el pèsol negre núm. 65

el

65

pèsol negre núm.

juliol - agost - setembre - octubre · 2014

II època

5.000 exemplars

Publicació Llibertària de l’Alt Llobregat i Cardener

Dresca S.L.: la història d’un robatori L’empresa navarclina va tancar deixant 180 treballadores al carrer. Va vendre la maquinària i va deixar un solar altament contaminat la neteja del qual havia d’assumir l’administració pública. A dia d’avui cap treballador no ha cobrat res, no s’ha netejat la zona i no s’ha construït el CAP que s’havia de fer sobre el terreny. > 6

www.bllibertari.org

Jordi Simón Perayre contra la llibertat d’expressió El gerent del Berguedà Actual que va acomiadar de manera improcedent i va negar-se a pagar els quasi trenta-mil euros que marcava la sentència judicial, denúncia totes les expressions públiques que assenyalen aquest inqüestionable fet. Més de deu denuncies. El proper judici serà el dijous 23 d’octubre a les 12 h a Berga. > 4

Nou espai alliberat a Manresa El passat dissabte 27 de setembre es feu pública l’okupació d’un edifici al carrer Verge de l’Alba de Manresa. L’okupació va ser realitzada cinc dies abans, el dia 22 de setembre. El nou espai acollirà diverses iniciatives

socials, com ara un viver de projectes, un espai per la difusió de material de lectura, un espai per la canalla, una sala polivalent on realitzar xerrades o projeccions i altres activitats culturals. > 3

La necessitat de boicotejar Iberpotash No és cap secret que Iberpotash ha estat contaminant greument la comarca del Bages durant anys i que ho fa amb la complicitat de l’administració pública i saltant-se fins i tot sentències judicials. Ara també sabem que aquesta empresa dóna finançament a dos batallons de l’exèrcit Israelià, malauradament famós per les seves massacres. Amb tot, per netejar la seva imatge, l’empresa no para de patrocinar festes a la comarca del Bages i a posar anuncis als mitjans locals i el que és pitjor de tot: els panxa-agraïts es deixen finançar. >4

La vergonya del Campionat Maqui Marc Ribas Serra, manresà diplomat en turisme i antic responsable de l’àrea de Turisme al Consell Comarcal del Bages impulsa el Campionat Maqui. Aquesta iniciativa empresarial vol fer diners en nom dels maquis però sense parlar de maquis, sinó tot el contrari, parlant-ne de manera injuriosa: «El campionat maqui no té un caire polític, ni entra a promoure cap tipus d’acte incívic». > 5

DOSSIER CENTRAL

aquest pèsol i humor 2

Sobre el procés

Qui som Estremoni

Manresa, octubre de 2014

Editorial

Em diuen que expressi el meu posicionament respecte el 9-N, el procés sobiranista, la independència. Últimament sembla que l’actualitat oblidi totes les altres realitats...

No sóc qui per qüestionar els anhels de llibertat d’un poble, però si que m’agrada preguntar-me constantment el per què de tot plegat. Trobo injust que un milió i mig de persones surtin al carrer per reclamar la independència i que la majoria d’elles girin l’esquena a l’hora de solidaritzar-se amb el seu veí quan està a punt de ser desnonat; que hi hagi tanta empenta per manifestar-se per la llibertat nacional i que no es mogui ni un dit per cada nova llei punitiva, cada agressió al territori, cada injustícia diària; que tothom tingui una opinió política formada al respecte però que siguem incapaces de posicionar-nos políticament en molts altres temes candents. En definitiva, em qüestiono quin tipus d’independència s’està construint i si al cap i a la fi tindria gaires diferències amb l’estat de coses actual.

Per altra banda, en els dies més optimistes també li veig el seu potencial. Són innegables els atacs a l’autonomia, la llengua i a la cultura per part del govern central, i m’agradaria pensar que la resposta d’avui a aquestes agressions poden servir de llavor per a respondre a futures agressions vinguin del govern que vinguin. L’immobilisme, la rancietat i els impediments legals a la consulta de l’executiu, ens poden servir per posar novament en evidència que la democràcia no és un sistema que escolta les necessitats i la voluntat de la gent;

per recordar que la democràcia capitalista és un sistema fet a mida que perpetua els privilegis de les classes adinerades i regula els possibles conflictes socials fent de coixí entre les explotades i les explotadores.

Un altre punt a favor, és que la possible independència, pot ser una nova oportunitat per posicionar-nos sobre molts aspectes. Un estat nou pot ser un estat feble i per tant la inestabilitat pot donar-nos ales per a conflictuar i desestatitzar el màxim el nou estat.

Malauradament sembla que comenci amb mal peu. Que un dels arguments que revesteixin la independència sigui l’interclassisme significa que altre cop es prioritzarà la unitat nacional per sobre de qualsevol canvi ja no revolucionari, sinó social. Que empresaris catalans i polítics neo-liberals donin el vistiplau a la sobirania, significa que la burgesia catalana s’ha vist prou madura per prescindir de la burgesia espanyola i que per tant ja ho tenen tot lligat i ben lligat en aquest nou estat.

M’identifico amb la independència dels pobles, però rebutjo la idea de crear nous estats. M’agrada la història de lluita que hi ha hagut a la nostra terra: la revolta dels favots i dels se-

gadors, la insurrecció del 1909 o la revolució social del 36. Però també hi ha tota l’altra història, aquella que em repugna: la dels almogàvers i colonitzadors, la dels burgesos i feixistes catalans que no hem d’oblidar. Estimo la cultura catalana canviant, oberta i heterogènia. M’esgarrifo quan l’intenten enquadrar i momificar, tot simplificant-la i folkloritzant-la com a mer producte per ser venut. Entenc el sentiment de pertinença (tot i que el faig extensible a moltes altres parts del món), però em fa por el patriotisme que quasi sempre es difon amb el xovinisme. Apostaria per una autonomia verdadera, sense barreres ni fronteres, sense rols d’autoritat, llibertària.

En definitiva estic a favor de la independència sempre i quan signifiqui revolta, revolució. I criticaré fins a l’infinit aquells que la vulguin convertir en una mera cortina de fum, que en vulguin treure rèdit econòmic o polític; que en mires a obtenir-la oblidin el component de classe. Perquè em sembla absurd que la gent destini tants esforços perquè tot continuï com fins ara, però en català.

Edita: Col·lectiu PÈSOL NEGRE. El pèsol negre no és el portaveu de cap entitat i per tant no representa a ningú més enllà de qui hi participa en cada moment. Els articles són responsabilitat de qui els fa. A qui li piqui que es rasqui.

Si vols col·laborar econòmicament et deixem el número de compte: 1491 0001 22 2028287627.

Tancament d’aquesta edició: 15 d’octubre de 2014 En aquest número hi ha participat: A l’aguait, Ali Bei, Barrikada, Bllibertari, Doble M, El Nom Importav Estremoni, Intifada, La Marea, L’Espurna, Lola de Bellesguard, Navarclí, Pep i Tu, Pep E, Peter Flowers, Roger, Solidarixs, Portal web: www.bllibertari.org I en PDF a: www.pesolnegre.info Contacta amb nosaltres: info@pesolnegre.info Segueixos al twiter: @elpesolnegre

Humor

Directori llibertari de l’Alt Llobregat i Cardener

Berga

CNT-AIT Berga: c. Pinsania n 7. 08600 Berga. https://www.facebook.com/cntberga

Manresa

ATENEU COLUMNA TERRA I LLIBERTAT: c. del Balç 4 baixos esquerra. 08600 Berga. actll@ berguedallibertari.org www.bllibertari.org

Sallent

CENTRE D’ESTUDIS PEDRO FLORES: cestudispedroflores@gmail.com centreestudispedroflores.blogspot.com

AMICS D’AGUSTIN RUEDA, CGT: c. Clos 5, 1r, 08650 Sallent Tel. 938 370 724. Fax 938 206 361 sallent@cgt.es. www.cgt.es/sallent

CGT: c.Circumval·lació 77, 2n, 08240 Manresa. Tel. 938 747 260. Fax 938 747 559 cgtmanresaneteja@hotmail.com

CENTRE D’ESTUDIS JOSEP ESTER BORRÀS: c.del Balç 4 baixos dreta. 08600 Berga. Tel i fax: 938216747 cejeb@cejeb.org. www.cejeb.org CGT: c. del Balç 4 baixos. Tel. 938 216 747. sad@cgtberga.org. www.cgtberga.org

ATENEU POPULAR ROCAUS C. Santa Llúcia 1, Sallent www.ateneurocaus.cat

CSO VALLDAURA: c. Jorbetes 15, 08241 Manresa CNT-AIT: Pl. Catalunya 9 ent 1r i 4r, 08242 Manresa Tel. 931788368. sov@manresa.cnt-ait.es

RÀDIO BALA 106.4 FM: radiobala.radiobala@gmail.com http://radiobalamanresa.wordpress.com ASSEMBLEA LLIBERTÀRIA DEL BAGES allbages@bllibertari.org LA DISTRI: c. Escodines, 11.

08241 Manresa

okupació 3

Nou espai alliberat a Manresa El passat dissabte 27 de setembre es feu pública l’okupació d’un edifici al carrer Verge de l’Alba de Manresa. L’okupació, realitzada cinc dies abans -és a dir el 22 de setembre- tal i com es podia llegir en una de les pancartes penjades a la façana de l’edifici, suposa un nou espai alliberat a la capital del Bages. asfixiant, o la ciutat, espai de convivència ordenat pel treball i el consum.

Sobren els motius per lluitar en contra d’aquest món en què vivim però també sobren els motius per crear espais per construir la resposta i l’alternativa.

No demanem res, simplement anunciem el nostre compromís en intentar canviar el que ens envolta a través de les nostres percepcions, equivocantnos i rectificant per on ens portin les passes.”

La Marea Manresa, setembre-octubre de 2014 Des de primera hora del matí de dissabte 27 d’octubre, un grup d’una vintena de persones va estar concentrat davant de l’edifici okupat al barri del Vic- Remei de Manresa, repartint octavetes on es comunicava l’okupació de l’immoble als veïns i veïnes. Al llarg del matí i de la tarda van ser diverses les persones del barri que es van acostar a parlar amb les companyes per saber què estava passant i intercanviar opinions sobre l’estat de l’edifici o sobre l’okupació.

Com és habitual, les opinions i valoracions de les veïnes van ser diverses i de “tots colors”, però moltes coincidiren en el fet que al llarg dels cinc anys, des de la creació d’aquest immoble, mai no s’havia arribat a utilitzar i que cada cop s’estava deteriorant més. Així com, que la propietat se n’havia desentès per complet quan les veïnes havien intentat localitzarlos per tal que es preocupessin i responsabilitzessin de l’estat de l’edifici.

I és que tal i com molta gent del barri havia pogut veure, des de feia temps l’edifici estava obert a peu de carrer i era constantment saquejat per tal de treure tot el material possible. Coses que passen quan es deixa un espai abandonat i hi ha gent que no té altra forma de subsistència. Cal dir que quan van entrar les companyes, constataren aquest “saqueig”; des de mobles a tubs, cables, finestres, portes, lavabos, etc. havien estat arrencats, així com algunes de les parets i terres es trobaven foradats.

L’edifici, situat al barri del Vic-Remei de la ciutat de Manresa, davant de les oficines de l’INEM, era propietat de la constructora, que té la seu central a Barcelona FRALECA S.L. la qual, segons hem pogut saber, al llarg del procés de construcció de l’immoble ja va patir diversos processos d’embargament a causa d’impagaments. Com a resultat, l’obra, que consta de 21 “minipisos”, mai no va servir de vivenda per a ningú. Després de tots aquests processos d’embargament finalment la propietat de l’immoble sembla ser que es troba en mans del banc dolent SAREB (Societat de Gestió d’Actius Procedents de la Reestructuració Bancària creada l’any 2012). Des de que finalitzaren les obres el 2009 l’espai ha estat en desús.

Segons ens han informat les companyes, el mateix dissabte sobre les 20 h del vespre tres patrulles dels Mossos d’Esquadra i algun que altra agent de paisà apareixeren sobtadament i demanaren la identificació de vuit persones que en aquell moment es trobaven davant de la casa.

comunicat repartit a les veïnes del barri el dia que es feu pública l’okupació: Per tal d’encabir i realitzar un seguit d’inquietuds i de projectes al marge de les institucions, és a dir, a través de l’autogestió, un conjunt de perso-

nes hem pres la decisió de recuperar aquest espai mort de la ciutat. Sí, és un edifici buit més del nostre entorn, fruit de l’ambició i l’avarícia de l’especulació immobiliària, però també s’ha convertit en un tros de ciutat sense vida, on no hi creix cap planta, que no satisfà cap necessitat humana ni animal, que és doncs un no res.

L’okupació a Manresa no és una llui-

ta nova, porta 12 anys en diversos escenaris, contra l’estat, garant del patriarcat i el capitalisme, i contra un dels seus pilars fonamentals: la propietat privada. La propietat, causant de la desigualtats entre les persones i la màxima del capital que ho converteix tot en mercaderia per poder ser comprat o venut, l’habitatge, una necessitat bàsica convertida en una soga

Al llarg d’aquests dies les companyes segueixen amb les tasques de neteja i treballs d’infraestructura per tal de que l’espai pugui estar en funcionament tan aviat com sigui possible.

Són vàries les idees que han motivat l’okupació d’aquest espai, entre altres; un viver de projectes, un espai per a la difusió de material de lectura, una sala polivalent on realitzar xerrades així com passis de películes o documentals, o un espai infantil el qual els nens i les nenes es puguin fer seu.

Cal recordar que aquesta no ha estat la única okupació en els últims mesos a la ciutat de Manresa, ja que a finals d’agost, coincidint amb la Festa Major de la ciutat, la PAHC Bages va ocupar un bloc de pisos a la zona nova del barri de la Parada.

Un centenar de persones es concentren contra la visita d’Artur Mas a Manresa Bllibertari Manresa, octubre de 2014 Un centenar de persones es concentraren el passat 6 d’octubre per tal de mostrar el seu rebuig davant la presència d’Artur Mas a l’acte d’inauguració de l’ampliació de l’Hospital Sant Joan de Déu de Manresa. Foren convocades per la Coordinadora per la Transformació Social, Contra el Capitalisme i el Patriarcat, veïnes del barri de la Balconada, l’Esquerra Independentista o col·lectius i individualitats llibertàries, tot formant una amalgama de lluites que confluïren per a centrar el seu enuig davant l’assistència del màxim responsable polític de la Generalitat a la ciutat. Fóu d’aquesta manera que al llarg de la concentració s’escoltaren reivindicacions que anaven des del “sí se puede” de la PAHC al “Artur Mas, a quina mútua vas”, fent referència a la privatització de la sanitat o el “pàrquing gratuït” de les veïnes de la Balconada. El “bloc” anarquista també realitzà les seves

aportacions, tot duent una pancarta amb el lema “La seva política, la nostra pitjor malaltia” o enarborant el “Manresa neta, polítics a la merda”. També hi hagué lloc per a càntics més audaços: veient que els immaculats cambrers anaven tots vestits de negre per la gala, les llibertàries començaren a ironitzar tot cridant “Ese black block, que la líe ya!”, generant càlids somriures entre les participants.

