Page 1


EL PRAT DE LLOBREGAT, 2011


Agraïments: A tots els infants escriptors, la col·laboració i participació al CEIP Jacint Verdaguer, al CEIP Josep Tarradellas, l'escola Nostra Senyora del Mar, l'escola Mare de Déu del Carme, i a les persones que han format part del jurat, l'Oriol Borràs i l'Eduardo Torralvo.

Edició: Ajuntament del Prat de Llobregat Plaça de la Vila, 1. El Prat de Llobregat. Centre Cívic Jardins de la Pau Jardins de la Pau s/n. El Prat de Llobregat Disseny de coberta: Purificación Hernández. Coordinació i Producció: Centre Cívic Jardins de la Pau Impressió: Estudi Gràfic El Prat, EGP. Dipòsit Legal: B-41296-2011

4


Estimats lectors i lectores, Us presentem el 8è recull dels Petits Contes, el concurs d'escriptura per les nenes i nens del Prat de Llobregat, organitzat des del Centre Cívic Jardins de la Pau. Aquest concurs té per objectiu fomentar l'escriptura i l'hàbit lector entre el públic infantil, crear un espai de creativitat i expressió per als més joves prenent l’escriptura com a eina. El resultat ha estat molt satisfactori: han participat 145 nenes i nens d'edats compreses entre 8 i 11 anys. Volem agrair la col·laboració de l'escola Nostra Senyora del Mar, l'escola Mare de Déu del Carme, el CEIP Jacint Verdaguer i CEIP Josep Tarradellas que han engrescat a les nenes i nens. El recull que us oferim a continuació conté de forma destacada els contes i il·lustracions finalistes. Hi ha 67 contes finalistes, ordenats per temàtiques: 11 contes del món subterrani, 32 contes de fantasmes i 24 contes de la màquina del temps. Aquest recull i la resta de contes que no han estat finalistes, també els podeu llegir i descarregar a la web del centre: www.ccjardinspau.org a partir de gener del 2012. Esperem que gaudiu llegint aquestes històres i us animem a participar en les properes edicions del concurs.

David Vicioso Regidor de Cultura 5


ÍNDEX

6

La Júlia i l'Andrés al món dels contes, de Bob Xai

11

La aventura de Kimba, de Ponyta de fuego

14

La tribu del Prat, de Phineas

16

El món subterrani, de Spiderman

18

El món subterrani, de Pitufina

19

Món subterrani, de Fantasmón

20

Marc y la ciudad de los persas, de Sirena Rosa

21

El Club de Nenes, de Lluna Blava

23

El mundo subterráneo, de Ratolí

25

L'aventura d'en Biel, de Memory

26

Un mundo extraordinario, de Drako

28

La Cosa, de Sevilla

33

Bruno y los fantasmas, de Bruno

35

Mi mejor amigo Daniel, de El pingüino escritor

36

El fantasma i els àngels que ploren

38

La fàbrica encantada

39

El misteri dels fantasmes, de Pizza

40

Els fantasmes de la pau, de Floreta Lila

42

La maledicció del fantasma misteriós, de Reshiram

43

Fantasmes, de Fantasmaqui

44

Petit fantasma, de Zekrom

45

Els fantasmes de Halloween, de Rayo

46

Nit fantasmal, de Dimoni

47

Els fantasmes pirates, de Drac

48

Em dic Cavall Blanc, de Cavall Blanc

49

El Martí en busca de fantasmes, de Selena Gómez

50

El dinar familiar, de Lila

52

Els fantasmes del Prat, d'Helicòpter

54

La casa encantada, de Lluna

55

El misteri del Gran Kan, de Detectiu Conan

56

El fantasma que li agradava menjar, de Fúcsia

58

Las aventuras de los fantasmas, de Josefina

60

Los fantasmas encantados, de Gata

62


Embrujadas, de Emolga

63

La pesadilla, de Rosalía

64

El castillo misterioso, de Correcaminos

66

El fantasma de l'Artesà, de Jack Sparrow

68

La nena i els fantasmes, de Ballarina

69

El vecino fantasma, de Ballarina Popular

70

El fantasma Javier, de la Hip-hopera Lulu

72

La casa encantada, de Flor

74

El fantasma misteriós, de Nieve Sánchez

75

Gràcies Michael, de Mini MJ

77

Per una castanya, de Lisa Simpson

81

La màquina del temps, d'Eris

84

La màquina del temps

86

La màquina del temps, de Mister A

87

La màquina del temps, de Broly

88

La màquina del temps, de Kiuren

89

El vaixell de Cristòfor Colom, de Dr. Doofenshmirtz

91

La màquina del temps, d'Ou ferrat

93

La màquina del temps, de Bomba

95

La màquina del temps, de Gateta

96

L'Anna i la màquina del temps, de Flor Lila

98

La màquina del temps, de Nevada

99

La vella màquina del temps, de Gominola

101

La màquina del temps 3, de Gerónimo

103

La máquina del tiempo, de Spencer

105

La máquina del tiempo, de Draculaura

106

Viatge al món a l'inrevés, de L'escriptora novata

108

La màquina del temps, de Gasol

110

La càpsula màgica, de Claudeen Wolf

111

La máquina del tiempo, de La chica del yoyo

113

La màquina del temps, de Campanilla

115

La màquina del temps, de Guseta

116

La màquina del temps, de Chubacho

117

La famiíia i la màquina del temps, de Yeye

118

7


,

Hi havia una vegada un nen que es deia Andrés i una nena que es deia Júlia. Un dia van anar d'excursió al bosc amb la seva classe. Passejant, van trobar unes flors molt estranyes i no es van adonar que el grup marxava. - Senyor Francesc, miri quines flors més estranyes - va dir l’Andrés. I quan va aixecar la vista no van veure ningú. - I ara, què farem? Ens hem perdut al bosc. Com trobarem la casa de colònies? –va dir la Júlia mig plorant. La Júlia i l'Andrés estaven molt espantats, perquè a més començava a ploure. L'Andrés va veure, de lluny, un forat com una entrada d'una cova, i van anar a refugiar-se. Es van asseure a terra i com estaven tan cansats es van adormir de seguida. De sobte, van escoltar un soroll molt fort i una gran pedra va caure just davant de la porta de la cova, de manera que es va tapar l’entrada. Estaven a un món subterrani. La Júlia va començar a buscar una sortida i de cop van veure una velleta amb un vestit negre i una cistella de pomes. La van reconèixer de seguida: - La bruixa de la Blancaneus! –van cridar tots dos alhora. La velleta els va donar una poma a cadascú i van sortir corrent. Sort que aquestes no estaven enverinades! 11


Continuaven pel camí i van veure un llenyataire apallissant un llop. - És el llop i el llenyataire de la Caputxeta! Apallissa'l fort! –van cridar tots dos alhora. El llenyataire els va saludar i van continuar pel seu camí. - Dong, dong, dong... –van tocar les dotze –va dir la Júlia. Una noia molt bonica baixava unes escales corrent, i una de les sabates es va quedar a mig camí. - La Ventafocs! –van cridar tots dos alhora. I van veure que es ficava dins del carruatge carbassa i va marxar. - Júlia, has vist? Tot el que passa al nostre voltant són contes, hem d’estar al país dels contes –va dir l'Andrés. - Sí. És xulíssim. I mira, què deu ser aquella llum tan forta? –va dir la Júlia. Van anar cap a la llum, i no es van trobar cap conte. De cop i volta, van veure que la llum era una lot molt potent que el senyor Francesc portava a la mà. Els estava buscant. - Senyor Francesc! -van cridar tots dos alhora. Ells estaven al terra de la cova, mig adormits, i ara no sabien si tot el que els havia passat havia estat real o només un somni. Mai no ho sabran. Però a l'aixecar-se van veure que a les mans encara duien una gran i bonica poma vermella.

12


Andrés Martínez i Júlia Cordero 10 Anys 13


Hace muchos años, en un pueblo de Kenia, vivía un chico muy soñador llamado Kimba. Un día comenzó una gran aventura ayudando en una expedición que iba al centro de la tierra. Pasó muchos días en la oscuridad de la montaña viendo solamente la luz de su linterna. Kimba era muy valiente y un día nadó en los lagos subterráneos de una cueva y vio miles de peces luminosos. Cada vez que viajaban más al centro de la tierra mejores cosas y más extrañas veían. Después de varios días de travesía, llegaron a una cueva helada, el suelo estaba congelado y las paredes repletas de piedras preciosas como diamantes, zafiros, etc. Todos los miembros de la expedición empezaron a llenarse las mochilas de piedras preciosas. De repente las paredes de la cueva empezaron a agrietarse y todo se puso a temblar. Por una de las enormes grietas que se hicieron en el suelo, todos cayeron por una rampa hacia el fondo de la montaña. La avaricia hizo que quedaran atrapados en alguna parte del interior de la tierra sin que nadie les pudiera ayudar. Allí vivía una gran familia de dinosaurios que les ayudaron a salir a través de unas grutas hasta la superficie de la tierra con la condición de que no contaran nada de lo que habían visto y no los molestaran más.

14


A Kimba le gustó tanto aquel lugar y los dinosaurios, que decidió no volver con la expedición, se hicieron grandes amigos y prometió que si algún día se cansaba del lugar sus amigos los dinosaurios le ayudarían a volver. Como aún no ha vuelto, quiere decir que estará contento en algún lugar del centro de la tierra.

Estela García 8 anys 15


Fa molt de temps, quan el Prat no era una ciutat, uns arqueòlegs que es deien Marc i Sandra buscaven fòssils. Portaven dies buscant algun fòssil, però no trobaven res. De sobte, en Marc va tocar algun objecte amb la seva pala, van cavar i cavar, i van trobar un fòssil de gall amb la pota blava! - Ostres, un fòssil de Pota Blava! Sandra, saps què vol dir això? - Sí! Que hem trobat una espècie de gall extingida! - Ens farem milionaris amb això! El terra va començar a moure’s i els dos arqueòlegs van ser empassats. Sota terra tot era fosc, però, mica a mica començaven a veure llum i es van trobar a una sala gegant, on hi havia una tribu sencera d'indígenes. - Sandra ens hem ficat en un embolic. Què creus que volen? - El fòssil! - Però, per què he de donar el fòssil a aquests indígenes? - Perquè els resultarà familiar o important. En Marc, amb un gest d’amabilitat, va donar el fòssil al cap de la tribu i de sobte, van sortir de terra i la Sandra aliviada va dir:

16


- Vinga cap a casa, ens espera un sopar boníssim! Així, anys després, van tornar els Pota Blava, i el Prat segueix evolucionant amb orgull blau, orgull Pota Blava.

Carlos Navarrete 10 Anys 17


,

Hi havia una vegada un nen que era paleta i anava caminant per la ciutat i va caure en un forat que era la casa d'uns cucs gegants. Però els cucs es van morir. Més tard, van fer obres i un dia cavant van trobar un diamant. I va anar a casa seva i li va dir a la seva mare: - Mama, mama! Mira el que m'he trobat! - Oh, un diamant! On ho has trobat? - Doncs ho he trobat pel camí. I va dir la mare: - De veritat? - No! Me l'he trobat en una cova -va dir el nen i també li va dir on estava. La seva mare el va ajudar a fer un altre forat a les obres i es van trobar més diamants. Al cap d'un temps van obrir una botiga de diamants i van guanyar molts diners.

Marc Mesa 9 Anys 18


Una vegada una colla de nens i nenes van planejar anar al món subterrani. Eren quatre: dues nenes i dos nens, una es deia Natàlia i l'altre es deia Olívia. Els nens es deien un d'ells Àlex i l'altre Sergio. Se'n van anar en lluna plena i això no era molt bo perquè podien despertar algun faraó! I se'n van anar per sota terra, perquè era la única manera que s'hi arribava, perquè ells volien trobar el tresor de la corona. Deien per la ràdio que l'afortunat que la trobés tindria una recompensa. Ja havien arribat, i posava un cartell: "EL MÓN SUBTERRANI". I van sortir de sota terra i es va escoltar: - Ahaaa! Havien caigut en un vell parany dels antics egipcis, i... es va despertar un faraó! El faraó més dolent, el del misteri de la corona i els va agafar. Però els nens van agafar la corona i van poder escapar mentre l'altre estava distraient-lo. Llavors el Sergio i els seus amics van fer un forat i el faraó hi va caure. Al final van poder sortir del món subterrani tots sans i salvats, al cap de tot va ser un dia molt divertit amb moltes aventures ...

