Els malnoms. de boca a boca

MALNOM: Nom que es posa a algú, pres d’algún defecte, vici etc…, de la família a la qual pertany, lloc de procedència, o ci, etc…

Viure en un poble és relacionar-se, contactar, comunicar, tractar-nos diàriament els uns amb els altres i, per què no, conèixer-nos pels malnoms.

Perquè el malnom naix d’una necessitat de comunicació, de referirnos a l’altre, i per això ens acosta, estreta més els llaços que hi ha en un poble, ens uneix amb els nostres veïns.

En primer lloc, hi hauria que diferenciar-lo del cognom. La diferència està clara, el cognom ens ve donat generació rere generació, té un caràcter o cial i administratiu, una validesa universal i intemporal.

El malnom, no obstant, només te vigència al nostre poble i no té cap validesa a efectes administratius. Té una intenció purament diferenciadora, es transmet boca a boca al llarg de varies generacions, convertint-se en referència de clan.

És d’una varietat i riquesa tremendes i re ecteixen enginy i en ocasions mala idea. Poden ser afectuosos, ofensius, alguns tenen explicació lògica i altres no, però sempre s’originen a partir de trets particulars.

Els malnoms no tenen data d’inici, però daten des que la llengua és tal. No hi ha cap llengua que no tinga eixa necessitat expressiva.

Generalment per a ningú és cap problema portar el malnom, de vegades és un orgull, encara que hi ha gent que no l’accepta de ‘bon grat’, altres el consideren un insult i això ha donat lloc a més d’una discussió.

A Paiporta, com en molts pobles, encara estan en vigència i és la manera més efectiva de reconèixer aquella persona de qui ens estan parlant.

Com exemple, explicarem a continuació una xicoteta mostra.

‘Les trencacors’. Es va originar perquè son pare era un home que quan arribava a casa de treballar de seguida es llavava i s’arreglava i quan eixia al carrer feia molt de goig, les xiques se’l quedaven mirant i deien: Mira que templat! Ell de broma deia: “ja els he trencat el cor”, i d’ahí ve ‘trencacors’, que ha passat a les seues lles.

‘La Peixeta’.

Li ve de son pare, se suposa que era perquè tenien els ulls blaus.

‘Emilio l’anguilero’.

Perquè li agradaven les anguiles.

‘Juan el abusante’.

Me conta la lla que son pare tenia un magatzem i a les dones que treballaven allí, per fer- los una gràcia, quan passava per darrere els deslligava el davantal i elles li deien entre rises “que abusante eres”.

Malnoms que deriven de l’o ci

‘El palleter’.

El més il·lustre paiportí, que venia palletes a la plaça de les Panses de València.

‘Boquereta’.

Perquè feia boqueres de sèquia.

‘Rosa la carnissera’.

Son pare tenia una carnisseria.

‘Toni l’algepser’.

Anava en un carro venent algeps. Aquest nom va passar a les lles i hui en dia són conegudes com ‘les algepseres’.

‘Pallasso’.

Qué curiosament prové de pagés (persona que treballava la terra).

Vicent ‘el forner’.

Com el nom indica tenia un forn.

‘El sastre’.

Se suposa que seria per l’o ci d’un avantpassat, però no se coneix l’origen.

Malnoms derivats de semblança amb característiques físiques.

‘El Senill’.

Senill és una planta que naix en terrenys pantanosos i té un tronquet molt alt i prim acabat en un cabet. Se suposa que el nom li ve d’ahí, ja que era molt alt, prim i amb un cabet xicotet.

‘Garza’.

Per paregut a l‘animal, que té les pates molt nes.

Altres motius.

‘La pipa’.

Me conta que és una història molt graciosa. De xicoteta anava amb un xic a sentar-se en la porta del cine i ella menjava pipes i ell quicos i d’ahí començaren a dir-se: tu pipa i tu quico. I aixina quedà la cosa.

‘Ragueta’.

A sa mare li deien de cognom Raga, son iaio s’enfadava perquè no utilitzaven el seu cognom si no el de la dona.

Amparín ‘la bola’.

Li ve de sa mare, però no recorda d’on ve.

