el pèsol negre núm. 57

Page 1

número

el

pèsol negre

57

Publicació Llibertària de l’Alt Llobregat i Cardener abril·agost 2012

II època

4.000 exemplars

Iberpotash: quan per fer diners tot val El passat mes de maig el col·lector de salmorres va tornar-se a rebentar al polígon industrial l’Illa de Sallent. Des de 1989 hi ha hagut més de tres-centes fuites.

aquesta salmorra? Tenint en compte el que fa Iberpotash amb els residus que genera no ens costa imaginar el que farà Gas Natural amb els seus.

Un altre tema és el projecte Phoenix que passa per traslladar l’explotació a Súria però el que no queda gens clar és que se’n farà del runam del Cogulló.

Amb diners públics es paguen les desgràcies que les empreses fan al medi — que és de totes— per tal d’enriquir-se. L’excusa és sempre els llocs de treball. Però els llocs de treball no han d’estar renyits amb poder viure sense un entorn contaminat. No s’ha d’acceptar aquest xantatge. Ens exploten, ens contaminen, ho paguem tots i a sobre volen que estiguem contents i siguem mesells a les seves agressions. > 6

Una novetat és el que l’empresa Gas Natural vol fer a Balsareny, un magatzem de gas en unes cavitats salines. Per dur a terme les cavitats s’ha de fer servir una quantitat gran d’aigua de bona qualitat que després es convertirà en salmorra. Què passarà amb

Salvem Peguera! És conegut el complex turístic que volen fer a Peguera. Amb aquestes obres la majoria de la població perdem més que no pas guanyem. Guanyar, només guanyen uns quants i només diners. La majoria de la societat perdem diners i guanyem explotació. Perdem un patrimoni natural, històric, cultural i social inigualable. El desenvolupament a l’estil Lloret, Cerdanya o Eurovegas està comprovat que no és desitjable pel bé comú. > 7

Deu anys d’okupació a Manresa «Si potser alguna cosa ens caracteritzava era la clara certesa de que ho volíem tot, de no renunciar a res. No pensàvem demanar permís per ser lliures per què simplement no pensàvem delegar la nostra vida a cap autoritat. Aquells primers temps fóren una època en la qual les activitats que es duien a terme havien de tenir una clara projecció cap al carrer.» > 3

BERGUEDÀ

BAGES

ARREU

S’ha dut a terme el konvent puntzero

Agressió feixista a Manresa

Nova llei de l’avortament

Vaga General i repressió

Cal Rosal· Un any més el convent de Cal Rosal a allotjat aquest projecte artístic, allunyat dels diners i del poder. El konvent puntzero gaudeix de bona salut i no deixa de sorprendre’ns any rera any. Un exemple de com la cultura pot ser lliure i independent . > 22 i 23

Manresa · El 23 de març passat els feixistes van tornar a agredir impunement. Va ser a Manresa en la celebració d’un concert on una quinzena de neonazis va agredir traidorament alguns assistents, entre ells tres menors, deixant-ne un d’ells en coma. > 5

Espanya · El govern anúncia una nova llei de l’avortament. Més restrictiva i més criminalitzadora cap a la dona i les seves llibertats. Què hi ha darrera de tot plegat? Com podem defensar-nos? El primer pas és que les protagonistes prenguin la paraula. > 9

Espanya · Les retallades en els serveis públics que estem patint van acompanyades d’un greu retrocès en l’àmbit de les llibertats. Ambdues retallades són una mostra del que és l’estat i el que volen de nosaltres. La propera tardor hi haurà una altra vaga General. > 4

DOSSIER CENTRAL

PRESÓ DE LLEDONERS


aquest pèsol 2

«No se vayan todavía, que aún hay más» Pep i tu

Pàgina 3 (okupació): _Deu anys d’okupació a Manresa

Berga, 15 de juliol de 2012

Editorial

Primer de tot demanar disculpes —per la part que em toca— a les companyes del pèsol, a les lectores de la revista, i com no, als nostres enemics que amb tant de delit esperen la sortida d’un nou pèsol negre. Enguany, arribem a l’estiu i només hem tret dos números, la deriva de dificultats de tot tipus que vivim alhora de treure el periòdic ens ha fet tocar fons amb aquest número 57. Tanmateix, per la part que ens toca a unes quantes, el pèsol negre no deixarà de sortir. Ho sento Sor Lucia. Em sap greu explotadors de tota mida. Mala sort polítics. Els antitot, que deia un pobre cantant durant la Patum de fa uns anys, seguim en peu i amb forces. I si em permeteu: ben guapes i eixerides. A principis de la tardor tornarem amb molta més força i mala baba. Disposades a visibilitzar els conflictes socials —cada cop més grans— a nivell local, per molt mal rollo que això generi. Visca el mal rollo! De moment i per llegir alguna cosa de profit, aquest estiu us deixem aquest número que ha semblat un part o un avortament, qui sap, però que també ha valgut la pena. Hem fet quatre mil exemplars enlloc dels sis mil que fèiem darrerament. Podeu compartir-los, compartir en contra de la injustícia és una de les coses més maques que es poden fer a la vida.

Directori llibertari de l’Alt Llobregat i Cardener Berga ATENEU COLUMNA TERRA I LLIBERTAT: c. del Balç 4 baixos esquerra, 08600 Berga. www.berguedallibertari.org CENTRE D’ESTUDIS JOSEP ESTER BORRÀS: c.del Balç 4 baixos dreta, 08600 Berga. Tel i fax: 938216747. cejeb@cejeb.org. www.cejeb.org CGT: c. del Balç 4 baixos. Tel. 938 216 747. sad@cgtberga.org. www.cgtberga.org

Sumari

Per tant, em reitero amb unes metàfores populars com la vida mateixa: si hem anat enrere ha estat per agafar carrerilla i/o si hem tocat fons ha estat per impulsar-nos. O sigui, que a partir d’ara agarrate que vienen curvas. El nostre compromís no està intacte. El compromís de moltes està in crescendo, en adonar-nos de la importància transformadora d’un mitjà lliure, de combat i clarament antiautoritari com és el pèsol negre. Si us fixeu, l’auge del moviments socials el vam viure just quan hi havia l’auge de la bombolla del capitalisme, fa uns anys, quan van caure més molles de pa del compte de les taules dels de d’alt, dels porcs grossos. Un accident necessari, sens dubte. Bé, ara, sembla que els moviments socials —seguint el ritme dels capricis del mercat— estan de reculada. Això no fa res més que mostrar la fragilitat i el poc compromís de part d’aquest

entramat autoreferencial i onanístic que afirma ser els moviments socials. Un caprici postmodern. Una extravagància de la classe mitja. Un producte de consum. Un divertimento. Una mentida vital —com diria Pío Baroja— més aviat cutre i sovint esperpèntica, una mica American Beauty a l’espanyola, o a la catalana no fos cas! Però ni els anarquistes som petit burgesos, com afirmen els comunistes de partit, ni crec formar part d’uns moviments socials folklòrics ni em conformo amb l’anarquisme d’estil de vida ni amb cap altra parcialitat. Volem més, necessitem més: perquè estem en guerra, sempre ho hem estat i acceptem el repte per desigual que sigui. Salut i anarquia!

Pàgina 4 (Vaga i sous dels polítics): _Vaga General i assetjament policial _Fe d’errates o encara més sous de les rates polítiques. Pàgina 5 (feixisme i repressió): _Agressió de la ultradreta _Repressió al moviment anarquista a Itàlia _Agressió neonazi Pàgina 6 (agressions al territori): _Iberpotash ataca de nou Pàgina 7 (agressions al territori i breus): _Perquè ni a Peguera ni enlloc, no tot s’hi val _Breus berguedans Pàgina 8 (ordenença de civisme i model social) _Nova ordenança de civisme: més multes, més ingressos municiapals _Capitalisme quotidià Pàgina 9 (control social): _La «smart city»: la ciutat panòptica neoliberal Pàgina 10: humor Pàgines 11-14 (Dossier central): _Presó de Lledoners Pàgina 15 (laboral): _La Farinera explota les treballadores

Manresa

Pàgina 16 (control social): _La clau anglesa del sistema

CENTRE D’ESTUDIS PEDRO FLORES cestudispedroflores@gmail.com centreestudispedroflores.blogspot.com CGT: c.Circumval·lació 77, 2n, 08240 Manresa. Tel. 938 747 260. Fax 938 747 559. cgtmanresaneteja@hotmail. com CNT-AIT/CSO VALLDAURA: c. Jorbetes 15, 08241 Manresa. cnt_ait_manresa@hotmail.com www.cnt.es/manresa

Pàgina 17 (autogestiona’t): _Transformació individual, arma col·lectiva Pàgina 18 (història): _La vaga de Manresa de 1946 Pàgina 19 (antipatriarcal): _Jo avorto, tu avortes, totes callem Pàgina 20: ressenyes

Sallent AMICS D’AGUSTIN RUEDA, CGT: c. Clos 5, 1r, 08650 Sallent. Tel. 938 370 724. Fax 938 206 361. sallent@cgt.es. www.cgt.es/sallent ATNEU POPULAR ROCAUS C. Santa Llúcia 1, Sallent www.ateneurocaus.cat

Qui som

CSO LA TREMENDA: c. Hospital 2426, 08241 Manresa columnaclitoriana@hotmail.com

Pàgina 21: recepta, literatura i agenda Pàgina 22 i 23 (art): konvent puntzero 2012.

RÀDIO BALA 106.4 FM: radiobala.radiobala@gmail.com http://radiobalamanresa.wordpress. com

Pàgina 24 (entrevista): _Parlem amb... Josep Faura

LA DISTRI: c. Escodines, 11. 08241 Manresa.

Edita: Col·lectiu PÈSOL NEGRE. El pèsol negre no és el portaveu de cap entitat i per tant no representa a ningú més enllà de qui hi participa en cada moment. Els articles són responsabilitat de qui els fa. A qui li piqui que es rasqui. Tancament d’aquesta edició: 18 de juliol de 2012. En aquest número hi ha participat: AENA, Altantu, Antifeixista, Carlo Giuliani, Bastardes, els Brots, Gati, Hiram Gascoigne, Iaia Ramona, Impura, Josep Faura, La presi, l’Espurna, Lola Pérez, Miguelete, Muhammad Ali, Pep i tu, Peter Higgs, Plataforma Salvem Peguera, POP, ReinventAnt, Rocio, Salada, Sonia Gutiérrez Herance.

www.pesolnegre.info On trobaràs tots els números en PDF, debats i altres informacions. Contacta amb nosaltres: info@pesolnegre.org


okupació 3

Deu anys d’okupació a Manresa Bastardes Manresa, juny de 2012 El dissabte 18 de maig de 2002, una cercavila en la qual participaren una quarantena de persones enfilà des de la Plaça Gispert de Manresa fins al carrer Na Bastardes amb l’objectiu de convertir un immoble abandonat en el primer Centre Social Okupat de la ciutat.

Es va començar a rehabilitar l’espai. Cada nit d’aquella fabulosa època es dugueren a terme assemblees nombroses per gestionar el nou espai i les tasques que s’havien d’anar desenvolupant així com dur a terme els torns de guàrdia per si s’havia de reaccionar. Just una setmana després

ciatives que anaren sorgint. ... Durant un temps es va obrir una cafeta sense venda d’alcohol. Créiem sincerament que potenciar el seu consum era contribuir amb l’alienació de la societat. A part de les xerrades, debats i tallers també sorgien d’allà iniciatives con-

Si potser alguna cosa ens caracteritzava era la clara certesa de que ho volíem tot, de no renunciar a res. No pensàvem demanar permís per ser lliures per què simplement no pensàvem delegar la nostra vida a cap autoritat. Aquells primers temps fóren una època en la qual les activitats que es duien a terme havien de tenir una clara projecció cap al carrer. Al mateix temps altres okupacions es van anar escampant per la ciutat: la transversalitat de les nostres vides feia que la coherència amb una mateixa fos primordial. Es començà a veure mica en mica l’okupació com una sortida viable i pràctica, perdent la por i el respecte que podia generar en els seus inicis. El desembre del 2004, unes companyes amb necessitat de vivenda alliberaren una propietat dels Ferrocarrils de la Generalitat situada a la Crta. Santpedor, que es posaria el nom de Can Kristu.

La iniciativa no fou espontània; comportà més de 2 mesos de preparació. Hi participaren majoritàriament i, en un primer moment, persones que provenien d’experiències organitzatives que estaven desapareixent per diversos motius, com ara el Txani-Assamblea Llibertària, el Casal Independentista la Fona, l’Ateneu Popular la Seca o la Coordinadora d’Estudiants del Bages. Unes altres persones no havien participat mai de cap col·lectiu; altres portaven més de deu anys donant canya per altres contrades. En definitiva era una curiosa amalgama de persones que fins al moment poc havien fet en comú i que confluïren amb l’únic objectiu d’okupar. El dia de l’okupació va anar tot rodat. La cercavila prevista a les 10h del matí es va convertir en una concentració un cop arribà davant de l’immoble del carrer Na Bastardes número 13. Unes primeres voluntàries van ser les encarregades d’assegurar la casa i desplegar una pancarta en la qual es podia llegir «Contra l’especulació que existeix, Okupa i Resisteix». Una anècdota d’aquell dia ens pot permetre escenificar fins a quin punt estava poc estesa (almenys de manera pública, visible, reivindicativa) aquesta pràctica a la ciutat: quan aparegueren els recentment desplegats Mossos d’Esquadra de paisà per tal d’identificar els presumptes responsables de l’okupació no sabien ni tan sols quina era el procediment que havien de seguir.

de l’okupació ja es va obrir l’espai a la ciutat: el dissabte 25 de maig es va produïr la primera activitat de la casa que va ser un dinar popular en el qual participaren una cinquantena de persones. L’eufòria inicial implícita a qualsevol experiència innovadora contestatària va deixar uns mesos després un panorama diferent, de les assemblees amb unes trenta persones es va arribar a la consolidació d’un grup d’unes quinze persones que foren les què acabarien donant forma al projecte. Les diferent ideologies no foren en aquell moment cap tipus d’entrebanc, ans el contrari, comportaren un aprenentatge molt enriquidor. A més, el funcionament assembleari de l’espai i la constant discussió i debat permeteren que en l’àmbit real (i a priori) no hi hagués masses diferències. Diverses persones es traslladaren a viure al Centre Social, acabant amb la problemàtica de vivenda que tenien. Cada setmana es duia a terme almenys una activitat, ja que es considerava de vital importància donar vida a l’espai per legitimar la proposta i també per què hi havia unes ganes d’aprendre que no ens les acabàvem. Tertúlies d’anti-psiquiatria, anti-autoritarisme, xerrades sobre la situació de les treballadores sexuals a Euskal Herria, tallers de salsa, sopars amenitzats amb debats, cicle de xerrades i activitats sobre la Guerra Civil i la Revolució Social del 36. Tallers d’autodefensa, de fotografia,... són algunes de les ini-

testatàries a diverses problemàtiques de la ciutat: s’intentava donar resposta a les coses que passaven al nostre voltant. Moltes d’aquestes iniciatives es feren en coordinació amb altres col·lectius anticapitalistes de la ciutat: _Participació en la vaga general del 2002. _Cercavila combativa contra l’especulació (convocada per Manresa Anti-capitalista) que apuntava a bancs, caixes i immobiliàries com a principals responsables de les misèries i dificultats quotidianes de les explotades. Durant aquella cercavila es decorà enormement la ciutat amb pintades, bombetes de pintura i cartells.

El 5 de març del 2005 també s’okupà per primer cop una bonica casatorre als afores de Manresa, que anomenàrem la Coktelera. A les 24h la desallotjaven. Al cap d’un mes es reokupà i la tornaren a desallotjar. En l’àmbit judicial va comportar moltes conseqüències i un gran aprenentatge per nosaltres, ja que tant els Mossos com la propietària no van dubtar a inventar-se falses agressions per accelerar el procés i perjudicar-nos. Al mateix temps, les membres del col·lectiu Columna Clitoriana, un col·lectiu de dones que es reunia des del 2003, havien estat «conspirant» per alliberar un espai gestionat per a dones. Després d’una primera okupació fallida, entraren a l’encara activa Tremenda la nit del 21 al 22 de març de 2005. Un edifici propietat de la companyia Fecsa-Endesa situada al Carrer Hospital de Manresa.

_Mostres de solidaritat a cops repressius que havien tingut lloc a diverses localitats: 3 joves de Gràcia, en Vip de Torà i la dels anarquistes de Viladecans i Sant Adrià del Besos, en Juan i la Nuri.

El procediment judicial del CSO Na Bastardes avançà ràpidament, tot i la deixadesa de l’advocada de la propietat Comerium SL (que s’oblidà durant una divertida sessió jurídica d’incorporar el títol de propietat), cosa que endarrerí uns mesos un desallotjament que es fixà finalment pel 22 de novembre del 2005. La resistència no fou possible ja que aquell dia no es van presentar, sinó que van desallotjar al cap d’uns 15 dies quan ningú els esperava. Van enderrocar l’edifici deixant-lo inutilitzable. Al cap de pocs dies es va fer una manifestació pel centre de Manresa en contra del desallotjament.

_Participació en diverses campanyes: aturem la guerra d’Iraq (any 2003) on es va aconseguir okupar un espai amb gent de procedències molt diverses com a centre neuràlgic de la lluita contra la guerra, el tomb antirepressiu, etc.

Abans però, a l’octubre d’aquell mateix any, la recent creada secció sindical de la CNT a Manresa, optà per okupar una antiga fàbrica situada al barri de Valldaura, encara avui en actiu.

_Rebudes a diversos polítics del moment que visitaven la ciutat, com la Montserrat Tura, en Joan Saura, l’Ana Botella, que van passar per la ciutat enduent-se una bona escridassada.

