ressenyes 19
El riu de les dones Jordi Suñer Morales Centre d’Art i Natura de Farrera, 2012 La RiuAda Manresa, octubre de 2013 Escoltar les veus de les dones. Concretament de les padrines de l’Alt Pirineu. D’aquesta manera Jordi Suñé recull les veus d’una vintena de padrines nas-
Anarquisme, fet diferencial català Xavier Diez Virus Editorial, 2013 Gaia Talls Berga, setembre de 2013 Enmig de la pressió econòmica, política i mediàtica catalanoindependentista, Xavier Diez i Virus Editorial treuen aquest llibre, certament polèmic.
cudes entre el 1912 i el 1952 a l’alt Pirineu. “El riu de les dones” parteix de ser un estudi de caire etnogràfic, però la lectura d’aquest evoca anar més enllà. Es tracta d’un llibre que et transporta, t’apropa les padrines i et fa sentir la vida quotidiana al Pirineu del segle XX. Tot i que, en alguns moments, la lectora hi pot veure més “la descripció social” que el “sentiment personal”, el fet que el llibre estigui basat en part, en la transcripció literal de les entrevistes i converses que l’autor tingué amb aquestes dones, fa que puguis sentir de prop les vivències que aquestes relaten.
Més enllà que pugui agradar més o menys l’enfocament de l’estudi o els temes escollits per l’autor que guien el llibre a través de vint capítols (el treball, la família, les festes, l’educació, la salut, la gastronomia...), cal ressaltar el llibre pel fet de ser visibilitzador de l’altra història, la història que massa sovint és silenciada o relegada a segons i tercers termes: la història de les dones, la història relatada des de les seves veus.
Tal i com ja han fet investigadors com Soldevila, Termes o Izard, entre altres, el llibre treballa l’arrelament dels principis anarquistes en el sentiment popular dels i les habitants del territori català. S’evidencia la importància de la llibertat individual i col·lectiva, la tendència a l’igualitarisme, la cultura d’autodefensa de les classes populars i la seva desconfiança cap als poders superiors; trets que s’han manifestat repetidament en l’antagonisme de classes o de poders al llarg de la història, fruit del recel dels sectors populars a perdre capacitat decisiva i de gestió en els afers públics.
referència constant a la identitat catalana és una burla cap a la retòrica catalanista oficial, aquesta que ens parla del seny conservador com a característica de la personalitat catalana, que ha estat i continua sent tan explotada pels sectors dominants de la societat per tal de mantenir els seus estatus i privilegis. Així, Diez parafraseja icones de l’erudició catalana com Vicens Vives i Torras i Bages: «En primer lugar, el título del libro es una provocación intelectual deliberada. (...) El epílogo del libro se recrea en su ánimo provocador al parafrasear a Torras i Bages (autor de la frase “Cataluña será cristiana o no será”) quien consideró al catolicismo como elemento fundamental de la identidad catalana. El título de esta última parte pretende, en contraposición, reivindicar el legado libertario de nuestro país como elemento irrenunciable de nuestro pasado, escamoteado en la narrativa oficial (...).»
Tal i com el mateix Diez reconeix en una entrevista*, el llibre pretén ser un recull de diversos fets de la història de Catalunya amb una mirada més profunda a la què estem acostumades. La revolta dels Remences; la dels Segadors; l’arrelament del bakuninisme i els diversos intents insurreccionals dels segles XIX i XX; la consolidació de la CNT; la revolució del 1936 i el gran rebrot llibertari postfranquista fins avui dia: un repàs a la història catalana que treu a la llum una societat gelosa de la seva llibertat, on l’anarquisme i el seu substrat han estat presents.
Però si, per una banda, el llibre obre una polèmica enfront al catalanisme tradicional que busca una societat catalana cohesionada verticalment, és a dir, que combregui amb els poders polítics, econòmics i religiosos, no és menys cert que l’enfocament de X. Diez sembla apel·lar a una identitat o caràcter anarquistes exclusivament catalans, aspecte que no seria gens llibertari i menys realista. Per això, l’autor ha hagut d’explicar que és conscient que, a l’estat Espanyol; Andalusia, Aragó, València, Menorca i el País Basc, entre altres, també han tingut nuclis llibertaris rellevants. I és que s’ha d’entendre que aquesta
El Senzill, guerrilla i presó d’un maqui
avui ens semblen, malauradament, de ciència ficció.
