Page 1


Aquesta publicació recull en textos i imatges les activitats que s’han celebrat durant l’any 2016 per commemorar el Primer Centenari de l’Escola d’Art i Superior de Ceràmica de Manises. Amb ella volem reconèixer la feina de tots els docents que van passar per les seves aules i tallers fent possible, amb els seus ensenyaments, que complíssim els cent anys. Als alumnes que van aprendre d’ells i van fer de la ceràmica seva forma de vida contribuint amb el seu treball a difondre-la. I als responsables de les institucions on hem realitzat les activitats la seva confiança i suport.


Crèdits Un any de cent, 1916_2016 © dels textos: els autors © del disseny, fotografies i de la portada: Eva Máñez y Pascual Timor. Dipòsit Legal: -. ISBN: -. Disseny de la portada i maquetació: Pascual Timor. Impressió: Imprès a Espanya. València, 2017. Reservats tots els drets. Queda rigorosament prohibida, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes per les lleis, la reproducció parcial o total d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, compresos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públics.


Continguts

Així ens presentem Pla del Centenari

10 11

11_11_15 American Clay 12 19_01_16 Sincronías 16 21_01_16 Mixtura 22 28 01_02_16 Nude 03_03_16 Once upon a time 32 38 28_04_16 Evoca 10_05_16 Enjoiades 64 17_05_16 El concepto cerámico 70 11_06_16 Manises Meeting Point 76 80 11_07_16 Tallers d’estiu 11_09_16 Som Ceràmica! Fet a mà 88 12_11_16 Tallers de tardor 92 18_10_16 No borders! Xohan Viqueira 104 21_10_16 Punto ... i seguido 110 18_11_16 Memòries 114 Reconeiximents 120 124 El regal institucional Textos conferències 127 Textos en castellà 155 Índex d’imatges en castellà 168 Textos en anglès 173 Índex d’imatges en anglès 185 9


Així ens presentem

Presentació

Cadascuna de les accions ha estat precedida d'un projecte, en el qual s'especificaven: responsables, ceramistes, necessitats materials, accions comunicatives i suports de comunicació.

Des que l’octubre de 1916 es va posar en funcionament «La Escuela Práctica de Cerámica de Manises», el nostre Centre ha passat per diverses etapes en les que ha evolucionat amb l’objectiu de millorar la qualitat de les produccions ceràmiques.

Cada projecte ha estat valorat econòmicament i pressupostat. El projecte s’introduïa amb una presentació (el text de la columna de la dreta) que en realitat és una declaració d’intencions. El Centenari també ha comptat amb un pla de comunicació centrat en l'ús de les xarxes i mitjans digitals. Per a cada acció s'ha redactat una nota de premsa o s'ha elaborat un dossier de premsa i la difusió ha estat a càrrec de l'equip de comunicació intern (Amparo Vidal, Carmen Ruiz, Feli Ruiz i Maite Larena). Hem comptat amb la inestimable ajuda de Carlos Garsán de Cultur Plaza, de Paco Ballester de DissenyCV i Wladimir Vivas de Infocerámica, també hem estat presents en els mitjans analògics: Levante, Las Provincias i diverses revistes especialitzades de ceràmica i/o de disseny com: Sibarita News, DXi, Cerámica y Vidrio, Terrart, Cerámica i el Boletín de la Sociedad Española de Cerámica y Vidrio. Hem estat en ràdio i televisió: Cadena Ser, Ràdio València, Ràdio Manises, CV Ràdio, MediterráneoTV, TV7, també en els mitjans de transport: Bussi en l’EMT. Totes les accions s'han signat amb la marca «Cien» i acompanyades d'un claim promocional «Som Ceràmica!».

Durant molts anys ha estat l’única escola a Espanya on s’impartia una Titulació Superior de Ceràmica. Aquesta formació facilita, al mateix temps, la capacitat de crear nous models i el coneixement de les tecnologies adequades per transformar els materials amb què s’elaboren els productes ceràmics. L‘Escola d’Art i Superior de Ceràmica de Manises és un referent mundial en l’ensenyament de la ceràmica, i compta amb la presència d’alumnes estrangers: Japó, Portugal, Korea, Turquia o França, ... Ara que estem a punt de complir cent anys mirem enrere amb orgull per la tasca ben feta, i mirem al futur amb la intenció d’incorporar noves tècniques i processos que formen als artistes, professors, dissenyadors i investigadors, que demandarà la societat. Volem celebrar els cent anys de l’Escola d’Art i Superior de Ceràmica de Manises amb accions que mostren els treballs realitzats en els últims anys. Aquestes accions representen un punt i seguit en la nostra activitat docent, les empreses segueixen necessitant professionals formats per elaborar els seus projectes. El nostre compromís és desenvolupar amb elles una tasca conjunta i atendre les seves demandes, ja ho estem fent i volem seguir fent-ho. Per aquesta raó volem el seu suport i col·laboració en aquest projecte i desitgem que sigui un lloc de trobada i de debat, que ens permeta seguir evolucionant per atendre les necessitats de la ceràmica. María José Sanz Nuez Directora de l’EA+SC de Manises


Pla del Centenari

11


11. 11. 15. Activitat: Master Class i conferències. Hora: 09:30 h. Dates: 11 i 12 novembre 2015. Lloc: EA+SC Manises. Organització: Sara Blanes, MCM, Biennal Internacional de Ceràmica de Manises, Ajuntament de Manises. Comissari: Xavier Monsalvatje.

l’Escola d’Art i Superior Ceràmica de Manises (EA+SC) acull durant els dies 11 i 12 de novembre les Jornades «American Clay». En aquestes jornades, realitzades a l’empara de la Biennal Internacional de Ceràmica de Manises i gràcies a la col·laboració amb el Museu de Ceràmica de la localitat, podrem assistir alternativament a master class i conferències impartides per tres ceramistes americans: Christopher Davis-Benavides: Master class sobre «Preparació d’argila de paper i serradures en l’elaboració d’escultures amb tubs d’aquest material». Conferència: «Reflexión de dos mundos». Catherine Schimd Maybach: Master class «Técnicas de transferencia de imágenes con una impresora laser». Xerrada: «The Space Between». Karen Gunderman: Conferència: «Programa d’educació en ceràmica del Departament of Art and Design, Peck School of the Arts de la Universitat de Wisconsin Milwaukee. USA». Paral·lelament a aquests actes. Es podrà participar de visites guiades a les exposicions de Minji Jung i Alejandra Bañuelos al MUMAF, Rafael Pérez i Juan Ortí a la Casa de Cultura, guanyadors de l’última edició de la Biennal. I gaudir de les exposicions «American Clay, 4 visions of American Contemporary Ceramics» al MCM i de les peces seleccionades per a la XII Biennal Internacional de Ceràmica de Manises a la sala dels Filtres.


13


1

2

Xavier Monsalvatje, comissari. Artista outsider. Persona en perill permanent que busca, més enllà de fronteres establertes, els signes de la vida i l’art. Curiós, transgressor, pacient, observador, filòsof, poeta en color. Artista ceràmic, pintor, escultor ... Darrere de la persona i l’artista es troba a l’infinit, l’immens desert poblat d’utopies, oasis i miratges; seus mons personals de fang i pigments; seus personatges compostos de significants; volcans, connexions i frases.

1 2 3 4

Xavier Monsalvatje, comissari. Catherine Schimd Maybach. Christopher Davis-Benavides. Karen Gunderman.

Catherine Schmid-Maybach és una ceramista originària de San Francisco, Califòrnia. Va rebre un BFA California College of Arts and Crafts a Oakland, CA el 1980 i un MFA of Sant Francisco State University a 1988. Ha estat professora de ceràmica de nens i adults, i ha viscut, treballat i exposat en diferents parts del món. Actualment viu a Reno, Nevada.


3

Christopher Davis-Benavides ha rebut nombroses beques i premis com el Wisconsin Arts Board New Works Community Research Grant de Wisconsin, Milwaukee County Individual Artist Fellowship, USA i una càtedra d’erudits J. William Fulbright Sènior Scholars a Mèxic. Ha estat guardonat amb residències al museu d’art de ceràmica Füle Internacional (FLICAM) Shaanxi, Xina i la residència Arts / Industry Residency Corporació Kohler a Wisconsin USA. Actualment és professor a l’escola Peck School of the Arts, Departament of Art and Design a la Universitat de Wisconsin a Milwaukee, USA.

4

Karen Gunderman és Catedràtica del Departament d’Art i Disseny de la Universitat de Wisconsin-Milwaukee, MFA, Universitat de Michigan, Ann Arbor, Michigan, BFA, Universitat de Syracuse, Syracuse, New York. El treball de Karen Gunderman s’inspira en anotacions visuals realitzades pels científics a través de la història sobre els processos interns existents en els éssers vius.

15


19. 01. 16.

D’esquerra a dreta: Mª José Sanz, directora de l’EA+SC de Manises, Antonio Ariño, Vicerector de Cultura i Igualtat de la Universitat de València, i Josep Manel Garcia Company, director de l’ISEACV. Acte de presentació de les activitats del I Centanari a l’Aula Magna.

Activitat: Presentació del «I Centenari», concert i exposició. Hora: 19:00 h. Dates: 19 gener al 21 de febrer 2016. Lloc: Centre Cultural La Nau, Universitat de València, Aula Magna, Sala Oberta y Claustre. Títol de l’exposició: Sincronías. Organització: EA+SC Manises. Comissaris: Mª José Sanz y Pascual Timor. Concert: Ximo Tébar i Víctor Jiménez. Agraïments: Antonio Ariño Villarroya, Vicerector de Cultura i Igualtat. Norberto Piqueras Sánchez, Cap d’Exposicions. Adolfo Bueso i Vicente Llimerà, Director i Vicedirector del CSMV. Muntatge de l’exposició: Manuel Martínez Tórtola de La Nau. Empresa col·laboradora: Cellers Gandia.

Amb motiu de la celebració del «I Centenari de l’Escola d’Art i Superior de Ceràmica de Manises» hem dissenyat aquesta exposició que arreplega tres processos ceràmics diferents: per la forma d’entendre la ceràmica que tenen el seus autors, pels materials que usen i per la finalitat dels objectes que creen. Ceràmica artesana, escultura ceràmica per als espais exteriors i artesania High Tech, tres punts de vista que ens apropen a la comprensió del material des d’òptiques distintes. El material d’expressió que sempre ha acompanyat a l’ésser humà: la ceràmica. «Tea Time». El te forma part d’una llarga tradició social en diferents països i cultures. La manera de prendre’l, l’hora, els recipients, l’acompanyament i els rituals al servir-lo


17


marquen la diferència entre cultures, zones geogràfiques i fins i tot, la filosofia de vida. S’inicia el projecte amb un estudi i anàlisi dels usos i costums de diferents cultures. El temps és la meua motivació per conéixer les diferents cultures i vull detenir-me en cadascuna d’elles per prendre un te. També utilitze el temps per fabricar les meues teteres. Després del meu viatge per les diferents cultures em detinc al meu taller per construir la meua tetera que serà una tetera universal, podrem prendre diferents tes, Te verd, te negre, te blanc i en el temps que vulguem, pel matí, a l’esmorzar, després de menjar, a les cinc, per la nit. Temps de prendre un te, és un temps de consciència per detenir el tràfec diari i omplir de vitalitat la nostra vida. Temps de prendre un te, és pastar el fang, preparar l’argila, modelar amb les mans, construir i donar forma a una idea. El principi del te és la difusió, i volem ser com una bona bosseta de te per poder difondre de manera harmoniosa la cultura del te. «Oculto en el bosque». Al meu treball amb la ceràmica allò orgànic i natural està sempre present, tant en la forma com en la decoració de les peces. M’interessen els detalls i les formes dels éssers vius. Aquestes criatures estranyes i fantàstiques desperten la meua curiositat. M’interessa ubicar les meues peces en la natura i treballar peces grans. Crec que el material ceràmic és ideal des del punt de vista físic per la seua resistència i durabilitat front al clima i els canvis meteorològics, i també des del punt de vista orgànic per les seues característiques naturals, fang cuit, que pot mimetitzar-se perfectament amb l’entorn natural com un camaleó. «Nahås». És una peça de vaixella dissenyada i produïda per Sweet Sue (Susana Gutiérrez) en exclusiva per al restaurant Akelarre de Pedro Subijana. Ideada en col·laboració amb l’aula de cuina del restaurant, ha sigut creada per als últims postres que s’han investigat allí. El contenidor dels postres s’ha pensat des del començament del plat i ha crescut en paral·lel per trobar-

5

se en la carta del restaurant, cuina i vaixella compartint els mateixos conceptes per brindar una experiència única al comensal. «Nahås» ha estat produïda artesanalment, en una sèrie curta i limitada. Cada peça està segellada, numerada i s’ha treballat individualment, s’ha mimat i cuidat, fins a aconseguir l’alt estàndard de qualitat que Akelarre necessita. El nom «nahås» ve de l’euskera i vol dir mescla. I és això el que aquest projecte ha volgut ser, mescla d’idees, de conceptes, d’allò nou i d’allò establert, d’Orient i d’Occident, dels processos de treball usats en el disseny industrial i de l’artesania tradicional, de la cuina i de la ceràmica.


6

7

8

Per a la comunicació de l’exposició s’ha dissenyat una pancarta exterior per al carrer Universitat, panells per als espais intercolumnis del claustre i la porta cega de la Sala Oberta. Per a l’interior textos explicatius en vinil, panells explicatius i vídeos muntats en bucle. 5 Pancarta carrer Universitat. 6 Panells porta cega Sala Oberta. 7 Panells intercolumnis del claustre. 8 Panells explicatius i vídeos muntats en bucle.

19


9

11

10


12

9 10 11 12 13 14

Assistents a la presentació a l’Aula Magna. Àgape al claustre. Concert de Ximo Tébar i Victor Jiménez. Peça «Tea Time», d’Ana Llorens. Detall de la peça de «Oculto en el bosque», d’Asako Arai. Peça de «Nahås», de Susana Gutiérrez.

13

14 21


21. 01. 16.

Dreta, Román de la Calle en la exposición de «la Cambra» en la Rambleta. La xerrada introductòria va ser seva.

Activitat: Exposició i performance. Hora: 19:00 h. Dates: 21 gener al 14 de febrer de 2016. Lloc: «La Cambra», La Rambleta. Títol: Mixtura Organització: EA+SC Manises. Comissaris: Mª José Sanz y Pascual Timor. Muntatge de l’exposició: Manuel Sebastián, Leonor Ferrer, Carmen López, José Antonio Sanz amb el suport de La Rambleta. Títol de la Performance: «Cien» a càrrec de Saleta Losada. Agraïments: Lorena Palu Ariza (Gerent del Espai Rambleta), Juan Manuel Artigot (Coordinador de Programació de Rambleta).

La celebració d’un segle d’activitat experimental, de docència, contrastació de tradicions, d’investigació, aprenentatge i emprenedoria de projectes creatius suposa, certament, la posada en valor de l’existència d’una trajectòria compartida, entre la història i el futur. Com a homenatge a aquest segle viscut de plurals experiències, en el món de la ceràmica, s’ha pensat metonímicamente -la part pel tot- mostrar nou poètiques diferents, del nostre context actual. Nou maneres d’abordar el quefer investigador: diàlegs entre els materials i la tecnologia, entre el medi i els llenguatges, entre la funcionalitat i l’estètica aplicada. Nou opcions operatives diverses, equidistants del poder simbòlic i de la força expressiva, de la redempció de l’objecte i de la transformació artística. Nou projectes, doncs, entremesclats per la solvència funcional de models industrials, per la recuperació de determinats ecos artesanals i pel persistent elogi de les mirades al disseny. Un segle que s’ha volgut suggerir, potser ara, amb aquesta mostra, més per les trucades d’un exigent present, pendent del futur que per l’estricta memòria de l’ahir. Román de la Calle


23


15


16

Concepte: Vivim en el present. El passat i el futur només existeix en la nostra memòria i, és sens dubte, en l’ara on l’obra d’art transforma el temps en eternitat. Celebrem junts dos temps diferents d’una mateixa narració. Descripció de l’acció: Llum directa i focalitzada sobre l’escena sobre la qual es visualitza un munt de maons apilats. Enfront d’ells es disposen dues galledes, un corró, pasta seca blanca i dues petites muntanyes de colorant. Aquests són els materials a utilitzar durant el desenvolupament de la performance. L’artista entra en escena abillat amb un davantal de cuina i dóna començament a l’acció a través de la lectura d’una recepta de cuina molt particular. Alhora que llegeix anirà accionant amb els diferents elements disposats en l’espai. La intenció és manufacturar un pastís d’aniversari, creant un símbol en què s’atura el temps i es encoratgi la permanència. Per a això, l’artista anirà conformant l’estructura del pastís al voltant d’ell mateix. Els maons formaran les parets i la resta dels materials la cobertura de la mateixa. Des de l’interior del pastís, l’artista demanarà al públic que formuli un desig, finalitzant l’acció amb el

17

bufat de les espelmes. La recepta i el procés de cuinat plantejaran una sèrie de reflexions sobre art, temps i ceràmica. Saleta Losada. Performer

15 Saleta Losada realitzant la performance. 16 Després de la performance. 17 Públic de l’exposició. Doble pàgina següent, obra dels ceramistes: 18 19 20 21 22 23 24 25

Obra d’Amparo Almela. Obra de Conxa Arjona. Obra de Conxa Regne. Obra de Javier Moreno. Obra de Nela Sánchez. Obra de Fran García. Obra de Takashi Matsuo. Obra de Vicente Roda. 25


18

19

20

21


22

23

24

25

27


01. 02. 16. Activitat: Exposició i conferència. Dates: 01 febrer 2016. Lloc: Zona D, Feria Hábitat. Organització: EA+SC Manises. Comissaris: Mª José Sanz y Pascual Timor. Muntatge de l’exposició: José Antonio Sanz, Leonor Ferrer, Manuel Sebastián.

Dreta, Susana Gutiérrez durant la conferència a l’Àgora nude amb el títol: «100 anys de joventut. Tendències de futur».

És la primera vegada que l’EA+SC de Manises participa en nude i la seva presència té tres eixos: El primer gira al voltant dels conceptes artesania i tecnologia. Amb la vaixella «nahås», realitzada per Susana Gutiérrez per Akelarre, es defineixen nous camins per a la producció hand made, on la impressió 3D és un complement del treball artesà. El segon és tradició i ciència, la sèrie «plegados», de Mar Marcelino, combina la tradició Zen de l’origami, com a base del projecte, amb la resolució dels nivells del relleu de la rajola en aplicacions informàtiques, el que fa sublim l’objecte és la «barreja» de l’espiritualitat de la cultura Zen amb la precisió i eficàcia de les noves tecnologies i, el tercer és un suport per realitzar test pirometrics Testfire® per forn de rodets, la seva precisió és superior als tradicionals cons pirométrics i s’utilitza un sol model per a un ampli rang de temperatures. El seu funcionament es basa en el canvi de mida que experimenta el cercle serigrafiat a la plaqueta segons la temperatura de cocció. La gestió de la informació es realitza escanejant el resultat i enviant la imatge (en format *.jpg) a una base de dades que llança com a resultat la temperatura a què s’ha cuit les peces que acompanyen el suport. Testfire® és un exemple de projecte en el qual la creativitat (pensament lateral) és determinant, ha estat desenvolupat per Juan José Flores. La nostra participació en nude vol mostrar el potencial innovador present a les nostres aules, els treballs exposats són projectes reals materialitzats en l’escola i en empreses col·laboradores com ADEX, on alguns dels nostres alumnes realitzen les pràctiques.


29


26

27

28

26 Impressió en micro escaiola de «Nahås», de Susana Gutierrez. 27 Presentació de Testfire®, de Juan José Flores. 28 Maquetes ceràmiques de «Plegados», de Mar Marcelino.

29 Identificació de l’estand de l’escola a la zona D d’Hàbitat. 30 Marta Castillo, alumna de l’escola i assistent a l’estand. 31 Moment nude. 32 Alumnes i professors en el Àgora nude.


29

30

31

32 31


03. 03. 16.

Dreta, moment de la performance dels alumnes de Dansa Contemporània de l’CSDV, dirigits per: Antonio Aparisi i Paco Salmerón.

Activitat: Exposició i dansa. Hora: 12:00 h. Dates: 03 març 2016. Títol de l’exposició: once upon a time… Lloc: MuVIM. Organització: EA+SC Manises. Comissaris: Mª José Sanz y Pascual Timor. Muntatge de l’exposició: Manuel Sebastián, José Antonio Sanz, Salvador Monjó, Trini Roig i Daniel Palanques, amb el suport del MuVIM. Dansa: CSMV. Agraïments: Rafael Company (Director), Rosa Albiach, Francisco Molina, Salvador Calabuig, Ana Martínez, Amador Griño (Cap d’Exposicions), Francisco Salmerón (Director del CSDV). Empresa col·laboradora: Cellers Gandia.

És una mostra representativa de ceràmica basada en relats que se celebra amb motiu de la commemoració del Primer Centenari de l’Escola d’Art i Superior de Ceràmica de Manises al MuVIM. L’exposició arreplega els treballs de huit ceramistes que utilitzen com a premissa per a construir la seua obra el relat literari. Són treballs inspirats en contextos narratius que donen forma tridimensional a idees pròpies o alienes que han sigut expressades verbalment. L’Escola d’Art i Superior de Ceràmica de Manises vol mostrar a través de les exposicions que s’estan fent en distintes institucions culturals de València i Manises les possibilitats expressives de la ceràmica, no sols com a suport per al desenvolupament de l’entorn objectual, sinó també com a material per a la creació artística.


33


33

34

35

36


37

38

39

40

35


Doble pàgina anterior: 33 34 35 36 37 38 39 40

41

Alicia Díaz, «Alicia al país de la porcellana». Aude Aliénor Martín, «Caixes». Miriam El- Zein, «El proxeneta de les flors». Patricia Varea, «Els 7 pecats capitals». Sarah Maso, «Séquence narrative». Sofía Porcar, «Guardians de paper». Trini Roig, «Conte». Xema Cejudo, «Transitions».

42

41 Moment de la performance de Dansa Espanyola. 42 Moment de la performance de Dansa Contemporània. 43, 44, 45, 46 Assistents a l’exposició.


43

44

45

46

37


28. 04. 16. Activitat: Exposició i concert. Hora: 19:00 h. Dates: 28 abril al 30 de juny 2016. Títol de l’exposició: evoca. Lloc: Museo Nacional de Cerámica y Artes Suntuarias González Martí. Organització: EA+SC Manises. Comissaris: Mª José Sanz y Pascual Timor. Muntatge de l’exposició: José Antonio Sanz, Manuel Sebastián, Trini Roig, Rafa Sornosa, Carmen López, Leonor Ferrer, Carmen Ruiz i Feli Ruiz, amb el suport del MNCASGM. Performance: Eva Domingo, Ximo Pascual i Inma Juan. Agraïments: Jaume Coll (Director del MNCASGM). Empresa col·laboradora: Cellers Gandia.

La mostra és un recorregut en gràfics i peces de ceràmica artística dels cent anys d’història de l’Escola d’Art i Superior de Ceràmica de Manises. L’exposició recorre de manera visual les diferents etapes que ha tingut l’escola, definides a partir dels diferents programes formatius que s’han impartit a les aules. La ceràmica que volem mostrar abasta un ampli ventall de possibilitats, que va des de la primeres peces de 1916, on el «ofici» representava una part important en la formació dels alumnes, fins a les creacions hand made reivindicades en bona part d’Europa, com escenificació d’una manera vida slow no exempt de compromís ètic. Entre el «llavors» i el «ara» l’exposició recull una selecció de treballs actuals executats amb les mateixes premisses estètiques, formals i tècniques, que van fer de Manises un enclavament de referència en el món ceràmic: pintura a l’aigua sota coberta, reflex metàl·lic ..., peces executades amb vocació de permanència, de reconeixement d’una herència del passat que ens dóna sentit. La mostra compta amb escultures i instal·lacions realitzades en ceràmica, que responen al complex moment estètic en el qual estem immersos, reflex al seu torn d’una societat en canvi: sàtira, critica social o simplement reivindicació de la naturalesa com a font i recurs d’inspiració. Els «cuerpos sonoros» que fem són de fang, capaços de reproduir sons, emocions i explicar històries ancestrals i contemporànies. La ceràmica és una cosa tan proper i consubstancial amb l’ésser humà, que moltes vegades ens oblidem d’ella.

Dreta: Detall de la façana del Palau del Marqués de Dos Aigües, seu del Museu Nacional de Ceràmica i Arts Sumptuàries González Martí.

L’exposició té diversos recorreguts que mostren de manera didàctica el desenvolupament de l’entorn objectual creat a partir del fang, amb ells vam mostrar el passat i tractem d’endevinar les necessitats de futur d’aquest material de fràgil bellesa. En paral·lel a l’exposició es realitzaran un seguit d’activitats com conferències, concerts i tallers didàctics que serveixin d’estímul i incentivin la curiositat pel coneixement de la ceràmica.


39


Text de presentació de l’exposició El 14 d’octubre de 1916 la Gaceta de Madrid va publicar el Reial Decret, de 24 de març, d’incorporació a l’Estat de l’Escola Pràctica de Manises (València), com a Escola d’Aprenentatge. L’exposició de motius, signada per Julio Burell i Cuéllar (1859-1919), en aquell temps Ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts, exalta la importància de la ceràmica de Manises en producció, qualitat i difusió de mercat, dient que «envia a la nostra Nació no tan sols á països d’Europa i á els més llunyans d’ultramar». També esmenta la dedicació de moltes persones, més de mil obrers, «entre els quals es comprèn á la dona que, des de l’adolescència, troba en un treball sedentari i agradable -la pintura- salari permanent». Però indica que la seva obstinació a produir obres de qualitat es deu a «l’aplicació de cadascú» que «ha d’alleujar una orfenesa de patronat docent, que seria llastimós no reparar amb amor i diligència». Per això manifesta tot seguit que «és l’estat qui ha de fer-ho, proporcionant elements d’ensenyament adequada, perquè amb ràpida millora en els mitjans de decorar, la indústria de Manises competeixi lúcidament amb les iguals de tot el món, que així pot operar-se, sota una tutela instructiva d’aquells admirables ceràmics». Poc temps després, per sengles Reials Ordres de 4 de desembre de 1916, es publicava la composició de la Junta del Patronat i les regles i organització de l’Escola. A l’Patronat de l’Escola Pràctica de Ceràmica, de Manises (València) s’incorporaven com a vocals nats el Alcalde President de l’Ajuntament de Manises i el comissari regi de l’Escola, i com a vocals efectius D. Vicente Pales Motes i D. Pascual Combañ Grafia, Regidors de l’Ajuntament, així com D. Vicente Vilar i D. José Vilar David, tots dos industrials. Des d’aquells inicis l’Escola ha sofert una important transformació en el seu concepte i mitjans, fins a la seva actual integració a l’Institut Superior d’Ensenyances Artístiques de la Comunitat Valenciana. El seu reconeixement internacional s’ha llaurat, pols a pols, en aquests cent anys fins a arribar a ser l’escola dinàmica d’avui.

L’exposició que oferim al Museu presenta aquesta realitat en les seves múltiples dimensions i mostra també els èxits que s’han plasmat en la capacitació dels seus alumnes, en tècnica, disseny i propostes de creació plàstica. Des d’aquestes línies vull expressar la major gratitud a tots els que han fet possible que l’escola arrelarà, creixés i fructifiqués en aquest segle de vida, a tots els professors i alumnes que han participat en aquesta aventura amb il·lusió i esforç. Molts formen part ja del patrimoni històric amb la seva obres i protagonitzen els nostres arxius, biblioteques i museus, com Gregorio Muñoz Dueñas, Manuel González Martí, Constantino Gómez, Ismael Blat, José María Gimeno Planells, Andreu Camps Cervera o Alfons Blat, important figura del panorama creatiu i artífex d’una profunda transformació de concepte que ha marcat el camí en els últims 50 anys, fruit de la qual gaudim avui d’una plèiade de titulats guanyadors de certàmens plàstics i professionals destacats que mereixen molt més espai del que podem dedicar aquí. El nostre agraïment també a l’equip actual de professors i alumnes per la il·lusió i l’esforç que han posat en l’organització dels múltiples esdeveniments commemoratius del centenari de l’escola que enguany jalonen la geografia de la ciutat de València, mostrant-nos els seus èxits i projectant merescudament la seva imatge. I el nostre ànim i millors desitjos perquè la seva tasca es perpetuï en aquesta institució exemplar. Jaume Coll Conesa Director del Museu Nacional de Ceràmica

47 Públic assistent a l’exposició i concert. 48 Presentació de l’acte. 49 Concert «Cuerpos Sonoros» d’Inma Juan Pardo. 50 Visita del públic a les exposicions.


47

48

49

50

41


Els continguts de evoca estan distribuïts entre les set sales d’exposicions temporals del museu: «La tradición reinterpretada», «Inicios. Búsqueda de la identidad», «Herederos de la tradición», «Cuerpos sonoros», «Hand Made», «Experimentación tecnológica» i «Instal·lacions i escultura ceràmica».

51

«La tradición reinterpretada» Ací subratllem un aspecte important dels cent anys de l’escola: El mestissatge cultural, que ha transformat la representació «acadèmica» del repertori formal i compositiu de les tècniques i formes històriques, i ha permès introduir llenguatges nous basats en la tradició. L’escola ha tingut alumnes de cinquanta-cinc nacionalitats i a les seves aules s’han parlat vint-i-dues llengües diferents. Aquesta dada quantitativa aparentment irrellevant ha tingut una importància transcendent: múltiples enfocaments estètics han conviscut temporalment i han incidit en la forma d’usar i entendre les tècniques del passat que caracteritzen la ceràmica valenciana.

51 Toshiyuki Iwasaki 52 Ayako Funato. Dreta, detall del plat de Salvador Roda, en aquesta sala també es va exposar un treball de Henar García.

