Issuu on Google+

Esplais Catalans

Entrevista a Salvador Cardús Monogràfic: El carrer

Revista d’educació en el lleure

núm. 15 –2n quadrimestre de 2005

Tercer segona


Número 15 Segon quadrimestre de 2005 Consell de Redacció Jesús Sanz, Joffre Villanueva, Pere Vila, Mireia Sabartés i Gemma Ustrell

L’EDITORIAL El món al revés

Coordina Gemma Ustrell Coordinen el Monogràfic Joffre Villanueva i Pere Vila Edita Esplac, Esplais Catalans Tercer Segona Avinyó, 44, 2n - 08002 Barcelona esplac@esplac.org www.esplac.org Tel. 93 302 61 03 Fax 93 302 00 89 Imprimeix Estudi 6 Disseny gràfic i maquetació Clic Traç, sccl Fotografia portada Gemma Ustrell Fotografies Ajuntament d’Alella, Ateneu Tangram, Mayo Abu Yus, Esplac Assessorament lingüístic Agnès Paltor Revista quadrimestral Preu: 4 Subscripció anual: 12

LA CRÒNICA Monifesta’t

EL REPORTATGE Jornades Francesc Ferrer i Guàrdia I TU QUÈ EN PENSES? És prudent que els nens/es vagin sols pel carrer quan fan gimcanes? EL MONOGRÀFIC El carrer

L’ENTREVISTA Entrevista a Salvador Cardús

LA POLÈMICA Hem de permetre que els infants portin mòbil a l’esplai?

L’EXPERIÈNCIA Ateneu Laic i Progressista de Barberà del Vallès RECOMANACIONS

Associat a:

Dipòsit legal B.12.418-2000 L’opinió de la revista s’expressa només a l’Editorial. Els i les articulistes exposen posicions personals.

Amb la col·laboració de: Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència Secretaria General de Joventut


L

a Clara té set anys. Té un germà més petit, en Marc, que en té cinc. Quan sovint pensem en la nostra infància ens vénen al cap les llargues tardes d’estiu en què jugàvem al parc, fèiem voltar les baldufes, llegíem a la biblioteca municipal tota la col·lecció del Tintín o l’Astèrix o canviàvem cromos d’herois ja oblidats. Hom recorda la seva infància com un temps de creixement i aprenentatge, de lliure experimentació, de jocs i de temps disponible per fer tot això i molt més. La Clara i en Marc, això no obstant, potser no ho recordaran d’aquesta manera. Ells s’aixequen cada matí a les 7. A les 8 la mare els porta a l’escola. Allà funciona un servei d’"acollida" on s’estan fins l’hora en què arriben la resta d’infants de la classe. Al migdia l’àvia va a buscarlos a l’escola. Dinen amb els avis i tornen al centre. En teoria han de sortir a quarts de cinc, però s’hi queden fins les 6 fent tallers d’expressió plàstica. Dos dies a la setmana, a les tardes, la Clara ha d’anar a l’Escola Municipal de Música. La mare la va apuntar perquè aprengués a tocar la flauta. En Marc, al seu torn, va tres dies per setmana a classe de natació. La darrera setmana de juny la Clara i en Marc comencen els casals d’estiu que organitza l’AMPA de l’escola. A finals de juliol se’n van de campaments amb el grup d’esplai del barri. En Marc està molt il·lusionat perquè és el primer cop que va de campaments. Els pares d’en Marc i la Clara sovint es queixen que voldrien passar més temps amb els seus fills, però la inflexibilitat dels horaris laborals els ho impedeix. Són conscients de la paradoxa d’haver de treballar més per tal de poder pagar el cost de les activitats extraescolars dels seus fills i esperen el moment d’acabar de pagar la hipoteca per plantejar-se que un dels dos deixi de treballar a les tardes. Això, tanmateix, passarà d’aquí a 10 anys, quan els seus fills tinguin una edat en la qual probablement preferiran passar el temps amb els amics i no pas amb els pares. Arriben les vacances d’estiu i, com cada any, tornem a obrir l’etern debat sobre la difícil conciliació d’horaris laborals, formatius i familiars. Les veus predominants aposten per adaptar els horaris dels fills als dels seus pares, la qual cosa significa, entre altres coses, retallar les vacances dels infants i incrementar els seus horaris escolars o paraescolars. Aquesta tendència, per a nosaltres, no és més que una fugida endavant, un pegat que evita afrontar les opcions més raonables. És el món al revés. En comptes d’adaptar la societat a les necessitats dels infants l’adaptem a les suposades "necessitats" dels seus pares. El que caldria és repensar els horaris laborals i prestar més ajudes a les famílies. La despesa en aquest concepte a Espanya és tres vegades inferior a la mitjana de la UE. Cal racionalitzar els nostres horaris. Treballar menys i ser més productius. Si els treballs dels joves continuen sent precaris, si l’emancipació es retarda fins a límits impensables fa 10 anys, si cada vegada es tenen menys fills i més tard, si no s’ofereixen mesures de suport a les famílies, si continuem amb aquesta espiral de consum insostenible... ens aboquem a una societat creixentment desequilibrada. No caurem en el tòpic de dir que "qualsevol temps passat va ser millor", ja que segurament és fals. En els darrers anys moltes coses han millorat. En tot cas, ens hem de preguntar com recordaran la Clara i en Marc la seva infància i com podrà ser la dels seus fills. n

l’editorial

El món al revés


la crònica

Canvia el m La participació a la Monifesta’t 2005 ha augmentat respecte de la primera edició. Vam ser 254 persones inscrites, a les quals cal afegir unes 100 persones més que, tot i no estar inscrites, van passar per les diferents activitats; és a dir, vam ser uns 350 participants entre monitors, dirigents i col·laboradors de 35 centres de diferents poblacions de Catalunya. Fem menció especial al concert celebrat dissabte a la nit, al qual van assistir —segons els nostres càlculs— unes 450 persones entre participants i veïns de Barberà i poblacions contigües que van voler compartir una bona estona amb nosaltres. Cal destacar, però, que per primera vegada s’ha fet coincidir l’Assemblea General d’Esplac amb la trobada de monitors; amb la intenció de descongestionar de propostes les agendes dels centres d’esplai i facilitar així una major participació dels monitors i monitores a aquests dos grans esdeveniments de l’associació (i els resultats ens demostren que ha funcionat!). La Monifesta’t es planteja com un espai d’intercanvi i aprenentatge entre els i les joves que dediquem bona part del nostre temps lliure a millorar la societat

a través de l’educació en el temps d e l l e u re . U n i nt e rc a nv i d’experiències en tant que monitors, però també un espai on compartir vivències i plantejar diferents punts de vista sobre els temes que ens afecten directament en tant que joves. Per tant, un dels punts clau de la trobada van ser les sessions formatives que van tenir lloc dissabte a la tarda i amb les quals començàvem aquest sarau: - Objectius del Mil·lenni. Ponent: Cécile Barbeito - Agenda XXI. Ponents: Joffre Villanueva, Thais Borri, Jordi Miralles i Yolanda D. Alcántara - Infants amb necessitats educatives especials. Ponent: David Horts - Constitució europea; l’Europa social. Ponent: Antoni Barberà


Amb aquest ambiciós lema i amb una gran dosi d’il·lusió arrencava la segona edició de la Monifesta’t, la trobada de monitores i monitors d’Esplac, celebrada enguany a Barberà del Vallès el cap de setmana del 5 i 6 de març i que, recollint la meravellosa experiència de la primera Monifesta’t que va tenir lloc a Vilafranca l’any 2002, n’ha mantingut el format, i n’ha consolidat així el model de trobada pel qual apostem.

ón, participa!

- L’emancipació dels joves. Ponent: Pau Serracant - Casals de joves. Ponents: Marta López i Guillem Gabernet Un aspecte important que també aprofitem quan organitzem un acte com aquest és el potencial de transmissió del nostre projecte educatiu. És per això que, a part de la difusió de cartells, adhesius, notes de premsa, entrevistes radiofòniques i la roda de premsa que vam fer, vam organitzar activitats obertes a tota la població. Així, un cop finalitzades les sessions de treball i d’haver agafat força amb el sopar... vam anar xino-xano cap al Parc Central del Vallès on ens esperava la batucada dels Lutta Sem Pausa, que ens van acompanyar fins a la Granja

del Pas. I allà, per a tots aquells que van voler apropar-se (i van ser bastants els veïns, amics, coneguts i desconeguts que hi van assistir), van estar actuant i animant la festa els grups musicals Muyayo Riff, The Kinky Beat i els Jaleo Real. Impressionant! Les ganes de marxa i el bon ambient s’encomanen fàcilment, i sense gairebé adonar-nos-en se’ns van fer les 3 de la matinada, hora en què finalitzava el concert i anàvem a dormir. Diumenge... Pot semblar estrany i fins i tot increïble, que joves que estudien, treballen i fan reunions d’esplai entre setmana i que els caps de setmana se’n van amb els nens i nenes a fer activitats, es llevin un diumenge a les 9 del


La Monifesta’t es un espai d’intercanvi, d’aprenentatge d’experiències, on compartir vivències i diferents punts de vista sobre temes que ens afecten directament. matí (després d’un dissabte maratonià amb assemblea general, sessions de treball, concert...) i tinguin energia per fer una gimcana per Barberà. Doncs, així és; aquests som nosaltres! Superant qualsevol previsió de les més optimistes que la Comissió de l’Organització de la Monifesta’t pogués fer, la immensa majoria dels participants de la trobada van participar-hi activament. Els objectius del joc eren facilitar la relació entre monitors/es de diferents centres d’esplai i sectors geogràfics i fer sentir la nostra veu a la població. És per això que la gimcana finalitzava amb una cercavila pels carrers més cèntrics de Barberà. Aquesta cercavila ens conduïa al Parc de Can Serra, on es va celebrar l’acte de cloenda amb les intervencions de: - Anna Del Frago, tinenta d’alcalde de Barberà - Marian Rodríguez, regidora de Joventut de Barberà - Carmen Moreno, membre de la COM i monitora de l’esplai El Piolet

