Calvià Entorn nº16 juny 2023

Entorn

ELS ANYS 80 I 90 de Calvià

Presentació

El número 16 de la 3a etapa de la revista Entorn continua amb el recorregut pel passat recent de Calvià, una edició especial que aborda la dècada dels 80 i 90 i ens convida a fer un viatge en el temps i explorar una època plena de canvis per al nostre municipi.

Durant aquestes dècades, Calvià es va transformar i va evolucionar en molts aspectes, des de l'economia i el turisme fins a la població i els serveis públics. Aquesta revista ens permetrà aprofundir en els canvis urbanístics i els nous serveis i recursos implementats, per fer front a les necessitats d'una població en constant metamorfosi. A més, de les iniciatives polítiques i els canvis socials que van tenir lloc durant aquesta època, així com els reptes i oportunitats que Calvià va haver d'afrontar en uns anys claus per al municipi.

El creixement exponencial de la població, l’urbanisme i el turisme, desenvolupats en els tres dossiers de la revista, transforma Calvià produint grans canvis econòmics i socials. La bonança econòmica va ser aprofitada pel municipi per crear una xarxa potent d'infraestructures i serveis públics que convertirien Calvià en un municipi referent en creació d'oportunitats.

Un bon exemple d’això es veu reflectit en els articles de Pinzellades i Perspectives on s'analitza la posada en marxa de serveis públics com l'IFOC, una innovadora eina d'educació i formació; d’instal·lacions esportives que fomentassin la pràctica de l’esport com a element cohesionador i transmissor de valors; d’una important xarxa educativa capaç de donar resposta a l'abandó escolar produït per l'alta demanda de feines no qualificades; o la redimensió i la modernització d'un servei ciutadà bàsic com la Policia local.

Els testimonis protagonistes d’aquelles dècades ens brinden una visió enriquidora sobre diferents aspectes del desenvolupament de Calvià. Per a les entrevistes d'aquesta edició, hem pogut comptar amb personalitats destacades com Nofre Rullán, catedràtic de geografia de la UIB i membre del GOB que reflexiona sobre la depredació del territori que es va realitzar aquells anys; Margarita Nájera, batlessa de Calvià entre 1991 i 2003 que explica que el seu govern innovador va donar respostes al creixement turístic i a les necessitats socials de la població; Miguel Bauzá, empresari que ens recorda com era i com va evolucionar l’oci nocturn; Carmen Guillén, funcionària de l’Ajuntament de Calvià que

comparteix l'experiència que li ha donat el treball social en l’evolució demogràfica del municipi; i Carmen Fernandez, coordinadora de l’empresa que porta el Servei d’Ajuda a domicili de Calvià, que ha estat part del seu desenvolupament. Calvià s'estava acostumant a fer les coses en gran i, en aquells anys, es va dissenyar un dels grans emblemes del municipi com és el Passeig Calvià. Una idea que semblava al principi impossible per a la ciutadania i que va ajudar a cohesionar el territori i la seva gent. Un gran equipament del qual tots els calvianers i calvianeres ens sentim orgullosos i que esperam que pugui tenir continuïtat.

La idea que Calvià era el municipi més ric d'Europa es refermava acompanyada de la construcció de grans infraestructures públiques, l'expansió del sector privat i una taxa de desocupació molt baixa. Un context que va propiciar el cas de corrupció més sonat del municipi, el "Cas Calvià", en què el PP va intentar comprar un regidor socialista per poder aconseguir un govern que no li donaven les urnes. Un cas fallit, però que demostrava, una vegada més, el poder de Calvià i les grans perspectives d'expansió.

Aquest passat recent ens dona les claus per entendre les necessitats actuals del municipi. Mentre fa 40 anys la construcció d'escoletes, col·legis o poliesportius donava resposta a una població jove, ara cal donar resposta a una població envellida, que ha treballat incansablement en unes condicions molt millorables i han construït amb el seu esforç el municipi que som ara. La construcció de centres de dia, residències o clubs per a persones majors és una realitat que no ha passat desapercebuda per als nostres dirigents i que ja estan posant en marxa.

En aquesta edició cal destacar i agrair l’alta participació del personal funcionari de l'Ajuntament de Calvià i els Instituts públics, que han aportat els seus coneixements i experiències que han estat fonamentals en la creació d'aquest nou número. Una implicació que ens convida a seguir amb la revista Entorn per molts d’anys.

MARTA DE TEBA FERNÁNDEZ Directora general de Comunicació i Smart Office de l’Ajuntament de Calvià

Entorn de Calvià , núm. 16

Abril 2023

Edita

Ajuntament de Calvià

C/Julià Bujosa Sans, batle, 1 07184

www.calvia.com

Direcció Departament de Comunicacions

Coordinadora tècnica, redacció i entrevistes

Neus Fernández Quetglas

Disseny i maquetació

Editorial MIC

Disseny publicitari

Ajuntament de Calvià, ICE i IMEB

Consell de Redacció

Agustí Aguiló i Llofriu, Catalina Caldentey Pascual, Cristina Gamundí Massagué, Marta de Teba Fernández, Neus Fernández Quetglas

Assessorament i correcció lingüística

Agustí Aguiló i Llofriu, O. J. Crespí Green i J. J. Sánchez Rowell

Col·laboracions externes

Maria Ferrer Oliver i Pere Salvà Tomàs

SUMARI

Abril 2023 • Núm. 16 6

DOSSIER

Dues dècades de la població de Calvià: dels anys 80 al 2000

Pere A. Salvà Tomàs / Catedràtic en geografia humana per la UIB

24 DOSSIER

El planejament urbanístic a Calvià en els anys vuitanta i noranta: de l'arròs brut a les sopes mallorquines

Daniel Feliu Sastre / Arquitecte L'edifici de l'Ajuntament. El Guggenheim de Calvià

42 PINZELLADA

De l'Operació Marina de Magaluf a Calvià Agenda Local 21 Redacció

50 PARLAM

Nofre Rullan Salamanca (Esporles, 1958), catedràtic de geografia a la UIB i membre del GOB

DOSSIER

Calvià davant el veritable turisme de masses

Maria del Camí Vic Coll / Tècnica de turisme

72 PARLAM

Margarita Nájera Aranzábal (Bilbao, 1954), exbatlessa de Calvià i economista

Portada

Turistes a l'hivern europeu.

D.L.: PM 1206-2015

PINZELLADA

Uneix i venceràs: el Passeig Calvià, una altra manera de percebre el territori

Redacció

80 PARLAM

Miguel Bauzá López (Es Castell, Menorca, 1969), empresari

85 ASSAIG

Cas Calvià, el preu de la democràcia

Maria Ferrer Oliver / Periodista

88 PERSPECTIVA

La Policia Local de Calvià

De la mort de Franco al principi del mil·lenni: el canvi de paradigma. D'una Policia Municipal preconstitucional a una Policia Local moderna i eficient

Antoni Aguareles García / Inspector de policia local

97 PERSPECTIVA

L'atenció social de la població en un municipi turístic

Els serveis socials de Calvià en les dècades dels anys

80 i 90 del segle XX

M. Concepción Casado Mena / Cap del Servei de Benestar

Social de l'Ajuntament de Calvià

Carmen Guillén Ávila / Treballadora social de l'Ajuntament de Calvià

104 ASSAIG

Un somni fet realitat: una llar de majors a Calvià

Empar Santacreu Oliver / Amb la col·laboració de M. Beatriz

Fullana, Antonia Pérez i Josefina Riera

108 PARLAM

Carmen Guillén Ávila (Palma, 1965), treballadora social

PINZELLADA

El Servei d'Ajuda a Domicili en els seus inicis

Empar Santacreu Oliver / Cap del Servei d'Intervenció Social i Gent Gran

Cristina Gamundí Massagué / Directora general de Desenvolu-pament Social, Infància i Gent Gran

Maria del Mar Verger Oliver / Treballadora social Entrevista amb Carmen Fernández García, administradora i coordinadora de l'empresa Serveis d'ajuda a la comunitat Calvià S.L

Empar Santacreu Oliver / Cap del Servei d'Intervenció Social i Gent Gran

122 PERSPECTIVA

L'educació a Calvià (1980-2000). Dues dècades de construccions escolars

Javier Tascón Piña / Pedagog

130 PINZELLADA

Programa de beques i Centre Universitari de Calvià. La resposta per fer pràctica la formació a través de l'experiència (1993-2000)

Maria Antònia Fiol Mercadal/ Responsable tècnica del Servei de Beca i Servei CUC de l'IMEB

137 PINZELLADA

L'IFOC

La primera agència d'ocupació municipal de Balears

Darío Espallargas Llabrés / Gerent de l'IFOC

142 PINZELLADA

Calvià, la «Movida» esportiva. Servei d'Esports de l'Ajuntament de Calvià

147 PINZELLADA

La moda dels anys 80 i 90. De la ruptura més rebel a la practicitat més individualista

Maria Antònia Ferragut Carreño / Funcionària de l’Ajuntament de Calvià

151 PINZELLADA

La cultura a Calvià en les dècades dels 80 i 90 del segle XX

Catalina Caldentey Pascual / Cap de Servei de Cultura

PERE A. SALVÀ TOMÀS / Catedràtic en geografia humana per la UIB

DUES DÈCADES DE LA POBLACIÓ DE CALVIÀ: dels anys 80 al 2000

L’organització dels cicles de vida de la població del municipi de Calvià va experimentar una profunda transformació amb l’arribada d’un fet exterior, la irrupció del turisme de masses, que, malgrat situar-se quasi exclusivament a la costa, va estendre la influència no sols als pobles de l’interior del municipi de Calvià, sinó també a d’altres municipis de la rodalia i més tard, fins i tot, de la Península espanyola i de l’estranger.

Fins aleshores Calvià tenia com a element tradicional i organitzador del seu espai la possessió, que bàsicament se caracteritzava per una fràgil agricultura de conreus de cereals i arbrat, completada amb una ramaderia extensiva. La possessió era quasi l’única font de treball per als habitants del terme, que depenien així de la seva oferta de feina. De la possessió, sols n’eren parcialment menys dependents els petits conreadors, amb petites propietats, que en general no gaudien de suficient rendibilitat per viure solament de les seves terres.

