ISSUE 7 | JANUARY 2020
Science Kids
NO ET PERDIS ELS OBSEQUIS D'AQUEST NÚMERO. TRIA ENTRE 6 DIFERENTS.
VIDA EN UN ALTRE PLANETA? Condicions perquè un planeta albergui vida
SER ASTRONAUTA
MART, PLANETA HABITABLE? Són reals les afirmacions que veiem al cinema sobre l'habitabilitat de Mart?
La vida al espai: menjar, higiene, entrenament i més curiositats
Nosaltres , la
REDACCIÓ
REVISTA-SCIENCE KIDS
CONTENTS TOT EL QUE ENS INTERESSA
01 ORIGEN UNIVERS
El nostre univers és un lloc immens, insondable. Contràriament al que seria un estat immutable i etern, el cosmos és dinàmic, i sabem que va tenir un inici, el Big Bang. També sabem que no ha parat d’expandir-se, de créixer, des de llavors.
02 COMPONENTS UNIVERS Les Galàxies, les Estrelles, el Sol, els Planetes i els Cossos petits de l'Univers. Coneix tots els seus misteris en un sol cop d'ull.
03 EL SISTEMA SOLAR
01
COM VA NÈIXER L'UNIVERS. BIG BANG. REALMENT VA SER AIXÍ?
Coneix el SISTEMA SOLAR jugant a POSEM ORDRE.
04
SISTEMA SOLAR A ESCALA
EXPERIMENT Tot el que t'agradaria saber sobre la Terra i els seus satèl·lists tant els naturals com els artificials.
05 INVESTIGACIÓ PER ENCÀRREC Experiment sobre les mides i mesusres de l'Univers. No et perdis el vídeo.
06 REGAL REVISTA.
LA PORTA DELS 3 PANYS
JOC POSEM ORDRE
C/ RAMON Y CAJAL 58. 08440 CARDEDEU
Recomanació del llibre de Sónia Fernández-Vidal: LA PORTA DELS TRES PANYS.
Instruccions del joc dels Planetes, no et perdis el joc de moda.
TELÈFON: 93 871 38 66 FAX 93 871 11 52 WWW.PLAMARCELL.CAT/WEB
CURS19 | LLEGEIX-ME
El regal de la revista en imatges.
EL NOSTRE UNIVERS
AUTORA: Júlia Solé Gegúndez
SCIENCE KIDS
El nostre Univers és un lloc gran i profund. A l'espai està format per, la matèria tal com la coneixem, també està formada per àtoms. Com veurem, la llum és la que ens porta informació dels objectes que habiten l'Univers. A començaments del segle 20 es van començar els científics a estudiar teories sobre l'Univers. El Big Bang és la teoria que es creu que va passar.En el segle XX dos científics tenien 2 teories molt diferents, un científic creia que l'Univers no s'havia mogut mai, que sempre havia estat quiet i l'altre científic creia que l'Univers sempre havia estat junt en un punt fins que un dia va explotar i es va moure per tot l'Univers.
MATÈRIA La matèria és tot allò que té massa i ocupa un lloc en l'espai, és a dir, té volum. Els objectes tenen dues classes de propietats: - Generals: Les propietats generals de la matèria són aquelles que no ens permeten diferenciar unes substàncies d'unes altres. Aquestes són: Massa, volum i la temperatura.
BIG BANG: La majoria dels astrònoms pensen que l'univers va ser format durant un esdeveniment anomenat el Big Bang una explosió gegant que va passar fa aproximadament entre 10 i 20 bilions d'anys. Durant el Big Bang tot l'espai, temps, matèria i energia en l'univers va ser creat
ÀTOMS Els àtoms es formen per partícules amb càrrega elèctrica negativa, els electrons, positiva, els protons i els neutrons sense càrrega. Els àtoms són la porció més noia de matèria i es formen per partícules amb càrrega elèctrica negativa, els electrons, positiva, els protons i els neutrons sense càrrega. Els àtoms i molècules amb càrrega elèctrica són ions.
UNIVERS L'Univers és tot el que podem tocar, sentir, percebre, mesurar o detectar. Els planetes, les estrelles, les galàxies, els núvols de pols, la llum i fins i tot el temps. Abans que naixés l'Univers, no existien el temps, l'espai ni la matèria.
Tot plegat, el Big Bang es presenta, actualment, com una teoria sòlida i robusta, tot i que encara hi ha moltes preguntes sense resposta. Per exemple, la física de què disposem és incapaç d’explicar el mateix, moment zero, el punt inicial de l’univers.
El 1965, en descubrir-se la radiació cósmica de fons, es va donar pas a la concienció del Big Bang o gran explosió. Fa uns 1 5.000 milions d'anys, segons afirma la majoria dels astrofísics, es produí una gran explosió des d'un estat de matèria supercondensat. L'univers actual seria la conseqüència d' aquell esdeveniment. Això va determinar un descens de temperatura fins a 3 graus kelvin aproximadament que encara es manté com a característica bàsica d' aquest tipus de radiació, que s 'ha considerat el vestigi, present a tot L'univers, de la gran explosió inicial. Aquesta radiació, que es troba en totes les direccions, permet suposar que prové d'una font que en el moment de l'emissió inicial era molt homogènia, és a dir,idèntica en tots els punts. Més que d'explosió de la matèria caldria parlar, segons s 'afirma en certs grups d'investigació, d'una alteració de la xarxa temporal. Alguns suposen que l 'espai primitiu «premia» la matèria-energia de manera que la densitat era molt gran. La dilatació de l'espai va provocar el davallament de la densitat de matèria-energia i les interaccions entre la matèria i les radiacions electromagnètiques van disminuir.
