Page 1

núm. 13 –3r quadrimestre de 2004 Revista d’educació en el lleure

Tercer segona Esplais Catalans

Tots hem fet l’estiu Monogràfic: Participació infantil Entrevistes a Pere Vila i Benet Cases


Número 13 Tercer quadrimestre de 2004

EDITORIAL Enhorabona! Consell de Redacció Maria Aluja, José Ma. Navarro, Jesús Sanz, Joffre Villanueva, Pere Vila, Lali Surià, Patrícia Giménez, Mireia Sabartés.

CRÒNICA Festival Mundial de la Joventut

Edita Esplac, Esplais Catalans Tercer Segona Avinyó, 44, 2n - 08002 Barcelona A/e: esplac@esplac.org www.esplac.org Tel. 93 302 61 03 Fax 93 302 00 89

LA POLÈMICA L’esplai ha de ser en català

MONOGRÀFIC Participació infantil, amb entrevista a Pere Vila

Imprimeix Estudi 6 Disseny gràfic i maquetació Clic Traç, sccl

EL REPORTATGE Tots hem fet l’estiu Entrevista a Benet Cases

Fotografia portada Trobada general d’Esplac a Vilanova (any 2000) Xavi M. Miró

I TU QUÈ EN PENSES? S’ha de castigar els infants?

Revista quadrimestral Preu: 4 Subscripció anual: 12

RECOMANACIONS

Associat a:

Dipòsit legal B.12.418-2000


E

n Manel i en Cisco esperen un fill. Estan a la recta final del procés d’adopció. Es diu Ivan, ja té cinc anys i aviat tindrà uns pares que se l’estimaran. S’haurà acabat l’orfenat. Segons la llei només un dels dos li serà pare. Aquesta llei que està tan lluny de la realitat del seu amor, de la voluntat de ser pares i de la convicció dels seus amics i coneguts: l’Ivan ha fet sort. La Marta i la Cristina tenen dues criatures, l’Helena i en Joffre. A la darrera Assemblea d’Esplac corrien i feien enrenou pels passadissos. Elles han fet realitat el somni de ser mares, acariciat durant molt de temps. Tampoc les empara la llei, que només reconeix una mare, la biològica. Però quan van néixer els bessons hi havia bufetades per ser-ne padrins. És necessari canviar aquesta llei. Per posar-la d’acord amb les noves realitats. I la nova realitat és que vivim en una societat més lliure on els amors clandestins han pogut deixar de ser-ho. Acceptar per llei el dret de qualsevol parella a contraure matrimoni si ho desitja, a tenir fills i a adoptar-los és legalitzar el que ja fa temps que passa. Que les famílies avui tenen moltes formes. I més que mai potser, es fonamenten en l’amor. L’homosexualitat s’ha fet visible i molta gent ha vist xocar els seus prejudicis sexistes amb la realitat d’un entorn on lesbianes i gais són persones conegudes i normals. Aquí s’ha produït un canvi de mentalitat molt important. Una majoria social s’ha alliberat dels tabús de l’educació reaccionària i les llibertats personals surten reforçades. Fem una mica de memòria. Fa trenta anys la llei castigava les relacions homosexuals, eren delicte. Si t’enxampaven t’aplicaven la “Ley de vagos y maleantes”. L’homosexualitat era considerada vici, perversió, tara i, en el millor dels casos, una malaltia. S’havien aplicat inclús teràpies (heu vist La taronja mecànica de Kubrick?, doncs la cosa anava per aquí). Fa trenta anys les dones prometien obediència al marit en el ritual de casament. Només es podien prendre anticonceptius si era per regular el cicle. I pel que es veu l’amor i la llibertat segueixen fent molta por. El govern anuncia una llei que amplia el reconeixement de drets civils i s’aixeca una maror de crítiques amb la conferència episcopal catòlica traient el sant crist gros. I s’han ben retratat. De què tenen por? Mentre ells usen el llenguatge del menyspreu, de la desqualificació i fins i tot l’insult i l’amenaça nosaltres parlem de la llibertat d’estimar. Vagi una felicitació per totes aquelles persones que han treballat i lluitat per a fer possible aquesta llei. Han estat anys i anys de coratge i valentia. Enhorabona! Només ens queda refermar públicament el nostre compromís de seguir creixent i educant en la llibertat, en totes les llibertats. n

editorial

Enhorabona!


La crònica

El Festival Mundial de la Joventut Barcelona 2004 (FMJB’04), el gegant que ha fet trontollar a moltes associacions juvenils catalanes, un cop esdevingut sembla com si hagués passat per les vides de moltes persones sense pena ni glòria.

Festival des Després de par ticipar-hi, m’atreveixo a dir que la magnitud del festival ha resultat proporcional a la seva fragilitat. Per què dic que és fràgil? Crec que era Neró qui deia “allò important és que parlin de mi, per bé o per mal, però que parlin de mi”. Doncs el FMJB és d’aquelles coses que, quan algú te’n pregunta alguna cosa, resumeixes en quatre frases generals i passes directament a l’anècdota, que realment és el que et va marcar i el que t’emportes a casa. I aquesta sensació ja la teníem uns quants allà i la compartíem amb altres participants tant catalans com d’altres indrets. No vaig anar cap dia a la platja, ni a les festes de la sangria, ni vaig dormir fins a la sacietat... però em poso a pensar en el FMJB i només em vénen records dels àpats, els ressopons a la porta de la tenda, i les llargues caminades pel recinte i pels campaments. I no perquè no hi haguessin activitats (més de 500 de programades en tot el festival) sinó perquè resultava una mica caòtic organitzar-se i era una mica freqüent que s’anul·lessin a causa de la falta de quòrum i/o de ponents... Alguns perquè no van poder sortir del seus països i altres perquè no van “poder” sortir de la tenda. Algunes d’aquestes activitats les organitzava la delegació catalana, de la que jo en vaig formar part en representació d’Esplac. Aquest invent anomenat delegació catalana

Aquest invent anomenat delegació catalana no va funcionar massa bé a nivell intern i va contribuir a trencar tòpics al mostrar una imatge de Catalunya de carquinyolis amb moscatell i castells no va funcionar massa bé a nivell intern i va contribuir a trencar tòpics al mostrar una imatge de Catalunya de carquinyolis amb moscatell i castells. També va organitzar una altra activitat dins del recinte del Fòrum el dia 12 d’agost coincidint amb el Dia Mundial de la Joventut. L’acte en sí en un principi havia de ser una manifestació fins que finalment algú es va deixar guiar pel sentit comú, i va començar a anomenar-la marxa. Aquesta va concloure amb una activitat que organitzava Entorn, en la que els participants d’Esplac i els d’Acció Escolta van fer d’alliberats. L’activitat era del tipus mural que es va fer a la Meditrobània, recordeu? Va estar bé, podem dir que va ser estèticament efectiu i agradable tal com mostren les fotografies.


cafeïnat

res a veure amb el Fòrum. I per l’altra banda, que el Festival s’hagi emmarcat en el Fòrum tampoc pot donar lloc a parlar de traïció i/o incoherència en sí mateixes... Perquè a veure qui no ha begut mai CocaCola o no té un mòbil de Telefónica, o paga una lletra al BBVA? O ha treballat mai a un McDonald’s o al Corte Inglés? I coses així? Però vaja, els organitzadors del Festival no van saber jugar aquesta carta al seu favor. Haurien pogut liderar un debat serè i sòlid sobre el tema, enlloc de mantenir-se força al marge o a l’ombra, afavorint que es convertís en una perla excel·lent pels exaltats anti-fòrum i si

m’apureu anti-tot, que van fer soroll, però no van aportar cap llum ni cap argument respectuós amb els altres, al debat. Així que, a mesura que escric, començo a pensar que em vaig passar el FMJB anant amunt i avall, però sense acabar d’anar enlloc. I crec que en certa mesura al Festival en sí li va passar el mateix que a mi. Conchi Hurtado Referent pedagògica d’Esplac Penedès-Garraf n

© Associació de Casals i Grups de Joves de Catalunya

Fòrum i Festival Bé alguns encara no deuen saber molt bé què eren activitats del Festival i què del Fòrum. Després d’haver-hi estat, penso que no era el millor lloc ni de lluny per a realitzar-lo. Però posant-li una mica d’optimisme i de pragmatisme al tema, he arribat a la conclusió que així he pogut veure el Fòrum de gorra i ara criticar-lo amb arguments... A més a més, es va poder comptar amb recursos que d’una altra manera no haguessin estat a l’abast del Festival. Aquí crec que caldria diferenciar dues idees. Per una banda, el fet que el Festival quant a continguts pugui haver resultat una mica fluix no té


…alguns protagonistes

Crec que la idea del Festival Mundial de la Joventut és fantàstica quant a possible punt d’unió i intercanvi d’experiències entre diverses associacions juvenils del món. Però crec que aquest objectiu no es va arribar a portar a terme d’una manera clara. Crec que no es van donar punts de trobada i debat entre associacions afins. Per altra banda, la informació de les xerrades i col·loquis que es van realitzar era poca i t’havies de desplaçar fins allà mateix per saber exactament què es feia. A més, hi van haver molts canvis de programació. Crec que la idea de fer·ho al Fòrum no va ser bona, ja que difuminava l’objectiu de la trobada, i hi havia activitats que no sabies ben bé si eren del Fòrum o del Festival Mundial de la Joventut. Potser tenir un espai més recollit i no tan bast, hauria produït més punts d’unió entre els participants.

Dàrius Ill, Drac Màgic de Vilanova Esplac Penedès-Garraf

Què en recordem d’aquella experiència? Una il·lusió esfumada, uns diàlegs que no es van arribar a fer mai, esplanades i espais immensos on poder trobar-se era quasi impossible, on relacionar-se i intercanviar experiències amb gent d’altres països es reduïa als companys del campament, on el menjar que ens donaven amb els tiquets del Festival era escàs i sintètic, on tot allò que proclamaven de “Construïm el món” segons els pilars de solidaritat, sostenibilitat... era una gran mentida, on les contradiccions eren constants... un lloc on les EXPECTATIVES NO ES VAN FER REALITAT. Vam viure en primera persona durant una setmana un festival que podria haver funcionat molt millor si no hagués estat englobat com una “activitat més” del Fòrum. Espero que no ensopeguem en la mateixa pedra en pròximes edicions, perquè definir horitzons i marcar objectius comuns a nivell mundial és bàsic per fer possible aquest altre món que tant desitgem.

Laura Carbó i Anna Jiménez, Moviment Infantil de Vilafranca, MIV Esplac Penedès-Garraf

El FMJB va ser una gran oportunitat pels joves de tot el món per reunir-nos i debatre sobre els problemes que ens afecten directament com a col·lectiu. Em va estranyar que d'un esdeveniment d'aquesta magnitud se n’hagués fet tan poca publicitat en els mitjans aquí a casa nostra, i que no arribés a un públic més ampli, centrant-se bàsicament en els que ens dediquem al món de l'esplai i l'escoltisme. Vaig participar en el FMJB com a cooperant de l'organització, juntament amb més d'un centenar de voluntaris de tot el món. Aquest fet va ser, per a mi, el més enriquidor del Festival, ja que gràcies a interminables hores als punts d'informació del campament (i salvant problemes d'idioma), vaig tenir ocasió d'intercanviar punts de vista i maneres d'entendre les coses amb gent molt diferent, de conèixer altres formes d'associacionisme juvenil d'arreu del món i de compartir històries i conflictes que, sorprenentment, no són un fet aïllat en el nostre entorn sinó que es donen a molts llocs diferents del món. El fet d'estar de cooperant al campament no em va permetre assistir a gaires diàlegs i tallers i les vegades que ho vaig intentar no vaig tenir gaire sort. La immensa oferta d'activitats en els múltiples programes i la poca descripció de cada activitat, feien molt difícil decidir quins actes eren realment interessants per a mi, i un cop decidit, l’organització informativa dins del centre de convencions resultava bastant caòtica i costava trobar les sales. Moltes associacions havien de servir-se de publicitat directa mitjançant cartells a l'entrada i fulls informatius indicant hora i sala per tenir participants a les seves activitats. En general vaig tenir la impressió que l’assistència de públic als diàlegs va ser més aviat escassa. Quant a la vinculació del FMJB amb el Fòrum 2004, va ser sens dubte una plataforma de llançament pel ressò del Festival, però va generar més aviat confusió i desorganització entre els participants, pel que fa a activitats i horaris, àpats i serveis, acreditacions, i objectius del Festival.