Marta García 8 Anys 19


Una tarda molt bonica, en una excavació van trobar un mapa. Els nois de l'excavació van seguir el mapa i es van trobar en un món subterrani. No hi havia ningú, hi havia piscines de magma i cases fetes d'aigua. Semblava una confusió entre magma i aigua. Després van veure un noi. No era normal! Era verd, amb sis ulls, dues boques i un nas. El seu cap semblava un cacahuet. Llavors van sortir tots els homes verds perquè tenien por. Els homes de l'excavació van sortir amb por a l'exterior i van tapar el forat. Llavors un nen va caure al món subterrani. Havia llegit un diccionari sobre els homes verds i sabia que eren inofensius. Es va fer amic d'un nen verd. Mentre els nois de l'excavació van avisar el govern de la notícia. I va dir el govern: - Hem d'acabar amb ells! Els homes verds havien agafat el nen com un d'ells i se l'estimaven. El nen va escoltar que els carros de combat s'acostaven i va dir: - Us haig de deixar perquè sobrevisqueu. Va tapar el forat i va dir a la gent que no hi havia res allà i se'n van anar sense fer res als seus nous amics.

José Malpartida 9 Anys 20


Marc era un chico normal, pelirrojo, con pecas y con las mejillas sonrosadas. Jugaba con su perro en el descampado, cerca de su casa. Estaban jugando al pilla pilla y el perro de Marc sin darse cuenta tropezó con la tapa de la alcantarilla, que estaba un poquito salida. Marc fue corriendo para recoger a su perro, estaba herido y tenía una pata torcida, pero eso no es lo único que le sorprendió. Fue que vio una cosa verde de verde muy flojo, que casi no se veía. Decidió entrar dentro, pero no podía dejar a su perro solo, así que decidió ir con él y pensó que lo llevaría en brazos. Entró dentro de la alcantarilla y vio lo que antes había visto de color verde claro, ¡eran cristales!. Fue a recogerlos, pero oyó un ruido de música, reconoció la música, era de Persia. Fue a mirar y... sí eran persas. Marc se asomó para ver mejor y su perro, asustado gritó: - Guaau! -se oyó. Los persas los cogieron, pero en verdad no le iban a hacer nada, sólo pedirles ayuda: - Por favor -dijeron- ayúdenos. Marc no entendía nada. Los persas explicaron que tenían que hacer yumif, Marc seguía sin entender nada. Los persas dijeron que eran los cristales verde flojo, Marc lo entendió, tenían que hacerlo para Tenxuf, Marc volvió a no entenderlo.

21


Tenxuf era un humano que descubrió el yumif, que era un cristal que podía ir hacia atrás en el tiempo y entonces apareció él: - Veo que me han descubierto. ¡Vais a morir todos! -dijo Tenxuf. Uno de los persas le dijo a Marc que era alérgico a las patatas fritas y resulta que tenía una bolsa de patatas en el bolsillo y se lo tiró y murió de tan alérgico que era. Y Marc se fue tan contento a casa guardando el secreto: ¡El secreto de los persas!

Ainhoa Sánchez 9 anys 22


Hi havia una vegada un grup de quatre nenes que es deien: Irene, Mar, Mireia i Sofia. Els agradava molt jugar, fer tonteries i riure juntes. A la Mireia li agradava jugar a provar de fer coses per veure què sortia, a la Mar jugar a jocs inventats, a la Sofia li agrada pentinar i inventar jocs i a la Irene explicar acudits i jugar a jocs d'aventura. Un dia van anar a l'Ajuntament del Prat per preguntar un lloc per muntar una cabana. Els van dir que podien anar a algun bosc. - Una pregunta -va dir el de l'Ajuntament. - Què vols? -van contestar les nenes. - Voleu ajudar a muntar el pessebre? - Sí! -van dir. Van anar a muntar el pessebre i quan van posar els reis van caure en un món subterrani. - On estem? -van cridar. - És tot fosc! Van començar a caminar i se sentien sorollets. De cop i volta es van encendre uns llums. Hi havia tot ple d'insectes i animals. A la Sofia li va picar una cobra. - Auxili! -va cridar. La Mar, la Mireia i la Irene la van agafar i van arribar a un món subterrani. Resulta que allà tothom era de color lila i parlaven un altre idioma. Van començar a buscar un metge, al cap de 10 minuts el van trobar. Li van intentar dir que li havia picat un cobra, quan el metge ho va entendre li va posar una injecció i li va treure el verí.

23


Se'n van anar i un senyor dolent les va agafar i les va portar a la seva cabana. Les nenes es van quedar allà uns 40 minuts. Va aparèixer el monstre del món subterrani. La Mireia es va desmaiar, la van agafar, van sortir corrent i van dirigir-se cap al túnel tot fosc. Van intentar tornar a casa, però no hi havia sortida. Va aparèixer un forat i es van tirar. Van anar a parar a la plaça. Ja eren les nou i no eren a casa. Quan van arribar les van castigar. El dia següent els va passar una cosa semblant. Era increïble! La Irene va tenir una idea, no tornar a sortir durant un dia i no els hi va passar més. I conte contat, ja s'ha acabat!

Irene Armengol 9 anys 24


Hola me llamo Ferran, y vivo en una casa muy grande cercana a un bosque, y cuando no tengo colegio ayudo a mi padre en las tareas del campo. Un día vi un agujero en el suelo que entraban y salían muchas hormigas. Excavé al lado del agujero y me di cuenta que había como una ciudad subterránea. Las hormigas salían del exterior en busca de alimento y volvían con trocitos de hierba, hojas y otras cosas que depositaban en una cámara. De pronto noté un pinchazo en el pie y cuando me di cuenta estaba dentro del agujero rodeado de hormigas con lanzas, ¿serían las hormigas soldado? Me llevaron ante la reina y me explicó que eran muchas, que les faltaba comida, y si no las ayudaba a encontrar alimento para pasar el invierno no me dejaría salir de la colonia quedándome para siempre allí dentro. Entonces, recordé que en la cocina de mi madre siempre habían sobras de todo, y le pedí a la hormiga reina que me dejara salir y volvería con muchas cosas para que no pasaran hambre. Así fue, entré al agujero junto con las hormigas que me habían acompañado, todas bien cargadas de comida para ellas. La reina me lo agradeció y cuando ya iba a salir al exterior tropecé en una galería de la colonia y del dolor grité fuerte. Mi madre vino corriendo a ver qué me sucedía y yo me había despertado de la siesta. Gemma Pugés 10 Anys 25


Hi havia una vegada un nen que es deia Biel, tenia el cabell una mica llarg de color ros i la pell blanca; vivia en un altre món, al món subterrani. Allà eren pobres, les cases eren coves, no tenien llum ni aigua; els camins eren estrets, anaven amb llanterna, no hi havia nit i dia, i no existia el rellotge. Aquest nen vivia amb els seus pares i el seu germà, però el Biel era un nen especial, volia explorar, li semblava que aquest món no era normal, que havia d'haver un altre món. Un dia li va dir als seus pares que volia ser explorador i arribar molt lluny. Va seguir aquell camí fosc amb la llanterna, portava sis mesos caminant i de sobte, va trobar un llum de salvació. Va dir: - Mare meva, estic al·lucinant, he arribat al món real, això és un miracle! El nen estava sorprès, hi havia llum natural, cases, carreteres, cel, muntanyes... El Biel estava tan sorprès que començà a dir: - Això sembla un somni, mai havia pensat que això existia. En aquest moment va passar una noia i va veure a aquest nen tan maco i sorprès, i li va preguntar: - D'on véns? -I li contestà: - Del món subterrani. La noia que es deia Marta li va dir si el nen volia anar amb ella que li ensenyaria aquest món. En Biel tot content va dir que sí. La noia li va ensenyar el món real, i el noi es va quedar bocabadat. Es van fer molt amics, i fins i tot es van enamorar. 26


En Biel va inventar un tren per anar al món subterrani a buscar els seus pares i el seu germà, i van venir al món real. En Biel i la Marta es van casar i al cap d'uns anys, van menjar perdius i van ser tots molt feliços.

Cristina Bonillo 9 anys 27


Todo ocurrió un día cuando iba a pescar con mi padre al puerto… Cuando íbamos en el coche, de repente, hubo un gran temblor y nos metimos en una fábrica. Cuando salimos de la fábrica había un gran boquete en el suelo. Vimos en el fondo que algo brillante se movía y decidimos bajar. Entramos en la fábrica para buscar algo para bajar, y encontramos unas cuerdas que nos ayudaron. Cuando bajamos a ese profundo boquete, nos llevamos una gran sorpresa porque vimos una bandada de pájaros azules, brillantes que nunca antes se habían visto. ¡Parecía como si hubiésemos bajado a otro mundo! Vimos que había un camino y lo seguimos y de repente mi padre gritó, ¡una cueva!, y de la cueva salió un hombre que parecía haber estado ahí un millón de años. Nos contó que él bajó un día que hubo un temblor, hacía mucho tiempo y que bajó porque algo brillaba. ¡Igual que nosotros! Nos dijo que no siguiéramos andando, porque si seguíamos, llegaríamos a una ciudad mágica y no podríamos regresar a la superficie nunca más porque los seres que allí vivían no nos dejarían para no revelar su secreto de que existían. Nos dijo que habían muchos seres fantásticos como unicornios, ángeles y hadas que paraban el tiempo y que él como los había visto ya no podía regresar a la superficie porque le habían echado un hechizo.

28


¡Por mucho que escalara nunca llegaría a la cima! Decidimos no seguir y volver a casa así que nos despedimos y empezamos a escalar. Cuando salimos a la superficie, el boquete se empezó a cerrar lentamente y todo volvió a estar como si nunca hubiese pasado nada. Cuando llegamos a casa mi madre nos preguntó: - ¿Habéis pescado mucho? Le dijimos que no habíamos tenido suerte y que no habían picado y entonces nos dijo: - ¡Pues vaya aburrimiento! Mi padre y yo nos miramos y sonreímos… ¡Si mi madre supiera!

Alejandro Uruñuela 10 anys 29


Hi havia una vegada dos nens que no tenien por de res. Quan es va acabar el col·legi a l'estiu, el dia 24 del mes de juny, se'n van anar de viatge a la mansió al camp del seu tiet que els havia convidat. Ni pensaven quina aventura els esperava. Es van ajuntar amb més convidats: estaven ells dos, la veïna, la professora i un bon amic d'ells. El primer dia, quan va arribar la nit i estaven sopant tranquil·lament al menjador, no estaven parlant de res, tota la gent estava callada, era un silenci que ni jo, l'autor d'aquest conte, l'he sentit mai... Bé, seguim amb el conte, per on anava... aaa! Sí, era un silenci ab-so-lut. Més tard es van apagar els llums i la professora va desaparèixer, el seu millor amic també, la veïna també, només van quedar els dos nens i el seu tiet. Però de sobte també va desaparèixer el tiet. Ja només quedaven els dos nens. Van intentar sortir per la porta però no podien, alguna cosa estirava des de l'altra banda. De cop sense saber com, la porta es va obrir i va aparèixer aquella cosa que era com un monstre de la mida del tiet. Llavors els nens van córrer i córrer espantats per la mansió, però la cosa sempre els agafava. Van entrar en una habitació. Hi havia un balcó i... dit i fet, van saltar pel balcó. No els va passar res a ningú. Van córrer i córrer i després de quilòmetres i quilòmetres espantats van

33


arribar a casa seva. No ho dirien a ningú, tothom pensava d'ells que res els feia por i això no canviaria. En obrir la porta ...oh, oh! la cosa estava allà esperantlos. Encara la gent recorda els crits dels dos germans corrent com bojos i cridant: - Socors! Fantasmes, monstres, socors! Segur que al final em preguntareu: què era la cosa? La cosa? Quina cosa? Arribat aquest punt és el fi del conte. Bé, la cosa era el tiet disfressat de monstre que volia provar si eran tan valents com deien. Mai no s'han de dir coses absolutes, tot és relatiu!

Eduard González 9 anys 34


Bruno era un niño de 14 años, pelo rubio, alto, ojos azules y muy guapo. En su tiempo libre era cazador de fantasmas, el mejor cazador de fantasmas. Un día Bruno iba con su bicicleta de patrulla y vio el fantasma más grande que él había visto nunca. Fue a toda pastilla y: ¡tuvo que accionar el turbo! El fantasma era gris con los ojos rojos, su cuerpo era como de gelatina. Bruno fue a buscar a su equipo de cazafantasmas: Joan, Marta, Kevin y Marc. Fueron a casa de Kevin a merendar. Entonces prepararon la estrategia. Hincharon globos de agua, llenaron bolsas de caramelos y cogieron varios cubos de harina. Fueron en busca del fantasma, que estaba despistado comiendo palomitas. Marc le tiró los globos de agua, que lo mojaron y lo pusieron de muy mal humor. Marta le echó todos los caramelos. El fantasma pensó que eran piedras y levantó los brazos para perseguirlos. Cuando Bruno iba a actuar… ¡RING!!!¡RING!!!, el despertador, ¡al cole!