El desenvolupament del turisme de masses, iniciat de manera progressiva en les dècades dels anys cinquanta i seixanta, representà un nou ventall d’alternatives, inèdites fins a aquells moments, per als homes i dones del municipi de Calvià. Si la anterior situació del període preturístic havia provocat un alt índex d’emigració, tant cap a fora del municipi com fora de les Illes i/o a l’estranger, la nova situació de l’expansió turística transformà Calvià en destinatari d’un important allau immigratori. De ser terres de fuita cap a Cuba (pescadors d’esponges i carboners), Amèrica Llatina o França (comerç de queviures), entre d’altres, passà a ser territori de recepció de forans nouvinguts.

Les primeres onades dels esmentats canvis traspassaren un alt nombre de pagesos sense terres cap als nous oficis, cosa que fou possible gràcies a la nova conjuntura calvianera.

Aquesta mobilitat espacial humana primer fou formada pels jornalers sense terres que depenien quasi exclusivament de l’oferta de feina de les possessions. Posteriorment, s’hi varen anar agregant els petits propietaris que, en part, malvivien de terres d’escassa rendibilitat agrària, així com un important grup de joves, fills dels pagesos i/o petits propietats que no confiaven en el seu futur econòmic rural.

Pet tant, els anys vuitanta i noranta, objecte d’aquest article, representaren, de manera significativa, els anys de consolidació del camí del desenvolupament turístic que s’havia iniciat en les dècades precedents. En el transcurs dels vint darrers anys del segle XX, que conformen els decennis dels vuitanta i noranta, Calvià modelà una societat que presenta una important mutació en els seus trets geodemogràfics, els quals bàsicament reflecteixen la influència tant de factors d’origen endogen com d’origen exogen. Ambdós repercutiren sobre el comportament demogràfic d’anys enrere i imposaren noves pautes en la seva dinàmica natural i noves tendències en la seva mobilitat migratòria.

La població calvianera de finals de segle XX serà un preludi de tot un seguit de característiques, coincidents amb les societats enclavades en l’àmbit de països desenvolupats, especialment relatives a l’evolució de la natalitat, mortalitat, creixement natural i procés d’envelliment, però també, al mateix temps, reben un important allau immigratori tant d’espanyols com d’estrangers amb motivació economicolaboral, que ha implicat en els dos decennis de referència un rejoveniment de la població i un redreçament de les corbes de naixements, que fins a la dècada dels setanta registraven una important regressió tant en el nombre dels naixements com en les seves taxes de natalitat. Aquesta continuació i intensificació de l’arribada d’immigrants tendrà un important impacte sobre el creixement absolut de la població de Calvià.

 Horabaixa de pesca a Peguera, anys 80. Foto: Joan Llompart Torrelló

EVOLUCIÓ DE LA POBLACIÓ DE CALVIÀ. 1981-2000

Les pautes de l’evolució de la població de Calvià des del 1981 al 2000 estan marcades per una sèrie d’esdeveniments econòmics i socials, entre els quals té un paper clau i decisiu la conversió de Calvià en una de les destinacions turístiques més importants de la Mediterrània occidental. Fets que, per tant, canvien una de les constants característiques territorials de Calvià que, de terra d’emigrants fins a mitjan dècada dels cinquanta del segle XX, passa a convertir-se des de llavors en un territori amb un important índex d’efecte de reclam i d’alta atracció immigratòria.

Els trets més significatius de la població de Calvià al llarg de les dues darrers dècades del segle XX són presentats aquí amb un seguit de pinzellades, ressaltant-ne les principals característiques geodemogràfiques.

QUANTS EREN EL 1981 I QUANTS FOREN A LA FI DEL SEGLE XX EL HABITANTS DE CALVIÀ?

La població de Calvià a l’inici del 1981 fou d’11.777 habitants, que a 31 de desembre de 2000 s’havien incrementat fins a 38.841 habitants, distribuïts entre els diferents nuclis del municipi. Aquest increment representa triplicar, amb escreix, la població absoluta en els vint anys analitzats.

COM VA CRÉIXER LA POBLACIÓ DE CALVIÀ ENTRE 1981 I EL 2000?

L’evolució demogràfica en els dos decennis de referència es caracteritza, d’una banda, per la prolongació de les tendències de creixement, iniciades en els decennis anteriors, i per l’altra, pels primers símptomes d’estabilització cap a final de segle, especialment en certs processos observats en el domini de la natalitat, la mortalitat i l’envelliment de la població de Calvià. Globalment, el conjunt de circums-

tàncies donaren lloc a un gran increment de la població, que al llarg del període fins a finals del 2000 presenta un balanç positiu de 27.064 habitants, xifra que representa un augment de l’ordre del 69,68 per cent de la població empadronada entre les dues dates. Aquest engrandiment poblacional ha estat sempre positiu al llarg del període. En el cas de Calvià, el creixement ha estat sempre positiu, si bé n’ha canviat la intensitat de les pautes, ja que l’evolució de la població interactua amb les restriccions externes i els canvis socials interns, molt especialment en les alternances de períodes d’economia més dinàmica amb les etapes de decreixement o petits infarts tant econòmics com socials, molt especialment en relació a l’afluència turística.

AMB QUI VA CRÉIXER LA POBLACIÓ CALVIANERA EN ELS DARRERS VINT ANYS DEL SEGLE XX?

El creixement vegetatiu o natural (la diferència entre els naixements i les defuncions) al llarg dels dos esmentats decennis fou de 4.165 persones, cosa que representa el 15,39 per cent del creixement absolut de la població de Calvià en els dos períodes estudiats. Aquesta dada ens porta a l’afirmació del gran pes de les migracions sobre l’increment absolut poblacional calvianer, ja que el restant 84,61 per cent correspon al saldo migratori (la diferència entre creixement absolut i el creixement natural).

El saldo migratori fou en el període de 22.899 persones, dada que indica que més de vuit de cada deu habitants de l’increment poblacional és degut a l’aportació de la immigració. Al llarg del període 1981-2000 el creixement de la població calvianera sempre s’ha sustentat en el saldo migratori, que és l’element que sempre ha governat els increments poblacionals. Aquesta aportació s’intensifica especialment a partir de 1986, data a partir de la qual, endemés de la continuació de la immigració d’origen d’altres territoris espanyols, s’afegeix en una primera fase la presencia d’immigrants d’origen estranger, especialment lligats a la Migració Internacional de Retirats (MIR/ IRM).

QUIN FOU EL COMPORTAMENT DEMOGRÀFIC DE LA POBLACIÓ CALVIANERA?

Entre 1981 i 2000, a Calvià destaquen dues fites en l’evolució dels naixements, que corresponen als anys 1991 i 1999. La darrera data supera en 60 naixements la del 1981, però es detecta ja una tendència en el descens dels naixements, que posteriorment continuarà al llarg del primers decennis del segle XXI. Les esmentades dades corresponen, en el primer cas, al primer «baby boom», que s’havia iniciat en la dècada dels setanta, amb una constant pujada de la natalitat i el nombre de naixements, després d’anys de disminució que arriben fins a finals dels cinquanta, conseqüència dels impactes del període emigratori de Calvià.

Sobre aquest fet incideix des de principis de 1970 l’arribada de migrants procedents d’altres territoris espanyols. Aquesta població nouvinguda propicià un augment de matrimonis mixtos, fet que s’ha de lligar amb l’alt índex de fadrinatge femení en l’anterior etapa migratòria de Calvià en especial, i mallorquina en general. La formació de parelles mixtes entre persones immigrants i autòctones preturístiques incrementà els naixements i, per tant, la natalitat. Hi ha períodes que matisen la reviscolada general i en redueixen la intensitat, com passa entre el 1991-1994, que cal lligar amb la crisi de la Guerra del Golf, que incidí sobre la afluència turística a Calvià. Sobre aquests increments també incideix la reagrupació familiar una vegada consolidada la immigració peninsular, que tenen els seus fills a aquesta terra.

Però des del 1996 es torna a recuperar la corba ascendent dels naixements, fet que s’ha de relacionar amb dos fet paral·lels. Per una part, la incidència de les nombroses generacions de nascuts en el primer «baby boom» iniciat a finals dels seixanta, que comencen a tenir fills en el noranta. Per l’altra, la intensificació, molt especialment, de l’arribada d’una important immigració d’estrangers, coincident amb l’arribada d’una immigració econòmica laboral d’edats adultes joves.

Aquests fets optimistes del període, relatius a la natalitat, lligats a l’increment dels naixements, tindran dada de caducitat al llarg dels primers decennis del segle XXI, que començaran a presentar un panorama diferent amb la reducció constant del nombre de fills per dona. Sobre aquest fet afecten el canvis socials i econòmics de gran heterogeneïtat de comportaments familiars lligats a problemàtiques entre les quals destaquen, entre d’altres, les dificultats de l’habitatge i/o la crisi econòmica i sanitària. Però aquests efectes encara no són clarament visibles en els dos decennis de referència. Aquests fets estaran molt determinats en períodes posteriors, ja a inicis del segle XXI, per les incerteses del mercat laboral, la progressió d’estudis superiors i/o la consolidació laboral relacionada amb noves oportunitats, que no han estat incentius per canviar la situació, especialment si es vol harmonitzar el desig de ser mare amb la compatibilitat familiar i laboral. Abans se solucionava amb l’ajuda dels padrins, però ara no hi són o treballen. Ara el que queden moltes vegades són nius sense estrenar. El segon element influent en la dinàmica natural es la variació de la mortalitat al llarg d’aquestes dues dècades. Als inicis del decenni del vuitanta, el nombre de defuncions era relativament baix, fet que cal relacionar amb el constant rejoveniment de la població de Calvià per l’arribada de la immigració i l’increment de joves lligat a l’alta natalitat. Es detecten petits increments, especialment el 1985 i el 1986, que podem lligar amb l’arribada a edats superiors de la població envellida residual de l’etapa preturística de

NATURAL DE LA POBLACIÓ DE CALVIÀ. 1981-2000

EVOLUCIÓ DEL SALDO MIGRATORI A CALVIÀ. 1981-2000. TAXES PER MIL HAB.

