí Iván E

17

viu de València Xavi Bea / David de Limón

02Retrat

Esta comissió ha rebut una subvenció de la regidoria de Cultura Festiva per a les activitats de les Falles del 2018

Breus Pinzellad e María Am s paro Olivares 08

i ricatura t n a in am ia falles, c la històr n e ts jun ndreu Carles-A z e d Fernán

Edita: A.C. Falla Marqués de Montortal Berní i Català D.L: V-331-2011 Adreça: C/Berní i Catalá 9 46019 València Tel.96 326 45 59 Email: laberni@laberni.es Coordina: Equip de llibret Xavi Bea / MªJosé Moser Publicitat: José Muñoz Disseny i maquetació: www.panalfallero.com Portada: Panal Fallero Facebook: fallalaberni (comunitat) soydelaberni (grup) Instagram: @fallalaberni Youtube: Fallalaberni ()=¨ Issuu.com/fallalaberni

Els poderosos i els seus retrats Rafael Company

26 27Falles

Blanques, retrats fallers Manolo GIl

Retratats Ana José Segura 29 Retrat

d’una València en blanc i negre l’incombustible

Canvi de focus Cristina Doménech

24

15 Ca

13

Retrats Incomplets Teresa Broseta

22

L’importància del somriure en els retrats SOS, clinica dental

Joan, sigues valent Eva Marco

38

Els il·lustradors, pintors, gravadors i altres dibuixants Manolo Sanchis

36

32

1


l’incomBustible

RETRATS DE...

$ De segur que us estareu

preguntant què és açò de l’incombustible. No us espanteu, és el nom amb el qual hem volgut batejar al nostre llibret, el de la nostra falla. Perquè és una publicació anual i volíem donarli nom. Perquè s’el mereix. El llibret és i serà incombustible, i en finalitzar les falles, juntament amb els records serà l’única cosa amb la que ens quedarem. fallero.com

Col.laboració especial: Col.laboració articles: Xavi Bea / David de Limón, Ana José Segura, María Amparo Olivares, Carles-Andreu Fernández, Andrés Alonso, Ivàn Esbri, Teresa Broseta, Manolo Gil, Crisitina Doménech, Rafael Company, SOS clinica dental, Manolo Sanchis, Eva Marco. Qualsesevol forma de reproducció pública d’esta obra només pot ser realizada amb l’autorizació dels seus titualrs. Dirigisca-se a la delegació del llibret si està interesat en algun fragment d’esta obra. Els comentaris i opions de cada col.laborador son propoetat d’ell mateix, i l’Associació Falla Marqués de Montortal Berní i Català, no se’n fa responsable. 2

La imatge gràfica que li hem donat, no anava a ser menys, conta amb la nostra benvolguda B siluetada, modernitzada i actualitzada. Presentació feta. Poc a poc ens familiaritzarem amb el seu nom.$ Benvingut Llibret 2018. Benvingut incombustible.


B

l’incom ustible

RETRATS

INTRODUCCIÓ PER

l’incomBustible

L·$ a trajectòria llibretera en la Berni, ja té un buit important en les nostres prestatgeries (o almenys açò intentem). Any darrere any, comencem a buscar idees i continguts per a realitzar un llibret, divertit, creatiu i cultural. Cal començar a moure fitxes i demanar les millors col·laboracions. Aquest any ho vam tenir fàcil, i després de conéixer el lema de la falla gran: “Quin retrato té este moniato”, pensàrem que era una bona forma d’unir els diferents articuls, relacionats directa, o indirectament, amb la nostra comissió, i amb la nostra ciutat. Parlarem de la importància dels retrats, de la visió personal, pròpia o aliena, que tenim de la nostra ciutat, de la nostra cultura, de la nostra llengua i tradicions i, com no, de la nostra vida i dels que ens rodejen. Perquè estem envoltats de retrats. Per exemple, la Falla que plantem cada març al carrer en si no deixa de ser un retrat immòbil de la societat i els seus problemes, retrat el qual plasmem perquè siga notori, per a fer-nos reflexionar. I és, a la mateixa vegada, un retrat secundari, perquè parteix d’un primer retrat, com si fora la radiografia d’un fetus: l’esbós de la falla.

Aquelles falles, que parlen de la nostra ciutat i de nosaltres, els plantem en els carrers d’una València la qual ha sigut retratada per grans genis com Joaquín Collado, i que hui en dia canvia constantment el seu aspecte gràcies a altres genis, aquesta vegada amb spray en mà i ganes d’omplir de color els nostres carrers, com el graffter David de Limón.

DE...

Els ninots de les falles representen tant persones il·lustres, d’aqueixes que tenen grans retrats fets a mà en llenços soporífers però que en certa manera il·lustren el pas del temps i l’evolució de la vida; com a persones més corrents, del carrer, nosaltres i els nostres veïns, immortalitzant-nos constantment en innombrables selfies per a les nostres xarxes socials, mostrant la millor dels nostres somriures, és a dir, el millor retrat del nostre estat anímic. Dia a dia, emprem els mètodes que tenim a mà per a retratar la vida en la qual vivim (quadres, postals, caricatures, esbossos, literatura, fotografies, ...) però quan arriben les Falles, el primer dels retrats de l’exercici és precisament aquest, el llibret, on podem plasmar la nostra gent, la nostra visió de València i la seua cultura, l’ocorregut el passat exercici i tot el que tenim planejat per al 2018. Un retrat de nosaltres fet si, per nosaltres. 3


RETRATS DE...

RETRAT VIU DE VALÈNCIA

1.

PER Xavier Bea i Carrillo / David de Limón T·$ al vegada no ho sàpies, però la ciutat de València és una de les “meques” de l’art urbà. Turistes graffiters1, aficionats o simples curiosos de tot el món arriben fins a la ciutat per a admirar els murals en les seues parets i places i fins i tot s’han creat diverses rutes de grafiti per València en les quals descobrir el street art que atresora. No ho deixes escapar, l’art urbà és ja cosa imprescindible que veure a València. En quin lloc podries trobar una muralla de l’Edat Mitjana que protegeix uns grafits del segle XXI? A València, en ple barri del Carme. Ací la història de delinqüència i degradació que acompanya a l’art urbà –en la ment de molta gent és així– es converteix en tot el contrari: salvació i recuperació de carrers i places pràcticament abandonades. És clar que els graffitis en la nostra ciutat no són només el que es coneix com a pintades o simples signatures als quals estàvem acostumats amb un propòsit més vandàlic que artístic. Els graffitis de València són autèntiques obres d’art que conviuen o amb altres obres de street art o urban art– que decoren façanes, persianes de comerços, murs… i que fan que els turistes de la capital del Túria es paren enfront d’ells a admirar-los juntament amb els mateixos veïns que se senten orgullosos de l’art que decora els seus barris. Al passat es va quedar a catalogar aquests actes solament com a vandàlics, tant és així que algunes iniciatives han sorgit d’ací, els veïns i institucions, amb la intenció de recuperar els seus carrers les han decorat convertint-les en xicotets museus i en noves rutes imprescindibles per a una visita a València. Un exemple d’obra recent és el mural creat en la ciutat fallera de València i promogut per l’Ajuntament per a revitalitzar la zona.

4

Especialment en els carrers i places del barri del Carme, l’arquitectura medieval de la Llotja de València, l’art sacre de la Capella Sixtina valenciana (Parròquia de Sant Nicolau), s’estan mesclant amb el spray, els aerògrafs i els pinzells i s’estan convertint en visita obligada de turistes i como no, dels propis valencians. Són tants i tan diferents que és difícil trobar un fil conductor entre les demostracions d’art urbà que decoren les seues parets. Tot val per a decorar un barri que s’ha convertit en un museu a l’aire lliure i viu: blanc i negre o color; abstractes, caricaturescs, de ciència-ficció o realistes; bellesa o denúncia; amb spray, amb aerògraf, amb pinzell o, encara que queden fóra de la categoria de graffiti, fins i tot lones amb fotografies. Açò sí, les obres, són efímeres. Es van degradant amb el pas del temps i van canviant. És un museu sense dipòsit: l’art es crea, s’exposa i es canvia. Aquest fet fa que es convertisca en un retrat viu d’una València nocturna, que cobra vida quan la gent abandona les oficines, i els llocs d’oci i per tant les persianes dels comerços tanquen. València, llavors embelleix en tota la seua esplendor i ens proposa descobrir-la de nou, convertint-nos en turistes de la nostra mateixa ciutat. Qualsevol cantó en solars o edificis ens estan esperant perquè els descobrim. Què hi haurà nou avui? Aquest moviment, a València porta ja uns 15 anys en apogeu, en els quals ha anat creixent l’obra de nombrosos artistes locals, i internacionals. Segur que alguna vegada has vist en la persiana d’un comerç tancat, en les restes d’una obra, en la paret d’un mur a mitjà derrocar o en les bases d’uns fanals la marca el rètol de LUCE. Es tracta d’un artista graffiter en el seu origen que va ser un dels pioners i que es caracteritza per deixar petjada de diferents maneres, en fusta, o simplement grafftejant el seu nom. La seua activitat es va iniciar en 2009. Encara que va ser a principis de 2012 quan la seua presència va augmentar. Quasi en paral·lel, va aparéixer «Are you dead?» Ja en 2013 ens plantejava aquest interrogant des dels llocs més inversemblants: «Estàs mort?», i ho acompanya d’una calavera inquietant. Ens convidava a fer una reflexió, de la situació social i econòmica en la qual començàvem a submergir-nos.?


B

l’incom ustible

A partir d’ací a poc a poc la llista d’artistes i tècniques va començar a ampliar-se de grafits, lones impreses, i fins i tot treballs més ecològics realitzats amb llana, conegut con “yarn bombing” i que és una tendència urbana que ha trobat en el punt i el ganxet la seua forma d’expressió. Els graffiters ecològics o graffiters de punt, teixeixen peces de llana que després col·loquen en estàtues, bancs o arbres del parc. Ideològicament és una protesta, mantenint l’antiga essència el grafiter inoportú i clandestí, però amb un toc ecològic pel material i la dolçor del treball que no destil·la agressivitat, sinó que més aviat convida a somriure. Des d’aquell moment, i en qualsevol cantó, racó, mural, persiana i en zones que varien des del Carme, Velluters, Russafa, ... Trobem noms com: Fasim. Blu, Escif, Deih, Dulk, Dyox, Mario Mankey, Ericailcane, Xolaka, Alfonso Calça, l’Artista Zíngaro, Luis Lonjedo, Sarench, Pant, el Xolaka, Jake, Veak, Gons, Tabe, Slap, Ches, Lolo, Barbi Hop, Pichi& Avo, Omega TBS, Por12, Julieta XLF, David de Limón entre altres. Aquests artistes cobreixen formes que no els agraden o amb les quals no estàs d’acord, o al contrari, que els resulten interessants i els agrada realçar. Moltes d’aquestes accions es realitzen amb nocturnitat i des de l’anonimat. És un tipus de protesta, acció, intervenció urbana i a més és enormement divertit… La llista d’artistes en innombrable, i segur que ens deixem a molts per nomenar, nosaltres ens volem centrar en l’obra de David de Limón, autor i còmplice del nostre llibret 2018. Et sona la imatge emprada per a il·lustrar-ho? La portada és una fotografia de l’actuació realitzada en la ciutat de València,

després de mesos parlant del projecte, de conéixer i admirar la seua obra, les seues inquietuts, l’obra va cobrar vida i vam ser còmplices de la seua creació. Aprofitant el seu personatge el format panoràmic, del nostre recentement batejat llibret com a incomustible. Gens més ens faltava, tan sols contactar amb ell, ho vam tenir clar, el seu projecte, era perfecte per a fer una simbiosi, entre falla i artista. Només calia cercar el lloc, i el moment ideal per a realitzar-ho. Nosaltres des d’ací també us convidem a redescobrir València, que la recorregueu de dalt a baix, gaudint dels seus carrers, edificis, i de la seua gent, i com no intentar trobar al nostre personatge, hauràs de tenir molt ull, afortunadament València està abarrotada d’aquest graciós personatge. A més a més, ha servit com a excusa per a decorar la nostra part fallera.

DAVID DE LIMÓN

David és un il·lustrador, dissenyador gràfic i street artist valencià, llicenciat en Belles arts que porta pintant en els carrers des del 98. És del barri del Carme de València i va tenir la sort de passar la seua adolescència en el barri com més llibertat hi havia, és en el mateix barri de naixement on va començar a pintar i és de nou ara on més pinta. Els seus estudis en Belles arts, i estades fora d’Espanya, veient altres cultures, el van ajudar a acabar de decidir cap a on volia portar el seu treball. El seu treball personal actual i que li està donant més popularitat i rellevància es desenvolupa dins de l’àmbit del street art i consisteix a pintar en els carrers i en espais deteriorats repetides vegades un personatge fosc i emmascarat, el qual està realitzant la majoria de vegades l’acció de pintar en els mateixos carrers amb colors cridaners. David plasma uns simpàtics i satírics “ninges” que formen part

del paisatge urbà de la ciutat de València fins i tot en algunes ocasions aconsegueixen tancar-los en sales d’exposicions. L’obra de Limó es pot gaudir normalment pels carrers de València, en el que és tota una oda al bombing, tècnica originària del #Grafiti que estableix la repetició en massa de signatures, figures, motius estètics com a reivindicació de l’individu, i la seua apropiació de l’espai i el mitjà. Les seues creacions apareixen per tota la ciutat, pacients, entotsolades en la seua acció, dotades d’un dinamisme compositiu que desborda el suport on estan plasmades. Aprofitant els espais que són impossibles per a les obres d’altres artistes. Amb aquest estil tan personal, els personatges de l’artista apareixen per tota la ciutat, negres, ocults, encaputxats, animats, personificats… Amb una simple silueta d’un cos que recorda a la figura humana i sense major rostre que uns ulls, és capaç de transmetre una història, una situació, un context i un raonament sobre què fa aquell element en aquell precís lloc. La il·lustració d’un personatge emmascarat que interactua 5


RETRATS DE...

amb l’entorn on és plasmat. L’estil d’aquesta il·lustració és “cartoon” simplificat i sintetitzat per a donar-li més prioritat als contrastos cromàtics que al personatge en si mateix i li permet desenvolupar propostes variades amb mescla d’estils. La seua intenció sempre ha sigut la d’aportar llum, humor, reflexions i somriures per a tots els públics a espais buits. Pretén cridar l’atenció del possible espectador, que reconega al personatge i transmetre que pintar en el carrer pot ser positiu i no sempre una agressió alhora que explora estils i composicions diferents. Aquesta proposta li està obrint les portes a les sales expositives, gràcies a galeries com Espai Russafa o espais com Tapineria que aposten per exposicions d’artistes urbans. A part del seu treball personal, des de 2015 ha entrat a formar part del col·lectiu Wall Arttitude a Xiqueta Wapa Wapa, Toni Espinar, Xolaka, TMX i Flug que són un grup multidisciplinari d’artistes urbans que barallen junts per a la promoció i difusió de l’art urbà. Vos deixem les seues xarxes socials per a conèixer de més a prop la seua obra. Ens vejem al carrer, David. Gràcies per la teua implicació en el nostre projecte de 2018. Facebook: David de Llimón www.facebook.com/daviddelimonwall Instagram: @daviddelimon www.instagram.com/daviddelimon

UDAY 1973

Santi Carbonell qué es el nom de Uday 1973 principalment i pel que destaca és perquè es dedica a realitzar teixits urbans en la ciutat. En comptes d’utilitzar parets i murs, usa persianes, tanques, i elements similars, que deixen es deixen teixir en elles per a donar regna solta a la seua imaginació... ens vam reunir amb ell i vam parlar un poquet, així vos deixem les seues respostes: Des del primer moment que vam tenir constància del seu treball, ens va encantar, i no dubtàrem en contactar-le i intentar conéixer el seu l’origen, present i futur. El seu treball és una forma d’art urbà, no gaire vist encara. L’origen de tot açò, quan vas començar a realitzar street art? Tenim entés que ho fas en el teu temps lliure. Algun dia aquest hobby es convertirà en forma de vida, o es va a quedar en açò? -De moment, és solament un hobby setmanal mai se sap! Quan vas decidir realitzar el teu primer treball en el carrer en solitari i deixar la teua petjada? -En 2011, vaig perdre la por escènica amb unes obres de urban knitting en solitari. Decorant amb ganxet unes escultures de la ciutat. Després vaig formar part del grup València Knits, de tejedor@s i amb accions urbanes com els bol·lards de la Plaça del Negrito. Posteriorment vaig eixir solament al carrer amb els meus graffiti de llana. D’on prové el teu nom/signa? -Uday1973: uday és un nom indi, volia alguna cosa diferent i 1973 la data del meu naixement.

