TAVERNES DE LA VALLDIGNA FESTES 2024

EN festeS 2024 Tavernes

Ciutadans!

Defensem la nostra terra i serem grans, ciutadans! Ciutadans!

Tavernes desperta i aixeca’t valenta d’un cop; no t’atures ni un sol moment.

Que sàpien enfora que tens sang ardent i cor ple de vida i el nervi valent.

Tavernes desperta, desperta del somni que la llum d’una alba nova està apuntant.

Els teus fills s’apressen contents a la lluita per veure’t de gales i honors adornada.

Que l’opressora incultura muira sota les nostres mans! Lluitem, lluitem, lluitem, per fer un poble, un poble gran.

Puix que la mare que acarona sos fills amb tant d’amor ha de ser amadobada com el més preuat tresor.

Llancem el crit a la ciutat! L’hora de la renaixença ha aplegat.

Ciutadans!

Defensem la nostra terra i serem grans, ciutadans! Ciutadans!

HimneTavernes de

Lletra: Francisco Valiente

Música: L. Martí

Lara Romero Giner Alcaldessa

Saluda de l’ Alcaldessa

Estimades veïnes i veïns de Tavernes de la Valldigna,

És amb gran alegria i emoció que vos done la benvinguda a les Festes Majors de Tavernes, les Festes del Poble. Una celebració emblemàtica que uneix a la nostra gent en una atmosfera de tradició i alegria. Enguany, de nou, és un honor per a mi dirigir-me a vosaltres en aquesta ocasió tan especial, on els nostres carrers es transformen en escenaris vius de cultura, tradició i festa.

Ara mateixa, el meu record passa per algun que altre mes d’agost, vesprades que es feien nit, preparant les disfresses per al concurs de la plaça. Les meues amigues i jo vam ser les guanyadores en diverses ocasions. Un any, el nom de la nostra comparsa era “Els Girasols de Van Gogh”. La “quadrilla” hem sigut sempre molt inquietes i creatives. Les idees, cada vegada que les ajuntàvem, adquirien formes increïbles. Vam escenificar el quadre dels girasols, físicament, amb una vestimenta on cada pipa, cada pètal i cada detall adquirien formes on la realitat, finalment, superava qualsevol imaginació boja.

Quants records d’aquelles adolescents amb il·lusions, somnis, ganes de crear i de compartir moments únics. Eixes són les xicotetes coses meravelloses que ens omplin els cors, que ens recorden, amb nostàlgia, qui som i d’on venim.

Un dels esdeveniments més esperats de les festes també és, sense dubte, el concurs de carrers engalanats, on veïns i veïnes treballen amb devoció per embellir els nostres carrers amb les seues decoracions més creatives i impressionants. Cada racó de Tavernes es converteix en un testimoni de la nostra identitat i orgull.

Durant aquests dies la nostra festa acull activitats importants com el festival de xarangues que ens ofereix la vibració contagiosa de la música tradicional, omplint els nostres cors de ritme i alegria mentre esmorzem amb els amics i amigues.

Els concerts programats per a aquestes festes són una finestra a la diversitat musical que enriqueix el nostre poble. La Oreja de Van Gogh, enguany, seran els encarregats de fer-nos reviure dècades de música. No ens oblidem de les notes clàssiques, al concert de la SIUM, fins als ritmes més contemporanis cantats en valencià com les cançons del grup Buhos. La música ressona als nostres carrers i ens recorda la importància de la cultura com a eix central de la nostra festa.

Vull expressar el meu sincer agraïment a totes les persones que fan possible aquestes Festes Majors: els treballadors municipals, les associacions, les entitats culturals, i cada veí i veïna que s’hi ha implicat amb dedicació i esforç.

Sense vosaltres, aquesta celebració no seria possible. Gràcies per fer de Tavernes un poble viu i ple d’alegria.

A gaudir de cada moment amb la família i amics, i a crear memòries que perduraran en el temps. Vos desitge unes Festes del Poble plenes d’emoció, tradició i felicitat compartida.

Amb estima,

Lara Romero Giner

Municipal Corporació

Alcaldessa

• Lara Romero Giner

Tinents d’alcalde

• Josep Llàcer i Gandia

• Zeus Grau Franco

• Amparo Bo Chover

• José Enrique Cuñat Verdú

• Juan Bautista Talens Felis

Regidors i regidores

• Emilio Fonseca Martí

• Carlos Torres Fillol

• Encar Mifsud Estruch

• Eva Palomares Ferrer

• Miguel Enrique Borràs Peiró

• Antonio Franco Vercher

• Maria Encarnación Ciscar Enguix

• Mario Salvador Enguix Sales

• Carlos Gimeno Bosch

• Carmen Sifres Vercher

• María Amparo Escrihuela Tovaruela

Carlos Torres Fillol Regidor de festes

Saluda del Regidor DE FESTES

Benvolgudes veïnes i benvolguts veïns,

Com a regidor de festes, és per a mi un gran privilegi presentar-vos el nostre llibre de les Festes Majors de Tavernes de la Valldigna. Un any més podem gaudir de la participació dels nostres cronistes oficials a mes de tots els colaboradors que omplin estes pàgines de textos enriquidors

Aquest any, el llibre de festes està marcat per la desaparició d’un dels nostres estimats cronistes oficials, Josep Ciscar. Malgrat la seua malaltia, va poder finalitzar el seu article, regalant-nos de nou aquestes línies que formaran part per sempre del seu record. El seu llegat viu en aquestes pàgines i en la memòria de tots nosaltres.

Vull agrair de tot cor la dedicació i l’esforç de tots els que han col laborat en l’organització de les festes: companys, associacions, hostalers, clubs i, per descomptat, cada un dels membres del servei municipal de l’Ajuntament. Sense la vostra implicació i entusiasme, no seria possible fer realitat aquestes celebracions.

Aquestes dates tan especials ens permeten retrobar-nos, celebrar les nostres tradicions i enfortir els llaços que ens uneixen com a poble. Enguany, hem preparat un programa ple d’activitats per a tots els gustos i edats. Des de concerts i espectacles fins a tallers per als menuts i competicions esportives, cada esdeveniment ha estat pensat perquè tothom puga gaudir de la festa. Espere que aquestes jornades siguen una oportunitat per a la diversió, la creació de nous records i, sobretot, per a la convivència.

Vos anime a participar activament en totes les activitats que hem preparat i a compartir aquests moments amb amics, familiars i veïns. Recordem sempre que la festa és del poble i per al poble, i que el millor de les nostres festes és la gent que les fa possibles.

Visquem intensament aquestes festes i gaudim de Tavernes de la Valldigna, de la nostra cultura i de la nostra gent amb tolerància i respecte.

Bones festes a tothom!

Amb afecte,

Carlos Torres

TAVERNES RUGBI CLUB, 90 ANYS FENT POBLE

Que una associació complisca 90 anys és una fita molt rellevant no sols per al col·lectiu de persones que formen part d’ella sinó també del municipi i l’entorn en què està implantada.

És per això que cal celebrar-ho com cal, donat que darrere d’aquesta efemèride hi ha una gran història, passió, treball, il·lusió i compromís. Un compromís que uneix i implica diferents generacions al voltant d’un denominador comú: l’amor a un club, a un esport, a un escut, uns colors… i a un poble.

Tot això i més significa aquest 90 aniversari d’una de les entitats esportives històriques no sols de les comarques valencianes sinó de tot l’estat. El degà del rugbi valencià. Servisca aquest escrit com al meu humil homenatge a totes i cadascuna de les persones que han format part d’aquesta gran família.

HISTÒRIA

L’any 1934 trobem l’inici d’aquest llarg viatge amb l’arribada a la població del metge dentista Sr. José Maria Segòvia.

Este metge promou diverses reunions amb

els joves de Tavernes per a proposar-los la practica d’aquest esport tan emocionant. A estes primeres renunions van assistir els germans Ricardo i Rodrigo Gil que venien d’Amèrica del nord, concretament Nova Iork, on havien jugat a futbol americà. Després se’ls afegirien els exiliats “pieds noirs” Guillermo i Gerogocopulos .

Estos van ser l’embrió del primer equip. A ells se’ls afegiria molt prompte Salvador Pachés que havia practicat rugbi a França. Entre tots van saber traslladar el seu entusiasme i esperit rugbístic als joves de Tavernes concretament a un grup que es denominava “La Colla”.

Este grup d’amics destacava per les seues qualitats físiques, eren: Bernardo Plancha, Geroni, Jose Vte “Guapo”, Vicent “Sandàlio”, Vicent el “Besó”, Bono... prompte es van bolcar a aprendre el nou esport que estava naixent a Tavernes.

Tots van començar a entrenar i a ocupar un lloc en l’equip.

Seria en 1935 quan comencen a jugar i a guanyar algun partit, així s’aconseguix oferir resistència davant un equip històric com el Cuatro Vientos de Madrid, amb el resultat de TAVERNES 3 – CUATROVIENTOS DE MADRID 9.

A l’any següent, en 1936 es continua consolidant l’equip i obtenint bons resultats, entre ells el campionat provincial disputat en el Camp del “Camí Fondo” de València contra l’Universitari amb el resultat d’UNIVERSITARI DE VALÈNCIA 0 – TAVERNES 3.

SUBCAMPIONS D’ESPANYA

Després vindria el parèntesi de la Guerra Civil. Acabada esta i passat un temps l’equip s’organitza de nou. Comencen organitzant partits amistosos i jugant amb els pocs equips que hi havia a València, a poc a poc es va consolidant un equip molt competitiu. En 1940 aconseguix el Campionat provincial (hi ha ja referències en la revista Blanco i Negro a nivell de l’estat). A partir d’esta temporada el Tavernes es convertix en un equip potent, difícil de batre.

En la temporada 1941-42 el Tavernes després de proclamar-se campió provincial juga les eliminatòries del campionat d’Espanya fins a arribar a la semifinal que perd contra el Reial Madrid amb el resultat de 3 a 9 (el partit es va jugar en el Camp del Vallejo de València).

És en la temporada 1942-43 quan el Tavernes

destaca ja a nivell de l’estat. En esta temporada aconseguix el Campionat Provincial i després en el nacional aconseguix eliminar a equips de Saragossa, al Melilla en quarts de final (partit jugat al camp de l’Alfàndec) i en la semifinal al Reial Madrid. Esta vegada la semifinal es va jugar a Madrid.

La final del campionat es jugà al camp del Vallejo de València el 30 de maig de 1943 contra la Santboiana. Encara que els jugadors del Tavernes es van esforçar al màxim no van poder doblegar a l’equip català. Al final el resultat fou 16 a 0 a favor de l’equip de Sant Boi de Llobregat.

Tot i haver perdut la final, els jugadors d’aquell equip han sigut considerats com uns herois i han aconseguit que el Tavernes Rugbi Club, a més de ser el primer equip de València a aconseguir el Subcampionat d’Espanya, siga un referent a nivell nacional per haver aconseguit en tan poc temps uns assoliments tan considerables.

EL DIA QUE EL TAVERNES LI VA GUANYAR AL REIAL MADRID. 18 de març de 1943

No són molts els equips que poden presumir del fet d’haver-li guanyat al Reial Madrid en competició oficial i menys en la copa d’Espanya, tot i que ja fa temps que el Reial Madrid no compta en la seua estructura esportiva amb una secció de rugbi, en la dècada dels 40, la secció de rugbi del club madrileny era un dels equips més potents, guanyant en diverses ocasions la copa d’Espanya.

En aquell temps no hi havia lliga de Divissió d’Honor i el sistema de competició era de lligues regionals amb una copa amb eliminatòries on es classificaven els campions provincials.

Després de guanyar al Melilla en quarts de final de la copa, l’atzar va voler que es repetira la semifinal de copa de la temporada anterior. El partit va alçar una gran expectativa, no sols a Tavernes sinó també en l’àmbit rugbístic i esportiu de tot l’estat, és per això que podem trobar entrevistes prèvies en diaris de tirada nacional com l’ABC així com les corresponents cròniques posteriors al partit.

El partit i el viatge es preparen a consciència i l’ambient a Tavernes era tal que la directiva va haver de reservar diversos vagons de tren per tal de traslladar als jugadors i afeccionats que volien acompanyar al seu equip a Madrid.

Esta vegada si que es va poder doblegar el Madrid i el Tavernes Rugbi Club venç a domicili 0 - 3. En saber el resultat, a Tavernes es prepara una gran festa. Autoritats, banda de música i tot el poble espera en l’estació de Ferrocarril als heroïs que havien sigut capaços de guanyar al mateix Reial Madrid en el seu propi feu.

Les cròniques del partit relaten que: “cabe

destacar la corpulente delantera del equipo madrileño que con su superior peso y altura decantaban las melés a su favor, capitaneados por Ferreira. En ese preciso momento de igualdad entre los dos semifinalistas y con el marcador indicado de empate a cero, sobresalió la genialidad y corage de Salvador Gascón, pilier del equipo levantino, quien supo parar el empuje del “rocoso” pilier madrileño. Como consecuencia del choque, salió lesionado en la mandíbula el jugador visitante, siendo expulsado del terreno de juego el “Coloso” pilier madrileño, con lo cual las dos melés quedaban equilibradas. De esta forma llegó uno de los balones al tres cuartos ala, Ricardo Gil, jugador de buena visión de juego y sobretodo de gran velocidad, quien rompiendo la defensa de los jugadores del Madrid, “voló” por el terreno de juego contrario, y no siendo alcanzado por los jugadores madrileños depositó el balón oval en la línea de marca, consiguiendo la única marca del encuentro….. los huertanos de Valencia han derrotado a los jugadores de Madrid, clasificándose para jugar la final del campeonato.”