Joan Pilo 10 anys

35


Javier salió corriendo del colegio, tenía prisa por llegar a casa antes de que oscureciera del todo, en aquella tarde de invierno, pero sobretodo quería volver a ver a su nuevo amigo Daniel y su libro de cuentos para niños. De pronto lo vio salir de una calle oscura. La primera vez que miró su cara sintió temor, su blanca piel y sus ojos tristes le asustaron, pero cuando le habló, su voz le tranquilizó, después le sonrió. Sus ropas le parecieron raras, le recordaban a las que una vez vio en una vieja fotografía de su papá cuando era pequeño, pero no dijo nada. - Hola Daniel ¿cómo te ha ido el colegio? - Hola Javier, hoy tampoco he podido ir, no encuentro mis libros, y si no los llevo me castigarán, sólo tengo este libro. Daniel le enseñó un bello libro de cuentos ilustrados que sacó de su vieja cartera. - ¿Quieres que te lea otro cuento, Daniel? - Sí, creo que es el último y he estado esperando mucho tiempo a alguien que me lo quisiera leer. - Pero Daniel ¿cómo es que no sabes leer, si es muy fácil? - Antes sabía, pero ocurrió que un día me puse muy enfermo y mis papás lloraban mucho, pero me llevaron al hospital, y me regalaron este libro, después me dormí. Cuando me desperté estaba bien, ya no me dolía nada, pero se me había olvidado leer.

36


Y yo quería saber lo que decía este libro que me regalaron, pero nadie quería leérmelo hasta que te conocí. Javier comenzó a leer aquel último cuento, mientras los dos amigos andaban muy despacio hacia la casa de Javier. Cuando Javier acabó su relato, Daniel volvía a sonreír. - Quédate el libro, Javi, quiero que te lo quedes tú. - ¿Nos volveremos a ver mañana, Dani, a la misma hora? - No, mañana me voy de viaje, con mis padres. Y no podré ir al colegio, además tampoco encuentro el resto de libros. Adiós Javi, tal vez nos volvamos a ver. Daniel giró en la siguiente esquina, miró a Javier, le sonrió por última vez y se perdió entre las sombras del anochecer. Javier se quedó un momento quieto, después comenzó a caminar. Y mientras guardaba el viejo libro de cuentos en su mochila, pensaba en la suerte que tenía su amigo Dani, al día siguiente no tendría que ir al colegio y se iría con sus papás de viaje, mientras que él tendría que repasar dos lecciones de matemáticas para el examen que tendría mañana.

Alejandro Fernández 9 anys 37


Hi havia una vegada una nena que es deia Salli Sparrow. Un dia va anar a una casa abandonada. Aquella casa era molt vella, tan vella que quasi es queia. En aquella casa hi havia unes estàtues de pedra que eren àngels i estaven amb els ulls tapats. A la paret hi havia unes escriptures que deien: - Mai parpadegis, mai! Perquè sinó et convertiràs en pedra pels àngels que ploren; surt d'aquí, corre Salli Sparrow. La nena va córrer i córrer. Va arribar a casa amb molta por, va encendre la tele i va veure un àngel amb els ulls tapats, va anar a buscar crispetes i quan va seure a la cadira, l'àngel estava amb els ulls destapats i va pensar: que estrany, abans estava amb els ulls tapats. Després va anar a posar sal a les crispetes i després, quan es va asseure, tenia cara d'assassí i se'n va anar corrent al seu amagatall. Quan van passar dues hores un fantasma se li va aparèixer. El fantasma li va dir: - Si vols que desapareixin, has de dir: àngels que ploren, aneu-vos-en d'aquí, pin pin. Salli va dir les paraules i quan es va fer de dia els àngels havien desaparegut, la nena contenta va dir: - Visca els fantasmes! Carla Bravo 9 anys 38


Hi havia una vegada dues germanes que es deien Clàudia i Olivia, que cada cap de setmana anaven d’excursió al bosc. En aquell moment es va fer de nit i no sabien per on anar, i es van perdre. Van agafar una llanterna que hi havia a terra, van enfocar davant seu i van veure una fàbrica abandonada. Es van apropar a la finestra i van veure que estaven al costat del cementiri que cobrava vida. De sobte, van veure un zombi que de cop i volta les va espantar. La Clàudia i la Olivia van sortir corrent per la finestra, van tenir sort perquè els zombis van molt lents, van agafar una pistola que hi havia a terra i van disparar a tots els zombis, que es van quedar a terra tirats. Els pares de la Olivia i la Clàudia les van anar a buscar i els hi van donar molts petons i les van portar a casa, les van preparar la llet calenteta, es van rentar les dents i se’n van anar al llit. Van viure feliços per sempre més! I bé, això és tot, espero que t'hagi agradat, fins la propera.

Carla Coleto 9 anys 39


Hi havia una vegada una casa vella a dalt de la muntanya dels fantasmes. I era misteriosa: aquella casa la van descobrir uns nens que es deien: Marc, Núria, Toni i Víctor. Tots junts van pujar dalt de la muntanya i quan estaven arribant quasi a la casa, van sentir un soroll horrorós, que gairebé els deixa sords! Era un soroll de fantasma que venia de la casa d'allà dalt. Van arribar a la casa vella. Van dir que obrís la porta el Víctor, perquè estaven cagats de por. La van obrir i miraven totes les cantonades de la casa, però un fantasma va tancar la porta amb clau. El Víctor s'hi va quedar tancat a dins i va poder veure un fantasma bo. Li va dir que ell també s'hi havia quedat tancat feia molts anys i que uns fantasmes dolents tenien la clau amagada a un lloc. Tots dos junts van pujar les escales i van trobar una carta que deia: - Estem a la segona planta. Van pujar i van obrir una porta. Allà van veure un fantasma dolent, li van tirar aigua, i es va desfer. A l'altre fantasma del grup dels dolents, el van cremar. I van mirar sota el llit i per fi van trobar la clau.

40


El Víctor i els seus amics van netejar la casa i la van decorar i arreglar. Al dia següent el fantasma bo estava molt content per la seva nova casa i el seu nou amic, Víctor.

David Jiménez 9 anys 41


L'Eric i la Lluci són dos fantasmes, però no són com tots els fantasmes normals, aquests són de la pau. Un dia ho van descobrir perquè van tocar un nen i es va posar alegre. Aleshores, van crear una agència on els avisaven per fer que hi hagués pau. Un dia els van avisar per millorar un nen i van anar cap allà. - Que estrany! -van dir tots dos. Ho van començar a pensar i la Lluci va dir: - I si li fem un amic? El van fer, li van portar i tampoc va funcionar. La seva aura era negra. L'Eric el va mirar i va veure que tenia una serp com una pulsera i van veure que la seva aura era més forta de color i llavors la Lluci va dir: - Mira la seva arrecada! Li van treure i van portar-la al laboratori. Llavors van comprovar que... era maleïda. - Gràcies senyors fantasmes, m'heu salvat de convertir-me en dimoni -va dir el nen.

Júlia Lombardo 9 anys 42


Un dia a New York, uns nens volien anar a un parc d'atraccions que estava a les afores de la ciutat. Van pujar al cotxe i van anar al parc d'atraccions. Mentre anaven arribant, van veure que s'havien equivocat i van anar a parar a una casa encantada que estava controlada per un fantasma misteriós. Van entrar i van veure un home que anava cap a la planta subterrània. El van seguir, però no el van poder atrapar. Quan a la nit estaven dormint, van escoltar un soroll i es van despertar. Van mirar i van veure unes taques blanques al terra i les van seguir. Arribaven fins la planta subterrània i van pensar: - Això és obra d'un fantasma. Es van quedar a dormir a la planta subterrània. Al final van veure el senyor que s'havia disfressat de fantasma i havia fet el soroll que van sentir l'altre nit. - És clar, ara ho entenc! Es va disfressar per què tinguem por! - Però, per què ho ha fet? - Per espantar a la gent i per allunyar-los d'aquesta casa perquè molestaven.

David Martín 9 anys 43


Hi havia una vegada un fantasma, que es deia Silvestre, era molt fort i també hi havia alguna cosa que l'ajudava. Si estava perdut, si el volien atacar deia una contrasenya i venien més fantasmes. Una vegada va venir un nen al bosc que era dolent, i llavors el Silvestre va anar a veure que passava. I es va trobar amb dos nois, un de bo i un dolent, i va dir la contrasenya i va venir l'altre fantasma! El dolent se'n va anar corrent, i llavors el bo va marxar caminant tot sol. Els fantasmes van anar al seu arbre, al dia següent, es van aixecar i un d'ells, va pensar: - Em fan pena els nois d'ahir. Els recordes? Li va respondre que sí i que després de dues hores es van parar a un banc per descansar. Tots dos es van posar a riure de l'ensurt que havien fet a aquells dos nois.

Raúl Martínez 9 anys 44


Hi havia una vegada un nen que es deia David. Un dia a les afores de la ciutat va veure un fantasma, però no estava segur del que era en realitat, el va perseguir per un descampat per poder veure'l millor. Després se'n va anar a casa seva i va agafar un caçapapallones. Quan va tornar a buscar-lo, el petit fantasma ja no era al descampat, i llavors el va buscar per tota la ciutat. Quan el va trobar, el va caçar, i al cap d'un temps es van fer molt amics i en David el va anomenar Yugo. Quan els seus pares es van assabentar li van dir que l'havia de deixar lliure, però llavors en David va dir que no. Al final, en David se'l va emportar un altre cop al descampat on l'havia trobat feia dies. Allà, van pensar on es podria amagar i en Yugo va decidir que es ficaria dins d'un peluix de l'habitació d'en David i així sempre el va poder cuidar.

Santi Ramírez 9 anys 45


Hi havia una vegada tres fantasmes que es deien: Travieso, Comelito i Ronquito. Vivien en una casa molt gran que estava al costat d'una escola. Quan els nens sortien de l'escola, se n'anaven cap a casa, menys dos nens que es deien Eric i David. Eren molt grans, tenien 12 anys. Sempre s'apropaven a la casa dels fantasmes, però aquell dia no, perquè tots tenien por, era Halloween. El dia que va ser el 31 d'octubre, a la mitjanit, van sortir els nens a investigar el jardí. De cop, es va apagar el llum, i va sortir el fantasma Comelito i el nen va cridar. El fantasma li va dir: - Marxa ara mateix d'aquí! Però el nen no va fer cas, i el fantasma es va menjar el nen. I l'altre nen va arribar ràpidament i li va dir: - Pots vomitar al meu amic? I li va dir que sí amb el cap. I després van ser amics i van compartir casa, i també els anaven a buscar a l'escola.

Alejandro Ruíz 9 anys 46


Era fosc, el cel era negre. La lluna era plena, els llops cantaven a la lluna. Era nit de Halloween. Al costat del cementiri del Prat de Llobregat, hi havia una casa plena de fantasmes i monstres. Aquella nit van entrar tres persones: un que es deia Pablo, es creia el més valent. Va entrar, però quan va sortir de la casa va tenir tot un mes diarrea. Com que tothom es va enterar del que li havia passat al Pablo, un senyor que es deia Lucas volia entrevistar a qui vivia a la casa, però va sortir corrent. Una nena que es deia Mercè va picar a la porta (pom pom) va obrir el que vivia a la casa i li va dir: - Què vols? (Ho va dir amb veu aguda) la Mercè li va dir: - Ca….ca….caramels. El senyor que vivia a la casa li va dir: - Té tots els caramels per entrar sense por, però aquell senyor era un fantasma i a la casa tenia quatre fantasmes més com ell. Aquesta és la meva història de Halloween. És clar que tothom tenia por, menys la nena perquè veia al revés, si hi havia una persona ella veia un fantasma.

Gemma Casado 9 anys 47


Hi havia una vegada tres fantasmes que es deien Àlex, Marc i Albert. L'Àlex era el més gran, era molt valent. En Marc era molt forçut, i l'Albert era molt intel·ligent. A més a més, un dia els tres fantasmes van sortir a donar un passeig pel carrer, i al final se'n van anar a casa. A l'endemà van sortir una altra vegada, van cavar un forat i van trobar un mapa. Els tres alhora van dir: - Visca! Van sortir amb un vaixell pirata. L'Àlex portava un ganivet, el Marc una espasa i finalment l'Albert bombes. Quan van arribar a l'illa es van trobar amb un cranc gegant, en Marc li va clavar l'espasa i se'l van menjar. Van seguir caminant i es van trobar un pop. L'Albert va tirar una bomba i es va desmaiar, l'Àlex li va clavar el ganivet i el pop es va morir. Com era de nit van anarse'n a dormir. Al dia següent els tres fantasmes van continuar caminant, van trobar una cova i van entrar dins. Van veure un drac i al darrere hi havia el tresor. Llavors van lluitar, però era molt difícil perquè el drac treia foc per la boca. Però llavors el van despistar i l'Albert va tirar unes bombes i el Marc i l'Àlex li van clavar el ganivet i l'espasa, van aconseguir el tresor i van viure feliços per sempre.

