D’ençà, poc a poc, la cosa s’ha anat embolicant. El “negoci” de la calçotada s’ha escampat per tots els racons i ha caigut en moltes mans de dubtosa serietat. He vist calçots servits dins d’un gerro i lligats amb un llaç de ras, salses fetes amb maionesa i pebre vermell, costelles de l’amplada d’un paper de fumar i de procedència llunyana i fins i tot m’han servit, la cuina d’autor no te límits, una crema catalana deconstruïda. Totes aquestes bretolades, són fruit de la falta de sentit comú i de la recerca il·limitadament ambiciosa de “la pela”, aprofitant-se sense cap tipus de vergonya, d’una clientela, incapaç en molts casos, de distingir un calçot d’un porro o un tros de vedella d’un de porc. Però no hem vull fer mala sang, així que canviem de registre i parlem de les calçotades de veritat, vull dir de les que es fan al camp, al tros o a la masia dels tiets. Perquè fer una calçotada es ferla i no només menjar-se-la. Si volem respectar la gramàtica hem de dir que no tots els van a fer una calçotada fan la calçotada. Hi han tres tipus de calçotaires: els que penquen, els que fan pinya i “els altres”. Segurament, els que llegiu aquesta bajanada, podreu reconèixer-vos en un dels dos primers grups, difícilment al tercer. Els que penquen, normalment són sempre els mateixos, i a sobre són els que, no recordant-se de l’última, tenen la bona fe d’organitzar-la. Buscar el lloc, trucar, encarregar, trucar, saber els que vindran perquè la majoria no ha dit res i només falten quatre dies, trucar, comprar, trucar, recollir, trucar, portar, trucar, agafar el cotxe i anar corre-cuita a buscar la llonganissa perquè el Feliu i la Cori (ja la portarem nosaltres perquè la carnisseria és al costat de casa), no havien pensat que el nen tenia partit de bàsquet. I per suposat de fer-la, ajupir-se, embrutar-se les mans i empassar-se el fum. Els que fan pinya es poden dividir en dos tipus: Els “dolce far niente”, o sigui “ni brot”, i els “enrotlladets”. Aquest últims et porten una cervesa fresqueta de tant en tant, i et diuen coses tan boniques com: Tiu, com se nota que ets cuiner; o: jo no sabria ni com començar (I, és clar, ni ho intenten). Dels primers, l’únic que pots esperar, és que no et fotin un cop de pilota a les graelles o als morros, exercint el dur deure de “paresguardiola” amb els seus “lionels”. Per finalitzar queden “els altres”. Són aquells que li diuen botifarra a la llonganissa i mongetes tendres a les bajoques. Arriben sempre a “calçot posat” i al crit de “Ostres nanos, quin embús hi havia a la Diagonal”, passen directament a sucar el ceballot, a l’hora que deixen anar tres o quatre comentaris sobre que si haguéssiu posat les graelles així, els calçots d’aquesta manera i al romesco una mica més de nyora, ens fan saber la seva infinita cultura gastronòmica. És llavors, quan en recordant-te de la Mare de Deu de la Mercè, penses que l’altra vegada va ésser igual i que aquesta sí serà l’última. Leo D’kastro VILALLONGA DEL CAMP
Recuperant la memòria històrica de Vilallonga Tots sabem i no en tenim cap dubte, que la història sempre l’expliquen els guanyadors. I no ho dic en cap sentit crític. És lògic, són els únics que poden parlar i escriure quan s’acaba un conflicte bèl·lic. Guanyi qui guanyi, en un primer moment, sempre s’expliquen els fets des del punt de vista del guanyador. Si ja és difícil, per no dir impossible, ser totalment objectiu quan intentes relatar fets ocorreguts fa temps, imagineu-vos quan tot just s’ha acabat una guerra. A més, els que guanyen un conflicte han de justificat i muntar la història de manera de que quedi clar que ells han estat els bons i els altres els dolents. Com és pot suposar, en aquests primers moments, ja ni tan sols es pretén ser objectius. Penseu en qualsevol fet històric, per exemple: l’eliminació dels indis de Nordamerica, o dels natius de qualsevol país colonitzat, o en qualsevol guerra,..... Quina història ens ha arribat? La que han explicat els ocupants o els guanyadors. I si la eliminació ha estat total, no hi haurà ningú que pugui fer la revisió del que s’ha escrit i quedarà com a única història valida.
31