Issuu on Google+


L’any al límit de l’abisme Crònica personal de 2012

Ernest Ruiz i Almar


© per la present edició: Kit-book, 2013 C/Mallorca, 144, 1.º, 2.ª 08036, Barcelona Tel.: 934.518.936 Fax: 933.238.362 B-64039241 www.kit-book.net E-mail: kit@kit-book.net

©Ernest Ruiz i Almar, 2013

Disseny de coberta: Úrsula Solans i Hierro Disseny interior: Kit-book ISBN Rústica: 978-84-940883-3-9 Depósito legal: B-842-2013

No està permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni el seu tractament informàtic, ni la transmissió de cap manera o per qualsevol mitjà, ja sigui electrònic, mecànica, per fotocòpia, per registre o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.


Tant de bo visquis en temps interessants


Índex Pròleg. ................................................................................. 11 Març El seny. 26/03/2012......................................................... 15 Un dia normal. 30/03/2012. ........................................... 17 Abril Què passa alguna cosa? 17/04/2012............................... 23 No podrem. 20/04/2012.................................................. 25 Ara vindran els salvapàtries. 24/04/2012....................... 27 Jomimeu. 27/04/2012. .................................................... 29 Maig El cinisme al poder. 04/05/2012...................................... 35 Tinc por. 07/05/2012....................................................... 39 Catacrac! 08/05/2012...................................................... 42 12M15M. 15/05/2012..................................................... 46 Poder, es pot. 18/05/2012................................................ 51 In nomine matris. 21/05/2012. ...................................... 55 La sordesa política. 25/05/2012...................................... 58 L’asimetria. 30/05/2012.................................................. 61 Buenos días, su señoría: el moviment uniformement accelerat i l’estat gasós. 31/05/2012. ............................ 65


Juny MoU: la perversió de la democràcia. 05/06/2012........... 71 Benvinguts a l’Espanya intervinguda. 11/06/2012. ...... 76 The Sopranos a Brussel·les. 12/06/2012. ....................... 81 El Top Ten, o demanar peres a l’om. 18/06/2012........... 85 Els moments importants. 21/06/2012............................ 89 El parany. 28/06/2012..................................................... 93 Juliol Panem et circenses. 02/07/2012. .................................... 99 Anàlisi a la tarda. 06/07/2012....................................... 102 Lo tuyo es puro teatro. 10/07/2012.............................. 104 La deconstrucció. 24/07/2012....................................... 107 El país de les meravelles. 27/07/2012........................... 110 Agost L’estiu de les neveretes. 06/08/2012............................. 115 Els ensenyaments de la crisi. 09/08/2012.................... 118 Digueu-ho tres vegades. 29/08/2012. .......................... 121 Setembre La puta i la ramoneta. 06/09/2012. .............................. 127 Dates per no oblidar. 15/09/2012. ................................ 130 Ti ringrazio (Leave the gun, take the cannoli). 17/09/2012.......... 134 Animals mitològics. 19/09/2012. ................................. 136 Cavalcant l’onada. 26/09/2012. .................................... 139 Octubre Les dimensions colossals. 09/10/2012.......................... 145 A empentes i rodolons. 22/10/2012. ............................ 147 Volem pa amb oli (Business oriented). 26/10/2012..... 151


Novembre Strange fruit. 05/11/2012............................................. 157 Venite ad me. 07/11/2012............................................. 159 Els 15 minuts més importants de la teva vida. 09/11/2012......................................... 161 Ignomínia. 12/11/2012. ................................................ 164 Un dia normal, segona part. 15/11/2012...................... 167 Dones. 20/11/2012........................................................ 170 It is very difficult todo esto. 26/11/2012...................... 173 86.400 segons. 28/11/2012. .......................................... 176 Desembre Exercicis de responsabilitat. 01/12/2012...................... 181 Adéu-siau! 04/12/2012................................................. 184 Vaya torito, ay torito guapo! 07/12/2012.................... 187 L’ase i la pastanaga. 10/12/2012................................... 189 Rescata’m de nou. The whole package. 12/12/2012..... 191 Ball de pals. 14/12/2012.......................................................... 193 Resumint, que és gerundi. 17/12/2012............................. 194 Uppercuts. 22/12/2012........................................................... 197 Reiet, reiet, pica dineret! 25/12/2012................................ 200 Innocentada popular. 29/12/2012........................................ 202 Epíleg..................................................................................205


Pròleg L’any 2012 serà recordat com l’any en què la crisi econòmica global va arrasar amb la major part dels avanços socials pels que la societat europea ha estat lluitant en els darrers dos segles. La crisi econòmica, iniciada al 2008 com a conseqüència de les activitats especulatives que les entitats financeres globals duien a terme sota el paraigües protector d’una política subjugada als seus interessos i d’uns polítics que no han sabut estar a l’alçada de les circumstàncies quan més necessària era la seva actuació clara i contundent per a la defensa dels drets ciutadans, està produint un daltabaix del que tot just ara comencem a albirar les conseqüències. L’estat espanyol i Catalunya no han estat aliens a aquesta situació de retrocés general sinó que han estat uns dels territoris europeus on més s’ha deixat sentit aquesta crisi i dels primers en experimentar la duresa de les suposades solucions que, impulsades paradoxalment pels mateixos creadors de la catàstrofe econòmica, ens són venudes com la taula de salvació que ens traurà de la situació que malauradament patim. Els textos que es presenten en aquest llibre són les meves reflexions personals que en la forma de petits articles s’han anat publicant al llarg de l’any 2012 al blog El Grupúsculo (http://elgrupusculo.wordpress.com) al respecte de la situació política, econòmica i social actual. El recull s’inicia al mes de 11


L’any al límit de l’abisme

març, tot just finalitzat el procés electoral a Andalusia, quan el govern de l’estat va començar a actuar amb més duresa contra la ciutadania. La decisió de reflectir aquestes idees en els escrits que ara comenceu a llegir, va sorgir després de diverses xerrades i comentaris amb companys i amics amb els que compartíem interessos i preocupacions per les circumstàncies de la crisi. Els textos van començar sent missatges de correu electrònic i van acabar esdevenint aquests breus articles en els que s’exposen les meves opinions en relació als canvis que estem vivint. El sentit de totes aquestes reflexions és múltiple. Per una banda són una crida a la ciutadania per a què prengui consciència de com estan anant les coses, per a què tingui present qui són els responsables de la recessió, per a què sàpiga que hi ha altres alternatives a les decisions que prenen els polítics i per a què assumeixi la part de responsabilitat que té en defensar-se de tots els atacs. També són un missatge d’advertiment per a les generacions futures. Per a que tinguin constància de com s’ha desenvolupat aquesta crisi i per a que sàpiguen identificar situacions similars a les que es puguin enfrontar i els sigui possible reaccionar i protegir-se adequadament. Finalment, els textos també són part d’una teràpia autoimposada que, en certa manera, serveix per a alleugerir-me de les preocupacions que em genera contemplar el futur que s’està configurant com a conseqüència de les dificultats que patim. Espero que aquestes reflexions siguin del vostres interès i, si és possible, us facin pensar una mica. Gràcies a tots els que heu fet possible aquest llibre. Ernest Ruiz i Almar Desembre de 2012

12


Marรง


El seny 26/03/2012

Ahir al vespre vaig posar la tele per seguir les conferències de premsa dels candidats a les eleccions andaluses. Em va encantar veure les cares de pòquer del Montoro, l’Arenas, la Báñez i la Cospedal quan intentaven explicar el que els havia passat: que havien guanyat, però que havien perdut. De tan confiats com anaven tots ells, a tenor de les enquestes i sondejos, ni en els seus pitjors malsons s’havien imaginat que es fotrien una hòstia com la d’ahir. Va ser una llàstima no poder veure al Rajoy, però a aquella hora volava cap a Seul a entrevistarse amb l’Obama, suposo que a passar comptes, encara que segur que hi ha algú a Intereconomia que dirà que anava en condició de líder mundial. Quan escoltava el que deien les televisions i veia els resultats de l’escrutini vaig adonar-me que el veritable seny, del que tanta gala fem aquí dalt, s’havia traslladat allà baix, a Andalusia, al lloc que els nois del pinyol convergent i el gran maquiavel Duran i Lleida descriuen com una comunitat de ganduls i d’aprofitats que es passen el dia al bar. A l’hora de la veritat semblava que tots aquells ciutadans del sud eren més intel·ligents del que els ideòlegs de la dreta s’encaparren en fer-nos creure, perquè havien entès que les receptes neoliberals no van a un altre lloc que no sigui el de matxucar al 15


L’any al límit de l’abisme

pròxim per beneficiar a uns quants. I això no els convencia i ho van dir a les urnes. I vaig pensar en nosaltres, els d’aquí a dalt, els del seny. I vaig pensar que potser no som tan intel·ligents, perquè tenim un govern que ens matxuca, que retalla i privatitza i, a sobre, culpa als ciutadans, amb aquell to paternalista que tant em repateja, del que ens passa perquè «hem estirat més el braç que la màniga» i ara el que cal són «veritables sacrificis». Potser esperen que en un ritual col·lectiu ens immolem a la plaça Catalunya per expiar els nostres suposats pecats, mentre ells celebren un altre akelarre privatitzador i ballen al voltant d’una foguera celebrant l’indult dels condemnats pel «cas treball» que des de fa dues setmanes, per obra i gràcia del PP i l’ínclit Duran, estan a casa seva ben tranquils, tot i que van ser reconeguts culpables en una sentència i els informes de la fiscalia i l’Audiència de Barcelona s’oposaven radicalment al seu alliberament. En acabar la compareixença dels bròquils populars, vaig dirme que si volia ser tan assenyat i intel·ligent com els andalusos, que contra tot pronòstic havien manifestat la seva voluntat d’anar per un altre camí en la cerca de la solució de la crisi, havia de manifestar el meu desacord amb la situació actual per dues vies: el proselitisme que representen aquestes línies i la realització de la vaga general que hi ha convocada pel proper dijous 29 de març, a la qual convido a tothom a adherir-s’hi perquè és al carrer on ens juguem el nostre futur.

16


Un dia normal 30/03/2012

Ahir va haver una vaga general. Protestàvem obertament i democràticament en contra d’una reforma laboral que, com acaben de manifestar cinquanta-cinc catedràtics de Dret del Treball i la Seguretat Social, «és contraria a l’estat social i democràtic de dret». Els cors mediàtics dretans i ultradretans i les forces polítiques del mateix costat de l’espectre polític, van engegar la seva maquinària propagandística a primera hora del matí per fer-nos creure que la vida dels ciutadans de l’estat transcorria en la més absoluta normalitat. «El dia és normal», «Tot està sent normal» eren les frases més escoltades a les ràdios i a les televisions i, també, era el que es podia llegir a la majoria dels diaris. Per a mi, la normalitat del dia a dia és una altra cosa. És escoltar al veí que es lleva a les sis del matí i com jo em llevo amb ell. És mirar per la finestra i veure el carrer embussat o observar com el forner de sota casa carrega pa a la seva furgoneta per anar a repartir-lo als bars del barri. I ahir no vaig veure res d’això. El veí no es va llevar aviat i jo tampoc, el carrer estava mig buit, com si fos un dissabte, i el forner tenia les persianes de la botiga mig baixades per si les mosques. Que la vaga va ser un èxit ningú no ho dubta, encara que està per veure quin cas se li fa. Si heu vist les fotografies publi17


L’any al límit de l’abisme

cades a la premsa ja sabeu que va passar. És cert que el merder que es va organitzar després de la manifestació multitudinària desllueix el dia, però per molt que s’encaparri la directora general de política interior, María Cristina Díaz Márquez, que ahir va ser l’encarregada de fer de portaveu del govern (quart nivell en la cadena de comandament del ministeri! Com és que no va sortir el Fernández Díaz? A veure si serà per minimitzar les manifestacions...), la presidenta de la comunitat de Madrid que augurava la desfeta sindical o el meu estimat Duran i Lleida que al matí deia que la vaga seria un fracàs, el fet és que al Passeig de Gràcia érem un munt de persones. Vaig estar una hora dempeus al costat de la Pedrera sense poder moure’m i vaig trigar dues per arribar al carrer Diputació. Jo diria (quin atreviment!) que de fracàs o de dia normal res de res. La vaga d’ahir va ser més important del que ens pensem. La degradació de l’entorn social en què vivim requeria una actuació potent (Avís! en caldran més. Agafeu forces.) i és intolerable que el govern de l’estat i els seus corifeus es dediquin a empetitir-la, fins i tot, recorrent a la mentida. Sí, ja sé que alguns em direu que és el que sempre fan, però això no treu que aquestes actituds siguin del tot reprovables, per volgudament cíniques i mesquines, i s’hagin de denunciar. La feina que ens espera per protegir els drets que tant ens han costat de guanyar serà costosíssima perquè defensar-nos de la maquinària super-greixada dels poders econòmics, polítics i mediàtics és com intentar pujar a l’Everest sense oxigen i amb l’entrenament del qui només surt els dissabtes per Collserola a caminar amb la família. Suposa dedicar temps a l’activisme traient-lo de la vida quotidiana, suposa llegir sense parar i aprendre a destriar entre tota la brossa que la premsa majoritària ens serveix a través del seu discurs teledirigit i també suposa l’esforç de sobrepo18


Març. Un dia normal

sar-nos a l’estat de xoc en el qual ens han enfonsat (un record per Ewen Cameron i Milton Friedman que descansen al més enllà... on haurien d’haver arribat molt abans). M’agradaria que d’aquí en endavant no hi haguessin més «dies normals» com el d’ahir perquè això significaria que algú ha posat una mica de sentit comú en aquest merder que tenim al damunt. Em temo que no podrà ser. Mentrestant, m’entreno per pujar a l’Everest.

19


Abril


Què passa alguna cosa? 17/04/2012

Sembla que passa alguna cosa a l’Argentina. No sé si ho he escoltat a la ràdio, ho he vist a la televisió o ho he llegit de passada a algun diari. Com és una notícia a la qual quasi no se li ha donat cobertura, no n’estic segur. Sembla que la presidenta del país del futbolista aquell baixet del club de futbol que és més que un club, la senyora Quiche (té nom de menjar francès? Tampoc he escoltat molt bé el nom), ha decidit nacionalitzar una empresa petroliera molt important, presidida per un xicot català. M’ha semblat, també, escoltar alguns polítics del regne del caçador d’elefants manifestar-se verbalment (Felip! Això és delicte?) irats per aquest esdeveniment. Diria que el ministre d’Afers Estrangers ha sortit a una foto amb el dit enlaire amb posició amenaçadora (¡Eso no se hace!) i el d’Indústria i Energia (és l’Aznar sense bigoti i més alt, no?) també cantant la canya a la presidenta d’Argentina. I al darrera d’aquests, tota una corrua que seria massa llarga d’anomenar. He suposat que l’afer no deu ser important perquè el president Mariano «Gran Houdini» Rajoy, el gran escapista, tampoc ha sortit a dir res. Sembla que l’han vist escapolir-se dels periodistes com un esperitat per les clavegueres de la Moncloa. Diuen que tenia pressa, que anava a veure al caçador a 23


L’any al límit de l’abisme

l’hospital perquè la seva esposa, la grega, només s’hi va estar 20 minuts (És el que cal. Una visita de metge a un malalt.). He vist que hi ha opinions contrastades sobre la situació. Un diputat de l’esquerra diu que no hi ha per tant, que l’empresa no és tan nostrada com semblaria indicar l’origen del seu president, que aquí només paga el 25% dels seus impostos. No ho sé, no ho acabo d’entendre. El que sí he vist, i m’estranya, és que aquest esdeveniment ha relegat les notícies importants a un segon pla. Que curiós! Com amb el futbol (alerta! S’acosten les finals de la lligues europees i l’Eurocopa). Amb l’Argentina sempre passen aquestes coses. Em ve ara al cap el cas de la guerra de les Malvines que la Thatcher va aprofitar als anys 1980s, per desviar l’atenció de la fortíssima crisi que passava el seu país i de les retallades que el seu govern estava aplicant. La senyora va muntar una guerra per aquell afer. Espero que ara no ens passi això aquí, Déu ens guard! Per exemple, per trobar alguna referència a la prima de risc, que ahir estava a 445 punts, he hagut de remenar no sé quantes webs, per veure alguna cosa sobre les retallades a sanitat i educació el mateix. Un company m’ha enviat una notícia on s’explica que la Generalitat ha renunciat a reclamar al Millet i al Montull pel cas de l’hotel del Palau de la Música que si no ni me n’assabento. També m’ha costat trobar informació sobre que el caçador té un nou problema amb el cas del seu gendre ex-esportista. En fi, un munt de feina! En anar veient tot el que us he explicat m’han sorgit uns quants dubtes, dos de principals: no voldran desviar la nostra atenció de la crisi amb aquest tema? i, com és que els polítics d’aquest país no defensen als seus ciutadans davant la crisi amb la mateixa intensitat i vehemència que fan servir quan defensen a una empresa privada? Aneu a saber! 24


No podrem 20/04/2012

Una (altra!) setmana per oblidar. Dilluns el requetepagament de la sanitat. Quan sentin parlar de copagament o de tiquets moderadors recordin que aquí a Catalunya ja paguem quatre vegades per anar al metge: amb els impostos, amb el cèntim de la benzina, amb l’euro per medicament aplicat pel govern dels millors (que no el trauran) i amb l’increment que acaba d’aprovar el govern del «Gran Houdini» (en Rajoy, fugitiu de la premsa). Els jubilats ho pagaran car. Ja ho veuen, una sanitat només per a rics, diguin el que diguin. A continuació l’educació. Tornem a canviar-ho tot. Tenim uns governants absolutament inconscients del que és i suposa l’educació. No és possible que cada vegada que arribin uns nous polítics al poder capgirin l’educació de dalt a baix. Ho fan tots. Que si l’ESO, que si «millora adequadament», que si dos anys de batxillerat, que si ara millor tres, que ara aplico el Pla Bolonya a les universitats per ser molt europeus, que ara no hi ha diners suficients per aplicar-lo i l’excel·lència serà com un AVE que ha passat a tota velocitat per l’estació i només ha aixecat una polseguera inútil, que si hi ha carreres que cal eliminar perquè no surten rendibles, que si els estudiants paguen massa poc i ara cal buidar-los les butxaques a ells i a les seves famílies. Impressionant!! 25


L’any al límit de l’abisme

Em quedo glaçat de la poca vergonya que mostren tenir els que ens governen. «Aneu a treballar a Lapònia» va dir un, «esteu massa temps fent el cafè», va dir l’altre. Ahir que si el copagament pels pensionistes són «cuatro cafés». I sobretot que ens hem portat molt malament, que no hi ha diners per mantenir una societat justa i equilibrada i que ara toca patir. «No hay dinero para los servicios públicos» diu el «Gran Houdini» des de Bogotà que és on s’ha d’anar a donar aquests missatges... serà per allò que diuen que «la distancia es el olvido». «Es duro pedirlo a los españoles...», torna a insistir suposo que amb aquell to de veu que a vegades escoltem al metro quan algú s’apropa i ens demana una almoina. Potser fins i tot ho ha dit cantant al ritme d’un acordió atrotinat. I després va i el fan doctor Honoris Causa! Ara, això sí. Mentre matxuquen a la població, sempre troben un foradet a l’agenda per defensar a qualsevol Repsol, eixugar els deutes d’alguna entitat bancària zombie, o anar d’excursió per Europa a llepar culs al Bundestag o al Quirinale, no sigui cas que l’ens ectoplasmàtic dels mercats s’enfadi encara més i decideixi que cal arrasar el país de nord a sud perquè ens hem portat molt malament i el més convenient és liquidar-nos a tots. Des d’aquí una crida a tots els lectors. Recordeu tot això que us dic perquè tots tenim pares grans que algun dia necessitaran medicines o anar a l’hospital i potser no podran. Tots tenim fills que potser voldran anar a la universitat i no podran. Però per damunt de tot, recordeu que tots som ésser humans i com a tals ens reconeixem i, també, reconeixem als altres. Tal com van les coses, potser algun dia no podrem.

26


Ara vindran els salvapàtries 24/04/2012

Mentre les borses continuen la seva caiguda en picat i la prima de risc segueix pels núvols, ara diuen que per la incertesa dels resultats electorals francesos, aquí la dalla popular continua causant estralls. Llegeixo que el govern deixarà sense targeta sanitària a 150.000 immigrants en els propers dos anys. Els càlculs més optimistes (molt optimistes) assenyalen que s’estalviaran 240 milions d’euros. Els professionals del sector sanitari que treballen amb aquests col·lectius diuen que ni de lluny serà aquesta la xifra d’estalvi perquè, una vegada netejades les estadístiques d’estrangers de ciutadans europeus que no poden perdre aquest dret, de menors i de dones embarassades (que se suposa que no el perdran) el nombre d’immigrants afectats per la mesura serà molt menor i per tant l’estalvi també. Els experts assenyalen que, en contra del discurs que sempre sona de boca d’alguns polítics, el cert és que els immigrants són els que fan menys ús del sistema sanitari perquè els que arriben aquí solen ser els més joves i, per tant, els que gaudeixen d’un millor estat de salut. Caldria suposar, doncs, que el ministre, secretari d’estat o director general de torn ha pensat que com el missatge que els immigrants ens costen molts diners ha arrelat a la socie27


L’any al límit de l’abisme

tat, aquesta serà una mesura que aixecarà poca polèmica entre aquella gran part de la ciutadania que es limita a engolir les dades que ens deixen anar sense analitzar-les o informar-se sobre elles amb una mirada crítica (la «carn en trànsit», que diu un conegut). I això és un gran problema. D’una banda veiem la lleugeresa del polítics que les diuen grans com un cabàs (ara recordo les declaracions del conseller Mena al parlament de Catalunya el setembre passat quan deia que «molts» ciutadans que cobraven el PIRMI tenien televisió de pagament o feien vacances... sense aportar cap més dada per demostrar-ho que la seva pròpia afirmació) i de l’altra el tantsemenfotisme d’una gran part de la societat. No és gaire complicat deduir que els immigrants són un col·lectiu molt dèbil i exposat i que negar-los la sanitat té pinta de ser una mesura poc racional, encara més si veiem el que diuen els que en saben del tema, que sona massa a viscera abocada sabent que colarà. Després de llegir sobre això em tornen a venir al cap les eleccions franceses i la senyora Le Pen o el govern holandès que ha hagut de plegar perquè els ultradretans, que ja manen allà, es neguen a assumir el límit del 3% de dèficit que imposa la UE. I veig en un altre diari que l’ultradreta va a tota marxa a mitja Europa amb discursos com el que ahir va fer en Sarkozy dient que «la Europa oberta a tots els vents s’ha acabat» i que el que cal és defensar el «genre de vie» francès (ves per on, a la Vidal de la Blache!). De sobte, em ve al cap allò que em va dir la meva companya de treball durant vint anys, ara jubilada, quan tot just començava la crisi: «Ara vindran els salvapàtries». Quan recordo aquesta frase i miro al meu voltant, m’esgarrifo.

28


Jomimeu 27/04/2012

Nit de zapping indiscriminat. Arribo a casa molt cansat i després del ritual diari familiar em poso davant de la tele armat amb el comandament a distancia. Clic, clic, clic… vaig passant canals, entre el munt que hi ha sintonitzats, buscant un on pugui aparcar el meu cervell. Trobo el de les pel·lícules, però fan una d’aquelles que deuen haver comprat en un lot a pes. Continuo endavant i ensopego amb un debat al Canal 24 hores de Televisió Espanyola (La noche en 24 horas, he vist que es diu). M’aturo. Veig entre els opinadors la cara d’algú que em sona. D’entrada no el reconec però sé que al meu arxiu mental està col·locat a la banda que ocupen els de la dreta política (al final he vist que es tracta del periodista Fernando Jáuregi). Massa ocupat en situar-lo ideològicament, un exercici que us recomano que feu sempre quan escolteu als opinadors, els meus sentits no s’han aplicat suficientment per escoltar amb atenció el que diu. Paro l’orella i activo el meu cervell. Fa un discurset sobre la reforma sanitària i la defensa (ah!) emprant un dels vells arguments neoliberals que ara torna a estar de moda: la preeminència de l’individu sobre el conjunt de la societat. L’opinador diu que la reforma sanitària és bona perquè el model de sanitat que hem gaudit fins ara, que proporcionava 29


L’any al límit de l’abisme

el mateix nivell d’assistència a tothom, no està bé. Que el que cal és individualitzar-la perquè com cadascú és com és i té unes circumstàncies particulars és el més recomanable (això deu ser el que en anglès es diu customization i que aplicat a les motos o als cotxes segur que queda molt bé). Insisteix en la personalització de la sanitat, en les suposades bondats del nou model custom i deixa anar el seu mantra com qui res. Si no fos perquè un llegeix les coses que llegeix i s’escolta als professionals del sector sanitari, el discurs m’hauria semblat raonable. Però resulta que un llegeix i escolta als que en saben i aquests diuen completament el contrari del que diu l’opinador. La sanitat s’hauria de mantenir universal (no ho és des de divendres passat) i encara que es podrien optimitzar molts aspectes del seu funcionament, no s’hauria d’oblidar que en aquest país tenim un dels millors sistemes sanitaris del món i que s’haurien de fer tots els esforços possibles per mantenir-lo. Torno a escoltar el discurs de l’opinador i continua insistint en com és d’important l’individu. I m’empipo. Perquè aquests discursos, per molt que ens diguin, el que persegueixen és culpabilitzar a la ciutadania per la via de dir que, com a individu que ets, si les coses no et van bé és cosa teva i que ja t’ho faràs, perquè tot depèn només de tu. Estàs sol i ja no hi ha ningú que et protegeixi. La sanitat és cosa teva, la preservació dels teus drets laborals és cosa teva, si et desnonen és cosa teva i si ho passes malament amb la crisi és cosa teva. I això és immoral. Un dels principals objectius del model social que hem construït és, precisament, deixar de banda l’individualisme i apostar per la col·lectivitat, donant cobertura als més exposats, protegint als dèbils, amb l’objectiu que ningú quedi al marge, als límits de la societat. És el que es diu justícia social, l’equitat, que consisteix en traslladar als col·lectius més desfavorits els 30


Abril. Jomimeu

mateixos drets que tenen tots els ciutadans, evitant la reducció dels problemes socials a simples qüestions d’incapacitats personals. Ara, però, el jomimeu està de moda. No és res nou, ja ho va dir la Thatcher: «La societat no existeix. Hi ha individus, homes, dones i famílies». I ens hem de rebel·lar contra aquesta opinió, contra la idea i la voluntat d’alguns de deixar-nos amb el cul a l’aire davant de l’adversitat. No hem de confondre la legítima iniciativa individual amb la marginació dels més desfavorits. És una qüestió d’ètica, precisament de traslladar l’ètica i moral individual, que reconeix cadascú en si mateix i que ens confereix allò que massa alegrement anomenem humanitat, a la resta de la ciutadania. Perquè tots tenim els mateixos drets.

31


Maig


El cinisme al poder 04/05/2012

A l’article que publicava el diari El País el divendres 27 d’abril de 2012 i que signava Juan José Millás es criticava obertament la política de retallades que divendres darrere divendres està aplicant el govern del «Gran Houdini». L’article posava l’èmfasi en les mentides que utilitzen els actuals responsables del govern de l’estat per exposar als ciutadans les seves accions. A tots els comentaris que feia en Millás caldria afegir que aquestes actituds són, a més, cíniques perquè són portades a terme sense cap tipus de vergonya i perquè defensen descaradament la pràctica d’actituds reprovables. El més greu de tot és que el nivell d’aquest cinisme s’està elevant preocupantment a mesura que passen els mesos, en una espècie d’espiral que està assolint uns nivells sorprenents, per excessius. Ja sigui a través de les declaracions del propi «Gran Houdini» (quan les fa des d’ultramar o davant de la seva parròquia, que és on es deu sentir més reconfortat), de les dels seus ministres (que contínuament es contradiuen els uns als altres) o les d’algun altre membre del seu partit (l’excelsa presidenta de la Comunitat de Madrid n’és un exemple paradigmàtic) el to cínic en el discurs s’imposa. Les darreres mostres d’aquest joc són les declaracions del Ministre d’Economia i Competitivitat Luis «Lehman Brot35


L’any al límit de l’abisme

hers» de Guindos. Dilluns passat va afirmar, en una reunió que va mantenir amb el seu homòleg alemany Wolfgang Schaüble (que va arribar des de la metròpoli a vigilar als irresponsables natius de la colònia), que per a la recuperació de l’economia espanyola el que calia era passar d’una economia del totxo a una basada en el coneixement. La proposta semblaria fantàstica sinó fos perquè tot just la setmana anterior el govern havia presentar un pla de retallades històriques en educació (i en sanitat). Unes retallades que tots els membres de la comunitat educativa (i aquí a Catalunya ja en sabem molt d’això) afirmen que suposaran un immens retrocés en tots els nivells de l’ensenyament. Les retallades comportaran l’augment de la ràtio d’alumnes per classe, més càrrega docent per als professors, matrícules universitàries més cares, menys beques i de més difícil accés, l’eliminació de carreres i màsters i una retallada molt important en recerca, desenvolupament i innovació, tot just quan es començaven a recollir els fruits de les inversions que en aquest camp s’havien fet fins ara. Això és el que cal per avançar cap a una economia del coneixement? Una altra mostra del joc són les declaracions de la Vicepresidenta del Govern que afirmava que calia fer tota la feina que ells estaven fent per aconseguir la modernització del país (com?). «Ahora toca hacer aquellos cambios que son imprescindibles para volver a crecer y crear empleo» va ser la seva afirmació. Es deuria estar referint a la reforma laboral que en tres mesos ha creat 350.000 nous aturats? O potser parlava dels 600.000 aturats més (es queden curts!) que hi ha previstos per a finals d’any? Afegia que caldran privatitzacions en «determinados servicios», concretament en infraestructures i transports, per poder assolir les tan famoses eficiència i eficàcia (que deuen ser dues 36


Maig. El cinisme al poder

germanes) i també la simplificació, l’austeritat i uns millors preus per als ciutadans. L’eficiència i l’eficàcia no apareixen per art de màgia simplement perquè es privatitzi un servei públic, ni tampoc l’austeritat o els millors preus per als ciutadans (cal recordar a les operadores de telecomunicacions?). De fet, el més probable és que les empreses privades que es facin càrrec d’aquests serveis, si han d’assolir els objectius que la Vicepresidenta menciona, ho facin per la via d’estalviar retallant en el manteniment de les infraestructures existents o en els salaris i els drets dels treballadors i no per la via de la renúncia als seus beneficis. Perquè l’empresa privada busca l’obtenció de guanys i el pagament de plusvàlues als seus inversors, no el servei públic. Per tant, quines millores s’esperen a l’emprendre aquesta transferència d’actius des de l’estat cap als actors privats? Es produirà la circumstància que l’estat vengi alguna de les seves joies (TGV?) aprofitant la situació econòmica? Els exemples que es podrien continuar exposant són, a aquestes alçades, incomptables. Cinisme és fer creure a la població que els treballadors públics són uns aprofitats o uns ganduls a base d’anar fent declaracions o propostes intolerables sobre aquest col·lectiu. Cinisme és no explicar les retallades obertament sinó publicar-les al BOE d’amagat a veure si la ciutadania no se n’adona. Cinisme és retallar en tot el que es pugui amb l’excusa de la crisi. Cinisme es fer retrocedir la societat 35 anys en drets socials i dir que es vol modernitzar el país. La ciutadania ha de prendre consciència de la situació que s’està configurant al seu davant. Totes aquestes accions sembla que no van encaminades a resoldre una situació de crisi que, no ho oblidem mai, la gent no ha provocat, sinó que el seu objectiu final és el desequilibri del model social que ha existit fins 37


L’any al límit de l’abisme

ara allunyant-lo de la justícia social, l’equitat i la igualtat. La societat ha de mostrar-se crítica amb les accions que emprenen els seus governants perquè, quan aquestes causen el dany que s’està infligint a la població, significa que no són les adequades. La crítica al poder és imprescindible per mantenir l’esperança en una societat equilibrada i democràtica.