Marc de la Hinojosa 9 anys 48


Hi havia una vegada dos germans, un nen de set anys i una nena. Anaven caminant i es van trobar un cementiri. El nen diu: - Anem cap a dintre. Quan van entrar van veure tres fantasmes. Els nens es van posar a cridar. Es van espantar molt i van córrer per tot el cementiri. La nena li va dir al seu germà que era culpa seva, que si no haguessin entrat allà no els haguessin espantat. El nen va preguntar: - Amb què ens maten? - No sé, mira si vénen, però no ens veuran perquè estem ben amagats. Menys mal, però mira per si un cas. El nen quan mira es posa a cridar: - Ahhh!!! Estan al nostre costat. Anem cap a dalt! - D'acord. Corre, corre i no parlis tant. Gira a la dreta, ara a l'esquerra! Ara recte. Com que passava un caçafantasmes, amb el seu mètode li va pitar el detector. Un fantasma al cementiri! Va anar al cementiri, va caçar els tres fantasmes i va salvar els dos nens. Després el caçador de fantasmes va dir als nens: - Voleu anar a la platja? - Sí, però no portem banyador. - Doncs jo et deixo aquest. - D'acord. I van anar a la platja tots tres. Marta Díaz 9 anys 49


Un dia hi havia un nen que es deia Martí, tenia 10 anys i la seva mare era professora de biblioteca, i tenia un munt de llibres. El Martí volia tenir una vida divertida, llavors va trucar als seus amics, en Marc i l'Isaac, per si volien anar al cine, i li van dir que no podien anar. Llavors va pujar a les golfes, perquè a lo millor trobava alguna joguina per jugar, i va veure una caixa plena de llibres. En va agafar un, i aquell llibre ficava que l'any 99 a l'Ajuntament hi havia un fantasma que es deia Babau i va començar a investigar. De seguida va trucar als seus amics, en Marc i l'Isaac, i va dir: - Hem d'anar a l'Ajuntament! -va dir en Martí. I els seus amics van preguntar a la vegada: - Per què? I el Martí els va dir: - Perquè he llegit que hi ha uns fantasmes a l'Ajuntament i vull veure si és veritat. I els seus amics van dir: - D'acord. I ell va dir: - Demà a les dotze quedem a la plaça de la Vila. L'endemà es van trobar a la Plaça de la Vila. Van entrar i van començar a buscar-lo, però es van espantar per que no trobaven l’interruptor de la llum, i estaven a les fosques. L’Isaac va encendre el llum del seu rellotge i van anar seguint el llum fins l'interruptor i es van passar quatre hores. 50


Però va venir el guàrdia de seguretat i els va dir que no existia cap fantasma, que això s'ho havia inventat un escriptor molt famós que era francès, que es deia Lemua i els tres amics se'n van anar cap a casa. Un gat i un gos i aquest conte ja s'ha fos.

Berta Ferrando 9 anys 51


Hi havia una vegada un fantasma que es deia Neu, el seu germà es deia Glas, la seva mare Blanca i el seu pare Xato. Un dia la Neu i en Glas volien fer entremeliadures. I van decidir anar a agafar carxofes dels camps del Prat. Quan van arribar van agafar moltes carxofes. I se'n van anar a casa amb aquelles carxofes. Quan van arribar les van fer i se les van menjar totes, i com que estaven tan bones li van dir als seus pares: - Pares, podem convidar als cosins? Si us plau! I els pares van dir: - D'acord. Llavors van trucar als cosins i tots contents de venir. I van anar a agafar moltes més carxofes. Les van guardar a la nevera i se'n van anar a dormir. Al dia següent les van fer i van venir els cosins. Però van tenir un problema: hi havia molta caravana perquè els policies revisaven els cotxes. I quan van mirar el dels cosins de la Neu i en Glas no van veure res. Se'l van endur a comissaria i no sabien què podia ser. Llavors els cosins de la Neu i en Glas no van arribar. Els tiets i els cosins de la Neu i en Glas van tenir una idea, van fer una poció màgica: la recepta és: cua de drac, babes de conill, llengua de serp i un pet d'elefant.

52


Ho van posar a totes les begudes del món i tots els humans es van convertir en fantasmes, i llavors els cosins de la Neu i en Glas van poder anar a casa de la família de la Neu i en Glas i s'ho van passar molt bé.

Sofia Jordà 9 anys 53


Hi havia una vegada dos fantasmes que es deien Marc i Pol i sempre espantaven a la gent del Prat de Llobregat. Però un dia, la gent cansada van trucar a un caçador de fantasmes. Quan va venir el caçador de fantasmes, no era un senyor, era un nen. El nen no tenia por dels fantasmes, i li va dir a la gent del Prat que no sortiria del Prat sense haver caçat els fantasmes del poble. El nen va començar a buscar-los, però no els trobava perquè ells vivien sota terra. Quan el cel es va començar a posar fosc el nen va deixar de buscar, i caminant, caminant, va trobar una claveguera oberta i allà és on vivien en Marc i en Pol. Estaven parlant que la gent del Prat havia contractat a un caçador de fantasmes. El nen va agafar la seva arma per matarlos. En un plis plas els va matar. La gent del Prat estava molt agraïda i molt contenta amb el nen, el nen estava molt content també. Li van donar els diners al nen, va marxar. Els fantasmes van quedar enterrats en el cementiri del Prat.

Javier Leo Martínez 9 anys 54


Había una vez una familia que tenía mucho dinero, era rica, y no paraban de comprar cosas: motos, coches y se compraron una masía. Cuando llegaron a la casa vieron que no era tan alegre, pero no le dieron importancia. Los vecinos del pueblo siempre murmuraban: la masía está encantada, la masía está encantada. La familia llegó a tal punto que pensaron en vender la masía, pero nadie la compraba, así que se la quedaron, hasta que un día se fueron de vacaciones a Egipto a hacer turismo y ver las antiguas pirámides. La masía se la quedaron unos amigos que tenían la semana libre. Cuando la familia llegó de las vacaciones unos policías les contaron que sus amigos estaban muertos, la familia se puso muy triste, pero lo que la familia no preguntó fue como murieron, así que los policías se callaron. Dos semanas después, fueron al entierro con ropa italiana de color negro. La familia de la masía se llamaban: Rosa la madre, Alexis el padre, María la hija y Pedro el hijo. Llegaron los hijos, María y Pedro, por la mañana y decían que esa noche habían oído ruidos de chirridos metálicos. Entonces, los padres, Rosa y Alexis, se pusieron a investigar hasta que descubrieron que era un fantasma bebé, que sólo quería jugar. Así que los hijos se hicieron amigos del fantasma y se quedaron a vivir allí para siempre. Nekane Goñi 10 anys 55


Hi havia una vegada un investigador de coses paranormals que es deia Daniel Rosh Nemaren. Un dia de tardor estava al seu despatx i veient per la finestra com la gent es mullava de cap a peus, i ell rient perquè es trobava ben còmode, llavors va sonar el telèfon: - Què diu? Que ha desaparegut l'alcalde del Prat, el senyor Lluís Tejedor? Que se l'ha endut un fantasma? No em podia creure encara, que una persona tan important hagués desaparegut d'aquella manera. M'havien trucat a mi perquè jo era el famós Daniel Rosh Nemaren, però... en realitat no era tan famós. La veritat és que no hi ha tants investigadors paranormals. Quan vaig sortir de la meva casa carregat amb una motxilla ben grossa, vaig obrir el paraigües i me'n vaig anar corrent cap al meu cotxe. Ara sí que no em feia molta gràcia això de mullar-me. Hi havia molt d'enrenou a l'Ajuntament i gairebé no es podia entrar, però a mi, és clar, em van deixar passar. Una vegada estava a l'escenari dels fets, els policies em van informar que havia estat el famós fantasma del Prat l'autor del segrest. Jo no sabia quin era el fantasma aquell tan famós, el capità dels policies molt sorprès em va contestar: - No el coneixes? És el gran Kan. - El gran Kan? Quin nom més estrany, per un fantasma, no li pega gens ni mica. Aquell cas era el més estrany que m'havia passat mai

56


en els meus dos mesos de feina. Vaig preguntar com havia anat tot i em van respondre que estaven reunits, quan, de sobte, es van apagar totes les llums i en la foscor van veure al gran Kan. L'alcalde va intentar aturar-lo però el fantasma, com per art de màgia, el va travessar i també les portes. Jo sabia una mica per on anava el misteri, però no entenia d'on venia aquell nom. Vaig haver de preguntar a la gent i ningú no sabia res de res; però la sort em va acompanyar. Finalment, la seva secretaria em va explicar que a l'alcalde li va venir una carta amenaçadora i la signava el gran Kan. També em va dir que el fantasma apareixia totes les nits sense lluna. Aquella vella dona se'n va anar, però la tornaria a veure, sí que la tornaria a veure. Ara tenia una altra pista i només em faltava atrapar el culpable. Com aquell dia no hi hauria lluna, podria veure el fantasma. Vaig fer reunir a tots els xinesos i també a totes les velles del Prat de Llobregat allà mateix. De tots vaig fer una tria. El fantasma l'havien fet amb llums i així feien que les persones entressin a la seva botiga i que no sortissin sense comprar res. Eren una banda que volien fer-se rics. L'alcalde volia veure el fantasma, perquè sabia que hi havia gat amagat, i el van atrapar perquè no els enxampés. Un altre cas resolt pel fantàstic detectiu Daniel Rosh Nemaren. Daniel Morodo 10 anys 57


Hi havia una vegada un fantasma anomenat Pastisset. No es deia així per la seva forma de pastisset, sinó perquè li agradava molt menjar pastissets. Tot el dia se’l passava menjant pastissets! El seu germà, el Finu, li deia moltes vegades: - Has d'aprimar-te! Estàs molt gras! En Pastisset sempre contestava que algun dia ho faria. Finalment, un bon dia, en Finu el va convèncer i en Pastisset va dir: - D'acord! Només deixaré de menjar els pastissets del matí i els pastissets de la nit, a veure si m'aprimo i el meu germà calla una mica! Només fent això es va aprimar moltíssim! Però llavors, tothom el confonia amb el Finu i a ell no li agradava. Llavors va dir: - Jo vull ser jo! Jo vull ser en Pastisset! No vull ser en Finu! Va anar a parlar amb el Finu i molt trist li va explicar el que li passava i li va dir que ell s'agradava tal hi com era i que no es volia tornar a aprimar. Que no volia ser com ell, que li agradava ser en Pastisset i que la gent li digués en Pastisset. En Pastisset va tornar a fer les mateixes coses que feia abans, que eren les que realment li agradaven, menjar molts i molts pastissos.

58


Als pocs dies tothom el tornava a anomenar pel seu propi nom, ja ningú el confonia amb el seu germà, tots el tornaven a dir Pastisset i… amb un gos i un gat aquest conte s'ha acabat!

Míriam Gómez 9 anys 59


Una noche de verano unos fantasmas estaban más aburridos que una ostra y se pusieron a pensar qué podían hacer. Uno de ellos, como le gustaba mucho ir al museo, les dijo a los demás: - En una de mis visitas al museo vi una máquina que servía para viajar en el tiempo -dijo el fantasma Iván. Todos los demás se pusieron locos de alegría al escuchar la noticia. Como ellos traspasaban las cosas, sin pensarlo más se fueron hacia el museo. Durante todo el camino fueron muy nerviosos, cada uno quería viajar a un sitio diferente. Unos querían ir a ver los dinosaurios, otros querían ir a ver como vivían los hombres prehistóricos, otros querían ver el futuro… El viaje hasta el museo se les hizo muy largo por los nervios que tenían. Y después de mucho rato flotando en el aire llegaron al museo. Todos fueron enseguida a buscar la máquina del tiempo, pero no la encontraban. Después de atravesar muchas paredes vieron que la máquina estaba medio abandonada en un rincón. Cuando por fin la tuvieron delante la contemplaron largo rato y alucinaron. Todos querían montarse a la vez para poder viajar a su lugar preferido. Todos querían ser los primeros en viajar a un sitio. Todos empezaron a empujarse para ser los primeros en sentarse.

60


Y cuando se dieron cuenta estaban todos apelotonados encima de la máquina. Decidieron entonces sentarse unos encima de los otros, y… ¡Cuando se dieron cuenta estaban en el sótano del museo! ¡Éste fue el gran viaje de los fantasmas en el tiempo!

Marta Jiménez 9 anys 61


Había una vez un pueblo donde vivían tres niños y dos niñas que eran muy amigos. Un fin de semana decidieron ir de acampada al bosque. La primera noche quisieron ir a hacer una aventura por el bosque. Encontraron una casa vieja y tenebrosa. Las niñas estaban muy asustadas, pero los niños, que eran muy valientes, decidieron entrar. Como las niñas no se querían quedar solas al final entraron a la casa. La casa estaba muy sucia. De repente ¡pum! se cerró la puerta y los niños se asustaron, se escuchó una voz tenebrosa que dijo: - ¿Qué hacéis en nuestra casa? Los niños se asustaron y las niñas también, y no pudieron salir de la casa porque la puerta estaba cerrada. Los niños dijeron: - ¿Qué queréis de nosotros? - Que seáis nuestros amigos porque estamos solos. Ellos hicieron un trato, vendrían cada año a visitarlos y así los dejaron salir de la casa. Pudieron volver a sus casas y cada año repetirían la acampada e irían a visitarlos.

