Saluda de l’alcaldessa Lara Romero Giner...pàgina 7
Saluda del regidor de Festes Carlos Torres Fillol...pàgina 10
Corporació Municipal...pàgina 12
Programació de Festes...pàgina 14
Articles literaris...pàgina 36
Resum fotogràfic Festes Majors 2024...pàgina 82
Ciutadans!
Defensem la nostra terra i serem grans, ciutadans!
Ciutadans!
Tavernes desperta i aixeca’t valenta d’un cop; no t’atures ni un sol moment.
Que sàpien enfora que tens sang ardent i cor ple de vida i el nervi valent.
Tavernes desperta, desperta del somni que la llum d’una alba nova està apuntant.
El teus fills s’apressen contents a la lluita per veure’t de gales i honors adornada.
Que l’opressora incultura muira sota les nostres mans! Lluitem, lluitem, lluitem, per fer un poble, un poble gran.
Himne de Tavernes de la Valldigna
Puix que la mare que acarona sos fills amb tant d’amor ha de ser amadobada com el més preuat tresor.
Llancem el crit a la ciutat! L’hora de la reinaxença ha aplegat.
Ciutadans!
Defensem la nostra terra i serem grans, ciutadans! Ciutadans!
Lletra: Francisco Valiente Música: L. Martí
Saluda de Lara Romero, alcaldessa de Tavernes de la Valldigna
Benvingudes i benvinguts a les Festes del Poble!
Arriba el moment més esperat de l’any a Tavernes de la Valldigna: les nostres Festes Majors. Un temps per celebrar, compartir i viure intensament tot allò que ens fa únics com a poble. Són dies de retrobaments, de quedar amb amics i amigues, de records que tornen i de moments nous que quedaran per sempre gravats a la memòria.
Fer festes no és només omplir un calendari d’actes; fer festa és emocionar-nos, és viure el carrer, al carrer i veure’l guarnit amb estima; és eixir al balcó i sentir la música acostant-se, és saludar aquell veí o veïna, amic o amiga que feia temps que no vèiem. Les festes són una excusa preciosa per apropar-nos, per reforçar els llaços de convivència i germanor que donen sentit al nostre poble.
Enguany, per tercer any consecutiu, hem assumit el repte d’organitzar les festes del nostre poble. No ha estat fàcil, però ho hem fet amb tot el cor i amb una idea molt clara: que ningú tinga ganes d’eixir del poble durant les festes, sinó tot el contrari. Volem que Tavernes siga una destinació, un lloc que atraga, que emocione i que mostre a tots i totes la riquesa de la nostra cultura i de la nostra gent. Però, sobretot, que la gent del poble es quede i senta orgull de les seues festes.
És per això que, després de molts mesos de treball intens, hem posat en marxa una iniciativa molt especial: el festival Del Poble Fest, el primer cap de setmana. Una aposta valenta perquè Tavernes tinguera concerts amb artistes de primer nivell, i hui això és una realitat. Un cartell pensat per a tots els gustos, fruit de la col·laboració pública i privada.
A més a més, tenim una gran tradició festiva, i enguany la tornem a viure amb força i amb novetats. Els carrers engalanats, fets amb l’esforç i la creativitat de la gent, ens recorden que quan sumem, fem poble. El tradicional esmorzar popular del dissabte, que dona pas al Festival de Xarangues, ompli el matí de música, alegria i complicitat. És un dels moments més estimats, on tot el poble es converteix en una gran família festiva fins a l’hora de la mascletà.
Continuarem amb tradicions com la Nit de Paelles, i el dijous celebrarem també la paella dedicada a la gent gran, un homenatge ben merescut a aquelles persones que han construït, amb esforç, el poble que som hui. Ells i elles són una part fonamental de la nostra festa i enguany compten amb una programació especial a la Plaça Major, pensada amb sensibilitat i afecte.
I, com no, les nits vibrants per als joves, per a les famílies i per als més menuts de casa, amb diferents ambients i propostes per gaudir de la música, les activitats, la convivència i la festa. Volem que tot el poble visca les festes amb intensitat i responsabilitat, sabent que tots i totes en som protagonistes. Uns dies que parlen de tradició, però també de futur.
Per a mi, com a alcaldessa, aquestes festes tenen un significat molt especial. És un honor i una emoció profunda poder viure-les des d’aquest lloc de responsabilitat, però també d’estima pel meu poble. Guarde amb il·lusió cada acte, cada instant, cada mirada compartida en estos anys al capdavant, perquè formen part d’un camí que estem fent junts i que recorde amb orgull i agraïment.
Gràcies al regidor de Festes, Carlos Torres, i a totes les persones, entitats, associacions i treballadors i treballadores de l’Ajuntament que ho han fet possible. Sense vosaltres, res d’això seria realitat.
Vos convide a quedar-vos, a eixir al carrer, a participar, a sentir-vos part d’un poble que viu, que estima i que sap celebrar.
Visquen les Festes del Poble! Visca Tavernes de la Valldigna!
Amb tot l’afecte,
Lara Romero
Alcaldessa de Tavernes de la Valldigna
Saluda de Carlos Torres, regidor de Festes de Tavernes de la Valldigna
Estimades veïnes i veïns,
És per a mi un honor, i també una gran responsabilitat, poder dirigir-me a vosaltres per tercer any consecutiu com a regidor de Festes de Tavernes de la Valldigna. Any rere any, aquestes festes majors ens ofereixen l’oportunitat de retrobar-nos, de compartir moments inoblidables i de continuar fent poble des del respecte i la convivència.
Les festes són l’expressió viva de les nostres tradicions, la nostra cultura i del sentiment col·lectiu que ens uneix. Però tot açò no seria possible sense la implicació i la col·laboració de moltes persones: treballadors municipals, als qui vull agrair tota la tasca que fan perquè cada acte isca com toca, associacions locals que participen en cada un dels actes organitzats i per descomptat, a cada una i cada un de vosaltres. La vostra participació és essencial perquè les festes siguen un èxit, i vull agrair-vos sincerament l’esforç i l’entusiasme que mostreu any rere any.
Enguany, vos convide una vegada més a viure les festes amb intensitat, amb alegria, però també amb respecte. Respecte cap als nostres carrers i espais comuns, però sobretot respecte mutu entre veïnes i veïns, per tal de garantir que totes i tots puguem gaudir de les celebracions en un ambient de convivència i harmonia.
Gaudim de la música, dels actes tradicionals, de la pólvora, de la cultura i de la germanor que caracteritza el nostre poble. Fem que Tavernes bategue amb força aquests dies i demostrem, com sempre, que sabem fer festa i fer poble com ningú.
Bones festes majors a totes i a tots!
Carlos Torres i Fillol Regidor de Festes
Ajuntament de Tavernes de la Valldigna
Corporació municipal
ALCALDESSA:
Lara Romero Giner
TINENTS D’ALCALDIA:
Josep Llàcer Gandia
Zeus Grau Franco
Amparo Bo Chover
José Enrique Cuñat Verdú
Emilio Fonseca Martí
REGIDORS I REGIDORES:
Carlos Torres Fillol
Encar Mifsud Estruch
Vicen Mifsud Almiñana
Eva Palomares Ferrer
Miguel Enrique Borrás Peiró
Antonio Franco Vercher
María Encarnación Ciscar Enguix
Mario Salvador Enguix Sales
Carlos Gimeno Bosch
Carmen Sifres Vercher
María Amparo Escrihuela Tovaruela
Programació de festes
Diumenge 07 de setembre
09:00 Cursa ciclista a la Platja de Tavernes
Dijous 11 de setembre
19:00 Pregó de festes amb el Grup de Teatre de la Gent Gran. Plaça Major. 20:00 Festival de Corals. Plaça Major.
Divendres 12 de setembre
18:00 Atletisme infantil. Camp municipal d’esports.
18:00 Del Poble Fest. Recinte concerts Vergeret.
Dissabte 13 de setembre
09:00 Festival de xarangues. Plaça Major.
14:30 Mascletà Pirotècnia Aitana. Passeig República de Malta.
15:00 Festa Remember. Carrer Dolores Rojas Almel·la.
18:00 Del Poble Fest. Recinte concerts Vergeret.
20:00 Processó Baixada del Crist de la Sang. Eixida des de l’Ermita del Calvari.
22:00 Festival Balls Populars. Plaça Major.
Diumenge 14 de setembre
07:00 Rosari de l’Aurora. Església Sant Pere.
09:00 XIX Volta motos clàssiques a la Valldigna. Avinguda La Valldigna, 86.
09:00 Visita carrers engalanats. Eixida des de la Plaça Major.
11:00 Activitats infantils. Passeig País Valencià.
12:30 Concert de Dani Miquel. Passeig País Valencià.
20:00 Concert de la SIUM. Plaça Major.
23:30 Musical The Talent. Passeig País Valencià.
Dilluns 15 de setembre
10:00-14:00 Venda de tiquets per a les paelles. Casa de la Cultura.
Dimarts 16 de setembre
20:00 Processó de la Divina Aurora. Església Sant Pere. 22:30 Actuació escoles de dansa Al-Digna i Feel Dance. Plaça Major.
Dimecres 17 de setembre
18:00 Fira senegalesa. Passeig País Valencià. 23:00 Espectacle Libérate homenatge a El Titi. Plaça Major.
Dijous 18 de setembre
12:30 Paella Gent Gran amb l’actuació d’Iván Sánchez. Multiusos Vergeret.
17:00 Activitats joventut. Plaça Poliesportiu.
18:00 Ofrena a la Verge de Lourdes amb el Grup de Balls Populars La Vall de Tavernes. Eixida des de la plaça Major.
19:30 Ball de disfresses infantils. Plaça Rafael Chirbes.
23:00 Concert de Francisco. Plaça Major.
Divendres 19 de setembre
17:00 Activitats infantils. Passeig País Valencià.
17:00 Activitats joventut. Plaça Poliesportiu.
20:00 Nit de paelles. Recinte concerts Vergeret.
00:00 Revetla amb l’orquestra Montecarlo. Recinte concerts Vergeret.
Dissabte 20 de setembre
09:00 Máster de zumba. Passeig País Valencià.
12:00 Activitats infantils. Passeig País Valencià.
18:30 Musical infantil Encantados. Passeig País Valencià.
23:30 Concurs de disfresses. Plaça Major.
00:30 Festa Bendita Locura. Carrer Nou.
01:00 Ball de disfresses. Orquestra Phanter Show. Plaça Major.
12:00 Premis carrers engalanats i disfresses. Ajuntament.
12:30 Espectacle Circ Cabaret. Passeig País Valencià.
20:00 Processó Pujada del Crist de la Sang. Eixida des de l’Església Sant Pere. 22:30 Monòleg Miki Dkai. Plaça Major.
00:30 Castell de Focs Artificials. Camí Vell de Gandia.
Articles literaris
Mireu si hem corregut terres. Grup de Balls Populars La Vall de Tavernes.
Susana Gómez Gandia
L’hospital de dª Orofila Fons Almiñana a Tavernes de la Valldigna.
Encarna Sansaloni Martí
El Forn.
Salvador Reiet Roget
Emigrants.
Salvador Reiet Roget
Petites històries que conformen una gran història.
Vicenta Félix Ciscar
Tavernes, mira’m als ulls.
Teresa Cháfer, Pilar Bixquert, Ángeles Cháfer i Marta Romero
In Memoriam. Tinc el cor encés en flama.
Teresa Cháfer Bixquert
Malnoms arrelats.
María Amparo, la Reina
Del silenci a la llum: 20 anys del retorn de la Divina Aurora. Joaquim Mifsud Almiñana
Mireu si hem corregut terres
GRUP DE BALLS POPULARS LA VALL DE TAVERNES. SUSANA GÓMEZ GANDIA
Un viatge en el temps
Sempre que em demanen escriure un article sobre el grup, em plantege com començar per tal de no repetir-me en allò de “Vam nàixer l’any 1975, quan una colla d’amics es juntava per a cantar i ballar cançons al bar del Beneït...”.