- María Pradas, monitora de l’esplai El Piolet - Mar Llopis, presidenta d’Esplac Per tancar la celebració vam seguir una estona més al Parc de Can Serra fent un dinar de comiat, i pensant que "on n’hi ha dos n’hi ha tres". I per cert! Esperant que a la tercera edició mantinguem el nostre tradicional "Monifote’t" (que pels qui no la conegueu és la revista en clau d’humor que s’edita amb motiu de la trobada de monitors/es). Doncs bé; tota aquesta ambició i il·lusió dipositades —amanides amb unes quantes reunions de la COM (Comissió Organitzadora de la Monifesta’t), el suport de la Secretaria Tècnica, la implicació de l’esplai El Piolet, que acollia la trobada al seu municipi, l’ajuda del CJ Obriu Pas en l’organització del concert, la cooperació de l’Ajuntament de Barberà del Vallès i la motivació de tots i totes les participants… (i, per cert, no ens oblidem de la meteorologia, que el bon temps també hi va ajudar)— han fet possible que la Monifesta’t hagi estat tot un

èxit! Personalment, com a membre de l’esplai El Piolet durant molts (molts!) anys de la meva vida, i per tant, també d’Esplac, i com a ciutadana de Barberà, em fa molt de goig haver pogut fer la meva aportació, i ser partícip de la COM, perquè poguéssim gaudir d’una trobada tan especial (i és que és la nostra trobada!) i haver pogut veure com la meva ciutat acollia tan amablement la gent amb la qual comparteixo tantes ganes de "canviar el món", implicant-nos i participant dels espais en què podem decidir cap a on volem dirigir aquesta transformació social per la qual lluitem. I estic molt orgullosa que la Torre d’en Gorgs, l’Elisa Badia, el Casal de Cultura, el Parc Central del Vallès, el Parc de Can Serra, etc. siguin, després d’aquesta experiència, també una mica vostres. I en breu... a ocupar Manresa! Que ens hi esperen per la Trobada General 2006! A reveure! Noemí Blanco Esplai El Piolet n


el reportatge

En memòria d’un pedagog

Jornades Francesc Ferrer i Guàrdia

Francesc Ferrer i Guàrdia, nascut a Alella el 1859, ha es-

L’octubre de 2001, coincidint amb el centenari de la fundació de l’Escola Moderna, es van organitzar a Alella un seguit d’actes commemoratius: l’exposició "Francesc Ferrer i Guàrdia i l’Escola Moderna", una c o n fe r è n c i a d e l d o c t o r e n Història de l’Educació Pere Solà i Gussinyer i una taula rodona amb la presencia del mateix Solà, de Buenaventura Delgado i de Pascual Velázquez.

tat un dels pedagogs que més ha influït en les qüestions que constitueixen les arrels més profundes de l’educació. Fundador de l’Escola Moderna, definida com a laica, racionalista i científica, va ser acusat de ser un dels instigadors dels fets de la Setmana Tràgica. Condemnat per un tribunal militar a pena de mort, va ser executat el 13 d’octubre de 1909. El seu assassinat no va poder esborrar el seus plantejaments pedagògics.

Si hem de ser fidels a la veritat, cal agrair a aquest darrer que les Jornades siguin una realitat. Pedagog i mestre d’una escola de Múrcia, Velázquez explica que d’una manera casual va anar a parar a les seves mans un exemplar editat per Publicaciones de la Escuela Moderna de la qual mai no havia sentit a parlar. El seu interès el va portar a descobrir Ferrer i Guàrdia i la seva proposta pedagògica. Més endavant, i a través d’un intercanvi escolar, va venir a Alella per conèixer el poble natal de Ferrer i Guàrdia i trobar referències de primera mà. Hauríem de dir, doncs, que ell va ser la guspira que va fer que l’Ajuntament d’Alella decidís organitzar les Jornades Francesc Ferrer i Guàrdia d’Innovació Educativa.

Marina Subirats, regidora d’educació de l’Ajuntament de Barcelona, i Sebastià Serrano, catedràtic de Lingüística General de la UB i escriptor, durant les ponències


La primera edició —enguany s’ha fet la quarta— va tenir lloc el maig de 2002. Primer la regidoria de Cultura, i després la d’Educació, han estat les impulsores de la idea, però la comissió organitzadora de les Jornades està formada també per la Biblioteca Ferrer i Guàrdia d’Alella, el Centre de Recursos Pedagògics del Masnou, l’Associació Saó, la Fundació Ferrer i Guàrdia i el Moviment Educatiu del Maresme. La feina d’aquesta comissió consisteix a escollir el tema central, proposar i escollir ponents, a banda de resoldre aquelles qüestions que es van plantejant.

La participació de professionals de diferents àmbits dins del món de l’educació és el que fa enriquir el discurs, i això es reflecteix amb la publicació d’un llibre on es recullen les ponències realitzades.

El format de les edicions ha anat canviant per adaptar-se millor a les preferències dels assistents. Si bé en un principi les Jornades es van fer tot el divendres i el dissabte al matí, aquest any van tenir lloc dijous i divendres a la tarda i dissabte al matí durant dues setmanes. El fet d’arribar a doblar les hores ha permès signar un conveni amb la Universitat Autònoma de Barcelona perquè l’assistència comportés l’obtenció de crèdits de lliure elecció per als estudiants de la Facultat de Ciències de l’Educació. Des d’un primer moment les Jornades han pretès ser un espai de trobada al voltant de l’educació on poder exposar i intercanviar idees, projectes i experiències. A través de les diferents ponències i comunicacions hem obert les portes a la reflexió, al diàleg i al debat. No hi ha una voluntat formativa explícita ni es volen donar classes magistrals ni receptes màgiques. El nostre propòsit és expo-

sar idees i divulgar experiències amb la finalitat que després sigui cadascú el que elabori les seves conclusions. La participació de professionals de diferents àmbits dins del món de l’educació és el que fa enriquir el discurs, i això es reflecteix amb la publicació d’un llibre on es recullen les ponències realitzades. Cada any s’ha escollit un eix central. El primer va ser "Identitats, universalisme i educació", al qual van seguir "Nous reptes, nous continguts per a una educació del segle xxi", "Els contes i la fantasia com a eina d’ensenyament" i "Ciutadania i educació". Fins ara, els ponents han estat molts. Si hem de posar-hi algun nom caldria citar Josep Maria Terricabres, Emili Teixidó, Joan Subirats, Jaume Cela, Pilar Figueras, Robert Sala, Agustí Colomines, Juli Palou, Marina Subiracs, Jaume Funes, Sebastià Serrano o Salvador Cardús. Més anònima però no menys important ha estat la presència de professionals de diferents centres educatius d’Alella, que ens han fet partícips d’unes experiències força interessants. Si el que hem de destacar és el contingut de les intervencions cal afegir-hi la resta de ponents. Entre tots han aconseguit unes Jornades d’una alta qualitat i això és un repte que ens estimula per a la propera edició, en la qual ja estem treballant. Jaume Ponsa Peña Regidor d’Educació Ajuntament d’Alella n


i tu què en penses?

És prudent que els nens/es vagin sols pel carrer quan fan gimcanes? Respecte de si és prudent que els infants vagin sols quan fan gimcanes, considerem que depèn del grup d’edat i també de les diferents característiques del barri on està situat l’esplai. En el cas dels nens i nenes de 7 a 10 anys, creiem que cal que els monitors els acompanyin, per vigilar-los quan creuen els carrers, perquè vagin mínimament ordenats i també per guiar-los en el joc. A partir d’aquesta edat i fins als més grans, creiem que és important que prenguin la iniciativa i comencin a espavilar-se i ser més independents. El nostre esplai està situat al barri de Gràcia (un barri amb més zones per a vianants que d’altres, com ara

l’Eixample) i això fa que en una gimcana el monitor pugui anar més tranquil amb els infants. Per tant, un altre factor seria l’entorn urbanístic de l’esplai. Si el barri és més poble, amb més zones per a vianants i és tranquil (o està en un poble) podria plantejar-se deixar que els infants anessin sols. Però en una ciutat com Barcelona és més difícil i determinats barris tenen diferents característiques que cal avaluar per decidir si cal acompanyar o no els nens i nenes.

Laura Rosell Esplai GMM n

La gimcana és una activitat que molts de nosaltres, per no dir tots, hem dut a terme dins els nostres projectes educatius a l’esplai. Cada centre la desenvolupa segons el seu context, entorn i grup d’infants a qui va dirigida. Però considero que la base educativa és gairebé la mateixa per a tots. Ens aporta uns valors de cooperació, de recerca d’uns objectius en comú i, evidentment, de diversió i joc. No cal dir que, com totes les activitats, comporta uns riscos per a l’infant, i també per a nosaltres com a monitors. Tot depèn de com ho "controlem", com ho preparem i, evidentment, del context en què es desenvolupi. El fet que els infants vagin sols, sense cap monitor a l’hora d’anar de prova en prova o

de control a control, ha de ser una decisió presa entre tot l’equip de monitors. Cal saber quins riscos correm i prendre mesures per prevenir qualsevol error. En un esplai com el Bolet (Mediona), situat en un poble que no arriba als 1.000 habitants, ens podem permetre fer una gimcana pels nostres carrers i, fins i tot, en zones pròximes al bosc. Això si, cal tenir clar per on es passarà i que la formació dels grups sigui de diverses edats, per tal que els petits tinguin el suport dels més grans, i aquests adquireixin responsabilitats sobre els altres. Violeta Mata Esplai Bolet n


Muntar una gimcana pel barri pot tenir aquest inconvenient, que no hi hagi suficients monitors com perquè estiguin a les diferents proves i per acompanyar els grups. Crec que en cap moment els nens no poden anar sols quan fan una gimcana pel barri. Nosaltres som els responsables directes de la canalla del nostre esplai, i per molt segurs que se sentin no poden passejar sense un monitor. Mai no se’ls pot deixar sols, ja que si passa alguna cosa no podran actuar en conseqüència, ni nosaltres ens

n’assabentarem fins que no passi una estona, només el monitor/a té la capacitat d’actuar davant una situació compromesa. El que sí que es pot fer és un grup mixt d’edat que vagi al seu aire, i el monitor que acompanya pot anar controlant, però en cap moment no els deixarà sols. Òscar Monroy Esplai Pampayuga n

Potser pel fet que l’Esplai Cercamón de Callús estigui en un poble petit, els monitors mai no ens hem plantejat aquesta pregunta. Els nens de Callús, quan surten de l’escola, a l’hivern, es queden a jugar al carrer i, després de la piscina a l’estiu, corren darrere d’una pilota a la plaça Major, sense el control de cap adult. Seria una contradicció molt gran si a l’esplai no poguessin anar sols pel carrer. Tanmateix, cal tenir present l’edat dels infants i l’espai on volem portar

a terme l’activitat. A Callús no tenim problemes de trànsit, tots els nens es coneixen els carrers, i tothom coneix a tothom. Si visquéssim a ciutat, probablement ens hauríem plantejat aquesta pregunta. Potser introduiríem la figura del controlador, per procurar que vigili els grups, potser hi hauria un monitor que acompanyaria cada equip... Laura Alcober Paradell Esplai Cercamón n


2 Entrevista a Josep Sellarès 3 Les funcions del carrer 4 Entrevista a Andreu Mayayo

el monogràfic

1 Infància indoor

5 Experiència: Esplai El Carrer 6 Els carrers de Xukri

El carrer

Esplais Catalans


Presentació 1

el monogràfic

Infància indoor Un dia, els pares van robar el carrer als seus fills. Del perill de cavalls encabritats davant d’un carruatge vam passar al trànsit constant de vehicles a motor. Ho explica molt bé en Terenci Moix en les seves memòries, com un bon dia els cotxes es van apoderar dels carrers, de les places on jugava i la colla ja no sabia on trobar-se. En les transformacions de l’espai públic urbà, els espais dels infants han perdut molt davant el gran ídol del nostre temps: el cotxe.