Com era d’esperar, i cosa més seriosa, un ampli dispositiu policial format per membres dels ARRO’s i un bon grapat de policies de paisà, blindava els accessos a l’Hospital per tal d’impedir la presència dels manifestants a l’interior del vestíbul on tingué lloc l’acte principal, amb la seva prepotència característica.

Una de les anècdotes de la protesta fou quan Sor Lucía Caram, una de les participants en l’acte que acollí a Artur Mas, sortí per la porta de l’Hospital i es dirigí als manifestants amb simpatia, cosa que

provocà una sonora xiulada. Potser s’esperava una rebuda més fraternal, però és difícil mostrar afecte a la promotora a la ciutat, d’un model caduc de solidaritat basat amb les ànsies de protagonisme, d’una caritat que s’impulsà per a netejar el nom de la família Tous i per a tranquil·litzar les consciències de famílies benestants com la del mateix president.

Malgrat el servilisme de les participants a l’acte d’inauguració, altre cop, la visita del President de la Generalitat a la ciutat, no ha estat tan plàcida i tranquil·la com desitjaria.

Iberpotash i laboral 4

La necessitat de boicotejar Iberpotash Intifada Manresa, juliol-setembre de 2014

El passat 8 de juliol, amb l’excusa de desmantellar la xarxa de túnels subterranis de Hamàs i aturar el llançament de coets cap a Israel, començà una nova agressió militar de les Forces de Defensa Israelianes a la franja de Gaza anomenada operació ”Marge protector”. Aquesta operació, produïda poc temps després que Hamàs i Fatah arribessin finalment a alguns punts d’entesa a la franja, provocà la mort d’almenys 2.100 palestins. El Ministeri de Salut de Gaza, afirmà que unes 10.500 persones resultaren ferides. Vora 11.000 cases foren destruïdes. Segons l’Oficina de les Nacions Unides per a la Coordinació d’Assumptes Humanitaris, (almenys fins el 17 de juliol), el 77% de les víctimes mortals eren civils.

Les agressions militars de l’exèrcit israelià però, no són més que una part de la política d’apartheid, que pretén assegurar el control, l’accés a la terra i a la naturalesa d’un grup a costa d’un altre. La construcció de nous assentaments en territoris palestins, continua malgrat les prohibicions internacionals, enderrocant les vivendes de centenars de famílies palestines per a

construir vivendes israelianes. La imposició dels check-points (punts de control militar), fa que milers de palestines hagin d’esperar a les llarguíssimes cues que es fan des de primera hora del dia per arribar a temps a treballar, tot passant diàriament per arcs de metalls, revisió d’equipatges, control de documentació, registres dactilars. La construcció del mur deixà el 60% de les terres fèrtils cultivades de poblacions com Bel’in a l’altre costat, impedint a moltes palestines accedir al seu únic mitjà de subsistència.

Per totes aquestes polítiques d’exclusió i explotació, el 2005, i a petició de la societat palestina, nasqué la campanya de Boicot, Sancions i Desinversions (BDS) a l’Estat d’Israel, tot emmirallant-se en la campanya contra l’apartheid sud-africà. La vessant amb la qual ens sentim més identificades i amb més possibilitats d’intervenir, la del boicot (econòmic, acadèmic, cultural i esportiu), intenta desemmascarar i actuar contra aquelles empreses o instàncies que s’enriqueixen o col·laboren amb el projecte colonitzador del sionisme. És dins

d’aquest marc que podem entendre millor la necessitat de boicotejar a l’empresa Iberpotash.

Boicot a Iberpotash Israel Chemicals (ICL) és una de les principals companyies mundials de producció de fertilitzants i de productes químics. Una de les seves filials és Iberpotash, creada el 1998 després de la compra per part d’ICL del Grupo Potasas i que explota les mines de Súria, Sallent i Balsareny. Multinacional afincada al Bages, que amb els seus múltiples tentacles ha aconseguit que avui en dia continuï la seva activitat malgrat haver estat denunciada reiteradament (i condemnada fins en 5 ocasions) per no respectar la ja de per si minsa normativa mediambiental i per salinitzar el Llobregat.

Recentment el grup de BDS Bages ha fet públic que ICL col·labora amb l’Associació pel Benestar dels Soldats d’Israel (AWIS), tot unint-se al projecte “adopta un soldat”. Aquest projecte, a part de recolzar econòmicament les “activitats recreatives” de l’exèrcit,

Jordi Simon Perayre denuncia a tothom Pep i Tu Berga, octubre de 2014 El gerent, director i editor del Berguedà Actual no para de denunciar tothom, com és habitual i fent un abús del sistema judicial. Jordi Simón Perayre va acomiadar diverses treballadores de manera improcedent i a una de les quals encara deu 27.115 euros. No content amb la seva acció, va denunciar una treballadora, per — suposadament— penjar uns cartells amb el seu rostre on es denunciava el conflicte laboral provocat per Simon (la justícia ha de resoldre el cas encara). La CGT de Berga ha continuat fent públiques les accions de Simon contra les extreballadores i contra la llibertat sindical i d’expressió, mentre ell segueix posant denúncies (més de deu!). Sembla ser que l’exempresari —que va gestionar pèssimament el Berguedà Actual fins enfonsar-lo—, no té diners per pagar el què deu a

Vols col·laborar amb nosaltres?

Envians els teus textos a: pesolnegre@berguedallibertari.org

Fou per això que al llarg de la Festa Major passada s’exigí a l’Ajuntament de Manresa que retirés el patrocini d’Iberpotash de les festes de la ciutat, i el motiu pel qual el grup de Martorell Mamà Patxanga es negà a tocar en el què havia de ser el concert principal de la festa major oficial de la ciutat.

Amb la finalitat de millorar la seva imatge corporativa i de mantenir la seva activitat, Iberpotash s’ha convertit en una de les principals patrocinadores de la comarca, tot repartint les molles sobrants del suculent pastís que obté entre diversos projectes com el teatre Kursaal, la UPC, el Bàsquet Manresa, les festa majors de ciutats i pobles,...

Ara però, sembla ser que a Iberpotash se li obre un nou focus de denúncia.

65è aniversari de l’assassinat de tres companys a Berga Pep i Tu Berga, octubre de 2014

les treballadores i, en canvi, sí que en té per pagar advocats...Una actitud, sens dubte, lamentable i en la seva habitual línia d’irresponsabilitat.

Simon i família, han denunciat tot tipus de coses, pintades, cartells, escarnis, etc., però només algunes són assumides pel sindicat: els escarnis i els cartells i manifestos signats per la CGT de Berga. Tanmateix, Simon denuncia a persones concretes, per qualsevol cosa que pateix i sense proves. Assetjant algunes extreballadores i alguns membres del sindicat, segons fonts de la CGT. Evita denunciar a la CGT de Berga i pretén acusar sense proves de molts dels seus mals a alguns afiliats. Per la seva banda la CGT afirma que assumeix la lluita per la llibertat sindical i tot allò que signa.

Sigui com sigui, el proper dijous 23 d’octubre hi ha el primer judici contra dues persones per participar en un escarni el passat mes de juny da-

busca per sobre de tot enllaçar comunitats i/o empreses amb les forces de defensa israelianes, tot cercant constantment la simbiosi entre població civil i exèrcit. En concret, ICL ha adoptat el Batalló Beduí de Reconeixement i el Batalló Rimon, tot aportant al llarg dels pròxims tres anys 200.000 shekels israelians (uns 42.000 euros) anuals. Ambdós batallons, operen a la franja de Gaza. Per si fora poc, una de les altres filials de ICL anomenada Dead Sea Works, es beneficia dels recursos minerals del mar Mort, vetats a la població palestina tot i que bona part de la riba s’enclava dins el seu territori. I també ven part de la sal que obté a l’empresa de cosmètics Ahava, que té la fàbrica més important a la colònia de Mitzpe Shalem (a la vall del Jordà), aprofitant-se econòmicament de l’ocupació.

vant la casa de Simón en el que es manifestava públicament la irresponsabilitat de Simón respecte els deutes amb les seves treballadores i respecte la llibertat sindical, d’expressió i de protesta. La CGT informa que el judici és de faltes i per injúries i que les imputades són dues persones de les que van participar a l’escarni. La denunciant és la dona d’en Simon i la CGT confia que les companyes seran absoltes ja que en cap cas s’ha injuriat. El sindicat afirma que el que s’ha dit sobre Simón és absolutament cert i que l’únic responsable del mal nom de Simon a Berga és el mateix Simon.

El 10 de novembre de 1949 van detenir prop d’una vintena de persones a Berga acusades de col· laborar amb la guerrilla anarquista.

El dia 14 van assassinar-ne a tres. Es tractava de: Joan Vilellael Moreno, pagès de Santa Eugínia, Josep Puertas, treballador de Fígols, Josep Bertobillo miner de Fígols. Aquests tres berguedans van ser torturats durant tres llargs dies i finalment foren assassinats a mans de la Guàrdia Civil.El motiu de l’assassinat era haver col·laborat amb la guerrilla anarquista, amb els grups del Massana, la única resistència al franquisme en aquella època a la comarca. Aquest fet tant greu, aquesta salvatjada, una més del franquisme va comptar amb el silenci còmplice de gran part de la societat. De fet a Berga no se’n va parlar més del tema, com si res no hagués passat.

L’estiu de 1999 des del Centre d’Estudis Josep Ester Borràs i en el marc de la Marxa-Homenatge als Maquis col· locaven una placa en record d’aquest tres companys. La placa va ser arrencada i restituida en nombroses ocasions.

Per recordar el 65è aniversari d’aquests fets el 15 de novembre farem un gran acte d’homenatge a la plaça de les Fonts de Berga. L’acte que inclourà parlaments, actuacions musicals, poetiques i un dinar popular contarà amb l’assistència de Joan Busquets (ex membre del grup de Massana i company dels assassinats), Dolors Marín (historiadora), Lucio Urtúbia (anarquista, expropiador i paleta), Josep Maria Reguant (biògraf de Marcel·lí Massana), Txema Bofill (ex militant dels GARI), Enric Casasses (poeta), Manolito Díaz (músic), Moi Rojo (músic) així com de familiars dels assassinats.

Més info a: www.bllibertari.org

maquis i ni muts 5

Sigues maqui per un dia, 70€ tot el campionat Lola de Bellesguard La Valldan, setembre de 2014 Hi ha un nou afartapobres a les comarques empobrides, els autocars de jubilats que omplien els restaurants prèvia visita guiada a les Fonts del Llobregat o al Santuari de Queralt van a la baixa. Ara ven més una altra cosa, qüestió de modes, ara es porta córrer fins a rebentar, que suar fa venir gana i la gana porta el “gastu”.

La febrada per les curses de muntanya i l’extensió urbana del running ja fa uns anys que ha envaït els boscos, a qualsevol hora et pots trobar un regiment de personatges disfressats de fluorescents treien la llengua tot intentant batre ves a saber quina marca. La competitivitat, l’esport mal entès i l’afany per guanyar s’ha traslladat a l’entorn natural, i amb ells l’empresa privada amb la cara amable de l’esport com a bandera. Tot s’hi val per fer negoci, i a un il·luminat Marc Ribas Serra fa tres anys que se l’hi va acudir convocar un seguit de curses a les comarques del Bages i el Berguedà sota el grandiloqüent nom de Campionat Maqui. Aquest manresà, diplomat en turisme i antic responsable de Turisme del Consell Comarcal del Bages cerca promocionar

la seva iniciativa empresarial sota el paraigües històric dels maquis, però sense embrutar-se les mans: “El campionat maqui no té un caire polític, ni entra a promoure cap tipus d’acte incívic” ens diu a la web de la cursa i és que, és clar, dels maquis d’abans interessa que alguns caminaven molt, però del per què ho feien millor que no hi pensem. No fos cas que alguns d’aquests camàlics que esbufeguen amb el nom de la guerrilla llibertària al dorsal es preguntessin que coi fan corrent com uns esperitats amb el nom d’un col·lectiu revolucionari imprès al pit.

A l’empresa privada i a les institucions públiques mai els hi ha interessat recordar el nom del Massana, del Ramon Vila o del Joan Busquets per citar-ne només alguns. Aquest últim, per cert, és un dels pocs maquis que encara queden vius i que fa anys lluita perquè es reconeguin els seus drets negats com a ex-combatent després de ser condemnat a mort i passar més de vint anys tancat a les presons franquistes. I mentrestant d’altres fan marca, marca maquis, per fer negoci i desdibuixar la memòria històrica d’una lluita que no podem donar per perduda. Perquè tasses amb el nom dels maquis es venen a les nostres

ten l’any en mesos maquis, perquè els maquis no veuen aigua, veuen Vichy Catalán, perquè tot això ja és aquí entre nosaltres. Mentrestant el

testimoni viu d’una lluita real s’apaga i ens deixa una mica més a les fosques entre tanta merda fluorescent.

l’especulació o en defensa del territori, que també se’n deia. La lluita del Caufec fou un focus important, alguns ens hi vam trobar i aquesta confluència que retroalimentava lluites i solidaritats fou un dels seus principals valors.

Aquesta petició suposaria l’ingrés directe a presó per a sis persones i multes econòmiques per a tres d’ells. El fet que en ambdós judicis es demanin penes de presó crea una duplicitat, és a dir el primer judici crea antecedents de cara al segon facilitant l’ingrés.

SOLIDARITAT ACTIVA !!!!!!

Fa quatre anys que les obres estan parades. Fa de mal dir però la crisi rematà la feina, Sacresa feu fallida i els bancs es repartiren el pastís. Ara però es parla d’una imminent reactivació del projecte.

En fi, aquest és el pati....la democràcia és un cuentu i la seva “justícia” tan arbitrària que fot fàstic. I encara els hem de sentir parlar de desobediència, Luther king i no sé qui més....

Esperem que el pati de la solidaritat sigui un altre i la difusió i mobilització del conflicte siguin grans. De moment unes quantes dates a recordar:

oficines de turisme, perquè conceptes com Maqui Suprem s’atorguen al guanyador de les curses, perquè els promotors d’aquestes curses comp-

Ni muts ni a la gàbia!

Solidarixs

de protecció oficial i dos equipaments privats.

Els propers dies 27,28 i 29 d’octubre seran jutjades sis persones a la ciutat de la “justícia” a l’Hospitalet. Són les últimes conseqüències repressives de la lluita contra el Pla Caufec o Porta Barcelona.

Ja des de bon principi, al 1991, aquest pla generà una oposició entre el veïnat d’Esplugues i diverses associacions de veïns crearen una coordinadora començant així la lluita contra el Pla Caufec. Després d’una primera etapa centrada en l’oposició jurídicoadministrativa i la difusió pública, la protesta topa amb l’immobilisme dels responsables polítics. A partir d’aquest moment, al 2004, la lluita es vehicula a través de la plataforma popular contra el Pla Caufec, qui prèn el relleu més actiu al carrer amb l’objectiu d’aturar el projecte. La plataforma aconseguí una gran repercussió i difusió, gràcies principalment a l’acció directa, basada sobretot en accions públiques de desobediència.

