Durante estos días de noviembre de 1936 Madrid ha ardido. Describir el horror y hablar de los asesinatos en masa se vuelve monótono… Els bombardeigs aeris, van ser molt aviat el malson de tots els barcelonins. Si de dia esfereïen de nit embogien. Si s’hi estava a prop era córrer al refugi. Cuando se anunciaba un bombardeo, por medio de las sirenas, todos dejábamos la tarea que estábamos haciendo sobre los pupitres y con mucha serenidad bajábamos al refugio que era la antigua capilla. I vam dormir junts. Jo al mig i un nen a cada banda. Si havíem de morir, moriríem així. Si les sirenes ens despertaven no dèiem res. Ens quedàvem quiets, només escoltant i quan tocaven la sirena d’acabament, si podíem, dormíem. Però no sabia si estàvem adormits, perquè callàvem sempre. Rostros pequeños, las mejillas, los pechos el inocente vientre que respira: la metralla, la súbita serpiente, muerte estrellada para su martirio. Todos la oímos, Los niños han gritado. Su voz está sonando.
Podeu perdonar, però no oblideu mai aquests fets.