Tal i com hem comentat, el Tavernes Rugbi Club va jugar en diverses ocasions tant en competició oficial com en partits d’exhibició i amistosos contra el Reial Madrid. A banda dels dos partits de semifinals de copa, destaca el partit d’exhibició que disputaren al camp del Mestalla el 16 de març de 1944 com a prèvia a l’homenatge a les velles glòries del futbol que van disputar les olimpiades d’Amberes 1924.

I per si no fora poc, el 21 de març de 1954 el Tavernes Rugbi Club va disputar el trofeu Copa de falles, organitzat per l’Ajuntament de València, contra l’Atlètic de Madrid, campió de la copa d’Espanya del 1953.

DÈCADES D’ALTS I BAIXOS

El final de la dècada dels anys 40, els 50 i 60 va haver gran fluctuació, alternant periodes de gran activitat amb periodes de baixa activitat.

Ací cal destacar el Campionat provincial l’any 1954 de l’equip entrenat per José Roca i els jugadors celebres com Màquina, Alberola, Farina, Salvador Gascón i Salvador Gimeno.

En l’època del 60 també es forma un gran equip que reverdix els triomfs del Tavernes. És l’època d’Enrique Martorell, Tent, Bordes, Paco Campana, Julio, Santiago i Vicente Cremades, entre d’altres.

En l’època del 70 als 80 el club aconseguix pujar de segona regional a nacional enfrontant-se als equips d’Alacant, València i la Zona d’Aragó.

Les temporades 1978-79, 1979-80, 1980-81 i 1981-82 el Tavernes Rugbi Club va competir en el grup IV de Primera Divisió Nacional.

EL PUNT D’INFLEXIÓ: CREACIÓ DE L’ESCOLA DE RUGBI

Cal esperar als anys noranta quan comença la promoció de l’escola de rugbi i el treball a la base, els quals escriuran una altra pàgina important del rugbi en Tavernes.

Es crea l’escola de rugbi. Paco Enguix i Paco Cuñat comencen a treballar amb un grup de xicotets jugadors. A este grup de treball s’afegiria Vicent Alberola, Juan Emilio Gómez “Serrano”, Juan José Sala, Salvador Palomares i Manolo Pérez. Entre tots van formar un gran grup de treball.

L’escola comença a donar els seus fruits i en la temporada 1992-93 l’equip benjamí es proclama subcampió autonòmic. En la temporada 1995-96 l’equip infantil participa a Sant Sebastià en el Campionat d’Espanya escolar representant al col·legi Alfàndec, proclamant-se Campió.

En la temporada 2001-02 l’equip juvenil, de la mà de Manolo Pérez es proclama Campió autonòmic després de guanyar en la final autonòmica al Tecnidex i juga el campionat d’Espanya contra el San Jeronimo de Sevilla, el Complutense Canoe de Madrid, i l’U.E Santboiana.

Aquesta va ser la primera vegada que Tavernes acollía una fase final dels campionats d’Espanya de clubs en categories inferiors i va suposar un gran esforç d’organització alhora que es van realitzar diverses millores al camp del Vergeret.

MILLORA DE LES INSTAL·LACIONS.

OBJECTIU: TINDRE UN CAMP DE RUGBI A TAVERNES.

Tot i els èxits que el Tavernes Rugbi Club havia aconseguit al llarg de la seua dilatada història, Tavernes no va disposar d’un camp de rugbi com a tal fins a les acaballes de la dècada dels 90 i principi dels 2000.

En els inicis, a mesura que Tavernes anava creixent, els partits de rugbi es disputaven al camp de l’Alfàndec o de Colon que va ser modificat en diverses ocasions, estem parlant des dels anys 30 fins als 70.

Els següents anys, fins als inicis dels 90 es compartía el camp municipal amb l’equip de futbol.

Per tal de poder disputar els partits, els jugadors i directius havien de fer el ritual de traslladar els pals carregant-los als muscles i nugant-los a les porteries de futbol, els quals havien de desnugar i guardar una vegada acabat el partit.

Va ser als inicis dels anys 90 quan amb la creació de l’escola i la necessitat d’entrenar i jugar més a sovint tant els menuts com els sènior es va aconseguir que l’Ajuntament acondicionara i millorara el camp del Vergeret, el qual utilitzaven indistintament els equips de futbol i els de rugbi.

Així, el ritual del trasllat i nigat dels pals es va mantindre fins que a conseqüència de l’organització de la fase final del campionat d’Espanya de clubs en categoria juvenil l’any 2002, la regidoria d’esports de l’Ajuntament va instal·lar unes porteries de rugbi de manera definitiva al camp del Vergeret, retirant les de futbol que hi havia allí instal·lades.

Tavernes, 68 anys després de la fundació del club i de l’inici de la pràctica d’aquest esport a la nostra ciutat, gràcies a les gestions de l’aleshores president, Salvador Palomares, disposava oficialment d’un camp de rugbi. Així mateix s’instal·laren uns mòduls prefabricats provisionals els quals es van cedir al club per poder fer reunions i tot tipus d’activitats, la nostra seu.

CONSOLIDACIÓ DE L’EQUIP SÈNIOR EN PRIMERA AUTONÒMICA

Amb unes bones instal·lacions i una excel·lent promoció de joves amb moltes ganes de gaudir del rugbi, el primer equip es nodrix dels juvenils que complementen al grup de veterans que venien resistint des de la década dels 80 i 90: Paco Clar, Manolo Pérez, Juanjo Sala, Salvador Palomares, Paco Enguix, Paco Cuñat, Lluís Alberola, Vicent Alberola, Emilio “Serrano”, Amadeo, Màrtin, Paco Galera juntament amb alguns amics de Gandia com Suso i Toni Aledo mantingueren viva la flama del rugbi en els temps més difícils organitzant el tradicional torneig de festes o algun partit amistós contra equips anglesos.

El treball de l’escola de rugbi, formant joves jugadors que s’incorporaven al primer equip

juntament amb la difusió en pobles propers com Simat o Gandia van portar jugadors molt interessants com Alex el “Coto”, Jaume Tent, Gustavo, Manolo Becerra, els germans Laporta o Hugo el “francés”

així mateix, s’incorporen jugadors romanesos com els germans Mihai i Liviu Mengher, Mitrica, Mares o Dragos fet que suposa un augment considerable en el nivell i qualitat de l’equip.

A posteriori seguiriem sumant jugadors importants procedents de l’Argentina com Jose Evaristo Uriburu, Martín o Eloi entre d’altres que residien en la zona.

Després de l’ascens de categoría aconseguit l’any 1998 contra el Cartagena, amb Salvador Palomares com a entrenador i diverses temporades consolidant-se en la lliga autonómica, en la temporada 2003-04 de la mà de Paco Cuñat es proclama campió autonòmic.

El primer equip es proclama de nou Campió autonòmic les temporades 2005-06, 200607 i 2007-08 de la mà de l’entrenador Jose Evaristo Uriburu.

El 6 i 13 de maig de 2007 el Tavernes Rugbi Club va disputar la Fase d’ascens a Primera Nacional contra el G.E.I.E.G. de Girona.

L’any següent, el 4 i 11 de maig de 2008 es disputa la fase d’ascens a Primmera Nacional contra el Barcelona Universitari Club.

ELS ÈXITS DE L’ESCOLA

Després d’aconseguir el campionat autonòmic juvenil l’any 2002, el repte era donar-li continuïtat i consolidar noves promocions de jugadors.

En la temporada 2004-05 l’equip benjamí es proclama subcampió d’Espanya en la copa de bronze després de véncer al FC Barcelona.

A nivell individual cal destacar que molts jugadors han format part de la selecció autonòmica Valenciana: Pep Enguix, Andreu Grau, Jose Armengol, Salva Grau, Ruben Mares, Ivan Gómez, Pascual Agustí, Jaume Laporta, Oscar Cerdà, Alex Alberola, Saül Alberola, Juan Salvador Escrihuela, Evaristo Uriburu, Facundo Uriburu. Zeus Grau, Josep Cantos, Toni Salom, Marcel Gadea, Ferran Gadea, Joan Manclús, Salvador Palomares, Ximo Pons, Francesc Cuñat, Jorge Pons, Vicent Borràs, Maikel Grau, Marcos Ferrufino, Genar Andrés, Dilan Cruañes, Álvaro Chaveli, i Asier Redondo.

Cal ressaltar a Jose Esparza que amb la Selecció Espanyola juvenil va participar en el

Campionat del Món jugat a Sud-àfrica de l’1 al 17 d’abril de 2005.

Així mateix, Jose Esparza (2004), Saül Alberola (2004) i Zeus Grau (2007) van disputar amb la Selecció Espanyola el campionat d’Europa també en categories inferiors.

A més alguns d’estos jugadors van ser seleccionats en el projecte de tecnificació i alt rendiment al Complexe Educatiu de Xest els quals van cursar els seus estudis de Secundària i Batxillerat alhora que entrenaven amb els tècnics i seleccionadors de la Federació Valenciana de Rugbi.

Actualment Salvador Palomares Lloret és el jugador que més alt nivell ha jugat. disputant diverses temporades en Divisió D’Honor masculina en equips com El Salvador de Valladolid, C. R. Abelles, el C.R. la Vila o el Pasek Belenos d’Astúries en la temporada 2023-24. Havent format part de la plantilla d’equips d’Irlanda, Escòcia, Anglaterra, França i Austràlia alhora que realitzava els seus estudis de Grau en Enginyeria.

PRESENT I FUTUR: EL C. R. INTER

En la temporada 2009- 2010 el Tavernes Rugbi Club i el Club de Rugbi Cullera inicien el projecte conjunt “Interpobles” l’objectiu principal era mantenir i pujar el nivell de l’escola i poder competir contra la resta de clubs tant a nivell autonòmic com estatal, evitant així que els joves jugadors haveren d’anar-se’n a jugar als clubs de la ciutat de València.

Es sembra aleshores la llavor del Club de Rugby Inter, participant conjuntament l’equip infantil del Tavernes i el Cullera el 22 i 23 de maig de 2010 a Valladolid en el Torneig Nacional, arribant a la final de la copa d’or la qual van perdre en la prórroga contra el C.R. Liceo Francés.

Aquesta experiència es repeteix el 18 i 19 maig de 2012, participant també al Torneig nacional sub-16 a Marbella.

Així com al Torneig nacional sub-18 disputat el 2 i 3 de maig de 2015 a València.

Des d’aleshores el projecte de Club de Rugby Inter es consolida sumant al C.R. Alzira i el C.R. Safor de Gandia.

En l’actualitat els jugadors i jugadores del Tavernes Rugbi Club competeixen en els diferents equips de l’Inter, que disposa d’equips des de categoria s-6 fins s-18 a més d’un equip sènior femení en Primera divissió territorial i 2 sèniors masculins els quals han competit en la temporada 2023-24 en Primera i Tercera divissió territorial respectivament.

La xiqueta Adriana Ferrandis Garcia ha estat seleccionada esta temporada 2023-24 per jugar contra la selecció de Múrcia en categoria M-14. Anteriorment també havia estat preseleccionada en diverses ocasions per la selecció Valenciana en categories inferiors.

L’Inter es va proclamar campió de la lliga autonòmica en la temporada 2022-23 jugant la

promoció d’ascens a la lliga de Divisió d’Honor B vencent contundentment a l’Unizar de Saragossa en la semifinal, però perdent la final contra el CEU de Barcelona.

Així mateix van ser eliminats en la repesca contra el C.R. Poble Nou de Barcelona perdent l’oportunitat d’ascendir.

En esta temporada 2023-2024 el primer equip de l’Inter ha finalitzat com a subcampió de la lliga de Primera territorial.

Enguany, el Tavernes Rugbi Club ha organitzat per primera vegada l’escoleta d’estiu de rugbi oberta tant a jugadors i jugadores del club com a xiquets i xiquetes que vulguen descobrir i iniciar-se en la pràctica d’aquest esport. Es tracta d’una activitat lúdic-formativa que combina el rugbi amb el treball específic, així mateix es fomenta l’estima i la cura del medi ambient i del nostre entorn a més de practicar l’anglés, fer deures i la introducció a l’alimentació saludable.

EL VERGERET, SEU HABITUAL DELS CAMPIONATS D’ESPANYA.

Després de la primera experiència de la temporada 2001-02 d’acollir el campionat d’Espanya de clubs en categoria juvenil, el camp municipal del Vergeret ha acollit nombrosos campionats d’Espanya de seleccions autonòmiques, convertint-se en seu habitual els darrers anys.

Disposem d’un camp modest i menut, amb unes instal·lacions que cal renovar i millorar, tot i això, les facilitats, la bona disposició i col·laboració dels membres del club encapçalats per la seua directiva, l’Ajuntament i la Federació Valenciana així com el bon estat de la gespa fan que la Federació Espanyola confie any rere any en Tavernes per organitzar els campionats d’Espanya de seleccions autonòmiques. Els responsables i tècnics de les quals se’n van sempre amb una molt bona impressió i molt contents pel tracte rebut a la nostra ciutat.

Destaquem:

El campionat d’Espanya de categoria infantil el 27 i 28 de març de 2010.

En categoria M-18 i M-16 l’1 i 2 de maig de 2021

En categoria M-14 el 26 i 27 de març de 2022.

En categoria seven femení M-16 el 18 i 19 de juny de 2022

En categoria seven femení M-16 el 17 i 18 de juny de 2023

En categoria seven femení M-16 el 15 i 16 de juny de 2024

ALTRES ESDEVENIMENTS

Tavernes ha acollit també nombrosos partits amistosos internacionals destacant el disputat contra el Mill Hill RFC l’any 1976, o el Sale R.C. el 19 de maig de 2012.

