Llibret Falla L'Alquerieta i Museu Faller 2018

A foc i flama Llibret L’Alquerieta i Museu Faller

El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià.

Este llibret participa en els premis de les lletres falleres (http://lletresfalleres.org)

2 | 3 A foc i flama

4 | 5 A foc i flama

Edita Associació Cultural Falla L’Alquerieta i Museu Faller Delegació de Llibret Daniel Miret Mataix Jordi Garcia Miragall Pere Huerta González Portada del Llibret María Zacarés Coordinació Monogràfic Pere Huerta Disseny Llibret + Final Art Dani Miret Fotografies Oficials Fotografies Fillolets Fotografies Reines Particular Fotografia Mantenedora Infantil

Salva Gregori Sergi Escrivà - Rubén Chover Salvador Ribes Emma Canet

Explicació Falla Josep Enric Gonga Dipòsit Legal V-177-2015 Tiratje 300 exemplars

Fotografies monogràfic: Llocs de la safor [Salvador Ribes]

Sumari 01. Editorial 02. Equinocci de Març Presidents Explicació Infantil Explicació Major 03. Solstici de Juny 04. Equinocci de Setembre FFMM 05. Solstici de Desembre Reines Infantils Reines 06. Col·laboradors

6 | 7 A foc i flama

Editorial

Editorial

Primavera

Estiu

Entenc que el Cicle Faller pren un camí vertiginós només es pronuncien els discursos de “La Crida”. Aquests suposen tota una declaració d’intencions del que s’espera de la següent edició de la festa fallera. És on els fallers, a través dels discursos, reben ordres directes de com han d’actuar en les festes i de com han de viure-les i gaudir-les. “La Crida” és efectiva, i pensant-ho bé, és un reflexe de la idiosincràsia fallera: el col·lectiu faller té un potencial manifest per tal de dur a terme qualsevol cosa que es propose, per això, els fallers escolten el contingut de “La Crida” i el porten fins a l’últim extrem. Però hi ha molts tipus de “Crides Falleres”. La potència del col·lectiu ha fet que tàcitament, els fallers siguen una entitat que forma part de la societat civil, no sols com a entitat festera, sinó com a entitat solidària, cultural, en definitiva, compromesa amb la societat. Les falles, mitjançant les entitats que les representen, les Federacions Falleres, Junta Central Fallera o Juntes locals, formen part de la societat valenciana, i estan sempre enlloc on les criden: assumint causes solidàries, recolzant col·lectius desfavorits, recolzant la cultura en totes les seus vessants: escrita, visual, gràfica, escultòrica, recolzant l’esport, fomentant la llengua i la cultura valenciana, I per tant, contribuint d’una manera contundent i efectiva, a la vertebració del territori valencià. Són les altres “Crides Falleres”.

El col·lectiu faller, a través de les Juntes i Federacions, ha de prendre consciència que, com a entitat que rep subvencions i finançament de les administracions públiques valencianes, ha d’implicar-se, amb responsabilitat i determinació, amb un dels majors problemes que suporta el poble valencià: l’infrafinançament continuat del territori per part de l’estat espanyol, que afecta la qualitat de vida dels valencians i valencianes, i per tant, també als fallers i falleres, com a potencials rebedor d’ajudes públiques. Som el territori que menys recursos per habitant rep; l’únic que, tot i ser pobre, aporta al conjunt de l’Estat. El resultat és, insuportable per al poble valencià. Una veritable injustícia. Necessitem fer una particular “Crida” que implique al col·lectiu. Perquè no ens adherim al manifest per un tracte just? Així ho han fet els empresaris, sindicats, entitats, partits polítics i entitats culturals valencianes com ara l’Associació d’Estudis Fallers.

Som un col·lectiu valencià representat per les nostres entitats, però de moment, com a fallers, no hem alçat la veu contra la injustícia que suposa l’infrafinançament valencià, mentre que altres 210 entitats valencianes ja ho han fet. És la nostra responsabilitat, atés que ens afecta. Per a quant “La Crida” per un tracte just? Camviem el Cicle “Enguany, cada valenciana i valencià rebem 237 € menys que la mitja de l’Estat, o 839 € menys que l’autonomia millor finançada, la qual cosa equival entre un 10% I un 29% menys de recursos” Font Web: “Per un finançament just”

Tardor

Hivern

Col·laboradors

8 | 9 A foc i flama

EQUINOCCI DE MARÇ

PRIMAVERA { 20/03 - 20/06 }

{ Elecció del president }

10 | 11 A foc i flama

President Infantil Xavi Sala Serrano

Estimats fallerets i falleretes.

El meu nom és Xavi i per a mi, ser per primera vegada el vostre President Infantil de la Falla L’Alquerieta i Museu Faller és un honor molt gran.

La responsabilitat de representar a tots els fallerets i falleretes de la meua comissió és un orgull.

Estem segurs, tant Mireia la meua Reina de la Falla Infantil, com jo que aquest serà un gran any que junt amb la nostra comissió ho celebrarem al voltant de la nostra falla.

Des d’ací vull animar a tots els amics i a la comissió a què formeu part dels coets, de les albaes, i de la il·lusió de les falles, gaudiu en cada passacarrer pels carrers de Gandia. El meu desig per aquestes falles, és que siguen inoblidables per a tots.

Bones falles per a tots, del vostre president infantil.

{ Elecció del president }

12 | 13 A foc i flama

President

Salva Canet Olaso

Un any més, per aquestes dades, em toca com a president de la nostra comissió, dirigir-me a tots vosaltres, fallers, amics i veïns del nostre barri. Ho faig amb la mateixa il·lusió que sempre i molt agraït pel treball i esforç que desenvolupen els membres de la directiva, els membres de la junta executiva, reines, acompanyants i familiars.

Convidar-vos i desitjar que participeu en tots els actes, tant oficials, com de la nostra falla, cercaviles, cavalcades, sopars a l’envelat, revetlles...etc.

Són les nostres festes josefines i des de l’any passat declarades Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco, i enguany tenim la sort que caiguen en cap de setmana, per tant la pòlvora, la música, la festa i el soroll està garantit a la nostra comissió.

Gaudiu de cada moment.

Un plaer com sempre.

{ Elecció del president }

14 | 15 A foc i flama

Executiva 2018

President Sots President Secretari Delegat de Festes Sots Delegat de Festes Tresorera

Oscar Bisquert Moncho Daniel Miret Mataix Juan Vicente Muñiz Altur Isaac López García María José Morató Moncho

Comptadora

Laura Martínez de los Santos

Vocals

Antonio García Tomás Alicia Ribera Millán Loli Morant Suárez Nicolás López Fernández Desam Escrihuela Bastida Amparo Sanchis Pajarón Lourdes Gonzálvez Montero

Delegada de Jocs Delegada Artística Loter

Editorial

Salva Canet Olaso

María José Chover Miret Gracia Llorca Sanchis Antonio García Tomás

Primavera

Estiu

Delegats de Llibret

Daniel Miret Mataix Jordi Garcia Miragall

Delegada Festival

Amparo Flores Palau

Delegat de Cavalcada

Christian Porro Sánchez

Delegada d’Informatiu

María Santamaría Aparisi

Delegats de Monument

Nicolás López Fernández Sergio Grau Estruch

Delegats de Plantà

David Muñoz Gómez Sergio Muñoz Gómez

Delegada de Fotografia

Emma Canet Frasquet

Delegat de Comunicació Delegat de Districte de Benipeixcar Delegats de Coets

Daniel Miret Mataix Juan Hernández Moncho Rafa Pardo Esteve Juanjo Faus Coll

Delegades Infantils

Lluna Garcia Fernández Alba Arbona Ribera

Delegades de Vendes

Amparo Sanchis Pajarón Amparo Palau Montaner

Delegada de Joventud

Lourdes Gonzálvez Montero

Delegades de Protocol

Patri Martínez i de los Santos Laura Martínez i de los Santos

**Fe d’errades 2017 Vocal: Miguel Ángel Nadal del Valle

Tardor

Hivern

Col·laboradors

{ Firma d’artista }

16 | 17 A foc i flama

Coets d’azahar

Som a març… ma casa d’aquesta hora es troba submergida en el sopor de la nit, sap que no postergarà molt més el moment d’obrir els ulls i espolsar la seua oïda; són a prop de les set o poc menys… i fora, la primavera marca l’arrancada del dia que desperta els carrers, tot és un silenci a punt d’esclafir… sonen les set en la Seu propera al meu llit, llavors, jo viatge en l’entreson del final dels meus somnis, entre carrers regna d’intens olor la flor del taronger, març està ple i el dia ha despertat prompte, massa enjorn amb l’aroma de l’azahar presoner en el seu front.

Des de la meua habitació d’altura antiga entreobric els sentits buscant escoltar el que parloteja el meu carrer avall, molt més avall, on només s’escolta el remor de les xafades relliscar a sobre les voreres encara letàrgiques de la nit, mentre les parets que les escolten senten el suau frec de les mans en recolzar-se; unes descansen sobre la paret blanca, altres aferren entre els seus dits l’objecte pirotècnic que inquiet espera el moment en el que esgolar-se i escapar cap al centre de l’asfalt.

A cada costat del carrer se succeeixen els ‘passos’ fallers, ensopits supervivents de la nit i del fervor mantingut al voltant d’una taula de bar; se segueixen els uns als altres, metxa en mà, en una, en l’altra, la parella atronadora, el coet ters i despert que espera el seu cruixir impassible i la proximitat de l’espurna per al seu sacrifici... aixína naixeran els primers trons de la despertà, són poc més de les set del matí i el dia ja ha dit la seua primera paraula… avall, en el meu carrer, contagiat a l’igual que la resta de la ciutat, s’espera que una oració de detonacions arranque des del silenci del nou dia.

Passos que vagaregen sabent de març i els seus tarongers, olors que cohabiten amb els primers coets botats, els seus regallons espurnejants de multicolor, el

Editorial

Primavera

Estiu

seu xiuxiuejant brunzit a l’impulsar-lo a l’aire… paveses d’or i argent pertot arreu, abigarrant-se en les tenues notes instrumentals de la música endinsant-se al carrer; els coeters maniobrant la seua dàdiva explosiva, vetlant la melodia malabar que travessa el centre de l’estreta calçada; marxen tots en processó complint amb el ritual que arranca amb les primeres llums.

En eixa peregrinació assossegada caminem tots, el carrer escomença a desapareixer en el fum dolç de la traca, només hi és reconeixible per la música matinera… salten i parlen els coets; BOM… BOOM… BOM… BOOOM…, detonant entre cames on els esclafits anuncien converses pirotècniques, de vegades l’esclat ofega el seu roncar un cop la metxa xiulant ha fet desenganxar-se de la mà a terra, originant el tro sonor que per ràbia incita als demés petards de la traca a incrustar-se com estilets en les notes de la música, abrigallant la detonació rítmica a ras de l’enllosat seduït per serps de fum i borratxera de so que, enigmàticament, exuda i arruixa el carrer.

BOM… BOOMM… BOOOMMM, l’empedrat rep la seua alquimia i calla, guarda silenci en el ressò raonat de la reverberació general… temple de traca vital, del retronar de les portes en rebre als fills de la mascletà … BOM… BOOMM… BOOOMMM... és la cridà austera en cada escala, el seu replà recull el tro i l’eleva esglaó a esglaó…

BOM… BOOMM… BOM… BOOOMMM… el meu portal és un camp de batalla d’olors de guerra i de taronger matiner.

Tardor

Hivern

Col·laboradors

{ Firma d’artista }

18 | 19 A foc i flama

Les falles tartamudegen amb a seua veu de pólvora i entre carrers se succeeix el caminar lent i endormiscat dels fallers, van i venen, multitud de coets i les mils notes que s’escapen dels instruments al voler guiar-los en la seua litúrgia del despertar, no queden carrers sense so, ni coets sense rastell, és la retòrica de l’alba en aquesta hora primaveral, missatge inaugural al clarejar el nou dia… ara, durant uns instants, tot un amaneixer de música endolcirà cada tro i ens despertarà... és la primera cerimònia solemne de les Falles, nana retumbant que repetix el seu cantussol primerenc d’aquest març perfumat de taronger i regust a mar….

Des de la meua habitació, al badallar del meu endormiscament tan sols acudeix el ressò ensordidor de les detonacions, el bambar del so de la música escampar-se des de la llunyania com múltiple coral… tot em porta un somriure de tènue olor assossegant els sentits; torne a buscar el meu món de quimeres quasi sense remor, només queda dissolt i rebel el tebi baf de la pólvora elevant-me una altra estona més a l’oblit del somni… i desaparec en el grat roncar dels “coets d’azahar…”

“Els trons i la flor del taronger són part de la meua vida, olors, colors i so del meu saber ser i fer, herència inseparable del lloc al qual jo pertany… tot ells m’han fet així…”

Pepe Fuster

Editorial

Primavera

Estiu

Tardor

Hivern

Col¡laboradors

{ Explicaciรณ Infantil }

20 | 21 A foc i flama

Editorial

Primavera

Estiu

Artista de la Falla Infantil Dino L’autor de l’explicació Josep E. Gonga Lema Candy Bar

Tardor

Hivern

Col·laboradors

22 | 23 A foc i flama

Candy va obrir un bar. Però no un bar qualsevol. Va obrir un local màgic, com sempre havia imaginat. Un lloc on es pogueren celebrar els aniversaris més espectaculars del món. Candy el va obrir perquè recordava que...

Quan ella era menuda i celebrava l’aniversari, no era gens extraordinari i la festa poc moguda.

Els familiars li cantaven allò d’anys per molts anys, i després, amb molts afanys, obria el que li regalaven.

Sols havia de bufar veles sobre un pastís, ho feia d’improvís i les aconseguia apagar.

Així any rere any. Candy de nit somiava en un aniversari diferent del que havia viscut. Muntava en la seua imaginació unes festes extraordinàries, on feia tot allò que li hagués agradat que passara.

Una música fascinant a la festa animava, i tot el món ballava mentre estava sonant.

El somni l’emocionava i en despertar creia que el somiat mentre dormia ara el que realitat passava.

Mentre durava la cançó la gent menjava i bevia, i cridava amb alegria presa de gran agitació.

Editorial

Primavera

Estiu

Candy va créixer presa d’aquestes quimeres. Mai no va gaudir del seu aniversari somiat. Per això en passar els anys i haver arribat a la seua edat adulta, va decidir que el faria realitat.

Un dia li va muntar a un nebot l’aniversari, i va fer tot el contrari del que es podia esperar.

Tot el món es va adonar que tot era diferent, i el nebot, molt content, un gran bes li va donar.

Va haver música i ball, un pastís descomunal, una decoració genial feta amb tot el detall.

La festa durà tot un dia, i fou molt temps recordada i també molt comentada amb una gran simpatia.

Tardor

Hivern

Col·laboradors

24 | 25 A foc i flama

Allò li va obrir els ulls. Tenia una màgia especial per muntar aniversaris i ho podia aprofitar per ajudar a altres persones. Però com?

Un bon dia va tenir una idea. Muntaria un bar, però no un qualsevol, un especialitzat en muntar aniversaris, celebracions i festes infantils.

Pensat i fet, va llogar un local, el va aprovisionar de tot el que li feia falta, i va obrir un local que es faria famós en un no res: el Candy Bar. Hi ha música escollida que als nens anima, i a un racó una tarima per ballar sense mida.

També té un munt de jocs cadascun més divertit, i d’ells treuen molt profit i acaben semblant-los pocs.

Hi ha globus voladors que els xiquets fan volar, altres els fan explotar amb sorolls ensordidors.

Hi ha un espai per mascotes, hamsters, gossos i gats, en ell són col·locats perquè juguen juntes totes.

Molta màgia el bar tenia i la gent la disfrutava, la festa mai no acabava i sempre tenia energia.

Editorial

Primavera

Estiu

Però Candy mai no s’aturava. Sempre en volia més i com que gaudia d’una gran imaginació, constantment innovava i introduïa novetats en les seues festes i en el seu local. No volia permetre que els seus xicotets clients s’avorriren de tant de repetir jocs, músiques i altres atraccions...

Un sistema va idear per canviar la decoració segons la situació que es podia donar.

Feia una festa temàtica al gust de cada client, així el deixava content i amb ganes de rebolica.

Va fer festes de pirates, de mags amb grans poders, d’indis i de vaquers, i de nobles aristòcrates.

D’Star war amb els jedis i els soldats de l’Imperi, d’homes llop sense criteri i vampirs amb por dels alls.

Tot el món es disfressava i entrava en el seu paper, en Candy bar podien fer tot el que els entusiasmava.

Tardor

Hivern

Col·laboradors

26 | 27 A foc i flama

No contenta amb això, Candy va pensar i fer més novetats. Al pati va col·locar tobogans i gronxadores, i un espai per a jocs populars i un altre per atraccions que va començar a muntar per grans aniversaris celebrar.

Uns jocs antics populars per jugar sense mesura, en el pati muntà en cura, de tota classe, dispars.

