El pèsol negre núm. 74

el

74

pèsol negre núm.

Tardor · 2018 · II època

4.000 exemplars

Publicació Llibertària de l’Alt Llobregat i Cardener www.bllibertari.org

Les esclaves que ens cuiden Hi ha empreses que estan enriquint-se a costa de dones treballadores pobres i sense papers.

Les dones que tenen cura dels nostres pares, avís i malalts. Dones que estan en una situació de gran fragilitat i de les que se n’aprofiten aquests intermediaris sense escrúpols que les exploten. > 4

Set, fred i foscor A això és al que les administracions condemnen moltes persones que no poden pagar aquests serveis bàsics i necessaris per a tothom. Més de 400.000 persones estan actualment en situació de pobresa energètica a Catalunya i és una dada que no para de créixer. Les lleis fins ara han estat inútils i sobretot ineficaces a causa de l’actitud de desídia de l’administració. > 12-13

Mural realitzat a la carretera de Sant Llorenç de Morunys aquest novembre

Els menors no acompanyats: nens perillosos o en perill?

Les notícies alarmistes sobre l’arribada des del nord d’Àfrica de nens no acompanyats han alertat darrerament la població, tot criminalitzant i estigmatitzant aquestes persones. Molts d’aquests nens han estat portats a pobles petits —alguns al Bages i al Berguedà— aïllats i allunyats de les grans ciutats per evitar l’alarma social que els mitjans de comunicació ja han fet sonar. Aquest aïllament va acompanyat de

mancances pedagògiques i psico-socials. Tot plegat una «acollida» estigmatitzadora de violència i racisme institucional que lluny de facilitar o resoldre res, agreuja la situació d’aquests nens. De manera que a aquests futurs adults se’ls està encaminant a una situació amb ben poques sortides. > 11

Augmenta l’activitat anarcosindicalista El roig i el negre són colors cada cop més presents a les empreses de les comarques del Bages i del Berguedà. En el darrer any la CGT del Berguedà ha augmentat de manera important la seva afiliació, la seva presència a les empreses i els seus conflictes. A Manresa la CGT ha aconseguit que readmetin una companya embarassada que havia estat acomiadada i la CNT ha arrencat amb força la seva activitat al sector de la restauració. > 3-5

Catalunya Caixa: un exemple d’espoli del diner públic Només la paraula espoli s’apropa al robatori organitzat que Catalunya Caixa —com altres grans empreses privades— fan amb els diners públics en benefici dels membres dels seus consells d’administració a través de sobresous, de dietes i retribucions vitalícies. Amb la complicitat dels polítics que sovint acaben allà les seves carreres. > 6

NIGERIA

PETROLEO, CONDIMENTO POSTCOLONIAL

DOSSIER CENTRAL

aquest pèsol i humor 2

Qui som

Anarquistes davant el «procés» Pep i Tu Berga, novembre de 2018

Editorial

Va sí! Li fotré cullerada a l’assuntu, no ve d’aquí! total crec que tothom ja hi ha dit la seva sobre el procés misteriós i la posició que hi haurien de tenir les anarquistes. Dic misteriós perquè un procés està format per tot un seguit de fases, una segueix a l’altra i a cada una d’elles s’avença en algun sentit, a fi i efecte d’arribar a una fase diferent a la inicial.

Les avantatges d’abraçar el procés sense reserves ni manies ens les han cantat força llibertaris com el Jordi Martí Font, la CNT d’Olot, Embat i —si desxifraves el manifest— en part també la FAC. I de manera més raonada i matisada fins i tot la respectable FAGC. S’han manifestat obertament crítics altres com el sempre lúcid Tomás Ibáñez.

Per mi la qüestió és força simple. I com veureu la justifico per qüestions pràctiques i no només ideològiques. El “procés” té una vessant popular i fins i tot moments, però solament moments, d’autorganització. La resta, i des del principi, ha estat un melodrama —molt mediàtic— dirigit per polítics que miraven que la cosa quedés en res i sense perdre poder. Però és clar: a veure qui baixava del tren amb lo envelats que anaven... Un esperpent postmodern.

Lluny del discurs gairebé màgic sobre la finestra d’oportunitat que representava des del punt de vista revolucionari, jo tot plegat ho he viscut amb menys eufòria. I sobre la participació de les anarquistes, per mi, la cosa és senzilla i complicada. M’explico, en alguns moment fessis el que fessis et senties malament. Si et quedaves a casa segons davant de quina situació et senties malament. Si sorties al carrer

segons en quin altre, et senties fatal.

Mala solució. Però la vida és això, arremangar-se i provar..., i també no fer-ho. Tanmateix, la realitat i qualitat de cada esdeveniment ajudava molt: davant els abusos policials hi vam ser, no hi ha discussió. Contra l’abús del poder sempre hi serem. I poc més senyores, de participar en processos interclassistes no en volem saber res.

Sobretot, i aquí hi ha per mi la veritable clau de tot plegat, perquè amb les lluites socials ja tenim, si som responsables amb la societat on vivim, distracció per totes les hores del dia que no treballes o dorms. Per mi el dilema no és tan gran, ja que militant a un ateneu i a un sindicat ja no tinc temps i menys per experiments interclassistes. I insisteixo altra cosa es davant la policia, els militars o els feixistes, allà sempre ens hi trobaran. Tema sanjat.

Edita: Col·lectiu PÈSOL NEGRE. El pèsol negre no és el portaveu de cap entitat i per tant no representa a ningú més enllà de qui hi participa en cada moment. Els articles són responsabilitat de qui els fa. A qui li piqui que es rasqui.

Tancament d’aquesta edició: Novembre de 2018 En aquest número hi ha participat: CGT del Berguedà, CGT Manresa, Contxa, Barri, Egbesu, L’Espurna, Martina Broz, MENAS ES MAS, Pep i Tu, Roger, Un treballador del sector, Xarxa de bruixes.

Portal web: www.bllibertari.org I en PDF a: www.pesolnegre.info Contacta amb nosaltres: info@pesolnegre.info Segueix-nos al twiter: @elpesolnegre

Humor

Directori llibertari de l’Alt Llobregat i Cardener

Berga

Sallent

Manresa

ATENEU COLUMNA TERRA I LLIBERTAT: c. del Balç 4 baixos esquerra. 08600 Berga. actll@ berguedallibertari.org www.bllibertari.org

AMICS D’AGUSTIN RUEDA, CGT: c. Clos 5, 1r, 08650 Sallent Tel. 938 370 724. Fax 938 206 361 sallent@cgt.es. www.cgt.es/sallent

CENTRE D’ESTUDIS PEDRO FLORES: cestudispedroflores@gmail.com centreestudispedroflores.blogspot.com

RÀDIO BALA 106.4 FM: radiobala.radiobala@gmail.com http://radiobalamanresa.wordpress.com

CGT: c.Circumval·lació 77, 2n, 08240 Manresa. Tel. 938 747 260. Fax 938 747 559 cgtmanresaneteja@hotmail.com

ATENEU ANARQUISTA LA RUDA: c. Verge de l’Alba, 12 laruda@riseup.net

CENTRE D’ESTUDIS JOSEP ESTER BORRÀS: c.del Balç 4 baixos dreta. 08600 Berga. Tel i fax: 938216747 cejeb@cejeb.org. www.cejeb.org CGT: c. del Balç 4 baixos. Tel. 938 216 747. sad@cgtberga.org. www.cgtberga.org

ATENEU POPULAR ROCAUS: C. Santa Llúcia 1, Sallent www.ateneurocaus.cat

CNT-AIT: Pl. Catalunya 9 ent 1r i 4r, 08242 Manresa Tel. 931788368. sov@manresa.cnt-ait.es

laboral 3

El creixement de la CGT al Berguedà És sabut que en els darrers anys la crisi ha servit per fer més precari el món del treball, amb l’amenaça de l’atur i recolzant-se legalment en la darrera reforma laboral. Els treballadors cobren menys malgrat que la vida s’hagi encarit i tenen unes condicions laborals pitjors que fa uns anys.

A tot això cal sumar-hi el fet que CCOO i UGT i altres sindicats hagin abandonat definitivament el sindicalisme. En aquest escenari hi apareixen les diverses lluites sindicals —cada cop en són més— que està duent a terme la CGT berguedana.

Pep i Tu Berga, novembre de 2018

La situació laboral al Berguedà Al Berguedà és pitjor encara que a gran de Catalunya i aquest procés de precarització del treball ha estat encara més agut. Al Berguedà tenim una població activa de poc més de 20.000 persones i un atur superior a les 2.000 persones.

Una societat petita, conservadora i força tancada encara reforça aquest fet i frases com: «...i si no t’agrada: algú altre farà la teva feina» o comentaris com que no importen les condicions laborals sinó que només importa tenir feina «i que no en falti!» són la mostra d’aquesta mentalitat popular i d’aquest abús constant dels empresaris.

El món sindical Les CCOO i la UGT han esdevingut una mena de gestories finançades per l’estat i que assessoren els seus afiliats i que fugen de qualsevol conflicte laboral com els gats de l’aigua.

Només pretenen mantenir la representativitat obtenint delegats sindicals a través de les eleccions, en són professionals i en gran mesura a través de persones que laboralment es dediquen a aquesta tasca. Això els serveix per ser majoritaris en representativitat i poder negociar i lucrarse al firmar convenis i ERO’s. I cobrar.

Aquestes organitzacions tenen una finalitat clara: elles mateixes.

Al Berguedà hi ha uns 150 delegats sindicals repartits majoritàriament per aquestes dues organitzacions, a les que podem referir-nos potser com a empreses de serveis però en cap cas com a sindicats. A la comarca hi ha altres petits sindicats però amb poca o gens activitat.

La CGT del Berguedà En un panorama laboral tan desolador, quan una organització fa sindicalisme de veritat: amb ètica, sense ànim de lucre, amb decisió i valentia, pensant només en els interessos dels treballadors i fent servir com a principal eina la solidaritat i l’acció directa; no és difícil entendre que creixi. Perquè els sindicats segueixen sent útils.

Mentre hi hagi explotació laboral, treball assalariat o falsos autònoms, el sindicat serà molt necessari.

La CGT no és un sindicat qualsevol és un anarcosindicat, hereva en part de la històrica CNT. La gran virtut de l’anarcosindicalisme és que resol els problemes immediats de les assalaria-

Manifestació pel primer de maig de 2016 a Berga

des mentre treballa per la transformació total de la societat. Aquest fet és molt important ja que és un mètode que supera la clàssica contraposició entre reformisme i revolució.

La CGT al Berguedà està organitzada en un Sindicat d’Activitats Diverses que és federat a la resta de sindicats que formen la CGT de Catalunya i la CGT estatal. El sindicat berguedà ha fet possible la creació de Seccions sindicals —el sindicat dins l’empresa— a la Creu Roja, a l’Associació Pro disminuïts Psíquics del Berguedà, a l’Ajuntament de Berga, a Montajes Rus, a Ensenyament de la Catalunya Central i ara mateix estan treballant en la creació de seccions a tres empreses més. Al mateix temps segueixen mantenint l’assessoria laboral gratuïta d’activitats diverses que ha permès en el darrer any assessorar desenes de treballadors i fer complir la llei a diverses empreses. El sindicat en un any ha triplicat la seva afiliació, ha constituit 5 seccions (aviat en seran 8) i ha multiplicat la seva activitat sindical. Algunes d’aquestes seccions ja tenen delegat de personal tot i que el sindicat afirma que aquest no és un objectiu en sí mateix, sinó que l’objectiu és tenir seccions fortes i capaces de defensar els interessos dels treballadors. Els delegats, diuen, els hi serveixen per protegir a militants de les habituals repressions —il·legals però reals— dels empresaris. Un dels reptes que assenyalen fonts del sindicat és la formació a nivell teòric i pràctic de l’afiliació, ja que són un anarcosindicat basat en la militància i el compromís de la gent afiliada.

A la Creu Roja No fa massa anys la CGT va tenir una forta implantació a Creu Roja. Sobretot a Barcelona on la secció sindical, formada sobretot per socorristes va

arrancar a l’empresa bastanta millores laborals. L’empresa però en una maniobra per desempellegar-se de la CGT va renunciar a les platges per tal de desempellegar-se de la secció.

Un cop sense la CGT i amb un comité totalment messell format majoritàriament per la UGT va començar a negociar un conveni d’empresa d’abast provincial. Aquest conveni ha estat publicat aquest estiu i significa la fi de la dualitat de convenis al sí de l’institució ja que fins ara Barcelona capital anava amb el conveni de sanitat privada i les altres assemblees locals amb el d’acció social. El resultat però ha estat la consolidació de les dobles escales salarials (diferent salari per la mateixa feina), pèrdua de poder adquisitiu (increments anuals de l’1% el 2019 i el 2020) i alguna petita millora respecte als complements d’incapacitat temporal. Es dona el cas que el conveni va ser rubricat per l’empresa i treballadores malgrat que en dues votacions s’imposà el no.

En aquest context comença a caminar la secció de la CGT a Creu Roja.

Primer per trencar el bloqueig i falta d’informació de la UGT i en menor mesura de les CCOO en relació a la negociació del conveni. En aquest sentit es convocà a la plantilla de Barcelona a varies assemblees (als locals de CGT i a la mateixa empresa després) per intentar articular una secció que disputés el monopoli als sindicals grocs. Paralelament a nivell local al Berguedà es va forçar la dimissió de la delegada de personal de la UGT, es va convocar assemblea de treballadores i es van tornar a convocar eleccions a l’assemblea local de Creu Roja Berguedà. El resultat va donar la representativitat dels treballadors a la CGT. Des de llavors l’activitat s’ha basat en la consolidació de la secció per una banda (formacions, etc.) i per l’altre la realització d’assemblees de treballadors per identificar i lluitar col·lectivament les millores laborals.

Actualment, les accions se centren en l’aplicació del nou conveni doncs des de la secció s’han detectat una sèrie d’irregularitats (sobretot en relació a complements que s’han de pagar i no es paguen).