6


B

l’incom ustible

Quins són els materials què utilitzes? -Principalment llana i trapet, o cinta d’organza en l’ultime treball. També taps de botelles de plàstic per a crear dibuixos de píxels. L’art urbà és efímer, en ser un material diferent del normalment emprat, quant solen durar les teues obres? -Depén d’on ho col·loque, 1 dia – 1 setmana o anys sinó aquesta accessible a la gent. Com ha sigut la reacció més estranya als seus treballs? -Cremar la intervenció va ser la pitjor broma que va patir un graffiti.

Has exposat en alguna galeria d’art, o has col·laborat en algun projecte cultural/social? -No, encara no, tan sols als carrers de València i Castelló. He col·laborat amb l’associació del Carme per a aconseguir un parc infantil, classes de #grafiti amb xiquets i joves americans de 18 anys, 1 decoració de discoteca, orgull gai de Castelló, Intramurs, Distrito 008 i Confusión Festival. Plena, i plenem amb el seu grup (WGV) paraules i frases que despreés son poemes en Instagram, Facebook i Twitter. @uday1973____u73 facebook.com/uday1973

Com és el teu àmbit d’actuació normalment? -Normalment la ciutat i els seus barris, també zones de platja, carreteres…

Coneixes l’obra de David de Limón, autor de la nostra portada per al 2018. La conec de veure-la pel carrer, i en el seu perfil de Instagram.

Qui diries que són les teues majors referències? -Gràcies a Facebook i Instagram conec gran part dels grafiters més coneguts i seguisc de prop l’escena valenciana.

Moltes gràcies Santi, esperem trobar la teua obra molt prompte per la nostra ciutat, estarem atents!.

Quins projectes tens al cap per al futur? -Pixelart amb taps reciclats de botelles. Els graffiti van sorgint sobre la marxa, i els acompanye de poemes en Instagram. També decorar embornals del casc vell. Com veus l’escena d’art urbà a Espanya? -Molt potent, amb gent cada vegada més competent i festivals per a demostrar-ho. Quin paper crees que juguen les galeries en el cas d’un artista urbà? -El carrer és la millor galeria, oberta a públic de tota condició. 7


RETRATS DE...

BREUS PINZELLADES

2.

PER María Amparo Olivares i Estruch D·$ es de fa algun temps, la ciutat de València està lliurada a desenterrar i donar a conèixer els refugis antiaeris de la passada Guerra Civil. Una acció altament positiva perquè la història mai ha de ser ignorada. Totes les generacions tenim dret a saber el que realment va passar en uns anys que s’allunyen i que ja formen part d’un passat que no coneixem. Pot ser que aquelles decisions ens agraden o no, que les trobem encertades o totalment desorbitades, però de qualsevol forma, tenim dret a saber-ho, sinó per a jutjar-ho, sí perquè ens servisquen d’exemple i evitar caure en els mateixos errors. Per desgràcia al llarg de la història han romàs ocultes massa coses, la qual cosa ha portat, en la majoria dels casos, a confusions errònies per ignorar la veritat dels fets. Mai millor títol el que ha triat la falla La Berni per a il·lustrar la seua llibret: Fotografia i Litografia. Diu la frase “Una foto val més que mil paraules”. Realment és important la fotografia, ja que és capaç de captar aquell moment gramàtic, aquell horror en la mirada, aquell edifique que desapareix, la bellesa d’un paisatge, o la il·lusió en aquell instant de felicitat… La fotografia roba aquell moment fugaç que pot ser alegre o trist, però que ho perpetuarà a través dels anys. Però si la fotografia és important, no ho són menys les paraules, elles seran les conductores d’una explicació més detallada de qualsevol succés. Per aquest motiu, tant la història gràfica com la història escrita han de caminar juntes, les dues estan condemnades a no separar-se perquè ambdues es complementen entra sí. I d’aquella unió sorgirà la tipografia. La tipografia naix de la paraula grega “túttoc”. Tipus significa colp, petjada i grafia és

8

igual a escriure. El tipògraf Stanley Morison en 1936 la va definir d’aquesta manera: “La tipografia és l’art de disposar correctament el material d’imprimir, d’acord amb un propòsit específic, el de col·locar les lletres, repartir l’espai i organitzar els tipus amb vista a prestar al lector la màxima ajuda per a la compressió del text.” En aquesta història de la tipografia, la falla La Berni he volgut dedicar una part de les pàgines de la seua llibret als refugis antiaeris; sens dubte un bon exemple de tot l’abans esmentat. Un tram de la nostra història que després d’haver romàs ocult tant temps, ara, per fi ha aconseguit eixir a la llum, descobrint-nos aquella petjada impresa, en la qual les noves generacions desitgem caminar a la recerca d’una veritat amagada durant tants anys.

LA GUERRA

Quan i per què van sorgir els refugis? Per a contestar a aquesta pregunta, abans, necessàriament haurem de detenir-nos a fer una profunda anàlisi del que va ser nostra Guerra Civil. En la primera Guerra Mundial les batalles es lliuraven en les trinxeres entre els soldats dels diferents bàndols. Solament al final d’ella es van llançar les primeres bombes incendiàries, llançant-se des d’un zepelin dissenyat per l’alemany, Ferdimand Graff (Conde Von Zeppelín) A partir d’aquell moment, el model dels avions va ser perfeccionant-se i la guerra espanyola va ser el camp propici de batalla per a provar les perfeccions que certes potències estrangeres havien estat treballant durant diversos anys. Així que les guerres ja no tindrien lloc solament en les trinxeres, sinó que havien trobat una altra manera més cruel d’eliminar a l’enemic. Les ciutats serien bombardejades i moltes vegades ni tan sols tenien l’excusa que ho feien sobre un objectiu militar. Les bombes implacables queien sobre una població indefensa, matant homes, dones, xiquets, ancians…destruint monuments històrics que havien sobreviscut heroicament el pas dels segles. Els bombardejos mataven, destruïen, omplien de


B

l’incom ustible

terror als ciutadans, però gens d’açò semblava importar amb tal de guanyar la guerra.

recórrer a aquests refugis, com a conseqüència dels molts bombardejos que va patir en els anys de la Guerra Civil.

Davant aquestes atrocitats, un no pot deixar de preguntarse Per què sorgeixen les guerres? S’ha escoltat moltes vegades la frase que diu “Aquesta guerra era necessària, ella acabarà amb totes les guerres” Però la veritat és que açò no és cert; cap guerra acaba amb una altra, és més, és la preparació per a dissenyar armes més mortíferes per a la següent.

La distribució dels refugis a València no va ser homogènia; al principi es van construir al voltant de 41 situant-se en el centre de la ciutat, però prompte es van adonar que davant la magnitud dels bombardejos aquests resultaven insuficients, per la qual cosa van haver d’elevar a un nombre de 258 entre públics i privats, estenent-se a tots els barris de la perifèria.

Des de principis de la humanitat, les lluites entre els diferents pobles i nacions han estat assotant una vegada i una altra a la societat. Per què? seguim preguntant-nos. És l’ambició d’uns, l’afany de poder d’uns altres, el fam, les injustícies… pot ser que totes tinguen aquell argument com a base principal, però l’única cosa segur és que cap guerra acaba amb açò. Desgraciadament seguirà existint el fam, les injustícies i l’ambició.

La principal missió d’aquestes construccions era la de brindar la protecció per a esmorteir l’impacte dels projectils. Normalment havien dues classes de models: el adintelat i el abovejat. El model abovejat estava pensat principalment per a construir-ho en jardins o patis de les escoles i majoritàriament eren subterranis accedint a ells mitjançant escales o rampes.

Durant la nostra Guerra Civil els bombardejos aeris era una forma quasi inèdita de fer la guerra, que més tard tindrien la seua expansió més àmplia durant la Segona Guerra Mundial. I davant aquell nou model de lluita, els governs van ser conscients de la urgent necessitat de protegir a una població indefensa, mentre els soldats es trobaven combatent en els camps de batalla. I d’aquesta manera va ser com van nàixer els refugis antiaeris.

ELS REFUGIS

Els refugis eren construccions subterrànies que moltes ciutats es van veure obligades a construir perquè la població es poguera posar a resguard dels bombardejos aeris. València va ser una de les ciutats que va haver de

El model adintelat es construïa mitjançant una llosa de formigó armat, sustentat per robusts pilars, accedint també per mitjà de rampes. En tots dos casos, la seua missió principal era esmorteir l’impacte dels projectils, havien de neutralitzar l’acció directa que depenia del pes de les bombes i de la metralla produïda per l’explosió. Açò suposava que el refugi disposava d’una important capa de protecció en el sostre, construït en cel·les de formigó que es disposaven en dos o més fileres per a actuar com a amortidors, les cel·les solien estar farcides d’arena; per sota d’elles es posava l’element més resistent format per una llosa de formigó armat de 70 cm. o més d’espessor com a mínim. Els dos models disposaven de sistemes de ventilació amb eixides a la superfície, o si aquestes no eren factibles se substituïen per màquines que forçaven la ventilació. Com els bombardejos que patia València, la majoria dels

avions tenien la base en l’illa de Mallorca, el seu recorregut era més aviat curt, per la qual cosa arribaven llançaven les bombes i es retiraven immediatament, per aquest motiu els bombardejos eren intensos però de curta durada. Per la qual cosa, els refugis de la capital normalment no disposaven de cuines; en el que alguns sí que es van instal·lar van ser estades per a vàters i bancs que recorrien les parets perquè la gent poguera asseure’s. S’avisava a la població de l’eminent perill per mitjà de sirenes, havien un total de vinti-cinc en tota la ciutat que s’activaven des de la torre del Micalet (Actualment de les vint-i-cinc solament queda una, que dins de poc serà exposada pernamentment al refugi de l’Ajuntament de València.) Els refugis majoritàriament eren públics pel que podien entrar qualsevol persona sense discriminació per edat o ideologia. Exteriorment l’entrada a la majoria dels refugis de València s’assenyalaven amb un senzill rètol: “REFUGIO”, lletres pertanyents a l’estil Art Decó. Aquests mateixos refugis en la zona del Cabanyal van servir com a habitatges a més de 218 persones des del final de la guerra fins a 1942.

El RÈTOL

El Art Déco és un moviment que naix en el període entre les dues guerres, o siga des de 1920 a 1939, aconseguint la seua màxima esplendor en l’Exposició Internacional d’Arts Decoratives de París 9


en 1925. Es caracteritza entre altres coses pel freqüent recurs de motius geomètrics i vegetals. El rètol valencià “REFUGIO” encara que està enquadrat dins d’aquest estil, realment el que aporta són característiques molt particulars: Són paraules escrites de forma senzilla, totes elles de la mateixa grandària i en majúscula. No cal oblidar que era una indicació a un moment d’angoixa, durant el qual la gent corre espaordida a la recerca de protecció, per aquest motiu l’indicador havia de ser ben visible perquè immediatament fóra localitzable, a més, cal tenir en compte que anava dirigit a un ampli sector de públic des de xiquets, persones analfabetes, obrers i intel·lectuals per tant tenia ser factible i fàcil d’entendre. Encara que molt s’ha comentat sobre l’autor d’aquests rètols, sembla ser que totes les proves apunten a Goerlich (arquitecte municipal a València durant la República). En tot cas i encara que s’ha enquadrat en l’estil Art Decó és una composició tipogràfica original que no sembla que estava construïda des d’un alfabet comercial. Encara que temps després Kike Correcher dissenyaria l’alfabet complet a partir del model de lletres de “REFUGIO”. “Atypical València”, ubitcada al cèntric carrer Cavallers de València, ha tingut la genial idea de recuperar un d’aquests rètols per la seua original tipografia i actualment s’estan comercialitzant com souvenirs.

VALÈNCIA

Per a una major comprensió sobre els refugis; treball que ens ocupa gran part de les pàgines d’aquest llibret, cal fer un recorregut pel panorama cultural, polític i social de la València de llavors. La València en els anys previs a la guerra era una capital de província, mescla de la vida rural i de l’alta burgesia. La població estava dividida principalment en dues classes socials: el ric i 10

el pobre; la classe mitjana pràcticament no existia, per aquest motiu la societat romanguera estancada en un cercle viciós on resultava quasi impossible poder avançar. El ric estava ben afermat en el seu poder adquisitiu; les finques li produïen les suficients rendes per a no preocupar-se ni d’estudiar ni de treballar; mentre que els pobres tancats en un precoç i malament retribuït treball els resultava totalment impossible accedir a l’educació. La circulació pels carrers valencians era compartida per carros, tramvies i els pocs cotxes que havien llavors. Però va esclatar la guerra i aquell perfil barreja de poder i camperol canvie per complet la fisonomia de la capital valenciana. En la tardor de 1936, Madrid es trobava assetjada per les tropes revoltades. Davant l’imminent perill que açò suposava, el President de la República, Francisco Llarg Caballero decideix traslladar la capital de la nació a València. I així en la nit entre el 6 al 7 de novembre d’aquell mateix any, València es va despertar convertida en la capital de la República Açò va fer que la ciutat donara un gir radical en tots els seus aspectes. Aquella València tranquil·la i plaent prompte es va veure envaïda per una gran activitat que va interrompre de forma accelerada la seua rutina diària. Entre els canvis més visibles en convertir-se en la capital de la República, està l’ocupació de molts edificis que van passar a convertir-se en seus del Govern. Entre ells podem destacar: La Presidència del Govern que s’instal·laria en el Palau de Benicarló, actual seu de les Corts Valencianes, La Presidència de la República en la Capitania General de la plaça Tetuán, Les Corts es reuniran en dues ocasions històriques: una en l’Ajuntament i l’altra en la Llotja de la Seda, el Ministeri de Governació es va instal·lar en el Palau del Baró de Llauri, el Ministeri d’Agricultura en el Palacio Trenor, el Ministeri

d’Institució Publica en l’antiga Universitat i el Ministeri de Sanitat en el Palau de Berbedel. En aquest període de temps en què València va ser capital de la República; hi ha dues versions totalment contradictòries: D’una banda, es propagava la imatge d’una València feliç, assistint a concert i teatres i menjant paella en la platja de la Malvarrosa; Per l’altre, en canvi, ens dibuixa una València on comença a escassejar els aliments, les cartilles de racionament, les llargues cues pel pa. Pot ser que les dues imagines siguen certes, solament que cada bàndol les utilitzava segons li convenia. El que sí és cert, és que la cultural es va defensar per sobre de moltes altres coses. El Govern Republicà tenia gran interès en què la població isquera del seu analfabetisme, va elaborar diversos programes perquè tots el xiquets pogueren assistir al col·legi, fins i tot es van edificar noves escoles. En aquells passos després de la cultura, va fer que fins a València arribaren molta gent important, sobretot intel·lectuals i artistes en totes les seues facetes, que es van desplaçar, entre altres objectius, per a donar suport al Govern de la República. Per tot la qual cosa va haver-hi una explosió d’estils com a poques vegades s’ha donat en la història: el realisme, futurisme, expressionisme, la plàstica, el regionalisme…En fi cada artista per mitjà del seu art intentava plasmar la realitat vivent. Açò comportaria que el 4 de juliol de 1937 s’inaugurara en el saló de reunions de l’Ajuntament l’II Congrés Internacional d’escriptors per la defensa de la cultura, en la qual van participar intel·lectuals com André Malraux, Tristán Tzara, Alejo Carpentier, Octavio Pau i Pablo Neruda. Alguns intel·lectuals després d’abandonar Madrid van cercar


B

l’incom ustible

refugi a València entre ells estaven Antonio Machado i León Felipe, allotjant-se en la Casa de la Cultura, situada en el carrer de la Pau, coneguda pels valencians com “El Casal dels Sabuts” Però València durant la Guerra Civil va ser un poc més que la capital de la República; les Torres de Serrans es van convertir en el refugi per a guardar i salvar el Tresor Artístic Nacional traslladat des de Madrid. Així mateix, els murs del col·legi del Patriarca van donar recer a les moltes obres d’art procedents del Museu del Prado. També les llars valencianes van obrir les seues portes per a donar empara al milió i mitjà de refugiats que fugien del front de batalla, sobretot de xiquets. I com a anècdota curiosa cal ressenyar que aquell any de 1936, el sorteig de la Loteria Nacional es va celebrar a València. Per a açò van haver de traslladar tots els bombos des de Madrid a la capital llevantina. Però aquella sobtada importància que va cobrar com a capital de la Republica, va tenir també fatals conseqüències i València va començar a patir els temibles bombardejos.

