Les Velles Arts. Llibret Falla Cambro 2018

FALLA CAMBRO

TAVERNES DE LA VALLDIGNA 2018

Associació Cultural Falla Cambro Tavernes de la Valldigna -2018

Les velles arts és un llibret interactiu.

Escanegeu amb el mòbil els codis QR que trobareu en cada secció del llibret i gaudireu dels vídeos exclusius.

Este llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres.

El present llibre ha participat a la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià.

1

EDITA/ Associació Cultural Falla Cambro Realització i Muntatge Equip de llibret Falla Cambro Col·laboradors Literaris Sònia Ijarro • Josep Antoni Martínez • Vicent Benavent • Encar Talens • José Miguel Losa • Empar Mayans • Lara Romero • Merxe Armengol • Aurora Cantus • Anna Sirerol • Carmen Sifres • Vicent Lluís • Aaron Mota • Saray Fajardo • Jaume Talens • Toni Álvarez • Rafa Cantus • Yuriy Nevirkovets • Toni Álvarez • Cristina Lahosa • Andrea Pachés Correcció Lingüística Josep Antoni Martínez Coordinador de publicitat Joan Enric fons Fotografies Falleres Majors i Presidents: Xesku Fotografia Fotografies Belles arts: Xesku Fotografia Model Portada: Marisa Moreno Vídeos: Lara Romero Disseny i Maquetació Eikon Disseny i Comunicació

... I si ens hem deixat algú, perdoneu-nos, no ha sigut la nostra intenció. A tots els que heu format part d’aquest somni, gràcies per fer-lo realitat Seguix la Falla Cambro @ fallacambro@gmail.com Facebook.com/fallacambro1979 Twitter: twitter.com/FallaCambro Instagram: falla_cambro Pots llegir-nos digitalment en: issuu.com/fallacambro

Dipòsit legal:A-188-2011

2

ÍNDEX Falla Cambro

Fallera Major de Tavernes / Salutació del President / Falleres Majors Ixents / Poesia Fallera Major / Fallera Major: Vicen / Comissió Falla Cambro – Cens / Esbós de la Falla Gran / Crítica de la Falla / Les arts de Vicen / Per a Ximo / Diari de bord

El Racó Infantil

Salutació del President / Fallera Major Infantil: Maria / Cens infantil / Esbós falla infantil / Crítica de la falla infantil – L’art de Maria – L’art de Lluís / Diverteix/te amb les belles arts.

Textos Literaris

Música / Literatura / Pintura / Dansa / Escultura / Arquitectura / Cine / Artesania / Gastronomia /Perfumeria

Publicitats

La Falla Cambro no es fa responsable de les opinions expressades pels autors dels articles del llibret.

3

4

5

INTRODUCCIÓ Les velles arts és una concepció nova de llibret de falla basada en vellesa com a referència temporal de les belles arts. Un llibret somiat des de fa temps per tot l’equip per la originalitat i atractiu que presenta ja que canvia totalment el format dels llibrets anteriors.

Tradicionalment, les Belles arts han tingut per objecte l'expressió de la bellesa a través del color, la forma, el so, el llenguatge, el moviment. És a partir d’ací on apareix la pintura, l'escultura, l'arquitectura, la música, la poesia, la dansa i el cinema. Però actualment a aquests se’ls uneixen altres tres disciplines considerades com a arts menors: l’artesania, la gastronomia i la perfumeria.

LES FOTOGRAFIES Les velles arts naix un àmbit d’art nou: la fotografia. La imatge, el sentiment, la profunditat, la llum i les ombres d’una fotografia és el detonant de cada narració. Perquè enguany hem invertit el concepte d’elaboració tradicional del llibret, ja que s’ha realitzat una fotografia que plasmara cada tipus d’art. Posteriorment aquesta ha sigut lliurada a cadascun dels escriptors i escriptores dels llibret. A partir d’aquest moment la llibertat creativa de cadascú ha servit per interpretar-la i plasmar en la història la relació que hi ha entre la fotografia, el llibret de falla i les belles arts.

LA PORTADA El nostre objectiu de presentar un llibret avantguardista i innovador ens fa plantejar-nos un nou repte que consisteix a elaborar les fotografies de portada i les que presenten cadascuna de les seccions del llibret mitjançant un sistema novedós. Per aquest motiu el fotògraf Xescu ha elegit una model, Marisa, que ha sigut vestida amb la llum i les imatges que emet un projector. El resultat és espectacular.

L’ESSÈNCIA Finalment, no podíem oblidar que allò que estàvem elaborant era un llibret en el qual les falles haurien de ser protagonistes. És per això que no ens va ser difícil trobar la relació existent entre les belles arts i les falles, ja que les falles són art i les arts velles i belles són les falles.

VÍDEO I per finalitzar, l’última novetat que els oferim és l’acompanyament dels continguts del llibret amb vídeos, ja que cada apartat contindrà un codi QR que en escanejar-lo amb el mòbil ens remetrà a una sèrie de vídeos elaborats a propòsit perquè cada lector tinga una gamma de recursos més ampli per poder gaudir al màxim de Les velles arts.

Hem canviat el disseny, el color i el contingut respecte d’anys anteriors. Però no ens hem oblidat de l’essència del llibret de falla: la poesia, la crítica, el racó infantil i la gent que forma la Falla Cambro. I és hora de veure’n el resultat.

Associació Cultural Falla Cambro

6

7

FALLERA MAJOR DE TAVERNES DE LA VALLDIGNA Begoña Bononad Bo Els darrers passos d’una llarga espera t’acosten cap a l’anhel més desitjat; alces la vista i la Vall sencera et dóna el cor per mostrar-te lleialtat.

Amb sorpresa de dia sense claror sospires, amb lentitud, un dolç discurs que creua la plaça buscant germanor dels estendards nascuts dels més bells conjurs.

José A. Martínez Giner

8

9

SALUTACIÓ DEL PRESIDENT Estimats Fallers En aquestes línies que m'ofereix el llibret faller per a dirigir-me a tots vosaltres m'agradaria, primerament, donar les gràcies a tots els qui feu que dia a dia el nostre col·lectiu faller vaja creixent i esdevinga cada vegada més fort.

Un dels motius que m'enorgulleix de ser el vostre president és la quantitat de treball que esteu disposats a fer. Som una falla gran, no sols pel nombre de fallers, sinó per la qualitat d’activitats que duem a terme al llarg de l’any. Hem realitzat activitats per tal de col·laborar amb diferents associacions benèfiques, estem treballant constantment per fer que el nostre llibret faller arribe al cor de tots els veïns, i lluitem constantment per tenir més festa i millors orquestres durant la setmana fallera. És per això que m’agradaria que tots aquells que estimen la festa fallera sàpiguen que els fallers i falleres de la nostra falla treballem constantment amb un somriure als llavis, amb una mirada animosa i amb l'alegria del qui fa una bona tasca.

La Falla Cambro és casa de tots i cosa de tots. Som un gran col·lectiu que té el millor material que desitjaria posseir qualsevol falla del món: voluntat i ganes de fer coses. No us desanimeu mai, perquè al vostre costat estarà sempre el vostre company, amic i president Joaquim Mifsud Almiñana.

10

FALLERES MAJORS IXENTS Gema Benavent Brines i Regina Teresa Ascó Fons S’apaguen les espurnes d'alegria, els càntics d’esperança i il·lusió les nits envoltades de poesia i les falles de màgia i de cartó.

Ara queden les rialles innocents mentre penses que la vida t’ha donat una història per contar-la eternament i un sospir que al món transmet felicitat.

Josep A. Martínez Giner

11

FALLERA MAJOR FALLA CAMBRO 2018 Vicen Mifsud Almiñana Lliges un sonet de síl·labes de fada amb rima enllaçada i besos esculpits, que conta la vida amb mètrica brodada de roses daurades en un bell vestit.

Volant pel poema desitges la falla entre mil figures de colors distrets i cada paraula que la tinta ratlla s’enlaira amb l’aroma del so dels coets.

Tu contes els versos de les meravelles d’un país d’ofrenes i passacarrers, de mil primaveres i històries novelles.

I entre una metàfora de somni indultat en l’última estrofa plora el bell poema llàgrimes de vidre i de felicitat.

José A. Martínez Giner 12

13

/ Alfredo Bernat

EL QUE ELS MAIES VAN PREVEURE NINGÚ S’HO PODIA CREURE FALLA GRAN CAMBRO 2018

14

CRÍTICA DE LA FALLA Lema: EL QUE ELS MAIES VAN PREVEURE NINGÚ S’HO PODIA CREURE M’han manat insistentment una crítica eficaç que finalitze incloent l’actualitat més mordaç.

El monument en qüestió ha de tindre incorporada una estreta relació amb la crítica esmentada.

L’assumpte està complicat ja que els ninots pertinents no se senten retratats en l’actualitat recent.

Perquè la falla en qüestió té un centre corpulent: una xica en posició de deessa resplendent.

Porta una serp i una iguana que completen el remat, i a mode de filigrana un timbal entrellaçat.

La xica està presentada com una maia existent d’una existència passada, fa set segles més o menys.

També hi ha tòtems gegants que alcen a mitjana altura curiosos contraremats d’una certa envergadura.

Hi ha un maia molt cabut d’evident magnificència,

i un pardal amb actitud d’haver perdut la paciència.

Completaran la baralla uns ninots ben escampats que faran una gran la falla amb un tamany desmesurat.

El que els maies van preveure ningú s’ho podia creure.

En temps d’expansió i conquesta una civilització preparava la tempesta digerint una indigesta que els anunciava invasió Es tracta concretament dels maies americans, que vivien feliçment entre els boscos adjacents als vells poblats mexicans.

Els habitants de la zona vivien en convivència i harmònica presència amb tota aquella persona pròxima a la residència.

Un gran bruixot exercia de cabdill d’aquella gent, i entre resos presidia, més o menys cap al migdia, uns rituals molt imprudents.

Entre tant de sacrifici solien dir prediccions i acabaven fent judici als que per morbo o per vici feien exageracions.

Van preveure que hi hauria un cataclisme infernal i que el món esclataria i que tot s’acabaria amb el judici final.

Entre tantes prediccions es trobaven capficats que esclataven ovacions expressant les emocions d’aquells maies descarats.

La reina maia clamava una gran exclamació en la qual ella afirmava que mentalment divisava el que era una visió.

I amb ferma veu va predir que el món no s’acabaria i que es podria sentir com cantava Paquirrín a la fira de Gandia.

El rei maia la mirava amb incrèdula actitud, i la reina continuava la predicció que la deixava a l’altura del betum.

15

Tots els maies mentrestant la miraven espantats, incrèduls, desafiants, per l’actitud indignant que la reina havia mostrat.

De sobte va ordenar que un tòtem es plasmaren amb un martell de dibuixar el que els anava a dictar i que no se n’oblidaren.

i apareixen “Piolins” angelicals que pretenen repartir hòsties profanes.

Entre tantes violències viperines cada vot serà ferit per començar la més gran de les batalles sibil·lines.

I la gent que s’amalgama per votar al voltant de carmanyoles gegantines paga els plats que alguns polítics van trencar.

que va escriure el mateix Matusalem els reclame a crits una renovació.

Mentrestant els espanyols ens oblidem d’un país ben infectat de corrupció d’il·legal finançament i molt de fem.

II. Orgia independentista (l’esperit català-nista)

Espanya és una nació en estat de convulsió

Sonem clams de cataclismes imponents entre els vols de mil banderes estelades que proclamen indolències indolents al compàs d’independències proclamades.

I els polítics s’amalgamen impacients al voltant de multituds exacerbades per gaudir dels seus orgasmes imponents i d’orgies nacionals exagerades.

Els mateixos que s’havien proclamat els deixebles del mateix Totpoderós per collons van traspassar la veritat.

Tanmateix van agafar el carreró que els portava fins al poble dels covards en l’exili de la burla i l’obsessió.

La reina continuava amb aquelles prediccions i a tot el món deixava amb un espant de collons.

De sobte va fer esment d’una altra estranya visió i amb molt de deteniment els va fer l’explicació.

Mentre els maies la miraven amb els ull enlluernats els escrivents replicaven el que els anava dictant.

La reina va començar la primera predicció que tractava d’anotar al tòtem amb emoció.

Hi havia un escrivent que hi picava amb rapidesa allò que anava dient aquella reina deessa.

La cosa era evident tant d’esquerra com de dreta el que ella hi estava veient era una Espanya desfeta.

TRES SONETS BEN INSOLENTS I. Orgia d’hòsties (l’esperit espanyol-ista) Els esclats de referèndums il·legals anuncien intencions republicanes i el govern dóna les ordres nacionals d’evitar independències catalanes.

Dit i fet envia uns àngels policials al compàs del so de dol de les campanes, 16

III. Orgia onanista (el meu esperit) Resten ecos que provenen del procés quan s’apaguen els records sobiranistes amb l’harmònica harmonia d’un decret que arrencava pretensions surrealistes.

Uns polítics s’engrandeixen en excés i altres mostren actituds massa extremistes, amb absència de diàleg compromés per inútils, prepotents i egoistes.

I és probable que aquella Constitució

Va tenir una visió d’una altra televisió

À PUNT JA ESTÀ A PUNT Segons un xicon entés en assumptes molt profunds ja no queda quasi res per a poder veure À Punt.

En no res tornaré a ser més feliç que una pitera, i a la vora del braser veuré la peli vaquera.

La nova televisió tindrà un pressupost escàs i sols farà reposicions de programes del passat.

Per falta de reporters les notícies s’emetran quan arriben els diners que ens deu el govern central.

Serà una tele plural que no tindrà oposició, perquè al PP i Ciutadans sols traurà de respalló.

Del procés no es parlarà i no eixirà Puigdemont, ací l’estrella serà El show de Joan Monleon.

Minut a minut s’emetrà quan ho diga Peter Lim, i Paco Nadal parlarà en llenguatge mandarí.

El programa dels xiquets tornarà a ser Babalà, però ara Pere Fuset, Son Goku interpretarà.

De nit ens delectarà “Amor a primera vista”, on Oltra i Puig signaran el seu amor de revista.

Nostra Alqueria blanqueta també canviarà un poquet; no hi ha diners per a dieta i Tonet serà flaquet.

Solament la mascletà hi serà emesa en directe, i Julio Tormos subhastarà les bufandes per pagar-les.

Ara que açò s’ha acabat em pregunte internament: qui és aquell que ha inventat que À Punt porte un accent?

La visió més sorprenent és la de ser president En acabar l’oratòria que acabava de dictar va començar altra història que la faria plorar.

Per això els va indicar esculpir la redacció, del que havia de passar en alguna comissió.

Va començar l’oratòria i va donar les raons per les quals passarà a la història el que es diu Tio Collons.

Un President de collons Entre els fums de la cremà el Tio Collons insisteix si a partir de l’endemà el càrrec que ostentarà serà el que ell es mereix.

El problema persistent des de temps molt ancestrals és que ha fet més d’un intent de tindre un càrrec decent i amb rellevància especial.

La primera ocupació d’un càrrec prioritari dins de la delegació de la seua comissió va ser la de secretari.

Només va durar un dia per abús d’activitat: i el Tio Collons dimitia

entre queixes que emetia a un conegut sindicat.

L’any següent va transcendir que era encarregat del bar, perquè ell solia dir que li encantava servir cassalla abans de sopar.

Però aquesta situació el feia massa feliç i va haver de fer abandó; en cada consumició ell se’n feia cinc o sis.

Quan la UNESCO va arribar, eufòrics per l’optimisme, l’hi van voler col·locar però ell es va negar al·legant favoritisme.

Ja solament li quedava ser la Fallera major, i als amics els comentava que ara mateix es tallava el pam i mig de penjoll.

Fins que un dia el Tio Collons va sentir interiorment que de totes les opcions i càrrecs en condicions volia ser president.

I està feliç i pagat amb la nova ocupació, perquè diu que ha delegat el treball més complicat i ja no pega ni brot.

17

El guapo lluitador es va fer conquistador La reina continuava amb les rares prediccions, i a aquell que no l’escoltava li tallava els... talons.

Va contar que amb la ment visionava una visió d’un assumpte sorprenent que cridava l’atenció.

En un poble de la Valldigna que s’anomena Tavernes d’una manera indigna hi ha pretensions eternes.

En aquell poble hi havia un esvelt conqueridor, que entre els altres relluïa i desprenia lluentor, (que és igual però millor).

Aquell gran professional de magnitud astronòmica controlava el personal amb afinitat icònica.

Per això a les eleccions que ell mateix va convocar va guanyar més regidors que Alianza Popular.

El mandatari manava per majoria absoluta i tothom es resignava en política disputa.

El poble aquell estimava aquell nou conqueridor, que amb valentia el guiava contra el món inquisidor.

Aquell xic es va envoltar 18

de regidors competents, però també en va triar d’altres que són indolents.

Amb l’afany de conquerir va lluitar contra gavines que el volien ferir i contra roses amb espines.

El seu poble l’admirava fins que un dia els va dir que els impostos abaixava i això es diu mentir.

Però el gran conqueridor sense roses ni gavines se sentia superior per simpaties divines.

Els habitants conquerits amb impaciència impacient miraven atemorits les rareses evidents.

Ara el gran conqueridor a València ha emigrat per mostrar el seu fervor en aquella gran ciutat.

El que l’arqueòleg va trobar no era fàcil d’explicar En una altra predicció la reina feia evident una estranya condició d’importància transcendent.

De manera molt subtil visionava internament un arqueòleg molt viril amb un fuet prominent.

L’arqueòleg s’apressava a fugir ràpidament

de la roïna que l’acaçava amb un espant evident.

Amb l’estranya sensació de la fugida confusa va crear gran confusió per la imatge tan difusa.

L’arqueòleg indignat buscava en unes ruïnes unes restes del passat que estaven fetes xixines.

Es tractava d’un poblat molt pròxim a la Marina, Gebalcobra anomenat d’una manera molt fina.

Les ruïnes comprenien un perímetre molt gran i la forma que tenien no portaven a l’engany.

El poble estava desfet no hi havia cap edifici que haguera aguantat dret pareixia un sacrifici.

Allà sols hi destacava una estranya construcció que hi restava inacabada per poder fer natació.

Era una gran piscina de la qual s’ha sentit dir que semblava una gran tina però mai no es va obrir.

L’arqueòleg buscava riqueses per aquell indret però el que no s’imaginava és que allò estava netet.

Hi ha gent que es va encarregar d’omplir-se bé la butxaca i el poble va enfonsar

amb una obra inacabada.

Segons diuen els entesos ara tot té més sentit i quan van passar molts mesos d’allà es va traure profit.

Sembla ser que uns anys després que la construcció es parara un milionari escocés va fer que allò funcionara.

Diuen que aquest milionari en aquell lloc va construir un enorme balneari on tothom podia gaudir.

Allà anaven tots els dies els polítics de reunió, i en secret es comprenien els membres de l’oposició.

A partir d’aquell moment assitien a diari i no feien cap intent de parlar en el plenari.

La falta de contundència va fer que el conqueridor governara amb suficiència i se sentira guanyador.

Amb enorme exactitud va trobar un institut L’arqueòleg va buscar per la ciutat destruïda fins que va anar a parar a altra construcció derruïda.

Allò era un institut més vell que Matusalem que es desfeia amb lentitud i ningú posava remei.

L’Ajuntament d’aquell poble el volia presentar a un concurs de relíquies que desitjava guanyar.

L’alumnat que hi assistia a fer classes diàriament amb el paraigua es cobria per si queia bruscament.

Un dia va arribar una notificació que pretenia anunciar una altra edificació.

El conseller va insistir que faria un institut on es podria gaudir d’un ensenyament collonut.

I amb un to molt convincent, evitant les ximpleries, va dir que estaria fet sols en un parell de dies.

Per evitar ximpleries, i estalviar malentesos, el conseller va dir dies quan volia dir cent mesos.

La reina va comentar que la nova construcció sembla que es va demorar i va pagar la població.

Fins que un dia l’institut es va fer en mil trossets, a causa de l’actitud d’indolència del consell.

Fins ací arriba la història que una maia va dictar a un maies prop de la mar, i de manera meritòria en un tòtem van anotar.

Els interessats de saber si hi ha més prediccions la cosa que podeu fer és llegir els cartellets de la falla en qüestió.

José A. Martínez

Aquesta deessa maia apareixerà a la falla

19

LES ARTS DE VICEN, LES BELLES ARTS Enguany ens proposen el nou repte de descriure Vicen d’una manera innovadora i diferent. La idea consistiria a relacionar la nostra Fallera Major amb les belles arts que la descriuen, i la veritat és que el repte és complicat.

Crec que tots coneixeu la meua família, perquè encara que no som fundadors de la falla, ben aviat començàrem a formar-ne part. No us contaré els nostres inicis a la comissió ja que crec que semblarà un poc repetitiu, perquè aquesta història ja us la vaig contar l'any passat, l'any en què el meu germà va ser el president de la Falla Cambro, una aventura que, tot siga dit, enguany repetirà amb la nostra germana.

Com qualsevol germà menut que demana consell a la germana major, Ximo li demanà a Vicen que fóra ella qui ens representara en aquest 2018, i la nostra sorpresa va arribar quan va acceptar ja que no sabíem que Vicen volia fer realitat eixe somni perquè mai no l’havia demanat.

Nou belles arts són les que Charles Batteux, filòleg humanista francès, ens donà a conéixer al segle XVIII, i des d’aleshores són moltes les disciplines que lluiten per obtindre la desena plaça. Nou arts que utilitzarem per descriure la nostra Fallera Major.

Si haguera de cercar una pintura amb què identificar Vicen, aquesta seria "Juegos de niños en la playa" de Joaquim Sorolla, ja que ella és una persona molt familiar, afectiva i que li encanta l'aigua. Vicen i Jordi, el seu marit, tenen dos meravellosos fills, Joan i Ximo, i tots junts passen llargues temporades a la platja de Tavernes. Els agrada moltíssim el mar, l’arena i passar hores i hores nadant. Són uns autèntics peixets!

La música és una de les grans aficions que hem viscuts des de menuts a casa, i com a bella art, l'hem tinguda molt present. Ximo ha sigut l'únic dels quatre germans que ha tingut i té com a afició el cant, tant és així que passà a formar part del cor de la Mare de Déu de València amb tan sols huit anys, i des d’aleshores sent el cant com una part fonamental de la seua vida. Nosaltres com a bones germanes, l'hem acompanyat allà on ha fet un concert o una actuació. Però sens dubte, Vicen recordarà amb gran estima el dia de l’exaltació, sobretot el moment en què Ximo li cantà l'Himne de València en directe. Encara sens posa la pell de gallina en recordar eixe moment.

La dansa, més concretament el ball, també forma part de les nostres vides, perquè des de ben menuts hem format part del grup artístic de la falla, primer com a infantils i després

20

21

com a majors. Vicen sempre ha eixit a actuar. Segurament una de les seues millors actuacions fou en l’espectacle de "La corte del Rei Faraón" en el qual la mare i ella actuaven com a protagonistes, fou un any increïble i els assajos foren tota una comèdia.

Anys més tard, Vicen començà a formar part del gran grup de ball "Les madus" i enguany com a sorpresa, la seua amiga Pepa, i component de les "madus", també fou protagonista del musical "Walking on sunshine".

L’escultura més significativa que existeix per a un faller és el monument que any rere any veiem muntat al carrer. Com a bona fallera, Vicen no falta a cap dia de la plantà, ni tampoc a cada 19 de març a la nit de foc. Veure cremar el nostre monument és tot un repte ja que el carrer on muntem és molt estret i hem de tindre molta cura amb els edificis del voltant per evitar botar-los foc. La nit de la cremà és molt emotiva i, com a bona plorona que és, Vicen sempre acaba la nit amb alguna llagrimeta caient-li per la cara mentre pensa que la setmana fallera ha finalitzat.

El cinema és una gran afició que té; encara que a causa del seu gran sentit de l’humor sols li agraden les pel·lícules còmiques. Jordi, fent sàtira de la situació, conta que anar al cinema amb ella és tirar els diners al fem, i si li preguntes quina és la seua pel·lícula preferida et respondrà: "Princesa por sorpresa"; i la segona pel·lícula preferida: "Princesa por sorpresa 2". El cunyat és molt bromista!

Llegir hui en dia a casa de Vicen és quasi impossible ja que dos xiquets corrent per casa ho compliquen tot, però ella sempre trau un poc de temps per a dedicar a la literatura.

Al contrari del que ocorre amb el cinema, la literatura que li agrada és del gènere de misteri o d'acció, encara que també li pega alguna ulladeta a algun còmic dels huitanta com "Mafalda" o "Tintín". Com se sol dir: Vicen sap més que un llibre obert!

L’art de la fotografia s'obté mitjançant la captura d'imatges. I les imatges que guardem al record de la família són de dies importants com el naixements dels seus fills o nebots, el dia que el pare tornà a casa de l'hospital després d’una llarga malaltia o els dies i més dies a la muntanya que és la gran afició que comparteix amb el seu marit.

Com a representant de la família esperem que gaudisques al màxim d'aquest any, i de segur que aquestes imatges tan increïbles que guardes al teu cor s’amplien amb moltíssimes imatges de moments viscuts al llarg del regnat com a Fallera Major.

Tan sols ens resta felicitar-te i recordar-te que t’acompanyarem allà on ho faça falta. Esperem gaudir aquesta aventura amb tu!

ENHORABONA! Xelo Mifsud

22

23

PER A XIMO Ha sigut un any difícil però com tu saps dir, tot ha eixit bé.

Eres un gran home, un pare afectuós, un bon germà, cunyat i un fill exemplar. Exemple per als teus nebots, neboda i filla.

