Diàlegs amb la Teresa
DIÀLEGS AMB LA TERESA
Platja Llarga de Tarragona
— 13 de novembre de 2022 —
Aquell dia ens vam reunir a la platja Llarga de Tarragona, al matí, per fer-li un homenatge a la Teresa, un recital de poemes seus i dels seus companys del Taller de poesia, de la cultura i de la vida, dedicats a ella. Lluïa un sol espaterrant i un ventet emprenyador despentinava bruixes i bruixots...
Vam brindar amb cava, amb els peus dins la mar; les més valentes es van banyar i tot!
El pica-pica posterior va ser un bufet , de tant de fatoque va aportar la concurrència! Més d’un i més de dos ja no van dinar...
I la banda sonora que va acompanyar aquest tiberi va ser la del llibre Laderiva , les cançons que la Teresa havia triat per encapçalar cada poema.
Diàlegs
1r ADRIANA GARRIGA: cançó Lovemyway
2n DOLORS TORRENTS: «Divendres», de Teresa León + «Per sempre», propi
3r LUPE LEÓN: «Escojo vivir», de Teresa León + text propi
4t CARMEN RIPOLL: «Oda a las amigas», de Teresa León + poema propi
5è ELISABETH OCAÑA: «Y aún así me levanto», de Maya Angelou.
6è ARGA SENTÍS: «Enmig de la incertesa», de Teresa León
7è MONTSE LLAMBRICH: «Enmig de les incerteses», de Pilar Polo (companya de poesia)
8è JOANA GARCIA : «Adults» i «L'oració pàl·lida», d'Anna Gual
9è MONTSE SERRA: «Deixeu-me sola», de Josepa Pons (companya de poesia)
10è ROSER MARTÍ : «Passeig pel Bosc de la Marquesa», propi
11è ÁNGEL MARTÍN: poema propi (company de poesia)
12è ÍNGRID MORATÓ: «La deriva», de Teresa León
13è MONTSE SERRA: poema de Xavi Salsench (company de poesia)
14è ISABEL LLAVORÉ: poema de Sant Agustí
15è JOANA GARCIA: «Com una mar embravida», de Teresa León
1r diàleg: Adriana Garriga León
Hay un ejército en la pista de baile es una moda con una pistola, mi amor en una habitación sin puerta un beso no es suficiente.
Amor a mi manera, es un camino sigo donde va mi mente.
Nos pondrán en un ferrocaril nos haran pagar muy caro por reirnos en sus caras y hacerlo a nuestra manera. hay un vacío detrás de sus ojos hay polvo en sus corazones solo quieren robarnos todo y separarnos pero no en Amor a mi manera, es un camino sigo donde va mi mente. Amor a mi manera, es un camino sigo donde va mi mente. Amor a mi manera, es un camino sigo donde va mi mente.
Así que trágate todas tus lagrimas, mi amor y pon otra cara nunca podrás ganar o perder, si no corres la carrera.
LoveMyWay . The Psychedelic Furs
Photo by Kevin Zaouali
2n diàleg: Dolors Torrents
«I don't care if Monday's blue Tuesday's grey and Wednesday too Thursday, I don't care about you
It's Friday, I'm in love Monday you can fall apart Tuesday, Wednesday break my heart Oh, Thursday doesn't even start It's Friday, I'm in love» FridayI'mInLove . The Cure
Divendres
No hi ha cap melodia que no em parli de tu, les nits dels divendres quan enlluerno les nines enfosquides pel rímel i l’ombra d’ulls.
Com un mag, desplegues l’encanteri cap a un clímax tenebrós i les boques redimides ofrenen els vots i tot es tensa. El cel i la terra es fonen i el temps s’atura i em travessa la pell em travessa el cor em travessa els sentits.
El desig allibera un embat que esquinça la carn i empastifa l'aire d'un desfici on tot són braços entrelligats folls de l’embruix escampant les branques, exsudant rom amb cola, guarida de mirades indiscretes en la foscúria d’un sanglot vessant fluids, estripant la nit Ocults dels udols d’un nou dia. Laderiva,Teresa León Amo
Per sempre
Les cèl·lules del temps tan sols són neurones de l'hipocamp que recuperen records, els ordenen, i els integren en una seqüència de fets, que tenen sentit per nosaltres. Teresa, la teva presència romandrà amb nosaltres sempre, sempre, sempre...