BOOKISH MAGAZINE | 2
EL BIG BANG
By Laila, Júlia i Èrik
El Big bang va passar per diferents fases:
L'univers s'expandeix més ràpidament que la velocitat de la llum, un segon després la temperatura cau a 10.000 milions de graus. Es formen els àtoms.100 segon després la temperatura descendeix a 1.000 milions de graus.380.000 anys després la temperatura baixa a 3.000 graus l'univers seguia sense llum ja que encara no hi ha estrelles però aquestes naixeran aproximadament en 200 milions d'anys després de l'big bang9.ooo milions d'anys després de l'big bang es forma el sol a partir d'el col·lapse d'un núvol de gas i de pols de la galàxia via làctia.La Terra i la Lluna es formen 500 milions d'anys després a partir de material residual.En l'actualitat 13.820 milions d'anys després de l'big bang
TEORIES El 1965, en descobrir-se la radiació còsmica de fons, es va donar pas a la concepció del Big Bang o gran explosió. Fa uns 15.000 milions d'anys, segons afirma la majoria dels astrofisics, es produí una gran explosió des d'un estat de matèria supercondensat. Això va determinar un descens de temperatura fins a 3 graus kelvin(un grau kelvin a quan equival, es una unitat de temperatura..) aproximadament que encara es manté com a característica bàsica d’aquest tipus de radiació, la qual ha quedat considerada com el vestigi, present a tot l'univers de la gran explosió inicial. Aquesta radiació, que es troba en totes les direccions, permet suposar que prové d'una font que en el moment de l'emissió inicial era molt homogènia, és a dir, idèntica en tots els punts. Ara bé, la mesura d'aquestes radiacions comença a presentar moltes dificultats. Més que d'explosió de la matèria caldria parlar, segons s'afirma en certs grups d'investigació, d'una alteració de la xarxa temporal. Alguns suposen que l'espai primitiu «premia» la matèria-energia de manera que la densitat era molt gran. La dilatació de l'espai va provocar el davallament de la densitat de matèriaenergia i les interaccions entre la matèria i les radiacions electromagnètiques van disminuir.
EL CERN ?'
Reproduint l'Univers El CERN és un laboratori de recerca europeu, creat ara ja fa més de 50 anys per a promoure la física a Europa, que havia perdut la seva supremacia després de la 2a guerra mundial amb molts científics que havien mort o havien emigrat als Estats Units.T’anirà bé saber que el CERN és, sobretot, un centre de recerca internacional de física de partícules, també coneguda com a física d’altes energies. La física de partícules estudia quins són els constituents més elementals dela matèria i de la radiació, i com aquests interactuen entre ells. El fet quetambé se l’anomeni física d’altes energies rau en què moltes d’aquestespartícules elementals no les trobem ara a la natura, però sí que poden sercreades mitjançant col·lisions de partícules a molt alta energia. Això és el que es produeix en els grans acceleradors de partícules, com elsdel CERN, on s’acceleren partícules comunes a la natura com electronsi protons i es fan col·lisionar.
De la col·lisió d’aquestes partícules a molt alta energia, com també passava en els primers instants de l’inici de l’Univers, just després del Big Bang, se’n creen de noves i tot estudiant-les volem entendre les lleis que governen la nostra natura.Una màquina gran i potent que ens permetrà conèixer millor com funciona el món en el que vivim, i endinsar-nos en un dels grans misteris: L’origen de l’Univers, com va començar tot.Amb aquesta exposició el mNACTEC aglutina moltes de les seves raons de ser. Mostrar el potent i fructífer lligam entre la ciència i la tecnologia;veure com aquesta impacta en la nostra societat; i mostrar com els catalans participen d’aquesta revolució que ha suposat la tecnologia des dels seusinicis.
Els objectes del cosmos emeten llum. Diferents formes de llum. El nostre Sol, per exemple, per descomptat que emet llum visible. Però també allibera raigs ultraviolats, infrarojos o onesde ràdio. Cada objecte té preferència per a generar certs tipus de llum, en funció de quins són els mecanismes que la fabriquen.Com que la radiació electromagnètica és la que ens porta informació del cosmos, necessitem instruments per a capturar-la i analitzar-la. Els familiars telescopis són instruments que capten majoritàriament la llum visible. Però també tenim telescopis que observen en llum gamma, X o infraroja (tots aquests telescopis se situen fora de l’atmosfera).
La llum ultraviolada, i la infraroja (que no veiem, però que la nostra pell nota!).Les microones de la cuina són, igualment, llum. Com ho són les ones de ràdio o de televisió. En aquest cas, llum amb molt poca energia.En l’esquema següent podem veure totes aquestes formes de radiació electromagnètica, ordenades segons la seva energia. Notareu que apareix el concepte de longitud d’ona, que podríem assimilar a la distància que hi ha entre les ones que es dibuixarien per a representar cada tipus de llum. Com més gran és la longitud d’ona, menys energia transporta aquella llum. En l’esquema veiem com la llum que anomenem visible no és més que una petita fracció dins el rang de la radiació electromagnètica. Cal dir que, amb independència de la seva energia, totes les formes de llum viatgen a la mateixa velocitat: la velocitat de la llum (que, en el buit, és de 299.792 quilòmetres per segon).
sevinu'l ed negiro'L
L'ORIGEN DE L'UNIVERS
··· LLA ROF ECNEICS
EL BIG BANG Fins a c o me nç ame nt s d e l s e gle X X , els
c ie nt í f i c s
c r e ie n
majo r it àr iame nt q ue l ’ uni ve r s e r a e st àt ic . És a d i r , q ue ni s ’ e x p and ia ni e s c o nt r e ia.
D e fe t , no e xis t ie n
p r o ve s d e l c o nt r ar i . Van s e r uns c i e nt ífic s, fe nt ús d e l a r e lat ivit at ge ne r al
d ’Ei nst e in, e ls q ui van
p r e d ir q ue l’uni ve r s s ’ e x p and ia, i q ue , e n c o nse q üè nc i a, r e b o b inant e nd ar r e r e e l t e mp s , hi d e via have r
En ciènc ies fí s i q ues , una p a rtícula és un p et i t o b jec te loc a li t z a t a l q ua l se li p od en a t ri b ui r d iv erses p ro p i et a t s físiq ues ta ls co m v o l um o ma s s a .
hagut un mo me nt e n e l q ual t o t e l c o smo s e st ava c o nc e nt r at e n un p unt . Er a e l
« mo me nt z e r o » , e l
nai xe me nt d e l no s t r e uni ve r s . L a d i l at ac ió d e l' e s p ai va p r o vo c ar e l d avallame nt
de
la
d e ns it at
de
mat è r ia- e ne r gi a i l e s i nt e r ac c io ns e nt r e la mat è r i a i l e s r ad iac io ns e l e c t r o magnè t i q ue s van d i s minuir .
La matèria és tot allò que té un lloc en l'espai, conté una certa quantitat d'energia, És a dir, és tot allò que ocupa un lloc en l'espai, es pot tocar, es pot sentir, es pot mesurar, etc.
DIFERENTS TEORIES Primeres teories S'han proposat molts models de cosmos i orígens d'aquest cosmos, basant-se en les dades disponibles en aquell moment. Històricament, les cosmologies i les cosmogonies es basaven en narratives de déus que actuaven de diverses maneres. Els grecs i els indis foren els primers de proposar models d'un univers governat per lleis físiques. Al llarg dels segles, les millores en les observacions astronòmiques i les teories del moviment i la gravitació varen conduir a descripcions més acurades de l'univers.