52


43


«Inicios. búsqueda de la identidad.»

53

Selecció de peces ceràmiques produïdes des de la creació de l’escola en 1916 fins a la implantació dels Estudis Superiors en Ceràmica l’any 2000. En aquest llarg període de 84 anys, en el qual hi ha el parèntesi de la Guerra Civil Espanyola i la seva postguerra, hi ha un punt d’inflexió important, que transforma el concepte d’escola, aquest esdeveniment es produeix l’any en el qual Alfons Blat aconsegueix implantar el «Pla Estudis de 1949», mitjançant el qual s’establien dues especialitats diferenciades: • «Périto en Cerámica Artística», • «Périto en Cerámica Técnica». Fins a la implantació del pla d’estudis de 1949 de Blat l’Escola Pràctica de Ceràmica té com a objectiu formar professionals per a la indústria local. Després de 1949 l’objectiu és doble: d’una banda la formació artística i per una altra la tecnològica. Durant les dècades dels 60, 70 i 80 es van fer intents de reforma de l’estructura educativa que van arribar a engegar-se, però mai van ser reconeguts de forma oficial.

53 S. Rives. Plat de braser de l’escut Espanya. 54 E. Sanz. Mural de paisatge urbà amb la torre de la catedral gòtica, Albarracín. 55 Alfons Blat. Gerro marró. 56 L. Bolinches (model), J. Fernández Sáez (decoració). «Borrachitos». 57 Luis Ferrer. Gerro.


54

55

56

57

45


«Herederos de la tradición»

58

Treballs de tres tallers ceràmics en actiu que produeixen ceràmica amb fórmules de la tradició ceràmica de Manises i la seua zona d’influència. Arturo Mora Benavent, és descendent d’una antiga família de ceramistes de Manises. En l’últim terç del segle XIX el seu rebesavi, Fernando Mora Osca, va anar el primer de la saga a dedicar-se a la producció de pisa daurada i en la recuperació de la ceràmica gòtic-mudèjar. En 1958, el seu avi, Salvador Mora Zorrilla, i el seu pare, Salvador Mora Escobar, van fundar la fàbrica de ceràmica decorativa, en la qual actualment, Arturo Mora continua treballant amb un enfocament més artesanal basat en la posada al dia d’una tradició secular. La Ceràmica Valenciana, és una empresa familiar dedicada a la fabricació de ceràmica artesanal, fundada a principis del segle XX per José Gimeno Martínez, que al llarg dels anys ha mantingut el seu caràcter tradicional adequant-la a les necessitats actuals. En l’actualitat fabrica productes sota altres tres marques: «Sagen» dedicada a la producció de peces ceràmiques de disseny contemporani, «Socarrat», amb la qual marca recreacions de taulells medievals, i «Blaucobalt» ceràmica d’inspiració mediterrània. Ceràmiques Pepe Royo, taller que realitza una producció de peces tradicionals inspirades en la ceràmica del segle XVIII de policromies vives i blava intens en la decoració. Realitza recreacions tant d’objectes representatius de l’època, com a enrajolats per als brancals de les portes.

58 La Ceràmica Valenciana. 59 Ceràmiques Pepe Royo. Dreta, peces d’Arturo Mora a l’exposició.

59


47


«Cuerpos sonoros. los sonidos del barro»

60

«Cuerpos Sonoros» són instruments musicals creats amb diferents tècniques ceràmiques, amb una premissa fonamental: Considerar les formes de fang cuit com a excel·lents caixes de ressonància acústica, amb les quals explorar els sons del fang i la musicalitat de la matèria i la forma. Amb ells es realitzen performances i instal·lacions sonores en diferents espais dedicats al ritual, l’art o la creació. Tot açò en un context de joc, moviment i expressió. «Udus, sonajas, ocarines, darbukas…» Són instruments que des de la Prehistòria conviuen amb nosaltres, la seua finalitat era fer música en ritus i cerimònies, des de llavors s’han seguit fent instruments musicals de fang cuit, que s’han incorporat en les tradicions i cultures dels pobles. «Cuerpos Sonoros» és la màgia del present etern del ritu de la ceràmica: aigua, fang i foc convertit en so. 61

60 «Udu». Inma Juan Pardo. 61 «Darbuka». Inma Juan Pardo. Dreta. Moment del concert «Cuerpos sonoros. Los sonidos del barro».


49


«experimentación tecnológica»

62

Al principi van ser petites figures d’argila, després de pedra, os, fusta, etc. en el començament del Paleolític Superior. Mil·lennis més tard es desenvolupa la ceràmica de gots, que juntament amb el teixit, constitueixen una activitat típica de les cultures sedentàries i agràries (Neolític). Va ser durant aquest període de temps quan l’home va descobrir el procés d’enduriment de l’argila en contacte amb el foc. Tot això va ocórrer gràcies a una propietat de l’argila «la plasticitat», és a dir, la seva propietat de deixar-se modelar fàcilment en humit i de conservar la forma que se li doni, endurint al foc, fins a esdevenir un material gairebé etern. La ceràmica, a més, no és només un art, sorprèn enumerar-ne les múltiples connexions: té a veure amb la forma i el color, la textura i l’esmalt, el foc i les tècniques de coure, la geologia i la mineria, és pura química i matemàtica, està relacionada amb la cristal·lografia, l’arqueologia, la història de l’art i l’antropologia, amb la indústria i amb l’artesania, sens dubte s’implica en gairebé totes les branques i aspectes de la cultura humana, va néixer amb ella i la va determinar. Constitueix un valuós auxiliar d’infinitat d’indústries: L’aeronàutica, l’odontologia, l’arquitectura, l’enginyeria elèctrica i química etc. no haurien evolucionat igual, si les tecnologies i materials ceràmics no haguessin sabut donar solucions a les seves necessitats de fabricació. La ceràmica és l’especialitat de molts investigadors. La preparació i creació de diferents tipus de pastes, les seves característiques i propietats, l’estudi i disseny de nous materials i aplicacions, el desenvolupament de composicions d’esmalts i colors, la investigació de noves tecnologies de fabricació, són un repte i un estímul constant, que sens dubte experimentaran, durant aquest segle un exponencial avanç.

62 Dolores Trujillo. Cristalizaciones. 63 Mª José Peixó. Cocciones experimentales con sales. Dreta, Maika Sosa. detall de la peça de porcellana «nerikomi».

63


51


«escultura cerÁmica»

64

La ceràmica com a material expressiu per a la realització d’escultures és un fet que aquesta cada vegada més present i és adoptat per major nombre d’artistes. El material es despulla de la seva bagatge utilitari i es recrea en les seves textures, colors i acabats per conformar formes escultòriques. Les obres exposades recullen la pluralitat i complexitat dels plantejaments estètics actuals. Escultures que descriuen idees, emocions o sentiments, que defineixen nous llenguatges artístics o que prenen la Natura com a referent.

64 Angel Igual. Serie «Relaciones». 65 Clara Martínez. «Alma de Cántaro». Dreta, Francisco Yagüe. «Perostiena». Doble pàgina seguent: 66 Elena Lliso. «Un mismo corazón». 67 Isabel Aguiló. «Duality». 68 Karine Pascual. «Artefactes». 69 Mª Ángeles Gómez. «Espike». 70 Man Cruz. «Itaca». 71 María García. «Columna». 72 María López. «El Camino». 73 Natalia Ponce. Gerres.

65


53


66

67

68

69


70

71

72

73

55


«Instalaciones. El espacio modificado» Instal·lacions que incorporen peces ceràmiques o estan desenvolupades en ceràmica en la seva totalitat, acompanyades d’altres materials per crear una experiència visceral o conceptual en ambients determinats. Les instal·lacions són un referent en la «nova ceràmica», utilitzen l’espai expositiu com a part de l’obra, són transitables per l’espectador i aquest pot interactuar amb elles.

74 Amparo Tortajada. «Mézclate». Dreta, Miguel Cañana. «Dins d´un».

74


57


«Hand Made»

75

El concepte hand made és artesania convencional o serieda però produït en sèries petites, introduint cert grau de mecanització i buscant l’exclusivitat. El concepte hand made és artesania contemporània o d’avantguarda: el que importa és l’autoria personal i no es consideren artesans sinó artistes o dissenyadors. El concepte hand made és artesania post industrial formada per dissenyadors joves i graduats que produeixen en petites sèries i que no es consideren artesans perquè el seu terme està massa lligat a la tradició.

76

75 Alejandra Bañuelos. «A fuego lento». 76 Andrea Yuste. «Foare cu saboare dulce». Dreta, peces d’Amparo Tárrega. Cassoles per cocció de flama directa.


59


77

77 78 79 80 81 82 83

Anna Ballesté. Servei de taula col·lecció 2015. Borja Caballero. Parella de bols. Conxa Cerveró. «Mesures». Eugenia Bosca. Tassa de la sèrie «Insolitas». Isabel Cortes. «Azucareto». Juan José Muñoz. Juan Calos Iñesta.

78

79


80

81

82

83

61


84

86

85

84 Neus Jiménez. «Lunáticas». 85 María González. «Paisaje en verde». 86 María Romero. «Blanduritos». Dreta, Públic el dia de la inauguració.


63


10. 05. 16. Activitat: Exposició i conferència. Hora: 12:00 h. Dates: 10 mayo 2016. Títol de l’exposició: enjoiades. Lloc: Centre de Artesania de la Comunitat Valenciana Organització: EA+SC Manises. Comissaris: Mª José Sanz y Pascual Timor. Muntatge de l’exposició: Laura Barrachina i Grid. Disseny de la exposició: Kumi Furió i Rosa Bou. Disseny de la comunicació: Kumi Furió i Rosa Bou. Conferència: Ricard Huerta. Agraïments: Cristina Cabrelles (Directora del Centre d’Artesania de la Comunitat Valenciana), Natxo Costa (Director General de Comerc i Consum), Miquel Clemades (Cap de Servei de Promoció Comercial de la Conselleria d’Economia Indústria i Comerç), Silvia Peiró (Responsable de l’Àrea de Promoció i Formació del Centre d’Artesania de la Comunitat Valenciana). Empresa col·laboradora: Cellers Gandia.

D’esquerra a dreta: Miquel Clemades (Cap de Servei de Promoció Comercial de la Conselleria d’Economia Indústria i Comerç), Mª José Sanz, Directora de l’EA+SC de Manises, Natxo Costa (Director General de Comerc i Consum), i Silvia Peiró (Responsable de l’Àrea de Promoció i Formació del Centre d’Artesania de la Comunitat Valenciana). Acte de presentació de la exposició en el Centre d’Artesania de la Comunitat Valenciana.

Enjoiades és un mix, tant per l’ús dels materials com pel concepte d’ornament. Nou mirades femenines a la idea de bellesa. El nexe que les uneix és el material principal: la ceràmica. Enjoiar és adornar, enriquir, conferir bellesa a algú. Des d’aquest plantejament general les nou ceramistes han creat joies que van des de formes elaborades en el torn terrisser, amb el valor afegit del seu primitivisme, fins a peces ready made amb una estètica steampunk, passant per dilatacions punk de porcellana. Enjoiades són peces unes vegades subtils i delicades fabricades en porcellana de paper i altres ornaments ceràmics contundents i expressius. És una mostra plural sobre la cultura actual de l’ornament corporal, que va més enllà de la idea de joia, el valor de les peces rau en el significat, doncs aporten elements d’identitat a qui les usa. Joies per a distingir-se, per mostrar la nostra idea de bellesa singular. Atrevides, personals i sobretot fetes en ceràmica.


65


87

88

89

90


91

87 88 89 90 91 92

Amparo Delgado. Ester Bouzada. Magdalena Vilaseca. Olaya Oltra. Patro Burgos. Pilar Valderrama.

92

67


93

95

94

93 Sunsi Martínez. 94 Teresa Tormo. 95 Zaira Zahomero.

Dreta: 96 Lones a la façana del Centre d’Artesania de la Comunitat Valenciana. 97 Acte inaugural. 98 Public. 99 Kumi Furió i Rosa Bou responsables de la comunicació i disseny.


96

97

98

99

69


17. 05. 16. Cicle de conferències: El Concepto Cerámico. La idea que genera el proyecto. Títol: Enjoiades. Mirades al cos amb ornament ceràmic des de l’educació artística. Data: 17 de maig . Hora: 20:00 h. Ponent: Ricard Huerta, Director Institut Creativitat i Innovacions Educatives, Universitat de València. Lloc: Centre d’Artesania de la Comunitat Valenciana. Títol: Arte, relato y plato. La nueva creatividad en los viejos oficios. Data: 18 de maig. Hora: 19:00 h. Ponent: Ana illueca. Lloc: MuVIM. Títol: Fragments de matèria, visió i educació. Ceràmica, educació artística i experiència identitaria. Data: 25 de maig. Hora: 19:00 h Ponent: Ricard Ramón, Universitat de València. Lloc: Museu Nacional de Ceràmica i Arts Suntuàries González Martí. Els textos íntegres de les tres conferències és podin llegir al final del catàleg.

Durant el mes de maig hi haurà tres exposicions obertes a València relatives a ceràmica i al centenari: «once upon a time ...», ceràmica basada en relats al MuVIM,«evoca. 100 anys de ceràmica», al Museu Nacional de Ceràmica i Arts Sumptuàries González Martí, i «enjoiades» joieria ceràmica, al Centre d’Artesania de la Comunitat Valenciana. Els hem donat difusió amb el logo ceramic spring creat a partir del idea d’itinerància entre els conceptes de les peces de fang cuit de les exposicions. Va ser el MuVIM el primer museu que ens va proposar realitzar una acció paral·lela a l’exposició en el «Día Internacional dels Museus» (18 de maig) nosaltres vam proposar al GM i al Centre d’Artesania realitzar accions similars en dates pròximes. Amb això traslladàvem la nostra activitat i fomentàvem l’aprenentatge artístic en entorns informals fora de l’aula: el museu. S’ha creat una Guia Docent de crèdits de lliure elecció aprovada pel ISEACV per certificar un crèdit de lliure configuració als alumnes que assisteixin a les tres conferències. Volem amb això reforçar l’acció i mantenir el caràcter didàctic de la mateixa. L’eix comú de les exposicions és treballar sobre «El concepte ceràmic. La idea que genera el projecte». Són tres visions diferents: Ricard Huerta revisarà en concepte d’ornament corporal en «enjoiades», Ana Illueca aborda en la seva conferència el tema del storytelling, o sigui el fet d’explicar una història (concepte) en múltiples suports i de difondre-ho en mitjans, Ricard Ramon ens parlarà de les interseccions entre ceràmica, cultura visual i els ensenyaments artístics. Tres punts de vista sobre la reflexió prèvia al projecte.


71


100

100 D’esquerra a dreta: Cristina Cabrelles, Mª José Sanz i Ricard Huerta 101, 102 Moments de la conferència de Ricard Huerta.

101

102


103

104

105

103 Ana Illueca 104 Ana Illueca durant la conferència 105 Ana Illueca i Carlos Garsán de Cultur Plaza. 73


106

106 Ricard Ramón. 107 Imatge de la conferència. Dreta, imatge de presentació a les xarxes (de Ricard Ramón) de la conferència.

107


75


11. 06. 16.

108

Activitat: Conferències, exposició y dinar. Títol: Manises meeting point. Data: 11 de juny . Hora: Tot el dia. Lloc: Escola d´Art i Superior de Ceràmica de Manises. Ponents: Serafín Tortosa (Director Tècnic de Peronda), «Evolució de la indústria de paviments i revestiments». Nieves Vega (Cap de Laboratori de Prodesco). «Pastes, frites i esmalts». Antonio Corma (Tècnic Superior de Gestió de Compres i Equips en l’ITQ), «Equipaments». Rosana Díez, (Poma Roja), «Joieria». Juan Carlos Iñesta (Domanises), «Ceràmica utilitària». 108 D’esquerra a dreta: Manuel Sebastián, Pascual Timor, José Antonio Sanz, Amparo Duval, Mª José Sanz, Carmen Ruiz, Leonor Ferrer, Pilar Peiró, Amparo Vidal y Trini Roig. Dreta, imatge del menjar de la trobada

Manises Meeting Point és una trobada pensada per compartir experiències professionals entre els titulats de l’Escola d’Art i Superior de Ceràmica de Manises, així com un lloc de retrobament entre companys/es.


77


109

112

110

113


111

109, 110, 111 Alguns dels assistents a la trobada. 112 113 114 115

114

Serafín Tortosa durant la seua conferència. Juan Carlos Iñesta. Antonio Corma, Rosana Díez i Nieves Vega. «Manzana Roja Joieria» conferència de Rosana Díez.

115

79


11. 07. 16.

Activitat: Tallers d’estiu. Títol: Summer courses. Data: 11 de juliol . Hora: 09:00 h. Lloc: Escola d´Art i Superior de Ceràmica de Manises. Tallers: «Reflejo metálico», Arturo Mora. «Cuerpos Sonoros», Inma Juan y «¿Qué hacemos con estos mimbres?» Carmen López, José A. Sanz, Trini Roig, Vicente Martínez (artesà).

Tallers de estiu Els tallers d’estiu són uns cursos monogràfics i intensius de curta durada (vint hores de durada de mitja), que tenen com a finalitat divulgar i reprendre tècniques i processos tradicionals per adaptar-los a un llenguatge actual. La dinàmica és compartir l’activitat amb un artesà amb profund coneixement de la tècnica o del procés tradicional i utilitzar-la amb llenguatges formals i gràfics actuals. El nombre de participants és reduït, entre 15 i 20 alumnes. El que permet el diàleg i l’intercanvi d’idees amb fluïdesa. El treball parteix d’un profund respecte per la tradició, però amb la necessitat de desenvolupar un entorn objectual adequat al moment. Es treballa amb absència de crítica estètica el que afavoreix la lliure expressió i el desenvolupament de nous objectes.


81


116

118

117

116 Peça de Celia de la Fuente. 117 Ana Illueca. 118 Peça de Clara Martínez. Dreta, taller d’Arturo Mora on ha realitzat part del taller de «Reflejo Metálico».


83


119

120

121

119, 120, 121 Peces esmaltades realitzades al taller. Dreta, Vicente Gimeno (l’artesà) treballant amb una de les participants del taller «¿Qué hacemos con estos mimbres?»


85


122

122, 123, 124 Moments del taller «Cuerpos Sonoros». Dreta, Inma Juan.

123

124


87


11. 09. 16.

L’exposició Som Ceràmica! Fet a mà, presenta les peces exposades en una de les seccions del Museo Nacional de Cerámica y Artes Suntuarias González Martí de València.

Activitat: Exposició. Títol: Som ceràmica! Fet a mà. Data: 11 de detembre . Hora: 19:00 h. Lloc: Casa de la cultura de Manises. Organització: EA+SC Manises. Comissaris: Mª José Sanz y Pascual Timor. Muntatge de l’exposició: José Antonio Sanz, Leonor Ferrer, Manuel Sebastián, Leonor Ferrer, amb el suport de la Casa de Cultura. Agraïments: Xavier Morant (Regidor de Cultura de l’Ajuntament de Manises).

El concepte “fet a mà” (hand made) és artesania convencional o serieda però produïda en sèries petites, introduint cert grau de mecanització i buscant l’exclusivitat.

La intenció és apropar les últimes produccions ceràmiques realitzades a l’escola a l’àmbit de la cultura de Manises i divulgar la nostra activitat.

El concepte “fet a mà” (hand made) és artesania contemporània o d’avantguarda: el que importa és l’autoria personal i no es consideren artesans sinó artistes o dissenyadors. El concepte “fet a mà” (hand made) és artesania post indutrial formada per dissenyadors joves i graduats que produeixen en petites sèries i que no es consideren artesans perquè el seu terme està massa lligat a la tradició.

Doble pàgina següent: 125 Muntatge de l’exposició. 126 Mª José Sanz (Directora de l’EA + SC), Xavier Morant (Regidor de Cultura) i Jesús Borràs (Alcalde de Manises). 127 Assistents a la presentació de l’exposició. 128 Josep Manel García (Director de l’ISEACV). 129 Peces de Gloria la Cruz. 130 Públic de l’exposició. 131 Morter, Jorge Motes. 132 Públic de l’exposició. Dreta, detall de la font del pati de la Casa de la Cultura de Manises.


89


125

126

127

128


129

130

131

132

91


11. 07. 16. Activitat: Tallers de tardor. Títol: Fall Courses. Data: 12 de setembre . Hora: 18:00 h. Lloc: Escola d´Art i Superior de Ceràmica de Manises. Tallers: «Rakú fest», Juan Carlos Iñesta. «nerikomi», Maika Sosa y «lozen» Encarna Soler y Patricia Varea.

Tallers de tardor Els tallers de tardor tenen diverses finalitats. La rakú fest es fa com benvinguda dels nous alumnes i com a ritu d’iniciació en l’ús del foc, té caràcter festiu i es desenvolupa en els espais oberts de l’escola. «Lozen» és una activitat que s’ha desenvolupat en dos tallers paral·lels, el d’Encarna Soler on s’han modelat a mà peces «chawan» i el de Patricia Varea on s’ha utilitzat el torn com a eina per construir les peces. Aquesta activitat és un reconociemiento dels plantejaments Zen subjacents en les creacions ceràmiques orientals, sobretot japonesa i coreana. El taller de «nerikomi» de Maika Sosa, igual que el rakú fest, també d’inspiració oriental, ha tingut com a finalitat la iniciació en el coneixement d’aquesta tècnica.


93


133

134

135

136

95


137

Pàgina anterior: 133 Juan Carlos Iñesta (Domanises) responsable de la rakú fest. 134 Peces. 135 Sortidor de «Zeta beer». 136 Carmen López en un dels tallers paral·lels.

137 Pedro Paz Porto col·laborador de Domanises. 138 Esmaltat de peces 139 Assistent. 140 Katak, power live music en concert. 141 Professors: Manuel Sebastián, Mª José Sanz i José Sala. 142 Food truck «la Regional». 143 Pep Andreu de Katak.

138

139


140

141

142

143

97


144

144 Patricia Varea professora del taller «lozen». 145 Assistent. 146 Un dels bols realitzats al taller.

145

146

Esquerra, Peces esmaltades a l’assecador. 99


147

149

148

147 Encarna Soler professora del taller «lozen». 148 Assistent. 149 Un dels «chawan» realitzats al taller.

Pàgina de l’esquerra, «chawan» esmaltat. 101


150

151

150 Peรงa realitzada al taller de nerikomi de Maika Sosa. 151 Peรงa realitzada al taller de nerikomi.

Esquerra, un moment del taller. 103


18. 10. 16. Activitat: Exposició. Hora: 19:00 h. Dates: 18 d’octubre de 2016. Títol de l’exposició:: No borders! Xohan Viqueira. Ceramiste: Xohan Viqueira. Lloc: Museo Nacional de Cerámica y Artes Suntuarias González Martí. Organització: EA+SC Manises. comissària: Maite Larena. Muntatge de l’exposició: Xohan Viqueira, amb el suport del MNCASGM. Textes: Dionisio Vacas, Manuel Sebastián, Pascual Timor i Ricard Ramón. Agraïments: Jaume Coll (Director del MNCASGM). Empresa col·laboradora: Cellers Gandia.

És l’última exposició commemorativa del Primer Centenari de l’Escola d’Art i Superior de Ceràmica de Manises, és en aparença una monogràfica sobre Xohan Viqueira, que va ser durant un llarg període de temps professor de l’escola. L’exposició no borders! està construïda a partir de les creacions recents de Xohan, per tant no és una mostra antològica, ni retrospectiva, i representa un punt de vista que ens interessa i volem reivindicar: la creació «sense etiquetes». Tot i que hàgem fet per ubicar-les a les sales temporals d’exposició del Museo Nacional de Cerámica y Artes Suntuarias González Martí, no és una exposició de ceràmica, ni d’escultura, ni de pintura, ni són instal·lacions, no és res de tot això i tot a la vegada, és la representació pura d’una necessitat ancestral que caracteritza l’ésser humà: CREAR.

Recorre sovint al fang cuit com a material expressiu, però no com a fi últim, s’encasta en llenços de vegades, altres forma part d’escultures com un element més. El seu llenguatge gràfic és de vegades pur gest «zen», cal·ligrafia, en altres ocasions trena laberints indesxifrables amb el traç com a expressió d’horror vacui a la superfície buida. Les obres combinen materials i tècniques sense complexos ni prejudicis, amb un propòsit expressar idees i vivències, es podria dir que són el reflex del pas de les hores. A vegades el pla es desenvolupa o gira per conformar formes, de les que al seu torn emergeixen figures planes esgrafiades, traçades lliurement que s’inhibeixen de la forma. Unes vegades radical, primari: vermell sense matisos, negre, blau cel sense núvols, groc foc o blanc porcellana; en altres representa subtilment tots els matisos del fang. S’incrusta uns materials amb altres, grava, serigrafia, utilitza metalls preciosos o recicla obres anteriors, tot això «ben fet», executat amb ofici i tot això és el que ens interessa. Volem a través de no borders! reivindicar un referent: la creació sense categories estètiques, sense fronteres, sense etiquetes. La incorporació de la ceràmica com a material i llenguatge expressiu, sense santificar. Relegar i reivindicar, alhora per transmetre idees com un vehicle d’expressió creatiu. Pensem que aquesta és la visió que li correspon a la ceràmica creativa del nostre temps. Pascual Timor Hermano Vicedirector de l’EA + SC de Manises.

NO BORDERS! XOHAN VIQUEIRA


105


152

152 Detall d’una de les obres exposades. 153 Detall d’una de les obres exposades. Pàgina dreta, detall de la peça que s’ha pres com a imatge de l’exposició, vista zenitalment

Pàgina anterior: Eines al taller de Xohán Viqueira.

153


107


154

156

155

154 Xohan Viqueira en l’acte de presentació de l’exposició no borders! 155 Una de les obres exposades. 156 Visita guiada a l’exposició a càrrec de Xohan Viqueira.

Pàgina esquerra: Xohan Viqueira i Jaume Coll (Director del MNCASGM). 109


21. 10. 16. Activitats: Diverses. Hora: 10:00 h. Dates: 21 d’octubre de 2016. Títol: Punto y …seguidoLloc: EA+SC de manises.å Organització: EA+SC Manises. Muntatge de les exposicions: José Antonio Sanz, Manuel Sebastián.

«Punto y … seguido» És el nom amb què anomenem el conjunt d’activitats que tanquen l’any intens del I Centenari de l’Escola d’Art i Superior de Ceràmica de Manises. El programa és: A les 10 del matí la performance: «La dictadura de la Creación» amb l’artista Carlos Llavata. A les 12 presentació del web sèrie «El brillo de la Ceramo» a càrrec de de Diana Sánchez i Cesar Guardeño. A les 17:30 conferència de Claudi de José sobre Ceràmica i Arquitectura, a les 18:30 conferència de Marcelo Martínez Lax sobre «Diseño + Artesanía + 2016 = neoproductos», reflexions sobre el nou rol d’artesà en l’entorn objectual. A les 20:00 inauguració de les exposicions de les peces realitzades als tallers de «Reflejo metálico» i «¿Qué hacemos con estos mimbres?»

Dreta, instant de la performance de Carlos Llavata «La dictadura de la creación». Doble pàgina seguent: 157 Instant de la performance de Carlos Llavata. 158 Cesar Guardeño i Diana Sánchez en la presentació de la web sèrie. 159 Claudi de José. 160 Marcelo Lax. 161 Una de les imatges de la presentació de Marcelo Lax. 162 Detall d’una de les peces de l’exposició «¿Qué hacemos con estos mimbres?» 163 Peça seleccionada per a promoció del taller de «Reflejo metálico» de Celia de la Fuente. 164 Una de les imatges de la presentació de Claudi de José.


111


157

158

159

160


161

162

163

164

113


18. 11. 16. Activitat: Acte institucional a Antiga Escola Hora: 20:00 h. Dates: 21 d’octubre de 2016. Títol: Memòries. Lloc: Claustre antiga escola en Guillem d’Osma. Organització: Ajuntament de Manises. Agraïments: Pepe Camps, Jesús Borràs (Alcalde de Manises), Xavier Morant (Regidor de Cultura), i altres membres del Consistori. Imatges cedides per: Jaume Coll (MNCASGM), Sara Blanes (Museu de Ceràmica de Manises), Dolors Miralles, Francesc Soler, Maruja Roselló, Horacio García, Leonor Ferrer.

les persones podia fer-se. Així s’havia fet des de sempre i sembla, pel que hem viscut aquest any de commemoracions, que va a continuar fent-se. Manises ha sabut respectar les dimensions de la tradició. S’ha de reconèixer a les persones les mans de les quals han transmès la saviesa de l’ofici. S’ha de recolzar l’afany dels nous per investigar, conéixer i posar en valor eixe patrimoni que és la tradició. Les peces elaborades, soltes, només esdevenen objectes materials si no van inserides dins del concepte contextual. D’aquesta manera, devem reconèixer que el veritable patrimoni comú és la tradició, és la creativitat i la capacitat artística de les persones. Com tots sabem, l’aprenentatge d’un ofici resulta igual a tota una vida dedicada a ell. A dia de hui, Manises compta amb el patrimoni de l’experiència acumulada de totes eixes vides dedicades a l’ofici ceràmic. Explicar l’artesania, les mans i la idea, el domini del material, les tècniques, recordar els productors, els artífex, ha estat i és el paper de l’Escola d’Art i Superior de Ceràmica de Manises.

Memòries En aquest any dedicat a la celebració del centenari de l’EA+SC de Manises, hem vist com tot un poble ha verificat la visió pròpia de l’impacte de la globalització amb l’eina comuna de conceptualitzar localment una activitat docent. L’Escola d’Art i Superior de Ceràmica s’ha convertit en estendard d’un seguit d’iniciatives promocionals del producte ceràmic i el seu món. Hem vist com, comptant amb l’Escola, també s’ha pogut fer una aposta per la indústria, per l’ecologia i l’aprofitament de recursos com a estratègia econòmica de futur per a la ciutat de Manises.

