Nens i nenes de Cicle MitjĂ Curs 2013-14 Escola Sant Marc Cal Bassacs
La volta al món en deu dies Conte ve, conte va, i si no és mentida veritat serà que hi havia una vegada quatre amics, molt amics que es deien Laila, Mariona, Roc i Èric. Aquests quatre amics anaven a la mateixa classe, per això, es coneixien tant i eren molt amics. Durant les vacances d’estiu s’avorrien molt, per aquest motiu van decidir trobar-se cada dia a les cinc de la tarda a la plaça de Cal Bassacs, un espai gran amb una font al mig i envoltada d’arbres. En un d’aquest arbres, el més alt, hi havia construïda una caseta on es reunien tota la colla, la Colla dels quatre aventurers. La colla la formaven la Laila que era morena de pell, amb els cabells rossos i els ulls blaus com el cel. Tenia nou anys, era rabiüda i molt llesta. La Mariona tenia els cabells negres, els ulls verds com l’herba, era molt alta i prima. Tenia vuit anys, era molt simpàtica, ajudava molt als altres i gairebé mai s’enfadava. En Roc tenia vuit anys, era grassonet i baixet, portava ulleres i sempre estava estudiant i pensant quina en podia fer. L’Èric, que tenia nou anys, era el més guapo i atrevit, també era el més fort i totes les nenes li anaven al darrera, llavors a ell li queia la baba. Aleshores un dia van decidir anar a fer la volta al món amb una màquina del temps, que funcionava amb energia solar i que l’havien construït ells mateixos, seguint els plànols del Roc i la Laila. Un cop acabada la màquina del temps, hi van pujar tots quatre carregats amb menjar per a uns deu dies, aigua i roba. En Roc va activar tota la màquina i es van enlairar. Van seguir la següent ruta:
Cal Bassacs - París- Nova York – Los Ángeles – Vancouver- Sydney
– Manila – Tòkio – Beijing- El Caire – Cal. Bassacs. A París van visitar la Torre Eiffel, a Nova York van pujar a l’estàtua de la Llibertat, a Los Ángeles van trobar un nadiu americà que els va donar un mapa per anar a Vancouver, més tard es van adonar que el mapa era fals, però finalment van arribar a la ciutat canadenca, on van visitar molts llacs i boscos. A la propera parada, Sydney, van anar a veure cangurs, després se’n van anar Manila i van visitar tota la ciutat, una vegada acabada la visita es van dirigir cap a Tòkio on van voler visitar el Palau imperial, però no els van deixar perquè eren massa petits. Ràpidament van viatjar cap a Beijing, i van fer una excursió cap a la Gran muralla xinesa, a continuació van sobrevolar les piràmides d’Egipte i no van poder aterrar perquè hi havia una tempesta de sorra i van seguir el seu viatge cap a Catalunya. Durant el vol hi va haver un eclipsi de sol, la màquina va quedar sense energia i van haver de fer un aterratge d’emergència. Aleshores van anar a parar al castell de Cardona. Van baixar de la màquina del temps i es van trobar que estaven a l’època de l’Edat Mitjana. Van veure un castell i hi van voler entrar, però els guàrdies no els van deixar. Llavors la princesa va sentir un guirigall i va baixar a veure què passava. Va veure als nens, va parlar amb ells i els va deixar entrar. La colla li van explicar quin problema tenien i ella va decidir demanar ajuda a la família reial. Després van pujar cap a les estances reials i van conèixer la família, els van presentar i els van convidar a sopar i van fer un bon tiberi. Es van quedar a dormir esperant que l’endemà sortís el
sol i la màquina pogués tornar a funcionar. Per anar a les seves habitacions van haver de passar per un passadís. Tenien dues cambres, la dels nens i la de les nenes. A la mitjà nit, van aixecar-se per anar a fer un pipí, tots tenien por i es van abraçar els nens amb les nenes, ui, ui, ui...! Quan va sortir el sol es van despertar, van esmorzar i es van acomiadar de la família reial. Mentre es carregaven les bateries de la màquina, la colla va aprofitar per jugar amb la quitxalla del poble. Els nens i les nenes de Cardona es van sorprendre de la fila que feien i es pensaven que anaven vestits de manera molt antiquada. Però al cap d’una estona ja no li van donar importància. Van jugar junts a les bitlles catalanes i a bales. La quitxalla els va guanyar de bon tros. Finalment van anar a comprovar si les bateries estaven carregades. El Roc va dir: - Sí estan carregades! -
Ja podrem marxa!- va dir l’Èric.
