Desiguals. LLibret 2020 AC Falla Albuixarres-Camí fondo

´

ALBUIXARRES - CAMÍ FONDO FALLES 2020 · ALZIRA ·

Digues que sí, sol·licita la sang un motor palpitant.

Un dia clar amb escalfor de sol, un raig de llum amb cel blau, un mantell de blanca actriu i mare lluna, un estel brillant de glòria, una brisa beneïda, un somriure de pluja mullada amb un port d'amor infinit, de raça marejada i ferida de vida pròpia.

PUNT DE LLIBRE

LLENÇOLS CLANDESTINS

Sol·licita dites, una finestra a la flama i mil victòries i mil colors, un món per esperances, cures de fera, torxes de flama, bocins d'àngels i poc després, presó en les nits.

Sol·liciten, sempre ells, cors de lletra i llençols clandestins.

Aquest poema està inclòs com a punt de llibre a la versió física d'aquest llibret.

Jesús Cebrián Fuertes

No hi ha color que en la puresa perdure, com l'ànima de l'ésser humà en la paleta de la diversitat i la grandesa de la realitat.

Benvinguts un any més al nostre llibret.

Un altre any de molta feina però molt diferent, aquest ha resultat tota una aventura i estem orgullosos i orgulloses del que hem aconseguit. Som una falla que sempre busca innovar per canviar i que mai siga el mateix resultat.

Som una falla diferent, és a dir desigual, perquè lluny de seguir un patró establert que sempre dóna certa estabilitat, a nosaltres el que ens agrada és canviar i així produir un sentiment sobre la gent que llig els nostres llibrets perquè es pregunten l’any que ve: quina cosa nova hi va haver?

Encara que som desiguals en molts aspectes i en el mode de viure les Falles, els membres de la nostra comissió tenen un objectiu comú que és fer que la nostra falla cresca i que es quede en el record de la gent, ja siga pel llibret, el playback, el teatre, la cavalcada multicolor o els monuments.

Aquest any, la paraula desigual ens acompanya en molts àmbits.

I un d’aquests són els nostres dos monuments, els quals il·lustren dues cultures diferents, les quals han conviscut a la nostra terra durant molts 8

anys. Tradicions, llengua, professions i cultura en general són les herències que ens han deixat i que encara que hui en dia puguen paréixer cultures molt contraposades, no hem d’oblidar que han sigut la base del que som ara.

Pensem que en la diversitat està la màgia i creguem en la desigualtat positiva, és a dir, la desigualtat entesa com el punt diferent de cadascú. Eixes desigualtats que, quan les unim en relacionar-nos amb la resta, ens fan nodrir-nos d’allò que desconeguem o que és diferent i aconseguir d'aquesta manera ser unes persones més completes.

Per la qual cosa ens agrada ser desiguals i trencar amb els estereotips i per això al nostre llibret les nostres falleres majors tenen veu i poden, mitjançant les seues saludes, adreçar-se a tots nosaltres per convidar-nos a gaudir tots junts de les nostres Falles.

També gaudim de ser desiguals quant a generacions. Si l’any passat poguérem llegir les vivències de les persones més majors de la falla, enguany podem gaudir de la visió d’un altre grup, més jove en edat però molt experimentat: la barra.

ALBUIXARRES - CAMÍ FONDO

I continuant amb la idea de la desigualtat, el tema central, al qual dóna veu el nostre llibret, és el del col·lectiu LGTB que encara continua invisible en molts àmbits i patint moltes injustícies.

Amb un clar objectiu, hem volgut usar aquestes pàgines per a donar-li veu donat que es troben i conviuen amb una realitat injusta i desigual. En aquest punt podem afirmar, que aquestes desigualtats no són les que nosaltres voldríem. Aquestes sí que s’han d'erradicar perquè vulneren els drets fonamentals d'unes persones que es veuen abocades a la lluita diària.

Tema que l’hem estudiat des de tot el respecte però al mateix temps amb tot el temor, perquè tot allò que és important mereix ser tractat amb tota l’estima i tota la cura perquè quede ben reflectit.

Amb els temes delicats s’ha de ser cautelós, perquè si es tracten de manera superficial, queda buit de significat i si t’endinses en aquest món d’una manera més profunda, possiblement acabes reflectint idees que, en ser estudiades des d’una visió aliena, no reflectixen ben bé el que s’ha d’expressar, contar i dir.

té home si no diria que és lesbiana”, “Potser és gai/lesbiana i gasta la parella de tapadora...”, “Perd tant d’oli que espai que no s'esvare”.

Podríem dir-ne un fum més i de segur que a vosaltres vos han vingut a la ment situacions on heu escoltat aquestes expressions. I segurament, algunes les haureu dit si no igual, paregudes. I és en aquestes expressions on veiem desigualtat també, perquè una persona covarda ha de ser marieta o una dona que no seguix el cànon que s’ha establert de feminitat sí o sí que ha de ser lesbiana, com si ser gai o lesbiana fora una cosa insultant o digna de desmereixement.

Però que no condisca el pànic i manteniu la calma, no estem acusant a ningú d’homòfob, simplement, i per començar, descrivim una de les situacions a les quals aquestes persones s’hi han d’enfrontar.

I d’ací naix la nostra missió com a fallers que som. Usar aquest espai per a ajudar a fer visible, denunciar i mostrar l’altra cara de la realitat.

Visió aliena és la nostra perquè no formen part, però tots hem escoltat a casa, a la feina, al carrer, entre els amics i a la falla expressions que ens fan pensar que és un tema que encara s’ha de visibilitzar.

Perquè ens sentirem satisfets si arriba a persones, per poques que siguen, que després d’aquestes pàgines canvien la seua opinió per convertir-se en aliats d’una causa aliena però que com a ciutadans hem de recolzar per eliminar eixe prefix que s’ha convertit en una barrera per a aquestes persones.

Expressions que estan tan arrelades en la nostra societat, que tots hem usat i que en presència d’una persona LGTB ens fa por moltes vegades dir perquè ens adonem que possiblement tenen un tint homòfob.

Perquè no som homòfobs però…

Perquè si nosaltres no patim la injustícia, de segur tenim algú del nostre entorn que estiga suportant-la o que encara no s’ha atrevit a mostrar allò que realment és i viu resignat en la més obscura clandestinitat.

“Tio no sigues marieta i posa-li ous”, “Té una pinta de marimatxo que encara com

Endavant i per les bones desigualtats.

9

EDITA Associació Cultural Falla Albuixarres - Camí fondo

VISITA’NS A LES XARXES SOCIALS Facebook

Instagram

DIRECCIÓ I COORDINACIÓ Laura Donato Rubio Marta Fernández Gálvez EQUIP DE REDACCIÓ Jesús Cebrián Fuertes Laura Donato Rubio Jennifer Santapau Lorente COL·LABORADORS LITERARIS Marina Mir, Adrià Granero, Eva Celaya, Fran Ferri, Álvaro Escudero (LAMBDA), Malí Chordá (LAMBDA), Carlos Rodríguez (GALESH), Carles Berriales (GALESH), Lluís Mosquera, Juan Campillos (Penya Valencianista LGTBI), Fani Grande, Cristina Palacios (Arelas), Gina Serra (ATC Llibertat), Joana López (ATC Llibertat), Borja Lorente, Javier Serra, Raúl Martínez, Víctor Medina, Manuel Muñoz i Julià Karles (LAMBDA).

ALTRES COL·LABORADORS Jesús Cebrián, Míriam Alcañiz, Josep Miquel Albert, Marc Montagud, Carles Peris, David Vidal, Adrián Vidal, Concepción Fuertes.

FOTOGRAFIES I PUBLICITAT La comissió CORRECCIÓ DE TEXTOS Laura Donato Rubio DISSENY, MAQUETACIÓ I PORTADA Marta Fernández Gálvez IMPRESSIÓ Tecnigrafic DIPÒSIT LEGAL V-197-2012 DIFUSIÓ IL·LIMITADA EN VALENCIÀ issuu.com/fallaalbuixarres-camifondo L’Associació Cultural Falla Albuixarres - Camí fondo no s’identifica necessàriament amb els articles dels seus col·laboradors.

El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià.

Este llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres.

pàg. 9 grans

pàg. 37 menuts

pàg. 77 artistes

pàg. 97

pàg. 206 records

desiguals

pàg. 219 publicitats

BLoc 1 grans

president 2020

Fernando Iñigo Primer que res, agrair a tota la comissió la confiança que heu depositat en mi en el fet d'elegir-me com a president.

Tinc la sort d'estar acompanyat en aquest camí per Tara, la nostra fallera major, que tan bé està representant a la nostra comissió; i per Clara, la nostra fallera major infantil, que s'ha criat en la falla i deixa el seu nom ben alt allí on va.

Vull agrair a tots els veïns, amics i, en especial, a tot aquell que d'una manera o altra està col·laborant enguany en el gran projecte que estem realitzant. A tots els fallers, pel gran suport que m'esteu donant per a fer de la nostra falla, una falla gran.

Tinc un especial agraïment per a eixes persones que, setmana darrere de setmana, m’ajudeu a portar endavant el nostre somni faller. Sabeu que sense vosaltres no podríem continuar fent-ho realitat.

També vull demanar disculpes per qualsevol error que jo o la comissió hem fet o farem. Tots treballem amb el cor en la mà per les Falles, pel nostre barri i per la nostra falla.

Res més que desitjar-vos a tots, les millors festes josefines, que tots ens ho passem el millor possible i convidar-vos al nostre casal que té les portes obertes per a tots.

Una abraçada del vostre amic i president.

14

ALBUIXARRES - CAMÍ FONDO

Fallera major 2020

Tara Grimaldos

Fallers, falleres, amics i veïns de la falla Albuixarres-Camí fondo, quin gran honor poder dirigir-vos unes paraules en el nostre llibret.

Quan una fallera aconseguix complir el somni de ser la màxima representant de la seua comissió és una explosió de sensacions, emocions i sentiments varis, únics i inexplicables, i més si estàs al capdavant d’una comissió com la nostra.

Gran família fallera de cap a peus, de sentiment pur, on cada terratrémol de les nostres mascletades ens fica la pell de gallina, on les llàgrimes de l’ofrena i la cremà inunden els nostres ulls, on donem el màxim en cada moviment del pasdoble, on la plantà és el moment esperat per tots: per fi el nostre monument! Simplement fem tots junts una falla millor i especial. Per tot això i més, vull agrair-vos el vostre suport i afecte que m’heu donat en cada moment durant tot aquest any.

I quina millor manera de realitzar aquesta aventura junt amb el meu president Fernando i al costat de Clara, la nostra fallereta major infantil, que a poc a poc ha anat obrint-nos el seu cor. Sols desitge que cadascú dels moments que visca’m junts aquest any, que seran molts, els puga’m deixar en un lloc ben especial del nostre cor i que ho recordem com un any inoblidable.

Una vegada comencen a florir els nostres tarongers i el seu aroma embolique els nostres carrers, serà quan Alzira s'òmpliga de llum, color i de so i quan la nostra ciutat podrà gaudir de les millors festes que podem tindre i que enveja al món sencer.

Per això vull aprofitar per a convidar a tots els veïns del nostre barri que vinguen a gaudir junt amb nosaltres de les festes josefines i compartir tots a una el sentiment de la germanor fallera.

Espere poder tindre-vos a tots ben a prop per viure aquestes Falles com un somni de fades fet realitat.

Fallera Major 2020 16

ALBUIXARRES - CAMÍ FONDO

Estimats amics i amigues, estimats amics de falla, aquesta poesia va dedicada a la meua filla Tara.

Només fa cinc anys que em va dir que volia ser fallera, que havia sentit la flama des del cel amb una estrela.

Una cridà de la iaia, el so d'una trompeta, he sentit al meu cor eixa flameta encesa.

Avant filleta meua, que del carrer tu eres l’ama visca la maredeueta que en tu ha encés la flama.

Desitge de tot cor que el teu somni siga una realitat en flama.

Lluitar pels colors de València la nostra pàtria, dels sabors i olors de comarca valenciana, esclatar d'emoció que tot el cos s'aborrone, no hi ha desig major per a una gran valenciana.

El teu somni s'ha complit, i enguany amb més força, perquè has sigut escollida fallera major de falla, de la falla Albuixarres, la millor de la comarca.

I entre foc, música i trons en el meu cor sempre estaràs, i en cada nota del nostre himne la teua ànima ompliràs.

Com una gran fallera, fallera major seràs.

Ana Maria Chover 19

ARTISTES: RAFA VAYÁ I MARGARITA BARTOLOMÉ GUIÓ I CRÍTICA: JESÚS CEBRIÁN FUERTES Així podria començar a modelar-se el nostre monument, amb moltes mans i un sense fi de treball, però no, el nostre treball comença amb màgia, somnis, il·lusions i meravelles per tot el ben fet en l'empenta i la situació del moment, i en ares d'impregnar-nos en un viatge de luxe que acull a majors i menuts. Una barreja de colors, de sabors, de situacions, de paradigmes i dels desconeixements en un món tan variat i nostre i que és, suposadament, tan lliberal i plural.

Gran compromís el que té aquesta comissió un any més en traure totes les partides endavant, tan de debò és així, que enguany ens endinsem de la mà dels artistes Rafa Vayá i Margarita Bartolomé en un nou projecte de conte i de pel·lícula, un conte imaginari i tan real que travessa dècades i segles, i el que mai passarà de moda per l'empremta que deixa l'ésser humà en els seus interessos del dia a dia pel seu nou repte i davant la nostra societat, que som tots i cadascun de nosaltres els ciutadans.

No cal ni dir que la crítica satírica del nostre monument es transforma en una calcomania de la nostra societat actual, una societat que viu nugada i ancorada als interessos polítics, mirant de reüll els temes socials en un món de colors, de sabors i que a tots ens afecten en un moment o l'altre de la nostra vida directa o indirectament, i amb visions tan distintes i variades com el que utilitza la lupa particular en l'iris de qui ho mira. Així, ens farà obrir un ventall de mirades i de pensaments que van nugades al mateix pas que gira el redó planeta Terra amb els seus habitants i en una única direcció; la de millorar-nos dia a dia.

Per eixe motiu, senyores i senyors, ens complau i els emplacem a visitar els nostres monuments, aquells dels que com comprovaran, seran d'un gust especial i diferent pel plaer d'un món de colors i formes, i unes situacions tant divertides com carismàtiques, tan actuals i reals com tan nostres, i enfocats tan directament davant els nostres amics, els lectors, visitants, veïns i a tot aquell que el seu cor desprenga una mica de sentiment artístic, humorístic i emocional.

Eixe és el somni, eixa és la tasca i eixa és l'essència en les falles del 2020: un món millor.

20

ALBUIXARRES - CAMÍ FONDO

BEN-VINGUDA

“A-JUNT-A-MENT”

Benvinguts a l'oasi de la mora Al-jatzirat. És d’Alzira este xassís, quan l'emirat ha expirat.

Vosté està en Albuixarres en aquests moments, ací no veurà coses rares ni tindrà impediments.

Alí el de la baba i els quaranta fartons, la cara els rentava amb daurades raons.

Tenint un govern a l'abast de la mà, el gaudir es fa etern per un tros de pa.

Gaudirà de lliure accés en menjar i en beure, en ballar i molt més però sense cap deure.

Col·laborarà sense descart en algun consentiment, com que el cor dicta lletra i art i a la falla hi ha un monument.

Lluiten a l'ajuntament humanistes i lliberals i un quotidià enfrontament per conservar ideals.

I allí instaurats, viuen els delectats, ara fan molt pocs debats entre peluts i pelats.

No som perimetrals ni tenim cap obsessió, no som amos del mugró ni tampoc del pimentó.

I ara sí, ací comença aquesta ingènua oratòria, poguera ser en aparença però es parla fent història.

Nostra Ca la Vila sembla un gran ventall, dels que lluiten per l'illa i com no, els cap per avall.

Les nostres muralles són un residu gloriós, autèntiques meravelles que sostenen nostre esbós.

“DI-EGO-GÓM-EZ”

“FER-BANDO TAL-QUAL”

Possessa està Alzira en les mans d'un mag, el que anava i pareixia a pegar-se un bac.

Ser laboriós i servicial és el que més li ociosa, i una retribució salarial per la llampera meravellosa.

El príncep del palau de les fotos i banquetes, viu en sana pau i perdia en paperetes.

Nadava per l'asfalt i ara li toca l'esport, de gros no està malalt ni embarcarà en bon port.

Són quaranta són, tots els fartons, creients de qui no són i en posar-se galons. És mestre de la lletra i es troba molt estelat, sempre fa cures de retreta per guanyar-se el debat.

Li ha tocat una desfeta difícil d'afrontar, ni agafant la colxoneta es salva de fotografiar.

No com els que manen al nostre ajuntament, alçant el vol traslladen la partida de departament.

“XAVI-PéR-EZ”

“ISABE-LAGUI-LAR”

I algun que va desfilant amb l'ànima renovada, més tieso i elegant que les baquetes d'estocada.

Val per mag en l'albada per aquesta legislació, és canviar la cavalcada per alguna nova processó.

Això li passà a l'Alí darrere de la dama, deien: tira-li, tira-li, i el pardal, en la rama.

Una ex la vicealcaldessa, detall d'una llàgrima gentil, que per ser l'única princesa ho té tot; molt més fàcil.

I diu clarament: — paraula de tabaleter!

Vos furte màgicament un dia del mig any faller.

— enguany puc estar de ninot a la falla, i l'any que ve a baratar si ser fum, foc o palla.

Farà també el viatge per l'estora pletòrica, mostrant el llargmetratge d'una vila històrica.

No carreja problemes per mostrar l'art com és, viatjar en pròpies góndoles i gaudir com la que més.

Mel, flors, fruit secs, un soroll suau i net.

El llaurador vol recs i del collaret el cacauet. És el nou regidor, de les nostres festes, sembla ser mantenidor del que tiren pestes.

I va de rebequeta per pujar-se'n al bus, però des de l'última desfeta lluir-se cau en desús. És atesa, implicada, tan difícil com un bis a bis, té la seua acta adjudicada com l'altura del seu pis.

23

“AL-BERT-FU-RIÓ”

Pardals de mil colors i un camuflat neandertal, algun lloro per amors i altres; per veure que tal.

I eixa és la direcció de la nostra Junta Local, que en vestits de confecció creu ser la núm. 1 mundial.

I després l'econòmic que juga al despistar, és quasi astronòmic en l'estrella de l'amagar.

De vendre pardalets a la plaça de bous, a Llicenciat en els drets de jugar-se els ous.

FIR-A-COMER-CIA-L

Tots volen ser l'Alí, Alí el de la baba, i untar-se de riquesa sense fer-se el fava.

Però està sempre present en cadascuna operació, i pel greix del finançament no es fa gros ni en donació.

Sempre cal visitar tots els mercadets, llocs on comprar i gaudir dels esplets.

El comerç en Alzira és un deure pendent, i es va crear la Biosfira per naturalitzar a la gent.

“JUNT-A LOCA’L FALL-ERA”

Ja siga una medieval, al Carbó o el de la Vila, on la del dimecres local que també va i perilla.

Es desitja canviar de lloc per reducció d'afluència, i ja s'han pegat un toc els qui manen en gerència.

Al davant de les falles és viu en un l'altre món, i els tallen les cames per no cobrar ni un.

Només estan per lluir perdent temps i diners, semblen ser el faquir en barallar-se els fallers.

En un món tan global tot és molt possible, i auditar a la Junta Local és més que impossible.

Uns van per càrrec i altres sent designats, només pel fet de l'encàrrec el mico diu; jo no vaig.

I així falla la Falla, fallant perquè calla, ningú massa es baralla, benefici que no es detalla.

Tot pel destí d'un capritxós que en estalviar veu la llum, de la raó pensa ser desitjós per la indumentària costum.

24

Els moros i cristians a la plaça del Regne.

Semblaven de sirians barracons sense firme.

No es perd l'oportunitat de taponar un gual, i és prou complicat si no és al peatonal.

En la fira comercial compraves un rellotge, un vestit, un poal i fins a un cotxe.

Paradetes per tot arreu de menjar i beure, botiguers amb la creu, el problema, és on vendre.

Mentrestant...

ALBUIXARRES - CAMÍ FONDO

26

EL JAFÀ

EL GENI

A la falla està el Jafà sent el malintencionat, amb l'assessor de la picà i el bastó per mandat.

L'assessor és un lloro i el garrot una serp, només busca "el oro" sense veure el que perd.

És el de les finances impulsor de l'estalvi, treballa sense mancances i per això, és un geni.

Tres desitjos oferix, tot molt ben calibrat, al seu sou s'obeïx si complix amb la ciutat.

Sempre va manipulant per traure-li rendiment, i a tercers reutilitzant enganyant a la gent.

La cara parla per si sols anant de figura i malvat, vol ser com els ídols que al tro ja s'han sentat.

Diuen que és fàcil administrar els diners, que sobre no ser tàctil els altres eren porquers.

Alzira la bella, antiga i flamant, com el conte de la vella la riquesa va administrant.

ALADDIN

PRINCESA

Damunt l'estora màgica sobrevola la veritat, evitant que siga tràgica i que es perda l'emirat.

Té l'ajuda d'un quico ahir, hui i demà, amic d'ell és el mico amb l'espasa a la mà.

Reines amb la cort que encapçalen comitives, no han arribat a bon port però són les nostres dives.

Vestits de valenciana per uns pressupostos, que cosits amb mala gana, més cars ixen els costos.

Estima a la princesa que nom de dona té, i una làmpara encesa d'on la riquesa obté.

Lluita contra el malvat per estima i per enamorat, en Alzira tot ho ha donat des que ho ha escrutat.

Per les grans diferències aquests són els miracles, tenen moltes carències despullant-se espectacles.

Han obert la porta per buscar nova sort, però en Paiporta, les cus un tort.

ALBUIXARRES - CAMÍ FONDO

TIGRE

LA MURTA

És el més naturista dins del nostre conte, no és gens altruista però a tindre en compte.

Li diuen el Pep Carreres semblant de bona gent, porta xicotetes ulleres i controla el medi ambient.

Pengen les arracades baix les dolces arcades, estes són les passeres volent ser les primeres.

Els fantasmes del passat ací s'han degradat i el polític asessat sap en què està basat.

És del bloc taronja, de pèl blanc és molt cert, no és cap monja i lluita per l'anell verd.

Ens nuga a la curta fent els llaços de vella, voldria tancar la Murta donant pas a la casella.

Opcions han donat a la Murta uns amics i després del votat s'han tapat els oïts.

Natura i patrimoni, religiós, artístic i botànic, tots mostren testimoni obviant l'arquitectònic.

Són tots mentiders, tigres, micos i lleons, polítics xafarders sense Torre dels Coloms.

Les històriques runes s'estan degradant i el Diego Gómez; a l'associació menyspreant.

ELEFANT Alzira té grans animals que viuen a l'ajuntament, tots volen ser fenomenals però pocs amb fonament.

Fan jocs amb la política jugant-s'ho al dau, i si algú vol fer crítica, la queixa per la Clau.

I el nostre elefant no té rodes de bicicleta, a més del més gegant d'Ayora és la seua velleta. És el mestre de la lletra que en parla clava cullerà, en la trompa crida retreta de les escoles en valencià.

GUARDIÀ I com no es podia fer ni d'altra manera ser-ho; no necessitem un carnisser però sí un nou "polisero". És l'encarregat de la cura per complir l'ordre i la llei, no entra en la conjectura ni accepta cap consell.

I ara se li construïx una nova casa per palau, és el que li requerix per a ser, la seu de la pau.

En l'Alquerieta un reten i a la policia etiqueten, ja tots o comenten i així ho admeten.

FAQUIR Tinc per adjudicat ser un controlador, faig de veu i d'autoritat i com no, d'acomodador.

Treballe la delimitació de passada en cada estant, revise la documentació i també vaig denunciant.

Sóc el faquir ordenant i estic molt ben plantat, també vaig comentant una opció de trasllat.

Però escolte al veïnat i també a l'ajuntament, algú ja se m'ha empinat per estar al mig de la gent.

BOTIGUER Nosaltres res podem fer que complir l'establit, amb el sol i en el ploure el dimecres està escrit.

Barallàvem l'opinió de canviar-nos el dia, el mercat no té opció per no tindre altra via.

Anem de poble en poble patint com esclaus, fem una venda molt noble i de pagos ens posen blaus.

Faig de la veu un president i de paraula convençuda, sóc del Suñer un insistent per passar-nos a l'avinguda.

29

PARADETes

NINOT EXPOSICIÓ

Es venen molts articles de qualitat més que dubtosa, en ser un xinés no t'imaginaves tindre la làmpara meravellosa.

Som com un basar o un zoco en Alzira pots trobar de tot, de l'Àustria ve d'or un coco, i de l'Aràbia; de perles un titot.

Som nosaltres, molt amics, el Diego i el Fernando, fem una feina de rics i després fem el bàndol.

El ciutadà no ha de patir, tot passa per la nostra mà, millorarem hui com ahir i sinó; anirem a fer la...

Es ven varietat de fruites des d'altres continents, saboroses i insòlites pel paladar i les dents.

En Alzira trobes taronges vingudes de la Sud-àfrica, o albergínies com esponges de la zona eurasiàtica.

Tenim moltes paraules i juguem als escacs, sabem també fer faules però rentem bé els draps.

Ara ens hem disfressat i entre alzirenys camuflats, la processó ens ha cridat i ací; sempre s'obri el debat.

no et perdes cap!

02 de febrer

presentació infantil

15 de febrer

presentació gran

29 de febrer

11 de febrer

presentació d'esbossos secció primera

22 de febrer paelles

07 de març

13 de febrer

Inauguració de l'exposició del ninot

23 de febrer

gala de la cultura

13 de març

crida

cavalcada multicolor

inauguració setmana gastronòmica

14 de març

15 de març

16 de març

A per falla!

plantà de monuments

plantà de monuments

17 de març

18 de març

19 de març

entrega de premis

ofrena

pasdoble i cremà

31

fallera major

president

secretària

Tara Grimaldos Chover

Fernando Iñigo Luís

Sara Paredes Silvestre

(A) Alberola Collado, Francisco - Alberola Escrivà, Adrià - Albert Gómez, Josep Miquel - Alcañiz Llorens, Javier - Alcañiz Martínez, Bernat - Alcañiz Montagud, Cristina - Alcañiz Montagud, Núria - Alcañiz Serrano, Míriam (Comunicació) - Alcázar Juan, Paqui - Alcázar Juan, Rosa - Amat Blasco, Elena - Angulo Martínez, Leticia - Araque Santiago, Isabel - Atienza Bono, Trinidad (B) Badenes Pérez, Alicia - Badenes Pérez, José - Badenes Valentín, José (Infantils) - Barbero Calleja, Jessica - Berenguer Cortés, Maite - Bohigues Pardo, Juan (Joventut) - Bono Balaguer, Sofia - (C) Calabuig Manuel, Javi - Canet Garcia, Pau - Canet Pla, Amparo - Canet Pla, Teresa Carmona Pinto, Francisco (Comptador) - Carreres Peris, José Ángel - Castany Tortosa, Lorena - Cebrián Fuertes, Jesús (Monument) - Cebrian Ucher, Míriam - Chafer Torres, Borja - Chiva Doñate, José - Colomer Vives, José Rafael - Contelles Lechuga, Víctor - Cortada Ortique, Saül - Cuñat Cuñat, Gemma - (D) Del Caso Martí, Ma Carmen - Díaz Córcoles, Ma Ángeles - Dolz Amat, Alexandra - Domènech Fayos, Bàrbara (Joventut) - Domènech Fayos, Josep - Donato Rubio, Laura (Llibret) - (E) Espada Ausina, Maria José - España Luis, Adriana - Esquer Angulo, Nerea - Esteve Collado, Mireia - (F) Fayos Berenguer, Mª José (Secció Femenina i Protocol) - Fayos Casterà, Francisco - Fernández Gálvez, Marta (Llibret) - Ferragut Colomer, Antonio Ferragut Colomer, Manuela - Ferrer Corts, Sara - Fillol Canet, Anna (Festejos) - Fillol Ruiz, Daniel - Fortes Rodríguez, Pablo - Fuster Pardo, Neus - (G) Galan Pla, Mª José (Diverses) - Galan Pla, Laura - Gallart Carbonell, Mònica - Gallego Lairón, Alicia (Cavalcada) - Garcia Cortes, Vicente - Garcia Juan, Inma (Diverses) - Garcia Lozano, Samuel - Garcia Pellicer, Noelia (Cavalcada) - Garcia Pellicer, Paqui (Cavalcada) - Garcia Tormos, Zaida - Garcia Valiente, Montse - GarciCaballero Pérez, Toni - Giménez Depit, Serafina - Giménez López, Eduard - Gimeno Giménez, Patricia (Tresorera) - Gimeno Sala, Vicente - Gómez Francés, Christian - Gómez Muller, Yolanda - González Caballero, Alvaro - González Diente, Mireia - González Navarro, Lorena (Secció Femenina i Protocol) - González Sangil, Raul (Pirotècnia) - Grande Garcia, Esther - Grande Pla, Ferran - Grau Cuñat, Gemma - Grau Melo, Emilio - Grimaldos Chover, Jessica - Grimaltos

32

ALBUIXARRES - CAMÍ FONDO

vice-president primer

vice-president segon

vice-president tercer

vice-president quart

Roberto Ruiz Roig

José Vicente Rubio Plaza

Juan Vicente Alcañiz Llorens

Jaime Vidal Blasco

Gascon, Pilar - Guerrero Soler, Consuelo - (H) Hernández Esparcia, Laura - (I) Iñigo Bono, David - Íñigo Bono, Vicente - Iñigo Luis, Vicente (Monument) - (J) Jara Jáquez, Aitana - Jordà Todolí, Adela - Jordán Climent, Núria - (L) Leon Benavent, Amparo - Llinares Furió, Gemma - Llinares Rama, Enrique (Casal) - López Pascual, Josefina - (M) Marco Argente, Juan (Loteries) - Marco Grimaltos, Tania - Marín Arranz, Clàudia - Martí Garcia, Enric - Martí Jordan, Joaquin - Martí Romero, Esther - Martí Sala, Paola - Martínez Ferrer, Vicente - Martínez Giménez, Jennifer Martínez Pardo, Enrique (Casal) - Martínez Pelufo, Héctor - Mata Ferrer, Nardi - Mata Navarro, Salvador - Medie Libro, Raúl - Minier Minaya, Milagros - Molina Melero, Rosa - Montagud Costa, Mages (Vice-Secretària) - Montagud Espada, Marc (Monument) - Montagud Pellicer, Modesto (Festejos) - Montalban Chulià, Pilar - Motilla Martínez, Belen - Moya Argente, Toniquin - (N) Navasquillo Pelufo, Melisa (Secció Femenina i Protocol) - Núñez Duato, Paula - Núñez Sierra, Sandra - (O) Oliver De La Merced, Juan Carlos (Casal) - Oliver Sifre, Bernardo - Oliver Vives, Andrea - Ortega Llorens, Toni - (P) Palacios Bertomeu, Javier (Monument) - Palacios Serrano, Fco Javier - Pardo López, Fernando - Pardo López, Natalia (Diverses) - Pastor Cogollos, José Vicente (Monument) - Pastor Cogollos, Juan Carlos - Pastor Piquer, Òscar (Joventut) - Pastor Piquer, Rubén (Esports) - Pellicer Garés, Lidia (Cavalcada) - Pérez González, Matilde (Infantils) - Peris Ferrero, Ma José - Peris Ferrero, Paco (Diverses) - Peris Paredes, Carles (Joventut + Comunicació) - Perona Pellicer, Empar - Picot Pereira, Laura (Secció Femenina i Protocol) Pineda López, Ester (Festejos) - Pineda López, Isabel (Festejos) - Piquer Gramage, Eva Maria Pla Cortell, Rafael - Pla Mata, Paula - Prats Garcia, Núria - Prats Garcia, Silvia - (R) Redal Casterà, Daniel - Ribas González, Paco - Roman Alcázar, Andrea (Infantils) - (S) Saez Ruiz, Silvia - Sánchez Martínez, Miguel - Sánchez Ortiz, Cyndi - Sánchez SanJulián, Maite - Santapau Lorente, Jennifer (Llibret) - Selfa Cuñat, Mar - Sospedra Fontana, Alejandro - (T) Torres Vélez, Inés Maria (Junta Local) - (U) Ucher Serrano, Pilar - (V) Vélez Fernández, Ana Maria - Vidal Blasco, David (Teatre + Diverses) - Vidal Gallego, Mar - Vives Panadero, Dolores (Cavalcada)

33

Aitana Jara Jáquez

C ORT D ’ HONOR FM AL ZIRA 2020

I sonaven vents de grandesa mentre ballaven tiges de flors, melodies sanes de futur ancorades pures i al so anunciant la primavera.

Saltaven joies acolorides del calaix de la diversitat, poderoses, brillants, belles, com els fars dels estels en la nit que enceguen les essències.

Cantaven al matí rossinyols despertant el somni daurat, que obviaven ser peregrins cortesans al vol reial de cort orquestrant-se junt als núvols.

Palpaven les cimes el cel quan més blau clar i poderós, en què la seua vall possessa un mantell de verd s’estenia mentre transformava el gel.

I sonaven, i saltaven.

I cantaven, i palpaven paradisos en enveja que encisaven la gentilesa modelant-se en la bellesa.

Melodies meravelloses enlluernaven ramells de dives, allà per on s’amalgama l’esperit d’una germana; només tu, nostra Aitana.

Jesús Cebrián Fuertes

35

SOFIA flama d'or

EMPAR flama d'argent

BERNA flama d'argent

JOSEP insígnia d'or de la falla

INÉS flama d'or i murta

LIDIA insígnia d'or de la falla

COLOMER flama d'or i murta

RUBéN coet d'or

TONI flama d'or

MIRI flama d'argent

SARA flama d'argent

MARIA coet d'or

EMILI flama d'argent

ENRIQUE flama d'or

ÀNGELA coet d'or

MAGES flama d'or i murta

SILVIA insígnia d'or de la falla

ELENA coet d'or

DANI flama d'or i murta

CRIS flama d'argent

NARDI flama d'or i murta

MARI CARMEN flama d'argent i murta

JOSÉ coet d'argent

BERNAT flama d'argent

BLoc 11 menuts

Fallera Major Infantil 2020

Clara Garci-caballero Fallerets i falleretes, amics i amigues, veïns de la nostra barriada.

Vull aprofitar aquest llibret per a convidar-vos que passeu a visitar-nos i pugueu gaudir de la nostra companyia.

Estic segura que serà un dels anys més feliços de la meua vida. És un any molt especial per a mi, ja que tinc l'orgull de representar als xiquets i xiquetes de la meua comissió com a fallera major infantil.

Compte ja els dies per a poder veure els carrers plens de llum i de color i sentir el perfum de la pólvora i la música dels coets.

Tinc el plaer de poder viure aquest any amb la companyia de la meua fallera major Tara i el meu president Fernando. Els tres voldríem que tota la comissió poguera gaudir d'aquesta festa josefina junt amb nosaltres.

M'agradaria que tots els xiquets i xiquetes tingueren l'oportunitat de viure amb mi allò que és aquesta festa. Que a part de coets, monuments i música també és germanor fallera.

Obertes teniu les portes del nostre casal. Vos esperem a tots per a gaudir de les Falles 2020.

Visca les Falles i visca la falla Albuixarres-Camí fondo.

42

ALBUIXARRES - CAMÍ FONDO

Xiqueta bonica de cara redona i pigosa, de pèl ondulat i daurat.

Xiqueta fallera amb pólvora a la sang.

Xiqueta fallera amb ganes de jugar.

Tu que amb aquest somriure il·lumines tot el veïnat i eixa vergonya que vols amagar.

Xiqueta fallera, valenta com tu saps.

Xiqueta fallera d’ulls empardats.

La festa fallera dus a la sang i de ben menuda lluint el vestit regional.

Xiqueta fallera que li agrada dibuixar.

Xiqueta fallera que em té enamorà.

Tu que tots els somnis fas realitat i a la teua família la tens encandilà.

Amb molta estima la teua cosina, espere que gaudisques aquest any, bitxo.

Anna Fillol Canet

45

Hi havia una vegada...

Així és, hi havia una vegada un poble emmurallat, un poble que estava envoltat per un riu que s’anomenava Xúquer i que feia d’aquell lloc un paradís en forma d’illa. Tenia centenars de cases, unes dins de la fortalesa i altres disseminades pel voltant. Eren terres fèrtils, riques en arbres fruiters, camps de verdures i molts animals, com els cavalls, les vaques, els conills i gallines entre altres; i que tot era alegrat pel cant de pardalets de cant i a l’ombra de les parres del raïm blanc daurat i el roig de sang i vi.

Allí vivia gent molt bona i noble, era un poble molt culte. Allí passaven i vivien grans homes de lletra, matemàtics, polítics, sanadors, artistes i famílies riques que tenien servents. Hi havia tota classe de gent, de diferents religions, de diferents oficis i tots convivien en harmonia amb els seus costums. Era un lloc tan ric pel comerç i pas obligat pels ponts per travessar el seu riu, que tots els negocis de kilòmetres a la redona es feien dins de l’illa entre els seus murs. Tenia cases grans, palaus, llocs de culte on resaven, col·legis i jardins. En les seues cases, dins de la muralla, varen viure, descansar i refugiar persones tan importants com el Cid, el rei Jaume I i molts altres més que no vos conte i aquells que no quedaren per constància.

L’illa era molt segura, la muralla tenia tres ponts, dues passarel·les d’entrada a la Vila, setanta-sis torres, una muralla molt gran i imponent, ben corbada a les ganes del riu i molt robusta. Ella feia de mur contra les avingudes i riuades del riu i les guerres. I allí, hi va haver un temps en què va viure un rei amb la seua princesa i reina, la seua estimada, la seua llum de vida, el seu amor. Un dia, quan l’illa ja va ser conquerida sense batalla, el rei, que sempre anava perseguint als roïns entre guerres i sublevacions, va visitar l’illa amb la seua estimada Na Violant, tots els seus criats i amb els seus soldats. Venien de viatge des de València i anaven carregats per a la reconquesta de les terres del sud. Era vesprada nit, s’havia de descansar en la gran fortalesa de l’illa i així ho feren. Al matí següent, el cant dels pardalets, el soroll de l’aigua del riu i els suaus rajos de sol despertaren a la reina i en aguaitar pel mirador de la torre, va veure un mant de verd que es perdia en l’horitzó. Va ser tanta la bellesa que el lloc li va semblar, que va desitjar-li al marit quedar-se a viure allí. El seu amat no podia negar-se a la petició i va manar reconstruir una gran casa dins de la Vila. En el lloc més segur de tots, el més airejat i el més solejat. Entre els seus murs d’arcs i robustes portes, hi havia un pati interior amb un jardí, al seu centre, una gran olivera carregada d’olives i una palmera amb abundants dàtils. Allí descansaven les caloroses vesprades junt als gladiols, roses, lavandes, murta i moltes més plantes aromàtiques, amb pau i tranquil·litat. Era tanta l’estima que li tenia Na Violant que li va posar de nom, com a totes les cases grans, la Casa de l’Olivera; per això, En Jaume I, i poc després, la va convertir en un Palau Reial.

Una vesprada, quan estaven a les maques d’espart atabuixades de coixins, prengueren la decisió de fer-se un refresc de llet de les terres de l’horta de més al nord i que els servents, molt fidels, molt bé que els van oferir el servici. Però sabeu què? Entre glop i glop, la pau del lloc i el descans del cos, el rei En Jaume I, amb el braç alçat i la copa mirant al cel reflectint-se en ella els rajos del sol, li va dir a Na Violant estimada: - Reina meua, açò és tan valuós com l’or. Açò és or, xata!

46

ALBUIXARRES - CAMÍ FONDO

Açò és or, xata!

ARTISTES: RAFA VAYÁ I MARGARITA BARTOLOMÉ GUIÓ I CRÍTICA: JESÚS CEBRIÁN FUERTES

47

48

Benvinguts a la falla del barri dels amors, on la història no calla per ser baluard en valors.

Gaudien de la riquesa de les terres del voltant, i les famílies en tendresa que les anaven cultivant.

Canten noves glòries al bany de les xerres, fent-se al·legories al barri d’Albuixarres.

Terres riques en cultiu i regadiu, amb ses fruites fresques regades pel seu riu.

Hi havia una vegada una Vila emmurallada, era per joia visitada i pel Xúquer aïllada.

Nasqueren tradicions al pas de la història, relats i devocions amb grata oratòria.

Paraules adulatòries ell venia a recitar, relatant-nos mil històries un galant populós joglar.

Tenien la riquesa de la pau i la humilitat, i tota la saviesa que s’havia heretat.

Al galop d’un cavall entre penons al vent, ens cantava al detall la sort de nostra gent.

El joglar al muscle feia d’ell un cant, a la llum del crepuscle sempre era un encant.

Les portes s’obriren al seu pas triomfant, i tots ben bé gaudien de la gallardia i encant.

L’aigua va ser sagrada en tota la seua evolució, que fins la festa estimada es va convertir en devoció.