Berga, octubre de 2014

Per fer memòria; el Pla Caufec fou un macro projecte urbanístic que pretenia edificar 40 hectàrees de muntanya al peu de Collserola, entre els barris de Finestrelles i Can Vidalet a Esplugues de Llobregat. Aquest disbarat, recolzat en tot moment per l’Ajuntament d’Esplugues i impulsat per la família Sanahuja a través de la seva empresa Sacresa, contemplava 600 habitatges d’alt standing, dos gratacels de 105 metres d’alçada amb el seu parc empresarial, un hotel de 4 estrelles i un gran centre comercial. També s’hi afegirien 120 pisos

Eren temps de bombolla, totxos i pelotazos... però també de lluita contra

Per desgràcia de moment la repressió no fa fallida, i nou persones han d’afrontar dos judicis penals; per una manifestació al 2007 i per la protesta en un ple a l’Ajuntament d’Esplugues al 2009. La petició fiscal per tots dos processos puja a un total de 27 anys i 6 mesos de presó, penes multa de 600 dies (substituïbles per 11.300 euros) i indemnitzacions de 5.670 euros.

· 18 d’octubre: Manifestació. 17 h ajuntament d’Esplugues. · 27,28 i 29 d’octubre: Judicis a la ciutat de la in-justicia (Hospitalet de Llobregat) concentracions cada dia a partir de les 10 h.

http://nimutsnialagabia.org/

Dresca i caca de gos 6

Dresca S.L.: l’història d’un robatori Navarclí Navarcles, setembre de 2014 A mitjans d’agost es destapava la notícia sobre la contaminació als terrenys de l’antiga fàbrica Dresca a Navarcles. A banda de 180 treballadores a l’atur, el tancament de la fàbrica tèxtil va deixar enrere unes naus de les quals tan sols queda l’estructura un cop desmantellades, en un solar abandonat cada dia més degradat i amb una tina soterrada amb fuel, que va vessar als voltants.

Com a responsable subsidiari de l’espai, l’any 2012 l’Ajuntament va encarregar a l’empresa Xenixell Mediambiental S.L. la retirada del fuel, neteja de la tina i transport dels materials contaminants. No obstant això, l’estimació de la profunditat no va ser encertada i es va haver de fer un segon encàrrec a la mateixa empresa. Dos anys després, part de la terra contaminada restava en sis contenidors de runa, a la intempèrie, i la tina al descobert.

Aquests fets es van conèixer quan l’empresa va començar a estudiar la possibilitat de denunciar l’Ajuntament de Navarcles, ja que a banda de la negligència que suposava mantenir aquest material sense protecció, semblava que algú s’havia dedicat a fer desaparèixer la terra contaminada a palades. Des de llavors, les preguntes i acusacions han plogut sobre l’ajuntament. Les seves actuacions han estat posar tanques al voltant de la tina -d’uns 10 metres de profunditat,

mig amagada entre vegetació i en terrenys de fàcil accés-, i anunciar que hi haurà respostes al pròxim ple, un cop l’alcalde Llorenç Ferrer i el regidor d’Urbanisme i Obres Públiques, Ramon Serra, tornessin de vacances.

Entre les acusacions cal destacar les de CiU, que lluny de l’oportunisme polític i la precampanya electoral, es declarà “preocupada pel benestar de les navarclines i pel medi ambient” (llegint entre línies de les seves declaracions, CIU vol que l’Ajuntament sanegi amb diner públic un afer que hauria d’assumir l’empresa Dresca).

Aquestes “bones i noves” intencions, les estan fent saber amb uns fulletons informatius que hem rebut a totes les cases, amb uns arguments simples i insultants. Rèplica del PSC al govern, traient-se responsabilitats de sobre i retornant més acusacions, res de sorprenent a Navarcles -ja en portem unes quantes...-

de la tèxtil de Sant Joan de les Abedeses, propietat del mateix grup empresarial. A la fàbrica navarclina, després de les negociacions amb el comitè d’empresa, es va acordar que les treballadores (desenes de les quals hi eren des de feia més de 30 i 40 anys) cobrarien la indemnització per acomiadament un cop es vengués l’empresa. Cal afegir que en l’últim exercici del 2007, l’empresa havia facturat 17 milions d’euros, 20 el 2006, i fins a 40 l’any 2000. És més, en el moment del tancament, el deute era de 10 milions d’euros però amb 20 milions en actius, segons les paraules del mateix propietari Adrià Serra Tella.

En qualsevol cas, som davant d’un altre exemple de com mentre hi ha beneficis, les propietàries capitalistes els privatitzen, però quan hi ha pèrdues, les responsabilitats són compartides.

En un inici, entre l’ajuntament i aquests administradors concursals hi havia bona sintonia: no es va fer esperar el procés de requalificació de sòl industrial per sòl urbanitzable, en un projecte on s’hi havia d’edificar el nou CAP, 449 vivendes i una zona verda.

Un pla digne d’unes ments brillants, tenint en compte el context econòmic. Sí, amigues i amics, el projecte s’aprova el 2011, en plena crisi econòmica i ja no diguem en el sector de la construcció... però seguim en la fal· làcia de l’etern creixement. 449 vivendes noves en un poble que en té unes 3300, moltes d’elles buides! I és que

Del què no han parlat cap dels dos partits (o de forma bastant barroera: PSC acusa a CiU de perjudicar el procés de venda dels terrenys amb tantes calúmnies...) és de l’estat actual de l’empresa. Després d’alguns anys de degotejos d’acomiadaments amb petits EREs, l’any 2008, el grup tèxtil Dresca S.L. tanca deixant al carrer 180 treballadores. Podem afegir-hi les 65

Entrada en la suspensió de pagaments, el jutjat número 5 de Barcelona encarrega la gestió del procés a tres administradors concursals, designats per garantir els interessos de creditors, administració i treballadores.

sembla que hi ha qui no aprèn dels errors anteriors, a Navarcles continuem tenint una urbanització fantasma a la Planota on no s’hi va construir ni una sola vivenda.

Mentrestant, l’afer laboral i empresarial continuava. Quan es mantenien les negociacions en el tancament de la fàbrica, i per continuar el procés judicial posterior, les treballadores van optar per tres vies: CCOO, UGT i un grup d’unes 40 que no apostava per la via sindical tradicional, contractant una advocada per elles mateixes. Sis anys després, és gairebé impossible mantenir contacte amb sindicats i encara menys administradors concursals. Què ha passat durant aquest temps a la Dresca, a banda d’acumular residus contaminants? Doncs que s’han venut la maquinària de les tres naus, que incloïa tres motors de cogeneració que podrien haver abastat mig poble d’energia, la depuradora... les finestres i els marcs de les portes

s’han venut, tan sols queda la carcassa de les naus i l’uralita, que no hi ha diners ni voluntat per treure. Dels 20 milions d’actius, a unes carcasses de nau abandonades i deute a l’Ajuntament. Ningú sap on han anat a parar els guanys d’aquestes vendes, i és que la única resposta que han rebut les persones acomiadades que insisteixen en intentar contactar amb els sindicats, els administradors concursals i l’Ajuntament, ha estat el silenci.

Enmig d’aquesta opacitat, el que sí que saben és qui s’ha encarregat de desmantellar la fàbrica: l’antic director general de l’empresa i l’antic cap de mecànics, contractats pels administradors concursals.

En resum, som al 2014, no s’ha construït el CAP, no s’han venut els terrenys, cap de les 180 treballadores ha cobrat la indemnització, i a banda del fuel, fa pudor de corrupció a Navarcles.

Caca de gos: problema d’estat Pipi Langsboom Solsonès, setembre de 2014 De manera reiterada, les caques de gos omplen pàgines i són un recorrent tema de conversa per a trencar el gel en trobades veïnals on sembla necessari manifestar alguna opinió poc compromesa i no caure en l’avorrit intercanvi de prediccions meteorològiques. La cosa no tindria més importància que una mostra més d’aquesta afició tan nostrada a l’escatologia, si no fos perquè darrera d’aquest fet hi ha una cruel realitat.

L’honor de ser un dels països europeus amb una taxa més alta d’abandonaments de goss@s ens situa en un trist escenari. Particulars i associacions lluiten per donar una vida digna a aquests animals i s’intenta conscienciar sobre la necessitat de l’esterilització com a fre pel creixement d’aquest problema. Actualment a Espanya, tot i que es va aprovar una llei per impedir el sacrifici d’aquests animals, la realitat és que, donat l’incessant nombre d’ingressos d’animals abandonats

en relació a les persones disposades a l’adopció, molts ajuntaments s’han acollit a moratòries i es continua realitzant aquesta brutal pràctica. El gos va ésser domesticat per l’humà fa milers d’anys per satisfer els nostres interessos; actualment aquest animal no pot viure o no és desitjable que ho faci al marge de nosaltres, per tant hi tenim una responsabilitat política més enllà de gustos o fòbies individuals.

Sense anar gaire lluny, en aquests darrers mesos l’ajuntament d’Avià s’ha sumat a la moda populista i està amenaçant amb multes a les propietàri@s que deixin els seus cans deslligats. En nom de la salubritat pública es persegueixen caques de gos però no es fa cap crítica a una empresa com Palau i fills, escorxador de conills, instal· lat dins del nucli urbà d’Avià, que des de fa dècades impregna narius de veïns i passejants de fortors de carn La criminalització d’aquests animals en descomposició, sense parlar de si o la de les seves propietàries no semes fan les inspeccions necessàries a bla una ajuda en aquest problema. la riera al pas per aquesta indústria.

Moltes persones acaben adoptant Indústria d’altra banda que enriqueix més animals dels què desitgen i carbutxaques particulars a costa de l’exregant-se amb tots els problemes que plotació d’una classe majoritàriament això comporta, a fi d’assumir una resimmigrant desprotegida i disposada a ponsabilitat que de fet hauria de ser acceptar i callar. Consistoris on hi ha institucional i col·lectiva. La sobrepopresència de professionals tant de la blació de goss@s seria de fàcil solumedicina com de la veterinària prioció atacant l’arrel del problema: amb ritzen el rèdit polític immediat i eviunes polítiques de conscienciació ten l’enfrontament. Això sí, quin gran sobre la necessitat de l’esterilització i problema que tenim amb les merdes fons per subvencionar aquestes. Les de gos! esterilitzacions d’avui són l’estalvi en protectores el dia de demà.

D’altra banda, sabut és que el principal col·lectiu generador d’aban-

donaments i maltractes a goss@s és el dels caçadors: sense cap empatia cap aquests animals resten estacats la major part de la seva vida tan sols alliberant-los de manera esporàdica en èpoques de caça, en condicions d’insalubritat i desprotecció davant factors meteorològics, sotmetent-los a règims alimentaris per sota de la talla 34, fent-los criar de manera intensiva sense cap control i abandonant o eliminant els animals quan ja no es consideren productius. Per descomptat, aquests animals majoritàriament no estan ni xipats ni censats, tasques aquestes últimes que sí que són competència de cada ajuntament de ferne un seguiment i que eludeixen de manera sistemàtica i generalitzada .

Els col·lectius de caçadors en el món rural representen sense complexos la reproducció d’uns valors masclistes i fal·locèntrics, guardians d’unes tradicions que, més enllà que ho siguin o no, simbolitzen la llei del més fort i la falta d’empatia cap al feble. Tot i que no deixen de ser estereotips, cansades estem d’haver de sentir les seves bra-

bucades entre puro i carajillu. El crit atàvic de: “Pit i collons!” és el lema.

No obstant això, aquest col·lectiu disposa de certa tolerància social i permissivitat política o potser seria millor dir covardia social i estratègia política.

Criticar als caçadors no ajuda a tenir ni amics ni vots.

Com que ja no estem en èpoques de lleons ens podríem preguntar si realment avui en dia hi ha més valor en pitjar el gallet sobre un animal indefens o en denunciar el maltracta d’un animal davant d’una societat que no en vol sentir a parlar. Millor parlem de les caques de gos...

rutes anarquistes DOSSIER 7

Berga Encara que avui, 2014, sembli difícil de creure, Berga ha tingut des de fa segles una llarga i diversa tradició industrial. Ja al segle XVIII, aprofitant la canalització de la riera de Metge per l’interior de la ciutat, es van arribar a construir fins a 28 salts d’aigua en només 2 kilòmetres, per proveir d’energia a petites fàbriques: tèxtils, de xocolata, serradores de fusta, etc. Això inicià un substrat obrer, que paral·lelament al creixement industrial del segle XIX-XX, culminaria amb una organització obrera ja més sòlida i estructurada.

També es pot intuir un substrat antiautoritari i anticlerical, si es té en compte per exemple que el 1765, la comunitat cristiana de Berga era propietària d’un molí draper, nou molins fariners i una molina de serrar, sent establiments d’importància bàsica per la població de l’època. Finalment, l’impuls industrialitzador de mitjans de s.XIX, diversos moviments migratoris i la difusió internacional de la filosofia política anarquista, acabarien sent el quall definitiu per l’obrerisme d’aquestes terres.

Així, ja al segle XX, Berga va participar en l’anomenada gimnàstica revolucionària, donant suport al comunisme llibertari proclamat a Fígols l’any 1932, i fou terra de bressol i acollida d’alguns reconeguts anarquistes com: Marcel·lí Massana, Ramon Vila Capdevila i Josep Ester Borràs. Tots tres, acèrrims combatents en diferents fronts de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939).

Un cop acabada la guerra, uns 500.000 espanyols van passar a territori francès fugint de les tropes franquistes. Una bona part d’ells tornaria a l’estat Espanyol al cap de pocs mesos, altres s’exiliarien a Amèrica, però entre uns 150.000 i 200.000 romandrien a França els següents anys, coincidint amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial, l’1 de setembre de 1939. Molts exiliats van veure en aquesta guerra, ja pronosticada des de feia temps, l’oportunitat de continuar la seva lluita antifeixista i alguns d’ells, com és el cas del Ramon Vila, es van adherir al moviment de resistència francès a l’ocupació nazi, on gran part dels grups armats presentaven una lògica plenament guerrillera i se’ls començaria a anomenar maquis.

La paraula maquis prové del mot cors macchia i significa bultra boscana, zona arbustiva o paisatge de matolls. Des de temps ençà aquesta paraula s’associava amb els fugitius de reclutament forçat i acabà esdevenint sinònim de resistència guerrillera a partir de la Segona Guerra Mundial. Un cop alliberada França i acabada la guerra, molts espanyols, entre ells els guerrillers, reclamaven l’alliberació d’Espanya. Però tal clam no va ser escoltat a nivell internacional, de manera que el moviment antifranquista va quedar reduït a petits sabotatges, passos fronterers i contraban, organitzat per membres procedents de la resistència francesa, alhora que noves incorporacions tant de l’interior com de l’exili. Va ser en aquest context, que en Massana i en Vila van esdevenir reconeguts líders de petits grups d’acció.

Començaven doncs, els anys de protagonisme de l’anomenat maquis a Espanya, a Catalunya i en especial en comarques com el Berguedà, per on passaven diverses rutes d’enllaç amb els passos fronterers.