Els leptons pertanyen a la família dels fermions, una de les dues en què es divideixen les partícules elemental
Cosmos, en el seu sentit més general, és el sinònim de l'univers o món.
Actualitat En la cosmologia moderna, l'origen de l'univers és l'instant en què va aparèixer tota la matèria i l'energia que tenim actualment en l'univers com a conseqüència d'una gran explosió. Aquesta postulació és obertament acceptada per la ciència en els nostres dies. Però encara hi han científics que creuen que no hi va haver cap explosió. Aquest és el cas de Chandra Wickramasinghe, col.laborrador i deixeble de Hoyle, manté encara avui les concepcions de l'univers estacionari i rebutja la teoria del Big Bang. Com el seu mestre, es manifesta apassionat defensor de l'origen còsmic de la vida. Assenyala que a Mart es donen condicions adequades per a l'existència de formes orgàniques, la qual cosa ha provocat no poques discrepàncies. Segueix els passos de Hoyle pel que fa a la concepció d'una biologia còsmica i fins i tot d'una"contaminació" provinent de l'espai.
Després de rebre un misteriós missatge, en Niko recorre un nou camí per anar a l’institut i descobreix una casa que no havia vist mai abans. La resolució d’un enigma li permet entrar en el que resultarà ser un estrany lloc on neixen universos, hi ha un gat que apareix i desapareix, i és possible teleportar-se.
Una galàxia és un conjunt d'estrelles, núvols de gas, planetes, pols còsmica, matèria fosca i energia unides gravitatòriament en una estructura més o menys definida.
Les galàxies són acumulacions de gas, pols i milers de milions d'estrelles i els seus sistemes solars, agrupades gràcies a la gravetat.
La Vía Láctea, la nostra galàxia La Via Làctia és una galàxia en forma d'espiral que conté aproximadament 200 bilions d'estrelles de l'Univers i on se situa el Sistema Solar.
LA POLS CÒSMICA La pols còsmica és un tipus de pols composta per partícules en l'espai on hi ha algunes molècules
Galàxies El·líptica
Una galàxia el·líptica es diu així perquè té forma d'el·lipse: semblen ous grans borrosos o pilotes de rugbi. Les estrelles, en les galàxies el·líptiques, no s'escampen en un disc prim com passa en les galàxies espirals sinó que es distribueixen al voltant de el centre de la galàxia, uniformement, en totes direccions.
Galàxia espiral Galàxies espirals , són col·leccions enormes de milers de milions de estrelles , de les quals moltes d'elles s'agrupen en forma de disc, amb una inflor esfèric central amb estrelles al seu interior. En el disc hi ha braços més lluminosos on es concentren les estrelles més joves i brillants.
Galàxia peculiar Una galàxia peculiar és una galàxia amb una forma, mida o composició inusual. Les galàxies peculiars sorgeixen com a resultat d'interaccions entre galàxies, i poden contenir quantitats atípiques de pols o gas, poden tenir una lluentor superficial més o menys que les típiques galàxies, o poden tenir característiques com jets nuclears.
PAGE 7
EL
SOL
El Sol és l'element més important en el nostre sistema solar. És l'objecte més gran.
LA SUPERÍFIE
La superfície té una aparença tacada a causa de les turbulentes erupcions d'energia a la superfície.
EL
SOL
GIRA?
A l'equador, el Sol gira un cop cada 25 dies, però en els seus pols gira una vegada sobre el seu eix cada 35 dies terrestres.
L'energia
L'energia solar es crea a l'interior de el Sol. És portada a la superfície de el Sol, a través d'un procés conegut com convecció. L'energia triga un milió d'anys per arribar a la superfície solar.
SCIENCE FOR ALL
les parts del sol
CURIOSITATS Sabies que el Sol es va formar fa uns 4.650 milions d'anys.
S ab ie s q ue e l S o l t é un r ad i 109 ve gad e s sup e r i o r a e l d e l a T e r r a ?
S ab ie s q ue la t e mp e r at ur a d e l S o l a la fo t o sfe r a ar r ib a al s 5. 500º C me nt r e q ue e n e l nuc l i , l a c ap a mé s p r o f und a, ar r ib a al s 15. 000. 000 º C ?
S ab ie s q ue a e l S o l l i q ue d e n uns 5. 000 milio ns d ' any s d e vid a ?
SCIENCE FOR ALL
Com les persones, les estrelles neixen, creixen i moren. Els seus llocs de naixement són enormes núvols fredes formades per gas i pols, conegudes com a 'nebuloses'.Aquests núvols comencen a encongir per obra de la seva pròpia gravetat.
És un estel lluminós d'una esfera plasma que manté la seva forma gràcies a la seva gravetat
Una nebulosa és una regió del medi interestel·lar format per gas i per pols
En astronomia, una gegant vermella és una estrella gegant que ha evolucionat sortint de la seqüència principal. Es tracta d'estrelles d'una massa almenys igual a la del Sol.
Una nebulosa planetària és una nebulosa d'emissió formada per gas incandescent i plasma ionitzat en expansió expulsat durant la fase de branca asimptòtica de les gegants
Una Enana blanca és un romanent estel·lar que es genera quan una estrella de massa menor a 9-10 masses solars ha esgotat el seu combustible nuclear.
NEBULOSA ESTELAR
Considerem aquí estrelles massives a aquelles que a l'formar-tenen una massa major a unes 10 masses solars (MS), és a dir, la massa és major a 10 vegades la de el Sol.
SUPERGIGANTE ROJA
Una supernova és una explosió estel·lar més energètica que una nova. Correspon a l'última etapa de l'Evolució de determinats estels (estels binaris i estels massius). Durant aquesta etapa, la lluminositat de l'estel olla augmentar en un factor de 10 × 108.
Una nebulosa és una regió del medi interestel·lar format per gas i per pols.
ESTRELLA MASIVA
Les supergegants vermelles són les estrelles més grans (en termes de volum) que es troben en l'univers, encara que no són les més massives i, com el seu nom indica. Per causa de la seva massa tan gran, aquestes estrelles tenen una durada de vida molt curta: de l'ordre de 10 a 50 milions d'anys.
SUPERNOVA
AGUJERO NEGRO
ESTRELLA DE NEUTRONES
Aquest forat negre era una estrella massiva ha passat a ser una estrella vermella i al final s'ha tornat un forat negre.
Aquesta era també una estrella, ha passat en el mateix procés que el forat negre però al fina no ha estat un forat negre si no una estrella de neutró.