38


Tinc por 07/05/2012

Ahhhh! Tinc por. He llegit que en Luisito «Lehman Brothers» de Guindos comença a estar d’acord en crear un «banc dolent». La notícia m’ha deixat commogut. Primer perquè, fins ara, en Luisito s’havia oposat a la creació d’aquest artefacte financer, però ara diu que la cosa no li sembla tan malament (això és el cinisme?). Principalment la tensió i la cagalera m’han vingut quan he pensat que volen dir quan parlen d’un banc dolent. És un banc que quan passes pel davant de les seves oficines t’espanta? Uh!!! O és un que té uns caixers automàtics amb les boques per on surten els diners plenes de dents i que si et descuides et menja la mà quan reculls els bitllets? O és un on els seus treballadors són zombies armats amb serres mecàniques que esquarteren als clients que van a demanar un crèdit? Jo estic preocupat perquè sota de casa hi ha l’oficina d’una caixa i ara pateixo per si això del banc dolent es torna una epidèmia i un matí, quan surto per anar a treballar, l’oficina en qüestió s’ha transmutat en una bèstia apocalíptica, una espècie de Godzilla de pel·lícula manga japonesa, i m’ataca. Sembla, però, que els meus temors no són prou fonamentats i que el caixer no em menjarà, ni la directora de l’oficina (que em va confessar que hi havia productes financers que no entenia ni ella) no es convertirà en un mort vivent assassí. 39


L’any al límit de l’abisme

Només es tracta, segons expliquen els experts, de crear una entitat bancària on els nostres amics els bancs comercials i les caixes d’estalvi tan nostrades (les de les accions preferents, per exemple) puguin guardar tota una sèrie d’actius (coses que van comprar durant l’eufòria dels anys de bonança. Pisos, majoritàriament) que ara sembla que no interessen als mercats i han perdut el valor que tenien fa uns anys. Sembla que els bancs tenen molta brossa d’aquesta i això els fa anar malament (aquesta brossa és el que l’FMI i el BCE anomenen deute privat i sembla que aquí a l’estat és molt alt i tot pertany als bancs). Diuen que per això no donen crèdits als particulars, ni a les petites empreses. I també diuen que s’amaguen els uns als altres la quantitat de brossa que cadascú té, perquè si es sabés igual algun se n’anava a la merda i això, diuen, seria molt dolent. Així que pensen que si fan un banc dolent on posar totes aquestes cosetes putrefactes, les coses aniran molt millor. Quines coses aniran millor no us ho sabria dir, ni per a qui aniran millor tampoc. Però com el Luisito és un bon jan i en MAFO també (i els que manen als bancs i caixes igual), doncs jo em quedo molt més tranquil sabent que la brutícia estarà tota ben guardada i que tot anirà millor. Pensant, pensant m’he dit a mi mateix que potser, fins i tot, ens deixaran als ciutadans portar al banc dolent les coses que ja no ens fan servei, les coses que ja no interessen als mercats, la nostra brossa. Jo tinc un DVD que ja no utilitzo (perquè veig pelis on-line) i, com al Cash Converters només me’n donen 5 euros, penso que al banc dolent s’hi trobarà molt a gust amb els actius aquests que us deia. Perquè, això si, el meu DVD és molt actiu, sabeu? Fa girar els discs molt ràpid, molt ràpid i això segur que el Luisito ho valora i el deixa entrar. 40


Maig. Tinc por

Algunes males llengües em diuen que això del banc dolent no és el que em penso i que de portar-hi el DVD, res de res. Que la cosa va de posar la merda que han acumulat els bancs al llarg dels darrers anys, quan es dedicaven a especular amb la vivenda, amb les subprime i altres coses pitjors, en un lloc on no els molesti (que no surti registrat als seus balanços, és com ho expliquen tècnicament) i que, amb el temps, totes les pèrdues que tingui i generi el banc dolent les assumirà l’estat, és a dir jo mateix amb el que pago d’impostos. M’expliquen que d’això se’n diu socialitzar les pèrdues. Però jo crec que la gent és molt mal pensada i flipo només de sentir les bajanades que diuen. Què no veuen que és impossible que un govern on treballa el nostre amic Luisito faci això als seus ciutadans?... Us ho imagineu si ho fessin? Quina por!

41


Catacrac! 08/05/2012

Bankia ha cascat. El quart banc del sistema financer espanyol, la nineta dels ulls del Partit Popular (ja quan era Caja Madrid), presidit per Rodrigo Rato y Figaredo (com li agradava anomenar-lo al professor Fabià Estapé), ex-Ministre d’Economia, ex-Vicepresident del govern de José María Aznar, exDirector gerent del FMI y Doctor en Economia Política per la Universitat Complutense de Madrid, haurà de ser rescatat properament pel govern espanyol. El senyor Rato, al qual sembla que tants títols no li han servit de gaire, avançant-se a la seva possible destitució va preferir a mig matí d’ahir, dimitir (les males llengües diuen que el cap de setmana passat ja li van dir que millor que marxés) i passar el testimoni de la presidència de l’entitat a un vell guardià de l’ortodòxia bancària estatal, José Ignacio Goirigolzarri, ex-conseller delegat del BBVA (retirat d’aquest banc amb una indemnització astronòmica de 50 milions d’euros). Bankia, un dels nous ens sorgits del procés de reestructuració del sistema de les caixes d’estalvi que en els darrers temps es ve produint a l’estat espanyol, no ha pogut resistir la fortíssima pressió que li suposava estar exposat a un volum d’actius immobiliaris tòxics de gairebé 37.000 milions d’euros, acumulats durant els darrers anys de bogeria hipotecària. 42


Maig. Catacrac!

Tot i que l’encara president Rato (que marxarà de Bankia amb una indemnització de més d’un milió d’euros) ha assegurat que el nivell de solvència del banc és molt alt (!), es calcula que l’entitat financera necessitarà entre 7.000 i 10.000 milions d’euros per poder tirar endavant. Tot apunta a que serà el govern espanyol, és a dir, tots nosaltres els ciutadans d’aquest país, els que haurem de suportar el cost del rescat multimilionari de l’entitat. Curiosament, o no tant, el president del govern, Mariano «Gran Houdini» Rajoy, manifestava ahir al matí a Onda Cero (abans de saber-se la dimissió d’en Rato i el catacrac del banc) que no descartava haver de salvar alguna entitat financera, tot i que prèviament i de manera reiterada, com ja va sent normal amb el govern que ara tenim, havia manifestat que de rescatar bancs, res de res. Segur que es tracta d’una casualitat. També va tornar a dir que de «banco malo» ni en vol sentir a parlar, o sigui que esperem que anunciï la seva creació en breu. Sembla que el pastís de Bankia ja feia temps que s’estava cuinant. L’existència d’un volum tan exageradament gran d’actius immobiliaris que amb la crisi havien perdut el seu valor, ha estat un llast massa gran per a l’entitat. Els famosos mercats l’havien situat al seu punt de mira i ja se sap que quan aquests apunten, estàs mort. Sembla que els altres tres grans bancs espanyols, Santander, BBVA i Caixabank no han estat, precisament, espectadors passius del gran drama i que en Mario «Goldman Sachs» Draghi també hi ha posat cullerada. A en Luisito «Lehman Brothers» de Guindos tampoc li anava gaire bé la situació de l’entitat perquè quan anava per aquests mons de Déu a alguna cancelleria europea a demanar clemència per l’estat, sempre li treien el tema del zombie bancari ara ja finat (el famós tema del deute privat) i així, com la 43


L’any al límit de l’abisme

cançoneta ja li molestava més que una pedra a la sabata, ha decidit acabar-la. De res ha servit que en Luisito i en Rodrigo haguessin estat amics de l’ànima. En Luisito va ser Secretari d’Estat d’Economia quan en Rodrigo era Ministre, però diuen que els anys esborren la passió i que a la darrera reunió del BCE a Barcelona se’ls va veure molt desenamorats. Si deixem de banda el cinisme del «Gran Houdini» (donde dije digo, digo Diego) i l’acció d’en Luisito i els altres «partenaires», el més important de la clatellada de Bankia és el rescat que necessitarà i que es concretarà en els propers dies, molt probablement el divendres, que en aquest país des de que mana el PP és el dia oficial de les sorpreses i els regals enverinats. ¡Como Dios manda! Les xifres que es mencionen que requerirà el banc per salvar-se fan mal d’escoltar-les. Primer per la quantitat de diners que es parla, però principalment perquè la xifra coincideix amb la de l’ultima retallada que va fer el govern en educació i sanitat: 10.000 preciosos milions d’euros. Suposo que ara el més fàcil seria aprofitar tot plegat i posar el crit al cel, perquè per certes coses si que hi ha diners però per unes altres no. Suposo que ara hauríem de retreure als nostres governants les seves mentides, els enganys a que ens estan sotmeten en el darrers cinc mesos. Perdó, en els darrers quatre anys. I sí, com ens ho posen fàcil és el que cal fer. Però no només perquè ens ho posin fàcil sinó perquè aquestes actuacions no hi ha manera de justificar-les. Mentre la gent pateix i se sent completament sola davant de l’adversitat, el govern va a la seva salvant a qui els convé (cal recordar els escarafalls que van fer amb YPF fa tres setmanes?). Això demostra la seva manca d’ètica al fer passar els interessos particulars per sobre 44


Maig. Catacrac!

dels col·lectius i fa venir ganes d’expulsar de forma violenta i espasmòdica el contingut de l’estómac a través de la boca. Vomitar, vaja. Per atenuar la reacció de la ciutadania ens avisen que no hem d’entendre el rescat com una donació de diners públics, sinó com un préstec a un interès del 8% que el banc haurà de tornar i que per tant els diners no computaran com nou deute públic (també diuen que, en utilitzar aquest mètode de salvament, el banc no es nacionalitzarà com ha passat amb les entitats que s’han acollit al FROB!). Segurament els propers dies escoltarem diverses justificacions del procés, totes elles guarnides amb un bon nombre d’eufemismes que tant agraden als membres del govern i del seu partit. Però tot això ja no cola. Probablement alguns economistes i altres entesos ens asseguraran que això és el que era necessari fer perquè sinó la «malaltia» s’hauria escampat, que «calia aturar el càncer» (per què els agraden tant als economistes les metàfores mèdiques?). Però la qüestió de fons ja no és el salvament del banc que presideix un membre del partit del govern, sinó una qüestió fonamental de moral, un concepte que a aquestes alçades queda clar que els governants de mig món no saben el que significa.

45


12M15M 15/05/2012

Aquest passat dissabte el moviment 15-M ha tornat a fer acte de presència de manera massiva a la vida dels ciutadans de l’estat espanyol. A moltes ciutats del país s’han celebrat un seguit de manifestacions que han significat la reaparició pública del col·lectiu. A la concentració de Barcelona s’hi van aplegar unes 45.000 persones (segons fonts dels Mossos d’Esquadra, 130.000 segons els organitzadors i 22.000 segons el Ministeri de l’Interior.) i a Madrid un nombre semblant va recórrer els carrers de la ciutat. En contra del que havia establert la Delegació del Govern d’aquesta comunitat autònoma, que va limitar temporalment la concentració fins a les 22:00 hores, els manifestants van decidir quedar-se a la Puerta del Sol fins a la matinada quan van ser desallotjats per la policia. A València el moviment també es va manifestar i, finalment, va decidir entrar a la plaça de l’ajuntament encara que l’alcaldessa de la ciutat, Rita Barberà, va intentar impedir-ho col·locant una mascletà al bell mig d’aquest espai per celebrar el dia de la Verge dels Desemparats, un esdeveniment molt més piadós que la manifestació de «quatre perroflautes». Com Déu mana! Aquests actes han sorprès a més d’un que desconeixia la intensitat amb que el moviment 15-M ha viscut el seu primer 46


Maig. 12M15M

any de vida. Molts ciutadans, empesos pels comentaris desqualificadors dels opinadors de torn i les estratègies menystenidores i repressives dels actuals governants, s’havien pensat que el moviment estava mort. Però els actes de dissabte passat, i els que continuaran els propers dies, han deixat ben clar que el moviment continua igual de fort que abans (potser més) amb una estratègia cada vegada més clara i madura. Quan el moviment va deixar l’espai públic ara fa un any no es va quedar pas aturat. Tot just abandonades les places al 2011, els membres que en formen part es van organitzar en assemblees de barri que han anat treballant intensament per preparar els actes que aquests dies estem veient: una manifestació massiva i del tot pacífica amb una organització impecable i amb una capacitat de convocatòria que ja voldrien molts partits polítics, conferències amb la presència d’intel·lectuals compromesos amb les proposicions del col·lectiu, assemblees per debatre propostes i altres xerrades. Tot amb un objectiu ben clar: reflexionar sobre el model de societat que s’està configurant i posar de manifest que existeixen alternatives per crear «un nou marc de drets fonamentals capaç de garantir una vida digna a tota la humanitat» tal com es plantejava al butlletí del moviment que s’entregava als assistents a la manifestació del 12 de març a Barcelona. Un dels fets més destacables de la represa de les accions públiques del moviment, a més del propi fet del seu retorn, tornen a ser les accions i les manifestacions dels seus opositors (Ladran, luego cabalgamos, Sancho). Començant pel govern de l’estat que obstaculitza clarament les accions del col·lectiu en impedir l’acampada a Madrid, o que criminalitza les seves propostes o als seus membres emprant desqualificatius intolerables o fent acusacions a la lleugera, o que s’escuda en la majoria silenciosa, la dels seus 10 milions de vots que, segons ells, els 47


L’any al límit de l’abisme

legitimen per fer tot el que calgui. I continuant per un ampli sector de la premsa que, a remolc del poder i oblidant quin és el seu paper en democràcia, es puja al carro de la crítica per la crítica. I acabant per les anàlisis d’alguns especialistes que consideren exhaurit al moviment. Els arguments fonamentals en contra del 15-M són els mateixos de fa un any: són uns romàntics, són quatre gats, aquests nois s’equivoquen, això no va enlloc, el món real no és així, la «majoria» no vol això, la democràcia real és la parlamentaria. Les preguntes que formulen també són les mateixes: qui els convoca?, qui hi ha al darrera? Tot com si res no hagués canviat. Un absolut dejà vu. Certament sorprèn que aquesta cançó continuï sent la mateixa encara que es pot explicar, fonamentalment, per dues raons: els que la canten no s’assabenten del que passa al seu voltant (en alguns casos probable i trist reflex d’una societat alienada) o no volen assabentar-se (en altres casos possible i molt preocupant, reflex d’una societat poc democràtica). Ambdues raons sonen per igual a menysteniment. El cas és que el moviment 15-M és un moviment transversal, heteràrquic, on mana l’horitzontalitat sobre la verticalitat, on es dilueixen les estructures convencionals de funcionament de les organitzacions i s’apliquen mecanismes que sense ser nous (assemblearisme) es veuen propulsats a un altre nivell amb l’existència dels instruments que proporcionen les xarxes de telecomunicacions, amb internet al seu capdavant. Els membres del col·lectiu es convoquen ells mateixos i al seu darrera no hi tenen a ningú. És simplement la ciutadania, constituïda en un grup, que s’està defensant de les agressions a les que es veu sotmesa dia darrere dia, que demana ser escoltada i respectada. Una ciutadania compromesa amb la 48


Maig. 12M15M

democràcia, que creu en el paper de l’estat democràtic com a base fonamental de l’organització social, que creu en la justícia social i que veu com a marxes forçades se li prenen els drets pels que tant ha lluitat els darrers cent cinquanta anys. És perfectament comprensible que el moviment cometi errades perquè només té un any de vida. Hi ha molts que no li ho toleren i li exigeixen resultats i concreció immediatament. Roma no es va construir en un dia, cal recordar-ho. Potser les malfiances que desperta el moviment en algunes persones es diluirien si, en lloc d’opinar des de la distància, s’optés per un apropament al col·lectiu, per exemple, assistint a les seves assemblees o escoltant de primera mà les seves propostes. O si es deixessin de banda opinions, com la del sociòleg Salvador Cardús, que consideren, potser de manera massa agosarada, que el moviment és només «la rabieta d’un nen a qui se li donaven caramels i ara, de sobte, li diuen que ja no hi ha més». O, simplement, si es fos prou valent per reconèixer que les seves propostes cada vegada sonen menys estranyes o atrevides, perquè l’evidència empírica, tossuda com és, s’encarrega de mostrar-nos dia darrera dia que la situació econòmica i social és molt pitjor ara que fa un any, tal com ells venen dient a modus d’àugurs des de fa força temps. Si, tot i així, encara hi ha algú que insisteix en menysprear el moviment i, per tant, a la ciutadania que hi està involucrada (greu errada), perquè li costa entendre els arguments que posen damunt la taula o la dinàmica que el col·lectiu segueix (vamos lentos, porque vamos lejos), potser si comprendrà les darreres enquestes del CIS que venen a dir que la majoria silenciosa es va empetitint, que cada vegada és més difícil fer comprendre a la població, independentment del seu color polític, les retallades que s’apliquen i que el 15-M no és cap broma. 49


L’any al límit de l’abisme

Tot apunta a que, si és el temps el que ha d’acabar validant els arguments d’algú, aquests seran els de la ciutadania que està vinculada al 15-M. Continuar fent-se el sord davant del clamor que el moviment representa no sembla prou raonable, ni apropiat.

50


Poder, es pot 18/05/2012

La muntanya russa continua en marxa. O si us fan por les atraccions que inauguren els presidents del país del seny i preferiu una altra analogia, diguem que la centrifugadora va a tota pastilla. Pensava que una setmana no podia ser tan distreta com aquesta, però el que ha passat aquests set dies em convenç que encara ens queden moltes setmanes sorprenents per endavant. He pensat en comprar-me un cinturó de seguretat per lligar-me a la cadira (please, fasten your seat belts), no sigui que en una de les baixades tremebundes d’aquesta atracció de fira a la que ens han pujat, surti disparat per la finestra i m’esclafi contra el terra. Desprès del catacrac de Bankia (que encara s’arrossega... i el que durarà!) ha tornat la prima. Crescuda com mai, com si s’hagués afartat d’esteroides, s’ha enfilat fins els 500 punts. Ens deien que si arribava a aquests nivells estàvem morts, però aquí estem. Sí, ja sé que estem intervinguts de facto perquè hi ha nois de Brussel·les i del direktorat alemany a una pila de ministeris de Madrid i que cada dia l’Eurogrup els llegeix la cartilla al «Gran Houdini», al Luisito i al Cristobalín (m’acabo d’adonar que aquests tres podrien passar per una troupe de pallassos), però deixeu-me que tingui una il·lusió amb aquest tema, que vaig molt necessitat. 51


L’any al límit de l’abisme

Com la prima és molt seva, ha fet caure la borsa, que al seu temps ha fet que Moody’s degradi els bons de les comunitats autònomes, a un nivell que ni es podrien vendre un diumenge al mercat de Sant Antoni. I a més, com tot està relacionat i els grecs no aconsegueixen fer un govern, la cosa encara ha empitjorat perquè els mercats ectoplasmàtics tornen a tenir gastroenteritis i s’escolen camals a baix davant d’un panorama paorós que ells mateixos han creat i, amb molt afany, s’encarreguen de mantenir. Sembla que si avui plou i més de 1.500 ciutadans s’aixequen del llit pel costat esquerra, també passarà alguna cosa a Wall Street. Encara no se sap què, però un fons d’inversió especulatiu ha apostat contra aquest fet i ha subscrit un CDS per assegurar-se la inversió. Per això, tothom està molt nerviós. Recordeu vigilar molt en les tasques quotidianes que feu, perquè mai se sap, perquè tot està relacionat. Davant la davallada, el «Gran Houdini», en una aparició llampec als passadissos del congrés (que és com Déu mana que es facin les declaracions), va dir que ell ja havia fet tota la feina bruta i que era el moment que Europa fes la seva. Sembla que com ho va dir amb un filet de veu tan fi, de tan apretat que duia el cul mentre la prima arribava als 507 punts, que el missatge va arribar a Brussel·les tan fluixet, tan fluixet que ningú no el va escoltar. Afortunadament, dimecres es va esdevenir un fet tranquil· litzador: al vespre en Cuní va entrevistar al president Mas. Em sembla que era ell l’entrevistat, perquè com el Quico Homs l’imita tan bé a les rodes de premsa que fa, a vegades els confonc. Tampoc no ajuda gaire a la confusió el fet que si no el mires i només l’escoltes, a vegades diu les mateixes frases i amb el mateix to que en Pujol i llavors si que ja no sé a qui estic sentint. Vaig arribar a casa justet, justet al final de l’entrevista 52


Maig. Poder, es pot

i com hi havia tanta escuma de l’ensabonada que es van fer l’un a l’altre (ei!, i juraria que sonava el «Je t’aime... moi non plus») no vaig acabar d’entendre res de res. Suposo que parlaven d’economia perquè feien broma amb les atraccions de Port Aventura. Que si el Dragon Khan, que si el Shambhala. L’endemà dijous els PP boys, amb el «Gran Houdini» al capdavant per demostrar que és més xulo que un vuit i sabent que el seu prec als de Brussel·les no havia estat atès, van aprovar la retallada en sanitat i educació per valor de 10.000 milions d’euros. I ho van fer tot solets, sense el recolzament de cap altre partit, perquè com la seva majoria silenciosa els ha investit de poders sobrenaturals, poden amb això i molt més. Al telenotícies del vespre va sortir Madame Rigau (que no sé si ho sabíeu, però va ser companya d’escola de Lluís XIV. Per això aquestes idees tan modernes que té de l’educació) amb una carona que feia pena de veure (potser afectada per tants retalls) dient que l’any vinent les escoles bressol vindran a ser un refugi per a nens rics. És el que hi ha. I per acabar el Consell de Política Fiscal i Financera, va aprovar els comptes de les comunitats autònomes (totes menys la d’Astúries, perquè sembla que el Cascos els deu alguna cosa als del PP i li volen cobrar) fins i tot les andaluses (Mas-Colell gratias). I aquí ve el millor de tota la setmana. Resulta que els pressupostos dels andalusos retallen els sous dels treballadors públics, però apugen els impostos i així no retallen en sanitat ni en educació. Eh????? Com???? Com és això possible? Què no ens havien dit que l’única cosa que es podia fer per sortir de la crisi era retallar i retallar les prestacions socials als ciutadans? Doncs resulta que no, que sí hi ha alternatives, per si encara no ho sabíeu (que sé que si ho sabeu). Per tant, que us quedi clar que poder, es pot. Només cal la voluntat de canviar el rumb que ara 53


L’any al límit de l’abisme

portem cap a un model de societat més equilibrada, on no mani el benefici per damunt de la justícia social. I així ens planten al dia d’avui, divendres, dia oficial de la retallada i de l’ensurt. Com la setmana ha estat tan distreta, jo demanaria públicament que avui i els dos propers dies ens deixessin tranquils per agafar una mica d’aire, que bona falta que ens fa. Ara recordo que al bar on esmorzo avui hi ha entrepà de pernil ibèric i això m’anima una mica. Però, també penso que com tot està relacionat potser un banc de Macau ha apostat contra el pernil de Guijuelo i, si em menjo l’entrepà que tant espero durant la setmana, es desencadena una crisi mundial. Ahhhhh! Millor que esmorzi chopped. ••• Actualització 18:30 hores: Aquest matí m’he menjat l’entrepà de pernil i l’he espifiat. Resulta que després d’analitzar els documents presentats ahir al Consell de Política Fiscal, han trobat que tres comunitats autònomes espanyoles ultrapassen el dèficit que havien declarat: el de Madrid és el doble, el de València el supera en un punt percentual i el de Castilla i Lleó també és superior. Totes elles són comunitats governades de fa temps pel PP. Per tranquil·litzar-nos a tots, alguns membres del govern s’han afanyat a dir que no és una cosa important. Segur que diguin això no té res a veure amb que ells també siguin del PP.

54


In nomine matris 21/05/2012

El «Gran Houdini» està de viatge. Se’n ha anat a Chicago a una cimera de la OTAN on es parlarà aquests dies sobre com es pot arreglar l’embolic que hi ha a l’Afganistán (i igual s’aprofita per preparar alguna nova guerra, en pro de la democràcia, a l’Irán, Corea del Nord o ves a saber on). El primer que ha fet el «Gran Houdini» en baixar de l’avió ha estat demanar una audiència amb Nostra Senyora de Berlín, Angela Merkel. Com Déu mana! Com si fos un peregrí que va a veure a una verge miraculosa, el «Gran Houdini» ha mostrat el seu respecte a mater Merkel portant-li com a ofrenes les darreres retallades que ha fet al nostre país. Li ha ensenyat tot el pack i encara que patia pel que li podia dir de l’embolic de la banca espanyola, que té tants cadàvers guardats a l’armari que la pudor se sent des de l’altra banda del món, sembla que la totpoderosa cancellera alemanya ha beneït tot el que el «Gran Houdini» li ha explicat... fins a nou avís. La reunió s’ha fet en un barquet, una espècie de golondrina que navegava per un riu de Chicago i tot ha quedat molt bonic, quasi bucòlic. A la pantalla de la tele fins i tot semblava una reunió entre iguals, però alguna cosa deia que no, que allò era el que semblava, una visita de penitència. 55


L’any al límit de l’abisme

Quan ha acabat la reunió, el «Gran Houdini» ha hagut de fer una conferència de premsa, que sembla que és obligatòria quan fas visites diplomàtiques i s’ha posat darrere dels micròfons. Se li agraeix. Perquè com aquí no surt gaire i només el veiem escapolint-se de la premsa, com a gran mag que és, ens agrada escoltar el que ha de dir, ni que sigui per veure com deixa anar aquelles frases mítiques del tipus «haremos lo que haya que hacer». Però el que de veritat li hagués agradat al «Gran Houdini», a més de fer aquesta visita a la Nostra Senyora, hagués estat poder entrar a les reunions del G-8, el totpoderós (i autoproclamat) grup de països que «vetlla» per tots nosaltres, que s’està celebrant a Camp David. Però com no és un líder mundial, no l’han deixat ni acostar-se. El fotut d’aquesta piadositat que està tornant en plan revival de mans del PP (per la via d’anar a processons de setmana santa com fa la Cospedal, per la via de pregar a Sant Isidre com fa la Botella per a que il·lumini als que governen o per la via de posar una mascletà a la Verge dels Desemparats com fa la Barberà) és que té tota la pinta que, en aquest cas de les visites a Frau Merkel, acabarà com un via crucis: tota la plebs sagnant a dojo mentre els protestants del nord ens van colpejant amb un fuet de set cues i arrosseguem una pesada creu en forma de rescats de l’FMI. Què dieu? Què exagero? Potser el quadre que descric us podria semblar una escena extreta de L’última temptació de Crist, però ahir al vespre veient de nou Salvados vaig tenir la revelació que patirem. Ja que el menciono, us voldria recomanar aquest programa que en Jordi Évole ens ofereix cada diumenge a La Sexta, perquè la denúncia sobre la crisi que porta diverses setmanes presentant és fonamental en democràcia (molt més quan la 56


Maig. In nomine matris

majoria dels mitjans de comunicació del país han optat per silenciar fortament qualsevol crítica a les retallades que apliquen els nostres governants). Ahir el reportatge parlava dels nostres veïns grecs i de la situació que està vivint aquell país (per cert, recordeu els acudits aquells que deien «Se reúnen las tres potencias mundiales: Grecia, Portugal y España...». L’acudit que ens expliquen ara no ens farà tanta gràcia quan acabi). Contemplar a la pantalla a una ciutadana grega que explicava com els seus conciutadans passen gana o com els nens es desmaien a les escoles a causa d’una mala alimentació, conseqüència de les retallades draconianes que aplica mater Merkel (potser ella en té poc de piadosa), ha estat absolutament colpidor. El més fotut de tot, però, és saber que això ja comença a passar aquí, tal com deia l’altre dia a les notícies el director d’una escola de prop de Barcelona. «Ja està bé!», és el que hauríem de dir, seguint l’exemple d’en Federico Mayor Zaragoza, al que entrevistaven al final del programa. Per acabar l’homilia d’avui, voldria aconsellar-vos dues coses més. Primer, la pel·lícula Margin Call, una excel·lent descripció crítica de les accions immorals de les empreses d’inversió internacional que, no ho oblidem mai, són unes de les principals responsables dels embolics en els que ara estem ficats. I segon el llibre Viñetas para una crisis de El Roto, una aguda i demolidora anàlisi sobre la crisi en la millor línia de la premsa gràfica espanyola de la transició.