-
Anem, junts a avisar a la gent que marxem!- va dir la Mariona.
-
I a donar-los les gràcies?- va preguntar la Laila.
-
I tant que sí!- Van cridar tots junts.
Una vegada donades les gràcies es van acomiadar i es van enlairar amb la màquina del temps cap a Cal Bassacs, esperant que tot hagués tornat a la normalitat. Quan van aterrar a la plaça del barri es van adonar que ja tornaven a ser a l’actualitat.
EL PALAU MISTERIÓS Hi havia una vegada tres nens que es deien Abril, Aina i Ton. L’Abril té els cabells negres i arrissats, té un any, els ulls blaus com el cel, és molt maca i li agrada el Ton. L’Aina té els cabells castanys, els ulls verds, té tres anys és llesta i li agrada també el Ton. El Ton té els cabells marrons, té quatre anys. Els ulls del Ton són marrons i li agrada l’Aina i l’Abril. El 1999 l’Abril que estava gatejant a la muntanya va caure per unes escales que eren invisibles i va començar a plorar. L’Aina i el Ton van anar amb l’Abril. Van seguir el passadís i quan estaven al mig, l’Abril que tenia un any en va tenir onze i l’Aina que tenia dos anys va tenir-ne dotze. El Ton que tenia quatre anys en va tenir catorze. Van arribar al final del passadís que els conduïa a un palau. Van passar dos guàrdies i van sentir que estaven al palau de gade. El Ton va dir: - O sigui, que estem al palau de Jade, el més famós de tot Japó. Quan van baixar, va desaparèixer el portal. L’Abril es va desmaiar a propòsit sobre el Ton i l’ Aina es va posar gelosa i per no tenir que mirar més, li va donar dues bufetades a la cara i no es despertava. El Ton la va portar als braços. L’Aina va veure un poble i li va dir al Ton: -Anem a veure si algú ens pot
ajudar. Mentre els guàrdies estaven distrets, van passar i van baixar les escales. A l’entrar al poble, van veure que hi havia moltes cases, bars i restaurants. Van trobar una casa abandonada. Quan estaven dintre de la casa es van adonar que era un palau i hi havien moltes habitacions diferents. Al final del palau hi havia el menjador. Van veure un quadre que parlava i cap on ells anaven els seus ulls els seguien. Els va començar a fer por i l’Abril i l’Aina es van abraçar al Ton i el Ton es van abraçar a l’Aina i a l’Abril. L’Abril es va deixar d’abraçar al Ton i va anar al quadre i li va dir: -tu què fas? I qui ets? Ets idiota? I el quadre va respondre: -Qui entra aquí? Ets tu mami? Fas olor de perfum? L’Abril va contestar: -Tot el que tu m’has contestat és veritat menys una cosa: no sóc la teva mare i tu tot el que m’has dit és veritat menys que sc idiota. Sabeu que hi ha un tresor en aquest palau? -No. No ho sabia. En aquestes habitacions hi ha un tresor amb una habitació màgica. Heu d’anar a mirar quina habitació i us concedirà tretze desitjos. Normalment hi ha habitacions que tenen trampes. Va dir l’Abril: -Anem a buscar l’habitació. Jo vaig amb el Ton. - No va dir l’Aina i vaig jo no. Jo no, jo no. I el Ton va dir: -Pareu d’una vegada. Anireu amb mi les dues i prou. Van dir: -Jo no penso anar amb aquesta idiota. -Jo tampoc. Cadascú anirà a una habitació. Al final van travessar les sales terrorífiques i amb les pistes que tenien ja sabien l’habitació i van entrar a l’habitació i van trobar la misteriosa làmpada màgica i se la van emportar al menjador. Li van demanar al quadre si volia algun desig i li va dir que si, perquè els alliberés d’aquesta maledicció. Al final el van alliberar i els hi va dir que el Ton estava atrapat dins d’un pou. Van anar corrents a veure què li passava, l’Abril es va tirar sobre el Ton i el va ajudar en el laberint de la paret. Van sortir i van tornar a casa.