PoemadeM.DolorsTorrentsperalaTeresa
3r diàleg:
Lupe León Amo
Escojo vivir
«Si preguntáis por mi me encontraréis aquí, disfrutando todo el tiempo que me queda por vivir.» Magic
Con dificultad escalo peldaños desconocidos. Una sabiduría profunda me dice que escoja mi camino.
. ChuchoQue ignore esa voz ennegrecida por los expertos cargados de motivos. Que sienta ese ungüento de música que calma las heridas. Que llene este cuerpo sin fondo de risas infantiles persiguiendo cada día un juguete distinto.
Como si de repente, a la muerte que acecha en cada esquina rostros desconocidos, se le hubiera roto el pensamiento y pudieras enterrarla en el pozo más insondable del olvido para que deambule sin control por otros agujeros negros que no son el tuyo ni el mío.
Ahora el amor renace más vibrante, más puro, más límpio. Alguien pregunta: «¿El bien también existe?» Y en mi cabeza resuena la única melodía posible: Lo mejor de esta vida aún está por vivir. Y esa es la única respuesta que quiero darle.
Laderiva , Teresa León Amo
Los sentimientos se confunden. Van desde el echarte de menos a la rabia de que no estés aquí. Te sigo queriendo: te hablo cada día y cada instante pienso en tí.
La injusticia de haberte perdido me roe el alma y me amilana, igual que me convierte en sollozo y en ira. Y en nada.
TextdeLupeLeónAmoperalaTeresa
4t diàleg: Carmen Ripoll López
ODA
A VOSOTRAS AMIGAS QUE sentís tanto amor mostrando vuestras llagas en carne viva.
Oiréis palabras malsonantes que heriran vuestras manos para que nunca más den nada, y a pesar de eso lanzaréis vuestras almas a los ojos del verdugo.
Cuanta rabia desesperazáis en la noche. Cuanta bondad repartís sobre las conciencias, sospechas maliciosas porque las cegáis con la luz de vuestras risas; acecharán ante vuestros despertares al gozo de la vida, pero ¿Cuántas cuerdas se necesitarán para amordazar vuestras valentías? ¿Cuántas voces silenciarán vuestras libertades?
Y a pesar del peso de la liturgia; vosotras germináis Os alzáis dignificadas contra la adversidad, el dolor y el cercenar de las raíces más profundas de vuestros cromosomas, que se funden en los colores de la tierra; que mutan mas allá de lo que dictó un coro de lamentos.
Y a pesar de ello, contra todas las voces oscuras que os condenen; vosotras emergerés de entre la sombra negra del enemigo.
Teresa León Amo, 31 de març de 2022
PoemadeCarmenRipollLópezperalaTeresaMe encanta saber que no estás sola. Que vas de la mano de tus amados ancestros. De la nuestra te fuiste con la dulzura entrelazada por los dedos.
Te besa la luz. Te expandes en la libertad del sueño, sin dolor, ni miedo, ni presencia de pérdida. Tan solo fluyes. Aroma, arena, resina. El bosque, el océano, la tierra se sienten agradecidos al recibir la comunión de tanto amor incondicional de tu energía, de tu naturaleza. De nuestra preciosa niña.
Aquella que tenemos la suerte de amar y que nos ama, siempre en presente. Nos ha legado la sabiduría tribal. El honor de ser parte de otra mano, de otra familia, nos ha dado su tiempo de amor terrenal; y ahora, ella, etérea será fuente de luz en modo exponencial para todos nosotros. Porque somos muchos sus amantes y sus amados.
Nadará, volará y se enraizará jugando entre los pinos, entre la jara, entre la ginesta del Bosque de la Marquesa para envolver el camino de amor a cada respiración.
Será ave carpintera.