Allà on hi ha maldat tu hi poses pau, ja que brollen somriures i rialles allà on hi ha llàgrimes, perquè sempre ens has remarcat que la unió fa la força i junts som més forts.

Rialler i fester com el primer però solemne quan la situació ho requereix ja que tu millor que no ningú saps que les arrels de les nostres festes i tradicions vénen de la religió amb la qual et sents compromès i hi col·labores en tot allò que la parròquia i les confraries necessiten. Demostres tant a joves com a vells que la festa i la religió no estan renyides i amb el teu caràcter has deixat una forta petjada al grup “Scouts la Valldigna".

Eres component de la coral 15 de març Marinyen, però a més li has tornat la vida a la coral "Bolomor" sent-ne director. Però sens dubte ens deixes sense respiració cada vegada que cantes l’Himne de València o L'Ave Maria.

Has format un gran equip de treball amb els vicepresidents, soldats que mai no et deixaran de costat i, encara que alguna vegada tingueu alguna disputa, sempre et recolzaran.

Gràcies per tornar-li el somriure a la Falla Cambro.

T’estimem.

Els teus oncles i cosins Vicent, Maria Amparo, Vicent i Merce

24

25

DIARI DE BORD Les falles de 2017 ja són història, és per això que volem recordar a manera de diari el que ha sigut una setmana fallera diferent, divertida, única i amb molta festa.

DILLUNS 6 DE MARÇ

Hem rebut un correu. Un correu amb un meravellós assumpte: Notificació premi llibret de falla.

Blanc i Negre, el llibret de la Falla Cambro 2017, ha obtingut el 18é premi a la convocatòria de l'ús del valencià de la Generalitat!

L'esforç d'hores de reunions i el fet d’haver-li dedicat temps a un projecte que hem vist nàixer i créixer ens ompli d’alegria i emoció. La satisfacció del treball ben fet no té preu.

Hui al casal hi ha moltes cares d’alegria i moltes llàgrimes. Ha sigut un bonic repte, diferent i dur, i tot ha sigut possible gràcies a eixa gent que ha posat moltíssima il·lusió, esforç i dedicació en esta aventura i ha invertit part del seu temps a ajudar i crear el llibret, hui ho celebrem com cal, ens ho mereixem.

DIMARTS 7 MARÇ

Encara estem celebrant i assimilant el que vam viure ahir amb el premi del llibret de València i hui la Falla Cambro torna a rebre una enorme alegria a l'exposició del ninot: Premi al MILLOR NINOT INDULTAT INFANTIL FALLES 2017 obra del jove artista Mario Pérez amb una escena preciosa anomenada Gràcies comares.

Han sigut dos dies plens d'emocions i moltes llàgrimes d'alegria. És moment de gaudir d’este bonic moment i seguir treballant amb la mateixa il·lusió per la nostra festa, cultura i tradicions.

DIVENDRES 10 MARÇ

Arribem a un dia molt especial per a les falles de Tavernes. Per sisena vegada, i per quart any consecutiu, les sis falles de Tavernes han vist com els respectius llibrets fallers han sigut premiats per la Generalitat Valenciana. I cap a l’entrega dels banderins acreditatius a la promoció de l´ús del valencià es dirigeixen dos autobusos amb els representants de cada falla i les autoritats locals. Han decidit aprofitar el dia tan solejat que fa i fer ruta turística, visitar algunes falles de secció especial i, com no, gaudir de la mascletà. Omplim la panxa i continuem.

Ha sigut un acte molt bonic i emotiu, l’ocasió ho requeria. La Ciutat de les Arts. Música en directe i en valencià. Un poble unit i emocionat. Alegria i crits en escoltar-hi el nom de la nostra falla. Estem tan orgullosos. TAVERNES DE NOU TRIOMFA I FA HISTÒRIA!!

Mentrestant, al casal, l'activitat no para. Uns netegem, altres preparem les guàrdies, descarreguem trastos, preparem escenari, llums i el quiosquet. És un dia de molta feina i molt de moviment i amb moltes ganes de setmana fallera.

DISSABTE 11 MARÇ

Bon dia.

Ens alcem de bon matí, hui el dia és molt llarg!

Primerament cal omplir la panxa amb un bon esmorzar. El pavelló el tenim ple de gom a gom. Ganes de falles? Sí, i moltes.

Quanta gent! Alguns passem el matí jugant al truc, altres a la fallera calavera i els xiquets a jocs infantils!

Any rere any i com és tradició a la falla, organitzem el concurs de paelles; enguany amb una novetat: seran diürnes i amb una festa de disfresses… quina por!

Arriba el migdia i l’ambient és immillorable. Comencem amb la recollida de carn i condiments, seguim amb el muntatge del calder i, com no, la cervesa i la cassalla no poden faltar.

Quin dia més bo que fa!

La barra no para, puc passar? És missió impossible demanar.

El matí transcorre amb una ambient formidable entre rialles, música, amics i bon rotllo. Quina calor tenim! Deu ser que estem eufòrics per les ganes de falles, o tal volta influïsca la cassalla. A mesura que els participants acaben de cuinar les paelles el jurat comença a degustar-les.

26

6 DE MARÇ

7 DE MARÇ

10 DE MARÇ

11 DE MARÇ

27

Que bones estan! Mare meua, enguany hem fet més gran el pavelló i no hi cabem.

Acabem de dinar i apareixen els primers disfressats i els xiquets comencen a gaudir dels castells inflables i dels jocs tradicionals.

Quin és els grup més nombrós? Quin és el més original? Comença la festa de disfresses amb una gran desfilada entre rialles i bona música. Enguany toca el fantàstic grup de rock EÑE que sona molt bé en directe i té un ampli repertori amb versions dels millors grups espanyols, ens faran tornar arrere en el temps i gaudir de la bona música de sempre!

Ja és hora de sopar i el cos no resisteix més, però ha valgut la pena, que bé ho hem passat. Després de sopar, a dormir que demà tenim la primera despertà.

DIUMENGE 12

El diumenge ens alcem de bon matí, un diumenge de “mal de cap”, degué ser l’aigua amb gas? Sí, definitivament és l’aigua amb gas d’anit.

Novament repetim la despertà de xiulets, cassoles i trompetes que tan gran èxit va tindre les falles anteriors... quin mal de cap!

Quanta gent, quants xiquets! I tot és culpa de la innovadora despertà i de la tradicional processó del camell.

I ací està el camell, el més volgut de la falla, ix del casal com un Déu amb forts aplaudiments. Que divertit! Quantes rialles enguany, quin comboi. I ara a per les Falleres Majors. Entre sorolls i crits fem una meravellosa despertà que de segur es repetirà l’any pròxim.

Hora del xocolate i un bon esmorzar.

A la taula i al llit... ja és hora de dinar. Hui Enrique, el nostre cuiner, ens ha preparat un dinar molt especial: gambes amb conill i pollastre, després cafè i un bon gelat.

De la vesprada com ja és tradició, comencem el lliurament de les distincions de la Junta Central Fallera tant per als fallers infantils com per als majors. I, seguidament, per sisé any se celebra l’acte del Fallers d’Honor. Les Falleres Majors i els Presidents vestits amb les millors gales sorprenen molts dels assistents, i les cares de felicitat envaeixen el pavelló. Quantes llàgrimes i alegries. Novament l’acte és tot un èxit!

Però l’activitat a la Falla Cambro no para. Seguim…

Comencen a formar-se els típics grupets al casal; uns per a jugar a cartes, altres al bingo i altres inicien els trasllat dels ninots de la falla per deixar-los dins del pavelló a l’espera que arribe la plantà.

A poc a poc alguns comencen a retirar-se per a descansar, els xiquets no volen anar-se’n, però demà hi ha col·legi. A Poc a poc el pavelló es queda buit i solament resten alguns fallers que es queden a cuidar els ninots.

DIMARTS 14

Afortunats els qui no treballen! Que per desgràcia ara per ara en són molts.

Hui és el gran dia: la plantà de la falla. L’espera s’ha fet llarga.

Arriba el moment, ja és de nit. Hi ha molta expectació, la plantà cada any és més activa i per això hi ha molta gent per ajudar.

Hui sí que hi fa fred, però ací estan tots al peu de canó.

Una bona caldereta de “conill i pollastre” ompli la panxa i ajuda a agafar força ja que serà una nit llarga.

La plantà del monument A l’Est de l’Oest comporta moments de nerviosisme però la satisfacció s’apodera del carreret quan el cavall i el vaquer ens saluden des de les altures en el moment en què arriben al cadafal.

Estem esgotats, són les tres de la matinada, però estem satisfets.

Bona nit, demà més i millor.

DIMECRES 15

De bon matí, i quasi sense dormir, els màxims representants de la Falla Cambro s'han desplaçat a València a recollir el banderí de la UNESCO. És un honor per a tots els valencians que les FALLES siguen PATRIMONI IMMATERIAL DE LA HUMANITAT. Ha sigut un dia complet per a ells i per a nosaltres.

Seguim al carrer del casal treballant i rematant els últims detalls.

28

12 DE MARÇ

14 DE MARÇ 29

DIJOUS 16

Arriba el moment de la plantà de la falla infantil.

Enguany l’expectació és màxima, estem tots molt il·lusionats.

El tema de la nostra falleta és L'animal que portem dins. Quanta escena bonica i quines caretes tan gracioses. Els xiquets estan bocabadats. Quin colorit! Quanta imaginació a la nostra falleta. És un fantàstic treball. Lleons, girafes, un ós panda i una infinitat d'animals, junt a una escena de flamencs que ens ha fascinat. Estrenem artista faller infantil i estem molt il·lusionats. Creuem els dits i esperem tindre un poc més de sort que en anys anteriors.

Són les huit de la vesprada i les delegades, un any més, han preparat concurs de playback infantil. Que divertit, quantes rialles i quant d’enginy. El pavelló s’ompli de vestuaris molt treballats, coreografies espectaculars i, fins i tot, posades en escena molt originals. Tenim una gran cantera a la nostra falla. I, com no, tots els xiquets han sigut premiats.

A poc a poc es fa de nit i sona el coet que indica que ha finalitzat la plantà. Tots els fallers aplaudeixen el bon treball que s'ha fet. És hora de fer una paradeta per sopar. El cansament ja comença a notar-se. Els muntadors estan rebentats, porten quasi vint-i-quatre hores sense parar.

Bona nit.

DIVENDRES 17

Primera i genuïna despertà amb coets i masclets! Que sone la música!

Alguns fallers s’han alçat de bon matí, i no precisament per anar a la despertà. Ens repartim la feina que queda entre uns quants. Uns acaben de rematar la gespa i les crítiques del monument, altres arreglen les pedretes i els més espavilats solament miren.

D’altra banda, altre grup treballa decorant, muntat i fent els últims retocs d’allò que hem preparat per al premi a l'ús del Valencià de la nostra localitat.

Fem una paradeta per esmorzar. Tot està a punt i per a nosaltres és el moment de gaudir, el jurat ja decidirà.

Els menuts passen el matí gaudint del parc infantil i dels jocs tradicionals. No han parat d’un costat a l’altre, quant de xiquet i quin guirigall.

Al migdia gaudim d'una fantàstica mascletà de globus.

Hui l'ambient és immillorable. Fa un dia fantàstic, tenim sol, fa calor i no sé per què estem tots molt positius; deu ser que la cassalla ens ha ambientat? Dinem i de sobte ocorre... Primer puja Empar a dir unes paraules d’agraïment, després l'acompanya el gran Colero, i posteriorment el Xèrif i el Grauero també. I ací comença la màgia, en eixe instant, el dia 17 a les tres i mitja de la vesprada comença tot, és el moment més fantàstic de falles. S’inicia un ballet improvisat fet pels nostres coreògrafs: "Pasito a pasito, suave suavecito, tiki tiki tiki..." i tots els assistents comencen a seguir la coreografia. Després arriba el torn de Raphael, a continuació una de remember, i el pavelló segueix de gom a gom mentre els cubates no paren... mare meua, quin enrenou s’ha muntat! No ens hem adonat de quina hora és. A este ritme no arribarem al lliurament de premis. És hora d’anar a canviar-se.

Quanta gent, mai ens havíem vestit tants fallers i falleres! És el moment del lliurament de premis. Ens concentrem al pavelló i eixim de passacarrer a recollir les màximes representants. Amb la música de fons arribem a la plaça. Que increïble és la vista panoràmica de tota la gent que s’amalgama a la Plaça Major!

Mai plou a gust de tots, com sempre!

Estem molt satisfets pel premi a la millor crítica de la cavalcada del ninot, i novament sentim molta emoció en escoltar el dihuité premi del llibret que ens va concedir la Generalitat Valenciana; en canvi la decepció ens envaeix per no haver aconseguit cap premi a l’ús del valencià local. Sempre no es pot guanyar, l’any que ve ho seguirem intentant.

Arriba el torn de les falles infantils. Ens atorguen el cinqué premi. La competència era molt elevada, cada any més.

I el monument gran novament s’enduu el sisé premi, cosa que teníem bastant clara. Però estem desvanits, ens han donat el premi al millor equilibri pel magnífic "cavall". Seguidament desfilem en cercavila a visitar les falles guanyadores per mostrar les nostres felicitacions i després... a sopar.

Mentre sopem comença a sonar la cançó de les falles, el nostre Despacito i, de sobte, la gent comença a pujar damunt de les cadires i a ballar. Quina festa, ni un mal premi ens lleva les ganes de passar-ho bé. Despacito s’ha convertit en tot un himne de la Falla Cambro.

A la mitjanit arriba el moment dels joves, comencen els tradicionals playbacks humorístics i la rialla està servida, quins cracks estan fets! Enguany celebren el 10é aniversari. Cada vegada ho fan millor i, com és natural, al final ens delecten amb una vetllada musical molt entretinguda. De nou l’èxit n’és total. En esta falla a fer riure la gent no ens guanya ni Eugeni Alemany.

30

15 DE MARÇ

16 DE MARÇ

17 DE MARÇ

31

Hi continuem la festa amb l'orquestra Zeppelin en la qual canta la nostra fallera Nora. L’orquestra ens fa passar una nit increïble amb gent molt jove, temes de tots els temps i molta diversió. Les conseqüències les patirem a l’endemà.

DISSABTE 18

Les parpelles pesen i els peus no ens subjecten i encara estem a l’equador de les falles. És l’hora de la segona despertà. I a continuació arriba l’hora d’esmorzar. Un tenen suficient amb un bon xocolate i una ensaïmada; altres, en canvi, ens preparem per a un bon esmorzar continental: embotit, carn, pebre, truita i bacó. Quina fam!

A migdia, abans de dinar, comença a sonar la xaranga. Entre música i les dinadores, el pavelló és tot una festa de nou. Quin gran ambient hi ha.

Les xiquetes i dones ja tenen els monyos fets i les flors encomanades. Dinem i ràpidament anem a vestir-nos de gala.

A les cinc de la vesprada comença la desfilada i l’Ofrena de flors a la Mare de Déu dels Desemparats, i la cara de satisfacció els fallers demostra l’emoció que sentim en este acte.

Després hem gaudit d'un fantàstic passacarrer. Que bé ho hem passat!

Anem a casa a posar-nos la brusa i, tot seguit, a sopar i a gaudir de l’última nit de festa.

Repetim una nit més amb la Zeppelin i al pavelló no cap ni una agulla. Aquest any ens hem tornat bojos amb la festa: il·luminació amb làser, fum i pantalla. De nou Nora, junt als seus companys de l'orquestra ens han delectat amb un gran repertori. Hem cantat dalt l'escenari, hem ballat, hem fet coreografies i hem gaudit com feia anys que no ho féiem. Quina nit més fantàstica, quin ambient més extraordinari.

Qui puga o qui vulga pot continuar la marxa fins la matinada o fins que el cos li aguante! Fa molt de fred i hi ha qui ja no pot més. De nit som tots molt valents; de matí ja vorem!

DIUMENGE 19

Comença el compte enrere. Menys mal que hui és l’últim dia. No sé si arribem a la nit. Agafem forces d’on no en tenim i anem a l’última despertà. Quines caretes de son!

Esmorzem a la carpa i sense temps a res anem a posar-nos el vestit de gala per última vegada. Hem d’acudir a la cercavila per acompanyar Sant Josep a l’església.

Ha eixit un dia esplèndid. Els membres de cadascuna de les falles desfilem cap a l’església de Sant Josep però alguns passen de llarg directament: necessitem refredar la gola.

Després de missa acudim a l’última mascletada i només s’acaba anem ràpidament al casal a fer-nos la tradicional foto davant del monument.

L'ambient al pavelló és impressionant! On està l'esgotament dels fallers?

Quina meravella de càtering tenim preparat per a dinar. Una bona picadeta i un bon primer plat acompanyat de la beguda corresponent formen el menú. Èxit total. Després les Falleres Majors i els Presidents ens han convidant a un gran pastís, això ens anima encara més, on hi haja un bon dolcet...

De vesprada fem l'última cercavila de falles i este és el moment en què comencem a assumir que tot s'acaba i les cares comencen a transmetre tristesa. Per rematar la vesprada celebrem una bona xocolatada amb ensaïmades que ens calfen el cos. Tot seguit els Presidents i Falleres Majors lliuren els divertits premis taronja i llima als fallers més rellevants per simpàtics o per agres. Potser no haja caigut bé a tots! Tot és millorable (això diuen els que els ha tocat la llima), per a gustos colors: rialles dolces per als premiats taronja i molt agres per als de la llima! És una fantàstica mostra d’enginy i gràcia. Això que no falte mai! És l’hora de començar a dir adéu. És moment de la cremà infantil.

Pocs somriures, moltes llàgrimes, moltes fotografies per al record i fortes abraçades. Els plors comencen quan se sent el primer coet del castell. Ara sí que arriba el moment de la traca i el foc devora el monument dels xiquets mentre canten l’himne de la falla i el rodegen unint amb força les mans. Fins l’any que ve!

Després de sopar no queda temps de res. Cal buidar el pavelló i arrimar cadires i taulers.

Esclata el primer tro d’avís que indica que han arribat els bombers i ens disposem a cremar A l'Est de l'Oest. Se senten les dolçaines i tabalets i arriba la Fallera Major de Tavernes i la cort, mentre les Falleres Majors i els Presidents aprofiten per fer-se les últimes fotos amb familiars, amics i fallers. Comença el castell i tot seguit la traca encén la falla i crema els últims alés del dia de Sant Josep. Les llàgrimes a les cares marquen el record d’unes grans falles. La falla acaba convertida en cendres i amb il·lusions renovades per a l’any pròxim. Han sigut unes falles intenses i molt especials; esgotadores però satisfactòries. Tornem a casa amb un somriure.

Acomiadem unes grans falles 2017 i donem la benvingudes a les falles 2018!

32

18 DE MARÇ

19 DE MARÇ

33

Junta Executiva

34

35

Cens2018 Maria José Airós Correoso • Leila Alberola Estruch • Ana Almiñana Brines • Vicent Almiñana Magraner • Joan Almiñana Planas • Vicent Lluís Almiñana Planas • Gabriel Almiñana Romero • Vicenta Almiñana Vidal • Pilar Altur Vercher • Antoni Álvarez Casanova • José Alberto Arias Grau • Mercedes Armengol Fernández • Luis Ascó Escrihuela • Susana Bellver Mayans • Gema Benavent Brines • Vicent Ignaci Benavent Llinares • Eugenia Blasco Ciscar • Francesc Blasco Juan • Joan Blasco Lara • Anna Blasco Llinares • África Bono Palomares • María Bononad Brines • Mª Josep Bordes Felis • Laura Brines Brines • Maria Teresa Brines Hernandis • M. Carmen Brines Juan • Lorena Brotons Vidal • Sara Brotons Vidal • Joan Rafael Cantus Carbó • Aurora Cantus Enguix • Joan Cantus Enguix • Carla Cantus Marco • Eider Carrió Bosch • Elvira Cascales Martínez • Alba Castelló Sánchez • Sandra Castelló Sánchez • Iván Català Camarena • Cristina Cazorla Granados • Sebastian Ciscar Breitzler • Maria Ciscar García • Vicent Ciscar Garcia • Carles Climent Martínez • Antonio Corralero Lorenzo • Josep Antoni Correoso Correoso • Ana Corso Martínez • Àngela Cremades Expósito • M. Dolors Cucarella Pérez • M. Amparo Díaz San Pedro • Joan Enguix Altur • Joan Enguix Giner • Jordi Enguix Ijarro • Aina Escrihuela Cholvi • Juan Salvador Escrihuela Darás • Arantxa Cristina Escrihuela Soler • Nora Escrihuela Soler • Jose Esparza Serra • Anna Espí Bordes • Laura Espí Bordes • Genoveva Estornell Cremades • Saray Fajardo Saines • Ferran Félix Moreno • Luis Ferrer Esparza • Raquel Fons Brines • Joan Enric Fons Escrihuela • Antonio Fons Juan • Salvador Fons Palomares • Maria Franco Estruch • Alejandro Gálvez Román • Jordi Gálvez Román • M. Josep Garcia Peris • Josep Roc Garcia Soler • Pilar García Peris • Vicen Gascón Felis • Francesc Gimeno Estruch • Isabel Gimeno Sancho • Laura Gimeno Sancho • Vicenta Giner Cantus • Josep Gomez Sala • Rodolf Gómez Arrabal • Elisa Gómez Correoso • Llorenç González Mahiques • Juan Francisco Grau Benavent • Sara Grau Clar • Justo Grau Fonseca • Belen Grau Ribera • Jose Enrique Grau Sala • Rosa Ibáñez Moreno • Pilar Ijarro Altur • Ramon Ijarro Altur • Sonia Ijarro Altur • Ramon Ijarro Bono • Sara Jareño Garcoa • Cristina Lahosa Enguix • Lucia Lama Gómez • Carmen Llácer Escrihuela • Juan Bautista Llopis Moreno • Belen López Benavent • Josefa López Benavent • Josep Miquel Losa Charco • Pilar Mafé Talens • Maria Dolores Magraner Ausina • Francisco Magraner Grau • Moises Magraner Peiró • Silvia Marco Bixquert • Celia Marti Manclus • Mª Isabel Martínez Franco • Vicenta Martínez Franco • Josep Antoni Martínez Giner • Verónica Martínez Giner • Baptista Martínez Herrera • M. Empar Mayans Palomares • Aida Meló Ferri • Joan Meló Ferri • Vicenta Mifsud Almiñana • Xelo Mifsud Almiñana • Ximo Mifsud Almiñana • Miguel Mifsud Pons • Raquel Molla Franco • Verónica Mollá Ausina • Víctor Montero Sifres • Sergi Moreno Brines • Francesc Antoni Moreno Casas • Jordi Moreno Mazarrota • Paula Moreno Mazarrota • Aaron Mota Sabater • Yuriy Nevirkovets • Laura Olivares Ferrer • Rosana Oltra Jaramillo • Andrea Pachés Roda • Paula Pachés Roda • M. Empar Palomares Gregori • Paula Pellicer Pons • Carolina Pérez Bosch • Mar Pérez González • David Pérez Martí • Cristina Peris Cascales • Eva Peris Cascales • Salvador Peris Talens • Carmen Pineda Chover • David Pineda Vercher • Raquel Pons Bosch • Nerea Pozos Arrastia • Elisa Reig Gimeno • Rosa María Ripoll Vitoria • Maruja Román Guirau • Silvia Román Guirau • Lara Romero Giner • Rosa Mari Romero Giner • Jose Antonio Sala Fajardo • Jessica Sala García • Vicent Sales Gómez • Sonia Sales Sánchez • Elena Salido Sánchez • Lidia Sanchez Rodríguez • Mª Carmen Sancho Pulido • Reyes Santos-Juanes Martí • Josep Santos-Juanes Martí • Juan Emilio Santos-Juanes Ibáñez • Carmen Sifres Vercher • Ariatna Simó Riera • Juan Antonio Sirerol Bordes • Anna Sirerol Talens • Roger Sirerol Talens • Maria Elena Soler Hernández • Vicent Talens Bea • Miguel Ángel Talens Bononad • Mª Genoveva Talens Estornell • Vicent Talens Estornell • Juan José Talens Galiana • Sergi Talens Marrades • Encarna Talens Tur • Andrea Tarrasó Vercher • Antoni Vercher Manclús • Antoni Vidal Fèlix • Xavier Vidal Hernández

CENS

36

elRacรณ Infantil

37

SALUTACIÓ DEL PRESIDENT INFANTIL Amics i amigues, fallerets i falleretes, Tot arriba, i ja puc dir amb orgull que és un honor representar la Falla Cambro com a President Infantil. Poder ostentar aquest càrrec ha sigut sempre una gran il·lusió per a mi; per això primerament vull donar les gràcies a la comissió que m’ha donat la confiança. D’altra banda també voldria felicitar tots els fallers d’aquesta xicoteta falla per l’esforç que dia rere dia fan per seguir endavant i fer la festa de les falles cada dia més gran.

Encara que l’activitat fallera no para en tot l’any, és a partir d’ara quan arriben els dies més intensos i divertits, així que no dubteu a gaudir-los d’allò més.

Amics fallers, del més menut al més gran, és hora d’eixir al carrer on jugarem, cantarem, ballarem, riurem i cremarem tota la pólvora del món.

El casal estarà obert de bat a bat perquè tots junts compartim un grapat de moments i ho passem genial. En la nostra falla trobareu un muntó d’amics i de fallers que han preparat un incomptable nombre d’activitats especialment per a nosaltres, els xiquets, i allí estaré jo per acollir-vos i donar-vos la benvinguda; i juntament amb mi, Maria, la nostra Fallera Major Infantil.

I què us puc dir de Maria? Crec que tots la coneixem: és alegre, xerraire, inquieta, afectuosa i divertida; de segur que no ens avorrirem amb ella. Els dos estarem molt contents si ens acompanyeu aquestes falles. Hi Esteu preparats?

