BLANC I NEGRE. Falla Cambro

Falla Cambro BLANC i NEGRE

Associació Cultural

FALLA CAMBRO

TAVERNES DE LA VALLDIGNA 2017

BLANC

- Este llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres - El present llibre ha participat a la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià.

i NEGRE

EDITA / Associació Cultural Falla Cambro Realització i Muntatge Equip de llibret Falla Cambro Col·laboradors Literaris Sònia Ijarro • Josep Antoni Martínez • Vicent Benavent • Encar Talens • José Miguel Losa • Empar Mayans • Lara Romero • Merxe Armengol • Aurora Cantus • Anna Sirerol • Carmen Sifres • Vera Pellicer • Vicent Lluís • Aaron Mota • Saray Fajardo • Jaume Talens • Toni Álvarez • Rafa Cantus Correcció Lingüística Josep Antoni Martínez Coordinador de publicitat Joan Enric fons

Seguix la Falla Cambro

@

fallacambro@gmail.com Facebook.com/fallacambro1979 Twitter: twitter.com/FallaCambro Instagram: falla_cambro Pots llegir-nos digitalment en: issuu.com/fallacambro Blanc i Negre

2

Dipòsit legal:A-188-2011

Fotografies: Fallera Major Xesku Fotografia Fallera Major infantil Mestre Fotografies Balnc i Negre Xesku Fotografia.

Video “Maquing of” David Grau Disseny i Maquetació Eikon Disseny i Comunicació ... I si ens hem deixat a algú, perdoneu-nos, no ha sigut la nostra intenció. A tots els que heu format part d’aquest somni, gràcies per fer-lo realitat

ÍNDEX Falla Cambro Fallera Major de Tavernes - Salutació del President - Falleres Majors Ixents - Poesia Fallera Major Fallera Major: Gemma - Comissió Falla Cambro – Cens - Esbós de la Falla Gran - Crítica de la Falla Gema - Ximo, de falleret a president - Toni Climent, l’ànima de la Falla Cambro - Diari de bord El Racó Infantil Salutació del President - Fallera Major Infantil: Regina - Cens infantil - Esbós falla infantil - Crítica de la falla infantil - Regina - El somni d’un president - Divertix-te en blanc i negre.

Blanc i Negre El racisme - El dol - La primera comunió - Vides en blanc i vides en negre - Fundit a negre - Diaris i periòdics - Diners negres - Temps de no-do - Els bous - El tot i el no-res - El gat negre - El yin i el yang - En blanc - Negre panderola - La brusa negra - Entrepà de blanc i negre - La nit fallera i els estels Ombres de llum La Falla Cambro no es fa responsable de les opinions expressades pels autors dels articles del llibret Blanc i Negre

3

/ Associaciรณ Cultural Falla Cambro

INTRODUCCIร BLANC i NEGRE

Blanc i Negre

4

Blanc i Negre és una proposta atractiva i diferent. Que combina el clàssic llibret de falla amb la modernitat i constant actualització del món faller. Per aquest motiu enguany la proposta Cambro 2017 busca l’originalitat. Per això fem un pas més enllà en la recerca d’un nou estil combinant dos arts visuals i sensorial: la literatura i la fotografia.

La poesia, la sàtira, la narrativa, l’assaig, tots els gèneres combinats a la part literària del llibret.

La imatge, el sentiment, la profunditat, la llum i les ombres són les qualitats que podrem trobar a cadascuna de les fotografies.

I tot, barrejat amb el racó infantil i amb l’actualitat de la Falla Cambro 2017.

El concepte El blanc i el negre són els dos colors bàsics per excel·lència. Els dos oposats, els dos presents en les diverses civilitzacions que han poblat el món.

El blanc, per als occidentals, sempre ha estat associat a la puresa, la tendresa als aspecte positius de la vida. El negre és relaciona amb els aspectes negatius, tot allò que es relaciona amb aquest color és referent al sofriment i a l’obscuritat.

Els textos A partir d’una sèrie de temes que necessàriament havien d’estar relacionats de manera directa o metafòrica amb el color blanc o negre cada col·laborador elabora el text prenent com a referent el color que li ha correspost.

Les fotografies Tot seguit aquests textos han sigut enviats al fotògraf Xesku perquè realitze la seua particular visió de l’actualitat monocromàtica de la nostra societat. Totes les fotografies, evidentment, en blanc i negre.

El resultat Quan dos arts com la literatura i la fotografia es combinen, el resultat és un espectacle per als sentits que els components del grup del llibret de la Falla Cambro els convidem a gaudir.

5

Blanc i Negre

6

ro b E m R a G C E a l l N a i F C N A L B

Blanc i Negre

7

CAROLINA PÉREZ BOSCH / Fallera Major de Tavernes de la Valldigna 2017

Resplendeixen els somriures de l’instant entre llàgrimes immenses d’alegria, i els follets teixeixen teles elegants que engalanen mil brodats en fantasia.

La fallera esdevé poble sencer i pregona aromes d’esclat de carcassa mentre escolta fortament tots els batecs que criden els cors fallers d’aquella plaça.

José A. Martínez Giner

Blanc i Negre

8

Blanc i Negre

9

/ Joaquim Mifsud Almiñana

SALUTACIÓ DEL PRESIDENT Estimats Fallers.

En aquestes línies que m’ofereix el llibret faller per a dirigir-me a tots vosaltres m’agradaria, primerament, donar les gràcies a tots els que feu que dia a dia el nostre col·lectiu faller vaja creixent tant en nombre de persones com en qualitat de treball.

Un dels motius que m’enorgulleix de ser el vostre president és la quantitat de treball que esteu disposats a fer. M’agrada passar per les portes del nostre casal faller i veure que sempre hi ha algun llum encés, ja siga perquè els nostres companys de quotes i loteries estiguen repassant la comptabilitat; les mares i companyes de la cavalcada estiguen cosint disfresses, o bé repassant carrossa; els nostres joves estiguen ballant els playbacks de la presentació o repassant les actuacions de teatre. Siga l’hora que siga el nostre casal faller sempre desprén vida.

Som una falla gran, no sols pel nombre de fallers, sinó per la quantitat i per la qualitat de les activitats que dia rere dia es duen a terme. Hem realitzat actuacions del grup de teatre fora de la ciutat, hem col·laborat amb diferents associacions benèfiques per tal de poder fer la vida més fàcil als pobres i necessitats de Tavernes, estem contínuament millorant per tal de fer un llibret faller de millor qualitat que arribe al cor de tots els veïns, i sempre ho fem amb un somriure als llavis, amb una mirada animosa i amb l’alegria del qui fa una bona tasca.

La Falla Cambro és un gran col·lectiu, no ho dubteu mai. Teniu el millor material, el que desitjaria tenir qualsevol falla del món: voluntat i ganes de fer coses pel bé de la ciutadania i per millorar el col·lectiu faller.

No us desanimeu mai, perquè al vostre costat estarà sempre el vostre company, amic i president.

10

/ Falleres Majors Ixents CARMEN SIFRES VERCHER VERA PELLICER PONS

Festa, somnis, màgia i algaravia, somriures, falles, càntics d’alegria; eterns anhels que viuen en l’encesa, un any sencer de llàgrima transmesa.

Saps que has sentit l’esclat de festa pura, saps que per tu la vida no s’atura, però les notes d’aquells eterns acords les has guardades per sempre als teus records.

Josep A. Martínez Giner Blanc i Negre

11

GEMA BENAVENT BRINES / Fallera Major Falla Cambro 2017

Hui dius la paraula que en ser pronunciada balla amb mil aromes d’esclats i passió, i brolla pel barri la festa enyorada i sents melodies plenes d’emoció.

De sobte la vida viu enjogassada, i apareixen núvols de cotó-en-pèl, i el deler teixeix una ombra enramada en forma d’espurna, de lluna i de cel.

Les falles et senten i omplin de vida milers de placetes, carrers i racons, i els vestits desfilen en vol sense mida.

El Cambro t’espera per viure el costum de bastir tres dies de màgia fallera perquè eres la festa, l’esclat i el perfum.

José A. Martínez Giner

Blanc i Negre

12

/ Alfred Bernat

A L’EST DE L’OEST FALLA GRAN CAMBRO 2017

Blanc i Negre

14

/ Artista: Alfred Bernat CRÍTICA DE LA FALLA Lema:

A l’est de l’oest

INDIO-DUCCIÓ

La història que els conte enguany s’allunya del que és corrent, perquè hem posat molt d’afany a dur ací el Far West.

En l’oest americà havia indis i vaquers, que parlaven castellà com Canal Nou ens va fer saber.

Allà els indis convivien pels prats i per les muntanyes, i a Manitú li oferien les victòries de les batalles.

L’home blanc, que eternament ha tingut ganes de fotre, va arribar violentament i els indis va fer córrer.

Els va expulsar de les terres, i els va tocar els collons amb totes aquelles guerres per les valls i pels turons.

Hui la situació ha canviat i a l’est d’aquell oest hi ha una vall on s’ha muntat una d’indis i vaquers, perquè ja s’han instal·lat les tribus a Worthy Valley, o Valldigna en “valindià”, que és la llengua que allà parlen els indi més actuals.

FER L’INDI Segons va dir Bolufer, el mestre de la ironia: fer l’indi és l’analogia del treball inexistent, mena de patologia que observa el comportament de qui té contínuament ataquets de bogeria.

Segons aquest argument que ens marca la teoria trobarem un fum de gent

que fa l’indi cada dia.

Fa l’indi qui no respecta les opinions dels demés, i aquell que només accepta el que pensa ell mateix.

L’indi el fa qui només pensa que la raó sols la té aquell que primer comença a fer crits a tort i a dret, i molt conseqüentment l’indi el fa amb evidència aquell que primordialment fa ús de la violència.

L’indi el fa també el polític que deliberadament fa ús d’un poder raquític sense respecte pels drets, i organitza retallades que el seu poble acollirà com si foren navallades d’un traïdor sense trellat, després fa una nova llei que humilia el treballador on l’empresari és el rei i sembla el Nostre Senyor.

L’indi el fan pobres i rics, empresaris prepotents maltractadors enfurits, testaferros imponents, corruptes aprofitats de l’estima de la gent, i els pobres desmemoriats que voten inconscientment.

LA FALTA ENVIDE I TRUQUE La situació del govern sols la podem comparar. a una partida de truc on tots intenten guanyar.

El poble va repartir les cartes en les eleccions, i els polítics van advertir

Blanc i Negre

15

/ Crítica de la Falla que els faltaven escons.

Rajoy buscava al congrés la parella convenient tothom es feia el desentés amb excuses exigents.

Albert Ribera insistia que ell volia jugar i diu que no li importaria el partit del seu company.

Pedro Sánchez va sentir, desconfiança fratricida, i va voler dimitir sense iniciar la partida.

I l’esquerrà Pablo Iglesias per ser trucador novell com un xiquet se sentia quan no volen jugar amb ell.

Amb la manilla en la mà, acabades les eleccions, Mariano buscava el lligat d’Albert per tots els racons.

Però Pedro va arriscar per evitar eleccions, la falta envide va llançar marcant un mític farol.

Pablo Iglesias embravit perquè tenia tres reis va exclamar ben embravit que el joc no era per a ell.

De sobte es va sentir Mariano amb veu contundent, “Senyores, els he de dir que truque i així acabem”.

La gestora socialista es va abstindre sobtosament, i Rajoy l’idealista els va ensenyar el bastet.

La partida va acabar igual que el ball de Torrent, tots van haver de tragar i sols Albert està content.

Temps abans de ser un indi tots li deien Jordi Juan, que en l’idioma amerindi significa Bou Embalat.

En aquella bella vall abans d’arribar els “Bloquers” governaven els “Ppsiux” populars com els primers, no escatimaven despeses i tenien do de gent, quan arribaren les escomeses de tribus amb més poder.

Destronats els cap guerrers dels “Ppsiux” amb coratge, van conviure per un temps com una espècie de marinatge els “Bloquers”, els “Psomanxes”, amb breu col·laboració dels esquerrans “Esqueraxes”.

Després de guerres internes, en les extenses planures, les negociacions alternes acabaren amb disputes.

En eleccions democràtiques, com els indis solen fer, paperetes emblemàtiques van fer guanyar el “Bloquers”.

Bou Embalat va insistir que ara que era el governant s’havia acabat patir en aquella vall elegant.

Per això va comentar en idioma “valindià”: “Fa temps haver de ballar amb llops en aquesta planura, ara mi poder manar més a soles que la una”.

I amb uns antics rituals els “Bloquers” van expulsar les velles tribus rivals que els volien destorbar.

INDIS EN WORTHY VALLEY (VALLDIGNA EN VALINDIÀ)

L’INDI-SCRECIÓ

En una extensa planura enmig d’una vall molt bella molt pleneta de pastura de romaní i de rosella, vivia un cap poderós de la tribu dels “Bloquers” molt astut i enginyós que governava els vallers.

Després d’anys de manament el cap “Bloquer” Jordi Juan per trencar l’avorriment volent fer un pas avant va agafar un carruatge i cap a Burgos se’n va anar, i amb les plomes d’equipatge Atapuerca va visitar.

Després d’aquella excursió Blanc i Negre

16

/ Crítica de la Falla amb tanta gana de tornar, va baixar d’un gran turó a molta velocitat.

Després de dies d’espera va arribar a l’Ajuntament una multa forastera que va pagar gustosament.

Dies després es va anunciar que l’havien denunciat, perquè per poc va passar el límit de velocitat.

En llengua dels “valindians”, que per aquell temps es parlava va comentar als mitjans el que la tribu contava.

“Mi anar ben embalat quan d’Atapuerca tornar, i per mala sort ser captat per un enorme radar”.

La història es va complicar quan es va descobrir l’error: s’havien equivocat amb el nom del conductor.

La notícia la festegen tots els indis detractors, i els voltors que voletegen sense cap contemplació.

Les senyals de fum bullien: facebook, twitter, instagram, amb crítiques que dissentien la versió de Jordi Juan.

INDI-GERIBLE Era tant l’avorriment que tenia Bou Embalat, que un dia unilateralment va inventar un destrellat.

“Un referèndum mi fer i la tribu poder votar, per si ser molt menester fer bous per tots torejar” La tribu no va fer cas al que el cap els va advertir, i amb un vot ben escàs es va haver de penedir.

Es va sentir el rum-rum que amb escassetat de vots, s’eliminava el costum de poder torejar bous.

Al mateix temps van triar que les festes patronals s’havien de celebrar

una setmaneta abans.

“Quan setembre arribar, en la segona setmana, tots els vallers celebrar unes festes a la gana”.

Setembre arribaria i a la segona setmana la gran tribu gaudiria unes festes com déu mana.

I setembre va arribar i per sorpresa de tots es va poder torejar en una plaça de bous.

ELS INDI-FERENTS Quan van acabar eleccions el gran cap dels “Ppsiux” va donar moltes raons per poder fer un refús, Blackandeker va lliurar la vara de comandant i Ploma Blava la va agafar per ser una índia amb encant.

Des d’aquell mateix moment Ploma Blava és portaveu d’una tribu que actualment no mostra un clar referent.

La tribu dels “Psomanxes” amb mancances residuals cada vegada té menys adeptes com els companys nacionals.

Pètal Roig va invertir temps i esforços en la qüestió però va haver de desistir el dia de les eleccions.

“Psomanxes” i “Ppsiux” es van unir a l’oposició i amb Jordi Juan van signar un pacte de no-agressió, Sembla que Bou Embalat, Pètal Roig i Ploma Blava en secret ja s’han fumat una pipa de la pau, o això és el que creu la gent perquè llevat d’unes notetes al diari o en internet les crítiques són escassetes.

Blanc i Negre

17

/ Crítica de la Falla ELS INDI-PENDENTS

Hi ha tribus que han arribat amb la destral entre les dents, i segons han exclamat sembla que són indi-pendents, o almenys republicans, perquè en un vídeo nocturn amb mètodes ben estranys ens deixaren taciturns perquè ens van tombar el bou.

Ell que era un emblema que teníem els vallers, i quan veníem de Cullera ens rebia amablement, mai no l’hem considerat cap símbol d’espanyolisme simplement l’hem estimat per un simple esteticisme. És llastimós que aquells, que demanen democràcia, fomenten uns desgavells que als vallers no ens fan cap gràcia.

INDI-SPENSABLE Ós Corredor és president del “Sisé de Falleria”, una tasca contundent que ha de fer nit i dia.

A cavall d’un vell rossí recorre cada casal, on intenta posar fi a cada conflicte quan cal.

Segons diu últimament es troba un poc marejat en un tema contundent que el té molt capficat.

El problema va començar farà cosa de mig any quan va decidir canviar les presentacions enguany.

La intenció era deixar dues setmanes per si de cas no es poguera celebrar alguna que altra activitat.

Per omplir-se de raó Ós Corredor li pregava fortament a Manitú que Cow River inundara els terrenys del camps d’esports.

El fet és que Manitú va fer ploure fortament, i de sobte va dir algú 18

que hi havia ajornament.

El campionat de futbet es jugaria en febrer, un espai reservadet per si passava un incident.

El fet és que Ós Corredor i el “Sisé de Falleria” miren més per la germanor que per la pròpia alegria.

Que no es toque “la matinal”, amb data reservadeta, i els “cotxes bojos” també cal donar-los data concreta.

La solució la patim la resta de comissions, que som aquells que ens vestim quan cal menjar els torrons.

INDI-SCUTIBLE Ós Corredor i la resta de vaquers entusiasmats de manera manifesta celebraven emocionats que Manitú els enviara una ajuda celestial, i Manitú els enviava la UNESCO amb pimentó i sal.

Que arriba la UNESCO Ha arribat als meus oïts que amb total seguretat la UNESCO ens ha dit que sí i les Falles ha adoptat.

Ostres tu, quina notícia, és com el retorn d’OT, no hi ha forma més propícia d’exportar el caloret.

Puig i Oltra la rebran amb una enorme pancarta com a aquells americans de Bienvenido Mister Marshall.

Amb les Falleres Majors tapadetes i arreglades amb vestits fins als genolls, més curt és de descarades.

Cavallers, ja estem salvats, quina emoció emocionada!

Un president ha exclamat amb la butxaca parada.

Vénen anys de benaurança per als artistes fallers que amb pressupostos a ultrança

Blanc i Negre

faran mítics monuments.

Enguany el fum de la cremà serà tan clar i ecològic, que Greenpeace el declararà apte per al consum propi.

Farem una mascletà emesa per Canal Nou que la UNESCO reobrirà encara que ens coste un ou.

Ja no hi ha cap detractor que puga odiar la nostra festa; ni els coets, ni el soroll, ni el tall de carrers molesta.

La ciutat immaculada, i si un gos caga al carrer la merda estarà perfumada com la flor del taronger.

La UNESCO dóna tant la talla, que l’església conscientment ha dit que ara la cassalla serà l’onzé manament.

I els polítics valencians, per sant UNESCO beneït, els diners ens tornaran: són corruptes penedits.

INDI-VISIBLE

/ Crítica de la Falla

Després de guerres i històries entre indis i vaquers, en un llibre de memòries es recullen aquests fets, el gran cap Bou Embalat i el vaquer Ós Corredor desprenen felicitat i amalgamen germanor.

Entre besos i ovacions els xiquets aquestes falles van a escola per raons que ens amaguen les rialles. És curiós que els “valindians” que a la UNESCO demanem les falles universals i ací no les respectem.

Per això ho deixem ací esperant que arriben falles, desitgem que hagen gaudit amb unes quantes rialles.

José Antonio Martínez

Blanc i Negre

19

/ Toni Álvarez

GEMA Mai no havia vist res igual. La primera vegada que es va posar damunt el seu nou vestit de fallera, un dels dos que lluiria durant l’ any de regnat, els ulls li brillaven. No era un espolí, ni tan sols seda. Però era el que ella havia triat, el més bonic del món. Alguna cosa a la seua mirada em deia que aquell moment era especial, com si l’haguera somiat cada nit de la seua vida. Ningú no se n’adonava que el que estava ocorrent en eixe moment era irrepetible.

Les altres persones que hi havia a eixa estància menuda, plena d’espills i ben il·luminada, estaven més pendents que les costures estigueren al lloc on els corresponia. Col·locaven agulles de cap ací i allà, tractant que la falda li quedara perfectament ajustada a l’estreta cintura. A poc a poc prenia forma, com una metàfora del que havia sigut la seua vida fins arribar on estava ara.

Jo li mirava els ulls. Quasi plorava. Era una mescla d’emoció i alegria. En aquella mirada podia llegir com, per dins, pensava: “Per fi em toca a mi”.

Aquell desig es mimetitzava amb el vol de la falda i els plecs que el cos, encara embastat i sense manteletes, li feien quan se’l va posar damunt. Ho recorde com un moment únic, com el seu moment, aquell en què la resta dels que estàvem allí vam deixar d’existir i ella es va sentir com la persona més especial. Ho va viure de forma senzilla, com és ella. Perquè per damunt de qualsevol altra cosa estava el desig de ser la Fallera Major de la seua Falla Cambro i això, que era el que vertaderament li importava, estava molt a prop.

No volia ser el centre de les mirades, tampoc la reina de res. No volia acaparar totes les lloances ni ser la protagonista de boatos amb paraules grandiloqüents. Sols volia ser Fallera Major, Fallera Major de la seua estimada falla.

Pensava en les vegades que havia imaginat estar dalt d’eixa peanya de fusta des que en 1991 son pare i sa mare, Vicent i Reme, la van portar, tant a ella com al seu germà, Vicent, a la Falla Cambro. Arribava sense l’experiència que Vicent, que havia format part d’una altra comissió abans, sí que tenia.

No va costar gens posar-li el vestit de valenciana i no va tardar a demostrar que seria una gran fallera. Quina sort! A la mateixa comissió estaven moltes de les seues companyes de classe al Patronat. A més, amb el pas del temps va anar fent nous amics, fins al punt de que tenia una quadrilla de l’escola i altra de la falla, en la qual, per cert, hi havia i hi ha molts dels seus amics de sempre.

Moltes d’aquelles xiquetes van anar deixant la falla per distints motius. Però ella no. Se sentia agust amb la gent de la Cambro i, a més, tenia a son pare, que durant molts anys va ser secretari. Gema és, possiblement, hereva de la passió que Vicent sempre ha sentit per la falla.

Enguany, per a més satisfacció, alguna d’aquelles xiquetes que un dia van deixar la falla, estaran al seu costat en cada acte. Elles i alguna més que, tot i no ser massa amant d’esta festa i tot el que l’envolta, no vol perdre l’oportunitat de compartir les seues sensacions.

20

Blanc i Negre

21

/ Gema En aquell grup amb què va fer amistat a la falla estava jo. Era un poc més major que Gema, sis anys i mig concretament. Quan vam començar a tenir cert contacte, ella era només una xiqueta i jo un jove que fins i tot ja conduïa cotxe. Lògicament, les nostres aspiracions eren altres i les nostres vides estaven totalment allunyades una de l’altra.