A l’Associació Pro disminuïts Psíquics del Berguedà Aquesta secció va ser creada fa poc més d’un any i ha hagut d’enfrontarse a una empresa gestionada despòticament —principalment la direcció del Taller Coloma—, negant-se durant mesos a reconèixer la secció i amb les CCOO i la UGT al servei i dictat de l’empresa. L’origen de la secció és la necessitat d’organitzar-se d’algunes treballadores per millorar la situació de treballadors i usuaris a l’empresa. Així neix la secció amb ganes de fer justícia i empoderar-se.

L’empresa davant l’aparició d’una secció sindical que no es ven va decidir negar-li la existència. Primer va fer-ho amb la complicitat de les CCOO, signant un document conjunt i adreçant-lo a la delegada de la secció dient-li que no podia informar ja que això només ho podia fer el comitè. L’assumpte era provocat per l’anunci de la Vaga General Feminista del 8 de març i el document era il·legal ja que tota secció pot informar els treballadors del que consideri. Es-

candalós per part de l’empresa i més encara per part d’un suposat sindicat. La segona bestiesa va ser quan l’empresa va negar-se a nomenar la mesa en unes eleccions sindicals convocades per les treballadores en un dels serveis de l’empresa. En aquest cas fou la UGT la que seguint el dictat de l’empresa li va esmenar la plana inútilment, ja que després de la denúncia pertinent l’empresa es va veure obligada a nomenar la mesa. D’aquesta manera han passat mesos però l’empresa s’ha vist obligada legalment a reconèixer la secció primer i la delegada de personal després. Altres denúncies i contradenúncies han estat posades per la secció i l’empresa. El sindicat preocupat per la situació de la seva secció sindical no descarta altres tipus de mesures de força davant l’empresa.

A l’Ajuntament de Berga Abans de l’estiu la secció va ser creada, tot just comença a caminar i ja ha hagut de fer front a unes eleccions sindicals sobrevingudes que no esperaven de la que ha resultat una delegada al comitè d’empresa. La secció comença tot just a convocar assemblees i plantejar reivindicacions.

A Montajes Rus La secció està constituïda de fa mesos i ha anat creixent. En breu afrontaran les eleccions sindicals.

A Ensenyament de la Catalunya Central A partir d’una primera trobada el mes de juny passat, aquesta secció impulsada des del sindicat de Berga i amb treballadors de tota la Catalunya central ha donat les seves primeres passes. Estan treballant en fer créixer la secció donant-la a conèixer, han posat en comú les principals problemàtiques comunes de les afiliades i es disposen a fer la seva primera publicació mural.

Denúncia a la ETT que discriminava El passat mes d’abril vam denunciar públicament i a la inspecció de treball l’empresa de treball temporal de Manresa i Berga Catalana de Treball Temporal per anunciar ofertes de treball on demanaven només homes, sense tatuatges i sense afiliació sindical: discriminació per gènere i vulneració dels drets i llibertats sindicals, entre altres. Malgrat ser una il·legalitat flagrant se senten tan forts i sense oposició que fan aquest tipus de coses.

laboral 4

Propines, no gràcies!

Un treballador del sector Manresa, octubre de 2018 Alguna vegada la vostra imaginació us ha portat a veure un futur on la dignitat laboral no es tracti d’un problema sinó d’una qüestió lògica? Més que la vostra imaginació, es tracta del vostre desig... És trist veure com el nostre fills, amics o familiars treballen com a esclaus en una cafeteria. És trist perdre’t la teva pròpia vida i observar-la com un espectador atordit, amb valors inspirats per mitjans de comunicació al servei del capital. El cuiner il·lusionat xoca amb un mercat de treball que compra no només cossos, sinó ànimes. Una novament trista realitat de maltractament verbal, una infinitat d’hores extraordinàries reconvertides en ordinàries i contractes que esclavitzen i van podrint l’aliment del que avui anomenem mercat o societat.

L’hostaleria ha passat d’estar representada per un programa de TV dirigit a les mestresses de casa, a omplir la graella (i mai millor dit). No obstant això, en el pla laboral sembla haver-se quedat suspesa en el temps. La cuina d’avantguarda amb les seves interminables preelaboracions i complexes presentacions, l’instrumental d’alta tecnologia així com l’estatus de què gaudeixen avui en dia els xefs més reconeguts, sembla indicar que el creixement en el sector està sent im-

parable. Avui els nens i nenes volen ser xefs. No obstant això la realitat és molt més abstracta i dista molt d’aquesta visió idealitzada.

salari digne, i no el consumidor.

El sector necessita transformar-se amb l’ajuda de tots, però no amb la caritat de ningú.

En l’hostaleria encara perdura l’hàbit de deixar propina, la qual és entesa com un signe de gratitud del client cap al servei o la cuina. En alguns països establerta per llei. I és que a Espanya hi ha la tendència de convertir un bon gest en un mal hàbit. L’empresari, coneixedor d’aquesta ‘’tradició’’, l’ha aprofitat per oferir salaris indignes, de manera que siguin les propines dels propis clients les que completin el sou del treballador i el converteixin en digne. Això és perjudicial per a tothom.

D’una banda el client paga un sobrecost per un servei. És que se li dóna propina a un caixer de supermercat, o un conductor d’autobús? Per què en hostaleria són necessàries les propines? Que potser ja tenim interioritzat que la treballadora necessita un ajut?

A més de ser un complement salarial que no tributa (doncs a efectes pràctics és un sobresou en B), per descomptat les propines (que suposadament es reparteixen entre tots els treballadors) no formen part de la nòmina i per tant no cotitzen a la Seguretat social. No es pot permetre que una pràctica de bona fe, es converteixi en una mala gestió empresarial. És l’empresari qui ha de garantir un

Un altre dels problemes de hostaleria són els horaris, les hores extres, la conciliació. Saps quan entraràs però no quan sortiràs. Saps quantes hores has treballat al llarg de la jornada, però no si totes et seran remunerades, ni a quin preu. Passa això en un altre sector? Per què en l’hostaleria si? Cal que la gent prengui consciència del que està passant. Tots som víctimes, còmplices o figurants d’una professió que defrauda cada dia a milers de treballadors qualificats. Un sector en què has d’agrair poder treballar gratis. O almenys això ens diuen grans xefs que recluten militars culinaris, disposats a deixar-se la pell per un copet a l’esquena! Potser al segle XVI quan l’ofici s’aprenia en el gremi... avui en dia hi ha escoles públiques i contractes laborals, ja sigui aquest últim en pràctiques o de qualsevol altre tipus i per tant són obligatoris. Per tant aquesta apologia del treballar sense contracte per aprendre, parteix de premisses clarament il·legals, que es normalitzen sense cap tipus d’embuts.

L’empresari està obligat a complir els drets laborals dels treballadors. L’administració ha de vetllar pel compli-

ment dels drets laborals. El treballador ha de fer la seva feina.

Qui no està complint amb el seu paper?

Ara podríem rebatre de mil maneres l’estúpida i tantes vegades escoltada afirmació: “L’hostaleria és així” La nostra resposta és: l’Hostaleria ni és així ni permetrem que sigui així! L’alimentació és un fenomen social i cultural íntimament lligat a l’ésser humà, que ens fa considerar qüestions de caràcter polític, cultural, religiós i econòmic...

El món globalitzat actual avança sense fre cap a un futur incert. Es pressuposa que els avenços tecnològics, les xarxes socials, els partits polítics, les lleis... són eines per millorar la vida de les persones. És un joc aquest de capitalisme i democràcia que per moments semblen rivals i per moments companys d’equip. De vegades es barreja fins a tal punt que no se sap qui és qui. Un tingués la sensació que el món està canviant i millorant, però deixant a molta gent enrere. O hi puges o et quedes fora. O lluites els teus drets o els perds.

Treball familiar: l’esclavatge del segle XXI Barri Berguedà, novembre de 2018 Cada cop és mes normal a l’Alt Llobregat i Cardener però també a la resta del territori veure a dones joves llatinoamericanes acompanyant als nostres iaios i iaies pel carrer. Són treballadores familiars i sovint a part de cuidar a la gent gran i persones dependents també fan tasques domèstiques com les de cuina i neteja.

Amb l’augment de l’esperança de vida i un estancament de la natalitat les societats occidentals estan experimentant un envelliment important de la població. Cada cop hi ha més àvies i cada cop viuen més temps, davant d’aquesta realitat i fruit del repartiment de rols que atorga el sistema patriarcal són majoritàriament les dones les que s’encarreguen de la cura d’aquestes persones. De fet es calcula que al Berguedà hi ha 5130 persones dependents.

Moltes d’aquestes dones treballen en condicions molt precàries i cobren salaris de misèria per les hores que fan. Una causa impor-

tant per entendre aquesta situació no és cap altra que la llei d’estrangeria.

Aquesta llei aboca a moltes dones a haver de treballar en B per guanyar-se la vida donat que no tenen permís de treball. Els seus drets es queden doncs a la porta del domicili familiar. Empreses i particulars s’aprofiten d’aquesta situació de vulnerabilitat per imposar jornades laborals interminables i sous de misèria. Aquestes opressions deixen a la dona migrada i treballadora en una situació d’indefensió molt gran donat que viu en una situació de por permanent per la irregularitat de la seva situació i les conseqüències que podrien comportar quedar-se sense feina o que fos descoberta per les autoritats i deportada. No és d’estranyar doncs que tot i l’explotació a la que són objectes siguin poques les dones que s’atreveixin a reclamar els seus drets. A més socialment i des d’una visió racista i colonial es justifica aquesta situació amb l’argument de “almenys se’ls hi dona feina”, normalitzant-se així l’existència de subjectes de segona categoria, per sota de la llindar de l’humà i que no mereixen els matei-

xos drets que la resta de ciutadans.

Així trobem situacions normalitzades en les que les dones viuen internes als domicilis dels avis treballant totes les hores del món, dia i nit i sense cap tipus de dret. Aquesta realitat no va acompanyada de cap marc legal que l’empari (com per exemple el conveni d’Atenció domiciliaria i treball familiar), i és per tant il·legal a totes totes. I és que darrera dels empresaris que en treuen rèdit econòmic també tenim a una societat que s’aprofita d’aquesta situació de violència estructural racista i patriarcal per tenir els nostres avis cuidats a preu de saldo.

El cas de monserveis El setembre passat la televisió del Berguedà publicitava l’apertura de les noves oficines d’aquesta empresa a la capital de comarca. Però l’empresa monserveis va desembarcar al Berguedà al setembre de 2013 provinent de Manresa on hi té una altra oficina.

Darrera de l’imatge impecable de la marca s’amaga una realitat molt més obscura. Segons diverses fonts

a monserveis hi treballen desenes de treballadores sense contracte i per tant sense cap tipus de dret. La tipologia de feina és bastant diversa i pot anar des d’acompanyaments a l’Hospital Sant Bernabé a internaments a casa dels avis. El que si que tenen en comú la majoria de treballadores és que són migrants en situació irregular. Les treballadores realitzen jornades laborals de més de 60 hores setmanals, treballant durant el dia, la nit o en festius indistintament. Els sous per a les internes (treballadores que conviuen a la casa amb la persona que cuiden) es podria apropar als 800 euros mensuals tot i que els tractes varien molt d’unes treballadores a unes altres. Tenim constància de treballadores que realitzant 60 hores setmanals han cobrat 400 euros al mes. A més les treballadores familiars que treballen a l’empresa no estan donades d’alta a la seguretat social, per tant no cotitzen ni per atur ni per la pensió i òbviament no gaudeixen de vacances pagades ni cap altre dret reconegut en el seu conveni laboral.

L’empresa doncs l’únic que fa és po-

sar en contacte a persones que necessiten a una cuidadora amb la cuidadora en sí, embutxacant-se directament la diferència que hi ha entre el que paga la família i el que cobra la treballadora. L’empresa a més dona instruccions clares a les treballadores perquè menteixin a les famílies contractants sobre les seves condicions laborals o la seva situació legal. Estem davant d’un negoci rodó que només és possible gràcies a la situació de vulnerabilitat que pateixen les dones que es troben en aquesta situació. Ens trobem doncs davant d’una combinació fatídica: per una banda el sistema patriarcal que relega a la dona a aquest tipus de feina, la llei d’estrangeria que empeny a aquestes treballadores a acceptar qualsevol cosa i empreses sense escrúpols que s’aprofiten de tota aquesta situació per fer diners. Per altra banda i no menys important tenim a una societat que prefereix no preguntar i que accepta aquesta explotació.

laboral i Coll de Pal 5

Aún se despiden mujeres por estar embarazadas CGT Manresa Manresa, novembre de 2018 En agosto nos viene Neus al local del sindicato de CGT Manresa y nos cuenta que está de baja médica por embarazo y que una vez que se lo ha comunicado a su jefe de la empresa de venta de fruta Can Fruitós de Sallent éste le ha dicho que no le interesan mujeres embarazadas y la ha despido. De inmediato hablamos con él y este sigue empeñado en el despido. En este momento iniciamos una campaña pública denunciando lo sucedido con varios carteles y una concentración delante de la frutería para día 15 de octubre. Ante la presión el jefe nos haces saber que si retiramos la concentración se aviene a negociar su reemisión y es asi que gracias a l’acción directa Neus es readmitida.

Helio no et podem oblidar CGT del Berguedà Berga, novembre de 2018 El passat 15 d’abril el nostre company i amic Helio Muñoz va morir ofegat al riu Llobregat al seu pas per Gironella, on vivia, en intentar salvar el seu gos després que obrissin les comportes del pantà i el cabal augmentes molt.

Han passat els mesos i no t’oblidem Helio.

Volem expressar des d’aquí la nostra ràbia per la seva mort i el nostre afecte cap a la seva companya i la seva família. Alegre, vital i compromès.

Helio el teu record està en la lluita!