Aprofitem que els dies són més llargs i s’acosta la tebiesa de la primavera per a romandre al carrer fins que arribe la nit o més enllà.

Quina sort tenim els valencians de poder gaudir d’una festa tan gran, bonica i acollidora.

Entre tots fem més gran les falles!

Us esperem!

El President Infantil Lluís Ferrer Ijarro

38

elRacó Infantil

CENS FALLER INFANTIL Dario Álvarez Benavent • Emma Andrés Ferreres • Julia Maria Ascó Blasco • Vicent Ascó Blasco • Regina Teresa Ascó Fons • Victoria Ascó Fons • Josue Benavent Grau • Josep Blasco Juan • Joan Blasco Llinares • Aitana Brines Blasco • Josep Vicent Calvo Oltra • Julia Camarena Santosjuanes • Gema Campos García • Guillem Cantus Ijarro • Estrella Cantus Pérez • Manel Cantus Pérez • Adrià Carbó Peris • Aitana Carrió Bosch • Marc Català Jareño • Alba Chaveli Bono • Luis Chofre Armengol • Carla Climent Boscà • Aitana Corralero Felis • Asier Correoso Falquet • Jose Emilio Correoso Falquet • Lucia Cors Espí • Miquel Cremades Gutiérrez • Àlex Cremades Gutiérrez • Marc Egea Cazorla • Gerard Enguix Romero • Jaume Enguix Romero • Laura Escrihuela Femenia • Julia Escrihuela Gascon • Iris Escrihuela Martínez • Andrea Escrihuela Mollà • Manel Escrihuela Mollà • Alberto Fajardo Saines • Lluís Ferrer Ijarro • Adriana Fons Cogollos • Pau Fuster Bellver • Valeria Fuster Bellver • Maria Gallardo Magraner • Vera García Castelló • Mónica Gascón Mora • Joan Gascón Palop • Julia Gascón Palop • Sara Giner García • Joel Giner Santos-Juanes • Mar Giner Santos-Juanes • Paula Gómez Sales • Marta González Cremades • Marcos González Cremades • Guillem Grau Gimeno • David Grau Jorge • Enric Grau Jorge • Ainhoa Grau Lomas • Cristina Grau Peris • Martina Grau Peris • Andrés Gutiérrez Grau • Adrián Gutiérrez Cordero • Eric Haba Ibáñez • Iker Haba Ibáñez • Pau Ibáñez Mafé • Júlia Hernández Gascón • Pau Ibañez Mafé • Aitana Ijarro Martí • Iker Llopis Pérez • Alma Losa Martínez • Josep Losa Martínez • Iker Llopis Pérez • Maria Magraner Cucarella • Moises Magraner Cucarella • Carla Magraner Talens • Maria Magraner Talens • Àngel Martínez Corella • Guillem Martínez Pérez • Izan Martínez Pérez • Emma Mifsud Brotons • Idaira Monedero Salido • Irene Monedero Salido • Víctor Montero Corso • Daniel Ochoa Román • Júlia Pelegrí Castelló • Vera Pellicer Pons • Mireia Pérez Mifsud • Conxa Ribis Molla • Rosa Ribis Molla • Clara Ribis Mollá • Mireia Roca Castelló • Emma Rodríguez Giménez • Pau Rodríguez Climent • Guillem Salom Meló • Neus Sansaloni Martínez • Maria Santosjuanes Gimeno • Alejandra Savall Martí • Marcos Solanes Mifsud • Josep Soler Bono • Paula Sorlí López • Gemma Talens Bononad • Sergi Talens Ibáñez • Mario Talens López • Joan Talens Mifsud • Ximo Talens Mifsud • Carles Talens Ripoll • Sergi Talens Ripoll • Ivan Tormos Calzada • Vicent Tormos Calzada • Manel Valero Díaz • Guillem Vidal Gimeno • Paula Vidal Gimeno • Emma Yébenes Gómez • Mireia Yébenes Gómez

39

FALLERA MAJOR INFANTIL FALLA CAMBRO 2018 Maria Magraner Cucarella Has sentit un aldarull prop del casal i t’acostes pel carrer exuberant, mentre els jocs reclamen ganes de jugar a la gent més menudeta del voltant.

Els ninots han pres la falla i el carrer, perquè una fallereta els ho ha manat i han format el més bonic dels monuments per la màgia que algun somni ha somniat.

I al voltant de la falleta la gentada s’amalgama entre el flaire dels coets i el desig de primavera avançada.

Mentrestant la fallereta mira el cel i s’enlaira per gaudir d’una setmana envoltada per núvols de cotó-en-pèl.

40

José A. Martínez Giner

41

/ Mario Pérez

EL JARDÍ DE LES ARTS FALLA INFANTIL CAMBRO 2018

42

CRÍTICA DE LA FALLA INFANTIL Fallerets i falleretes és l’hora de començar.

Atenció, xiquets, xiquetes, al que us vaig a contar.

Aquell dia solejat el mim actuava inquiet i gaudia entusiasmat de les rialles dels nens.

Llegiu amb molta atenció, no és distraieu ni un minut, conteniu molt l’emoció que el tema és entretingut.

De sobte, dalt d’un pontet que passava sobre un llac, va observar un bonic fet que el va deixar captivat.

Solament heu de saber que aquest conte fet en vers és el més bell que s’ha fet en qualsevol univers.

Una dolça ballarina ballava amb delicadesa una dansa tendra i fina amb enorme subtilesa.

La història té molt d’amor i també grans aventures que seran tot un clamor entre totes les cultures.

El mim mirava amb amor, perquè mai havia pensat que es transmetera dolçor mentre es practica un bell art.

Entre moltes malifetes veurem fantàstics artistes que entre rialles i festes seran els protagonistes.

Amb sorpresa sorprenent el mim es va adonar que la xica estava fent un ball molt particular.

EL JARDÍ DE LES ARTS

La gentada la mirava ben sorpresa i encantada, mentre ella continuava amb la dansa inacabada.

La història va començar abans de la primavera; el sol volia escalfar i ja no tenia espera.

Un diumenge de matí, les falles s’endevinaven, i al voltant d’un bell jardí les persones s’apropaven.

Entre tota la gentada destacava enormement un mim que mai no parlava i actuava tendrament.

El mim va reaccionar i va preguntar molt inquiet, per què era tan fascinant aquell jardí xicotet.

Algú li va contestar amb aguda entonació, i el mim es va espantar en veure parlar un gos.

El jardí de les arts El gos es va preparar per fer-li l’explicació, convidant també un gat a gaudir de l’actuació.

Aquest lloc on ara estem no és més que un bonic jardí en el qual ens trobarem personatges divertits.

Al bell jardí sempre brillen per tots els llocs els artistes, i així es converteixen en els grans protagonistes.

Hi ha artistes excel·lents que han creat meravelles, amb un afany insistent perquè siguen les més belles.

El gos, molt emocionat, va aturar l’explicació, llavors el seu amic, el gat, va seguir amb emoció.

LES BELLES ARTS L’art produeix sensacions dins del nostre esperit amb un muntó d’emocions que percebem pels sentits. És per això que els artistes un dia van decidir fer esforços realistes i totes les arts unir.

43

Les Belles Arts existeixen des de ja fa molt de temps; en són set, i constitueixen, el més bonic dels invents.

Podem trobar arts majors, perquè són molt importants, s’emporten tots els honors les lloances i els encants.

Pintura, literatura, música, cinema, dansa, arquitectura i escultura són arts per a fer lloança.

Anys després van aparéixer unes belles arts menors, que van començar a créixer amb uns fins treballadors.

Les arts menors conformarien el treball d’artesania, l’olor de la perfumeria, i el gust de la gastronomia.

El gat, que era molt sensible, va sentir la llagrimeta, que de forma imprevisible li recorria la galteta.

I el mim que ja entenia què passava en el jardí, va comprendre que tenia una màgia sense fi.

Per això va decidir quedar-se tot el matí perquè volia gaudir de l’art d’aquell bell jardí.

44

LA PINTURA

MÚSICA

Caminava entusiasmat entre una gran albereda, i va veure capficat un pintor amb gens de pressa.

El mim va continuar, i de lluny podia sentir un so molt particular, i va emetre un breu sospir.

El pintor amb molta cura retocava emocionat, una bonica pintura que havia elaborat.

La música que escoltava era lenta i harmoniosa i la gent que s’acostava la ballava animosa.

En el quadre ressaltava la bellesa dels colors on el pintor expressava una imatge amb molt d’amor.

Eren xiquets i xiquetes que cantaven melodies tan belles i boniquetes que els alegraven els dies.

També hi havia un grafiter que amb pots d’esprai decorava i acabava de fer una obra que impressionava.

Aquell cor tan ordenat dalt de la font del jardí estava molt afinat, fins i tot amb un violí.

El grafiter descarat dibuixava una iguana, que decorava encantat com li donava la gana.

Eren bons i peculiars, i el mim des de dalt del pont podia veure’ls cantar sobre aquella enorme font.

La xiqueta amb la pintura li va dibuixar sense por, les ulleres que li faltaven i un enorme i bonic cor.

Prop d’ells hi havia un xiquet que donava la tabarra: tot el dia amb un xiclet i fent sonar la guitarra.

ARQUITECTURA

Entre tanta melodia cançons, balls i instruments, el mim ja no s’atrevia ni tan sols a alçar la veu.

També hi havia al jardí una excel·lent escultura, es tractava d’un David d’una enorme envergadura.

El xiquet que és escultor amb l’escarpre i la masseta retocava amb intenció per deixar-la ben noveta.

Observava hipnotitzat aquell espectacle sonor, i mai no hauria imaginat tota aquella germanor.

GASTRONOMIA

PERFUMERIA

El mim que va decidir que era hora de menjar, no sabia on acudir per començar a dinar.

Poc després d’haver dinat el mim segueix el camí, i mai no hauria imaginat allò que hi havia al jardí.

De sobte va sentir l’aroma que eixia d’un restaurant, semblava cosa de broma perquè estaven tots cantant.

Es tractava d’un alambí que s’estava escalfant, per traure un aroma tan fi que fóra tot un encant.

Els cuiners i les cuineres cantaven belles cançons, mentre ficaven les paelles entre el foc d’un vells fogons.

El mim va veure un xiquet que buscava decidit la millor flor d’un ramell per poder fer l’elixir.

Es notava que gaudien, tant si era de nit com de dia, de la tasca que exercien amb diversa gastronomia.

El perfum es crearia a partir d’aquelles flors que aquell xiquet podaria i es bullirien amb foc.

Allà va veure una imatge que el va deixar captivat un cuiner sobre un formatge molt gran i espectacular.

El perfumista encantat, com havia fet de costum, olorava extasiat l’essència del seu perfum.

Tota mena d’ingredients tenien cabuda a la cuina, sols calia ser nét i prudent si no es volia caure a la ruïna.

El mim li va demanar dues gotes a aquell artista, i així va poder provar l’aroma del perfumista.

Hi havia molts cuiners que omplin d’art el restaurant, uns cuinaven pastissets, també pizzes, pa i carn.

DANSA

Allà havia aparegut un cuiner minimalista, que per tots es ben sabut no t’ompli ni el pap ni la vista.

Aquest cuiner ofereix una truita amb xampinyons, la recepta que ofereix la cuina de la tradició.

D’aquesta manera el mim va tornar altra vegada al lloc on havia vist la ballarina estimada.

Allí mateix continuava dalt d’un magnífic joier la xiqueta que actuava delectant el món sencer.

Interpretava amb mestria un fragment del Llac dels cignes, una bella melodia d’un compositor insigne.

Aquella bella ballarina enlluerna el món sencer amb un ball que il·lumina pel seu bonic moviment.

La dansa és l’art més estètic per la seua precisió, i pels moviments tan poètics que ens enlairen la passió.

I el mim es va adonar que al seu costat relluïa una flor que arrancar per l’amor que transmetia.

Amb enorme lentitud com si fóra una actuació el mim com a gratitud li va oferir una ovació.

El mim amb tota l’estima va oferir una bella flor a aquella ballarina a qui va lliurar el cor.

La ballarina encantada com a senyal d’aprovació va ballar entusiasmada una bonica cançó.

Aquell amor tan sincer que va nàixer aquell dia el coneixerà el món sencer amb enorme simpatia.

José Antonio Martínez Giner

45

LES ARTS DE LLUÍS L’art expressa sentiments i emocions, ens serveix per a comunicar-nos i té vida pròpia; per això, encara que no ho és, sembla fàcil relacionar el nostre caràcter i allò que som amb les diferents disciplines de l’art. Anem-hi.

Lluís va nàixer inesperadament el 9 d’abril de 2005, l’esperàvem unes setmanes més tard, havia sigut un embaràs molt tranquil així que ens va sorprendre la pressa per donar-se a conéixer, pot ser que fóra un primer avís de com seria.

Fou un dissabte primaveral assolellat però molt ventós, un dia d’eixos que abelleix romandre a casa i llegir còmodament a la tebiesa del sol mentre escoltes la remor del carrer.

I, com el vent, així és Lluís, de ponent o de llevant, de mestral o de llebeig: inquiet o calmat, silenciós o sorollós, delicat o atrotinat.... inesperat, una caixa de sorpreses.

Lluís dansa al seu ritme, no és líder de res, ell no ho necessita, sempre ha sigut molt independent, encara que és gran amic dels seus amics, prompte va aprendre que l’amistat és necessària però no ha de crear dependència, per això Lluís és obert, adaptable i s’acostuma ràpidament als canvis, ell està a gust en qualsevol lloc i, si no, senzillament se’n torna.

Lluís és feliç amb els seus amics i coneguts, li agrada compartir activitats amb la resta, riure i cantussejar, també xiular melodies encara que no té un gust definit per cap tipus de música més enllà dels ritmes actuals de moda. Mai no hem aconseguit que es bolcara per cap instrument, una llàstima perquè de menut apuntava a percussionista.

El màxim exponent de l’arquitectura a hores d’ara per a Lluís és sa casa, la llar que els seus pares hem creat per a ell, la que coneix i la que gaudix. Quantes vegades hem vist les mateixes pel·lícules? Quantes partides de Monopoly hem jugat? Quantes trampes li hem consentit perquè no s’enfadara? Quants pícnics hem fet asseguts al sòl del menjador? A casa se sent protegit i sempre li ha agradat tenir-nos a prop, molt a prop. Lluís és atrevit per a moltes coses però no li agrada la solitud.

El que més li agradava de menut en anar al llit era que li llegirem contes, li agrada més escoltar que contar, és més còmode clar que sí, i no dubtava cap nit quan acabava la lectura a demanar-nos que l’abraçarem fins que es quedava dormit.

Hi havia un llibre que l’encisava: El regal de Miquel, que diu i conta la desesperació d’uns pares per a trobar el regal que més il·lusió li podia fer al seu fill. Havia de ser una cosa gran, forta, suau, dolça i calentona que el moguera d’un costat a l’altre, que el fera volar, riure i durara una eternitat. És una història molt breu però amb molt de significat per als menuts: una abraçada és el millor regal del món.

Lluís es podria semblar a una escultura humana de les milers que s’han esculpit al llarg de la història que passa desapercebuda fins que et pares a observar-la i t’adones que, més enllà de l’aparença, transmet sentiments, i és que Lluís és un ésser molt afectuós, el seu cor és més gran que l’embolcall i sempre està a punt per a fer una abraçada. Tal vegada aquell llibre el va marcar. He de dir que amb el seu físic, de menut les seues abraçades escanyaven els seus amics però era inevitable.

Lluís és tot el contrari a aquell home de llauna, personatge de El màgic d’Oz que va interpretar de menut en una obra de teatre, qui maleït per la bruixa anava a la cerca d’un cor per a tenir sensibilitat, a Lluís li sobren sentiments i és capaç d’emocionar-se amb el més insignificant dels fets, encara que dissimula bastant malament, per cert.

Lluís és com una pintura abstracta plena de colors, la bellesa de la qual està en el desordre, l’espontaneïtat, el caos... encara que, de vegades, per a una mare resulta desesperant tanta desorganització. Esperem que amb els anys aquest aspecte canvie, ell ho sap i és conscient, temps al temps.

Per adonar-nos dels nostres defectes i errades han d’ocórrer coses i Lluís encara que és fadrí per a ser un xiquet, també és molt jove per a ser tractat com a un home, així que deixem que la vida continue al seu ritme, aprofitem els bons moments que tenim junts per davant i recordem amb plaer i rialles els que ja han passat, com a pares li mostrarem els diversos camins a escollir i ell decidirà quin vol recórrer.

A hores d’ara Lluís és la imperfecta perfecció i és per això que l’estimem tal i com és.

Els teus pares

46

47

LES ARTS DE MARIA Sempre hem pensat que com millor coneixes una persona és fent una descripció del seu somriure, els cabells, fins i tot, del caràcter. Però, d’aquesta manera només tenim una imatge global, sense profunditat, deixant-nos les peculiaritats que ens fan únics. Per això volem descriure Maria comparant-la amb les set belles arts: la pintura, l’escultura, la dansa, l’arquitectura, la literatura, el cinema i la música. Tal vegada ens deixem moltes coses per dir perquè Maria és molta Maria, però com se sol dir, per algun lloc s’haurà de començar.

La pintura, ‘Blanc sobre blanc’, Malevich. Tal vegada no és una obra molt coneguda, però una vegada l’has descoberta sempre la recordes. La ressemblança amb Maria no només radica en record incurable que et queda per sempre, sinó també la senzillesa, la claredat, la honradesa i la transparència que desprén una obra tan senzilla i tan memorable. No té res a veure amb les típiques obres amb milers de colors i formes que desconcerten i no s’acaben d’entendre mai.

La dansa que definiria Maria és la jota valenciana. Tan sols el nom relaciona la característica comuna que la identifica amb Maria: valenciana; perquè Maria sent la terreta. Maria estima molt la família, i aquest fet pot aplicar-se-li tant amb les persones com amb els animals. Sols cal veure els pentinats que li fa a Lena, la seua gosseta, i les incomptables mostres d’afecte i preocupació que té per a tots.

Si d’arquitectura parlem; la Torre Eiffel. Aquesta obra es caracteritza perquè la pots veure des de qualsevol part de París. Això mateix passa amb Maria, de seguida saps quan entra en una habitació o a casa, no passa desapercebuda. No sols perquè és un tsunami amb cames sinó també perquè ompli d’alegria i diversió tots els llocs on va.

‘El vol del borinot’ Aquesta cançó ha sigut utilitzada en moltes pel·lícules o sèries per la sensació de constant moviment i frenesí. Maria és la personificació d’aquesta peça sense cap dubte, perquè mai no està quieta al mateix lloc i sempre vol saber més. Investiga, arrisca, no es conforma, avança sense por. Podríem dir que Maria i la paraula estàtic són quasi antònims.

Entrem en una de les tres últimes belles arts: la literatura. Qui no ha sentit parlar de Harry Potter, la famosa saga de llibres de màgia? Aquests llibres són gènere fantàstic, et fan creure coses que van més enllà de la nostra realitat. Maria és una somiadora sense límit, no existeix cap barrera per a ella, i si n’hi ha alguna, la trenca sense dubtar-ho. Tal vegada, es pensa que és una característica de l’edat o que no ha viscut prou per adonar-se de la realitat. Però, sense cap dubte, tots els que la coneixem estem segurs que la seua espontaneïtat, alegria i imaginació la faran arribar on ella desitge.

El teatre tal vegada es relaciona amb l’antiguitat, amb els teatre romà o grec. Però tan menuts com majors coneixeran de segur ‘Los miserables’, una obra d’aquest gènere que per l’èxit que va tindre ha sigut passada al cinema. Independentment de la versió que has vist per descomptat que la sensació en finalitzar l’obra és d’emoció, fins i tot pots arribar a l’extrem de quedar-te amb la boca oberta. Aquest sentiment és el que sent Maria per les falles, els coets, quan veu la gent al carrer, la processó... però el que millor representa ‘Los miserables’ és la nostra cara en veure Maria vestida de fallera, amb el somriure que encara destaca més amb el pentinat de fallera. Aquest any, de segur que superarà tots els anterior i sempre la recordarem com a Fallera Major infantil.

Per últim està l’escultura. Continuant amb la línia fallera que ens ha portat a escriure aquesta descripció de Maria, no podem deixar de mencionar els monuments fallers, que al cap i a la fi són una escultura feta de poliestilé. Maria és representada pel monument faller no sols com a fallera, sinó que Maria no seria ella mateixa sense la gent que l’envoltem, l’ajudem i estem per a ella. A l’igual que les falles no serien el mateix sense la pólvora, el foc o els cartells crítics. Com nosaltres tampoc no seriem iguals sense Maria, perquè és única, perquè és Maria.

La teua família

48

49

EL MÓN DE BELLA ART

Hola a totes i a tots! Jo sóc Bella, no la de Disney, a mi em diuen Bella Art. Hui estic molt trista perquè la meua vareta màgica no funciona.

Abans podia fer aparéixer un conte i els seus personatges; pintava un quadre i, gràcies a la meua vareta amb pols d’estel, qualsevol cosa cobrava vida. Ahir, tot era intentar fer-la anar i no podia.

Vaig anar a visitar el Gran Mag de les fades i em va dir que jo era Bella Art, i la meua missió era aconseguir que tots els xiquets i xiquetes saberen més de mi i de segur que la meua vareta funcionaria de nou.

Tinc una gran missió, dins d’aquest meravellós raconet: que els més menuts, i els no tan menuts, sàpiguen un poquet més sobre les belles arts. D’aquesta manera podré fer màgia de nou. Hi Esteu preparats?

50

51

Arts que tenen per objecte l'expressió de la bellesa mitjançant el color, la forma, el so, el llenguatge o el moviment.

Mirant les imatges de la página anterior, sabries endevinar de quina art es tracta en cada cas?

1. M___________________________________ 2. D___________________________________ 3. E___________________________________ 4. C___________________________________ 5. L___________________________________ 6. A___________________________________ 7. P___________________________________

52

Què sabem de les Belles Arts? Els nostres menuts responen.

53

Estos xiquets són els més menudets de casa, de segur que ja han escoltat alguna cançoneta o hauran sentit algun conte de l’àvia, veritat? i estic convençuda que tots ells seran uns grans artistes, que pintaran dibuixos molt bonics, cantaran cançons molt boniques, faran unes fotografies precioses i que els agrada anar al teatre o al cinema.

1 PÀGINA DE FOTOS DE XIQUES ACABATS DE NÀIXER

54

Els fallerets i les falleretes són uns xicotets grans artistes, estic molt emocionada! Estos artistes saben fer moltíssimes coses. Pinten, fan figures amb

plastilina, toquen amb els músics de la falla, i el que més m’agrada saber és que els apassionen els contes!

1 PÀGINA DE COLLAGE RACÓ INFANTIL

55

Ja sé que heu mirat les imatges abans de llegir-­‐me! Sí, ho sabia. I eixa era la meua intenció. De segur que coneixeu estes obres d’art però, si encara no les havíeu vist mai, mireu-­‐les perquè quan sigueu més majors de segur que apreneu molt d’aquestes i dels seus pintors.

Per cert, us agrada pintar?

La pintura és l’art que es representa en una superfície plana, el pintor expressa tot allò que sent mesclant colors i fent formes molt diverses, poden ser retrats, paisatges...

Moltes coses! Crec que la meua vareta ja comença a funcionar, així que anem a fer màgia! Busca colors i pintem!

Necessitaràs un mòbil o una tauleta tàctil. Segueix les meues indicacions, ja veuràs!

PRIMERAMENT, DESCARREGA L’APLICACIÓ QUIVER I, SEGUEIX ELS PASSOS.

56

1) FES CLIC SOBRE LA PAPALLONA 2) ENFOCA EL DIBUIX BÉ DES DE LA CÀMERA. 3) ET DEMANARÀ QUE DESCARREGUES EL CONTINGUT O ARXIU.

4) ENFOCA EL DIBUIX FINS QUE ISCA EN BLAU.

5) JA POTS ENCENDRE ELS FOCS ARTIFICIALS!

Quiver és una aplicació sorprenent, perquè traspassa la barrera entre el món virtual i real. Prepara't perquè l'App que et presentem és molt divertida!

PINTA els coets i escriu allò que vulgues dins del quadre.

Per veure l'efecte de realitat augmentada hem de descarregar l'App de Quiver de l'App Store o Google Play, això depén del teu dispositiu.

Amb l'App oberta hauràs d’enfocar el dibuix DE L’ESQUERRE, el que acabem de pintar. L'aplicació reconeixerà de quin dibuix es tracta i et demanarà que descàrregueu el complement per poder veure l'efecte de la realitat augmentada.

Una vegada que has descarregat l'arxiu enfoca amb la càmera de la tauleta tàctil el dibuix. Espera uns instants fins que enfoque correctament i reconega el dibuix. Per últim i, com per art de màgia, a la pantalla podràs veure una versió en 3D i amb moviment del dibuix que acabes de pintar en el paper

57

LLUM

Llum observava la falleta hores i hores, recordava com els seus pares li parlaven de

les belles arts, son pare era un gran músic i ella volia seguir els seus passos, n’era el

referent. Tot i que els xiquets jugaven al voltant del casal, tiraven coets i no paraven de

Que contenta estic! La meua vareta funciona de nou!

cridar-la, ella seguia immòbil, davant de la falla i mirant el cel.

