Sant Jordi 2022 Jocs florals Escola Barceló i Matas
Estel Rams Díaz 3r curs
Mariam Essetti 3r curs
Lea Saludes 4t curs
Roaya El Maslouhi 4t curs
Kaoutar El Massi 4t curs
BRUCE ALS JOCS OLÍMPICS Hi havia una vegada un nen que es deia Bruce, el seu gran somni era conèixer a Usain Bolt, fins ara l'home més ràpid del món. Era un any molt especial per en Bruce perquè faltava molt poc temps perquè fessin els Jocs, justament faltaven cinc dies i se celebraven a Shanghai a la Xina i ell estava a Tòquio. Ell també volia ser un atleta professional com Usain Bolt, però encara era massa jove per participar en els jocs, només tenia tretze anys.
Bruce i la seva família van anar a Shanghai des de Tòquio i van trigar tres hores en avió, es va fer molt llarg el viatge. Hi havia un nen a l'avió que es deia Lucas, van estar parlant, i va resultar que en Lucas també anava a veure els jocs, igual que en Bruce. Es van fer amics, van estar jugant a un joc a l'avió, un joc que es deia PackMan i també van llegir un llibre. Quan van arribar a Shanghai, va ser impressionant, van veure que hi havia molta gent que estava celebrant els jocs, als carrers hi havia nens jugant a ser pilots de cotxes de curses. Com que tothom estava molt alegre i simpàtic, van fer molts amics pel carrer, i van aconseguir crear una petita colla de cinc, ells dos més tres amics més, una es deia Laura, l'altre Marc i un noi que es deia Auron. El primer dia a Shanghai va anar molt bé, els cinc es van comprar unes llaminadures, van estar molta estona a fora, fins i tot van veure un gos a una gossera que era petit i molt bonic, van anar a demanar-li a la mare d'en Marc si el podien adoptar. La van intentar convencer de totes les maneres possibles i finalment ho van aconseguir. Estaven molt contents, li van posar de nom Mike. Al principi va costar bastant que en Mike els hi tingués confiança. Es van passar hores i hores intentant guanyar-se la seva confiança i finalment es va deixar acaronar per tots. Era molt afectuós i juganer. Faltaven pocs dies perquè comencessin els jocs, portaven dies preparant-se pel gran esdeveniment. En Bruce va agafar una càmera per gravar tots els jocs i també portava una samarreta amb el nom del seu ídol. L'Auron va agafar uns guants que eren molt xulos i portaven escrit un ''#1'', tenien el dit índex aixecat. La Laura portava el gosset, n'era l'encarregada. En Marc portava diners per comprar llaminadures. I en Lucas una samarreta amb el símbol de les olimpíades, una gorra vermella que tenia dibuixades
unes mans i un xandall que també portava el símbol de les anelles olímpiques. Van marxar tots junts amb un cotxe molt gran cap a veure els jocs olímpics, el viatge va ser molt divertit. La primera competició que anaven a veure era d'atletisme, els nens tenien moltes ganes de veure Usain Bolt, sobretot en Bruce. Quan va sortir, va saludar a tot el públic fent un ball. La prova era la cursa dels 100 metres i Usain va fer un temps 9,58 segons. Super Record. En Bruce i els seus amics es van posar molt contents, i aplaudien i l'animaven amb totes les seves forces. En Bruce també portava un cartell que deia "I'm your number one fan''. Un cop el dia de proves havia acabat, en Bruce i els seus amics sortien de l'estadi i estaven caminant per un passadís quan de cop i volta es van trobar als seus ídols. En Marc es va trobar a la Katie Ledecky de natació, en Bruce a l'Usain Bolt, en Lucas a en Teddy Riner que fa judo, la Laura a en Neymar jugador de futbol i l'Auron a en Michael Phelps de natació. Estaven molt feliços. Van estar molta estona xerrant amb ells i es van fer molt amics. En Bruce havia fet realitat el seu somni. La pobra mare d'en Marc portava molta estona buscant-los. Li van explicar tot el que havia passat, i ella també havia quedat molt impressionada. Des d'aquell dia en Marc estava molt content. Es van fer tan amics que fins i tot Usain Bolt va anar a l'aniversari d'en Bruce. Tres anys més tard en Bruce va participar en les olimpíades, s'havia convertit en atleta i va guanyar cinc medalles d'or olímpiques. Va ser un atleta molt exitós i es va passar gairebé tota la vida fent maratons per millorar la seva velocitat.