ELS BOMBARDEJOS

Els bombardejos que va patir la ciutat de València van estar a càrrec de la Legió Còndor alemanya i l’Aviació Legionària italiana. Alemanya governada per Adolf Hitler i Itàlia per Benito Mussolini, tots dos dirigeixen els seus estats sota la ideologia feixista, un règim polític autoritari on tot camina cap a l’Estat. Francisco Franco que ha sigut triat com a Cabdill d’Espanya per part de les tropes revoltades, és afí a aquest règim pel que rep l’ajuda d’aquestes dues nacions; mentre que la part Republicana ho fa a través de Rússia. El primer atac sobre la ciutat de València, va ocórrer el 14 de

febrer de 1937, la guerra amb tota la seua cruesa arribava al llevant feliç i despreocupat que fins llavors havia sigut. Però el més lamentable de tot açò és que la majoria dels bombardejos no perseguia un objectiu militar, sinó més aviat atemorir a la població i enfonsar la seua moral. Aquest primer atac es va produir des del mar a càrrec d’un buc fantasma com al principi es va córrer la veu, però que el citat buc fantasma va resultar ser el vaixell italià Duc d’Aosta, que des del mar va canyonar la costa de la ciutat, alarmant per primera vegada a una població indefensa. Aquest fatídic dia prompte va passar a conèixer-se com el Sant Valentí Sagnant. Tant els avions alemanys com els italians, els valencians van començar a identificar-los pel nom de la “Pava” El 3 d’octubre de 1937, València va patir el segon bombardeig més sagnant de la seua història; està vegada, l’acció va ser a càrrec del pilot italià de dinou anys Bruno Mussolini, fill del dictador Benito Mussolini. A bord del trimotor SavoiaMarchetti SM 79, conegut pel nom de Sparviero, el més veloç de l’època i popularment la van batejar com a esparver; a les deu del matí d’aquell tres d’octubre, justament quan feia dos dies que el cap de Govern de la República, Juan Negrín, obrira la sessió inaugural de les Corts Espanyoles en la Llotja de la Seda, les bombes van caure sense compassió sobre la capital valenciana, 160 cases van quedar destruïdes, més de mig centenar de morts entre ells diversos xiquets, i prop de 80 ferits. Bruno Mussolini, durant aquell mes d’octubre va fer diverses incursions més sobre la Comunitat Valenciana, fins que el seu pare li va fer tornar a Itàlia per por de que el pogueren matar. No obstant açò, el bombardeig més sagnant sobre València

va ocórrer el 26 de gener de 1938, els projectils van caure majoritàriament sobre el carrer de la Pau, ocasionant 125 morts i 226 ferits. Durant els tres anys que va durar la contesa, la Comunitat València va patir 440 bombardejos, segant la vida de més 1500 persones, entres elles 825 es van produir en la capital valenciana i més de 2.831 ferits. Moltes d’aquestes morts durant diversos anys van ser silenciades, ja que a causa de la dictadura no era convenient narrar aquella part cruel que s’havia dut a terme durant la guerra. Però per sort, les mentalitats d’ara són diferents i gràcies a la tenacitat de molts investigadors van poder posar nom i cognoms a moltes d’aquelles morts i al mateix temps donar-nos l’oportunitat a les generacions d’ara de conèixer aquella part de la nostra història. Amb motiu d’aquella recuperació històrica, el 14 de febrer d’aquest 2017 en complir-se 80 anys del primer bombardeig que va patir València, es va inaugurar una exposició amb el nom de València ferida en la qual va assistir l’ambaixador italià a Espanya, Stefano Sannino. Després d’aquesta senzilla exposició sobre València en els anys de la Guerra Civil i dels refugis construïts davant l’eminent perill que suposava per a la població els continus bombardejos. Gens millor per a una millor comprensió, que centrar la nostra mirada en algun d’ells perquè ens puga servir d’exemple de tots els altres. Entre tots els refugis de la capital llevantina, alguns ja completament restablits i uns altres en base d’estudi, he triat pels seus singulars característiques, el Refugi de l’Ajuntament i el Refugi de l’Institut Luis Vives, a la ciutat de València també trobem el recenment inaugurat Refugi de 11


Bombas Gens, al nostre barri, el refugi és trobaba a l’altura de l’actual carrer Conde de Torrefiel, entre Mestre Marçal, i el carrer Escultor Piquer.

REFUGI LUIS VIVES

Aquest refugi situat en l’Institut Lluis Vives és el de major capacitat dels quals existeixen actualment. Es desconeixen els plànols pel que es va dur a terme, però en ser el pati d’un col·legi es va triar la construcció abovejada. En la seua restauració s’han substituït les rampes per escales. Està format per quatre galeries abovejades, les voltes tenen un diàmetre de 2´86 m. deixant un espai d’1 m. entre elles. S’han eliminat els bancs que havien durant la guerra perquè la gent poguera asseure’s. Actualment en el seu interior es duen a terme diversos actes culturals.

EL REFUGI DE L’AJUNTAMENT

El passat 19 d’abril de l’any passat, es va inaugurar ja completament rehabilitat el refugi antiaeri situat en un pati interior de l’Ajuntament. Durant la dècada dels 50 aquest refugi havia servit com a aparcament i a partir dels 60 va ser utilitzat com a magatzem de papers. Per tot açò ha sigut una miqueta difícil i també complicat poder arribar a saber com era realment aquest refugi. Però finalment a través de diversos estudis en els quals han intervingut, arquitectes, historiadors i gent entesa en la matèria ha sigut possible recuperar aquella part de la nostra història. Aquest refugi és de tipus escolar construït en 1938 per l’arquitecte José Luis Testor, amb capacitat per a 700 xiquets ja que estava situat on precisament hi havia un col·legi. Pel que s’havia de protegir a aquells xiquets. 12

El citat refugi constava de dues entrades simètriques i s’accedia al mateix a través d’unes escales. Estava compost de cinc naus cobertes amb voltes rebaixades de formigó. Totes les naus disposaven de bancs correguts d’obra perquè els xiquets pogueren asseure’s mentre duraven els bombardejos. Les dues naus extremes eren més llargues ja que en una d’elles estava situada la sala de màquines amb l’extractor d’aire elèctric que es connectava a una xarxa de canals per sota del sòl i dins de les parets per a mantenir la ventilació adequada dins del refugi. També disposava d’un sistema de funcionament manual en cas que el subministrament elèctric fallara. En l’altre costat estaven situats els vàters. Totes les naus disposaven d’electricitat, a través de tubs de coure que contenien el cable que donaven llum a les bombetes que penjaven del sostre. Els primers metres de l’entrada del refugi normalment les parets estaven pintades de roig com a signe d’advertiment que fins a allí podia arribar la metralla de les bombes, d’aquesta manera es pretenia evitar que els xiquets es pogueren quedar ressagats i obligar-los de forma senzilla que continuaren cap a l’interior. Aquest refugi de l’Ajuntament pot ja visitar-se mitjançant cita prèvia i és gratuït. No obstant açò, en endinsar-se en aquest refugi de parets nues, no pots evitar sentir com la pell s’estarrufa en un sentiment difícil d’explicar. Pensar en aquells xiquets, les veus dels quals quedaven silenciades davant el soroll escruixidor de les bombes, amb els ulls molt oberts, deixant sentir la por que els envaïa, sense atrevir-se a cridar ni plorar perquè el pànic els deixava completament paralitzats. Uns

xiquets on en cada bombardeig se’ls robava una part de la seua infància. Tant de bo la recuperació d’aquests refugis i el coneixement dels mateixos servisca per a adonar-nos de l’horror d’una guerra. Que cap bombardeig puga mai més esborrar el somriure d’un xiquet.


B

l’incom ustible

RETRATATS

3.PER Ana José Segura i Rubio L·$ ‘art està present a tots els àmbits al món de les civilitzacions des de molt temprana edat, perquè a la prehistòria, els hòmens ja eren capaços de representar escenes de la vida quotidiana, per mitjà de les pintures rupestres que els anomenen a l’actualitat. El món dels grecs i dels romans també representaven als seus monarques o les seues gents importants mitjançant diferents figures que donaven major importància a les autoritats, realitzaven aquestes representacions en marbre o pedra. Al llarg de la història de l’art hem segut testimoni de com els pintors de l’època representaven a les famílies monàrquiques.Bona prova la podem trobar als diferents seus on observem obres de Velazquez, Goya, diferents retrats de famílies de l’època. Unit a això, apareixen també els diferents artistes que pertanyen al moviment costumista, on realitzaven retrats de la vida quotidiana, com és el cas del nostre benvolgut pintor valencià Sorrolla. Per aquesta raó és d’especial interès com molts dels indumentaristes valencians actuals, es documenten sobre tradició e indumentària observant estos artistes i les seues obres, centrant la seua atenció, en com les diferents monarquies o gent de l’època lluien les seues millors gal·les. Hui en dia, està molt de moda això de vestir a l’antiga, altres persones les denominen vestir de l’horta o de feina, perquè la gent vestia amb teles de cotó, molt lleugeres per tal de poder realitzar les llavors del camp diàries, no totes les gents es podien permetre vestits luxosos i precioses sedes, reservaven un vestit més nou per als dies festius, però no amb tanta ornamentació. Així, és important com es documenten per tal de poder elaborar aquest tipus d’indumentària i es adonen dels teixits utilitzats, de la llargària de les faldes,

dels guarda peus, dels tipus de pentinats segons les èpoques, els cossets, les mantellines, que a l’actualitat són capaços de reproduir i podem veure als nostres carrers cada vegada més fidels a les reproduccions, tant del segle XVIII amb els cossets afrancesats com del Segle XIX. Mª Victoria Liceras, una de les famoses indumentaristes actuals, troba als gravadors del segle XVIII, els detalls que necessita per tal d’analitzar gravats i dibuixos. Aquestos artistes valencians de 1780 -1790, plasmen gràficament allò que s’estava perdent i copien la manera de vestir del poble, per tant, història, cultura i atractiu turístic conflueixen a aquest punt visual. Una vegada vist, els quadres, els gravats,etc. tota la tradició pictòrica, amb els anys, apareix la fotografia, eixe xicotet tros d’art plasmat en paper fotogràfic, pels ulls d’algú a través d’una càmera. Allò més cert, és que molts de nosaltres, no valorem allò que va suposar aquest avanç, que hui no sols es un mitjà de vida per a professionals, si no que també és una afició i una manera de conèixer la història. A la València antiga van haver grans i nombrosos fotògrafs, que van sofrir el gran canvi que va viure València, amb la Revolució industrial, el modernisme i altres tants fets. Aquells que sense ser conscients, són un reflex de tot allò que hui podem conèixer per mitjà de les seues obres. 13


RETRATS DE...

Alguns dels més importants fotògrafs del primer terç de segle van ser retratistes, així mateix, ja entrat el segle XX, es va iniciar a Espanya, el pictorialisme fotogràfic que tractava d’accedir a la categoria artística de la pintura on la majoria dels fotògrafs enquadrats dins d’aquest moviment realitzaven les seues obres de forma artesana, utilitzant procediments hui en desús, com el carbó. Des de ací treballaren desenes de fotògrafs modests que van documentar la vida dels pobles i de la gent. Arribats a aquest punt, una forma de vore el pictorialisme fotogràfic, és el que trobem hui al museu faller de València, on podem observar els retrats de les màximes representants de la festa valenciana, col·lecció que va ser iniciada al 1995 per la Galeria Segrelles amb l’artista Juan González Alacreu, propulsor de la realització d’aquestos retrats. Aquest pintor va ser l’ encarregat de pintar el retrat de les Falleres majors des de l’any 1995 al 2003, amb un art on la puresa del dibuix és la base del seu treball, per més tard pintar la llum, el contrallum i els reflexos amb unes pinzellades vigoroses, plenes d’oli, on els vestits apareixen molt difuminats,plasmant el cromatisme, no s’aprecien els detalls i a les cares no podem vore naturalitat. El va succeir José Vicente Casales, que va ser l’encarregat de retractar a les falleres des de 2004 al 2006, es tracta d’un artista que utilitza una tècnica innovadora, tant al dibuix com al color, és un paisatgista i l’aplica als retrats. No vol que la duresa dels contorns de les figures trenque l’harmonia, 14

per aquesta raó observem unes figures molt difuminades, sense apreciar els detalls. El seu relleu el va agafar Conrado Meseguer, qui desenvolupa la seua tasca artística a l’Horta Nord, a Bétera, a uns bucòlics terrenys, presidits per una emblemàtica barraca valenciana, on posseeix el seu estudi. La seua font d’inspiració ha segut retratar a les representants junt a alguns elements clàsics com la terra i l’aigua. Poden situar-lo a un estil costumista i utilitza una barraca, les alfàbegues de Bètera, les barques de l’albufera o la banda de música, per a recrear el fons del retrat, amb pinzellades i lluminositat que recorden a Sorrolla. Va retractar a les falleres des de l’any 2007 al 2010. Per últim, el pintor encarregat de retractar a les xiques des de 2011 al 2017, és Josep Borrell, un artista que té cura del més mínim detall, són fotografies a l’estil de miguel Ángel o Velazquez, amb senzillesa i veracitat. Per a finalitzar, podem dir que l’art de retractar, està en un continuo desenvolupament, el qual ens mostra els personatges del moment i la seua forma de viure.