Ningú més estava al seu voltant, només ella observava aquelles fades que

Així que abans d’acomiadar-­‐me de vosaltres, com ja he vist que sabeu bé de què parlem quan diem Belles Arts, us deixe amb un conte molt bonic, d’eixos que m’agraden a mi.

envoltaven les belles arts, art i màgia. Els sospirs de la xiqueta somniadora ja no tenien cap il·lusió ni alegria, no era una xiqueta feliç com la resta. De sobte, i sense que la xiqueta poguera tenir cap reacció, un núvol va parar damunt de la falleta, aquell núvol tenia tots els colors que podia imaginar, i una veu dolça deia: -Llum. Llum, mira’m que sóc ací dalt.

Bones falles!

-Què?

-Sí, mira’m, mira cap ací dalt.

Els ulls de la xiqueta eren dos taronges que ni parpellejaven, la boca no podia articular cap mot ja que estava al·lucinada amb allò que tenia davant: un núvol que li parlava.

-Qui eres? Què vols? Açò quina classe de broma és?

-Escolta’m... Vaig a fer que un dels teus somnis es faça realitat, mira’m i dis-me

58

que és allò que més desitges.

La xiqueta va veure la cara més bonica que mai havia somniat: era una fada!

-Vull tornar a passar un dia a la platja, aquell dia meravellós en què els meus pares feien un castell d’arena amb mi, i no paraven de riure al meu costat, i...

El núvol va desaparèixer i amb aquest també la xiqueta. En obrir els ulls Llum estava amb els seus pares, no podia creure allò que estava vivint amb ells. Va tornar a reviure el millor dia de la seua vida. En un obrir i tancar d’ulls i, com si d’un huracà es tractara, va aterrar al mateix punt on estava. Va mirar a un costat i a l’altre i no parava de cridar els xiquets per contar-los el que li havia ocorregut. La seua millor amiga l’escoltava, pensava que era un conte que acabava d’improvisar i no parava de riure’s.

Llum va començar a córrer carreró amunt fins que va arribar ca de l’àvia.

-Àvia, àvia, vine! Necessite contar-te el que m’ha passat.

-Però Llum, saps que no m’agrada que entres a casa d’eixes maneres.

-Àvia, he estat amb els pares, de veritat, t’ho jure. Ha aparegut un núvol de color rosa. Àvia, és cert, t’ho jure!

L’àvia tenia els ulls plens de llàgrimes, i no podia parar de plorar.

-Llum, saps que això no és cert, i saps que mai no podrà passar. Hui fa un any que no estan amb nosaltres i eixes històries teues em fan sentir un gran pesar filla meua. Són històries de fades i contes sense trellat!

-Àvia m’has d’escoltar, estàvem a la platja de nou, abans de l’accident, ells dos i jo. Els tres. La mare em deia que havia de cuidar molt de tu, que estaves fent-te majoreta i que et...

-Prou Llum, ja està bé la cosa!

La xiqueta va traure un anell de la butxaca i l’àvia es va quedar de pedra.

-Tu? Això? Eixe anell d’on l’has tret?

-Àvia intentava dir-te que la mare em deia que cuidara de tu i que et donara l’anell que li vas posar a la seua butxaca abans de partir. Deia que ens protegiria a les dos i que així sempre estaria amb nosaltres.

Des d’eixe dia Llum sempre busca al cel eixe núvol tan especial.

Lara Romero. 59

TEXTOS A PART

60

ARQUITECTURA. UN DESTÍ INESPERAT ARQUITECTURA FALLERA. COM ES CONSTRUEIX UNA MENTIDA ARTESANIA. LA UTILITAT DE L’ART... L’ARTESANIA. ARTESANIA FALLERA. EIXES MANS CINE. LA NEGRA EVOLUCIÓ CINE FALLER. VIDES DANSA. UNA VIDA DEDICADA AL BALL DANSA FALLERA. CAMÍ DE LA MASCLETÀ ESCULTURA. AFORTUNATS EN EL TEMPS ESCULTURA FALLERA. MIRADES GASTRONOMIA. LA DIETA MEDITERRÀNIA GASTRONOMIA FALLERA. TRADICIONS LITERATURA. ELS AMANTS LITERATURA FALLERA. SUNSION MÚSICA. L’OCÀS DE LA MELODIA MUSICA DE FALLES. CRÒNICA D’UN SAXOFONISTA FALLER PERFUMERIA. CARTES D’ESSÈNCIA AL MEUA AMOR PERFUMERIA FALLERA. L’ESCLAT PINTURA. AMORS PINTATS DE GUERRA PINTURA FALLERA. ELLA

Art és expressió dels sentiments, mil formes d’escoltar l’ànima.

orquestrades per melodies que bateguen al nostre cor encadenen música i dansa, el cos s’envolta de sensacions i entusiasme que ens arrosseguen cap al moviment, senzillament balla. Deixa´t portar per les onades harmòniques que esdevenen bressol de sentiments.

Fer visible els pensaments, crear un món paral·lel a la natura, això és art.

Llibertat per imaginar, imaginació per crear, creació sobrenatural, això és art.

Trencar miralls, donar noves formes a la realitat, obrir el cor, això és art.

Pinzellades lliures de color s’enlairen sobre el llenç, enllaçades i abraçades. Esquitxades de l’arc de Sant Martí composen un mosaic hipnòtic, un paradís per als ulls, que amb lleugeres petjades de pinzell esdevenen formes, un ventall de dibuixos i imatges, la pintura és poesia muda.

Però si el cor t’ho demana, esculpeix, llima, cisella el teu somni i fixa’l al bloc, permet que la llum jugue amb les formes i conqueriràs l’ésser, faràs escultura.

I alçaràs les formes fins a l’infinit i t’acolliràs al seu ventre i el convertiràs en una llar i amb l’arquitectura cercaràs el que és impossible, l’equilibri de la desraó.

Sentiments expressats sobre un full en blanc, paraules que no saben romandre en silenci, imatges convertides en símbols que encadenats conformen poesia, literatura és la vida i la mort. Les històries ixen a escena.

Cinema, expressió de llibertat.

Sentiments que ens sacsegen l’ànima i, com a l’amor, la tendresa esdevé força que ens envaeix el cor, tot passió.

Art i passió.

Passió per l’art, algaravia d’emocions, festival d’art: les falles. Amalgama de cadascuna de les més velles arts, aquelles arts ancestrals tan belles que bateguen en forma de cadafal, en forma d’esclat de sensacions, en forma d’ànima valenciana.

Subtils i delicats moviments combinats amb fermes i rítmiques passes 61

/ Yuriy Nevirkovets

ARQUITECTURA

Art de projectar i construir edificis i obres similars

UN DESTÍ INESPERAT Després de sis mesos de dur treball, esforç i, sobretot, molta il·lusió, els alumnes de 2n de Batxillerat d’un institut de Belles Arts de Rivne (Ucraïna) per fi havien fet el seu somni realitat, havien arreplegat els diners necessaris per a poder realitzar el viatge de fi de curs. No seria un viatge qualsevol, després de diversos debats entre els alumnes i desenes de destinacions proposades per a poder-hi anar, entre les quals estaven Florència, Tokyo, París, Atenes, Barcelona, Shangai o Nova York. L’elecció fou la ciutat de València per dènou vots a favor i tres en contra. La ciutat elegida ho va ser gràcies al fet que molts dels alumnes preferien la ciutat llevantina pel clima i, sobretot, perquè el viatge es faria per març i coincidiria amb les Falles, una festa totalment desconeguda per a ells però que tots tenien molta curiositat de conèixer.

Anya fou una de les que votaren en contra, no li agradava València, ni la festa, ni el soroll, ni qualsevol tipus d’actes que implicaven aglomeracions de milers de persones. Anya era una xica diferent dels seus companys, una xica que sempre buscava el silenci i la tranquil·litat de la soledat per a poder realitzar els seus dibuixos sense que ningú no la molestara.

“16 de Març, Aeroport de Manises” Després de més de quatre hores d’un llarg vol Anya i els seus companys van arribar a l’aeroport. Eren les dues de la matinada i es van dirigir a l’hotel on passarien els pròxims quatre dies. Anya va preferir agafar un taxi perquè volia arribar més ràpid a l’hotel i evitar així el guirigall que feien els seus companys. El taxi es va aturar davant seu i en va eixir un home major que la va ajudar a carregar les maletes, s’hi va seure i van emprendre la marxa. L’home li començà a parlar però Anya no l’entenia, ella sols parlava rus i un poc d’anglès, no sabia gens de valencià. Per sort l’home parlava una mica d’anglès i, en veure que era una estrangera, va aprofitar per a fer de guia turístic durant el viatge. Mentre l’home li explicava les històries de cada carrer, edifici o monument, Anya romania en silenci contemplant amb els ulls plens de lluernes els carrers enllumenats i, tot seguit, se li van omplir de colors pel reflex dels enormes monuments fallers que hi estaven muntant. Era el dia de la Plantà. Un dia important per a qualsevol faller. Anya es va quedar bocabadada per tota aquesta combinació de llums i colors, sols portava mitja hora a la ciutat i, a poc a poc, se’n penedia d’haver votat en contra de València feia uns mesos. El taxi es va aturar i Anya es va despertar del que pareixia un somni. En va baixar i es va dirigir a l’hotel plena d’emocions.

Després de descansar una llarga estona, Anya baixà al saló de l’hotel on estaven reunits els seus companys. En aquell moment tots bramaven i discutien, estaven debatent quin lloc anaven a visitar i quin els pareixia més bonic. Hi havia proposicions diverses i variades com les Torres de Quart, l’Almudín, la Llotja de la Seda, el Mercat Central, la Catedral de València, Palau Marqués de dues Aigües, la Ciutat de les Arts i les Ciències o Veles e Vents de l’America’s Cup. Un dels aspectes que caracteritza València és l’ampla varietat d’arquitectura, de diferents segles i estils arquitectònics. Un barrejat d’arts: gòtic, romànic, renaixentista, contemporani, etc.

Finalment es va decidir fer-ho de la manera més divertida possible, que l’atzar triara el destí de cadascú, es va fer un sorteig amb tot els llocs possibles i que cadascú agafara un paperet. Anya fou de les últimes, extragué el paperet, l’obrí i hi posava “Ciutat de les Arts i les Ciències”. En concloure el sorteig i després de saber les respectives destinacions, tots prepararen motxilles per emprendre l’aventura, amb les pertinents càmeres de fotos, llibretes, material de dibuix, però tot això sense oblidar-se la guia de castellà, tal volta el menys important de tot allò que hi portaven. Anya baixà al carrer, cridà un taxi i posà rumb a la seua destinació.

Quan va arribar a la Ciutat de les Arts, no entenia res, tot era molt confós. Formes abstractes, combinacions de línies rectes, corbes i pilars impossibles. Per a ella tot això li 62

pareixia un caos, un caos futurista sense cap sentit, era una cosa que mai no havia vist. Després d’estar una bona estona observant tots els edificis més detingudament, realitzar les respectives fotografies i algun que altre dibuix, la seua atenció es centrà en un d’aquells edificis: l’Hemisfèric. Es va quedar bocabadada, mentre l’examinava amb la vista. D’entre tots els edificis aquest li va parèixer el més bonic. Era el més simple, però a ella li transferia tranquil·litat, encara que això semblara absurd, se’n va sentir identificada.

Anya va pegar una ullada al seu voltant i hi va observar un xic que estava assegut en una vorera que envoltava un xicotet llac artificial. Es va apropar a ell i va veure que estava realitzant una foto amb el mòbil.

Ella tota poregosa i tímida li preguntà en anglès.

-¿Per què fas una foto a una cosa tan horrible?

- Horrible? El que és horrible és la manera com menteixes. Has estat mitja hora mirant l’edifici embovada.

Em diuen Jordi. Sóc un estudiant de Belles Arts d’ací, de València. I tu?

Allí estaven. Els dos, que s’acabaven de conèixer, asseguts un al costat de l’altre, rient, compartint experiències, comentant tot allò que els apassionava: l’art. Una cosa tan simple feta d’acer i cristall, havia aconseguit que dues persones acabaren relacionant-se.

A poc a poc hi començava a enfosquir, ja era el moment d’anar-se’n. Anya estava segura que volia tornar a veure a Jordi, es va sentir identificada amb ell, eren com dues gotes d’aigua, idèntiques, perdudes en aquell llac d’aquella ciutat futurista.

A l’endemà es van tornar a veure, al mateix lloc i a la mateixa hora, però aquesta vegada fou diferent, en lloc de fer la foto a l’edifici es van fer la foto ells, junts. D’aquesta manera podrien tenir un bell record d’aquell moment. Van recórrer tot València. La va portar a veure la seua primera mascletà i després la va convidar al casal de la seua falla a dinar, ja que Jordi era faller d’una petita falla del centre. Anya estava gaudint de les falles, no sols per tot allò que anava descobrint de València sinó també pel fet d’estar amb aquella persona que per a ella havia arribat a ser important.

“19 de Març, Nit del Foc” A poques hores de l’eixida de l’avió de tornada, Anya i Jordi estaven junts, asseguts, preparats per a veure el castell.

-Jordi, no hi vull tornar, estic molt a gust ací amb tu. Estic enamorada de València, estic enamorada de les Falles, estic enamorada de tu.

Una vegada va dir aquestes paraules Jordi l’agafà de la mà, la va mirar al ulls i la va besar.

Acte seguit, el castell va començar.

Yuriy Nevirkovets 63

/ Toni Álvarez Casanova

ARQUITECTURA FALLERA COM ES CONSTRUEIX UNA MENTIDA La pols que s'acumulava als trofeus que guardava a la vitrina del seu taller feia evident el temps que havia transcorregut des de l'ultima volta que li va traure llustre a tan preat tresor. Hi va haver un temps en què els primers premis de les seccions més importants dels municipis valencians on se celebren les falles portaven el seu nom.

La seua llegenda d'artista faller creixia al mateix temps que ho feia el seu ego i, per què no dir-ho, el preu de les falles que feia. Manava fer una rèplica de cada banderí que rebien les falles en les quals plantava per penjar-la al taller ubicat en un poble de la perifèria de València. Li agradava dir que eren com la seua carta de presentació per a aquells que volien contractar-lo, sempre i quan, això sí, pogueren pagar-li. La veritat és que el que més satisfacció li feia era vore cada dia els premis que guanyava.

Fins a tres vegades havia hagut de canviar de nau, ja que se li anava quedant menuda a causa del gran volum de feina que tenia i també a l’espectacularitat dels monuments que construïa. La veritat és que va arribar a fer falles que no s'havien vist mai a la Comunitat Valenciana. Sabia utilitzar la paleta de colors com no ningú, però, a més, havia sabut crear un estil propi que feia fàcil identificar els dissenys firmats per ell només de fer-li una ullada.

Qui el coneixia explicava que amb el pas del temps havia canviat el caràcter. Va coincidir, explicaven, amb el moment en què van començar a arribar-li els premis i la fama. Fins i tot els col·laboradors més directes van anar deixant-lo perquè asseguraven que resultava insostenible treballar al seu costat.

Durant els últims anys, de fet, ningú coneixia la gent que formava el seu equip. No els veien entrar ni eixir del taller, però allí dins, sens dubte, es treballava frenèticament durant tot el dia, ja que el soroll era constant. La porta mai s'obria i els representants de les falles que el contractaven, quan anaven a vore l'estat del monument explicaven que sempre estava sòl.

Eixe secretisme va fer que els que havien sigut els seus treballadors més fidels acabaren deixant-lo. Expliquen que després del primer premi que va aconseguir va començar a canviar els hàbits al taller. Solament donava ordres i als treballadors simplement els deixava fer peces més menudes i falles que no aspiraven a la victòria. Va coincidir amb el primer canvi de nau. En va buscar una de més gran per instal·lar un mur separador. A l'espai contigu on estaven els seus empleats era on s'elaboraven els monuments de primers premis i on se suposava que només treballava ell. Ningú hi podia accedir, solament sabien que quan ells arribaven, de matí, al costat ja s'estaven treballant i quan se n'anaven, hi seguien.

La fama li va arribar quan portava alguns anys plantant pels municipis valencians. Els inicis van ser durs. Si bé és cert que les seues falles sempre havien obtingut premis de la meitat cap amunt, els primers es van resistir durant molt de temps.

La primera victòria que va aconseguir va causar gran sensació, ja que ningú s'esperava que un artista que fins ara no havia tingut nom creara el monument que aquell any va lluir en una falla d'Alzira. Pareixia com si durant tant de temps haguera estat perfeccionant la tècnica en aquell taller contigu fins aconseguir la perfecció, perquè això era, per a molts, el que estaven veient aquell any: la perfecció.

Els més propers a ell no entenien eixe canvi, sabien que alguna cosa estava passant. Deien que era molt bona persona però molt desorganitzat per a la feina i que hi havia vegades que necessitava fer i desfer una estructura perquè era incapaç d'encertar les mesures i la forma de clavar els llistons de fusta per tal que aguantara el pes del monument. Era bo pintant, també esculpint, però quasi mai encertava amb l'estructura. De fet, algun any va tenir disgustos perquè, una vegada al carrer, les peces no li acoblaven o havia de reforçar, amb l'ajuda dels mateixos fallers de la comissió, la part central per tal que no caiguera a terra.

64

65

Ningú sap encara com, va aconseguir millorar la tècnica, es va convertir en un autèntic arquitecte de falles, capaç d'elaborar monuments robustos i amb una estructura única, que només ell sabia aconseguir. Tot això havia passat en el temps de reclusió a la part inviolable del nou taller, al lloc on només ell podia entrar.

Les restes d'aquella estructura que ara veia des de la part superior de la nau, on tenia l'oficina, li recordaven el que havia sigut. Aquell munt de fustes mal entrellaçades era el que quedava de l'intent que va fer per salvar el seu nom i la dignitat i també per no deixar sense falles una prestigiosa comissió de més de sis-cents membres que aquell any celebrava el cinquanta aniversari.

No havia sigut capaç ni de fer la part central, ja que quan començava a treballar sobre l'estructura, esta no suportava el pes i es trencava. Quan va aconseguir muntar alguna cosa es va vore incapaç, fins i tot, de començar a treballar el suro, ni de pegar una pinzellada. El seu personatge havia acabat per menjar-se el vertader artista faller que era i la realitat li va tornar a recordar que mai havia somiat a ser d'especial.

La caiguda de l’artista ni tan sols va ser lenta, sinó de la nit al matí, d'eixes que diuen que solen ser més doloroses. El taller solament s'il·luminava ara pels rajos de sol que entraven des del sostre de plàstic opac que havia instal·lat uns anys enrere. Suficientment transparent per tal que poguera entrar la llum natural però suficientment opac perquè ningú poguera vore el que hi estava passant. Ara ni tan sols engegava els llums de LED que havia manat instal·lar. Ningú treballava des de feia mesos a la nau, ara pràcticament fantasma i plena de restes del que havia de ser un monument i de la seua vida.

Moisés, un periodista que tractava temes fallers al mitjà on treballava, feia temps que buscava respostes al misteri de l'artista més premiat de l'última dècada. Des de quasi el primer monument que va ser premiat en secció especial, s'havia entossudit a descobrir quin era el motiu pel qual un artista que sempre havia sigut un més, havia aconseguit evolucionar d'eixa forma. Durant els primers anys li ho va preguntar en les desenes d'entrevistes que li va fer amb motiu dels seus guardons, però sempre parlava d'un procés interior de reflexió i formació que l’havia ajudat a vore el món des d'una altra perspectiva que es plasmava als seus dissenys. Al seu aïllament responia que, per culpa d’eixa recerca interior, havia descobert que la soledat l'ajudava a no distorsionar la nova visió de la realitat que ell tenia i que plasmava a les falles.

En un article al diari, uns anys després, Hèctor explicava que totes aquelles paraules li sonaven a màrqueting pur i dur i que seguia pensant que darrere de tot el seu estel amagava alguna cosa que no volia reconéixer. Les xarxes socials van clamar contra el periodista pel que havia escrit i l'acusaven d'anar en contra seua i voler buscar-li draps bruts per tal d'afonar-lo i ajudar a promocionar un altre artista jove del que sempre parlava bé al diari i que competia directament amb aquell a qui tots admiraven. En eixos moments ja havia deixat de concedir entrevistes, no només a Moisés, sinó a qualsevol mitjà de comunicació.

A poc a poc, l'artista va anar desapareixent de la vida pública i pràcticament solament el veien aquells que el contractaven.

Una quants mesos després Moisés va començar a escriure al seu blog tot el que havia pogut esbrinar sobre l'artista faller més important dels últims temps i la veritat d'eixa recerca interior.

Hi explicava que havia descobert que no era el mateix artista qui feia els monuments. Hi aportava un munt de proves, documentació i fotografies que en corroboraven la història.

Al principi, allò va causar escepticisme. L'artista tenia tants seguidors que quasi ningú va donar veracitat al que contava el periodista. A més, el fet que no es publicara en un mitjà, sinó en un blog, va fer que molts pensaren que es tractava d'una venjança per les diferències que el periodista i l'artista havien mantingut. El gremi, de fet, recolzava l'artista faller.

La història, com és lògic, va acabar arribant als mitjans de comunicació. Desenes de periodistes van acudir fins la porta del taller per tal de conéixer l’opinió del mateix artista.

Només el seu advocat es va acostar a parlar uns segons als informadors, assenyalant que eren moments molt difícils per a l'artista, que es trobava en plena producció de les falles de l'any següent.

Tot va esclatar quan el president d'una falla que l'havia contractat va eixir públicament a dir que en els últims mesos havia tractat de contactar amb ell per tal de vore el monument i que mai l'havia rebut. Això, juntament amb les dades que va anar publicant el periodista, va acabar per sembrar molts dubtes sobre la seua figura.

A les xarxes van començar a sorgir els extreballadors que contaven que de la nau no entrava ni eixia mai ningú però que dins es treballava. Tant de secretisme es va convertir 66

en una pressió insostenible per al professional, que es va enfonsar i, mitjançant un comunicat gravat i pujat a les xarxes socials, va explicar tota la veritat. Aquesta notícia corroborava, fil per randa, tot el que havia publicat el periodista al seu blog.

Feia anys havia contactat amb ell un prestigiós arquitecte asiàtic que li va explicar que havia estat seguint la seua feina i la d'altres artistes fallers perquè portava temps interessant-se pel treball artesà que es feia amb les falles. La seua llarga trajectòria l'havia fet experimentar amb totes les rames de l'arquitectura, des de la casa menuda fins a grans edificis, arribant, fins i tot, a dissenyar ciutats senceres. Tot això li havia fet guanyar molts diners i deia que necessitava reptes nous a la vida per tractar de seguir motivat a la feina. Les falles l'havien atret des d'una vegada que va llegir un article sobre els monuments a la premsa del seu país amb motiu d'un viatge d'un grup de compatriotes a València per tal de conéixer la festa.

Es va documentar i va practicar alguns dissenys a les seues instal·lacions, arribant a fer monuments que perfectament haurien pogut competir a la secció especial de València. Una vegada va assolir la tècnica, va formar un grup de gent interessada en l'art i va ser aleshores quan va contactar amb un artesà faller per tal de proposar-li construir falles per a ell. Però no es conformava a dissenyar-les, es volia traslladar a València i participar en el procés d’elaboració amb el seu equip.

Guardians, com són habitualment els artistes, de la tradició, en un principi no li va fer gràcia la proposta. A l'any següent, com havia ocorregut tantes altres vegades, cap dels seus monuments va competir per la victòria. Que no era un artista de primer nivell era un fet que tenia assumit des de feia molt de temps. Esta vegada, en canvi, havia sigut diferent. Un jove artesà emergent havia sigut l'autèntica sorpresa de la secció especial de diverses ciutats valencianes on les falles tenen certa importància com Alzira o Sagunt, a més d'haver aconseguit bons llocs en monuments infantils a València. Era una persona que havia estat treballant per a ell durant uns anys i això el va fer reflexionar.

L'arquitecte asiàtic li havia mostrat el seu treball amb falles i la veritat és que ell sabia que mai podria arribar a fer falles d’eixa qualitat a pesar que havien sigut dissenyades i executades per algú que mai havia fet falles. Va ser així com finalment l’artista va acceptar la proposta. Cadascú d'ells va posar una condició. L'arquitecte i empresari volia treballar amb l'equip que havia format i l'artesà va demanar mantenir la mútua col·laboració en secret i seguir signant les falles.

Encara ningú sap en quines condicions es treballava en aquell taller alternatiu, tampoc es coneix amb certesa com el periodista va descobrir tota la veritat per traure-la a la llum. Les males llengües parlen que aquell equip de gent va acabar deixant-lo perquè l'arquitecte asiàtic, com havia fet tantes altres vegades, una vegada aconseguit l'èxit va abandonar el projecte i es va embarcar en una nova aventura. Sembla que quan ho va comunicar a l'artista, este es va negar a abandonar la relació remetent al contracte que els unia.

Conten que l'empresari, coneixedor de la mala relació entre l'artista i Moisés, va contactar amb el periodista per vendre-li una història que l'artesà no va poder més que confirmar fil per randa. També hi ha males llengües diuen que l'informador es va emportar una bona suma de diners.

Toni Álvarez Casanova

67

/ Jaume Talens

ARTESANIA

Producció d'obres decoratives o amb pretensions artístiques fetes a mà i amb repetició de peces.

LA UTILITAT DE L’ART... L’ARTESANIA

A casa d’un escultor de Mislata molt conegut a València (actualment amb dos monuments batejats popularment: la Pantera Rosa i el Parotet) estàvem Pedro Rosado, Antoni P. Canet, i un servidor; parlàrem de la utilitat de l’art. En aquell moment isqué el nom de José Gimeno Martínez, que amb tan sols dènou anys estigué com a ceramista a càrrec de la famosa fàbrica de “La Rosa” de Manises. Becat pel govern l’any 1925, es va dedicar a estudiar i participar a l’Exposició Internacional a París, coneguda com al naixement de l’art “decó” (com ara diríem el “vintage”). Recorde com Miquel Navarro va comentar el canvi d’estil de José Gimeno en tornar de París, i el va adaptar a la nova necessitat decorativa que marcaven els nous espais retros, mitjançant els quals es canviaven les tècniques ceramistes més artesanals, més primàries, més populars del segle XIV i XV, de l’esplendor de la societat valenciana.