Les entorxes al carrer s’encenien delectant, al pas d’un gran cavaller que es postulava flamant.

Nasqueren del riu sirenes beneficiant-se de les aigües, i amb les festes josefines nugaven les riques llengües.

A Alzira va créixer l’amor entre dos estimats amants, que mesuraven el valor entre fidels i cortesans.

Tots posaven de la part amb la fusta, pintura i ardor, amb les teles, treball i art, amb les festes d’argent i or.

Era un paradís de joies enjardinades, amb mels, fruites i pastís, i taules engalanades.

Amb la sort de les dones filles i mares de la terra, banya la gràcia de les ones amb l’aigua de la xerra.

ALBUIXARRES - CAMÍ FONDO

Era tanta la riquesa d’un riu tan poc comú; que deien en grandesa que navega el Déu Neptú.

Canta el joglar quan va recitant, baix un núvol clar i la història contant.

Era la Vila de l’Al-jazirat que deixà empremta on està, cada casa en prosperitat d’un poble moro i cristià.

Homes insignes que vivien lluitant, i molts altres dignes que ho feien resant.

Li deien el devastador al riu que l’inundava, però fins el llaurador del Xúquer es beneficiava.

Homes de religió en estima de grat, guardians del bastió i de nom Sant Bernat.

Un mariner que guiava al musulmà que pescava, un cristià que remava, sobre una barca jueva.

Naix del riu una font.

Naix d’una font un riu.

Creix del treball un pont pel clamor del qui allí viu.

Un riu navegable i una terra abundant, tot era veritable d’una història exaltant.

La Vila sempre agrària a l’ombra de les palmeres, passatgera de l’algaravia de traques i esbarzeres.

Li ho deia En Jaume i l’escoltava Na Violant.

Al Llibre dels Fets en acta per una terra de l’or, xata.

Passaren segles i segles amb les filles i les dones, forjant-se les regles per uns fills fets homes.

Les sirenes del vent i de la dolça música, de l’estima creixent i la terra mística.

Hi havia una vegada; una llavor dolça i venerada, i com un clavell que esclata; esta és la terra de l’or, xata.

Sirenes de l’aigua en una terra d’amor, que l’estima adequa com si fóra un tresor.

50

ALBUIXARRES - CAMÍ FONDO

La cort reial Amargós Badenes, Àngela

Mata Ferragut, Alma

Amargós Badenes, Hugo

Mata Ferragut, Àxel

Amat Gallart, Adara

Oliver Vives, Maria

Badenes Gimeno, Alba

Palacios Pla, Andreu

Badenes Gimeno, Iker

Palacios Pla, Carles

Canet Garcia, Àlex

Pardo Sáez, Bruno

Carrasco Motilla, Adriana

Pardo Sáez, Carlos

Carrasco Motilla, Rubén

Pascual Llinares, Alberto

Colomer Almela, Blanca

Pascual Llinares, Alejandra

Colomer Almela, Marta

Piera Almela, Elena

Domínguez Gómez, Clàudia

Redal Minier, Aitana

Domínguez Gómez, Martina

Ródenas Marco, Claùdia

Esquer Angulo, Marc

Rodríguez Díaz, Israel

Ferragut González, Daniela

Rodriguez Díaz, José

Ferragut González, Enzo

Rubio Pellicer, Aitana

Fortes Alcázar, Alba Lucía

Rubio Pellicer, Anna

Garci-Caballero Canet, Clara

Ruiz Pardo, Maria

Gimeno Garcia, Héctor

Samper Ferrer, Blanca

Gimeno Garcia, Laura

Samper Ferrrer, José Maria

Gómez Palacios, Paula

Sánchez Picot, Lara

González Caballero, Adrián

Sancho Alonso, Estela

González Caballero, Martina

Sancho Alonso, Martin

Laporta Muñoz, Ruth

Vidal Gallego, Andreu

Larrea Guerrero, Àlvaro

Vidal Garcia, Adrián

López Peris, Elena

Vila Castany, Dorian

Luís Sánchez, Diego

Vila Castany, Izan

Martí Sala, Vega

54

ALBUIXARRES - CAMÍ FONDO

una nova

tradició

El matí de sant Dionís, un iaio intentava que els seus néts es despertaren sense tindre massa èxit. ― Xiquets, vinga que es fa tard. ― Però iaio on vols que anem tant matí? Volem quedar-nos un poquet més al llit que hui no hi ha cole. ― No em diguéreu ahir que volíeu acompanyar-me pel regal de la iaia? Pareixíeu molt intrigats per la seua història. ― És cert, jo vull saber que és! ― Doncs vinga, aneu vestint-se que en breu anem per ell.

Minuts més tard, allà que anaven el iaio i els dos néts cap a la pastisseria de la senyora Teresa, la millor de tota València, a per la mocadorà que pensava regalar, com tots els anys, a la seua estimada dona. ― Iaio, però això ho has inventat tu? ― Com que si ho he inventat jo? És que no conegueu al nostre rei Jaume I i la seua mocadorà?

Aleshores, sorprés per la cara d’estranyesa d’ambdós, va decidir contar la història del nostre aventurer i conqueridor rei: “Conta la llegenda que al febrer de l’any 8 del segle tretze, en temps de cavallers, donzelles, princeses i castells, va nàixer el fill del rei Pere el Catòlic i Maria de Montpeller.

Xiquet de cor conqueridor i amb futur de rei, el seu nom havia de ser triat d’una manera molt especial. La seua mare va decidir encendre dotze ciris que representaven als apòstols i deixar que a poc a poc s’apagaren fins que l’últim que ho fera donara nom al seu fillet. Al final quedà sols un encés, el de l’apòstol sant Jaume, i amb aquest nom el batejaren.

Tots tres eren feliços però en temps de cavallers hi havia moltes batalles i rei Pere necessitava assegurar les seues terres i protegir als seus vassalls. Signà un pacte de

pau amb el senyor Simó de Monfort i a canvi va haver d’entregar al nostre menudet Jaume perquè quan fóra major poguera casar-se amb la filla de Simó i així unir forces.

Però aquest, que era molt llest i malvat, decidí empresonar-lo i atacar les terres del rei Pere trencant així l’acord.

La seua mare molt afligida i després d’haver mort el seu marit, anà a Roma a visitar al Papa per a demanar-li que el seu fill poguera tornar a casa i poder dur la corona del seu pare. El Papa, que va ser bondadós, accedí a ajudar-la i obligà a Simó a alliberarlo.

Jaume començà a viure al castell de Montsó on els valents templers el cuidaren i educaren inculcant-li un esperit cristià i guerrer. Al mateix temps que creixia, gaudia de la companyia del seu cosí i gran amic Ramon de Berenguer, amb el qual va poder jugar i jugar fins a ser més grans.

Quan en el nostre rei complí nou anys, va reunir a la noblesa perquè li juraren lleialtat i poder així construir el seu regnat. El Papa, que tant el va ajudar, li recordà que tot rei havia de tindre hereus i per aquesta raó decidí casar-se amb Elionor de Castella amb qui tindria el seu primer fill, Alfons.

El seu gran esperit de guerrer va fer que amb desset anys decidirà marxar cap a terres sarraïnes amb el seu exèrcit per poder conquerir el gran castell de Peníscola. Però, malauradament no va poder guanyar i va haver de signar un pacte de pau que es va acabar trencant. No obstant aquesta derrota, anys després aconseguiria la seua estimada Peníscola a canvi de la pau que tant volia Zayd, el governador.

El seu viatge va continuar i amb l’estol de Salou va partir per creuar la nostra mar fins al port de Mallorca. Amb espases i canons rodejaren les muralles fent un gran setge fins que els musulmans rendiren les seues armes.

Amb els ànims reforçats després de la conquesta de l’illa i d’altres ciutats valencianes, Jaume es preparà per a conquerir València i les terres del Xúquer, prometent que l’Ebre no creuaria fins que València no fóra seua.

La seua promesa no era senzilla de complir, però amb el suport de la seua segona dona na Violant, princesa d’Hongria, Jaume I començà la reconquesta i a poc a poc anà avançant cap al sud envoltant cap i casal. El Papa Innocenci III, que cuidava molt del rei, cridà al poble perquè lluitaren per València per alliberar-la dels musulmans i tots junts fidels anaren a assetjar la capital.

Guanyaren la batalla, aconseguiren conquerir la ciutat i el matí del nou d’octubre, en el dia de sant Dionís, Jaume I fundà el Regne de València. Va donar als valencians furs, llengua i corts pròpies. Als catalans i aragonesos que l’ajudaren, els va oferir heretats valencianes per cuidar les noves terres i la gent de la ciutat, com a mostra d’agraïment i estima, li feren una ofrena: un mocador ple de les millors fruites i hortalisses de la seua terra. Aquest regne prosperà i es va engrandir fins que amb seixanta-huit anys el nostre rei ens va deixar”

Amb un sentiment de satisfacció per poder tornar a contar aquesta història, al iaio li vingué a la memòria els milers de vegades que l’havia repetida perquè els seus fills li la demanaven tots els anys en aquest dia. Però com el temps passa inevitablement, aquests es feren majors i deixaren d’interessar-se.

Però l’emoció i satisfacció duraren poc. El iaio observà que els seus néts s’havien quedat muts i no reaccionaven de cap manera. Amb la por al cos, per si no l’hagueren trobat interessant, preguntà: ― Xiquets, que no vos ha agradat? ― No iaio, no és això. Ens hem quedat pensatius. ― Pensatius? És que hi ha alguna cosa que no enteneu? ― No, jo estava pensant que la seua vida de menut deu haver sigut dura, encara com jo tinc els meus pares.

Amb el cor encollit per la tendresa que mostraven els seus menudets, el iaio els va intentar animar: ― No vos poseu tristos, heu de saber que tot obstacle que superà va fer que fóra més valent i al final va poder tindre una vida molt feliç. ― Això si... I iaio la mocadorà? Li fas aquest regal a la iaia perquè l’estimes com la gent estimava a Jaume I? ― Clar que sí, i com jo, milers de valencians. ― Quina enveja! Jo també vull ser gran perquè em regalen una. ― Tranquil·la neta, que el iaio ho té tot preparat. La senyora Teresa té les vostres esperant. ― Això és cert iaio? Eres el millor!

A mesura que anaven aplegant, el iaio estava sorprés per no vore una llarga cua davant la pastisseria, la qual es formava sempre en aquest dia. Ja en la porta un calfred li recorregué per l’esquena. La senyora Teresa no havia obert perquè li havia sorgit un inesperat assumpte familiar.

No s’ho podia creure, després d’aquell recorregut tan magnífic que havien gaudit tots tres, seria la primera vegada que la seua estimada es quedara sense els deliciosos massapans. No s’havia adonat que una llagrimeta li recorria el rostre fins que el seu nét amb un mocador li la llevà. ― Iaio no et poses trist per favor. De segur que en trobem una solució! ― Sí! Cridaré a la mare i li preguntaré que és el que podem fer.

Després d’una llarga telefonada, la neta per fi li contà que és el que havia pensat. ― Que et pareix, si venen els papàs i tots junts fem a casa la mocadorà amb massapans casolans? ― Però si és una fantàstica idea ―digué el iaio molt més animat― Vinga tornem a casa i mans a l’obra!

passa la

A B C D E F G H I J L M N O P Q R S T U V X Y Z

corona

Sou capaços d’encertar el màxim de paraules relacionades amb el nostre Jaume I? Bateu-vos en dol amb els vostres amics per descobrir qui és el que més el coneix. Pinteu de roig les corones quan falleu les preguntes i de verd quan les encerteu. Per començar aquest joc, vos donarem una pista: els iaios són els qui conten les millors històries.

A. B. C. D. E. F. G. H. I. J. L.

Nom del primer fill de Jaume I. Cognom del cosí de Jaume I. Persona que professa la religió de Crist.

Sant que se celebra el 9 d’Octubre.

Exèrcit de vaixells de guerra.

Mes en què va nàixer Jaume.

De la guerra o que hi té relació.

Propietat rústica. Terres.

Nom del Papa de l’època de Jaume I. Prometre rotundament alguna cosa.

Sistema de signes orals o escrit que servix per a comunicar-se.

M. Ofrena que se li va fer a Jaume I. N. Conjunt de nobles.

O. Mes de fundació del Regne de València.

P. Nom del pare de Jaume I. Q. (conte la q) Apoderar-se d’un territori per la força.

R. Època i duració del govern d’un rei, d’una reina, d’un príncep o d’un sobirà.

S. Encerclament d’una ciutat o d’una fortalesa per a combatre-la i apoderar-se’n.

T. Membres d’un orde religiós i militar.

U. Situat darrere de tots els altres.

V. Nom de la segona dona de Jaume I. X. Riu important valencià.

Y. (conté la y) Obtindre la victòria.

Z. Governador del castell de Peníscola.

Piuletes i tronadors!...

Oh que tendres llepolies!

Oh dolç record d’altres dies!

Oh l’encant dels vells amors!...

Els ramejats mocadors desplegats damunt la taula, i aquell paisatge de faula fet d’ensucrades tendreses, que deixava a les promeses sense poder dir paraula!...

Vicent Andrés Estellés

D

RECEPTA

RÀ

A MOCADO L E

quan ls que Sou de u la vostra s ite ane encom emaneu fru n d à or seu e mocad res i no pen otser i verdu tronador? P eu i gu a piulet uè descone q res. r u e g p fi és ues d s e t aques

SABÍ EU

QUE?

El poeta Vicent Andrés Estellés no és l’únic enamorat de la nostra mocadorà i en el poe ma podem veure com nomena a piuleta i tronado r. Però d’on naixen aquests dos? La història és ben curiosa donat que foren creats perquè uns antics governants volgueren llevar-nos una de les festes més boniques que tenim: el nou d’octubre.

Ens n’anem uns anys enrere, des prés de la derrota en la Guerra de Successió l’an y 1707, quan el rei Felip V (el rei que apareix en el quadre que trobem penjat cara avall a Xàtiva) ens va prohibir moltes coses, i una d’elles en concret, va ser la festa del nou d’octubre arribant inclús a no deix ar-nos tirar coets per celebrar-la!

Ara T S I L L p m de la co ISSERS TS PAST DELS XICOTE

Aleshores, els pastissers valencia ns començaren a pensar com podien tornar a cele brar aquest dia i burlar la prohibició. Tingueren la idea de fer les formes dels coets amb el massap à, d’igual manera que feien les fruites i verdures de la mocadorà, podent així continuar amb la tradició però d’una manera diferent. Per aquesta raó, tronador i piuleta passaren a representar la pólvora que un rei malvat va voler llevar.

Massapà

Dolç de rovell

450 g d’ametla molta 750 g de sucre 1 clara d’ou Colorants 1 rovell d’ou

6 rovells d’ou 100 g de sucre

Glaça 1 clara d’ou 150 g de sucre glaç 1 culleradeta de llima

DISSENYA la teua piuleta i el teu tronador

conta la llegenda que...

Un dia de molt de sol i molta calor, Jaume I i els seus cavallers estaven practicant nous atacs i formes de lluita, quan els començà a entrar molta set i cansament i decidiren descansar baix l’ombra d’una bonica arbreda.

Aleshores, passà per allí una amable dona amb un bol ple d’una beguda molt fresca, dolça i de color blanc. Jaume I i els cavallers van córrer cap a ella per preguntar-li que era allò d’aspecte tan deliciós que transportava.

En veure’ls tan cansats, els va donar tota la beguda que portava i el rei, que es va quedar bocabadat amb tanta dolçor i frescor, li comentà: -Açò és or, xata. Quina delícia de beguda ens has portat. De veritat, açò és or, xata. És des d’aquell moment que aquesta dolça beguda es va començar a conéixer a tot arreu com orxata.

que necessitem?

200 grams de xufes

150 grams de sucre

1 litre d’aigua

Batedora Colador de tela Llavareu bé les xufes per llevar la terra que puguen tindre després de la seua collita. Les posareu a remull i veureu com s’unflen en hidratarse. Una vegada estiguen ben grossetes (han de passar unes 12 hores) canviareu l’aigua, les rentareu i les posareu en un recipient amb aigua i sucre.

com ho

fem?

Amb la batedora, les triturareu fins que es desfacen i després passareu la mescla pel colador de tela per poder extraureli tot el suc. Com a Jaume I, a tots ens agrada ben fresqueta, per la qual cosa la guardareu en la nevera. I llest, ja podreu gaudir de la deliciosa orxata.

un 30 de desembre i un Rei I s’escoltaven els cascos al galop del cavall i al soroll del metall guerrer.

Repics de tabals en divisar en la llunyania com s’elevava el núvol amb pols del pas en desfilada de la formació cristiana.

Manava el Sol de l’hivern i bufava la tramuntana entrant suau amb música com una missiva templària per cada carrer de la Vila, per cada racó de l’illa.

Però l’algaravia era tranquil·la amb les llavors de poble.

Llaurava, conduïa ramats, modelava els cànters, i es daurava el pa redó en cocció al forn morú, i el ferrer al cop de maça; feia el malear del metall amb la calor del foc.

Els xiquets en l’aprenentatge dels contes al relat; lluitaven el dia en la vida d’un joc de formació de guerres, mentre les xiques bolinyaven i traçaven el cosir de penons entre les teles sedoses, o, els fogons de les cuines a la calor de la mestressa de les cases de criances.

I s’escoltava la veu, venia el Jaume, En Jaume I d’Aragó, el Rei, el conqueridor, l’exterminador, el Matamoros.

I l’esperaven com notícia que arrossega el vent entre càntics d’esperança i aterrits en alabances.

Un poble en peu que tractava les lletres, tres cultures, una pau, una vida i el comerç d’un poble culte i viu.

Al-Jazirat.

Juguem?

Necesari per a jugar : 2 jugadors/es i 1 dau .

Comença el joc qui més tard va nàixer. Llançarem una moneda per triar al nostre personatge : cara serà Jaume I i creu Na Violant.

Tirar el dau i avançar per les caselles fent el que indiquen.

En les caselles corona si fas l’activitat bé tindras un altre torn.

Sols podràs creuar pel camí de pedres si caus en la seua casella.

Un 6 trauràs si d'aquesta casella et vols menejar.

4

6 Avança tantes caselles com edat tingues.

Això és or, xata!

8

11

22 Retrocedix el nombre de caselles que el dau desitge.

Perds el torn per fer-te una orxata en Alboraia.

Torna tres caselles enrere.

Torn a a tir ar.

Batalla de noms de pobles.

Lluna de València Per estar tan despistat a l’eixida has de tornar.

Batalla de paraules des. encadena

Jaume I

Na Violant

1. Crea tres paraules a partir de mocadorà.

1. Crea tres paraules a partir de cavaller.

3. Dia de la Comunitat Valenciana: a) 9 d’octubre. b) 2 de gener. c) 30 de febrer.

3. Que mengem el dia dels valencians? a) Xurros. b) Massapans. c) Fruita.

6. Continua l’himne: Brinden fruites daurades…

6. Continua l’himne: Per a tu la vega envia…

10. Escriu una acció relacionada amb falles i escriu-la en un paper. Ara recrea-la.

10. Escriu una acció relacionada amb falles i escriu-la en un paper. Ara recrea-la.

13. Digues tres coses típiques dels matins fallers.

13. Digues tres coses típiques de les vesprades falleres.

16. Que plantem el dia 16 de març? a) Foguera. b) Gaiata. c) Falla.

16. Acte en el qual acomiadem les falles: a) Cremà. b) Encesa. c) L’arreplegà.

20. Què duia Jaume I al seu casc? a) Rat penat. b) Una fletxa. c) Un llop.

20. Colors de l’escut de Jaume I: a) Roig i daurat. b) Blau i verd. c) Marró i rosa.

23. Digues tres accessoris d’una fallera.

23. Digues tres accessoris d’un faller.

30. Llig l’embarbussament sense equivocar-te: En cap cap no cap el que cap en aquest cap.

30. Llig l’embarbussament sense equivocar-te: Visc al bosc i busque vesc i visc del vesc que busque al bosc.

34. Beguda valenciana típica: a) Cervesa. b) Suc. c) Orxata.

34. Amb què mullem els bunyols? a) Xocolate. b) Llet. c) Café.

L'AJUDES A TORNAR? La reina Na Violant, en un dels seus passejos per la ciutat de València, es troba amb un home que li vol obsequiar amb un mocador ple de massapans. Es posa tan contenta que li dóna les gràcies i comença a caminar distreta pels carrers mentre se’ls menja.

Passen les hores, i decidix guardar-ne uns quants per quan arribe al castell poder donar-li’ls al seu benvolgut marit Jaume.

De sobte, quan vol tornar s’adona que s’ha perdut.

Espantada perquè prompte es farà de nit, necessita la vostra ajuda per poder anar a casa. Troba el camí de volta a casa.

CADA OVELLA AMB

LA SEUA PARELLA

Retalla aquestes cartes, mescla-les i repartix-les sobre la taula cap avall de manera que no es vegen els dibuixos. Amb un màxim de dues cartes per jugada, alça-les per trobar la seua parella. Si coincidixen, deixa-les cara amunt, si no, gira-les i torna a provar.

Emparellats

Emparellats

Emparellats

Emparellats

Emparellats

Emparellats

Emparellats

Emparellats

Emparellats

Emparellats

Emparellats

Emparellats

recupera el llarg camí

El nostre Jaume I té un problema. Com a rei ha d’ampliar el seu regne i a poc a poc ho ha anat aconseguint, conquerint la terreta poble a poble. Però hi ha un problema, els pergamins on apuntava els noms de les conquestes se li ha desordenat i l’escrivà, molt laboriós però un poc despistat, que l’ha ajudat tot li ho ha mesclat. Ara no és capaç de trobar els pobles i ciutats en aquesta barreja de lletres. Li donem una maneta al nostre rei perquè ho puga solucionar? D’aquesta manera podrà veure tots els que encara li queden per visitar i acabar governant.

Benifassà Olocau Morella Borriana Nules

València Cullera Alzira Rebollet Dénia

Altea Relleu Finestrat Busot Alacant

Elx Oriola Guardamar Villena Bétera

b

e

t

e

r

a

c

b

a

v

r

r

s

a

i

e

d

f

g

j

l

l

o

n

m

a

e

a

o

p

n

t

u

e

n

z

n

r

e

b

o

l

l

e

t

i

n

s

p

r

i

0

r

l

l

h

l

i

l

a

f

a

s

m

t

r

x

i

l

l

x

e

a

o

i

a

c

u

r

i

a

d

a

i

z

g

u

a

l

c

s

a

f

o

n

l

k

n

v

b

s

e

l

u

n

s

l

l

m

u

x

t

a

a

r

o

l

t

d

e

a

a

r

t

y

a

u

a

p

l

j

c

e

v

l

b

n

m

a

b

e

c

r

r

v

a

m

a

s

a

n

h

o

a

g

u

i

o

s

t

x

o

p

v

v

b

a

i

f

l

j

s

u

l

p

s

r

t

c

l

d

e

q

l

r

t

c

o

s

o

y

e

u

e

x

a

d

e

n

i

a

t

l

t

i

a

l

n

o

c

u

r

a

m

a

d

r

a

u

g

t

l

b

i

e

a

s

v

m

r

u

s

x

m

a

n

a

c

s

f

OBJECTIU:

L’objectiu del joc és descriure la quantitat més gran de paraules que es puga perquè els membres de l’equip les endevinen sense fer ús de les paraules tabú.

JUGADORS:

Es necessiten dos equips de dues persones o més.

PREPARACIÓ DEL JOC:

1. Haureu de retallar les 20 targetes que trobareu en les pàgines següents. Tindreu una targeta amb dues cares de diferent color.

2. Baralleu-les fins que estiguen mesclades tenint en compte que sempre tingueu a la baralla el mateix color de carta cap amunt.

3. Busqueu una llibreta per anotar les puntuacions.

4. Aconseguiu un rellotge, cronòmetre o mòbil per mesurar la duració dels torns.

REGLES:

1. Descripció de les cartes. Cada carta conté dues paraules per a endevinar, una per cada costat, amb cinc respectives paraules tabú.

2. Que són les paraules tabú? Les paraules tabú són aquelles que no poden ser dites durant la descripció de la paraula a endevinar.

3. Dividiu els jugadors en dos equips. Un equip tria un jugador per a descriure la paraula i l’altre equip tria un jugador per a vigilar que no es diguen les paraules tabú.

4. El jugador que vigila ha de col·locar-se darrere del jugador que descriurà la paraula perquè puga veure la carta. I quan el jugador que descriu nomene qualsevol paraula tabú de la targeta, el vigilant haurà de cridar ben fort TABÚ i la carta quedarà eliminada passant a la següent.

5. Abans de començar a descriure la primera paraula, amb un cronòmetre posareu el límit màxim d’un minut. Aquest serà el temps que es té per endevinar les paraules.

Quan s’acabe el temps s’acaba el torn de l’equip.

6. Anoteu un punt per cada paraula endevinada i anoteu un punt a l’equip contrari per cada paraula que cride correctament TABÚ.

7. El joc acaba quan s’acaben les targetes. L’equip amb més punts guanya.

PREPARATS? COMENCEM! *Si necessitareu més cartes, sempre podeu fer-les vosaltres mateix. Penseu en una paraula que vulgueu endevinar i cinc paraules tabú que no podran ser usades per a la descripció. Podeu agafar com a model d’exemple les que ja teniu fetes al llibret.

CREU vestimenta templer murta dèu roja

DRAGÓ animal mitològic foc daenerys volar

REI corona manar democràcia Espanya Felip VI

REINA

dona princesa Letízia Leonor periodista

CASTELL

edifici torre edat mitjana rei batalla

rei espasa batalla enemic llança

CAVALLER

potes mamífer lluita trotar escacs

símbol color roig groc tela

CAVALL

SENYERA

VAIXELL

butxaca regal malalt fruita nou d’octubre

TARONJA

MOCADOR

MORO

arma metall llarga enemic afilada

OR

ESPASA

ORXATA

CEPTRE

fusta mar creuer vela pirata

CRISTIÀ

pal alcalde ordenar bastó poder

València “terreta’’ cítric color fruita

CORONA

àrab déu església creu contrari religió reconquesta musulmà continent sud

LLUITAR

Aragó Castella rei cap or brillant joia groc ric lingot

CONQUERIR

guerra soldat barallar-se territori bàndols

fartons beguda valenciana xufa fresca

terres cavaller armes guanyar victòria

FRUITA pera tradició postres festa menjar

FARTÓ mullar orxata agradar brioix alboraia

JOGLAR gaudir contar música ballar entretenir

FURS

lleis Jaume I obligat rei impostos

ALZIRA

pont locomotora viure ciutat muntanyeta

Joan professió moble porta escriptor

pastís ametla colors dolç tronador

esquena tela vellut coll mag

FUSTER

MASSAPÀ

CAPA

MAGRANA

home matrimoni parella sexe amor

LLANÇA

DONA

ESCUT

València fronteres lleis país comunitat

FILLS

REGNE

FLETXA

OFRENA

roja elx redona ball suc

CANÓ

flors desfilada mantellina faller verge

acer arma mà agafar lluny

ARC

bola negre castell foc metxa davant romà dur ferro falla

ARMADURA

triomf tirar diana centre joc pare mare família casa tindre

MURALLA

quiet gris cos espasa protecció

arc poma Robin Hood punta ploma

rodejar castell construcció alta defensar

Para el llapis!

LLISTA

El fi del joc és intentar escriure el major nombre de paraules possibles relacionades amb la categoria que comencen per la lletra triada.

PREPARACIÓ DEL JOC: - Llibreta i llapis o bolígraf.

- Un full amb totes les lletres de l'abecedari que hauràs de retallar individualment.

- Bossa o recipient per a les lletres.

- 12 targetes amb categories.

- Rellotge, cronòmetre o mòbil per controlar el temps.

1.

2.

3.

4.

5.

6.

7.

8.

9.

10.

Noms de xiquet Ciutats espanyoles Coses calentes Articles de papereria Clubs esportius Insectes Aliments de desdejuni Mobles Programes de televisió Coses que trobem al mar

1.

2.

3.

4.

5.

6.

7.

8.

9.

10.

Vegetals Províncies espanyoles Coses que aboques al fem Professions Electrodomèstics Noms de dibuixos animats Tipus de beguda Noms de grups musicals Noms de comerços Coses en un partit de futbol

1.

2.

3.

4.

5.

6.

7.

8.

9.

10.

Articles de vestir Postres Parts d’automòbil Coses que trobem a un mapa Noms d’esportistes Títols de cançons Coses que trobem al frigorífic Animals de granja Coses fredes Coses que trobem a la platja

1.

2.

3.

4.

5.

6.

7.

8.

9.

10.

Esports Animals marins Parts del cos humà Menjars tradicionals Expressions que crides Aus Noms de xiqueta Mitjans de transport Coses que trobes en una cuina Noms de malvats i/o monstres

1.

2.

3.

4.

5.

6.

7.

8.

9.

10.

Aparells elèctrics Assignatures de l’escola Excuses quan arribes tard Sabors de gelat Coses que boten Estreles de televisió Coses que trobem al parc Ciutats europees Pedres precioses o gemmes Instruments musicals

1.

2.

3.

4.

5.

6.

7.

8.

9.

10.

Coses apegaloses Noms de revista o periòdic Marques d’automòbils Espècies i herbes aromàtiques Males costums Articles de cosmètica i higiene Noms de famosos Utensilis de cuina Rèptils o amfibis Noms de parc

REGLES: 1. Baralleu les targetes i trieu una. Escriviu a la vostra fulla de llibreta, per fer-ho més fàcil, el nom de les categories que hagen eixit a la targeta escollida.

. lletra. Aquesta lletra serà per la qual 2. Agafeu de la bossa o recipient una començaran les paraules de cada categoria que haureu d’escriure.

3. Posareu en el cronòmetre, rellotge o mòbil un temps màxim de dos minuts.

Aleshores ja podreu començar a escriure una paraula per cada categoria.

4. Una vegada ha passat el temps (o bé quan un dels jugadors ha completat el màxim de paraules) eliminareu totes les paraules que hagen posat almenys dos jugadors. Cadascuna de les paraules originals (escrites solament per un jugador) es comptabilitzaran amb un punt.

5. Guanyarà la partida el jugador que tinga més punts quan s’acaben les targetes.

1.

2.

3.

4.

5.

6.

7.

8.

9.

10.

Noms de verdures Coses que trobes a un armari Disfresses Animals de zoo Noms de pel·lícules Coses que trobes al museu Llocs d’una ciutat Coses redones Jocs Coses salades

1.

2.

3.

4.

5.

6.

7.

8.

9.

10.

Superherois Objectes que trobes al bany Coses que trobes al circ Animals domèstics Noms de sèries Coses quadrades Coses que trobes al metge Coses dolces Utensilis que tens a l’estoig Noms de carrers

1.

2.

3.

4.

5.

6.

7.

8.

9.

10.

Noms de països Noms de marques comercials Classes d’arbres Trets de la personalitat Colors Ferramentes Flors Coses que hi ha una maleta Tipus de bocates Articles que trobem a les revistes

1.

2.

3.

4.

5.

6.

7.

8.

9.

10.

Activitats per al temps d’oci Coses que et causen al·lèrgia Tipus de música Utensilis de neteja Objectes que trobes al cel Noms de fruites Coses que dus a la motxilla Coses líquides Adjectius Objectes d’una escola

1.

2.

3.

4.

5.

6.

7.

8.

9.

10.

Noms de videojocs Noms d’aplicacions Programes d’ordinador Noms de receptes Fruits secs Títols de llibres Coses verdes Elements d’indumentària fallera Noms de sagues Tipus de pel·lícules

1.

2.

3.

4.

5.

6.

7.

8.

9.

10.

Coses roges Idiomes Menjar per a picar Objectes que trobes a la falla Animals mamífers Coses amargues Coses que encens i apagues Maneres de cuinar Jocs de taula Estats d’ànim

.

.

C R I P T O G R A M A 1

2

3

16 17

Si les fruites no foren importants, la mocadorà no estaria composta per aquestes.

A més, en les conquestes de Jaume I, la gent li les oferia com a mostra d’estima.

Aleshores, sabríeu endevinar quines són les fruites amagades, construir l’oració final i així descobrir el missatge ocult?

LPÀTNA

8

MAOP

27 2

DMAXUAI

6

PEAR

24 28 15

DÀILT

16

JOATNRA

22 7 21 4

FGIA FAUX

13

MARGANA

20

NRIMNADAA

14

MOAR

26 23

RERCAI 11

LEMÓ 5

MRÏA

18

NPRAU LIRSAELQBU

3

10 12

QIUAC

19

YPIAN

17 25

PRÉCESS

1

LIALM 4

5

18 19

6

9

7

8

9 10

20 21 22 23 24

11 12

V 13 14 15

25 26 3 27 28

BLoc 1l1 artistes

Un casal ple d’artistes La falla és el conjunt de molts elements. Elements que els podem classificar en diferents grups d’allò més variats depenent de la visió dels membres d’una comissió.

Molts són de l’opinió que el més important és la falla, és a dir, el monument gran i infantil que presidixen els carrers durant els dies de festa. I perquè si aquests no foren tan importants, les festes josefines hagueren tingut aquest nom? Argument difícil de rebatre no cregueu?

També estan els que opinen que la falla, a més de monument, són els membres que la componen. I dins d’aquest grup també trobem moltes variants.

Estan els qui diuen que falles són sols tres dies i que ells del que gaudixen és dels actes, la música i la pólvora. Després estan el que sí que gaudixen dels tres dies també però que a part li donen molta importància a la resta de l’any.

Perquè una falla són els membres i el monument, però també ho són les tasques que es fan durant tot l’exercici perquè aquesta tire avant. I dins d’aquest grup estan els homes de la barra. Homes als quals es sol nomenar en les reunions amb la frase: Eixa barra, per favor! Que cal llegir-la amb el to del mestre o mestra renegant els alumnes perquè callen.

També estan aquelles persones que a més de tots els components que hem nomenat creuen que la falla són totes eixes activitats que ajuden a donar-li més renom.

Activitats carregades de diversió i cultura que es fan durant tot l’exercici. Tenim el plaer de comptar amb artistes de la ploma que ens enriquixen amb les seues obres ja siga amb crítiques, versats, relats o obres de teatre.

I enguany, en aquest àmbit cultural, estem d’enhorabona per partida doble. Tornem a gaudir del teatre infantil en mans dels més menuts i futur de la nostra comissió i tornem a tindre en les nostres mans el primer premi de Playback del Ral·li Humorístic organitzat per Junta Local Fallera.

Però sense més preàmbuls i passant al que realment és important, vos presentem als més artistes de la falla. Artistes, en el sentit més general de la paraula i “artistes” que componen la nostra barra, persones que al cap a i a la fi sense elles, no seríem la falla que som ara.

82

ALBUIXARRES - CAMÍ FONDO

artistes de playback Parlar de playback és parlar de la nostra falla Albuixarres-Camí fondo. Fa 4 anys que estem a peu de canó donant-ho tot al màxim possible. I és que quan les classes acaben i es comença a olorar el principi de l’estiu, lluny de gaudir dels primers dies de llibertat, per als membres de la nostra falla comença la feina dura, es prepara el playback i el compte arrere s’inicia.

Hores i hores d'assajos al casal, nervis, frustració, ganes de fer-ho perfecte i molta, però molta, calor que fa que els nostres artistes acaben com si hagueren corregut una marató. I parlar de playback és parlar de dues persones molt importants, que gràcies a elles han sigut possibles aquestes meravelloses actuacions.

Miri, la primera valenta del grup. Amb tan sols 14 anys va pujar a l’escenari per demostrar a tots que l’edat no és barrera per a competir amb els més experimentats. Amb una cançó molt animada i marxosa de Katy Perry, Hot N Cold, i amb la seua cosina Cris i la seua amiga Núria feren un gran espectacle.

Tres xiquetes soles a l’escenari foren capaces d’aconseguir un segon premi, sent la seua primera actuació en aquest concurs.

Un campament d’estiu ens va impedir tornar a repetir, però aquest fet ens va fer tornar amb més força i ganes i Que festín muntaren a l’escenari. Amb

aquesta cançó de Disney tan famosa i amb un nou fitxatge, el de Josep Albert, aconseguiren un primer premi. Josep ens va demostrar a tots que, treballar amb generacions diferents, és possible i el resultat va ser fantàstic.

L’any següent feren un playback encara més impressionant i ens presentaren a tots el Gran Showman. Els més menuts de la falla entraren amb força i el resultat va ser immillorable. Qui no està dins del món del playback potser no coneix la seua dificultat, però fer que totes les persones ballen amb harmonia, quadrats, canten la cançó mentre ballen i al final que mostren en les seues cares allò que estan ballant i interpretant és molt complicat. Però una vegada més, aquests artistes ens demostraren el que valen. Menció especial en aquest a Marc, que sense la seua valentia, falta de vergonya, i la seua predisposició a donarli el toc arriscat, la nostra dona barbuda no haguera pogut ser tan fantàstica.

I arribem a enguany. Amb Miri fora estudiant, Carles agafà el rol de coreògraf i amb ajuda de Marc prepararen un dels millors playbacks en els últims anys.

Amb la cançó Príncipe Alí , la por al cos per ser tan recent i de moda, eixe dia, i com sempre, dalt de l’escenari es transformaren i com si estiguérem veient actors i actrius d’un musical ens feren gaudir d’una actuació espectacular. Tan espectacular que tornaren a aconseguir el primer premi.

Gràcies per fer-nos gaudir tant: míriam lll - cristina lll - núria P. lll marc lll - Carles lll - Nuri A. lll - Neus lll - Josep ll - PAU lll - Hèctor ll vicent A. ll - Míriam C. ll - Jenny ll - Adrián ll - Berna l - Anna l - maria R. l Elena l - Aitana l - maria o. l - Andrea.O l - paula l - Bruno l - Zaida l 83

ací, però a poc a poc hem anat pujant totes les falles en general. Pense que es podrien millorar moltes coses i aconseguir que en Alzira es realitzen uns playbacks de categoria!

I quant a la falla, pense que li falta més participació i interés. Si els fallers i falleres de la nostra comissió es comprometeren un poc en el playback aconseguiríem moltíssimes més coses i es podrien fer cosetes molt boniques, encara que ja les fem. Això si, als més menuts i als de sempre no els canviaria per res del món!

Has sigut coreògrafa, és una tasca difícil?

míriam Alcañiz T’iniciares al món del playback en 2014 i a més aconseguires un segon premi, com visqueres eixe moment?

En ser el meu primer playback al principi no m’ho creia, és a dir, com una xiqueta de 14 anys pot guanyar un segon premi al primer intent? Des d’eixe moment em va quedar clar que em volia dedicar al món de l’espectacle i tot el que estiguera relacionat amb la música. Va ser molt emocionant i així és com als anys 2017 i 2018 em vaig encarregar dels playbacks una altra vegada amb ajuda de la comissió.

Com a jurat d’altres ciutats, que és el que penses que falta a Alzira?

Mm... bona pregunta. El que li falta a Alzira quant a playbacks és més serietat.

Carles i jo ja hem anat a alguns pobles com a jurats de playbacks i la veritat que ens hem quedat bocabadats. Per participar ja tenen uns dinerets, que mai venen mal, ja que així la falla té una ajuda per a poder pagar part del material, i després, depenent del premi que guanyes, et donen més diners o menys. El nivell és molt més alt que 84

La veritat que sí. No és molt fàcil realitzar 6 coreografies diferents, quadrar-les i que tots els participants puguen fer. Però és molt divertit i satisfactori veure com al final tots s’han aprés la coreografia i dalt de l’escenari ho fan de meravella. He tingut moltíssima sort de la gent que ha participat en els dos últims playbacks que he dirigit, han confiat en mi i s’han involucrat molt en aquest treball que no és gens fàcil. A més a més, han aguantat molt els meus nervis, ja que només de pensar que no arribàvem feia que, algunes vegades, em posara una miqueta insuportable.

Quin penses que és el que ha de reunir un playback guanyador?

Principalment motivació i ganes, moltes ganes. Si vols anar per premi, t’has de sacrificar una miqueta.

Tornaries a participar en ell?

Estaria encantada de tornar a participar en el playback. Carles i jo hem estat parlant d’organitzar-lo aquest any els dos junts i això si, espere comptar amb la participació de: com nosaltres ens diguem, el meu fan núm. 1 (Josep Albert); la meua dona barbuda i com no, dels que sempre han estat ací.

ALBUIXARRES - CAMÍ FONDO

però si tens un gran equip, tot funciona bé. Al final no importa tant el premi que pugues guanyar, sinó el temps i les vivències que has compartit amb els teus companys.

T’estrenares amb un primer premi, creguéreu en algun moment que l’aconseguiríeu?

Josep Albert Com és treballar amb els més menuts a l’hora de fer el playback?

Als primers assajos resulta tot una miqueta caòtic, donat que encara no sabem massa bé el que ha de fer cada u. Entre assaig i assaig tenim l’oportunitat d’establir converses i és molt gratificant descobrir unes personetes fantàstiques que tenen les seues inquietuds, alegries i penes.

Observes com es relacionen entre ells i t’adones que els problemes que tenen son els mateixos que teníem nosaltres a la seua edat i com van orientant la seua vida cap al futur. He aprés molt d’ells.