Joan Busquets Verges CEJEB, 2013 Lola de Bellesguard Berga, juny de 2013 L’any 2008 el llibre del Joan Busquets: El Senzill, guerrilla i presó d’un maqui va publicar-se per primera vegada en català en una edició a cura del Centre d’Estudis Josep Ester Borràs de Berga (CEJEB). Abans, el relat del Senzill s’havia fet públic en anglès i més tard en castellà, el 1998. El llibre del Joan és un tros de memòria, de la nostra memòria més crua, un dels pocs testimonis vius d’unes lluites que
El CEJEB tot just acaba de reeditar de nou la lluita d’aquest maqui amb una versió revisada i ampliada. La reedició del llibre va ser el pretext per poder gaudir una altra vegada de la companyia del Joan, que actualment viu a Normandia. Des d’allà segueix amb la lluita pel reconeixement de tots aquells que van lluitar per l’anarquia enmig de la dictadura. A les memòries que ens acosten a la figura del Joan hi trobareu una narració que parteix amb la infància de l’autor en una Barcelona en guerra i la posterior derrota que el condemna a viure en un atmosfera opressiva. És aquí, a la postguerra embrionària, quan el Joan entra en contacte per primer cop amb les idees llibertàries, quan la gana de llibertat l’encamina cap a un primer intent frustrat per creuar la frontera
El riu de les dones també té la capacitat, a través d’aquestes narracions de vida tan lligades al territori
El llibre, però, no amaga la importància del descontent de catalanes i catalans, al llarg dels segles, envers el centralisme castellà i espanyol, sent part de l’origen del desig d’autonomia política catalana. Per això, a Catalunya, els federalismes de Proudhon o Pi i Maragall han tingut molta força,
amb França, quan entra a presó... I quan, finalment, el Joan desembarca al país veí i sobreviu a la manera de l’immigrant, de l’exiliat. És així com ben aviat la seva determinació i la militància a les Joventuts Llibertàries li fan agafar les armes. A partir d’aquí, els fets se succeeixen de forma ràpida, sense massa temps per aturar-se en una dinàmica de lluita i revolta constant. El Joan contacta amb el Massana i és amb el maqui berguedà amb qui fa la primera travessa de França cap a Catalunya. Durant un any els viatges a l’interior amb el grup del Massana seran freqüents, com també ho seran els sabotatges i altres accions guerrilleres fins el 1949, quan tot s’acaba amb la gran caiguda i una pila d’anarquistes catalans són detinguts en un degoteig de fracassos que els portaran a la mort o a les presons franquistes. Al Joan el ca-
on han viscut, de convidar-nos a analitzar aquesta visió sovint molt idealitzada i romàntica del món rural i la vida a la muntanya que alguns sector de la població té. A través de les diverses visions de les padrines es valora i es positivitzen aspectes com que les famílies treballaven per l’autosuficiència, que els productes es collien i s’elaboraven en l’entorn més proper... però també hi ha veus que reivindiquen de la modernitat alguns canvis que les van ajudar a deslligarse de certes tradicions i obligacions.
així com la barreja del separatisme de Macià amb bona part de la CNT. Però ens recorda que a finals del segle XIX i principis del XX, temps de consolidació del moviment llibertari en aquest territori i societat, els i les anarquistes catalanes no desitjaren un estat propi, sinó la gestió col·lectiva dels afers públics sense l’empara de cap gran poder, sigui propi o aliè, des del conjunt de les sobiranies individuals i des d’una gran sobirania col·lectiva, basant-se en la intervenció directa de tots i cadascun dels individus. Deixem-ho en paraules del propi Díez: «Como conclusión final, trata de considerar como elemento identitario propio una historia en la que hombres y mujeres, en distintas épocas, desde perspectivas y finalidades diversas, y desde adjetivos diferentes, han tendido a rebelarse contra la injusticia, la opresión y la desigualdad. Y es esta tendencia al inconformismo, a la búsqueda de la libertad y la igualdad en un contexto político adverso la que ha mantenido la identidad propia.» *Podeu llegir l’entrevista sencera a http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/ id/248999
cen a la seva ciutat, extenuat i sense sortida. El règim el porta a la Model i ràpidament és condemnat a mort. Però, a l´ últim moment, li commuten la pena capital per vint anys a les presons feixistes. Fins el 1969 no sortirà en llibertat, vint anys on haurà passat per un bon nombre de presons i on ens relata la pèrdua de companys, la lluita carcerària, els intents de fuga, la repressió, la divisió entre els presos. I un cop en llibertat, més. Més lluita, malgrat la vexació constant per ser un ex-pres polític i l’exili de nou cap a França. Fins avui, més lluita, dia a dia des del petit despatx d’una caseta perduda de Normandia. Més lluita fins al final d’aquesta història.