Ainara Sala 9 anys 62


Hi havia una vegada dues princeses que eren fantasmes. Mai havien estat fora de la seva mansió. Quan van néixer, un bruixot les va fer una maledicció: serien fantasmes fins que els donessin un petó veritable d'amor. Van anar passant els anys i ningú s'acostava a la seva mansió. Un dia estaven ballant per la seva mansió i de sobte: Zas! Catapunchimpun! Les princeses espantades se'n van anar corrent. Eren dos prínceps: un es deia Mario i l'altre Marcel. Les princeses Rakel i Carla es van enamorar a primera vista. Els prínceps eren aventurers i no els feia por res. El príncep Mario es va trobar amb la princesa Rakel en un mirall, i la Rakel li va dir: - Fes-me un petó d'amor de veritat. El príncep Marcel es va trobar amb la princesa Carla en un armari i la Carla li va dir: - Fes-me un petó d'amor de veritat. Fi o no...

Raquel García 9 anys 63


Isla Azul era un planeta muy lejano al nuestro, donde vivían todos los fantasmas del universo. Era un planeta lleno de árboles y plantas, había muchos animales que vivían en libertad. Los fantasmas de Isla Azul eran todos muy buenos y se pasaban el día ayudándose los unos a los otros. Era un planeta donde no se conocía la palabra maldad. Frankie era un fantasma que tenía 9 años y vivía con su hermano mayor de 13 años, su papá y su mamá. Frankie era muy miedoso y su hermano se pasaba el día dándole sustos y por la noche tenía pesadillas. Cuando se despertaba, corría hacia la cama de su mamá a explicárselo. En Isla Azul celebraban el día del miedo, disfrazándose de personas y Frankie no quería celebrar el día del miedo porque por la noche no podía dormir. Esa noche Frankie se levantó sobresaltado de la cama y le explicó a su mamá lo que había soñado: - ¡Mamá, mamá, he vuelto a soñar que venía una persona y me llevaba con ella! - No te preocupes -le contestó la madre- que no existen las personas, ni yo ni nadie en este mundo ha visto nunca una persona. Frankie le dijo a su madre: - ¡Es posible que en esa estrella que hay allí en el cielo vivan las personas! Y seguro que son buenos como nosotros y en su planeta no habrá ni guerras, ni envidias, ni contaminación y por supuesto no pasarán hambre. 64


- Venga Frankie, vuelve a la cama, y ya verás como ya no tienes más pesadillas y tendrás dulces sueños. Y no te preocupes que si existieran las personas, a ti no te harían daño. - Vale mamá, el próximo año, en el día del miedo, me disfrazaré de persona y no volveré a tener miedo.

Patrícia Vallés 8 anys 65


Había una vez, un castillo misterioso, en él vivía una familia y tres fantasmas. Los fantasmas se llamaban Paoulo, Alexis y Marco. Y la familia estaba formada por cuatro personas, el padre se llamaba Juan, la madre se llamaba Lucía, el hermano, Eliot y, por último, la hermana, Laura. La familia se había mudado al castillo. El primer día los grifos se cerraban, las puertas también y se escuchaban voces. La familia estaba asustada, pasaban cosas muy extrañas. Un día, Laura se cayó por las escaleras y Alexis, el fantasma más pequeño, le había salvado de un buen golpe y desde entonces él se dejaba ver por Laura y se hicieron amigos ellos dos. Lo tuvieron en secreto porque pensaban que sus padres y los amigos de Alexis no querían que estuviesen juntos. Pasaron algunas semanas y cuando más tranquilos estaban Laura y Alexis jugando, pasó por el pasillo Lucía, la mamá de Laura, y los escuchó. Desde ese día vigiló más a su hija, porque ella solo veía a su hija hablando con un amigo, pero imaginario. La empezaron a llevar al médico y a hacerle muchas pruebas, y como ya no pasaban mucho tiempo juntos decidieron decírselo a todos juntos. Lo prepararon todo, y una noche cenando, empezó Laura a decir: - ¿Sabéis que tengo un amigo? Se llama Alexis pero, si tenéis miedo no lo veréis porque es un fantasma.

66


- ¿Por qué tendríamos que tener miedo? Si es tu amigo lo queremos conocer -dijo Lucía su mamá. - ¡Eso, eso! Yo también lo quiero conocer -dijo Eliot. Cuando terminó de hablar su hermano, Laura llamó a sus amigos y todos se conocieron. Desde entonces, todos viven en el castillo y no han vuelto a pasar más cosas raras. Y cuento contado este cuento se ha acabado.

Raúl Durán 9 anys 67


Hi havia una vegada al Prat un alcalde que va tenir una idea. Va voler renovar l'Artesà, un teatre abandonat. Però, no podien perquè passaven coses estranyes. Desapareixien les eines, es queia l'escenari, no funcionaven les eines dels treballadors. A prop d'allà vivien uns nens: el germà gran, anomenat Àlex, i la germana anomenada Laura. L'Àlex va colar una pilota a l'Artesà i van anar a buscar-la. Van veure que la porta estava oberta i van agafar la pilota i van escoltar una música. Llavors van entrar i era un fantasma tocant la guitarra elèctrica. Al fantasma se li va trencar una corda i l'Àlex i la Laura van anar a casa i van agafar la guitarra del seu pare i li van donar. El fantasma els va dir que les coses estranyes de l'Artesà les feia ell. Es van fer amics, amb una condició: que parés de fer bromes a l'alcalde i així podria actuar amb la guitarra. I ho van fer, van acabar les obres i el fantasma es va fer famós.

Àlex Llamas 8 anys 68


Hi havia una vegada una nena que anava caminant pel bosc i es va desorientar. Llavors es va perdre, anava caminat i caminant però res, no aconseguia sortir d'allà. De sobte, va escoltar una branca d'un arbre trencant-se i va començar a córrer. Després d'una estona corrent, la nena va trobar un graner i, com que ja era de nit i estava començant a ploure, es va ficar dins del graner. Ella no sabia que dins del graner hi havia dos fantasmes. Eren en Gim i la Tara, només eren uns germans que es van quedar òrfes als 6 anys i van morir poc després. Es va fer de dia i la nena es va despertar. Va voler sortir del graner, però no podia perquè en Gim i la Tara li van tancar la porta, i en Gim i la Tara van dir: - No ens tinguis por, som fantasmes sí, però som fantasmes bons i no et farem res. Només volem jugar amb tu. La nena els va dir que sí, llavors va jugar amb ells una llarga estona. Ella li va explicar a en Gim i la Tara qui era i on vivia, que s'havia perdut al bosc. Llavors els fantasmes com sabien on vivia la nena i com arribar a casa seva li van obrir la porta del graner i la van acompanyar fins a casa seva i es van fer molt amics. La nena es va quedar a casa seva amb la seva família, i de vegades anava al graner a visitar a en Gim i la Tara. Nerea Rodríguez 9 anys 69


Había una vez una niña que se llamaba Lucía. A Lucía solo le interesaba aprender mucho en el cole y escribir redacciones y cuentos. Un día, su padre, cambió de trabajo y cogió a Lucía, a su madre y a su hermano y se los llevó a vivir a otra casa en el barrio más antiguo y oscuro de la ciudad. Ella no quería mudarse, porque tenía en este barrio a todos sus amigos, pero lo tuvo que hacer. Al llegar a su nueva vivienda vio entrar a un hombre en la casa de al lado. A Lucía le pareció que el señor cuando caminaba flotaba y no le tocaban los pies al suelo. Siguió al señor y entró en la casa. Al entrar, vio que el hombre era un fantasma. Se asustó mucho y salió corriendo hasta que llegó donde estaban sus padres. A la mañana siguiente, cuando despertó, corrió a mirar por la ventana y vio que la casa y el señor había desaparecido. Pasaron muchos años y cuando Lucía ya tenía 13 años, y ni siquiera se acordaba de la casa, una mañana lluviosa, al abrir la ventana, volvió a ver la casa. Bajó corriendo por las escaleras, empujó una vieja puerta y entró en la casa. Lo primero que vio fue que realmente el señor era un fantasma que estaba encerrado en la casa lleno de cadenas. Lucía quiso escapar, pero el fantasma, llorando, le pidió que lo salvara.

70


Ella se acercó y le quitó las cadenas. El fantasma, contento, la abrazó y le dijo que se llamaba Roger y que era un fantasma bueno. Lo habían encerrado los fantasmas malos para castigarlo por ayudar a los niños a hacer los deberes del colegio. Desde entonces, Lucía y Roger se hicieron muy amigos y ella ya nunca mas tuvo miedo de los fantasmas.

Ana Martos 10 anys 71


Hi havia una vegada un fantasma que es deia Javier. En Javier era un fantasma molt intel·igent i molt guapo. En Javier vivia en una mansió encantada, situada a l'interior d'un bosc ple d'arbres molt frondosos i de gran alçada. En aquell bosc no hi havia vida alguna, perquè ningú s'atrevia a endinsar-se, ja que la foscor, el silenci i la sensació de fredor eren aterridores. Un dia com qualsevol, en Javier va anar a l'escola, arribava tard, com sempre, però aquell dia va ser diferent. La classe de matemàtiques havia començat. El seu lloc de sempre ja era ocupat i per això va haver de seure al costat d'una noia de cabells clars i ulls verds, es deia Sandra. Es va passar tota la classe nerviós per la seva presència, no sabia què dir-li. Toca l'hora del pati. En Javier està avorrit i preocupat, perquè no sap com començar a parlar amb la Sandra. De cop i volta, un cop de pilota el va despertar dels seus pensaments. És l'Álvaro, un noi molt entremaliat al que li agrada molt el futbol. Des d'aquell dia, són molt amics. L'Álvaro i en Javier sempre anaven a espantar els nens i nenes, però en Javier no li agradava. Fins que un dia, anant pel carrer, al donar-li un gran ensurt a una nena, en Javier va veure que aquella rossa d'ulls verds era Sandra. Al principi, ella no s'ho va prendre massa bé, però després ella els va perdonar i van començar a ser molt amics.

72


Uns dies més tard era Halloween. En Javier es va disfressar d'esquelet, la Sandra de bruixa bona i en Álvaro de Frankenstein. Aquella nit va ser molt divertida i a la vegada molt especial. Van anar per totes les cases dient "trick or treat" i van aconseguir molts caramels. La nit va arribar a la seva fi. L'Álvaro va marxar cap a casa, i en Javier va decidir acompanyar la Sandra a casa, van passejar molta estona mentre xerraven animadament. En arribar a casa, en Javier va voler donar-li un petó que li va fer sentir coses molt especials. Així, en Javier es va enamorar de la Sandra i la Sandra d'en Javier. Llavors van començar a sortir junts. Al cap dels anys es van casar i van tenir un fantasmet que es deia Rubén, i una fantasmeta que es deia Mireia. I a la fi, en Javier va tenir una vida meravellosa sense haver d'espantar ningú com ell havia somiat sempre. I van ser molt feliços i van menjar perdius.

Lucía Pellitero 9 anys 73


Hi havia una vegada una parella que volien tenir fills. Es van casar i van tenir un fill i una filla. Després de molts anys, un dia, a la nit, mentre estaven dormint, van venir uns fantasmes i es van emportar els pares. Va passar un any i encara no havien aparegut. La gent del poble parlava i pensava que aquella casa estava encantada. Un dia, la filla es va trobar amb una senyora que li va dir: - Fa molts anys un fantasma s'havia emportat els vostres pares i ha fet un encanteri sobre casa vostra. La filla li va preguntar a la senyora: - Senyora, ens podem quedar a casa vostra? - Sí, si voleu! - Gràcies! Hem pensat que demà al matí farem una trampa a casa nostra per atrapar els fantasmes i alliberar als nostres pares. Al mati següent, van poder atrapar els fantasmes i es va poder desfer l'encanteri de la casa. Els nois es van abraçar molt fort als seus pares que tenien moltes ganes de veure'ls i per sempre van poder viure feliços a casa seva. I conte contat, aquest conte s'ha acabat!

Thais Medin 9 anys 74


S'acosta la nit de halloween. Aquest any, els meus amics i jo ens volem disfressar. Jo havia pensat anar disfressada de fantasma i els meus amics de vampirs i vampiresses. La festa és demà a casa d'un amic meu, i abans que comenci la festa jo vaig a ajudar-lo a preparar-ho tot. Però no tenim res per guarnir la casa, així que ens posem a treballar de valent. L'endemà a la nit ja està tot a punt, la casa sencera està plena de coses de halloween! Quan la festa estava a punt de començar, veig que arriba un fantasma tot sol que no conec. Pregunto als meus amics, però ningú més el veu, només jo. perquè tinc ulleres de visió làser! Ens fa tanta por, que els meus amics i jo sortim corrent de la festa. Anant cap a casa ens trobem amb una casa encantada i decidim entrar a investigar. Dins de la casa tot és fosc, menys mal que teníem les nostres llanternes! Quan encara no havien marxat de la casa va aparèixer de nou el fantasma misteriós. Era el mateix nen que havia estat a la festa de halloween! Ens vam espantar molt i tots nosaltres vam anar corrent cap a una habitació. Allà dins hi havia una tomba de vampirs. Ens vam ficar dins de la tomba perquè era molt gran i vam veure una porta, la vam obrir: a l'altre costat de la porta hi havia unes escales mooolt llargues i fondes, corrent les vam baixar i vam trobar un passadís amb moltes portes.