ELS QUATRE BESSONS Hi havia una vegada quatre bessons que tots tenien els cabells rossos i els ulls blaus. La Marta era una mica xafardera, la Maira era la més simpàtica, la Miranda era la més rondinaire i el Marc el més gran. Un matí que feia sol, la Marta, la Maira, la Miranda i en Marc van anar a jugar al parc de Cal Bassacs. Jugant i jugant, es van començar a discutir per una tonteria com aquesta: qui era el més llest? I van decidir separar-se per un temps. Però només havia passat un minut que ja es trobaven a faltar. Però ningú no volia demanar perdó, els nens del poble tot jugant van veure els bessons separats en diferents llocs del parc ho van trobar tant estrany que van decidir preguntar-los-hi que els passava i cada un els hi va donar un explicació diferent: la Marta els va dir que ella no havia fet res i que tot era culpa dels seus germans i van anar a demanar-li en Marc a veure quina explicació els hi donava. Els va dir que la Marta ho havia començat tot , ella volia anar al decatló acadèmic i els altres no. Li va demanar a la Maira que a part de ser molt simpàtica també era molt sincera i els hi va explicar tota la història que tot ho va començar la Marta amb tot allò del decatló acadèmic i allà mateix va començar la discussió. La Marta deia que si que hi volia anar i els altres deien que no. Van anar-li a demanar a la Miranda que era molt rondinaire i va a començar a cridar: -MARXEU D’AQUÍ, NO VULL QUE NINGÚ EM MOLESTI!!! -Perdó, no t’esveris!!! I van marxar.
Van pensar que podien intentar que es disculpessin i van anar a dir-li a la Maira, que era la més maca, que es disculpés i va pensar que era molt bona idea. Dit i fet es van disculpar i van tornar a ser feliços i a menjar anissos, però aquell dia van aprendre una lliçó: no barallar-se, perquè estaven malament quan es barallaven. I aquí un gos i aquí un gat aquest conte s’ha acabat.
Hi havia una vegada una nit de HALLOWEEN, que vam anar a demanar caramels i ens vam trobar una casa encantada a Viladomiu Vell. Vam trucar a la porta i va sortir un vampir. El Marc es va fer el fatxenda, era fort però ximple. L’Àlex era fluixet, però llest. La Paula era guapa i llesta i la Judit era guapa i llesta. Les
nenes
ens
vam
enamorar del vampir i el seu gosset, que era un home llop amb els ulls blaus com el mar i els cabells
castanys
com
l’escorça d’un pi.
El
vampir ens va invitar a quedar-nos a casa seva i ens
va
portar
a
les
habitacions, els nens una i les
nenes
una
altra.
Llavors, vam anar a sopar i els nens no tenien gana, perquè el menjar tenia vida. Les nenes estàvem amb l’home llop i no teníem gana i vam anar a dormir amb l’home llop. Nosaltres ens vam adormir abans que els nens, perquè tenien por. L’endemà el vampir ens va portar al mon dels morts. Allà vam veure tots els monstres i es van amagar a la seva tomba. Els guàrdies del castell ens
van segrestar i tots estàvem espantats perquè ens pensàvem que ens matarien a tots. El vampir ens va salvar, perquè era el fill del rei, per fer-ho va tenir que convèncer el seu pare, perquè deixessin lliures als nens van estar molta estona parlant i van arribar a un acord: deixarien als nens lliures si no tornaven mai més al castell. Un cop fora del castell vam anar a visitar al parc d´ atraccions, vam tornar al castell i ens va portar a un balneari, però no ho era. Vam escapar i vam tornar a casa.