Coll de Pal a cops de bastó Martina Broz Berguedà, octubre de 2018 El desembre del 2017 el ple de l’ajuntament de Bagà va aprovar la concessió dels terrenys comunals de Coll de Pal a Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC). Es tracta d’una cessió per trenta anys a canvi d’un cànon anual de 60.000 euros. Amb aquest moviment, FGC, propietària de l’estació d’esquí de La Molina, ha reactivat la vella pretensió d’ampliar l’estació d’esquí cerdana per enllaçar-la amb la vessant berguedana. La Plataforma Salvem Coll de Pal s’ha mobilitzat per denunciar l’impacte mediambiental, l’opacitat d’alguns moviments i la manca de sentit comú del projecte Les obres a Coll de Pal encara no han començat en el sentit més estricte de l’aplicació del projecte però les màquines ja han començat a perforar la zona del Niu de l’Àliga, un espai que forma part del mateix Pla i que, per tant, obre la porta a que tant el telecadira de Coll de Pal com la bassa d’aigua i la resta d’equipaments s’enllesteixin aviat. Es posarà així el llaç a una aspiració que va néixer fa més de quaranta anys i que pretén convertir en domini esquiable Coll de Pal. Ara bé, es tracta d’una operació de risc, plena d’interrogants i dubtes, d’ombres que planen sobre l’execució del projecte i fins i tot de sospites olímpiques.

La història de l’esquí a Coll de Pal mai ha fet baixada. L’any 1975 es va projectar una mini estació, un projecte poc ambiciós llavors –tan sols un refugi i un teleesquí- que va néixer amb una predisposició relativa, ja que no es va posar en marxa fins el 1980. La

viabilitat, ja en aquell moment, era més aviat dubtosa. Des d’aleshores s’han succeït alguns intents tímids i fallits per convertir Coll de Pal en un referent de l’esquí. Ara, però, arriba una última temptativa amb el moviment generat entre l’ajuntament de Bagà i la Generalitat de Catalunya a través de FGC. El desembre de l’any passat es va signar el conveni pel qual l’ajuntament cedeix a FGC els terrenys i FGC els explotarà. Es tracta, de fet, d’una ampliació de l’acord que ja existia, que vencia just en aquell moment i pel qual el consistori no en rebia cap compensació. El pacte conclou que l’ajuntament ara ingressarà 60.000 euros anuals durant els propers trenta anys i dels quals en destinarà un 15% a actuacions de millora de la muntanya en àmbits com la ramaderia, els accessos o les infraestructures. Ferrocarrils, per la seva part, disposarà de 90 hectàrees de muntanya pública per explotar-la per als seus serveis. Això es resumeix en millores a la carretera d’accés des de Bagà, la construcció d’un pàrquing limitat a 150 vehicles, la creació d’una bassa d’aigua, un telecadira que connectarà amb La Molina i la culminació de l’edifici de serveis que l’ajuntament de Bagà hi té a mig fer des de fa anys.

Es tracta doncs, d’un projecte que reactivarà Bagà i el seu entorn i que permetrà que el consistori baganès ingressi 1’8 milions d’euros els propers trenta anys. Però, quin és el preu a pagar? La Plataforma Salvem Coll de Pal ja ha denunciat l’opacitat dels moviments polítics per tirar endavant

aquesta aposta i, sobretot, ha alarmat dels riscos mediambientals que suposa per a una zona declarada Parc Natural del Cadí Moixeró l’any 1983 i Zona d’Especial Protecció per a les Aus el 1987. La consolidació d’aquest nou projecte afectarà el Parc amb perill de massificació, desplaçament de

“La consolidació d’aquest nou projecte afectarà el Parc amb perill de massificació, desplaçament de fauna, generació de soroll i desaprofitament de l’aigua” fauna, generació de soroll i desaprofitament de l’aigua. Cal posar imaginació per trobar-hi sentit comú. El tercer informe del canvi climàtic de Catalunya, publicat el 2016, ja alertava que les estacions d’esquí catalanes no són viables, amb l’excepció de Baqueira Beret. Més enllà de qualsevol estudi qualificat, n’hi ha prou amb observar any rere any la Tossa i el Puigllançada, amb Coll de Pal unint-les, per deduir que no hi ha neu. Ni n’hi ha ni n’hi haurà. Neva poc en aquests indrets i menys a la cara sud. Davant la improbabilitat de tenir neu natural, per tant, caldrà recórrer a una xarxa de canons per a les pistes de Comabella, Sant Jordi i una cinta de debutants.

Per crear aquesta neu, el Pla Director Urbanístic contempla la construcció d’una bassa d’aigua. Una genialitat.

Però més enllà del verd de les muntanyes, el projecte de l’estació d’esquí amenaçarà l’Alt Berguedà amb el fantasma gris de l’especulació immobiliària, la urbanització desmesurada i les falses il·lusions. Un conte conegut. I és que al llarg d’aquests últims anys s’han frenat i congelat diverses ampliacions de la hipotètica estació d’esquí. Un exemple ben gràfic és la construcció inacabada del telecadira de Coll de Pal. Les obres es van aturar l’any 2011 amb un pretext de manual: la crisi econòmica. Metàfora de tantes fotografies al llarg del territori, d’aquella ambició fora de lloc en van quedar diverses pilones i les estacions de sortida i retorn al bell mig de la muntanya. Res de telecadira. Ferros i formigó en ple Parc Natural. El mateix destí que va viure l’edifici de serveis de 700 metres quadrats impulsat per l’ajuntament de Bagà i que havia d’acollir un restaurant, una botiga de lloguer de material i oficines per a la venda de forfets. Ara, asseguren, la crisi s’ha superat mentre intenten enterrar bombolles sota la neu. Una jugada clàssica; especulació al servei del capital i a costa del territori.

L’equació que mai falla. Algú hi sortirà guanyant.

Per reblar l’aposta guanyadora hi falta la il·lusió que enlluerna. O que encega. El Pla Director Urbanístic de

Molina i Masella es va redactar el 2016 amb la mirada posada en els Jocs Olímpics d’Hivern, una utopia –a dia d’avui- que s’ha engreixat a base de titulars tant llaminers com dèbils.

De fet, la proposta inicial ja s’ha vist descartada, modificada i reformulada. L’experiència demostra que és un recurs seductor amb més d’una vida però que fins i tot quan acaba bé, acaba malament. Mireu Rio de Janeiro o Pequín i què ha passat amb les respectives instal·lacions olímpiques.

O encara pitjor, remeneu l’hemeroteca per descobrir com ha actuat l’especulació en seus hipotètiques com és el cas de Madrid. La promesa dels Jocs Olímpics tot ho maquilla però les conseqüències que deixa acostumen a ser llargues i doloroses. Res més que el pal i la pastanaga.

Entre el 2017 i el 2021 està previst que FGC destini gairebé vuit milions d’euros en les infraestructures per completar l’ampliació de La MolinaColl de Pal. Diuen (diuen) que d’això en sortirà una estació d’esquí a l’Alt Berguedà, que donarà múscul al domini esquiable de La Molina i Masella. I que engreixa el somni olímpic. El projecte és qüestionable però ningú negarà que almenys queda bonic.

Màfia 6

El cas dels sobresous de Catalunya Caixa: com el poder polític avala l’interès privat 11 persones, moltes d’elles provinents de representacions de càrrecs públics, de la Catalunya Central formaven part del Consell d’Administració L’any 2010 es van repartir entre els membres del Consell d’Administració 1,1 milions d’euros només en dietes L’Espurna Manresa, novembre de 2018 En mig de la polèmica sobre el poder bancari enfront del poder polític, en relació al pagament de l’Impost d’Actes Jurídics Documentats en les hipoteques, se situa el judici pel cas dels sobresous de Catalunya Caixa. I en aquest sentit, el cas no deixa de ser una mostra més de com el poder polític i econòmic s’encobreixen mútuament per l’interès privat.

Ja fa més d’un mes que se celebra el judici contra 41 exdirectius de Caixa Catalunya pels sobresous cobrats en els anys 2008-2012, en plena crisis econòmica, i després que aquesta entitat fos rescatada amb 12.000 milions d’euros públics procedents del Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB). En aquells anys, mentre es tancaven prop de 1.600 llocs de treball dins l’entitat bancària per mitjà d’un ERO (inicialment 1.300 i després per una ampliació de 300), els directius d’aquell moment van comportar un càrrec econòmic constitutiu de delicte, segons la fiscalia. Aquests fets són els que s’estan jutjant ara a l’Audiència de Barcelona fins a finals de novembre, en una previsió de 28 sessions.

La fiscalia anticorrupció considera que dels dos acords pels quals es van aprovar els sobresous, suposen un delicte “d’administració deslleial” i demana dos anys de presó per a 24 directius que van participar en el consell d’administració de l’octubre de 2010 i quatre anys pels qui també ho van fer al consell de gener del mateix any, com Narcís Serra o Adolf Todó. La fiscalia també reclama 2,56 milions d’euros pel perjudici econòmic com a indemnització al FROB. Per altra banda, la CUP, que exerceix com a acusació particular en el cas, també demana 4 anys per Todó i Serra, i tres anys per la resta de càrrecs, a més de la nul·litat de tots els contractes de l’entitat amb els seus directius (els quals suposen 9,5 milions d’euros).

Els sobresous, les dietes i retribucions vitalícies Sense cap mena d’escrúpol, Narcís Serra, el que fou president de Caixa Catalunya entre els anys 2005 i 2010, entrà a la primera sessió del judici dient que “no es penedia de res, perquè el que va fer és el que s’havia de fer”. I que és el que s’havia de fer segons Serra? Doncs que en el bell mig d’una crisi econòmica, amb una intervenció estatal bancària d’un rescat amb diners públics, es decidís en un consell d’administració (gener

de 2010) incrementar la retribució fixa anual del llavors director general de Caixa Catalunya, el bagenc Adolf Todó, que va passar a ser de 600.000 euros més una retribució variable del 35% del total, condicionada al compliment d’objectius. En el cas del manresà Jaume Massana, director adjunt en aquells anys de l’entitat, també es va incrementar el salari amb un sou anual de 371.000 euros el primer any amb una retribució variable del 35% per la consecució d’objectius. Per si no fos prou, a la sessió del consell d’administració de l’octubre del mateix any es va aprovar la proposta de la Comissió de Retribucions consistent a apujar el salari fix (fins a 800.000 euros) i el variable anual de Todó del 35% al 50%, i el de Massana del 35% al 45%. També es va establir un augment salarial del 4,7% per tot l’equip directiu, segons fiscalia. A més a més, també es va establir una clàusula de prejubilació a partir dels 60 anys per la qual Todó cobraria fins als 67 una renda mensual del 90% del seu sou, i a partir dels 67 una renda vitalícia del 80% del rebut en 12 mesos anteriors. En el cas de mort, la seva filla podria rebre el 50% de retribució de forma vitalícia. En total, Todó va percebre més de quatre milions d’euros entre el 2008 i el 2012.

En el cas de Massana, es van establir les mateixes clàusules de prejubilació que a Todó i entre 2088 i 2012, va percebre més de 2,5 milions d’euros.

Per la seva banda, Serra va rebre dietes per presidir les comissions i el consell d’administració que van oscil·lar entre 24.800 i 135.707 euros l’any, i a partir del 2007 se li va assignar un nou sou com a president no executiu de 175.000 euros anuals.

Però no només es van repartir dietes entre els alts directius. Segons informacions del mitjà El Crític (1), els membres del consell d’administració de Catalunya Caixa es van repartir més de 6,2 milions d’euros en dietes entre els anys 2004 i 2010, sent l’any 2010 el moment més àlgid (justament en la fusió de les tres caixes i que donaria lloc a Catalunya Caixa) amb la repartició d’1,1 milions d’euros. De fet, l’any 2010, es va establir remuneracions d’entre 1.300 i 1.625 euros per reunió per a tots els membres del Consell d’Administració.

El poder polític i econòmic, sempre agafats de la mà Cal recordar, que els membres del consell d’administració eren càrrecs representatius que no podien perce-

integraven el consell d’administració provisional de 2010 de Catalunya Caixa i són una mostra més de com el poder polític és connivent amb els interessos econòmics.

“els membres del consell d’administració de Catalunya Caixa es van repartir més de 6,2 milions d’euros en dietes entre els anys 2004 i 2010” Segons declaracions de Cardona als mitjans de comunicació, dins del Consell d’Administració tots eren “uns xaiets de la direcció” sota ordres de Todó i Massana. Segons la representant de CSICA, no hi havia cap mena de discrepàncies dins del consell, ja que els representants dels dipositants no deien res i els qui més parlaven eren els representants de les diputacions i consells comarcals però només ho feien per demanar aclariments o “abonar” la proposta de direcció.

bre sous per la seva tasca, però sí cobrar dietes per assistència a reunions.

Segons el Crític, “emprant aquesta fórmula, Catalunya Caixa va repartir 6,2 milions d’euros en dietes entre els seus consellers, que en molts casos ostentaven el seu càrrec en representació de la corporació fundadora de la caixa (la Diputació de Barcelona), d’ajuntaments i dels mateixos treballadors de l’entitat”.

Segons la querella de la fiscalia, els membres del consell d’administració denunciats van incórrer en un delicte “d’administració deslleial” en aprovar augments retributius i garantir indemnitzacions als executius “amb evident abús del càrrec”, ja que “van utilitzar els fons d’una entitat amb connotacions i transcendència públiques, en benefici propi i amb clar perjudici per a l’entitat, i això va contribuir a la seva greu crisi financera”. De fet, la fusió de Catalunya Caixa (Caixa de Catalunya, Caixa de Tarragona i Caixa de Manresa) ja era una operació delicada revestida amb fons públics.

En aquella ocasió, el Banc d’Espanya va autoritzar la fusió atorgant 1.250 milions d’euros del FROB.

Només 1 persona dins del consell d’administració, Sara Cardona, com a representant del sindicat CSICA, va votar en contra de l’augment salarial i les retribucions a l’equip directiu en la primera reunió del consell de gener de 2010. Els altres 6 representants sindicals (CCOO i UGT) es van abstenir, tot i que en la posterior reunió van votar en contra. De les 41 imputacions dels membres del consell d’administració que van votar a favor d’aquest desgavell econòmic, 11 són de la Catalunya Central i bona part dels càrrecs procedents de l’antiga Caixa Manresa.