Què són les constelacions? Les constel·lacions són grups d'estrelles que, unint-les amb línies imaginàries, formen figures perfectament identificables en el cel nocturn.
Utilitats de las constelacions Els antics mariners utilitzaven les constel·lacions per a orientar-se a la nit en les seves llargues travessies en vaixell,
Autora:Júlia
Osa menor Óssa Menor. Possiblement ha estat la constel·lació més famosa de tot l'hemisteri nord, ja que en ella es troba l'estrella polar, que durant segles ha servit a moltíssims mariners i viatjants com ha estrella guía i punt de referència per trobar el nord. S
Ossa major La constel·lació de l'Óssa Major és la més visible en el cel. La podem veure durant tot l'any sobre els nostres caps, ja que es troba molt a prop de el Pol Nord. Aquesta constel·lació també se la coneix sota el nom de Gran Cullera o de Carro Major.
Constel·lacions del zodiac Hi trobem les 12 constel·lacions zodiacals: Àries, Tauro, Geminis, Cranc, Lleó, Verge, Balança, Escorpí, Sagitari, Capricorn, Aquari i Peixos. El zodíac és la regió de l'esfera celeste per on passa l'eclíptica, i on s'hi poden trobar els planetes. El seu nom fa referència al fet que les constel·lacions que hi veien els grecs es corresponien, en general, a animals reals o mitològics (zoos zodíac)
⇒
PLAN
TERRA Estimem el nostre planeta en honor a Terra, deessa romana que també era anomenada Tellus Mater o Terra Mater: Terra Mare. Es correspon amb la deessa grega Gea que simbolitzava la fecunditat i feminitat.
MART
És el nom de el déu romà de la guerra. És fill de Júpiter i Juno. Comparteix molts trets amb el déu grec Ares.
VENUS És el nom de la deessa romana de l'amor, la bellesa i la fertilitat. Es correspon amb la deessa grega Afrodita.
MERCURI Va rebre el seu nom en honor a el déu romà de el comerç i els viatges que era fill de Júpiter i Maia Maiestas. La major part dels seus atributs i qualitats es corresponen amb el déu grec Hermes.
ROCOSOS
INTERIORS
Els planetes rocosos són els quatre més interiors en el Sistema Solar: Mercuri, Venus, la Terra i Mart. Se'ls anomena rocosos o terrestres perquè tenen una superfície rocosa compacta, com la de la Terra. Venus, Terra, i Mart tenen atmosferes més o menys significatives, mentre que Mercuri gairebé no té. Més enllà de Mart s'estén una enorme distància fins a Júpiter, ocupada per milers de fragments rocosos, els asteroides, que formen una mena de cinturó, com si es tractés d'un planeta fragmentat o els trossos que mai es van arribar a unir per formar-lo.-: Mercuri és el planeta més proper al Sol i el més petit del sistema solar.-: Venus és el segon planeta del Sistema Solar i el més semblant a la Terra per la seva mida.: La Terra és el nostre planeta i l'únic habitat. Està situat a l'ecosfera.-: Mart és el quart planeta del sistema solar. Conegut com el planeta roig pels seus tons rosats.
Un planeta interior és qualsevol dels planetes del sistema solar amb òrbites interiors al cinturó d'asteroides: Mercuri, Venus, la Terra i Mart. Els altres planetes s'anomenen planetes exteriors. Aquesta classificació no s'ha de confondre amb el terme "planeta inferior" que designa aquells planetes amb òrbites interiors a l'òrbita de la Terra (només Mercuri i Venus). Les seves característiques físiques són relativament semblants a les de la Terra. El seu diàmetre és relativament petit si es compara amb els diàmetres dels planetes exteriors (a excepció de Plutó). Tots tenen una superfície rocosa sòlida, un mantell semilíquid i un nucli metàl·lic (bàsicament de ferro). A excepció de Mercuri, tots tenen una atmosfera més o menys densa però no gaire profunda (comparada amb les grans atmosferes dels gegants gasosos). No tenen sistemes d'anells i pocs o cap satèl·lit natural.
ETES
Neptú És el nom del déu grec de el cel, la mitologia grega compte que Gea el va concebre sola i ho va prendre com a espòs, amb Gea va ser pare dels primers dotze titans.
Urà És el nom de l'déu grec de el cel, la mitologia grega compte que Gea el va concebre sola i ho va prendre com a espòs, amb Gea va ser pare dels primers dotze titans.
SATURN És el nom del déu romà de el temps, fill de el déu de el cel, Caelus, i de la deessa que simbolitzava la Terra, Terra.
JÚPITER És el nom de el déu romà més important «pare de déus i d'homes». Fill de Saturn i Ops. Comparteix molts trets i qualitats amb el déu grec Zeus.Su nom es deu al fet que és el planeta més gran de sistema solar.
GASOSOS Els planetes gasosos de sistema solar són Júpiter, Saturn, Urà i Neptú. Se'ls anomena planetes jovians perquè s'assemblen a Júpiter, el més gran de tots. No tenen una superfície sòlida. Estan compostos de gegantines atmosferes de gas que envolten nuclis de roca relativament petits. Són molt més grans que els planetes rocosos i tenen sistemes d'anells i molts satèl·lits naturals.
EXTERIORS Un planeta exterior és qualsevol dels planetes del sistema solar amb òrbites exteriors al cinturó d'asteroides: Júpiter, Saturn, Urà, Neptú. Els altres planetes s'anomenen planetes interiors. Aquesta classificació no s'ha de confondre amb el terme "planeta superior" que designa aquells planetes amb òrbites exteriors a l'òrbita de la Terra (és a dir, els planetes exteriors i Mart). Tots quatre són gegants gasosos que manquen de superfície sòlida. El seu diàmetre és molt més gran que el dels planetes interiors i el de Plutó. Les seves denses atmosferes estan formades principalment per hidrogen i heli. Tots posseeixen un gran nombre de satèl·lits i la majoria tenen un sistema d’anells al seu voltant.
SATÈL·LITS Cal·listo
ALGUNS SATÈL·LITS La Lluna
Què és un satel·lit? Els satèl·lits són cossos menors del sistema solar que es desplacen al voltant dels planetes. Poden ser tant artificials com naturals. Els artificials s'utilitzen per captar imatges i explorar l'espai.
Què és un satel·lit natural? Els satèl·lits naturals són, per exemple, la lluna. Una òrbita que gira al voltant d'un planeta.
Des de 1957, han llençat a l'espai milers de satèl·lits artificials. Aquests tenen usos com captar imatges del Sol, de la terra o altres plantes.