L’equip professional anglés Wakefield Trinity que milita a la Super League de rugbi-13 va realitzar un stage de pretemporada al camp del Vergeret durant una setmana en gener del 2020.

Des de fa dècades que el Tavernes Rugbi Club organitza el torneig de festes així com el seven de rugbi platja.

PUNT I SEGUIT

Fins ací arriba el resum de 90 anys d’història del Tavernes Rugbi Club, és evident que m’hauré deixat moltes coses per dir i molta gent, jugadors, directius, col·laboradors, socis i simpatitzants per nomenar, vagen per davant les meues disculpes a qui no haja nomenat en aquest text.

Sols em queda donar l’enhorabona i les gràcies a totes i tots aquells que heu fet possible que Tavernes siga coneguda com el bressol del rugbi valencià.

Als qui esteu ara al front del club, amb Maikel Grau al capdavant, animar-vos a seguir treballant per fer que la nostra entitat continue creixent.

A les mares i pares dels jugadors de l’escola agraïr-vos la implicació i la voluntat per fer que els vostres fills i filles gaudisquen practicant aquest noble esport que els fa que cresquen siguent millors persones.

Als qui heu practicat alguna vegada aquest esport o què heu format part d’aquesta gran família del Tavernes Rugbi Club i que per diversos motius heu perdut el vincle, animarvos a baixar al Vergeret, sabeu que sempre les portes estan i estaran obertes per a tothom, quants més siguem, més fort espentarem les melés.

I per últim, al qui va vindre una vesprada al Bar Encarnita a buscar-me, animar-me a baixar a entrenar i que provara a jugar aquest meravellós esport que tant m’ha aportat com a persona, GRÀCIES. Una part important del que sóc és conseqüència d’haver format part durant tots estos anys del Tavernes Rugbi Club.

Ens veiem al centenari!!

Josep Llàcer Gandia

JUGADOR, ENTRENADOR I DIRECTIU DES DEL 1997 FINS EL 2012

L’EPIDÈMIA DEL CÒLERA MORBO A TAVERNES DE 1865

INTRODUCCIÓ

La incidència de les malalties infeccioses ha esdevingut la principal causa de mortalitat de la humanitat al llarg dels segles. La pesta, el còlera, el tifus i la febra groga, des de sempre han estat enemics difícils de véncer, perquè les insalubres condicions higièniques propagaven les malalties amb celeritat; des de sempre han estat associades a desgràcies i morts.

Al llarg del segle XIX, les epidèmies de còlera foren molt mortíferes, la seua virulència va ser semblant a les epidèmies de pesta dels segles anteriors; es van estendre amb rapidesa pels moviments poblacionals generats pel procés d’industrialització gràcies als nous mitjans de transport, que feren que la població es desplaçara en menys de cent anys més que en tots els segles anteriors, i és per això que les pandèmies es transmeteren amb molta rapidesa.

LA MALALTIA DEL CÒLERA

El còlera morbo asiàtic, conegut com el monstre del Ganges, és una malaltia endèmica originària i localitzada a l’Índia. Propagada per les vies fluvials, es va manifestar per primera vegada l’any 1817; el 1823 va aparéixer a Rússia i des d’allí es va estendre per Europa el 1830. “ ... El cólera destruye poblaciones enteras... y se oye en todas las partes del globo un clamor universal, pidiendo auxilio a

los médicos y protección a los gobiernos” 1 .

L’epidèmia, desconeguda a Europa fins al segle XIX, va causar moltes morts fins al descobriment del bacillus virgula 2 pel metge i microbiòleg prussià Robert Koch. Malgrat que aquest no va ser acceptat per tota la comunitat científica, va ocasionar un gran debat entre els detractors, que no admetien la naturalesa parasitària d’aquesta malaltia, i els que admetien aquest descobriment, com el doctor Ferran 3 que, juntament amb el metge i científic de Tavernes Julio Magraner Marinas, defensaven aquest avanç de la ciència mèdica. Aquestes tesis van tindre el suport del metge Julio Magraner Marinas en la publicació l’any 1887 d’un tractat sobre malalties epidèmiques, “Estudio general de las enfermedades por impregnación” 4 , ferm defensor de la tesi “que el contagi era una de les causes de les malalties infeccioses 5 .

1. BOLETÍN DEL INSTITUTO MÉDICO VALENCIANO. VOL. 9. 1865-1866. JUAN BAUTISTA PESET: ”Conferencia sanitaria internacional”. 31 d’agost de 1865, p.p 405-409. Biblioteca digital del Instituto Médico Valenciano

2. També conegut com el “vibrión colérico”.

3. LÓPEZ PIÑERO, J.M: “Cajal y la vacuna anticolérica de Ferrán”. En Ferrán, J.; Gimeno, A.; Paulí, I. La inoculación preventiva contra el cólera morbo asiático. Generalitat Valenciana, 1985, pp. 33-34.

4. Julio Magraner Marinas va nàixer a Tavernes el 8 d’abril de 1841 i va morir el 20 d’octubre de 1905. Era fill del farmacèutic de Tavernes. Estudià la carrera de medicina a València i ocupà la càtedra de Clínica Mèdica l’any 1876. Els seus estudis sobre malalties epidèmiques infeccioses van obtenir gran renom en el món científic del moment. En l’actualitat, el seu nom el porta un centre escolar de la ciutat.

5. BÁGUENA CERVELLERA, Mª.J.: "Las enfermedades por impregnación" (1887), de Julio Magraner y la asimilación en Valencia de la microbiologia médica”. En Estudios sobre la Medicina y la Ciencia Valencianas (Siglos XVI-XIX). Cuadernos Valencianos de Historia de la Medicina y de la Ciencia. XXVIII. Serie A. Monografías. València. 1985, p.p. 13-24.

Aquesta malaltia, que va originar en la parla popular la dita ser pitjor que el còlera 6 , va tenir una incidència letal a Tavernes durant tot el segle XIX a causa de les precàries condicions de vida, en una societat rural i empobrida, la qual cosa feia que la propagació del còlera fora ràpida i les seues conseqüències molt nefastes, amb evident minva de la població.

A Espanya es calcula que van haver-hi vora 800.000 morts pel còlera morbo al llarg del segle XIX 7

A Tavernes, igual que a la resta d’Espanya, al llarg del segle XIX es produïren 4 episòdics colèrics:

L’epidèmia de 1833-1835. Es calcula que provocà unes 102.500 víctimes mortals. En total, moriren a València 5.427 persones 8

6. Amb connotacions dolentes i conseqüències nefastes.

7. “Índice Histórico de Valencia en el S. XIX”. El almanaque de las Provincias. XXIII. 1902, pp. 92-104.

8. SOLER SAIZ, A, MICÓ NAVARRO, J.A. La epidèmia de còlera de 1885 en Valencia a través de “El Almanaque de las Provincias”. En “Estudis Castellonencs” Núm. 9. 2000-2002, pp. 6-10.

A Oliva en moriren 326, d’un total de 596 afectats. A Gandia es produïren 447 morts i 1.900 infectats. El juliol de 1833 va morir l’alcalde de Tavernes, víctima del còlera, Juan Antonio Pérez. 9

L’epidèmia de 1854-1856, amb més de 250.000 morts. En la ciutat de València van haver-hi 1.915 defuncions 10. A la Safor, on més persones van morir va ser a Tavernes11

EPIDÈMIA

DE CÒLERA MORBO DE 1854 A LA SAFOR

POBLACIÓ INFECTATS CURATS MORTS

Gandia 506 383 123

Oliva 190 98 92

Tavernes de la Valldigna 349 188 161

Benifairó - - 53

La tercera de les epidèmies es va produir en 1865. El primer brot epidèmic va començar a Vigo, importat per la tripulació d’un vaixell anglés al juny. Van morir a Espanya al voltant de 300.000 persones en tan sols sis mesos. A València, aquesta epidèmia va ser més terrible que les anteriors i fou aquesta ciutat el focus d’expansió del contagi de l’epidèmia. El primer cas es va produir a primers de juliol i es va propagar ràpidament durant tot el mes d’agost, fins a desaparéixer a mitjan novembre. Els morts a conseqüència del còlera foren 4.027 12

9. ARXIU DIPUTACIÓ DE VALÈNCIA (Endavant A.D.P.V). Secció D. Sanitat. Pobles . 1834. Lligall 12.

10 El Almanaque de las Provincias, XXII. 1901, p. 134.

11. A.D.P.V. Secció D. Sanitat. 1855. 3ª Secció. 12 El Almanaque de las Provincias, XXII. 1901, p.

L’últim brot epidèmic de còlera del segle XIX es va produir l’any 1884-1885, procedent de l’Índia, el qual va deixar uns 120.000 morts i va provocar més de 20.000 morts al País Valencià.

EL CÒLERA DE 1865

En aquesta comunicació analitzem el brot colèric ocorregut a Tavernes el 1865. Hem intentat buscar les respostes que donaren les autoritats i els professionals de la medicina, i la incidència que va tenir l’epidèmia del còlera en la societat, en especial en alguns pobles de la Safor i en la ciutat de Tavernes. Sobretot, el que hem fet en aquest treball ha estat fer parlar els documents, perquè ja que ens hi basem, la millor manera d’entendre què va passar és fer-ne una transcripció.

Per a l’elaboració d’aquest estudi hem utilitzat, a més de la bibliografia adient per al tema, les actes de la Junta Municipal de Sanitat i Beneficència de Tavernes, els llibres d’actes de l’Ajuntament de Tavernes, Secció Sanitat de l’Arxiu de la Diputació Provincial de València, l’Arxiu de la Col·legiata de Gandia, Quinque llibri, núm. 7, les Revistes Mèdiques Valencianes La Crónica Médica i el Boletín del Instituto Médico Valenciano i les Memòries sobre l’epidèmia escrita pels facultatius de Tavernes i sol·licitada als pobles afectats pel govern civil de València el novembre de 1865 i remeses a València el març de 1866.

El treball s’ha estructurat en dos apartats: en el primer s’estudien les mesures sanitàries preventives que en la població de Tavernes i

122.

en alguns pobles de la Safor es van adoptar; en el segon, s’analitza l’evolució de l’epidèmia, el diagnòstic microbiològic, l’actuació dels metges, el paper de les institucions sanitàries especifiques com l’hospital i l’asil de Sant Roc de Tavernes, i els tractaments que s’aplicaren.

LA POBLACIÓ, SITUACIÓ POLÍTICA I ECONÒMICA AL VOLTANT DE 1865

L’any 1860 Espanya tenia una població al voltant de 15.500 habitants. És considerada pels demògrafs, com Vicens Vives, com una etapa poblacional ascendent per la posada en conreu de noves terres, per les desamortitzacions, per una incipient industrialització i per la construcció de carreteres i ferrocarrils13 Espanya estava inserint-se en el cicle demogràfic modern, amb un augment constant de la població al llarg de tot el segle14. La població total de la ciutat de València s’estima que era d’uns 140.000 i a Tavernes l’any 1860 era de 6.828 habitants15 POBLACIÓ A ESPANYA. SEGONA

Font: Primers censos realitzats a Espanya. INE.

13. J. VICENS VIVES: Historia Económica de España. Editorial Vicens Vives. Barcelona. Novena edició. 1972, pág. 561.

14. En 1856 es creà la Comissió General d'Estadístiques del Regne, que en 1857 va canviar el seu nom a Junta d'Estadística. S'iniciava la sèrie dels censos institucionals, que es realitzaren a Espanya de manera periòdica rigorosa, i passà a denominar-se Institut Geogràfic i Estadístic. 15. AMTV. Caixa B.174.

El marc polític en el qual situem l’epidèmia de còlera de 1865 està dintre del govern llarg de la Unió Liberal (1858-1863), caracteritzat per la inestabilitat política i les successives crisis de govern fins a l’eixida d’Espanya d’Isabel II l’any 1868. A València va tenir especial importància en aquests temps la figura de Peris i Valero, amb el suport d’un grup d’activistes com Fèlix Pizcueta i Pascual y Genís, entre altres, que consolidava els partits demòcrates progressistes marcats pel republicanisme federal, que seria el germen del valencianisme polític a càrrec de Constantí Llombart, fundador de Lo Rat Penat l’any 1878.

Aquesta lluita entre els partits constitucionalistes i el caciquisme controlador es veuria reflectida en la crisi econòmica que va coincidir amb el brot de còlera de 1865, juntament amb les inundacions de la tardor a la Safor i a la Ribera del Xúquer, que arruïnaren la producció arrossera, per la qual cosa els jornalers de Tavernes no van acudir a la sega de l’arròs a la Ribera i, amb la manca de jornals i amb la pujada dels preus dels articles de primera necessitat, va augmentar el malestar social fins a arribar a extrems perillosos. A València, la Societat Econòmica d’Amics del País repartia entre la població aliments de franc 16 .

Per a fer-nos una idea de com era Tavernes cap a l’any 1865, direm que feia menys d’un any que el tramway de cavalls Carcaixent-Gandia s’havia inaugurat 17 ; els carrers s’il·luminaven amb fanals d’oli que encenien els serenos cada nit; la carretera entre Alzira i Tavernes encara no estava finalitzada, i precisament en aquest any de 1865 es va decidir el traçat de la carretera: “...la construcción del camino que de Alcira va a Gandia... si por dentro de esta Villa o por fuera de ella,… se resuelve por unanimidad que la carretera se construya por dentro de esta villa.” 18 . S’estava construint el nou ajuntament, amb els plànols presentats per l’arquitecte “ ... D. Antonio Sancho Tormo,

16. ALBERT GIRONA ALBUIXEC, A. Història

Contemporània del País Valencià. Ed. Tabarca Universitat, pp. 87-107. València.