Feia carreres de sacs, a xapes i boles jugava, el joc del mocador muntava i altres per anar a bacs.

Però el fort del Candy bar eren les atraccions. Un munt de números de teatre de carrer, de circ, de titelles, que entusiasmaven els xiquets.

Hi havia artistes de circ que sobre xanques anaven, malabars executaven amb moviments de risc.

Hi havia hàbils mags, que feien trucs increïbles, que semblen impossibles i acabaven en bons gags.

Bufons i pallassos graciosos, que feien riure sense parar, no paraven d’entropessar i fer comentaris curiosos.

Un teatre de titelles els nens, tenia encantats, contes en ell eren contats, històries noves i velles.

Editorial

Primavera

Estiu

Aquesta és la història de Candy i el seu bar. Un lloc ple de màgia on la gent celebrava els seus aniversaris. Ja ho sabeu, si somieu amb una celebració perfecta, heu d’anar, sense pensar-ho, al Candy Bar.

Tardor

Hivern

Col·laboradors

28 | 29 A foc i flama

La nit que sortí el sol(*)

Sabíem que vindria amb la seua néta, en taxi. L’esperàvem uns quants al Palau de Congressos, amb certa expectació. Andreu, el casaler pare, - com li déiem sempre, perquè el seu fill, també Andreu, era l’actual casaler de la falla - anava a rebre el premi al Faller de l’Any. Són d’aquestes coses supèrflues que no ténen massa sentit a l’hora de veritat per a mi, però que ací al poble són històries de primer ordre, i ténen sempre la seua importància. Andreu ja està prou major. Li costa caminar. Ja no pot anar enlloc sense la seua filla. Si hi ha algú que mereixia aquest premi realment ací al poble, era ell, l’Andreu.

Per a mi ell era realment com un pare. No oblidaré mai aquest home en la falla parlant-li a tots amb tanta sensatesa, sempre amb la paraula justa, i tractant en tot moment a les reines, mares i xiquetes amb tanta, tanta sensibilitat. Sempre. Vaig tenir la sort de formar part de la seua executiva durant tres anys. I he aprés i he crescut moltíssim gràcies a ell. Les falles no són el que jo pensava que eren. No veig igual ja un exercici faller, ni gaudisc d’una ofrena, ni sent la il·lusió que veig als rostres de cada fallera, cadascun dels anys, de la mateixa manera.

Una vesprada d’aire molest, ja fa uns anys, encara dins d’un setembre quasibé amable, l’Andreu em demanà que l’acompanyara. Que férem una volteta i xarraríem.

Fou un passeig relativament llarg, i gratificant. Anàrem per la platja parlant del què és de veritat una falla. Realment a mi se’m va fer molt curta aquella vesprada.

La nit anterior, a l’executiva discutírem, uns quants, jo el primer, sobre l’enfocament que anava a tenir el llibret, que devia tenir el llibret d’eixe any. Un llibret, per cert, sense cap pressupost. (“imaginació, per favor, no tenim diners”, es suplicava) per a mi el llibret era molt important. Jo volia mimar-lo i volia que tinguera una personalitat pròpia, que competira amb la resta dels llibrets del poble que estaven assolint ja, des de feia uns anys, molta qualitat. No estàvem passant justament nosaltres per uns anys massa pròspers a la comissió, certament, i s’havia de prioritzar. Lògicament.

* “Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2018” Editorial

Primavera

Estiu

La seua veu atenta, calmada, aquell dia, m’explicava la idea que tenia per aquell exercici per a la comissió. El vol d’unes gavines ens acompanyava pràcticament tota l’estona i la remor de les ones, constant, també.

“Ens ho de pendre amb tranquil·litat, em deia l’Andreu. Si fem falla, si venim a la falla, és per gaudir. Anem a compartir moments que siguen alhora diversió i treball per a la falla. El secret està en saber que has de passar-t’ho bé. Senzillament això: passar-t’ho bé”.

M’agradava estar fent aquella caminata amb ell, malgrat l’aire. “Gestionem, continuà dient, un volum molt gran d’il·lusió cada any de la gent, de tota la gent. Grans, petits, les reinetes, els acompanyants, la família inclosa… gestionar un benestar de tots, la diversió de la gent, és una tasca de molta dificultat, que afecta a molta gent, i que, a més aquesta tasca presenta com en els grans projectes de la vida o fins i tot, en eixos projectes nostres de qualsevol persona, siguen grans o xicotets… és igual, doncs que porten dintre sempre una gran dosi d’elements modificadors, vaig a dir-li…i Saps?, jo diria encara una paraula més forta, però hi ha que triar els mots en parlar, com quan actuem, sempre hem de ser el més correctes possible… o siga, elements contraris a l’acció lògica i normal que et dicta el seny i els costum socials… sempre, sempre hi ha qui va a criticar-te, molestar-te, difamar sobre tu, intentar entorpir la marxa de les coses a la falla, o fins i tot, intentar enderrocarte, com si fores una torre de guaita d’eixes que trobem als turons… una torre a derribar. Hi ha gent molt miserable, massa mediocre, ténen motivacions vitals que funcionen a l’inrevés, com si en comptes d’anar a construïr, a ajudar a la falla, la dinàmica fos destruïr, fer mal, carregar-te-ho tot.

Tardor

Hivern

Col·laboradors

30 | 31 A foc i flama

Jo entenia que l’Andreu parlava de difilcultats realment serioses, tot i que en aquella època jo no coneixia bé la comissió, intuia problemes de molt de temps, ja enquistats.

Andreu sempre cuidava les paraules.

Has d’estar, em feia, tranquil i intentar creure en allò teu, en la teua idea, la teua creativitat, i no t’ha de fer abandonar mai ningú amb les seus bajaneries. Si vols fer un llibret potent, faràs un llibret potent.

Editorial

Però, mira, de vegades les condicions no acompanyen, bé siga per diners, per temps, perquè hi ha qui vol fer-te mal. Alehores senzillament, doncs no passa res, que les coses isquen com isquen… l’únic realment important és el monument, únicament el monument, la falla in sensu stricto, els majors esforços ha d’estar dirigits lògicament a tenir la millor falla possible. Després si se poden fer algunes altres activitats, doncs bé, també són benvingudes. Les activitats falleres estan molt diversificades, però no hem perdre mai l’essència de què són realment les falles.

Primavera

Estiu

A setembre l’arena humida sota els peus és molt agradable. Encara cap al final del passeig nostre ens acompanya alguna gavina sobrevolant-nos sobre l’arena i després deixant-se caure sobre les ones. Aquest passeig dels dos junts amb algun núvol tenyint de tardor la conversa, derivà seguidament a parlar del monument faller com a centre de tot, més enllà dels dies de festa.

Aquesta conversa amb l’Andreu aquella vegada em venia ara al cap mentre l’esperàvem al Saló Primavera d’aquest humil Palau de Congressos nostre. El seu temperament natural moderat et feia entrar de seguida en els assumptes que estàs tractant.

Tardor

Andreu, el casaler pare, m’explicà el procés de construcció d’una falla. Vaig conéixer a través d’ell la importància de la pintura, conceptes com el volum i la composició i coses com allò que és realment màgic en tot el procés de fabricació del monument i que tenim sempre en un segon terme: la fusteria.

Un segon després em parlà d’allo que ell anomenà la Vida. O siga: La sàtira.

Aquesta és la raó real i l’essència autèntica de les falles tal i com s’entenen hui en dia i tal i com les hem enteses sempre.

Hivern

Col·laboradors

32 | 33 A foc i flama

Editorial

Primavera

Estiu

La sàtira és la llum - comentava l’Andreu - la llum incisiva que ens fa veure què fem mal, com són nosaltres, les nostres debilitats, excesos, prepotències, errades…

Però vist a través de la grandesa de l’humor, de la visió de l’enginy i l’agudesa humana. La paraula viva i poètica. La nostra llengua, tan maltractada a les falles d’una determinada època, és l’element viu que sense veure’l part del monument per la major part de la gent, el defineix, el dota de sentit i ens l’explica amb la categoria i l’elegància que pertoca.

La grandesa de les falles és la llibertat creadora i creativa, transformadora de formes, d’estats d’ànim. Transformadora d’espais publics i revitalitzadora del sentit festiu de la persona. I sobretot, la grandesa de les falles és l’utilització de la llengua com a element descriptiu i definidor de la societat nostra.

Aquell setembre de núvols apaivagats i conversa tan sensata i clarificadora acabà en una de les poques cafeteries que havia al final del passeig marítim. Allí ens férem un café pausat abans de tornar-nos-en cap a casa mentre Andreu m’ajudava a definir millor el llibret de la falla amb quatre grans traços estructurals. En entrar en aquella cafeteria, poc després, començà a sonar l’extraordinària melodia de Qualsevol Nit Pot Sortir El Sol. Li donaria el titol aquell any al nostre llibret. “La paraula, la sàtira, és la llum, com el sol d’aquesta cançó del Sisa. I no l’hem de deixar morir mai”, em deia.

Ja han baixat del taxi. Feia molt de temps que no veia a l’Andreui que no venia al poble. M’acoste a rebre’l i a saludar a la Marta, la seua néta. I en arrimar-me, xano xano, li mire als ulls plens de saviesa. El salude conforme vaig acostant-me i Andreu, el casaler pare, em torna un somriure des de la seua mirada plena de llum.

Pere Huerta

Tardor

Hivern

Col·laboradors

{ Explicaciรณ }

34 | 35 A foc i flama

Editorial

Primavera

Estiu

Artista de la Falla Dino L’autor de l’explicació Josep E. Gonga Lema El Circ Cle faller.

(De gira pel calendari)

Tardor

Hivern

Col·laboradors

36 | 37 A foc i flama

Cada any, a la meitat del mes de març, arriba un circ a la nostra ciutat. No és un circ gens casual. Encara que en aquesta data és quan es planta per places i carrers, durant dotze mesos, ha estat preparant els seu espectacle en llocs amagats a la vista del públic que el visitarà. Sols els artistes que hi actuen, els fallers, han gaudit dels preparatius de la festa circense de les falles.

Un cicle d’assajos i diferents actes que preparen les actuacions que, durant quatre dies, durà a terme el Circ Cle Faller de gira pel calendari.

Actuacions celebrades, com la del llibret de memòria fotogràfica.

Les cartes volàtils de les trucades.

Les paelles concursants de flaires apetitosos.

Les reines que fan equilibris sobre la passarel·la.

Els malabars vocals del mantenidor.

La veu imantada que crida i atreu gentades a la festa.

Els coets acròbates de les mascletades.

El ninot que escapa del foc.

El pallasso monument que fa sàtira irreverent.

Les flors que corren pels carrers.

El foc que tot ho renova.

Editorial

Primavera

Estiu

Tardor

Hivern

Col¡laboradors

38 | 39 A foc i flama

La carpa ja està muntada. Comença la funció. Passen, senyores i cavallers, passen i gaudisquen del gran Circ Cle de les falles.

Després de la desfilada de tots els participants, un número d’elefants obri per a tots la vetlada.

Monuments de suro i fusta omplin places i carrers, creant tot un univers d’estètica molt augusta.

La festa, com un paquiderm, és gran i molt poderosa, i sol mostrar-se ufanosa sobre un terreny ben ferm.

Sàtira, ingeni, gràcia, la crítica amb ironia el sarcasme que escarnia, cada any amb eficàcia.

Uns elefants vigorosos1, aguanten la festa amb pompa sobre una poderosa trompa, la mostren a tots, orgullosos.

La indumentària elegant, les sedes, els espolins, mocadors i jupetins, i el complement brillant.

Cada elefant representa un aspecte de la festa, la mantenen ferma i presta a lluir-se quan es presenta.

La música en desfilar, el soroll de les mascletades, els coets de les despertades els casals on descansar.

Cadascú una habilitat ens mostra sobre la pista, formen part d’una llista que li dona vitalitat.

I el foc purificador que posa fi a la festa, i que en la cendra gesta un nou cicle encisador.

L’elefant de la cultura i de la vella tradició, dóna a les falles un to de grandíssima altura.

El segon dels elefants, el paquiderm del turisme2, ix a la pista amb optimisme carregat de visitants.

1 Hem qualificat la festa d’elefantíaca, sinònim de gran, majestuosa, espectacular, magnífica... i més ara amb allò del nomenament de la UNESCO. Podria haver avisat que podria patir d’elefantiasi, una malaltia que fa créixer sense mesura alguns dels seus aspectes, morir d’èxit és un perill, però ho deixarem per a una altra ocasió.

2 El turista fallero, i no parle de la revista que fa més de 75 anys que ix en arribar falles, està convertintse en un element més de la festa. Per això el pose com a un element important de la festa. I perillós, si la festa acaba per convertir-se en un aparador per al turisme, pot acabar per perdre molt de la seua essència. El turisme pot ser un elefant solt en una tenda de ceràmica.

Editorial

Primavera

Estiu

Pels carrers els escampa perquè la festa gaudisquen, amb admiració la visquen sense cartó ni trampa.

Els tallers on treballen els artistes el monument, una faena competent que d’altres s’avituallen.

Omplin bars i restaurants, seuen en amples terrasses, ocupen hotels i cases, i de la festa són figurants.

Gasten suro i pintures, vernissos, ferro i fusta, és una despesa robusta gastada en fer figures.

Venen en trens i avions i gasten sense parar, el turisme fa augmentar la festa a borbollons.

El comerç de la indumentària amb sedes, fils, espolins, faldes, cossets i jupetins, cada dia té més alçària.

Hi ha un tercer elefant, és el de l’economia, el que treballa cada dia a les falles preparant.

La festa elefantíaca el seu número ha acabat, en ell, a tots ha mostrat que és de les que més destaca.

Una indústria potent per la festa s’ha muntat, mou, la seua activitat, treball per a molta gent.

Un gran reconeixement ha rebut: Patrimoni de la humanitat la UNESCO l’ha declarat, un premi molt benvingut.

Tardor

Hivern

Col·laboradors

40 | 41 A foc i flama

El segon número del Circ Cle, ens porta al llunyà Hollywood. Recrea el Passeig de la Fama, on les estrelles del cinema deixen la seua empremta. Una matrona, que representa la festa fallera, ix a la pista i fa un gran número d’equilibri sobre les estrelles de la fama que omplen la pista. Les estrelles són els protagonistes anònims de la festa, els que treballen a l’ombra durant tot un any, perquè aquesta siga un èxit.

Són estrelles afamades les comissions amb estil, treballen il·lusionades en condicions complicades i d’una manera humil.

La matrona, a genollons, mira la del president, que dirigeix a la gent i sol treballar a fons per un exercici excel·lent.

Un món de vegades hostil és el de la festa fallera, hi ha una activitat febril per aconseguir un gesmil o un premi de primera.

El tresorer és present, i la comissió d’economia; junts, treballen cada dia fent una gestió eficient, per quadrar la tresoreria.

Estrelles en la vorera ens mostren el nom d’aquells, que amb aplom, busquen la millor manera de fer de la festa un boom.

Estrelles en bateria nomenen cada delegació que treballa de debò per fer lluir “de categoria” a la seua comissió.

Destaca gent de renom que forma les comissions; els que faran les gestions per a saber d’on i com aconseguiran calerons.

El delegat d’emissió, i també el de l’informatiu, estan a l’estrella en viu; el delegat de comunicació, en una el seu nom escriu.

Editorial

Primavera

Estiu

Pel seu treball tan festiu, el delegat de la plantà, el de coets i el de la cremà, en estrelles han fet niu per la faena que cadascú fa.

Serà tota una troballa Gracia, la Reina del Foc, sols esperarà un poc, entre somriure i rialla, per encendre la falla en bloc.

També trobareu allà el delegat de llibret, i més3, que de mode discret, fan un treball casolà, constant i molt ben fet.

Entrarà de seguida en joc Amparo, Reina de la Festa; l’avorriment ella detesta i no vol veure’l enlloc; i si el troba, l’arresta.

Però qui estan per dret són les reines falleres, estrelles a les voreres mostren el seu nom complet per a generacions properes.

Duu una corona a la testa, Anna, Reina de la Poesia; serà tota una al·legoria, que com un cantar de gesta, de la festa farà apologia.

Està, de les primeres, María, Reina de la Falla, viurà dins d’una contalla entre somnis i quimeres, un regnat donant la talla.

Exemple de cortesia és Isabel, Reina de l’Art; posarà de la seua part il·lusió i gran energia per ser, de la festa, un bard.

3 El més, inclou altres delegats com ara els de cavalcada, el del monument, l’artística, els de jocs, de càtering, el loter... que no explique en vers per qüestions d’espai i rima. Tots ells mereixen estar a les estrelles del passeig de la fama.