“Un bon dia els cotxes es van apoderar dels carrers, de les places on jugava i la colla ja no sabia on trobarse.” I aquest canvi en els usos del carrer ha reduït enormement l’autonomia personal de la infància actual. Tenim els nostres nens tancats al pis, a l’escola, al cotxe. I els fem places segures per jugar que semblen gàbies. Els automòbils es mengen tres quartes parts de l’espai públic, que està pensat (carrers i voreres) més per passar que no pas per estar-s’hi. A Sabadell, fa uns quants anys l’Ajuntament va fer obres en un passatge veïnal del barri de la Concòrdia. Consultats els veïns va saltar la sorpresa: no volien jardins com fins llavors. Volien aparcaments. I és que la feina d’aparcar cada dia i les tribulacions que comporta pesa molt més que la necessitat d’espais a l’aire lliure per al creixement personal de la mainada.

Recordo que anant a visitar l’esplai de Caldes de Montbui uns nens em van fer donar una bona volta amb el cotxe perquè ells tanquen el carrer els dissabtes a la tarda per jugar. I el carrer és seu. No sé si tenien permís, però ells s’havien fet les seves tanques i els seus senyals. Em miraven desafiadors i orgullosos de ser els amos del tros ni que fos una tarda a la setmana. Perquè segurament molta canalla té un clar dèficit d’aire lliure. Els criem en apartaments reduïts; no poden baixar a jugar al carrer; a l’escola se’ls imposa seure hores i hores i si no s’hi acostumen diem que són hiperactius; i a l’esplai ens preocupa tenir local més que una bona plaça o un camp ras on poder jugar i córrer. Al carrer es juga, doncs, a una batalla sorda a diferents bandes. Als cotxes els molesten els passos zebra i els semàfors. Vianants i ciclistes es barallen per les voreres. I Parcs i Jardins prohibeix jugar a pilota i trepitjar la gespa dels jardins. I potser és en aquesta batalla on com a centres d’esplai tenim més a fer. Recuperar el carrer, vet aquí un bon objectiu. Més revolucionari i subversiu que ocupar i tancar-se dins d’edificis vells i amb olor de resclosit.

“Al carrer es juga, doncs, a una batalla sorda a diferents bandes. Als cotxes els molesten els passos zebra i els semàfors. Vianants i ciclistes es barallen per les voreres.”


Recuperar el carrer vol dir també apostar per un espai públic que no sigui de pur trànsit de gent a motor i a peu sinó també de trobada i convivència casuals. I per això el seu disseny té importància. Com a educadors, aquí tenim força espai per recórrer, aportant la sensibilitat de la infància al discurs urbanístic i proposant transformacions concretes de millora de places i parcs, que no siguin només per fer bonic. I iniciatives com les d’aquells nens de Caldes: tallar trossos de carrer per poder jugar tranquils. Vet aquí un bon tema per donar-hi voltes i fer coses. Pere Vila

n

La jungla d’asfalt Per recuperar el carrer, primer té sentit conèixer la manera com les persones el fem servir actualment. Observar les transformacions en el nostre comportament quan ens posem al volant d’un cotxe o als manillars de motos i bicicletes. Per a aquesta descoberta podem utilitzar els jocs de ciutat. Les proves poden ser d’aquest estil: n

n

n n n n

situats a prop d’un pas zebra controlem el temps que s’ha d’esperar una persona per travessar, o quants cotxes passen sense respectar el pas de vianants comptar en diferents semàfors el temps que es dóna al pas de vianants i al pas dels cotxes calcular la mitjana de passatgers que porten els cotxes observar quantes motos són clarament sorolloses descobrir quants llocs adequats per jugar tenim a prop de l’esplai comptar els ciclistes que van per la vorera i els que van per la calçada

Això ens pot ajudar a reflexionar quan posem els resultats en comú. Completar les observacions amb dades de la nostra vida quotidiana: n quants de nosaltres anem a l’esplai a peu, amb cotxe o amb transport públic n com anem a l’escola, a estudiar o a la feina n quants vehicles de motor té cada família Els resultats poden ser molt divertits i posen fàcilment en contradicció els comportaments motoritzats dels adults amb les necessitats d’aire lliure dels nens. Perquè el carrer és un espai a compartir. I això significa topar amb els altres, conflicte i, en conseqüència, oportunitat d’aprenentatge i de creixement, de socialització.

el monogràfic

I no és que estigui malament la vida indoor. És que aquesta opció la tenim ben coberta, nens i adults. El dèficit està en l’aire lliure, que resulta una vivència molt escassa.


el monogràfic

Per respondre algunes preguntes bàsiques sobre el carrer (les més complicades, doncs) anem a buscar en Josep Sellarès. De formació és antropòleg, però a més té un currículum associatiu força extens una part del qual està vinculat molt estretament a l’MLP, ja que va ser el primer director de l’Escola Lliure El Sol.

2 Entrevista a Josep Sellarès n Sembla una pregunta molt senzilla, però no ho és. Què és el carrer? El carrer és l’espai neutre que hi ha entre els edificis i que els interconnexiona, però que no té una personalitat pròpia, en tant que és un espai no apropiable. Encara que els ciutadans intentin apropiar-se’n —ja sigui asseguts a les terrasses dels bars, aparcant, o posant-hi petanques—, no és de ningú, ningú se’n pot apropiar i qui ho fa entra en conflicte amb la resta de gent. De fet, el carrer és en essència un espai conflictiu, donada la diversitat d’usos que de forma simultània s’hi produeixen.

n És el mateix el carrer a la ciutat que al poble? Hi ha diferències fins i tot en el concepte. A ciutat, el carrer és un lloc de pas, i en canvi, al poble, el carrer compleix una funció que també és de destinació, ja que bona part de la vida quotidiana hi transcorre; no hi ha una separació tant clara respecte a l’espai privat de la llar. Això en un poble, on el grau de coneixement mutu és elevat, té un component de socialització que el fa positiu, però això la ciutat ho impedeix, ja que no està dissenyada a aquest efecte. Aleshores és quan se’n fa una lectura negativa.

n Per tant, tenim una visió negativa del carrer? D’una banda, a la ciutat, les apropiacions del carrer tenen un component de benefici personal clar, i això augmenta la conflictivitat i la versió negativa del carrer. Això fa que la visió que tenim nosaltres de jugar a la plaça sigui la d’una activitat de més risc que no pas anar a la muntanya o a la platja, quan sabem que objectivament aquestes altres activitats són molt més perilloses.

Hi ha raons objectives que ens assenyalen la perillositat del carrer: per exemple, hi circulen vehicles, i això és

un perill. Una altra és que en un carrer de destinació com és el d’un poble s’hi fan activitats socials (mercat, festes, jocs...) i els nens formen part del paisatge, són responsabilitat de tothom. En un carrer de trànsit més urbà, no hi ha relacions entre veïns, per tant, és molt més perillós per als nens. Les raons subjectives són les que ignoren que encara que més del 70% dels assassinats, violacions o maltractaments es produeixen dins de la família (i això en antropologia és bàsic, et baralles contra qui coneixes, no contra qui desconeixes), les notícies que surten als diaris són de gent desconeguda


n L’esplai fa una aportació en positiu fent una pedagogia que desmitifica els perills del carrer? Que el carrer és perillós és un mite, i els mites són molt difícils de destruir. En la mesura que l’esplai juga al carrer perquè no té un altre lloc on jugar, l’esplai no fa una aportació positiva ni negativa, senzillament s’apropia d’un tros del carrer, el privatitza per un ús propi. L’aportació de l’esplai pot ser positiva en la mesura que aquesta presència al carrer estigui inserida dins d’una sèrie d’objectius més globals, que incloguin també saber utilitzarlo. Més enllà del trànsit, quin ús en fa, la gent, del carrer? Passejar per mirar botigues. Però les botigues estan al centre de la ciutat, de manera que no hem après a passejar pels barris. No sabem observar el carrer i tot el que hi passa. Els balcons, la gent que passa, les cases... no concebem el carrer com a espectacle digne de ser observat. Si jugar al carrer implica aprendre a utilitzar el carrer, aleshores sí que podem parlar d’una aportació positiva. Perquè així es fa una apropiació comunitària. Si només és un terreny de joc, aleshores és una més de tantes apropiacions privades, i no serà una apropiació positiva.

n Quina diferència hi ha entre uns avis que s’asseuen en un banc tot un matí i uns joves que s’asseuen en un banc tot un matí? Perquè uns suposen un problema i els altres no? La diferència és el que s’espera dels avis (que no facin res) i el que s’espera dels joves (que treballin, que estudiïn, etc.). Si veiéssim avis fent atletisme o muntant una acampada ho trobaríem

excepcional, de fet, és notícia als diaris. Quan veiem joves que no fan res, ho trobem problemàtic. En una societat les coses no són positives o negatives perquè sí, per si mateixes, sinó depenent de les expectatives que generi cada grup social. n Aleshores els mites ens determinen molt. Dels avis esperem que descansin, i dels infants, que juguin. Quins altres mites hi ha?