Quan tornem la vista enrere, ens venen a la ment les imatges del tio Paco Galera i el tio Batiste “el de la maleta”. Són, respectivament, els primers mestres que va tindre el nostre grup, ara fa exactament 50 anys. Estem d’aniversari, celebrem les nostres noces d’or amb el folklore valencià i ho volem fer com cal.
Vam començar amb molts músics, de corda i de vent, i amb pocs balladors. El millor que tenia el nostre grup en aquells temps era la rondalla i les seues primeres veus, amb Arturo Cholvi al capdavant. A poc a poc, van anar unint-se més membres al cos de ball fins a consolidar-se com a un dels grups més grans del panorama folklòric valencià. El grup també va començar a eixir a ballar fora del nostre territori, i destaca especialment la participació l’any 1977 al “Festival de la Canción de Primavera” d’Alcázar de San Juan, Ciudad Real.
D’aquells anys també hem de mencionar la participació al programa Gente Joven de TVE, al qual tornaríem uns anys després. I així, començaren els viatges més llargs i recorreguérem el nord d’Espanya. La ciutat de Redondela a Pontevedra, l’any 80, fou una de les destacades, ja que tornaríem a visitar-la 19 anys després.
Les primeres peces musicals del grup foren autòctones del nostre poble. Cançons com la “Jota Vallera” o el “Bolero Popular” foren recuperats arran del grup original que, malauradament, havia desaparegut durant la dictadura. Amb el pas del temps,
el repertori es va ampliar i es van adquirir noves peces de les comarques properes i, a poc a poc, vam introduir també balls del les províncies de Castelló i Alacant.
Per aquell temps, es va presentar un dels projectes discogràfics més importants de la música tradicional valenciana. L’any 77, se’ns va oferir l’oportunitat de participar a l’LP Canta i Balla, juntament amb altres tres agrupacions: El Trencall de Carlet, El Millars de Castelló i el Grup de Danses d’Ibi. Era un disc que inclouria peces musicals de nord a sud del País Valencià de la mà dels grups més importants de finals dels anys 70. Quin honor per a nosaltres haver format part d’aquell projecte! I quin orgull haver-lo rememorat recentment, els quatre grups, després de 45 anys d’espera, havent-nos unit per a posar-lo en escena a les quatre ciutats i poder deixar eixa empremta cultural que va començar fa tants anys.
A finals dels 80, comencem a eixir fora d’Espanya i el nom de Tavernes passa a sentir-se a Laval (França), Carouge-Ginebra (Suïssa) o La Massana (Andorra). Ja feia anys que comptàvem amb un nou mestre de ball, Manolo Alarcón, que provenia de l’Escola Femenina de València i amb el qual vam ampliar el nostre repertori notablement. Arran d’estos viatges, es decideix llançar un altre disc al mercat anomenat
La Valldigna canta a Europa, que recopilava les peces del repertori que duia el grup en eixe moment.
Arribem als anys 90 i el grup s’ha renovat i crescut. En esta època, ja feia temps que comptàvem amb una escola infantil de ball cada vegada més gran i el grup major seguia eixint de gira a països com Itàlia, Portugal, Holanda i Dinamarca, actuant fins i tot al Parlament Europeu d’Estrasburg. El grup passava per uns anys d’esplendor.
Però des del cim de la muntanya on ens trobàvem, també vam tindre els nostres moments de davallada i, per culpa de les circumstàncies personals dels membres del grup, el cos de ball i la rondalla es va reduir en nombre. Van ser uns anys durs en els quals la gent que va romandre al grup va haver de lluitar molt per mantin-
dre’l. Tot i això, seguíem complint amb el nostre compromís amb la cultura i continuàvem viatjant i actuant allà on se’ns requeria. Tot eixe esforç i lluita finalment van obtindre la seua recompensa, i amb el temps vam renàixer com un grup renovat, tant en música i veus com en cos de ball.
Una nova etapa
Amb l’entrada al nou mil·lenni, es presenten nous projectes i es respira una nova forma de concebre el grup. El panorama cultural i folklòric ha canviat i la quantitat de grups de danses a València s’ha incrementat. El nostre grup passa d’actuar setmanalment a les poblacions properes a Tavernes a establir un calendari anual d’actuacions. A partir d’ara decidim celebrar les festivitats i comencem a tindre actes com la Mostra de Ball de Sant Jaume a la platja, el Dia de la Valldigna a Simat, les danses a la Divina Aurora durant les nostres festes patronals, la dansada de Sant Antoni pel gener, etc... A poc a poc anem augmentant la nostra versatilitat i ampliem el repertori de Danses de Carrer.
El primer dissabte de juny de 2009, arranquem amb la primera edició de la nostra “Dansada Popular”, que va anar incrementant la participació de balladores i balladors vinguts de pobles veïns durant els següents anys. Vam començar també a acompanyar els menuts del poble a la romeria de la Verge de Lourdes. Ens vam iniciar amb les famoses Danses del Corpus, incorporant al nostre repertori els Nanos, la Moma, els Arquets, o la Magrana, peces que any rere any s’interpreten en esta processó i que li donen un atractiu únic. A més de tots estos actes, actualment, seguim participant en les cites obligatòries al nostre calendari, com són el Festival de Balls Populars o l’acte commemoratiu del 9 d’octubre.
Llums i ombres en la nostra indumentària. Vestir a l’antiga
Quan ell grup va començar a meitat dels anys 70, la indumentària no va ser un dels punts més importants a recuperar. Primava un sentiment de tornar a sentir la nostra música i de tornar a veure els nostres balls. Les balladores i els balladors portaven vestits que el grup va confeccionar per a tots ells. Els xics, amb saragüell blanc, faixa roja, jupetí obert i mocador al cap, perquè senzillesa i elegància van lligades de la mà. Elles, amb un vestit més proper a les falles que a la indumentària tradicional valenciana pròpia de la data dels balls que interpretàvem. Duien un vestit de seda verd brodat amb flors de colors i metall daurat, amb un gipó de màniga de farol i amb mocador i davantal de seda brodat en daurat.
En aquell temps, no es tenien les fonts d’informació que tenim ara, ni s’havia fet cap tipus d’investigació sobre indumentària del segle XVIII que poguera arribar a totes les mans. Dit d’altra manera, vam fer el que bonament vam saber...
Després d’unes quantes renovacions de vestuari femení, arribem als anys 90, i la nostra indumentària evoluciona, però no en una direcció tradicional. Seguim basant-nos en una moda fallera, igual que molts altres grups de danses. Però, a poc a poc, ja van publicant-se llibres amb investigacions, descripcions i imatges de roba antiga que s’ha trobat als baguls de les cases velles. I és a partir d’ahí quan ens adonem que necessitem un canvi per a tornar enrere i vestir com cal, a l’antiga.
No va ser fins a finals dels anys 90, amb l’arribada de Joanfran com a mestre, que descobrírem la importància del mocador de pit i la seua apropiada col·locació. Més endavant, una altra mestra de ball, Pilar Dauder, ens va motivar per a renovar el nostre vestuari amb guardapeus brodats i “justillos” envarats amb espart. I va ser
finalment amb l’arribada d’Ernest Machí com a mestre quan es va fer un canvi dràstic en el nostre vestuari femení. Els guardapeus de seda salvatge engalanats amb randes o farfalars ja omplien de llum i color els nostres escenaris. Els “justillos” de flors se cenyien a les nostres cintures i ens cobríem amb mocadors i davantals de batista o muselina. Les joies ja s’adaptaven a l’època adequada. I és que per fi vam entendre que, quan pugem a l’escenari, no ho fem sols per a ballar. El més important és representar apropiadament l’època, i la indumentàrria sempre serà el primer cop d’ull que faça l’espectador.
Pel que fa a la indumentària masculina, cal dir que sempre ha estat molt encertada. Ha anat des del saragüell blanc, fins els calçó negre, passant pel vestit més elegant, el de torrentí. Hem tingut especial cura amb els detalls, com la utilització de mocador al cap, el barret d’arbossos, i inclús una de les peces més distinguides que un home podia vestir, la rodina.
En els últims anys, ens hem preocupat de seguir ampliant la nostra indumentària encara més per a donar a conéixer al nostre poble la gran varietat i la riquesa cultural de la nostra vestimenta tradicional amb la confecció de vestits del segle XIX, de davantals de llengua negres o de seda salvatge, i tenim prevista una nova ampliació amb indumentària de primavera, perquè on estiga un vestit d’indiana...
50 anys dansant pel món
Moltes dècades i moltes terres corregudes. Arribem a 2025... i com de lluny ha quedat aquella colla d’amics que es juntava per a cantar cançons al bar del Beneït! D’aquells temps encara ens queda alguna persona, tant dalt com baix de l’escentari, i és que el grup sempre ha sigut una segona família per a tots. La majoria de membres són descendents d’aquells fundadors i dels que van vindre després. Hem sigut un grup que ha pujat a famílies senceres als escenaris, que fins i tot ha juntat tres generacions de balladors, músics i “cantaors” en un mateix espectacle i que ha obert les seues portes a tota aquella gent que volguera unir-se a nosaltres sense ser família de ningú.
Ja en complim 50 i som un dels grups de balls més antics de tota València. Famosos per tindre al nostre repertori els tres balls de Panderos típics valencians i coneguts pel nostre folklore autòcton, seguim ballant amb el nostre estil propi de Tavernes, i és que som un grup amb molta identitat i molta personalitat.
Orgullosos del nostre poble, hem deixat el seu nom al punt més alt allà on hem anat, dins i fora de València i d’Espanya. Som valents per ressorgir de les cendres d’aquell grup desaparegut, per mantrindre’ns vius quan era fàcil i també quan era difícil. Som forts per haver sabut renovar-nos quan era necessari, per aprendre dels errors i per trobar un equilibri entre el compromís i les obligacions pel grup. I no tenim por de dir ben fort l’amor i el respecte que sentim per la nostra cultura. Així som i així seguirem.
Sí, ja han passat 50 anys i estem més vius que mai!
L’hospital de dª Orofila Fons Almiñana a Tavernes de la Valldigna
ENCARNA SANSALONI MARTÍ
CARITAT I BENEFICÈNCIA PÚBLICA AL SEGLE XIX
Al llarg de la història, les principals formes de protecció social cap als menys afavorits de la societat han estat bàsicament tres: la caritat, la beneficència i l’assistència social pública. L’ajuda a les persones pobres i malaltes a Espanya durant molt de temps va estar en mans de l’Església, que justificava les seues riqueses i béns amb el seu treball assistencial en pro dels més necessitats. A finals de la Edat Mitjana sorgiren altres institucions que desenvoluparen tasques de protecció social, com els gremis i confraries, que tingueren un paper molt important d’ajuda solidària als més febles.
Tot aquest sistema gremial i corporatiu anirà desapareixent a finals de l’Edat Moderna amb les polítiques il·lustrades dels lliberals, que amb nous plantejaments doctrinals socials i econòmics començaran a prioritzar la productivitat i l’ordre: la societat burgesa mirava amb recel als captaires, ociosos, pobres, malalts i ganduls, al mateix temps que es produïa la secularització de la beneficència pública. Al segle XIX, van sorgir noves institucions socials que s’anomenaren amb el nom genèric de “Beneficència Pública”1 i es crearen nous centres assistencials per protegir els malalts pobres. L’any 1822 amb l’aprovació de la Llei de Beneficència2, la situació social a Espanya, almenys en teoria, va millorar dràsticament. El govern lliberal començava a preocupar-se per les classes socials menys afavorides; s’establia per primera vegada a Espanya l’obligació dels municipis de crear institucions de beneficència per l’assistència als pobres. Amb aquesta llei el protagonisme en l’acció social passava als ajuntaments: la Beneficència passava a mans de l’Administració.