Tardor

Hivern

Col·laboradors

42 | 43 A foc i flama

Editorial

Primavera

Estiu

El número de la matrona té un remat espectacular. Les Reines broten dels estels de la fama, apareixen enmig de la pista i citen els nomenats als Òscars fallers, per donar després el guardó a aquell que se l’ha merescut. Uns premis a tot allò que, a criteri dels fallers, mereix ser criticat en el darrer any a la ciutat. Els Òscars de l’Alquerieta, però, fan referència al món del circ. Pels números que alguns han hagut de fer per tal de destacar i ser dignes de rebre crítica, al llarg del cicle faller.

Òscar Alquerieta Domadora als millors domadors de les feres que corren per la festa fallera: Nomenats: Les seccions dels monuments, una fera irreal i falsa, que munta tota una farsa i no domen els presidents.

El nou premi LGTBI, la fera de la Lorena; que no discriminar ordena el gènere de qualsevol veí.

La gran fera: el museu.

Amb el IBI ara mossega, i la Junta, és clar, s’ofega i està passant una creu.

I el guanyador és (The winner is...): L’IBI del Museu faller, que li ha donat un bon mos a la Junta i el seu pressupost deixant-la com un pal de galliner.

Tardor

Hivern

Col·laboradors

44 | 45 A foc i flama

Òscar Alquerieta Acrobàtica, a les millors acrobàcies polítiques gandianes.

Nomenats: L’exalcalde Torró per més d’un volantí judicial que per ell ha acabat mal, fent-li alguna contusió.

Ródenas, regidor de territori, que per culpa d’algun animalet que ha enviat al Corralet, està passant un calvari.

Els portaveus del PP, per criticar en excés coses que queden en res havent fet un paripé.

I el guanyador és (The winner is...): Torró, que per posar a caldo les adversàries polítiques, fent acusacions raquítiques, de prestigi ja no té saldo.

Editorial

Primavera

Estiu

Òscar Alquerieta Escapista als projectes que s’anuncien i mai no es fan, sempre s’escapen.

Nomenats: El tren de Gandia a Dénia, que sempre estan anunciant mentre es va reivindicant; és un burro rodant la sénia.

Desdoblament tren a Cullera, un martiri per als usuaris que en desplaçaments diaris perden molt temps en espera.

L’accés a l’autovia de l’Olleria, que reclama la comarca i una administració parca deixa per a un altre dia.

I el guanyador és (The winner is...): El tren de Dénia a Gandia, diuen que a Oliva arribarà, no sabem si això es farà o serà una nova utopia.

Tardor

Hivern

Col·laboradors

46 | 47 A foc i flama

Òscar Alquerieta Equilibrista als equilibris del govern de la ciutat per tal de governar amb la situació econòmica de l’ajuntament.

Nomenats: L’empresa IPG liquidada que l’any vinent tancaran, a l’ajuntament la passaran i ja no serà la ben pagada.

El deute a proveïdors que sembla que mai clou, sempre n’apareix un nou de polítics gastadors.

Els impostos que no baixen i sembla que no baixaran, els veïns els pagaran si algun dia no els rebaixen.

I el guanyador és (The winner is...): A la IPG, la ben pagada, per la morterada indecent que enterrà alguna gent en l’empresa ara tancada.

Editorial

Primavera

Estiu

Òscar Alquerieta Clown a les pallassades més grosses de l’any.

Nomenats: El Cost zero torroner que costa una animalada, i que ha deixat pelada la ciutat pel que va fer.

La revista Sociedad y Política, a l’ajuntament volia embargar, un edifici es volia quedar, cobrar i fer-se més rica.

El PP, ara animalista i verd, les corregudes de bous defensa, però diu que és una ofensa tallar arbres i deixar a un gos ert.

I el guanyador és (The winner is...): El PP transformista que tot ho aprofita, i marcarà una fita si un dia es fa anarquista4.

4 Coses més grosses s’han vist i crec que es veuran. Tinc la sensació que tot val per criticar l’adversari polític. I ara, amb les xarxes socials encara més .

Tardor

Hivern

Col·laboradors

48 | 49 A foc i flama

Òscar Alquerieta Trapezista als millors volantins i maniobres aèries de la ciutat.

Nomenats: El vol misteriós de quadres del convent de Santa Clara; volaren de nit, per la cara, amb mètodes de bons lladres.

El solar de Conforama, que anava en el Sancho Llop per donar a Coprusa un cop en una mudable i volàtil trama

L’hospital vell de Gandia que a trossos està volant, ara diuen que l’enderrocaran per una plaça i un hospital de dia.

I el guanyador és (The winner is...): El projecte de l’antic hospital que al barri Roís de Corella ha obsequiat amb mala estrella causant-li al comerç molt de mal.

Editorial

Primavera

Estiu

Òscar Alquerieta Malabarista als que fan la vida impossible als seus veïns amb els seus malabars insuportables.

Nomenats: Els gossos pixadors i caganers, que no són figures de Betlem, la brutícia, han portat a l’extrem, omplint de cagarros els carrers.

Els sorolls del Centre Histèric, que abans era centre històric i els sorolls l’han fet caòtic i al seu veïnat un punt colèric.

A les discoteques i pubs que a la platja de Gandia molesten de nit i de dia donant als veïns maldecaps.

I el guanyador és (The winner is...): La zona acústicament saturada que a la platja ara li toca, un ZAS en tota la boca a la diversió nocturna desmadrada.

El número acaba. Els premis han estat atorgats, els guanyadors es veuran en el monument durant els quatre dies de festa. Les Reines de la falla retornen a les seues estrelles de la fama. I el Circ Cle faller continua el seu espectacular periple.

Tardor

Hivern

Col·laboradors

50 | 51 A foc i flama

Un número musical ompli la pista del Circ. Espectacular, com el d’un musical de pel·lícula americana. La línia del cor, canta i balla, fent coreografies vistoses. Fan esment a allò que balla segons el vent de la vida al ritme de la cançó Cabaret. El fantasiós cabaret de les falles, en el que, cantant i ballant es mostren els problemes que s’amaguen a l’interior de la festa fallera.

COR: No crec que et trobes molt bé així tot sol, amb música és millor, seràs feliç, amic, amb tots si vens al cabaret.

Deixa els problemes que et volten pel cap, deixa tots els papers.

La vida, amic, millor veuràs si vens al cabaret.

Podràs brindar! Podràs cantar!

Podràs votar! No cal que ho penses més la Junta t’espera i és com un cabaret!

No volem gent que ens fota el demà, tan sols de hui volem parlar.

La vida, amic, millor veuràs si vens al cabaret.

Podràs brindar! Podràs cantar!

Podràs votar! No cal que ho penses més la Junta t’espera i és com un cabaret!

Perquè la festa és molt curta, i ja saps que ningú no hi pot fer res.

Per això més val que em faces cas, i vingues al cabaret!

Podràs brindar! Podràs cantar!

Podràs votar! No cal que ho penses més la Junta t’espera i és com un cabaret!

Editorial

Primavera

Estiu

Tardor

Hivern

Col¡laboradors

52 | 53 A foc i flama

PRESIDENT VEDET:

PRESIDENT VEDET:

No et quedes tancat a casa.

Vine, no ho penses més.

La Junta és un cabaret, tan sols.

Vine al cabaret.

Si sou rics, no patireu, digueu on aneu, i allà estareu.

Si sou rics, no tindreu danys, no necessiteu companys, paga i a la secció especial vés.

Si sou rics, no passa res, no depeneu de cap votant, ni de qui es queixa bastant, digues el pressupost anual, i vés-te’n a la secció especial.

COR: Volem parlar! Volem votar!

Saber a quina secció anar.

No volem pensar tots sols, volem fer-ho a un cabaret!

COR: PRESIDENT VEDET. (A ritme de la cançó Money, Money): Els diners mouen la festa.

Els diners la fan girar, els diners la fan anar.

Els diners mouen la festa i diuen on has d’anar.

Les seccions solen girar i amb diners podràs canviar, segons el que pugues gastar.

Digues el teu pressupost, amic, i sabràs on has d’anar.

COR: Money, money, money, money, money, money, money, money, money, money, money, money, money, money...

Editorial

Money, money, money, money, money, money, money, money, money, money, money, money, money, money...

Els diners mouen la festa.

Els diners la fan girar, els diners la fan anar.

Els diners mouen la festa i diuen on has d’anar.

PRESIDENT VEDET: Els diners mouen la festa, però no als pobres, a la resta.

Si teniu poc pressupost, digueu quin serà el cost per fer el vostre monument, i acabareu malament.

Si ets hàbil, pots mentir i així deixaràs de patir, a on no et toca aniràs i molts premis guanyaràs.

Primavera

Estiu

COR:

PRESIDENT VEDET:

Money, money, money, money, money, money, money, money, money, money, money, money, money, money...

Els diners mouen la festa.

Els diners la fan girar, els diners la fan anar.

Els diners mouen la festa i diuen on has d’anar.

I si la bossa no et sona pot dur-te una sorpresa bona, que et deixe ben congelat quan t’hagen comunicat que un IBI has de pagar en viu amb efecte retroactiu.

El museu que tant molava, ara a la Junta arruïnava.

Si no has estat previsor, ho pagaràs amb dolor.

PRESIDENT VEDET:

COR:

Mireu com ballen les seccions fent cabrioles a muntons.

La línia del cor es mou i això a més d’un li cou.

La mentida dels diners fa un repartiment pervers.

El pressupost a la baixa a moltes comissions encaixa.

Però si dius la veritat, on no et toca t’hauran ficat.

Money, money, money, money, money, money, money, money, money, money, money, money, money, money...

Els diners mouen la festa.

Els diners la fan girar, i si el IBI no pots pagar, potser haurem de plegar.

COR: Money, money, money, money, money, money, money, money, money, money, money, money, money, money...

Els diners mouen la festa.

Els diners la fan girar, els diners la fan anar.

Els diners mouen la festa i diuen on has d’anar.

Tardor

Hivern

Col·laboradors

54 | 55 A foc i flama

De sobte, el President Vedet i el Cor que l’acompanya, callen. El número dóna un gir inesperat. Entren, acompanyats pels sons de la dolçaina i el tabalet, uns cantadors d’albades acompanyats pel versador.

Canten per a tots els espectadors del Circ Cle faller un seguit d’albaes, que els dicta, a cau d’orella, el versador.

Gandia té una festa de totes la principal, les falles, sobre la resta, destaquen com és normal.

Per un impost no pagat el Museu va a la ruïna, una subvenció ha cobrat i s’han tret aquella espina.

A ritme de cabaret les falles han actuat, han muntat un numeret que a tots ha agradat.

La despedida vos done cantant les reines falleres, que faran que m’aborrone quan desfilen les primeres.

La rifa de les seccions el cor ens ha criticat, perquè algunes comissions, la tómbola, han trucat.

Editorial

Primavera

Estiu

A toc de tabalet i dolçaina es retiren els cantadors i versadors acompanyats del President Vedet i el cor de ball cabareter. La pista del Circ Cle queda a les fosques esperant un nou número.

La màgia envaeix la pista principal del circ. Sona una música oriental mentre un personatge tòpic i típic dels nostres dies, entra en ella. Un venedor ambulant, dels que coneguem com a manters. Va vestit amb gel·laba i en estendre la manta amb els seus productes, ensenya una misteriosa llàntia d’or massís que mostra als espectadors. El moro que sembla un venedor ambulant, en realitat és un artista faller que fa màgia amb les idees que té per a construir el monument. La llàntia és el seu cervell i el Geni que ix d’ella les ocurrències que genera.

Paisa, vols un nou projecte?

Te’l deixaré baratet.

De la llàntia l’he extret, potser un regal selecte que causarà gran efecte.

A ell li poden demanar tot allò que desitgen, que ansien, que imaginen, tot el que puguen somiar, el Geni els ho pot donar.

I com qui conta un secret, sense deixar de parlar, la llàntia es posà a fregar i d’ella va eixir, nuet, un geni amb molt mala llet.

Demanen tot el que volen, allò que no poden comprar, no es facen de pregar cap desig, no declinen, i veuran com al·lucinen.

Tardor

Hivern

Col·laboradors

56 | 57 A foc i flama

Editorial

Primavera

Estiu

Un espectador va picar i altres el varen seguir, mil demandes van eixir, mil desitjos van demanar que el Geni havia de donar.

Comprar uns aparcaments que estaven en la ruïna, una regidora molt fina, volia per fer abonaments que deixés a tots contents

El venedor ambulant al Geni li les passava, i aquest les executava i les anava atorgant de manera triomfant.

Per a comerciants i usuaris, el Geni li ho va concedir, i en un no res els va omplir d’abonats i altres clavaris amb resultats extraordinaris.

Un mestre li va demanar reformes en velles escoles, i construir-ne de noves per a poder estudiar sense a barracons anar.

A l’hospital vell tancat, volien que el transformés.

I el Geni els ha promès que un projecte avançat prompte tindrà preparat.

El Geni, el projecte Edifica, al mestre li va concedir5, amb ell podria construir tot el que el seu cap planifica de manera tan prolífica.

Tindrà casa de salut i centre d’especialitats, uns espais habilitats que a malalts donen ajut i al barri recorregut.

5 El Geni, com els polítics sols concedeix projectes de futur. Quimeres que ja veurem si es fan o no, que quatre anys de legislatura passen en un tres i no res, i després ja veurem qui mana.

Tardor

Hivern

Col·laboradors

58 | 59 A foc i flama

Entre demandes i concessions, el número va continuar fins que es descobrí el pastís. Un xiquet va preguntar en compte de demanar. .- Qui ets tu, Geni paorós i d’on treus el teu poder?

I el Geni contestà cantant.

Elegant i ben vestit, el cabell gominòs i fornit, jo sóc el Geni de moda, em mostre alçant el pit amb un posat presumit, i fent-me a mi mateix, oda.

Com sóc cortès i molt després, amic, demana.

Desitjos, tres, si no et fa res, tu encomana.

A tots salude, a tots convide, la meua fama, pel que ajude, la consolide i a mi m’afama.

Polític sóc, i faig un joc molt respectable; jo cobre un poc si negocis cloc a preu raonable.

Editorial

Dins la llàntia, un adossat, m’han donat mig regalat, en una urbanització luxosa de Marbella l’he situat per viure com un magnat entre la gent més famosa.

Es vaig introduir, sense patir, entre l’elit.

Vaig descobrir, que afavorir, era agraït.

Allí robaven i es barallaven com qualsevol, i malparlaven i criticaven com qui no vol.

Gürtel em diuen, i alguns m’adscriuen en el cas Taula, altres maldiuen i en premsa escriuen que sóc de faula.

Primavera

Estiu

COR (Al ritme de la cançó Príncep Alí de la pel·lícula Aladdin): És Alí, el gran Alí, el de la Gürtel!

GENI: Heu de vindre tots a demanar, sí, tots, no podeu faltar.

Sóc un Geni universal, un aconseguidor colossal!

Toqueu els clarins, toqueu els timbals, porte propostes sensacionals!

Sóc Alí, el gran Alí, el de la Gürtel!

Pique d’allà, pique d’ací, mira quin còctel!

De gala s’han de vestir Sultà, Princesa, i Visir, si beneficis volen tenir, a mi m’han de retribuir.

COR: Amb la visita papal, es va forrar.

Amb Terra Mítica, va especular.

La Fórmula 1 ens va portar.

I una pansa ens va costar.

Uns tratges li va regalar a un president popular.

Mai s’ha vist un Geni així!

GENI: Sóc Ali, el gran Alí, el de la Gürtel!

Què tindré, que els donaré, que tots m’adulen?

Tots negocis volen fer, l’empresari, el canceller, Amb Alí, que ja està ací!

COR: Fent escoles es va folrar!

La Fira de València va enfonsar!

El cost zero ens va portar!

Però va haver-lo que pagar!

Una galeria va comprar! i per ella aplaudiments va demanar!

GENI:

Sóc Alí, el gran Alí, el de la Gürtel!

Sóc audaç, fort i tenaç, és clar que sí!

La corrupció és el meu món.

A mi ella no em fa perdre la son.

Cobre comissió en un segon!

Que viva Alí!

Tardor

Sóc Ali, el gran Alí, el de la Gürtel!

Ací estic, ja he arribat, ja sóc aquí!

Hivern

Col·laboradors

60 | 61 A foc i flama

COR:

GENI:

Ha estafat a una ONG! Uns pisets es va comprar amb el que li va pispar!

Una depuradora va depurar, ni un euro en ella va deixar!

Junt a un ionqui i un Rus, Imelsa, deixà sense ús.

Sóc Alí, el gran Alí, un gran artista!

Tot açò és un esbós del monument!

La corrupció criticaré i un bon premi guanyaré!

COR:

GENI: Sóc Ali, el gran Alí, el de la Gürtel!

Ara a mi m’han imputat, quina putada.

A la presó m’han condemnat, me l’han clavada!

És Alí, el gran Alí, un gran artista!

La comissió l’ha contractat, quina il·lusió!

L’esbós que ha presentat, en monument transformat, de segur serà guardonat!

COR: GENI: Ai, Alí, pobre Alí, el de la Gürtel!

Ningú el vol, ningú et coneix, pobre cretí!

Ja no ets el gran Alí, sols un pobre malandrí!