Un dels més potents és el que diu que pel carrer circulen cotxes. No és cert, hi ha cotxes, però són una minoria al costat dels vianants, la immensa majoria de desplaçaments són a peu. Però el mite ens diu que s’ha de donar preferència als cotxes. I aquest mite ha condicionat les inversions públiques, massivament adreçades al transport privat en detriment del públic durant molt de temps. Un altre mite és que el carrer és un espai buit. Jo no hi estic d’acord. El carrer no té personalitat com la casa, l’escola o el mercat, però en la mesura que és un espai de trànsit, és un espai on la gent es relaciona constantment. La gent respecta l’espai dels altres per tal que els respectin a ells. El carrer també és un espai de relació, on et trobes els veïns, la gent del barri, on et trobes amb els amics per sortir, per tant, no és només un lloc de circulació sinó també de trobada i d’intercanvi d’informació i de formació d’opinió. Un exemple dels mites sobre el carrer és el que magnifica la quantitat d’immigrants. La presència al carrer de gent percebuda com a forana és

sistemàticament exagerada. Això dóna una sensació d’invasió que genera alarma social de manera completament injustificada. Per tant, al carrer es crea opinió. En la mesura que els esplais treballin el carrer des d’una perspectiva àmplia, contribuiran a crear una opinió, una imatge diferent del carrer. Aleshores la capacitat de l’esplai de fer pedagogia del carrer és limitada, però existeix. Hi ha tota una part de la qual no hem parlat, que és la que té a veure amb l’ús cívic de l’espai públic. Potser aquesta és una aportació que fa el món de l’esplai a la societat? El fet de treballar valors relacionats amb la convivència encara que parteixin d’una apropiació del carrer per jugar-hi? És que el carrer no té valors. El que passa és que el carrer té unes connotacions negatives i l’esplai el que fa és aportar nous continguts. Però el que no pot fer l’esplai és canviar la percepció que en té la gent, que és la d’un espai on gent desconeguda es barreja amb gent desconeguda. Encara que això també sigui fals, perquè excepte al centre de la ciutat, la major part de la gent que et trobes pel carrer és gent coneguda, encara que no hi tinguis cap relació. L’esplai pot treballar noves formes d’ús del carrer que impliquin transformar el carrer en un lloc, no de pas, sinó d’estada, i pot posar de manifest la manca d’espais per jugar. Però la capacitat pedagògica dels esplais pel que fa al carrer ha de ser intencionada i ha d’estar basada en un plantejament general, no pot ser una conseqüència desitjable i prou. I quin penses que ha de ser aquest plantejament genèric? El tema del carrer pot ser un tema essencial per al manteniment de les democràcies tal com les entenem avui en dia. En l’era dels transports, d’Internet... tu pots tenir molt més a veure amb algú de l’altra punta del món que amb algú que treballa a la n

el monogràfic

que ataca gent desconeguda. I quan es descobreix que eren coneguts, això deixa de ser notícia. Per tant, el que es destaca són els conflictes de fora de l’àmbit familiar, que es fan al carrer de manera espectacular. Això configura una visió del carrer com un lloc on hi circula gent perillosa, quan de fet el perill està a casa.


el monogràfic

teva mateixa oficina. Si no hi ha un espai de trobada i relació, i aquest pot ser el carrer, estarem construint una societat on una part viu cada cop millor, i una altra part cada cop pitjor. De manera involuntària, per ignorància. La història ens demostra que si no hi ha canals d’informació i de negociació socials, l’únic que queda és la guerra. És el cas de Los Angeles, quan es va apagar la llum i la gent es va dedicar a saquejar els comerços. Allà s’ha produït una especialització de l’espai tant elevada que no hi ha intercanvi d’informació i, per tant, no hi ha negociació, de manera que quan hi ha un conflicte l’única solució és sortir al carrer a cremar cotxes. I això que ara passa allà, d’aquí a un temps pot passar aquí si no hi posem mecanismes. Com configurem el carrer serà un dels mecanismes.

cràticament parlant? Treure les discoteques de les ciutats és un error bestial, genera més problemes encara. Els veïns han d’entendre que els joves tenen dret a divertir-se. I els joves han d’entendre que els veïns tenen dret a descansar. Si segregues els espais, disminueixes les possibilitats que aquest aprenentatge es produeixi. El que no es pot esperar és que es respectin els veïns a qui no es coneix de res. Ni que els veïns respectin uns joves que no se sap ni d’on vénen. La gent, espontàniament, no es dedica a relacionar-se. Ara, si barregem usos, aleshores l’ajuntament ha d’intervenir. Perquè, és clar, si l’ajuntament espera que tots els conflictes es resolguin sols, aleshores per què necessitem ajuntaments? Arriba un moment que cadascú ha d’assumir les seves responsabilitats.

n Per tant, subscriuries el discurs (i també en part la pràctica) dels ajuntaments de mantenir i promoure una barreja d’usos de l’espai urbà, que eviti l’especialització d’espais (residencial, lúdic, comercial, de treball...). Ho consideres més sa demo-

n Quina especificitat penses que ha de tenir o té un esplai laic pel que fa al tema del carrer? L’esplai confessional és un esplai pensat per educar fidels en una religió determinada. Hi ha un dogma indiscutible que és interpretat per un sa-

cerdot. Així, doncs, la visió del carrer que hauria de tenir aquest esplai és la mateixa que tingui el representant de Déu a la Terra. La visió del carrer que tindrà l’esplai laic serà la visió que els ciutadans decideixin. Joffre Villanueva

n


Cal plantejar-nos quina és la funció dels carrers a les ciutats actuals per tal que sense abandonar la necessitat que els espais urbans facin possible la circulació, la connexió i l’accessibilitat, també siguin carrers de les persones i recuperin la seva funció socialitzadora de comunicació i de trobada. Però quines possibilitats pot oferir el carrer a l’educació en el lleure? El carrer té possibilitats educatives perquè constitueix una realitat que permet als infants veure i viure experiències diverses i implicar-s’hi. Es tracta, doncs, d’un espai on poden interactuar amb l’entorn i amb les altres persones; a partir d’això és possible pensar i raonar sobre el que observen i, a la vegada, configurar uns sentiments a partir d’aquestes vivències. El carrer ofereix: n

n

n

n

Un espai d’iniciativa individual: les diferents situacions que els nens i les nenes troben al carrer els permeten de poder anar configurant la seva personalitat d’una manera activa, ja que els ofereixen experiències d’autonomia. Un espai de relació: el carrer és diversitat d’escenaris, d’activitats i de situacions, però sobretot de persones. El carrer és un espai d’ús comú utilitzat per totes les persones i de totes les edats, on és possible la relació dels uns amb els altres a partir de la comunicació i l’intercanvi.

El carrer és Espai vivencial i experiencial permet Interacció amb l’entorn

Interacció amb altres persones fa possible

Pensar sobre Raonar sobre Configurar Un espai d’aventura: el carrer permet als els fets el que s’observa sentiments infants, partint de llocs coneguts, d’endinsar-se cap a territoris desconeguts, com una experiència iniciàtica plena de nous indrets i possibilitats d’explorar de manera independent.

Un espai de civisme: el carrer és un espai comú a totes les persones. La funcionalitat d’aquest espai requereix un ordre i una normativa que en reguli l’ús. Permet, doncs, la corresponsabilitat dels nens i les nenes en l’ús cívic del carrer i, per tant, que exerceixin com a ciutadans i ciutadanes.

Aquestes potencialitats del carrer s’han vist alterades quan aquest espai ha impulsat més la funció de desplaçament en detriment de la que potenciava la trobada i la relació amb els altres. Per això, tornar el carrer a les persones implica oferir-los novament un espai on puguin jugar, relacionar-se amb els altres, explorar indrets nous i, en definitiva, un lloc on puguin adquirir competències personals a partir d’accions individuals i socials. Tal com observem en el quadre, el carrer pot proporcionar als infants i joves experiències d’una gran riquesa perquè puguin desenvolupar el propi pensament a partir de la relació que estableixen entre els fets que succeeixen, i que ells veuen i viuen, i les representacions mentals que inicialment tenien sobre els fets. OLLER FREIXA, M. "El camí de casa a l’escola: una proposta d’educació per a la mobilitat". Perspectiva Escolar. Núm. 267 (2002), pàg. 2-11.

n

el monogràfic

3 Les funcions del carrer


el monogràfic

4 Entrevista a

Andreu Mayayo

Andreu Mayayo és professor d’història a la UB

Quedem amb l’autor de La ruptura catalana, una crònica de la darrera transició democràtica escrita des del punt de vista del carrer com a primer espai de canvi cultural, social, polític, que precedeix el canvi institucional.

n Comencem pel principi, què entens per carrer? Quan parlem de carrer estem referint-nos bàsicament a l’espai públic on es desenvolupen, d’una banda, moltes activitats humanes, com ara el mercat, que és una activitat econòmica però també de socialització i de manifestació lúdica, política o de qualsevol tipus.

n I aquest concepte ha anat canviant al llarg de la història? Ha canviat moltíssim. Si mirem les ciutats medievals, els castells no són un espai públic sinó privatiu, per al senyor i els seus amics. És per això que sempre estava separat de la resta de ciutadans per les fosses o les muralles. Per tant, no hi havia un espai compartit.

n I la distància com es va superar? La revolució burgesa el que fa és enderrocar muralles aconseguint que l’espai públic sigui compartit, tot i que hi continua havent llocs com el Liceu que són privatius. Aquest procés es va produir perquè necessitaven manifestar la seva superioritat com a classe en l’espai públic. Un altre canvi es produeix l’any 39, quan el carrer passa a ser l’espai de confrontació i hi ha una repressió duríssima. És llavors quan els sectors populars hauran d’abandonar un carrer i refugiar-se als terrats, on celebraran festes i revetlles. Així

que a partir de l’anàlisi de qui hegemonitza l’espai públic podem explicar la història i podem comprendre moltíssimes coses en funció d’això. n Per tant, mirant el carrer obtenim una radiografia de la societat? És que si no observem, no mirem i no analitzem el que passa al carrer, difícilment podrem entendre per què es produirà després la ruptura política a Catalunya amb uns resultats electorals determinats.

“Si no observem, no mirem i no analitzem el que passa al carrer, difícilment podrem entendre la societat.” n I en tot això, la festa també té una funció important de recuperació de l’espai públic, oi? Sí, les celebracions festives al carrer han estat un element molt important perquè han permès recuperar nous tipus de formes festives que la dictadura havia prohibit com, per exemple, el carnaval.

n Com ha evolucionat la manera d’expressar-nos al carrer des de la Transició fins ara?


n Creus que hi ha un apropament polític cap a l’associacionisme? En l’àmbit associatiu, l’ajuntament intenta crear els centres cívics per augmentar les instal·lacions i resoldre la manca de locals d’algunes entitats però a la vegada va suposar tenir-les en un espai més controlat. Per tant, podem parlar també d’un procés d’institucionalització de l’associacionisme i de la distribució del carrer, com en el cas de les celebracions festives.