La formació de parelles mixtes entre persones immigrants i autòctones preturístiques incrementà els naixements

CANVIS EN ELS PERFILS D'EDATS DE LA POBLACIÓ DE CALVIÀ. 1981-2000

Calvià. A excepció dels esmentats anys, les taxes brutes de mortalitat s’estabilitzen en xifres baixes a conseqüència de a la constant arribada d’adults joves i l’augment dels joves.

De tota manera, la tendència posterior que es preveu de les perspectives futures de la població de Calvià ens fa preveure una propensió cap una estructura poblacional adulta madura i una intensificació de l’envelliment de la població, que pot donar lloc a futures fluctuacions dels elements geodemogràfics. El rejoveniment de la població de Calvià que es registra en la dècada dels vuitanta va incidir sobre unes estructures per edats prou envellides de l’etapa preturística. Però a finals del XX, en el transcurs del seus darrers vint anys, comença a observar-se una certa tendència a l’envelliment.

COM EREN DEMOGRÀFICAMENT? ELS CANVIS EN LES PIRÀMIDES DE POBLACIÓ EN LES DUES DARRERES DÈCADES DEL SEGLE XX.

Els perfils d’edats dels diferents censos/padrons de població de Calvià ens mostren bàsicament dos aspectes. Per una part, un procés d’envelliment poblacional que va desplaçant les puntes de presència per grups d’edats cada vegada cap a edats madures. Si l’any 1986 el màxim estava en el grup entre els 30-34 anys, en 2000 es desplaça als 35-39 anys. Així mateix, les corbes es van aplanant amb el pas del temps. Fet que cal relacionar amb una progressiva tendència cap a edats adultes madures i un increment de les edats superiors als 65 anys. Un altre aspecte significatiu és la pèrdua de pes en la corba del joves de menys de 15 anys, ja molt significativa en els anys finals del segle XX (vegeu-ne el gràfic).

L’anàlisi de la morfologia de les piràmides de població mostra l’evolució de les estructures per sexes i edats al llarg del període 1981-2001. Aquestes presenten formes canviants que són el resultat de l’evolució demogràfica, la qual s’ha de lligar, d’una banda, amb el descens del creixement natural i, de l’altra, amb el fenomen migratori. Al llarg del període podem observar (vegeu-ne els gràfics) un progressiu encongiment de les bases de les piràmides corresponents a 1986, 1991, 1996 i 2001, que resulta de la rapidesa de la caiguda de la natalitat, mentre que s’hi detecta un eixamplament de les cúspides, que cal relacionar amb el descens de la mortalitat en les edats grans i, per tant, amb la progressiva acumulació de majors d’un gran nombre de persones d’edats superiors, destacant especialment el domini del col·lectiu femení. Simultàniament, les formes registren un progressiu bombament entre els 25 i 45 anys, que cal relacionar amb les generacions nascudes als anys setanta i vuitanta, a les quals s’agrega un remarcable contingent de nouvinguts, molts d’ells d’edats laboral. D’aquesta manera les estructures per sexes i edats relatives a les dades dels censos i dels padrons d’aquests dos decennis ens mostren el pas d’una morfologia jove, amb una base encara relativament ampla, tal com es pot observar a la piràmide de 1986. Aquesta dona pas a una morfologia que, segons les dades de finals del 2000, ja conforma una població dominada per persones adultes cada vegada més madura, amb una tendència, encara que feble, cap a l’envelliment. En aquesta darrera piràmide ja es pot observar l’increment de les persones grans de 65 anys i més, que abasten el 8,12 per cent del total de la població, mentre que els joves de menys de 15 anys van perdent pes, amb un 17,39 per cent del total poblacional.

 Dones telefonant des d'una cabina a Son Maties, Palmanova (1983). Foto: Joan Llompart Torrelló

En els 20 anys la població de Calvià presenta un domini dels homes sobre les dones, que es va reduint amb el pas dels anys. La sex ràtio (nombre d’homes per cada 100 dones) fou de 102,91 homes per cada 100 dones al 1981, i augmentà fins al màxim de 104,18 homes per cada 100 dones al 1986. Aquesta circumstància s’ha de lligar amb l’arribada de migrants en què, en les primeres fases, són dominants els homes. Després aquesta taxa es va reduint en els padrons de 1996 (100,39 homes/100 dones) i de 2000, per arribar a final de segle a un cert reequilibri al voltant de 100 homes per cada cent dones (100,72 homes/100 dones). Si les xifres dels inicis del decenni dels anys vuitanta són atribuïbles a una emigració econòmica laboral, tant espanyola com d’estrangers, amb domini d’homes, posteriorment aquestes es van equilibrant per l’agregació de dones immigrants tant per qüestions laborals i/o per processos de reagrupació familiar com també per una major presència femenina en la immigració residencial no laboral (MIRMigració Internacional de Retirats).

L’evolució de les formes de les piràmides mostra una tendència cap a una població que, per grans grups d’edats (vegeu-ne la taula), presenta un clar domini dels adults entre els 15 i 64 anys, que a finals del 2000 arriben a representar el 71,84 per cent del total de la població de Calvià. Però el tret significatiu d’aquests grup d’edats adultes és que, a pesar que encara hi són dominants les persones adultes joves d’entre 15 i 39 anys, cada vegada hi augmenta més el pes de les persones adultes madurs entre els 40 i 64 anys, que a finals de segle ja concentraven un 31,65 per cent de la població. Globalment conformen un conjunt de més de 25.000 persones que possiblement representen un dels reptes de futur, per la seva hipotètica competència laboral i el pas a la jubilació.

El jovent de menys de 15 anys , encara que amb un pes significatiu, perden en el període un 10 per cent del seu percentatge i passen del 26,60 l’any 1986 al 17,39 per cent el 2000. A finals de 2000 representen un col·lectiu de 6.662 persones, que encara dupliquen el col·lectiu de les persones majors, que assoleixen 3.241 persones.

ELS SÍMPTOMES DE LA INICIACIÓ DE LA POBLACIÓ DE CALVIÀ CAP A L’ENVELLIMENT EN ELS DARRERS 20 ANYS DEL SEGLE XX

Com a fruit dels canvis experimentats en les estructures per sexes i edats al llarg del anys vuitanta i noranta del segle XX, comencen a detectar-se els primers símptomes d’un progressiu procés d’envelliment a Calvià que s’intensificarà ja al segle XXI. Aquesta hipotètica tendència, detectada ja a finals de segle XX, es basa en primer lloc en el descens dels naixements, que suposen una manca de reposició de gent d’edats joves a les bases de les piràmides. Però, posteriorment, la causa principal serà la disminució

de la mortalitat en edats grans. A pesar que es detecta en el període un augment del nombre absolut de les defuncions i de les taxes de mortalitat, aquest fet no correspon bàsicament a un agreujament de les morts per causes sanitàries, sinó per l’augment de persones majors. L’any 1981 el collectiu de persones majors era d’unes tres-centes persones, que passen a ser 965 en 1986, dada que es triplica a finals de 2000 amb més de 3.240 persones. Per tant, a finals del segle XX es va constatant, si bé de manera moderada, l’increment, molt especialment a partir de 1986, a causa del decreixement del jovent de menys de 15 anys, decreixement relacionat bàsicament amb la reducció del nombre de naixements. I a la vegada per mor de l’increment dels de 65 i més anys, per la influència de l’allargament de l’esperança de vida en néixer i per l’arribada d’un important contingent de persones migrants, que constituïen la Migració Internacional de Retirats de tipus residencial no laboral.

Cal assenyalar que l’esmentat increment de l’esperança de vida ha de ser considerat com a resultat del progrés de salut i protecció social generat per la inclusió en l’estat del benestar que, de manera generalitzada, es va implantant des de la dècada dels vuitanta. Les projeccions de l’evolució de població indiquen que aquest procés d’envelliment de la població calvianera s’anirà consolidant en els propers decennis del segle XXI, la qual cosa podrà comportar en el futur un seguit de riscos i/o efectes col·laterals amb increments de l’edat mitjana de la població laboral, el declivi de la natalitat i noves necessitats de tipus sanitari, pensions de jubilació i demandes socials.

Un altra característica que implica nous reptes és la relacionada amb l’augment dels més vells dels vells, que tenen 75 i més anys. El descens de la mortalitat en les edats superiors, l’allargament i l’augment de la esperança de vida, especialment als 65 anys, són les causes d’aquest increment. De les poc més de 300 persones d’edats superiors als 75 anys d’inicis dels vuitanta s’ha passat a 1.291 a finals del 2000, xifra que triplica el seu pes (gairebé passa d’un 2 per cent inicial al 3,24 per cent en 2000). Però el tret més significatiu d’aquestes edats superiors és el clar domini de les dones, que representen el 60,34 per cent del col·lectiu. Aquest tret conforma una figura dominant representada pel envelliment femení percebut a través d’un perfil de dona sola i amb i ingressos econòmics baixos.

LES MIGRACIONS A CALVIÀ. LA IMMIGRACIÓ I EL SEUS EFECTES

Tal com ja hem exposat en el cas de Calvià, el factor immigratori és el que ha mercat les pautes del seus increments poblacionals en els darrers vint anys del segle XX. Calvià conforma una nova societat, que passa de ser rural agrària a esdevenir una societat de tipus urbà, especialitzada en serveis i definida per la seva alta mobilitat. Calvià es con-

 María José Garofano i la mare, Mari Carmen Cruz.