B

l’incom ustible

CARICATURA I FALLES, CAMINANT JUNTS EN LA HISTÒRIA

4.PER Carles-Andreu Fernández i Piñero

R·$ ‘esulta evident que caricatura i la festa de les Falles tenen molta relació. Ambdues són formes de comunicació visual que tiren mà de l’humor i la sàtira per a divertir al públic, i també per a fer-lo reflexionar. Però, ¿com és concretament eixa relació? La caricatura és tan antiga com els focs estacionals que, segons algunes teories, són l’origen de la festa fallera. En efecte, des de temps molt antics la Humanitat crea caricatures, ja siga en dibuix o en escultura. La caricatura sorgeix de les imatges de la cultura popular còmica prenent com a base les imperfeccions del cos del caricaturitzat (deformitats, embaràs, etc.), amb la intenció de crear una imatge divertida i, inicialment, només per a fer riure sense imprimir cap càrrega crítica. Així ho podem vore en les gàrgoles de la Llotja de València, per exemple, o fins i tot en vidrieres d’esglésies medievals, però sobretot on es cultiva més la caricatura és en l’art popular. Ja en el segle XVI, la caricatura comença a tenir intencions morals i, per tant, a portar crítica: és a dir, apareix la caricatura satírica (recordem que la sàtira és la crítica amb humor i intencions moralitzadores), de la qual hi ha molta tradició a València. Este canvi d’enfocament té a vore amb els canvis que es donen en la societat d’eixa època i la conseqüent modificació dels rols socials i dels valors imperants en la mateixa. Així, la caricatura comença a basar-se en tipicitat i costumisme, creant personatges estereotipats que són el blanc de la sàtira, tant de classe alta com de mitja o baixa. En el segle XIX es consoliden tant la caricatura com les falles, unes arts que creixen conjuntament gràcies a que s’ajuden una a l’altra. En efecte, la primitiva falla on uns pocs ninots fan una mena de representació teatral damunt d’un escenari (l’anomenada “falla escenari”) té un esquema caricaturesc, i fins i tot dibuixants satírics les construeixen com F. J. Estornell, Vicente Llopis i Francisco Olaria. Moltes vegades els personatges que mostren eixos ninots també tenen les mateixes característiques que els de la caricatura, com els habituals “lechuguino”, “coenta” i

“llaurador babau”, plens de tipicitat i costumisme, sense parlar de la forma física de la figura, tradicionalment grotesca com els dibuixos humorístics. Quant als esmentats personatges, el “lechuguino” era l’home de l’alta burgesia que no necessitava treballar i que sempre anava ben arreglat, sent la seua corresponent femenina la “coenta”; ambdós també eren habituals en la caricatura gràfica espanyola. El contrapunt el posava el “llaurador babau”, un habitant de l’horta del qual es burlen els habitants de la capital pel seu analfabetisme i per no conéixer els costums urbans; ara bé, a més dels treballadors del camp, també es representaven sovint les classes mitjanes i baixes amb elements de l’ofici on treballaven, tendència de la caricatura gràfica del segle XIX que va ser àmpliament utilitzada en els ninots de falla. Precisament el “lechuguino” es un dels personatges que protagonitzava la falla de la plaça de l’Almodí de 1855, el llibret de la qual, escrit per Bernat i Baldoví, va considerar-se el més antic conegut durant molts anys (n’hi ha altre conservat del mateix autor datat en 1850, però només es conserva un manuscrit i probablement no va publicar-se1). Però també va aparéixer en les falles del carrer dels Avellanes i de la plaça del Carme de 1850, en la plaça de l’Almodí de 1858 i en la del carrer Barcelonina de 1866, per posar alguns exemples. Una “coenta” la trobem en la plaça de l’Almodí de 1856, però també n’hi ha moltes més en falles de l’època. Entrat el segle XX estos dos personatges de classe alta van anar minvant la seua presència en les falles, cosa que no va ocórrer amb els tipus costumistes de classes populars. Per exemple, el “llaurador babau”, ja sorgit en els col·loquis i rahonaments (poesia festiva del segle XVIII en forma de diàleg entre treballadors del camp), el tenim en l’esmentada falla de la plaça de l’Almodí de 1856 (és a qui vol seduir la “coenta”, però també en la falla amb les escenes repartides a la baixada de Sant Francesc de 1925 i fins i tot es renova en 1942, quan Regino Mas inventa a So Quelo, un llaurador enriquit gràcies al mercat negre. Però a més, en la segona meitat del segle XIX es donen diversos casos en els quals una falla està basada en una caricatura i viceversa. Este fenomen va ocórrer sobretot amb temes de política espanyola, ja que els acudits gràfics al respecte 15


RETRATS DE...

van influir molt sobre la festa fallera. Per exemple, la falla plantada dins de la plaça de bous en 1871 era exactament com una caricatura apareguda, en 1870, en el número 23 de la publicació barcelonesa La Flaca: una “cubà” de la qual xuplen diversos polítics, mentre un negre els mira amb ràbia. Era una crítica, aleshores, l’abús dels mandataris espanyols sobre l’antiga colònia de Cuba. A banda d’això, també es percep en eixos anys que les falles representen als polítics de la mateixa manera que els dibuixos satírics. En concret, també exageren trets físics o situen objectes característics del personatge, com quan va aparéixer el president del govern Sagasta amb un gran tupé i una caixa de fusta (fent al·lusió a un escàndol sobre la Caixa d’Ultramar) en la falla del carrer de Rumbau en 1873 i en la publicació L’Esquella de la Torratxa el maig de l’any anterior. De vegades la referència estava basada en el nom, com el guineu representant a Zorrilla en la falla de la Baixada de Sant Francesc de 1873. Estes forma de al·ludir humorísticament a persones famoses encara continua utilitzant-se en les falles actuals. Ara bé, les coses canvien a partir de 1900, quan la falla escenari comença a deixar pas al monumentalisme, fruit del canvi de temàtica i dels premis (en 1901, l’Ajuntament de València comença a premiar les falles més artístiques, encara que pocs anys abans ja ho feien altres entitats). La caricatura continua utilitzant-se en els ninots, però s’allunya de la sàtira en dibuix i prenen el seu propi camí que, castigat per la censura dels poders públics, fa la crítica més feble. L’únic cas de sàtira important, i d’una forma molt caricaturesca, és el conjunt de quatre falles antifranquistes que s’anaven a plantar en 1937 per iniciativa de la Alianza de Intelectuales per a la Defensa de la Cultura i el Sindicat d’Art Popular. Realitzades per Regino Mas amb disseny de Gori Muñoz, representaven els personatges franquistes exagerant el seus trets físics i ridiculitzant-los. Estes falles no van poder plantar-se i van exhibir-se dins de la Llotja. 16

De tota manera, l’entrada del segle XX suposa una major presència de caricaturistes en el món faller. Per exemple, Manuel González Martí Folchi, fundador de les revistes Cascarrabias i Impresiones, que fins i tot va fer l’esbós de la falla del carrer Quart de 1912; però també noms com Antonio Vercher i Luis Dubón col·laboren en la construcció dels cadafals. Ara bé, va ser José Soriano, dibuixant present en el mític TBO i va dirigir la revista gràfica Jaimito, qui més va participar en monuments fallers, començant en temps de la República Espanyola i arribant als anys 1980, sent col·laborador de l’artista faller Vicent Luna en diverses falles plantades en l’actual plaça de l’Ajuntament entre 1971 i 1983. Ja en el franquisme, la vessant satírica de les Falles és prohibida per la censura (al igual que en les caricatures). Continuen fent-se ninots grotescs, però ja no són els protagonistes de la festa pel foment de la falla artística. Hem d’esperar a l’actual Constitució Espanyola en 1978 per a la tornada de la sàtira, però ja no és tan abundant ni crítica com en les primitives falles. És l’època de la col·laboració en els monuments fallers d’il·lustradors com Sento Llobell, autor de l’esbós de les falles de l’Ajuntament de València de 1986 i 1987, i Antonio Ortiz Ortifus, l’autor de tires còmiques en el diari Levante-EMV que també va ser el dissenyador de la falla municipal de València de 1988, la de Blanqueries de 1994 (la mítica dels llits), la de Convent Jerusalem-Matemàtic Marzal de 1998, i les de Na Jordana de 2000 i 2014.


B

l’incom ustible

ETERNA JOVENTUT DE L’ART-FALLA

5.PER Iván Esbrí i Andrés, llicenciat en Història i membre de l’Associació d’Estudis Fallers

U·$ ‘n dels mals endèmics que pateix el seguiment de les falles -o monument o cadafal- i dels artistes, és la manca de memòria històrica, la qual entenem com la recuperació i posada en valor de les experiències i successos passats. Aquesta nula memòria queda de manifest quan la falla es esmentada per la figura al·legòrica del tema principal del monument (p. e.: “la falla del Shakespeare”) enlloc d’amb una cita correcta (El verí del teatre, Miguel Santaeulalia, Na Jordana, 1994). I ja no diguem quan en l’anàlisi de l’obra fallera prima l’observació estètica sobre la temàtica, amb l’agreujant d’emprar un vocabulari anómal i reinterpretat (“acabats”, “modernista”, etc.) que dona compte si no d’una total falta de rigor i taxonomia en les opinions. Un art efímer com és la falla fa necessària la seua preservació gràfica (fotos) i textual (llibret). En un cas invers al retrat de l’etern jove Dorian Gray, les imatgens de falles en blanc i negre son demostració de que la novetat no és un fet dels nostres díes, i cada cop eixes falles d’antany es rejoveneixen amb el pas del temps. L’evolució del monument faller dóna testimoni del sorgir d’estils -estètics i temàtics- que tractaven d’actualitzar els cànons d’altre assentat, o quan menys conviure amb ell, en reflexar els gusts plàstics i les inquietuds de la societat del seu entorn, inclós l’artista creador obviament. Situant-se al segle XIX no poques de les falles, com la del Teatre Principal el 1852, Carrer de les Carabasses el 1889 i les de la Plaça de Bous entre 1866 i 1913, contenien un forta sàtira al voltant el convuls panorama d’actualitat (política, moral, costums). La denúncia social, hui és el més pròxim a aquella intenció crítica del segle XIX dins de la descontextualització temàtica i la blancor fallera general actuals. Per altra part, llavors s’aprofitaven recursos en comunió als gusts de l’època com dotar de moviment els ninots o altres elements de la falla com un alicient de la

mateixa, ja que aleshores una de les atraccions més populars del personal eren els teatres d’autòmates. O una innovació major si cap: “la llanterna màgica”, un enginy per a la projecció d’imatges1, que fou emprat a l’interior de la falla La bella Galatea, de V. Barreira, plantada el 1900 a la Plaça d’Emilio Castelar, actual Plaça de l’Ajuntament. Valga recordar que, a la dècada dels anys 80, arrel dels Ninots Indultats de Vicent Agulleiro -un artista fora de tot estil de falla innovadora-, certa ploma il·lustre va titllar de “contranatural” tals ninots amb moviment per atemptar contra el hieratisme “tradicional” de la figura obrada en cartó-pedra. L’hemeroteca, no perdona. Fent novament un bot cap a enrrere en el temps, el mateix Regino Más, paradigma de l’art-falla amb el seu estil académic -que no “barroc”- amb concesions a la caricatura continguda, primer artista mediàtic i absolut triomfador de la Secció Especial (encara encapçala el palmarés amb catorze Primers Premis), va ser un autor transgressor als 1930: portà la disposició huitcentista de la falla-sainet cap a cadafals de composició quasi piramidals, coronament-cos central-base, per guanyar en altura, sobre escenografies més reduïdes però amb major desenvolupament narratiu per la profussió de ninots.

La llei de l’embut, Regino Más, Mercat Central, 1944. Arxiu Iván Esbrí.

Una pràxis que van seguir entre altres Enrique Vidal, els germans Fontelles -genis de la fusteria fallera- o Modesto González, aquest un dels primers artistes en retirar la cera i les teles en favor de vestir de cartó i paper encolats. Uns materials que ja a les falles es veníen emprant al segle XIX per exemple amb Antonio Cortina; i una tècnica 1,De la llanterna màgica, València va ser pionera de la comercialització, en obtenir Casa Cuesta la patent per a produir-les i distribuir-les arreu de l’Estat. Per altra part, València també va ser tot un referent en el tocant a les representacions d’autòmates, amb Francisco Sanz Baldoví al Teatre Russafa (el 1918, Maximilià Thous va dedicar-li la docu-ficció Sanz y el secreto de su arte, primera pel·lícula d’animació d’Espanya).

17


RETRATS DE...

que als anys 50 Juan Huerta perfeccionarà amb el buidatge íntegre de les figures i dels volums en cartó-pedra. La dècada dels anys 20 i, especialment dels 30, són les de l’eclosió del déco, l’art nouveau i el modernisme -com correpson i no com s’utilitza hui per (des)calificar les falles experimentals- gràcies en part a la nova arquitectura definida en les exposicions internacionals i universals de París de 1925 i 1931, i Barcelona de 1929; junt amb la cartelleria, el disseny i la publicitat. És el moment de Teddy Villalba, Vicent Bendito, Fernando Roda, Enrique Baró, Luís Dubón. I d’Alacant, de les fogueres de Lorenzo Aguirre i Gastón Castellón, que vingueren captivats per les esmentades exposicions de París i Barcelona. Ells van obrar els seus monuments sobre bastidors, medallons i torres bessones sóbriament decorades amb baix-relleus i pintures pròpies del déco francés i el sezession vienés, donant lloc a l’anomenat estil alacantí, el vertader. Fins i tot va aplicar jocs de llums graduades amb balls d’intensitats per enaltir el cadafal com passava amb els pavellons de les exposicions.

Ricardo Rubert, Gepes acabades d’eixir de l’ou i L’arbre genealògic de la por, Mercat Central, 1961 i 1962. Nou Cavall de Troya, Plaça del Cabdill, 1963. Arxiu Iván Esbrí 18

Dècades després, Ricardo Rubert va gossar desintegrar la composició piramidal disassociant els volums, seguint les pautes de l’arquitectura googie, una corrent estètica nordamericana que a Espanya se va conéixer com neomodern o estil relax. Les seues extravagàncies plàstiques li valgueren no pocs enfrontaments amb un dels fautors -junt Carlos Cortina- de la falla-piràmid Regino Más… qui havia fet exactament el mateix trenta anys enrrere. Rubert, com abans Octavio Vicent i la seua falla Correguda de bous surrealista a la Plaça del Cabdill el 1954, esbossada per Salvador Dalí, no sols va trovar-se amb la desaprovació de part dels seus companys (fins i tot va ser expulsat del Gremi d’Artistes Fallers), sinó també amb la incomprensió del públic, més receptiu a un tipus de falla on primava la qualitat escultórica i les formes naturals, tot i que anaven tendint cap a la caricatura més accentuda pròpia dels cartoons i de les fantasíes gràfiques per influència dels esbossos d’altre artista clau -i poc reconegut- com José Soriano Izquierdo, director alhora d’Editorial Valenciana2. Valga fer saber que les interpretacions de l’art-falla de Ricardo Rubert són de les més parafrasejades, per no dir afussellades o copiades impunement, per part dels actuals defensors de les falles experimentals, qui a més desacrediten a Rubert etiquetant-lo com a un autor “clàssic”. La llista dels artistes que han aportat alguna avantguarda més o menys explícita a les falles és llarga. Salvador Debón i Vicent Luna, membres de fet de la Generació d’Or dels 60 (Debón, Juan Huerta, Julián Puche, Luna) mantenen hui un obra fallera plénament eterna carent de tot desfase o envelliment. Debón, va beure de la visió més onírica del

2Soriano Izquierdo feia en cada esbós una demostració de la seua capacitat per composar i distribuir els volums de forma ordena -“tot li encaixava i res li sobrava” ens puntualitza Víctor Valero (Marc Martell)-, emprat recursos amb molta força plàstica com les paradoxes visuals (tortugues amb rodes, un peix engaviat, etc.) i un discurs narratiu intel·ligent.

món i del surrealisme (Dalí, Philippe Halsman); Luna, del hiperrealisme i el pop art sobretot a la dècada dels 1970.

Si, si… però vaca, Salvador Debón, Plaça del Dr. Collado, 1961. Arxiu Iván Esbrí.

Vicent Luna, La llibertat, Plaça del Cabdill, 1973. Concorde… concòrdia?, Plaça del País Valencià, 1981. Arxiu Iván Esbrí.

Inclús els artesans fallers més humils i discrets han dit la seua. José Barea des de la mateixa Plaça del Cabdill, actual de l’Ajuntament; o Vicent Monzó Expósito, qui va marcar durant anys una pauta de composició per les falles del Cabanyal-Canyemelar: bases en Creu de Sant Andreu i un caixó, cercle o esfera per al cos central, coronat pel “ninot de dalt”. Els que es posen les botes, José Barea, Plaça del Cabdill, 1967. Arxiu Iván Esbrí.