Con la seguridad que bailará "guapa i maca" y revoloteará con aquellos pájaros que conocimos, aquel día, cuando regresabamos de la Torre de la Móra.
Existirá por siempre en nuestro abrigo; pero también en el frío, o en el calor veraniego; en el canto de las chicharras cordobesas. Y por la noche, será grillo y luna.
Será silencio y paz. Será por siempre nuestra.
1 d'octubre de 2022
5è diàleg: Elisabeth Ocaña GuimeràY aún así me levanto
Tú puedes escribirme en la historia con tus amargas, torcidas mentiras, puedes aventarme al fango y aún así, como el polvo… me levanto. ¿Mi descaro te molesta? ¿Porqué estás ahí quieto, apesadumbrado? Porque camino como si fuera dueña de pozos petroleros bombeando en la sala de mi casa… Como lunas y como soles, con la certeza de las mareas, como las esperanzas brincando alto, así… yo me levanto.
¿Me quieres ver destrozada? cabeza agachada y ojos bajos, hombros caídos como lágrimas, debilitados por mi llanto desconsolado. ¿Mi arrogancia te ofende? No lo tomes tan a pecho, Porque yo río como si tuviera minas de oro excavándose en el mismo patio de mi casa. Puedes dispararme con tus palabras, puedes herirme con tus ojos, puedes matarme con tu odio, y aún así, como el aire, me levanto.
¿Mi sensualidad te molesta? ¿Surge como una sorpresa que yo baile como si tuviera diamantes ahí, donde se encuentran mis muslos?
De las barracas de vergüenza de la historia yo me levanto desde el pasado enraizado en dolor yo me levanto soy un negro océano, amplio e inquieto, manando me extiendo, sobre la marea, dejando atrás noches de temor, de terror, me levanto, a un amanecer maravillosamente claro, me levanto, brindado los regalos legados por mis ancestros. Yo soy el sueño y la esperanza del esclavo. Me levanto. Me levanto. Me levanto.
Maya Angelou
6è diàleg: Arga Sentís Maté
«Van passant companys de pis, de feina, estranys, amics que deixen de ser amics, però no cal tenir-ne tants.
Van passant tempestes, focs artificials, festes d'estiu i caps d'any que el pas del temps l'hem de celebrar.»
Vanpassant . La Model
Enmig de la incertesa
Enmig de la incertesa Al capvespre escolto el brunzir d’una carícia captiva de l’orgull malferit defugint el contacte del múscul en repòs, on s’entreveu la porositat del temps.
Enyoro l’amor sense confí, lliurar-me al cos desconegut, desficiar-me amb el refrec de la carn, deglutir paraules fins a enrogir les galtes.
Ara tot és fum dins les glàndules que encapsulen l’oblit del plaer i amaguen la llum de la passió, d’una realitat farcida de l’olor del present
i d’aquesta quietud al límit de la raó.
, Teresa León Amo
Laderiva
7è diàleg: Montse Llambrich
Enmig de les incerteses
Cada dia m'omplo dels teus versos. Em captiven: paraules agosarades trencant límits, paraules entremaliades per jugar amb elles, paraules juganeres on elles són el joc, paraules amoroses regalimant amor, paraules desitjoses espurnejant il·lusions paraules verinoses inoculant certeses.
Sumant-les totes són les incerteses de la vida.
Pilar Polo8è diàleg: Joan Garcia
Adults
Comptabilitzats: 51 secrets incrustats a les taquetes microscòpiques de les pupil·les, 8 decepcions surant a la superfície remoguda de la glàndula llagrimal, 14 mentides retingudes a la capa rugosa de la llengua, amb la saliva, 27 pecats amagats a la penombra que habita la intersecció de la carn. Som la brutalitat del bastó d’un cec que pel passeig es troba un altre cec, i el fa caure.
L’oració pàlida
Una terra sense llaurar, això és el que som. Sols, sols, sols, d’un cop sec a l’esquena perduts, desorientats, arrossegant-nos de quatre grapes amb el so dels canons disparant.
Quant de temps desbordat.
Si això portés instruccions, si sabés com dir que no dir és millor.