Dins d’aquests hi trobem l’exalcalde manresà, Josep Camprubí, l’alcalde de Castellgalí, Cristòfol Gimeno, l’exalcaldessa de Calaf, Maria Antònia Trullàs, l’expresident de la Cambra de Comerç de Manresa i Caixa Manresa, Manel Rosell, l’advocat Josep Maria Badia, el doctor Lluís Guerrero com a representant del grup d’entitat Col·legi de Metges, l’expresident de la Mútua Manresana, Ramón Llanas o Francesc Iglesias, exalcalde de Sant Joan de Vilatorrada. A més, en qualitat d’impositors hi trobem el calafí Joaquim Palà, Josep Cataot del Moianès i Laura Vives, de Sant Joan de Vilatorrada. Totes aquestes persones

Les 11 persones imputades de les comarques centrals ja han declarat davant l’Audiència i han recorregut a la mateixa defensa: van votar a favor de l’augment salarial per “la confiança que tenien en la direcció”, per “l’alta transparència” que asseguraven que hi havia dins de la gestió de la caixa i pel seu “convenciment que actuaven en benefici de l’entitat”. Un benefici que va repercutir a l’entitat milers d’euros en una època on els beneficis de les entitats bancàries havien disminuït considerablement (en el cas de Catalunya Caixa, va passar dels 493 milions d’euros de 2007 als 77 milions del 2009), s’incrementava la bossa d’actius tòxics alarmantment (de fet, Narcís Serra està imputat en un altre procediment per haver autoritzat entre els anys 200 i 2007 fins a 28 operacions immobiliàries ruïnoses a través de la immobiliària filial PROCAM i que van suposar un forat de 720 milions a l’entitat bancària) i s’estava a les portes d’un ERO amb la destrucció inicial de 1.300 llocs de treball. En total, les ajudes públiques a Catalunya Caixa van ascendir als 12.052 milions d’euros en l’època de 2007-2012. L’entitat bancària va tancar l’any 2012 amb unes pèrdues de més 11.000 milions d’euros. El BBVA va acabar comprant l’entitat l’any 2014. http://www.elcritic.cat/investigacio/catalunya-caixava-repartir-en-plena-fallida-milers-deuros-en-dietes-acarrecs-de-psc-i-ciu-1724

Nigeria. Petroleo, condimento postcolonial DOSSIER 7

Petroleo, condimento postcolonial

El caso de Nigeria

La tragedia del impacto del ultra fundamentalismo islámico ha recorrido el mundo. ¿Qué sabemos de Nigeria, más allá de Boko Haram? El que no nos llega y el que tampoco nos muestran los medios de comunicación son todos los intereses geoestratégicos que hay en Nigeria; de cómo las multinacionales actúan por intereses petrolíferos, del impacto que esto supone en ese territorio y cómo de cómplices e ignorantes somo todxs, puesto que la mayor parte del crudo consumido en el estado español proviene de Nigeria.

Conflicto del Delta del Niger El Delta del Niger está en la zona sur de Nigeria y es la desembocadura del rio Niger. Su superficie es de unos 70 mil m2 y habitan unos 20 millones de personas.

Su ecosistema contiene una de las mayores concentraciones de biodiversidad del planeta y se sitúa en el Manglar de Africa Central.

Manglares, humedales, pantanos y bosques configuran la tercera cuenca de drenaje más grande de África.

Entre su población coexisten lxs Ijaws, Itsekiris, Urkhobos, Ikwer-

res, Efik, Ibibio, Isokos, Igbos, Yorubas...

Históricamente un importante puerto en el tráfico de esclavos, fue una colonia Inglesa y a finales del siglo XIX pasó de llamarse Protectorado de los Ríos de Aceite (por la producción de aceite de palma) a Protectorado de la Costa del Niger. A principios del s. XX Inglaterra como potencia colonial ya configura Nigeria.

En 1960 se declara la independencia y se suceden una serie de gobiernos militares, civiles,

dictatoriales y democráticos que dejan una huella continua de terror y sangre acompañada de un expolio creciente y continuo de recursos naturales, el principal el petroleo.

En 1956 la Shell empieza sus primeras explotaciones de petroleo en el Delta tras su reciente descubrimiento. Actualmente Nigeria es una potencia exportadora de petroleo a nivel mundial y es el segundo país proveedor de crudo en el estado español (ha estado el primer país importador durante muchos años y en 2017 solo se

diferencia del 0,2% con el primer país, México).

Como pasa en la mayor parte de África (y porqué no decirlo, en todo el mundo), su historia está escrita desde una perspectiva eurocéntrica y para entender sus conflictos es necesario desmontar toda una argumentación que busca describir y justificar el desarrollo del capitalismo. Dice Ifi Amadiume que el material etnográfico utilizado en la antropología moderna es “inevitablemente racista y patriarcal”.

Así es difícil entender como han reaccionado históricamente los diferentes grupos y el porqué de las actuales luchas y actitudes, pero se hace evidente que desde la época de los esclavos han habido multiples resistencias. La revuelta de las Mujeres de Aba en tierra Ogoni en 1923 frente al desparrame y expolio colonial, es un ejemplo entre mil con muy pocas referencias y análisis.

Nigeria. Petroleo, condimento postcolonial DOSSIER 8

‘ expolio, sangre, petroleo Destruccion, ‘ y resistencias en el Delta del Niger Unos 60 años de explotación petrolífera en el Delta por parte del estado Nigeriano y su alianza multinacional con Exxon, Shell, Chevron, Agip, Mobil y un largo etc en el que España no se queda fuera, han dejado un paisaje desolador a nivel ecológico y social.

Centenares de pozos extractivos, miles de kilómetros de oleoductos, plataformas y la continua quema de gases derivados (gas flearing) han convertido una región tradicionalmente dedicada a la agricultura de subsistencia y la pesca, en una zona negra considerada de las más contaminadas del mundo, aunque para variar faltan estudios sobre el terreno que sitúen el desastre.

La contaminación de suelos, subsuelos, humedales, ríos, pozos de agua y la acción de la lluvia ácida provocada por el Gas Flearing (prohibido desde los años 80) están provocando el abandono y destrucción de zonas rurales. Se

calcula que desde el comienzo de las explotaciones petrolíferas en el delta se ha vertido la cantidad de un Exxon Veldes al año, ya van unos sesenta. Ni el estado, ni las multinacionales han hecho trabajos de limpieza efectivos. Como consecuencia de la continua exposición a diferentes contaminantes,

el nivel de vida en el Delta es de unos 43 años y en un reciente estudio sobre como afectan los vertidos en un radio de 10 kilómetros a la mortalidad de futuros neonatos, concluyen que es de 38 de entre 1000. Con este dato sugieren que en 2012 podrían haber muerto unos 16000 niñxs de menos de un

mes de los cuales 11000 podrían haber sobrevivido en ausencia de vertidos y contaminantes.

Según un informe de Amnistía Internacional de Nigeria entre el 2011 y el 2017 se han vertido en la zona 21.7 millones de litro de petroleo solamente entre Shell y Eni.

International Theif Thief (ITT)

Resistencias

En 1980 las siglas ITT eran reconocidas por todxs lxs nigerianxs por ser el mayor conglomerado de empresas de telecomunicaciones en Nigeria, International Telephone and Telegraph. Ese año Fela Kuti rebautiza las siglas y dedicaba una canción exclusivamente a las multinacionales: esclavismo, colonialismo y multinacionales. Una canción simple y directa a nivel lírico, una canción que muestra frustración y rabia con ritmo, y una canción que denuncia la alianza entre gobiernos y multinacionales.

De todas formas el Delta a día de hoy, conforma una serie de resistencias que ya vienen de lejos. En 1967, tras unos años de neocolonialismo estalla la guerra de Biafra que dura tres años y deja tras de sí un genocidio que tiene la complicidad de diferentes potencias postcoloniales que ven peligrar el control del petroleo.

Nigeria retiene la pena de muerte legalmente, detiene de forma masiva e indiscriminada a antojo y tanto el ejército como la policía matan anualmente a un numero indeterminado de personas, digamos que difícil de calcular. Pero abastece energéticamente a muchas democracias que supuestamente no violan los derechos humanos.

Por otro lado, el fracaso de gobiernos socialistas en otros países africanos y del continuo devenir de dictaduras militares, diferentes movimientos políticos asumen un discurso demócrata y pro-derechos humanos que en muchos casos como en el Delta tiene una fuerte carga pro-ambientalista. El MOSOP (Movement for the Survival of the Ogoni People) sufre en los años ´90 una represión especialmente dura a pesar de su carácter reivindicativo y pacífico.

Ken Saro Wiwa, activista del MOSOP, consigue internacionalizar el problema del D.N. sacando a la luz la implicación de las diferentes multinacionales del petroleo. En 1995 Ken S.W. es ejecutado junto a ocho activistas más por el estado Nigeriano con la ayuda y complicidad de la Shell y otras compañías petrolíferas y de seguridad.

El petroleo, a pesar de que mucho se ha hablado de crisis, de fin de era, de peak oil (cénit del petroleo) etc, sigue siendo motivo de pelea entre carroñeros y un negocio millonario que, a nadie se le escapa, genera las guerras más maravillosamente sangrientas de la historia. Así que, la dependencia mutua entre las democracias modernas y los regímenes más debastadores sigue siendo un tabú mucho mayor y misterioso que todos los tabús tribales del mundo entero (mis disculpas a todas las tribus por la comparación).

Y a la vista están la construcción de oleoductos transcontinentales submarinos o no, como por ejemplo el gaseoducto Transadriatico, el oleoducto Dakota Acces, o el oleoducto de 5000 klmt submarinos entre Nigeria y Marruecos que conectará Nigeria con Africa Oriental y España.

International Thief Thief !!!

La continua explotación del petroleo, la marginalización de las diferentes comunidades indígenas y la continua represión de gobierno y petroleras provocan el

surgimiento de diferentes grupos armados, sobre todo a partir de la ejecución de Ken S.W. que ven en el Delta un medio seguro de resistencia y una vuelta a su medio ancestral.

“La continua explotación del petroleo, la marginalización de las diferentes comunidades indígenas y la continua represión de gobierno y petroleras provocan el surgimiento de diferentes grupos armados”

El pueblo de Oloibiri de mayoría Ijaw, hace 30 años tenia una población de 10 mil habitantes, ahora tiene mil. La aglomeración de gente sin recursos en las ciudades del Delta es ya desde hace tiempo un hecho. La descomposición social está servida.

Muchos de estos grupos tienen una fuerte identidad tribal y en la primera década de este siglo aparece el MEND (Movement for the Emancipation of Niger Delta), que une a diferentes grupos armados en el delta. Se producen un sin fin de ataques y sabotajes que acaban provocando una fuerte crisis en el mercado del petroleo y el estado nigeriano se ve forzado a elaborar un proceso de amnistía en el 2009 que progresivamente desmoviliza a los grupos y recupera la producción del petroleo.

La amnistía incluye una serie de compromisos por parte del estado y de las multinacionales que desde el primer año ya van quedando totalmente descartados.

La estrategia de las multinacionales consiste básicamente en cooptar a lideres manipulables e integrarlos en su estructura para

Nigeria. Petroleo, condimento postcolonial DOSSIER 9 poder reforzar su seguridad y potenciar la producción de petroleo.

El estado intercepta la actividad política con diferentes organismos que gestionan los recursos que supuestamente van destinados a la mejora social (luz, agua, colegios, hospitales, etc) pero que en la práctica acaban ampliando las instalaciones de la industria petrolera o alimentando el continuo flujo de corrupción.

Con la fragmentación y desgaste del MEND a través de la amnistía, otros grupos resurgen en los pantanos del Delta y en el 2015 nacen los Niger Delta Avengers que durante el 2016 realizan una ofensiva contra las multinacionales y consiguen reducir la producción de petroleo en un 60% principalmente destruyendo plataformas, oleoductos y secuestrando personal extranjero de multinacionales y barcos cisterna. En enero del 2017 y sin reconocer ninguna tregua, comunican que cesan su actividad y no hacen ninguna acción hasta mayo, que vuelan un oleoducto y retroceden en su decisión de volver a la acción en Julio por la mediación de un líder comunitario. Esta situación dura

hasta noviembre (2017). Ahora son varios los que están “declarando la guerra” al gobierno y a las petroleras. El día 17 de enero, en un comunicado que puede leerse en su blog, Niger Delta Avengers avisan a las multinacionales que quieren reducir la extracción de petroleo a Zero y que para ello están preparados para cualquier cosa: Mensaje a las Compañías Petroleras; Nuestra próxima línea de operación no será como la campaña de 2016 que operamos con éxito sin ningún tipo de víctimas; esta salida será brutal, brutal y sangrienta, ya que nosotros aplastaremos todo lo que encontremos en nuestro camino para apagar por completo los fuegos que queman gases en nuestras comunidades y cortar cada tubería que mueve crudo fuera de nuestra región. Podemos asegurar que cada instalación petrolera en nuestra región sentirá la calidez de la ira de los vengadores del Delta del Níger.

A dia de hoy estos grupos permanecen aparentemente inactivos a pesar de las amenazas y aunque

muchos de ellos están siendo acusados continuamente de actuar con fines “criminales”, a la vista está que como grupos armados, han escogido al gobierno y a las

multinacionales como enemigos.

En esto quizás están dando una lección de resistencia al mundo.

conseguido aumentar las movilizaciones y adhesiones hasta un punto en el que el gobierno ha

reaccionado de manera contundente frente a una demanda de referéndum que casualmente coincidió en octubre del año pasado con el referéndum en Catalunya.

biafra Paralelamente en los últimos años el movimiento pro-Biafra a resurgido y está exigiendo su salida de Nigeria con un referéndum, el reconocimiento del genocidio y su recomposición como región histórica.

de manera brutal la unidad nacional con el consentimiento y apoyo de las grandes potencias internacionales (Inglaterra, usa, urss)que luchan de manera clara por el control de los recursos energéticos, petroleo.

