Eivissa-Mallorca: anys 50-90. Primera part, Don Kunkel i el seu context

1

2

Eivissa-Mallorca: anys 50-90. Primera part, Don Kunkel i el seu context Historiografiar més enllà dels noms i les fites, pensant en els col·lectius, els moviments socials, les peculiaritats dels contextos perifèrics que forgen sinergies noves, els canvis de tendències, passes endarrere o endavant. Percebre el permeable, el dubte i els relats entrecreuats, l’horitzontal, el detall o allò global. A Es Baluard ens hem proposat repensar la història de l’art contemporani de les nostres illes des d’òptiques noves i avançar entre allò testimonial (les gravacions de l’Arxiu Balears) i la teoria crítica (casos d’estudi i exposicions monogràfiques a partir de la Col·lecció). Al Gabinet presentam, així, una primera fase d’Eivissa-Mallorca i donam prioritat, a partir de l’individual (la figura, en aquest cas, del pintor d’origen nord-americà Don Kunkel), a una sèrie d’interpretacions sobre els col·lectius i les agrupacions desenvolupats en ambdues illes.

Tasts per entendre una estratigrafia insular a través d’una anàlisi comparativa de situacions i processos creatius en els marges d’uns contextos que transiten unes quantes dècades.

En aquesta primera mostra, a més d’aproximar-nos a Don Kunkel, inclòs ara a la Col·lecció gràcies a l’acord de dipòsit amb el MACBA Museu d’Art Contemporani de Barcelona, ens aproximarem als seus coetanis i a les situacions viscudes durant aquestes dècades, en què se simultanegen els inicis d’agrupacions artístiques com el col·lectiu Ibiza 59 i el grup Tago a Mallorca.

Ibiza-Mallorca: años 50-90. Primera parte, Don Kunkel y su contexto Historiografiar más allá de los nombres y los hitos, pensando en los colectivos, los movimientos sociales, las peculiaridades de contextos periféricos que fraguan nuevas sinergias, cambios de tendencias, pasos atrás o adelante. Percibir lo permeable, la duda y los relatos entrecruzados, lo horizontal, el detalle o lo global. En Es Baluard nos hemos propuesto repensar la historia del arte contemporáneo de nuestras islas desde nuevas ópticas, avanzando entre lo testimonial (las grabaciones del Arxiu Balears) y la teoría crítica (casos de estudio y exposiciones monográficas a partir de la Colección). En el Gabinete presentamos, así, una primera fase de Ibiza-Mallorca, dando prioridad, a partir de lo individual (la figura, en este caso, del pintor de origen norteamericano Don Kunkel), a una serie de interpretaciones sobre los colectivos y agrupaciones desarrollados en ambas islas.

Catas para entender una estratigrafía insular a través de un análisis comparativo de situaciones y procesos creativos en los márgenes de unos contextos que atraviesan varias décadas.

En esta primera muestra, además de aproximarnos a Don Kunkel, incluido ahora en la Colección gracias al acuerdo de depósito con el MACBA Museu d’Art Contemporani de Barcelona, nos aproximaremos a sus coetáneos y a las situaciones vividas durante estas décadas, en las que se simultanean los inicios de agrupaciones artísticas como el colectivo Ibiza 59 y el grupo Tago en Mallorca.

3

Cas d’estudi n. 1. Don Kunkel i el seu context: de l’individual al(s) col·lectiu(s).

Les primeres agrupacions d’artistes contemporanis a Eivissa i a Mallorca.

Fernando Gómez de la Cuesta Don Kunkel: de l’individual al col·lectiu.

Eivissa semblava la resposta correcta als meus desitjos de viure i de pintar: és un miniunivers, té la sort de conjugar el cosmopolitisme amb un ambient de natura, i mantenir una història i una tradició pròpies1

Don Kunkel (Plainfield, Nova Jersey, EUA, 1933) és un artista d’una gran importància per al desenvolupament de l’art contemporani a les Pitiüses, no només per la seva interessant producció, sinó també per la seva tasca, transcendent i pionera, com a agent cultural actiu. A partir d’una formació pictòrica primerenca,2 completada a partir del 1951 a la Universitat de Boston, la voluntat d’aquell jove creador sempre va ser la de nodrir-se (re)coneixent contextos, viatjant, integrant-se i assimilant llocs nous. Un ànim que el 1957, després d’acabar el servei a la Marina i amb 24 anys d’edat, el va portar a deixar els Estats Units per fixar la residència i el taller a Lima, on ja estampà les primeres serigrafies. Allà va fundar, amb el seu company Carl van der Voort (1928-2004),3 la primera galeria d’art contemporani del Perú, San Isidro de Lima, on el 1958 va fer la primera exposició individual presentant unes natures mortes de formes repetitives amb diferents gradacions de llum.4 Ambdós varen conèixer en aquesta ciutat el prestigiós historiador britànic Arnold Toynbee (1889-1975) i entraren en contacte amb la seva teoria sobre el desenvolupament de les civilitzacions. L’interès per saber i per experimentar els va fer anar a Europa el 1959, on visitaren Londres, Barcelona i París, amb una primera estada a Eivissa, de la qual s’enamoraren a l'instant i perdudament, sens dubte atrets per l’estimulant ambient artístic que germinava a l’illa després de l’arribada d’intel·lectuals de procedències molt diverses.

Tant Van der Voort com Kunkel continuaren la seva formació a la Universitat de la Sorbona de París, anys en què compatibilitzen els estudis i la residència a França amb 1

Declaracions de Don Kunkel a: Santiago Amon, «Caminos de la abstracción, en Ibiza», El País, Madrid, 29 de setembre de 1977.

2 Un aprenentatge que va començar als quinze anys amb Klir Beck, pintor paisatgista nascut a Pittsburg, Pennsilvània, conegut per ser l’autor, entre altres projectes, de la Klir Beck House, desapareguda a causa d’un incendi el 2010, o dels diorames del Museu de l’Estat de Maine. Dades biogràfiques extretes de: [http://www.viennahistoricalsociety.com/Klir_Beck.html].

3 Pioner del galerisme a Eivissa, és una peça clau als engranatges de la creació artística d’aquesta comunitat, sobretot durant els anys 60 i 70. Nascut als Estats Units al si d’una família d’origen holandès, estudià dret a la Universitat Vanderbilt, a Nashville, Tennessee, amb la idea d’ingressar al cos diplomàtic, situació que no s’arribà a produir i començà a treballar per a empreses multinacionals de consultoria amb destinacions com ara el Perú i França, països en què inicia un periple que el va acabar portant, amb Don Kunkel, a les Illes Balears. Dades biogràfiques obtingudes a: Sandra Gálvez Cardona, «Carl van der Voort», Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera, Consell Insular d’Eivissa, Eivissa, 2017, [www.eeif.es].

4 Sonya Torres Planells, «Don Kunkel», Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera, Consell Insular d’Eivissa, Eivissa, 2017, [www.eeif.es].

4

nombroses visites a Eivissa, on es construïen una casa que també havia de ser taller, situada a la carretera de Sant Josep, a la zona de Ca n’Escandell. Des del començament de la seva carrera artística, Kunkel va mostrar una gran aptitud i un afecte enorme per l’obra gràfica, per la qual cosa l’experimentació permanent amb aquestes tècniques també va ser una constant al seu refugi eivissenc. El 1960 va presentar les seves peces en una exposició col·lectiva a París titulada «Les Jeunes Peintres de la Cité», el 1961 va inaugurar la primera individual a Europa, a la Galeria Cassapanca de Roma, el 1962 va fer la primera mostra en solitari a Eivissa, a la Galeria El Corsario, 5 seguida d’una altra a la Galeria Ivan Spence el 1963.6 El 1965 va viatjar als Estats Units, on mostrà la seva obra a alguns directors de museus i galeries, a més de participar en una exposició privada 5

El Corsario fou una galeria mítica i precursora emplaçada a Dalt Vila d’Eivissa que, a més d’acollir exposicions d’artistes prestigiosos, també va ser, d’alguna manera, la seu fundacional i l’espai aglutinant del Grupo Ibiza 59: «L’any 1958 (…) ens visità Emilio Schillinger, aleshores director d’un dels primers hotel-restaurant de la ciutat (…) volia organitzar a l’antic palau d’El Corsario, a les sales principals, exposicions d’art actual començant amb una exposició de la meva obra. Em va demanar que dirigís futures exposicions, però com que, naturalment, dirigir una galeria i jutjar els meus companys no ha estat mai el meu fort, va fer una altra proposta. Ens reuniríem uns quants pintors que respectàvem mútuament les nostres obres:Erwin Broner, Hans Laabs, Bob Munford i jo. En aquesta reunió va néixer el Grupo Ibiza 59, que incloïa altres pintors com Katja Meirowski, Egon Neubauer, Bertil Sjöberg i el ceramista Antonio Ruiz. Tots els artistes ens sentíem animats pels mateixos sentiments. Conjuntament planejàvem les exposicions del grup, individuals, o d’artistes convidats. Seguint la seva voluntat, nomenàrem Antonio Ruiz director de la Galeria El Corsario. Per garantir un bon funcionament del nostre propòsit encarregàrem als membres els diversos treballs segons les seves virtuts. Erwin Broner, l’arquitecte del grup, transformava, amb els mitjans mínims, la sala inservible en un excel·lent espai d’exposicions (…) Bob Munford i jo hem fet la majoria de cartells i invitacions (…) Laabs ha estat l’especialista en la distribució i col·locació de les obres, i els còctels de les inauguracions, fabricats entre Bob i Emilio, tenien fama d’exquisits. Així, cada exposició es transformava en una festa entre amics i en una trobada social. A més de les exposicions esmentades dels membres del grup es convidaven artistes nacionals i estrangers. Per iniciativa d’Antonio Ruiz hem tengut a Eivissa pintures, entre d’altres, de Cossío, Genovés, Mompó, Zóbel i per via de la Galeria Brusberg obres gràfiques d’Appel, Braque, Dubuffet, Ernst, Hartung, Miró, Poliakoff, Singier, Soulages, Viera da Silva (…) aquesta aventura va suposar un enriquiment espiritual i artístic, tot i que no aconseguí cap profit econòmic. No es venia res o gairebé res. Record que la litografia de Joan Miró valia 1.200 ptes., ens hauria agradat molt comprarla, però aleshores vivíem amb prop de 2.000 ptes. cada mes.» Erwin Bechtold, Grupo Ibiza 59. Passat i present, Museu d’Art Contemporani d’Eivissa, Eivissa, 1992, p. 32-5.

6 Anomenada Galeria Es Vedrà els seus primers anys de vida, va obrir les portes el 1961 i les tancà el 1975, quan l’edifici on estava situada comença a esfondrar-se de manera literal. En aquest moment, Ivan Spence, el seu propietari, també decideix abandonar l’illa. Durant el 1965 la galeria va ser dirigida per Carl van der Voort, qui, l’any següent, ja començà els tràmits per obrir el seu espai, i posteriorment va portar la direcció un joveníssim Zush que era gendre de Spence. Durant aquests anys, s’hi organitzaren 142 exposicions individuals d’artistes de més de 30 països, un nombre elevat de mostres col·lectives i multitud d’actes relacionats amb el món de la creació. Cal destacar-hi la participació, a més de Kunkel, d’Appel, Bechtold, Broner, Vicent Calbet, Corneille, Cossío, Dmitrenko, Isabel Echarri, Faber, Genovés, Leslie Grimes, Hartung, Elmyr de Hory, Laabs, Marca-Relli, Miró, Mompó, Munford, Pagliari, Saura, Schumacher, Tàpies, Tur Costa, Úrculo, Vedova o Walsh, entre molts altres. Dades extretes de: Juan Cabot Llompart, Ibiza y sus pintores, Imagen 70, Palma, 1979, p. 32; Mariano Planells, «Ibiza: los años sesenta. El nacimiento de Babel», Eivissa, anys 60. El naixement de Babel, Museu d’Art Contemporani d’Eivissa, Eivissa, 1998, p. 41-2.

5

a l’estudi d’un artista de renom, Franz Kline, 7 que havia mort alguns anys abans. Amb tot, la primera individual en aquell país no va arribar fins al 1967, a Califòrnia, a la galeria que acabava d’obrir a San Francisco Carl van der Voort.8 Tal vegada l’exposició col·lectiva més transcendent en què Kunkel va participar durant aquesta època va ser la itinerant titulada «Ibiza 65», que es va poder veure a la Galeria René Metrás de Barcelona, a la Juana Mordó de Madrid i a la Ivan Spence d’Eivissa durant el 1965. S’hi mostraren 60 obres de 24 artistes internacionals com ara Bechtold, Broner, Coughtry, Dmitrenko, Laabs, Mompó, Munford, Pagliari, Perdikidis, Portway, Rutherford, Saura o Tur Costa. Organitzada per Carl van der Voort per encàrrec d’Ivan Spence (19021983) −per a qui Van der Voort treballava en aquell temps−, la mostra ja palesava els diversos interessos artístics d’ambdós, els quals, finalment, acabarien definint dos projectes galerístics distints en una illa, d’extensió tan concreta i a la vegada tan insondable, com Eivissa: «Van der Voort dirigirà progressivament les seves passes cap a una línia de pintura més freda, més racional, com és el constructivisme, l’art concret o distints vessants de l’art minimalista, l’art conceptual, alternant amb mostres d’abstracte i alguns noms importants: Picasso, Miró, Tàpies, Saura (…) Spence sempre va ser més obert i més flexible. A la seva galeria, hi cabien pintors psicodèlics, pop, metafísics, expressionistes, fauves, naïfs, algun paisatgista, abstractes lírics, qualsevol estil o esdeveniment.»9 El 1966 tenen lloc diversos fets que acabaren essent decisius en la trajectòria de Don Kunkel i que, a més, marquen la important relació d’aquest artista amb l’illa d’Eivissa.

Es tracta de l’inici de les obres de reforma i adequació de l’espai que ha de contenir la Galeria Van der Voort, que s’inaugurà finalment el 1968, 10 i la fundació del Taller Ibograf,11 un projecte innovador vinculat al gravat per on passà una interessant nòmina d’artistes nacionals i internacionals: «El Taller Ibograf és una experiència sense 7

Elena Ruiz, «Don Kunkel», Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears, Promomallorca, Palma, 1996, p. 396.

8 Gran part d’aquestes dades biogràfiques s’han extret de: Elena Ruiz, op.cit. [nota 7], p. 396-8; Sonya Torres Planells, op.cit. [nota 4]; Sandra Gálvez Cardona, op.cit. [nota 3].

9 Mariano Planells, op.cit. [nota 6], p. 43.

10 Carl van der Voort va decidir emprendre l’aventura galerística en solitari encoratjat per dues personalitats importants amb vincles amb Eivissa: el mecenes i amant de l’art Joan Prats i el prestigiós arquitecte Josep Lluís Sert, que va ser qui li va parlar d’un espai interesant ple d’enderrocs a la plaça de Vila del barri antic. Els treballs de remodelació començaren el 1966 amb Erwin Bechtold i la galeria va obrir dos anys després amb el nom del seu fundador. Van der Voort ho conta així: «visitant Sert a Harvard, em va persuadir que les nostres intencions inicials es podien realitzar i que coneixia el local perfecte. Animat també per Hilda Kauffman, una col·leccionista novaiorquesa amb una casa a Eivissa dissenyada per Broner, per Gomis, Prats i més endavant per Bertrán i Figueras (…) vaig emprendre un camí de quinze anys.» Carl van der Voort, «Fragmentos de un texto autobiográfico», Eivissa. L’Art dels 70, Museu d’Art Contemporani d’Eivissa, Eivissa, 1999, p. 24.

11 «Ibograf va començar a funcionar el 1966, amb el gravador argentí Pedro Molina, el primer cap de taller. Els primers treballs es concretaren en el que es va anomenar suites, una suite de serigrafies de Rolph Blakstad (…) l’altra suite es va dedicar a unes litografies del pintor suís Hans Hinterreiter (…) la direcció de la pintora americana Jane Mitchell suposà una ampliació de les tècniques d’estampació: litografia, serigrafia, aiguafort, punta seca, linogravat i xilografía.» Mariano Planells, op.cit. [nota 6], p. 45.

6

precedents a Eivissa. Probablement ha estat un dels eixos artístics que han dirigit moltes de les grans figures de l’art contemporani cap a aquesta illa privilegiada de la Mediterrània. Carl van der Voort va tenir el 1966 la idea premonitòria que Eivissa podia ser un centre viu i catalitzador de l’art contemporani. Tot el seu interès, tot el seu esforç, gran part de la seva vida i de la seva economia s’abocaren en aquest Taller i les seves dependències (…) el Taller Ibograf és un antecedent històric indiscutible en el renaixement internacional del gravat. Al nostre país ha estat un dels centres pilot d’iniciació a totes les seves tècniques. Aquest és el motiu pel qual una bona part de les primeres firmes de l’art actual hagin ofert la seva col·laboració a Van der Voort, per a ells és sinònim, a Eivissa, d’art i d’honestedat ecològica i professional.»12 A partir del 1970, gràcies al gran domini de les tècniques vinculades a l’obra gràfica, Don Kunkel es va fer càrrec de la direcció d’aquest taller, tot i que en realitat hi havia estat molt vinculat des del seu naixement, fins i tot hi havia produït una primera edició firmada el 1969.13 Sota la seva coordinació passaren per Ibograf artistes de renom com Bechtold, Chillida, Hernández Pijuán, Herreyns, Laabs, Marca-Relli, Micus, Quijada, Saura, Schlosser, Tàpies, Teixidor o Zao Wou-Ki, que acabaren consolidant la posició de rellevància internacional que el Taller Ibograf ostentava en aquells dies. 14 També el 1970 va ser quan Don Kunkel exhibí per primera vegada les seves obres de manera individual a la Van der Voort d’Eivissa, amb la qual sempre va mantenir una col·laboració molt estreta, una galeria amb una activitat molt rellevant en la construcció de la història de l’art contemporani de les Pitiüses; així mateix, varen tenir una transcendència important les aportacions procedents del Taller Ibograf o de la Bienal Ibizagrafic, 15 hereva d’una Bienal de Arte nascuda el 1964, i que, anys després, va ser una de les llavors de què sorgí l’actual Museu d’Art Contemporani d’Eivissa, constituït el 1969. Totes eren iniciatives amb les quals Kunkel va estar vinculat d’una manera o de l’altra i que deixen testimoni de la xarxa d’individus i propostes, ben interesants, que es desenvolupaven i consolidaven en un context geogràfic tan peculiar com el d’Eivissa. De fet, Kunkel 12

Daniel Giralt-Miracle, Obra gráfica del Taller Ibograf 1966-1976, Museu d’Art Contemporani d’Evissa, Eivissa, 1976, p. 8.

13 Composta per dues serigrafies diferents: una de 66 x 47 cm −40 exemplars− (1969) i l’altra de 75 x 61 cm −50 exemplars− (1969). Diversos autors, Obra gráfica del Taller Ibograf 1966-1976, Museu d’Art Contemporani d’Evissa, Eivissa, 1976, p. 41.

14 «El taller participa periòdicament a la Fira de Basilea i a la Bienal de Ibiza i de Bradford (…) les seves edicions figuren en col·leccions particulars i museus de països diversos, com ara el Museu d’Art Contemporani d’Eivissa, el Museu d’Art Modern de Nova York, el Museu Espanyol d’Art Contemporani de Madrid, el Kunstmuseum de Winterthur». Diversos autors, op.cit. [nota 13], p. 9.

15 Certamen de gravat d’àmbit internacional i de celebració biennal que des del 1972 organitza el Museu d’Art Contemporani d’Eivissa. Ibizagrafic és hereu directe, o el que podria entendre’s com una especialització, de la Bienal de Ibiza celebrada des del 1964 i projectada per l’Ajuntament d’Eivissa, la Delegació Nacional de Cultura i l’associació Amigos de Ibiza. La celebració del certamen es va interrompre, entre el 1985 i el 1992, coincidint amb el tancament del Museu d’Art Contemporani, i es va reprendre el 1992. A l’origen, la Bienal de Ibiza s’articulava en apartats tècnics molt diversos, i el 1972 es va inclinar pel gravat, d’acord amb l’empenta que les arts de l’estampació adquiriren els anys 70, però també per raons de caire pressupostari, que obligaren aquesta biennal a reduir les seves ambicions programàtiques. La darrera edició es va celebrar el 2006. Dades extretes de: Elena Ruiz Sastre, «Ibizagrafic», Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera, Consell Insular d’Eivissa, Eivissa, 2017, [www.eeif.es]; Fernando de Lama, «Medio siglo de la semilla del MACE», Diario de Ibiza, Eivissa, 13 d’octubre de 2014.

