LLibret 2026

Pròleg

Tots hem vist, alguna vegada, com algú aconsegueix el que vol d’una manera que no acaba de sonar neta. Una paraula a mitges, una veritat retocada, un gest calculat…Són xicotets trucs que passen desapercebuts però que tenen molt de poder. A això li diem les males arts: formes subtils, dissimulades o poc honestes d’influir en els altres.

Aquest llibret vol mirar de prop eixes situacions que, encara que sovint no les advertim, condicionen la manera com ens relacionem i com entenem el món. No busquem fer grans discursos ni donar lliçons morals. El que volem és oferir una mirada clara i, fins i tot, divertida sobre com funcionen aquestes estratègies que tots hem trobat - o utilitzat sense adonar-nos-en. Perquè les males arts no estan en un racó obscur: són a l’aire, disfressades de normalitat.

La idea no és jutjar a ningú, sinó oferir una reflexió accessible i entretinguda sobre un fenòmen que forma part de la nostra societat, siga de manera visible o amagada. Volem que el lector es pregunte, es sorprenga i, fins i tot, es reconega en algun moment.

Així que endinsa’t en aquestes pàgines amb la ment oberta. Descobriràs que el món està ple de mecanismes invisibles… i que conéixer-los és el primer pas per no caure en ells. Ací comença el viatge per les males arts.

El llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià de l’any 2026.

Llibret presentat als Premis Literaris de la Federació de Falles d’Oliva.

Aquest llibret participa en el PREMI PUNT VOLAT

Coordinació i revisió:

Javier Tur Peiró

Viqui Fuster Mena

Maquetació:

Carles Oltra Puchol

Disseny de portada:

Núria Maurí Just

Fotografia: David Ullán

Luminiq

Fotoh Fotografia

Fallera Major d’Oliva i Cort d’Honor

Recompenses falleres

Vocals cort infantil

Junta executiva

Esbós i explicació de la falla infantil

Vocals cort major

Mascotes

Esbós i explicació de la falla

Glossari terminològic

Hipocresia avançada

L’art de desentonar

Enganyologia aplicada

Capitalisme emocional

Imatges per al record

Guia Comercial

Llig sense por, descobreix sense filtres i submergeix-te en el tenebrós món de Les Males Arts.

CÀRRECS HONORÍFICS

Jaume Soler Borràs

President

Arribar fins ací ha sigut un viatge intens, ple d’emocions, responsabilitat i, sobretot, de molta il·lusió. Després de dos exercicis al capdavant de la nostra falla, només puc mirar arrere amb orgull i donar les gràcies a totes les persones que han fet possible aquest camí.

Ser president no és una tasca individual. Res d’açò tindria sentit sense una comissió implicada, treballadora i sempre disposada a arrimar el muscle. Gràcies per la confiança, pel suport constant i per estar ahí en cada moment, tant en els bons com en els més complicats.

Ara arriba el moment de viure les Falles amb intensitat, de retrobar-nos al casal, de compartir rialles, música, pólvora i germanor. Dies per a obrir les portes i convidar a tota la gent que ens visita a descobrir les Falles del nostre municipi, la seua festa, la seua gent i la seua manera única de viure-les.

Bones Falles!

Paula Tomàs Borràs

Fallera Major

Fallers, falleres i amics de la nostra comissió,

Felicitat, il·lusió, una responsabilitat enorme, i alegria, estes són les sensacions que m’envolten hui.

Després de tants anys vivint la festa des del cor, per fi arribe a este moment amb la millor comissió d’Oliva, i puc dir amb orgull que soc la vostra Fallera Major.

Este exercici 2025-2026 és, per a mi, un regal de la vida, especialment per les persones que m’acompanyen en este camí. Tindre al meu costat al meu cosí com a President és un orgull immens; saber que compartirem cada acte i cada decisió en família fa que esta etapa siga encara més inoblidable. I què puc dir de les Reines i els acompanyants? No hi ha major alegria que viure este somni de la mà d’aquestes personetes meravelloses, amb qui he crescut compartint l’amor per les falles aquest any.

Som conscients que portar endavant una comissió demana esforç i dedicació. Hem de treballar de valent per a continuar el llegat de tantes persones que han fet gran la nostra festa.

Sé que amb el suport de tota la comissió i l’ajuda de cada faller i fallera, aconseguirem que este any siga un record inesborrable per a tots.

Vull fer una crida a tot el barri perquè isca al carrer a viure la festa amb nosaltres. Deixemnos portar l’alegria pels casals, el sentiment profund de l’ofrena i la màgia de la nit de la cremà, on el foc ho renova tot.

Visquen les falles i visca la Falla Casa d’Alonso!

Enmig del soroll vestit de norma, quan l’art dolent es fa costum i la mentida aprén a somriure, tu avances, Paula, amb la calma antiga del ritual que no necessita disfressa.

Entre gestos apresos i veus prestades que juguen a confondre la veritat, ens recordes que la festa naix del poble quan s’atreveix a mirar de front i a riure’s del fals ordre.

Ets llum discreta en temps de focs freds, paraula neta enmig del soroll, presència que sosté quan tot vol caure en el parany de l’art brut. Amb tu, la flama no enganya: ensenya.

Clara Tomàs Borràs

Mantenidora Fallera Major

Paula, la germana major, la primera, la que ha obert les portes perquè nosaltres les poguérem passar sense cap problema. Qui ho haguera dit, tu fallera major..., encara no ho he assimilat.

Xiqueta tímida de menuda i amb sentiments forts. T’has tornat tota una dona, lliure i amant dels reptes de la vida.

Cabota com tu soles, persona que fins que no aconsegueix el que vol, no para, coste el que coste i al preu que siga, cosa que t’ha fet ser hui dia Policia Local de Gandia, després d’anys d’estudi i dies tancada a la biblioteca. L’única que ha continuat amb el treball familiar. Estudis, treballs, amors i desamors, amistats... Has d’estar ben orgullosa del que has aconseguit tu sola.

Eres una persona que fa soroll, i això ens agrada, posant l’ànima en cada cosa que fas. No et canviaria ni per tot el temps del món, perquè cada moment amb tu és especial. Sempre estaré al teu costat quan em crides, per a escoltar o per a aconsellar, el que necessites.

Com diuen, el temps és or i corre com la pólvora, per això aprofita cada minut, cada segon que la vida sols es viu una vegada i el moment que vius no torna.

Beatriz Sevilla Fernández

Reina del Foc

Yael Canet Bolo

Acompanyant

Paula, la germana major, la primera, la que ha obert les portes perquè nosaltres les poguérem passar sense cap problema. Qui ho haguera dit, tu fallera major..., encara no ho he assimilat.

Xiqueta tímida de menuda i amb sentiments forts. T’has tornat tota una dona, lliure i amant dels reptes de la vida.

Cabota com tu soles, persona que fins que no aconsegueix el que vol, no para, coste el que coste i al preu que siga, cosa que t’ha fet ser hui dia Policia Local de Gandia, després d’anys d’estudi i dies tancada a la biblioteca. L’única que ha continuat amb el treball familiar. Estudis, treballs, amors i desamors, amistats... Has d’estar ben orgullosa del que has aconseguit tu sola.

Eres una persona que fa soroll, i això ens agrada, posant l’ànima en cada cosa que fas. No et canviaria ni per tot el temps del món, perquè cada moment amb tu és especial. Sempre estaré al teu costat quan em crides, per a escoltar o per a aconsellar, el que necessites.

Com diuen, el temps és or i corre com la pólvora, per això aprofita cada minut, cada segon que la vida sols es viu una vegada i el moment que vius no torna.

Anna Tomàs Borràs

Reina del casal

Sergio Plata Mahiques

Acompanyant

Paula, la germana major, la primera, la que ha obert les portes perquè nosaltres les poguérem passar sense cap problema. Qui ho haguera dit, tu fallera major..., encara no ho he assimilat.

Xiqueta tímida de menuda i amb sentiments forts. T’has tornat tota una dona, lliure i amant dels reptes de la vida.

Cabota com tu soles, persona que fins que no aconsegueix el que vol, no para, coste el que coste i al preu que siga, cosa que t’ha fet ser hui dia Policia Local de Gandia, després d’anys d’estudi i dies tancada a la biblioteca. L’única que ha continuat amb el treball familiar. Estudis, treballs, amors i desamors, amistats... Has d’estar ben orgullosa del que has aconseguit tu sola.

Eres una persona que fa soroll, i això ens agrada, posant l’ànima en cada cosa que fas. No et canviaria ni per tot el temps del món, perquè cada moment amb tu és especial. Sempre estaré al teu costat quan em crides, per a escoltar o per a aconsellar, el que necessites.

Com diuen, el temps és or i corre com la pólvora, per això aprofita cada minut, cada segon que la vida sols es viu una vegada i el moment que vius no torna.

Teresa Borràs Perea

Fallera Major d’Oliva

CORT D’HONOR

Ana Mascarell Alemany

Cristina Grimaltos Cotaina

Paula Parra Vida

Noa López Ferrando

Laura Fresneda Valls

Mar González Masquefa

Presidència:

JUNTA EXECUTIVA

Jaume Soler Borràs

Vice-Presidència:

Ester Pastor Bolo

Juanjo Moratal Gregori

Laura Caldés Pérez

Genoveva Fuster Verdú

Secretaria:

Jose Miguel Parra Arlandis

Beatriz Sevilla Fernández

Tresoreria:

Juanjo Moratal Gregori

Mireia Burgos Salinas

Delegació d´infantils:

Núria Soler Salelles

Mireia Carrillo Sempere

Delegació de loteries:

Domingo Soler Morell

Mª Julia Santamaria Roig

Mila Peiró Salort

Delegació de cens i recompenses:

Juanjo Moratal Gregori

Representació Federació Falles:

Javi Tur Peiró

Mireia Burgos Salinas

Paula Escrivà Vives

Delegació de presentació:

David Peiró Navarrete

Lidia Soria Verdú

Delegació de calvacada:

Encarna Ciscar Nalda

Grego Salinas Jimenez

Javi Tur Peiró

Delegació de festejos:

Paula Escrivà Vives

Roger Ferrandis Pastor

Delegació de llibret:

Javi Tur Peiró

Viqui Fuster Mena

Carles Oltra Puchol

Núria Maurí Just

Delegació de publicitats:

Xelo Cabrera Blanco

Delegació de pirotècnia:

Alberto Carmona Rodriguez

Carlos Megali Tur

Domenec Gregori Esteve

Vicente Faus Gilabert

Delegació de casal:

Javi Ferrandi Aparisi

Toni Blanes Garcia

Ferran Colomar Gilabert

Roger Ferrandis Pastor

Vicente Faus Gilabert

Jaume Salelles Párraga

Delegació d’artistes fallers:

Javi Tur Peiró

Carlos Megali Tur

Domenec Gregori Esteve

Delegació de protocol:

Mar Ciscar Ibiza

Lidia Soria Verdú

Delegació de cartes:

Marc Bolo Térez

Delegació de raspall:

Carles Oltra Puchol

Ana Salort Tercero

Delegació d´activitats diverses:

Vanessa Sanchis Ciscar

Alberto Carmona Rodriguez

Quique Miralles Escribano

Delegació de bandes de música:

Mari Carmen Ángel Mejias

Delegació de fotografia:

Javi Tur Peiró

Delegació de cremà:

Albert Gómez Valls

Bunyol d’Or amb Fulles de Llorer i Brillants

Maria del Mar Ciscar Ibiza

Genoveva Fuster Verdú

Bunyol d’Or amb Fulles de Llorer

Arantxa Tur Peiró

Carla Cardona Mayans

Laura Caldés Pérez

Bunyol d’Or

Carla Núñez Costa

Carles Oltra Puchol

Jose Miguel Parra Arlandis

Bunyol d’Argent

Yael Canet Bolo

Alberto Carmona Rodríguez

Aina Cervera Navarro

Esther Costa Serrano

Sandra Femenia Moncho

Victoria Fuster Mena

Cristel Martínez Ortíz

Enrique Miralles Escribano

Andreia Catalina Miron

Paula Mora Aroca

Maria Moratal Ángel

Joel Moreno Losa

Núria Plaza Hernando

Blai Pous Escrivà

Isabel Salinas Escrivà

Paula Salort Roger

Miquel Soler Salelles

Laura Vila Pous

Bunyol d’Argent

Emma Plata Navarro Macarena Sala Verdú

VOCALS CORT MAJOR

A B

AARON TORRES FEMENIA

AARON JAIME BURDALO

ADRIÀ VIVES HURTADO

ADRIÁN BRIZ MESTRE

AINA VERDÚ SALINAS

ALBA ESCRIVÀ MILLET

ALBA LLIDÓ LLACER

ALBA SÒRIA BARBER

ALBERT GÓMEZ VALLS

ALBERTO GÓMEZ PARRA

ALBERTO CARMONA RODRÍGUEZ

ALEJANDRO RUZAFA DURO

ALEX FRASQUET CISCAR

ALICIA VALLS LÓPEZ

ANA SALORT TERCERO

ANA PEIRÓ SANTAMARIA

ANABEL AIBAR COTS

ANDONI GIRAU MONTAGUT

ANDREA RAMÍREZ VILCHES

ANDREIA CATALINA MIRON

ANDRÉS SÁNCHEZ VALERO

ANDREU MARÍ ROMERO

ANDREU FRAU ROIG

ANDREU PARRA AIBAR

ÀNGELA COSTA MONZÓ

ÀNGELA SANCHIS CODINA

ÀNGELA FAUS GILABERT

ANNA TOMÀS BORRÀS

ANTONIO BLANES GARCÍA

ARANTXA TUR PEIRÓ

ARIADNA GOSP MORELL

ARIADNA BURGOS SALINAS

ARTURO GREGORI FUSTER

BEATRIZ SEVILLA FERNÁNDEZ

BERNARDO BATALLER FAYOS

BERNARDO GALINDO PRIETO

BIANCA STEFANIA STANGACIU

BLAI POUS ESCRIVÀ

BLAS ROMERO CLIMENT

CCARLA NÚÑEZ COSTA

CARLA CARDONA MAYANS

CARLA RODRÍGUEZ LLORCA

CARLA VERDÚ RAMÍREZ

CARLES CANET SAVALL

CARLES OLTRA PUCHOL

CARLES COLLADO MORELL

CARLES LLORCA SANTAMARIA

CARLOS MEGALI TUR

CARMEN MORATAL ÀNGEL

CARMEN SÒRIA NALDA

CELIA BORRÀS FAUS

CELIA SOLER BORRÀS

CÈSAR COCERA VILCHES

CHELO CABRERA BLANCO

CHLOE VILCHEZ SALVADOR

CLARA PONS SALORT

CRISTEL MARTÍNEZ ORTIZ

CRISTINA ARCOS FERNÁNDEZ

DDANA CRISTIANA BOGDANEL

DANIEL BRAVO RELOVA

DAVID PEIRÓ NAVARRETE

DAVID CHAMORRO MAS

DAVID CARDONA MAYANS

DESIREE IOANA ADAM BOGDANEL

DOMÈNEC GREGORI ESTEVE

DOMINGO SOLER MORELL

E

ELOY FERRANDIS PASTOR

EMMA PÉREZ GREGORI

ENCARNA CISCAR NALDA

ENRIQUE MIRALLES ESCRIBANO

ENRIQUETA BORRÀS FAUS

ESTER VIDAL MIGUEL

ESTER PASTOR BOLO

ESTHER COSTA SERRANO

F

FANI TUR COTAINA

FERNANDO SALORT TERCERO

FERRAN COLOMAR GILABERT

FRANCISCO ANDRÉS MATEOS APARICIO

G

GENOVEVA FUSTER VERDÚ

GREGO SALINAS JIMÉNEZ

HHÈCTOR RUZAFA POQUET

HELENA SAVALL SENDRA

HERNÁN JORGE MACCHI

IIRENE SAVALL BLANCO

IRENE MAYANS CATALÀ

IVÁN NAVARRO CABRERA

JJAIME VICENS SIFRES

JAUME MARTÍNEZ FERRER

JAUME PEIRÓ COLLADO

JAUME SOLER BORRÀS

JAUME SALELLES PÀRRAGA

JAUME MORENO LLODRÀ

JAVIER FERRANDIS APARISI

JAVIER TUR PEIRÓ

JOAN COSTA GIL

JOEL MORENO LOSA

JORDI MORATÓ PASTOR

JORDI BOLO TÉREZ

JORDY GABRIEL ACOSTA VINUEZA

JOSE MEGALI COBOS

JOSE ALCARAZ GARCIA

JOSE LLORCA FERRI

KKATERINE ALEJANDRA MATEEFF BLANCO

KIKO FERNÁNDEZ SAVALL

LLAURA ESCRIBANO CAMPS

LAURA CALDÉS PÉREZ

LAURA FRESNEDA VALLS

LAURA VILA POUS

LAURA MARCO SERVER

LAURA SANCHIS SALINAS

LIDIA SÒRIA VERDÚ

LLORENÇ SIGNES VIDAL

LOLA ESTEVE CANET

LORENA VERDÚ TORRES

LORENA SERRA CAÑAMÁS

MMANUEL TUR CASTILLO

MAR CORTÉS ARCOS

MAR NAVARRO CATALÀ

MAR PONS SALORT

MARC IBIZA MOÑINOS

MARC CABRERA FERRANDO

MARC BOLO TÉREZ

MARIA COLOMAR MENA

MARIA SÁNCHEZ LLOPIS

MARIA VERDÚ TORRES

MARIA CONSUELO TERCERO TERCERO

MARIA DEL MAR CISCAR IBIZA

MARIA ISABEL MONZÓ PEIRÓ

MARIA JÚLIA SANTAMARIA ROIG

MARIA TERESA VIDA PIZARRO

MARINA MAYANS CATALÀ

MARISA SALINAS JIMÉNEZ

MARTA ARDID MASANET

MARTÍ PÉREZ CISCAR

MAVI TÉREZ PONS

MAYTE MILLET OLTRA

MILA PEIRÓ SALORT

MIQUEL SOLER SALELLES

MIREIA CARRILLO SEMPERE

MIREIA IBIZA MOÑINOS

MIREIA BURGOS SALINAS

MIREYA NAVARRO CABRERA

MIRIAM GÓMEZ VALLS

MÒNICA MILLET OLTRA

N

NAROA SANTASFELICITAS LLODRÀ

NAYARA BRIZ MESTRE

NEREA ARANDA QUEIPO

NOELIA BLANES SALINAS

NÚRIA SOLER SALELLES

NÚRIA MAURÍ JUST

NÚRIA PLAZA HERNANDO

PPABLO MEGALI TUR

PAU COLLADO MORELL

PAU COLOMAR FERNÁNDEZ

PAULA MARTÍ AIBAR

PAULA MORA AROCA

PAULA ESPÍ FUSTER

PAULA ESCRIVÀ VIVES

PAULA TOMÀS BORRÀS

PAULA SALORT ROGER

RRAMÓN FERNÁNDEZ GONZÁLEZ

RAÚL BLANES SALINAS

RAÚL CANDEL LARRAGA

REBECA LOSA LÓPEZ

ROGER FERRANDIS PASTOR

RUBÈN HERMOSO CAMPOS

RUBÈN MORALES GONZALES

SSALVADOR BOLO ESTEVE

SANDRA PASTOR SANTAPAU

SANDRA FEMENIA MONCHO

SARA BARRERO MORERA

SERGIO PLATA MAHIQUES

SHEILA CABANES GUEROLA

SISI MAYANS BLANCO

TTANIA NAVARRO MORALES

THAIS GOMÁRIZ SENDRA

TOÑI SALINAS JIMÉNEZ

VVANESSA SANCHIS CISCAR

VICENT FAUS GILABERT

VICENT MAS CABRERA

VICENT PONS GOSÁLVEZ

VICENT TOMÀS MORERA

VICENTE SANCHIS LLORCA

VICENTE CARLOS SANCHIS LAFUENTE

VÍCTOR MANUEL RODRÍGUEZ TRENADO

VICTORIA FUSTER MENA

Y

YAEL CANET BOLO

VOCALS CORT INFANTIL

AAARON SAN ONOFRE CLIMENT

ALEIX ANDRÉS ARCOS

AMÈLIA LLORCA VIDAL

ANA PALOMARES CERVERA

ANAÍS LLORCA VIDAL

ANDREA FEHERDI FUSTER

ANNA PÉREZ CISCAR

C

CARLA BRAVO MAURÍ

CHLOE GREGORI PASTOR

E

ELSA POUS BOLUFER

EMMA PLATA NAVARRO

F

FERRAN SÁNCHEZ CALDÉS

FLORENCIA MACCHI MATSKEEFF

FRANCESCA MACCHI MATSKEEFF

H

HUGO PEIRÓ SALINAS

I

IKER VIZDOMINE VIDA

INÉS ESCRIVÀ MILLET

J

JOAN COSTA MONZÓ

JORGE FRESNEDA ALCARAZ

JUDIT COCERA LOSA

JULEN COCERA LOSA

JÚLIA BRAVO MAURÍ

L

LAILA PEIRÓ SÒRIA

LAURA FEHERDI FUSTER

M

MACARENA SALA VERDÚ

MAIA TUR VIDA

MARC PLATA NAVARRO

MARIA PARRA AIBAR

MARINA OLTRA CISCAR

MIREIA OLTRA CISCAR

N

NARAI PEIRÓ SÒRIA

O

OLIVIA CORTÉS VERDÚ

P

PAULA SANCHIS MILLET

S

SARA ALEMANY TOMÀS

V

VALENTINA SENILLE LLORCA

VALERIA MENA VERDÚ

VEGA ANDRÉS ARCOS

X

XAVI SAVALL

Falla Major

“Les males Arts”

Xavi Tur

Les males arts

Sota paraules fines i ordre ben cuidat creix un saber antic que mai no diu el nom, no és caos ni ignorància, és art ben treballat, hui li donem nom i forma: Les males arts.

Manipulen consciències amb veu fina, venen por com si fora progrés i llibertat, canvien el relat segons qui mana i signa, i el poble aplaudeix creient que ha triat.

Hipocresia vestida de moral fabricada, promeses reciclades, a punt per a estrenar, informació cuinada, veritat adulterada on el dubte és pecat i pensar, sospitar.

Ens venen el relat com a única eixida, qui discrepa molesta, qui pregunta fa por, la mentida és discreta, educada, polida, i el cinisme governa amb somriure major.

Ens diuen com pensar i el que preguntar, ens marquen el camí com si fora sentit comú, qui qüestiona molesta, qui dubta fa mal, i el pensament crític queda fora del menú.

Per això esta falla no adorna el decorat, ni juga a l’equilibri còmode i banal, si el món és un teatre de truc mal practicat, ací trenquem el guió i desemmascarem el mal.

La credulitat moderna

Ja no cal amagar la mentida sota clau, ara entra a casa amb música i plató, segons la cadena, canvia el bé i el mal, i la veritat depén de l’amo del botó.

Titulars que criden, silencis ben pensats, opinió disfressada de rigor neutral, qui paga el missatge marca els límits del plat, i la imparcialitat és pur decorat.

Convertim en referents cares il·luminades, sense mèrit, ni trajecte, ni responsabilitat, premis buits per veus prefabricades, ídols d’un dia coronats per la credulitat.

Venen consells, valors, productes i vida, tot és contingut si genera atenció, fins els fills són aparador, marca compartida, infància arriscada al mercat de l’exposició.

Neguen dades, estudis, anys de coneixement, per un vídeo curt o un missatge reenviat, la ciència molesta quan posa límit al conte que fa sentir especial al qui no ha contrastat.

Experts desacreditats, savis de sofà, opinions al mateix nivell que l’evidència, si tot és debat, res no és veritat, i el rigor es perd entre veus sense ciència.

La seducció del poder

Quan mana el de sempre, tot sembla raonable, si ho fa l’altre bàndol, és pecat i error, la vara de mesurar mai no és equitativa, canvia segons el nom que firma el favor.

Els límits no són fixos, depenen del càrrec, de qui protegeix l’acte indecent, allò que era escàndol canvia de to, si ho fa qui governa, ja no és tan violent.

Quan el càrrec és mirall i no responsabilitat, tot és gest, escenari i postureig, la política es buida de veritat, i mana l’aparença sobre la dignitat.

Hi ha qui estima el càrrec més que el projecte, confon vocació amb sou i poder adquirit, si el camí incomoda, queda ben protegit, i el futur a porta tancada i en silenci escrit.

Parlen de danys, de xifres i percentatges, de vides convertides en simple estadística, quan el dolor no té nom ni deixa rastres, la tragèdia es dissol en gràfica i logística.

Les vides es dilueixen dins d’un muntatge, cada cos és un nombre fàcil d’arxivar, quan el drama no encaixa en el missatge, s’amaga amb estadística per no molestar.

La discreció interessada

No posicionar-se no és quedar al marge, és triar bàndol sense donar la cara, mentre uns paguen el preu del desastre, altres guarden silenci i salven la plaça.

No mullar-se és estratègia vestida de prudència, silenci calculat per no perdre posició, es condemna el conflicte, no la indecència, i es salva la carrera, no la presa de posició.

Quan parlar té factura i callar té premi, la balança s’inclina sense qüestionar, no és neutralitat, és por ben administrada, discreció interessada per poder continuar.

Veus que no s’alcen per no perdre cadira, mirades que esquiven el conflicte real, no és falta de criteri, és por que vigila, a no eixir del cercle còmode i social.

El que no es diu no molesta, però mata igual, pobresa, violència, odi ben administrat, si denunciar trenca pactes o fa soroll social, millor fer veure que no passa i que no ha passat.

S’enterra el conflicte sota paraules neutres, no siga cas que moleste algun vot fidel, el silenci és còmode, rendible i prudent, quan la veritat fa nosa al paper del poder.

La mercaderia emocional

Ens venen la felicitat en oferta limitada, amb somriures d’estoc i promeses de cartó, si no eres feliç, la culpa és teua i callada, no del sistema que et ven la frustració.

Han fet de l’ànim un producte rendible, emocions empaquetades per consumir, si no vius content és que no eres prou flexible, i el fracàs personal es dona per assumir.

La tristesa té preu, diagnòstic i etiqueta, es ven calma en pastilles, curs o subscripció, no es pregunta pel món que t’ofega, només si has pagat per la teua solució.

Ofereixen emocions en format d’autoajuda, prometen equilibri sense tocar l’arrel, si el dolor persisteix, la culpa és teua, per no adaptar-te bé a un món cruel.

S’omplin discursos parlant de benestar, però falten mans, recursos i places reals, la salut mental espera torn per ser escoltada, mentre el pressupost la manté abandonada.

Quan el silenci pesa més que el crit, i ningú arriba abans que caiga el teló, arribem tard a un dolor ja decidit, dient-li prevenció a la reacció.

L’aparença del compromís

Pengen banderes quan toca facturar, purpurina corporativa i discurs amable, l’orgull dura exactament el que convé, quan deixa de vendre, ja no és rentable.

No és suport, és estratègia calculada, rentada d’imatge amb colors vius i segurs, no canvien polítiques ni mirades, només el disseny del discurs.

L’activisme esdevé acte institucional, tot és forma correcta i gest pactat, discurs neutre, polit i ben neutral, és protesta domada, sense resultat.

Fan del conflicte una taula de gestió, protocols, informes i bones intencions, es parla molt del dilema en cada reunió, però no es toca mai l’arrel de les tensions.

No tapen el problema, el deixen reposar, allarguen processos fins a perdre pressió, quan passa el temps, ja no fa tant de mal, i la urgència es dissol sense solució.

No callen la gent, la deixen cansar, no neguen el foc, el deixen morir, governar també és saber esperar que la ràbia es refrede i deixe de bullir.

Javier

Tur Peiró

Falla Infantil

“Ací em plantaren i ací estic”

Sergio Sánchez

Ací em plantaren i ací estic

Hem vingut a plantar, i no sols flors al carrer, paraules que canvien de sentit sense voler.

“Plantar” pot voler dir moltes coses, com plantar cara o plantar roses.

La polisèmia és l’art, que té la llengua més fina: una paraula, mil sentits, segons per on s’encamina.

Plantem paraules al vent, que germinen amb humor, cadascuna diu mil coses, segons qui en siga el sembrador.

La llengua amaga secrets, camins per descobrir i explorar. Aquesta falla vol mostrar-nos com l’enginy ens pot fer apreciar.

Donar plantó

Com si d’una rosa es tractara, a ell l’han deixat ben plantat, i amb elegància i bona planta, en la tercera planta ha baixat.

Li donen plantó sense avisar, i el pobre no sap on posar-se.

Cap calfat, gest de sorpresa, i el cor batega sense aturar-se.

Pensava que vindria a abraçar, i corria amb molta il·lusió.

Però la cadira queda buida, i ell tremola amb gran confusió.

Portava una flor per regalar, i un dibuix ben acolorit.

Però l’altre no arriba mai, i el somriure queda prohibit.

Tindre bona planta

Té bona planta i molt d’estil, cap alt i amb gran presència. Tothom el mira i somriu, per on passa crea tendència.

Al seu pas giren caps, com si fora una vedet.

Ell diu: “no és vanitat, és planta… i molt bon fet!”

Va ben pulcre i pentinat, com si isquera en revista.

Diuen que és planta ornamental, però ell se sent un artista.

Va sempre recte i content, camina amb molta gràcia.

Ni un fil de cabell es mou, i el vent li fa reverència.

Plantar un pi

El xiquet amb somriure victoriós, el pi dins del vàter ha plantat.

No ha sigut gens fàcil la missió,

però Roca riu amb satisfacció!

Amb les mans plenes de terra, el pi es plantava dret i fort.

Però al mateix temps el cos cridava, demanant ajuda i buscant suport.