57


La sordesa política 25/05/2012

Que alguna cosa està deixant de funcionar a l’estat espanyol és, hores d’ara, una evidència sobre la qual no caldria insistir si no fos perquè hi ha notícies que apareixen als mitjans de comunicació que fan massa mal. Ahir de nou es van deixar sentir les veus que adverteixen de les terribles conseqüències que la crisi i les retallades en beneficis socials estan tenint en els infants. En l’informe que va presentar l’Unicef sobre la situació de la infància a Catalunya es mostren unes dades que són esgarrifoses: al 2010 quasi el 25% de la població catalana de menys de 18 anys vivia per sota el llindar de la pobresa. La xifra és un 5% superior a la de 2008 i se suposa, a l’espera de disposar de dades més actualitzades, que el nombre real de joves que hi ha actualment en aquesta situació és força més alt. Sovint les estadístiques són massa fredes. Els polítics i els mitjans de comunicació ens bombardegen amb dades a diari amb una intensitat tan gran que, al final, no els hi prestem l’atenció deguda. En aquest cas, però, les repercussions futures que tindrà la situació que descriu l’informe ens haurien de fer aturar per pensar i prendre plena consciència del que ens estan dient: un de cada quatre nens, els que podríem trobar jugant a qualsevol parc de qualsevol ciutat, passa per unes circumstàncies que l’aboca cap a una més que probable exclusió social. 58


Maig. La sordesa política

Que l’impacte de la crisi tindria conseqüències devastadores sobre la societat espanyola era una cosa que ja es veia a venir. Que serien les classes socials més dèbils les que quedarien més exposades a aquesta situació tampoc no era cap secret. Però quan es veuen les xifres i un s’imagina els nens jugant al parc, s’acaba entenent que així no anem enlloc, excepte cap a una fractura social de tal envergadura que ens costarà anys i panys de recuperar... si és que ens recuperem algun dia. El més dramàtic de la situació social que s’està configurant als nostres nassos és que els que ens manen continuen caminant pel camí del retall, de l’eliminació de beneficis socials i de la culpabilització de la societat malbaratadora. Continuen com si estiguessin cecs caminant cap al precipici sense saber-ho, o fent veure que no ho saben, en una actitud que només pot ser qualificada d’irresponsable. Això no es pot tolerar. Hi ha un punt, un moment en el desenvolupament de l’activitat política, que qualsevol governant hauria de tenir marcada a foc al seu cap: quan en l’acció de govern les decisions que es prenen i les accions que es posen en marxa causen un perjudici a la societat a la que es representa, un mal tan gran que posa en perill el concepte de societat que entre tota la ciutadania s’ha construït, és necessari aturar-se, reflexionar i decidir si el que es vol és continuar per aquest camí. La raó i el sentit comú, uns conceptes que a tenor del que veiem cada dia semblen massa allunyats del comportament dels nostres governants, aconsellarien fer-ho així. Si l’opció que es pren és tirar endavant i continuar trencant la societat és necessari que des d’ara mateix es deixi ben clar als polítics que regeixen els nostres destins que en algun moment futur, els exigirem responsabilitats pels seus actes. I no s’hi valdrà intentar esquivar-les amb els arguments de sempre, intentant llençar pilotes fora o dient que no es va poder fer cap altra cosa. 59


L’any al límit de l’abisme

Perquè expressar el rebuig a totes les mesures que s’apliquen d’una manera més contundent de com ho està fent la ciutadania no és possible i si no es fa res per aturar-les és que no hi ha la voluntat de fer-ho. No hi ha pitjor sord, que el que no vol escoltar.

60


L’asimetria 30/05/2012

L’asimetria és un concepte fascinant. Les matemàtiques el defineixen com la propietat de determinats cossos, funcions matemàtiques o altres tipus d’elements en els que, al aplicarlos una regla de transformació efectiva, s’observen canvis al respecte de l’element original. Aquests canvis creen una discòrdia que és visible i que comporta que no siguem capaços de reconèixer quina és la part original a partir de la qual s’ha generat l’asimetria. Potser és més senzill explicar i entendre que és l’asimetria si observen el seu concepte contrari, la simetria. La simetria comporta dos idees fonamentals: d’una banda suposa un sentit imprecís d’harmonia o proporcionalitat estètica i de l’altra, un concepte precís d’equilibri o de patró de similitud que pot ser provat mitjançant les regles d’un sistema formal com el de la geometria o la física. És a dir que mentre la simetria representa la harmonia, la proporcionalitat, l’equilibri i la similitud, l’asimetria suposaria el desacord, la desproporcionalitat, el desequilibri i la dissimilitud. Si encara no queda prou clar aquest concepte, podríem observar el nostre entorn i comprovar com l’asimetria ens envolta. Uns quants exemples aclaridors es poden veure si analitzem els esdeveniments que s’estan produint en aquesta crisi. 61


L’any al límit de l’abisme

Un primer cas d’asimetria el trobem en el mateix inici de la crisi. Aquest seria un cas d’asimetria de la informació (que és l’eufemisme que va fer servir un economista en explicar que havia passat) i que es va produir quan les agències de ràting qualificaven les empreses d’inversió, com ara Lehman Brothers, de solvents atorgant la triple A als seus actius escombraries (subprime) tot just una setmana abans que petessin sabent que la situació real era tota una altra. El fenomen de l’asimetria de la informació (que en cercles no acadèmics es coneix com a mentida) és molt freqüent avui en dia i comporta, bàsicament, que mentre uns corren fugint de les flames perquè saben que hi ha un incendi, uns altres ens socarrimem com si fóssim pollastres a l’ast perquè ens diuen que l’escalfor que notem quan se’ns cremen els peus és deguda al canvi climàtic. Un altre exemple podria ser el de la venda d’accions preferents per part de diverses entitats financeres de l’estat als seus clients de tota la vida amb la falsa cançoneta que eren fiables i segures. A l’hora de la veritat la suposada seguretat es va esvair misteriosament i els diners invertits romanen en un limb del qual serà difícil treure’ls. Alguns diuen que això és el que comporta jugar amb la gent de Mordor i els Saurons que viuen a la Diagonal 621, però no, és un cas claríssim dels capricis de les geometries asimètriques. En aquest cas l’asimetria ha creat dues discòrdies molt importants que no ens permeten reconèixer les parts originals a partir de les quals s’ha generat tal asimetria. D’una banda els milers de clients afectats que vivien tranquils amb els seus estalvis ara es veuen atrapats, sense diners i amb unes perspectives de recuperar la inversió quasi nul· les, i de l’altra, els responsables de les entitats financeres «de tota la vida» que continuen com si res, sortint a les televisions amb aquells vestits tan ben confeccionats i els cabells engominats (algú els hauria de dir que la gomina ja no es porta) encara 62


Maig. L’asimetria

que amb les seves accions hagin estafat a la seva clientela i, en conseqüència hagin dilapidat el valor intangible més gran que aquestes entitats tenien: la confiança dels seus clients. Uns altres casos d’asimetria evidents serien els que sorgeixen com a resultat de les reformes (un eufemisme per dir retallades) que els actuals governs practiquen amb afany. Per exemple la reforma laboral suposa una transformació que genera una asimetria on ara hi ha uns (els treballadors) que han perdut molts dels seus drets i uns altres (els empresaris) que no. La reforma sanitària comença a generar asimetries quan els que poden pagar tenen millor assistència que els que no poden i la reforma educativa en generarà a partir del curs vinent convertint el dret universal a l’educació en una cosa del passat i que només serà accessible al seu nivell superior (la universitat) a qui se la pugui pagar. Els exemples de les asimetries podrien continuar ad eternum i ad nauseam (que és el que ens provoquen els que creen les asimetries): enfonsar un banc i «salirse de rositas», robar al Palau de la Música i estar a casa a l’Ametlla assegut al jardí, invertir 1.000 milions d’euros en un aeroport «para las personas» i molts altres casos que són fàcilment observables només llegint els titulars de qualsevol dia i de qualsevol diari. Com la matemàtica es fonamentalment abstracta i a vegades difícil d’entendre perquè manega conceptes complexos és comprensible que la ciutadania es quedi perplexa davant de tanta asimetria. Alguns ja ens varem adonar fa temps que les asimetries existeixen i que tantes discordances no podem ser bones. Altres es van adonant poc a poc perquè com les asimetries són cada vegada més grans i se’ns presenten més descaradament, és difícil fer-les passar per fets puntuals o casuals, que succeeixen perquè no hi ha cap alternativa simètrica possible. El que encara manca és que els que generen les asimetries 63


L’any al límit de l’abisme

s’assabentin, d’una punyetera vegada, que la ciutadania ja els ha calat i que els convindria no continuar creant-ne més si no és que volen crear una societat deforme i desproporcionada, tipus Frankenstein. Perquè ja se sap que els monstres asimètrics un dia qualsevol s’aixequen de la taula d’operacions on han estat creats i prenen consciència de la seva força i l’armen grossa. Uns quants polítics responsables i uns quants ciutadans conscients i crítics ens anirien molt bé per la volguda simetria.

64


Buenos días, su señoría: el moviment uniformement accelerat i l’estat gasós 31/05/2012

Si algú dubtava que en Mariano «Gran Houdini» Rajoy és el més gran escapista de la història de l’il·lusionisme mundial ahir, en una nova i impressionant actuació, va demostrar de nou les seves habilitats sense parangó. Mentre els indicadors de l’economia espanyola es disparaven a uns nivells quasi paranormals, el sòmines de president que tenim es limitava a respondre a una pregunta sobre aquest tema, que li va llençar una periodista quan sortia del congrés, amb un lacònic «Buenos días». Sembla que en ficar-se al seu cotxe encara murmurava alguna cosa i les males llengües diuen que cantava la cançoneta infantil que dóna títol a aquest text: «Buenos días, su señoría, mandandirun dirun dan....». Pobre infantó i pobres de nosaltres! Si no sabéssim de les seves habilitats, si no haguéssim advertit les seves capacitats màgiques, quasi sobrenaturals, qualsevol podria afirmar que tenim un president que no gira rodó. I no, és que ens està oferint la millor actuació de varietés dels darrers 100 anys, quasi al nivell dels famosos artistes del Cirque du Soleil (que estan pensant en fitxar-lo per al seu nou espectacle Ridiculous). L’aposta que alguns varem fer que amb prou feines duraria un any i mig al capdavant del país sembla ara massa optimista. 65


L’any al límit de l’abisme

Per intentar apagar l’incendi gegantí que s’estava produint va haver de sortir en Luisito «Lehman Brothers» de Guindos amb la gorra de bomber posada però amb el mateix discurs de sempre: «Tranquilidad, aquí no pasa nada. El problema está en Europa y en Grecia». Els seus companys de partit li han demanat hora a l’Alain Afflelou per a que li graduïn la vista, a l’otorrí per a una otoscòpia i al psiquiatre per una valoració mental. No se’n deuen refiar gaire... tot i que avui l’hagin enviat a Berlín a veure als amos (a la vicetodo Sáenz de Santamaría l’han enviat a Washington). A tot això i com sempre acaba passant, els nostres amics de Brussel·les van sortir a la palestra per calmar la bogeria dels mercats. Van dir que ens deixaran un any més de coll per ajustar la nostra economia a canvi de fer més reformes. Perdó! Retallades. Quines? Doncs ens demanen anar més ràpid en l’aplicació de la jubilació als 67 anys (ho sento per aquells que estiguin a punt de jubilar-se), apujar els impostos indirectes (IVA reduït i superreduït), augmentar les taxes ambientals, reduir les deduccions per compra d’habitatge, continuar la reforma bancària, controlar la despesa de les autonomies i millorar les reformes laborals referides a la inserció laboral del joves. Totes aquestes mesures sonen massa a les que la troika comunitària i l’FMI han estat aplicant a Grècia, Irlanda i Portugal amb els seus respectius rescats. I ja sabem com van les coses allà. Algú del PP en veure les similituds s’ha afanyar a dir que de rescat, res de res. Que això és una altra cosa. Jo sóc dels que creu que si un animal té quatre potes, una cua i fa guau! és un gos per molt que m’intentin convèncer que és un pardal. Però potser és que no n’entenc gaire de biologia. D’entre totes les mesures que proposen els «Rehn Boys» és necessari destacar la de la pujada dels impostos indirectes, 66


Maig. Buenos días, su señoría: el moviment uniformement accelerat i l’estat gasós

l’IVA vaja, en lloc de proposar augmentar l’IRPF. En aquest cas no només cal parlar-ne perquè es demani apujar un tribut que han de pagar tots els ciutadans independentment dels seus ingressos (cosa que no passa amb l’IRPF que és proporcional al que es guanya), sinó que es demana que s’apugi en les seves modalitats més baixes, les que s’apliquen als productes de primera necessitat: aliments, llibres, material escolar, medicaments, etc. O sigui que guanyem poc o guanyem molt, els bolquers que fem servir cada dia pel nostre nadó o la llet que ens bevem al matí ens costarà més cara. Ajudant als més dèbils, com sempre (això és asimetria). Per acabar les actuacions espectaculars del dia de sobte el PSOE, que està una mica descol·locat, va i per art de màgia entra al registre del congrés la demanda de la creació d’una comissió d’investigació sobre l’atracament, disculpeu, el cas Bankia. Eh!!!, que no deien que no calia? I en MAFO demana comparèixer al congrés. «Está bien, voy a cantar» sembla que ha dit. Potser és que li agrada l’òpera o igual és que té alguna nova idea per una altra reforma laboral. Com li entusiasma aquest tema... Ja veieu que les coses passen molt, molt ràpid. Ahir va ser un matí per emmarcar, una nova mostra que vivim en un estat de perpetu moviment uniformement accelerat, on si un dia les coses van ràpid, a l’endemà encara en van més. Com un coet! Alguns experts es refereixen a aquest món on tot va tan de pressa com el «món líquid». Un món on res es consolida, on res no dura ni cinc minuts, on les idees de més de cinc centímetres estan prohibides. Però com diu un conegut, de líquid res, líquid és massa, el món és gasós! Esperem que el gas no sigui el metà del pet que potser farem. Per acabar una bona notícia a petició d’una de les lectores d’aquestes epístoles matutines. A Saragossa un jutge ha con67


L’any al límit de l’abisme

demnat a Popular Banca Privada a indemnitzar amb 78.000 euros a una parella d’avis als que van vendre accions preferents del banc. La sentència diu que l’assessor que els va vendre les preferents no els va proporcionar una informació «veraz, completa y previa» sobre el producte. Sembla que a les torres de Mordor algú s’ha ennuegat amb el café al llegir la notícia avui a la premsa. Que li facin un traqueotomia!

68


Juny


MoU: la perversió de la democràcia 05/06/2012

El rescat de l’economia espanyola sembla cada vegada més a prop. Tot i que en les darreres hores sembla prendre força una alternativa a la intervenció directa de l’estat per la via de la intervenció al seu sistema bancari, les veus que adverteixen de la possibilitat que Espanya hagi de ser intervinguda econòmicament per la Unió Europea s’escolten cada vegada més altes i clares. Com si es tractés d’anar mentalitzant a la ciutadania per la via de crear un estat d’opinió, en les darreres setmanes s’està imposant un discurs que repetit pels mitjans de comunicació, els opinadors i els polítics, ens assenyala la necessitat de recórrer a aquest mecanisme d’intervenció financera com a l’única alternativa que queda per poder enfrontar la crisi. Sense anar més lluny aquest passat cap de setmana, probablement intentant que la població comenci a acceptar que el rescat potser s’acosta i que caldrà assumir-ne les conseqüències, el portaveu d’exteriors del PP al congrés, José María Beneyto, ha afirmat que la intervenció econòmica i política de l’estat és una possibilitat que «no hay que excluir». Encara que hi ha evidències clares que l’acceptació del mecanisme de rescat financer que es proposa des de les institucions europees i l’FMI tindria unes conseqüències devastadores per 71


L’any al límit de l’abisme

a l’estat per la via de la degradació social, de l’enfonsament de l’economia i de l’afebliment de la democràcia (tal com ja es pot observar a Grècia, Portugal i Irlanda, països que ja han estat intervinguts) els poders interns i externs, per acció o omissió, pressionen per conduir al país cap a aquest camí. Els mecanismes de rescat (un nom desafortunat per anomenar-los perquè el cert és que són mecanismes per a la intervenció, el sotmetiment i el consegüent enfonsament dels estats) s’articulen per la via d’una sèrie de documents entre els que destaquen els Memorandum of Understanding (MoU). Els MoU especifiquen, fins al detall més insignificant, les accions concretes a nivell econòmic i polític que han de prendre els estats que demanin acollir-se als rescats. El primer que estableixen aquests documents és la total dependència dels estats intervinguts de les decisions i estratègies que marquin la UE, el BCE i l’FMI. Per assolir aquest objectiu indiquen que qualsevol mesura en matèria econòmica que hagi de prendre l’estat rescatat, haurà de ser sotmesa a les indicacions de la troika i dels seus delegats al país que tindran un accés total a les dades sobre el programa de rescat establert i a la seva posada en marxa. Per altra banda, però, s’asseguren que les responsabilitats executives del programa d’intervenció recaiguin exclusivament en el govern del país que rebi el rescat. Sota aquestes premisses els MoU i els organismes supranacionals que els proposen, aconsegueixen que els governs dels països rescatats renunciïn a la seva sobirania i la seva capacitat de decisió, per la via de les polítiques econòmiques imposades però, per altra banda, que quedin com als únics responsables de les mesures aplicades, per exemple davant futures reclamacions de responsabilitat per part dels seus ciutadans. Una vegada establertes les bases de funcionament dels mecanismes de rescat, els MoU entren a descriure detalladament 72


Juny. MoU: la perversió de la democràcia

quines accions s’han d’emprendre per poder rebre el finançament sol·licitat per l’estat a ser rescatat. El ventall d’obligacions, demandes i requeriments és tan ampli com es pugui imaginar. Abans de fer entrega de l’import acordat per al rescat, el govern s’ha de comprometre a la consolidació fiscal i a no sobrepassar uns límits de dèficit establerts (per exemple, introduint topalls a les constitucions), a reduir la despesa pública (normalment en els sectors més sensibles: medicina, educació, inversions públiques en infraestructures, salaris i nombre de treballadors públics, etc), a la privatització d’empreses públiques, al millor control dels impostos, a la revisió del programes socials, a reformar el sistema de pensions (retardant l’edat de jubilació, retallant beneficis com les prejubilacions o augmentant els anys necessaris per poder cobrar), a modernitzar els serveis de salut pública (que significa, exclusivament, reduir la despesa sanitària i farmacèutica), a refinançar el sistema bancari, a reduir els salaris de tots els treballadors i les clàusules de revisió salarial, a reduir els subsidis d’atur, a limitar els drets de negociació col·lectiva dels treballadors, a eliminar traves a la competència en diversos sectors professionals, a eliminar traves a les empreses, etc, etc. Com es pot apreciar el programa de reformes es vastíssim i, curiosament, molt similar a les polítiques que ja aplica el PP a Espanya. Totes elles responen a una concepció ultraliberal de l’economia, la política i la societat en el que mana és la desregulació, la iniciativa privada enfront de la pública i el desmantellament de l’estat social i equitatiu que ha caracteritzat els darrers anys l’Europa moderna. Si a això s’afegeix el fet que totes aquestes mesures s’han de posar en marxa en un context de recessió llarga i profunda i en un temps rècord, és fàcil preveure que el seu impacte acostumi a ser molt gran quan accen73


L’any al límit de l’abisme

tua, enlloc de fer-los minvar, els problemes socials i econòmics del país sotmès al rescat, que veu hipotecat el seu futur per un bon grapat d’anys. A part de la duresa de les mesures econòmiques que els MoU imposen el més significatiu i veritablement preocupant d’aquests plecs de condicions no és només la pèrdua de sobirania econòmica de l’estat, sinó la pèrdua de sobirania democràtica, per la via de la substitució de la representativitat del govern escollit d’un país quan aquest queda sotmès als designis d’un supervisor extern. Quan això succeeix el mateix concepte de democràcia es perverteix, es corromp, quan la ciutadania veu que se’ls aparta dels seus representants i de les decisions que es prenen. El reemplaçament de la democràcia pels dictats dels mercats financers, que posen en marxa els líders polítics de la UE i el BCE (i altres actors financers i polítics) és un dels problemes més grans als que s’enfronta Europa en l’actualitat. Les retallades en serveis públics sense discussió política i ciutadana i sense cap altre argument que el conegudíssim «no hi ha alternativa possible» no haurien de tenir cabuda en una societat que es preués de ser democràtica. Sembla, però, que s’ha decidit emprendre aquest perillós camí. Un camí que porta a la revolta de la societat europea que, en veure com s’amenaça un dels fonaments sobre el que ha estat construïda, dóna l’esquena als seus representants i s’organitza pel seu compte o posa la seva representativitat en mans d’alternatives polítiques extremes, basades en el populisme o el nacionalisme radical. Com Amartya Sen va escriure en un recent article al New York Times el desitjable en una situació com l’actual seria que «la informació pública i el consentiment dels ciutadans al respecte de les accions a emprendre per fer front a la crisi fossin imprescindibles i de cap manera poguessin ser substituïdes per 74


Juny. MoU: la perversió de la democràcia

les visions unilaterals d’experts o ens supraestatals mancats de legitimitat democràtica». En cap cas semblaria intel·ligent continuar per la via actual d’adoptar decisions interessades i injustes amb la temptació d’arraconar o subjugar la democràcia i la possibilitat de crear bones polítiques per al millorament de la societat.

75


Benvinguts a l’Espanya intervinguda 11/06/2011

Benvinguts a l’Espanya intervinguda. L’Espanya dels bancs més sòlids d’Europa, l’Espanya que jugava a la primera divisió de l’economia mundial, l’Espanya dels brots verds, l’Espanya que mai necessitaria un rescat, l’Espanya que Mariano «Gran Houdini» Rajoy i el seu govern salvarien i posarien «en la buena senda» va ser intervinguda dissabte a la tarda. Els poders globals, que durant les darreres setmanes han estat pressionant al govern espanyol, han acabat imposant el seu criteri per a que l’estat demanés un rescat pel sector financer. Amb un tempo marcadíssim en tots els esdeveniments, perfectament estudiat, quasi mil·limetrat i, sobretot, fora de l’abast del govern de l’estat que ha actuat com a simple espectador de la coreografia establerta més enllà de les nostres fronteres, els ministres d’economia de la UE, l’FMI, el president nord-americà Barack Obama i molts altres actors de l’escenari econòmic global han fet passar el govern, el país i, a partir d’ara, a tota la ciutadania per l’adreçador. Ahir diumenge tota la premsa espanyola i estrangera anava plena amb la notícia que alguns ja havien avançat divendres al migdia en contra del que el govern, mentint-nos, s’esmerçava en fer-nos creure. De totes les coses que han passat aquest cap de setmana algun dia se n’hauria de fer una pel·lícula per re76


Juny. Benvinguts a l’Espanya intervinguda

cordar el moment en que l’estat ha quedat sotmès, si no ho estava ja, als designis que ens imposaran des de més enllà de les nostres fronteres. A partir d’ara les regnes d’Espanya estan en mans d’aquells als que només els interessa el seu benestar, no el de la població. I aquesta és una circumstància fonamental i terrible perquè d’una banda suposa debilitar, si no anul·lar, la feble democràcia que, controlada per grisos i mediocres polítics, tenim en aquest país, i d’altra banda, perquè comportarà un patiment per a la ciutadania que mai no oblidarem. D’entre totes les coses que han passat aquests dos darrers dies n’hi ha algunes molt significatives que caldria tenir en compte i guardar-les a la memòria, perquè recordar fets com aquests ens ensenya i ens fa més savis. Primer, les negatives reiterades dels membres del govern i del Partit Popular, repetides al llarg de tot el cap de setmana, sobre el rescat. Començant el divendres amb la presidenta de la Junta de Castilla-La Mancha i secretaria general del PP María Dolores de Cospedal i el ministre d’Indústria José Manuel Soria. Continuant per la vicetodo Sáenz de Santamaría i, en la seves respectives compareixences en roda de premsa, per Luisito «Lehman Brothers» de Guindos i Mariano «Gran Houdini» Rajoy. Com ja va sent habitual en el PP i en l’executiu la tendència a negar les evidències i a deformar la realitat en el seu propi benefici és paradoxal. Aquesta vegada les manifestacions no han variat ni un sol compàs de la música que imposa aquesta partitura, que pressuposa que si una opinió es repeteix suficientment acaba sent veritat i que com la població és estúpida i no pensa se la pot enganyar perpètuament. El cert és que aquest exercici que amb tant afany practica el govern i el seu partit no pot ser sinó vist com una prova de l’arrogància, el cinisme i la poca 77


L’any al límit de l’abisme

vergonya que tenen els seus membres i de l’extraordinari menyspreu que senten per la ciutadania. Segon, la jugada mestra del FMI (i dels altres protagonistes internacionals) que a les 2:00 de la matinada de la nit de divendres a dissabte va avançar la publicació el seu informe sobre l’estat financer de la banca espanyola que va forçar al govern a demanar el rescat dissabte (el govern confiava que es publicaria avui dilluns i així faria veure que era ell qui prenia l’iniciativa). La mostra fefaent que els tempos no els marcava cap director d’orquestra que estigués dins de les fronteres de l’estat. I igual amb tota la resta d’accions que el govern ha contemplat amb la boca oberta com qui va al futbol a veure algun crack driblant defenses. Tercer, la pressió exercida pel president nord-americà Barack Obama que va demanar explícitament que Espanya sol· licités el rescat. El president dels EEUU està pendent de les seves eleccions i, si la crisi s’estén més, podria veure perillar la seva reelecció. Així que tocava sortir a la palestra i mostrar qui és el líder mundial. I ho va fer. La reflexió que cal fer aquí és fins a quin punt tots els actors involucrats en aquesta funció actuen mirant més els seus propis interessos que els comuns. Quart i darrer fet, però potser el més important i significatiu pel que representa (i per allò que diu el refrany que «la dona del rei a més de ser-ho, ha de semblar-ho») la incompareixença de Mariano «Gran Houdini» Rajoy el dissabte a la tarda per donar a conèixer el rescat als espanyols. Les plantofades per la seva absència li han plogut de totes bandes i no perquè sí. S’ho mereixia. Que el president del govern és un zero a l’esquerra en temes de comunicació i que el PP juga al tacticisme més brut i indesitjable quan amaga al president és una evidència innegable. Però en una circumstància com la present és intolerable que 78


Juny. Benvinguts a l’Espanya intervinguda

no sigui el màxim responsable del govern el que surti a donar la cara. És el mínim que s’espera d’ell. I no ho va fer fins ahir diumenge en una convocatòria improvisada i inesperada (els funcionaris de la Moncloa arribaven a palau a corre-cuita) que no va convèncer a ningú. I després se’n va anar al futbol perquè «el asunto está resuelto». Si al «Gran Houdini» encara li quedava un bri de decència i d’autoritat moral envers la ciutadania, després d’aquesta actuació impròpia l’ha perdut sense remei. Però el més important de viure en un estat intervingut no són tots els fets esdevinguts (que ho són) sinó els fets que a partir d’ara s’esdevindran. Perquè per molt que s’encaparrin en fer-nos creure el contrari (a la revista Time ho il·lustraven amb la frase «You say tomato, I say bailout», parodiant la famosa cançó Let’s call the whole thing off dels germans Gershwin), per molt que insisteixen en que l’acord és sensacional, una fita irrepetible en la història dels acords mundials el que és, és un rescat amb totes les seves lletres i, per tant, conseqüències. I per comprendre-ho només cal llegir la declaració de l’Eurogrup al respecte de l’acord per comprovar que els homes de negre arribaran a Madrid i vigilaran amb lupa, no només els bancs, sinó tota l’economia. I això farà molt mal. El rescat suposarà (i aquesta és la clau fonamental) un increment en el deute de l’estat i, consegüentment, un increment del dèficit (ho va dir en Luisito «Lehman Brothers» de Guindos, tot i que el «Gran Houdini» ho va desmentir). Així l’estat deurà més diners i quan algú deu diners ja se sap el que passa: ha de gastar menys i ha d’ingressar més. I com es farà això? La reducció de la despesa del govern passarà per la baixada del sou dels treballadors públics. Als fixos en règim funcionarial se’ls reduiran les pagues extraordinàries i alguns com79


L’any al límit de l’abisme

plements, als laborals se’ls acomiadarà i els temporals potser veuran reduïda la seva jornada laboral i el seu sou. És probable que es congelin o s’abaixin les pensions de jubilació i les prestacions d’atur i també s’avançarà l’aplicació de l’endarreriment de l’edat de jubilació als 67 anys perquè així s’abaixarà la despesa en les prestacions (i potser algú plantejarà apujar-la als 70 anys). Finalment, hi haurà més reformes laborals per a tots els treballadors, perquè sembla que fins que no tornem a ser esclaus algú no estarà content. Quant a fer més calaix el govern, com ja li han indicat els seus amos, apujarà l’IVA i es vendrà algunes joies de la corona pública (AVE, autopistes, ports, etc...). És a dir que per molt que en Luisito «Lehman Brothers» de Guindos i els seus acòlits diguin que el rescat afectarà només als bancs i que no hi haurà condicions de l’Eurogrup per a fer més reformes estructurals, el més aconsellable és que no se li faci cap mena de cas. Per què? Perquè des d’Europa ja han dit que en demanaran, i a Europa no estan per bromes. I perquè com la tendència del govern és sempre a deformar la realitat (a mentir) ja no tenen cap credibilitat. Seria altament recomanable guardar a la memòria els fets que han succeït aquest cap de setmana, sobretot per a la propera vegada que la ciutadania hagi de cedir la seva representativitat democràtica en unes eleccions a segons quins polítics. Perquè introduir la papereta a l’urna no és un fet trivial, sinó fonamental, que defineix el model del país al qual vivim. Finalment un missatge per a tota la ciutadania, especialment a aquells ciutadans que pensen que els ajustos no van amb ells. No tenir una actitud activa i compromesa enfront de les retallades és, probablement un error. Però encara ho és més creure’s immune a elles perquè «a mi no m’afecten».