Parlàrem de la diferència entre un artesà ceramista i un escultor que no és considerat artesà. L’explicació fou ràpida i taxativa: artesà és la persona que produeix obres decoratives o amb pretensions artístiques fetes a mà i amb repetició de peces. Repetició. Alguns oficis que són considerats artesans són aquests: la ceràmica, la forja del ferro, el repussat de l’aram, la vidrieria (el vidre bufat), la fusteria (la fusta tallada), entre d’altres... Es tracta normalment de peces repetides a partir d’un model únic, i si són adaptacions del que s’ha fet al voltant geogràfic o temporal de l’artesà s’anomena art popular o artesania popular. Tothom en coneix, qui més els nostres artistes fallers, que a partir de l’art popular van fent variacions decoratives funcionals per a una festa tan nostra com les Falles. És important considerar l’artesania com a l’obra feta per una persona o algunes persones però amb maquinària molt simple, si la maquinària és més complexa i sofisticada estem parlant de la indústria. El gran problema que avui sofreix l’artesania és l’afany exclusiu del benefici a causa de la fabricació de productes anomenats “típics” de les comarques turístiques, cert és que el preu determina si són artesania o indústria, o bé el fet de donar-li la volta i llegir: “made in Xina”.

A la ment em vingué el començament del llibre del Capital de Carlos Marx, quan parla de les copes que pot fer un artesà, tres al dia, i la seua venda per poder viure. Deia que o tenia les copes artesanes o tenia els diners, però era amo de la seua producció. No com qui treballa per a un industrial que pot fer-ne trenta al dia. Se’n va a casa sense diners i sense producte; sols cobra a final de mes, diria jo ara.

Però seguint aquest fil hem d’arribar a parlar d’art. L’artesania és art, repetitiu, però art. Ho explica molt bé, Arnold Hausser, qualsevol art està connectat, tot gira al voltant de les modes del moment.

Continue amb un altre pensador marxista com Hausser, Giulio Carlo Argán, alcalde de Roma, i un teòric de la transició entre el realisme, artesà, i l’abstracció, l’artista.

Parlem de la utilitat de l’art. Parlem de l’art que té o deixa de tindre aquesta preciosa o no fotografia. Eixa ceràmica que explota, que descontextualitza, que com dirà després Jacques Derrida, deconstruïda, la deconstrucció i l’ocupació del buit: deconstrucció i buit.

Utilitat. Quan una persona paleolítica recol·lectora bevia aigua ho feia amb el buit de les mans, no amb les mans. Oi? El buit és molt útil, d’ací la invenció del got, i instruments per a omplir l’aigua, per a omplir-se han d’estar-ne buits. Era més important, més útil el buit que la decoració. Com diria Edgar Suchodolski: primer la ciència va donar l’oportunitat de poder modelar amb fang i que aguantara dret, després la tecnologia va oferir l’opció d’aplicar la utilitat a l’invent, i finalment l’art el va fer diferent: únic a la croma visual de les persones.

68

La fotografia per a un mortal admirador de l’expressionisme és el moment del clímax màxim en trencar la utilitat de l’art, fer tants bocins en sentit de collage valencià, el mosaic, per a omplir amb tots els forats que puga l’espai buit explosiu. Ben segur que el millor ceramista valencià, de Manises, quasi res, José Gimeno, va sentir el fet d’haver de trencar algunes peces úniques durant les seues investigacions, en les seues sales secretes de treball o en netejar a casa alguna gerra única.

Però el fotògraf ha volgut que eixe moment que tant ens ha marcat quede imprès per recuperar-lo en qualsevol moment amb el nostre esguard sensible, emotiu, sensual. Sí, ja sé que és recuperar una sensació única, però tothom té residus cognitius d’haver trencat quelcom involuntàriament. Amb açò juga el fotògraf, en recordar el seu moment i unir-lo al nostre: sensació pura. Un fet voluntari deconstructiu, tan conegut en les voladures arquitectòniques... pum!!

Aprofitant la història de l’art, René Magritte, ja ho va plantejar quan trencà en un dels seues famosos quadres un cristall de finestra, i com reflectien els bocins les parts desunides del paisatge.

Estàvem dins del camp del surrealisme. Però és en part l’escultura surrealista qui comença a jugar entre el ple i el buit amb el nostre Pere Calders i el seu mòbil: Peix de 1940.

Hem d’acabar el text, que no la contemplació de la fotografia amb la qual explotem la utilitat de la ceràmica perquè els fragments deconstruïts, com un mosaic en moviment, ocupen tot l’espai buit del marc enquadrat amb el soroll de l’explosió i el record expressiu d’haver fet aquest acte algunes vegades involuntàriament, cosa que ha intentat demostrar l’artista provocatiu de la presa. Que aquest siga un homenatge a José Gimeno. Gràcies artesans.

Jaume Talens

69

/ Encar Talens Tur

ARTESANIA FALLERA EIXES MANS Asseguda a l’incòmode escó del porxo de casa meua, contemplava encisada les amoroses mans d’una mare. Eixes mans s’esmeraven a engalanar amb la valuosa joia, de perles i or rosat, el delicat cos de la seua filla, que començava a viure un somni esperat amb ànsia i merescudament aconseguit: ser Fallera Major de la seua estimada falla.

Eixes mans que tenen els defectes que produeix el treball de tota una vida i el pas dels anys, anhelen oferir protecció i amor. No obliden en cap moment que estan a punt d’acaronar una de les majors empreses de la seua vida: acompanyar sempre la seua filla perquè aquesta visca un regnat paregut al cel, sense entrebancs, sense tempestes afegides ni accidents provocats. L’ama d’eixes mans treballarà fins l’extenuació i seran la millor eina per aconseguir la felicitat de la seua nena.

Trobaran forces i esperança en cada batalla. Valoraran cada somriure als llavis de la seua xiqueta i seran el vehicle que l’ensenyarà a reflexionar, en cas d’aparéixer alguna ombra de tristor en eixe bell rostre de dona fallera que ha anat creixent al si de la seua llar. Aprendran en cada moment, si encara això és possible, el significat de ser mare. Ella és una campiona commemorant els èxits dels seus fills; així com també ho és compartint les seues penes i aprenent de debò dels fracassos propis i aliens, sempre.

Eixes mans que s’entrellacen amb les joves i fines mans d’una Fallera Major, representen l’alegria de viure, la saviesa de l’experiència, la intrepidesa davant de qualsevol repte.

Abracen la vida amb ímpetu, malgrat els desafiaments que aquesta imposa en els períodes de crisi o les incomprensions diàries. Són mans conqueridores d’èxits i que allunyen problemes, que serien capaces de travessar l’ànima de les persones per a donar-los tranquil·litat, pau i benestar. Són mans de mare. Són mans de mare de Fallera Major.

Eixes mans, junt a les mans de la seua filla, no tindran mai por d’expressar els propis sentiments ni de donar amor. Demostraran sempre sensibilitat davant de les coses boniques i seran creadores de bellesa. Tenen la capacitat de fer feliç tothom i de dir t’estime, així com ací em tens per al que necessites de mi. Són primavera, són falles, són festa, color, harmonia i poesia.

Eixes mans que ja no són joves ni boniques: com de precioses són eixes mans!

La riquesa de la fina seda del vestit de Fallera Major es deixa traspassar per la incisiva agulla de la preciosa joia. Aquesta, amb la seua feridora punxada, no farà malbé el delicat entramat de fils d’or i colors, perquè les delicades mans d’una mare ho impediran. Les connotacions que comporta la imposició de la joia són sols comparables a la delicadesa d’un dolç bes o d’una amorosa abraçada donada entre una mare i una filla.

Eixes mans faran possible que aquesta Fallera Major tinga als seus peus una estora de flors que la farà caminar sobre el seu tou llit . Han preparat amorosament el camí per als peus de regina de la seua adorada xiqueta. Eixa xiqueta, que ja no ho és tant, perquè també és mare i ha sabut fer seu tot el que les mans de sa mare li han transmès .

Quanta bellesa es desprèn en veure la meravellosa estampa de les veteranes mans d’una mare i les mans joves d’una filla. Em captiva veure-les treballant juntes per aconseguir la perfecció en la noble tasca d’adornar la regina figura d’una Fallera Major, buscant l’exquisidesa de la indumentària valenciana Unes mans! Que senzilles i que humils són!

Són fantàstiques i poderoses i ens representen a totes les mares. Quant d’amor i seguretat transmeten.

Encar Talens Tur 70

71

/ Cristina Lahosa Enguix

CINE

Tècnica, art i indústria de la cinematografia.

LA NEGRA EVOLUCIÓ Tanque els ulls i em remunte a París (França), concretament a l’any 1895.

La meva mare està molt entusiasmada, però jo seguisc sense entendre el perquè. Sols m’ha contat que els germans Lumière han creat un cinematògraf, un aparell que permet projectar, i fins i tot copiar imatges en moviment. És hora d’anar-hi. Ens vestim amb les millors teles que tenim, ens posem les sabates dels diumenges, i ens disposem a caminar fins al lloc on es realitza l’acte. No hi ha molta gent, però la poca que s’hi troba està realment excitada. Imagine que serà perquè fa pocs anys que s’ha inventat la fotografia i aquesta creació els ha fet tremolar per dins.

Ens seiem en unes cadires de braços de color roig fosc amb un còmode espatller de vellut. Tinc la mare asseguda a la dreta, i a l’esquerra es troba un home d’uns seixanta anys, aproximadament. S’apaguen els llums i comença l’espectacle.

La representació relata una mena de documental d’uns treballadors i d’un tren. No té ni color ni so, però la sensació de creure que la imatge s’abalança sobre els mateixos espectadors és realment sorprenent.

Acaba l’acte i tinc el plaer de poder conéixer aquests genis que han aconseguit treure’m un gran somriure durant una estona. Em conviden a veure l’aparell i m’expliquen cadascuna de les parts: és una caixa de fusta amb un quadrat més xicotet a la part superior esquerra; baix d’aquest es troba com una mena de rodolí que sobreïx. Ells diuen que és l’objectiu, per on es retransmet la imatge. Com un aparell tan simple pot ser tan complex a la vegada?

A mesura que jo creix, el cine evoluciona cada vegada més, i a poc a poc, apareixen filmacions però de produccions gaire cares. El cine continua sense so i sols acompanya les imatges una senzilla simfonia de piano que amenitza el moment.

Han passat alguns anys i, per fi, la mare i jo podem tornar a viure un esdeveniment extraordinari que marcarà un abans i un després: ha arribat el so a les pantalles! Encara que sols és un xicotet experiment realitzat, la combinació d’imatge i so entusiasma tot aquell cinèfil. És el meu aniversari, i ma mare m’ha regalat dues entrades per a veure una pel·lícula de ciència-ficció en una de les millors sales de cine de la ciutat. Estem a primera fila i en començar la pel·lícula em quede bocabadada. La imatge té color!

Amb aquests canvis i, sobretot amb l’aparició del color, les sales de cine cada vegada estan més abarrotades de gent que vol observar i gaudir aquesta meravella cinematogràfica, ja que els preus són reduïts i assolibles per a tothom. A més a més, l’art dels actors i de les actrius és realment envejable.

Com cada dissabte em dispose a anar al cinema amb els teixits més bonics que tinc a l’armari de paret de l’habitació. Hui en veuré una de por. Mai no n’he vist una d’aquest tipus, així que estic una mica aterrida.

Com que ja ha acabat, he decidit tornar-me’n a casa pel carrer més curt, ja que aquesta vegada vaig sola i vull arribar-hi al més prompte possible. Comence a caminar a correcuita ja que crec que algú està seguint-me. De sobte, algú m’agafa per l’esquena i em tapa la boca amb un mocador, que, pel poc que puc observar, sembla de color blau clar.

72

Desperte i sóc aquí, a la ciutat de València l’any 2018.

Respire acceleradament i les meues pulsacions augmenten.

Estava somiant. Estava somiant allò que tota la vida havia volgut viure.

Amb aquest somni me n’he pogut adonar que, a mesura que passen els anys, el cine no evoluciona, sinó que s’embruta. Més ben dit, al cine l’embruten.

L’evolució dels anys ha provocat una caiguda del cine que a poc a poc afecta a tothom. Hem passat de destacar l’art dels actors i de les actrius, a la sexualització, sobretot d’aquestes, per poder captar l’atenció dels cinèfils, ja que els elevats preus provoquen que la gent hi vaja sols en ocasions especials.

Les sales de cine ja no són el que eren. I les pantalles tampoc.

Ara, la sensació de creure que la imatge s’abalança sobre nosaltres sols és possible amb ulleres de tres dimensions.

Sí, les coses han canviat. Però, en aquest mateix moment sols desitge tornar a tancar els ulls i endinsar-me de nou en aquell cine amb cadires de braços de color roig fosc amb un còmode espatller de vellut a gaudir-ne una mica més d’aquell cine que tant he somiat.

Cristina Lahosa Enguix

73

/ Merxe Armengol

CINE FALLER VIDES Amb molta cura agafa la jove per la cintura. Les seues mans recorren sense pressa cadascun dels indrets de la seua nua pell. Observa, detingudament cada detall de la seua expressió. És una expressió dolça i amable.

La jove somriu coquetament, les seues galtes mostren un lleu rubor i una expressió delicada que observa tot allò que l’envolta. Uns ulls blaus immensos observen encuriosits.

Qui sap què li depara el futur?

Ell continua acaronant-la, amb tendresa. Sembla que no és la primera vegada.

Agafa un pinzell i li repassa delicadament les parpelles. “El color terra et farà més bonica”, pensa. “El roig dels llavis t’il·luminarà el somriure”. Cada vegada que la mira se sent més orgullós, més feliç. No hi ha al seu voltant cap jove més bonica.

L’agafa amb força de la mà, com si tinguera por, l’angoixa que la fragilitat de la xica la faça desaparéixer. Sap molt bé que aquella relació és efímera, que té data de caducitat, però això no li impedeix gaudir de cada moment amb ella. Cada un dels moments compartits han fet que aquesta siga una relació única. Cada decisió que ha pres ha fet d’aquella jove la més bonica de totes.

Joanna mira al seu voltant, la gent sembla no adonar-se d’aquella estranya relació. Uns van i vénen, altres romanen immòbils al seu costat, observant sense perdre detall cada un dels gestos. Ja fa més de dues hores que ha començat.

Asseguda en silenci observa cadascun dels moviments de l’escena que acaba de presenciar i, emocionada, pensa que ningú més se n’ha adonat. És curiós com de vegades romandre temps darrere d’una càmera pot donar tanta informació.

Cada detall que capta a través de l’ objectiu la fan sentir única i especial. Ella viu històries que ningú mai no viurà i és testimoni directe de les més boniques històries d’amor.

“Com pot ser que ningú se n’adone?” pensa. “Aquesta escena és digna d’una pel·lícula de Broadway”.

Un moviment nou capta la seua atenció, de nou ell s’ha acostat a la xica. Està pentinant-la suaument, amb lentitud hi marca cada floc del cabell, ho fa metòdicament com si fóra una rutina repetida dia rere dia, però hui als ull té una llum especial, una lluïssor que mostra l’estima envers aquella jove.

A poc a poc la tasca ha finalitzat, amb cura deixa la jove al seu lloc. La mira amb resignació, comença en compte enrere del comiat. Suaument encaixa el suport a la base on romandrà els propers dies. L’estança escollida era realment acollidora, unes boniques flors presidien la taula, on hi ha un suculent àpat.

Decideix apropar l’objectiu a l’escena, centrar la càmera en cadascun dels detalls que envoltaran la jove els propers dies. A poc a poc n’allunya l’objectiu, se centra en el jove, que amb tristesa sembla acomiadar-se.

74

Joanna observa, a través de la càmera, com una llàgrima rellisca per la galta del jove. Com són de durs els comiats, però aquest ho és més. Quan tot va començar pel mes d’abril l’objectiu de Joana va gravar la primera escena d’aquesta bonica història: l’elecció de qui seria la principal protagonista del monument.

Aquell dia el jove escollí amb cura el motle i el material que la formaria. Al llarg dels mesos amb precisió i destresa ha donat forma a la jove. Dia rere dia ha anat escollint els detalls que hui llueixen enmig del monument.

Tots aquests mesos han fet d’aquella història una bonica pel·lícula, que any rere any es viu amb diferents protagonistes.

Joanna és feliç de captar amb el seu objectiu cadascuna d’aquestes vides.

Merxe Armengol 75

/ Andrea Pachés Roda

DANSA

Art de dansar. Successió de passos, de bots o de posicions executats segons un orde i un ritme determinats.

UNA VIDA DEDICADA AL BALL Aquells dies no van ser tan fàcils com els de hui. La meua vida no va ser tan senzilla com es veu des de fora, darrere de tot hi ha un gran esforç i moltíssimes hores de treball. Jo sempre he tingut passió per la dansa, però els meu pares no creien que jo m’hi poguera dedicar professionalment. Sempre he anat a ballar a una xicoteta escola del meu poble, ací passava les vesprades senceres dedicant hores i hores al meu art preferit. Dia rere dia deia als meus pares que volia ser ballarina professional i poder arribar on estic ara.

La vida em va canviar quan vaig decidir anar a un campament de dansa, una experiència genial, una setmana sencera ballant de matí i vesprada a les classes (amb un professors que van calar molt fort dins de mi ). I per si no ballàvem suficients hores a classe, de nit féiem batalles i jocs entre nosaltres. La qüestió era no parar de ballar ja que tots els que estàvem allà sentíem una gran passió pel ball.

La setmana va passar molt ràpid. Va arribar l’últim dia d’aquest campament. Els nostres pares venien a per nosaltres i era el moment de realitzar una xicoteta actuació per demostrar el que havíem aprés i el que érem capaços de fer en tan sols una setmana. L’instant més trist fou l’acomiadament dels companys ja que no sabíem si ens tornaríem a veure en alguna altra ocasió. Però tot no va ser tristesa aquell dia, una persona es va acostar a mi i em va donar l’enhorabona, jo em vaig sorprendre, sobretot quan em vaig adonar de qui era. Es tractava d’un ballarí professional molt reconegut a nivell nacional. Jo l’admirava enormement i li va dir a ma mare: -M’agradaria molt que la teua filla formara part del meu grup del ball, l’he vist actuar i crec que té molt de talent.

Jo no sabia què respondre, estava molt sorpresa, i al mateix temps, contenta i nerviosa. En un primer moment, nosaltres vam acceptar, però després, ja a casa, els meus pares estaven indecisos perquè estava a punt de començar una nova etapa de la vida en què m’hauria de sacrificar molt en l’estudi per poder-lo compaginar amb el ball. Tanmateix, havia d’anar totes les vesprades a València. A més, quan sols havia de fer els deures de l’escola, els podia fer al tren, però quan arribava l’època d’exàmens era molt difícil de compaginar. No tenia temps de tot, però jo sabia que podria amb tot això i més. Els meus pares estaven preocupats i jo encara era menuda per a anar totes les vesprades i tornar totes les nits sola a València en el tren. No obstant això, els meus pares van acceptar.

El primer any em van portar ells tots els dies, per tant, ja no era jo l’única que em sacrificava, sinó que ells també; ja que havien de perdre totes les vesprades amb la finalitat d’ajudar-me a fer realitat el meu somni.

76

77

Em vaig fer major i vaig començar a anar sola en tren cada vesprada, però jo creixia i, conseqüentment, tenia més treball a l’escola, exàmens, etc. Així doncs, també havia de rendir més al ball, m’havia de sacrificar més i més, si això era possible. Quan m’examinaven al ball per poder pujar de nivell. Res no era fàcil, però jo sabia que aquest era el meu futur i el que realment m’agradava. Per tant, em costara el que em costara, havia de tirar avant com fóra.

A mesura que passava el temps augmentaven les dificultats. Havia d’anar a ballar més hores, però ja no ho podia compaginar, ja que anava de vesprada a classe i l’horari de la dansa era tan ampli que m’ocupava moltes hores. Estava molt trista, ja que no volia, ni podia, deixar-me el ball. En aquests moments, estava millorant molt i cada vegada tenia la sensació d’estar més a prop de la fama. També preparava un musical i no era possible anar a classe durant les vesprades. Vaig fer tot el que estava al meu abast perquè els meus pares parlaren amb els professors i em permeteren reduir les hores de classe amb la condició de realitzar el treball a casa i portar-ho tot al dia. Finalment, el cap d’estudi de la meua escola va fer tots els possibles perquè així fora. Així doncs, vaig poder compaginar totes les hores de ball i d’estudi. No obstant, em va suposar un sacrifici molt gran, ja que eixia de classe i menjava al cotxe de camí a l’estació, estudiava al tren i després anava a ballar fins a les deu de la nit. El meu cos ja no podia més, però jo vaig aguantar fins al final.

Després d’aquest dur any, vaig aconseguir tot el que m’havia proposat. La meua escola va formar un grup professional de ball, però jo pensava que no tenia el talent suficient per a poder estar allà, així que no em vaig presentar a unes proves que realitzaven a tots aquells que hi volien accedir. Però unes setmanes després de les proves, em van trucar i em van citar per parlar amb mi personalment, i em van dir aquestes paraules: -Hem vist que no t’has presentat a les proves, nosaltres comptàvem amb tu per a formar part d’aquest grup i ens hem dut una gran decepció en veure que no eres a les proves.

Ens agradaria que formares en part, si tu estàs disposta. Encara que no t’hages presentat sabem i veiem dia a dia tot l’esforç que fas, i això sumat al talent innat que tens et converteix en una gran ballarina. Vals molt i tens molt de futur per davant, has de rendir molt diàriament i has de ser molt responsable, ja que, en cas contrari, el teu lloc serà reemplaçat ràpidament. No oblides que hi ha molta gent que desitjaria estar on tu estàs, però no tots tenen el mateix talent que tu i per això t’hem escollit.

Jo estava molt sorpresa i contenta per aquestes paraules que em feien saber que comptaven amb mi. Si aquells experts pensaven que jo podia arribar lluny, no havia de rendir-me, havia de continuar avant, costara el que costara. I això suposava que hauria de rendir a un nivell molt alt, però sabia que qualsevol esforç tindria recompensa; i estava convençuda que la meua arribaria algun dia. Per tot açò vaig acceptar aquest lloc al grup professional. Jo em sentia molt satisfeta i els meus pares em recolzaven en totes les decisions que prenia.

Era el que jo volia fer: gaudir amb el bonic art de la dansa.

Una vegada es va formar el grup, vaig poder comprovar que sols érem quinze persones amb un talent descomunal. Cadascuna destacava en un estil determinat, a pesar que tots havíem realitzar qualsevol tipus de ball. Però tots teníem un aspecte en comú, érem unes persones meravelloses.

Amb aquest grup vaig gaudir i aprendre molt, al mateix temps. Havíem de superar-nos en els exàmens i les proves de ball per a poder continuar en l’extraordinari conjunt que havíem format. Allà ens van ensenyar com preparar-nos per a un càsting, com actuar dalt d’un escenari o com millorar la tècnica de dansa. Aquestes aptituds increïbles ens van servir molt en el futur. Gràcies a tot açò, vaig començar a presentar-me a proves i càstings per tal d’accedir a qualsevol musical o teatre amb la finalitat d’adquirir un poc d’experiència.

En aquesta part de la meua vida vaig aprendre molt, i és una de les que més m’ha servit a dia de hui. Vaig haver d’aprendre a ser més responsable i em vaig adonar que les coses

78

no són tan fàcils com pareixen. No obstant això, si realment tens un somni i t’ho proposes, ho pots aconseguir. Res no és impossible.

A la fi, ja puc dir ben orgullosa que he arribat on jo volia. He triomfat i he arribat a ser ballarina professional. He conegut molta gent que, com jo, amb esforç i constància, ha arribat molt lluny. Per la meua vida han passat ballarins increïbles que mai no pensava que podria arribar a conèixer. He fet molts musicals, teatres, he col·laborat en actes importants...

També he conegut gent que ha acabat la trajectòria com a ballarins i gent que ha sigut molt important en aquest món; però ara em correspon a mi gaudir d’aquest moment, d’aquest meravellós moment. Així doncs, jo no hauria arribat on estic i no seria qui sóc si no haguera tingut el suport de la meua família i la gent que m’envolta; gent que ha sabut valorar el meu esforç i ha confiat en mi. Per tant, he de donar-los les gràcies per haver fet realitat somni que tenia de xiqueta de dedicar-me a l’art més bonic que existeix: la dansa.

Andrea Pachés Roda.

79

/ Sonia Ijarro

DANSA FALLERA CAMÍ DE LA MASCLETÀ Garlandes amb les més boniques flors de tots els colors s’amalgamen amb alegre cromatisme de migdia somrient. El verd en fulles de murta, teix i lledoner de la nostra terra, del nostre verger, envolta clavellines i poncells de roses del roig més intens com un broll de sang al cor. I com una imatge eterna aquest espectacle de verds i rojos s’enllaça suaument amb pinzellades de blau violat per a dàlies, violetes i begònies, orquídies i crisantems i s’esquitxa dels més blancs gessamins i flors de taronger, aroma de primavera que s’estén de la mà del sol que il·lumina margarides i gerberes enllestides per al ball.

Acaronades per sensacions que són fruit de la metamorfosi, bressolen al ritme de la música espirals de colors entrellaçats de metall amb espurnes d’or, llàgrimes d’argent i tacte de seda que dibuixen suaus moviments en danses i cercaviles.