7

mateix va participar el 1974 a la Bienal Ibizagrafic, i el 1976 col·laborà en la realització d’una mostra que revisava, per al Museu d’Art Contemporani d’Eivissa, la tasca del Taller Ibograf, una exposició que es va titular: «Obra Gráfica del Taller Ibograf 1966-1976».16 Els anys 70 i començament dels 80 Kunkel va participar en nombroses col·lectives de caràcter nacional i internacional, entre les quals destaquen les fires de Basilea (1971), Colònia (1971) i ARCO (Madrid, 1984), les exposicions «Pintores americanos en España» a l’Ambaixada Americana de Madrid (1972) i «Ocho pintores extranjeros en España» a la madrilenya Galería Orfila (1973),17 la «Muestra Internacional de Arte en la Calle de Rottweil» (Alemanya, 1974), la I Bienal de Obra Gráfica de Segovia (1974), les col·lectives «Siete caminos de la abstracción» al Museu d’Art Contemporani d’Eivissa (1977)18 o «Cinco caminos de la abstracción» del Ministeri de Cultura d’Espanya, que va itinerar per Girona, Bilbao i Sevilla (1978). 19 Però d’entre totes, potser tenen una rellevància especial, per diferents motius, la seva presència en dos homenatges singulars a Joan Miró que varen tenir lloc a Palma: el realitzat a la seu del Col·legi d’Arquitectes de Balears, titulat «Miró 80» (1973),20 i l’«Homenaje a Joan Miró» a la Llonja (1978).

També és significativa la seva participació a la controvertida «Mostra d’Art Actual a Balears» (1981),21 que ens servirà per tractar d’explicar alguns aspectes del context històric i social en el qual es desplegava la creació contemporània de les illes en aquells anys, mentre introduïm, a la vegada, alguns elements que desenvoluparem a la segona part d’aquest text, la que fa referència al col·lectiu i als col·lectius. La «Mostra d’Art Actual a Balears» va ser una exposició itinerant que es va poder veure a Palma,22 Eivissa, 16

Diversos autors, op.cit. [nota 13].

Ocho pintores extranjeros en España, Galería Orfila (ed.), Madrid, 1973.

18 Es va editar el catàleg: José Corredor Matheos i Daniel Giralt Miracle, Siete caminos de la abstracción: Bechtold, Floris, Irriguible, Kunkel, Micus, Pagliari, Tur Costa, Museu d’Art Contemporani d’Eivissa, Eivissa, 1977. També és interessant consultar la crítica de: Santiago Amon, op.cit. [nota 1].

19 Amb la presència també d’Irriguible, Micus, Pagliari i Tur Costa. Diversos autors, Cinco caminos de la abstración: exposición itinerante, Ministeri de Cultura, Direcció General de Patrimoni Artístic i Museus, Madrid, 1978.

20 Amb la participació de més de cent creadors, es va inaugurar a la seu del Col·legi d’Arquitectes de Balears, Palau Ca la Torre de Palma, el novembre de 1973. Se’n parla a la notícia: «Exposición colectiva gigantesca en la inauguración del Palau Ca la Torre como sede del Colegio de Arquitectos», Diario Baleares, Palma, 10 de novembre de 1973; i al catàleg que es va editar: Diversos autors, Miró 80, Col·legi d’Arquitectes de Balears, Palma, 1973.

21 En aquesta mostra, a més de Kunkel, hi participaren Rafael Amengual, Víctor Andreu, Miquel Barceló, Joan Bennàssar, Werner Bernard, Jim Bird, Brunet, Ramon Canet, Castaldo, Tinus Castanyer, Antoni Coll, Coronado, Fedelich, García Sevilla, Herreyns, Humberto, Irueste, Irriguible, Jacobson, Labra, Longino, Antoni Llabrés, Aleix Llull, Gerard Matas, Menéndez Rojas, Micus, Ritch Miller, Joan Miró, Mompó, Miquel Morell, Giorgio Pagliari, Pavia, Matías Quetglas, Juli Ramis, Roca Fuster, Toni Riera, Rivera Bagur, Ruibal, Sanmartín, Sapere, Aligi Sassu, Antoni Socias, Tur Costa, Ulbritch, Villalta i Xam. Es va editar el catàleg: Mostra d’Art Actual a Balears, Palau Solleric, Ajuntament de Palma, Palma, 1981.

22 Celebrada al Palau Solleric el juny de 1981, de la inauguració en deixen constància: «Primera Mostra d’Art Actual de Balears», Ultima Hora, Palma, 20 de juny de 1981; José Bauzá i Pizá, «Inauguración de la Mostra d’Art Actual a Balears», Diario de Mallorca, Palma, 24 de juny de 1981; Constanza Forteza, «Mostra d’Art Actual a Balears en el Palau Solleric», Ultima Hora, Palma, 24 de juny de 1981, p. 21; Planas Sanmartí, «Gente», Ultima Hora, Palma, 25 de juny de 1981, p. 20; Damián Ramis Caubet, 17

8

Menorca i Barcelona,23 i que va fer córrer rius de tinta a les pàgines de la premsa balear cap al 1981.24 Qüestions com la composició de la comissió que seleccionà els participants,25 l’elecció concreta dels creadors que contribuïen amb les seves obres i el contingut de les obres mateixes,26 l’emplaçament definitiu per a l’exposició,27 el format, segurament massa eclèctic, acumulatiu, extemporani i poc clarificador del panorama artístic de les illes,28 l’absència d’algunes dades al catàleg que s’edità,29 la falta d’informació o d’informadors a la sala d’exposicions,30 fets concrets com la renúncia a participar-hi de Steva Terrades,31 l’exclusió de les peces presentades per Bartomeu Cabot per pornogràfiques,32 el repartiment a la inauguració del manifest del Taller «El arte actual de Baleares», Diario Baleares, Palma, 25 de juny de 1981, p. 13; «Mostra d’Art Actual a Balears», Hoja del Lunes, Palma, 29 de juny de 1981; «La Mostra d’Art Actual a Balears y los artistas», Ultima Hora, Palma, 29 de juny de 1981.

23 Inaugurada el 23 de setembre al Palau de la Virreina, la premsa recull l’acte: «Ayer se inauguró, en Barcelona, la Mostra d’Art actual de les Illes Balears», Ultima Hora, Palma, 24 de setembre de 1981; «La Mostra d’art balear inaugurada en Barcelona», El Día, Palma, 24 de setembre de 1981, p. 19; «Inaugurada la Mostra d’art actual de les Illes Balears», Diario Baleares, Palma, 24 de setembre de 1981, p. 12.

24 Planas Sanmartí, «Gente», Ultima Hora, Palma, 14 de febrer de 1981; José Bauzá i Pizá, «Primera Mostra d’Arts Plàstiques a Balears», Diario de Mallorca, Palma, 21 de febrer de 1981; José Bauzá i Pizá, «Cincuenta y seis artistas, invitados a la Mostra d’arts plàstiques a Balears», Diario de Mallorca, Palma, 15 de març de 1981; Gaspar Sabater Vives, «Ahora toca vanguardia», Hoja del Lunes, Palma, 23 de març de 1981, p. 11; Polo, «Ni están todos los que son, ni son todos los que están. La Mostra d’Arts Plàstiques a Balears», Diario de Mallorca, Palma, 24 de març de 1981; «La política cultural del Ayuntamiento de Palma, en entredicho», Ultima Hora, Palma, 25 de març de 1981.

25 Els crítics eren Bauzá i Pizá, Rodríguez-Aguilera, Rafael Jaume i Ramis Caubet, els artistes Rafael Amengual, Coll, López Pinto, Labra i Castaldo, i el galerista Ferran Cano.

26 Criteris qüestionats públicament per artistes com Joan Trujillo: «El concejal de cultura y una muestra artística», Cartas al Director, Diario de Mallorca, Palma, 28 d’abril de 1981; o crítics d’art com Gaspar Sabater Vives: «Preguntas para el concejal Nadal», Cartas al Director, Diario de Mallorca, Palma, 20 de maig de 1981.

27 Sobre aquest tema: «El grupo municipal de UCD desarrolla una sucia ofensiva política», Ultima Hora, Palma, 11 de juliol de 1981; «Duras respuestas al alcalde de Palma», Diario de Mallorca, Palma, 14 de juliol de 1981; Rivero, «Manifestaciones gratuitas», Diario Baleares, Palma, 14 de juliol de 1981; «El alcalde denuncia un Watergate municipal», Ultima Hora, Palma, 15 de juliol de 1981; «Sigue la polémica sobre el uso y cesión de La Lonja», Diario de Mallorca, Palma, 18 de juliol de 1981; «Malas relaciones entre la Consellería de Cultura i el Ayuntamiento», Diario Baleares, Palma, 18 de juliol de 1981; «El Ayuntamiento acusa de demagogia a la Consellería de Cultura», Ultima Hora, Palma, 18 de juliol de 1981.

28 Moltes d’aquestes crítiques s’expressen a l’article: «Polémico comienzo para la Mostra d’Arts plàstiques a Balears», Diario de Mallorca, Palma, 21 de març de 1981; i en un escrit firmat enigmàticament com: Diversos artistes, «Sobre la Mostra», Cartas al Director, Hoja del Lunes, Palma, 30 de març de 1981.

29 «El folleto de la Mostra, ilegal», Ultima Hora, Palma, 4 de juliol de 1981.

30 Planas Sanmartí, «Gente», Ultima Hora, Palma, 7 de juliol de 1981; «Contra la organización de la Mostra d’Art Actual», Ultima Hora, Palma, 8 de juliol de 1981.

31 L’artista va refusar la invitació amb una carta en què al·legava els motius per no participar-hi, que coincideixen amb alguns dels punts comentats en les línies precedents a aquesta nota, i que es va publicar a les seccions següents de cartes al director: «No participarà a la Mostra d’Arts Plàstiques», Diario de Mallorca, Palma, 5 d’abril de 1981; «Al tinent de Batle de Cultura», Ultima Hora, Palma, 8 d’abril de 1981.

32 El creador va protestar per l’exclusió de les seves obres a la inauguració i va comparèixer vestit de núvia amb Jaume Sastre, que anava caracteritzat de centaure. Recollit a: «Se inauguró la Mostra d’Art

9

Llunàtic33 amb motiu de la mostra,34 la creació d’una Contramostra, d’un Salon des refusés35 o la proposta de realitzar un Saló Femení per reivindicar l’absència de dones en la qüestionada selecció,36 varen ser els punts de conflicte que marcaren l’esdevenir d’una mostra que tenia la pretensió, no aconseguida, de fixar una fita expositiva a la nostra comunitat, mentre confirmava, en certa manera, l’arribada de la modernitat a les programacions oficials de les Balears. 37 Amb la perspectiva que ens dona el temps i la història ens podem plantejar, no sense tristesa, que la majoria de les reivindicacions que suscità aquesta exposició fa 36 anys, gaudeixen, en l’actualitat, d’una frustrant i absoluta vigència.

A la darreria dels 70, Kunkel i Van der Voort s’havien traslladat a viure a un altre punt de l’illa, a una antiga finca anomenada Can Lai situada a Santa Eulària, entre Roca Llisa i Cala Llonga. Amb l’arribada de la dècada dels 80, Carl van der Voort comença a tenir problemes de salut i ambdós deixen de residir de manera permanent a Eivissa. A partir del 1982, Kunkel comença a fer estades cada vegada més llargues a Nova York, que coincideixen amb el fet que Van der Voort havia començat a dirigir en aquesta ciutat la Galeria Joan Prats, espai on presentà les seves obres en una individual que es va celebrar el 1984. Kunkel va alternant, a partir del 1985, la seva residència entre Eivissa i Pennsilvània, on instal·là el taller. El 1988 li dedicaren una retrospectiva que revisava de Balears con show incluido», Diario Baleares, Palma, 27 de juny de 1981; «Protesta por la no admisión de unas obras consideradas pornográficas», Ultima Hora, Palma, 27 de juny de 1981; Pablito, «Jaume Sastre y Bartomeu Cabot», Diario Baleares, Palma, 28 de juny de 1981; Un xafarder, «Mostra d’Art Actual a Balears», Ultima Hora, Palma, 2 de juliol de 1981.

33 Important col·lectiu artisticocrític del qual parlarem en el punt següent d’aquest text, de composició variable i vinculat al que s’ha anomenat Jove o Nova Plàstica a Mallorca.

34 «Inaugurada la Mostra d’Art Actual a Balears», Diario de Mallorca, Palma, 27 de juny de 1981.

35 Deixa constància d’aquesta intenció: Planas Sanmartí, «Gente», Ultima Hora, Palma, 3 d’abril de 1981, p. 20; Planas Sanmartí, «Gente», Ultima Hora, Palma, 6 d’abril de 1981, p. 20.

36 Planas Sanmartí, «Gente», Ultima Hora, Palma, 6 d’abril de 1981, p. 20; «Pintoras», Ultima Hora, Palma, 9 de juliol de 1981.

37 Naturalment, no totes les opinions de l’època eren contràries a la proposta, també hi va haver defensors i crítiques positives: Pablo Llull, «En el país de los artistas», Diario Baleares, Palma, 28 de juny de 1981; M.V. Gayá, «Cinco preguntas a Joan Nadal», Diario de Mallorca, Palma, 28 de juny de 1981; Eduardo Jiménez, «La Mostra d’Art Actual, primera piedra del Museo de Arte Contemporáneo», Diario de Mallorca, Palma, 2 de juliol de 1981; J.R., «Pep Pinya: “El montaje escénico de una exposición es casi fundamental”», Ultima Hora, Palma, 3 de juliol de 1981; Pere Bonnín, «Artistas y cerdos», Ultima Hora, Palma, 3 de juliol de 1981, p. 14; Damián Ramis Caubet, «La Mostra de Arte actual en Baleares», Diario Baleares, Palma, 5 de juliol de 1981, p. 25; Rafel Jaume, «…Y ellos se juntan», Ultima Hora, Palma, 5 de juliol de 1981; Planas Sanmartí, «Gente», Ultima Hora, Palma, 8 de juliol de 1981; Cesáreo Rodríguez-Aguilera, «Una visita a la Mostra d’Art Actual», Diario Baleares, Palma, 9 de juliol de 1981, p.

9; José Bauzá i Pizá, «La Mostra d’Art Actual a Balears reflejo de una rica inquietud», Diario de Mallorca, Palma, 10 de juliol de 1981; Mario A. Morales, «Joan Nadal: “La elección de los pintores ha sido democrática”», Ultima Hora, Palma, 10 de juliol de 1981, p. 21; Rafel Jaume, «Necesidades y privilegios», Ultima Hora, Palma, 11 de juliol de 1981; Planas Sanmartí, «Gente», Ultima Hora, Palma, 11 de juliol de 1981, p. 18; «Fallo cultural», Diario de Mallorca, Palma, 15 de juliol de 1981; Rafael Jaume, «Disquisiciones y adquisiciones», Ultima Hora, Palma, 19 de juliol de 1981; «Del arte y el artista», Ultima Hora, Palma, 19 de juliol de 1981.

10

els últims deu anys de treball i que es titulà «Don Kunkel. Constructions 1978-1988»,38 una mostra presentada a la Universitat de Leigh. Amb tot, no va ser fins al 1989 que l’artista es traslladà definitivament a New Haven (Connecticut), on resideix en l’actualitat. Una nova ubicació que no li va fer perdre els llaços amb l’illa d’Eivissa ni amb Espanya, com demostra la seva participació a l’exposició «Pintar con papel» al Círculo de Bellas Artes de Madrid (1986), la presència a les I Jornades d’Art Contemporani a Sant Francesc (Formentera, 1987) o a la mostra «Obra gràfica dels 70» de la Galeria Van der Voort d’Eivissa (1988). El 1991, el Museu d’Art Contemporani d’Eivissa li dedicà l’exposició retrospectiva: «Don Kunkel 1961-1991», comissariada per Catalina Verdera;39 així mateix, la seva obra també va ser present a les mostres de revisió històrica: «Eivissa, anys 60. El naixement de Babel» (1998)40 i «Eivissa. L’Art dels 70» (1999),41 promogudes per aquest mateix centre.

D’aquestes darreres cites, una de les més importants va ser l’exposició celebrada el setembre de 1996 a la Llonja de Palma i titulada «Abstraccions. Pintura no figurativa a les Illes Balears»;42 comissariada per Joan Carles Gomis, la proposta realitzava un repàs ampli dels principals exponents de la plàstica abstracta que desenvolupaven, o havien desenvolupat, el seu treball al nostre arxipèlag. Noms com Ross Abrams, Afif, Pere Alemany, Rafael Amengual, Mateu Bauzà, Bechtold, Bird, Bradley, Broner, Broto, Canet, Toni Cardona, María Catalán, Pep Coll, Elsa Collie, Toni de Cúber, Isabel Echarri, Patxi Echeverría, Frank el Punto, Will Faber, Ñaco Fabré, Rafa Forteza, Fraver, Carles Guasch, Guinovart, Hartung, Herreyns, Hinterreiter, Irriguible, Jacobson, Laabs, Labra, Antoni Llabrés, Manotes, Marca-Relli, Joan March, Marquant, Mariano Mayol, Katja Meirowsky, Micus, Mompó, Munford, Neubauer, Pagliari, Pfnür, Cris Pink, Juli Ramis, Enric Riera, Paco Romero, Ruibal, Tòfol Sastre, Sheridan, Sjöberg, Trökes, Tur Costa, Vélez, Ventayol, Villalta, Waldren o Xam, entre molts altres, acompanyaven Kunkel en el repàs més extens que s’ha fet, fins ara, d’unes abstraccions que doten de part del seu contingut l’expressió plàstica del segle XX a les Balears.43 A pesar dels primerencs inicis paisatgistes sota el guiatge de Klir Beck i de les primeres indagacions figuratives interessades en la percepció de la llum, que es fan cada vegada 38

Diversos autors, Don Kunkel. Constructions 1978-1988, Leigh University Art Galleries, Bethlehem, Pennsilvània, 1988.

39 Catalina Verdera i Daniel Giralt Miracle, Don Kunkel 1961-1991, Museu d’Art Contemporani d’Eivissa, Eivissa, 1991.

40 Diversos autors, Eivissa, anys 60. El naixement de Babel, Museu d’Art Contemporani d’Eivissa, Eivissa, 1998.

41 Diversos autors, Eivissa. L’Art dels 70, Museu d’Art Contemporani d’Eivissa, Eivissa, 1999.

42 Diversos autors, Abstraccions. Pintura no figurativa a les Illes Balears, Govern Balear, la Llonja, Palma, setembre, 1996.

43 Comenten aquesta mostra: Pilar Ribal, «Abstracción balear», El Día del Mundo, Palma, 18 d’octubre de 1996; «Abstract art in the Balearics», Majorca Daily Bulletin, Palma, 19 de setembre de 1996, p. 12; Gabriel Rodas, «Un recorrido por la pintura abstracta de las Baleares», Diario de Mallorca, Palma, 19 de setembre de 1996, p. 53; Mercedes Azagra, «Medio siglo de “Abstraccions” en la pintura balear», Ultima Hora, Palma, 19 de setembre de 1996, p. 62; Cristina Ros, «Una discusión bizantina», Ultima Hora, Palma, 19 de setembre de 1996, p. 62; Pilar Ribal, «Sa Llonja acoge “Abstraccions”», El Día del Mundo, Palma, 19 de setembre de 1996, p. 75; Biel Amer, «Círculo de abstractos», Bellver, Diario de Mallorca, Palma, 1 de novembre de 1996, p. 62.

11

més subtils i sinuoses emparades per una senzillesa compositiva que derivarà en allò geomètric, l’obra de Don Kunkel es desenvolupa de manera fonamental en i per a l’abstracció, amb la creació d’un llenguatge propi, recognoscible, sistemàtic i molt minuciós, que es basa en la linealitat, en la simetria i en la composició. Oscil·lant entre el constructivisme, el minimalisme i l’art òptic, Kunkel es decanta, com alguns altres pintors residents a Eivissa aquells anys, per una abstracció de tall exacte, ordenat, contingut i definit, més que per aquest altre vessant, també molt freqüentat en el context pitiús, que té més a veure amb allò líric, amb la pulsió, amb el gest i amb l’emoció. És evident que per a una intenció formal com la de Kunkel, les tècniques gràfiques es converteixen en el mitjà més adequat per a l’objectiu que l’artista pretén, i si hi unim el seu virtuosisme i el seu coneixement dels processos, no és difícil entendre la qualitat del seu treball. Lluny de conformar-se amb els sistemes habituals vinculats a l’obra gràfica i a la pintura, Kunkel va mantenir una experimentació constant que se centrà, moltes vegades, en el suport, principalment sobre paper i cartó, amb la recerca permanent d’una tridimensionalitat que anhelava transcendir els materials tradicionals, i que optava per la contundència i la subtilesa del plec, del tall i del relleu. A mesura que el volum va adquirint protagonisme, l’obra de Kunkel s’allunya una mica de l’ordre cartesià i de la simetria ortogonal per centrar les investigacions al voltant de l’espai i de la dialèctica entre allò regular i allò irregular. Les clarors i les ombres, accentuades pels relleus generats per aquells talls i plecs, es combinen per oferir una sensació de volum, on el material, amb el color i la textura natural, participa dels jocs compositius geomètrics, només remarcats, comptades vegades, per traços amb llapis d’allò més reflexius. Una obra coherent d’una factura exquisida que s’aferma en l’autoexigència, el rigor formal i l’harmonia subtil del color, per deixar en evidència una habilitat tècnica impecable i una aportació creativa singular i innovadora.