Tant ella, com jo seguíem a la falla, encara que en alguns moments érem invisibles. Si és cert que el Nadal és màgic, en aquella ocasió ens va tocar el regal a nosaltres. En 2006, la vida ens posava cara a cara, com si el destí haguera esperat eixe moment per tornar-nos a juntar, com si sempre haguérem estat allà, un a prop de l’altre, sense saber-ho. Allò va passar en una discoteca, però el casal i la gent de la falla van ser testionis d’una història que es forjava de forma silenciosa, una de les conseqüències de la qual, és, entre d’altres, este escrit. Bé, i la nostra vertadera joia, el motor de les nostres vides, el preciós Darío, qui, és cert, no sap molt bé el que passa quan a casa no para de hi haure gent i molt de comboi.

La punxada d’una agulla la va fer tornar a la realitat. Pega la volta per veure com li queda la part de darrer del vestit. No acaba d’estar convençuda.

“Hauré encertat en la tela?”, es pregunta. Este tipus de dubtes formen part de la seua personalitat. De fet, és així en quasi totes les facetes de la seua vida. I és en eixos moments en els quals busca la complicitat d’algú, un simple gest que l’acabe de convéncer.

I eixos mateixos temors li entraran els dies següents, i les setmanes posteriors les viurà amb angúnia. “I si hi havia una altra més bonica?”, es preguntarà mil i una vegades, una qüestió que li llevarà fins i tot la son i li farà perdre la concentració. Però, en això, em torna a mirar. Jo he sigut esta vegada l’elegit, el seu còmplice en esta aventura. Sense que em parle li dic que sí amb el cap. Sé el que està pensant. Respira tranquil·la. Està espectacular.

La Fallera Major serà ella però som un equip. Al principi estava format per dos persones, ella i jo, qui conjuntament vam decidir donar el pas definitiu per a embarcar-nos. Després, es va sumar més gent. Tota una família bolcada, cadascú a la seua manera, per aconseguir que el 21 de gener lluïra radiant, contenta i emocionada al centre de l’escenari.

De menuda, cada 19 de març, Gema estava en totes les quinieles per convertir-se en la nostra Fallera Major Infantil de l’exercici següent. “Este any sí, li toca a Gema”, solia comentar-se als tradicionals roglets que es formen el mateix dia de la “cremà”. Però el seu moment mai no arribava.

Xiquetes de la seua edat, any dalt, any baix, anaven ostentant el càrrec.

Lluny de sentir cels o tristesa, de tenir enveja, gaudia amb cadascuna d’elles d’unes festes falleres divertides i meravelloses. I així fins al següent 19 de març, esperant que alguna vegada sí que fóra el seu nom el que anomenarien el dia de la proclamació.

No sóc dels que creu que el destí està escrit, però si hi ha alguna ocasió en què això realment és així, possiblement esta siga la més clara.

Ella ho desitjava, clar que volia ser. Però comprenia que no podia. Era pacient i esperava que algun dia arribara el seu moment. Creixia i cada vegada es feia més difícil. Acabava l’escola i es tancava de forma definitiva la porta per a Gema. Ni una llàgrima, ni un retret. Seguia jugant a la quiniela perquè sabia que algun any la guanyaria.

I rodejada de la teua gent, de la que estimes, de la que t’estima, una telefonada de maig que va parar el món. Este 2017 eres la nostra Fallera Major.

Toni Álvarez 22

Blanc i Negre

23

/ Família Mifsud-Almiñana

XIMO, DE FALLERET A PRESIDENT Ximo, va arribar al món un onze de març de mil nou-cents huitantasis, rodejat per dos pares que l’esperaven amb els braços oberts i tres germanes que buscaven un joguet amb qui jugar.

La benvinguda de Ximo a casa no va ser totalment brillant ja que Xelo, la germana menuda, en veure-li la careta li va preguntar a sa mare qui era eixe nadó tan petit. Vicen, com una gran mare que és, li respongué amb molta simpatia: -Xelina, és Ximo, el teu germà menut.

Xelina amb ulls grans i sorpresa per tal esdeveniment li digué molt tranquila a sa mare - El meu germà menut?, no el vull, tornem-lo!!

Però els anys transcorrien i aquella gelosia entre germana i germà anà passant i anà convertint-se en un amor incondicional.

Ximet passà a ser el rei de la casa, aquell xiquet de cabells llisos i rossos es convertí en un xiquet molt viu, nervioset i amb moltes, moltíssimes ganes de descobrir món. Molt prompte, amb tan sols tres anys començà a formar part de la gran família fallera que som la Falla Cambro, i es convertí en el protagonista dels famosos playbacks que féiem a festes del poble. Qui no recorda aquell cantant francés anomenat Jordi i el seu great "Alison" doncs eixe era Ximo. Amb quatre anyets protagonitzà "El tractor amarillo", amb cinc fou el nanet de "Blancaneu",... així fins a hui. Però es penseu que Ximo tan sols es limitava a eixir a ballar? No, ell i la resta de xiquets de la seua edat, comptaven les falleretes que pujaven el dia de la presentació i ell molt orgullós recorda que actualment té el record de la falla: ni més ni menys que set falleres i dos playbacks aquell any! No direu que no era tot un terratrèmol! Participava en tots els actes que la falla organitzava: disfresses, cercaviles, jocs infantils... Un autèntic faller de cap a peus.

La cosa no canvià quan passà a formar part de la comissió major. Ell com sempre puntual a peu de passarel·la per a acompanyar les seues germanes en el meravellós trajecte de la imposició de la banda com a membres de la comissió, any rere any sense fallar-ne cap ni un. Nerviós per veure’ns tan feliços i content de saber que ens ompli d’orgull desfilar del seu braç.

L’any 2004, quan va nàixer Marcos, el nebot major de casa, es creà una gran disputa sobre qui era el privilegiat o privilegiada en pujar al xiquet el dia de la presentació, ja que en ser tants a casa, ens semblava un poc difícil escollir qui seria l’encarregat d’ aquell orgull. Però la discussió acabà prompte, en entrar Ximet per la porta preguntà què estàvem discutint i en dir-li que estàvem pensat qui pujaria el xiquet va sentenciar dient: -No mireu tant, que seré jo qui puge a Marcos!

I és que si hi ha una cosa que torna boig a Ximo són els seus nebots. Li encanten els xiquets, sempre que té un buit aprofita per endur-se’ls a la muntanya, als gronxadors o a la fira en l’estiu, és un oncle consentidor, molt juganer i divertit. És l’oncle preferit de Marcos, Joan, Ximo, Mireia i en poc de temps encetarà una gran etapa com a pare. Esperem impacients l’arribada d’Emma.

24

Blanc i Negre

25

/ Ximo de falleret a President L’any que recordem amb molt d’entusiasme fou el 2012, any en què Xelo fou la màxima representant de la nostra falla, quin any més bonic! A casa, no els feia massa gràcia tindre una Fallera Major, doncs, al pare no li agraden massa els combois, però una vegada més, Ximo es va posar ferm i parlà seriosament amb els pares perquè Xelo pogués ser la nostra Fallera Major. L’alegria fou tan gran davant el consentiment dels nostres pares que eixe mateix dia, anàrem a plantar tres files de carabasses per a fer bunyols per a Falles. Tenim la millor bunyolera a casa, la nostra mare, i sabíem que a Falles, els bunyols no podien faltar.

El dia de la presentació de Xelo, no sols Ximo fou un mantenidor excepcional sinó posà el colofó final cantant l’himne de València en directe!

Uf! encara se’ns posa la pell de gallina en recordar-ho. La realitat és què l’ any 2012 fou màgic per a tota la família, no hi ha setmana que passe sense recordar alguna anècdota d’aquell fantàstic any, com diguem a casa, fou un any redó, ple de bons moments i envoltants de la millor gent.

Crec que poca gent de la família fallera no coneix a Ximo, a part d’estar embolicat en deu mil llocs com scouts, corals, cors de cambra, música; és faller, i el seu gran caràcter fa que siga un xic molt agraït, servicial, just i faener, i és per això que ha decidit apuntar-se al difícil repte de dur el timó de la falla. El dia que va vindre a casa a contar-nos que estava rumiant a presentar-se com a president, va vindre tan decidit que en donar-nos la notícia, ens vam quedar de pedra. El silenci envaí el menjador de casa i el sí rotund de la resposta sonà tan fort que Ximo es quedà satisfet. Com anàvem a dir-li que no si ell és el primer en fer-nos costat en tot?

Ximet, et desitgem un fantàstic any junt a Gema, Regina i Pau. Junts formeu una combinació perfecta per gaudir d’aquesta aventura i tan sols cal veure les vostres cares que irradien felicitat.

No cal recordar-te que tens a la teua família recolzant-te en tot allò que necessites, tan sols has de fer allò que tan bé saps fer, gestionar un gran col·lectiu de gent que t’estima. Estàs en una etapa fantàstica de la teua vida, gaudeix-la al màxim perquè t’ho mereixes.

Com tu dius, estic per a posar pau i esperem que amb molta pau gaudisques d’aquest 2017. Enhorabona presi!

Família Mifsud-Almiñana

26

Blanc i Negre

27

/ Un amic de tants que n’has deixat per ací

TONI CLIMENT

L’ÀNIMA DE LA FALLA CAMBRO

EL CEL NEGRE

El cel està negre i plou. Fa tres dies que plora i no té consol. Els mateixos que nosaltres, la Falla Cambro, els fallers de la teua falla. Que ara no serà la mateixa.

Te n’has anat, Toni, i ho has fet com sempre ho havies fet: treballant per la Falla Cambro.

Ens vas deixar el casal nou, com tu l’havies planificat en aquells plànols que feies en quartetes de paper i que amb tant d’orgull ens mostraves. Ens el vas deixar acabat i inaugurat com sempre havies fet, treballant per la Falla Cambro.

Ara estic assegut en una de les cadires que hi ha a l’entrada, on estaries tu venent la loteria del sorteig de Nadal, i mire fixament la teua taula, i la veig plena de partetes esperant que tots els fallers baixen al casal per veure’t. Llavors m’alce de la cadira i espere que em digues: “Les cadires al hueco”, i em gire lentament i no et sent. Aquesta vegada la posaré sense que m’ho digues, Toni, però no ho tornes a fer.

Decidisc pujar a la cambra del casal, i em dirigisc al teu racó, aquell que sempre estaves ordenant perquè cadascú que pujava a agafar una ferramenta te la deixava fora del lloc.

Engegue el llum i el mire sense atrevir-me a tocar res, observe al meu voltant i espere que vingues perquè m’ensenyes l’últim invent que tenies preparat per a les pròximes falles.

Llavors m’adone que hi ha dues alicates i un tallafils damunt del taulell i no m’atrevisc a guardar-los per si no els deixe al lloc on a tu t’agradaria.

Aleshores mire al meu voltant, faig una última ullada, tanque els ulls, i sent que la teua ànima ara forma part de tots i cadascun dels racons que hi ha allà dalt: les piles de cadires que havies ordenat tantes vegades i que quasi coneixies personalment, el decorat del teatre que espera que tu el muntes una vegada més, cadascun dels focus que tantes vegades ens han il·luminat les presentacions i les nits de revetlla...

Decidisc baixar perquè he sentit veus a l’entrada del casal. Sembla una rialla, la teua rialla, aquella que tanta alegria ens contagiava. Aquella que tant ens agradava sentir. Però quan baixe l’escala m’adone que és un grup de gent que passava pel carrer... I torne a estar sol!

Quant m’agradava sentir la teua rialla peculiar, donaria tant per tornar-la a sentir!

Alce la vista i mire els quadres del casal. Recorde que havies sigut president. Cinc anys en total. Imagine l’alegria d’aquell primer premi de 1989, l’any que la pluja va desfer la falla. Però d’entre totes les fotos n’observe dues que em criden l’atenció. Que feliç vas ser amb la teua dona Isa l’any 2010, i l’any següent amb la teua cunyada Vicen. Observe cadascuna de les fotos, Toni, i recorde que el teu amic Colero em va dir un dia: “Mira, encara hi ha una cosa que a Toni li va quedar per fer a la falla abans d’anar-se’n, les guies que havíem de posar-li als quadres de les Falleres Majors per no fer forats a les parets del nou casal. El dia que anàvem a posar-los Toni ja no es trobava bé i em va dir que estava cansat”. Tranquil Toni, els posarem nosaltres i eixe dia tornarem a quedar per a esmorzar, i comprarem eixe trosset de pa que compartirem entre tres o quatre amb una talladeta de pernil i formatge, i beurem un gotet de vi que tant t’agradava i parlarem de falles i de projectes per al nou pavelló. I desitjarem que estigueres amb nosaltres i que mai no te n’hagueres anat, i somniarem que eres feliç veient com nosaltres, els teus amics de la Falla Cambro, acabem l’única cosa que tu no vas poder acabar.

Finalment isc cap al carrer, i m’adone que ha parat de ploure. I una llàgrima em recorda la falta que ens fas ací, però pense que potser allà on estigues necessiten algú que estime les falles i que conte a tots els que com tu se n’han anat massa prompte, que en “Hallowei” poden fer una festa si s’ho proposen i que a la Falla Cambro som pocs però si seguim la teua estela, serem bons de veritat.

Gràcies, Toni. Gràcies per haver-te convertit en l’ànima d’aquesta falla, per haver compartit amb els més veterans moments d’alegria, per haver ensenyat als més joves el camí que hem de seguir per continuar creixent com a falla i gràcies per haver estimat tant la Falla Cambro, la teua falla, la falla que mai t’oblidarà. Estic segur que tu tampoc ens oblidaràs.

28

Blanc i Negre

29

/ Carmen i Vera. Falleres Majors 2016

DIARI DE BORD La nostra història comença quan una altra arriba a la seua fi. Era el 19 de març de 2015. Un 19 de març per a nosaltres molt especial, el nostre era un secret a veus.

Per fi acabaven unes falles un poc tristes, ja que la pluja havia estat present en cada minut. Però, no obstant això, era un dia alegre. En pocs dies començaríem a escriure el nostre conte.

DIMARTS 19 MAIG DEL 2015 Una vegada acabat el termini de presentació de candidatures i després de diverses jornades de barems. Els nostres presidents es disposen a cridar a les afortunades.

El menjador de ma casa estava ple de gom a gom, de familiars i amics, recorde estar molt nerviosa, i cada tres segons preguntar a ma mare: “Estàs segura que em telefonaran? I per fi l’ansiada telefonada de Sergi, el president infantil. Quina alegria, tots aplaudint, botant, i la besada de la meua Jessy, que fou la primera a felicitar-me. I així començava la meua aventura fallera. Vera Pellicer i Pons la Fallera Major Infantil de 2016.

Mentrestant a casa meua, els familiars i amics estan pendents del mòbil i brollen nervis pertot arreu.

Sí! Enguany sí! Sona el telèfon! Regna el silenci per uns segons i… crits i més crits! No se sentia res!

Però ara, ja era real! Havia estat l’afortunada! Era jo, Carmen Sifres i Vercher.

DISSABTE 5 DE SETEMBRE És el dia de la proclamació. La passada setmana ha sigut caòtica. Enguany com a força major hem hagut de traslladar aquest acte a un recinte tancat. Quina llàstima!

Pareix que la pluja ens dóna un poc de treva i podem celebrar la cercavila. Mentrestant, Vera i Carmen, esperem impacients en les nostres cases.

Una vegada celebrat l’acte protocol·lari ens disposem a acabar la revetlla amb la gent que ens estima i ha volgut acompanyar-nos aquesta nit.

Uf! Les 5 de la matinada, no ens hem adonat de l’hora! Anem a dormir que demà hem d’estar ací per a recollir-ho tot!!

DISSABTE 13 DE FEBRER Pi pi pi pi, pi pi pi pi,… el so del despertador hui sona a glòria. No puc esperar més al llit i pegue un bot d’emoció. És el meu dia.

Perruqueria, maquillatge, sinagües i cancan, la vesprada ha arribat. Per fi estrene el vestit que m’ha regalat ma mare. Casa s’ompli de la nostra gent que no vol perdre’s cap detall. El fotògraf està a punt per immortalitzar cada instant.

Sonen “Les Vaques” i apareixen els fallers. Al cant de “Xiqueta meua” i amb alguna llàgrima d’emoció als ulls isc de casa per anar a la Casa de la Cultura i deixar-me portar per la màgia de la nit.

No hi ha paraules per descriure com d’afortunada em vaig sentir com quan vaig veure tota la meua família vestida de gales valencianes. Però la major sorpresa quedava per arribar, eren les meues amigues, elles també es van voler mudar. El meu marit no es va quedar darrere, va canviar el vestit de músic pel de torrentí i el jupetí i amb les seues màgiques i gracioses paraules ens va enlluernar a tots.

Tot anava sobre rodes. Acabat l’acte sols quedava gaudir de l’espectacle musical que els més joves i les “meues madus” d’esperit jove ens havien preparat. Un any més ho van fer genial. Llàstima no haver pogut col·laborar.

Un vinet d’honor i al fi de festa fins que el cos aguante. Ara sí, tanque els ulls, comence a somiar, em deixe portar.

Blanc i Negre

30

DIMARTS 19 MAIG DEL 2015

DISSABTE 27 DE FEBRER

DISSABTE 27 DE FEBRER

DIVENDRES 11 DE MARÇ 31

/ Diari de bord DIUMENGE 14 DE FEBRER I per fi arriba el meu dia, el dia en què em vaig sentir la més afortunada de tots, un dia en el qual jo era centre d’atenció, on les mirades es dirigien cap al meu vestit de valenciana i cap al meu somriure.

En escoltar la música de La muixeranga, em vaig adonar que ja era el meu torn. Vaig posar el peu a la passarel·la i la vaig creuar amb la mirada recta, saludant i amb un gran somriure als llavis.

Jo em sé l’acte complet però una vegada dalt l’escenari em vaig deixar portar. Tot canvia, no saps les sorpreses que van a donar-te.

La primera sorpresa van ser les meues germanes Paula i Helena, elles em portaren la banda que em convertia en Fallera Major Infantil. Després els meus amics de quadrilla. Quan em pensava que no hi havia més sorpreses van eixir les meues cosines i els meus cosins. Ompliren l’escenari, va ser perfecte.

L’últim, però no menys important, el meu cosí Miguel, jo no sabia que venia ja que va fer un gran esforç per vindre des de lluny per veure’m.

La meua Fallera Major, Carmen, em va portar el corbatí que vaig lligar ben fort a l’estendard de la meua falla.

Quan es va acabar l’acte començaren els playbacks.

En finalitzar les sorpreses començaren els balls. Van estar esplèndids, en eixe moment vaig pensar en totes eixes persones que havien dedicat dies i dies per a ballar en la nostra falla.

I amb la cançó final es va acabar el dia. El dia on jo vaig ser nomenada Fallera Major Infantil de l’any 2016.

DISSABTE 27 DE FEBRER Hui matinem mirant al cel. Preguem que la pluja enguany ens deixe gaudir de la Cavalcada del Ninot.

Ben matí la carrossa ja és al carrer. Ara sí, és el moment de mostrar a tot el món l’esforç de mesos i mesos, les hores de tisora i pintura.

Entre llepolies, “Emanem’s” i la resta de dolcets, els del Cambro ens disfressem per passar una dolça i divertida estona “A qui amarga un dolç?” La Falla Cambro guanya el premi al millor tema. Emocionats i contents amb el banderí tornem al casal. Gràcies, gràcies i mil gràcies als delegats i delegades de Cavalcada.

DISSABTE 5 DE MARÇ Arriba la Crida, la Fallera Major de Tavernes, dóna pas a la millor festa del món, les Falles. JA ESTEM EN FALLES! DIVENDRES 11 DE MARÇ Hui és un dia més que especial. Per quart any consecutiu les sis falles de Tavernes han sigut premiades per la Generalitat Valenciana amb el guardó al llibret faller.

Estem tots preparats. Tant els representants de les sis comissions com el president de la Federació de Falles, la Fallera Major de Tavernes i l’alcalde i la regidora de cultura.

Un any més fem vibrar el monestir de Sant Miquel dels Reis.

CONTINUEM FENT HISTÒRIA! DISSABTE 12 DE MARÇ Hui és la nit dels hòmens a la Falla Cambro. Eixa nit que porten desitjant que arribe tot l’any. Cadascun amb la seua quadrilleta, els hòmens ens preparen la paelleta. Després de passar el calder pel jurat i d’intentar subornar-lo amb alguna cassalla, els fallers gaudim d’aquest plat típic valencià.

DIUMENGE 13 DE MARÇ Primera despertada de falles, en la qual els més menuts gaudixen del soroll al ritme de perols, culleres i paletes. I, en arribar al casal, un bon xocolate per entrar en calor.

Després de dinar Carmen i Vera, es vesteixen amb les millors gales per fer entrega de les recompenses i Falleres d’Honor de la Falla Cambro.

32

DIUMENGE 13 DE MARÇ

DISSABTE 12 DE MARÇ

DILLUNS 14 DE MARÇ

DILLUNS 14 DE MARÇ

DIMECRES 16 DE MARÇ

Blanc i Negre

33

/ Diari de bord DILLUNS 14 DE MARÇ El temps està un poc rebolicat, no obstant això el Vicepresident i Carmen tenen una cita important.

Ens engalanem i anem a la capital del Túria a rebre un banderí amb el qual diguem NO a la violència de gènere. Enguany estem fent un gran esforç per recolzar aquesta causa.

Mentrestant, Alfred Bernat, comença la plantà de “Nit de cremà” la falla de 2016.

DIMARTS 15 DE MARÇ Hui és un dia un poc estrany, mentre uns posen la gespa i acaben de decorar el monument, altres s’ocupen de la decoració del carrer i de les publicitats. Majors i menuts treballen de valent respirant ja ambient faller.

Es nota a l’ambient que ja tenim ganes de falles.

DIMECRES 16 DE MARÇ Els minuts passen molt lentament, les mirades al rellotge es repeteixen i un poc d’ànsia recorre el nostre carreret. Regna el silenci quan de sobte el Graueret pregunta: “Encara no ve?”

Fallers, falleres, fallerets i falleretes esperem el nostre artista infantil. I de sobte, vora la migdiada volteja la cantonada la seua furgoneta blanca. En un tres i no res apareix un taller improvisat per ultimar els retocs del nostre monument. El somni pren forma amb cada ninot i… com si del cel haguera caigut, obra divina, per fi tenim al carrer el monument infantil.

Hem quedat bocabadats. No podem parar de mirar cada minúscul detall. Esperem que el jurat estiga igual d’impressionat.

Quan la nit acomiada al dia i amb la panxeta plena, ens disposem a passar la primera revetlla de falles.

Enguany, per primer any, hem organitzat un concurs de disfresses.

Així que, canviem la brusa per la perruca i la banda pel barret i... a desfilar!

DIJOUS 17 DE MARÇ Hui el despertador sona enjorn, i no precisament per anar a treballar, els tres dies més esperats de l’any per als fallers han arribat.

Mentre els màxims representants ens engalanem de valencians, els més valents preparen els masclets per a la despertà. Sona la música entremesclada amb masclets, recorrem els carrers del nostre barri despertant la gent i en arribar al casal... un bon xocolate calent.

Expectants i il·lusionats rebem la visita dels jurats dels monuments. Ens encanta veure com estimen l’essència de la festa, mirant cada detall. Avança el matí i també ens visita el jurat que puntuarà el premi a l’ús del valencià i la critica local.