B

l’incom ustible

El 1955, Pascual Carrasquer se va avançar al moviment steampunk i a tot corrent basat en la ficció especulativa i les distòpies de Julio Verne, Karel Capek o H. G. Wells amb la seua senzilla falla Viaje interplanetari a la terra de Jajua, per a la comissió Avinguda de Bernardo Aliño de Sueca. Juan Martínez de la Barrera feu el propi amb el gore i l’apocal·lipsi nuclear a l’estil de l’univers Mad Max als 60. Molt després vindran els 80, amb Manolo Martin i les col·laboracions extrafallers dels dibuixants de la Nova Escola (Sento Llobell, Micharmunt, Víctor Valero), el modista Francis Montesinos, l’escriptor Manuel Vicent i l’humorista gràfic Antoni Ortiz “Ortifus”. També és la dècada de José Manuel Alares i Vicent Almela tractant de retornar la falla infantil als menuts, quan el terreny estava impregnat l’apologia Pecat, J. M. de de la Barrera, Pintor v a l e n c i a n i s t a Domingo-Guillem de Castro, 1968. Arxiu Iván de Joan Canet Esbrí. i Hermógenes Aroca. A primers dels 1990, irrompen de les fallesespectacle d’Agustín Villanueva i Ramón Espinosa, a Na Jordana i l’Antiga de Campanar respectivament. No es pot obviar la figura d’Alfedo Ruiz, deconstructor de falles: des de Temptació (Plaça del Pilar, 1974) Alfredo fins a Concepte, percepte i afecte en Temptació, Ruiz, Plaça del Pilar, rectangle horitzontal roig (Mossén Sorell-1974. Arxiu Iván Esbrí.

Corona, 2008). Ni descurar a Rafa Ferrando, un exemple sincer de fer falla innovadora des del sentit del què és una falla. Per últim valga recordar que una de les interpretacions del text de El retrat de Dorian Gray és el narcisisme. El veure’s com el melic del món és altra màcula del món de la Festa de les Falles, que és creu única i singular front destacar els vertaders baluards reconeguts ni més ni menys com Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Com qualsevol altre gènere artístic (escultura, cinema, pintura, música) l’art-falla és plural i obert. Ningú -artistes, fallers, investigadors, seguidors- pot otorgar-se haver inventat un suport plàstic ni la redacció de les seues regles de joc, perquè ja venen fets. Malauradament saber de falles resulta hui una “tendència” per ingressar en un suposat “star system cool” faller quan en realitat no veu més enllà del què el seu (des)coneixement abarca, que pel general aplega fins 1992, amb Julio Monterrubio; encara que les dates cada cop es retallen més als 2000, amb Paco López Albert, i els actuals finals dels 2010, amb David Ojeda. La mediocritat i ignorància carcomeix l’escritura de la història de l’art-falla com el pas del temps ho fa amb la pintura de Basil Hallward. L’eterna joventut de la falla com gènere resideix en el respecte i la posada en valor de les experiències biogràfiques i artístiques desglossades i tantes altres més, i no en quedarse amb els noms dels artistes de més de moda sobretot aquells jovens únicament pel físic per no per la seua obra.

Consultes -Víctor Valero Valero (Marc Martell) artista faller, il·lustrador i dibuixant. -BORREGO PITARCH, V. (1993): “La estética de las fallas”, dins Antonio Ariño Villarroya (coord.) Los Escultores del Fuego. Aproximación a la historia del Gremio Artesano de Artistas Falleros de Valencia, València, Diputació de València, pp. 199-241. -CATALÀ GORGES, J. I. (coord.) (2008): Falles i art: 40 anys transitant per la frontera, València, Universitat Politècnica de València, 197 p. -ESBRÍ ANDRÉS, I. (2016): “Falles experimentals, si... però memòria històrica també”, dins Emilio J. García González (coord.) Llibret Plaça Sant Roc 2016, Torrent, Associació Cultural Falla Plaça de Sant Roc, Gómez Ferrer i Voltants, pp. 65-73. ---(2016): “Fer memòria. Julián Puche, la Generació d’Or i més”, Cendra, 20, pp. 56-70. 19


RETRATS DE...

RETRAT EN EL TEMPS DE L’ENGINY I LA GRÀCIA.

6.PER Andrés Alonso i Durán (Faller de Falla Santa María Micaela-Martí L’ Humà i Directiu de la Federació de Falles amb Especial Ingeni i Gràcia)

E·$ n la història de les Falles de València l’Enginy i la Gràcia al llarg de l’història ha tingut diferents etapes, unes vegades amb més acceptació, unes altres amb menys, però sempre han estat presents. Les primeres falles plantades en la ciutat de València eren bàsicament escenes molt teatralizades, amb critica de barri o de la ciutat i eren exclusivament sàtira, enginy i gràcia, deixant lleugerament de costat la monumentalitat amb la qual associem les falles que veiem avui dia en les nostres places. Allà per 1887, sent iniciativa de la revista “La Traca” dirigida per Manuel Lluch Soler, es van lliurar premis a les falles que més es van distingir pel seu Enginy i la seua Gràcia, la seua originalitat i agudesa. Aquell primer premi de la història de les falles, va recaure en la falla “Embajador Vic”, que representava una paròdia de l’estàtua del rei Don Jaime I el Conqueridor. El segon premi va ser concedit a la falla plantada en les calles Colon-Xàtiva, amb lema “Una Becerrada” al·ludint a la policia local. El tercer premi va ser adjudicat a la falla plantada en el carrer “Jabonería Nueva”. Així doncs, els primers premis concedits a les falles de València es van atorgar en reconeixement al seu Enginy i la seua Gràcia. Els premis otorgats en 1887 no van tenir continuïtat, la qual cosa es va aprofitar perquè en 1895 Lo Rat Penat, ajudada per la Senyera Comercial i la Societat d’Obrers en general, crearen premis orientats a la “monumentalizació” de les falles, en detriment de l’Enginy i la Gràcia, i valorant principalment el “mèrit artístic i culte”. Aquest premi, ja que solament es concedia un, va ser més longeu, i ja en 1901 l’Ajuntament va recolzar aquest “canvi” promogut per Lo Rat Penat, otorgant un premi al mèrit artístic. Aquests moviments semblaven el principi de la fi de 20

l’Enginy i la Gràcia en les falles, ja que van ajudar al fet que es professionalitzara la construcció de les mateixes, la qual cosa va anar alguna cosa positiu per a la festa i l’economia de la ciutat, però va ajudar també al fet que s’orientaren els catafalcs en una línia més artística i monumentalista, deixant alguna cosa apartat el que fins al moment havia sigut l’eix principal de les falles: la sàtira i l’enginy. I d’aquesta forma, amb les úniques modificacions d’augmentar a segons i tercers premis per mèrit artístic, en els anys 1902 i 1904 respectivament, i a excepció de l’any 1909, en el qual no es va lliurar premi algun, arribem a 1941, on ja amb dues seccions diferenciades, primera i segona, s’otorga per primera vegada el primer premi d’Enginy i Gràcia de secció primera a la Falla “Plaza del Molí de Na Robella, dotat de 1.000 pessetes; el segon, dotat de 750 pessetes i el tercer va recaure en la Plaça del Mercat, dotat amb 500 pessetes. Entre els anys 1946 i 1951, on ja hi havia més categories a València, els tres premis d’Enginy i Gràcia van passar a un per categoria. I així va perdurar fins a 1975, on aqueix premi es va convertir en varis en funció del nombre de falles de cada secció, d’una manera similar a com es feia amb els de falla, atorgant-li sol premi econòmic al primer. En 2003 es va implantar el sistema de premis d’Enginy i Gràcia que coneixem avui dia, tres premis per secció amb premi econòmic solament al primer, coincidint en quantitat amb el tercer de la categoria. En 2006 es va fundar la “Federació de Falles amb Especial Ingeni i Gràcia”, que té com a fi l’incentiu i la promoció de la creativitat artística, satírica i critica en l’elaboració dels monuments fallers, propi de les Festes de Sant Josep, fundada per set falles de la ciutat de València, arribant a ser avui dia 19 comissions de València i una de Torrent les integrants. L’última modificació dels premis que otorga l’Ajuntament de València a les falles, ha arribat per a les falles de 2018, amb una variació no solament de premis, sinó de manera de classificació per secció, que fins a aquest exercici es tractava de forquetes fixes segons el pressupost, i a partir d’ara, és lleugerament més flexible. I com no, s’ha establit una modificació en els premis d’Enginy i Gracia, en els


quals es reprèn la dotació de premi econòmic als segons i tercers premis d’Enginy i Gràcia sent el segon el 50% del primer i el tercer el 50% del segon, i mantenint que el primer premi s’equipare, monetàriament parlant, amb el tercer de la secció. D’altra banda, i ja fóra del reglament com a tal, en els cursos de jurat que es van començar a realitzar a partir de l’exercici 2017, es va mostrar el que al meu judici hauria de ser: que el premi d’Enginy i Gracia no exclou en la valoració del premi de secció a l’Enginy i la Gràcia, sinó que forma una part fonamental i importantíssima de la falla, sent d’igual pes, no com a voltes es percep, que la pintura, la monumentalitat, el risc etc..., alguna cosa molt important a l’hora d’atorgar un judici sobre una falla. L’Enginy i la Gràcia en les falles, des del principi dels temps, ha sigut el que ha distingit una falla de qualsevol obra que pugues trobar per altres ciutats del món. Ja no solament a nivell de guió, acudits, cartelleria, sinó a també de materials, formes i tons, colors, etc. Al final, la gent es queda amb l’enginy, l’original i el que els fa riure. Finalment, m’agradaria que pensares com veus tu l’enginy i la gràcia en les falles, com ho retrataries quan et poses davant de la teua falla, si solament mires si està ben fet el ninot o si, per contra, et fa riure, plorar, et fa expressar-te, t’enamora, o simplement et fa sentir en pau. Si apareix en tu algun tipus de sentiment, és que has sigut capaç d’observar aqueix enginy i aqueixa gràcia que l’artista et volia transmetre. Vas a mirar enguany la teua falla de la mateixa forma?

Premi “VIcente Ros Belda” al ninot infantil més engiyós de l’*exposició del ninot 2018” Una vegada visitats tots els ninots infantils presents en l’Exposició del Ninot 2018 per part del jurat qualificador nomenat a aquest efecte per la Federació de Falles especiaL Ingeni i Gràcia, hi ha decidisc atorgar el PREMI VICENTE ROS BELDA al Ninot Infantil més Enginyós de l’*Exposició en la seua primera edició, al presentat per la comissió: BISBE AMIGÓ – CONCA, amb el número 78, de la secció 1ª i l’artista de la qual és FERNANDO FOIX FABREGAT. Aquest premi serà lliurat en la pròpia Exposició del Ninot amb la presència de la Fallera Major Infantil de València, Daniela Gómez dels Àngels, així com de familars de D. Vicente Ros Belda, a qui retem homenatge amb aquesta distinció l’any del centenari del seu naixement. 21


RETRATS DE...

RETRATS INCOMPLETS

7.PER Teresa Broseta i Fandos. H·$ ‘i ha un bon grapat de fotografies històriques que tots aquells que pentinem canes tenim gravades a foc al cervell. Només ens cal tancar els ulls per veure-les amb una nitidesa extraordinària. Penses que exagere? Ni un pèl, paraula! Farem la prova i eixiràs de dubtes. Tanca els ulls i pensa, per exemple, en la famosa fotografia de The Beatles creuant el pas de vianants d’Abbey Road, la que il·lustrà l’àlbum del mateix nom. Digues la veritat: veus o no veus el blanc de la roba de John Lennon, el negre de la levita de Ringo Starr, els peus descalços de Paul McCartney? Segur que sí. Fins i tot, possiblement, el cigarret encés que McCartney porta en la mà i que hui en dia seria impensable. Triem ara una altra imatge. Per exemple, la conegudíssima fotografia dels obrers d’un gratacels, a Nova York, que esmorzen despreocupadament i sense cap mesura de seguretat a una altura de vertigen. Tanca els ulls, no faces trampes... Veus les gorres que porten al cap, la roba de faena, les carmanyoles amb el menjar, els peus que els pengen?

22

King adreçant-se a la multitud... En podríem posar centenars d’exemples. Centenars de fotografies que han passat a la posteritat, a la memòria col·lectiva, perquè retraten d’una manera senzilla i perfecta una societat i una època. Imagina-les ara una mica diferents, amb alguna que altra absència. Imagina, per exemple, que a la fotografia d’Abbey Road no apareix John Lennon perquè estava malalt aquell dia, o perquè no trobaren una levita que li caiguera bé, pots triar el motiu que més t’agrade. Què pensaria algú que no sabera res de The Beatles a la vista d’eixa fotografia? Lògicament, que es tractava d’un grup format per tres persones. És a dir, es quedaria amb una idea equivocada, i ben equivocada, de la realitat. Aplica ara el mateix joc a les altres dos imatges que comentàvem al principi. Imagina la fotografia del gratacels sense els treballadors, per exemple. Seria encara una bona perspectiva del Nova York dels anys 30, això és cert, però estarem d’acord que no transmetria cap informació sobre les condicions de la classe treballadora en aquella època. Pel que fa a la de la plaça Tiananmen, sense l’home seria només la fotografia de una desfilada militar qualsevol, una imatge que no ens parlaria del valor d’eixe desconegut, ni de la lluita dels estudiants contra el govern xinés. Relitats mutilades fins al punt de deixar de ser-ho.

Tot i que sembla que anem pel bon camí, farem encara una tercera prova per reblar el clau. Tanca els ulls una vegada més (paciència!) i pensa en la cèlebre fotografia de l’home anònim que s’enfronta als tancs al bell mig de la plaça Tiananmen. Veritat que veus amb claredat els tancs que l’amenacen, la immensa solitud de l’home, les bosses que li pengen de les mans?

Espere que no t’hages perdut en aquest laberint d’imatges autèntiques i retocades sense necessitat de Photoshop, perquè estem a punt de tocar mare. Només ens falta un pas, menut i de gaidó, per passar sense sentir de la fotografia a la literatura. Perquè, salvant totes les distàncies, les dos arts tenen la mateixa capacitat de reflectir una societat i una època, i idèntica possibilitat de ser un espill de la realitat que les veu nàixer. Sempe que desitgen fer-ho, naturalment, perquè ambdues tenen també el dret i la capacitat de construir una realitat alternativa i fer-nos somiar amb altres mons possibles o impossibles.