Les primeres agrupacions d’artistes contemporanis a Eivissa i a Mallorca A pesar de no haver format part de cap dels col·lectius que, durant els anys de residencia a Eivissa, anaren germinant a les illes, Don Kunkel va viure les dues dècades més dinàmiques que hi ha hagut a les Balears en qüestions associatives, uns moviments que asseguraren l’entrada del teixit artístic al si dels paràmetres de la creació contemporània. Efectivament, les dècades dels 60 i dels 70 varen ser determinants en molts aspectes, i la presència i l’activitat de Kunkel també va tenir alguna transcendència com a dinamitzador, aglutinant, promotor, teixidor de xarxes i procurador de sinergies i de simbiosis.44 La seva tasca, vinculada estretament al Taller Ibograf i a la Galeria Van der Voort ho corrobora, però també la seva relació tangencial amb el grup que més rellevància ha tengut a les Pitiüses: el Grupo Ibiza 59, 45 al qual ja hem fet referència a l’apartat anterior i que estava compost per Erwin Broner, Hans 44

Un exemple sentimental i anecdòtic d’aquesta empatia activa és la manera en què el poeta i dibuixant eivissenc Jean Serra (El-Biar, Alger 1952) ens conta el seu record d’haver guixat els primers traços infantils a la casa de Van der Voort i Kunkel, animat per aquesta parella d’intel·lectuals emprenedors i inspirat per les obres d’art que va veure a casa seva. En deixa constància el seu escrit: Jean Serra, «Casa de l’art: homenatge a Don Kunkel», Revista Eivissa, Eivissa, 1992, n. 21, p. 48-50.

45 Diversos autors, Grupo Ibiza 59. Passat i present, Museu d’Art Contemporani d’Eivissa, Eivissa, 1992.

12

Laabs, Katja Meirowsky, Bob Munford, Egon Neubauer, Antonio Ruiz, Bertil Sjöberg i Heinz Trökes. Un col·lectiu d’artistes estrangers −tots, excepte Ruiz− d’una importància cabdal pel seu caràcter pioner i per la increïble capacitat transmissora i implementadora d’una modernitat i d’unes maneres de fer que connectaren Eivissa amb la contemporaneïtat i que varen tenir un curiós i efímer contrapunt en alguns artistes eivissencs natius que veren amb una mescla de curiositat, estranyesa i nerviosisme l’arribada, la vinculació i la projecció de tants artistes estrangers i decidiren organitzarse en l’escassament longeu Grupo Puget (1962),46 format per Ferrer Guasch, Antoni Pomar, Vicent Calbet i Antoni Marí Ribas Portmany, que reivindicava el nom i la figura de Narcís Puget Viñas (1874-1960), considerat el pioner de la pintura moderna eivissenca. El grup defensava un art divers però arrelat a la terra i va ser un referent en el món pictòric pitiús al començament dels 60.

Per bé que és cert que tots aquests moviments associatius varen tenir una durada temporal relativament escassa, no s’ha d’oblidar que, en aquell context, la idea d’agrupació, de col·lectiu, aplicada a la creació de la manera en què ells ho feien, tenia un component innovador. Una situació que, a les Balears, no només va confluir a Eivissa, sinó que a Mallorca també hi va haver alguns exemples. Un antecedent precoç, a la més gran de les illes, va ser el Grupo de los Siete, constituït el 1947, que destaca per la voluntat d’unió entre artistes. Promogut pel nord-americà William E. Cook, i amb Luis Derqui, Joan Fuster Valiente, Archie Gittes, Jaime Juan, Antoni Sabater, Pere Sureda i Francisco Vizcaíno com a integrants, va plantar cara a favor del manteniment de la qualitat estètica de les propostes artístiques. El grup es va dissoldre el 1950 quan Cook abandonà l’illa.

No va ser fins al 1959, any de la fundació del Grupo Tago, quan per fi compareix el primer col·lectiu amb una intenció de canvi real en els plantejaments formals de l’art, una junta que aglutinà entre les seves files creadors de tendències figuratives i alguns dels primers exponents d’una abstracció incipient com ara Antonio de Vélez, Pere Quetglas Xam o Francisco Verd Fraver. Reunits al Bar Moka, propietat de Fraver, s’ajuntaven artistes de més o menys renom com Francisco Carreño, Ferrero, Juan Garcés, Juan Gibert, Teresa Heydel, Rafel Jaume, Caty Juan, Joan Palanqués, Manuel Picó, Merche Sofía Pintó, Miquel Morell i Rivera Bagur, els esmentats Antonio de Vélez, Xam i Fraver, a més de Miquel Brunet i Pau Fornés, de forma esporàdica. En línia amb les tendències col·lectives que començaven a aparèixer a la resta del territori nacional, 47 46

Esmenten el Grup Puget: Mariano Planells, op.cit. [nota 6], p. 43; Diversos autors, «Grup Puget», Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera, Consell Insular d’Eivissa, Eivissa, 2017, [www.eeif.es].

47 A més dels pioners catalans de Dau al Set, grup fundat el 1948, parlam de col·lectius més propers cronològicament al Grupo Tago, com ara el Grup Parpalló fundat a València el 1956, el grupo El Paso originat a Madrid el 1957 i del qual formaren part Rafael Canogar, Luis Feito, Juana Francés, Manolo Millares, Manuel Rivera, Antonio Suárez, Antonio Saura, Pablo Serrano, Martín Chirino, Manuel Viola i els crítics José Ayllón i Manolo Conde, l’Equipo 57 creat a París el maig de 1957 pels escultors Jorge Oteiza, Luis Aguilera i els pintors Ángel Duarte, José Duarte i Agustín Ibarrola, i també per l’arquitecte Juan Serrano, un col·lectiu que va compartir estil, teories, època i fins i tot estudi amb l’Equipo Córdoba, també nascut el 1957. Posteriorment, el 1966, va aparèixer un col·lectiu anomenat Gaur fundat per pintors i escultors bascs format, entre d’altres, també per Oteiza, Néstor Basterrechea i Eduardo Chillida,

13

el Grupo Tago va néixer, segons assenyala Rafel Jaume, «perquè prou que ho necessita l’art de les nostres illes. Pintors, escultors i altres ho condimenten al seu gust i obliden les noves normes, els moviments nous que escombren Europa d’antigalla. El Grupo TAGO aspira a orejar l’art de l’arxipèlag. Només pel fet d’haver-ho aconseguit, la seva missió quedarà complerta. La tasca que ens hem imposat obliga a predicar amb l’exemple. Així solen fer-ho els apòstols del que sigui. Inquietud, ganes de renovació, recerca de formes originals, vocació decidida no crec que en faltin a cap dels que integren el nostre Grupo».48 Encara que la seva repercussió, fins i tot a la nostra comunitat, va ser molt limitada49 i a penes comparable a la transcendència d’aquells altres col·lectius que realitzaven les seves activitats de manera coetània, com ara El Paso o el Grup Parpalló, sí que cal destacar la seva voluntat de canvi en un context, el balear, i en una època, la dictadura franquista, en què fer art abstracte, o amb tendència envers alguna abstracció, era quelcom més que adoptar una estètica, en realitat suposava adoptar una postura, una actitud de pensament, en uns temps difícils on es corria el risc de ser censurat o reprovat per aquest motiu.

Les activitats de Tago es varen diluir cap al 1963, encara que un any abans, el 1962, havia aparegut a l’escena mallorquina un nou col·lectiu amb el nom Es deu des Teix.

Igual que passà a l’illa veïna d’Eivissa amb el naixement del Grupo Ibiza 59, varen ser els artistes estrangers arribats a la recerca de les virtuts del nostre arxipèlag qui donaren l’empenta definitiva a les formes i a les maneres de l’abstracció a la nostra comunitat.

El grup Es deu des Teix50 va tenir l’origen en la colònia d’artistes, majoritàriament forans, que s’havien instal·lat, cap als anys 60, al marc idíl·lic de la Serra de Tramuntana mallorquina, concretament entre tres poblacions unides per es Teix, una muntanya de la qual, evidentment, agafa el nom el grup esmentat. Sóller, Valldemossa i Deià eren els llocs que concentraven la residència dels seus integrants, una zona on ja vivien intel·lectuals de renom com Robert Graves i que es demostrava propícia per a la creació.

Els artistes que formaven aquest grup feien girar la seva obra al voltant d’un expressionisme abstracte que es movia entre allò matèric, allò gestual i la interacció dels camps de color, un pas endavant que va servir per difondre a l’illa algunes formes i conceptes plenament assumits en altres països i que es manejaven amb certa solvència entre alguns dels artistes de l’avantguarda espanyola. Es deu des Teix el formaven els nord-americans Elsa Collie, Richard Kozlow, Theodore Kliros, Georges Sheridan, William Waldren, Thea Winger i Norman Yanikun, l’anglès Martin Bradley, l’australià Frank Hodgkinson i l’espanyol Francisco Barceló. El 1963, Bradley, Collie i Kozlow se n’anaren de l’illa i els substituïren el francès Michel Albert, l’italià Eugenio Molinaro i el nordamericà John Ulbricht. un any, aquest 1966, en el qual precisament culminaren les gestions del Grupo de Cuenca, amb Fernando Zóbel, Gerardo Rueda i Gustavo Torner al capdavant, i es va inaugurar el Museu d’Art Abstracte de la ciutat que dona nom al grup, una fita que reforçava les noves maneres i conceptes que, més tard que prest, arribaven a la creació artística espanyola.

48 Rafel Jaume, «La botadura de Tago», Revista Santanyí, Santanyí, 21 de novembre de 1959, n. 50.

49 En aquest sentit, destaca l’article firmat per: Alexandre Cirici-Pellicer, «La actualidad de Mallorca se llama “Tago”», Gran Vía, Barcelona, 25 de juny de 1960, p. 14.

50 Sobre aquest col·lectiu s’ha publicat un estudi interessant firmat per: Pilar Serra, Es deu des Teix 1962-1963, Consell de Mallorca, Palma, 2001.

14

Fundat a Manacor a la darreria del 1965, el Grup Drac aglutinava un conjunt divers d’artistes entre els quals destaquen Miquel Brunet, Llorenç Ginard, Biel Barceló, Martí Binimelis, Riera Ferrari i l’arquitecte Klaus Volkers. Un col·lectiu que disposava d’un espai d’exposicions propi, situat a Manacor, anomenat Sala Drac.51 L’evident sintonia geogràfica i la manera d’organitzar aquelles convocatòries, moltes al voltant d’una taula i acompanyades de menjar i de vi, sens dubte convertiren aquestes cites en una de les llavors del posterior desenvolupament del Grup Dimecres, que també va néixer a Manacor poc després, el 1975.

El Grup Dimecres52 tenia com a objectiu fonamental la recerca i l’intercanvi de coneixement en un context en el qual obtenir informació sobre art contemporani es convertia en quelcom bastant complex. D’aquesta necessitat sorgiren les reunions, que es varen convertir en un esdeveniment singular en els engranatges de la plàstica balear, uns sopars d’intel·lectuals, d’artistes i d’amants de l’art que, en el marc d’un ambient distès, donaren forma a un grup cohesionat de persones que es relacionaven, en un temps en què la potència dels mitjans no permetia l’actual (in)comunicació a distància que, poc o molt, tots patim. Una singular i extraordinària confluència de camaraderies i interessos comuns que, curiosament, fluïa entre caràcters tan heterogenis com els dels que componien aquestes trobades. Efectivament, aquestes convocatòries varen ser una mena de petit miracle, un fet peculiar per la seva durada, un poc més de cinc anys entre el 1975 i el 1980, per la seva intensitat, una vegada la setmana en l’etapa de màxima esplendor, i per les personalitats tan heterogènies que arribaren a concentrar-se al voltant d’una taula. Una conjunció de casualitats, connexions i fets que serveixen per testimoniar l’ambient cultural i artístic d’una illa, Mallorca, i d’una època, els setanta, que varen tenir la sort d’aglutinar una generació d’intel·lectuals nascuts, arribats i viscuts, del més alt nivell, i que contribuïren d’una manera molt especial a alliberar-nos de cert aïllament que, per la singularitat geogràfica de la nostra comunitat, sempre hem patit. Participaren en aquestes cites Rafael Amengual, Miquel Brunet, Longino, Jim Bird, Ellis Jacobson, Ritch Miller, Steve Afif, Mateu Forteza, Pombo, Guillem Jaume, José María de Labra, Robert Llimós, Mariano Villalta, Manolo Mompó i Llorenç Ginard, qui, entre molts altres assistents, formaren part d’aquell substrat sobre el qual arrelà l’art contemporani de la nostra comunitat. Unes convocatòries en què era habitual la presència d’empresaris i col·leccionistes com Riera Bassa, Gaspar Oliver, Josep Castor, Josep Truyols, Jaume Lliteras o Jerónima Sastre, els quals, a més d’assistir i compartir aquelles nits amb els artistes, compraven −o canviaven per bens o per serveis− obres seves i fomentaven així una incipient activitat col·leccionista, que sempre ha anat en benefici de la creació plàstica, estenent-la més enllà dels fòrums de la capital. Un altre col·lectiu amb una importància relativa i puntual en el panorama balear va ser

51

Rafael Ferrer Massanet, «La sala de arte Drac, una realidad espléndida», Diario de Mallorca, Palma, 18 d’octubre de 1966.

52 Per a un estudi amb més profunditat sobre aquest col·lectiu, podeu consultar: Fernando Gómez de la Cuesta, «Grup Dimecres. Geografia d’un sentiment», Grup Dimecres 1975–1980, Ajuntament de Palma, Ajuntament de Manacor, Palma, 2011.

15

l’anomenat Bes: el gener de 1970 es va presentar a El Rincón del Artista de Palma, 53 un local que era bar i galeria d’art, una exposició d’aquest grup de creadors que, com molt bé comenta Jean Schalekamp en el text d’introducció del petit catàleg editat amb motiu de la mostra, era un conjunt d’amics sense cap homogeneïtat pictòrica, sense unes bases teòriques comunes, sinó, simplement, un col·lectiu d’artistes amb uns interessos afins. 54 Els components de Bes eren Àngel Sanmartin, Luigi Baldacci, Bartomeu Cabot, Gallardo, Miquel Àngel Femeninas, Muriel Schalekamp, Páez Cervi, Ramon Canet, Vicenç Torres i Damià Jaume. Un col·lectiu que mantenia una decidida voluntat de defensa i pràctica del nou art i d’entre els integrants del qual sortiren alguns dels creadors que passaren a conformar la important i decisiva Jove Plàstica a Mallorca.

La Jove o Nova Plàstica a Mallorca55 va ser el flux d’un conjunt extraordinari d’artistes, d’intel·lectuals amb inquietuds molt polièdriques que es movien sota la dura epidermis d’allò establert, de la tradició més limitadora i empobridora, i que aconseguiren romprela i sortir a l’exterior. Una eclosió que va marcar, sens dubte, un important punt d’inflexió per a la creació artística balear. Des de la «Mostra d’Art Pobre» de 1971,56 passant per les successives «Ensenya I» (1973)57 i «Ensenya II» (1976),58 el col·lectiu elCriada 74 (1974-1977),59el Taller Llunàtic,60 i també les mítiques publicacions Neon de 53

«Copas y cuadros en el Rincón del artista», Diario de Mallorca, Palma, 10 de gener de 1970; «Bes: un nuevo grupo artístico», Baleares, Palma, 11 de gener de 1970, p. 35; José Bauzá i Pizá, «Grupo Bes en el Rincón del Artista», El arte y sus galerías, Diario de Mallorca, Palma, 29 de gener de 1970, p. 14.

54 Jean Schalekamp, «¿Quién era el dios Bes?», Bes, Galería Rincón del Artista, Palma, gener, 1970.

55 Per a un estudi amb més profunditat, consultau: Jaume Reus Morro. Art i conjuntura. La Jove Plàstica a Mallorca 1970-1978, Di7 Comunicació, Binissalem, 1999.

56 Realitzada l’octubre de 1971 a la llibreria Tous de Palma, els participants en aquesta proposta sí que tenien uns plantejaments plàstics i conceptuals comuns. Incardinada en els paràmetres generals de l’art povera, disposà de peces de Katty Bonnín, Tinus Castanyer, Miquel Àngel Femenies, Ferran García Sevilla i Gabriel Noguera Vizcaíno.

57 Mostra experimental i col·lectiva presentada a la Galeria 4 Gats de Palma l’agost de 1973 amb obres de Bartomeu Cabot, Ramon Canet, Sara Gibert, Marcelino Grande, Gerard Matas, Miquel Àngel Femenies, Andreu Terrades i Steva Terrades.

58 Continuant l’experiència d’«Ensenya I» però estenent-la al camp del còmic, es planteja aquesta segona convocatòria celebrada al Museu de Mallorca el gener de 1976, en què participaren Bartomeu Cabot i l’equip The five worlds, format aquesta vegada per Enric Juncosa, Miquel Llobera, Jaume Pujol, Joan Carles Pujol, Honorat Ruiz i Joan Félix Sánchez.

59 La primera exposició d’aquest col·lectiu contestatari també va tenir lloc a la llibreria Tous de Palma, a Mallorca, el 1974. Criada 74 va durar tres anys, d’animosa activitat, i el 1977 −quan després de la caiguda del franquisme semblava que començava a perdre la raó de ser− es va dissoldre deixant una empremta clara en la història de la plàstica mallorquina. Per a una contextualització més àmplia d’aquest grup, els membres més estables del qual eren Pep Canyelles, Miquel Àngel Femenies, Àngel Muerza, Vicenç Torres, Carme Roig i Ramon Valentí, consultau el text de: Jaume Reus, «Criada 74: art i conjuntura (1974-1977)», La Transició a les Illes Balears: Simposi dels 25 anys de l’Institut d’Estudis Baleàrics, Institut d’Estudis Baleàrics, Palma, 1998, p. 387-396.

60 Col·lectiu d’artistes que es rebel·laven contra la situació cultural mallorquina, contra l’estat de la qüestió i contra la via per la qual preveien que transitaria la seva evolució, que abominaven del provincianisme cert, tranquil i anquilosador, i reivindicaven una obertura cultural que combatia l’entossudiment polític i social d’aquell final de dictadura. Aquest grup va tenir una composició variable al llarg del temps, per bé que entre els seus membres destaca la participació de Pere Aeroplà, Josep Albertí, Miquel Barceló, Bartomeu Cabot, Damià Ferrà Ponç, Pere Miquel Gelabert, Joan Miquel Gelabert,

16

Suro (1975-1982),61 Blanc d’Ou (1977-1978)62 i El Correu de Son Coc (1978-1992),63 es va anar conformant la sòlida estructura sobre la qual es va consolidar, lliure de molts de lligams i de bastants prejudicis, la plàstica contemporània de la nostra comunitat.

Sara Gibert, Mercedes Laguens, Pep-Maür Serra, Biel Mesquida, Joan Palou, Damià Pons, Alfons Sard, Jaume Sastre, Antoni Socies i Àngel Terrón.

61 Publicació experimental concebuda per Steva Terrades i secundada per Bartomeu Cabot, Sara Gibert i Andreu Terrades, com a canal de comunicació i expressió alternatiu a l’obra d’art tradicional. Vegeu: A l'entorn de Neon de Suro: 1975-1982. Col·lecció Rafael Tous, Fundació Pilar i Joan Miró, Palma, 1999.

62 Edició creada pels poetes Àngel Terrón i Rafel Jaume per tractar de generar una interrelació directa entre la creació visual i la poesia. Els artistes plàstics que hi participaren foren: Bartomeu Cabot, Pep Canyelles, Sara Gibert, Joan Palou, Andreu Terrades i Steva Terrades.

63 Publicació vinculada al Taller Llunàtic que, en les diferents etapes, va tenir l’empenta de creadors com Josep Albertí, Bartomeu Cabot, Lluís Maicas, Jaume Sastre, Àngel Terrón i Andreu Vidal.

17

Caso de estudio nº1. Don Kunkel y su contexto: de lo individual a lo(s) colectivo(s). Las primeras agrupaciones de artistas contemporáneos en Ibiza y Mallorca.

Fernando Gómez de la Cuesta Don Kunkel: de lo individual a lo colectivo.

Ibiza parecía la respuesta correcta a mis deseos de vivir y pintar: es un mini universo, tiene la suerte de conjugar el cosmopolitismo con un ambiente de naturaleza, y mantener una historia y una tradición propias64

Don Kunkel (Plainfield, Nueva Jersey, EE.UU., 1933) es un artista de gran importancia para el desarrollo del arte contemporáneo en las Pitiusas, no sólo por su propia e interesante producción, sino también por su trascendente labor pionera como agente cultural activo. Desde su temprana formación pictórica,65 completada a partir de 1951 en la Universidad de Boston, la voluntad de aquel joven creador siempre fue la de nutrirse (re)conociendo contextos, viajando, integrándose y asimilando nuevos lugares.

Un ánimo que en 1957, tras concluir el servicio militar en la Marina y con 24 años de edad, le llevó a dejar los EE.UU. para fijar su residencia y su taller en Lima, donde ya estampó sus primeras serigrafías. Allí fundó, junto a su compañero Carl van der Voort (1928-2004),66 la primera galería de arte contemporáneo de Perú, llamada San Isidro de Lima, donde en 1958 llegó a realizar su primera exposición individual presentando unas naturalezas muertas de formas repetitivas con diferentes gradaciones de luz.67 Ambos conocieron en esa ciudad al prestigioso historiador británico Arnold Toynbee (1889-1975) y entraron en contacto con su teoría sobre el desarrollo de las civilizaciones. Su interés por saber y por experimentar les hizo dar el salto a Europa en 1959, visitando Londres, Barcelona, París, y efectuando también una primera estancia en Ibiza de la que se enamoraron de manera perdida e inmediata, sin duda atraídos por el estimulante ambiente artístico que estaba germinando en la isla tras la llegada de intelectuales de muy diversas procedencias.