De les actuacions que has fet, quina és la que més gaudires?

La que més em va agradar interpretar va ser la del Gran Showman. Com sabeu, sempre m’ha agradat molt ballar i en aquesta ocasió podia fer-ho més que en la de La Bella i la Bèstia. Teníem molta més coreografia i calia més coordinació.

Resulta un gran repte personal eixir a un escenari i ballar davant de 1000 persones. Has de véncer molts nervis,

Míriam té molta idea de muntar coreografies i molta paciència amb nosaltres. Personalment no anava pensant a guanyar el primer premi, anava a gaudir el moment i passar-ho bé i que la gent gaudira de l’actuació.

Havia acabat de passar una mala temporada personal i participar en aquesta actuació em va donar molta vida. Per això vaig sentir tanta emoció en guanyar el primer premi.

Creus que la falla va pel bon camí quant a bons espectacles?

Per descomptat. La nostra falla té un planter d’artistes que pot garantir durant molts anys la continuïtat dels espectacles. Hi ha tota una generació de xiquets i xiquetes que els encanta ballar i cantar i que ho fan realment bé.

La prova és que aquest any han guanyat un flamant primer premi i vull felicitarlos per això.

Com a protagonista principal, et costa molt preparar els papers?

Eixe paper implica una gran responsabilitat i has de captar el ball que està a la ment del coreògraf.

No és un treball fàcil i espere haver estat a l’altura. Vull aprofitar aquesta oportunitat per a donar les gràcies una vegada més a Míriam Alcañiz (una de les persones amb més bon cor que conec) per haver-me donat l’oportunitat de participar, de desafiar-me a mi mateix i d’haver pogut conéixer millor a eixes personetes que són el futur de la nostra falla. Gràcies, de cor.

85

els playbacks al costat d'aquests companys meravellosos no ho canviaria per res.

Enguany has estat d’organitzador al costat de Carles, ha sigut difícil?

marc montagud Enhorabona pel primer premi aconseguit. En 2017 aconseguireu també el primer premi, quin dels dos et va fer més il·lusió?

La veritat és que és complicat decidirme per una de les dues, per a mi el triomf d’enguany m’ha fet més il·lusió, ja que he pogut formar part de la producció de tota l’actuació al costat del meu amic Carles. Encara que el triomf aconseguit en 2017 també m’encantà, ja que aquest va ser el primer any que participava en el concurs de playbacks.

Eres un dels participants que en més ocasions ha participat. Cada vegada t’ho passes millor? O va sent més difícil perquè et fas més major?

Any rere any visc experiències noves i diferents que fan que cada playback siga millor que l’anterior i pense que si algun any no ho passara millor i notara que em costara, m’ho deixaria. Però per sort encara no m’ha passat això i espere que no em passe mai perquè realitzar 86

Clar que ha suposat molt d’esforç i sacrifici el fet d'haver d'organitzar l’espectacle amb Carles, però hem sabut arreglar-nos-ho perquè tot estiguera a punt per a eixe dia i que sobretot ens ho passarem bé tant nosaltres com la resta de participants, ja que sense un bon ambient no es pot treballar de manera efectiva. En definitiva, puc dir que ens hem apanyat bé.

Has fet de diferents personatges, quin és el que més t’ha agradat?

Després de participar en uns quants playbacks realitzant distints personatges com de cambrer en el de la Bella i la Bèstia o de soldat al d'enguany, per a mi, en el que millor m’ho he passat a l'hora de preparar-lo i a l’hora de representar-lo sense cap dubte ha sigut el de dona barbuda l'any de l’actuació del Gran Showman. Va suposar un repte gran per a mi el fet d'haver de realitzar un paper com a dona, però el vaig superar sense cap problema.

Hi ha alguna cosa que no t’atreviries a fer?

Després de l’espectacle del 2018 del Gran Showman, crec que ja estic disposat a fer el personatge que siga i la gent que em coneix sap que la vergonya no és una cosa que tinga en mi. Per això em dóna igual fer el que siga i, si fóra possible, m’agradaria fer personatges cada volta més estanys o "vergonyosos" que ningú volguera fer ni en el seu sa judici.

ALBUIXARRES - CAMÍ FONDO

rodejava. Ho vaig fer amb molta calma i supose que a tots els participants ens va passar el mateix.

Que és el que més t’agrada de participar en ell? I el que menys?

El que més m’agrada és ballar, que és el que més gaudisc, però, les coses xicotetes com fer el decorat, disfresses i conéixer en profunditat a tots els participants ho gaudisc moltíssim.

carles peris Que ha significat per a tu ser el guanyador en el primer playback que organitzes?

La veritat és que va ser tot un repte que vaig agafar amb molta il·lusió i crec que agafar-ho així va estar molt encertat. Veníem d’uns anys que el nostre playback havia estat increïble i aquest any no anava a ser menys. Em vaig plantejar al meu cap el playback que volia fer i crec que al final va estar millor del que m’havia imaginat. Quan ens digueren el resultat em vaig emocionar molt i crec que tornaria a repetir com a organitzador d’aquest acte que fa ajuntar a xiquets i joves d’edats diferents.

Eixe moment dalt de l’escenari, mantens la calma o és un moment de molts nervis?

En el meu cas, crec que vaig passar més nervis en el moment que esperàvem el nostre torn, que quan estava allí dalt, ja que ho vaig gaudir tant que es va passar volant i vaig oblidar tot el que em

Sincerament el que menys m’agrada és haver d’anar cada dia amb tota la calor d’estiu... Però a part d’eixa variable no hi ha res que no m’agrade. En el casal sufocant es crea un ambient tan familiar que el dia de l’espectacle es nota moltíssim la confiança que tenim uns amb altres.

L’any que ve, et tindrem com a coreògraf també?

A mi m’encantaria i ho gaudiria com aquest, però l’estrella dels playbacks, Miriam, aquest any la tenim ací i si ella vol “mano a mano” els dos junts farem un playback igual o millor que aquest.

T’agrada treballar amb els més menuts de la falla?

Si, però vos he de dir que des d’un principi no ho tenia tant clar, vaig pensar que els menuts els costaria més aprendre el ball, la lletra... Però al tercer assaig vaig veure clar que havia agafat als més artistes de tota la falla i crec que no canviaria als meus menuts per ningú i ni per res i, és més, si fora per mi l’any que ve estan més que contractats.

A més a més, tenen unes mares i pares que són tot un amor i sense ells una gran part del playback no hauria haver pogut anar endavant.

87

Preguntes al director David Vidal Què és el que més t’agrada? Preparar les obres i dirigir-les o ser actor?

Crec que el millor, és el moment en el qual estàs escrivint l'obra, i vas donantli forma, encara que això em costa alguna nit d'insomni. Després seria el fet d'actuar, m'agrada molt l'emoció que sents dalt de l'escenari i per últim dirigir, encara que és molt gratificant veure com es representa una idea teua.

Majors o menuts. Quin grup és més difícil d’organitzar i dirigir?

No em puc decantar per un o l'altre.

M'agrada el teatre amb els menuts, però també amb els grans. Amb els menuts et rius molt, s'aprenen el guió de seguida, són espontanis i divertits, encara que de vegades també els he de cridar a l'ordre. Amb els majors és diferent; els costa més aprendre el guió però els pots exigir més.

Tens alguna obra que sempre has volgut fer i que no descartes poder 88

mostrar-la? I de les que has fet, quina és la que més t’ha agradat?

De les que he fet, Abèria, la teua companyia és la que més m'agrada i després també Santafalles. Respecte a les que estan per vindre, amb el panorama polític que tenim al nostre país, no descarteu que vaja d'açò; si hi ha una pròxima.

D’on et ve aquesta bonica afició?

No ho sé. Sempre m'ha agradat pujar a un escenari, ja siga per fer teatre com per fer altres coses com siga cantar, presentar o fer de speaker. El fet d'escriure vingué perquè era molt difícil trobar obres que s'adaptaren al que volíem. Així és que em vaig tirar al bou.

Amb els menuts de la falla, creus que hi haurà o ja està produint-se un relleu generacional de magnífics actors i actrius?

Segur que sí! Tenim molt bon planter i tots tenen el cuquet de l'escenari.

Només cal veure el concurs de playback on els menuts i menudes ens deixaren amb la boca oberta.

ALBUIXARRES - CAMÍ FONDO

AQUEST MICRO-RELAT HA SIGUT PRESENTAT Al PREMI MURTA, ORGANITZAT PER JUNTA LOCAL FALLERA D'ALZIRA, DINS DELS PREMIS LLETRES FALLERES.

"per aquells drets estes igualtats?"

Un home robust, antic, de camp, cap de quadrilla, regador de l’horta, home que feia vida de sol a sol al camp, als camins i als bancals. Un home dur en casa, al treball, en el parlar, amb el típic sentir de mascle ibèric.

I jo, jo que l’odiava, tenia 9 anys, no volia anar al camp a carrejar les taronges dels homes majors. No volia pujar a la bicicleta de cap tio, no volia perquè els agrets estaven mullats i no tenia katiuskes, però, tenia un cabàs fet a la meua mida de prima que estava. Aquell home tan fort, amb tanta naturalesa, amb el gens de patir marcats a la pell, aquell home que plorava com un xiquet contant de com li xiulaven les bales per sobre el cap. Aquell que anava a toldar, derronyar, collir, fer monda, fer canya, tirar coets en tronades quan eren perilloses. Quan que m’agradava anar en ell de nit a tirar coets al cel de l’estiu, mentre els llamps il·luminaven la nit i sant Pere canviava els mobles i quan que recorde el sac de plàstic obert al cap per cobrir-me de la pluja i ell amb el vestit oficial de plàstic amb un barret gegant. Quan que plorava ma mare quan li deia: — no t’emportes a les xiquetes al camp que són molt xicotetes, i ell contestava: — si alguna es mor una menys per a menjar i si viu, una més a treballar.

L'anècdota que millor recorde és aquella vesprada d’hivern en el menjador del pis, tapats amb el faldó de la taula i estufa als peus, i dir-nos: — xiquetes dispenseu, quan que hem patit en aquesta vida i quan que vos he fet patir, i hui mira’ns ací, al sol del migdia, en les mans a la bossa... i la brossa al camp.

Narrativa de Concepción Fuertes Pascual i Jesús Cebrián Fuertes.

89

artistes de teatre Un 24 de novembre, esperàvem a la porta del Gran Teatre amb l’emoció de tornar a gaudir d’una obra feta amb tota l’estima i representada pels més menuts.

Els pares i mares nerviosos, uns més que altres, esperaven amb moltes ganes que començara ja per poder veure que tot estava controlat i que l’obra isquera perfectament. Els menuts, com artistes que són, estaven més tranquils, però això sí, molt emocionats.

Una vegada dins i amb les llums apagades, començà el teatre i ens presentaren: Misteri a la Murta.

Amb un argument enginyós i amb una història actual amb ensenyança moral, veiérem com celebraven l’aniversari d’Aitana quan de sobte es quedaren adormits i en despertar-se es trobaven a la Murta.

Les proves que hagueren de superar amb misteris inclosos, les rialles i els moments d’intriga, feren que l’obra passara i se'ns fera massa curta. Havíem gaudit tant que haguérem pogut estar hores i hores veient-los actuar.

I és que David, amb aquest teatre, ens va voler mostrar la importància de la imaginació.

Aquesta és la ferramenta més poderosa que tenim i les noves tecnologies estan impedint que els joves, i no tan joves, de hui en dia la potencien i gaudisquen d’ella.

90

ALBUIXARRES - CAMÍ FONDO

Adrián Vidal millor actor principal infantil Que sentires en el moment que t’entregaren el premi al millor actor?

Estava molt content però, a la mateixa vegada, molt però que molt nerviós.

Ho féreu molt bé. Vos divertireu molt?

Estàveu nerviosos?

Sí, ens ho passarem molt bé. I estàvem molt nerviosos però en moltes ganes de fer-la.

Que és el que més i el que menys t’agrada de fer teatre?

M’agrada tot en general però, el que més, el dia de l'obra i que ens ho passem bé en els assajos i el que menys els nervis que es passen.

Playback i teatre, dues coses que se't donen molt bé. Vols dedicar-te quan sigues major al món de l’actuació? És una cosa que m’agradaria però tinc altres opcions que m’agraden un poc més.

T’agradaria repetir l’any que ve? Quin paper t’agradaria fer?

Per descomptat, que voldria fer un altre teatre l’any que ve, si el director vol fer una altra obra. I em dóna igual el paper que em done perquè m’encanta actuar i gaudisc molt.

91

“Eixa barra, per favor” Fallers i falleres, quantes vegades hem escoltat aquesta frase a una reunió. Eixe mormoleig que ve del fons, baix de la barraca perquè si tenim xemeneia i barraca!

Eixe mormoleig, són ells. Els homes de la barra. Són el grup més gran i actiu de falla, i quan diguem actiu volem dir faener.

Són cuiners, cambrers, cafeters, electricistes, muntadors, portadors de falla i tota llista de feines relacionades amb el món faller. Són part essencial de la nostra comissió. Eixos que amb l'excusa de fer feina sempre munten un esmorzar. I que vos pensàveu que per a fer aquest article no anaven a quedar? Si home... Així que ací estem "d’esmorzarot" com diuen ells.

92

ALBUIXARRES - CAMÍ FONDO

COM ARRIBAREU A LA FALLA? “A Roberto i a mi ens enganyaren” ens comenta David i és que segons Roberto, ell era faller de Caputxins molts anys i va conéixer en un concurs de teatre a Natàlia, on ella era actriu i ell teloner, paper que destaca com molt important perquè “si jo no obria el teló, l’obra no movia”.

“si jo no obria el teló, l’obra no movia” Roberto

Ella d’Albuixarres-Camí fondo i ell de Caputxins, estigueren separats tres anys en els quals ell a les nits de falles sempre acabava al nostre casal. Ens comenta que sempre que venia es feien les cinc del matí perquè estava ple de gent i hi havia molta festa. I a força de visitar la falla va començar a fer amics i quan ja es casà, s'apuntà. Comenta que al principi li sabia mal però que s’oblidà prompte de la seua anterior falla i d’això ja fa 17 anys.

"A Roberto i a mi ens enganyaren" DAVID

David, que també era de Caputxins, venia al casal amb Roberto i els dos es sentien com si foren de tota la vida d'ací, perquè en aquella època era una falla més menuda i molt acollidora. S’apuntà un any després i una de les raons per les quals ho va fer és perquè Roberto li digué que es feia poca feina i ell convençut de què ja no faria més tasques pesades, com estar una setmana sencera muntant un casal de ferro, aterrà i el primer any li tocà netejar el casal després que es cremara! Si no volia feina, poc durà la idea.

Modesto es va apuntar perquè el seu fill Marc era faller, però venia poc perquè al ser menut no el portaven massa perquè ells no ho eren. Aleshores tenien dues opcions: esborrar-lo o apuntar-se ell i Maria José. Doncs com podeu imaginar, es decidiren per la segona opció i és quan va descobrir “la germanor que hi ha ací”.

El més nou de tots ells, i que en canvi pareix que siga de tota la vida, és Enrique. Aplegà a la nostra falla quasi com Modesto. Les xiquetes ja eren falleres l’any anterior i com Pepa i ell estaven plantejant-se apuntar-se de fallers, elles els convenceren i ací acabaren. Agraït per la rebuda, ens comenta que de seguida es va sentir integrat en tot el que féiem.

“tinguérem una gran rebuda gràcies a la germanor que hi ha ací” MODESTO I ENRIQUE

El tercer de Caputxins en unir-se a la falla va ser Jaume. Va estar molts anys en Junta Local i va coincidir en aquells temps amb Carmona, Muñoz, Inma, Natàlia i Gemma per la qual cosa ja coneixia a gent albuixarrenca. A més, va fer molta amistat amb 93

Juan Marco i com no, sempre acabava les nits de festa al nostre casal i d’allí, a la despertà. En Junta conegué a Alícia, la seua dona, i ella com era fallera de l’Alquerieta decidiren apuntar-se a una falla que fóra un territori neutral i mitjà. I es decidiren per esta perquè tenien familiars i amics.

Enguany ja fa 12 anys i de fet el seu fill Andreu no coneix altra falla.

"d'ací sempre amb una xicoteta parada" pastor

"buscarem un territori neutral i mitjà" Jaume

Pastor, un dels veterans, ens conta que ell i Eva ja eren fallers abans. S’apuntà quan encara festejaven i tenia 18 anys, però per qüestions de feina i no tindre vacances, van haver d’esborrar-se. Però quan va nàixer Rubén, el seu fill major, veieren l’oportunitat perfecta de tornar i fins a la data.

Per últim, Josente que ha sigut faller de sempre i ha recorregut diferents falles, quan començà a festejar en Lídia, "Primer es va apuntar ella era del Mercat i ell de Cantereries.

Com Jaume, volgueren buscar un punt Raquel, a l’any següent intermedi i acabaren en Sant Joan. “Terme tots acabaren mitjà, la porta de sa casa” ens comenta apuntats " amb to d’humor. Estigueren allí huit anys amb Juan Carlos, Dolores, Raquel, Juanvi i Adela, durant els quals estigueren molt josente involucrats. Però després d’unes falles en les quals estaven encarregats de tancar el casal en acabar la festa i en les que hi hagueren uns malentesos, davant del poc enteniment i suport de la directiva volgueren esborrar-se. Com Raquel és veïna de dalt, ella va ser la primera que provà i de segur li va haver d'agradar l’experiència perquè a l’any següent tots acabaren apuntats.

"que fa una persona un divendres quan acaba de treballar si no és anar a la falla?”

UNA FALLA ACOLLIDORA... SI VENEN! Ens comenten que pensen que en esta falla quan ve algú de fora se li tracta com un més des del principi. És una comissió molt oberta i qualsevol és benvingut. Però sí que hi ha persones que s'apunten i ells no noten que estan perquè o no venen o se’n van sense que se n’adonen. Roberto, com a faller que no pot entendre la vida sense 94

ALBUIXARRES - CAMÍ FONDO

anar a la falla, ens ho resumix molt bé: “No entendré mai en la vida que no vinguen, perquè a mi si em preguntes que val quota jo et dic que ix barata per a tot l’any, però per a sols els tres dies de falles, és massa cara. Perquè que fa una persona un divendres quan acaba de treballar si no és anar a la falla?”.

CANVIS I MÉS CANVIS Quan els preguntem si han canviat les coses, tots ho tenen clar. I una de les opinions que més es repetix quan fas la pregunta és la següent: “Escoltes les històries de la gent major i al·lucines. Quan venien a fer disfresses eren 50 persones entre setmana de quatre de la vesprada a deu de la nit. Es portaven el berenar i sopar i eixe tipus de relació fallera sí que és de veres que s’ha perdut. Ara és d’una altra manera i costa molt més trobar a gent que tinga ganes de col·laborar”.

I pensen que potser una de les raons és que ara tenim tots massa coses a fer i abans pareix que no passava, es vivia d’una manera menys atabalada. “Deies de fer un sopar un dissabte a la falla i venien tots i nosaltres hui en dia sempre tenim alguna cosa”. “A més, la implicació de la gent jove en la falla cada vegada és menor. No hi ha col·laboració i no pensem que siga sols en esta, pensem que passa en la resta també”.

"erem menys membres i per tant menys opinions contràries"

"ara costa molt més trobar a gent que tinga ganes de col·laborar, hui en dia sempre tenim alguna cosa"

Pastor ens comenta que açò pot ser també perquè abans eren menys membres i per tant menys opinions contràries. Sempre hi ha moltes crítiques a la feina que es fa i pensa que criticar des de fora és molt fàcil, perquè està clar que es cometen errors, però la feina es fa sempre per bé de la falla i potser seria convenient que ho veieren des de dins.

Josente opina que és molt complicada la qüestió, perquè no és cosa de falla sinó que ho porta la societat. Abans una persona amb 18 anys ja era molt adulta en obligacions i hui en dia, amb 18 anys, encara estan molt limitats en responsabilitats i per tant la participació també ho està. Sí que és cert que hi ha hagut gent jove que ha ajudat molt i creu que els han cremat amb obligacions perquè sempre s’han mostrat dispostos i potser no els han reconegut el que han fet.

" no és cosa de falla sinó que ho porta la societat"

95

MENYS FALLERA MAJOR, DE TOT! Esta és la frase que resumix a estos homes.

“Jo la primera feina, xuplar-me tot l’incendi”, “Jo la primera feina, conta David. Qui després començà a xuplar-me tot l’incendi” encarregar-se de fer el teatre, de fer presentacions, paelles, etc. Explica quina va ser la raó per la qual es va decidir a fer obres inèdites i és perquè resultava molt difícil trobar obres que s’acoblaren 100% als participants.

“banderes, barra, casal, monument i mil coses més”

Modesto, entre rialles, ens diu que menys president i vicepresident també ha fet de tot: banderes, barra, casal, monument i mil coses més. Ha estat allà on ha fet falta, arribant un any inclús a eixir al teatre en la seua repetició com a guanyadors per l’obra Santafalles!

Enrique, quan arribà a la falla coneixia a Juan Carlos per haver sigut veïns de barri.

Aleshores ell i Modesto li preguntaren si els podia tirar una maneta en el tema de la barra i “en la maneta m’he quedat, no sé si faig més hores ací o a casa”.

“en la maneta m’he quedat, no sé si faig més hores ací o a casa” Delegat d’infantil molts anys va ser Jaume fins que finalment passà el càrrec. Després l’hem vist, i el veiem, com a vicepresident i ajudant en la cuina a Enrique. I paraules seues, les quals compartim: “la cuina que se'ns dóna molt bé!”.

“la cuina que se'ns dóna molt bé!”

“Com jo sóc faller de tot l’any, quan em vaig apuntar i el president va comentar que qui volguera participar que ho diguera, eixe dimarts vaig anar a directiva i em donaren el càrrec de delegat d’esports i jo ni jugava al futbet! Al següent any em feren de festejos i he sigut delegat d’això, menys uns pocs anys, des que sóc faller. I un any com no hi havia president, es formà una junta gestora en la qual estava, vaig fer el pas i vaig ser president dos anys en la quan es va tornar a encendre la falla!” ens explica Roberto.

"em donaren el càrrec de delegat d’esports i jo ni jugava al futbet!"

96

ALBUIXARRES - CAMÍ FONDO

Per últim, Josente. Ell no sap quedar-se en casa sense fer res i per això sempre ha intentat ajudar en tot el que ha fet falta. I des “quedar-me en casa no de fa uns huit anys és el que sempre veiem és una opció per a mi, em els divendres a l’ordinador per controlar preste a tot” els comptes i les inscripcions. Però a banda del seu càrrec i de ser vicepresident segon, és una persona que no considera que sols s’ha de fer el que requerix el càrrec, sinó que ell es presta a tot. Tots sabem les nits que es pega esperant les fotos dels infantils per posar-les a la presentació i la seua gràcia a l’hora de fer treballs manuals. Si cal, ens fa fins a un elefant!

D’INCENDIS I REFORMES...

Un any es decidí tapar el sostre de la falla, que era d’uralita, amb una tela de ràfia perquè quedara més bonic. La cuina encara estava feta amb taulers de fusta i amb fibra i el bany, també era molt diferent de com és ara: tenia a mà esquerra un lavabo i al fons els dos vàters. Mai havia passat res i amb tota la mala sort del món, un curtcircuit a la cuina provocà un incendi al qual ajudà a propagar-se la lona! L’any següent ja feren pràcticament tota l’obra que es pot veure ara, menys el sòl que era d’asfalt i es pintava quasi tots els anys perquè les nits de falles acabaven amb ell.

Però ací no queda tot i factor comú de la següent història és Roberto. Ell ajudà en la posada de la lona i ell va ser el president l’any que es va cremar el taller de l’artista.

“Em cridaren en octubre o novembre i em contaren que la nau on estaven els artistes s’havia encés. Llogarem un artista nou que ens va fer una falleta i amb l’ajuda d’altres presidents i persones que tenien ninots a casa plantarem eixe any”.

I com pareix ja tradició, després d’un incendi una reforma. Els diners que estalviarem els invertiren en el sòl de la falla el qual va ser molt criticat, perquè la feina estava molt ben feta però com relliscava...

HI HA HAGUT MOMENTS ROÏNS? “Pot haver-hi algun moment puntual, però no el consideres roí del tot perquè sinó, no estaries en la falla i a més pense que tot l’any el compensa” comenta Enrique.

Modesto, posa d’exemple l’any que caigué el romà. Estigueren muntant la falla fins tard i no es poguera disfressar eixe dia. L'endemà, decidiren disfressar-se i tancaren el casal a les sis del matí. La recorda com una de les millors nits encara que volien anar-se’n prompte a dormir perquè estaven molt cansats. Tot un exemple d’una cosa roïna que du coses bones.

“Pot haver-hi algun moment puntual, però no el consideres roí del tot perquè sinó, no estaries en la falla i a més pense que tot l’any el compensa”

97

D’ANÈCDOTES, MOLTES HI HA PER A CONTAR...

La Crida dona per a moltes, però una que ens conten és la d’un any el qual, després “en la crida sempre de deixar la comissió a l'Ajuntament, hi ha de bones” anaren a berenar i algú se li va ocórrer dir que feia molt de temps que no menjava moniato. I clar això ho escoltaren i decidiren entrar a una verduleria a comprar-ne un, rentar-lo ben rentat al lavabo d’un bar i començar a menjar-se’l cru!

Moltes també naixen a l’hora de tancar la falla. S’han trobat al típic de fora que ja l’han convidat a beure tota la nit i quan han de tancar els amolla: “quina merda de falla!”; quan han tancat el casal per anar a dormir a casa i de sobte escolten a gent que s’ha quedat tancada dins o bé a la cuina ressopant; haver de trencar el pestell del bany perquè algú s'ha quedat dormint amb el pestell posat...

Entre rialles ens conten l’any que anaren per la falla famosa del romà a Tavernes i tornant en el cotxe s'adonaren que havien perdut la góndola! I després preguntant s’assabentaren que la falla s’havia mig partit i va haver de parar la góndola per protegir-la millor i ells pegant voltes i voltes buscant-la.

I una de les millors, depenent de la part en la qual et situes, va ser muntant la falla amb la grua. Decidiren pujar-se en ella Xato, Kevin i Roberto, quan de sobte la grua es quedà parada. Roberto encara recorda el moment d’angoixa allà dalt i com Kevin sols volia que despenjar-se. La resta que estaven baix, començaren a riure’s i prémer botons per veure si l’aconseguien fer baixar.

Modesto ens conta que un cap d’any, dels que fan a la falla, a la una de la matinada ja no quedava ningú. I preguntant-se tots que és el que feien, Natàlia comentà que abans els divendres s’anava a visitar als fallers a les cases. Els va paréixer una fantàstica idea, i quina va ser la primera casa? La d’Alcañiz. Aquest els va traure pastissets de moniato, pa torrat amb tomaca, torrons, vi, whisky, etc. Quan acabaren, continuaren la ronda i Alcañiz els acompanyà cantant pel carrer fins a anar a casa Xato, qui no els va voler obrir baix amenaça de llançar-los un poal d'aigua. La següent va ser la casa de Dani. Allí, Anna i Daniel estaven dormint al menjador i quan aplegaren, els xiquets s'alçaren, els miraren i com si “un cap d'any res estrany fóra, es tornaren a dormir. Per memorable” últim visitaren la casa de Fernando, qui els va rebre i traure inclús pernil.

Quan ja van decidir tornar a casa, Modesto amb Marc i Maria José, veieren a Roberto, David, Natàlia i Inma a la seua porta. Maria José es posà a tremolar sabent el que li esperava i ja de dia acabaren la nit.

98

ALBUIXARRES - CAMÍ FONDO

A TOTS,

MENUTS I GRANS,

GRÀCIES

PER SER PART

DEL MOTOR

D'AQUESTA COMISSIÓ 99

BLoc 1V desiguals

"El suc de la vida" I es va trencar el gel obrint finestres a la llum, entre les flames de la sang del diàleg i la comprensió i per la lliure diversitat, però, va valdre ser brisa fugida al ser part i reu llibertari presoner en el terratrémol d'un cor en harmonia.

I la falsa raó es difuminava en la barreja de mil i un sabors al colorit arc del Sant Martí.

Volia ser l'ala ploma entre la força del vent, el tacte de la clara boira sobre un brollador de muntanya d'aigua neta, sana i pura, el sospir del pensament i una càlida parla eloqüent que marxava sedosa plena de vida i estima.

Desitjava ser el fruiter que acostumava a tindre la llar, en cada casa, en cada cuina, en cada taula i rebost.

Tocava afermar-se en varietat i aferrar-se per honestedat.

Veia trencar el signe natural de la pau en vida que corrompuda l'aturava, amb eixe signe inequívoc que lluitava des de les entranyes amb l'ego més traïdorenc del viure en submissió i de gaudir en evolució.

Eixes formes en empremta que els miralls vaporosos enterbolien la claredat en la fugida al capdavant, eixa incomprensió compresa d'estima en llibertats d'amor.

En llibertats de memòria.

En llibertats d'història.

Per la infinita igualtat.

I s'educava al bressol per ser un fidel ésser viu amb l'orgull de la diversitat, l'amor racional del col·lectiu i l'engranatge de la humanitat.

REGIDORA D'IGUALTAT, POLÍTIQUES INCLUSIVES I VIVENDA AJUNTAMENT D'ALZIRA

marina mir 104

ALBUIXARRES - CAMÍ FONDO

Que no fallen les Falles!

Les Falles, festes de molt llarga tradició, representen la crítica social més enginyosa de la societat en què vivim. Els monuments que els artistes planten al mig dels carrers en són el millor exemple.

En un món que està en constant evolució, qui participa en la festa hauria de ser conscient de la importància que pot tindre el seu compromís amb les transformacions que molta gent demana. Tot això compartint-ho amb la música, l'ofrena, els espectacles pirotècnics, les desfilades, la cassalla... I el destrellat que ens caracteritza quan estem de festa.

Els usos i costums que van relacionats habitualment amb les Falles podrien portarnos a pensar que la cultura festiva no mereix una reflexió, perquè en la festa tot està bé, tot està permés.

Però estem en un temps on hi ha gent que, en l'àmbit social, fomenta el caos, deforma intencionadament i sistemàticament fets que passen cada dia i atempta contra la llibertat individual. Què farem?

Caldrà arbitrar mesures més fermes que les que ja estan escrites en la legislació actual per tal de combatre eixos comportaments, en els espais públics i també en els de les relacions privades entre persones. Sense consentiment no hauria d'haver-hi res.

Les paraules engany, manipulació, assetjament, agressió, etc; expliquen clarament què passa quan algú es creu, erròniament, superior i amb tot el dret a actuar sense limitacions.

L'insult a qualsevol per raons de gènere es té per normal, i és més freqüent del que podria semblar. Vosaltres que sou un dels personatges principals de la festa podeu fer un treball molt important promovent el respecte entre iguals, i tractant d'evitar atacs contra la dignitat de la persona.

Les activitats culturals i de tota classe que desenrotlleu en els casals i el carrer haurien de servir, per damunt de tot, per a treballar en favor dels col·lectius més castigats com els LGTB i tots els que córreguen el risc d'estar en la festa només com a "extres". Quan vas de festa és cada vegada més habitual veure i sentir que es menysprea algú per la seua orientació sexual. Ens estem tornant bojos?

Per altra banda cal no oblidar que l'homofòbia i altres actituds semblants són constitutives de delicte contra els drets fonamentals i llibertats públiques. Penseu en quina mesura les Falles i, almenys, l'Administració local podrien treballar conjuntament marcant-se com a objectiu lluitar contra un mal que progressa sense que ens adonem.

Vos sembla interessant? En una societat com la nostra, plural, diversa, i on hauria de cabre tot el món, és necessari que ens posem mans a l'obra ja.

Salut i bones festes.

105

stonewall Com tot aniversari, l’Orgull té un punt de partida i per trobar aquest ens hem de remuntar fins a l’any 1969, en el dia 28 de juny a Stonewall (Nova York), quan la policia va practicar una històrica batuda homòfoba en un dels bars d’ambient de la ciutat. Durant aquests disturbis es començaria a dir prou a l’homofòbia i a commemorar cada any l’incident amb manifestacions.

policia dels Estats Units que els assetjava constantment i la segona, és que marcaren el punt de partida d’aquest col·lectiu al mateix estat, i a poc a poc a la resta del món, donat que l’incident provocà una sèrie de jornades de manifestacions i enfrontaments als carrers que desembocaren en la creació del Dia Internacional de l’Orgull Gai.

Ja han passat 50 anys des dels històrics disturbis al pub Stonewall Inn en el barri novaiorqués de GreenWich Village.

Incidents que van comportar dues conseqüències molt importants que repercutiren fortament en el transcurs de la història.

Però que va ocórrer exactament? El 28 de juny de 1969, després de diverses que ja s’havien convertit en habituals, per la freqüència en què ocorrien, els agents entraren en Stonewall Inn i van començar a detenir als clients d’una manera que no consideraren ni proporcionada ni justa i per primera vegada les persones que es trobaven allí no decidiren acceptar i callar.

La primera d’aquestes és que finalment acabà alçant al col·lectiu LGTB contra la 106

ALBUIXARRES - CAMÍ FONDO

l = orgull En aquest bar es podia trobar multitud de gent variada, inclús fins al punt que alguns afirmaven que era com l’arca de Noé. Allí dins podies reunir-te amb totes les varietats en les quals podia expressar-se una persona. Era a la fi, un punt d’encontre de les persones LGTB on podien gaudir de certa llibertat.

Els disturbis de Stonewall i la sèrie de manifestacions que van durar diversos dies van fer que es començaren a crear diversos col·lectius gais que s’organitzaren i uniren per a lluitar pels seus drets.

Hem de tenir en compte que a la ciutat de Nova York es produïen nombroses manifestacions contra la Guerra de Vietnam, el moviment hippie guanyava popularitat i la lluita pels drets civils del col·lectiu afroamericà s’estenia per

tot el país. Una suma de molts factors que incentivaren la força i el valor del moviment LGTB. Els qui pogueren participar afirmen que Stonewall ho va canviar tot. Els gais tenien un orgull propi que es va desenvolupar fins a convertir-se en un orgull col·lectiu, el qual va nàixer d’un moviment menut que es transformà en un gran moviment nacional expandint-se per tot el món.

Els fets ocorreguts marcaren tant la ciutat de Nova York, en aquell moment estaven prohibides les relacions homosexuals i les mostres públiques d’afecte, que només un any després va nàixer el que ara es coneix com la manifestació de l'Orgull Gai; iniciant-se també a Los Angeles, on el col·lectiu es va unir a la lluita per la defensa dels seus drets.

107

LA SABATA QUE TOT HO CANVIÀ Al principi tot va passar com les vegades anteriors quan la policia entrà al local per detenir a les persones que es trobaven dins. Però una anècdota que es comenta, és la de la sabata de taló que tot ho canvià.

Quan els policies estaven introduint a un detingut dins del furgó, una sabata va eixir volant i colpejà a un agent. Aleshores, entrà al vehicle i començà a maltractar els detinguts. I aquests, i la gent que es trobava al voltant, fora de tindre por, començaren a defensar-se.

Amb pas decidit, a poc a poc s’aproparen cap al policia i aquest en veure les cares dels que s’aproximaven, s’espantà, engolí saliva i va decidir refugiar-se dins del bar per fugir del llançament de monedes i altres objectes que anaven trobant-se a les butxaques.

Les forces de seguretat decidiren demanar reforços i un esquadró d’antidisturbis arribà minuts més tard. En aquest punt, al voltant del bar les persones ja havien començat a acostar-se fins a aplegar a ser centenars. Els agents iniciaren els atacs i els assistents es posaren en silenci, s’agafaren dels braços formant una fila i començaren a ballar alçant les cames mentre cantaven la cançó “We are the Village’s girls”. Però la seua música no va parar les càrregues.

Quan va acabar la cançó els antidisturbis no dubtaren en colpejar als manifestants i van continuar els altercats fins a la matinada.

Després d’aquestes horribles hores, es donà lloc a reiterades manifestacions a la ciutat de Nova York que es transformaren en revoltes nocturnes durant sis dies consecutius i que més tard han sigut considerades com un punt d’inflexió en la història del col·lectiu LGTB i dels drets socials de tots els estatunidencs.

La revolta que I com s’ha mencionat, la revolta traspassà fronteres fins a arribar al nostre país. A Espanya, en 1977 es celebrà la primera manifestació.

Catalunya va ser l’escenari on es van fer els primers passos cap a l’obertura: el Front d’Alliberament Gai convocà una marxa el 26 de juny a Barcelona a la qual assistien prop de 5.000 persones liderades per un grup de travestis. La marxa, que discorria per les Rambles, va ser durament reprimida per la policia.

Un any després, l’escenari es va traslladar a la capital i a altres ciutats i a causa del Dia de l’Alliberament Homosexual, unes set mil persones van recórrer l’avinguda Menéndez Pelayo en una manifestació convocada pel Front d’Alliberament Homosexual de Castella, amb el suport de l’esquerra política, sindicats i organitzacions feministes.

En plena transició i sense comptar les altres aspiracions, les manifestacions tenien una clara intenció: acabar amb la Llei de Perillositat i Rehabilitació Social, aprovada per Franco en els seus últims anys, la qual vulnerava molts drets i llibertats.

traspassà fronteres I hui en dia es continua celebrant l’Orgull, sent la festa més popular la que té lloc a Madrid. I és que aquesta ha passat d’aquelles xicotetes manifestacions reivindicatives al gran esdeveniment que és hui. Esdeveniment en el qual tots s’unixen per a celebrar la igualtat i la diversitat d’una forma lúdica i divertida.

L’Orgull LGTB és una festa oberta a tots i presenta un caràcter multiètnic i cultural que reflectix la diversitat de la societat actual, i el lema usat en l’últim Orgull 2019 “Orgull, exemple de convivència” va nàixer d’aquest espai compartit.

El seu objectiu és promoure la implicació i sensibilització de col·lectius, empreses i organismes per a impulsar la necessitat de comprometre’s amb el respecte i la convivència, que tan necessaris són actualment.

Des de fa més de deu anys el MADO Madrid Orgull i la Marxa de Madrid té caràcter estatal, és a dir, a Madrid es reunixen totes les associacions i col·lectius de l’estat per a celebrarho tots junts. I en els últims anys les celebracions de l’Orgull a Madrid han arribat a congregar a més de dos milions de participants.

Però l’any 2019, aquesta celebració tingué un color especial. Es commemorava el 50 aniversari dels disturbis de Stonewall, i a la capital es va celebrar la festivitat del Dia de l’Orgull Gai entre el 28 de juny i el 7 de juliol, reivindicant la memòria del moviment pels drets LGTB amb una infinitat d’activitats, actes, concerts, etc.

Tot açò sense oblidar la manifestació de l’Orgull Crític, que recordava el camí recorregut des de fa 50 anys (40 anys des de la despenalització de l’homosexualitat a Espanya) i reivindicava la universalitat dels drets de lesbianes, homosexuals i transsexuals, donat que, actualment, hi ha fins a 70 països que no permeten viure lliurement l’orientació sexual o la identitat de gènere.

El pregó de les festes va tindre lloc el 3 de juliol, donant pas a diversos dies de concerts en la Puerta del Sol i la Puerta de Alcalá i l’acte central de la festivitat fou la manifestació del 6 de juliol.

En aquesta es va fer un homenatge als majors, els quals encapçalaren la manifestació amb el lema “Mayores sin armarios: ¡Historia, lucha y memoria!”. A més, l’Orgull també es va celebrar en els districtes de Vallecas, Usera, Villaverde, San Blas i Arganzuela, posant el focus en les persones LGTB migrants i racials.

L'orgull a la nostra terreta I si Madrid i Barcelona foren les pioneres, amb relació a les primeres manifestacions que es produïren al nostre estat, València no tardà res a unirse a aquestes. L’any 1979 a València, es va celebrar la primera manifestació convocada pel Moviment d’Alliberament Sexual del País Valencià.

Al voltant d’unes 5.000 persones participaren en la marxa de protesta i comptaren amb alguns suports institucionals i de moviments socials de l’època. I encara que la concentració es va desenvolupar amb normalitat i amb cert ànim d’alegria i esperança, malauradament es registraren alguns conflictes. Un grup d’ultradretes, que havien estat convocats per Força Nova, provocaren altercats i agressions que quedaren totalment impunes.

Fernando Lumbreras, assassinat l’any 2018 al seu domicili i considerat un dels pioners de la lluita LGTB, va participar en aquella marxa celebrada a València i explicava que encara que es pensava que la primera manifestació va ser en 1979, ja en l’any anterior la gent havia

començat a reunir-se en concentracions amb poca assistència i marcades moltes vegades per un sentiment de vergonya imposat.

Amb la por en el cos, assistiren amb la força i les ganes de canviar-ho tot i al mateix temps de passar-ho bé i celebrar. Volgueren reivindicar els seus drets i convidar a tota la ciutadania a participar encara que no formaren part del col·lectiu, cosa prou impossible d’aconseguir perquè en aquells anys la gent era molt reticent i marcaven molta distància.