Òbviament tot aquest moviment comportà que la repressió anés caient sobre nosaltres. Judicis de faltes, multes, judicis pel penal, penesmulta, etc. Res que no calgui esperar a qui té ganes d’enfrontar aquest sitema. Però el millor de tot és quan veus que ni els que defensen a ultrança aquest sistema segueixen les seves pròpies lleis: mossos, jutges i propietaris s’inventen delictes, acusen a persones que mai ha estat a un lloc, tregiversen fets, menteixen als judicis descaradament... amb total impunitat. Això et fa veure ben clar la funció d’aquest sistema judicial que defensa els rics i empresona la pobresa. La premsa sempre ha tingut el paper d’eina del poder: de l’okupació sempre han parlat bé de la part més cultural i d’intercanvi però mai han divulgat els motius d’una okupació, i sobretot el qüestionament i enfrontament amb aquest sistema i els poders fàctics que esclavitzen i juguen amb les vides de moltes persones. Per això evitem els mitjans de comunicació del poder, i al llarg d’aquests anys s’han creat i participat de mitjans lliures, on poder expressar sense censures allò que pensem: com són el Pèsol Negre i Radio Bala. Després han vingut moltes més okupacions, cadascuna amb la seva història i amb un enfocament diferent a l’hora d’enfrontar el procés judicial, de viure el lloc, de projecció al carrer, de projecte polític, etc. L’okupació neix com a qüestionament dels pilars del capitalisme i de les relacions de poder, neix amb voluntat de fer trontollar la propietat privada... neix per evidenciar les contradiccions d’un sistema, que ens vol esclaves i submisses a les seves línies de producció per viure el somni de l’abundància desmesurada, mentre nosaltres, allò que perseguim, és el somni de la llibertat. Una okupació neix per reapropiar-nos d’espais on poder coure el descontentament social, neix per experimentar en primera persona l’autogestió de les nostres vides. L’okupació parteix de la inquietud de satisfer necessitats reals i quotidianes: la recerca d’un espai d’expressió, un allunyament de la mercantilització de les nostres vides i un desacord amb les regles alienants de les institucions. És una ruptura dels límits que l’estat estableix entre legalitat i il·legalitat. I que mentre la vivenda continuï sent un luxe per nosaltres i un negoci per bancs i especuladors, continuarem okupant!


vaga i sous dels polítics 4

Vaga General i assetjament policial Carlo Giuliani Manresa, abril de 2012 Quan pensem en la vaga del 29 de març, a totes ens vénen bons records d’allò que va donar de si aquell 29 de març. La gent va sortir al carrer a mostrar el seu rebuig a la reforma laboral, a les retallades, etc. Aquell 29 de març vam recuperar els carrers, al mateix temps que deixàvem un missatge molt clar, odiem el capitalisme i les seves diverses formes d’explotació. D’aquesta manera molts símbols de progrés i dominació van ser destruïts o sabotejats. Catalunya va ser una de les comunitats on el seguiment i desenvolupament d’aquesta jornada de protesta va ser

més radical, tothom encara se’n recorda de les columnes de fum que hi havia per la ciutat de Barcelona. Quasi que al mateix dia o l’endemà la premsa i el conseller Puig van començar una campanya de criminalització dels actes violents que s’havien produït aquell 29. Es va anunciar la creació d’una pàgina web per identificar els agitadors de la vaga, paral·lelament el Felip Puig també va anunciar que es buscarien els responsables dels disturbis perquè responguin davant de la justícia. I així va ser, d’una manera bastant semblant a com es van anunciar les detencions pel bloqueig al parlament, ja que en aquests dos

mesos posteriors, diverses companyes han estat detingudes relacionantles amb piquets i disturbis d’aquell 29 de març. Les acusacions són molt diverses, i algunes companyes no han pogut esquivar la presó provisional i haver de sortir sota fiança. Tot i que hi ha hagut diversos cops repressius, estem massa farts d’aquest circ de la política i la riquesa, serà que cada vegada també tenim menys por i molt menys a perdre, i molt a guanyar. Així és com responem, sent solidaris amb les detingudes, reafirmant-nos en les nostres idees, lluites i somnis. La vaga «ha finalitzat» amb més de 60 persones amb judicis pendents i 6 perso-

nes que després de la detenció van ingressar a presó, i que setmanes després van ser alliberades sota fiança. Després de la vaga s’ha comprovat com els mossos s’han endurit, no deixant-ne passar ni una, d’aquesta manera algunes manifestacions han acabat amb càrregues perquè sí (mani al Clot contra el casal tramuntana), detenint companyes que pintaven en manis, etc. Tot això per recuperar la credibilitat perduda (per recuperar l’opinió pública i de cara a la galeria). Arribats ja a mitjans d’abril van anunciar que es produiria a Barcelona una trobada del Banc Central

Europeu la primera setmana de maig coincidint quasi amb l’1 de maig. El que primer van fer va ser anular el tracta de Schengen (la lliure circulació per la UE dels seus membres) per garantir la seguretat i que no vinguessin de fora a liar-la. La primera setmana de maig Barcelona era un estat policial amb furgonetes, cotxes, motos, helicòpters i franctiradors, etc. Així l’1 de maig es fa caminar per la ciutat encerclada d’antidisturbis i secretes amb caputxa i una tira al braç que els acreditava com a rates.

Fe de Rates o encara més sous de les rates polítiques POP L’Espunyola En el número anterior, en l’article dels sous dels polítics al Berguedà va haver-hi un error. El sou dels regidors de l’Ajuntament de Berga no era mensual sinó anual. Sentim l’error i agraïm aquelles persones que han fet possible subsanar la mentida que hem escrit en aquest diari. D’altra banda, han arribat noves informacions: En relació amb l’alcalde de Cercs, no vam trobar el seu sou perquè no en tenia. Com ja té el sou de la Diputació de Barcelona, no pot cobrar el d’alcalde. Resulta que hi ha una llei que no permet cobrar dos sous als polítics. Dos sous per càrrecs públics a l’administració. Per això es van inventar els conceptes dietes, indemnitzacions i dues desenes de maneres més que tenen de cobrar-se molts diners sense haver-los d’anomenar sous. També resulta que l’alcalde de Gironella ha renunciat al seu sou. Ha estat contractat per l’Àrea Metropolitana de Barcelona i deu cobrar força bé ja que creu que aquests dos sous no són compatibles.

Amb el temps anem observant com molts dels seus amics (en el cas d’avui en dia convergents) es van col·locant en càrrecs de confiança, assegurantse uns bons sous per si de cas, més endavant van maldades. Però cal tenir en compte que les retribucions esmentades en l’article anterior, fan referència a només una part dels polítics que governen el Berguedà. Una comarca deprimida, amb pocs ingressos, amb un elevat atur (com les altres) i amb poca població. Si amb 40 mil habitants es pot dessagnar a aquest nivell a la població, imagineu què poden fer en altres indrets del país, en altres administracions, en altres negocis. Ens han passat informació sobre un municipi del Bages que tenim ben a prop. Sallent. Aquest poble té un alcalde que cobra 40 mil € l’any i els seus seguidors directes 30 mil € i 12.500 €. Tots ells pagant el mínim d’impostos. Per assistir a un ple, cosa que es fa mensualment, cobren 131’60€, cosa que cobren tots els regidors. En relació a què manen, per assistir a les Juntes de Govern, cobren 215€. Se’n

fa una cada setmana. El càlcul és que el poble de Sallent es gasta 150.000 € a l’any en retribucions directes als polítics.

doni importància a l’opinió de les persones del seu poble o comunitat, que algú que busca el benefici personal, pugui donar el millor pels altres.

Aquestes dades reflecteixen clarament quina és la voluntat en aquest país de fer política. Aconseguir un bon sou. És com les campanyes per apuntar-te a militrontxo (forma despectiva d’anomenar als militars), a gos de quadra (forma amable d’anomenar als putus policies autonòmics, aquells que et piquen en català) o per apuntar-te a cura i trobar la vocació per arreplegar nens i iaies (barbarisme agradable per anomenar a mossens). Són feines segures, amb bons sous on només has de mentir i fer mal als altres per poder viure bé. Deixant de banda l’opinió despectiva de l’escriptor respecte tota aquesta colla de trepes, hem de ser conscients que si vivim en una societat on el que més abunda és l’egoïsme i l’individualisme, no ens podem creure que tot un seguit de persones puguin dedicar la seva vida a fer el bé, pensant en els altres a canvi d’un bon sou. Seria il·lús creure que un egoïsta es posa en política per ajudar als seus conciutadans i conciutadanes, que algú que només creu en ell mateix,

Això només ho fan les persones de manera altruïsta, gratis, a canvi de no res. Així doncs, espero que no dipositem esperances allà on no n’hi ha d’haver. L’experiència ens ha demostrat, centenars de vegades, que no podem confiar en el polítics. I qui ho fa és perquè rep un benefici d’ells, directament o indirectament, mitjançant contractacions laborals

Vols col·laborar amb nosaltres? Envians els teus textos a: pesolnegre@berguedallibertari.org

o licitacions. O simplement perquè compartirà alguna engruna amb tu. Recordeu: qui té el poder fa servir la força i totes les trapelleries possibles per mantenir-lo. No són de confiança. No els voteu. Ni a ells ni a ningú, ja que el poder, com molts sabreu, i encara que hi hagi bona voluntat, corromp les persones.


feixisme i repressió 5

Agressió de la ultradreta AENA Manresa, maig de 2012 El passat 23 de març va tornar a succeïr. Vespre, a les portes de la sala de festa Stroika a Manresa, encara no s’havien obert portes del concert antifeixista amb KOP i NON SERVIUM. Una bona estona abans del concert els ocupants d’una furgona s’acarnissen brutalment amb uns joves que esperaven fora i una mica apartats del local. Els agressors neonazis, diuen que eren uns 15 amb pals de ferro, punys americans, alguna bengala, cares tapades. Els agredits joves (tres menors d’edat) fent temps per entrar, algun d’ells al seu primer concert. Per a un dels menors la pallissa va ser salvatge, fins al punt que quan van arribar els sanitaris creien que no viuria, i de fet li ha costat un coma, operacions i un mes i mig d’hospital. Els covards van desaparèixer ràpidament mentre els joves quedaven al terra. Al març del 2012 la historia es repeteix, a Manresa com a tants i tants altres llocs els atacs de la ultradreta han envestit les nits d’avui, com les d’ahir, i si no els combatem les del demà. La situació social, política i econòmica els ho posa fàcil, però tot i això segueixen sent covards: 15 contra 4, adults contra joves, armes contra samarretes!

A més d’una, ens va encendre tant l’atac com la frase de «com pot ser» o «d’ón han sortit» del dia després. El fet d’haver-los ignorat o pensat que eren 4 tarats és un dels motius que continuïn tal qual, perquè probablement sempre han estat al mateix lloc. I em fa l’efecte que molts de nosaltres ens vam confiar, potser massa, al no veure’ls «uniformats» al carrer. Aquesta no és una agressió aïllada, de fet hi n’ha moltes en concerts, manis, la mort del Carlos a Madrid, al 93 el Guillem a Castelló, etc., i els menys sonats quan els agredits són persones emigrants, prostitutes, pidolaires, etc. però els atacs hi són, han estat. Contra el feixisme encara estem en guerra, i ells ho deixen clar contínuament, estem en guerra. La guerra com a tal és dura i cal acceptar-la i adaptar-te a ella per no perdre o rendir-te. Ells veuen que actuen, com a molt els denuncien i quasi sempre queden les coses en mans de la justícia i la policia, i es recull allò que se sembra, res. Jo crec que per cada una de les nostres ferides hi ha d’haver resposta, i aquest eslògan no pot ser només una frase de samarreta i a l’hora de la veritat es deixi en mans del poder el fet de

decidir. Cap agressió sense resposta ha d’anar més enllà. Potser en un futur molt proper tornarà a ser perillós portar samarretes pel carrer o prendre una mica més seriosament la lluita, i els xocs amb els neonazis siguin més freqüents i violents, com van ser fins entrats els noranta, i no ens han de fer por. Són l’enemic, sempre ens han atacat, sovint s’ha respost i no han anat tant malament les coses. Mostra, en no gaire temps: un dels líders fatxes del MSR que feia campanya enganxant cartells a Barcelona va rebre alguna cosa més que bufetades. Encara fa menys (després inclús de lo de Manresa), un grup de nazis al Clot es va trobar que se’ls va respondre i van sortir mal parats, i aquesta vegada van ser ells els que corrien i un regidor de PxC (el de l’Hospitalet) que anava al grup va acabar a l’hospital amb greus contusions. Per cert i parlant de regidors de PxC, a l’ajuntament escalfa butaca en Pericas, aquest polític actual, (com ja hem recordat altres vegades al Pèsol), era qui abans conduïa les furgonetes que sortien de «cacera», i la seva també era blanca. Recordem perquè les guerres són llargues, sobretot les de veritat. Perquè plorin les nostres mares, que plorin les seves!

Repressió al moviment anarquista a Itàlia Altantu El món, juny de 2012 A les 4 de la matinada del 13 de juny la policia ROS va entrar per la força a les cases de quaranta persones en una operació repressiva contra el moviment anarquista anomenada «Ardire». Aquesta operació ha estat ordenada per la fiscal Manuela Perugia i ha acabat amb vuit detencions a Itàlia, mesures especials per a dos presos a Alemanya i Suïssa i vint-i-quatre interrogats més. Els companys i companyes detinguts són: Stefano Gabriele Fosco Elisa Di Bernardo Alessandro Settepani Sergio Maria Stefani Katia Di Stefano Giuseppe El Turc Paola Francesca Iozzi Giulia Marziale Respecte a les mesures especials a Alemanya i Suïssa, es tracta de dos anarquistes empresonats de fa temps: Gabriel Pombo Da Silva i Marc Camenisch. Entre els noms dels interrogats es troben també companys i companyes presos a Grècia pel procés de CCF.

Democracia Nacional, MSR o grups hooligans com CUDOS darrera de l’agressió neonazi Antifeixista Manresa, juny de 2012 Rere l’agressió davant la Sala Stroika el passat 23 de març hi ha membres d’organitzacions d’ultra, alguns d’ells legalitzats com a partit polític. Segons dades del sumari aparegudes als mitjans, alguns dels dotze imputats pertanyen al partit polític feixista Democracia Nacional (on hi ha subdelegació jove a Manresa), al Movimiento Social Republicano i altres organitzacions hoolligans com la Brigadas Balnquiazules o els CUSOS. Segons declaracions dels imputats, l’atac nazi

de Manresa va ser en resposta a la mobilització contra el concert nazi del 12 octubre que es va fer al barri de Poblenou de Barcelona. Cal recordar que aquest concert va ser organitzat pel partit ultra Democracia Nacional al bar The Other Place. Aquella mateixa nit, prop d’un centenar d’antifeixistes van llançar objectes contundents a les portes del bar. Per una altra banda, les 9 persones que resten en presó preventiva sense

fiança acumulen un historial policial i judicial ampli en relació amb atacs de caire racista i feixista. En el registres policials als municipis del Vallès com Terrassa, Polinyà, Viladecavalls i Castellar del Vallès, es va requisar material divers de propaganda nazi, a banda d’armes blanques. L’atac del 23 de març es va produir en el marc d’un concert dels grups KOP i Non Servium i va acabar amb tres joves ferits, un d’ells molt greu i hospitalitzat a la UCI. Els 12 neonazis imputats en el cas van ser detinguts el 13 de juny i posades en disposició judicial al Jutjat d’Instrucció nº2 de Manresa. Nou

dels detinguts van ser empresonats en règim preventiu, dos nazis van ser alliberats amb càrrecs (hauran de presentar-se cada dia 1 i 15 de cada mes, malgrat tenir antecedents d’agressions de caire feixista) i un menor va ser posat a disposició de la Fiscalia de Menors.

Vols col·laborar amb nosaltres? Envians els teus textos a: pesolnegre@berguedallibertari.org


agressions al territori 6

Iberpotash ataca de nou Salada Sallent, 30 de juny de 2012

Altre cop el col·lector El famós de salmorres Phoenix Altra vegada el polèmic i foradadís col·lector de salmorres ha estat notícia. El passat mes de maig va tornar a rebentar al seu pas pel polígon industrial l’illa de Sallent, aquest cop, per sort no va afectar cap paratge natural protegit o zona d’horta com ho va fer quan va rebentar a la zona dels aiguamolls de la Corbatera a Sallent o a Martorell a la riba esquerra del Llobregat. I és que des de 1989, any en què entra en funcionament la canonada de la sal hi ha hagut més de 300 fuites o trencaments coneguts. L’objectiu de la construcció d’aquest col·lector era captar les salmorres generades pels runams salins i poder evitar d’abocar-les als rius i així millorar l’aigua de boca que arriba a Barcelona pel riu Llobregat. El col·lector és propietat de l’Agència Catalana de l’Aigua i Agbar n’és l’empresa con-

cessionària. Aquest col·lector s’havia de desdoblar en la seva totalitat amb termini al 2009, de moment només s’ha desdoblat el primer tram que va de la potabilitzadora d’Abrera a la depuradora del Baix Llobregat, aquest tram té més de 32 km i ha tingut un cost aproximat de 64M€. Sumats als 75M € que van costar les noves instal·lacions, inaugurades al 2009 de la potabilitzadora d’Abrera, unes instalacions que a través dels processos de l’electrodiàlisi i l’òsmosi inversa (processos que necessiten d’una font d’energia constant i consumeixen moltíssima energia) dessalen l’aigua del riu Llobregat perquè arribi més bevible a Barcelona. Així és, amb diner públic i la total complicitat de les administracions s’ha pagat el cost per «minimitzar» els danys dels delictes contra la salut pública i el terrorisme ecològic i social que comet l’empresa israeliana Iberpotash.

projecte

Iberpotash engegarà el projecte Phoenix que consistirà en traslladar l’explotació minera a Súria, la realització d’aquest pla considera una inversió per part de l’empresa de 200M € que més endavant amb l’execució d’una segona fase podria arribar als 600M €. D’aquesta manera Iberpotash preveu el tancament de la mina de Sallent al 2014 i el trasllat de tota la plantilla a Súria. L’empresa preveu la construcció d’una rampa d’extracció de 4,5 km a la zona del nord-est de la mina de Cabanasses (Súria), on recentment s’ha dut a terme un estudi geològic i nombroses prospeccions a la zona que garanteixen el futur de l’explotació amb reserves mineres de sal i potassa. El projecte Phoenix també preveu la construcció d’una planta de sal per al

tractament del clorur sòdic (sal) que en l’actualitat s’emmagatzema als runams salins al mig dels boscos i l’entorn de Sallent, Súria i Balsareny. El pla preveu la instal·lació d’una planta a Súria on es preveu tractar els residus i convertir-los en sal vaacum, una sal de gran qualitat que s’utilitza en la pastisseria, embotits i en processos industrials. També es pretén instalar una planta de sal a Sallent que produiria una sal de menys qualitat, anomenada sal industrial. Els preus al mercat dels minerals són molt diferents, la sal vaacum es ven a 40€ la tona i la sal industrial a 8€ la tona.

Aquest projecte preveu aquesta «solució» per apaivagar les poques veus que encara ens oposem al gegant de la potassa, però el que no es pot amagar és que al runam del Cogulló hi ha aproximadament uns 40Milions de tones de sal, aquesta sal que es podria convertir en sal industrial realitzant el tractament a la futura planta de sal de Sallent, l’utilitzaria (entre d’altres) l’empresa Ercros en processos d’electròlisi a Flix per obtenir clor i sosa càustica, però resulta que a partir de l’any 2020 la llei d’Intervenció Integral de l’Administració Ambiental ja no permetrà utilitzar el mercuri i en consequència la sal industrial ja no es podrà fer servir per als processos d’electròlisi perquè conté moltes impureses. Aixó vol dir que la sal industrial que es fabricarà a Sallent per a extreure-la del runam serà inservible per aquestes aplicacions. En canvi la sal vaacum que es preveu processar a Súria sí que servirà, ja que és més refinada i té més aplicacions.

A més, Iberpotash i Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya van firmar un conveni a finals del 2011 on Ferrocarrils es comprometia a redactar el projecte que portarà el tercer rail al Bages, imprescindible per Iberpotash per tal de dur a terme el projecte Phoenix. Així, preveuen fer arribar la via d’ample europeu a Súria i Sallent i conectarlos amb el corredor del mediterrani, l’empresa afirma que això faria quadruplicar el nombre de vagons i anul·lar el transport en camió de la mercaderia. I d’aquesta relació de conveniència també se’n pot deduïr que amb l’ample de via europeu la connexió amb França esdevindria més fàcil que mai, per una banda suposaria abastir un dels seus compradors principals en el mercat europeu que conta amb un mercat agrícola important que s’alimenta del pinso produït amb sal potàssica i per altra banda l’entrada a Europa per poder augmentar les exportacions i garantir l’exempció d’aranzels a dins de la Unió Europea.