L’esperança de vida és resultat del progrés de salut i protecció social generat per l’estat del benestar

ESTRUCTURA PER SEXES I EDATS DE LA POBLACIÓ DE CALVIÀ

1986 1986

Grups d'edat s

1991 1991 00-04 05-09 10-14 15-19 20-24 25-29 30-34 35-39 40-44 45-49 50-54 55-59 60-64 65-69 70-74 75-79 80-84 85-89 90-94 95 i més %

HOME S DONES -9 -8,5 -8 -7,5 -7 -6,5 -6 -5,5 -5 -4,5 -4 -3,5 -3 -2,5 -2 -1,5 -1 -0,5 00 ,5 11 ,5 22 ,5 33 ,5 44 ,5 55 ,5 66 ,5 77 ,5 88 ,5 9

00-04 05-09 10-14 15-19 20-24 25-29 30-34 35-39 40-44 45-49 50-54 55-59 60-64 65-69 70-74 75-79 80-84 85-89 90-94 95 i més %

Grups d'edat s

00-04 05-09 10-14 15-19 20-24 25-29 30-34 35-39 40-44 45-49 50-54 55-59 60-64 65-69 70-74 75-79 80-84 85-89 90-94 95 més %

HOME S DONES -9 -8,5 -8 -7,5 -7 -6,5 -6 -5,5 -5 -4,5 -4 -3,5 -3 -2,5 -2 -1,5 -1 -0,5 00 ,5 11 ,5 22 ,5 33 ,5 44 ,5 55 ,5 66 ,5 77 ,5 88 ,5 9

1996 1996 -9 -8,5 -8 -7,5 -7 -6,5 -6 -5,5 -5 -4,5 -4 -3,5 -3 -2,5 -2 -1,5 -1 -0,5 00 ,5 11 ,5 22 ,5 33 ,5 44 ,5 55 ,5 66 ,5 77 ,5 88 ,5 9

2001 2001 Grups d'edat s

HOME S DONES -9 -8,5 -8 -7,5 -7 -6,5 -6 -5,5 -5 -4,5 -4 -3,5 -3 -2,5 -2 -1,5 -1 -0,5 00 ,5 11 ,5 22 ,5 33 ,5 44 ,5 55 ,5 66 ,5 77 ,5 88 ,5 9

NASCUTS A L'ESTRANGER NASCUTS A ALTRES C.A.

Grups d'edat s

00-04 05-09 10-14 15-19 20-24 25-29 30-34 35-39 40-44 45-49 50-54 55-59 60-64 65-69 70-74 75-79 80-84 85-89 90-94 95 més %

HOME S DONES NASCUTS AL MATEIX MUNICIPI NASCUTS A ALTRES MUNICIPIS

NASCUTS A ALTRES MUNICIPIS

NASCUTS AL MATEIX MUNICIPI NASCUTS A L'ESTRANGER NASCUTS A ALTRES C.A.

NASCUTS A ALTRES MUNICIPIS

NASCUTS AL MATEIX MUNICIPI NASCUTS A L'ESTRANGER NASCUTS A ALTRES C.A. NASCUTS A ALTRES MUNICIPIS NASCUTS AL MATEIX MUNICIPI NASCUTS A L'ESTRANGER NASCUTS A ALTRES C.A.

verteix d’aquesta manera en un important focus d’atracció immigratòria i, per tant, cal establir una intima interrelació entre desenvolupament turístic i procés immigratori. El model migratori de Calvià es percebut com un conjunt de relacions simbiòtiques entre turisme i migració, procés en constant evolució en el qual té un paper fonamental la demanda/oferta de treball, que es converteix en un dels factors clau lligats al desenvolupament del turisme i els seus sectors complementaris i/o dependents.

Calvià presenta en les dues darreres dècades del segle XX una mobilitat espacial dels seus habitants residents, especialment si es compara amb els trets generals de Balears o de l’illa de Mallorca. Fins i tot presenta aspectes diferencials pel que fa a sexes. Analitzant les dades disponibles en relació al lloc de naixement dels seus residents en els diferents censos i/o padrons de població, destaca el fet, molt exclusiu, de registrar percentatges molt baixos de persones nascudes al mateix municipi de Calvià (vegeu-ne taula i gràfics). Aquestes dades minven, a la vegada que s’incrementa el paper de Calvià com a territori de cridada d’immigració, el que implica un increment dels immigrants procedents d’altres municipis illencs, des d’altres comunitats autònomes espanyoles i des de països estrangers.

Aquestes xifres ja es constaten en 1981, en què els nascuts a Calvià gairebé no superaven el 10 per cent, mentre que la mitjana de Balears de residents nascuts al mateix municipi de residència era del 55,12 per cent. En 1986 el nascuts al municipi de Calvià representaven el 10,73 per cent, mentre que els procedents d’altres municipis de Balears arribaven al 34,54 per cent. Aquestes xifres són prou diferents de les globals de l’illa de Mallorca, que en aquest mateix any foren del 54,74 per cent pel que fa als nascuts en el mateix municipi i del 17,19 per cent pel que fa als infants nascuts en altres municipis. També hi ha contrasts en el nascuts en altres comunitats autònomes, els quals, mentre a Calvià ja representaven el 45,31 per cent, a Mallorca queden reduïts a la meitat amb un 24,72 per cent. Així mateix el pes dels infants nascuts a l’estranger ja era a Calvià del 9,42 per cent, mentre que a l’illa de Mallorca sols representaven el 3,29 per cent.

En 1991 continua la mateixa tendència, si bé el pes dels nascuts a Calvià disminueix a causa dels increments del procedents d’altres regions espanyoles i de l’estranger. Similars característiques s’observen en 1996, any, en què ja es destaca l’alt percentatge dels infants nascuts en altres comunitats autònomes, que assoleixen el 40,43 per cent, mentre que el nascuts a l’estranger ja eren el 18,24 per cent.

A finals del 2000 sols el 6,53 per cent dels residents havien nascut a Calvià, xifra que presentava fluctuacions entre els

Calvià

homes, que eren el 6,42 per cent, i les dones, amb un pes un poc superior, el 6,65 per cent. Aquesta alta mobilitat de la població resident ens mostra endemés que gran part dels residents a Calvià provenien d’altres municipis de Balears, percentatge que concentrava el 32,68 per cent, en el qual destaquen els homes (33,62 per cent sobre les dones (31,73 per cent), el que indica que el desenvolupament turístic de Calvià transforma el seu territori en una terra d’atracció migratòria i obre diferents indrets de l’illa de Mallorca en particular i de les restants illes Balears en general. Els efectes de l’atracció de Calvià també són clars sobre altres col·lectius, ja que el 37,81 per cent provenien d’altres comunitats autònomes espanyoles, mentre que un percentatge relativament alt, que concentra el 22,98 per cent, havia nascut a l’estranger. En aquest darrer cas, destaquen els majors percentatges de dones, que assoleixen més d’una quarta part dels residents, percentatges que possiblement s’han de lligar a la demanda en feines lligades al turisme, per una part, i en una major proporció de dones entre els migrants de tipus residencial no laboral, per l’altra.

Per tant, no sols cal assenyalar la immigració interna insular i/o la peninsular, sinó que Calvià també registra altres moviments lligats al fet que l’afluència turística ha possibilitat el descobriment de Calvià, que es va convertint en els vint anys de referència en un territori preferit per una immigració de tipus residencial no laboral.

El fenomen de l’emigració, que fou una constant en l’etapa preturística, va provocar una alta fuita de persones obligades per la necessitat de subsistència i/o causada per les crisis econòmiques. Aquesta emigració calvianera incidí en l’envelliment poblacional al mateix temps que generava un gran desequilibri entre sexes. La fuita d’homes fadrins imposà un alt índex de fadrinatge femení, amb conseqüències sobre el retard del matrimoni i/o la recessió de la na-

presenta en les dues darreres dècades del segle XX una mobilitat espacial dels seus habitants residents, especialment si es compara amb els trets generals de Balears o de l’illa de Mallorca

DISTRIBUCIÓ DELS ESTRANGERS RESIDENTS A CALVIÀ PER GRANS ÀREES DE PROCEDÈNCIA

AMÈRICA

1991 2001 AMÈRICA

ÀFRICA ÀSIA RESTA DEL MÓN

ÀFRICA ÀSIA RESTA DEL MÓN EUROPA

talitat. L’augment del celibat femení, definit per la manca d’homes i la ruptura de parelles per l’absència dels caps de família, implicà un progressiu descens del nombre de naixements, del qual resulta una desnatalitat primerenca que veu el fondal en la dècada dels anys quaranta del passat segle XX. Aquesta situació depressiva es recompondrà a Calvià a partir de la dècada dels seixanta amb l’arribada del turisme de masses, que implica un canvi de tendència de la direcció de les migracions. Però també foren aquests anys de la darreria del segle XX temps d’alta mobilitat espacial interna, que bàsicament es pot definir pel pas del camp cap a les àrees turístiques i un canvi de la distribució de les ocupacions, que bàsicament conformaren el pas de l’agricultura i la ramaderia a altres sectors econòmics. En 1970 les activitats agràries encara ocupaven el 7,61 per cent de la població activa, percentatge que ja sol serà de la meitat (3,83 per cent) en 1981. Els serveis ja començaven, en aquesta darrera data, a despuntar, ja que gairebé ocupaven més del 80 per cent de la població activa, mentre que a les Balears sols arribaven al 74 per cent. En 1991 el percentatge del sector primari ja sols era de l’1 per cent i ja es consoliden els serveis amb un 82,34 per cent. A finals de 2000 sols quedaven 250 persones actives en agricul-

AMÈRICA

ÀFRICA ÀSIA RESTA DEL MÓN

AMÈRICA

EUROPA

ÀFRICA ÀSIA RESTA DEL MÓN EUROPA

tura, ramaderia, caça i silvicultura, percentatge que gairebé representaven un 1,48 per cent dels ocupats, mentre que la indústria agrupava el 4,56 per cent i el sector de la construcció l’11,02 per cent. Eren xifres molt allunyades del sector dels serveis, que concentrava el 32,86 per cent de la població ocupada. Globalment el sector del serveis sumava el 83 per cent de la població ocupada.