Quan va complir els trenta anys, va tenir un fill amb la seva dona amb qui s'havien casat un any abans. Va viure feliç tota la seva vida. Un dia va superar el rècord de velocitat de 9,00 segons i el van posar en el llibre dels records Guinness. També va guanyar un certificat i un trofeu de plata. Va tenir una vida molt plena i feliç.
Ostin Chavarria 5è curs
LA TENISTA Elham de Coubertin és una noia de vint-i-set anys i viu a Barcelona. Ella és familiar de Pierre de Coubertin, que era el senyor que havia creat els jocs olímpics moderns i el COI (Comitè Olímpic Internacional). Elham pateix una discapacitat i va en cadira de rodes perquè li falta un peu.
El seu ofici era jugar al tenis, però des d'aquell tràgic accident on va perdre el seu peu no va poder tornar a jugar, però a ella li continuava agradant molt.
Un dia va encendre la televisió i va veure els jocs olímpics d'hivern a Tòquio. El seu somni era participar en els jocs olímpics, però va recordar que li faltava un peu. Va buscar si la gent discapacitada podia participar, i va descobrir que sí que podien perquè existeixen uns jocs que es diuen jocs paralímpics, i són per gent amb alguna discapacitat.
Es va posar tant contenta que quasi cau de la cadira de rodes, i va decidir tornar a jugar a tenis però paralímpic. Va començar a entrenar molt cada dia amb la finalitat de poder participar en els jocs paralímpics com a jugadora de tenis.
Van arribar els jocs i Elham de Coubertin estava nerviosa. Va arribar el moment en què el seu entrenador li va dir que li tocava, i va jugar molt bé. Va guanyar a totes les contrincants i va arribar a la final. Només li quedava una contrincant i, aquella, també era molt bona.
Ella estava molt nerviosa però creia en ella mateixa, tenia fe. Van passar 4 hores des de que havien començat a jugar. El públic estava molt nerviós. Va arribar el moment en que va perdre la contrincant. Es va posar molt dramàtica i va fer una veritable escena, però la gent estava avorrida d’esperar i volien veure com li donaven el premi a la guanyadora dels jocs paralímpics de tennis de Tokio.
Finalment, van pronunciar en anglès: -
And the winner is… Elham de Coubertin!
Elham estava molt feliç de guanyar i li van entregar una medalla d’or. Elham Harmouch 5è curs
LES QUATRE RELACIONS Hi havia una vegada un noi que tenia dinou anys que es deia Marc. Uns dies després del seu aniversari, marxava a participar en els jocs olímpics. Els jocs olímpics aquell any eren a Espanya a la ciutat de Barcelona. A en Marc li feien bullying pel seu color de pell. Li deien "vete a tu país" i més coses desagradables. Li van dir que no guanyaria cap vegada, i ell s'enfadava. Al llarg dels anys va acabar guanyant medalles a 4 jocs Olímpics. I la gent va flipar molt. Es va convertir en un personatge conegut del seu poble, que era Palafrugell. Tots volien ser el seu amic. Però, com que tots abans l'havien odiat menys una noia que es deia Adriana amb qui van decidir ser millors amics. Van passar 2 mesos i van començar a ser nòvios i quan en Marc va fer trenta anys es van casar.
En Marc i l'Adriana feien molt bona parella Però en realitat l'Adriana estava enganyant a en Marc. Un mes després l'Adriana va deixar al Marc. I se'n va anar amb el millor amic d'en Marc, l'Ali. Va ser un cop molt baix. En Marc es va posar molt trist i l'Adriana estava molt contenta. Però el que ella no sabia era que l'Ali era masclista. Encara que al principi era molt agradable, la veritat no era aquesta. Al cap d'un any junts, va començar a maltractar-la, l'obligava a netejar i fregar mentre ell sortia de festa i feia botellots. Ell quan sortia de casa tancava la porta amb clau i la deixava sola a dins, no la deixava sortir ni fer res. Un dia l'Ali es va deixar les claus de casa sense voler, i ella va tenir l'oportunitat d'escapar però no ho va fer. Nou mesos després, varen tenir una filla que es deia Maria. A mesura que anaven passant els anys, el pare no era tan masclista, però encara ho era una mica. La Maria va arribar a 4t de l'ESO i el seu pare no la volia deixar continuar els seus estudis. La Maria, però, no volia parar d'estudiar perquè ella tenia un bon futur pel davant, però el seu pare no la deixava continuar. Ella va sortir al carrer i va començar a cridar auxili!, auxili! sense parar, un veí la va sentir i va trucar a la policia. La policia va venir i se la van endur. Quan van arribar a comissaria li van preguntar què li passava i els hi va explicar tot. Un mes després es van emportar al pare i la mare a comissaria i la Maria va anar a viure en un orfenat. Uns anys després la Maria es va penedir del que havia fet. Perquè va haver de viure en un lloc desconegut i trobava a faltar a la seva mare.