17. A.M.T.V. Acta 3-4-1864. Llibre A-19. Alcalde, Antonio Juan Talens.

18. AMTV. Acta 22-1-1865. Llibre A-19.

quedando las autoridades y principales contribuyentes muy satisfechos” 19 . L’any 1865 la vila de Tavernes tenia “… 1.213 edificios, entre ellos uno que sirve de hospital para enfermos pobres; por contribución territorial satisface 163.660 reales y por industrial 14.700 reales; su ayuntamiento se compone de 16 concejales, y tiene una iglesia que está servida por un cura y dos vicarios, un capellán y dos administradores” 20

SITUACIÓ SANITÀRIA A TAVERNES

La sanitat en els pobles al llarg del segle XIX era quasi inexistent; en un context de baixa capacitat curativa, la malaltia i la mort tenien molt a veure amb les condicions higièniques i sanitàries de les cases i carrers, la higiene personal, i també la qualitat, quantitat i varietat d’aliments que nodrien la gent. La por a les infeccions i pandèmies era quasi present; per a les persones pobres, agafar una malaltia era sinònim de mort; els ajuntaments, per ordre governamental, havien de tenir contractats metges per a atendre els malalts pobres, ocupar-se de les despeses de les medicines i pagar el sou dels facultatius, fet que queda reflectit en l’acta municipal del 3 de maig de 1864:

“... Esta villa, constituye una partido medico de primera clase con las plazas titulares de medicina y cirugía para la asistencia gratuita de los pobres y socorro de las familias acomodadas…los facultativos titulares percibirán un sueldo anual cada uno de 400 escudos pagados de los fondos municipales por trimestres vencidos; tendrán cada uno de ellos la obligación de visitar hasta doscientas familias pobres; en el caso de que tuviesen más de 400 familias pobres en esta villa percibirán por cada una que exceda de este nº 12 escudos, que se repetirán por mitad entre ellos… Los facultativos podrán contratar libremente con las familias no pobres que reclamen sus servicios bien en medicina o cirugía …existiendo en esta villa ya desde muchísimos años una oficina de farmacia, se le abonaran a su profesor con

19. AMTV. Acta 4-2- 1866. Caixa B- 174. 20. AMTV. Acta 26-2-1865. Llibre A-19.

arreglo a la tarifa oficial los medicamentos que se necesiten para las familias pobres, no pudiendo obligarle a realizar ningún servicio sin la debida retribución y para lo cual se consignara en el presupuesto municipal la cantidad de 200 escudos… 21 .

Cada any, quan s’acostaven els mesos d’estiu, l’Ajuntament s’afanyava a crear juntes de sanitat i beneficència per a previndre brots epidèmics i controlar la sanitat en la vila; estaven formades per l’alcalde, el metge, el veterinari, l’apotecari i tres veïns, elegits entre els grans propietaris 22

Junta Municipal de Sanitat. Tavernes. 1865 .

enfermos pobres de este vecindario como a los alcaldes y ayuntamiento en los casos legales y judiciales 23. El novembre de 1864 van augmentar el nombre de propietaris i es va autoritzar que a la vila de Tavernes hi haguera tres facultatius per a l’assistència dels malalts pobres i de l’hospital de pobres: un metge i dos cirurgians, amb sou de 750 rals cadascun 24. L’any 1865 els dos facultatius eren Vicente Gómez Donet, que ja havia atés els malalts en el brot de còlera de 1855, i els cirurgians Salvador Mifsud i Miguel Villalonga.

L’epidèmia del còlera de 1865 va coincidir amb la consolidació del liberalisme moderat i centralista, amb una autoritat provincial articulada al voltant del governador civil, situat jeràrquicament sobre els alcaldes, ajuntaments i diputacions, la qual cosa queda de manifest en les contínues ordres que apleguen als ajuntaments per part dels governadors, d’obligat compliment. Tot el que estem explicant queda reflectit en l’anàlisi de les dues fonts en les quals ens hem basat: les memòries confeccionades pels alcaldes i enviades als governadors que es conserven en l’Arxiu de la Diputació de València i les actes de la Junta de Sanitat i Beneficència conservades en l’arxiu municipal de Tavernes. Estes memòries són molt completes; s’hi donava compte de les mesures de prevenció preses; origen, procedència i zones més castigades per l’epidèmia; diferents maneres en les quals s’havia presentat la malaltia; els mètodes curatius emprats; vicissitud de la malaltia en relació amb el temps atmosfèric; quadres estadístics de la incidència epidèmica: envaïts, curats, morts, per sexe, estat civil, professió i edat.

El motiu pel qual estaven representats en les Juntes Municipals els propietaris més grans era perquè el sou dels metges municipals es pagava dels impostos que cobraven els ajuntaments “...el facultativo tiene el derecho de percibir 750 reales anuales del fondo de arbitrios municipales de esta población, con la obligación de asistir gratuitamente a los

21. AMTV. Acta 3 -5-1865. Caixa B-233. 22. AMTV. 20-12-1864. Còlera Morbo. Caixa B-233.

23. AMTV. 11-11-1860. A-17. 24. AMTV. 9-11-1864. A-19.

Al·legoria de la mort. Revista Punch. 1858. Londres.

PROPAGACIÓ DE L’EPIDÈMIA DE 1865 PER LES NOSTRES TERRES

La por a morir dels infectats era molt gran perquè en menys de 24 hores des que es detectaven els primers símptomes es podia posar fi a la vida del malalt, ja que les fortes diarrees provocaven la mort per deshidratació i generaven gran alarma social entre els veïns, perquè una persona estava bona i en un període molt curt de temps es moria.

El còlera és una malaltia infecciosa intestinal, aguda i contagiosa, causada per la ingesta d’aigua o aliments infectats. La simptomatologia colèrica es caracteritza fonamentalment per vòmits, nàusees i diarrees, amb un període d’incubació breu i es manifesta poques hores després d’haver ingerit el patogen. L’epidèmia es propagava a través dels safareigs públics, en els tolls d’aigua de pluja embassada en els carrers, latrines, pous d’aigua bruts i contaminats, dipòsits de fem en els carrers, en general per la falta d’higiene“ 25

Segons la memòria realitzada per la Junta de Sanitat de la ciutat de València, l’epidèmia de còlera de 1865 començà a València: “... el día 8 de julio ocurrió el primer caso de cólera... en la persona de un francès, procedente de Alejanddría, que llegó a esta ciudad el día 4... y sucumbió el día 9 del mismo”. La propagació fou ràpida i per contagi; la següent víctima fou l’ama de la casa on s’havia hostatjat el francés i també la serventa de la casa. A poc a poc va anar estenent-se pels diferents pobles26

A la Safor es va escampar molt prompte amb virulència pels diferents pobles com Gandia, Vilallonga, Xeresa i Almoines. El dia 12 de juliol es va presentar a Tavernes el primer cas, però no es va fer públic fins al mes d’agost per a no alarmar a la població. A continuació, per la claredat en l’exposició, transcrivim la memòria que va redactar la Junta de Sanitat de Tavernes del còlera de 1865 per ordre del Govern Civil que es conserva en l’arxiu de Tavernes27:

“En la villa de Tabernes de Valldigna a 6 de diciembre de 1865, reunidos bajo la presidencia del alcalde D. Isidoro Mifsud Almiñana en la sala capitular de esta villa, los señores D. Vicente Gómez y Donet, médico titular interino, D. Fernando Ciscar, farmacéutico, D. Rafael Comins y D. José Galiana, componente de la Junta de Sanidad de esta villa, formando sesión ordinaria, por el sr. Presidente se abrió la sesión.

25. JOSÉ LUIS BERTRÁN MOYA. Historia de las epidemias en España y sus colonias (1348-1919). La Esfera de los Libros. 2006, pp. 143-156.

26. “Las cuatro epidèmies de cólera observadas en Barcelona durante el siglo XIX”. Anales de Medicina y Cirugía. Vol LV. Nº 242. Octubredesembre 1975, p. 100. 27. AMTV. 6-12-1865. B-233.

Instituto Médico Valenciano. Vol. 9. 1865-1866

Acto seguido por dicho facultativo D. Vicente Gómez se leyó la memoria que se le había encargado redactase en cumplimiento de lo dispuesto por el sr. Gobernador de la provincia acerca de la enfermedad del cólera morbo y habiendo merecido la aprobación de esta Junta se acordó, se consignase en esta acta y dice así:

MEMORIA ESCRITA POR LA JUNTA MUNICIPAL DE SANIDAD DE TABERNES DE VALLDIGNA ACERCA DEL COLERA MORBO ASIATICO , que por espacio de dos meses invadió esta villa:

QUAN I COM VA COMENÇAR A TAVERNES L’EPIDÈMIA:

En el día 12 de Julio del presente año 1865, fue llamado el facultativo D. Vicente Gómez y Donet por Felicia Miñana y Manclús, joven casada de esta vecindad, para visitar a su madre Gertrudis, de edad de 66 años, que, según la insinuación de, su hija Felicia, había sido atacada de una fuerte diarrea, a la 1 de la madrugada de este mismo día. Según este facultativo la enfermedad de la referida Manclús, era de cólera morbo. El primero que se presentó en este pueblo, y recayendo en esta persona que por ningún concepto ni circunstancia pudiera sospecharse el que hubiese tenido relación alguna con otra de donde procediese la incubación colérica: anciana, pobre, viviendo aislada y a expensas de su yerno, jornalero pobre, no es concebible que aquella enfermedad tuviese otro origen o causa que el de las personales circunstancias… Ésta enferma quedó curada a los ocho días y tuvo una convalecencia rápida y feliz.

El día 13 de agosto, esto es a contar un mes justo y cabal, fue invadido Ignacio Martí, que vivía al otro extremo de la población, del que habita la antedicha enferma Gertrudis Manclús, y murió a los seis días de su enfermedad, después de haber sido tratado por el mismo facultativo, con cuántos recursos parecieron prudentes y oportunos en su tratamiento: Era un pobre jornalero, cuya vida estaba limitada a proveer a su familia con las pocos recursos que le suministrara su jornal, y sus costumbres las de un absoluto aislamiento y las solas relaciones personales que le facilitara su vecindad, sin que pueda saberse de que antes de la invasión de la enfermedad hubiera estado en relación con persona o cosa que procediera más o menos

inmediatamente de la primera enferma Manclús, ni de otra que hubiera estado o permanecido en algún pueblo circunvecino donde existía entonces ya desarrollado el cólera morbo. Pero si bien es verdad que esto se ignora, ni puede conjeturarse que este enfermo ni la primera Gertrudis Manclús tuviesen relaciones próximas con gentes que hubieran respirado algún aire infectado, también lo es que, a mediados de otro mes de agosto, circulaban ya por esta población personas naturales y vecinas de la villa de Cullera donde el cólera producía estragos y venían a permanecer en esta Villa por temor de ser afectados de aquel mal.

Si el día 19 de este mismo mes de agosto murió Martí, a consecuencia de un terrible ataque de cólera, en el inmediato día 21 fueron acometidos ya 6 hombres, tres mujeres y dos niños, en diferentes puntos del poblado, y sin que ninguna relación de parentesco les allegase entre sí o en su vivienda; y murieron dentro de las veinticuatro horas, tres de esthos hombres invadidos, las tres mujeres y uno de los niños; más estos once casos de invasión fueron seguidos el día 24 de ocho casos nuevos que caracterizaron ya la intensidad con que se presentaba la epidemia.

QUI AFECTAVA:

El cólera se cebaba muy particularmente en las mujeres jóvenes de catorce a veinte y cinco y treinta años, en segundo lugar, los varones de la misma edad, un tercero los niños de uno a siete años, y últimamente los ancianos de cincuenta años en adelante; así es que el número de aquellas invadidas y sus defunciones determinó la gravedad y el curso que siguió la epidemia durante toda su época.

QUAN VA DURAR L’EPIDÈMIA:

Desde el día 21 de agosto hasta el nueve de septiembre fueron las invasiones en aumento, presentándose de ocho a diez de estas diariamente, y desde este día comenzó su descenso marcándose en cuatro o cinco hasta el día diez y ocho de dicho mes y luego disminuyó el número hasta aparecer solamente alguno que otro caso en los días 8 y 10 de octubre.

Estas invasiones diarias, y que suponemos serlo solo de las mujeres, guardaron al

parecer un tipo remitente en el aumento de ellas, cada cuarenta y ocho horas, y hubo días en que se pasaron estos sin ningún caso de invasión, reproduciéndose luego como si marcara un tipo intermitente, disminuyendo cada vez más en el número de casos, cesó completamente a mediados del referido mes de octubre.

Fue de observar que los diferentes estados atmosféricos de toda aquella época, tales como los días de lluvia y los más serenos días, aquellos que soplaban los vientos de Icaro, o bien cuando un tiempo vario de vientos o de nubes se esperaba, por el cambio de estas coincidencias atmosféricas, jamás se pudo determinar las influencias de dichas alternativas, en el aumento o disminución de las invasiones coléricas, porque en todas estas alternativas y en todos los estados de la atmosfera se sucedían invasiones con cierta irregularidad, no pudiéndose fijar otro orden ni otro curso a la epidemia, que el de su aumento desde mediados de agosto hasta primeros de septiembre, con el de su disminución o término hasta mediados del mes de octubre.