A inicis dels anys vuitanta la mobilitat espacial humana es desenvolupa a través de moviments migratoris inter i intramunicipals i/o intra i interinsulars, territoris que posteriorment s’eixamplen a la Península espanyola. La mobilitat immigratòria peninsular afecta àrees deprimides d’Andalusia i Castella - la Manxa, entre d’altres. Les persones migrants procedents d’Andalusia arriben a representar el 1991 el 20 per cent del total de la població de Calvià, percentatge que s’anirà reduint en els anys següents a mesura que augmenta la població i l’arribada d’estrangers. En 1996 el seu pes era encara del 18,42 per cent, xifra que a finals de 2000 queda en el 15,82 per cent del total de la població de Calvià. En aquesta darrera data els castellanomanxecs representaven el 3,63 per cent. Els seus perfils d’edats es concentren en els grups d’adults joves entre els 20 i 45 anys.

Al llarg del dos darrers decennis del segle XX a Calvià també destaca una intensificació de l’arribada d’estrangers. En els primers anys vuitanta, el col·lectiu dels residents estrangers era compost bàsicament per una immigració de tipus residencial no laboral, que denominam model migratori tipus «Nova Florida». Era un model residencial basat en el consum i no en la producció, compost per residents d’edats grans, integrat bàsicament per retirats amb motivació de recerca d’espais residencials d’oci i descans. En el darrer quinquenni del segle XX aquesta immigració d’estrangers es va diversificant. Calvià es converteix en una terra de promissió per a persones de països allunyats i exerceix un important paper de «fenomen de crida». Simultàniament a l’esmentat ressorgiment d’aquesta immigració, continua l’arribada de persones des d’altres regions espanyoles. El model de Nova Florida comença d’aquesta manera a transformar-se en un nou model immigratori més complex, que denominam «Nova Califòrnia». Aquesta nova situació immigratòria implica la coexistència d’una immigració estrangera residencial no laboral (flux nordsud), una migració laboral qualificada composta tant d’assalariats com d’empresaris, i d’una immigració econòmica laboral menys qualificada (sud-nord i est-oest). Aquesta transformació en un model de Nova Califòrnia és conseqüència de la incidència sobre la mobilitat humana, lligada a un territori caracteritzat per un espai de creixement econòmic i increment de l’ocupació, així com d’un alt dinamisme pel que fa a les inversions. Aquests factors incidents en el consum, els serveis complementaris i la construcció, provoquen una alta demanda d’ocupacions qualificades, tant de tècnics com d’executius, i d’empresaris, i al mateix temps conformen Calvià com un territori amb importants dèficits de mà d’obra per a ocupacions menys qualificades. S’implanta un nou model basat en la producció.

La nova situació immigratòria implica la coexistència d’una immigració estrangera residencial no laboral, una migració laboral qualificada composta tant d’assalariats com d’empresaris, i d’una immigració econòmica laboral menys qualificada

 Festa alemanya de l'Oktoberfest

DISTRIBUCIÓ DELS ESTRANGERS RESIDENTS A CALVIÀ PER PRINCIPALS NACIONALITATS. 1981-2000

L’evolució dels estrangers empadronats a Calvià al llarg del període 1981-2000 experimenta un considerable increment, que gairebé septuplica a finals del 2000 la xifra del milenar d’estrangers de 1981. La presència de residents estrangers es va consolidant en la dècada dels vuitanta i s’intensifica molt especialment en la segona meitat dels anys noranta del segle XX. Aquesta darrer quinquenni es pot considerar com la dècada del «mite del paradís». A finals del 2000, el nombre d’estrangers empadronats a Calvià fou de 7.607 persones, dada que ja representava el 19,58 per cent de la població total, percentatge que duplica amb esqueix l’aproximadament 8,5 per cent de 1981. A finals de segle el pes dels estrangers ja superava el 60 per cent del total del saldo migratori.

A Calvià, l’increment de ciutadans estrangers gairebé correspon a estrangers europeus que superen en la dècada dels noranta el 80 per cent del col·lectiu. Una gran majoria corresponen a britànics i alemanys, que sumen ambdós gairebé les dues terceres parts del seu total. A partir del quinquenni 1996-2000 comencen a despuntar els nouvinguts procedents d’Amèrica Llatina i d’Àsia, de manera que la suma d’ambdós continents supera una cinquena part dels immigrants estrangers.

Els perfils dels migrants a Calvià van canviant, per tant, al llarg de vint anys de referència. Si a inicis dels vuitanta domina una immigració provinent d’altre territoris d’Espanya, en els anys noranta cada vegada és més important el pes d’una immigració de procedència de distints països

estrangers. A 31 de desembre de 2000, quasi 9 de cada 10 estrangers provenen de països europeus. En destaquen els de la Unió Europea, que concentren el 81,85 per cent dels estrangers, mentre que un 5,7 per cent prové de països americans, un 2,99 per cent és de procedència asiàtica, fonamentalment de nacionalitat xinesa i filipina, i el 2,27 per cent és originari d’Àfrica, destacant-ne els procedents del Marroc (vegeu-ne els gràfics).

A finals de 2000 el pes de les principals nacionalitats era encapçalat pels originaris del Regne Unit, amb un 31,98 per cent del estrangers, seguit dels alemanys, que concentraven el 28,71 per cent del total. Ja amb xifres més minvades apareixen els francesos (4,82 per cent), els holandesos (3,65 per cent) i els italians (3,38 per cent) (vegeu-ne el gràfic).

REFLEXIÓ FINAL

La situació geodemogràfica registrada a Calvià al llarg dels darrers vint anys del segle XX presenta tot un seguit de característiques que mostren de manera clara les tendències poblacionals que es confirmaran al llarg dels primers decennis del tercer mil·lenni.

Entre el 1981 i finals de 2000 es detecten un seguit de canvis socials i econòmics que tingueren repercussions sobre la societat calvianera. Des de la perspectiva geodemogràfica, una de les transformacions apareix lligada als canvis d’una societat rural tradicional, dominant en l’etapa preturística, que evoluciona cap una societat urbana, que

aportarà mutacions en el paper de la dona i incidirà en el seu accés al món del treball, especialment en l’hoteleria i serveis complementaris.

Els símptomes que comencen a detectar-se en els dos decennis finals del segle XX conduiran, en els anys vinents del segle XXI, a un progressiu procés d’envelliment, ara encara detectat de manera tímida. Es passa de la preocupació del «baby boom» a la preocupació pel descens dels naixements, que afecten la generació de joves de les bases de les piràmides de població i, per tant, s’incrementa cada vegada més el nombre de persones grans.

El que més destaca a Calvià és el fet que una gran part del seu creixement demogràfic es deu a immigrants o persones nascudes fora de Calvià. Sense la contribució d’aquests migrants, la població de Calvià s’hauria estancat o hauria registrat una evolució negativa.

BIBLIOGRAFIA DE REFERÈNCIA

Entorn (maig 2002), núm.27, segona època. Monogràfic sota el títol «La llarga espera dels immigrants: treball, vivenda, papers, assistència, acollida...». Ajuntament de Calvià.

Entorn de Calvià.

«Migracions» (2020), núm. 10, tercera època, Ajuntament de Calvià.

INSTITUT BALEAR D’ESTADÍSTICA. GOVERN BALEAR.

«Padró Municipal d’Habitants de 1986», Vol. II, Mallorca.

INSTITUT BALEAR D’ESTADÍSTICA. GOVERN BALEAR.

«Cens de Població 1991», Vol. IV, Mallorca.

INSTITUT BALEAR D’ESTADÍSTICA. GOVERN BALEAR.

«Padró Municipal d’Habitants de 1996». Mallorca.

INE (1984).

«Censo de Población 1981. 1a parte: Características de la población. Baleares», Madrid.

INE (2004).

«Censo de Población y Vivienda. 2001», Madrid.

Gea. Quadern de la Terra (2003), núm. 13. Monogràfic sota el títol «Immigració i canvi social, repte del segle XXI». Fundació Sa Nostra, Palma.

SALVÀ I TOMÀS, Pere (1983). «Transformación demográfica y turismo: el caso del municipio de Calvià». Festes del Rei en Jaume 1983, Ajuntament de Calvià.

SERRA BUSQUETS, Sebastià; PONS BOSCH, Jordi (editors) (2005). Història de la immigració de l’Estat Espanyol a les Illes Balears. UIB, col·lecció «Balearica Documenta», Palma.

VIC I COLL , Maria del Camí (1997). Impacte sociocultural del turisme a Calvià. Ajuntament de Calvià, col·lecció «Valldargent», 1.

TAULA 1. EVOLUCIÓ DE LA POBLACIÓ DE CALVIÀ PER GRANS GRUPS D’EDAT

Font: elaboració personal a partir de l’INE

DANIEL FELIU SASTRE / Arquitecte

EL PLANEJAMENT URBANÍSTIC A CALVIÀ EN ELS ANYS VUITANTA I NORANTA:

De l'arròs brut a les sopes mallorquines

Gairebé no existeix cap aspecte de la vida humana, ja sigui actual o d'un temps enrere, amb el qual no es pugui trobar un cert paral·lelisme amb el món de la gastronomia. «Ell s’ho cuina i ell s’ho menja», «De les sobres se'n fan obres», «El que no mata engreixa», «Del teu pa faràs sopes» són alguns exemples de dites populars que s'utilitzen sovint per explicar sentiments, experiències, fets o coneixements que no tenen res a veure amb la temàtica. La gastronomia també serveix com a metàfora dels processos creatius. Es creen obres dolces, insípides, coentes, que combinen diferents ingredients o fins i tot difícils de pair. Si bé a hores d'ara es tracta d'un recurs força explotat i poc original, el cert és que el símil amb la cuina sempre funciona.