El Nom Importava

rutes anarquistes DOSSIER 8

Plaça de Sant Pere

Els maquis 1

Plaça de les Fonts

Centre d’Estudis Josep Ester Borràs (CEJEB), carrer del Balç 4.

Abans de començar el recorregut pròpiament dit fem una breu visita al CEJEB, un centre de recerca i difusió de la història social de l’Alt Llobregat, especialment centrat en els moviments obrer i anarquista.

2

Marcelí Massana. C/ Mossen Huch 8.

Des del CEJEB anem carrer del Balç avall, passem per davant del mercat municipal i per darrera els cinemes i arribem al carrer Mossèn Huch. Al número 8 hi ha una petita placa que van posar l’any 1998 les companyes de la Marxa-Homenatge als Maquis recordant que en aquella casa va néixer el 3 d’octubre de 1918 el company Marcel·lí Massana. Massana va ser un conegut guerriller anarquista que va actuar principalment pel Berguedà i el Bages (també al Vallès) lluitant contra el franquisme durant la dècada dels quaranta (1944-1951) i que va morir a l’exili a França als 61 anys. Massana, afiliat a la CNT de ben jove, havia fet la guerra amb la columna de voluntaris confederals Terra i Llibertat i en acabat va ser empresonat i un cop en llibertat passarà a la clandestinitat fent de contrabandista. Poc després s’integrarà a la guerrilla on principalment farà sabotatges, expropiacions, escarments simbòlics i algun segrest. El seu grup no tindrà mai cap baixa i ell defensarà la lluita armada enfront d’altres posicions dins l’organització. Al 1952 demanen la seva extradició de França a Espanya, però la intervenció de Josep Ester Borràs i la força de l’exili confederal ho evitaran.

3

Puertas, Vilella i Bertobillo. Assassinats pel franquisme.

Plaça de les Fonts.

Si agafem el carrer Verdaguer anirem a sortir a la plaça de les Fonts on durant molts anys hi va haver la caserna de la Guàrdia Civil. Aquell edifici, ara abandonat, durant la revolució social del 36 va ser la seu de les Joventuts Llibertàries de Berga. El 1939 va passar a ser la caserna de la Guardia Civil. El 10 de novembre de 1949 van ser detingudes a Berga vint-i-set persones acusades de col·laborar amb els grups de guerrillers anarquistes. Van ser interrogats i maltractats en aquella caserna. Tres d’ells, després de tres dies de tortures van ser duts a la carretera vella de Vilada i prop del pont se’ls va aplicar la cèlebre Llei de Fugues. Els tres assassinats van ser el masover de Santa Eugínia —base guerrillera— Joan Vilella “El Moreno”, i Josep Bertobillo i Josep Puertas tots dos treballadors a les Mines de Fígols. Durant els tres dies que van estar a la caserna Josep Bertobillo va saltar per una finestra i va refugiar-se a prop de la casa del Molí de la Basa —cap al carrer Barcelona actual— però el propietari, Joan Canudas, el va perdur de tornada a la caserna a cops de peu. Aquesta salvatge repressió va ser oblidada a Berga, no se’n va parlar més, fins el 1998 que van començar les Marxes-Homenatge als Maquis.

4

Cal Negre. Plaça Sant Joan.

Des de la plaça de les Fonts tirem cap al carrer Major, on ens trobem la plaça de Sant Joan, on hi ha el bar Cal Negre on s’havien fet actes públics de la CNT durant la República (fins i tot s’hi havia cotitzat).

5

Josep ester Borràs. Cafè Colon. Carrer Major 2.

Si seguim carrer major amunt arribem al número 2 on el pare de Josep Ester Borràs va regentar el cafè Colon des del 1931 i fins el 1953. Pocs metres més amunt hi ha els quatre cantons, i el carrer que baixa a la dreta és el carrer Mossèn Comellas (abans la baixada del Vals) i al número tres és on va néixer el 1913 aquest anarquista berguedà. Josep Ester va entrar en contacte amb l’anarquisme i va afiliar-se a la CNT el 1931, va participar en la vaga general revolucionària de

oret a Ron da M

Carrer del Balç

Carr

er M ajor

Plaça Viladomat

1932, concretament en l’intent que la vaga esdevingués revolucionària a Berga —els fets de la plaça de st. Pere— . Ester va anar voluntari al front a la Columna Terra i Llibertat, va ser acusat de participar en la mort d’un comissari polític i acabada la guerra va exiliar-se. Quan França va ser ocupada va integrar-se al grup Ponzan, integrat per anarquistes catalans i aragonesos que es dedicaven a portar aliats cap a España (consulats anglesos, etc.). La seva tasca a la resistència va fer que fos detingut i anés a parar a Mauthausen. En sortir del camp va ser l’impulsor principal de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics i va dur una tasca molt intensa de gestió de pensions de les persones que havien estat als camps o vidus. Va impulsar la campanya per alliberar els seixanta espanyols reclosos a Karaganda (Kazakhstan llavors part de la URSS). Va gestionar la paperassa per ser reconeguts com exiliats polítics a França a molts companys i va intervenir per evitar l’extradició del guerriller Marcel·lí Massana —del qui era amic personal— a Espanya. També va treballar perquè el també guerriller Quico Sabaté sortís abans de la presó francesa, igualment va ajudar a regularitzar la situació a Ramon Vila. Va morir l’any 1980.

6

Ramon Vila Capdevila. Carrer dels Àngels.

Si enfilem de nou pel carrer major cap a la plaça de Sant Pere passem pel carrer dels Àngels, carrer que el 30 de setembre de 2006 en el marc d’una protesta contra l’ordenança de civisme va canviar de nom simbòlicament, passant a dir-se carrer de Ramon Vila Capdevila.

Ramon va ser un altre guerriller anarquista berguedà.

Nascut a Peguera el 1908 va treballar de pagès i a les mines de Fígols. Militant de la CNT va participar molt activament en la proclamació del Comunisme llibertari el 1932, els “Fets de Fígols”. Va ser empresonat. En esclatar la Guerra Civil es trobava pres a València arrel d’unes expropiacions, això va fer que anés al front voluntaria la Columna de Ferro. Posteriorment va lluitar amb els companys berguedans a la Columna Terra i Llibertat, posteriorment a la 153 brigada mixta. En acabar la guerra es va exiliar, va fugir dels camps de concentració francesos i es va integrar de seguida en la resistència francesa on va arribar a comandar dos-cents homes i on era conegut com Capità Raymond esdevenint un heroi (se li va concedir la legió d’honor francesa que va rebutjar). Després del final de la II Guerra Mundial va incorporar-se a l’activitat guerrillera dels grups anarquistes contra el franquisme on va fer de guia de diversos grups, també va formar part del grup de Massana encarregant-se de la caixa, també va tenir el seu propi grup i a partir dels anys cinquanta va actuar gairebé sol, fent entrades amb algun altre company. Va morir el 1963 en una emboscada a Castellnou de Bages sota les bales de la guàrdia civil, tenia 56 anys.

Fora Mapa

7

Butlletí de Berguedans a l’Exili.

Cal Blasi.

Des de la plaça de Sant Pere baixem en direcció a la plaça Viladomat on hi ha el conegut bar Cal Blasi. Marcel·lí Massana signant en aquesta ocasió com «un resistent» es referia al bar en un article al Butlletí de Berguedans a l’Exili, al número 2, aparegut el mes de juliol del 1945 —en plena època d’acció guerrillera—. A l’article criticava el tipus de societat de pobresa, misèria, control social, foscor i incultura que impulsava el franquisme: «Des que emperen els “nacionales” s’han obert una infinitat de Museus i Biblioteques a l’estil de cal Blasi». L’article tractava de les impressions d’un resistent que havia passat quinze dies a la comarca i descrivia molt bé la misèria i dures condicions de vida dels pagesos pobres i dels obrers i també explicava com les masies pobres havien estat atracades per grups de falangistes, especialment entre Saldes i Vallcebre. Massana va escriure a altres butlletins com al número 4, signant ja amb el seu nom i cognoms (llavors serà ja molt i molt conegut...).

8

Indústria Berguedana. El Vall.

Ara agafem el passeig de la Indústria cap avall.

El nom de la via naturalment respon a les indústries que trobàvem al seu pas durant el segle XX. Al passeig trobaríem Cal Rodergues on va treballar Marcel·lí Massana durant la seva joventut, fent de manyà, fàbrica on també treballava la germana de Ramon Vila, la Pepeta.

També trobem Ca l’Asensio o la fàbrica del canal (avui hi ha grans magatzems i botigues on també fent de mecànic va treballar un jove Josep Ester o el mateix Ramon Casals —més gran que ells— un dels impulsors de la CNT a Berga.

9

Josep Peirats. Cementiri de Berga Passeig avall arribem al cementiri de Berga.

L’agost de 1948 al panteó de la família Badia situat al mig del cementiri va tenir lloc una entrevista entre Josep Peirats, fill d’Hospitalet amb grans amics a Berga i que en aquell moment era secretari general de la CNT a l’exili amb dos representants de la CNT de l’interior: Generós Grau i Ginés Mayordomo. El novembre del 1949 un dels 27 detinguts a Berga va ser Antoni Ferran Ribera, l’enterramorts.

Pep i Tu

rutes anarquistes DOSSIER 9

Manresa

Quan parlem de la història del moviment llibertari de Manresa, de les comarques centrals, de Catalunya o de l’estat espanyol sempre hem de recordar que es tracta d’una altra època diferent i gairebé d’un altre món. Es tractava d’un anarquisme nascut al segle XIX sobretot basat integrat en el moviment obrer de l’època. Així es podria dir que és el moviment obrer qui crea el seu propi model de socialisme, al que anomenem anarquisme.

A Manresa, la primera agrupació llibertària que va existir com a tal va ser la societat icariana de 1853. Aquesta societat va ser fundada a Barcelona, però se sabia que tenia ramificacions al Bages. Com s’ha dit el principal motor de l’anarquisme diguem-ne “clàssic” sempre ha estat el sindicalisme. Les primeres societats obreres de la comarca del Bages daten de 1844, concretament a Santpedor. Les vagues i conflictes laborals ja esclaten el 1850. És a dir, que els icarians, ja trobaven una base social des de la qual difondre el seu pensament.

La classe obrera va fundar grans sindicats com Les Tres Classes del Vapor (TCV), que ja el 1870 compta amb 8.500 persones afiliades a Catalunya. Les TCV conformaran la Unió Manufacturera de la Federació de la Regió Espanyola de la Internacional, la AIT. I la Unió Manufacturera va fer el seu primer congrés a Manresa, cosa bastant indicativa de la força que tenia aquest sindicat a la ciutat. Manresa també va ser seu del setmanari oficial de la AIT, La Revista Social. Els seus primers dotze números es van editar a la ciutat, abans de ser traslladat a Gràcia.

Serà durant la dècada de 1890 quan es consoliden les bases del sindicalisme, fins aleshores molt fluctuant i depenent de les victòries o les derrotes de les lluites obreres. Aquella dècada comença amb el xoc de classes del cicle de vagues de l’any 1890, a partir de la reaparició de les TCV i la lluita a Barcelona per la jornada de les 8 hores. Les vagues van aplegar fins a 50.000 treballadors dins els sindicats (cosa que ridiculitza la taxa d’afiliació actuals del sindicalisme bagenc) naixent des de la Fàbrica dels Dolors. Després d’aquesta dura lluita les repercussions van ser terribles, a vegades obligant a les famílies senceres a marxar fora de la comarca.

Però no tenim prou espai per parlar de les vagues, importantíssimes lluites socials que van crear una consciència col·lectiva de què la revolució vindria de la lluita diària, i sobretot de l’organització de la classe. Aquesta és la clau de les vagues generals de 1897, de 1902, de 1909, de 1917 i de 1919. Les vagues sectorials també van ser èpiques. Destaquen per la seva força les vagues de dones. Ja la vaga de 1890 va ser majoritàriament de dones, que treballaven al tèxtil. El sector es va organitzar en uns sindicats que succeeixen a les TCV i que al 1901 apleguen a 3500 persones només a Manresa. Les dones que van portar a terme la lluita de 1913 van aconseguir baixar la seva jornada fins a les 50 hores setmanals. Aleshores la jornada de les 8 hores es considerava una utopia.

La vaga de 1909, provocada per la partida cap a la guerra del Marroc de joves proletaris així com per la carestia de la vida, va crear una autèntica revolta. La classe estava construint una organització que va prendre forma entre 1910 i 1911, la Confederació Nacional del Treball, CNT. Era la confluència de nombroses societats obreres i sindicats de ram. La CNT, que caldria remarcar que funcionava en base confederal, va crear un nou model d’organització sindical al congrés de Sants de 1918 basat en les seccions sindicals.

Les societats gremials passaven a ser seccions sindicals, les diferents seccions formaven un sindicat, els diferents sindicats una federació local, i després es confederaven a nivell comarcal, regional i nacional. Aquesta reorganització va col·locar amb avantatja el sindicat per sobre de la patronal, encara organitzada a nivell gremial. I les vagues van créixer en magnitud.

El 1919 va ser l’any en el qual la classe obrera ja estava ben preparada.

La vaga de la Canadenca va ser la prova de foc, i va ser una certa victòria quan el Govern central va decretar la implantació de la jornada de 8 hores.

La patronal no va quedar satisfeta, i va provocar noves vagues, fent fora a plantilles senceres de treballadors i treballadores, els “lock-out”. A Manresa van ser acomiadades no menys de 7.000 persones. La classe obrera de la ciutat d’aleshores comprenia unes 9.500 persones en total. I més o menys 8000 persones eren les que estaven organitzades en els sindicats de la CNT de la ciutat. És a dir, les ¾ parts del proletariat local. El sindicat tenia la seva seu al carrer Casanova 7.

A partir d’aquell moment la patronal, unida a altres forces reaccionàries van declarar la guerra als sindicats, és a dir, al moviment obrer organitzat. Van aparèixer per la ciutat una sèrie de pistolers d’origen carlí i quan el sindicalista Àngel Pestaña va venir a fer un míting a la ciutat el van intentar assassinar al Carrer Cantarell.

L’intent d’assassinat del dirigent anarcosindicalista Àngel Pestaña per part de pistolers pagats per la patronal va ser venjat pel grup anarquista Los Solidarios, dirigit per Joan García Oliver. El grup va organitzar un atac que va ferir greument 4 membres del Sindicat Lliure, l’entitat pseudosindical que servia de paraigua aquesta gent, al restaurant La Gàbia, situat al Passeig Pere III, 16.

Amb la dictadura de Primo de Rivera l’anarquisme passa a la clandestinitat. És l’època dels grups anarquistes, que generalment fan una tasca cultural, de preparació ideològica. Aquests grups venen operant d’una forma continuada des de 1916, aproximadament. A 1925 van celebrar un ple català de grups anarquistes a la riera de Cornet, al costat de Manresa. Dos anys després es formaria la Federació Anarquista Ibèrica.

Però els anarquistes també van participar del moviment cultural de la ciutat.