1 La paraula beneficència procedeix de dues paraules “bene” i “facere”, és a dir, “fer el bé, a persones que ho necessiten, mitjançant prestacions materials i espirituals.
2 Llei de 23 de gener de 1822. Reglamento General de Beneficencia Pública, decretado por las Cortes extraordinarias en 27 de diciembre de 1821.
Es crearen per llei, en cada municipi les Juntes Municipals de Beneficència3, “... para que desaparezca el pernicioso abuso de mendigar y subministrar alimento necesario a los indigentes... las limosnas se invertirán en sopas económicas, de las que participen solo los pobres de solemnidad e impedidos de buscar el sustento… también arbitraran medidas para vestirlos”4 .
A partir de 1835, malgrat que la llei de desamortització respecte a les institucions benèfiques, establia que aquelles que estaven regides per ordes religiosos, no serien suprimides, la realitat va ser una altra: la reina regent Maria Cristina, necessitava urgentment diners per a guanyar la guerra carlina i és per això que es va decidir tancar-los i els seus béns vendre’ls en pública subhasta, per la qual cosa el govern va dictar per llei que des d’aleshores serien els ajuntaments de cada lloc els que s’encarregarien de vetlar d’aquesta funció benèfica. El decret publicat el 15 d’octubre de 1836, manava que, “... se instale la Junta de Sanidad en cada pueblo remitiendo su nombramiento a la cabeza de partido”.
A poc a poc anaren creant-se Juntes Locals de Sanitat en totes les ciutats, viles i pobles amb la finalitat de tenir cura i protegir els malalts pobres. Les Juntes Locals de Sanitat5, formades pel rector, el metge, l’apotecari, l’albéitar6 i presidides per l’alcalde, eren les que s’encarregaven de vetlar per la salut dels veïns, pagar les despeses de la cura dels malalts pobres i controlar la situació sanitària de la vila sobretot en els mesos de més calor, quan hi havia rebrots d’epidèmies que, de segur, any rere any, es produïen i que causaven un elevat nombre de defuncions, sobretot en els més menuts i la gent més gran.
Tenim constància documental que l’any 1834 la Junta Local de Sanitat de Tavernes, amb motiu de l’epidèmia de còlera a Benifairó, i complint les ordres rebudes pel govern, va nomenar el metge de Tavernes perquè dictaminara quines eren les mesures de salut pública que s’havien de prendre per protegir el veïnat del brot colèric: ...para visitar a los individuos de Benifairó que por razón de proceder del lugar de Sueca están destinados al Lazareto...”7 .
Amb posterioritat, el 1849 s’aprovà una nova Llei de Beneficència, que completava la llei de 1822. Aquesta llei va ser clau per al desenvolupament de les normes jurídiques assistencials municipals, que contribuïren a reduir la misèria i minimitzar els efectes negatius de la pobresa.
Amb el fi de pal·liar la manca d’establiments benèfics, el govern va permetre la creació d’establiments particulars, costejats amb capital privat, donacions o llegats de persones piadoses. La direcció i administració d’aquests establiments estava a càrrec de les corporacions municipals8. A canvi, els seus fundadors participarien en les Juntes de Govern d’aquests establiments benèfics. Segons el Reglament de 14 de maig de 1852, els edificis municipals de beneficència: “... serian sostenidos con bienes y valores del municipio” Aquest és el cas de l’Hospital de pobres d’Orofila Fons Almiñana, objecte d’aquest estudi.
3 Llei de 23 de gener de 1822. Decret de les Corts de 27-12-1821
4 AMTV. Caixa B- 228. 24 d’abril de 1821. Circular del Gobierno Político Superior de la Provincia de Valencia.
5 AMBV. Mano Acuerdos. Any 1835. Foli 5. 19 juliol 1834. Caixa B-2.
6 Els documents anomenen amb aquest nom el veterinari.
7 CASIMIRO CAMPOS, J.C. Les epidèmies de còlera a la Safor. Ajuntament de Benifairó de la Valldigna. 1985, p. 8-12. Durant la primavera i l’estiu, molts jornalers de la Valldigna es desplaçaven a treballar en el conreu de l’arròs a la Ribera.
8 Artículo 1 de la Ley General de Beneficencia, de 20 de juny de 1849, Gaceta de Madrid nº 5398, pp. 1-2.
SITUACIÓ SANITÀRIA A LA VALLDIGNA (SEGLE XVIII I XIX)
Hem de situar-nos a mitjan del segle XIX, les institucions benèfiques per atendre els malalts pobres i desprotegits eren quasi nul·les, sols existien en les grans ciutats i la gran majoria d’aquests tipus d’establiments estaven a càrrec d’institucions religioses, la majoria d’ells eren deficients i precàries. A la Valldigna fins a mitjan del segle XIX no existia cap establiment sanitari, que es fera càrrec d’acollir i assistir els malalts pobres9
Fins la seua supressió, el Monestir de Santa Maria de Valldigna era el lloc on els malalts sense recursos acudien a demanar ajuda i remei per a les seues malalties. Era evident que la manca d’establiments públics de caritat per atendre els malalts pobres era un problema per a les autoritats, i més, després de tantes penúries ocasionades per les guerres al llarg del segle XIX, amb el resultat que moltes persones ferides i mutilades pul·lulaven pels pobles demanant caritat i almoina; la dura realitat era que morien abandonats i sense assistència10. Cada any per Pasqua de Resurrecció, l’Ajuntament repartia aliments als malalts pobres més necessitats, sobretot carn de matxo i d’anyell “...en los días que van desde Pascua de Resurección hasta la Pascua del Espiritu Santo”11 .
Per entendre el perquè de la fundació de l’hospital a Tavernes, ens hem de remuntar a principi del segle XIX, amb l’aprovació de la Constitució de Cadis de 1812, considerada el primer text constitucional espanyol que regulava les bases del servei públic de la Beneficència; l’article 321 establia les competències “pròpies” dels ajuntaments, que a partir d’ara s’encarregarien de cuidar els hospitals, hospicis, cases d’expòsits i altres establiments de beneficència, restant protagonisme a la beneficència de les fundacions religioses.
No obstant això, aquesta llei va quedar suspesa el 1814 amb el restabliment de l’absolutisme, i no es va tornar a posar en pràctica fins a l’any 1821 amb el Trienni Lliberal i el restabliment de la legislació constitucional de 1812. El govern es va plantejar erradicar la pobresa amb la promulgació de lleis que prohibien la mendicitat pels carrers i a les portes de les esglésies: “... estas limosnas, se entreguen en adelante a las respectivas Juntas de Beneficencia de cada pueblo”; es va manar per decret que en cada poble es crearen “Establiments de Beneficència”: “... Considerando las cuantiosas limosnas repartidas diariamente entre los pordioseros que vagan por los pueblos... que sirven para fomentar la holgazanería, con grave perjuicio de la moral pública… estas mismas limosnas formarían un gran recurso a favor de los establecimientos de beneficencia, tan escasos de fondos”.
Aquesta ordre manava que foren els rectors els que s’encarregaren d’exhortar als assistents durant la missa dominical: “…para contribuir con limosnas a favor de los establecimientos benéficos”12. Els ajuntaments tenien obligació de subministrar aliments als pobres sense recursos. La llei era molt clara: “... eren els ajuntaments els
9 CÍSCAR PALLARES, E. Vida diaria y mentalidades en el campo valenciano. La Valldigna, siglos XVI-XVIII. Ed. Del Sénia al Segura. 2002, pp. 210. Segons aquest autor, l’any 1768, a Tavernes residia un metge i un apotecari.
10 Barona Vilar, Carmen. Las políticas de la Salud. La Sanidad Valenciana entre 1855 y 1936. Universitat de València. València, 2011, p. 56.
11 AMTV. Acord municipal de 24 de gener de 1726. Llibre A-1.
12 AMTV. Caixa B- 228. Real Orden, 20 d’ agost de 1821. Comunicación del Gobierno Político Superior de la Provincia de Valencia a la Villa de Tabernes de Valldigna.
que havíen de vetlar pels pobres de solemnitat malalts i impedits, proporcionant-los menjar i vestit”13
LA CASA COL·LECTA DE TAVERNES, PRIMER HOSPITAL DE TAVERNES
A la vila de Tavernes, en el mateix any de 1821 amb una població d’uns 1.100 veïns i uns 4.300 habitants14 només rebuda aquesta ordre, l’alcalde constitucional D. Antonio Almiñana Alberola es va reunir amb el rector D. Agustín Lázaro i decidiren que “...no hi havia un lloc on pogueren reunir als pobres de la vila”, i així li ho van comunicar a les autoritats provincials. L’únic edifici gran que existia en la vila de Tavernes era la “Casa Col·lecta”, “... que antes servia para recolectar los granos con que esta población contribuía al Monasterio por derechos Señoriales y cuyo objeto ha cesado a beneficio de las nuevas Instituciones” 15. Més coneguda com la “Casa del Convent” antiga propietat del monestir de Santa Maria de Valldigna, situada en el carrer Gabriel Hernández, antigament carrer Convent; era un edifici gran, on s’allotjava durant llargues temporades el monjo col·lector, que era el que s’encarregava de gestionar els interessos econòmics del monestir de tota la Foia Baixa, especialment del cobrament dels drets o tributs en espècie i en diners, dels lloguers dels drets de monopoli i de les particions de fruits16 .
L’any 1821, durant Trienni Liberal, el Monestir va ser desamortitzat17;aquest edifici va passar a ser utilitzat una part com a caserna de la milícia local i una altra com a ajuntament, perquè el que hi havia ja feia temps que estava en ruïnes18. A més, l’ajuntament va demanar usar un dels dos graners d’aquesta casa per ubicar un establiment de beneficència per a pobres, que feia d’hospital:“ ... por extinción del Monasterio de Valldigna... para proporcionar a los mendigos casa… por carecer de establecimiento piadoso para recoger a los pobres enfermos19… a fin que se digne ceder uno o dos graneros del gran caseron de la casa Colecta que pertenecía antes al extinguido Monasterio de Nuestra Señora de Valldigna y que los mendigos que se recojan sean menos gravosos a sus convecinos”20 .
El problema era la manca de fons per poder mantenir en funcionament aquest establiment. Es va constituir una Junta de Beneficència, formada pel rector, D. Agustín Lazaro, 5 regidors, el metge i presidida per l’alcalde Joaquin Grau Julián proposant-hi que pagaren un impost anual els majors contribuents de la vila: “... como esta Junta no puede valerse solo de limosnas... se publique una suscripción ... encareciendo al párroco, que desde el púlpito lo exponga durante el ofertorio de las misas”, i que en cada forn “... posaren una cistella on els forners arreplegarien el pa que els veïns anirien depositant per alimentar als pobres”; a més la Junta de Beneficència va nomenar 9
13 AMTV. CAIXA 746. Lligall 26 novembre 1821.
14 En aquesta època, cal diferenciar entre veïns i habitants: veïns són aquells que tenen propietats, i com a tal, participen en la vida política i consten en el Padró Municipal. Mentre que habitants són totes les persones que vivien en un mateix lloc. A la Valldigna, no coneixem amb precisió l’evolució demogràfica, fins a la promulgació del Cens de 1857, que marca l’inici de l’època estadística a Espanya. Els censos anteriors, (Aranda,1768, Floridablanca, 1786) ofereixen una fiabilitat dubtosa, pel seu caràcter fiscal o militar.
15AMTV. Caixa B-228. Llibre de deliberacions de la Junta de Beneficència. 12 de juliol de 1821.
16 CISCAR PALLARÉS, E. Vida cotidiana en La Valldigna. Siglos XVI-XVIII. Edicions La Xara. Simat de la Valldigna. 1998. Pp. 153157.