Complir cent anys té molt de valor. Però, fins i tot, més enllà de suposar una dada tòpica, cal comprendre que es tracta sols del primer centenari. Les il·lusions que passen de mans expertes a mans joves sempre mantenen la força i empenta per succeir-se per segles. Enhorabona i moltes felicitats! Josep Manel Garcia Company Director de l’ISEACV

Al mateix temps, s’ha visualitzat la capacitat d’aquesta comunitat per projectar-se cap endavant fent del gust per la ceràmica i el goig estètic d’ella, motor i emblema de tot un poble. Sols amb esforç, treball, passió i el combregar de

Dreta, rètol de ceràmica esmaltada sobre el frontó de la façana de l’antiga escola de ceràmica de Manises.


115


165

166

167

168


169

171

170

Memòries ha estat un punt de trobada entre passat i present, professors / es jubilats i en actiu, personal de tot tipus que ha tingut vincles amb l’escola i també alumnes d’abans i d’ara. 165 José Antonio Peña, Amparo Palomar. 166 Federico Vázquez, Manuel Sebastián, Ramón Martínez, Carmen López. 167 José Antonio Sanz, Adelaida Pérez. 168 Gertrudis Rodríguez, Carmen Ruiz, Amparo Duval, Miguel Angel. 169 Josep Camps, Mª José Sanz, Josep Manel García (Director de l’ISEACV), Marina Sánchez Costas (Directora general d’F.P. i Ensenyaments de Règim Especial). 170 Jesús Borrás (Alcande de Manises). 171 Leonor Ferrer, Maruja Roselló, Alfonso Pastor, Carmen García, Enrique Sanisidro.

117


172

173

172 Josep Manel García. 173 Xavier Morant (Regidor de Cultura), Rafael Sornosa, Francisco Soler, Mª Carmen Villa. Mª José Sanz mostra el plat decorat en blau cobalt de l’empresa «La Ceràmica Valenciana», lliurat com a record de l’acte. Dreta, quartet de corda ha tancat l’homenatge als cent anys de l’Escola.


119


reconeixements Durant l’any del Primer Centenari s’han succeït els reconeixements a la tasca desenvolupada per l’escola per part d’associacions i institucions. En el mes d’abril hem rebut el premi «Innova» a entitats, que atorga l’Ajuntament de Manises, de mans del seu alcalde Jesús Borràs, per la nostra capacitat d’adaptarnos i d’innovar. En octubre, el premi «9 d’Octubre» de la Ciutat en reconeixement a la nostra tasca en la difusió i ensenyament de la ceràmica. ANPEC ens va nomenar «Soci d’honor» a la fi del mateix mes. Reconeixements que s’han sumat a les activitats programades del Primer Centenari, que han contribuït a augmentar la nostra presència social.

Dreta, detall del plat de reflex metàl·lic d’Arturo Mora lliurat a l’Escola com a «premi 9 d’Octubre» de la Ciutat de Manises.


121


174

175

176

177


178

174 Acte de lliurament dels premis «Innova» 175 Premi «9 d’Octubre» de la Ciutat de Manises a l’Escola d’Art i Superior de Ceràmica. Plat de reflex metàl·lic i blau cobalt realitzat per Arturo Mora amb l’escut dels Boïl. 176 Xerrada d’agraïment de l’Escola a l’Ajuntament pel premi «9 d’Octubre». 177 Foto de record de l’acte del premi «9 d’Octubre». 178 Grup d’instruments de vent que ha tancat l’acte. 179 Auditori Germanies, lloc on es lliurent els premis «Innova» y «9

179

180

d’Octubre». 180 Trofeu realitzat per Isabel Aguiló que acredita a l’Escola com a «Soci d’Honor» de ANPEC.

123


El regal institucional A cadascun/una dels representants de les institucions on hem exposat ia cadascuna de les personalitats que han participat en les nostres activitats els hem obsequiat amb l’objecte promocional del Primer Centenari, que consistia en una ampolla de porcellana cuita a 1.260º C que té algunes singularitats. La peça és de motlle i el model s’ha obtingut per impressió 3D de micro escaiola, la calca de la marca s’ha obtingut per impressió Inkjet. La resta dels elements s’han treballat a mà. Cadascuna de les ampolles s’ha deformat de manera que no hi ha dos iguals i s’han lacrat individualment. En este objecte promocional s’han combinat els conceptes d’artesania high tech amb processos hand made amb la voluntat de definir nous processos i possibilitats per l’artesania i també per renovar el panorama objectual. Les ampolles s’han omplert a mà amb vi de la varietat boval en els Cellers Vicente Gandia i la seva producció ha estat de 50 unitats.

Dreta, lacre que segella cadascuna de les cinquanta ampolles que s’han editat com a regal promocional.


125


181

182

181 Etiqueta amb el logotip del Primer Centenari a l’anvers, al revers figura la marca de Cellers Vicente Gandia. 182 Calca impresa amb Inkjet que numera cadascuna de les 50 ampolles produïdes.


Textos conferencies

Cicle de conferències: «El Concepto Cerámico. La idea que genera el proyecto». Títol: «Enjoiades. Mirades al cos amb ornament ceràmic des de l’educació artística». Data: 17 de maig . Hora: 20:00 h. Ponent: Ricard Huerta, Director Institut Creativitat i Innovacions Educatives, Universitat de València. Lloc: Centre d’Artesania de la Comunitat Valenciana. Títol: «Arte, relato y plato. La nueva creatividad en los viejos oficios». Data: 18 de maig. Hora: 19:00 h. Ponent: Ana illueca. Lloc: MuVIM. Títol: «Fragments de matèria, visió i educació. Ceràmica, educació artística i experiència identitaria». Data: 25 de maig. Hora: 19:00 h Ponent: Ricard Ramón, Universitat de València. Lloc: Museu Nacional de Ceràmica i Arts Suntuàries González Martí. 127


Enjoiades. Mirades al cos amb ornament ceràmic des de l’educació artística Ricard Huerta, Universitat de València

Resum El present treball analitza aspectes innovadors en relació als territoris del cos, el seu ornament, l’ús de materials ceràmics per a la creació de joies, i l’aplicació educativa que podria generar aquest entorn que creua l’art i l’artesania des d’una vessant eminentment estètica. Revisem el concepte de joia, en tant que creació de joieria per a l’ornament corporal, i ens endinsem en les geografies de l’obra de nou artistes dones, ceramistes que estan dissenyant joies amb materials ceràmics. Fem un repàs al contingut històric que comporten les tradicions sobre ornament corporal, endinsant-nos així mateix en les derives de caire social, cultural i de gènere. Reivindiquem el paper de l’artesà, que relaciona estaments tan aparentment distants com l’artista ceramista i el docent, atenent a la mirada pragmatista de Richard Sennett. Paraules clau Art, educació, ceràmica, joieria, cultura visual. Keywords Art, Education, Ceramics, Jewelry, Visual Culture. Projecte Aquesta investigació forma part del Projecte d’Innovació Educativa UV-SFPIE_GER15-313435 “Second Round: Recursos per impulsar l’Educació Artística a Secundària” del Vicerectorat de Polítiques de Formació i Qualitat Educativa de la Universitat de València. Introducció El present treball neix a partir d’una invitació de l’Escola d’Art i Superior de Ceràmica de Manises, un centre que celebra en 2016 el seu centenari, amb nombroses activitats, entre les quals destaquen les mostres en diferents sales i recintes, especialment a la ciutat de València. Una d’aquestes mostres és l’exposició “Enjoiades”, instal·lada al Centre d’Artesania de la Comunitat Valenciana. Enjoiades ofereix un repàs a les creacions de nou dones ceramistes, nou creadores que utilitzen la ceràmica per al disseny d’ornaments corporals, és a dir, per a crear joies. Revisem els conceptes de joia, de creació i d’estètica, per passar a esbrinar cada cas en concret. No perdem de vista la faceta educativa que comporta tot aquest nou engranatge que suposa realitzar joies a partir d’un material com la ceràmica. Tampoc oblidem el marcat registre de gènere que suposa observar de prop la feina de nou dones. He considerat oportú plantejar l’anàlisi sobre les retòriques de l’ornament corporal ceràmic en base a una sèrie d’aspectes que s’aniran incorporant a la reflexió. Aquests aspectes interactuen i es complementen. A saber: a La passió pel treball ben fet. Una aproximació al paper de l’artesanat a l’era de la comunicació, a partir de les reflexions del filòsof i sociòleg pragmatista Richard Sennett. b L’acte de comunicar a través de l’ornament corporal. Orientant-me en les lectures de diferents autors, com ara Pierre Bourdieu, Jordi Planella, Michel Foucault, Roland Barthes, o Concepción Villanueva. c L’aproximació entre els discursos educatiu i artístic des de la cultura visual. Per tal de preparar als futurs usuaris (tant l’alumnat de secundària com els usuaris d’altres nivells educatius) en aquells aspectes estètics 129


i socials que intervenen en l’ornamentació corporal i en els nous hàbits d’adornament del cos. d El treball de nou dones artistes que configura la mostra Enjoiades de l’EASC de Manises. Acostant-nos a les diferents mirades que han generat aquestes ceramistes en la seua producció de joies. En la redacció del present text s’hi intercalen inevitablement qüestions d’ordre autobiogràfic, ja que és gran la motivació personal per les temàtiques tractades, tenint en compte que parlem del cos i de l’expressió artística, elements clau per a la formació de mestres (Huerta, 2016). Al meu plantejament com a investigador, habitualment he elaborat el propi discurs des d’una vessant de caire qualitatiu, un esquema en el qual encaixen aspectes com les històries de vida, les narratives personals i les referències de calat identitari (Hubard, 2008). Per tant, la meua aportació està molt impregnada de constructes educatius, artístics, de motivació, i per suposat ètics (Augustowsky, 2012). a La passió pel treball ben fet Al seu llibre El artesano, Richard Sennett considera que l’artesania és més que una forma de vida que s’esvaí amb l’adveniment de la societat industrial. Per a Sennett “artesania” significa en realitat un impuls humà durador i bàsic: “el desig de realitzar bé una tasca, sense més” (Sennett, 2013, 20). El mateix autor sosté que el bon artesà, a més, elabora solucions per revelar un territori nou, de manera que en la ment de l’artesà la solució i el descobriment de problemes estan íntimament relacionats. Si bé el nostre autor és reticent a utilitzar en el seu llibre la paraula creativitat, la veritat és que la seva descripció anterior ens remet a un esquema vinculat directament al terreny creatiu i innovador: les persones creatives no només solucionen problemes, sinó que qüestionen i resolen les formes de plantejar aquestes problemàtiques. Investigar i replantejar són aspectes íntimament units, ja que tan important serà solucionar un problema com revisar la manera d’abordar-lo (Aguirre, 2004). Podem considerar “artesà” al fabricant de càntirs tradicionals, de la mateixa manera que pot definir-se com artesà a l’usuari de Linux que gestiona aquest programari lliure. L’artesania és per tant un posicionament, i la persona que es considera artesà estableix una relació activa i dinàmica amb les seues possibilitats i amb les seues intervencions. En aquest sentit, Sennett entén que el saber artesanal té com a fonaments tres habilitats bàsiques: la de localitzar, la d’indagar i la de desvetllar. La primera implica donar concreció a una matèria; la segona reflexionar sobre les seves qualitats, la tercera, ampliar el seu significat (Sennett 2013, 340). El que s’ha dit fins ara apunta cap a la falta de prejudicis a l’hora d’utilitzar el terme “artesà”, ja que s’entendria com a sinònim de persona que intenta fer bé les coses, per això arrisca i es supera. Jo provinc d’una generació que encara remenava les despulles de la diferenciació entre “art” i “artesania”. Ens va tocar viure el final de la modernitat i les últimes dècades del segle XX intentant desubicar certs posicionaments visiblement caducs. Umberto Eco ironitzava sobre aquestes diferències i contrastos absurds des de la seua retòrica de la semiocitat, a un llibre seu que va causar polèmica i posicionaments enfrontats, un llibre titulat Apocalípticos e integrados (Eco, 1985), on es criticaven les postures enfrontades entre els que veien en la cultura de masses un signe de decadència (els apocalíptics) o els que la trobaven tan enlluernadora que estaven disposats a deixar tot en mans dels mitjans de comunicació (els integrats). A hores d’ara, ja ben avançat el segle XXI, quan portem incorporades de manera quotidiana tecnologies sofisticadíssimes que ens permeten generar imatges i compartir-les a l’instant amb qualsevol persona del món, i en qualsevol ubicació geogràfica possible, seguir defensant criteris segregacionistes respecte a la cultura o als processos creatius resulta tan suïcida com negar les evidències dels canvis que es produeixen tant entre els públics com entre les institucions o els usos de cada objecte. Entenem que l’obsessió per les imatges tecnològiques que es verifica en el moment actual es podria comparar amb l’eclosió d’imatgeria


que va caracteritzar el període final de l’època medieval (Eco et alt., 1977). Resulta difícil incorporar imatges que siguin pregnants en un espai tan sofisticadament abrupte com és el de l’embolic icònica actual. Els organitzadors d’aquestes jornades han produït un material visual amb el que han donat imatge a l’esdeveniment. En el cartell que forma part de la identitat visual d’aquesta iniciativa Enjoiades s’hi detecta una combinació de text i imatge que relata una intenció d’oferir, de manera subtil, un veritable canvi estructural. El disseny del cartell és obra de l’equip que conformen Kimi Furió i Rosa Bou. Aquesta parella van guanyar el concurs que havia plantejat el Centre d’Artesania, i són també responsables del disseny de l’exposició. Curiosament, Kimi Furió i Rosa Bou havien estat alumnes de l’EASC de Manises durant un temps, i el seu treball ceràmic és conegut sota la marca Limoceramics, des d’on fan un tipus de ceràmica minimalista barrejant ceràmica i cuir. Amb aquesta iniciativa gràfica i escenogràfica els organitzadors volen deixar constància que està prenent forma un model projectual i creatiu per al disseny de joies. Per una banda hi ha el joc entre els noms de les nou creadores i la pròpia paraula que dóna títol a l’exposició, de manera que semblen penjolls d’un collar dissenyat expressament, organitzant així un joc de càbala un tant peculiar. Per un altre costat hi ha la necessitat de reivindicar la ceràmica com un material vàlid per al disseny de joies. Davant l’impacte de les dues realitats transformadores, l’EASC de Manises incorpora a la seva oferta una opció mitjançant la qual s’investiga i es difon aquest nou panorama de la creació de joies. Per això s’utilitza una tipografia de traç estricte, en tant que la imatge que acompanya el text es converteix en una espècie de boira on detectem que l’ús del color verd maragda, un verd mar, s’hi capbussa en la possibilitat de generar textures amb tonalitats i materials a partir del tractament dels materials ceràmics. Estem parlant de disseny actual. I estem parlant de joies. El cartell és suggeridor i atractiu. És net i conté totes les dades que necessitem. Però també és subtil. Fins i tot sembla un gest de complicitat amb les creacions de les diferents dones ceramistes que intervenen a la mostra. La veritat és que el cartell es converteix en porta que s’obre cap a una generosa proposta d’innovació (Rogoff, 2000). Ricard Giralt Miracle, un dels dissenyadors clau del panorama espanyol del segle XX (Huerta, 1994) deia, referint-se a les tipografies, que en la invenció de lletres i alfabets, quan hi ha una novetat realment revolucionària la seua arribada no es nota, sinó que passa gairebé desapercebuda. És després d’un temps quan es pren consciència i es valora el canvi introduït (Munari, 1985). L’amic i mestre Giralt Miracle afirmava que les grans tipografies s’havien instal·lat de manera subtil, sense aixecar polsegueres ni causar baixes. Giralt Miracle era un savi, un artesà, un dissenyador, un tipògraf que estava molt interessat en fer les coses bé. El subtil cartell de l’exposició Enjoiades m’ha evocat el record de Giralt Miracle, així com la seua idea segons la qual els grans canvis no tenen necessàriament que anar acompanyats de processos violents. S’escenifica un plantejament de l’ornament del cos que té a veure amb els nous formats que acompanyen les necessitats transformades de les estètiques actualitzades. La consciència d’un cos habilitat per a l’ornament pren força en els darrers anys. Sense complexes ni radicalitzacions. El desig és aquí la pedra de toc. La necessitat ja no és únicament utilitzar elements per adornar, sinó convertir l’ornament en un procés d’experimentació, mitjançant el qual afavorir noves experiències. Les joies formen part d’aquest ritual, com els tatuatges o els piercings. Les joies fetes (en part o completament) amb materials ceràmics revisen el tacte amb la pell, sense prejudicis. El professorat i l’alumnat comparteixen estímuls a l’Escola de Ceràmica de Manises, que fa cent anys i es renova constantment. Els nous formats de la joieria inclouen el tractament 131


que revisa la natura, la mirada, el tacte, el procés creatiu, l’experiència, la transmissió, la tecnologia, i evidentment, el desig de fer bé les coses. Diu Richard Sennett que l’artesà representa la condició específicament humana del compromís (Sennett, 2013: 32). El compromís porta implícit el fet de crear, però també la professió d’educar. Sennett compara l’ofici i la seua vessant laboriosa amb la paternitat quan diu que no pensem en la cura i educació dels fills, per exemple, com a ofici en el mateix sentit en què pensem com a ofici la fontaneria o la programació, tot i que per ser un bon pare o una bona mare cal un alt grau de destreses apreses (Sennett 2013, 36). I certament cal adquirir fortalesa en que s’ha après per poder transmetre amb eficàcia (Errázuriz, 2006). El compromís està sempre present, si volem fer bé les coses. Ens hem de comprometre, com a creadors, i com a professors, com a pares, i fins i tot com a usuaris (clients, visitants, ciutadans). Henry Giroux ens anima a conscienciar-nos del nostre paper com a intel·lectuals quan exercim com a professors, indicant-nos que la pedagogia és una pràctica moral i política que sempre es troba implícita en les relacions de poder perquè ofereix versions i visions particulars de la vida cívica, la comunitat, el futur, i la manera en què podríem construir representacions de nosaltres mateixos, dels altres, i del nostre medi ambient físic i social (Giroux, 2013: 15). Serà l’assoliment de qualitat, el fer un bon treball, la marca d’identitat primordial de l’artesà, tant si es tracta d’un ceramista professional, d’un professor de ceràmica, d’un docent de qualsevol disciplina, com d’un pare (Huerta, 2013a). La ciutadania compromesa és una cosa que convé transmetre. Llancem un missatge de confiança cap a la docència compromesa, animant a docents i alumnat a compartir aquest desig de superació així com la confiança necessària per aprendre i l’estímul investigador per transmetre. El fet que des del disseny, i des del disseny fet per dones, descobrim noves perspectives de l’ús de la ceràmica, en les diferents opcions que permet l’ornamentació del cos, ens transporta cap a un nou engranatge motivador. b L’acte de comunicar a través de l’ornament corporal Venim reivindicant el plaer per les coses ben fetes, la transmissió de sabers i valors entre mestres i aprenents, el compromís tant personal com social, i per descomptat la innovació i la investigació que poden verificar-se en les diverses formes de creativitat i en l’exercici de la docència (Huerta, 2014). Com a professional de la docència confio en les possibilitats del meu alumnat i crec que un apartat important per elaborar el nostre discurs docent és el de la motivació. Pertanyem a generacions diferents a les dels alumnes, però ens mantenim propers als seus interessos i desitjos, observant com gestionen les seves ubicacions estètiques i socials, o admetent que habita un entorn molt diferent al que va ser el nostre quan érem estudiants. Podem motivar des de la confiança en les seves possibilitats. Parafrasejant Sennett (2013: 134) “en l’artesania són necessàries la modèstia i la consciència de les nostres pròpies insuficiències”. Fer les coses bé no és una opció a escollir si no ens aporta coneixement sobre nosaltres mateixos. Som, en bona part, el que van ser els nostres antecessors. Anem aprenent a ser la base de cada mínima immersió en la realitat, i ens construïm gràcies a l’acumulació de petites i nombroses prospeccions. Observem les coses gràcies en part a la mirada del nostre alumnat (Huerta, 2013c). I en aquest esdevenir d’intercanvis consolidem els resultats. Des de l’art fins l’ornament del cos, des de la docència fins a la motivació, tots els àmbits del saber mouen la nostra curiositat. Som éssers indagadors. La transformació del propi cos i el seu ornament ha servit per comunicar al llarg de la història. També l’art. Un cos ens pot resultar més atractiu o cridaner en funció de les peces ornamentals que el transformen. Una joia ens resultarà temptadora i


estimulant si ens resulta atractiva i estem preparats per mirar-la amb ulls predisposats als canvis i les innovacions. El món de l’art ha mantingut una particular història en relació als ornaments del cos. En totes les èpoques, i a partir de la representació del cos humà (tema clau entre les preferències dels artistes), hem pogut comprovar l’eficàcia d’aquesta ornamentació a l’hora de dibuixar, pintar o esculpir els cossos. Des dels sofisticats ornaments egipcis fins als barroquitzants elements de bijuteria actuals, cada moment de la història ens depara unes preferències concretes. És constant la renovació en tant que recuperació d’estètiques anteriors. Només em pararé, amb una brevíssima reflexió, en tres peces, tres pintures que corresponen a tres obres mestres dels artistes Rembrandt, Vermeer i Klimt. He elegit aquests tres exemples perquè defineixen un primer pas d’acostament a la tradició d’ornamentar el cos que tenim a les cultures occidentals. No és aquest el moment, per falta de temps, de tractar la riquíssima i diversa tradició que les diferents cultures al llarg de la història han aportat des de qualsevol lloc del món a l’ornamentació corporal. I dic que no és el moment perquè una mínima anàlisi del conjunt resultaria extremadament àmplia i complexa. Per tant, ens centrarem en la tradició europea, i més concretament en la idea de joia com un element de projecció de la bellesa del cos, de l’ostentació del poder i de significació estètica transmesa a partir de l’art. En el cas de la pintura Jove triant arracades, quadre de Rembrant de l’any 1654, observem a una dona que es mira en un espill mentre es prova unes arracades. Observem que la jove porta uns altres elements ornamentals, com ara les polseres en ambdós braços, i també una diadema al cabell. En tots aquests elements hi veiem la presència de materials nobles, com ara l’or i les pedres precioses. Es tracta, per tant, d’uns objectes cars, impossibles d’adquirir sense gaudir d’una elevada disposició econòmica. Aquest apartat de la distinció social (Bourdieu, 2012) seria un dels trets a destacar en la tradició occidental que emparenta l’or i els materials més nobles amb l’ornamentació del cos. La marca de classe social estaria, per tant, en funció dels materials utilitzats i el treball que haurien suposat als orfebres. La lectura que faríem d’aquestes marques distintives aniria unida a la mitologia que hem creat de certs elements de distinció (Barthes, 1957). En el cas de la pintura de Vermeer, obra de 1665, la Jove de la perla ens sedueix, justament, per aquest mínim element ornamental que porta com a senzillíssima però molt pregnant arracada. La força que adquireix aquest element ha sigut motiu de nombrosos textos, tant des de la crítica d’art com des de la literatura en general, havent provocat, fins i tot, un destacat film dirigit en 2003 per Peter Webber. Molt més sofisticada, des del punt de vista d’un modernisme bigarrat, seria l’obra Judith de Gustav Klimt, un retaule en el qual dominen els daurats, i que ens presenta de forma seductora la figura de la dona, que empoderada del seu propi destí, se’ns mostra engalanada amb un collar de grans dimensions. Cal valorar el paper que juga la vestimenta dels personatges en les tres pintures seleccionades. El cos s’ha ornamentat, en cada època, amb vestimentes i joies pròpies de l’estètica dominant. El nostre interès primordial s’ubica en l’estètica de la quotidianitat (Mandoki 2006). Cada dia ornamentem, en major o menor mesura, el nostre cos. Fins i tot el telèfon mòbil s’està convertint ja en un element decoratiu que va parell amb el nostre discurs estètic, de la mateixa manera que ho havien estat abans els rellotges de polsera quan tenien una funció pràctica i també estètica. En cadascuna de les ocasions en què incorporem ornaments al nostre cos, ens situem en un ritual que inclou, a més dels elements convencionals, tots aquells objectes que tenen a veure amb la seducció visual que provocarien aquests productes (Csikszentmihalyi, 1990). El fet d’ornamentar el propi cos constitueix, al llarg de la nostra vida, una activitat constant i fecunda. No obstant això, i precisament per la seva quotidianitat i reiteració, no 133


sempre li dediquem l’atenció que mereix, com a ritual i com a acció creativa, amb les repercussions estètiques i espirituals que comporta. Les cultures orientals són molt més retòriques en aquest sentit. Tant en la tradició xinesa com especialment en la japonesa, els rituals tradicionals de vestir i ornamentar el cos constitueixen fecundes expressions culturals de ritus amb una trajectòria mil·lenària. Aquest edificant concepte de l’ornament corporal es verifica i transmet en altres accions quotidianes, com ara l’escriptura. Per a nosaltres escriure no suposa molt més que deixar constància física d’una sèrie de codis comunicatius. Per contra, per a la cultura xinesa l’escriptura és sinònim d’art. Ricard Giralt Miracle i Antoni Tàpies van ser sempre admiradors d’aquestes tradicions orientals, especialment de les japoneses, en el cas de Giralt amb els Haikús i els ikebanas, mentre que Tàpies s’entusiasmava amb el ritual de la preparació del te (Huerta, 2013b). Pel que fa a la cal·ligrafia, és la tradició xinesa la que a mi més em sedueix, tal com va destacar Herbert Read quan afirmava que el primer fet del que cal adonar-se en relació amb la pintura xinesa és que aquesta és una ampliació de la seua escriptura. Segons diu Read, des de la pintura podem passar a les altres arts: escriptura, ceràmica, bronzes, laques, i en cadascuna d’elles trobarem una qualitat tècnica similar, una subtilitat infinita en la qual es reflecteix la personalitat de l’artista. En ceràmica, per exemple, apareix en el contorn que forma el gerro i en la relació d’aquest contorn amb el gruix i volum de la peça. En cada obra d’art queda la signatura personal de l’artista, signatura que no és un afectat gargot, sinó el refinat producte de segles de tradició (Read, 1973: 96-97). Els oficis estableixen un criteri de tradició amb les coses ben fetes. La persona que crea té a les mans una tradició mil·lenària. Avançar vol dir, des del respecte, escollir els millors èxits per trobar noves preguntes. De la mateixa manera que resultarà complicat dissenyar un bon alfabet si no es coneix la tradició del disseny de lletres, serà complicat millorar o optimitzar el disseny de joies si no assumim des de quin paradigma creatiu plantejarem el repte. Crec que hi ha una relació íntima entre la feina de joieria i l’escultura. L’escultura també ha plantejat des de sempre relacions amb la ceràmica i amb el tractament del cos i els seus ornaments. La ceràmica que s’ha elaborat al llarg de la història és una font inesgotable d’inspiració. De la mateixa manera que l’escultura ens permet fer-nos preguntes molt similars a les que ens imposa el treball ceràmic (ajustar els materials, conèixer el tractament adequat, incorporar elements estètics adequats i coherents). S’ha de contrastar aquesta tradició amb les preguntes i les respostes més actuals. La tradició ceràmica valenciana és gairebé mil·lenària, i durant segles s’han fabricat peces i conjunts de ceràmica en enclavaments com Manises, Paterna o Alcora. Conèixer aquest entramat històric permet elaborar un saber que se’ns ha transmès en la forma de viure i pensar. Si la fabricació d’objectes de ceràmica beu d’una tradició de segles, també els usos i costums que es verifiquen a l’ornamentació del cos provenen d’una tradició històrica que ens remet a l’època medieval. En un interessant treball sobre models d’intercanvi comercial al segle XV Concepción Villanueva fa un repàs als elements ornamentals que tenien més èxit, i que per tant propiciaven compres i vendes entre diferents territoris, relacionades amb el canvi de gustos de les classes altes de la societat (Villanueva, 2008). Ens diu l’autora que els principals materials amb els quals treballaven els orfebres eren l’or i la plata. A la documentació fiscal de Barracas (zona fronterera) es citen diverses qualitats i procedències dels materials: l’or de Berberia (de baixa qualitat, que podem identificar amb l’oripell), o l’or de bací (de qualitat inferior) es pagaven a un preu molt més baix. Possiblement, tenint en compte la important quantitat que s’importava d’aquest material, es gastava per a brodats de teles i altres ornaments. El mateix passava amb les diferents qualitat de la plata que es comercialitzava. Ens diu l’autora de l’article que els collars eren utilitzats tant per homes com per dones, fabricats en or o plata, solien portar enfilades pedres precioses.