Jofre Capdevila, Drac Màgic de Vilanova Esplac Penedès-Garraf


L’esplai ha de ser en català

la polèmica

Hem de fer discriminació positiva del català a l’esplai? O el castellà és una llengua igual de vàlida per fer esplai? La polèmica està servida. Si tu també vols opinar, entra a la part privada del web d’Esplac amb el nom i la contrasenya del teu esplai.

Sense imposicions lingüístiques L’esplai ja és català pel fet de ser esplai, al marge de la llengua que hi fem servir. Qui no s’ha trobat alguna vegada amb la difícil tasca d’haver de traduïr la paraula “esplai”. Això passa perquè “fer esplai” és quasi una acció pròpia de l’educació en el lleure a casa nostra, una manera de fer, d’educar, amb denominació d’orígen. Això ens ha de fer sentir orgullosos: el tarannà de la societat civil catalana al llarg dels anys ha creat aquesta forma de fer, de ser, en el conjunt d’una societat on ningú dubta ja de la necessitat d’educar en tot allò que fem i, és clar, més enllà de l’escola i de l’entorn familiar. És precisament per això que crec que el que menys ens ha de preocupar és la

Hem de ser capaços de trobar la manera de comunicar-nos, de conectar sense establir gaires normes, sense imposicions linguístiques.

llengua en la que eduquem. Un esplai no és una estructura estàndard, és un espai de convivència i d’educació i, per tant, de comunicació i aquesta comunicació no s’ha de predeterminar. Juntament amb la quotidianitat, l’afecte i l’estima, són les nostres quatre principals eines educatives i cap d’elles poden existir sense el respecte i la llibertat a la lliure expressió de cadascú. Això vol dir que els dos principals agents implicats, el nen/a i el monitor/a han de poder expresar-se lliurament l’un amb l’altra. Només així es produirà el fet educatiu. Hem de ser capaços d e t ro b a r l a m a n e ra d e comunicar-nos, de conectar sense establir gaires normes, sense imposicions linguístiques. En aquests temes de la llengua, com en altres, és fácil deixar-se portar per posicions extremes que no deixen veure el que realment importa i que ens i m p e d e i x e n a va n ç a r. E l s extremismes por ten a la intolerància i la intolerància a la difícil convivència i sense tolerància i sense convivència és difícil educar. Els extremismes


adoctrinen, no eduquen. Però la tolerancia demanada és també doble: la dels que escullen no parlar el català cap als que el parlen, òbviament; respecte per respecte i no respecte per submissió en un context d’acceptació del fet que convivim en un territori amb llengua pròpia. Els educadors hem de ser coherents amb la tolerància que requereix la nostra tasca i hem de ser bons comunicadors i no ens comuniquem únicament amb la llengua. L’esplai ja és català pel fet de ser esplai, al marge de la llengua que hi fem servir. Fermín Rodríguez Venegas. Professor de l’Escola Lliure El Sol.

L’esplai ha de contribuir a fer justícia històrica La llengua utilitzada als esplais de l’àmbit geogràfic de parla catalana hauria de ser el català per coherència amb un ideari laic i progressista Us imagineu a Catalunya un esplai per a infants xinesos on la llengua fos el mandarí? O un esplai per a infants marroquins on la llengua utilitzada pels monitors fos l’àrab? Aquests models d’esplai, totalment legítims, de ben segur que ajudarien a mantenir la llengua del seu país d’origen, però no estarien fent un bon servei per a la seva integració a la nostra societat. L’idioma, doncs, és el principal mitjà de comunicació entre les persones. Sense una llengua comuna per a les dues parts no hi ha comunicació, sense

n

Esplais Catalans

comunicació no hi ha integració i s o rg e i x e l co n f l i c t e , l a incomprensió i la intolerància. Però, així com a Alemanya, Grècia o Anglaterra ningú dubta de quin és l’idioma que faria servir un esplai, aquí, en canvi, existeix un debat fruit de la confusió entre les fronteres polítiques dels països i els límits culturals, nacionals o lingüístics. L’actual situació de bilingüisme i diglòssia al territori de parla catalana no és fruit d’una voluntat democràtica i fraternal del poble català, sinó que és deguda a la prohibició històrica de l’ús del català i a l’obligació

Tercer segona Feu arribar aquesta butella a Esplac, Avinyó 44, 08002 Barcelona

te u i r c s b Su


a parlar una altra llengua, com per exemple durant el règim franquista. Aquest fet i d’altres van impedir que el nouvingut pogués ser integrat en català d’una forma normalitzada, mentre que l’emigrant que va anar a altres cultures d’Europa sí que va tenir la necessitat d’aprendre un nou idioma. D e fe n s a r, d o n c s, a q u e s t a situació de diglòssia actual, on el català queda relegat a un segon terme, és permetre la intolerància del passat, fet que xoca frontalment amb la idea de tolerància laica que defensa el nostre moviment d’esplai i és per això que cal discriminar p o s i t i va m e n t l a l l e n g u a catalana a l’esplai, tot recordant que la discriminació positiva és una eina del progressisme per fer justícia històrica.

L’esplai és, doncs, una bona eina per mantenir l’ús social d’una llengua i per mantenir-la viva, atès que una llengua que no es fa servir quotidianament, i que es relega a l’aprenentatge acadèmic, està condemnada a dissipar-se en el temps i a morir.

i que es relega a l’aprenentatge acadèmic, està condemnada a dissipar-se en el temps i a morir.

La laïcitat i el progressisme també defensen el pluralisme i la diversitat, per tant, si una llengua està en recessió o en una situació de desigualtat respecte a una altra, com és el cas del català, cal defensar-la i protegir-la per mantenir la pluralitat. Aquesta pluralitat no consisteix en què cada habitant parli molts idiomes, sinó en què e s co n s e r v i n e l s i d i o m e s existents arreu del món i, si desapareix el català al nostre àmbit geogràfic, no és probable que se’n parli a cap altre lloc del planeta, mentre que altres llengües com el castellà, el francès o l’àrab ja tenen uns territoris on es parlen aquests

idiomes en exclusiva i on no hi h a p e r i l l d e d e s a p a r i c i ó.

Pep Corominas Esplai Xirusplai de Badalona Esplac Barcelonès Nord

Per tant, la importància de l’esplai està en el fet que els infants es troben en un espai en el seu temps de lleure on poden adquirir l’hàbit d’expressar-se en una o altra llengua en les seves relacions informals i quotidianes, que serà aquella llengua que faran servir en societat, ja sigui per parlar amb els amics o dirigirse a una persona per primer cop. L’esplai és, doncs, una bona eina per mantenir l’ús social d’una llengua i per mantenir-la viva, atès que una llengua que no es fa servir quotidianament,

n

Així, defensar el català no només és feina dels catalans de tota la vida, sinó que també són els catalans fills o néts de nouvinguts d’altres indrets i que fan de monitors a esplais de barris o ciutats amb una realitat lingüística diferent a la catalana, qui poden fer més en la seva conservació, tot donant l’exemple als infants d’ésser persones plurals, tolerants, plenament integrades i que defensen el català per respecte i agraïment a la terra que els ha acollit, sense renunciar a la seva cultura i sense deixar de sentirse espanyol, andalús, extremeny, marroquí, basc o francès.


20 de novembre de 2004

Festa d’Esplac Penedès-Garraf a Vilafranca Festa d’Esplac Bages a Manresa

20 i 21 de novembre de 2004 és membre de:

Esplais Catalans


2 Entrevista a Pere Vila

3 L’escala de la participació, de R. Hart

El monogràfic

1 Presentació, de Xavier Bretones

4 L’experiència de La Guineu

5 Aprendre a participar, d’Emma Puig 6 Per saber-ne més

Participació infantil

Esplais Catalans


Presentació 1

El monogràfic

A participar s’aprèn participant A participar s’aprèn participant. La participació és un mitjà, un valor en ella mateixa i un dret que ha de ser conegut i que, com qualsevol dret, necessita de determinades condicions per poder ser exercit. La participació s’aprèn i s’educa i no existeix millor forma per educar en i per la participació que participant. La participació infantil no té res a veure amb un enfocament paternalista i protector de l’educació. Per això ens hem de sentir més identificats amb el model de treballar amb els infants i les seves idiosincràsies, necessitats, inseguretats, idees i il·lusions. Treballem des d’un acostament a la realitat infantil sense arribar a confondre’ns amb els nens. Per estar més a prop dels infants no tenim per què convertirnos en infants. Tampoc hem de caure en l’error de valorar tant els infants

“A la colla és on l’infant viu l’experiència de compartir respectant i tenint en compte sempre les bases democràtiques de pluralitat, diferència, llibertat d’opinió.” fins a l’extrem d’entronar-los en la categoria del nen-rei (Meirieu, 1998), quan la infància és considerada un estat de puresa que l’adult ja ha deixat enrera. Hem de ser persones autèntiques i creïbles. Persones que coneixen els espais en els que es desenvolupa la infància, que sabem on són i que són, que coneixem per on es mouen,

on viuen, què volen saber, com veuen el món i tot el que els envolta. I com diu Roger Hart:“Si un adult té vertader interès en les seves vides, i ells ho poden comprendre, llavors ells seran els participants més entusiastes”. Plantegem una altra vegada la participació infantil com a tema del monogràfic del Tercer Segona quan estan a punt de sortir a la llum dues publicacions en les que la gent d’Esplac hi hem tingut força veure (Aprendre a participar i CONFANCIA). Hi hem aportat la nostra manera d’afrontar l’educació dels infants. El més important de tot és que introduïm metodologia i plantejaments de participació infantil en el nostre dia a dia als esplais. Aquest monogràfic pretén fer reflexionar i donar pistes per practicar aquesta participació els dissabtes a la tarda o en les activitats d’estiu. Provablement hauríem de replantejarnos moltes coses. Entre elles, si les estructures organitzatives formals que tenim –els centres- poden avançar i adaptar-se per trobar formes que facilitin molt més la participació dels infants. Hem d’integrar els nens de l’esplai a la vida associativa d’una manera plena. Però... fins a quin nivell de la nostra entitat poden participar? Fins on poden arribar els infants? Podem dissenyar, inventar, noves formes d’organització de manera que tots els participants puguin assumir responsabilitats tant en l’organització com en la realització i l’avaluació de les activitats i de la vida de l’associació? En un futur proper ens agradaria poder parlar d’associacionisme infantil pròpiament. Que els infants tinguin la possibilitat d’associar-se i tenir, com tenim els adults, una plataforma des de la qual poder gaudir de


l’oportunitat de participar d’aquelles qüestions que els afecten. D’aquí que ens preguntem: on s’expressen els nens? com ho fan? La participació, com altres temes i objectius a assolir dins del procés educatiu, estan marcats per l’actitud de l’educador, la vida de grup, la col·lectivitat, el dia a dia de la vida quotidiana, la pròpia participació... La participació infantil és un producte del compromís de l’educador. És quan l’educador ho fa tot per l’educació dels infants sense fer res, com plantejava Rouseau. El que vol dir és que l’educador no fa res directament sobre la voluntat del nen però si que li proposa participar en situacions que li faran descobrir, experimentar, conèixer, i per això disposa de tots els elements al seu abast tant físics com simbòlics i relacionals perquè cada un dels nens se senti reconegut. La infància pot dissenyar i administrar projectes complexos si senten que aquests projectes els pertanyen (Hart, 1998). En primera instància, per participar han de sentir-se part del projecte. I en segona, han de tenir confiança, la con-

fiança que els arriba dels educadors quan creiem en les seves potencialitats i capacitats per plantejar-se idees, opinions i decisions pròpies, dins d’un procés de definició personal. És en aquest moment quan els elements formals, les estructures de funcionament que s’estableixen per regular la vida en el marc associatiu, els esplais, en definitiva, guanyen força amb el que l’educador transmet. Creure en les possibilitats de la infància és donar-li llibertat. I donar llibertat és donar poder. Llibertat per a ser i llibertat per a fer. L’educador vol que l’infant arribi a ser una persona lliure com és ell, i vol que la infància pugui fer, transformar i experimentar. D’alguna forma es pot dir que l’educador invita al nen i a la nena a anar-se incorporant a ser com ell: una persona que coneix i sap exercir els seus drets i deures i amb capacitat de desenvolupar-se com a un ciutadà actiu. Una persona resultat de compartir complicitats intergeneracionals. El grup és un mitjà per l’educació de cada un dels nens. En el marc de la