17 Decret de supressió d’Ordes Monacals i reforma de Regulars. Decret d’1 d’octubre de 1820.
18 AMTV. Caixa B-1. 16-gener-1790 “…Congregados los señores que componen este ayuntamiento en la casa del alcalde Felipe Talens y Selles, por hallarse derruida la capitular del mismo”.
19 AMTV. Acta 9 –XII- 1843 . Llibre A-6-1.
20 AMTV. B-228. Junta de Beneficència. 12 de juliol de 1821.
El decret desamortitzador de 1836 va accelerar el procés de secularització de les activitats assistencials, en reduir-se el paper de l’Església en perdre aquesta els seus béns; El govern començava a assumir l’obligació assistencial a les persones necessitades, dipositant aquestes obligacions en mans de les diputacions provincials i els ajuntaments22 .
En les actes municipals de Tavernes són moltes les referències sobre les ajudes proporcionades per les Juntes de Beneficència Municipal als més pobres. En aquest sentit, cada any la Junta de Beneficència confeccionava “padrons de beneficència”, per a repartir-se els malalts pobres entre els metges locals, que havien d’atendre’ls gratuïtament, a càrrec del pressupost de l’ajuntament, confeccionant “expedients d’acreditació de pobresa”, en els quals es comprovava la tinença de béns dels sol·licitants amb la finalitat de proporcionar als malalts pobres l’ajuda necessària23 .
PRIMER INTENT DE FUNDACIÓ D’UN HOSPITAL DE MALALTS POBRES A TAVERNES L’ANY 1841
50 persones perquè anaren cada diumenge, porta per porta, a arreplegar almoines per socórrer als malalts pobres de solemnitat21. Malgrat tots els esforços, aquests mètodes no generaven prou recursos per a mantenir un establiment de beneficència en condicions.
En desembre del 1841, l’advocat de Tavernes Joaquin Palomares Domingo24, va cedir a favor dels veïns de la vila una casa que tenia en propietat situada a la pujada del Calvari, perquè s’establira un hospital de malalts pobres. L’escriptura pública d’aquesta donació està dipositada en l’arxiu de Tavernes25. El consistori va acceptar aquesta donació amb molta alegria,: “... el alcalde José Talens y Almiñana, manifestó lo grato que era a la corporación tan señalada muestra de su filantropía … llevando a cumplimiento los reparos precisos que necesita la casa … propone los arbitrios necesarios para la asistencia y alimentos de los enfermos”26
Aquest esdeveniment va tenir gran ressò, puix va ser publicat en el Butlletí Oficial el 10 de gener de 1842 i també en el diari ABC, “... Este gobierno político sabe con satisfacción que d. Joaquín Palomares, abogado, vecino de Tabernes de Valldigna, ha cedido al vecindario de la misma villa, y en su representación, al ayuntamiento, una casa de su propiedad, para establecer en ella un hospital, y que la citada corporación ha nombrado una Junta de Caridad, con el objeto de completar tan recomendable obra…” 27. La noticia també es va publicar l’any següent en el Butlletí de Medicina, Cirurgia i Farmàcia. La Junta municipal de Beneficència formada per a l’any 1842 presidida per l’alcalde D. Benito Gómez va rebre de la Junta Superior de Caritat de València un ofici en el qual els recomanava que formaren la Junta de Caritat de l’Hospital: “...para que se haga cargo de todos los asuntos del nuevo hospital de titularidad Municipal de Beneficencia”28 .
21 AMTV. Acta de 6 de juny de 1821. Caixa B-228. Llibre de deliberacions de la Junta de Beneficència.
22 J.M. RODRÍGUEZ GARCÍA, “La asistencia religiosa en centros asistenciales”, en AAVV, Religión, Matrimonio y Derecho ante el siglo XXI. Madrid. 2013, p. 1425.
23 DÍEZ RODRÍGUEZ, F. La sociedad desasistida. El sistema benéfico asistencial en la Valencia del siglo XIX. València: Diputació de València; 1993, pp. 67-112.
24 Va ser alcalde de la vil·la de Tabernes des de l’1 de gener de 1843 a 31 de març de 1844.
25 AMTV. Caixa “Escriptures”
26 AMTV. Acta 23 desembre 1841.
27 Diari ABC. Notícias de España.
28 AMTV. Expediente sobre la Junta Municipal de Beneficencia instalada en abril de 1842.
Antiga ubicació de la Casa Col·lecta. Antic carrer Convent. Avui Carrer Gabriel Hernández.
Passada l’eufòria de la donació, l’ajuntament, després de moltes deliberacions, va creure convenient refusar aquesta donació, adduint que no tenia recursos per a construir en eixa casa un hospital i menys encara es podien fer càrrec de les despeses del seu manteniment. Els recursos eren escassos i el mateix ajuntament no podia pagar el sou dels metges que atenien els malalts “pobres de solemnitat de la vila de Tavernes”29. L’atenció als malalts pobres va continuar en la casa Col·lecta de Tavernes, malgrat que aquesta no reunia les condicions mínimes exigides.
L’any 1844, després d’uns anys de l’exclaustració definitiva del Reial Monestir de Santa Maria de Valldigna, els tres pobles, Benifairó, Simat i Tavernes, van acordar sol·licitar al Govern l’ús de l’Església del Monestir, per a ser utilitzada com a hospital de Caritat, “... para que sirva para los pueblos que correspondieron al valle de Valldigna” però va ser denegada pel Govern de la Nació, adduint que l’església es trobava dintre del recinte monacal, i el monestir després de la desamortització va ser comprat per uns particulars de València30 .
1850. CONSTRUCCIÓ DE L’EDIFICI DE L’HOSPITAL PER VOLUNTAT D’OROFILA FONS ALMIÑANA
L’hospital és un edifici emblemàtic a Tavernes de la Valldigna. Forma part dels edificis monumentals, històrics i protegits que té Tavernes, juntament amb l’església de Sant Pere, l’ajuntament, l’ermita del Calvari i l’església de Sant Josep, entre altres. Va ser concebut com un lloc de caritat per a socórrer a les persones més pobres. Malgrat que no hem trobat notícies de la seua construcció, sí que sabem que l’any 1850 l’edifici de l’hospital ja estava construït. Aquest esdeveniment el sabem perquè el 13 de gener d’aquest any, l’alcalde José Talens Almiñana va convocar un ple extraordinari a petició de D. Cristóbal Almel·la per a nombrar una nova Junta Municipal de Beneficència, “... según acababa de decir D. Cristóbal Almel·la, el hospital estaba concluido... era procedente que el Ayuntamiento nombrase una Junta Municipal de Beneficencia” que s’encarregaria de regir l’edifici de l’hospital que s’acabava de construir en la Vila de Tavernes.
29 AMTV. Caixa B-234. “Memorial de los médicos de la Villa D. Francisco Javaloyes y D. Juan Bautista Gil. 1846.
30 AMTV. Acta 16 de maig de 1844. Llibre A-12. Alcalde. Benigno Sala.
Església del Monestir de Santa Maria de Valldigna, després de l’exclaustració
La nova Junta de Beneficència, va quedar formada per l’alcalde José Talens, com a president nat, el capellà Agustín Lázaro, el regidor Antonio Almiñana, pels llauradors hisendats, Cristóbal Almel·la, Antonio Juan Talens i José Ciscar Fons, el comerciant Francisco Gómez, el metge Vicente Gómez i el cirurgià Antonio Giner, tots ells veïns de la Vila de Tavernes31. En aquest ple municipal, també van nomenar predicador per al dia de la inauguració de l’hospital el prevere D. Jacinto Marinas, fill de Tavernes32 .
No van passar molts dies, puix en la sessió plenària del 31 de gener, Cristóbal Almel·la va comparéixer en el consistori i en nom de la seua germana Josefa i d’ell mateix, va fer cessió de l’edifici que s’acabava de construir per a Hospital a favor “ del común de vecinos de esta villa”. Ambdós demanaven a la nova Junta Municipal de Beneficència33 que es fera càrrec de regentar l’hospital que havia manat construir sa mare Dª Orofila Fons Almiñana, que havia mort abans de veure’l finalitzat, i els germans Almel·la, en faltar sa mare i complint la seua voluntat, finalitzaren la seua construcció, “... porque la obra empezada había merecido un lugar privilegiado en el corazón de su madre en cuya virtud se decidieron continuar y concluir a sus expensas el edificio expresado.... que pueda servir de salud y consuelo a los pobres enfermos de esta Villa”. Al mateix temps, suplicava a la corporació que assenyalés la data perquè: “... se solemnice la cesión... con arreglo a las bases que se estipulen”, sent inaugurat solemnement l’hospital el dia 10 de febrer de 185034 .
A l’endemà, amb data 11 de febrer de 1850, es va reunir la nova Junta Municipal de Beneficència, per a redactar un nou Reglament. Per al càrrec de secretari va ser nomenat Vicente Gómez y Bonet, metge, i en cas de malaltia es va nomenar Antonio Giner, cirurgià, com a secretari interí, i de subministrar els medicaments a l’apotecàri D. Fernando Ciscar, amb l’obligació de visitar els malalts de dintre de l’hospital i subministrar-los les medicines que aquests requeriren. D. Cristóbal Al-
31 La Llei General de Beneficència es va publicar en la Gaseta de Madrid del 24 de juny de 1849, durant el regnat d’ Isabel II. El Reglament d’aquesta llei va ser aprovat el 14 de maig de 1852. La composició de les juntes municipals de beneficència estaven regulades en l’article 7 de la Llei General de Beneficència de 1849.
32 AMTV. Acta extraordinària del 13 de gener de 1850. Llibre A-14. Acta de la Junta Municipal de Beneficència. Anys 1850, 53 i 54. Caixa B-228.
33 AMBV. Mano Acuerdos. Any 1835. Foli 5. 19 juliol 1834. Caixa B-2. Anys 1831 a 1861
34 AMTV. Memorial presentat per D. Cristòbal Almel·la a l’ajuntament el 31 de gener de 1850.
L’Hospital, 1890
mel.la i Fons va ser nomenat dipositari “... de los fondos del hospital, con funciones de director”. La persona encarregada de l’hospital, amb el càrrec d’hospitalera va ser Maria Miñana Magraner, “... que ejercerá las funciones de Hermana de la Caridad, con una retribución anual de mil quinientos reales, con la obligación de tener continuamente una asistenta de confianza que la auxilie”35 .
Amb data 20 de febrer d’aquest mateix any, la Junta va aprovar el nou reglament amb el títol “Régimen y Administración del Hospital de Tavernes de Valldigna”, que constava de quaranta articles i un addicional. Com a director, dipositari, recaptador general i vocal de la Junta van nomenar a D. Cristóbal Almel·la Fons, “... confiándole a su buen celo el pleno ejercicio de tan benemérito encargo”.
En aquesta mateixa Junta es va realitzar un inventari de tots els mobles i objectes de l’establiment, pel director D. Cristóbal Almel·la i pel comptador D. Francisco Gómez, dipositant una còpia en la secretaria de l’ajuntament, acordant-se que mensualment el director presentaria a la Junta els comptes de l’hospital36 .
En 1852, l’ajuntament presidit per l’alcalde D. Salvador Mifsud, en agraïment a Dª Orofila Fons i als seus fills, D. Cristóbal i Dª Josefa Almel·la, fundadors de l’hospital, va realitzar una làpida amb una inscripció commemorativa de la fundació. Va ser col·locada i beneïda quatre anys després d’haver-se obert. Avui encara es conserva en el mateix lloc37 .
El reglament redactat per administrar l’hospital prompte va haver de ser modificat, ja que al cap de dos anys, el 1853 es va fa afegir una addenda per tal que l’hospital poguera rebre donacions i rendes de particulars o d’institucions, “... para que los bienes cedidos por almas piadosas al hospital puedan producir rentas de 10 a 12.000 reales para la asistencia de los enfermos pobres ingresados en el hospital”38, i pal·liar així la manca de recursos per al seu funcionament que tenia des del dia de la inauguració,
35 AMTV.11 de febrer de 1850. Caixa B-228.
36 AMTV. 20 de febrer de 1850. Caixa B-228.
37 AMRV. 2 de febrer de 1854. Caixa B-228.
38 AMTV. Acta 9-1-1853. Llibre A-15.
53
Làpida commemorativa de la fundació de l’Hospital.1852
ja que l’hospital es mantenia amb les almoines que donaven els particulars i les aportacions de l’Ajuntament39 .