Hi ha pi que es planta amb la pala, i hi ha pi que surt sense avisar. Un és arbre, l’altre fa olor, i tots dos fan cares de triomfar.

Ens van ensenyar que cal plantar un pi, i escriure llibres amb passió. També tindre fills és obligatori?

Potser no, cadascú té la seua visió.

Trasplantar òrgans

Un cor que fa bombejar el futur, una vida que torna a despertar. La donació obri una porta segur, i deixa un nou batec començar.

Espanya lidera la ruta solidària, amb donants disposats a ajudar.

Quan un òrgan arriba, la vida varia, i l’esperança torna a brotar.

Sense espases ni escuts de ferro elles lluiten sense parar, obrint portes, salvant vides i fent que la batalla es puga guanyar.

No cal ser ric ni heroïna, un gest valent ja fa camí.

Per compartir somriures i màgia, no fa falta ser amic ni veí.

Implantar cabells

Quan el front és gran i el cabell escàs, no tot està perdut ni cal plorar.

Amb un vol a Turquia i paciència al màxim, la melena torna i et pots pentinar.

Volia un cabell nou i elegant, un toc subtil per poder pentinar.

Però l’implant se li’n va de les mans, i a la Rapunzel no té res a envejar.

La medicina avança a passos gegants, fent que la confiança en un torne a brillar, els complexos s’esvaeixen com el fum, i les inseguretats, a pastar!

Ella va pensar: “anem a implantar, que un poc més de pèl no fa mal”.

Però la ciència la va superar, i ara pareix un bosc tropical!

La plantà

Recordant com ho feien els avis, amb cordes, pals i una oració, el xiquet prova amb força i ganes, mentre la falla planta oposició!

El tombe era art i perill, una dansa entre força i valor, ara amb mòbils i grues modernes, s’alça el ninot, però no el fervor.

La plantà és l’ànima del taller, on mesos cobren sentit al carrer, però hi ha qui passa sense mirar, oblidant l’art que ens fa somiar.

Tots volen veure com puja, fent fotos des del racó, però quan toca empentar la fusta, tots donen ordres des del balcó.

Planta solar (fotovoltaica)

“Jo done llum cada dia, sense endoll ni panell, i encara em diuen antiga, jo, la planta solar més fidel!”

L’impost del sol ja és història, ara brilla sense temor, qui planta plaques a casa, recull llum, estalvi i calor.

Amb tantes hores de sol radiant, podríem viure sense temor, però de vegades oblidem la sort, de tindre’l com a motor.

Uns planten plaques al terrat, altres gira-sols al bancal, tots busquen llum i energia, però sols un té aperitiu final.

Planta eòlica

De lluny semblen gegants antics, enemics d’un cavaller valent.

Però hui són amics fantàstics, que giren al ritme del vent.

Quan bufa fort per la serra, la natura ens sap ajudar.

Dona energia sense guerra, i ni un cable cal cremar.

Abans el vent era un joc, ara és ciència i voluntat.

Els molins ja no fan por, són futur i sostenibilitat.

El vent dona força al planeta, fa del cel un gran motor.

Però al carrer de la falla, és més perill que favor!

Javier Tur Peiró

Glossari terminològic

Polisèmia

Propietat lingüística d’una paraula que presenta diversos significats, els quals depenen del context en què s’utilitza.

Germinar

Procés inicial pel qual una llavor comença a desenvolupar-se fins a donar origen a una planta. El terme també pot aplicar-se a idees o projectes que comencen a nàixer.

Vanitat

Actitud de qui atorga una importància excessiva a l’aparença personal, al reconeixement social o a l’admiració dels altres.

Pulcre

Que destaca per la seua netedat, ordre i cura en els detalls, tant en objectes com en persones o accions.

Ornamental

Que té com a funció principal la decoració, aportant valor estètic sense ser imprescindible des d’un punt de vista pràctic.

Reverència

Gest, acció o actitud que expressa respecte, educació o reconeixement cap a algú o alguna cosa considerada important.

Trasplantar

Acció de traslladar una planta d’un lloc a un altre per afavorir o mantenir el seu creixement en millors condicions.

Implantar

Introduir, establir o posar en funcionament alguna cosa nova de manera estable en un entorn determinat.

Esvair

Desaparéixer de manera progressiva fins a deixar de ser visible, perceptible o present.

Al tomb

Tècnica tradicional de la plantà que consistia a alçar la falla o parts del monument girant-les des del terra fins a posar-les dretes, amb mitjans manuals.

Fervor

Sentiment intens d’entusiasme, passió o dedicació cap a una idea, activitat o causa.

L’impost al sol

Mesura fiscal relacionada amb la producció d’energia solar d’autoconsum, que va generar debat en limitar l’ús de les energies renovables.

Donar plantó

Expressió que fa referència al fet de no acudir a una cita o compromís acordat prèviament, sense avisar.

Tindre bona planta

Expressió col·loquial que indica que una persona té una bona presència o una aparença agradable.

Plantar un pi

Expressió informal utilitzada per referir-se, de manera humorística, a fer de ventre.

La plantà

Moment clau de la festa fallera en què el monument queda completament muntat i preparat per a ser visitat.

Planta fotovoltaica

Instal·lació destinada a la producció d’energia elèctrica mitjançant la transformació de la llum solar.

Planta eòlica

Instal·lació formada per aerogeneradors que aprofiten la força del vent per generar energia elèctrica.

Mascotes

Falla Casa d’Alonso

ENDEVINALLES

No soc llavor ni flor,

però m’han plantat amb amor.

No tinc fulles ni arrel,

però creixeré com un estel.

No em planten amb una pala, ni en un camp ni en un bancal. Em planten dins del casal i ja soc faller oficial!

Plantar una falla és festa, plantar un arbre és natura,

però plantar-me en aquesta falla és la millor aventura.

M’han plantat sent molt menut, sense saber on he caigut, però entre música i foc sé que ací ja tinc el meu lloc.

Solució: LES NOSTRES MASCOTES.

Amèlia Llorca Vidal

Marc Plata Navarro

Ona Navarro Tur

Olivia Cortés Verdú

HIPOCRESIA AVANÇADA

Un espai on l’aparença pesa més que la veritat i on les paraules tenen sempre una segona cara. Ací descobrirem eixa habilitat tan nostra de caminar entre línies, somriure mentre es dissimula i fer-ho fins i tot com si res fora el que pareix.

Diversitat a convinència

Imagina que una empresa, un ajuntament o una marca pinten la seua façana amb els colors de l’arc de Sant Martí, col·loquen una bandera, llancen un fullet o anuncien “som amics del col·lectiu LGTBIQ+”. Fins ací bé: aquests gestos són visibles i tenen un valor simbòlic. Però el pinkwashing ocorre quan aquests gestos no van acompanyats de canvis reals, de compromís continu, de trencament amb la discriminació, de polítiques, recursos o estructures. És a dir, s’utilitza la visibilitat com una “rentada de cara” més que com una transformació real. El risc és que la lluita pels drets del col·lectiu LGTBIQ+ quede reduïda a una estètica bonica (banderes, cartells, campanyes), mentre que la discriminació, l’exclusió o la manca de polítiques efectives continuen sense resoldre’s. Originalment, l’expressió va ser encunyada en el context de l’activisme contra el càncer de mama, per a assenyalar com algunes companyies utilitzaven el llaç rosa per a vendre productes o millorar la seua reputació, sense que la major part dels beneficis revertira en la investigació o en suports reals. Més endavant, aquest sentit es va traslladar a l’àmbit LGTBIQ+: un govern que penja banderes, però aprova lleis discriminatòries, una empresa que llança una campanya “rainbow” al juny, però no protegeix els seus treballadors queer la resta de l’any, un Estat que es projecta com a “gay-friendly” per a desviar l’atenció d’altres abusos, etc.

El pinkwashing no és necessàriament un frau conscient en tots els casos; de vegades és resultat de la superficialitat, de la pressió del màrqueting o de la miopia institucional. Però en qualsevol versió, el seu perill radica en el fet que redueix lluites vives, identitats i drets a un discurs estètic i simbòlic, sense risc ni cost real.

“Rentar-se la cara” amb la bandera de l’arc de Sant Martí pot ser un gest buit que, més que enfortir el col·lectiu, l’instrumentalitza per a altres fins. I és que, en contextos hostils, el pinkwashing pot convertir-se en un acte arriscat: quan els símbols progressistes són perseguits, però no van acompanyats de polítiques concretes, el gest es queda en la façana.

Un dels exemples que més polèmica ha suscitat en aquest sentit enguany és el cas dels Gay Games 2026. La ciutat de València va ser designada per a acollir els Gay Games 2026, un esdeveniment important d’esport i cultura LGTBIQ+. Però part del col·lectiu va mostrar la seua crítica envers aquest fet. Segons diverses entitats LGTBIQ+, l’organització de l’esdeveniment s’estava duent a terme sense comptar amb la participació real de les associacions del col·lectiu, la qual cosa podria convertir aquest esdeveniment en una eina de legitimació institucional més que en una plataforma de drets. S’organitzen els esdeveniments per a projectar la ciutat com a “gay-friendly” sense transformar el que ocorre dia a dia per a les persones LGTBIQ+?

Per què és problemàtic el pinkwashing? Perquè la visibilitat sense profunditat pot crear la sensació de progrés quan la realitat quotidiana de moltes persones

LGTBIQ+ continua marcada per la discriminació, la precarietat, la violència i la manca de recursos. El pinkwashing celebra —en pancartes, campanyes i publicacions— i alhora pot ocultar mancances estructurals: absència de polítiques locals de prevenció de l’LGTBIfòbia, manca de recursos per a les associacions, buits en l’atenció sanitària especialitzada o, simplement, l’ús de la imatge de l’arc de Sant Martí com a etiqueta temporal (només “al juny”) per a obtindre beneficis reputacionals o turístics.

A la comarca de la Safor s’observen senyals encoratjadores: des de la programació d’actes amb motiu del Dia de l’Orgull LGTBIQ+ fins a la incorporació de la marca turística dirigida al públic LGTBIQ+ en fires i agendes locals. Mitjans locals recullen com municipis com Gandia, Bellreguard, Oliva o altres de la Safor organitzen activitats, exposicions i actes de commemoració, o com s’han hissat banderes i s’han celebrat jornades de record contra l’homofòbia i la transfòbia. Aquestes iniciatives són importants: normalitzen la presència del col·lectiu en l’espai públic i faciliten trobades. Però convé preguntar-nos sempre si no són més que actes puntuals.

Un exemple concret: la promoció de Gandia com a destinació en espais LGTBIQ+ en fires turístiques o la programació d’esdeveniments de l’Orgull serveixen per a visibilitzar la comarca i atraure visitants, però aquestes polítiques han de contrastar-se amb mesures internes: s’han destinat recursos a campanyes educatives en centres escolars? S’acompanya les associacions territorials amb finançament estable i amb recursos per a l’atenció a víctimes de l’LGTBIfòbia? Hi ha una política municipal sostinguda que vaja més enllà de la bandera i de la presència en FITUR? Si la resposta és “no” o “parcial”, aleshores part d’aquesta visibilitat corre el risc de ser, almenys en part, pinkwashing: aparença sense substància.

La Safor té també teixit associatiu i memòria d’activisme: el Col·lectiu LGTBIQ+ de la Safor - Valldigna (CLGS) treballa en prevenció, en campanyes de conscienciació i en atenció a la salut sexual. Aquesta tasca sol ser menys visible mediàticament que una fotografia d’un alcalde amb una bandera, però és la que sosté els avanços reals de convivència i drets. Recordar-ho no és embrutar les celebracions, sinó exigir que aquestes no es queden en la simbologia: que es

traduïsquen en polítiques, en pressupost i en mesures concretes. Quan l’Ajuntament o una entitat pública promou un esdeveniment o oneja la bandera de l’arc de Sant Martí, és legítim aplaudir-ho —especialment quan aquests gestos provenen de llocs on abans no existia visibilitat—, però també és legítim reclamar coherència i continuïtat. L’activisme local, l’aposta per l’educació i els protocols davant l’LGTBIfòbia en els serveis públics són indicadors que han d’acompanyar la retòrica de l’orgull. La diferència entre la fotografia i la política és la diferència entre la visibilitat simbòlica i la visibilitat efectiva. La visibilitat efectiva no és només una qüestió de màrqueting: passa per la presència real, quotidiana, en tots els àmbits de la comunitat. Un exemple que ajuda a pensar aquesta diferència en clau local és el de Javi Tur, nomenat com a primer faller major de la falla Casa d’Alonso a Oliva. La seua elecció —i la cobertura que va rebre— és rellevant perquè els espais tradicionals, com les festes i les comissions falleres, han estat històricament àmbits amb rols de gènere molt marcats. Que una persona que representa una experiència diversa ocupe un lloc de visibilitat en la falla constitueix un pas cap a la normalització i la inclusió des de dins de la mateixa cultura festiva. La rellevància del cas no radica únicament en el titular —“primer faller major”— sinó en l’efecte que produeix: canvia la referència social. Per a moltes persones LGTBIQ+ de la Safor, veure algú com Javi en un lloc d’honor dins d’una tradició local significa menys estigma, més referents i la possibilitat que altres comissions o col·lectius miren la inclusió com una pràctica natural, no com una campanya puntual. Aquesta és la visibilitat que transforma. A més, darrere d’iniciatives així apareixen debats comunitaris —de vegades incòmodes— que permeten avançar en comprensió i drets. A Oliva, la continuïtat d’eleccions inclusives (amb nomenaments posteriors) indica que no va ser només un gest aïllat, sinó una porta que es va obrir. En conclusió, no es tracta de demonitzar les celebracions ni de negar el valor simbòlic de veure una bandera a l’ajuntament o una campanya a les xarxes:

aquests gestos compten i tenen efecte. Però l’experiència que ens ensenya el concepte de pinkwashing ens obliga a exigir coherència. La vertadera victòria no és que una marca o un consistori lluïsca un logotip amb l’arc de Sant Martí sis dies a l’any; la victòria és que una persona jove LGTBIQ+ de la Safor puga viure sense por, amb accés a recursos, amb referents al seu poble (com el cas de Javi Tur a Oliva) i amb institucions que responguen quan la seua dignitat es veja amenaçada.

Si volem que la Safor siga realment un espai de progrés en drets i convivència, necessitem traduir la visibilitat en polítiques, en recursos i en pràctiques culturals inclusives. Només així la bandera deixarà de ser un maquillatge i es convertirà en el senyal d’una societat que protegeix i celebra totes les seues gents.