Hi havia una vegada quatre nens que es deien: Sara, Ton, Júlia i Oriol. Un dia van
quedar a la plaça de viladomiu Nou per parlar d’una excursió
per
travessar el riu Llobregat. El dimecres al matí van anar amb autobús, i quan van baixar de l’autobús hi havien unes taules, allà van dinar truita amb patates… Van anar a llogar les
quatre canoes per tots ells, van travessar amb les
canoes el riu Llobregat i quan estaven a punt d’arribar a l’altre cantó van veure un forat negre. Després la Sara va saltar i va dir: - Mireu! Una cova! I l’Oriol va dir: - És veritat! Jo també l’estic veient! I tots van dir a l’hora: - Jo també! Quan van arribar, van decidir que volien fer submarinisme i veure que hi havia en aquella cova. I van anar-hi, era molt fonda. Van veure uns esquelets. De cop, una fletxa va travessar la cova d’una punta a l’altra i al final van trovar monedes que les guiaven amb una llum resplandent que hi havia. Van entrar amb aquella llum i van veure monedes, maragdes… Per sort, el Ton portava uns sacs i van omplir aquells quatre sacs de monedes d’or… Cada nen va portar un sac a la superfície, però no en van tenir prou. Encara en quedaven, o sigui que van dir que ho tanquarien i així no es veuria la llum. Al cap d’una semtmana van dir: -Som rics! Van agafar una llista i van apuntar el que volien comprar. El primer va ser l’Oriol i va dir: -Jo, el primer que faria seria comprar-me un jet privat. La Julia va dir: -Pots ser un jet privat amb jacuzzi. I tots van dir:
-Si! Després de comprar el jet i la casa per a tots ells, en aquells quatre sacs ja no hi havia res, i van anar a buscar més monedes i guardar-les a la caixa forta que tenien a casa al soterrani. Després de comprar benzina per el jet privat van anar fins a LOS ANGELES, i tot seguit van fer parada a Hawai després d’un llarg viatge per arribar a Los Angeles a l’hotel més alt de Los Angeles que hi havien 300 pisos aproximadament .
El dia següent va venir un guia per ensenyar-los-hi l’hotel. Primer ens van ensenyar la piscina amb spa, el gimnàs, la sala de sopar que era grandiosa, i al costat una taula de póquer on venien els milionaris com el Daniel Negreano … A continuación, van anar a veure el restaurant de 5 estrelles on dinaven els famosos. Quan van arribar a la seva habitacio destrossats de pujar amunt i avall els ascensors. Es van posar a mirar la tele i volien mirar dibuixos i canviant de canal es van trobar el canal de
les notícies
amb una foto d’ells. La Sara que estaba
canviant de canal va dir: –Mireu, som nosaltres! La porta presentadora de les notícies va dir que a l’hotel més gran de Los Angeles s’havien trobat quatre nens amb un jet privat, pagant amb monedes d’or. El cap de la setmana, quan ja tenien els bitllets per al vol de Hawai.
Havien d’estar a l’aereoport a les dotze en punt per embarcar de Los Angeles a Hawai. Després de les set hores de viatge van anar a la platja a descansar una mica, amb unes noies que anaben ballant. Van pagar per un apartament al costat de la platja, van entrar-hi. Era com un xalet i tots deien que era molt bonic. Teniem una mena de criat que els portava de tot.
Els quedaven uns
995.000 euros per repartir entre ells i per anar de compres al centre comercial de Barcelona després d’un dia llarg de viatge. Van tornar a l’hotel per a què el dia següent tinguessin energia per tornar a fer un viatge fins a Nova York. Van anar a visitar la ciutat, de taxi en taxi, fins que van veure l’estrany forat negre, i un altre cop s’hi van llençar. Però aquesta vegada no van anar a parar a la cova d’abans, van anar a parar a la famosa ciutat de Hollywood davant d’un noi pobre. De cop i volta, va ressonar una veu que els deia: -Heu d’ajudar a aquest pobre noi que no té Diners. Heu sigut avariciosos i no heu deixat ni un cèntim a la gent que més ho necessita. Després d’una llarga reflexió van pensar que no es poden tenir tots els diners del món i li van donar a aquell pobre noi 1.000 euros. Després d’aquella llliçó van aprendre que no es pot ser mai avariciós. Gràcies a la lliçó que van aprendre, el pobre noi i la colla es van fer amics i van tornar a Cal Bassacs. I conte contat, conte acabat.