Segons consta en l’escriptura de cessió realitzada al comú de veïns el 9 de juny de l’any 1861, segons la voluntat D.ª Orofila Fons de Almel·la, l’edifici havia de ser destinat exclusivament a asil i assistència dels malalts pobres i que cap Ajuntament que succeïra a l’actual pogués llogar l’edifici ni donar-li cap altre destí40, i en cas que es produïra, era voluntat de la finada que l’edifici passara als hereus i descendents41
LA FAMÍLIA ALMEL·LA I LA SEUA RELACIÓ AMB LA VILA DE TAVERNES
És important que expliquem qui era Orofila Fons Almiñana, la persona que va pagar la construcció de l’hospital i com va arribar la família Almel·la la vila de Tavernes. Pels llibres padrons de riquesa de l’arxiu municipal, sabem que l’any 1821, Cristóbal Amel·la, natural d’Alzira, ja vivia a Tavernes. Va comprar terres de la desamortització.
Orofila era filla única d’una família de rics hisendats de Tavernes, que vivia al carrer Carmen, casa amb portella al carrer Bixquert42. El padró de riquesa de l’any 1857 ens diu que Cristóbal Almel·la està casat amb Orofila Fons i viuen al carrer Estruch, nº 13.
Segons el padró de riquesa de l’any 1858 no ens ha d’estranyar que Orofila pogués pagar la construcció l’hospital perquè el seu marit era la persona que més diners pagava de contribució, amb més de 600 fanecades de terra a Tavernes. Havien augmentat el seu patrimoni comprant terres en la desamortització.43 El matrimoni va tenir 2 fills, Cristóbal, que va ser advocat i alcalde de Tavernes44; es va casar amb
39 AMTV. 16 de gener de 1853. Caixa B-228.
40 GASCÓN PELEGRI, V. Historia de Tabernes de Valldigna. València. Impremta Succesor de Vives Mora, 1956, p. 248.
41 AMTV. Carpeta de Escrituras En nombre del común de vecinos aceptó la cesión el alcalde, don Policarpo Pérez Azcona.
42 PADRÓN DE RIQUEZA. AÑO 1857. TOMO I. LLIBRE A-351.
43 CAIXA B- 85. 1843. Reparto de contribución del culto y clero perteneciente a dicho año de 1842. Tabernes de Valldigna a
20 junio de 1844. Relación de lo que deben pagar los vecinos a la iglesia en 1842, según su renta.
44 Cristóbal Almel·la va ser alcalde a Tavernes des de 1859 a 1861.
Carrer Carmen. Casa on vivia de fadrina Orofila Fons Almiñana.
Casa enderrocada on vivia Orofila Fons i Cristóbal Almel·la en el carrer Estruch, avui carrer Sant Agustí
Rita Ferrer vivia al carrer Estruch, avui carrer Sant Agustí, casa contigua a la dels pares.
La filla d’Orofila, Josefa, va ser marquesa consort, en casar-se amb el marqués de Villagracia, Luis Santonja de Biar. Orofila va morir l’any 1848 a València, sense veure acabat l’hospital. Està soterrada a Tavernes, en el panteó familiar.
Els seus descendents ja visqueren sempre a València en una casa palau. A l’estiu estiuejaven a Tavernes, a la casa de camp que tenien en el Vergeret, que encara es conserva.
El net d’Orofilla, D. Cristóbal Almel·la Ferrer va pagar la construcció de la capella del nou cementeri, que la va cedir per al seu ús al municipi de Tavernes, a canvi, l’Ajuntament presidit per Gabriel Hernández, li va cedir el terreny per a la construcció del panteó45 .
Casa on vivia Cristóbal Almel·la Fons, fill d’Orofila Fons, contigua a la dels pares.
Làpida funerària de Dª Orofila Fons. Cementeri Tavernes
Casa on vivia la família Almel·la a València, en el carrer Quart. Avui és un hotel.
Casa de camp on estiuejava la família Almel·la
A més, la família Almel·la, propietària de moltes terres, també pagà la construcció del col·legi de les monges i l’església de Sant Josep, edificis emblemàtics de Tavernes.
Església i panteó família Almel·la. 1906. Cementeri Tavernes.
Col·legi de les monges de la Doctrina Cristiana.
Església de Sant Josep
EL DIA A DIA DE L’HOSPITAL I
PRINCIPALS PROBLEMES
Des dels seus inicis, el principal problema de l’hospital va ser poder mantenir-lo, ja que mai va tenir assignats fons propis: sempre va estar sota el manteniment de l’Ajuntament i de la caritat pública. En qualsevol cas, segons la caritat de la família Almel·la, no va acabar en el moment que feren donació de l’edifici, malgrat que no deixaven cap bé per al seu manteniment, en nombroses ocasions gràcies a les seues donacions l’hospital no va tancar les portes. El fill d’Orofila, D. Cristóbal Almel·la Ferrer, va ser fins a la seua mort, ocorreguda el 1863, el gran benefactor i impulsor de l’hospital, i segons la documentació consultada, aquesta família va estar molt lligada als edificis que havia construït a Tavernes, almenys fins a la Segona República46
L’hospital sempre va ser un problema per l’Ajuntament, per la manca de recursos per a mantenir-lo obert i atendre els malalts pobres, perquè les almoines escassejaven i així ho reflecteixen les actes municipals47. L’any 1863 l’alcalde, Antonio Juan Talens, va reunir als 28 majors contribuents de la vila i els proposà: “..una suscripción semanal” per fer front a les despeses i que una comissió municipal passaria totes les setmanes per les cases a demanar almoina per atendre les despeses de l’hospital.
De l’any 1868, l’acta de la reunió de la Junta local de Beneficència celebrada el 6 de setembre, reflecteix de forma clara el dia a dia de l’Hospital: “... estando en la sala capitular... el sr. Presidente manifestó el mucho gasto que tenía el Hospital de esta villa… para satisfacer los recibos de la carne, pan y otros artículos suministrados… después de una larga discusión se dispuso el que se pagasen los recibos presentados… y ya que el gasto excesivo parece consistir en los muchos enfermos existentes, que no quieren salir del establecimiento hasta estar repuestos,… se acuerda que el facultativo D. Vicente Gómez redacte un reglamento para consignar los alimentos que se deben dar y el tiempo que debe durar la convalecencia”48
Hospital. Anys 1960.
Sala d’homes de l’hospital. Anys 1930.
46
AMTV. Llibre núm. 25. Actes de la Junta de Beneficència, 1863. “ D. Luis Santonja, marido de Dª Josefa Amel·la entrega una limosna al hospital de 640 reales en beneficio de los enfermos pobres”.
47 AMTV. Caixa B-85. 1859. Expediente e instalación de una Junta llamada de Almas “…con el fin de recaudar limosnas en las misas de alba y once para el hospital”.
48 AMTV. Caixa B-25.
Durant la primera República, l’any 1871, per a recaptar fons, es va llogar el corral de l’hospital durant vuit anys per 50 pessetes anuals i es va construir una gallera “ arrancandose la higuera del centro del corralito”. Van haver protestes pel soroll que ocasionaven les baralles de galls, però l’ajuntament va considerar que “...la concurrencia a la riña de los gallos no incomoda a los enfermos del hospital, por tener el corral una entrada independiente del hospital”49 .
L’any 1877 van enderrocar el vell ajuntament i mentre es construïa l’actual, les oficines municipals i la sala de sessions es traslladaren a l’hospital50 durant els dos anys que duraren les obres.51
Pel que fa a l’edifici, en la certificació de béns del comú realitzat per l’ajuntament de Tavernes en 1881 ens descriu l’hospital de la següent manera:
“El Hospital Municipal, situado al final de la calle del Convento, mide 266 m2; está destinado a la curación de las dolencias de los pobres de solemnidad de la población. Consta de piso bajo y dos altos. El piso bajo tiene la cocina, habitación de la Hospitalera y sala de enfermos, en la que existen cinco celdas con camas y la capilla dedicada a San Cristóbal, nombre de la persona que lo edificó y lo cedió para los usos indicados; en el primer piso alto existe otra sala de enfermos,52. Con cinco camas con sus correspondientes celdas; linda por el este con la calle de San Cristóbal, oeste tierra de don Cristóbal Almel·la, norte la calle del Convento y sur casas de dicho Almel·la. Su estado de conservación es bueno; su valor en venta se calcula en 5.000 pesetas.”
L’edifici de l’Hospital a penes ha sofert modificacions des de la seua construcció; per posar un exemple, les portes d’entrada, que tenen gravat l’any de la seua construcció (1848), encara són les mateixes. Amb més de cent setanta-cinc anys i encara les fan servir per a tancar i obrir l’edifici.
Mantenir l’hospital obert, i en condicions d’higiene per a atendre els malalts era un gran maldecap per a l’Ajuntament que havia de procurar-se perquè la institució funcionara. Els malalts eren assistits per un metge, pagat per l’Ajuntament, que també pagava les medicines per als pobres que el farmacèutic subministrava per ordre dels metges. Amb tantes despeses, l’hospital sempre estava endeutat, malgrat que l’Ajuntament imposava taxes als diferents serveis per l’hospital: “... el encargado de la limpieza de la plaza deberá entregar anualmente100 reales para el hospital”53
Portar els comptes al dia era una tasca molt important que exercia la Junta de Beneficència i que donava compte al consistori. Ho coneixem perquè en l’arxiu hi ha un llibre amb el títol: “Hospital municipal de Tabernes de Valldigna. Libro de cargo y data. 1 de abril de 1853 a 1896”. Gràcies a aquesta documentació coneixem qui van ser els dipositaris dels fons, (els ingressos, i les despeses) en el segle XIX54 .
49 AMTV. Acta de 6 d’agost de 1871. Llibre A-21.
50 AMTV. Acta de 21 de gener de 1877. Llibre A-23.
51 AMTV. Acta de 28 de gener de 1877. Llibre A-23. Presupuesto de las obras para adecentar el primer piso del hospital para que sirva de ayuntamiento.
52 La imatge del Crist que es veu al fons de la sala de l’hospital es troba actualment a l’Església de Sant Josep, segons fonts orals procedeix del Monestir de Santa Maria de Valldigna.
53 AMTV. Caixa B-2. Acta 3 de gener de 1869.
54 AMTV. Caixa B- 234.
Portes originals de l’hospital. Tenen gravat l’any 1848.
Reglament de l’hospital i Llibre “Hospital municipal de Tabernes de Valldigna. Libro de cargo y data. 1 de abril de 1853 a 1896”
LES MONGES DE LA DOCTRINA CRISTIANA ES FAN CÀRREC DE L’HOSPITAL.
(1896)
A finals del segle XIX, amb el fi de millorar l’atenció dels malalts, l’Ajuntament realitzà gestions amb la jerarquia eclesiàstica perquè s’hi instal·laren quatre monges de la Doctrina Cristiana, perquè s’encarregaren de l’hospital i de l’escola de pàrvuls que s’havia creat. L’acte solemne de la constitució de la comunitat fou el 30 d’octubre de 1896. La primera comunitat de monges de l’hospital va estar formada per 4 germanes: Sor María de Jesús, que fou la superiora, Sor María del Calvario, Sor María de la Soledad i Sor María Magdalena de Jesús.55. Es construïren noves dependències per a ubicar-les, s’arreglà l’edifici56 i es construïren les voreres del carrer per a facilitar el trànsit dels pàrvuls a l’escola de l’hospital57. Les necessitats més quotidianes de les monges, una altra vegada es va fer càrrec la família Almel·la: el net d’Oròfila, D. Cristóbal Almel·la Ferrer, va pagar el cost d’arreglar les dependències i els quatre llits de ferro i quatre mantes per a instal·lar-se les monges a l’hospital. L’ajuntament li va correspondre donant-li un vot de gràcies58 .