La nostra memòria atresora moltes més imatges igualment icòniques: Mandela eixint de la presó i carregat de dignitat, una xiqueta vietnamita fugint a la desesperada d’un bombardeig de napalm, Kennedy mort a dins del cotxe presidencial, Martin Luther

I què passaria si algú es llegira d’una tacada tota la literatura escrita pels fills i les filles de la terra valenciana al llarg de la història? Tota la literatura escrita per valencians en qualsevol llengua, en qualsevol gènere i adreçada a qualsevol edat, que quede


B

l’incom ustible

clar! A banda del quasi segur mal de cap que li entraria, que els excesos són sempre mala cosa, haurem de concloure que podria fer-se una idea prou clara de com som els valencians. Com és i com s’estructura la nostra terra, com hem evolucionat al llarg de la història, com ens agrada viure, quin elements ens cohesionen i quins altres ens dividixen, i tantes coses més. Sona perfectament raonable, natural i lògic, però no ho és. Perquè com passa a la fotografia d’Abbey Road sense John Lennon, com a la del gratacels sense els treballadors, com a la de la plaça Tiananmen sense l’home, hi ha un forat en la fotografia que la literatura valenciana fa de la societat valenciana, un espai en blanc. Una inexplicable absència que produix una imatge incompleta, una mancança evident que distorsiona i falseja la realitat. Perquè les falles, la festa que concita tantes voluntats, que consumix tantes energies, que provoca tantes sinèrgies i que és un dels motors econòmics de la nostra societat, ha sigut la gran absent de la literatura valenciana pràcticament fins al canvi de mil·leni, fa quatre dies, com qui diu. En la literatura d’adults encara en trobem alguna aproximació, les coses com siguen. El conegut Combustible per a falles del mestre Joan Fuster, el no tan conegut Falles folles fetes foc d’Amadeu Fabregat, alguna menció més que de passada per ací i per allà i poca cosa més, per no dirne cap. Ni tan sols en els nombrosos sainets, fruita tan del terreny com la taronja, són freqüents les referències a les falles. Cosas veredes, amigo Sancho! I la cosa arriba ja a l’extrem si enfoquem la mirada en la literatura infantil, on no hi ha referències a les falles abans del nostre particular “efecte 2000”. De fet, és probable que la primera narració infantil valenciana que fa de les falles el seu escenari siga La botiga del Carme, història que vaig tindre l’honor de publicar

l’any 2001 en Edicions del Bullent. I no faltà qui m’assenyalà de seguida un problema que li semblava evident: era una història tan local, tan d’estar per casa, que no podria mai traduir-se a una altra llengua. De que la nostra xicalla puga llegir tranquil·lament històries ambientades en Halloween no em digueren ni paraula! Ni del fet que comence a ser-los més familiar la Fada dels Dents que el ratolí Pérez, ni de que el Pare Noel haja comdemnat pràcticament a l’ostracisme els Reis d’Orient, ni de que no sàpien qui és el Butoni però coneguen íntimament els trolls... Minúcies, dona! Per sort, tot i que no eixien pràcticament mai en els retrats de família, les falles han comptat sempre amb el que podríem dir “fotos de carnet”. Unes fotografies menudes, sí, però d’una potència tal que ens permeten descobrir eixa part amagada de la nostra història, eixa part de la nostra essència sense la qual estaríem incomplets. Per obra i gràcia d’eixes humils fotografies que anomenem llibrets, tenim poesia, teatre i narrativa que parlen de falles, tenim literatura fallera. Gràcies als llibrets, no tot ha acabat en cendra i fum. I ara, a poc a poc, llibre rere llibre i història rere història, les falles van conquerint l’espai que per dret els correspon a la nostra literatura, per a totes les edats i en tots els géneres, i comença a ser possible fer-se una idea més completa i més real de la societat valenciana. Brindem perquè aquest siga un camí sense retorn!

23


RETRATS DE...

CANVI DE FOCUS

9.PER Cristina Doménech i Hernández E·$ i anem a fer-nos una selfie”. Pocs són els que no han escoltat aquesta frase almenys una vegada al dia. En pel·lícules, en la televisió o en la nostra pròpia vida quotidiana, és freqüent topar-nos amb alguna persona que s’està fent una autofoto. Per immortalitzar el moment? Potser. Però, sobretot, per projectar una determinada imatge seua. Alguna volta has pensat què li importa al teu amic del poble què és allò que tu estàs berenant? O per què a una coneguda a la que no veus des de fa tres anys li pot interessar saber quin és l’últim viatge que has fet? No el neguem: el retrat, aquella forma de plasmar el present per deixar una empremta en la història, ja no és el que era. Qui diria als pintors del Renaixement, els vertaders creadors dels autoretrats que s’amagaven entre la multitud en les seues pròpies creacions, que uns quants segles després, l’ego de l’home assoliria el nivell de col·locar- se al centre de la seua pròpia foto. Igual de sorprès s’hauria quedat Velázquez al saber que cinc centúries després de pintar el cèlebre oli de la infanta Margarita d’Àustria, envoltada de les seues “menines”, el retrat passaria de ser material personal –i, per tant, d’ús privat- a convertir-se en un mitjà de socialització. No, si al final sí que serem #GentMoniata, sí... Les selfies constitueixen, a dia de hui, la nova manera de retractar-nos. La càmera frontal dels nostres mòbils serveix per donar curs a l’egocentrisme: la selfie és la màxima expressió 24


B

l’incom ustible

de l’individualisme. Un individualisme que es manifesta inclús en la tecnologia empleada: no sols ens fiquem nosaltres en el focus, sinó que prescindim de tot ésser que ens faça la foto. Llegia l’altre dia que una de les raons per les quals han triomfat les xarxes socials era el narcisisme dels usuaris. Els éssers humans, com éssers socials, sentim la necessitat de projectar una imatge amable de nosaltres mateixos, i la forma d’establir esta connexió directa amb els nostres coneguts són les xarxes socials. D’aquesta manera, de forma més o menys conscient, despleguem una màxima exposició sobre la nostra figura. Diuen els experts que una vegada es puja una imatge a les xarxes socials, deixem de ser els únics propietaris. De vegades, estes imatges es difonen sense pensar en la transcendència que poden tenir. Per si fóra poc, tots esperem la pluja de “me gustas”, a més de l’ordinari i un tant pretensiós comentari en què ens diuen com de bonics estem o com d’atractiu és el lloc en què ens trobem. Qui no s’endinsa en este cercle, que actua com una mena d’espiral, es converteix en “el raret que no té Facebook, ni Instagram”. Per això, és possible que ens vegem forçats a pujar imatges a les xarxes per por a l’aïllament social. No trobar-te en elles implica ser invisible als ulls de la resta, i inclús caure en la marginació.

que la resta ens ho recorde. Les selfies poden ser unes ferramentes molt divertides, però mai hem d’oblidar que la nostra millor cara som nosaltres mateixos, al natural. Sense flashes, sense retocs, sense efectes. Simplement, nosaltres. D’altra banda, també convé recordar que les il·lustracions, les fotografies i els gravats foren creats per ser una finestra al món, al coneixement d’allò que ocorria més enllà del nostra camp de visió. Com a exemple, la imatge del mariner i la infermera besant-se en el cor de Times Square de Nova York en el dia del desenllaç oficial de la Segona Guerra Mundial, la foto de la xiqueta que corre i plora desconsolada després de contemplar l’horror de la Guerra del Vietnam o, sense anar més lluny, la imatge d’Aylan Kurdi, el xiquet kurd de tres anys que aparegué mort en 2015 en una platja de Turquia. En canvi, les selfies constitueixen un ferm tancament en nosaltres mateixos. Necessitem veure per creure. L’autor d’El Xicotet Príncep, Antoine de Saint-Exupéry, deia que per veure clar, bastava amb canviar la direcció de la mirada. Tal vegada fóra cert i haguèrem de centrar la nostra òptima en mirar una miqueta més pels demés.

El problema radica en què les fotografies distorsionen, de vegades, la realitat. Busquem en elles la nostra pròpia acceptació social i, mostra d’això, és la quantitat d’imatges que ens prenem fins aconseguir aquella que definitivament ens convenç. De perfil, mirant al no res, posant morrets... ens escudem en nombroses poses per tractar d’esbossar la millor versió de nosaltres. Tanmateix, en mig de tota aquesta faràndula, perdem la noció que nosaltres fixem el marc d’allò que volem que la resta veja. En definitiva, les selfies mostren com de poc ens acceptem tal i com som, i quant necessitem 25


RETRATS DE...

ELS PODEROSOS I ELS SEUS RETRATS

1O.

PER Rafael Company i Mateo, Director del MuVIM. E·$ ncara ara, quan veiem la reina d’Anglaterra ―a la televisió, en segons quines cerimònies― constatem la pervivència de les antigues pompes, dels antics senyals del poder monàrquic: corones d’or i pedres precioses, ceptres de materials nobles, capes folrades d’ermini, mobiliari daurat... Però a hores d’ara la reialesa britànica és l’excepció ―en aquest aspecte― a les terres d’Europa: reis com els d’Espanya es representen i es fan representar sovint com si no foren reis, com si no regnaren. Serà prou que mireu les monedes espanyoles d’1 i 2 euros que porteu en la butxaca. Agafeu la part de les esmentades peces on figura el retrat de Joan Carles I o el de Felip VI. Intenteu llegir en estes monedes el nom del monarca, o el seu ofici, i comprovareu que ―sobre estos metalls encunyats a les darreries del segle XX i els inicis del XXI― és impossible trobar el rastre de la condició reial i de la identitat del personatge. Tampoc voreu allà cap corona. Parlem d’un veritable signe dels temps: l’autoritat en general vol difuminar-se en les seues formes d’expressió i de representació, la qual cosa no significa ―és clar― que l’autoritat vulga deixar de ser-ho. Segons açò, els retrats del poder acostumen a ser ara menys emfàtics ―menys aparents― perquè, en atenció als vents democratitzadors, semblar un ciutadà normal és la millor manera de contribuir a la continuïtat en l’exercici del propi poder. En efecte, els poderosos de hui saben que han de semblar acostats al poble (no exagerem: al poble de classe mitjana-alta, of course), i per això els reis van vestits de carrer, com si foren professionals liberals ―economistes, advocats, catedràtics― i les reines llueixen productes de moda, i calcer i draps elegants firmats per dissenyadors, com correspon a senyores benestants alhora que formades a universitats diverses. Només en algun sopar de gala es trauen dels armaris i dels calaixos les tiares de

26

brillants i les grans condecoracions lluents, testimonis simbòlics de les monarquies de dret diví i absolutes que ―per obra i gràcia dels avatars polítics― hagueren de convertir-se en constitucionals i parlamentàries. Al MuVIM, el Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat, parlem de tot això mitjançant l’apartat «Els retrats del poder» de l’exposició Les imatges del poder. En l’espai en qüestió conviuen antics retrats reials ―el poder més real en el seu temps― i retrats de presidents de la Diputació de València (protagonistes d’un poder que, en comparació, era llavors molt subsidiari per més que, de vegades, els dignataris provincials es feren retratar de tal manera que semblaren més reis que alguns reis). Pel mig de la sala també es veuen monedes on figuren els rostres de diversos governants: dictadors que exerciren el poder por la Gracia de Dios (i encunyaren peces de 20 duros de plata que romanen guardades a moltes cases), i monarques com ara diversos membres de la Casa de Borbó o Amadeu de Savoia, este últim víctima d’una poderosa conjura borbònica. Els partícips en la conspiració esmentada ―els partidaris de qui seria Alfons XII― van aconseguir gravar sobre les grans monedes de 5 pessetes la paraula MEMO: «AMADEO I REY MEMO DE ESPAÑA», per a escarni d’un personatge benintencionat. El poder sempre troba qui el represente. I sempre de la manera considerada més afavoridora per als seus interessos. Correspondria, en tot cas, a l’oposició eliminar la màscara del poder i posar davant els ulls del respectable que ―més enllà de tota aparença, i com en la coneguda narració― el rei està nuet.


B

l’incom ustible

FALLES BLANQUES, RETRATS FALLERS

8.

PER Manolo Gil i Climent

L’ESSÈNCIA.

Que les falles com a tal, van nàixer amb un esperit crític, és fart conegut. L’essència dels monuments de cartó era satiritzar situacions d’actualitat de tota índole. En les seues diferents escenes o íntegrament, apareixien personatges transformats i situacions polítiques i socials dignes d’una altra interpretació paral·lela a la real. És de suposar que es feien encàrrecs específics per part de les comissions, apuntant als artistes que continguts volien incloure en les seues falles, de la mateixa manera que artistes proposaren als fallers esbossos amb contingut satíric i crític.

L’ABSÈNCIA

La falta de recursos, el menfotisme de cara a la falla com a monument i l’orientació de les comissions a augmentar partides del seu pressupost deixant de costat el cost de la falla en si, són, entre altres possibles motius, la causa de la proliferació de les falles blanques. Es perd l’essència primera de la falla en detriment d’altres despeses que els fallers, moltes vegades, prefereixen engreixar. La proliferació de noves comissions, pràcticament en progressió geomètrica, sobretot en els anys seixanta, setanta i vuitanta, coincidint amb l’expansió de la ciutat en noves barriades, tampoc va ajudar massa. Comissions xicotetes que es creen a partir de cessions de demarcació d’altres existents i, que sense cap arrelament ni tradició, apareixen per a omplir buits. De tot hi ha. Algunes van demostrar que eren capaços d’asseure’s i créixer, però unes altres, la majoria, es mantenen sota mínims, amb censos molt curts que dificulten qualsevol tipus d’activitat, inclosa la plantà de falles relativament dignes. De qualsevol forma, les cree necessàries. Sense cap gènere de dubtes, l’èxit més gran d’aquestes comissions “xicotetes” és mantenir-se en peus, i encara que no els done per a plantar falles rellevants, compleixen el paper de transmetre la festa.

També vull pensar que els temps de crisis tenen a veure amb el retraïment de la despesa dedicada als monuments. Aquesta clar que, sense dedicar partides econòmiques suficients, no es pot exigir més que t’acaben i planten la falla. És molt possible que, excloent als artistes de primera línia, molts es limiten a complir l’expedient plantant un nombre suficient de falles que els permeta viure del seu ofici, com treballant en sèrie i, per tant, mancats de l’esperit incisiu necessari.

L’OBLIGACIÓ

Hem de millorar. La UNESCO va declarar les falles com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Açò significa que el camí recorregut ha valgut la pena, que el treball de les institucions i totes les comissions, grans i xicotetes, ha portat a la nostra festa a un lloc privilegiat. Una vegada estem ací, no cap a la relaxació, no podem anar de baixada. Hauríem de continuar esforçant-nos per retornar a la festa a la seua màxima esplendor. I créixer. I sobretot als monuments. Han de tornar a ser el que van ser, deixar de ser blanques para, cadascun en la seua mesura, donar-los un sentit, un esperit, una idea plasmada, una crítica, una sàtira. Hauran comissions que preferisquen destinar majors partides a il·luminació, adorn de carrers, concurs de *play *backs… Respectable. Però en la majoria dels reglaments, el primer article diu que la funció primordial de la comissió és plantar una falla en el carrer tal encreuament amb tal altra. Fem-ho tan bé com siga possible perquè la resta d’activitats han de ser complementàries de l’objectiu principal.

LA INNECESSÀRIA NECESSITAT

Sembla que la concessió per part de Junta Central Fallera dels premis d’Enginy i Gràcia en cadascuna de les seccions, no és al·licient que motive a quasi ningú. Siga per la insuficient quantitat de premis per secció o per la, pràcticament nul·la, dotació econòmica dels mateixos no espenta al fet que les comissions mostren massa interés a intentar optar a aquests. 27


RETRATS DE...

Però hi ha falles que estan per la labor de continuar, reprendre-la, una línia que torne a col·locar en els monuments el “color” que mai van haver de perdre. Les falles, des de la seua creació, porten implícites la crítica i la sàtira, d’ací l’innecessari. Algunes d’elles estan, estem, agrupades en la Federació de Falles especialment Ingeni i Gràcia, adquirint voluntàriament el compromís que les falles ens diguen, ens transmeten alguna cosa. Altres comissions també ho fan àdhuc no estant en la Federació, però aquesta era necessària. Parlem amb els artistes d’una altra forma, els cerquem receptius als nostres suggeriments, els aportem idees i treballem amb ells estant en contacte habitualment per a intercanviar opinions i peticions. Nosaltres acabem d’arribar. Espere que per a quedar-nos per sempre.

28


B

l’incom ustible

RETRAT D’UNA VALÈNCIA EN BLANC I NEGRE

11.