En el monogràfic d’aquest Tercer Segona, comencem amb una entrevista a Pere Vila, que va ser president de la nostra entitat no fa pas tant temps (durant sis dels anys que jo vaig ser secretari general d’Esplac), i que ens dóna una classe magistral sobre la matèria. A continuació, pujarem a l’escala de la participació de Roger Hart, “una tipologia inicial per reflexionar sobre la participació dels nens en els projectes”, i descobrirem La Guineu, la ludoteca barcelonina gestionada pels nostres companys d’Entorn sccl, com a experiència real de participació infantil. La directora de l’Escola Lliure El Sol, Emma Puig, ens parlarà de la publicació Aprendre a participar, presentada aquest octubre a Barcelona, i, per últim, et proposem unes recomanacions per si encara tens set de participació infantil quan acabis de llegir la revista. La infància es troba en una etapa o en un procés de lluita per trobar un paper per ella mateixa que sigui significatiu i el nostre rol és ajudar els infants a trobar-lo. Els centres d’esplai són segurament l’espai on els nens se senten lliures i es poden desenvolupar com a ciutadans actius i democràtics. I recorda que l’infant aprèn a ser ciutadà competent i sensible per mitjà de la participació amb adults competents i sensibles. Xavier Bretones Soci d’Esplac

n

El monogràfic

colla és on es viu l’experiència personal, on es posen de manifest les pròpies capacitats. En grup es viu l’experiència de compartir respectant i tenint en compte sempre les bases democràtiques de pluralitat, diferència, llibertat d’opinió, etc. Drets dels que l’educador és el principal garant.


El monogràfic

Entrevista

2

“Educar és un acte d’amor”

Pere Vila


de la participació dels infants. n Què entens per participació infantil? Participar és fer-te teva una cosa. Lligat amb l’esplai, si els nens senten que l’esplai és casa seva, ho estem fent bé. Si van “a veure què ens donen”, ho estarem fent malament.

n Un bon exemple de participació infantil és al teu llibret Històries de l’hort. El llibret és fruit d’un projecte d’hort escolar que vaig fer amb nanos de secundària de la Creu de Barberà de Sabadell, nanos d’aquests que tenen l’etiqueta de desastres. (...) Es van fer seu l’hort, i ho vaig saber el dia que els hi van destrossar i m’ho van venir a dir. Per a mi això és més important que la paraula participació. Aquesta participació és significativa en la mesura que tu et fas teva una història, un projecte, una vivència. En la mesura que ets espectador o consumidor, no participes perquè és una cosa de fora que te la menges o no te la menges, i ja està.

n Com a mestre, aboques el que has compartit amb els monitors d’esplai? Sí, la vida de mestre no porta a una reflexió permanent. Jo he tingut la sort de fer-ho a través de la meva vinculació a Esplac. Ha sigut... està sent una experiència d’enriquiment del meu treball professional. Jo vaig ser escolta durant nou anys, en guardo un gran record i penso que va tenir una gran importància en la conformació de la meva manera de plantejar-me la vida.

fer d’Esplac una estructura el màxim de compartida i participada. Estic content. n Com a mestre, continues creant projectes posant l’accent en la participació dels infants? Sí, ara tinc un grup de vuit nanos gitanos que gairebé no van a escola, i els tindré 13 hores setmanals, fent el que jo m’inventi.

Hi ha qui diu que és més fàcil treballar la participació quan els infants provenen de situacions més difícils. És un tòpic. Els nens d’ara triguen un any o dos més a cordarse les sabates que fa 15 anys. I a menjar sols, també. Per què són més tontos? No. Perquè no en tenen necessitat. Ningú es molesta en dir: “Ara te n’ensenyo i ara te’ls cordes tu.”. Obrir aquests marges de responsabilitat, educar, és més esforçat perquè vol dir que tu has d’estar al darrere vetllant. Els nens no tenen gaires espais on ser ells, prendre les seves decisions i assumir “Si ve un foraster que responsabilitats. n

no sap res del nostre país, tu l’ajudes a entendre com va l’assumpte sense considerar que sigui tonto ni discapacitat ni res. Em sembla que aquesta és la consideració que ens falta amb els nens.”

n Vas entrar a Esplac de gran, oi? Un bon dia de l’any 1989 em va venir a veure un bon amic meu, el Jordi Serrano [director de la Fundació Ferrer i Guàrdia], i em va parlar d’Esplac, organització que jo no coneixia. Em va proposar crear una experiència de treball en comú entre els esplais del Vallès. Durant cinc anys vaig ser el coordinador del que va acabar sent el primer sector geogràfic d’Esplac, i que després va servir com a banc de proves del nostre actual model territorial. Va ser molt bonic. Quan vam començar el sisè curs, pensava retirar-me de la primer línia, perquè et vicies, i llavors va aparèixer el senyor Xavi Bretones, que llavors era el secretari general, a dir-me que estaven buscant a algú per fer de president.

n Què destacaries dels teus sis anys a la presidència d’Esplac? Centrar l’esforç en la reflexió pedagògica, al voltant del projecte del Congrés, i l’extensió dels sectors geogràfics per

n Quina és la garantia perquè un nen s’espavili? Tot va relacionat amb els afectes. La seguretat que el nen necessita per fer això neix de la seguretat afectiva. El que passa també (i a això li dono moltes voltes) és que diem a un nen de 7 anys: “És que tu ets molt dolent”. Com podem dir això a un nen? Confonem els comportaments amb el ser. I el nen pensa: “Sóc així, què hi farem”. Al cap de tres mesos ja hem catalogat els nens i diem: “Ui, aquest nen és molt curt”. I llavors els veus que arriben als 12 anys i ja fa temps que s’ho han cregut. Són curts? No ho sé. Per què ho diem això? En canvi, si tu li dius que s’ha comportat d’una manera i s’hauria de comportar diferent, aquí sí que hi ha possibilitat de canvi. És una qüestió de llenguatge molt important. Posar etiquetes de com ets, és molt malparit, perquè aquestes costen molt de treure.

n Quan et plantes davant d’un grup, què et planteges? Recordo un monitor que em va dir: “Faig de monitor perquè no vull que els nens siguin com sóc jo”. Em vaig quedar flipat. Quan et poses davant d’uns nanos i assumeixes una responsabilitat educativa, ets model. Educar és acompanyar a unes persones que acaben d’arribar en el procés d’adaptar-se en el nostre món, i donar-los tots els recursos que nosaltres coneixem

El monogràfic

Mestre i pedagog, president d’Esplac entre 1995 i 2001, Pere Vila reflexiona sobre la importància


El monogràfic

perquè ells puguin fer el seu projecte de vida en aquesta societat.

Però per què passa això? Per què té més poder l’esplai que l’escola? Perquè estan a la seva història, i l’escola no és mai la seva història. És una institució, i està molt clar que està governada pel conserge i després pel director. Allà, ells no pinten res, no decideixen res.

n

n Un comença a participar quan neix? Oi, i tant! El nen aprèn que, plorant, crida l’atenció. El límit en l’educació és la seguretat de l’infant (que no fiqui els dits a dins de l’endoll, i tota aquesta gamma). Els altres límits no han de ser au- “com a monitor, jo toritaris del tipus “que jo tinc l’autoritat i em sembla que no has de fer això puc fer-ho el millor perquè ho penso d’aquesta manera”. que sé per educar una L’educador té l’obligació de fer-se rescriatura però no puc pectar com a persona. I aquests són els límits que has de posar. El principi garantir res. Per bé d’autoritat parteix d’aquí. que ho faci, cadascú

Quan parles, em recordes els pedagogs de fa uns temps, antiautoritaris i llibertaris, lluny dels plantejaments actuals, que es basen en la didàctica. La didàctica és posterior, són eines, i se’n fan de més i de menys. Ningú no ensenya si l’altre no vol aprendre. En el llibre Frankestein, educador, acaba sortint vés a sa- Phileppe Meireu fa servir una imatge n És necessari un reconeixement social que està molt aconseguida. Si ve un de l’esplai? ber com.” foraster que no sap res del nostre Seria molt agradable. L’esplai, tal com el coneixem, neix a finals dels anys 50, i de reconeixement país, tu l’ajudes a entendre com va l’assumpte sense social no n’ha tingut mai, i ha educat a moltíssimes persones. considerar que sigui tonto ni discapacitat ni res. Em sembla que aquesta és la consideració que ens falta amb Ha fet una tasca extraordinària. els nens. Tractem els nens com si fossin disminuïts psíquics, o com a mitges persones, i ja són persones. Els n L’esplai són tres hores a la setmana de molt poder? falta experiència, creixement... I tant! De molt poder. n


El monogràfic

n Sembla que el poder de decisió sigui l’element final d’un procés educatiu d’assumpció de responsabilitats. Cada vegada que tu amb un nano li resols un problema que esforçant-se una mica podria resoldre, l’estàs ensorrant o estàs contribuint a la seva alienació com a persona. Si necessita ajuda, que prengui la iniciativa de demanar-te-la.