Ximo López Rovira

Coordinador general de CLGS (Col·lectiu LGTBIQ+ de la Safor - Valldigna)

Postureig, protocol i falses

“Solidaritat en la plantà: les comissions d’Oliva cedeixen ninots a la falla que es va quedar sense monument”, anunciava el titular. Efectivament, el diari digital valenciaplaza.com es feia ressò d’aquesta notícia, destacant un cas notori de germanor ocorreguda entre les comissions falleres d’Oliva. L’Associació Cultural Falla Conservatori denunciava haver sigut víctima d’una estafa pel seu artista faller, dies previs a la plantà de 2023. La comissió es va trobar sense els dos ninots centrals i moltes peces del monument gran sense acabar i sense pintar. La Falla va decidir plantar el monument gran, incomplet i en blanc, com un acte simbòlic, però la resta de comissions, en una mostra immensa de solidaritat i germanor fallera, va cedir un ninot cadascuna per a ser incorporat a la falla principal. La falleta infantil va ser pintada per xiquets i xiquetes de totes les comissions d’Oliva, un gest que va aportar un toc de color i que va transformar la pena i el dolor en alegria i unió davant l’adversitat. Precisament, la nostra Fallera Major d’Oliva de 2026, Teresa Borràs Perea, era la Fallera Major de Conservatori eixe exercici. Aquesta notícia il·lustra bé allò que se’n diu “germanor fallera”, que podríem definir com l’afecte, la unió i la bona relació que existeix entre persones, grups o associacions. El mot ens parla de la fraternitat, del lligam fort i afectuós propi dels germans i germanes. En definitiva, evoquem la concòrdia i l’harmonia, les relacions interpersonals basades en la pau i l’entesa. No obstant això, si adjectivem la germanor amb la paraula “protocol·lària” el significat serà ben diferent, centrant-se en una relació basada en formalitats. En aquest context, la germanor no seria un sentiment espontani d’amistat o estima, sinó un vincle establit amb certa “oficialitat”, que no és original o innat. Som solidàries perquè altres persones ho són? Ho fem de cara a la galeria? I si és així, té menys valor que si es fa de forma innata? Després de tot, s’ha fet un acte de bondat, però, val menys si es fa sense

voluntat real, només per la força de les circumstàncies? Fins i tot, el sentiment pot nàixer de forma virginal d’un individu, que té el sentiment o impuls solidari nat i, després, la resta de persones es limiten a imitar l’acció solidària, però no perquè creguen que estan fent alguna cosa pel proïsme, sinó perquè dona bona imatge o, fins i tot, perquè què diran si no fem com la resta?

En tot cas, sempre hi haurà un element educatiu en el moviment germanívol. Potser, alguns adults, que no tots, actuen perquè altres ho han fet o perquè queda bé ser solidàries, o perquè cotitza parlar de germanor, encara que, realment, s’actue a contracor. Però, tot i això, la iniciativa servirà perquè la infantesa entenga que cal comportar-se amb solidaritat amb la resta de les persones, sense esperar res a canvi. La infantesa entendrà, en el seu procés maduratiu i baix el seu esperit candorós, que les persones adultes actuen amb germanor perquè els naix del cor, allunyades de fórmules protocol·làries, basades en pures formalitats.

I ja que estem parlant del protocol, per què no parlem del que es fa ús a les comissions falleres, sense oblidar-nos del que aplica la Federació de Falles de torn? En efecte, la funció principal del protocol és transmetre una imatge positiva i ordenada d’un acte o esdeveniment, és a dir, es busca projectar a l’opinió pública una imatge d’unitat, de serietat i bona gestió. El compliment d’unes normes que regeixen les relacions interpersonals i que estableixen formalitats en el procedir de l’acte li atorga un caràcter seriós i de compromís amb la professionalitat. En la pràctica, vol dir que les entitats que mantenen una “germanor protocol·lària”, com indicàvem abans, intercanvien representants, es conviden mútuament a les cerimònies i esdeveniments més importants, i actuen amb cortesia, tractant-se amb les formalitats i el respecte deguts, ateses les normes de la institució o del col·lectiu al qual pertanyen; en el cas de les Falles, fent atenció a les normes del reglament faller que regula les relacions entre les comissions. La “germanor protocol·lària” esdevé una aliança formalment reconeguda i estructurada que utilitza el protocol per a reforçar la seua legitimitat i garantir un tracte respectuós i ordenat.

Però després tenim els extrems, és a dir, hi ha vegades que el protocol és excessiu, fent l’acte impossible de digerir, i, per contra, altres vegades l’acte està tan carent de protocol que resulta de mal gust i poc distingit, per les desatencions cap a les persones que s’hi produeixen. Recorde una vegada, en una presentació fallera de Gandia, celebrada precisament a Oliva, que quan la Reina de la Falla de l’exercici anterior va baixar de l’escenari, de sobte, va desparéixer. Jo em preguntava on estava ella, que tenia cadira reservada al costat de la passarel·la i no entenia on podia estar, sent com era un acte tan transcendental: el seu acomiadament com a Reina de Falla!!! De sobte la vaig albirar: va irrompre en la

sala caminant trencant el sòl, vestida de xandall i amb esportives!! Anava tota conjuntada, de color rosa, de cap a peus, tot siga dit, però podeu imaginar la cara d’estupefacció que se’m va quedar.

Les Juntes Locals Falleres o Federacions de Falles són altres entitats que també fan ús del protocol. A Gandia, per exemple, l’any 2012 es va decidir que calia llevar als acompanyants de les falleres de la Cort d’Honor de la Fallera Major de Gandia, perquè, en paraules de membres destacats del màxim òrgan rector, “érem una borregà”; a més, calia seguir les pautes de València, on la Cort no està formada per hòmens. Mal exemple, el d’al·legar el protocol i les bones formes per a deslliurar-se dels xics de la Cort, degradant a les persones que la conformen, parlant de borrecs i borregues; precisament això no és protocol, en el sentit de les normes que garanteixen el bon tracte a les persones. Per sort, fent ús de la crítica fallera, els membres de la Cort d’eixe any, xiques i xics, es van vestir de borrecs i borregues per a l’anomenada vesprada lliure, la del 17 de març, i van caracteritzar a la Fallera Major com a Heidi, la de la famosa novel·la infantil, situant-la al càrrec de la “borregà”. Tot el grup, amb esquelles al coll, es va dedicar a recórrer els carrers de Gandia fent soroll fins a arribar a la Casa de la Cultura, on tenia lloc una festa de disfresses. Les cares de les autoritats polítiques i falleres era un poema. Però, eh!, nosaltres, la Cort, complíem rigorosament el protocol. Estàvem en el context apropiat, degudament abillats. I és que, en definitiva, això és també el protocol: saber estar en cada moment en el lloc on s’està.

Seria, pròpiament, l’habilitat de comportar-se de manera adequada, respectuosa i oportuna en qualsevol circumstància o entorn social, mantenint la mateixa essència personal, això sí. Implica una capacitat d’entendre el context (si estem a una reunió de feina o un funeral, no ens comportem igual que si estem en un dinar festiu) i adaptar el comportament, el to de veu i la vestimenta a les expectatives d’aquest lloc o esdeveniment. I no és una qüestió de classisme, en absolut, és un assumpte relacionat amb el respecte i la convivència, que comporta aplicar normes bàsiques d’urbanitat i d’educació, com ara saludar quan s’entra al casal, escoltar sense interrompre durant un sopar “de germanor”, o ser puntual quan quedem per a reunir-nos l’executiva. Tot això constitueix la base per a una convivència harmoniosa. El protocol també és el tacte o la “mà esquerra”, per exemple, no traure certs temes si sabem que estem en un entorn on podem ofendre a algú o crear malestar. I, atenció, això no significa que si es diuen bestieses, claudiquem. Ni pensar-ho!!! Una vegada trencada la pau per aquell o aquella que diu, per exemple, que Oliva no pot tindre un Faller Major en una Falla, o que això són “mariconades”, ni pensar-ho!!! Cal combatre eixes

actituds, precisament, per allò que déiem de saber estar en cada moment. Una vegada trencada la pau per alguna persona indolent, cal establir una posició ferma.

Recordeu allò que manifesta el filòsof José Antonio Marina “No totes les opinions són respectables. Allò que és respectable és el dret a exposar la teua opinió sense que hi haja una inquisició. La respectabilitat de les opinions depén del contingut d’aquestes”. No podem respectar allò que ataca la condició humana. Però tornem a les Juntes o Federacions de Falles locals, que ens hem desviat del tema. Un dels elements que més m’agraden de les Falles d’Oliva és el seu protocol adequat, just i suficient, sense arribar a ser marcial, com ocorre a Gandia. El fet que la Federació de Falles de Gandia, no sols l’actual, totes les anteriors, imposen certes normes excessives per al normal desenvolupament dels esdeveniments fa perdre l’espontaneïtat que atorgarien unes relacions vertaderament basades en la germanor, adquirint una rigidesa que fa els actes certament infumables i pesats. Per exemple, entenc que no es vulga que una persona de la Cort de la Fallera Major aparega en les xarxes socials amb un got d’alcohol a la mà, però que al mig d’una desfilada, de visita a una comissió, es cride l’atenció a una parella de la Cort perquè estan movent lleugerament les caderes al so de la música resulta inacceptable. Eixa no és la festa alegre i joiosa que van crear els nostres avantpassats. O això de no voler que es facen les demanades a casa de les Falleres Majors, perquè “així no es mira quina casa té o quin estatus reuneix l’elegida” és una ximpleria, atés que després, la fallera ha de complir amb un bon convit, ple de gent que no coneix, la majoria de part de la Federació (esposos i esposes de…), i si no arriba a cobrir les expectatives, la fallera i la seua família queden sotmeses a les dures crítiques de les persones assistents. Quina cara més dura! No veuen que amb tots aquests paranys es perd l’essència i la tradició?

A Oliva sempre heu tingut una naturalitat de poble, entenent per poble el més bonic significat, que Gandia ja fa temps ha perdut, malauradament, sucumbint al presumiblement bon fer de la capital, València. Allí sí que fan unes desfilades “aborregades” de gent, com deien aquells de la Federació de Falles de Gandia. A la ciutat ducal hi ha cert ordre a les desfilades, tot i el caràcter marcial de què parlava adés, i s’agraeix que així siga, en certa manera, però Oliva li guanya en el sentit de mostrar-se lliure d’artificialitat, més proper a l’autenticitat primigènia que establiren els nostres iaios i iaies per a les festes falleres, unes festes del poble. És cert que hi ha hagut Juntes Locals a Oliva, ara Federació, més hàbils que altres en allò d’aplicar degudament el protocol faller. Per exemple, el president de la Federació Vicente Pérez Bernabeu, que va morir sobtadament el febrer de 2020, va tindre sempre unes formes exquisides per al tractament

protocol·lari faller, aplicant unes fórmules i unes distincions, especialment cap a les Falleres Majors d’Oliva, que eren exemple a tot el territori valencià. Fins i tot a Gandia, eixa ciutat que tot ho sap i tot ho fa millor que ningú, la que es creu referent de totes i tots, queia rendida als peus de Pérez Bernabeu. Més enllà de la trista absència personal per a la dona i fills, familiars i amistats, una gran pèrdua per a les falles valencianes. En canvi, alguna executiva de la Federació d’Oliva ha permés a tota una Fallera Major anar sola a alguna presentació fallera, deixant atònita a la gent, que la va acollir amb estima i dignitat, la que ella té, amb un empoderament digne de menció i una germanor, aquesta vegada sí, sincera i innata, allunyada de la “germanor protocol·lària”.

Carlos Monzó Vidal Faller en reflexió contínua

La felicitat, a un clic de distància

Busca una postura còmoda. Tanca els ulls, i respira.

Sent com l’aire entra suaument per les cavitats del teu nas. Nota com, amb l’aire, la pau envaeix els teus pulmons. Dibuixa un somriure als llavis, relaxa els músculs de la cara i deixa’t colonitzar per la felicitat. Sí, sí, la felicitat absoluta. Un segon.

Ja està? És així de fàcil? Merda! I jo ací patint sense trellat! Seré bajoca? Espera que busque, em documentaré. Abans de res, necessitaré saber què és la felicitat, i on està. A veure, un esquema, un índex, sí, això em van ensenyar a fer a l’escola. Bo, i la IA també ho diu. La IA, mira tu què bé! Ara li dic que em faça ella l’esquema, i que me’l desenvolupe. I ja posats, que me’l llitja, també. Quin invent, la IA. Tot ho sap, i quina amabilitat, mai s’enfada. Jo sempre amb el cor botant i volent-se’n fugir per la gola, i la IA sempre tranquil·la, atenta, sàvia... És clar, ella no té fills, ni hipoteca, ni lloguer, ni compres, ni treball per fer, ni casa que dur, etc. “Viu en el núvol” canta la Alexa, i jo amb cara de no saber on visc i comptant una cana nova cada matí quan em mire a l’espill. Jo no sé què faran eixes persones (seran persones reals?) que publiquen la seua perfecció a totes les xarxes. Sempre tenen un somriure pintat a la cara, irradien pau i llum. Tenen fills perfectes, una casa perfecta, una perfecta perfecció. És que tot és immillorable a la seua vida. I jo torne a mirar-me a l’espill. Una més, i aquesta vegada ve acompanyada d’una poteta de gall a l’ull dret. Al dret, a l’esquerra no, pa’ acabar-te de voler. Damunt, ni sent imperfecta m’ixen bé les coses. Perdoneu, reubique, que me’n vaig per les rames. L’altre dia vaig estar investigant sobre quin és el secret de la felicitat. Tot va ser perquè estava ociosa navegant per aquesta perfecció aliena de vides de pantalla. I es veu que va entrar en funcionament l’algoritme. Sí, l’algoritme, això que t’espia el que vas mirant i et mostra el que creu que t’interessa més. Així, si busques molts gossos, et suggereix gossos; si mires molts vídeos de viatges, t’ensenya comptes de viatges; i si mires vides perfectes, doncs et bombardeja amb gurús del benestar. I si cliques, estàs perduda! Ja has caigut en la teranyina de l’algoritme. Comencen a parlar-te de la importància del somriure, de l’energia positiva que crida l’energia positiva, que el món és perfecte i meravellós i que hem d’estar agraïdes de cada segon que respirem. Que l’univers ens guia a la nostra felicitat. Ja està, misteri desvetllat! Què he de fer? On està el mapa de l’univers? A mi no m’ha arribat encara, per favor, mireu-me si té bé el meu whatsapp, o això va encara per carta? M’he de subscriure a happyuniverse.com o alguna cosa així? Ai, no sé, però ja estic disposada a fer el que calga per a tindre eixa aura zen que tots i totes tenen, que emanen pau i calma. Què he de pagar? I boom! La solució, “Retir de pau i benestar: reconnecta amb el teu jo inconscient.” Els ulls em fan xirimites, no puc creure-ho. Tindré el pensament del revés i resulta que pense en obert? Té igual, siga com siga, aquí està la resposta que buscava. Gràcies, Instagram!

Clique.

I, clar, igual que puja, la il·lusió de resoldre’m la vida baixa... 499 euros, una superoferta. “Vosté trobarà en dos dies la pau de la mà de la mestra Purificació de la Mar Blanca, experta en energia quàntica i cosmodinàmica de la galàxia kàrmica, que li ensenyarà a redescobrir la seua llum interior, i a potenciar-la amb el poder de Pandora que la Mare Naturalesa ens ofereix.” Tot és pur, net, espiritual... i car. És tremendament car. Afegim un estressor més: la pau que necessite m’és inassolible perquè no tinc diners. Però espera, en l’era de la tecnologia, serà possible? Per què no? Prove de teclejar les paraules clau “low cost, online, des de casa, GRATIS” a veure si ix alguna cosa, i Bingo!