Un magatzem subterrani de Gas Natural? L’empresa Gas Natural Fenosa ha anunciat que construirà un magatzem de gas natural al Bages al poble de Balsareny, concretament en unes cavitats salines. Això comportarà una inversió d’entre 300 i 350M € i l’obra pot durar vuit anys a dur-se a terme. De moment el projecte està la fase de tramitació administrativa que pot durar dos anys. Segons l’empresa la construcció del projecte pot portar 200 llocs de treball i un cop realitzades les instal·lacions la creació de 40 llocs de treball estables. Per a dur a terme el projecte s’ha sol·licitat la concessió de 1.000 hectàrees. Pel que fa a l’impacte sobre el terreny, la realització del magatzem suposaria la construcció de vuit cavitats localitzades en una estructura salina a 900 metres de profunditat. Per a dur a terme aquestes cavitats s’ha de perforar utilitzant una quantitat gran d’aigua de bona qualitat que després es convertirà en salmorra i s’haurà d’eliminar de manera que no contamini ni salinitzi més l’aigua del Llobregat, tot això tenint en compte que el segon tram del desdoblament del col·lector de salmorrres no està construit. Què passarà doncs amb l’aigua? Des de l’any 2009, Gas Natural en col·laboració amb Iberpotash ha dut a terme nombroses prospeccions, suposadament justificades per a voler determinar si la comarca del Bages té possibilitats de producció d’hidrocarburs (gas natural o petroli). Les anàlisis han determinat que no, però que en canvi segons les empreses les antigues cavitats conten amb condicions geològiques apropiades per albergar la reserva de gas. Aquestes prospeccions han estat persistents i han malmès bona part dels boscos al voltant del runam de Cabanasses a Súria i en direcció Castelladral.

El xantatge típic i cansí dels llocs de treball El discurs de sempre dels llocs de treball, que han utilitzat els empresaris i els polítics des de les administracions és el major xantatge cap als treballadors i la gent del poble per a poder fer i desfer com ells vulguin. És la moneda de canvi per imposar el seu progrés que acaba amb l’entorn, els boscos, els rius i la llibertat de les persones que vivim en aquest entorn. Ofereixen anys estables d’esclavitud remunerada a canvi d’abaixar el cap i permetre la destrucció del territori que ens envolta. Què fa la gran empresa pels treballadors? Qui se’n recorda de les lluites dels anarcosindicalistes, les vagues, els tancaments al pou de la mina per part dels treballadors, dels acomiadaments massius, dels nombrosos morts en accidents laborals (des del 2000 un miner mort a l’any al Bages) i el silenci per part de la patronal, del terrorisme laboral i la impunitat empresarial? Qui se’n recorda dels runams gegantins, de la salinització de les aigües, pèrdua i destrucció de fonts, dels greus problemes d’esfondrament del barri de l’Estació de Sallent, famílies senceres havent de marxar de casa seva..., de l’alt índex de substàncies cancerígens a l’aigua a causa de la seva salinització? Mentrestant els amos i els alts directius de la gran empresa nomès veuen el seu sou i els beneficis obtinguts a costa del patiment dels altres. I aquests també tenen cara i ulls com tu i com jo, nom i adreça de casa seva i són els culpables de tot això i encara els hi hem de donar les gràcies perquè ens ofereixen llocs de treball?


agressions al territori i breus 7

Perquè ni a Peguera ni enlloc, no tot s’hi val! Plataforma Salvem Peguera Berguedà, 30 de maig 2012

La Plataforma Salvem Peguera, després de la presentació d’al·legacions al Text Refós del Pla Especial de Peguera, i enfront les declaracions del promotor del projecte Vicenç Muñoz i del President del Consell Comarcal del Berguedà Sergi Roca, considerem important aclarir algunes veritats davant de tant engany a la població: — Segons els promotors, el complex de Peguera preveu donar feina a 150 persones de manera directa i indirecta. El pla de sostenibilitat econòmica del projecte només parla de 27 llocs de treball, la resta és pura especulació. En temps de crisi, i en una comarca especialment castigada, utilitzar els llocs de treball ficticis és recórrer a la por de la gent de manera populista i perversa. — Segons en Vicenç Muñoz, «tot s’inscriurà com una sola finca i es construirà sobre les antigues cases; el poble l’hem de recuperar de manera sostenible». Segons Sergi Roca, el projecte «respectarà les construccions que hi ha o els trossos que en queden». Per contra, el Pla Urbanístic preveu en una primera fase la construcció de l’hotel, el qual és de nova construcció i en una nova ubicació,

amb unes dimensions de 2783 m2 de sostre construït, més 1803 m2 en vials i 3675 m2 en construccions sota rasant (aparcaments, gimnàs-SPA, sales de reunions, etc.). Tot això, sens dubte, no suposa cap rehabilitació de l’antic poble. Com esmentem a les nostres al·legacions això incompleix el POUM de Fígols al no rehabilitar els edificis dels Pisos i la Cantina. Queda clar que la prioritat del pla és la construcció d’un hotel, quedant en la segona i tercera fase la suposada rehabilitació del poble de Peguera. Correm el risc que només acabi havent-hi hotel entre les ruïnes. — Ens preguntem a què es refereix el senyor Sergi Roca quan utilitza el terme classista «turisme de qualitat». No entenem el mateix per «qualitat» quan parlem d’un projecte com el de Peguera, que malmetrà de manera irreversible un espai tan estimat pels/ les habitants d’aquestes contrades (fauna protegida inclosa), afectant seriosament el paisatge, amb un alt risc de contaminació i sobreexplotació dels recursos hídrics, limitant l’accés a qui no pugui pagar els preus elitistes que contempla el seu Pla, impedint la lliure circulació pel seu entorn, etc. No és cert allò que diu Vicenç Muñoz de què «es podrà passejar pel poble, perquè els espais estaran oberts»; en aquest punt es contradiu amb el seu Pla, que fa referència a la limitació d’accés als vials qualificats de complementaris, que són els que donen accés a l’antic poble i a la zona de l’hotel. Tots els efectes esmentats

esdevindran especialment sensibles durant la fase de construcció del complex que, segons el pla, es preveu que durarà anys, amb el consegüent moviment de terres i possible barrinament (ús d’explosius). — Peguera no serà l’Eurovegas, però considerem que el model de creixement que planteja és el mateix: destrucció ambiental esperant uns hipotètics guanys que mai reverteixen en la població fins que no es converteixen en pèrdues (econòmiques i ambientals). És aquest mateix model el

Breus berguedans Pep i tu Berga, juliol de 2012

Vaga de medicaments Aviapunt i Transport contra l’euro per Cotxarrera tanquen recepta Intergrup Aviàpunt tanca la nau del Joan Ferrer, després d’haver patit un càncer d’esòfag, ha anunciat que no pensa pagar l’euro per recepta per tal d’enfrontar-se i lluitar contra aquesta nova taxa, injusta i classista. El Servei Català de Salut amenaça amb una multa i/o un embargament a qui es negui a pagar l’esmentada taxa. Joan Ferrer ha escrit a la Generalitat per fer palesa la seva queixa i ja ha anunciat que si no rep resposta o aquesta no és satisfactòria, començarà la vaga de medicaments, prenent només els calmants pel dolor. Esperem que es segueixi el seu exemple, ja que la solidaritat és l’únic mitjà per fer que aquesta vaga sigui un èxit. Des d’aquí: ànims.

polígon de la Valldan. Manté però l’activitat al Marroc. A Berga fa fora 17 treballadors. Transports Cotxarrera també tanca fent fora la plantilla. Tot plegat a la comarca representa unes desenes més de treballadors a l’atur. Aquest passat mes la xifra de l’atur es situava en 3.292 persones, baixava una mica, tot i que al Berguedà seguim sent una de les comarques catalanes on l’atur creix a un ritme més alt. Una situació que té poques possibilitats de canviar i que deixa una població envellida i precaritzada i on les dones són un dels grups que més ho pateixen. Finalment, recordar que aquests amos —no han sigut mai emprenedors— que porten trenta anys aco-

miadant gent, en especial al tèxtil, no fan res més que continuar la seva tasca d’explotació sense escrúpols a altres indrets del món, molt especialment al Marroc. Allà segueixen explotant les dones, amb sous encara més baixos (els d’aquí al tèxtil ja són de per si ridículs) i sense condicions de seguretat laboral —recordem el tràgic incendi a unes fàbriques tèxtils marroquines de fa pocs anys amb un final molt tràgic—. Els empresaris del tèxtil catalans han estat i són uns dels pitjors porcs explotadors de la història contemporània d’aquest país i ara, també, d’altres països.

Parada de llibres al Vall Des de fa uns mesos el primer i el tercer dissabte de cada mes, al matí, al Vall (a la plaça Viladomat) el Centre d’Estudis Josep Ester Borràs de Berga munta una paradeta de llibres.

qual ens ha portat a la situació que vivim avui dia (urbanisme desaforat i especulació, atur, un model depredador de turisme, destrucció del medi i contaminació). Hi ha un seriós perill que es repeteixi la destrossa de la Vall Fosca. No volem una altra Vall Fosca! Fem una crida social a desemmascarar què hi ha darrera del posicionament favorable de bona part dels càrrecs públics implicats, i per extensió del model social que la classe política actual perpetua.

— Donada la dificultat d’accés a la informació d’interès públic durant tot aquest procés (i de la qual hem estat perjudicats/des com a Plataforma), volem oferir la possibilitat d’accedir, a aquelles persones interessades, a la totalitat del Text Refós del Pla Especial Urbanístic de l’indret de Peguera i a les al·legacions que hem presentat. Amb aquesta finalitat, ho deixarem tot a la Biblioteca Municipal de Berga Ramon Vinyes i Cluet, a partir d’avui.


ordenança de civisme i model social 8

Nova Ordenança de Civisme: més multes, més ingressos municipals L’espurna Manresa, juny de 2012 La nova Ordenança podria entrar en vigor aquest mateix agost. El ple municipal de Manresa va aprovar el dia 19 d’abril la nova Ordenança de Civisme i Convivència Ciutadana i ara està pendent de l’aprovació definitiva. Aquesta ordenança esta qualificada pels col·lectius com «repressiva, estigmatitzadora, puritana i cínica». I és que segons aquesta normativa tindran una multa de fins a 600€ els fets de dur a terme un grafit, anar amb patinet pel carrer, negociar serveis sexuals al carrer, orinar a l’espai públic, rentar qualsevol cosa a la via pública o prendre una cervesa a la plaça, entre altres accions. Aquesta quantia serà aplicable a faltes considerades greus de la nova ordenança que ha estat aprovada amb amb l’abstenció de PSC i l’oposició de la CUP. La nova ordenança substituirà la vigent que data de principis dels anys noranta, un cop finalitzat el període d’exposició pública i aprovació definitiva, el proper mes de juliol.

tenen un sanció econòmica que pot oscil·lar segons uns agreujants o atenuants, «valorables» per l’autoritat sancionadora, com la gravetat de la infracció, la intencionalitat o la reincidència. Així doncs, pel fet d’enganxar un cartell, jugar a pilota a la plaça, dormir en un banc o estendre roba al balcó exterior pot comportar una sanció de fins a 300€. Crida també l’atenció, a les sancions «puritanes» encaminades a invisibilitzar el cos com la sanció de la nuesa o pel fet d’anar en banyador. Col·lectius i moviments socials de Manresa ja han alertat del «cinisme» d’aquesta ordenança, ja que l’objectiu d’aquesta s’encamina a «tapar les desigualtats socials» amb mesures «retrògrades i sancionadores». Algunes de les qüestions que es plantegen amb aquesta ordenança és el cinisme que comporta multar a una persona que pren una cervesa en un banc d’una plaça i justament a dos metres una altra persona es tolerada mentre consumeix el mateix alcohol en una terrassa d’un bar. Una altra de les qüestions és l’absurda situació que patiran les persones que es renten a les fonts públiques o dormen al carrer per manca dels suficients serveis municipals d’atenció i higiene personal, les quals no tenen cap ingrés econòmic i hauran de fer front a una multa de 600€ (!).

Sancions «puritanes» encaminades a invisibilitzar el cos com la sanció de la nuesa o pel fet d’anar Arran la protesen banyador. ta de la policia loEl text estipula tres tipus de sancions: lleus (150-300€), greus (300-600€) cal l’Ajuntament de i molt greus (600-1200€). Aquestes

Manresa ha deixat d’ingressar per multes més d’un milió d’euros. A finals de maig, en la vista pública de l’ordenança, una quinzena d’associacions van presentar al·legacions a l’Ordenança. Ara l’Ajuntament ha de respondre a les al·legacions, però tot apunta que l’Ordenança estarà vigent per l’agost i concretament per la Festa Major, on es preveu que hi hagi «mà dura» en l’aplicació de la cínica normativa.

Multes, ingressos municipals i propina per la policia local Per altra banda, aquestes mesures sancionadores comportaran un augment substancial dels ingressos municipals per mitjà de les multes. Aquestes havien patit un descens per manca voluntària de la policia local, la qual es trobava en protestes per la reducció salarial que es va practicar durant l’any 2011. Tot i així, a finals de desembre de 2011, l’Ajuntament va pactar amb el funcionariat —majoritàriament amb la policial local— comptabilitzar els dissabtes com a festius, cosa que representa un cost de 200.000€. Un augment salarial que va ser acceptat per la majoria del Comitè de personal (comitè for-

mat pels delegats sindicals de personal laboral i de funcionariat) amb els sindicats de LLUITA-CSIF, SPPME-CAT i UGT. L’únic sindicat present al comitè que es va oposar a la mesura va ser CCOO, el qual ha presentat un recurs a la mesura. El sindicat CGT es va abstenir en la votació, ja que considera que «la mesura beneficia al col·lectius de nivell inferior», malgrat que «també beneficia a tot el col·lectiu de la policia local». Per altra banda, la secció sindical de la CNT, la qual no forma part dels comitès, va criticar durament la proposta. Segons paraules d’alguns dels seus membres: «No entenem que hi hagi acomiadaments i retallades, i alhora augments salarials per un sector de personal, que són bàsicament la policia local». Més enllà del paper jugat pels sindicats, la tàctica de l’Ajuntament ha estat silenciar les protestes de la policia local amb un petit augment en les seves nòmines. Doncs més enllà del

rebombori que creaven les mobilitzacions, la mobilització de la policial local ha fet baixar el volum de multes. Segons dades fetes públiques aquests dies, arran la protesta de la local l’Ajuntament de Manresa ha deixat d’ingressar per multes més d’un milió d’euros. Però aquest augment no ens serà gratuït. Aquests 200.000€ seran sufragats, en part, per les multes i sancions que comportarà l’aplicació de l’Ordenança. De moment, ja hi ha va haver les valoracions del primer trimestre en matèria sancionadora i les xifres parlen per si soles. L’augment de les multes i les sancions respecte l’any 2011 és clar; en el primer trimestre d’any ja s’han duplicat el nombre de multes respecte el mateix període anterior. I tot això sense estar vigent la nova Ordenança, ja que un cop es pugui aplicar, l’augment de les multes es multiplicarà encara més.

però recoi! es pot invertir en elles. Si algú no hi viu, si una casa queda deshabitada i es deixa perdre, es fa malbé. I no podem permetre perdre cases o que estiguin buides mentre molts patim per poder pagar-la o, mentre n’hi ha que dormen al carrer.

Per concloure, només recordar que el capitalisme és creixement continu de beneficis per a uns pocs, cosa impossible de dur a terme a mitjà o llarg termini, ja que creixement infinit en un espai finit és una contradicció. Un mindundi com és un petit propietari no s’enriquirà llogant pisos. Si que traurà algun benefici, però no serà riquesa, sinó patiment dels altres. Llavors arribem a la conclusió que els petits propietaris són part del problema que hi ha amb la vivenda, ja que especulen amb les cases, terrenys, amb permutes, en projectes urbanístics i, en fi, amb les nostres vides.

Capitalisme quotidià POP L’Espunyola Els petits propietaris també contribueixen al capitalisme especulant amb les vivendes El capitalisme no només són empreses, multinacionals, transnacionals, bancs i governs. També és part del nostre dia a dia. El cas que tracta aquest article és el què està personificat en els «petits» propietaris de vivendes, cases, pisos i demés béns immobles. L’actitud que tenen gran part d’aquests «petits» propietaris és una expressió força clara i entenedora de la manera que té el capitalisme d’entendre les coses i de com ha arrelat en les nostres vides i en la manera de fer de les persones. Buscar i aconseguir el màxim rendiment econòmic d’aquestes quatre parets amb sostre.

Crida l’atenció que un dret constitucional com és la vivenda (article tal que diu tal) sigui motiu d’enriquiment d’algunes persones i motiu de grans maldecaps per a d’altres (has de fer filigranes per arribar a pagar el lloguer, barallar-te amb propietaris perquè arreglin allò que han deixat que es faci malbé, perdre moltes hores de temps per aconseguir que et retornin la fiança...). Totes aquestes persones, anomenades propietaris, fan un ús poc ètic de la casa. Procuren treure un gran benefici llogant-la a algun pobre diable. Però sense invertir-hi res. Fent que les cases es degradin o que les millores vagin a càrrec de l’inquilí. Aquest paga per una casa que no es quedarà i, a més, l’ha d’arreglar. Això no vol dir que si algú trenca quelcom ho hagi de pagar el propietari, sinó que les despeses de manteniment

de l’estructura i altres serveis quedi a càrrec de qui en treu un benefici. El més normal fora que si s’ingressa uns diners pel lloguer dels habitatges, el més lògic és invertir part d’aquests diners en la mateixa casa. El més ètic seria invertir-hi tots els diners i no tenir-ne cap benefici, però el gran capitalisme és això. Rendiment a canvi de la destrucció de les nostres vides. Destrucció de vides? Doncs sí, ja que hem de treballar per poder aconseguir diners per tal de pagar un lloguer. Hem d’aguantar les mil i unes subnormalitats de caps a les feines, abusos, contractes i sous que només tenen sentit en un acudit o en la secció d’humor d’aquest diari, només per poder viure entre quatre parets les quals sovint, deixen molt a desitjar. És discutible que algú es vulgui lucrar amb les cases, encara que sigui poc,

Hi ha una petita curiositat que cal remarcar. Gran part dels que viuen en una casa que no és seva, paguen lloguers, això significa que no són masovers. És una petita diferència de concepte que moltes persones no entenen. De masover no pagues un lloguer, o només una miqueta i tu te’n fas càrrec de les despeses i el manteniment de la casa. De lloguer ja pagues perquè et facin el manteniment. Hi ha massa gent que no entén aquesta diferència. Per això recomanem ferventtment que es comprin un diccionari.

Propietaris, vosaltres també sou culpables dels mals que patim gran part de la humanitat. Salut i guerra social per tal d’alliberarnos i deixar de ser esclaus.


control social 9

La «smart city»: la ciutat panòptica neoliberal Hiram Gascoigne Manresa, 30 de juny de 2012 administracions. En aquesta direcció, no és casualitat que polítics i empreses venguin la idea de la smart city a través i per mitjà del smartphone i els tablets, les icones que encarnen el triomf d’aquesta era digital i neoliberal, i producte estrella de consum de les classes mitjanes.