COM ES PRESENTAVA LA MALALTIA

La forma general de la enfermedad ha sido muy parecida a la de las fiebres remitentes tifoideas, con las excepciones de algunos casos fulminantes que se presentaban como el de un exceso de intermitente perniciosa, y en que los enfermos sucumben en su periodo álgido; es decir, que los coléricos sucumbían en estos casos fulminantes durante su misma invasión a poco que cesaban los calambres dentro del término de cinco a siete horas.

MESURES PER A PAL·LIAR L’EPIDÈMIA

Los facultativos que se han esmerado en ensayar cuantos medicamentos les ha sugerido la prudencia, han convenido un tratamiento adaptado a las circunstancias de la enfermedad tales, la edad y sexo como los de sus síntomas más peligrosos … en muchos casos, ha sido el pensamiento principal que les ha guiado en su práctica: así que la diarrea, por ejemplo, era tratada a veces con lavativas; los b(v)omitos con opio con dosis muy retractivas; los calambres con baños tópicos de cianuro de potasio,

la algidez con los vapores de agua de cal y saquillos de salvado caliente; la sed, con el agua fría en bebidas y hielo o nieve; las reacciones generales con sangrías muy cortas y repetidas; las parciales o sobre las vísceras con grandes golpes de sanguijuelas, etc, etc, y mientras caldos de pollo bebidas tónico difusivas aromáticas amargas. No hubo ningún medicamento de un seguro éxito, porque el organismo enfermo parece que obedecía a una nueva ley de fuerza y se negaba a todas las condiciones de las medidas propuestas.

Tales son los antecedentes que ha recogido esta Junta de la referida enfermedad y acompaña un estado del movimiento de invadidos, curados y difuntos. Con lo que termino el acto, disponiéndose que se remita copia de este acuerdo, o sea, de la Memoria al Señor Gobernador de la Provincia. Firmado: Sr. D. Isidoro Mifsud Almiñana, Alcalde”.

TRACTAMENT MÈDIC DE L’EPIDÈMIA

L’any 1865 encara no es coneixia el microorganisme causal de la malaltia 28 i, per tant, el tractament era merament simptomàtic: aïllament dels afectats, els administraven fàrmacs per a reduir les diarrees i vòmits, com opi, quinina; es recomanava que begueren molta aigua, a la qual afegien sal, perquè encara no s’usava el sèrum fisiològic” 29. Per tant, l’epidèmia va afectar més els xiquets i ancians perquè, com que tenien menys massa corporal, es deshidrataven més prompte. A Beniopa, en tan sols tres dies, van emmalaltir 62 veïns, i “... uno de cada tres persones que murieron eran menores de diez anys” 30 . La lluita contra el còlera va estar condicionada per la incapacitat de la medicina per a trobar un consens al voltant de l’etiologia i tractament.

Les autoritats sanitàries aconsellaven

28. Va ser descobert el 1883 per Robert Koch. 29. Els metges no consideraven necessari bullir l’aigua i, per tant, el malalt podia beure aigua contaminada pel bacil sense saber-ho.

30. A.D.P.V. Sanitat. Pobles de la A a la Z, en els lligalls 50 i següents. 1865.

extremar la neteja de les cases i façanes, evitar aglomeracions... Benito Pérez Galdós reflecteix les misèries de l’epidèmia del còlera de 1865 en una narració molt curta, però real, “... en medio de esta callada agitación se escucha un sonido seco, agudo, monótono, acompasado, producido por un hierro que percute sobre otro hierro. Al instante comprenderéis que una mano diabólica se ocupa en clavar las tablas de un ataúd; es la mano del fabricante de cajas de difunto que explota laboriosamente una industria que vive de la muerte; es el trabajo que busca la riqueza en el cólera, y cada vibración de aquel hierro indica un poco de oro conquistado a la miseria. Del seno pestilente de una epidemia nace una industria, y multitud de artesanos ganan el sustento” 31

Malgrat tot, les epidèmies de còlera van ser les grans aliades de la higiene pública, perquè a partir del descobriment del bacil de Kock les grans ciutats més prompte i a poc a poc tots els pobles van començar a tenir clavegueram, aigua potable i safareig públic.

31. PEREZ GALDOS, B. Una industria que vive de la muerte; episodio musical del cólera”. Edició digital a partir de l’edició de  la Nación, Madrid, 2 y 6 de desembre de 1865. Biblioteca virtual Miguel de Cervantes.

COM ES VA VIURE L’EPIDÈMIA A TAVERNES

A Tavernes, el dia 14 d’agost de 1865, l’Ajuntament va rebre una comunicació de la Junta Provincial de Sanitat que li comunicava que en alguns pobles s’havia declarat la malaltia del còlera i manava que la Junta Municipal de Sanitat i Beneficència havia de vigilar les farmàcies per a assegurar-se que estaven assortides de medicaments, i que els metges havien d’informar dia a dia de l’evolució de la malaltia enviant una relació diària a la Subdelegació de Sueca “... de los individuos fallecidos y curados, la edad, sexo, estado y vicisitudes de la enfermedad, desde su invasión ... con objeto de saber la evolución de la enfermedad 32

El dia 20 d’agost es va reunir la Junta de Sanitat sota la presidència de l’alcalde Isidoro Mifsud i es va acordar per unanimitat tallar la comunicació amb Cullera i Sueca, davant les notícies de contagis pel còlera que arribaven. L’endemà es va publicar un ban en què anunciaven mesures per a combatre’l:

“ Cada vecino de esta villa limpiará y regará dos veces al día la frontera de sus casas.

Que en los corrales, no haya estiércol y este se conduzca a 400 pasos de distancia de la población y no se coloque en dirección de los vientos dominantes de levante y poniente.

El veterinario girará una visita a las casas de los vecinos pobres que deben limpiarse, asearse y ventilarse.

Los enfermos pobres serán trasladados al Hospital para su mejor asistencia.

Desde el día de hoy dejarán de tocar las campanas para comulgar y a difuntos.

Se girarán visitas diarias para reconocer los comestibles que se venden para el consumo público, tanto de carnes como de frutas, inutilizando aquellos que se crean perjudiciales a la salud” 33 .

32. AMTV. B-233. 1865. Juntas de Sanidad. 33. AMTV. Caixa B-233. Acta 20-8-1865. Junta de Sanitat i Beneficiència.

Mentrestant, la vida a Tavernes continuava i els casos d’infectats per còlera augmentaven; el mateix alcalde va ser infectat per la malaltia i fou substituït pel tinent d’alcalde Florencio Ciscar i Juan des d’aleshores fins que va acabar l’epidèmia. El 30 d’agost va morir el rector José Vicente Marina Giner víctima del còlera i, vist l’augment de contagis, la Junta de Sanitat va manar que: “... hagan jergones llenándolos de paja y se tengan dispuestos para socorrer a los enfermos pobres bien en sus casas si careciesen de camas o bien para el hospital, si se encontrasen muchos enfermos y no hubiese suficientes camas”.

Començava el mes de setembre i els contagis augmentaven de forma alarmant: ... Continúan con celeridad las invasiones coléricas, las cuales se extienden a familias pobres las cuales no pueden ser trasladadas al hospital por los muchos enfermos que hay allí por lo repentino de la enfermedad y mal estado en que los deja desde el momento de la invasión”.

En l’hospital no hi cabien més malalts i, davant la falta de llits, la Junta Municipal de Sanitat va acordar que la monja hospitalera: “ ... busque 4 o 5 mujeres que estén dispuestas a servir a los enfermos pobres, bien sean a los que están en el hospital o en sus casas” 34 .

Augmentaven les despeses per medicaments dels malalts pobres, que eren pagades pels fons de l’hospital al farmacèutic Fernando Ciscar, que es queixava contínuament davant de la Junta de Sanitat del retard en els pagaments de les medicines, i per tal de fer front a aquesta situació es va acordar: “... que el sr. Alcalde extraiga 1000 reales de fondos municipales, hasta que el Gobernador acepte la petición que se le ha hecho de 8000 reales por la enfermedad reinante”

El dia 3 de setembre la Junta de Sanitat, reunida amb caràcter d’urgència, va felicitar el metge Salvador Mifsud Pelegrí i li donar les gràcies perquè, malgrat haver estat atacat pel còlera, no va deixar mai de visitar als malalts, ” ... aunque para ello no tuviese que

descansar ni un momento siquiera” 35 .

A principis de setembre, el dia 7, es va reunir la Junta de Sanitat i Beneficència de Tavernes, sota la presidència del tinent alcalde Florencio Ciscar, el rector José Saez, els metges Vicente Gómez i Salvador Mifsud, el famacéutic Fernando Ciscar i el veterinari Rafael Comins. Hi havia bones notícies, feia dos dies que no s’havia produït ningun infectat; era evident que l’epidèmia anava remetent i, amb la finalitat que no reviscolara, el veterinari visità el cementeri per a comprovar in situ que les fosses on se soterraven els colèrics s’excavaven amb almenys tres metres de profunditat.

Durant la segona quinzena de setembre els contagis remeteren i a poc a poc tornà la normalitat a la vila de Tavernes, després de dos mesos d’epidèmia. Amb data 5 de novembre es va celebrar un ple extraordinari per a reconéixer el comportament i l’esforç dels funcionaris públics. En este acte, el secretari, per ordre de l’alcalde, va llegir l’acta en què explicava què havia ocorregut a Tavernes durant l’epidèmia: posà en relleu la importància que van tenir els dos metges, Salvador Mifsud i Pelegrí i Vicente Gómez Bonet, però no va ser exemplar la del metge

34. AMTV. Caixa B-233. Acta 2-9-1865.

35. L’any 1929 la ciutat de Tavernes va reconèixer la labor desenvolupada pel metge Salvador Mifsud i Pelegrí en les epidèmies colèriques que va patir Tavernes al llarg del segle XIX col·locant una placa commemorativa en la casa on havia viscut bona part de la seua vida. Aleshores, el metge Mifsud era un ancià de més de setanta anys

Miguel Villalonga, que només començar l’epidèmia se’n va anar del poble:

“... el día 21 de agosto, al declararse la epidemia se pusieron a disposición de la Junta de Sanidad para prestar sus servicios a todos los infectados … el alcalde aceptó su ofrecimiento con la obligación de que dieran parte todos los días del número de invadidos, distinguiéndolos por su edad y sexo y también de las epidemias… los facultativos cumplieron en todo momento con su deber de atender no solo a los enfermos coléricos sino también a los enfermos comunes… al llegar al apogeo de la epidemia al primer tercio de septiembre y ante el temor del vecindario, trabajaron sin descansar día y noche… y se conquistaron el aprecio y la admiración de todo el pueblo.

…Esta memorable conducta contrasta con la del facultativo D. Miguel Villalonga y Montaner médico… que después de seis años de titular de este vecindario y cuando había dado parte de la invasión de los primeros casos de cólera que llamó esporádicos, desapareció y abandonó la población… situándose a dos horas de esta Villa en el Monasterio de Aguas Vivas en donde pudiera creerse libre del contagio.

… Contrasta su actitud con la conducta observada por el primer teniente de alcalde D. Florencio Ciscar y Grau que durante la enfermedad del Sr. Alcalde hizo las veces de este y con la ayuda del secretario D. Antonio Reig y los Individuos de la junta de sanidad visitaron a los enfermos pobres y los socorrieron, giraron visitas al hospital y calles ya todos los puntos donde podían haber focos de insalubridad hasta que desaparecieron e hicieron cuanto estuvo en su mano para evitar la propagación del mal y llevar el consuelo a las familias…

... Y por último destacar el clero de esta parroquia compuesto por D. José Sanz, D. José Almiñana, D. Eugenio Garrido y D. Salvador Bodi hicieron frente con sus trabajos a las azarosas circunstancias que hemos atravesado y han auxiliado a los enfermos a todas horas, animando a las familias y captándose la gratitud y respeto”.

Finalitzada la lectura, van felicitar els metges,

el tinent alcalde, el secretari, els membres de la Junta de Sanitat i els rectors per la seua actitud positiva, però van reprovar, i així va quedar de manifest en l’acta, el metge Miguel Villalonga i Montaner ”... por su desaparición de esta villa en el momento que más se le necesitaba”36.

Relació de malalts, morts i curats, presentada pel metge Salvador Mifsud.

ESTUDI COMPARATIU GRÀFIC DE L’EPIDÈMIA DE CÒLERA DE 1865 A TAVERNES.

TOTAL, INFECTATS, DEFUNCIONS I CURATS PEL CÒLERA DE 1865 A TAVERNES

INFECTATS DEFUNCIONS CURATS TOTAL

Homes 383 77 38 543

Dones 110 96 66 222

Xiquets 50 49 27 131 36. AMTV. Acta 5-11-1865. A-19.

En aquesta epidèmia de 1865 a Tavernes es van infectar pel virus del còlera un total de 543 persones, de les quals 383 foren homes, 110 dones i 50 xiquets. El nombre d’homes infectats va ser molt elevat, amb una diferència entre homes i dones de 273 homes infectats més que dones. Els dies més àlgids de l’epidèmia foren a finals del mes d’agost i la primera quinzena del mes de setembre. Va haver-hi dies que el nombre de malalts va augmentar de forma alarmant, com el dia 29 d’agost amb 27 infectats i el dia 30 del mateix mes, en què els metges diagnosticaren 20 persones infectades de còlera. Observant aquestes dades, intuïm el treball desenvolupat pels metges a Tavernes i la queixa justificada que presentaren davant de la Junta de Sanitat i Beneficència els dos facultatius Vicente Gómez i Salvador Mifsud, en què informaven que el metge Miguel Villalonga havia abandonat Tavernes en el moment que més el necessitaven. A partir de la segona quinzena de setembre, a poc a poc el nombre d’infectats va anar minvant.