Satel·lit artificial
Quin ús tenen? Tenen l'ús d'estudiar els forats negres, les estrelles i les galàxies remotes, també s'utilitzen per a les comunicacions.
COMETES La majoria de cometes són tan petits i llunyans que no podem ni veure'ls, encara que sí que els podem distingir quan es dirigien cap al sol i formen una cua de gas i pols.
PARTS DELS COMETES Alguns estels donen la volta al Sol en només uns pocs anys; d'altres, com el cometa Halley, triguen molt més; i altres apareixen una vegada i mai més se'ls torna a veure.
Cua de pols
Cua de gas
Coma
Nucli Els cometes tenen dues cues, una de color blanc, formada per les partícules de pols del cometa, i una altra de color blau, formada per gas amb càrrega elèctrica.
El nucli de l'estel és com una bola de neu feta de gel. A mesura que el cometa s'aproxima al Sol, part del gel comença a descongelar, bullir i desprendre, juntament amb partícules de pols. Aquestes partícules i gasos formen un núvol al voltant del nucli, coneguda com a cabellera. La cabellera està il·luminada pel Sol. La llum solar també empeny a aquest material cap a la cua de l'est.
SABIES QUE... La paraula cometa vol dir "estrella amb cabellera"
Meteorits Curiositats
Els grans de pols o trossos de roca que viatgen a través de l'espai són coneguts com a meteoroides.
En entrar a l'atmosfera d'un planeta, es cremen i reben el nom de meteors. Sovint anomenats estralles fugaces.
Els trossos més grans que sobreviuen al xocar contra la superfície del planeta es denominen meteorits.
Els asteroides són més petits que els planetes, però més grans que els meteoroides, ja que són una part petita d'aquests primers.
Asteroides En què es diferencien els asteroides i els meteorits Un asteroide és un petit objecte rocós que orbita al voltant del Sol. Els asteroides són més petits que un planeta, però més grans que els objectes de la mida d'un tros de roca que anomenem meteoroides. El meteor és el resultat d'un meteoroide, una petita part d'un asteroide o cometa que crema en entrar a l'atmosfera terrestre i crea un feix de llum en el cel.
Què són els asteroides Els asteroides són restes petites i rocoses resultants de la formació dels planetes fa 4.500 milions d'anys. Sovint se'ls diu planetes menors.
CURIOSITATS Com es van crear? Segons una teoria els asteroides es van formar a partir de la destrucció d'un planeta. Són una sèrie d'objectes rocosos o metàl·lics que fan òrbites al voltant del Sol, la majoria en el cinturó principal, entre Mart i Júpiter.
El més gran dels asteroides, Ceres, va ser el primer a ser descobert. Va ser detectat per Giuseppi Piazzi de Palermo, Sicília, l'1 de gener de 1801.
Com ho vam calcular?
Els nois i noies de 1rD de l'institut de Pla Marcell han volgut fer un experiment per saber les mides reals entres els primers tres planetes del Sistema Solar
A classe, vàrem calcular com fer el sistema solar a escala, partint de què el diàmetre del Sol havia de fer 1,5 m. Van calcular el diàmetre de Mercuri, Venus i la Terra a escala 1,5/1391016000. Després vàrem calcular la distància dels planetes al Sol fent servir la mateixa escala. Com ho vam fer? Després de calcular-ho, vam fer l'experiment. Tota la classe va baixar al passeig que hi ha davant de l'institut i amb una cinta mesuradora vam calcular l'espai entre els planetes. Cadascun de nosaltres es posava a uns 2 metres de l'altre, fins a arribar al punt més allunyat, la Terra que estava a 161,8 metres.
1,5 __________ 1391016000
=
x _________ 4800000
VÍDEO
EL DIA I El sol surt al matí per un costat i es pon per l’altre.Abans es pensava que la terra estava quieta i el sol era el que es movia, al segle XVIII es pensava això pero no es coneixia cap demostració, la demostració no va arribar fins a finals del segle XIX.Jean Foucault era un metge francés, dedicat a la física experimental. Foucault també va ser el primer en demostrar experimentalment el gir de rotació de la Terra. Ho va demostrar penjant un pèndol d’un sostre molt alt. Després de experimentar ho en el seu laboratori, va penjar el pèndol enmig d’un famós edifici: el Panteó de Paris. Al sostre de la cúpula, va penjar un fil de 67 metres de llargada amb una bola metàl·lica a l’extrem de 28 kilograms. El 31 de març es va obrir al públic, va ser un èxit. La bola oscil·laba d’un cantó a l’altre, els espectadors van apreciar com, al cap d’unes hores el pla de la oscil·lació del pèndol girava. A cada vaivé enderrocava dos mil·límetres i mig d’un anell de sorra molt fina que hi havia a la part inferior.
Jean Foucault
La rotació de la terra sobre si mateixa porta la successió dels diesi les nits. Si la terra fos plana no hi hauria estacions, pero com la terra no es plana gira al voltant del sol i llavors hi ha un eix que li dona la iluminación. En aquesta imatge podem veure la rotació de la terra en diferents estacions.
LA NIT
La Terra gira al voltant del Sol, però mentre fa aquest moviment també gira sobre si mateixa —com una baldufa— en el moviment de rotació. La Terra gira al voltant d'un eix imaginari, anomenat eix de rotació, que passa pel centre del planeta.Els extrems de l'eix de rotació determinen dos punts a la superfície de la Terra, que són els pols. N'hi ha dos: El pol nordEl pol sud El moviment de rotació de la Terra és el responsable del fet que el Sol aparegui i desaparegui al cel, és a dir, de la successió del dia i la nit. Aquest moviment de la Terra ha permès establir una mesura de temps: el dia. Un dia és el temps que tarda la Terra a fer una volta sobre si mateixa realment són 23 horas amb 56 minuts i 4 segons.
A causa del moviment de rotació de la Terra, cada punt de la seva superfície té una posició diferent respecte al Sol. A l'est es fa de dia abans que a l'oest: a Palma de Mallorca, per exemple, es fa de dia abans que a Lleida i, per tant, també es fa de nit abans. Segons això, a cada punt de la superfície de la Terra hi hauria una hora diferent, cosa que impediria establir els horaris (de mitjans de transport, programes de televisió, etc.). Per a solucionar-ho es va dividir la Terra en 24 franges o fusos horaris.
La ciutat de Utqiaġvik, a Alaska, abans anomenada Barrow, no veurà el sol durant 65 dies. El proper alba que veuran els seus habitants serà el 23 de gener. Utqiaġvik experimenta la nit polar, que és un període de foscor a l'hivern sense albes que passa a les ciutats dins dels cercles polars.