Tot açò, ja ho heu vist, és pura màgia! És l’esbós del que serà una gran falla!

De la llàntia jo he tret un monument complet!

El Geni del venedor ambulant artista, mostra l’esbós del monument que la comissió lluirà enmig del carrer. Un pas més del cicle faller, s’ha donat en la pista del gran Circ Cle.

Editorial

Primavera

Estiu

El venedor ambulant artista faller i el seu Geni es retiren de la pista. El Circ Cle faller continua endavant. Unes cartes entren en la pista envoltant dues màscares, una trista i una altra somrient. És l’hora dels jocs en el cicle faller.

Sobre un tapet verdós les cartes s’escampen, les farolades volen, i de dos en dos, les màscares juguen sense treva ni repòs, lluitant cos a cos, per veure si guanyen.

Una manilla al port al Nàutic ha marejat, la concessió no han donat a qui semblava més fort, ara riu qui havia estat en el Club mig absort, i vol vore, si amb sort, continua en ell clavat.

Una màscara envida amb un lligat a cost zero; amb un passe de torero l’altre d’ella s’oblida i amb un poc de salero, respon a la ferida provocant-li una fallida retrucant contra el cost zero.

El campionat de truc dóna a alguns, alegria, a altres amarga el dia i en la gola els posa un nuc.

De moment és l’alcaldia qui a les cartes treu el suc, l’adversari està poruc i ha caigut en l’apatia.

Amb una falta ha guanyat l’alcaldia a última hora, i al contrari deixa fora de la IPG que ha tancat.

Aquest l’ha denunciat al jutjat sense demora, amb una carta guanyadora pensa que l’ha derrotat.

Uns, juguen cartes de gossos, de crítica a la brutícia i, amb un poc de malícia, d’incompliments grossos; altres, truquen amb la justícia, arreglen el que cau a trossos, i prometen, amb esbossos, projectes d’execució fictícia.

Però el jutge ha fallat i l’ha declarat innocent, una manilla potent i alhora un bon lligat li han donat de calent al que havia denunciat, i la cama s’ha emportat la màscara somrient.

Les cartes són capricioses i si no agafes lligats i sou de seguit trucats, entre burles malicioses sereu sempre derrotats.

I unes màscares dubtoses, alegres o molt serioses, portareu atribolats.

Tardor

Hivern

Col·laboradors

62 | 63 A foc i flama

L’espectacle d’enguany del Circ Cle, arriba al final. Un final, com no podia ser d’una altra manera, ple de foc i flames. El circ faller sempre acaba així els seus espectacles anuals. El foc tot ho consumeix i ho purifica alhora.

Un faquir, un traga-focs famós és qui ix a la pista i crema, amb el seu alè flamíger, tot allò que s’ha de cremar i purificar.

Tot el que es va premiar als Òscars de l’Alquerieta, tot el que als fallers inquieta, el faquir ho va a cremar, i amb flames, purificar.

La sorollosa plaça del Castell que a la platja el veí molesta, un ZAS en tota la testa per un soroll de gran nivell ha acabat amb aquell desgavell.

L’IBI del Museu faller que a la Junta ha acollonit; qui va a seccions a dit i qui va per no saber fer un pressupost mentider.

També cremarà la corrupció, la Púnica i la Gürtel, lladres que ens prenen el pèl sense cap consideració, amb nocturnitat i premeditació.

L’antic alcalde Torró, per tanta querella posada que després és rebutjada; per fer tanta acusació sense tindre cap raó.

El foc del faquir artista al cicle faller posa fi, el Circ Cle acaba ací, i una festa colorista es renova optimista.

El tren de Dénia a Gandia que fa anys que es demana; les promeses de qui mana no han fet posar ni una via, semblen ser una utopia.

Un nou cicle encetarà, de gira un any estaran i l’any vinent tornaran, i en la pista es veurà l’espectacle que estrenarà.

A la IPG, que serà tancada, pels diners que ha costat i que entre tots hem pagat per ser tan mal gestionada per gent a dit, allí posada.

Els artistes que han actuat s’acomiaden dels espectadors, canten cants encisadors que entre tots han preparat pel cicle que s’ha tancat.

El projecte de l’antic hospital en el barri Roís de Corella, una reivindicació novella que pot acabar bé o mal, el projecte és provisional.

Editorial

Primavera

Estiu

Tardor

Hivern

Col¡laboradors

64 | 65 A foc i flama

A LA TERRA DE GANDÒLFIA. Els que vivim bé la festa perfecta voldríem que fora; per gaudir d’ella a tota hora sense fer cas de la resta.

Per això una terra d’utopia cada dia tots somiem, que cap a ella anirem i arribarem un bon dia. És una terra llunyana que és divertida i ufana, en ella, tot el que es demana, li ho donen a qui ho encomana.

Aquesta terra tan bona, que Gandòlfia és nomenada, és una terra agraciada on cap festa es perdona.

Els carrers engalanats.

Les carpes sempre muntades.

Regalen menjar i beure.

La música sempre sona, engresca les desfilades, fa ballar en les revetles i en berbenes animades.

Hi ha roba de festers de seda i d’espolí, que llueixen les falleres amb una aire molt fi.

Hi ha flors que s’ofrenen, hi ha mascletades i coets.

Hi ha monuments cada dia que cremen i tornen a plantar.

La festa mai no s’acaba, amics, a Gandòlfia anem. És terra de festa perpetua i viure en ella volem.

Editorial

Primavera

Estiu

Tardor

Hivern

Col¡laboradors

66 | 67 A foc i flama

SOLSTICI DE JUNY

ESTIU { 21/06 - 21/09 }

{ Sant Joan }

68 | 69 A foc i flama

Dels orígens

“No ho oblidem, escriu Joan Fuster al seu llibre Combustible per a falles: la falla en definitiva és una foguera”. Eixe és el significat originari de la paraula falla, foguera, que paraula més moderna ha substituït a l’antic nom de falla referida a foc i ha deixat el substantiu falla per al cadafal amb ninots que coneguem des de meitats dels segle XIX a València i altres ciutats valencianes, com Gandia, però també es diuen falles algunes manifestacions i celebracions de cultes atàvics al foc que encara perviuen.

Des del Paleolític Mitjà els humans han sabut dominar el foc de llenya, la primera energia, i al voltant d’ell han celebrat els seus ritus. La llar, el lloc on es feia el foc passa a considerar-se el centre de la vida. Fins i tot, en l’Edat Mitjana quan es tractava de fer recompte de la població es calculava aquesta segons el nombre de “focs” que hi havia. Era una tradició mil·lenària fer falles (focs) per a celebrar un gran esdeveniment, o l’arribada dels solsticis que el cristianisme convertiria en Nadal i Sant Joan. Diuen les cròniques, que els moros de València “feren més de mil falles” quan conegueren la notícia del respecte de les seues vides que feu Jaume I a la conquesta de València.

Editorial

Primavera

Estiu

Llegim a l’article de l’estudiós Emili Casanova, “Evolució de la paraula Falla”, que falla té el significat de torxa (per enllumenar, per mostrar alegria, per avisar d’un perill); de foguera menuda; de foguera que serveix per a cremar trastos i deixalles, per exemple, la vespra de Sant Josep i, ja des del segle XVIII, esporàdicament, es comença a dir falla a una foguera o falla quan es crema un cadafal amb algun ninot i algunes “codolades” (versos satírics). Serà a partir del segle XIX i, sobre tot, en la segona meitat quan el terme falla es referisca estrictament als “monuments” i es consolide el nom de foguera per als focs no festius. Tots sabem que també es diu falla a l’associació cultural que munta una falla. Eixe origen de la paraula falla referint-se a un foc, que el fa sinònim de foguera, és el que justament ha fet possible que les fogueres de Sant Joan a Alacant, que fa anys s’han convertit en monuments molt semblants als de València, mantinguen el seu nom de fogueres.

Al contrari, també podríem dir-li falles i fa segles així era, a les fogueres que vora mar es fan la nit de Sant Joan a tot arreu de la costa mediterrània. En eixe sentit, a la Vall de Boí, al Pirineu, la nit de Sant Joan, es baixen torxes fetes amb pins de la muntanya i se les anomena falles. Un foc purificador que, a banda d’espantar els mals esperits, servia per donar gràcies per les bones collites i l’arribada del bon temps. Aquesta tradició mil·lenària es remunta a temps prehistòrics. Més prop de nosaltres, encara avui també es conserva el nom de falla o falleta per a esmentar fogueres festives sense monument. A la Pobla del Duc es diu falla a una foguera al carrer i a Bocairent es diu falla a la foguera que es fa de nit per a caçar a la joca. A la nostra comarca, a Simat de la Valldigna diuen falla a la foguera de Sant Antoni.

Tardor

Peró a més d’espigolar d’on ve el nom de la nostra festa, ara toca que parlem un poc de l’origen de les actuals falles i sembla, com passa en moltíssimes de les tradicions festives de les diferents societats, que són una suma de tradicions antigues que han anat evolucionant amb el temps i els canvis socials que van produint-se. La cultura té molt de barreja, de suma, d’assimilació, d’evolució, al temps, que es mantenen fils conductors de certs símbols. Així, del culte al foc primitiu que es manté en la falla mentre aquesta siga una foguera la nit de Sant Josep, passant pel sentit de foc purificador de les males costums que està reflectit en la crítica de cada falla, quan, esporàdicament des de finals del segle XVIII i ja de manera més sostinguda, en els barris populars de la València de la segona meitat del XIX, s’introdueixen les figures de “bulto”, els ninots, estaria sumant-se a la tradició mil·lenària del culte al foc, altre tipus de festa satírica tradicional, també molt estesa, que són les figures que es volen cremar en públic: Mahoma, Luter, el Papa, Judes...

Hivern

Col·laboradors

{ Sant Joan }

70 | 71 A foc i flama

Fet i fet, la festa de les Falles es celebra en l’entrada de la primavera, l’equinocci d’estiu, i connectaria amb les més atàviques costums; són fogueres de celebració, connectant amb el primitiu culte al foc; satíriques, sumant la tradició de cremar públicament personatges no volguts, els autos de fe, i, finalment, la seua extensió i consolidació com a monuments satírics amb crítica local, moral, social o política, siga una resposta o alternativa de les barriades artesanals i populars a les festes oficials de la Fira de Juliol de València, on era l’aristocràcia i les classes acomodades les que lluïen el seu esplendor. Podem llegir Blasco Ibáñez en Arroz y Tartana: “La falla es la fiesta popular por excelencia: una costumbre árabe, transformada y mejorada a través de los siglos hasta convertirse en caricatura audaz, en protesta de la plebe. Primero, los moros, en los ruidosos alalíes con que solemnizaban sus festividades, gozaban hacer grandes hogueras; los cristianos adoptaron después esta costumbre, como muchas otras; lentamente, el número de fallas fue limitándose en el año, hasta quedar las de San José, que hacían los carpinteros para solemnizar la fiesta de su patrón y la llegada del buen tiempo, en el que ya no se trabajaba de noche; hasta que el espíritu innovador del siglo (XIX) hermoseó la falla, dándole un aspecto artístico, encerrando el montón de esteras y trastos viejos entre cuatro bastidores pintados y colocando encima monigotes ridículos para el regocijo de la multitud. Al principio, las figuras groseras y mal pergeñadas representaron escenas de la vida privada, murmuraciones de vecinos, pero después la sátira popular se remontó, metiéndose de rondón en la política, y las fallas se convirtieron en burlas al gobierno y caricaturas a la autoridad”. Així, les falles modernes serien festes veïnals que recollien la tradició de les fogueres al carrer la vespra de Sant Josep, arribada de la primavera, i la pràctica ritual de cremar públicament personatges no desitjats o contraris, com alternativa de festa popular.

Editorial

Primavera

Estiu

No puc oblidar, rellegint Joan Fuster, que el llibret de falla, l’explicació en vers de la crítica, es deu a Bernat i Baldoví, que considera que amb els versos d’aquest últim començaria “l’edat d’or de les falles. El sentit de les falles en tant que projecció ciutadana i fenomen sàviament local” que connecta al sentit que li donà a les falles de finals del segle XIX Blasco Ibáñez.

Per acabar, segons la documentació de la Federació de Falles de Gandia la primera falla coneguda es va plantar en 1876 a la plaça major de la ciutat i estava dedicada a la sàtira moral. És molt probable que anteriorment s’haguessin plantat més, ja que la premsa d’aquesta època no donava la importància que avui dia té el monument, a més la festa no era considerada de bon gust per part de les autoritats i es relacionava amb les classes més populars. En 1885 es plantà una altra falla pel gerent de la companyia ferroviária amb motiu de la inauguració del pont sobre el riu Serpis que unia el ferrocarril entre Carcaixent-Gandia-Dénia. Caldrà esperar fins 2018 quan apareguen les esmentades falles fundacionals de Gandia.

Joan Francesc Peris

Tardor

Hivern

Col·laboradors

72 | 73 A foc i flama

{ Sant Joan }

Les fogueres es planten en Juny

{ Demanà Reines }

74 | 75 A foc i flama

Peticions

Avui hem eixit de ca la tia Nerea. S’ha fet tard. Jo a aquestes coses no torne més. Era important celebrar la demanà avui perquè veniem els de Mallorca i també pujaven els d’Alacant. I així tota la familia estàvem junts en tal i bestial aconteixement. Ells estaven molt contents, massa. Però jo no hi torne. Hi havia un tipo que, micro en la mà anava fent el xorra, deien que era el president, o això: “Fer la petició a les màximes representants de la comissió pel 2018 acompanyades per amics, familiars i fallers en una nit tan especial com esta, és certament impagable” i que ho digues rei. Esteu bojos. Cremar milions i milions de diners en una sola nit. Imbècils. Doneu-me’ls a mi i veureu… Sí, és clar, ja sé que a la Reina de la Falla Infantil, o siga la meua cosina, tenia tot el dret a tindre tota la il·lusió del món…. Ja sé… aquesta nit avorrida i tot tan sense sentit… jo ja no torne més a aquesta mena de coses… la veritat, és que Marta està guapíssima. Li desitge el millor. vé mon tio.

Què? Cassalla? Això què és…? Au, mone.

Joan T

Editorial

Primavera

Estiu

Tardor

Hivern

Col¡laboradors

{ Sopar de Germanor }

76 | 77 A foc i flama

Al voltant de la germanor

Abans que existiren els temps on la pau era més que un parèntesi, la sotsobra de la guerra, la clandestinitat de l’estraperlo i fins i tot la cruesa i la fam de la postguerra i la dictadura tenien sempre un incís on la trama de les barriades es veia alterada per la mateixa remor que, dècades després, somou el caos organitzat de qualsevol ciutat. Havien nascut uns anys abans de la Guerra, fins i tot de la República, però les falles esdevenien, a l’albir dels esdeveniments que trontollaven el fil de la història, l’eix i la trama vertebradora de les barriades de la ciutat. Quan encara ni existien les festes veïnals (o si existien, eren un comboi com el que treia les cadires de bova, les taules de fusta atapeïdes amb ampolles de vi i la música de l’acordió a carrers com el de La Porquera), les falles de la ciutat vertebraven el bategar de la societat, poc acostumada a formes d’organització per fer festa. Almenys, eixe tipus de festa.

Era tan senzill com ventilar les estoretes velletes amb la primavera d’un nou entusiasme. Les festes de carrer eren l’embranzida de comissions falleres que articulaven fins i tot realitats noves: capaces, com a la barriada de l’Estació, d’atorgar al nom de Corea, una sàtira radiofònica als gandians i fallers enllà de la via en plena guerra pel paral·lel 38, l’oficialitat administrativa i el reconeixement popular. I des d’aleshores, la cíclica combinació del solstici de març amb el de la

Editorial

Primavera

Estiu

transformació del funcionament de la ciutat en el caos mundial més perfecte, ha vingut duent una combinació d’embranzida i bategar social amb el de revitalització dels districtes, articulació de la vida social i constància en el retrat d’una realitat, a dins d’un casal, no massa distinta de la vida del carrer i les seues històries.

de llum blanca i encisadora com la del Mediterrani, sinó també l’espurna del foc abans del foc. El màgic encís que permet renovar la promesa del nou entusiasme de la festa, que construeix ciutats i enfortix, en el pitjor de l’ombra dels temps incerts, societats cohesionades.

I la que, en menor mesura, permet que dedique unes línies al llibret d’una altra falla amiga. Tot intacte.

A la vegada que han articulat l’estructura social de moltes barriades, les falles han estat catalitzador dels més elementals comportaments socials.

Potser el més valorat, el de la germanor, sobre la que se’m demana unes línies per al vostre llibret. No és sols un dels elements diferenciadors d’este poble

José Manuel Prieto

Tardor

Hivern

Col·laboradors

78 | 79 A foc i flama

EQUINOCCI DE SETEMBRE

TARDOR { 22/09 - 20/12 }

{ 9 d’Octubre }

80 | 81 A foc i flama

El valencià, una oportunitat(*)

Els qui ens estimem el valencià –que “som molts més dels que ells volen i diuen”, com cantava Raimon– tenim l’anecdotari ple de situacions incòmodes, quan es tracta de valorar la presència social de la llengua pròpia en l’àmbit territorial que ens pertoca.