Potser per influència d’una moral o ètica catòlica, hi ha la tendència com d’ajudar al dèbil enlloc de confiar en ell i donar-li poder per poder fer. Els que ara són pares han estat criats en el franquisme o quasi quasi, amb un sistema autoritari i una societat impregnada de valors autoritaris, i en un ambient de revolta contra l’autoritarisme. Però no significa que s’hagi construït una alternativa educativa. Hi ha moltes famílies que viuen amb angoixa l’educació dels seus fills perquè realment se sap com no s’ha de fer, perquè és com ho van fer els nostres pares i els nostres avis, però llavors... com s’ha de fer? Com has d’educar els teus fills perquè siguin persones lliures i responsables? Tu, com a educador, no pots garantir res.

n

n Aquesta és una idea fortíssima: com a educador no pots garantir res! Acceptar que el teu fill, aquest “teu”, no passa precisament per la propietat d’aquella persona, t’allibera en el sentit que, com a pare, mare, mestre o com a monitor, jo puc fer-ho el millor que sé per educar una criatura però no puc garantir res. Per bé que ho faci, cadascú acaba sortint vés a saber com.

n Perquè cadascú és lliure de ser i fer el que vol? No sé si és perquè és lliure però en tot cas perquè realment no tenim el poder, no tenim tant poder sobre les criatures. Ens el creiem, però no el tenim. És clar...

n Però no deies abans que ens havíem de creure que aquelles tres hores del dissabte a la tarda tenen molt de poder? En el marc de l’educació, tal com està muntada, ens pensem que les tres hores de l’esplai són insignificants i són molt importants o poden ser-ho. L’esplai és un marc de participació i de realització personal molt significatiu, que ofereix unes possibilitats que l’escola no ofereix. La relació que un monitor pot establir amb un nano no té res a veure amb la relació que un pare pot establir amb un nen. Els pares tenen expectatives sobre els fills, i s’han de tallar una mica perquè és la seva vida. Si va cap a un camí d’autodestrucció, faràs tot el que estigui de la teva mà per impedir-ho, però...

n El llibre El primer home (1994), obra pòstuma del novel·lista i assagista Albert Camus (Argèlia, 1913-França, 1960), gira entorn d’un professor compromès que va més enllà de l’educació a l’aula i trenca una sèrie de barreres. En canvi, molts mestres es posen una disfressa falsa o forçada per educar. Educar és un acte d’amor. A mi no em fa por dir als nens que els estimo. A una criatura que no estimes, no li pots ensenyar

Pere Vila o la bíblia pedagògica d’Esplac Escoltar en Pere Vila és com obrir un llibre i apassionar-te per cada ratlla de la història. Quan s’explica, juga amb els silencis i els ritmes. Pensa... i dispara una resposta carregada de discurs, un discurs que és el d’Esplac. És un orador més que notable, si ens permet de posar-li nota, a ell, que és mestre. Quan parla, mira el cel. O es fixa en algun punt que li obre la porta de la memòria on guarda aquell record de quan era president d’Esplac, aquell moment que ara gairebé li fa espurnejar els ulls i que en el seu dia el va fer plorar d’emoció. Diu que va quedar esgotat de presidir Esplac, però que està molt content de la feina feta.


El monogràfic

res. Aquest amor o afecte dóna a les criatures una oportuni- unes colònies, tenim un trimestre de treball amb els nanos. tat. Els mestres pensen que els nens els faran cas en funció Evidentment, no vol dir “feu el que us doni la gana i jo me’n que estiguin distants i quasi amenaçants. I no és així. A despreocupo”. No. És un altre tipus d’esforç el que se’t demavegades aquest sentiment d’amor l’haig d’alimentar perquè na, és un lideratge com de recanvi. Quan la dinàmica del costa. Amb segons quins nanos, costa, perquè cansen, perquè grup s’encalla, tu has de tenir una maleta plena de coses per es comporten de manera molt comdisparar una guspira i que allò torni a plicada. T’has de sobreposar a aquestes “I si no deixes partici- arrencar. I t’hi fixes, escoltes, descocoses. Com a educador, és la teva resbreixes i comparteixes amb ells. Als par els nens, estàs edu- nens no se’ls escolta ningú. I l’esplai és ponsabilitat. cant futurs ciutadans un lloc perfecte per escoltar-se’ls, i, a més, és una de les coses més agradables n La responsabilitat és precisament passius.” que existeix. l’altre concepte que sempre apareix quan es parla de participació. És com si l’altra cara de la moneda de la participació fos la respon- n Hi ha algú que diu que xerrem massa. Que no deixem sabilitat. Com el dret i el deure. l’espai de cadència perquè l’altre pugui dir la seva. Nosaltres aportem en els nens allò que nosaltres bonament Això és un mal de la nostra societat. Tot va massa de pressa. sabem perquè siguin capaços de construir la seva vida, no? Mira, hi ha la tendència de no repetir de casa de colònies I per tant, de ser amos del seu destí. I qui és amo del seu perquè els nens volen coses noves. Ah sí? Què pot significar destí, pren decisions i aquestes decisions tenen unes deter- repetir de casa? Els nens arriben allà i controlen l’espai perquè minades conseqüències que hem d’assumir. Sembla que la ja hi van ser l’any passat. Si controlen l’espai, tenen un poder. responsabilitat sigui la torna “dolenta” de la participació. Descobrir té gràcia, però decidir sabent on vas també en té molta. Les decisions poden ser més riques i els nens poden inventar i participar més. n I no és així? El que és “dolent” és la llibertat. El que costa en aquesta vida és ser lliure. Tu pots fer tota la teva vida prenent les decisions n T’hem sentit dir que Esplac no té res de hippy. que s’esperen de tu en cada moment, però en realitat no és El moviment hippy és una filosofia que consisteix en negar el teu projecte de vida, sinó que fas el que en cada moment la cultura i la tradició, en el retorn a la natura. D’això, nosaltres s’espera que facis. Aquesta és la nostra gran aportació al nen: no en tenim res. Formem part molt activa d’aquest món. “Hi ha maneres de vida molt diferents i has de triar la teva”. Ara, aquesta filosofia hippy té una determinada estètica que Per això no m’acaba de fer el pes un equip de monitors que és la que correspon a cumbes i farigoles. tots siguin del mateix pal. Prefereixo que hi hagi varietat, una certa tensió positiva. Es pot compartir un projecte des de n Per tant, educar és un discurs polític. perspectives diferents, i convivint. La nostra societat és això. Sempre. Fins i tot quan es diu que no. Un discurs polític és com et posiciones davant de la societat i com et sembla que La nostra manera d’educar als esplais ha de seguir l’esquema la societat ha de funcionar. Depèn de quin tipus de societat aquest: totes aquelles iniciatives i decisions que els nens et sembla adequada, eduques d’una manera o d’una altra. poden prendre, no les ha de prendre l’equip de monitors. I si no deixes participar els nens, estàs educant futurs ciutaMai de la vida. Que te’n vas d’excursió, que els nanos deci- dans passius. deixin el camí encara que s’equivoquin. Recordo la discussió que vam tenir fa anys, entre colònies i campaments, què era n Es parla de l’educació com a eina de la democràcia. més educatiu? He arribat a la conclusió que és una discussió El que passa és que, mentre ens tinguin convençuts que la una mica tramposa. L’assumpte està en què no muntem democràcia es basa en votar cada quatre anys, ja l’hem l’activitat d’estiu de manera consumista, és a dir, que els cagada. Això només es pot evitar si la gent exerceix diàriananos s’ho facin. Jo estic en contra del consumisme. És ment la seva ciutadania. I al PP com l’hem fotut fora? Amb alienant i atonta les persones. Si nosaltres portem els nens les mobilitzacions del chapapote de milers de joves cap a de colònies o de campaments i ho tenen tot muntat i orga- Galícia i contra la guerra. Ara tenim un altre govern que nitzat i no han de decidir res, només anar fent el que se’ls hi representa que és més dialogant, però l’hem d’apretar perquè diu a cada hora, és una pèrdua de temps. el poder corromp. Jo no hi confio massa, amb els governants, i precisament per això participo políticament, per marcarlos una mica. n Què els hi diries als monitors per donar més protagonisme als nens i fer front al vertigen de no tenir activitat preparada? En la mesura que et desengoixes, surt millor. Si programem Xavier Bretones i Mireia Sabartés

n


L’escala de la participació T’atreveixes a pujar-hi? Què és això de l’escala de la participació? El diagrama de l’escala de la participació és “una tipologia inicial per reflexionar sobre la participació dels nens en els projectes”, segons el professor de Psicologia de la Universitat de Nova York Roger Hart i el seu assaig La participació dels nens: de la participació simbòlica a la participació autèntica, encarregat per l’Unicef. De fet, la metàfora de l’escala no és seva. La va agafar de l’Assaig sobre participació dels adults, de Sherry Arnstein (1969). El que fa Hart, però, és inventar-se noves categories per cada esglaó. Utilitza l’escala per explicar els vuit nivells de participació dels joves en projectes. 1. Manipulació La manipulació és el nivell més baix de l’escala. Si els nens no entenen de què va l’activitat i per tant no comprenen les seves pròpies accions, llavors es tracta de manipulació. Un exemple és el d’alumnes de preescolar que porten pancartes contra l’impacte sobre els infants de polítiques socials. Saben què significa el discurs polític que porten a les pancartes? 2. Decoració La decoració és el segon esglaó de l’escala. Fa referència a situacions en què els infants estan físicament en un esdeveniment sense tenir ni idea de què es tracta i sense tenir cap possibilitat de participar en l’organització de l’acte. Els joves hi estan presents per les begudes, pel menjar o per algun concert interessant, més que per la causa. És la utilització indirecta dels nens per enfortir els interessos d’uns adults. 3. Participació simbòlica El concepte de simbolisme descriu “aquells casos en els quals aparentment se’ls dóna als nens una oportunitat d’expressar-se però en realitat tenen poca o cap incidència”, com explica Hart. Un exemple seria una consulta sobre algun tema que els afecti. Els infants es limiten a opinar, sense informació prèvia.

El monogràfic

3


Cal tenir en compte que “tampoc és necessari que els nens participin sempre en els esglaons més alts de l’escala. Diferents nens en oportunitats diverses poden preferir desenvolupar-se a diferents graus de participació o de responsabilitat”, segons Hart.

5. Consultats i informats Sota aquest títol, Hart es refereix a consultes fetes en els infants que, un cop acabades, mostren els resultats als mateixos nens. Són enquestes que els impliquen en el tema que tracta. Encara millor si són els mateixos infants els que recullen les dades, les analitzen i informen de les conclusions extretes.

L’escala de la participació

Mireia Sabartés

n

Activitat iniciada pels nens i decisions compartides amb els adults

graus de participació

6. Activitat iniciada pels adults i decisions compartides amb els nens “El sisè esglaó de l’escala és realment participatiu perquè encara que els projectes a aquest nivell són iniciats pels adults, la presa de decisions es comparteix amb els joves”. Així, la publicació de notícies per part dels nens –l’elaboració d’una revista- implica amb freqüència un alt grau de responsabilitat i pot classificar-se en aquest sisè esglaó.

Ara que ja has pujat els vuit esglaons de l’escala de la participació, les activitats de la teva colla són entre el quart i vuitè esglaó?

7. Activitat iniciada i dirigida pels nens Aquí hi encaixen tots aquells projectes que neixen dels nens de l’esplai gràcies a les condicions favorables creades pels monitors. Els monitors no interfereixen ni dirigeixen l’activitat. No haurien d’assumir cap paper de lideratge en aquestes situacions.

Activitat iniciada i dirigida pels nens

Activitat iniciada pels adults i decisions compartides amb els nens

Consultats i informats

Feina assignada però amb informació prèvia

Participació simbòlica

8. Activitat iniciada pels nens i decisions compartides amb els adults Generalment, només els adolescents tendeixen a incorporar adults als projectes que ells mateixos han dissenyat i administrat. Hi ha pocs projectes que puguin encaixar en aquest esglaó. L’”animador” –una paraula que hauràs sentit sovint- és el nom que rep la persona que dóna energia al potencial dels joves.

no participació

El monogràfic

4. Feina assignada però amb informació prèvia A partir d’aquest esglaó, Hart parla de graus de participació. Els tres primers esglaons vistos fins ara no són participatius. Per què? Perquè no compleixen aquests quatre requisits: 1. Els nens entenen les intencions del projecte. 2. Saben qui va prendre les decisions sobre la seva participació i per què. 3. Tenen un paper significatiu (no “decoratiu”). 4. S’ofereixen voluntaris després que se’ls expliqui el projecte clarament. Un exemple? Manar a una colla que netegi la sala de l’esplai on ha fet activitat no és participació, però, en canvi, si se li informa sobre el problema i les causes amb antelació, i si la colla entén per què se’ls ha demanat ser voluntaris, llavors aquesta experiència és “una feina assignada però amb informació prèvia”, el quart esglaó de l’escala, el primer de participació real.