Els qui participaren afirmen que convocar aquell acte no va ser gens fàcil. El primer punt incòmode va ser haver d’anar a Governació a demanar el permís per a fer la manifestació. Pocs s’atreviren a fer eixe pas i menys signarho amb les seues dades. Penseu que encara que ja estàvem en democràcia, la restauració anava amb lentitud i l’ombra del franquisme estava molt present.

Lumbreras, a una entrevista explicà que ell va ser el qui signà el primer permís

donat que “era l’únic que ja tenia la meua revolució feta a casa i damunt era fill de legionari”. Recordava els temps de repressió que va sofrir durant aquella “època terrible i nefasta”, ja que en eixe moment estaven sent assetjats per una brigada constantment. Època de molta repressió de gènere i sexualitat, la qual limitava fins al punt de la inexistència els drets i les llibertats. Es perseguien les pràctiques homosexuals i les persones trans rebien molts atacs, tot això baix l’emparament de la Llei de Perillositat i Rehabilitació Social i a causa de l’homofòbia i la transfòbia quotidianes d’una Espanya molt tradicional.

Contava que les persones travestis, que mai havien aconseguit un treball digne per ser rebutjades per la seua manera de ser, subsistien amb la prostitució, eren detingudes i abusades, els llevaven els pocs diners que havien aconseguit i després les abandonaven com si foren fem al llit del riu. “La que es salvava, sort que tenia, la que no quedava malferida”.

Però aquests valencians, aconseguiren sobreposar-se a la repressió i a la por i continuaren manifestant-se tots junts per denunciar, entre altres coses, que les persones LGTB foren les grans oblidades en el procés de canvi, transició i entrada en la democràcia.

Quaranta anys després, i ara en l’actualitat, afirmen que encara s’ha de continuar lluitant i obrint les ments per arribar a la comprensió. Es consideren que són un moviment amb els peus a terra que a poc a poc aconseguirà tot allò que demanen i és propi.

aquestes persones, donar visibilitat al col·lectiu i fer prendre consciència a la gent de tot el que queda per fer.

Comptaren amb una desfilada repleta de carrosses, la qual va recórrer els seus carrers el dissabte 29 de juny amb eixida des de la Porta del Mar i finalitzant en la plaça de l’Ajuntament on, després de la manifestació, arribà la Festa de l’Orgull amb un espectacle replet d’artistes posant música i color fins ben entrada la matinada.

La regidora d’Igualtat i Polítiques Inclusives en funcions, Isabel Lozano, va declarar que: «volem celebrar i reivindicar l’Orgull a la nostra ciutat, ja que València s’ha consolidat com un referent a escala estatal respecte a la defensa de la diversitat i a la reivindicació de totes les maneres de ser i voler».

Com a dada curiosa, la campanya de l’Orgull 2019, que va estar a càrrec de Democràcia Estudi, es basà en el pasdoble València, del qual utilitzaren les primeres estrofes: «València és la terra de les flors, de la llum i de…».

L’Ajuntament, en declaracions als mitjans de comunicació, explicà que després de quatre anys promovent i incidint en la importància dels valors de la diversitat a la ciutat, aquests ja formaven part de la identitat valenciana, igual que aquest pasdoble.

La programació va incloure diferents actes com per exemple la projecció de documentals, xarrades, conferències, exposicions, festivals per al públic infantil, trobades de cinema, visites temàtiques i activitats esportives, entre altres.

I per això en 2019, València isqué i omplí els carrers un any més per: denunciar i criticar les injustícies diàries que patixen 111

Glossari de la A a la Z Des de menuts ens han ensenyat a l’escola a fer ús del diccionari. Tota paraula desconeguda que trobàvem en un enunciat, activitat o lectura, el mestre o mestra ens abocava a buscar-la en ell.

Perquè no hi ha res més perillós que allò que no comprenem.

Perillós perquè un text on les paraules no les sabem, perd la seua essència i la seua missió: siga la de comunicar, entretenir o ensenyar. Després quan ens fem més majors, perdem eixe costum i ens atrevim a entendre segons el context. Un context que no deixa d’estar contaminat pel nostre pensament ja format.

Si aquest mètode moltes vegades ens ha funcionat, en altres ha resultat tot el contrari. No hem acabat d’entendre,

comprendre i assolir tot el significat i aleshores ens hem nodrit d’idees mal enteses, reflexions incorrectes i visions distorsionades.

I a més, si es tracten temes que són desconeguts, temuts, ocults i plens de perjudicis es produïx una mescla nociva: es desvia la intenció que es buscava a l’hora d’informar i es perd l’objectiu de què els lectors aprenguen conceptes d’una realitat prou desconeguda perquè puguen canviar eixe pensament que influïx en el context.

Per aquesta raó, i com els mestres d’escola, vos deixem aquest diccionari de paraules clau perquè inicieu aquest viatge amb tota la informació possible, que vos permeta obrir els ulls i descobrir allò que ens envolta.

IDENTITAT DE GÈNERE

- Dona (cis o trans) - Home (cis o trans) - Queer: no s’identifica en cap

EXPRESSIÓ DE GÈNERE - Manera de parlar - Manerismes - Mode de vestir - Comportament social - Modificacions corporals - Altres

ORIENTACIÓ SEXUAL - Asexualitat - Bisexualitat - Heterosexualitat

- Homosexualitat - Lesbianitat - Pansexualitat

CARACTERÍSTIQUES SEXUALS

Físiques o biològiques, cromosòmiques, gonadals, hormonals i anatòmiques.

112

ALBUIXARRES - CAMÍ FONDO

AGÈNERE: És una categoria pertanyent a la identitat sexual o de gènere.

Les persones agènere no es senten identificades ni com a home ni com a dona.

ALOSEXUAL: És una categoria pertanyent a l’orientació sexual. Una persona alosexual és aquella que sent atracció sexual per altres persones i que necessita la interacció sexual.

ANDROGÍNIA:Una persona és andrògina quan la seua expressió de gènere és una mescla, que pot ser variable, de l’expressió de gènere masculí i femení.

Una persona pot ser amb independència del sexe biològic: masculina, femenina o andrògina.

ARMARI (ESTAR EN L’ARMARI): Expressió utilitzada per a descriure a lesbianes, gais i bisexuals que no declaren obertament la seua orientació sexual. Pot ser de manera total o parcial, depenent dels entorns en els quals es visca obertament o no la mateixa orientació sexual.

ASSETJAMENT: Comportament agressiu repetit destinat a ferir a algú. Pot ser físic, mental, i/o emocional. No sols les persones LGTB són objecte d’assetjament homofòbic o transfòbic.

ASEXUAL: És una categoria pertanyent, no sense discussió, a l’orientació sexual.

Una persona asexual és aquella que no sent atracció sexual per ningú i que té nul o poc interés en les activitats sexuals.

Això no inclou les relacions afectives.

BIFÒBIA: En un sentit estricte, bifòbia significa el temor, odi i menyspreu que es sent cap a les persones bisexuals.

BIGÈNERE: És una categoria pertanyent a la identitat sexual o de gènere. Les persones bigènere són les que es senten home i dona alhora, encara que no té per què ser sempre de la mateixa forma.

BISEXUAL: És un tipus d’orientació sexual. Una persona bisexual és la que sent atracció física, emocional i/o romàntica cap a persones de més d’un gènere i/o sexe, no necessàriament al mateix temps, de la mateixa manera, al mateix nivell o amb la mateixa intensitat.

CISGÈNERE: És un terme que s’utilitza per a classificar a les persones la identitat de gènere de les quals i sexe biològic són concordants, i que l’expressió de gènere dels quals també és concordant amb el que socialment s’assigna a aquest sexe biològic.

DEMIGÈNERE: És una categoria pertanyent a la identitat sexual o de gènere. Una persona demigènere es sent identificada com a home o com a dona, però de manera parcial. Les persones demigènere també poden dirse demixic, demixica, etc.

DEMISEXUAL: És una categoria que pertany a l’orientació sexual. Una persona demisexual és aquella que només sent atracció sexual per les persones amb les quals prèviament ha establit un fort i durador vincle afectiu.

Són persones que en absència d’eixe vincle es comporten com a asexuals.

Les persones demisexuals es poden classificar com demi-heterosexuals, demi-homosexuals o demi-bisexuals.

DISFÒRIA DE GÈNERE: És el disgust, desajustament o malestar que pot sentir una persona amb el sexe biològic que li ha correspost. La disfòria de gènere es relaciona amb les persones transgènere i transsexuals, però són coses diferents, ja que hi ha, entre aquestes persones, els qui no la senten.

DIVERSITAT SEXUAL: És una característica de la reproducció sexual en la naturalesa. La diversitat sexual existix perquè tenim una sexualitat plàstica, mal·leable, fluida, indeterminada, la construcció de la qual mai acaba.

113

DRAG QUEEN: Variant del transformisme en el qual el subjecte es vist i actua com una dona de trets i vestimentes exagerades o amb referència a estereotips molt marcats de feminitat, amb una intenció còmica, dramàtica o satírica. Una drag queen habitualment es manifesta en espectacles públics i més rarament en la seua vida privada.

ESTEREOTIP: Noció o imatge fixa que es té comunament d’una persona o grup, basada en una simplificació excessiva d’alguns comportaments o trets observats en eixes persones.

Generalment els estereotips són negatius. Normalment s’espera que els xiquets i xiquetes s’atinguen als estereotips de gènere.

EXPRESSIÓ DE GÈNERE: És una de les quatre principals característiques de la sexualitat humana. És l’aspecte, l’expressió del nostre sexe i identitat, la forma i manera d’expressar-nos, els gustos i la forma de comportament.

Tenim l’expressió de gènere masculí, l’expressió de gènere femení i tenim les persones andrògines.

GAI: És la manera més universal i internacional de designar als homes homosexuals, és a dir, als homes que mostren inclinació cap a la relació eròtica-afectiva amb individus del seu mateix sexe.

GÈNERE FLUID: És una categoria pertanyent a la identitat sexual o de gènere. Les persones amb gènere fluid són les que en uns moments es senten identificats com a home, i en altres moments, com a dona.

GRISEXUAL: També denominat grisasexual, gris-asexual, asexual gris o gris-A, és una categoria pertanyent a l’orientació sexual. Una persona grisexual és aquella que només sent atracció sexual en molt determinades ocasions.

Es pot considerar que hi ha diversos tipus de grisexualidad en funció de quines són eixes determinades circumstàncies 114

en les quals es sent atracció sexual, de manera que es denomina fraisexual a la persona que sent atracció sexual per persones que a penes coneix i que quan les coneix perd l’interés, que només sent atracció sexual primària; es denomina acoisexual a la persona que sent atracció sexual per una altra just fins que comença a ser corresposta, moment en què perd l’interés; i reciprosexual que és la persona que pot començar a sentir atracció sexual per una persona quan s’adona que desperta el desig en eixa persona.

HETERONORMATIVITAT: Norma social que partix que tothom és heterosexual, blanc, no-discapacitat, jove, de classe mitjana, home i cristià. Les altres persones són diferents i li les presenta com un problema.

HOMOFÒBIA: L’homofòbia és temor o odi cap als homes gais i dones lesbianes.

La paraula prejudici, pot ser més precisa per a descriure antipatia cap a les persones LGTB. IDENTITAT DE GÈNERE: La identitat de gènere, és una de les quatre principals característiques de la sexualitat humana.

Les persones s’identifiquen amb un gènere o un altre. Es senten home o dona, xiqueta o xiquet.

LESBIANA: És la manera més universal d’anomenar a les dones homosexuals, és a dir, a les dones que mostren inclinació cap a la relació eròtica-afectiva amb persones del seu mateix sexe.

LGTB: Acrònim usat per a Lesbiana, Gai, Trans i Bisexual.

OMNISEXUAL: És una categoria que pertany a l’orientació sexual. Una persona omnisexual és aquella que sent inclinació eròtica-afectiva per persones de qualsevol gènere o sexe.

MARIETA: Terme despectiu que designa a un home gai o bisexual. El terme marieta s’usa despectivament o com ALBUIXARRES - CAMÍ FONDO

a insult i el seu ús comú denota una homofòbia latent en la nostra societat.

ORGULL LGBT: És la commemoració del dia en què tot va canviar, el 28 de juny de 1969, amb les revoltes de Stonewall.

ORIENTACIÓ SEXUAL: És una de les quatre principals característiques de la sexualitat humana i es definix com la inclinació eròtica-afectiva per un sexe o un altre. Pot ser cap al sexe oposat, heterosexual, cap a aquest, homosexual, o cap als dos, bisexual.

PANSEXUAL: És una categoria que pertany a l’orientació sexual. Una persona pansexual és aquella que sent inclinació eròtica-afectiva per les persones amb independència de la seua identitat sexual, expressió de gènere o sexe biològic, siguen quins siguen.

POLISEXUAL: És una categoria pertanyent a l’orientació sexual. Una persona polisexual és aquella que sent atracció eròtica-afectiva per persones el gènere de les quals i/o sexe pot classificar-se en més de dues categories.

Si una persona bisexual sent inclinació eròtica-afectiva per homes i dones, que serien dues categories, una persona polisexual es sent atreta per alguna categoria més, per exemple, persones agènere i/o persones bigènere.

SEXE: Denominat també com a sexe biològic, és una de les quatre grans característiques de la sexualitat humana i classifica a les persones com a home, dona o intersexual. En nàixer, un bebé és assignat a un sexe basant-se en una combinació de característiques corporals com: cromosomes, hormones, òrgans interns reproductius i genitals.

TERCER SEXE: És una categoria que pertany a la identitat sexual o de gènere.

Una persona del tercer sexe no es sent identificada ni amb el gènere masculí, ni amb el gènere femení, sinó amb un altre que és una mescla de tots dos.

TRANSFORMISTA: Persona que es vist amb roba del gènere oposat moguda per interessos artístics.

TRANSGÈNERE: Les persones transgènere es senten i es conceben a si mateixes com a pertanyents al gènere oposat al qual socialment i culturalment s’assigna al seu sexe de naixement, i els qui, en general, només opten per una reassignació hormonal (sense arribar a la intervenció quirúrgica dels òrgans pèlvics sexuals interns i externs) per a adequar la seua aparença física i corporalitat a la seua realitat psíquica, espiritual i social.

TRANSSEXUAL: És un terme general per a les persones en qui la identitat de les quals i/o expressió de gènere és diferent del seu sexe assignat en nàixer i han fet la transició a través d’intervencions mèdiques.

TRANSICIÓ: El període durant el qual una persona comença a viure com el gènere amb què s’identifica. La transició pot incloure canviar-se de nom, prendre hormones, sotmetre’s a la cirurgia en el pit, els genitals o cirurgia plàstica i canviar els documents legals per a reflectir el seu gènere d’acord amb la seua identitat sexual.

TRAVESTÍ: Persona que es vist amb roba del sexe oposat, però que no necessàriament s’identifica amb eixe gènere. Els objectius de la persona travestí són d’allò més variats.

TRANSFÒBIA: Temor, odi o menyspreu, cap a les persones transgènere o transsexuals.

VISIBILITAT: En aquesta llarga lluita per erradicar la fòbia a la diversitat sexual, la visibilitat del col·lectiu ha sigut una estratègia de gran importància. La visibilitat dóna esperança als quals no poden ser visibles, la visibilitat polvoritza els prejudicis.

115

Una barreja de símbols El moviment social LGTB potser és un dels que major riquesa presenta en la seua simbologia, fruit possiblement de l’amplíssim nombre de sensibilitats que pretén representar. I per aquesta raó es parla de la necessitat de construir un espai de convivència que represente, i aculla a totes les personalitats, gustos i maneres de ser i d’expressar-se.

Encara que els diversos grups que conformen el col·lectiu LGTB tenen la seua pròpia bandera, la bandera de l’arc de Sant Martí s’ha convertit en un dels símbols més reconeguts. I el simbolisme multicultural de l’arc de Sant Martí no és res nou, aquest ha jugat un paper important en molts mites i històries relacionades amb assumptes de gènere i sexualitat en cultures com la grega, africana, indígena americana, i moltes altres.

La lletra Lambda, que per als antics grecs representava la unitat, també és part de la iconografia gai, a partir de què fóra triada com a expressió d’alliberament gai el 1970 per la New York Gay Activists Alliance.

castigada amb la castració i la mort. En els camps de concentració, els presoners homosexuals eren marcats amb un triangle invertit de color rosa.

El símbol lèsbic per excel·lència és el Labrys, una destral de doble tall. Va ser utilitzat com a ceptre per la deessa Deméter, a qui feien ritus que incloïen pràctiques sexuals lèsbiques. També s’associa amb les Amazones, societat mítica de dones guerreres no sotmeses al sistema patriarcal. A més, era una eina comuna en les antigues societats matriarcals d’Europa, Àsia i Àfrica, no utilitzada sols com a arma sinó també com a eina de treball en les labors d’agricultura. En la dècada dels 70, els moviments lèsbics i feministes el van adoptar com a símbol de força i autosuficiència.

El triangle rosa és un dels símbols més populars i reconeguts per la comunitat gai. El seu origen prové de la Segona Guerra Mundial. L’homosexualitat era 116

ALBUIXARRES - CAMÍ FONDO

Els símbols de gènere es basen en els signes astrològics de l’antiga Roma, i en trobem diversos dins del col·lectiu LGTB. El símbol de Venus amb una creu representa el gènere femení, i el símbol amb una fletxa de Mart representa el masculí. Els símbols masculins i femenins duplicats han sigut utilitzats com a símbols de gais i lesbianes des de l’inici de la dècada dels 70.

Mentrestant, el signe astrològic de Mercuri es va tornar símbol dels transsexuals, la lluna creixent dalt (gènere masculí) i la creu baix (gènere femení).

Un dels símbols LGTB més desconeguts és la mà porpra, nascut en la dècada dels 70 del segle XX, també fruit de la violència i la reivindicació. A San Francisco, el periòdic San Francisco Examiner havia estat fent publicacions amb continguts despectius, insultants i homofòbics.

Aleshores les associacions homosexuals, Gay Liberation Front i Society for Individual Rights, van organitzar una marxa de protesta pacífica contra la seu del periòdic. Però, hi va haver enfrontaments, detencions i agressions.

Des de la zona alta de l’edifici del periòdic es van llançar depòsits de tinta sobre els manifestants, els quals van estampar les seues mans de color porpra i van escriure sobre les parets, dels edificis del cor de la ciutat, Gay Power i altres frases que amb el temps es van convertir en emblemes de la lluita LGTB. Així es va forjar el símbol, sent una de les primeres i més importants demostracions de visibilitat gai en aquells anys. .

Els símbols populars utilitzats també per a identificar persones transvestides, transsexuals i altres tipus de persones transgènere sovint consistixen en una modificació del símbol biològic dels sexes, combinant signes masculins i femenins amb un tercer braç.

117

mesclar diversió i revolta:

és possible!

Tot és bonic fins que algú et mostra la realitat i aleshores és quan t’adones que no tot és de color rosa. Perquè segurament quan ens diuen Orgull Gai a la nostra ment venen imatges de festa i diversió, és a dir, pensem: l’Orgull és alegria.

En canvi nomenem Orgull Crític i potser no som capaços de concebre o definir aquest concepte. Possiblement la raó vinga donada perquè aquest moviment es veu eclipsat per la imatge de l’Orgull Gai que a tots ens sona, que sempre apareix en televisió o als vídeos i fotos de les xarxes socials.

I és un error immens deixar aquest de costat. Són milers les persones que cada vegada més deixen a banda el caràcter lúdic i festiu que comporta la commemoració i es centren a celebrar aquest Orgull reflectint la lluita constant a la qual estan sotmesos dia a dia.

No entenen per què el seu dia s’ha reduït a ser sols una celebració. Veuen una necessitat fer saber que, encara que hi ha moltes conquestes aconseguides, queda molt per fer. I com ha passat en moltes ciutats, creuen que l’Orgull s’ha convertit en una festa sense memòria i buida de contingut que abandona els seus objectius i reivindicacions.

Es baralla que un factor que ha influït en el fet que s’haja reduït a una simple celebració, és que, per exemple, l’Orgull a Madrid és organitzat per un grup d’empresaris que li lleva eixe caràcter polític i transgressor i l’intercanvia per campanyes de publicitat, convertint-lo així en un reclam turístic i per tant en una font d’ingressos, passant les associacions LGTB a segon pla, sent meres col·laboradores i no les protagonistes.

118

NO TOT ÉS DE COLOR ROSA Potser i ben segur, ens pareixeria ridícul i de mal gust usar publicitat en qualsevol manifestació pels drets de les persones, i per tant, perquè veiem amb tanta normalitat que es mercantilitze la seua manifestació?

Fem una prova. Imagineu-vos que en una manifestació pels drets dels treballadors, per la violència masclista, per la pobresa infantil, és a dir, imagineu-vos qualsevol manifestació a la qual acudiríeu per reivindicar allò que cregueu vostre i que penseu que teniu dret a gaudir. Estaríeu pujats a un autobús amb música i amb cartells de publicitat mentre tot són rialles i diversió, en lloc d’estar manifestant-vos d’una manera més seriosa? Doncs açò és el que volen exposar els crítics.

Per aquesta raó és cada vegada més comú que s’organitzen manifestacions alternatives que volen recuperar la data històrica del 28 de juny, dia de l’Orgull de les persones dissidents de sexe, gènere o corporalitat. Data en la qual és necessari recordar a totes aquelles persones que, abans d’ells, es deixaren la pell per la lluita d’un món on caberen tots.

No es resignen a què siga sols un dia de festa, el volen usar per a denunciar les discriminacions cap als seus col·lectius en l’àmbit sanitari, en el mercat laboral, en les escoles, en les institucions i en molts altres àmbits. Volen cridar que encara que les ciutats eixe dia es tinyen d’arcs de sant Martí queda molt per lluitar.

Cal dir que la manifestació de l’Orgull, la no crítica, es centra en un model molt comercial d’homosexualitat i moltes persones no es veuen identificades amb aquesta imatge. És cert que pot resultar molt difícil i quasi impossible dur endavant una representació identitària de tots, però els crítics ho veuen un repte que estan dispostos a aconseguir.

Però, com arribà a nàixer aquest moviment? L’any 2006, alguns dels membres d’Orgull Crític Madrid consideraren que l’Orgull Gai havia perdut el seu caràcter reivindicatiu. I ja en 2008, començar a eixir pels carrers al crit de: “Alliberament sexual sense consumisme.

No més sang per petroli”.

Un parell d’anys més tard, en 2010, necessitaren fer-se més visibles. Al pregó oficial al barri de Chueca desplegaren una pancarta en un balcó en la qual es podia llegir: “Els nostres drets no són un negoci”. I van llançar pasquins a l’aire amb un text reivindicatiu creant així un moment de desconcert i aprofitant els milers de persones que assistiren a l’acte.

Però pel que demanen no significa que pensen que no s’haja de celebrar, perquè recordem que el col·lectiu és molt divers i a molts els agrada el símbol en què s’ha convertit la desfilada. Però és completament necessari que aquests deixen a banda les publicitats i que no es venguen a interessos comercials que no pensen en els seus drets, sinó en una bona manera de fer negoci.

Per tant s’ha de lluitar per canviar i ser crític perquè sense ser-ho no es podrà avançar, millorar i aconseguir la plena igualtat que es mereixen. Perquè si tan sols es celebra, potser algun dia es vegen privats fins i tot de la desfilada.

119

Antioxidants, mai són suficients Sou dels que penseu que l’Orgull és simplement una festa, cregueu que el col·lectiu LGTB ja ha aconseguit tot allò que podia esperar i que tenen tots els seus drets garantits? Doncs podem afirmar amb seguretat que aquesta no és la seua realitat.

Han pogut aconseguir objectius necessaris i importants al llarg dels anys com: la regulació del matrimoni homosexual, l’adopció, la llei d’Identitat de Gènere, la despenalització de la seua manera de ser amb la derogació de la Llei de Perillositat Social (hereva de la Llei de Vagos y maleantes) i l’exclusió del llistat de malalties mentals de l’OMS. I és que en 2005, el Congrés aprovà de manera definitiva el matrimoni entre persones del mateix sexe amb plenitud d’igualtat i establí la possibilitat d’adopció. D’aquesta manera, Espanya es va convertir en el quart país del món que legalitzava les unions homosexuals i unes 4.500 parelles del mateix sexe van contraure matrimoni sols durant el primer any de vigència de la llei.

Es feren modificacions al Codi Civil i es substituïren les expressions marit i dona per cònjuges, i pare i mare per progenitors. Com a conseqüència, el matrimoni entre parelles del mateix sexe passava a tindre la mateixa naturalesa, requisits i efectes que les heterosexuals en totes les matèries com el dret de successions, de residència, d’adopció, aliments, separació, divorci, etc.

Això no obstant, es continuen fent discriminacions. Per exemple, dues dones estan obligades a casar-se si ambdues desitgen constar com a mares en el 120

Registre Civil, cosa que no és obligatòria per a les parelles heterosexuals. D’igual manera, pel que fa a tractaments de reproducció assistida, la sanitat pública margina i exclou a dones sense parella i a parelles homosexuals.

En 2007 s’aprovà la llei d’Identitat de Gènere que per fi permetia, entre altres coses, canviar el DNI de les persones transsexuals sense que hagueren de passar per un procediment quirúrgic de canvi de sexe. Però, per a accedir a aquest dret, primer cal tindre un diagnòstic de disfòria de gènere i haver rebut tractament hormonal durant almenys dos anys. Açò està molt lligat al fet d’eliminar de la llista de malalties mentals l’homosexualitat, però deixar la transsexualitat com a malaltia i més tard com a incongruència de gènere.

Si les fites importants aconseguides tenen una cara oculta negativa, no ens pot estranyar en obrir els periòdics, veure les notícies al televisor o entrar a les nostres xarxes socials, trobar informació relacionada amb atacs homofòbics, lleis penalitzadores o injustícies en general.

I davant d’aquests fets, el col·lectiu continua lluitant dia a dia per poder fer que la seua vida siga justa i que els seus drets es vegen reconeguts en totes les esferes de la societat.

Es lluita per abolir les lleis discriminatòries que penalitzen la seua elecció de viure, per eliminar tots els prejudicis que imperen en totes les societats i lluiten per evitar la ignorància i el desconeixent que són els condicionants i potenciadors de l’homofòbia. Però sense un marc legal, que regule i proveïsca als organismes ALBUIXARRES - CAMÍ FONDO

d’eines de protecció i actuació, mai podran veure complides aquestes necessitats al complet.

Una fita important i relacionada amb el que comentàvem, va ser l’elaboració del document anomenat: Principis de Yogyakarta. Aquest va ser elaborat per Louise Arbours, un ex-Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans i per setze experts en la matèria de diferents països.

Recull principis que, encara que no tenen força vinculant per als països membres, estan pensats perquè constituïsquen una font de drets bàsics inherents a les persones, la qual ajude a orientar la interpretació i aplicació del Dret Internacional de Drets Humans i

han constituït associacions i federacions com la FELGTB (Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals), que aglutina més de 50 associacions de quasi totes les comunitats autònomes, i que s’han d’ocupar de temes tan importants, a part de reivindicar la igualtat i la no discriminació, com la prevenció de la SIDA a través de l’ús de mètodes de barrera, el suport i ajuda a les persones seropositives, l’erradicació de la seua discriminació i la promoció de la seua inclusió.

Aquesta federació considera imprescindible la realització d’estudis i treballs relacionats amb la comunitat gai, lesbiana, transsexual i bisexual, la potenciació d’estils de vida saludables, l’augment de les activitats culturals

"hi ha milers de persones amb esperit incansable i lluitador" així evitar abusos de poder i garantir la protecció real i efectiva del col·lectiu.

Entre aquests principis trobem: dret a la igualtat i a la no discriminació, dret a la vida, dret a la seguretat personal, dret a la privacitat, dret a la llibertat d’opinió i expressió, dret a la llibertat de pensament, consciència i religió i per últim el dret a formar una família.

Malauradament, aquesta carta de drets que es va constituir com una eina necessària i útil per a assentar les bases per a poder legislar cap a la igualtat, no va ser acceptada per tots els països i va rebre inclús una forta oposició.

Per açò mateix, hi ha milers de persones amb esperit incansable i lluitador que

pròpies i obtenir més intervenció en les polítiques socials i d’igualtat contrarestant d’aquesta manera l’augment de l’homofòbia. Ja que una societat educada en el respecte, amb consciència i cultura pot arribar a comprendre a qui és diferent i per tant abandonar tota violència.

A part d’eixa ajuda institucional tan necessària, creuen que els mitjans de comunicació tenen una gran importància a l’hora de produir un canvi social, donat que són l’espill de la societat i poden influir en el nostre pensament i en la manera de veure el món. Cal dir que açò no deixa de ser perillós, perquè d’igual manera que podria a ajudar a la visibilitat del col·lectiu, podria tindre l’efecte contrari produint més odi.

121

A més, una altra eina per combatre la invisibilitat d’aquestes persones, va ser crear uns dies que commemoren un aspecte diferent que caracteritza al col·lectiu i d’aquesta manera estar present i donar-li la importància que mereixen, almenys, un dia sencer.

Alguns d’aquests són:

19 FEBR

dia contra l’homofòbia en l’esport

28 JUNY

dia per l’alliberament LGTB

31 MARÇ

dia de la visibilitat trans

23 SET

dia per la bisexualitat

26 ABR

dia de la visibilitat lèsbica

20 NOV

dia de la memòria trans

17 MAIG

dia contra l’homofòbia

01 DES

dia per l’erradicació del VIH-SIDA

GUIA D’ASSOCIACIONS FEDERADES DE LA COMUNITAT VALENCIANA CASTELLÓ LGTBI Plaça de la Pescateria, 8 bis, 1.

12001 Castelló 964 969 613 / 604 258 461 GALESH Carrer Guàrdia Civil, 7, baix.

46020 València 600 435 175 DIVERSITAT Av. Jaume II, 77, 7.

03004 Alacant 667 887 447 CLGS Carrer Puríssima, 2, 2.

46702 Gandia 655 121 920 LAMBDA Carrer República Argentina, 22.

46021 València 963 342 191 / 963 913 238

122

info@castellolgtbi.es www.castellolgtbi.es/ Facebook, Twitter i Instagram: @castellolgtbi

info@galesh.es www.galesh.es Facebook: @galeshfamilies Twitter: @galesh_families info@diversitat.es www.diversitat.es Facebook: @diversitatlgtbi.alicante Twitter: @diversitat Instagram: @diversitatlgtbi

clgs@felgtb.org www.saforvalldignalgtb.wordpress.com/ Facebook: @clgs.lgtbsafor Twitter: @clgs_safor

info@lambdavalencia.org Pàgina web: www.lambdavalencia.org Facebook, Twitter i Instagram: @lambdavalencia

ALBUIXARRES - CAMÍ FONDO

Art 14. CE Els espanyols són iguals davant la llei, sense que puga prevaler cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.

REPTES DE FUTUR Cal mencionar els reptes de futur que veuen necessaris que es materialitzen immediatament per poder començar a parlar d’una societat més justa i igual.

Alguns dels reptes són:

Reduir l’assetjament escolar

En maig de 2017 el grup Unidas Podemos va presentar al Congrés la Proposició de Llei d’Igualtat LGTB. Però malauradament aquesta encara no s’ha vist aprovada i promulgada com a llei efectiva.

Aquest tipus d’assetjament és un dels més alts i encara que no existixen estudis en l’àmbit nacional, es compta amb indicadors que apunten cap aquesta situació insostenible. El 75% dels alumnes no es senten còmodes a la seua classe i un 60% ha sigut víctima d’assetjament virtual per la seua orientació sexual o de gènere, a més, el risc de suïcidi entre adolescents LGTB és tres vegades majors a la de la resta.

Per a les associacions del col·lectiu aquesta és un pas cap a la igualtat real i un avanç quant a drets humans donat que suposaria la unificació de criteris de totes les comunitats i tractaria els temes relatius a l’educació, la memòria històrica, el mercat laboral, els delites d’odi, la discriminació i els drets de les persones trans, entre altres.

Primerament es creu que la solució passa per les famílies que han de trencar amb els estereotips i prevenir les situacions de discriminació als centres educatius i després pel professorat que, com a persones que eduquen des de les edats més primerenques, han de treballar aquesta conscienciació a les aules.

Aprovar la llei d’Igualtat LGTB

124

ALBUIXARRES - CAMÍ FONDO

Eliminar la patologia trans El 2018 l’Organització Mundial de la Salut va llevar la transsexualitat del catàleg de malalties mentals per adults i adolescents. Però a Espanya no ha tingut la mateixa aplicació.

Es permet el canvi registral de nom i de gènere però encara seguix sent necessari un diagnòstic psiquiàtric per a poder optar a canviar-los. A més aquesta situació estatal ha fet que depenent del lloc on es residisca siga necessari aquest diagnòstic o no, sent una vulneració a la igualtat efectiva dels espanyols en tot el territori.

Reconeixement com a delictes d’odi Moltes persones del col·lectiu no s’atrevixen a denunciar o no tenen accés a poder fer-ho. Depén de la comunitat en la qual viuen, poden accedir a més o menys protecció i això s’ha d’erradicar perquè tots tinguen els mateixos drets i el mateix accés a denunciar, i en conseqüència la mateixa protecció.

A més, és necessari formar als cossos policials donat que solen ser els primers a intervenir quan hi ha un conflicte i per tant han de saber si a aquest se li pot aplicar l’agreujant de delicte d’odi i no quedar en sols una agressió.

Recordar als majors En 2019 l’Orgull va estar dedicat als majors i a la memòria històrica.

Cal recordar a les persones que amb valentia exposaren al món el que eren i ara, a causa de la precarietat que patixen, es veuen abocats a ocultar-se o amagar la seua identitat, com per exemple a l’hora d’ingressar en una residència d’ancians.

I un altre punt, el qual el consideren una necessitat bàsica, és poder impulsar una recuperació de la memòria històrica que evidencie la lluita d’aquest col·lectiu per mostrar que estan presents i que porten lluitant tots aquests anys.

Perquè no hi ha cosa pitjor a veure que la part més amarga de la seua història es puga repetir.

125

GRADUAT EN LLENGÜES I LITERATURES MODERNES ACTIVISTA PER LA IGUALTAT AMANT DE LA LITERATURA I LES LLENGÜES

ADRIÀ GRANERO 126

LA PERSECUCIÓ DELS HOMOSEXUALS AL TERCER REICH I EL SEU RECORD LLIBERTAT ABANS DE LA DICTADURA Corria l’any 1933 a Alemanya. Era estiu i un jove Rudolf Brazda eixia amb les seues amigues amb bici direcció Meuselwitz, un poble proper del seu lloc de naixement.

Allí, Brazda destacava, donat que sempre estava rodejat de dones i la gent pensava que simplement era un lligó. Brazda i les seues amigues vivien despreocupats, anant d’excursió en excursió els caps de setmana i treballant intensament a l’ofici de teulader entre setmana.

Alemanya acabava d’eixir d’una guerra mundial com a la gran perdedora i de les seues cendres estava renaixent el projecte republicà que es va anomenar “República de Weimar”.

Una república formada de la derrota i on la llibertat del poble va ser sempre una prioritat. Ja s’havia acabat el segon gran Reich, que com la paraula Reich indica “Imperi”, de democràtic tenia poc i ara la República estava oferint, a la gent, llibertats que mai hagueren imaginat, al mateix temps que s’intentava reconstruir un país en ruïnes.

127

A la piscina de Meuselwitz el matí passava tranquil·lament fins que una de les amigues de Brazda es va arrimar a ell corrents i li va dir: “Eh, Rudolf! Fixa’t amb aquell xic que està a la piscina! És com tu!.”. El xic s’anomenava Werner, deu mesos més jove que Brazda i era de Limbach. Un jove de cabells rossos i si, com Brazda, homosexual. Brazda es va enamorar de seguida d’ell i va decidir seguir-lo a la seua casa. L’atracció va resultar ser recíproca. D’aquell dia va néixer una forta relació que va durar molts anys i que inclús, va desafiar les normes socials quan, el mateix any, Werner i Rudolf decidiren “casar-se” fent una cerimònia formal amb les dues famílies dels nuvis i Rudolf anant a viure a casa de Werner.

Podien fer açò que acabe d’escriure? Legalment, no. La República de Weimar era perfecta per desenvolupar les llibertats individuals, no obstant això, recordem que estem l’any 1933 a una Europa on el reconeixement dels drets de les persones no heterosexuals que gaudim avui en dia eren pràcticament nuls. A la República existia l’anomenat Article 175 del Codi Penal, provinent del Codi Penal Prussià del Segon Reich. Aquest article condemnava qualsevol pràctica sexual no heterosexual que es dugués a terme amb penes -almenys així estava escrit- de fins a 7 anys de presó. No obstant això, aquest article l’any 1933, reduïa la seua pena màxima a un parell de dies a la presó, o inclús moltes vegades, com al cas de Brazda i Werner, simplement es deixava passar si no cridava massa l’atenció. És clar que no era la situació idònia per a viure sent diferent però Brazda i Werner eren feliços. Qui anava a pensar que després de gaudir la primera etapa de la seua vida d’una llibertat sexual molt poc vista a aquesta època es viuria un retrocés poc temps després?

LES VIDES QUE VA TRENCAR EL REICH L’any 1933 el Partit Nacionalsocialista d’Adolf Hitler va guanyar les eleccions per majoria simple i el mateix es va convertir en canceller d’Alemanya. Poc temps després es va proclamar ell mateix “Führer” (guia) del Tercer Reich. Una dictadura que va començar el 30 de gener de 1933 i que va tindre conseqüències catastròfiques per a tota la població alemanya i els països allà on el Reich va arribar a estendre’s.

Al tema de l’homosexualitat, el Tercer Reich de Hitler va ser ja no sols nefast, sinó mortífer. Quan aplegaren al poder el primer que varen fer va ser atacar les minories de la població alemanya seguint el criteri de la raça ària, jueus, gitanos, ALBUIXARRES - CAMÍ FONDO

testimonis de Jehovà... i homosexuals, tots ells van ser perseguits en un primer moment, apartats de la societat, maltractats, tancats a la presó i... finalment al camp de concentració.

Tornant a la història de Brazda i el moment en què el Reich va trencar la seua vida en dues meitats per a sempre: el 1936 cridaren als joves alemanys a la guerra i Werner, la parella de Brazda, va haver d’anar-se’n. Aquesta seria l’última vegada que Rudolf Brazda veuria l’amor de la seua vida. Encara que no va haver temps per pensar-ho massa, donat que la xarxa del Tercer Reich caçava homosexuals a ritmes insospitats, així que va haver d’anar-se’n en 1937 a Viena per intentar amagar-se allà on ningú sabia del seu passat com a homosexual. No obstant això, qualsevol intent d’escapar del poderós Reich era inútil i així, el 9 d’abril de 1937, Rudolf Brazda és tancat a la presó per a, més tard, ser enviat al camp de concentració de Buchenwald.

Les històries com la de Brazda, de persones homosexuals torturades i assassinades als camps de concentració poden contar-se en milers. Tanmateix, sols hi ha tres testimonis que han pogut arribar a plasmar-ho a un llibre i, per tant, sols tres relats que ens han arribat al dia d’avui.

PIONER D’UNA HISTÒRIA AMARGA Josef Kohout, probablement va ser el pioner de tots els altres en publicar en 1972 les seues memòries als camps de concentració. Kohout es va enamorar del fill d’un important jerarca nazi que, quan va descobrir la relació que el seu fill estava mantenint, va parlar amb les altes esferes per a assegurar-se que Kohout era empresonat per a sempre als camps de concentració i perquè mai pogués comptar la relació que hi havia mantingut amb el fill del jerarca nazi.

Kohout representa el que podem assenyalar com “la gran hipocresia” de la persecució dels homosexuals, ja que al camp de concentració, on ser un triangle rosa (el triangle rosa que portaven brodat a l’esquerra de l’uniforme assenyalava que havien sigut empresonats per homosexuals) et condemnava als nivells més baixos del camp, inclús per davall dels jueus, era una gran contradicció: la manca de dones al camp, feia que els homes buscaren relacions amb altres homes per dur a terme pràctiques que ells mateixos assenyalaven “d’emergència”.

Així doncs, no era estrany que et pegaren una pallissa per ser un triangle rosa i que tot seguit et violaren en grup, com ho documenten els tres testimonis que ací recollim.

129

L’INFERN DESPRÉS DEL CAMP Tot i que les possibilitats de sobreviure al camp eren ben poques, es sap que molts homosexuals varen poder eixir vius d’ells. Però, quin escenari es van trobar quan varen tornar al món real? El testimoni de Pierre Seele és probablement el que millor ho explica.

Pierre Seele va ser un jove francés que, a diferència de tots els altres testimonis, no va viure el terror a terres alemanyes o del Reich, sinó que les va viure al seu propi país, a França, al mateix temps que Brazda i Kohout. Seele igual que els anteriors testimonis, va viure la seua sexualitat d’una manera més o menys lliure per a l’època de la que estem parlant. Aquesta llibertat -freqüentar llocs de trobada de gent homosexualva ser el que va dur a Seele a la presó quan tenia 18 anys per a més tard tindre la mala sort de coincidir amb el màxim apogeu del Tercer Reich i ser enviat al camp de concentració de Shirmeck.