A les set de la vesprada ens reunim tots els fallers de Tavernes, engalanats o no, a la plaça de l’Ajuntament per escoltar les classificacions i recollir les recompenses.

Unes falles més afortunades que altres. Enguany ens han tocat dos sextos premis. El millor premi ja el tenim: la calor dels nostres que no ens deixen de mirar ni un sol minut.

DIVENDRES 18 DE MARÇ Segona matinada sense haver d’anar a treballar. Hui els valents són menys. Anit ho passàrem tan bé que a la resta se’ls han apegat els llençols. Poquets però sorollosos, per allà on passem despertem fins els més dormidors.

Després d’agarrar forces amb un bon xocolate que ens han preparat les nostres “super madus”, els hòmens es posen a trucar, les dones a cuinar i pentinar, i els més menuts a jugar. Que ràpid ha passat el matí, però ja ho tenim tot a punt. El nostre pavelló fa olor d’arròs al forn. Després d’un bon dinar, i amb el mos quasi a la gola, ens vestim de gala per venerar la nostra patrona.

Hui és un dia molt emotiu. Vestits de gala desfilem pel centre de Tavernes per oferir flors a la Geperudeta. Emocionats, uns més que altres, sols li demanem que ens duga salut i tranquil·litat per a poder gaudir la festa de falles.

Blanc i Negre

34

DIMECRES 16 DE MARÇ

DIJOUS 17 DE MARÇ

DIJOUS 17 DE MARÇ

DIVENDRES 18 DE MARÇ

DIVENDRES 18 DE MARÇ 35

/ Diari de bord

Arriba la nit i les bruses blanques omplin el carrer. Aquesta nit celebrem la nostra tradicional Processó del camell.

Un any més la veu de la nostra fallera Nora amb la seua orquestra ompli el pavelló. Les hores passen volant quan estàs gaudint amb la teua gent. Mirem el rellotge i és el moment, moment que els nostres músics descansen i els fallers traguem el Camell.

Ràpidament i divertida entre una saeta i una cançoneta, peguem la volteta.

Una vegada acabada la processó, els més menuts que aguanten desperts per veure el Camell se’n van a dormir, mentre que els més valents ens quedem a vetlar.

DISSABTE 19 DE MARÇ El cansament es reflectix de ple en els nostres rostres, però hem de traure forces, hui és l’últim dia.

De bon matí esgotem fins l’últim masclet de la despertà. Els més jóvens no han dormit en tota la nit i tenen gana de despertar els menys valents. Última xocolata, hui la trobem més bona!

Amb els bunyols a la gola, en un tres i no res estem vestits de gala per desfilar pels carrers de Tavernes i acudir a la missa en honor al nostre patró Sant Josep.

Les falles 2016 quasi han acabat. Una espectacular mascletada dóna per finalitzat el matí.

Com ve sent habitual els últims anys, al nostre pavelló gaudim d’un bon dinar de càtering. Ens ho tenim guanyat pel treball realitzat.

Quan acaba el dinar, als xiquets encara els queden forces per gaudir de l’última vesprada de jocs que ens han preparat les delegades infantils.

Un altra novetat ens arriba enguany a la setmana fallera: després d’anys clamant, per fi tenim passacarrer la vesprada del 19 de març. Vam fer la volteta al ritme de la música, però de sobte la pluja es va fer present, i tots corrents ens vam haver de refugiar a ca els “Hermitanos”.

Menys mal! La pluja ens dóna una treva!

21:00h Últimes fotos, última mirada a la meua falleta infantil, Sergi i jo ens mirem, ha arribat el moment, i emocionats els dos, unim les mans per encendre la traca que convertirà en espurnes la falleta.

00:00h Ara sí que arriba el final. Envoltada de la meua gent. Ells són els que em donen les forces per encendre la falla. Mire al meu voltant i tot és una mirada expectant. Fem les últimes fotos. Després del magnífic Castell de focs artificials que el tio Xèrif ens ha preparat, Joan i jo, encenem la traca; les flames prenen ràpid el monument. I quan veig la petaqueta de Joan que crema és quan me n’adone que tot s’ha acabat.

36

DIVENDRES 18 DE MARÇ

DISSABTE 19 DE MARÇ

DISSABTE 19 DE MARÇ

DISSABTE 19 DE MARÇ

DISSABTE 19 DE MARÇ

Blanc i Negre

37

SO

O

UE

IÑ ANA

S

IA

N TO

VIC

IM ORENO

EN T

E

S

JOS

JUNTA EXECUTIVA

FEST E

MAYANS

FEST

38

L A. TALEN

S

G ES T

COM

O

EZ

N

4

P EM T5 EN

T EN

A

D’INFRA IÓ

TRUC. ES

SIREROL ICACIÓ UN

AR

Blanc i Negre

M LLUÍS AL

RXES G XA MI I

A

R BA

N

CO

R BA

A

L SA AL AS

VIC

EN T

YBACKS LA

JUA

VIC

N ALMIÑA

YBACKS LA

A

MI N GUEL LOS EN G UI X R P E S E R ID C CE P ESID VI VI

EN T

ESPÍ P

YBACKS LA

3

JOS E

A R P OMERO

Ó A TARRAS P

N AN OTÈC N PIR

LVAREZ

S RO

V

EN G UI X RESI P E D IC

A

RE

T EN

IÁ

N

R

JUA

2

N TO

MOR NO E

NTUS

D AN

1

JOR

DI

SUD

T EN

T EN

R CE P ESID I V

RÈ

M I N TE R GI

MIF

CA

AA

A

BLA SC O

T EN

L XE O

RÈ

N AN

ERCHER

JOA

JARRO PR O

N

E CORR

M IN TE R GI

IV

ON IO

IA I

F RA COL TO

N TO ABILITAT PT

ÍS LU

FE R R ER R CE P ESID I V

N SO IMENTS EN

DA FDF

COM

PR O

ON MOTA C

TI ÍN STA MART MONU M

T AN COL TO

BLA SC O . ESDEV RD

TALENS

CA

T EN

O

D RO

AR

GA

L BE

LÓPEZ

U BA COL TO

C EN

C PA DA FDF

ESCRIHUEL

OL FO GÓMEZ MONUM

GRAU PR O

IA ER

VA DO R FONS LOT

DELE

ÉN

L BE

ER

E

GA

R NO

A

OR

DEL

ÉN

L SA

S CANTU

COL TO

TRE S

ARIA ET

R AU

OR A

PRO

M E NT NU

SECR

MO

E

ES PARZA

E SALES

EZ

PLA Y

PLA Y

PLA Y

PLA Y

CAV

ACT I

CAV

O

RE

ES

CAV

ACT I

CAV

T

ACT I

PLA Y

L

CAV

ES

CAV

CAV

ACT I

CAV

S A

GÓ M EZ BTT

V DA

CA NTUS

IL S

N

T AN

MIFSUD BTT

MO RENO INF

IS EL

G ES T

ILS

SER

GEST I

ILS NT

PELLICER CKS INF A BA

GI

T IL S AN

NA

CKS INF A BA

U PA

OT NIN

G ES T

ILS ILS

CANTUS

NT

OT NIN

L

G ES T

NT

R CA

LA

L

EN

JOA

LA

NT

OT NIN

VIC

T ILS

JOS

N TO

E

D AN

L

AM

AN

Q RA

BTT

A PACHÉS CKS INF A BA

LA

PA A RO PALOM IN F

N SC GIME IN F

B l a n c i N e g rSeA

IDAL

ILS

RE

R NE OT NIN

S

A

TRUC. ES

IV

ESTO NELL R D CA A DE L A

CADA DE L A

SE ER

FR

SEB

JUS

GRAU

B IS A

L

S NC E

RUC. ST

UC. STR SER E

B GA

TO

NT

RE

N GE

OT NIN

R CA

SE ER

L SA

D’INFRAE

VA S DO R PERI BTT

RE

EA POZOS

EN SIFRES TATS DIV VI

D’INFRA GI OT IÓ ALENS UE A L MOLLÀ ’INFR STI R D A À CISCA BTT IÓ

RI EL A IÑA LM

I PIL OT NIN

L

S GÓ M EZ T TA S DIV VI

TRUC. M ES

Ó

L

I Mª

SE ER

P PE SES ER

M

E

D’INFRA ÓN IJARRO IÓ

BA LLOPIS

Q RA ATS IT

OT NIN

TATS DIV VI

A

A FÉ ADA DE LC

O

IA S SALES E CASCAL CADA DE L TATS DIV I A V

RA

JUA

M

M

N SO OT NIN

ELV

R EN

BR LLI ET

IR A

ENG IX U S K I N C F A A B

TEAT EL G IMENO KS C INF A BA

L FONS

SA AR N BEL MEN BRIN TÍ R A M A D A DE LC CADA DE L A A L

RO MERO

IC FONS

L XE O ª RIPOL ARMENG DA A D A D DE C E CA AL AL

C Mª

BRET LL I

R LA

A

Z MARTÍNE

A.

UE

DI

N TEAT MELÓ

V

L

JOS E

SA M

C IS C A R ACTI

R ME

A CREMAD

N BENAVEAC T

IBRET O LL PR

G ÀN

EL

EN T

ITATS IV

TATS VI

EN T

ER SIREROL

JOR

VIC

LÓ PEZ ACT I

VIC

A

JOA

P PE

G RO

CE N

TS

CE N

TS

ESPO R

ESPO R

ESPO R

TS

ECOMP

ESPO R

TS

R SI

SES EN

SES EN

S

ECOMP IR

ID PINEDA 39

/ Comissió Falla Cambro 2017

CENS • 2017 Maria José Airós Correoso • Leila Alberola Estruch • Ana Almiñana Brines • Vicent Almiñana Magraner • Vicent Lluís Almiñana Planas • Gabriel Almiñana Romero • Vicenta Almiñana Vidal • Pilar Altur Vercher • Antoni Álvarez Casanova • Mercedes Armengol Fernández • José Armengol Fernández • Luis Ascó Escrihuela • Gema Benavent Brines • Vicent Ignaci Benavent Llinares • Eugenia Blasco Ciscar • Francesc Blasco Juan • Joan Blasco Lara • Anna Blasco Llinares • María Bononad Brines • Mª Josep Bordes Felis • Paula Brines Blasco • Laura Brines Brines • Maria Teresa Brines Hernandis • M. Carmen Brines Juan • Míriam Brines Juan • Ariadna Cama Andrés • Joan Rafael Cantus Carbó • Aurora Cantus Enguix • Joan Cantus Enguix • Carla Cantus Marco • Eider Carrió Bosch • Nerea Cascales Espí • Elvira Cascales Martínez • Alba Castelló Sánchez • Sandra Castelló Sánchez • Cristina Cazorla Granados • Ivan Catalá Camarena • Adrià Cerdan Boluda • Xelo Chover Gomar • Sebastian Ciscar Breitzler • Maria Ciscar García • Vicent Ciscar Garcia • Carles Climent Martínez • Antonio Corralero Lorenzo • Josep Antoni Correoso Correoso • Àngela Cremades Expósito • M. Dolors Cucarella Pérez • Maria Amparo Díaz Sanpedro • Joan Enguix Altur • Joan Enguix Giner • Jordi Enguix Ijarro • Aina Escrihuela Cholvi • Juan Salvador Escrihuela Darás • Arantxa Cristina Escrihuela Soler • Nora Escrihuela Soler • Jose Esparza Serra • Anna Espí Bordes • Laura Espí Bordes • Genoveva Estornell Cremades • Saray Fajardo Saines • Ferran Félix Moreno • Luis Ferrer Esparza • Raquel Fons Brines • Joan Enric Fons Escrihuela • Antonio Fons Grau • Salvador Fons Palomares • Alejandro Gálvez Román • Jordi Gálvez Román • M. Josep Garcia Peris • Josep Roc Garcia Soler • Pilar García Peris • Vicen Gascón Felis • Francesc Gimeno Estruch • Isabel Gimeno Sancho • Laura Gimeno Sancho • Vicenta Giner Cantus • Josep Gomez Sala • Rodolf Gómez Arrabal • Elisa Gómez Correoso • Llorenç González Mahiques • Sara Grau Clar • Justo Grau Fonseca • Belen Grau Ribera • Jose Enrique Grau Sala • Rosa Ibáñez Moreno • Pilar Ijarro Altur • Ramon Ijarro Altur • Sonia Ijarro Altur • Ramon Ijarro Bono • Cristina Lahosa Enguix • Lucia Lama Gómez • Cristina Lahosa Enguix • Carmen Llácer Escrihuela • Juan Bautista Llopis Moreno • Belen López Benavent • Josefa López Benavent • Josep Miquel Losa Charco • Pilar Mafé Talens • Francisco Magraner Grau • Moises Magraner Peiró • Silvia Marco Bixquert • Cristina Marcos Chamorro • Celia Marti Manclus • Mª Isabel Martínez Franco • Vicenta Martínez Franco • Josep Antoni Martínez Giner • Verónica Martínez Giner • Baptista Martínez Herrera • M. Empar Mayans Palomares • Aida Meló Ferri • Joan Meló Ferri • Verónica Merida Megrés • Vicenta Mifsud Almiñana • Xelo Mifsud Almiñana • Ximo Mifsud Almiñana • Miguel Mifsud Pons • Raquel Molla Franco • Verónica Mollá Ausina • Sergi Moreno Brines • Francesc Antoni Moreno Casas • Jordi Moreno Mazarrota • Paula Moreno Mazarrota • Aaron Mota Sabater • Yuriy Nevirkovets • Laura Olivares Ferrer • Maite Oltra Jaramillo • Rosana Oltra Jaramillo • Andrea Pachés Roda • M. Empar Palomares Gregori • Paula Pellicer Pons • Carolina Pérez Bosch • Mar Pérez González • David Pérez Martí • Bernat Pérez Martínez • Cristina Peris Cascales • Eva Peris Cascales • Salvador Peris Talens • Carmen Pineda Chover • David Pineda Vercher • Raquel Pons Bosch • Nerea Pozos Arrastia • Margalida Ramis Crespí • Elisa Reig Gimeno • Rosa María Ripoll Vitoria • Maruja Román Guirau • Silvia Román Guirau • Lara Romero Giner • Rosa Mari Romero Giner • Begonya Saines García • Jose Antonio Sala Fajardo • Jessica Sala García • Vicent Sales Gómez • Sonia Sales Sánchez • Lidia Sanchez Rodríguez • Mª Carmen Sancho Pulido • Reyes Santos-Juanes Martí • Josep Santos-Juanes Martí • Juan Emilio Santos-Juanes Ibáñez • Carmen Sifres Vercher • Adría Simó Martínez • Juan Antonio Sirerol Bordes • Anna Sirerol Talens • Roger Sirerol Talens • Maria Elena Soler Hernández • Vicent Talens Bea • Miguel Ángel Talens Bononad • Mª Genoveva Talens Estornell • Vicent Talens Estornell • Juan José Talens Galiana • Sergi Talens Marrades • Encarna Talens Tur • Andrea Tarrasó Vercher • Rosa Vercher Alberola • Antoni Vercher Manclús • Antoni Vidal Fèlix • Xavier Vidal Hernández

Blanc i Negre

40

IN FA NT IL CÓ RA EL Blanc i Negre

41

/ Racó Infantil

SALUTACIÓ DEL PRESIDENT INFANTIL Amics i amigues, fallerets i falleretes.

Enguany és un any molt especial per a mi, i dic que és especial perquè tinc el privilegi de representar a la meua estimada Falla Cambro a la qual pertany des que vaig nàixer.

Encara que visc a la Font d’en Carròs i allí no hi ha falles, tinc sang fallera i les falles són una cita molt important per a mi. M’encanta el mes de març, sobretot quan arriba la setmana fallera i vaig a les despertades amb els meus amics on puc gaudir d’eixa oloreta a pólvora que fa per tot el poble. També m’agrada gaudir dels sopars al pavelló, la nit dels playbacks, les nit de revetlla amb la meua “tata” fins la matinada i, com no, la processó del camell. Per això vos convide a vosaltres a venir al casal i poder viure amb més intensitat la millor festa del món.

Enguany estaré acompanyat per Regina, la nostra fallera Major Infantil, i junts farem que el 2017 siga especial i inoblidable, ja que als dos ens feia molta il·lusió representar la nostra falla des de feia anys.

També vull dirigir-me a la gent que forma la Falla Cambro, un grup de fallers que durant tot l’any està treballant de valent per la falla i fan tot el possible perquè no ens falte de res, per això vos agraïsc tota la faena que feu pels xiquets i xiquetes.

Ara ja sols em queda dir-vos, que les portes del nostre casal estaran obertes per a tota la gent que vulga formar part d’esta gran família que és la Falla Cambro. Us esperem.

Una salutació EL PRESIDENT INFANTIL Pau Fuster Bellver

Blanc i Negre

42

/ Comissió Falla Cambro 2017

CENS FALLER INFANTIL • 2017 Dario Álvarez Benavent • Adriana Armengol Ciscar • José Armengol Ciscar • Cecilia Arnau Toran • Eduard Arnau Torán • Julia Maria Ascó Blasco • Vicent Ascó Blasco • Regina Teresa Ascó Fons • Victoria Ascó Fons • Josue Benavent Grau • Josep Blasco Juan • Joan Blasco Llinares • Aitana Brines Blasco • Josep Vicent Calvo Oltra • Julia Camarena Santosjuanes • Gema Campos García • Guillem Cantus Ijarro • Estrella Cantus Pérez • Manel Cantus Pérez • Adrià Carbó Peris • Aitana Carrió Bosch • Luis Chofre Armengol • Carla Climent Boscà • Aitana Corralero Felis • Jose Emilio Correoso Falquet • Lucia Cors Espí • Miquel Cremades Gutiérrez • Àlex Cremades Gutiérrez • Marc Egea Cazorla • Gerard Enguix Romero • Jaume Enguix Romero • Laura Escrihuela Femenia • Julia Escrihuela Gascon • Iris Escrihuela Martínez • Andrea Escrihuela Mollà • Manel Escrihuela Mollà • Alberto Fajardo Saines • Lluís Ferrer Ijarro • Adriana Fons Cogollos • Pau Fuster Bellver • Valeria Fuster Bellver • Vera García Castelló • Candela Gascón Grau • Mónica Gascón Mora • Joan Gascón Palop • Julia Gascón Palop • Sara Giner García • Joel Giner Santos-Juanes • Mar Giner Santos-Juanes • Paula Gómez Sales • Marta González Cremades • Marcos González Cremades • Alejandro Grau Clar • Guillem Grau Gimeno • Enric Grau Jorge • David Grau Jorge • Ainhoa Grau Lomas • Cristina Grau Peris • Andrés Gutiérrez Grau • Adrián Gutiérrez Cordero • Eric Haba Ibáñez • Iker Haba Ibáñez • Júlia Hernández Gascón • Pau Ibañez Mafé • Aitana Ijarro Martí • Alma Losa Martínez • Josep Losa Martínez • Iker Llopis Pérez • Maria Magraner Cucarella • Moises Magraner Cucarella • Carla Magraner Talens • Maria Magraner Talens • Àngel Martínez Corella • Izan Martínez Pérez • Idaira Monedero Salido • Irene Monedero Salido • Daniel Ochoa Román • Paula Pachés Roda • Álvaro Palomares Talens • Júlia Pelegrí Castelló • Vera Pellicer Pons • Mireia Pérez Mifsud • Conxa Ribis Molla • Rosa Ribis Molla • Clara Ribis Mollá • Pau Rodríguez Climent • Valeria Sala Navarro • Guillem Salom Meló • Neus Sansaloni Martínez • Maria Santosjuanes Gimeno • Alejandra Savall Martí • Ariadna Simó Riera • Marcos Solanes Mifsud • Paula Sorlí López • Gemma Talens Bononad • Sergi Talens Ibáñez • Mario Talens López • Joan Talens Mifsud • Ximo Talens Mifsud • Carles Talens Ripoll • Sergi Talens Ripoll • Ivan Tormos Calzada • Vicent Tormos Calzada • Manel Valero Díaz • Guillem Vidal Gimeno • Paula Vidal Gimeno • Mirella Yébenes Gómez

Blanc i Negre

43

REGINA TERESA ASCÓ FONS / Fallera Major Infantil Falla Cambro 2017

Arriben els dies de confeti i fira i la Vall desperta vestida de pruna, la lluna sorpresa des del cel la mira i riu descarada millor que ninguna.

I mira a la terra de les meravelles, on una xiqueta espera impacient que arriben les festes eternes i belles i òmpliguen de vida els somnis de la gent. És hora de falles, de jocs i cançons, de pintes que punxen en les desfilades, d’omplir de rialles milers de racons.

I mentre la vida es deté per moments hi ha una xiqueta enlairada en els somnis de mil meravelles i molts monuments.

José A. Martínez Giner

Blanc i Negre

44

Blanc i Negre

45

/ Mario Pérez

L'animal que portem dins FALLA INFANTIL CAMBRO 2017

Blanc i Negre

46

/ Artista: Mario Pérez CRÍTICA FALLA INFANTIL Lema:

L'Animal que portem dins

L’animal que portem dins és un lema original que Mario Pérez ha elegit en un any molt especial.

És tan tendra, elegant i va sempre tan ben vestida, que sembla, pel seu encant, la gateta presumida.

La falla que els presentem omplirà el nostre carrer de color i sentiment per a tot el món faller.

També porta un complement per protegir-se si plou: un paraigua contundent que a simple vista està nou.

El que conta la nostra falla és un desig infantil que com si fóra una rondalla els mostrarem per ací.

LA REINA DE LA CASA

Per això cada figura amb enginy exuberant representarà amb cura una semblança resultant.

Cada xiquet del planeta té una semblança especial que pot ser gran o menudeta amb un o altre animal.

L’animal el portem dins, cadascú d’una manera té qualitats ben afins amb alguna que altra fera.

La qualitat en qüestió ens apropa a l’animal per simple imitació o per efecte casual.

LA GATETA PRESUMIDA El centre del monument estarà representat per una xica imponent vestida amb un vestit verd.

La xiqueta porta dins una gata presumida, tenen aficions afins, i una gràcia sense mida.

Cada dia de matí quan s’acaba de despertar s’alça i es mira a l’espill i busca què es vol posar.

Primer es tria el vestit, que estiga net i planxat, després pentina amb sentit el cabell que s’ha llavat.

Després es pinta els ullets amb enorme lentitud, vol que tots els colorets tinguen molta exactitud.

Dalt del paraigua trobem un remat particular; la reina que ens mereixem, i que al Cambro vol regnar.

Igual que aquesta lleona és la reina de la selva, la xiqueta se n’adona que és l’ama de la falleta.

La xiqueta porta al cap, una bonica corona un element important de tota reina lleona.

Les qualitats que la fan ser la reina de la falla, és la bellesa i l’encant i una rialla que no falla.

Segons parlen pel casal la reina d’aquesta falla és Regina, i està clar, que enguany donarà la talla.

EL GUEPARD VELOÇ El guepard és peculiar perquè té facilitat per poder córrer i caçar amb enorme velocitat.

El xiquet és tan veloç que sembla que és un guepard, té un poder portentós: córrer ràpid com un raig.