La «smart city» panòptica

Des dels anys 1960 els autors de ciència ficció high-tech i cyberpunk, des de Philip K. Dick fins a Neal Stephenson, han imaginat formes de control urbà que, en el seu moment, semblaven futuristes però que cada cop són més reals. No es tracta de l’urbanisme del segle XIX, amb la destrucció dels barris populars i la construcció de grans avingudes per facilitar l’accés de la policia i l’exèrcit, tals com la via Laietana de Barcelona o la reforma de París d’Haussmann; tampoc és l’urbanisme del segle XX, amb el confinament de les classes empobrides en polígons residencials perifèrics, com les banlieues franceses o el barri del Xup a Manresa. No; és l’urbanisme panòptic neoliberal que les classes dominants van imposant de mica en mica, sota etiquetes amables com «smart city» (ciutat intel·ligent). A diferència d’altres ocasions, ara ja no fa falta enderrocar i construir. Només és qüestió d’aplicar a l’espai físic, ja construït, les tecnologies digitals, el desplegament de les quals ha influit de manera directa als espais urbans, redefinint-los i moldejant-los, per exercir un major control amb el pretext de millorar la vida dels seus habitants. Han canviat les tecnologies i les formes urbanes, però els conflictes segueixen sent els mateixos. El que és col·lectiu en front d’allò que és privat; els poders centralitzats i jeràrquics en front de les capacitats individuals

i col·lectives distribuïdes; les classes empobrides en front de les enriquides; etc.

La «smart city» neoliberal La «ciutat intel·ligent» és aquella que, mitjançant el desplegament de sensors de tot tipus (fixes i mòbils), controlats per les administracions públiques, inclosa la policia, i grans proveïdors de serveis i infraestructures informàtiques, monitoritza en temps real la vida urbana (mobilitat, contaminació, clima, etc.) amb la promesa d’una millor i eficient gestió. La recerca d’una major eficiència es fa sobretot en termes de valor econòmic, en tant que des d’una perspectiva neoliberal el desenvolupament urbà només té sentit en aquests termes. És cert que en l’àmbit discursiu es ressalten certs aspectes que, a priori, poden ser força atraients, com la reducció d’emissions de gasos contaminants, l’eficiència energètica o la millora de la mobilitat. Tanmateix, aquests suposats avantatges només són elements dirigits a les classes mitjanes perquè acceptin acríticament la seva implantació. Com d’altres models de gestió urbana, aquest també duu implícit la

planificació i control centralitzat per part de polítics i experts (policials, urbanistes, publicistes i informàtics), alhora que amplia la capacitat de control sobre la població i en redueix la seva participació. De fet, i malgrat l’aureola d’avantguarda amb la que es recobreix, el model smart city incorpora un argument conservador i pervers: que la complexitat de les ciutats i de la seva gestió fa imprescindible l’existència d’una planificació centralitzada que en controli tots els processos. En aquest sentit, el model busca mantenir i enfortir l’status quo de polítics, gestors i proveïdors. La smart city no s’entendria si no es té present que també és un mercat de negoci per a les grans empreses informàtiques i de telecomunicacions (infraestructures, hardware, software i serveis web), en tant que representa una deriva cap a la producció/consum de nous productes. CISCO, IBM, Siemens i Philips, entre d’altres, han desenvolupat soluciones tecnològiques aplicables als serveis urbans; Google, Microsoft o Apple, per la seva banda, han desenvolupat l’hardware i els serveis web necessaris per aplicar-los. I totes han creat estratègies de visualització dels seus productes dintre de l’administració pública. De fet, són aquestes grans empreses les que promouen la seva implantació en les

Càmara de videovigilància del carrer Santa Llúcia, a Manresa. Està ubicada al costat d’un garatge de l’ajuntament, però parcialment enfoca cap a la plaça Immaculada, lloc on es reuneixen molts veïns marroquins.

Totalment al marge d’aquella cara amable de «sostenibilitat», la ciutat intel·ligent esdevé, de fet, una ciutat controlada, en la qual l’administració, la policia o una empresa centralitza i atresora la informació recollida pels sensors, connecta bases de dades públiques i privades i capta informació dels mateixos ciutadans en tant que usuaris dels seus productes. Però no només es tracta d’una ciutat controlada, sinó que també una eina de control. La seva implantació per part dels governs locals s’ha centrat quasi bé de manera exclusiva en una única mesura: la vigilància, maquillada amb preceptes de seguretat ciutadana i millora de la mobilitat. La ciutat paradigmàtica d’aquestes mesures és Londres, on la videovigilància és un mal endèmic. La instal·lació de càmeres, especialment al centre, ha estat una constant des dels anys vuitanta, fins al punt que ja a mitjans dels noranta el blindatge de les entrades al districte financer fou anomenat «ring of steel» (l’anella d’acer). No hi ha cap registre oficial del nombre total de càmeres instal·lades, si bé se sol parlar d’uns 4 milions. La majoria són de titularitat privada, encara que els diferents cossos policials tenen accés total a totes. Els arguments foren la lluita contra l’IRA, primer, i el terrorisme islàmic, després, als quals s’ha afegit recentment la sostenibilitat. Però, en realitat, sempre s’ha tractat de protegir les classes altes i controlar i criminalitzar les empobrides: el resultat ha estat l’expulsió d’aquestes darreres i, per contra, l’elitizació del centre; o, com dirien els crítics progres, la videovigilància «no ha reduït el crim, sinó que l’ha desplaçat».

Girona, Avinyó i Berga Sense anar tan lluny, alguns municipis catalans han començat a aplicar la ciutat intel·ligent en clau de vigilància, instal·lant càmeres i invertint en d’altres mecanismes de «seguretat». L’Ajuntament de Girona, per exemple, ha començat a desenvolupar aquest any 2012 un Pla de Mobilitat Urbana «per convertir» – en paraules del regidor de mobilitat, Joan Alcalà – «la ciutat en una Smart City, per millo-

rar la qualitat de vida de les persones» i d’acord amb «criteris de sostenibilitat, seguretat, accessibilitat, eficiència, equitat i integració». Per ara les mesures se centren en la col·locació de sensors en places d’aparcament, controls informàtics de matrícules (acompanyat de la creació d’una base de dades) i instal·lació de càmeres de videovigilància; l’objectiu, segons el regidor, és «evitar maldecaps per aparcar i detectar cotxes robats» i «garantir més seguretat per aquells qui compleixin les normes». La major part dels lectors de matrícules i càmeres es preveu que s’instal·lin als principals carrers i accessos (com les càmeres situades a la plaça Catalunya per controlar l’accés al Barri Vell), a les façanes i interiors dels equipaments municipals i d’altres administracions, àrees comercials i en determinats establiments, com joieries i oficines bancàries. En aquesta mateixa direcció de «fer de Girona una smart city» – en paraules del mateix alcalde, Carles Puigdemont –, i aprofitant que un 70 % de la ciutat està coberta per la xarxa Wi-fi pública, l’Ajuntament ha posat en funcionament aquest abril el programa «Girona in», una aplicació mòbil per als sistemes Android i Apple. Aquest aplicatiu inclou, entre d’altres opcions, la possibilitat de fer foto denúncies, que s’envien directament a la policia local, juntament amb la seva geolocalització per GPS. Es tracta de convertir als ciutadans en una xarxa de delators; ras i curt: l’alcalde, «perquè l’aplicació sigui eficaç, demanarà la complicitat de tothom». Continuant amb exemples propers, l’any 2008 l’Ajuntament d’Avinyó va instal·lar diverses càmeres de videovigilància per controlar el pavelló, l’escola i la llar d’infants. L’any passat va estendre el sistema a la resta del poble, amb la instal·lació de 12 càmeres més (inicialment se’n preveien unes 30), situades als carrers i places més concorregudes, a l’exterior dels equipaments municipals, a l’interior de l’ajuntament i a les entrades i sortides del poble (per les carreteres de Balsareny, Prats de Lluçanès i l’eix transversal). Segons l’alcalde, Josep Balasch, es pretén «donar suport a l’actuació policial» i «buscar un entrebanc per a la gent que vulgui fer una malifeta». Per últim, l’Ajuntament de Berga treballa des de finals de 2011 en un projecte de smart city per a la ciutat. S’ha sol·licitat ajuda a la Diputació de Barcelona, des d’on es considera que la fórmula de «ciutats intel·ligents» pot ser una de les vies per al desenvolupament dels municipis mitjans com Berga, però per a no s’ha concretat en res.


humor 10


Presó de Lledoners: Arxiu Ocult DOSSIER 11

Les presons són gàbies per tancar els residus d’aquest sistema, són una eina política per aïllar i castigar la pobresa i la dissidència. El sistema econòmic en que vivim té els seus fonaments assentats en les desigualtats i l’explotació, tant de persones com de recursos. Sense pobres no hi ha rics i sense explotats no hi ha explotadors. Qui es rebel·la contra aquest sistema de privilegis d’uns quants, i trenca la legalitat que permet aquestes desigualtats, és qui va a parar a la presó. En canvi la legalitat establerta està pensada per perpetuar aquest sistema d’explotació, on les desigualtats socials i la violència dels grans privilegis estan a l’ordre del dia. Per què és legal l’especulació urbanística (o financera) si l’habitatge és una necessitat bàsica? Per què són legals les guerres? Per què és legal la venda d’armament? Per què és legal la destrucció del medi que ens dóna vida en pro de l’industrialització i del creixement econòmic? Per què és legal vendre cases a preus desorbitats que encadenen les persones als bancs?

Per què és legal enverinar a mils de persones amb productes químics al menjar? Per què és legal que un empresari faci regals a polítics? Per què és legal que un futbolista guanyi el triple en un mes del què guanyen alguns pensionistes en tres anys? Per què és legal assassinar si ets policia o militar? Per què és legal publicar mentides si ets un mitjà d’informació de masses? Per què és legal posar els teus diners en un paradís fiscal si ets molt ric mentre escanyen amb impostos a la resta de la població? Per què és legal que indultin a polítics corruptes? Qui s’inventa aquesta legalitat que permet assassinar, esclavitzar, explotar, violar a gran escala? Les persones que es troben en el poder, i a les que beneficia aquest sistema. Empresaris, polítics, banquers, especuladors,etc. Qui trenca la legalitat vigent per canviar la situació de misèria de la seva vida o per destruir el sistema imperant, és perseguit ràpidament, etiquetat i conduit a una cel·la.


Presó de Lledoners: Arxiu Ocult DOSSIER 12

Inicis Qui pobla les presons? La gran majoria de la població reclusa són persones que provenen de barris o zones que econòmicament no són gens afavorides, persones que per sobreviure cometen un acte de rebel·lia contra les desigualtats que genera aquest sistema econòmic. En general, la major part dels reclusos són acusats de delictes contra la propietat o contra la salut pública: parlem de petits robatoris i tràfic de drogues a petita escala. Ens volen fer creure que si obrim les presons hordes d’assassins degenerats i lladres sortiran a destrossar la “pau social”, quan en realitat els més grans assassins degenerats i lladres van amb “traje i corbata”, es presenten a les eleccions, surten als mitjans de manipulació de masses i van de vacances amb veler i a esquiar a Baqueira, tenen un Ferrari al garatge i juguen a golf . Aquests que promouen guerres impunement, destrossen vides de treballadores impunement, roben diners públics amb tractes de favor no arriben a ser ni jutjats, i si hi arriben ràpidament són indultats. En tenim exemples ben clars: -El govern socialista va indultar un polític o empresari cada mes l’últim any del seu mandat. -Els lladres Millet i Montull encara volten tranquils sense que se’ls hagin reclamat els ners robats. -Victor Manuel Lorenzo Acuña empresari d’Unió mocràtica i Josep Maria Servitje, ex-secretari Departament de Treball, condemnats a presó malversació de fons públics, van ser indultats el govern socialista.

tan diDedel per per

-Alfredo Saenz, conseller delegat del Banco Santander, va ser condemnat mentre era president de Banesto, i posteriorment indultat pel govern socialista.

-Lluís Coromines, gendre de la família Tous, acusat d’assassinar un presumpte lladre, va ser absolt gràcies a una gran campanya mediàtica i grans manipulacions legals. -Urdangarin i el seu soci imputats pel cas Nóos, però totes les previsions fan entreveure que cap d’ells anirà a parar a la presó. -A València es va demostrar que polítics rebien regals d’empresaris (cas Gürtel), però com que no se sap quins favor rebien a canvi, no han estat condemnats.

-Els Mossos d’Esquadra de Manresa assassinen a dos joves amb brutals pallisses. Queden impunes i sense investigar.

-Els carcellers del CIE deixen morir un noi allà dins, declarant suposada mort súbita.

-La multinacional israeliana Iberpotash contamina la comarca del Bages destruint zones naturals i salinitzant els rius, rieres i aqüífers impunement des de fa anys. La llista seria interminable.... Vivim en un sistema que reclou i amaga la marginació i la pobresa que genera, i al mateix temps, venera els grans lladres (banquers, especuladors, empresaris, monarques, capellans... ) que viuen a costa del treball d’altres persones. Condecora assassins de masses (polítics que promouen guerres i models econòmics que afavoreixen l’exclusió social), i concentra el poder en poques mans aniquilant la llibertat de les persones, per tot això, no creiem en les presons. Fins que no acabem amb aquest sistema que ens explota, ens exclou i ens pren la llibertat, i acabem amb els que el promouen, no descansarem, i això passa per la destrucció de totes les gàbies físiques i mentals que reclouen la dissidència!

A

terra els murs de les presons!

elica d o m o s e r p a l s e i Aix de catalunya... Ricard Torras i el seu negoci La presó està situada al terreny dels Lladoners al terme municipal de Sant Joan de Vilatorrada i entrà en funcionament la tardor de 2008. La construcció es va pressupostar amb 72 milions d’euros. Consta de 8 mòduls de 64 cel·les. La capacitat màxima és de 750 places per homes adults penats, tot i que actualment ja hi ha aquesta capacitat amb només 6 mòduls i mig. La presó ocupa una superfície de 9 hectàrees d’un total de 15 adquirides per la Generalitat. Una adquisició polèmica, ja la compravenda de les finques que composen el terrenys de la presó van estar realitzades amb finalitats especulatives. Ricard Torras, director d’Activitats i Territori S.A. i llavors president de l’empresa de capital públic i privat (Ajuntament de Manresa i Caixa Manresa) Projectes Territorials del Bages va comprar les tres finques per 1,3 milions d’euros i en pocs mesos les va vendre a l’Incasol per 5,2 milions d’euros. Evidentment, Torras sabia quin eren els terrenys on s’emplaçaria la presó i per això va comprar els terrenys per després vendre’ls augmentant l’import. La impunitat va ser brutal,

La mediàtica i “modèlica” presó dels Lledoners s’ha forjat en una polèmica constant basada en irregularitats, manca de recursos, massificació, morts i tortura. Si ens remuntem als seus inicis trobem un dels casos de tràfic d’influències i especulació més grans de tota la comarca del Bages. Un cop en marxa, la presó va esdevenir un espectacle televisiu al mateix temps que no disposava dels serveis necessaris. Ara, després de tres anys, Lledoners acumula denúncies per tortura, morts i altres situacions de maltracte.

ja que només va ser acomiadat amb tots els honors de Projectes Territorial del Bages. Cap sanció, cap expedient. La presó, però, va comportar altres problemes urbanístics. Els terrenys dels Lladoners es situen al costat de les Torres de Bages, dins del Pla de Bages, que gaudeix d’una reserva estratègica de sòl lliure d’edificació per la riquesa natural, socioambiental i paisatgística de la zona. De fet, la Generalitat ja va desestimar una de les primeres finques adquirides que es situaven a les Torres de Bages sota arguments de preservació. Després de dos anys de la seva construcció, el contenciós presentat per la Plataforma “El Bages diu NO a la Presó” al Tribunal Superior de Justícia va ser raspós amb una sentencia que decretava que la presó era il·legal perquè no es disposava un correcte emplaçament al POUM de l’Ajuntament de Sant Joan de Vilatorrada. Ho van arreglar modificant el Pla d’Ordenació Urbanística del municipi.

Un inici mediàtic Abans que la presó obrís portes, hi va haver una jornada d’exhibició perquè la gent pogués anar a veure la “moderna” presó. Inclús periodistes i polítics es van poder quedar una nit, com si d’un parc d’aventura es tractés. En l’acte d’inauguració de la presó el president Montilla va afirmar que la presó dels


Presó de Lledoners: Arxiu Ocult DOSSIER 13

Lledoners esdevindrà un “model a seguir” pel sistema penitenciari estatal. Un model que va ser marcat per la inexistència d’una unitat d’infermeria. Els presos van estar mesos sense atenció sanitària ni cuina, entre altres. No va ser fins al vuitè mes de funcionament quan l’administració va posar un itinerari d’autobús que comuniqués la presó amb Manresa i Sant Joan de Vilatorrada els divendres, dissabtes i diumenges. La famosa piscina de la presó no va entrar en funcionament per manca de socorrista. A més, durant el primer any hi va haver incidents greus com l’hospitalització d’un pres per la ingesta de lleixiu, l’agressió per part de carcellers o l’últim cas en que un pres va incendiar la seva cel·la del Departament Especial de Règim Tancat (DERT) com a protesta. Cal recordar que la presó esta envoltada per tres murs, dos de formigó paral·lels de 6 metres d’alçada i separats per un filat i un tercer més exterior, metàl·lic i amb dispositius elèctrics. Els edificis estan construïts a uns tres metres sota el nivell de la superfície, sobresortint la meitat d’aquests. Les cel·les estan fetes de formigó d’una peça i d’entre uns 9 /12m2 cada una. La presó també compta amb el DERT que es destina als presos en règims de primer grau o sota càstigs i que comporten dures condicions, com estar més de 22 hores tancat en un reduït espai sense llum solar.