Quan li faltava un dia per complir la majoria d'edat i marxar de l'orfenat, com que no tenia on anar va decidir anar- se'n a casa de la seva millor amiga i quedar-se allà uns mesos fins que trobés una feina i una casa. Van passar els anys i es va casar amb un noi que es deia Moha.
Anys més tard la Maria i el Moha ja tenien dos fills, que es deien Josep i Oriol. La Maria volia un gos, i com que el Moha no li agradaven els animals, ell no en volia cap. Van decidir fer una enquesta familiar, si els nens deien que volien un gos, doncs en comprarien un. Va resultar que l'Oriol sí que en volia un però en Josep no. En Josep volia un gat perquè li agradaven més. Però en Moha no volia cap dels dos, i va ignorar el que la família en general havia decidit i va imposar el No. Era molt autoritari.
Dos mesos després la Maria va deixar el Moha, se'n va adonar que era molt complicat i no era una bona influència pels seus fills. Uns mesos després, va conèixer una persona molt interessant quan estava passejant el gos. Aquest noi es deia Joan i era el fill del primer nòvio que havia tingut la seva mare, en Marc. Quines coincidències que té la vida. En Joan era tan bon noi com havia sigut en Marc amb la seva mare. Ell no era maltractador, ell ajudava a la Maria amb tot, i la Maria per primera vegada estava molt contenta. Deu mesos després varen tenir una filla que es deia Lola. En Joan també era esportista com el seu pare. Ell també havia guanyat medalles. La Lola també volia ser atleta, com el seu pare i volia participar en els Jocs Olímpics. Va començar a practicar la velocitat, però no li agradava gaire. Va provar amb el bàsquet i li va encantar. Passaven els anys i la Lola cada vegada era més bona. Va apuntarse a un equip professional, el seu somni era conèixer Michael Jordan. Dos anys més tard el va conèixer. Ella estava de competició a Portugal, i ell havia anat de vacances a Portugal. El va conèixer i se'n van anar junts a fer unes cistelles. El somni de la Lola s'havia complert.
Karim Mahit 5è curs
EL SOMNI DE LES OLIMPÍADES Hi havia una vegada una noia que es diu Paula. La Paula era una noia prima, baixeta i molt esportista. Ella practica el tir amb arc, un esport que va començar en un club del seu poble des que tenia cinc anys i hi tenia molta habilitat.
El somni de la Paula era poder participar alguna vegada en uns jocs olímpics, però ella era una noia molt insegura i això ho veia impossible.
Quan va complir divuit anys, la Paula va començar a competir en categories més grans i no parava de guanyar.
Els entrenadors de les altres jugadores contra les qui competia, es quedaven al·lucinats perquè era molt bona. No deixava de guanyar a totes les rivals amb molta facilitat i això va fer que tothom parlés d’ella.
A poc a poc, la Paula, va començar a pujar de categoria i competia amb jugadores més grans que ella i de països estrangers.
Un dia va complir un dels seus somnis, va poder conèixer i jugar contra la que era la seva ídol de tir amb arc, la colombiana Valentina Acosta.
La Valentina havia estat a les olimpíades i la Paula va aprofitar perquè li expliqués com va ser la seva experiència allà. Ella li va explicar que va ser la millor experiència de la seva vida poder competir en uns jocs olímpics. També li va dir que ha estat observant com dominava l’arc, que ha observat que és molt bona, que si s’ho creu podria arribar a participar en unes olimpíades i l’anima a continuar treballant per aconseguir el seu somni.
La Paula va quedar molt il·lusionada després de la conversa amb la Valentina i es va prometre que no pararia fins a aconseguir anar a competir a unes olimpíades.
Passats uns mesos, la Paula continuava guanyant a tothom i això va fer que entrenadors que es dediquen a buscar jugadores per les olimpíades, es fixessin en ella.
Un dia, la Paula tenia la competició final, on es decidiria qui aniria als pròxims jocs olímpics. La Paula estava molt nerviosa, perquè estava molt a prop d’aconseguir el seu somni, però sabia que no seria fàcil perquè competia contra les millors del país. La competició no va començar molt bé per la Paula, ja que no feia molts punts. Va arribar a disparar alguna fletxa fora de la diana o molt allunyades del centre... Els nervis l’estaven perjudicant.
En una pausa de la competició, una noia la va cridar pel seu nom i, quan la Paula es va girar, es va emportar una gran alegria en veure que era la seva ídol: la Valentina.