Al camp de concentració va ser enviat juntament amb Jo, la seua parella homosexual, on va haver de veure com era assassinat davant els seus ulls, quan els guàrdies nazis el llençaren als gossos perquè el desmembraren davant de Seele, buscant qualsevol reacció que pogués demostrar que era la seua parella sentimental per poder assassinar-lo també. Seele va haver d’aguantar aquest macabre esdeveniment callat i amb sang gelada per poder salvar-se.

No obstant això, per causes per determinar, el mateix dia Seele va ser cridat al despatx del comandant del camp de Shirmeck, el qual li va proposar un tracte: la seua condemna li seria perdonada si no contava res del que havia viscut al camp. És clar que aquesta oferta tenia unes segones intencions, donat que, quan va tornar a casa, va ser enviat automàticament a lluitar a la guerra amb el bàndol nazi, on va haver d’assassinar partisans i on va perdre totes les dents.

Als mesos d’estar a la guerra, el 1945, va ser alliberat per soldats comunistes que havien acabat amb el bàndol nazi d’una part de Polònia, no obstant això, la seua condemna no acabarà mai allí: Traumatitzat pel que havia hagut de veure i fer, no va voler parlar res amb la seua família -ni tan sols el motiu de la seua condemna al camp: l’homosexualitat- i va amagar la seua vertadera sexualitat fins al punt de casar-se amb una dona a qui no volia per a callar les veus tant de la seua família com des de fora que l’incriminaven.

ALBUIXARRES - CAMÍ FONDO

Aquesta relació va durar molts anys i li va proporcionar fills, tanmateix, sempre va ser un pare distant, traumatitzat fins al punt que, quan els fills es van fer grans, la seua dona va demanar el divorci.

Ara estava sol, sa mare havia mort, la seua família no podia recriminar-li res i ja havien passat 40 anys des que el varen tancar al camp de concentració i la seua vida va ser trencada en dos, va ser quan el 1990 va escriure les seues memòries. A les mateixes recull la gran injustícia dels homosexuals als camps de concentració, de qui el món es va oblidar. La llei 175 va seguir vigent fins quasi quaranta anys després, obligant als homosexuals a amagar no sols allò que havien patit, sinó qui eren, com sentien i volien. Per aquesta raó hi ha tan poca informació de l’homosexualitat al Tercer Reich i hem de donar les gràcies a aquelles persones valentes que escaparen del camp i van poder trobar el valor per parlar per les persones que havien mort, a les que es suïcidaren a la presó perquè després d’haver escapat del camp, ser homosexual seguia sent un delicte, a totes aquelles a les que el nostre esforç per recordar deu anar dirigit. Perquè no es callen mai les seues veus, perquè allò que no es deixa caure a l’oblit, no mor.

SEGUIR AMB LA LLUITA AVUI Han passat 80 anys des que es va instaurar el Tercer Reich i avui gaudim, gràcies a les nostres companyes lesbianes, gais, transsexuals i tots aquells membres d’un col·lectiu que mai ha defallit en protegir la seua llibertat, d’una societat més lliure i més oberta. Això no obstant, hem de recordar que el món no s’acaba als límits d’Europa. A Txetxènia, Rússia, seguixen existint camps de concentració, al pròxim orient seguixen assassinant persones homosexuals i inclús ací on vivim, existixen persones que no els agrada que cadascú puga estimar com vulga. Ni Brazda, ni Seele, ni Kohout pensaven que, creixent a un ambient de relativa llibertat es pogués tornar enrere fins als camps de concentració, i per eixa raó, encara que ara tenim una gran llibertat mai no podem deixar de lluitar pels nostres drets. Perquè és necessari per a protegir la nostra llibertat i per estendre-la allà on les nostres companyes la necessiten. Per no tindre por a voler. Lluitem pels nostres drets.

131

DOCENT SANITÀRIA I ESPECIALISTA EN VIH VOLUNTÀRIA A PALESTINA I INFERMERA A DIVERSOS HOSPITALS A LONDRES I ÀSIA

EVA CELAYA 132

UN REFUGI BAIX L’OMBRA DE L’ARC DE SANT MARTÍ Fa tants anys que vaig deixar la terra de la Ribera i les taronges per anar-me’n a Londres, que ja no recorde la meua vida d’abans, però imagine que era una vida especial i plena d’aventures fascinants a l’espera del seu temps.

"Cadascú de nosaltres és un ésser humà perfecte, deformat per la família, la societat i la cultura"

Londres es presenta com una ciutat fascinant, plena de gent interessant, variada i diferent. Els primers anys va ser tota una qüestió de descobrir sense pensar, caminar sense mirar, parlar sense escoltar i de sobte, vaig començar a pensar, mirar i escoltar.

Pensar en tots aquells que arribaven dia a dia a les estacions, molls i aeroports, mirar més enllà del meu melic i del meu cercle de protecció i escoltar històries de vida.

La gent que em rodejava i en especial els meus pacients, es convertiren en llibres plens d’informació, llibres que jo volia llegir per a empapussar-me del que desconec, fascinants i màgics. Vaig aprendre que les famílies venen en molts diferents colors i sabors i que de vegades, més de les que jo podia imaginar, són colors obscurs i sabors amargs.

Vaig saber dels preus a pagar per declarar la veritat d’un mateix, vaig aprendre de la innocència que porta a la soledat i de la por de viure en un cos i una ment que no es corresponen. Vaig escoltar com la gent deixava les seues llars i les seues zones de confort per defendre qui són i per viure d’acord amb el que senten. Vaig veure com l’ésser humà té una necessitat per viure amb la realitat que li acompanya, però també vaig entendre quanta qualitat d’estima es pot perdre al camí.

A partir d’ací, vaig començar a percebre diferents olors i a adonar-me’n de què London tenia un aroma especial i peculiar, com a soledat i a tristor, un aroma diferent i prou comú en eixos pacients, amics i companys.

133

Marco va arribar de Grècia amb una motxilla plena de llàgrimes i decepcions, després d’eixir de l’armari a casa seua, quan ell pensava que tot li aniria bé, es va equivocar i va haver d’eixir per peus! Va arribar a Londres sense adreça ni devoció i va haver de patir el ser un immigrant amb el cor trencat. Va treballar molt de valent per aconseguir el que ja tenia fet a casa seua i va haver de muntar la seua nova. Va conéixer a aquell que li ompliria el cor de besos i va somriure amb la boca xicoteta, perquè un dolor, allà molt al fons, li va recordar quan havia perdut al camí.

A la Siri, Pakistanesa i amb els ulls profunds, mai l’atragueren els xics ni molt menys els homes i quan va haver de decidir si viure una vida de mentida o una de veritat, va comprar el tiquet a England i amb una abraçada familiar que encara porta agafada a l’esquena, ho va deixar tot per a no tornar mai més. Sa mare, molt contenta, li va donar un paper amb adreces de coneguts d’ella que l’ajudarien i que farien de família. Però Siri els va llançar al vent quan s’instal·là en l’habitació del pis compartit que va llogar. Li va fer greu no poder suportar-se amb la gent de la seua comunitat, ja que tenia uns altres plans per a la seua vida, una vida amb soledat però, amb la seua realitat. Varen passar molts anys fins que va trobar a la Jennifer i va comprendre que aquell camí de soledat i foscor havia donat fruit a una relació pura i duradora.

El William, Xinés i sense saber molt bé el perquè, va decidir que la seua família no es mereixia sofrir l’estigma de veïns i coneguts, i va fer com a què necessitava veure món. Va botar des de Beijing a London sense mirar enrere i mai es va acomiadar de la decisió. Sense la parla d’anglés, ofici, ni benefici, però amb molt de coratge es va enrolar de netejador en una residència de persones majors i va acabar portant els comptes de la institució. Va descobrir que li agradava la nit, les llums, la música i la llibertat de voler a qui volguera. Es va entropessar de cara amb l’amor sense fronteres, condicions ni explicacions. Tants cafés ens hem pres i sense adornar-nos de l’hora, que més d’una vegada hem fet tard al treball.

Alena d’Hongria, va començar de voluntària en la clínica de consultes externes, tenia un grau en psicologia i experiència en aconsellar a aquells que vivien confusos amb el seu cos. Havia eixit de casa feia un grapat d’anys, havia pegat molts cops i moltes altres coses, i arribava de Tailàndia on havia patit una operació brutal que l’havia convertit en el que ella sempre havia sigut: una dona, però una dona de bandera.

Les hormones, la depilació, els productes de bellesa, les extensions capil·lars, les ungles i el gimnàs no eren d’allò més barat en una capital i moltes vegades havia de llevar-se-ho de la boca per a poder arribar a la fi de mes. El treball en el club no era d’allò més agradable però, li permetia anar fent cosetes i l’esperança que algun dia trobaria un treball de psicòloga i deixaria eixe món no desitjat. Ella sabia que d’haver-se quedat a Budapest amb el seu vestit i la seua pereta de barba, no hauria d’haver aguantat res d’açò. Però la llibertat de ser Alena i pujar-se’n als seus tacons cada matí, no li la llevava ningú. Quantes vegades m’ha dit l’Alena, que mai m’oblide de l’afortunada que sóc d’haver nascut dins d’un cos que està d’acord amb la meua ment. Un cos que no precisa ser transformat o una ment que no necessita més que seguir la norma, i jo somrient li conteste: ja ho sé rebonica, però gràcies per recordar-m’ho.

134

ALBUIXARRES - CAMÍ FONDO

I de vegades m’entristix pensar tot el que s’estan perdent eixes famílies apoltronades als seus sofàs i amb una tela opaca cobrint-se els ulls. Em dol el saber que hi ha hagut una infinitat de moments i de felicitacions perdudes, malgastada i llançada per la borda que és la vida. Em trenca el cor pensar en tots aquells que han necessitat la comprensió i l’amor dels seus i que han tingut la soledat i el dolor com a substitut.

Però també em fa feliç el saber que sóc jo, i molts com jo, els que es beneficien de rodejar-nos de tots eixos Marcos, Siris, Williams i Alenes plens de vida, de somnis, d’il·lusions, reptes i triomfs.

I açò no és una trista reflexió, açò és una fortuna i molt d’agraïment perquè eixos amics, companys i pacients viuen vides boniques, interessants i lliures en un país on han sigut adoptats per la família de l’anonimat i la llibertat i apadrinats per un raig molt especial, un raig que du tots els colors, sense excepcions: el raig de Sant Martí.

Hi ha tristor als ulls però també un futur digne, lliure i segur; un futur lluny de pors, incomprensions i d’hipocresies. I jo, em considere molt afortunada de rodejar-me de reptes i de vides trencades en període d’immersió perquè tinc l’esperança que açò siga una qüestió de temps, que el món obrirà la ment, una ment tancada, estreta, ofegada i que respire profundament el que és la vida, el que és ser real, el que és viu i deixa viure.

Tinc l’esperança que el món es concentrarà en aquells que fan mal i que ferixen als altres o en aquells que precisen atenció i ajuda, una de dos, i deixarà tranquil a aquells que l’únic que volen és viure amb acord a la seua naturalesa, i no a la naturalesa comuna.

Perquè viure en societats de gents diferents no és més que una barrejada d’elements de la natura: del foc, de l’aigua, de l’aire i de la terra i això és el que s’ha de celebrar.

“És de la teua vulnerabilitat d’on ix la força”

135

"cal mantenir l’esperança perquè el verd guanye al roig" En una societat globalitzada on tots estem connectats, resulta preocupant la nostra indiferència davant l’expansió de l’homofòbia. Encara que molts països han augmentat la seua conscienciació, molts han aplicat els Principis de Yogyakarta i han començat a prendre mesures, queden aproximadament uns 70 estats (un terç dels membres de les Nacions Unides) que imposen lleis i criminalitzen les relacions i la forma de vida del col·lectiu LGTB. Per reflectir aquesta idea d’una manera més gràfica i concreta, la criminalització cap als homosexuals s’estén a bona part d’Europa de l’Est, a Àsia, Àfrica, Amèrica central i Amèrica del Sud. I en contraposició, destaquen en la protecció i el reconeixement d’aquest col·lectiu els països d’Europa, Austràlia i Amèrica del Nord.

Les xifres són alarmants i les dades esgarrifadores. Al nostre planeta trobem, en ple segle XXI, països on encara s’aplica la pena de mort i que compten amb lleis contra l’homosexualitat. I resulta trist que sols tres estats prohibisquen les teràpies de reconvenció i sols nou contemplen la no discriminació per raó d’orientació a la seua constitució.

Davant d’aquesta homofòbia i vulneració de drets, els experts, que han aprofundit en aquest tema, veuen que un factor que influïx molt a l’hora de l’elaboració d’aquestes normes, és la religió. En l’actualitat, nombrosos estats tenen una legislació molt marcada per components i interessos religiosos. I mentre la religió forme part de les institucions molts dels drets d’aquestes persones mai podran veure’s legislats.

Tanmateix, cal mantenir l’esperança perquè el verd guanye al roig. Actualment hi ha països que han elaborat lleis per evitar les discriminacions i Espanya és un dels estats que més legislació avançada té en aquest àmbit, però, per exemple, encara no té aprovat la prohibició de les teràpies de conversió per a les persones homosexuals, aspecte molt demanat i exigit per moltes associacions.

136

ALBUIXARRES - CAMÍ FONDO

Un exemple, d’aquesta horrible situació és el que ocorregué a Txetxènia. En aquest país s’intervingueren els comptes en xarxes socials dels homes que eren percebuts com a homosexuals i usaren aquests perfils per a poder detenir-los i contactar amb més persones que pogueren tindre aquesta orientació. Aquesta pràctica va ser una autèntica vulneració dels drets humans i un atemptat contra la seua privacitat i tot pel fet de perseguir a persones que el seu únic “error” és no seguir l’estil de vida que es creu correcte.

Un altre exemple és el que passà a Polònia. Quan el ministre d’Educació va admetre que estava preparant una llei per a castigar les conductes homosexuals dels professors que promovien l’homosexualitat. És a dir, les persones LGTB no podran ser mestres ni treballar a les escoles pel simple fet de la seua orientació, ja que podrien influir de manera negativa en els estudiants, segons declaracions. A quin punt hem aplegat, que es pretén prohibir exercir una professió per la seua condició?

Però el Tribunal de Justícia de la Unió Europea tampoc es queda curt quant a homofòbia. Amb una sentència, avalà a un estat membre a què poguera prohibir a les persones homosexuals donar sang, ja que presenten un alt risc de contraure malalties infeccioses. Una autèntica vulneració dels drets humans, donat que no se’ls nega que donen sang perquè presenten una malaltia, sinó que inclús abans d’esbrinar si la tenen o no, directament són descartats. Aquest no és l’únic cas, al món hi ha mig centenar de països que prohibixen als homosexuals donar sang.

XIFRES CLAU PER ENTENDRE L’HOMOFÒBIA

En 2019, coincidint amb la celebració del 40 aniversari de la seua fundació, ILGA (Associació internacional de lesbianes, gais, bisexuals, trans i intersexuals) va publicar un informe sobre l’homofòbia dels estats, celebrant que per fi s’havien sumat tres països a la despenalització de les relacions sexuals consentides entre adults del mateix sexe: Índia, Trinitat i Tobago i Angola. A més, quatre països establiren el matrimoni igualitari: Malta, Alemanya, Austràlia i Àustria.

Però, encara que s’han produït aquestes dos bones notícies recorden que els drets que s’han adquirit no són inamovibles i es pot tornar al punt anterior, com va ocórrer en Txad quan es tornà a penalitzar les relacions homosexuals en 2017 i l’auge dels partits de més extrema dreta i conservadors fa que els països més avançats, en el reconeixement dels seus drets, es vegen amenaçats.

Dins d’aquestes xifres, l’estudi separa els països en distints àmbits de protecció i drets aconseguits o en cas contrari, en països que encara tenen lleis molt restrictives que atempten contra els seus drets bàsics. Algunes dades que s’han estret de l’estudi de més de 500 pàgines són les que a continuació vos comentarem perquè es puga tindre una idea resumida i aproximada de la realitat a escala mundial.

137

Dels països que formen part de les Nacions Unides en tan sols nou (Bolívia, Equador, Fiji, Mèxic, Nepal, Malta, Portugal, Sud-àfrica i Suècia) es protegix per Constitució de manera concreta i especifica el col·lectiu i es perseguix la discriminació per raó de l’orientació sexual. Això no obstant, encara que hi ha aquesta protecció en quatre, dels nou anteriors, es discrimina a les parelles del mateix sexe en negar-los la possibilitat que puguen casar-se en les mateixes condicions que les persones heterosexuals (Bolívia, Equador, Fiji i Nepal).

Als nou països que hem comentat, s’afegixen altres 43 en els que existix una legislació específica que proporciona una protecció amplia contra la discriminació segons la seua orientació. Alguns d’aquest són: Albània, Alemanya, Andorra, França, Romania, Sèrbia, Surinam i Uruguai.

Però com en el cas anterior de la protecció constitucional, que aquests 43 països tinguen lleis que els protegixen no significa plena igualtat en drets. Perquè en la majoria d’aquests es continua discriminant-se a les parelles del mateix sexe, i inclús en Maurici es compagina, de manera il·lògica, la protecció dels drets amb la penalització de les relacions homosexuals masculines que estan perseguides amb penses de presó de fins a cinc anys.

En 73 països que pertanyen també a les Nacions Unides, existixen lleis que els protegixen en el món laboral, encara que en alguns d’ells les relacions entre les persones del mateix sexe estan prohibides.

En 39 s’han promulgat lleis que perseguixen els actes que inciten a l’odi, la discriminació i la violència per motius d’orientació sexual. En altres 42 s’imposen penes més dures per delictes que estiguen motivats per l’odi cap a l’orientació sexual de la víctima, és a dir, castiguen els delictes d’odi.

En canvi, en huit països la protecció contra la discriminació és limitada i desigual i en 55 països no existix cap mena de legislació però al mateix temps no es criminalitzen les relacions entre persones del mateix sexe, com és el cas de països com la Xina i Indonèsia.

En l’àmbit dels drets de matrimoni i adopció, en sols 26 països de les Nacions Unides està present la igualtat de matrimoni i en altres 16 s’han establert diferents tipus legals d’unió diferent del matrimoni tradicional. Només en 28 països es permet l’adopció i en tres més es permet l’adopció però dels fills de la parella.

Però llevat de les xifres esperançadores anteriors, on es veu que cada vegada més països es sumen, encara en queden molts per avançar cap a la igualtat, o almenys, si no es pretén igualtat completa, que no siguen castigats penalment.

La criminalització de les relacions sexuals, parlant sempre de les consentides, entre adults del mateix sexe implica a tot el col·lectiu. No sols a gais, lesbianes i bisexuals, sinó que també afecta les persones trans, donat que en la majora dels països no es reconeix la seua identitat de gènere i el sexe amb el qual naixen és el que els 138

ALBUIXARRES - CAMÍ FONDO

determina de manera legal. D’aquesta manera la dona trans heterosexual pot tindre problemes per mantenir relacions amb un home trans i viceversa.

En 73 països del món estan penalitzades aquestes relacions, 70 són membres de Nacions Unides. En Egipte o Iraq no apareix específicament penalitzat, però si ho està de manera implícita. Aquestes relacions són considerades delictes contra la decència o són catalogades com escàndol públic. En Iraq a més els tribunals populars castiguen aquest tipus de relacions en aplicar la llei islàmica o sharia.

Cal destacar, com a part més amarga de la realitat la llarga llista de països, exemples d’intolerància i fanatisme, que castiguen amb sancions molt greus les seues relacions i identitat.

En cinc països es castiga amb cadena perpètua (Barbados, Guyana, Tanzània, Uganda i Zàmbia) i en onze s’aplica la pena de mort, països que castiguen amb la mort les relacions humanes simplement per no ser les “moralment” acceptades. Entre ells destaquen: Aràbia Saudí, Iran, Sudan i Iemen.

A part d’aquesta criminalització, en 32 estats existixen lleis que obstaculitzen i restringixen la llibertat d’expressió en qüestions relacionades amb l’orientació sexual i la identitat de gènere. Alguns d’aquests són: Afganistan, Bielorússia, Camerun, Egipte, Nigèria, Paraguai, Rússia i Singapur.

A Europa (Rússia, Lituània i Bielorússia, Armènia i Letònia) s’ha intentat que s’aprovaren lleis que prohibiren les campanyes informatives que donaven una visió positiva de les relacions entre persones del mateix sexe. I en Hongria s’han prohibit per decret que es facen estudis d’impacte de gènere a les universitats.

Als Estats Units, set estats, els quals representen aproximadament el 17% de la població total, promulgaren lleis locals que prohibien les campanyes de conscienciació cap a la igualtat en les escoles.

I per últim en 41 països s’ha constatat que hi ha moltes barreres per a la formació i registre de les ONG encarregades de protegir, emparar i defensar aquest col·lectiu.

Exemples d’estats són: Burkina Faso, Burundi, Camerun, la Xina, Kirguizistan, Kuwait, Líban, Líbia i Malàisia.

Aquest escenari plantejat és molt difícil de canviar sense un estat fort i decidit pel canvi, el qual legisle i advoque per una societat justa. I per això, mentre milions de persones es vegen afectades per aquestes injustes normes el col·lectiu mantindrà la seua lluita.

139

DIPUTAT DE LES NOSTRES CORTS I MEMBRE DEL GRUP PARLAMENTARI COMPROMÍS ENGINYER TÈCNIC EN ELECTRÒNICA INDUSTRIAL

FRAN FERRI 140

"la millor manera de no retrocedir, és avançar" Destaca per ser activista pels drets de les persones LGTB, va formar part de CLGS i va ser representant de l’àrea Jove de la FELGTB al Consell de la Joventut d’Espanya fins a 2008. Actualment és el portaveu del grup Parlamentari Compromís i ha format part de les comissions d’igualtat i drets del col·lectiu LGTB, de la d’Economia i Indústria, de la reforma de la llei electoral i estatut, de la investigació del cas Taula de finançament il·legal del PP i de la comissió de l’espai audiovisual valencià.

L’any 2011, en una entrevista del periòdic Levante-EMV, aquest declarà el seu activisme gai per poder obrir “els armaris de les Corts”.

Sense por i amb tota la convicció va fer pública la seua homosexualitat per mostrar el seu compromís amb aquest col·lectiu i així pretendre ser la seua veu al Parlament. Segons declaracions en aquest mitjà, Ferri volia arribar a una societat més justa que protegira aquestes minories històricament perseguides i discriminades i apostar per la lluita dels seus drets.

Els seus objectius eren proposar una llei integral de no discriminació per identitat de gènere, recolzar el dia de l’Orgull el 28 de juny i el dia Internacional contra l’Homofòbia i la Transfòbia, plantejar una estratègia per atraure el turisme LGTB, incloure més dones lesbianes en el Consell Valencià de la Dona, recuperar la memòria històrica de les persones LGTB represaliades en el franquisme, incloure la diversitat sexual en l’educació i lluitar conta la SIDA i altres infeccions de transmissió sexual.

En el curt documental “Testigos del Orgullo”, Ferri denuncia que els membres del col·lectiu patixen violència verbal, psicològica i física i assegura que a ell també l’han arribat a insultar pel simple fet de passejar amb la seua parella pel carrer.

Com a persona nascuda l’any 84, declara de manera irònica que passà set anys, de la seua vida, malalt sense saber-ho, donat que fins a l’any 1991 l’homosexualitat no va deixar de ser considerada una malaltia per l’Organització Mundial de la Salut (OMS).

I gràcies als esforços i ganes de canviar el món i la societat fins a una realitat més justa, igualitària i conscienciada amb la diversitat, ell amb el seu grup pogueren redactar i aprovar la llei més avançada en tota Espanya que regula entre altres aspectes els drets i necessitats del col·lectiu LGTB. Tot un orgull del qual poc es parla.

141

Que impulsà el fet d’aprovar la llei d’igualtat de les persones LGTB? Les lleis vénen justificades davant la necessitat de lluitar contra unes discriminacions que malauradament encara estan presents en la nostra societat.

Igual que tenim lleis d’igualtat entre homes i dones, també es feia necessari comptar amb una llei que buscara la igualtat en la diversitat i que lluitara contra les discriminacions i la violència que moltes vegades patim lesbianes, gais, persones trans i bisexuals.

He de dir que la primera llei aprovada en aquest sentit va ser l’anomenada llei trans per ser un col·lectiu que partix d’una pitjor situació.

Quins són els seus punts més importants?

En primer lloc, la lluita contra la discriminació amb atenció integral, real i efectiva a les persones víctimes de violència per LGTBIfòbia amb sancions de fets discriminatoris i, a més, els municipis de més de 50.000 habitants comptaran amb grups especialitzats de prevenció de delictes d’odi als cossos de policia local.

S’incorpora el tractament de la diversitat sexual, familiar, de gènere i desenvolupament sexual a la normativa reguladora del sistema educatiu. Les filles i els fills de les persones LGTBI quedaran protegides per la llei per a evitar situacions de discriminació que puguen patir per aquest fet.

S’establixen mesures de suport específiques a xiquetes, xiquets, adolescents i jóvens LGTBI i es considerarà violència familiar la que patisquen pel fet de mostrar-se obertament en aquest àmbit.

I es garantix l’accés a tècniques de reproducció assistida a la sanitat pública a totes les persones amb capacitat gestant o les seues parelles en condició d’igualtat.

Existiran unitats de referència que atenguen de manera específica les persones amb variacions d’intersexualitat, que comptaran amb un itinerari individual d’atenció sanitària integral.

I així un llarg etcètera que afecta a tots els nivells de la vida, ja que és una llei integral. És un pas cap a la igualtat real i efectiva? És un marc cap a la igualtat real i efectiva que ara cal que totes les administracions apliquen i desenvolupen amb la col·laboració d’entitats i societat civil.

Queda molt per fer i avançar?

Jo sempre dic que la millor manera de no retrocedir, com està passant en altres llocs del món, es seguir avançant i per tant sí, cal avançar.

142

ALBUIXARRES - CAMÍ FONDO

És cert que ha augmentat l’odi i els atacs cap aquest col·lectiu?

No tenim estadístiques dels casos que no es denunciaven i per tant és difícil fer eixa reflexió. El que sí, és que ara hi ha més denuncies i la gent comença a confiar en la nostra policia. Però queda molt per fer en aquest sentit, molta gent no denuncia perquè pensa que no és útil o per por. I si no es denuncia, no sabem la magnitud del problema.

Per què és important prohibir l’ús de teràpies i mètodes d’aversió?

Perquè aquest tipus de teràpies no estan avalades per cap organisme de la psicologia i l’únic que generen és patiment a les persones sotmeses al tractament i les seues famílies que, a més, dipositen en elles falses esperances i recursos econòmics. Vos recomane veure la pel·lícula “Identitat Robada”.

Per què es diu que és la llei més avançada d’Espanya?

Perquè inclou, entre altres coses, el reconeixement i drets de les persones Intersexuals, un fet molt desconegut i que afecta una part de la nostra població; i perquè és integral i afecta a tots els nivells de l’administració.

Heu comptat amb les associacions i col·lectius per poder recollir les seues necessitats?

Sí, hem comptat amb tots els col·lectius en un treball conjunt molt fructífer.

Sense el moviment LGTBI no tindríem una llei tan avançada, fruit del treball que porten realitzant des de fa molt de temps. Eixe ha sigut el nostre compromís i el de José de Lamo que és el director general de diversitat i que és un reconegut activista.

Després de l’eufòria inicial, com visquéreu que es qüestionaren punts d’aquesta llei? Els veieu raonables?

Sembla que el govern d’Espanya té una necessitat especial de recordar-nos quines són les seues competències i va posar en qüestió algunes de les mesures de la llei sobre ocupació. Jo considere que no calia eixe qüestionament perquè no déiem res que no diguen les lleis estatals.

Són certes les opinions de què la llei necessita uns recursos amb els quals no es compta?

Rotundament, no. Quasi tot el que recull la llei són coses que ja es feien i que ara s’eleven a rang de llei i no depenen de la iniciativa política del conseller o consellera de torn.

143

"doncs no ho pareix!"

Quantes vegades hem escoltat, i fins i tot l’hem arribat a dir en algun moment, la frase: és gai/lesbiana? No ho pareix!

En la mateixa línia que el “micromasclisme”, trobem molt arrelada en la nostra societat la “microhomofòbia”.

Aquesta l’hem d’entendre com l’actitud, els prejudicis i els comentaris quotidians que es realitzen de cara a les persones LGTB, que moltes vegades es fan en to de broma, però que els propis afectats ho tenen clar: l’homosexualitat no és un acudit.

Dir que algú no pareix gai o lesbiana no és una galanteria, ja que menyspreem aquells que si ho aparenten o estan encasellats en la imatge de com ha de ser una persona homosexual. I quin problema hi ha que un gai o lesbiana puga ser més femení/na o més masculí/ na? Quina és l’actitud que pertoca? Cap, totes són correctes.

Usar la paraula marieta o dir quina mariconada!, no deixa de ser un insult.

Aprofitar-se de la condició sexual d’una persona per menysprear algun aspecte 144

que no ens agrada no és correcte, encara que el to emprat siga inofensiu. Perquè s’entén que ser un marieta és ser un home dèbil, un poruc i un no-home. És que podem afirmar que els gais no són homes? Perquè sols hi ha una definició que és l’acceptada?

Una altra situació de “microhomofòbia” és donar per fet que una persona que decidix lliurement no tindre parella ni cap relació afectiva, és homosexual i en conseqüència tindrà por de mostrar-se com és. Aleshores, inconscientment ja estem predisposats a considerar que per ser homosexual es tindrà “algun problema” fins al punt de quedar-se sol.

De la mateixa manera que escoltem és l’amiguet/a en lloc de dir és el nóvio o és la nóvia. Perquè no ho diguem com és?

Perquè és millor no mencionar que estan amb persones del mateix sexe perquè si no quanta crítica rebrien, per favor aquesta última oració noteu la ironia.

I tota aquesta situació ve molt condicionada per la immensa quantitat d’estereotips que hi ha respecte d’aquest ALBUIXARRES - CAMÍ FONDO

col·lectiu. Els estereotips no deixen de ser les imatges que creem i apliquem a tot un grup de persones, definint-les a totes de manera general i sense tindre en compte les característiques particulars de cadascú.

Són idees preconcebudes que distorsionen la realitat i que lluny de quedar com una forma d’expressió constituïxen atacs directes i mostres de menyspreu.

Moltes són les persones que es queixen de per què han de tindre un dia de l’Orgull, quan no hi ha un dia de l’heterosexual. Aquesta opinió és menysprear la lluita diària d’aquests, donat que un heterosexual no es veu privat dels seus drets com a persona, no rep cap discriminació per raó de sexe, no el tanquen en presó per estimar a qui no és “correcte” i no es veuen privats de molts drets que els són inherents.

I encara que molta gent negue que siga homòfoba s’escolta molt sovint: no sóc homòfob/a però...

Però... i la frase sol continuar amb diferents situacions molt condicionades pels estereotips. Estereotips en els quals molts creuen i que fan que es tinga una imatge molt desfigurada de la vertadera realitat.

Exemples d’aquests i que estan molt presents el dia a dia són les expressions següents: “Les dones es fan lesbianes perquè són lletges, cap home les estimaria i per no quedar solteres es queden amb una dona”; “La població LGTB només vol festa i no són ni fidels ni monògams”; “L’homosexualitat és un problema mental”; “Les parelles homosexuals no poden ser bons pares”; “Amb una bona teràpia qualsevol deixa de ser gai” i “L’homosexualitat va en contra de la natura”.

Quina difícil feina poder canviar aquesta mentalitat si des que naixem el nostre gènere ja ve determinat pels estereotips socials. Si són xiquetes, les visten de rosa i si són xiquets, els visten de blau. Nines i maquillatge per a elles, balons i ninots d’acció per a ells. Com a activitat extraescolar elles ballen i ells juguen al futbol i l’uniforme de l’escola és amb falda per a les xiquetes i pantaló per als xiquets.

El xiquet que jugue amb nines algun problema tindrà i la xiqueta que no li agrade dur falda possiblement acabarà sent lesbiana. I hem d’entendre que aquestes coses no incidixen en l’elecció que prendran. Si una persona no es sent identificada amb allò que si li vol imposar més tard o prompte acabarà per rebel·lar-se contra el que li hagen ensenyat i inculcat. És per aquestes raons que hem de fugir de les imatges generals i hem d’aprendre a conviure i respectar a aquells que siguen diferents de nosaltres. Perquè igual que no tots els heterosexuals són iguals les persones d’aquest col·lectiu tampoc ho són. En la diversitat està la màgia, no?

A continuació desmentirem alguns dels mites i estereotips que envolten als membres LGTB i potser així acabem amb les idees negatives i prejudicis de les persones que estan al nostre abast.

145

L'homosexualitat

és un fenomen

Estudis revelen que hi ha milers de persones a les quals els atrauen les persones del mateix sexe i del contrari. No significa que, perquè en el moment estiguen amb una persona del mateix sexe siga homosexual, i fingix que no ho és quan té una parella heterosexual.

occidental

Les afirmacions que apunten al fet que l’atracció entre persones del mateix sexe és producte de la civilització occidental, són falses. Les persones LGTB estan a tot el món, a tots els països, independentment de la seua ètnia, nivell socioeconòmic i comunitat en la qual viuen.

No es demanen drets especials, el que es demana són els drets que els pertoca com a persones. Volen gaudir dels mateixos drets i llibertats fonamentals que les persones heterosexuals tenen pel fet de nàixer. Per què a ells se’ls han de negar simplement per estimar a una persona del mateix sexe? O per aconseguir allò que volen ser?

La discriminació mai es pot justificar per cap motiu. Els drets humans són universals, i tots hem de tindre els mateixos, sense importar la procedència, cultura o religió. La llibertat religiosa significa que es té dret a tindre les creences que es vulga, però no obliga a tots a tindre les mateixes i menys encara a discriminar-los per no compartir-les.

L’orientació sexual i la identitat de gènere no són tendències modernes.

Ja en èpoques anteriors hi ha fets documentats de comportaments i pràctiques homosexuals, bisexuals i transsexuals.

Açò és completament fals. Hi ha estudis que apunten que encara que hi ha persones d’aquest col·lectiu que patixen la malaltia, l’índex en persones heterosexuals també és alt.

Sí que és cert que la discriminació i exclusió d’aquest col·lectiu fa que no tinguen informació, i que, a causa de la falta d’aquesta, moltes vegades no es protegixen, ni es facen estudis, proves i tractaments per prevenir-la o tractar-la.

146

ALBUIXARRES - CAMÍ FONDO

L’OMS va deixar clar que l’orientació sexual no es pot canviar.

Intentar modificar de manera forçosa l’orientació sexual de les persones resulta ineficaç, perjudicial i pot equivaler a actes de tortura.

es pot canviar

L'orientació

SEXUAL

Passar temps amb persones LGTB no influïx en l’orientació ni en la identitat sexual de ningú, ni dels més menuts i encara menys perjudica el seu benestar. Al contrari, podria donar-los una visió diferent i ajudar a aquells que no saben que els passa, perquè es senten diferents i veure que no hi ha cap problema per ser com s’és.

Promoure la igualtat de drets no és promoure l’homosexualitat. És establir una societat justa igual per a tots els membres que la componen.

Són drets que són inherents a la persona i que no s’haurien de veure condicionats per raó de sexe, orientació o identitat.

PROBLEMES MÉS GREUS Els nostres governants i legisladors han d’advocar per una societat en plenes condicions d’igualtat, que es trobe protegida i on tots els seus membres tinguen les mateixes eines d’actuació i accés als serveis.

Dir que hi ha problemes més importants és mentida. Si les persones heterosexuals foren privades dels mateixos drets i patiren la mateixa discriminació i mateixes agressions, protestarien perquè els polítics ho solucionaren amb urgència.

A més protegir, respectar i garantir drets no obstaculitza, de cap manera, a què al mateix temps es resolguen altres qüestions importants.

LA CREACIÓ DE LLEIS promou l'homosexualitat

En 1990 l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va declarar que l’homosexualitat ja no era un trastorn mental ni una malaltia i remarcà que no deixa de ser una variant natural de la sexualitat humana.

HI HA

El fet de mantenir una relació oberta, no ve lligat a l’orientació sexual, sinó que és una elecció personal i de cada parella. A part, la promiscuïtat tampoc és un atribut dels homosexuals. Tindre multitud de parelles sexuals és també una elecció personal i lliure de cadascú.

147

El meu nom és Malí Chordá Leibe, tinc 52 anys i la lletra amb la qual em podria identificar del col·lectiu és la T, encara que jo em considere dona no biològica.

Sóc heterosexual i sóc dona.

respostes en negre

Dues veus, dues generacions. respostes a color Álvaro Escudero Rodríguez.

23 anys. Jo m'identifique molt més amb el + (llegit "més") que representa a les orientacions i identitats més invisibilitzades.

Sóc pansexual, i com és una orientació molt desconeguda, quan no m'abellix donar moltes explicacions teòriques o crec que el públic no ho entendria molt bé, solc dir que sóc bisexual o gai.

148

ALBUIXARRES - CAMÍ FONDO

La forma de veure i viure la vida i les coses que comporten aquesta, sempre s’ha dit que molt té a veure en l’època en la qual naixes. Aquesta marca molt la teua forma de ser, pensar i actuar. Per aquesta raó hem decidit fer les mateixes preguntes a dues persones del col·lectiu per veure si és certa aquesta afirmació i que opinen des de la seua manera de concebre el món en el qual viuen. Seran respostes molt diferents? O tindran punts de vista iguals?

Va ser difícil el procés fins que saberes realment qui eres, és a dir el moment d’eixir de l’armari per a u mateix? Lluitares contra eixe sentiment o ho acceptares ràpidament? Quina edat tenies?

Em va costar acceptar que era transsexual i va ser a partir dels 12 anys quan em vaig adonar i vaig iniciar el procés. Sóc transsexual i no transgènere perquè per una malaltia no em puc operar per fer la reassignació de sexe.

No, per a res. Vaig adonar-me que no era heterosexual en 11 anys. Des d'eixe moment jo em vaig acceptar a mi mateix sense problema. La veritat és que em sorprén fins i tot a mi que no em costara gens, perquè el meu entorn social i domèstic no va ser gens favorable.

Creus que entre amics o persones del vostre entorn, molts eviten dir expressions com “marieta” perquè pensen que si ho diuen, potser són homòfobs? Penses que el fet d’usar eixes expressions tan arrelades és ser-ho?

O les consideres simples expressions col·loquials?

No em resulta una paraula ofensiva. Pense que totes les paraules que es referixen amb ànim d’ofendre sols s’identifiquen com a tal depenent de la tonalitat amb la qual te la diuen. I qui realment et vol ofendre pense que usa paraules més greus.

Crec que és una expressió col·loquial i moltes persones l'usen com qualsevol expressió i com he dit abans si es diguera per insultar, ho notaríem per la intencionalitat de la veu no de la paraula en si.

Jo crec que el que convertix a una cosa en un insult és la intenció d'insultar amb la que es diga, no la paraula en si mateixa. A mi m'han arribat a dir "homosexual", amb tot el menyspreu del món mentre em pegaven una pallissa. Això, en eixe moment, era un insult perquè es deia amb la intenció d'insultar. En canvi, amb els meus amics, quasi tots gais i fora de l'armari, solem usar la paraula "marica" per a referir-nos a nosaltres mateixos. Nosaltres ens apropiem la paraula, la buidem de la seua càrrega pejorativa i li donem una connotació positiva, utilitzant-la com a part de la nostra identitat.

Però també em sembla important recordar que, per a algunes persones del nostre col·lectiu, "marica" o "marieta" sí que és un terme desagradable i ofensiu, la qual cosa és lògica perquè és la paraula que usaven per a atacar-los i els retrotrau al dolor de l'assetjament escolar i de la violència homòfoba que han patit. No tothom pot o vol apropiar-se d'eixos termes i això és alguna cosa que hem d'entendre i respectar. Per a evitar malentesos i situacions desagradables, jo a les persones heterosexuals no els recomanaria utilitzar eixe tipus de paraules, per descomptat mai de manera negativa o despectiva.

149

La teua orientació o manera de ser t’ha condicionat a l’hora d’eixir de festa, practicar algun esport, escollir amics, etc.?

No m’ha suposat cap problema la meua condició per a poder relacionar-me amb persones, perquè sóc una dona i així em relacione, però per exemple a l’hora de practicar esports sí m’ha condicionat a l’hora de fer determinades activitats o usar diferents instal·lacions.

Sí, totalment, tota la meua vida. Com jo mai he estat a l'armari, això va condicionar molt la meua adolescència i totes les meues amistats han sigut sempre gent que em comprenia i amb la qual em sentia segur sent jo mateix.

Per descomptat, només em mou per espais d'ambient o que considere segurs per a la diversitat sexual i de gènere. Açò no és perquè m'agrade el "gueto", és per pura supervivència, i així i tot ja m'he emportat algunes pallisses pel carrer. Per desgràcia, les persones LGTB+ encara no podem sentir-nos segures en molts locals, en molts barris, en molts carrers, a moltes hores...