LA TRANSLACIÓ El moviment de translació és el moviment que fa la Terra quan gira al voltant del Sol. El moviment de translació es realitza al voltant del Sol a 365d 5h 48m 45s. Aquest moviment ha servit per a establir una mesura de temps: l'any. Si anem sumant les hores, cada 4 anys tindrem un dia de més: són els anys de traspàs o bixestos, que tenen 366 dies. Durant el seu moviment la Terra ocupa 4 posicions ben definides dites estacions.Durant l'equinoci indedeixen verticalment sobre l'Equador Geogràfic donant origen a les estacions Primavera i Tardor.
solsticis Durant un solstici la inclinació de l'eix de la Terra respecte al Sol és màxima.Hi ha dos solsticis: El solstici d'estiu, es el 21 de juny. A l'hemisferi nord és el dia més llarg de l'any. El solstici d'hivern, es el 22 de desembre. A l'hemisferi nord és el dia més curt de l'any.
Els solsticis als pols Durant el solstici d'estiu el dia dura 24 hores al pol nord, i per tant no hi ha nit; per contra, la nit dura 24 hores al pol sud, i per tant, no hi ha dia.
Els equinoccis Durant un equinocci l'eix de la Terra no està gens inclinat respecte al Sol i els rajos solars arriben perpendiculars a l'equador. L'equinocci de tardor, el 23 de setembre... .
Les fases lunars SCIENCE FOR ALL
···
LeS FASEs LUNARS
L e s fase s lunar s s ó n e l s c anvis e n l a fo r ma d e la p ar t i l · l umi nad a d e la L l una q uan és vi s t a per un o b se r vad o r a l a T e r r a. A q ue s t s c anvis só n c íc li c s a l a p o s ic i ó d e la L l una r e sp e c t e a l a T e r r a i al S o l
Les principals fases són: lluna nova, quart creixent, lluna plena i quart minvant.
PER QUÈ PASSA AIXÒ?
I LA TERRA, PRESENTA FASES A LA LLUNA?
El S o l il· l umina no mé s l a me it at d e ls p lane t e s o d e l s s e us s at è l· lit s , ja q ue só n c o s s o s o p ac s i e s f è r ic s , i la llum d e l So l no mé s p o t ar r ib ar a la me it at d ’ una e s f e r a. L ’ alt r a me it at e s t r o b a a l e s f o s q ue s d ins d e la mat e ixa o mb r a p r o j e c tad a p e l p l ane t a o e l s at è l · l i t . A i x ò f a q ue d e s d e la t e r r a no mé s ve i e m la p ar t d e l a lluna q ue e s t à i l umi nad a
QUÈ SÓN LES CARES VISIBLES I AMAGA DE LA LLUNA ? Si sempre veiem la mateixa cara de la Lluna, no és perquè aquesta estigui fixa a l’espai; al contrari, és perquè la Lluna gira al voltant del seu eix al mateix temps que gira al voltant de la Terra.
De la mateixa manera que la Lluna mostra fases a la Terra, la Terra també mostra fases a la Lluna. De fet, les fases de la Terra i les de la Lluna són complementàries, és a dir, que la suma de la fase de la Terra vista des de la Lluna i la de la Lluna vista des de la Terra, sempre sumen una fase plena.
SI VOLS SABER MÉS SOBRE AQUEST INTERESSANT TEMA, AQUÍ TENS UN CODI Q.R. NOMÉS L'HAS D'ESCANEJAR I ACCEDIR A UN VÍDEO QUE T'EXPLICARÀ MOLTES MÉS COSES SOBRES LES FASES LUNARS.
TIPUS D'ECLIPSIS Hi ha vegades que el Sol, la Terra i la Lluna s'alineen. Quan això succeeix la llum del Sol no pot arribar al nostre planeta o al seu satèl·lit, depenent de quin se situa al davant. Es diu que s'ha produït un eclipsi. Podem observar dos tipus d'eclipsis: Eclipsi de Lluna té lloc quan la Terra s'interposa entre el Sol i la Lluna. La Lluna queda oculta per l'ombra de la Terra. Eclipsi de Sol té lloc quan la Lluna s'interposa entre el Sol i la Terra. El disc solar queda cobert pel de la Lluna.
El temps teòric màxim d'una fase completa és de 7 minuts i 31 segons. Si la Lluna només en tapa un tros, parlem d'eclipsi parcial.
Com que la distància entre la Terra i la Lluna varia, de vegades la Lluna està molt allunyada i no pot tapar completament el Sol, sinó que deixa visible tot un anell lluminós al seu voltant. Aleshores diem que és un eclipsi anular.
Tipus d'eclipsis solars: Els eclipsis de Sol només poden ocórrer quan hi ha lluna nova.Si la Lluna tapa tot el Sol, parlem d'un eclipsi total.
Tipus de eclipsi de lluna: Els eclipsis lunars es classifiquen en parcials (només una part de la Lluna és ocultada), totals (tota la superfície lunar entra en el con d'ombra terrestre) i penombrals (la Lluna entra en el con de penombra de la Terra)
Si, en canvi, l'ombra de la Terra no arriba a tapar del tot la Lluna, es tracta d'un eclipsi parcial.L'ombra té dues zones, una de fosca, l'ombra, en què l'ocultació és total, i una de més clara, la penombra, on és parcial. Un observador situat a la zona d'ombra veuria un eclipsi total i un de situat a la de penombra, un eclipsi parcial.
Si encara no ho tens clar, mira el vídeo.
COM PUC VEURE UN ECLIPSI? No és estrany tenir l’oportunitat de contemplar un eclipsi total de sol. L’ombra de la lluna sobre la Terra no és molt gran, de manera que es pot veure des d’uns quants llocs de la Terra. Heu d’estar al costat assolellat del planeta quan això passi. També heu d’estar en el camí de l’ombra lunar. De mitjana, es pot veure un eclipsi de sol des del mateix lloc de la Terra només uns minuts, cada 375 anys més o menys. Mai mireu directament el Sol, ni un segon! Podeu danyar la vista per sempre! Per veure un eclipsi de sol, utilitzeu ulleres especials per veure el sol. Els podeu obtenir a una botiga de càmeres o en línia. També es poden utilitzar ulleres de soldadura. LES ULLERES DE SOL NO FUNCIONEN
Fes-ho tu ma
teix
La influència de la lluna : les marees De la mateixa manera que la Terra atrau la Lluna per la gravetat, la qual cosa fa que es mantingui en la seva òrbita, la Lluna exerceix una forta atracció gravitatòria sobre les masses d’aigua de la Terra, de manera que les deforma i fa que en variï el nivell. Això dona lloc al fenomen de les marees
Què són les marees? Les marees són la variació que es produeix en el nivell de les aigües de mars i oceans. Es relacionen amb l’atracció de la Lluna causada per la força de la gravetat. Com que l’aigua té la capacitat de fluir, a diferència de l’escorça terrestre, aquesta atracció provoca aquestes variacions. Hi ha dos tipus de marees: la marea alta i la marea baixa.