,

Massificacio

Els següents anys van estar marcats per la massificació de persones dins de la presó. La capacitat màxima de 750 persones es va aconseguir al segon any de funcionament i es v començar a i a

“Si torturar es infligir a una persona, con cualquier utensilio o método, un grave dolor físico o psicológico, con intención de castigarla obtener algo de ella (información, una confesión, obediéncia, sumisión...), entonces, la cárcel y el sistema penal cuyo centro ocupa, así como el régimen de dominación y explotación capitalista a cuyo servicio está evidentemente la acción punitiva del Estado, se pueden definir como maquinas de tortura.” Manifiesto para una lucha contra la tortura y los malos tratos en las carceles del Estado Español

,

Campanya preso =tortura La Campanya Presó = Tortura neix el febrer de l’any 2011 a partir d’una proposta realitzada per una persona presa, que actualment forma part de la campanya. Aquesta proposta pretén per una banda, sumar forces des de dins de les presons contra la tortura sistemàtica i els maltractes que s’hi practiquen; i per altra banda, enfortir i coordinar aquesta lluita des de fora. Després d’un període de reflexió i comunicació amb diferents presos i algunes integrants de col·lectius de suport a presos i preses en diferents parts de l’Estat Espanyol, la Campanya es formalitza finalment l’1 d’octubre de l’any passat. Des d’uns inicis, un dels objectius principals és el de denunciar i visibilitzar les situacions de maltractament que existeixen a l’interior de les presons, així com la tortura que representen les presons en sí mateixes.

instal·lar una segona llitera a les cel·les individuals, donant una cabuda de 128 persones per mòdul. Aquest fet va fer i fa que hi hagi un empitjorament de la qualitat de vida de les persones preses per la manca d’equipaments necessaris i la massificació dels serveis i espais. Aquesta massificació comporta, entre altres coses, que en cel·les de 12 m2 s’aglutinin fins a sis persones, alguns espais comunitaris quedin reduïts a unitats modulars, manca d’equipaments necessaris com els mòduls sanitaris, una atenció homogeneïtzadora o l’augment de la tensió entre les persones preses. Per altra banda, es començaven a recollir les primeres morts dins de presó. La més difosa va ser la mort entre cel·les de Lluís Dalmau. El 23 de març de 2011 moria a una cel·la de la presó de Lledoners Lluís Dalmau de 73 anys empresonat feia poc més d’un any per un delicte fiscal i que estava molt malalt. Tot i que la direcció de la presó i el Departament de Justícia sabien que aquesta persona podria morir en qualsevol moment, van mantenir la decisió de no concedir-li el tercer grau. L’estat de salut de Dalmau era delicada i a la presó e Lledoners no va rebre les atencions adequades malgrat que el metge de la presó havia reconegut l’alt risc de mort. El pres patia infart agut de miocardi, deteriorament cognitiu, hipertensió arterial i insuficiència renal. Segons la companya de Dalmau, els carcellers de la presó no van fer cas de l’estat de salut de Dalmau i únicament van reaccionar quan el pres va començar a tenir vòmits amb sang i desmais. El cas va ser reivindicat per la companya de Dalmau a la conselleria de Justícia però aquesta mai contestar a les cartes.

s r e n o d e l l a a r u t tor El dia 1 d’octubre de 2011 varis presos i preses adherits a la Campanya van realitzar un dejuni voluntari (i simbòlic), i van enviar al Congrés dels Diputats i a les Corts Generals diversos escrits on denunciaven la tortura que signifiquen les presons en sí mateixes. Des d’aleshores aquests dejunis s’han anat duent a terme cada dia 1 de cada mes per part de diversos presos i preses que formen part de la Campanya. A dia d’avui, prop de 60 presos i preses estan adherits a la Campanya (a l’inici eren al voltant d’uns 30) i participen activament en ella. Alguns realitzen els dejunis coordinats de cada primer de mes; hi ha qui ha augmentat els dies de dejuni a 2 al mes, una setmana al mes o inclús tres dies a la setmana. Durant aquests últims mesos un pres ha estat 80 dies seguits en vaga de fam i un altre pres realitza vagues de fam de l’1 al 15 de cada mes. A banda dels dejunis també s’han interposat varies denúncies per tortura o maltractament. Un altre dels aspectes rellevants d’aquesta campanya consisteix en la difusió i visibilització, de les reixes cap a fora, de la lluita que es realitza a dins dels murs de varies presons de l’Estat Espanyol. En aquest sentit, cal dir que s’han dut a terme diverses mobilitzacions arreu de l’estat, accions descentralitzades, concentracions davant les presons i les seus d’Institucions Penitenciàries, entrevistes amb mitjans de contrainformació, i múltiples xerrades i trobades per visibilitzar aquesta realitat, així com discutir i reflexionar entorn a tot el què genera. A més, cada 1 de cada mes es fan enviaments massius de faxos al Congrés dels Diputats, a Institucions Penitenciàries, al Defensor del poble, al Jutjat de Vigilància i a algun dels Centres Penitenciaris de l’Estat.


Presó de Lledoners: Arxiu Ocult DOSSIER 14

presó=tortura Lledoners: un pres en vaga de fam 80 dies i dues , denuncies per maltractes i tortures En els darrers mesos, la presó Els Lledoners ha presenciat episodis més aviat obscurs. Alguns han acabat sortint a la llum, però altres potser mai s’arriben a conèixer. En l’actualitat, hi ha dos processos penals oberts per casos de maltractaments realitzats per funcionaris del Centre Penitenciari Lledoners, segons una nota de premsa sorgida des de la “Campanya Contra els Maltractes a les Presons”. Aquestes denúncies (que s’estan instruint davant el Jutjat nº1 i nº5 de Manresa), juntament amb la vaga de fam que ha realitzat el pres Jose Antonio López durant 80 dies, poden ser -i de fet estan sent- un impuls per a aquelles persones que han patit maltractes i no ho han denunciat ni visibilitzat per por a les represàlies o per falta de cobertura des de fora de la presó. Jose Antonio López Cabrera El 28 de febrer de 2012, Antonio López Cabrera, qui està complint pena privativa de llibertat al Centre Penitenciari Lledoners, va decidir posar-se en vaga de fam per tal de denunciar l’existència de tortures i maltractaments en una de les presons més modernes de Catalunya. A. Cabrera ha estat 80 dies en vaga de fam, fins el passat 17 de maig. Durant aquest temps s’ha aprimat més de 20kg, i el seu estat de salut s’ha vist cada cop més afectat per la falta d’aliments, tan a nivell físic com a nivell psíquic (disminució de la pressió arterial, nivells de sucre baixos, disminució de la concentració, etc.). Tot i així, ha seguit ferm en la seva decisió durant dos mesos i mig, tirant endavant la lluita amb fermesa, malgrat les dificultats i pressions que ha rebut. Ha tingut sempre clar els motius que l’han portat a prendre aquesta decisió, i tot i les represàlies que ha patit, no ha deixat mai de mirar endavant i assumir les conseqüències que la seva acció li pogués comportar. En el comunicat que ha emès recentment, que consta de 15 punts, fa una sèrie de reivindicacions entorn a les tortures i als abusos del sistema penitenciari. Algunes de les seves demandes són: - Cessament de pallisses y destrosses d’objectes personals - Cessament dels trasllats arbitraris amb el fi d’evitar denúncies greus - Cessament de les hostilitats dels guàrdies per provocar baralles, denúncies,etc., amb l’únic fi tàctic de millorar la seva situació laboral i econòmica - Evitar els suïcidis que han tingut lloc en la última dècada. - Cessament de l’arbitrarietat sancionadora i cessament de la manipulació d’expedients - Abolició del règim FIES (a Catalunya el DERT), i abolició de l’Article 93 del sistema de protocols. - Concessió de les pagues per minusvalidesa o incapacitat, així com la llibertat dels malalts terminals. - L’entrega dels rebuts de les instàncies, ja que moltes d’elles “es perden” També fa referència a la medicalització generalitzada a les presons, darrera de la qual s’amaga l’objectiu d’anular i controlar la població reclusa. “Denúncio públicamente las enfermedades mentales que origina la prisión. Denúncio públicamente las enfermedades o muertes que produce el VIH o SIDA, así como el VHC o Hepatitis C, en estos últimos casos se realizan ensayos clínicos especialmente con presxs para descubrir una vacuna que cotice en bolsa y que llene los bolsillos de las empresas farmacéuticas”.

En aquest comunicat, també denuncia alguns funcionaris torturadors d’aquest C.P, així com els equips de tractament; psicòlegs, educadors,etc. com a còmplices de l’engranatge, al facilitar informacions que els són d’interès passant-se per alt els codis deontològics. Tortura al DERT Un pres de Lledoners va presentar una denúncia per maltractes i tortures, que ha estat arxivada pel Jutjat d’Instrucció nº1, sense que ni tan sols se li donés l’oportunitat de prendre declaració al denunciant, i sense haver rebut la visita d’un metge forense. Segons declaracions de l’advocat del pres: “es tracta d’una clara vulneració del dret a la tutela judicial efectiva, la qual no es donaria si els acusats d’haver comés un delicte no fossin funcionaris de presó”. Els fets van passar a principis de 2011, quan el pres estava duent a terme una vaga de fam per exigir la visita d’un metge oftalmòleg (visita que havia sol·licitat reiterades vegades amb anterioritat i de la qual no n’obtenia cap resposta). Des del Centre Penitenciari, i sabent que estava realitzant la vaga de fam, se l’obligava a anar cada dia al menjador amb la resta de presos. Davant la negativa de seguir a nant al menjador, se’l va sancionar amb 10 dies al DERT (Departament Especial de Règim Tancat). El van arrossegar per traslladar-lo fins la cel·la d’aïllament, i allà l’esperaven 5 o 6 funcionaris. El van fer despullar i el van humiliar sexualment, el van agredir físicament i psicològicament (un dels funcionaris li va torçar el canell fins a pràcticament trencar-li), i degut al seu dèbil estat de salut, va perdre la consciència en més d’una ocasió. Quan es va despertar va notar un fort dolor i es va adonar que una de les orelles li sagnava; i els funcionaris, juntament amb un metge que estava allà present, el van traslladar a l’Infermeria. El sobreseïment a la denúncia presentada, només ha fet referència a la imposició que li van practicar al pres, en situació de vaga de fam, d’anar al menjador amb la resta de presos. Determina que això “no es pot considerar un maltracta” i que el cas correspon al Jutjat de Vigilància Penitenciaria. El recurs a aquest auto però, no fa menció dels fets més greus; la sanció de 10 dies al DERT i les agressions i humiliacions que li van ocasionar els carcellers. El cas ha estat recorregut davant l’Audiència Provincial. I pel que fa a la visita oftalmològica que el pres porta temps reclamant, encara no se n’ha obtingut cap resposta. Fractura de dos costelles, fractura del braç i afectacions greus a l’oïda Aquest pres que actualment es troba a Brians II, va viure un episodi de maltractament el qual li va generar lesions de gran importància, amb l’agreujant que aquest pateix un malaltia greu. Aquest pres ha presentat dos denúncies per maltractes pels fets que van passar el 13 de juny i el 5 de setembre de 2011 al mò-

dul DERT de Lledoners. L’agressió que va rebre va ser tan dura que les conseqüències van ser: la fractura de dos costelles, danys greus a l’oïda i fractura d’un braç. Després de patir l’agressió, els carcellers van deixar al pres lligat a un llit boca a terra fins a 8 hores en una cel·la d’aïllament. Com a conseqüència d’aquests fets, segons a informat el Síndic de Greuges al pres, un dels funcionaris imputats (David, cap d’unitat del DERT) ha estat expedientat pel Departament d’Assumptes Interns de la Direcció General de Serveis Penitenciaris. El seu cas encara resta al Jutjat d’Instrucció nº5 de Manresa. SOLIDARITAT AMB LES NOSTRES COMPANYES EN LLUITA! * Podeu enviar faxos el dia 1 de cada mes (o sempre que vulgueu i on vulgueu) a: Síndic de Greuges: 93 3013187 Direcció General Serveis Penitenciaris: 93 2140179 Congrés dels Diputats: 91 4298707 Jutjat de Vigilància Central: 91 3352797


laboral 15

La Farinera explota les treballadores Rocio Berguedà, juny de 2012 Unes companyes ens expliquen la fi del projecte El Brot a la Farinera (Centre Cívic del Clot): durant quatre anys han portat el bar vegetarià, donant feina a 5 persones, sense jerarquies i amb funcionament assembleari, i d’on han sigut acomiadades de manera improcedent després de dos anys de xantatges. Què és el Brot? Explica’ns els seus orígens L’associació cultural El Brot va nàixer el 2003, quan els moviments socials de Sant Andreu es quedaven sense espais fruit dels desallotjaments i es va intentar apostar per un projecte més estable i llogar un espai. Allà va començar la idea del restaurant vegetarià (amb un projecte d’autoocupació), hi havia una biblioteca, una sala de reunions, una distri...; i això va durar un parell d’anys però la visita de la Guàrdia Urbana va desencadenar una denúncia de caire polític, on es destacava l’existència de material anarquista així com una manca de permisos. Van dir que si seguíem amb l’activitat hi hauria una multa de 10.000 euros i davant d’aquesta amenaça es tanca, es paguen tots els deutes i d’alguna manera allà neix un grup nou de gent. Com vau arribar a portar el bar de la Farinera? Arrel que el nou programador dels Centre Cultural de la Farinera del Clot ens avisa que surt a concurs la gestió del bar d’aquest Centre Cultural, adaptem el projecte anterior al nou espai. Al 2008 ens presentem a l’entrevista i al concurs (per la gestió del bar) i guanyem. Hi ha una escissió dins del nostre col·lectiu... L’associació El Brot allibera tres persones per portar la gestió del bar. El Brot és una entitat que segueix funcionant a Sant Andreu, té la seva activitat pròpia. El Brot és una associació cultural i juvenil per la participació al barri, sense ànim de lucre, que té com a objectiu fomentar la participació d’aquells col·lectius que poden quedar exclosos dels processos de decisió i acció pública i promoure propostes i projectes alternatius que mostrin una visió crítica de la societat.

Durant 4 anys El Brot gestiona el bar de la farinera. Ens organitzem de manera horitzontal, lxs treballadorxs s’organitzen amb una assemblea setmanal. Es crea un espai proper a les iniciatives polítiques i culturals, a preus accessibles, promovent un oci nocturn de consum més crític, un espai de difusió i reivindicació política. És un espai propi del Clot, que la mateixa gent del Clot se’l sent seu. El Brot facilita l’accés de moltes persones a la Farinera, aproxima el menjar vegetarià a persones que no són vegetarianes, aporta un espai al feminisme, etc. Com són els primers anys? Nosaltres teníem dubtes de si entrar o no en un espai d’aquest àmbit sabent que som un servei d’un centre cultural i que estem supeditats a la Farinera però ens els dos primers anys amb la voluntat i l’esforç de tres persones i un seguiment nul de la Federació d’Entitats, ja que es valora positivament perquè van ser tres persones autoexplotant-se com no estem disposades a les nostres vides a repetir-ho (rialles). Hi ha dificultats a nivell de cuina, a nivell d’autonomia, a nivell d’horaris... són els que són, no els podem triar i ens hem d’adaptar... L’horari és el màxim extens possible, de 10 a 22h de dilluns a divendres i també els caps de setmana quan al centre cultural hi ha activitats. I el lloc: no és un lloc per on la gent passi, les condicions no són fàcils per donar llocs de treballs a tres persones. Es creen unes relacions de col·laboració amb el centre cultural i també activitats més pròximes a la nostra línia. Es potencien l’un a l’altra a fer activitats vinculades als moviments socials. I quant a aconseguir un salari i unes condicions de treball dignes? Ens passem dos anys d’una intensitat enorme, de treballar moltíssimes hores a la setmana, més de cinquanta i tot amb el sou mínim intersalarial, 581 euros. Amb un horari flexible perquè depenent de les activitats hem d’allargar l’horari i llavors això fa que les tres persones que estem treballant ens desgasti moltíssim i decidim que

no estem tenint una feina digna i que entenem que al principi potser s’ha de fer un esforç, però que passats dos anys no es pot mantenir aquest ritme, que no és en el que creiem i llavors decidim que ja que cobrem poc doncs com a mínim treballarem menys hores. Una persona marxa del projecte, una altra es redueix la jornada i s’incorporen 3 persones més, reorganitzem els horaris. Quan comencen els problemes Els problemes comencen ja al 2008. En resum: el contracte que teníem era ambigu, limitacions de l’espai, canvi de junta i de direcció i crisi. I això que en principi semblava que era recolzat (bases i implicació en la lluita social) doncs es va convertir en un problema, el fet que la gent reivindiquem la nostra dignitat laboral. Ens han volgut fer fora perquè veien que nosaltres no acabaríem de passar per l’aro. L’aprenentatge d’aquests dos anys ha estat aquest: fins a quin punt acceptes l’autoexplotació i els beneficis que li reporta a La Farinera vincular-se als moviments socials, a sobre de manera gratuïta. Col·laboració versus xantatge Nosaltres paguem un lloguer mensual que és el que en teoria ens dóna dret a explotar el bar; la Farinera va deixar de consumir (anaven al súper i les informadores feien els caterings per inaguracions i sopars per grups), a sobre era un moment molt complicat, de cop la gent havia deixat de venir, nosaltres al principi, déiem sí a tot i donàvem tots els sopars i diners que ens dema-

naven —tot i que no ho exigís el contracte—, però va arribar un punt que estàvem cobrant misèries….. I llavors nosaltres vam explicar a la direcció la nostra situació i la impossibilitat de seguir fent aportacions «voluntàries». És on van començar els problemes, els xantatges, van començar a pressionar-nos, amenaçant-nos de que ja no gestionaríem barres d’actes grans, no deixant-nos coses, van començar a boicotejar-nos tant a nivell econòmic com d’ús de l’espai i materials. Nosaltres fins a l’últim moment, a causa de la por de perdre el projecte i el lloc de treball, vam accedir a tots els xantatges, sense fer-ho públic. Per por a perdre el poc que teníem. Per què no dieu els noms de les persones implicades? Ens fa por que acabem «pillant» nosaltres més del que ja hem «pillat». Amb tot aquests temps Ens han demostrat que són capaces de fer de tot, sense escrúpols..., manipular i difamar i el que faci falta. Com us han dit que cinc persones us quedeu sense feina? Unes clientes van venir a dir-nos que s’obria a concurs la gestió del bar. Al cap de 15 dies vam tenir la reunió i ens van dir formalment, que s’obria i que ens presentéssim si volíem, que potser ens seleccionaven. Ens vam presentar i va passar un mes i mig, i quan faltava una setmana per a que s’acabés el contracte ens van dir que no seleccionaven el nostre projecte i en una setmana estàvem al carrer.

Què penseu fer per denunciar-ho? A nosaltres ens agradaria que es visibilitzés tot aquest procés de maltracte i boicot, de la Farinera cap El Brot, perquè ens sentim responsables d’haver vinculat els moviments socials a la Farinera., no volem que tinguin un suport social que no es mereixen, amb aquest temps de coneixença sabem que no respecten les treballadores, que són autoritaris, jeràrquics i que utilitzen certs discursos per interès i benefici…. Però nosaltres no tenim forces i hem fet alguna assemblea d’on ha sortit un grup de suport i estan començant a engegar la difusió d’aquesta informació. Què diríeu a algú que volgués fer un projecte semblant? què heu après? «Corre i no mires atrás» (rialles). Si signes un contracte que hi sigui tot. Que els pactes verbals se’n van a la merda quan les circumstàncies canvien. És molt legalista però al final... no estaríem tant tirades. Això és una, hem aprés més coses. Nosaltres que estem a una federació d’entitats, amb l’Harmonia, i esperem gestionar algun dia un equipament, tenir molt clar que externalitzar un servei com neteja o bar pot provocar precarització i explotació, i que hi ha altres sistemes que funcionen. I l’altra és el risc de treballar amb l’administració..., això és el més important! Pròxima convocatòria: judici el 16 d’octubre a les 11 h al Jutjat Social, Ronda Sant Pere 52 . elbrotbar.wordpress.com


control social 16

La clau anglesa del sistema Gati Manresa, maig de 2012 Tota màquina necessita eines pel seu manteniment, perquè amb el pas del temps i les hores de treball s’han de fer ajustos i canvis per adaptar les noves necessitats productives i així poder esprémer fins al final la màquina mateixa. Pel nostre sistema econòmic basat en la producció i el benefici, el símil de la màquina ens encaixa quasi a la perfecció. Explotació sense límits i oblit a la part més baixa d’aquesta, al mig esclavatge voluntari a canvi de placebos i necessitats creades, i per a les molt poques persones que coronen l’engranatge beneficis desorbitats. Però vivim temps de canvis continus, mancances d’olis perquè rodi tot bé, peces de la màquina que cauen contínuament i es perden per sempre, desgast profund i generalitzat, etc. I és aquest moment on els de dalt fan servir amb més crueltat la seva eina preferida. La clau anglesa que s’adapta al tipus de peça, que fa girar les rosques amb força fins al límit de la resistència i colpegen amb el mànec sense cap pietat. En efecte, i deixant de banda el símil, aquesta eina del poder per mantenirho tot roscat i lligat és la policia, el cos repressor intern del sistema que salvaguarda als dominants dels qui intenten trencar o simplement sortir de l’autoritat establerta. Motius per odiar-la ens els donen a quasi cada minut en aquest planeta, i quasi tothom ha patit, passat por i/o indignat alguna vegada davant d’un uniforme. Les detencions, pallisses, tortura, assetjament, assassinats, violacions, etc., són alguns exemples de com actuen i estan documentades arreu: càrregues i pilotes de goma a Barcelona, mort de manifestants a Gènova, salvatjades indiscriminades com les d’Atenco, policies de dia i as-

sassins de menors de nit pagats pels comerciants de Rio de Janeiro, aïllaments i desaparicions a Pekin, 2 assassinats en mig any a Manresa. Podríem omplir pàgines d’exemples que ens fan enrabiar, però són només els mètodes utilitzats perquè la població sàpiga que l’eina continua sent efectiva i utilitzada. Però a part d’un uniforme amb un animal a dins, i aparcant la ràbia que ens fa cridar «maderos, cerdos y asesinos», si els mirem bé podem obtenir les nostres pròpies defenses, perquè ja sabem que si el cargol, per exemple és rodó, res pot fer una clau anglesa. Així doncs, què és la policia?