Els llocs que s’anomenen d’ambient, per ser la majoria locals de festa, penses que han de veure en la promiscuïtat que vos atribuïxen?

No pense que els locals d’ambient siguen un incentiu de la promiscuïtat, sinó que la persona que ho és, és per natura i perquè vols ser-ho no pel seu entorn ni pels llocs que freqüenta.

Crec que la promiscuïtat que se'ns atribuïx a les persones LGTB+ té molt més a veure amb el fet que amb la nostra sexualitat desafiem a la norma sexual establida, i gràcies a això, moltes persones del nostre col·lectiu tenen una ment més oberta quant a la sexualitat que la majoria de les persones heterosexuals.

Però açò no em sembla gens dolent, tot el contrari: em sembla un alliberament dels dogmes morals que en la nostra societat s'han aplicat per a reprimir el sexe i el gaudi en general. No té res de mal ser una persona promíscua, tot el que es faça amb consentiment i que es gaudisca està genial. Però cal recordar també que, com qualsevol altre estereotip, la promiscuïtat no es dóna en totes les persones del nostre col·lectiu. Hi ha de tot.

Teniu amics, o persones del vostre entorn, heterosexuals que vos han fet preguntes incòmodes en relació amb la vostra manera de ser?

Sí, hi ha persones heterosexuals que per qüestions de morbo o curiositat et fan preguntes que et fan sentir incomoda i inclús et molesten i de vegades no són conscients del dany que et provoquen perquè possiblement no es fan amb mala intenció.

150

Sempre hi ha gent que, per curiositat, a vegades pregunta de més i travessa la línia de la intimitat o de la incomoditat.

Em va passar molt més quan era adolescent, a l'institut. Però també és una cosa que puc entendre en gent més jove, sempre que siga per sana curiositat i no hi haja mala intenció.

ALBUIXARRES - CAMÍ FONDO

Penses que hi hagué molt de suport per part de les persones alienes al col·lectiu, a vegades anomenades aliades, a l’hora de lluitar i aconseguir fites importants com: l’aprovació de la llei de matrimoni homosexual l’any 2005 (Àlvaro)? L’eliminació de l’homosexualitat com a malaltia mental de la llista de l’OMS l’any 1990 (Malí)?

Considere que sí que hi ha persones que no són LGTB i donen suport a la nostra causa perquè són persones amb una mentalitat oberta, que ens consideren persones i no malaltes mentals i que han ajudat moltíssim a què açò desapareguera.

Et consideres actiu en la lluita dels vostres drets? Si hagueres nascut als anys 60 (Àlvaro) o als anys 90 (Malí) seria diferent? Lluitaries més o menys i series com eres ara?

Lluitaries més o menys i series com eres aleshores?

Sóc lluitadora però pense que si haguera nascut als 90, ho seria menys. Em trobaria el camí més obert i no hauria de lluitar tant com ho he fet durant aquests anys. I ho he fet perquè els que nasquen ara hi hagen de fer-ho menys i no tant com ho he fet jo i molts de la meua generació. Així és com a mi m’haguera agradat trobar-me el camí i la vida.

En la llarga lluita per eixa llei va haver-hi molt de suport de personalitats públiques, de l'entorn de la cultura i les arts, i això està molt bé.

Sí que veig que hi ha suport de persones cishetero precisament per al que menys necessitem: qüestions molt puntuals i que ja compten amb acceptació social, com el matrimoni o la "festa" de l'orgull. M'agradaria veure més suport extern on veritablement està la batalla: en el dia a dia, responent qualsevol comentari discriminatori en les reunions familiars o d'amics, en el treball, etc., i, sobretot, més suport per a les persones trans. Amb el percentatge de vot que en les últimes eleccions ha rebut un partit obertament homòfob i trànsfob que vol llevar-nos tots els nostres drets i llibertats, és clar que alguna cosa estem fent molt malament, perquè hi ha gent en les nostres famílies, cercles d'amistats i companyes de treball que estan votant en contra dels nostres drets.

Sí, em considere una persona molt activa en la defensa dels Drets Humans i especialment dels drets LGTB+. El motiu principal de la meua alta implicació en la lluita és la discriminació que he patit, en quasi tots els àmbits de la meua vida.

Per les pallisses que em van donar al carrer, per l'assetjament escolar, pel rebuig familiar, per les seqüeles que deixa tot això... jo havia de defensar-me de tota la violència que rebia de tots els fronts, i per això des dels 14 anys vaig tindre clar que havia de lluitar contra això. Era un acte de pura supervivència, perquè així no es podia viure. Per això crec que si m'haguera tocat viure un context polític i social més dur, més repressiu, amb més motiu la meua decisió haguera sigut la mateixa: lluitar.

Si haguera nascut als anys 90, tot hi haguera sigut diferent per a mi. Potser no haguera patit tantes agressions verbals i físiques i problemes que he hagut d'haver de superar per haver nascut als anys 60.

151

Que opines de la desfilada amb carrosses de l’Orgull? Estàs d’acord amb el corrent de l’Orgull crític que parla de què aquesta ha desvirtuat un poc la lluita?

No em molesta, però no entenc que la gent celebre aquest dia. Jo no em sent orgullosa per ser transsexual en si, sinó per ser una persona amb un bon cor, sense maldat, amb ganes de recolzar i ajudar a la gent i de formar part de la vida d’aquestes persones.

Evidentment eixe dia hauria de ser per reivindicar els nostres drets i demanar que s’executen completament i que la societat sàpia que no s'està fent, ja que aproven lleis i després no les duen a terme de manera completa.

No utilitzaria el dia de l'Orgull per a ser sols una desfilada, sinó que l'usaria com a dia de protesta com ho és el dia en contra de la violència de gènere i totes aquelles manifestacions pels drets com la de les pensions, desnonaments, etc. En definitiva no entenc com el dia de l'Orgull es celebra quan estem protestant.

Al meu entendre, el problema de l'Orgull "oficial" no són les carrosses en si mateixes, ni tan sols el seu caràcter alegre i festiu. El problema és el "capitalisme rosa", la forma en què les empreses han aconseguit fagocitar un espai que era nostre, una manifestació reivindicativa que commemorava una revolta, per a traure profit econòmic. Eixe model d'orgull em sembla un insult a totes les víctimes de la LGTBfòbia i un menyspreu a la lluita de tants activistes que durant dècades s'han deixat la pell defensant els nostres drets. Si quasi tot el món associa el terme "orgull" a una desfilada de carrosses, festa i negoci turístic, és per culpa de l'actuació de les empreses i la col·laboració o, almenys permissivitat, de les organitzacions convocants, de les nostres organitzacions LGTB+. Per això hem de fer molta autocrítica les persones que estem dins d'eixes organitzacions.

L'orgull crític m'agrada, em representa i em sembla mil vegades més coherent, però té un enorme problema: són manifestacions molt xicotetes i quasi sense transcendència mediàtica. De manera que tenim per una banda un orgull molt famós i amb gran transcendència mediàtica i social, i per altra banda un orgull molt digne, molt pur, però que no arriba. Desitge fortament que algun dia tots dos orgulls es fusionen en un només, que reunisca el millor de cadascun, que torne a l'essència de Stonewall i siga un altaveu molt potent per a les nostres reivindicacions.

Com a llibret faller, una pregunta d’aquest tema. La figura de faller major, cregueu que és encertat que es diga que qui vol ser faller major necessàriament ha de ser gai?

En absolut pense que qui vulga ser faller major necessàriament haja de ser gai. Però jo, com a fallera, no estic molt per la labor que existisca un càrrec de faller major quan ja tenen un càrrec representatiu que és el de president.

Però a banda de la meua opinió, continue pensant que si hi haguera un, no té per què ser aquest gai.

152

Com porte solament un any i mig vivint a València, per desgràcia encara no conec bé el món de les falles, per eixe motiu no sé molt de sobre la figura del faller major. Només diré, a escala general, que els prejudicis fallen més que una escopeta de fira i m'estranyaria molt que una persona necessitara tindre una orientació sexual determinada per a voler accedir a un càrrec, siga el que siga.

ALBUIXARRES - CAMÍ FONDO

Tens algun referent el qual veus exemple de lluita o allò que potser voldries ser?

Tinc un referent i és una persona molt íntima a la qual tinc molt d’afecte i amb els seus 62 anys és activista i presidenta d’un col·lectiu de transsexuals. Permanentment lluita pels nostres drets i per aplanar el camí als més joves, i els que hagen de vindre, perquè no patisquen els maltractaments socials que hem patit les persones de la nostra generació.

Uf, tinc molts, em resultaria impossible triar solament a un referent. Reduint-ho molt, he de nomenar a tres persones que per a mi són models a seguir molt importants: Marc Golab (el meu primer referent quan vaig començar en Twitter), Paco Vidarte (un pensador imprescindible) i Marina Sáenz (una activista trans enormement lluitadora, valenta, hàbil, eficaç, diplomàtica... tota una mestra de l'activisme).

Hi ha moltes organitzacions i moviments socials d'ahir i de hui als quals admire. A Espanya tenim el llegat de La Radikal Gai, del 15M i de les marees de moviments socials que van despertar al voltant del 2011-2013. Tenim hui dia en actiu a SOMOS a Aragó i a moltes organitzacions LGTB+ xicotetes, de províncies poc poblades o fins i tot de pobles, que fan tot el que poden en el seu àmbit amb els pocs recursos amb els quals compten. I, afortunadament, tenim associacions de pares i mares que es deixen la pell lluitant pels drets de les seues filles i fills trans. També tinc molt presents a les nostres històriques de l'estranger com STAR, que va ser l'organització que van crear les imprescindibles Marsha P. Johnson i Sylvia Rivera a Nova York, o a Act Up, els qui van lluitar com ningú als Estats Units i a França durant els anys més durs del VIH i ens van donar tantíssimes lliçons de dignitat que mai podrem agrair-los prou. Tinc una admiració especial per les organitzacions que lluitaven contra el VIH, contra l'estigma i la serofòbia en aquells anys tan durs que van ser els 80 i 90.

Reflexió als nostres lectors.

Viu i deixa viure. Qui no siga feliç que no ho pague en ningú i que s’alegre perquè altres persones ho puguen ser i que pensen que les persones que patixen és per falta d’afecte i per les barreres que se’ls imposa per part de la societat, les lleis, etc.

Lamentablement vivim en una societat la qual no ha de lluitar per viure el dia a dia.

En canvi nosaltres sí, i si ens ho posaren més fàcil i ens acceptaren tal com som, seria una vida molt millor i el món sencer tindria menys motius d’odi i de no ser feliços i desapareixerien, entre altres, coses molt greus com els intents de suïcidis per falta d’afecte, d’enteniment de la gent i dels familiars.

Primer recordatori: Considerar inferior o tractar diferent una persona per la seua orientació sexual o per la seua identitat de gènere és tan absurd com fer-ho pel color dels seus ulls o per la seua alçada.

Segon recordatori: Totes les persones mereixem el mateix respecte i tenim igual dret a ser diferents.

La petició li la faig a totes les persones que siguen pares o mares: per favor, escolteu als vostres fills i filles, deixeu que s'expressen, accepteu-los tal com són, amb les seues virtuts i els seus defectes.

I, sobretot, doneu-los suport. Doneu-los suport sempre, perquè prou difícil és la vida com per a més no comptar amb el suport de la teua família.

153

ESCRIPTOR SOCI I MEMBRE DE L’ASSOCIACIÓ GALESH

CARLOS RODRÍGUEZ Galesh, Associació de Famílies Homoparentals de la Comunitat Valenciana va nàixer fa quasi dotze anys amb la imperiosa necessitat que les nostres filles i fills conegueren a altres famílies de similars característiques i per a lluitar perquè es reconegueren els nostres drets.

Un grapat de famílies, plens d'il·lusió, ens endinsem en una aventura tan incerta com apassionant. Es tractava d'una època fosca. Les famílies LGTB, simplement, no existíem per a les institucions, i al costat de les nostres parelles, fills i filles, vivíem en uns llimbs legals difícils de descriure.

154

"Som Famílies, sense més" No va ser un camí fàcil. Per a diversos estaments socials, érem (per a alguns continuem sent-ho) alguna cosa així com dimonis arribats a la terra amb l'únic afany de destruir una infinitat de valors. Ens vam haver de donar a conéixer: entrevistes, documentals, xarrades, tallers… sent imprescindible fer-nos visibles en premsa i en televisió, tant en mitjans nacionals com estrangers.

Una visibilitat que va donar els seus fruits quan el Congrés va votar el juny de 2005 per àmplia majoria la Llei de Matrimoni Igualitari, convertint a Espanya en el tercer país del món a fer aquest pas tan important per als drets civils.

Una llei que va donar a les nostres famílies la pau legal i va demostrar que la igualtat social és un dret que posseïxen tots els ciutadans, sense perjudicar a ningú.

Som Famílies, sense més, amb els mateixos defectes, problemes, inquietuds i alegries que la resta. La nostra família s'han normalitzat, encara que amb excepcions de sobres conegudes, i per desgràcia es continuen produint actes d'homofòbia, per la qual cosa en l'Associació no abaixem la guàrdia.

En l'actualitat, Galesh realitza un sense fi d'activitats. En pla intern, organitzem una trobada mensual entre les sòcies i socis, i mentre els xicotets juguen, les mamàs i els papàs ens posem al dia, parlem de les accions a realitzar i acollim a les noves famílies, que arriben sense parar. Estem en continu contacte amb la resta d'associacions nacionals i internacionals, sent Galesh una de les fundadores de Nelfa, la xarxa europea de famílies LGTB. Realitzem tallers i xarrades a les escoles i instituts que ho sol·liciten, acudim als mitjans de comunicació i, en general, estem encantats de col·laborar allà on ens ho demanen.

No deixem arrere la situació internacional. En molts països, l'homosexualitat continua estant castigada amb la presó i, fins i tot, amb la pena de mort, i per a Galesh és un orgull haver contribuït al fet que cada vegada més països reconeguen els nostres drets.

En l'actualitat, reivindiquem que a les escoles s'impartisca la realitat social que les xiquetes i xiquets es trobaran al carrer. Només en l'educació està el respecte. Així mateix, necessitem que tots els estaments s'impliquen per a defensar-nos d'atacs, burles i ofenses, que encara no han sigut erradicades de la nostra societat. Finalment, demanem que no es posen impediments als diferents mètodes existents perquè formem una família, especialment la gestació per subrogació, perfectament legal en molts països i al qual acudixen moltes de les famílies de la nostra associació.

Per a les prop de huitanta famílies que formem Galesh, una de les accions més importants i satisfactòries que oferim és l'ajuda que prestem a altres famílies homoparentals que volen tindre descendència i es dirigixen a nosaltres a la recerca d'informació i de suport. Sense dubte, en eixe pas tan transcendental per a qualsevol família, comptar amb aquesta ajuda dóna una tranquil·litat i esperança crucial.

155

SECRETARI DE GALESH PRESIDENT DE FALLA GUILLEM SOROLLA RECAREDO A VALÈNCIA

CARLES BERRIALES 156

Sóc Carles i junt amb la meua parella, som pares d’una xiqueta de tres anys anomenada Carmen. Sóc el secretari de Galesh i, a més, des de fa sis anys sóc president d’una falla de València, en concret, la falla Guillem Sorolla Recaredo.

En la nostra associació, Galesh, trobem tota classe de família. Pares i mares que han optat ja siga per la gestació subrogada, per l’adopció o famílies de dues mares on una d’elles és la mare gestant. A més, som l'única en tota la Comunitat Valenciana que inclou les monoparentals.

COM COMENÇÀ TOT La nostra experiència començà a Chicago i Carmen nasqué l’1 de març de 2016. En el nostre cas per gestació subrogada i el procés va ser un poc llarg, donat que des que inicies el procés has de calcular un any i mig, que de vegades pot arribar fins a dos anys, perquè primer s’ha de fer tota la part legal.

Dir que la dona que gesta no és la mare i no té cap vincle genètic donat que hi ha una dona que és l'ovodonant. Per la qual cosa, el primer que s’ha de fer és tota la part legal de l’ovodonant. Partixes d’un programa on pots seleccionar-la tu; esculls d’entre tot un arxiu on es té tots els historials de les donants i després un dels pares té l’obligació de ser el donant d’esperma. Poden ser els dos pares donants però el que sí que és obligatori és que almenys un ho siga.

Quan es té l’òvul i l’esperma es formen els embrions i quan es considera que són bons es congelen i aleshores comença el procés de busca de la dona gestant. La nostra agència ens donava un termini d’entre sis i huit mesos per trobar-la i en el nostre cas foren huit justos. Es parla molt i es sent el comentari de què s’aprofiten de les dones però jo en totes les xarrades que faig ho desmentisc i dic sempre que la nostra gestant, Jèssica, és de classe mitjana alta, ja que en la nostra agència tot són dones que no fan el procés per necessitat econòmica sinó per ajudar i per vocació. Dones que ja són mares i saben que és el fet de tindre fills.

Jèssica és professora en una escola d’elit, el seu home és enginyer, tenen dos fills i una situació econòmica molt bona. Hi va haver contraprestació econòmica però mínima i, a més, ella ens va assegurar que volia ajudar a persones que no tingueren altra via. Perquè per a nosaltres, sent dos xics, és molt difícil donat que una dona pot inseminar-se però en el nostre cas és impossible aquesta opció.

Continuant amb el procés, quan selecciones la dona gestant has de fer altra vegada tota la part legal per la qual cosa el procés s’allarga. La gestant i els seus advocats poden presentar totes les al·legacions que vulguen i has d’acceptar-les totes perquè signen. Per la qual cosa, puc dir que aquest últim procediment és el més costós tant econòmicament com de duració.

En fer-se en Chicago, ja que era la ciutat on vivia la nostra dona gestant i la seua família, se'ns aplicava la llei d’Illinois que, en tots aquests temes, és una de les lleis més avançades junt amb la de l’estat de Califòrnia. Quan nasqué Carmen, sols dotze dies 157

després ja estàvem volant cap a Espanya i pràcticament en solament una setmana, des del seu naixement, ja teníem tota la documentació i la nostra filla comptava amb la doble nacionalitat.

La nostra experiència ha sigut molt bonica. Tenim una relació meravellosa amb Jèssica i amb la seua família. Estem en contacte, sabem de les nostres vides i pensem fer un viatge més endavant perquè la coneguen.

D’ON NAIXEN ELS PROBLEMES En aquests moments està eixint, sobretot en mitjans de comunicació i xarxes socials, el cas d’Ucraïna. En Ucraïna ja no poden accedir a fer aquest procediment ni parelles homosexuals ni monoparentals solament parelles casades i heterosexuals.

I el problema no està posant-lo l’estat ucraïnés sinó l’estat espanyol per mitjà del cònsol, qui no permet la signatura d’autoritzacions perquè els xiquets quan nasquen immediatament es puguen registrar a nom dels dos pares. Tot el contrari del nostre cas que, des del minut que va nàixer, immediatament en els documents ja figurava com que era filla dels dos amb els nostres cognoms.

En Ucraïna com sols reconeixen al pare, a la mare no la registren i reconeixen com a mare la gestant i quan tornen a Espanya la mare ha d’entrar en un procés d’adopció i gastar-se els diners en advocats.

Per açò, la gestació subrogada s'ha de regular perquè tot allò que no es regula corre el perill de què es produïsquen estafes i enganys. Si les crítiques que es fan és perquè hem d'anar fora o bé recórrer a països com Mèxic i Tailàndia, dir que ho fem perquè no et donen altra opció menys costosa i per tant si es vol evitar que es faça en països del tercer món i poc garantistes, s’ha de regular una llei altruista en Espanya prenent d’exemple perfecte el del Canadà i tot s'acabaria.

Perquè en països que està tot en ordre s'agilitza el procediment i no tens cap problema, en canvi, si per estalviar diners o per necessitat has de recórrer a altres països menys garantistes és ací quan apareixen els inconvenients.

Si l'altre problema que hi ha és per la idea de la cosificació del cos i abús de la dona, per no acabar en països on això passa, està el model dels Estats Units o Regne Unit, en els que les gestants són persones com a mínim de classe mitjana i que no ho fan exclusivament per diners sinó que es mouen per altruisme o per ajudar. La dona té llibertat d'opinar i també li podem donar eixa llibertar de gestar sense que ningú l’obligue i que no siga per diners sinó per l’ànim d’ajudar.

Si parlem de l’adopció com a alternativa, a tot aquell que comenta que recorrem a aquesta, dir que són moltíssims anys i et topes amb molts obstacles com per exemple: quan una dona ha passat un càncer o té una malaltia hereditària o degenerativa automàticament la llei espanyola li prohibix adoptar, la qual cosa vol dir que si eixa dona o fa un procés de gestació o mai en la vida podrà ser mare. Per tant aquesta prohibició perjudica també a les dones en parelles heterosexuals.

158

ALBUIXARRES - CAMÍ FONDO

En resum tots tenim dret a formar una família i ser pares. S’ha de regular i totes les parts s’han d’asseure amb experts i gestants perquè es vegen altres visions.

FALTA D’ENTENIMENT El 90% de les persones no perden el contacte amb les seues gestants i a més s'ha de dir que la dona que gesta no té un vincle genètic, per allò que moltes persones diuen que és com si estiguera venent un fill.

Després, és molt important educar en la terminologia, ja que les paraules ventre de lloguer queden molt mal i damunt les persones que usen aquestes paraules de forma despectiva no pensen que solament no estan fent-nos mal a nosaltres i a les famílies, sinó que estan fent mals als xiquets. Aquestes fomenten l'odi i poden produir assetjament, ja que els menuts poden escoltar aquestes reflexions en casa i després repetir-les.

A més, parlant s’entén la gent. Ens ha passat moltíssimes vegades que tant en l'àmbit individual com en l'àmbit de conferències, xarrades i debats, quan estàs explicant tot açò, et fan preguntes i els contestes, la majoria se'n van pensant que havien estat enganyats, que pensaven que era una cosa monstruosa i en canvi tot té sentit comú, lògica i és bonic.

A més, els xiquets quan ja són majors són molt feliços i quan els ho pots explicar ho entenen perfectament i el més important és que els dónes amor i afecte.

159

"cap persona hauria de viure amenaçada per la seua condició" S’han produït avanços i reformes a la nostra legislació que li han proporcionat certa visibilitat al col·lectiu LGTB, però els anys de persecució i prejudicis que han patit en la seua pell encara fan que avui en dia la seua vida no siga fàcil.

I és en aquest punt on veiem important parlar d’aquesta persecució i prejudicis que es traduïxen en els delictes d’odi.

Segons informes oficials, l’orientació sexual i la identitat de gènere són els motius que més delictes d’aquest tipus provoquen en el nostre país.

els aspectes als quals es podrien atendre per classificar aquestes agressions com a delictes d’odi i no sols simples incidents.

Aquesta és una qüestió de summa importància perquè per desconéixer els fets que són constitutius d’aquests delictes la situació no millora i no es pot comptar amb un sistema de vigilància, protecció i de recollida de dades adequat que permeta que es puga obtenir una visió més correcta de l’extensió d’aquesta violència i així poder frenar-la i erradicar-la.

Per aquesta raó les administracions i institucions no haurien de ser alienes a aquesta situació i a més hauria de ser una preocupació prioritària a l’ordre del dia, no sols per la quantitat de víctimes que provoca sinó pel que implica: cap persona en els temps que corren hauria de viure amenaçada per la seua condició i obligada a conformar-se en estar en la més completa invisibilitat.

I endinsant-nos en la qüestió fonamental, que són els delictes d’odi? Doncs fins i tot la delimitació d’aquest concepte du problemes i comporta la preocupació de què aquest es convertisca en un calaix de sastre que incloga tot allò que haja de veure amb prejudicis i intolerància sense arribar a distingir perfectament els components delictius, de manera que no es puga a arribar a perseguir-los de manera clara i directa per la via penal.

Un problema molt important és que tant les víctimes com les institucions desconeixen moltes vegades quins són

Per intentar donar una visió més concreta, serien aquells en els que s’elegix a la víctima per la seua identitat

160

ALBUIXARRES - CAMÍ FONDO

col·lectiva, per la seua manera de ser i comportar-se amb el seu entorn, és a dir són un focus a atacar les persones que formen part del col·lectiu LGTB. Solen vulnerar-se els drets fonamentals d’aquestes persones i es transmet un missatge de por i intimidació a les víctimes i el seu entorn creant una forta divisió en la societat. Les persones mogudes per aquest odi irracional solen actuar de dues maneres diferents: de forma indirecta o indirecta.

La primera manera, la violència directa, és aquella que sí que es troba tipificada al codi penal i la indirecta és la que la llei no combat i que presenta components discriminatoris ocults que fan que siga més difícil identifica-la, fent-la invisible als ulls d’una societat, que baix una aparença de tolerància, encara té molt arrelats els prejudicis i estereotips que ataquen a aquestes persones.

Aquesta última, en ser compatible amb la llibertat d’expressió, no es combat per llei de manera directa. En ser una discriminació encoberta requerix un esforç en produir un canvi de mentalitat i una transformació cultural on la tolerància, el respecte i l’acceptació no siguen compatibles amb el menyspreu, l’insult o aïllament.

Ací radica la importància de la de clara definició de delicte d’odi i més en concret de les violències indirectes per poder aconseguir un canvi, arribar a prendre consciència de la situació injusta i prendre la tolerància com una estratègia política i social per lluitar-la i erradicar-la.

I per tot el que s’ha comentat anteriorment, les institucions no són eficaces moltes vegades a l’hora de detectar aquests incidents i per tant no els poden donar la tramitació que pertoca. I açò fa que les víctimes no es vegen capacitades per a denunciar per por a no obtenir una resposta favorable i empitjorar la seua situació.

Però cal deixar clar que moltes persones no denuncien per decisió lliure i pròpia, però altres sí que no ho fan per aquesta desprotecció que les fa sentir insegures per a fer eixe pas tan necessari. Tanmateix, no sols podem culpar a la falta de definició clara i d’un programa d’actuació eficaç, hi ha altres aspectes que dificulten que les víctimes s’enfronten.

Una raó per no fer el pas és que la major part de les persones gais, bisexuals, lesbianes i transsexuals no són visibles en tots els àmbits de la seua vida. Estudis assenyalen que quasi la meitat de les persones del col·lectiu no s’han decidit a contar la seua orientació ni identitat, i denunciar els pot donar una visibilitat que no estan preparades per a suportar.

Hi ha persones que no identifiquen que el dany sofrit estiga relacionat per la seua condició. Aquesta percepció és causada per la falta d’autoacceptació i per l’ocultament que abans hem mencionat. També l’educació rebuda, les amistats i els estereotips de gènere, que han interioritzat tant, els fan creure que són els culpables del que ha passat. Per tant, moltes persones normalitzen i accepten aquesta violència i no identifiquen les agressions com ho podrien fer altres.

161

El lloc on viuen també és un factor decisiu. Els entorns rurals i els pobles menuts seguixen sent per a les persones LGTB un sinònim de clandestinitat i es senten insegurs a l’hora d’expressar-se lliurement per por a ser assenyalats o per poder posar en entredit a tota la seua família.

Les persones migrants en situació irregular són molt més propenses a romandre en relacions abusives sense buscar protecció. Donada la seua situació senten que no poden denunciar per por a ser detingudes i deportades. Temen les represàlies i preferixen no apropar-se a llocs on puga posar-se a descobert la seua permanència irregular, a més, a açò hauria d’afegir-se la barrera de l’idioma.

I les persones que més exclusió sofrixen són les persones transsexuals a causa de la precarietat laboral que sofrixen, l’alt nivell de desocupació i la marginació que açò suposa. Està demostrat que no tindre un nivell digne de vida provoca una situació d’abandonament i poca autoestima que dificulta que tinguen força per lluitar contra les agressions.

A més, el rebuig social que patixen es reflectix també de manera molt gràfica en el fet que més de la meitat de les persones trans declara haver tingut algun tipus de conflicte al treball a l’hora d’haver fet pública la seua transsexualitat. I aquestes experiències quotidianes de rebuig fan que si les violències que sofrixen no són d’una extrema gravetat no les denuncien, acceptant l’abús com a situació normal en el seu dia a dia.

Per últim, les persones majors del col·lectiu no compten amb una xarxa de suport familiar com les persones majors heterosexuals. Pels temps que els ha tocat viure, la seua ocultació està completament interioritzada com un mecanisme de defensa.

Sofriren una forta repressió i suportaren anys de presó i tortura a causa la seua orientació sexual o identitat de gènere. En tot cas, l’aïllament i la depressió són característiques comunes en aquestes persones majors, aspectes que sense dubte repercutixen de manera directa en la seua falta d’iniciativa a l’hora d’informar i denunciar.

En conclusió, ja siga pel temor a la societat, la desconfiança cap a les institucions o per la falta d’una legislació específica i una definició més concreta d’aquesta violència, aquest col·lectiu es constituïx en un dels més desfavorables al qual cal prestar-li moltíssima atenció. És necessari subratllar que l’absència d’estudis i anàlisi científics fa que un gran nombre de persones afectades continuen ocultes, alimentant una xifra negra que necessita eixir a la llum per a poder sensibilitzar a la societat i implementar instruments per protegir-les i ajudar-les amb mesures com: la implementació de lleis específiques i la implantació de mecanismes d’informació i formació.

Desmuntar els prejudicis històrics que estan darrere dels incidents que hem analitzat no és una tasca fàcil sinó que és una tasca la qual necessita una democràcia forta per poder arribar viure segurs, lliures i iguals.

162

ALBUIXARRES - CAMÍ FONDO

Recordar amb detall les paraules i comentaris de l’agressor. Els missatges amenaçadors rebuts en les xarxes socials o telèfon poden ser útils.

a tindre en compte

Recordar detalls de l’agressor i testimonis (tatuatges, vestimentes...)

Valorar la direcció a donar en interposar denúncia.

L’adreça pot ser coneguda per l’agressor.

Policia Nacional (091) Emergències (112) Guàrdia civil (062)

telefonar a

acudir al centre mèdic Demanar el comunicat mèdic d’atenció i que especifique bé la localització i característiques exactes de les lesions, així com dels instruments que les han provocades.

Comissaria Fiscalia Jutjat

denunciar en

acudir a LAMBDA Escriure a: denuncia@lambdavalencia.org o telefonar al 96 334 21 91.

Les agressions i els episodis discriminatoris també poden deixar seqüeles psicològiques; en cas de sentir ansietat després de l’agressió, acudir a urgències, encara que no es tinguen lesions físiques.

163

POETA, DRAMATURG, DOCENT, COMPOSITOR I ESCRIPTOR AMBAIXADOR EN IT GETS BETTER

LLUíS MOSQUERA 166

“Dedicada als xiquets que insulten amb la paraula marieta” “Em dic Lluís Mosquera i de menut volia crear pel·lícules de Disney. Sempre vaig pensar que ho feia tot la mateixa persona. I per això vaig estudiar escriptura creativa, disseny, guió, música, direcció, publicitat, educació, un poc d’alemany i fins a globoflèxia”.

Açò és el que podem llegir quan busquem informació sobre qui és. És l’autor i director de l’obra de teatre “Capullos que vuelan,” obra de molt èxit estrenada en 2016. Ha sigut director escènic de l’obra “Chicago”, dirigix els seus propis espectacles i ha creat diferents espais d’humor i poesia com “Cuanto más primo más me rimo”.

Impartix tallers propis d’escriptura creativa, pàgina en blanc i escriptura de cançons.

A més, col·labora com a lletrista i exemple d’açò va ser l’èxit de 2018 de la cançó “Lo Malo”.

Però de totes les seues obres, el llibre de poemes “Mi poemario debería estar en todas las casas” és el que ens resulta més interessant pels temes tractats. Com a persona compromesa amb el col·lectiu, ha arribat a dedicar aquesta obra a tots aquells que insulten a la resta per ser gais.

Perquè la dedicatòria del teu llibre “Mi poemario debería estar en todas las casas”?

En el meu llibre, en la dedicatòria he posat: Gracias a todos los niños que llaman gordo y maricón a otros niños, gracias por convertirnos en poetas. Jo no vaig patir assetjament escolar i la dedicatòria no és perquè siga el meu cas, sinó que és per a tot aquell que de menut l’insulten i usen l’escriptura com a refugi. És una forma d’empoderar l’escriptura com a ferramenta de salvació. Em pareixia molt interessant dedicar-la a aquella gent que en algun moment es burla i que en el fons ens dóna força. El missatge és per a qui ara mateix es sent insultat i al llegir el meu llibre puga trobar una via d’escapament i una ferramenta, perquè tot el llibre va d’això, que vull que tinguen la ferramenta que jo vaig tindre perquè a mi m’ha salvat la vida a molts nivells.

167

Va ser l’escriptura una via d’escapament?

Sí, perquè quan escric les possibilitats són infinites i sí que és cert que en els moments en què t’adones que la teua sexualitat és una altra, abans que parlar en ningú i d’atrevir-te a dir-ho, escriure és el primer. Aleshores, per a mi tindre la ferramenta de l’escriptura ha sigut una salvació en eixe sentit. En el meu cas, no ha sigut una forma d’alliberació perquè haja passat molts moments roïns, sinó que és una manera de comprendre qui sóc.

Llevat d’aquells que et criticaren, tingueres molt de suport?

Recorde quan ho vaig contar a casa, vaig dir que tenia nóvio directament, i ma mare em preguntà: però és guapo? I jo vaig dir: ja està? Açò era? Perquè moltes vegades som nosaltres el nostre propi enemic i pensem que no podem dir-ho perquè no ho van a acceptar. I si no ho accepten, els qui tenen el problema són ells. No podem carregar en els problemes de la resta, perquè a més, i això m’agrada dir-ho sempre molt clar, a mi no em preocupa que una persona de 80 anys siga homòfoba, el que em preocupa és que les generacions que venen entenguen que l’homofòbia no és una opció. La diversitat no fa mal a ningú, la identitat sexual no podem confondre-la amb un acte de depravació des d’una visió antiquada i retrograda.

A més, el fet d’eixir de l’armari ha d’acabar-se, hem de deixar d’entendre que tots som heterosexuals i en el moment que deixem de preguntar als xiquets de quatre anys si ja tenen novia a l’escola, eixe xiquet quan en tinga 12, potser és homosexual i no ho passe mal. En canvi, si en tot moment 168

li preguntem si té novia i ell sap que el que li agrada són els xics, pensa que no és normal.

Has aconseguit dedicar-te a allò que volies?

Sí, l’únic que no tinc encara és una pel·lícula però crec que estic en el camí.

I estic en el camí per haver-me valorat i haver-me deixat feines en les quals no ho feien. Perquè per a mi la meua cap és la creativitat, no un horari d’oficina ni una persona per damunt de mi. Sóc capaç de dissenyar un joguet, escriure un llibre, una obra de teatre i després dirigir-la, ja que per a mi tot és contar una història. Vaig per la vida, atent a les històries, i quan les trobe m’assec i les escric.

Has hagut de superar molts obstacles o ha sigut difícil arribar on estàs?

Va ser difícil perquè per a mi era molt poc coherent estar en una oficina en horari tancat i la millor decisió que vaig prendre va ser deixar-ho. He treballat molt fins que m’ha agradat tot el que faig.

La meua obra Capullos que vuelan parla d’açò, de deixar-te la feina que no t’ompli. Inclús els actors que la representen no és aquest el seu ofici i l’obra està basada un poc en la meua vida: jo era taquiller i volia deixar-ho de ser, i en veure que el teatre es quedava buit, li vaig comentar a la meua cap si podia escriure una obra per al seu teatre.

Coneixes persones que encara tenen por de viure la vida tal com desitgen?

Que conega en el meu cercle proper no, vivim d’una forma molt lliure. Però ALBUIXARRES - CAMÍ FONDO

si és de veres, que per la meua figura, sóc ambaixador de l’ONG It Gets Better, moltes vegades m’arriben missatges de gent, i és impressionant veure com algú pensa en tu per contar-te que li passa i que l’ajudes. Internet tindrà moltes coses roïnes però, en canvi, també t’ajuda a trobar molta gent com tu i eixir cap avant; de fet moltes vegades pose un tweet demanat afecte cap a una persona i la gent reacciona. La cosa bona de ser una minoria és que sempre fas pinya i que mai et pots sentir sol, sí en el context de ta casa però no en el món. El teu poble pot ser molt menut però el món és molt gran, estàs en el lloc que no toca i ja està.

ser escriptor és tindre un llibre publicat.

A més, es pot arribar a ser un influencer per aquests medis, un influencer que influïsca de veritat.

Quin consell donaries a la gent que et considera un referent?

A més, crec en els que no fan mal a ningú i donen visibilitat, com per exemple, si a mi per ser gai m’associen en la cavalcada de l’orgull, per mi perfecte. El que sí que cal, són referents i si hi haguera una gran diversitat, potser l’estereotip disminuiria. Depén molt també com s’usen i el seu context, no és el mateix usar-los en comèdia o en un monòleg on apareix l’estereotip de marieta igual que apareix el del cunyat molest, que al parlament amb coses més serioses.

Que deixen de pensar que el problema som nosaltres. El problema hui en dia, i gràcies a tota la lluita que s’ha fet i es fa, el té qui no accepta la diversitat sexual i no la persona que és sexualment diversa. Ara la feina és fer entendre-ho als qui tenen el problema. L’esperança està en l’educació, cal educar i jo estic molt content perquè pense que les generacions que venen darrere no callen res, aguanten menys i tenen una identitat molt clara, i açò em pareix esperançador per a la llibertat en alguns aspectes.

Són les xarxes socials una ferramenta útil?

La idea d’odiar les xarxes socials l’enquadre en una persona major i antiquada, perquè com no les entén, les odia. Però són les ferramentes de hui en dia, fins i tot, jo en el meu taller d’escriptura i creativitat valore molt als alumnes que fan coses en xarxes socials perquè hem de deixar de pensar que

Creus que la societat està molt estereotipada?

Hem d’evitar, i a poc a poc estem fentho, l’estigma de l’estereotip. Perquè a part dels nocius, hi ha molts que els assumim com un signe de llibertat. A més, si realment el que fem amb ells és crear situacions i contexts segurs per a les minories està bé, perquè quan eres adolescent el primer que vas a fer és buscar l’estereotip.

Quina cosa canviaries perquè la societat fóra més avançada?

Hem de posar més en valor la cultura, el cine, les sèries, els llibres, els autors, el teatre, etc. Usar la cultura per a poder ensenyar històries reals on siguen els membres del col·lectiu els protagonistes i que aquests es convertisquen en referents. Treballar l’empatia a través de la història, connectar les persones i transmetre la idea que no t’ha de paréixer ni bé ni mal, és a dir, apropar les històries a la societat perquè siguen més accessibles.

169

VICEPRESIDENT DE LA PENYA VALENCIANISTA LGTBI DEFENSOR DE LA IGUALTAT I EL RESPECTE AL FUTBOL

JUAN CAMPILLOS 170

Diversitat, igualtat i passió Aquesta és una història senzilla, una història que quan la coneixes penses perquè no s’ha produït abans, perquè no s’ha produït més voltes. Fa tres anys un menut grup de valencianistes es varen adonar de la falta de visibilitat del col·lectiu LGTB en el futbol, en especial, en el seu club el València C.F. El futbol és un esport que ha tingut poca evolució en aquest col·lectiu en l’àmbit nacional, ja que en l’àmbit europeu no només no està mal vist sinó que l’acolliment que tenen aquests grups d’aficions és bo i fins i tot tenen l’ajuda de les seues lligues i dels mateixos clubs. Això no obstant, no hi ha hagut molts jugadors en actiu que hagen fet el pas “d’eixir de l’armari” i en el cas d’Espanya cap.

El futbol és “cosa d’hòmens”, sempre s’ha vist així, però el món evoluciona. Els camps s’han omplit de dones que no van per a acompanyar als seus marits, sinó que són aficionades molt fidels i moltes voltes més apassionades que els hòmens.

I ja no per estadístiques, sinó per la realitat, en eixe immens grup d’aficionats, tant hòmens com dones, la diversitat sexual és variada; però si en un món on definir-se de manera diferent encara és difícil, en el món de l’esport i en especial del futbol, ho és molt més. Encara hui en dia, en ple segle XXI es senten crits de “maricó” usats com a insult des de les grades de les aficions.

En aquest marc descrit, crear una penya LGTB per a un equip de futbol és un acte valent; però no som herois, simplement som persones orgulloses de ser el que són i que compartixen una cosa en comú: la seua passió pel València C.F. Crear una Penya no és fàcil, existix una gran quantitat de burocràcia a complimentar i presentar. Açò li passa a totes les persones que volen crear-la però, en el nostre cas, implica alguna cosa més: les mirades estranyes en presentar la documentació, el recel d’altres penyes o aficionats, comentaris homòfobs en xarxes socials i el fet de 171

tindre, fins i tot, por a exhibir la nostra bandera, mocadors o xapes per a no rebre amenaces o insults quan ens acostem a Mestalla.