64

Declaraciones de Don Kunkel a: Santiago Amon, «Caminos de la abstracción, en Ibiza», El País, Madrid, 29 de septiembre de 1977.

65 Un aprendizaje que comenzó a los quince años de edad de la mano de Klir Beck, pintor paisajista nacido en Pittsburg, Pensilvania, conocido por ser el autor, entre otros proyectos, de la Klir Beck House, desaparecida tras un incendio en 2010, o de los dioramas del Museo del Estado de Maine.

Datos biográficos extraídos de [http://www.viennahistoricalsociety.com/Klir_Beck.html] 66 Pionero del galerismo en Ibiza, es una pieza clave en los engranajes la creación artística de esta comunidad, sobre todo durante los años 60 y 70. Nacido en EE.UU. en el seno de una familia de origen holandés, estudió derecho en la Universidad Vanderbilt, en Nashville, Tennessee, con la idea de ingresar en el cuerpo diplomático, situación que no se llegó a producir, pasando a trabajar para empresas multinacionales de consultoría con destinos como Perú y Francia, países que inician un periplo que terminó llevándole, junto a Don Kunkel, a las Islas Baleares. Datos biográficos obtenidos en: Sandra Gálvez Cardona, «Carl van der Voort», Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera, Consell Insular d’Eivissa, Ibiza, 2017, [www.eeif.es].

67 Sonya Torres Planells, «Don Kunkel», Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera, Consell Insular d’Eivissa, Ibiza, 2017, [www.eeif.es].

18

Tanto Van der Voort como Kunkel continuaron su formación en la Universidad de la Sorbona de París, años en los que compatibilizan sus estudios y su residencia en Francia, con sus repetidas visitas a Ibiza para la construcción de una casa que también tendría la función de taller y que radicaba en la carretera de Sant Josep, por la zona de Ca n’Escandell. Desde el inicio de su carrera artística, Kunkel, mostró una gran aptitud y un enorme afecto por la obra gráfica, por lo que su permanente experimentación con esas técnicas también fue una constante en su refugio ibicenco. En 1960 presentó sus piezas en una exposición colectiva en París titulada «Les Jeunes Peintres de la Cité», en 1961 inaguró su primera individual en Europa, en la Galería Cassapanca de Roma, en 1962 en la Galería El Corsario68 hizo su primera muestra en solitario en Ibiza, seguida de otra en la Galería Ivan Spence en 1963.69 En 1965 viajó a EE.UU. donde enseñó su obra 68

El Corsario fue una galería mítica y precursora emplazada en Dalt Vila de Ibiza que, además de albergar exposiciones de prestigiosos artistas, también fue, de alguna manera, la sede fundacional y el espacio aglutinante del Grupo Ibiza 59: «En el año 1958 (…) vino a visitarnos Emilio Schillinger, entonces director de uno de los primeros hotel-restaurante de la ciudad (…) quería organizar en el antiguo palacio de El Corsario, en las principales salas, exposiciones de arte actual empezando con una exposición de mi obra.

Me pidió que dirigiera futuras exposiciones, pero como naturalmente dirigir una galería y juzgar a mis compañeros nunca ha sido lo mío, hizo otra proposición. Nos reuniríamos unos pocos pintores que respetábamos nuestras obras mutuamente: Erwin Broner, Hans Laabs, Bob Munford y yo. En esta reunión nació el Grupo Ibiza 59, incluyendo otros pintores como Katja Meirowski, Egon Neubauer, Bertil Sjöberg y el ceramista Antonio Ruiz. Todos los artistas nos sentíamos animados por los mismos sentimientos.

Conjuntamente planeábamos las exposiciones del grupo, individuales, o de artistas invitados. Siguiendo su propia voluntad nombramos a Antonio Ruiz director de la Galería El Corsario. Para garantizar un buen funcionamiento de nuestro propósito encargamos a los miembros los diversos trabajos según sus virtudes.

Erwin Broner, el arquitecto entre nosotros, transformaba con los medios mínimos, la inservible sala en un excelente espacio de exposiciones (…) Bob Munford y yo hemos hecho la mayoría de carteles e invitaciones (…) Laabs ha sido el especialista en la distribución y colocación de las obras, y los cocktails de las inauguraciones, fabricados entre Bob y Emilio, tenían fama de exquisitos. Así cada exposición se transformaba en una fiesta entre amigos y en un encuentro social. Aparte de las mencionadas exposiciones de los miembros del grupo se invitaba a artistas nacionales y extranjeros. Por iniciativa de Antonio Ruiz hemos tenido en Ibiza pinturas, entre otros, de Cossío, Genovés, Mompó, Zóbel y por vía de la Galería Brusberg obras gráficas de Appel, Braque, Dubuffet, Ernst, Hartung, Miró, Poliakoff, Singier, Soulages, Viera da Silva (…) esta aventura supuso un enriquecimiento espiritual y artístico, sin embargo, no consiguió ningún provecho económico. No se vendía nada o casi nada. Recuerdo que la litografía de Joan Miró valía 1.200 pts., nos hubiera gustado mucho comprarla, pero entonces vivíamos por alrededor de 2.000 pts. al mes». Erwin Bechtold, Grupo Ibiza 59. Passat i present, Museu d’Art Contemporani d’Eivissa, Ibiza, 1992, pp. 32-5.

69 Llamada Galería Es Vedrà en sus primeros años de vida, abrió sus puertas en 1961 y las cerró en 1975 cuando el edificio que la albergaba comienza a desmoronarse de manera literal. En ese momento, Ivan Spence, su propietario, también decide abandonar la isla. Durante 1965 la galería fue dirigida por Carl van der Voort que, al año siguiente, ya iniciaba los trámites para abrir su propio espacio, posteriormente la dirección recayó en manos de un jovencísimo Zush que era yerno de Spence. Durante su existencia se organizaron 142 exposiciones individuales de artistas de más de 30 países, así como un número elevado de muestras colectivas y multitud de actos relacionados con el mundo de la creación. Cabe destacar la participación en ellas, además del propio Kunkel, de Appel, Bechtold, Broner, Vicent Calbet, Corneille, Cossío, Dmitrenko, Isabel Echarri, Faber, Genovés, Leslie Grimes, Hartung, Elmyr de Hory, Laabs, MarcaRelli, Miró, Mompó, Munford, Pagliari, Saura, Schumacher, Tàpies, Tur Costa, Úrculo, Vedova o Walsh, entre muchos otros. Datos extraídos de: Juan Cabot Llompart, Ibiza y sus pintores, Imagen 70, Palma, 1979, p. 32; Mariano Planells, «Ibiza: los años sesenta. El nacimiento de Babel», Eivissa, anys 60. El naixement de Babel, Museu d’Art Contemporani d’Eivissa, Ibiza, 1998, p. 41-2.

19

a algunos directores de museos y galerías, además de participar en una exposición privada en el estudio del reconocido artista Franz Kline,70 fallecido algunos años antes.

Sin embargo, su primera individual en aquel país, no llegó hasta 1967, en California, en la galería que acababa de abrir en San Francisco el propio Carl van der Voort.71 Quizás la exposición colectiva más trascendente en la que participó Kunkel durante esta época, fue la itinerante titulada «Ibiza 65» que tuvo lugar en la Galería René Metrás de Barcelona, en la Juana Mordó de Madrid y en la Ivan Spence de Ibiza durante 1965. En ella se mostraban 60 obras de 24 artistas internacionales como Bechtold, Broner, Coughtry, Dmitrenko, Laabs, Mompó, Munford, Pagliari, Perdikidis, Portway, Rutherford, Saura o Tur Costa. Organizada por Carl van der Voort por encargo de Ivan Spence (19021983) −para quien Van der Voort trabajaba por aquellos entonces− la muestra ya dejaba translucir los diferentes intereses artísticos de ambos y que, finalmente, terminarían definiendo dos proyectos galerísticos distintos en una isla, de extensión tan concreta y a la vez tan insondable, como Ibiza: «Van der Voort dirigirá progresivamente sus pasos hacía una línea de pintura más fría, más racional, como es el constructivismo, el arte concreto o distintas vertientes del minimal art, el arte conceptual, alternando con muestras de abstracto y algunos nombres importantes: Picasso, Miró, Tàpies, Saura (…)

Spence siempre fue más abierto y más flexible. En su galería cupieron pintores psicodélicos, pop, metafísicos, expresionistas, fauves, naifs, algún paisajista, abstractos líricos, cualquier estilo o evento.»72 En 1966 tienen lugar varios hechos que terminaron resultando decisivos en la trayectoria de Don Kunkel y que, además, marcan la importante relación de este artista con la isla de Ibiza. Se trata del inicio de las obras de reforma y adecuación del espacio que albergará la Galería van der Voort, que se inaugurará finalmente en 1968,73 y la fundación del Taller Ibograf,74 un proyecto innovador vinculado al grabado por el que

70

Elena Ruíz, «Don Kunkel», Gran Enciclopedia de la Pintura i l’Escultura a les Balears, Promomallorca, Palma, 1996, p. 396.

71 Gran parte de estos datos biográficos han sido extraídos de: Elena Ruíz, op.cit. [nota 7], p. 396-8; Sonya Torres Planells, op.cit. [nota 4]; Sandra Gálvez Cardona, op.cit. [nota 3].

72 Mariano Planells, op.cit. [nota 6], p. 43.

73 Carl van der Voort decidió emprender la aventura galerística en solitario alentado por dos importantes personalidades con vínculos con Ibiza: el mecenas y amante del arte Joan Prats y el prestigioso arquitecto Josep Lluís Sert, que fue quien le puso sobre la pista de un espacio interesante lleno de escombros en la Plaza de Vila del casco antiguo. Los trabajos de remodelación comenzaron en 1966 de la mano de Erwin Bechtold y la galería abrió dos años más tarde bajo el nombre de su fundador. El propio van der Voort lo cuenta así: «visitando a Sert en Harvard, me persuadió de que nuestras intenciones iniciales se podían realizar y que conocía el local perfecto. Animado también por Hilda Kauffman, una coleccionista neoyorquina con una casa en Ibiza diseñada por Broner, por Gomis, Prats y más adelante por Bertrán y Figueras (…) emprendí un camino de quince años». Carl van der Voort, «Fragmentos de un texto autobiográfico», Eivissa. L’Art dels 70, Museu d’Art Contemporani d’Eivissa, Ibiza, 1999, p. 24.

74 «Ibograf comenzó a funcionar en 1966, con el grabador argentino Pedro Molina, el primer jefe de taller.

Los primeros trabajos se concretaron en lo que se llamó suites, una suite de serigrafías de Rolph Blakstad (…) la otra suite se dedicó a unas litografías del pintor suizo Hans Hinterreiter (…) la dirección de la pintora americana Jane Mitchell supondrá una ampliación de las técnicas de estampación: litografía, serigrafía, aguafuerte, punta seca, linograbado y xilografía.» Mariano Planells, op.cit. [nota 6], p. 45.

20

pasó una interesante nómina de artistas nacionales e internacionales: «El Taller Ibograf es una experiencia sin precedentes en Ibiza. Probablemente ha sido uno de los ejes artísticos que han dirigido a muchas de las grandes figuras del arte contemporáneo hacia esta privilegiada isla del Mediterráneo. Carl van der Voort tuvo en 1966 la premonitora idea de que Ibiza podía ser un centro vivo y catalizador del arte contemporáneo. Todo su empeño, todo su esfuerzo, gran parte de su vida y de su economía se volcaron en este Taller y sus dependencias (…) el Taller Ibograf es un antecedente histórico indiscutible en el renacimiento internacional del grabado. En nuestro país ha sido uno de los centros piloto de iniciación a todas sus técnicas. De ahí que buena parte de las primeras firmas del arte actual hayan ofrecido su colaboración a Van der Voort, que para ellas es sinónimo, en Ibiza, de arte y de honestidad ecológica y profesional.»75 A partir de 1970, gracias a su amplio dominio de las técnicas vinculadas a la obra gráfica, Don Kunkel se hizo cargo de la dirección de este taller, aunque en realidad había estado muy vinculado al mismo desde su nacimiento, incluso había producido allí una primera edición firmada por él en 1969.76 Bajo su coordinación pasaron por Ibograf artistas tan reconocidos como Bechtold, Chillida, Hernández Pijuán, Herreyns, Laabs, Marca-Relli, Micus, Quijada, Saura, Schlosser, Tàpies, Teixidor o Zao Wou-Ki, que terminaron por consolidar la posición de relevancia internacional que el Taller Ibograf ostentaba por aquel entonces.77 También en 1970 fue cuando Don Kunkel exhibió por primera vez sus obras de manera individual en la Van der Voort de Ibiza, con la que siempre mantuvo una estrecha colaboración, una galería cuya actividad resultó muy relevante en la construcción de la historia del arte contemporáneo de las Pitiusas; asimismo tuvieron una importante trascendencia las aportaciones emanadas desde el propio Taller Ibograf o desde la Bienal Ibizagrafic,78 que traía causa de una Bienal de Arte nacida en 1964, y que, años más tarde, fue una de las simientes de las que brotó el actual Museu d’Art Contemporani d’Eivissa, constituido en 1969. Todas ellas fueron iniciativas con las que Kunkel estuvo vinculado de una forma u otra y que dejan testimonio de la red de individuos y propuestas tan interesantes que estaban desarrollándose y consolidándose 75

Daniel Giralt-Miracle, Obra gráfica del Taller Ibograf 1966-1976, Museu d’Art Contemporani d’Evissa, Ibiza, 1976, p. 8.

76 Compuesta por dos serigrafías diferentes: una de 66 x 47 cm. −40 ejemplares− (1969) y otra de 75 x 61 cm.−50 ejemplares−(1969). Aa.Vv., Obra gráfica del Taller Ibograf 1966-1976, Museu d’Art Contemporani d’Evissa, Ibiza, 1976, p. 41.

77 «El taller participa periódicamente en la Feria de Basilea y en la Bienal de Ibiza y de Bradford (…) sus ediciones figuran en colecciones particulares y museos de diferentes países, tales como el Museo de Arte Contemporáneo de Ibiza, el Museo de Arte Moderno de Nueva York, el Museo Español de Arte Contemporáneo de Madrid, el Kunstmuseum de Winterthur.» Aa.Vv., op.cit. [nota 13], p. 9.

78 Certamen de grabado de ámbito internacional y de celebración bienal que desde 1972 organiza el Museu d’Art Contemporani d’Eivissa. Ibizagrafic es heredero directo, o lo que podría entenderse como una especialización, de la Bienal de Ibiza celebrada desde 1964 y proyectada por el Ajuntament d’Eivissa, la Delegación Nacional de Cultura y la asociación Amigos de Ibiza. Su celebración se vio interrumpida, entre 1985 y 1992, coincidiendo con el cierre del Museu d’Art Contemporani. En 1992 retomó su existencia. En su origen, la Bienal de Ibiza se articulaba en apartados técnicos muy diversos, y en 1972 se decantó por el grabado, en función del empuje que las artes de la estampación cobraron en los años 70, pero también por razones de tipo presupuestario que obligaron a esta bienal a reducir sus ambiciones programáticas. La última edición se celebró en 2006. Datos extraídos de: Elena Ruiz Sastre, «Ibizagrafic», Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera, Consell Insular d’Eivissa, Ibiza, 2017, [www.eeif.es]; Fernando de Lama, «Medio siglo de la semilla del MACE», Diario de Ibiza, Ibiza, 13 de octubre de 2014.

21

en un contexto geográfico tan peculiar como el de Ibiza. De hecho, el mismo Kunkel, participó en 1974 en la Bienal Ibizagrafic, y en 1976 colaboró en la realización de una muestra que revisaba, para el Museu d’Art Contemporani d’Eivissa, la labor del Taller Ibograf, una exposición que llevó por título: «Obra Gráfica del Taller Ibograf 1966– 1976».79 Los años 70 y principios de los 80 supusieron la participación de Kunkel en numerosas colectivas de carácter nacional e internacional, entre las que destacan las Ferias de Basilea (1971), Colonia (1971) y ARCO (Madrid, 1984), las exposiciones «Pintores americanos en España» en la Embajada Americana de Madrid (1972) y «Ocho pintores extranjeros en España» en la madrileña Galería Orfila (1973),80 la «Muestra Internacional de Arte en la Calle de Rottweil» (Alemania, 1974), la I Bienal de Obra Gráfica de Segovia (1974), las colectivas «Siete caminos de la abstracción» en el Museu d’Art Contemporani d’Eivissa (1977)81 o «Cinco caminos de la abstracción» del Ministerio de Cultura de España que itineró por Gerona, Bilbao y Sevilla (1978).82 Pero entre todas ellas, quizás posean especial relevancia, por diferentes motivos, su presencia en dos singulares homenajes a Joan Miró que tuvieron lugar en Palma: el realizado en la sede del Colegio de Arquitectos de Baleares, titulado «Miró 80» (1973),83 y el «Homenaje a Joan Miró» que pudo verse en La Lonja (1978). También es significativa su participación en la controvertida «Mostra d’Art Actual a Balears» (1981),84 que nos servirá para tratar de explicar algunos aspectos del contexto histórico y social en el que se desplegaba la creación contemporánea de las islas en aquellos años, mientras vamos introduciendo, a la vez, algunos elementos que desarrollaremos en la segunda parte de este texto, aquella que se refiere a lo colectivo y a los colectivos.

79

Aa.Vv., op.cit. [nota 13].

Ocho pintores extranjeros en España, Galería Orfila (ed.), Madrid, 1973.

81 Se editó el catálogo: José Corredor Matheos y Daniel Giralt Miracle, Siete caminos de la abstracción: Bechtold, Floris, Irriguible, Kunkel, Micus, Pagliari, Tur Costa, Museu d’Art Contemporani d’Eivissa, Ibiza, 1977. También resulta interesante consultar la crítica de: Santiago Amon, op.cit. [nota 1].

82 Con la presencia también de Irriguible, Micus, Pagliari y Tur Costa. Aa.Vv., Cinco caminos de la abstración: exposición itinerante, Ministerio de Cultura, Dirección General de Patrimonio Artístico y Museos, Madrid, 1978.

83 Con la participación de más de cien creadores, se inauguró en la sede del Colegio de Arquitectos de Baleares, Palau Ca la Torre de Palma, en noviembre de 1973. Deja seña de ello la noticia: «Exposición colectiva gigantesca en la inauguración del Palau Ca la Torre como sede del Colegio de Arquitectos», Diario Baleares, Palma, 10 de noviembre de 1973; y el catálogo editado para la ocasión: Aa.Vv., Miró 80, Colegio de Arquitectos de Baleares, Palma, 1973.

84 En ella, además del propio Kunkel, participaron Rafael Amengual, Víctor Andreu, Miquel Barceló, Joan Bennàssar, Werner Bernard, Jim Bird, Brunet, Ramon Canet, Castaldo, Tinus Castanyer, Antoni Coll, Coronado, Fedelich, García Sevilla, Herreyns, Humberto, Irueste, Irriguible, Jacobson, Labra, Longino, Antoni Llabrés, Aleix Llull, Gerard Matas, Menéndez Rojas, Micus, Ritch Miller, Joan Miró, Mompó, Miquel Morell, Giorgio Pagliari, Pavia, Matías Quetglas, Juli Ramis, Roca Fuster, Toni Riera, Rivera Bagur, Ruibal, Sanmartín, Sapere, Aligi Sassu, Antoni Socias, Tur Costa, Ulbritch, Villalta y Xam. Se editó el catálogo: Mostra d’Art Actual a Balears, Palau Solleric, Ajuntament de Palma, Palma, 1981.

80

22

La «Mostra d’Art Actual a Balears» fue una exposición itinerante que tuvo lugar en Palma85, Ibiza, Menorca y Barcelona,86 y que hizo correr ríos de tinta en las páginas de la prensa balear allá por 1981.87 Cuestiones como la composición de la comisión que seleccionó a los participantes,88 la elección concreta de los creadores que contribuían con sus obras y el contenido de las propias obras,89 el emplazamiento definitivo para la exposición,90 su formato, seguramente demasiado ecléctico, acumulativo, extemporáneo y poco clarificador del panorama artístico de las islas,91 la ausencia de ciertos datos en el catálogo que se editó,92 la falta de información o de informadores en la sala de exposiciones,93 hechos concretos como la renuncia a participar de Steva 85

Celebrada en el Palau Solleric en junio de 1981, de su inauguración dejan constancia: «Primera Mostra d’Art Actual de Balears», Ultima Hora, Palma, 20 de junio de 1981; José Bauzá y Pizá, «Inauguración de la Mostra d’Art Actual a Balears», Diario de Mallorca, Palma, 24 de junio de 1981; Constanza Forteza, «Mostra d’Art Actual a Balears en el Palau Solleric», Ultima Hora, Palma, 24 de junio de 1981, pág. 21; Planas Sanmartí, «Gente», Ultima Hora, Palma, 25 de junio de 1981, pág. 20; Damián Ramis Caubet, «El arte actual de Baleares», Diario Baleares, Palma, 25 de junio de 1981, pág. 13; «Mostra d’Art Actual a Balears», Hoja del Lunes, Palma, 29 de junio de 1981; «La Mostra d’Art Actual a Balears y los artistas», Ultima Hora, Palma, 29 de junio de 1981.

86 Inaugurada el 23 de septiembre en el Palau de la Virreina, el acto queda recogido en prensa: «Ayer se inauguró, en Barcelona, la Mostra d’Art actual de les Illes Balears», Ultima Hora, Palma, 24 de septiembre de 1981; «La Mostra d’art balear inaugurada en Barcelona», El Día, Palma, 24 de septiembre de 1981, pág.