Entre els participants del Ateneu Obrer Manresà (que estava situat al Carrer de les Piques, 1) hi podem trobar gent d’idees llibertàries. De fet l’escola de

l’Ateneu va ser una escola racionalista, basada en les idees pedagògiques de Ferrer i Guàrdia. També el grup esperantista de la ciutat, “ielarko”, va estar impulsat tant per lliurepensadors com per anarquistes. També el grup naturista de la ciutat, creat el 1920, era totalment llibertari. Totes aquestes participacions portaran el 1931 a crear un Ateneu Cultural Popular (ja completament llibertari que estava a l’actual Carrer Joan XXIII, 12 i el 1936 va ocupar l’edifici del que avui és l’Ateneu Popular La Sèquia, al carrer Amigant. També hi haurà un Ateneu de Divulgació Social de curta durada (al Carrer del Pedregar).

El 1931 la CNT es va reconstruir pràcticament intacta, respecte de la Dictadura. En uns mesos va aplegar unes 8500 persones i la comarca sencera semblava bullir d’agitació. Les vagues també són una constant. El 6 de juliol hi ha una vaga general degut a la vaga de la Telefònica. A aquells mesos hi han diverses vagues de la metal·lúrgia, del transport, del tèxtil, entre d’altres. Aquella CNT tenia el seu local al Carrer Urgell, 42 i comptaria amb una seu social al Passeig Pere III, 45.

El clima d’agitació era tal que la situació va portar a l’explosió revolucionària del gener de 1932, la insurrecció de l’Alt Llobregat i Cardener. Aquesta vaga no estava preparada, i va ser la confluència i extensió de diverses vagues mineres i del tèxtil, els dos sectors principals de la comarca. La vaga va arribar a Manresa, però aquest cop el sindicat no se sentia preparat. Tot i que la vaga va ser general, a Manresa no va ser revolucionària. Aquest serà un fet clau.

En efecte, a partir d’aleshores es produirà una divisió a l’interior del sindicat. Per una banda el sector més moderat, el trentisme, partidari de construir un sindicat pas a pas, fins arribar a la revolució, i per l’altra el sector partidari de fer la revolució abans es consolidés la República. Durant 1932 i 1933 aquests dos sectors es van enfrontar dins dels sindicats de Manresa provocant eventualment una escissió al mes de maig de 1933.

Aquesta divisió serà desastrosa per la CNT, ja que poc a poc s’aniran consolidant altres sindicats marginals fins aleshores com la UGT o els sindicats del BOC (precursor del POUM).

Durant 1934 els sindicats trentistes aniran confluint amb el BOC, els socialistes, Unió de Rabassaires i els comunistes en l’Aliança Obrera.

L’amenaça del feixisme a Alemanya els obligava a prendre una postura unitària. Però aquesta unitat es va construir marginant a la CNT-oficial, que quedava despenjada del procés.

Els fets d’octubre de 1934 seran una constatació d’aquests fets. A Manresa l’exèrcit va sortir ràpidament i va controlar la situació dissolent l’Ajuntament. Van haver més de 300 detencions de totes les organitzacions. La CNT no es va lliurar.

En aquests anys de divisió sorgeix una nova generació de joves que poc a poc s’aniran fent càrrec dels ateneus i d’algun sindicat. Són les Joventuts Llibertàries. Seran aquest joves qui portaran la flama de l’anarquisme fins els anys 70, després de la mort de Fran-

co. Els joves impulsaran el sindicat, que aleshores tenia la nova seu al Passatge Sense Nom, 8 (actual Passatge de la Renaixença) El 1936 els sindicats tornen a la legalitat i es produeix el Congrés de Saragossa, una fita històrica ja que la CNT va aprovar un programa radical d’expropiacions i de construcció de la nova societat, el comunisme llibertari. Però si a altres llocs els sindicats trentistes es reintegren a la CNT, a Manresa no va ser així. Aquests sindicats es van afiliar a la UGT. Malgrat això, poc a poc la gent de base, de forma individual o en grups es van anar reincorporant a la CNT al llarg de la guerra.

La guerra civil es la culminació de tot aquest procés de lluites socials. A Manresa es van col· lectivitzar la majoria de les empreses, començant pels ferrocarrils i la Pirelli. A la Catalunya central es va organitzar una columna miliciana Terra i Llibertat, que va ser enviada als fronts de Castella; amb el transcurs de la guerra es convertirà en la Brigada Mixta 153. La ciutat estava imbuïda de comunisme llibertari. De tal forma era així que tots els alcaldes de la ciutat van ser d’aquesta tendència. L’últim “alcalde” republicà, Emilià Martínez, també arribarà als anys 70 per reconstruir els sindicats de la CNT. La generació de la guerra civil va ser derrotada el 1937 per la contrarevolució dins del bàndol republicà. Després la guerra revolucionària, apassionada, amb la moral pels núvols, va ser una guerra més entre dos exèrcits.

Però la derrota de 1939 va acabar amb qualsevol expectativa. Unes 700 persones van resultar mortes durant la guerra. 1800 empresonades. 2000 persones del Bages van haver de marxar a l’exili.

Una altra lluita històrica va ser la vaga de 1946. La primera vaga general d’una ciutat sota el franquisme. I un altre cop, com al 1890, les dones manresanes al front, paralitzaven la Fàbrica Nova. Les dures condicions de la vida sota el feixisme van fer reviure breument aquella generació que va protagonitzar la revolució. Però la duríssima repressió va acabar aixafant qualsevol esperança de canvi. Ni els sindicats clandestins ni les guerrilles a les muntanyes assolirien cap dels seus objectius. Franco va guanyar completament. La nova classe obrera sorgida als anys 50 ja va ser diferent. Ja és una altra història.

La epopeia de l’anarquisme manresà no va ser molt diferent a la del moviment llibertari de moltíssims altres llocs. Era la lluita d’una època contra l’opressió i l’explotació.

Peter Flowers

r Ca re

sanova

Carr

etera

de S

ant S

alva

Via

Llú a nt

r de S

Carrer Talamanca

rd

Ca

rre

rd

e

Sa

nt

es

es

qu

rd

Pi

sta

les

Ba

de

Na

r rre

Na Bastardes. L’okupació a Manresa. Carrer Na Bastardes.

Les primeres okupacions polítiques a Manresa, van tenir lloc cap a finals dels anys 90 i principis del 2000. A finals dels 90 varis centres socials (entre d’altres el Txani, l’Ateneu La Seca) van tancar les seves portes degut a certa manca de militància sumada a les despeses de llogar un espai per a realitzar la seva activitat. És a l’any 2002 quan un grup de joves de Manresa okupen un edifici que serà conegut com a CSO Na Bastardes. Des de llavors altres projectes han seguit el seu exemple com el CSO La Tremenda, el ZTA Banzai, Can Cristu, el CSO Valldaura, Les Bigues, l’Ateneu Vallfonollosa, i l’Ateneu La Sèquia, entre d’altres.

rre

Plaça Major

Ca

iquel

e

ant M

r rre

Seu de la Federació Local de Sindicats de Les Tres Classes del Vapor (1869-18­99). Carrer Na Bastardes, 6 Manresa seria seu del setmanari oficial de l’AIT, “La Revista Social”, creada el 16 d’agost de 1872. A Manresa es publiquen 12 números de la revista.

El director del diari fou el Dr. José García Viñas, i el seu secretari el tintorer Francesc Abayà. La seu estava al carrer Vestales, 6 – 2a de Manresa (actual Na Bastardes). Al mateix lloc hi havia la seu de la federació local de societats obreres. Les Tres Classes del Vapor va ser un sindicat del tèxtil, molt important a Manresa. Durant la dècada dels 1870 va estar afegit a l’AIT, tot i que dins de l’Unió Manufacturera, del ram del tèxtil. Aquesta unió va celebrar un dels seus congressos a Manresa el 1872, mateixa seu del sindicat.

i

si

na

Sa

Carre

Ca

5

n Sa

cia

Carrer del Pedregar Plana de l’Om

de

Ca

Agrupació Naturista Llibertària (1920-1939). Casa Batlle, davant de la Cova Des dels anys 20 del segle XX a la Ciutat hi va haver una agrupació naturista.

El Naturisme volia canviar el món des del canvi radical de la persona. No només es tractava de nudisme, sinó també de vegetarianisme, higienisme, hàbits saludables... Va funcionar fins a la Guerra Civil, moment en què van organitzar una unitat dins de la Columna Terra i Llibertat. Fins i tot després podem trobar militants de l’Agrupació col∙laborant amb el Maquis.

me

arme

3 4

Re

Muralla del C

2

Antic convent de Santa Clara. Presó de Manresa (Guerra Civil) Durant la Guerra Civil es va fer servir l’antic convent de Santa Clara i els Caputxins com a presó de la ciutat. Aquí es va empresonar als més destacats partidaris del cop d’estat de Manresa, uns 180. El 1937 hi empresonaren també revolucionaris .

Durant el franquisme l’edifici també va ser utilitzat com a presó (tancat el 1990) on s’encarcellaren a 450 persones (el 5% de la població) de Manresa després de la “Victoria”

del

dor

t Ig

Atemptat contra Àngel Pestanya. carrer del Cantarell El 25 d’agost de 1922 el militant anarcosindicalista Ángel Pestanya s’havia desplaçat a la ciutat per fer una conferència al Teatre Nou sobre la Unió Soviètica i el problema social. Sobre les 7 de la tarda, un grup de tres pistolers disparen boca canó sis trets sobre Pestanya fugint immediatament. Pestanya va rebre quatre trets: al cap, a la gola, al pit i al braç; i el pronòstic va ser gravíssim. Els terroristes van ser identificats i detinguts, però finalment alliberats i mai no van ser processats. Ángel Pestanya es va restablir de les seves ferides. L’atemptat contra Pestanya va conduir a la destitució del general Arlegui i del governador de Barcelona, Martinez Anido, i va posar fi a la sinistra “llei de fugues”, basada en l’assassinat legal de sindicalistes.

ça

Manuel Ruiz Cintas

Ca

rre t

er a

de

Vi c

Passeig de Pere III

Carrer de Ca

Pla

Pa

ssa tg

ed

à

e la

er

im

Me

Gu

Fàbrica Nova. Plaça del Remei Al llarg del temps el complex de la Fàbrica Nova va suposar un espai de conflicte entre classes. Moltes lluites obreres van ser encapçalades per les dones (majoritàries a la indústria tèxtil) fet que uní la lluita contra la patronal amb la desobediència dels rols patriarcals. Durant la Guerra Civil (1936-1939) la fàbrica va ser col·lectivitzada.

La fàbrica destacà l’any 1946, quan el 25 de gener, les treballadores paralitzen les màquines i inicien el que seria la primera vaga general en el franquisme a Catalunya. A la fàbrica treballarien nombroses doners lluitadores al llarg del temps. Una d’elles va ser Ramona Berni, militant del grup anarquista Los Solidarios (actius entre 1923 i 1926)

el

Car rer

ng ’À

1

squ ita

rd

La manresa anarquista

de C arrió

rutes anarquistes DOSSIER 10

Ca

m

íd

e

la

rto

m

eu

Co

va

6

Ateneu Obrer Manresà (1922-19­39). Carrer de les Piques 1 El 1864 es crea el Círculo Manresano Artístico e Industrial que faria el paper d’ateneu a la ciutat. El 5 de juny de 1887, el Círculo es transforma en l’Ateneu Obrer Manresà (AOM). En els seus inicis estava situat al carrer Pere III. Posteriorment, l’ateneu va traslladar-se a un local situat al carrer del Born, 13, pral. L’Ateneu realitzava una tasca educativa entre els membres de la classe treballadora. S’hi impartien classes d’ensenyament primari i més endavant cursos nocturns per a adults. L’any 1922, es va traslladar al carrer de les Piques, on es va crear una escola fundada sota els principis de Ferrer i Guàrdia. Es tractava d’una escola racionalista (mixta, laica i “cientificista”). Ensenyaven conreus, sembra, excursions, fauna, literatura, poesia... Una de les iniciatives va ser la creació de Ràdio Club Manresa.

7

Tiroteig al Bar Alhambra (1923). Passeig Pere III, 16 Els grup Los Solidarios assabentats de que José Luis Laguia (sospitós de l’atemptat contra Salvador Seguí, fet a Barcelona el 10 de març de 1923) secretari general del Sindicat Lliure s’amagava a Manresa i que sovint freqüentava el bar Alhambra (conegut popularment amb el nom de la Gàbia), actuen el 6 d’abril de 1923. Tres sindicalistes de la C.N.T. (Oliver, Figueras i Roig) troben a Laguia acompanyat per tres sicaris al bar Alhambra, on treballava Garcia Oliver. En la refrega José Luis Laguia resulta il∙lès però els tres guardaespatlles que el protegien queden ferits. Joan García Oliver i Joan Figueras i Francesc Roig, tots dos del sindicat Fabril i Tèxtil de la CNT de Manresa, foren jutjats per rebel∙lia el 23 d’octubre de 1923. Joan García Oliver va sortir de la presó dos anys després, l’any 1925 es refugiaria a París.

Manuel Ruiz Cintas. Passeig Pere III. Anarquista Manresà, de la CNT i de gran cultura, crescut a les mines de Fígols.

Ocuparà diversos càrrecs de rellevància dins el sindicat durant la república i les seves accions acaben en un munt de judicis i breus períodes de privació de llibertat.

A l’esclat del conflicte civil espanyol, el juliol de 1936, en Manuel aviat s’enrolà a la Columna Durruti, on es fa càrrec d’una companyia de metralladores a Manresa.

Mort al front d’Aragó després de ser confós per un sabotejador. En memòria seva la primera part del Passeig Pere III passa a dir-se Passeig Manuel Ruiz Cintas

8

Ba

Carrer Guimerà. Expropiació d’Amadeu Casellas Ramon.

El 1976 Amadeu Casellas va participar en la seva primer expropiació bancària a el Banc Mercantil de Manresa. Un Guàrdia Municipal els va donar l’alto però en veure les armes i el passa muntanyes va sortir corrents. Durant dos anys va atracar més de 50 bancs, aconseguint uns 2 milions de pessetes. El botí servia per finançar grups i publicacions anarquistes, ajudar de forma anònima famílies en dificultats i una

altra part per finançar les necessitats bàsiques del propi grup. Alguns mitjans de comunicació el van anomenar “Robin Hood”, i la policia el mal anomenava “el Dandy” perquè anava ben vestit i donava propines de 5 mil pessetes als guàrdies de les entitats bancàries en “compensació de l’ensurt”

9

Seu de CNT (1976-19­80).

Carrer Carrió 5 Després de la mort de Franco el 1975 es tornen a fundar grups de CNT a tot l’Estat. A Manresa el grup impulsor es comença a reunir a l’abril de 1976.

El grup està format sobretot per veterans. Al maig del 76 el grup entra en contacte amb el comitè regional i es crea una comissió rellançadora. Al mes de setembre es publica el primer manifest i es lloga el local del carrer Carrió. La CNT creix ràpidament. A finals d’any hi ha nuclis als rams de Metal∙lúrgia, Fabril, Ensenyament i Oficis Varis, Balsareny i Cardona. El 1978 hi ha organització a Manresa, Sallent (Clos 5), Berga (Frai Federico 5), Balsareny (Enero 8) i Sant Vicenç de Castellet (San Juan 45). En total s’assolirà per a aquest període arribar a prop de 2000 afiliats a la comarca.