Rosario ‘la pera’.

Li ve de sa mare, però no recorda d’on ve.

‘El negre’.

Li ve del seu pare, que era molt ‘morenet’, de fet a la seua iaia li deien ‘la morena’.

‘Els ambrosio’, El seu tatara iaio es deia Ambrosio, nom propi d’origen grec.

‘El torrentí’.

Es fa referència al seu poble d’origen.

‘El ceba’.

Li ve dels seus avantpassats, possiblement treballava en la ceba.

‘Coqui’.

Li ve dels seus avantpassats, desconeix l’origen.

‘El xic i mig’.

Li ve d’un avantpassat, que valia per una persona i mitja.

‘Cama’.

Li ve del seu iaio, no recorda el motiu.

‘El sano’.

Li ve dels seus avantpassats, desconeix l’origen.

‘El tort’.

El seu avi era tort.

‘L’hortolà’.

Gent de l’horta que vingué a viure al poble.

‘El surdo’.

Conegut jugador de futbol local, que tenia una ‘surda’ prodigiosa.

Curiosament alguns carrers també es coneixen per un malnom, com per exemple : ‘El carrer dels dimoniets’. Conten que la gent que vivia allí sempre estava estralejant i era mal parlada. Va passar un dia un senyoret de Paiporta i féu el comentari: “quin carrer de dimonis” i d’ahí li ve el nom.

Com no podia ser d’altra manera en la falla també tenim un grapat de malnoms. Hem preguntat pel seu origen i açò és el que ens han contat:

‘La Burrianera’. Perquè la seua iaia era de Burriana.

‘La Raquetera’. Perquè son pare tenia una fàbrica de raquetes.

‘El xurro’.

Com és de León els amics començaren a dir-li xurro (per ser de fora).

‘Morrinet’.

Ve del seu tatara iaio. Que venia al poble pinso de l’animal que deien en l’època el ‘morret’. D’ahí començaren a dir-li el ‘morrí’ i ha anat passant de generació en generació.

‘Madalenas’.

Li ve de sa mare, però no saben per què.

‘Pajarillo’.

Li’l varen possar els amics.

‘Tano’.

Heretat de son pare. No sap d’on prové.

‘Polit’.

Ve de la família del seu iaio, però no sap l’origen.

‘El campanero’.

La seua tatara iaia, en caminar, bellugava molt la falda, com si fóra una campana.

Per a la majoria suposa un orgull portar estos malnoms o en tot cas no els molesta, constitueixen el món dels afectes, encara que també dels desafectes, l’únic patrimoni que tenim per a carregar eixa afectivitat és el patrimoni intangible dels éssers humans: la llengua.

Mirant al futur, és una realitat que este tipus de vida i societat en què varen nàixer estos apel·latius, és molt diferent de l’actual i que la forma de relacionar-se dels nostres pares a la de les generacions que ens succeeixen van per altres camins. Malgrat això, encara que molts d‘estos ‘sobrenoms’ ja no són utilitzats per la gent més jove, van sorgint de nous, que serveixen per a que es bategen els uns als altres, encara que segurament tindran una vida més curta que els que s’han anat transmetent de generació en generació, contribuint a eixe encant tan particular i suggerent que té viure en un poble!.

Borja Salvador

“L’esmorzaret”: una gran tradició valenciana L´esmorzar valencià, conegut com “l’esmorzaret”, és sagrat. Gran quantitat de valencians i valencianes respecten el moment del famós menjar valencià com si foren parroquians que acudeixen a missa. L’esmorzaret és una tradició gastronòmica que representa als valencians i la nostra terra. El ritual sol realitzar-se entre les 9:00, per als més puristes, i aproximadament a les 12:00, per a aquells més ressagats.

Tot comença amb una picaeta, normalment consta de cacaus, olives, tramussos, cebetes en vinagre o una bona ensalada, tot acompanyat sempre per vi en llimonà (la beguda més típica per als esmorzars) o una cervesa ben freda. Oberta la gana, fan entrada els entrepans, replets de tot tipus de combinacions de carns, embotits, truites i un llarg etcètera. I per a arredonir-ho, nalitzem amb un café o “carajillo”, o amb el famós “cremaet”, que tant agrada als valencians.