19; «Inaugurada la Mostra d’art actual de les Illes Balears», Diario Baleares, Palma, 24 de septiembre de 1981, pág. 12.

87 Planas Sanmartí, «Gente», Ultima Hora, Palma, 14 de febrero de 1981; José Bauzá y Pizá: «Primera Mostra d’Arts Plàstiques a Balears», Diario de Mallorca, Palma, 21 de febrero de 1981; José Bauzá y Pizá, «Cincuenta y seis artistas, invitados a la Mostra d’arts plàstiques a Balears», Diario de Mallorca, Palma, 15 de marzo de 1981; Gaspar Sabater Vives, «Ahora toca vanguardia», Hoja del Lunes, Palma, 23 de marzo de 1981, pág.11; Polo, «Ni están todos los que son, ni son todos los que están. La Mostra d’Arts Plàstiques a Balears», Diario de Mallorca, Palma, 24 de marzo de 1981; «La política cultural del Ayuntamiento de Palma, en entredicho», Ultima Hora, Palma, 25 de marzo de 1981.

88 Estos eran los críticos Bauzá y Pizá, Rodríguez-Aguilera, Rafael Jaume y Ramis Caubet, los artistas Rafael Amengual, Coll, López Pinto, Labra y Castaldo, y el galerista Ferran Cano.

89 Criterios cuestionados públicamente por artistas como Joan Trujillo: «El concejal de cultura y una muestra artística», Cartas al Director, Diario de Mallorca, Palma, 28 de abril de 1981; o críticos de arte como Gaspar Sabater Vives: «Preguntas para el concejal Nadal», Cartas al Director, Diario de Mallorca, Palma, 20 de mayo de 1981.

90 Sobre este tema: «El grupo municipal de UCD desarrolla una sucia ofensiva política», Ultima Hora, Palma, 11 de julio de 1981; «Duras respuestas al alcalde de Palma», Diario de Mallorca, Palma, 14 de julio de 1981; Rivero, «Manifestaciones gratuitas», Diario Baleares, Palma, 14 de julio de 1981; «El alcalde denuncia un Watergate municipal», Ultima Hora, Palma, 15 de julio de 1981; «Sigue la polémica sobre el uso y cesión de La Lonja», Diario de Mallorca, Palma, 18 de julio de 1981; «Malas relaciones entre la Consellería de Cultura y el Ayuntamiento», Diario Baleares, Palma, 18 de julio de 1981; «El Ayuntamiento acusa de demagogia a la Consellería de Cultura», Ultima Hora, Palma, 18 de julio de 1981.

91 Muchas de estas críticas son expresadas en el artículo: «Polémico comienzo para la Mostra d’Arts plàstiques a Balears», Diario de Mallorca, Palma, 21 de marzo de 1981; y en un escrito firmado enigmáticamente como: varios artistas, «Sobre la Mostra», Cartas al Director, Hoja del Lunes, Palma, 30 de marzo de 1981.

92 «El folleto de la Mostra, ilegal», Ultima Hora, Palma, 4 de julio de 1981.

93 Planas Sanmartí, «Gente», Ultima Hora, Palma, 7 de julio de 1981; «Contra la organización de la Mostra d’Art Actual», Ultima Hora, Palma, 8 de julio de 1981.

23

Terrades,94 la exclusión de las piezas presentadas por Bartomeu Cabot por pornográficas,95 el reparto en la inauguración del manifiesto realizado por Taller Llunàtic96 con motivo de la misma,97 la creación de una Contramostra, de un Salon des refusés98 o la propuesta de realizar un Saló Femení para reivindicar la ausencia de mujeres en la cuestionada selección;99 se constituyeron como una serie de puntos de conflicto que marcaron el devenir de una muestra que tenía la pretensión, no conseguida, de fijar un hito expositivo en nuestra comunidad, mientras confirmaba, en cierta medida, la llegada de la modernidad a las programaciones oficiales de las Baleares.100 Con la perspectiva que nos da el tiempo y la historia nos podemos plantear, no sin cierta tristeza, como la mayoría de las reivindicaciones que suscitó esta exposición hace 36 años, gozan, en la actualidad, de una frustrante y absoluta vigencia.

A finales de los 70, Kunkel y Van der Voort, se habían trasladado a vivir a otro punto de la isla, a una antigua finca llamada Can Lai situada en Santa Eulària, entre Roca Llisa y 94

El artista rechazó la invitación mediante una carta en la que alegaba sus motivos para no participar, coincidentes con algunos de los puntos comentados en las líneas precedentes a esta nota, y que fue publicada en las siguientes secciones de cartas al director: «No participarà a la Mostra d’Arts Plàstiques», Diario de Mallorca, Palma, 5 de abril de 1981; «Al tinent de Batle de Cultura», Ultima Hora, Palma, 8 de abril de 1981.

95 El creador protestó por la exclusión de sus obras en la propia inauguración compareciendo vestido de novia junto a Jaume Sastre que iba caracterizado de centauro. Recogido en: «Se inauguró la Mostra d’Art de Balears con show incluido», Diario Baleares, Palma, 27 de junio de 1981; «Protesta por la no admisión de unas obras consideradas pornográficas», Ultima Hora, Palma, 27 de junio de 1981; Pablito, «Jaume Sastre y Bartomeu Cabot», Diario Baleares, Palma, 28 de junio de 1981; Un xafarder, «Mostra d’Art Actual a Balears», Ultima Hora, Palma, 2 de julio de 1981.

96 Importante colectivo artístico-crítico, del que hablaremos en el siguiente punto de este texto, de composición variable y que se encuentra vinculado a lo que se ha dado en llamar Jove o Nova Plàstica a Mallorca.

97 «Inaugurada la Mostra d’Art Actual a Balears», Diario de Mallorca, Palma, 27 de junio de 1981.

98 Deja constancia de esta intención: Planas Sanmartí, «Gente», Ultima Hora, Palma, 3 de abril de 1981, pág. 20; Planas Sanmartí, «Gente», Ultima Hora, Palma, 6 de abril de 1981, pág. 20.

99 Planas Sanmartí, «Gente», Ultima Hora, Palma, 6 de abril de 1981, pág. 20; «Pintoras», Ultima Hora, Palma, 9 de julio de 1981.

100 Por supuesto no todas las opiniones de la época eran contrarias a la propuesta, también hubo defensores y críticas positivas: Pablo Llull, «En el país de los artistas», Diario Baleares, Palma, 28 de junio de 1981; M.V. Gayá, «Cinco preguntas a Joan Nadal», Diario de Mallorca, Palma, 28 de junio de 1981; Eduardo Jiménez, «La Mostra d’Art Actual, primera piedra del Museo de Arte Contemporáneo», Diario de Mallorca, Palma, 2 de julio de 1981; J.R., «Pep Pinya: “El montaje escénico de una exposición es casi fundamental”», Ultima Hora, Palma, 3 de julio de 1981; Pere Bonnín, «Artistas y cerdos», Ultima Hora, Palma, 3 de julio de 1981, pág. 14; Damián Ramis Caubet, «La Mostra de Arte actual en Baleares», Diario Baleares, Palma, 5 de julio de 1981, pág. 25; Rafel Jaume, «…Y ellos se juntan», Ultima Hora, Palma, 5 de julio de 1981; Planas Sanmartí, «Gente», Ultima Hora, Palma, 8 de julio de 1981; Cesáreo Rodríguez-Aguilera, «Una visita a la Mostra d’Art Actual», Diario Baleares, Palma, 9 de julio de 1981, pág. 9; José Bauzá y Pizá, «La Mostra d’Art Actual a Balears reflejo de una rica inquietud», Diario de Mallorca, Palma, 10 de julio de 1981; Mario A. Morales, «Joan Nadal: “La elección de los pintores ha sido democrática”», Ultima Hora, Palma, 10 de julio de 1981, pág. 21; Rafel Jaume, «Necesidades y privilegios», Ultima Hora, Palma, 11 de julio de 1981; Planas Sanmartí, «Gente», Ultima Hora, Palma, 11 de julio de 1981, pág. 18; «Fallo cultural», Diario de Mallorca, Palma, 15 de julio de 1981; Rafael Jaume, «Disquisiciones y adquisiciones», Ultima Hora, Palma, 19 de julio de 1981; «del arte y el artista», Ultima Hora, Palma, 19 de julio de 1981.

24

Cala Llonga. Con la llegada de la década de los 80, Carl van der Voort comienza a sufrir problemas de salud y ambos dejan de residir de forma permanente en Ibiza. A partir de 1982, Kunkel, empieza a hacer estancias cada vez más largas en Nueva York, coincidiendo con que Van der Voort había comenzado a dirigir allí la Galería Joan Prats, espacio donde presentará sus obras en una individual que se celebró en 1984. Kunkel va alternando, a partir de 1985, su residencia entre Ibiza y Pensilvania, lugar donde instaló su taller. En 1988 se le dedicó una retrospectiva que revisaba sus últimos diez años de trabajo y que llevó por título «Don Kunkel. Constructions 1978-1988»,101 una muestra presentada en la Universidad de Leigh. Sin embargo, no fue hasta 1989, cuando el artista se trasladó definitivamente a New Haven (Connecticut), donde reside en la actualidad.

Una nueva ubicación que no le hizo perder sus lazos con la isla de Ibiza ni con España, como lo demuestra su participación en la exposición «Pintar con papel» en el Círculo de Bellas Artes de Madrid (1986), su presencia en las I Jornades d’Art Contemporani en Sant Francesc (Formentera, 1987) o en la muestra «Obra gràfica dels 70» de la Galería van der Voort de Ibiza (1988). En 1991, el Museu d’Art Contemporani d’Eivissa, le dedicó la exposición retrospectiva: «Don Kunkel 1961-1991», comisariada por Catalina Verdera, 102 mientras que su obra también estuvo presente en las muestras de revisión histórica: «Eivissa, anys 60. El naixement de Babel» (1998)103 y «Eivissa. L’Art dels 70» (1999),104 promovidas por ese mismo centro.

Una de las más importantes de estas últimas citas fue la exposición celebrada en septiembre de 1996 en La Llonja de Palma y titulada «Abstraccions. Pintura no figurativa a les Illes Balears»;105 comisariada por Joan Carles Gomis, la propuesta realizaba un amplio repaso por los principales exponentes de la plástica abstracta que desarrollaban, o habían desarrollado, su trabajo en nuestro archipiélago, nombres como Ross Abrams, Afif, Pere Alemany, Rafael Amengual, Mateu Bauzà, Bechtold, Bird, Bradley, Broner, Broto, Canet, Toni Cardona, María Catalán, Pep Coll, Elsa Collie, Toni de Cúber, Isabel Echarri, Patxi Echeverría, Frank el Punto, Will Faber, Ñaco Fabré, Rafa Forteza, Fraver, Carles Guasch, Guinovart, Hartung, Herreyns, Hinterreiter, Irriguible, Jacobson, Laabs, Labra, Antoni Llabrés, Manotes, Marca-Relli, Joan March, Marquant, Mariano Mayol, Katja Meirowsky, Micus, Mompó, Munford, Neubauer, Pagliari, Pfnür, Cris Pink, Juli Ramis, Enric Riera, Paco Romero, Ruibal, Tòfol Sastre, Sheridan, Sjöberg, Trökes, Tur Costa, Vélez, Ventayol, Villalta, Waldren o Xam, entre otros muchos, acompañaban a Kunkel en el repaso más extenso que se ha hecho, hasta ahora, de unas abstracciones que dotan de parte de su contenido a la expresión plástica del siglo XX en las Baleares.106 101

Aa.Vv. Don Kunkel. Constructions 1978-1988, Leigh University Art Galleries, Bethlehem, Pensilvania,1988.

102 Catalina Verdera y Daniel Giralt Miracle, Don Kunkel 1961-1991, Museu d’Art Contemporani d’Eivissa, Ibiza, 1991.

103 Aa.Vv., Eivissa, anys 60. El naixement de Babel, Museu d’Art Contemporani d’Eivissa, Ibiza, 1998.

104 Aa.Vv., Eivissa. L’Art dels 70, Museu d’Art Contemporani d’Eivissa, Ibiza, 1999.

105 Aa.Vv., Abstraccions. Pintura no figurativa a les Illes Balears, Govern Balear, La Llonja, Palma, septiembre, 1996.

106 Comentan esta muestra: Pilar Ribal, «Abstracción balear», El Día del Mundo, Palma, 18 de octubre de 1996; «Abstract art in the Balearics», Majorca Daily Bulletin, Palma, 19 de septiembre de 1996, pág. 12; Gabriel Rodas, «Un recorrido por la pintura abstracta de las Baleares», Diario Mallorca, Palma, 19 de

25

A pesar de sus tempranos inicios paisajistas de la mano de Klir Beck y de sus primeras indagaciones figurativas interesadas en la percepción de la luz, que se van haciendo cada vez más sutiles y sinuosas amparadas por una sencillez compositiva que derivará en lo geométrico, la obra de Don Kunkel se desarrolla de manera fundamental en y para la abstracción, creando un lenguaje propio, reconocible, sistemático y muy minucioso, que se basa en la linealidad, en la simetría y en la composición. Oscilando entre el constructivismo, el minimalismo y el op-art, Kunkel se decanta, como algunos otros pintores residentes en Ibiza en aquellos años, por una abstracción de corte exacto, ordenado, contenido y definido, más que por esa otra vertiente, también muy frecuente en el contexto pitiuso, que tiene más que ver con lo lírico, con la pulsión, con el gesto y con la emoción. Es evidente que para una intención formal como la de Kunkel, las técnicas gráficas se convierten en el medio más adecuado para el objetivo que el artista pretende, si a ello unimos su virtuosismo y su conocimiento de los procesos, no resulta difícil entender la calidad de su trabajo. Lejos de conformarse con los sistemas usuales vinculados a la obra gráfica y la pintura, Kunkel, mantuvo una experimentación constante que se centró, en muchas ocasiones, en el propio soporte, principalmente sobre papel y cartón, con una búsqueda permanente de una tridimensionalidad que anhelaba trascender los materiales tradicionales, optando por la contundencia y la sutileza del pliegue, del corte y del relieve. A medida que el volumen va adquiriendo protagonismo, la obra de Kunkel se aparta en algo del orden cartesiano y de la simetría ortogonal para centrar sus investigaciones alrededor del espacio y de la dialéctica entre lo regular y lo irregular. Las luces y sombras, acentuadas por los relieves generados por aquellos cortes y pliegues, se combinan para ofrecer una sensación de volumen, donde el material, con su color y textura natural, participa de los juegos compositivos geométricos, sólo remarcados, en contadas ocasiones, por reflexivos trazos a lápiz. Una obra coherente de una factura exquisita que se apoya en la autoexigencia, el rigor formal y la armonía sutil del color, para dejar en evidencia una impecable habilidad técnica y una aportación creativa singular e innovadora.

Las primeras agrupaciones de artistas contemporáneos en Ibiza y Mallorca A pesar de no haber formado parte de ninguno de los colectivos que, durante sus años de residencia en Ibiza, fueron germinando por las islas, Don Kunkel vivió las dos décadas más dinámicas que se han dado en Baleares en cuestiones asociativas, unos movimientos que aseguraron la entrada de su tejido artístico en el seno de los parámetros de la creación contemporánea. Efectivamente, las décadas de los 60 y de los 70, fueron determinantes en muchos aspectos, y la presencia y la actividad de Kunkel también tuvo una cierta trascendencia como dinamizador, aglutinante, promotor, tejedor de redes y

septiembre de 1996, pág. 53; Mercedes Azagra, «Medio siglo de “Abstraccions” en la pintura balear», Ultima Hora, Palma, 19 de septiembre de 1996, pág. 62; Cristina Ros, «Una discusión bizantina», Ultima Hora, Palma, 19 de septiembre de 1996, pág. 62; Pilar Ribal, «Sa Llonja acoge “Abstraccions”», El Día del Mundo, Palma, 19 de septiembre de 1996, pág. 75; Biel Amer, «Círculo de abstractos», Bellver, Diario de Mallorca, Palma, 1 de noviembre de 1996, pág. 62.

26

procurador de sinergias y de simbiosis.107 Su labor estrechamente vinculada al Taller Ibograf y a la Galería Van der Voort así lo corroboran, pero también su relación tangencial con el grupo que más relevancia ha tenido en las pitiusas: el Grupo Ibiza 59,108 al que ya nos hemos referido en el apartado anterior, y que estuvo compuesto por Erwin Broner, Hans Laabs, Katja Meirowsky, Bob Munford, Egon Neubauer, Antonio Ruiz, Bertil Sjöberg y Heinz Trökes. Un colectivo de artistas extranjeros −todos menos Ruiz− de una importancia capital por su carácter pionero y por su increíble capacidad transmisora e implementadora de una modernidad y de unas formas de hacer que conectaron a Ibiza con la contemporaneidad y que tuvieron un curioso y efímero contrapunto en algunos artistas ibicencos nativos que, viendo con una mezcla de curiosidad, extrañeza y nerviosismo, la llegada, la vinculación y la proyección de tantos artistas extranjeros, decidieron organizarse en el escasamente longevo Grupo Puget (1962)109 formado por Ferrer Guasch, Antoni Pomar, Vicent Calbet y Antoni Marí Ribas Portmany, que reivindicaba el nombre y la figura de Narcís Puget Viñas (1874-1960), considerado el pionero de la pintura moderna ibicenca. El grupo defendía un arte diverso pero arraigado a la tierra y fue un referente en el mundo pictórico pitiuso al comienzo de los 60.

Aunque es cierto que todos estos movimientos asociativos tuvieron una duración temporal relativamente escasa, no hay que olvidar que, en aquel contexto, la idea de agrupación, de colectivo, aplicada a la creación de la manera que ellos lo hacían, tenía cierto componente innovador. Una situación que, en las Baleares, no sólo concurrió en Ibiza, sino que en Mallorca también se dieron algunos ejemplos. El precoz antecedente en la mayor de las islas fue el Grupo de los Siete, constituido en 1947 destaca por su voluntad de unión entre artistas. Promovido por el norteamericano William E. Cook y con Luis Derqui, Joan Fuster Valiente, Archie Gittes, Jaime Juan, Antoni Sabater, Pere Sureda y Francisco Vizcaíno como integrantes, plantó cara a favor del mantenimiento de la calidad estética de las propuestas artísticas, el grupo se disolvió en 1950 cuando Cook abandonó la isla.

No fue hasta 1959, año de fundación del Grupo Tago, cuando por fin comparece el primer colectivo con una intención de cambio real en los planteamientos formales del arte, una junta que aglutinó entre sus filas a creadores de tendencias figurativas y a algunos de los primeros exponentes de una incipiente abstracción como pudieran ser Antonio de Vélez, Pere Quetglas Xam o Francisco Verd Fraver. Reunidos en el Bar Moka, propiedad del mismo Fraver, se dieron cita artistas de mayor o menor renombre como Francisco Carreño, Ferrero, Juan Garcés, Juan Gibert, Teresa Heydel, Rafel Jaume, Caty Juan, Joan Palanqués, Manuel Picó, Merche Sofía Pintó, Miquel Morell y Rivera Bagur, los mencionados Antonio de Vélez, Xam y Fraver, así como la presencia más esporádica de 107

Un ejemplo sentimental y anecdótico de esta empatía activa es como el poeta y dibujante ibicenco Jean Serra (El-Biar, Alger 1952) nos cuenta su recuerdo de haber garabateado sus primeros trazos infantiles en la casa de Van der Voort y Kunkel, animado por esta pareja de intelectuales emprendedores e inspirado por las obras de arte que pudo ver en el hogar de ambos. Deja constancia de ello su escrito: Jean Serra, «Casa de l’art: homenatje a Don Kunkel», Revista Eivissa, Ibiza, 1992, nº 21, p. 48-50.

108 Aa.Vv., Grupo Ibiza 59. Passat i present, Museu d’Art Contemporani d’Eivissa, Ibiza, 1992.

109 Mencionan el Grupo Puget: Mariano Planells, op.cit. [nota 6], p. 43; Aa.Vv., «Grup Puget», Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera, Consell Insular d’Eivissa, Ibiza, 2017, [www.eeif.es].

27

Miquel Brunet y Pau Fornés. En línea con las tendencias colectivas que se comenzaban a dar en el resto del territorio nacional, 110 el Grupo Tago nació, según señala Rafel Jaume, «porque bien lo necesita el arte de nuestras islas. Pintores, escultores y demás lo condimentan a su antojo, olvidando las nuevas normas, los movimientos nuevos que barren Europa de antigualla. El Grupo TAGO aspira a orear el arte del archipiélago. Sólo con haber conseguido esto, su misión quedará cumplida. La tarea que nos hemos impuesto obliga a predicar con el ejemplo. Así suelen hacerlo los apóstoles de lo que sea. Inquietud, ganas de renovación, búsqueda de formas originales, vocación decidida no creo que falten a ninguno de los que integran nuestro Grupo».111 Aunque su repercusión, incluso en nuestra propia comunidad, fue muy limitada 112 y apenas comparable a la trascendencia de aquellos otros colectivos que realizaban sus actividades de forma coetánea, como pudieron ser El Paso o el Grup Parpalló, sí que cabe destacar su voluntad de cambio en un contexto, el balear, y en una época, la dictadura franquista, donde hacer arte abstracto, o con tendencia hacia cierta abstracción, era algo más que adoptar una estética, en realidad suponía tomar una postura, una actitud de pensamiento, en unos tiempos difíciles donde se corría el riesgo de ser censurado o reprobado por este motivo.