El què passa és que res és gratis. Però la necessitat està creada. I volem satisfer-la ja. I, a la fi, sucumbirem a algun dels quatre xarlatans oportunistes (qui diu qustre, diu quaranta) amb llengua viperina que ens prometen una vida idíl·lica, exitosa i envejable per poder fotografiar-la i llançar-la al núvol, contribuint al creixement de la gran estafa piramidal en què s’ha convertit la nostra era. En resum, que em torne a dispersar, que hi ha de tot, absolutament de tot, a les xarxes. Pots fer el que siga, en pla casolà, barat i, clar, de dubtosa fiabilitat. Com les dietes miraculoses: que si la dieta de la carxofa, la de la pinya o la del cucurutxo. Doncs ara, donat que vivim en una societat estressada, angoixada, violentament ràpida, i que ha oblidat com gaudir de les coses, s’ha descobert un nínxol de mercat amb un públic assegurat i una inversió mínima, o fins i tot nul·la. El negoci del benestar emocional. Mentre les persones ens deixem endur per un sistema de vida que ens arrossega com si dels corrents oceànics es tractara, hi ha quatre espavilats, o quatre-cents, que han decidit començar a vendre fum aprofitant la vulnerabilitat i la urgència que es genera en aquest escenari. El perfil del gurú: persona jove, majoritàriament homes, amb cert atractiu físic o amb molt de carisma, un discurs fluid i amb aparent base científica (aparent, remarque). Amb l’ús de metàfores i de paràfrasi, retorcent el llenguatge al seu caprici, aconsegueixen arribar a un segon perfil, el públic diana: generalment dones, amb càrregues familiars o laborals, amb dificultat per conciliar, malabaristes de l’economia, caçadores de la calma i la salut emocional. I match! Els quatre espavilats, o quatre mil, troben les seues víctimes, disposades a pagar el què siga en còmodes terminis, i més encara si és una ganga, amb un descompte del 80%.

Evidentment, la salut emocional la tenim ben tocada, precisament perquè vivim temps deshumanitzadors, que ens empresonen en cel·les d’hipoteques, obligacions familiars, estudis, treballs, etc. Tot revestit amb la pressió que, tant com no, hem de tindre una vida plena, amb experiències fantàstiques, viatges a la Cotxinxina, relacions sanes, riures i més riures, teatres, espectacles, estil propi, és esgotador! Com no hem d’estar amb l’ansietat on top? Ara, això no vol dir

que hàgem d’agafar-nos a un clau ardent, no. Al contrari, més bé. El clau ardent ens cremarà, i ens traurà els diners que tant costen de guanyar. I ens crearà més pressió encara. I què fem? Estem perdudes? No hi ha solució possible? Ja hem begut oli, Tadeu!

Tranquil·litat absoluta, no desespereu! És clar que hi ha solució, el que passa és que, malauradament, haurem de tornar a aprendre a esperar i a tenir paciència. Perquè aprendre a viure amb salut mental, aprendre a dialogar amb les nostres emocions, no és una cosa de per a ja, que amb un parell de frases del sucre del café s’arregle. Imagine els quatre gurús (o quatre mil, el creixement de xarraires és exponencial) col·leccionant els paperets del sucre, intercanviant-los entre ells com si foren cromos, per a tindre contingut vistós que oferir a les xarxes. Potser parlant de falles siga més fàcil d’entendre. Si preguntem quin és l’objectiu de les falles, l’obvi seria “la Cremà!”. La Cremà és el colofó, és la festa, és el tot, no? La Cremà és el “Ja està!”, la festa, la germanor, compartir, el comboi... Però tot això no és un “Ja està!”. Tot això és un procés. És tot un any de preparar, de pensar, d’organitzar i de trobar-se uns amb altres. De compartir, de riure i també d’angoixar-se. De “calen mans per a fer disfresses”, “Calen fallers i falleres per a torrar figatells”, “Qui s’encarrega de les banderoles enguany?” “I de què va la falla?” Algú que no viu la falla pot pensar “Quina festa! Mira’ls, elles totes guapes, amb els monyos de fallera, desfilant. Ells ben plantats, el faixí! Lluint palmito. I la falla, quina foto per a presumir! “Fallas de Valencia, con el ninot indultado” (posem èmfasi en la o tancada de ninot, per favor). Es crema i au, a l’any que ve més. “Què bé ho pasen estos valencians, sempre de festa. L’any que ve m’apunte” Però les falles són això? La foto, el ninot indultat o el foc de la Cremà? Les falles es viuen dins d’una pantalla? Doncs igual, però canviant “falles” per vida, i “Cremà” per “felicitat”.

Àngela Parra Pérez - Psicòloga

L’ART DE DESENTONAR

Un escenari on l’harmonia només és aparença i qualsevol nota fora de lloc revela més del que voldríem. Ací, les mirades busquen compàs mentre cadascú toca la seua melodia amb convicció variable. I entre silencis calculats i gestos que no acaben d’encaixar, es dibuixa eixe curiosíssim art de desentonar.

La síndrome de “jo la tinc mes gran”

Hi ha qui diu que la grandària no importa. Però clar, això depén de què estiguem parlant. En Falles, la frase “la meua és més gran” ha sigut durant anys la gasolina que ha alimentat la competició, la vanitat i, també, la ruïna. Quan es tracta de monuments, de metres d’altura i de factures amb més zeros dels que voldríem veure, la festa ha arribat a límits que freguen la bogeria. I si hi ha un nom que simbolitza aquell deliri de grandesa, eixe és Nou Campanar.

Corrien els primers anys del segle XXI i a València hi havia un nou-ric de manual: Juan Armiñana, empresari de la construcció, fill predilecte del boom immobiliari, home de butxaques sense fons i ego a l’altura del Micalet. La seua comissió, Nou Campanar —un barri acabat d’alçar entre grues i formigó— volia fer-se un lloc a la història de les Falles, i el camí triat va ser simple: ser la més gran, la més cara i la més espectacular.

Nou Campanar es va fundar a finals de 2002 i va plantar per primera vegada el 2003 en Secció Primera A, on ja va aconseguir un segon premi. Amb només un any de vida, el 2004, ja pegava el bot a la Secció Especial, de la mà de Miguel Santaeulalia. A partir d’aquell moment començava una dècada d’èxit, de luxe i d’excés que canviaria per sempre la història de la festa.

Entre 2004 i 2008, sota la direcció de Pedro Santaeulalia, Nou Campanar va dominar la Secció Especial com un gegant entre nans. Els seus monuments eren tan grans que feien ombra, literalment, a la resta. El 2007, amb el lema “Albufera’s Cup. El Desafío”, inspirat en la Copa Amèrica, el monument superava els 30 metres d’altura i un pressupost d’uns 600.000 €. Una exageració. Però la ciutat s’hi rendia: les cues per a veure-la donaven la volta a la demarcació, i els jurats —per descomptat— li atorgaven una vegada i una altra el Primer Premi de Secció Especial. Nou Campanar acumulava glòria, premis i portades. A cada any, més diners, més fusta, més volums, més espectacle. Falles com “Ser o no ser currantes” (2005), “Tot a cent” (2006) o “Quant de conte” (2008) demostraven que l’ambició no tenia sostre. Autèntiques obres d’enginyeria efímera que convertien el barri en un museu a l’aire lliure. Tot era megalomania pura, però també art i ofici al màxim nivell. En aquells anys, es parlava de les Falles com d’un “Louvre efímer”, amb artistes com Pedro i Miguel Santaeulalia, Julio Monterrubio, Manolo García o Pere Baenes creant autèntiques meravelles. El 2009 arribaria el punt culminant amb la falla “Esta falla tiene… mucha tela”, de Julio Monterrubio. Un monument que va estar dos anys construint-se, amb més d’un centenar de figures, i que va arribar a costar prop de 900.000 € (algunes fonts parlen fins i tot d’un milió). Era la culminació del deliri: un temple al luxe, una catedral efímera de cartó pedra. I, sense saber-ho, també l’inici del final.

Juan Armiñana, el “mecenes” de la falla, presumia de mantindre ell a soles un pressupost que superava el d’algunes juntes locals. I és que Nou Campanar no era una falla normal: era una empresa privada disfressada de comissió. Els veïns del barri, en realitat, poc tenien a veure. Tot passava pel despatx d’Armiñana. Ell decidia el tema, l’artista, el pressupost i fins i tot el color de la pintura.

I mentre ell jugava a ser déu de la festa, el món faller es dividia: uns admiraven l’espectacle; altres el menyspreaven per vulgar ostentació. “Això no són Falles, això és Dubai”, es deia entre rialles i enveja. Però en el fons, tots volíem veure-ho.

Perquè sí, la veritat és que Nou Campanar ens va regalar unes Falles que mai més tornarem a veure. Cap altre barri, cap altra comissió, cap altre mecenes ha tingut mai aquell poder. I encara que ara ens semblen un excés, seria injust negar que aquelles falles van portar la tècnica i la creativitat al seu límit. Però com tota bombolla, també aquesta va rebentar. A finals de la dècada, la crisi econòmica va esclatar com una traca mal encesa. Les grues es van parar, els pisos van deixar de vendre’s i els comptes d’Armiñana, també. Nou Campanar va passar de gastar quasi un milió d’euros a no poder pagar ni la carpa.

L’any 2014, amb Manolo García com a artista, la comissió va plantar el seu últim gran monument d’estil clàssic. Però ja era evident que l’època d’or havia acabat. L’any següent, el 2015, la falla “Ekklesía”, de Miguel Arráiz i David Moreno, apostava per la via experimental, amb un projecte simbòlic i participatiu. Però la fatalitat va voler que el monument caiguera pel vent i la pluja abans de la cremà.

Aquella imatge —una falla monumental que s’afona— va ser la metàfora perfecta del que li va passar a la comissió: un gegant construït sobre una base d’or i fum que, finalment, no va poder aguantar el seu propi pes.

El cas de Nou Campanar va marcar un abans i un després. Moltes comissions van començar a repensar el model de falla gran = bona falla. Perquè, al final, una falla és molt més que fusta i pintura. És enginy, gràcia, crítica, emoció i sentiment col·lectiu. És allò que fa riure o reflexionar, no necessàriament allò que es veu des del cel.

Per molt alt que es mire, cap falla sobreviu sense ànima. Nou Campanar va voler tocar el cel, però el foc i el temps ens recordaren que les millors falles no són les més altes, sinó les que perduren en la retina del visitant, siga per l’enginy, la composició o el gran atreviment d’aquesta.

Nou Campanar ens va ensenyar moltes coses. Va demostrar que València podia fer art monumental del més alt nivell, però també que l’ambició sense mesura pot devorar-ho tot. Va ser com Ícar, que volava cap al sol amb ales de cera: com

més altura agafava, més pròxim estava a caure. Ara, amb la perspectiva del temps, podem mirar aquells anys amb una barreja d’admiració i vergonya. Admiració pel treball d’uns artistes que van portar la fusta, la pintura i la sàtira a límits insospitats. Vergonya per la corrupció, els diners foscos i la vanitat que hi havia darrere.

I potser és aquí on està la clau del títol de l’article, “Qui la té més gran?”. Perquè darrere d’eixa frase aparentment graciosa hi ha tot un advertiment: la grandària sense ànima no val res. Una falla pot tindre cinquanta metres d’altura, però si no emociona, si no fa pensar o riure, és només un decorat buit.

Perquè, al cap i a la fi, el foc crema igual una falla de 200.000 € que una de 20.000 €. L’única diferència és el record que deixa. I Nou Campanar, per molt que caiguera, va deixar empremta. Encara hui, cada vegada que una falla alça un cadafal gegant, algú diu “açò sembla Nou Campanar”. És el nostre Everest efímer, la nostra llegenda moderna.

Però les Falles, com la vida, no van d’alçar més alt. Van d’alçar el cap i saber riure’s de nosaltres mateixos.

Javi Tur Peiró - Faller

Falla Nou Campanar, 2009. Font: Cendra Digital

Falla Nou Campanar, 2007. Font: Cendra Digital

Falla Nou Campanar, 2015. Font: Cendra Digital

per a triomfar: eixir-se’n de la norma per deixar

El món faller a la dècada dels anys 90 vivia a la ciutat de València un dels seus moments de més auge pel que fa a projecció i potencial, que va seure les bases per al gran esclat que es produiria al canvi de segle. En una època en què es començaven a deixar enrere els volums i composicions més tradicionals, i, d’altra banda, nous materials, tècniques i estils començaven a aparéixer, trobant noves formes d’expressar l’art faller, posant-lo a l’avantguarda, vam assistir a un duel acarnissat i ferotge entre dues de les comissions amb més solera de la ciutat. D’una banda del tauler trobàvem a Na Jordana amb Miguel Santaeulalia al capdavant, amb un estil inconfusible i caricaturesc, provant noves composicions com la gran pagoda i els gratacels a l’any 92, que componien “La millor del món”, la gran plaça veïnal que satiritzava el barri, i la metafalla que componia la de l’any 93, o renunciant gairebé a cap composició amb els dos grans personatges que protagonitzaven “De la festa, la vespra” a l’any 97. El gran bust de Shakespeare del 94 que ens jutjava amb la mirada, absent de qualsevol mena de composició, també és una bona mostra de la iconicitat que començaven a produir les seues obres. De Santaeulalia hem de destacar també la innovació amb nous materials, com el suro blanc, que va revolucionar vertaderament el procés de construcció de les falles. L’altre costat del tauler, però, no es quedava enrere, El Pilar va presentar batalla, especialment amb el seu artista fetitxe, Julio Monterrubio, que tot i que intermitent, presentava unes apostes també molt innovadores estilísticament, tot i que de composicions més tradicionals. La gran vident que esbrinava el futur asseguda a un urinari en “De gener a desembre” l’any 93, la dama del ball de màscares del 99 que girava la mirada cap al carrer Maldonado, negant el contacte visual amb l’espectador des del lloc habitual, o també els dos grans gansos del 2002 que protagonitzaven “All you need is Love” són bona mostra del caràcter i l’enginy de Monterrubio, que amb un estil únic, va saber innovar i deixar la seua marca en una plaça per la qual també van passar un sempre impecable Martínez Mollà i un provocador Alfredo Ruiz, que l’any 94 ens sorprenia amb un gran mag de línies estilitzades i trencadores. Enmig d’aquesta prolífica batalla entre ambdues comissions (que entre l’any 1990 i 1999 es van repartir els premis quasi de manera exclusiva amb 4 primers premis cadascuna) també es colarien l’An-

Falla Convent de Jerusalem Matemàtic Marzal, 1998. Font: BD Fallas

tiga de Campanar amb un provocador Ramón Espinosa l’any 91 i Convent de Jerusalem, habituada a una sèrie de falles-espectacle per Agustín Villanueva que només va trobar la glòria l’any 93 amb la icònica “Mantis viatgera”. La victòria no va arribar, però, a la falla de la Plaça de la Mercé, tot i quedar-se a les portes diverses voltes en aquesta dècada, les falles de Pepet com de Latorre i Sanz van convertir aquesta plaça cèntrica en una parada obligatòria dins la ruta fallera, i donarien per a altre article sencer. Precisament l’abans mencionat Agustín Villanueva seria l’artista que materialitzaria algunes de les falles més icòniques plantades aquesta dècada i que van ser dissenyades per un autèntic mestre de la sàtira i els jocs de paraules: Antoni Ortiz Fuster, Ortifus.