80


«The Sopranos» a Brussel·les 12/06/2012

Aprendre de la cultura i la societat grega ha estat i és fonamental. Grècia va ser el bressol de la cultura occidental i com a tal la reconeixem. En l’antiguitat les seves expressions socials, científiques, artístiques i culturals van il·luminar el continent amb tanta intensitat que la seva llum ha arribat fins els nostres dies. Ara, Grècia torna a ser un punt de referència que cal observar amb atenció. Aquesta vegada, però, no perquè en aquell país s’estigui produint un renaixement de les seves antigues aportacions culturals, sinó perquè se l’està sotmetent a una pressió política, econòmica i social extrema que, amb un preocupant regust d’enginyeria social, cal vigilar amb tota l’atenció possible. Des de la substitució del govern democràtic de Yorgos Papandreu el mes de novembre passat per un que ha encapçalat fins ara l’ex-president del Banc Central de Grècia i exvicepresident del BCE Lukás Papadimos, el deteriorament de la situació al país ha assolit un nivell que hauria de fer posar vermell fins al més fred buròcrata europeu que un pugui imaginar. Veure com la gent se suïcida al carrer per les dificultats econòmiques que pateix, saber que els infants passen gana a casa i per això es desmaien a les escoles o conèixer que a les 81


L’any al límit de l’abisme

farmàcies ja no queden medicaments hauria d’estar removent consciències a les seus dels organismes europees si és que allà visquessin éssers humans. Però no, pel que es veu no en viuen perquè res del que passa sembla afectar-los. D’entre els elements que han patit aquest deteriorament el més sensible de tots és la democràcia del país que dia darrera dia es debilita més i més. Paradoxalment, la societat que va crear el concepte i la forma del govern «del poble i per al poble» i la va estendre per tot el continent, està veient com ara se li arrabassa de les mans la seva capacitat de decisió, per la via d’unes pressions intolerables que semblen dirigides directament des de les institucions europees per un grup de mafiosos digne d’un capítol de The Sopranos. D’exemples d’aquests atacs cap a la sobirania grega en tenim un munt en els darrers vuit mesos. Començant per la ja esmentada substitució del govern democràtic per un de tecnòcrata. Continuant per la intervenció econòmica i la connivència dels dos partits majoritaris que, oblidant-se del patiment de la seva ciutadania, segueixen fil per randa les indicacions de la troika. Finalitzant per les dues darreres accions que aquests dies s’estan produint i que s’endinsen, perillosament, en el camp de la interferència política més matussera i grollera que hom recordi per aquests indrets per la via d’atemorir a la població davant de les eleccions del proper diumenge 17 de juny. Des de les institucions (democràtiques?) europees s’ha informat als grecs que des de fa unes setmanes s’està preparant un corralito per al seu país (i potser per a d’altres) pel que pugui passar el proper diumenge a les eleccions. Els oficials europeus diuen que el disseny d’aquest pla de contingència (que a més del corralito preveu la supressió de l’acord de lliure circulació de Schengen, entre altres mesures) és el normal en aquestes circumstàncies. 82


Juny. «The Sopranos» a Brussel·les

Exactament a quines circumstàncies es refereixen no queda clar però, probablement, deuen ser algunes que la màfia de Nova Jersey, ara instal·lada al cor d’Europa, deu conèixer bé. Potser té alguna cosa a veure amb que no guanyi les eleccions algú de la família i ja se sap que això no es pot consentir. Per tant el que cal per evitar aquesta circumstància, que es produiria si els ciutadans grecs decideixin exercir la seva llibertat d’elecció, és advertir-los subtilment (amenaçar-los, potser?) que no es despistin si no volen ser escanyats econòmicament fins que treguin el fetge per la boca. D’alternatives a aquesta pressió intolerable n’hi ha d’altres com posar seny en tot aquest embolic... o també, des de la perspectiva de les famílies que viuen a l’altra banda del riu Hudson, començar a llençar a la gent amb botes de ciment al Pireu. L’altra amenaça arriba directament des d’Atenes de boca dels partits polítics tradicionals que al llarg de segle XX han ostentat el poder polític a l’estat grec, el dretà Nova Democràcia i el socialista PASOK. En aquest cas el suggeriment subtil ve per la via d’advertir que segons com vagin les eleccions el més aconsellable seria constituir un govern de concentració per evitar el caos (el caos és que guanyi Syriza, la suposada coalició d’esquerra radical amb un programa socialdemòcrata). Traduint-ho al llenguatge de la ciutadania que freqüenta el club «¡Bada Bing!» torna a ser un «vigileu el que voteu». Però pronunciat per la boca dels propis polítics grecs és una abominació. Davant de tot aquest desplegament de mecanismes de pressió, alguns de tan baixa estofa que farien posar vermell al mateix capo Tony Soprano, caldria preguntar-se si quan els polítics de tot el continent es refereixen a que la solució a la crisi passa per tenir més Europa, es refereixen concretament a l’Europa que va amenaçant als socis del club, a l’Europa que es comporta 83


L’any al límit de l’abisme

com un goril·la de discoteca prepotent. O si es refereixen a una Europa compromesa amb els valors de la democràcia i la justícia social. Si el model d’Europa que ens pretenen vendre és el que fins ara estem veien, que amb mi no hi comptin.

84


El Top Ten, o demanar peres a l’om 18/06/2012

18 de juny de 2012. El món no s’ha acabat... de moment. Els resultats de les eleccions a Grècia han anat com s’esperava. Sí, com s’esperava perquè, com sinó s’entenen les pressions brutals a les que s’ha sotmès a l’electorat grec en els darrers dies? Doncs perquè s’esperava exactament el que ha passat. Algú es creu que sinó a Berlin i Brussel·les haguessin tret tota l’artilleria per a aquesta batalla? Algú creu que s’haurien arriscat tant si haguessin pensat que perdrien la confrontació? Algú creu que haurien insistit de la manera que ho han fet si haguessin sabut que guanyaria un altre partit que no el que els interessava? No, ningú s’exposa tant si no sap que té totes les cartes bones a la mà i que guanyarà la partida. I per això han actuat com tothom ha vist. Inclús el mateix dissabte, el suposat dia de reflexió que absolutament ningú ha respectat a cap capital europea. El missatge clar i contundent: estan en joc massa coses per deixar-ho tot a la sort d’unes eleccions democràtiques. Si cal, ens passarem les llibertats (i la decència política) pel forro perquè aquí el que compta no és la sobirania d’un país i una ciutadania, que està en la situació que està perquè l’hem anat empenyent cap allà, sinó el benestar dels mercats, 85


L’any al límit de l’abisme

la supervivència d’un sistema que hores d’ara funciona massa malament. Que Frau Merkel insistís dissabte en una reunió del seu partit sobre com haurien de ser els resultats de les eleccions gregues és una mostra de quin sentit té per a alguns el concepte de democràcia. El que mai s’havia vist. Els precedents que s’assenten amb aquestes actituds no són gens bons. Estem avisats. I ara què? Doncs a esperar. Els opinadors diuen que cal veure quin govern surt a Grècia de tot això. El més probable és que els dos partits «de tota la vida», Nova Democràcia i PASOK, puguin formar govern i que la temible Syriza (i el seu programa socialdemòcrata) i el nazis de l’Alba Daurada (atenció, aquest partit és un fill directe de les actituds que s’han descrit) quedin a l’oposició. Sobre els mercats i les seves reaccions als resultats electorals grecs hi ha opinions de tots els colors, positives i negatives. No se sap, ja veurem. I sobre els països que estan a la corda fluixa igual. Potser hi hagi un relaxament de les tensions i Espanya i Itàlia puguin respirar una mica. O no, i que el guió continuï igual i Europa no redreci el seu rumb. Sembla, però, que a Washington ho tenen una mica més clar, com a mínim per al nostre estat, i sabem com aniran les coses. Divendres passat els xicots de l’FMI van deixar anar una de les seves declaracions amb un munt de recomanacions per a Mariano «Gran Houdini» Rajoy i els seus. El text ofereix unes quantes prescripcions facultatives en la línia habitual del Fons que són una altra andanada a la línia de flotació de l’economia espanyola. Alguns creuen que són les condicions del «préstamo en condiciones muy favorables» que el govern de l’estat va dir que mai arribarien. Però aquí estan. És el que té ser un país intervingut, que per molt que t’entestis en fer-te el valent sempre hi ha algú que t’esmena. 86


Juny. El Top Ten, o demanar peres a l’om

El document és curt però concretíssim amb el que cal fer. Bàsicament el text recomana la mateixa recepta neoliberal que el Fons aplica sí o sí a tots als països per allà on passa amb les conseqüències que tots sabem: empitjorament de l’economia, caiguda en picat del consum, empobriment de la població, etc. La composició de la medicina que l’FMI ens farà empassar inclou: la reducció de salaris públics, la pujada de l’IVA i altres impostos, més reformes laborals en la línia de les aplicades (literalment «per a que els treballadors acceptin més moderació salarial»), l’eliminació de la negociació col·lectiva i de la ultraactivitat, la revisió de les prestacions d’atur, la reordenació del sector bancari (recapitalització dels bancs zombies, evaluació independent del seu estat, triatge de bancs vàlids i invàlids amb la consegüent desaparició d’aquests últims), l’eliminació de mesures d’amnistia fiscal, les privatitzacions del sector públic (literalment «que han de ser més agressives»), l’augment de la productivitat, l’abaratiment dels costos de producció, etc. Una devaluació interna en tota regla. Tot el mantra de sempre amb la idea peregrina que tot anirà millor si s’aplica estrictament la cura indicada. Ja sabem però que la realitat, tossuda com és, ens mostra dia a dia que la prognosi de l’FMI és del tot equivocada, excepte si es contempla des del punt de vista ideològic que defensa que és el del Consens de Washington. L’objectiu de tot el pla és aconseguir que Espanya se situï al «Top Ten» de la llista d’índexs globals de competitivitat i com a lloc favorable per als negocis. Per assolir tot això, l’escrit conclou dient que cal no descartar cap altra acció, sense especificar si aquestes podrien incloure l’exterminació de la població de l’estat al complet. El més divertit de tota la nota és que recomana, per a que la recepta es pugui aplicar correctament, explicar tot el paquet de mesures a la població d’una manera clara i coherent. Quin 87


L’any al límit de l’abisme

sarcasme més fabulós per part de l’FMI! Així és com cal acabar una declaració, amb humor! No es deuen haver adonat que demanar això al president i al govern és com demanar peres a l’om.

88


Els moments importants 21/06/2012

Permeteu-me que avui escrigui aquest text en aragonès oriental... Hi ha moments a la vida d’un ésser humà que són molt importants, que marquen profundament la seva existència: quan t’enamores per primera vegada, quan et desenamores, el dia que et cases, el dia que et descases, quan neix la descendència, quan la descendència creix i marxa de casa (apa, passa, passa!), quan es mor un pare o una mare... i el dia en que se celebra el sorteig de la intel·ligència. Aquell si que és un dia important, el MOMENT. Per a aquest esdeveniment crucial cal estar preparat. És un breu instant, un curt espai de temps del que tot en dependrà. Per obra i gràcia de l’atzar, de la voluble voluntat de l’imprevist universal, tot el que un individu faci a la seva vida serà resultat del nivell que li sigui adjudicat d’aquest preuat bé. Hi ha algunes persones que perquè es van llevar ben aviat el dia del sorteig (igual eren catalans del Barça, ves per on!) o tenien un conegut a l’organització que produïa l’esdeveniment, els va tocar les millors intel·ligències que es van rifar. Ara, alguns d’aquests individus potser són científics de primer nivell que investiguen sobre una malaltia incurable que neguiteja a la humanitat i que esperen que, amb temps, 89


L’any al límit de l’abisme

esforç i fent un bon ús d’allò que els va tocar a la tómbola, puguin salvar la civilització. O són grans artistes capaços de convertir un tros de roba i uns quants pigments en un quadre fabulós o un boci de paper i unes lletres en una obra mestra de la literatura universal. Hi ha altres que el dia de la loteria, encara que van arribar a bona hora perquè els agrada matinar, els va tocar una intel· ligència normaleta, del «montón» que diríem. Aquests, a base d’esforços, han aconseguit obrir-se pas a la vida i fan alguns mapes, expliquen històries a joves universitaris i escriuen epístoles matutines que altres individus llegeixen aprofitant el do que també els va ser entregat el mateix dia. Un bon nombre de persones van arribar tard a la rifa i van tenir menys sort. Eren els dormilegues, els que es feien el ronso al llit inclús sabent com era d’important ser puntuals en aquell instant. Les persones que hi ha a aquest grup són les que fan que hi hagi un munt de coses que no funcionin correctament. Coses que no rutllen perquè al seu darrera hi ha algú amb una intel·ligència de darrera hora que encalla els engranatges de la maquinària. Però hi ha altres que el dia del sorteig no és que arribessin tard, és que ni tan sols no s’hi van presentar i no els va tocar cap tipus d’intel·ligència. Aquest grup està format per aquelles persones que, com explica l’acudit, només tenen una neurona que ressona fent eco a l’interior del seu cap buit. Allà està ella tota sola sense poder fer sinapsis, perquè no hi ha cap impuls per transmetre, perquè com no s’estava preparat el dia clau, no hi ha intel·ligència. I això sí que és fotut, perquè d’aquesta gent n’hi ha molta més de la que ens pensem. L’exemple més clar d’aquest grup d’individus són els membres del govern de l’estat, especialment en Mariano «Gran Houdini» Rajoy (president de les Illes Salomó i gran 90


Juny. Els moments importants

amic dels ugandesos). Ep! direu alguns. Què passa aquí? Jo tampoc m’ho pensava, encara que en tenia algunes sospites. Sembla, però, que als cercles de poder de Madrid es comentava ja fa temps perquè deien que havien vist al president bavejant davant una margarida mentre intentava comptar fins a tres. Però ara ja s’ha confirmat. Un fet esdevingut ahir ho testimonia. El nostre president, el de la neurona solitària, va informar que no celebraria el debat sobre l’estat de la nació. Eh??!! Però si les coses van fatal i ara és quan més caldria fer-lo, direu. Però, és clar, vosaltres teniu el capet ben moblat amb tots els extres que cal però, pel que es veu, ell no. Perquè aquesta és l’única explicació plausible que permet entendre la clamorosa manca de respecte democràtic que de nou mostra el govern del PP en no celebrar aquest debat transcendental. Ara, quan més necessària és la política i la discussió sobre tot el que està succeint, va i el nostre president diu que no, que no toca. Al·lucinant! Potser creuen els membres del govern, impulsats per les febles guspires que genera la neurona curtcircuitada, que el més convenient és esperar asseguts a que les coses s’arreglin soles, que és el que solen pensar que passarà les persones amb el cervell liquat. Però no. Aquí el que hi ha és molta mala bava, una supèrbia gegantina perquè creuen que la seva majoria silenciosa, la dels 10 milions de votants, els hi permet fer qualsevol cosa. Passar-se, en un moment tan delicat, un mecanisme de rendiment de comptes tan important com és aquest debat per l’arc de triomf és un fet que els ciutadans hauríem de guardar als nostres cervells durant un bon temps. Perquè és la representativitat que la ciutadania ha cedit als polítics la que torna a patir un gran revés amb aquest acte, 91


L’any al límit de l’abisme

amb l’excusa de la crisi que com ja ens temíem ho justifica tot. Pobre democràcia! El pensament a curt plaç, el que només mira els interessos partidistes i mantenir el cul a la cadira no hauria de ser el que guiés les accions dels governants d’aquest país. Però així van les coses. És el que té perdre’s els moments importants.

92


El parany 28/06/2012

A aquestes alçades de la crisi poc podia imaginar que encara trobaria un ciutadà de peu que em tornés a repetir fil per randa el gastat discurs que els polítics han estat intentant fer-nos creure a tots nosaltres en els darrers anys. Però l’he trobat, innocent de mi! Em refereixo a aquell discurs que, amb una gran manca de vergonya i moral, els nostres representants repeteixen incessantment i que no busca, sinó, que traslladar a la ciutadania la responsabilitat de la crisi. Aquest discurs, més proper en quant a concepció i execució a l’estil propagandístic que hom esperaria d’una campanya publicitària perquè busca crear un determinat estat d’opinió publica favorable als retalls per la via d’influir en la consciència col·lectiva i l’actitud de la comunitat en base a la repetició i la dispersió de determinades consignes, culpabilitza a la societat de la situació econòmica actual per la via de fer-nos creure que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, que hem allargat més el braç que la màniga, que els immigrants són un gran problema o que la gent estafa a l’estat constantment (li estafa medicines, li estafa prestacions d’atur o l’estafa amb els beneficis socials per als més necessitats). 93


L’any al límit de l’abisme

Tot sovint darrera del discurs no hi ha cap altre argument que simples opinions o comentaris volgudament esbiaixats i maliciosos que la maquinària mediàtica s’encarrega de propagar fins a assolir l’objectiu marcat: que el missatge acabi quallant i que, finalment, les persones que pateixen la crisi acabin adoptant-lo, internalitzant-lo i prenguin, paradoxalment, el paper de nous transmissors de la lletania. Potser aquest fet, l’assumpció de la culpa, és degut a que gran part de la població confia en el que fins ara ha estat el funcionament normal de la societat i per tant creu el que els seus representants i els seus comunicadors els diuen. El fet desgraciat és, però, que en els darrers quatre anys la societat europea tal com la coneixíem està sent capgirada de dalt a baix. I per tant ara més que mai és necessària una visió altament crítica amb ella i l’evolució que està seguint. La voluntat de qüestionar-ho tot, inclús allò que fins a aquest moment hem vist com axiomes, ara ha de ser més present que mai. Si no ho fem així haurem caigut al parany que alguns han decidit parar-nos. Un parany que transvestit de solucions sense alternativa amaga la imposició d’una ideologia que diu que la societat no existeix, que només hi ha individus, que supedita el benestar de la població a la dels mercats, que avantposa la conveniència d’uns quants al que és convenient per a tots, que fa que els polítics oblidin qui els ha escollit i promulguin lleis i reformes a totes llums perjudicials per la ciutadania o que ens prepara un futur negre i una involució en drets i beneficis socials que ens farà retrocedir quaranta anys. El canvi de mentalitat que permet evitar l’engany és molt dificultós, lent d’assolir, sovint massa gran de superar per a alguns que, lamentablement, acaben atrapats en el cercle viciós que l’autoflagelació imposada. Potser hi ha coses que tenim ficades massa dins del cap i canviar-les costa. I si a això afegim 94


Juny. El parany

que tot va massa ràpid i que inclús per a qui intenta prendre consciència del fets descrits resulta complicat superar les inèrcies, el brou de cultiu per a l’alienació social i la rendició ciutadana està servit. És fonamental, per tant, advertir l’existència de l’artifici ja sigui per iniciativa individual, ja sigui escoltant als savis que, afortunadament, ens fan obrir els ulls. És el primer pas per desprendre’s d’ell i aconseguir superar la dramàtica situació en la que ens trobem ficats. Si algú encara té dubtes sobre l’argument que l’engany s’ha instal·lat al nostre dia a dia, uns breus exemples que no caldria oblidar a cada moment que ens autoqüestionen els nostres raonaments: les falsedats que des de fa cinc mesos en transmet sistemàticament el govern del «Gran Houdini», els retalls que s’han efectuat i que no milloren la situació sinó que l’empitjoren (atur disparat, prima de risc pels núvols, etc), les afirmacions de Frau Merkel que no tenen res de polítiques i massa de la ideologia mencionada («mentre jo visqui no hi haurà eurobons»), el perversament anomenat «tiquet moderador», la retirada de medicaments de les llistes del sistema de salut pública, la pujada de l’IVA, el cost que tindrà l’educació a partir d’ara. Tot servit amb l’argument que és per anar a millor, que és l’única alternativa. Però la realitat ens diu que no, que no és així. Veieu ara el parany? Si no sortim immediatament de l’estat de xoc, si no abandonem ràpidament la inòpia en la que ens hem/han instal·lat, potser demà serà massa tard.

95


Juliol


Panem et circenses 02/07/2012

Avui el sol llueix més clar i el cel sembla més blau. La felicitat envaeix els esperits de tots els ciutadans i els ànims estan pels núvols. Un sentiment d’alleugeriment recorre el nostre interior i recarrega la nostra moral, darrerament massa malmesa. La selecció nacional de futbol ha guanyat l’Eurocopa! «¡Ave Campeones!», «¡España conquista la triple corona!», titulen alguns diaris amb l’eufòria desfermada per tant magne esdeveniment. Sembla que no hi ha ningú a l’estat que avui no es trobi millor. Quina alegria, quin gran goig! Els gladiadors hispans han sotmès les hordes bàrbares del septentrió i han demostrat a tot el continent de que som capaços aquí baix. Als «mentideros» de Madrid diuen que per a celebrar una circumstància tan rellevant com aquesta el govern ha decidit, en una reunió mantinguda en petit comitè aquesta mateixa matinada a la que han assistit en Mariano «Gran Houdini» Rajoy, en Luisito «Lehman Brothers» de Guindos, en Cristobalín i la vicetodo Sáenz de Santamaría, impulsar una sèrie de mesures per, aprofitant l’embranzida futbolera, treure el país de la difícil situació econòmica i social en que es troba per la via de fer un gir copernicà a les polítiques que es venen aplicant en els darrers mesos. «Alea jacta est», ha proclamat solemnement el president en acabar la trobada. 99


L’any al límit de l’abisme

Els canvis que es proposen inclouran l’eliminació del topall de dèficit que al desembre passat es va incloure a corre-cuita a la intocable constitució, la supressió de la reforma laboral finalment aprovada fa unes setmanes que deixa els treballadors amb el cul a l’aire, el reemborsament dels 10.000 milions d’euros arrencats a la sanitat i a l’educació, la baixada de l’IVA i la prohibició d’apujar aquest impost en les seves versions superreduïda i reduïda, la descongelació dels salaris públics i la readmissió de tots els acomiadats de les empreses estatals, la baixada dels costos de matriculació a tots els nivells educatius, l’aturada de tots els desnonaments, l’eliminació del repagament en la sanitat i tot un reguitzell de mesures addicionals que pretenen recuperar l’estat social del benestar, l’equitat i la justícia social. S’especula que també hi ha previstes altres accions encaminades a rehabilitar el funcionament general de l’estat. Encara que no es té gaire clar el seu contingut, es diu que es depuraran responsabilitats en els casos de les entitats financeres (Bankia, accions preferents, sous milionaris, etc) i en el casos de corrupció (Gürtel, Millet). També es pretenen jutjar i condemnar tots els casos de corrupció política, judicial i engarjolar tots els defraudadors. Els més atrevits diuen que en quinze dies es proclamarà la República i s’enviarà la família reial al complet a Estoril perquè ja coneixen la zona (excepte l’Urdangarin que anirà a Sant Esteve Sesrovires). Tot, tot, amb el recolzament ferm de Frau Merkel, el BCE, l’FMI, l’Eurogrup i les agències de ràting i amb un únic objectiu en ment: aconseguir que el 99% de la ciutadania visqui «com Déu mana» i que l’altre 1% no s’ho endugui tot. Perquè aquest govern, sí aquest, té una ètica i una moral i compren que no és possible governar matxucant a la gent a base d’esprémer-la fins a l’extenuació. Perquè, finalment, ha entès que el benestar 100


Juliol. Panem et circenses

comú ha de ser l’objectiu de tota societat que es digui avançada. I tot, qui ho havia de dir, gràcies al futbol! I a més ens donaran a cadascú de nosaltres una barra de pa! Todos con los rojos!!!

101


Anàlisi a la tarda 06/07/2012

Passar una tarda assegut al sofà és un luxe del que estranyament es pot gaudir. A aquella hora les televisions acostumen a fer programes de dubtós gust, excepte els canals de notícies de 24h que cap a les 18:00 hores engeguen uns mininoticiaris amb opinadors de plantilla que analitzen les novetats de la jornada (o ho fan veure perquè el que veritablement fan és crear estats d’opinió a base d’aparèixer sovint a la pantalla i repetir sistemàticament la mateixa cançó). Ahir vaig ensopegar el programa de TVE La tarde en 24h just quan dos opinadors parlaven de les noves retallades que prepara el govern que, com totes les retallades que es fan i es desfan, seran tremendes. S’ha de veure per poder-ho creure com etziben opinions a granel tots aquests individus! Com sol ser habitual l’argumentari que utilitzen està molt més proper a la ideologia neoliberal que defensa els dogmes inamovibles que ens han portat al desastre que estem vivint que a cap altra cosa. A vegades és d’agrair que els opinadors no s’amaguin de mostrar de quin peu calcen, però s’està tornant esgotador escoltar sempre la mateixa i monòtona cançó que, per boca d’aquests personatges que han assumit la tasca de fer la feina bruta propagandística als governs siguin del color que siguin, 102


Juliol. Anàlisi a la tarda

prepara a la ciutadania per rendir-se davant de l’atac que estan a punt de patir. Ahir la cosa anava de justificar la darrera estocada governamental que arribarà la setmana que ve i vaig poder escoltar de tot: vergonyosos atacs als treballadors de les empreses públiques que pel que es veu tots són endollats (que n’hi ha segur, però no tots), justificacions per aplicar retallades de pensions a aquells que cobren el màxim (com si no s’ho haguessin guanyat cotitzant-ho!), etc. I no només això, la cosa anava de dir, com sempre, que aquesta és l’única alternativa, que el que cal és retallar en les despeses de l’estat perquè «no hay otra». Gran argumentació! Em van venir al cap diversos adjectius qualificatius per als dos comentaristes que no reproduiré aquí per prudència. Quan ja no esperava cap altra sorpresa van passar unes imatges de la vicetodo Sáenz de Santamaría que pel que es veia havia anat d’excursió als cursos d’estiu que organitza la Fundació FAES. Deia, amb la tranquil·litat que dóna fer declaracions sabent que estàs davant d’un auditori on tots pensen com tu, que les retallades són «una condición indispensable» per tirar endavant. Suposo que els que tiren endavant són ells. La traca final va arribar en veure assegut al seu costadet (fent de policia?) l’inefable José María Aznar (que cada vegada s’assembla més a Adenoid Hynkel, el personatge que Charles Chaplin interpretava a El Gran Dictador) al que acompanyava l’ex-secretari d’estat de seguretat d’un dels seus governs, Ignacio Astarloa, un dels que el dia dels atemptats de l’11-M ens explicava que hi havia «dos lineas de investigación». Per un moment vaig estar temptat de canviar de canal i anarme’n a Telecinco a veure Sálvame Diario, però em vaig contenir perquè no crec que el meu fetge hagués pogut suportar una dosi tan elevada de brutícia en un lapse tan curt de temps.