El planejament urbanístic és una matèria espessa i opaca per a la majoria de la gent. Es defineix bàsicament com el conjunt d'instruments tècnics i normatius que es redacten per tal d'ordenar l'ús del sòl –s'entén que d'un àmbit concret del territori– i regular les condicions per a la seva transformació o, si n'és el cas, conservació. Això no obstant, també és possible fer una certa analogia entre aquesta temàtica i la gastronomia, ja que redactar un pla general és com cuinar un plat de menjar: es prepara a partir d'uns in-

gredients, amb un equip professional, per un cost determinat i seguint un procés d'elaboració. El director del pla és el xef i els tècnics del seu equip són els ajudants de cuina. La major part dels ingredients que s'utilitzen són frescos i de temporada, però també s'aprofiten restes del pla anterior o del rebost, i no tots s'identifiquen fàcilment una vegada que fan brou. Alguns d'aquests ingredients, com les zones verdes o les verdures, són saludables i recomanables. En canvi és millor evitar-ne d'altres, com ara l’especulació o els greixos saturats. Al llarg de la seva elaboració s'obrirà un període d'exposició pública o degustació perquè tothom el pugui tastar i opinar-hi. Llavors hi haurà qui el trobarà poc agosarat o fat i, per contra, qui el trobarà massa desenvolupista o salat. Tal vegada uns demanaran més aprofitament urbanístic o que dugui més tallada i altres voldran que es redueixin les possibilitats de creixement o s'hi afegeixi més verdesca. Sigui com sigui, ben segur que causarà polèmica o courà. No resulta gens fàcil trobar l’equilibri o el punt Tanmateix, una vegada el pla s'aprovi i sigui a taula, no hi haurà alternativa: serà plat únic i s'haurà de pair tant si agrada com si no fa mengera. En definitiva, som el que menjam i el planejament urbanístic, com la cuina, no sempre és de digestió fàcil

PETIT ASSORTIMENT DE CONCEPTES URBANÍSTICS A MODE D'APERITIU

Classificació del sòl

Un Pla General ha de classificar la totalitat del territori del terme municipal que ordena en totes o alguna de les següents classificacions de sòl: urbà, urbanitzable o rústic. La classificació de sòl depèn del següent: si s'ha sotmès legalment al procés d'integració del teixit urbà i disposa de tots els serveis urbanístics bàsics es pot classificar com urbà; si es considera que és un sector adequat per garantir el creixement i les necessitats de la població es pot classificar com urbanitzable; per contra, si es tracta de terrenys amb uns valors ambientals, agrícoles, naturals o paisatgístics que cal preservar de la seva transformació s'han de classificar com rústic.

Sòl urbà

És sòl processat que s'ha cuinat complint amb les condicions higièniques i sanitàries i és apte per al consum. Com a peculiaritat, quan un àmbit de sòl classificat urbà es troba realment inalterat o sense cuinar (sigui cru o moltpocfet) es coneix com a 'fals urbà'.

Sòl urbanitzable

És sòl sense processar que es considera apteperalconsum sempre que se sotmeti prèviament a un determinat procés de transformació o cocció. Històricament la legislació urbanística anterior li assignava altres denominacions, com sòl 'de reserva urbana' o 'apte per urbanitzar'.

Sòl rústic

És sòl sense processar que majoritàriament no es considera apteperalconsum amb la qual cosa es preserva de qualsevol procés de transformació o cocció. Històricament, la legislació urbanística anterior el considerava un tipus de sòl residual i li assignava la denominació de 'sòl no urbanitzable'.

Altres conceptes urbanístics directament relacionats amb els anteriors són:

Qualificació urbanística

És una determinació del planejament urbanístic mitjançant la qual s'assignen unes condicions de parcel·lació, edificació i ús als diferents tipus de sòl d'acord amb la seva classificació. Culinàriament parlant, podem dir que l'assignació d'una qualificació urbanística sobre un terreny en concret determina elsingredients que es poden utilitzar per processar-lo i cuinar-lo.

Aprofitament urbanístic

És un concepte urbanístic més o menys abstracte que representa el contingut jurídic administratiu que el planejament atribueix a un determinat sòl (les seves possibilitats edificables i d'implantació d'usos) i a la vegada determina el contingut econòmic del dret de propietat d'aquell sòl (el seu valor econòmic). Des d'un enfocament gastronòmic, podem dir que és la quantitat de substància o tallada que determina l'índex calòric d'un plat.

Requalificar

En general és l'acció mitjançant la qual un àmbit de sòl rústic es classifica com urbanitzable, és a dir, que passa de ser noapte a ser apteperalconsumprèvia transformació o cocció. En particular, també és l'acció mitjançant la qual, sense canviar la classificació d'una finca o terreny, es canvia la seva qualificació urbanística per tal d'assignar-li un altre valor o ús, és a dir, una major o menor tallada

Desclassificar

Per contra, desclassificar és l'acció mitjançant la qual un àmbit de sòl urbà (habitualment un 'fals urbà') o bé un sector de sòl urbanitzable es classifica com sòl rústic, és a dir, que passa de ser apte a ser noapte peralconsum. La conseqüència directa d'aquesta acció és la pèrdua d'aprofitament urbanístic o tallada i, per tant, una dràstica reducció del seu l'índex calòric.

LA GASTRONOMIA URBANÍSTICA DE CALVIÀ PLA(T) A PLA(T)

Per ordre cronològic i amb referència al xef, a Calvià s'han cuinat i paït els plans generals següents: el Pla «Bayo» de 1971, el Pla «Triay» de 1982, el Pla «Leira» de 1991 i el Pla «Dañobeitia» de 2000. Aquest darrer es va adaptar al Pla Territorial l'any 2009 i és el vigent avui dia (tot i que l'any 2015 se'n va iniciar la revisió i actualment es troba en fase d'aprovació inicial). Aquest número de la revista Entorn comprèn els anys vuitanta i noranta i per això l'article se centra en els plans de 1982 i 1991, encara que per contextualitzar-los també es dediquen unes línies als plans de 1971 i 2000. No es tracta tant d'aprofundir en els seus aspectes tècnics sinó en la forma com es varen processar. Tot plegat, per tenir certa idea sobre l'evolució de la gastronomia urbanística de Calvià. Entrem en substància

 Pla «Bayo»

 Pla «Triay»

 Pla «Leira» i Pla «Dañobeitia»

El Pla(t) de 1971: ARRÒS BRUT BAYO

(aprovació inicial: 30.08.1969; aprovació definitiva: 03.06.1971)

El primer pla general de Calvià es coneix popularment com a «Pla Bayo» en referència al seu autor, l'arquitecte Vicente Bayo, que en aquella època exercia com a tècnic municipal. El començà a redactar a finals de l'any 1966 amb el suport unànime de la corporació i un pressupost d'un milió vuit-centes mil pessetes. Així consta a l'acta del Ple que es va celebrar dia 7 de desembre.

Un mes abans, Bayo advertia en un informe de la caòtica situació urbanística en què es trobava el municipi i que, al seu parer, derivava bàsicament de la proliferació d’una trentena d'urbanitzacions al llarg de la costa entre la dècada dels anys trenta i finals dels seixanta, les quals s'havien desenvolupat mitjançant la tramitació bé de plans parcials incomplets, bé de projectes d'urbanització deficients i en la majoria de casos sense cap control administratiu. El resultat era un grapat de nuclis urbans sense connexió entre si, amb un dèficit important d'infraestructures bàsiques i dotacions, i amb una implantació de les edificacions anàrquica pel que fa a tipologia i usos. D'altra banda, la inexistència d'un instrument de planejament municipal que abastàs tot el territori de Calvià agreujava encara més aquella esperpèntica situació. Tot plegat feia urgent i imprescindible redactar un pla general d'ordenació urbana.

Teòricament, els objectius principals del pla consistien a interconnectar les urbanitzacions existents i a regularitzar-ne la situació, descongestionar la xarxa viària, ordenar conjuntament els terrenys urbanitzables i fixar unes normes d'edificació homogènies. A la pràctica, però, el que realment es va materialitzar va ser una requalificació urbanística de gairebé tota la franja litoral, un creixement urbanístic desmesurat mitjançant la delimitació de nous sectors urbanitzables, un increment substancial de l'aprofitament urbanístic en els nuclis turístics, unes ordenances d'edificació força permissives i una previsió de creixement poblacional inassolible per les infraestructures existents. Com a conseqüència de tot això es va produir un impacte paisatgístic i una degradació ambiental pràcticament irreversibles.

El xef Bayo va elaborar el seu pla(t) general com es prepara un arròs brut: va deixar de banda la zona interior del terme, atès que no tenia gaire interès culinari, i es va centrar en processar la franja costanera, on disposava d'una gran quantitat de «chicha» aprofitable, com eren les urbanitzacions preexistents. Així i tot hi va afegir més tallada, tant a les àrees consolidades i la seva rereguarda com a les zones que encara restaven inalterades entre els diferents nuclis. Un brou tèrbol i espès es va estendre des de Cas Català fins a Peguera i va cobrir gairebé tot el litoral, a excepció de les àrees de reserva militar, que no va poder ficar dins la cassola. El resultat final ja el coneixem: un planejament amb un alt nivell de colesterol, greixós, poc saludable i de digestió pesada, amb greus conseqüències per a la salut urbanística, paisatgística i ambiental del terme.

 Urbanisme a l'empara del Pla Bayo. El Pla de 1971 va incentivar el creixement urbanístic anàrquic i desmesurat en el litoral, consolidar el fenomen de la «balearització» i provocar enormes pantalles visuals d'edificacions com aquestes de PalmanovaMagaluf i Costa de la Calma.