Podien portar motius diversos, com ara les lletres de l’emblema personal o lletres format missatges simbòlics. Les cadenes eren més usuals entre els homes. El collar solia ser un regal típic que feien les ciutats als monarques amb motiu del casament. En ocasions, a més de les baules portaven anells, collars, i altres motius de decoració. Tant els collars com les cadenes eren elements de gran valor, i adquirir-los suposava la inversió de quantitats importants de diners. Per tal de posseir-los i exhibir-los hi havia qui comprometia la hisenda, el patrimoni i les propietats. Les joies del rei Alfons el Magnànim van ser deixades com a penyora per afrontar les guerres de conquesta de Nàpols. Les dones solien portar una cadena o collaret d’or o plata, amb una creu o una medalla. Les peces més freqüents eren els anells, molt cobejats i usats, que portaven a vegades escenes dibuixades en pedres precioses. Tant a homes com a dones els agradava portar diversos anells en els dits. Les dones es ficaven arracades a les orelles, i als braços anelles o braçalets. També es gastaven fermalls per al tancament dels vestits. Les pedres precioses constituïen un dels elements habituals de la joieria, així com les perles i els corals. Els comptes o boletes que conformaven un collar es deien paternostres, en clara al·lusió a l’oració cristiana. Un aspecte interessant que han recollit els documents històrics són els robatoris de joies. La sofisticació i el refinament del gust, així com els preus elevats, són les característiques que defineixen la producció, la comercialització i els usos de les joies. Comprovem, per tant, que els usos a l’època medieval no distaven exageradament del que passa en l’actualitat en determinats sectors socials. Un altre mercat que cal tindre en compte és el dels elements ornamentals religiosos, ja que entre els clergues i les altes esferes eclesiàstiques ha hagut sempre un gran interès pels objectes valuosos (Villanueva, 2008, 839). Conclou l’autora dient que per a determinades persones d’aquella època, el consum era ostentació, i l’expressió de l’ostentació generava un prestigi social que es trobava en l’origen del poder Villanueva, 2008, 847). En un altre document de la mateixa autora (Villanueva, 2014) se’ns diu que tractar de joies i ornaments suposa aproximar-se a uns objectes desitjables que suposen bellesa, enginy i delicadesa. Moltes de les característiques pròpies de les manifestacions artístiques d’un moment històric precís es troben reflectides en les joies i, per tant, aquestes són testimoni dels gustos culturals d’una determinada època. La transmissió de generació en generació els atorga un valor sobreafegit i imperible que els confereix la condició d’aixovar de “llarga durada”, convertint-les, en conseqüència, en un dels béns materials més preuats, exquisits i valuosos de l’Edat Mitjana. L’anàlisi de les formes d’expressió a través de la indumentària i de tot el que està relacionat amb ella, connecta amb temes altament valorats els últims anys, com són la història del cos, la història de les dones, o la història de la gestualitat, aspectes de màxima actualitat en la historiografia i la cultura visual més recent. Villanueva referencia l’obra Recherches sur l’orfèvrerie en Espagne au Moyen Âge et à la Renaissance, editada a París el 1879 per A. Quantin, un llibre centrat en les joies personals que portaven les classes altes espanyoles d’aquella època. Les formes verbals resulten interessants, ja que en la documentació, les veus “joia” i “joies” adquireixen un sentit i una intenció diferents, segons s’utilitzen en singular o en plural. En plural s’empren com a sinònim de riquesa i generositat o bé s’utilitzen també per donar a entendre que es regalarà més del que és habitual en casaments, arres i doti o donacions. Sol entendre’s per “joies” les peces d’or i plata per a l’adornament corporal, per ser els materials més emprats. Mentre que la «joia» en singular sol referir-se a una peça rica, generalment d’or i guarnició de pedres, per calar del tocat o al pit, o bé penjant al coll d’una cadena, sempre de preu elevat, que podia servir com a arma per guanyar la voluntat de la dona.

135


A l’època medieval, les joies no eren creades per artesans que només treballaven en joieria, sinó per orfebres que manufacturaven una gran varietat d’objectes, com ara creus, reliquiaris, sepulcres, atuells litúrgiques i seculars (calzes, patenes, ostensoris, custòdies, encensers, plats, fonts, canelobres, cobertes de llibres, bàculs, estris de luxe, monedes, segells i altres), realitzant el treball d’esmalt, joieria i argenteria. Molts orfebres treballen l’or (el terme orfebre té la seva etimologia en el llatí auricu faber, fabricant en or) i també altres metalls (bronze), mentre que alguns artistes només treballaven la plata (argenters als segles XIV i XV). El terme joier també es troba en fonts medievals, però el seu significat no és clar; probablement no es referia a creadors de joies, sinó més aviat a comerciants, taxadors, talladors de gemmes, o minoristes de joies. Probablement molts dels argenters tenien oberta botiga, però no obradors ni tallers, dedicant-se sobretot a la venda de peces que arribaven ja treballades. Va ser en 1522 quan Carles V va decidir conferir als orfebres el qualificatiu d’“artífex”, artistes que no artesans, ja que per realitzar-la necessitaven de la ciència i del coneixement d’algunes arts liberals. En definitiva, tant argenters com joiers i esmaltadors eren considerats l’elit del món artesanal (Villanueva, 2014, 244-245). L’entramat manufacturer i industrial que va caracteritzar a València durant segles coincideix amb la gran expansió comercial que va viure la ciutat des del segle XIV, el que la va convertir en un dels ports clau de la Mediterrània occidental. El ressorgiment de les ciutats a l’Edat Mitjana suposa l’aparició de grans nuclis on s’agrupaven persones especialitzades en el comerç o la indústria, la qual cosa va provocar un creixement de l’economia europea amb la implantació del feudalisme. La demanda de més productes i de major qualitat va estimular aquesta divisió del treball. Curiosament, la ciutat s’endeutava generant els anomenats censals, que compraven els propis mercaders. Però a part de l’efecte perniciós d’un endeutament crònic, “la venda massiva de censals per part del municipi va suposar que cada vegada més capitals es van desviar a altres activitats més productives, convertint València en una ciutat de rendistes que vivien, paradoxalment, dels préstecs que la ciutat demanava per alimentar-los” (García Marsilla 1993, 280). Adverteix Villanueva que sabem molt poc sobre l’ocupació que es donaria a l’ús de joies en dies ordinaris. S’entén com a norma el seu ús en esdeveniments extraordinaris, en festejos com els casaments, els balls, els tornejos, les processons i grans aniversaris religiosos de l’any, que l’Edat Mitjana celebrava tant amb esplendor secular com amb devoció pia. A més reines, infantes, dones nobles i dames de la cort apareixien habitualment en públic amb alguna joia com a senyal del seu títol. En canvi, en els cercles socials més baixos les joies s’agrupen en dues categories atenent a la clàssica divisió de la indumentària d’acord amb el calendari diari i festiu: les peces simples i més barates per a ser usades tots els dies, i les de dia de festa per a ser usades en grans ocasions, com els casaments. La parella que anava a casar-se, així com també els convidats, se sentien amb dret a lluir les seves millors vestimentes i les més sumptuoses joies. Les representacions de figures enjoiades (joves, desposades, núvies, esposes, prostitutes, sacerdotesses o deesses de la fecunditat) ens donen una de les claus per a la interpretació de l’ocupació de joieria femenina que és la seva profunda i indissoluble lligam a l’activitat sexual. Sovint són homes els que s’encarreguen, compren i regalen joies, normalment com a pas previ a iniciar qualsevol tipus de relació. L’home diferència molt bé entre el vestit femení, necessari per aconseguir els seus objectius socials, utilitzant de fet a la dona, i aquells elements del vestit que només li proporcionen a ella plaer o caprici dels que, si pot, tampoc la priva (Villanueva, 2014, 245). Però no només s’enjoia a les prostitutes, el seu paper és encara més important durant les esposalles i les noces, que és quan es reben aquestes donacions en major quantitat, lluint-se posteriorment de forma habitual davant l’espòs. Des del principi en els Furs, i després en les ordenances locals, es va intentar limitar les despeses en aquest tipus d’esdeveniments socials, posant-li fre al seu preu en els regals de boda.


Cinc-cents anys després, i en la mateixa ciutat de València de la qual venim parlant, tot coincidint amb el centenari de l’Escola d’Art i Superior de Ceràmica de Manises, una sèrie de dones ceramistes presenten els seus dissenys de joies, creacions que no perden de vista ni la riquíssima tradició de la qual provenen, ni tampoc deixen al marge tots els nous reptes que les estètiques de la societat actual reclama i demana (Laddaga, 2010). Aquestes artistes dones reivindiquen l’ús del concepte de “joies” per a les seues creacions. Els materials que utilitzen no són els tradicionals de la joieria, més bé pretenen cobrir el cos amb elements sofisticats innovadors i estètiques alliberadores, atenent a diferents cultures, i evidentment al món natural, a la naturalesa com a font d’inspiració. Aquestes dones artistes ens estan donant, al mateix temps, una clau per a l’educació del futur: reprendre la idea del cos com un lloc per crear i comunicar. El cos és la base de les incorporacions estètiques que li dediquem, un esquema que finalment està conduit pel nostre paper social i pels factors als quals estem sotmesos. Michel Foucault va saber argumentar l’origen de les pors que tenen a veure amb la forma particular que tenim de mostrar-nos en societat. Fins i tot de mostrar-nos a nosaltres mateixos (Foucault, 1998). Per tal de superar molts dels prejudicis que ens empresonen dins del nostre propi cos, i abans inclús de decidir com ornamentarem la pell del canvi, Jordi Planella proposa situar al subjecte pedagògic en el centre de l’acció curricular, evitant els currículums corporals tancats (Planella, 2006, 181). c L’aproximació entre els discursos educatiu i artístic des de la cultura visual La literatura dels segles XIV i XV, en particular les obres de Sant Vicent Ferrer, Francesc Eiximenis, o Jaume Roig, a més de les normatives laiques i eclesiàstiques, ofereixen dades molt interessants per poder conèixer aspectes del món femení medieval. L’Espill o Llibre de les dones, obra escrita al voltant de 1460 pel metge i poeta valencià Jaume Roig, ens brinda un altre model del valor terapèutic que s’atorgava a les pedres, on es refereix per exemple al corall vermell, descobrint el seu doble ús com a peça de joieria i com a producte utilitzat amb la finalitat de guarir determinades malalties o problemes mèdics femenins; també es parla d’ell com d’un important objecte per a l’atracció amorosa. Al costat del coral observem com es manté l’ús medicinal i màgic de molts minerals, entre els quals s’enumeren el safir, les perles, els vidres i les turqueses, així com l’ús que les dones els donaven (Villanueva, 2014, 250). Recuperem un text de Roland Barthes de les seves Mythologies, volum recopilatori d’articles que l’autor va publicar entre 1954 i 1956 i que van ser posteriorment editats en forma de llibre. Amb les seues mitologies Roland Barthes pretenia determinar dues qüestions: d’una banda elaborar des del llenguatge una crítica ideològica de la cultura anomenada de masses; d’altra banda desmuntar semiològicament aquest llenguatge. Barthes havia estudiat a Saussure i tenia la convicció que tractant les “representacions col·lectives” com a sistemes de signes es podia estudiar en detall la mistificació que transforma la cultura burgesa en naturalesa universal. Aquesta ingènua, i no obstant això perspicaç, gesta barthesiana ens ha fet hereus de tot un complex entramat de recursos per abordar els usos culturals (Barthes, 1986). Barthes introdueix en les seves reflexions de manera descarada els elements de la quotidianitat. Però a més empra en el seu anàlisi semiològic referències que inclouen aspectes de la sociologia, l’antropologia , l’estètica, la política i, evidentment, la retòrica i la lingüística. Barthes s’estava anticipant a molts dels arguments de la postmodernitat, i podem dir que es tracta d’un predecessor del que ara anomenem les pedagogies culturals. L’estudi de la quotidianitat suposa elaborar arguments sofisticats i amplis per analitzar tot allò que ens resulta proper i que, en última instància, és el que realment ens interessa. Les joies amb què adornem el nostre cos, la roba amb què ens vestim, les pantalles en què indaguem, els transports públics amb què ens desplacem, les tipografies que inunden la ciutat i que veiem diàriament en els nostres passejos urbans. 137


A molts d’aquests elements els donem el nom d’artefactes visuals quan els analitzem des del paradigma de la cultura visual. Aquesta és la filosofia d’investigació amb la qual jo vinc argumentant les meues indagacions. És la perspectiva amb què he abordat el present treball sobre les retòriques de l’ornament del cos. També en l’àmbit educatiu lluitem per millorar els processos. Per a Sennett (2013: 17) “el bon mestre imparteix una explicació satisfactòria”, mentre que “el gran mestre produeix inquietud, transmet intranquil·litat, convida a pensar”. La força dels docents i el poder que exerceixen en la formació de la ciutadania suposa un al·licient, però es tracta sobretot d’un repte i una responsabilitat per als qui ens dediquem a formar als futurs mestres. Tesis doctorals com la de Ricard Ramon (2012) o la de Marc Ribera (2013) temptegen de forma col·laborativa les possibilitats de l’ornament del cos i la seva presència cultural en la societat i en l’educació. En relació amb les teories i pràctiques que s’estan promovent des de l’educació artística, la cultura visual (Duncum, 2008) o les pedagogies culturals suggereixen major amplitud per abordar noves temàtiques. També les artografies (a/r/tographies) difoses per Rita Irwin (Irwin & O’Donoghue, 2012; Irwin, 2013) defensen un model educatiu en què el professorat assumeix el seu paper com a artista, docent i investigador (d’aquí les inicials del acròstic a/r/t = artist, researcher, teacher). Aquest model resulta beneficiós per al docent, ja que la seva formació com a artista li permet establir a l’aula els paràmetres en què es va formar: treball per projectes, importància del taller, manipulació de materials, i sobretot essència de l’espai com a element clau en la producció creativa. El professorat que utilitzi les artografies com a enfocament de treball col·laboratiu implicarà l’alumnat, tant en el camp tecnològic com en la transmissió d’idees. Per la seva banda, el model Arts Based Research (investigació basada en les arts) propicia un acostament a les imatges, contagiant-les d’elements que ja han estat ratificats per anteriors artistes. Es tracta de generar recerca a partir de la creació d’imatges, i que aquestes imatges suposen per elles mateixes un resultat de la investigació. Pel que fa a l’educació en patrimoni, recomanar-vos els avenços en el propi concepte de patrimoni (Huerta i De la Calle, 2013), fent servir com a referent el potencial dels patrimonis i la capacitat que tenen per a variar en el decurs del temps i de les noves idees. Pel que fa a l’entorn de reflexió i acció de la cultura visual (Duncum, 2007), convé aclarir que es tracta d’un plantejament docent i investigador on els artefactes visuals són analitzats en base a qüestions d’ordre visual, però sempre contextualitzats en el seu entorn cultural i polític, optant per elaborar discursos a partir dels interessos dels usuaris. Utilitzar un mitjà d’expressió, que en aquest cas seria el de les joies, suposa treballar un element amb un bagatge històric particular. Però l’artista el recrea introduint els seus interessos estètics i creatius particulars, dotant-lo de poder reivindicatiu amb ressonàncies polítiques i culturals. Aquesta lectura polièdrica és la que afavoreix la cultura visual, que està molt pendent dels nous models de les pedagogies culturals, amb una real implicació social. La possibilitat d’utilitzar en la docència exemples de qualsevol època, sempre que els adaptem als nostres interessos, ens recorden de nou les paraules de Sennett, quan explica que el taller de l’artesà és l’escenari en el qual es desenvolupa el conflicte modern, i potser irresoluble, entre autonomia i autoritat (Sennett 2013, 104). L’autoritat la guanya el docent amb el seu exemple, i la reafirma dipositant confiança en el seu alumnat. Transmetre a l’alumnat la idea de l’ornamentació corporal des de la vessant creativa i artística ens acosta a un concepte de l’artesania que passa per la innovació i la implicació de caràcter social. Actualment hi


ha moltes dones dissenyant joies amb materials poc habituals. He pogut poder conèixer de prop el treball de l’artista Ana Higueras, que dissenya joies amb vidre. Higueras aconsegueix situar-nos en un parany d’encreuaments simbòlics als poemes objecte que realitza, en els quals es barregen elements de vidre i relats escrits. El vidre i la paraula, el material i els significats, o a l’inrevés, però sempre amb pinzellades subtilment autobiogràfiques. Fins i tot quan dissenya joies. Les seues propostes esdevenen missatges universals que comminen als lectors atents de qualsevol indret. Hi trobem reminiscències de la infància. Una nena descobreix en dos gots, disposats a sendes tauletes de nit, les dentadures postisses de la seua àvia i el seu avi. A partir d’aquest relat d’infantesa, l’autora ha estat capaç de reelaborar materialment (utilitzant les dentadures originals per convertir-les en objectes translúcids, a mitjan camí entre el vidre i el gel) l’amor que es professaven els seus avis, la complicitat d’una parella. El cos apareix de nou interpretat en la peça Anatòmic tòrax, en la qual reconstrueix un esquelet a base de tela de seda i vèrtebres de vidre, deixant constància del càncer d’os que va patir la seua mare, traslladant al propi objecte artístic el desig de poder usar la caixa toràcica com si fos un vestit, com si te’l pogueres canviar per un altre, en qualsevol moment. Deliris, desitjos i patiments transiten de la vida a l’objecte, de l’obra d’art a la recepció sentida, configurant peces d’art femení que ens transporten als universos de la dona, de l’artista (Huerta, 2015). A base de performances, de creació d’escultures i de dissenyar joies, Ana Higueras ha generat un món personal que pot arranjar, en qualsevol moment, alguna part del nostre cos. d El treball de nou dones artistes que configura la mostra Enjoiades de l’EASC de Manises En el seu treball de tesi doctoral dirigit per Gerard Vilar Roca i titulat La joyería contemporánea como arte. Un estudio filosófico, Ana Maria Cabral Almeida defensa el mestissatge estètic que ha sobrevingut a les successives modernitats, i elabora un discurs en el qual s’hi analitza detalladament el treball personal d’artistes joiers actuals com Otto Kunzli (crítica i humor), Ramon Puig Cuyàs (l’hermenèutica del viatge), Christoph Zellweger (l’homo protheticus) i Ted Noten (l’humor com a estratègia relacional). L’exemple modèlic de la investigadora deuria ser un bon motiu per animar als joves estudiants a interessar-se pels discursos de les dones que estan dissenyant joies actualment des d’una perspectiva artística. El cos i els seus guarniments alimenten la creativitat de les artistes que ens fan partícips dels seus jocs relacionals. La natura com a fons d’inspiració, el primitivisme com a essència, el reciclatge estètic i constructiu, els jardins de plantes i el jardí de la ment, les combinacions de materials diferents i distants, la revisió d’estils ja perduts però recuperats, els metalls i els vidres al costat de la ceràmica, el pes de la tradició front a la lleugeresa del món actual. Es tracta d’un repàs a les opcions que permetria l’engranatge imaginat per aquestes ments de dones artistes que fan de la ceràmica el seu camp de batalla. Amb les seues creacions també es reivindiquen les possibilitats dels nous materials, especialment pel que fa a l’ús del paper de porcellana. El repte consisteix en mostrar al públic els avantatges de l’ús d’aquestes noves tècniques i materials, al mateix temps que s’ofereix el treball creatiu d’artistes que aposten per la innovació sense perdre el sentit de proximitat a la terra i a la natura. Les modes flueixen a través de les formes i les textures, experimentant amb resultats que van des de l’harmonia fins a la sofisticació. Les sensacions formen part dels sentiments, fins a l’extrem que algunes de les peces ens traslladen a entorns sonors o inclús a espais de levitació i de mediació estètica. De fet, els extrems anuncien de vegades noves incorporacions que ostenten un delicat compromís entre el cos i la possibilitat d’ornamentar-lo. La pell com a paisatge d’un espectre de referències que parteixen de la bellesa i pronostiquen les harmonies de l’art. El treball artesanal està en la base d’aquestes noves tendències en joieria i adornament del cos. Passem seguidament a comentar alguns dels paratges de les nou artistes Enjoiades. 139


d.1 Amparo Delgado, bioformes de col·lecció Les obres d’Amparo Delgado han estat concebudes com a complements al disseny de moda, per això pot parlar-se en elles d’un component artístic però també d’elements funcionals. S’apropen en ocasions a la peça única de la joieria manufacturada, amb el seu valor intrínsec, però aspiren a integrar-se i a dialogar amb el disseny d’altres creadors dissenyadors de moda, apropant-se en aquest sentit als objectes destinats a un públic més ampli. En la trajectòria d’Amparo Delgado hi ha contactes professionals amb el món del teatre de titelles i la creació de personatges. Els elements són importants per donar vida a una titella. En la sèrie “Silva de porcellana” el patró compositiu és un element pla i arrodonit, escollit com a motiu central per al disseny per la seva extremada senzillesa i delicadesa, com un homenatge a una estètica naturalista basada en una gran economia de mitjans expressius. Les peces incideixen en petites variacions sobre aquest motiu i aspiren a trobar la seua pròpia essència. Les peces que conformen la col·lecció són botons, collar, tocat, aplic per a vestit i apliqui sobre tela. En la realització de la sèrie “Silva de porcellana” la ceramista no es limita a gestos imitatius com serien la simple recol·lecció de petxines i la seva perforació o la còpia de les estructures de líquens i flors. A partir d’aquesta idea originària ha realitzat una recreació amb un altre material, la porcellana, modelada en formes lleument còncaves de contorns arrodonits, a semblança dels apotecis. Els trets estilístics que defineixen les peces són la sobrietat formal i cromàtica, l’elecció de mides reduïdes, i l’ús d’altres materials d’origen natural com ara cànem o arrels. La dissenyadora opina que les tradicions artístiques mil·lenàries ens ensenyen pràctiques sostenibles que el nostre entorn demana. Davant de pràctiques que tant en el terreny ecològic com en el social es tornen depredadores i autodestructives, l’art pot donar una resposta ètica i estètica. Es tracta de rebutjar la producció massiva que alimenta el consumisme desmesurat per recuperar un espai on les obres no dependrien de qualitats extrínseques com els materials cars, la signatura famosa o la publicitat, sinó de la seua proximitat afectiva. Saltant d’allò funcional a allò més estètic, en Silva de porcellana la barreja de matèries constitueix un repte, ja que es tracta d’aconseguir una col·lecció coherent, en la qual ha d’haver-hi una harmonia estètica que integra cada element. L’harmonia està justificada per la temàtica, per la concepció naturalista. Així, s’aconsegueix que la porcellana es mostri propera a les petxines i que el fil d’acer recorde les tiges florals. d.2 Ester Bouzada, núvols de buit Per a Ester Bouzada els cercles s’assemblen a núvols i bombolles que configuren un discret paisatge de coral. La barreja de materials, sempre jugant amb combinacions pròximes a l’entorn natural, delimita paratges insinuants que remarquen les parts del cos a les quals s’hi acosten. Plantes i jardins, aigües calmes. Necessitat de concreció. d.3 Magdalena Villaseca, per al cos de l’home De les peces que presenta aquesta ceramista al conjunt de les Enjoiades voldria destacar la presència de joies per al cos dels homes. Ornaments que combinen material reciclat i ceràmica, rescatant modes passades que al·ludeixen a la màquina de vapor, que ens retrotreuen al passat, a les estètiques de fa dècades.


d.4 Olaya Oltra, paper de coral Olaya Oltra realitza joies inspirades en les formes dels corals, que ofereixen una estructura lleugera i resistent. Però també s’atreveix amb les delicades geometries que li permet el subtil plec del paper. Del blanc al color, del coral al paper. Olaya només acaba d’escriure les primeres línies d’una frondosa carrera. d.5 Patro Burgos, sensacions particulars El que pretén transferir Patro Burgos a les seues obres és la passió per la moda, l’art i l’adorn personal, en joies úniques, exclusives i irrepetibles, un indiscutible segell d’autor. Joies ceràmic-tèxtils concebudes i creades per decorar el cos i embellir l’ànima. La funció principal dels seus dissenys és la de ser objectes decoratius personals, però també causar sensacions, tant en qui les mira com en qui les usa, a través de les seves formes i textures. La imatge personal és molt important. Una part de la nostra imatge està basada en pertànyer a grups amb els quals ens identifiquem per motius de treball, necessitat, afinitat o gust. Dins d’aquests grups busquem diferenciar-nos amb el nostre propi estil, per trobar l’originalitat i la diferència entre els altres. L’objectiu del projecte Fang i fils és “reinventar” la joieria ceràmica, donant-li una visió més juvenil i contemporània, produint articles exclusius i artesanals però amb dissenys creatius que estiguien a l’avantguarda en les tendències de la moda per satisfer tant el mercat local com el global. Per tal d’aconseguir-ho utilitza la ceràmica per a l’elaboració d’objectes decoratius personals, d’ús quotidià o per a ocasions especials, amb característiques úniques i afegint d’altres materials, tradicionals o actuals, però poc usats en l’elaboració de joieria, com pot ser el plexiglàs. El resultat del projecte és el desenvolupament de 5 models de joieria diferenciats entre si, però tots amb una part central de ceràmica sempre amb referències tèxtils, bells objectes ceràmics per si mateixos gràcies als seus aspectes formals, de colors, textures i acabats. Cada projecte reinterpreta, en diferents materials ceràmics, un tipus de teixit i textura, com ara punt de creu, prisat, embastat o cosit a un altre material. d.6 Pilar Valderrama, l’obscenitat de la biologia L’exuberància de la naturalesa, dels grans rius i les immenses muntanyes, de la vegetació profusa, i de l’aigua que batega en cada mínim element. Un cant a la tendresa i la vitalitat del paisatge del bosc, de la serralada, de la terra i el fang. Les joies expressen suavitat i calidesa, un sentit de delicadesa i un sentiment de connexió íntima amb l’entorn natural, a través de la ceràmica. El seu projecte es basa en el concepte de “complement”: entre la ceràmica i altres diferents materials; com a part d’un abillament per a qui porta la joia. El disseny està inspirat en plantes amb pèls enganxosos, perquè el fluid d’aquests diminuts pèls és com una gota de vidre, com les plantes carnívores, les formigues destaquen per la seva força i les flors pel seu creixement en afluència. La realització es basa en la recerca i observació d’imatges en micro i macrofotografia, elaboració d’esquemes fent una abstracció de les formes. En els esbossos s’incorporen els diferents materials i colors al disseny. Les peces que es plantegen són petites formes modelades en ceràmica a partir de les quals creix una escultura on es barregen elements de diferents materials, que s’uneixen i es complementen entre si, donant lloc a representacions d’organismes que en ser portats com joies sobre el cos es converteixen en objectes en moviment.

141


d.7 Teresa Tormo, autora de joies Li agrada definir el seu treball com joieria d’autor. D’autora caldria dir, ja que la frase feta d’aquest concepte deixa de banda a les creadores. Teresa Tormo il·lumina amb els seus treballs les línies del cos, sempre indagant en les formes i els materials més senzills, però també més incisius. Ens diu Teresa que la seua vida sempre s’ha mogut al voltant del disseny, des dels seus inicis com a estudiant de disseny de producte, passant per l’activitat laboral com a dissenyadora tèxtil, per a més tard estudiar Ceràmica Artística a l’EASC de Manises i Joieria Artística a l’EASD de València. Els nexes entre aquests oficis aparentment distants són dos, la passió pel disseny i la sensibilitat que li permet veure, sentir i gaudir un objecte. Tots dos constitueixen la seua filosofia de treball: “Formes i Sentiments”. Investiga els materials, les propietats, i aprèn les tècniques per transformar-los. Això alimenta la seua feina i la seua ànima, permetent-li desenvolupar noves col·leccions de joieria. Li agraden les mescles, i creu que la unió de la joieria i la ceràmica és molt enriquidora i pot oferir grans resultats. Les peces són senzilles i sòbries, tot destacant el disseny contemporani, artesanal i amb un fort caràcter mediterrani. Estan dirigides a les dones actuals i urbanes, mantenint un toc de sofisticació. Utilitza materials com el llautó i la plata, ja siguin sols o acompanyats de gres, porcellana, gemmes o materials naturals. d.8 Sunsi Martínez, les capes de la vida El projecte Les capes de la vida vol transmetre les vivències que anem experimentant al llarg de les nostres vides, tant si són positives com negatives, i com aquestes experiències ens influeixen en la nostra manera de ser, fent-nos diferents els uns dels altres, on sempre hi ha una part visual externa i una part interna, de manera que el coneixement és més profund i intens. El primer pas està basat en l’observació de l’entorn, i molt particularment en el nostre àmbit personal i hàbitat. Les diferents etapes en la nostra vida les veiem com una consecució de fets aïllats, com una baula d’una cadena que ens porta a algun lloc, que es forja capa a capa fins a construir el que som en realitat. Aquestes capes apilades unes sobre les altres són el recorregut de la nostra vida. Les experiències que anem vivint al llarg dels anys ens enriqueixen i refermen la nostra personalitat, ens ajuden a donar prioritat a certs valors, que potser no s’haurien despertat en nosaltres sense aquestes vivències. La dissenyadora s’ha basat en la percepció que tenim sobre les persones, on “Aparença” és la nostra part visual externa, la qual mostrem diàriament; “Despullant” seria la mostra d’aquesta part interna que tots tenim, que és enigmàtica per a qui ens envolta i molt íntima per a nosaltres. És la recopilació de les nostres vivències, el que ens fa ser el que som en realitat. I finalment, la “Tímida nuesa”, lent començament d’obrir-nos al món i mostrar qui som en realitat. d.9 Zaira Zahonero, modificacions corporals El projecte de Zaira Zahonero es centra en la realització en porcellana de joies de gran diàmetre, dissenyades per a persones amants del culte al cos mitjançant la modificació corporal. Persones que per motius estètics, un dia van decidir ampliar els lòbuls de les orelles per embellir la seva imatge. Aquestes persones tenen unes necessitats diferents pel que fa a joieria es refereix, ja que l’ampliació dels lòbuls és una cosa completament lliure, de manera que cada un decideix si es vol ampliar un o els dos lòbuls, i la mesura en què vol fer-ho. Per conèixer l’ésser humà és essencial entendre el cos, que d’alguna manera, és el nostre vehicle d’estar al món, per mitjà del qual interactuem amb ell, ens identifiquem i ens diferenciem. També el construïm i transformem amb el temps, reflectint amb això el món social i natural en què ens


desenvolupem. La variació de formes corporals respon, en part, al món cultural. Això s’observa en el costum de modificar artificialment el cos. La pràctica de l’adorn corporal i les característiques que adopta són producte d’un entramat simbòlic que atribueix significats al cos mateix. La funció de l’ornament del cos és establir una identitat social, en base a pautes culturals compartides amb els membres del seu grup. La modificació corporal consisteix en el canvi del cos humà per motius no mèdics. En alguns casos les modificacions corporals no són acceptades socialment. Conclusions Les joies es converteixen en artefactes visuals de gran entitat, en els quals estan implicats factors d’ordre estètic, artístic, social, personal, antropològic, polític, industrial i comercial. Però també en un centre educatiu es plantegen i es resolen vivències que inclouen, a més, aspectes educatius i pedagògics. Quan ens referim al disseny de joies tendim a pensar en l’ostentació i el poder, especialment perquè estan emparentades, tradicionalment, amb les elits i els preus desorbitats dels materials nobles, impossibles d’assumir per la majoria de la població. Però quan són les dones del segle XXI les que dissenyen joies, ho fan amb materials propicis per al que desitgen expressar, i aquests materials ens parlen de forma oberta d’històries, de recursos, de tècniques i de projectes. De la mateixa manera que en l’esperit del professorat hi ha la il·lusió de generar una identitat pròpia, d’estimular interessos com a creadors i com a investigadors, en l’esperit de les ceramistes dissenyadores de joies hi trobem la possibilitat de trencar amb els tabús anteriors, de superar les frustracions d’altres èpoques. El resultat de totes aquestes intencions conduirà a assolir els dissenys de joies i abaloris que inundaran els cossos que desitgen ser mirats, observats, compresos, un esforç que ens permetrà avançar assossegadament per aconseguir un entorn més just, més equitatiu i més equilibrat. Referències Aguirre, I. (2004) Beyond the Understanding of Visual Culture: A Pragmatist Approach to Aesthetic Education. International Journal of Art & Design Education, 23 (3), 256-269. Augustowsky, G. (2012) El arte en la enseñanza. Buenos Aires: Paidós. Barthes, R. (1957) Mythologies. Paris: Éditions du Seuil. Bourdieu, P. (2012) La distinción. Criterios y bases sociales del gusto. Barcelona: Taurus. Cabral Almeida, A. M. (2014) La joyería contemporánea como arte. Un estudio filosófico. Tesis doctoral: Universitat Autònoma de Barcelona. Csikszentmihalyi, M. (1990) The Art of Seeing. An Interpretation of the Aesthetic Encounter. California: The J. Paul Getty Trust. Duncum, P. (2007) Aesthetics, Popular Visual Culture, and Designer Capitalism, International Journal of Art & Design Education, 26 (3), 285-295. Duncum, P. (2008) Holding Aesthetics and Ideology in Tension. Studies in Art Education, 49 (2), 122-135, 2008. Eco, U. (1985) Apocalípticos e integrados. Barcelona: Tusquets. Eco, U. et alt. (1977) La nueva edad media. Madrid: Alianza. Errázuriz, L. (2006) Sensibilidad estética. Un desafío pendiente en la educación chilena. Santiago de Chile: PUC, 2006. Foucault, M. (1998). Historia de la sexualidad II: el uso de los placeres. México: Siglo XXI Editores. García Marsilla, J. V. (1993) La jerarquía de la mesa. Los sistemas alimentarios en la Valencia bajomedieval. València: Diputació de València. 143