Pot semblar una paradoxa haver de justificar sempre aquesta presència òbvia, amb arguments de tota mena: jurídics, morals, culturals, polítics... Cansa molt haver de fer-ho cada dia. Haver de bregar contra comentaris gratuïts, atacs viscerals, banalitats sense consistència, prejudicis de poca substància intel·lectual.

A tall d’exemple, una amiga d’un familiar acudeix a mi indirectament –com que sóc professor de valencià...– explicantme un cas d’un conegut –no tinc ni idea de qui es tracta, aquesta persona– al qual li han suspès el valenciano. Primer em va arribar la demanda: “I ara què?” –em va dir. “Doncs, ara que reclame a l’administració en qüestió. Hi té dret”. Van passar uns dies i em vaig trobar a l’amiga del conegut damnificat, amiga al seu torn del familiar que em va consultar en primera instància. I, en una cafeteria d’Alcoi m’explica –en perfecte castellà– que el seu amic domina quatre llengües, és enginyer i “Ya ves, le han suspendido el valenciano”. Li torne a repetir, ara ja en persona, que té dret a reclamar.

* “Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2018” Editorial

Primavera

Estiu

Ella insisteix en el drama, sorpresa i un punt indignada, ara amb el gravamen que “Es que lo piden para hacer clases. ¡Es obligatorio!”. I, aleshores, no me’n puc estar i li faig una observació de caràcter legal que la deixa garratibada: “El castellà també és obligatori. Estem, oficialment, en una ‘comunitat’ bilingüe”. I fa un gest que no sabria qualificar si d’indignació o de profunda obliqüitat. Després, encara contraataca: “Claro, como vosotros sois valencianos, tenéis el acento. Però él es de fuera. Le han suspendido el oral”. I li dic que no és cap garantia –encara que ajuda molt, al meu parer– que una persona sàpiga quatre llengües per a saber-ne amb uns mínims de destresa homologables una de cinquena. I ací s’acaba la conversa.

Tardor

Hivern

Col·laboradors

{ 9 d’Octubre }

82 | 83 A foc i flama

L’anècdota il·lustra el fet que el valencià és, per alguns, una obligació; més aïna, un destorb, quan no un entrebanc inadmissible. Jo no sé qui és aquesta persona que m’ha fet arribar el seu cas i no puc jutjar-la. El que sí que sé és que els qui examinen de les proves de Valencià són una gent perfectament preparada, uns professionals impecables, i que fan la seua feina d’acord amb uns criteris acadèmics prèviament establerts d’acord amb unes pautes de valoració justes i equànimes, que mesuren fins a quin punt una persona, independentment de la seua procedència, és competent lingüísticament en la nostra llengua. I és que potser alguns no saben que el valencià és un idioma com qualsevol altre i que cal estudiar-lo molt bé, i amb perseverança, si volem demostrar una competència bàsica; una mínima destresa per poder atendre els alumnes en valencià, quan és en la línia valenciana que estudien o quan un funcionari ha d’atendre o simplement entendre els usuaris de la res pública: en una consulta mèdica, en una escola, en una Conselleria, tal i com són efectivament atesos quan s’hi adrecen en l’altra llengua oficial reconeguda en l’Estatut. És el mínim que podem demanar als treballadors i les treballadores de la Generalitat.

Mai he vist el valencià com una obligació, sinó com una oportunitat, una finestra que t’obri les portes a un món meravellós, ple de ressonàncies pròpies i particulars, ni millors ni pitjors que altres, sinó simplement diferents. Particularment, per a mi el valencià ha sigut un regal: descobrir-lo, valorar-lo, apreciar-lo, estimar-lo. No era la meua llengua de la infància, la que em van transmetre en un principi els meus pares, però us puc assegurar que ha arribat a ser tan meua com la materna, i que me l’estime tant com la pròpia. El valencià és una gran oportunitat. Una font de riquesa. Un valor cultural i humà que cal preservar i fomentar. És la llengua de tants valencians i valencianes, de tantes catalanes i catalans, de tants illencs i illenques, de tants rossellonesos i rosselloneses, de la gent de la Franja, del Carxe, de l’Alguer!!! Tan meua. Tan nostra. Tan pròpia. Fins i tot per als qui hi estan en contra o s’hi mostren bel·ligerants. Quina llàstima...

Juli Capilla

Editorial

Primavera

Estiu

Tardor

Hivern

Col¡laboradors

84 | 85 A foc i flama

{ Presentacions Falleres Majors Gandia }

Fallera Major Sara SanvĂ­ctor Beneyto

Fallera Major Infantil NĂşria Llopis Carrasco

{ Presentacions }

86 | 87 A foc i flama

Mantenedora Infantil

Editorial

Primavera

Estiu

Tardor

Hivern

Col¡laboradors

{ Presentacions }

88 | 89 A foc i flama

Dona

El món de les falles no deixa de ser un reflexe satiritzat de la societat. Un reflexe que ha evolucionat tecnològica, tècnica, i col·lectivament, de forma paral·lela a eixa societat.

Deixant a banda tot el ventall d’avanços que han viscut els engranatges fallers, si ens centrem en la figura femenina, n’hi ha molt a dir. I a fer.

Bàsicament, en els orígens de les falles modernes, la dona ha jugat el paper de creadora i aparador d’indumentària, les modistes i les “cares boniques” de la festa, una festa gestionada i executada a la seua majoria (per no dir absolutament) per hòmens.

A poc a poc, hem anat obtenint veu i vot: executives, presidències, artistes… però de la mateixa manera que a la vida ordinària “no fallera”, encara queda molt a fer, molt a expressar i a dirigir per part de la dona.

I és que ja ho diu Chimamanda Ngozi Adichie: tots deuríem ser feministes. Incloses les falles.

María Zacarés

Editorial

Primavera

Estiu

Tardor

Hivern

Col¡laboradors

{ Presentacions }

90 | 91 A foc i flama

Mantenedores

Editorial

Primavera

Estiu

Tardor

Hivern

Col¡laboradors

{ Festival Musical Infantil }

92 | 93 A foc i flama

L’hora dels xiquets

La iaia tenia agarrada la revista local gandiana que li havia dut la veïna com si fos un cristall finíssim que anava a trencar-se d’un moment a un altre. I allí, al costat del finestró aquell, llegia, amb veu que no era ni veu, més aviat era un filet d’alguna cosa pareguda a la veu: “El Festival Infantil de les Falles de Gandia sempre ha estat un dels actes més importants per als més menuts, i este diumenge més de 500 xiquets i xiquetes gaudiren de la música i el ball. La feina ja estava …” Mentre ella llegia nosaltres anàvem a la nostra. Estàvem preparant-ho tot: la iaia se’n venia a casa, amb nosaltres. Ja no hi podia estar sola. Mentre la mare acabava de netejar dalt, se sentia, llegint: “la música de la Banda Juvenil de l’Associació Musical de Daimús, i a més, en acabar els balls de les comissions…” la vaig a mirar una estona.

Aïllada, aliena al rebombori de la casa. Feia pena. La iaia sempre gran, activa i pilar de la família… i ara, pobra, pràcticament ni sabia si era matí o vesprada. Quan acabe ella amb el festival dels xiquets, li llegiré alguna altra coseta d’aquesta Gandia seua que ja no coneix. Després li contaré la meua primera participació en el Festival Infantil de les falles. L’estime molt.

Sara M

Editorial

Primavera

Estiu

Tardor

Hivern

Col¡laboradors

{ Unesco }

94 | 95 A foc i flama

Les Falles: un patrimoni de cara al futur

El 30 de novembre de 2016, la UNESCO va declarar la festa de les Falles com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Una declaració que les reafirma com a part del patrimoni immaterial dels valencians i valencianes i que, a més, en reconeix l’existència de valors culturals universals. Un reconeixement internacional que reafirma l’orgull d’una festa autogestionada, d’origen popular, estesa per tot el territori valencià i també en aquells territoris en què els valencians i valencianes han exportat la seua cultura.

L’objectiu d’obtindre eixe reconeixement internacional es va assolir després d’anys de treball preparant l’expedient, exposant-lo als diferents nivell de l’administració, donant-lo a conéixer entre la ciutadania i món faller i, finalment, defenent-lo davant la UNESCO. Però eixe 30 de novembre no va acabar el recorregut.

Les Falles, amb esta declaració, té encara molt treball per fer. Necessitem reflexionar sobre eixe expedient que recollia els elements culturals fonamentals de la festa fallera i potenciar-los i defensar-los. Però no podem deixar-ho tot, de manera còmoda, en mans de les administracions, i hem de fer-ho des de la base de la festa, articulada entorn a les comissions falleres, i des de la convicció de que la nostra festa té uns valors culturals reconeguts de manera universal. Les administracions han d’estar per dur a terme iniciatives que el món faller no puga dur a terme per sí mateix, per ajudar i col·laborar, però mai hauríem de vore l’administració com una enemiga, com l’única responsable de la festa o com el seu principal patrocinador econòmic. La festa, també com a patrimoni cultural immaterial, és responsabilitat de tots i totes.

Ens hem de conéixer; hem de conéixer el món faller des de dins, amb una imatge global, i no només des d’un coneixement subjectiu fruit de la nostra participació directa. Hem de buscar fòrmules i tècniques que ens permeta conéixer a fons totes les característiques del nostre context i el nostre ecosistema; i per això necessitem recurrir a una anàlisi científica, objectiva i objectivable, que ens ajude a conéixer socialment i econòmicament la nostra realitat. Qualsevol altre mètode que no siga científic i objectivable no ens permetrà avançar en el coneixement que una festa Patrimoni de la Humanitat requereix per a la seua gestió.

Editorial

Primavera

Estiu

També hem de buscar una manera de treballar basada en la col·laboració, potenciant-la. En una festa i una societat que tendeix molt a la individualització i la individualitat, hem de fer un pas endavant per deixar a banda les diferències i col·laborar de manera activa. Les comissions de falla hem de col·laborar entre nosaltres, però també amb les administracions, les empreses, les associacions de veïns, les associacions civils i culturals, els centres educatius, etc. I treballar tots en una possició d’igualtat. En un món globalitzat i transversal, i en una festa cultural amb reconeixement i influència universal, hem de deixar els compartiments estancs per obrir portes, ara més que mai, com feia en el seu origen la pròpia festa de les Falles. Obrir portes i establir camins d’anada i tornada amb altres agents culturals i socials del nostre territori per continuar evolucionant sense perdre l’essència de la festa.

Responsabilitzar-nos, empoderar-nos, conéixer-nos i col·laborar han de ser quatre de les potes en les què ha de basar-se la gestió de la festa fallera en el temps actual. La declaració de Patrimoni de la Humanitat de 2016 va ser una verdadera oportunitat per a la festa; ara és responsabilitat nostra aprofitar eixa oportunitat; potser és el moment.

José Martínez Tormo

Tardor

Hivern

Col·laboradors

96 | 97 A foc i flama

SOLSTICI DE DESEMBRE

HIVERN { 21/12 - 19/03 }

{ Gala Curtmetratges }

98 | 99 A foc i flama

L’Ànima Fallera Espere la primavera, amb ganes de menjar-me el món, se’m nota en la mirada, que només seguisc un rumb.

Sang valenciana corre per les meues venes, tots els matins mire el meu vestit.

Sempre la mateixa història, sempre amb energia, des que tinc memòria, espere que arribe el dia.

Cada matí abans d’anar a l’escola, podria provar-me el meu vestit, el nervi en el meu cos aguaita, no vull que res falle.

El carrer se’m queda estreta, hui al fi és la meua festa, no és un dia qualsevol, esta nit seré la reina.

Al meu voltant no té tendresa, la xicoteta ja no és xicoteta, els ulls de ma mare ploren, d’alegria i no de pena.

Com algun pensaria, no és rutina el que espera fora.

Balle amb alegria, cada dia d’assaig.

Tot el món participa, ja estan creant les disfresses, el casal vist de falla, l’esforç és important.

Però no tots els dies són festa, i en els nervis es manifesta, família i amics fallers, que amb suor s’esforcen.

Jo, mentre descanse dels assajos, i amb la resta de falleres, si podem ajudem, parlem i riem.

Com quasi tots els dies, em pare a mirar, en el mural de l’entrada, com eren de guapes les falleres d’altres anys, desig veure en els meus ulls, eixa alegria.

a penes he pogut dormir, ja porte unes hores desperta, pentinant-me per al gran dia.

Tots llestos, hem d’eixir del casal.

La nit anterior va ser llarga, però el passat ja dóna igual.

Només queda gaudir del treball realitzat.

Hui és el meu dia, la resta ja no importa, l’ànima fallera, durarà per sempre.

Antonio Gallego Quelcom desvia la meua atenció, l’alegria de tota la falla es palpa.

A l’entrada del casal s’albira un tenderí, i tots s’emocionen, davant de l’entrega del premi.

I l’esperat quinze de març ja està ací,

{ Ligorio }

100 | 101 A foc i flama

La mort del teatre

Va ser una setmana difícil aquella. Crec que es venia l’edifici sencer. El teatre desapareixia. Aquella ciutat mediocre es quedava per sempre més sense el seu segell indiscutible de cultura, de capital viva. La Companyia Escena Nostra tancava el seu cicle vital.

Sempre que recorde aquella setmana del tancament del teatre, em fa vergonya de ser valenciana.

Havien sigut quaranta anys de vida. De teatre de qualitat. De vertebrar una ciutat menuda que volia ser gran. De referent cultural de primer ordre. Escena Nostra estava dut per gent sàvia. Exquisida.

El Teatre dels Somnis, aquest és el nom que rebia la Sala teatral, va obrir les seues portes fa un poc més de quaranta anys realment. Tot un esdeveniment del qual els mitjans se’n feren ressó: “Per fi: teatre, a la vora la mar, per fi Teatre, així en majúscules, per remoure consciències…”

Per l’escenari vell aquell, que alternava la programació diària infantil amb sessions per a adults la nit dels divendres, van passar totes les companyies teatrals valencianes i un gran nombre de grups reconeguts en el panorama nacional i també, en ocasions especials, d’internacional.

Editorial

Primavera

Estiu

Quan ens veiérem obligats a tancar la Nostra Fàbrica dels Somnis me’n vaig anar.

Per sempre. Jo ja no hi tenia res ací. Ja no hi volia res d’ací. Se m‘havia acabat la vida. La poca plena vida que poguera tenir ací.

El País Valencià és un país malalt. Ple de polítics malalts. Ple d’ineptes manats per polítics ineptes i malalts. Al País Valencià es mata la cultura. De sempre. És una vergonya. No és que deixe morir qualsevol projecte cultural. És senzillament que se’l mata.

Al País Valencià S’aniquila el teatre, la música, la llengua, el cinema, la cultura, el benestar… la creativitat i la qualitat d’aquest poble mediterrani no pot morir. I irremeiablement mor.

No pot morir la música, no. No pot morir la dansa, ni el cinema, no. No, no pot morir el teatre, no. En què pensem? És que no anem a fer-hi res?

Recordar aquella setmana, com la recorde sempre, sempre que cumplisc anys de no viure a la meua, oblidada ja ciutat, recorde la vergonya que arrossegue de pertànyer a un país sense futur, un país mort.

No pot morir el TEATRE, no. El TEATRE no pot morir.

Andrea G

Tardor

Hivern

Col·laboradors

{ Pregó i Crida }

102 | 103 A foc i flama

Matí del dènou. Converses Ara que estàs sola, quieta i en aquest precís moment que ens acarona aquesta suau brisa del matí, m’ature, et mire, ens saludem i parlem una estoneta de forma secreta, tranquil·les, tu i jo.

T’abrace i et toque i alçe la mirada i et mire allà dalt, figura majestuosa, i ací de sota, la cort que t’acompanya amb eixes expressives mirades de rostres lluents, d’exquisida finor i traçada com la més treballada porcellana.

Nascuda del pensament i de la punta d’una llapissera, guiada per mans artistes i de la il·lusió d’homes i dones, de xiquets i xiquetes, ací ets d’empeus sortida de la màgia, parlant-li a la ciutat d’una forma callada, doncs sense veu dius molt d’una manera pícara i versada.

I al teu costat, la germana petita que t’admira i que vol ser també alta, gran i esbelta com tu, com els castells de princeses i els boscos de fades, però sap que els ulls que la miren, a ella, són més purs i verges, innocents i plens d’alegria de veure-la tant xicoteta i plena de vida, de piular d’ocellets, de converses on el gest i els ulls parlen, canten, riuen i juguen tots prestos abans vinga l’hora desitjada.