Biafra es una región no reconocida que engloba varios estados que se sitúan en los llamados Sur-Sur y Sur-Este de Nigeria. En 1966 tras un golpe de estado militar en Nigeria, declaran o autoproclaman la República de Biafra, esto desemboca en lo que histórica y oficialmente se conoce como guerra civil de Nigeria. Se alarga hasta el 1970 y se calcula que murieron entre 1 y 3 millones de personas, según las fuentes. La mayoria de ellas desnutridas por un bloqueo total de las potencias pro nigerianas. Nigeria, un pais enorme con un sin fin de identidades defiende

Se puede decir que la República de Biafra fue un movimiento de oposición a las imposiciones post coloniales. La guerrilla de Chukwuemeka Odumegwu Ojukwu subsistió durante tres años en entornos de difícil acceso mientras el ejército se ensañó con sus poblaciones.

Organizaciones como el MOSOP desde los años 90, The Indigenous People of Biafra (IPOB) y otras engloban actualmente una mayoría Igbo que se identifican con la lucha por Biafra. Este último, IPOB, liderado por Nnamdi Kanu, ha

“Se puede decir que la República de Biafra fue un movimiento de oposición a las imposiciones post coloniales. La guerrilla de Chukwuemeka Odumegwu Ojukwu subsistió durante tres años en entornos de difícil acceso mientras el ejército se ensañó con sus poblaciones.”

Con el Ipob declarado organización terrorista de manera “oficiosa” y con su principal líder desaparecido, por no decir asesinado por el ejercito, el referéndum no se ha hecho. La estrategia politica del Ipob a partir de aquí es curiosa si la comparas con el proces català ya que desde hace tiempo venian avisando de que si el referéndum no se hace, todas las demás elecciones en los estados del Delta serian boicoteadas de manera pasiva, es decir que la gente se queda en casa sin ir a votar. Esto es lo que ha pasó en el estado de Anambra el 18 de noviembre del 2017, en el que las elecciones se

han hecho con la presencia del ejercito en las calles y han votado menos del 10 %.

El Ipob tiene en este momento una buena parte de su militancia política bajo rejas y un sin fin de presos que de alguna manera son identificados como separatistas militantes pro Biafra. A finales de agosto fueron detenidas 112 mujeres del Ipob que organizaron una marcha reivindicativa en Owerri, capital del estado de Imo. A todo esto, las exportaciones de petroleo y los contratos con multinacionales y diferentes estados se han multiplicado. Nigeria es actualmente uno de los principales suministradores de petroleo para España.

Nigeria. Petroleo, condimento postcolonial DOSSIER 10

Operaciones militares de respuesta del estado Nigeriano en el Delta A principios de septiembre del 2017, el presidente Muhammadu Buhari reaparece tras meses de ausencia por una enfermedad.

Con el conflicto Boko Haram en segundo plano, decide enviar tropas del ejercito al Delta del Niger por considerar la zona como un reducto de militancia, separatismo, delincuencia organizada e inseguridad indeterminada.

La Operación Phyton Dance (Danza de la Pitón) se supone que debe empezar en septiembre hasta noviembre según los planes.

En la primera semana entran en conflicto con varias poblaciones que reaccionan huyendo a zonas deshabitadas, no hay datos pero

ya se habla de aldeas destrozadas, palizas, humillaciones y algún muerto.

“La operación Octopuss Grip (de la marina nigeriana) tiene como objetivo acabar con las “refinerias ilegales” de todo el delta.”

A menos de una semana, el ejercito entra en la población de Umuahia y hace una redada en la casa del lider Nnamdi Kanu.

Se calcula que mueren unas 20 personas, la mayoría de su población huye a los bosques y Nnamdi Kanu desaparece. Hasta la fecha no se sabe nada sobre su paradero. Automáticamente la operación militar se desvanece y el gobierno considera al Ipob organización terrorista.

Ya a finales de septiembre principios de octubre del 2017, el gobierno anuncia una segunda invasión militar, Cocodrile Smile II (la primera fué en el 2016). En este caso el objetivo se centra en la militancia y la delincuencia en el Delta y busca desarticular reductos en poblaciones donde supuestamente se refugian y se man-

tienen armados. No existen datos centralizados pero el gobierno invadió al menos 3 poblaciones, la última Ajakurama de mayoria Ijaw destrozando sus casas y desplazando atemorizados a sus habitantes. Esta “Operación” siguió activa de manera indeterminada.

precaria al aire libre. El drama de la gente que trabaja en ellas es brutal. Se acusa a estas refinerías de subvencionar la delincuencia y a los grupos armados pero lo cierto es que tanto el ejercito como diferentes empresas de seguridad (subsidiarias de petroleras) están al tanto y se están beneficiando.

La operación Octopuss Grip (de la marina nigeriana) tiene como objetivo acabar con las “refinerias ilegales” de todo el delta. Este tipo de refinerías si se les puede llamar así, consisten en que, tras el robo de crudo sin refinar, en pleno bosque de los manglares se tala una serie de arboles para dejar libre un terreno y se construye in situ una refinería totalmente

‘ ‘ El Delta del Niger y la relacion ancestral con sus habitantes El Delta es considerado por los Ilajes, Ijaws, Igbos, etc. como su medio natural, crucial para desarrollar sus relaciones comunitarias y un espacio de conexión ancestral. Como consecuencia, el petroleo es un recurso que no solamente viene de derivados compuestos orgánicos del subsuelo.

Es también una creación ancestral que tiene el poder de hacer las cosas posibles: Los antepasados de los Ìlàjes consultaron al Oráculo Ifá, este les condujo a migrar a la costa atlántica donde verían signos que se transformarían en abundancia.

Existe la creencia de que los esclavos que no sobrevivieron al

ancestral de aquellos que se opusieron al esclavismo. Black Crude (petroleo negro) representa a los cuerpos ancestrales que regresaron.

Y paradójicamente esos antiguos puertos de esclavos, son ahora puertos donde sale el petroleo.

Egbesu

Bibliografia relacionada

largo y tortuoso viaje al “nuevo mundo” y fueron lanzados por la borda, encontraron un camino de vuelta a su tierra. Para lxs Ìlâjes, “una persona nacida, viva

o muerta, no duerme alejada de sus orígenes; origenes a los que debe volver”. Decidieron volver al Delta del Niger para convertirse en petroleo , como una bendición

· Delta en Revuelta. Pirateria y guerrilla contra las multinacionales del petroleo. Bardo Ediciones. · El oro negro de la muerte. Xavier Montanyà · Oil wealth and insurgency in Nigeria. Omolade Adunbi · Male daughters, female husbands. Gender and sex in an african society. Ifi Amadiume. · The Effect of Oil Spills on Infant Mortality: Evidence from Nigeria. Anna Bruederle y Roland Hodler · http://www.nigerdeltaavengers.org/2017/11/niger-deltaavengers-cease-fire-on.html#more

MENAS 11

Els MENAS: nens perillosos o nens en perill?

MENAS ES MAS Manresa, novembre de 2018 Els mitjans de comunicació ens bombardegen últimament amb notícies de l’arribada de menors no acompanyats (els denominats com a MENAS) provinents del nord d’Àfrica, principalment del Marroc i d’Algèria. I massa sovint, ho fan des d’una perspectiva conscient o inconscientment estigmatitzadora, alarmista i criminalitzadora.

Perquè sembla que només importin quan surten amuntegats en pasteres, a l’hora de parlar del desbordament de recursos públics per acollir-los o quan algun d’ells es veu relacionat amb algun conflicte de convivència.

Obliden que no és un esdeveniment recent, ja que fou a finals de la dècada dels 90 que es començaren a detectar xavals a les perifèries de les grans ciutats en una situació de desemparament brutal. I per tant, ignoren que era una realitat més que previsible tenint en compte les circumstàncies actuals dels països veïns del sud.

Però anem a pams. Tota migració és producte de les polítiques neocolonials i de la despossessió dels recursos que les potències occidentals realitzem dels països econòmics empobrits. Al mateix temps, el miratge capitalista que s’ha creat de què totes podem tenir accés al consum desenfrenat empeny a joves i no tan joves a llençar-se a la mar. A aquestes condicions estructurals, s’hi uneixen les condicions subjectives de cada país.

Actualment, la repressió intermitent i prolongada de les protestes del Rif que començaren a finals de 2016 i que ha suposat la condemna, processament o empresonament d’entre 500 i 1200 persones és un dels motius que ha generat un augment de les migracions provinents del Marroc.

Els alts índex d’atur i la pujada del preu del menjar i del combustible, unit a la voluntat de tornar a implementar el servei militar obligatori entre els joves de 19 i 25 anys també són algunes de les circumstàncies que s’apunten com a desencadenants.

Amb tot, els migrants són utilitzats com una peça més en les relacions bilaterals entre els països d’origen i la Unió Europea. Així és com els països europeus donen recursos a països com el Marroc perquè faci la feina bruta des d’un enfocament únicament policial i de control fronterer, tot consolidant els governs dèspotes i clientelars.

La construcció de l’Europa Fortalesa ha causat la mort aquest 2018 de més de 2.000 persones que inten-

taven creuar el Mediterrani. Europa recorda amb nostàlgia la reunificació d’Alemanya com una de les principals fites per assolir la llibertat tot obviant a consciència que ha construït barreres artificials 6 vegades més llargues que el mur de Berlín, més de 1.000 quilòmetres quadrats a les seves fronteres. I cada vegada s’entesta i s’obsessiona més amb una seguretat que es tradueix en barreres internes en forma de batudes policials, Centres d’Internament d’Estrangers, millores en les tecnologies de control digital o biomètric i un llarg etcètera, que omplen les arques de les empreses de seguretat.

“els migrants són utilitzats com una peça més en les relacions bilaterals entre els països d’origen i la Unió Europea” Ja a aquestes altures hauríem de saber que les mesures punitives tenen un impacte molt relatiu sobre els denominats com a fluxos migratoris.

Amb més valles i més policia, l’únic que s’aconsegueix és empitjorar la situació de les persones migrades, que hauran de pagar més a les màfies per viatjar, hauran de fer-ho sota condicions pitjors, arriscant més encara. Perquè mentre hi hagi misèria hi haurà migració.

Els MENAS a Catalunya Segons dades ofertes per la DGAIA (Direcció General d’Atenció a la Infància i a l’Adolescència) havien arribat al llarg del 2018 (amb dades de setembre) 2.156 nous menors sense referents familiars a Catalunya, el 98,1% dels quals serien de gènere masculí.

Moltes han estat les crítiques que des de diversos sectors socials s’han llençat a l’administració sobre la seva manca de previsió per a l’acollida, després de les grans campanyes que ara semblen merament una neteja de cara del “Volem acollir”. Algunes d’elles han quedat recollides també en l’informe del Síndic de Greuges: “La Situació dels menors migrants sense referents familiars a Catalunya”. Amb tot voldríem ressaltar que al principat i segons dades del 2014 els recursos destinats a infància i família només representen el 0,8% del PIB mentre que al conjunt de la UE signifiquen el 2,4%.

Al llarg dels últims mesos ha estat recurrent veure imatges per la televisió de menors dormint en comissaries a la suposada espera que se’ls hi assignés un recurs. I és que la simple forma d’entrada dels menors en els recursos d’acollida diu molt del suposat sistema d’atenció català, ja que és a través de la policia: un estament que no està ni preparat ni òbviament és l’adequat per fer front a les seves necessitats. És un cop allà que en cas de dubte es realitzen diverses proves per determinar l’edat a partir del grau de maduració de certes estructures anatòmiques, una pràctica no lliure de controvèrsia per la seva imprecisió. En masses ocasions, no es deriva als menors a un recurs fins que no s’han realitzat aquestes proves.

L’obertura d’almenys 6 Centres d’Emergència a Catalunya denota fins i tot lèxicament la improvisació de la DGAIA. Entre les mesures que s’han pres a corre cuita hi ha hagut la inventiva de llogar albergs o establiments similars. Un exemple fefaent fou el lloguer a Manresa de l’Alberg del Carme durant l’estiu, que s’obrí i es tancà al cap de poc abruptament, sense que ni tan sols treballadors socials o entitats socials de Manresa fossin informades prèviament.

A més a més, molts d’aquests recursos temporals s’han buscat deliberadament en pobles petits, allunyats de centres urbans per no generar alarma social. Són els casos a la comarca del Berguedà de l’Hotel L’Oreneta, de Cal Bassacs (a Gironella) i l’alberg de Cal Pons a (Puig-reig) o dels Centres d’Acollida que utilitzen albergs prop dels pobles de Mura i Castellnou al Bages. El seu aïllament ve acompanyat sovint per una manca de recursos pedagògics adequats, d’una manca d’infraestructures pertinents o del suport psico-social necessari.

Aquesta imprevisió també implica que alguns dels menors siguin traslladats constantment de centre en centre, dificultant l’empadronament o altres tràmits necessaris per a facilitar la seva futura regularització. També han sortit a la llum casos de menors migrants que han estat derivats a centres tancats com els CREI (Centres Residencials d’Educació Intensiva) que haurien d’estar reservats a casos específics amb unes necessitats determinades. O s’ha posat en dubte la política a voltes segregacionista i el doble barem que diferencia els centres destinats a menors nascuts a Catalunya o els destinats a població immigrant.

Nens perillosos o nens en perill?

El filòsof, pedagog i escriptor Enrique Martinez Reguera ens parla de què les persones som el resultat. El resultat d’allò viscut en la mateixa pell. Si generem un sistema on la violència estructural està a l’ordre del dia, és normal que els petits la reprodueixin.

Per això és necessari un exercici d’empatia. Els menors que s’han vist empesos o amb forces per a migrar ho han fet amb el pes de portar un suport econòmic per a les seves famílies o inclús per comunitats senceres que han posat part dels seus ínfims diners per finançar una travessia plena de dificultats. Alguns d’ells ho han fet fugint de la violència intra-familiar, i sobretot en el cas de les dones, d’estigmes o de la situació asfixiant que no els permetia ser qui volien. Acompanyats de l’estrès constant al qual es veuen sotmesos per si poden esquivar o no els controls policials, les pors de si les màfies compliran, si les pasteres arribaran al seu destí o si seran descoberts en les caixes dels camions.