PER

l’incomBustible

J·$ oaquín Collado és un fotògraf valencià, nascut en 1930, que ha fotografiat sobretot a les gents de la seua ciutat natal, València. Hui en dia, la seua obra és tan desconeguda com a brillant, i destaca per la seua sensibilitat, la seua senzillesa, la seua capacitat per a captar l’instant etern d’una mirada i el seu notable valor documental. La seua obra, avui dia, és comparable a la dels també valencians Gabriel Cualladó, José Miguel de Miguel, Francisco Moltó o Francesc Jarque. Es va iniciar en la fotografia l’any 1959, quan li van regalar una càmera Regula alemanya en nàixer el seu primer fill, i a partir d’ací de forma autodidacta va començar a formar-se. En 1965 es va associar a l’Agrupació Fotogràfica Valenciana, Agfoval, de la qual va anar el seu secretari durant quasi vint-i-cinc anys, des de 1991 fins a 2007 va ser president, sent en l’actualitat vicepresident. En 1981 va participar per primera vegada en una exposició col·lectiva, i en 1987 el Centre Aragonés de València va presentar la seua primera mostra individual. Amb posterioritat ha participat en més de cinquanta exposicions a València, Sogorb, La Vila Joiosa, Burjassot, Gandia, Sagunt, Zaragoza, Soria, Guadalajara, Almeria, Conca, Madrid, Szolnok (Hongria), Roubaix, Marlin, Valenciennes, Lille (França), Cerdanyola del Vallès, Sant Sebastià, Còrdova, etc. Els seus treballs han aparegut en revistes especialitzades com a Art fotogràfic, Diorama, La fotografia, FV, així com en premsa diària, principalment valenciana, en llibres com a Història de la fotografia valenciana (1990) de José Vicente Aleixandre, La València Prohibida, de Rafael Solaz Albert (2005), En les ciutats, dels fons de la Fundación Foto Colectania, les seues imatges han sigut objecte de més de 50 exposicions individuals i col·lectives i han aparegut en nombrosos catàlegs d’exposicions, com els editats en 2009 en la retrospectiva de l’Aj. de València i en

2014 per l’exposició La València Oblidada del MuVIM. També és membre de la Reial Acadèmia de Belles arts de Sant Carles. Al llarg de la seua trajectòria ha collit diversos premis i distincions nacionals. En els anys 1995 i 2008 la Confederació Espanyola de Fotografia li va oferir un homenatge nacional i en 2009 l’Ajuntament de València li va dedicar una exposició retrospectiva. En 2013 va exposar Els xiquets de Collado en la Llibreria Railowsky de València i al maig de 2014 se li va rendir un homenatge en la seua ciutat natal, sota el títol Un mes amb Collado, que va comprendre exposicions, tertúlies, xarrades, tallers i altres activitats. Actualment jubilat, va treballar quasi mig segle en una entitat financera, mentre dedicava el seu temps lliure a la seua passió per la fotografia, recopilant en les calles gestos, expressions, la vida en els mercats, en les processons, en els barris. Guarda més de 36.000 negatius, arxivats i datats amb l’eficiència d’un comptable. La seua obra es basa en el seu instint natural per a prendre la fotografia en el moment adequat, acostant-se i barrejant-se amb els personatges que va retratar, aconseguint una proximitat amb els seus personatges per a recopilar gestos, expressions, la vida en els mercats, en les processons, en els barris. Ha desenvolupat el seu treball a través de sèries fotogràfiques en lloc de fotos aïllades, del seu entorn més voltat i quotidià, com són Plaça de Sant Esteve, Barri Xinés, Gitanos, Rastre, Romiatge de Sant Sebastià… ajudant-se de la seua esposa en les fotografies més difícils, en les fotos robades.

29


RETRATS DE...

Recentment PhotOn Festival va retre homenatge en 2017, va mostrar el treball de Joaquín Collado, que va dedicar el seu temps lliure per a immortalitzar la vida de la València antiga. Sempre pegada al carrer i cercant l’instant decisiu, la mirada de Collado recorda a la dels grans fotògrafs del segle XX com Robert Capa, Cartier Bresson o Robert Doisneau. L’exposició és lleva a cap gràcies a la col·laboració del Cercle Collado i de l’Agrupació Fotogràfica Valenciana (Agfoval). L’Empresa Municipal de Transports, EMT, va col·laborar amb el PhotOn Festival cedint algunes de les seues parades per a exposar el treball del fotògraf valencià Joaquín Collado. La sèrie de fotografies que van formar l’exposició van oferir una bona mostra de l’evolució de la ciutat, en les seues instantànies es reflecteixen la vida urbana de la ciutat de dècades dels 60 i 70 principalment. La comissaria de l’exposició, Tania Castro ens va brindar l’oportunitat, l’estiu passat, de poder reunir-nos amb Collado i d’una forma més informal que una entrevista, xarrar amb ell de la seua obra i tenir l’honor de veure en directe les seues obres. A la fi d’agost, Collado, amb els seus 87 anys molt bé portats, amablement ens va rebre en la seua casa, juntament amb Tania, Luis Carrasco (la seua mà dreta avui dia). Ho tenia tot preparat, el menjador replet de fotografies amb les quines el considerava que eren les que millor li representaven. Ens va explicar com amb l’ajuda d’un amic, i després d’uns minuts en una xicoteta cambra amb llum roja i amb l’ajuda d’un paper, una ampliadora i uns líquids va aparéixer des del negatiu la imatge, de d’aquell moment va quedar absolutament meravellat. A partir d’ací es va apuntar a diferents cursos de fotografia que en aquest cas a València 30

donava Agfoval, i va passar de fer fotografia familiar a llançarse al carrer.

ELS SEUS INICIS

Per a les fotografies dels seus inicis en els retrats més famós com els de la Plaça de Sant Esteban, i el Barri xinés de València, havia de realitzar-les de forma discreta, disparant d’amagat des de posicions inversemblants, i fins i tot intentant dissimilar el clic de la càmera per a passar més desapercebut. Per a traure una bona instantània”l’important és ficar-te dins de l’ambient”, patejarse la zona, i poc i a poc integrar-se amb la gent. Fins i tot a l’hora de llançar-se a fer la fotografia, la por al que diran, fins i tot la seua família, estava en l’ambient. Sempre ha tractat demanar permís a l’hora de fer fotos, no fer robats. I una vegada amb aqueix permís, ja l’impacte visual, ja siga per la seua tècnica, la seua força o composició és l’essència d’un retrat. Recorda com al barri de gitanos, va ser disntint, al veur’em em van dir “paio fes-nos unes fotos”, i ja els va tindre a la butxaca. Collado, tenia històries i anècdotes de cadascun dels retrats que ens havia tret per a ensenyar-nos. Ens va comentar com hi havia que trobar el moment de fer la fotografia, i como a vegades algunes fotos es quedaven per fer. Ens recalcà que una part essencial i fonamental del retrat és la mirada. És el més important, que ha de captar el fotògraf, transmet el que el fotògraf pretén perquè després impacte en la gent que la veja. Has de pensar, cercar i trobar la foto que vols, i el moment. “El més important és la mirada, en els ulls està tot”, resum Collado.


B

l’incom ustible

LES FALLES I LA FOTOGRAFIA

Preguntant-li, si les falles són bon moment per a fer fotos, va afirmar que és una festivitat que es presta a ser fotografiada. Des del seu punt de vista, veu més important, no fotografiar la falla en si, sinó el procés de creació i muntatge d’aquestes. El seu retrat ideal d’un suposat encàrrec per a les pròximes falles, seria tractar fer fotos de la gent que estiga veient les falles, interaccionant amb ella no dels ninots. Un fotògraf ha de tenir al temps com aliat seu, un taller faller, també admet que seria un bon escenari per a explicar aqueixes històries. De tal forma que es prenguera l’enquadrament com un retrat, intentant aconseguir crear una història.

La seua sensibilitat, la seua senzillesa, la seua humilitat, es va plasmar en la xarrada realitzada amb ell. De d’aci vos convidem a seguir la seua obra, i a estar pendents de les exposicions i homentatges que de segur estan de camí. Moltes gràcies per la teua amabilitat, ha sigut un plaer tinde l’oportunitat d’escoltar les teues vivències fotogràfiques, i poder admirar l’història viva de València. www.joaquincollado.com www.circulocollado.blogspot.com

D’entre tota la seua col·lecció, admet que té moltes favorites, no és capaç de triar una en concret, totes li segueixen transmetent, i recordant el moment en les quals la va realitzar. Ens va acollir a casa, com a un més, ens va ensenyar les seues habitació, on guardes les seues fotografies.

RECONEIXIMENT

Ens va recordar amb orgull la seua exposició del MuVIM, que es va realitzar en 2014, composta per 89 fotografies, amb més de 12.000 visites, i catàlegs esgotats i que L’associació cultural “Amics de Railowsky”, i ens va dir que són en gran manera un dels responsables, juntament amb Luis Carrasco de posar la seua obra en el lloc que es mereix. Joaquín està començant a ser conscient del llegat històric i d’imatge que va a deixar a València. De la València d’una època que ja és irrepetible, i que gràcies a ell, nosaltres i els nostres descendents podran observar i gaudir del moment, que primer els seus ulls, i després la seua càmera, va aconseguir captar. 31


RETRATS DE...

L’IMPORTÀNCIA DEL SOMRIURE EN ELS RETRATS

12.

PER SOS Odontologia Social, clinica dental. H·$ ui en dia, si algú ens apunta amb una càmera, somriem. És el reflex social i cultural del nostre temps, i són aquestes nostres expectatives d’un retrat pictòric. El somriure és important per a tenir un rostre harmònic i bonic a més el somriure és l’encarregada de transmetre varietat de sensacions pot transmetre emocions internes quasi de manera involuntària. L’expressió facial es concentra en els ulls, deixes, mentó i boca. L’expressió està constituïda per la nostra manera de somriure i per la nostra boca. El poder d’un somriure és d’un potencial inimaginable. Un somriure aporta de manera positiva a qui la rep, però també a qui la brinda, és un atractiu que en moltes ocasions es té en l’oblit, i una carta de presentació que t’obri i tanca moltes portes. Per açò en l’actualitat la preocupació del somriure no solament és per tema de salut si no per l’estètica que arriba a atorgar en l’ésser humà, i cada vegada es converteix en un dels motius de consulta amb major prevalença en les clíniques dentals: l’estètica del somriure, la cerca d’un somriure ideal i perfecta. Desgraciadament en la societat en què vivim no tot el món té accés a la possibilitat de, si per problemes bucodentals, millorar aqueix somriure i conseqüentment la salut del pacient. Persones en situacions de risc d’exclusió social: xiquets, discapacitats, majors, dependents, refugiats, immigrants., etc. Per a prestar, de forma altruista i voluntària, un grup de persones, han constituït en forma d’ONG un servei d’utilitat pública sense ànim de lucre, la funció social del qual va encaminada a facilitar l’atenció professional necessària a aquells col·lectius vulnerables econòmicament i socialment que precisen la seua ajuda. SOS Odontologia Social, és el nom triat per a aquest projecte. L’ONG està composta per professionals que dedicaràn el seu temps i recursos disponibles a

32

prestar serveis odontològics a les persones que, per problemes aliens a la seua pròpia voluntat, es troben en situacions que no els permeten accedir als serveis bàsics no coberts per la sanitat pública i que són imprescindibles per a mantenir la seua salut bucodental. L’ONG va incrementant el nombre de directius i socis a poc a poc, comptant amb Odontòlegs, Advocats, Metges, Periodistes, Economistes, Professors de diferents branques, Infermers, Tècnics diversos, etc. igual que el nombre de professionals voluntaris disposats a col·laborar en pro dels nostres objectius. Els tractaments odontològics que van a realitzar consisteixen principalment en, revisions, Planes de tractament, netejes dentals, curetatjes, obturacions (empastaments), extraccions, pròtesis (parcials, completes), i fèrules de relaxació. Per a començar la seua marxa, van iniciar contactes pel que fa entrevistes, col·laboracions, convenis, etc... amb diferents estaments de l’administració i altres entitats, sol·licituds de subvencions, ajudes, premis, socis, patrocinadors i publicitat en xarxes socials i màrqueting. El seu objectiu final era acabar la Clínica Dental que SOS Odontologia Social estava habilitant per a poder atendre a totes aquelles persones en situació de vulnerabilitat i/o risc d’exclusió social, susceptibles de necessitar els seus serveis. Era un repte de la Junta Directiva que han aconseguit amb gran satisfacció. Per açò el passat 12 de Gener, en el mateix carrer del nostre casal en C/ Berni i Català, nº 55 -veïns de la vostra comissió fallera i raó per la qual aci ens presentem- després d’un llarg procés de condicionant i modernització de les instal·lacions, amb el treball dels propis membres de la Junta Directiva i alguns voluntaris que s’han anat oferint per a col·laborar en diferents facetes de l’habilitació, es va inaugurar la clínica. Des d’aquestes línies els membres de l’ONG, volen mostrar la seua més sincer agraïment a totes les persones, entitats i empreses que han col·laborat a facilitar-nos arribar a complir la nostra meta i engegar-la.


B

l’incom ustible

Fan alhora una crida a tots aquells professionals de l’Odontologia que senten interés per col·laborar de forma altruista i voluntària amb el nostre projecte i la nostra organització tant en l’àmbit personal, com amb aportacions de material o donacions econòmiques. L’ONG, també ha realitzat altres accions de Cooperació Internacional tant per a desenvolupar a nivell individual de la nostra pròpia Organització com a escala conjunta en col·laboració amb altres Associacions que treballen en aquest àmbit. Cal destacar el projecte de cooperació internacional destinat a persones refugiades a Grècia. Consisteix en l’adequació d’una caravana com a Unitat Dental Mòbil que ja desplaçats allí, juntament amb els equips de professionals voluntaris, van realitzar la seua labor juntament amb una altra ONG que compta amb una trajectòria i experiència de diversos anys sent el seu àmbit l’atenció social i educativa. En el primer viatge, que es va realitzar l’abril de 2017, es va atendre preferentment a xiquets i xiquetes i embarassades. Es va realitzar un estudi de les necessitats odontològics de les persones ateses per a així en la segona col·laboració, ja en el mes d’Agost 2017, es van realitzar mesures de prevenció i tractaments més adaptades a les demandes existents tant de xiquets i xiquetes, menors, adolescents i adults. Hui en dia segueixen lluitant pels seus objectius, si vols contactar amb ells, col.laborar a aportar alguna idea, donar visibilitat al projecte etc... els poden trobar:

SOSodontologíasocial tant a la xarxa social Facebook com a Instagram. Blog: sos-odontologiasocial.blogspot.com i pròximament en www.sos-odontologiasocial.com 33


RETRATS DE...

ELS IL·LUSTRADORS, PINTORS, 13. GRAVADORS I ALTRES DIBUIXANTS

La història s’inicia en la segona meitat del segle XIX, període molt important en el desenvolupament de les arts gràfiques, gràcies a la millora substancial de les tècniques fotogràfiques i d’impressió, que possibiliten l’aparició d’edicions molt més nombroses i amb molta més qualitat, convertint-se en aquests anys en peça fonamental per a una societat de la capital, molt més alfabetitzada.

PER Manolo Sanchis i Ambrós Si considerem al punt en abstracte (geomètricament) nostra imaginació ho percep com a xicotet i redó. No obstant això, quan es materialitza advertim que la seua grandària i els seus límits són relatius. El punt real pot prendre infinites formes; el circul perfecte és susceptible d’adoptar diminuts cossos, tendir a altres formes geomètriques, o finalment desenvolupar formes lliures, fins i tot d’exigir-ho la seua relativa immobilitat, pot convertir-se en un triangle o un quadrat. D’aquesta manera, la seua vora és fluctuant i les possibilitats formals del punt, es converteixen en il·limitades. Vassili Kandinski1 La influència exercida pels il·lustradors en el món dels catafalcs és, ha sigut, i serà un dels elements fonamentals per a l’evolució d’aquests; no hi ha més que repassar les imatges dels últims setanta-cinc anys i veure com gràcies a moltes de les seues aportacions, els monuments han evolucionat tècnica i artísticament. És difícil destriar que va ser primer, el constructor o el dissenyador, ja ambdues activitats es complementen; alguna cosa que no és nou, com hem dit una mica més a dalt, en totes les èpoques han existit aquestes col·laboracions, en les quals han participat una llista interminable de dibuixants pintors i il·lustradors de primer nivell, que han construït i pintat ells mateixos, o han ajudat al seu disseny.