La bellesa del damàs, la delicadesa del brocatell, la vistositat del brocat i l’enlluernador espolí s’ensenyoreixen del carrer entre música i rialles.

Els carrers s’eixamplen i els rajos de sol inunden fins a l’últim racó, la calidesa de l’ambient tempra els cossos i injecta d’energia i vida els fallers que comencen a animar la cercavila. La música sona alegre, les falleres despullades de la sobrietat de les mantellines, dansen.

Tro d’avís, la mascletà està a punt de començar.

Sonia Ijarro

80

81

/ Saray Fajardo Saines

ESCULTURA

Acció de fer obres d'art tridimensionals, bé exemptes, bé en relleu.

AFORTUNATS EN EL TEMPS Conta la llegenda que els germans Sol i Lluna van ser separats al nàixer a causa d’un encanteri per part del Déu suprem fa milers d’anys. Sa mare va deixar a cadascú en un racó diferent del món per a poder il·luminar-lo amb la seua simpatia, però el destí va aconseguir que es tornaren a reunir uns anys després. Esta llegenda també conta que ambdós sols es poden retrobar d’amagat una vegada a l’any en un punt concret de la Terra quan el rellotge marque la mitjanit. Aquest encontre sols dura cinc minuts, però si durant aquest temps foren descoberts pel Déu suprem, l’univers patiria una transformació de la qual cap ésser, per molt gran o menut que fóra, sobreviuria. No obstant, com qualsevol història, té la seua part bona, ja que aquella persona que presencie la primera abraçada entre els dos germans obté el privilegi de fer realitat el major dels somnis durant un any, és a dir, al llarg de tres-cents seixanta-cinc dies o, més concretament, durant les pròximes huit mil set-centes seixanta hores. Pocs han sigut els afortunats que han aconseguit fer realitat la seua major il·lusió, ja que pocs coneixen esta llegenda. Tot i això, aquells que han estat presents mai no han arribat a poder descriure com ha sigut aquesta trobada, ja que d’aquella nit sols els queda un record buit, el so de les agulles després d’haver marcat l’hora i l’inici d’una nova etapa. Però, perquè aquest somni comence, un altre ha d’acabar primer.

Com cada matí observe els habitants d’aquell municipi caminar d’un lloc a un altre. Uns ho fan a peu; altres, en cotxe o, fins i tot, en bicicleta. Alguns ho realitzen de manera més ràpida, mentre que altres inverteixen una gran part del seu preat temps a creuar aquella avinguda. Però, el destí sempre és el mateix. Quan cau la nit els torne a vore, encara que les circumstàncies han canviat: uns arriben més cansats, altres amb la parella o la família i, fins i tot, alguns dels quals se n’havien anat acompanyats ara tornen sols. Poques vegades el silenci envolta aquells carrers, però he d’admetre que la tranquil·litat envaeix el meu cos. Conec cada història, cada racó, cada pensament, però, pel contrari, ningú no sap que jo estic allí. Tal vegada, desconeixen la meua existència o no m’han vist mai, però allí estic puntual, sempre a hora, atenent tot allò que m’envolta al temps que espere impacient per poder esbrinar nous fets.

Pep i Lluïsa acudeixen a la seua cita diària, ell encara no ha rebut la notícia que va a ser pare, ja que creu que la seua parella ha augmentat alguns quilograms després dels nadals.

Tal vegada siga hui el dia que els canvie la vida, els cosins del cinqué pis tornen a barallar-se per vore a quin joc jugaran després, Maria corre davant de mi al temps que sa mare li diu que mire abans de creuar el carrer i, per últim, a la meua dreta estan els meus personatges preferits d’aquella escena. Una escena que em trasllada a aquell quadre de Renoir que portava per nom, si no recorde mal, “El paseo”. Permeteu-me que invertisca uns quants segons a descriure’ls, però és estrany que algú vulga parlar amb mi i he d’aprofitar el moment.

De seguida se n’adonareu per què em causen tanta simpatia. Deuen tindre al voltant de quinze anys. A les nou, com tots els dies, ell entra al seu portal, l’agafa de la mà amb delicadesa i als seus ulls es pot apreciar que no sols existeix amor entre ells sinó un gran nivell d’admiració. La condueix al carrer, encara que primer s’assegura que ella no tinga fred ni calor.

Li parla amb suavitat arribant a xiuxiuejar-li paraules plenes de tendresa, tot i que sap que la màxima resposta que obtindrà és un xicotet somriure que sols ell és capaç de descobrir.

Però no podeu imaginar tot el que significa eixe somriure per a mi, ja que és una gran mostra de tot el que està avançant després d’aquell terrible succés. S’acosten on estic jo; primer mou el peu esquerre, després el dret i, així, successivament. Li costa diversos minuts realitzar eixe xicotet moviment, però l’alegria que reflecteixen els dos està més que pagada.

82

83

De segur que vos preguntareu per què insistisc tant en aquesta parella, però els meus ulls van ser testimonis de com es va truncar la vida d’eixa jove en pocs segons i el pitjor era vore com no podia fer res per evitar-ho. Jo havia vist com el cotxe s’aproximava cap a ells fins acabar colpejant-me a mi. No podia cridar, ni podia avisar-los del que anava a ocórrer i això ha comportat un sentiment de culpabilitat que m’ha acompanyat al llarg d’aquest temps. En eixos instants vaig sentir més dolor per ells, que el que estava patint jo. Però no m’agradaria ser el protagonista d’aquesta història així que retornem a ells.

Van passar alguns mesos fins que els vaig vore aparèixer per aquells carrers tan transitats. Cada matí esperava tindre notícies d’ells i, quan ja pensava que no tornaria a presenciar aquella escena en què primer discutien i després acabaven abraçats. Però de sobte, va arribar ell a la plaça, encara que el seu rostre no em va transmetre bones sensacions. Als pocs minuts la vaig vore sortir d’aquell edifici. Estava pàl·lida, havia perdut molt de pes i el que més em va impactar va ser vore-la asseguda en aquella cadira de rodes. Uns dies després vaig descobrir que l’accident li havia comportat la pèrdua de la parla. Però, la seua força de voluntat ens estava demostrant que això no anava a suposar cap impediment i, estic segur, que en pocs mesos la tornaré a vore parlar sobre eixe somni que tant desitja complir. El tic-tac del rellotge em va despertar d’aquell record. De sobte, em vaig adonar que faltava una hora per a la mitjanit...

Lluna estava preparant-se per a aquell encontre. Va mirar el temps que li restava per al moment més esperat i en vore que faltava una hora i mitja va decidir pentinar-se els cabells i es va posar les arracades que Sol li havia regalat el dia que complia dihuit anys. A l’altra part de la Terra, Sol es dirigia a aquella cita que tots els anys esperava amb impaciència. Tenien tantes coses que contar-se que sabien que era necessari prioritzar els temes, ja que cinc minuts eren insuficients per a demostrar els seus sentiments envers l’altre.

84

Un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, huit, nou, deu, onze i, a la fi, eren les dotze. M’havia encarregat que sonaren amb deteniment per poder assaborir millor el moment tan esperat.

El meu voltant va començar a il·luminar-se, el món es va aturar durant aquell temps i, de seguida, els dos es van fondre en una abraçada, que segurament era més forta que la de l’any passat, però sens dubte podria ser superada d’ací 365 dies. Eren les 12:04 i faltava menys d’un minut perquè finalitzara aquell encontre. Semblava ser que enguany ninguna persona faria realitat el seu somni. La màgia va començar a inundar aquell lloc, no era capaç de vore què estava succeint.

Quan sols restaven deu segons perquè tot finalitzara, vaig vore com la parella que m’havia deixat tantes nits sense dormir s’assentava als meus peus. Els dos germans van callar a l’instant per observar aquells joves. La felicitat acabava de cridar les seues portes sense que ells se n’adonaren, coneixia massa bé què era el que anava a demanar. Encara que no poguera parlar, ella anava a complir el seu somni finalment...

Ha passat un any des d’aquell moment i ella ha tornat al mateix lloc on va ocórrer tot. Està preciosa amb eixe espolí de color blau que li conjunta amb els ulls coberts de llàgrimes d’alegria. “Deia Bill Cosby que el passat és un fantasma, el futur és un somni i la única cosa que sempre tindrem és l’ara i, hui més que no mai, sé que el present és el regal més meravellós que ens pot regalar la vida”, han sigut les últimes paraules del seu regnat, les quals ha pronunciat al mateix lloc on tot va començar. Ella és als peus d’aquest gran rellotge que, per primera vegada, ha comprés quin és el vertader significat de la paraula “temps” després d’haver fet sonar les dotze campanades un altre 19 de març.

Saray Fajardo Saines

85

/ José Miguel Losa

ESCULTURA FALLERA MIRADES Visitem el taller on l’artista faller està preparant el monument d’enguany. La nostra Fallera Major Infantil i sa mare es queden un moment immòbils mirant la falla. I el fotògraf amb habilitat aprofita el moment per traure’ls una instantània.

Les dues pareixen embadalides mirant l’estructura en blanc, però s’endevina una complicitat sobre una figura en concret. El mim.

En què pensen? Tal vegada en el seu vestit? És cert que la vestimenta és l’habitual en aquesta activitat. Els pantalons negres entallats i curts, deixen al descobert les mitges blanques amb ratlles roges i unes sabates negres mal cordades; el jupetí, sobre una camisa blanca, fa conjunt amb els pantalons; el pèl negre, molt curt, tapat amb un barret de bolet de l’estil de Chaplin; i en el rostre, el maquillatge pàl·lid i un somriure carmí.

O tal vegada imaginen una funció interpretada només per a les dues en la qual, el mim palpa una paret, invisible per a elles, mentre busca l’eixida que mai no trobarà. Després puja unes escales imaginàries interminables que tot seguit baixa rítmicament.

I així veurem el min sempre. Unes vegades, atraient des de l’eternitat l’observador amb una corda màgicament tangible només per a les seues mans. Altres, triant un vestuari que, igual que el vestit únic que eixe rei del conte desitjava, ningú veia. I de vegades ens el podem trobar carregant un baül tan pesat que aconsegueix arquejar-li les llargues i tenses cames. Fins i tot algun cop se’l veu amb una dama presa del seu braç que l’acompanyava a prendre el te. Ell li acosta la cadira i després li’l serveix amb actitud anglesa en una vaixella intangible i, finalment, li ofereix sucre. El combat en un vaixell corsari és el meu favorit; a ultrança lluita contra tota una marina.

Torne a mirar la foto, i les veig amb tendres ganes i il·lusió que arribe el dia de la plantada, perquè aquella xicoteta obra d’art puga ser gaudia per tots.

I en especial eixe mim, que segurament no deixaran de mirar cada dia.

I finalment arribarà el moment que les flames consumiran el monument, i amb les flames purificadores arribarà la fi del regnat.

José Miguel Losa

86

87

/ Vicent Benavent

GASTRONOMIA

Art d’elaborar, degustar i apreciar els menjars i les begudes

LA DIETA MEDITERRÀNIA La dieta mediterrània és una de les dietes més reconegudes actualment per ser una de les més equilibrades però, ha existit sempre aquesta dieta? Si no és així, des de quan ha existit? Quin va ser el primer poblament que va començar a utilitzar-la? En el seu cas, qui en va ser el descobridor?

Totes aquestes preguntes i algunes més ens podem fer per a descobrir els orígens d’una de les millors dietes alimentàries que hi ha actualment al nostre planeta.

Algú podria pensar que els orígens se’n remunten a la prehistòria, a l’època posterior a l’última glaciació (parlem d’una època molt posterior, en la qual les temperatures es suavitzaren donant pas a l’aparició d’un ecosistema adient al clima) però això no implica que en les èpoques interglacials no existira ja l’alimentació mediterrània, basada en una dieta equilibrada a base de fruites, verdures i hortalisses perquè, d’acord amb els descobriments obtinguts en l’estudi sedimentològic de la cova del Bolomor, s’han descobert dèsset estrats diferents classificats en quatre fases que han comportat al llarg de la història altres tants canvis climàtics.

Així, la fase Bolomor I que comprén els nivells XVII a XV, es correspon amb un cicle climàtic fresc de certa humitat datat amb valors de 233.000 + 125.000 anys fins el present, la vegetació de la qual hauria de correspondre’s a la de zones més fredes.

Posteriorment, en la fase Bolomor II (nivells XIII i XIV) el període climàtic va ser temperat-càlid, en què ja podria haver-hi una vegetació més pareguda a l’actual vegetació mediterrània.

La fase Bolomor III que inclou els nivells XII a VIII, comporta un nou episodi climàtic que comença amb una oscil·lació fresca i humida que, a poc a poc, evoluciona cap a una situació més rigorosa i àrida segons s’observa en el nivell XII. De tota manera, aquesta situació remet i s’instal·la finalment, un clima temperat i molt humit d’acord amb les dades obtingudes al nivell VIII. Finalment, l’última fase Bolomor que comprén els nivells VII a I, representa les oscil·lacions temperades i humides de l’últim interglacial. Un període globalment suau, amb lapses frescs poc marcats segons s’observa en els nivells VII a III, que provoca l’acumulació de còdols menudets per l’acció del glaç- desglaç. En el nivell II es té una datació absoluta de 121.000 + 18.000 anys fins al present.

Com podem observar, el clima ha anat canviant al llarg de la història cosa que, evidentment, ha comportat el canvi de la flora i fauna de la zona mediterrània i, per tant, l’alimentació del éssers vius d’aquest ecosistema.

Aleshores podríem dir que els animals prehistòrics que habitaren la zona mediterrània en fases temperades de clima, van ser els primers a utilitzar aquest tipus de dieta.

Posteriorment, amb l'aparició dels homínids a la Valldigna, continuaren alimentant-se, a l’igual que la resta d'éssers vius de l'època, caçant i buscant els aliments silvestres que els donava la natura.

88

Els primers homínids de la Valldigna potser començaren a utilitzar una alimentació equilibrada i, sense adonar-se’n, estaven emprant la dieta mediterrània basada en les necessitats alimentàries per sobreviure.

Posteriorment, en l'antiguitat, l’alimentació dels humans que habitaven el planeta era tan sana com la dieta mediterrània, ja que estava basada en els productes que donava la natura, tant animals com vegetals.

Al llarg del temps i a través de la història, l’alimentació ha anat canviant d’acord amb el poder econòmic de les persones però eixe canvi ha sigut generalment perjudicial. Sols la gent del poble sense recursos econòmics ha continuat menjant tot allò que la natura li ha donat per ser molt més econòmic.

A mesura que la civilització ha anat evolucionant, la seua alimentació ha anat deteriorant-se. En les zones on la població ha seguit sustentant-se de la natura, l’alimentació ha continuat siguent saludable. Per això, a les costes banyades per la mar Mediterrània, com és la Valldigna, la major part de la gent ha seguit des de sempre aquest tipus de dieta.

A partir de principis del S. XX, l’alimentació de la gent va anar degradant-se en aparèixer epidèmies que portaren la mort a gran quantitat d’animals domèstics, cosa que va portar que el poble passara fam amb els conseqüents problemes que allò va portar.

Posteriorment, amb els avanços tecnològics van anar apareguent aliments sintètics i manipulats que portaren a un cert grup de gent a guanyar molts diners en la seua comercialització, utilitzant grasses, additius i altres especies malsanes per a les persones que les feren engreixar i emmalaltir d’una manera exagerada.

89

La gent no se n’adonava del que estava passant amb l’alimentació de les persones però a mitjan S. XX, observaren que tot el que vivia a les zones banyades per la mar Mediterrània estava més sana. Des d’aquell moment començaren a estudiar les causes, arribant a la conclusió que l’alimentació era la responsable de la salut de les persones que vivien en aquestes zones.

Des de sempre l’alimentació sana ha anat lligada a la gent del poble que treballa al camp i viu essencialment dels productes que ens dóna la natura, en un principi aliments silvestres i, posteriorment, aliments cultivats. Aquest procés porta l’aparició de l’agricultura, que ha anat evolucionant fins els nostres dies.

Centrant-nos més a la zona de la Safor, l’evolució de l’agricultura i dels cultius ha sigut bastant precària, ja que al llarg dels segles les economies familiars s’han orientat a la supervivència i a l’autoabastiment. Ja en el S. XVI, el clima va fer que anaren canviant les plantacions agrícoles.

Encara que el cultiu de les hortalisses, arròs, forment, ordi, avena, panís i dacsa (cereals moriscos), mill, herba d’alfals, llegums i fruites, era important per a l’alimentació familiar, ja en el S. XVII els arbres més habituals començaren a ser els garrofers, les oliveres, els ametlers i, principalment, les moreres dels cucs de seda.

Al S. XVIII es desenvolupa enormement l’agricultura comercial de la zona.

Ja en el S. XIX i fins a la primeria del S. XX, la demanda de seda impulsa el cultiu de la morera com a medi més important de subsistència, sense deixar de costat el policultiu de les hortalisses.

Posteriorment, la crisi de la Guerra Civil i la postguerra provocaren el retorn a l’autosubsistència, i la població va tornar al cultiu de blat, arròs, dacsa, moniatos, creïlles cebes, hortalisses, etc. O siga, tot allò que és bàsic en una rica dieta mediterrània.

En les ultimes dècades del S. XX l’agricultura es dedica, quasi en regim de monocultiu, als cítrics, encara que l’agricultura haja deixat de ser la base i el sosteniment principal de l’economia de la zona.

De tota manera, el que la major part de la població fóra minifundista possibilitava que el cultiu d’autosuficiència fóra ecològic i abundant, fet que mantenia l’alimentació mediterrània a la zona.

Un dels principals productes de la dieta mediterrània ha sigut l’arròs. La zona costanera i pantanosa d’aigües estancades i llacunes era infèrtil i estèril fins que, amb l’arribada dels àrabs i amb la seua revolució agrària, la van transformar en productiva. L’arribada de l’arròs va suposar un avanç important en l’alimentació.

De tota manera, quan els àrabs van ser expulsats i davant el despoblament, va deixar de cultivar-se l’arròs, cosa que va comportar a la població autòctona un greu problema d’abastiment alimentari. No obstant això el repoblament de la zona va fer, encara que molt lentament, que l’agricultura anara recuperant-se, encara que l’arròs no en va recuperar la producció en la mateixa mesura que els altres productes importats pels àrabs.

Va ser a finals del S. XVII i principis del XVIII quan es va reprendre la sembra de l’arròs, amb la construcció de canals i sèquies.

Després de la Gerra Civil i degut a la falta d’aliments, l’arròs va ser essencial per a l’alimentació de la població, que s’havia quedat sense recursos per a poder nodrir-se. A les marjals inundables i fredes de les comarques costaneres, l’únic cultiu que es podia plantar era l’arròs, aliment basic i econòmic que en aquell temps era el mès utilitzat en l’alimentació familiar.

El plat estrella per excel·lència era l’arròs caldós amb fesols i naps. Els ingredients eren, a més, la bleda i la carn de conill i gallina, animals que es criaven en totes les cases. Com que la població era principalment agricultora i es passava treballant al camp des del matí fins a la nit, les mullers solien fer aquest plat de calent per a sopar, mentre que el dinar solia ser bullit. Els components n’eren la ceba, la creïlla i la Carlota, principalment. Aquest plat solia anar acompanyat d’un ou fregit o d’un ou dur com a segon plat.

90

Els dies de pluja, com que tothom dinava a casa, acostumaven a fer arròs al forn amb una cabeça d’alls, cigrons o fesols de desfer, creïlla i moniato tallat a rodanxes, costelletes, embotit i dos o tres tomaques partides per la meitat. Una variant d’aquest plat era l’arròs al forn de Setmana Santa, amb panses, creïlles i mandonguilles d’abadejo.

Els diumenges i dies de festa, els plats estrella eren la paella i l’olla, en els quals predominaven els components vegetals sobre la resta.

Altres plats importants però que no es cuinaven tan a sovint eren les llentilles i els macarrons.

Com podem observar, en els últims cent cinquanta anys l’arròs, acompanyat pels llegums i hortalisses del camp, ha sigut la base essencial de l’alimentació a les comarques banyades per la mar Mediterrània, o el que és el mateix, la base principal de la dieta mediterrània.

Vicent Benavent

91

/ Aurora Cantus

GASTRONOMIA FALLERA TRADICIONS Visc en un poble de la Safor que no és massa gran però no li falta cap detall. El meu poble és molt ric en natura, ja que està envoltat per una meravellosa muntanya i un gran terme on els llauradors (entre ells mon pare i el meu avi) cultiven tota mena de fruites i verdures. Possiblement la passió pel menjar la tinc per viure envoltada de fantàstics productes.

De ben menuda ja m'interessava la cuina, sempre que la meua àvia o ma mare estaven preparant el menjar, les observava, i acabava demanant que em deixaren ajudar perquè hi volia aprendre. Primer, i com és normal, no em deixaven tallar els productes, per por que la que em tallara fóra jo; ni encendre el foc; ni molt menys traure res del forn per si em cremava. Però amb el pas dels anys açò va canviar.

A mesura que creixia, participava més a la cuina: un dia pelava les creïlles, altre dia preparava el sofregit... Fins que va arribar el dia que, fins i tot, preparava sola les postres i les coques de mestall, que no és que tinguen massa secret, però quan les cuinava jo es feien bones més prompte, i el meu avi deia que m'eixien especials.

Quan la colla d'amics ens ajuntàvem, eren els homes els qui volien cuinar, però per sort meua (i no tanta per a les altres dones, ja que sempre havíem dit entre rialles que els combois els cuinaven els homes) no tenien massa gràcia. I no exagere, un dia de Pasqua vam haver de menjar-nos la mona per a dinar perquè se'ls va cremar la paella. A partir d’eixe moment les dones de la colla tallàvem l'abadejo en el tema del menjar.

Va arribar el mes de setembre i les festes del poble. El dia del meu vint-i-seté aniversari el vaig celebrar amb els amics i amigues. Les dones vam decidir fer una cassola d'arròs al forn amb fesols i naps, la meua preferida. Necessitàvem forn i no podíem fer-la en qualsevol lloc, així que la vam fer a ma casa, d’aquesta manera podríem dinar al sol de setembre sense problema, ja que el carrer estava tallat perquè havia concursat en el concurs de carrers engalanats.

La decoració del carrer era futurista i representava un viatge a l'espai. A l'entrada hi havia dos telescopis de més de dos metres d'alçada i pertot arreu hi havia estels i meteorits de tots els tamanys i colors. Al mig del carrer trobàvem una gran nau espacial envoltada per unes tanques. A l'altre costat de la nau hi havia un astronauta fent una foto als extraterrestres que estaven graciosament dibuixats en un cartró amb un forat a l’altura de la cara perquè la gent hi traguera el cap per l’obertura. Aquella decoració era tot un espectacle.

Mentre ens féiem el café de després de dinar van dir els premis dels carrers engalanats, i per a sorpresa nostra ens vam assabentar que el nostre n’havia guanyat! Aquelles festes del poble el carrer sempre estava ple de gent que observava la feina que havíem fet els veïns decorant-lo.

L'últim dia, entre rialles i acudits, ens vam preguntar què faríem amb la nau espacial, estava molt ben feta i s’hi havien dedicat moltes hores per a llançar-la al fem. De sobte un dels amics va proposar que la guardàrem i la traguérem al carrer el dia de Sant Josep per cremar-la. En principi la idea ens va parèixer a tots desgavellada, però les rialles no van tapar les raons amb fonaments. Tal vegada no era tan absurda. Vam deixar de banda les bromes i vam començar una conversa de la qual trauríem una conclusió: en compte de cremar-la, la plantaríem el dia 17 i romandria els tres dies de falles exposada com una falla.

Així va ser, el 17 de març 1977 vam plantar al mig del carrer la nau espacial. La gent del poble s'acostava. Alguns fins i tot es quedaven a dinar o sopar amb nosaltres, i contínuament sonava la mateixa pregunta: “Però sou una falla?” La resposta en aquell moment no podia ser cap altra: “No, som una colla d'amics que vol fer festa i cremar aquesta nau que tanta feina ha costat”. Dos dies després, a les set de la vesprada del 19 de març una traca donava pas a les flames que minuts després havien devorat per complet aquella nau que tant havia significat per a la nostra colla d'amics.

92

La pregunta que tant havia sonat entre la gent, havia deixat empremta en nosaltres. I jo no era l’única que li pegava voltes; cada vegada que els amics ens ajuntàvem sorgia el tema de conversa.

Una de tantes quedades de la colla, una parella ens va donar la meravellosa notícia que estaven embarassats. A partir d'ací van començar els antulls de xocolate, i clar, ja que en féiem per a dues persones teníem igual fer-ne per a vint. Eixa vesprada va ser el detonant de tot, ja que quan teníem a la mà el got de xocolate calentet va eixir la broma que faltaven els bunyols. Xocolate i bunyols, com en falles! Fins que altra vegada la broma va deixar de serho. I ens vam plantejar que ens agradaria tornar a viure les sensacions de les falles passades, al costat de casa, junts, vetllant un monument i passantho d'allò més bé. Les dones podríem seguir cuinant per a la gent que s’hi apuntara. De matí esmorzaríem xocolate i faríem bunyols; i amb el pas del temps, podríem fer un monument, més elaborat, amb més ninots. La idea començava a prendre forma.

Vam tardar un poc, però el 16 de març del 1978 ja érem una falla oficialment amb un monument plantat, un ràfia per a fer ombra al carrer i un grup d'amigues dispostes a cuinar qualsevol plat de la gastronomia valenciana. Eixe mateix dia vam començar amb el xocolate i els bunyols, i per a dinar: arròs al forn. L’endemà vam dinar coques de mestall, i per a berenar vam beure orxata. El dia 18 vam fer una fideuà per a xuplar-nos els dits. El 19 vam repetir amb el xocolate i els bunyols; i, com no podia ser d’altra manera, vam rendir honor a Sant Josep amb una exquisida paella.