Decoració

Manipulació


“La Guineu sorgeix a partir d’una necessitat del barri i per això la gent se l’ha feta seva. És un equipament municipal que la gent ha fet molt seu”, explica la Laia Guil, educadora social de la ludoteca. En aquesta idea rau l’èxit de La Guineu. Perquè neix d’una decisió compartida entre pares, professors i infants de l’escola Prosperitat, on està situada. L’associació de mares i pares del centre se’n va fer càrrec al començament, i ara ja fa més de 10 anys que la cooperativa Entorn té la concessió del servei. “Els nens –explica ara la Maria Pradas, una altra educadora de la ludoteca, i monitora de l’esplai El Piolet de Barberà del Vallès- venen aquí per decisió pròpia, perquè aquí tenen una autonomia total i ells poden decidir si surten al pati o es queden a la sala a jugar amb qui ells vulguin, sense grups ni colles predeterminades per cap monitor. No fa falta tampoc cap mecanisme d’integració perquè la integració és natural. Aquí hi ha negres, marroquins, xinesos... i tots són nens de

Barcelona, és indiferent d’on vinguis o de quin color tinguis la pell”. La Maria també està orgullosa de només tenir tres normes a La Guineu: el respecte als altres companys, el respecte als jocs i a la ludoteca (aquests dos per garantir la convivència) i la prohibició de menjar i beure dins de la ludoteca (per mantenir la higiene). Carnaval democràtic Carnaval és la cita esperada de l’any. Nens i pares fan propostes de disfressa i les posen dins d’una bústia. El següent pas és fer votacions per escollir de què es disfressaran. El procés també inclou el taller de confecció. Els adolescents de La Guineu s’encarreguen de la percussió durant la rua de Nou Barris, en el que és la comparsa més multitudinària del districte. Més de 200 persones –i fins i tot gossos i altres mascotessurten al carrer vestits de vaques boges, esquimals, gallines, indis, xinesos, mexicans, pallassos, mags o medievals per la visita anual del rei Carnestoltes. Un exemple més de participació en aquesta activitat és

El monogràfic

4 La Guineu, la ludoteca democràtica

Amb 25 anys a les espatlles, la ludoteca La Guineu del barri de la Prosperitat de Barcelona, districte de Nou Barris, continua sent un exemple brillant d’experiència de participació infantil.


El monogràfic

que “falten escombres per escombrar el pati quan acabem de fer el berenar”, diu la Maria . Ningú mana als nens que netegin. Ells prenen la decisió de fer “neteja popular”. La Guineu és el cau d’uns 150 infants, que s’organitzen en dos torns d’edat (de 5 a 9 anys, i de 10 a 16 anys). El divendres, tots s’ajunten. I hi ha una llista d’espera de 70 nens més. Per què els agrada tant La Guineu? “El tracte que reben és molt adult” contesta la Maria. L’Abraham Prat, coordinador en funcions de l’equip general del sector Barcelona d’Esplac i educador de la ludoteca, afegeix: “Tractem els infants i els adolescents com a persones i no com a nens petits. Ells tenen el poder de decisió, un poder de decisió que es pot respirar en aquest espai, que l’omple, que és la seva essència”. L’Abraham és conscient de la capacitat de La Guineu “de fer gent supercrítica, amb molt criteri, bo o dolent, però amb opinió i esperit crític. Es nota que l’adolescent que surt de la ludoteca està més madur. La ludoteca és com la vida,

és un món a part de l’escola, molt semblant al món dels adults. Aquí aprenen a ser adults, perquè ningú els soluciona el problema i ells han de buscar sortides al conflicte que se’ls planteja, prendre decisions i ser-ne responsables”. “Els nens amb problemes –afegeix l’Abraham- troben que aquí poden parlar, dialogar, raonar i discutir”. Un bon exemple d’aquesta reflexió permanent en veu alta és el cas del Pere. L’altra dia va emputjar un company. La Laia, l’Abraham i la Maria li han vetat l’entrada fins que el Pere no vingui a parlar amb ells sobre la situació de conflicte que va provocar. En Pere treu al cap per la porta mentre estem fent aquesta entrevista, i pregunta: “Ja puc tornar a entrar?”. Els educadors li contesten que no, que fins que no tingui deu minuts per reflexionar sobre el que va passar, no pot tornar a incorporar-se a La Guineu. El nano remuga i se’n va, fent-se l’enfadat. Mentrestant, la resta d’infants comencen a muntarse la seva pel·lícula a la ludoteca. Mireia Sabartés

n


Aprendre a participar Amb aquest títol ben aviat tindràs al teu centre una publicació (presentada aquest mes d’octubre) que ha promogut la Fundació Jaume Bofill i en la qual hi hem participat Esplac juntament amb Escoltes Catalans, Federació Catalana de l’Esplai, Minyons Escoltes i Guies Sant Jordi i Moviment de Centres d’Esplai Cristians amb la coordinació de Maria del Mar Galceran.

nivells de participació que es poden plantejar segons els grups d’edat i es parla de les condicions que cal per poder treballar la participació. També es descriuen els eixos claus de la participació: la vida en col·lectivitat, el compromís i la responsabilitat social, l’esperit crític i la pedagogia del projecte, i l’equip d’educadors i educadores com a agents facilitadors de la participació.

A partir del document presentat al Parlament el febrer de 2002 L’educació de la gent jove, una declaració a l’alba del segle XXI, on quatre d’aquest moviments fèiem una declaració de principis d’actuació conjunta i en la qual la participació era un del eixos centrals, sorgeix la iniciativa de fer un treball conjunt que ens servís d’eina per a treballar en el nostres centres. Ha estat un treball de gairebé un any i mig en el qual, després de posar-nos d’acord i unificar criteris pel que fa als termes de participació, s’ha elaborat un document que planteja la participació social centrada en la franja dels 12 als 15 anys i vol ser una publicació adreçada als responsables, caps i monitors i monitores dels centres.

L’experiència del Piolet La segona part recull 5 experiències de participació social, de diferents entitats de cada moviment, en la qual nosaltres hi hem aportat una experiència de l’esplai El Piolet de Barberà del Vallès. Aquesta experiència es basa en el treball que van fer els nens/es i joves de El Piolet amb la col·laboració del Casal de Joves Obriu Pas durant la campanya electoral de les darreres eleccions municipals. Sota el lema Volem dir la nostra el nois i noies de El Piolet van fer un recull d’aquelles mancances o problemes que veien en el seu entorn urbà i el van transmetre als polítics que es presentaven en les diferents candidatures a partir d’un recorregut per Barberà i una posterior xerrada de posada en comú.

Inclou una primera part on es defineix la contribució de les entitats de lleure educatiu al discurs i la pràctica de la participació social, ja que darrere dels nostres centres i entitats hi ha una llarga tradició d’associacionisme i de projectes de participació social que són la base d’aquest projecte. Després es contextualitza l’abast del terme participació e n t e n e n t- l o co m a p r o c é s d’aprenentatge, es veuen quin són els

La tercera part és un recull d’estratègies (en format de fitxa) per a cada moment i àmbit d’un projecte: proposta, elecció, planificació, realització, etc. Aquesta part pretén ser una ajuda per aquells monitors/res i responsables que vulguin o estiguin treballant en projectes de participació i que trobin una manca de recursos a l’hora de plantejar cada un d’aquests moments o àmbits.

El monogràfic

5


El monogràfic

S’acaba amb una bibliografia de llibres, articles i materials didàctics de les diferents entitats i d’altres autors així com un llistat de pàgines web també relacionades amb el tema.

© Gettyimage

Vull acabar recomanant especialment a monitors i monitores i als responsables dels centres, que provablement ja treballen dia a dia la participació potser sense adonar-se’n, que llegeixin el llibre per trobar-hi nous recursos i estratègies, i també encoratjar-los a seguir treballant la participació des de totes les entitats on participen. Voldria agrair molt especialment, a totes les persones que han col·laborat en l’aportació de documents, materials i en la revisió del document. Emma Puig i Bosch Directora de l’Escola Lliure El Sol

n

6

per saber-ne més… Per continuar formant-te sobre participació infantil, aquí tens unes recomenacions, moltes de les quals són a la biblioteca d’Esplac:

Títol: Projecte educatiu d'Esplac Autors: varis Edita: Esplac, Esplais Catalans (2002)

El llibre recull els principals aspectes identitaris, ideològics i metodològics que fonamenten els esplais laics i progressistes. És el resultat final del primer Congrés d’Esplac, realitzat a través de diferents jornades de treball al llarg de sis anys. Ha comptat amb la participació de tots els agents implicats en la vida dels esplais: infants, pares i mares i monitors.

Títol: Aprendre aparticipar Autors: varis Edita: Fundació Jaume Bofill (2004)

Aquesta publicació recull les reflexions del grup de treball sobre participació reunit entre gener de 2003 i juny de 2004. Coordinat per Maria del Mar Galceran, Emma Puig ha participat en l’elaboració en nom d’Esplac. És una proposta promoguda per la Fundació Jaume Bofill i desenvolupada pels moviments d’educació en el lleure que parteix d’unes preocupacions compartides i que estableix una proposta de treball més cohesionat i coordinat

Títol: “CONFANCIA: hablando de participación infantil en organizaciones juveniles” Autors: Xavier Bretones i David de Miguel Edita: Consell de la Joventut d’Espanya. Madrid 2004.

Ofereix un marc general d’informació i reflexió sobre la participació infantil en l’àmbit de l’educació no formal. Concreta els principis i valors del marc ideològic de les organitzacions infantils espanyoles, i aprofundeix sobre el paper que tenen com a educadores. Un dels autors, Xavier Bretones, va ser secretari general d’Esplac i és professor de l’Escola Lliure El Sol.


Títol: La participación de los niños: de

Títol: Frankenstein educador

gerundio: pautas educativas para trabajar la participación infantil

la participación simbólica a la participación auténtica

Autor: Philippe Meirieu

Edita: Consell de la Joventut d’Espanya

Autor: Roger Hart

(2001)

Edita: UNICEF, 1993. (Ensayos Innocenti)

Aquest document aborda els aspectes més bàsics de la participació infantil. Així, tracta la motivació i la comunicació en els grups, dóna eines als monitors per afavorir la participació dels infants i explica quines han de ser les actituds i aptituds d’un educador. També inclou una extensa bibliografia sobre el tema. Aquest document és, en part, fruït del treball de la gent d’Esplac respecte la participació infantil.

Aquesta publicació ha servit a molta gent per situar-se i interpretar les diferents formes de participació. Lectura obligada, bàsica.

Títol: El primer home Autor: Albert Camus

Títol: La Ciudad de los niños: Un nuevo modo de pensar la ciudad Autor: Francesco Tonucci

Camus, Premi Nobel de Literatura de França (1957), està considerat el representant de l’existencialisme ateu. El llibre, publicat 34 anys després de la mort de Camus, va tenir un èxit rotund a França. L’autor, lliurepensador, ens exposa com un mestre va més enllà de la seva funció d’ensenyant. Tot un exemple. Per posar una mica de poesia a l’educació.