75


Vam decidir obrir una, i en aquell moment el fantasma misteriós també estava baixant les escales. Nosaltres vam marxar corrent i en sortir de la casa vam veure que acabava la festa i haviem d'investigar... - Hola, què feu aquí? - Hem trobat un passadís misteriós des de la festa a la casa encantada! - Adéu, aneu-vos-en d'aquí que feu pena! Desprès vam veure que el fantasma misteriós era una disfressa personalitzada. Un amic nostre just aquell dia havia mort, no sabíem què fer, així que vam continuar investigant i no havien trobat res per culpa de la festa de Halloween.

Blanca Rodríguez 9 anys 76


Quin embolic que tinc! Aquesta professora m'ha complicat la vida. Diu que he de fer un ball de final de curs, i jo no sé ballar gens. L'únic ballarí que m'agrada i m'ilusiona és Michael Jackson, el rei del pop, ara i sempre. En sortir del col·legi la meva mare m'ha apuntat a unes classes de ball per a final del curs, fer-ho bé. Avui he començat a fer les classes i és molt difícil poder fer tot el que et diuen a la perfecció, perquè jo, mai he fet una cosa com aquesta. La meva companya al ball, va a classes des dels 6 anys i ara en té 10, i la veritat és que balla molt bé. Quan acaben les classes, jo segueixo practicant a casa meva, però és un altre tipus de ball. Jo vull ballar com Michael Jackson, però els seus passos són molt difícils de fer, sobretot el “moonwalk”. Avui estic molt nerviós, perquè demà és el festival i això no ho tinc gens controlat. A la nit, quan estava dormint un llum va aparèixer. Em vaig quedar bocabadat, allà estava el fantasma de Michael Jackson. Ell no parlava, sino que cantava mentre ballava. Jo, molt tímid, li vaig preguntar que si em podia ajudar i ell va dir que sí amb el cap. Em va ensenyar i no vaig dormir perquè és va fer de dia.

77


Així doncs, me'n vaig anar a l'escola i li vaig dir el què va passar a la meva companya de ball. Ella, no em creia, però quan em va veure ballar, se li va il·luminar la cara. Al final, ens van donar un premi, jo el vaig dedicar a Michael. Quan vaig arribar a casa em vaig trobar el seu guant blanc damunt del meu llit. I vaig pensar mirant al cel: Gràcies Michael!

Víctor Cobo 10 anys 78


Explicava l'altre dia la meva professora Ricarda, a la classe d'història: “Tot cursava l'any 1969, a la llunyana població de Pratstanya, quan una noble senyora va trobar tres cargols. En aquella època i lloc encara no se sabia què era un cargol. Va portar aquelles ''castanyes'' al poble, i com que no sabien què eren els cargols, li van posar aquest nom. Tots menjaven cargols rostits, però en realitat li deien castanyes.'' El timbre ens va salvar d'aquella història tan absurda sobre la castanyera. La Ricarda ens va posar de deures fer una redacció sobre aquella absurda història, i el millor relat el posarien en el diari de l'escola. Com que jo tenia fama de ser estudiosa, vaig pensar que si demostrava que era certa la història que ens havia explicat la Ricarda, ningú es burlaria de mi. Llavors vaig anar a casa de l'Eduard, un científic boig molt amic meu. Li vaig preguntar si em podia ajudar a fabricar una màquina del temps per demostrar la meva teoria. Casualment en tenia fetes dues o tres que li havien encarregat, però jo només en necessitava una. Em va assenyalar un passadís on estava l'aparell i vaig entrar-hi. El meu amic boig va posar les coordenades espai-temporals i em va dir: - Recorda, quan tu cridis el codi 2332, li donaré al botó de tornada, val? De sobte vaig aparèixer a la fotografia que hi havia al llibre d'història i vaig parlar amb la senyora que apareixia al llibre. 81


Li vaig explicar tot el que havia passat, lo de la màquina del temps i lo del treball de l'escola. Llavors vaig treure de la meva butxaca una castanya de veritat, no un cargol i li vaig ensenyar: - Això no és una castanya. Les castanyes es mouen a poc a poc –va dir. - No, el que anomeneu castanyes són en realitat cargols. Finalment ella em va entendre i vaig dir el codi 2332. De sobte un remolí em va enroscar i vaig aparèixer en el laboratori de l'Eduard. Em semblava estrany però em sentia com si em passés alguna cosa al cabell. Vaig mirar-me a un mirall i... aahhhhhhhhhhh!!!!!!!!!! Abans era rossa, i ara era castanya. Vaig sortir fora del laboratori i vaig anar corrent cap a casa. En picar el timbre va sortir la meva mare i el meu pare, però misteriosament no estava el meu germà. Vaig preguntar a la meva mare i em va dir: - Quin germà? Llavors ho vaig entendre tot. Vaig sortir corrent cap al laboratori i li vaig explicar a l'Eduard que m'enviés al passat immediatament. Va introduir les coordenades i vaig aparèixer en un poblat molt diferent al d'abans. Vaig buscar la senyora de la fotografia un altre cop i li vaig intentar explicar el que havia passat amb el meu germà, però no s'ho creia.

82


Per canviar-ho tot, li vaig explicar la llegenda de Jalogüin que després es va dir Halloween gràcies als anglesos. Ella es va posar tan contenta que van començar a celebrar les dues festes: Halloween i la Castanyera. Vaig dir adéu a tothom i vaig tornar a la meva època. Tot havia tornat a la realitat. De nou era rossa i no castanya. Estava el meu germà i tot era com al principi. A la nit vaig fer el treball que havia demanat la Ricarda, i a l'endemà ella va escollir el meu. I jo estava tan contenta perquè aquella història era real, encara que tots pensessin que no. Perquè és la història de la Castanyera, la Castanyera de veritat.

Marina Julián Rodríguez 11 anys 83


En Xavier té 9 anys i li apassiona la ciència. Avui està molt content perquè va al museu. - Xavier, estigues quiet! –diu el pare. - Deixa-ho estar, carinyo –diu la seva mare–. Ja saps que està nerviós perquè li agrada molt la ciència -li explica. Pel camí en Xavier va cantant: - Avui vaig al museu! Avui vaig al museu! Ja al museu, en Xavier ha deixat de cantar i s'ha posat molt més content del que ja estava abans: - Mare! M'en vaig pel passadís dels invents. - Vale fill! A les 6 en punt aquí! Al passadís dels invents hi ha alguna cosa que en Xavier no s'esperava: - Ups! Què és això? –pregunta en Xavier en veu alta. Després de cinc minuts, algú per darrere li contesta: - És una màquina del temps i encara funciona -diu el conserge del museu. Aquell senyor era alt i prim, semblava poc fiable, però en Xavier es va atrevir a preguntar: - Vostè com ho sap? - Fa molts anys que treballo aquí. Passant a un altre tema, vols provar-la? - Sí! –diu en Xavier, però marxo a les sis en punt. - Perfecte, tenim molt de temps, la màquina ens ajudarà en això. Llavors, en Xavier i el conserge pugen i… se'n van endarrera del temps, arribant a veure com era la

84


natura del Delta quan el riu tenia la sortida al mar, que no és la d'ara. Com que els camps eren plens de vida i els cotxes gairebé no existien. Després, anant endavant van veure com els camps havien desaparegut i tot era ciment i asfalt. Una vegada acabat el viatge, i una mica tristos pel que havien vist, van decidir fer una associació per tal que la natura que els envoltava mai s’acabés i que els nens poguessin disfrutar i gaudir dels animals i les plantes que viuen en ella.

Sonia Aceña 9 anys 85


Hi havia una vegada un ratolí que es deia Kiko, i volia anar de vacances, però no trobava cap lloc per anar. Aleshores, va fer una màquina del temps que podia anar a un país i també viatjar en el temps al passat, al present i al futur. Primer, va decidir viatjar al passat fa vint anys i al passat es va trobar a un amic seu del col·legi que es deia Kako. El Kako no sabia qui era, llavors el Kiko li va explicar que era el seu amic del col·legi i el va convidar a casa seva. Després, van anar amb la màquina a Madagascar a passar el dia. El viatge va durar només cinc segons! Allà van poder veure els animals salvatges, després van tornar al temps del Kako i quan van arribar la mare del Kako estava molt preocupada, perquè feia dos dies que l'havia perdut. El Kiko li va explicar tota la veritat perquè no el castigués. Després el Kiko li va prometre al Kako que cada any el vindria a buscar el vint-i-u de novembre per fer un viatge de dos dies. Abans de dir-se adéu, van sopar tots junts un bon plat de formatge. D'aquesta manera van poder fer uns viatges fabulosos en el temps.

Marc García 9 anys

86


Hi havia una vegada una família que vivia en una casa molt antiga. Aquesta casa trobada a l'any 1924 era llavors molt maca, però ara ja estava molt vella. La família eren: els avis, els pares i quatre germans: l'Alejandro, l'Emma, en Gonzalo i l'Helena. Una nit, quan van anar a dormir, al voltant de les onze, van sentir l'Helena que deia: - Què és aquest soroll! Va despertar els seus germans i sense que els pares s'adonessin van saltar per agafar armes per si de cas, unes armes que eren al garatge. Tot seguit, van anar a l'habitació de l'avi per buscar més armes. Van adonar-se que ell no era al seu llit. El van estar buscant per molts llocs de la casa i no hi era. Un cop al garatge, l'Emma, sense voler, va tocar un botó d'una màquina que va fer sortir una pantalleta on s'hi veia el futur. Era l'avi amb un extraterrestre. En Gonzalo de sobte va dir: - Però, sí és la plaça dels arbres! Ràpidament agafaren aquesta màquina, que va resultar ser una màquina del temps, i en arribar on era l'avi, van matar a tots aquells extraterrestres, amb les armes que duien. L'avi ja estava sa i estalvi. Tots plegats van abraçar-se a l'avi. Gràcies a la màquina del temps van poder retrobar-se amb l'avi i tornar tots junts a casa. Alejandro Alemany 9 anys 87


Fa molt de temps, existia una persona que es deia Doctor Smith i ajudava a la gent viatjant amb una màquina del temps. Tenia dos amics, Emy Bonn i Roonie Williams, que estaven enamorats. Un dia van viatjar a Stonesh a l'època romana i, van descobrir que la caixa ''Pandora'' s'obria. - La caixa Pandora! Oh, no! Hem de fugir! -va dir el Doctor. Van arrencar a córrer fins que van veure que una ombra agafava a en Rooney i l'arrastrava cap al fons. L'Emy va parar de córrer i va anar a buscar en Rooney. Quan va arribar només quedaven ossos i alguns òrgans interns. Van plorar i plorar fins que es va sentir un tret que, desgraciadament va travessar el cap de l'Emy, que va caure a terra; era morta. Eren els youbye que havien matat a la seva amiga. Però el Doctor no hi podia fer res, així que va córrer fins que es va trobar l'ombra. Va agafar el Doctor, que l'únic que va poder fer és cridar abans que l'ombra li travessés el cos amb el braç, i va morir.

Gonzalo Campos 9 anys 88


Una nit l'Adrián, en Víctor, l'Alejandro i en David, van anar a la cova que havien construït. En arribar a la cova van trobar com una espècie de nau espacial-sofà. L'Alejandro s'hi va acostar i va llegir: màquina del temps, passat, present i futur. - Veniu, mireu el que he trobat! -va dir l'Alejandro sorprès. Tots ells van pujar a la màquina del temps i van anar a parar al futur. - Hi ha molts robots! -va dir el Víctor. Van anar a donar una volta per allà i van trobar com una espècie d'hotel que posava: "Veniu! Hi ha piscines, discoteca, menjar, un buffet amb un parc..." L'Adrián i en David van dir que es podien quedar a l'hotel però que primer anirien a buscar la màquina. La van trobar i van veure que estava feta trossos. - Ara què fem? -va dir el Víctor. - Haurem de quedar-nos a l'hotel -va dir el David. Quan anaven cap a l'hotel, va arribar una nau i va dir el senyor de la nau: - Veniu amb mi!

89


Un robot va saltar, va treure una pistola de raigs X i es va posar en forma de destrossar la nau. Llavors ells van pujar-hi i van tornar a casa a la velocitat de la llum.