Aquell primer any va ser indescriptible.

Hui és 17 de març de 2018, el dia de la primera despertà d'aquestes falles. Recorde com si fóra ara el primer dia que estava en aquest mateix lloc repartint xocolate a la gent que s'acostava amb les meues amigues. Ara pare i observe: el mateix lloc, anys després, molts anys després, envoltada de les mateixes persones, les meues amigues, que encara fem el xocolate per a la gent de la falla. Però enguany també serà indescriptible, la meua néta és la Fallera Major Infantil, i aquest xocolate és el que ella ofereix a tots els membres de la falla.

- Mira-la, per allà ve amb la Fallera Major i els Presidents, hi haurà cosa més bonica que veure com la gent gaudeix de les nostres tradicions?

Aurora Cantus 93

/ Sonia Ijarro

LITERATURA

Art que usa com a mitjà d'expressió una llengua.

ELS AMANTS No hi havia a València dos amants com nosaltres, car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs Aquella poesia de Vicent Andrés Estellés descrivia clarament com havia sigut la nostra relació. Només nosaltres ens hi identificàvem perquè els assumptes del llit mai no han sigut coses de difondre i exaltar entre amics i veïnat. Nosaltres que vàrem nàixer a principis del segle XX estàvem educats en la discreció, el silenci i el control del plaer.

El nostre primer encontre va ser casual en aquell café prop de la facultat de dret de la capital on jo havia aconseguit una vacant malgrat la dificultat que encara suposava per a una dona poder accedir-hi. Jo, filla de metge, havia sigut educada en la igualtat i no volia desaprofitar les possibilitats que els meus pares havien posat al meu abast.

Ell era un xicot ben plantat, difícil no fixar-se en ell, d’ulls grans i obscurs i cabell negre, tenia un parlar suau i melós que em va encisar des del primer “bon dia” que em va dirigir.

Les seues mans eren grans amb unes ungles cuidades i pulcres, vestia elegant, a la moda i la vestimenta li conferia un noble aspecte que impressionava.

Jo estava amb unes amigues, companyes de la residència on viuria durant la meua estada a la capital i comentàvem el que havia transcorregut al llarg d’aquell matí i les notícies que aplegaven des dels països més orientals d’Europa en aquells moments envoltats de revolucions civils.

Asseguts a diferents taules amb els nostres respectius amics en el moment en què es varen trobar les nostres mirades una sensació esgarrifadora va recórrer la meua esquena i el meu cervell va interpretar aquell sacseig com que aquell era l’home de la meua vida i que no podia deixar-lo anar.

Començàrem a trobar-nos en aquell café i compartíem tertúlia i rialles amb els nostres companys, érem joves responsables i cercàvem temps entre hores d’estudi i classes per tal de trobar-nos i gaudir d’una entretinguda conversa, o un plaent passeig per El Retiro.

Paraules i gestos s’enllaçaven amigablement fins que va tenir lloc el primer contacte, va ser un subtil i suau encontre de les nostres mans però suficient per a omplir de sensualitat eixe instant.

La tendresa i dolçor de les primeres carícies i els suaus i tebis besos esdevingueren passió i una mar de sensacions difícils d’imaginar: sospirs de desig, gemecs de plaer, moviments salvatges, nous territoris a explorar, un món desconegut per als dos. Érem dos cossos plens de vida creats per a estar abraçats, units, dintre l’un de l’altre... per a tota una eternitat.

Els pensaments d’un i l’altre convergien, les idees sobre la vida i el futur coincidien així que, en acabar els nostres estudis vàrem segellar el nostre compromís amb la ferma intenció de crear una família i formar una llar. Tornàrem a València.

94

95

La nostra vida en comú era pura rutina: el treball, la casa, els amics, algunes excursions i escapades a meravellosos llocs per estiuejar o passar unes xicotetes vacances, res diferent al que feien tots els nostres amics i familiars que de la mateixa manera que nosaltres disposàvem de possibles, però nosaltres érem una parella diferent dels altres i ho sabíem. Érem una parella riallera i divertida, de llengua atrevida i de tracte afectuós, érem amics dels nostres amics i compartíem bromes i oci. No obstant això, érem una parella estable i discreta, ningú sabia dels nostres jocs, dels nostres atreviments, dels nostres descobriments. Els nostres encontres íntims eren apassionats i fogosos, una mirada seductora, un somriure picardiós i esclatava el foc. Sense pudor, sense pressa, un goig per als dos, un plaer compartit...

Tot i això, mai no aconseguírem formar una família com havíem desitjat, el meu ventre estava sec digueren els metges i amb molta resignació ens entregàrem l’un a l’altre en cos i ànima perquè no hi havia ningú més a qui acollir als nostres braços dintre de la nostra llar.

Teníem una vida fàcil i plaent, cap problema econòmic, una intensa vida social, un somni per a qualsevol, però amb el temps va començar a faltar-nos vida, érem casats més de trenta-cinc anys i la monotonia s’havia establert a les nostres vides, els costums s’havien engolit totes les sorpreses, res no podia impressionar-nos ja, l’admiració d’un per l’altre s’havia esvaït, i més aviat començàvem a destorbar-nos, ens molestava tot allò que anys arrere ens havia provocat rialles i goig.

96

La decisió estava presa, aquella nit era el nostre aniversari i encara que fóra dolent anava a trencar aquella relació que ens conduïa cap a l’abisme. Teníem una taula reservada en el famós restaurant d’un luxós hotel del centre. Jo, presumida com era, em vaig abillar amb les millors vestimentes, empolainada amb costoses joies i envoltada dels millors perfums vaig romandre al saló a l’espera del meu marit que estava de camí de tornada d’un viatge de treball.

Estava decidida a sorprendre´l encara que fos per última vegada, volia acabar amb aquella relació després d’una agradable nit de conversa al voltant d’un saborós sopar amb suau música envolupant i per què no, culminar l’encontre amb una cerimònia de luxúria desenfrenada entre bombolles de cava com tantes altres vegades havíem fet.

Mai més no el vaig tornar a veure. Un maleït individu begut es va creuar en el seu camí col·lidint el cotxe contra el del meu marit i en estavellar-se va sofrir un cop que va truncar les nostres vides per sempre. Tot va ocórrer a tan sols cent metres de la nostra llar i poques hores abans d’un col·lapse emocional que jo, fins eixe moment, estava disposada a provocar.

Vaig cridar, vaig plorar, vaig sofrir... jo l’estimava i, malgrat tot, volia envellir al seu costat perquè no hi havia a València dos amants com nosaltres.

Sonia Ijarro

97

/ Rafa Cantus

LITERATURA FALLERA SUNSION Els dies van passant molt a poc a poc i més encara els de l'hivern, quan cadascú es tanca dins de casa i sols ix per anar a comprar les coses que fan falta per a menjar cada dia. Bé, cada dia no, que fan les compres com si no hi haguera un demà. Fins i tot jo he canviat la meua rutina de fer la compra. No fa massa temps, quan el meu home, que va faltar farà 30 anys ara per la Candelària, estava en vida, jo sempre era la primera clienta del forn del costat de casa, i així el meu marit tots els dies anava al jornal per portar a casa el pa del dia...

M'alçava quan encara no havia clarejat el dia i li omplia el saquet amb el menjar i després em tornava a gitar. Així ho vaig fer tota la vida fins que els forners van deixar de pastar a casa i es van ajuntar en una panificadora que van posar a l'altra part del poble. També va passar que la fornera va deixar el forn a la seua filla i moltes vegades li havia de tocar a la porta perquè em despatxara, i encara em feia mala cara quan jo li deia que fins que no tenia el pa del dia dins de casa no em feia profit dormir.

Ai! Quina diferència de mare a filla!

També es va perdre el toc que li donava cada forner al pa; este el feia més assaonat, el del carrer de baix el feia més sequet, bo també, tot s'ha de dir. Però al meu marit no li apanyava perquè patia molt de la boca i li eixien llagues a les genives.

Després comprares el pa on el comprares era tot igual.

Mira, ara em vénen al cap la quantitat de botiguetes que omplien tot el poble. A cada carrer n’hi havia una i totes tenien la seua parròquia; parròquia que, de tant en tant, anava a comprar de fiat. Eren temps que la gent no tenia més i només podien ho pagaven. També hi ha qui s'espolsaven les puces i deixaven el deute, llavors canviava de botiga. Aleshores no teníem això dels mòbils amb què les notícies volen en l'acte, però el boca a boca funcionava de categoria perquè la gent parlava cara a cara esperant el torn a les tendes o fent barrets al carrer, i quan li posaven la llengua damunt a algú ja ho sabia tot el poble en poc minuts.

Mira, ací entretinguda en açò ja s'ha fet l'hora de la pastilleta de cada dia, i jo no em puc queixar, que encara que patisc bastant, sols he de prendre una pastilleta al dia i hi ha xiques molt més joves que jo que se'n prenen sis o set, i fins i tot, les punxen.

Un poc sola sí que estic, la veritat, perquè el Nostre Senyor no ens va donar ningun fill, però tinc una neboda del meu home que ve quasi tots els dies a veure'm i a acompanyarme a comprar, al cementiri, a tots els llocs, i quan porta als xiquets el cor se m'ompli, encara que necessite un parell de dies per a tornar a posar casa en ordre. Jo li ho he dit moltes vegades i ho tinc arreglat en papers al notari que el dia que falte la miqueta que tinc ha de ser per a ella. El meu home també tenia tres nebots, però són molt desapegats i sols vénen de visita d'any en any. Però la culpa és de les dones: com no hi ha sang! I ja no tinc més família, perquè jo era de la casa i no vaig conéixer els meus pares.

Quan tenia quinze anys vaig entrar a estar en amo en una casa rica, allí vaig conéixer el meu home que de tant en tant feia jornals per a estos senyors. En esta casa em volien molt; tant, que per a casar-me vaig eixir vestida de núvia d'allí, i ells van pagar el café amb llet i les ensaïmades que ens vam fer a l'eixida de missa de les set i mitja del matí.

Ai! Quins temps tan bonics aquells i que no tornaran, però mira... paciència i el Nostre Senyor proveirà.

98

99

100

La tele, la veig poc, la veritat, jo sempre m’he decantat més a fer calça i m'entretenia d'allò més. A l'hivern restava tapadeta amb el faldó de la tauleta del menjador perquè no s'escapara la calentor del braser, i de tant en tant hi afegia un pessiguet d'espígol per no tindre-hi l'olor del fum que em donava mal de cap. Les úniques vegades que jo he estat pendent del televisor eren mirant l'Alqueria blanca, La barraca i Cañas y barro, a la resta no li he fet mai massa cas.

Un altra cosa que sempre m'ha agradat ha estat llegir. De joveneta em vaig llegir sis vegades Lo que el viento se llevó i ara gaudisc molt llegint els llibrets de falles que em porta la meua neboda, ja que el seu marit té un comerç de taronja i fa propaganda a quasi totes les falles del poble. Gràcies a estos llibrets he agarrat el gust a llegir en valencià; primer em costava molt llegir i entendre tots els escrits (de menudeta a la casa d'acollida sols sentia parlar i llegir en castellà), en posar-me a estar en amo tant els senyors com els fills parlaven en valencià, però si m’hi deixaven algun escrit d'alguna encomanda per al mercat també l’escrivien en castellà. Ara ja em defenc quan llig en valencià gràcies als llibrets de falles, i m'agraden perquè són uns escrits breus, entretinguts i de molts temes diferents. Hi haurà qui dirà que mai guanyarà ningun premi literari, tenen raó, però crec que les persones que hi participen no busquen cap altre premi que donar un cop de mà a la seua falla i que els que el lligen passen una estona entretinguda.

Ui! És tardíssim, vaig a posar a bullir dues cuetes de lluç que m'agrada sopar prompte, després llegiré una estona el llibret del Cambro de l'any passat i sense que es faça massa tard em gitaré a dormir. I fins demà. Si Déu vol.

Rafa Cantus

101

/ Ximo Mifsud

MÚSICA Art de combinar els sons d'acord amb les lleis de la melodia, l'harmonia i el ritme

L’OCÀS DE LA MELODIA No se si tornaré a sentir València com ho he fet tantes vegades a la vida! És una frase que he repetit tantes vegades, que crec que no té cap tipus de valor. La recorde cada vegada que pense com era la meua vida abans que tot passara. Jo era una dona com qualsevol altra: enamoradissa, divertida i amb ganes de viure la vida.

Des de petita, ma mare em deia que estava tot el dia d’ací cap allà cantant i somrient. M’agradava tant la música que, quan vaig fer nou anys, en prendre la primera comunió, els meus pares decidiren apuntar-me a classes amb l’oncle Francesc. Amb ell vaig aprendre les primeres notes musicals. Recorde amb molta estima com seia a tocar un vell piano que hi havia al fons de l’aula, ens feia dictats musicals, en els quals sempre treia deus.

L’oncle Francesc va parlar amb els meus pares. Com tenia tan bona oïda hauria d’estudiar un instrument de corda. Sempre em deia que Déu m’havia donat un do amb eixa oïda espectacular, i que no aprofitar-ho era un delicte. Així doncs, vaig començar a estudiar violí a l’escola de música del meu poble. Poc de temps després, vaig entrar a l’orquestra juvenil de la Unió Musical. Els dissabtes tenia classe de violí de 9 a 10 del matí i després tots els companys ens reuníem a l’auditori per assajar amb l’orquestra.

A poc a poc vaig anar creixent tant en coneixements musicals, com a nivell personal. Per les festes de Santa Cecília de l’any noranta, vaig realitzar el meu primer sol d’orquestra.

Els meus familiars van venir a veure’m. Els pares estaven asseguts a la primera fila, junt als meus germans i avis. Mentre tocava, la mare em mirava amb la boca oberta i el pare, per la seua part, tenia els ulls amb una brillantor que enlluernava, mentre dues llàgrimes corrien per les seues galtes.

Amb el pas del temps vaig decidir estudiar al conservatori de València amb tot el que comporta la vida a la ciutat. Noves amigues i amics, noves amistats i, fins i tot, la primera parella sentimental. En dijous eixíem pels carrers del Carme de festa amb les companyes. De vegades féiem algunes festes al pis. Venien amics de les meues companyes i, de vegades, hi havia romanços inesperats que acabaven al llit d’alguna de les habitacions de la casa.

Així va ser com vaig conéixer al vertader causant d’aquesta història. Joan era aparentment un xic normal, com qualsevol de nosaltres. Estudiava Dret a la Universitat de València.

Era el típic jove fornit, corpulent i esportista. Jugava en l’equip de futbol de la universitat, però on passava la major part de les hores mortes era al gimnàs, allà entrenava dur tots els dies, ja que deia que una vegada finalitzara els estudis, volia preparar les oposicions de Policia.

La vida a València és molt diferent a la dels pobles. A la ciutat tots els dies són una festa, sempre hi ha cafeteries i bars oberts, que esperen que alguna de les companyes de classe es decidisca a fer d’eixa nit una altra festa. Al conservatori, realitzàvem llargues vetllades musicals. De vegades tréiem les cadires a la porta i ens posàvem a tocar per a totes les persones que passaven pel carrer. El meu amic Vicent deia quan la setmana havia anat malament i havia eixit de festa més del que havia d’haver-ho fet, treia el saxofon i es posava a tocar al metro per obtindre uns dinerets extra.

102

La relació amb Joan va anar creixent. Solíem eixir a passejar pels carrers del centre de la ciutat on, de vegades, séiem a la cafeteria Roma, en la plaça de la Mare de Déu. M’encanta el joc de colors que es forma en la vesprada valenciana. El blau de les teules del sostre de la Basílica de la Geperudeta junt al vermell dels últims rajos de llum solar. El blanc del vol dels coloms juntament amb les entrades i eixides dels turistes i devots del temple marià, fan de la vesprada valenciana un espectacle digne de veure. De vegades, he vist fins i tot algun pintor volent retractar amb aquarel·les aquest ric paisatge, ja que aquesta estampa s’ho mereix tot.

Mentre Joan, sols es dedicava a amenaçar, com si d’un guepard es tractara, a totes les persones que intentaven apropar-se a mi o mirar-me més del que ell considerava convenient. Jo ho relacionava amb l’amor. “M’estima sols a mi, no vol que ningú més en tinga i es torna boig per mi” pensava.

La nostra relació va anar consolidant-se i l’estiu d’aquell mateix any, vam decidir viure junts a la ciutat. Vam buscar un pis prop de la universitat, així ell no hauria de fer matinejades per anar a les primeres classes, mentre que jo, podia agafar el bus i en un tres i no res plantar-me amb el violí a la porta del conservatori.

La convivència no va ser gens fàcil. Joan cada vegada era més possessiu. No em deixava anar sola a cap lloc. Va començar a dir-me quina roba havia de vestir i quina no.

A casa tot anava convertint-se en un calvari. Al principi col·laborava en els quefers diaris i en la feina del pis, però a poc a poc va deixar de fer-ho.

103

En les festes de Nadal vaig tornar al poble. La vida a casa amb els meus germans em relaxa molt. Moltes vegades parlava amb la mare i li deia que viure amb Joan era molt difícil, que no feia feina i tot passava per mi. Ma mare sempre diu que així és la vida de les dones. Sempre estem pendent de tots, primer dels marits, després dels fills i dels néts. Les dones sempre estem pendents de tots!

Una vegada finalitzades les festes, tornava la rutina dels estudis, la vida amb Joan i el dia a dia al pis. Sempre recordaré la vesprada del 7 de febrer. Després d’estar comentant amb els companys del conservatori que la meua parella no feia res, Maria em va dir que em plantara i li donara un ultimàtum. “O col·labores o te’n vas, que jo no sóc la criada de ningú”.

De vesprada, quan Joan va arribar, ho vaig fer. En sentir les meues paraules es va enfurir. M’acusava de tenir una relació amb algun dels companys del conservatori. Va començar a increpar-me i insultar-me a cridar cada vegada més fort fins que em va pegar una bufetada.

No ho vaig poder suportar. Vaig sortir sense adonar-me que anava amb sabatilles de casa, sense cartera ni diners. L’únic lloc on se’n va ocórrer anar va ser al pis del meu company Vicent, que estava al mateix barri on vivíem.

En entrar a sa casa li vaig contar el que m’havia passat. Vicent em va dir que em quedara al seu pis i a l’endemà, després de les classes, ell m’acompanyaria a casa a parlar amb Joan i que estiguera tranquil·la, que això eren coses de parella que a tothom li podien passar.

A l’endemà vaig anar al conservatori. En finalitzar la primera classe vaig voler eixir a pegar una volta, ja que no em trobava bé. En creuar la porta, a la cantonada de l’església estava Joan esperant-me. El primer que va fer va ser demanar-me perdó i que tornara a casa amb ell. Davant la meua negativa van començar de nou els insults i les amenaces. Vaig voler tornar al conservatori, per tal de refugiar-me però en donar-li l’esquena em va propinar una punyada al cap, em vaig marejar i vaig caure a terra. Vaig notar com les seues cames em pegaven a les costelles i a la cara. Després tot es va fer fosc i sols sentia un fort xiulet que va anar atenuant-se.

Vaig despertar a l’hospital la Fe. Junt al llit estaven els meus pares, una infermera i no recorde molt més. Veia com ma mare movia els llavis, però no sentia res. Em vaig posar molt nerviosa, amb ràbia, amb ira, amb por. Vaig començar a convulsionar i em van sedar de nou.

Les patades que em va propiciar el desgraciat de Joan em van produir una fractura de l'os temporal de l’oïda esquerra, i hi vaig perdre l’audició quasi al cent per cent. Mentre que l’oïda dreta sols tenia una xicoteta fissura, que, segons em van explicar, amb una operació es podria curar. Joan m’havia furtat la meua oïda. Allò que tantes vegades l’oncle Francesc m’havia dit que Déu m’havia regalat.

Vaig deixar els estudis musicals. Els vaig haver de canviar pels de llenguatge de signes. Amb les operacions vaig poder recuperar part de l’oïda però no suficientment per poder defensar-me correctament.

El que sempre m’agrada de la ciutat és que passe el que passe, la vida sempre continua.

104

Un dia vaig quedar amb una companya del curs de llenguatge de signes per fer-nos un cafè a la plaça de la Mare de Déu.

Estàvem les dos assegudes a la cafeteria, quan de sobte, em va semblar escoltar les notes de la Sonata de Cesar Frank, aquella que em va servir per entrar al conservatori de València. Però no podia ser, la meua oïda no funcionava, era impossible. Cada vegada ho sentia més fort i més a prop de mi. Em vaig girar i vaig veure un xic tocant el violí al mig de la plaça de la Mare de Déu.

En veure-ho em vaig alçar de la cadira i em vaig dirigir cap a ell. Quan va acabar la interpretació li vaig preguntar si estava tocant la Sonata de Cesar Frank, va deixar el violí sobre la funda a terra i es va posar a parlar-me amb llenguatge de signes.

Mentre veia com movia les mans i entenia tot el que em deia, vaig sentir que es tractava d’un miracle.

Li deien Ernest, tenia la meua edat i, com jo, estava sord d’una orella per un accident de moto. Em va parlar d’un nou mètode d’interpretació musical per a persones amb deficiència auditiva i com el seu professor havia aconseguit que tornara a agafar el violí amb més força. Vam quedar per presentar-me el professor i parlar amb tranquil·litat del mètode musical. De nou vaig recuperar la il·lusió per la vida, pel sentiment musical i per poder tocar.

El dia estava acabant, el sol s’apagava i el reflex de la llum del sol reflectia de nou sobre les teules blaves de la basílica de la Verge dels desemparats. El coloms volaven i els xiquets jugaven amb l’aigua de la font del pare Túria. Hi ha situacions que s’han de viure, i no hi ha res com veure l’ocàs del dia a la Plaça de la Mare de Déu.

Ximo Mifsud

105

/ Aaron Mota Sabater

LA MÚSICA DE FALLES CRÒNICA D’UN SAXOFONISTA FALLER 01/04/2008. (L’inici d’una gran història) Una vegada finalitzat el dia de hui, puc dir que ha sigut un dels més feliços i, a la vegada, emocionants de la meua vida. Per fi ha arribat l’hora d’unir les dues passions que tinc: les falles i la música.

M’explique. Hui he presentat la sol·licitud per a formar part de la xaranga Band de Festa. Curiosament, és la xaranga que toca durant la setmana fallera a la meua comissió! Espere amb ànsia la resposta ja que res no em faria més il·lusió que fer sonar el saxòfon davant de la meua gent.

06/04/2008. (Sols 5 dies després) Poc han tardat a contestar-me (sí, ara ja ho puc dir) els meus nous companys. Oficialment, forme part de la xaranga Band de Festa. Una trucada ha sigut el detonant d’aquesta felicitat que ara m’envolta: -Hola, eres Marc, el saxofonista que va enviar la sol·licitud fa cinc dies? Sols et diré que et donem la benvinguda a aquest gran grup humà!

Encara em ressonen aquestes paraules dins del cap, al mateix temps que no puc llevar-me el somriure de la cara. A més, m’han citat dilluns per començar a ensenyar-me com treballen i fan més bonic aquest art que tots estimem: la música.

19/04/2008. (Trucada a la Fallera Major) Quin dia més redó! Hui hem conegut qui serà la nova fallera major de la comissió. El càrrec recaurà, ni més ni menys, en la millor amiga que tinc! La conec des que érem ben menudets. Tota la vida hem estat un al costat de l’altre i ara, Fallera Major! I jo, tocaré per a ella amb la xaranga. No vull pensar en l’any que m’espera, quina emoció!

02/08/2008. (Uns assajos més tard...)

Ja queda menys per poder tocar a la falla! Res no em fa més goig que veure la cara dels fallers i amics quan s’adonen de qui és la persona que està al capdavant del saxòfon. I pel que he vist, també a tots els companys de la xaranga. Després d’uns pocs assajos per perfeccionar l’execució de les darreres melodies, he pogut saber que, per a una xaranga, el moment més esperat i especial de l’any és també tocar davant dels fallers. I quina marera millor que les falles per demostrar la nostra passió per la música? Fer ballar, cantar, riure la gent...

106

107

108

05/09/2008. (Comunicat de protocol) Al contrari que en dates anteriors, hui ha sigut un dia estrany. He rebut una trucada que m’ha emocionat molt però, a la vegada, la notícia que he rebut no m’ha pogut ficar més nerviós. Era l’encarregada del protocol de la meua comissió. Com vaig contar, aquest any, la Fallera Major és amiga meua des de bolquers. Més que una amiga, una germana per a mi. La qüestió és que li encanta també la música, i el seu somni frustrat ha sigut sempre saber tocar un saxòfon i aquest desig és conegut per tothom. Però, qui anava a pensar que, a causa d’açò, em demanarien que tocara un solo el dia de l’exaltació? No m’ho puc creure, segons l’encarregada de protocol, no hi ha millor persona que jo, el seu millor amic, per a fer esta exhibició musical que tant li agradarà. Òbviament, he acceptat l’oferiment; no obstant això, he de dir que estic literalment espantat. El primer any que toque amb la xaranga i ja he assumit aquesta responsabilitat... En fi, tot siga per les falles i per ella.

22/11/2008. (Falta dos mesos per a la presentació) Sols falten dos mesos perquè es faça realitat el somni d’actuar davant dels meus amics fallers i, com no, davant la meua fallera preferida. Estan sent uns dies durs. Després dels assajos generals amb els meus companys, sempre m’he de quedar una estona per repassar i perfeccionar el que he de tocar eixe dia. El meu company Josep m’està ajudant molt. Ell també coneix molt bé la Fallera Major, i és per això que li fa molta il·lusió que jo toque en un dia tan especial. El meu amor per les falles i per la música m’ha portat a aquesta situació.