VIATGE A LA SELVA Hi havia una vegada uns amics, molt amics que es deien Rut, Laura i Iker. La Rut era baixeta, tenia nou anys, era xineta, tenia els ulls petits i marrons com una escorça d’un arbre. La Laura tenia nou anys portava unes ulleres de color lila i els ulls de color marró. L'Iker tenia el cabell negre, els ulls marrons i era moreno de pell. La Rut i la Laura eren les més grans i les més llestes i l’Iker era el més rabiüt. Tot va començar un dia d’estiu a la plaça de Cal Bassacs, els nens s’avorrien molt i van decidir fer un viatge a la selva de Brasil en avió.
Quan van arribar a la selva van sentir una olor molt potent d' herbes aromàtiques, perquè no hi estaven acostumats. Van caminar i caminar fins arribar a un poblat . Al cap d’una estona ja havien fet molts amics que els van ajudar a fer una cabanya de fusta. El temps passava ràpid i no es van adonar que havien de marxar a casa i se’ls van escapar l’avió. Es van tenir que quedar 2 dies. El primer dia van anar a fer una excursió amb tots els nens i nenes del poblat. Després van vigilar si venia l’avió. El segon dia la Laura va descobrir uns ocells molts grans que volaven molt alt.
El pare de una nena d’allí sabia parlar l’idioma d’aquells ocells i els va dir si podien portar a la Rut, la Laura i l’Iker i ells van dir que si. Van passar per Argentina a veure catarates, després van anar a Xile a visitar animals i per últim van visitar el Perú, concretament el Machu Picchu. Al cap d'una estona els ocells van dir: -Propera parada...plaça de Cal Bassacs. Quan van arribar a Cal Bassacs, van anar de seguida a veure la seva família i els van començar a explicar tota la història. I conte contat, aquest conte ja s'ha acabat.
Era un dia a dos quarts de cinc de la tarda, hi havia tres nens i nenes que es deien Cristina, Joan i Jaquel. La Cristina tenia el cabell marró, ulls marrons i de pell era moreneta. En Joan tenia el cabell ros, ulls marrons i de pell era morenet. La Jaquel tenia el cabell marró, ulls marrons i de pell era clareta. El tres amics van anar de viatge a Mallorca amb tota l’escola. Van anar amb avió i van tornar amb vaixell. A l’avió van gaudir de menjar gratis. Quan van arribar a Mallorca, van esmorzar en un parc. Aleshores, van anar a visitar Mallorca. Quan ja era mitja tarda van anar a un restaurant a berenar.
A la nit van anar a veure els estels. Es van despertar, es van vestir i van esmorzar, a la tarda van agafar un vaixell per tornar cap a casa. El vaixell va naufragar i van anar a parar al fons del mar, els altres nens i nenes es van salvar del naufragi. Aleshores van conèixer al Rei Neptú i la seva colla. El Rei Neptú es va enfadar, perquè no li agradaven el nens i les nenes. Va agafar la seva espasa i la va fer picar contra el terra. Llavors els van tancar a la presó del mar. Aleshores la seva filla que es deia Ariel, li agradaven molt els nens i les nenes i els va alliberar. Ariel que era molt amable ens va deixar un vaixell per tornar cap a casa. A les cinc de la matinada van arribar a l’Àfrica, allà van topar contra el vaixell S.S. Joan. El S.S. Joan va explotar. Al cap de mil cinc-cents anys el S.S. Joan el van fer reconstruir. Va quedar molt més renovat. Allà a l’Àfrica vam anar a l’aeroport i vam agafar uns bitllets d’avió. Després vam arribar a casa.