Va vestit amb equipatge d’esportista professional, fins i tot unes sabates que són dignes de lloar.

S’apunta a cada cursa que organitzen els poblets, i encara que sempre concursa, participa per plaer.

Blanc i Negre

47

/ Crítica Falla Infantil 2017 Per la Falla s’ha sentit que Pau sembla un guepard, un president divertit i tan ràpid que mai no fa tard.

La família els fa entendre a la xica i al pardalet, que en la vida hauran d’aprendre a enfrontar-se al món solets.

LA RABOSA SABUDA

FLAMENCS AMB GRÀCIA

La rabosa és molt astuta, i amb un aspecte innocent no perdrà mai cap disputa perquè és molt intel·ligent.

Els flamencs són peculiars s’aguanten en un peu sol, fan un ball molt singular quan es mouen en l’aiguamoll.

Té gràcia i molta saviesa per fer que els que té al voltant facen el que li interessa i tot ho sap controlar.

El flamenc és un bell art que combina ball i cant, i els xiquets solen practicar amb molta gràcia i encant.

El xiquet amb el barret és sabut com la rabosa i encara que és menudet té una vida ambiciosa.

Serà un as en els negocis això no ho podem negar, i des de menut, per oci, els diners sols manejar.

Hi ha un paratge protegit que s’omplirà de flamencs, amb un plomatge bonic color rosa cridaner.

HIPOPÒTAM AMB XANGLOT És un animal tranquil excepte quan té xanglot, l’hipopòtam infantil no arma mai massa escarot.

El xiquet és molt pacient, li agrada molt nadar, com també és calladet a l’hipopòtam vol semblar.

Encara que semblen lents els hipopòtams enganyen són ràpids i molt valents i quan volen molt s’afanyen.

El xiquet té ara xanglot que és diu “hipo” en castellà, i és típic amb aquest nom a l’hipopòtam semblar.

ACABATS D’EIXIR DE L’OU És un pardalet molt jove, que acaba d’eixir de l’ou i haurà d’anar amb compte perquè per a ell tot és nou.

La xiqueta joveneta sempre ha estat molt protegida des que ha sigut menudeta per una família unida.

Ara que ha eixit al carrer la xiqueta se sent perduda, igual que aquell pardalet que a tots demana ajuda.

Igual que els bells flamencs tenen un plomatge elegant, els xiquets van vestidets amb vestits amb molts volants.

ALTA COM UNA GIRAFA Sempre s’ha relacionat la girafa amb la mesura, deu ser perquè té el coll llarg i una enorme altura. És un animal molt bell que gràcies a un coll ben llarg, pot arribar el primer al menjar que està més alt.

La xiqueta alta i prima amb dues trenes als costats, té una alçada que s’aproxima a la de l’alt animal.

Hi ha xiquets alts i baixets, més grossets i més primets, però importa més el fet de ser molt bons amiguets.

LA TENDRESA DE L’ÓS PANDA L’ós panda és molt pacient i també desprén tendresa, no es mou massa i és molt lent diuen que mai no té pressa.

Hi ha xiquetes que porten dins la tendresa d’aquest ós sembla que aquests benjamins són de caràcter revoltós.

Una peculiaritat de l’ós és que suporta les malifetes, perquè és molt bondadós fins i tot amb les xiquetes.

Blanc i Negre

48

/ Crítica Falla Infantil 2017 La xiqueta sempre ha volgut tindre una germaneta i amb el panda ha pogut jugar com una nineta.

La memòria de l’elefant l’ajudarà a superar els exàmens i els treballs que en escola li van manar.

LA CIGONYA DE LA VIDA.

LA FORÇA D’UN BOU

Per tot el món és sabut, però n’hi ha qui té vergonya, que el xiquet que ens han dut ens l’ha portat la Cigonya.

L’animal més poderós a qui tots volem semblar és el bou brau i furiós i amb força espectacular.

Els xiquets estan encantats que un bell animalet sobrevole els terrats i els deixe als portals netets.

El bou té tant de poder i força descomunal que amb un sol colp pot desfer tot el que es posa davant.

Els pares molt satisfets perquè han estat esperant que arriben els fillets que la cigonya els ha portat.

El xiquet fa molt d’esport i s’alimenta tan bé que té la força d’un bou i és àgil com el que més.

Per tenir la gran potència, del més brau dels animals, és important la constància i la cura personal.

La família està agraïda, sobretot els germanets, i la cigonya desvanida de veure’ls a tots contents.

FAULA DE LA LLEBRE I LA TORTUGA La tortuga va guanyar a la llebre una carrera, per ser un animal constant i sobretot molt faenera.

Com la tortuga gentil, el xiquet treballador, estudiós i molt humil té un futur esperançador.

La llebre, molt presumida, va tindre poca constància, tafanera i consentida no va controlar la distància. És un xiquet imprudent, presumit i un poc gandul, no traurà gran rendiment si no és constant i previngut.

MEMÒRIA D’ELEFANT Segons conta alguna història no n’hi ha altre animal que tinga tanta memòria com un enorme elefant.

La màgia dels elefants amb aspecte bondadós, orelles i trompa grans, és que ho recorden tot.

Aquest xiquet porta dins la memòria d’elefant que sempre li ha servit per superar entrebancs.

MANDÍBULES DE TAURÓ El tauró és el més temut en tot el regne marí, per les dents és conegut: ho rosega tot sense fi.

La gana d’aquest tauró no té límit ni mesura, quan mostra les dents de gaidó vol dir que has de tenir cura.

La xiqueta ha adquirit el poder que té el tauró de rosegar amb profit el menjar que siga bo.

Sempre s’ha d’anar amb compte amb tot allò que mengem, perquè açò no és cap conte i nosaltres engreixem.

FINAL Aquests són els animals i totes les qualitats que portem dins els humans i que ací ens han retratat.

Si tu encara no tens clar quin animal representes vine al Cambro per triar l’animal a què t’assembles.

José Antonio Martínez Giner

Blanc i Negre

49

/ Empar Mayans

EL SOMNI D’UN PRESIDENT Quan vaig començar a escriure aquestes paraules, vaig pensar en totes les coses boniques que fa ja tretze anys volia dir-li un dia al meu fillol si arribara a ser President de la seua estimada Falla Cambro.

Pau va nàixer un assolellat i primaveral 7 d'Abril de 2003. Va ser un dels dies més feliços a la vida dels seus pares i per a tota la família Fuster-Bellver sencera. Encara recorde veure la seua cara redoneta, quina preciositat de xiquet! Sa mare, Susana, és de Tavernes i ha estat vinculada al món de les Falles molts anys. Per això, en preguntar-li si el feia faller, ni s'ho va pensar: "si té sang fallera". I jo, tia i padrina consentidora, a les tres hores del vitalici, el vaig apuntar a la falla. Pau té arrels a Tavernes, així com a la de la Font d'en Carròs que és el poble del seu pare en el qual viu actualment. Allí no hi ha falles, però Pau ha creat amb els anys la seua quadrilla d'amics a Tavernes amb qui gaudeix cada vegada que ve, encara que els millors moments amb ells els viu a la Vall quan arriba l'estiu.

La primera vegada que va creuar la passarel·la ho va fer amb mi. Estava molt orgullosa de saber que anava a traure'l per primera vegada com a faller. Com passa el temps, i com ho recorde! I encara que per circumstàncies tenia complicat poder gaudir de tot els combois fallers, no ha faltat mai a cap presentació ni als actes fallers més importants.

A mesura que es feia major, li agradava més la falla i es va convertir en un amant de la festa fallera, dels coets, dels playbacks i de la Processó del camell.

D'allò ja fa tretze anys, i com a crescut Pau com a faller! I és que Pau és un xiquet senzill, que sap gaudir de cada moment i de la gent, que és conscient de la sort que té i que és molt agraït per tot això. Educat, noble i amb els peus a terra. Sap que està sent un privilegiat per viure aquesta aventura i aquesta bonica experiència i de complir un gran somni: ser President Infantil de la seua Falla. Ara fa tres anys va veure com jo complia el meu, ara és el moment que tots els que l'estimem, ho fem amb ell.

Té moltes virtuts, però si hi ha alguna cosa que el defineix és la bonica timidesa i com d’afectuós és. Xiquet simpàtic, tranquil, alegre i divertit. És amic de les seus amics i molt familiar, i és per això que sempre es desviu per tots. Però té una debilitat: la seua altra meitat, la seva germaneta Valeria. Una xiqueta per la qual Pau sent màxima adoració.

Li encanta qualsevol esport, sobretot el futbol. I també li agrada el monopatí, l'horta i la muntanya, aficions que li ha inculcat son pare des de ben menut.

Sols li desitge que gaudisca com sempre ho ha fet, sobretot amb la il·lusió i l’orgull que transmet sempre quan parla de la seua falla. Sé que enguany serà diferent i més especial que mai, i el recordarà per sempre amb els fantàstics acompanyants amn qui compartirà aquesta gran aventura: Ximo, Gema i Regina, i que junt a les nostres famílies i amics el comboi, les llàgrimes i la festa estarà més que assegurat.

Gaudeix del teu any Pau, aquest sempre serà el teu! T'estime "nano"!

Empar Mayans 50

Blanc i Negre

51

Blanc i Negre

52

Blanc i Negre

53

No hi érem quan vas nàixer. Hem anat arribant a poc a poc. Primer Victoria, després Julia Maria i, finalment, Vicent i Adriana Teresa.

Eres la major de la colla i sempre estàs pendent de nosaltres, estimant-nos i aprenent junts. Compartim gran part de les nostres vides: juguem a ca les àvies, a cals oncles i ties, al carrer, a la platja... i, per descomptat, a la falla.

Ens encanta tirar coets, la xocolatada, els jocs infantils, la festa de Halloween, les disfresses, assajar els playbacks, vestir-nos de gala... i jugar i jugar al carrer.

Aquestes falles són molt especials perquè tu eres la nostra Fallera Major Infantil, la representant de tots els xiquets i xiquetes de la falla, i nosaltres ens sentim molt orgullosos que siga la nostra germana i cosina.

Blanc i Negre

54

DIVERTIX-TE EN BLANC I NEGRE Aquest any, esperem que utilitzeu el llibret per passar una estona divertida amb els jocs i passatemps que veureu a continuació. Un passatemps és un joc d'enginy, coneixement del llenguatge, resolució de problemes espacials, etc.; habituals en molts diaris i revistes d'informació general.

Com veureu el contingut del Racó Infantil està molt relacionat amb el tema del llibret, perquè en jocs i passatemps tradicionalment s’han publicat en blanc i negre, ja que no necessitem d’altres colors.

Sudoku El sudoku és un joc que es compon d'una graella de 9×9 cel·les subdividida en 9 subgraelles de 3×3 anomenades regions. Es donen uns quants números inicials, l'objectiu és col·locar un número de l’1 al 9 en cada cel·la de tal manera que mai no coincideixin dos números iguals en cada línia horitzontal, vertical o en cada regió. Els numerals en els sudoku s'usen només per conveniència, sense que existeixi cap relació aritmètica entre ells. De fet, poden usar-se qualsevol tipus de símbols, lletres, formes, colors... sense alterar-ne el funcionament.

55

Sopa de lletres La sopa de lletres és un passatemps que consisteix en una quadrícula o altra forma geomètrica farcida amb diferents lletres i sense sentit aparent. El joc consisteix a descobrir un nom determinat de paraules enllaçant aquestes lletres de forma horitzontal, vertical o diagonal i en qualsevol sentit.

Són vàlides les paraules tant de dreta a esquerra com d'esquerra a dreta, i tant de dalt a baix, com de baix a dalt.

56

Laberint Un laberint és un passatemps gràfic que consisteix a traçar una línia des d'un punt d'origen situat a l'exterior d'un laberint a una de destinació situada generalment en el centre. La dificultat consisteix a trobar un camí directe fins al lloc desitjat.

La nostra mascota ha de completar la seua forma, ens ajudes? Uneix els puntets, qui és?

57

Els mots encreuats Són un tipus de passatemps que consisteix a col·locar una sèrie de paraules sobre unes caselles en posicions verticals o horitzontals de manera que es creuen per determinades lletres.

Si creus que ets una bona fallera o un bon faller del Cambro, completa les paraules.

Horitzontal

Vertical

1. Fa molt de soroll i sempre en tirem abans que ixca la Fallera Major de casa.

2. A la falla fem la Processó del ...

4. On botem els xiquets?

6. Acte més important del día 18

5. Acte on s'exalta la Fallera Major i es prensenta la cort d'Honor

8. És marró, dolç i no pot faltar a les despertades.

7. Sempre està rodejat de xiquets i té el pèl blanc. És el tio ...

10. Totes les comissions esperem un bon ... el dia 17

58

3. Té ninots i es crema el dia 19. És el ...

DÓNA COLOR I VIDA ALS ANIMALS! PINTA’LS I JUGA AMB ELLS A continuació, anem a explicar-te una passos que hauràs de seguir per tal d’aconseguir donar vida als dibuixos.

PRIMER i molt important, pinta les làmines, si, agafa pintures i dóna-li color als animalets.

SEGON, des d’una tablet o telèfon hauràs de descarregar l’aplicació QUIVER. I molts es preguntareu, què és quiver?

Quiver és una aplicació sorprenent, perquè traspassa la barrera entre el món virtual i real.

Aquest tipus d'Apps són ideals per canviar la mentalitat d'aquells que encara creuen que amb les tablets només es pot "perdre el temps". Quiver combina una activitat tan important per al desenvolupament dels menuts com pintar amb llapis i paper "de veritat" amb la tecnologia. Prepara't perquè l'App que et presentem és molt xula!

TERCER. descarregar l'App de Quiver Per veure l'efecte de realitat augmentada hem de descarregar l'App de Quiver de l'App Store o Google Play, depenent del teu dispositiu. Amb l'App oberta hauràs enfocar el dibuix. L'aplicació reconeixerà de quin dibuix es tracta i et demanarà que baixeu el complement per poder veure l'efecte de la realitat augmentada.

1) FES CLIC A LA PAPALLONA 2) ENFOCA EL DIBUIX BÉ DES DE LA CÀMARA. 3) ET DEMANARÀ QUE DESCARREGUES EL CONTINGUT O ARXIU.

QUART, Una vegada que has descarregat l'arxiu enfoca amb la càmera de la tablet el dibuix Espera uns instants fins que enfocament correctament i reconegui el dibuix. I de sobte, com per art de màgia podràs veure a la pantalla una versió en 3D i amb moviment del dibuix que acabes de pintar en el paper. Fins i tot podràs jugar amb ell.

1) ENFOCA EL DIBUIX FINS QUE IXCA EN BLAU 2) JA POTS JUGAR AMB ELL

59

ris

era s Lit

C N LA

to / Tex

B

Blanc i Negre

60

E N I

E R G

- El racisme - El dol - La primera comunió - Vides en blanc i vides en negre - Fundit a negre - Diaris i periòdics - Diners negres - Temps de no-do - Els bous - El tot i el no-res - El gat negre - El yin i el yang - En blanc - Negre panderola - La brusa negra - Entrepà de blanc i negre - La nit fallera i els estels - Ombres de llum

Blanc i Negre

61

/ Vicent Benavent

EL RACISME El blanc i el negre són dos colors contraposats. Això és una evidència que no dóna lloc a confusió.

Però les coses no són tan fàcils com semblen, ja que tot depén del punt de vista des d’on es mire.

De la mateixa manera que el blanc i el negre són contraris, la vida diària està plena de situacions com aquesta.

L'educació ensenya a les persones a no discriminar els altres per la seua condició de sexe, raça, color, professió... Això és la cosa correcta que pensem actualment. Però, realment la societat ho veu així?

Si atenem al sexe, les dones encara lluiten per obtenir la igualat de gènere amb els homes. Les lleis estan fetes tenint en compte la no «discriminació» de sexes i aleshores, no procediria aquesta lluita però, la realitat té el seu blanc i negre: no es compleixen les lleis per a tots. En alguns aspectes la llei es veu d'un color diferent des del punt de vista de la dona, si més no negre, sí un poc gris.

En relació a les races que conviuen entre nosaltres, la situació és molt semblant. Les lleis donen a la gent immigrant tot el suport que necessiten perquè puguen viure dignament: escoles per als fills, ajudes econòmiques, laborals, alimentàries... Però la cultura, les formes de vida, tradicions i costums distintes que alguns consideren més primitives o inferiors que les del país receptor d’immigrants, o del grup dominant en la societat, dificulten que s'acoblen al ritme de vida del lloc de destí. Observem per tant, que la mateixa situació vista des d'un costat és positiva, mentre que observada des de l'altra part, es veu de manera negativa. Com la moneda que té dues cares i sols la voluntat pot posar-la de cantó: la voluntat i els dits per aguantar la moneda. Mireu si no.

Recorde que quan era menut, el meu avi acostumava a dir-me: “No et fies del que diu la gent, perquè molts diuen una cosa i després en fan una altra ben diferent”.

Em deia que el seu avi li

contava que, pels anys 1.820, a la Valldigna, vivia un senyor mot poderós, propietari de gran part del seu territori. Tenia grans extensions d'oliveres, garroferars, pinars, ametlers... Gran part d'habitants de la contrada treballaven per a ell. Però, a més, també tenia una gran... “colla d'esclaus”, diguem-ho així, perquè la majoria eren negres i alguns marroquins, que feinejaven a canvi d'habitatge, roba i aliment.

L'avi del meu avi tenia un amic a qui li molestava molt veure com aquesta gent treballava sense tindre drets ni cobrar cap sou. Eixe amic, de nom Porfiri, era fill de família acomodada i els seus pares tenien suficient terreny per a treballar sense dependre de ningú. De jove era un xicot molt viu que sempre procurava la justícia per a tothom. Quan algú tenia un problema, ja estava Porfiri acompanyantlo perquè es fera justícia.

BBl laanncc ii NNeeggrree

62

Blanc i Negre

63

/ El Racisme Als dèsset anys ja va intentar organitzar alguna manifestació contra aquest tipus d'abús però la majoria de veïns, que depenien econòmicament d'aquell senyor, no li feren costat.

Porfiri va estudiar dret i, en acabar la carrera es va dedicar a l'advocacia, sempre defenent la igualtat de les persones sense discriminació de raça ni sexe, cosa que molta gent d'aquell temps no comprenia.

El meu avi em contava que tots els pobres, especialment els negres, anaven al seu despatx per demanarli ajuda en tots els problemes que els sorgien, que no eren pocs. Ell va aconseguir, a base de judicis, que aquella gent legalitzara el seu estat a Espanya i que els foren reconeguts alguns drets, encara que no tots els que havien de tindre.

Quan va acabar la carrera es va casar i del matrimoni va nàixer una xiqueta, Mireia, que de xicoteta ja era molt agradable, amb el somriure sempre a la boca, es desvivia per ajudar els seus companys, amics i amigues, que ho necessitaven. Va rebre una educació d'acord amb els principis i idees de son pare.

Passaren els anys i Porfiri continuà defenent aquells «treballadors-esclaus» que, en esta vida, no tenien dret a res més que a treballar. Mireia anà creixent fins convertir-se en una senyoreta rossa i molt bonica que cridava l'atenció allà per on passava.

Degut a la relació de Porfiri amb la gent que treballava a la Valldigna, la seua filla havia fet amistat amb els fills i filles d'aquells treballadors, fins a l'extrem que un dia es va enamorar d'un d'ells, Josep, xic honest, treballador, corpulent i amb molt bona presència.

Aquella història d'amor anà consolidant-se i arribà el moment de demanar la mà de Mireia als seus pares. Pep, nom col·loquial amb que era conegut Josep, temia que els pares de Mireia no l'acceptaren com a gendre, a causa del color de la seua pell, més que fosc, negre. Mireia sempre li havia dit que son pare no diferenciava la gent pel color de la pell sinó, pel sentiment i pel cor que tenien, i el cor de Pep era noble i bondadós.

Eren les set de la vesprada d'un nou de setembre de l'any mil nou-cents quaranta-dos, dia de la festa del Crist de la Sang, patró de Tavernes, quan Pep va decidir demanar la mà de Mireia per formalitzar la relació. Com que Mireia sols havia comunicat als pares que un xicot de nom Pep anava a demanar la seua mà, sense més explicacions, la sorpresa dels pares fou impressionant en vore que el pretenent era de color.

El semblant de Porfiri i de la seua senyora va canviar per complet. Donaren l'excusa que havien d'anar a la processó i no podien entretindre's massa però els joves ja notaren que allò no anava massa bé. Porfiri i sa muller es trobaren sense forces per anar a aquell acte tan sagrat per a ells i es quedaren a casa meditant la situació a la que s’enfrontaven amb la seua filla.

A l’endemà Porfiri va prohibir a la seua filla que continuara la relació amb aquell negre, argumentant que, a més del color, era pobre, de família humil i sense estudis. Què dirien les noves amistats que havien fet quan s’assabentaren que la seua filla festejava amb un negre fill “d’esclaus”?

Blanc i Negre

64

/ El Racisme Com que veien que allò no acabaria bé, decidiren enviar Mireia a estudiar a Anglaterra, sota la tutela d’un prestigiós advocat amic seu, creient que allò era un capritx de la seua filla i que el temps i la distància la farien oblidar-se de tot.

Res més lluny de la realitat. Mireia va acabar la seua carrera d’advocada a Anglaterra i, en tornar a casa, la primera cosa que va fer va ser anar a buscar Pep, qui encisat per l’amor que li professava Mireia, no l’havia poguda oblidar. Per a ell no hi hauria mai més altra dona en la seua vida.

El meu rebesavi contava que els nuvis se n’anaren a viure a Anglaterra, on acabaren casant-se. Pep va estudiar

belles arts i no tornaren a vindre mai més per la Valldigna.

Altra dita que el meu avi havia aprés del besavi era: “Xiquet, fes el que jo et diga però no faces el que jo faig”.

Com passa sempre, les coses des de fora es veuen d’un color, però de dins estant es veuen d’un color ben diferent. Tots aquests fets ens porten a creure que la vida és una hipocresia contínua i constant, on molta gent segueix aquest camí més fàcil però diferent completament de l’educació rebuda en la infància i l’adolescència. Aquest camí és el que la vida ens va ensenyant si ens deixem portar per l’egoisme i el profit.

Actualment està de moda realitzar diferents celebracions per recordar allò que no s’ha de fer. En les escoles se celebra el Dia de la Pau i tots els i les alumnes demanen la pau al món, que paren les guerres, que s’ature la violència de gènere, etc. Però eixe mateix dia pel matí, de pati, de segur que alguns alumnes han discutit, si no han arribat a les mans, perquè el baló ha entrat o no en la porteria. Realment és una hipocresia que es troba immersa en la societat i de la qual realment no podem fugir.

Vicent Benavent

Blanc i Negre

65

/ Aurora Cantus

EL DOL Vaig nàixer en juliol de 1930, i, amb només sis anys vaig viure l’esgarrifós moment d’assabentar-me que començava la Guerra Civil Espanyola. No va ser fàcil acomiadar-me del meu germà major, que anava a lluitar al front, encara que no perdia l’esperança de tornar a veure’l entrar a casa algun dia.