A la nit tornaré a veure’t i ens acomiadarem, aleshores estaràs envoltada de gent, menuts i grans, amb unes notes musicades que ixen dels carrers i dels casals i que t’envolten barrejades amb l’olor de la pols que esclata amb fum i color, i serà llavors quan el foc t’abraçarà amb les seues flames i ens direm adéu amb llàgrimes d’aigua al rostre, i... ha de ser així, pur i profund, elemental i necessari.

Seràs lloada i elogiada i t’ompliran de regals i de premis, i restaràs en la memòria , deu sap quants milers de vegades, i seràs recordada allà, penjada a la paret del teu casal igual que la teua germana on us esperen les altres que com vosaltres, segur també parlaren un dènou de març amb algú com ho estic fent jo ara.

Llavors, veureu com segueix la vida després del foc, una vida plena de somnis i treball que us gesta i us dóna la llum any rere any i així serà per sempre el vostre màgic món de fantasia i color, un regal per als ulls, un regal d’efímera durada.

Núria Santamaria Editorial

Primavera

Estiu

Tardor

Hivern

Col¡laboradors

{ Cavalcada }

104 | 105 A foc i flama

De cavalcades

Els fallers disposem d’una variada sèrie de recursos per a fer d’una imatge, d’una escena, d’un quadre, d’una expressió, la manera més divertida per a criticar allò que ens vinga en gana: polítics locals i nacionals, situacions d’enorme actualitat, personatges famosos, etc...

La sàtira en el món faller ve expressada de diverses maneres, perquè en això consisteix la vida de les falles, de sàtira, de rialla, de picaresca, de notes d’humor. Utilitzem per a aquestes coses el propi monument, l’emissió, el llibret, l’informatiu..., però una de les maneres preferides per la majoria són les cavalcades.

En elles, grans i menuts, gaudim de la festa fent mofa de tot allò esmentat. Al mateix temps donem colorit i il·lusió a la cavalcada i que tot aquell que està expectant s’enamore de l’espectacle i ho passe d’allò més bé.

Teles, paperets, pintures, lluentons, purpurines, bombetes de llum de colors, cola a muntons, claus, fustes, cartrons, rodes, cordes, hores de treball, de no descansar després del treball diari, entrepans per a sopar i seguir treballant, suors, llàgrimes i rialles...

Molts materials i moltes sensacions que es necessiten i es viuen durant la confecció d’una cavalcada i que acaba amb satisfacció per la feina ben feta.

Editorial

Primavera

Estiu

I en, aquest moment, arriba el més versador que intentarà treure un cop de diversió de cadascuna de les escenes que eixiran al carrer. Ací tenim la sàtira de les cavalcades, ací tenim el poder que tenim els fallers de transformar un quadre de cavalcada ple de colors en una crítica directa o indirecta de qualsevol àmbit, donant al mateix temps continuïtat a la cavalcada i fent un conjunt compacte de totes les escenes.

Una altra de les formes de crítica de les falles és l’emissió. Recorde quan jo era menuda i vaig participar per primera vegada en la gravació d’una emissió en la meua falla... va ser una experiència que no vaig deixar de viure des d’aleshores però... d’això ja en parlarem un altre dia...

Paloma Torregrossa

Tardor

Hivern

Col·laboradors

{ Finals de Jocs }

106 | 107 A foc i flama

Les cartes: cara o creu

RubĂŠn Chover

Editorial

Primavera

Estiu

Tardor

Hivern

Col¡laboradors

{ Llibret }

108 | 109 A foc i flama

Tot això i més és el llibret

Un llibret sense falla o una falla sense llibret?

Un home sense ànima o una ànima deshumanitzada?

Una vida sense homes o uns homes sense vida?

Unes falles amb llibrets plens de vida o uns homes amb falles sense llibret?

Unes falles que cremen llibrets o uns homes de vida cremada?

Preguntes que s’enganxen una rere l’altra sense massa sentit.

Cal preguntar-se la importància del llibret?

I la importància dels homes?

I la importància de les falles?

I la importància de la vida?

Silenci, per favor!

Editorial

Primavera

Estiu

La paraula és el que fa que l’home siga home i que puga parlar de la vida.

El llibret és la paraula que perdura, és el que queda més enllà de les flames, cada any, quan la falla ha cremat. Allò que desafia l’oblit del temps i conserva el record de la vida perduda.

No cal plantejar-se certes coses. Només cal fer-les i fer-les el millor possible.

Mireu cap allà. Què veieu?

Una dona amb un llibret sota el braç creua el carrer.

On va bona dona?

A la falla.

Però no du vestit de seda ni pintes d’or brunyit?

No. Jo porte la paraula viva de la festa plasmada en paper, porte els somnis de tot un any de feina, porte la rialla, la crítica i la gresca. Les cares més boniques del casal i els versos més fins per a lloarles. El monument més acolorit amb els ninots més ben plantats. Fantasies de grans i menuts. Un puntet de malícia sana. I un cabàs de paraules que diuen que som uns fallers i falleres de cap a peus. Tot això i més és el llibret. Digueu si té o no importància i jo prendré nota i ho redactaré i en faré un article per al llibret de la falla de l’any que ve.

I ara deixem-nos de raons, em sembla que escolte música i retrunys de coets. És hora de gaudir.

Comença la festa de Sant Josep.

Isabel Canet

Tardor

Hivern

Col·laboradors

{ Llibret }

110 | 111 A foc i flama

Cens Faller 2018

Alberola Albuixech, Francisco Salvador Alemany Parra, Rosa Alvarado Hernández, Nadia Arai Arbona Moragues, Xavier Arbona Ribera, Alba Artés Ferrer, Mónica Atienza Bou, Estefania Bisquert Chover, Guillermo Bisquert Moncho, Oscar Blasco Castellà, Borja Camús Climent, Sonia Canet Castellà, Salvador Canet Frasquet, Emma Canet Olaso, Salva Cantero Caballero, Miguel Angel Carbonell Gomar, Raúl Castellà Miñana, Amparo Castellà Miñana, Vicente Castillo Bañuls, Beatriz Català Canet, Montse Checa Panella, Omar Chelós Ribera, Naiara Chelós Selma, Leo Chover Giménez, Rubén Chover Miret, Mª José Cruz Gómez, Silvia

Escrihuela Bastida, Desam Estrela Llopis, Victor Faus Coll, Juanjo Faus Miñana, Sandra Faus Miñana, Vanesa Faus Moncho, Amadeo Faus Poquet, Gerard Fayos Balbastre, Silvia Febrer Cháfer, Vicent Fernández Bataller, Susana Ferrando Ortolà, Ana Flores Palau, Amparo Flores Palau, Vicent Flores Santacatalina, Vicent Frasquet Gadea, Yoli Garcia Fernández, Lluna Garcia López, Joana Garcia Miragall, Jordi Garcia Miragall, Josep Antoni García Muñoz, Toñi García Tomás, Antonio Gómez López, Ana Gonzálvez Montero, Lourdes Gordo González, Eugenio Grau Estruch, Sergio Gregori Gil, Eli Gutiérrez Signes, Lucia

Del Rio González, Francisco Diaz Moncho, Gema Donet Miñana, Elena

Editorial

Primavera

Estiu

Hernández Moncho, Cristina Hernández Moncho, Juan Hernández Moncho, Rosa Maria Hernández Ros, Lidia Hidalgo Ivars, Francisco Ibáñez Jarque, Pablo Llinares Miñana, Norberto Llopis Boronat, Antonio Llopis Cabello, Neus Llopis Mengual, Ainhoa Llopis Vives, David Llorca Blay, Camilo Llorca Sanchis, Adrián Llorca Sanchis, Gracia López Fernández, Nicolás López Fort, Samantha López García, Isaac López Sánchez, Ana Belen Loza Badenas, Yohana

Martínez Calderón, Jesús Martínez Climent, Carlos Martínez Corbacho, Pablo Martínez de los Santos, Laura Martínez de los Santos, Patri Martínez Escrihuela, Carles Martínez Ibáñez, Alicia Martínez Sendra, José Luis Martínez Sendra, Susana Mengual Moncho, Katherina Merino Fernández, Sergio Millán Linuesa, Jesús Millán Linuesa, Manolo Miñana Peris, Maria José Miota Miralles, Eva Miret Mataix, Daniel Montilla Martínez, Amparo Morant Parrado, Ingrid Morant Suárez, Loli Morató Moncho, Maria José Moreno García, Leila Muñiz Altur, Juan Vicente Muñoz Gómez, David Muñoz Gómez, Sergio Nadal del Valle, Miguel Ángel Nadal García, Cristina Navarro Llopis, Moises Navarro Miota, Ainhoa Ortolà Martí, Aharón

Tardor

Hivern

Col·laboradors

{ Llibret }

112 | 113 A foc i flama

Palau Montaner, Amparo Pardo Esteve, Rafael Pardo Perelló, Neus Paris Aleixit, José Luis Paris Morató, Aina Paris Morató, José Luis Pedrosa Garcia, Ana Maria Perelló Nadal, Isabel Pinilla García, Mati Pons Blasco, Sergio Poquet Estevan, Mª Carmen Porro Sánchez, Christian Ribera Millán, Alicia Ribera Millán, Maria José Ribes Gómez, Isabel Ribes Gómez, Salva Ros Ibiza, Rosa Rubio Escrivá, Carlos Ruiz Fresneda, Estela Sala Miret, Javier Sanchis Pajarón, Amparo Santamaría Aparisi, María Santamaría Martínez, Irene Sanvicente Arnau, Vicente Javier Sempere Benavent, Ramón Serra Calafat, Vanesa Serrano Cuenca, Ismael Serrano Flores, Gema Vidal Sánchez, Antonio Villarejo Ros, Nuria

Editorial

Primavera

Estiu

Tardor

Hivern

Col¡laboradors

{ Llibret }

114 | 115 A foc i flama

Cens Faller Infantil 2018

Alberola Martínez, Francesc Alberola Martínez, Miquel Arbona Ribera, Iván

Hernández Ros, Joan Hidalgo Pinilla, Luca Ibáñez Castillo, Pau

Boix Alemany, Blanca Boix Ford, Maya Boscá Moreno, Alejandro Boscá Moreno, Blanca Canet Frasquet, Joel Cantero Cruz, Éric Carbonell Català, Alexia Carbonell Català, Daniel Castellà Donet, Clara Castellà Donet, Vicent Chelós Ribera, Adrián Faus Poquet, Amadeo Febrer Ruiz, Carmen Febrer Ruiz, Miguel Febrer Ruiz, Pablo Ferrer Montilla, Valeria Garcia García Garcia García García

Fernández, Aitana Gutiérrez, Marta López, Julia Villarejo, Arantxa Villarejo, Irene

Editorial

Llopis Mengual, Carla López Gómez, Asier López Hernández, Cristina López Hernández, Mireia Martínez Escrihuela, Alejandro Martínez Escrihuela, Sonia Martínez Fayos, Salva Martínez Fayos, Silvia Martínez Llopis, Carlos Martínez Llopis, Pablo Martínez Loza, Miguel Martínez Loza, Naiara Merino Santamaria, Eric Montilla López, Pau Muñiz Alvarado, Nicolás Muñoz Castellà, Borja Muñoz Castellà, Pau Muñoz Serra, Ariana Muñoz Serra, Sara Navarro Miota, Hugo

Primavera

Estiu

Pardo Perelló, Pau Pons López, Carla Rubio Moreno, Carlos Rubio Moreno, Cristina Sala Serrano, Selena Sala Serrano, Xavi Sánchez Sánchez, Claudia Santamaria Catanese, Christelle Sanvicente Deusa, Vicent Sempere Gregori, Iago Sempere Gregori, Marilí Sendra Martínez, David Serrano Pasqualone, Marcos Vidal Artés, Ashley Vidal Artés, Hugo Vidal Artés, Valeria

Tardor

Hivern

Col·laboradors

{ Llibret }

116 | 117 A foc i flama

Un valuós tresor

Carrer Major any 1904 (Segell de l’arxiu escolapis de València) Editorial

Primavera

Estiu

Passeig Germanies any 1928 (Col·lecció particular Iván Morant)

Alberto Bou

Tardor

Hivern

Col·laboradors

{ Albaes }

118 | 119 A foc i flama

Fallesap(*)

Amb la mirada esgotada s’oneja el color blau regional sota la festa del denou apagat.

I tots dos mullats per la pluja i ell, sense diners a les butxaques.

Amb la mirada perduda camina amb el cap xopat l’itinerari quotidià fins al no-res.

I tots dos mullats per la pluja i ell, sense diners a les butxaques.

Desil·lusionat de poble llunyà i amb les sabates fregades, sense cap sortida les camina.

Mentre, en tot l’escarot de festa són tots dos mullats per la pluja.

I ell, sense diners a les butxaques.

Josep Basset

* Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2018 Editorial

Primavera

Estiu

Declaració d’intencions(*) Podria escriure els versos més tristos esta nit, escriure, per exemple, s’alcen les flames de les falles a la meua ciutat i el meu cor és llum i espurna, i és caliu i claror i cendra.

Podria escriure eixos versos i també d’altres.

Podria cantar el goig sorollós dels coets la seua llum plena i fugaç, fer alegories sobre nosaltres mateixos passant, com llums al cel, com el so de la festa en el record, com la cendra que fumeja.

Podria invocar tota la història de la poesia occidental i dir que colguen les gents amb alegria festes, o que en tant que de rosa i assutzena o que la primavera de València té vives i ràpides les cames.

Tan ràpides i vives que quan penses que encara arriba ja és passada.

Però esta nit romandré en silenci.

Provisionalment, cautelosament.

En silenci humil.

I miraré el foc, i la llum, i sentiré la gatzara al voltant i el meu silenci alegre serà part d’eixa gatzara.

I deixaré l’instant plé ser, sense mirar-lo culturalistament, ser, efímer i complet, i etern a la seua manera.

Com ho és la primavera que arriba.

Jesús Peris * Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2018 Tardor

Hivern

Col·laboradors

{ Albaes }

120 | 121 A foc i flama

Darrer alé d’hivern(*)

L’hora quebrada. A la finestra llum tènue que ens narra històries. Les mans emmudides.

El rostre silent. Veig emmudir també, irremeiablement el meu món de terra erma i nua.

Al final, no hi has pogut ni estar. Al final no.

Fines traces de primavera esquiva. Que se’n fuig. És mentida l’equinocci aquest. Fal.làcia.

Fals equilibri de forces diurnes i eternes Mentida. Aquesta serà per sempre la nit més llarga.

Hores banyades de llum, del teu somriure.

Lluita salvatge entre llançols. Els teus llavis de foc.

A casa, entrant per la finestra, la vesprada nua, tímida avui.

A dintre, temps mort. Ja guardat a la desmemòria.

Senderes sense nord. Solcs del teus dits. Ja no hi ets.

El darrer alé per terra. De l’hivern.

Com de gelades tens les mans!. Perquè tanques els ulls?

Hores de color penombra, amb el café sense prendre. No. Comencen a arribar-hi. El silenci. Tots. Familiars Cos sense respostes. Ja no hi seràs. Llum tenue de mati seré.

Demà cremaven l’hivern. Demà l’acomiadaven.

Els fallers, els camperols… els amants.

A la plaça. Als camps, als cors. Demà.

* Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2018 Editorial

Primavera

Estiu

Hi pense. No en tinc. Ja. Res. Res. Comiat. Hores esquives. Capvespre.

Gebrada a la veu. Glaçada l’ànima esquiva.

Al vestidor les sabates noves. Folrades.

Els teus dies somiats. Fruir de la falla. El Foc. Perla maragda sobre veta morada. Fil d’or.

Hauriem d’amagar-ho. Sí. La mantellina, era nova.

Amarga equidistància. Coincidiran les cendres, -No existeix la vida- del monument. És mentida l’existència. Coincidiran, sí, les cendres, - Ni una sola llàgrima, vull- amb les del teu cos Ni una. De llàgrimes. Si us plau.

No hi has arribat a eixir. Avui, a trenc d’alba, La primera llum ens ha estat la darrera.

Ja hi vénen. Ara. Hi arriben tots. Ja. Tots. i també preguntes. Moltes preguntes, ara.

A la finestra de bat a bat. Amb la llum feta i neta.

La no resposta. La vida, l’enigma, el plany.

Pobra, tan jove. Planys que busquen respostes.

Què ha passat? - entra, tèbia, la llum tènue Que se’n du vides que no són vides. Preguntes.

Se’n fuig la vida, sense comiats -ja no hi etsper la finestra que enlaira històries, i pels humils viarons de terra gairebé no xafada.

Què ha passat? - entra, tèbia, la llum tènue, assenyalant com sempre l’hora l’hora quebrada.

Pere Huerta

Tardor

Hivern

Col·laboradors

{ Nit de plantà }

122 | 123 A foc i flama

La plantà de les falles, l’esforç dels fallers

Molt s’ha parlat sobre quin dia és el més important de tots per als fallers i hi ha opinions per a tots els gustos.

Comencem amb aquells qui pensen que, per a ells, és el de la festa grossa, el dia de sant Josep, perquè des d’eixe mateix instant en què comença la cremà, el foc consumeix tot allò roí que ha passat al llarg de l’any i a partir d’ací comença un nou exercici faller.