“Durant la Transició, l’ajuntament crea centres cívics per resoldre la manca de locals d’algunes entitats però també per tenir-les en un espai més controlat, per tant, hi comença a haver una institucionalització de l’associacionisme” n Les institucions públiques intenten suplir el paper de les associacions? Sense negar el valor democràtic d’aquesta nova institucionalització, porta a una excessiva burocratització o professionalització; ha fet que es perdés en part el voluntarisme i, a la vegada, ha ajudat a augmentar l’individualisme per damunt dels col·lectius.

També en el món del lleure s’ha tendit cap a la professionalització... Sí, jo per exemple vinc d’Escoltes Catalans i durant un temps vaig fer de cap d’agrupament sense remuneració econòmica. Però després, paral·lelament, des dels consells comarcals o els ajuntaments van començar a organitzar colònies i alguns d’aquest monitors van començar a cobrar. El sector va entrar en crisi a causa de la professionalització del que es va dir animador cultural perquè era una temptació brutal per als monitors. Per tant, moltes organitzacions d’aquestes no podran competir respecte de l’organització de l’oci per part de les institucions. n

n O sigui que els ajuntaments, en comptes de posar eines per a la mobilització, creen unes estructures municipals que a la pràctica competeixen amb una superioritat econòmica amb les associacions. Han estat els mateixos ajuntaments que han buidat el carrer de gent?

Amb el procés de democratització, un dels objectius fonamentals de les noves autoritats és crear un estat del benestar, és a dir, garantir una sèrie de serveis socials que abans no existien. Ara bé, això s’hagués pogut fer de moltes maneres: com es va fer des de la mateixa institució o bé de manera concertada, aprofitant el que ja existia i delegant, per exemple, la gestió de les colònies als esplais. Penso que es va tendir a anar cap un sentit determinat per instint ideològic i també per tenir un control social. Hauran de passar molts anys perquè l’ajuntament es comenci a plantejar si aquesta gestió directa és la més eficaç i econòmica. n Tornant a la Transició, quin paper hi té l’associacionisme educatiu? A veure, aquí primer caldria fer la radiografia de l’associacionisme educatiu, perquè llavors ja hi havia, com sabeu, el catòlic i el laic. El primer és el més majoritari, que està més vinculat a centres educatius religiosos que no pas a parròquies. Per tant, els escoltes religiosos xuclen tot aquest sector social de classe mitjana, catalanista, religiosa i s’ha de reconèixer que compleixen una funció fonamental si ho comparem amb els instruments de socialització del règim. Per tant, serà no només un element de suplència de les mancances de la dictadura, sinó de formació de cultura democràtica innegable.

n Però això va entrar en crisi, oi? Tot i entrar en crisi fins el mateix capellà de l’Església, van continuar mantenint certs privilegis pel que fa a la formació de joves, a l’oci, a l’ensenyament o a la socialització de determinades entitats. Ara bé, l’Església també va perdent l’hegemonia perquè es comencen a veure noves entitats, nous esplais, nous moviments que qüestionen aquest monopoli de què gaudeix.

n Però per compatir amb els esplais subvencionats per l’Església, els laics es van trobar amb bastants entrebancs... Sí, perquè la seva situació de partença des d’un punt de vista d’infraestructures és inferior a la de l’Església catòlica amb la qual s’han de disputar aquest espai d’hegemonia al carrer en l’aspecte de l’oci. A més, el que fan les institucions públiques és muntar-s’ho elles, no els donen suport i concerten més el confessional que no pas el laic. I tot això passa perquè molts dels polítics, tot i dur penjada una etiqueta d’ideologia progressista i d’esquerra, són catòlics. Per tant, als esplais laics no els van donar els instruments per créixer i poder competir amb igualtat de condicions amb els esplais confessionals.

n Passant a l’actualitat, en les últimes manifestacions contra la guerra els infants també hi van tenir un paper destacat. Feia temps que no formaven part d’una manifestació social tan massivament, com si durant un temps

el monogràfic

Quan a Catalunya apareixen els ajuntaments democràtics el que hi ha és un procés d’institucionalització nou, democràtic. Apareixen nous valors i, per tant, també noves propostes festives al carrer. Fins llavors, tot això s’havia hagut d’organitzar des de la societat civil, bàsicament des de les associacions de veïns, però també d’altres entitats.


el monogràfic

se’ls hagués volgut allunyar d’aquests temes. Sí, perquè en els darrers anys hi ha elements econòmics que propicien la segregació de l’espai públic. D’altra banda, han aparegut fenòmens, com els grans centres comercials o altres espais, als quals vas amb cotxe i on vas d’un lloc protegit a un altre que també ho està, o quan hi ha una cimera de caps d’estat marquen distància amb la població, i es protegeixen. És una imatge molt medieval. Davant d’això hi ha el que es diu la resposta de la gent d’intentar novament ocupar i hegemonitzar aquests espais públics amb uns determinats valors. n Et r e fe r e i x e s a m o b i l i t z a c i o n s co m l e s d’antiglobalització? Sí, les més visibles darrerament han estat aquestes o les mobilitzacions per la pau, que van ser massives quant a ocupació i no van sorgir de les institucions, ni dels partits, sinó de diferents persones que en un moment donat s’agrupen basant-se en la societat civil organitzada. Un exemple són les escoles que van tenir la necessitat d’exterioritzar els valors. A més, els nens i nenes també van tenir-hi un paper fonamental, ja que, tal com fan molts cops, van arrossegar els pares. En el cas de les manifestacions contra la guerra vam poder veure que el carrer tornava a ser de la gent, més enllà dels militants a les manifestacions.

“En les mobilitzacions contra la guerra els nens i nenes van tenir un paper fonamental, perquè van arrossegar els pares i les mares. Vam poder veure que el carrer tornava a ser de la gent, més enllà dels militants a les manifestacions.” n Aleshores ens adonem que potser es repeteix una mica l’esquema: primer es fa el canvi al vénen les eleccions generals i canvien les institucions. La regla ens diu que difícilment aconsegueixes el suport de la població si no legisles fent legal el que és real. Ara bé, difícilment la gent que governa va més endavant que la població.

n A vegades sembla que les institucions públiques han intentat polititzar una mica les mobilitzacions que es fan des de la societat civil, ho porten cap al seu terreny i manipulen en aquest aspecte. A la gent que està a les institucions, el que li interessa bàsicament és continuar remenant les cireres. Molts polítics creuen que el lideratge en les transformacions és el seu monopoli perquè la gent els ha votat per això. Però hi ha molts temes que es lideren des de la societat i després els

han de gestionar, per exemple, les institucions. Com a molt, ells poden fer propostes, consensuar-les, negociar-les o discutir-les, però no poden anar pel seu compte pensant que població és tonta. n I què creus que és millor, que surti la població en massa al carrer en un moment puntual o tenir una presència constant al teu barri en una entitat? No és només que a vegades estiguem enlluernats per les institucions, sinó que ho estem pels instruments de comunicació de masses. I, per tant, si només mirem la TV o llegim determinats diaris, sembla que no passi res o que sempre sigui per una raó. És així com es criminalitzen determinats moviment socials. Sovint, quan has viscut en directe algun esdeveniment, veus que està molt lluny de la realitat que ofereixen els mitjans i que ens mobilitzem més del que diuen. Penseu que ara a Catalunya hi ha més plataformes que mai.

Aquest professor d’història i antic alcalde de Montblanc assegura que si tingués una màquina del temps viatjaria al futur i que admira poc els polítics, que prefereix la seva mare. Quan li preguntem quin és el seu color polític no dubta a exclamar: "Vermell!". Potser per això el preocupa que no es visualitzin col·lectius de persones que comparteixen amb nosaltres l’espai públic i el treball, com és el cas dels i les immigrants. Joffre Villanueva i Gemma Ustrell

n


Experiència:

Esplai El Carrer Si veieu uns nois i noies que un dissabte a les 11h del matí estan fent tallers a la plaça dels Països Catalans de Premià, aquests són els monitors i monitores de l’Esplai El Carrer. Ja fa nou anys que l’esplai El Carrer, tal com el seu nom indica, es dedica a fer activitats d’esplai pels carrers de Premià per tal que els nens i nenes que normalment es troben voltant pel carrer puguin fer també activitats de què, per raons econòmiques o socials, no podrien gaudir. La plaça dels Països Catalans de Premià és un exemple de l’urbanisme dels últims vint anys. Aprofita un pendent al costat de l’antiga carretera. Unes grades que baixen per dos costats fins un espai enrajolat on no és permès de jugar a pilota. Tot i que la colla de monitors i monitores tenen un magatzem pel material i per reunir-se, és lluny i tampoc és prou gran com fer fer-hi les activitats quan plou. Però de la manca de local n’han fet una opció: ells fan les activitats a l’aire lliure cada dissabte. La manera com treballem a l’esplai per arribar a aquests nens i nenes és des del seu propi “territori”, es a dir, són els monitors i monitores els que es desplacen fins allà on són els nens i nenes (plaça dels Països Catalans), i no aquests, els que van allà on hi ha els monitors i monitores (local). En conseqüència, d’aquí ve el nom de l’esplai, perquè es fa al carrer. Però al nostre esplai, també hi ha alguns aspectes diferents dels de la majoria dels esplais que coneixem, a part de la manera d’atraure aquests nens i nenes: no hi ha quota d’inscripció, el preu de les sortides i excursions sempre és més baix que el seu cost real i tampoc s’exigeix com a condició per assistir a les sortides. Per tant, totes aquestes facilitats ofereixen a tots els nens i nenes la possibilitat de gaudir de l’educació en el lleure sigui quina sigui la seva condició econòmica o social. El fet de fer l’activitat al carrer, provoca que de vegades tinguem alguna dificultat, ja que com que vénen per voluntat pròpia i estan en un espai obert, no creuen que sigui important fer cas als monitors i monitores, i molts dels nens i nenes que comencen l’esplai, al cap d’un temps no tornen, perquè en determinades ocasions no es troben còmodes amb el comportament d’alguns companys, etc. És per aquest motiu, que els objectius que ens marquem són: aconseguir regularitat d’assistència, respecte, aprendre a relacionar-se amb la gent, que entenguin bé la diferència entre estar fent esplai o simplement jugar a la plaça. Tot plegat no sempre és fàcil, ja que com que estem ubicats al “seu territori”, és probable que marxin quan alguna activitat no els agrada o senzillament, marxen quan s’enfaden amb algú. Esplai El Carrer "Experiència de l’esplai El Carrer". A: Espai de Ciutadania. Barcelona: Esplais Catalans, 2005. P. 92-94