Un cop arribats en un indret on ningú els comprèn, entren aviat en contacte amb una policia que els veu més com un problema que cap altra cosa. Plens d’expectatives, topen aviat amb una dura realitat burocratitzadora que els manlleva l’autonomia, els infantilitza i els aïlla en centres que en massa ocasions en lloc de facilitar el seu arrelament simplement serveixen com a dic de contenció social. Les poques ocasions que surten al carrer, es senten ignorats per una població que els mira amb recel i recança. La frustració de no controlar el seu propi destí, sempre pendent d’un futur mancat de futur, amb l’espasa de Damocles al damunt a l’arribada als 18 anys que suposa en la gran majoria de casos el seu desemparament total. Sense casa, sense xarxa social més enllà d’altres xavals que han passat per una situació similar. Potser sense parlar bé l’idioma. Els “afortunats” potser hauran obtingut un permís de residència que igualment no els hi servirà per treballar. Què haurien de fer? Com no han de rebel·lar-se contra una societat que els hi gira l’esquena?

Com ens deia en Tassos Smetopoulos: un menor al carrer és com una bomba de rellotgeria que no saps com explotarà. Si acaben optant per treballar venent substàncies estupefaents o cometent petits robatoris és perquè no se’ls hi ha ofert cap altra sortida. Si es blinden sota la imatge de duresa, és perquè ja no podien suportar més violència i s’han hagut de posar una armadura.

El problema no és allò que alguns anomenen “ells”. El problema som “nosaltres”, els que hauríem de ser adults i responsables, que hem perdut el sentit del suport mutu i la coresponsabilitat i que som incapaces de veure com els nostres privilegis i el nivell de vida desenfrenat d’alguns generen misèria arreu. Hem d’assumir d’una vegada per totes la seva realitat com a pròpia més enllà dels lemes i les consignes que poc aporten per canviar la situació.

pobresa energètica 12

Ni set, ni fred, ni foscor!

La pobresa energètica creix mentre augmenta la inacció de les institucions i els guanys de les energètiques

L’Espurna Manresa, octubre de 2018 Aquest 14 de novembre farà dos anys que morí la Rosa, una dona de 81 anys de Reus, en un incendi a casa seva a causa d’una espelma mal apagada. Amb aquella espelma il·luminava casa seva després que Gas Natural Fenosa hagués tallat el subministrament de llum. Dos anys després, Gas Natural encara no ha pagat la sanció que li va imposar la Generalitat, 500.000 euros, ja que encara està als tribunals per un recurs presentat per la companyia. També farà un any de la mort d’un home per intoxicació de fum en un incendi provocat per una vella estufa després que Fecsa Endesa tallés el subministrament de llum en el pis precari del carrer Prudenci Comellas de Manresa. Malauradament, aquests casos són la punta d’un iceberg que amaga una problemàtica social resultat de la juxtaposició de diverses desigualtats estructurals.

Segons dades del cos de Bombers de la Generalitat, els incendis en llars a l’hivern han augmentat prop d’un 15% en només dos anys. A la Catalunya Central es van registrar 380 incendis l’hivern de 2016, un cada dia de mitjana. La majoria d’aquests incidents (alguns d’ells mortals) són provocats per males combustions d’aparells d’escalfament, sobrecàrrega d’instal·lacions irregulars o males condicions de sistemes de combustió antics, molts d’ells recuperats per estalviar en despesa energètica (llars de foc o brasers).

Són milers les famílies i persones que es veuen ofegades per arribar a finals de mes i cobrir les despeses energètiques, arribant a endeutar-se per poder passar l’hivern. Les companyies subministradores estan recorrent a companyies de recobrament i bufets

d’advocats per fer efectius els deutes que les famílies tenen. Els mètodes de pressió són diversos, però totes apunten en amenaces de tall si no es fa efectiu el pagament. Una pràctica xantatgista permesa, ja que malgrat que la Llei 24/2015 estigui en vigor, el deute contret es manté. Davant de tota aquesta situació, moltes famílies han optat per a recórrer a installacions irregulars, a voltes molt precàries, per poder subsistir.

Augmenta la pobresa energètica La pobresa energètica s’ha doblat en els últims cinc anys i la tendència va en augment. Segons dades de l’Idescat, més de 400.000 persones a Catalunya estan en situació de pobresa energètica. Entitats i serveis socials han alertat que l’afectació és més del 80% del total de persones i famílies ateses. Al nombre de demandes d’habitatge de lloguers socials se suma la demanda de subministraments energètics. La pobresa energètica afecta severament la salut d’infants i gent gran en època hivernal a causa del fred i la humitat. A més, des del tercer sector es recorda que moltes llars estan prioritzant pagar les factures de llum i gas abans que el menjar, cosa que precaritza encara més la seva situació.

Cal recordar que la pobresa energètica és molt més severa en els casos de gent gran que viu sola a pisos i especialment les dones de major edat.

Moltes d’aquestes malviuen amb pensions molt baixes (viudetat, sobretot), ja que el treball reproductiu és invisibilitzat i no té cabuda en cap cotització ni comptabilització productiva. Segons dades de Serveis Socials de l’Ajuntament de Manresa, l’any 2017 es van gestionar 1.362 deman-

Vols col·laborar amb nosaltres?

Si vols escriure articles, col·laborar amb la revista o anunciar-te pots contactarnos a:

Plaça Gispert · Manresa

info@pesolnegre.info o a través de Twitter a @elpesolnegre

des d’informe per evitar el tall dels subministraments. A més, el Consell Comarcal del Bages va posar en prova pilot a principis d’aquest any l’Oficina d’Atenció a la Pobresa Energètica del Bages que ha atès 300 casos de consulta per evitar talls o sol·licitar el bo social. Tot i això, molts dels casos no s’acaben resolent satisfactòriament i les administracions acaben fent d’interlocutores amb les companyies energètiques, les quals no estan obligades a sufragar els costos.

“La pobresa energètica s’ha doblat en els últims cinc anys i la tendència va en augment. Segons dades de l’Idescat, més de 400.000 persones a Catalunya estan en situació de pobresa energètica.”

La ineficàcia de la legislació Ja sigui per manca d’aplicació com per anul·lació judicial, les legislacions i propostes polítiques en matèria de pobresa energètica no acaben de ser resolutòries ni eficients. Per una banda trobem uns governs i una administració pública inactiva per a desplegar la legislació i exigir a les companyies energètiques que sufraguin els impagaments. Per altra banda, els interessos empresarials i la pugna política entre administracions reben el suport judicial per poder paralitzar o anul·lar propostes legislatives.

La Llei 24/2015, coneguda popularment com la “llei contra els desnonaments i els talls”, va sorgir d’una ILP ciutadana (PAH i altres entitats) i va ser aprovada per unanimitat pel Parlament de Catalunya. El text va ser parcialment recorregut pel Govern central del PP i suspès a posteriori pel Tribunal Constitucional, però la part específica que versa sobre pobresa energètica va quedar intacta. És en aquesta part quan les grans empreses energètiques s’aboquen a la via judicial per intentar tombar aquesta part.

Endesa ja ha fet diversos intents per poder generar jurisprudència en contra la Llei 24/2015 en matèria energètica, presentant recursos i intentant impugnar les seves aplicacions.

A finals de 2016, Endesa presentà un recurs contra la llei que demanava la suspensió cautelar del protocol que va ser acceptada pel jutjat. Però a la sentència definitiva, de novembre de 2017, es manté l’establiment del principi de precaució abans de tallar qualsevol subministrament, i per tant l’anul·lació no suposa una diferència substancial amb l’escenari previ. La Llei 24/2015 segueix vigent malgrat que la seva aplicació sigui encara lenta i plena d’entrebancs judicials i burocràtics (els consistoris també han denunciat males praxis com l’enviament de llistats amb dades comercials, dades d’habitatges on no hi viu ningú, expedients que estan en gestió i, així i tot, apliquen el tall per cobrar la reconnexió, etc.) interposats per Endesa i Gas Natural.

Cal recordar que aquesta Llei, que data del 2015, no es va començar a aplicar fins després del cas de Reus, moment on es van posar en marxa les primeres inspeccions. La Llei 24/2015, estableix que quan una unitat habitacional deixa de pagar una factura,

són les empreses qui han de reclamar un informe social a l’Ajuntament sobre la seva situació econòmica. Si l’informe considera que la unitat familiar o habitacional està en risc social, no es procedeix amb el tall sinó que la factura serà sufragada per l’administració pública. Segons dades de l’Aliança contra la Pobresa Energètica (APE), les mesures contra la pobresa energètica, que no han estat impugnades fins ara, han aconseguit aturar 82.500 talls de subministraments.

El gener de 2017 la Generalitat juntament amb l’Ajuntament de Barcelona, les 4 Diputacions, la Federació i Associació de Municipis i l’Àrea Metropolitana de Barcelona van fer front comú amb una proposta de conveni per fer front als deutes on proposava que el 50% estigués sufragat per les companyies energètiques. Col·lectius i entitats com l’APE ja van criticar en el seu moment que el conveni no era prou ambiciós i que les transnacionals havien d’assumir el 100%. Malgrat la proposta del conveni a un 50%, cap companyia elèctrica ni de gas s’ha avingut a signar-lo.

Comptadors solidaris i bo social A l’octubre de 2017 es publica al BOE el Real Decret 897/2017 sobre el bo social, que estableix la reducció del 25% fins al 40% de l’import de la factura energètica en casos de vulnerabilitat. Aquest descompte és assumit el 50% per l’administració pública corresponent i l’altre 50% pel sector energètic (tot el sector, no només les grans transnacionals).

Per altra banda, trobem la iniciativa dels anomenats “comptadors solidaris”. Aquesta, de moment, actua per accedir al subministrament d’aigua

Federació Local de Manresa C. Circumval·lació 77.

2on. Manresa, 08240 Tel: 93 874 72 60 Fax: 93 874 75 51 flcgtmanresa@hotmail.com

www.facebook/cgtmanresa

pobresa energètica 13

com a principals accionistes La Caixa i Repsol, està darrere de diversos episodis silenciats, dels quals destaquen els polèmics casos com la infiltració de la màfia en les filials locals italianes, la seva presència en nombrosos paradisos fiscals o la seva alta contaminació de la seva activitat, sent la segona empresa que més CO2 emet a l’atmosfera de l’estat espanyol segons dades extretes de diverses organitzacions ecologistes1. Gas natural és un bon exemple per conèixer com funcionen les portes giratòries a l’estat espanyol, ja que en el seu consell d’administració s’han assegut presidents, ministres i desenes d’alts càrrecs de l’Estat.

posant uns comptadors a habitatges amb situació de vulnerabilitat i habitatges okupats, per així evitar la punxada il·legal al subministrament d’aigua. Una de les ciutats pioneres en posar aquests comptadors és Blanes, quan el 2013 va instal·lar comptadors a través de l’empresa Aigües de Blanes SA a nom de l’entitat Càritas.

“Diverses iniciatives de base han sorgit per fer front a la pobresa energètica. La majoria d’aquestes es centren en crear xarxes de suport mutu per poder gestionar i abastir els subministraments bàsics i necessaris per tenir una vida digna” La factura d’aquest comptador és assumida per l’Ajuntament (parcialment o total) com a condicionants bàsics per accedir i signar el conveni d’aquest servei trobem el previ informe de vulnerabilitat dels Serveis Socials de l’ajuntament, el fet d’estar empadronat un mínim de 2 anys al municipi i que els immobles okupats siguin propietat d’entitats financeres i immobiliàries filials. Aquesta iniciativa s’ha exportat també a altres municipis del Maresme, el Vendrell, Terrassa, Cambrils. Al Bages només hi ha una

experiència similar i és l’aconseguida el febrer de 2017, per part de la PAH de Sant Fruitós, quan Aigües de Manresa SA va accedir a posar un comptador a un immoble okupat de la localitat de Calders, propietat de la companyia de capital d’inversió Blackstone, amb un termini d’un any.

Enguany, l’APE del Bages ha generat una campanya perquè l’empresa municipal Aigües de Manresa SA i l’ajuntament apliquin també la iniciativa dels comptadors solidaris al municipi.

On van a parar els calés públics?

milions d’euros, incrementant un 4% respecte el 2016) i que en el cas de Fecsa Endesa, ja ha tancat la meitat de l’exercici de 2018 amb un increment del 15% respecte al mateix període anterior.

Aquestes dues transnacionals són les que també acumulen gairebé el 100% de les denúncies que va rebre la Generalitat per incompliment de la Llei 24/2015, tallant il·legalment els subministres a llars afectades per pobresa energètica. Unes denúncies, la majoria de les quals, estan pendents de tribunals.

De moment, la demanda per part d’entitats socials perquè siguin les companyies energètiques qui sufraguin els costos, no està tenint resposta i la major part de les despeses de subministraments van a càrrec de les arques públiques. Segons dades de l’APE l’Agència Catalana de Consum i el Departament de Treball, Afers Socials i Família han atorgat als ens locals un total de 9.838.920,95€ en concepte de pagament de factures d’aigua, llum i gas només en el 2015.

Any on encara no s’havia aplicat la Llei 24/2015 i per tant la xifra seria molt major en dades actuals.

Les multinacionals energètiques

I a qui van a parar aquests calés públics? Les dues transnacionals més importants són Gas Natural Fenosa i Fecsa Endesa. Empreses que juntes han tancat l’any 2017 amb un benefici anual de 2.823 milions d’euros (Gas Natural amb 1.360 milions d’euros i Fecsa Endesa amb 1.463

Cal esmentar que ambdues transnacionals les quals formen part de l’oligopoli energètic, estan en el punt de mira de moltes organitzacions per les reiterades vulneracions de drets humans, laborals, mediambientals i altres maniobres especulatives. Gas Natural Fenosa, present a 37 països i

En els darrers 12 anys la llum ha augmentat un 83,2% i un 72,4% el gas natural només en 5 anys. Durant aquests anys de plena crisi econòmica el preu de l’electricitat va passar de 0,131 €/KWh a 0,240 €/KWh (impostos inclosos), segons dades de l’APE. El preu del gas entre 2010 i 2015 va incrementar-se prop de 73% (17,7% en impostos) sent l’estat espanyol el que més va encarir aquesta font energètica de la UE, segons dades de la Comissió Europea.