103


Lo tuyo es puro teatro 10/07/2012

Acte Primer. La prima de risc torna a nivells siderals. El diferencial s’acosta als 600 punts i l’interès pel deute es paga al 7%. Les mesures anunciades des de Brussel·les la setmana passada que tan bones semblaven de res no han servit. Com ja sabem els depredadors insaciables, mal anomenats mercats, no es conformen amb paraules buides. Els hi va més la sang. Acte segon. L’Eurogrup i tota la resta d’associacions de malfactors econòmics globals demanen més ajustos. Deixaran anar 30.000 milions per la banca a canvi d’un harakiri col·lectiu. Ja sabem que suposen aquestes mesures perquè de Grècia, Portugal i Irlanda hem sentit a parlar. El peix que es mossega la cua i que només porta a una caiguda en picat de l’economia, la desaparició de l’estat del benestar i de la justícia social. Acte tercer. En Cristobalín, fent-se el valent surt a la Complutense i deixa anar un discurs vergonyant. Ara sí cal apujar l’IVA (un fet negat per tot el PP en massa fins abans d’ahir). «Del dicho al hecho, hay mucho trecho», diuen els castissos. Els ho volem recordar perquè no es pensin que els ciutadans som imbècils i no els escoltem. Diu que és necessari perquè aquí és molt baix i es paga molt poc. Si el considera massa baix, que deu pensar de les abismals diferències salarials que hi ha entre el que cobren els treballadors espanyols i els de la 104


Juliol. Lo tuyo es puro teatro

resta d’Europa? Si considera que aquí es paga poc, vol dir que creu que els espanyols som tots uns defraudadors? Continua la seva intervenció dedicant unes floretes als treballadors públics. Tornaran a canviar-los les condicions de treball sense cap negociació. Com Déu mana. Insinua que treballen poc. Diu que cal vigilar-los més i avaluar-los contínuament perquè potser no fan la seva feina ben feta. Torna el discurs en contra del funcionari que en aquest país practica tota la classe política, i la ciutadania li fa de cor, perquè és rendible. Intermedi. Paradoxalment quasi tots els membres del govern són funcionaris en excedència: «Gran Houdini» RajoyRegistrador de la propietat amb plaça reservada a Santa Pola; Vicetodo Sáenz de Santamaría-Advocada de l’Estat; Cristobalín-Catedràtic d’Hisenda Pública; Garcia-Margallo-Inspector Tècnic Fiscal; Ruiz Gallardón-Fiscal en excedència; Pastor-Funcionaria del Cos de Salut Pública; Wert-Funcionari Superior de RTVE; Soria-Tècnic Comercial de l’Estat; Arias-Cañete-Advocat de l’Estat; Luisito «Lehman Brothers»-Tècnic Comercial i Economista de l’Estat. Al seu partit igual: Cospedal-Advocada de l’Estat; lideresa Aguirre-Tècnica d’Informació i Turisme; Aznar-Inspector de Finances de l’Estat, etc, etc, etc. Si la funció pública és una cosa tan, tan dolenta i que cal empetitir fins que tota ella càpiga en un got d’aigua, com és que quasi tots els membres del govern van considerar oportú en algun moment de la seva vida professional fer oposicions per treballar en la cosa pública? No serà per què eren ells els que buscaven la suposada comoditat del treball fix? I no serà que quan maldiuen sobre els treballadors públics el que estan fent es recordar el que ells feien quan treballaven per l’estat? Acte quart. El Memorandum of Understanding, altrament conegut com a MoU o «el document de la mort», se signarà el proper 20 de juliol. Es crearà un banc dolent que en la neollen105


L’any al límit de l’abisme

gua del PP i el govern del «Gran Houdini» serà conegut com a «companyia de gestió d’actius». Quan parlen d’actius es refereixen a les escombraries immobiliàries i altres cadàvers putrefactes que tenen els bancs als seus balanços. L’enterrament d’aquests cadàvers el pagarem tots els ciutadans. Acte cinquè. El govern continuarà fent el que cal fer. Fa uns mesos només alguns sabien que volia dir això. Ara ja ho sap tothom. Els propers objectius seran els aturats i els pensionistes, que segur que pel PP també són culpables d’alguna cosa. Epíleg. Què ha de fer la ciutadania quan un govern li gira l’esquena i es dedica sistemàticament a legislar en la seva contra i a castigar-los injustament per una situació que no han provocat i de la que només són víctimes injustes? Teatro, lo tuyo es puro teatro, falsedad bien ensayada, estudiado simulacro.

106


La deconstrucció 24/07/2012

La deconstrucció és un concepte que en els darrers temps s’ha posat molt de moda. Al món culinari el terme s’utilitza per referir-se a aquelles preparacions en que els ingredients es cuinen i es presenten a taula de manera distinta a l’habitual, amb textures diferents a les ordinàries o reagrupats de forma diversa. Si algun xef moderníssim ens cuinés un plat de sopa de fideus deconstruïda probablement esferificaria la sopa, couria la pasta amb nitrogen líquid i serviria la preparació en un got llarg de cristall de Murano per a que la poguéssim xuclar amb una canyeta. En l’arquitectura la deconstrucció també s’ha fet un foradet. En aquest cas el terme fa referència a aquelles edificacions en que es trenca la geometria i la volumetria ordinària i es dóna pas a unes altres que creen espais diferents i innovadors. La gràcia de tots aquests processos deconstructius rau en que, tot i els canvis que es facin, els resultats obtinguts mantinguin l’essència dels originals en els quals s’han inspirat. Això, que al món de la cuina ha funcionat bastant bé, vol dir que per molt deconstruïda que estigui la sopa, sempre tindrà gust a sopa. En l’arquitectura, en canvi, la cosa ha anat així, així. Qui no s’ha aventurat a l’interior del bany d’un edifici 107


L’any al límit de l’abisme

deconstruït i ha patit horribles tensions a la bufeta mentre intentava trobar el lloc exacte on buidar-la? És per això que amb la deconstrucció s’ha d’anar amb compte, perquè abusar-ne o aplicar-la incorrectament pot tenir conseqüències nefastes. Sembla, però, que els polítics que ara ens manen no s’hagin adonat dels problemes que es generen quan s’utilitza la deconstrucció alegrement. En el seu afany per emular als grans cuiners multiestrellats i als mestres d’obra que planten edificis allà on hi hagi un alcalde amb ínfules, estan duent a terme un procés de deconstrucció política, social i democràtica que està ben lluny de mantenir cap referència a l’original i que com a resultat transmuta una societat fins a cert punt equilibrada en una on la iniquitat i l’autoritarisme són la norma. Així, deconstrueixen el mercat de treball amb la promesa de crear més feina, però només aconsegueixen que augmenti l’atur. Igualment, deconstrueixen l’estat del benestar retallant aquí i allà amb l’excusa que així frenaran l’embranzida dels mercats, però aquests ataquen encara amb més violència. A la política la desposseeixen del seu sentit quan la subjuguen a les voluntats dels financers sense escrúpols i a la democràcia li apliquen mutacions tecnocràtiques que la deixen feta puré. És evident que els nostres polítics no han entès res de la cuina conceptual. A tenor dels procediments aplicats i els resultats obtinguts algú podria afirmar que el que veritablement fan els nostres representants públics no és un exercici de deconstrucció, sinó un gegantí experiment teledirigit de descomposició de la civilització occidental. Una descomposició que té més de gran diarrea provocada per una oportuna i massiva gastroenteritis financera que de cap altra cosa i que empitjora dia a dia gràcies a la incapacitat i la manca de voluntat política de solucionar-la: enlloc d’aplicar una dieta tova i la calma i la tranquil·litat ne108


Juliol. La deconstrucció

cessàries, al malalt li recepten maionesa amb salmonel·la per a que acabi de morir mentre intenten convèncer a la ciutadania que la cosa anirà bé. Seria hora que algú deixés la cuina d’autor carregada d’ideologia antisocial i tornés a rellegir les receptes tradicionals que guariran el mal de panxa que ens ha provocat l’abús de filigranes gastronòmiques. La societat ja està farta de tanta delicatessen mal preparada i pitjor executada i comença a pensar que seria convenient canviar els xefs i el seu receptari.

109


El país de les meravelles 27/07/2012

És una sort viure a Espanya. És un país meravellós. És un país tan collonut que si no fos perquè ja existeix, algú l’hauria d’inventar. És un país on encara que tot vagi fotudament malament, mai no passa res, mai ningú no és responsable de res, tot sembla que vagi bé. Si es cargola a la població fins a l’extenuació, les manifestacions als carrers no són gegantines. Si diuen a la gent que no s’ha comportat com Déu mana i que ha viscut per sobre de les seves possibilitats, aquesta s’ho creu. I si els banquers roben fins a l’extenuació o els polítics participen de negocis negríssims per finançar la maquinària dels seus partits, cap problema. Espanya és, definitivament, la bomba! Des de fa uns dies estan compareixent al Congrés dels Diputats, en pla telegràfic és clar, alguns dels responsables de la destrossa financera que està engolint al país. Primer ho va fer en MAFO, ex-gobernador del Banc d’Espanya, i ahir es va poder veure (feien goig a la pantalla de la tele tots desfilant) com una corrua d’ex-el-que-sigui van passar per la comissió d’investigació de la señorita Pepis que han muntat al Congrés per fer creure a la ciutadania que els que es porten malament, per molt que manin, també paguen. Hi era en Campa (un IESEboy), la Salgado, en Rato de Bankia, el Serra de Catalunya Caixa i en Gayoso de NovacaixaGalicia. 110


Juliol. El país de les meravelles

Com era d’esperar en un país de meravelles, escoltant les declaracions de tots els convocats resulta ser que no va passar res. Ningú no és responsable de res, ningú no va fer res i ningú no sabia res. Les notícies a la premsa ho diuen ben clar: es van estar passant al pilota els uns als altres i adéu-siau! Gràcies per haver-nos convidat a venir i ja ens veurem. I aneu-vos-en a la merda, ja de pas, perquè si us pensàveu que vindríem aquí a destapar res o a explicar que és el que hem fet malament, anàveu apanyats. I s’ha acabat. És del tot intolerable, menyspreable i cínic actuar d’aquesta manera. Quan a la població se li està exigint el màxim, alguns dels polítics de l’estat continuen fent la viu-viu, com si no passés res. Continuen amb la seva prepotència de sempre, amb les seves dietes, passant d’estranquis calers als seus partits a través d’alguna concessionària d’ITV, amb els seus preciosos iPhones i iPads (deu ser per això que han obert la tenda Apple a la plaça Catalunya) i continuen, sorprenentment, donant lliçons a la ciutadania. El nivell d’irresponsabilitat que mostren tenir els que actuen d’aquesta manera fa fredar. No se n’adonen? Però, és clar, com aquest és el país de les meravelles a part de les notícies que apareixen aquests dies a la premsa, a punt de començar unes vacances que esborraran de la memòria de la gent tots aquests esdeveniments el tercer dia de platja, no passarà res més. Qui sap si hi haurà alguna escaramussa post-estival al Congrés, uns enfrontaments coreografiats prèviament per alguns portaveus per tornar a fer creure a la ciutadania que es preocupen molt i... punt i final. No se’n parli més del tema que prendrem mal. Davant aquest panorama desolador, on l’ètica i la moral estan quedant a l’alçada del betum, potser seria molt millor transformar un país tan meravellós com aquest en un país nor111


L’any al límit de l’abisme

mal, fins i tot una mica gris. Un país on es fes neteja de tant en tant de la brutícia que s’acumula als llocs de poder, un país on s’assumissin les responsabilitats quan es cometés una errada, on si algú amb un càrrec públic ho fes malament, tingués decència de dimitir. Aquest sí que seria un veritable país de les meravelles. Aquest país, lamentablement, encara ha de ser inventat.

112


Agost


L’estiu de les neveretes 06/08/2012

Hi ha un poblet a 40 km al nord de la costa de Barcelona on l’avorriment hi passa l’hivern. Durant aquesta època de l’any al municipi només s’hi troben els seus residents i els quatre recalcitrants barcelonins que encara conserven les seves segones residències i hi passen el cap de setmana. El poble, que és tan petit que si el porter de l’equip de futbol sala xuta massa fort la pilota cau a la plaça del municipi veí, viu tot l’any esperant l’arribada de l’estiu. Amb la canícula, quasi per art de màgia, els carrers de la vil·la tornen a bullir amb els estiuejants que es desplacen des de la metròpoli i els calaixos de les caixes registradores no paren d’obrir-se i tancar-se, per a gaudi dels comerciants i restauradors. Aquest poblet ha estat tradicionalment un lloc d’estiueig preferit pels barcelonins perquè és proper a la gran ciutat, té unes bones platges i, fins i tot, unes aigües termals que ja els romans coneixien i apreciaven. El boom del turisme va esdevenir, com a d’altres llocs, als anys 1970s quan els obrers van poder dedicar part dels seus estalvis a comprar una segona residència on aparcar durant tres mesos la família mentre ells es quedaven a casa de «Rodríguez», somiant que al pis de dalt s’instal·laria una rossa espectacular tipus Marilyn. 115


L’any al límit de l’abisme

Fins a principis dels 1990s el poblet va viure els seus millors estius. Tan bon punt tancaven les escoles, els carrers s’atapeïen d’àvies, mares i fills, i fins al setembre esdevenien un formiguer. A aquests estiuejants, tots els caps de setmana s’hi afegien els famosos «domingueros» que equipats com l’avançada d’un petit exèrcit ocupaven les platges del municipi amb els seus para-sols, les cadires de ràfia, els entrepans de mortadel·la i les neveretes plenes de cervesa i... un meló. Però, a mesura que l’economia del país va començar a anar millor la majoria d’aquestes escenes (tan kitsch?) es van deixar de produir i el poble a l’estiu, tot i que continuava estant més ple que a l’hivern, va deixar de ser el d’abans. Al passeig hi havia gent, però menys, als carrers hi havia gent, però no tanta i a la platja els «domingueros» ja no arribaven en massa avituallats per passar el dia torrant-se al sol. Com la ciutadania tenia virolles per gastar el poblet va quedar com l’alternativa final on passar només un dies de relax de tornada del carib, de Disneyland o els fiords. I així, una bona colla d’anys. Fins que va arribar la crisi i el país se’n va anar a la merda. I els que ens manen van començar a retallar. Que ara trec les tisores i txas-txas a l’educació i la sanitat. Que ara txas-txas als sous. Que ara apujo l’IVA. Que heu sigut molt dolents i us hem de castigar. Que no us heu portat com Déu mana i ara us toca patir. Un desastre. I, així, aquelles escenes quasi oblidades han tornat a aparèixer. Des de l’any passat a l’estiu el poblet torna a estar a petar. Al passeig s’ha d’esquivar la gent que camina o fa footing, les iaies ocupen tots els bancs i els caps de setmana torna a haver «domingueros». Talment com si estiguéssim de nou al 1977!! Un veritable salt en el temps de la mà d’uns governants que semblen desitjar fervorosament empènyer-nos 116


Agost. L’estiu de les neveretes

endarrere, a l’Espanya dels estius de l’«anirem aquí a prop» o de l’«anirem i tornarem el mateix dia». Als que havíem protagonitzat en primera persona les escenes originals d’aquest vodevil estiuenc que ara es reprodueixen per obra i gràcia dels mercats, la ceguesa dels governants i la mala llet de molts altres, ens queda un regust amarg a la boca perquè ens havíem cregut que amb esforç i sacrifici podíem aspirar a alguna cosa millor. A un dies a Cancún, a Thailandia o les Seychelles. Però no, algú ja ha decidit que, a partir d’ara, als ciutadans d’aquest país els esperen molts estius de nevereta, de cervesa i... de meló.

117


Els ensenyaments de la crisi 09/08/2012

«La justicia es igual para todos» va dir el Borbó en el seu discurs de Nadal quan sentia la pressió de tota la societat espanyola sobre la corona pel cas de corrupció que esquitxava al seu gendre ex-esportista (presumptament, no sigui el cas). «No todos los imputados son iguales» va dir la portaveu del Consell General del Poder Judicial el 10 de febrer d’aquest any, referint-se també al mateix cas del gendre avariciós. Era ella qui tenia raó. Fa dos dies es va produir l’entrada d’un grup de treballadors vinculats al Sindicat Andalús de Treballadors a dos hipermercats d’aquella comunitat autònoma. En un es van endur 9 carros de la compra plens de menjar i a l’altra, autoritzats per la direcció del comerç després d’una negociació de 4 hores, se’n van endur 12. Només han passat dos dies i el Ministeri de l’Interior d’en Fernandez Díaz i el de Justícia d’en Gallardón ja han detingut a uns quants d’aquests treballadors. Han enviat, amb una gran diligència, a la policia i la Guàrdia Civil i han ordenat al Fiscal General de l’Estat que investigui el cas. És impressionant veure que bé funciona la justícia en aquest país... quan convé. Seria tan important que sempre actués així de bé. Però no, això no passa. Ja ens ho va deixar 118


Agost. Els ensenyaments de la crisi

ben clar la senyora Gabriela Bravo fa uns mesos. L’acció de la justícia és modelable, s’adapta a les circumstancies segons convingui. Deu ser que la justícia és líquida. És per això que portem no sé quants anys investigant el cas Millet i allà està ell a casa seva a l’Ametlla. És per això que en el cas Gürtel els responsables (de nou, presumptes) del robatori i les estafes estan al carrer tan tranquils i el jutge que els investigava ja no pertany a la carrera judicial. És per això que hi ha aeroports sense avions i no es demana responsabilitats a ningú. I és per això que un banc s’enfonsa degut a una gestió pèssima i interessada i no només ningú no va a la presó, sinó que a sobre quan els responsables de l’estropell van al Congrés a donar explicacions, diuen que tot ho han fet bé i se’ls deixa marxar amb uns copets a l’esquena i santes pasqües. La crisi ens està ensenyant moltes coses. A vegades diria que massa coses. Que l’economia, portada com es porta ara, és depredadora i que no té miraments de cap tipus si cal esclafar un país al complet. Que la justícia està gripada i funciona com un motor atrotinat, perdent oli, sense força moral (i que tenia un responsable que es polia els diners de tots nosaltres en soparets a la costa). Que la política ja no existeix. Només hi ha interessos de partit, mirades a curt termini, tacticismes electorals i girar-se d’esquena a la ciutadania. Tots aquests ensenyaments, que estem aprenent a marxes forçades, són dramàtics, descoratjadors i tenen unes conseqüències terribles. Desafecció i desconfiança de la ciutadania, ràbia social, mala llet. Una crisi social d’una envergadura mai vista on l’ètica i la moral públiques queden esborrades sense més. Confirmar de cop i volta que el país on vivim funciona així és un gran xoc perquè esmicola la mica de confiança que encara teníem en ell. Però més val un bany de realitat com 119


L’any al límit de l’abisme

aquest que viure en la ignorància. Més que res perquè no volem que ens prenguin per estúpids i que creguin que no ens adonem de res. Sembla mentida que els que ens governen no se n’adonin de la «figure di merda» que estan fent.

120


Digueu-ho tres vegades 29/08/2012

Llegeixo un article de la Rosa Maria Artal al seu blog. Parla del que ens caurà al damunt a partir de l’1 de setembre. Menciona la pujada de l’IVA, el que ens costaran alguns medicaments fins ara gratuïts i que els immigrants deixaran de tenir assistència sanitària pública. Per il·lustrar els efectes que tenen aquest tipus de mesures econòmiques allà on s’apliquen, la periodista reprodueix al seu text alguns paràgrafs de l’article d’un escriptor grec en que es descriuen les conseqüències d’aquestes polítiques en aquell país. El panorama que ens presenta és demolidor i el missatge que ens envia no podria ser més clar ni contundent, inclús per a aquells amb les consciències més recalcitrants que encara defensen aquest tipus de mesures: en contra del que fal·laçment ens volen fer creure les retallades no serveixen per res més que per enfonsar en la més absoluta misèria qualsevol societat. Ja fa dies que comento amb amics i coneguts que el darrer quadrimestre de l’any que estem vivint al límit de l’abisme serà horripilant. No només pel «regal» que ens endinyaran d’aquí a quatre dies sinó per les sorpreses que vindran: noves retallades, encara no confessades, que en Luisito «Lehman Brothers» de Guindos ja està negociant, el rescat total del país que els membres del govern neguen insistentment i perversament 121


L’any al límit de l’abisme

encara que la premsa estrangera fa setmanes que n’informa abastament, més pujades d’impostos. Una nou reguitzell de mesures que fracassaran irremediablement perquè la realitat que vivim dia a dia, molt més tossuda que les paraules buides del Mariano «Gran Houdini» Rajoy i els corifeus neoliberals, s’entesta en deixar-nos-ho ben clar. A les notícies, a més d’anar preparant-nos per la tragèdia (grega?) que s’acosta i de recordar-nos que el govern dels millors ens convoca a una mega-mani el proper 11 de setembre per demanar no sé quantes coses (Felip, aquesta mani no deu ser perillosa, no? És que com l’Artur diu que no hi anirà...), diuen que el PIB cau en picat i que només ens salvem econòmicament pel turisme (Espanya cañí i olé!) i les exportacions. Que la gent no consumeix gens i que a Europa les multinacionals de l’alimentació es preparen per a un continent pobre al que començaran a portar productes fins ara reservats als països del tercer món. Alguns (a «El Mundo»), fins i tot s’atreveixen a proposar-nos un hipotètic govern de tecnòcrates per aixecar el país i enfonsar la democràcia saltant-se les urnes que ja sabem que molesten massa. I penso si tot això que descriuen les fonts que menciono és una estratègia buscada pels ens ectoplasmàtics que anomenem mercats (ep, que tenen cara i ulls!) per aconseguir allò que els convé (folrar-se les butxaques a costa nostra i guanyar la guerra de classes que pensàvem que havíem empatat) per la via de fer passar pel ratllador els drets que la ciutadania europea ha assolit en els darrers dos-cents anys. I no parar fins que només en quedi polsim. El que encara continua deixant-me perplex, i això que dedico grans esforços per mirar de comprendre-ho, és la resposta de la ciutadania a tot això. Vull dir, la no resposta. Perquè, excepte comptades excepcions, a quasi quatre anys de l’inici del més 122


Agost. Digueu-ho tres vegades

gran robatori que hom recorda la majoria de la gent encara no se n’adona o no vol adonar-se del que ens ve al damunt. Aquí estem a l’espera de l’1 de setembre i com si res. És la calor sufocant de l’estiu la que ens anestesia? O és que ha començat el futbol i ja ens tenen de nou enganxats a la droga esportiva? O és por? O és indiferència? O és, com passa a algunes pel·lícules de terror, que fins que no diguem tres vegades alguna paraula màgica no es desencadenarà la reacció social que cal per deslliurar-nos de tanta merda que estem empassant? M’imagino que el que ens succeeix és una barreja de totes aquestes coses. Una barreja verinosa i mortífera que si no ens espavilem a treure’ns de sobre acabarà per liquidar-nos. De totes maneres, si algú se n’assabenta de la paraula màgica, que la faci circular amb rapidesa.

123


Setembre


La puta i la ramoneta 06/09/2012

Aquest 11 de setembre els catalans estem convocats a trobarnos en una mega manifestació per a reclamar diverses coses al govern espanyol. Alguns (principalment el govern) diuen que hem de protestar per a demanar el pacte fiscal perquè la situació crítica que té la caixa de la Generalitat és conseqüència del maltractament econòmic que s’infligeix a Catalunya des d’Espanya. Altres (el mateix govern i d’altres plataformes ciutadanes) diuen que cal sortir per a reclamar la independència del país perquè creuen que l’única via que ens queda per a poder aixecar el cap és marxar d’aquesta cosa amorfa que es fa dir estat espanyol. Mentre que el paper i el plantejament d’aquestes plataformes és del tot respectable i una mostra que la societat pot engegar iniciatives molt més enllà del que hores d’ara poden (i volen) fer els partits polítics, em causa certa recança el paper del govern català en aquesta convocatòria (repetida a bombo i plateret a tots els mitjans de comunicació) per massa motius. En primer lloc és necessari recordar que va ser la pròpia Convergència un dels partits que va rebutjar durant la redacció de l’Estatut de Sau un model de finançament com el que ara tan insistentment reclamen des del govern. Ja sé que direu que rectificar és de savis i que val més demanar-ho tard que no demanar-ho mai. Però és que quan s’explica sona tan estrany. 127


L’any al límit de l’abisme

En segon lloc, i això no és només paradoxal sinó sorprenent per la gran incoherència que suposa, és que el govern que ens empeny a anar a la manifestació és el mateix que recolza al govern del PP a Madrid (mireu a les hemeroteques el paper d’en Duran en la darrera reforma laboral, per exemple) i rep recolzament del mateix partit aquí a Catalunya. Això no és jugar de nou al joc de la puta i la ramoneta (que es cosí germà del joc del peix al cove) que tan bé ha practicat CiU al llarg dels anys? Perquè mentre els nois del pinyol s’omplen la boca d’independentisme (i també alguns il·lustres ara convertits que, precisament, diuen que aquest joc pervers ja s’ha acabat) i ens demanen d’assistir a manifestacions per a reclamar la sobirania nacional, a Madrid el noi d’Alcampell pren cafè al lobby del Palace amb les seves amistats perilloses i arregla les coses com més convé. Probablement alguns direu que sóc un perepunyetes i que no entenc res. Que aquestes coses passen en política i que el que cal és anar a la mani a demanar... el que sigui. Que si desprès cal pactar alguna cosa amb el PP, cap problema. Ja ho trobarem. És la política, estúpid! Però, permeteu-me que insisteixi, aquestes actituds grinyolen i fan massa mala olor. Tercera recança. Si la cosa és tan bona com sembla, si el portaveu del govern diu cada dia que surt a fer la seva conferència de premsa que la mani ha de ser multitudinària, és estrany que el president Mas i l’economista neo-walrasià oficial de Catalunya hagin decidit abstenir-se de participar-hi o que l’ínclit Duran hagi dit que sortirà al carrer però només pel tema dels calers. I ho és molt més perquè, repeteixo, tots dos partits polítics porten mesos encoratjant el discurs nacional i assistir a la concentració. Quart. Segur que d’aquesta manifestació no es queixarà ningú. Com ens encoratgen a anar els «homes de bé del govern dels millors» no hi haurà cap polític, ni periodista, ni opinador que dirà que la protesta és una mamarratxada instigada per qua128


Setembre. La puta i la ramoneta

tre incontrolats, o radicals o perroflautes (perquè els cockers o els yorkshires de les senyores que lluen arracades de perles no compten com a gossos d’aquesta categoria) amb la connivència del món universitari i intel·lectual que convoquen sense tenir clar a què als manifestants. Ans el contrari, tothom que es preuï dirà que la «cosa» es collonuda i que tota pubilla i hereu que se’n digui hi hauria de participar. Però i si la convoqués el 15-M, passaria el mateix? No. Totes aquestes actituds (i altres que obvio) em causen el neguit que abans us deia i fa que em sorgeixin algunes qüestions que vull deixar aquí (per a la reflexió, que diríem). De veritat els membres de la coalició al govern es creuen el motiu de la convocatòria? Potser ja els va bé que hi hagi una mega-manifestació per a, per exemple, despistar l’audiència respecte de la seva política de la tisora que amb tant afany apliquen des de fa dos anys amb l’argument, potser cert, que l’estat ens ofega? No serà que els convé utilitzar una vegada més a la ciutadania com a escut, com a la infanteria que els generals envien a la batalla mentre ells fan la seva asseguts a dalt d’un turó (vull dir, al Palace) observant tranquil·lament l’escabetxina sense embrutar-se les botes de fang? El fet és que estem ben farts d’aquest tipus de polítics que només ens miren als ulls quan els convé tenir-nos al seu costat, per a mostrar als seus adversaris que forts que són. I molesta que practiquin aquest esport en un tema tan seriós com el futur del nostre país. Perquè al darrera de tot això també s’ensuma una oloreta a apropiació del paper de la ciutadania, a un ús interessat de la ràbia acumulada per altres situacions que ara potser convé canalitzar per aquesta via. Comença a ser massa evident la desconnexió entre alguns polítics i la seva política injusta i interessada i la ciutadania. N’estem cansats. 129


Dates per no oblidar 15/09/2012

Hi ha dies que canvien el món. Dates que marquen la història i que recordem per sempre més. El 6 d’agost de 1945, el 21 de juliol de 1969, el 20 de novembre de 1975, el 23 de febrer de 1981, l’11 de setembre de 2001. Totes aquestes dates les tenim gravades al nostre cervell i de tant en tant, com per art de màgia, reapareixen d’entre les nostres neurones per recordar-nos les circumstàncies que es van esdevenir aquell dia: la caiguda de la bomba atòmica a Hiroshima, l’arribada de l’home a la lluna, la fi del cagaelàstics, l’intent de cop d’estat o els atemptats de les torres bessones a Nova York. Hi ha un dia, però, que potser encara no tenim emmagatzemat als nostres caps i que cal que enregistrem definitivament per la transcendència que han tingut els fets que van succeir aquella jornada. El 15 de setembre de 2008. Aquesta és la data en que el banc d’inversions nord-americà Lehman Brothers (on treballava Luis de Guindos, l’actual ministre d’economia espanyol) va fer fallida i es va endur per endavant l’economia mundial. Uns dies després a aquest banc el van acompanyar en el seu destí Merryl Lynch i l’asseguradora AIG. Totes aquestes entitats van acabar com van acabar degut a les activitats financero-especulatives que practicaven (venien 130


Setembre. Dates per no oblidar

escombraries als seus clients en la forma de paquets d’accions farcits d’hipoteques incobrables fent veure que eren productes excel·lents, tot amb l’ajuda de les agències de qualificació bancària) i a la falta de control dels governs que, poc a poc, van deixar d’exercir el seu paper de supervisors d’aquests conglomerats empresarials perquè els va convenir fer-ho sota l’argument fal·laç que els mercats s’autoregulaven. Perquè quan els banquers de tot el món van adonar-se que podien obtenir beneficis gegantins del no res, executant operacions financeres d’altíssim risc amb l’ajuda d’ordinadors potentíssims i algorismes matemàtics suposadament infal· libles i que els polítics no els deien res, el descontrol i l’avarícia es van instal·lar a les seus centrals de tots els bancs. I tot va acabar fatal. Quan els entesos van analitzar les causes d’aquell daltabaix es van posar molt nerviosos. Allò que acabava de començar podia tenir repercussions molt més enllà d’uns quants bancs americans, perquè en una economia globalitzada si un banc de Nova York agafa un refredat, trenta-tres esternuden a la resta del món. Alguns polítics, probablement aprofitant una mal entesa oportunitat de posar-se una medalla, van pronunciar discursos grandiloqüents afirmant que allò que passava era una mostra que el capitalisme descontrolat no funcionava i que calia fer alguna cosa, que calia refundar-lo. La ciutadania de peu, que no tenia cap interès per l’economia i les finances (més enllà de les domèstiques) i no comprenia el que passava es va mirar la situació amb sorpresa i va pensar que aquella era una crisi com qualsevol altra, que en un parell d’anys es solucionaria. Però el parell d’anys van passar i les coses es van posar molt malament. L’economia mundial feia aigües, els banquers con131


L’any al límit de l’abisme

tinuaven fent de les seves, els polítics estaven desconcertats i la ciutadania patia cada dia més. I, evidentment, el capitalisme no es va refundar. Ans al contrari va emprendre una boja carrera (potser la darrera?) prement l’accelerador a fons en la seva cursa per a l’apropiació de l’econòmica global. I a tot arreu el deteriorament econòmic, social, moral i ètic va prendre unes dimensions mai vistes. El més xocant de tota aquesta situació és que per a sorpresa i indignació de propis i estranys la ciutadania, que havia estat una simple espectadora de tot aquest vodevil terrorífic, va veure com, de sobte, se la culpava de tot el que estava passant. Sense més ni més, resultava que la crisi era culpa seva, de la gent corrent, la que treballava cada dia, la que intentava progressar socialment, i eren ells els que havien d’assumir les conseqüències que aquella situació comportava. Perquè en lloc de revisar els mecanismes econòmics i polítics que havien funcionat malament en aquella crisi les elits extractives van decidir que el que calia era que nosaltres paguéssim els plats trencats. I així fins avui, quan es compleixen 4 anys justos des de que va començar aquesta pel·lícula que descric i tots coneixeu tan bé perquè us n’han fet protagonistes a la força. I ja sabeu com estant anant les coses. Terriblement malament. Ningú dels que va iniciar el merder ha estat fet responsable de res i en canvi nosaltres, les víctimes que patim les bogeries dels especuladors, ho hem estat de tot. Ens han culpat els polítics que se suposava que ens representaven, els empresaris que ens donaven treball i que tants diners van guanyar quan les coses els anaven bé, els periodistes que fan de corretja de transmissió del poder, els economistes que justifiquen el que calgui per un grapat de calers i quinze minuts de glòria mediàtica i molts, molts ciutadans que encara 132


Setembre. Dates per no oblidar

no s’han adonat que quan abracen els arguments d’aquests individus el que fan és acceptar el càstig imposat. I per què tot ha anat així? Perquè és com van les coses en una societat disfuncional. Una societat deformada fins a un extrem que fa quatre anys pensàvem que no era possible i que hem descobert acceleradament com és de crua i cruel. Una societat, recolzada sobre un sistema econòmic agonitzant, en la que s’ha instal·lat el cinisme, la pocavergonya i un divisió abismal de classes on els que estan a dalt trepitgen sistemàticament als que estan a baix. Però tot això ha passat, també, perquè la ciutadania s’ha mostrat dèbil i dividida. Encara que siguem conscients del que ens estan fent no ens hi enfrontem amb la força que seria necessària per contrarestar els atacs rebuts. És per això que és imprescindible recordar com han anat les coses. Per prendre plena consciència dels esdeveniments: qui, quan, on i perquè s’han iniciat i com s’han succeït. Cal fer l’esforç de no oblidar perquè aquesta és l’única manera de prendre consciència d’aquests anys històrics i, també, perquè aquesta és la manera de fer el pas endavant que és necessari per reaccionar.