n

el monogràfic

5


el monogràfic

6 Els carrers de Xukri L’escriptor més important de la literatura marroquina moderna. L’home que va aprendre a llegir i escriure als 20 anys. El primer autor àrab a escriure una autobiografia honesta, sincera i vertadera. Censurat al seu país i amenaçat de mort pel règim de Khomeyni. Va ser la veu de les classes marginades, oblidades i esclafades del Marroc. El 1936 comença la Guerra Civil Espanyola i, justament, un any abans neix el gran Mohamed Xukri en un poble del Rif durant l’ocupació espanyola. Fill d’un militar de l’exèrcit colonial espanyol que el 1945 deserta de l’exèrcit i fuig amb la seva família a una ciutat cosmopolita i de caire internacional, Tànger. Per aquest motiu és empresonat i deixa en una situació precària la seva família. Vivint en una barraca, Mohamed, rebutjat i humiliat pels nens marroquins per ser rifeny, troba acollida entre els nens andalusos i gitanos que vivien durant un exili forçós al Marroc. Amb ells aprèn a parlar castellà abans que el dialecte marroquí. No va a l’escola i ha de guanyar-se la vida fent manualitats i, de vegades, robant. Gràcies al seu domini del castellà comença a exercir de guia turístic dels mariners que arriben a la ciutat. La seva visió de la vida és des de la posició dels que netegen botes, venen cigarrets de contraban, trafiquen amb quif o es prostitueixen amb els estrangers. La droga, la prostitució i l’alcohol descrivien el seu entorn. Amb 20 anys ha de triar entre continuar vagarejant pels carrers o acceptar una plaça per a adults en una escola de primària a la ciutat de Larache. Vivia de la caritat dels amics i del menjar que li proporcionava l’escola; i per dormir s’havia de refugiar en un portal, sota un arbre o en un banc de qualsevol parc. Aprendre a llegir el va dur a devorar llibres i a descobrir un món amb més possibilitats i avantatges. Després de dos anys a Larache marxa a Tetuan i distribueix el seu temps entre les lectures en castellà i en àrab, sobretot, poesia, i les tardes als bars. Amb l’adquisició de cultura augmentaven els seus anhels de convertir-se en professor dels més pobres, però la seva situació continuava sent crítica. Es fa passar per malalt i ingressa així en un psiquiàtric. Aquí, al costat dels bojos, rep la inspiració per escriure les seves obres. Crea poemes d’elogis a la dona, relats en prosa i textos de crítica publicats en diaris de la ciutat. La fama li arriba amb El pa de cada dia, obra censurada durant disset anys al Marroc, però coneguda per les seves publicacions en anglès

i francès. Descriure la realitat del carrer amb totes les veritats de forma autobiogràfica, en primera veu i amb els temes de la corrupció, la prostitució, les drogues i la misèria barrejats amb una crítica de la política del país el va dur a rebre el respecte de les classes baixes i la represàlia de la monarquia i dels islamistes. La seva obra autobiogràfica s’amplia amb El temps dels errors i amb l’última novel·la publicada el 2002 Rostres, amors i malediccions, amb les quals continua relatant les seves vivències al costat de personatges anònims, perquè com deia Albert Camus: "La memòria dels pobres per si mateixa està menys alimentada que la dels rics". Va escriure diverses obres teatrals, una d’elles en berber; assaigs sobre Jean Genet i Tennesse Williams, relats curts i infinits articles per a diferents revistes del món àrab. Té relats sobre la visió de l’emigrant amb una perspectiva històrica de la immigració. Gran lector i gran escriptor, amic de la gent del carrer i d’escriptors com Goytisolo o Jean Genet. No li feia por la mort perquè sempre queda la idea. Va fer veure que dins de la misèria també hi ha moralitat i amb les seves paraules volia fer obrir els ulls als polítics despreocupats per la situació dels milers de nens que viuen o sobreviuen al carrer. Mayo Abu Yus

n


la polèmica

HEM DE PERMETRE QUE ELS INFANTS PORTIN MÒBIL A L’ESPLAI? Qui ens hagués dit mai que els nostres nens i nenes aprendrien a escriure gràcies als SMS? No ens hauríem pas cregut, ni que ens ho haguessin promès, que el Tetris substituiria la pilota i que els més petits de l’esplai aprendrien abans a recuperar un missatge de veu ja sentit que a lligar-se els cordons de les sabates. Però la realitat és aquesta: els nostres nens i nenes cada vegada estan més immersos en l’encisador món de les noves tecnologies. I què hi podem fer nosaltres? Fa un parell d’anys, a l’esplai Totikap, ens vam plantejar què havíem de fer amb el grup de joves i la seva necessitat constant d’usar el mòbil. Però crec que no vaig gaire desencaminada si suposo que això segurament deu haver passat a la majoria d’esplais que tenen grups d’edat per sobre dels catorze anys. Fem un petit exercici de memòria; intentem recordar aquell debat sobre l’ús dels mòbils a l’esplai: quants monitors estaven enviant missatges als amics? Quantes monitores havien marxat de la reunió per contestar una trucada? Quantes vegades havia sonat el nostre mòbil mentre fèiem una intervenció? Doncs si fem comptes, i no fem trampes, pot ser que amb els dits de les mans ens quedem curts i haguem de recórrer als dels peus, nostres i del company del costat. L’esplai és un espai de convivència vivencial privilegiat on infants i monitores aprenem plegats. Les excursions a la muntanya són una bona ocasió per aconseguir aquest ambient, ja que passem més temps plegats i tenim més espais en comú, però això demana un treball continuat de motivació i cohesió de grup i quan ja, finalment, tenim el clima creat... ring, ring... sona el mòbil del monitor, enmig d’aquells paratges! És cert que els adolescents, i d’altres de més petits, tenen una preocupant fixació pel mòbil, però en el fons no fan res més que repetir conductes que veuen en els seus pares i mares o en els seus monitors i monitores que, quan veiem un mòbil amb càmera, jocs, carcassa fosforescent o fins i tot, un mitjó per funda, sembla que haguem descobert la vuitena meravella del món. Bé, en definitiva, el mòbil és un invent més de la nostra societat de consum, que a vegades certament pot ser útil, però que en general no ens ha fet la vida més fàcil i còmoda i a aquells que no en tenim ens l’ha fet més complicada. No sé per què, quan tenim mòbil, acabem sent més poc puntuals i menys previsors. Deu ser que el progrés no ens permet el desenvolupament? Núria Cangròs Esplai Totikap n

Per començar, diré que he tingut alguna historieta, no gaire agradable entre joves, monitors i mòbils; i potser això m’ha fet reafirmar encara més en el meu pensament. Tinc bastant clara la meva postura o pensament vers els mòbils. No crec necessari que els infants hagin de dur-los a la seva vida diària i molt menys a l’esplai; primer perquè no crec que els necessitin, i segon perquè l’esplai és un lloc per compartir, per estar amb els companys, fer activitat, jocs... i la presencia dels mòbils destorba a l’hora de relacionar-se amb la resta. M’agradaria afegir que la meva postura de NO als mòbils a l’esplai no implica un NO rotund. En el meu cas, per exemple, vam arribar a un acord amb els més joves de l’esplai. Ells poden dur el mòbil a l’esplai però com si no hi fos, com si no el portessin a sobre. La finalitat de tot això és que entenguin que el mòbil molesta quan t’ho estàs passant bé i que no el necessiten. Bea Pérez Esplai Can Parellada n


Aquest cop entrevistem una persona que és crítica amb el nostre model d’esplai. Volem conèixer els seus arguments i reflexionar-hi perquè pensem que també en podem aprendre. Salvador Cardús ens rep al despatx de professors i professores de la UAB perquè "aquí estarem més còmodes per xerrar". Tot just ha acabat de donar la darrera classe del dia als estudiants de sociologia, però encara parla amb energia i entusiasme. I és que aquest sociòleg, professor, periodista, conferenciant i escriptor té moltes coses per explicar. La constància és el que l’ha fet

ENTREVISTA A SALVADOR CARDÚS, SOCIÒLEG I PERIODISTA

arribar on està i assegura que, tot i que sempre ha tingut l’agenda plena, fins ara ha procurat ser amo del seu preuat temps. I és que va per feina.

No sé fins a quin punt el món de l’esplai ha sabut anar buscant nous espais d’originalitat


n Has format part del món de l’esplai? Havia estat monitor d’un centre d’esplai del barri Can Palau de Terrassa. Vaig començar com a monitor de colònies d’estiu i vaig acabar sent-ho regularment durant tres o quatre anys. Aquestes organitzacions, no pel que fa als nens sinó pel que fa als monitors, han estat grans escoles de lideratge social perquè et formes per desenvolupar unes certes capacitats, com ara de treball en equip o de liderar reunions, unes aptituds bàsiques que l’escola no ens ensenyava. Nosaltres ens dirigíem a un sector de població en

condicions molt baixes i la feina era molt estimulant perquè tenia un resultat molt clar.

n Què et va motivar a ser monitor? Entres en un esplai amb una certa vocació de servei i per treure de davant la televisió els nens d’un barri on els pares no feien vacances durant l’estiu. Era una manera barata i alternativa de tenir lleure i més creativa perquè s’hi feien coses que l’escola no potenciava. A més, entre els monitors s’establien relacions personals i, per tant, t’aportava elements positius però també de tensió, és una bona manera d’aprendre sobre resolució de conflictes i domini

Els esplais han estat grans escoles de lideratge social perquè et formes per desenvolupar unes certes capacitats, com ara de treball en equip o de liderar reunions.

de certes situacions. Per això no és estrany que quan aneu a entrevistar persones tinguin un passat escolta o d’esplai, és inevitable.

n Són espais d’aprenentatge de lideratge o de la ciutadania. Sí, fan possible un nivell de reflexivitat que la vida no et porta automàticament si no et trobes amb un espai de reflexió sobre allò que no et plantejaràs a casa o amb els companys de classe. En tinc molt bon record, d’aquell temps.