Que desastrós, he estat viatjant tant que no sabré tornar a un sol lloc.
L’éssersolar,Anna Gual9è diàleg: Montse Serra Biarnés
Deixeu-me sola
Deixeu-me sola. No em doneu aigua que no tinc set. Deixeu-me sola. Com un arbre que no coneix el bosc no li fa falta, com una gota d'aigua que no es sap mar ni qui l'aguanta. Però, sense remor, mireu-me de tard en tard. I aniré aprenent a viure. Espieu-me el gest de lluny com es contempla la mar des de la costa, i presents en la distància sereu per a mi, amb el temps, un port d'esperança. Jo em faré l'onatge que sempre retorna.
Ara, però, deixeu-me sola, que vagi assaonant-me amb el silenci, com llavor que madura amb la humitat. I un dia amb un senyal de foc, sentireu una veu que us crida: la vostre companyia serà la nova vida...
Pons Josepa
10è diàleg: Roser Martí
PeralaTeresa
Passeig pel Bosc de la Marquesa Damunt els penya-segats eres feliç mirant tanta bellesa perquè, a tu, t'agradava aquest bosc i aquesta platja. Ara els pins i els margallons et guarden les petjades i l'aigua s'il·lumina, radiant de viure el teu nom, Sobrevolant-ho tot hi ha aquella gavina que vas escriure; en el vol fa eterna la llibertat dels teus somnis de poeta. Perquè des de dalt contempla la línia sobre la pell de la mar, sabent que ja no et marca cap límit i que ja per sempre seràs llum i seràs somriure i seràs poesia... envaint les temples, les ombres, els plors... i que ja per sempre tots els teus records lluiran com el blau del cel. Tan present i tan remot.
11è diàleg: Ángel Martín
PeralaTeresaI diuen que enguany no vindràs que potser ja mai més però jo encara veig la teva rialla enganxada entre el meu cap i aquest espai i ara qui em llegirà entre versos i qui m'omplirà els buits de les paraules qui em farà sentir poeta amb qui trencarè l'última norma i rebentaré l'ultim vers? tu, com sempre, fes el que et surti de la figa que nosaltres seguirem escrivint!
II et pots amagar darrere el cel o en els reflexos de la mar et pots amagar en un camp de roselles de primavera o dins les notes de qualsevol melodia però per molt que descansis mai oblidarem els teus versos.
12è diàleg: Íngrid Morató
«Habrá que inventarse una salida. Que el destino no nos tome las medidas. Hay esperanza en la deriva.»
Laderiva.Vetusta Morla
La deriva
Ese sonido tenaz que brota ahí afuera inquieta la paz de las mañanas. Ese cerebro inquieto que excita mi cuerpo atrapado con la visión de las abejas absorbiendo el nácar de los zarzales.
Quisiera ser como los insectos obstinados en su devenir de autómatas, ignorando la conciencia de estar vivos, sin inmutarse ante el reflejo de sí mismos.
Si pudiera aplacar el sufrimiento de las conexiones de mi aliento, acariciaría el ruido del mundo sin pétalos de espinos.
Se congela el efluvio de la lluvia en el charco, las hojas emprenden su vuelo confundidas por el invierno perecedero que evapora el agua. Quisiera renacer como brote tierno sin recuerdos, Ser una rebelde del destino que lucha en silencio pordesenterrarpalabrasempolvadasenlagarganta
Laderiva , Teresa León Amo13è diàleg: Montse Serra Biarnés
PoemadeXavierSalsenchperalaTeresa
Diuen que és hora que la llum t'atrapi, diuen que és l'hora que la gota es faci oceà i si tu vols i amb el cos cansat, atansa't a la llum sense por i allí per fi et fondras amb el tot.
14è diàleg: Isabel Llavoré
Faunsdies,laPilarínBayèsvacompartiraquestPoemadeSantAgustí, escritfauns1.500anys.S’haviamortlasevafilla.
La mort no és res, no he fet més que passar a l’altra banda.