AdriĂĄn DĂ­az 9 anys 90


L’any 2492… Dos nens de 6è de l'escola Peixet que es deien Marc i Pere van sortir de casa corrent per arribar els primers a l'escola. A l'hora del pati en Marc i en Pere van jugar amb el Sergi a fet i amagar i quan va sonar el timbre tots van pujar a classe, van fer català amb l'Helena, que va preguntar: - Sabeu qui va descobrir Amèrica? Ningú va aixecar la mà. Com que ningú no sabia qui va descobrir Amèrica, la professora va manar de deures en honor al 12 d'octubre de 1492, els 1000 anys que feia que Colom va descobrir Amèrica. - Doncs, vull que amb la vostra màquina del temps aneu 1000 anys enrere i agafeu apunts sobre qui era Colom, com era, els seus gustos... Tota la classe va recollir i va anar a casa. En Marc i en Pere van anar a la casa del Marc. Van agafar les seves llibretes i directament se'n van anar d'excursió per prendre apunts sobre aquell dia tan especial segons la professora: el 12 d'octubre de 1492. En Pere va programar la màquina i van trigar dos minuts en arribar al vaixell de Colom i com que no el coneixien van preguntar a un mariner qui s'anomenava Cristòfor Colom. - D'on heu sortit vosaltres? Aquí no hi podeu estar -va dir Colom. - Cristòfor Colom, som dos nens que arribem del futur per saber perquè ets tan important.

91


Un mariner va cridar: “Terraaaaaaaa”, els nois van prendre apunts i els tripulants van tirar l'àncora. El vaixell es va aturar, tothom va baixar del vaixell menys dos tripulants que es quedaven per vigilar. A aquella terra hi havia només “quatre gats” i cadascú cultivava un hort per alimentar la família. Cristòfor Colom no coneixia unes hortalisses com el tomàquet, la patata, la pastanaga... Llavors el seu portaveu li va dir: - Escolta Cristòfor, se m'ha ocorregut una idea, podríem portar el tomàquet per sucar amb el nostre pa, no? I la pastanaga per alimentar els conills de la nostra terra, no? I la patata per acompanyar les mongetes... Llavors van agafar uns quants exemplars de les hortalisses i els nois van prendre apunts. Quan pensaven tornar al vaixell per tornar-se a casa es van adonar que el vaixell no hi era i els nois es van dir: - I ara què farem, la màquina del temps estava en el vaixell! Per sort van arribar uns companys de la classe amb la seva màquina del temps per fer també els deures. Tots els nois van pujar a la màquina del temps i finalment van arribar a casa. Ja s'havien fet les 9 de la nit! Segur que acabarien amb un bon esbronc de les seves mares. David López 10 anys 92


Hi havia una vegada uns monstres semblants a pollets que es deien: Piu-piu, Aghs, J.J., Vi i Jos. Un bon dia, entre tots van inventar una màquina del temps, i van dir: - Visca! Hem inventat una màquina del temps! - Tinc una idea! -va dir en Piu-piu-. Recordeu el treball en grup de fer un invent? Doncs, podem portar la màquina del temps. - D'acord -van dir els altres-. Però, primer, hem de provar si funciona. Aleshores, els cinc amics van programar a la màquina del temps a quin any volien anar. Van programar-la a l'any 1.000.000.000.000. Just en el moment que van arribar, es va espatllar la màquina del temps. - Oh, no! Com podrem tornar? La màquina del temps està espatllada. - Tinc la solució! -va dir en Vi-. Podem quedar-nos aquí fins diumenge per la nit, per divertir-nos i dedicar-nos una estona a arreglar la màquina del temps. - Però si hem d'anar a l'escola! -va dir en Jos. - Però, què dius ara? -va dir en J.J. Avui és divendres per la tarda i ja hem sortit de l'escola.

93


Va arribar el dia previst per tornar a casa, la mĂ quina del temps ja estava arreglada i van tornar a casa seva. Dues setmanes desprĂŠs va arribar el dia de dir el grup guanyador, la professora ja havia decidit quin grup era el guanyador. I sabeu quin grup va guanyar? Va guanyar el grup d'en Piu-piu, en Aghs, en J.J., en Vi i en Jos. I fins i tot, els hi van donar una medalla d'or.

VĂ­ctor Pascual 9 anys 94


Hi havia una vegada un nen que es deia David. Tot caminant va trobar un passadís secret i va entrar. En David va veure un científic boig i el científic va dir: - Què fas aquí? – T'ensenyaré el meu últim invent. Era una màquina del temps. En David va dir si podia ajudar i el científic li va dir que sí. Quan va acabar l'invent el va provar en David. La màquina el va portar a l'època dels dinosaures. El científic va preguntar si funcionava i va dir que sí. La màquina es va trencar i en David es va quedar allà. El científic la va intentar arreglar, però necessitava un mineral que només estava a l'època que estava en David. El científic li va dir que havia de trobar aquell mineral ràpid abans que es tanqués el portal per sempre. Un tiranosaure, amb una cosa punxaguda al cap, el va veure i el va perseguir. Es va refugiar en una cova petita. Al fons de la cova hi havia una cosa que brillava. Era el mineral que necessitava el cientific i el va teletransportar. En David va tornar i tots van viure feliços.

David Serna 9 anys 95


Fa molt de temps un investigador que es deia Antoni va trobar en una cova una màquina del temps. L'investigador va dir: - Que bé! Amb aquesta màquina del temps podré anar a l'antiguetat i al futur, així podré vendre les antiguetats i em faré ric. Que bé! L'investigador Antoni va anar moltes vegades al futur i al passat. Així va vendre moltes antiguetats i coses del futur, però cap era especial. Fins que un dia va anar a l'era del dinosaures i va trobar una antiguetat d'or. Aquesta antiguetat es deia "La Marome" i deien que tenia una maledicció. L'Antoni va dir: - Una maledicció? No m'ho crec. Jo me l'emporto. Quan se la va emportar va dir que se la quedaria ell perquè era molt especial. Al dia següent quan es va aixecar i va veure la seva casa destroçada. - Tot això ho ha fet la maledicció? -va dir l'Antoni. Llavors, es va escoltar una veu que li va dir: - Sí, sóc jo, la maledicció! La que faig tot això i no pararé fins que no em tornis al meu lloc i a la meva època. - D'acord, ho faré -va dir l'Antoni.

96


A la tarda va anar amb la màquina del temps a tornar al seu lloc l'antiguetat. Després d'això, va tornar a posar la màquina del temps on l'havia trobat i no la va fer servir mai més...

Isabel Rodríguez 9 anys 97


Un dia l'Anna, una nena molt generosa, anava de camí a un museu. Hi havia màquines molt interesants. La primera màquina que va veure va ser la famosa màquina del temps. Mentre l'estava contemplant, de cop un vent la va arrossegar fins a dins de la màquina del temps. De cop es va engegar i va començar a viatjar a través del temps. L'Anna estava molt espantada. Però de cop se li va ocórrer una idea: en la propera època que trobés, clicaria el botó d'apagar la màquina del temps i demanaria ajuda a la primera persona que trobés. La primera època que es va trobar va ser la medieval. La primera persona que es va trobar va ser una princesa que es deia Lluna. L'Anna li va preguntar: - Coneixes algú que arregli màquines del temps? I li va dir: - Sí, conec un senyor que et pot ajudar. La Lluna i l'Anna van anar caminant fins que el van trobar. Els va arreglar la màquina del temps i van poder tornar a l'època real.

Mireia Basualdo 8 anys 98


Una tarda, cinc nens que es deien Marta, Jordi, Patricia, Gonzalo, Ainhoa i la seva mascota, que era un gos i que es deia Blacky, estaven jugant pel bosc i de sobte es van allunyar. - S'està fent fosc -va dir la Marta. - Hem de tornar a casa, saps el camí, Jordi? -va dir la Patricia. - No tinc mapa -va dir en Jordi. - Entrem en aquesta cova! -va dir l'Ainhoa. Dins la cova els nens anaven caminant i van trobar una màquina del temps. - Què és això? -va preguntar l'Ainhoa. - És una màquina del temps -va respondre el Gonzalo. De sobte, va començar a brillar. - Què està passant? -va preguntar la Marta espantada. - Estem viatjant en el temps -va respondre la Patricia. Van sortir de la cova i van veure el futur. Van veure que uns homes de negre perseguien a una nena molt petita. - Què està passant?! -va cridar en Jordi. - Ha de tornar a casa -va dir un dels homes de negre. - Tranquils, nosaltres la portarem a casa -va dir l'Ainhoa. - Gràcies -van dir. Caminant, caminant van arribar a casa seva. - On són els teus pares? -va preguntar la Marta. - No tinc pares -va respondre la nena.

99


- Els meus pares se'n van anar de viatge i encara no han tornat -va dir la nena. - No m'he presentat, em dic Lluna -va dir la Lluna. - Doncs, amb qui vius? -va preguntar el Gonzalo. - Visc amb el meu germà, en Quevin -va respondre la Lluna. - Quevin! Ja estic a casa! -va cridar la Lluna. - Adéu, fins aviat! -va cridar la Lluna. Després tot va començar a brillar. Estaven en una cova, van sortir i van comprovar que ja eren a la seva època.

Patrícia Rubio 9 anys 100


Fa molt de temps hi havia una nena que es deia Iris. Vivia al Prat de Llobregat. Era pèl-roja i els seus cabells eren ondulats, els seus ulls eren de color verd clar i el seu nas era rodó com un cercle. Sempre portava una bossa per si un cas es trobava alguna cosa o per tenir algun objecte a mà. Un dia va anar a un museu de Barcelona. Van veure coses molt interessants al museu, hi havia quadres, estàtues i... una màquina del temps! L'Iris va cridar: - Uau, que xulo! Com que era tan trapella va ficar-se dins de la màquina del temps, però... hi havia dos botons, passat o futur. Ella volia anar al futur, però sense voler va clicar el botó de passat. Quan va arribar, un T-Rex va destruir la màquina i l'Iris es va quedar atrapada a la prehistòria. No sabia què fer, fins que se li va ocórrer una idea i amb coses que trobava va construir una altra màquina del temps, però... Com podia funcionar? L'Iris va pensar, pensar i pensar fins que se li va ocórrer una altra idea. Ella tenia un cable a la seva bossa, i el va connectar a la màquina del temps.

101


També, tenia un endoll i va endollar el cable a l'endoll i va sortir de la prehistòria. Vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte ja s'ha acabat.

Inés de la Fuente 9 anys 102


Hi havia una vegada un nen que es deia Jony i la seva germana Maria. Anaven a l'escola del Prat de Llobregat i a en Jony i la Maria els agradaven els misteris. Un dia quan anaven cap a casa van veure el seu professor de mates i de medi. - Maria, Jony, espereu! - I van dir els dos: què? - He trobat un invent, es diu la màquina del temps! - Ah, sí? Doncs anem a provar-la! Ells van anar i el professor també, a la casa del professor Mustafa. Van provar-la, però quan la van provar van anar a un món molt antic, quan existien els dinosaures. Quan van arribar el professor Mustafa va dir: estem al món dels dinosaures a l'antiguetat. Els dos van preguntar: - Podem tornar al present? I el professor Mustafa va dir: - Podem, però necessitem quatre coses: una dent de dinosaure, una flor que es diu dent de lleó, una fulla marró i una roca volcànica. Quan anaven van trobar un dinosaure i van fer una trampa, el van agafar de les potes amb una corda i va caure, després, per agafar-li la dent van fer-li pesigolles i va sortir la dent. Després, van caminar i havia una dent de lleó, peró hi havia un dinosaure perque no agafessin la dent de lleó. Però en Jony i la Maria li van dir tonteries i el van guiar a un lloc on havia menjar i van agafar la dent de lleó. 103


Després, van anar a buscar la fulla, però havien de creuar un llac que si queies mories. Però van agafar una corda i es van gronxar, i van arribar i van agafar la fulla marró. Per l'última cosa havien d'anar al volcà. Van escalar i escalar per arribar a dalt, i van arribar, però per agafar la roca volcànica havien de passar el volcà, saltaven i saltaven de roca en roca fins que van agafar la roca volcànica. Després, van anar on estaven al principi, i van arribar, van cuinar-ho i els tres van provar la medicina i van tornar a casa. Però tocava medi i el professor Mustafa, en Jony i la Maria van córrer i van arribar. Després, els tres van ser feliços per sempre més.

Cristian Ibargoyen 9 anys 104


Había una vez, una familia que estaba en Noruega. Viajaron a Asia y descubrieron una máquina del tiempo. Era el año 3998 y la usaron para descubrir unas cosas nuevas. En ese año habían consolas que... ¡podías manejar con la mirada! Estaban ilusionados, pero habían muchos terremotos y muchos tsunamis, pero no tenían miedo. Un día la familia descubrió una nave espacial y el chófer era un mono. Decidieron despegar rumbo a Júpiter, pero después, hubo una explosión del sol, los planetas se destruyeron y se quedaron en el espacio. Gracias a la máquina del tiempo descubrieron nuevos planetas y cada miembro se quedó en cada planeta.