Malgrat no tindre un reconeixement a manera de primer premi, les seues falles es van quedar en la retina i han perdurat. I és que, si fem un exercici de posar-nos en situació, no serien per a menys.

Imagineu que us trobeu a l’any 94, tot just davant de les Torres de Serrans. Camineu uns metres i de sobte s’obre davant de vosaltres una gran muntanya composta per llits d’hospital, apilats un damunt d’altre, com deixats caure del cel, amb sensació d’equilibri impossible, evidenciant la situació del sistema sanitari espanyol i valencià del moment. A l’interior de la piràmide de llits, trobaríeu una sala d’espera en la qual endinsar-vos, on veure als pacients fent cua per ser atesos. Damunt d’aquesta, tot un seguit de jocs de paraules, que jugant amb la paraula “cama” (llit) creaven tota mena de situacions còmiques, amb representacions d’animals des de cama-cuc amb un cuquet, fins al cama-leó amb un lleó, passant per es-cama, amb un peixet. També es descrivien gràficament molts símptomes o malalties, jugant amb l’absurd i portant-los al seu extrem textual, com el dolor articular (la Constitució espanyola), paperas (amb Joan Pau II) o el limfoma (Canal 9). En definitiva, una falla per fer-nos riure, també de nosaltres mateixos, però molt encertada en l’àmbit de crítica, no debades la comissió de Blanqueries va obtindre el primer premi d’Enginy i Gràcia amb aquest manoll de llits apilats.

Falla Blanqueries, 1994. Font: Cendra Digital

L’harmonia de ser diferents

Hi ha qui pensa que formar part d’una comissió fallera és com cantar en un cor: tots han d’anar al mateix ritme, amb la mateixa veu i sense desafinar. Però si alguna cosa defineix les falles, és justament el contrari: l’art de desentonar. I no, no parlem de desafinar mentre es canten les cançons que sonen els dies de falles al casal o en les despertades, amb la xaranga de bon matí i una veu que deixa molt que desitjar perquè la nit anterior va ser forteta. Parlem de la meravellosa capacitat que tenim els fallers i les falleres de ser diferents, de discrepar, de discutir… i tot i això, fer falla junts.

Una comissió és com una orquestra de música: cada instrument és diferent, però junts fan una melodia que enamora. I així som nosaltres: una orquestra que potser no sempre té la mateixa composició, però que sempre té el so a festa, a festa fallera.

Dins d’una falla conviuen perfils tan diversos com els instruments d’una banda de música amb totes les seves variants possibles, que no en són poques. Hi ha els fallers i falleres de tota la vida, els de soca i arrel, que coneixen cada racó del casal, cada anècdota i cada bunyol entregat. Són la memòria viva de la comissió, els que diuen “haurem de mirar els estatuts” almenys tres vegades per setmana, però que també saben quan cal donar pas als nous temps i deixar que la joventut vaja agafant responsabilitats i prenga decisions. Dins dels fallers i falleres de tota la vida, tenim una secció especial que són els fallers fundadors i les falleres fundadores. Aquests aprecien més la falla que la seva pròpia casa, ja que han vist els inicis d’aquesta i ho recorden amb molta estima. Els inicis sempre són durs, però bonics, encara que no es poguera comprar monument, se les enginyaven per a poder plantar el que seria per a ells el monument més bonic de la ciutat.

També hi ha la joventut fallera, un grupet de fallers i falleres que dominen Instagram com ningú, i les seues històries són llegenda. Busquen likes, però també busquen fer falla amb estil, amb energia i amb molt de color. Arriben amb il·lusió, idees noves i ganes de renovar-ho tot. Volen fer TikToks, canviar el logo de la comissió i proposen fer una paella vegana (i ací és quan el faller de tota la vida es posa nerviós).

No podem oblidar els fallers i falleres artistes, experts en cada detall del monument, cada tela, cada crítica. Ells són qui donen forma i fons a la nostra falla, qui transformen les idees en art i la crítica en reflexió. Estan pendents dels monuments els 365 dies de l’any, i la nit abans de la plantà se’ls fa eterna. Són els que coneixen tots els premis que es puguen donar i saben cadascuna de les comissions de la ciutat com ha quedat.

I, com no, estan els pirotècnics de la comissió, o millor dit, els mascleters. Si

sents un masclet per baix la taula, segurament són ells. Si els xiquets corren amb les mans a les orelles, segurament són ells. I si la festa s’encén, segurament… també són ells. Si no vols que durant el dinar o sopar t’arribe una bombeta i et pegue en el cap, has de seure lluny d’aquests, així i tot, alguna t’arribarà. Desperten cada dia a tots els càrrecs de la comissió i no importa si no han dormit en tota la nit, la despertà és un acte al qual no es pot faltar. Tots els anys volen organitzar un correfocs per a la setmana fallera, però sempre ho diuen quan comencen a sentir l’olor a pólvora de la setmana fallera, i sempre hi ha algú que els diu “massa tard, per a l’any que ve ho organitzem en més temps”. Entre tanta pólvora i creativitat, apareixen els pragmàtics: els que fan números, controlen pressupostos, rifes i saben exactament quants gots queden al casal. Sempre busquen el més pràctic, útil i eficient, amb els peus al terra i bufant quan alguna persona proposa coses allunyades de la realitat. I de sobte, quan arriba març, apareixen els fallers i falleres de setmana fallera. Aquells i aquelles que apareixen com per art de màgia quan comença la festa, normalment el dia de les paelles. Ahí és quan te n’adones tota la gent que està en la teva comissió i normalment baixen la mitjana d’edat de la falla. Aquest dia és l’inici de molts, que els veuràs durant el més de març. Són capaços de muntar una barra en 10 minuts i ballar fins a les 6 del matí i són els que s’encarreguen de que la nit del 19 de març, no quede stock de beguda en el casal, ja sabem que les coses d’un any per a l’altre es fan malbé. Així que el 19 de març ajuden a recollir el que ha sigut la seva casa durant eixe mes i fins al proper març! Tot això no seria possible sense els cuiners i cuineres de la falla, que no desentonen ni un gra d’arròs. Fan escola, han iniciat a moltes persones en l’art de la cuina fallera. Preparen paelles, dolços, bunyols, i uns esmorzars que et fan posar-te el despertador de bon matí perquè no t’ho pots perdre. Cuinar amb ells i elles és un gust i una diversió, però això és un secret, com les receptes més preuades.

I darrere de tot, sostenint la festa durant tot l’any, estan els fallers i les falleres de les diferents delegacions. Són com el director o directora d’orquestra, marquen el ritme, coordinen als fallers i falleres, decideixen el repertori i asseguren que tot sone com cal. Treballen durant tot l’any perquè la festa es puga donar a terme i sí, en aquest article no poden faltar. Presidències, Càrrecs, Secretaria, Tresoreria, Infantils, Loteries i Rifes, Cens i Recompenses, Representació Federació de falles, Presentació, Cavalcada, Festejos, Llibret, Publicitats, Pirotècnia, Casal, Monument, Protocol, Cartes, Pilota, Activitats Diverses, Banda i Música i Fotografia. Podria dir mil coses sobre cadascun dels fallers i falleres que ocupen aquestes delegacions, però ens ocuparia un altre article, tan sols dir que gràcies

a la constància i el treball d’aquestes persones que moltes vegades no es veu, és possible fer realitat la il·lusió de moltíssima gent.

Amb tanta varietat, és inevitable que sorgisquen conflictes. Que si tots els dies no deuríem de portar discomòbil, que si el DJ sona massa fort, que si el monument infantil no té prou crítica… Però ací és on entra l’art de desentonar amb gràcia. Les discussions són part del procés. Són el senyal que la comissió està viva, que la gent s’implica. El repte no és evitar-les, sinó saber conviure amb elles. Perquè al final, després de la reunió tensa, sempre hi ha una cervesa al casal que ho arregla tot.

Quan un jove proposa alguna cosa nova, la soca sol renegar. Però després, s’ho pensa, ho valora i acaba donant suport. Al principi, s’estranya, però de seguida tothom fa pinya, i es queden moments per a recordar. Gràcies a noves propostes, s’obri un ventall de possibilitats i oportunitats mai pensades per a les falles, les quals en el temps es consoliden i fan una festa que siga única i especial per a tothom, on hi ha cabuda per a totes les persones independentment del seu gènere, sexe, ideologia i origen.

Els joves alegren la falla, donen energia, i hereten tradicions que van començar amb els que ara ja no són tan joves. Disfresses lleugeretes de roba, noves receptes culinàries, anècdotes, vídeos virals amb participants de totes les edats. Els joves continuen tradicions. I això és el més bonic: veure com les idees, les bromes, les disfresses i les ganes de festa passen de generació en generació. Vindria a ser com una cançó de Camilo Sexto, de repent et fan un remix i sorprenentment la canten joves i majors al mateix ritme.

Amb el pas del temps, també hi ha absències. Totes les comissions, a mesura que passa el temps van perdent fallers i falleres que sempre es portaran en el cor. Persones que han format part de la festa, ja siga ajudant o estant al capdavant de fer falla en passió. Fallers i falleres estimats per tothom, fallers de cor i de vida. Aquestes persones són part de la nostra història, i cada flama que crema el monument porta un trosset d’ells.

I si parlem de l’art de desentonar, cal parlar també de les que no desentonen mai: Les persones encarregades de cantar les albades. Cada nota al seu lloc, cada vers amb emoció. Aquestes persones són la banda sonora de la nostra comissió.

Potser el secret de l’eterna joventut de les falles està al casal. Quan t’acostes a la barra del casal i veus que et segueixen fallers i falleres de 20, de 40, de 60… o més (No se sap mai l’edat exacta, perquè no se sol preguntar, però et pots guiar pel nom del grup...) a fer-se un xupitet, ja siga amb alcohol, sense alcohol, o la

medicina que li correspon, o alguna beguda experiment del faller jove que ve en gana de fer-ho tot pols, això ens fa únics: Som tots un.

Les falles no som una sola melodia. És una simfonia de veus, de ritmes, d’estils. I sí, de vegades desafinem. Però també riem, celebrem, construïm i cremem junts.

Perquè al final, l’art de desentonar és el que ens fa únics. I si alguna cosa sabem fer bé, és convertir la incertesa en claredat, la por en coratge, el desànim en entusiasme i el caos en festa. Cadascun de nosaltres és una nota musical, que unides en un pentagrama formen una bonica melodia, la melodia de les falles.

Jose Miguel Parra Arlandis

ENGANYOLOGIA APLICADA

Un territori on les històries prenen forma segons bufa el vent i les veritats es transformen amb una agilitat admirable. Ací, l’engany no necessita disfressa: s’insinua, es camufla i es deixa veure només el just perquè cregues allò que vols creure.

Venda de somnis o estafa emocional?

Ara que lliges aquestes paraules et faré una pregunta amb la qual m’agradaria que reflexionares. Quantes vegades has comparat la teua vida amb una altra que veus a través d’una pantalla? M’atreviria a dir que en algun moment i pot ser de manera inconscient, tots ho hem fet. Ens envolta un món dominat per la immediatesa, i aquesta, encara que ens fa la vida més fàcil, de vegades ens pesa i ens sobrecarrega, s’apodera de les nostres distraccions i ens crea dependència. Per tant, podem dir que ho tenim tot, i alhora no tenim res. Vivim en un món on les xarxes socials s’han convertit en l’aparador més atractiu de la botiga del centre de la ciutat, un aparador que transmet imatges, missatges, felicitat, il·lusions, i desitjos, molts desitjos. Ens venen cossos perfectes, somriures constants i intactes, viatges exòtics, publicitats encobertes, dietes miracle, mètodes d’estudi que et garantiran aprovar unes oposicions en poques setmanes, ens venen fum.

Benvingudes i benvinguts al món dels influencers, figures que són els nous referents d’un públic que busca inspiració, consells, hàbits, però que sovint acaba consumint enganys disfressats. L’engany ja no és només econòmic, també és afectiu, ja que ens fan sentir que si no assolim l’estil de vida que aquest sector tracta de vendre, no estem a l’altura. És en aquest moment quan l’estafa emocional ens deriva a confondre el benestar amb l’aparença.

La Llei General de Comunicació Audiovisual coneguda com la Llei dels Influencers exigeix que tot allò que un influencer rep a canvi del seu contingut es declare de manera clara, explícita i visible, de manera que es tradueix en un augment de la seguretat per a les audiències. Ara ja no valen etiquetes amagades, paraules ambigües ni excuses creatives. Ara són ells qui tenen por, perquè són ells qui han d’exposar clarament que tot allò que mostren va lligat a un pagament econòmic si no volen fer front a grans sancions. I saps què?, al meu parer, aquesta llei ha tardat a arribar, però ja la tenim amb nosaltres.

En aquest joc d’aparences, mentre alguns influencers presumeixen de cases immenses, jardins infinits i salons minimalistes de revista, la majoria de joves a Espanya no poden ni somiar a accedir a una vivenda digna. És habitual veure creadors de contingut lamentant-se perquè no poden comprar la casa dels seus somnis, després mostrar xalets de quasi un milió d’euros que presenten com si foren una aspiració realista. Aquesta narrativa no sols és absurda, sinó profundament desconnectada del país on viuen milions de persones que paguen mensualment quantitats desorbitades per llogar una habitació o per viure en un pis que sembla un rebost. Les xarxes projecten un miratge d’abundància i ascens social fàcil, però darrere

de l’enlluernament hi ha una realitat: un sistema que no garanteix ni tan sols el dret bàsic a un habitatge mentre ens distreu amb cases que es compren amb likes i protagonitzen portades a revistes. I clar, aquestes cases també les paguen els seus seguidors, perquè són qui esperen amb ànsia el famós house tour, els donen like, i de vegades escriuen algun comentari preguntant d’on és el quadre del menjador, quadre que no han pagat, però que ens han venut amb 45 segons de vídeo ben editats.