Era una xiqueta de huit anys, de classe humil, que vivia amb els seus oncles a causa de l’extrema pobresa que patia la meua mare i que somiava amb el dia que tornaria a veure al meu germà i poder estar junts de nou.

Està malament que diga açò de mi, però era, i sóc, molt valenta i treballadora. Des de menuda ma mare sempre m’havia ensenyat les tasques que una dona realitzava a casa, en el camp i per a atri, que en realitat consisteix a servir a altra persona, com fer-li brodats o cosir-li roba.

L’absència de la figura paterna sempre ha estat molt present en mi. No recorde cap peça de vestir de ma mare que no fora negra. Mocadors o mantetes per al coll, bruses, faldes, vestits, calces, sabates... qualsevol cosa que ma mare es confeccionava o li donaven era del mateix color: negre.

Un dia, mentre dinàvem substància d’arròs, ma mare estava disgustada perquè de tan llavada que tenia una bata se li estava fent roja, i el meu germà, resolt, li va contestar que no es preocupara, que així pareixeria que estrenava roba i deixava aparcat el negre perquè avorria sempre vestint el mateix color trist i apagat. Un silenci omplí l’habitació; la respiració de ma mare era més accentuada a cada instant. A poc a poc va alçar el cap i amb els ulls plens de llàgrimes va començar a dir: “El color negre no m’agrada, com bé dius és gelat i trist, però és el que em correspon portar. El vostre pare va morir en guerra al poc de saber que estava embarassada de la teua germana, i pel respecte que es mereix, i que li tinc, sempre li duré dol. Vestir de negre és el que em recorda cada dia que falta una part de la meua vida. És el que la societat espera de les dones quan enviuden, que es guarde dol al difunt, vestint de negre, tapant els espills, anant casa per casa fent ban anunciant la defunció, eixint de casa amb el mocador o la mantellina al cap...”.

No havia sentit mai a ma mare parlar amb eixa amargor a la veu, amb dolor en cada paraula pronunciada. Aleshores, vaig entendre per primera vegada com se sentia cada dia al posar-se el negre.

Els dies passaven, i com deia ma tia, anava fent-me una doneta. Treballava de sol a sol per poder ajudar en les despeses de casa i, com no, sempre pensant en el meu germà, que d’alguna manera em donava força per a seguir endavant, fins que vam rebre la trista notícia. El meu germà no tornaria mai. El meu món començava a tenyir-se amb el negre més trist i sòlid que una xiqueta podia suportar, però res BBl laanncc ii NNeeggrree

66

Blanc i Negre

67

/ El Dol no em va frenar per a seguir treballant entre plors. Ma mare sumava un altre dol, i ara jo també havia de portar mocador en eixir de casa. Ara la que també portava dol era jo.

Tinc vint-i-quatre anys, i no he tingut una vida massa fàcil en certs aspectes. Recorde que he viscut una infància molt bonica amb la meua família, he viscut molts bons moments que sempre tindré presents a la memòria i que, en els moments tristos, d’alguna manera em donen força per a seguir endavant.

Em considere una persona que valora i demostra que vull a les persones del meu voltant, que m’importen, i tinc molt present que la vida es tracta d’etapes que amb els anys anem completant, o que, sense remei, et quedes en una, sense arribar a l’última.

Doncs bé, quan t’ho expliquen a l’escola, per mitjà de la teoria és molt fàcil d’entredre, però quan eres més bé menuda no ho és tant, la pràctica no és fàcil.

Amb set anys vaig començar a tindre present el dol en la meua vida: la meua àvia li va portar dol al meu avi durant bastants anys, però a poc a poc va anar reintroduint el color a la roba fins que va aparcar el negre. La notava rara, no m’agradava que vestira d’aquella manera, i una vesprada d’estiu li vaig preguntar a l’altra àvia perquè t’havies de vestir de negre quan se’t moria una persona pròxima. Em va contestar amb les seues pròpies vivències i m’argumentava molt convincentment què es feia quan ella era jove. Recorde que jo ho escoltava atenta i fascinada, simplement tenia curiositat i intentava, d’alguna manera, comprendre la meua àvia.

Blanc i Negre

68

/ El Dol Els anys van passar, i el destí va voler que la meua família patira un colp molt dur, que va posar les coses molt complicades per a tots. Tot havia canviat. Els majors vestien de negre, però no com m’havia explicat la meua àvia: sense tapar els espills, ni fer bando, ni posar-se una mantilla al cap... era diferent.

Amb colps així madures a la força, et lleven part de la teua infància, i comences a fer els teus raonaments, a buscar els teus perquès. Al cap de prou temps, les coses tornaven a prendre forma amb la nova realitat, i el negre va anar canviant pels colors en els majors, però no en tots. Els meus avis seguien de negre, i un dia, cansada de veure’ls patir, els vaig proposar llevar-se progressivament el dol. La seua reacció no me l’hauria esperat mai: nerviosos, em van explicar el significat que tenia per a ells el dol, i va ser una manera d’obrir-me els ulls.

Cada persona suporta el dolor d’una manera. Hi ha gent que, fins i tot, té vergonya que els vegen plorar; altres, simplement, poden posar un meravellós somriure als llavis quan ixen al carrer, però en arribar a casa s’enfonsen. Hi ha gent que no va al cementiri perquè els dóna objecció; altres van perquè senten tranquil·litat o uns altres que senten l’obligació d’anar. També hi ha els que es visten de negre o els que no porten dol. Són diferents maneres de superar una defunció, però totes tenen una cosa en comú: ningú oblida a qui ja no està.

Als meus avis els pareixia estranya la meua visió del dolor i el dol: "una visió més moderna", van dir. És molt normal que pensen això dues generacions diferents, i són visions igual de respectables.

Uns mesos després, em vaig assabentar que anava a ser Fallera Major Infantil de la meua falla; l’alegria i les rialles es van acostar més a la meua família, i s’agraïa. El dia de l’Ofrena, la meua àvia va vindre a ajudar a vestir-me de valenciana, i va portar una caixa de cartró. En obrir-la, s’abocava una mantellina preciosa de color cru. Vaig mirar la meua àvia i, amb els ulls vidriosos, em va dir: "Ara has de lluir, amb el teu preciós somriure i la mantellina, de color cru, perquè no portar negre no significa que no te’n recordes d’ells. Gaudix".

Aurora Cantus

Blanc i Negre

69

/ Anna Sirerol i Talens

LA PRIMERA COMUNIÓ “Su primera comunióoon” – Veritat que tots els que ho heu llegit ho heu fet amb l’entonació de la cançó de Juanito Valderrama?, a mi m’ha passat el mateix- I és que és parlar de la primera comunió, i vindre’m al cap aquesta cançó. Bo, no sols aquesta cançó, ja que com tots sabem la Primera Comunió està relacionada amb alegria, felicitat, celebració, diversió, etc.

No hi ha res millor al món que veure el somriure d’un xiquet o xiqueta, en la primera prova del vestit de comunió a ca la modista (bé, teniu raó, no a tots els xiquets els agrada, ja que els resulta un tant complicat mantindre’s quiets, cosa per la qual més d’algun s’endú involuntàriament alguna punxada d’agulla amb el conseqüent gemec). I què em digueu de la cara que tenen quan es posen a la cua per a rebre l’Hòstia Consagrada? Estan emocionats i amb molta curiositat de rebre el cos de Crist per primera vegada. Animalets, encara no saben que no fa quasi gust! A més a més, estan a uns segons d’experimentar eixa sensació estranya quan se’t queda apegada la neula al paladar i no hi ha forma de llevar-se-la – Quina gràcia veure’ls mentre fan peripècies per tal de desapegar-se-la!

Bo, una primera comunió és quelcom més que una festa. Per a les persones creients, és un ritual sacramental de l'Església catòlica, per mitjà del qual una persona participa per primera vegada del sagrament de l'Eucaristia rebent la comunió (rebre el cos i la sang de Jesucrist). La Primera Comunió és una de les celebracions religioses més esperades per les xiquetes i xiquets catòlics. És practicada generalment per infants d'entre set i dotze anys Per tant per a rebre aquest sagrament és necessari hagen acudit a un curs de catequesi (per alguns molt al seu pesar) que pot durar un, dos o tres anys. En aquests, els xiquets aprenen els valors i les normes de l'església, així com també les oracions més bàsiques. Qui no recorda aquelles cançons que cantàvem per a aprendre’ns el Parenostre, l'Ave Maria i el Credo. Una vegada conclòs el curs, els xiquets rebran el sagrament de la confessió o penitència, i així estaran preparats per a participar de l'Eucaristia, és a dir, combregar en missa.

En algunes famílies, la Primera Comunió es rodeja de vestuaris i festejos tan elaborats i complicats que s’arriben a confondre amb els de la celebració d'una boda.

Encara que l'església demana senzillesa i moderació en la cerimònia de la Primera Comunió, entre la vestimenta, el banquet, els recordatoris, els regals i altres detalls, una Primera Comunió podrà costar de 2 a 3 mil euros, de mitjana. Amb aquest xicotet detall informatiu, no vull llevar-vos les ganes de celebrar la comunió dels vostres fills, ho promet, però així es podeu fer una idea de com queden les butxaques dels pares després de l’esdeveniment, negres com el carbó!

BBl laanncc ii NNeeggrree

70

Blanc i Negre

71

/ La Primera Comunió Tots sabem cóm d’important és la vestimenta de les primeres comunions, ha de ser tradicional.

- Les xiquetes solen usar vestit llarg blanc, com a símbol de puresa.

- Els xiquets van de vestit formal, siga de mariner, almirall o el tradicional, encara que a hores d’ara no se sap quina és la relació entre els oficis mariners i la comunió, de fet l’església no s’ha pronunciat al respecte.

En tot cas, elegància i disseny és el que es paga.

Altre punt important en aquest dia de celebració és el convit, és un dia per a recordar, i cal compartirlo amb qui més estimem. Si de cost parlem, podem dir que el que més encarix la celebració d'una primera comunió és el banquet. Al contrari del baptisme, la Primera Comunió s'ha convertit en tot un acte social. Després de la cerimònia de l'església, se sol oferir algun xicotet piscolabis o un menjar als invitats a manera de celebració. No obstant això, les famílies que no tenen una altra elecció que fer-ho en un restaurant, hauran de pagar de 30 a 60 euros el menú per persona. És molt comú en les celebracions, repartir targetes de recordatori o algun altre detall als invitats, en les quals indiquen el nom del xiquet o xiqueta combregant, la data i el lloc de la celebració.

I per si no en tenim suficient també és freqüent oferir regals als xiquets. Regals com un rellotge, un rosari, una bíblia, un àlbum per a les fotos, una cadena d'or, un crucifix, màquines fotogràfiques, material esportiu, tecnològic, un diari o, fins i tot, diners són els més demandats.

I no ens podem oblidar del reportatge fotogràfic. Les fotos i el vídeo de la celebració són un bon record d’aquest dia tan important per als xiquets.

Després d’enumerar gran part dels requisits necessaris per a dur a terme una Primera Comunió “en condicions”, no m’agradaria que oblidarem el que significa realment aquesta celebració. Perquè encara que en alguns casos aquesta se n’isca de to, no es pot oblidar la seua finalitat: que el xiquet gaudesca de la seua fidel unió amb Crist. És un dia on els xiquets estan de celebració amb els seus amics, amb moltes activitats d’oci preparades, i com a mostra tenim l’estat amb què arriba la seua vestimenta a casa després de passar hores i hores jugant, botant, pintant-se i un llarg etcètera. D’altra banda estan els pares i majors, que gaudeixen d’altra forma, més concretament omplint la panxa i rentant-se el gargamell.

Per a finalitzar, i perquè tinguen una idea, un poc més clara de la despesa que comporta fer front a la celebració de la Primera Comunió del vostre fill, he recollit algunes dades d’interés: - Vestit: De 100 a 350 € en les xiquetes i de 100 a 200 € en els xiquets.

- Sabates De 25 a 60 € - Complements De 40 a 100 € en les xiquetes i de 20 a 60 € en els xiquets.

Blanc i Negre

72

/ La Primera Comunió - Perruqueria De 15 a 30 € en les xiquetes i de 15 a 20 € en els xiquets.

- Banquet (20 persones. És una fantasia pensar que a un banquet de comunió sols hi vagen eixe nombre tan reduït de persones) De 500 a 1200 €.

- Animació (2 hores) De 150 a 450 €.

- Fotos/ Vídeo De 200 a 400 €.

- Recordatoris/Obsequis 60 €.

Dit açò, el que està clar és que tot i que Juanito Valderrama diguera: “Como una blanca azucena, lo mismo que un jazmín va mi niña hacia la iglesia, a la iglesia de San Gil.” Les xiquetes i xiquets eixe dia tant important en la seua infantesa ixen com “Una blanca azucena” de casa, i arriben amb els vestits quasi tan negres com les butxaques dels pares en acabar de pagar-ho tot.

Anna Sirerol i Talens

Blanc i Negre

73

/ Ploma Dorada

VIDES EN BLANC I VIDES EN NEGRE La vida, símbol de bellesa, tendresa, innocència, puresa, aspectes representats per un sol color, el blanc.

La mort, símbol de tristesa, obscuritat, boira, tots representats per el color negre.

Pareixen antònims però estan més relacionats del que pensem. Com deia un famós escriptor no tenim per què témer la mort, quan està la vida, la mort no està i quan està la mort, la vida ja no està.

La mort és un tema que avui en dia segueix fent por a la societat i millor no parlar d’aquesta. Però en realitat ens afecta més del que pensem encara que no som sincers a l’hora de traure aquest sentiment a l’exterior.

Totes les setmanes fins fa poc podíem escoltar que centenars de persones morien al creuar amb una “embarcació” (si així es pot considerar...) el xicotet espai de catorze quilòmetres que separa un continent subdesenvolupat com África d’una antiga potència com Europa. L’intentaven travessar tan sols perquè creien que ací els esperava una vida millor, l’anomenat “somni espanyol”, però aquells que tenen una mica de consciencia es paren a pensar en el motiu pel qual arrisquen la vida dels seus fills per a creuar una mar on, quan ets a la meitat, no hi ha volta enrere i no saps el que t’espera, si aguantarà l’embarcació, si tindràs un cop de sort i et trobarà algú navegant, et veurà perdut pel mig la mar i et remolcarà fins a la costa.

Què pensaran quan decideixen fer aquesta arriscada ruta? No pensem que pot ser, allà on estiguin ells, estaran en guerra? Que allà on siguen, dia rere dia, moren persones per falta d’aliment? Que veus com xiquets plens d’innocència són utilitzats per a fer donacions d’òrgans o tractats com esclaus? Sí, són dures aquestes preguntes, però és millor no pensar-ho, s’està molt més còmode en el sofà de cadascuna de les nostres cases amb els nostres electrodomèstics, amb els nostres aliments i mirant mitjans de comunicació que ens donen la informació que ells consideren convenient.

I què és d’aquells, que sabent que al seu país estan en guerra, encara som capaços de reportar-los al seu país? “És que ens poden llevar el nostre treball”, “és que s’aprofiten de la nostra sanitat”. I quan nosaltres érem refugiats de guerra? Ens negaren l’habitatge? O ens tractaren com a persones que es el que al fi i al cap som? Crec que la resposta esta clara.

Blanc i Negre

74

/ Vides en blanc i Vides en negre Com els afectats estan lluny de les nostres llars, no ens afecta, però quan es produeixen morts de persones que pertanyen a un país desenvolupat com l’acció passada en què uns yihadistes feren un atac a una famosa revista o qualsevol dels atacs que s’han produït els darrers anys, en aquesta situació ja ens sentim afectats, tan sols perquè és el país que tenim al costat, per la por que tenim que ens passe a nosaltres. I com a resposta, carreguem de bombes en els nostres avions i bombardegem una ciutat civil, perquè nosaltres som superiors, perquè si nosaltres matem no passa res. Doncs no, no som uns més que altres, no som més que qualsevol altra raça, no perquè ells estiguen a l’altra punta del mediterrani han d’estar menys valorats que qualsevol d’un país desenvolupat.

Pareix que en aquesta societat tot siga dolent, veritat? No ens informen de res bo, tot el futur és negre, però tan sols amb una mica d’investigació i optimisme trobem que aquesta obscura impressió es transforma en una bona impressió. Però aquesta part és molt menuda comparada en la part obscura, i des d’ací, et convide a que canviem aquests esquemes, i en alguns anys, quan tornem a ajuntar-nos a llegir aquest article o fins i tot a escriure’n un altre, et done les gràcies perquè has participat a canviar aquesta societat per a donar un futur millor als teus fills, néts o qualsevol persona d’aquesta futura societat.

Així que, benvolgut lector, cadascun sol pot fer camí, però no podem imaginar fins on podem arribar tots junts. Vinga, caminem junts i serem més forts!

Ploma Dorada

Blanc i Negre

75

/ Toni Ă lvarez

FUNDIT A NEGRE Blanc i Negre

76

Telefunken. Paco Telefunken. Així anomenaven els companys aquell home que havia rebut l’ordre de prémer el botó, d’acabar amb tot. De fondre a negre Canal 9 (anomenat NOU aleshores), la finestra per la qual uns milers de valencianes i valencians (això sí, cada vegada menys) havien guaitat durant més de dos dècades per tal de conéixer què passava als pobles dels seus voltants, aquells on vivien els seus parents i amics o als que havien anat a passar les seues vacances tantes vegades.

Blanc i Negre

77

/ Fundit a negre Inundacions, nevades, catàstrofes naturals, assassinats com el de les tres xiquetes d’Alcàcer i el mediàtic i polèmic juí; Però també, la finestra a través de la qual havien conegut festes i tradicions com les Falles, la Magdalena i Sant Joan, els Moros i Cristians d’Alcoi i l’arribada dels Reis Mags d’Orient.

I més tard, la visita del Papa a València o la Fórmula 1. Però això ja era altra etapa en la televisió pública valenciana. Tal vegada l’inici de tot, el principi d’eixe final abrupte, el d’aquell novembre negre en què València es va convertir en la vergonya d’un Estat que mai havia vist gestionar de forma tan nefasta un esdeveniment tan important com el tancament d’una televisió, com ho va fer aquell govern del PP que naufragava en la seua pròpia megalomania.

Desenes de policies anaven envaint els corredors pels quals tantes vegades jo havia passat. Els treballadors, impotents, sols podien cridar per tractar de mostrar el seu rebuig a allò que ja era inevitable.

La lluita havia sigut en va. Durant dues setmanes, sols durant eixe temps, la tele de tots, la dels valencians, havia sigut com realment volíem. Els de la huitena planta, els que havien provocat eixa situació, havien pegat a fugir. Quan un capità abandona un vaixell abans que s’enfonse? Doncs en aquest cas, va ser així.

A la fi, la tripulació no va poder fer res per evitar eixe enfonsament.

Durant el temps que vaig treballar als informatius de cap de setmana de Canal 9 vaig descobrir que el negre d’aquell novembre no era nou. Ja feia temps que en el centre de producció de programes de Burjassot s’havia instal·lat la foscor. Ho sé perquè en una ocasió em van requerir en la zona d’edició, una taula des de la qual tres professionals dirigien l’informatiu. Era per rebre una reprimenda. Havia cobert un acte a la ciutat de Torrent on acudia una consellera i no va sortir cap imatge d’ella en la peça informativa que es va emetre eixe migdia. Tot, a pesar que se m’havia avisat que acudiria. Va ser un error, lògicament. Jo no tenia en eixe moment cap capacitat per decidir que no sortira el que m’havien ordenat, però va servir per palpar quina era la situació a l’interior del Centre de Producció de Programes de Burjassot.

Recorde aquella mirada perduda de l’editora. Ni ella mateixa estava convençuda del que m’estava dient. La foscor es podia veure als seus ulls. Era la mirada d’una professional atemorida, que sabia que no tardaria molt a sonar el "telèfon roig", des del qual la cridarien a l’ordre. Tot a Canal 9, i sobretot a l’àrea d’informatius, estava envaït per eixe fum negre que distorsionava la realitat però amb el qual molts dels treballadors s’havien acostumat a viure.

Era el 2010 i ja aleshores es parlava del tancament. Pels corredors d’aquell edifici encara es podia olorar el fum del tabac (en 1989 quan va obrir la televisió encara es podia fumar en els llocs de treball) d’aquells periodistes sense por, que, acabats d’aterrar en un mitjà de comunicació recentment estrenat, somiaven a menjar-se el món, a treballar dia a dia per fer informació de qualitat, plural i rigorosa destinada als milers de persones que cada dia s’informaven a través del dial 3 dels televisors (era el canal en el qual la majoria de les cases tenien sintonitzades la cadena autonòmica).

Blanc i Negre

78

/ Fundit a negre Aquell era l’aroma de la nostàlgia. Cares llargues i cansades caminaven ara amunt i avall.

El semblant d’eixos mateixos professionals havia canviat. Ja no hi havia fum i de l’època en la qual encara es podia fumar a l’interior dels llocs de treballs sols quedaven els senyals que deixaven les puntetes dels cigarrets quan eren apagades a terra.

Canal 9 va arribar a ser tot un referent pel que fa a cadenes de televisió autonòmiques. Tenia corresponsals a distints punts de l’Estat Espanyol però també a zones de conflicte, des d’on feia connexions als informatius. La tele oferia continguts de qualitat i, el que és millor, en llengua pròpia.

Eren, sens dubte, altres temps.

Jo era un simple becari. Al meu costat, al cotxe que ens portava fins al poble on havíem de cobrir l’acte per fer la peça informativa, conduïen operadors de càmera que, anys enrere, havien cobert conflictes internacionals, s’havien desplaçat per tots els punts de l’estat espanyol per fer cobertures especials de fets importants com un atemptat de la banda terrorista ETA, catàstrofes naturals, esdeveniments culturals de gran envergadura, etc.

Qualsevol professional de la informació sap que qui es dedica a açò sempre vol més. Busca precisament això, grans esdeveniments, emocions fortes, imatges i fets espectaculars. Però tot allò quedava només per al record. Ara, aquells càmeres i periodistes que havien conegut l’època esplendorosa de la televisió pública valenciana es dedicaven a cobrir congressos de màgia, convencions de pallassos, campionats de surf al port de València o desfilades de moda solidaris.

Eren, per a desgràcia seua, la viva imatge de la decadència, la resignació de qui està en un lloc on no se sent còmode però del que no es pot eixir. No hi ha, possiblement, res més negre que això. Infeliços que, a penes sense parlar entre ells, esperaven la següent destinació mentre els feliços, des dels seus despatxos, prenien decisions cada vegada més desencertades i més perjudicials per a la tele que tant havia costat construir.

I mentre els que havien decidit que una televisió autonòmica comptava amb l’estructura i el pressupost suficient per fer front a retransmissions com la Fórmula 1, el desplegament de la visita del Papa Benet XVI a València, la Copa Amèrica, la compra dels drets del futbol, aconseguien que tot això es convertia en un pou sense fons per als impostos dels valencians, amb decisions preses des d’eixos despatxos. Era l’últim graó de la cadena, aquells que realment havien convertit Canal 9 en un referent durant els primers anys, els treballadors i treballadores, van ser els primers acomiadats per un ERO que, una vegada més, era una solució mal presa, tal vegada conscientment mal presa, per acabar d’enfonsar la nostra tele.