Esta tradició es remunta a quan la majoria de famílies vivien de l’horta. Del dur treball que es feia llaurant es va passar de l’esmorzar al bancal, als bars més propers. Hi havia qui optava per portar l’entrepà preparat de casa i només consumia els entrants, la beguda i el cafè, allò al que anomenaven “fergasto”, que era una espècie de peatge que hi havia que pagar per a poder asseure’s a taula.

En els últims anys, aquest ritual ha patit un increment en la seua pràctica i ha anat mes enllà de la parada que fan els treballadors per a reposar forces. Ja és una moda reunir-se amb la colla d’amics i amigues per a gaudir de l’esmorzar. Fins i tot hi ha comptes d’Instagram que fan rutes pels millors locals de tota la Comunitat Valenciana, recopilant els diferents tipus d’esmorzars i inclús valorant els propis establiments. Destaca @larutadelsesmorzars, que amb més de 30.000 seguidors ens farà la boca aigua amb les seues fotogra es i vídeos.

Tant es l’auge d’este costum, que des de fa uns anys nasqueren uns premis anomenats Cacaus d’Or, on distingeixen els locals valencians amb les millors propostes gastronòmiques per a esmorzar. Cada any, des de fa huit edicions, es corona un grup de deu restaurants que serveix com a guia per als amants de la tradició.

L’esmorzar al món faller

En el món faller, allò d’esmorzar no es queda arrere, ni molt menys. Moltes comissions preparen gustosos esmorzars amb diferents motius: per a precedir algun esdeveniment o treball, acompanyar una junta o reunió o simplement per a gaudir de la companyia fallera.

A la nostra falla, es preparen esmorzars durant tot l’any i, sobretot, a la setmana fallera. Solem apro tar algun acte o qualsevol festa per ajuntar- se sobre les 10:00 per a fotre’ns un bon entrepà de pisto amb llonganisses, pernil amb formatge... etc. És tant el poder que posseeix l’esmorzar que, ns i tot, serveix com a reclam per a que els fallers i falleres acudisquen a fer feines de neteja. Encara que els més espavilats es fan els “llonganisses”, mai millor dit, i només van a l’esmorzar.

Vista la situació, si tant important és l’esmorzar al món faller, per què no se li dóna la importància que requereix? Açò és el que s’han plantejat des de l’empresa Amstel. Tot allò important per a les falles té guardat el seu dia o moment especial per a celebrar-ho. La Plantà, la Cridà, la Despertà o la Cremà són alguns dels actes que tots els fallers i fallers celebren a l’uníson en el seu respectiu moment donant-li la importància que requereixen tots estos esdeveniments. Des de la famosa marca de cerveses (Amstel), han considerat que aquest llistat no està del tot complet, i pensen que falta un acte per a donar-li lloc a l’esmorzar. Per això, es va arrancar un moviment per a demanar a la Junta Central Fallera que incloga en el calendari de festejos “L’Esmorzà”. I encara que normalment s’esmorza tots els dies de la setmana fallera, Amstel vol proposar com a dia o cial el 16 de març. Així també serveix per a recuperar les forces gastades el dia anterior en La Plantà. Amb el hastag #EsmorzàO cialJa l’empresa cervesera vol cridar l’atenció dels valencianes i valencianes I sumar suports.

Se m’ocorren diverses maneres de celebrar aquest acte en la nostra comissió. Una podria ser que la pròpia falla preparara taules amb els aperitius típics de la “picaeta” (cacaus, olives, tramussos, ensalades... etc.) i que cada colla s’organitzara per preparar un esmorzar que posteriorment entrara a concurs. Es formaria un jurat amb els representants i amb diversos “especialistes” fallers en la matèria i nalment es donaria un premi amb algun distintiu per als guanyadors.

Seria, ja siga d’aquesta manera o de qualsevol altra, una bona forma de donar-li la importància que li correspon a esta gran tradició valenciana que tant ens agrada. Així que esperem que la proposta arribe a bon port, i si no és així, de segur que seguirem gaudint de tot el que suposa un bon “esmorzaret”.