Giroux, H. (2013) La pedagogía crítica en tiempos oscuros. Praxis Educativa, 17, 2, pp. 13-26, 2013. Hubard, O. (2008) The Act of Looking: Wolfgang Iser’s Literary Theory and Meaning Making in the Visual Arts, International Journal of Art and Design Education, 27 (2), 168-180. Huerta, R. (1994) Funció plàstica de les lletres. Picanya: Bullent, 1994. Huerta, R. (2013a) Paternidades creativas. Barcelona: Graó. Huerta, R. (2013b) En el nombre del padre, conversación con Antoni Tàpies. Invisibilidades, 5, 67-79. Huerta, R. (2013c) La identidad como geografía liminar. Nuevas ideas para la educación en artes visuales. Aula de Innovación Educativa, 220, 11-17. Huerta, R. (2014) La jerarquía de la mesa y el diseño de la vajilla como elementos de educación artística desde la cultura visual. Visualidades, 12 (1), pp. 71-95. Huerta, R. (2015) Ana Higueras: Una exposición de títulos largos. València: PUV. Huerta, R. (2016) Transeducar. Madrid-Barcelona: Egales. Huerta, R. y De la Calle, R. -eds.- (2013) Patrimonios migrantes. Valencia: PUV. Irwin, R. (2013) Becoming A/r/tography. Studies in Art Education: A Journal of Issues and Research, 54 (3), 198-215, 2013. Irwin, R. & O’Donoghue, d. (2012) Encountering Pedagogy trough Relational Art Practices. International Journal of Art & Design Education, 31 (3), 221-236, 2012. Laddaga, R. (2010) Estética de la emergencia. Buenos Aires: Adriana Hidalgo. Mandoki, K. (2006) Estética cotidiana y juegos de la cultura. México: Siglo XXI. Planella, J. (2006) Cuerpo, cultura y educación. Bilbao: Desclée de Brower. Munari, B. (1985) Diseño y comunicación visual. Contribución a una metodología didáctica. Barcelona: Gustavo Gili, 1985. Ramon, R. (2012) Lladró: análisis de la creación cultural de una estética. De la tradición industrial de la cerámica valenciana a la recepción social de una marca. Universitat de València. Tesis doctoral. Read, H. (1973) El significado del arte. Madrid: Magisterio Español, 1973. Ribera, M. (2013) Activitats educatives dels museus de ceràmica valencians. Estratègies del professorat. Tesis doctoral: Universitat de València. Rogoff, I. (2000) Terra Infirma: Geography’s Visual Culture. New York: Routledge. Sennett, R. (2013) El artesano. Barcelona: Anagrama, 2013. Villanueva, C. (2008) El comercio de joyas y ornamentos registrado en las aduanas del sur de Aragón en el siglo XV. Aragón en la Edad Media, vol. XX, pp. 829-847. Villanueva, C. (2014) Sobre el lujo femenino en el Aragón bajomedieval. En García C. y Pérez, C. (coord.) Mujeres en la Edad Media: Actividades políticas, socioeconómicas y culturales. Zaragoza: Institución Fernando el Católico.


145


«ARTe, RELATo y PLATo. LA Nueva CREATIVIdad EN Los Viejos OFICIoS» Ana Illueca

El treball artesanal implica un extra de dedicació i temps que el mercat no està habituat a valorar. S’ha establit el costum d’adquirir qualsevol objecte de forma ràpida i econòmica, i l’artesania ha comés l’error d’intentar pujar-se a eixe carro d’immediatesa, letal per a un procés de producció que no pot competir amb processos industrials ja que dedica molt més temps a realitzar una mateixa peça. Esta característica en el moment competix amb un procés industrial és un desavantatge, però canviant el marc de referència és un gran valor. La ceràmica és un d’estos vells oficis en què la producció és més lenta i en les que, a més, realitzar qualsevol evolució implica un temps d’experimentació. Adquirir ceràmica és adquirir temps i dedicació. I qui no vol que li dediquen temps? Però com poden competir els productes artesanals en una economia plena de missatges fast? Potenciant el concepte, la idea. És el que ens diferencia l’humà de la màquina, passem perquè este valor diferenciador als objectes. Una solució merament formal no connecta amb el destinatari. Creativitat com a xarop. L’artesà ha de fer un pas arrere en el procés de producció i aprendre a arribar a la idea. Posar la mateixa passió en el pensament que la que posa a l’hora d’utilitzar les mans per a fer la peça. Necessitem connectar amb l’usuari a través del reflex de les seues vivències, necessitem ser-los interessants. Emocionar-los. Aportar-los valors que ajuden a qui adquirix la peça a definir-se. Per a això hem de treballar en la busca de la idea, però també hem de trobar el to, el caràcter, el punt de vista únic i propi, amb referències singulars i que ningú més traduïx d’eixa forma. Originalitat. Autenticitat. L’artesania ha de ser ambiciosa. Ha de tindre un horitzó ampli i eixir del seu propi material per a aconseguir eixes connexions amb l’usuari. Els Plats Platònics és un producte utilitari de ceràmica, sis plats, que compten sis històries reals d’amor platònic. La seua vida naix entre el torn i les xarxes socials, en les que sis vídeos que s’han tornat virals de forma natural. «Arte, relato y plato». Una forma d’expressió que desborda a un únic material. Una manera de connectar amb els destinataris que va més enllà d’un sol canal. L’objecte que no és un només objecte, sent diversos al mateix temps. Els camins pels quals arriba la ceràmica ja no són únics ni d’única direcció. Els Plats Platònics són un relat, un audiovisual, un plat. El procés creatiu és igual que sempre, les formes en què es traduïx i en les que impacta responen a un món global, sense murs i sense etiquetes. Traient profit d’una de les majors quimeres: no saber el que u és.

147


Fragments de matèria, visió i educació. Ceràmica, educació artística i experiència identitaria Ricard Ramon Camps. Universitat de València

Punt de partida Determinats conceptes o manifestacions artístiques i culturals, com és el cas de la ceràmica, solen ser sempre abordades des del historicisme, des del vessant tècnic o fins i tot científic o des de la seua consideració en l’àmbit de l’anomenat disseny industrial. Sense oblidar el paper de la mateixa història en la generació de jerarquies culturals que condicionen la nostra relació amb les arts, i especialment amb la ceràmica. Poques vegades es desenvolupen narratives de recerca i reflexió versades en una mirada cap a la ceràmica, que transcendisca la seua consideració com a objecte i passe a considerar-la com un procés d’experiència creativa, més enllà de l’aspecte tècnic o l’històric. Un procés de construcció de nous mons, i per tant un procés educatiu en la seua mateixa gestació, així com la generació de narratives visuals, inserides en el marc de la cultura visual global, que doten de noves adherències i significats a l’objecte. De la nostra relació amb la ceràmica, és necessari revisitar el concepte de l’aura benjaminiana (2008) i vincular-ho amb les experiències deweyanas (2008) i el pragmatisme estètic de Richard Shusterman (2002). És necessari aventurar-se, des de la recerca artística, estètica i educativa, en aquestes consideracions, per a construir una visió més completa i profunda de l’experiència de la ceràmica en tota la seua complexitat i valor. Proposar interrogants, incertesa, dubtes, reflexions que ens porten a plantejar-nos la nostra relació amb la ceràmica, amb la matèria, amb els objectes, que ens porten a plantejar-nos la nostra relació amb el món en definitiva, aquest és l’element clau, l’educació artística com a base per a la construcció d’un nou discurs de posicionament i relació amb pràctiques i experiències artístiques com la ceràmica. Les jerarquies culturals i la ceràmica com a imatge Quan ens acostem a l’estudi de l’experiència ceràmica, el primer aspecte, que d’una forma contundent es dibuixa davant l’escenari d’un observador imparcial, que s’aproxima al fenomen amb mirada escrutadora d’investigador, és la qüestió de la terminologia, que en cap cas és un aspecte banal o secundari, i que enfonsa les seues arrels en la comprensió més profunda del que és i significa la ceràmica, de com és percebuda i per tant, de com ens relacionem amb ella. Fins i tot, alguns dels problemes als quals s’enfronta la ceràmica i la seua pràctica i professionalització, tenen a veure de partida amb tot açò, tal i com s’anirà desgranant del desenvolupament dels meus arguments, que parteixen d’una aproximació experiencial a la ceràmica, sense prejudicis, globalitzadora i pragmatista. En primer lloc, la percepció de la ceràmica està directament condicionada per la percepció general que tenim del món, i molt especialment, amb la forma amb la qual ens relacionem amb l’art i el concepte que tenim de l’artístic. Habitualment la relació amb l’art de la gran majoria dels que s’aproximen a ell, part d’una posició que es percep superior respecte a la resta d’experiències quotidianes, s’equipara l’art a una entitat d’experiència elevada, vinculada al concepte de Belles Arts o Art entés com una institució. Una institució, i un concepte exclusiu de la cultura occidental moderna i sorgits en el segle XVIII, tal com va demostrar Larry Shinner 149


(2004) al investigar sobre els processos històrics i culturals que porten a la invenció de l’art, i sobre els pilars bàsics de la seua legitimació política. Aquests han estat principalment: la Història de l’Art, les Belles Arts, –enteses des d’un vessant acadèmic i professional, no des d’una posició molt més àmplia i vinculada amb la mateixa experiència creativa en un context més complex– i la Teoria de l’Art, o una part de la teoria de l’art, que ha actuat com a generadora de divisions i profunditzadora de diferències. La ceràmica sempre ha estat a mig camí, des d’una vessant de percepció social i conceptual, entre l’artesania, el disseny i les arts. La qüestió dins de la historiografia artística, sembla haver-se resolt de manera més o menys consensuada entre el col·lectiu d’historiadors de l’art i altres especialistes, per mitjà d’una aparent dissolució de la parella subordinada art versus artesania, assumit com una absorció del segon terme pel primer. En definitiva “no existeix un terme que s’haja consolidat de forma rotunda ni que puga presentar-se com el més apropiat. Per açò, encara que l’ús del terme no siga indiferent, com s’ha vist, en tot cas, com recorda la professora María Isabel Álvaro, qualsevol que siga el terme emprat ha de quedar ben palés que estem parlant d’art (Borrás Gualis, 1996, p. 118). La qüestió de la terminologia i les jerarquies culturals és un tema que ha estat objecte d’anàlisi i preocupació constant en les meues investigacions anteriors (Ramon Camps, 2011, 2014), i no insistiré ara de forma especial en ella, però el que és cert i evident, és que a pesar de tot, encara es manté aquest sistema legitimador i deslegitimador d’experiències artístiques en funció d’aspectes tan banals i arbitraris, com pot ser considerar la tècnica o el material amb el qual han estat desenvolupades determinades creacions, com a inferior, i que en teoria, aportaria una experiència i trobada estètica i artística amb l’objecte, també de qualitat inferior. Altres aspectes per a la jerarquització cultural derivades de la terminologia, molt habituals, han estat els d’art popular, cultura popular, disseny, en contraposició a les veritables arts, o aquell que sembla el més terrible de tots: l’objecte kitsch. Aquest últim ha estat especialment virulent amb una part de la producció ceràmica, tant de caràcter industrial com artesanal. Com a mínim, cal plantejar-se aquestes qüestions des d’una posició ben crítica, pel fet que aquestes delimitacions jeràrquiques acaben per tenir un efecte en el receptor, que no és immune als discursos sociopolítics i socioculturals imperants des de determinades elits intel·lectuals. Definitivament contribueixen a limitar les experiències i impedeixen alhora la possibilitat d’ampliar l’univers sensorial i d’experiències que tothom pot tenir i gaudir davant determinades pràctiques artístiques que estan al seu abast, per tal d’anar construint la seua identitat personal en relació als objectes estètics i artístics susceptibles de formar part de la seua biografia i les seues narratives personals. En definitiva, aquesta, la recerca d’identitats a través dels llenguatges artístics, és la qüestió més important, sense oblidar que cal treballar òbviament amb un concepte d’art molt més actualitzat, i en ell, ha d’estar de manera definitiva i rotunda la ceràmica. I el primer pas per ressituar la pràctica ceràmica dins la categoria artística més actualitzada, passa per consolidar la ceràmica des de la seua consideració com a imatge, com a producte de la cultura simbòlica i generador de noves experiències estètiques. També, dins el nostre compromís de considerar i avaluar a la ceràmica com a una projecció d’imatge, no podem deixar de valorar-la dins el complex més ample de la cultura visual, allò que conforma i configura tot un seguit d’experiències i trobades amb el món de la imatge i que s’instal·la en el nostre imaginari personal, configurant la nostra memòria visual i les interpretacions del món que fem en funció d’això. La ceràmica és


un producte material que s’integra com a imatge de ple dret en la cultura visual global, però com a subjecte generador d’experiències, és també susceptible de convertir-se en objecte artístic. L’objecte artístic és un producte del pensament, cap objecte pot existir, pot materialitzar-se sense el procés de cognició anterior, vinculat a la creativitat. Un objecte, abans de materialitzar-se, abans de convertir-se en alguna cosa tangible, es construeix en la ment, en l’estructura del pensament, primer es pensa després se li dóna forma. D’aquesta manera en som conscients que tal i com interpretava Rudolf Steiner el pensament de Goethe, l’home necessita estructurar i pensar simbòlicament el seu pensament superior i per fer-ho, incorpora al món material allò que es revela al seu interior, i que per tant, coneixement i obres d’art no són una altra cosa que contemplacions del món plenes de vivències internes de l’home. Així, es podria fer un breu recorregut per la història de la ceràmica, i especialment de la porcellana, el que ens ajudaria a entendre de quina forma la matèria transcendeix la seua consideració objectiva i física i passa a convertir-se en una projecció d’imatge, conceptual, simbòlica o una obra del pensament, que és el terme que més m’agrada personalment. Es podria fer referència a tota la llegenda que envolta el secret de la porcellana, el mite, el simbolisme i la relació auràtica amb l’objecte, revelat com a objecte de luxe, vinculat a la més alta aristocràcia europea, per entendre millor la transcendència de la matèria i la seua transfiguració cap a una imatge auràtica, els valors auràtics del la qual, provenen precisament de la seua particular essència material. Conèixer i reflexionar sobre tot això canvia per complet la nostra relació amb la ceràmica i ens situa en una nova dinàmica de relacions conceptuals i jeràrquiques respecte a ella que ens fa gaudir-la d’una manera molt més intensa i molt més ajustada al seu valor o les seues possibilitats com a valor visual i mental, com a producte del pensar superior de l’home. La ceràmica com a experiència artística, identitaria i educativa. I finalment arribem en el nostre recorregut a l’àmbit de l’experiència, i anem a seguir transcendint la nostra relació amb la matèria per a arribar a la forma en la qual l’educació artística pot contribuir a repensar la nostra relació amb la ceràmica i amb les arts en general, a partir d’una sèrie de pressupòsits teòrics i pràctics que parteixen d’una posició derivada de la filosofia pragmatista. I és en aquest punt on la nostra mirada ha de passar obligatòriament per John Dewey (2008) com un primer pas per repensar el concepte d’art, vinculant-lo directament a l’experiència creativa, i que afecta de forma directa a la percepció que tenim de la ceràmica. Dewey ens introdueix una nova forma de pensament i de relació amb l’art, –remetem a la seua obra per als que no la coneguen i desitgen aprofundir en el concepte– basada en la experiència, tant en la experiència de la creació de l’objecte artístic i la seua vinculació amb la matèria, com la experiència estètica produïda amb posterioritat en la nostra trobada personal amb l’obra. La matèria, la forma i el procés de creació són elements indissolubles i units a l’experiència de la creació de manera intrínseca. Com afirma “L’element comú de totes les arts, tecnològiques i útils, és l’organització d’energies com a mitjà per a produir un resultat. (…) Es tracta d’energies que romanen en estat potencial una respecte a una altra, encara que siguen actuals per si mateixes, que es provoquen i es reforcen una a l’altra directament, en favor de l’experiència resultant (Dewey, 2008, p. 200).”

151


Són per tant els factors de l’experiència els que determinen el posicionament artístic, i no els discursos legitimadors de les institucions artístiques, i per tant la ceràmica serà art en tant el seu procés de creació es vincule a una experiència d’investigació, de recerca i creació de nous mons, es ací on enllaçarà amb la seua vinculació i potencialitat educativa. Però abans, i seguint amb Dewey, hem d’insistir en la segona vessant de l’experiència, i que completa la visió integra i integral que podem tindre de l’art. No pot haver art sense un procés de creació investigador, però tampoc hi pot haver sense un procés de recepció que esdevé experiència estètica. El mateix Dewey ens ajuda a reforçar el discurs que s’ha desenvolupat durant tot el text referit a la reivindicació de la ceràmica més enllà de la matèria i considerada com a imatge des d’un punt de vista transcendent, vinculant-se també a Goethe i a Steiner d’alguna manera, quant afirma: “L’obra d’art mostra i accentua aquesta qualitat de ser un tot i de pertànyer a un tot més ampli i comprensiu, que és l’univers en el qual vivim. Pense que aquest fet és l’explicació d’aquest sentiment d’exquisida intel·ligibilitat i claredat que tenim en presència d’un objecte experimentat amb intensitat estètica. Explica també el sentiment religiós que acompanya la percepció estètica intensa. Ens introdueix, per dir-ho així, a un món que està més enllà d’aquest món, i que és, no obstant això, la realitat més profunda del món en el qual vivim en les nostres experiències ordinàries.” En aquest punt és on cal fer una reivindicació intensa de l’educació artística com a disciplina i especialment com a disciplina investigadora d’un camp determinat de les arts, que és vincula de forma directa amb la experiència i la creació de nous mons, que és en definitiva el que implica educar. L’educació artística com a disciplina investigadora, els seus investigadors i els seus instruments de recerca, han d’estar aliats naturals de la ceràmica en totes les seues expressions, ja que aquesta condensa en sí mateix aspectes força interessants per fer nous plantejaments respecte a la nostra relació amb les experiències artístiques. El primer que cal fer és situar-nos en un entorn, un espai que va més enllà de la situació geogràfica conjuntural i que arrela les basses en una projecció cultural i identitària molt més profunda i complexa. En qualsevol procés educatiu o d’investigació educativa, els entorns són essencials per plantejar una pràctica pedagògica adient a l’espai cultural en el qual desenvolupem les nostres pràctiques educatives. En el nostre cas, la pràctica i la experiència visual i estètica de la ceràmica està arrelada a una identitat col·lectiva pròpia, com és la identitat valenciana, tal i com corroboren la història econòmica, social i cultural del nostre país, però especialment, tal i com corrobora la nostra memòria visual de l’entorn que habitem i que vinculem a paisatges urbans replets de mostres de producció ceràmica que ja formen part indissoluble del que identifiquem com a valencià. Les identitats, no ho oblidem, es dibuixen a partir de construccions d’imatges, ens fem una imatge visual del que significa o implica una identitat compartida, fins i tot amb les identitats individuals, la importància de la imatge per definir-nos a nosaltres mateixos respecte al món i davant nosaltres o davant els altres, és essencial. Exemples de com la ceràmica configura el nostre imaginari col·lectiu com a valencians, en podem trobar milers, des de la presència de la ceràmica com a fet essencial de la nostra arquitectura, ja des de l’edat mitjana amb l’ús dels socarrats com a fet més notable, fins arribar a la presència del modernisme popular o les seues noves adaptacions, molt presents a espais públics urbans en els últims temps.


Però això només és pel que fa, diguem-ne als entorns públics, si fem una ullada als interiors, als espais en els quals habitem, especialment en l’arquitectura tradicional, però també present als nous habitatges, trobem a la nostra memòria visual identitaria una presència encara més gran de la ceràmica, que ara, lluny de desaparèixer en les noves generacions, es transforma i ens ajuda a dotar d’identitat pròpia els nostres habitatges despersonalitzats per l’estandardització ikeniana. Els estereotips, tot i que són fortament criticables contribueixen inevitablement a fixar la nostra mirada i definir imatges configuradores de les identitats col·lectives, i en la nostra retina estan ben presents les figures de ceràmica que assumeixen la identitat pròpia, estereotipada això sí fins a límits extrems, des de dues vessants, el material i la pràctica ceràmica i la narrativa visual que ens comporta la seua lectura, ja que són figuratives, com ara les peces de Lladró com a exemple més paradigmàtic. Imatges i escenes costumistes i, potser anacròniques sí però amb molta força com a imatge persistent, de valencians i valencianes, prenent com a referent l’horta i les seues activitats i indumentària, influenciades òbviament per la imatge ja construïda dels estereotips valencians, per la pintura valenciana de finals del segle XIX i principis del segle XX i que amb el recolzament simbòlic que implica el fet d’estar fets de ceràmica, reforça encara més el discurs identitari col·lectiu dels valencians, que ens agrade o no, continua estant vinculat a aquestes imatges. Encara més reforçat en el present, per la importància que assumeixen determinades festes tradicionals, com ara les falles, i que ens demostren la necessitat vital que tenim de construir arrels imaginaries, en el sentit de construcció d’imatges, col·lectives, per reforçar el nostre Jo individual en relació amb els altres més pròxims i amb els altres més llunyans, en un món que dona poc espai per les identitats no mediatitzades per la cultura dominant i asfixiant dels mercats i els mass media uniformitzadors i estàndards. Aquest fet no és en absolut banal, i ens permet concloure amb una reflexió respecte com la ceràmica ha d’estar tractada d’una forma especial en el nostre cas, en referència a la orientació de les nostres investigacions que han de passar pel camí de la construcció identitaria col·lectiva. I precisament correspon als investigadors de l’educació artística esbrinar les fórmules per les quals la ceràmica ha de tenir un paper fonamental i prioritari en la nostra forma de relacionar-nos amb el món com a valencians. La ceràmica, es fa per tant necessària, imprescindible en la nostra reivindicació i recerca d’identitats pròpies, i és el nostre paper començar a construir discursos i posicions teòriques i proposar pràctiques operatives, des de la vessant identitaria i d’experiències, que ens permeten recuperar el lloc de la ceràmica en un espai i un entorn com el nostre, i no deixar-se seduir en excés per pràctiques, que pot ser seran legitimes, però ens limiten la construcció d’experiències pròpies que ens faciliten situar-nos i presentar-nos al món com a un Jo diferenciat, davant l’altre. Si no som capaços de generar discursos propis, i basem les nostres narratives visuals i ens enriquim d’experiències estètiques i pràctiques artístiques pròpies, difícilment podrem definirnos en un lloc i en un espai com a essers individuals, amb una o més d’una identitat col·lectiva, que ens dibuixa com a humans en un espai on la pluralitat i la diversitat són l’únic instrument de resistència davant l’empenta uniformitzadora i destructora del Jo individual i dels Jo col·lectius. Som humans en la mesura en que som conscients de la nostra diferència amb els altres i som capaços alhora d’identificar-nos amb ells i sentir-nos com ells, precisament perquè reconeguem la seua identitat diferenciada i única davant nosaltres. I aquesta és una tasca especialment educativa, i en el nostre cas, la ceràmica pot ser, deu ser, sense dubte, l’instrument que ens ajude a formular, des de l’educació artística, experiències constructores d’identitats personals. No deixem perdre l’oportunitat i compte amb no caure 153


davall les corrents uniformitzadores, que no són altra cosa que corrents deshumanitzadors, no ho oblidem. Reivindiquem la ceràmica com a constructora d’experiències artístiques identitaries. Referències Benjamin, W. (2008). Obras: La obra de arte en la época de su reproductibilidad técnica [u.a.]. Libro 1. Vol. 2: Abada Ed. Borrás Gualis, G. M. (1996). Teoría del arte I. Madrid: Historia 16. Dewey, J. (2008). El arte como experiencia. Barcelona: Paidós. Ramon Camps, R. (2011). Estética y políticas del poder. El kitsch como instrumento de reflexión sobre la jerarquía de las culturas. En Pensamiento crítico y globalización. Actas del 3er Congreso Internacional de Educación Artística y visual. Málaga: Universidad de Málaga. Ramon Camps, R. (2014). El kitsch como narrativa identitaria. La transfiguración de los valores como marco de reflexión educativa. Arte y Movimiento, 11, 9-24. Shinner, L. (2004). La invención del arte. Barcelona: Paidós. Shusterman, R. (2002). Estética pragmatista. Viviendo la belleza, repensando el arte. Barcelona: Idea Books.


Textos en castellà

Página 7 Esta publicación recoge en textos e imágenes las actividades que se han celebrado durante el año 2016 para conmemorar el Primer Centenario de l’Escola d’Art i Superior de Ceràmica de Manises. Con ella queremos reconocer el trabajo de todos los docentes que pasaron por sus aulas y talleres haciendo posible, con sus enseñanzas, que cumpliéramos los cien años. A los alumnos que aprendieron de ellos e hicieron de la cerámica su forma de vida contribuyendo con su trabajo a difundirla, y a los responsables de las instituciones donde hemos realizado las actividades su confianza y apoyo. Página 10 Así nos presentamos Cada una de las acciones ha sido precedida de un proyecto, en el que se especificaban: responsables, ceramistas, necesidades materiales, acciones comunicativas y soportes de comunicación. Cada proyecto ha sido valorado económicamente y presupuestado. El proyecto se introducía con una presentación (el texto de la columna de la derecha) que en realidad es una declaración de intenciones. El Centenario también ha contado con un plan de comunicación centrado en el uso de las redes y medios digitales. Para cada acción se ha redactado una nota de prensa o se ha elaborado un dossier de prensa y la difusión ha sido a cargo del equipo de comunicación interno (Amparo Vidal, Carmen Ruiz, Feli Ruiz y Maite Larena). Hemos contado con la inestimable ayuda de Carlos Garsán de Cultur Plaza, de Paco Ballester de DissenyCV y Wladimir Vivas de Infocerámica, también hemos estado presentes en los medios analógicos: Levante, Las Provincias y varias revistas especializadas de cerámica y/o 155


de diseño como: Sibarita News, DXi, Cerámica y Vidrio, Terrart, Cerámica y en el Boletín de la Sociedad Española de Cerámica y Vidrio.

Nuestro compromiso es desarrollar con ellas una tarea conjunta y atender sus demandas, ya lo estamos haciendo y queremos seguir haciéndolo.

Hemos estado en radio y televisión: Cadena Ser, Radio Valencia, Radio Manises, CV Radio, MediterráneoTV, TV7, también en los medios de transporte: Bussi en la EMT.

Por esta razón queremos su apoyo y colaboración en este proyecto y deseamos que sea un lugar de encuentro y de debate, que nos permita seguir evolucionando para atender las necesidades de la cerámica.

Todas las acciones se han firmado con la marca Cien y acompañadas de un claim promocional «¡Somos Cerámica!».

María José Sanz Nuez Directora de la EA + SC de Manises

Presentación

Página 12

Desde que en octubre de 1916 se puso en funcionamiento «La Escuela Práctica de Cerámica de Manises», nuestro Centro ha pasado por varias etapas en las que ha evolucionado con el objetivo de mejorar la calidad de las producciones cerámicas.

American Clay

Durante muchos años ha sido la única escuela en España donde se impartía una Titulación Superior de Cerámica. Esta formación facilita, al mismo tiempo, la capacidad de crear nuevos modelos y el conocimiento de las tecnologías adecuadas para transformar los materiales con los que se elaboran los productos cerámicos.