Jo segueixo sent jo, tu segueixes sent tu. Allò que erem l'un per l'altre, ho seguim sent. Dona’m el nom que sempre em donares, parla’m com sempre em parlares. No facis ús d’un to diferent. No adoptis una expressió solemne ni trista. Segueix rient d’allò que ens feia riure plegats. Prega, somriu, pensa en mi. Prega amb mi. Que el meu nom es pronumciï a casa com sempre fou, sense cap mena d’èmfasi, sense cap mena d’ombra. La vida és el que fou, el fil no s’ha tallat. Per què hauria d’estar jo fora dels teus pensaments? Només perquè estic fora de la vostra vista? No estic pas tan lluny. Tan sols a la vora del camí… Ho veus? Tot està bé. Tornaràs a trobar el meu cor i tornaràs a trobar la seva tendresa depurada. Eixuga les teves llàgrimes i no ploris més si m’estimes.
Dibuix:Pilarin Bayès
15è diàleg: Joana Garcia
«Tú y yo miramos en la misma así que no te preocupes más todo va a salir bien la vida se abre camino nosotros estamos vivos estamos vivos» Eurovisión . La Habitación Roja
XV
Com una mar embravida Agafaré el timó i remaré ben endins i el cap serà l’horitzó d'una mar plàcida com la blavor infinita d'un cel d'estiu. I ungiràs de sal el cos lluent isolat i lluiràs la pell brava transmutada del pirata que portes a la sang, la sang que escalfa el despertar del crit de l'orgasme adormit per tantes llunes d’insomni, i somiaràs amb la Via Làctia despenjant els estels de la cúpula tan clara de les nits solitàries.
I pensaràs la meva figura xipollejant en l'aigua i et courà la nafra i et caurà la crosta i jauràs feliç sota un sol rabiüt que et crema les galtes de la cara ben bruna com les hores nocturnes que mai s'acaben envoltat de la dolçor del son embriagat pel vi i pel contacte del llavi, els teus llavis molsuts estripant el gest, devorant els dies, els dies sense tu que s’esvaeixen en el record, que es transparenten en el temps, que són el mapa que et guia per les aigües manses d'una realitat absurda, sense brúixola, sense guia, sense esma de capturar-la.
I quan a la fi arribi a port serem tu i jo la ciutat, la substància, i l'aigua salada que romandrà en la teva pell fossilitzada com el far que es dibuixa a l'horitzó, que m'ancori a tu, que no naufragui l’amor, que no rebenti l’embarcació, que s’entrellacin els nusos, que ens uneixi l’onatge de la incerta travessia que condueix cap a la riba d’un nosaltres.
No més tempestes desballestant les veles, vull una mar en calma, un creuer d’enamorats, una lluna ensucrada, un conte d’amor naïf amb cavallers i espases, amb l’uniforme preparat per l’aventura que ens porti cap un destí amarat d’oceans que puguem travessar plegats. I quan mirem enrere veurem terra ferma, terra que fermi les ganes de fugir un altre cop ben lluny, sense baules.
Laderiva , Teresa León Amo
DIÀLEGS AMB LA TERESA
Platja Llarga de Tarragona
De l’acte
S’han encarregat d’organitzar-lo les amigues —del taller de poesia, de la fenya i de la vida— de la Teresa.
La Carmen Ripoll i la Montse Serra han exercit de coordinadores i d’enllaç de tothom.
Dels textos
Cadascú ha triat els textos que volia llegir, la Carmen Ripoll els ha recopilat i ha fet el guió de l’acte.
Després l’Enric Garriga ha revisat el recull, l’ha maquetat i l’ha convertit en aquest llibret.
De les imatges
Les fotos que guien la lectura de l’acte són de l’Enric i el Pasqual Garriga Martí.
La foto que il·lustra el text del Xavier Salsench és de l’Enric i ve de la lectura de poemes de fi de curs del Taller de poesia, el 17 de juny de 2022, a l’Antic Ajuntament de Tarragona.
Els vídeos són de la Carme Palos (b/n) i de l’Enric Garriga.
— 13 de novembre de 2022 — Tarragona — Gener de 2023