Els PAC de 1976: PASSAR EL COMPTE

Tot i que no són instruments de planejament de l'ordre i magnitud d'un pla general, mereixen una breu menció els Plans d'Adaptació de Calvià de 1976, coneguts popularment com a «PAC» i situats entre el Pla General de 1971 i el de 1982. La història és la següent: el Pla de 1971 fixava un termini de sis mesos des de la seva aprovació perquè els diferents plans parcials, projectes d'urbanització, ordenances i obres diverses de totes les precàries urbanitzacions preexistents s'adaptassin a les seves previsions pel que fa a la compleció de les obres d'urbanització pendents i a la cessió de sòls dotacionals. Vista la passivitat general de promotors i propietaris per fer aquesta adaptació, l'any 1974 l'Ajuntament decideix prendre la iniciativa i encarrega la redacció d'una sèrie de plans d'adaptació de Calvià (PAC) a un equip tècnic municipal multidisciplinari coordinat per l'arquitecte Pere Nicolau. El pressupost per elaborar aquests treballs ascendia a dos milions de pessetes i s'havien d'entregar en un termini màxim de vuit mesos. La franja costanera es va subdividir en vuit zones: PAC-1 Cas Català - Illetes, PAC-2 Bendinat-Portals, PAC-3 Palmanova-Magaluf, PAC-4 Santa Ponça, PAC-5 Rotes Velles, PAC-6 Costa de la Calma, PAC-7 Peguera i PAC-8 Badia de Palma - Portals Vells. La tramitació dels PAC va servir bàsicament perquè l'Ajuntament pogués obtenir determinades zones verdes i vials públics, així com perquè, per la via de les contribucions especials, pogués executar i completar allò que els promotors de les urbanitzacions no havien fet o finalitzat. O, com diríem en llenguatge gastronòmic, passar el compte als comensals

El Pla(t) de 1982:

REFEGIT TRIAY

(aprovació inicial: 10.10.1980; aprovació definitiva: 28.09.1982)

Durant els primers vuit anys de vigència del Pla Bayo es varen produir dos canvis fonamentals en matèria urbanística. En primer lloc, l'aprovació del Pla Provincial d'Ordenació de Balears, l'any 1973, fet que suposà comptar per primera vegada amb un instrument de planejament global en l'àmbit de totes les Illes, el qual, mitjançant l'establiment d'unes directrius comunes sobre estructura general del territori, salvaguarda del paisatge i protecció del patrimoni, havia de servir de guia per als diferents plans a redactar. El segon canvi, més rellevant, va ser la reforma de la Llei del sòl de 1956 amb l'aprovació del Text refós de 1976, ja que va fixar noves «regles de joc» per formular i executar el planejament municipal, sobretot pel que fa a la classificació del sòl i la distribució equitativa dels beneficis i càrregues que se'n deriven, i que obligava a adaptar els plans a les seves determinacions en un termini de quatre anys. La situació de desfasament en què va quedar el Pla General de Calvià dins aquest nou marc legal urbanístic obligava a plantejar-se dos camins possibles: revisar o adaptar. S'entén per «revisió» el replantejament del model territorial, i això implica necessàriament la redacció d'un nou pla; en canvi, una «adaptació» consisteix en una alteració moderada del seu contingut. La diferència essencial entre ambdues opcions radica en el fet que la primera és una mesura en profunditat i amb previsions a llarg termini, mentre que la segona és una mesura d'urgència destinada a introduir les modificacions estrictament necessàries per adaptar el pla a una normativa sobrevinguda. Davant aquesta disjuntiva, es va considerar que la millor opció era procedir a una combinació mixta d’adaptació + modificació del Pla.

El 9 d'octubre es va celebrar un ple municipal extraordinari amb caràcter d'urgència a l'Ajuntament de Calvià; el presidia el batle Francesc Font Quetglas. La urgència responia a la necessitat de dictar una resolució ràpida i eficaç que permetés adoptar mesures correctores sobre la planificació urbanística vigent del terme, ja que, tal com s'exposa a l'acta, «de no tomarse determinadas medidas, pueda quedar en breve plazo hipotecado el desarrollo urbanístico del municipio, ante una insuficiencia de infraestructura como total degradación paisajística en determinadas zonas, especialmente de la costa, cuya gravedad no necesita ser resaltada por ser de todos conocida y más aún en un municipio eminentemente turístico». Aquesta voluntat es va concretar en tres acords que s'aprovaren per unanimitat: primer, procedir a l'adaptació-modificació del Pla General; segon, suspendre de manera preventiva la concessió de llicències en determinades zones; tercer, fer constar que es tractava d’una mesura preventiva amb caràcter previ a una revisió que, tot i no ser obligada en aquell moment, s’entenia com necessària i imprescindible en un futur pròxim.

En el mes de desembre es va adjudicar el contracte per a l’adaptació del Pla a l’equip extern dirigit per l’enginyer de camins Francesc Triay i l’arquitecte Àngel Morado. També es va aprovar la creació d’una comissió de control (formada per tècnics municipals i assessors externs) «cuyo objeto sería la fiscalización y control de los trabajos», així com d’una comissió decisòria (amb un representant de cada grup polític) «cuya actuación tendrá lugar cuando se hayan de tomar decisiones». L’expedient administratiu del Pla conté un munt d’actes de reunió celebrades al llarg de tot el procés entre l’equip redactor i les dues comissions, i tots ells amb promotors, empresaris, propietaris, constructors, etcètera. Això demostra que tots tres grups treballaren de manera conjunta i de valent per resoldre els temes més complexos i fixar

criteris, tot i que la potestat per elevar les propostes al Ple era exclusiva de la comissió decisòria. El cost de les actuacions previstes en el Pla es va pressupostar en gairebé 1.200 milions de pessetes a executar en un termini de vuit anys (el pressupost municipal per a l'any 1981 era de 500 milions de pessetes, enfront dels 37 milions de l'any 1971).

El fet de procedir a una adaptació-modificació enlloc de fer una revisió va constrènyer molt la capacitat d’introduir canvis essencials per frenar la inèrcia urbanística negativa que s’arrossegava del planejament anterior. Això és perquè qualsevol alteració del pla vigent estava totalment condicionada al compliment dels límits legals que la llei fixava per a aquest tipus de modalitat urbanística. Aquesta circumstància va fer que els treballs d’adaptació es centrassin quasi exclusivament en la classificació del sòl. La qüestió no era senzilla, ja que consistia a determinar quina classe (urbà, urbanitzable o no urbanitzable) li corresponia a cada un dels nuclis, urbanitzacions i sectors inclosos en el Pla del 71, d’acord amb les regles que fixava la nova llei i que es basaven en la situació física i jurídica del sòl, és a dir, en el grau de consolidació edificació-urbanització i en l’estat de tramitació dels plans parcials - projectes d’urbanització. Per aquest motiu, un dels primers treballs va ser l'elaboració d'un estudi detallat sobre les urbanitzacions del terme, estudi que alhora va servir perquè, paral·lelament al procés d’adaptació del Pla, l’any 1980, l’Ajuntament iniciés urgentment importants obres de dotació de serveis per completar i millorar les xarxes existents, atès que una altra novetat de la llei del 76 era l’exigència de disposar de serveis bàsics com ara aigua potable o clavegueram per a la concessió de llicències en sòl urbà (la manca dels quals posava en perill aquesta important font d’ingressos municipal). El

criteri final que es va aplicar va ser el següent: les urbanitzacions que arribaven al grau de consolidació exigit o les que, tot i no disposar de tots els serveis, complien les condicions fixades pels plans anteriors, es varen classificar com a sòl urbà (va ser el cas de Son Ferrer, Nova Santa Ponça, el Toro, Galatzó, Costa d'en Blanes, Cas Català o el nucli de sa Porrassa). Els sectors que el Pla del 71 classificava com «de reserva urbana» i els que, tot i tenir la classificació de «rústic de control» tenien aprovat un pla especial de transformació (PET), es varen classificar com a sòl urbanitzable amb la modalitat de «programat» o «no programat», segons les previsions de desenvolupament en cada cas (la peça més significativa va ser el «Golf de Poniente»). Per contra, els sectors classificats originalment com a «rústic de control» sense PET aprovat es varen desclassificar i passaren a ser sòl no urbanitzable (bàsicament els voltants de Peguera i la zona de son Pillo). Amb tot això, es va produir una requalificació de 897 hectàrees de sòl urbà i 1.672 de sòl urbanitzable, mentre que tot just se'n varen desclassificar 563. La documentació escrita es fa ressò d'aquesta desproporció: «En el municipio de Calvià [...] sobra suelo planeado y falta suelo urbanizado con los requisitos exigidos por la Ley del Suelo», o: «La clasificación del suelo que se propone tiene como principal característica el carácter desmesurado del suelo urbanizable [...] debido a los condicionantes jurídicos». Sembla que l’Ajuntament actuà de manera extremadament cautelosa davant el risc d’afrontar reclamacions milionàries derivades de les «expectatives» generades pels plans parcials anteriors a promotors i grans propietaris del terme. Amb aquesta actitud poc agosarada, en combinació amb les limitacions que implicava fer una «adaptació», en va resultar un pla del tot continuista o, com diríem culinàriament parlant, un refegit del pla(t) anterior.

Triay. El continuïsme del Pla de 1982 va perpetuar en el temps la construcció de blocs aïllats residencials i turístics amb un fort impacte paisatgístic així com l'aparició de conjunts residencials d'alta densitat a mode de «poblat mediterrani», com aquests exemples de Santa Ponça i Costa de la Calma.

 Urbanisme a l'empara del Pla

El diagnòstic dels especialistes en nutrició urbanística l’any 1979 era clar: si Calvià continuava amb l’arròs brut Bayo com a pla(t) general, el seu territori corria el risc d’acumular malalties coronàries cròniques. L’aprovació de noves normes per cuinar els planejaments proporcionava les eines adequades per preparar un pla(t) més saludable, però es requeria massa temps d'elaboració. Aleshores el consistori va apostar per una recepta més senzilla: recoure el pla(t) anterior i intentar rebaixar-ne l'índex calòric. Amb aquesta comanda, el xef Triay feia el que podia i la Comissió decidia; com que les possibilitats de llevar tallada eren gairebé nul·les, els esforços se centraren en classificar la «chicha» que hi havia dins la cassola segons el seu grau de cocció, per després afegir-hi una mica d'aigua. Aigualir-lo va servir perquè el brou no fos tan dens, però no per reduir la quantitat de greix del pla(t), que va continuar essent si fa no fa la mateixa.