L’any 1901, el net d’Orofila D. Orofila Fons, Cristóbal Almel·la Ferrer, feia entrega a l’ajuntament d’una pintura retrat d’Orofila Fons per a l’hospital “...con la condición de hacerse cargo del mismo si por cualquier circunstancia el expresado establecimiento se le diera distinto destino del que hoy tiene y viniera con ello a contrariar la voluntad de la fundadora”59 .
Entràvem en el segle XX i com els ingressos de l’hospital mai eren suficients l’Ajuntament, per a poder atendre les despeses de l’hospital, organitzava balls al pis superior de l’Ajuntament60, funcions teatrals, rifes i tómboles; durant la sega de l’arròs, les monges passaven pels sequers i arreplegaven sacs d’arròs i dacsa que després venien en pública subhasta previ anunci públic. Un altre ingrés molt im-
55 AMTV. Acta de 17 de novembre de 1896. Llibre A-31.
56 AMTV. Acta de 10 de novembre de 1895. Llibre A-31.
57 AMTV. Acta d’1 de març de 1896. Llibre A-31.
58 AMTV. Acta de 3 de desembre de 1895. Llibre A 31.
59 AMTV. Acta de 29 de desembre de 1901. Llibre A-32.
60 AMTV. Acta de 13 de gener de 1895. Llibre A 31.
Cristóbal Almel·la Ferrer i la seua dona Dolores Rojas.
Retrat d’Orofila Fons Almiñana, col·locat a l’entrada de l’edifici de l’hospital.
portant per a l’hospital era el cementeri. Per cada nínxol que es construïa, una part d’aquest ingrés era per a l’hospital. I també anava rebent l’hospital llegats de cases i terres que l’Ajuntament llogava per tal d’obtenir beneficis. També rebia donacions de diners, i a sovint mobiliari i roba de llit per al seu dia a dia. Els documents ens ho conten i algunes donacions ens parlen de la caritat dels veïns, com la mestra Leonarda Ciscar, que l’any 1897 va donar a favor de l’hospital tot el seu dot i el sou corresponent a “las vacaciones de la canícula”.
LA FAMÍLIA ALMEL·LA CEDEIX TERRENY PER A CONSTRUIR L’ASIL DE SANT ROC
Tavernes, a diferència d’altres pobles, no tenia un asil benèfic que arreplegara les persones pobres. La idea d’associar l’hospital a un asil venia d’abans, ja en 1869, es plantejà la creació d’un establiment que arreplegara els pobres de solemnitat que “...como seres desgraciados vagan constantemente por esta población implorando caridad publica”61. Una altra vegada una dona de la família Almel·la seria l’encarregada de cedir terrenys per a construir un asil. En 1887 Dª Rita Ferrer62, nora de Dª Orofila, cedí un terreny situat al costat de l’hospital per a edificar-ne un que s’anomenaria San Roque, “...que proteja y ampare a los pobres y enfermos de esta población”. El va cedir amb la condició que si en el termini de deu anys no s’havia construït, el terreny tornara a la família Almel·la”63 .
Va passar el temps i l’any 1927 l’Ajuntament va rebre un requeriment notarial de Dª Dolores de Rojas Galiano, en el qual exposava que havien passat seixanta anys ençà que la família del seu marit Cristóbal Almel·la Ferrer, havia cedit terrenys a l’Ajuntament per a construir un asil per a pobres de solemnitat, però com no s’havia edificat notificava que “...si dentro de dos años a contar del día de hoy no se lleva a cabo la citada obra o si el terreno para ampliación del Hospital se destinase a otro uso quedará sin efecto dicho ofrecimiento y dispondrá libremente del solar ella o en su caso los herederos”64. Com l’asil no s’havia construït, per tal de congratular-se amb la família
61 AMTV. Acta de 7 de novembre de 1869. Llibre A-21.
62 AMTV. Acta de 13 de novembre de 1887. Llibre A-27.
63 AMTV. Acta de 5 de maig de 1889. Llibre A-28.
64 AMTV. Acta de 13 de juliol de 1927. Llibre A-53.
Prolongació de l’hospital per construir l’asil, que mai es va fer.
Almel·la, l’Ajuntament presidit per D. José Mezquida Gandia, va acordar dedicarlos un carrer, i així, el carrer de l’Hospital passaria anomenar-se Cristóbal Almel·la”65 i el carrer de Les Monges, Dolores Rojas Almel·la.
Passats els dos anys, la viuda de D. Cristóbal Almel·la sol·licità a l’Ajuntament la lliure cessió dels terrenys i és per això que ara veiem l’hospital, rodejat de cases. Són els terrenys en els quals s’havien d’haver construït l’asil de Sant Roc i com que no es construïren la família Almel·la els va vendre com a solars, formant les cases adossades a l’hospital i en la prolongació del carrer Barranc fins a la carretera.
Durant la Segona República, l’hospital passà a ser Escoles Nacionals de classes nocturnes66. Després de la guerra, en el franquisme l’hospital va continuar amb les seues funcions d’atendre els malalts pobres a càrrec de la beneficència municipal67 . Va passar per molts usos, tots ells mèdics, per a no perdre la possessió68
ANYS 1950. L’HOSPITAL DE POBRES DE LA FAMILIA ALMEL·LA ES PRIVATITZA
L’any 1952, com a novetat, s’autoritzava atendre malalts de pagament en les sales de l’hospital. Al cap de deu anys, en 1962, l’Ajuntament realitzà obres per valor de 80.000 pessetes per a condicionar-lo i adaptar-lo per a ambulatori, amb servei de medicina general, pediatria, tocologia i de practicants. L’Ajuntament cobrava un lloguer mensual de 2.500 pessetes a l’Institut Nacional de Previsió a canvi del seu ús69, que va crear friccions amb la família Almel·la, però la justícia li va donar la raó a l’Ajuntament, perquè l’hospital encara mantenia la seua funció de curar els malalts pobres i desprotegits.
En 1967, l’ajuntament llogava la planta primera a la Societat Mèdica Sant Roque, per instal·lar-hi un sanatori quirúrgic i de maternitat per un import anual de 27.000 pessetes, es construïren quatre noves habitacions, però com aquests serveis eren
65 AMTV. Acta de 30 de gener de 1930. Llibre A-53.
66 AMTV. Acta d’11 de novembre de 1936. Llibre A-59. Alcalde D. Vicente Gómez Marí.
67 AMTV. Acta de 13 de juliol de 1945 Llibre A-69.
68 AMTV. Expedient any 1944-1945. Antecedentes habilitación Hospital Municipal para servicios Instituto Nacional de Previsión
69 AMTV. Expedient 18-11-1961-7-3-1963. Alcalde: D. Amado Vila Giner.
61
Anys 1960. Sala de tocologia de l’hospital
privats, la família Almel·la va reclamar a l’Ajuntament l’edifici. Va haver-hi els seus problemes i finalment l’ajuntament es comprometia a “...satisfacer el importe de los gastos que originen las estancias de los enfermos pobres”70 .
És l’època que tots els que ja tenim una certa edat recordem els metges, D. José Narbón, D. José Almiñana, D. José Pellicer, Amado Vila, D. José Gascón D. José Peñarroya, D. Mario Gresa. Foren molts els xiquets i xiquetes que naixeren a l’hospital. L’hospital va estar habitat per la Comunitat de Monges de la Doctrina Cristiana fins a l’any 197471. I els metges que formaven la societat Sant Roque, deixaren les instal·lacions, a excepció dels serveis d’urgència, que encara va continuar funcionant durant un temps.
SEGLE XXI. L’HOSPITAL D’OROFILA FONS PASSA A TENIR NOUS USOS
En el plenari de 23 de gener de l’any 1975, s’acordà el cessament de totes les prestacions mèdiques en l’hospital, i per ordre de la Central de Coordinació Hospitalària quedava desafectat l’hospital municipal, perquè les seues instal·lacions havien quedat obsoletes “...a partir de este momento no podrá realizarse en dicho hospital ningún tipo de actividad asistencial en regimen de internado”72. Finalitzava la seua funció d’atendre els malalts pobres, per la qual havia nascut, i començava una altra etapa en la qual l’edifici seguiria mantenint una funció social.
En 1998 l’edifici de l’hospital una altra vegada es faria servir com a casa consistorial provisional, mentre es rehabilitava l’Ajuntament i es remodelava la plaça Major. Es repetia la història igual que en 1877. L’antic hospital ha passat per diferents usos: casa de la Cultura, la llar dels jubilats, seu del Registre Civil, seu de l’Associació Tyrius. En definitiva, l’hospital continua desenvolupant eixa tasca assistencial per la qual va ser creat, però d’acord amb els nous temps.
70 9 setembre 1968.
71 AMTV. Expedient de 9 de maig de 1974.
72 AMTV. 21 novembre 1975. Expediente de catalogación y desafectación del. Hospital Municipal San Roque. Tabernes de Valldigna.
Finalment per a acabar voldria destacar el fet que l’hospital va ser construït per la generositat d’una dona, Orofila Fons, però l’hospital mai va portar el seu nom. Avui l’hospital porta el nom de la dona del seu net: “Centre Social i Cultural Dolores Rojas Almel·la”.
Encarna Sansaloni Martí. Cronista oficial de Tavernes de la Valldigna.
El forn
SALVADOR REIET ROGET
Abans no hi havia aparells de forn per a cuinar a les cases i havien de fer-ho en el forn més prop de casa. Llavors, a cada barriada hi havia un forn o més. N’hi va haver molts al poble. La boca del forn estava al fons del local, amb una prestatgeria llarga d’un metre d’ampla, on posaven el que s’havia de coure. A l’altra banda, a la dreta, en una més ampla, posaven el que eixia cuit del forn.
Les dones preparaven a casa allò que tenien per a coure i ho portaven al forn: llandes, posts, cassoles, etc. Hi portaven moniatos, cacau, carabasses. Els plats més habituals eren la cassola d’arròs al forn, macarrons, guisat de peix al forn... També aprofitaven la calentor del forn per a cuinar coquetes de verdura, pèsols, tomaca... Coques obertes de tomaca, tonyina i pebre... Dolços per a Nadal: pastissets de moniato, cabell d’àngel. A Pasqua, les tonyes o mones, sarvatxos, estrelles, prontos,coques morenes,rosegons, tortades, etc.
Pastaven el pa a casa i el portaven al forn a coure, panets de llet... Tot ho portaven a coure al forn, no sé com s’aclarien amb tantes llandes, cassoles, pots i varietats de productes. Per a diferenciar-los, marcaven amb clarió unes ratlles per a saber a qui pertanyia, ficar-lo dins del forn i no enganyar-se, saber que estava el punt de coure.
Pagaven a cèntims de pesseta per cada peça (cassola o llanda). Les cassoles d’arròs al forn posaven el caldo i ingredients a casa, des d’on les portaven al forn, amb equilibri. Nota d’humor: una dona amb problemes de caminar no podia portar la cassola perquè el caldo queia. Perdonen, però així es deia, acabaven d’omplir la cassola amb el caldo que portaven en el perol. Hi havia molt de tràfec de gent anant
al forn a coure les seues coses.
A l’establiment del forn, els forners venien els seus productes de pa, pataqueta, candials, rosquilles, tonyes i dolços, coques de mestall, etc. Anaven al forn a dur les botifarres, llonganisses, cansalada, sardines de bota i l’oli (oliera). Hi feien cua mentre el forner preparava la pasta de la coca, posava la mescla que cadascú portava, muntaven la coca i al forn. Pagaven cèntims per a coure-ho (això eren coques de mestall, fetes amb farina de dacsa, no com les d’ara, no hi ha comparació).