Però açò no ens va tirar arrere. Després d’uns inicis il·lusionadors i d’un gran acolliment en premsa i mitjans de comunicació digitals, la penya va començar a marxar i va aplegar a tindre més de 30 preinscrits en poc més de tres mesos. Es varen començar els tràmits per a ser una associació i començarem a donar-nos a conéixer en xarxes socials. Però no tot és felicitat i alegria i després d’eixos inicis emocionants, aplegà la realitat del treball i de la convivència i els contactes i disputes com en qualsevol col·lectiu. Però de nou, açò no va frenar la il·lusió d’aconseguir ser alguna cosa nova, la il·lusió per ser alguna cosa millor i la penya va seguir avant.

No som pioners en res. Abans de nosaltres va haver-hi un intent del Barcelona de crear una penya inclusiva LGTB amb suport del club i també intents de grups d’aficionats, en xarxes socials, de l’Atlètic de Madrid i Rayo Vallecano, però cap d’ells va aplegar a consolidar-se. Solament en Cadis, la Peña Nenas Cadistas porta des de 2015 funcionant com a col·lectiu LGTB en el món del futbol.

Fora de les nostres fronteres i en especial a Anglaterra, existixen desenes de penyes d’aquest tipus i sempre que es pot i coincidixen enfrontaments esportius, s’intenten fer quedades per conéixer-nos i intentar aprendre d’ells per poder créixer en aquest món tan exclusiu i, perquè no dir-ho, masclista i homòfob.

En el nostre cas, des de principis d’any ja vàrem ser acceptats com a associació i es varen començar els tràmits per a incloure’ns en l’Agrupació de Penyes Valencianistes.

I des de finals del mes de setembre que vàrem ser acceptats i presentats, sempre que podem, acudim als seus sopars pre-partit per a conéixer a altres penyes i compartir el nostre amor pel València. L’acolliment, tant per part de la directiva de l’Agrupació com de la resta de penyes, ha sigut excel·lent i respectuós; la qual cosa els agraïm.

Però potser l’assoliment i l’orgull més gran, va ser precisament el 29 de juny de 2019.

Eixe dia es va celebrar la desfilada de l’Orgull a València i junt amb altres associacions (LAMBDA i Samarucs) vàrem crear el hashtag #EsportAmbOrgull per a eixir junts en la desfilada en una comitiva esportiva per la diversitat en l’esport i aconseguírem que el València C.F. ens rebera i recolzara. A més, realitzarem un vídeo de presentació que es va publicar en la seua pàgina web i vàrem ser entrevistats en la ràdio oficial del club per a promocionar el vídeo, el hashtag i convidar a tot el que volguera a eixir amb nosaltres en la desfilada. Vàrem ser la primera penya de futbol en eixir com a tal en una desfilada de l’orgull, junt amb les nostres associacions amigues, promovent la integració en l’esport i en el futbol.

Des d’aleshores, no hem parat de créixer i treballar; treballar pels nostres socis i treballar pel València. Acudim a Mestalla a animar al nostre equip i acudim a Paterna animar a les nostres jugadores de València C.F. Femení, donat que elles necessiten molt més que ells el nostre suport en el seu intent d’aconseguir que el futbol professional no siga considerat, com fins ara, una cosa d’hòmens. Però açò

172

ALBUIXARRES - CAMÍ FONDO

és solament el començament, sols portem uns pocs mesos treballant com a penya a ple rendiment. Tenim moltes idees per realitzar com: tifos; viatges; reunions; agermanament entre aficions; fer visible el nostre col·lectiu i no amagar-nos; defendre que qualsevol persona, tinga l’orientació sexual que tinga, és igual que qualsevol altre aficionat; intentar erradicar els insults homòfobs com ja s’intenta fer en els masclistes o racistes; que el crit de “maricó” desaparega dels nostres estadis i poder algun dia lluir la camiseta o bandera de la nostra penya en un camp de futbol sense por o mirades inquisidores.

La Penya Valencianista LGTBI és una penya inclusiva i ens podeu trobar en xarxes socials: en Twitter amb el nom @LGTBI_VCF, en Facebook i Instagram amb el nom PENYA LGTBI VCF i amb el nostre propi hashtag #ValencianistesEnOrgull. En la nostra penya, ens ajuntem tota mena de persones: heterosexuals, gais, lesbianes, bisexuals, queers o allò que vulgues ser, de València, de la resta d’Espanya i fins i tot dels Estats Units. Qualsevol és acceptat sempre que complisca dos requisits: respecte a la resta i passió pel València C.F. Moltes gràcies i Amunt València!

173

PRESENTADORA, ACTRIU, GUIONISTA ESCRIPTORA I EXPERTA EN COMUNICACIÓ AUTORA DEL BLOG "EL FÈMUR DE EVA"

FANI GRANDE 174

LA TRANSFÒBIA MATA Quan pregunte a l’alumnat de l’ESO a qui demanen permís per a ser quan s’alcen al matí, em miren com dient; què diu aquesta ara... Permís?... Sí... A qui demaneu permís, insistisc.

No per a vestir-te, o desdejunar, no per a anar en bus. No, permís per a ser tu. Permís per a ser José, Ana, Eva, Miguel... Ah, contesten... A ningú, no demanem permís a ningú.

Passat el desconcert inicial, els/les convide a jugar al joc de l’empatia que consistix a tancar els ulls, posar una mà a l’altura de l’abdomen i respirar uns minuts. Després els/les convide a baixar la mà cap als seus genitals i que imaginen un penis on tenen una vagina, aquelles que tenen vagina. I els qui tenen el tòrax pla, els convide pujar la mà i que senten dos pits crescuts.

Alguns/es obrin els ulls en eixe punt... Hi ha riures, moviments incòmodes en les cadires, hi ha colzades, mirades creuades d’al·lucinació... Sé que produïx estranyesa.

D’això es tracta...

Insistisc en això de la respiració i en què només és un joc que dura uns minuts, a penes cinc... Els que han jugat obrin els ulls amb una expressió diferent, realment perceben que han sentit eixa estranyesa, una incomoditat, certa sorpresa, alguna cosa semblant a sentir-se en una altra pell.

En eixe moment, i encara que siguen poques persones les que han jugat, sé que, la cosa que compartisca amb ells/es després, serà escoltat d’una altra manera i comprés des d’un altre lloc.

Els explique llavors com les persones trans de la seua mateixa edat han de demanar permís al sistema tots els maleïts matins per a ser ells/es mateixos/es. I com, per a 175

alguns/es, eixe obrir els ulls cada matí i començar el dia als seus cossos, suposa una primera incomoditat o problema, que han d’aprendre a gestionar, si volen accedir a la resta del dia.

El sistema al qual ha de demanar permís per a ser una persona trans és un sistema binari, cisexual i heteronormatiu amb dues caselles emplenables: home o dona.

Home o dona recognoscible a primera vista perquè se’t puga etiquetar, normalitzar i sistematitzar.

Això deixa fora qualsevol altra identitat, qualsevol altra possibilitat de ser. Això, en aquest moment, deixa fora a persones que tenen dret a ser sense haver de demanar permís, sense lluitar per ser cada matí. Ningú hauria de lluitar per ser. Eixa lluita per ser és un esforç afegit, un pegat, una càrrega extra. Un peatge que les persones cisexuals no pagarem mai. “Si ja és complexa la vida, imagina que has de bregar cada dia amb el teu cos”, deia Alec Casanova explicant-me el seu procés.

“La vergonya que he passat cada vegada que he anat al metge i han dit un nom que no era el meu nom i havia de creuar tota la sala”, ha comptat Guillem Montoro, que “només” ha tardat quatre anys fins a aconseguir un DNI d’acord amb la seua identitat (Guillem acaba de recollir en aquest moment el seu nou DNI #EnhorabonaGuillem).

“Gràcies per no preguntar-me pel que tinc entre les cames”, va ser alguna cosa que em va dir Carlos Nacher i que em va deixar KO perquè em pregunte moltes vegades quantes persones es creuran amb dret a abordar els cossos de les persones trans i a preguntar per la seua intimitat com qui pregunta l’hora o on està un carrer...

Viuen situacions realment incompatibles amb el sentit comú: eixir a sopar i pagar amb la targeta de crèdit i haver de donar un munt d’explicacions abans de signar, o emplenar un imprés qualsevol de qualsevol oficina... Entrar en un WC amb por a rebre mirades de desaprovació... Passar el glop de ser Alícia i cridar-te José en el teu DNI quan demanes una beca... Gestionar el teu ser masculí amb un cos que menstrua, o el teu ser femení amb uns genitals que et provoquen una incomoditat indescriptible i que vols aprendre a acceptar però saps que encara queda molt temps per a eixe dia...

O ser tractats/des com malalts/es perquè això que et passa a tu és que no estàs bé i fes-t’ho mirar... O ser escrutat diàriament en la teua nova manera de vestir quan inicies els xicotets canvis en la teua forma d’expressar la teua identitat...

Una identitat sobre la qual tothom es creu amb dret a opinar... O sentir en la teua nuca l’alé del dubte sobre el teu ser, sabent que estan preguntant-se en el fons si serà passatger i si et passarà la “volada”, i tornaràs a ser el/la fill/a que eres... I que, potser, és això pel que encara et criden pel nom que ja no et representa fa temps, però al qual s’aferren perquè nomenar-te significa travessar una frontera que ells també temen traspassar.

Eixa és exactament la realitat que els/les menors trans han de gestionar cada matí, abans d’anar als instituts... Eixe és el seu dia a dia. Eixe és el seu ser. Eixa és la seua 176

ALBUIXARRES - CAMÍ FONDO

vida... Una vida que es torna extremadament complexa a vegades, com expliquen en Chrysallis, després de saber que Ekai, de 16 anys, “els/les havia deixat/des”, quan van publicar aquest text del qual reproduïsc un paràgraf i que pots llegir íntegre en el codi QR que trobem a peu de pàgina.

“Quan s’acumulen les dificultats i venç la desesperança pot semblar que queden poques opcions. Ens queda la sensació de fracàs, de no haver estat a l’altura, de no haver sabut avançar-nos als esdeveniments. Ens queda la ràbia i una tremenda impotència, però també la necessitat de continuar lluitant.

Darrere queda la col·lecció de queixes davant l’Hospital de Cruces, les preguntes incòmodes i els ítems que no es complixen. Darrere queda una família destrossada.

Darrere queden els anhels d’un gran artista i una vida frustrada.

No podem evitar que vinguen a la ment eixes insistents propostes paternalistes en les quals es qüestionen les realitats trans, les necessitats, les edats i les vides de persones que són alienes i no requerixen autorització per a viure-les. Eixes persones que des del seu pedestal s’atrevixen a restringir les llibertats, a retardar el reconeixement legal, un tractament hormonal o que la documentació reflectisca les vertaderes identitats.

Desitgem que descansen sobre la seua esquena els nostres sofriments i absències, i que algun dia, no gaire llunyà, responguen per la seua irresponsabilitat”.

Dret a la identitat?... Més que això. “És el dret a l’autonomia personal i a un projecte de vida propi, digne”. No ho dic jo. M’ho va dir el fundador de l’Institut de Drets Humans de València en l’encontre que vam tenir del qual encara recorde frases senceres: “La voluntat de no reconéixer a l’altre com a ésser humà és més greu que l’odi”. Ara et propose un joc a tu. El Joc de la Vida Digna. Es tracta d’escriure en un paper què és per a tu una vida digna... Perquè això és pel que estan lluitant cada dia les persones trans.

177

Trencar el tabú del diferent “És xiquet o xiqueta? No ho sé encara, no sap parlar”. Aquesta és una de les converses clau per a entendre la transsexualitat. Perquè una cosa és els genitals amb els quals naixem i altra és la nostra sexualitat o identitat.

Per aquesta raó, per a entendre millor aquest col·lectiu haurem de dividir el cos humà en tres parts diferents. Fem un exercici: penseu en un cos dividit per tres elements: cap, cor i genitals.

Prou important és diferenciar-los per a entendre-ho en general donat que hi ha prou confusió.

El cap fa referència al gènere, és a dir, a com ens sentim les persones. En aquest trobem dues classes de gènere: el binari i el no binari. Dins del binari trobem el femení i el masculí i dins del no binari trobem una gran quantitat de gèneres que no es senten dins del femení o masculí. Per això veiem que les persones “Gender Fluid” s’identifiquen tant amb un gènere com amb l’altre amb el pas del temps.

El segon element, el cor, fa referència a l’orientació sexual de cadascú, i açò que vol dir? Que l’orientació sexual és per qui tu sents atracció. En aquest punt trobem: als bisexuals, que senten atracció pel seu mateix sexe o el contrari; també trobem l’homosexualitat, que vol dir que et sents atret per persones del mateix sexe (gais són homes que es senten atrets per homes i lesbianes són dones que es senten atretes per altres dones); trobem l’heterosexualitat, que significa que t’atrauen les persones del sexe oposat i per últim, estan les persones asexuals que no senten atracció per cap gènere.

178

L’última part, la sexualitat, és la relativa als genitals. Encara que molta gent ho desconega hi ha tres tipus de genitals: els femenins, els masculins i els intersexuals, més coneguts com a hermafrodites.

Aquests últims presenten els dos tipus de genitals anteriors: el femení i el masculí.

A continuació combinarem els tres elements entre ells perquè pugueu entendre certs termes amb els quals no estem molt familiaritzats.

Començant per les persones cisgènere, aquestes es poden definir com les persones en les quals coincidix el sentiment de gènere amb els seus genitals. És a dir, tens genitals femenins i al teu cap et sents dona.

Continuant amb els transsexuals, podem dir que en aquest cas no hi ha concordança entre el sentiment de gènere i els genitals. Parlant de manera més clara, vol dir que et sents un xic però entre les teues cames tens una vagina o a la inversa, et sents una xica i tens un penis.

Aquest tipus de persones es sotmeten a tractaments quirúrgics per a resoldre aquesta incongruència al seu cos.

Una altra combinació semblant a aquesta, serien les persones transgènere. Tenen la mateixa incongruència de cap i genital, però ells no senten rebuig cap als seus genitals i no tenen la necessitat de passar per un procés quirúrgic. Solen prendre hormones perquè el seu semblant siga el del sexe desitjat.

I és ací, en aquesta complexa definició, on naixen molts dels problemes presents en la societat que dificulten la comprensió ALBUIXARRES - CAMÍ FONDO

cap a les persones transsexuals i transgènere. Perquè ja al moment de nàixer se’ns atribuïx una identitat sexual sols en base els genitals: si té vulva, és una xiqueta i si té penis, un xiquet.

Per açò ve la pregunta del començament.

Moltes organitzacions que defenen els drets dels transsexuals i transgèneres advoquen perquè la identitat no siga sols atribuïda pels genitals, sinó que s’ha de prestar atenció a altres aspectes per entendre com és una persona.

Sabíeu que un de cada 700 bebés naixen intersexuals? Entre la sisena i octava setmana de gestació, certs processos biològics determinen el nostre sexe.

Això no obstant, algunes persones naixen amb els dos genitals. Aquests bebés poden presentar característiques físiques pròpies d’hòmens i de dones en diferents graus.

Aquest percentatge de xiquets és el mateix que el de naixements de persones albines. Perquè tots sabem que hi ha un tipus de persona que es considera albina però desconeguem que naixen intersexuals?

Perquè és una pràctica comuna que en el moment del naixement els metges determinen els genitals amb els quals una persona creixerà. Uns metges que decidixen la forma de viure d’un tercer sense atendre a cap altra circumstància, i si posem l’exemple de les tres parts, podríem dir que el metge deixa de costat dos molt importants: el cap i el cor.

Cal dir, que per a determinar la sexualitat, recorren a diferents estudis i proves que solen estar encertades en un 90%.

Percentatge que pareix alt, però penseu en eixe 10% que no es sentirà d’acord amb el que té.

A més, sobre la transsexualitat i el transgènere planeja una ombra que fa que hi haja molta desinformació i molts prejudicis, perquè no es parla, tot el que s’hauria de parlar, de l’existència d’aquestes persones i moltes vegades són rebutjades sense arguments certs.

I com es pot trencar aquest tabú? Doncs aprofundint en els seus problemes diaris i buscant solucions per millorar a poc a poc la seua situació. Un avanç que s’està fent en aquest àmbit, és que en algunes comunitats autònomes, encara no és una realitat en tot el territori espanyol, ja poden canviar-se el DNI sense passar per la Unitat de Salut Mental.

I açò té una connotació molt positiva: cap persona (membre de la Unitat de Salut Mental) externa a tu decidix si pots canviar-te el DNI perquè aquest reflectisca qui eres en realitat. I encara que potser no li veieu una importància gran, pareu-vos a pensar com viuríeu sent transsexual o transgènere i per fer qualsevol tràmit vos cridaren o vos atengueren per qui ja no sou o no vos representa.

Una notícia al diari la Voz de Galicia, ens explicava que Paula, una xiqueta de nou anys havia aconseguit que un jutge li concedira que es poguera canviar el nom i el sexe al DNI. En 2017 un menor a València també ho va aconseguir, però aquesta és la primera vegada que una persona tan menuda aconseguix un dret tan anhelat.

I és trist que siguen casos aïllats que ixen com a primícia als periòdics.

La seua família conta que han tingut sort, donat que el seu entorn, escola, amics i família han acceptat a Paula sense prejudicis. I diuen que tenen sort, 179

perquè si ens dediquem a investigar un poc, podem veure que els índexs d’assetjament en l’àmbit escolar és molt elevat inclús fins a arribar al punt de registrar-se suïcidis en adolescents i més menuts. Per aquesta raó és cada vegada més freqüent que els docents busquen mesures i alternatives per confrontar aquest tipus de violència moltes vegades invisible fins que és massa tard.

Al cap i a la fi, l’escola és un reflex del futur de la nostra societat i el lloc on es pot començar a actuar per a millorar-la.

Les escoles no haurien de ser centres excloents i elitistes, sinó que han de ser pensades com la ferramenta que permet formar ciutadans compromesos i connectats amb la realitat que els envolta.

I encara que no ho sabem, en tots els centres existixen problemes i quan veiem assetjament homofòbic i transfòbic sols estem veient la punta de l’iceberg. Per tant s’ha d’abordar les interaccions entre els alumnes, trencar el silenci i crear models educatius sensibles amb els qui viuen aquesta realitat per erradicar de base les causes que inciten a l’assetjament.

Una de les eines que ajuda molt també, és l’ús de les noves tecnologies i les xarxes socials, ja que són una ferramenta molt pràctica a l’hora de mostrar exemples de persones que viuen com volen fer-ho i així ajudar a comprendre que no hi ha cap problema.

En mitjans, com Youtube, podem veure a “influencers” que pugen vídeos a la plataforma, moltes vegades es posen d’exemples o porten gent que fa de testimoni, de com és ser una persona LGTB, i aquest recurs és molt usat hui en dia pels més joves.

180

Un altre àmbit on encara és molt important trencar el tabú, és en l’entorn laboral. Perquè pugueu veure fins a quin punt hi ha problemes, vos posem exemples de dues persones que ens mostren quina és la seua realitat.

El primer exemple és el d’Ivanna. Va estar treballant de pràctiques a una perruqueria en la qual li digueren que estaven molt contents amb ella, que era molt professional i que tractava de manera molt correcta als clients.

El problema arribà quan li digueren que l’anaven a contractar. En rebre la documentació i mirar el nom que constava, el que li assignaren en nàixer com a home, decidiren rebutjar-la perquè s’adonaren que era transsexual.

Un altre cas és el de Sònia que assegura que: “si eres immigrant, la discriminació és més gran, donat que encara que tingues tres carreres i parles sis idiomes, tot pot anar perfectament en l’entrevista fins al moment de mostrar el DNI i signar el contracte. Aleshores ja no eres adequada per al lloc”.

Per últim, segons un estudi, realitzat durant dos anys per un grup de 33 persones i coordinat per Médicos del Mundo, les empreses tenen una actitud poc receptiva per a contractar persones d’aquest col·lectiu, tal com demostren també els exemples d’Ivanna i Sònia.

Violet Ferrer, que participà en l’estudi, assegura que són quatre els temes que més els preocupen: l’entorn laboral, la salut, la prostitució a la qual molts s’aboquen i la transfòbia. Això no obstant, el principal és el treball. Tindre una ocupació els facilita tindre una forta xarxa social i poder ser independent per evitar caure en l’exclusió.

ALBUIXARRES - CAMÍ FONDO

guia bàsica

per no ser un maleducat Abans de clavar la pota i preguntar o afirmar allò que penseu que són simples curiositats i inquietuds, llegiu atentament. Les frases següents poden no ser ben rebudes per algunes persones trans d’aquest col·lectiu, donat que les vostres innocents, o no, qüestions moltes vegades afecten els seus sentiments per què els fa sentir incòmodes per ser molt íntimes o simplement els recorda una vida passada amb la qual no estaven feliços.

Et tapes els pits

Quan vas decidir ser dóna/home?

Se t’acaba la regla?

?

Encara t’has de prendre més hormones, no?

Aquesta és la veu que se’t quedarà?

Uses parts postisses?

En quin nivell de dona/home estàs?

Eres travesti, per tant?

Voleu casar-se? Com tindreu fills aleshores?

Com et deies abans? Quin és el teu vertader nom?

Eres una dona que vol ser home? Eres un home que vol ser

Puc veure una

dona?

La teua nóvia és lesbiana per estar amb tu? El teu nóvio

foto d’abans de ca

és gai?

T’operaràs?

nviar?

Recordes abans quan eres xic/a?

Es pot triar la grandària del penis?

Si ara m’agrades, és que sóc

Pensava que eres un home/dona de vere s,

gai/lesbiana?

inclús em pareixies atractiu/va.

En quin bany entres quan estàs al bar?

Eres trans? Segur

Segur que no canviaràs d’opinió?

que coneixes a...

Et creix/desapareix alguna cosa amb la testosterona?

181

PRESIDENTA D'ARELAS TREBALLADORA SOCIAL I DOCENT IMPULSORA DE LA LLEI D’IDENTITAT DE GÈNERE A GALÍCIA

CRISTINA PALACIOS 182

“és una realitat de la qual es parla molt poc” Cristina Palacios és mare d’una xiqueta trans de 13 anys, és presidenta de l’associació ARELAS des de fa quasi cinc i durant aquests ha acompanyat a més de 300 famílies.

ARELAS és una associació formada per famílies de xiquets, xiquetes i adolescents transsexuals. Els que la formen, han patit el tabú existent en la societat respecte a la transsexualitat dels seus fills i filles i cada família ha viscut i enfrontat aquests prejudicis d’una manera diferent però totes, més tard o més prompte, decidiren que abans de res, el més important era la felicitat dels seus fills i filles. Treballen i promouen la defensa dels drets dels menuts i adolescents trans en tots els àmbits de la seua vida: educatiu, sanitari, judicial, cultural, esportiu i social.

Les finalitats de la seua associació, entre altres, són: promoure la despatologització de la transsexualitat; oferir acompanyament, suport i assessorament a les famílies i menors; la visibilització, naturalització i difusió de la realitat d’aquests; l’elaboració de protocols informatius i procedimentals i promoure la legislació necessària per a garantir els drets dels menors trans.

183

És una tasca difícil determinar que un xiquet o xiqueta no s’identifica amb el seu gènere? Com es sol veure?

Les famílies i la resta de la societat tenim molt poc coneixement i informació de la transsexualitat perquè en general és una realitat de la qual es parla molt poc. Partim de què les famílies no tenim formació ni preparació i jo crec que cap pare i mare s’imagina que quan tinga un fill aquest puga ser trans i això és important, perquè quan no es planteja aquesta possibilitat, es tendix a negar-la.

Si és veritat, jo use la paraula criances que és neutra per a xiquets i xiquetes, que hi ha moltes criances trans que amb tres o quatre anys comencen a dir-nos, a la seua manera, que no s’identifiquen amb el gènere que li van assignar en nàixer. I com s’expressen?

Ells no saben dir: sóc trans, no saben ni tan sols que existix aquesta paraula.

I com ho mostren? Doncs vestint-se amb el que s’entén socialment de l’altre gènere o adoptant comportaments i rols d’un altre gènere per a dir-nos, com bonament poden, que no s’identifiquen amb el xiquet o xiqueta que diuen que és. En el meu cas, la meua filla a partir dels 4 anys ja va començar a dir obertament que no era un xiquet i va començar a demanar-nos, d’una manera insistent, que li començàrem a cridar per un nom en femení que al principi anava canviant cada dia.

Després també, cal dir que hi ha altres criances i altres adolescents que potser no diran ni mostraran cap tret fins que siguen més majors. Nosaltres, en ARELAS, tenim molts adolescents que no ho havien dit fins a eixe moment, i s’atrevixen a dir-ho perquè comencen 184

a tindre pressa en veure que el seu cos comença a anar en la direcció contrària a la que volen que vaja.

Però mai és tard per a dir-ho i cadascú ho dirà quan estiga preparat. El que sí que hem de fer les famílies, és conscienciar-nos per a tindre la ment oberta, perquè hi haurà moltes criances que voldran dir-nos-ho però que es trobaran en un entorn hostil. I fingir ser una persona que no eres perquè la teua família estiga contenta és molt dur, arribant a vegades a produir-se casos de depressions, baixa autoestima i fins i tot intents de suïcidi.

Sol haver-hi una edat clau, que es repetix com a patró, a l’hora que els menuts i menudes tinguen clara la seua identitat sexual? O és una edat variada?

Sí que és cert que és variada, però una edat clau que moltes vegades els espenta a dir el que són perquè el seu cos comença a anar en sentit contrari i això els genera molta ansietat és la dels 12 o 13 anys, és a dir, l’adolescència. Per a un xic tindre la regla o que li cresquen els pits és tremend, d’igual manera que per a una xiqueta trans, veure que el seu penis va augmentant de grandària i que la veu se li fa més greu. I a més, jo sempre dic que cal tindre cura amb eixa edat, perquè són molt joves i com no tinguen el suport que necessiten, els podem portar a un abisme del qual potser no poden eixir. És l’època adolescent l’etapa més complicada? Sofrixen més les persones d’aquestes edats?

Sí. Després, a partir de certa edat, la diversitat no es castiga tant. Els xiquets de 12 a 14 anys, acceptar la diferència els resulta difícil i moltes ALBUIXARRES - CAMÍ FONDO

vegades és pels seus propis complexos i inseguretats que els projecten en altres persones i sovint l’assetjament naix d’açò.

Per això, imagineu pel que passa un adolescent, que de per si ja és una edat difícil, quan es veu assetjat, quan el seu cos canvia, quan la seua família no li dóna suport i quan no pot dir que patix assetjament perquè, en poques paraules, es veu obligat a eixir de l’armari. És molt dur i de fet, en aquestes edats és quan més es registren els primers intents de suïcidi.

Quins són els problemes que més afecten els xiquets i xiquetes?

El primer, el tabú social que hi ha sobre aquesta qüestió. Moltes vegades em diuen les mateixes famílies: perquè no m’ho va dir abans? I jo sempre els dic: com van a anomenar una cosa que no saben que existix? Com es definiran com a trans si potser en la seua vida mai han sentit la paraula o ningú els ha explicat que significa aquesta?

Ells noten que passa alguna cosa, que no són feliços, que no estan contents havent de ser eixa persona que no són, etc.

Llavors la invisibilitat és un problema, ja que molts adolescents li posen nom a allò que senten perquè tenen la sort de veure en les xarxes socials vídeos d’altres persones que conten la seua experiència.

A mi m’ha passat moltes vegades, que he anat a donar xarrades als instituts i després em comenten que han aparegut casos i no és que apareguen, ja que sempre han estat allí, sinó que per fi una persona els ha parlat de la seua realitat.

El segon problema és el rebuig de les famílies. Hui en dia, un menor no pot accedir als seus drets, a fer-se

un tractament mèdic, a què el criden en la seua escola o institut pel seu nom i gènere sentit i a ser reconegut legalment si la seua família no li dóna suport, ja que necessita la seua autorització per a tot. Que la família els rebutge és molt dolorós i a més, si no poden viure amb la seua identitat fins que la seua família l’accepte o complisca 18 anys, és molt de temps el que passa i implica que ha perdut la seua infància i adolescència, les quals no tornaran mai més.

Un tercer problema és que en l’àmbit educatiu es treballa molt poc, en general, la diversitat afectiva-sexual. I un quart, molt important, és que la transsexualitat encara és considerada un desordre mental i es recull en la classificació internacional de malalties mentals. I això que implica? Que una persona trans en el moment que vol començar a viure amb la seua identitat i accedir a drets bàsics, com canviar el DNI o fer-se un tractament mèdic, obligatòriament ha de passar per Salut mental i no hi ha cap altra persona en el món amb cap altra circumstància que, per a poder exercir drets fonamentals, haja de passar per psicòlegs. És una realitat que em sembla molt trista, perquè a ningú se li ocorreria dir que ser gai o lesbiana siga un desordre mental. A més, els psicòlegs els valoren amb uns criteris que apareixen en un llibre anomenat DSM5, el qual recull uns criteris totalment estereotipats de masculinitat i feminitat. És molt absurd, perquè moltes criances ja saben el que han de dir perquè els donen l’informe de disfòria de gènere que és al final el que necessiten i no tornar. I és una pena perquè moltes d’aquestes persones necessitarien suport psicològic, però no és el que reben, el que reben és un 185

qüestionament i una tutela de les seues identitats. Fa poc, un xic de 16 anys va acudir a la consulta de la psicòloga i aquesta li va preguntar que perquè volia ser un xic si era més fàcil ser lesbiana.

Tot açò entenent-ho com: perquè vols canviar el teu cos si pots viure com a lesbiana i ja està?

Com es viu, com a pares, el problema amb la no identificació de gènere dels vostres fills i filles?

Jo ho vaig viure a poc a poc i ho acceptarem bé, però no és la tònica general. Sí que és cert que hi ha algunes famílies que ho respecten però no significa que ho estiguen acceptant o portant bé. Hi ha papàs i mamàs que em conten que han patit un procés de dol i això passa quan són més majors. Són molts anys coneixent a una persona i els dóna la sensació que rebran a una altra, per tant els costa acceptar que sempre han sigut el xic o la xica que són a la fi.

A més, les famílies tenim molta por perquè confiem en la gent en general, però hi ha molta que és dolenta, que pot fer mal als teus i no vols que aquests passen per una situació difícil.

I, a vegades, la transfòbia no la patixen tant els xiquets sinó els pares. A la meua filla, que va fer el canvi en 8 anys, no li deien res però a mi sí que em van criticar i castigar fins al punt de perdre amistats i familiars. I dic jo i no dic el meu marit perquè vivim en un país tan masclista que ací la culpa és sempre de la mamà, fins al punt que vaig ser qüestionada per professionals que em culpaven perquè la meua filla era com és.

Com associació, on els pares sou un part fonamental, veieu casos on 186

els progenitors són els que viuen negant la situació?

Hi ha mares que estan passant per un procés de divorci molt dur perquè els pares no volen saber res de la qüestió i que, a més, els volen llevar la custòdia perquè les acusen de transsexualizar els seus fills. I tenim el cas d’una jutgessa que va prohibir a una mare tractar al seu fill com a xiquet que és i que hui en dia, per ordre seua, ell encara ha de viure com una xiqueta quan no ho és. Hi ha molta por, però aquesta no ha de paralitzar-nos i no hem de projectar-la en els nostres fills, en canvi, hem d’ajudar-los a viure com són.

A vegades els adults ens parem poc a veure les necessitats dels nostres fills i, aquests tenint-ho tot, no tenen res perquè els falta el més bàsic que és ser. Nosaltres no som els seus amos ni podem decidir per ells. Per això sóc una ferma defensora de l’autodeterminació dels menors trans, ja que han de tindre el dret a ser escoltats i que les seues demandes siguen cobertes.

Però aquest qüestionament estarà sempre i és una llàstima perquè són capaços d’ensenyar-nos coses que mai arribaríem a pensar.

En relació amb els tractaments, l’accés és fàcil o encara hi ha molt de prejudici?

Cal dir que hi ha hagut una evolució respecte als professionals que atenen els nostres fills. Hui en dia qualsevol menor en Espanya no tindrà una negativa a l’hora d’accedir als tractaments hormonals i de bloquejadors, això sí, a la seua edat deguda. Però per a arribar a aquest tractament has de passar molts mesos ALBUIXARRES - CAMÍ FONDO

i fins i tot anys en Salut mental perquè per a poder anar al tractament mèdic, primer t’han de donar un informe que acredite que eres una persona trans.

Hi ha psicòlegs i psicòlogues que tenen a aquests xiquets esperant anys per a veure si es penedixen però, per sort, hi ha altres que no i que a més els examinen per a veure si tenen un altre problema i en veure que estan bé els autoritzen. Depén també de l’autonomia en la qual vius, a València aneu molt avançats però no és la tònica de tota Espanya, València és quasi el paradís.

que tenen també moltes ganes d’ajudar i que estan fent una labor brutal. I això és molt important perquè l’educació és fonamental i tinc fe en les noves generacions que transformaran molt les coses. Hi haurà de tot, però em trobe amb persones molt conscienciades i molt pro d’acompanyar al col·lectiu LGTB, que crec que faran un canvi generacional molt important.

Quins reptes vos plantegeu de cara al futur?

Es troba Espanya més conscienciada i més receptiva cap aquest col·lectiu?

Tenim molts. El primer, que la transsexualitat deixe de considerar-se un trastorn mental perquè això fa que la societat pense que és un error de la naturalesa. Un segon repte és que les criances es vulguen tal com són i ho estem aconseguint a poc a poc, donat que en ARELAS tenim xics i xiques trans que ens conten que ells no s’operaran i que estan encantats amb el seu cos.

Hem de deixar de tindre una visió binària i entendre que tot cos és bell i la persona que viu en ell ha de sentirho així. També, hem de lluitar pel dret a l’autodeterminació de les persones trans perquè puguen prendre les seues decisions sobre com viure sense cap mena d’ingerència i sense que ningú de fora vinga a dir-li si pot ser o no la persona que és.

On veiem una evolució més ràpida és en l’àmbit educatiu, sobretot de l’alumnat més que del professorat.

Ens arriben correus, de gent molt desesperada, que ens diuen que si seguixen avant, és gràcies als seus companys que estan fent de suport vital. Aleshores pensem que s’està fent alguna cosa bé perquè aquestes persones actuen de manera tan meravellosa. A més, hi ha professors

Cal continuar treballant més la visibilitat trans en l’àmbit educatiu i que es tracte la diversitat afectiva-sexual perquè l’alumnat LGTB veja que no hi ha cap problema, sàpien posar nom a allò que senten i no tinguen por. A més, han d’haver-hi més referents perquè ajuden a moltes persones a fer el pas i per últim, hem d’aconseguir infàncies i adolescències felices per als xiquets i xiquetes trans.

En l’àmbit educatiu, es prenen les mesures necessàries per a evitar conflictes, com l’assetjament?

A vegades, els companys i companyes els castiguen perquè se n’ixen d’allò que és normatiu i això implica que es produïx un assetjament escolar que perfectament podria no existir si es treballara i es naturalitzara el tema, però hi ha molt de professorat que no té formació i per tant són temes que no toca. I és ben sabut que el desconeixement porta a les fòbies i les fòbies a l’odi i l’odi a l’assetjament.

187

PRESIDENTA I SECRETÀRIA ATC LLIBERTAT LLUITADORES PER LA NORMALITZACIÓ I EQUIPARACIÓ DELS DRETS DE LES PERSONES TRANS

GINA I JOANA 188

“no es tracta de normalitzar res perquè ja som normals” ATC Llibertat, és l’associació de transsexuals, intersexuals i transgèneres de Catalunya. Es definixen com un moviment social i polític que pretén aconseguir la normalització social i l’equiparació de drets de les persones trans amb les heterosexuals.

Aquests aposten, entre molts altres aspectes, per: un nou model de salut integral basat en l’acompanyament, una atenció basada en el dret a la dignitat i el lliure desenvolupament de la personalitat i millorar la situació de les persones transsexuals en relació amb l’actual situació del nostre mercat laboral.

Gina Serra i Joana López, presidentes i fundadores d’ATC Llibertat, lluiten per una societat que no les discrimine i perquè les noves generacions no tinguen les dificultats que elles han patit en primera persona. Ja que, en el cas de Gina, per ser dona trans en 2007 va ser acomiadada de la seua feina, cas clar de discriminació que va acabar guanyant.

En la seua associació, tracten multitud de temes i es manifesten per moltes causes, entre elles, la visibilitat de la transsexualitat en les persones majors.

189

Per què hi ha tan pocs estudis en relació amb la transsexualitat en les persones majors?

Hi ha pocs estudis en general cap a les persones trans i com vivim una societat en la qual s’aprecia com a valor suprem la joventut, en relació amb la transsexualitat en persones majors hi ha poc perquè és un tema que no té molt d’interés. És un col·lectiu que durant la dictadura ha estat en exclusió social i ha patit molts prejudicis i açò ha fet que mai s’haja pres seriosament a la persona trans. És un col·lectiu que es troba més desafavorit per raó de l’edat?

Sí, i en general les persones trans estan més desafavorides que la resta de la gent.

Molts foren exclosos del mercat laboral i açò ha fet que aquest col·lectiu arribe a la tercera edat sense cotitzar quasi o res i no tenint ajudes mínimes..

No tenen dret a la pensió contributiva, el suport familiar moltes vegades és nul i en les residències no són ben acceptats. De la gent que sols ha tingut l’opció de la prostitució i l’espectacle, molts tenen el VIH, han sofrit maltractament, depressió, alcoholisme i altres malalties que han fet que, en comparació a una persona cis, quan arriben a la tercera edat la seua salut estiga més deteriorada.

Encara és un tema tabú? O veieu que a poc a poc hi ha més visibilitat?

A poc a poc hi ha més visibilitat, es va guanyant i progressant, però açò no és per a sempre. Hi ha forces que s’oposen, com ara VOX, el PP i l’església, i per tant s’ha de continuar lluitant perquè els pocs drets que hem aconseguit no es perden.

A més, visibilitzar la idea que les persones trans poden ser igual de capaces que les cisgènere és clau per a la integració; no es tracta de normalitzar res perquè ja som normals, sinó d’augmentar el respecte. És possible que la seua generació estiga marcada per la forta repressió del passat?

Sí, creguem que molta gent per a integrar-se amb altres persones i, per exemple, viure les residències es veu tornant a l’armari per a no ser discriminada.

Jo (Joana) fins als trenta anys em sentia una altra persona, per la repressió no em vaig atrevir a començar i vaig perdre 14 anys. Per tant, podem dir que la meua generació i la de Gina està molt marcada. És cert que es veuen obligats a ocultar qui són per no ser discriminats, per exemple en l’accés a serveis com les residències?

La majoria de residències estan governades per ordes religiosos, aleshores imagineuho. És molt trist ocultar-se, i podràs fer-ho si no has canviat la teua documentació i podràs tornar a l’armari si no t’has operat encara. Perquè aquestes persones que ho han fet, ho tenen molt difícil, no es poden ocultar de cap de les maneres.

190

ALBUIXARRES - CAMÍ FONDO

Està menys acceptada la transsexualitat en les persones majors?

Sí, perquè les persones trans joves són més atractives i perquè si, per exemple, una persona vella amb néts decidix contar que és trans, resulta un escàndol i es pensa: que és el que li ha donat ara?

A més, quan una persona comença a prendre hormones amb una edat avançada, aquestes tenen menys efecte i per tant es discrimina més i és menys acceptada.

Reben les mateixes oportunitats o estan més exclosos que els joves, per exemple, al temps de rebre assistència mèdica o ajuda psicològica i institucional?

Per part de la sanitat pública no notem que estiguem discriminats. Però pot haver-hi un metge o psicòleg que, quan una persona que no ha fet la transició i que amb 60 anys els diu que sempre ha sigut una dona, el qüestione i li pregunte perquè no ho va fer abans.

Hi ha metges amb mentalitat molt rígida que, de les persones que tenen més de 20 anys, comencen a sospitar i solen pensar que no són trans realment sinó travestis fetitxistes.

Si es troben en situació de vulnerabilitat, on es pot acudir?

A les institucions públiques, associacions i per exemple a l’observatori contra l’homofòbia i transfòbia. Hi ha molts recursos que hui en dia es poden trobar quant a orientació i suport, però a l’hora de buscar feina no hi ha tant.

Cal legislar, perquè la discriminació està en un 85% i per aconseguir una igualtat fa falta lleis. Hi ha una lluita, en aquests moments, per tindre una llei d’identitat de gènere estatal per a poder igualar molts drets i que actualment es troba parada pels sectors transfòbics de dins del PSOE. Institucionalment parlant, el sistema és adequat per atendre les seues necessitats?

No, deixa molt a desitjar. És millor que fa vint anys? Sí, però fa falta molta conscienciació i molts recursos. Més volguérem. És un repte de futur? O a poc a poc hi ha més consciència?

Les dues coses. Fins que no s’aconseguisca la situació ideal de tindre els mateixos drets que les persones cis doncs no haurem aconseguit el nostre objectiu. Però sí és cert que la gent es va conscienciant i per exemple, totes les entrevistes que nosaltres anem conferint a estudiants, que en el futur seran professionals en distints àmbits laborals, fan que aquests es vagen conscienciant d’una realitat trans que no els expliquen en les seues carreres.