C/ del balç 4 bxos Berga

En el mateix sentit, Fecsa Endesa no es queda gens curta. Els seus projectes hidroelèctrics arreu d’Amèrica Llatina han causats nombrosos conflictes amb la població, fets que han provocat greus vulneracions de drets humans i ecocidis. Fecsa Endesa, participada per un 70% per la italiana Enel, també és un clar exemple del fort lligam entre el poder empresarial i polític amb noms històrics com Jose Maria Aznar, Elena Salgado, Manuel Pizarro, Rodolfo Martín o Luis de Guindos. I més nostrat, tenim el cas de la participació que, fins fa ben poc, tenia part de Convergència (ara PdCat) al consell territorial de la multinacional amb figures com David Madí (mà dreta d’Artur Mas), Germà Bel o l’empresari Carles Sumarroca del cas Pujol.

Suport mutu contra la pobresa energètica Davant el poder de les multinacionals, la inacció de les administracions i la manca d’efectivitat de les legislacions en matèria de pobresa energètica, se situa l’autoorganització i la solidaritat activa per fer front a les difícils situacions que viuen milers de persones amb escassetat de recursos econòmics. Diverses iniciatives de base han sorgit per fer front a la pobresa energètica. La majoria d’aquestes es centren en crear xarxes de suport mutu per poder gestionar i abastir els subministraments bàsics i necessaris per tenir una vida digna, més enllà de l’establiment de contractes asfixiants.

En aquest sentit treballa l’APE del Bages, que partint del model de lluita impulsat per la PAHC, pretén buscar solucions entre totes de manera horitzontal.

1. Podeu veure més informació al dossier sobre Gas Natural Fenosa : https://www.yoibextigo. lamarea.com/indice-dossier/?tag_id=20

Recordem Ramon Casals Pep i Tu Berga, novembre de 2018 El proppassat dissabte 3 de novembre a la plaça Magdalena de Berga, al número 3, va ser col·locada una placa que recorda que en aquella casa, ara fa 110 anys, va néixer l’anarquista berguedà Ramon Casals Orriols, Ramonet Xic. La placa la va posar el Centre d’Estudis Josep Ester Borràs i al llarg del dia i el dia abans hi van haver altres activitats a l’Ateneu Columna Terra i Llibertat per tal de celebrar-ho: concert d’HK, Sirles Piano Bar, i sopars i dinars populars.

Ramon Casals va ser un anarquista de Berga, de la CNT i de les Joventuts Llibertàries. De rígida moral. Podríem dir que individualment purista però obert respecte l’organització, ja que sempre va apostar, davant les divisions per la unitat confederal. Ell es definia com a Tolstoià pel seu pacifisme.

Era fill de família obrera i orfe de ben jovenet, va tenir un paper molt destacat com a militant, delegat i portaveu de la CNT del tèxtil berguedà durant les vagues dels anys vint, en destaca el seu paper a la del 1928. Un dels principals impulsors de la CNT durant la Segona República. Un dels creadors del Comitè Revolucionari a Berga el 1936, gelós d’evitar represàlies arbitràries durant els primers dies de la revolució. Anà al front voluntari a la Columna Terra i Llibertat. En no acceptar la militarització va tornar a Berga on va tenir responsabilitats municipals durant un any. Va tornar al front a la 153 brigada mixta, antiga Terra i Llibertat. Va marxa a l’exili i va passar per diversos camps de refugiats i batallons de treballadors evitant —escapant-se— de treballar pels alemanys. Va militar a la CNT de l’exili i va morir l’abril de 2001 a Err, França.

educació 14

Educació transfeminista com a pràctica de llibertat Contxa Bages, octubre de 2018 “Aplaudo la enseñanza que permite la transgresión – un movimiento que va en contra de los límites y los traspasa-. Es ese movimiento lo que convierte a la educación en práctica de la libertad”. Bell hooks L’escola és un agent de socialització que desenvolupa un paper molt important en la construcció de la identitat de les persones. Tot i que es ven com una institució neutral i igualitària, la pràctica ens demostra que genera, produeix i reprodueix desigualtats. De fet, des dels seus orígens, s’ha encarregat d’educar a la població sota les normes implícites del sistema sociopolític de cada context històric per tal de legitimar-lo i normalitzar-lo. A través d’una dominació simbòlica, les persones anem interioritzant les pautes de conducta establertes, per tal de que ocupem el lloc que ens és assignat en la jerarquia social, en funció de la nostra classe social, gènere, ètnia, orientació sexual, edat, orígen, etc.

Com a contrapartida, l’educació té un gran potencial transformador. Es pot utilitzar per posar en qüestió aquestes normes socials imposades, educant en la llibertat, en l’empoderament i en un pensament crític que promogui la conscienciació i la transformació social. Com deia Freire, si des de l’educació es posen en qüestió les normes socials que restringeixen la llibertat de ser, de fer i d’estar de les persones, es pot desenvolupar una pedagogia de l’alliberament.

Per què posar en relació transfeminisme i educació?

Fa anys que en els àmbits educatius sentim a parlar de coeducació.

Aquesta és una eina que introdueix la perspectiva de gènere en l’àmbit educatiu per tal de qüestionar els estereotips de gènere que creen desigualtats entre els nens i les nenes cis (1) i entre els homes i les dones cis en general.

De fet, l’orígen de la coeducació es troba en el moment en que les escoles van passar d’estar diferenciades per sexe, a ser mixtes. Després es van

començar a analitzar els diferents rols de gènere i a qüestionar-los, donant valor a tot allò associat tradicionalment al món femení, qüestionant el model de masculinitat tradicional i resignificant-lo, intentant fer dels espais educatius, espais més igualitaris.

Suposa un pas important incorporar aquesta perspectiva en el món educatiu, el problema és que no deixa espai a les persones que no s’identifiquen amb la lògica binària del gènere (2).

En les últimes dècades, des de la irrupció de la teoria i el moviment queer i la visibilització de noves identitats no normatives que s’erigeixen també com a subjectes polítics del feminisme, es fa palesa la necessitat d’incoure el tema de la diversitat sexual i de gènere en l’àmbit educatiu. Educació transfeminsita, pedagogia queer, educació amb perspectiva LGTB+, educació per la diversitat afectiva, sexual i de gènere, coeducació transfeminista... crec que encara no hi ha un concepte clar per anomenar-ho, però al cap i a la fi, des del meu punt de vista, la perspectiva que s’està intentant incloure és la de fer un pas més i, no només qüestionar els rols de gènere, sinó el binarisme de gènere i la heteronormativitat (3). D’aquesta manera, es pretén fer visible, no només l’opressió que pateixen les dones, sinó també la que viuen totes aquelles persones amb una identitat de gènere o sexual que queden fora de la norma del sistema sexe/gènere: lesbianes, gais, trans, bisexuals, intersexuals, asexuals, bolleres, marikes, etc.

Sí que és cert que des de fa uns anys es parla de diversitat sexual a les escoles. Sembla que està de moda parlar de diversitat, d’educació inclusiva, de tolerància i respecte a la diferència, etc. Però, al cap i a la fi, aquest model es segueix basant en un nosaltres i un ells, una norma «bona», «correcta», vers uns i unes altres que en queden fora però que ja no queda bé que discriminem, sinó que ara toca acollir aquestes personetes «pobretes» i «raretes» en el nostre model de societat justa i igualitària.

Per aquest motiu cal anar a l’arrel del problema, posar sobre la taula les estructures de poder i dominació que generen desigualtat i anar a deconstruir-les, a desmontar-les. Cal qüestionar la norma, donar la bevinguda a les diversitats, mostrar que existeixen múltiples opcions i possibilitats de ser, assumint-nos totes com a diverses, per tal de superar la idea de tolerància i de respecte a la diferència, per sentir-la i assumir-la com a pròpia.

L’educació transfeminista parteix del sistema sexe-gènere per analitzar les opressions que vivim tant les dones com les persones LGTB+, però també es basa en la interseccionalitat, és a dir, que entén que convivim amb diferents eixos d’opressió i privilegi que interactuen entre sí: sexe, gènere, orientació sexual, classe, ètnia, origen, edat, funcionalitat corporal, psíquica, etc. Per tant, no podem posar en qüestió només les normes que estructuren el sistema sexe-gènere, sinó també tot l’entramat que sustenta el sistema capitalista, racista, classista, funcionalista... i tots els istes que generen i perpetuen desigualtats socials.

Com podem portar tot això a la pràctica?

Se m’acuden algunes idees per anar aterrant tot aquest discurs a la pràctica en l’àmbit educatiu, tot i que cal seguir-hi pensant i repensant per a continuar generant canvis significatius en tots els àmbits de les nostres vides:

- Formar i sensibilitzar a les professionals de l’educació, tant formal com informal, perquè puguin incidir tant en el projecte pedagògic del seu centre, cau, esplai, casal..., en les activitats planificades, en l’organització de l’espai, etc.; com, i sobretot, en el currículum ocult, és a dir, en els valors i les actituds que es transmeten de forma no explícita.

- Oferir espais on pensar-nos la identitat de gènere que se’ns ha assignat al néixer. Com la reconeixem? Ens hi sentim còmodes? Fins a quin punt la definim nosaltres o ens ha vingut donada?

- Que persones lesbianes, trans, gais... siguin protagonistes dels contes infantils, dels problemes de matemàtiques, de les converses de l’aula.

I siguin protagonistes no per la seva identitat de gènere o sexual, sinó per altres aspectes de la seva vida.

- Parlar de sexualitat des d’un punt de vista no reproductivista, sinó centrat en el plaer, parlar del clítoris, de diferents opcions sexuals, parlar en primera persona, mostrar referents no normatius, etc.

Al cap i a la fi, l’important és seguir fent una tasca de deconstrucció constant, intentant actuar amb coherència amb el que pensem i sentim en els diferents àmbits de la nostra vida, ja que ens eduquem, més que a l’escola, en tots els espais per on ens desenvolupem en el dia a dia.

1. cis o cisgènere: persona que s’identifica amb la identitat de gènere que se li ha assignat al néixer.

2. binarisme de gènere: només existeixen dues identitats de gènere on tothom s’ha d’encabir: home i dona.

3. heteronormativitat: la única opció sexual vàlida és l’heterosexual.

Per si t’interessa seguir indagant en el tema...

Al Bages, s’ha creat recentment Filigrana, una associació per la diversitat afectiva, sexual i de gènere, que realitza formacions i tallers des d’una perspectiva transfeminista.

També ofereixen un Punt d’Informació i Atenció LGTB+ on poder anar a resoldre dubtes, compartir inquietuds i sol·licitar assessorament tant psicològic com legal.

cultura 15

Seguint les passes de la guerrilla Edita Unió de Grups Excursionistes Llibertaris i Centre d’Estudis Josep Ester Borràs, 2017

La biblioteca obrerista i anarquista de Berga

Pep i Tu Berga, juny de 2017 La lluita contra el franquisme ha estat banalitzada, ara sembla que tothom fos antifranquista. Els «demòcrates» magnificaven l’acció de l’assemblea de Catalunya (en aquest sentit faig meva la gran crítica que en fa el company Jann-Marc Rouillan al seu segon volum de memòries), aquest despropòsit feia que fins i tot alguns posessin d’exemple d’antifranquistes polítics com Jordi Pujol. Tanmateix que aquests fills del franquisme fessin el numeret, a les darreries del franquisme amb les esquenes cobertes, i amb vistes a col·locar-se durant el període transitori com bé s’ha demostrat, no treu que durant la llarga dictadura moltes persones lluitessin amb tot el que tenien, amb la seva vida. Aquestes persones han estat excloses de la història, com tants d’altres. Són de mala reconversió pels poders actuals. Han estat difamats i negats. Puntualment se’ls ha volgut reconvertir per a projectes polítics nacionalistes però lògicament amb poc encert i èxit. La darrera estratègia d’oblit —més enllà de la difamació, la negació i la reconversió— és la comercialització de la marca un cop buidada de contingut. És a dir agafar el nom de «maquis» i no parlar de la guerrilla coneguda amb aquest nom. En aquest sentit podem parlar de la «Ruta del Caracremada» del lamentable Paco Krestas, de la cursa «Campionat Maqui» ara

Pantera & Pep i tu Berga, octubre de 2018

per sort més coneguda com Trail dels Tossals, un paintball anomenat «els Maquis», etc. Fer servir el nom maqui està molt bé, el que ens sembla reprovable és que després no se’n parli i que fins i tot els relacionin amb valors antagònics en aquells pels que van lluitar.

Amb aquesta motivació neix aquesta guia que ressenyem. Un munt d’itineraris sobre dos mapes en paper al voltant del GR-179 recuperat i redissenyat per la Unió de Grups Excursionistes Llibertaris.

Acompanyats d’una guia bilingüe que marca fins a mig centenar de punts d’interès on ens informa de fets històrics de la guerrilla succeïts allà.

El GR va des de Mas Tartàs a França fins a Can Casassaies al sud del Bages però la guia ofereix a més, altres rutes: algunes urbanes, d’altres circulars, etc. Una bona manera de caminar, fer esport, gaudir el paisatge i conèixer el nostre passat revolucionari recent.

L’etern descontent Edita Col·lectiu A les Trinxeres i Centre d’Estudis Josep Ester Borràs, 2017

L’any 2001 rebíem el primer fons bibliogràfic de la nostra biblioteca de la mà de la companya de Josep Ester, l’Odette, després d’haver-la anat a visitar des del 1998. Només el llibres (uns 3000 llibres) ja que l’arxiu que també havia de venir a Berga el perdíem en favor de l’Institut d’Història Social d’Amsterdam perquè llavors no teníem local (els alcaldes Farguell i Badia amb Xoy van negar-nos un de provisional) i l’Odette va preferir que anés a lloc segur. A partir de llavors vam rebre altres fons més petits i vam fer una ordenació física seguint una lògica bibliogràfica però sense catalogar.