Las actividades de Tago se diluyeron sobre 1963, aunque un año antes, en 1962, había aparecido en la escena mallorquina un nuevo colectivo que respondía al nombre de Es deu des Teix. Al igual que pasó en la vecina isla de Ibiza con el nacimiento del Grupo Ibiza 59, fueron artistas extranjeros venidos en busca de las virtudes de nuestro archipiélago, los que dieron el empujón definitivo a las formas y a las maneras de la abstracción en nuestra comunidad. Este grupo de Es deu des Teix113 tuvo su origen en la colonia de artistas, mayoritariamente foráneos, que se habían instalado, allá por los años 60, en el idílico marco de la Serra de Tramuntana mallorquina, concretamente entre tres poblaciones unidas por Es Teix, una montaña de la que, evidentemente, toma su nombre el mencionado grupo. Sóller, Valldemossa y Deià eran los lugares que 110

Al margen de los pioneros catalanes de Dau al Set, grupo fundado en 1948, hablamos de colectivos más cercanos cronológicamente al Grupo Tago como son el Grup Parpalló fundado en Valencia en 1956, el grupo El Paso originado en Madrid en 1957 y del que formaron parte Rafael Canogar, Luis Feito, Juana Francés, Manolo Millares, Manuel Rivera, Antonio Suárez, Antonio Saura, Pablo Serrano, Martín Chirino, Manuel Viola y los críticos José Ayllón y Manolo Conde, el Equipo 57 creado en París en mayo de 1957 por los escultores Jorge Oteiza, Luis Aguilera y los pintores Ángel Duarte, José Duarte y Agustín Ibarrola, así como por el arquitecto Juan Serrano, un colectivo que compartió estilo, teorías, época e incluso estudio con el Equipo Córdoba, también nacido en 1957. De manera algo posterior, en 1966, apareció un colectivo llamado Gaur fundado por pintores y escultores vascos entre los que se hallaban el propio Oteiza, Néstor Basterrechea y Eduardo Chillida, un año, este 1966, en el que precisamente culminaron las gestiones del Grupo de Cuenca, con Fernando Zóbel, Gerardo Rueda y Gustavo Torner a la cabeza, inaugurándose el Museo de Arte Abstracto de la ciudad que da nombre al grupo, todo un hito que reforzaba las nuevas maneras y conceptos que, más tarde que temprano, llegaban a la creación artística española.

111 Rafel Jaume, «La botadura de Tago», Revista Santanyí, Santanyí, 21 de noviembre de 1959, nº50.

112 En este sentido destaca el artículo firmado por: Alexandre Cirici-Pellicer, «La actualidad de Mallorca se llama “Tago”», Gran Vía, Barcelona, 25 de junio de 1960, pág. 14.

113 Sobre este colectivo se ha publicado un interesante estudio firmado por: Pilar Serra, Es deu des Teix 1962-1963, Consell de Mallorca, Palma, 2001.

28

concentraban la residencia de sus integrantes, una zona donde ya vivían intelectuales de tanto renombre como el propio Robert Graves y que se demostraba propicia para la creación. Los artistas que componían el mencionado grupo hacían girar su obra alrededor de un expresionismo abstracto que se movía entre lo matérico, lo gestual y la interacción de los campos de color, un paso al frente que sirvió para difundir en la isla ciertas formas y conceptos plenamente asumidos en otros países y que se manejaban con cierta solvencia entre algunos de los artistas de la vanguardia española. Es deu des Teix lo componían los norteamericanos Elsa Collie, Richard Kozlow, Theodore Kliros, Georges Sheridan, William Waldren, Thea Winger y Norman Yanikun, el inglés Martin Bradley, el australiano Frank Hodgkinson y el español Francisco Barceló. En 1963, Bradley, Collie y Kozlow, se fueron de la isla, siendo sustituidos por el francés Michel Albert, el italiano Eugenio Molinaro y el norteamericano John Ulbricht.

Fundado en Manacor a finales de 1965, el Grup Drac, aglutinaba a un variado conjunto de artistas entre los que se encontraban Miquel Brunet, Llorenç Ginard, Biel Barceló, Martí Binimelis, Riera Ferrari y el arquitecto Klaus Volkers. Un colectivo que contaba con un espacio de exposiciones propio, radicado en el mismo Manacor, que recibía el nombre de Sala Drac.114 La evidente sintonía geográfica y la forma de organizar aquellas convocatorias, muchas de ellas alrededor de una mesa y acompañadas de comida y vino, constituyeron estas citas, sin duda, como una de las simientes del posterior desarrollo del Grup Dimecres, que también nació en Manacor, aunque un poco después, en 1975.

El Grup Dimecres115 tenía como objetivo fundamental la búsqueda y el intercambio de conocimiento en un contexto donde obtener información sobre arte contemporáneo se convertía en algo bastante complejo, en esa necesidad surgieron estas reuniones que se convirtieron en un acontecimiento singular dentro de los engranajes de la plástica balear, unas cenas de intelectuales, de artistas y de amantes del arte que, en el marco de un ambiente distendido, dieron forma a un grupo cohesionado de personas que se relacionaban, en unos tiempos donde la potencia de los medios no permitía la actual (in)comunicación a distancia que, en mayor o menor medida, todos padecemos. Una singular y extraordinaria confluencia de camaraderías e intereses comunes que, curiosamente, fluía entre caracteres tan heterogéneos como los de los que componían estos encuentros. Efectivamente, estas convocatorias fueron una especie de pequeño milagro, un hecho peculiar por su duración: algo más de cinco años entre 1975 y 1980, por su intensidad, una vez por semana en su etapa de máximo esplendor, y por las personalidades tan variopintas que llegaron a concentrarse alrededor de una mesa. Una conjunción de casualidades, conexiones y hechos que sirven para dar buena cuenta del ambiente cultural y artístico de una isla, Mallorca, y de una época, los setenta, que tuvieron la suerte de contar con una generación de intelectuales nacidos, llegados y vividos, del más alto nivel, y que contribuyeron de una manera muy especial a librarnos de cierto aislamiento que, por la singularidad geográfica de nuestra comunidad, siempre 114

Rafael Ferrer Massanet, «La sala de arte Drac, una realidad espléndida», Diario de Mallorca, Palma, 18 de octubre de 1966.

115 Para un estudio más profundo sobre este colectivo se puede consultar: Fernando Gómez de la Cuesta, «Grup Dimecres. Geografia d’un sentiment», Grup Dimecres 1975–1980, Ajuntament de Palma, Ajuntament de Manacor, Palma, 2011.

29

hemos padecido. Participantes de estas citas fueron Rafael Amengual, Miquel Brunet, Longino, Jim Bird, Ellis Jacobson, Ritch Miller, Steve Afif, Mateu Forteza, Pombo, Guillem Jaume, José María de Labra, Robert Llimós, Mariano Villalta, Manolo Mompó y Llorenç Ginard que, entre otros muchos asistentes, formaron parte de aquel sustrato sobre el que arraigó el arte contemporáneo de nuestra comunidad. Unas convocatorias donde era habitual la presencia de empresarios y coleccionistas como el propio Riera Bassa, Gaspar Oliver, Josep Castor, Josep Truyols, Jaume Lliteras o Jerónima Sastre que, al margen de asistir y compartir aquellas noches con los artistas, compraban –o cambiaban por bienes o por servicios– obra de los mismos, fomentando todos ellos una incipiente actividad coleccionista, que siempre ha ido en beneficio de la creación plástica, extendiéndola más allá de los foros capitalinos.

Otro colectivo de relativa y puntual importancia en el panorama balear fue el que respondía al nombre de Bes: en enero de 1970 se presentó en El Rincón del Artista de Palma,116 un local que hacía las veces de bar y de galería de arte, una exposición de este grupo de creadores que, como muy bien comenta Jean Schalekamp en el texto de introducción del pequeño catálogo editado con motivo de la citada muestra, era un conjunto de amigos sin ninguna homogeneidad pictórica, sin unas bases teóricas comunes, sino, simplemente, un colectivo de artistas con unos intereses afines 117. Los componentes de Bes fueron Àngel Sanmartin, Luigi Baldacci, Bartomeu Cabot, Gallardo, Miquel Àngel Femeninas, Muriel Schalekamp, Páez Cervi, Ramon Canet, Vicenç Torres y Damià Jaume. Un colectivo que mantenía una decidida voluntad de defensa y práctica del nuevo arte y de cuyos integrantes salieron algunos de los creadores que pasaron a conformar la importante y decisiva Jove Plàstica a Mallorca.

La Jove o Nova Plàstica a Mallorca 118 fue el flujo de un extraordinario conjunto de artistas, de intelectuales con inquietudes muy poliédricas que, moviéndose bajo la dura epidermis de lo establecido, de la tradición más limitadora y empobrecedora, lograron romperla y salir al exterior. Una eclosión que marcó, sin ningún género de duda, un importante punto de inflexión para la creación artística balear. Desde la «Mostra d’Art Pobre» de 1971,119 pasando por las sucesivas «Ensenya I» (1973)120 y «Ensenya II» (1976) 121 116

«Copas y cuadros en el Rincón del artista», Diario de Mallorca, Palma, 10 de enero de 1970; «Bes: un nuevo grupo artístico», Baleares, Palma, 11 de enero de 1970, pág. 35; José Bauzá y Pizá, «Grupo Bes en el Rincón del Artista», El arte y sus galerías, Diario de Mallorca, Palma, 29 de enero de 1970, pág.

14.

117 Jean Schalekamp, «¿Quién era el dios Bes?», Bes, Galería Rincón del Artista, Palma, enero, 1970.

118 Para un estudio más profundo consultar: Jaume Reus Morro. Art i conjuntura. La Jove Plàstica a Mallorca 1970-1978, Di7 Comunicació, Binissalem, 1999.

119 Realizada en octubre de 1971 en la librería Tous de Palma, los participantes en esta propuesta sí que poseían unos planteamientos plásticos y conceptuales comunes. Incardinada en los parámetros generales del arte povera, contó con piezas de Katty Bonnín, Tinus Castanyer, Miquel Àngel Femenies, Ferran García Sevilla y Gabriel Noguera Vizcaíno.

120 Muestra experimental y colectiva presentada en la Galeria 4 Gats de Palma en agosto de 1973 con obras de Bartomeu Cabot, Ramon Canet, Sara Gibert, Marcelino Grande, Gerard Matas, Miquel Àngel Femenies, Andreu Terrades y Steva Terrades.

121 Continuando la experiencia de Ensenya I pero extendiéndola al campo del cómic, se plantea esta segunda convocatoria celebrada en el Museu de Mallorca en enero de 1976, participando en ella Bartomeu

30

el colectivo Criada 74 (1974-1977),122 el Taller Llunàtic,123 así como las míticas publicaciones Neon de Suro (1975-1982),124 Blanc d’Ou (1977-1978)125 y El Correu de Son Coc (1978-1992),126 se fue conformando la sólida estructura sobre la que cimentó, libre de muchas ataduras y de bastantes prejuicios, la plástica contemporánea de nuestra comunidad.

Cabot y el equipo The five worlds, compuesto en esta ocasión por Enric Juncosa, Miquel Llobera, Jaume Pujol, Joan Carles Pujol, Honorat Ruiz y Joan Félix Sánchez.

122 La primera exposición de este contestatario colectivo también tuvo lugar en la librería Tous de Palma de Mallorca en 1974, Criada 74 duró tres años de animosa actividad y en 1977 –cuando tras la caída del franquismo parecía comenzar a perder su razón de ser– se disolvió dejando una huella cierta en la historia de la plástica mallorquina. Para una contextualización más amplia de este grupo cuyos miembros más estables fueron Pep Canyelles, Miquel Àngel Femenies, Àngel Muerza, Vicenç Torres, Carme Roig y Ramon Valentí, consultar el texto de: Jaume Reus, «Criada 74: art i conjuntura (1974-1977)», La Transició a les Illes Balears: Simposi dels 25 anys de l’Institut d’Estudis Baleàrics, Institut d’Estudis Baleàrics, Palma, 1998, pág. 387-396.

123 Colectivo de artistas que se rebelaban contra la situación cultural mallorquina, contra el estado de la cuestión y contra la vía por la que preveían iba a discurrir su evolución, abominando del provincianismo cierto, pacato y anquilosante, y reivindicando una apertura cultural que combatía la cerrazón política y social de aquel final de dictadura. Este grupo va teniendo una composición variable a lo largo del tiempo, aunque entre sus miembros destaca la participación de Pere Aeroplà, Josep Albertí, Miquel Barceló, Bartomeu Cabot, Damià Ferrà Ponç, Pere Miquel Gelabert, Joan Miquel Gelabert, Sara Gibert, Mercedes Laguens, Pep Maur Serra, Biel Mesquida, Joan Palou, Damià Pons, Alfons Sard, Jaume Sastre, Antoni Socies y Ángel Terrón.

124 Publicación experimental concebida por Steva Terrades y secundada por Bartomeu Cabot, Sara Gibert y Andreu Terrades, como canal de comunicación y expresión alternativo a la obra de arte tradicional.

Ver: A l'entorn de Neon de Suro: 1975-1982. Col.lecció Rafael Tous, Fundació Pilar i Joan Miró, Palma, 1999.

125 Edición creada por los poetas Ángel Terrón y Rafel Jaume para tratar de generar una interrelación directa entre la creación visual y la poesía. Los artistas plásticos que participaron fueron: Bartomeu Cabot, Pep Canyelles, Sara Gibert, Joan Palou, Andreu Terrades y Steva Terrades.

126 Publicación vinculada a Taller Llunàtic que, en sus diferentes etapas, contó con el empuje de creadores como Josep Albertí, Bartomeu Cabot, Lluís Maicas, Jaume Sastre, Ángel Terrón y Andreu Vidal.

31

Eivissa, els anys 60 i 70. Una història insòlita Es Baluard, en el marc del projecte d’investigació «Gabinet. Eivissa-Mallorca: anys 5090. Primera part, Don Kunkel i el seu context», organitzà una conferència-trobada amb la gestora cultural eivissenca Catalina Verdera, figura fonamental en la vida cultural i artística a Eivissa.

D’entre els temes tractats a la sessió, Catalina Verdera situà i revisità l’escena artística eivissenca de finals dels anys cinquanta fins a la dècada dels setanta i en destacà els agents i artistes, com també els moments clau del desenvolupament de la història de l’art recent d’Eivissa. La conferència fou concebuda com una activitat que feia part del procés d’investigació i comprensió del context artístic de les Illes Balears de les darreres dècades, en el qual es basà el projecte a Es Baluard.

«Tothom coneix l’enorme importància que tengueren les dècades dels anys seixanta i setanta del segle passat en el món cultural d’Eivissa. L’arribada d’un gran nombre d’artistes, el naixement d’un dels primers museus d’art contemporani del país, el congrés de disseny ICSID, el moviment hippy, l’aparició de nombroses galeries d’art a tota l’illa, d’entre les quals destaquen El Corsario, pel seu vincle amb el Grupo Ibiza 59, la d’Ivan Spence i la de Carl van der Voort, ens donaran una visió de la situació creativa que va tenir lloc aquells anys», afirmà Verdera.

Catalina Verdera Ribas és llicenciada en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona.

El 1973 presenta la tesi de llicenciatura La arquitectura rural en Ibiza. És professora d’ensenyament secundari des del 1973 al 1984, directora del Museu d’Art Contemporani d’Eivissa des de l’any 1979 al 1984 i de la Galeria Van der Voort, a la segona etapa, des del 1987 al 2005.

32

Ibiza, los años 60 y 70. Una historia insólita Es Baluard, en el marco del proyecto de investigación «Gabinet. Ibiza-Mallorca: años 5090. Primera parte, Don Kunkel y su contexto», organizó una conferencia-encuentro con la gestora cultural ibicenca Catalina Verdera, figura fundamental en la vida cultural y artística en Ibiza.

Entre los temas tratados en la sesión Catalina Verdera situó y revisitó la escena artística ibicenca de finales de los años 50 hasta la década de los setenta, destacando los agentes y artistas, así como los momentos clave del desarrollo de la reciente historia del arte de Ibiza. La conferencia, fue concebida como actividad parte del proceso de investigación y comprensión del contexto artístico de las Islas Baleares de las últimas décadas, en el que se basó el proyecto en Es Baluard.

«Todo el mundo conoce la enorme importancia que tuvieron las décadas de los años sesenta y setenta del siglo pasado el mundo cultural de Ibiza. La llegada de un gran número de artistas, el nacimiento de uno de los primeros museos de arte contemporáneo del país, el congreso de diseño ICSID, el movimiento hippy, la aparición de numerosas galerías de arte en toda la isla, entre las que destacan El Corsario, por su vínculo con el Grupo Ibiza 59, la de Ivan Spence y la de Carl van der Voort, nos darán una idea de la situación creativa que tuvo lugar en aquellos años», afirmó Verdera.

Catalina Verdera Ribas es licenciada en Historia del arte por la Universitat de Barcelona.

En 1973 presenta la tesis de licenciatura La arquitectura rural en Ibiza. Es profesora de enseñanza secundaria desde 1973 a 1984, directora del Museu d’Art Contemporani d’Eivissa desde el año 1979 a 1984 y de la Galería Van der Voort, en su segunda etapa, desde 1987 a 2005.

33

34

Del Grupo Ibiza 59 a la SAAS Elena Ruiz A mitjans dels anys cinquanta del segle passat, el jove ceramista Antonio Ruiz (Soria, 1923) emprèn, potser, la que haurà de ser l'aventura més fecunda i estimulant de la seva vida. Serà un període d'uns deu anys, prenyats d'intensitat creadora i no només a nivell individual sinó també a nivell col·lectiu. Uns anys en què el dinàmic, influent i inquiet Ruiz, s'instal·la a l'illa d'Eivissa i des d'allà, al vell casal de Sa Portella, a Ca’n Balanzat −en el punt més alt de la ciutat d'Eivissa: Dalt Vila− traça un projecte juntament amb un grup d'amics, tots ells artistes plàstics; un capítol d'indubtable transcendència per a la història de l'art contemporani del nostre país, els detalls del qual encara estan en procés de ser estudiats a fons però que madurarà degudament quan la investigació li presti l'atenció que es mereix.

L'informalisme com a tendència d'avantguarda arriba a l'illa de la mà d'aquests artistes que coincideixen feliçment en un hic et nunc extraordinari que es concreta en un nom: el Grupo Ibiza 59, format per: Erwin Bechtold (1925), Erwin Broner, (1898-1971), Hans Laabs (1915-2004), Katja Meirowsky (1920-2012), Robert Munford (1925-1991), Egon Neubauer (1920-1991), Antonio Ruiz (1923), Bertil Sjöberg (1914-1999), Carlos Sansegundo (1930-2011) i Heinz Trökes (1913-1997), que s'adhereix una mica més tard.

No és Eivissa un lloc aleatori escollit a l'atzar per tots ells, encara que en part ho sembli. És clar que darrere de les raons individuals hi ha històries concretes i personals, moltes relacionades i motivades a la fi de la II Guerra Mundial, però si bé és cert que tot un moviment de fastiguejats, descontents i crítics centreeuropeus es dirigeix al Mediterrani a partir de finals dels anys quaranta, illes i nord d'Àfrica inclosos, no és menys cert que Eivissa es constituirà com una destinació escollida i privilegiada per moltes raons, algunes d'ordre pràctic, com ho és ara la seva proximitat al continent, i altres, si no més líriques, no per això menys fortes o convincents: l'illa conciliava els suficients atractius com per concitar la il·lusió i el renaixement vitals dels que havien patit les conseqüències de la postguerra i els seus traumes, almenys com a combatents ideològics, perquè aquest nom −Eivissa− representava una destinació carregada de sentit, una cosa així com el nord a un brúixola; un sinònim de modernitat.

La vella colònia fenícia, després púnica, romana i islàmica, amb les seves vastes i fascinants col·leccions de restes objectuals guardades al seu museu arqueològic i l'empremta encara fresca dels personatges d'avantguarda, els pioners arribats als anys trenta, com ara Rafel Alberti, Walter Benjamin, Albert Camus, Will Faber, Raoul Hausmann, Josep Lluís Sert, Tristan Tzara o Wols entre d'altres, no podia ser ignorat.

Tot això unit a un clima benigne, una naturalesa d'enorme bellesa −pinedes a la vora de la mar− i una societat petita, tranquil·la i abstreta, en la proximitat de la qual es podia portar una vida de qualitat amb pocs recursos, permetent la dedicació de cadascú a la 35

seva ocupació, sense les pressions dels nuclis de «poder»: la competència, la crítica o el mercat, feien que la metàfora illenca ho fos del paradís; de la terra promesa.

Es veurà després, quan passin els anys de l'exaltació i el goig, que precisament aquests elements que havien estat tan estimulants seran també causa de la fi del periple, ja que el Grupo Ibiza 59 no podrà aconseguir el miracle de la creació d'una demanda sostinguda del producte artístic en la limitada societat eivissenca, i en veure que no tenien el necessari suport tècnic de galeries i marxants que exportin fora les creacions al ritme compassat de les necessitats vitals i humanes dels seus creadors, posarà fi a l'experiència, i amb ella a tota una època memorable, en 1964, any en el qual casualment desapareix també, almenys des del punt de vista de la crítica, la tendència informalista amb l'anomenada «crisi» de l'informalisme.