Quant al nombre de persones que van morir a conseqüència directa del còlera, va ser molt important, ja que es van produir en tan sols dos mesos un total de 222 defuncions, de les quals 77 foren homes, 96 dones i 49 xiquets. Van morir 19 dones més que homes. Els dies que més persones van morir va ser a finals del mes d’agost i primers de setembre; el dia 2 de setembre es produïren 12 defuncions i el dia 7 n’hi va haver 13. Al llarg de l’epidèmia van ser pocs els dies que no morí algú. El mateix dia que Govern Civil va proclamar de forma oficial l’existència de la pandèmia, el dia 21 d’agost, a Tavernes moriren 7 persones.

Pel que fa a les persones que es curaren completament de l’epidèmia, foren un total de 131, de les quals 38 eren homes, 66 dones i 27 xiquets. S’observa que les dones doblaren els homes en ser curades, malgrat que foren les dones el grup amb més morts, un total de 96. Podem concloure aquest apartat dient que el total de persones que de forma directa o indirecta foren atacades pel còlera a Tavernes en l’epidèmia de 1865 fou de 896, un percentatge molt elevat.

A la tardor, quan l’epidèmia havia remés, les pluges van ser copioses i a l’hivern les gelades van fer malbé les taronges, “... con lo que la prohibición de exportar naranjas debido a la cuarentena, agravó más la delicada situación económica por la que pasaban muchas familias” 37 .

El 23 novembre l’Ajuntament va rebre una comunicació de Govern Civil que li comunicava que el Govern de la nació donava per finalitzada l’epidèmia i, en un termini de quinze dies, havien de remetre un informe amb els noms de les persones que s’havien distingit pel seu comportament en ajuda

37. AMTV. Caixa B-170.

als malalts durant l’epidèmia per a fer-los un reconeixement, amb indicació de “... la classe de Servicio prestado, circunstancias que hayan concurrido y posición social del interesado”. Les persones proposades havien de ser referendades per tots els membres de la Junta de Sanitat, amb la recomanació que foren imparcials.

La Junta de Sanitat i l’Ajuntament van proposar una sèrie de persones que, a parer seu, s’havien distingit en l’ajuda als malalts colèrics, i eren en total vuit persones: “ D. Florencio Císcar y Juan, primer teniente de alcalde; D. José Saez y Lorente, cura; D. José Almiñana y Gascón, coadjutor de esta parroquia; D. Salvador Bodí, presbítero; D. Vicente Gómez y Bonet, licenciado en medicina; D. Salvador Mifsud elegrí, licenciado en medicina; . D. Rafael Comí Martínez, albeytar; D. Antonio Reig y Rubert, secretario del ayuntamiento 38 ”.

L’informe explica que aquestes vuit persones van estar treballant els dos mesos que va durar l’epidèmia ajudant les famílies més pobres, remarca que tot el relat és cert i posa en relleu la importància el reconeixement i premi perquè servisca d’estímul en cas que la malaltia colèrica es presente de nou. Aquest informe, signat per l’alcalde, va ser remés al governador amb data 20 de desembre de 1865.

Traslladant els morts en temps d’epidèmia. Los desastres de la guerra. Gravat núm. 64. Francisco de Goya

38. AMTV. 15-12-1865. B- 233.

CONCLUSIONS

Aquesta epidèmia va posar de manifest les tensions generades entre el poder local, representat per l’alcalde i els regidors, i l’actuació d’alguns metges com Miguel Villalonga Montaner 39, que va ser acusat d’abandonar Tavernes i va deixar tot el treball als metges Vicente Gómez i Salvador Mifsud.

A més, l’impacte de l’epidèmia va fer necessari controlar la sanitat per part de les autoritats municipals amb la formació de juntes de Sanitat i Beneficència, que es formaren i es reunien per ordre de l’autoritat governativa, i obligaren les autoritats municipals a redactar memòries amb el nombre d’afectats, curats i morts, i gràcies a això podem avui estudiar el seu impacte, perquè l’any 1865 el Registre Civil encara no existia 40 i els llibres de defuncions de l’arxiu de l’església parroquial de Sant Pere van ser cremats en guerra.

Políticament, els diferents brots epidèmics que es desenvoluparen en el segle XIX van anar radicalitzant cada vegada més la societat, especialment els més desfavorits, i donaren pas, poc temps després, al Sexeni Revolucionàri i a la proclamació de la I República.

L’epidèmia havia estat molt dura i el consistori, abans que vingueren les pluges, va voler agilitzar la construcció de la font del Canut, perquè era una obra necessària, ja que: “…puesto que de otro modo no pueden surtirse los vecinos de aquel barrio de las aguas necesarias para el consumo y no solo ellos sino toda la población en particular en tiempo en que viniendo lleno el río no se puede pasar a surtirse de las aguas de la Ombría que distan más de media hora de esta Villa” 41 . La qualitat de l’aigua era necessària per a evitar les epidèmies i, com que aquesta obra era de molta envergadura, es va aprovar un crèdit extraordinari de “… 105 escudos” per a portarla a terme. A poc a poc començaren a cobrir els barrancs que travessaven la vila.

39. El metge Miguel Villalonga Montaner va ocupar l’alcaldia de Tavernes durant dos legislatures: el 1869 i l’any 1870.

40. El Registre Civil a Espanya data de 1871. 41. AMTV. Acta 29-10-1865. Llibre A-19.

Per a donar gràcies per la fi de l’epidèmia, l’Ajuntament es va plantejar construir una ermita en el Calvari 42 i col·locaren la primera pedra el 17 de gener de 1871: “… “El Alcalde los señores del Ayuntamiento y clero de esta villa... con un inmenso gentío... acompañados de la banda de música y estando adornados los cipreses del Calvario… abrió el acto para la inauguración de las obras de una ermita que va a construirse en dicho Calvario a la parte de norte del mismo y para usos religiosos…dando el sr. Alcalde golpes con el azadón abriendo hoyo en el piso donde ha de construirse la obra y el Sr. Cura D. Francisco de Paula Tena, colocó en dicho hoyo piedras como señal de la obra.”.

CRONISTA OFICIAL DE LA CIUTAT DE TAVERNES

42. AMTV. Acta 27-12-1799. Llibre A-5. Alcalde Jayme Bononad. Hi ha constància que el Calvari ja existia l’any 1799: “… Se tiene que hacer una senda a espaldas a las casias de los Dolores de la Virgen i San Joseph en el Calvario…por el malestar que causa el tránsito de personas y caballerías en la subida y bajada… en el tiempo de hacer el Via Crucis”

Encarna Sansaloni Martí

Els expòsits durant el segle XIX a Tavernes de la Valldigna

“Los expósitos han merecido la atención de los historiadores por su impresionante volumen... Una masa impresionante y común, un desecho social, impresionante, inquietante al menos, que año tras año, con monótona miseria, cada ciudad, cada villa, va segregando impertérrita” 1

Article: Durant el segle XIX i bona part del XX, Tavernes ha distat de ser allò que en podríem dir un poble relativament ric -ni tampoc bastant homogeni-, on tothom disposava de les possibilitats de guanyarse el pa treballant la terra, principalment. La documentació que trobem a l’arxiu, encara que escadussera i fragmentària, ens presenta un panorama de persones pobres que necessiten la beneficència pública per a atendre les seues necessitats o la salut, aquesta última a través de l’Hospital. D’ací les nombroses llistes de gent pobra, elaborades per les juntes de beneficència que trobem constituïdes al llarg de tot el període (la llei sobre la constitució de les juntes de beneficència és de l’any 1849). Inclús l’any 1939, acabada la Guerra Civil, s’elabora una llista de famílies susceptibles de rebre un subsidi familiar; i la llista és bastant llarga.

A estes persones cal unir-hi els qui, a més, són cecs i que, per exemple, l’any 1927 són objecte de l’atenció de les autoritats. O també els qui han patit, a sobre, algun succés extraordinari com el temporal de pluges de l’any 1906 o s’han refugiat degut a la Guerra Civil.

Però aquest és un tema que abordarem en un altre moment. Ara volem centrar-nos especialment en aquells que foren, per una part, subjectes essencials de la beneficència, i, per una altra, sovint conseqüència de la situació de pobresa que es vivia. Ens referim als nens expòsits. Ja ho hem dit abans, no és massa el que trobem a l’arxiu sobre el tema. A més, és una informació bastant fragmentada, amb poca continuïtat cronològica. La informació que ofereix l’arxiu de la Diputació ens ha ajudat a completar el panorama de la situació pel que fa a aquests xiquets i xiquetes enviats a la borderia.

Per altra parta, tampoc és massa abundant la bibliografia que existeix sobre el tema. I menys per al període que volem analitzar: des del primer terç del segle XIX fins a principis del segle XX. Entre aquesta podem destacar la que apareix al llarg d’aquest article.

Per al període que sovint estudiem, el Sexenni Revolucionari (1868-74), no tenim informació en forma d’expedients, la qual cosa ens obliga a recórrer a altres fonts: concretament el Registre d’Eixida. 2 Però sí

2. Només s’ha conservat un document amb la composició de la Junta Municipal de Beneficència per al bienni 1869-70:

“Sueca….Ayuntamiento de Tabernes de Valldigna

El Alcalde que suscribe tiene el honor de proponer al Sor. Gobernador de la Provincia para la Junta municipal de Beneficiencia en el bienio de 1867-68 a los siguientes

Cura Parroco: D. Francisco de Paula Tena

Regidores

Primera Terna: S. Santiago Rebuelta Pelayo, D. José Martínez Sañudo, D. Bautista Daviu Cremades

Segunda Terna: D. José Pelegri Ripoll, D. Vicente

Gascon Almiñana, D. Gabriel Hernandez Martí. Vecinos

1. ÁLVAREZ SANTALÓ, L. C.: Marginación social y mentalidad en Andalucía occidental. Expósitos en Sevilla (1613-1910), Sevilla, 1980.

Primera Terna: D. Fernando Ciscar Fons, D, Vicente Bononat Faus, D. José Ciscar Fons

Segunda Terna: D. Benito Gomez Oria, D. Miguel Bo-

que disposem d’aquests tipus d’expedients referits a altres períodes, la qual cosa indica que la preocupació no és exclusiva del període a què hem fet esment. Així, a l’arxiu de Tavernes ja trobem informació sobre els expòsits els anys 1820-23, l’anomenat Trienni Liberal i el període 1831-32.

També amb posterioritat -els expedients fan un salt en el temps- el tema continuarà sent objecte d’atenció de les autoritats. Ho veiem amb la informació de què disposem, a partir de 1908, a propòsit de la constitució de “ Juntas de protección a la Infancia y represión (extinción en alguns documents) de la mendicidad ”. Encara que ara, com es pot veure, l’abast de la legislació és més àmplia i no es circumscriu exactament als nens expòsits. De fet, sovint és difícil discernir la tasca -i la legislació- que es fa per a la protecció a la infància, o en general des de la beneficència, de la que es promou centrada exclusivament en l’exposició (és el cas de la Llei de 6 de febrer de 1822). El cas més paradigmàtic d’aquesta situació el pot constituir la Llei de 12 d’agost de 1904 i el seu reglament (RD de 24 de gener de 1908), la qual neix amb una voluntat clarament generalista de protecció als nens menors de 10 anys en qualsevol situació que estigueren.

Enregistrament del trànsit de nens expòsits quan era alcalde primer constitucional de Tavernes de la Valldigna Antonio Almiñana Alberola. 1821-1823

nonat Faus, D. Blas Hernandez Borras. Medico Cirujano Titular: D. Salvador Mifsud Pelegri. Tabernes de Valldigna, 20 de setiembre 1869 P.O. del Alcalde que no sabe firmar”

La primera documentació temporal que trobem a l’arxiu de Tavernes de la Valldigna i que es refereix al tema dels expòsits, la tenim en una documentació sobre “ Registro al pase de niños expósitos siendo Alcalde Primero constitucional Antonio Almiñana Alberola ”. 3 Té data de 1821, encara que també inclou l’any 1822, i de 1823. Aquest document fa esment de manera correlativa dels nens i nenes que passen per Tavernes de la Valldigna, procedents d’altres pobles i en direcció al següent. S’hi fa constar, generalment, el nom del nen o nena, la persona que els condueix a Tavernes -i des d’on venen-, i la persona que els recull per a seguir amb el viatge cap a l’Hospital General de València, on hi havia la borderia. 4

Les anotacions segueixen aquest model:

“Tavernes. Abril 22 de 1821. Se ha recibido por esta Justicia de la de Xaraco, el niño expósito Eleuterio de Santa Barbara contenido en esta diligencia por Joaquina Selfa, y se le encarga a Ramona Martí por la de Alzira quien recogerá el correspondiente recibo. Vicente Chofre. Sale de esta sobre las 7 horas de su mañana ”

La primera cosa que observem és que Tavernes era un punt neuràlgic clau a l’hora de recollir els expòsits per tal d’enviar-los a València a través d’Alzira. La xarxa de comunicacions existent aleshores li atorgava eixe caràcter nodal tan important. Després, només durant un temps, serà Benifaió o Benifairó, no queda clar, el lloc on faran escala entre Tavernes i València. 5

Pel que fa a l’origen dels nadons, pràcticament cap poble de la Safor s’escapa del problema; però l’àmbit de captació no és només la Safor sinó que s’estén molt més enllà.