La Valentina va parlar amb ella, li va agafar de les mans i la va tranquil·litzar per la següent prova que decidiria qui aniria a les olimpíades. Li va donar uns consells ràpids per treure’s els nervis i poder demostrar el nivell que tenia. A la Paula aquestes paraules li van donar una gran confiança i tranquil·litat per la pròxima prova.
Va començar la prova i el canvi en el joc de la Paula va ser total. No parava de sumar punts i pujar posicions fins que en l’última jugada va fer diana i això va fer que pugés a la primera posició i amb aquest resultat seria la representant a les olimpíades.
Quan va guanyar, la Paula va sortir corrents a abraçar a la Valentina i li va donar les gràcies per les seves paraules.
La Valentina li va dir que no li havia de donar les gràcies a ella, que havia guanyat pel seu talent, que ella només li va fer treure’l de dins, ja que els nervis no el deixaven sortir. Per acabar, abans d’acomiadar-se la Valentina li va dir a la Paula, picant-li l’ullet: “Ens veiem a les Olimpíades!” i es van acomiadar amb una gran abraçada. Així va ser com la Paula va poder complir el seu somni. Blanca Chacón Sánchez 6è curs
EL LLIBRE OLÍMPIC Aquesta història comença amb els nostres dos protagonistes, en Marc i en Lenny, dos germans bessons.
En Marc és el germà gran, té els ulls grans i de color marró ataronjat, el cabell marró fosc i un to de pell molt clar. L’aparença d’en Lenny és igual a la d’en Marc pel fet que són bessons, l’única cosa que canvia és que en Lenny té els ulls de color blau. Els dos germans estudien a la mateixa escola i fins i tot van a la mateixa classe. Un dia normal com avui, a la classe d’en Marc i en Lenny van començar a estudiar els Jocs Olímpics. Per alguna raó que ells mateixos no sabien, no els agradaven els Jocs Olímpics, però com era un tema del qual farien un treball a classe, van començar a estudiar sobre el tema.
Per trobar més informació sobre els Jocs Olímpics, els dos germans van anar a la biblioteca de l’escola. Aquesta biblioteca és molt popular a l’escola, però la raó per la qual és tan popular és bastant esgarrifosa: es rumoreja que hi ha una prestatgeria de la qual no és recomanable agafar llibres ni apropar-se molt. Els dos germans ja havien escoltat aquests rumors, però no s’ho creien gaire.
Quan van arribar la biblioteca en el primer que es van fixar va ser en aquella prestatgeria “suposadament” maleïda.
-Hem de buscar llibres sobre els Jocs Olímpics. Per trobar-los més fàcil, tu mira per la part dreta de la biblioteca i jo miraré per la part esquerra.- va dir en Marc, indicant per on havien d’anar. I així ho van fer, els dos germans es van separar per anar a buscar llibres. A la biblioteca no hi havia ningú només estaven ells dos. Després d’una estona, en Lenny va exclamar:
- Mira he trobat un! Es veu que té moltes pàgines. Segur que aquí hi trobarem molta informació!-
El crit d’en Lenny va retronar en tota la biblioteca, fent que en Marc s’espanti. En Lenny va posar el llibre que havia agafat de la prestatgeria misteriosa a una taula, i per mirar-lo millor va obrir-lo en una pàgina qualsevol. Però, just abans de començar a llegir-lo, el seu germà el va cridar perquè l’ajudi i va deixar el llibre obert. De sobte, en Marc i en Lenny van començar a sentir com si algun vent estrany els estigués “xuclant”. Els dos es van girar alhora i van veure com s’obria una mena de portal de dins del llibre que havia portat en Lenny.
Els dos germans van acabar endinsant-se en el portal per culpa de la força del vent "xuclador". En Marc i en Lenny van quedar inconscients.
Va passar una estona i un fort soroll va fer que els dos germans s'aixequessin dins d'aquell llibre. Els nens es van quedar impressionats quan van veure aquell estadi tan gran i ple de gent cridant. Resulta que en Marc i en Lenny estaven atrapats en els Jocs Olímpics i l’única manera de sortir era guanyant a qualsevol esport olímpic.
Els bessons es van posar d'acord i van decidir jugar a voleibol. Quan va començar el partit i en Marc i en Lenny anaven cada vegada menys coordinats, ja sabien que així no podrien guanyar fins que van aprendre que treballant en equip és més fàcil guanyar i sempre fa que les coses millorin.
Va acabar el partit, en Marco i en Lenny van guanyar i van poder tornar a la biblioteca. Ara ja sí que els agradaven els Jocs Olímpics perquè gràcies a ells van aprendre un missatge molt important:
"El treball en equip sempre és la clau per guanyar".