El paper que va jugar Antonio Ruiz no només en la gestació del Grupo Ibiza 59 sinó en la direcció de la galeria El Corsario és decisiu si es té en compte la procedència de la programació d'exposicions. I per això a propòsit m'aturaré breument a analitzar el període madrileny.

Ruiz venia de Madrid, els seus anys a la capital no són desaprofitats, s'impregnen de la vida artística i intel·lectual i es nodreix d'ella. En l'ambient artístic a mitjans dels cinquanta, certes galeries com Biosca, Clan, Estilo o Buchholz lluiten per l’«art nou», terme que encunya Eugeni d'Ors, qui en els seus salons, va aconseguir exposar per exemple a Tàpies, Oteiza, Saura o Millares.

Ja a la I Biennal Hispanoamericana, inaugurada el 1951, el ministre d'educació, Joaquín Ruiz Jiménez no té més remei que exposar la bondat d'aquest art jove i abstracte en un intent per suavitzar la mirada censora del franquisme i permetre certa tolerància oficial.

Anys més tard, el 1957, la Delegación Nacional de Juventudes del Movimiento organitza l'exposició dels seus joves becaris, el jurat del qual havia estat presidit pel gens sospitós Enrique Lafuente Ferrari, i aquest mateix any, Luis González Robles emprèn una tasca de difusió de l'art espanyol a l’estranger, sabedor del rèdit que això li podia donar a la imatge cultural espanyola fora de les nostres fronteres.

Els cinquanta posen de manifest la manca d'homogeneïtat plàstica, les figures dels precedents d'avantguarda, Miró, Dalí o Picasso pràcticament havien realitzat les seves carreres fora del país, i a Espanya, els precedents de Pórtico (fundat el 1947 per Aguayo, Lagunas i Laguardia), Dau al Set (fundat el 1948 per Tàpies, Cuixart, Tharrats i Ponç), Escuela de Altamira (de Mathias Goeritz el 1949) o LADAC (fundat a Las Palmas el 1951 amb Westerdahl, Juan Ismael i Millares al capdavant...) constitueixen intents enèrgics de l'existència i importància de l'informalisme com a concepte ampli i ple de tendències particulars (matèric, líric, gestual...) cuidant uns i altres de vincular-lo al surrealisme i evitar així la tendència a veure-ho com una aparició uniformadora i sobtada.

Aquesta idea, al costat de la reivindicació constant, comú i referencial de l'obra de Paul Klee, es veurà refermada quan el 1957 es va fundar el grup El Paso (Canogar, Feito,

36

Francés, Millares, Rivera, Suárez, Saura i Serrano) el mateix any que es realitza l'exposició «Otro arte» a la Sala Negra del Museo de Arte Contemporáneo de Madrid, a la que figuraven noms com Appel, Burri Fautrier, De Kooning, Mathieu, Pollock, Tobey o Wols al costat de membres de Dau al Set i del recentment creat grup El Paso.

La recuperació de les arrels i de la tradició pictòrica espanyola per part d'aquests joves artistes incloïa les fases de l'art primitiu i antic, que causaven fascinació i motiu d'inspiració, aflorant de manera explícita o senzillament suggerides.

Encara que no cal estendre’s en aquestes línies, sí almenys cal esmentar una altra tendència derivada en els seus començaments dels mateixos o semblants fonaments: l'abstracció constructivista, que esgrimia la idea d'ordre i racionalitat i que va tenir entre els seus seguidors figures com Sempere, Palazuelo, Oteiza, José Luis Gómez Perales o els membres del Grupo Parpalló fundat el 1956 per Manolo Gil, Andreu Alfaro i Joaquín Michavila entre d'altres (al qual s'uneix Juan Genovés tot d’una), o els de l’Equip 57, senzillament perquè alguns d'aquests artistes varen estar convidats a les exposicions d’El Corsari. I no cal oblidar que molts dels creadors decantats cap a l'abstracció informalista varen tenir fases normatives, vegeu Erwin Bechtold, vegeu Ulises Blanco.

Al costat d'aquestes abstraccions, una figuració que si bé durant temps −potser massa− va ser instrumentalitzada per sectors de la crítica i certs «militants», per establir una dialèctica de contraris, va contenir figures de l'anomenada Escuela de Madrid també decididament pròximes a l'època eivissenca i a la soriana, com varen ser Manolo S. Molezún, Alfredo Ramón, Vento (la seva primera exposició individual contenia les pintures realitzades a Eivissa el 1951), San José, Julio Antonio o Pancho Cossío (també actiu a Eivissa a finals dels 50).

Crítics i teòrics vinculats a la defensa tant de l'art nou com de les tendències figuratives i abstractes d'avantguarda varen ser Cirici Pellicer, Juan Antonio Gaya Nuño (també sorià), o Cesáreo Rodríguez Aguilera, tots es mantindran propers a les accions programàtiques dels artistes del Grupo Ibiza 59 i als de SAAS. Aquesta coincidència només pot confirmar el paper d'aglutinador i conductor d'Antonio Ruiz, a més de l'interès que concitarien en ells els artistes agrupats al voltant de les dues iniciatives.

Les obres dels artistes del Grupo Ibiza 59 no varen ser totes informalistes encara que estiguessin trufades dels conceptes i les formes, fins i tot aquelles que es movien en el terreny de la figuració. Els més rotundament abstractes varen ser Bechtold, que treballava amb matèria, grumolls en relleu i gammes cromàtiques molt pròximes a les terres, integrant materials com ara papers; Broner, que es movia dins un terreny més gestual, introduint incisions i esgarrapades; i Neubauer, molt auster a la seva fase del Grupo, usant el blanc i el negre per als seus relleus i composicions.

El 1955 es presenta a Madrid a la Galeria Buchholz la primera exposició individual de Heinz Trökes, que havia estat professor a la Bauhaus de Weimar i que estava instal·lat ja a Eivissa en aquesta data, també aquest any exposa Erwin Bechtold i una pintora

37

d'origen romanès lligada al nucli eivissenc primer i sorià després, Nadia Werba, ho fa per primera vegada a la Sala Abril de Madrid també al 1955.

La resta: Laabs, Munford, Ruiz, Sansegundo i Sjöberg són figuratius i abstractes, allunyats del tot de realismes o naturalismes per descomptat, però reafirmant amb les seves obres d'imatges visibles, la factura, el gest, el traç i les textures, o si es prefereix, practicant una mena de «figuració expressionista» en terminologia de l'època.

La figura excel·lent de Will Faber (Alemanya, 1901-1987) fascina Ruiz −com també a Camilo José Cela que li presta atenció a Papeles de Son Armadans− probablement el conegués a una de les seves primeres exposicions a la Galeria Clan de Madrid en 1954.

La coincidència de tots dos a Eivissa serà fructífera i Ruiz li convidarà també a la SAAS en diverses ocasions, destacant la seva exposició individual de 1966, o l'homenatge que se li ret amb motiu de la mostra al Salón del Toro el 1969, el logotip del qual a més de diverses pintures sobre el tema el realitza ell. Faber, abstracte i molt lligat al surrealisme, explícit en les seves composicions a través del grafisme automàtic, realitza una obra de cromatisme brillant i enigmàtic significat.

Ruiz abandona el 1964 l'activitat eivissenca, la fi del Grupo, dissolt amb la mateixa lògica i naturalitat de la seva fundació, el fan tornar a Soria. De la mateixa manera, la resta dels components del Grupo seguiran les seves trajectòries per separat, mantenint alguns la seva residència a Eivissa i tornant als seus llocs d'origen com ell, altres.

A Sòria, resolt a donar continuïtat al seu paper de gestor i integrador d'artistes locals posa en marxa la SAAS (Sociedad de Artistas Actuales Sorianos). També decidit a continuar el seu treball de ceramista, obre un forn als voltants de la seu a l'avinguda de Navarra −meitat llibreria meitat galeria− i treballa en diverses línies de producció. En les seves obres senzilles −les plaques− bolca tot un univers iconogràfic que remet a la imatgeria púnica però també a la celtibèrica i romànica. És en les seves composicions murals on es percep el seu pas a l'abstracció, usant petits fragments que embasten formes i seqüències dins el pla, a manera de constel·lacions (inevitable la referència a Joan Miró). Els seus atuells i objectes d'adorn −joies− li enllacen amb els primitius, en l’art dels quals sempre cal advertir una utilitat prosaica o sumptuària.

La SAAS aglutina un grup de pintors joves sorians: Miguel García, Marcos Molinero Cardenal (1944), Carmen Pérez Aznar, José María Sainz Ruiz (1935) i Ulises Blanco (19372010), però també assumeix una activitat cultural més àmplia, com serà l'edició de llibres, tant de poesia (Antonio Navarrete, Luka Brajnović i Meik del propi Molinero Cardenal) com de relats (el meu pare, Emilio Ruiz, publicarà allà, El campesino en su sexmo, el 1971, la portada il·lustrada per Antonio amb una placa de ceràmica) també l'organització de conferències i xerrades, concerts, homenatges, etc. La programació no només tracta de defensar les obres dels artistes «adscrits» sinó que persegueix el

38

moviment i l'intercanvi, i així, creadors dels que havien exposat a El Corsario exposaran a Sòria, i membres d'altres grups afins i coincidents en el temps com ara el Grup d’Elx també.

La vida i vigència d'un moviment no sempre coincideixen i si bé és propi d'esforços de dinamització cultural que no arribin mai a ser molt llargs (hi ha casos extraordinaris però solen ser excepcions) la veritat és que la vida de SAAS va abastar aproximadament una dècada (1964-1974) renaixent en els vuitanta fugaçment com SAAS 2 al voltant d'una nova fornada de joves artistes locals.

La vigència, però, d'aquells anys pletòrics deixa lloc dins la memòria col·lectiva a la idea que aquell moment àlgid a on es donaven cita la modernitat, la renovació dels llenguatges estètics, la preocupació per l'acció cultural responsable i el desig d’obrir el terreny a la comunicació en llibertat, el que comportava no poc risc a l'Espanya d'aquells anys, va ser una aventura inigualable.

Varen ser abstractes o figuratius els artistes de la SAAS? Varen ser una cosa i una altra, curiosament en cada cas hi ha etapes d'anada i tornada en les dues tendències. El que s'ha d'entendre com un cas singular de manca de prejudicis sobre els estils.

O potser va ser la poderosa influència del paisatge local el que els va portar a no marcar radicalment el territori de l'estil. Els artistes de la SAAS es varen comprometre amb la defensa del paisatge, ja que aquest els permetia la divagació cap a l'abstracció; diguem que a través de la mirada a l'exterior i a allò circumdant varen poder conduir-se cap a una abstracció informalista íntima i mental a on el color, la construcció del pla i el cromatisme terrós, violeta, moradenc i gris d'encuny machadià i en alguna mesura encara romàntic, es varen erigir en valors formals fonamentals.

Varen ser rupturistes? No, en la mesura que es varen adscriure a un moviment d'ampli espectre (profundament europeu) i en la mesura que varen reivindicar les arrels i la llarga línia de continuïtat cultural espanyola interrompuda amb la Guerra Civil que fins i tot contra i enfront del franquisme i els seus salons oficials, pugnava per no fer d'aquell tan gastat i fals concepte d’ «erm cultural» una realitat penosa.

La commemoració d'aquella «gesta» ha de ser motiu de reflexió, acostumats com estem als principis d'austeritat que ens impregnen i a defugir de tot triomfalisme que ens impediria a més una mirada crítica que sempre és més precisa que la complaent, aquesta és una ocasió per tornar sobre aquest moment del passat, pensar-lo i estudiar-lo. Per ventura no van ser ells també així?

Eivissa, 15 de juliol de 2014

39

Del Grupo Ibiza 59 a la SAAS Elena Ruiz A mediados de los años cincuenta del siglo pasado, el joven ceramista Antonio Ruiz (Soria, 1923) emprende, tal vez, lo que habrá de ser la aventura más fecunda y estimulante de su vida. Será un período de unos diez años, preñados de intensidad creadora y no sólo a nivel individual sino también colectivo. Unos años en los que el dinámico, influyente e inquieto Ruiz se instala en la isla de Ibiza y desde allí, en el viejo caserón de Sa Portella; la casa Balanzat −en lo más alto de la ciudad alta de Ibiza: Dalt Vila− traza un proyecto junto con un grupo de amigos, todos ellos artistas plásticos; un capítulo de indudable trascendencia para la historia del arte contemporáneo de nuestro país, cuyos pormenores aún están en proceso de ser estudiados a fondo pero que madurará debidamente cuando la investigación le preste la atención que merece.

El informalismo como tendencia de vanguardia llega a la isla de la mano de estos artistas que coinciden felizmente en un hic et nunc extraordinario que se concreta en un nombre: el Grupo Ibiza 59, formado por: Erwin Bechtold (1925), Erwin Broner, (18981971), Hans Laabs (1915-2004), Katja Meirowsky (1920-2012), Robert Munford (19251991), Egon Neubauer (1920-1991), Antonio Ruiz (1923), Bertil Sjöberg (1914-1999), Heinz Trökes (1913-1997) y Carlos Sansegundo (1930-2011), que se adhiere un poco más tarde.

No es Ibiza un lugar aleatorio escogido al azar por todos ellos, aunque en parte así lo parezca. Claro que detrás de las razones individuales hay historias concretas y personales, muchas relacionadas y motivadas al término de la II Guerra Mundial, pero si bien es cierto que todo un movimiento de hastiados, descontentos y críticos centroeuropeos se dirige al mediterráneo a partir de finales de los años cuarenta, islas y norte de África incluidos, no lo es menos que Ibiza se constituirá como un destino escogido y privilegiado por muchas razones, algunas de orden práctico, como lo es por ejemplo su proximidad al continente, y otras si no más líricas no por ello menos fuertes o convincentes: la isla conciliaba los suficientes atractivos como para concitar la ilusión y el renacimiento vitales de quienes habían sufrido las consecuencias de la post guerra y sus traumas, al menos como combatientes ideológicos, porque este nombre −Ibiza− representaba un destino cargado de sentido, algo así como el norte en una brújula; un sinónimo de modernidad.

La vieja colonia fenicia, luego púnica, romana e islámica, con sus vastas y fascinantes colecciones de restos objetuales guardados en su museo arqueológico y la huella todavía fresca de los personajes de vanguardia, los pioneros llegados en los años treinta, como

40

por ejemplo Walter Benjamin, Raoul Hausmann, Rafel Alberti, Camus, Tzara, Will Faber, Wols o Josep Lluís Sert entre otros, no podía ser ignorado.

Todo eso unido a un clima benigno, una naturaleza de enorme belleza −pinares a la orilla del mar− y una sociedad pequeña, tranquila y ensimismada en cuya proximidad se podía llevar una vida de calidad con pocos recursos, permitiendo la dedicación de cada cual a lo suyo, sin las presiones de los núcleos del «poder»: la competencia, la crítica o el mercado, hacían que la metáfora isleña lo fuera del paraíso; de la tierra prometida.

Se verá después, cuando pasen los años de la exaltación y el júbilo, que precisamente esos elementos que habían sido tan estimulantes serán también causa del fin del periplo, pues el Grupo Ibiza 59 no podrá lograr el milagro de la creación de una demanda sostenida del producto artístico en la limitada sociedad ibicenca, y al verse sin el necesario soporte técnico de galerías y marchantes que exporten fuera las creaciones al ritmo acompasado de las necesidades vitales y humanas de sus creadores, pondrá fin a la experiencia y con ella a toda una época memorable en 1964, año en el cual casualmente desaparece también, al menos desde el punto de vista de la crítica, la tendencia con la llamada «crisis» del informalismo.

El papel que jugó Antonio Ruiz no solo en la gestación del Grupo Ibiza 59 sino en la dirección de la galería El Corsario es decisivo si se tiene en cuenta la procedencia de la programación de exposiciones. Y por eso a propósito me detendré brevemente en analizar el período madrileño.

Ruiz venía de Madrid, sus años en la capital no son desaprovechados, se impregnan de la vida artística e intelectual y se nutre de ella. En el ambiente artístico a mediados los cincuenta, ciertas galerías como Biosca, Clan, Estilo o Buchholz pujan por el «arte nuevo», término que acuña Eugenio D'Ors, el mismo que en sus salones, consiguió exponer por ejemplo a Tàpies, Oteiza, Saura o Millares.

Ya en la I Bienal Hispanoamericana, inaugurada en 1951, el ministro de Educación, Joaquín Ruiz Jiménez no tiene más remedio que exponer la bondad de este arte joven y abstracto en un intento por suavizar la mirada censora del franquismo y permitir cierta tolerancia oficial. Años más tarde en 1957, la Delegación Nacional de Juventudes del Movimiento organiza la exposición de sus jóvenes becarios, cuyo jurado había sido presidido por el nada sospechoso Enrique Lafuente Ferrari y ese mismo año Luis González Robles emprende una labor de difusión del arte español en el extranjero, sabedor del rédito que esto le podía dar a la imagen cultural española fuera de nuestras fronteras.

Los cincuenta ponen de manifiesto la carencia de homogeneidad plástica, las figuras de los precedentes de vanguardia, Miró, Dalí o Picasso prácticamente habían realizado sus 41

carreras fuera del país, y en España, los precedentes de Pórtico (fundado en 1947 por Aguayo, Lagunas y Laguardia), Dau al Set (fundado en 1948 por Tàpies, Cuixart, Tharrats y Ponç) la Escuela de Altamira (de Mathias Goeritz en 1949) o LADAC (fundado en las Palmas en 1951 con Westerdahl, Juan Ismael y Millares al frente...) constituyen intentos enérgicos de la existencia e importancia del informalismo como concepto amplio y plagado de tendencias particulares (matérico, lírico, gestual...) cuidando unos y otros de vincularlo al surrealismo y evitar así la tendencia a verlo como una súbita aparición uniformadora y súbita.

Esta idea, junto a la reivindicación constante, común y referencial de la obra de Paul Klee, se verá reafirmada cuando en 1957 se funde el Grupo El Paso (Canogar, Feito, Juana Francés, Millares, Rivera, Suárez, Saura y Pablo Serrano) el mismo año que se realiza la exposición «Otro Arte» en la sala Negra del Museo de Arte Contemporáneo de Madrid, en la figuraban nombres como Mathieu, Fautrier, De Kooning, Pollock, Tobey, Wols, Appel o Burri junto a miembros de Dau al Set y del recién creado El Paso.

La recuperación de las raíces y de la tradición pictórica española por parte de estos jóvenes artistas incluía las fases del arte primitivo y antiguo, que causaban fascinación y motivo de inspiración, aflorando de manera explícita o sencillamente sugeridas.

Aunque no cabe extenderse en estas líneas, sí al menos hay que mencionar otra tendencia derivada en sus comienzos de los mismos o parecidos fundamentos: la abstracción constructivista, que esgrimía la idea de orden y racionalidad y que tuvieron entre sus seguidores figuras como Sempere, Palazuelo, Oteiza, José Luis Gómez Perales o los miembros del Grupo Parpalló fundado en 1956 por Manolo Gil, Alfaro y Michavila entre otros (al que se une Juan Genovés enseguida), o los de Equipo 57, sencillamente porque algunos de estos artistas estuvieron invitados a las exposiciones de El Corsario.

Y no hay que olvidar que muchos de los artistas decantados hacia la abstracción informalista tuvieron fases normativas, véase Bechtold, véase Ulises Blanco.

Junto a estas abstracciones, una figuración que si bien durante tiempo −tal vez demasiado− fue instrumentalizada por sectores de la crítica y ciertos «militantes», para establecer una dialéctica de contrarios, contuvo figuras de la llamada «Escuela de Madrid» también decididamente próximas a la época ibicenca y a la soriana, como fueron Manolo S. Molezún, Alfredo Ramón, Vento (su primera exposición individual contenía las pinturas realizadas en Ibiza en 1951), San José, Julio Antonio o Pancho Cossío (también activo en Ibiza a finales de los 50).

42

Críticos y teóricos vinculados a la defensa tanto del arte nuevo como de las tendencias figurativas y abstractas de vanguardia fueron Cirici Pellicer, Juan Antonio Gaya Nuño (también soriano), o Cesáreo Rodríguez Aguilera, todos se mantendrán próximos a las acciones programáticas de los artistas del Grupo Ibiza 59 y a los de SAAS. Esta coincidencia solo puede confirmar el papel de aglutinador y conductor de Antonio Ruiz, además del interés que concitarían en ellos los artistas agrupados en torno a ambas iniciativas.

Las obras de los artistas del Grupo Ibiza 59 no fueron todas informalistas, aunque estuvieran trufadas de los conceptos y las formas incluso aquellas que se movían en el terreno de la figuración. Los más rotundamente abstractos fueron Bechtold, que trabajaba con materia, grumos en relieve y gamas cromáticas muy próximas a las tierras, integrando materiales como por ejemplo papeles, Broner, que se movía en un terreno más gestual, introduciendo incisiones y arañazos y Neubauer, muy austero en su fase del Grupo, usando el blanco y el negro para sus relieves y composiciones.

En 1955 se presenta en Madrid en la galería Buchholz la primera exposición individual de Heinz Trökes, que había sido profesor en la Bauhaus de Weimar y que estaba instalado ya en Ibiza en esa fecha, también ese año expone Erwin Bechtold y una pintora de origen rumano ligada al núcleo ibicenco primero y soriano después, Nadia Werba, lo hace por primera vez en la Sala Abril de Madrid también en el 55.