Marees altes i baixes
La marea alta o plenamar. És el moment en què l’aigua del mar arriba a la màxima altura dins del cicle de les marees. • La marea baixa o baixamar. És el moment en què l’aigua del mar aconsegueix la menor altura.
Quan menys pressió hi ha, més puja la marea, i el mateix al contrari. Les marees més altes són les que tenen lloc a estuaris estrets, on poden ser de 13 a 15 metres ja que en els passadissos l’aigua no troba sortida. L'amplitud de marea canvia segons la fase de la Lluna. per exemple, en lluna nova i en lluna plena és màxima, i en quart creixent i en quart minvant és mínima. Aquesta amplitud és d'alguns metres als mars oberts i els oceans. En canvi, al Mediterrani, és només d'entre deu i vint-i-cinc cm.
InfluÈncia del sol El Sol exerceix també una atracció. La influència del Sol sobre les marees és menor, ja que encara que la seva grandària és molt més gran que el de la Lluna, es troba molt lluny de la Terra. Segons això, hi ha marees vives i mortes.
Marees vives Són marees amb variacions del nivell del mar més intenses. Es produeixen quan el Sol, la Lluna i la Terra es troben alineats i les forces d’atracció del Sol i la Lluna se sumen, la qual cosa produeix grans variacions del nivell del mar.
Si vols veure el nostre vídeo, escaneja aquest codi QR
Marees mortes Són marees amb variacions del nivell del mar poc intenses. Es produeixen quan les posicions de la Terra, el Sol i la Lluna formen un angle de 90°. En aquesta posició, la gravetat del Sol debilita l’efecte de la gravetat de la Lluna.
POT HAVER-HI VIDA EN UN ALTRE PLANETA? Pel que sabem fins ara, la Terra és l’únic planeta del sistema solar en el qual hi ha vida. Aquesta es desenvolupa en una prima franja que compren la part inferior de l’atmosfera, la hidrosfera i la part més superficial de la geosfera. El nostre planeta reuneix les condicions adequades per al desenvolupament dels éssers vius. Té temperatures suaus (una temperatura normal és de 15º) , aigua en estat líquid (gràcies a la temperatura mitjana del nostre planeta, gairebé tota l’aigua es troba en estat líquid. L’aigua líquida forma part dels éssers vius; és el mitjà en què viuen molts organismes, i, per les seves propietats, és essencial per a la vida.) i gasos imprescindibles per a la vida (L’aire de l’atmosfera aporta l’oxigen (O2), necessari per a la respiració dels éssers vius, i el diòxid de carboni, indispensable, juntament amb l’aigua i la llum, per a realitzar la fotosíntesi), a més, serveix de suport per als organismes que hi habiten.
Al febrer, el món sencer va saber de la descoberta d'un sistema solar que, a 40 anys llum, té a set planetes de la mida de la Terra que orbiten al voltant d'una estrella nana anomenada Trappist-1 . Per saber-ho del cert caldrà investigar la composició de les atmosferes. Per fer-ho s’analitzarà la llum que ens arriba procedent de l’estrella del sistema, una nana ultra freda.
A dia d’avui s’han descobert gairebé 3.500 planetes fora del sistema solar, una cinquantena dels quals són rocosos i es troben a l’anomenada zona habitable de la seva estrella, allà on la temperatura permet l’existència d’aigua líquida. Saber si un planeta està situat a la zona habitable és la primera condició per buscar-hi signes de vida. Tal com la coneixem, la vida requereix la presència d’aigua en estat líquid, i això és justament el que cerquen els astrònoms que es dediquen a l’exploració d’aquests nous mons.
Es pot viure en altre planeta del Sistema Solar? La resposta a aquesta pregunta és senzilla. No és tan fàcil trobar un lloc on puguem instal·lar-nos al llarg del temps. Els vestits espacials estan bé, però només per a una estona. Cal proveir-los d'aigua i oxigen que ens permetin viure, i aquests són recursos que no abunden en qualsevol cos celeste. A més, encara que trobéssim un planeta amb unes característiques similars a les de la Terra, podria quedar tan lluny que trigaríem segles a arribar-hi.
Es pot viure en altres planetes, però per exemple a Mercuri no, perquè està molt a prop del Sol i si anessis a viure allà, et cremaries. Tampoc es pot viure a Plutó perquè si no et congelaries.Pel que sabem fins ara, la Terra és l'únic planeta del sistema solar en el qual hi ha vida.
POT HAVER-HI O Segons les primeres anàlisis de les mostres recollides per robot Curiosity, al planeta vermell s'hi van donar les condicions necessàries per poder propiciar formes de vida primitives. Aquesta era una de les incògnites que havia de resoldre la missió. Els experts han aconseguit identificar la presència de sofre, hidrogen, oxigen, fòsfor i carboni, ingredients que indiquen que alguna vegada Mart va poder albergar vida microbiana.
Les claus per a aquest entorn habitable provenen de les dades obtingudes per l'anàlisi de mostres del Curiosity i els instruments de Química i Mineralogia. Les dades indiquen que l'àrea de la badia de Yellowknife, que està explorant el vehicle de la NASA, va ser un riu o un llac intermitent que podria haver proporcionat l'energia química i altres condicions favorables per als microbis. La roca es compon de gra fi que conté minerals d'argila, minerals de sulfat i altres productes químics. Aquest ambient humit, a diferència d'alguns altres en Mart, no és extremadament àcid o salat.L'investigador David Blake ha indicat que "els minerals d'argila constitueixen almenys el 20 per cent de la composició de la mostra analitzada". Aquests minerals d'argila són un producte de la reacció d'aigua relativament dolça amb minerals ignis, també presents en el sediment. La reacció podria haver tingut lloc dins del dipòsit sedimentari, durant el transport dels sediments, o en la regió d'origen dels sediments. La presència de sulfat de calci juntament amb l'argila suggereix que el sòl és neutre o lleugerament alcalí.