Blanc i Negre

79

/ Fundit a negre

Blanc i Negre

80

/ Fundit a negre Hui, davant una pantalla totalment en negre, la meua àvia encara sospira per no morir-se sense tornar a veure imatges de quant plou als pobles del voltant. Per a ella, que a penes surt de casa, li van tancar eixa finestra per la qual es traslladava a la realitat que la rodeja, eixa tan llunyana per a una dona de huitanta-sis anys. El meu fill encara no sap què és la ‘mascletà’, tampoc ha pogut veure els dibuixos de Babalà, molts d’aquests, per cert, en valencià. Quan busque el dial en el qual estava sintonitzada la televisió valenciana, em trobe una carta d’ajust amb un missatge. Ve a dir que ja està tot en funcionament per tornar a obrir la televisió. El negre deixa de ser-ho, veig color.

Toni Álvarez

Blanc i Negre

81

/ Saray Fajardo Saines

DIARIS I PERIÃ’DICS Blanc i Negre

82

/ Diaris i Periòdics Com cada matí, el quiosc de la plaça del poble rep a desenes de ciutadans de diferents edats que pretenen mantenir-se informats del que ocorre al seu voltant a través dels periòdics situats a les diverses prestatgeries del local.

per poder suportar el fatigós dia de treball que li espera a l'oficina.

“Quina sorpresa! Altre cas de corrupció mentre s'espera la formació de govern”, reflexiona Manel decebut al temps que el cambrer pren nota

Així, Manel, com de costum, és un dels

del que vol desdejunar. Es tracta d'una portada

ciutadans que agafa un diari i es dirigeix a la

que té una fotografia a quatre columnes i en la

cafeteria situada a menys de trenta metres per

qual se situen els líders dels diferents partits

poder gaudir de la seua hora de descans mentre

polítics. Un parell de fulles més avant, llig una altra

reflexiona sobre quines seran les històries que

notícia que li provoca encara més tristesa: “El risc

s'amagaran eixe dia entre les diferents pàgines,

de pobresa a Espanya s'incrementa fins al 28,6%”.

històries bones i dolentes que li ajuden a

Manel no pot evitar les llàgrimes que li recorren les

comprendre una mica més el món en el que viu.

galtes quan llig la història d'una parella sense feina

Però, no pot evitar fer-li una ullada a la portada

que no pot alimentar els seus fills ni donar-los un

abans de seure i demanar el café que tant necessita

futur digne. “La situació del país cada vegada és

Blanc i Negre

83

/ Diaris i Periòdics pitjor, és hora de posar-hi solucions, ja que ningú

Manel també s'ha adonat de la notícia, però

voldria trobar-se en aquesta posició”. Manel està

no sap com reaccionar. Així, que s'alça de la

passant per una situació semblant i, encara que té

cadira i li dóna una forta abraçada. Es tracta d'una

un treball per mantenir als seus tres fills, sap que

abraçada reconfortant, d'eixos que et deixen

en pocs mesos el perdrà.

sense alé i que sols ells dos entenen.

Durant el temps que espera el croissant

-Amic, no puc expressar cap paraula. Sé com

de xocolate i el café amb llet, mira les deu

ho estàs passant, no és justa aquesta situació ni

primeres fulles dedicades a la política espanyola

per a tu ni per a la teua família. Jo també m'he

i, en concret, als debats entre els aspirants a la

quedat blanc quan he llegit la notícia, la sanitat és

presidència. Entre les diverses pàgines, Manel

un dret imprescindible per a qualsevol ciutadà i

pot contar fins a vint recriminacions entre els

hauria d’estar coberta totalment per l'estat.

diferents partits polítics i intueix, com la majoria de la ciutadania, que la configuració d'un govern estable encara queda molt lluny, ja que cap partit està disposat al diàleg.

Albert abandona la taula per continuar servint a la cafeteria, mentre Manel segueix llegint la secció d'esports i li pega dos mossos al dolç per llevar el sabor amarg que li ha provocat la situació

-Ací tens el teu desdejuni, Manel. Et veig un

actual del país. Mira el rellotge, tan sols falten

poc decebut, què ocorre?- li pregunta el cambrer

vint minuts perquè comence la jornada laboral.

mentre deixa el menjar a la taula. Sap que el seu

Per tant, decideix llegir les últimes fulles, abans

amic no està passant-ho bé i, encara que la situació

d'abandonar l'establiment.

a sa casa tampoc és favorable, estaria disposat a ajudar-lo en qualsevol cosa.

“La falla Cambro realitza una gala benèfica per a recaptar fons destinats a les famílies sense

-Cada vegada que llig el periòdic em pose

recursos de la Comunitat Valenciana”. Després

negre, Albert. Mentre els casos de corrupció

de llegir la notícia, Manel sent que encara queda

no paren de créixer, les retallades en educació i

gent solidària en el país i que, gràcies a ells, el

sanitat estan cada vegada més presents. Moltes

món continua endavant. Sap que és un petit acte,

famílies espanyoles no estan passant per un bon

però li ha provocat molta il·lusió. Així que decideix

moment, però sembla que això no els interessa.

que hui és el dia perfecte perquè ell també realitze

Ells sols pretenen incrementar la seua riquesa,

una bona acció que ajude a millorar un poc la

encara que siga amb els nostres diners.

societat que l'envolta, una societat que a alguns

Albert li pega una ullada a l'escrit i, de sobte, una de les notícies el deixa pàl·lid. La seua filla té una malaltia crònica i les futures

deixa blancs, mentre que a altres els posa negres, després de totes les notícies dolentes que ha llegit al diari.

retallades poden provocar que el medicament

Uns minuts després, Albert està netejant la

que utilitza no siga cobert per la seguretat social.

taula en la qual ha desdejunat el seu amic i, quan

Es tracta d'un medicament necessari que li costa

retira el periòdic, es troba un sobre blanc. L'agafa

aproximadament vint euros al mes.

entre les mans per tornar-li’l, però llig el seu nom Blanc i Negre

84

/ Diaris i Periòdics amic per a donar-li les gràcies. Així, Albert espera

amb lletres grans.

“Amic, sé que no és suficient, però és la meua xicoteta aportació per veure't feliç junt a la teua família durant els propers tres mesos”. Junt a aquest missatge, el cambrer troba una quantitat de seixanta euros i, entre llàgrimes d'esperança després de la notícia, decideix telefonar al seu

que aquests seixanta euros siguen el principi d'una nova vida per a la seua filla, ja que, encara que aquesta història no ha aparegut al diari, per a ell és una gran notícia que li dóna un poc més de color al dia.

Saray Fajardo Saines

Blanc i Negre

85

Blanc i Negre

86

/ José Miguel Losa

DINERS NEGRES Així roba qualsevol! Sis formes corruptes (al mateix temps que originals) de blanquejar diners negres.

La vida del defraudador és molt dura. Els que paguem religiosament els nostres impostos no ens fem a la idea dels maldecaps que suposa manejar quantitats ingents de diners negres. Cal ser molt enginyós, brillant fins i tot, per a trobar el mètode perfecte de blanqueig i passar desapercebut.

Traure-li brillantor als bitllets bruts de la droga, els suborns, les comissions o qualsevol altre negoci de dubtosa legitimitat només està a l'abast de genis malignes, ments perverses amb un do incontestable per a eludir l'acció policial. Això sí, hi ha estratègies més fiables que altres per a higienitzar milions. Algunes són ja autèntics clàssics, com comprar obres d'art o bitllets premiats de la loteria, però altres tenen més d'empastre que de genialitat.

Davall del taulell En què consisteix aquest mètode? Molt senzill. Guardar diners en metàl·lic en un xicotet amagatall davall d’un taulell en l’habitació de costura de la teua senyora, just davall de l'engronsadora en què habitualment tix per a algun dels seus néts. Res de bancs ni d'impostos. El millor exemple el tenim en la família Ruiz Mateos. Que hem de pagar als directius de la nostra companyia? No hi ha problema. Que se’n vinguen a casa, els invitem a un flam d'ou i els paguem.

Blanc i Negre

87

/ Diners negres Nacho Vidal Member's No,no, no. No siguem malpensats. El títol ve a col·lació, que aquest tipus de frau es va conéixer no fa molt per estar implicat el gran Nacho Vidal i la seua germana. Per això la nomenclatura de membres. En què consisteix? En el fet d’utilitzar per blanquejar capitals factures falses, aconseguint blanquejar grans quantitats de diners per a la màfia xinesa usant aquest sistema. Conseqüències: Vidal va assegurar en tot moment que l'única relació que tenia amb el magnat xinés era la fabricació de tretze mil consoladors fets a imatge i semblança seua. Imagineu, si això és veritat, com estaran les xineses de contentes.

Suïssa: una, gran i lliure Per als més patriotes dels patriotes, tindre un compte a Suïssa, és sinònim de gran inversor, visionari dels negocis, estratega dels impostos. Encara que no paguen ni un euro en el seu país, porten amb molta elegància la polsereta amb els colors de la bandera d’Espanya a la mà dreta.

Exemples recents d’aquest tipus de frau en tenim diversos, però cap com el de Bárcenas o el de Correa. Quin art van tindre aquests dos personatges per acumular riqueses pel seu innat do. Si un servidor ho haguera sabut, es fa muntador d'estands de fires.

Que la sort t'acompanye Qui ho va popularitzar? Carlos Fabra, expresident de la Diputació de Castelló. En què consistix? A celebrar amb alegria continguda, cada 22 de desembre, un nou premi en la Loteria de Nadal. Alguns anys més, altres menys, però fer-te sempre amb algun pessic per a tapar forats. El problema és alçar sospites i que les autoritats competents s'adonen que el secret no està a triar bé el número, sinó a comprar els dècims una vegada que han tocat. Així qualsevol!"

L'estratègia del 'Buzonero' En què consistix? A fer amb els diners negres el mateix que amb els pamflets de la bústia: tirar-los al fem. Es tracta d’atibacar bosses de plàstic amb les sucoses comissions que els promotors immobiliaris et donen a canvi de favors, de construir ací o allà. El major risc és que la teua esposa, que et va veure traginar amb el muntant, es cabrege per unes banyes de res amb una folklórica i acabes en la presó.

Blanc i Negre

88

/ Diners negres Blanqueig al peu de la lletra En què consistix? Consistix, res més i res menys, que a ser el pare de l'expressió més utilitzada per a anomenar el que la RAE definix com "ajustar a la legalitat fiscal els diners procedents de negocis delictius i injustificables". Blanquejar diners és el que feia Al Capone a través d'una cadena de bugaderies, que permetia als mafiosos dissimular els seus guanys il·lícits com a beneficis obtinguts de la higiene tèxtil.

Conseqüències: el mític Al Capone estava en la llista dels més buscats de l’FBI. Les seues mans estaven tacades de sang per múltiples crims, però això no va ser suficient per a empresonar-lo. Va haver de ser la hisenda nord-americana la que l’enviara a presó per evadir impostos. Conclusió: no jugues amb el fisc.

José Miguel Losa

Blanc i Negre

89

/ Ximo Mifsud Almiñana

TEMPS DE NO-DO

Estimat lector, no sé si vas a analitzar la meua intervenció en aquest projecte, tampoc sé si una vegada llegit el tema d'aquest article vas a passar de fulla o si tan sols entraràs a valorar el meu lèxic i semàntica en la redacció. En aquestes línies m'agradaria reflectir com, per mitjà de l'escriptura tot pot ser dolent o bo, blanc o negre, i fins i tot, analitzant la intencionalitat d'una notícia i des de quina perspectiva es lleig un determinat text pot resultar una cosa amarga o, fins i tot, la millor lectura del món.

Aquest any mateix, i després de dues eleccions generals i estar quasi un any en un govern en funcions, el Partit Socialista Obrer Espanyol, ha decidit facilitar la formació de govern al Partit Popular per mitjà de l'abstenció. Hi haurà milers de persones que pensaran que el PSOE s'ha venut en pro d'una dreta acabada i que ha eixit impune després de casos i casos de corrupció, de presumpte finançament Blanc i Negre

90

/ Temps de NO-DO

il·legal i tants i tants desgavells que han eixit a la llum. No obstant això, milers i milers de persones estaran d'acord en aquesta abstenció i recalcaran que és el PSOE el que ha estat a l'altura de la situació política actual, que a l'igual que es va fer en legislatures anteriors en grans pactes d'estat com el pacte Antiyijadista o el gran pacte per l'estabilitat pressupostària o, fins i tot, el pacte antiterrorista de l'època d'Aznar, és el PSOE l'únic partit, que afrontant el pes polític que aquesta decisió implicava, s'ha fet endavant i ha afrontat la situació, enfront del meninfotisme o el victimisme d'altres forces parlamentàries.

I què ha de veure aquesta situació amb els temps del NO-DO? Possiblement ha de veure tot o tal vegada no haja de veure res, tot depén de la vostra intencionalitat en llegir aquest text però sobretot, amb la llibertat que tant l'escriptor com el lector d'aquest missatge us heu donat per tal d'interpretar Blanc i Negre

91

/ Temps de NO-DO lliurement les veritats que altres us han contat. Per posar-vos una mica en context, el 22 d'abril de 1938, el franquisme va publicar una de les seues primeres lleis, la llei de premsa coneguda com la Llei de Ramón Serrano Súñer, on s'establia, com a regla general, la censura prèvia i la supressió de tot aquell aparell propagandístic, escrit o premsa que pogués afectar els valors oficials del Moviment Nacional. Des d'eixe mateix moment, s'obligava a pensar a cadascun dels espanyols en què és bo i que és el dolent, anul·lant la capacitat crítica que ens pertany com a éssers humans i racionals que som.

Aquesta situació que ens pareix tan forta i, al mateix temps ens dol, tan sols de pensar-la, no deixa de ser, al mateix temps i en la mateixa línia, el que ens estan obligant a pensar les elits del dia a dia. Cada vegada que premem el televisor, cada vegada que entrem a la xarxa en els nostres ordinadors, hi ha milers de virus informàtics, correu brossa i troians que busquen entre les nostres pàgines de cerca quines són les nostres preferències alimentàries, que hem buscat recentment a la xarxa en referència a la compra d'utensilis o la cerca de vacances i estaran saturant-nos dia a dia amb missatges per tal de reconduir les nostres preferències cap als gustos, compres o missatges que eixes elits volen fer-nos consumir.

Però això no és res nou, des de la mateixa dictadura ja es va comptar amb grans instruments que feien canviar la ment de la societat i reconduïen als espanyols cap allà on els interessava. El NO-DO fou l'aparell propagandístic més gran que va tenir la dictadura. Després d'una etapa prèvia durant la Guerra Civil Espanyola en la qual es deia simplement Noticieros, es va crear el Noticiari i documentals del Règim, conegut per la societat espanyola per les sigles NO-DO (abreviatura de Noticiario y Documentales).

Aquesta institució es va crear per acord de la Subsecretaria d'Educació Popular del govern franquista, amb data del 29 de setembre de 1942 i per resolució, de la mateixa, del 17 de desembre del mateix any (BOE 22-12-1942), amb la finalitat de mantenir, amb impuls propi i directriu adequada, la informació cinematogràfica nacional. Aquesta situació, recolzada amb la llei de premsa del 38, reforçàvem més el control que el règim feia sobre la societat espanyola de l'època i reforçant la idea del que és el que ha de fer un bon espanyol i de quin mode s'ha de comportar.

Aquesta situació comença a canviar amb la publicació de la nova llei de premsa, la coneguda com llei Fraga. En 1962, Manuel Fraga substitueix a Gabriel Arias com a ministre d'Informació i Turisme iniciant un tímid procés de liberalització i de reducció de les consignes que culminaria amb la Llei de premsa i impremta del 66, complementada per l'Estatut de la Publicitat d'11 de juny de 1964, l'Estatut de Publicacions Infantils i Juvenils de 19 de gener de 1967 i l'Estatut de la Professió Periodística, entre altres textos normatius.

L'article segon establia com a causes per a limitar la llibertat d'expressió: La llibertat d'expressió i el dret a la difusió d'informació, reconegudes en l'article primer, no tindran més limitacions que les imposades per les lleis. Són limitacions: el respecte a la veritat i a la moral; l'acatament a la Llei de Principis del Moviment Nacional i altres Lleis Fonamentals; les exigències de la Blanc i Negre

92

/ Temps de NO-DO defensa Nacional, de la seguretat de l'Estat i del manteniment de l'ordre públic interior i la pau exterior; el degut respecte a les institucions i a les persones en la crítica de l'acció política i administrativa; la independència dels Tribunals i la salvaguarda de la intimitat i de l'honor personal i familiar.

Encara que vist des del segle XXI, no cap dins de cap mentalitat racional, comparant-la amb la llei del 38 i amb el context social de l'època, implica una ràfega d'aire fred a una societat que veu com els seus valors i principis que els seus avis van aconseguir en la república i van ser callats amb la guerra civil, poden obrir-se de nou, però aquesta interpretació queda en un somni social, ja que encara que es va vendre aquesta nova llei com a un oberturisme de la dictadura cap a la comunitat internacional, els mecanismes de censura continuaven funcionant i en alguns casos amb una duresa superable a la llei anterior. Els Espanyols estàvem condemnats a patir la duresa de la censura, que va ser abolida definitivament el 1997 quan es va publicar la primera Llei Orgànica reguladora de la clàusula de consciència dels personals de la publicació.

Una vegada analitzats els antecedents, i entrant en la realitat social del dia a dia de la nostra societat, ens trobem veritables aberracions que ens fan despertar la nostra consciència crítica i ens fan fins i tot perillar i dubtar en quins són els límits de la nostra llibertat d'expressió i fins a quin punt estem disposats a posar-la en joc.

En aquest moment em ve a la ment els atemptats que vàrem sofrir el passat any el setmanari crític francés Charlie Hebdo. Dos Islamistes radicals varen entrar a la redacció d'aquesta revista satírica per assassinar a sang freda a tot aquell que s'interposava en el seu camí com a venjança d'unes caricatures publicades en la revista on es blasfemava sobre el profeta. I analitzant aquest fet, cadascú comença a valorar la idea que si estem segurs a publicar el que realment pensem, perquè aquesta veritat pot implicar perdre la vida per mitjà d'un atemptat terrorista. I fent un símil amb el nostre dia a dia, on milers i milers de persones comparteixen els seus pensaments i idees per mitjà de les xarxes socials. Quina és la càrrega que t'haurà de comportar publicar aquest comentari al Facebook? Qui no em rebutjarà després de publicar lliurement i obertament al meu perfil personal de twiter que m'agrada aquesta persona, que estic d'acord amb aquesta política o simplement que sóc homosexual, bisexual o transsexual. I ja no sols t’afectarà la càrrega social, que malauradament hauràs de pagar dia a dia pels carrers on passes, en el teu centre de treball o en institut on estudies. També hauràs de suportar el valor penal de les actituds que et puguen vindre donades per les teues publicacions a les xarxes socials.

A Tavernes, sense anar més lluny, tots recordem el cas de Sergi Bou, el jove valler que va publicar al seu perfil de twiter "Que me los pongan en fina uno al lado del otro y que me den un AK-47 que verás tu como acabo con todos esos hijos de puta fascistas de mierda" publicació que li va costar la detenció policial i el posterior enjudiciament per presumpte delicte d'enaltiment del terrorisme. I per tant hem de valorar, fins a quin punt puc expressar les meues opinions? En quin punt podem trobar el blanc? En quin punt es troba el negre? Tota aquesta evolució normativa, que ens ha portat de la censura prèvia fins a la Blanc i Negre

93

/ Temps de NO-DO

Blanc i Negre

94

/ Temps de NO-DO

total llibertat ha de deixar-me guiar els meus impulsos fins a la més pura llibertat? O he de trobar un punt incondicionat on la meua llibertat i la llibertat de la resta de conciutadans no entren en conflicte?

En aquest tema, com en molts altres ha de ser la llibertat de la persona, l'ètica professional i les voluntats personals de cada subjecte les que hi han d'entrar en joc i no emparar en una falsa llibertat el desig de revenja o d'ofensa cap a algun altre conciutadà i al mateix temps, no intentar emparar en lleis el que tothom sabem que no és acceptable per la societat. Perquè, què és primer la norma moral o la norma social? Què ha de primar el que jo vull dir o el que la societat pensa que he de dir?

Pensa quina és la teua posició, expressa els teus desitjos, opinions i enyorances pels mitjans que la societat del segle XXI posa al teu abast, però sobretot pensa i discerneix el teu pensament crític, perquè al cap i a la fi la consciència és teua i tu ets el qui has d'estar n’ha d’estar d'acord, recorda sempre, la llibertat és un dels drets que més ens ha costat d'assolir i cap llei moral, ètica o social ens ha de privar d'aquesta, o tal vegada sí?

Ximo Mifsud Almiñana

Blanc i Negre

95

/ Encar Talens

ELS BOUS. UNA FESTA? La correguda de bous o toreig és una espectacle que consisteix a torejar bous braus, a peu o a cavall, en un recinte tancat per a tal fi, la plaça de bous.

En el toreig participen diverses persones, entre elles els toreros, que segueixen un estricte protocol tradicional, és a dir, un reglament d'espectacles taurins, regit per la intenció estètica. Només pot exercir com a matador el torero que ha pres l'alternativa. És l'espectacle de masses més antic d'Espanya i un dels més antics del món i fixa les seues normes i adopta la seua ordre actual a finals del segle XVIII. A Espanya la correguda finalitza amb la mort del bou.

Les corregudes de bous són considerades una de les expressions de la cultura hispànica. Es practiquen també a Portugal, sud de França i en diversos països d'Hispanoamèrica.

Les corregudes poden classificar-se, segons l'edat i les qualitats físiques del bou que es toreja (presència, banyes, pes, etc) o, fins i tot amb el caràcter amb què el bou s’enfronta al capot de torejar, en les corregudes de jònecs i corregudes de bous pròpiament dites, i poden desenvolupar-se a peu o a cavall. Si s'executen a cavall, el festeig rep el nom de correguda de piques. Quan es combinen ambdues disciplines en un mateix festeig, es denominen corregudes mixtes.

Una vegada dit tot açò, que és la definició més o menys extensa i adient del que és una correguda de bous, tothom pot trobar més informació sobre aquest tema tan controvertit en publicacions sobre tauromàquia o a Sant Google el Sabut.

Seguidament, si algú es pensava que ara és el moment de manifestar la meua opinió al respecte, és a dir, sí estic a favor o no d’aquest tipus d’espectacle, per a uns, i de tortura animal per als altres, està ben equivocat. En ningun moment em manifestaré ací sobre el tema que ens ocupa. Ho sent! Sent

Blanc i Negre

96

/ Els bous. Una festa? de veritat defraudar a aquells que els interesse saber el que pense. Sense ànim de crear “mals rotllos”, crec que un llibret de falles no és el lloc més adequat per a expressar la meua opinió, malgrat ser una publicació molt respectable i molt lloable. Si voleu, quan em trobeu per la falla, o fins i tot pel poble m’ ho pregunteu i us ho dic, val?