133


Ti ringrazio (Leave the gun, take the cannoli) 17/09/2012

El cap de setmana que acabem de deixar enrere confirma que aquesta crisi s’assembla cada vegada més a un film noir: uns quants gàngsters tenen acollonits a molts i, de tant en tant, fan una ràtzia pel quartiere per recordar als ciutadans qui mana. Aquesta vegada diferents membres del Partit Popular han aprofitat el seu temps d’esbarjo per llençar diversos missatges que ens fan venir al cap imatges de El Padrino. El primer en parlar va ser en Luisito «Lehman Brothers» de Guindos que divendres, en la seva estada a la conferència de l’Eurogrup celebrada a Xipre, es va comprometre a continuar fent els ajustos que siguin necessaris per assolir el límit de dèficit que ens han marcat les famílies de la cosa nostra europea. El cap de torn de la famiglia de l’Eurogrup, Jean-Claude Juncker, va manifestar en roda de premsa la seva alegria davant la fermesa de les declaracions d’en Luisito que els va assegurar que les coses estaven anant tal com havien previst i que a finals d’aquest mes el govern espanyol anunciarà un nou programa de reformes (recordeu, això significa més retallades) que estarà basat en les recomanacions de la família. La cap del FMI, Christine Lagarde, també va elogiar la feina d’en Luisito i va aprofitar per negar rotundament que Espanya s’estigui preparant per a un rescat de la seva economia (que vol 134


Setembre. Ti ringrazio (Leave the gun, take the cannoli)

dir que sí, que s’està preparant). Tot plegat, amb aquella cerimònia i estètica dignes de ser dirigides pel Coppola si decidís fer una quarta part de la seva obra mestra sobre la màfia. A les declaracions d’en Luisito, es van afegir ràpidament les d’en Cristobalín Montoro que va manifestar que està molt content amb els esforços que estem fent tots els ciutadans. Creu, però, que n’haurem de fer més... com tenim aquesta excel·lent predisposició. «No hemos llegado ni a la meta volante» va dir utilitzant un símil ciclista davant d’una audiència entregada que assistia a l’Escola d’estiu del PP, potser calçats amb sabates bicolors i lluint vestits de ratlla diplomàtica. Les millors declaracions, però, van arribar de la mà de Madonna María Dolores de Cospedal que, a la mateixa escola d’estiu on assistia en Cristobalín, va manifestar, en una mostra de cinisme superlatiu, que inclús els ciutadans que ara estan molestos amb els retalls algun dia agrairan les accions que el govern del PP està prenent en matèria econòmica. A la siciliana. Bacio la mano e ti ringrazio. I per rematxar-ho l’Alberto Fabra, president de la comunitat valenciana (bressol de la ‘Ndrangheta llevantina) va etzibar que el seu partit està complint amb els ciutadans i «con España entera». I es va quedar tan panxo. Tot aquest conjunt de declaracions i actituds prepotents ens evoquen imatges de capos envanits i metralladores Thomson. És d’esperar que aquesta pel·lícula acabi amb una escena plena de taronges (la fruita que anuncia els assassinats a El Padrino) i els mafiosos fugint indiferents als cossos que queden estesos al terra després de l’escabetxina. I amb les butxaques plenes després d’haver arrambat amb tot. Leave the gun, take the cannoli.

135


Animals mitològics 19/09/2012

Com cada setembre els quioscs s’inunden de fascicles col·leccionables de la més diversa índole. Aturar-se aquests dies davant d’un d’aquests punts de venda és una experiència fascinant perquè d’entre el munt de revistes i diaris que els venedors emmagatzemen als seus petits cubicles en destaquen aquestes col·leccions que les editorials sembla que preparin per als malalts del síndrome de Diògenes. Aquest any, però, es troba a faltar una compilació que tracti sobre la fauna mítica amb la que els aficionats a la zoolatria puguin gaudir o els acaparadors compulsius puguin omplir una prestatgeria buida. Si imaginéssim com podria ser aquesta publicació no hi ha cap dubte que el primer fascicle de la col·lecció hauria d’estar dedicat a la Quimera. La Quimera era un animal de la mitologia grega, un monstre terrible amb cap de lleó, cos de cabra i cua de serp que treia foc per la boca. Aquesta barreja anatòmica tan impressionant que presentava l’animalet era deguda a que havia estat concebut en l’aparellament de la serp Equidna i Tifó, un altre ésser mític amb una fisiologia impossible. Els seus parents també destacaven per la seva aparença sorprenent i entre els seus germans s’hi troben Cèrber, el gos de tres caps, l’Esfinx o el lleó de Nemea. 136


Setembre. Animals mitològics

Aquestes característiques morfològiques tan impactants han fet que el nom de la bèstia Quimera sigui utilitzat en moltes llengües per referir-se a una il·lusió, un deliri, una al·lucinació, una fantasia inabastable... per exemple la independència d’un país tan petit que quan el sol se’n va a dormir, mai no està prou segur d’haver-lo vist. En aquesta col·lecció d’al·lucinacions faunístiques hauria de tenir un lloc destacat, en una segona entrega que inclús es podria regalar amb la primera, l’elefant. L’elefant des de sempre ha estat un animal meravellós per la seva grandària imponent, els seus pavellons auditius majestuosos i el seu nariu infinit que utilitza amb una habilitat inigualable per recollir fruits dels arbres més alts de la sabana africana. En la Roma clàssica l’elefant era mostrat al circ com una fera memorable i era emprat en la guerra com a mitjà de transport i per atemorir als enemics. En època barroca l’escultor Bernini va dissenyar, per homenatjar el noble elefàntid, l’estàtua de la plaça de Santa Maria sopra Minerva de la ciutat eterna que en representa un exemplar. En època recent l’elefant s’està veient sotmès a grans pressions perquè encara hi ha alguns personatges recalcitrants que en lloc de callar, dediquen el seu temps, i els nostres diners, a anar-los a caçar a Botswana, un bonic país africà que es va independitzar del Regne Unit al 1966 i que, malauradament, obre les portes a caçadors de pa sucat amb oli per a què puguin passar l’estona i, després, apareguin compungits davant l’opinió pública. El tercer fascicle de l’edició dedicada a les criatures fantàstiques hauria d’estar consagrat, sens dubte, al pingüí reial, subespècie hispànica. Aquest ocellot sol viure amb la seva parentela en palauets privats, habitualment a costa d’altres individus de la seva mateixa espècie als quals el destí, la transició teledi137


L’any al límit de l’abisme

rigida per les elits i altres circumstàncies de la vida no els van atorgar cap privilegi. L’espècie reial té una distribució geogràfica molt ample. Habita, principalment, el continent europeu però també es pot trobar en altres localitzacions. En tots els seus habitats, però, manté sempre unes actituds prepotents i uns privilegis inversemblants per al segle XXI. Tots els individus de l’espècie cultiven les seves estretes relacions que es manifesten públicament, de tant en tant, quan assisteixen a casaments, sopars i festasses que paguen els contribuents. En biologia animal es considera que el pingüí reial, subespècie hispànica, és una anacronisme faunístic i històric flagrant. Els especialistes coincideixen en afirmar que el futur de la subespècie, si continua manifestant les actituds que darrerament exhibeix, està sentenciat perquè no és concebible que individus com aquest puguin sobreviure gaire més temps en un entorn civilitzat, crític, racional i democràtic.

138


Cavalcant l’onada 26/09/2012

I va arribar una onada. Molts no esperaven que fos aquella, però va arribar. L’onada la va provocar la ciutadania d’un poblet de costa farta del maltractament que sentia rebre de part dels seus veïns de terra endins. En aquell litoral, de mar de fons n’hi havia feia temps. Era una mala maror que ja durava més de quatre anys i que estava trencant la societat. Cada dia la tempesta perfecta deixava víctimes innocents a les platges que, sense voler-ho, s’havien trobat al mig de la borrasca. Tothom esperava que passés alguna cosa perquè la situació s’estava tornant insostenible. La sorpresa va arribar quan va aparèixer aquella super-onada... i no una altra, la que acabés per esborrar les injustícies i la iniquitat que s’havien instal·lat a la societat. El sobrevingut tsunami va esverar als surfistes professionals que no l’esperaven i que prou feina tenien intentant no ofegar-se en la duradora maregassa que ni havien advertit, ni sabien, ni volien aturar i que ara causava tants estralls. Tots, com a experts que eren en nedar i guardar la roba, van aprofitar per encarar les seves planxes cap a la col·lossal paret d’aigua i es van disposar a cavalcar-la, veient com la gent del carrer ho feia damunt de les seves longboards. 139


L’any al límit de l’abisme

A l’hora d’entrar a l’aigua per entomar la immensa marea cadascun dels surfistes va emprar una estratègia diferent. N’hi havia que s’hi trobaven a gust perquè sempre havien pensat que algun dia arribaria aquella mega-onada i feia temps que es preparaven per muntar-la. Altres, que passaven mals moments, no només dubtaven si mullar-se el cul en aquell mar tan mogut o quin tipus de planxa emprar, sinó que inclús discutien si els agradava aquell esport aquàtic o preferien jugar a terra ferma a la petanca. La sorpresa va arribar quan un surfista de mandíbula prominent i clenxa ben delineada, que en aquells moments feia de president del club marítim de la zona, s’hi va llençar amb la intenció de pujar fins al capdamunt, a la cresta de l’ona, en contra del que la gent esperava d’ell perquè sempre havia estat molt prudent quan sortia a la mar. Preferia tenir el peix al cove que aventurar-se a llençar la xarxa a nous caladors. I el surfista, amb una habilitat a l’abast de pocs, va cavalcar l’onada i amb gran solemnitat, des la seva talaia, es va erigir com a guia de tots els banyistes. El desconcert va ser general. Les veus que l’aclamaven s’escoltaven arreu, però també les que deien que s’aprofitava de la situació. Que mentre enlluernava amb les seves habilitats, el que buscava era treure’n profit i camuflar la mala maror que tant de temps feia que durava, la que castigava a la ciutadania i que, paradoxalment, ell mateix i els seus companys del club marítim s’havien encarregat de crear i mantenir. El vells mariners del poblet de costa en veure com anaven les coses i coneixedors de com les gasten les galernes, es van afanyar a dir que amb les gran onades s’ha d’anar en compte, perquè quan menys t’ho esperes et rebolquen. Que cavalcar-ne és molt temptador, però pot tenir conseqüències inesperades. 140


Setembre. Cavalcant l’onada

Com a savis que són els avis, també van aprofitar per recordar a tots els banyistes que darrera de la gran onada sempre queda la mar de fons. I que és molt important no oblidar-la perquè aquesta sí que no respecta res. La mar de fons és la que trenca societats i converteix als ciutadans en nàufrags quan els engoleix en un remoli infinit. I evitar això és molt més important que sortir en una foto enfilat a dalt de tot de l’onada de Kanagawa.

141


Octubre


Les dimensions colossals 09/10/2012

El «Gran Houdini» ha parlat sobre la independència de Catalunya, el tema que emmascara tota la resta de qüestions a l’estat des de fa un mes. Segons la seva apreciació plantejar en aquests moments la possibilitat que Catalunya esdevingui un estat, quan la tendència és que els estats es difuminin, les fronteres s’esborrin i es vulgui caminar cap a una major integració europea, és una errada colossal. Colossal és una paraula formidable, gegantina, extraordinària, magnífica, monumental, apoteòsica, immensa, enorme, grandiosa, ciclopia i, fins i tot, titànica. Colossal és un terme que aclapara, que fa perdre les forces només d’escoltar-lo, que doblega ànims, que causa un estat de prostració física a causa del seu significat excessiu. Colossals són les mesures que apliquen els polítics que ens manen i que pretenen transformar la societat occidental, que es ventava davant el món sencer de la seva excel·lència, en una societat deforme en la que la desigualtat serà la norma. Colossal és la reforma laboral, la nova llei sobre el dret a l’avortament, una llei de l’educació que rememora temps ja oblidats, atrevir-se a manifestar públicament que cal «modular» el dret a manifestació o que la policia ha de fer por. 145


L’any al límit de l’abisme

Colossal és la pujada d’impostos que afecta a les classes socials menys afavorides, la baixada de salaris, els requetepagaments a la sanitat i aplicar tot un seguit de mesures que, encara que es negui, causaran estralls. Colossal és escoltar els membres de l’FMI, de l’Eurogrup o del BCE quan afirmen que encara no hi ha hagut prous ajustos i que cal continuar esprement el país. Colossal és afirmar-ho sabent que així augmentarà el patiment de la ciutadania. Colossal és escoltar-los dir, tot seguit, que l’economia de l’estat es contraurà aquest any més del triple del que s’esperava. Colossal és el seu cinisme i la seva pocavergonya. Colossal és saber que encara hi ha economistes que justifiquen les mesures econòmiques que s’apliquen i veure com afirmen que no hi ha cap altra alternativa. Colossal és continuar fent-los cas. Colossal és llegir que la Creu Roja engegarà una campanya per recaptar diners per a les 300.000 persones més que hi ha en situació d’extrema vulnerabilitat. Colossal és la fractura social que hi ha. Colossal és veure com es tensa una societat fins a que s’esgarra. Colossal és veure l’apatia de gran part de la ciutadania davant aquest fet. Colossals són els governs que ens manen, que han girat l’esquena a la gent, que s’amaguen darrere d’una inexistent majoria silenciosa. Colossal és ser testimoni de l’estafa més gran del segle. Colossal és tolerar-la.

146


A empentes i rodolons 22/10/2012

«En unes setmanes veurem els brots verds». A l’Espanya amorfa hi ha moltes coses que no funcionen. Des de que els successius governs van emprendre al maig de 2010 la boja carrera per reformar la societat espanyola de dalt a baix, fent-nos creure que el que s’està duent a terme és una reforma econòmica demandada pels mercats, els ens financers internacionals i les instàncies europees, els fonaments de l’estat no han parat de trontollar. Un dels elements que més s’ha ressentit d’aquest trasbals i que pitjor està suportant el desgast que suposen aquests canvis és la pròpia política. «Ningú m’ha pressionat, el que ha pressionat he estat jo». Les darreres enquestes publicades pel CIS mostren que la ciutadania considera a la classe política com un dels principals problemes que té el país. La valoració negativa dels representats públics està batent rècords històrics i se situa com la tercera preocupació dels espanyols, només per darrera de l’atur i la situació econòmica. «El nostre pagès no pot recollir la fruita perquè no hi ha diners, mentre que en altres llocs d’Espanya reben el PER per passar tota la jornada al bar del poble». De circumstàncies que permeten explicar aquesta situació hi ha moltes. Probablement una de les més significatives sigui 147


L’any al límit de l’abisme

la tendència d’alguns destacats membres de la classe política espanyola a proferir declaracions, quasi sempre fora de lloc i en to histèric, que aboquen a raig davant la premsa com si patissin incontinència verbal i no fossin conscients del que s’estan jugant. «Me’n vaig a Polònia perquè la selecció és la campiona del món». Quan no es dediquen a etzibar comentaris, despisten a la ciutadania llençant globus sonda per a desviar la seva atenció cap a altres temes o, simplement, escapolint-se de les escomeses d’alguns periodistes que, per a mantenir el tipus de la professió, encara s’atreveixen a fer preguntes punyents. «Serà impossible que es continuïn mantenint les prestacions socials». Per si no fos prou, la situació encara es veu agreujada per altres circumstàncies: una preocupant manca d’argumentaris sòlids, l’abandonament de principis ideològics, el trencament reiterat de promeses, la manca de coherència i, massa sovint, una manca de respecte pels que discrepen. «Cal modular el dret a manifestar-se». Qualsevol individu que observés amb la suficient distància aquests fets convindria que la situació que se’n deriva és prou preocupant, perquè malmet profundament la imatge de la política i els polítics i afecta greument el funcionament de l’estat i, sobretot, el de la democràcia. Però així continuen funcionant les coses. «S’han d’acabar els subsidis i les subvencions i les mamandurries en general». Consegüentment es produeix una circumstància paradoxal: en una situació de profunda crisi en que la societat europea és empentada cap a la seva deconstrucció, quan més necessària seria la política i les accions decidides dels qui s’hi dediquen per tal d’evitar aquesta transformació social cap a pitjor, els 148


Octubre. A empentes i rodolons

representants públics giren l’esquena a la societat (que els ha escollit!) i es concentren en acontentar mercats, en pensar en el curt termini, en centrar-se en la immediatesa d’unes eleccions i en observar els interessos propis. Política de vol gallinaci que oblida completament una mínima justícia social. «El nostre sistema de seguretat no acaba sent prou dissuasiu, no fa suficientment por, és massa tou per poder imposar-se». La ciutadania, aquesta que roman anestesiada davant els canvis radicals que s’estan produint, acaba percebent aquests fets, per la intensitat que prenen i la reiteració amb que es produeixen, i els viu com el menyspreu de la classe política envers ells. Sent que se la ignora, que se la maltracta i que se la pren per estúpida. «No seré molt més concret, no perquè no tingui idees al respecte sinó perquè si les explico perdré les eleccions». Que ens estranya, doncs, si els representants públics són vistos amb malfiança? Que és el que ens sorprèn quan se’ls posa a tots en el mateix sac (el dels corruptes, el dels aprofitats, el dels paràsits) sense distingir a aquells que encara mantenen un comportament ètic? «En aquests moments de canvis, els Mossos estaran al servei del país i de les seves institucions». La crisi econòmica ens està mostrant amb una cruesa impressionant totes les disfuncions de la societat. La política i la classe política no se n’estan lliurant. Ara per ara estan funcionant a empentes i rodolons. «S’està estudiant la prohibició de captació, reproducció i tractament d’imatges, sons i dades dels membres de les forces i cossos de seguretat de l’estat». L’impacte que això està tenint en el funcionament democràtic dels estats és immens i es comencen a intuir quines seran les seves conseqüències: rebuig social vers la política, qüestio149


L’any al límit de l’abisme

nament de la representativitat democràtica, aparició d’extremismes i arribada dels salvapàtries. «Només cal una estona lliure per dedicar-se a la política». No s’adonen als parlaments, a les cambres de representants europees el que s’estan jugant? I al carrer, se n’adona la població? És la democràcia, estúpids! «Els gallecs han premiat la política de sobrietat i austeritat aplicada pel PP». En un futur que hores d’ara és molt incert, ens penedirem profundament d’aquests darrers quatre anys, d’aquesta deixadesa política, del seu cinisme i la seva pocavergonya. També ens penedirem de la inacció de la ciutadania, de la por que s’ha deixat inculcar i que la paralitza. En aquest futur s’haurà de demanar responsabilitats als qui amb tanta inconsciència estan fent entrar en caiguda lliure el model polític i social que tants anys ha costat d’aconseguir.

150


Volem pa amb oli (Business oriented) 26/10/2012

Cada vespre em proposo no mirar les notícies. Per veure sempre els mateixos drames, em dic a mi mateix, més val que te’n vagis al llit i distreguis el teu cervell amb la sèrie de mafiosos que tens a mitges. Però no hi ha manera. Sempre acabo picant. I em torno a trobar davant de la pantalla del televisor escoltant a un parell de bustos parlants que, per obra i gràcia del teleprompter, ens van endinyant la dosi diària de desastres i daltabaixos. Ahir el mostrari de notícies va seguir la línia habitual dels darrers temps: unes previsions catastròfiques d’atur, el viatge del caçador d’elefants a la India on ha lloat les «mesures» econòmiques del govern del «Gran Houdini» que segons ell ja donen resultats, la vaga de les farmàcies, els ERO a dojo, el frau econòmic desbocat i el terrible cas d’un ciutadà que ha decidit treure’s la vida perquè anava a ser desnonat. Glups! Un dels conductors del noticiari informa sobre una jornada al Col·legi d’Economistes de Catalunya, un col·lectiu al que escoltem massa i que, si no és a «toro pasado», no està encertant ni una en aquesta crisi. A les imatges del vídeo que il·lustra la notícia apareixen uns senyors molt seriosos que sembla que sàpiguen com solucionar-ho tot. Parlen un darrera l’altra. La reunió va de com hau151


L’any al límit de l’abisme

ria de ser Catalunya una vegada fos independent. Ah! Un altre cop la qüestió de la independència, el monotema. Sembla que els economistes també tenen coses a dir al respecte. Mentre algú parla, penso com les forces vives catalanes fa dies que prenen posicions al respecte del futur del país i que d’opinions hi ha per tots els gustos. En Lara va dir que fotrà el camp als cinc minuts de ser independents i els de la PIMEC, amb molta solemnitat, han dit que ja els va bé tenir estructures d’estat. Avui és el torn de la CECOT. Amb vehemència, qui parla deixa anar que ells, els empresaris, han de ser decisius en la manera com ha de ser el país que, tal vegada, resulti de la independència. Ho diu amb un to quasi d’exigència, aquell de «tothom en silenci que parlo jo». I la deixa anar: «volem un país business oriented». Hòstia, ja hi som! Business oriented és un concepte que avui en dia em cabreja. Que em fa mala olor. Perquè totes les coses que s’han fet els darrers quatre anys en la línia del business oriented ens estan fotent a base de bé. No seria millor defensar que la Catalunya independent fos un país citizens oriented on l’eix central de la política fos la gent i els seu benestar per, anem a dir, evitar desnonaments amb finals dramàtics? No seria més desitjable una Catalunya on les persones fossin la primera preocupació dels governants? I quan les persones estiguin ben cobertes, ja parlarem dels business. La ciutadania per davant de l’economia, vaja. La petició que fa la CECOT em fa pensar també si això de la independència és com fer la carta al reis. Jo vull un país així, jo vull un país aixà. Jo vull un país de color de rosa, que l’amor s’hi posa. Ja posats, jo vull pa amb oli! Marxo de davant la tele fastiguejat i m’ajec al llit. Ho veus, no hauries d’haver mirat les notícies, torno a dir-me. Agafo 152


Octubre. Volem pa amb oli (Business oriented)

l’ordinador per escriure aquestes línies i veure que fan els mafiosos a Nova Jersey. Hores d’ara em semblem molt més honestos que alguns dels protagonistes dels noticiaris. Són uns grans malparits, però no se n’amagen. Vaig picant tecles i algú des del menjador em crida. «No vols veure com el Cuní entrevista al Mas?» Veure, ara, al Mas? A casa em coneixen i em provoquen. No m’hi puc resistir i, exposant-me a una sobredosi, surto a veure’l. Aguanto tota l’entrevista. Que convincent és el punyetero! Em quedo amb l’avís que de retallades n’hi haurà més. Diu que no hi ha cap altra alternativa. Torno a pensar en els «business» i en els «citizens» i com hem arribat on som. I torno a cantar per dins... volem pa amb oli!