A l’hivern, quan feia temporal -que durava dies-, els homes no treballaven i anaven molts a fer-se la coca de mestall.
Que bo que era el pa acabat de fer! El cacau torrat!
I tant de progrés actual, que tantes coses bones ha dut, però no la qualitat d’aquells temps. Aquells sabors sols els recorden els que ho han vist, encara que en queden molt pocs.
Salvador Reiet Roget
Emigrants
SALVADOR REIET ROGET
Emigrants sempre n’hi ha hagut per tot el món. Gent que fuig de la misèria, fam, dictadures, guerres, intolerància, etc. És gent que busca pau i viure tranquil·lament. Resulta inquietant que, en els temps que corren, tornen a tractar-los com a delinqüents, quan la immensa majoria és gent treballadora que no vol problemes.
En la dècada dels anys 50, Espanya va patir molta migració interna, del centre de Castella cap a les costes nord, est i a la capital. Ara, a este fenomen li diuen Espanya buidada, però és clar que tota esta gent va haver de deixar les cases i famílies per a buscar un futur millor en altres terres. A Tavernes, que gaudia de certa prosperitat a causa de la bonança del nostre oratge i terres fèrtils, hi van venir molts emigrants.
La majoria eren andalusos, extremenys, manxecs, castellans... Venien a buscar un lloc millor per a viure; venien i cridaven els seus familiars, venien famílies senceres, s’establirien a viure per les cases de camp, horts, sénies, sequers i, sobretot, a la part alta del poble. Molts sense llum ni aigua. Quan arribaren només parlaven castellà, no entenien el valencià, encara que amb el temps uns el van aprendre dient algunes xurrades, uns altres van continuar amb el castellà. Ara ens faria avergonyir, però llavors els anomenaven xurros, xatxos, castellans. Quan vingueren, treballaven en faenes del camp, ajudant a transformar les arrabassades existents; convertint les costeres de la muntanya, que eren garrofers o oliveres, en horts de tarongers. També treballaven de peons en la construcció. Les dones també anaven al camp a arreplegar hortalisses i a fer feina en les cases. Algunes adolescents, de criades.
Llavors, els jornals eren més barats, així que encara que treballaven de valent, molts xiquets i dones anaven pel poble demanant almoina per les cases: “Una limosna por el amor de Dios y Dios se lo pagará”. Els donaven alguns xavos (10 cèntims de pesseta). També els ajudaven amb roba vella de vestir o menjar (un tros de pa). No els quedava més remei que usar la roba al màxim. Anaven amb molts pedaços (amb un llibre obert al cul del pantaló). El poble els mirava com a xurros, xatxos, castellans, com si foren inferiors, però pel temps les coses canvien: les generacions noves ja parlen valencià, són vallers de Tavernes i valencians. Ara els emigrants són estrangers. No recordem molts que gent de Tavernes també foren emigrants: emigraren a França o Alemanya. Ara som Europa, però llavors no estaven tan ben mirats i també s’ho passaren malament, en un país estrany, amb un idioma diferent. La majoria tornaren al poble, uns altres s’hi quedaren. Tots també tenen la seua història per a contar.
Salvador Reiet Roget
Petites històries que conformen una gran història
VICENTA FÉLIX CISCAR
Ja estem, un any més, a les festes de Tavernes, un poble, el nostre, que és poble ja que tenim una història en comú plena d’històries i un passat, de ben segur, desconegut per molts, que cal recordar i reivindicar per a poder seguir considerant-nos poble.
Cal recordar, sí, les petites històries que conformen la gran història del poble valler, com per exemple la d’aquell historiador que hi venia a sovint per a contar-nos els esdeveniments que passaven per tot arreu: “Senyores, senyors, ací està l´historiador contant les històries d’Espanya!”, cridava en arribar. L’historiador havia acudit a Tavernes i passava per cadascun dels carrers del poble, aturant-se a cada cent cinquanta o dos-cents metres i desplegant un cavallet, com el dels pintors, en el qual posava el cartell que corresponia segons el succés que ens anara a contar. I és que en eixa època, fa uns setanta cinc anys, no teniem ni ràdio a les cases, i per tant, l’historiador suposava una verdadera font d’informació dels fets i esdeveniments que estaven passant o que havien passat feia ja temps, com la història del crim de Conca, que tant em va impresionar.
Cada dia que venia al poble, l’historiador ens contava una història diferent, i en acabar, passava un platet entre la gent que ens havíem congregat a cada tram del carrer per tal que li donàrem la “voluntat”, ja que així era com es guanyava la vida.
Juntamnet amb l’arribada de l’historiador, altre esdeveniment important que tenia lloc als carrers de Tavernes era la vinguda de “l’home del piano de manilla”.“Ja ha arribat el piano de manilla!”, cridàvem els xiquets al sentir la música arribar al nostre carrer. I de la mateixa manera que amb l’historiador, eixiem tots al carrer per
69 a escoltar les cançons que sonaven per aquell curiós aparell al temps que girava la maneta.
Els xiquets (i els grandets), amb emoció, escoltàvem cada melodia que ens dedicava l’home del piano de manilla, i en acabar el recital de cançons, la seua dona, que sempre l’acompanyava, ens demanava també la voluntat i ens animava a comprar, escrites en paper, les lletres de les cançons que havien estat sonant aquell dia.
Així, els carrers del poble estaven sempre plens d’activitat, perquè quan no era l’historiador o l´home del piano de manilla, qui passava era la peixcatera, la granotera, la fornera, l’orxatera, el tramusser o la dona que venia sorra per a llavar els plats. Totes estes persones omplien els carrers del poble de vida, una vida ben diferent de l’actual i de segur que desconeguda per a les actuals generacions.
Tantes i tantes històries es podrien contar d’aquelles èpoques ja llunyanes i que, sens dubte, descriuen un Tavernes, així és, ben desconegut per a molts... Històries que encara estan guardades en la memòria dels més majors i que, gràcies al llibre de festes, poden quedar guardades per escrit. Petites històries del poble i de la seua gent, la nostra gent, que mereixen ser contades i recordades per a formar part, totes elles, de la gran història del poble valler.
Perquè som un vertader poble, perquè som un poble amb història. Que gaudiu d’unes bones festes 2025!
Vicenta Félix Ciscar
Tavernes, mira’m als ulls
TERESA CHÁFER
PILAR BIXQUERT
ÁNGELES CHÁFER
MARTA ROMERO
Tavernes... Mira’m als ulls és una iniciativa que s’emmarca dins d’una campanya de sensibilització i prevenció contra la violència de gènere, gràcies a la Subvenció del “Pacte d’Estat contra la Violència de Gènere” de 2025 del Ministeri d’Igualtat, rebuda per l’Ajuntament de Tavernes de la Valldigna. Així, Tavernes ha fet dels carrers, parets i escalons; un mapa viu on l’art no és una finalitat sinó una eina per a transformar i conscienciar.
Mitjançant diferents intervencions artístiques i accions comunitàries, aquest projecte busca visibilitzar la problemàtica de la violència de gènere, fomentar la reflexió i promoure una cultura basada en el respecte, la igualtat i la convivència.
“Mira’m als ulls” és una crida a no girar el cap. A mirar el passat amb consciència, el present amb responsabilitat i el futur amb esperança. No és sols una acció artística: és un camí compartit per a construir una societat més justa, lliure i respectuosa.
El cor del projecte és una escultura mural situada en una paret emblemàtica del municipi, just al costat del centre social conegut com “El Braç Treballador”. Aquesta ubicació no és casual: simbolitza la lluita diària de moltes dones per la dignitat, la igualtat i el dret a una vida lliure de violència. Un mural amb trencadís, formigó i text, que representa, a través de la mirada, la força i la resistència.
Uns ulls fets amb fragments de ceràmica trencada, on cada tros trencat representa una experiència, una història, una ferida... Però junts, tots formen una imatge nova, forta i viva. En aquest projecte, el trencadís és un acte de resistència i esperança. Una manera de dir: “Encara que ens trenquen, tornem a unir-nos per fer alguna cosa encara més forta.”
Al voltant, com cabells, paraules que donen veu a missatges de lluita i esperança, i a un costat, un poema que ens parla de una mirada que ens observa, ens interpel·la i ens convida a reflexionar com a poble. Un mural que recorda que darrere de cada rostre hi ha una història, una veu, una vida.
Un camí cap a la llibertat. Els escalons de la consciència
Els escalons pintats, que condueixen cap a la zona més alta del poble, el Calvari. Ací, l’art es fon amb el paisatge, amb les muntanyes al fons com a metàfora d’esperança, força i superació.
Cada pas és una acció per a l’empoderament i el creixement personal. És un espai per caminar, respirar i pensar, on cada graó és una passa endavant i cada frase una crida a l’acció.
La culminació d’aquest espai serà una acció simbòlica protagonitzada per l’alumnat de diversos centres educatius, que deixaran les seues mans pintades en la part superior dels escalons. Una acció senzilla i poderosa que diu: som ací, som el futur, i entre tots i totes podem construir un futur millor.
Els banquets per a la reflexió, situats en un espai de trobada, conviden a la pausa. Aquests banquets volen ser un lloc on seure no sols per descansar, sinó per a prendre consciència, per a trencar silencis i fomentar una cultura de la pau, el respecte i la igualtat.
Els banquets per a la reflexió són una intervenció artística i simbòlica situada a l’entrada del Braç Treballador, un espai del municipi on es treballen qüestions socials, laborals i de suport a la ciutadania, ens recorden que tots i totes tenim un paper en la construcció d’una societat lliure de violència.
Han sigut pintats i decorats amb frases inspiradores que conviden a pensar, sentir i actuar: “mira’m als ulls... alça la mirada sense por” i “compta amb mi... sempre estaré al teu costat”. Darrere, un xicotet jardí els abraça i dona refugi.
Un audiovisual amb mirades del poble, en el qual la ciutadania és part activa, sent testimoni de la importància de combatre la violència de gènere.
Un audiovisual que ens uneix. És un missatge clar i poderós: la mirada de la societat pot canviar-ho tot. No hi ha canvi sense consciència col·lectiva.
La part més educativa del projecte ha sigut fonamental. Els tallers artístics han permès que xiquets, adolescents i joves de Tavernes participaren de manera directa en la creació del projecte. Els participants han plasmat missatges de conscienciació, i han donat una segona vida a materials, promovent alhora la sostenibilitat. Cada taller ha sigut una experiència de creativitat, empatia i compromís.
· Una instal·lació col·lectiva amb l’alumnat del col·legi Divina Aurora, sota el lema “Tots i totes som artistes. Junts dibuixem un nou paisatge”.
Un taller de construcció amb fustes reciclades, amb l’alumnat de 15 a 16 anys del Braç Treballador, baix el lema: “Entre totes i tots... podem aconseguir-ho”.
· Un taller de trencadís amb paper de colors i emocions i d’estampació de motxilles, per als més menuts, treballant la relació entre color i emocions.
Totes les activitats han unit art, emoció i aprenentatge. Un espai per a expressar, compartir i créixer des de la creativitat i el respecte.
Una exposició dels materials artístics, mostrant el procés creatiu i l’impacte de la campanya.
Una exposició al Centre del Braç Treballador va recollir tot el procés creatiu: les obres realitzades als tallers, les peces estampades, les fotografies del procés i una recopilació visual de tot el projecte. Un viatge visual i emocional per l’art com a eina de transformació social.
A més, tota la campanya ha estat compartida a les xarxes socials de l’Ajuntament, amb contingut audiovisual, publicacions inspiradores i cobertura dels tallers i esdeveniments. El missatge ha arribat lluny, i sobretot, ha arrelat a prop.