El psicopedagog italià defensa el tractament dels infants com a ciutadans del present i no només del futur. Afirma que han estat els grans absents del model clàssic de participació ciutadana. El projecte de Tonucci planteja la necessitat que els infants participin en la contrucció, el desenvolupament i la millora de la seva ciutat, perquè se la sentin seva, se l’estimin i la cuidin. Proposa la creació d’un òrgan, el Consell dels Infants, per vehicular la participació dels nens. Per llegir amb una mirada crítica.

Pel·lícula: La lengua de las mariposas Director: José Luís Cuerda

Ambientada en el curs escolar 1935-36, la pel·lícula gira al voltant de les lliçons d'un vell professor (Fernando Fernán Gómez), liberal i republicà, que escolta embadalit Moncho, un alumne de set anys. Aprèn així les coses del saber, de l'amor, del companyerisme, de la llibertat i la covardia. L'escriptor gallec Manuel Rivas és l'autor de l'obra en què s'ha basat la pel·lícula.

“Aprendre és... un acte de rebel·lia contra tots els fatalismes i tots els empresonaments, és l’afirmació d’una llibertat que permet a un ser desbordar-se a sí mateix”, afirma l’autor, que propugna una veritable revolució copernicana en pedagogia. El llibre ensenya com ensenyar a partir d’un principi bàsic: la participació dels infants. Per explicar-ho, Meirieu utilitza el personatge de Frankestein, inventat per l’escriptora anglesa Mary Shelley l’any 1818 i popularitzat el 1931 per l’actor Boris Karloff (a la foto). No te’l perdis!

Article: La Pedagogia a Esplac, al número 16 d’Espai de Llibertat (quart trimestre 1999) Autora: Carlota Martín Edita: Fundació Ferrer i Guàrdia

Disponible a Internet: <http://www.laic.org/cat/espai/articles/16_03w.htm>

L’autora sosté que les activitats de lleure ajuden a formar ciutadans participatius i, en aquest sentit, parla de “la dimensió social dels nostres projectes”. Parla d’una educació en un marc de confiança, sinceritat i amor, d’una relació que “possibilitarà el lliure pensament i la lliure expressió dels participants”, és a dir, dels nens.

El monogràfic

Títol: Participando que es


el reportatge

Tots hem fet l’estiu

A l’esplai Ger treballem molt les ambientacions de les

Per primera vegada, Esplac organitza el 27 de novembre la jornada Tots hem fet l’estiu, d’intercanvi d’experiències i activitats. Per això aquest Tercer Segona t’ofereix tres reportatges: dues colònies, les dels esplais Ger de Sant Pere de Ribes i Pampayuga de Mataró sobre la importància del centre d’interès i l’atrezzo, i l’intercanvi a Finlàndia del SCV El Clot de Barcelona.

colònies, ja que creiem que es una bona eina pedagògica i motivadora pels infants. Això no ens ve de nou: generació rere generació, el centre d’interès ha estat un dels punts forts en els nostres projectes.

Endinsa’t al món màgic de les colònies Quan parlem d’ambientació ens referim al centre d’interès, una eina de motivació pels monitors i monitores i els infants que fa de fil conductor de les activitats de colònies. És important que l’infant gaudeixi d’un espai lúdic i màgic, on pugui desenvolupar la imaginació i creativitat sense barreres, amb llibertat. El primer pas per triar un centre d’interès

és fer una pluja d’idees i de temes possibles que ens serveixi alhora per escalfar motors i crear un bon clima de treball. Un dels criteris és que, tot i que aquest centre d’interès formi part d’un món imaginari, faci referència a alguns dels aspectes del context on ens trobem. Per exemple, no tractarem els animals aquàtics si estem al Mont-

El centre d’interès és una eina pedagògica per tractar valors de forma divertida, conseqüent i quotidiana, valors com la solidaritat, el raonament crític, la interculturalitat, el cooperativisme...


hem de ser conscients que som un punt de referència pels infants i que la manera amb què tractem els temes influeix directament a la manera de veure les coses dels nens/es, és a dir, en la seva educació s e ny, s i n ó d e l s a n i m a l s d e l’entorn que ens envolta. A poc a poc es va definint el fil argumental (situacions, personatges, diàlegs, decoració...). Aquest any els nens i nenes de 4 a 11 anys i els monitors/es ens vam endinsar en el món imaginari del bosc i els seus habitants. El personatge principal és la cuca de llum, una bestiola que arriba al bosc buscant amics i amigues. No en troba perquè és diferent a causa de la seva llum i com sabem la diferència a vegades provoca rebuig al primer moment. Al final juntament amb ells vam aprendre que les diferències no han de ser font de conflicte sinó d’enriquiment. Aquesta era la voluntat final d’aquest centre d’interès. El centre d’interès és una eina pedagògica per tractar valors de forma divertida, conseqüent i quotidiana, valors com la solidaritat, el raonament crític, la interculturalitat, el cooperativisme... Hem treballat el respecte a la gent gran amb el personatge de la iaia Enriqueta; amb la Tortuga Sau, hem reflexionat sobre l’autoconeixement i l’autoestima, i amb l’actor arg e n t í E r n e s t o, va m p a r l a r d’immigració, per posar uns exemples. Molts d’aquests temes, a part de fer reflexionar als infants, ens fan replantejar i

aprofundir, com a equip de monitors i monitores, aspectes de l’ideari. Recordem positivament en una ocasió que pensant en un centre d’interès ens vam adonar que sempre que parlàvem de relacions de parella ens referíem al model heterosexual i vam creure que era el moment de canviar-ho. Així en aquella història la Bruixa s’enamorava d’una esquiadora. Un altre exemple que ens agrada recordar és quan, buscant personatges del món de l’art, només ens sorgien noms d’homes (Miquel Martí Pol, Pablo Picasso, Joan Miró, Charles Chaplin, Charlie Rivel...). I això ens va fer pensar que en la història que ens havien explicat els homes eren els protagonistes, però vam creure que això havia de canviar, i tot i que ens va costar, vam buscar noms de dones que formessin part del món del art (Maria Mercè Marçal, Lola Anglada...). D’altra banda, tot aquest treball requereix implicació i motivació per part dels monitors i monitores, hem de ser conscients que som un punt de referència pels infants i que la manera amb què tractem els temes influeix directament a la manera de veure les coses dels infants, és a dir, en la seva educació. Ens agrada fer referència a una de les activitats importants que realitzem a les

colònies: la revista, on les nenes i els nens expressen i expliquen totes les vivències al voltant del centre d’interès i el que succeeix durant la setmana. Així doncs, dotem als infants d’un espai de pensament i reflexió sobre les seves situacions i les dels personatges i les seves històries. Quan avaluem el centre d’interès un dels ítems més importants és el nivell d’implicació i motivació que ha generat i l’empatia cap als personatges i les aventures que viuen. És molt gratificant per l’equip educatiu del centre veure que tot aquest treball realitzat té els seus fruits i repercuteix positivament en els infants ja que associen aspectes quotidians amb aspectes de la vida dels personatges. Finalment, cal dir, que tot i la importància motivadora i creativa que té el centre d’interès, no hem d’oblidar que el què ens mou, no és aquest en sí, sinó els objectius als quals volem arribar. Referent a això, el centre d’interès no ens ha de posar límits alhora de realitzar activitats, sinó al contrari: ha de ser una eina que enriqueixi la proposta d’estiu. Esplai Ger de Sant Pere de Ribes Esplac Penedès-Garraf n


La volta al món en 10 dies Comença la temporada i els monitors del Pampayuga de Mataró ja tenim les colònies al cap. Comencem a buscar casa i un possible equip de monitors disposats a marxar deu dies i a estar al cent per cent. Busquem una finca una mica aïllada però alhora volem que sigui prop d’un poble i d’un hospital. També valorem que hi hagi bosc per fer moltes activitats i una piscina. A més a més, volem tenir l’exclusivitat del recinte, és a dir, que puguem estar sols a la casa, sense cap altre més esplai.

mencen les reunions dels diumenges d’on sorgiran les activitats, i es desenvoluparà el centre d’interès. Tot plegat, tenint en compte l’assoliment dels objectius que ens hem proposat des de bon començament. Una pluja d’idees és el primer pas per trobar el centre d’interès de les colònies. A partir d’aquí, es voten les propostes i s’intenta muntar una trama amb les idees escollides. El resultat és una història nova que agafa la millor part de totes. I arriba el moment d’activar les diferents comissions de colònies. A més a més, cada monitor ha de

de l’equip de monitors, vénen tots els col·laboradors de l’entitat. La comissió de disfresses agafa tot tipus de teles, i confecciona tantes disfresses diferents com personatges hi hagi a la història. Des de l’esplai Pampayuga de Mataró, aquest estiu hem escollit la multiculturalitat com a centre d’interès. Un senyor anomenat Willy viatja per tot el món en el seu globus. Els monitors som detectius d’una agència contractada suposadament pel personatge malvat de la història, que busca al Willy per apoderar-se d’una poció màgica. L’agència de detectius accepta l’encàrrec sense cap problema, i durant els deu dies que duren les colònies, els nens viatgen seguint la pista d’en Willy per intentar trobar-lo. Els viatges es fan de nit, i així cada dia quan els infants es lleven es troben en un país diferent. És una manera de

Abans de marxar, el personatge principal de les colònies envia una carta a cada nen per explicar-li la trama Un cop passat Nadal, tenim ja diferents cases pendents de visitar. Una part de l’equip va a inspeccionar la zona, fa fotos i grava un vídeo, amb l’opinió personal de la gent que fa la visita. A partir d’aquest material enregistrat, s’escull la casa. Fet tot això, l’equip de monitors queda pràcticament definit i ja pot començar el projecte. Hi ha un munt de coses per fer. Cal repartir els càrrecs. Des del mes de febrer fins al penúltim dia a la nit, l’equip de monitors i col·laboradors més propers a l’entitat es reuneix periòdicament per fer tot tipus de preparacions. Al principi són reunions amb un guió preestablert. Després co-

preparar com a mínim un dia, en el qual ha d’interpretar un personatge. Es converteix així en el màxim responsable de tota la motivació i de totes les activitats de la jornada. Abans de marxar, el personatge principal de les colònies envia una carta a cada nen per explicar-li la trama. Perquè l’argument sigui c re ï b l e , é s m o l t i m p o r t a nt l’ambientació de l’espai. Per això la comissió de decorats és una de les que té més feina. Fem un decorat per cada dia diferent de la setmana, i a part hi ha l’ambientació fixa de la casa segons el centre d’interès. Per fer totes les activitats prèvies de les colònies, a part

conéixer diferents cultures i formes de viure, de convertir-se en veritables ciutadans d’aquells països. L’objectiu és aprendre a acceptar la diversitat. Durant la penúltima nit, és moment de trobar en Willy. Quan ja tenim la mel als llavis i sembla que hem de trobar el personatge principal de la història, apareix una nota on diu que en Willy ha sigut segrestat. El cas es resol la nit següent, l’última vetllada. Apareixeran els personatges principals de la història i per fi els nens veuran en Willy. Aquesta nit se celebra un judici per fer reflexionar al dolent de la pel·lícula i per celebrar la seva reconversió farem un gran ball amb tots els infants i monitors. Per acabar, cal dir que les colònies no acaben mai. Un cop comença el nou curs, comencem a preparar ja les colònies de l’any següent. Equip de monitors de AIJ Pampayuga, Mataró Esplac Maresme n