En estas jornadas, realizadas al amparo de la Biennal Internacional de Ceràmica de Manises y gracias a la colaboración con el Museo de Cerámica de la localidad, podremos asistir alternativamente a las Masters Class y conferencias impartidas por tres ceramistas estadounidenses:

L’Escola d’Art i Superior de Ceràmica de Manises es un referente mundial en la enseñanza de la cerámica, y cuenta con la presencia de alumnos extranjeros: Japón, Portugal, Corea, Turquía o Francia, ...

Christopher Davis-Benavides: Master Class sobre «Preparación de arcilla de papel y serrín en la elaboración de esculturas con tubos de este material». Conferencia: “Reflexión de dos mundos».

Ahora que estamos a punto de cumplir cien años miramos atrás con orgullo por la tarea bien hecha, y miramos al futuro con la intención de incorporar nuevas técnicas y procesos que formen los artistas, profesores, diseñadores e investigadores, que demandará la sociedad.

Catherine Schimd Maybach: Master Class «Técnicas de transferencia de imágenes con una impresora láser». Charla: «The Space Between».

Queremos celebrar los cien años de l’Escola d’Art i Superior de Ceràmica de Manises con acciones que muestren los trabajos realizados en los últimos años. Estas acciones representan un punto y seguido en nuestra actividad docente, las empresas siguen necesitando profesionales formados para elaborar sus proyectos.

L’Escola d’Art i Superior de Ceràmica de Manises (EA+SC) acoge durante los días 11 y 12 de noviembre las Jornadas American Clays.

Karen Gunderman: Conferencia: «Programa de educación en cerámica del Departamento of Art and Design, Peck School of the Arts de la Universidad de Wisconsin Milwaukee. USA». Paralelamente a estos actos. Se podrá participar de visitas guiadas a las exposiciones de Minji Jung y Alejandra Bañuelos al MUMAF, Rafael Pérez y Juan Ortí en la Casa de Cultura, ganadores de la última edición de la Biennal.


Y disfrutar de las exposiciones American Clay, 4 visions of American Contemporary Ceramics en el MCM y de las piezas seleccionadas para la XII Bienal Internacional de Cerámica de Manises en la sala de los Filtros. Página 16 Sincronías Con motivo de la celebración del «I Centenario de l’Escola d’Art i Superior de Ceràmica de Manises» hemos diseñado esta exposición que recoge tres procesos cerámicos diferentes: por la forma de entender la cerámica que tienen sus autores, por los materiales que usan y por el fin de los objetos que crean. Cerámica artesanal, escultura cerámica para los espacios exteriores y artesanía High Tech, tres puntos de vista que nos acercan a la comprensión del material desde ópticas distintas. El material de expresión que siempre ha acompañado al ser humano: la cerámica. «Tea Time». El té forma parte de una larga tradición social en diferentes países y culturas. La manera de tomarlo, la hora, los recipientes, el acompañamiento y los rituales al servirlo marcan la diferencia entre culturas, zonas geográficas e incluso, la filosofía de vida. Esta es la idea con la que Ana LLorens inicia su proyecto en el que desarrolla una serie de teteras de carácter universal, con las que podremos tomar diferentes tés, té verde, té negro, té blanco a diferentes horas del día.

desde el punto de vista físico por su resistencia y durabilidad frente al clima y los cambios meteorológicos, y también desde el punto de vista orgánico por sus características naturales, barro cocido, que puede mimetizarse perfectamente con el entorno natural como un camaleón. «Nahås» Es una pieza de vajilla diseñada y producida por Sweet Sue (Susana Gutiérrez) en exclusiva para el restaurante Akelarre de Pedro Subijana. Ideada en colaboración con el aula de cocina del restaurante, ha sido creada para los últimos postres que se han investigado allí. El contenedor de los postres se ha pensado desde el comienzo del plato y ha crecido en paralelo para encontrarse en la carta del restaurante, cocina y vajilla compartiendo los mismos conceptos para brindar una experiencia única en el comensal. «Nahås» ha sido producida artesanalmente, en una serie corta y limitada. Cada pieza está sellada, numerada y se ha trabajado individualmente, se ha mimado y cuidado, hasta alcanzar el alto estándar de calidad que “Akelarre” necesita. El nombre, «Nahås» viene del euskera y significa «mezcla». Y es eso lo que este proyecto ha querido ser, mezcla de ideas, de conceptos, de lo nuevo y de lo establecido, de Oriente y de Occidente, los procesos de trabajo usados ​​ en el diseño industrial y de la artesanía tradicional, de la cocina y de la cerámica. Página 22

Sus piezas están realizadas de forma totalmente artesanal desde el amasado hasta la construcción ya sea modelada o a torno. «Oculto en el bosque». En el trabajo cerámico escultórico de Asako Arai lo orgánico y natural está siempre presente, tanto en la forma como en la decoración de las piezas. Le interesan los detalles y las formas de los seres vivos. Criaturas extrañas y fantásticas despiertan su curiosidad. Le interesa ubicar sus piezas en la naturaleza y trabajar piezas grandes. Cree que el material cerámico es ideal

Mixtura La celebración de un siglo de actividad experimental, de docencia, contrastación de tradiciones, de investigación, aprendizaje y emprendimiento de proyectos creativos supone, ciertamente, la puesta en valor de la existencia de una trayectoria compartida, entre la historia y el futuro. Como homenaje a este siglo vivido de plurales experiencias, en el mundo de la cerámica, se ha pensado metonímicamente -la parte por el todo- mostrar nuevo 157


poéticas diferentes, de nuestro contexto actual. Nueve maneras de abordar el quehacer investigador: diálogos entre los materiales y la tecnología, entre el medio y los lenguajes, entre la funcionalidad y la estética aplicada. Nuevo opciones operativas diversas, equidistantes del poder simbólico y de la fuerza expresiva, de la redención del objeto y de la transformación artística. Nueve proyectos, pues, entremezclados por la solvencia funcional de modelos industriales, para la recuperación de determinados ecos artesanales y por el persistente elogio de las miradas en el diseño. Un siglo que se ha querido sugerir, tal vez ahora, con esta muestra, más por las llamadas de un exigente presente, pendiente del futuro que por la estricta memoria del ayer. Román de la Calle Página 25 Performance «Cien» Concepto: Vivimos en el presente. El pasado y el futuro sólo existe en nuestra memoria y, sin duda, en el ahora donde la obra de arte transforma el tiempo en eternidad. Celebramos juntos dos tiempos diferentes de una misma narración. Descripción de la acción: Luz directa y focalizada sobre la escena en la que se visualiza un montón de ladrillos apilados. Frente a ellos se disponen dos cubos, un rodillo, pasta seca blanca y dos pequeñas montañas de colorante. Estos son los materiales a utilizar durante el desarrollo de la performance. El artista entra en escena ataviado con un delantal de cocina y da comienzo a la acción a través de la lectura de una receta de cocina muy particular. A la vez que lee irá accionando con los diferentes elementos dispuestos en el espacio. La intención es manufacturar una tarta de cumpleaños, creando un símbolo en el que se detiene el tiempo y se aliente la permanencia. Para ello, el artista irá conformando la estructura del pastel alrededor de él mismo. Los ladrillos formarán las paredes y el resto de los materiales la cobertura de la misma. Desde el interior del pastel, el artista pedirá al público que formule

un deseo, finalizando la acción con el soplado de las velas. La receta y el proceso de cocinado plantearán una serie de reflexiones sobre arte, tiempo y cerámica. Saleta Losada Performer Página 28 Nude Es la primera vez que la EA + SC de Manises participa en nude y su presencia tiene tres ejes: El primero gira en torno a los conceptos artesanía y tecnología. Con la vajilla «Nahås», realizada por Susana Gutiérrez para Akelarre, se definen nuevos caminos para la producción hand made, donde la impresión 3D es un complemento del trabajo artesano. El segundo es tradición y ciencia, la serie «plegados», de Mar Marcelino, combina la tradición zen del origami, como base del proyecto, con la resolución de los niveles del relieve de la baldosa en aplicaciones informáticas, lo que hace sublime el objeto es la «mezcla» de la espiritualidad de la cultura zen con la precisión y eficacia de las nuevas tecnologías y, el tercero es un soporte para realizar test pirométricos Testfire® para horno de rodillos, su precisión es superior a los tradicionales conos pirométricos y se utiliza un solo modelo para un amplio rango de temperaturas. Su funcionamiento se basa en el cambio de tamaño que experimenta el círculo serigrafiado en la plaquita según la temperatura de cocción. La gestión de la información se realiza escaneando el resultado y enviando la imagen (en formato *.jpg) a una base de datos que arroja como resultado la temperatura a la que se ha cocido las piezas que acompañan el apoyo. Testfire® es un ejemplo de proyecto en el que la creatividad (pensamiento lateral) es determinante, ha sido desarrollado por Juan José Flores. Nuestra participación en nude quiere mostrar el potencial innovador presente en nuestras aulas, los trabajos expuestos son proyectos reales materializados en la escuela y en empresas colaboradoras como ADEX, donde algunos de nuestros alumnos realizan las prácticas.


Página 32 Once upon a time ... Es una muestra representativa de cerámica basada en relatos que se celebra con motivo de la conmemoración del «Primer Centenario de l’Escola d’Art i Superior de Ceràmica de Manises» en el MuVIM. La exposición recoge los trabajos de ocho ceramistas que utilizan como premisa para construir su obra el relato literario. Son trabajos inspirados en contextos narrativos que dan forma tridimensional a ideas propias o ajenas que han sido expresadas verbalmente. L’Escola d’Art i Superior de Ceràmica de Manises quiere mostrar a través de las exposiciones que se están haciendo en distintas instituciones culturales de Valencia y Manises las posibilidades expresivas de la cerámica, no sólo como soporte para el desarrollo de la entorno objetual, sino también como material para la creación artística.

cerámico: pintura al agua bajo cubierta, reflejo metálico..., piezas ejecutadas con vocación de permanencia, de reconocimiento de una herencia del pasado que nos da sentido. La muestra cuenta con esculturas e instalaciones realizadas en cerámica, que responden al complejo momento estético en el que estamos inmersos, reflejo a su vez de una sociedad en cambio: sátira, crítica social o simplemente reivindicación de la naturaleza como fuente y recurso de inspiración. Los «cuerpos sonoros» que hacemos son de barro, capaces de reproducir sonidos, emociones y contar historias ancestrales y contemporáneas. La cerámica es algo tan cercano y consustancial con el ser humano, que muchas veces nos olvidamos de ella. La exposición tiene varios recorridos que muestran de manera didáctica el desarrollo del entorno objetual creado a partir del barro, con ellos mostramos el pasado y tratamos de adivinar las necesidades de futuro de este material de frágil belleza.

Página 38 Evoca La muestra es un recorrido en gráficos y piezas de cerámica artística de los cien años de historia de l’Escola d’Art i Superior de Ceràmica de Manises. La exposición recorre de manera visual las diferentes etapas que ha tenido la escuela, definidas a partir de los diferentes programas formativos que se han impartido en las aulas. La cerámica que queremos mostrar abarca un amplio abanico de posibilidades, que va desde la primeras piezas de 1916, donde el «oficio» representaba una parte importante en la formación de los alumnos, hasta las creaciones hand made reivindicadas en buena parte de Europa, como escenificación de un modo vida slow no exento de compromiso ético. Entre el «entonces» y el «ahora» la exposición recoge una selección de trabajos actuales ejecutados con las mismas premisas estéticas, formales y técnicas, que hicieron de Manises un enclave de referencia en el mundo

En paralelo a la exposición se realizarán una serie de actividades como conferencias, conciertos y talleres didácticos que sirvan de estímulo e incentiven la curiosidad por el conocimiento de la cerámica. Página 40 Texto de presentación de la exposición El 14 de octubre de 1916 la Gaceta de Madrid publicó el Real Decreto, de 24 de marzo, de incorporación al Estado de la Escuela Práctica de Manises (Valencia), como Escuela de Aprendizaje. La exposición de motivos, firmada por Julio Burell y Cuéllar (1859-1919), a la sazón Ministro de Instrucción Pública y Bellas Artes, exalta la importancia de la cerámica de Manises en producción, calidad y difusión de mercado, diciendo que « envía a nuestra Nación no sólo á países de Europa y á los más lejanos de ultramar». También menciona la dedicación de muchas personas, más de mil obreros, «entre los que se comprende á la mujer que, desde la adolescencia, 159


encuentra en un trabajo sedentario y agradable -la pintura- salario permanente». Pero indica que su empeño en producir obras de calidad se debe a «la aplicación de cada uno» que «ha de aliviar una orfandad de patronato docente, que sería lastimoso no reparar con amor y diligencia». Por ello manifiesta a continuación que «es el estado quien debe hacerlo, proporcionando elementos de enseñanza adecuada, porque con rápida mejora en los medios de decorar, la industria de Manises compita lúcidamente con las iguales de todo el mundo, que así puede operarse, bajo una tutela instructiva de aquellos admirables cerámicos». Poco tiempo después, por sendos Reales Órdenes de 4 de diciembre de 1916, se publicaba la composición de la Junta del Patronato y las reglas y organización de la Escuela. Al Patronato de la Escuela Práctica de Cerámica, de Manises (Valencia) se incorporaban como vocales natos el Alcalde Presidente del Ayuntamiento de Manises y el comisario regio de la Escuela, y como vocales efectivos D. Vicente Palés Motes y D. Pascual Combañ Grafía, Concejales del Ayuntamiento, así como D. Vicente Vilar y D. José Vilar David, ambos industriales. Desde aquellos inicios la Escuela ha sufrido una importante transformación en su concepto y medios, hasta su actual integración en el Instituto Superior de Enseñanzas Artísticas de la Comunidad Valenciana. Su reconocimiento internacional se ha labrado, pulso a pulso, en estos cien años hasta llegar a ser la escuela dinámica de hoy.

como Gregorio Muñoz Dueñas, Manuel González Martí, Constantino Gómez, Ismael Blat, José María Gimeno Planells, Andreu Camps Cervera o Alfons Blat, importante figura del panorama creativo y artífice de una profunda transformación de concepto que ha marcado el camino en los últimos 50 años, fruto de la cual gozamos hoy de una pléyade de titulados ganadores de certámenes plásticos y profesionales destacados que merecen mucho más espacio del que podemos dedicar aquí. Nuestro agradecimiento también al equipo actual de profesores y alumnos por la ilusión y el esfuerzo que han puesto en la organización de los múltiples eventos conmemorativos del Centenario de la Escuela que este año jalonan la geografía de la ciudad de Valencia, mostrándonos sus logros y proyectando merecidamente su imagen. Y nuestro ánimo y mejores deseos para que su labor se perpetúe en esta institución ejemplar. Jaume Coll Conesa Director del Museo Nacional de Cerámica Página 42 Los contenidos de Evoca están distribuidos entre las siete salas de exposiciones temporales del museo: «La tradición reinterpretada», «Inicios. Búsqueda de la identidad»,«Herederos de la Tradición»,«Cuerpos sonoros»,«Hand made», «Experimentación tecnológica» e «Instalaciones y escultura cerámica». «La tradición reinterpretada»

La exposición que ofrecemos en el Museo presenta esta realidad en sus múltiples dimensiones y muestra también los logros que se han plasmado en la capacitación de sus alumnos, en técnica, diseño y propuestas de creación plástica. Desde estas líneas quiero expresar la mayor gratitud a todos los que han hecho posible que la Escuela arraigará, creciera y fructificara en este siglo de vida, a todos los profesores y alumnos que han participado en esta aventura con ilusión y esfuerzo. Muchos forman parte ya del patrimonio histórico con su obras y protagonizan nuestros archivos, bibliotecas y museos,

Aquí subrayamos un aspecto importante de los cien años de la escuela: El mestizaje cultural, que ha transformado la representación «académica» del repertorio formal y compositivo de las técnicas y formas históricas, y ha ​​ la permitido introducir lenguajes nuevos basados en tradición. La Escuela ha tenido alumnos de cincuenta y cinco nacionalidades y en sus aulas se han hablado veintidós dos lenguas diferentes. Este dato cuantitativo aparentemente irrelevante ha


tenido una importancia trascendente: Múltiples enfoques estéticos han convivido temporalmente y han incidido en la forma de usar y entender las técnicas del pasado que caracterizan la cerámica valenciana.

familia de ceramistas de Manises. En el último tercio del siglo XIX su tatarabuelo, Fernando Mora Huesca, fue el primero de la saga en dedicarse a la producción de loza dorada y en la recuperación de la cerámica gótico-mudéjar.

Página 44

En 1958, su abuelo, Salvador Mora Zorrilla, y su padre, Salvador Mora Escobar, fundaron la fábrica de cerámica decorativa, en la que actualmente, Arturo Mora continúa trabajando con un enfoque más artesanal basado en la puesta al día de una tradición secular.

«Inicios. Búsqueda de la identidad» Selección de piezas cerámicas producidas desde la creación de la escuela en 1916 hasta la implantación de los estudios superiores en cerámica en 2000. En este largo periodo de 84 años, en el que está el paréntesis de la Guerra Civil Española y su posguerra, hay un punto de inflexión importante, que transforma el concepto de escuela, este evento se produce al año en el cual Alfons Blat consigue implantar el «Plan Estudios de 1949», mediante el cual se establecían dos especialidades diferenciadas: • «Périto en Cerámica Artística», • «Périto en Cerámica Técnica». Hasta la implantación del plan de estudios de 1949 de Blat la Escuela Práctica de Cerámica tiene como objetivo formar profesionales para la industria local. Después de 1949 el objetivo es doble: por un lado la formación artística y por otra la tecnológica.

La Cerámica Valenciana, es una empresa familiar dedicada a la fabricación de cerámica artesanal, fundada a principios del siglo XX por José Gimeno Martínez, que a lo largo de los años ha mantenido su carácter tradicional adecuándola a las necesidades actuales. En la actualidad fabrica productos bajo otras tres marcas: «Sagen» dedicada a la producción de piezas cerámicas de diseño contemporáneo, «Socarrat”, con la que marca recreaciones de azulejos medievales, y «Blaucobalt» cerámica de inspiración mediterránea. Ceràmiques Pepe Royo, taller que realiza una producción de piezas tradicionales inspiradas en la cerámica del siglo XVIII de policromías vivas y azul intenso en la decoración. Realiza recreaciones tanto de objetos representativos de la época, como baldosas para los jambas de las puertas. Página 48

Durante las décadas de los 60, 70 y 80 se hicieron intentos de reforma de la estructura educativa que llegaron a ponerse en marcha, pero nunca fueron reconocidos de forma oficial. Página 46 «Herederos de la tradición» Trabajos de tres talleres cerámicos en activo que producen cerámica con fórmulas de la tradición cerámica de Manises y su zona de influencia. Arturo Mora Benavent, es descendiente de una antigua

«Cuerpos sonoros. Los sonidos del barro» «Cuerpos Sonoros» son instrumentos musicales creados con diferentes técnicas cerámicas, con una premisa fundamental: Considerar las formas de barro cocido como excelentes cajas de resonancia acústica, con las que explorar los sonidos del barro y la musicalidad de la materia y la forma. Con ellos se realizan performances e instalaciones sonoras en diferentes espacios dedicados al ritual, el arte o la creación. Todo esto en un contexto de juego, movimiento y expresión. 161


«Udus, sonajas, ocarinas, darbukas...» Son instrumentos que desde la Prehistoria conviven con nosotros, su finalidad era hacer música en ritos y ceremonias, desde entonces se han seguido haciendo instrumentos musicales de barro cocido, que se han incorporado en las tradiciones y culturas de los pueblos. «Cuerpos Sonoros» es la magia del presente eterno del rito de la cerámica: agua, barro y fuego convertido en sonido.

La preparación y creación de diferentes tipos de pastas, sus características y propiedades, el estudio y diseño de nuevos materiales y aplicaciones, el desarrollo de composiciones de esmaltes y colores, la investigación de nuevas tecnologías de fabricación, son un reto y un estímulo constante, que sin duda experimentarán, durante este siglo un exponencial avance. Página 52 «Escultura cerámica»

Página 50 «Experimentación tecnológica» Al principio fueron pequeñas figuras de arcilla, después de piedra, hueso, madera, etc. en el comienzo del Paleolítico Superior. Milenios más tarde se desarrolla la cerámica de vasos, que junto con el tejido, constituyen una actividad típica de las culturas sedentarias y agrarias (Neolítico). Fue durante este periodo de tiempo cuando el hombre descubrió el proceso de endurecimiento de la arcilla en contacto con el fuego. Todo esto ocurrió gracias a una propiedad de la arcilla «la plasticidad», es decir, su propiedad de dejarse moldear fácilmente en húmedo y de conservar la forma que se le dé, endureciendo al fuego, hasta convertirse en un material casi eterno. La cerámica, además, no es sólo un arte, sorprende enumerar las múltiples conexiones: tiene que ver con la forma y el color, la textura y el esmalte, el fuego y las técnicas de cobre, la geología y la minería, es pura química y matemática, está relacionada con la cristalografía, la arqueología, la historia del arte y la antropología, con la industria y con la artesanía, sin duda implica en casi todas las ramas y aspectos de la cultura humana, nació con ella y determinó. Constituye un valioso auxiliar de infinidad de industrias: La aeronáutica, la odontología, la arquitectura, la ingeniería eléctrica y química etc. no habrían evolucionado igual, si las tecnologías y materiales cerámicos no hubieran sabido dar soluciones a sus necesidades de fabricación. La cerámica es la especialidad de muchos investigadores.

La cerámica como material expresivo para la realización de esculturas es un hecho que esta cada vez más presente y es adoptado por mayor número de artistas. El material se despoja de su bagaje utilitario y se recrea en sus texturas, colores y acabados para conformar formas escultóricas. Las obras expuestas recogen la pluralidad y complejidad de los planteamientos estéticos actuales. Esculturas que describen ideas, emociones o sentimientos, que definen nuevos lenguajes artísticos o que toman la Naturaleza como referente. Página 56 «Instalaciones. El espacio modificación» Instalaciones que incorporan piezas cerámicas o están desarrolladas en cerámica en su totalidad, acompañadas de otros materiales para crear una experiencia visceral o conceptual en ambientes determinados. Las instalaciones son un referente en la «nueva cerámica», utilizan el espacio expositivo como parte de la obra, son transitables por el espectador y este puede interactuar con ellas. Página 58 «Hand made» El concepto hand made es artesanía convencional o serieda pero producido en series pequeñas, introduciendo cierto grado de mecanización y buscando la exclusividad.


El concepto hand made es artesanía contemporánea o de vanguardia: lo que importa es la autoría personal y no se consideran artesanos sino artistas o diseñadores.

de Cerámica y Artes Suntuarias González Martí, y «Enjoiades» joyería cerámica, en el Centro de Artesania de la Comunitat Valenciana.

El concepto hand made es artesanía post industrial formada por diseñadores jóvenes y graduados que producen en pequeñas series y que no se consideran artesanos para su término está demasiado ligado a la tradición.

Los hemos dado difusión con el logo “ceramic spring” creado a partir del idea de itinerancia entre los conceptos de las piezas de barro cocido de las exposiciones.

Página 64 Enjoiades Enjoiades es un mix, tanto por el uso de los materiales como por el concepto de ornamento. Nueve miradas femeninas a la idea de belleza. El nexo que las une es el material principal: la cerámica. Enjoyar es adornar, enriquecer, conferir belleza a alguien. Desde este planteamiento general las nueve ceramistas han creado joyas que van desde formas elaboradas en el torno alfarero, con el valor añadido de su primitivismo, hasta piezas ready made con una estética steampunk, pasando por dilataciones punk de porcelana. Enjoiades son piezas unas veces sutiles y delicadas fabricadas en porcelana de papel y otros ornamentos cerámicos contundentes y expresivos. Es una muestra plural sobre la cultura actual del ornamento corporal, que va más allá de la idea de alegría, el valor de las piezas radica en el significado, pues aportan elementos de identidad a quien las usa. Joyas para distinguirse, para mostrar nuestra idea de belleza singular. Atrevidas, personales y sobre todo hechas en cerámica. Página 70

Fue el MuVIM el primer museo que nos propuso realizar una acción paralela a la exposición en el «Día Internacional de los Museos» (18 de mayo) nosotros propusimos al GM y el Centro de Artesanía realizar acciones similares en fechas cercanas. Con ello trasladábamos nuestra actividad y fomentábamos el aprendizaje artístico en entornos informales fuera del aula: el museo. Se ha creado una Guía Docente de créditos de libre elección aprobada por ISEACV para certificar un crédito de libre configuración a los alumnos que asistan a las tres conferencias. Queremos con ello reforzar la acción y mantener el carácter didáctico de la misma. El eje común de las conferencias es trabajar sobre «El concepto cerámico. La idea que genera el proyecto». Son tres visiones diferentes: Ricard Huerta revisará en concepto de ornamento corporal en «enjoiades», Ana Illueca aborda en su conferencia el tema del storytelling, o sea el hecho de contar una historia (concepto) en múltiples soportes y de difundirlo en medios, Ricard Ramon nos hablará de las intersecciones entre cerámica, cultura visual y las enseñanzas artísticas. Tres puntos de vista sobre la reflexión previa al proyecto. Página 76

Ceramic spring

Manises Meeting Point

Durante el mes de mayo habrá tres exposiciones abiertas en Valencia relativas a cerámica y al Centenario: «once upon a time ...», cerámica basada en relatos en el MuVIM, «evoca. 100 años de cerámica», en el Museo Nacional

Manises Meeting Point es un encuentro pensado para compartir experiencias profesionales entre los titulados de l’Escola d’Arte i Superior de Ceràmica de Manises, así como un lugar de reencuentro entre compañeros / as. 163


Página 80 Talleres de verano

contemporánea o de vanguardia: lo que importa es la autoría personal y no se consideran artesanos sino artistas o diseñadores.

Los talleres de verano son unos cursos monográficos e intensivos de corta duración (veinte horas de duración de media), que tienen como finalidad divulgar y retomar técnicas y procesos tradicionales para adaptarlos a un lenguaje actual.

El concepto «hecho a mano» (hand made) es artesanía post industrial formada por diseñadores jóvenes y graduados que producen en pequeñas series y que no se consideran artesanos para su término está demasiado ligado a la tradición.

La dinámica es compartir la actividad con un artesano con profundo conocimiento de la técnica o del proceso tradicional y utilizarla con lenguajes formales y gráficos actuales.

Página 92

El número de participantes es reducido, entre 15 y 20 alumnos. Lo que permite el diálogo y el intercambio de ideas con fluidez. El trabajo parte de un profundo respeto por la tradición, pero con la necesidad de desarrollar un entorno objetual adecuado el momento. Se trabaja con ausencia de crítica estética lo que favorece la libre expresión y el desarrollo de nuevos objetos. Página 88

Talleres de otoño Los talleres de otoño tienen varias finalidades. La rakú fest se hace como bienvenida de los nuevos alumnos y como rito de iniciación en el uso del fuego, tiene carácter festivo y se desarrolla en los espacios abiertos de la escuela. «Lozen» es una actividad que se ha desarrollado en dos talleres paralelos, el de Encarna Soler donde se han moldeado a mano piezas «chawan» y el de Patricia Varea donde se ha utilizado el torno como herramienta para construir las piezas. Esta actividad es un reconocimiento a los planteamientos Zen subyacentes en las creaciones cerámicas orientales, sobre todo japonesa y coreana.

Som cerámica! Fet a mà La exposición «Som cerámica! Fet a mà» presenta las piezas expuestas en una de las secciones del Museo Nacional de Cerámica y Artes Suntuarias González Martí de Valencia. La intención es acercar las últimas producciones cerámicas realizadas en la escuela en el ámbito de la cultura de Manises y divulgar nuestra actividad. El concepto «hecho a mano» (hand made) es artesanía convencional o serieda pero producida en series pequeñas, introduciendo cierto grado de mecanización y buscando la exclusividad. El concepto «hecho a mano» (hand made) es artesanía

El taller de «nerikomi» de Maika Sosa, al igual que la rakú fest, también de inspiración oriental, ha tenido como finalidad la iniciación en el conocimiento de esta técnica. Página 104 No borders! Xohan Viqueira Es la última exposición conmemorativa del «Primer Centenario de l’Escola d’Arte i Superior de Ceràmica de Manises», es en apariencia una monográfica sobre Xohan Viqueira, que fue durante un largo periodo de tiempo profesor de la escuela. La exposición no borders! Esta construida a partir de las creaciones recientes de Xohan, por tanto no es una


muestra antológica, ni retrospectiva, y representa un punto de vista que nos interesa y queremos reivindicar: la creación «sin etiquetas».

Página 110

Aunque hayamos elegido para ubicarla las salas temporales de exposición del Museo Nacional de Cerámica y Artes Suntuarias González Martí, no es una exposición de cerámica, ni de escultura, ni pintura, ni son instalaciones, no es nada todo esto y todo a la vez, es la representación pura de una necesidad ancestral que caracteriza al ser humano: CREAR.

Es el nombre con el que llamamos el conjunto de actividades que cierran el año intenso del I Centenario de l’Escola d’Arte i Superior de Ceràmica de Manises.

Recurre a menudo al barro cocido como material expresivo, pero no como fin último, lo incrusta en lienzos a veces, otros forma parte de esculturas como un elemento más. Su lenguaje gráfico es a veces puro gesto Zen, caligrafía, en otras ocasiones trenza laberintos indescifrables con el trazo como expresión de horror vacui en la superficie vacía. Las obras combinan materiales y técnicas sin complejos ni prejuicios, con un propósito expresar ideas y vivencias, se podría decir que son el reflejo del paso de las horas.

Punto y ... seguido

El programa es: A las 10 de la mañana la performance: «La dictadura de la creación» con el artista Carlos Llavata. A las 12 presentación de la web serie «El brillo de la Ceramo» a cargo de Diana Sánchez y Cesar Guardeño. A las 17:30 conferencia de Claudi de José sobre Cerámica y Arquitectura, a las 18:30 conferencia de Marcelo Martínez Lax sobre «Diseño + Artesanía + 2016 = neoproductos», reflexiones sobre el nuevo rol de artesano en el entorno objetual. A las 20:00 inauguración de las exposiciones de las piezas realizadas en los talleres de «Reflejo metálico» y «¿Qué hacemos con estos mimbres?»