HA HAGUT VIDA A MART? Els científics s'han sorprès en trobar aquestes substàncies químiques que proporcionin a la superfície de Mart l'energia suficient perquè molts microbis que hi ha a la Terra puguin viure. "La gamma d'ingredients químics que s'ha identificat en la mostra és impressionant, i suggereix maridatges com llaura sulfats i sulfurs que indiquin una font d'energia química possible per microorganismes", ha apuntat l'investigador Paul Mahaffy. Davant aquests resultats, els científics planegen treballar amb Curiosity a la Badia Yellowknife abans que el rover continuï amb el seu calendari establert i és desplaci, en un llarg viatge, fins al turó central del cràter Gale, la Muntanya Sharp.si alguna forma de vida similar a la de la Terra hagués sobreviscut al canvi climàtic, el més probable és que fossin bacteris que viuen prop de la superfície. Aquests bacteris haurien passat la major part del temps en estat latent, mentre esperaven esdeveniments geològics que fessin brollar aigua de les profunditats del planeta.
SCIENCE FOR ALL ··· Els efectes dels viatges espacials en els astronutes
Quins efectes tenen en els astronautes els viatges espacials?
Els astronautes realitzen viatges a l'espai exterior. Una cosa que poca gent pot fer i que requereix molta preparació. Tot i l'entrenament en el que se sotmeten els astronautes Sortir de la nostra atmòsfera suposa un canvi molt radical, i això fa que experimentin alguns canvis en el seu cos.
Febre espacial
Modificacións genètiques
Hi ha un augment general d'1ºc en la temperatura corporal dels astronautes. Concretament 38ºc quant estan en repos i 40º c despres de fer exercici.
Incrementa la metilació de l'ADN, un dels mecanismes que inactiva i activa gens.
Increment de l'altura
Pèrdua de visió El 80 % dels astronautes torna de l'espai amb miopia.
Creixen entre 2 i 5 cm a causa de l'abcencia de compresió de la columna. Es perd tant bon punt es torna a la Terra.
Alteració del cicle de somni Veuen el sol sortir i amagar-se cada 90 min (1:30''). La meitat prenen pastilles per dormir.
Atrofia dels músculs Com que a l'espai no hi ha gravetat no han de fer quasi esforç i això fa que perdin molta força
Descalcificació Perdua de l'1 % de massa ossea cada mes.
Com és la vida d'un astronauta Els astronautes, quan estan en plena missió (en una estació espacial) també han de tenir una rutina. Alguna vegada t’has preguntat com és?
Viure en una estació espacial és dur, ja que no hi ha gaire aigua. En el Space Shuttle tenen cel·les de combustible que combinen l'hidrogen i l’oxigen per a generar electricitat. Amb això es produeixen grans quantitats d’aigua, però no hi ha cel·les d’aigua en l’Estació Espacial Internacional (ISS en anglès). La tripulació habitual de la ISS és de 3 persones. Els passejos espacials poden ser esgotadors i provocar un gran esforç muscular. Això obliga als astronautes a dedicar temps a l'exercici per tal de mantenir-se saludables i en bon estat físic per fer les seves tasques en la ISS i tornar a la Terra en bones condicions.
En la nau disposen d’una cinta rodant i una bicicleta estàtica. Els astronautes s’han d’exercitar com a mínim 2 hores diàries. També disposen de pilotes i cordes (com les de la terra). Aixì conserven els seus ossos i músculs en bon estat, que és molt important, ja que al tornar a la terra mantindran el seu rendiment físic en el les millors condicions possibles.
a una estació espacial? Tot i que en l'espai no hi ha dia i nit, els astronautes segueixen una rutina diaria. Dormen 8 hores en un sac de dormir enganxat a la paret per no flotar (per la falta de gravetat) mentres dormen. La resta del temps el dediquen a fer tasques científiques, com realitzar experiments i mantenir la nau. De tant en tant surten a fer passejos espacials, tant per reparar l’estació espacial, o per realitzar experiments científics.
El menjar espacial a millorat molt d’ençà que va començar; ja no són cubs insípids ni aliments triturats i enmagetzamats en tubs, sino que son algo més semblant a el menjar de la terra. El menjar de la ISS es prepara a la terra pr proporcions individuals. Alguns aliments els han de calentar en un microones. Els astronautes trien entre 3 plats del menú. Tenen salses com mostassa i ketchup, però no hi ha sal ni pebre perquè es podría colar pels conductes de ventilació i espatllar la nau.
Super lluna Les super llunes que veurem aquest any tindrà lloc el 9 de març, el 8 d'abril i el 7 de maig. Aquest fenomen s'ha fet molt popular en els últims anys i consisteix en una lluna plena fins a un 30% més gran i al voltant d'un 15% més brillant del normal.
FEN Ò ME AST RON NS ÒM ICS Els Gemínids Els Gemínids són una pluja de meteors causats per l'objecte 3200 Phaethon. Els meteors d'aquesta pluja tenen un moviment lent i poden ser observats durant la major part del mes de desembre usualment del 7 a l'17 amb un pic de més activitat el dia 14 de desembre
El següent objectiu de la exploració humana de l'espai arribarà al seu distància mínima respecte a la Terra el 13 d'octubre: durant la nit, Mart apareixerà com un punt vermell molt brillant en la volta celeste.
Ur
Mart en oposició
à
posició o en
El tercer planeta més gran del sistema solar arribarà a la seva distància mínima respecte a la Terra el 31 d'octubre. I encara que l'única manera de gaudir d'aquest món de roca i gel serà a través d'un telescopi, estàs a temps per planejar la teva observació.
Pluja d'estels Leónidas Com cada any, les Leònides provocades per les restes de l'estel 55P / Tempel-Tuttle apareixeran en direcció de la constel·lació de Lleó i arribaran el seu bec el 17 de novembre.
Lluna blava La Lluna Blava o 'Blue Moon' indica que hi haurà dues llunes plenes en un sol mes, com passarà aquest mes d'octubre de 2020. La primera va tenir lloc el dia 1 i la segona arribarà el dissabte 31 d'octubre de 2020, coincidint amb la celebració de Halloween.
Lluna de sang El que passa durant un eclipsi total de Lluna és que la llum de Sol que entra a l'atmosfera terrestre es dispersa i a la Lluna només li arriba la llum amb longituds d'ona de color vermell i taronja (són els colors que experimenten la menor desviació) .I aquesta és la raó per la qual veiem la Lluna de color vermell . La podràs veure el 21 de gener de 2021.
Science Kids
Matèria: Espai de projectes EXPLORANT L'ESPAI
em-xiegell
sdiK ecneicS
CURS 20-21
Professora: Eli Ruiz