n Uns quants anys després, si et diguessin que les coses no han canviat gaire, apuntaries els teus fills a un centre d’esplai? El que passa és que algunes coses sí que han canviat molt. Probablement el que no ha canviat és la lògica de l’activitat, el grup d’edat, la relació interpersonal, el tipus de conflicte que generen, la motivació per fer-se monitor. Però l’originalitat del que oferia l’esplai és diferent. En aquests moments hi ha més competència i més oferta mercantil de lleure. Llavors era més fàcil motivar perquè era allò o la televisió espanyola que era per a adults i en blanc i negre.

n Així creus que l’esplai com a proposta de lleure ja no té un valor afegit? En aquests moments aportar trets diferencials és molt difícil. Els monitors t’expliquen la dificultat que hi ha avui per motivar els nanos, per introduir elements d’interès, per no quedar "apalancats". No sé fins a quin punt el món de l’esplai ha sabut anar buscant nous espais d’originalitat. A vegades fer operacions de risc és més difícil quan has crescut molt, tens les coses ben organitzades i hi ha uns equips ben instal·lats. Avui els esplais poden superar una mica les crisis que tenen d’assistència de nens però no corren el risc d’anar a un territori nou, més d’immigració.


n Però potser la funció de l’esplai ha canviat. No és tant un espai per ocupar el temps dels infants sinó que es basa més en l’educació de valors.

n Nosaltres ens trobem que s’ha desenvolupat aquest nou mercat de serveis de lleure per dificultat de conciliació d’horaris laborals, familiars i escolars i això fa que moltes vegades no es visualitzi l’associacionisme educatiu, el del voluntariat. Ha sortit molta oferta, i no només d’activitats de lleure. L’escola avui ofereix molt més i el món familiar també: hi ha més possibilitats de moure’s, de tenir una segona residència, etc.Tot això a vegades entra en conflicte amb el fet que els nanos dissabte a la tarda hagin d’anar a un centre d’esplai. Si vius en un pis petit d’una zona suburbial, que el teu fill el dissabte a la tarda vagi a l’esplai és collonut perquè així surt. Ara bé, l’esplai es fa innecessari i és un obstacle si vius en una casa o no tens la sensació de pressió d’espai i resulta que marxes els caps de setmana.

n Però l’educació en el lleure va més enllà de l’oferta comercial... No només es tracta de l’oferta comercial, sinó dels canvis d’estil de vida que han afectat el lleure i també les mateixes institucions culturals (ateneus, centres excursionistes...). Abans la gent no tenia alternativa però ara tot és molt més fàcil, no necessites una estructura organitzativa que t’empari perquè hi ha molta més possibilitat de solució individual o de petit grup sense pagar el peatge de tota una estructura que et vol orientar o et vol portar pel seu camí.

n Potser cada vegada més la tendència del joc o del temps lliure s’acaba individualitzant... Però també hi ha molta més oferta esportiva, per exemple, i no hem de carregar excessivament l’activitat dels nostres fills, que ja tenen l’agenda prou atapeïda. Afegir-hi el fet d’anar a l’esplai és innecessari i incompatible.

FORTUNA I FELICITAT "Sóc una persona afortunada i feliçment casada", diu Salvador Cardús. Trenta anys de matrimoni l’han fet pare i avi. Avui, és un home savi de 50 anys amb un físic envejable, un discurs entenedor i un tracte amable. Melòman, excursionista, polifacètic, periodista, sociòleg, es defineix com a liberal d’esquerres i declara que vol la llibertat del seu país. En la seva vida professional, diu que ha arribat allà on és per tafaneria, per curiositat. Un defecte que ens va confessar: fa més d’un any que està massa ocupat, que no gestiona prou bé el seu temps. Ara s’agafarà un any sabàtic. Aprofitarà per anar als Estats Units i a Londres, a estudiar i escriure assajos. Tot plegat són sensacions d’una tarda assolellada a la sala de cafès i fumadors de la Facultat de Ciències Socials de la Universitat Autònoma de Barcelona, amb un Salvador Cardús de mans xerraires que acompanyen una mirada neta, clara, uns ulls que s’expliquen i desprenen confiança i tranquil·litat... com si el temps no se’ns tirés mai a sobre. Mireia Sabartés

Jo he fet un treball sobre la conciliació d’horaris laborals i familiars i em va sorprendre el fet que les persones del món de l’esplai tinguessin moltes reserves a voler oferir els serveis de l’esplai com a mecanisme de resolució dels conflictes d’horaris. L’argument era que "nosaltres som educadors, aquí no venim a tapar forats i tenim unes intencions educatives que van més enllà". Jo no sé fins a quin punt seria raonable donar resposta a les necessitats socials. Una altra cosa és que tu, a més, eduquis, orientis aquesta resposta que dónes a les demandes socials, però avui en dia un dels problemes dels pares és que pleguen a les set o a les vuit del vespre i que han de carregar els seus fills d’activitats extraescolars. Em pregunto com és que el món de l’esplai no ha vist que aquí hi havia una necessitat de primer ordre. Caldria signar convenis amb les associacions de pares i mares o amb el Departament d’Educació per ajudar a resoldre el problema amb la vostra estructura, finalment algú se n’ha de fer càrrec. No és que la vostra funció sigui de pàrquing, però al cap i a la fi, ets un pàrquing en el qual, per sort, s’hi fan altres coses i, per tant, ja que es necessiten, els convertiu en alguna cosa que va més enllà. Avui en dia un dels problemes és la conciliació d’horaris laborals, escolars i familiars. Em pregunto com és que el món de l’esplai no ho ha vist com una necessitat de primer ordre. Finalment, algú se n’ha de fer càrrec.

n Però potser la solució seria que els pares i mares no pleguessin tan tard... Sí, jo sóc el primer que dic que la gran batalla s’ha de fer en el terreny laboral contra aquest abús de l’ocupació i la


desorganització horària. Ara, de tota manera, la gent té un problema greu i cal buscar una solució, encara que sigui transitòria. Crec que aquí hi ha l’oportunitat de reconvertir aquesta situació negativa estructuralment i de fer-hi una lectura positiva, pensant com podríem reorientar aquest temps que acaba sent dramàtic.

n També estan canviant les famílies i les expectatives dels pares i les mares davant dels fills i les filles. Sí, però moltes vegades és una excusa. Si els nostres fills tenen una agenda desordenada, tot i que no ho diguem, és perquè no sabem què fer-ne. Està bé saber cap on haurien d’anar els canvis estructurals però ara per ara, no sembla que hagin de canviar. Des del món de l’esplai s’hauria pogut ser molt més flexible i donar-hi una resposta no tant per eternitzar el problema, sinó per aprofitar l’oportunitat.

n Estàs insinuant que s’ha de tendir cap a una professionalització del lleure? De sentiment hi estic en contra perquè em penso que la gràcia és precisament que hi hagi un vincle més afectiu i generós, de dedicar el teu temps a un altre, tot i que no hem de deixar de banda que el monitor també s’ho passa bé. Però bé, no perdo de vista que això és un punt de nostàlgia que és poc realista. Si es vol respondre a necessitats específiques, la professionalització és necessària i més en una societat que et demana per tot títols i assegurances.

n Sí, cada cop se sobreprotegeix més els infants. Això ho trobo terrible. Encara que la primera causa de mort dels infants siguin les caigudes des dels arbres, els nens i nenes s’han d’enfilar, caure i trencar-se una cama. Sempre ha estat així i el monitor no n’és el culpable. Però com que ara els pares i l’Administració volen garanties i tot això demana un

En l’esplai també hi falten desafiaments, són pobres, no estan de moda i són una mica retòrics

grau d’organització, és difícil sostenirla només en el voluntarisme. També crec que el problema en l’esplai és la poca durada de la dedicació del monitor i potser si s’allargués uns cinc anys, dotaria de solidesa i experiència els equips.

n Nosaltres creiem que s’hauria de discriminar positivament les persones que es dediquen al lleure voluntàriament perquè, si no, de quina manera es pot transmetre el compromís si els nens i nenes no veuen que els adults ho fan més enllà que els paguin el sou? Sí, sens dubte. A més, és possible que això acceleri la crisi perquè la professionalització farà que hi hagi més monitors oportunistes i que es faci més curt el compromís.

n El fet que es redueixi el temps que els monitors i les monitores dediquen a l’educació en el lleure

no deixa de ser el reflex dels canvis que s’estan produint en la participació social. Potser és el contrari, que el tipus de compromís que oferiu és massa poca cosa, que no hi ha ni gaire risc. Caldria que el desafiament que proposa l’organització fos més alt i no s’estigués tan ben instal·lat. Si el compromís és gran i el desafiament és gran no caldrà tanta professionalització.

n Creus que cada vegada la gent jove participa menys? Jo no crec que els joves estiguin cada vegada menys compromesos, perquè a la meva època també érem quatre gats. Penso que avui en dia el jove associat ha crescut, però també ha crescut l’oferta i això fa que hi hagi una gran dispersió en tots els camps. En l’esplai també hi falten desafiaments, són pobres, no estan de moda i són una


mica retòrics. Jo com a jove si he d’anar a educar en valors, no surto de casa perquè és com si em diguessin d’anar a fer catequesi. Bé, fer catequesi ja té més risc.

que proposava l’escola tradicional i el divertim-nos fins a morir de la televisió. Som la figura que acompanya els infants sense imposar-se.

n També t’has mostrat crític amb la idea de motivació.

El monitor l’exercirà d’una manera o d’una altra, però no hi ha educació sense autoritat. Ha de ser una referència per a la criatura, perquè si no, no li transmet valors ni li transmet res, només indulgència. Ara bé, l’autoritat ha de ser clara i transparent, que és el contrari que l’autoritarisme.

La motivació ha acabat sent una forma de coacció emmascarada sobre els nens i les nenes perquè facin alguna cosa sense que s’adonin que al darrere hi ha un compromís i una dificultat. Sembla que sempre hi hagi d’haver algú que ho faci divertit, que motivi. Doncs no, hi ha coses que s’han de fer encara que siguin antipàtiques i que costin. La satisfacció arriba al final si ho has aconseguit, però el camí no pot ser divertit i que tot sigui guai. La motivació desvalora la mateixa activitat i fa que les conseqüències siguin contràries a les esperades perquè hi ha gent que és experta en la motivació, especialment els publicistes.