Guillermo Palacio 9 anys 105


Érase una vez una niña llamada Sandra de 10 años, vivía en Sevilla. Tenía un gato precioso, era negro con ojos verdes y muy pequeño. La hermosa niña de trenzas color oro y ojos azul cielo, siempre estaba triste porque sus padres no estaban juntos. Un día, dando una vuelta con su gato, se encontró un pequeño objeto caído en el suelo, tenía forma de collar, así que Sandra se lo colocó y la niña agarró el collar con fuerza y pensó en el año pasado. A ella le gustaría mucho volver a la época en que su padre y su madre se separaron. De este modo, poder arreglarlo todo y ella poder vivir más feliz y sin más penas. Y en un abrir y cerrar de ojos retrocedió donde ella quería estar, la gente no se acordaba de nada. Sandra extrañada por lo que había pasado, se preocupó por no saber lo que sucedía, y se dio cuenta que al tocar el collar y pensar en la época en la que ella quería estar, directamente el collar la transportaba rápidamente. Sandra lo arregló todo deprisa para que la gente no se diese cuenta y volvió a su época tranquilamente, sin más preocupaciones.

106


El arreglo había sido un éxito, sus padres volvían a ser felices y estaban otra vez juntos, lo mejor que le podía haber pasado nunca. Era una maravilla. El collar había hecho realidad su mayor sueño, ya que ella pensaba que aquel sueño no se podría cumplir nunca, ni en su propia imaginación.

Lídia Rodríguez 10 anys 107


Potser no em creieu, però una nit mentre dormia a la meva habitació se'm va aparèixer un bruixot. El bruixot em va donar una màquina del temps. Jo no sabia què fer amb ella, però vaig veure un botó i el vaig pitjar. La màquina em va portar al món a l'inrevés, allà la gent caminava amb les mans, menjava amb els peus, i parlava pel nas. Quan aquí era de dia, allà era de nit... Allà em vaig trobar amb una nena que tenia la meva edat i es deia Laura. Em va explicar que havien encantat el seu poble, i que si podia ajudar-la a anar fins el castell de la bruixa malvada i tallar-li els cabells. Perquè només així es desfaria l'encanteri que queia sobre el seu poble i els seus amics. Dit i fet, intentant ajudar la Laura em vaig posar en camí. Dues hores després vaig entrar al castell on vivia la bruixa. La porta a l'entrar va fer un soroll aterridor, i com que la bruixa estava adormida vaig aprofitar per entrar a la seva habitació i li vaig tallar els cabells.

108


La bruixa llavors es va despertar i jo vaig sortir corrent, però com que la bruixa no podia viure sense cabells es va fondre i va desaparèixer, i el poble a l'inrevés va tornar a la normalitat gràcies a mi. La Laura per agrair-me el que havia fet em va portar de tornada a casa meva.

Mireia Rus 9 anys 109


Hi havia una vegada una granota que volia fer una màquina del temps, però no sabia com fer-ho. Va passar una setmana i en un full va fer els plànols i es va equivocar. Perquè va fer una màquina que volia dominar el món, però la granota no se'n va adonar. Van passar 13 hores i la granota es va adormir. I aleshores la màquina va aixecar-se de terra. I quan menjava més coses, es feia més i més gran. Aleshores la granota es va menjar un caramel que li donava super-poders. La granota es va adonar de dues coses: que tenia super-poders i que el seu robot era malvat i es van trobar cara a cara. El robot va treure quatre braços més, però a la granota tant li feia. Va agafar una espasa i el va matar i va somriure, però el monstre continuava viu. La granota va marxar. El monstre se'n va anar cap a la casa de la granota, plena de TNT. La granota va llençar el TNT per la finestra i va caure damunt del robot i va explotar. La granota ni tan sols es va adonar. Però ell encara volia una màquina del temps. Al cap d'una estona, per obra de màgia, li va sortir una màquina del temps i es va posar a plorar d'alegria. I un gat i un gos, aquest conte ja s'ha fos.

Pol Fernández 8 anys 110


Hi havia una vegada uns nens anomenats Toni i Gabriela. Un dia van anar a casa dels seus avis perquè, havien de dormir a casa seva. Quan l'àvia els va ficar al llit, al cap d'una bona estona, a les dues de la matinada, es van aixecar. Toni va baixar les escales i va caure a baix, al soterrani. Gabriela el va seguir i van anar fins a una càpsula màgica. Van pujar en ella i van viatjar fins a una època meravellosa. En baixar-se de la càpsula van veure un soldat que servia a les ordres de la reina Alexia, una reina malvada i amb pocs sentiments. Els nens li van preguntar al soldat: - Per on és la sortida? I ell va respondre: - No tinc temps per perdre, la reina em castigarà si no arribo a temps... Haig d'anar al meu enterrament. I ells van pensar: - Ostres! Aquest ha begut una miqueta de vi; com pot anar al seu enterrament si encara és viu? Llavors, els nens van voler acompanyar el soldat espantat fins al castell per veure què passava amb ell. Una vegada allà, la reina Alexia va dir cridant: - Vosaltres, xicotets! Què esteu mirant? A treballar els dos o sinó assistireu al vostre enterrament! Al que Toni va respondre: - Eh, tu vella bruixa! No ens pots donar ordres. Ets una reina massa malvada i no et tenim por! Al que la reina va respondre: - Silenci! Ara sabreu el que és la por! 111


Una gran llum al cel va fer que el soldat evolucionés a mag i que es portés els nens a casa dels seus avis en la càpsula màgica, que en aquest moment no funcionava. El mag va dir les paraules màgiques: - *FI FA *FU, que la càpsula ens porti de nou. En Toni i la Gabriela es van despertar en aquest mateix moment mirant la cara del seu avi. Una cara que els sonava molt, idèntica a la del mag, però seria realment ell el mag o tot va ser un somni?

Alba Calero 8 anys 112


Hace muchos años una niña llamada Victoria, yo, fue a la casa del abuelo de su amigo Enrique. El abuelo había desaparecido en extrañas circunstancias hacía ya un año y Enrique quería ir a recoger un par de cosas antes de que sus padres vendieran aquella vieja casa. Era, como dijimos antes, muy vieja y parecía que iba a caerse en pedazos. Enrique y yo estábamos recogiendo unas viejas canicas del suelo y de repente me di un golpe contra un cuadro y este se rompió, haciéndome caer dentro de él. Enrique se abalanzó rápidamente hasta donde me encontraba y descubrimos que era una especie de habitación secreta. Allí dentro había una especie de sofá con muchos botones, nos sentamos los dos y, de repente Enrique le dio con el codo a una especie de botón y de pronto nos encontrábamos en medio de una selva. Empezamos a darle golpes a aquel extraño sofá pero nada, no funcionaba, y de pronto se abrió de éste una especie de compartimento con unas instrucciones. Ponía básicamente que al apretar el botón rojo viajarían al pasado, al cretáceo exactamente. Unas líneas más abajo ponía que la máquina se recargaba con electricidad. Estábamos muy nerviosos, allí no había electricidad… De pronto apareció un Tyranosaurio Rex y empezó a perseguirnos. Corrimos en línea recta y había una cascada, el Tyranosaurio estaba a punto de pillarnos y saltamos al vacío. 113


De repente alguien nos despertó, era el abuelo de Enrique, no estaba muerto, se había perdido en el cretáceo como nosotros. Nos explicó que hubo una tormenta y un rayo dio contra la máquina y la mandó hacia el presente sin él. Nos dijo que en apenas unos días encajarían las fechas dónde se supone que se extinguieron los dinosaurios. Así que, nos dejó caer sutilmente que teníamos que llegar a la máquina rápido, porque sino moriríamos como todos aquellos feroces dinosaurios. Estuvimos días buscando y de repente empezó a llover, una terrible tormenta huracanada, parecía que se acababa el mundo. Y vimos a lo lejos la máquina del tiempo, corrimos muy rápido hacia ella y se iluminó el cielo, la máquina estaba atrayendo un rayo, se iría sin nosotros, pero… ¡ZAS! Nos despertamos chorreando en aquella sala de la casa del abuelo de Enrique, con el abuelo. Habíamos conseguido volver, estábamos muy contentos. De pronto cogió el abuelo de Enrique una especie de palo de acero oxidado e hizo la máquina pedazos. Nos dio las gracias y volvimos todos a nuestra vida normal, pero ninguno de nosotros olvidaría aquellos días en el cretáceo.

Victoria Monterde 10 anys 114


Hi havia una vegada tres nens, el Xavier, el Marc i el Sergi. Ells tres anaven a la mateixa escola i un dia en Xavier va trobar una espècie de màquina i ho va explicar als seus amics. Van anar al magatzem de l'escola a investigar per a què servia la màquina. Van tocar uns botons i en un moment, van desaparèixer de l'escola i es van trobar en un vaixell pirata. Estaven tan al·lucinats que no es creien que havien anat al passat. El capità del vaixell semblava que els coneixia de tota la vida, eren de la tripulació i van navegar per tots els mars del món. Van anar per tots els països, van aprendre molts idiomes i van veure gent de diferents colors de pell i diferents races. Van tornar a tocar el botó i automàticament van tornar al present. Dies després... A l'escola, van decidir que ells tres farien un mercat al carrer de la casa d'en Marc. Quan van arribar a casa li van preguntar a la seva mare si el podien fer. Finalment, van vendre la màquina per no posar-se en problemes.

Aina Sánchez 10 anys 115


Una nit d'hivern en Joan va sortir al jardí de casa seva. Va obrir la porta del jardí i es va trobar una màquina. - Ahh!!! Ahhh!!! Què és això? La màquina era quadrada, tenia quatre finestres, dues antenes, una porta, dues rodes i era de color negre. En Joan va entrar dins de la màquina i va començar a investigar totes les coses. Es va trobar un llibre molt especial, i el seu títol era ''La Màquina del Temps''. També deia que aquesta història et podia portar al passat i al futur. En Joan va pensar que seria divertit anar al futur i que potser coneixeria les seves notes finals. En Joan estava al 2011 i volia anar al 2012. En Joan va posar totes les dades per anar al futur. En Joan va picar un botó vermell, i de cop i volta, la màquina va començar a girar molt ràpid. Al cap de cinc minuts va arribar al futur. En Joan va sortir de la màquina i va dir: - Ohhh!!! Yupiii!!!! En Joan va arribar al 2012 i així va poder conèixer les seves notes finals. Totes eren excel·lents i ell es va posar molt content.

Claudia Escuer Clàudia 9 anys 116


Había una vez unos niños que se habían enterado de la noticia de la máquina del tiempo y los niños tenían muchas ganas de tenerla. Un niño sabía que la máquina del tiempo estaba en una muralla, la muralla estaba en China. Los niños ya eran grandes y se fueron en avión y llegaron a América y pasearon. Se encontraron un edificio de espías, entraron y se encontraron al jefe de todos los espías. Los niños se alistaron a los espías. También buscaban la máquina del tiempo. El jefe les mandó la misión de buscar la máquina del tiempo. Fueron en coche, avión, tren, bicis, tardaron 10 días para llegar a China. Habían unos chinos muy sospechosos que hablaban de la máquina y les iban siguiendo hasta que encontraron la máquina del tiempo. Estaba protegida por los chinos que tenían armas. Al jefe le informaron que un chino escuchaba una voz. Fue a investigar y vio a los chavales. Los niños se pelearon con él, toda la banda fue a ver lo que pasaba y con los ayudantes de los niños fueron a coger las armas y dispararon a los chinos. Los niños se fueron con la máquina del tiempo y los espías se llevaron a los malos.

Yenia García 9 anys 117


Hi havia una vegada una família que es deia T. El pare es deia Tom, la mare Tam, el germà gran Ten, el petit Tin i el gos Tun. A l'estiu van anar a casa dels avis que vivien a un petit poble. Els nens s'ho passaven molt bé jugant amb el Tun al camp. Però un dia que plovia estaven avorrits i el pare els va dir: - Pugeu a les golfes! Allí, en una pila de trastos van trobar una estranya màquina. - Pare, què és això? –va preguntar el Tun. - No ho sé –va dir el pare. El Tin va començar a tocar botons i va aparèixer una gran llum. Quan es va apagar tots estaven al mig d’un bosc. Mentre tots es preguntaven on eren, va aparèixer un gran drac. Tots es van espantar molt i van sortir corrents. El drac els perseguia treient foc pels queixals. Per sort, va aparèixer un cavaller que amb la seva espasa va matar el drac. Tots estaven molt contents. Com que van ajudar a portar el drac al castell els van convidar a un gran menjar amb el rei. Així van saber que eren a l'Edat Mitjana. Es van acomiadar i van tornar a casa, tots menys el Tun que va trobar al castell una gosseta molt maca. Van guardar la màquina a les golfes i van sortir a jugar al camp, perquè viatjar en el temps és una mica perillós. Marc Niebla 9 anys 118


Petits Conte 2011  

Recull de contes escrits per nens i nenes del Prat de Llobregat, fruit de la 8a edició de la convocatòria del Centre Cívic Jardins de la Pau