El país dels mil llacs L’any passat, els joves del SCV El Clot ens van demanar si de cara a l’estiu que ve podrien realitzar un intercanvi. Ens va semblar bé, seria una bona experiència i en podrien treure moltes coses d’ella. El primer que vam fer va ser demanar als nostres joves que fessin una carta de presentació per tal d’enviar-la a les diferents destinacions amb l’esperança que una d’elles ens contestés. La resposta dient que sí va venir de Finlàndia, on volien realitzar un intercanvi

que ja se sap, que no és que siguin del tot còmodes, ni que estiguin en perfecte estat. Consistia en una gran zona només per la gent de l’intercanvi amb dues casetes principals que eren el menjador i la cuina i les altres que eren dormitoris i una sala de reunions i tallers. La resta d’habitacions estaven repartides per tota la zona del campament. Eren també unes casetes, anomenades cottages, les típiques cabanyes que surten a les pel·lícules americanes dels boyscouts, amb el porxo i llits per vuit o deu persones (algunes tenien sauna i tot!). Tot això, a pocs metres d’un immens llac. Ens van distribuir barrejats per nacionalitats però no per sexes, encara que al final dels campaments ens vam barrejar nois i noies.

dor i anaven tots de cap a la sauna i anaven al llac a refrescar-se i els que volien passejaven una estona pel llac amb la barca. La veritat és que els joves van poder disfrutar d’uns bons campaments però no només pel lloc on estavem sinó també per els joves que s’hi van trobar: tres grups més, molt oberts i comunicatius amb moltes ganes de conèixer gent. Nosaltres com a monitors tampoc vam tenir cap problema

El centre d’interès del campament va ser la natura i el medi ambient. A Finlàndia, la protecció del medi i el reciclatge són dos temes molt importants per la gent i per l’economia del país multilateral. Els joves van fer una forta campanya econòmica per rebaixar el preu del viatge. I el dia 21 de juliol d’aquest any vam marxar cap a les terres del nord d’Europa. En menys de tres hores d’avió ja estavem allà, rodejats d’italians, francesos i, és clar, finlandesos. Tot junts vam agafar un autocar que ens portaria al campament. Un viatge que seria com de Barcelona a València, amb la diferència que miraves per la finestra i el paisatge era molt diferent: llacs enormes, boscos, grans extensions de terreny amb uns sola casa al mig... i, el més curiós de tot, senyals de perill amb el dibuix d’un ren. Després d’una llarga estona, vam arribar al campament. Ens vam sorpendre una altra vegada, sobretot si t’has passat tota la vida fent campaments a la muntanya amb tendes

El centre d’interès del campament va ser la natura i el medi ambient. A Finlàndia, la protecció del medi i el reciclatge són dos temes molt importants per la gent i per l’economia del país. Vam fer visites a parcs i reserves natural, a museus d’escultures de material reciclat, a llacs i pobles, a Helsinki, la capital... A part de les activitats programades, també disposàvem de molt temps lliure. Dic molt perque allà els dies són més llargs ja que el sol triga molt en pondre’s i en desaparèixer la llum que ens dóna. Almenys a l’estiu. Ho dic perquè a la una de la matinada encara t’hi veies perfectament i sense haver d’usar cap lot. Ens van explicar que durant aquests mesos la foscor apareixia cap allà les dues o les tres de la nit i que tornava a sortir el sol cap a les quatre o les cinc del matí. Per aquest motiu, teníem la sensació que els dies eren llargs. A més a més tenen un horari molt concentrat: a les cinc de la tarda sopaven i a partir de les sis per a ells ja era la nit. Durant aquestes estones de lliure els joves podien utilitzar i disposar de les instal·lacions i dels recursos que tenia el campament, com eren: el camp de futbol, la zona on vam fer el foc de camp, el llac, les barques i la sauna. Després de sopar, els joves es posaven el banya-

a l’hora de treballar amb la resta de monitors, tots teníem una manera semblant de treballar i això va fer que tampoc tinguéssim cap problema per pendre desicions. Una cosa interessant dels intercanvis és que els joves conviuen amb la resta de joves i aprenen com viuen. Aquest és l’encant dels intercanvis i són les coses que perduren i que recordaran tota la vida i a més, amb ganes de poder-ne fer més com a joves o com a monitors. Helena Casellas, monitora de l’esplai SCV El Clot de Barcelona, amb col·laboració de les joves Marta C, Aina S, Anna C, Mònica E, Carla S. i Elena T. Esplac Barcelona n


el reportatge Menjadors escolars, maletes pedagògiques, albergs, cases de colònies, casals infantils, ludoteques i un llarg etcètera són sinònim d’Entorn, la cooperativa del Moviment Laic i Progressista dedicada a la gestió professional d’activitats relacionades amb el temps de lleure.Amb més de 20 anys d’experiència en serveis socioeducatius, Entorn ha organitzat aquest estiu els jocs,tallers i animacions del Fòrum de les Cultures Barcelona 2004. En l’entrevista, el president d’Entorn, Benet Cases, afirma que el Fòrum ha enfortit la cooperativa, perquè ha sabut donar resposta a les reivindicacions laborals exposades per alguns monitors contractats. Cases també detalla la relació entre Esplac i la cooperativa.

Benet Cases

President d’Entorn


n Què és Entorn?

Entorn és una cooperativa de treball associat i consum. Què vol dir això? És una cooperativa de treball associat perquè és una de les poques cooperatives catalanes que té una sèrie de gent que hi treballa i n’és sòcia, és a dir, que aporta el seu treball com a capital. I diem que és una cooperativa de consum perquè tots els esplais d’Esplac i casals de joves de l’Associació de Casals i Grups de Joves també són socis amb veu i vot a les assemblees i, alhora, són els propis consumidors dels serveis que oferim. El consell rector d’Entorn està format per vuit persones, de les quals quatre són socis de consum i quatre són socis de treball associat. Aquesta fórmula permet un doble equilibri: donar un servei als esplais, i capitalitzar l’empresa (perquè els esplais no tenen capital per invertir) a través de les aportacions dels treballadors. Els socis-consumidors s’han anat ampliant cada vegada més. Vam començar amb els esplais d’Esplac, i ara ja són els casals de joves, la resta d’entitats del Moviment Laic i Progressista, els agrupaments d’Acció Escolta de Catalunya... Som una pila ben important. n Quins són els serveis que ofereix Entorn?

Entorn és una cooperativa de serveis socioeducatius. Fem la gestió privada d’equipaments públics com poden ser els casals infantils o els albergs Flor de Maig de Cerdanyola del Vallès i Can Soleret de Mataró. També explotem la casa de colònies nostra, Mas Pujolar, a Viladrau, i gestionem serveis més socioeducatius, com els menjadors escolars. n Els monitors d’Esplac són molt sovint el personal contractat per l’agència. Sí. Fem una política de discriminació positiva respecte els candidats d’Esplac, de l’Associació de Casals i Grups de Joves, d’Acció Escolta, o de qualsevol altre moviment que vulgui treballar amb nosaltres. A igualtat de condicions, té preferència un monitor d’Esplac. Els monitors i caps tenen una borsa de treball. Moltes persones són estudiants i complementen els estudis amb menjadors escolars, col·laborant amb les ludoteques o fent casals infantils. A més a més, Entorn ha permès una certa estabilitat a una sèrie de gent per mantenir el moviment en general. Molts dels actuals i passats líders del moviment han treballat o estan treballant a Entorn. La creació d’Entorn ha permès una certa consolidació d’equips. Entorn és una escola de dirigents, una escola del Moviment Laic i Progressista, que ens permet establir unes bases molt sòlides perquè aquest moviment creixi. n La cooperativa té un compromís i una responsabilitat social. Vol ser una

veritable eina de transformació de la societat. Clar. Té una extraordinària responsabilitat social, vertebra i participa activament amb la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya. A més a més, Entorn lidera la negociació col·lectiva amb els sindicats pel

primer conveni de serveis de lleure. Per què fem tot això? Per què ens agrada? Sí, ens agrada, però a més a més hi ha una responsabilitat social de construir. Però no podem perdre de vista que Entorn és una empresa, i necessita guanyar diners. Per què? Perquè hem de pagar els nostres treballadors, hem de fer les inversions necessàries en material, programes, etc, i hem de créixer. n Com ha de ser aquesta expansió d’Entorn?

L’expansió és un tema molt interessant. Prendrem decisions ben aviat per muntar Entorn Grup Cooperatiu. És una de les maneres intel·ligents de créixer. Ens és molt difícil des de Barcelona, des de la seu central d’Entorn, d’arribar a les peculiaritats locals de moltes iniciatives socials. Un grup de joves d’un municipi de les terres de Lleida o de les comarques gironines pot encarregar-se d’alguns serveis, i nosaltres podem donarlos suport perquè puguin oferir-los amb les màximes garanties d’èxit i, sobretot, amb seguretat jurídica: que paguin les nòmines, que cotitzin, etc. Volem vincular aquestes iniciatives a Entorn Grup Cooperatiu. Hem d’anar-nos estenent d’aquesta manera associativa. Moltíssims nois i noies que fan aquests projectes fracassen amb la gestió empresarial, i en canvi en saben una pila d’organitzar el casal, el menjador o de desenvolupar el projecte que sigui, perquè estan molt vinculats al territori. Els volem donar un servei de gestoria i d’assessorament i vincular-los a la idea d’intervenció educativa i social d’Entorn. Volem ampliar el radi d’influència al país. Quin volum de negoci té la cooperativa i quin és l’objectiu del 2005, tenint en compte aquestes previsions de creixement? El pressupost d’aquest 2004 supera els 3 milions d’euros. Cal assenyalar que el Fòrum de les Cultures, pel que hem estat treballant, pot haver emmascarat els ingressos. És possible que l’any vinent no arribem als 3 milions, però poc faltarà. Els beneficis mai s’han repartit entre el personal que aporta el seu treball com a capital de la cooperativa. Cal recordar que Entorn és una cooperativa sense afany de lucre, i els excedents van a reserves i es destinen a inversions i, sobretot, a

n


“La imatge d’Entorn és sòlida perquè és una empresa que dóna respostes”

creixement. Estem creixement entre un 12 i un 18 per cent respecte l’any anterior, i això significa que cada any necessitem més diners per finançar les nostres activitats, perquè hi ha una sèrie de clients, bàsicament les administracions públiques, que no ens paguen al comptat. En canvi, un percentatge molt elevat de la nostra despesa és en nòmines i s’han de pagar a finals de mes. Per tant, els beneficis van a parar a finançar aquest creixement. n Entorn ha anat assumint cada vegada més serveis,

i això implica contractar a més personal. Quants professionals estan contractats per l’agència? Ara tenim una plantilla amb pics de 400 persones. Moltes d’aquestes persones estan treballant a temps parcial, i hi ha una rotació brutal de monitors. Entre el personal, però, tenim un nucli, una base, de 60 o 70 persones que treballen més de 30 hores a la setmana i que són el futur de la nostra casa, el futur d’Entorn, una cooperativa formada per gent jove. n Els esplais, com a consumidors i socis, tenen un tracte preferent alhora de contractar un autocar o una casa de colònies. Sí. I si creuen que nosaltres oferim un servei car, que ens ho diguin. Tenim preus de mercat. I cada any retornem als esplais més de 7.000 euros en xecs de bonificacions per l’ús de cases de colònies i autocars. Els retornem el 5 per cent del marge comercial que tenim. n Entorn s’ha encarregat

de l’animació de carrer, els tallers i els jocs del Fòrum de les Cultures Barcelona 2004. Vam guanyar el concurs del Fòrum, en el que es presentaven les empreses més importants del sector. La nostra oferta tan tècnica com econòmica era molt bona. Això és un èxit i cal felicitar l’equip d’Entorn.