A veces el plan se desarrolla o gira para conformar formas, de las que a su vez emergen figuras planas esgrafiadas, trazadas libremente que inhiben de la forma.

Página 114

Unas veces radical, primario: rojo sin matices, negro, azul cielo sin nubes, amarillo fuego o blanco porcelana; en otros representa sutilmente todos los matices del barro. Incrusta unos materiales con otros, grava, serigrafía, utiliza metales preciosos o recicla obras anteriores, todo ello «bien hecho», ejecutado con oficio y todo esto es lo que nos interesa.

En este año dedicado a la celebración del centenario de la EA + SC de Manises, hemos visto como todo un pueblo ha verificado la visión propia del impacto de la globalización con la herramienta común de conceptualizar localmente una actividad docente. L’Escola d’Art i Superior de Ceràmica de Manises se ha convertido en estandarte de una serie de iniciativas promocionales del producto cerámico y su mundo. Hemos visto cómo, contando con la Escuela, también se ha podido hacer una apuesta por la industria, por la ecología y el aprovechamiento de recursos como estrategia económica de futuro para la ciudad de Manises.

Queremos a través de no borders! reivindicar un referente: la creación sin categorías estéticas, sin fronteras, sin etiquetas. La incorporación de la cerámica como material y lenguaje expresivo, sin santificar. Relegar y reivindicarse vez para transmitir ideas como un vehículo de expresión creativo. Pensamos que esta es la visión que le corresponde a la cerámica creativa de nuestro tiempo. Pascual Timor Hermano Vicedirector de la EA + SC de Manises.

Memòries

Al mismo tiempo, se ha visualizado la capacidad de esta comunidad para proyectarse hacia adelante haciendo del gusto por la cerámica y el goce estético de ella, motor y emblema de todo un pueblo. 165


Sólo con esfuerzo, trabajo, pasión y el comulgar de las personas podía hacerse. Así se había hecho desde siempre y parece, por lo que hemos visto durante este año de conmemoraciones, que va a seguir haciéndose. Manises ha sabido respetar las dimensiones de la tradición. Hay que reconocer a las personas las manos de las que han transmitido la sabiduría del oficio. Se debe apoyar el afán de los nuevos para investigar, conocer y poner en valor ese patrimonio que es la tradición. Las piezas elaboradas, sueltas, sólo se convierten en objetos materiales si no van insertadas dentro del concepto contextual. De esta manera, debemos reconocer que el verdadero patrimonio común es la tradición, es la creatividad y la capacidad artística de las personas. Como todos sabemos, el aprendizaje de un oficio resulta igual a toda una vida dedicada a él. A día de hoy, Manises cuenta con el patrimonio de la experiencia acumulada de todas esas vidas dedicadas al oficio cerámico. Explicar la artesanía, las manos y la idea, el dominio del material, las técnicas, recordar los productores, los artífice, ha sido y es el papel de l’Escola d’Art i Superior de Ceràmica de Manises. Cumplir cien años tiene mucho valor. Pero, incluso, más allá de suponer sólo un dato tópico, hay que comprender que se trata sólo del primer centenario. Las ilusiones que pasan de manos expertas en manos jóvenes siempre mantienen la fuerza y ​​empuje para sucederse por siglos.

que otorga el Ayuntamiento de Manises, de manos de su alcalde Jesús Borrás, por nuestra capacidad de adaptarnos e innovar. En octubre el premio «9 de Octubre» de la Ciudad en reconocimiento a nuestra labor en la difusión y enseñanza de la cerámica. ANPEC nos nombró «Socio de honor» a finales del mismo mes. Reconocimientos que se han sumado a las actividades programadas del Primer Centenario, que han contribuido a aumentar nuestra presencia social. Página 124 El regalo institucional A cada uno de los representantes de las instituciones donde hemos expuesto y a cada una de las personalidades que han participado en nuestras actividades los hemos obsequiado con el objeto promocional del Primer Centenario, que consiste en una botella de porcelana cocida a 1.260º C que tiene algunas singularidades. La pieza es de colada, pero el modelo con el que se han realizado los moldes se ha obtenido por impresión 3D de micro escayola y la calca que la marca se ha obtenido por impresión Inkjet.

¡Enhorabuena y muchas felicidades! José Manel Garcia Company Director del ISEACV Página 120 Reconocimientos Durante el año del Primer Centenario se han sucedido los reconocimientos a la labor desarrollada por la escuela por parte de asociaciones y instituciones. En abril hemos recibido el premio «Innova» a entidades,

El resto de los elementos se han trabajado a mano. Cada una de las botellas se ha deformado de manera que no hay dos iguales y se han lacrado individualmente. En este objeto promocional se han combinado los conceptos de artesanía high tech con procesos hand made con la voluntad de definir nuevos procesos y posibilidades para la artesanía y también para renovar el panorama objetual. Las botellas se han llenado a mano con vino de la variedad bobal en las Bodegas Vicente Gandía y su producción ha sido de 50 unidades.


167


Índex d’imatges en castellà

1 2 3 4

Xavier Monsalvatje, comisario. Catherine Schimd Maybach. Christopher Davis-Benavides. Karen Gunderman.

De izquierda a derecha: Mª José Sanz, directora de la EA + SC de Manises, Antonio Ariño, Vicerrector de Cultura i Igualtat de la Universitat de València, y José Manel Garcia Company, director del ISEACV. Acto de presentación de las actividades del I Centenario en el Aula Magna. Para la comunicación de la exposición se ha diseñado una pancarta exterior para la calle Universidad, paneles para los espacios intercolumnios del claustro y la puerta ciega de la Sala Oberta. Para el interior textos explicativos en vinilo, paneles explicativos y vídeos montados en bucle. 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14

Pancarta calle Universitat. Paneles puerta ciega Sala Oberta. Paneles intercolumnios del claustro. Paneles explicativos y vídeos montados en bucle. Asistentes a la presentación en el Aula Magna. Ágape al claustro. Concierto de Ximo Tevar y Victor Jiménez. Pieza “Tea Time”, de Ana Llorens. Detalle de la pieza de «Oculto en el bosque», de Asako Arai. Pieza de “Nahås”, de Susana Gutiérrez.

Derecha, Román de la Calle en la exposición de la cambra en la Rambleta. La charla introductoria fue suya. 15 16 17

Saleta Losada realizando la performance. Después de la performance. Público de la exposición.

Doble página siguiente, obra de los ceramistas: 18 19 20 21 22 23

Obra de Amparo Almela. Obra de Concha Arjona. Obra de Concha Regne. Obra de Javier Moreno. Obra de Nela Sánchez. Obra de Fran García.


24 25

Obra de Takashi Matsuo. Obra de Vicente Roda.

Derecha, Susana Gutiérrez durante la conferencia en el ágora nude con el título: “100 años de juventud. Tendencias de futuro». 26 27 28 29 30 31 32

Impresión en micro escayola de “Nahås”, de Susana Gutiérrez. Presentación de “Testfire”, de Juan José Flores. Maquetas cerámicas de «Plegados», de Mar Marcelino. Identificación del stand de la escuela en la zona D de Hábitat. Marta Castillo, alumna de la escuela y asistente en el stand. Momento nude. Alumnos y profesores en el ágora nude.

Derecha, momento de la performance de los alumnos de Danza Contemporánea del CSDV, dirigidos por: Antonio Aparisi y Paco Salmerón. Doble página anterior: 33 Alicia Díaz, «Alicia en el país de la porcelana». 34 Aude Aliénor Martín, «Cajas». 35 Miriam El- Zein, «El proxeneta de las flores». 36 Patricia Varea, «Los 7 pecados capitales». 37 Sarah Maso, «Sequence narrative». 38 Sofía Porcar, «Guardianes de papel». 39 Trini Roig, «Cuento». 40 Xema Cejudo, “Transitions” 41 Momento de la performance de Danza Española. 42 Momento de la performance de Danza Contemporánea. 43, 44, 45, 46 Asistentes a la exposición. Derecha: Detalle de la fachada del Palacio del Marqués de Dos Aguas, sede del Museo Nacional de Cerámica y Artes Suntuarias González Martí. 47 48 49 50 51 52

Público asistente a la exposición y concierto. Presentación del acto. Concierto «Cuerpos Sonoros» de Inma Pardo. Visita del público en las exposiciones. Toshiyuki Iwasaki Ayako Funato.

Derecha, detalle del plato de Salvador Roda, en esta sala también se expuso un trabajo de Henar García.

53 S. Rives. Plato de brasero del escudo España. 54 E. Sanz. Mural de paisaje urbano con la torre de la catedral gótica, Albarracín. 55 Alfons Blat. Jarrón marrón. 56 L. Bolinches (modelo), J. Fernández Sáez (decoración). «Borrachitos». 57 Luis Ferrer. Jarrón. 58 La Cerámica Valenciana. 59 Cerámicas Pepe Royo. Derecha, piezas de Arturo Mora en la exposición. 60 61

«Udu». Inma Pardo. «Darbuka». Inma Pardo.

Derecha. Momento del concierto «Cuerpos sonoros. Los sonidos del barro ». 62 63

Dolores Trujillo. Cristalizaciónes. Mª José Peixó. Cocciones experimentales con sales.

Derecha, Maika Sosa. detalle de la pieza de porcelana «nerikomi». 64 65

Angel Igual. Serie «Relaciones». Clara Martínez. «Alma de cántaro».

Derecha, Francisco Yagüe. «Perostiena». Doble página siguiente: 66 67 68 69 70 71 72 73 74

Elena Lliso. «Un mismo corazón». Isabel Aguiló. “Duality” Karine Pascual. «Artefactes». Mª Ángeles Gómez. «Espike» Man Cruz. «Itaca». María García. Columna. María López. «El Camino». Natalia Ponce. Jarras. Amparo Tortajada. «Mézclate».

Derecha, Miguel Cañada. «Dentro de uno». 75 76

Alejandra Bañuelos. «A fuego lento». Andrea Yuste. «Foare cu saboare dulce». 169


Derecha, piezas de Amparo Tárrega. Cazuelas para cocción de llama directa. 77 78 79 80 81 82 83 84 85 86

Anna Ballesté. Servicio de mesa colección 2015. Borja Caballero. Pareja de cuencos. Concha Cerveró. «Medidas». Eugenia Bosca. Taza de la serie «insólitas». Isabel Cortes. «Azucareto». Juan José Muñoz. Juan Calos Iñesta. Nieves Jiménez. «Lunáticas». María González. «Paisaje en verde». María Romero. «Blanduritos».

101, 102 Momentos de la conferencia de Ricard Huerta. 103 Ana Illueca 104 Ana Illueca durante la conferencia 105 Ana Illueca y Carlos Garsán de Cultur Plaza. 106 Ricardo Ramón. 107 Imagen de la conferencia. Derecha, imagen de presentación en las redes (de Ricard Ramón) de la conferencia. 108 De izquierda a derecha: Manuel Sebastián, Pascual Timor, José Antonio Sanz, Amparo Duval, Mª José Sanz, Carmen Ruiz, Leonor Ferrer, Pilar Peiró, Amparo Vidal y Trini Roig.

Derecha, Público el día de la inauguración.

Derecha, imagen de la comida del encuentro.

De izquierda a derecha: Miguel Clemades (Jefe de Servicio de Promoción Comercial de la Consejería de Economía Industria y Comercio), Mª José Sanz, Directora de la EA + SC de Manises, Natxo Costa (Director General de Comercio y Consumo) y Silvia Peiró (Responsable del Área de Promoción y Formación del Centro de Artesanía de la Comunidad Valenciana).

109, 110, 111 Algunos de los asistentes al encuentro.

Acto de presentación de la exposición en el Centro de Artesanía de la Comunidad Valenciana. 87 88 89 90 91 92 93 94 95

Amparo Delgado. Ester Bouzada. Magdalena Vilaseca. Olaya Oltra. Patro Burgos. Pilar Valderrama. Sunsi Martínez. Teresa Tormo. Zaira Zahonero.

112 113 114 115 116 117 118

Serafín Tortosa durante su conferencia. Juan Carlos Iñesta. Antonio Corma, Rosana Díez y Nieves Vega. «Manzana Roja Joyería» conferencia de Rosana Díez. Pieza de Celia de la Fuente. Ana Illueca. Pieza de Clara Martínez.

Derecha, taller de Arturo Mora donde ha realizado parte del taller de reflejo metálico. 119, 120, 121 Piezas esmaltadas realizadas en el taller. Derecha, Vicente Gimeno (el artesano) trabajando con una de las participantes del taller “¿Qué hacemos con estos mimbres?». 122, 123, 124 Momentos del taller «Cuerpos Sonoros».

Derecha:

Derecha, Inma Juan.

96 Lonas en la fachada del Centro de Artesanía de la Comunidad Valenciana. 97 Acto inaugural. 98 Público. 99 Kumi Furió y Rosa Bou responsables de la comunicación y diseño. 100 De izquierda a derecha: Cristina Cabrelles, Mª José Sanz y Ricard

Doble página siguiente: 125 126 127

Huerta

128 Josep Manel García (Director del ISEACV).

Montaje de la exposición. Mª José Sanz (Directora de la EA + SC), Xavier Morant (Concejal de Cultura) y Jesús Borrás (Alcalde de Manises). Asistentes a la presentación de la exposición.


129 130 131 132

Piezas de Gloria la Cruz. Público de la exposición. Mortero, Jorge Motes. Público de la exposición.

Derecha, detalle de la fuente del patio de la Casa de la Cultura de Manises. Página anterior: 133 Juan Carlos Iñesta (Domanises) responsable de la «Rakú Fest». 134 Piezas. 135 Surtidor de «Zeta beer». 136 Carmen López en uno de los talleres paralelos. 137 Pedro Paz Porto colaborador de Domanises. 138 Esmaltado de piezas 139 Asistente. 140 «Katak, power live music” en concierto. 141 Profesores: Manuel Sebastián, Mª José Sanz y José Sala. 142 “Food Truck” «la Regional». 143 Pep Andreu de «Katak». 144 Patricia Varea profesora del taller «Lozen». 145 Asistente. 146 Uno de los cuencos realizados en el taller. Izquierda, Piezas esmaltadas en el secadero. 147 Encarna Soler profesora del taller «Lozen». 148 Asistente. 149 Uno de los «chawan» realizados en el taller. Página de la izquierda, «Chawan» esmaltado. 150 Pieza realizada en el taller de nerikomi de Maika Sosa. 151 Pieza realizada en el taller de nerikomi. Izquierda, un momento del taller. 152 Detalle de una de las obras expuestas. 153 Detalle de una de las obras expuestas. Página derecha, detalle de la pieza que se ha tomado como imagen de la exposición, vista cenitalmente

154 Xohan Viqueira en el acto de presentación de la exposición “no borders!” 155 Una de las obras expuestas. 156 Visita guiada a la exposición a cargo de Xohan Viqueira. Página izquierda: Xohan Viqueira y Jaume Coll (Director del MNCASGM). Derecha, instante de la “performance” de Carlos Llavata «La dictadura de la creación». Doble página siguiente: 157 Instante de la “performance” de Carlos Llavata. 158 Cesar Guardeño y Diana Sánchez en la presentación de la web serie. 159 Claudi de José. 160 Marcelo Lax. 161 Una de las imágenes de la presentación de Marcelo Lax. 162 Detalle de una de las piezas de la exposición ¿Qué hacemos con estos mimbres? 163 Pieza seleccionada para promoción del taller de reflejo metálico de Celia de la Fuente. 164 Una de las imágenes de la presentación de Claudio de José. Derecha, rótulo de cerámica esmaltada sobre el frontón de la fachada de la antigua escuela de cerámica de Manises. «Memorias» ha sido un punto de encuentro entre pasado y presente, profesores / as jubilados y en activo, personal de todo tipo que ha tenido vínculos con la escuela y también alumnos de antes y de ahora. 165 166 167

José Antonio Peña, Amparo Palomar. Federico Vázquez, Manuel Sebastián, Ramón Martínez, Carmen López. José Antonio Sanz, Adelaida Pérez. 168 Gertrudis Rodríguez, Carmen Ruiz, Amparo Duval, Miguel Angel. 169 José Campos, Mª José Sanz, Manel García (Director del ISEACV), Marina Sánchez Costas (Directora General de F.P. y Enseñanzas de Régimen especial). 170 Jesús Borrás (alcande de Manises). 171 Leonor Ferrer, Maruja Roselló, Alfonso Pastor, Carmen García, Enrique Sanisidro. 172 Josep Manel García. 173 Xavier Morant (Concejal de Cultura), Rafael Sornosa, Francisco Soler, Mª Carmen Villa. Mª José Sanz muestra el plato decorado en

Anterior: Herramientas en el taller de Xohán Viqueira. 171


azul cobalto de la empresa «La Cerámica Valenciana», entregado como recuerdo del acto. Derecha, cuarteto de cuerda ha cerrado el homenaje a los cien años de la Escuela. Derecha, detalle del plato de reflejo metálico de Arturo Mora entregado a la Escuela como «premio 9 de Octubre» de la Ciudad de Manises. 174 175 176 177 178 179 180

Acto de entrega de los premios «Innova» Premio «9 de Octubre» de la Ciudad de Manises en la Escuela de Arte y Superior de Cerámica. Plato de reflejo metálico y azul cobalto realizado por Arturo Mora con el escudo de los Boïl. Charla de agradecimiento de la Escuela en el Ayuntamiento por el premio «9 de Octubre». Foto de recuerdo del acto del premio «9 de Octubre». Grupo de instrumentos de viento que ha cerrado el acto. Auditorio Germanías, lugar donde se entregarán los premios «Innova» y «9 de Octubre». Trofeo realizado por Isabel Aguiló que acredita en la escuela como Socio de Honor de ANPEC.

Derecha, lacre que sella cada una de las cincuenta botellas que se han editado como regalo promocional. 181 Etiqueta con el logotipo del Primer Centenario en el anverso, el reverso figura la marca de Bodegas Vicente Gandia. 182 Calca impresa con Inkjet que numera cada una de las 50 botellas producidas).


Textos en anglès

Page 7 This publication gathers texts and images of the activities celebrated to commemorate the first centenary of the Escola d’Art i Superior de Ceràmica of Manises during 2016. We want to acknowledge the work of all the teachers that went through its classrooms and studios over the years who made it possible to arrive to the hundred years mark. We also wish to acknowledge the students that learnt from them and made ceramics their lifestyle by contributing and spreading their work, and to the people responsible for the institutions where we have performed the activities, for their collaboration, trust and help. Page 10 This is our introduction Each of the acts has been preceded by a project, in which is specified: managers, potters, material needs, communicative actions and communication media. Each project has been budgeted and valued economically. The project was introduced with a presentation (the text in the right column) which is actually a statement of intent. The centennial plan also had a communication program focused on the use of digital media and networks. For each action, a press release was drafted or a press file was prepared and they were spread by internal communication team (Amparo Vidal, Carmen Ruiz, Feli Ruiz and Maite Larena). We have also had the invaluable help of Carlos Garsán from Cultur Plaza, Paco Ballester from DissenyCV and Wladimir Vivas from Infocerámica. We have also been present in the media: Levante, Las Provincias and several specialized ceramics and design magazines such as: Sibarita News, DXi, Boletín de la Sociedad Española de Cerámica y Vidrio, Terrart, and Cerámica. We have been on television: MediterraneaTV, TV7 and in radio: Cadena Ser, Radio Valencia, Valencia CV and Radio Manises. We have also featured on public transport: Bussi in the EMT. 173


All actions have been signed with the stamp “Cien” and accompanied by a promotional claim “we are ceramic!”.

Page 12 American Clay

Presentation Since its inauguration in October 1916, “La Escuela Práctica de Cerámica de Manises”, our centre, has undergone several stages in which it has evolved with the aim of improving the quality of ceramic production. For many years it has been the only school in Spain where a Higher Certificate of Ceramics was taught. This training facilitates the capacity to create new models and the knowledge of the appropriate technologies to transform the materials with which ceramic products are made. The Escola d’Art i Superior de Ceràmica of Manises is a global reference point in the teaching of ceramics, and has the presence of foreign students from Japan, Portugal, Korea, Turkey, France… Now that we are about to turn 100, we look back proudly on work well done, and we look to our future with the intention of incorporating new techniques and processes that will teach the artists, teachers, designers and researchers that society will demand. We want to celebrate the 100 years of the Escola d’Art i Superior de Ceràmica of Manises with acts that show the work done in recent years. These acts represent a emphasis on our teaching activity; companies still need trained professionals to develop their projects. Our commitment is to develop a joint task with them and to meet their demands, as we are already doing and we wish to continue to do so.

The Escola d’Art i Superior de Ceràmica of Manises (EA+SC) will host the American Clays exhibition on the 11th and 12th of November. On these dates, under the care of the Biennal Internacional de Ceràmica of Manises and thanks to the collaboration of the regional Museum of Ceramics, we will be able to assist the Master Classes and conferences given by three american ceramists: Christopher Davis-Benavides: Master Class on “Preparation of paper clay and sawdust in the making of sculptures with tubes of this material”. Lecture: “Reflection of two worlds”. Catherine Schimd Maybach: Master Class “Techniques of image transfer with a laser printer”. Lecture: “The space between”. Karen Gunderman: Lecture: “Ceramics Education Program from the Department of Art and Design, Peck School of the Arts, University of Wisconsin - Milwaukee. USA“. During the same days, it will be possible to participate in guided visits of the exhibitions of Minji Jung and Alejandra Bañuelos at MUMAF, Rafael Pérez and Juan Ortí in the Casa de la Cultura, winners of the last edition of the Biennal and enjoy the exhibitions “American Clay, 4 visions of American Contemporary Ceramics” in the MCM and the pieces selected for the XII Biennal Internacional de Ceràmica of Manises in the Filters Gallery. Page 16

It is for this reason we ask for your support and collaboration in this project and we want it to be a place of meeting and debating that will let us continue evolving to meet the needs of ceramics. María José Sanz Nuez Director of the EA + SC of Manises

Sincronías For the occasion of the celebration of the “1st Centenary of the Escola d’Art i Superior de Ceràmica of Manises” we have prepared this exhibition which includes three different ceramic processes: the author’s way of understanding


ceramics, the materials used, and the use of the objects created.

has grown to be found on the restaurant menu, food and tableware sharing the same concepts to provide a unique dining experience.

Handmade ceramics, ceramic sculpture for outside spaces and High Tech crafts, three points of view that bring us closer to the understanding of the material from different optics. The way of expression that has always been with man: ceramics.

“Nahås” has been handcrafted, in a short and limited series. Each piece is individually made stamped and numbered, and is treated with love and taken care, until it achieves the high standard of quality that Akelarre needs.

“Tea Time”. Tea is a vital part of a long social tradition in different countries and cultures. How you drink it, the time, the recipients, what you have with it and the serving traditions mark the difference between cultures, geographical areas and even the philosophy of life.

The name, “Nahås” comes from Euskera and means “mixture”. And this is what this project was meant to be, a mixture of ideas and concepts, both new and established, from the East and West, the work processes used in industrial design as well as traditional crafts, cooking and ceramics.

This is the idea with which Ana LLorens begins her project in which she develops a series of teapots of universal character, with which we can take different teas, green tea, black tea, white tea at different times of the day.

Page 22

Her pieces completely handmade from the kneading to the modelling, which is either shaped or turned. “Oculto en el bosque”. In the ceramic-sculptural work of Asako Arai the organic and natural are always present, both in the shape and in the decoration of the pieces. He is interested in the details and shapes of living beings. Strange and fantastic creatures arouse his curiosity. He is interested in situating his pieces in nature and working with large pieces. He believes that ceramic is ideal from the physical point of view due to its resistance and durability against weather and meteorological changes, and also from the organic point of view because of its natural characteristics, clay, which can perfectly mimic the natural environment like a chameleon. “Nahås”. Is a piece of tableware designed and produced by Sweet Sue (Susana Gutiérrez) exclusively for the restaurant Akelarre of Pedro Subijana. Designed in collaboration with the restaurant’s cooking class, it has been created for the latest desserts that have been tried out there. The dessert container has been thought about from the beginning of the dish and

Mixtura The celebration of a century of experimental activity, teaching, contrasting traditions, of research, learning and of the undertaking of creative projects, certainly values the existence of a shared journey between history and the future. As a tribute to this century lived of plural experiences, in the world of ceramics, it has been thought metonymically - the part for the whole - to show new poetics, from our current context. Nine ways to approach the research task: dialogues between materials and technology, between media and languages, between functionality and applied aesthetics. New operative and diverse options, equidistant from symbolic power and expressive force, from object redemption, and from artistic transformation. Nine projects intermixed with the functional solvency of industrial models, for the recovery of certain handmade echoes and for the persistent praise of the new glances on design. A century that wishes to prompt, perhaps now, with this sample, more so the needs of a demanding present looking towards the future, rather than the strict memory of yesterday. Román de la Calle 175


Page 25 Performance «100» Concept: We live in the present. The past and the future only exist in our memory and, no doubt, the work of arts of the here and now are what transforms time into eternity. We celebrate together two different times of the same narrative. Description of the act: Direct and focused light upon the stage in which a pile of stacked bricks is displayed. In front of them are two cubes, a roller, a white dry mass and two small mountains of colouring. These are the materials to use during the development of the performance. The artist appears on stage dressed in a cooking apron and begins the act by reading a very secret kitchen recipe. At the same time she reads she will interact with the different elements arranged on the stage. The intention is to make a birthday cake, creating a symbol in which the time is stopped and the permanence is encouraged. For this, the artist will shape the structure of the cake around herself. The bricks will form the walls and the rest of the materials will cover them. From inside the cake, the artist will ask the public to make a wish, ending the act with her blowing out the candles. The recipe and the cooking process will present a series of thoughts on art, time and ceramics. Saleta Losada Performer Page 28 Nude It is the first time that the EA + SC of Manises participates in “nude” and its presence has three axes: the first one revolves around the concepts of crafts and technology. With the “Nahås” tableware, made by Susana Gutiérrez for Akelarre, new paths are defined for hand-made production, where 3D printing is a supporting feature to the crafts. The second one is tradition and science, Mar Marcelino’s “plegados” series combines the “Zen” tradition of origami, as the basis of the project, with the resolution of tile texture levels in computer applications, and what

makes the object sublime is the “mixing” of the spirituality of the “Zen” culture with the precision and effectiveness of new technologies, and the third one is a support for pyrotest “Testfire®” for a roller kiln, its precision is superior to traditional pyrometric cones and a single model is used for a wide range of temperatures. Its operation is based on the change in size that the screen-printed circle experiences in the insert according to the cooking temperature. The information management is done by scanning the result and sending the image (in * .jpg format) to a database that gives the result of the temperature at which the pieces that accompany the support have been cooked. “Testfire ” is an example of a project in which creativity (lateral thinking) is determined it has been developed by Juan José Flores. Our participation in nude strives to show the innovative potential that is present in our classrooms the works on display are real projects which have been carried out in the school and by collaborating companies such as ADEX, where some of our students carry out the practicals. Page 32 Once upon a time ... This is a representative sample of pottery based on stories that is celebrated on the occasion of the commemoration of the “First Centenary of the Escola d’Art i Superior de Ceràmica of Manises” in the MuVIM. The exhibition gathers the works of eight potters who use literature as a premise to build their work. These are works inspired by narrative contexts that give three-dimensional form to their own ideas that have been expressed orally. The Escola d’Art i Superior de Ceràmica of Manises wants to show through the exhibitions that are on display in different cultural institutions of Valencia and Manises the expressive possibilities of ceramics, not only as a support for the development of the objective environment, but also as a material for artistic creation.


Page 38

a stimulus and encourage curiosity for more knowledge of ceramics.

Evoca Page 40 The exhibition is a selection of graphics and pieces of artistic ceramics throughout the hundred years of the Escola d’Art i Superior de Ceràmica of Manises. The exhibition visually traces the different stages that the school has experienced, defined from the different training programs that have been used in the classrooms. The pottery we want to show covers a wide range of possibilities, from the earliest pieces of 1916, where the “job” represented an important part in the training of pupils, to the handmade creations claimed in a big part of Europe, as scenery of a slow lifestyle not exempt from ethical commitment. Between the “then” and the “now” the exhibition includes a selection of current works executed with the same aesthetic, formal and technical premises, which has made Manises a reference site in the ceramic world: underwater painting, metallic reflection ..., pieces executed with vocation of permanence, of recognition of a meaningful inheritance of the past. The exhibition has sculptures and installations made of ceramics, which respond to the complex aesthetic moment in which we are immersed, reflecting a changing society: satire, social criticism or simply vindication of nature as a source of inspiration. The sound bodies we make are made of clay, capable of reproducing sounds, emotions and telling ancestral and contemporary stories. The pottery is something so close and consubstantial with the human being that many times we forget about it. The exhibition has several courses that show in a didactic way the development of the object environment created with clay, with them we show the past and try to guess the future needs of this material of fragile beauty. Parallel to the exhibition will be a series of activities such as lectures, concerts and didactic workshops that serve as

Exhibition presentation text On October 14, 1916, the Gaceta de Madrid published the Royal Decree of March 24, incorporating the Practical School of Manises (Valencia), as a School of Learning. The statement of reasons, signed by Julio Burell y Cuéllar (1859-1919), Minister of Public Instruction and Fine Arts, extols the importance of Manises ceramics in production, quality and market diffusion, saying that “it sends our nation not only to European countries but to those from overseas”. He also mentions the dedication of many people, more than a thousand workers, “among whom is understood the woman who, from adolescence, finds in a sedentary and pleasant work - painting - permanent salary”. But he indicates that his commitment to producing quality works is due to “the effort from everyone” which “will relieve an orphanage of teaching patronage, which would be pitiful not to repair with love and diligence”. For this reason he states that “it is the state that must do it, providing adequate teaching elements, because with a rapid improvement in the means of decorating, the Manises industry lucidly competes with equals from all over the world, who can thus be operated under an instructive tutelage of those admirable potters”. Shortly afterwards, due to Royal Orders of December 4, 1916, the composition of the Board of Trustees and the rules and organization of the School were published. The Mayor of the City of Manises and the royal commissioner of the School, were incorporated as born members to The Board of Directors of the Ceramic School of Manises (Valencia), and as effective members Mr. Vicente Palés Motes and Mr. Pascual Combañ Grafía, Councilors of the City Council, as well as Mr. Vicente Vilar and Mr. José Vilar David, both industrialists. From the beginnings the school has undergone an important transformation in its concept and means, until its current integration in the Institut d’Ensenyaments Artistics de la Comunitat Valenciana. Its international recognition 177


has been worked, step by step, in these hundred years until becoming the current dynamic school. The exhibition we offer at the museum presents this reality in its multiple dimensions and also shows the achievements that have been reflected in the training of the students, the technique, design and proposals of plastic creation. With these lines I want to express the greatest gratitude to all those who have made it possible for the school to take root, grow and fruit in this century of life, to all teachers and students who have participated in this adventure with enthusiasm and effort. Many already take part in the historic patrimony with their work and star in our documents, like Gregorio Muñoz Dueñas, Manuel González Martí, Constantino Gómez, Ismael Blat, José María Gimeno Planells, Andreu Camps Cervera or Alfons Blat, important figure of the creative and artistic panorama of a deep transformation of concept that has leaded the way in the last 50 years, thanks to which we now enjoy a pleiad of graduates, winners of plastic contests and outstanding professionals who deserve much more space than we can dedicate here. Our thanks also to the current team of teachers and students for the enthusiasm and effort they have put into the organization of the many events commemorating the centennial of the school that this year filled the geography of the city of Valencia, showing us their achievements and projecting deservedly their image. And our encouragement and best wishes for their work to be perpetuated in this exemplary institution.