Ruta el·laborada a partir de: ·http://historiesmanresanes. blogspot.com.es/ · Primavera Llibertària 2013 i 2014

internacional 11

Massacre i resistència al Kurdistan Aproximadament fa un any publicàvem al Pèsol Negre un article informant sobre el Confederalisme Democràtic que aplica una part del poble kurd. Es tracta d’un procés revolucionari en curs, com ens van informar dues companyes kurdes que van venir a fer una gira de xerrades a Manresa i Barcelona a finals del mes de maig d’aquest any. Es tracta d’una situació molt complicada que implica diversos factors, fins i tot contradictoris.

Ali Bei Manresa, setembre de 2014 Mentre el món estava pendent dels criminals bombardejos de Gaza per part d’Israel, el poble kurd, patia al juliol una ofensiva militar per part de l’organització fundamentalista islàmica, Estat Islàmic (EI). Aquesta organització va liderar una insurrecció armada contra el govern iraquià el passat mes de juny. La revolta va tenir èxit a les zones poblades per musulmans sunnis de l’Iraq. Però va portar el país a una guerra civil que ja dura tres mesos i mig amb milers de persones mortes.

A la zona poblada pels kurds d’Iraq, i governada pel partit burgès kurd, PDK, li va anar bé aquesta insurrecció, ja que va prendre el control de tots els territoris que reclamaven històricament els kurds degut a l’ensorrament de l’estat i l’exèrcit iraquià a tot arreu.

Els kurds pràcticament van duplicar el seu territori a l’Iraq.

Però l’Estat Islàmic, un cop controlada Mossul (la segona ciutat més gran d’Iraq) i la plana de Nínive (poblada per kurds, cristians i turcòmans, entre una majoria musulmana sunni), va atacar el Kurdistan. En poc temps, el juliol, l’exèrcit kurd, els anomenats Peshmergues, van ser derrotats i una zona kurda, Sinjar, va caure sota el control de la milícia de l’EI. Els islamistes apliquen sistemàticament el terror als territoris sota el seu control, executant els soldats que no es rendeixen, o fins i tot decapitant gent en públic. També venen a les dones i nenes com a esclaves sexuals a un basar a Mossul en un espectacle que recorda l’edat mitjana o a la Roma clàssica. És a dir, que si tens al poble del costat aquesta mena de societat, el que és més lògic és sortir corrents. I això és el què va passar el juliol passat a Sinjar. Més de 60.000 kurds van refugiar-se a les muntanyes fugint de la barbàrie. 750.000 persones refugiades en total a tot Iraq.

fonts de finançament basades en el petroli iraquià (que exporten via Turquia) que l’han fet autònoma dels seus mecenes. Ara guanya milions de dòlars diaris d’aquesta manera. La declaració de la Jihad ha atret l’atenció de molts musulmans de tot el món.

Per exemple, a les seves files es troben persones de Chechènia, Bòsnia, Indonèsia, Xina, Àfrica, els països del Golf Pèrsic i d’Europa. L’EI rep també gent voluntària d’Europa. S’estima que unes 3.000 persones musulmanes amb passaports europeus estan combatent a l’Iraq i a Síria. Fins i tot hi han hagut diverses manifestacions pro-EI a Alemanya, Gran Bretanya, Holanda o Bèlgica, cosa que xoca molt. L’islamisme reaccionari s’obre camí.

Tornant als fets, la caiguda de Sinjar va provocar una greu crisi política al Kurdistan iraquià. El govern kurd apareixia com a ineficaç, i les seves bases ciutadanes trencaven els carnets del partit en públic. Aleshores va aparèixer un actor inesperat: la milícia de l’YPG, les forces revolucionàries kurdes sirianes. La milícia (60% homes i 40% dones) va passar la frontera i van contenir l’ofensiva islamista. A més a més, una altra milícia, anomenada HDP, la milícia del PKK, va baixar de les muntanyes iraquianes i va organitzar un altre front contra els islamistes a una província central. Milicianes i milicians kurds iranians van travessar la seva frontera i van crear un nou front antiislamista més al sud. I els kurds locals també van crear la seva pròpia força miliciana. De cop i volta i havia 4 milícies de caire revolucionari a l’Iraq.

No només això, sinó que YPG va armar als kurds de Sinjar, de religió Ezidi (o Yezidi), una mena de religió zoroastriana, molt antiga. Aquests kurds van formar una nova milícia, també guanyada per les idees confederalistes democràtiques que mouen l’YPG i la YPJ (la milícia de dones kurdes de Síria).

Aquest exèrcit islàmic s’havia creat a l’Iraq durant la guerra contra la ocupació dels ianquis, entre els anys 2003 i 2008. Durant la guerra de Síria milers de combatents iraquians van confluir amb altres milicians islamistes finançats per Aràbia Saudí, Qatar i Turquia, que tenen interès en derrocar el govern de Síria. L’islamisme serveix com a eina per canviar governs enemics, com el sirià. Sorprèn que els islamistes no moguin ni un dit contra Israel, quan aquest massacra 2200 persones a Gaza i invoquin la Jihad contra el poble kurd o contra Síria i Iran. Això parla molt sobre els interessos que mouen aquesta opaca organització.

Crida una mica l’atenció que aquest fet, la crisi política dels kurds burgesos i l’aparició dels revolucionaris sobre el terreny, va obligar a moure fitxa als americans, i des de fa unes setmanes estan organitzant una aliança internacional per bombardejar les posicions i combois militars islamistes. Aquesta aliança està boicotejada per Iran i Rússia, aliades de Síria, que tampoc accepta la presència dels americans al seu territori. El bombardeig dels islamistes a Iraq es veu com un primer pas, una excusa, per intervenir militarment a Síria. Aquests bombardeigs es complementen amb l’armament dels Peshmergues, l’exèrcit del Kurdistan iraquià. Òbviament ningú vol armar el PKK i els seus aliats.

Ara l’EI és una organització que controla un territori ampli, que té unes

Aquesta aparició en escena dels kurds revolucionaris va fer moure fitxa tant

Milicians kurds a la ciutat de Kobane

a Turquia, que té molta por a una revolució kurda al seu territori, com als propis islamistes. Aquests han desencadenat dues ofensives contra el cantó kurd de Síria de Kobanê i una contra el de Cirize. Els kurds li van fer 700 baixes a l’EI durant la primera ofensiva de Kobanê, el juliol. També van derrotar l’ofensiva del juliol i l’agost al cantó de Cirize. Malauradament l’última ofensiva contra Kobanê encara està en curs. L’exèrcit de l’EI està molt més ben armat que el kurd. I ara ataquen amb una tropa d’unes 7000 persones contra 5000 defensors. Han derrotat en un primer moment els kurds, que han decretat la mobilització total i que la població civil abandoni més de 100 localitats, que ara són zona de guerra.

70.000 persones refugiades passen a Turquia. Però quan escric aquestes línies els kurds estan en plena contraofensiva i fins i tot poden guanyar.

Per una altra banda el govern turc ha estat consentint el pas de la frontera per part d’islamistes, a vegades fins i tot armats, i a vegades inclús en tancs.

Els islamistes poden passar la frontera per recuperar-se de les seves ferides en el hospitals turcs, mentre que els kurds són detinguts. Això és el que fa un país de l’OTAN. Turquia està utilitzant els islamistes com a “exèrcit proxy”, un estil de guerra que fa servir Estats Units controlant exèrcits d’altres països que fan la guerra en el seu nom. Turquia vol establir una zona “buffer”, que puguin controlar des de la distància. Mentrestant a les persones refugiades sirianes els hi neguen el pas a Bulgària, amb l’excusa de que són immigrants il·legals. O un vaixell amb 400 persones de Gaza s’enfonsa a Líbia on anava amb destinació Itàlia; totes moren. Ningú diu res. Són immigrants il·legals. Zero empatia als mitjans de comunicació.

Veurem en les pròximes setmanes el

desenllaç de tots aquest fets. Si els kurds de Kobanê (situat al centre de la franja kurda del nord de Síria) resisteixen passaran a la contraofensiva i possiblement els islamistes quedin derrotats. De fet, a Iraq estan sent derrotats per una àmplia coalició formada pel govern iraquià, les milícies shiis, Hezbollà, Iran, totes les milícies kurdes i els bombardeigs d’Occident.

Fins i tot, Aràbia Saudí, financera de l’EI ha canviat ara de bàndol – aparentment – i se suma a la coalició. És possible que ja li tingui por a tots els islamistes radicals que té al seu territori. Però també és bastant possible que la derrota dels islamistes a Iraq provoqui que aquests es traslladin a Síria, on servirien de tropa contra el govern d’Al Assad, enemic dels Estats Units, Turquia, d’Israel o d’Aràbia Saudí. Cosa més que probable.

La situació del Kurdistan és molt complicada i des de molts llocs s’aixequen veus demanant que el PKK sigui retirat de la llista de grups terroristes del món. Curiosament Felipe González va fer que el PKK aparegués en la llista d’organitzacions terroristes del món.

També el PKK està disposat a pactar amb qualsevol amb tal de resoldre mínimament amb èxit el seriós problema humanitari que té entre mans. Sempre ha estat una organització pragmàtica.

Mentre defensa la revolució social des de sota, també es presta a aliances electorals a Turquia. Però ara el paper criminal de Turquia està fent que les bases del PKK demanin la reactivació de la guerrilla en aquell estat.

Per concloure voldria recordar que el model revolucionari que aplica el poble kurd a Síria actualment es basa en una administració local que té com a funció establir grups, comitès i comunes pels carrers dels barris, pobles, cantons i totes les ciutats. Els grups tracten qüestions com a la de

la dona, l’economia, el medi ambient, l’educació, la salut i la cura, el suport mutu i la solidaritat, centres de famílies amb combatents morts, comerç, relacions internacionals, mediació de conflictes entre persones, etc. La propietat és més o menys col·lectiva i l’esperit és anticapitalista i sobretot democràtic. En algunes zones de Turquia també hi és present aquesta societat revolucionària. També a l’Iraq feia anys que la revolució estava present a les muntanyes, però justament ara s’està estenent també per altres llocs.

La particularitat d’aquesta societat és que rebutja convertir-se en un estat.

De fet existeix una disputa entre la base, la societat civil que impulsa la revolució i els partits polítics de tendència burgesa, que voldrien construir una societat estatal a l’estil del Kurdistan iraquià. L’equilibri entre els dos sectors es manté degut a la situació de guerra que viu el Kurdistan sirià que fa que totes les parts es necessitin recíprocament. El PKK i els seus partits germans fan de pont entre ambdues tendències. La unitat es dóna per pura supervivència. Sense guerra les coses serien diferents.

Més Informació: · El experimento del Kurdistán oeste (Kurdistán sirio) ha probado que el pueblo puede realizar cambios: http://www.alasbarricadas.org/noticias/node/32403 · El nuevo PKK: desatando una revolución social en el Kurdistán: http://www.alasbarricadas.org/noticias/node/32290 Notícies kurdes: http://en.firatajans.com/ #TwitterKurds #Kobane #Rojava

anticlerical 12

Benvinguda anticlerical a Romà Casanova, bisbe de Vic, a la sortida d’un dels feus de l’integrisme catòlic Rere una pancarta on es podia llegir «Els nostres cossos són ingovernables. Fora l’integrisme catòlic», un grup de persones van escridassar la sortida de la missa de celebració de la parròquia Mare de Déu de la Mercè, la qual fou presidida pel bisbe de Vic. general colpista Félix Uriburu, i fundador, el 1957, del moviment Tacuara, una organització basada en la Falange espanyola i que en els seus principis es va reconèixer com a filonazi. De fet, Ezcurra va participar activament en la fundació de l’IVE.

L’espurna Manresa, setembre de 2014 Amb motiu del 75è aniversari de la residencia Sant Josep de les monges Josefines, el divendres 19 de setembre, es va dur a terme una missa de celebració amb la participació de Romà Casanova, bisbe de Vic a la Parròquia Mare de Déu de la Mercè. En sortir de la missa, un grup de persones van cantar lemes a favor de l’avortament lliure i en contra l’integrisme catòlic.

Algunes persones i monges que sortien de l’església van encarar-se contra les manifestants. El moment de màxima tensió va ser quan persones que demanaven caritat a les portes de l’església van amenaçar a les manifestants – el motiu va ser perquè la protesta anticlerical restava atenció i aquestes no feien “calaix” –, mentre monges i “fidels” s’ho miraven amb acceptació i amb aplaudiments inclosos.

Un cop més s’ha pogut veure com l’església manipula i aplica un domini cap als sectors més exclosos socialment a canvi d’almoina (en el cas de la parròquia Mare de Deú de la Mercè, és habitual veure cues de gent els divendres al matí per la recollida d’aliments). Però encara resulta més maquiavèl·lic que aquests sectors puguin defensar una secta com l’Institut del Verb Encarnat (IVE), la qual està present a l’arxiprestat de Manresa.

L’integrisme i sectarisme de l’IVE La parròquia de la Mare de Deú de la Mercè i el convent dels Caputxins, estan vinculats a la secta de l’Institut del Verb Encarnat, d’origen argentí.

Aquesta organització està composada per una branca masculina (Institut del Verb Encarnat, IVE), una branca femenina (Institut Servidores del Senyor i de la Verge de Matarà, SSVM) i una Tercera Ordre secular. El seu fundador, és Carlos M. Buela.

Amb presència en més de trenta països en els cinc continents, és una de les organitzacions de major creixement catòlic. Es va iniciar a Argentina, a Sant Rafael, el maig de 1984. Amb

base a Mendoza, ja té seus a Estats Units, Orient Mitjà, Xile, Perú, Àsia central, Rússia, Itàlia, Brasil, Espanya, Pakistan o Lituània. Va iniciar el seu grup a Sant Rafael, Mendoza, protegit pel bisbe conservador León Kruk.

Al principi es van integrar a la diòcesi, però tenien clar que solament creant el seu propi institut podrien tornar a donar missa en llatí, usar sotanes negres i negar, en la intimitat del grup, els preceptes del Concili Vaticà II. Les tècniques de captació i manipulació que va implementar en el Verb Encarnat li van permetre incorporar ràpidament a molts joves de tot el país. Molts trencaven els seus vincles familiars i d’amistat i es lliuraven a les ordres de Buela. En pocs anys el grup va créixer i es va expandir per totes les diòcesis, especialment aquelles que tenien sacerdots conservadors.