Concepte En el concepte bàsic de la paraula policia com a poder, la definició és simple: la facultat de l’estat per limitar els drets i les llibertats individuals en benefici de la comunitat. La paraula en sí és francesa i té la connotació actual des del s. XVIII. Però ve del llatí Politia que deriva del greg Polis, que vol dir ciutat, o sigui pels grecs clàssics ciutat-estat. D’aquesta surt Politeia, que diu ser la constitució de la ciutat i l’ordenament jurídic de l’Estat. Posteriorment i durant tot el període hel·lenístic policia era equivalent a Estat. Més tard, a l’edat mitjana, era com es coneixia el «bon ordre de la societat civil governada per l’Estat», i ja al segle XIV a França apareix la paraula police per designar a l’ordre dels negocis públics referent a lo jurídic. Anant avançant en el temps es constata que policia i Estat eren conceptes idèntics, i és la manera per obtenir el monopoli de la força i la coerció (elements bàsics de tot Estat) tot sota control del sobirà, cosa que

va desembocar en l’absolutisme. A partir del s. XVIII canvien una mica les coses i amb la divisió dels poders dissimulen una mica l’eina, però curiosament el nom del cos repressor ens ha arribat fins avui, cosa que denota que no hem avançat quasi res. La policia i l’Estat són indissolubles, el què converteix a tot estat en policial, que servint-se de la força perpetua el que res no canviï. El què ens porta a afirmar que la policia retalla drets i llibertats individuals, i més a mesura que es compliqui la situació econòmica i social, però mai en benefici de la comunitat, sinó pel dels governants i els rics que els paguen perquè continuï el seu marge de benefici, sigui a les grans corporacions o dels estats que els donen cobertura.

Organització La manera en què està organitzada la policia és força simple: jeràrquica, amb una cadena de comandament. Per tant el què està més acostumat a fer un policia és a obeir unes ordres que alguna persona de major autoritat mana, i en aquesta escala ningú està a dalt de tot, si més no en el cos policial. Així es pot dir que un policia al carrer és l’esgraó més baix i prescindible de l’escala autoritària, el qual en qualsevol moment pot ser substituït per un altre peó o inclús màquina. És en aquest punt on podem desmuntar el bonic discurs que els policies estan per ajudar o cuidar, o el del policia bo, o inclús l’utilitzat fins a l’avorriment de què a occident la policia és democràtica. Sobre l’últim punt, inclús sense entrar a debatre sobre la democràcia (per mi no és el millor sistema) però si en l’estructura organitzativa, veiem que l’escala de comandament no es pot saltar ni qüestionar i ells mateixos es diuen agents de l’autoritat, i l’autoritarisme no és antagònic en essència al debat? Per tant el policia que està al carrer com a peó de l’autoritat no serà democràtic en el seu actuar, sinó que obeirà ordres i actuarà contra qui calgui sense raonar si el que fa és bo o dolent. Executa perquè algú li diu. El Sheriff que ens ha tocat, en Felip Puig, va ser molt clar després del desallotjament de les indignades de plaça Catalunya «S’ha de començar a entendre que el que diguin els mossos s’ha d’obeïr i res més». Sobre l’autoritat i obediència podríem parlar molt, però només anomenaré experiments científics per aclarir que un policia pot ser moltes coses, però mai democràtic. Un experiment de psicologia social que el sr. Milgram va fer al 1961 a la universitat de Yale sobre l’obediència a les ordres, va demostrar que voluntaris donaven descàrregues elèctriques a altres persones, tot i que això entrés en conflicte de consciència per qui executava el do-

lor, perquè algú amb més autoritat els deia de fer-ho i conclou reflexionant sobre el perill de l’obediència. Al 1971 es va portar a terme a la Universitat d’Standford, per l’equip del psicòleg Zimbardo, un altre prova on persones «normals» voluntàriament van formar part d’un experiment on vivien oprimits i opressors simulant una presó, i que va haver de ser suspès pels nivells que van assolir en els seus rols els participants (vegeu la pel·lícula alemanya el Experimento basada en fets reals d’aquest assaig «científic»). Al 1999 surt un estudi que recull tots els experiments sobre autoritat i obediència que conclou dient que prop del 70 % de les persones que reben una ordre directa d’infligir dolor a una altra persona sucumbien a la mateixa ni que anés en contra de les seves creences ètiques o morals. Doncs el policia que és un peó que bàsicament rep ordres i executa sense més, és l’element primari de l’estat autoritari, cosa que picarà a les joves estudiants, a les treballadores, cosa que desnonarà a les famílies, cosa que et trencarà un braç si no l’obeeixes, i no ho dubteu, cosa que et dispararà si rep l’ordre. Policia: Qui ha d’utilitzar la força i la coerció per l’Estat, el protector dels poderosos, l’autoritari que no es qüestiona i obeeix les ordres que en essència són nocives, qui pica i no xerra, qui no racionalitza sinó executa, etc. En definitiva, no et pensis que ets un drac o un burro, no, només ets una vella clau anglesa i la teva existència es basa en la desigualtat del sistema que representes, defenses i intentes perpetuar. Però sàpigues que els desequilibris tard o d’hora es compensen. Tu ets el dolent.

Els/les Mossos d’Esquadra A Catalunya aquest any es tanquen guarderies, augmenten ratios d’alumnes, hospitals a mig gas, allò social desapareix, etc., però tenim 16.654 repressors catalans (falten afegir Guàrdies Civils, nacional i locals) amb tota la logística al seu abast (helicòpters, armes, vehicles, sous més elevats, etc.). Com a exemple, el cos d’antidisturbis dels mossos, els que només estan per reprimir, la BRIMO (Brigada Mòbil) o dragons com es diuen entre ells, consten de 7 Unitats d’intervenció. Cada unitat la formen 7 furgonetes, i a cada furgo hi van 7 (caporal, cap d’equip, 1 tirador, 3 escuts i 1 conductor). Això sumat ens dóna que a Catalunya tenim 370 d’aquests. Molt ben equipats: Cascos nous alemanys, armes de precisió de fabricació suïssa, pistoles també alemanyes..., però no són tants, veritat? I que són sense les ordres? Res. Després que va quedar prou demostrat durant la vaga general del 2011 a Barcelona, no els va quedar altre que tornar cap als caps de veritat, Alemanya, a demanar nova formació, i en aquestes estan ara, aprenent. Però nosaltres també estudiem i aprenem. Sabem que no sou res sense ordres, que heu de viure només entre vosaltres perquè piqueu a tothom, que no us delateu entre vosaltres perquè no hi ha ningú nèt, però que us quedi clar, aquí tenim el raonament, l’autonomia, l’afinitat, l’amor, «nada pueden bombas donde sobra el corazón».


autogestiona’t 17

Transformació individual, arma col·lectiva ReinventAnt Manresa, juny de 2012

En l’alimentació En l’àmbit de l’alimentació també podem fer certs canvis. Des del «recicle» als mercats i supermercats a construir el nostre propi hort, passant per organitzar-nos en petites cooperatives. El «recicle» és una manera d’aprofitar tot allò que moltes vega-

Per tant és important que si no volem dependre d’aquests per solucionarnos els conflictes i si els hem de confrontar, hem de treballar-nos la nostra autodefensa. Entenent l’autodefensa des d’aprendre algun tipus d’art marcial o a saber actuar de manera col·lectiva amb intel·ligència i estratègia en situacions de conflicte. (Per veure quatre idees d’autodefensa mira el pèsol negre número 56). Aquests són només tres exemples a forma de pinzellada per veure que són molts els àmbits en els què podem canviar la gestió que fem en el nostre dia a dia. Altres podrien ser: la vivenda, la sexualitat, el transport, la vestimenta, etc.

Treballar i consumir són dues activitats que, així a «grosso modo», podríem dir que per la major part de la població són, o eren, considerades el seu eix vertebrador de vida. És a dir, en els casos mitjos, treballar un mínim de 8 hores per rebre un salari i poder consumir productes de necessitat i altres extres. En la situació de crisi actual aquesta forma de vida emmarcada en un model capitalista que ja es perfilava imperfecte i injust, però còmode (per a uns quants!) ha acabat per esquerdarse... I de quina manera! La situació ha canviat radicalment. Tot i que mentalment la gent segueix tenint al cap poder seguir amb l’estructura de «treballar i consumir», xoquem amb la realitat, que és una altra. Segons dades de l’Eurostat (Oficina d’Estadística de la U. E) un 23 % de la població a l’Estat espanyol es troba, a dia d’avui, a l’atur (al voltant de 5 milions de persones). I no cal recórrer a les dades de les institucions per adonar-nos del volum de persones que se les ha fet fora del seu lloc de treball i que actualment es troben sense feina: familiars, amics, veïnes, o una mateixa. Per tant és molta la gent que s’ha quedat sense aquella activitat principal que li omplia les hores del dia i que li permetia tenir un sou per consumir. Aquesta situació ens fa adonar que aquesta relació de dependència amb les empreses i les institucions de l’estat ja no és tant sols una dependència sinó que ara ha près la cara que realment ja tenia, però que potser ens costava més de veure: la d’una corda que escanya i ofega. Si no tens uns ingressos econòmics determinats no pots seguir consumint. I si no pots consumir, què? Davant d’aquesta «nova» situació estic cansada de sentir la típica frase que al Japó el terme «crisi» s’entén com a «oportunitat»! Que pesats! Bàsicament la sento als mass media i als polítics per vendre la idea que «tu

encara pots tenir un lloc en aquest engranatge si et reinventes, diuen, i ets emprenador». Quina barra! Però, vés per on, podríem donar la volta al terme; realment sí, l’actual situació de crisi és una oportunitat brillant per acabar amb aquest model de vida sustentat en explotats i explotadors. És una fantàstica oportunitat per engegar a empresaris, banquers, polítics i altres terroristes similars a prendre vent (per no dir una altra cosa…). És una gran oportunitat per recuperar el control de les nostres vides, per aprendre a autogestionar-nos, a recapacitar-nos i veure que una altra forma de gestió de les nostres vides és possible. I és que en aquest context de crisi s’evidencia la importància de crear un model de vida que es basi en l’autogestió. Prenent el control de les nostres vides, creient en la nostra força de decisió i d’acció, en les nostres capacitats i la potencialitat que tenen. Deixant de ser subjectes passius, que únicament treballen i consumeixen, per passar a ser subjectes actius i creatius. D’una banda per enfortirnos, per l’altra per deixar de dependre cada vegada més d’empreses i institucions que el que fan és robar el temps de les nostres vides, fer-nos esclaves dels diners i dels mercats, explotar-nos i enriquir-se a costa de la nostra força i capacitats. L’autogestió és una forma d’organització tan individual com col·lectiva, que passa per, tal com indica el seu nom, fer una gestió i organització per part de les mateixes persones que participen d’un projecte concret. Per tant, en l’àmbit individual és un reaprendre a fer-se una mateixa les coses, a capacitarse, a creure en una mateixa i decidir com gestionar la nostra vida. Paral·lelament hi ha l’autogestió en l’àmbit col·lectiu que permet unes relacions horitzontals entre les persones i fomenta l’intercanvi i el suport

mútu en contra de la dependència i la verticalitat de les relacions, que és el que ens trobem en el sistema capitalista en el qual vivim. Però com podem començar a actuar en la nostra quotidianitat? Doncs aquí tenim alguns exemples:

En la salut

Són moltes les coses que podem fer en l’àmbit de la salut. Primer de tot entendre la salut més enllà de la lògica de la medicina occidental, que ens fa dependents de fàrmacs i de metges, encaminant-nos a no conèixer el nostre cos. És important per tant aprendre a escoltar el nostre cos i conèixer-lo. Més enllà del vocabulari esperpèntic que s’utilitza en la medicina occidental i que ens fa sentir totalment ignorants en l’aspecte de la salut, són moltes les coses que podem aprendre del nostre cos i que ens poden ajudar a no acabar desenvolupant certes «malalties» o simplement a saber tenir cura de nosaltres mateixes pels dolors i «malalties» quotidianes (refredats, inflamacions, mals de panxa, migranyes, mals de coll, etc.). A través de conèixer les propietats de les plantes que tenim al nostre entorn, de tenir cura de l’alimentació que portem, o parar atenció en aspectes emocionals del nostre dia a dia i saber-los treballar, podem arribar a cuidar-nos de manera força autònoma.

des es tira perquè no està en perfecte estat i els venedors consideren que ja no podran vendre. Són moltes les quantitats de menjar que s’arriben a tirar als contenidors per aquest motiu i que en realitat encara són totalment comestibles. Hem de tenir en compte però que en aquests moments costa més reciclar, ja que als supers per exemple cada vegada ho posen més difícil ja que no els interessa que no consumeixis i obtinguis menjar «gratis». Un altre canvi important pot ser intentar construir petites cooperatives entre uns quants coneguts o veïns, a través de la qual poder gestionar un projecte en que estiguem implicats en la nostra alimentació. Ja sigui creant el nostre propi hort: repartintnos les tasques, treballant de manera horitzontal, repartint-nos els productes de l’hort, etc. O si més no, intentant conèixer productors de la zona on vivim que sapiguem que no treballen en macro explotacions i que són respectuosos amb la terra.

En l’autodefensa

Ja ha quedat més que demostrat que qualsevol cos policial o militar sempre vetllarà per la seguretat dels qui tenen poder i diners. Les seves funcions bàsiques, entre d’altres, són controlar i reprimir. Controlar que l’estabilitat dels estats no es trenqui, que tot segueixi amb la falsa pau social que assegura l’existència de rics i pobres, d’explotadors i explotats. I reprimir qualsevol expressió de dissidència a l’ordre establert.

Tot i que ens pot semblar que tots aquests canvis són insignificants, que realment això no produirà cap revolta social ni res per l’estil, pensem i reflexionem sinó perquè a l’estat li molesta tant que la gent s’autoorganitzi: que es creïn espais nous de debat, que s’okupin cases, que es creïn xarxes socials autònomes que no depenguin de les institucions, que es facin activitats gestionades des de la gent per la gent sense que ho organitzi i intervingui l’Ajuntament del poble per exemple, etc. Per què els molesta tant aquest tipus de coses? Potser perquè queden fora del seu control? I el que no és controlable pot ser una amenaça per l’estabilitat de la cadena productiva-consumidora. Tots aquests canvis que podem fer en el nostre dia a dia són subversius si realment creiem en ells com a tal, com una manera de molestar, una manera de destruir per poder construir noves formes, nous camins. A més, l’autogestió pot generar canvis més globals si ens enfortim i capacitem en l’àmbit individual perquè això es remet al nostre voltant si transformem els canvis individuals en una suma de canvis individuals que porti a un canvi col·lectiu. No ens enganyem ni ens il·luminem, quan pensem que canviar la gestió de la nostra vida diària i trencar amb la dependència cap als mercats i les institucions és una bona manera d’atacar al sistema. Si deixem de dependre cada vagada més d’ells (bancs, polítics, multinacionals, etc.) els traiem el poder de controlar-nos i això són petits passos que poden generar transformacions més globals. El canvi comença des de la reflexió i transformació individual, que en xarxa passa a ser una transformació i una arma col·lectiva. Autogestiona’t, autogestionem-nos.


història 18

La Vaga de Manresa de 1946 Durant els anys més negres del franquisme va tenir lloc una onada de vagues en les quals Manresa va jugar un paper destacat per ser la primera ciutat totalment paralitzada per una vaga general des de 1939 a Catalunya. Miguelete Manresa, abril de 2012 L’any 1944 amb l’imminent derrota del feixisme europeu a mans dels Aliats es veia la caiguda de Franco com inevitable. Arran de l’alliberament de París, els exiliats espanyols van començar a reconstruir les seves organitzacions celebrant fins i tot congressos internacionals. El 1945, la CNT a l’exili va convocar un congrés a París al qual hi havien representats entre 30 i 35.000 persones; eren la força més nombrosa de l’exili ibèric a França. També a l’interior del territori espanyol va començar un autèntic boom organitzatiu. També aquí la CNT arriba a ser una organització de masses. A Galícia i a les Canàries va arribar a igualar la xifra d’afiliats de 1936 (d’abans de la guerra). Les regionals del Centre (Castelles i Madrid) i Andalusia tenien uns 15.000 afiliats cadascuna. A Catalunya hi havia aproximadament 60.000 persones

Aquesta situació, bastant desconeguda, s’explica per l’esperança del poble obrer d’un canvi de règim. Amb Mussolini i Hitler fora de joc, el següent havia de ser Franco. Ingenus o no, el cert és que l’estat espanyol va estar en pendent de la conjuntura internacional els anys 1944 i 1947, pensant que els feixistes espanyols serien derrocats pels aliats. És en aquest context quan esclata la vaga de Manresa. Reproduïm a continuació un fragment del llibre de Abel Paz El Anarquismo contra el estado franquista. CNT 1939-1951. Editat per la Fundación Anselmo Lorenzo en 2004. Los conflictos huelguísticos que se declararon en Barcelona y provincia a mediados de julio de 1945 en las industrias del textil, metal y químicas, no pudieron ser silenciados por la censura franquista. El propio gobernador civil de Barcelona Bartolomé Barba escribe: [...] se producían por primera vez, algunas huelgas. En

decir que entre las fábricas afectadas por ese paro se encontraba la empresa metalúrgica Maquinista Terrestre y Marítima, sita en la barriada de San Andrés, Barcelona, que en esa época ocupaba unos 1.800 obreros. Si las 17 empresas afectadas por la huelga en el metal eran del calibre de la citada, la valoración de huelguistas sería sumamente importante. Una evaluación parecida podríamos hacer de las 47 del textil (si es que la estadística de Barba es exacta). Pero esas huelgas no se centraron en la ciudad de Barcelona solamente, sino que abarcaron los centros industriales más importantes de la Provincia. Solidaridad Obrera, en su número 16, correspondiente al mes de abril de 1946, reproduce parte del manifiesto que días antes había hecho público el Comité Regional de la CNT de Cataluña: Los movimientos humorísticos de Manresa, Tarrasa, Sabadell, Barcelona, etcétera, son la expresión de un proletariado que empieza a despertar de un letargo en que le sumió el terror gubernamental. Son los primeros chispazos organizados de rebeldía, usando la táctica de acción directa, fruto de los largos años de lucha encuadrados en la organización libertaria. El manifiesto en cuestión hace amplia referencia a la primera huelga general que se produjo en Manresa el 25 de enero de 1946. Este gran conflicto afectó sobre todo a la industria textil, pero encontró amplio eco en otras ramas de la producción.