3. Arxiu Municipal de Tavernes de la Valldigna. Caixa lligall B-227

4. A partir d’ara utilitzarem el masculí neutre expòsit per tal de referir-nos tant a xiquets com xiquetes, en part per seguir el que usa la documentació de l’època, i també per a agilitzar i fer més còmoda la lectura. Tanmateix quan la situació ho requerisca emprarem els dos gèneres. 5. Les següents escales eren Algemesí i Alfafar.

Així podem trobar xiquets i xiquetes provinents de Xeraco, Gandia, Teulada, Oliva, la Nucia, Xàbia, Altea, el Verger, Ondara, Potries, Dénia, Xaló, Tàrbena, l’Alfàs del Pi, Almoines, Parcent, Beniarbeig, Pego, Callosa d’en Sarrià, Baronia de Bolulla, Ràfol d’Almúnia, Beniarjó, Piles, Murla, Polop, Beniopa, Benidorm, Alcalalí, Benissa, l’Alqueria de la Comtessa i la Font d’en Carròs. L’àrea de captació és enorme, abasta la Safor i les dues Marines, sense que destaque cap poble especialment. Tot indica que era un fenomen bastant generalitzat. 6 Només farem esment com a cosa destacable d’algun retorn com ara el que s’assenyala el dia 10 d’octubre de 1821:

“En 10 del mismo se recibió de la Justicia por Joaquina Selfa la Niña Exposito Angela Maria San Juan Bautista contenido en las diligencias expedidas por la Justicia de Alcira en cinco del corriente el que es conducido por Gertrudis Soler a la Villa de Callisa (Callosa?) quien recogio el correspondiente recibo.”

O aquesta anotació del dia 23 d’abril de 1823, sense que quede clar a qui es refereix.

“Auto. Respecto de haver (sic) sido debuelto (sic) el Niño Exposito que contine en estas diligencias por los motivos que expresa la forata? que antecede buelva (sic) al pueblo a su domicilio o bien donde haya Hospital en su carrera y sea conducido al de Jaraco por Francisca Sala. Lo mando y firmo el Sr Alcalde 1º día 24 Abril 1823”

Pel que fa a les conductores – i és que, excepte tres casos, són dones les que fan aquesta feina-, i que és la més habitual, comprovem que la conductora habitual a Tavernes és Joaquina Selfa, encara que a partir de maig

6. Com indica ALVÁREZ SANTALÓ (op. cit.), aquest constituïa un mecanisme per a evitar la culpabilitat: “En la población, a través de este proceso, se generaba un mecanismo por el cual una parte de ella se liberaba de unos hijos no deseados, sin necesidad de caer en la culpabilidad inmediata (como el infanticidio), al presuponer que el recién nacido seria acogido en una casa de caridad, donde crecería gracias a Dios y si moría seria por ser hijo del pecado, ya que Dios así lo quería.”

de 1822 ja no apareix especificat el seu nom. En canvi, si ens fixem en les que fan de conductores fins a Alzira, la variació de responsables és enorme, tot i que, sobretot a partir de 1822, serà Francisca Sala una de les més habituals. Cal destacar que en un cas, Maria Escrihuela, s’especifica la professió: lletera. De les altres no se’n diu res més.

Relació de conductores a Alzira

• Ramona Martí: 4

• Maria Tur: 1

• Maria Martín: 1

• Maria Jimeno: 3

• Maria Escrihuela (s’especifica en aquest cas que és lletera): 5

• Margarita Talens: 2

• M. Josefa Manclús: 1

• Josefa Solanes: 2

• Josefa Martí: 3

• Gertrudis Soler: 3

• Antonia Martí: 2

• Andresa Torres: 1

• Ana M. Chofre: 1

• Teresa Pascual: 2

• Francisca Estruch: 1

• Andresa Brines: 1

• Benita Cremades: 1

• Esperanza Escrihuela: 1

• Francisca Estruch: 2

• Francisca Sala: 27

• Gertrudis Escrihuela: 2

• Josefa Clar: 2

• Josefa Talens: 1

• Margarita Sala: 3

• Maria Fons: 1

• Maria Sala: 2

• Rosa Talens: 3

• Salvadora González: 1

• Teresa Pons: 1

• Vicenta Sifres: 1

• Benita Vercher: 1

• Josefa Tur: 1

• Margarita Ruvio: 1

• Benito Cervelló: 1

• Vicente Semper: 1

• Vicente Company: 1

En qualsevol cas, queda clar que, tal com afirma bona part de la bibliografia, seran aquests trajectes i les condicions en què es fan una de les principals causes de les morts d’aquests infants. Deixem ací aquesta cita de l’arquebisbe de Saragossa. A l’Hospital General de Saragossa anaven a parar expòsits procedents de tot el regne d’Aragó, dels voltants de Castella, senyoriu de Medinaceli i Sòria, així com de la Rioja, el País Basc, Navarra i de les fronteres amb França. La cita no demana més comentaris.

«Desde las mediaciones de Castilla, Medinaceli, Soria, La Rioja, Guipúzcoa, Vizcaya, Álava, Navarra y Fronteras de Francia el modo con que se conducen, a excepción de los de Calatayud, es el más apropiado para que perezcan, enviando a veces 4 y 6 cargas de criaturas embanastadas sobre una caballería con una sola mujer que los alimenta sin preceder aviso, sin examinar si ha arrojado el meconio, si est á bien atado el ombligo o est á bien configurada la cabeza, entregándose en los lugares a un hombre conducido para este efecto con una carta para los demás justicias, el que lo hace en unas alforjas y como apenas le quedan 24 mrs. por cada viaje lo hace cuando le acomoda y as í sucio y trapajoso lo entrega a la justicia inmediata que hace la misma diligencia y as í caminando más de sesenta leguas, catando mil leches, vino y agua, sufriendo las intemperies de climas diferentes, la humedad de la noche, el ardor del sol, la porquería de sus excrementos, roto el ombligo y aplastada la cabeza con el traqueteo de tan largo viaje y con la inhumanidad de tan barbaros conductores como podrá vivir el niño recién nacido, esta

tierna planta del género humano» 7

Si ara ens referim a les gràfiques que hem fet per a representar la quantitat de xiquets i xiquetes per mesos, podem fàcilment veure que no en podem treure cap conclusió clara. A vegades són més xiquets i a vegades més xiquetes, però sense cap prevalença significativa d’uns sobre els altres. Igual passa amb els mesos. Hi ha pics aleatoris i no n’hi ha cap al qual puguem atribuir una significació estadística suficient. 8 El que sí que queda evidenciat és el degoteig constant, tots els mesos, provinents de tots els llocs, que provoca l’abandonament de nadons en aquest període de temps que analitzem i que s’estendrà pràcticament al llarg de tot el segle XIX i principis del XX -encara que el fenomen no és nou.

7. Biblioteca Nacional. Sec. Raros. Ms. 11267. Informe de l’Arquebisbe de Saragossa. Citat per Marcos Martin. A.: “Exposición y muerte: La mortalidad de expósitos en España en el tránsito del siglo XVIII al XIX.” A Actas do III Congresso da ADEH: (Associação Ibérica de Demografia Histórica), Vol. 3, 1996 (Expostos e ilegítimos na realidade ibérica : do século XVI ao presente / coord. por Vicente Pérez Moreda), ISBN 97236-0403-5, págs. 59-86

8. Tanmateix, era normal que les concepcions expòsites foren de primavera a estiu, quan feia més bon temps i eren més probables les relliscades amoroses. Encara que a València solia ser l’hivern, ja que pel que feia al treball de la seda, el filat es feia a l’estiu dins de casa.

“Expósitos pertenecientes al año 1831 (i 1832, finals del regnat de Ferran VII). Registro de niños expósitos que empieza en ocho de mayo de este año”

El següent període del qual disposem d’informació sobre l’exposició a Tavernes comença l’any 1831, a punt d’acabar el regnat de Ferran VII. Tornem a disposar d’una relació bastant detallada, com en el cas anterior, de l’origen i destinació dels expòsits i qui els transporta. En total foren 19 xiquets i 11 xiquetes. La novetat ara és que, a més, ens descriu quina és la roba amb què els deixen. Tema aquest força interessant per se , per a conèixer quina era la indumentària que s’utilitzava per a embolcallar els nadons i perquè ens aporta informació sobre el nivell econòmic dels progenitors, tal com pot observar-se en l’exemple d’anotació següent:

“ En veinte y nueve del mismo: Se recibió de la Justicia de Xaraco una Niña expósita dimanante de Altea llamada María de la Virgen del Consuelo. Lleva un casquete blanco, unos pañales pardos y la cedula en el brazo izquierdo. Y fue conducida a Cullera por Salvadora González de que certifico. Matías Fons ”.

Ara la destinació ja s’especifica que és l’Hospital de València, però, en lloc d’anar via Alzira, es fa ara via Cullera. L’Hospital General de València era on es localitzava la borderia i era la institució clau a les nostres terres en aquest tema. 9

Pel que fa als llocs d’origen, es repeteixen pràcticament els mateixos. Hi apareixen ara també Vilallonga, Xaló o Tavernes mateix. La conductora cap a Cullera generalment és Salvadora González.

La roba que duen en ser exposats

La indumentària que ens descriu la documentació és quasi sempre la mateixa, hi ha poca variació. Sí que podem observar, en qualsevol cas, algun exemple de millors vestimentes, però en general denoten la pobresa dels progenitors i la més que probable causa de l’abandonament.

El cas més paradigmàtic de la primera situació la trobem en l’expòsit Francisco de Asís, procedent d’Oliva, el qual va vestit amb “ carota de sarasa verde con guarnición y otro de lienzo también con guarnición, juboncillo azulado, pañal blanco y otro negro y camisa de lienzo con un pañuelo al cuello de color ”. O el procedent de Xaló, que du també un mocador blanc brodat.

Però el més normal és la situació que ens descriu com és abandonat Romualdo Vicente, procedent de Teulada:

9. L’Hospital General de València fou fundat el 1512 per ordre d’una sentència arbitral dictada per Ferran II d’Aragó amb l’objectiu d’unificar diversos hospitals existents a la ciutat, entre el quals el dels Innocents, que havia estat constituït un segle abans, el 1409. Responia a una tendència de l’època caracteritzada per l’aparició de grans centres on es proporcionava una assistència general, tant mèdica com de socors a pobres i nens expòsits.

“Una camiseta de lienzo usada, un juboncito de sarasa usada; un culerito de paño deteriorado; un bolquerilllo blanco también usado; una fajita blanca usada, dos carotillas blancas y otra de seda usada. Un pedacito de badana ( tira de pell ) con el nombre de Romualdo Vicente”. 10 Veiem que no deixa de repetir-se la paraula usada per a deixar clara la pobresa que dona a entendre la roba amb què va vestit.

Entre aquestes dues situacions, potser extremes, les descripcions ens mostren més aviat unes robes bastant humils en general. Aquestes consistien en un samarreta de lli, de llenç, de fil o mussolina, alguna vegada amb botons. S’acompanyava d’un sayo o gipó blanc o de color, igualment de lli o sarasa ; la faixa de cotó o de seda, blanca o de color també; i com no, les obligades carotetes o casquets. Alguns hi afegien un mocador, com ja hem vist abans. Finalment, no tots, portaven els papers identificatius : “mote de bautismo”, “con los documentos”, “con su pasaporte”, “la cèdula en el brazo Izquierdo”, un pedacito de badana” , o s’indica que són “de padres no conocidos”. 11 I, per a acabar, els imprescindibles bolquers o culeros dels més variats colors i teixits.

Expòsits durant el Sexenni Revolucionari 1869-1874

10. Si bé alguns expòsits potser duien el nom, com és el cas, cal recordar que en general es preferia posar un altre nom unit al nom del sant del dia.

11. Pocs duien senyals o xicotets objectes com ara llaços o perforacions, o amulets (una figa, “higa”, amulet contra el mal d’ull en forma de puny invertit), objectes religiosos (o un paternòster d’atzabeja o corall), menjar, diners. Quan arribaven a la borderia sí que es procedia a la inscripció o marcatge del xiquet: assignarli un número que el xiquet portarà en un lloc visible. A València, un cartonet amb el número que s’anotaria en la partida de baptisme. A vegades, quan s’entregaven fora per a alletarlos, es feia el marcatge (un tall al braç, per exemple)

No hem trobat cap expedient referent a aquests individus. Però a través del registre d’eixida, hem pogut identificar un total de 33 persones. 12 La informació que ens proporciona sobre ells varia molt. A vegades és bastant exhaustiva mentre que altres només es limita a informar de l’enviament a l’Hospital de València. Tampoc queda clar si els xiquets són de Tavernes o simplement estan en trànsit per la localitat. Una de les anotacions més completes és la que reproduïm a continuació, en la qual s’informa del nom, la roba que du, qui el transporta (durant aquests anys les dones que fan de conductores són molt variades) i a on van.

“ 25/11/1873: es remet mitjançant Antonia Palomares Ciscar l’expòsita Isabel, batejada a la parròquia, i que va vestida amb una “casolita de estambre” de color i dues blanques, una casaqueta de color, una faixa de cotó i un bolquer de llana vella i un altre de tela blanca, una camisa i una bena al melic. Borderia de l’Hospital (València)”

Cal destacar que es fa esment de la borderia de l’Hospital i del fet que porta una bena al melic. No és l’únic cas, fet que indicaria que

12. Registre d’Eixida de Tavernes de la Valldigna. Caixa-LLigal B-20

eren acabats de néixer. Almenys els havien embenat el melic perquè la bibliografia ens conta que, sovint, “ Anaven en albardes o cabassos ronyosos i arribaven amb el cap ple de bonys, el cos llagat i el melic solt.¨ 13

Evolució de la legislació durant la primera meitat del segle XIX

Ja al segle XVIII trobem els primers intents de legislar en aquest tema tant sensible. Així, per exemple, en temps de Carles III es creen les cases de misericòrdia. Durant el regnat de Carles IV es fa una enquesta sobre les institucions d’expòsits. El balanç és trist i desolador, i això dona lloc a la Reial Cèdula 1794 i de 1796 per a crear cases d’expòsits i evitar al màxim el transport, que era motiu de moltes morts.