El projecte “Mira’m als ulls” és, per damunt de tot, una crida. A mirar-nos. A reconèixer el passat. A actuar en el present. A imaginar un futur millor. Una societat que mira, que escolta i que actua és una societat viva. “Mira’m als ulls” no és només un projecte artístic, és una invitació a veure, a escoltar, a entendre i a actuar. Una crida col·lectiva per a construir un futur lliure de violència i ple de respecte, on cada persona, des de la seua mirada, puga ser part del canvi.
Volem donar les GRÀCIES a totes les persones, centres educatius, entitats i professionals que han fet possible aquest projecte. Junts i juntes caminem cap a un futur en el qual mirar als ulls siga sempre un acte de respecte, llibertat i igualtat.
Gràcies a totes les persones, centres escolars, serveis socials, col·laboradors i institucions que han fet possible aquest projecte. Perquè “Mira’m als ulls” no són només paraules: és una manera d’estimar, de respectar, de construir.
Com diu una de les frases pintades en els escalons: “Junts i juntes canviarem el món”.
In memoriam. Tinc el cor encés en flama
TERESA CHÁFER BIXQUERT
El 29 d’octubre el cel es va trencar i la natura va plorar, va plorar massa. L’aigua es va desbordar i va arrossegar vides, llars, il·lusions i records… I en un instant, ens va canviar la vida.
Quan la natura plora i l’aigua s’ho emporta tot, quan la terra es torna fang i el vent esgota l’esperança, és quan només ens queda el que de veritat som: UN POBLE.
Les sis falles de Tavernes de la Valldigna heu sigut refugi, mans que alcen, braços que abracen.
Heu demostrat que la flama fallera no es consumeix, sinó que il·lumina, que escalfa i que reconforta.
Com a artista, com a veïna i com a testimoni d’esta força col·lectiva, he volgut plasmar en cadascuna d’estes escultures l’ànima de la llum que vàreu portar enmig de la foscor.
Són sis escultures efímeres, com les falles, perquè el seu valor no està en la matèria, sinó en allò que representen.
He treballat amb les canyes i les branques que la DANA va arrossegar i arrancar de la terra i que va portar fins a la nostra platja. He construït un niu. Un niu que representa totes les llars que s’han perdut, però també aquelles que vosaltres heu ajudat a reconstruir amb la vostra generositat.
En mig, un cor ferit. Un cor fet amb tela de llençol, com aquells llençols que des de les finestres van salvar vides.
6 cors que bateguen al mateix temps amb un ÚNIC sentiment, 6 cors que aquest 19 de març es cremaran en cadascuna de les falles de Tavernes. Sent UN COR ENCÉS EN FLAMA… un ÚNIC cor encés en flama!
Aquesta obra és un homenatge a vosaltres, falleres i fallers, que heu demostrat que el poble s’uneix amb més força que mai. Hui celebrem la unió, la força col·lectiva que ens fa invencibles.
La força d’un poble que, com l’AU FÈNIX, renaix de les seues pròpies cendres... i del fang.
Hui, Tavernes de la Valldigna s’uneix per tal de retre homenatge a tants actes de generositat i per a cridar tots junts: “MAI VOS OBLIDAREM”.
Teresa Cháfer
Artista i Catedràtica d’Escultura en la Universitat Politècnica de València
Malnoms arrelats
MARÍA AMPARO, LA REINA
Quan diem “Tavernes de la Valldigna”, també podem dir “la Vall” perquè així és com coneixem el nostre poble. Un poble que s’ha convertit en ciutat però que no ha perdut els seus costums, les seues tradicions i la seua identitat.
De fet, els vallers i les valleres (el gentilici que tenim els habitants de Tavernes), quan acabem les vacances d’estiu sempre diem “torne al poble” o “ja me’n vaig al poble”.
La vida o les circumstàncies ens porten a endinsar-nos en altres aventures, però quan tornem al nostre poble valorem allò que tenim i recordem els moments viscuts, siguen feliços o no tan feliços. Tornar a la nostra llar és sinònim de viatjar debades al passat.
I què em dieu del costum que tenen tots els pobles per a saber qui eres o de quina família vens? Una de les tradicions més arrelades del passat (i també del present) és la utilització dels malnoms o, com soler dir, “apodos”.
La paraula malnom prové del llatí apputare (‘evaluar’ o ‘comparar’) i s’utilitzava per a donar nom a objectes que posteriorment és comercialitzaven o compraven i que amb el pas dels segles ja s’usaven per a referir-se a les característiques físiques de les persones o per als gremis que exercien.
Penseu que a la nostra terreta abunden noms típics del poble valencià amb les seues variants: Vicent, Amparo, José, Carmen, Paco, Antonio... I per tal d’identificar molt més la gent, s’emprava el malnom dels seus avantpassats familiars.
“Llimeros”, “Coets”, “Mines”, “Reis”, “Paelles”, “Tomaques”, “Sabatera”... Tenim una llarga llista de malnoms al poble i, encara que hagen patit modificacions (per amistats, per casaments...), si fem per emprar-los no cauran en l’oblit. Un exemple del que estic escrivint puc ser jo, Maria Amparo, que tinc de malnom ”la Reina” i estic casada amb Vicente, de malnom “Coet”.
Són dos malnoms coneguts al poble, ja que tenen molta història, però ningú és pregunta el perquè. De fet, jo no sabia de la seua existència fins que no vaig ser joveneta i ara vos contaré el motiu.
Vaig nàixer a França, els meues pares emigraren buscant treball i un futur més esperançador del que oferia l’Espanya d’aquells anys. Tot i estar bé allí, la nostàlgia els pesava molt i quan jo vaig tindre dotze anys, tornàrem a Tavernes.
El procés d’adaptació va ser dur per a mi, perquè venia d’una ciutat molt desenvolupada i em vaig trobar amb un poble que començava a despertar perquè els aires de canvi i democràcia estaven latents.
Un dia, tornant de l’escola, em vaig trobar un grup de veïnes majors (que ja portaven diversos dies fent-me un repàs de dalt a baix). Eren les típiques que prenien la fresca o repuntaven, tant amb l’agulla com amb la llengua (en l’actualitat estarien “wasapejant”).
La més atrevida, amb to irònic, em preguntà:
—Bonica, tu de qui eres?
Jo, sorpresa i tota innocent, li vaig contestar:
—Soc de mon pare i de ma mare...
Me’n vaig anar corrent perquè no entenia res i, entrant acaloradament a ma casa, li ho vaig contar a la meua mare. Ella, rient-se, m’explicà que el que volia saber la dona major era el meu malnom, la manera que tenien d’identificar-te sabent la teua família, és a dir, saber el teu origen o les teues arrels al poble.
—Maria Amparo, si t’ho tornen a preguntar, digues que tu eres filla d’Amparito “la Reina!!— m’anuncià ella.
—Com? Però que nosaltres som descendents de la família reial?— vaig preguntar molt il·lusionada.
—No! A les nostres venes no hi ha sang blava, però un avantpassat de la mare, en vindre al món, era tant preciós i tant llustrós que quan el veia la gent exclamava: “Vaja xiquet! Pareix un rei!”.
I anys més tard, quan em vaig posar a festejar, el meu sogre em va explicar el perquè del seu malnom. Ell creia que els seus ascendents, per tal de dissipar les tronades (que moltes d’elles venien acompanyades de granís) i per a protegir la collita dels camps, que eren l’aliment i la font d’ingressos de moltes famílies, tiraven coets de canya.
Vos anime, després d’haver llegit l’escrit, que indagueu l’origen del vostre malnom familiar i, per molts que anys passen, que aquest costum tan de poble no es quede adormit.
Maria Amparo, La Reina
Del silenci a la llum: 20 anys del retorn de la Divina Aurora
JOAQUIM MIFSUD ALMIÑANA
Les festes de la Divina Aurora són una de les expressions religioses i culturals més antigues de Tavernes de la Valldigna. Aquesta devoció, centrada en el rosari de l’aurora, s’emmarca dins de la tradició mariana estesa arreu d’Europa, i especialment arrelada a les terres valencianes a partir del segle XV.
La devoció al rosari s’atribueix a Sant Domènec de Guzmán, fundador de l’orde dominicà. A partir del segle XV, el rosari es consolidà com a pràctica popular i piadosa. Amb l’expansió de les Confraries del Roser, especialment a l’entorn dels convents dominics, la devoció al rosari de l’aurora es feu present en moltes comarques valencianes.
La difusió d’aquesta devoció a la comarca de la Safor, i particularment a Tavernes de la Valldigna, està íntimament lligada al convent dels dominics de Llutxent.
L’any 1335, Maria de Vidana construí una ermita en honor al Santíssim Sagrament. Posteriorment, el 1423, Olf de Pròxita, senyor del lloc, feu donació de l’ermita i els seus terrenys a l’Orde de Sant Domènec per a la fundació d’un monestir. A partir d’aquesta fundació, els frares dominics començaren a propagar la devoció al rosari de l’aurora pels pobles del voltant, entre ells Tavernes.
Encara que no es conserven documents que fixen l’inici exacte d’aquesta devoció a Tavernes, hi ha testimonis orals i algunes fonts indirectes que la situen com a pràctica habitual ja a finals del segle XVII. L’historiador Vicente Gascón Pelegrí, a la seua Història de Tavernes de la Valldigna, afirma que en aquell temps ja es celebraven festes en honor a la Divina Aurora, organitzades per uns majorals, amb autoritza-
També hi ha referències a la presència d’aquesta devoció en pobles veïns com Rafelcofer, Bellreguard, Beniarjó, Miramar o Almoines, on el franciscà Humilde Soria recordava escoltar, des del sequer, els cants matiners del rosari.
A finals del segle XIX, aquesta devoció arriba al seu punt àlgid. Les matinades festives, amb els cants i la participació popular, esdevenen una expressió viva de la fe col·lectiva, un ritu compartit entre generacions.
Desgraciadament, la devoció va decaure amb el pas del temps, on ja en les festes de 1983 ni tan sols apareixia la festa de la Divina Aurora en la programació de les nostres festes majors, quedant a finals del segle XX pràcticament desapareguda.
Només la memòria dels majors mantenia viva la flama d’aquesta tradició tan arrelada. No obstant això, l’any 2004, el rector de la parròquia de Sant Pere, Josep Escrivà Gregori, juntament amb un grup de joves, decidí impulsar-ne la recuperació.
La música ha tingut un paper fonamental en la transmissió i pervivència del rosari de l’aurora des dels seus orígens al segle XV, quan la devoció es va estendre per terres valencianes gràcies als dominics. Durant els segles XV i XVI, a les comarques com la Safor, aquesta pràctica es consolidà com a expressió de fe col·lectiva, amb cobles que entonaven els misteris del rosari a l’alba pels carrers dels pobles.
83 ció de l’abat del monestir.
Aquestes cobles seguien melodies populars i senzilles, de tradició oral, amb cants monòdics o lleugerament polifònics, cantats “a gola oberta”. Cada poble desenvolupà el seu propi estil i repertori, reforçant-ne el caràcter identitari.
A Tavernes de la Valldigna, la música de les cobles adquireix una personalitat especial, ja que tradicionalment s’acompanya amb dolçaina i tabal, instruments autòctons que aporten ritme i solemnitat al ritual. Aquesta combinació dota a la festa de l’aurora d’un caràcter únic, entre la devoció i la festa, connectant generacions a través del so.
La música, així, no només acompanya el rosari: n’és part essencial. És el fil invisible que uneix el poble amb les seues arrels, i que permet que, encara hui, la veu de la fe continue ressonant a trenc d’alba pels carrers de Tavernes.
Joaquim Mifsud Almiñana
Resum fotogràfic festes majors 2024
Pregó Festes
Festival de corals
Festival de xarangues
Mascletà
Concert La Oreja de Van Gogh
Concert La Oreja de Van Gogh
Concert La Oreja de Van Gogh
Baixada del Crist
Festival de balls populars
Entrega de premis de carrers engalanats i disfresses