vinculades als sindicats confederals. Funcionaven nombrosos sindicats de ram, gairebé amb normalitat, tenint els seus comitès, celebrant els seus plens i plenàries, amb la seva premsa (20 diaris més o menys entre tots els organismes confederals)… En total, entre 150.000 i 200.000 persones van estar vinculades amb CNT entre 1945 i 1946. Tot això malgrat la terrible repressió patida. I a més a més, sense comptar amb les guerrilles a la muntanya, a més de les altres organitzacions obreres que també aglutinaven a milers de persones, amb grups armats, premsa clandestina, etc.

resumen, de los 22 sindicatos existentes en la provincia el movimiento solamente afectó a tres: al textil, al del metal y al de las industrias químicas. De las 12.892 empresas del primero, sólo resultaron afectadas 47, y de las 5.044 afiliadas al sindicato del metal, solamente 17 experimentaron vacilaciones e intermitencias en el trabajo. Finalmente de las 1.853 empresas insertas en el Sindicato Provincial de la Industria Química, solamente hubo ciertas dificultades en siete. Como no se suministran datos concretos, sino abstractos, vale la pena

El conflicto de Manresa se inició por motivos semejantes a los de la primera huelga general de Barcelona, el 2 de julio de 1855. Entonces se trató de la mitja hora, ahora en Manresa la cuestión estaba en que, por razones de sequía y sabotajes en las centrales eléctricas* se producían cortes de corriente, cosa que se agudizó en los meses de noviembre y diciembre de 1945. Los obreros, tras esos cortes de luz, debían irse a casa y esperar a que se restableciera la corriente, cosa que podía ocurrir en cualquier momento del día o de la noche. Entonces los obreros tenían la obligación de incorporarse inmediatamente al trabajo, so pena de despido o sanciones. Naturalmente, el tiempo no trabajado a causa de los cortes de electricidad no les será abonado. Los trabajadores, cansados ya de aguantar esa situación exigieron a las empresas que se les abonara el pago de las horas de restricción, sin necesidad de recuperarlas. Hubo diálogo, tensiones entre obreros y patronos, pero al fin, los segundos dieron satisfacción a los trabajadores. Esta victo-

ria estimuló a los obreros para pedir un aumento de salarios que compensara la subida de precios de artículos de primera necesidad. Hubo huelga de brazos caídos en todas las fábricas del textil de Manresa y al fin la patronal accedió al aumento de 45 pesetas mensuales en calidad de plus. Pero vino el desquite de la patronal con la paga semanal del 25 de enero de 1946. El día anterior no se había trabajado, como se venía haciendo todos los años, en recuerdo del día que las tropas franquistas liberaron la ciudad. La patronal, por su cuenta, descontó de la paga de ese día y los obreros del turno de la tarde de la fábrica textil Bertrand y Serra se negaron a cobrar la semanada. La discusión entre obreros y patronos llegó a un punto muerto, declarándose la huelga. El conflicto se extendió inmediatamente a todas las fábricas del ramo y la patronal amenazaba con el lockout. En respuesta a esa amenaza, las obreras textiles de la Fabrica Nova ocuparon los talleres y amenazaron con ponerlos en marcha por su propia cuenta.

cas textiles se dedicaron a organizar sus piquetes para ocupar las fábricas. Llegado ese nivel de radicalización, el comité de enlace CNT-UGT hizo un llamamiento de solidaridad que fue secundado por toda la ciudad; espectáculos, bares y comercios cerraron sus puertas. En la calle se registraron choques entre los huelguistas y la policía armada. La decisión de los huelguistas se impuso con esta prueba de fuerza y la patronal y las autoridades tuvieron que ceder. Para formalizar el acuerdo se convocó una reunión más libre que la anterior, y allí se convino ascender el plus de carestía de vida a 75 pesetas mensuales, abonar la jornada del 24 de enero (motivo de la huelga), crear economatos de abastecimiento en las fábricas y, por fin, la promesa formal de no tomar represalias. Sin embargo terminada la huelga, unas semanas después, ni la patronal ni las autoridades mantuvieron su palabra. Destacados militantes de la CNT y de la UGT fueron detenidos acusados de promover la agitación.

Ante la extensión y radicalización de este conflicto, las autoridades locales y las jerarquías de la CNS, llenas de pánico, quedaron paralizadas. Hasta ese momento, el régimen resolvía situaciones parecidas por medio de la represión y en esta ocasión intentó lo mismo, enviando a Manresa fuertes contingentes de la policía armada. Pero esa ostentación de fuerzas no hizo retroceder a los huelguistas, sino que aparecieron síntomas de auténtica revuelta social. El gobernador civil de la provincia, temiendo ser desbordado tomó la resolución de intervenir directamente. En Manresa convocó una reunión de obreros y patrones en el salón del Ayuntamiento, pero sin resultado; esta vez el verbalismo no cuajó y al no existir compromiso escrito de la patronal, la huelga continuó.

Si bien la huelga no significó un triunfo total, fue una ruptura importante del mecanismo del miedo, que por una vez fue sentido por los opresores. Como resultado de esto, en febrero, se registraban conatos de huelga en diversas fábricas de Barcelona. Los obreros de la Maquinista Terrestre y Marítima se declararon en huelga de brazos caídos, exigiendo la libertad de cinco compañeros encarcelados a raíz de la huelga del año anterior. También se acordó la huelga en los Altos Hornos de Hospitalet de Llobregat, en asamblea obrera con una asistencia de unos 1.000 trabajadores. Los obreros del espectáculo se manifestaron en Barcelona, exigiendo aumento de salarios. En Mataró y Sabadell, entre los obreros del textil hubo plantes, huelgas de brazos caídos y huelgas totales.

Rotas las negociaciones, la huelga entró en una fase de neto enfrentamiento. Imitando a las de la Fabrica Nova, las obreras de las demás fábri-

Nota: Des de 1945, Marcel·lí Massana i el seu grup realitzaven pel Bages sabotatges a les centrals elèctriques.


antipatriarcal 19

Jo avorto, tu avortes, totes callem «Diuen que limitar la descendència és una tendència moderna, que la dona moderna ha deixat de banda la seva moralitat i sent desitjos d’esquivar les seves responsabilitats. És necessari puntualitzar que la tendència a limitar la descendència és tan vella com la pròpia espècie humana.» Impura

Berguedà, juny de 2012 Les dones sempre hem avortat. És un acte corrent, avui dia com a mitjana les dones avortem un cop a la nostra vida. Tot i que ho tenim tot en contra: ens criminalitzen els capellans i la seva moral, sovint la família decideix per nosaltres, l’estat i llurs lleis ens penalitzen, s’hi oposa part del cos mèdic, etc. L’Emma Goldman ja ho deia: «Durant segles, (la dona), ha restat de genolls davant de l’altar del deure imposat per Déu, el Capitalisme, l’Estat i la Moralitat...» i afirmava, però, que (la dona) «ha proclamat amb veu clara que ja no serà part del crim de portar nenxs desgraciadxs al món... » I em sembla que a la pràctica és així, que som moltes les que desitgem una maternitat escollida, les que fem un exercici real de responsabilitat i decidim no ser mares (de moment o mai), si tenim els mitjans per fer-ho, som moltes les que entenem que protegirnos de l’embaràs i les enfermetats infeccioses és part de cuidar-nos i que parlar d’això amb el/la companyx sexual és part del respecte necessari per compartir, som moltes les que lluitem per la vida, però per la vida digna per a nosaltres i per les altres.

Nosaltres, les dones Però cal fer un pas més. I és que totes avortem —en cas de necessitar-ho— però totes callem. Deixem que parlin per nosaltres. Se n’ha fet un tabú que ha deixat el camp lliure a tot aquell que s’ha autolegitimat per parlar per les dones. Cal primer, trencar el silenci, que no parlin en el nostre nom, fer visible que volem l’avortament lliure i gratuït i sense tutel·les, plantejar-nos com ens agradaria avortar i per què, visibilitzar plegades la violència estructural contra la dona, per exemple tot allò que no ens permet viure amb naturalitat i sense culpa l’avortament. Com qualsevol altra operació en un quirofan, l’avortament pot arribar a viure’s malament, sobretot si: el teu entorn no et dóna suport, si les lleis no t’emparen o et criminalitzen, si no tens els papers en regla, si no tens els diners ni el temps que necessites, si et sents jutjada, infantilitzada, etc. Aquests també són condicionants als quals ens haurem d’enfrontar juntes. Perquè som nosaltres les úniques que hi tenim tot a dir. Qui durant nou mesos està embarassada? Qui pareix? Qui s’encarrega bàsicament de les criatures amb excuses biològiques? Qui té problemes a la feina per explicar i combinar l’embaràs i la criança, per buscar feina? Qui es queda amb

les nenxs quan desapareix el company? I en el mateix cas, qui avorta? Qui passarà per aquest suposat trauma post-avortament?

s’hagi desentès de la seva responsabilitat sinó perquè en sap molt sobre això últim, com per exigir saber com prevenir la concepció.»

«Avortar representa un dels actes més exemplars d’autonomia sobre el propi cos i sobre el projecte de vida. » I restringint l’avortament es vulnera la llibertat de cadascuna de decidir sobre el nostre propi cos i les nostres vides (2).

Per últim, egoïsta per decidir sobre la meva vida i el meu cos? Per no portar fillxs al món si no me’n puc fer responsable? Per no voler ser una incubadora i seguir els consells de donar-lo en adopció? Jo dono a llum: jo decideixo.

Cal tenir present que quan decidim no ser mares, automàticament passem a dir «no» al rol que se’ns ha assignat com a dones, esdevenim dones rebels... D’alguna manera, no ens hem cregut tota la propaganda maternalista de que només sent mares podem ser felices i sentir-nos realitzades. Si en fem balanç, la llei de 1985 va calmar al moviment feminista i va permetre que deixessim de reivindicar i treballar l’avortament i la seva autogestió, i va passar a ser un problema de diners: si tenies 50.000 pessetes ja podies despreocupar-te’n. Però la situació ha canviat i en aquest buit han pres força els discursos més reaccionaris. Gallardón des del Ministeri de Justícia ha anunciat que la propera tardor presentarà una reforma de llei de l’avortament més restrictiva (no sabem fins a quin punt).

El perfil fals de la dona que avorta: jove, irresponsable i egoïsta Quan la premsa, els polítics i la vox populi parlen de l’avortament dibuixen aquesta imatge esbiaixada de la realitat, que facilita la infantilització de la dona que s’embarassa, assimilant l’estatus de la dona al de la minoria d’edat i, per tant, amb necessitat de tutel·la. En canvi els avortaments de menors de 20 anys representen un miserable 12,71 % (dades del 2010). L’avortament no és una realitat fruit de joves irresponsables, sinó que és una responsabilitat de tota la societat perquè qüestiona els mitjans anticonceptius que hi ha i si són efectius i sans per a la dona, la sexualitat i com la concebem, ens pregunta el perquè la pràctica sexual que predomina entre heterosexuals és la penetració si és l’única capaç de fecundar, etc. Pot ser que assumint la responsabilitat col·lectiva, s’alleugi el pes que es carrega a les dones que avortem. En referència a la irresponsabilitat amb la que la moral sol acusar a les dones que avorten, deia Emma Goldman «No, no es perquè la dona

La lluita per la vida El principal argument en contra de l’avortament és la defensa de la vida. Però quina vida defensen? És igual que aquesta possible vida vingui al món sense amor, amb violència, condemnadx a la pobresa? Si ells volen resignar-se a la fatalitat: endavant (la resignació és una de les principals ensenyances de la religió). Nosaltres lluitem per una vida digna, lliure d’imposicions i autoritat, tant quan avortem, com quan denunciem acomiadaments per discriminació de gènere o quan denunciem la violència masclista, etc.

Circ polític Les paraules de Gallardón, l’altre dia al Senat: «el derecho reproductivo por excelencia... es la maternidad» o «la libertad de la maternidad es la que hace a las mujeres auténticamente mujeres», demostren que beu de les fonts més reaccionàries i que, des del poder, el PP fa campanya per la invisibilització i tergiversació de la feina que el feminisme ha fet per la reivindicació dels drets sexuals i reproductius, que abarquen molt més: des de no ser discriminada per raons de gènere o condició sexual, a eliminar l’explotació sexual i el tràfic de persones, a diferenciar la salut reproductiva de la sexual, etc. «Perquè si el que preocupa al ministre és protegir les dones que volen continuar amb l’embaràs enfront de les suposades coaccions de l’entorn, no fa falta canviar la llei (...) El ministre sempre pot incrementar els serveis d’ajuda a les dones que vulguin ser mares. Però el que no pot fer és enganyar (...) pretenent que la manera de protegir la llibertat de les dones que volen continuar amb el seu embaràs sigui privar a totas les dones que volen interrompre’l de la llibertat de decidir per sí mateixes (...) Això sí que es violencia de gènere estructural.» (Fins hi tot l’editorial de diaris del poder com El País poden analitzar-ho així, anàlisi que comparteixo.) Les postures absolutistes com les que esgrimeix Esperanza Aguirre: «el aborto

no es un derecho, es un fracaso», són una clara criminalització de l’autonomia de la dona, un exemple de prepotència, de parlar per totes, de riure-se’n de la lluita feminista, i una defensa perversa de la restricció de les nostres llibertats. Crec que unes quantes voldríem respondre: el fracàs ets tu, Aguirre! No parlis per mi! Què bé que ho fas això de defensar la lògica patriarcal que pretén decidir per les dones!!

Lobbies ultracatòlics Anomenem lobbies ultracatòlics a grups com E-Cristians, Derecho a la Vida i Hazte Oir, que s’han anat organitzant gràcies a personalitats influents en el camp de la política (3), dels negocis, de l’educació, dels mitjans de comunicació i sobretot de l’Esglèsia Catòlica, per incidir estratègicament sobre la societat i l’opinió pública amb els valors catòlics. Són aquells que organitzen marxes contra l’avortament, bloquegen amb denúncies falses o presencialment l’entrada a les clíniques on es fan Interrupció Voluntària de l’Embaràs (IVE), dient que l’avortament és un assassinat, que aconsegueixen frenar la instal·lació de màquines expenedores de preservatius als instituts, etc. Un exemple d’aquesta efervescència d’organitzacions de propaganda catòlica a les nostres contrades és el grup Alpha, recolzat aquí pel bisbat de Solsona, que pretén donar arguments convincents de l’existència de Déu i que precisament un dia com el 8 de març d’aquest any feien un sopar a Berga... I té mala llet perquè la moral que proclamen és especialment perversa amb la dona, en perseguir la sexualitat femenina i la seva manifestació, en considerar-la inferior, en limitar el seu paper a l’esfera privada, en perseguir totes aquelles dones que es resisteixen a la seva autoritat, també avui dia. I aquestes organitzacions també reben el recolzament de grups feixistes com Alternativa Espanyola i el «sindicat» Manos Limpias (provinents de Fuerza Nueva), Democracia Nacional, Espanya 2000 o el Foro Arbil... Però aquesta ideologia no només persegueix la dona, també carrega contra gais i lesbianes, contra l’eutanàsia, les relacions fora del matrimoni i l’anticoncepció... és a dir, els discursos de l’Esglèsia Catòlica i la seva representant a l’estat espanyol, la Conferència Episcopal, portats a l’espai públic.

publicitàries o apareixen als mitjans de comunicació, solen argumentar que és un acte de llibertat d’expressió, però no ho és. Ningú obliga a aquesta gent a interrompre els seus embarassos si no ho desitgen. Però aquesta gent sí que ambicionen imposar-nos embarassos no desitjats, és a dir, forçats. El seu objectiu no té res a veure amb defensar la llibertat sinó amb restringir-la. És important no ignorar, no acostumar-nos, no normalitzar les manifestacions feixistes, misògines i d’ultracatòliques als nostres carrers. El que no es frena: avança.

Lluitem plegades Sense ser alarmista, amb pas lent però segur, crec que cal primer parlar en nom propi, prendre el carrer, teixir complicitats fins on puguem, posar en comú experiències, coneixements, materials i contactes que el moviment feminista ha anat creant sobre anticoncepció, sexualitat, autogestió de la salut, etc. Amb la finalitat de que les dones ens formem i empoderem, que és tot el que necessitem per assegurar-nos la possibilitat d’avortar, sigui on sigui, diguin el que diguin les lleis i els governs de torn. Acabo amb unes paraules d’Emma Goldman, que han servit de suport per escriure aquest article: «Considero aquest moviment (el Control de la Natalitat) tan important i vital com per a desafiar qualsevol llei dels codis legals. Pot ser que m’arrestin, em processin i em posin a la presó, però mai callaré. Mai assentiré o em sotmetré a l’autoritat, mai faré les paus amb un sistema que degrada a la dona a una mera incubadora i que s’acarnissa amb llurs innocents víctimes. Aquí i ara declaro la guerra a aquest sistema i no descansaré fins que segui alliberat el camí per a una lliure maternitat i una saludable, alegre i feliç infància» Emma Goldman (1869-1940).

NOTES: (1) Emma Goldman: «Els aspectes socials del Control de Natalitat» a Mother Heart, Vol XI, abril de 1916. (2) Ponència de l’Assemblea de dones autònomes per la despenalització de l’avortament, jornades a Ca la dona, Barcelona setembre 2008 (3) El fundador de E-cristians va ser conseller de

La«llibertatd’expressió» Quan els ultracatòlics en aquest cas prenen el carrer, fan concentracions, manifestacions, llencen campanyes

CIU i mà dreta de Jordi Pujol, i fins el 2002 es va mantenir en diferents càrrecs a l’ajuntament. Aquesta organització va rebre, en només tres anys (2001-2004), subvencions per valor de 183.000 euros segons DOGC.


ressenyes 20

Muhammad Ali (boxejador i insubmís a la guerra del Vietnam) Manresa, juny de 2012

Malcom X. Vida y voz de un hombre negro Tafalla: Txalaparta, 1991

«Yo mismo estaría con la no violencia si ésta fuera estable, si todo el mundo fuera a ser no violento todo el tiempo. Diría, está bien, estemos con ella, todos seremos no violentos. Pero no transigiré con clase alguna de violencia, a menos que todo el mundo vaya a ser no violento. Si hacen no violencia el Ku Klux Klan, yo no seré violento. Si hacen no violento al Consejo de ciudadanos blancos, seré no violento. Pero mientras haya otro que no vaya a ser no violento, no quiero que alguien me venga a hablar de no violencia.», etc. «Ahora bien, no estoy criticando aquí a aquellos que són no violentos. Creo que cada quien debe hacerlo en la forma en que considere mejor, y felicito a todo el que pueda ser no violento ante toda esa clase de actuación en esta parte del mundo»

Malcom X és nascut en una família nombrosa al sud dels Estats Units, zona marcada per un fort racisme. De petit va viure tant la crema de casa seva (en un parell d’ocasions) com l’assassinat del seu pare. Al cap de 10 anys, emigra cap a Boston amb la seva germana, on s’integra dins la comunitat negra. A causa d’un robatori a mà armada, serà empresonat durant 6 anys i mig; i és en aquest període on es polititza, deixant de banda els «trapixeos» com a estil de vida. Per influència del seu germà es farà musulmà i posteriorment serà membre de la nació de l’Islam; però l’acabarà abandonant per la submissió que es genera sobre l’individu.