A tot això es suma una contradicció cada vegada més visible al món influencer. Molts d’aquests creadors, mentre mostren xalets enormes i vides de luxe, també es queixen pels preus, per “quant costa tot”, pels impostos que, segons ells, els impedeixen prosperar al seu propi país. I així, aprofitant el mateix altaveu digital que han convertit en negoci, anuncien que han decidit “fer un canvi de vida” i traslladar-se a Andorra, on compren la nova casa i ens mostren un estil de vida encara més exclusiu. Però la paradoxa esclata quan arriba un moment delicat, especialment de salut: aleshores, ja no mostren aquella vida idíl·lica d’exili fiscal, sinó que tornen ràpidament a la seua terra, al país on van nàixer, on molts continuem pagant impostos per sostenir la sanitat pública que ells van decidir abandonar. I, curiosament, abans fins i tot de creuar la frontera, comparteixen el relat a les xarxes buscant comprensió, suport i empatia. Continuen venent-nos fum, però nosaltres no veiem l’engany ni la incongruència: es construeixen un paradís idealitzat mentre continuen depenent de serveis públics que ells mateixos han deixat de contribuir a mantenir. Una altra prova més que la realitat i l’escenari digital fa temps que caminen per camins separats. Enmig d’aquest univers de filtres, hi ha veus que desafien l’ordre establert. Un d’aquests casos és el de Cabrafotuda, un jove de La Vila Joiosa que fa ús del valencià i mostra la realitat diària, tradicions dels nostres pobles i cultura amb naturalitat. Amb els seus vídeos, alguns al costat de la seua “uela” Paquita, ha aconseguit milions de visualitzacions sense recórrer a la imatge idealitzada ni a la vida de luxe. El seu contingut barreja humor, quotidianitat i reivindicació cultural: parla en valencià, mostra costums populars i, sobretot, trenca amb l’estètica impostada del món influencer. Per a mi, el que fa especial a Fran és que no ven somnis irreals, sinó una mirada sincera sobre el que som com a societat. Els seus vídeos transmeten valors com la proximitat, la identitat local i la connexió intergeneracional. A més, ha sabut convertir la seua presència digital en una eina de reivindicació, arribant a diferents generacions, fins i tot als centres educatius per fer veure joventut que també es pot crear i influenciar amb la nostra llengua. El seu cas demostra que l’autenticitat pot ser viral i que hi ha públic per a con-

tinguts que no basen el seu atractiu en la perfecció, sinó en la humanitat. Cada vegada més creadors de contingut aposten per mostrar la seua vulnerabilitat i trencar amb la dictadura de la perfecció digital. Influencers com Henar Álvarez, que combina humor, feminisme i una mirada crítica sobre el quotidià, reivindiquen un espai a les xarxes on es puga parlar amb honestedat, sense filtres i sense por al judici. Aquest nou corrent desafia el relat dominant de les vides impecables i mostra que la naturalitat connecta molt més amb la realitat de la gent.

Si busquem la solució a aquest problema que ens envolta, aquesta no és rebutjar les xarxes, sinó aprendre a utilitzar-les amb sentit crític. Cal ensenyar a les noves generacions que el que veuen és només una versió editada de la realitat. Quan tractem de comparar-nos amb allò que veiem a les pantalles hem de recordar que el seu objectiu principal és facturar, per tant, no l’hem de confondre amb una manual de vida ideal.

Recordeu sempre que no podem permetre que els algoritmes decidisquen per nosaltres quines coses hem de desitjar. Que les xarxes i la immediatesa que les caracteritza ens servisquen per a connectar, i que sempre tinga més valor l’humor i la cultura que una vida amb filtres que acumula likes.

Paula Escrivà Vives, Mestra d’Educació Primària

Fantasia, postveritat

Per a molts i moltes, les Falles són un món de fantasia on tot és possible i no hi ha més límit que la gravetat i el pressupost. Tot i que tenim tendència a utilitzar estes paraules amb un sentit positiu, la realitat és que vivim des de fa uns anys envoltats per un món de fantasia on tot és possible, però que té l’efecte contrari. I és que mentre la creativitat a les nostres Falles ens fa somiar, somriure i emocionar-nos, a les xarxes creix desmesuradament un món tenebrós, fosc i perillós: el de la mentida i la desinformació.

Vivim sense ser massa conscients en un món on la creativitat es posa al servei del mal i per al qual ningú estem prou preparats. De fet, tot el món ha vist com mentides i històries sense fonament es fan virals i acaben esdevenint la veritat per a molta gent.

Fa particular mal quan ens toca tan a prop. Se’n recordeu l’any passat quan veiem gent inventant històries falses sobre la Dana? Quan teníem TikToks de pluges en Indonèsia que deien que era com estava el Túria per València? I tanta maldat només per a treure’n rèdit, guanyar interaccions en xarxes, donar-se notorietat o estafar.

La tecnologia i la intel·ligència artificial avancen a un ritme massa elevat perquè tinguem la capacitat d’estar al dia amb tot el que és nou. I si bé el progrés tecnològic sempre és bo, ens trobem sense ferramentes per a adaptar-nos a estes fantasies tan atraients que ens envolten.

Les notícies falses i la desinformació són mentides amb màrqueting. Els periodistes tenim moltes dificultats per a competir amb els pseudomitjans que les publiquen perquè elaborar una bona informació costa temps i recursos, mentre que fer una falsa és tan senzill com dir-li a Chat-GPT que faça una notícia. Es publica, es fa viral, i si fa falta el web on s’ha publicat desapareix quan mor la seua vida, no siga que es puga perseguir judicialment.

Tot siga dit, el desprestigi del periodisme, que mal que em pese promouen molts companys amb les seues males pràctiques i les empreses periodístiques, que fa anys que estan intentant trobar sense èxit un model econòmic, tampoc ajuda.

I com a societat, estem cansades. La nostra gent treballa hores i hores per sous ínfims. Els nostres no tenen clar si el pis on han viscut anys i anys de cop i volta un dia serà comprat per un fons voltor i van acabar havent d’eixir d’allà corrent.

Els preus cada dia estan més alts. La televisió i els mitjans ens venen una realitat política espectacularitzada cada dia menys interessant i amb menys respostes als problemes reals.

Tot açò fa saó, i la gent, en mig de tanta desgràcia i de tan poca alegria, vol trobar alguna cosa còmoda, que li diga que té raó, que la reafirme en què pensa coses amb trellat. És allí on entra el mercat de les notícies falses i la desinformació. I dic mercat, hi ha moltes empreses que estan fent molts diners amb l’aborregament de la nostra població. Hi ha molts interessos, hi ha molta política darrere també.

Com demanar en el mig de tot açò que estem alerta, que comprovem les coses, que no parlem per parlar i que no repetim com a micos el que veiem en TikTok? El panorama és pessimista, però no sé si soc jo a soles, que note un cert cansament d’este món de fantasia perversa. No teniu cada vegada més ganes de desapegar-vos un poc del telèfon?

Jo, particularment, soc més de la fantasia que em proporciona un bon llibre, una bona sèrie o sobretot una bona falla. Val que estes les veiem acabades només cinc dies a l’any, però el record de cada una queda per a sempre. A vegades em pregunte si no tenim respostes en les Falles. Ens creiem sempre les fantasies dels esbossos? No, veritat? No fem un poquet d’investigació abans de contactar a un artista nou? I no volem garanties quan contractem un monument?

Igual estes cauteles que realment tenim en el dia a dia són la clau contra la desinformació que ens assetja des de la pantalla del mòbil. Potser no, tant de bo fora tan fàcil. A vegades, en moments d’incertesa, la millor manera d’avançar és passet a passet amb allò que sabem. I ja sabeu que l’experiència fallera diu que sempre va bé un poc de realisme per a viure en un món de fantasia. Tirem de falla i fem les coses amb bona lletra, que ací a Casa d’Alonso som experts.

Luis García Fuster - Periodista

Enganys del sistema educatiu

L’educació és l’arma més poderosa per canviar el món (Nelson Mandela)

En molts sistemes educatius contemporanis, la prioritat atorgada a les notes i als resultats acadèmics s’ha convertit en l’eix vertebrador del procés formatiu. Aquesta tendència, profundament arrelada en cultures competitives i estructures escolars, més arcaiques, orientades al rendiment quantificable, ha propiciat que les competències per al segle XXI queden relegades a un segon lloc.

Quan l’avaluació es centra quasi exclusivament en xifres, mitjanes, rànquings o percentatges, el famós estudi PISA és un clar exemple d’aquests estudis que fan tremolar els docents per tal d’estar dins de la mitjana; l’estudiant aprén a estudiar per a aprovar, no per a comprendre. Memoritzar continguts per a superar exàmens es torna més important que desenrotllar pensament crític, curiositat o capacitat de resoldre problemes reals. Aquest enfocament redueix l’aprenentatge a una transacció: s’entrega temps a canvi de qualificacions, deixant de costat l’exploració profunda i el raonament autònom, bàsicament es limita a aprendre un contingut o un concepte determinat, “es vomita en un examen” i en un període de temps, més breu que llarg, acaba perdent-se pels llimbs de la memòria.

On queda la resolució de problemes? I no sols els problemes matemàtics que sempre demanen trobar unes respostes guiades, sinó la identificació de reptes, l’anàlisi de diferents situacions i poder generar diferents respostes i solucions creatives, afavorint la reflexió personal i l’aplicació de diferents formes de pensament que permeten veure i comprendre la realitat que tenim al nostre voltant des de diferents perspectives i poder desenvolupar el pensament crític.

Com podem treballar l’actitud emprenedora? Eixa competència que implica iniciativa personal i la capacitat d’assumir riscos que van a ajudar-nos a transformar el nostre entorn, assumint rols diferenciats dins del grup de treball. No podem oblidar que el treball cooperatiu es consolida com una eina essencial dins del procés d’ensenyament-aprenentatge, perquè en el món en el qual vivim l’adaptabilitat a diferents situacions i la capacitat d’arribar a acords mitjançant la flexibilitat d’opinions, són tan importants com l’assoliment de sabers tècnics. D’una banda, cal tenir en compte el compromís ciutadà, el que reforça la idea que l’educació no és només un instrument individual, sinó un mitjà per construir comunitats més justes i participatives. Aquest compromís es veu completat amb la intel·ligència emocional i ètica, que ajuda a gestionar emocions, prendre decisions responsables i establir relacions respectuoses i empàtiques. D’altra banda, l’alfabetització digital i multimèdia és imprescindible en una societat dominada per la tecnologia. Saber cercar, analitzar i crear continguts

digitals és tan rellevant com saber llegir i escriure, sempre des del respecte per la privacitat del proïsme i fent un bon ús de tots els recursos tecnològics que tenim a l’abast amb l’ús de la IA.

No podem obviar, les diferents destreses comunicatives que s’han de treballar en les llengües que tenim al nostre sistema educatiu, en el cas de l’educació primària a la nostra comunitat són valencià, castellà i anglés, les quals ajuden a expressar idees de manera clara i efectiva fomentant el desenvolupament del carisma personal, sent una capacitat essencial per al desenvolupament dels i de les líders de la societat del futur.

Cal remarcar la importància d’aprendre a regular-se emocionalment i a gestionar els sentiments, ja que sense aquestes habilitats no pot portar-se a terme el desenrotllament integral de la persona i com a conseqüència es poden tenir problemes de salut mental.

L’assoliment de les competències esmentades anteriorment, haurien de configurar una educació de qualitat que vaja més enllà de les notes numèriques. Una educació on l’error siga part del procés formatiu, propiciant la innovació i la creativitat de l’alumnat evitat la inhibició d’aquest.

Per finalitzar, cal recordar que cal continuar fomentant l’autonomia personal, reorientant el focus de l’aprenentatge per afavorir que es convertisca en un procés autèntic i significatiu per formar ciutadans capaços, crítics i emocionalment equilibrats. Sols d’aquesta manera, sabrem quines són les habilitats que tenen els nostres xiquets i les nostres xiquetes i a més de formar-los perquè siguen competents, també aconseguirem que les escoles siguen espais on puguen ser ells mateixos i on siguen feliços.

Mar Ciscar Ibiza, mestra

CAPITALISME EMOCIONAL

Un marc on els sentiments circulen amb més pressa que les paraules i cada gest sembla tindre un preu ocult. Ací, les emocions es mostren, es comparteixen o s’amaguen segons convinga al moment. I entre afectes calculats i entusiasmes que s’esfumen de seguida, es desplega un joc delicat on tot impacta

Eres el teu pitjor

Hi ha qui diu que el món es divideix entre dos tipus de persones: els qui han comprat almenys un llibre d’autoajuda… i els qui menteixen. I és que, siga per curiositat, per desesperació o perquè el títol ens feia l’ullet, tots hem acabat alguna vegada obrint eixe manual que promet convertir-nos en persones serenes, equilibrades i capaces de somriure mentre la vida ens cau a trossos com una prestatgeria mal muntada.

Però amb el temps, aquest món aparentment inofensiu ha crescut fins a convertir-se en una macroindústria que factura somnis, inseguretats i desitjos empaquetats en formats prèmium. Llibres, cursos, mentors, gurús i masterclass que comparteixen una mateixa filosofia: si les coses no funcionen, la culpa és teua, i si vols que funcionen, paga, que prompte s’acaben les places. El ritual és sempre el mateix. Primer, la persona ha de sentir-se insuficient i pensar que la seua vida és gris, que té hàbits tòxics o que el seu potencial està profundament adormit. Després arriba l’oferta salvadora que promet desbloquejar el que siga que tens bloquejat. Quan no canvia res (perquè la vida té la mania de ser imprevisible), el diagnòstic és clar: no has aplicat bé el mètode, i aleshores la solució també és clara, has de fer un altre curs, que aquest sí que és l’autèntic, el que ho canviarà tot… fins t’adones que no ho farà.

Abans, quan una persona tenia una mala ratxa, el que feia era queixar-se un poc al bar, esplaiar-se amb els amics i esperar que “escampara”. Ara, en canvi, si la vida et va malament, és que no tens “mentalitat d’abundància”, que és la manera moderna de dir-te que tens un mal dia però cobrant-te per algun remei en forma de curs.

S’ha reescrit tota la psicologia de butxaca per a convertir el patiment en un error de configuració personal, i han fet creure que la solució a aquest “error” és una subscripció mensual a contingut motivacional. Ja no t’aconsellen respirar profundament: ara t’exigeixen que visualitzes la teua millor versió, mentre continues lluitant amb l’enorme exigència del dia a dia.

Els coachs també han refinat aquest art amb els seus plans personalitzats, que sospitosament quasi sempre acaben sent exactament el mateix per a tots: “Confia en tu mateix, estableix objectius i revisa’ls cada dia”. Són recomanacions que, si ens les diguera la nostra mare o un amic, no pagaríem ni amb un gràcies. I mentrestant, el negoci ha evolucionat tant que ja no es venen només consells, sinó identitats completes. Hi ha cursos per ser emprenedor visionari, líder magnètic, o el que faça falta. Tothom pot reinventar-se, menys aquella persona normal que només vol anar tirant; aquesta encara no té curs oficial, però no es descarta que en algun moment traguen alguna formació al respecte.

La realitat és que la vida no funciona amb nivells, insígnies ni certificats de fe-

licitat. Funciona amb improvisació, paciència, grans errades i moments de sort inesperats. Encara que es medite, es visualitze i es prenguen infusions amb noms filosòfics continuaran existint dies en què tot ix bé i dies en què tot és un desastre amb perspectiva.