La ciutat de València no és aliena a aquestes noves tècniques, ja que pràcticament al cap de pocs anys de la invenció de la impremta, es va estendre amb rapidesa per tota Europa, de la mà de diversos deixebles de Gutemberg, apareixent en la ciutat en 14742 “Les Obres o trobes en lahors de la Verge María”cconvertint-se en alguna cosa habitual, la impressió i distribució de “Butlletins “Fulles “i Llibres .3 erò açò és una altra història. No és fins tres segles més tard amb l’aparició del “Diario de Valencia” el 2 de juliol 1790, quan d’alguna manera s’inicia el punt de partida perquè en el nou segle XIX, comence l’aparició de centenars de pamflets, revistes, i periòdics, que des de diferents punts de vista expliquen anar i venir de la tumultuosa societat del segle XIX. És en aquests anys quan s’inicia el desenvolupament tant de la festa, com el de dues peces fonamentals perquè en prengueu coneixement, com són la impremta i la fotografia..4 Període d’altra banda que coincideixen diversos fets5, que marquen el punt de partida d’unes festes que àdhuc tardaren més de setanta-cinc anys a convertir-se en la primera festa de la ciutat. El desenvolupament d’aquestes dues tècniques, suposa la modernització dels mètodes de reproducció, entrant en decadència els utilitzats fins avui, com eren

1 Vassili Kandinski. 1867-1944. Pintor d’origen rus. 2 Una de les primeres referències bibliogràficas de la península “Les Obres o trobes en lahors de la Verge María” .

34

3 “Catàleg dels periòdics de València” apunts per a formar una biblioteca dels publicatats desde 1526fins els nostres dies,“Revista de Valencia” 1880-81. 4 Clic Clic “ Més val una imatge que 1.000 paraules” Manolo Sanchis CENDRA Nº 7 5 Primer Bando Faller 1851, Aparició del “ MOLE” 1837, Primer Llibret de Falla 1855


B

l’incom ustible

la xilografiaa6 i la litografía7 ; t`cnica esta última que es va mantenir durant parte del seglo XX per a la confecció de cartells policroms. L’aparició del fotogravat8 coonverteix la il·lustració en un sistema més barat i senzill, que posa a l’abast del gran públic, gravats i dibuixos, gràcies a l’increment de les edicions. Convertint-se la imatge en el principal referent de moltes de les publicacions periòdiques il·lustrades. Situació que propicia la proliferació d’artistes plàstics, que es converteixen en referència de nombroses publicacions aparegudes en aquest període, en les quals col·laboren en els seus textos i amb els seus dibuixos innombrables autors, que inicien la seua vida artística, en aquestes revistes.

Entre les primeres revistes gràfiques que s’editen en la ciutat es troba “Art Modern” 1899, en la qual apareix “Folchi”9 Modern” 1900, “València artistica”1903 i la coneguda “Impressions”( Art & Literatura 5(1908-1909). Publicació en la qual apareix una important col·lecció d’obra gràfica, en la qual participa un nodrit grup d’il·lustradors, tant nacionals com a estrangers. “El Guant Blanc “ Setmanari Inofensiu” (19121919), dirigit per Maximiliano Thous, en la qual col·labora un important grup d’il·lustradors locals com Hernández Dotze, Flochi, Muro, i Mateu. Mereix un esment a part la coneguda revestisca “La Traca 10 een la qual participa un nodrit grup d’il·lustradors dedicats al món festiu.

Sent precisament aquest període d’entre segles, un dels més fructífers en les col·laboracions d’artistes gràfics, ja que amb els seus dibuixos, adornen i en molts casos aclareixen, l’explicació del que pretenia dir la falla, amb els llenços que cobrien les rudimentàries estructures de fusteria. Moda avui ja desapareguda. Per açò hem de referenciar una xicoteta part d’aquests artistes gràfics, avui oblidats que entre 1880 i 1920 van exercir en les seues estones lliures o de forma continuada d’artistes fallers, la major part d’ells dibuixants, pintors gravadors i il·lustradors de premsa gràfica com són; José Estruch Martínez,11 Pedro Guillem Viguer,12 Enrique Navas Escuriet13 Mariano García Más,14 Carlos Ruano Llopis,15

6 Xilografía: La paraula xilografía prove del términ grec “xylon” - que significa fusta - i del terme “grafos” - gravat -. Per tant, quan parlem d’ua xilografía o gravat xilogràfíco, ens referim a un gravat realitzat sota una plantza de fusta. 7 Litografia: Per a aquest tipus d’impressió s’utilitza una pedra calcària polida sobre la qual es dibuixa la imatge a imprimir amb una matèria grassa, bé siga mitjançant llapis o pinzell. Aquest procés es basa en la incompatibilitat del greix i l’aigua. Una vegada la pedra humitejada, la tinta d’impressió solament queda retinguda en les zones dibuixades prèviament. 8 Fotogravado: És el procés per a produir “ plaques d’impressió” per mitjà de mètodes fotogràfics El fotogravat és particularment útil per a la reproducció d’il·lustracions. 9 Manuel González Marti: “ Folchi” 1877/1972, Conegut historiador dibuixant i caricaturista, la seua relació amb les falles va ser molt estreta, ja que en la revista “Impressiones” Art i Literatura, dibuixa els esbossos de les falles dels anys 1908/1909. Segons manté, en la seua joventut ajude a la realització de diverses falles. 10“ La traca” primera edició al novembre de 1884, i els seus posteriors de 1908-1912- Edició que`passa a les mans de Vicente Miguel Carceller, que manté, no sense sobresalts fins a 1937. 11 José Estruch Martínez 1835/1907 Pintor /Caricaturista/ Artista Faller. Nascut en 1835 en Sant Joan de Enova. Des de molt jove posseeix una gran capacitat per al dibuix; en 1849 es trasllada a València, on s’a matricula en l’Acadèmia de Belles arts de Sant Carlos. Entre 1884 i 1885 viatge per Itàlia, arribant a residir a París, on va conèixer Benlliure i Tolosa de Llenguadoc/Lautrec. Tota la seua vida es va desembolicar en unes condicions molt precàries malvenent la seua obra en mercat ambulant i amics, Per açò els seus dibuixos són el genuí art popular. Estruch va ser un dels precursors de l’expressionisme, sent un rebel per al seu temps, actuant en solitari contra les bones maneres i el conservadorisme estètic de la seua època. La seua relació amb l’incipient món de les falles de finals de segle XIX, va anar a través d’Antonio Cortina, amb el qual va realitzar carrosses i alguns *catafalcos, de difícil ubicació en l’actualitat. El seu treball consistia a dibuixar i decorar les teles dels bastidors, amb al·lusions als temes de les falles. En 1994 El IVAM li va seleccionar “ Per que ploren” per a l’exposició “Un segle de pintura valenciana “ Hi ha obra en El Museu de Belles arts de València i en nombroses col·leccions privades. 12 Pedro Guillem Viguer: 1874/1941 Pintor decorador, professor de la secció artística de l’Escola d’Arts i Oficis, Dibuix i realitze carrosses, per a festes populars així com falles destacant entre les seues obres “ La Margot” de 1912 per a la plaça del Dr. Collado. 13 Enrique Navas Escuriet. 1877/1952 Pintor, dibuixant, de reconegut prestigi nacional, va obtenir en 1900 el primer premi de les falles amb “ La pipa de Krugger i els anglesos” 14 Mariano García Más: 1858/1911 Pintor gravador dibuixant, realitzador de falles i carrosses, responsable de renovació dels catafalcs de finals del segle XIX, creant escola entre els quals figuren Rafael Sanchis Arcís, Ramon *Stolz, i Enrique Navas, entre uns altres. Col·labora en l’obra col·lectiva per a la plaça de bous de 1900. 15 Carlos Ruano Llopis: 1878/1959 Pintor cartellista i il·lustrador, col·laborador de nombroses publicacions de la ciutat esbós i realitze diverses falles de temes taurins entre els anys 1912 i 1913 “ El plat d’enguany” 1913 calle poeta Querol, “El triomf de la Tauromàquia” 1913 Plaça de Pellicers 35


RETRATS DE...

Enrique Petegas,16 Luis Dubón,17 Ferrer Calatayud.18 Ricardo García López19 Carmelo Roda Rovira,20 Manuel Bendito21 Manuel Chambo Mir 22 Juan Pérez del Muro23 Manuel Giménez Cotanda,24 Daniel Archelos, 25 Antonio Vercher,26 Dins d’aquestes participacions gràfiques, existeix una llista d’interminables col·laboracions, que si ben no tots van realitzar falles, cal ressenyar la importància dels seus dibuixos, en aquests primitius catafalcs, ja que sense ells en aquests inicis de la festa, els monuments no hagueren arribat als quals són avui. Continuarà? 16 Enrique Pertegas Ferrer. “ Tramus”, “ Sade” 1884/1962 Pintor il·lustrador, dibuixant i esbossador. És una de les signatures mes influents en la plàstica Fallera des de 1920 fins a 1936.Sent alhora responsable de la imatge de la “Editorial Carceller” editora de les publicacions falleres:” El Faller” 1924-1936 “ Donsaina”1930-1931, “Els falles”1928-29-30-31-32- “*Tabalet “ 1930- La chala 1927- on reprodueix de manera magistral tots els esbossos, col·labora en diverses falles del Circule de Belles realitzant “ *Ninots de Carrer” 17 Luis Dubón Portales: 1892/ 1953. Il·lustrador, pintor, dibuixant, La seua relació amb el món de les falles, és continuada realitzant nombroses portades en revistes del genere, destacant la seua col·laboració el suplement del periòdic “ Mercantil Valencià” Xics” 1929/1935. En 1933 planta de la plaça del Mercat central, Intervé amb els seus dibuixos en diversos projectes de Regino Mas, 18 Pedro Ferrer Calatayud: 1860/ 1940 lllustrador, restaurador, realitze diverses falles a la fi del segle XIX, col·labore amb Antonio Cortina. “ Joc de el “coin” millor falla 1898 19 Ricardo García López ”K-Hito” Dibuixant va ser fundador de la publicació madrilenya “ Gutiérrez” molt relacionada, amb el món de les falles i Fogueres, Sent creador i dissenyador dels personals “ Gutiérrez i Visanteta” projecte una falla amb rodes, que passege per la ciutat de València, l’any 1928, Va ser nomenat en en 1933 i 1934 “Foguerer Machor” de la foguera “Benalua”d’Alacant. 20 Carmelo Roda Rovira: 1878/1947- Pintor artístic fundador d’una de les primeres dinasties d’artistes fallers de la ciutat, especialitzats en la construcció de carrosses i falles. Pertany a la primera generació d’artistes modernitza els primitius catafalcs. 21 Manuel Bendito Vives: 1875/1963 Pintor retratista, col·labora amb el seu germà Luis Beneït, pintant i decorant falles. 22 Manuel Chambo Mir: 1848/ ¿? Pintor decorador,va pintar i construir gran nombre de falles, 23 Manuel Pérez del Muro “ Muro” 1895/1949 Dibuixant caricaturista, va ser col·laborador de nombroses revistes i setmanaris, va ser creador de la capçalera del suplement del diari Mercantil Valencià “ Xics” al costat de Luis Dubon, Va anar el dissenyador de “ Burilla i el seu atur *Banderilla” primera mascota de les falles Infantils durant els anys 1929 /1936 Els seus dibuixos i personatges apareixien en aquests anys en nombroses falles infantils. 24 Manuel Giménez Cotanda. Pintor, de l’escola ingenuista, realitze innombrables falles i carrosses. 25 Daniel Archelos. Pintor cartellista decorador, Realitze Falles en solitari i amb altres companys com el cartellista Rafael Raga. 26 Antonio Vercher Coll 1900/1934.Dibuixant Cartellista que malgrat la seua curta vida és un dels millors il·lustradors de principis del segle XX¸ La seua col·laboració amb els monuments, és a través del Circule de Belles arts, amb diverses falles col·lectives, Na Jordana 1923 i una carrossa per a la coronació de la verge en 1923.

36


B

l’incom ustible

37


JOAN, SIGUES VALENT! PER Eva Marco i Raro J·$ oan era un xiquet d’ulls grans, redons, d’un blau profund, i la seua mirada era dolça i alegre. Li agradava jugar al bàsquet amb el grup d’amics i era molt responsable i estudiós a l’escola. Mai havia tingut problemes amb els companys de classe i a casa era obedient. A fi de comptes, un xiquet normal i corrent. Havia fet els dotze anys i era el seu primer any a l’institut. Un dia, en tornar de classe, Joan va dir a la mare: –Mare, creus que sóc un borinot i no valc per a res...? La seua mare es va quedar sorpresa: –Què dius, fill? Com has de ser un borinot! Eres intel·ligent i despert, t’agrada llegir i aprendre coses, i això no és de ser un borinot. Els dies passaven i Joan no estava tan content; no tenia ganes d’entrenar amb el seu equip de bàsquet, i el seu comportament a casa era distint. Estava més nerviós, fastigós, i el seu caràcter es va tornar agre. Les seues notes excel·lents començaren a ser simplement notables. On estava aquell preadolencent carinyós, senzill i amable? «Potser està canviant i té les hormones alterades», comentava el pare un dia. Però, un matí, a punt d’anar a l’institut, just davant la porta de casa es va aturar i va dir: –No puc més! No vull anar! El seus ulls es van omplir de llàgrimes. I Joan començà a ser VALENT, valent per a contar el que al pati de 38

l’institut estava sofrint. Un grup de xicots liderat per un xic d’estos que es pensen que es mengen el món estaven a poc a poc fent més menut a Joan. La seua autoestima havia caigut als peus i no sabia com enfrontar-se a esta nova situació. Alguns dels companys i amics de sempre s’assegueren a parlar amb ell i els seus pares: la situació al pati i en les xarxes socials s’havia convertit en un assetjament contra Joan, d’una manera incomprensible. Marc, Eduard i Albert, amics de Joan des que tenien tres anys, van idear una campanya per defensar el seu amic en les xarxes. Es mobilitzaren per denunciar esta situació a l’escola amb una campanya que anomenaren «CONTRA EL BULLYING, SIGUES VALENT». Representaren una obra de teatre per Nadal en què el protagonista era Marc, un amic de Joan, que interpretava el paper de la víctima: expressava els seus sentiments, la baixa autoestima, la tristor, la desesperació i la valentia de canviar la situació. També al final de la representació explicaren que moltes vegades estes situacions, malauradament, acaben inclús en suïcidi de la víctima de bullying. Van llegir alguns retalls de premsa i notícies publicades a les xarxes socials de situacions reals d’este problema. Cal treballar molt la conscienciació i posar mesures al problema de manera immediata, no sols els pares i professors, sinó també els mateixos companys. La situació de Joan va canviar amb el suport dels seus pares, dels amics de sempre i de la seua VALENTIA. Contant la trista situació que estava vivint va fer que els amics tots a una pegaren un pas endavant, sentiren EMPATIA i ajudaren a millorar el seu entorn, a fi de millorar la nostra societat.

Prou de dolor, prou de violència: protegim el menor, creem consciència! Trau la teua valentia per fer la veu parlar, volem més empatia i amb el bullying acabar. Evitem el maltracte, tots al món som iguals: cal portar-ho amb tacte i protegir els xavals.

Prou ja de bullying! Prou ja de dolor! No es un ring: prou ja, per favor! Sigues valent, parla ben fort, estaràs content, tindràs suport. Prou de dolor, prou de violència: protegim el menor, creem CONSCIÈNCIA!

Llibret Berni 2018  

Llibret Falla Marqués de Montortal Berní i Català #falles18 #falles2018 #llibretlaberni18 #l'incombustible

Llibret Berni 2018  

Llibret Falla Marqués de Montortal Berní i Català #falles18 #falles2018 #llibretlaberni18 #l'incombustible

Advertisement