191

ARTISTA FALLER ALZIRENY GUANYADOR DE NOMBROSOS PREMIS EN FALLES ARTISTA POLIFACÈTIC

Borja Lorente Borja Lorente Castillo té 25 anys, faller de la Falla Sants Patrons d’Alzira i artista faller de vocació. És el primer artista faller alzireny que es va traure el Títol de Grau Superior d’artista faller i escenografia.

Porta en actiu des de l’any 2014, ha aconseguit diferents premis a la nostra ciutat, i altres localitats com Xàtiva, Tavernes de la Valldigna o València.

192

“la ignorància és la causant dels problemes”

Començares a dedicar-te al món faller molt jove, d’on et ve la vocació?

Vaig començar amb 18 anys. La vocació em ve de ser faller tota la vida i d’agradarme el món del monument. Sóc membre d’una falla on aquest és l’eix principal, aleshores, des de menut m’han educat en ell. Com m’han ensenyat així i m’agradava, vaig fer el Grau Superior d’Artista faller per a no quedar-me amb l’espineta de fer allò que m’il·lusionava, sent així el primer alzireny a la primera promoció.

A nivell personal que t’ha aportat el fer falles?

Fer falles m’ha aportat moltes coses positives, però també alguna negativa, vull dir, no tot és bonic. El positiu és que hui en dia fer falles és el meu tot a nivell professional. Durant l’adolescència va ser un suport, ja que vaig patir assetjament escolar a l’institut i vaig patir un moment d’aïllament, ja no a nivell de la gent que et podia assetjar, increpar o insultar, sinó aïllament personal perquè no entens per què t’ho fan i penses que està mal el que sents i et tanques.

Aleshores, en eixe moment les falles m’ajudaren a viure i vaig fer com un escut. Anava a l’Exposició del ninot, em comprava les revistes de falles, em passava hores dibuixant i fent figures amb plastilina i supose que això em va a ajudar a poder alliberar-me un poc de la repressió que podia tindre per altres coses.

El fet de refugiar-te a les falles et va ser de gran ajuda. Com et va servir per a superar-ho?

Com he dit abans, va ser com un escut davant d’una situació que no entenia. Ho vaig superar amb el pas dels anys, amb maduresa i tenint seguretat en mi mateix. Va ser una època on no tenia estímuls positius de l’exterior, inclús a classe no m’agradava destacar perquè no se’m vera i ningú es fixara amb mi, no tenia cap autoestima, etc.

Vaig començar a tindre-la en el moment que vaig començar a fer falles, però ja no pel fet que confiara amb mi, sinó perquè m’adonava que hi havia una cosa que feia bé i tenia recompensa, ja no de premis perquè els premis van i venen, sinó recompensa personal i un constant aprenentatge.

193

De fet, una de les coses que ha fet que també canviara el meu plantejament de veure la vida és que en patir assetjament escolar vaig agafar por a relacionar-me en xics, perquè per gustos o preferències estava més lligat a les xiques i gràcies a les falles he pogut tindre la sort de caure en comissions on he pogut conéixer a gent, formar part d’altres grups i tindre amics xics. En un altre moment de la meua vida per mi mateix no haguera fet el pas i ara mateix tinc amics xics amb els quals sóc jo totalment sense sentir-me mal.

Has dit que patires assetjament a l’institut per ser homosexual, creus que és necessari més implicació dels docents a l'hora de resoldre casos com el teu?

Sí. Al cap i a la fi, l’autoritat en una aula és el mestre. Si ells no intenten posar mediació entre els alumnes, no sé com es resoldran les coses.

Molts consideren que s’ha de començar a educar sobre aquests temes des de menuts, estàs d’acord?

Sí, però la solució tampoc és donar suport als que ho patixen i condemnar als que ho fan mal. S’ha d’ensenyar a eixos xiquets per què està mal, perquè per molt que els renegues si no saben per què ho fas no té cap trellat. I per això, l’educació és la base de tot, ja que la ignorància és la causant d’eixos conflictes i també factors externs que poden ser molt influenciables. A banda dels mestres, que els pares els eduquen també és un pilar fonamental, encara que moltes vegades primer s’hauria d’educar als pares i després als fills.

Penses que la llei d’igualtat de les persones LGTB està completa o afegiries alguna cosa? Et pareix que és efectiva?

Sí. És una de les lleis més completes d’Europa i considere que és molt àmplia. El temps que du en vigor és poc per a saber si és realment efectiva, però perquè siga així necessita inversió i que no es quede sols en una llei autonòmica.

Has hagut de superar molts obstacles a nivell professional?

Com tot negoci, sí que els he hagut de superar i continue superant-los. El problema d’aquesta professió és que qui es dedica a fer falles viu del divertiment i de l’oci de la resta del món. Si un faller no ho és un any, la seua vida continua però la dels artistes fallers no, ja que si hi ha menys fallers, hi ha menys pressupost per a monument i per tant els artistes fallers guanyen menys. A més, com nosaltres vivim del divertiment d’altres persones, el nivell de serietat dels nostres mecenes en molts casos no és tan professional com un cap a un treballador, no hi ha un contracte de permanència. De fet hi ha artistes que estan 10 anys plantant a una falla, sempre ha funcionat bé i un any ix mal i tot el treball anterior se n’ha anat al fem.

A banda, també considere que a nivell institucional un ofici únic, Patrimoni Immaterial de la Humanitat, hauria d’estar molt més protegit a nivell polític, a nivell 194

ALBUIXARRES - CAMÍ FONDO

de treball i a nivell econòmic. Existixen subvencions, però no considere que siga una mesura que ajude la nostra feina perquè tota subvenció a la cultura està molt bé i em pareix molt respectable sempre que es recolze la cultura, és a dir, si tu vols subvencionar a la festa, que a nivell cultural no té cap mena de valor, per a mi no és una ajuda al meu ofici.

Alguna vegada s’han negat a contractar-te per la teua orientació sexual?

No. La veritat no m’he vist en eixa situació i no m’agradaria ni veurem jo ni ningú perquè em pareix que és atemptar contra la llibertat de la persona i això no es pot permetre.

T’has vist condicionat a la teua feina a no tractar temes LGTB? No m’he vist mai condicionat i sempre que he pogut he intentat tractar eixos temes en alguna escena. Normalment, em centre a tractar aquests temes en els ninots d’exposició, perquè considere que una falla es planta a un barri, la veu eixa gent i per desgràcia, pocs més. Mentre que l’Exposició del ninot té molta més repercussió.

De fet, el tema del meu primer ninot indultat a Alzira fa dos anys era: “Els joguets no tenen gènere”, el qual va tindre molt bona acceptació i supose que el contingut del ninot aplegaria a la gent i l’any passat a València, vaig fer la meua primera falla i el ninot de l’exposició tractava l’assetjament escolar i la por d’anar a l’escola. Sempre intentaré aportar el meu granet d’arena en reivindicar certs temes que haurien d’estar a l’ordre del dia.

Creus que encara queda molt de camí per recórrer per a unes falles igualitàries?

Partim d’una festa que va nàixer del poble per a criticar situacions. Poble que va sofrir una gran repressió en una època obscura. Hi ha moltes influències que estan normalitzades però amb uns aspectes més o menys qüestionables. Per exemple, la figura de la fallera major s’ha convertit en un florer i hi ha moltes més coses que pots traure d’una fallera major que sols lluir palmito.

A més, hi ha gent que es tira les mans al cap quan parlen de per què no es pot ser faller major, quan fa 10 anys era impensable una dóna presidenta i ara és un orgull per a moltes falles. Cadascú és lliure de pensar i opinar el que vulga, sempre des del respecte i mai atemptant contra les llibertats de ningú. Per exemple, a la meua falla els fallers que desfilen a l’Ofrena van de torrentí, saragüells o amb el negre de tota la vida i no hi ha cap problema, mentre les falleres són qüestionades per dur la mantellina blanca o negra i han de seguir un protocol estricte.

En general, crec que és una festa molt oberta en la qual hi ha cabuda per a tot i per a tots. No he vist ni he sentit molts incidents contra persones LGTB, de fet són nombrosos a les comissions i són una expressió més de la societat. Com a tots els llocs, sempre es pot anar millor i s’està anant a millor dins de la lentitud de la societat en general.

195

Javier Serra CREADOR DEL BLOG MALALT DE FALLES ENGINYER INFORMÀTIC I CRÍTIC AMANT DE LES FALLES

Javier Serra és el creador i autor dels articles que es publiquen sota el nom de Malalt de Falles. Enginyer informàtic, aquest unix la seua professió amb la seua passió des de menut: les falles.

Amb una crítica formada i sempre en valencià, Malalt de Falles ha aconseguit molta popularitat i els seus articles són molt llegits, generant opinions tant a favor com en contra.

Com i quan naix la idea de crear la figura de Malalt de Falles?

Malalt de Falles es creà, farà 13 anys quasi pel camí de 14. Naix perquè m’agraden les falles des de xicotet i m’al·lucinava veure les falles grans d’especial que els meus pares em duien a veure. A partir d’ací, quan em faig major, comence a estudiar Enginyeria Informàtica i comence a mesclar la meua professió en el tema de les falles, ja que veia que era un possibilitat perquè no hi havia cap blog ni articles d’opinió i menys en valencià.

Em decidisc obrir-lo amb eixa motivació, per anar un poc a la contra, per donar una visió diferent del tòpic en valencià i a internet. Al principi va costar un poc fer-se amb la gent donat que tenien un poc de suspicàcia, però a poc a poc els va agradar la idea i ja em convidaven als llocs, a fer xarrades, articles de llibret, etc., i la veritat és que m’agrada prou ajuntar les coses que són la meua vida, la meua professió i la meua passió.

ALBUIXARRES - CAMÍ FONDO

T’iniciares amb un blog. Continues treballant amb ell? O uses més les xarxes socials?

Primer naix com a blog amb articles més llargs de reflexió i amb la meua opinió personal i al final me’n vaig a les xarxes socials que són més còmodes i és on està la gent. Hui en dia és on més es mou tot i directament ho faig tot allí encara que hi ha algunes cosetes que faig fora d’elles.

Et consideres un pioner?

Quant a blogs fallers i en valencià hi havia molt poc. Abans hi va haver un xic que va obrir un però que tingué poca repercussió, per tant puc dir que sí que vaig ser dels primers. Sí que és cert que en tema webs ja hi havia camí recorregut, com és el cas de Carlos Andreu en Distrito Fallas i Fernando Morales en Món Faller, però en blog d’opinió si no vaig ser el primer, almenys sí dels primers.

Has rebut crítiques per les opinions que expresses?

Reconec que sóc un poc punxa i hi ha moltes coses que les faig buscant reacció, per tant sé que vaig a trobar-me reaccions en contra.

Afortunadament, em sent més major i les assumisc millor, però quan era més jovenet, vaig rebre crítiques, amenaces, telefonades, tocs d’atenció per part de Junta Central Fallera, etc.

En definitiva, parlar en valencià, anar un poc en contra del sistema i criticar les coses, en el món faller no és una cosa que es reba amb entusiasme.

Però a la llarga, quan es va assimilant, hi ha inclús gent que veu positiu el que fas.

Penses que hi ha hagut un canvi de mentalitat, que hi ha més falles que s’allunyen de la visió més tradicional i tancada?

Més que falles o comissions, jo diria que hi ha grups que sí que volen un canvi i que abans eren més difícils d’identificar. També és cert, que hi ha comissions que expressen la seua disconformitat i que fan d’això la seua bandera i que des de 2010 i 2011, podem escoltar veus diferents amb les quals pots sentirte identificat però encara continuen faltant altaveus perquè s’escolten més.

Afortunadament, encara que fa uns anys era més complicat, cada vegada està sent més fàcil.

I endinsant-nos un poc més en el món faller, consideres les falles el nucli d’aquestes festes?

Per a mi la falla és el nucli de la festa, sense falla aquesta no té sentit. Falla en si, només la tenim nosaltres, ja que pot haver algun derivat en alguna altra festa, però en si sols és nostra. Però hi ha un problema i és que aquesta festa s’ha desvirtuat, l’artista faller s’ha desplaçat del centre de la festa i s’ha posat a la fallera major en el seu lloc.

Per tant, moltes de les meues crítiques estan dirigides cap a aquest tema, perquè si ens carreguem el centre de la festa, al final es convertirà en el que ja està passant: que voldrem les falles sols per la festa i convertir-les en un concurs de bellesa. És un perill que correm i que hui en dia ja estem veient.

En aquest aspecte, les institucions tenen feina i sobretot Junta Central Fallera, que ha de canviar la direcció si vol realment, que jo hui en dia ho dubte, tornar al que és el centre de la festa: la falla.

197

L’artista faller, es troba en una situació precària?

No ens enganyem, l’artista faller al final no deixa de ser una empresa que ha d’obrir les seues portes i té unes despeses fixes que cada dia pugen més. El problema ve perquè, com no es coneix realment que costa fer una falla o que costa alçar la porta d’un taller, els fallers estrenyen i estrenyen per aconseguir millor falla a menys preu.

Però realment, sabeu el que costa?

Aprecieu la seua feina?

Per aquesta raó és necessari el canvi i posar a l’artista en el centre de la festa, perquè hui en dia, en falles grans sí que hi ha hagut problemes per buscar artistes fallers perquè hi ha hagut molts que han tancat portes i no hi ha un relleu. És una reflexió important que hem de fer, que moltes vegades la dius i quedes com un ogre, però és la realitat i a vegades la realitat fa mal veure-la. És la falla una eina important per fer crítica de la societat?

Les comissions falleres són un col·lectiu que pot fer moltes més coses de les que fa i encara queda molt de camí.

Hui en dia sí que es fan iniciatives boniques però, encara que sone a tòpic, les falles van de la mà de la societat, i si la societat no reconeix els fets, les comissions falleres, i el món faller en general, aniran endarrerits. Però cada dia es va intentant agafar eixa distància i aquesta es va reduint.

Som les noves generacions les que hem d’anar fent coses perquè som els qui tenim el futur en les nostres mans i per tant, hem d’anar fent difusió i corregint les coses que són intolerables en el món de les falles i en la societat.

198

Penses que la falla que plantarà Estudio Chuky, el remat de la qual és dues falleres besant-se, rebrà atacs?

En el cas de Raúl, Estudio Chuky, pense que l’artista ha sabut captar molt bé la idea i ha escollit un remat molt impactant, que és bonic i que a més ja ha tingut una repercussió prèvia. Que rebrà atacs? És possible, però tampoc cal donar-li importància. He llegit molts comentaris retrògrads i ximpleries, però al final, i a pesar d’eixos comentaris que a vegades els donem massa importància, la rebuda ha sigut positiva i a més, plantarà en una comissió que està molt acostumada a tocar temes sensibles en l’àmbit social.

De normal les falles de poble, mal dites, tenen una repercussió escassa i aquesta ha eixit a escala nacional en la tele i en xarxes socials; per la qual cosa, en el que ens hem de quedar és en això: que l’artista ha buscat una captació mediàtica d’una situació social i li ha donat visibilitat a una problemàtica. Més enllà del bes, la temàtica de la falla és eixa, donar visibilitat a situacions que són poc habituals com puga ser la figura del faller major i la de la dona major que vol ser fallera major, per la qual cosa a mi em resulta molt positiu més enllà de quatre comentaris que sempre hi va haver.

Rebrà bona crítica per part teua?

Per a mi, plante el que plante, ell ja ha aconseguit el que volia i el que està fent és molt lloable. No sols pel que ha fet enguany, sinó pel que porta fent molts anys: coses molt interessants i amb molta repercussió. És molt intel·ligent en la meua opinió.

ALBUIXARRES - CAMÍ FONDO

Raúl Martínez ARTISTA FALLER MEMBRE D’ESTUDIO CHUKY ARTISTA COMPROMÉS AMB LES CAUSES SOCIALS Des de menut, Raúl Martínez volia fugir de ser artista faller com ho era son pare. A poc a poc, la seua vida va anar encaminant-se cap aquest món, ja que va veure que amb les falles podia contar allò que sentia i creia.

Quan decidires convertir-te en artista faller?

Realment, el fet de ser artista faller no era una cosa que des de menut em cridara l’atenció perquè era l’ofici familiar: el del meu pare i el del meu iaio. Intentava fugir perquè volia un treball més modern que m’agradara i no una feina tan clàssica.

Però, després d’acabar la meua carrera de belles arts, em vaig adonar que podia guanyar-me la vida amb les falles, que aquestes em podien aportar certa estabilitat econòmica i convertir-ho en la meua manera de viure. Abans de les falles em vaig plantejar ser dibuixant de còmic però vaig veure que d’igual manera que podia contar coses amb vinyetes, també ho podia fer amb les falles.

Quants anys dus dedicant-te al món de les falles?

Possiblement des que sóc capaç de fer coses amb les mans, parlar i caminar

perquè ho he viscut tota la vida a casa.

Quan era més menut, recorde que el meu pare fotocopiava els esbossos de la falla en blanc i negre i els acoloríem en casa perquè en aquells temps no hi havia tècniques digitals i es feia tot a mà. Mon pare usava les aquarel·les, les llapisseres de colors i les ceres; com jo el veia pintar i a mi sempre m’ha agradat, agafava les fotocòpies i també les acoloria.

Quan anava l’escola, en vacances, mon pare em deia d’anar al taller i ajudar uns dies i intentar fer coses. Vaig començar ordenant pinzells, pots i netejant i després em deixà un raconet perquè poguera modelar en fang, pintar ja amb pintures bones que hi havia en el taller i trastejar un poc amb tot.

De més major, el meu primer treballar va ser fer les figures amb cartó i preparar-les perquè se’ls posara l’engrut, el gotelé, etc. Però clar, després em vaig posar a estudiar seriosament i artistes, coneguts de mon pare, em demanaren encàrrecs. Aleshores és quan em vaig adonar que si em feia més professional, podria arribar a aconseguir prou per a viure.

En 2005, decidisc posar-me a treballar amb Alejandro Santaeulalia, que venia de fer les falles de l’ajuntament de València, algunes falles d’especial i estava molt clavat en la decoració i l’escultura urbana i, a més, era un dels pioners que estaven usant la maquinària i les tècniques més avançades. Em vaig anar amb ell per aprendre aquestes tècniques, donat que en el taller de mon pare no ho podia fer perquè aquest era més clàssic.

Quan vaig acabar, vaig decidir muntar el meu propi taller amb Carlos Carsí i 200

Javier Vizcaíno. Muntarem un xicotet estudi en la ciutat fallera, anomenat “Tot fet” que durà un any i amb el qual signarem moltes falles infantils en la seua majoria i obtinguérem molts bons premis. Però ens adonarem que teníem uns camins diferents i cadascú veia el món de les falles i la vida d’una manera.

Aleshores ens separarem a bones i jo vaig tornar altra vegada al taller de mon pare, qui em proposà ser soci i en 2008 o 2009, no ho recorde bé, ja estava treballant braç a braç amb ell i fins ara.

Foren durs els teus inicis?

Sí. Vist en perspectiva foren durs, però és que aquest ofici és dur. Aleshores, no és que ho foren més que ara, però sí que era més inexpert i això sí que ho notava. Era menys eficaç a l’hora de fer els treballs i no tenia una consciència dels preus i del temps que m’anava a portar. Era una cosa de professionalitat que vaig anar adquirint a mesura que passaren els anys i vaig adquirir experiència. Era dur perquè li dedicava moltes més hores de les que ara li puc dedicar i desconeixia alguns materials o tècniques que ara use. En aquest moment, ja controle la meua feina d’una manera més eficaç i estic més tranquil. Quan eres més jove, passes moltes hores sense dormir i tens molta inquietud i molta frustració perquè moltes vegades no traus allò que tens al cap, que encara hui em passa, però en aquell moment em passava més sovint.

En què t’inspires per crear les falles?

Per a mi, les falles són una forma d’art i encara que tenen una gran part d’artesania, li passa un poc com al còmic, en el fons són art. Les falles conten el que tu vols i tens la llibertat total de posar-les al carrer i que tot ALBUIXARRES - CAMÍ FONDO

el món, independentment de l’edat, raça, sexe i condició, puga llegir, veure, gaudir i reflexionar sobre la teua falla.

Normalment l’artista tendix a contar coses de si mateix, del seu entorn, del que li agrada i el que l’atrau perquè és amb el que es sent més còmode i quan pensa en certes idees li agrada transmetre-les. En el meu cas, m’inspire en la vida mateixa, no desconnecte de ser artista faller en cap moment: quan veig una pel·lícula al cine pense en falles; quan vaig pel carrer i veig el que està passant pense en falles; veig cartells de política, els anuncis de la televisió i les notícies i les veig. Una altra cosa és com ho traduïxes, ho filtres i com ho transformes en falla.

Com és aquest procés? Últimament, des del 2014, tinc una línia més clàssica de treball al taller, és a dir, falles satíric-humorístiques amb caricatures més típiques; i després tinc una línia de treball, dedicada a les falles de tema social, que tenen una altra manera de fer-se.

Si anem a les clàssiques, normalment el que m’agrada fer és buscar un tema que servix com a disfressa de tota la crítica que vull fer. I perquè aquesta crítica tinga més gràcia i estiga més velada, el que faig és envoltar-ho tot amb una espècie de temàtica que siga simpàtica i que done joc a clavar eixes crítiques.

Faig una pluja d’idees creuades: per un costat veig la iconografia del tema i per altre costat veig tota la crítica que vull fer. Comence a creuar, trac els elements i després quan tinc les idees més o menys definides comence a fer els primers dibuixos que componen l’escena i la situació. Posteriorment, en cas de necessitar-ho, em faig un dibuix més definit de la figura per modelar-la

i poder definir-la bé. I aleshores quan la tinc llesta per a modelar i ja tinc l’esbós, passe a fer la maqueta, li done volum a eixos dibuixos i ja puc veure les grandàries, composicions, etc. Després ho passe al material que vaig a utilitzar, escalant-lo des de la maqueta i ja veig el procés per a crear i treballar.

En la segona línia, les falles més socials, el que faig és seleccionar una causa que veig que s’està treballant per alguna entitat. Aleshores m’aprope a l’entitat i intente fer un treball periodístic d’allò que fan i quin llenguatge usen, prenc moltes notes, faig moltes fotos i dibuixos i, amb tota la informació, faig un procés de reflexió descartant coses més secundàries i valorant el pressupost del qual disposem per a fer la falla. Perquè sobre el pressupost veus quines són les coses que sí o sí has de posar i les que descartaràs. A partir d’ací, el procés és molt paregut a l’altre: ens posem a dibuixar i maquetar. En aquestes és més important la maqueta i de fet faig molt pocs dibuixos i, a més, últimament en aquest tipus de falles, per a diferenciar-les més i que donen més impacte, estic usant un altre tipus de tècnica que no use amb les falles més típiques: escanejar imatges de persones reals o figures reals per donarli un realisme natural i açò està causant èxit quant a l’impacte en el carrer.

Els monuments que crees, transmeten la teua essència i allò en el que creus?

Primerament, dir que no m’agrada usar la paraula monument. Està clar que una falla és un monument efímer, popular i festiu però m’agrada més dir falla que és el que és. A part d’açò, moltes sí que transmeten l’essència si la considerem com els sentiments més profunds, 201

personals i la part més sincera d’u mateix, però transmeten tot el que crec?

No, perquè les meues creences no són fixes. He canviat moltes vegades opinió i he eliminat prejudicis, per això les creences per a mi han sigut volubles.

El que jo intente és agafar una realitat que existix, donar-li una forma plàstica, exposar-la al carrer i que la gent interprete i interaccione amb la falla, ja que no sols és ella la que et conta coses sinó que nosaltres també li contem el que hem viscut i les situacions en les quals estem. Intente no ser dogmàtic en les meues falles, encara que molts m’han taxat d’això perquè diuen que done la meua opinió, però crec que les meues falles són més reflexives que d’opinió.

Sempre has volgut usar la falla com a forma d’expressió i crítica?

Sí, la veritat no la concep d’altra manera.

Fer una falla i que continga allò que t’agrada i que tinga una crítica més o menys forta, per a mi va implícit en la falla. Una que no genere un poc de moviment i que simplement siga un element ornamental, em pareix que li falta un dels pilars fonamentals; però clar aquesta és la meua manera de veure-ho.

Aquest any plantaràs una falla el remat de la qual és la imatge de dues dones besant-se. Creus que rebràs una forta crítica? T’afecten aquestes?

El que tinc clar és que aquesta falla, ara per ara, és el màxim d’allò que considere que són les meues falles socials, és a dir, he arribat al màxim per a mi quant a valentia. És un homenatge a una revista que, des del meu punt de vista, va ser molt valenta a l’hora de fer 202

la portada l’any 2014 i que féu la volta al món literalment; crec que és una imatge molt directa i impactant que va a donar molt a parlar.

Imagine que tindrà molta crítica perquè en la portada ja va passar. Però no pense que siga res roí, s’han de rebre les critiques, descartar les que no estiguen ben formades i escoltar totes les parts. Però açò no significa que a mi no m’afecten, seria hipòcrita dir que no. El que sí que intente és no llegir ni escoltar massa i no posar-me molt en l’ull de l’huracà, i com sé que açò va a passar ja estic preparant-me per a tot el que va a vindre.

Perquè has elegit aquest remat?

Va ser un tema que em va impactar molt i en 2014, que va ser l’any que vaig començar a fer falles socials, ja que vaig plantar la falla de Ferroviària dedicada a l’Alzheimer i vinculada a la meua experiència amb la meua iaia, com ja tenia el focus d’allò que és social encés, vaig veure la portada i se’m va quedar en la retina.

Però nosaltres, que sempre ens autocensurem un poc, pensàvem: com anem a dur-li açò a una comissió? Fins que aquest any vaig voler demostrar que cinc anys després la gent continua agitant-se en veure aquesta imatge i vaig voler fer realitat eixe somni de donar-li forma i volum. Com em pareixia molt impactant i bonica la figura doncs vaig decidir que fóra el cos central de la falla. Perquè quan la veus de lluny i sols veus el gruix general, si t’impacta, t’acostes per veure-la millor, llegir els cartells i fixar-te mes, per això em va paréixer la més cridanera perquè la gent s’acostara i acabara llegint tot el missatge integració social que porta.

ALBUIXARRES - CAMÍ FONDO

Perquè el lema escollit: T’ho veus?

La intenció que té la falla és de fer reflexionar i el títol “T’ho veus” dóna peu a què tu digues si veus o no aquesta situació que t’estic mostrant de la societat i si l’acceptes o no. I si no ho fas, que et preguntes perquè no.

Comptes amb el suport de la comissió? Va ser una elecció fàcil?

Sí, compte amb tot el suport de la comissió i la forma en la qual aquest projecte acaba en la comissió no és que siga de rebot però quasi. En un esmorzar comentes amb una persona de la falla que t’agradaria fer-la i que creus que la majoria de les falles no són prou valentes o no els pareixeria el més apropiat. De sobte et diuen que els agrada molt la idea i que ho van a proposar. A poc a poc van parlant amb altres membres de la comissió i al final pareix que a tots els agrada fins que es presenta el projecte i acaba sent l’elegit per a eixe any. No va ser una elecció difícil però si lenta.

Hi ha hagut notícies d’atacs homòfobs a ninots de falles amb anterioritat. Tens por que la teua patisca algun desperfecte?

Sí clar. Els atacs em pareixen molt cruels, inapropiats i una mostra de falta d’enteniment de les persones que els estan exercint; falta d’enteniment de llibertat i d’enteniment d’allò que és una ficció i una falla. Però a part d’això, la por sempre està perquè el que vols és que eixa falla, el dia setze, estiga perfecta. No sols et fa por que algú li faça mal, sinó que ploga o es caiga algun element. Són dies molt tensos per a un artista i fins que no passen no acabes relaxant-te.

El monument té altres escenes amb crítica social. Quines?

Com he dit, la falla parla de la integració social i el que col·loque en les escenes són rols que costen de veure i que està bé que parlem d’ells perquè existixen i estan presents. No puc contar molt, però és evident que té ninots amb síndrome de Down, que estarà la figura del famós faller major, la figura de fallera major major, és a dir, una fallera major que és seleccionada per a ser la representant d’una localitat o de la cort i que és major de 35 anys, etc. Hi haurà un homenatge pels 25 anys de la comissió amb una escena que mostrarà els projectes socials que han fet aquests anys o almenys els més significants per a ells i hi haurà un “photocall” d’unes ales de llibertat, amb el que podràs posar-te davant i fer-te una foto com si les dugueres posades.

Et planteges continuar en aquest àmbit? És a dir, continuaràs reflectint la societat i les seues carències? O finalment acabaràs creant falles més tradicionals?

La meua idea és seguir perquè queden molts temes dels quals parlar. De fet, una altra cosa que m'agradaria fer és dur les falles que ja he plantat, a altres localitats, perquè molta gent se les va perdre en el seu dia i crec que seguixen tenint la mateixa força. Són projectes molt intensos però que els gaudixes molt i que el feedback d'agraïment que sols tindre és genial. Les comissions, quan tenen un projecte d'aquests, treballen tot l'any per a eixa causa i la falla se la fan molt seua. I si li pregunten a qualsevol d'aquestes comissions si recorden la falla de l’Alzheimer, la de violència de gènere, etc., et diran que sí, donat que són falles que es queden gravades en la història de la comissió.

203

Diversitat, falla i casal.

Tres companyes de lluita i construcció d’igualtat.

Al costat del meu llit, en una caixa antiga de cervesa reconvertida en tauleta de nit, descansa un marc amb una fotografia de la meua infància. No sé quina edat tenia exactament, però just eixa en la que seria massa generós si diguera que caminava i massa modest si diguera que gatejava.

Encara no sabia que volia dir “ser valencià”, i molt menys que significava ser gai, dues etiquetes que porte amb orgull perquè em fan sentir més lliure…

El cas és que quan mire eixa foto, a eixe xiquet vestit amb saragüells que no alçava un pam de terra, em venen alguns records a la memòria.

Sí, estic convençut, tenia una certesa: sabia que era faller. Malgrat no saber encara moltes coses sobre mi, en aquell moment, sabia que era faller. I res més.

Crec, no sé, que en aquell instant em sentia feliç, pur, segur... I d’això m’agradaria parlar en aquestes breus línies per a la gent de la falla alzirenya Albuixarres-Camí fondo, de com les falles ens han ajudat a mantenir vives etiquetes que ens fan més lliures, segurs i feliços i de com dins del casal podem desposseir-nos de les que ens oprimixen.

L’any passat vaig tindre l’oportunitat de conéixer un estudi sobre la censura a les falles durant el franquisme i em vaig emportar algunes sorpreses.

POLÍTIC I ACTIVISTA LGTB ASSESSOR D’ASSUMPTES PARLAMENTARIS A LA GENERALITAT VALENCIANA

Víctor Medina ALBUIXARRES - CAMÍ FONDO

I és que, fins i tot durant els anys més durs de la dictadura, les falles intentaren parlar de nosaltres, del col·lectiu LGTB, malgrat la resistència de la censura a mostrar una realitat diferent d'un únic model de família, d’home i de dona.

Bé és cert que les imatges que es llençaven durant d’aquells anys hui serien enteses com una ofensa, almenys per mi, però no és el meu objecte mirar el passat amb les ulleres del present. Cal tindre en compte que, durant uns anys en els quals ser gai, lesbiana, bisexual o trans era delicte, les falles intentaren mostrar al món que existíem.

Avui en dia els rols de gènere, la normativitat i la LGTBIfòbia continuen malauradament presents a la vida diària, als carrers, a les escoles... Però, i a la falla? Òbviament el casal no és un espai celestial llunyà a tot pecat però, en quina mesura podem ser qui som al món faller?

Segurament els nostres avantpassats ens deixaren un llegat del qual encara no som massa conscients i que cal reivindicar! Ens transmeteren la valentia de portar a la falla la realitat del que hi havia al carrer, de reptar a la política, a la correcció, a la censura...

I si hui poguérem mirar als ulls a aquells artistes que dibuixaven persones andrògines, homosexuals o lesbianes als esbossos de monuments, que posteriorment la censura prohibiria dur a la pràctica, els hauríem de donar les gràcies.

I és que gràcies en part a aquelles falles que insistien a parlar de la diversitat en foscos moments, hui les falles són el que són: unes festes diverses, acollidores, cohesionadores i inclusives.

Quan entre a un casal hui, torne a sentir-me com aquell xiquet de la foto, aquell que només tenia la certesa de saber que era faller, sense cap altra etiqueta.

Crec que cap faller o fallera es sorprendria si afirme amb rotunditat que el món faller està replet d’homes i dones gais, lesbianes, bisexuals... I que la seua identitat o expressió de gènere no és un obstacle quan entren al casal, quan la comunitat fallera conviu i “fa falla”.

Ara ens toca estar a l'altura d’aquells que parlaren de les realitats prohibides. Toca que nosaltres parlem d’allò que sembla encara tabú, que siguem motiu per què els fallers i falleres del futur ens donen les gràcies.

Cal que parlem de les persones trans, les grans oblidades, les grans lluitadores.

Heroïnes que es deixen la pell per defensar ser qui són i, a la fi, perquè cadascú de nosaltres siguem com ens done la gana.

Cal que seguim parlant del paper de la dona a la falla. Que les vulguem presidint, que les vulguem protagonistes de cada òrgan on han estat discriminades. Les volem a les mascletaes el 8M amb el puny en alt, empoderades. Les volem menys ames de casa i més ames del casal.

Somiem i fem realitat eixes falles que mereixem. Amb valentia. Fem-ho amb la certesa de què més diversitat és més falla. Que més igualtat és fer història. Que només així podrem aconseguir entrar al casal i sentir que no tenim més que una etiqueta sobre nosaltres: ser falleres i fallers.

205

El Museu Faller intenta entendre

per Manuel Muñoz

El passat estiu em feren una oferta que no podia refusar, un dels llocs que considere com una casa em demanaven que col·laborara per una visita en to crític. I mira que al Museu Faller he fet de tot, des de becari fent visites guiades, comissariant la seua exposició temporal Falles fora de Falles: Els altres temps de la festa, explicant la figura de la dona el 8-M. Però açò em feia il·lusió, i molta. Em demanaren que parlara de l’orgull, de la visió que es té del món LGBT des de les Falles. El col·lectiu del qual forme part amb una de les meues passions, les Falles.

I no, no ho vaig fer sol, sinó que vaig tindre dos companys de luxe, Alejandro Lagarda i Sara Fernández, dues persones que s’estimen la festa tant o més que jo. No va ser empresa fàcil, hem de dir, que anàvem a parlar si aquest museu aparentment no tenia absolutament res, i quan dic res és RES. I per això una gran idea: fer de la necessitat virtut.

Des d’aquest punt de vista trobarem molts punts dels quals parlar, com la crítica als models masculins que no són els que s’esperen, res d’homes com armaris i clara exhibició del mascle ibèric. Dels rols de gènere tan marcats com podem veure en ninots, especialment entre les dècades dels 60 i 70.

De com en aquests temps sota la repressió franquista de vegades la censura sembla que feia un poc de vista grossa. I altres punts que ja són l’estranya relació entre els gais i la figura de les falleres majors de València, ja que entre el món gai hi ha una legió de fans d’aquestes dones.

Una visita que fins i tot va tindre el seu minutet de glòria, sent promocionada tant en la televisió pública valenciana, À punt, i de Levante televisió. En la que es va parlar de la visita i afortunadament qui no va poder vindre va tindre un tastet de què explicàrem.

Tinguérem fins i tot la dubtosa sort de tindre un ninot que va ser notícia a les falles del 2018, una parella de dos xics joves, de l’artista Cristian García, que la primera nit de la festa va ser víctima dels atacs de gent intolerant qui va acabar per rebentar-lo.

Un ninot que ens va servir per a començar i acabar la visita fent una reflexió de per què és necessari, ara més que mai amb l’ascens de la ultradreta més rància i casposa, que siguem visibles en una festa en la qual encara queda prou gent de rància i casposa.

Una visita que va acabar amb un desig, retornant al ninot, que el pròxim que entre al museu siga perquè ha arrasat en la votació popular de l’exposició del ninot.

206

ALBUIXARRES - CAMÍ FONDO

premis Arc Iris

per Julià karles

Farà uns vint anys, hi era molt habitual escoltar tant a les Falles de la ciutat de València, com a les festes de molts pobles, la cançoneta “Maricón el que no bote”, cosa que, com és lògic, causava un gran malestar dins del col·lectiu LGTB, amb una gran sensació d’impotència i ràbia.

A l’any següent, per a enfortir la campanya i veure com aconseguir el final de la cançoneta sense haver d’enfrontar-se amb la gran maquinària fallera, pensarem que el millor seria enfrontar-se amb la qüestió en positiu, intentant canviar les coses des de dins, introduint un nou premi dins del palmarés habitual de les falles, el qual premiara la falla que millor tractara la realitat LGTB al seu monument, creant-se així els premis Arc Iris (premi LAMBDA).

Falla Na Jordana (Vlc - 2016)

Falla Benicalap (Vlc - 2018)

Davant d’aquests fets, al primer de març de 2002 es llança una campanya amb la finalitat de canviar el “Maricón el que no bote” pel més respectuós i inclusiu “Borinot el que no bote”.

207

Falla Pedro Cabanes-Juan XXIII (Vlc - 2016)

Perquè no fos una cosa marginal i aliena al món faller, ens vam reunir un matí amb el regidor de Festes, president de la J.C.F, i el seu assessor, dues persones de molta edat i molt conservadors tant en l'àmbit faller com polític.

Per a entrevistar-se amb ells, com a representació de LAMBDA, anaren Mar Ortega i Ximo Cádiz. Tant el regidor com el seu assessor, curiosament negaren reiteradament que a les Falles es cantara la cançó i la tensió començà a pujar de to, pel que van decidir donar per tancada la reunió.

Falla Infantil de La Punta (2019)

Falla Pedro Cabanes-Juan XXIII (Vlc - 2017)

A la vesprada, el coordinador de LAMBDA va rebre una telefonada particular del senyor Alfonso Grau, al qui algú li havia comentat els sentiments en aquella reunió, oferint-li l'oportunitat d’anar, la setmana següent, a una assemblea de presidentes i presidents de falla per explicar les bases del concurs, explicar els seus raonaments i convidar-li a participar. La xicoteta derrota del matí, esdevingué una victòria a la vesprada; l'assemblea va aprovar la concessió dels premis.

208

ALBUIXARRES - CAMÍ FONDO

Falla Dalt-Sant Tomás (Vlc - 2018)

Així, el primer de març de 2003, es constituïa el primer premi Arc Iris per a les Falles de la ciutat de València, atorgat ininterrompudament, convidant a totes les comissions falleres a tractar respectuosament les qüestions LGTB i canviar la lletra de “Maricón el que no bote” per la més inclusiva “Borinot el que no bote”.

A poc a poc el canvi ha anat fent-se realitat, fent que tant les Falles com la resta de la societat tinguen una visió més respectuosa i menys ofensiva davant la realitat LGTB.

"Menys ofenses i més falles inclusives"

Falla Santa Maria Micaela -Martí l'Humà (Vlc - 2019)

Davant de l’èxit del premi, l'any 2017 s’atorgà per primera vegada el premi a les falles infantils. Tots dos premis tenen una dotació econòmica de 150,00 € i un estàndard que lliuren les falleres majors de la ciutat al costat de la resta de premis, a la tribuna davant de l’Ajuntament als dies grans de la festa.

209

BLoc V records

Som una barreja de societat sana i culta, cordial i solidària, educada i implicada, tots compromesos i servicials amb la societat que ens envolta i que amb la salut del bon fer hem creat.

Sanitaris de la salut, forces i cossos de seguretat de l'estat, llicenciats en advocacia i en educació, empresaris, comandaments en zona intermèdia, empleats per compte d'altres, autònoms, publicistes i comercials, esportistes, escriptors, músics, estudiants universitaris, mestresses de la llar, jubilats, pares i mares, fills i filles i un llarg llistat d'oficis que en la vida ens fa ser més grans.

Sempre intentant millorar.

Veïns tots.

Tots junts fem poble.

Tots junts fem falla.

Tots junts som: Associació Cultural Albuixarres - Camí fondo.

BLoc V1 publicitats

Comerco Alzira te da la bienvenida exclusivo para tu

negocio

hostelerĂ­a colectividades

detallistas alimentaciĂłn

CARRER FRANCESC OLIVER BATLLE, 3.

46600 ALZIRA, VALÈNCIA

C/ Torreta de Miramar, 14 Bajo - 46020 Valencia.

Tel. 96 381 27 85 - www.mesnet.es

TIENDA LI Carrer Ppi 01. Carretera Albalat Oest 4C Obert de 09:00 a 22:00 de dilluns a dissabte Enfront de Carrefour

Tlf: 96 240 50 55

Carrer del Dr. José González, 38, 46600 Alzira, València Tlf: 645 84 01 28

Tel: 66 406 47 13

sara paredes

Sara Paredes Silvestre

Advocada

ADMINISTRACIÓ DE FINQUES C/ Alcalde Fco. Oliver 46600 - Alzira

LA FALLA ALBUIXARRES-CAMÍ FONDO, VOL AGRAIR ALS EMPRESARIS I COMERCIANTS QUE AMB LA SEUA APORTACIÓ TANT ENS AJUDEN.