El bisbe de Vic, Romà Casanova, va atorgar l’any 2007 el Convent dels Caputxins de Manresa, a la Parròquia de la Mare de Déu de la Mercè, a IVE. La parròquia de la Mare de Deú de la Mercè està rectorada per Carlos Guillermo Herrera (el mateix que porta l’atenció pastoral a la presó de Lledoners). Un any més tard, les Servidores esdevindrien les responsables de serveis de la Catedral de Vic i també, un cop per setmana, passaren a fer tasques de servei als Caputxins de Manresa i classes de catequesis (una

La jerarquia eclesiàstica argentina va intentar tancar les seves cases el 2001, i Buela fou traslladat a Equador. No obstant això Angelo Sodano, per aquell temps secretari d’Estat del Papa Juan Pablo II, va gestionar que les seves cases no es tanquessin i que la seva seu principal de Sant Rafael es traslladés a Itàlia. Per aquest motiu, Buela sempre relata als seus seguidors: “Aprenguem de l’Opus Dei que es va instal·lar en els anys 50 a Roma, prop del Vaticà i va aconseguir tot el que va voler en vincular-se amb els qui tallen el bacallà”. Enfrontat als bisbes argentins, va decidir traslladar el seu noviciat a Xile, instal·lant-lo en La Pintana, sota l’empara del bisbe de Sant Bernardo, Juan Ignacio González. Buela i altres càrrecs d’aquesta secta religiosa han estat denunciats per amenaces, escrites i verbals, a diversos periodistes que han tret a la llum pública els escàndols d’IVE.

de les primeres mesures fou la separació de les classes en nens i nenes).

Amb aquesta decisió, la diòcesi de Vic va ser la primera de la Península on l’Institut del Verb Encarnat tingué carta blanca per actuar.

Carlos M. Buela i la seva vinculació amb l’ideari feixista A Carlos M. Buela se l’ha vinculat a l’ideari feixista, que van servir per legitimar el terrorisme de l’estat argentí.

Segons recull el blog “Crimines del Vaticano”, IVE preparava als joves amb la idea de l’integrisme ultraconservador catòlic, que van sustentar en els ’70 bisbes com Adolfo Tortolo (de fet,

Buela és un fidel seguidor d’aquest) i Victorio Bonamín. Cal recordar que Adolfo Tortolo fou un bisbe vinculat a l’integrisme catòlic que va defensar la tortura en exercir com a vicari castrense durant la sagnant dictadura de Videla.

De fet, la jerarquia argentina es va començar a preocupar perquè el seminari del pare Buela era visitat contínuament per colpistes i “carapintadas”. Eren comuns les visites de Mohamed Alí Seineldín, de Ricardo Curutchet (director de la revista feixista Cabildo), i de militars vinculats a la dictadura militar com Aldo Rico. També va mantenir vincles amb el sacerdot Alberto Ezcurra Uriburu, descendent de Juan Manuel de Roses i del

L’any 2010, esclata una investigació del Vaticà la qual persegueix les denúncies per “coerció, manipulació i submissió” (sectarisme) de l’ordre liderada per Buela. És a dir, IVE seria qualificada oficialment com a secta.

Per tal de què el Vaticà no dissolgués l’ordre —com ja va passar amb els Legionarios de Cristo—, Buela va presentar la seva renúncia. Carlos Buela va ser substituït per Carlos Walker al juliol de 2010.

Aquestes denúncies, ja realitzades amb anterioritat, expliquen el reeixit proselitisme i sectarisme d’aquesta associació. En un mitjà de comunicació llatinoamericà, una exadepta relatava així la seva experiència: “Jo era una nena i vaig passar massa temps de la meva vida aquí dins i quan me’n vaig anar em van tractar de traïdora. Mai els vaig a perdonar. Ens censuraven tot, no podíem veure televisió perquè era obra del dimoni, ni ballar ni llegir llibres fora dels del pare Buela”.

debat 13

No donem aire al sistema He decidit escriure aquest text arrel de diverses converses amb companyes i veient que és una idea que no poques persones tenim aquests darrers mesos. Per això ho escric, per comunicar-ho i que en quedi constància.

Pep i tu Berga, juny-setembre de 2014

Primera Restauració Després del cop contra la Primera República Espanyola, el 1874 es va produir la restauració dels Borbons. El sistema de la restauració es va caracteritzar pel torn dels dos grans partits al poder —liberals i conservadors— que combinat a nivell local amb el caciquisme són la clau del sistema polític d’aquest període. Aquest sistema que caracteritza la restauració va arribar al seu punt màxim de saturació el 1923, la comèdia no podia continuar: corrupció, arbitrarietats, la corona en constants escàndols, soldats de lleva morts al nord d’Àfrica, etc. El militar Primo de Rivera va treure les castanyes del foc als Borbons, tot donant un cop d’estat que els hi va garantir la corona uns anys mes, fins el 1931.

Segona Restauració Franco va nomenar Joan Carles I el seu hereu l’any 1969. L’hereu feia seus els principis del Movimiento Nacional i, d’aquesta manera, la segona restauració Borbònica s’anunciava en aquest país. La segona restauració borbònica (1975) és una monarquia constitucional, organitzada com una democràcia representativa (1977).

A la pràctica el bipartidisme i la partitocràcia fan del sistema actual un sistema polític extraordinàriament semblant al de la primera Restauració borbònica. Tot i que a la segona Restauració caldria afegir nous elements que reforcen més encara el sistema com són: la globalització del capitalisme —aquí de consum—, l’existència dels mitjans de comunicació de masses i l’extensió de la societat de l’espectacle; acompanyat del conseqüent canvi de mentalitats. Finalment, cal tenir present que tot plegat es construeix sobre la base del franquisme, règim que va fer un genocidi amb les persones, les idees i les pràctiques anarquistes —de les poques que van enfrontar-se al règim—.

Esgotament del sistema

No és cap novetat l’esgotament del sistema polític actual, però sí ho són les constants evidències que ho demostren. El bipartidisme ha tocat fons, la desafecció política o separació de la societat respecte les institucions i els partits —el sistema en definitiva— és majoritària. I ara què? Avui en dia un Primo de Rivera no és massa versemblant, oi? I els governants són massa ineptes per reformar o fins i tot per maquillar el sistema des del poder mateix. I doncs? Crec que la regeneració que perpetuarà aquest injust sistema l’estant creant gran part de l’esquerra politicosocial i altres processos sociopolítics més o menys participatius. Processos, partits o candidatures amb uns discursos renovadors que diuen ser rupturistes, amb força participació, que beuen fins i tot dels moviments socials però que alhora segueixen la lògica dels vells partits, del vell sistema que agonitza i que diuen combatre. De què i de qui parlo? Processos com l’endegat per l’Assemblea Nacional Catalana (ACN) amb el Dret a Decidir que aposten el tot per la via institucional —democràtica en diuen elles—: la via del vot, el vot com un bé en sí mateix: «volem votar!». Partits com Podem: un invent mediàtic que animava la gent que els votessin tot dient: «Quan fa que no votes amb il·lusió?». O altres opcions polítiques com les Candidatures d’Unitat Popular (CUP) que actuant sovint com a avantguarda institucional d’alguns moviments socials, donen per valida la via parlamentària, invisibilitzant o negant d’altres vies i naturalitzant el fet de tenir discursos radicals i anticapitalistes i pràctiques burgeses i institucionals: votar acaba sent, finalment, l’acte de militància més important. Per no parlar del Procés Constituent, semblant a Podem i a la resta i massa proper al despotisme il·lustrat. Els darrers a apuntar-se a la falsa drecera són Guanyem Barcelona (la flor i la nata de l’esquerra radical i divina de Barcelona), més del mateix, a l’estil de Procés Constituent però amb unes altres patums impulsant-lo. Totes aquestes propostes, per molta ràbia que els hi faci, són el mateix o fan el mateix paper, entre elles només les diferencia el temps de vida i la base social i participativa que tenen darrera; tot plegat matisos.

Fins i tot fora de l’àmbit pròpiament institucional es presenta el vot com un bé en sí mateix, mireu sinó el multireferèndum i les conseqüències que comporta. Ens volen lligats al vot, a la delegació, a la inconsciència i a no responsabilitzar-nos de la nostra vida i a tot allò que ens afecta.

Model PSUC-ICV i la segona transacció Veureu que no parlo d’ICV, tanmateix podria fer-ho ja que realment aquestes iniciatives electorals són molt semblants als antics comunistes, però nascuts en una altra època.

Tanmateix són exactament la mateixa fórmula i a la pràctica fan el mateix paper que van fer els psuqueros durant la transició —o hauríem de dir directament traïció?—. Doncs essencialment sí: ambdós tenien, tenen i tindran discursos radicals antisistemes o rupturistes i pràctiques possibilistes institucionals totalment prosistema (autoritàries i capitalistes).

Des de les institucions no es canvia res Les institucions són un organisme amb lògiques i interessos propis, al marge de la societat, bé no exactament al marge sinó més aviat parasitant-la. Els poderosos ens parasiten des de l’estat i des de l’empresa privada, són dues eines interconnectades en aquest sentit i ells salten de l’una a l’altra sense massa problema, perquè són la mateixa cosa: poder. Per tant, canviar la societat pel bé comú des d’aquestes eines no és possible perquè no han estat ideades per fer-ho, sinó que estan pensades per parasitar la societat en benefici de les classes dominants. Que el moviment obrer i les classes dominades utilitzin o no la via institucional per canviar la seva realitat és un debat que ve del segle xix i encara no s’ha demostrat que per la via institucional es pugui canviar res.

En canvi sí que s’ha demostrat que al marge de les institucions es pot fer una revolució, un capgirament social: la revolució a Ucraïna (1918-21) o a Espanya el 1936 n’és un exemple i no em refereixo a la victòria davant els militars que també, sinó al procés

col·lectivitzador de l’economia, la política, etc.

Quan una companya passa a ser política a una institució deixa de ser companya. I és que no es pot aconseguir la llibertat, la igualtat i la justícia social per mitjà de la subordinació, la desigualtat i el privilegi, en definitiva a través d’un sistema ideat per beneficiar als dominants. Són faves comptades.

Els moviments socials en perill És alarmant que des de posicions volgudament revolucionàries o en nom dels moviments socials es doni aire al sistema plutocràtic que ens sotmet i en el qual ens sotmetem —de més o menys bon grat—. I és alarmant perquè aquestes propostes institucionals que tenen la pretensió de ser noves són les de sempre però amb vernís de nou, volen aprofitar el desànim d’uns i la creença en dreceres màgiques per a la transformació social d’altres —dreceres que no existeixen, és clar— per entrar a les institucions, és a dir per donar aire i reforçar el sis-

tema de poder actual. I el pitjor de tot, volen el concurs dels moviments socials o les seves vedets per sentir-se legitimats —les vedets rai...—. Cap problema que vulguin jugar a ser i/o viure de ser regidors i parlamentaris: però ni en nom de nosaltres ni de les nostres lluites.

Proposta pels moviments socials davant l’electoralisme Els moviments socials han de ser autònoms respecte qualsevol opció política, també respecte les anarquistes —per si algú pensava que era la meva proposta—. Sota la bandera de la Unitat Popular moltes lluites socials han estat subordinades a interessos de partit (els partits tenen interessos propis). Els moviments socials per ser efectius han de lluitar directament —sense delegar— i pels interessos que els hi són propis i que s’han fet explícits de bon principi —i aquest és l’únic anarquisme, el pràctic, el que desitjo als moviments socials, imprescindible d’altra banda per treballar Segueix>>

debat 14

pels seus propis interessos—.

En nom d’una radicalitat discursiva, totes aquestes propostes electorals vénen a reparar la crisi de la representativitat, el trencament entre societat i política parlamentària: critiquen als polítics i es presenten per ser elegits...

Cal desemmascarar-los i aprofitar la situació de rebuig a les institucions per crear una cosa veritablement diferent: autogestió.

Les institucions no canvien res, seguim l’exemple de l’autogestió Sovint la gent justifica l’aposta institucional com una via més ràpida i útil per canviar la realitat. Però aquesta via l’únic que fa és reforçar el sistema (classes socials, estatus quo, etc.), donar-li vida, donar-li més recorregut.

Els exemples són nombrosos, antics, moderns, propers i llunyans: el paper dels comunistes i líders veïnals durant la transició, al país Basc els darrers anys quan la única via de lluita és la electoral, a Berga pactant una retirada de multes a canvi de recolzar l’ordenança de civisme a esquenes de l’assemblea d’afectades que hi lluitava en contra, etc. Fins i tot alguns ho plantegen com l’únic camí després de la suposada derrota del 15 M de 2011. Primer de tot dir que el 15 M no va suposar cap derrota, sinó que va posar unes bases: ningú no ens representa, fotem fora els polítics, els banquers, etc. i autogestionem-nos, recuperem les nostres vides. I per continuar amb això cal compromís i lluita, és a dir ser responsables de tot allò que ens afecta. En canvi, la institució allò que ens ofereix és més del mateix, delegar en especialistes, participar d’allò que cal arrencar d’arrel, anar de la mà dels qui garanteixen les desigualtats, els abusos: la nostra desgràcia.

D’altra banda, d’exemples de lluites que es guanyen al carrer, sense renúncies no en falten, darrerament i mediàtica tenim la de Can Vies. Sense negociar amb els agressors, amb les institucions, sense mediadors polítics, sense complexes, lluitant de manera directa. I doncs? Prou pors i fantasmes! Prou creences falses en democràcies representatives i en sufragis universals màgics. Prou cants de sirena i prou falses dreceres! No insistiu: entrar a les institucions, prendre el poder no canvia mai la societat, només us canvia a vosaltres. Cal organitzar-se i lluitar!

Clixés A l’aguait Manresa, abril de 2014 Ningú pot negar la preocupació innata de les idees anarquistes pels principis de l’acció política. De fet, des de la meva òptica, aquest és un dels punts primordials de divergència amb els marxistes, amb qui teòricament compartim una mateixa finalitat: la realització d’una societat horitzontal, sense oprimides ni opressores.

La forma d’aconseguir-la, l’estratègia que ens hauria de conduir a aquesta societat, és la què ens distancia, per què per les llibertàries ens sembla vital que el món que estem construint avui sigui el reflex d’allò que volem que sigui demà. Per això donem tanta importància als principis, a l’ètica de les nostres pràctiques i intentem defugir estructures autoritàries.

Humilment penso que les llibertàries de molts indrets ens caracteritzem per la renúncia (voluntària o no) a enfocar els nostres discursos a l’acceptabilitat de les masses, per centrar-lo en les realitats més minoritàries, més oprimides, més oblidades (i moltes vegades més mal vistes) de la societat. En la nostra recerca constant de la coherència busquem que cap realitat oprimida se senti menystinguda. I per això veiem imprescindible trencar amb tots els clixés preestablerts, amb totes les etiquetes criminalitzadores.

Revolucionar tant l’estructura social com també les ments. Per què sabem de pròpia pell que quan a una determinada realitat, a una col·lectivitat real (o creada) se li atribueix un adjectiu és per a criminalitzar-la. Amb l’objectiu no només de separar-la de

la resta de la societat sinó sobretot per a cernir sobre les seves esquenes tot un seguit d’abusos que serien totalment rebutjables si fossin «ciutadans normals i corrents», si no haguessin estat prèviament etiquetats.

D’aquesta manera les persones d’altres països són immigrants (i potser) il·legals per tal que les seves morts intentant creuar l’estret, dins els Centres d’Internament per Estrangers o sota les bales de la policia fronterera no pesin sobre les nostres consciències. Aquelles que tenen altres perspectives són boges, per poder-les dopar fins a l’extrem o inclús tancar-les en manicomis. Les què es guanyen la vida mitjançant el treball sexual són putes a fi que molts homes puguin seguir exercint una violació consentida a un preu assequible. I les anarquistes..., les anarquistes són irracionalment violentes. Les 24 hores del dia són violentes.