Un treball dur que, de segur, té recompensa. Però, quines ganes que arribe el dia. Necessite poder dormir tranquil a les nits, no faig altra cosa que pensar i pensar en eixe moment.

15/01/2009. (Nerviosisme a tan sols uns dies) No sé si tinc més nervis jo o la meua amiga. Hui he estat parlant amb ella. Em contava com havien anat les exaltacions de la resta de Falleres Majors de la localitat. Estava emocionadíssima i, també, molt nerviosa. He pogut comprovar que no s’espera res de la sorpresa. Sí que és veritat que sap que toque en una xaranga però, ni tan sols sap que és a la xaranga de la seua volguda falla. Espere que li agrade molt tot el que li estan preparant perquè, en un dies, tot prendrà forma.

22/01/2009. (El dia del solo) El gran dia. La presentació de la meua falla, l’exaltació com a Fallera Major de la meua millor amiga. Hui he tingut que fer realitat el solo que m’havien encomanat per a esta data tant esperada. Tot ha eixit perfecte.

Els nervis em recorrien el cos mentre caminava per la passarel·la en direcció a l’escenari. Al fons, ella, asseguda al tron privilegiat de màxima representat de la falla. Estava amb la boca oberta veient com jo, el seu ullet dret, m’acostava a ella molt a poc a poc. Allí m’esperava el faristol amb el micròfon per tal de fer sonar el saxòfon. Vaig arribar al lloc, vaig fer una ullada a la sala i em vaig adonar que estava plena de gom a gom. Més nervis. Era l’hora. Les mans tremoloses van començar a acariciar aquell dolç instrument. A mesura que passaven els minuts em sentia més còmode. La gent em mirava atònita, quasi sense parpellejar. Últims moments, final esplèndid. Uns segons de silenci van envair tota la sala.

De sobte van aparéixer els primers aplaudiments, seguits d’uns quants més. Tot seguit, tota la gent que donava vida a la sala es va posar dempeus per reconèixer la gran actuació que havia fet. Familiars, fallers i la meua amiga, la nova Fallera Major, mostraven un gran somriure que denotava aprovació.

Una llàgrima em recorregué el rostre en aquell moment. No era tristesa. Era l’emoció per haver fet realitat un somni, unir els dos arts que més estime: la música i les falles.

Aaron Mota Sabater

109

/ Carmen Sifres

PERFUMERIA Art que consisteix a elaborar Substàncies amb essències oloroses agradables que s'usen per a perfumar.

CARTES D´ESSÈNCIA AL MEU AMOR Dimecres 12 d’agost de 2020 Els primers rajos de sol acaronen el teu frondós cabell pèl-roig il·luminant el nostre niu.

Despertar al teu costat és el motor dels meus dies. Gaudir del silenci i observar cada gest i cada petjada que fas. Cada matí la mateixa rutina. Per fi entenc el que és la felicitat.

Eixa felicitat que el destí em va regalar aquell dotze d’agost quan els nostres llavis es van unir per primera vegada.

Anava passant el temps fins que apareix un altra data clau als nostres calendaris. Set anys després, l’un al costat de l’altre, decidírem formalitzar la nostra relació regalant-nos el sí que vull davant la nostra gent. Si anteriorment ja era feliç, no puc descriure el que vaig sentir aquell dia. Sols vaig tancar els ulls i em vaig deixar portar. Podem dir que la perfecció té una data: dotze d’agost.

Aquell dia les mostres de fatiga eren evidents al teu rostre, però com qualsevol nóvia, estaves tan radiant que ningú no se’n va adonar. Ara entenc eixe cansament.

Des d’aquell dia i com en qualsevol conte, la vida ens posava davant un contratemps. Eixa fatídica malaltia, que encara no puc anomenar, va anar consumint-te a poc a poc.

Mentre flama s’apagava, res no em restava per fer, per dir-te, sols podia sentir-te cada minut que la vida em permetia. Notar les teues ganes de viure, olorar el teu perfum i observarte cada minut, sense esborrar el somriure del teu rostre. Vas ser el millor exemple a seguir.

Un any més la primavera ens deixa per donar pas a l’estiu. Enguany tot és diferent. Recordar el teu somriure abans d’obrir els ulls mentre acaba el meu somni cada nit és el meu consol.

Un any més arriba la data. Enguany un dotze d’agost amb un estrany sabor. Ja no estàs al meu costat. La nit ha sigut molt llarga, no em queden forces, però he d’alçar-me per anar al treball.

La rutina a casa és trista ara que ja no estàs. Café, noticies al periòdic digital. Llegir sense entendre el significat de la vida. Cordar les sabates, agafar la cartera i en eixir de casa… És eixe aroma altra vegada. Ja no sé si està a l’ambient o sols a la meua ment. Hui isc un poc abans, no desapareixes dels meus pensaments, puge a l’autobús impulsat pel teu aroma.

No és possible! Una xica de cabell pèl-roig porta el teu perfum. Em pessigue les galtes per tal d’assegurar-me que no és un somni. Estic tornant-me completament boig! Pensarà que sóc un psicòpata. No puc deixar d’olorar-la. El so de la meua parada em fa tornar a l’amarga realitat.

110

Les hores no passen hui al treball. Cada minut és una eternitat. Una eternitat sense sentit ara que ja no estàs.

I en arribar a casa, una caixa m’espera sobre la catifa de la porta principal. Tenies previst cada detall abans de marxar. No podies permetre que passara un dotze d’agost sol. Les teues paraules en aquest vídeo em donen les forces que necessite per a continuar. No dubtes que obeiré cada instrucció que em dónes.

T’he sentit més viva que no mai. Per primera vegada des que no estàs no vull que passe el temps. Però estic tan cansat que els ulls se’m tanquen a poc a poc. Tu eres el meu estel i la meua guia. Si no et seguisc a tu, aleshores a qui seguiré?

Carmen Sifres

111

/ Anna Sirerol Talens

PERMUMERIA FALLERA L’ESCLAT Vaig nàixer a la vora de la carretera d’un preciós poble de la Ribera Alta, al si d’un negoci pirotècnic de llarga tradició familiar.

Ma mare va ser la il·lusió i les expertes mans d’un vell mestre de la pólvora que amb la seua tasca engrandia el món de la pirotècnia nacional i internacional.

Encara me’n recorde com si fóra ahir, quan un xicot que s’endinsava per primera vegada en aquest difícil món laboral em va prendre amb unes inexpertes mans. Em va engalanar amb molta cura, de marró, amb un aspre vestit més bast que el paper d’estrassa. Tot seguit em va gitar amb delicadesa, com un nadó, a una capsa amb els meus germans i amics de festa.

Algú es qüestionarà què fa un masclet contant la vida, què té de curiosa o d’original aquesta, o a qui li pot interessar. Doncs us puc assegurar que la meua curta existència va ser apassionant, encisadora, meravellosa i, fins i tot, fantàstica.

Al taller pirotècnic, cada nit, entràvem i eixíem de les nostres acolorides capses. Jugàvem i assajàvem com serien els nostres sons tronadors. Somiàvem amb la festa de la qual formaríem part i alimentàvem tot tipus d’il·lusions pirotècniques Un dia, al vell magatzem, va començar un gran rebombori, caixes amunt, caixes avall, crits i més crits, ordres i, fins i tot, paraules malsonants. Empleats per ací i per allà fins que el balanceig d’una vella camioneta em va traslladar a un lloc costaner on la humitat amenaçava el bon estat de la meua salut i la de les meues entranyes.

Em tancaren dins d’una cambra obscura i seca i em deixaren tot el temps del món per reflexionar. I allí, en eixa tranquil·litat i serenitat que dóna el fet d’estar aïllat del món, em vaig sentir estrany, sí, molt estrany. Em vaig sentir com algú que ha sigut segrestat i ha sigut tancat en un forat.

Vaig començar a pensar si pagava la pena saber que estàs fet per morir per la diversió d’uns quants. A mi m’agradava passar el temps amb els meus amics; per què s’havia d’acabar tan prompte açò?

No va passar massa temps quan la festa es va fer l’ama i la senyora d’aquell bonic indret. Començaren les cercaviles, cavalcades, despertades, ofrenes i processons, per la qual cosa nosaltres els masclets ens vam convertírem, junt als fallers, en els principals protagonistes de la festa, (val, ho admet, les nostres companyes les flors i la música també compartien protagonisme). Ens férem imprescindibles de veritat.

No es pot descriure amb paraules, la cara de felicitat que feien els fallerets i les falleretes quan es predisposaven a encendre, davall l’atempta mirada dels seus pares, algun dels meus companys. Alguns d’ells tenien més sort, si cap, ja que amb l’enginy de la canalla passaven a formar part d’improvisades traquetes. Aquestes, les feien esclatar mentre als rostres dels xiquets i les xiquetes es podia apreciar l’emoció i, a la vegada, els nervis que qualsevol pirotècnic sent quan està a punt de disparar el primer coet d’una mascletada a la Plaça de l’Ajuntament de València. Aleshores fou quan em vaig adonar que aquella pregunta que em feia sobre si pagava la pena viure tan curta existència, va trobar resposta. Fou una ximpleria el fet de, tan sols, formular-me-la: per descomptat que sí!

112

Un dia de Sant Josep, em va pertocar a mi, era el meu torn. A la fi havia arribat el meu moment, sentia com l’adobada pell d’aquelles mans adultes m’agafaven. Aquell avi no sols volia fer esclatar un masclet. Aquell acte significava molt més que això.

Estava ensenyant el seu nét i la seua colla com s’havia d’encendre, amb seguretat, un petard, així com ho duia fent ell des de la infantesa. Els xiquets ansiosos d’aprendre, el miraven amb avidesa per no perdre’s cap detall. Mentre miraven, el silenci fou ensordidor fins que: BOOM! Anna Sirerol Talens

113

/ Vicent Lluís Almiñana

PINTURA Art de pintar.

AMORS PINTATS DE GUERRA Sempre s’ha parlat d’amors platònics, amors de pel·lícula, amors impossibles o, fins i tot, d’amors meravellosos. Però avui, vinc a parlar del meu amor. Un amor que recollia tots els amors que ens podem imaginar i, com a joves que érem, mai no temérem res. Aquesta, és la meua historia: València, any 1938, temps de repressió per a una llengua que intentava sobreviure amagada pels barri; temps en què la lluita, encara que perduda, es feia amb punys en alt i banderes morades; temps en què l’únic que desitjàvem, era llibertat. Llibertat que tan sols podíem tenir en els moments en què ens trobàvem sols, sense que ningú no ens deixes estimar-nos de debò.

Avui, recorde aquelles primeres vegades de veure’ns d’amagats. Tan sols podies riure amb aquells ulls tan brillants que enamoraven fins la més petita de les parts del meu cos i removies aquelles famoses papallones del meu estómac. Tan sols tenies paraules en vers, paraules que sempre puc recordar si tanque els ulls, i puc imaginar-te davant meu parlantme a cau d’orella.

Et recorde també quan fores perseguit per tota la ciutat, tu corrent perquè sabies que et buscaven per matar-te, corrent i cridant per la llibertat de la teua terra, cridant amb l’esperança que aquells que fins avui havien sigut els teus companys i t’havien brindat salut, t’obriren una porta per poder fer-la servir d’amagatall. Cridant de desesperació per veure’t perseguit per la teua mort.

Què seria avui de nosaltres si mai no hagueres lluitat per la terra que tan estimaves? Què seria avui de la teua terra si no hagueres somiat un futur lliure de maltractament ideològic i per a veure carrers plens de gent lluitant pel que estima? Què seria avui de mi?

Em ve a la ment aquells dies en què em feres retrats amb pintura. Sempre deies que la bellesa de la pintura mai no podria ser igualada per la de les fotografies. Que la pintura, sempre seria la més gran de les arts, i per fer-m’ho recordar, aquella pintada en el mur del nostre carrer, perquè cada vegada que passara; perquè et recordara besant-me lentament; perquè et recordara amb aquelles nits salvatges en què ningun lloc podia contenir tants crits de satisfacció, tants crits i arraps d’amor. En fi, perquè et recordara. És impossible no recordar aquell crit. El crit que feia victoriós el més odiat dels homes. En aquest moment sabérem que no podríem sortir gens al carrer. Sabérem que havíem perdut, que seríem buscats i sense ningun judici afusellats sense res a poder dir o fer.

Recorde per últim, aquell dia en què et feren pres, tan sols per la teua ideologia, tan sols per voler fer manifesta la teua opinió sobre aquella crítica en contra dels que la mare de l’antiga república cobria, d’aquells amb la sang morada i que avui, havien de veure les famílies morir, de fam o assassinades, però el seu destí era la mort.

114

115

Des d’aquell moment tan sols recorde sentir fusells carregant per donar fi a milers de vides a qui la història oblidaria.

Fusells carregant contra la gent que, dies abans d’aquell “gloriós alçament”, havia treballat per mantindre el benestar d’aquell país, que avui, es mullava de la sang “bruta” dels perdedors. D’aquell país que tan sols volia ser lliure i va patir. Aquell país que mai no tornarà a ser país, tan sols un trist esborrany que mai més no podré mirar i sentir orgull.

A partir d’ací m’esperaren dies de visita a les presons per a poder tenir un moment per veure’t però no vaig tenir èxit.

Tan sols buscava un moment per fer-te veure que tot sortiria bé, per fer-te veure que per molt que estigueres pres, sempre tindries llibertat dins la teua ment per a escriure encara que fos per distraure’t un moment de la mort. Buscava un moment que mai no vaig poder tenir fins avui.

Dies després, el teu company de calabós em diria que la nit anterior ja no entrares en aquella gàbia, que dos soldats de l’àliga t’agafaren desprevingut i et feren caminar el recorregut de la vergonya, el recorregut de la mort segura.

En escoltar aquelles paraules, ahir vaig voler recórrer, buscant-te, carrers entre llàgrimes, carrers on segur t’hauries pogut amagar, carrers on per esperança creia veure’t córrer davant dels fusells, carrers on de segur estaves esperant per dir-me adéu i donar-me un últim bes. Però com més tard sabria, ja seria impossible.

Et vaig trobar mort al costat d’aquells horts on tantes hores havíem passat els dos sols. Vas ser mort per venjança, mort per ràbia, mort per ser qui vas ser i per qui jo mai no oblidaré.

Avui, abans que ho pogués imaginar, ja era vestida de negre i ja sóc davant d’aquesta odiosa caixa en què guarden el teu cos sense vida.

Aquesta caixa recoberta amb un cristall on, com si d’una condemna es tractara per a les meues llàgrimes, es queden ací quietes, sense poder travessar i tocar la teua fina i sensible pell.

No, no vull donar-te un últim bes, no puc veure’t desaparèixer d’aquesta manera, no vull imaginar que en uns minuts, ja no podré saber res més de tu, que en uns minuts, per a tu la història s’haja acabat, que la teua mort tan sols significarà una més de qualsevol de les que s’han produït.

Ben maleïda guerra que et va fer pres, ben maleit bàndol que et va odiar i repugnar pel teu color, ben maleits déus que no lluitaren al costat dels que desitjàveu llibertat, ben maleïda vida, que després de veure com em lleva el que més estime, he de veure com es burla de mi obligant-me a seguir endavant, ben maleït país, que avui et veig governat pels qui et destrossaren.

Tan sols em queda donar-te les gràcies. Gràcies per haver mort amb el puny en alt i defenent els teus ideals, gràcies per haver portat el color morat fins la mort, gràcies per mostrar-me que la vida tan sols és un pas més de l’eternitat.

116

“...La terra tremola en sentir els meus crits d’agonia, el cel, ja no serà l’única salvació per a la teua mort, els records, tan sols seran l’única imatge inesborrable.

Que simple seria viure sense la por, que simple seria viure sense la mort.

Que la llum que ahir veieres, avui foscor serà.

I que el somriure per què reies, avui llàgrimes que he d’eixugar.

Espera’m vida eterna, espera’m junt al meu camí...”

PD: Mai t’oblidaré, t’ho puc assegurar! Gràcies!

Fins sempre! Salut i república company... T’estime.

Vicent Lluís Almiñana

117

/ José Antonio Martínez Giner

PINTURA FALLERA ELLA El timbre denotava que la classe havia acabat i tots aquells xiquets i xiquetes, que instants abans havien sigut presos de la impaciència, s’afanyaven a abandonar l’aula amb velocitat directament proporcional a les ganes de festa i falles. Enguany el Consell Escolar Municipal els havia tornat a fer anar a classe el dia de la plantà, perquè sembla que durant les falles no es pot viatjar per la resta del país igual que es pot fer en qualsevol altre pont.

En un tret i no-res es va tornar a quedar sola a la classe i la sensació d’angúnia es va apoderar de la seua ànima. A mesura que recollia de damunt de la taula els llibres, les mans van començar a tremolar. Llavors va alçar la vista i va divisar els panells desordenats que havien muntat els alumnes, i va divisar que a la part superior hi havia el que tenia la intenció de ser l’esbós de la falla que havien cremat en el pati del col·legi aquell mateix dia. Ella va somriure tímidament en la solitud d’una classe òrfena de cridòria i bullícia. Es va acostar i li va llevar la xinxeta amb cura, com si tinguera por de fer-li mal i se’l va guardar com a record. No era el millor esbós del món, però li transmetia innocència, i feia molt de temps que eixe sentiment només podia sentir-lo en el treball. Va tancar la porta amb suavitat i les escales la van transportar novament al carrer. I el carrer la va transportar a casa novament. I a casa tornaria a veure’l novament.

Va obrir la porta i es va quedar escoltant el silenci uns segons. Va fer dues passes i es va tornar a aturar. La casa seguia en completa calma i aquest fet denotava solitud. Llavors es va endinsar per la casa buida de gent i es va detenir davant d’un armari. El va obrir amb timidesa i es va quedar mirant-lo fixament. Era un armari vell, folrat amb melamina, que havia heretat de la seua àvia, i la brusa de fallera s’entreveia lleugerament entre les peces que l’atapeïen. Ella va girar el cap per assegurar-se que no hi havia ningú observant-la i va estirar la mà per agafar-la. Era de color blau i de sobte es va transportar al dia que se la va posar per primera vegada. Ell li la va regalar aquell 15 de març, el dia que complia vint-i-set anys. Recordava aquell bes a la galta que li va donar, i com li va dir que l’estimava mentre li lliurava el regal. Llavors encara no havien començat els crits. Llavors no havien començat els insults. Llavors la vida li somreia.

Però, a poc a poc tot va canviar i, a mesura que la brusa es descoloria, la seua vida, que havia estat engalanada amb abraçades de color rosa, va començar a amalgamar ullades de núvols de tronada. Fins que un dia d’aquells dies el vent va girar en forma de bufetada. Una bufetada que, tot i brunzir-li el cervell, va ser incapaç de penetra-li a l’ànima perquè la tenia ocupada sentint els plors del seu fill que observava l’escena espantat.

En aquell moment va mirar el brodat de l’escut i una infinitud d’imatges que havia decidit oblidar van ser desempolsats de l’àlbum dels records de la memòria i es van citar a la seua ment. Va acaronar els fils d’aquell escut i es va veure engalanada amb un vestit de fallera roig amb ramells de flors de taronger daurats esculpits sobre la seda, enmig d’un passacarrer. I ballava. I cantava. I somreia. I tornava a ser feliç. Després es va albirar enmig de l’Ofrena en la qual va demanar a la Mare de Déu dels Desemparats que el seu matrimoni durara eternament. I va pensar que era irònic, perquè sis anys després el temps li pareixia una eternitat.

Feia molt de temps que no es posava aquella brusa, tant de temps que no podia recordar quan va deixar d’anar a la falla. De sobte, la malenconia vespertina li va demanar de tornar a vestir aquella peça fallera. I va tornar a mirar arrere. Seguia sola, enmig d’aquella habitació i per un moment va deixar de pensar en ell. Va estirar el braç i el va introduir en la màniga, seguidament l’altre. Va mirar el reflex en l’espill i es va veure diferent. No sabia ben bé per què, però li agradava la vestimenta. Per acabar va agafar el primer botó, el que tenia a l’altura del cor i el va passar pel trau amb lentitud. Els dits li frisaven el pit i podia sentir el pols accelerat. Cada batec li recorria l’ànima partida, però aquell dia era diferent, aquell dia l’ànima havia decidit que necessitada una carícia de vida. I ella va alçar el cap, i va decidir eixir de casa, i va pensar que la falla ja estaria en aquell estret carreret.

118

A mesura que s’acostava al monument, la silueta que divisava des de la llunyania prenia forma i sentit. El carretet estava atapeït per una gentada que observava com tres fallers acabaven d’enllestir la falla amb les últimes tires de gespa. Ella es trobava estranya.

Podia sentir por i ansietat en cada alenada, però contràriament al que podia haver cregut, aquella por i aquella ansietat la feien sentir viva per primera vegada en molt de temps. Se sentia fora de lloc entre tota aquella multitud, entre els esclats dels coets, entre els jocs dels xiquets, entre la complicitats dels majors... perquè la falla havia canviat molt des que ella va deixar de gaudir de la festa, però això no va ser inconvenient per acostar-se a les tanques que protegien el monument.

La primera cosa de què es va adonar en fer-li una ullada als ninots és que, pel que fa al tamany i al volum. la falla no havia canviat tant des que ella solia col·laborar assíduament. Continuava sent menuda, “assumptes del pressupost”, pensava. La segona, que mentre tres xicons treballaven, la resta els miraven, i això tampoc era diferent a èpoques passades. Aquest fet la va fer emetre una xicoteta rialla de complicitat a mesura que acabava de rodar el monument. De sobte es va detindre davant d’un ninot. El va mirar fixament i la rialla va desaparéixer dels llavis. Llavors els esclats dels coets es van convertir en silenci, i els jocs dels xiquets en eternitat, i les converses dels majors en infinit. El ninot també se la va quedar mirant, o almenys això és el que ella pensava. Seriós.

Amb l’animeta dels ulls fixa en els seus.

Era una xica jove, deuria tenir la mateixa edat que ella. La vestimenta denotava que representava una xica de família acomodada. I tenia l’ull morat. Ella, de sobte, va sentir que estava davant d’un espill: amb el seu mateix cabell, amb la seua mateixa vestimenta, amb la mateixa moradura que solia tindre ella davall del maquillatge. Es va eixugar la llàgrima que li recorria la galta i seguidament va llegir la crítica. Parlava de les dones valentes; d’aquelles que han fet de la por la manera de sobreviure; d’aquelles que han patit les envestides d’un violent sense gènere, ni honor, ni dignitat; d’aquelles que estan cansades de callar i de perdre sempre.

Llavors es va girar, perquè havia decidit no tindre por mai més, i va pensar que li agradaven les falles. I es va eixugar l’última llàgrima que li quedava per oferir a ell. Perquè no s’ho mereixia. Perquè ella era lliure i perquè una vegada li va demanar a la Mare de Déu que el seu matrimoni fóra etern però el seu matrimoni va acabar en aquella primera bufetada. I es va adonar que tota aquella gent que envoltava la xica de l’ull morat l’estava abraçant amb la mirada. Llavors va abaixar la vista i va veure la brusa vella i es va adonar que tots els fallers i falleres la portaven igual que ella. I va sentir l’esclat d’un coet. I la rialla d’un xiquet. I la tendra mà d’una dona que li eixugava la galta amb empatia i la convidava a un got de xocolate.

José Antonio Martínez Giner Aquest article ha participat al Concurs Lletra d’Or de la FdF Junta Local Fallera

119

Fins ací, aquest és el final.

Gràcies, amics, per haver fet possible aquest somni. Les velles arts va començar com una il·lusió i ara és una realitat.

L’any que ve tornarem amb forces renovades i idees il·lusionants. Ens tornem a llegir en uns mesos.

Bones falles!

120

Agraïm la col·laboració de totes les empreses que han participat a Les velles arts. Sense vosaltres no s’hauria pogut plasmar la idea en paper.

pub licitàr

ia. ui g a l e

d Ara ha arribat l’hora de girar el llibre 90 graus i poder gaudir

90º

a

121

C/ Sant Josep, 127 • Tel. 659 520 202 46760 Tavernes de la Valldigna • (València)

La Costera, 18 • Cambro, 3 • Tel. 962 820 969 info@cmbosch.es 46760 TAVERNES DE LA VALLDIGNA

C/ Nou, 10 - Tel. 96 282 00 90 • 46760 - Tavernes de la Valldigna

La Costera, 16 • Pol. Ind. El Pla Tavernes de la Valldigna - Tel. 96 282 21 46 / 96 282 20 66 Fax: 96 282 28 96 • Talleresauta@redfordcyv.es

www.gruasmgm.com

Tels: 962836777 / 962820420

Ctra.Nac. 332, Km. 239 • 46760 Tavernes de la Valldigna - Valencia

Servicio de gruas y remolcadores de pequeño y gran tonelaje Asistencia en carretera de motocicletas, turismos, furgones, camiones de pequeño y gran tonelaje y autocares Transportes en góndola Alquiler de maquinaria

Asistencia S.L.

M.G.M.

ADMINISTRACIÓ DE LOTERIES • TAVERNES DE LA VALLDIGNA

COL·LABORACIONS

C/ Levante, nยบ 1 - Entl. โ ข Tel. 722 718 678 46760 - TAVERNES DE LA VALLDIGNA

Avda. Germanies, 91 Tel: 962 821 561 https://www.facebook.com/PinturasVerpinSL

TOT AIXÒ I MÉS A:

PINTURES PLÀSTIQUES REVESTIMENTS MANUALITATS BELLES ARTS COLORS A L’INSTANT EINES PER PINTAR