“La tradición reinterpretada” Here we underline an important aspect of a hundred years of schooling: Cultural miscegenation, which has transformed the “academic” representation of the formal and compositional repertoire of historical techniques and forms, and has allowed us to introduce new languages based on tradition. The school has had students of fifty-five different nationalities and twenty-two different languages have been spoken in its classrooms. This seemingly irrelevant quantitative fact has had a transcendent importance: Multiple aesthetic points of view have coexisted temporarily and have influenced the way of using and understanding the techniques of the past that characterize valencian ceramics. Page 44 “Inicios. Búsqueda de la identidad” A selection of ceramic pieces produced from the creation of the school in 1916 to the implementation of higher studies in ceramics in 2000. In this long period of 84 years, which includes the parenthesis of the Spanish Civil War and its postwar period, there is an important turning point, which transforms the concept of school, this event occurs the year in which Alfons Blat manages to implant The “Studies Plan of 1949”, which established two distinct specialties:

Jaume Coll Conesa Director of the Museo nacional de Cerámica

• “Périto en Cerámica Artística”, • “Périto en Cerámica Técnica”.

Page 42

Until the implementation of Blat’s 1949 Studies Plan, the Escuela Práctica de Cerámica aimed to train professionals for the local industry.

The contents of “evoke” are distributed among the seven temporary exhibition halls of the museum: “La tradición reinterpretada”, “Inicios. Búsqueda de la identidad”, “Herederos de la tradición”, “Cuerpos sonoros”, “Hand Made”, “Experimentación tecnológica” i “Instal·lacions i escultura ceràmica”.

After 1949 the objective is twofold: on the one hand artistic training and on the other the technological. During the decades of the 60s, 70s and 80s there were


attempts to reform the educational structure that got to be implemented, but were never officially recognized.

Page 48 “Cuerpos Sonoros. Los sonidos del barro”

Page 46 “Herederos de la tradición” Works of three active ceramic workshops that produce ceramics, with formulas of Manises ceramic tradition and its area of influence. Arturo Mora Benavent, is descended from an old family of potters of Manises. In the last third of the 19th century his great-great-grandfather, Fernando Mora Huesca, was the first of the family to dedicate himself to the production of gold earthenware and the recovery of Gothic-Mudejar pottery. In 1958, his grandfather, Salvador Mora Zorrilla, and his father, Salvador Mora Escobar, founded the decorative ceramics factory, where Arturo Mora continues working with a more traditional approach based on the updating of a secular tradition. La Cerámica Valenciana is a family business dedicated to the manufacture of handmade ceramics, founded at the beginning of the 20th century by José Gimeno Martínez, who over the years has maintained its traditional character, adapting it to current needs. Currently he makes products under three other brands: “Sagen” dedicated to the production of ceramic pieces with contemporary design, “Socarrat”, which marks recreations of medieval tiles, and “Blaucobalt” ceramics of Mediterranean inspiration. Ceràmiques Pepe Royo, a workshop that produces traditional pieces inspired by the pottery of the eighteenth century, with vivid colours and intense blue in decoration. He makes recreations of both representative objects of the time, and tiles for door jambs.

«Sound Bodies» are musical instruments created with different ceramic techniques, with a fundamental premise: Consider the forms of clay as excellent acoustic resonance boxes, to explore the sounds of clay and the musicality of matter and form. With them they prepare performances and sound installations in different places dedicated to ritual, art or creation. All of this in a context of game, movement and expression. “Udus, sonajas, ocarinas, darbukas... “ They are instruments that have coexisted prehistorically with us, their purpose was to make music in rites and ceremonies, since when clay musical instruments have been made, which have been incorporated into the traditions and culture of the villages. “Cuerpos sonoros” is the magic of the eternal present of the rite of ceramics: water, clay and fire turned into sound. Page 50 “Experimentación tecnológica” At first it was small figures of clay, afterwards, stone, bone, wood, etc. at the beginning of the Upper Paleolithic. Millennia later pottery vessels develop, which together with the fabric, constitute a typical activity of sedentary and agrarian cultures (Neolithic). It was during this period of time when man discovered the process of hardening the clay by contact with fire. All this happened thanks to a property of the clay “plasticity”, which means, its property of being easily moulded when damp and its ability to preserve the shape that it’s given, hardened by fire, until becoming an almost eternal material. Ceramics, moreover, is not only an art, it is surprising to 179


enumerate the multiple connections: it has with shape and colour, texture and enamel, fire and copper techniques, geology and mining, it is pure chemistry and mathematics, it is connected to crystallography, archaeology, art history and anthropology, to industry and to crafts, it certainly is implied in almost all branches and aspects of human culture, it was born with it and determined by it. It is a valuable aid to many industries: aeronautics, dentistry, architecture, electrical and chemical engineering, etc. they would not have evolved in the same way, if the technologies and ceramic materials had not been able to provide solutions to their manufacturing needs. Ceramics is the specialty of many researchers. The preparation and creation of different types of mash, its characteristics and properties, the study and design of new materials and applications, the development of compositions of enamels and colours, the investigation of new manufacturing technologies, are a challenge and a constant stimulus, which undoubtedly will experience an exponential advance during this century.

The installations are a reference in the “new ceramic”, they use the exhibition space as part of the work, and the viewer can interact with them. Page 58 Hand Made The concept “hand made” is conventional craft but produced in small series, introducing a certain degree of mechanization and seeking exclusivity. The concept “hand made” is contemporary or avant-garde crafts: what matters is personal authorship and they are not considered artisans but artists or designers. The concept “hand made” is post-industrial craftsmanship formed by young designers and graduates who produce in small series and who are not considered artisans due to the term being considered too tied to tradition. Page 64

Page 52 Enjoiades “Escultura cerámica” Ceramics as an expressive material for the realization of sculptures is a fact that is increasingly present and adopted by a greater number of artists. The material is stripped of its utilitarian baggage and is recreated in its textures, colours and finishes to conform sculptural forms. The works on display reflect the plurality and complexity of current aesthetic approaches. Sculptures that describe ideas, emotions or feelings, that define new artistic languages or that take nature as a reference. Page 56

Enjoiades is a mix, both of the use of materials and the concept of ornament. Nine different feminine points of view of the idea of beauty. The nexus that connects them is the main material: ceramics. To bejewel is to adorn, to enrich, to confer beauty to someone. From this general approach the nine ceramists have created jewels that range from forms elaborated in the potter’s wheel, with the added value of their primitivism, to pieces ready made with a steampunk aesthetic, going through porcelain punk dilations.

“Instalaciones. El espacio modificado”

Enjoiades are sometimes subtle and delicate pieces made of paper porcelain and other strong and expressive ceramic ornaments.

Installations that include ceramic pieces or that are entirely developed in ceramic, accompanied by other materials to create a visceral or conceptual experience in certain environments.

It is a plural sample of the current culture of body ornament, which goes beyond the idea of joy, the value of the pieces lies in the meaning, because they provide elements of identity to those who wear them.


Jewels help us to distinguish ourselves, to show our idea of singular beauty. Bold, personal and above all, made in ceramics.

culture and artistic teachings. They are three points of view of the pre-project organization. Page 76

Page 70 Manises Meeting Point Ceramic spring During the month of May there will be three open exhibitions in Valencia concerning ceramics and the Centenary: “once upon a time ...”ceramic based on stories in the MuVIM, “evoca. 100 años de cerámica”, at the Museo Nacional de Cerámica y Artes Suntuarias González Martí, and “Enjoiades”ceramic jewellery, at the Centre d’Artesanía de la Comunitat Valenciana. We have distributed them with the “ceramic spring” logo created from the idea of roaming between the concepts of the clay pieces of the exhibitions.

“Manises Meeting Point” is a meeting designed to share professional experiences among the graduates of the Escola d’Art i Superior de Ceràmica of Manises, as well as a place of reunion amongst colleagues. Page 80 Summer workshops The summer workshops are short-term monographic and intensive courses (twenty hours average duration), whose purpose is to disseminate and retake traditional techniques and processes to adapt them to a current language.

MuVIM was the first museum that proposed carrying out an act parallel to the exhibition on the “International Museum Day” (May 18). We proposed to the GM and the Centro de Artesanía to carry out similar acts on nearby dates.

The dynamic is to share the activity with a craftsman who has profound knowledge of the technique or the traditional process and use it with formal languages and current graphics.

With this we moved our activity and promoted the artistic learning in informal surroundings outside the classroom: the museum.

The number of participants is limited, between 15 and 20 students. This allows dialogue and the exchange of ideas with fluency.

A Teaching Guide for free-choice credits approved by ISEACV has been created to certify a free-form credit to students attending the three conferences. With this we want to reinforce the act and maintain the didactic character of it.

The work starts from a deep respect for tradition, but with the need to develop an object environment appropriate to the moment.

The common thread of the lectures is to work on “The ceramic concept. The idea generated by the project ». There are three different visions: Ricard Huerta will revise the concept of body ornamentation in “enjoiades”, Ana Illueca discusses the topic of storytelling in her lecture, that is, the fact of telling a story (concept) in multiple supports and of spreading it in the media, Ricard Ramon will tell us about the intersections between pottery, visual

We work with absence of aesthetic criticism which favours the free expression and the development of new objects. Page 88 Som cerámica! Fet a mà The exhibition “Som cerámica! Fet a mà” presents the exhibited pieces in one of the sections of the Museo Nacional de Cerámica y Artes Suntuarias González Martí in Valencia. 181


The intention is to bring together the latest ceramic productions in the school in the field of Manises culture and to publicize our activity.

Centenary of the Escola d’Art i Superior de Ceràmica of Manises, it is a monograph on Xohan Viqueira, who was for a long time teacher of the school.

The concept “hand made” is conventional craft but produced in small series, introducing a certain degree of mechanization and seeking exclusivity.

The exhibition “no borders!” is built from Xohan’s recent creations, so it is not an anthological or retrospective exhibition, and represents a point of view that we are interested in and want to claim: creation “without labels”.

The concept “hand made” is contemporary or avant-garde crafts: what matters is personal authorship and they are not considered artisans but artists or designers. The concept “hand made” is post-industrial craftsmanship formed by young designers and graduates who produce in small series and who are not considered artisans due to the term being too tied to tradition. Page 92 Fall workshops Autumn workshops have several purposes. The “raku fest” is designed as a welcome to the new students and as a rite of initiation in the use of fire, has a festive character and takes place in an open area of the school. “Lozen” is an activity that has been developed in two parallel workshops, the one of Encarna Soler where they have moulded by hand “chawan” pieces and the one of Patricia Varea where the potter’s wheel has been used as tool to construct the pieces. This activity is a recognition to the “Zen” approaches underlying oriental ceramic creations, especially Japanese and Korean. The “nerikomi” workshop of Maika Sosa, as well as the “raku fest”, also of oriental inspiration, has as its purpose, the initiation in the knowledge of this technique. Page 104 No borders! Xohan Viqueira This is the last commemorative exhibition of the First

Although we have chosen to place it at temporary exhibition halls of the Museo Nacional de Cerámica y Artes Suntuarias González Martí, it is not an exhibition of pottery, sculpture, painting or installations, it is none of this and all at the same time, it is the pure representation of an ancestral need that characterizes the human being: CREATION. He often uses clay as an expressive material, but not as an ultimate end, he sometimes embed it in canvas, others forms part of sculptures as one more element. His graphic language is sometimes pure gesture “Zen” calligraphy, other times he braids indecipherable labyrinths with the stroke as an expression of horror vacui on the empty surface. The works combine materials and techniques without complexes or prejudices, with a purpose of expressing ideas and experiences; you could say that they are a reflection of the passing of time. Sometimes the plan develops or rotates to form shapes, from which emerge planar, freely drawn shapes that inhibit form. Sometimes they are radical, primary: red without nuances, black, blue sky without clouds, yellow fire or white porcelain; in others it subtly represents all the nuances of the clay. He incrusts some materials with others, gravels, serigraphs, uses precious metals or recycles previous works, all this “well done”, executed with pleasure and all this is what matters to us. We want with “no borders!” to be a reference: creation without aesthetic categories, without borders, without labels. The incorporation of ceramics as material and expressive language, without sanctifying. To relegate and to convey ideas through a vehicle of creative expression.


We think that this is the vision that corresponds to the creative pottery of our time.

and the aesthetic enjoyment of it, motor and emblem of a whole town.

Pascual Timor Hermano Deputy director of the EA + SC of Manises.

Only with effort, work, passion and the communion of people could this be done. This has been done all along, and it seems, from what we have seen during this year of commemorations, that it will continue.

Page 110 Punto y ... seguido It is the name we use for the set of activities that close the intense year of the 1st Centenary of the Escola d’Art i Superior de Ceràmica of Manises. The program is: At 10 in the morning the performance: “La dictadura de la creación” with the artist Carlos Llavata. At 12 presentation of the web series “El brillo de la Ceramo” by Diana Sánchez and Cesar Guardeño. At 17:30 lecture by Claudi de José on Ceramics and Architecture, at 18:30 lecture by Marcelo Martínez Lax on “Diseño + Artesanía + 2016 = neoproducto”, reflections on the new role of craftsman in the object environment. At 20:00 opening of the exhibitions of the pieces made in the workshops of “Ceramic luster” and “¿Qué hacemos con estos mimbres?” Page 114 Memòries In this year dedicated to the centenary of Manises’ EA + SC, we have seen how a whole town has verified their own vision of the impact of globalization with the common tool of locally conceptualizing a teaching activity. The Escola d’Art i Superior de Ceràmica of Manises has become the leader of a series of promotional initiatives for the ceramic product and its world. We have seen how, with the School, we have also been able to make a commitment to industry, ecology and the use of resources as a future economic strategy for the city of Manises. At the same time, the capacity of this community has been visualized to project forward making the taste for ceramics

Manises has learnt how to respect the dimensions of tradition. It is necessary to recognize the hands of those who have transmitted the wisdom of their work. It is necessary to support the eagerness of the new ones to investigate, to learn and to put value on the heritage of tradition. The elaborate pieces, alone, only become material objects if they are not inserted within the contextual concept. In this way, we must recognize that the true common heritage is the tradition, creativity and artistic capacity of people. As we all know, learning a trade is the same as a whole life dedicated to it. To this day, Manises has the heritage of the accumulated experience of all those lives dedicated to the ceramic trade. To explain the craftsmanship, the hands and the idea, the mastery of the material, the technique, remember the producers, the craftsmen, has been and is the role of the Escola d’Art i Superior de Ceràmica of Manises. Turning 100 years old is very admirable. But even beyond assuming only a topical fact, we must understand that it is only the first centenary. The enthusiasm that passes from expert hands into young hands always maintains the strength and drive to succeed for centuries. Congratulations and best wishes! José Manel Garcia Company Director of ISEACV Page 120 Acknowledgments During the year of the First Centenary there have been recognitions of the work carried out by the school by associations and institutions. 183


In April we received the “Innova” award to entities, granted by the City Council of Manises, from the hands of its mayor Jesús Borrás, for our ability to adapt and innovate. In October the “9 de Octubre” was awarded by the City in recognition of our work in the spreading and teaching of ceramics. ANPEC named us “Honorary partner” at the end of the same month. Acknowledgmentsnthat have been added to the programmed activities of the First Centennial, which have contributed to increase our social presence. Page 124 The institutional gift To each one of the representatives of the institutions where we have already exhibited and to each of the personalities who have participated in our activities we have given them the promotional object of the First Centennial, which consists of a bottle of porcelain cooked at 1.260° C which has some singularities. The piece is porcelain, but the model with which the moulds have been made has been obtained by 3D printing of micro plaster and the wedge that distinguishes it has been obtained by inkjet printing. The rest of the elements have been worked by hand. Each of the bottles has been moulded so that they are all unique and have been individually sealed. In this promotional object, the concepts of high-tech crafts with hand made processes have been combined with the desire to define new processes and possibilities for crafts and also to renew the object environment. The bottles have been filled by hand with wine from the Bobal variety at the Vicente Gandia Wine Cellar and in total 50 units have been produced.


Índex d’imatges en anglès

1 2 3 4

Xavier Monsalvatje, curator. Catherine Schimd Maybach. Christopher Davis-Benavides. Karen Gunderman.

From left to right: Mª José Sanz, director of the EA + SC of Manises, Antonio Ariño, Vice Rector of Cultura i Igualtat of the Universitat of València, and José Manel Garcia Company, director of ISEACV. Presentation of the activities of the 1st Centenary in the Aula Magna. For the communication of the exhibition an exterior banner has been designed for Universitat street, Panels for the intercolumnios spaces of the cloister and the blind door of the Sala Oberta. For interior explanatory vinyl texts, explanatory panels and videos assembled in a loop. 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14

Banner Universitat street. Blind door panels Sala Oberta. Intercolumn panels of the cloister. Explanatory panels and videos mounted in a loop. Attendees to the presentation in the Aula Magna. Agape in the cloister. Concert of Ximo Tevar y Victor Jiménez. Piece “Tea Time”, by Ana Llorens. Detail of the piece of “Oculto en el bosque”, by Asako Arai. Piece of “Nahås”, by Susana Gutiérrez.

Right, Roman de la Calle in the exhibition of “la cambra” in la Rambleta. The introductory talk was hers. 15 16 17

Saleta Losada performing the performance. After the performance. Public exhibition.

Double page next, work of the potters: 18 19 20 21 22 23 24 25

Amparo Almela’s work. Concha Arjona’s work Concha Regne’s work Javier Moreno’s work Nela Sánchez’s work Fran García’s work Takashi Matsuo’s work Vicente Roda’s work

185


Right, Susana Gutiérrez during the conference in the agora nude with the title: “100 years of youth. Trends of the future” 26 27 28 29 30 31 32

Micro-plaster printing of “Nahås”, by Susana Gutiérrez. Presentation of “Testfire®”, by Juan José Flores. Ceramic models of “Plegados “, by Mar Marcelino. Identification of the school’s stand in Habitat D zone. Marta Castillo, school student and assistant at the booth. Nude moment. Students and teachers in the agora nude.

Right, moment of the performance of the students of contemporary dance of the CSDV, directed by: Antonio Aparisi and Paco Salmerón. Double previous page: 33 Alicia Díaz, “Alicia en el país de la porcelana”. 34 Aude Aliénor Martín, “Cajas”. 35 Miriam El- Zein, “El proxeneta de las flores”. 36 Patricia Varea, “Los 7 pecados capitales”. 37 Sarah Maso, “Sequence narrative”. 38 Sofía Porcar, “Guardianes de papel”. 39 Trini Roig, “Cuento”. 40 Xema Cejudo, “Transitions” 41 Moment of the performance of Spanish dance. 42 Moment of the performance of contemporary dance. 43, 44, 45, 46 Exhibition attendees.

55 56 57 58 59

Right, pieces by Arturo Mora at the exhibition. 60 61

62 63

64 65

Double page next:

72 73 74

Right, detail of the dish of Salvador Roda, in this gallery also exposed a work of Henar García. 53 54

S. Rives. Plate of brazier of the shield Spain. E. Sanz. Cityscape mural with gothic cathedral tower

Albarracín.

Angel Igual. Serie “Relaciones”. Clara Martínez. “lma de cántaro”.

Right, Francisco Yagüe. “Perostiena”.

47 48

52

Dolores Trujillo. Crystallization Mª José Peixó. Experimental cooking with salts.

Right, Maika Sosa. Detail of the piece of porcelain “nerikomi”.

Right: Detail of the facade of the Palace del Marqués de Dos Aguas, home of the Museo Nacional de Cerámica y Artes Suntuarias González Martí.

49 50 51

“Udu”. Inma Pardo. “Darbuka”. Inma Pardo.

Right. Concert time «Cuerpos sonoros. Los sonidos del barro ».

66 67 68 69 70 71

Public assistant to the exhibition and concert. Presentation of the act. Concert «Cuerpos Sonoros» by Inma Pardo. Public visit at the exhibitions. Toshiyuki Iwasaki Ayako Funato.

Alfons Blat. Brown vase. L. Bolinches (model), J. Fernández Sáez (decoration). “Borrachitos”. Luis Ferrer. Vase. La Cerámica Valenciana. Cerámicas Pepe Royo.

Elena Lliso. “Un mismo corazón”. Isabel Aguiló. “Duality” Karine Pascual. “Artefactos”. Mª Ángeles Gómez. “Espike” Man Cruz. “Itaca”. María García. “Columna”. María López. “El Camino”. Natalia Ponce. “Jarras”. Amparo Tortajada. “Mézclate”.

Right, Miguel Cañada. “Dentro de uno”. 75 76

Alejandra Bañuelos. “A fuego lento”. Andrea Yuste. “Foare cu saboare dulce”.

Right, piezas de Amparo Tárrega. Cookers for direct flame cooking. 77 78 79

Anna Ballesté. Table service collection 2015. Borja Caballero. Couple of bowls. Concha Cerveró. “Medidas”.


80 81 82 83 84 85 86

Eugenia Bosca. Cup “insólitas”. Isabel Cortes. “Azucareto”. Juan José Muñoz. Juan Calos Iñesta. Nieves Jiménez. “Lunáticas”. María González. “Paisaje en verde”. María Romero. “Blanduritos”.

Right, presentation image on the networks (by Ricard Ramón) of the conference. 108 From left to right: Manuel Sebastián, Pascual Timor, José Antonio Sanz, Amparo Duval, Mª José Sanz, Carmen Ruiz, Leonor Ferrer, Pilar Peiró, Amparo Vidal y Trini Roig. Right, image of the meeting meal.

Right, Public on opening day. From left to right: Miguel Clemades ((Head of Service of Commercial Promotion of the Consejería de Economía, Industria y Comercio), Mª José Sanz, Director of the EA + SC of Manises, Natxo Costa (Director General of Comercio y Consumo) y Silvia Peiró (Responsible for the Area of Promotion and Training of the Centro de Artesanía de la Comunidad Valenciana). Presentation of the exhibition in the Centro de Artesanía de la Comunidad Valenciana. 87 88 89 90 91 92 93 94 95

Amparo Delgado. Ester Bouzada. Magdalena Vilaseca. Olaya Oltra. Patro Burgos. Pilar Valderrama. Sunsi Martínez. Teresa Tormo. Zaira Zahonero.

109, 110, 111 Some of the attendees to the meeting. 112 Serafin Tortosa during his lecture. 113 Juan Carlos Iñesta. 114 Rosana Díez y Nieves Vega. 115 «Manzana Roja Joyería» conference of Rosana Díez. 116 Piece of Celia de la Fuente. 117 Ana Illueca. 118 Piece of Clara Martínez. Right, workshop of Arturo Mora where he has realized part of the workshop of ceramic luster. 119, 120, 121 Piezas esmaltadas realizadas en el taller. Right, Vicente Gimeno (the craftsman) working with one of the participants of the workshop “¿Qué hacemos con estos mimbres?. 122, 123, 124 Workshop moments “Cuerpos Sonoros”. Right, Inma Juan.

Right:

Double page next:

96 Canvas on the facade of the Centro de Artesanía de la Comunidad Valenciana. 97 Inaugural act. 98 Public. 99 Kumi Furió y Rosa Bou responsible for communication and design. 100 From left to right: Cristina Cabrelles, Mª José Sanz y Ricard Huerta

125 Assembly of the exhibition. 126 Mª José Sanz (Directora of the EA + SC), Xavier Morant (Councilor of Culture) y Jesús Borrás (Major of Manises). 127 Attendees to the presentation of the exhibition. 128 Josep Manel García (Director of the ISEACV). 129 Pieces of Gloria la Cruz. 130 Public exhibition. 131 Mortero, Jorge Motes. 132 Public exhibition.

101, 102 Moments of the Ricard Huerta conference. 103 Ana Illueca 104 Ana Illueca during the conference 105 Ana Illueca and Carlos Garsán de Cultur Plaza. 106 Ricardo Ramón.

Right, detail of the courtyard fountain of the Casa de la Cultura de Manises.

107 Image of the conference. 187


Previous page: 133 Juan Carlos Iñesta (Domanises) Responsible for the “Rakú Fest”. 134 Pieces. 135 Dispenser of “Zeta beer”. 136 Carmen López in one of the parallel workshops. 137 Pedro Paz Porto collaborator of Domanises. 138 Parts glazing. 139 Assistant. 140 “Katak, power live music” in concert. 141 Professors: Manuel Sebastián, Mª José Sanz y José Sala. 142 “Food truck la Regional”. 143 Pep Andreu de “Katak”. 144 Patricia Varea Workshop teacher “Lozen”. 145 Assistant. 146 One of the bowls made in the workshop Left, enameled parts in the dryer. 147 Encarna Soler Workshop teacher “Lozen”. 148 Assistant 149 One of the “chawan” made in the workshop Page on the left, “chawan” enamelled. 150 Piece realized in the workshop of nerikomi of Maika Sosa. 151 Piece realized in the workshop of nerikomi.

Right, moment of the performance of Carlos Llavata “La dictadura de la creación”. Double page next: 157 Instant of the “performance” of Carlos Llavata. 158 Cesar Guardeño and Diana Sánchez in the presentation of the web series. 159 Claudi de José. 160 Marcelo Lax. 161 One of the images of the presentation of Marcelo Lax. 162 Detail of one of the pieces of the exhibition. ¿Qué hacemos con estos mimbres? 163 Selected piece for promotion of the workshop of ceramic luster by Celia de la Fuente. 164 One of the images of the presentation of Claudio de José. Right, enamelled ceramic sign on the pediment of the facade of the old school of ceramics of Manises. “Memories” has been a meeting point between past and present, retired and active teachers, staff of all kinds who have had links with the school and also students from before and now. 165 166 167

José Antonio Peña, Amparo Palomar. Federico Vázquez, Manuel Sebastián, Ramón Martínez, Carmen López. José Antonio Sanz, Adelaida Pérez. Gertrudis Rodríguez, Carmen Ruiz, Amparo Duval, Miguel Angel. José Campos, Mª José Sanz, Manuel García (Director of ISEACV). Jesús Borrás (alcande de Manises). Leonor Ferrer, Maruja Roselló, Alfonso Pastor, Carmen García, Enrique Sanisidro. Josep Manel García. Xavier Morant (Concejal de Cultura), Rafael Sornosa, Francisco Soler, Mª Carmen Villa. Mª José Sanz shows the dish decorated in cobalt blue from the company “La Cerámica Valenciana”, delivered as a reminder of the act.

152 Detail of one of the works on display. 153 Detail of one of the works on display.

168 169 170 171

Right page, detail of the piece that has been taken as the image of the exhibition, seen zenith

172 173

Previous: Tools in the workshop of Xohán Viqueira.

154 Xohan Viqueira at the presentation of the exhibition “no borders!” 155 One of the works exhibited. 156 Guided visit to the exhibition by Xohan Viqueira.

Right, string quartet has closed the homage to the hundred years of the School.

Left, a moment of the workshop.

Left page: Xohan Viqueira and Jaume Coll (Director of the MNCASGM).

Right, detail of the ceramic luster plate by Arturo Mora delivered to the School as “9 de Octubre” prize of the City of Manises.


174 175 176 177 178 179 180

Act of delivery of the prizes “Innova”. “9 de Octubre” Prize of the City of Manises in the Escola d’Art i Superior de Ceràmica of Manises. Plate of ceramic luster and cobalt blue made by Arturo Mora with the shield of the Boïl. Thanksgiving speech from the School in the Town Hall by the award “9 de October”. Souvenir photo of the “9 de Octubre” award ceremony. Group of wind instruments that has closed the act. Auditorium Germanías, place where the prizes will be delivered “Innova” and “9 de October”. Trophy made by Isabel Aguiló who credits the school as “Honorary Member” of ANPEC.

Right, seal that seals each of the fifty bottles that have been edited as a promotional gift. 181 Label with the logo of the First Centennial on the obverse, the reverse is the brand of Bodegas Vicente Gandia. 182 Calca printed with inkjet numbering each of the 50 bottles produced).

189


un any de cent, 1916_2016


www.esceramica.com

Un any de CENT 1916_2016  

Recopilación de las actividades y actos realizados para conmemorar en I Centenario de la EA+SC de Manises

Un any de CENT 1916_2016  

Recopilación de las actividades y actos realizados para conmemorar en I Centenario de la EA+SC de Manises

Advertisement