No senten, no estimen, no mengen, no s’enamoren, no follen, no riuen,... L’únic que fan és pensar en la violència: en trencar vidres i en cremar contenidors, per què sí. Si no fossin tan dolents com ens diuen, potser ens adonaríem que el què es busca és defensar un nou món que porti a l’extrem les màximes del pensament contemporani de llibertat, igualtat i solidaritat.

Les delinqüents: un altre clixé a abatre Un exemple fefaent i una constant als discursos i les pràctiques àcrates és la solidaritat amb les preses (una d’aquestes realitats estigmatitzades) i la lluita contra les presons. Les presons estan plenes d’aquells als qui socialment s’anomena delinqüents. És mitjançant l’etiqueta de delinqüent que es possible l’aberració i la tortura silenciosa de l’empresonament. A les preses se les relaciona socialment amb la perillositat. Des que les elits polítiques i econòmiques van descobrir el rèdit que podien treure de la subjectiva i fàcilment manipulable sensació d’inseguretat, no han parat d’augmentar el nombre de persones empresonades.

Utilitzant l’escàndol produït per casos concrets d’extrema violència s’ha estès i posat de moda el populisme punitiu. Un populisme punitiu que posa en entredit la suposada funció reinsertadora de les presons. Una funció que no compartim i que ens sembla maquiavèl·lica (per què no s’han de reinsertar a la societat les elits que són les que defensen un sistema de vida antisocial?).

Des de l’anarquisme (impregnat de la màxima de Rousseau que diu que l’home és bo per naturalesa) sempre s’ha entès que aquelles que roben, ho fan majoritàriament per necessitat. Una necessitat sorgida d’un sistema pervers i desigual i l’evidència que hi ha pocs que tenen molt i molts que tenen poc. Una necessitat incrementada per un sistema de valors que sobrevalora exageradament allò material, que defensa a ultrança la propietat i que ens diu que per ser felices hem de posseir. Una necessitat que desgraciadament també ens porta al cani-

balisme social entre les oprimides: les tirades de bossa, els robatoris entre veïnes amb pocs recursos, etc. Perquè és cert que per desgràcia aquell que roba moltes vegades no ho fa a aquell que té de sobres i que s’ha enriquit a costa de l’explotació de moltes.

Un exemple més del què fa la desesperació en els codis morals i ètics.

Però és dins aquest marc, de la perspectiva del robatori per necessitat, que es forja l’empatia de les lluites àcrates vers moltes de les lladres. Primerament perquè s’interpreta la pràctica del robatori com una rebel·lió individual a una llei injusta i feta a mida per mantenir privilegis. I ja sabem la importància que atorga l’anarquisme a l’individu. En segon lloc, perquè es comparteix el punt de partida: moltes llibertàries venim o ens movem per barris populars i no hem parat de veure com xavals del barri es veuen abocats generació rere generació (i per tant per una causa estructural) a la marginació social. Perquè per molt que els costi d’entendre a les ments de privilegiats que han tingut la vida solucionada, en alguns barris és més fàcil guanyar-se la vida sent un petit traficant o desballestant cases abandonades, que no pas aconseguir una feina. I en tercer lloc, perquè al compartir la mateixa realitat es comparteix la mateixa animadversió per les estructures de domini (la policia, els mass-mèdia, la justícia...) perquè es coneix i es pateix la funció social que desenvolupa cada un d’aquests engranatges: mantenir els privilegis socials dels econòmicament enriquits.

Vols col·laborar amb nosaltres?

Envians els teus textos a: pesolnegre@berguedallibertari.org

Plaça Maragall 2 08600 Berga 93 8220067

art 15

Manel Boixadera

(Casserres 1995)

Un punt i a part. Pintura que prové d’un altre temps. Rouault, Erns i tots els seus deixebles més figuratius. Expressionisme autodidacte, allunyat d’escoles, corrents i mercats. Si, és aquesta puresa que el fa especialment salvatge. Innocència dignificada a l’arrel quadrada.

Personatges impurs. Temàtiques críptiques i amb contingut. Paleta fosca. Discurs propi i molt personal. Què passa a Casserres ¿

Foto: Antonio Clavijo

entrevista 16

PARLEM AMB… La Guadalupe i en Santi, de la PAHC Bages Doble M Manresa, octubre de 2014 Fa aproximadament dos anys que sorgí la PAHC Bages. Quina valoració feu de la trajectòria fins al moment?

La trayectoria la verdad es que es inmejorable, se han vivido cosas muy bonitas. Las expectativas son muy buenas. Con la fuerza que estamos haciendo, estamos dando respuesta a aquello que los servicios sociales no dan. La obra social de la PAHC no solo está ayudando a personas que están afectadas por las hipotecas sino que también está ayudando a personas que se están quedando en situación de exclusión social, y ahora también se está ayudando a personas que estaban alquilando.

Al inicio se trabajaba mucho con el tema que tenia que ver con las hipotecas y con la dación en pago, pero con el tiempo se ha ido evolucionando hasta llegar a las okupaciones que han servido para ayudar a la gente.

Quantes afectades sou a la PAHC Bages actualment?

Entre 110 y 150. Pensad que cada domingo llegan, de media, entre 5 o 6 casos nuevos. Desde que empezamos no ha habido ni un domingo en el que no haya llegado nadie.

Què creieu que aporta la PAHC Bages?

Quin paper penseu que està jugant?

Para mi es super importante... En primer lugar, cuando llega una familia afectada, que lo tiene todo perdido, la vivienda, sin Trabajo,que no ve ninguna salida,... y llegan con desesperación, miedos,etc.. Lo primero que hace la PAHC es la acogida. La acogida intenta tranquilizarlos, decirles que hay mucha gente que està o que estamos o hemos estado como ellos. Y a partir de aquí empieza ya la lucha misma, la lucha continua contra los bancos,... algunos de los cuáles son más moldeables a la hora de negociar.

Quin ha estat el banc que posa més dificultats?

El peor es el BBVA con diferencia, auque tambien hay otros como el Banco Popular, Bankaixa y sin olvidarnos e Bankia.

Quines diferències veieu entre la PAHC Bages i altres PAHCs? A nivell de funcionament, de visió, d’estratègies de lluita…?

Bueno, nostra@s en realidad tod@s estamos luchando por lo mismo, igual cada grupo con sus características concretas y con distintas formas pero el objetivo

de tod@s las PAHCs es el mismo.

Nosotr@s, en PAHC Bages, igual por el hecho de ser una PAHC pequeña pues funcionamos tod@s a la una, haciendo piña. A nosotr@s nos cuesta compararnos ya que desconocemos un poco algunos aspectos de las demás.

Por eso igual mejor no vamos a entrar en comparar…

En lo referente a las estrategias, pues cada caso es diferente. Hay un debate. Pero vamos tod@s a una. Si entra la obra social en acción, no nos levantamos hasta que no se haya llegado a un acuerdo. Porque hay situaciones de personas que si no se actúa rápidamente al otro día se les hecha a la calle. Así por ejemplo en estos casos debemos actuar y no tenemos tiempo de debatir y plantearnos mucho debate. En otros casos sí. En referencia al funcionamiento, funcionamos por comisiones: comisión de casos, que son los que negocian con los bancos; está la comisión de acciones, que son la comisión que cuando hay que hacer una acción la preparan; está la comisión de información, que son los que se encargan de explicar nuestras acciones, hacer los panfletos; y por último está la comisión de Obra Social, y luego hacemos la asamblea conjunta en la que nos reunimos todos.

Quines són les eines que considereu vàlides per a la vostra lluita?

Nosotr@s usamos mucho la desobediencia. Siempre hay una vía de negociación. Cuando no hay negociación es cuando surgen las acciones. Hacemos acciones en los bancos, las protestas a la calle, las manifestaciones, escraches a algún político. Y ahora también las okupaciones. Queremos demostrar a la clase política que no vamos a pasar por donde ellos quieren. Nos han impuesto una forma de vida que no es la que queremos. La practicamos saliendo a la calle y manifestando lo que creemos que es justo.

Porque te encuentras muchas veces que por ejemplo las asistentes sociales no ayudan, más bien muchas veces van dando problemas.

Como que se despreocupan del tema. Entonces vamos nosotros y hablamos con las asistentes sociales, por ejemplo les decimos: “Oye que esta persona tiene derechos, tenéis que ayudarle, tenéis que buscarle un piso. Que en cada ayuntamiento y en cada municipio, hay pisos de asistencia social para personas que se encuentran en esta situación. No las podéis

ningunear de esta manera, como si no existieran.”

El tema de la okupación es donde más nos queremos enfocar ahora mismo, porque es una cosa esencial. Si un abogado o un juez no da soluciones, ¿qué tenemos que hacer? Si hay gente que está desahuciada y encima los dejan con una “herencia”, condenados de por vida, y nadie hace nada, esa familia ¿qué tiene que hacer?, ¿ir a vivir bajo un puente? Si hay que okupar un bloque okuparemos un bloque, si hay que okupar dos, okuparemos dos. Buscaremos soluciones y alternativas. Este aspecto lo tenemos clarísimo. Allí donde no llega la justicia, llega la plataforma.

Podrieu parlar una mica de la situació actual dels blocs okupats?

El primer bloque era de CaixaBank y se consiguieron alquileres sociales. CaixaBank lo terminó cediendo al Ayuntamiento de Manresa, y este se encarga de realojar a las familias en pisos con un alquiler social.

El bloque 2 es propiedad de SAREB. Y allí fueron a vivir como 4 o 5 familias que se veían empujadas a vivir en la calle: una estaba ya de hecho en la calle actualment hay 13 familias y que solo 4 estan denunciades, el 19 de setiembre fueron al juzgado, se negaron a declarar y están a la espera de otro juicio y aun no hay fecha.. La SAREB hace su papel de banco malo y rescatado con el dinero de todos nosotr@s, vamos a responder y a luchar como podamos.

Y el tercero y último, se trata de otro bloque de la SAREB. Donde tambien hemos ocupado directamente con 2 familias afectades que estaban apunto de ser desahuciadas, sin solucion ninguna por parte de la administracion social, de tener un techo donde vivir, todos con menores y que se encuentran en exclusion social. En la actualidad hay 7 familias y a la espera de que entren otras 8 que seguiran el proceso de obra socia de la Pahc.

Com es gestionen internament aquests blocs okupats? Cada unitat familiar funciona al seu aire o existeix una coordinació entre la gent que hi viu?

Todo esto nos ha ido cogiendo de nuevo y lo hemos ido procesando poquito a poco. Por ejemplo, a nivel de gastos, pues hay unos gastos de la comunidad. Y la gente que vive ahí no tienen dinero, no trabajan porque no encuentran un trabajo, es gente que ha sido desahuciada de sus viviendas con

lo puesto. Así pues para afrontar estos gastos se opta por la autogestión. La misma gente de los bloques ahora por ejemplo esta haciendo unos talleres para poder sacar dinero. En estos talleres se hacen manualidades diverses como llaveros, muñecas, para luego venderlas en mercados o gente que quiera aportar ayuda.

A nivel interno cada bloque hace una asamblea por mes. Después también esta el apoyo de la obra social que intentamos estar comunicados con ell@s, para lo que sea.

Y como en cualquier comunidad pueden surgir problemas, pero se intenta que cada bloque se autogestione sus cosas.

El fet d’estar a la PAHC Bages, us ha fet canviar la manera de veure les coses?

A mi me ha cambiado totalmente la visión que tenia antes. En primer lugar, el hecho de ayudar a la gente. Cuando te encuentras que personas que no conoces de nada, que no tienen nada que ganar, viene y te ayuda, pues eso te hace cambiar la visión de las cosas un poco, ¿no? Es un cambio que he notado en mi interior y ahora mismo estoy en un proceso de muchas ganas de ayudar a la gente, hacer cosas, moverme por ellos por la Pahc y por mi. Yo aquí he encontrado una familia, y eso te hace involucrar. Por otro lado también me ha cambiado en otros aspectos. Yo no me considero una persona racista, pero antes siempre tenía ciertos prejuicios, te encontrabas con los comentarios de la gente... las frases típicas de si son marroquies... a ellos les dan más ayudas etc...hay muy poca sensibilidad ahi fuera y estando aquí te das cuenta que a todos nos tratan igual. Algunos inmigrantes incluso fueron más engañados que nosotros porqué a la hora de negociar con los bancos hemos visto como les han dado hipotecas poniendo nombres de familiares que igual ni conocen o que los tienen fuera, es decir, que han hecho cosas muy sucias que no sabes ni de dónde lo han sacado. Y es que si aquí estamos jodidos, en el sentido de avaladores de padres, hermanos… que se ha involucrado a la familia.

A ellos aun más porque les han dado una hipoteca…engañados totalmente.

Todos somos iguales, no tenemos diferencias aunque el color de la piel sea distinto. Entre otras cosas hemos organizado algunas comi-

das para conocer las distintas culturas y ha sido muy bonito.

La gent que s’acosta a la Plataforma pel seu cas particular, es sol quedar i involucrar en el col·lectiu?

Desde que entra una persona nueva lo que se le intenta explicar es que aquí todos somos como una familia. Desde el primero al último, todos tenemos problemas, y buscamos que se involucren, que lo sientan sobretodo de corazón, porque de lo que se trata es de ponerle mucho corazón. La identidad de la plataforma es que tod@s damos ese apoyo y esa ayuda, por que tod@s estamos en el mismo barco. No somos gestores, la gente que viene, si se involucra, nos involucramos, pero si no se involucra no podemos hacer mucho. También hay gente que cuando se ha solucionado su caso, pues han desaparecido, y a mi personalmente me frustra, porque piensas: “es muy bonito lo que se hace aquí, es una lucha entre tod@s, y hay quién ha luchado para ayudarte a ti, quédate para ayudar a los demás”. Pero eso ya depende de cada persona.

Santi: Yo entré aquí desesperado, me veía en la calle con mi hija de 4 años. Y actualment sigo viviendo en el mismo piso.

El mismo día que yo vine aquí, con esa tristesa, desesperación, salí con otra cara, completamente diferente. Eso me lo dieron ellos. Recuerdo que entre en “acollida”, conoci al Riki, que gran persona. Como supo calmar mi ansiedad, darme esa luz dentro del túnel, persones como él, y otras mas como la Mari, el Berni, la propia Lupe hoy aquí a mi lado, y toda la família que hay en la PAHC BAGES me hicieron sentir que SI SE PUEDE!!

Guadalupe: Yo no podía ni hablar, eh? Yo cuando llegaba el momento que me tocaba hablar en la asamblea me quedaba chiquitita, no me salía nada de la boca. Se reían porque me conocían como alguien que habla mucho, tal y cual, y aquí estaba chiquitita por el miedo que tenía, porque claro, lo pierdes todo. Yo también todavía a día de hoy estoy bajo el mismo techo, que podría no tenerlo, pero todavía estoy allí.