- Quin embolat més gran li ha tocat a la mare en el tema que li ha encomanat Ximo, el president, per a escriure al llibret de la falla. Ara veure’m com se n’ix del tema sense massa danys colaterals. – Us heu adonat que no es pot dir res, encara que siga fent broma, en segons quins cercles, perquè de seguida t’agafem la paraula?

Aquests foren alguns dels comentaris de la meua família al respecte del tema que ens tocava escriure a cadascú per a donar forma al llibret de la nostra falla enguany. La veritat, al principi em vaig preocupar un poc, però ara davant la pàgina en blanc de l’ordinador he pensat: “Caram! Les paraules no tenen os i la tinta tampoc, vaig a fer allò que crec més adequat en aquesta ocasió, amb l’estil que em caracteritza i sense ofendre ningú” I ací em teniu, un any més, estimats lectors del meu benvolgut llibret, escrivint i expressant-me d’una manera, més o menys objectiva, sobre el tema que m’ha tocat escriure. I que quede ben clar que no l’he triat jo, sinó que m’ha estat assignat.

Anem allà! I perdoneu que insistisca, fins a semblar una “tia pallissa” però la realitat és que sent la necessitat de recalcar que hi ha temes sobre els que escriure o manifestar-se pot crear vers l’autor amor o odi, i a una “servidora” el concepte que la gent tinga d’ella, encara que semble mentida, li importa, i molt. I els bous estan a l’ordre del dia. I desperten passions, passió blanca i passió negra.

Sobre la passió blanca que crea el món de la tauromàquia podríem vessar rius de tinta. Parlaríem de la solidaritat dels toreros en causes benèfiques innumerables, de la quantitat de llocs de treball directes o indirectes que s’hi creen al voltant, i de les famílies que basen la subsistència en els bous (ramaderia, transport, confecció, música, hostaleria, etc.) del tarannà festiu de les corregudes, fins i tot del “faranduleo” tan divertit i que agrada a tanta gent, un empori econòmic considerable i a tenir en compte.

Blanc i Negre

97

/ Els bous. Una festa?

Com no, de la passió negra, també és just que se’n parle. Considerar les corregudes de bous com una de les grans expressions de la cultura hispànica, és quelcom exagerat i pot ferir sensibilitats, doncs són moltes les persones que n’estan en contra i tanmateix són hispanes, per la qual cosa no es senten identificades ni representades. Cal parlar també de l’homofòbia que ha envoltat durant molts anys el món del toreig i, per finalitzar, no ens oblidem de la tortura brutal a la qual estan sotmesos els animals, malgrat ser criats per a morir en una plaça de bous.

Com ja haureu imaginat, he parlat amb una gran quantitat de gent amb diferents opinions sobre les corregudes de bous i he escoltat opinions diverses. Aquestes van des que es tracta de l’art manifestat estètica i plàsticament en la lluita de la força i ferocitat d’un animal noble contra la intel·ligència i valor de l’home, fins que és la màxima expressió de la brutalitat de les persones vers els animals en forma de tortura. També a internet he trobat un munt d’opinions a favor i en contra de les corregudes de bous.

Què més puc escriure jo? Pense que està de sobra. Tots els arguments que he llegit, sempre i quan hagen estat escrits des del respecte, els considere igual de vàlids i de sobra està dir que uns els compartisc i altres els rebutge amb força, així és que convide a tothom a navegar una estona per la xarxa si vol recollir informació sobre aquest tema tan controvertit.

De totes formes, i si voleu, estimats lectors, us convide a comprar el llibret de la Falla Cambro i, de nou, a llegir les històries que naixen de la imaginació dels fallers i falleres que hi escriuen, així com de les persones simpatitzants que també hi col·laboren.

Encar Talens

BBl laanncc i i NNeeggrree

98

EL TOT I EL NO-RES

/ Jaume Talens

L’horitzó.

L’horitzó: el màxim contrast entre voler ser i el no-res.

El límit està en l’observació, el somni, l’art i el pensament.

Al meu estimat amic Vicent Benavent.

Esguarde un dels dos quadres que ens pintà Paco Alberola, plens de flors i un límit tan definits com l’horitzó. Ratlla paral·lela entre terra i cel. De tant de mirar-lo, compartesc amb algunes persones per la nit un somni que m’acoste levitant, sols uns deu centímetres de terra, fins a eixa línia que separa el que veig i comprenc del que no he vist i m’obsessiona. Quan sóc a punt de mirar que hi ha darrere de la línia tan marcada; em solc despertar i no ho veig. M’imagine, però no em sembla suficient.

Escoltant una cançó de Joan Manuel Serrat trobe la possible solució: tot està en el punt de vista, la situació respecte al pla de la línia horitzontal. Ja que Serrat diu a Mediterráneo… “En la ladera de un monte más alto del horizonte quiero tener buena vista”.

Però és esmorzant a Las Cinco Hermanas, quan Salva Ripoll em parla de Heidegger, de l’ontologia, de l’ésser, el que veig i comprenc i el que deixe de veure, que no veig. Veure i no veure. Però pot ser amb el pensament, i pensant també podem arribar a desfer límits.

L’horitzó separa el gran contrast de la vida. Qui es queda en la sola línia real, sols veu cel i terra, aigua i núvols, aigua i cel. Sempre com diu la cançó ens hem de situar més alt per poder abastir nous reptes. Per poder qüestionar-nos noves realitats. En prospectiva poder afrontar el futur des de l’únic present actual. No hi ha més. Mentre no muntem l’horitzó sols veurem la línia del no-res, sol veurem l’absència de tot, acabarem per assumir que no hi ha res més important. Quan tothom sap que és al revés, no quedar-me en veure el que tinc davant, anar més enllà d’aquesta línia limitadora de terra i cel.

Ens perdrem, doncs, les nostres expectatives en la vida. Deia Byung-Chul Han, filòsof coreà i alemany, que a Corea sols podia ser mecànic i no podia canviar. Per això trenca el seu límit imposat de no poder estudiar l’amor en la novel·la romàntica alemanya i creuà un continent per aconseguir aquest important contingut. Del run run del motor al pensament, avui un dels tres millors filòsofs vius d’Alemanya.

Per a molta gent que no vol veure més enllà de l’horitzó es crea un buit existencial, la vida deixa de tindre sentit i com un vegetal rutinari, arrelat sense massa moviment, passen dies, el temps i la vida. Tot per no voler tindre més bona vista.

Blanc i Negre

99

/ El tot i el no-res Però hi ha d’altra gent que puja un poc, mira, esguarda inclús, baixa un poc, torna a pujar, observa i li entra el pessimisme. Voldrien més però no poden, i acaben per retornar amb majors dificultats, ja han vist i saben que no podran complir el seu desig. Aquests desitjos quedaran insatisfets. La por a la llibertat, a conéixer més després de l’horitzó. A deixar la seguretat d’una terra ferma, a tindre por de levitar.

Molta gent que pot però la por no el deixa, crea un cúmul de ràbia, rancúnia, venjança personal que afecta a pensadors que especulen de voler mirar més enllà de l’horitzó. Solament canviant el caràcter podrem anar junts pel camí del pensament pensat.

Però eixa ratlla natural també marca dos caps molt visualitzats socialment: les persones amb dignitat que miren el que no ens deixen, i les personetes amb certa misèria intel·lectual que no volen abandonar la línia pairal de sempre. Aquests, a sobre, se’ls amonesta recordant-los la moral imperant: no et toca, ni ho has de fer.

Eixa línia horitzontal marca en definitiva la nostra personalitat, eixe cúmul, eixe conjunt de valors, eixa qualitat en la mirada, i eixa capacitat per poder superar els defectes, superar creences, en mirar. Ser persona enfront a no-ser, no tindre personalitat.

Però no podem oblidar que hi ha una moral corrompuda, imposen normes, línies inhumanes base del domini repressiu: que t’importa a tu mirar! Per què has de mirar? Conforma’t amb el que tens davant que ja tens massa!

Blanc i Negre

100

/ El tot i el no-res Ens han parit per a mirar més enllà de la ratlla, pensament. Ens han preparat perquè no tinguem por. Recordem dir que el “Moroti” sempre acaba fent-se copes amb qui no té por pel carrer nou de Tavernes. I si són Falles, els “morotis” i les persones amb personalitat acaben fent-se unes cassalletes al casal del Cambro. Normal. La resta és no voler tocar el cel des de la terra. I com deia Jaume Sisa, en la cançó, “Història certa de set cels”. Qui no cerque més enllà de la línia contradictòria de l’horitzó perd les possibilitats d’inventar, d’imaginar, d’emmirallar-nos, d’entendre les irrealitats, de trobar noves notícies, de veure còpies i més còpies, i per acabar, per no escoltar tot el que tenim dins del cap.

Igual que el procés de dissenyar una falla: fer el que hi ha o descobrir quelcom nou per aportar a la nova realitat. Per això es necessita pensament, art i amor, com els fallers per seguir fent Falla.

Jaume Talens

Blanc i Negre

101

/ Aaron

EL GAT NEGRE -Mira, un gat negre! Toquem fusta!-.

I així el xicotet felí va anar sembrant el pànic per tota la població. I és que un gat negre és sempre símbol de mala sort.

Doncs, fa uns dies que les iaies del poble comenten que un gat negre recorre tota Tavernes i que, aquell que es creua amb ell, es torna desgraciat per unes hores. Per això, totes les persones amb gran esperit supersticiós estan estirant-se els pèls.

Comencem pel primer cas. Un jove qualsevol es dirigia un dissabte com tants, a jugar el seu partit setmanal de futbol amb el seu equip, el juvenil de la U.E. Tavernes. Quan ja estava a punt d’arribar al poliesportiu, més concretament, a la ‘font dels xorros’, visualitzà dins d’aquesta un xicotet animalet negre. Pareixia indefens, el que va portar al xic a aturar-se uns segons per veure si aquell felí estava bé.

Les seues mirades es creuaren, i un calfred recorregué el cos de l’esportista. Continuà endavant, no sabia que havia creuat la mirada amb el famós gat negre del poble de Tavernes. Com és previsible, aquest jove va sofrir una lesió de lligaments en aquell partit que el tindria apartat dels terrenys de joc per molt de temps.

Però hi ha més casos...

Un home d’una quarantena d’anys es dirigia al terrat de casa, situada al número 22 del carrer Sant Pere. La roba estava eixuta, així que tocava arreplegar-la. Obrí la porta del terrat i allí estava, el petit gat negre en un cantó mirant furiosament l’home, aquesta vegada d’indefens tenia poc, se li podia veure reflectit el mal als ulls. Escapà corrent entre els terrats uns segons després. L’home, davant aquella situació, recordà les paraules de sa mare sobre allò que es rumorejava pel poble d’un suposat gat negre que donava mala sort. Bajaneries, pensà aquell home. Actuà com ho hauria fet normalment, arreplegà la roba en uns minuts i es dirigí cap a la planta baixa de casa. Una vegada baix, es trobà amb tota la casa cap per avall. La porta estava oberta, li havien entrat a furtar mentre ell estava dalt arreplegant la roba.

En una primera ullada no s’emportaren res de gran valor econòmic, però sí de gran valor sentimental per a ell: la seua estimada dolçaina.

Blanc i Negre

102

/ El gat negre No foren estes les úniques coincidències. Si no us ho creieu, escolteu aquestes també...

Les set i mitja de la matinada. Com tots els dies de la setmana, aquesta mare de família es dirigia al seu treball d’administrativa a l’IES La Valldigna. Vivia a la zona dels Sequers, per tant, agafava el cotxe cada matí per anar fins l’altre costat del poble. Va eixir un dia plujós, i això no li agradava a aquesta dona. De sobte, quan ella conduïa el cotxe amb tranquil·litat, alguna cosa que se li creuà va provocar que frenara bruscament. Per poc no provocà un accident a la carretera. No obstant, aquesta senyora continuà el seu trajecte fins al seu destí. Pareix un camí curt, però en els minuts que tardà en arribar pensà i pensà que podria haver sigut allò que se li creuà. Ella recorda que va veure alguna cosa negra i xicoteta del tamany d’un animalet. De seguida li va vindre al cap el rumor, que més que això, ja era un fet. Això li va fer presagiar que el ‘quasi accident’ no era l’únic desafortunat esdeveniment que sofriria aquell dia. I efectivament, ho pensava bé. En arribar a l’institut, la directora del centre li comunicà que prescindirien dels seus servicis.

Com tants joves vallers, el nostre següent protagonista acabava d’introduir-se al món laboral després d’acabar un grau de Belles Arts a la Universitat Politècnica de València. Va elegir dedicar-se a construir monuments per a un gran món que a ell li entusiasmava, el món faller. És a dir, volia ser artista faller.

Per primera vegada, una de les sis comissions de Tavernes de la Valldigna li havia encomanat la falleta infantil. Amb tota la il·lusió del món, aquest jove anà al taller com cada dia per perfilar els monuments tan estimats. Quan va obrir la porta no es podia creure allò que veia. Tots els xicotets monuments semiacabats, estaven per terra, alguns altres trencats a trossos i els que no, se li podia veure més d’un colp. Un xicotet soroll va fer despertar d’aquell malson a aquest xic, era la finestra que hi havia al final del taller, just a la paret oposada a la porta. Va poder veure un xicotet felí escapar ràpidament. Maleït gat, pensà.

Doncs, arribaren les dates assenyalades en el calendari de qualsevol faller. I és que els quatre personatges anteriors estimaven aquesta festa i desitjaven que hi arribara per tal d’oblidar allò que els havia ocorregut. La dona administrativa era la fallera major d’una comissió vallera, el jove futbolista formava part de la mateixa falla, mentre que l’home era el dolçainer de la xaranga d’aquesta associació.

Com podeu esperar, l’artista faller era l’encarregat de donar-li forma al monument infantil de la falla a la qual pertanyien els nostres anteriors amics. Així doncs, l’artista aconseguí refer el xicotet monument en un temps rècord al mateix temps que el dolçainer tocava el nou instrument amb la nostàlgia d’haver perdut l’antic, però recordant les ganes i la il·lusió amb la qual feia sonar aquella dolçaina vella per primera vegada.

No sabem exactament si va ser el soroll d’aquesta festa, l’alegria i el color d’aquells dies, o simplement el somriure i la felicitat que es palpava en cada racó dels carrers de Tavernes. El fet és que, una vegada arribada la festa fallera, aquell gat negre que causava pànic a tots els habitants del poble va desaparèixer de la nit al matí, emportant-se darrere el rumor que l’acompanyava. Per fi el poble de Tavernes de la Valldigna va poder descansar tranquil així com totes aquestes persones que sofriren la mala sort del felí i que, a pesar de tot, gaudiren més que no ningú la festa de tots els valencians.

Aaron

Blanc i Negre

103

Blanc i Negre

104

YIN I YANG La noció del yin (陰 o 阴; pinyin: yin) i el yang (陽 o 阳; yang) prové de la filosofia xinesa, tot i que se la retroba en gran part de la filosofia oriental en general. És un principi cosmològic que explica la dualitat de tot allò que existeix en l'univers: L'U o Tao (o Dao) es divideix en dues forces fonamentals, oposades però complementàries, que es troben a l'origen de totes les coses.

El símbol yin-yang dels taoistes i dels confucianistes, anomenat a la Xina "els peixos yin i yang" ( 魚， 鱼， yú), representa el taijí —la unitat més enllà del dualisme—, causa i resultat de la dinàmica d'aquests dos principis.

Són moltes les teories fonamentades amb el Yin i el Yan, personalment m’atrau el fet què sempre hem de buscar l’equilibri dins de la dualitat dels dos conceptes, no l’un sense l’altre.

Jo sóc el yin, i ella és el yang.

Jo sóc el negre i ella el blanc.

Ella és tendra i reservada, jo divertida i descarada.

Avui dolç, demà salat.

Avui passió. demà ja no.

La nit i el dia.

Terra i mar.

Pols oposats, Que s'atrauen, condemnats.

L'amor i l'odi.

El bé i el mal.

Jo sóc el negre i ella el blanc.

Jo sóc el yin, i ella el yang.

Blanc i Negre

105

Blanc i Negre

106

/ José Antonio Martínez Giner

EN BLANC La ment se li va quedar en blanc. Uns segons. Tan sols un segons i ja li pareixia tota una eternitat. Al moment va allargar la mà i va agafar la de Robert. La tenia freda, quasi com la nit estelada de Sant Josep, i el plec de les arrugues de la seua mà li va recordar que els anys passaven millor en companyia. I aquella sensació la va fer tornar a la realitat. La seua realitat. La realitat seua i de Josep.

Els dos junts havien viscut tota una vida. La vida que a Robert tant li havia agradat recordar. La vida que ja no recordava. Una vida lligada a la d’aquell estret carreret, una vida lligada a la d’una falla. La seua falla. D’ella i d’ell.

El carreret semblava atrafegat i com cada any, abans de l’encesa, rebia engalanat els curiosos i visitants que ansiejaven veure el comiat de la setmana de les il·lusions i els desitjos i gaudir de l’espectacle més meravellós. I la falla, convertida en eternitat per milers de càmeres d’última generació, se sentia acaronada per una infinitat de coets que en forma de traca recorrien cada fusta i cada racó de les entranyes d’un monument que no passaria a la història per la seua bellesa, ni per l’enginy, ni molt menys per la gràcia; i això sí que era irònic.

I al fons estava Robert, amb la mirada perduda no se sap ben bé on. I al seu costat, com sempre, ella, Maria. La seua Maria que li agafava la mà. I pensava en què estaria pensant. On el transportaria la seua ment cada vegada que la mirada se li perdia entre tota aquella gentada. I recordava la primera vegada que es va quedar en blanc. Aquells simples oblits que al principi li feien gràcia. I els pitjors de tots, quan Robert es va oblidar dels seus néts, dels seus fills i, finalment d’ella mateixa. Llavors maleïa l’alzhèimer i pensava que no era just. Com podia haver oblidat la persona que cada dia li agafava la mà? Com podia oblidar tot el que havia estimat? Com podia haver oblidat tota una vida? Llavors una llàgrima li recorria la galta, i ella la torcava amb delicadesa perquè ningú se n’adonara que estava plorant. I de sobte va sentir l’esclat d’un coet.

Blanc i Negre

107

/ En blanc - Mira, Robert, ja va el castell!

I ell se la va mirar. I va emetre un somriure de complicitat. Llavors va girar la vista cap als esclats que començaven a il·luminar la nit, mentre les estrelles i la lluna feien de testimonis. Maria per la seua part es va adonar que la cara del seu marit també s’il·luminava. Semblava que era feliç. Com cada nit de Sant Josep. Com sempre quan arribaven les falles.

L’any que van fundar la falla, el seu fill major tenia cinc anys, i Robert se’l va emportar a la despertà.

Aquell dia el va ensenyar a tirar coets. Maria recorda que en tornar a casa era el pare més orgullós del món. Perquè a Robert li encantava l’aroma de la pólvora, li encantava el soroll dels masclets i li encantaven les falles. Aquell any va aprendre a estimar-les per sempre més, fins al punt que Maria pensava que aquella malaltia havia pogut amb tot menys amb el sentiment faller. Perquè, segons ella, eixe sentiment no se sap d’on apareix, ni el tenen tots els valencians, però aquell a qui l’alegria de les falles li envaeix l’ànima se l’emporta per a l’eternitat.

El castell havia acabat. El cel tornava a ennegrir-se i solament hi restava el fum conseqüent. El vent, a penes mogut de la nit, se l’enduia a poc a poc, lentament, alié a la impaciència que començava a respirar el carretet i la gentada que l’omplia de gom a gom. L’incendi era imminent i les llampades provinents dels flaixos de les càmeres fotogràfiques anunciaven que la traca estava encesa.

Els primers esclats de la traca que començava el recorregut cap al cor del monument van captar l’atenció de Robert. Els ulls de sobte van deixar de trobar-se perduts en la immensitat de la nit i es van centrar en el punt d’on provenia la llum dels llampecs i el soroll. Maria, per la seua part, va fer un bot inesperat, els trons l’havien feta tornar a la realitat, i novament va girar la vista cap al seu marit com si volguera cerciorar que encara hi era. De sobte la traca va arribar a la seua destinació, i el tro d’un masclet més potent va donar pas a l’aparició d’una xicoteta flama que a penes podia il·luminar el carreret que, ara sí, l’esperava amb total obscuritat. I es va fer el silenci. El cor de Robert incomprensiblement va començar a bategar amb més força. I Maria ho va notar. La mà gelada com la nit, que encara tenia agafada a la seua, de cop i volta va començar a prendre temperatura. I Maria també ho va notar.

La flama insignificant que en un primer instant va brollar de les entranyes de la falla anava augmentant la magnitud a mesura que respirava l’oxigen de la nit josefina i s’alimentava del materials combustibles amb què l’artista faller havia construït el monument. Cada segon que passava, Robert observava com el foc creixia més i més, de sobte es va adonar que una mànega d’aigua impactava directament sobre les brandes més altes.

- Al final l’apagaran! –va exclamar.

Maria no va dir res, simplement es va limitar a mirar en la direcció on els bombers llançaven la mànega d’aigua per controlar que la foguera fallera no es convertira en tragèdia.

- Les falles ja no són el que eren abans –va tornar a intervindre Robert.

Blanc i Negre

108

/ En blanc L’afirmació va deixar Maria bocabadada, que se’l va mirar amb sorpresa de lluna sense cel.

- Per què ho dius? –es va atrevir a preguntar.

- Mira quin fum més negre. No es veu la cremà.

Aquest fet havia passat desapercebut per la dona que va girar la vista una vegada més cap a les flames que, és cert, difícilment ja es podien intuir darrere d’un fumeral negre que dificultaven enormement gaudir de l’espectacle.

- Jo recorde els primers anys de la falla –va continuar, davant la sorpresa de Maria que feia més de dos anys que no sentia la paraula recorde eixir de la boca de Robert- allò sí que eren falles, i la cremà era un espectacle en el qual la gent gaudia immensament. El foc prenia el carreret i es convertia en l’amo de la nit, el fum blanc i transparent simplement acompanyava les flames i les espurnes cap a l’univers. I ara, mira –Robert va assenyalar la silueta del que quedava de falla i la bola de fum negre.

Maria no podia parlar. El cervell era incapaç d’emetre ordres perquè la sorpresa l’ocupava amb tota la magnitud. El seu home estava recordant. I feia molt temps que no recordava. I es va adonar que la mà de Robert ara es movia, havia soltat la seua mà i estava assenyalant el que, segons ell, era una ofensa contra el món de les falles.

-Des que els artistes van introduir el suro que no es poden veure les cremades –continuava amb una barreja d’entusiasme i indignació. – On estan aquells artistes que construïen les falles amb cartó? Ara tot és molt fàcil. Posen el dibuix a la màquina, les mesures i la falla els ix feta. Abans sí que havien de tindre mans per a modelar amb fang i vareta. I la cremà? En blanc. Podies gaudir-la des de qualsevol lloc...

A Maria li va fer gràcia. Feia temps que no somreia així. Feia temps que no sentia al seu marit pronunciar més de dos frases seguides. I feia més temps encara que no el sentia parlar dels records.