Altres, que si el dia de l’ofrena, perquè es posen les seues millors gal·les i acudeixen la família sencera en processó, a ofrenar-li a la nostra patrona tota la seua devoció en forma de flors. Potser no els falte raó, perquè és precisament eixe l’acte més multitudinari de tots i hi ha més gent vestida de faller i fallera que cap altre pels carrers de Gandia.

Del segon dia de falles crec que no paga la pena ni parlar-ne si tenim en compte que ja hi ha molts fallers i falleres que l’han batejat com “el dia tonto” i es compten amb els dits de les mans – si llevem a les Reines i acompanyants- els qui van a fer els passacarrers vestits com cal. La majoria es posen la brusa i el mocador i a córrer pel món. Bé està que es descanse almenys una jornada de l’obligació que suposen els actes organitzats per la Federació de Falles, Editorial

però d’ací al que realment es fa, hi ha una gran diferència.

El dia del bateig i el lliurament de premis hauria de tindre un tractament a banda i donaria joc per a fulls i fulls de reflexions al voltant del mateix. Així que, crec que vaig a deixar-ho estar.

I el dia de la plantà i més concretament, la seua nit. Que me’n digueu d’això? Els més puristes parlen que és el moment de donar a conéixer la ciutadania tot el fruit del nostre treball al llarg d’un any, més bé el treball d’arreplegar diners per pagar-li als artistes, perquè són ells qui realment fan la feina, no? I, per altra banda, també podrien parlar de l’escàs esforç de moltes de les comissions de Gandia, perquè darrerament estan plantant-se falletes que donen llàstima de veure i això ens ho hauríem de fer mirar.

Primavera

Estiu

Des de més menut que ara –d’edat, és clar, perquè d’alçada estic més o menys igual- sempre l’he esperat amb la mateixa emoció i nerviosisme que aquell xiquet que espera l’arribada dels Reis Mags. Recorde que, abans de gitarme, mirava per la finestra de ma casa de sant Francesc de Borja i el carrer estava buit. L’endemà, de bon matí, m’alçava, tornava a mirar i miraculosament, la falla estava tota plantada! Sentia devoció i admiració alhora, per tots aquells homes que s’havien passat quasi tota la nit plantant-la al “tombe”.

Hui eixe nerviosisme continua, tot i que la plantà ha canviat del cel a la terra, però seguisc gaudint com un xiquet observant com encaixen totes les peces; escoltant els crits dels qui es pensen que són uns entesos i saben més que els propis artistes; de l’alegria que es respira en l’ambient; de l’esmorzar o del dinar per recuperar forces i seguir treballant... I quan l’artista acaba la seua feina, a partir d’ací, és la nostra amb els detalls, els cartells i alguns canvis d’última hora. La sorra i la gespa les deixem per als més joves, que nosaltres també hem passat per això. I quan tot està enllestit, tot al seu lloc, és aleshores quan realment comencem a gaudir del nostre esforç.

Jesús Ignasi Moragues

Tardor

Hivern

Col·laboradors

{ Despertà }

124 | 125 A foc i flama

Músicstra’d(*) Els músics obrin finestres i portes, despertant l’entusiasme sensitiu pels carrers del matí, quan aquests són a primeres hores buits del silenci festiu. També, els músics ne fan moure de més, per quan el rebombori és viu, als migdies i quan sense aturar-se gens, el continuen exercint estoics durant les vesprades del sol calmós de les cinc. La inacabable jornada la finalitzen amb l’última espera esgotada, en les nits d’en peus sofertes davant el faristol.

Són doncs, ells, els músics, el Bicarbonat, l”’Almax” o l’”Omeprazol”, els qui quan des de les matinades explosives, aiden tothom a digerir i suportar tan de bo les llargues cavalcades i com a més millor, les ofrenes de flors cantades amb les albades del cant d’Estil. Però, que malauradament i quasi sempre solen ser-ho els oblidats en el silenci gràfic o escrit, als fulls editats dels extraordinaris llibrets fallers.

Amb raó se’n parla tothora i per tot arreu, de monuments i d’artistes fallers; polítics, poetes i d’escriptors, escultors i de pintors. De reines i fallers d’honor. Però no mai, d’allò que es canta de lluny i es sent a prop i que omplin aleshores del goig melòdic, els buits amagats dels ninots plantats als carrers. Tot surat amb aquest art volàtil encisador, que mai no es deixa veure’s, ni menys encara abraçar.

La música és el millor llenguatge conegut arreu del món, per poder afegir-lo ara i ací també, com un “Esperanto” fester.

Vaja doncs dirigida aquesta ressenya memoriosa, cap a tots els músics però, sobre tot, als que ja no hi són i foren fugits amb l’últim adéu sent uns diletants del pentagrama escrit del solfeig. Van ser quasi tots ells formats entre olors d’hortes, les quals, apegades als dits unflats d’aquelles mans rústiques, gaudiren llastrant cadascuna d’elles amb la dignitat, uns instruments antics plens de bonys i d’on se’n feien brollar harmonies totes elles memoritzades, però, sortides des de l’art musical educat a les nits sacrificades de tot l’any.

J. Basset

Editorial

Primavera

Estiu

* “Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2018” Tardor

Hivern

Col·laboradors

{ Bateig }

126 | 127 A foc i flama

Fillolets 2018

Editorial

Primavera

Estiu

Luca Hildago Pinilla

Tardor

Hivern

Col¡laboradors

{ Bateig }

128 | 129 A foc i flama

Christelle Santamaria Catanese

Editorial

Primavera

Estiu

Eric Merino Santamaria

Tardor

Hivern

Col¡laboradors

{ Festa Fallera }

130 | 131 A foc i flama

De la Safor sóc,... qué trobes?

Introducció Dins de un nou curs faller, vull agrair la Falla de l’Alquerieta l’oportunitat que em brinda, com ja feren l’any 2015, de poder escriure lliurement al voltant de coses que m’agraden.

Encara que el títol que apareix a la part de dalt puga semblar alguna cosa bel·licosa, rés més lluny de la meua intenció. Senzillament intente indicar l’orgullós que em sent de ser de la meua terra. Una terra amb caràcter, una terra vella que inevitablement canvia però sempre mantenint les constants que la defineixen: Hospitalitat, Orgull i Treball. Quan ú va fent-se vell té la tendència a pensar que qualsevol temps passat fou millor. No és exactament el que jo crec, encara que hi ha fets i detalls del passat que em fan admirar-lo. Per exemple, la qualitat de les persones. Treballaven de sol a sol per quatre gallets, menjaven el que podien i el seu món era prou reduït, anaven a Gandia per motius de pes: anar al metge, al Prado o a la Fira. Però, tanmateix, no perdien l’alegria i s’ho passaven bé, la falta de divertiments artificials la superaven amb una gran imaginació. Cosa que avui, desgraciàdament, no és molt habitual, sobretot si ens fixem en la gent jove i la seua dependència del telèfon mòbil.

Com s’entén del títol, la meua idea és parlar de La Safor a partir de vivències personals dins de la comarca. Com cal esperar, apareixen noms de homes i dones, persones que jo recorde i que han tingut una importància rellevant en la meua vida. Indubtablement, es tracta de persones que jo respecte, admire i sobretot vull, o he volgut.

Editorial

Primavera

Estiu

El meu poble Jo vaig nàixer a l’Alqueria de la Comtessa, però, no vull enganyar-vos, em considere i sóc de Miramar, entre altres coses perquè el meu naixement a l’Alqueria va ser circumstancial: la meua àvia feia temps que havia mort i ma mare va decidir traure’m a ca sa tia.

Miramar era un poble menut amb pràcticament quatre carrers: Carrer Major, Carrer Nou, Carrer Sant Andreu (o Cases Noves, fetes pel govern de Franco en acabar la Guerra) i Carrer Sant Blai, sense oblidar la Plaça de l’Església, el Raconet (bressol de bons jugadors de pilota, com Miguel Llopis, Salvador el Xiquet de Miramar i Domingo Ortega), la Placeta del Trapig, el Ravalet, l’Era (amb una bomba on anàvem a poar aigua), xe ... i no podem oblidar-nos-se’n del Carrer Sant Roc, on el “tio” Domingo Monparler, quan per l’estiu venia de Paris, repartia caramels i celebrava una Festa al carrer. Res a veure amb el Miramar actual, que a més duplica la població d’aleshores i on malauradament ja no ens coneixem els veïns, al menys de la manera en que ens coneixíem abans .

Tardor

Per suposat estava la Platja de Miramar.

Però no penseu que tenia alguna semblança amb el “Novayorc” d’ara. Hi havia crec que no arriba a cinc xalets d’obra i la resta eren barraques, moltes barraques, damunt del muntanyar a vora mar. Com la resta de La Safor, Miramar era un poble productor: taronges, hortalitza i peix. Fins tres famílies vivien de la barca de pesca. He de recordar les voltes que de matí, o a boqueta de nit, hem anat a “estirar-al-bolig” per a traure el peix que duia la barca del ‘tio’ Anquelino i que la seua dona Doviquis venia amb bicicleta pels pobles de la comarca. També dec posar un cert èmfasi en recordar que en Miramar hi ha cognoms endèmics com són Caudeli i Capellino, que sembla ser provenen de uns pescadors de la Gènova italiana que embarrancaren al meu poble fa uns segles... i que deixaren expressions locals de pesca com “Oi, ... a riba, Oi, ... a mare”. Com que quasi sempre que escric m’agrada arriscar, vaig a donar una opinió personal: Jo pense que en l’actualitat l’economia de la nostra terra depèn massa dels serveis, és a dir, deuríem d’intentar produir com fèiem abans.

Hivern

Col·laboradors

{ Festa Fallera }

132 | 133 A foc i flama

Gandia: La capital de La Safor El meu avi, - mon uelo, com m’agrada dir - patern era Jesús Ferrer Moreno, conegut al poble com Jesús el Gandià, perquè provenia del Raval de Gandia.

Segons ma mare (Teressita la Miquèua, 89 anys i una memòria portentosa), era fill de Josep Ferrer Sancho i de Maria Lluïsa Moreno Martí, qui en un temps foren propietaris de certes pelleteries del Carrer dels Pellers i que el meu besavi va perdre una nit al Casino; amb paraules de ma mare, “la teua besàvia es va gitar rica i es va alçar pobra”.

Amb aquesta menció familiar vull posar de manifest que la meua relació amb el poble de Gandia ve de lluny i és genètica.

Per a mi, Gandia vol dir “estudis” i “futbol”. Apart d’haver anat a la Fira amb els meus pares, inclós al Teatro Argentino (on mon ‘tio’ Angelet, altrament conegut com Padre Angel, no perdia de vista les vedettes), la meua interacció amb Gandia va començar quan encara no havia complit 10 anys i vaig ingressar a l’Institut Vell, la denominació d’origen era “Instituto Laboral Ausiàs March”, on vaig estudiar els set cursos que conformaven el Bachiller Laboral, Modalidad IndustrialMinera, i on sobretot vaig fer una gran quantitat de bons amics. Molts de vosaltres lectors recordareu professors mítics com Don José Camarena, explicant la lliçó sense altre llibre que el seu insuperable domini de la Geografia

Editorial

de la comarca i la seua bonhomia. Ja posats i admetent que em deixaré alguns noms, vull recordar professors que van deixar marca a l’Institut, a Gandia i a mi per descomptat. Fa uns anys vaig tindre l’honor de impartir docència amb la companyia de Don Benito Orihuel, qui ja quan jo era ben menut em va indicar on dirigir el meu camí professional, també vaig tindre per companys Don Miguel Costa (en un temps Alcalde de Bellreguard) i Doña Elisa Diaz (professora de Llengua).

No puc oblidar-me de personatges com Don José Merí (“els pares de San Francesc pegant-li voltes al nano al dret i a l’enrevés diuen que no fan rés, pegant-li voltes al nano al dret i a l’enrevés els pares de San Francesc diuen que no fan rés, diuen que no fan rés els pares de San Francesc pegant-li voltes al nano al dret i a l’enrevés,...”; “Xe, Cortell de Beniatjar, a què no saps dir me quants cabassos es necessiten per a rebassar el Montdúver? Ah, que no ho saps,.... doncs molt fàcil, si el cabàs és com el Montdúver un cabàs, ara si és com mig Montdúver dos cabassos”).

Un dels professors que més van influir en l’esdevenir del meu món fou Don Antonio Martí, que igual ens donava anglès a l’Institut que explicava llatí a les Escolàpies, gràcies a qui vaig poder fer l’examen inicial d’anglès i que, junt a un altre company d’estudis (Alejandro Mulet, d’Algemesí, però estudiant a Gandia) ens va permetre poder estudiar durant un curs als Estats Units d’Amèrica (curs 1969-70).

Primavera

Estiu

A l’Institut jugaven a baló i com que m’agradava com jugaven també em vaig ensenyar a jugar. El pati de l’Institut, en mig de dos o tres partits simultanis i tenint que botar més de quatre voltes al cine Bulevar per arreplegar el baló, va ser el meu camp d’aprenentatge, fent partits eterns amb Juanjo Català “Totet”, Salvador Estrugo (avui metge a Xeraco), Soto i Pep Martí de Almoines, Alberto Gras (catedràtic de Física de la Universitat d’Alacant), Casimiro Escrivà “Carni”, Jesús Escrivà Gadea “Fidèu” (Faller de tota la vida)... i un fum més d’amics i companys.

Tot i que Don Moisés Amores (professor de Gimnàstica i de Política, a qui una lleu referència a José Antonio Primo de Rivera per part d’Estrugo era suficient per aconseguir que es posara plorós i ens perdonara la classe) no era molt aficionat a que jugarem al futbol, vam fer un bon equip a l’Institut sent capaços inclòs de guanyar al nostre principal rival com era l’Acadèmia Hispania. Que a Don Moisés no li fera gràcia el futbol era prou comprensible, l’Institut disposava en aquella època de uns equips formidables tant de bàsquet com de handball. Qui no recorda els fabulosos germans Febrer , a Moreno i Vidal, a un aleshores jove Tarrassó i fins i tot a Montaner (Pastilla, Tumorio, Derrame...)!!!

Tardor

Hivern

Col·laboradors

{ Festa Fallera }

134 | 135 A foc i flama

Abans he dit que Gandia per a mi vol dir “fútbol” i així és. Des de l’Institut, amb l’ajuda del meu amic Totet, em vaig projectar al famós equip de l’església de Crist Rei, on vaig conèixer i gaudir del joc de bons companys com Rodolfo, Vikingo, el porter Arias, Mendieta “Mendi” (gràcies a qui, al botar un corner, vaig fer un gol “en plancha” contra el Beniopa del Pare Aparicio, que encara recorden alguns), també estaven Beneyto, Escrivà , Femenia de Benirredrà, etc. Després vaig passar a ser rival del Gandia (infantils, clar) al formar part del Portuaris de Verbena, amb molt bona gent com Ambrosio, Pepe Melis, Mellat, Solís, Flores, Castillo i el porter Toño, en guanyar el Silla 2-1, amb gols de Melis i meu, vam permetre que el Gandía fos primer de grup i com a premi ens van donar entrades al Guillermo Olagüe, camp aleshores recent inaugurat per vore un partit amistós internacional del Gandía de Masso, Orozco, Soldevila, Ramiro, Zuazu, Totó i (el meu jugador favorit) el mestre zurdo Gómez al centre del camp. Tinc que dir que un dels enfrontament contra el Gandia que millor recorde va tindre lloc al camp del Montdúver, perdent 5-4 i on Melis (que va marcar tots els quatre gols) va començar a descobrir-se com el genial jugador que arribà a ser.

Evidentment, la comarca de La Safor no es redueix a Gandia. Sempre s’ha dit que la importància de una cosa s’obté per comparació. Es clarament el cas de Gandia i Oliva, que seria de una sense l’altra? Jo sempre he sentit dir que Gandia era més gran que Oliva en quant a població, però no en extensió.

No ho he mesurat, però sí que pareix cert que el terme d’Oliva és ben gran.

I què em digueu de la gent? La gent d’Oliva sempre s’ha caracteritzat pel seu profund i orgullós arrelament a la seua terra, un caràcter més de llaurador que la gent de Gandia i per tant més natural. Però personalment a mi sempre m’ha fet gràcia també la gran quantitat de bars i cafeteries que hi han a Oliva, sentint dir “Oliva és la meua terra, on cap de bar pateix raca”. Després d’açò, algú pensarà “Però, què diu este home, té mal.la machera!!!”. Vaig treballar onze anys a Oliva (1978-1989), tinc fill i filla de Oliva i casats a Oliva i el meu fill menut viu a Oliva. Oliva també és la meua terra i la porte al meu cor. Una de les coses de les que més disfrute és saludar antics alumnes i veure que encara s’enrecorden d’aquest vell professor.