El negoci de l’autoajuda ha sabut jugar molt bé amb la idea de tenir-nos sempre a mitges. Sempre falta alguna cosa, sempre hi ha una versió millor de nosaltres mateixos, com si fórem un mòbil del qual cal anar actualitzant periòdicament el sistema. I no tot és dolent, cal dir-ho. Alguns llibres són útils, alguns consells tenen sentit, i a tots ens ajuda sentir que podem millorar alguna cosa de nosaltres. El problema no és voler créixer, sinó creure que estem trencats per defecte i hem de comprar peces de recanvi emocionals. És cert que a vegades nosaltres mateixos ens sabotegem i ens posem traves. Com quan toca treballar, però decideixes ordenar els calcetins per color o mirar vídeos de gats durant quaranta minuts, no és que estigues emocionalment mal calibrat: és que eres humà, i és comprensible, no cal que vinguen set vídeos motivacionals a explicar-te que estàs “sabotejant el teu potencial”. La clau no està en convertir-se en un robot que sempre sàpiga què cal fer i com procedir, sinó en escoltar-se, descansar quan cal, reconéixer quan un ja fa prou i riure’s del propi caos, que sovint és més manejable del que sembla. Cada persona porta dins en realitat, tant el seu millor aliat com el seu crític més dur, i el truc és aprendre a equilibrar-los.

Els discursos que atribueixen qualsevol límit personal a una mancança interna acostumen a ignorar la sort, les circumstàncies, la salut mental i el cansament acumulat, entre altres. El món no gira al voltant de la intensitat amb què visualitzes l’èxit, per molt que insistisquen els vídeos motivacionals. No cal ser extraordinari, ni perfecte, ni un heroi de la pròpia vida. És més que suficient ser persona, amb les seues contradiccions, els seus encerts accidentals i els seus dies d’autèntica confusió. Quan el pes és massa gran, recórrer a professionals no és cap derrota; és un acte de supervivència. Les solucions instantànies i els programes miraculosos, en canvi, formen part d’un negoci molt lucratiu… per a qui els ven, clar.

El que realment ajuda moltes vegades són el temps, l’humor, la paciència i la mirada amable cap a un mateix, i aquestes coses continuen sent, sorprenentment, gratis i sense modalitat prèmium.

Viqui Fuster Mena - Psicòloga

El drama com a producte

Per què ens quedem mirant la tele quan algú està destrossat? Per què diem “quin horror” però no canviem de canal? Per què una discussió aliena ens enganxa més que qualsevol sèrie? I, sobretot, què diu això de nosaltres?

La resposta és incòmoda, però clara: perquè el drama ven. I ven tant, que hi ha qui n’ha fet un negoci redó venent llàgrimes. Benvinguts a la indústria del drama, al gran supermercat de les emocions on trobaràs plors 2x1, traïcions amb rebaixa i cels amb enviament inclòs. El problema és que, quan el drama enganxa, ho fa de veres. Tant, que fins i tot, els casos més foscos i dolorosos, aquells que mai haurien d’haver eixit de la intimitat familiar, acaben convertits en una sèrie mediàtica. Ho hem vist més d’una vegada: històries profundament tràgiques, que toquen l’ànima i fan un nuc a la gola, però que es transformen en combustible per a hores i hores de tertúlies, especials i programes que juguen amb el morbo com si fora plastilina. Són casos que haurien de fer-nos callar… però acaben fent soroll, molt de soroll, perquè el dolor alié, quan no és nostre, sembla que atrau més.

I quan penses que la indústria del drama ja no pot anar més lluny, descobreixes que hi ha una versió “light” amb data de caducitat pròxima: els realities. Les plataformes i les televisions et preparen un menú de drama preparat, apte per a tots els públics i sense conseqüències reals, o això ens fan creure. Els realities són com la vida… però amb millor il·luminació i més maquillatge. Allò que abans era una discussió de parella en privat, ara és contingut viral. La Isla de las Tentaciones és el paradís del drama, on l’amor s’alimenta de crits i la fidelitat s’evapora més de pressa que un gelat a la platja. Allà, entre palmeres, càmeres, abdominals de revista i pits de plàstic, cinc parelles posen a prova el seu amor mentre Espanya sencera fa d’àrbitre de sofà. El programa et ven romanticisme, però en realitat t’ofereix un bufet lliure de cels, plors i frases que ja formen part de la cultura televisiva. En realitat, en eixa illa no hi ha brúixola que valga: tothom acaba perdent el nord… i la parella. Aquest programa és el reflex que l’amor actual es grava, que plorar en HD és sinònim d’èxit i que la traïció és trending topic. Ací, el drama no et fa plorar, però t’enganxa com un imant. Entre crits, cels i traïcions, veus l’amor mesurat en decibels i després, amb els teus col·legues, el comentes com qui comenta un partit: fascinat, indignat i divertit alhora. És curiós: passem del drama que ens colpeja al drama que ens diverteix amb la mateixa facilitat que canviem de canal.

Però, amigues i amics, el negoci de les llàgrimes no s’acaba ací, perquè vivim en un món on el drama no sols és una emoció: és un producte estrella. Perquè quan acaba “La Isla”, el drama continua en Hollywood, Spotify i fins i tot s’amaga

als anuncis televisius. Les pel·lícules i els anuncis comparteixen una estratègia molt clara: tocar-nos el cor per tocar-nos també la cartera.

Les pel·lícules sempre han sabut jugar amb les nostres emocions millor que ningú. No és casualitat que, quan comença una escena trista, la música baixe de volum, la llum es torne més suau i els personatges parlen més a poc a poc. Tot està pensat perquè, quasi sense adonar-te’n, acabes dins del drama fins al coll. I clar, quan plores amb una pel·lícula, el teu cervell s’ompli de dopamina i serotonina. És com una abraçada emocional... però de Netflix, que després et passa el rebut cada mes. El cinema sap que, si et fa sentir alguna cosa, et quedaràs fins al final, recomanaràs la pel·lícula i fins i tot pagaràs per veure’n una altra. Perquè darrere de cada escena dramàtica hi ha un equip sencer que estudia què funciona, per això, tant el cine com a les plataformes, el drama és la gallina dels ous d’or. Si et fa plorar, si et remou o si t’obliga a agarrar un mocador… efecte aconseguit. La publicitat no es queda enrere. També estudia les nostres emocions amb lupa. Per això, hui en dia les marques ja no venen productes: venen sentiments.

No és un mòbil, és “connectar amb el que importa”. No és un iogurt, és “tornar a creure en tu mateixa”. Darrere de cada anunci hi ha psicòlegs, creatius i una estratègia perfecta per fer-te sentir alguna cosa: nostàlgia, tendresa, alegria o, fins i tot, tristesa perquè saben que, quan l’emoció entra, la racionalitat ix per la porta. Al final, és això: sentiments empaquetats en un temps determinat.

I si tot això ja funciona durant tot l’any… quan més drama hi ha és a Nadal. És com si en aquestes dates totes les productores i totes les agències de publicitat activaren un botonet secret: mode llàgrima fàcil. Les pel·lícules de Nadal són més dramàtiques si hi ha un gos que mor, un avi que no arriba a sopar o un xiquet que escriu una carta a Santa Claus demanant que els pares tornen a estimar-se. És un festival emocional dissenyat per fer-te plorar, reflexionar i, si pot ser, comprar un pijama apelfat.

I els anuncis nadalencs? Ni un descanset per parar de plorar! Cada any em promet que no cauré, que mantindré la dignitat. Però a la tercera campanya de “El Almendro”, amb la cançó “Vuelve, a casa vuelveee…”, ja estic plorant com una magdalena i buscant vols a Alacant per sorprendre ma mare… i això que visc a dos carrers d’ella.

I és que, al final, tot forma part del mateix negoci: des dels casos que ens toquen

el cor fins als realities que ens fan riure el drama, passant per les pel·lícules que ens posen un nuc a la gola i els anuncis que ens deixen amb ulls plorosos. El drama ven perquè ens recorda que som humans, que sentim, que alguna cosa dins nostre s’encén quan veiem algú plorar… encara que siga darrere d’una pantalla. El problema és que, en aquest supermercat emocional, a vegades comprem emocions precuinades per fer-nos sentir que la vida és més intensa del que realment és.

Després de tantes llàgrimes patrocinades, tants realities amb més crits que un mercat un divendres al matí i tants anuncis que et volen convertir en un flan emocional, arribes a una conclusió molt senzilla: al món li encanta el drama… I nosaltres, per molt que ho neguem, també hi caiem. Perquè si una història ens remou, siga per plorar, riure o desfogar-nos un poc, sempre tornem a buscar-ne una altra. El drama és com la sal: sabem que ens passem, però sense ell tot sabria molt menys.

Tot i això, he de confessar una cosa: quan necessite plorar de veritat, no em fa falta ni Netflix, ni anuncis, ni pel·lícules.

Perquè jo, per a plorar, ja tinc la vida real.

I és gratis… i sense anuncis.

Ana Ortiz Sabater – Mestra d’Educació Primària

de felicitat

En els últims anys, la felicitat s’ha convertit en un producte de consum massiu. No és que siga nova la idea de voler viure millor (els humans fa mil·lenis que perseguim la pau interior, siga en monestirs budistes o en sessions d’espiritisme del segle XIX). La novetat, ara, és que aquesta recerca ha sigut absorbida i redissenyada pel capitalisme digital, convertint-se en un negoci multimilionari.

En l’era de les subscripcions, tot pot convertir-se en servei, com la música, sèries, supermercats a domicili… i, des de fa uns anys, també la felicitat. El benestar s’ha transformat en un producte empaquetat i venut en píndoles de 10 minuts, disponible en plataformes amb estètica pastel i narradors amb veu suau. Si abans anàvem al gimnàs, ara també anem a fer mindfulness per 9,99 € al mes.

El fenomen té una gràcia subtil (o obscena, depén com es mire), el sistema que ens genera estrés és el mateix que ens ven “la solució”. La salut mental s’ha convertit en negoci, i la calma, en un article de consum recurrent. Benvinguts a la felicitat prèmium.

Escriviu “mindfulness” al mòbil i veureu un interminable aparador digital: Calm, Headspace, Petit Bambou, Breathe, Aura… Totes ofereixen pau, focus mental, respiracions guiades i un catàleg de meditacions temàtiques, com si triàrem capítols d’una sèrie. Per exemple, “Medita abans d’una reunió”, “respira quan estigues a punt d’enviar-ho tot a fer la mà”, “ioga detox de 20 minuts”, “Mindfulness per a no odiar el trànsit”. La lògica és clara, calma ràpida per a vides ràpides. Serenor exprés, espiritualitat a la carta. Si Buda alçara el cap i vera tot açò, segurament es tornaria a desplomar.

Les aplicacions són tendres en la superfície i cruels en el fons. Els primers dies tot és accessible, amb tres meditacions, música zen i alguna frase inspiradora. Però quan vols el contingut que realment ajuda, sorpresa: “Aquesta funció és només per a usuaris prèmium”o “S’ha acabat el període gratuït, paga per continuar.”

Vols dormir millor? Prèmium.

Vols reduir l’ansietat? Prèmium.

Vols que la veu que et guia no semble Siri amb grip? Prèmium. La ironia és meravellosa, però fa mal; has de pagar per a desconnectar-te del sistema que et fa treballar per a pagar-lo. Una roda perfecta, brillant i perversa. Però el més irònic és que les aplicacions de mindfulness estan dissenyades per a enganxar-te, exactament igual que les xarxes socials que et generen estrés. L’objectiu no és que medites i te’n vages, és que tornes, cada dia, perquè això garanteix la renovació de la subscripció. No només la meditació, el ioga tradicional (profund, espiritual, lligat al cos i a

la respiració) ha sigut convertit en un catàleg classificat per duració, intensitat i estat emocional:

“Flow energètic per a matins poc productius”

“Ioga per a quan no tens ganes de fer ioga”

“Restauratiu per a persones que ho han donat tot i no han rebut res”

Si necessites ioga cada nit per a suportar el treball, potser el problema no és la flexibilitat física.

I encara més, moltes d’aquestes plataformes inclouen programes de creixement personal gamificat. Si fas ioga tres dies consecutius, guanyes una medalla. Si fas 30 sessions, badge de plata. Si contractes la subscripció anual… il·luminació prèmium. La il·luminació, com a skin desbloquejable. Siddhartha Gautama no ho va veure vindre.

No sols això, el capítol més surrealista arriba quan les grans empreses incorporen programes de meditació o ioga per al personal. No per a millorar condicions, jornades o salaris (no exagerem), sinó perquè els empleats suporten millor el ritme. Posem per cas, taller de mindfulness divendres a les 8:00, després, 14 correus, dos informes i una reunió que podria haver sigut un mail. La pau interior com a instrument de rendiment. Namasté, però fes hores extra.

Aquest model funciona perquè la seua matèria primera (l’estrés) és il·limitada. Perquè el client ideal és algú saturat, cansat i amb targeta de crèdit. Perquè la calma ha de ser parcial, fràgil i sempre insuficient, només així es renoven les subscripcions.

El capitalisme ja no ven objectes, ven tranquil·litat, autoestima i sentit vital, en streaming. En concret, el sistema capitalista t’acaba venent com a producte un dret fonamental (la salut mental, que hauria d’estar garantida dins la salut pública) i, a més, la redueix fins a ridiculitzar-la. La converteix en una app amb àudios de 10 minuts, quan en realitat la salut mental implica constància, procés i treball profund.

Aquesta crítica no pretén ridiculitzar la meditació, el ioga o el mindfulness. Són pràctiques valuosíssimes, amb efectes positius demostrats. El problema no són les tècniques, és com el sistema les comercialitza.

Quan la serenor es converteix en contingut, quan la calma es lloga per mesos, quan la pau interior es converteix en un negoci o quan la recerca del benestar es redueix a un catàleg digital… llavors hem convertit la salut mental en un altre producte més.

Tanmateix, hi ha maneres sanes de cultivar el benestar com practicar meditació sense apps (hi ha milers de recursos gratuïts i guies senzilles), vídeos oberts o classes amb professionals humans, buscar suport psicològic real quan cal, reduir pantalles, no omplir-les amb calmants digitals i assumir que el benestar és un procés, no un producte.

Vivim en un temps on fins i tot respirar pot tindre versió prèmium. Però la serenor no es compra per mesos. Si el capitalisme ens ven l’estrés i després ens cobra per llevar-nos-el, l’acte de resistència més revolucionari potser és aquest: Respira profundament… i gratis.

Iván Martínez Navarro - Psicòleg

IMATGES PER AL RECORD

DEMANÀ

PRESENTACIÓ

PREGÓ

CAVALCADA DEL NINOT

PLANTÀ

INAUGURACIÓ CASAL

OFRENA

SANT JOSEP - CREMÀ

GUIA COMERCIAL

andresfusteria@gmail.com

ANÁLISIS