El 2008 des del Centre d’Estudis Josep Ester Borràs (CEJEB) començàvem la tasca de convertir aquell munt de llibres en una biblioteca. Una biblioteca no és només un conjunt de llibres més o menys ordenats, sinó l’ordenació sistemàtica dels llibres utilitzant regles biblioteconòmiques, la descripció física i temàtica de cada llibre o document per facilitar als usuaris trobar el què busquen, la restauració, si cal, dels exemplars més desgastats i l’assessorament als usuaris interessats perquè puguin submergir-se en els passadissos plens de llibres i saber descobrir exemplars rellevants per a fer la seva recerca més fructífera Just després de començar a catalogar el CEJEB va unir-se a la recent creada Xarxa de Biblioteques Socials (XBS) que aglutina una trentena de biblioteques de temàtiques anarquista, social i obrerista de Catalunya i el País Valencià i de funcionament autogestionat. Formar part d’aquesta xarxa permet la creació d’un catàleg col·lectiu altament especialitzat amb llibres, revistes i altres documents relacionats amb l’anarquisme, el moviment obrer, el sindicalisme i les lluites socials presents i passades. Llibres difícils o impossibles de trobar en biblioteques generalistes, o de poder comprar en qualsevol llibreria.

Pep i Tu Berga, juny de 2017 Els dos col·lectius editors van conèixer, entrevistar i homenatjar aquest lluitador llibertari els darrers anys de la seva vida. Aquesta edició és fruit del treball d’aquest dos col·lectius acostumats a treballar la memòria històrica, sobretot la dels maquis. El llibre va editarse (150 exemplars) al 2007 en castellà, tal qual va ser escrit, sense cap intervenció. Això dificultava la lectura. A la present edició el text ha estat traduït al català i corregit per facilitar-ne la lectura tot i seguint amb fidelitat el contingut i to de l’autor. El llibre són unes memòries militants d’un guia de muntanya apassionat per la vida, pels reptes, per l’adrenalina i per la causa de la llibertat.

Joan Català va néixer a Llavorsí el 1913, i de ben petit va sentir-se atret per la muntanya i per la justícia social. Durant la revolució i la guerra de 1936 va ser guia dels grups d’acció de diverses columnes confederals (CNT) que passaven a «camp negre» és a dir a zona nacional per tal de dur a terme missions secretes i accions especials. Acabada la guerra civil

Un dels projectes principals del Centre d’Estudis Josep Ester Borràs, sense menystenir la tasca editorial, de llibreria i de reivindicació de la memòria històrica local de manera aplicada i activa, és sense cap mena de dubte la seva biblioteca.

i després de passar pels camps de concentració francesos va incorporar-se a la lluita amb el grup de l’anarquista aragonès Francisco Ponzán, com també va fer la família berguedana Ester-Bueno.

Va ser detingut diverses vegades i tantes vegades com fou empresonat va fugir. Un militant de base convençut. Una persona terriblement vital, en lluita constant com bé sintetitza el títol de les seves memòries.

La catalogació col·lectiva permet a través de progamari lliure, concretament a través del programa PMB, unir les diferents biblioteques en un mateix llenguatge biblioteconòmic, i així una trentena de biblioteques separades físicament, poden actuar com si fossin una de sola. No només estem units per un mateix llenguatge de catalogació sinó que regularment realitzem assemblees i trobades. Des de les biblioteques amb més experiència formem a les més noves. I ens mantenim en contacte per resoldre dubtes, unificar criteris i coordinar-nos per seguir fent la xarxa més gran.

El número de títols totals s’està acostant als 30.000. Podeu consultar el catàleg en línia a:

http://cataleg.xarxabibliosocials.org Al CEJEB tenim un fons de més de 7.300 llibres. La donació original prové d’Odette Ester, vidua de Josep Ester que va donar al CEJEB més de 3.000 llibres pertanyents al seu marit, un home culte amb un fons bibliogràfic impressionant, ple de llibres de temàtica anarquista tant en castellà com en francès, sinó també podem trobar-hi obres molt rellevants sobre filosofia, biologia, física, ciències polítiques i com no història tant de la Guerra Civil Espanyola i de la Revolució Social de 1936, aixi com de la Segona Guerra Mundial i els camps de concentració nazis que Josep Ester va patir en primera persona. Molts dels llibres són signats pels seus autors, el que els converteix en autèntiques joies i plens de retalls de diari relacionats amb la temàtica que permeten comprovar les opinions de Josep Ester sobre fets que havia viscut personalment.

A la donació original si van sumar tres grans donacions més: Magdalena Botinas, Rosa Maria Postigo i Txema Bofill, que van doblar el fons original, així com de petites donacions anònimes, gent que volia fer créixer la nostra biblioteca i a qui estarem sempre agraïts i que ens han ajudat a crear un fons molt més complert, permetent cobrir moltes més temàtiques i disposar de noves edicions dels llibres més rellevants.

A finals de 2017 vam acabar la catalogació de tots els llibres dels que disposem, i ja estan a total disposició de qui vulgui gaudir-ne i aprendre’n com ja porten fent desenes d’estudiants, investigadors o simples curiosos que ens venen a visitar Els futurs reptes: la catalogació de les més de mil capçaleres de revistes anarquistes, els audiovisuals, els cartells i la documentació. I sobretot, que tot això sigui conegut i fet servir per la gent de Berga i d’arreu.

Ens podeu trobar a Berga al carrer del Balç, 4, baixos dreta.

Salut! I us esperem a la biblioteca!

entrevista 16

PARLEM AMB…

La Xarxa de Bruixes La Xarxa Berga, octubre de 2018 Parlem amb la Xarxa de Bruixes.

Col·lectiu feminista del berguedà que ha protagonitzat diverses accions y revindicacions per l’alliberament de gènere.

Qui sou i d’on sorgeix “la xarxa de bruixes”?

Tal com diu el nom “xarxa” és un espai (no físic) en el qual s’aglutinen dones amb inquietuds diferents.

Tot va començar pocs mesos abans de la vaga del 8 de març, quan diferents dones vam tenir la inquietud i la necessitat de parlar de temes que ens preocupaven: un dia ho parlàvem amb una dona, al cap d’uns dies parlàvem amb una altra, i sense saber com ens vam anar assabentant que en altres espais i moments també hi havia una inquietud d’ajuntarnos. Fins que algunes vàrem decidir fer panfletos informatius sobre la vaga i cartells que indicàven el dia i el lloc de la primera assemblea, doncs pensàvem que havíem de posar en comú totes aquestes inquietuts i d’aquesta manera veure si podíem construir quelcom en comú.

Vam fer dos o tres trobades i cap a la vaga!

Com valoreu la vaga del 8 de març?

Els dies prèvis els vam viure amb cert estrès, nervis i fins i tot incertesa o dubte de si la gent faria vaga, o si participarien en la manifestació.

Doncs a Berga, quan hi ha vaga normalment s’implica poca gent, i les manifestacions són de poca afluència.

Per tant, va ser un èxit, per varies raons: per una banda perquè creiem que va ser la materialització de les inquietuts de moltes dones, que els mesos anteriors a la vaga ja teniem. I per altra banda perquè vam desbordar Berga i arreu.

El 8 de Març va venir moltíssima gent, vam ser moltes dones juntes que vam prendre els carrers amb molta alegria i emoció. La manifestació va començar a les 9 del matí i en aquell moment ja vam veure que erem moltes, i que podíem ser més ja que no hi erem totes, per motius evidents.

La valoració és que les que hi erem estàvem contentes, ens miràvem i veiem que allò que estàvem vivint era quelcom molt especial.

Va ser un dia molt intens on vam

llegir un manifest escrit per totes nosaltres. Al llarg de la manifestació vam encartellar, vam posar música i a l’acabar el recorregut vam fer una acció simbòlica que consistia amb el canvi de nom de l’antiga plaça Sant Joan. Al migdia vam dinar a la plaça de les Fonts (un dinar fet pels nostres companys) i a la tarda vàrem participar de les altres activitats i propostes que ja s’estaven fent (vam intentar fer un cartell conjunt per poder difondre les idees i propostes de totes).

Vam tancar la jornada amb un espai de reflexió on van sorgir la inquietud de seguir construint quelcom juntes.

Com funciona la Xarxa de Bruixes?

En una de les darreres assemblees es va decidir dos punts centrals pel funcionament: per una banda l’ús d’un grup de wattsap on s’hi anirien afegint les dones amb el mateix interés (el boca- orella és el mitjà per formar-ne part), el qual es va decidir que seria únicament un espai on compartir informació i convocatòries feministes i de temes relacionats amb les dones i del col·lectiu LGTB, i que seria un grup únicament format per dones.

Per altra banda, el treball per comissions seria un dels nostres pilars organitzatius. Que consisteix en que es creen quan alguna té alguna inquietud o idea, o quan hi ha una convocatòria d’acció d’altres companyes, aquesta proposa data i lloc, i en la trobada les dones interessades decideixen com ho desenvoluparan. Cal dir que les comissions són autònomes i independents, i el motiu és que aquest grup de dones és gran i divers, i cada una s’implica com vol i pot. La comissió es desfà un cop assolit l’objectiu.

El que podem explicar en relació al nostre funcionament a dia d’avui són aquests dos pilars, doncs el fet d’estar en constant creixement implica canvi, per tant no sabem com evolucionarà aquesta xarxa.

Quines comissions hi han hagut o hi han actualment?

El mateix dia de la vaga ja va sortir una acció i es va crear la primera comissió “comissió placa”. L’acció era canviar el nom de la Plaça Sant Joan per La Plaça de les Dones. I així es va fer (ho expliquem més avall).

A dia d’avui, les comissions que hi

El passat 15 de setembre la Xarxa de Bruixes va canviar el nom de la plaça de sant joan per la plaça de les Dones

ha són: Premsa, 25 de Novembre i 8 de Març. Tot i no tenir una comissió creada com a tal, ens hem trobat vàries vegades per compartir com ens sentiem i com ens afectaven les agressions constants que rebem com a dones.

Potser ens hem de plantejar crear un comissió de debat, ja que va ser un espai de reflexió i on poder compartir sentiments i vivències, que alhora va servir també per coneixe’ns una mica millor entre nosaltres.

D’on sorgeix la idea del canvi de nom d’una plaça?

El mateix dia 8 de març ja es va fer de manera simbòlica el canvi de nom. Es va fer una placa de cartró i es va enganxar sobre la placa, canviant així el nom de la plaça. I aquest acte simbòlic ens va motivar per fer el canvi real.

La comissió es va encarregar de l’organització d’aquell dia. La idea principal era canviar el nom de la plaça (vam canviar el nom per no cremar l’esglèsia) i acompanyarho amb una jornada matinal relacionat amb dones. En aquesta jornada es va fer recital poètic l’Adriana Bertran, una exposició de dones en diferents lluites (territori, social,...) i una altra exposició de la il·lustració del calendari 2017 del col·lectiu de dones “Adona’t” de Vic, vermut, pastissos i una placa de xocolata amb la reproducció de la placa!

Per què aquest canvi de nom?

Amb aquest acte què reivindiqueu?

Creiem que la millor manera de respondre és amb el manifest del mateix dia: “com a homenatge a les dones; a les refugiades, a les nostres àvies, a les lesbianes, a les migrants, a les que cuiden i resten invisibilitzades, a les racialitzades, a les

nenes que hem sigut i que podem seguir sent, a les mares que ens han parit, a les que no veiem, a les que no volen ser mares, a les bolleres, a les que van parar i a les que voldrien però no van poder parar el 8 de març, a les bruixes, a les males pècores, a les guarres i a les putes, a les clandestines, a les supervivents de violència masclista i a les que no han sobreviscut i que tampoc volem oblidar, a les contrabandistes, a les mestresses de casa i de la seva vida, a les que es sobreposen malgrat els abusos i les agressions masclistes, a les histèriques, a les titllades de boges, a les que s’estimen tal com són, a les trans, a les exiliades, a les precàries, a les que contribueixen a que la història de la humanitat surti de l’espiral de violència heteropatriarcal capitalista i imperialista i no surten als llibres de text! A les que van lluitar perquè ara puguem estar aquí... i a totes i a tantíssimes dones diversament transgressores, que cada dia posem un granet de sorra perquè el present sigui digne de viure per a totes. Ens hem fet un homenatge simbòlic prenent l’espai públic per sensibilitzar-nos als carrers, a les places... allà on vivim.

A totes elles, a totes vosaltres, a totes nosaltres: Estem aquí i no som santes, però volem ser i som lliures: lliures de voltar pel món sense por, lliures de vestir com ens doni la gana, lliures de decidir si volem abortar o no, lliures i dignes de respecte! N’estem fartes d’aquest patriarcat que amaga les nostres fites en tots els àmbits: la cultura, l’art, les ciències... sí senyors: som importants! Per això ens mereixem aquesta plaça, us la mereixeu totes LA PLAÇA DE LES DONES !

Al ser un grup tan heterogeni que implica a la pràctica?

Doncs un creixement personal important i de respecte a les diferents mirades o idees.

Sóm dones que venim de diferents espais, algunes hem estat en diferents col.lectius i d’altres no, i aquesta realitat tan diversa i diferent ens dóna molta riquesa com a grup.

Encara ens queda molt per conèixer i per créixer, ens agradaria a arribar a més dones, i així compartir entre totes les preocupcions o lluites que volem dur a terme.

Malgrat aquesta diversitat, trobem a faltar moltes dones: refugiades, trans, negres… que esperem i desitjem en un futur pròxim que s’animin.

Hi ha una certa diversitat en la trobada, però no hi ha diversitat en el sentit de que totes som dones blanques, en som conscients. És un grup de dones, sou feministes?

Si, és un grup únicament format per dones, però no hem tingut un debat intern per definir una línia ideològica concreta. Som dones inquietes, amb ganes de canviar coses, de lluitar a través de l’acció directa que volem estar al carrer i arribar al màxim de dones.

Pensem que les accions que hem fet i les propostes en les que estem treballant ens aniran definint allò que som.

I el 2019 hi haurà Vaga?

Doncs sembla que si! Ja hem creat la comissió on les que tenim ganes i interès per organitzar-la ens hi hem afegit. No sabem com serà, no podem avançar res, simplement que hi estem treballant i que el 8 de març ens trobem als carrer.