Algunes de les seves publicacions i articles "Sobre el concepte de temps lliure. Unes consideracions sociològiques", a: Joventut 85, debat obert. Què diuen els joves dels joves. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1987. "Sobre la qüestió dels valors: unes consideracions prèvies", a: Educació moral i valors. Barcelona: Editorial Cruïlla, 1991. El desconcert de l'educació. Barcelona: La Campana, 2000.

Parles d’això en el teu llibre Ben educats. Sí, tinc la impressió que a vegades, i això és un exercici d’autocrítica generacional, hem estat fent la feina bruta del mercat en comptes de formar nanos amb un caràcter fort com per poder dir que no i saber resistir les motivacions fàcils. Els hem entrenat a respondre a les motivacions en el sentit pobre, per exemple, fent que les matemàtiques siguin divertides. Hi ha coses que, encara que siguin avorrides, com en algun cas pot ser anar a veure els avis, s’han de fer perquè tenim una responsabilitat moral.

n Així creus que la solució seria fer l’educació en el lleure més difícil? Jo ho provaria, no buscaria vies fàcils sinó al contrari, les difícils, perquè són les úniques que tenen interès i una certa emoció.

n Però l’educació no formal proposa el passar-s’ho bé com a camí per aprendre lluny de l’autoritarisme

Propostes d'intervenció per a la conciliació d'horaris familiars, escolars i laborals. Barcelona: Departament de Benestar i Família, 2003. Ben educats. Defensa útil de les convencions, el civisme i l'autoritat. Barcelona: Edicions La Campana, 2003.

a estratègia educativa és una forma d’autoritarisme pervers que forma individus dòcils, no crítics, que és el que ens hem trobat amb tot un estil pseudoprogressista de l’educació fonamentat en aquesta dissimulació de l’autoritat. En canvi, l’obediència ha de ser crítica: m’avinc a fer cas de l’autoritat però sé quan s’excedeix i sé quan dir que per aquí no hi passo.

n I ets partidari de l’educació en valors? No, veig que els monitors ho fan amb bona fe però penso que s’equivoquen. Perquè quan posem l’accent en el discurs dels valors acabem entenent l’educació com una doctrina més, com si la qüestió fos de transmissió ideològica. I jo em dic "els meus pares a mi em van educar bé, però jo no penso com ells ni visc els valors tal com ells ho feien. Ara bé, això no invalida la seva educació perquè a mi no em van atapeir de moralisme". L’estil de vida és el que educa. Jo he procurat que els meus fills sàpiguen la meva ideologia però he pensat que educar-los era deixar-los triar. Txus Sanz, Mireia Sabartés i Gemma Ustrell n

n Explica’ns més això de l’autoritarisme... Hi ha dues menes d’autoritarisme: l’antic (el de "la lletra per les anques entra"), i un autoritarisme encara pitjor, que és el de la motivació, perquè està emmascarat. És pervers que el nen faci una cosa perquè tu vols sense que ell sàpiga que li estàs imposant, perquè tu l’has motivat o perquè tu li has dit quan i què fareu. En tota acció educativa hi ha d’haver una autoritat transparent (que no és capriciosa, que dóna la cara i és legítima i responsable) i també hi ha d’haver una obediència crítica perquè la motivació i la seducció com

Què opines dels temes que planteja en Salvador Cardús? Participa al fòrum del nostre web.


l’experiència

L’ateneu Tangram una proposta innovadora de vertebració local laica i progressista El moviment d’esplai sempre s’ha preguntat quins podien ser els espais per continuar la formació i expressar el compromís associatiu dels infants que arribaven als 16 anys. La resposta a "I després de l’esplai, què?" la van donar els casals de joves. A mesura que els joves impulsors dels primers casals de joves associatius s’han anat fent grans, la pregunta s’ha tornat a formular: I després del casal, què? Quin tipus d’espais o d’associacions hem de crear per poder donar continuïtat a la tasca d’implicació social a partir dels 30 anys d’edat? Com podem promoure la transmissió dels valors laics i progressistes en clau intergeneracional? La resposta a aquestes preguntes, a Barberà del Vallès, ha donat lloc a la creació de l’Ateneu Tangram.

El passat mes de febrer es va constituir a Barberà del Vallès el Tangram; l’Ateneu Laic i Progressista de la ciutat. Aquesta nova entitat, impulsada pel Grup d’Esplai El Piolet i el Casal de Joves Obriu Pas (membres, respectivament, d’Esplac i de l’Associació de Grups i Casals de Joves de Catalunya), representa un pas més en el projecte de creació d’un espai de formació, participació i agitació cultural d’àmbit local.

L’Ateneu es presenta com un projecte integrador de les iniciatives laiques i progressistes a la ciutat. Es va constituir amb un centenar de socis, molts d’ells pares o "expares" de l’esplai, antics membres del Casal de Joves, i altres persones inquietes de Barberà. El nom és una bona metàfora del que significa aquesta nova entitat. El Tangram és un joc d’origen xinès que té centenars d’anys. Amb set peces de diferents formes geomètriques es poden dibuixar multitud de figures. D’entrada, és un joc, és a dir, un mitjà per passar-ho bé. Les idees clau són la transformació i la flexibilitat, la qual cosa permet estimular el compromís, la creativitat i la imaginació. Hi ha peces diferents (en la forma, en la mida...) però totes són importants i necessàries. És un joc que lliga el passat i el present i és intergeneracional, ja que hi po-

den jugar persones de totes les edats. Diversió, transformació, flexibilitat, creativitat, diversitat, cooperació, participació, cultura... Tots aquests mots formen part de l’essència del Tangram. La metodologia de funcionament es basa en l’existència de grups d’afinitat. Els socis s’agrupen segons interessos i desenvolupen el seu propi programa d’activitats. Algunes activitats es fan en clau interna (només per a socis) tot i que la majoria s’obren al conjunt dels ciutadans i ciutadanes. En un primer moment, es van crear grups de persones interessades en el teatre, l’expressió plàstica, l’excursionisme o el debat polític. Existeix un òrgan que s’encarrega de coordinar totes les iniciatives i de garantir-ne la difusió. En els primers mesos d’activitat, es generen una mitjana de quatre activitats diverses mensuals i la tendència és clarament creixent. L’esperit del Tangram és recuperar el model d’Ateneu Popular Republicà que va vertebrar la vida associativa i cultural de les ciutats catalanes abans del franquisme. La seva existència és el millor exponent que una nova generació de ciutadans i ciutadanes estan reconstruint allò que la societat civil va perdre durant la llarga nit del franquisme: espais de vertebració social intergeneracional, escoles de participació i de compromís, projectes en què desenvolupar les nostres inquietuds i on fer possible la recerca de la llibertat i la felicitat. Txus Sanz n


Web

www.aulaintercultural.org

Aquest espai web té com a prioritat avançar en l’educació en pro del respecte i la convivència entre les diferents cultures lluitant contra la discriminació per raons econòmiques, culturals o de sexe. A través dels diferents apartats agrupats per temàtiques es pretén estimular la reflexió, el punt de trobada i el treball en aquest sentit. Als esplais, aquest web ens és molt útil a l’hora de preparar les activitats, perquè ens ofereix moltes eines didàctiques, actes i activitats sobre interculturalitat i una gran biblioteca amb ressenyes de llibres. [Mireia Selva]

Llibre Títol: Simplicitad Radical Autor: Jim Merkel Editorial: Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia Última edició: 2005

Simplicitad Radical es presenta com un manual per calcular la nostra incidència en el planeta Terra, i ho fa mitjançant tres eines: el càlcul de la petjada ecològica, la proposta del llibre de la "bossa o la vida" i aprendre de la natura. D’aquesta manera coneixerem l’efecte del nostre modus vivendi, com i on invertim temps i diners i posarem a prova la nostra saviesa sobre el medi natural. L’objectiu és començar un procés de reducció per tal d’aturar aquest assetjament al planeta. Jim Merkel, autor i practicant d’aquest canvi d’estil de vida, ens explica les seves experiències i ens aporta els coneixements necessaris per tal que tots puguem calcular la nostra petjada. Aquest llibre és de lectura obligatòria per a tots aquells interessats a implicars’hi personalment, tot modificant hàbits i costums i així aconseguir un present just i coherent amb els éssers vius i, sobretot, amb les generacions futures. [Yolanda D. Alcántara]

Esplais Catalans

Tercer segona Feu arribar aquesta butlleta a Esplac, Avinyó 44, 08002 Barcelona

i h ’ t u i r Subsc


Esplais Catalans, l’Escola Lliure El Sol, la cooperativa Entorn, La Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia, la Fundació Terra, l’Associació de Casals de Joves de Catalunya i Acció Escolta de Catalunya formen el Moviment Laic i Progressista. En el terreny de l’acció política i social, el Moviment Laic i Progressista reivindica la salvaguarda de la dignitat humana i l’autodeterminació de les persones contra qualsevol limitació o pressió injusta. El Moviment Laic i Progressista està compromès en un impuls de canvi de la societat a favor del lliure pensament, la tolerància, la diferència, els drets humans i la ciutadania.

La Fundació Ferrer i Guàrdia, amb quinze anys d’experiència, treballa per la recuperació de la tradició lliurepensadora i la difusió de la pedagogia de l’Escola Moderna.

Esplais Catalans, Esplac, és l’associació d’educació en el lleure infantil i juvenil que agrupa 112 centres d’esplai d’arreu de Catalunya. Treballa per la renovació profunda dels centres d’esplai fins a convertir-los en un autèntic espai dels infants.

L’Associació de Casals i Grups de Joves de Catalunya promociona, fomenta i coordina iniciatives i projectes juvenils basats en l’autogestió i la democràcia participativa dels joves. Té 31 grups i casals associats que agrupen 2.600 socis i 5.000 usuaris.

L’Escola Lliure El Sol és l’eina de formació per convertir els joves en ciutadans lliures. Realitza cursos diversos de formació d’educadors i dirigents associatius per més de 1.000 alumnes cada any.

ENTORN, sccl és la coooperativa de serveis socioeducatius que gestiona des de l’economia social projectes i equipaments. Actualment desenvolupa més de 150 serveis en 50 poblacions per a més de 50.000 usuaris.

La Fundació Terra és un instrument social per estendre el missatge que totes les persones podem i hem de fer petites coses per contribuir a salvaguardar el medi ambient.

Acció Escolta de Catalunya constitueix una proposta d’educació en la llibertat des de l’escoltisme; una escola de ciutadans actius, democràtica, oberta, progressista i catalana.


Tercer Segona numero 15