Aquest llibre ens dóna l’oportunitat de conèixer, entendre i aprofundir sobre l’evolució i trajectòria del moviment negre als estats units a través de les vivències d’una de les persones més influents, el Malcom X. Cal destacar l’herència que deixa aquesta persona en el si del moviment negre, ja que un any després de la

En aquests anys els negres no tenien dret a vot, eren esclaus, els espais públics eren exclusius per als blancs, patien atacs tant de la policia com del Ku Klux Klan amb total impunitat, no tenien dret a la vivenda, etc. És en aquest context que es comencen a organitzar i a desenvolupar una lluita tant de pro-

Hiram Gascoigne

dones; d’aquesta manera els primers s’assegurarien la transmissió del seu patrimoni genètic i econòmic i social, i elles, protecció i estabilitat. D’altra banda, justament en les societats on domina aquest discurs, el nombre de casaments disminueix i el de separacions i divorcis augmenta, alhora que l’adulteri és una pràctica habitual i estesa i el desig sexual disminueix de manera inversament proporcional als anys de convivència en parella.

Manresa, juny de 2012 En el principio era el sexo és un text de quasi 400 pàgines (unes 100 més si afegim les notes, referències bibliogràfiques i un índex analític) i dens en continguts, però tanmateix entenedor i amè. Christopher Ryan, filòleg i psicòleg, i Cacilda Jethá, sexòloga i psiquiatra, que actualment resideixen a Barcelona, han bastit una obra divulgativa que dóna resposta a dues grans qüestions. El mateix subtítol les anuncia: Los orígenes de la sexualidad moderna. Cómo nos emparejamos y por qué nos separamos.

En el principio era el sexo Christopher Ryan i Cacilda Jethá Barcelona: Paidós, 2012

seva mort apareix el Partit dels Panteres Negres, organització en la qual es plasmen i s’assenten les bases de l’autodefensa i l’autoorganització com a pilar del moviment.

El punt de partida és la contradicció evident entre el «discurs convencional» sobre la sexualitat humana i les pràctiques reals d’aparellament i separació. D’una banda, el discurs convencional, produït i reproduït en el si del patriarcat per les institucions religioses i culturals, l’Estat i l’ortodòxia científica, insisteixen en explicar que l’espècie humana tendeix per naturalesa a la monogàmia sexual. Segons aquest discurs, ho sabem prou bé, els humans hauríem evolucionat en el marc de famílies monògames, en les que els homes comparteixen les seves possessions (propietats, posició social, etc.) per la fertilitat i la fidelitat de les

L’objectiu és, a partir de les dades aportades per diferents ciències (psicologia, anatomia, primatologia, arqueologia i antropologia), demostrar la falsedat del discurs convencional i, pel contrari, mostrar que la sexualitat humana és promíscua, d’acord amb un model multimascle-multifemella i en el que tenen cabuda les relacions hetero-, homo- i bisexuals. Els autors parteixen de la tesi que l’espècie humana ha viscut la major part dels seus 5 milions d’anys d’existència en comunitats caçadores-recol·lectores, igualitaristes i cooperatives, dintre de les quals la sexualitat, més enllà de la seva funció reproductiva, funciona com a mecanisme de cohesió grupal i resolució de conflictes, i d’obtenció de plaer. Només a partir dels darrers

tecció a través de l’autodefensa com de reivindicació dels drets civils. Segurament que el carisma que acaparà és degut en gran part al fort caràcter que tenia; dóna la impressió que és una persona que té les coses clares i transmet amb molta claredat(sense males o segones interpretacions), i no només claredat sinó que també hi ha un alt nivell de profunditat, compromís i sentiment quan s’expressa. Alguns dels temes que va desenvolupar són: l’Islam, l’estat policial, complir els objectius que es marquen dins la lluita, el socialisme, l’us i/o poder del vot, la no violència i l’autodefensa, el poder negre, el paper de la dona dins la lluita i l’internacionalisme. És una persona que va evolucionant amb el temps i amb els fets/situacions que et dóna la vida; i d’aquesta forma la seva concepció dels blancs va canviant. Quan està a la nació de l’Islam és contrari al punt de no relacionar-se amb ells, més endavant serà capaç de manifestar públicament que no tots els blancs són racistes i/o enemics, i acabarà donant suport als blancs que volen ajudar al moviment negre, matitzant que aquests blancs no ho han de fer des de les organitzacions de negres sinó dels seus propis espais.

10.000 anys, coincidint amb la revolució neolítica (el desenvolupament de l’agricultura i la ramaderia, el poblament sedentari, el patriarcat i les institucions de domini), s’hauria imposat la monogàmia forçosa. El primer repte és deconstruir la mateixa ciència: els autors refuten un per un tots els arguments que des d’aquelles disciplines s’han donat per confirmar a priori el discurs convencional. En segon lloc procedeixen a demostrar la promiscuïtat i les relacions multimascle-multifemella: des de les evidències de les comunitats «primitives», la psicologia sexual, l’anatomia dels genitals i els components químics que segreguen, la mecànica del coit, les similituds amb els simis promiscus (ximpanzés i bonobos) o les diferències amb els simis monògams... tot ho indica.


recepta, literatura i agenda 21

La recepta de primavera Iaia Ramona Bages, febrer de 2012 Com ja deveu saber, en aquesta època, a les nostres comarques, és quan granen moltes lleguminoses: les faves, els pèsols, els tirabecs... i és quan podem aprofitar per menjar-les fresques. El tirabec és un llegum de la família del pèsol. Fa una planta molt semblant al pèsol, que fa més mata i les flors, en comptes de blanques, són d’un color rosat-lilós. Dels tirabecs aquí en mengem la tavella sencera quan encara no s’han inflat les granes. En podem fer sopa, estofats... El plat que proposem avui és un estofat de tirabecs amb ceba tendra i pastanaga.

Ingredients: 1 ceba tendra 3 pastanagues ½ kg de tirabecs Agafem una ceba tendra i la tallen a tires i la posem a sofregir amb oli. Quan ja comença a estar una mica

Estofat de tirabecs daurada, hi tirem les pastanagues a rodanxes i els tirabecs (dels quan haurem tallat la punta prèviament). Ho tapem i ho anem remenant. Si veiem

La procesión de Gregor Samsa Nunca quise ir, pero las perseguía desde las

que s’enganxa podem tirar-hi mig got d’aigua. Hi tirem sal, pebre, llorer (al gust de cadascú), i en 20 minutets ho tenim fet!

Ho podem combinar amb algun cereal, com ara arròs, cus-cus, civada... o fins i tot amb un bon seitan a la planxa! Bon profit!

Poesia infantil número 1: Oda al Black Block o pensaments previs a una Vaga General

la procesión correrían a sus habitaciones para

Demà esclatarà la ràbia acumulada, sortirem amb les nostres millors gales a totes les portades. Serem nens dolents en una ciutat de barricades, passejarem l’odi de les grans ocasions, destaparem un brut reserva: l’ampolla del rancor. Si ens trobes, recula, serem perillosos farem por plens de foc i raó.

encerrarse. Nunca quise ir, pero desde las ven-

Lola Perez

ventanas de la casa. Todas aquellas mujeres con pañuelos negros, blusas negras y faldas negras, caminando descalzas o de rodillas. Mujeres que nunca había visto por el pueblo y que el resto del año no vería, porque al acabar

tanas, deseaba aplastarlas una a una. Sara Gutiérrez Herance

AGENDA 28 i 29 de juliol: XV Marxa-Homenatge Maquis Berga-Peguera-Capolat-Berga

Dissabte 28 a les 8h, al Centre d’Estudis Josep Ester Borràs (carrer del Balç, 4 de Berga). Pujarem a Queralt i ens dirigirem cap a Peguera per l’Estany. Parlarem del maquis, de la revolució i de la guerra. Arribarem a Peguera entre el migdia i primera hora de la tarda. I allà parlarem de la insurrecció de Fígols de 1932, d’en Ramón Vila Capdevila (que és fill de Peguera) i de l’actual macrocomplex turístic que es vol fer en aquest mateix paratge. Dormirem a Peguera. Diumenge 29 sortirem a les 7h de Peguera, baixarem pel Coll de l’Oreller, cap a Espinalbet on tornarem a parlar de Maquis, després al Portet i al cementiri de Coforb, on hi ha fosses comunes del final de la Guerra. Esperem arribar a Coforb cap a les 13h i a Berga, a l’Ateneu Columna Terra i Llibertat, per dinar. És una caminada apta per a tothom. Cal portar tendes si us quedeu a dormir i menjar per tot el dissabte. També portar l’esmorzar de diumenge, però el dinar a Berga el farem a l’Ateneu Columna Terra i Llibertat. No carregarem amb tota la motxilla: dissabte ho deixarem al sortir i al vespre ens ho portaran. Això sí, pel menjar i l’aigua, porteu una motxilleta petita pel camí. Per més informació: cejeb@cejeb.org

Dijous 9 d’agost La Font del Balç. Tocant a Gironella A les 22:30 hores. Concert: Roger Blàvia Rhythm Complicity

Dijous 30 d’agost a les 20h Al pla de les Madres de la Plaza de Mayo. Homenatge a Facerías. A la tardor: VAGA GENERAL!


art 22

konvent puntzero’2012 Tres dies per donar a conèixer l’art i la cultura des de l’extrem minúscul de cal rosal. L’edició d’aquest any s’ha presentat amb el segell de qualitat i amb propostes punyents i poc contemplatives. Allunyats dels cercles més esquemàticament endogàmics, aquest passat mes de juny, al konvent s’hi ha mostrat pintura, escultura, fotografia, música, performances... provinents tant d’artistes consolidats com emergents, del nostre entorn i d’altres països. De vegades l’art no cal entendre’l sinó únicament deixar-se captivar pel que ens vol explicar. Després de set edicions, seguim sense aturarnos, creant i projectant cultura, des de la vessant més lliure, creativa i gens institucional. puntzero.org


art 23


entrevista 24

PARLEM AMB…

Josep Faura Militant anarquista i confederal durant la revolució i la guerra de 1936 a Olvan. Pep i tu amb l’ajuda de Rocio Berga, 14 de maig de 2012 Muntant una paradeta de llibres anarquistes a Berga, al Vall, vam tenir la sort de conèixer el Josep Faura. Un home gran, agradable i de conversa interessant que, segons ens assegurava el seu fill «era dels nostres» i havia anat a la presó per això mateix. Uns dies després vam anar a casa seu per poder-hi parlar tranquil·lament. Josep Faura Codina, nascut el 1919 és conegut a Olvan com el Badia. El seu pare era pagès —conrreava una mica de terra pròpia— i la seva mare treballava a la fàbrica, primer a la Plana i després a la Colònia Rosal. Aquest entusiasta, jove durant l’estiu del 36, se sentia compromès amb la Idea —era anarquista— i va ser militant de la CNT. Durant la revolució fou del comité de control d’una petita fàbrica tèxtil d’Olvan i va ajudar a la col·lectivitat agrària creada en aquella població. Quan van cridar la seva lleva, també va fer la guerra, al front del Segre on va ser ferit. Aquesta activitat i la seva adscripció sindical van ser suficient —no calia gaire— perquè la sàdica repressió franquista el portés quatre anys a la presó. El Josep desprén una alegria contagiosa i una bonhomia manifesta i, amb tot, forma part d’aquella generació de persones corrents però amb un arrelat sentiment de justícia social i idees de progrés i llibertat que tant van abundar. Quan comences a treballar? Als tretze anys, al tèxtil allà al poble, al mateix Olvan. Al Rovira una fàbrica petita. Quan entres en contacte amb el sindicat? Amb la guerra van col·lectivitzar les indústries grans i aquella fàbrica nostra com que era petita la van controlar, era un comitè de control. Per nomenar el comitè de control hi havia una reunió de treballadors i quan van voler nomenar la junta com que jo era dels més espaviladets doncs va ser el Faura tu. Llavors, l’amo, el Rovira, era molt viu, i aquests com que la seva central treballava per uns majoristes més grans de Barcelona i cada vuit o quinze dies havíem de baixar i donar conte del desenvolupament de la fàbrica. Sempre hi baixavem jo un altre noi i el Rovira i ens portava a dinar al carrer Aragó i ens camelava molt. jo tenia setze anys.

Vaig fer biografies d’obrers de la comarca i tinc un Josep Faura que és el secretari del Sindicat Únic d’Oficis Varis d’Olvan... Sí, però no es ben bé així, el secretari era un altre jo era el segon secretari perquè era més jove, el Valentí Sans era el secretari. A Olvan es va fer Comitè de Milicies Antifeixistes tu en formaves part? Sí, però jo no hi vaig pertanyer mai, perque éren gent més gran. Jo quan l’aixecament no vaig portar mai armes perquè m’han fotut sempre por. Quan vaig entrar a la presó em van acusar d’haver cremat Sants i de portar armes curtes i llargues. Quan van cremar l’església, jo seguia amb els altres i sí que vam fer baixar quatre sants avall i cremar-los. Però em van acusar de portar armes curtes i llargues i això era mentida. I de ser milicià a les ordres del comitè que també era mentida. El 19 de Juliol com el vau viure? Com que les meves idees eren avançadetes doncs més aviat amb alegria. Amb alegria collons! Què va passar a Olvan, com us vau enterar, vau baixar a Gironella? Va pujar el comitè de Gironella amb un camió, una metralladora, buscaven els fatxes del poble, jo llavors no em cuidava de res, un que li deien Reig que era un falangista i molt malparit es va escapar, em sembla que va estar molt temps a la Portella amagat. Jo no pertanyia per res al comitè i havia un meu oncle que si que ho era. Van anar volutaris al front, d’Olvan? Sí, hi van anar tres. Un va ser el Corriu, el coneixeu el Corriu? Ténen una botiga al carrer Major... Aquest Gonzalo Solà va anar al front voluntari, ell i un altre que es deia Feliu Escalé. Llavors em sembla que també hi va anar un que es deia Rafael. Tu llavors... Jo vaig esperar i vaig anar amb la lleva del 40. I llavors em vaig incorporar que ens van portar a Vic i d’allà al front. I al front el primer dia que vam anar-hi, ens van fer anar de Sant Corneli, que és una muntanya que hi ha a Artesa de Segre.

A la nit ens portaven allà a la meitat de la muntanya i a dalt hi havia els fatxes i avall també els fatxes i a la dreta el pantà, el Segre vaja. I a la nit ens feien anar allà a les fosques. Van començar a tirar trets a d’alt i abaix, nosaltres al mig, jo portava de cabo un de Gironella que es deia Valldaura. Quan ens van fer l’atac aquest, ens vam retirar. Ens deien sempre que no podíem abandonar el fusell, que era un delicte molt gran. Però al fotre l’atac jo vaig anar depressa i vaig marxar sense fusell. El tinent va dir-me «no pasa nada». No pasa nada però a la nit ens van portar a Ponts, ens van fer formar i al cementiri van fer posar dos nois de cara la paret, nosaltres ens ho miràvem, i van dir allò que fan per afusellar de «preparen, apunten» i els dos nois aquells van dir: «no os lo creais, no os lo creais, són unos embusteros, nos acusan de deserción y no es verdad» i total que els van matar. El segon dia d’anar allà comencen a tirar i em van ferir. I com que el Valldaura era el Cabo li vaig dir: «m’han ferit Valldaura!” i no podia caminar i em van portar en braços fins a un trocet més enllà que hi havia camillers i em van portar pel bosc fins a prop de la Seu d’Urgell, d’allà em van portar a l’hospital de Manresa i d’allà a l’hospital de la Creu Roja de Barcelona. El dia que sortia de Manresa i entrava a l’altre hospital moria el meu pare d’un atac de pròstata. I a Barcelona van venir-me a veure, al cap d’un dia o dos, la meva mare i una seva germana, que eren dues germanes molt ben organitzades. Quan entren els nacionals on t’enganxen? A mi a l’Hospital de Caldes de Malavella. Jo com que estava ferit i la meva mare sola, no em va fer gràcia anar a França. Llavors ens van portar a Castelló d’Empúries, quan van entrar els nacionals estava allà que passaven amb els avions i tiraven follets: «Rojos no tengais miedo que quien no tenga delitos de sangre no le va a pasar nada»... A Olvan tenies la teva mare? Tenia la meva mare, sí. Llavors a Olvan jo acollonit al màxim perquè hi havia els falangistes i el diumenge com que sóc

rebel però no tant..., anava a missa per tapar l’expedient, i un dia sortint de missa hi havia l’aguatzil allà al davant i vaig veure que m’assenyalava. Vénen els civils i em van portar cap a l’ajuntament, allà hi havia tots els propietaris i l’aguatzil que era un malparit d’aquells xivatos. Ens van agafar, aquell dia, quatre del poble: Valentí Sans, Llorenç Vilalta i Isidre Vilalta que eren dos germans. Doncs ens van agafar i allà Olvan ens van tenir molta estona, vam veure com ho celebraven els carques, brindaven amb xampany que havien agafat la gent dolenta. Llavorens ens van portar cap a Gironella al cuartel de la Guàrdia Civil. En fer l’atestat, no sé si ho van fer amb picardia però el van deixar sobre la taula i la denúncia que em feien en a mi vaig veure qui la firma: era l’Antonio Rovira, l’amo de la fàbrica, que sempre es feia l’amic quan baixàvem a Barcelona, era molt traidor. Ell i un que es deia Rafael Canudes que era l’amo d’unes terres que havíen col·lectivitzat. Quantes col·lectivitzacions vau fer allà? Era una propietat molt gran i la vam col·lectivitzar i això sí que jo vaig ser un dels del sindicat que hi anava en allà a treballar perquè els que portaven la col·lectivitat eren agricultors i jo anava a col·laborar-hi, el meu delicte polític... Es diuen Canudes però la propietat es cal Ballaró. Van ser només aquestes propietats col·lectivitzades o hi va haver més? No, van col·lectivitzar aquestes terres, que no eren de cultiu, era bosc, però van arrencar el bosc i jo vaig participar sense cap profit perquè...

...ens van agafar i (...) vam veure com ho celebraven els carques, brindaven amb xampany que havíen agafat la gent dolenta.

Després de la denúncia devies anar a judici, com va anar... Llavorens els judicis eren molt macos, ens portaven quaranta, els primers noms ja havien rebut, aquells teníen pena de mort. Al meu judici sembla que hi va haver tres penes de mort. Al Llorenç Vilalta li van posar dotze anys, a mi i el Valentí Sans ens van posar vint anys de reclusió temporal que després ho van conmutar per quinze anys. Ens van portar a la model. Allà a la presó vaig tenir molta sort que tenia un cosí que era el director de banc a Gironella i tenia un amic a l’economat de la presó i em van deixar allà a l’economat. Llavors un dia hi va haver la possibilitat d’entrar a comunicacions que era un dels millors llocs de la presó. Després van venir les expedicions a camps de treball: el Valle de los Caídos, a Torelló a fer les cases barates, etc.

...vaig dir: no vull tornar a la fàbrica i vull ser lliure Quants anys vas estar a la presó? Quatre anys i dos mesos, vaig sortir el 28 de maig i vaig anar cap a Olvan, és clar. A Olvan jo com que teniem una mica de terra enlloc de tornar a la fàbrica, vaig dir: no vull tornar a la fàbrica i vull ser lliure. Tenia hi havia unes quarteres. Enlloc d’anar a treballar a la fàbrica em vaig cuidar de la terra que no ho havia fet mai. Però vaig agafar tanta afició a la terra... hi havia unes set quarteres. Et donava prou per menjar... No res, no, sort que la meva mare treballava a la fàbrica! Poc després de sortir de la presó el Josep va conèixer la Lola, l’amor de la seva vida, i bé, la vida ha continuat. És un expert jugador de la botifarra i moltes altres coses. Però, tot i que la conversa va ser molt més llarga, l’entrevista l’acabem aquí. Salut i anarquia!


Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.