153


Novembre


Strange fruit 05/11/2012 «La reforma laboral está dando sus frutos» Luis de Guindos Ministre d’Economia i Competitivitat 31/10/2012

Els governs que dirigeixen els destins dels ciutadans de l’estat espanyol i de Catalunya continuen tirant endavant la tasca que els ha estat encomanada per les elits financeres globals i que passa per la deconstrucció completa de la nostra societat. Encara que les estadístiques que es publiquen indiquen indefectiblement que totes les accions empreses fins ara no serveixen per res més que per empitjorar la situació econòmica i per a deteriorar les condicions de vida de la ciutadania de l’estat, els missatges que emeten els nostres governants continuen negant aquesta situació. En un moment en que fins i tot els representants més recalcitrants de l’ortodòxia neoliberal reconeixen que la via de les retallades massives només condueix al fons d’un pou del que costarà dècades sortir, és irritant escoltar com des del poder es justifiquen les retallades gegantines que s’estan aplicant i com se’ns vol fer creure que són imprescindibles i que es fan a fi de bé. El darrer missatge que ens ha arribat en aquest sentit ha sortit de la boca del ministre Luis de Guindos. El que va ser 157


L’any al límit de l’abisme

membre del consell europeu i director per a Espanya i Portugal, fins al moment de la seva fallida, del banc d’inversions americà Lehman Brothers, ha afirmat que la reforma laboral està començant a donar els seus fruits. Quan les xifres de l’atur mostren uns nivells estratosfèrics de desocupació conseqüència directa de l’esmentada reforma, es fa difícil comprendre a quins fruits fa referència el senyor ministre en fer tal afirmació. Qualsevol ciutadà no avesat a la desvergonya que es gasta en aquests temps en política, podria pensar que el ministre està equivocat, que de fruits no hi ha per enlloc. Que el seu comentari és una expressió més del mal gust del govern del «Gran Houdini» o un moviment desesperat per defensar les seves polítiques i calmar als mercats. Però no, el ministre aquesta vegada no ha errat en el seu comentari. Les seves polítiques sí donen fruits. Uns fruits molt especials, però fruits en definitiva: nosaltres mateixos, la ciutadania. Servits en safata de plata per a alimentar les butxaques més selectes, les dels voraços financers que necessiten satisfer la seva fam d’acumulació. Espanya s’està convertit en el camp de cultiu somiat per les elits. Tot el sud d’Europa ho està fent. Grandíssims territoris on es sembren éssers humans empobrits, amb menys drets, amb més necessitats, més desesperats. Trofeus que pengen dels arbres esperant a ser recollits. Estranys són els fruits en aquests temps. Southern trees bear a strange fruit, Blood on the leaves and blood at the root, Black bodies swinging in the southern breeze, Strange fruit hanging from the poplar trees. 158


Venite ad me 07/11/2012

La campanya electoral perpètua en la que vivim submergits de fa temps agafa aquests dies una nova embranzida. Els partits polítics i els caps de llista que participaran als propers comicis, escalfen motors i greixen la seva maquinària propagandística per intentar assolir els millors resultats possibles. Els missatges i les propostes electorals, que ens absorbiran completament durant les dues properes setmanes, comencen a aparèixer als noticiaris i prenen tot el protagonisme de la informació. En les darreres jornades les agrupacions polítiques s’estan dedicant a marcar el seu territori per la via de presentar les consignes electorals que com a «leitmotiv» han de guiar cadascuna de les campanyes. De la mateixa manera, en un moviment més de la coreografia electoral habitual, s’estan desvetllant les imatges dels principals candidats que seran utilitzades per a presentar-los davant la ciutadania. La majoria d’aquestes imatges solen servir, només, per a que els votants facin comentaris lúdics sobre si els candidats han quedat bé o malament a la fotografia escollida o si es nota massa el treball de Photoshop que potser hagi fet un assessor d’imatge massa llençat. 159


L’any al límit de l’abisme

Algunes fotos fan riure, unes altres quasi por i, a vegades, hi ha algunes que traspuen un cert aire mític, tocant a religiós, perquè intenten presentar al candidat com una espècie de Messies enviat per a deslliurar-nos d’algun mal. En aquesta campanya la palma d’or en aquesta categoria d’imatge se l’hauria d’endur, amb tota justícia, la que apareix al cartell de CiU. La il·lustració en qüestió ens mostra al candidat Mas amb els braços oberts davant d’un fons de banderes catalanes, probable reminiscència de la manifestació de la diada de l’11 de setembre a la que tant profit està traient aquest partit. A casa quan varem veure la fotografia a les notícies se’ns va escapar un somriure sorneguer. Quin paio, aquest Mas! És un as! I els seus assessors, també. De sobte, però, com si un mecanisme automàtic s’hagués disparat als nostres cervells, vam deixar de veure la cara d’en Mas a la imatge que ens mostraven en pantalla. En lloc seu a la foto hi veiem en Charlton Heston vestit de Moisès a la pel· lícula Els deu Manaments just a l’instant en que, alçant el seu bàcul, invoca a Déu per a que separi les aigües del Mar Roig i pugui dur al seu poble a la terra promesa, lluny de les urpes del malvat faraó. «Deixeu que els catalans s’apropin a mi!», ens va semblar escoltar de la boca de l’enviat de l’altíssim al bell mig d’aquella al·lucinació catòdica. Uf! El gran guia del poble català continua cavalcant l’onada soberanista a la que es va enfilar ja fa quasi dos mesos. Continua fent-ho amb la majestuositat del qui sap aprofitar les grans ocasions i del qui està aconseguint fer passar les properes eleccions al Parlament de Catalunya per un plebiscit per a la independència. Ja veurem si els resultats de les properes eleccions, en lloc de portar-nos al paradís, ens regalen unes noves deu plagues bíbliques en la forma de noves retallades per ara inconfessades. 160


Els 15 minuts més importants de la teva vida 09/11/2012

Avui comença la campanya electoral per a les eleccions al Parlament de Catalunya. El proper dia 25 de novembre haurem de tornar a votar. D’un temps ençà, com a conseqüència de la crisi que estem patint i com aquesta està sent gestionada pels nostres representants públics, la qüestió electoral és un tema que sempre acaba apareixent en qualsevol conversa que hom pugui mantenir i que contingui una mínima referència als polítics. Independentment de la procedència de l’interlocutor sempre hi ha un comentari que acaba fent referència als processos electorals. Generalment les manifestacions no solen ser gaire afalagadores vers els representants polítics i és habitual escoltar comentaris queixosos. La majoria solen reflectir un profund descontent perquè se’ls considera, no sense raó, responsables de la situació de desballestament de la societat del benestar i dels atacs que pateix la ciutadania en aquesta crisi, ja sigui per acció directa o per la seva inacció davant de forces externes no sotmeses als mecanismes de la representativitat democràtica que intenten (i ho aconsegueixen) guiar els destins de les societats europees. En aquest context comentaris com «tots són iguals», «són uns privilegiats», «són uns corruptes», «tots fan el mateix», 161


L’any al límit de l’abisme

acostumen a acompanyar un discurs que renega dels processos electorals per inútils. «Jo no voto», «votar no serveix per a res» o «tant li fa votar» són, igualment, afirmacions habituals. És un gran error pensar que unes eleccions no serveixen per a res. Els processos electorals són fonamentals pel funcionament de qualsevol societat democràtica perquè defineixen la forma que aquesta prendrà a l’escollir els seus representants. I per als ciutadans de l’estat espanyol encara ho haurien de ser més si tenim en compte que durant el període de la dictadura l’exercici d’aquest dret democràtic va estar vetat per a tothom. No és menys cert que els darrers processos electorals han estat decebedors sobretot perquè les polítiques que s’han aplicat després no han estat, ni molt menys, les esperades. Tots els partits que han sortit guanyadors dels comicis no han respectat ni un minut les seves promeses i han emprès rumbs diametralment oposats a allò que van manifestar en campanya la qual cosa ha malmès profundament la confiança de la ciutadania envers ells. Però tot i aquests fets, hauria de quedar clar que unes eleccions són un procés davant del qual no és possible girar-se d’esquena. És la via que tenim els ciutadans per manifestar el nostre descontent al respecte de com funciona tot, de com s’està enfocant la sortida de la crisi. És el mitjà del que disposem per canviar les polítiques que ens fan mal, per arraconar a aquells representants que han exercit irresponsablement i amb una manca d’empatia total el poder que els hem cedit i per recuperar polítiques que situïn a la societat i el seu benestar per davant de bancs, inversors, especuladors i tots aquells que constitueixen el grup de les elits extractives, aquelles que aprofiten la desgràcia aliena per al seu benefici. En una situació crítica com l’actual és, probablement, més important que mai anar a votar. Dedicar quinze minuts del 162


Novembre. Els 15 minuts més importants de la teva vida

nostre temps a expressar lliurament com a ciutadans la nostra opinió bé val la pena. En les nostres mans està intentar canviar el funcionament de les coses.

163


Ignomínia 12/11/2012

He esperat 48 hores abans d’escriure aquestes línies. M’ho he imposat com a mesura d’higiene mental. No volia que aquest article fos un reflex massa agre de la meva grandíssima indignació i ràbia. Una dona es va suïcidar divendres al matí a Barakaldo. Ho va fer quan una comitiva judicial entrava a casa seva per fer-la fora perquè, com molts altres ciutadans, ja no podia fer front al pagament de les quotes de la seva hipoteca. Els enviats del jutjat actuaven emparats per una llei de 1909, reformada parcialment diverses vegades, que regula aquests processos en aquest país de pandereta. Des de l’inici de la crisi a Espanya hi ha hagut 400.000 desnonaments. Es diu ràpid, oi? Catalunya és la segona comunitat autònoma on més processos d’aquests hi ha. 100 cada dia! Des de fa 4 anys, sense parar. Han calgut dos suïcidis malauradament reeixits i un de frustrat per a que els dos partits majoritaris al nostre país hagin decidit fer alguna cosa al respecte. Fins ara, ambdós s’havien negat explícitament i reiteradament a variar ni una coma d’una normativa única a la UE que obliga a continuar pagant els terminis hipotecaris d’un habitatge inclús quan ja no se n’és propietari, quan el banc ha pres possessió del mateix. 164


Novembre. Ignomínia

Al març de 2011, al congrés dels diputats, el diputat d’ERC Joan Ridao va preguntar al llavors president Zapatero si creia que era just que algú que perdés la casa per no poder pagar la hipoteca, quedés endeutat de per vida a causa de l’esmentada llei. La resposta del president suposadament socialista va ser que «dar una casa para saldar la deuda hipotecaria arriesgaría la solvencia de la banca». Immediatament sobre el mateix tema la vicepresidenta Salgado va manifestar que: «Desde luego que no. La dación en pago no está en nuestros propósitos. No es en absoluto el momento de considerar estas cuestiones». Al PP o a CiU tothom pensava el mateix. No fos cas que algú al Santander, al BBVA o La Caixa es molestés. Ara la hipocresia política més flagrant i descarada ha tornat a fer acte de presència quan, de sobte, han decidit posar fil a l’agulla i aturar aquest drama que afecta a milers de ciutadans. Només quan han aparegut els morts, quan les coses se’ls han començat a escapar de les mans. Igual com respondria una ameba sotmesa a una descàrrega elèctrica. El «Gran Houdini» va manifestar en el primer míting del seu partit per a la campanya electoral catalana celebrat a Lleida que intentaria aturar la sagnia. Fent un ús electoral de la situació!! Quin aprofitat!! En Rubalcaba va enviar una carta al president de l’associació de la banca pregant que aturessin tots els processos de desnonament. Ell que era vicepresident al govern d’en Zapatero!! Quin cinisme!! Durant aquests anys s’han dedicat sistemàticament a girar l’esquena a la ciutadania. Han rescatat als bancs i han oblidat a la gent que els patia. Han ignorat les crides d’advertiment de la PAH, de les associacions d’usuaris de la banca, de les de consumidors, dels jutges, d’alguns partits sensibles amb aquest 165


L’any al límit de l’abisme

tema i les diverses iniciatives legislatives populars presentades al congrés. No han fet res de res. La normativa hipotecaria no es podia tocar. No és com la constitució que es pot canviar amb traïdoria i nocturnitat quan ho demanen des d’Europa. Aquí s’enfrontaven als que veritablement manen, els que tenen els calers. A aquests no se’ls pot fer enfadar. A corre-cuita, ara, intenten arreglar-ho. Algú em pot explicar en quina classe de país vivim? Les irresponsabilitats que acumulen els grans partits polítics de l’estat i altres que els recolzen o actuen com ells en el temps que fa que dura la crisi, els pesaran molts anys a les seves esquenes com una gran llosa. Recordem-ho d’aquí a quinze dies i sempre que calgui.

166


Un dia normal, segona part 15/11/2012

Sant Tornem-hi. Segona vaga general del 2012. Com en l’anterior convocatòria els discursos al respecte dels efectes de l’aturada van ser, des de bon matí, contradictoris. El «parte del equipo médico habitual» del govern la minimitzava. Quina altra cosa podríem esperar? Ja hem après com les gasta aquest executiu, no? És per això que el que puguin dir a aquest respecte «nos importa un pepino», com va expressar ahir molt encertadament el secretari general d’un sindicat. Us diré, però, que en els meus recorreguts urbans de control del matí i la tarda (a la manera de Sant Tomàs: si no ho veig, no m’ho crec) vaig comprovar que l’ambient als carrers era de dissabte i que aquesta vegada hi havia moltes més botigues tancades que a l’aturada del mes de març. La vaga d’ahir no podia estar més justificada. De raons n’hi ha de sobres. Més de les que tenim ara no en tornarem a trobar. Polítiques lamentables, ineficaces i injustes. Polítiques embogides, odioses i horribles. Que cada dia ho són més. Que segueixen les instruccions, els desitjos i els objectius que marquen individus aliens a la nostra societat. Polítiques on el fi justifica els mitjans. Continua sorprenent, però, que a aquestes alçades encara hi hagi ciutadans que esgrimeixin arguments contra la vaga. 167


L’any al límit de l’abisme

Són els presoners de la crisi, els que han estat segrestats per la ideologia neoliberal que renta cervells i anul·la voluntats. Ciutadans que no s’adonen del que els estan fent, que es pensen que la crisi no va amb ells. Com s’equivoquen! El cercle s’estreny i queda molt poc per a que siguin engolits pel remolí que ja ha acabat amb les vides i les esperances de molts altres. Amb raonaments singulars que cal rebatre. «Sóc autònom i si no treballo, qui paga les lletres?», explicava un camioner a un periodista. Si les coses continuen com fins ara quan acabi de pagar les lletres ja no quedarà ningú que el contracti, ni res a transportar. «La vaga no resol res», deia una treballadora que l’havia fet a desgana. Si no mostrem el nostre desacord amb les retallades, què ens queda? Què volem, que encara ens matxuquin més? La protesta cívica és un mecanisme que serveix i de molt. Aquests dies ens ho ha recordat l’aturada dels desnonaments que hem d’agrair a la feina reivindicativa que ha dut a terme la PAH en els darrers quatre anys. «La vaga perjudica als que volem treballar», manifestava un altre assalariat. I els que ja no poden treballar? Tan egoistes som que no pensem en defensar als més dèbils? O és que ja estem morts de por? «Un país s’aixeca treballant», deia un altre. El país on molts volem viure s’aixeca treballant però per fer-lo just, equitatiu, socialment equilibrat i cohesionat. I no sembla que les coses estiguin anant en aquesta direcció. De fet el full de ruta al que feia referència ahir en Luisito «Lehman Brothers» de Guindos, en una roda de premsa on valorava la vaga, dibuixa un camí horrorós per molt que ahir el vicepresident de la comissió europea digués el contrari. Un camí que mantindrà la pujada de l’IRPF fins el 2014. Un camí 168


Novembre. Un dia normal, segona part

que demanarà el rescat total del país quan menys ho esperem. Un camí que ens deixarà uns pressupostos per al 2013 que tothom qualifica d’horribles. És això el que volem? Fa uns mesos ja vaig dir-vos que la reivindicació, l’activisme i l’acció civil era l’únic camí per espolsar-nos del damunt tota la misèria que ens estan col·locant a les espatlles. El camí és feixuc, com pujar a l’Everest sense oxigen, ni entrenament. No l’hem de deixar de recórrer. Cada dia que passa tenim més raons i estem més en forma.

169


Dones 20/11/2012

M’assec al sofà davant del televisor armat amb l’Ipad per intentar desafiar la meva limitada capacitat multiprocés. M’he proposat llegir un article al diari i escoltar el telenotícies al mateix temps. Ja! L’article que vull repassar recull una entrevista amb l’Itziar Gonzalez, ex-regidora del districte de Ciutat Vella a l’Ajuntament de Barcelona durant el mandat de Jordi Hereu. Va dimitir del seu càrrec ara farà dos anys espantada de la corrupció que va veure a la política municipal barcelonina quan, en el desenvolupament de la seva tasca, va topar amb una de les ramificacions del cas del Palau. Concretament la de l’hotel que en Millet, lladre confés que només ha estat 15 dies a la presó, volia construir per folrar-se les butxaques amb el beneplàcit de tots els grups polítics de l’ajuntament. En la seva renúncia probablement va ajudar que l’amenacessin de mort i que entressin a casa seva dues vegades per acollonir-la. Així deu ser com les gasten les 400 famílies que manen a Catalunya si les coses se’ls torcen. Llegeixo el que diu i m’admiro. Té un discurs sòlid, coherent, compromès i crític. Tot plegat, avui en dia, unes qualitats excepcionals. Mentre vaig llegint recordo que ahir al mateix diari entrevistaven a l’Ada Colau, portaveu de la PAH, i penso 170


Novembre. Dones

que vaig tenir exactament les mateixes sensacions que experimento ara. Idees potents de la mà de dones potents. Desvio l’atenció del text cap a la televisió i escolto que els imbècils del govern del «Gran Houdini» han decidit avui mateix iniciar un altre dels seus magnífics negocis, la venda de ciutadanies. Qualsevol que compri un pis per un import igual o superior a 160.000 euros podrà accedir a la residència espanyola. Les crítiques per l’absurditat de la mesura els han estat plovent tot el dia de totes bandes. No cal ser un linx per adonar-se que la decisió serà aprofitada per les màfies per rentar els beneficis dels seus negres negocis i que la utilitzaran per fer entrar al país a qui vulguin. Els immigrants, que porten anys aquí i ja estan arrelats però no tenen la residència, han protestat iradament perquè consideren que la mesura és discriminatòria. Ells no poden pagar aquestes quantitats per fer-se espanyols. Prou feina tenen amb anar passant. Consideren que es tracta d’una norma pensada només per a rics, que és exactament per a qui governa l’executiu que ara tenim. El més greu de la proposta del govern és que és un reflex de a quin punt estem arribant. Al punt en què tot és susceptible de convertir-se en una mercaderia. Al punt on tot està en venda, on tot té un preu. I si tens les butxaques plenes ho tens més fàcil. Si no, et fots. La següent notícia explica que al fòrum «Nueva Economía» el president de la associació de la banca ha advertit que canviar la llei hipotecaria és una mala cosa. Suposo que per a ells. O és per a nosaltres? El missatge ha sonat a advertència llençada amb mala bava. Al mateix escenari el president del Banc Sabadell també ha aprofitat per a deixar caure una altra advertència subtil, avisant que com els toquin molt allò que no sona encara s’enfadaran. 171


L’any al límit de l’abisme

Sembla que la banca espanyola continua sense tenir cap vergonya. Potser caldria recordar-los de nou que no estem com estem per casualitat. Igual les seves aventures financeres dels darrers anys tenen alguna cosa a veure, no? I, també, que amb els diners de tots els estem rescatant. Així que, si us plau, no vulguin donar-nos lliçons. Torno al diari. Penso que val més la pena llegir el que diu una dona intel·ligent que escoltar el que diuen dos homes barruts. Mentre vaig repassant el text em trobo preguntant-me a mi mateix si al món no li convindria, en lloc de tanta testosterona descontrolada, una mica més de feminitat. Com la d’aquestes dues dones. Així, potser, les coses ens anirien molt millor.

172


It is very diff icult todo esto 26/11/2012

Els quinze dies de la campanya electoral més bruta que hom recorda en els darrers anys es van acabar divendres passat. El volum de verí destil·lat aquests dies ha ultrapassat de llarg els nivells que un ciutadà assenyat podria esperar i suportar en una democràcia seriosa. Des de que el diari El Mundo va publicar l’informe misteriós, que ningú sap d’on va sortir o qui el va escriure, que acusava als màxims responsables de CiU de tenir comptes corrents amagadets a Suïssa, les tones de brutícia política abocades a l’arena pública han assolit uns nivells memorables. El paper del govern del «Gran Houdini» en aquest affaire ha estat el que calia esperar del partit que el forma. Cap desmentit rotund, mitges acusacions, moltes insinuacions i cap disculpa. Què és el que volem d’una gent que en els atemptats de l’11-M va assegurar que hi havia dues línies d’investigació obertes? O que durant la campanya electoral de l’any passat va mentir fins a l’extenuació per aconseguir el poder i posar en pràctica les seves polítiques neoliberals destinades a destruir el precari estat del benestar del que gaudíem? Que CiU és un partit polític que té una pila de morts a l’armari és un fet ben conegut. Que aconsegueix una i altra vegada escapolir-se de l’escomesa de la justícia, també. Que en aquests 173


L’any al límit de l’abisme

moments té alguns zombies circulant pels jutjats tampoc no és cap secret (el seu suposat finançament il·legal de la mà d’en Millet i el Palau o el cas de les ITV). Però que el govern d’un estat faci el que ha fet el del PP en aquesta campanya fa massa mala olor i, que és el que ens hauria de preocupar més, transmet a la ciutadania un missatge que diu que per a alguns polítics tot s’hi val si el que està en joc és mantenir el poder i fotre l’adversari. Un molt mal exemple. A més de per aquestes circumstàncies, la campanya electoral també ha estat marcada per la situació derivada de la megamanifestació de l’11 de setembre i, sobretot, per l’extraordinària habilitat del messies Mas i el govern de CiU de capitalitzar la voluntat expressada per gran part del poble de Catalunya. Perquè per la via d’instrumentalitzar aquest esdeveniment ciutadà han intentat desviar l’atenció de la seva acció de govern, la que ens ha deixat dos anys de retallades, fins al punt que semblava no haver existit si no fos per les comptades ocasions en les que algun adversari polític d’en Mas ens ho ha recordat durant les dues darreres setmanes. I així, desprès de l’obscena campanya electoral, ahir la ciutadania es va pronunciar en les eleccions. I ves per on hi ha hagut grandíssimes sorpreses. Quan tothom pensava que la tàctica de CiU de despistar embolcallant-se amb la bandera de Catalunya havia funcionat, va i el govern dels millors perd 12 escons, un resultat inclús pitjor del que vaticinava divendres la premonitòria enquesta del diari britànic The Guardian. Quines lliçons es poden treure de tot això? En primer lloc, sembla que la gent de Catalunya encara manté viu el seny a que ens referíem fa uns mesos en veure els resultats de les eleccions andaluses. En segon lloc, aquesta mateixa ciutadania hauria de ser plenament conscient de com és d’important votar perquè és la manera que tenim de redreçar les coses quan no 174


Novembre. It is very difficult todo esto

funcionen. I en tercer lloc, els polítics haurien d’aprendre que hi ha certes coses que la gent no tolera per molt anestesiada que sembli estar. Governar contra el poble, com fan massa dirigents en els darrers temps, a vegades no surt a compte. A partir d’avui s’obren moltes incògnites que s’aniran resolent durant les properes setmanes i mesos. Si en Mas torna a manar, continuarà aplicant la mateixa política econòmica que ha desplegat fins ara i que ha castigat a la societat catalana tan durament? O haurà de pactar amb algun altre partit amb la sensibilitat social suficient per redreçar la situació? I en quant al procés d’independència, què és el que passarà? El futur al nostre davant continua sent molt complicat. Després de viure aïllats de la realitat aquestes dues setmanes, submergits en la gasòfia electoral, emergim avui de nou davant la crua realitat. És fosca i desagradable. Atacs a França de la mà de l’ortodòxia germano-merkeliana que està arrasant Europa, negociacions fallides per uns pressupostos comunitaris que apunten que seran de malson. Com li deia fa uns dies el «Gran Houdini» al president britànic David Cameron en un anglès macarrònic, que deu haver fet que en Shakespeare es remogui a la seva tomba, «It is very difficult todo esto». I tant que ho és. Sinó, ja ho veureu.

175


86.400 segons 28/11/2012

Diu la Wikipèdia que, astronòmicament parlant, un dia és el lapse de temps que tarda el planeta Terra en girar 360 graus sobre el seu eix. Un dia és també el lapse de temps que tarda el Sol, estant al punt més alt sobre l’horitzó, en tornar a estar-ho. Des del punt de vista de la mesura del temps un dia equival, si fa o no fa, a 24 hores, cadascuna de les quals té 60 minuts, que al seu temps tenen 60 segons. Per tant un dia dura 86.400 segons. Des del punt de vista polític un dia és l’interval de temps que empra el govern dels millors que capitaneja Artur Mas en treure’s la careta, la que ha dut posada durant tota la campanya electoral, per a manifestar que els pressupostos de la Generalitat que presentaran al Parlament de Catalunya properament, inclouran unes noves retallades que globalment seran la suma de tots els ajustos ja aplicats per ells mateixos durant els anys 2011 i 2012. Ahir al matí, quan tot just havien passat 86.400 segons des de que va acabar el procés electoral en el que el seu partit es va fotre la gran patacada, el portaveu del govern, Francesc «Clon» Homs, va informar a la ciutadania que ja podia començar a estrenye’s el cinturó perquè els comptes no surten i falten 8.000 milions d’euros a la caixa. Coi!, que ho hagués dit la setmana 176


Novembre. 86.400 segons

passada, no? A no, que la setmana passada tocava cantar una altra cançó. «Un drama monumental», Homs dixit. De passada l’Homs també va aprofitar per recordar a ERC, la segona força al parlament, que si vol tirar endavant el referèndum per la independència s’hauran de menjar el marró d’aquesta retallada tot sencer. Perquè marge de maniobra no hi ha. I si no els agrada que vagin mutant cap a la interdependència, que és pel que frisa en Duran... i les ramonetes. En l’àmbit policial un dia també té una equivalència concreta i ben definida. Un dia és el temps que triga la policia, sempre després d’una campanya electoral, en entrar als ajuntaments de Sabadell i Montcada i Reixac a recollir uns quants expedients urbanístics relacionats amb una presumpta trama de corrupció que, presumptament, implicaria a alts càrrecs del PSC. La cosa té a veure amb uns cobraments (presumptes...) que es feien des d’aquests ajuntaments a totes les empreses que volien accedir a adjudicacions urbanístiques, els imports del quals es distribuïen (tot presumptament, que consti) entre uns quants amics. Sembla que, a més, quan l’obra adjudicada s’enllestia es cobrava un 3% addicional, el percentatge estàndard que solen embutxacar-se alguns membres de les elits polítiques dels, fins ara, partits més importants. Presumptament, presumptament, presumptament. Com podem comprovar un dia no és qualsevol cosa. Ben portat, dóna molt de si. De fet és sorprenent quantes coses es poden fer amb 86.400 segons. Acollonir de nou a la població d’un país anunciant-los més privacions, netejar uns quants ajuntaments presumptament plens de brutícia, provocar un daltabaix polític a la cúspide del tercer partit polític del país i deixar de nou a la classe política a l’alçada del betum davant la ciutadania. 177


L’any al límit de l’abisme

Un humil dia ho ha trasbalsat tot. Vint i quatre hores que han pres una dimensió incommensurable. Que ens han tret d’una revolada de la bombolla electoral i ens han tornat a la crua realitat. Que capritxosa és la cronologia post-electoral!

178


Desembre


Exercicis de responsabilitat 01/12/2012

L’enèsima injustícia del govern espanyol va arribar divendres passat, el dia oficial de les rebaixes i els ensurts. Com ja esperava pràcticament tothom el «Gran Houdini» i els seus sequaços van decidir finalment, desprès de reiterades negacions que no han resultat ser sinó més mentides que s’acumulen a les que ja ens han regalat al llarg de tot l’any, no apujar les pensions als jubilats per compensar-los per la desviació de l’IPC tal com obliga la llei que regula aquesta qüestió a l’estat espanyol. Amb una fredor igual a la que exhibeixen els professionals dels baixos fons, la vicetodo Sáenz de Santamaría i la ministra de treball Fátima Báñez, van comparèixer en roda de premsa per comunicar la llastimosa notícia a tothom. Aquest darrer retall a l’estat del benestar, aquell del que gaudíem fins no fa gaires mesos i que ara recordem com si fos un somni mentre escoltem als polítics explicar que no es pot sostenir per més temps, s’ha dirigit directament contra la baula més dèbil de la cadena social, la que representen els jubilats, els més grans, els que solen necessitar més el coixí que ofereixen els estats socials a la seva ciutadania. Aquest col·lectiu fa temps que pateix d’una forma especialment dura totes les retallades que estan aplicant els governs de 181


L’any al límit de l’abisme

l’estat i de Catalunya, perquè parteixen d’una situació de debilitat sobre la que es carrega el llast de la desigualtat que es genera amb les irracionals polítiques d’austeritat. Amb unes pensions ja de per si minses, en especial les dones grans fruit d’una època en que el col·lectiu femení dedicava tot el seu temps i esforços a les tasques de la llar, aguanten les pujades de l’IVA i l’IRPF, els ajustos en la sanitat, de la qual per raons evidents en són grans usuaris, els recobraments en els productes farmacèutics i l’encariment de la vida que ara no els és compensat. I a més, molts ho fan suportant sobre les seves esquenes el pes de famílies senceres on l’únic ingrés són els diners de la seva pensió. Per això aquesta retallada és doblement perversa. Com no podia ser d’una altra manera en un govern que no ha mostrat cap sensibilitat cap a la ciutadania en el breu espai de temps que porta governant, les explicacions per intentar justificar aquesta mesura han estat una mostra superlativa de cinisme i de manca d’empatia. Perquè per si no fos poc suportar tots els ajustaments, encara és molt més dolorós escoltar els arguments amb que els defensen. Una veritable obscenitat. En el cas d’aquest darrer trofeu que el govern ha decidit incloure en la seva vitrina particular dels horrors, la vicetodo ha dit que el tall es fa per anar a millor. No ha explicat, però, com ens ho farem per anar a millor, ni on estem anant, ni per a qui van les coses millor. Segur que pels jubilats no. La ministra Fátima Báñez, per la seva part, ha dit que la retallada es un exercici de responsabilitat. Valgui’m Déu! No volem ni imaginar que deu ser un exercici d’irresponsabilitat pels membres del govern. A aquestes declaracions que mostren a quin punt està arribant el menyspreu dels governants vers la ciutadania cal afegir unes altres del dissabte del nostre guia particular, en Artur Mas, fill pròdig de Catalunya. 182


Desembre. Exercicis de responsabilitat

En una conferència on presentava el pla de salut de la Generalitat fins el 2015 va dir que les retallades de l’any vinent seran molt grans i que, utilitzant la mateixa cançó de sempre, no hi ha altra alternativa. A més, amb una gran barra i el seu somriure profident, va dir als metges que l’escoltaven que les retallades, els ajustos i altres meravelles cal encaixar-les, també, amb un somriure. Amb un parell! Però que es pensen totes aquestes noies i tots aquests nois que ens manen? De quina pasta estan fets? A sobre que van començar a retallar dient-nos que calia fer-ho perquè ens havíem portat malament vivint per sobre de les nostres possibilitats, ara ens diuen que ho entomem amb alegria. Els suposats exercicis de responsabilitat que estan practicant els nostres governants no sembla que vagin a cap altre lloc que no sigui a la descomposició social. Una descomposició que serà terriblement difícil de redreçar. A ells trencar-ho tot amb prou feines els ha costat un any i mig, però a nosaltres, quants anys ens costarà tornar a posar les coses al seu lloc? No res ja sembla intocable. Ja no queden línies vermelles per a respectar. Tot s’hi val. Estem completament venuts i exposats a la voluntat d’uns governants teledirigits que es dediquen a recollir els beneficis de la crisi per a d’altres que els ho han encarregat. Nosaltres ja no els importem res. Ens empenyen cap a l’abisme.