I Maria, per un moment va tornar a ser feliç. I sentia que Robert, per un moment, tornava a ser feliç. I tornava a parlar de falles perquè les estimava tant que ni la malaltia havia fet que les oblidara. I les falles, per una estona, havien fet que la seua ment deixara d’estar en blanc mentre divisava a la llunyania com el fum negre transportava l’únic desig que li quedava a Maria per demanar: que la falla de l’any que ve estiguera feta amb suro i que el fum negre atibacara el carreret, i que Robert fóra feliç durant una estona mentre recordara que antigament les flames de la cremà també es quedaven en blanc.

José Antonio Martínez Giner Aquest article ha participat al Concurs Lletra d’Or de la FdF Junta Local Fallera

Blanc i Negre

109

NEGRE PANDEROLA Negre és el firmament, tant de dia com de nit, el bou d’Osborne, també, el bigot d’Aznar, ho és, i els angelets de Machín.

I en tota esta amalgama de la moda dels colors el negre ha adquirit molta fama perquè no hi ha ningú al món que no coneix al del whatsapp.

Jo ara vull reivindicar una reivindicació, reivindique alt i clar que en falles s’ha de portar el vestit negre carbó.

Recorde temps ancestrals quan esta falla naixia, que no tenies rivals i als intrusos inusuals la vergonya els envaïa.

Allà estava el president envoltat pel faixí roig que amb un aspecte imponent vestit de negre lluent transmetia a tothom goig.

I al seu costat la fallera amb eixa pinta imponent, tan gran com una palmera, amb por que se l’enduguera una airada de ponent.

Ara volen fer de tu una simple marioneta i es burlen fent “tururú” sempre que veuen a algú vestit de panderoleta.

T’intenten substituir pel color verd verdolaga groc canari i blau safir, i et releguen a patir la invasió d’aquesta plaga Sofrixes burles ufanes, conseqüències conseqüents d’aquelles virtuts mundanes de persones poc humanes que et porten gran sofriment.

Tu tranquil vestit negret, jo he obert la vidriola i em compraré un vestidet per estrenar, molt novet, negre, negret panderola.

José Antonio Martínez

Blanc i Negre

110

/ Merxe Armengol

LA BRUSA NEGRA - Em cague en Dénia!! Quina monstruositat! Però…

A les golfes de casa cridava l’avi enutjat. Ningú no sabia què passava i Josefina es preguntava, una i altra vegada, a quina hora baixaria al casal.

Era la primera vegada, després de sentir-ne mil vegades parlar d’aquelles festes, que visitava als seus parents de Tavernes la setmana de Falles. Ella vivia a Osca, els seus pares s’hi van traslladar quan ella tenia sis mesos. La mare li contava una i altra vegada com li agradava la falla, baixar al casal, sopar, preparar la festa fallera.

Havia imaginat, mil i una vegada com seria aquella festa. Mirava i

remirava

a

casa

les fotografies dels pares amb aquelles vestimentes

tant

variades; brusa de matí,

vestit

de

gala de vesprada, jaqueta polar a la nit.

Aquell any, per primera vegada en quinze

l’esperava a l’estació i no parava de contar-li totes

anys, els pares li havien permés que faltara a

les coses que havien de fer. Per a ell, el primer era

l’escola i anara a Tavernes. Tenia amigues al poble,

arribar a casa i posar-se la brusa.

ja que passava allí tots els mesos d’estiu i totes elles eren falleres.

- Ostres!- el crit de l’avi va interrompre els seus pensaments.- Com pot ser açò. No m’ho puc

El seu avi, seguint la tradició familiar, havia fet Josefina fallera i tenia per a ella tot el necessari perquè aquell any lluïra els diferents vestits.

En baixar del tren aquell 14 de març l’avi

creure..

- Què són eixos crits?- preguntà l’àvia Tonica que entrava del carrer- se senten per tot el barri.

- Quins crits!! Puja, puja i voràs! Cap negra,

Blanc i Negre

111

/ La Brusa negra cap! Verdes, blaves, grises, fins i tot florejades!!

brusa podia portar brodats, pintats i, fins i tot,

On s’ha vist això! Mare de Déu! Ens hem tornat

colors variats. I Josefina recordava una foto de les

bojos!

seues amigues on totes vestien una brusa verda

Josefina empentada per l’àvia pujà les

amb l’escut de colors.

escales fins a les golfes. Van vore un desastre

L’avi semblava disgustat, va baixar l’escala

impressionant. El bagul estava obert de bat a bat

amb un posat trist que a Josefina no li va agradar.

i per terra hi havia un fum de camises de mil i un

L’àvia Tonica el seguia, li explicava que les modes

colors. L’avi remugava i no parava de cridar. En

canvien i que encara que ella intenta mantindre

treia una darrere l’altra i es tirava les mans al cap.

les tradicions cal renovar-se. Volia fer-li entendre

L’àvia intentava calmar-lo però l’avi no atenia a raons. Josefina no sabia què passava fins que al final l’avi sembla calmar-se.

que la brusa s’usava simplement per baixar al casal i que cada falla tenia un color diferent. Que el negre semblava trist i que aquell color blau que lluirien aquell any era preciós.

- Què ha passat amb les bruses negres? Com pot ser que després de regirar-ho tot no les trobe?

- Voràs- va respondre l’àvia amb una mica de culpabilitat- no n’hi ha cap. A la falla van decidir fer-ne de noves i com que a casa en teníem moltes i les negres ja no es porten...

Res semblava convéncer l’avi, Josefina no gosava a dir res. A ella li encantava la blava i pensava que la negra era lletja i semblava antiga.

Més tard del previst Josefina i la resta de la família baixaren al casal, tots vestien la brusa nova menys l’avi, i en voltar el carrer de la falla es va

- Ja no es porten?- va interrompre l’avi- no es porten. Redéu! El meu avi, mon pare, jo, els nostres fills i néts. A la meva família sempre ha portat brusa negra i ara…

sentir un enrenou que va fer somriure l’avi.

La gent gran estava espantada, tots es queixaven del mateix. Semblava que canviar el color de la brusa era molt important i que per a la

- Coi, quin caram de moda és eixa que no

gent gran el negre era el color oficial. Tots deien

respecta cap tradició. Com se t’ocorre llençar les

que era solemne i elegant i que, a més, la tradició

bruses negres dona?

els feia lluir-lo als actes oficials.

Josefina no entenia res del que passava.

La polèmica de la brusa es va estendre a la

Recordava que els pares a les fotos lluïen aquelles

del vestit de faller. Josefina no entenia res i decidí

bruses negres, la mare li va explicar que aquella

buscar a les seues amigues. Al cap i a la fi ella

peça es posaven per a les despertades i per passar

havia fet aquell viatge per viure les festes falleres i

el dia al casal. Però, anteriorment, aquelles bruses

el color de la roba era el que menys li importava.

les portaven els homes grans. Variava en el material

Però per a ella era trist el negre.

però solia ser fosca per tal que sempre semblara nova. Tenia un canesú que les àvies cosien bé en Merxe Armengol

taules o bé en forma de niu d’abella.

La mare li havia explicat que a la seua falla tots portaven brusa negra amb un escut gravat en blanc, tot i que amb el pas del temps aquella

Blanc i Negre

112

/ Rafa Cantus

ENTREPÀ DE BLANC I NEGRE Vaja per davant que jo no sóc ningun fetiller a l’hora de menjar, hi ha coses que m’agraden més que altres, com a qualsevol fill de veí, també crec que cap poble del món, ni per descomptat ninguna raça, és babau a l’hora de menjar; malauradament hi ha persones arreu del món que per “circumstàncies” no mengen el que volen sinó el que poden; i no tots els dies ho poden fer.

Però açò és una lacra la solució de la qual no està al nostre abast. Desitge de tot cor que cada dia hi haja menys gent que patisca fam, i confie en les ments despertes per a trobar algun invent que pose fi a la fam de la gent.

Un invent de la humanitat que no ha estat mai suficientment valorat és l’entrepà. Sí eixe entrepà que els divendres és l’estrela a qualsevol dels casals alencians, que els dies d’excursió és peça fonamental de la motxilla, que a l’hora d’un menjar ràpid és impagable, que als esmorzars, tan arrelats a la nostra manera de viure, té una presència majestuosa al costat de l’amanida de tomaca, olives xafades, pebre en salmorra i el got de vi amb llimonada o la cervesa (en la beguda ja hi ha més discrepàncies). Per no parlar del temps per a l’alimentació en la feina i l’escola, i eixos berenars de la gent més menuda, recorde que antigament l’entrepà ens permetia menjar i jugar B l aBnl ac nic Ni eN g reeg r e

113

/ Entrepà de blanc i negre tot alhora i ara permet que els infants arriben a hora a les moltes activitats extraescolars amb què són carregats.

D’entrepans n’hi ha de moltes classes, la llista seria eterna: des de tonyina amb olives, anxoves, pernil i formatge, truita, tomaca confitada, plàtan amb sucre, de llet condensada i Cola Cao, pa amb oli i sal, etc. Fins i tot hi ha una llegenda urbana d’un que va anar al Mestalla a veure un partit de futbol i li va demanar al seu amic que tenia un bar que li fera un entrepà “d’allò que li donara al gana”, l’angelet del bar li va posar dins del pa petxinetes amb tomaca i ceba. Al descans del partit, i mentre tothom sopava de bona gana, ell a cada mos que li pegava a l’entrepà “donava records” a tota la família de l’amic.

Però si hi ha un entrepà que es mereix un punt i apart és l’entrepà de BLANC I NEGRE. Així en majúscules (i no us he demanat que es posàreu dempeus, perquè encara no hi ha prou confiança entre nosaltres). Al gra, l’entrepà de BLANC I NEGRE és un clàssic, dos peces d’embotit, una de cada color (potser els asiàtics copiaren el model per a traure això del Yin i Yan), una llonganissa i una botifarra enmig d’una pataqueta, així de fàcil, així de saborós, així de típic de la meua terra. I ara que parlem dels tema us diré que jo tenia un oncle que era versador i contador d’històries (i hauria triomfat com a monologuista), esmorzador empedreït tots els diumenges de l’any, a l’hivern al poble i a l’estiu a la platja (preferentment al “Blanco y Negro” i a Ca Botones), que era capaç de saber de quina carnisseria era l’embotit sols pegant-li un mos. Segons deia cada carnisser li afegia una combinació d’espècies diferent. Ara, quan li deies que havies comprat l’embotit en una cadena de supermercats o en qualsevol gran superfície, la seua resposta era inevitablement sempre la mateixa dita valenciana: “Carn en calceta, que se la menge qui l’haja feta”.

Jo no puc comparar el meu paladar amb el d’aquest home, però per un entrepà de blanc i negre podria fer alguna barbaritat (també hi ha gent a qui li pega per fumar!).

I ara una qüestió que no tinc massa clara: quina és la col·locació correcta de la mescla dins del pa?

Primer va el blanc o el negre? Per molts canals de cuina, Masterchefs i Chicote que veig, encara no he pogut esbrinar-ho.

Ara que em ve al cap, que s’ha fet de les claus per a obrir les llaunes d’anxoves? Els xiquets no han arribat a conéixer una ferramenta que era d’utilització universal i ara ha desaparegut del mapa. Altra cosa que ha canviat és el paper d’alumini que usem per embolicar els entrepans dels esmorzars que ha fet desaparéixer els fulls del diari, que encara que podia distreure’t rellegint-ne el contingut, també és cert que als tallers i fàbriques llevava conversació entre els companys a l’hora de l’entrepà. Ara amb el paper d’alumini el que minva les converses és el whatsapp. I que conste que no he anomenat al gigafamós “negre del whatsapp” tot i que parlant de blanc i negre i eixint el whatsapp no em negareu que per una concatenació d’idees no havíeu pensat en ell.

I ja posats a utilitzar les noves tecnologies que ens estan canviant la vida a tots (especialment als que ja pentinem canes o als que no tenim cabells que pentinar, que hem passat de veure els agutzils llegir Blanc i Negre

114

/ Entrepà de blanc i negre el ban de l’ajuntament fent sonar la flauta; després sentir-los per uns altaveus escampats per les façanes arreu del poble; fins arribar a rebre els comunicats de l’ajuntament via whastapp) hi ha qui aprofita eixes xarxes socials per seguir l’exemple de les antigues cadenes (en les quals rebies una carta i si trencaves la cadena et podien caure tota mena de maleficis bíblics, d’altra banda si la continuaves ja tenies guanyat poc més que el cel).

Però tornant al tema que ens porta hui ací, vaig a crear un “event” a les xarxes socials per a demanar que L’ENTREPÀ DE BLANC I NEGRE siga elevat a dalt de tot de “l’olimp dels menjars” i que tinga la mateixa qualificació d’excel·lència que els “cervellets de canari” i les “coquetes en mel”.

Aprofite per a demanar-vos el vostre m’agrada al face.

Rafa Cantus

Blanc i Negre

115

Blanc i Negre

116

/ Aaron Mota

LA NIT FALLERA I ELS ESTELS Hui la meravellosa combinació blanc i negra del cel a mitjanit sembla més bé una petita escala de grisos. El vestit de llum encegadora dels estels no llueix amb màxima plenitud.

Desganats, apareixen nit rere nit, és la seua feina. “Quin remei!” pensen ells. I és que veuen la seua màxima referent amb la tristesa a la cara, cansada d’il·luminar a tothom sense rebre res a canvi. Així doncs, tots volen veure la lluna irradiar alegria. No obstant, tot segueix igual, el blanc i el negre del cel sembla apagat, melancòlic.

Blanc i Negre

117

/ La nit fallera i els estels Tot i això, la lluna no perd la il·lusió. Sap que hi ha unes dades en les quals el treball de totes les nits de l’any es veu recompensat amb una meravellosa expressió de llums i colors. Així ho fa saber als estels que, junts a ella, esperen amb goig l’arribada d’aquests dies. És per aquest motiu que la lluna continua rellevant el Sol cada vint-i-quatre hores.

Mentrestant, al món real...

Hui els fallers i les falleres no vesteixen amb els fantàstics colors dels seus vestits. Tots i cadascun d’ells continuen la seua vida lluny del món faller la majoria del temps. La monotonia dels seus dies fa que se senten buits, despertant un sentiment d’anhel a tot allò que els envolta en els dies fallers, l’olor a pólvora, el fum, el so dels coets... Mentre, una dolçaina ressona constantment als seus caps, és inevitable no pensar en la festa valenciana per excel·lència.

Tots esperen ansiosos l’arribada de la nit fallera però, com no, els nervis més nombrosos i duradors resideixen al ventre de la que serà la màxima representant dels fallers, la Fallera Major. El món faller desitja l’arribada del moment en què tots poden veure-la gaudir com sols ella sap, amb un dels somriures més grans que té i que, junt al de tots els fallerets i falleretes, omplin els carrers d’alegria i felicitat.

Un temps després...

De sobte, un reclam de soroll alça del llit als fallerets. És l’avís de la primera despertada! Un somriure comença a dibuixar-se a la cara dels xiquets al mateix temps que els estels comencen a brillar cada vegada més i més. Per fi han arribat els dies que tots tant desitjaven, els dies on els carrers són plens de gom a gom per una immensitat de rialles, dinamisme, felicitat i alegria. Les hores passen, i la felicitat creix a cada racó d’aquestes dos escenes. Per una part, la nostra estimada Fallera Major llueix amb tot l’esplendor, mentre que la lluna comença a engalanar-se amb el seu vestit blanc tan preciós que il·lumina tot allò que veu davall.

A la fi, és l’hora d’una nit esplèndida, la nit de Sant Josep. Hui els estels i la lluna brillen amb més força que mai, és la nit esperada, la nit en la qual veuen satisfeta la seua feina de tot l’any en ser il·luminats pel fantàstic món faller. Arriba la nit en la qual fallers i falleres deixen enrere un munt de sensacions, plors, alegries, rialles... En fi, una explosió d’emocions que omplin de colors ben vius la negror habitual de la nit.

Blanc i Negre

118

/ la nit fallera i els estels Últims minuts, el nostre esplèndid monument és a punt de ser envoltat pel foc. Açò s’acaba ja, l’emoció per allò viscut un any més fa que es cree un ambient envejable en tots els llocs de la Terra. Tots miren València a hores d’ara i, per fi, la calentor del foc i les flames comença a recórrer pam a pam cada monument que amb tanta cura s’ha preparat i amb tanta estima se l’ha cuidat.

Mentre, els fallers miren emocionadament els estels i aquests els tornen la mirada amb un xicotet raig encegador de llum. Les Falles i el cel faller s’uneixen ara més que mai. I ara sí, la màgica combinació del blanc i el negre del cel amb el color i la llum atorgades pel món faller i les flames fa, d’aquesta, una nit màgica.

Aaron Mota Aquest article ha participat al Concurs Lletra d’Or de la FdF Junta Local Fallera

Blanc i Negre

119

/ Sonia Ijarro Altur

OMBRES DE LLUM Per a vosaltres, els herois anònims “… Així que només resta dirigir-me a tots aquells que heu fet possible aquest meravellós final. No voldria oblidar a ningú, per això permeteu-me que no anomene a les persones, vosaltres sabeu massa bé de qui estic parlant, per a mi sou herois anònims amb un gran esperit faller.

Se’ns fa la boca gran parlant de l’esperit faller, veritat? Però què és això? Realment existeix?

Sí senyors, existeix i jo ho he comprovat. Estem d’enhorabona i ens podem sentir ben orgullosos de tenir al nostre voltant a gent que encapçala este sentiment, perquè és ben cert que es tracta d’un sentiment propi dels fallers. Aquests fallers, els nostres herois, són persones diligents d’ànima desinteressada que braç a braç han lluitat per dur endavant una quimera quasi impossible, han sabut organitzar-se en colles de treball i malgrat disputes i baralles sense importància, la seua idea, el seu desig, la seua preocupació ha sigut comuna i això obliga a l’enteniment. El trellat i el seny per sobre de qualsevol altra cosa. Primer la falla, després la falla i per acabar la falla, sempre la falla, tot i que la salut entre en joc on no havia sigut convidada. Rara avis, així són ells.

Donem-los el fort aplaudiment del qual són mereixedors. Gràcies, mil gràcies.”

En eixe moment una fragorosa ovació es va fer ressò en el carrer on la gent esperava l’obertura del casal després de l’última remodelació. Pareixia que després d’un discurs que havia deixat de ser breu, la gent no estava atenta a les paraules del president, però la seua entonació, l’emoció continguda en aquelles paraules, havien fet que molts concediren atenció al que s’estava dient en eixe instant. Un tremolor esgarrifós va sacsejar algunes ànimes més sentides, més veteranes i llàgrimes contingudes d’emoció intentaven brollar en alguns rostres, per l’altra banda la joventut feia gala de la seua vitalitat, rient i celebrant les paraules del president encara que sense la consciència del coratge del qual s’estava parlant. Més enllà del treball i l’esforç econòmic estava el sacrifici personal.

No era la primera vegada, anys arrere ja s’havia fet alguna cosa pareguda, potser amb molts més recursos, és cert que llavors el projecte era molt més ambiciós, per això en entrar de nou al casal després de tants mesos no vaig poder fer més que recordar....

-I ací construírem una cuina amb una llar on fer els guisats, què us pareix? –va concloure amb gran entusiasme.

Vaig alçar la mirada del sòl, calia estar molt atent on es trepitjava, tenir cura on ficàvem els peus perquè aquell habitatge era una ruïna. A través de diversos forats en la teulada filtraven els rajos del sol que lluitaven vanament per envair de llum la casa, va ser aleshores quan em vaig adonar que no hi havia sostre, que l’escala aplegava a cap lloc i que la cambra senzillament no existia. Havíem entrat a la casa en aconseguir obrir la portella de fusta corcada en la façana i va ser difícil acostumar-se a la foscor del lloc, anàvem a les palpentes i algun cop contra els estris que allí hi havia ens donàrem. Visitàrem, B l a nBc l ai nNc eig rNe e g r e

120

inspeccionàrem tots els racons de la casa i malgrat la passió i l’emoció dels meus companys jo continuava sense veure la llum. És més, a contrallum, tot resultava més tenebrós, gelat i trist, tal vegada pel record de l’anterior ús d’aquella casa, un antic taller de fusteria.

Aquell lloc fosc i obscur, ombrívol i pobre no era el que jo havia imaginat, sempre fantasiava amb un espai gran, ampli i nítid... un bell i preciós espai blanc, molt diferent al lloc on ara ens trobàvem on el negre ho inundava tot al voltant.

Però, res més lluny de la realitat, en qüestió de mesos i amb la il·lusió com a banderera ho aconseguiren. Grandiós treball es va fer en aquell habitatge. Se substituïren rebles i enderrocs per anhels i bon fer, decadència transformada a esplendor, vell convertit a nou, estèril mudat a útil, negre il·luminat pel blanc. Sang, suor i llàgrimes quedaren soterrades en aquella ruïnosa casa i sorgiren noves il·lusions, ànims i molta confiança.

I passaren els anys.....

I tornàvem a estar en el mateix punt i els rostres ara envellits dels fallers reflectien l’alegria continguda d’altres noves il·lusions, ànims i confiança en la tasca ben feta.

Perquè amb implicació personal, treball i molta responsabilitat tot es pot dur endavant. Moltes vegades ho intentem i ho aconseguim, altres ensopeguem però, malgrat els entrebancs, cal alçar-se i continuar progressant amb ambició i seguretat sense oblidar al desig i l’esperança que marca l’esperit faller.

Sonia Ijarro Altur Aquest article ha participat al Concurs Lletra d’Or de la FdF Junta Local Fallera Blanc i Negre

121

La Costera, 16 • Pol. Ind. El Pla Tavernes de la Valldigna - Tel. 96 282 21 46 / 96 282 20 66 Fax: 96 282 28 96 • Talleresauta@redfordcyv.es

C/ Nou, 10 - Tel. 96 282 00 90 • 46760 - Tavernes de la Valldigna

M.G.M. Asistencia S.L. Servicio de gruas y remolcadores de pequeño y gran tonelaje Asistencia en carretera de motocicletas, turismos, furgones, camiones de pequeño y gran tonelaje y autocares Transportes en góndola Alquiler de maquinaria Ctra.Nac. 332, Km. 239 • 46760 Tavernes de la Valldigna - Valencia

Tels: 962836777 / 962820420 www.gruasmgm.com

C/ Calvario, nยบ 13 46760 Tavernes de la Valldigna (Valencia) TELS. 96 282 22 13 / 678 577 269

La Costera, 18 • Cambro, 3 • Tel. 962 820 969 info@cmbosch.es 46760 TAVERNES DE LA VALLDIGNA

COL·LABORACIONS

ADMINISTRACIÓ DE LOTERIES • TAVERNES DE LA VALLDIGNA

C/ Levante, nยบ 1 - Entl. โ ข Tel. 722 718 678 46760 - TAVERNES DE LA VALLDIGNA

PINTURES PLÀSTIQUES REVESTIMENTS MANUALITATS BELLES ARTS COLORS A L’INSTANT EINES PER PINTAR TOT AIXÒ I MÉS A:

Avda. Germanies, 91 Tel: 962 821 561 https://www.facebook.com/PinturasVerpinSL

REAL BAZAR WENLE LEVANTE SL

Gran Vía Germanias, 18, bajo • 46760 TAVERNES DE LA VALLDIGNA - VALENCIA TEL: 96 0117935