n Els monitors contractats al Fòrum van reclamar millores salarials. Com va solucionar Entorn el conflicte? És cert que van aparèixer problemes de reivindicació econòmica, reivindicació laboral, per part d’un col·lectiu. A més, hi ha un altre factor, que és la singularitat del Fòrum: tothom sabia que el 26 de setembre s’acabava

el Fòrum i que no hi havia continuïtat. El cas és que hi havia diferències de sou entre el personal contractat per nosaltres i el contractat directament pel Fòrum. I es va crear un problema greu. Hi havia un greuge comparatiu. Tot plegat es va anar embolicant amb altre tipus de reivindicacions que poc o res tenien a veure amb la nostra relació laboral, que ultrapassaven la situació laboral i les estrictes i lògiques reivindicacions. Finalment, vam arribar a acords en el sentit que Entorn organitzarà una jornada de reflexió sobre el monitoratge en el sector del lleure. I això figura en l’acta de conciliació entre Entorn i el personal. A més a més, jo crec que un dels sindicats, Comissions Obreres, no va entendre què és Entorn, que no tenim cap tipus de problema per ensenyar els nostres comptes i que és una cooperativa formada per gent jove. CCOO ens va posar en una situació que pràcticament va posar en perill la cooperativa. Estrictament, des del punt de vista laboral, nosaltres no ho vam fer del tot bé, perquè no es pot anar de bona fe. Nosaltres no som executius agressius, sinó que treballem des de la perspectiva del compartir i participar d’un únic projecte. n Al marge del conflicte del Fòrum, els salaris dels monitors professionals

són baixos considerant la responsabilitat que tenen. Estic absolutament d’acord. Per això estem impulsant el conveni col·lectiu dels treballadors de les empreses del sector. L’estem negociant amb els sindicats UGT i CCOO, i fixarem les pautes mínimes de relació laboral, per primera vegada a Catalunya. Per tant, fixem el mínim salarial dels monitors, dels animadors, dels monitors de menjador, els drets sindicals, el dret a la formació, etc. Amb el conveni, reforçarem el nostre model, perquè diferenciarem els monitors voluntaris dels professionals. Acceptem que les estructures de gerència de les entitats siguin professionals. És lògic que una persona que es dediqui tot el dia al moviment tingui un sou. Però diferenciem una relació laboral del compromís personal de participar en un esplai. En canvi, a la competència, és possible que obliguin al monitor a fer esplai dissabte a la tarda per poder cobrar, per poder treballar en serveis socioeducatius. n Els problemes laborals del Fòrum han malmès la imatge d’Entorn?

Jo crec que no. La immensa majoria dels treballadors que van estar al Fòrum han vist que oferim la màxima col·laboració per solucionar els problemes. La imatge d’Entorn és una imatge sòlida, d’una empresa que dóna respostes. Els conflictes ens fan avançar. Ara ja no ens tornarà a passar una cosa semblant, perquè ja hem analitzat el problema i li hem donat solució. Txus Sanz i Mireia Sabartés n


i tu què en penses?

S’han de castigar el infants? Farem el que podrem S’han de castigar el infants? Bé, tot depèn de què entenguem com a càstig. Si creiem que el càstig ha de ser una penitència per una mala acció amb la que l’infant es penedeixi del que ha fet, ja podem tancar la barraca! Crec que el càstig ha de formar part d’un reflexió sobre allò que s’ha fet i un intent per solucionar-ho. És a dir, després que el nen o la nena facin alguna cosa que considerem “mal feta” cal fer-lo adonar de què és el que ha fet malament i per què. I un cop rumiat i debatut, el càstig ha de ser una acció amb la que l’infant demostri que ha entès que allò que ha fet no era correcte i, alhora, intenti solucionar les conseqüències negatives que l’acció ha tingut sobre els altres i sobre ell mateix. Això queda dit, però en el dia a dia si hem de castigar un nen o no ... farem el que podrem! Joan Canton Rivas Vic-Remei, de Manresa Esplac Bages

El càstig, l’últim recurs Recordo una vegada que el meu pare em va castigar impedint-me sortir de l’habitació per haver trencat una ampolla perquè no la vaig portar com ell em va dir que la portés. Sentit d’això: cap. La qüestió no és que s’hagi de castigar o no als infants, sinó que el càstig ha de ser una eina educativa, que com totes les eines educatives, en alguns casos funciona i en d’altres no, en alguns infants funciona i en d’altres no té cap sentit, però en qualsevol cas el càstig ha de ser l’ultima estratègia a seguir, o no. Ens podem trobar amb el cas d’un infant que busca deliberadament el càstig com a forma de cridar l’atenció. És evident que no té cap sentit castigar en un cas com aquest. També podem trobar-nos amb el cas d’un infant que ha entrat en conflicte amb un altre i que pels nervis no entra en raó. S’ha de donar un espai tranquil perquè el jove pugui relaxar-se i reflexionar més objectivament i posteriorment, des de la tranquil·litat, treballar el que ha succeït. Si volem anomenar càstig a això, doncs molt bé, però jo no ho faré. En qualsevol dels casos, si el càstig és finalment l’últim recurs per rectificar una conducta, si us plau, siguem coherents entre el que ha passat i el càstig que posem, perquè és ben clar que si no és així la nostra tasca educativa es veu reduïda a uns nivells molt ínfims. Hi hauria tants diferents matisos que podríem escriure un llibre, però jo només tinc mitja pàgina. David Martínez Herrero Esplai Jump Sant Ildefons, de Cornellà de Llobregat Esplac Baix Llobregat


Llibre Títol: Sense l’ombra de les torres Autor: Art Spiegelman Edita: Norma Editorial S.A. Pàgines: 40 Edita: 29 Euros

Ens trobem amb un nou còmic d’Art Spiegelman, creador del famós Maus: Relat d’un Supervivent. L’àlbum és un relat sobre l’angoixosa incertesa que es va produir durant i arran dels atacs a les Torres Bessones l’onze de setembre de 2001. És un relat en primera persona on l’autor ens explica des del seu punt de vista el moment de l’atac i la posterior paranoia que se’n deriva. Posteriorment, ens narra l’atac mediàtic massiu al qual es/ens van/vam trobar sotmesos. La seva versió dels fets s’allunya de la versió oficial, deixant en evidència les mancances democràtiques i socials bàsiques que tenen els Estats Units. Cal destacar la barreja d’estil proper al underground amb l’estil clàssic de les tires de còmic americanes. És una oportunitat molt bona per tota aquella gent que creu que els còmics només són per nens i adolescents amb acné. Us trobareu amb un relat adult, crític i editat també en català (això sí, amb algunes faltes ortogràfiques). Abraham Prat, coordinador en funcions de l’EGS Barcelona

Ruta On: Canigó

La ruta d’ascensió al Canigó per la cara nord és molt recomanable. La vam fer una expedició d’Esplac aquest setembre de 2004 (foto). Per començar la ruta, primer de tot, prenem la carretera cap a Prada. Just abans d’arribar a la capital de la comarca del Conflent, ens desviem a mà esquerra cap als Masos de Villerac. Al final del poble trobarem una carretera de terra (amb sots causats per canals d’aigua quan hi plou) de 24 km. Aquesta pista forestal ens deixarà al Xalet dels Cortalets (cota 2.150m). Al voltant del refugi hi ha zones gratuïtes per acampar. La normativa francesa permet fer foc de manera controlada. Es recomana pujar als Cortalets amb un cotxe en condicions (un tot terreny és una bona opció). L’ascensió per aquesta carretera té una durada d’una hora, aproximadament. L’ascensió al Pic del Canigó (2.784m) es pot fer per diferents vies. Aquí us presentem la més senzilla. Des del Xalet dels Cortalets, seguim el camí direcció a la Font de la Perdiu. Tot seguit pugem al Pic Jofre (2.362m.). Des d’aquest pic podem seguir dos camins: el marcat per la ruta o grimpant per la cresta (pròxims l’un de l’altre). L'ascensió dura una hora i mitja. El descens es pot fer per aquest mateix camí o baixant per la xemeneia del Canigó. Un cop l’haguem baixada (ens caldrà en més d’un moment baixar-la ajaguts), seguim el camí que ens portarà a la carena que queda just davant del pic del Canigó. El camí ens conduirà a la zona d’acampada per l’altra banda on l’hem deixat quan hem sortit al matí. Marc Garcia, tècnic de L’Àrea d’Internacional i Cooperació d’Esplac

Pel·licula Títol: To kill a mockingbird (Matar a un rossinyol) Director: Robert Mulligan Any: 1962

Inoblidable. Obra mestre de Mulligan, és considerada un monument al civisme. Una pel·lícula tendra, però sense caure en la sensibleria. Un guió brodat, una esplèndida fotografia. Atticus Finch (Gregory Peck, li va valer un Óscar al millor actor) és un advocat afincat a la ciutat d’Alabama els anys 30, durant la depressió. Vidu, pare de dos nens, decideix defensar un jove negre de l’acusació d’haver violat una dona blanca. Simultàniament, els fills d’Atticus –la petita Scout, narradora de la història, i el seu germà Jern- investiguen un misteriós veí (Robert Duvall), un noi amb una malaltia mental. Mentrestant, Atticus va ensenyant a la petita Scout a no jutjar la gent per les aparences i a tractar a totes les persones per igual. La pel·lícula és en DVD, és en blanc i negre, dura 124 minuts i és autoritzada per a tots els públics. Es pot trobar a botigues especialitzades en clàssics, o, per exemple, a la Mediateca dels Centres de Recursos Pedagògics: <http://www.xtec.es/cgi/mediateca_crp?ESTATUS=DISPONIBILITAT&NU=MP010595>


Esplais Catalans, l’Escola Lliure El Sol, la cooperativa Entorn, La Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia, la Fundació Terra, l’Associació de Casals de Joves de Catalunya i Acció Escolta de Catalunya* formen el Moviment Laic i Progressista. En el terreny de l’acció política i social, el Moviment Laic i Progressista reivindica la salvaguarda de la dignitat humana i l’autodeterminació de les persones contra qualsevol limitació o pressió injusta. El Moviment Laic i Progressista està compromès en un impuls de canvi de la societat a favor del lliure pensament, la tolerèancia, la diferència, els drets humans i la ciutadania.

La Fundació Ferrer i Guàrdia, amb quinze anys d’experiència, treballa per la recuperació de la tradició lliurepensadora i la difusió de la pedagogia de l’Escola Moderna.

Esplais Catalans, Esplac, és l’associació d’educació en el lleure infantil i juvenil que agrupa 112 centres d’esplai d’arreu de Catalunya. Treballa per la renovació profunda dels centres d’esplai fins a convertir-los en un autèntic espai dels infants.

L’Associació de Casals i Grups de Joves de Catalunya promociona, fomenta i coordina iniciatives i projectes juvenils basats en l’autogestió i la democràcia participativa dels joves. Té 31 grups i casals associats que agrupen 2.600 socis i 5.000 usuaris.

L’Escola Lliure El Sol és l’eina de formació per convertir els joves en ciutadans lliures. Realitza cursos diversos de formació d’educadors i dirigents associatius per més de 1.000 alumnes cada any.

ENTORN, sccl és la coooperativa de serveis socioeducatius que gestiona des de l’economia social projectes i equipaments. Actualment desenvolupa més de 150 serveis en 50 poblacions per a més de 50.000 usuaris.

La Fundació Terra és un instrument social per estendre el missatge que totes les persones podem i hem de fer petites coses per contribuir a salvaguardar el medi ambient.

Acció Escolta de Catalunya constitueix una proposta d'educació en la llibertat des de l'escoltisme; una escola de ciutadans actius, democràtica, oberta, progressista i catalana. *membre observador de l’MLP

Tercer Segona numero 13  

Monogràfic: Participació infantil Entrevistes a Pere Vila i Benet Cases

Advertisement