Génesis Peralta 6è curs
LA JULIE CANVIA ELS JOCS OLÍMPICS Vet aquí que una vegada l'any 1970 una noia que es deia Julie Levov i els seus dos millors amics, Derek Ainsworth i Landon Fairchild. Julie era molt guapa, tenia disset anys, era molt baixeta, tenia els ulls d'un color mel i els cabells negres. Quan volia quelcom ho aconseguia sigui com sigui, era molt afectuosa i s'encarinyava molt ràpid amb les persones. Dubtava de si li agradava en Derek o en Landon, els seus dos millors amics des de fa un any. Derek també era molt guapo, tenia disset anys, era molt alt, tenia els ulls d'un color blau clar i els cabells negres. Passava de tot i no li agradava el soroll, però des que va conèixer a la Julie ha canviat bastant. Dubtava sobre si li agradava la Julie o si només és un amor passatger. Landon també era molt guapo, com els seus amics. Tenia disset anys, era molt alt i tenia els ulls i els cabells marrons. Era molt bona persona i li agrada fer riure a la gent. Li agradava la Julie des del primer moment en el qual la va veure, però feia com que no li agradava perquè creia que a la Julie li agradava en Derek. Un dia com tots els altres, estaven a l'escola, quan va tocar el timbre per anar-se'n a casa; no obstant això, van anar directes a la biblioteca, ja que en Derek i en Landon ajudaven a la Julie a estudiar perquè li costava. Avui havien de llegir-se un llibre sobre les olimpíades perquè en uns dies tenien un examen. Unes hores després, la Julie estava llegint que a les olimpíades només podien participar els homes, això no li va agradar gens. - Per què als jocs olímpics només poden participar els homes? Què passa si canviem això? -va dir la Julie fent que en Derek i en Landon la miressin- Per què em mireu així? No us sembla injust que només participin els homes? –va dir la Julie- La veritat és que sí, i tu què en penses Derek? -va dir en Landon- Penso el mateix que vosaltres, però Julie, per què dius això ara? -va dir en Derek- No ho sé, ho acabo de llegir i em sembla injust. -va dir la Julie- I com ho vols canviar, Julie? -va dir en Derek- Bona pregunta, no tinc ni idea. -va dir la Julie- Podem fer una llista de les coses bones que tindria que les dones puguin participar en els jocs olímpics -va dir en Landon-
- Quina bona idea Landon, comencem a fer la llista ara? -va dir la Julie feliç- Serà millor que ho fem demà, perquè no sé si us recordeu que heu d'acabar de llegir-vos un llibre. -va dir en DerekL'endemà, estaven a la biblioteca pensant en què coses bones tindria que les dones puguin participar en els jocs olímpics, i van tenir moltes idees. Després van pensar en com podien fer que diguessin que si a què les dones juguessin als jocs olímpics. I van decidir anar al comitè olímpic internacional per veure si accepten la seva proposta, així que van pensar a anar l'endemà. Quan es van despertar, van anar directament al comitè olímpic internacional a exposar la seva idea, els del comitè els van dir que la tindrem en compte. Un mes després, quan marxaven de l'escola per anar al cinema, el telèfon de la Julie va sonar, i va veure que li telefonaven els del comitè olímpic internacional i li van dir que la seva idea seria realitzada i que ella i els seus dos amics poden participar-hi si practicaven algun esport. - Que t'han dit, Julie? -va dir en Landon emocionat. - M'han dit que... la nostra proposta serà duta a terme i que podem participar en les olimpíades! - Quèèè? De veritat? No m'ho puc creure! -va dir en Derek. En Landon va abraçar a la Julie molt feliç i en Derek es va unir. Uns dies després, molta gent li va voler fer entrevistes perquè es van adonar que ella va ser la que va suggerir que les dones juguessin als jocs olímpics, però també hi havia molta gent a la qual no li va agradar això; així i tot, li va donar igual i va continuar feliç. Quan es van celebrar les olimpíades, la Julie va participar en l'esport de patinatge sobre gel, en Landon a atletisme i en Derek a karate. No van guanyar; tanmateix, van ser feliços, ja que van poder participar i viure l’experiència. Uns mesos després, a en Landon li van detectar càncer d'ossos, però es va poder curar un any després. Al final, en Landon i la Julie es van fer parella i en Derek va conèixer a la Naya que es va fer la seva parella també, ara són tots molt feliços. Gràcies a la Julie, en Landon i en Derek, les dones van fer un pas endavant i poden participar en les olimpíades.
Marta Liliana Mundet 6è curs