L’any al límit de l’abisme
la tendència d’alguns destacats membres de la classe política espanyola a proferir declaracions, quasi sempre fora de lloc i en to histèric, que aboquen a raig davant la premsa com si patissin incontinència verbal i no fossin conscients del que s’estan jugant. «Me’n vaig a Polònia perquè la selecció és la campiona del món». Quan no es dediquen a etzibar comentaris, despisten a la ciutadania llençant globus sonda per a desviar la seva atenció cap a altres temes o, simplement, escapolint-se de les escomeses d’alguns periodistes que, per a mantenir el tipus de la professió, encara s’atreveixen a fer preguntes punyents. «Serà impossible que es continuïn mantenint les prestacions socials». Per si no fos prou, la situació encara es veu agreujada per altres circumstàncies: una preocupant manca d’argumentaris sòlids, l’abandonament de principis ideològics, el trencament reiterat de promeses, la manca de coherència i, massa sovint, una manca de respecte pels que discrepen. «Cal modular el dret a manifestar-se». Qualsevol individu que observés amb la suficient distància aquests fets convindria que la situació que se’n deriva és prou preocupant, perquè malmet profundament la imatge de la política i els polítics i afecta greument el funcionament de l’estat i, sobretot, el de la democràcia. Però així continuen funcionant les coses. «S’han d’acabar els subsidis i les subvencions i les mamandurries en general». Consegüentment es produeix una circumstància paradoxal: en una situació de profunda crisi en que la societat europea és empentada cap a la seva deconstrucció, quan més necessària seria la política i les accions decidides dels qui s’hi dediquen per tal d’evitar aquesta transformació social cap a pitjor, els 148