El resto: Laabs, Munford, Ruiz, Sjöberg y Sansegundo son figurativos y abstractos, alejados por completo de realismos o naturalismos desde luego, pero reafirmando con sus obras de imágenes visibles, la factura, el gesto, el trazo y las texturas o si se prefiere practicando una suerte de «figuración expresionista» en terminología de la época.

La figura sobresaliente de Will Faber (Alemania, 1901-1987) fascina a Ruiz −como también a C.J. Cela que le presta atención en Papeles de Son Armadans− probablemente lo conociera en una de sus primeras exposiciones en la galería Clan de Madrid en 1954.

La coincidencia de ambos en Ibiza será fructífera y Ruiz le invitará también a la SAAS en varias ocasiones, destacando su exposición individual de 1966, o el homenaje que se le rinde con motivo de la muestra Salón del Toro en 1969, cuyo logotipo además de varias pinturas sobre el tema realiza él. Faber, abstracto y muy ligado al surrealismo, explícito en sus composiciones a través del grafismo automático, realiza una obra de cromatismo brillante y enigmático significado.

Ruiz abandona en 1964 la actividad ibicenca, el fin del Grupo, disuelto con la misma lógica y naturalidad de su fundación, le hacen volver a Soria. Del mismo modo, el resto de los componentes del Grupo seguirán sus trayectorias por separado, manteniendo algunos su residencia en Ibiza y volviendo a sus lugares de origen como él, otros.

43

En Soria, resuelto a dar continuidad a su papel de gestor e integrador de artistas locales pone en marcha la SAAS (sociedad de artistas actuales sorianos). También decidido a continuar su trabajo de ceramista, abre un horno en las inmediaciones de la sede en la Avenida de Navarra −mitad librería mitad galería− y trabaja en diversas líneas de producción. En sus obras sencillas −las placas− vuelca todo un universo iconográfico que remite a la imaginería púnica pero también a la celtíbera y románica.

Es en sus composiciones murales en donde se percibe su paso a la abstracción, usando pequeños fragmentos que hilvanan formas y secuencias en el plano, a modo de constelaciones (inevitable la referencia a Joan Miró). Sus vasijas y objetos de adorno −joyas− le enlazan con los primitivos, en cuyo arte siempre cabe advertir una utilidad prosaica o suntuaria.

La SAAS aglutina a un grupo de pintores jóvenes sorianos : Miguel García, Marcos Molinero Cardenal (1944), Carmen Pérez Aznar, José María Sainz Ruiz (1935) y Ulises Blanco (19372010), pero también asume una actividad cultural más amplia, como será la edición de libros, tanto de poesía (Antonio Navarrete, Luka Brajamovic y Meik del propio Molinero Cardenal) como de relatos (mi padre, Emilio Ruiz, publicará allí, El campesino en su sexmo, en 1971, cuya portada ilustra Antonio con una placa de cerámica) también la organización de conferencias y charlas, conciertos , homenajes, etc. La programación no sólo trata de defender las obras de los artistas «adscritos» sino que persigue el movimiento y el intercambio, y así, artistas de los que habían expuesto en El Corsario expondrán en Soria, y miembros de otros grupos afines y coincidentes en el tiempo como por ejemplo el Grup d'Elx también.

La vida y vigencia de un movimiento no siempre coinciden y si bien es propio de esfuerzos de dinamización cultural que no lleguen nunca ser muy largos (hay casos extraordinarios, pero suelen ser excepción) lo cierto es que la vida de SAAS abarcó aproximadamente una década (1964-1974) renaciendo en los ochenta fugazmente como SAAS 2 en torno a una nueva hornada de jóvenes artistas locales.

La vigencia, sin embargo, de aquellos años pletóricos deja lugar en la memoria colectiva a la idea de que aquel momento álgido en donde se daban cita la modernidad, la renovación de los lenguajes estéticos, la preocupación por la acción cultural responsable y el deseo de abrir el terreno a la comunicación en libertad, lo que conllevaba no poco riesgo en la España de aquellos años, fue una aventura inigualable. ¿Fueron abstractos o figurativos los artistas de la SAAS? Fueron una cosa y otra, curiosamente en cada caso hay etapas de ida y vuelta en ambas tendencias. Lo que debe entenderse como un caso singular de falta de prejuicios sobre los estilos.

44

O tal vez fue la poderosa influencia del paisaje local lo que les llevó a no marcar radicalmente el territorio del estilo. Los artistas de la SAAS se comprometieron con la defensa del paisaje, pues éste les permitía la divagación hacia la abstracción; digamos que a través de la mirada al exterior y a lo circundante pudieron conducirse hacia una abstracción informalista íntima y mental en donde el color, la construcción del plano y el cromatismo terroso, violeta, cárdeno y gris de cuño machadiano y en alguna medida aún romántico, se erigieron en valores formales fundamentales. ¿Fueron rupturistas? No, en la medida en que adscribieron a un movimiento de amplio espectro (profundamente europeo) y en la medida en que reivindicaron las raíces y la larga línea de continuidad cultural española interrumpida con la guerra civil que incluso contra y frente al franquismo y sus salones oficiales, pugnaba por no hacer de aquel tan manido y falso concepto de «páramo cultural» una realidad penosa.

La conmemoración de aquella «gesta» debe ser motivo de reflexión, acostumbrados como estamos a los principios de austeridad que nos impregnan y a rehuir todo triunfalismo que nos impediría además una mirada crítica que siempre es más certera que la complaciente, esta es una ocasión para volver sobre ese momento del pasado, pensarlo y estudiarlo. ¿Acaso no fueron ellos también así?

Ibiza, 15 de julio de 2014

45

Don Kunkel (Plainfield, Nova Jersey, EUA, 1933) Don Kunkel arriba per primera vegada a Eivissa el 1958, després de viatjar per diverses ciutats europees −Barcelona, Londres i París− i residir a Lima (Perú), on tenia l’estudi i un taller d’obra gràfica. Artista format en la pintura i el dibuix al natural, Kunkel és reconegut per la seva aportació al camp de l’obra gràfica i pel seu paper en l’activació d’Eivissa com a centre artístic durant els anys seixanta i setanta, juntament amb el nordamericà Carl van der Voort (Fort Myers, Florida, 1928 – New Haven, Connecticut, EUA, 2004) i la seva galeria dedicada a l’art contemporani.

El seu domini tècnic en el camp de l’estampació, la serigrafia en concret, promou la col·laboració amb el Taller Ibograf, espai dedicat a l’edició d’obra gràfica i lligat a la Galería Carl van der Voort, en la qual Kunkel exposa de manera regular. Vinculat al taller des del 1967, assumeix la direcció tècnica entre el 1970 i el 1976. En aquests moments, la relació i el treball en comú amb els creadors que van arribant a l’illa i altres que hi pertanyen des dels seus orígens evidencia un moment especial, energètic i ple de camaraderia al voltant de la pintura i l’obra gràfica; entre d’altres, Erwin Bechtold, Rafael Tur Costa o Antoni Marí Ribas «Portmany».

Ja als anys vuitanta, reprèn el contacte amb el seu país d’origen. Estableix l’estudi a Pennsilvània el 1985 i manté la seva residència a Eivissa fins al 1989, any en què s’instal·la definitivament a New Haven (Connecticut, EUA), on resideix en l’actualitat.

L’obra de Don Kunkel es desenvolupa, principalment, al voltant de l’abstracció. Després d’una etapa inicial de caràcter figuratiu, a la dècada de 1960 adopta una figuració subtil basada en formes sinuoses i una senzillesa compositiva que desemboca en l’abstracció geomètrica, eix de la seva obra de llavors ençà. Kunkel articula un llenguatge propi, sistemàtic i minuciós, basat en la linealitat, la simetria i l’ordre racional; un estil vinculat a les pràctiques constructivista i minimalista i caracteritzat per l’experimentació pel que fa al suport −paper i cartó, principalment−, un element transformat en «matèria pictòrica» que potencia la tridimensionalitat. A partir dels anys vuitanta, Kunkel s’aparta de l’ordre i la simetria i el volum adquireix més protagonisme a les seves composicions, centrades en la investigació entorn de l’espai.

46

Don Kunkel (Plainfield, Nueva Jersey, EE.UU., 1933) Don Kunkel llega por primera vez a Ibiza en 1958, tras viajar por diversas ciudades europeas −Barcelona, Londres y París− y residir en Lima (Perú), donde tenía su estudio y un taller de obra gráfica. Artista formado en pintura y dibujo al natural, Kunkel es reconocido por su aportación en el campo de la obra gráfica y por su papel en la activación de Ibiza como centro artístico en los sesenta y setenta, junto al norteamericano Carl van der Voort (Fort Myers, Florida, 1928 – New Haven, Connecticut, EEUU, 2004) y su galería dedicada al arte contemporáneo.

Su dominio técnico en el campo de la estampación, la serigrafía en concreto, promueve su colaboración con el Taller Ibograf, espacio dedicado a la edición de obra gráfica y ligado a la Galería Carl van der Voort, en la que Kunkel expone de forma regular. Vinculado al taller desde 1967, asume la dirección técnica entre 1970 y 1976. En esos momentos, la relación y el trabajo en común con creadores que van llegando a la isla y otros que pertenecen a ella desde sus orígenes evidencia un momento especial, energético y plagado de camaradería en torno a la pintura y la obra gráfica; entre ellos, Erwin Bechtold, Rafael Tur Costa o Antoni Marí Ribas «Portmany».

Ya en los ochenta, retoma el contacto con su país de origen. Establece su estudio en Pensilvania en 1985 y mantiene su residencia en Ibiza hasta 1989, año en que se instala de forma definitiva en New Haven (Connecticut, EEUU), donde reside en la actualidad.

La obra de Don Kunkel se desarrolla, principalmente, en torno a la abstracción. Tras una etapa inicial de carácter figurativo, en la década de 1960 adopta una figuración sutil basada en formas sinuosas y sencillez compositiva que desemboca en abstracción geométrica, eje de su obra desde entonces. Kunkel articula un lenguaje propio, sistemático y minucioso, basado en la linealidad, la simetría y el orden racional; un estilo vinculado a las prácticas constructivista y minimalista y caracterizado por la experimentación en cuanto al soporte −papel y cartón, principalmente−, un elemento transformado en «materia pictórica» que potencia la tridimensionalidad. A partir de los años ochenta, Kunkel se aparta del orden y la simetría y el volumen adquiere un mayor protagonismo en sus composiciones, centradas en la investigación en torno al espacio.

47

48

49

Obres i documentación en exposició/Obras y documentación en exposición: Erwin Bechtold Bild Fläche in der Fläche 1990 Acrílic damunt tela muntat damunt taula / Acrílico sobre lienzo montado sobre tabla 108 x 96 cm Es Baluard Museu d'Art Modern i Contemporani de Palma, dipòsit / depósito Colección Serra Don Kunkel Sense títol / Sin título Finals dècada dels anys 60 / Finales dècada de los años 60 Acrílic damunt tela / Acrílico sobre lienzo 80 x 80 cm Es Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma, dipòsit /depósito Col·lecció MACBA. Consorci MACBA. Donació / donación Don Kunkel Don Kunkel Sèrie / Serie «DK STUDIES 7» Sense data / Sin fecha Tècnica mixta damunt paper. Selecció de 13 obres / Técnica mixta sobre papel. Selección de 13 obras Mides variables / Medidas variables Es Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma, dipòsit /depósito Col·lecció MACBA. Consorci MACBA. Donació / donación Don Kunkel Don Kunkel Sèrie / Serie «DK CONSTR 80-2» ca. 1981-1990 Cartró ondulat tintat damunt cartró. Conjunt de 6 obres / Cartón ondulado tintado sobre cartón. Conjunto de 6 obras Mides variables / Medidas variables Es Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma, dipòsit /depósito Col·lecció MACBA. Consorci MACBA. Donació / donación Don Kunkel

50

Don Kunkel Sèrie / Serie «DK STUDIES 5» ca. 1971-1980 Tècnica mixta damunt cartró i paper. Conjunt de 1.104 obres / Técnica mixta sobre cartón y papel. Conjunto de 1.104 obras Mides variables / Medidas variables Es Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma, dipòsit /depósito Col·lecció MACBA. Consorci MACBA. Donació / donación Don Kunkel Frank El Punto Sense títol / Sin título 1960 Tècnica mixta damunt tela / Técnica mixta sobre lienzo 39,3 x 47,4 cm Es Baluard Museu d'Art Modern i Contemporani de Palma, donació / donación Fundació d'Art Serra Rafael Tur Costa Sense títol / Sin título 1975 Collage damunt tela / Collage sobre lienzo 80 x 80 cm Es Baluard Museu d'Art Modern i Contemporani de Palma, dipòsit / depósito Colección Serra

Reproducció de cartells d’exposicions / Reproducción de carteles de exposiciones: «Kunkel» Galerie Carl van der Voort Basel,1978. Col·lecció Catalina Verdera. Arxiu d’Imatge i So Municipal d’Eivissa «Don Kunkel. Retrospectiva 1961-1991», Museu d’Art Contemporani d’Eivissa, 1991.

Col·lecció Catalina Verdera. Arxiu d’Imatge i So Municipal d’Eivissa «Siete caminos de la abstracción», Museu d’Art Contemporani d’Eivissa, 1977. Arxiu d’Imatge i So Municipal d’Eivissa

Audiovisual amb documentació digitalitzada / Audiovisual con documentación digitalizada: Don Kunkel, 1975. Fotografia / Fotografía: David van der Voort, CC BY 4.0 Don Kunkel, 1975. Fotografia / Fotografía: David van der Voort, CC BY 4.0 Don Kunkel, 1975. Fotografia / Fotografía: David van der Voort, CC BY 4.0 Galería Carl van der Voort. Exposición Don Kunkel, 1983. Fotografia / Fotografía: David van der Voort, CC BY 4.0 Don Kunkel, Kenneth Snelson & Carl van der Voort, 1971. Cortesia de / Cortesía de David van der Voort Don Kunkel & Carl van der Voort en Cas Mut, sense data / sin fecha. Cortesia de / Cortesía de David van der Voort Don Kunkel, 1973. Fotografia / Fotografía: David van der Voort, CC BY 4.0 Don Kunkel, 1975. Fotografia / Fotografía: David van der Voort, CC BY 4.0 Don Kunkel, ca. 1976. Fotografia / Fotografía: David van der Voort, CC BY 4.0 Don Kunkel, 1978. Fotografia / Fotografía: David van der Voort, CC BY 4.0 Don Kunkel, 1978. Fotografia / Fotografía: David van der Voort, CC BY 4.0 Don Kunkel, 1981. Fotografia / Fotografía: David van der Voort, CC BY 4.0 «II Exposición de los 7». Invitació / Invitación. 8-14 /01/ 1949, Galerías Quint, Palma. Fons Biblioteca Lluís Alemany (Consell de Mallorca) «El Grupo Tago. Arte actual». Fulletó / Folleto. Novembre / Noviembre, 1959, Castelló.

Fons Biblioteca Fundació Bartolomé March «Grupo Tago, exposición colectiva al aire libre». Fulletó / Folleto. 1960, Jardins de la Plaça Pax, Felanitx. Fons Biblioteca Fundació Bartolomé March

51

«II Exposición del Grupo Tago en el Círculo de Bellas Artes». Fulletó / Folleto. 27/05- 9 /06 / 1961. Círculo de Bellas Artes, Palma, Fons Biblioteca Fundació Bartolomé March «Grupo Tago». Invitació / Invitación. Sense data / Sin fecha. Círculo de Bellas Artes, Palma. Fons Biblioteca Fundació Bartolomé March.

«Ibiza 65». Catàleg / Catálogo. 1965. Galeria Juana Mordó, Madrid. Fons Biblioteca Es Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma.

«Inauguración Sala de arte DRAC», Catàleg / Catálogo. 23/07/1966. Manacor, Fons Biblioteca de la Fundació Bartolomé March.

«Grupo DRAC». Fulletó / Folleto.1966-1967. Palma, Fons Biblioteca Fundació Bartolomé March.

IV Bienal Internacional de Ibiza. Catàleg / Catálogo. 1970. Delegación Nacional de Cultura.

Fons Arxiu Es Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma.

«Bes». Fulletó / Folleto. 1972, Palma, Fons Biblioteca Fundació Bartolomé March.

«Ensenya. 1». Catàleg / Catálogo. 06-31/08/1973, Galeria 4 Gats, Palma. Fons Biblioteca de la Fundació Bartolomé March.

Selecció de fragments d’enregistraments audiovisuals procedents del Fons de TVE Balears Fragment de l’Informatiu Balear sobre l’exposició organitzada amb motiu de la donació de Carl van der Voort de la seva col·leció al Museu d'Art Contemporani d'Eivissa. Data d'emissió: 18/11/2005, TVE Balears. Duració: 3’46’’ Fragment d’Especial illes: intel·lectuals i dances folklòriques del programa Tot art emès en el circuit català l'any 1976. S’inclouen obres del grup CRIADA i components de Taller Llunàtic a la seva exposició a la Galeria 15, amb la veu en off de Biel Mesquida. TVE Balears. Duració: 5’28’’ Fragment de l'acte en el qual participen Jaume Santandreu i Jaume Sastre entre d'altres, boicotejada per dos membres del Taller Llunàtic. Data d'emissió: 14/03/1994, TVE Balears.

Duració: 3’24’’ Fragment del programa Ara Balears sobre l'exposició «A l'entorn de Neón de Suro, 19751982. Col·lecció Rafael Tous», a la Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca, Palma. Data d'emissió: 21/10/1999, TVE Balears. Duració: 2’05’’ Fragment del programa Panoràmic sobre l'exposició «A l'entorn de Neón de Suro, 1975-1982.

Col·lecció Rafael Tous», a la Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca, Palma. Data d'emissió: 1999.11.08, TVE Balears. Duració: 6’52’’

52

Programa Hàbitat: Història del drac enamorat de la vida sobre la lluita de grups ecologistes contra la urbanització de l’illa de sa Dragonera entre 1977 i 1988. Data d'emissió: 1988, TVE Balears. Duració: 20’31’’

Selección de fragmentos audiovisuales procedentes del Fondo de TVE Balears: Fragmento del Informatiu Balear sobre la exposición organizada con motivo de la donación de Carl van der Voort de su colección al Museu d'Art Contemporani d'Eivissa.

Fecha de emisión: 18/11/2005, TVE Balears. Duración: 3’46’’ Fragmento de Especial illes: intel·lectuals i dances folklòriques del programa Tot art emitido en el circuito catalán en 1976. Se incluyen obras del grupo CRIADA y componentes de Taller Llunàtic en su exposición en la Galería 15, con la voz en off de Biel Mesquida. TVE Baleares. Duración: 5’28’’ Fragmento del acto en el que participan Jaume Santandreu y Jaume Sastre entre otros, boicoteada por dos miembros del Taller Llunàtic. Fecha de emisión: 14/03/1994, TVE Baleares. Duración: 3’24’’ Fragmento del programa Ara Balears sobre la exposición «A l'entorn de Neón de Suro, 1975-1982. Col·lecció Rafael Tous» en la Fundación Pilar i Joan Miró en Mallorca, Palma. Fecha de emisión: 21/10/1999, TVE Baleares. Duración: 2’05’’ Fragmento del programa Panoràmic sobre la exposición «A l'entorn de Neón de Suro, 1975-1982. Col·lecció Rafael Tous», en la Fundación Pilar y Joan Miró en Mallorca, Palma. Fecha de emisión: 08/11/1999, TVE Baleares. Duración: 6’52’’ Programa Hàbitat: Història del drac enamorat de la vida sobre la lucha de grupos ecologistas contra la urbanización de la isla de Sa Dragonera entre 1977 y 1988. Fecha de emisión: 1988, TVE Baleares. Duración: 20’31’’

53

Grup d’investigació: Nekane Aramburu, Rosa Espinosa, Soad Houman i Irene Llàcer. Amb la col·laboració especial de: Fernando Gómez de la Cuesta, Elena Ruiz Sastre, Catalina Verdera i MACBA (Museu d’Art Contemporani de Barcelona), Antònia Mª Perelló, Departament de Col·lecció, Ariadna Robert, Departament de Registre, Silvia Noguer, Departament de Restauració-Conservació i els seus equips.

Material documental: Arxiu d’Imatge i So Municipal d’Eivissa (AISME), Biblioteca de la Fundación Bartolomé March, Biblioteca Lluis Alemany (Consell de Mallorca), MACE, RTVE, Augusta Kelly, David van der Voort, Catalina Verdera i Rafael Tur Costa.

Agraïments: Florencio Arnan, Carles Guasch, Lourdes Guasch, José Carlos Llop, Cristina Palau, Néstor Pellicer, Fausto Roldán i David van der Voort.

54

Gabinet. Eivissa-Mallorca: anys 50-90. Primera part, Don Kunkel i el seu context 03.11.2017 – 18.03.2018 + Info: https://www.esbaluard.org/exposicion/gabinete-ibiza-mallorca-anos-50-90-primeraparte-don-kunkel-y-su-contexto/

ISBN: 978-84-949988-4-3 Dipòsit Legal: PM 451-2019 © de la present edició, Fundació Es Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma © dels textos, els autors © de les obres, els artistes

55

56