183


Adéu-siau! 04/12/2012

Si una cosa ha caracteritzat l’acció de govern de l’executiu del «Gran Houdini» en aquest seu primer any de mandat han estat les seves promeses incomplides. El nombre de vegades que ell mateix, algun dels seus ministres o altres alts càrrecs han hagut de rectificar afirmacions, corregir voluntats i esmenar compromisos és ja incomptable. Mentint conscientment a la ciutadania de l’estat, amb una pocavergonya que quan es revisen les videoteques deixa astorat a l’espectador més cínic, han apujat impostos que havien dit que no tocarien, han retallat drets socials que havien jurat que respectarien, han fet una reforma laboral que se suposava que ens salvaria i han retallat allà on han pogut fent-nos creure que era el que més ens convenia. En una qüestió concreta, però, el govern de l’estat s’ha mantingut ferm i inamovible, fent mans i mànigues per no trencar una promesa que el ministre Wert, el pitjor Ministre d’Educació i Cultura de la tota la democràcia, va fer al Congrés dels Diputats no fa gaires setmanes: espanyolitzar als nens catalans. Ahir es va saber que l’esborrany de la nova llei d’educació relega l’ensenyament de la llengua catalana a una posició pràcticament residual en el currículum educatiu, posant-la a un nivell en que no es trobava des del 1978 quan, després de 184


Desembre. Adéu-siau!

molts anys d’estar arraconada en el més fosc ostracisme, es va recuperar el seu ús habitual a les escoles i es va començar a treballar per a la seva normalització social. És possible que algú pensi que ja és molta mala sort que l’única i punyetera vegada que el maleït govern de l’estat no trenca una promesa sigui respecte de l’educació en llengua catalana. Però no, això no té res a veure amb la sort. Ni de lluny! Té a veure amb la fòbia que aquest govern, i altres que l’han precedit, sent cap a qualsevol tipus de diversitat que intenti expressar-se a l’estat, que vulgui manifestar-se més enllà de la somiada, i inexistent, uniformitat nacional espanyola. La ràbia no és ni molt menys nova sinó que, més o menys continguda, ve de fa molts anys. De quan parlar català era cosa de «traidores a la patria», de «perros catalanes» i estava tant prohibit que, com m’explicava la meva mare quan jo era petit, si un guàrdia civil t’escoltava parlar-lo pel carrer et fotia un cop de porra al cap. Ve de quan l’Adolfo Suárez va firmar que «No es posible enseñar física nuclear en catalán» o en Leopoldo Calvo-Sotelo va dir que «Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español que comporta». O en Felipe González va manifestar que «El terrorismo en el País Vasco es una cuestión de orden público, pero el verdadero peligro es el hecho diferencial» i l’Aznar va etzibar que «Los populares no nos atrincheramos en el localismo, sino que defendemos una sociedad de personas libres e iguales ante la ley, donde no tienen cabida guetos culturales ni identitarios». De quan el caçador d’elefants va opinar que «Nunca fue la nuestra lengua de imposición sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más 185


L’any al límit de l’abisme

diversos quienes hicieron suyos, por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes». Que la qüestió de les identitats nacionals no ha estat mai ben resolta a l’estat és un fet del que, amb les accions passades i les que ara estem veient de la mà del govern del «Gran Houdini» i del Ministre Wert, no en pot quedar cap dubte. Si en algun moment havíem tingut l’esperança de ser compresos o ens havíem fet la il·lusió que algú a Espanya posaria una mica de seny i de respecte vers a com som, a com vivint la nostra identitat i a com ens agradaria viure-la en un futur, ja ens hi podem posar fulles. Per molt que ens hi hem esforçat, per molt que ho hem intentat, no hi ha hagut manera. Així no. Adéu-siau!

186


Vaya torito, ay torito guapo! 07/12/2012

El Sinistre d’Educació i Cultura, José Ignacio Wert, es va acostar ahir fins els actes de celebració que es van fer al Senat amb motiu del Dia de la Constitució, un d’aquells dies de festa que serveixen per omplir hotels rurals, pistes d’esquí i avions de Ryanair amb destí a Londres i que potser vindria de gust celebrar si no estiguéssim tan cansats de veure com es maltracta la carta magna en aquest país amorf que es diu Espanya. El Sinistre, que no és poca cosa i que no fa gaire temps anava de tertúlia en tertúlia fent-se passar per una persona raonable i assenyada, va continuar amb la seva creuada particular, versió FAES, de promoció de l’independentisme a Catalunya. Com sembla ser que el «Gran Houdini» havia encarregat a tota la tropa de Sinistres que després dels sobrevalorats discursos oficials es dediquessin a matxucar als «corrillos» a tot bitxo vivent lloant la bondat de les seves polítiques, en Wert es va aplicar a fons en la seva missió i va deixar anar alguns comentaris que han servit per omplir un nombre equivalent de titulars als diaris. Segurament la més destacada de les coses que va dir el Sinistre més maltractat per l’alopècia de tot el govern va ser que a ell, com als toros, el que li va són els càstigs durs perquè amb ells es creix. 187


L’any al límit de l’abisme

No sabem del cert si aquesta referència tauromàquica del Sinistre té a veure amb la seva afició a l’acte salvatge de maltractar un animal per plaer que practiquen i defensen uns quants sàdics o si, potser, està relacionat amb altres gustos, tipus BDSM, fins ara no confessats. Però sí que estem convençuts que és profundament irritant escoltar declaracions com aquestes de la boca d’un Sinistre del govern de l’estat. Són barroeres i per rònegues recorden massa els discursos que ens passaven al NO-DO no fa tants anys. I tornen a traspuar un tuf masclista d’hormona desbocada que pensàvem passat de moda. Sueques, aquí torna el mascle ibèric! El que caldria recordar al Sinistre d’Educació és que la seva tossuderia potser algun dia li costarà la cadira, perquè posar-se en contra uns quants milions de catalans amb la política que practica, és un plat que no li ve de gust menjar a ningú, per molt que es presumeixi de tenir el suport d’una fictícia majoria silenciosa. I també, ja que estem, fer-li memòria que a les curses de braus la pobra bèstia que fa de protagonista a desgana, acaba fatal. Morta, volem dir. Que vagi amb compte perquè els càstigs, sempre acaben sent càstigs per molt que un s’esforci en fer-los passar com a premis per a gaudir. No hi res pitjor que algú amb responsabilitats que s’encaparra en crear problemes on no n’hi ha.

188


L’ase i la pastanaga 10/12/2012

El comissari europeu de la competència, el socio-liberal de la tercera via Joaquín Almunia, va manifestar dissabte passat que tenia confiança en que la reestructuració bancària i el rescat al sector financer espanyol, que arribarà aquesta mateixa setmana, revifés gradualment el flux de crèdit cap a l’economia real. Fa uns dies el Sinistre d’Hisenda Cristobal Montoro va assegurar que l’horitzó de recuperació econòmica arribaria al 2014 amb un canvi de cicle que ja es veurà l’any vinent, que encara serà un any difícil amb una recessió més suau. Abans que ells molts altres polítics en els darrers quatre anys han llençat missatges esperançadors cap a l’opinió pública amb l’objectiu d’intentar temperar el malestar de la gent conseqüència d’una situació econòmica i social cada cop més dramàtica. Cap dels bons auguris exposats s’han complert. Al contrari. Tots ells de manera sistemàtica han quedat en un no res perquè els mateixos protagonistes de les declaracions i la tossuda realitat s’han encarregat de deixar-los en simples manifestacions de bones intencions, brindis al sol, quan no grolleres mentides. La crisi econòmica es perpetua. Per moltes reformes que es fan, per moltes retallades que s’apliquen res canvia per anar a 189


L’any al límit de l’abisme

millor. A mesura que passen els mesos les coses es posen més lletges fins a un punt que només els més fatalistes, o potser els més ben informats, havien estat capaços de preveure fa un temps. No obstant això, molts polítics continuen explicant-nos historietes de solucions fabuloses inexistents. Cants de sirena amb els que intenten tenir-nos tranquils, amb els que ens fan anar per on ells volen, com qui posa una pastanaga davant d’un ase per fer-lo caminar. Ho fan sense cap vergonya, sense miraments. Sense pensar en les greus conseqüències que té aquesta actitud en especial sobre la democràcia, perquè l’empetiteix, la deixa en un no res sotmesa a la voluntat d’individus que la menyspreen, les elits mundials que no rendeixen comptes a ningú. La ciutadania se sent desemparada quan veu que se’ls gira l’esquena, quan observa que aquells als que ha cedit la seva representativitat miren cap a un altre lloc. Quan percep que la democràcia és una il·lusió i que no són els polítics qui controlen la situació, sinó immensos poders que estan per sobre del bé i el mal. Que representen el costat més fosc de la globalització. Seria hora que algú al poder reflexionés sobre tot això. Sobre si cal continuar ignorant, com hem vist que s’ha fet fins ara, els interessos generals. Sobre si el benestar d’una minoria financera preval sobre el benestar d’una majoria social. Els jocs d’ignorar als més dèbils, dels enganys continus i de corrompre la democràcia, no són massa perversos per continuar jugant-los?

190


Rescata’m de nou. The whole package 12/12/2012

Com al conte de la caputxeta vermella, el llop que se’ns menjarà l’any vinent ja ensenya la poteta per sota de la porta. En les darreres setmanes s’estan succeint una sèrie de fets que ens avancen que els 12 mesos que estrenarem l’1 de gener no seran gens agradables. Fa un parell de dies vam tenir una mostra del que està per venir quan la prima de risc va tornar a fer acte de presència a les nostres vides, de nou molt esverada, en aquesta ocasió com a conseqüència del que passa a Itàlia. Allà, en Berlusconi ha tornat a aparèixer en l’escena política per dir-li al primer ministre, el tecnòcrata Mario Monti, que vagi fent les maletes per guillar del Quirinale perquè d’aquí a uns mesos cal convocar eleccions per a que el poble esculli qui els ha de representar en el futur. Això ha posat tremendament nerviosos als nois del món de les finances que són al·lèrgics als canvis de l’statu quo, sobretot si passen per carregar-se a un dels seus i per deixar-ho tot en mans d’uns inconscients ciutadans que gosen reclamar el seu dret a decidir mitjançant unes eleccions democràtiques. Vade retro Satana! Davant la volubilitat de la prima, que salta a la mínima que algú se surt un mil·límetre del guió escrit per la troika, en Lui191


L’any al límit de l’abisme

sito «Lehman Brothers» de Guindos i la Cospedal s’han afanyat a dir que el govern demanarà quan calgui el rescat complet del país. Aquesta afirmació representa un canvi substancial respecte a d’altres fetes prèviament perquè, i cal destacar-ho especialment, ara ja no es nega que serà necessari demanar l’ajuda que acabarà de destrossar l’estat, simplement s’espera a no se sap ben bé què tal com mana el llibre d’estil de fer política imposat pel «Gran Houdini». Genio y figura hasta la sepultura. Les pressions al govern perquè d’una vegada faci la petició de mort a Europa arriben de tot arreu. Ho escriuen a El País, ho demana França aterrida perquè s’ensuma que els següents en ser castigats pels voltors globals seran ells, ho insinuen a Brussel·les i els refotuts mercats ja ho donen per descomptat. Per si aquest panorama desolador fos poca cosa, el paquet complet de desgràcies pro-2013 conté diversos regalets addicionals: una reforma educativa que no s’entén com l’han pogut escriure tal com està ara, una reforma del codi penal a la qual s’oposa tot el sector judicial, el recentment estrenat rescat a la banca, les retallades que amb gran sigil estan cuinant els nois de CiU i ERC per a la propera legislatura i un conseller d’interior que ha assolit el preocupant i perillós objectiu que es va marcar després de la manifestació de la vaga general del 29 de març, que ell i tot el cos de la policia autonòmica facin molta por. Com ja va sent costum, l’elevadíssim cost de tots aquests presents nadalencs enverinats l’haurà d’assumir la ciutadania, les víctimes involuntàries de la grande bouffe financera de la darrera dècada. Menys drets socials, més retallades, més acomiadaments, més atur. Mirem cap a Grècia i Portugal per anar interioritzant la magnitud de la tragèdia. L’any que ve no fa bona pinta. Sembla que la famosa pujada de gener serà llarga i costeruda. 192


*Adaptació a partir del text de la cançó Ball de Rams de Josep Casas-Augé

Ball de pals 14/12/2012

Quan s’escolten els xiulets, ja s’esvera el personal, doncs ja se sap que vol dir, que el ball de pals ha arribat. No et facis pas el distret, com acostuma a fer algú, comença a córrer pel carrer perquè un mosso ve a per tu. Tingues el casc preparat, per tapar-te bé el cap. Serà un senyal ben segur que podràs conservar els ulls. Ai, Felip, ai, Felip que ets llardós. Tens les galtes, tens les galtes de granit. Ai, Felip, que «ditxós» que jo seria. Ai, Felip, ai, Felip, si jo et veies dimitir Ai, Felip, ai, Felip, si et volguessin destituir. 193


Resumint, que és gerundi 17/12/2012

S’acosta l’hora de fer els resums de l’any. Als diaris apareixen diversos articles que fan un repàs de l’actuació política del govern del «Gran Houdini» en els seus primers dotze mesos de mandat. Contemplar les decisions que ha pres l’executiu posades una darrera l’altra en una pàgina impresa fan que preguin una nova dimensió. Tots els articles descriuen, amb més o menys detall, les circumstàncies que ja coneixem: un bon grapat de promeses no complides, unes quantes mentides, les ja conegudes retallades, la política subjugada, la sobirania menystinguda i la democràcia «de superfície» que tenim contínuament colpejada. Textos com aquests no són agradables de llegir però són molt útils perquè ens ajuden a copsar el veritable significat de la crisi que estem vivint. Encara que com a ciutadans patim les conseqüències de la depressió en primera persona i, per tant, siguem coneixedors dels efectes que té, deixar-ne constància escrita i reflexionar sobre ella ens fa més savis i ens prepara pel futur. Ens ensenya com és de necessari deixar de banda l’autocomplaença en que solem instal·lar-nos quan les coses van bé i com d’útil és mantenir l’alerta respecte dels poders polítics i econòmics perquè sinó ho fem, en el moment en que aquests perceben que la ciutadania està adormida no tarden ni 194


Desembre. Resumint, que és gerundi

un minut en aprofitar la seva posició dominant per reprimir-la a tots els nivells. Els articles a més de fer la repassada mencionada, esbossen un retrat del que s’espera per al 2013. Alguns textos, des de les pàgines del diaris més influents, envien missatges cap al govern per a que sol·liciti el rescat total de l’economia amb l’argument, sustentat en les opinions de diversos analistes que semblen dotats de poders endevinatoris sobrenaturals, que amb el rescat tot anirà millor. Llegint el que afirmen semblaria que sinó demanem el rescat és que som folls. Presenten un futur quasi idíl·lic una vegada rescatats: la prima de risc baixarà, els mercats es tranquil· litzaran, es crearan llocs de treball i l’economia es revifarà. En cap cas diuen, però, que aquests beneficis només seran rendibles per als seus interessos. Perquè, no ho oblidem, ells només miren pel que els convé. Encara que facin declaracions grandiloqüents en les que sembla el contrari, les elits únicament se centren en el seu propi benefici i ignoren sistemàticament el patiment de la població. Si l’any vinent arriba el luctuós moment de la demanda del rescat, que quedi clar que la que caurà sobre la ciutadania serà de campionat. Sortosament, en alguns d’aquests diaris encara es poden llegir articles amb una mica de cara i ulls, que no es dediquen a fer de corretja de transmissió dels missatges dels que tallen el bacallà. El que descriuen no és aquest país de somni que sembla que s’esdevindrà una vegada estem rescatats. La realitat que exposen és fosca, basada en fets, no en especulacions: una quarta part de la població vivint per sota el llindar de la pobresa, fam al tombar de la cantonada, generacions de joves aturats que hipotequen el nostre futur com a poble, tensió social, atonia generalitzada de la població. I per a l’any vinent auguren més dolor. 195


L’any al límit de l’abisme

Tots aquests textos tenen una altra cosa en comú. Directa o indirectament, criden a la presa de consciència de la població i al posicionament crític de la ciutadania envers la crisi i tot el que l’envolta. Perquè en aquesta depressió el contracte social que en accedir a la democràcia vam establir entre tots els ciutadans de l’estat per a governar-nos ha estat greument violentat. L’estat ha girat l’esquena a la defensa de la comunitat, ja no vetlla per nosaltres, ha deixat de recolzar-nos perquè ha sotmès el seu compromís als interessos d’altres. En aquestes circumstàncies els ciutadans hem de qüestionar fortament la forma i el fons com el govern està trencant aquest acord. Sense un posicionament clar en defensa dels nostres interessos davant d’aquesta agressió estem completament venuts.

196


Uppercuts 22/12/2012

Passejada de tarda pre-nadalenca. A mesura que ens apropem al centre de la ciutat els carrers cada vegada són més plens i les botiges ben buides. A molts aparadors cartells llampants anuncien promocions especials de Nadal, descomptes i altres ofertes. Rebaixes camuflades que volen captar clients. Qui vol vendre alguna cosa s’ha d’espavilar. El panorama no està gens bé. Arribem al Passeig de Gràcia. Botigues de luxe amb productes a preus increïbles. Només reben clients estrangers folrats fins les orelles i alguns de locals que encara no s’han ofegat al tsumani econòmic que va començar fa quatre anys. Continuem caminant cap a la Rambla de Catalunya. Més luxe i gent maca que baixa des de la Diagonal. A l’aparador del Colmado Quílez hi ha exposades llaunes d’escopinyes a vint euros, una ampolla de vi l’Ermita a sis-cents i una de vi francès de ves a saber quin châteaux a mil quatre-cents. Al caviar de Beluga no li han posat preu m’imagino que per no espantar als passejants que embadalits miren a través del vidre. En tenen moltes llaunes. Suposo que algú les deu comprar. Continuem Rambla amunt i em fixo que just davant de l’aparador de Can Mauri hi ha una senyora recolzada en una cabina telefònica. Duu un bastó a la mà i vesteix bé. Deu tenir uns 80 anys. Quan passo pel seu costat escolto que diu alguna 197


L’any al límit de l’abisme

cosa: «Una caritat senyora, si us plau» —murmura en català amb un fil de veu mentre allarga la mà amb el palmell cap amunt. Em quedo glaçat. És una dona normal, enteneu què vull dir? On estem arribant?, em pregunto. Mentre ens aturem al semàfor per creuar el carrer me la miro mig estabornit. Em sento com si m’haguessin fotut un cop de puny a la boca de l’estomac. Desgraciadament no és la primera vegada. Quan encara no he caminat ni vint metres, m’espera un directe a la cara. Un home de genolls torna a demanar. Cinquanta metres més amunt, a l’església de Montsió, un jab en la forma de tres dones plantades davant les portes del temple em posa al límit del KO. Demanen estenent els braços totes al mateix temps quan passa la gent. Els hi acosten uns gots de cartró per a que dipositin una almoina. Dues duen cotxets amb nens. Qui m’acompanya em pregunta perquè fa estona que no dic res i li responc que no em passa res. Mig grogui pels impactes de les hòsties imaginaries, fujo d’entre la massa per Rosselló cap a Enric Granados i vaig baixant. Passem per davant d’una joieria. Rellotges suissos a quinze mil euros. Penso en els membres dels governs que ens han portat fins aquí, en la troika, en la Merkel, en els economistes lobotomitzats que continuen defensant les retallades, en els periodistes teledirigits i m’indigno perquè sóc conscient que la gran majoria continuen indiferents al drama social que entre tots estan creant, encara que quan els convé intentin mostrar preocupació. Se’ls enfot. Un simple passeig per moltes ciutats de l’estat potser els obriria els ulls. Però han optat per ignorar aquests fets i dedicar-se a obeir les ordres dels voltors financers. Crec que els hi haurem de cobrar això que ens fan. No és que hi tingui un sentiment de revenja envers ells però sí penso que caldrà demanar responsabilitats i fer justícia. Tot arribarà. 198


Desembre. Uppercuts

El combat de boxa en que s’ha tornat el passeig m’ha deixat xocat. Arribo a casa i salto a l’ordinador a escriure el que llegiu. Vull que quedi constància de tot això que passa. Encara tinc un moment per donar una ullada als titulars dels diaris. Diuen que el «Gran Houdini» ha anat a l’Afganistan a veure les tropes allà destacades en una guerra que no hauria d’existir. Ha tingut la poca vergonya de declarar que si tots els espanyols treballéssim amb ganes i complíssim les nostres obligacions sense importar-nos els que facin els altres, les coses ens anirien millor. No és la primera vegada que ell o algun membre del seu govern insinua en unes declaracions que els ciutadans no fotem ni brot. Si el tingués davant meu m’hauria de contenir per no endinyar-li dos uppercuts a la seva mandíbula prominent. S’ho està guanyant a pols.

199


Reiet, reiet, pica dineret! 25/12/2012

Sense cap mena de dubte aquest ha estat un any negríssim per a la monarquia espanyola. Fa una mica més de dotze mesos saltava a la llum pública el cas de presumpte corrupció del gendre ex-esportista del nét del «Cametes» i a l’abril el monarca va ocupar les portades de tota la premsa mundial per l’excursió que va fer a Botswana a perseguir feres indefenses, trencadissa de maluc inclosa. Ahir, com ja és costum des de 1975, el Borbó va pronunciar el seu discurs nadalenc. En una primera imatge televisiva que recordava la tan coneguda «lucecita de El Pardo», el cap de l’estat va intentar transmetre una imatge de pare de la nació, en perpètua alerta, preparat per a treballar per a tots els ciutadans, en el ben entens que la caça major i les integrants de la casa Sayn-Wittgenstein-Berleburg li ho permetin. En el seu parlament d’una mica menys de deu minuts el fill del Comte de Barcelona es va fixar com a objectiu opinar sobre tres temes principals: la crisi que vivim a l’estat, el paper d’Espanya a Iberoamèrica i a Europa i la unitat que considera que és necessària per a sortir de la situació de depressió que patim. Com ja haureu pogut llegir a la premsa en la seva al·locució va parlar de com de malament ho estem passant, dels joves que marxen a l’estranger perquè aquí no tenen cap esperança, de la 200


Desembre. Reiet, reiet, pica dineret!

necessitat d’activar el creixement, del degradat clima social, de la desafecció de la ciutadania envers les institucions i la política, de la necessitat d’assegurar els drets socials i de que cal tenir confian��a per poder tirar endavant. També va dir que no tot ha d’estar basat en l’economia i que cal el retorn de la política en majúscules, basada en l’ètica, que treballi per a l’enteniment i per a l’integració. El més interessant del missatge reial és, potser, el que no es va dir. Ni una sola referència a la seva actuació africana o a la de la seva parentela al llarg de 2012. No esperaríeu una altra cosa, oi? De valoracions sobre el discurs segurament també n’heu llegit o n’heu escoltat moltes i, per tant, us estalviaré la meva. Em limitaré a fer-vos arribar les paraules dels savis, aquells que ja fa dos-cents cinquanta anys que van entendre perfectament el valor que tenen les monarquies i els monarques. En moments com l’actual és altament recomanable recuperar-les. «Un defecte essencial i inevitable que farà sempre inferior el govern monàrquic al republicà, és que en aquest el vot popular quasi sempre porta als primers llocs a homes preclars i capaços, que fan honor als seus càrrecs, en tant que els que sorgeixen en les monarquies, no són sovint sinó xafarders, brètols i intrigants, talents mediocres que una vegada elevats a les altes dignitats de la cort, no serveixen sinó per a demostrar al públic la seva ineptitud.» Jean-Jacques Rousseau. El contracte social. 1762.

201


Innocentada popular 29/12/2012

Cada vint-i-vuit de desembre es commemora el dia dels sants innocents. En aquesta jornada recordem el suposat assassinat de tots els nens de fins a dos anys de Judea que va ordenar el rei Herodes per intentar acabar amb la vida de Jesús. La manera en que rememorem els fets esdevinguts és ben peculiar i té a veure amb la forma en que els pares dels infants amenaçats van intentar salvar-los la vida davant les tropes romanes: mentint als soldats que els buscaven per executar l’ordre rebuda. Per no perdre el costum d’aquesta tradició tan curiosa ahir mateix el «Gran Houdini» va comparèixer en roda de premsa per fer balanç del seu primer any de govern. Quina millor data hauria pogut escollir sinó el president del govern que passarà a la història per ser el que més promeses ha trencat i més mentides ha dit a la ciutadania en el que va de democràcia? El discurs del president, que amb prou feines va durar un quart d’hora, va ser un recull dels tòpics habituals que ja li hem estat escoltant a ell i a tots els membres del seu executiu al llarg de l’any. Va començar carregant les culpes de la situació al govern anterior, va manifestar que les mesures adoptades són doloroses però necessàries, va dir que la reestructuració del sector bancari i la reforma laboral eren imprescindibles i va 202


Desembre. Innocentada popular

assegurar que les reformes sanitària i de l’educació eren obligatòries perquè ambdós sistemes eren insostenibles tal com havien funcionat fins ara. A la ciutadania li va reconèixer els esforços que ha fet al llarg de l’any i li va avançar que encara n’haurà de fer més. Va dir que entén la desesperança de la gent, però va insistir en que no hi ha cap altra alternativa. Com ja va fer fa uns mesos va tornar a referir-se a la majoria silenciosa que es sacrifica i va assegurar que tot el que ha fet fins ara serveix per assentar les bases que portaran el creixement sostingut i estable de l’economia. I fins i tot va afirmar que ja hi ha senyals de millora. Deuen ser les mateixes que va veure la Sinistra Fátima Báñez fa uns mesos i que no veu ningú més. Per acabar la seva intervenció va afirmar, amb el to de missa que solen emprar des de les dretes, que cal perseverar i, per això, ens va demanar comprensió i solidaritat. Comprensió per les mesures inevitables i solidaritat per compartir entre tots als ajustos. De nou aquell cinisme i manca de vergonya a la que ja ens tenen acostumats els membres del PP. Anar més enllà de la simple enumeració de les afirmacions que va fer el «Gran Houdini» en la seva compareixença i intentar rebatre-les és una feina inútil i innecessària perquè cadascuna d’elles queda en el no res quan es contrasta amb la crua realitat. Res del que va dir ahir l’esmunyedís president s’ajusta al que observem dia a dia, excepte si es mira amb els ulls neoliberals de les elits que governen el món i que estan escombrant amb tot el que poden cap a casa seva. Però sembla que per a ell és necessari continuar reblant el clau o com es diu ara, anar construint el relat que sustenta la seva visió del món i que volen fer-nos empassar a la força, com qui fa prendre un xarop amargant a un nen petit. 203


L’any al límit de l’abisme

Afortunadament, la ciutadania d’aquest país està madurant a marxes forçades com a conseqüència de les circumstàncies que li toca viure i està deixant enrere la innocència i el paper de simple espectadora que havia jugat fins ara, herència directa de la transició suposadament modèlica que vam tenir. Els que encara no han fet aquest canvi de xip tindran en els propers mesos un bon reguitzell de motius per anar avançant en la presa de consciència que cal per enfrontar la situació: canvis en les condicions de les jubilacions, més retallades salarials i de drets laborals, pujades dels serveis bàsics, privatitzacions a dojo. Fins que a base de la comprensió, la solidaritat i la perseveració que ens demana el «Gran Houdini» l’os que sustenta la nostra societat quedi al descobert i no quedi més remei que rosegar-lo amb la ràbia d’una bèstia famèlica, tal i com ja ens adverteix que succeirà el conseller d’economia del nou govern de Catalunya. La llista de situacions que ens posaran a prova els propers mesos és molt llarga. Quan arribi el moment oportú, fem-nos el favor de recordar la innocentada que el «Gran Houdini» ens va dedicar ahir.

204


Epíleg L’any que hem viscut al límit de l’abisme s’acaba. Un any que s’ha semblat massa a una muntanya russa. Un any de desequilibris socials, polítics i econòmics. Un any en què la crisi ha posat de manifest les disfuncions de la societat europea amb una duresa i una cruesa mai vistes. Un any en què hem estat testimonis de la prepotència del govern de l’estat que, aprofitant que la societat estava mig adormida, ha actuat a plaer emparat per una majoria absoluta que ha administrat amb total insolència. Un govern que ha acusat a la ciutadania de la crisi i que ha exculpat els poders financers de tota responsabilitat, sovint amb l’ajuda interessada d’alguns economistes lobotomitzats i d’uns mitjans de comunicació que semblen haver oblidat quin és el seu paper en una democràcia. Una prepotència que s’ha exercit només cap a l’interior, contra tots nosaltres. Que contrasta dolorosament amb un sotmetiment cap a l’exterior que comporta una pèrdua de sobirania que debilita perillosament la democràcia perquè no compta per a res amb el poble. Una sobirania completament subjugada al rodet ideològic neoliberal i el seu argumentari econòmic, polític i social que lluita per a imposar el seu model de societat. La que construeix un món emmotllat a la conveniència d’uns pocs privilegiats que volen arrambar amb tot. 205


L’any al límit de l’abisme

Una ideologia que no és solució de res. Que vol dibuixar un futur on no existeixi la col·lectivitat, on només puguin sobreviure individus capaços d’espavilar-se sols. En la que ningú no protegeixi a ningú. Una societat on el triomfador sigui l’emprenedor, on les empreses estiguin per davant de les persones, on només es pugui confiar en la iniciativa privada. Una societat on no es pugui ni discrepar, ni ser diferent, ni ser dèbil. L’any 2012 es recordarà com l’any en que la ciutadania del vell continent ha estat exposada a més perills, conseqüència de la quantitat de coses que han passat i la profunditat dels canvis esdevinguts. Uns canvis que han sacsejat fins els seus fonaments la nostra societat i que l’han deixat en estat de xoc, quasi sense capacitat de reacció, davant d’aquest futur incert. Afortunadament, tot i les agressions patides, hem pogut veure com encara queda un bri d’esperança perquè la gent a tota Europa, a l’estat espanyol i a Catalunya s’ha rebel·lat contra aquesta situació. Contra les continues retallades, contra les reformes laborals, contra la socialització de les pèrdues dels bancs, contra els desnonaments. Contra la manca de moralitat i d’ètica. Contra l’afebliment de la democràcia. Tot amb l’objectiu d’intentar aconseguir una societat que funcioni millor, en la que sigui possible mantenir els beneficis socials assolits al llarg d’anys de lluites ciutadanes. Amb grans esforços, amb la voluntat i el compromís necessaris per a fer front als innumerables desafiaments que han anat sorgint amb el pas dels mesos. Exposant-se a riscos gens menyspreables, als obstacles que les elits col·loquen per preservar la seva posició de privilegi. És probable que l’any 2013, i alguns que el segueixin, no siguin millors que aquest i que els atacs contra tots nosaltres 206


Epíleg

es reprodueixin. Per això la nostra determinació en els objectius que ens hem marcat no pot defallir. Hem de continuar batallant. Poc a poc, però intensament. Perquè volem arribar molt lluny.

207



L'any al límit de l'abisme. Crònica personal de 2012.