Les Mares de Plaça de Maig és una associació formada durant l'últim govern militar de la República Argentina amb la finalitat de recuperar amb vida als detinguts desapareguts, inicialment, i després establir qui van ser els responsables dels crims de lesa humanitat i promoure el seu enjudiciament. Posteriorment tracten de continuar el que elles entenen com la lluita que van intentar dur a terme els seus fills, mitjançant la mateixa associació. La “guerra bruta” a Argentina és una de les ferides obertes de la seua història contemporània. Les Mares de Plaça de Maig mantenen viva la memòria de milers de desapareguts, que van ser víctimes de la repressió i la intolerància política en la dècada dels anys setanta. La lluita d'aquest moviment ens recorda que els règims democràtics només poden prosperar quan assumeixen el reclam social de reconèixer i fer justícia als crims del passat. En 1976 va haver-‐hi un cop militar que va instaurar la dictadura del general Jorge Rafael Videla. Aquest règim va emprendre una campanya contra l'oposició coneguda com a “guerra bruta”. Aquestes persones eren segrestades per homes armats que es negaven a identificar-‐se, però que sens dubte pertanyien a les forces de seguretat o eren militars vestits de civils que operaven amb el coneixement del govern militar. S'ha calculat que “van desaparèixer” entre 20.000 i 30.000 persones. Hi havia dones “subversives” que estaven embarassades en el moment de la seva detenció i, quan donaven a llum , els militars les mataven i lliuraven als seus bebès a les famílies de militars o de funcionaris lligats a la dictadura.
A aquests nens mai se'ls va informar qui eren els seus veritables pares, però en els últims anys s'ha organitzat una intensa investigació i lluita de familiars de bebès desapareguts per desvetllar els orígens d'aquests joves. Davant les primeres desaparicions, les famílies dels afectats van començar a mobilitzar-‐se per denunciar els seus casos davant el Ministeri de l'Interior, la Policia, l'Església, els partits polítics i davant alguns polítics prominents. També van formar organismes de denúncia com la Lliga, l'Assemblea, Familiars, etcètera. No obstant això, totes les peticions de justícia es topaven amb la indiferència, l'amenaça o el laberint burocràtic del règim militar. La majoria dels denunciants eren les pròpies mares dels desapareguts. Totes elles acudien als mateixos llocs a denunciar, i a poc a poc van ser coneixent-‐se entre elles. Estant a l'Església de la Marina una de les mares de desapareguts va proposar anar a la Plaça de Maig i demanar audiència al president perquè els digueren què havia passat amb els seus fills. La primera vegada que van anar a la Plaça va ser un dissabte, però ningú les va rebre. Van tornar al següent divendres i a la següent setmana el dijous. A la Plaça de Maig es van ser reunint cada vegada més mares de desapareguts: eren 60 o 70. Totes eren mares que havien perdut als seus fills. Aquesta desgràcia les va unir entranyablement, però també els va donar determinació. Tots els dijous a dos quarts de quatre es reunien a la Plaça de Maig. No caminaven, no marxaven; s'asseien als bancs a fer acte de presència i a platicar entre elles. En aquesta època eren mal vistes socialment perquè eren familiars de “terroristes” i aquest estigma els tancava totes les portes.