Al segle XIX, durant la Guerra d’Independència, es produirà la destrucció d’algunes cases d’expòsits i l’empobriment d’altres. En aquest moment serà fonamental la legislació de la Constitució de Cadis, que entrega als municipis el paper de protecció i despeses sota la direcció de juntes de caritat o les juntes generals de beneficència.

En tornar Ferran VII, s’elabora un nou qüestionari i es torna a entregar als bisbes la direcció d’aquestes cases. Però serà durant el Trienni Liberal quan es farà un pas endavant en aparèixer la Llei General de Beneficència de 6-2-1822, per la qual de nou passen a dependre d’ajuntaments i diputacions . El fet era que fins a eixe moment no hi havia lleis específiques perquè l’atenció es feia des de la beneficència, ja que la funció assistencial als expòsits tenia lloc en eixos establiments. A més, hi havia en aquells moments una gran pluralitat d’institucions. En aquesta llei, en l’article 17, es manava la creació de juntes de beneficència i juntes parroquials de beneficència. Així doncs, es disposava que, als municipis de més població, s’instauraren juntes parroquials de beneficència, la missió

13. Bartolomé, B. La crianza y educación de los expósitos en España entre la Ilustración y el Romanticismo (1790-1835). Historia de la educación: Revista interunivesitaria. ISSN-e 23863846, ISSN 0212-0267, Nº 10, 1991, págs. 33-62

principal de les qual seria la de tenir cura de “...la colecta de limosnas,...de la hospitalidad y socorros domiciliarios, de la primera ense ñ anza y vacunaci ó n de los ni ñ os pobres, de recoger los expósitos y desamparad os , y de conducir á los establecimientos de Beneficencia respectivos á los que no puedan ser socorridos en sus propias casas ”.

En la llei es contemplava, tanmateix, la continuïtat de les associacions caritatives o religioses que hagueren desenvolupat una funció assistencial positiva en el període anterior. Un exemple clar foren les Hermanas de la Caridad i altres religiosos d’ordes hospitalaris. Pel que fa a les associacions, la Junta de Damas Nobles que, des de principi del segle havien estat encarregades de la direcció i administració de la borderia i el Colegio de la Paz, continuaren fent les seues funcions. De la mateixa forma continuaren les cases de maternitat, d’afillament i les cases de socors, aquestes últimes per als xiquets a partir de 6 anys provinents de les cases de maternitat i per a orfes desemparats, als quals ensenyaven una professió. 14

La Llei va ser suspesa el 3 de febrer de 1823, malgrat que tornà a entrar en vigor pel RD de 8-9-de 1936, i va ser derogada definitivament per la Llei de 20-6-1849.

Independentment d’això, durant el regnat de Ferran VII apareixen alguns moviments de tipus cristià filantròpic com ara l’Obra Pia de la Santa Infancia o les Sociedades de Señoras y Juntas de Dama . Estes juntes acabaren donant pas, en col·laboració amb els bisbes, a la presencia definitiva de las Hijas de la Caridad a tota Espanya per als aspectes de criança i educació d’aquests xiquets. El manteniment econòmic s’encarrega a les diputacions.

Conclusió

Veiem com l’exposició de xiquets i xiquetes fou un fenomen recurrent i bastant estés en 14. Bartolomé, B. (op cit). També VERGARA, A.: Abandono y desamparo de menores en España, un estudio socio-legal en los siglos XX y XXI. Tesi Doctoral. València, 2022.

el temps i l’espai, així com la preocupació pel tema i l’adopció de mesures per a fer-hi front. En aquest cas, l’Hospital General de València fou d’importància cabdal a les nostres terres. La seua tasca va continuar al llarg del segle XIX mentre es desenvolupava cada vegada més el paper de les juntes de beneficència. Però aquest és un tema que deixem per a un altre moment. Igualment, queden per tractar molts aspectes, com ara les causes de l’abandonament, la consideració de la dona que abandona, l’alletament, les dides..., però les dimensions que permet aquest llibre de festes i el desig de no fer un article massa extens fan que deixem aquests aspectes tan interessants igualment per a un altre article.

Josep Ciscar Vercher

CRONISTA OFICIAL ADJUNT DE TAVERNES DE LA VALLDIGNA

PEP, CRONISTA I AMIC

l nostre estimat amic Pep, el gran conversador, l’escriptor, l’historiador, el mestre, el cronista del seu poble, però per damunt de tot l’AMIC.

Has marxat i ens has deixat amb el cor ple de tristesa, però també amb un somriure en recordar tots els moments que hem compartit amb tu: viatges, pasqües, caps d’any, dinars, sopars, nits de ball de disfresses...

Eres més que un gran mestre, escriptor, cronista i historiador; eres una ànima que va saber captar l’essència de la vida i transmetre-la amb cada paraula. Els teus llibres i les teues cròniques ens han obert els ulls a la història del nostre poble.

El buit que ens deixes és immens, però la teua obra i el teu record viuran sempre entre nosaltres.

Gràcies per cada conversa, per cada rialla, per tots els moments que hem compartit amb tu i que mai oblidarem.

Estimat Pep, has marxat cap a Ítaca, on tots ens reunirem algun dia. Et desitgem que aquest viatge siga plàcid, que tingues bon temps i que la teua Mireta et porte a bon port.

Com diu un poema escocés:

“...podem plorar, tancar la ment i donar l’esquena o podem fer el que a tu t’agradaria que férem:

Somriure, obrir els ulls, estimar i seguir."

Fins sempre Pep!

Tavernes: 10 Anys Fent Camí en el Patinatge

Artístic

Enguany, el Club de Patinatge Artístic (CPA)

Tavernes celebra una fita especial complim 10 anys d’història, 10 anys dedicats a la pràctica i promoció d’un esport minoritari però apassionant. Durant aquesta dècada, hem treballat amb esforç i il·lusió per consolidar-nos com una entitat esportiva de referència a la nostra localitat i a tota la Comunitat Valenciana.

Malgrat els desafiaments i la manca d’unes instal·lacions pròpies òptimes, el CPA Tavernes ha demostrat temporada rere temporada la seva capacitat de superació i excel·lència. Competim amb orgull en nombrosos trofeus i competicions a nivell autonòmic, i enguany hem tingut l’honor de participar en el campionat d’Espanya de Solo Dance de la mà de Vega Escrihuela Gil.

El nostre club està obert a xiquets i xiquetes a partir de 4 anys, oferint una plataforma on poden desenvolupar habilitats físiques, fomentar relacions interpersonals i viure els valors del companyerisme. Aquest any, a més de la nostra escoleta d’iniciació, hem creat un grup de precompetició per a aquells que desitgen fer un pas més i preparar-se per a la competició. Comptem amb patinadors i patinadores de diferents nivells i categories territorials, tant en la modalitat de Lliure com en la de Solo Dance.

A més de les sessions d’entrenament regulars al Pavelló del Vergeret, realitzem tecnificacions impartides per grans professionals i organitzem intensius durant les vacances escolars. Aquestes iniciatives no només milloren la tècnica dels nostres esportistes sinó que també ajuden a les famílies a conciliar la vida laboral i familiar.

Agraïm a l’Ajuntament de Tavernes la cessió del Pavelló del Vergeret, un entorn privilegiat per als nostres entrenaments diaris de dilluns a divendres. Ens sentim orgullosos de poder contribuir al ventall esportiu de la nostra localitat i continuar avançant en igualtat de condicions amb la resta d’entitats esportives.

Convidem a tots els veïns i veïnes de Tavernes a conéixer més sobre el nostre club i a celebrar amb nosaltres aquest desé aniversari. El CPA Tavernes és molt més que un club esportiu; és una gran família on la passió pel patinatge artístic uneix i crea llaços que perduren més enllà de la pista.

Vine i Descobreix el Món del Patinatge Artístic amb el CPA Tavernes!

Estem esperant-vos amb els braços oberts!

Benvinguda

Miss Marshall

Enguany hem tingut el gust de gaudir de la representació de Benvingut Mr. Marshall, interpretada pel taller de teatre de la gent gran a la nostra casa de la cultura. Basada en la pel·lícula de García Berlanga, representa la crítica d’un poble que espera el miracle dels americans, que no hi arribaren mai i van passar de llarg. A Tavernes, l’any 1962, va ocórrer un cas curiosament a les portes del teatre d’aleshores: el Capitolio (aprofite per a fer un crida per a recuperar-lo).

Just davant del Capitolio, apegat a l’antic magatzem de Gimeno (Pallero), varen muntar un gran arc del triomf, a l’estil del de la pel·lícula, per tal de rebre amb honors i pompa qui era llavors la primera dama, la senyora Carmen Polo de Franco. Tot va estar decorat amb cura; les banderetes lluïen per tot arreu, tots els xiquets van eixir d’escola per tal d’escenificar la benvinguda; els treballadors de les fàbriques i tallers van acudir també tots a rebre-la. Naturalment, va ser una ocasió especial per a les autoritats, també hi acudiren els rectors amb les millors gales i la banda de música a punt. La senyora de l’alcalde, amb totes les seues joies, millors teles i pèl de perruqueria, l’esperava com a amfitriona amb un ram de flors. Com era d’esperar, la dona era un bolic de nervis, i cada volta que hi havia un senyal que la comitiva arribava, no sabia on posar el ram de flors... però sempre era falsa alarma... i ram amunt, ram avall. Les voreres estaven atapeïdes de gent, alguns més emocionats, altres estoics, però tots fent de públic improvisat.

Però tot va quedar en una mala passada i la comitiva no va arribar mai. Les llengües deien que es va enganyar de carretera i no hi va passar (acudit). Les autoritats i acòlits del règim es quedaren molt disgustats de saber que no hi passava, més encara tenint en compte la faenassa del muntatge que havien preparat. Amb males cares, desil·lusionats, tots a casa, el ram de flors va acabar de braç en braç. Però amb

l’esperit resilient que ens caracteritza als valencians, i no exempts de bona dosi de picardia, la gent s’ho va agarrar amb humor i va riure dins de casa.

Salvador Reiet Roget

EL “TRENET”: UN TREN HISTÒRIC QUE VA PASSAR

DURANT MÉS

D’UN

SEGLE PER TAVERNES

Ja estem, de nou, a festes del poble, esdeveniment fonamental que ens permet seguir reafirmant-nos com a col.lectiu, com a “poble”. Sóm poble, i consegüentment, ens agrada, però més, ens pareix necessari, mirar cap a nosatres mateixa, cap a la nostra història, per a recordar i posar en valor les nostres tradicions i també tots aquells esdeveniments que han ajudat a construir la nostra identitat.

I dins de la nostra història i sobre el que avuí voldria parlar, hi ha algo que molts recordaran i que les noves generacions segurament desconeixeran, i és el pas del tren, el “trenet”, per Tavernes, tren que feia el trajecte CarcaixentGandia. Però aquest no era un tren qualsevol, no, sinó un molt especial, ja que va ser el primer tren de via estreta de tot l’estat espanyol.

Sí. El primer tren de via estreta d’Espanya passava pel nostre poble, Tavernes; un tren, un trajecte, que va ser inaugurat ni més ni menys que a l’any 1864, i que a l’origen va ser tirat per cavalls; sí! Per cavalls! Per un total de trenta cavalls, els quals tiraven del tren pel seu recorregut de 37’5 kilòmetres des del seu inici, en el 1864, fins que finalment van ser reemplaçats per una màquina de vapor a l’any 1881; un trajecte que va ser finalment ampliat fins a arribar a Dénia en el 1883. Així que aquest tren, el “trenet”, en efecte, no va ser qualsevol tren sinò que va ser un tren, un trajecte, que a més de formar part de la nostra història com a poble, forma part també, per ser un tren històric, del patrimoni cultural del propi País Valencià i també de l’estat espanyol.

Encara recorde, com si fos ahir, com el tren pitava al arribar a l’estació de Tavernes, situada on és avuí la Casa de la Cultura. –Són ja les vuit! Anem a veure el tren! –Eren ja les vuit de la vesprada, hora en que passava l’últim tren, i amb la meua amiga Lolita i altres amigues acudíem, com cada dia, a la nostra cita amb el trenet. Ens agradava veure’l arribar, veure també a la gent que esperava a l’estació; disfrutàvem observant a la gent que baixava dels vagons…preguntantnos i imaginant sobre tot el que vèiem: d’on seran eixes persones que han baixat del tren? A què vindran al nostre poble? On aniran els que han pujat?...preguntes simples, sí, però que a aquelles xiquetes que cada dia anaven a veure el tren les omplia d’il.lusió. I és que darrere de cada persona que pujava, baixava, o estaba sentada al tren, hi havia un perquè, hi havia una història, i això ens feia sentir intriga, i també, com dic, il.lusió.

El tren, el “trenet”, va estar operatiu fins el 1969, tenint el trajecte per tant més de cent anys d’història de pas per la nostra vall, així que de segur que hi han encara molts vallers que el segueixen guardant en la memòria. I per a ells està dedicat aquest escrit, i per a tots aquells què, per ser més joves, desconeixeran que un tren històric, i carregat d’històries, va passar durant més d’un segle per la vall.

Gaudiu d’unes bones festes

Vicenta Félix Ciscar

EL REBOST DE LA MEMÒRIA