Alguns bons pobles de La Safor: Oliva, Piles, Bellreguard, L’Alqueria i L’Alquerieta

Editorial

Primavera

Estiu

Quan jo era menut, jovenet vull dir, el meu poble preferit era Piles. Es ben fàcil de comprendre, tenia cine d’hivern i d’estiu, el Cine Moderno de Piles. L’afició de mon pare per la filmografia de la Metro em va permetre gaudir de bona cosa de películes, sobre tot d’acció, com les dels actors Victor Mature (“Caballo Loco”), Steve Reeves (“Maciste el Coloso”), Eddie Constantine (“Sólo contra la màfia”), Santo el Enmascarado de Plata (“El Santo contra las mujeres vampiro”), etc.

Actualment, gaudesc de la gent i del poble de Piles degut a que el meu fill petit forma part de l’Escola de Pilota de Piles i dos dies a la setmana vaig a veure’l entrenar. En la meua infància era típic l’enfrontament Miramar-Piles, tant a fútbol, com en dialèctiques, i no tan dialèctiques, disputes sobre de qui era la Torre, o quin dels dos pobles eren els “Batàns”, tenint que admetre que en la majoria dels cassos els “pileros” tenien raó, tot i que, segons conten el vells del meu poble, per festes de Sant Andreu ens van “furtar el tro” (sembla que fa molts anys, quan van anar a botar la mascletà de la Festa Major, els festers milamarins s’adonaren de que sorprenentment havia desaparegut, .... quines coses!!).

Ma ‘uela’ materna, la meua àvia, era de Bellreguard, Teresa Olaso Pérez, i ma mare sempre em diu que de La Safor el poble que més li agrada és Bellreguard. Així doncs, parlem de Bellreguard. Apart de tractar-se de un poble on tinc prou familia, Bellreguard és per a mi un poble que sempre ha destacat per la seua “inquietud cultural e intelectual”. Als anys seixanta i setanta ja tenien un cine-club parroquial on es projectaven films de “arte y ensayo”, molts en versió original, apart de que per festes de Sant Miquel era prou fàcil veure com un dels més apassionats intel·lectuals, Vicent Pastor, s’arrancava a la guitarra amb una versió pròpia de “Al Vent” de Raimon. Indubtablement, Bellreguard sempre s’ha caracteritzat per la seua activitat. Muntaven, des de que jo tinc ús de raó, una Volta Ciclista pels pobles de la contrada que estimulava molts joves a córrer en bicicleta i on destacaren figures com Canet (qui va córrer la Volta Espanya) i on jo també sentia parlar de un tal Sandàlio. Posats a parlar d’esports a Bellreguard i admeten que desconec molt de, per exemple, el que es feia en el club de Bàsquet i altres modalitats, vull recordar la memòria de un personatge que personalment em feia molta gràcia i que va ser conegut per la seua afició a les curses a pèu i, com oblidar-ho, per un famós combat de boxa a la plaça de l’església en festes on un petitet boxejador de Sueca li va fotre una “bona tunda”, em referesc a l’inoblidable i gran Seràpio Zarco (alias “Sèpia”)

Tardor

Hivern

Col·laboradors

{ Festa Fallera }

136 | 137 A foc i flama

Un dia que plovia “aigua-misericòrdia” li vaig dir bon dia al món al Carrer Màrtirs de l’Alqueria, l’Alqueria de la Comtessa, per a més senyes. En broma li solc dir ma mare “Redéu, en tants pobles que hi-han i em vas traure al poble dels “bautxos”!!”.

Tinc allí tanta familia, o més, que en Bellreguard. A més a més, vaig jugar a futbol en el Conde (l’equip de l’Alqueria) durant més de quatre temporades, fent amics com Casimiro, Vicent “Tararí”, Ximo “Plàtano” i Juan Miguel “el Indio” (de Piles), Juan José “el Zurdo” (de Palmera), Díaz (d’Oliva), Gostí “Porra”, Juanet i Maravilla (de l’Alqueria), sense oblidar els dos del meu poble: Vicent Torres (casat a l’Alqueria) i Salvador Ribes “el Flare”. Apart de fútbol, a l’Alqueria he donat moltes classes particulars quan jo era un jove estudiant i sempre li estaré agraït (com no pot ser d’altra manera). També foren grans aquelles vesprades de la Cordà de les Quatre, on el Tio Negre (el coeter) posava el sac dels coets a disposició de la joventut i, com cal esperar, volaven coets per tot el poble inclús per dins del bar de Ximo Maravilla,... una preciosa xica que passava per la plaça amb una gran pamela va veure com els coets li la feien jazz, i jo, que venia amb la Unió de Benissa de fer un examen, em tope amb tota l’acció i el Negre em diu “Xé, Jesús, vine ací que com tinc el sac no m’en tiren cap”..., a recollons... eixe dia tots els coets del poble buscaven el sac del Tio Negre, incomprensiblement jo no parava de riure mentre sentia (no es veien) esclatar els coets.

Acabe (ja era hora, direu alguns...) parlant d’un poble pel que sempre he sentit una barreja de volença i admiració. L’Alquerieta, ara coneguda per Guardamar de La Safor, ha experimentat possiblement el creixement més gran de tots els pobles de la comarca, més que triplicant la població que tenia quan jo era menut. El terme de l’Alquerieta fita amb el del meu poble de forma que el contacte entre els dos pobles ha segut sempre constant. El meu avi matern, Àngel Llopis Peiró, va ser sequier de la partida de Paloma, que intersecciona els termes de varios pobles, durant gran part de la seua vida passant de vegades la nit seguint l’aigua i on jo li portava el sopar. També a l’Alquerieta estava la família Marco, els “Colaus”: el tio Vicent, la tia Gonçal.la i els seus fills Vicent, Milio i Gonçalet, dels quals desgraciadament sols queda Miliet, que regentaven una de les poques vaqueries que hi havia al voltant del meu poble i per tant tots els matins era habitual veure Gonçalet en la seua moto repartint llet pel poble i fent disputes amb les dones al respecte de la qualitat del producte.

Sí, ja sé que hi han molts més pobles a La Safor i que tots ells mereixen ben segur que es parle sobre ells. Com ben fàcil comprendreu, jo sé ben poc de la majoria d’ells i sols algunes coses de les que he contat poden ser interessants. De totes formes, jo he passat una bona estona i espere que vosaltres també. Gràcies.

Jesús Ferrer

Editorial

Primavera

Estiu

Tardor

Hivern

Col¡laboradors

{ Ofrena }

138 | 139 A foc i flama

De les Falles de Sant Josep a les Falles de Primavera(*)

La festa suposa canvi de la rutina quotidiana, més enllà de la satisfacció individual, és a dir, amb un sentit explícitament comunitari. És per això, en la intersecció jo-grup, la raó per la qual la festa expressa elements importants de la condició humana, més clarament visibles per la seua projecció comunitària.

Les falles, per ser una festa tan completa, són uns bons indicadors socials i culturals, de tal manera que contenen tradicions que evolucionen, que s’adapten; que s’ha allarguen o completen amb elements com les cavalcades, de clara reminiscència carnavalesca i origen proper a la religió; mentre desapareixen elements originaris com la vinculació als fusters i n’apareixen de nous, siguen transgressors o siguen imitatius de les tendències del moment, per exemple, dels mitjans de comunicació, preferentment la televisió i les xarxes socials.

L’origen de les falles, amb connotacions religioses, arrossega una certa ambigüitat perquè les fronteres entre la fe i la cultura són difuses. Així el cristianisme proporciona actes i celebracions, fins i tot sagramentals com l’eucaristia i el bateig, en un context plural, tan allunyat dels anys primers. I també actes devocionals com la processó i l’ofrena, que signifiquen o poden significar una expressió pública de la fe o també un tret cultural.

La fe, en la seua expressió pública en un context plural en tots els sentits, possibilita una lectura d’un fet religiós com a cultura, des d’una actitud agnòstica o simplement indiferent, o una confirmació d’allò que el creient vol expressar quan manifesta les seues opcions més profundes davant del sentit de la vida.

* “Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2018” Editorial

Primavera

Estiu

El laïcisme, en el sentit que la religió ja no és necessària com a legitimadora del poder polític, ben sovint oblida que la societat no és laica sinó plural, encara que en alguns països, sense religió oficial, el poder conserva una vinculació religiosa explícita i pública, en un context social plural, com als Estats Units. Mentre d’altres, com la França republicana, expressen per cerimònies públiques laiques (algunes de clara ascendència religiosa, com els funerals d’Estat) una certa cohesió social i nacional.

La festa de les Falles és, a hores d’ara, una expressió laica, però amb elements explícitament religiosos o d’origen religiós. Afeblits els lligams amb el seu origen gremial i religiós, la seua evolució sembla caminar cap a unes festes de Primavera, més encara quan la societat que les manté està dominada pel sector terciari, principalment pel turisme.

Sembla, en definitiva, que l’economia, transformada en cultura dominant, ha guanyat la partida a la tradició dels menestrals del XIX o dels llauradors i llauradores de les nostres hortes, una tradició ara ja només reinterpretada en un context tan diferent que ja cal parlar d’unes altres festes. El temps, l’evolució social i cultural, anirà confirmant-ho o no, però ja sembla, ara mateix, que cada vegada serà més difícil seguir justificant certes lectures d’alguns elements de la festa situats en la frontera amb les creences.

Enric Ferrer

Tardor

Hivern

Col·laboradors

{ Sant Josep }

140 | 141 A foc i flama

Visió compartida(*)

He decidit no dormir per viure en el llindar del dia i de la nit.

De fet, he donat un pas agosarat i tinc mig cos en l’ombra i l’altre mig il·luminat.

El meu cervell mostra símptomes de confusió. De sobte, no sap si sóc d’esquerres o de dretes.Tinc la malaltia de l’equidistància. No sé si vaig o vinc.

Si alce el cap la cosa no millora. Ni lluna ni sol. Obscuritat i claror a parts iguals.

Crec que la meua visió s’ha adaptat a les circumstàncies i cada ull, per lliure, s’ha instal·lat en un hemisferi.

Me n’adone ràpidament que l’ull cec comença a tindre una mirada fantasiosa, fruit de la seua imaginació, en canvi l’altre observa tot amb deteniment. Ha esdevingut més analític, com per contraposició. No semblen del mateix cos.

Segons la informació que em proporciona l’ull amb visió, la mà que està a la vista té uns dits llargs, ossuts. Amb una pell quasi transparent que fa feredat i unes ungles llargues. De l’altra, no hi ha notícies perquè està en la foscor.

L’altre, el cec, també s’hi manifesta i em dona la seua opinió. Pensa que eixa mà, la de la foscor, pertany a una dona d’uns 40 anys prima i esvelta de mirada trista i afligida. En canvi, la mà il·luminada se li representa maldestra i asimètrica com la d’un metge inepte.

* “Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2018” Editorial

Primavera

Estiu

El meu ull cec reclama per a la seua part de cos, temps per viure, sexe per a sobreviure i foc per abrasir l’ànima. Vol beure per apaivagar els mals pensaments i menjar, només, si es precís.

El vent, ací en el no-res, bufa prou per empentar les espurnes del foc espiritual cap a a la llum. I aleshores, l’altre ull, observa i amb una inèrcia pròpia d’una pilota en una pendent m’obliga a acostar la mà per buscar l’escalfor. Em fa sentir segur.

Reclama amor i matrimoni i un poc de sexe si es possible. I gaubar-se en tot allò que no podrà fer.

M’agrada la sensació de viure entre dos mons perquè ací disfrute del temps sense que els records m’empenten cap avant o cap enrere.

Només el present i prou que no és poc.

Tanque els dos ulls. Note la simbiosi i sembla que he trobat l’equilibri. Però l’ull cec recela i el que veu es mostra incòmode. I em pregunte què hauria de fer. Pegar una passa cap endavant i posar-me a l’albir de la llum o fer una passa enrere i desaparèixer en els meus somnis?

Joan Tur

Tardor

Hivern

Col·laboradors

142 | 143 A foc i flama

Reina de la Poesia Infantil Clara Castellà Donet Borja Muñoz Castellà

144 | 145 A foc i flama

Reina de la Festa Infantil Valeria Ferrer Montilla Marcos Serrano Pasqualone

146 | 147 A foc i flama

Reina del Foc Infantil Naiara MartĂ­nez Loza Joel Canet Frasquet

148 | 149 A foc i flama

Reina de la Falla Infantil Mireia Lรณpez Hernรกndez Xavi Sala Serrano

150 | 151 A foc i flama

Reina de l’Art Isabel Ribes Gómez Aharón Ortolà Martí

152 | 153 A foc i flama

Reina de la Poesia Anna Ferrando Ortolà Salvador Ribes Gómez

154 | 155 A foc i flama

Reina de la Festa Amparo Flores Palau Vicent Flores Palau

156 | 157 A foc i flama

Reina del Foc Gracia Llorca Sanchis Victor Estrela Llopis

158 | 159 A foc i flama

Reina de la Falla MarĂ­a SantamarĂ­a Aparisi Salva Canet Olaso

{ Sant Josep }

160 | 161 A foc i flama

Un llibre blanc de les falles: Les falles, un llibre en blanc(*)

Em pregunten els bons amics de la Falla de l’Alquerieta i Museu Faller per la conveniència d’un llibre blanc de les falles. I la veritat, és que no sé molt bé que contestar. O sí que ho sé, però em dóna una mica de por que un llibre blanc siga més normes per a un món hipernormativitizat, o que acabe per pretendre contrarestar regles anacròniques per noves regles. Les falles han de ser noves cada any. Repetides i al mateix temps noves, contemporànies al seu temps. Més que un llibre blanc les falles de cada any han de ser un llibre en blanc per escriure.

Per això el que vaig a fer és compartir alguns desitjos fallers que aspiren a integrarse en les pàgines de molts d’eixos llibres futurs.

D’una banda, desitge unes falles que respecten la dignitat de la dona, on es faça efectiva la igualtat real entre els géneres, en les que la seua estructura simbòlica reflexe el que és la realitat de la majoria dels casals: que els fallers i les falleres són vertaders companys d’igual a igual i que comparteixen treballs, il.lusions, preocupacions i alegries.

* “Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2018” Editorial

Primavera

Estiu

Desitge també unes falles valencianes i en valencià, com ho són de fet a Gandia, al servei de la cultura i la literatura en la nostra llengua, element difusor i productor de cultura. Al Cap i Casal, on escric estes ratlles, massa vegades les falles es deixen posar del costat dels enemics de la nostra llengua, dels que aconsegueixen fer créixer la castellanització extenent la divisió i projectant les sospites sobre la nostra llengua i sobre els que aspirem a viure en valencià.

Desitge unes falles que hagen desterrat per a sempre ja la homofòbia, on no hi haja espai per a càntics anacrònics que naturalitzen l’exclusió. Desitge unes falles diverses i plurals com la nostra societat ho és.

Desitge unes falles que tinguen la relació desacomplexada amb el poder de la vertadera cultura popular: divertida i lliure d’adulacions i de dependències, tant del poder polític de torn com també dels poders socials i econòmics que les poden tractar de fer servir per a les seues campanyes d’opinió i les seues batalletes.

Tardor

Hivern

Col·laboradors

{ Sant Josep }

162 | 163 A foc i flama

I també desitge unes falles amb un poquet més d’espontaneitat. Unes falles que es sacudisquen el seu excés de ritual que de vegades les fa massa rígides. Unes festes més carnavalesques i menys dels ecos de societat, irreverents, i gojoses, vives i fresques, com la primavera que celebren. Les falles són importants perquè són festes, perquè són populars, i perquè són una expressió de la comunitat, del goig renovat de ser poble. Per a ser importants no necessiten posar cares serioses, ni asatjar ceremoniosos gestos sincronitzats. Només necessiten renovar cada any l’escalfor al cor que ens relliga amb els companys i amb les companyes, amb la resta dels valencians i de les valencianes, i amb tots els que s’emocionaren com ho fem nosaltres quan s’alcen imponents les flames en la nit de la cremà, com s’emocionaran les generacions futures en totes les nits que vindran davant els seus focs simètrics.

Jesús Peris

Editorial

Primavera

Estiu

Tardor

Hivern

Col¡laboradors

164 | 165 A foc i flama

Recompenses Gesmil d’Argent FDF Salva Canet Olaso Oscar Bisquert Moncho Gesmil de Coure FDF Núria Villarejo Ros Rosa Maria Hernández Moncho Silvia Cruz Gómez Loli Morant Suárez Gracia Llorca Sanchis Gema Serrano Flores María José Morató Moncho Nicolás López Fernández Patri Martínez de los Santos Sergio Pons Blasco

Premis [Falles 2017]

1r premi carrossa major 3r premi carrossa infantil 3r premi secció segona infantil 17è premi festival musical infantil 30é premi a la promoció de l’ús del valencià

Editorial

Primavera

Estiu

Tardor

Hivern

Col¡laboradors

166 | 167 A foc i flama

Editorial

Primavera

Estiu

COL·LABORADORS COMERCIALS

Tardor

Hivern

Col·laboradors