El Pla(t) de 1991:

MENÚ DEGUSTACIÓ LEIRA

(aprovació inicial: 04.08.1989; aprovació definitiva: 15.11.1991)

A finals dels anys vuitanta Mallorca va viure un nou «boom» turisticourbanístic, amb un creixement desmesurat que va provocar una sensació de saturació i rebuig sobre una part important de la societat. La situació a Calvià era especialment greu, ja que aquest nou creixement s'afegia a l’excedent que acumulava d'èpoques passades i, per a acabar-ho d'adobar, s’estenia a l’empara d’una adaptació de Pla que, pel seu continuisme, havia contribuït a consolidar la dinàmica urbanística heretada, basada en el principi de «com més, millor» (amb una densitat turística que triplicava el límit tolerable, una capacitat de població vint-i-quatre vegades superior a la població del terme, una extensió desmesurada de sòl urbanitzable i unes ordenances que afavorien edificabilitats excessives i mescles d'usos incompatibles). Hi ha molta hemeroteca de l’època que il·lustra aquesta preocupació i sensació general de desassossec: «Calvià sigue siendo, hoy por hoy, trágicamente fiel al modelo que da razón a su ser actual, un término sin identidad ciudadana sujeto exclusivamente a las leyes del mercado inmobiliario turístico [...] ¿Es posible practicar en el término un urbanismo que transforme el descontrol de los años del "boom" en una ciudad donde todavía merezca la pena vivir?» (Sebastià Verd, article a la revista Calvià d’abril de 1988). Els poders públics es mostraven cada vegada més sensibles quant a la necessitat de contenció i a poc a poc es començaren a incorporar a la normativa autonòmica disposicions relatives a l'ús racional del territori i a l’establiment d’una densitat màxima a les zones turístiques (l’anomenada «ràtio turística»). La Llei 8/1987, d’ordenació territorial, i el Decret 103/87 (conegut popularment com a «Cladera II»), en són bons exemples.

Precisament, la imminent aprovació d’aquest decret va provocar un allau de sol·licituds de llicència a l’Ajuntament de Cal-

vià l’estiu de 1987, ja que se sabia que fixaria una ràtio turística d'una plaça per cada 60 m² de sòl enfront dels 18 m² que exigia el pla general (el que implicava haver de disposar del triple de sòl per implantar un nou establiment turístic). Aquest fenomen, sumat al fet que el planejament municipal es considerava obsolet i no servia per donar resposta a la conjuntura urbanística que vivia el terme, va provocar que, en el mes d'octubre, s'acordàs una suspensió de llicències com a mesura preventiva per iniciar els treballs de revisió del pla general.

A principis de 1988, l’Ajuntament va acordar destinar 60 milions de pessetes per dur a terme aquesta tasca en un termini de cinc anys. L’encàrrec va recaure sobre un equip extern multidisciplinari amb base a Madrid, que estava dirigit pels arquitectes Eduardo Leira i Damián Quero. L’arquitecte nouvingut al departament d’urbanisme municipal, Joseba Dañobeitia, havia rebutjat prèviament la comesa en considerar que no coneixia suficientment la complexitat del terme municipal, però es va comprometre a dirigir els treballs des de la rereguarda. També es va crear una comissió, amb el nom de Comissió Tècnica d’Acció Territorial, de perfil tècnic i polític, presidida per la tinenta de batle Margarita Nájera i encarregada d’elevar les futures propostes al Ple. Les directrius tècniques que l'equip redactor rebia des de l'Ajuntament per dissenyar el nou model urbanístic anaven en la línia d'aturar la inèrcia heretada del pla anterior mitjançant la contenció del creixement i la reconversió i rehabilitació de les zones turístiques. Però, alhora, li arribaven unes «directrius polítiques» basades en un objectiu aparentment incompatible: convertir «tot» el territori de Calvià en un «macroespai turístic». El mes de juny de 1987 es varen fer eleccions a Calvià. L’equip de govern, dirigit pel batle Francesc Obrador Moratinos, havia sortit reforçat després d’una primera legislatura (1983-1987) dedicada a retornar a l’Ajuntament el poder econòmic i administratiu que li competia i que fins aleshores havia estat en mans de les associacions de veïns de les diferents urbanitzacions (principalment la recaptació d’impostos, cosa que permetria augmentar el pressupost municipal de 400 a 6.000 milions de pessetes en pocs anys). Aquesta segona legislatura (1987-1991) havia de servir per implantar un «model estratègic» de gestió municipal amb un «macroobjectiu»: convertir Calvià en un municipi turístic de qualitat i de referència internacional. Darrere l’eslògan «Calvià, municipi turístic» subjeia el raonament següent: «el turisme és la indústria principal del terme (el seu motor econòmic), però, com que ofereix un producte massificat i de baixa qualitat, s’està devaluant. Cal requalificar i diversificar l’oferta per tal de revaloritzar el producte. Això produirà una riquesa que permetrà a l’Ajuntament recaptar els doblers necessaris per regenerar l’espai públic i pal·liar la manca de d’equipaments i de serveis imprescindibles per millorar la qualitat de vida dels residents».

Des d’aquest posicionament polític aviat es va entendre que el pla general era el suport físic adequat per «pegar un cop de timó» i activar aquest mecanisme de canvi mitjançant una planificació de tot el territori des d’una perspectiva turisticourbanística («el turismo necesita de un territorio adecuado»).

L’octubre de 1988 es va presentar l’Avanç del Pla. La proposta era arriscada i per això requeria d’un format atractiu, molta pedagogia i publicitat mitjançant exposicions, taules rodones, fullets, programes de ràdio i innombrables articles de premsa oficial. Es va publicar un llibre de gran format amb el títol Calvià, a bon port. A primera vista semblava més un catàleg d’una promotora immobiliària que no pas un pla urbanístic. Contenia prop de 200 pàgines on es barrejaven textos explicatius amb il·lustracions suggerents de les propostes més singulars del Pla (plànols, dibuixos, fotomuntatges i fins i tot fotografies de maquetes). L’entusiasme que volia transmetre contrastava amb la grisor del pla anterior, pobre en contingut i gens propositiu. La quantitat d'eslògans de caire publicitari que contenia l’interior del llibre confirmava allò que la primera impressió és la que compta. «Calvià, centro turístico europeo que tendrá difícil parangón no sólo en Mallorca sino en toda la costa mediterránea», «espacios de máximo atractivo turístico-inmobiliario en el municipio (¡y en la isla!)», «Calvià, paraíso del golf en Europa», «se intenta diseñar la ciudad del placer»... en són una petita mostra.

Les propostes concretes del Pla s’articulaven a partir de tres objectius interrelacionats: diversificar i qualificar l’oferta turística, possibilitar la implantació d'activitats noves i desenvolupar actuacions singulars cap a la reconversió turística. La qualificació de l’oferta turística es preveia amb una reducció del 50 % de places turístiques i una disminució del 32 % de la densitat d’edificació respecte de les previsions del pla anterior (això no obstant, la capacitat de població prevista seguia essent elevada, amb 226.000 places). Per diversificar l’oferta turística s’aplicaven conceptes abstractes com «ciutat polinuclear» o «dotació creuada»’sobre l’estructura del territori (en llenguatge col·loquial, oferir diferents productes en diferents llocs) i per això s’havia de reforçar la xarxa viària (sobretot l’eix est-oest per connectar Magaluf i Santa Ponça, entesos aquests nuclis com a pols d’atracció turística). La implantació de noves activitats dirigides a un turisme d’alt standing (golf, ressorts, etcètera) requeria de grans espais per ubicar-les, i per això es va incrementar la superfície de sòl urbanitzable un 15 % respecte del pla anterior («es preciso extenderse, aumentar el ámbito donde la nueva oferta, mejor y más diversa, pueda implantarse»). Pel que fa a les actuacions que havien de propiciar el canvi cap a la reconversió turística de qualitat, l’Avanç en proposava cinc, sota la denominació comuna d'«operaciones estrella»: «Marina de Magaluf», «Ciudad del Golf», «Parque natural Na Burguesa», «Parque urbano Punta Negra - Portals» i «Circunvalación Peguera». Les més ambicioses eren la

«Marina de Magaluf», «propuesta revolucionaria que sea el detonante que buscábamos» (creació d’un llac artificial connectat amb la mar, per implantar una ciutat lacustre amb 4.000 amarraments, ciutat de vacacions, hotels i centres d’oci) i la «Ciudad del Golf» a Santa Ponça, «conjunto de gran potencia de imagen que no puede dejar de contemplarse como tal» (450 hectàrees destinades a cinc camps de golf encadenats). Aquestes grans operacions es complementaven amb altres de menor envergadura, però no per això de menor repercussió, com un port esportiu per a embarcacions de luxe a ses Penyes Roges (es preveia ocupar-ne tota la badia), un llac artificial equipat a l’entrada de Santa Ponça (connectat amb la marina de Magaluf mitjançant un canal fluvial paral·lel a l’autopista que havia de permetre el pas de petites embarcacions) o diverses propostes de passejos marítims a primera línia.

La taca de sòl urbanitzable s’estenia a banda i banda de l’autopista i pujava cap l’interior del municipi (s’Hostalet, ses Planes, sa Porrassa - Cas Saboners, golf de Bendinat, na Burguesa, golf de Ponent, polígon de Son Bugadelles, etcètera). La majoria d’aquests sectors es classificarien més endavant com a sòl urbanitzable no programat i la seva ordenació quedaria diferida als corresponents plans d’actuació urbanística (PAU). Totes aquestes actuacions incloïen una bona dosi d’aprofitament urbanístic a mode d’oferta turística i complementària (hotels, bungalows, holiday villages, ressorts, ciutat de vacances, centres comercials, centres geriàtrics, instal·lacions terapèutiques, paradors, etcètera), fins i tot les que es presentaven eufemísticament com a elements paisatgístics a mode de «parques», «lagunas», «territorio hinterland» i «espacios libres».

Altres propostes extravagants eren la creació d’una zona d’oci que a mode de plataforma connectava el port de Portals amb l’illa d'en Sales, la instal·lació d’una illa artificial a la zona de Punta Negra per albergar «centros lúdicos de agua» o la conversió del fortí d’Illetes en un parador amb un amfiteatre a l’aire lliure amb capacitat per 200 espectadors. Tot es «turistificava» fins al punt que, vist des de la perspectiva actual, algunes argumentacions tenen un punt delirant, com per exemple protegir el sòl rústic «mediante un adecuado aprovechamiento productivo», ja que «se considera a este suelo como un importante elemento de atracción y rentabilidad turística», dissenyar itineraris paisatgístics que incloguin «miradores privilegiados sobre el Golf o sobre el puerto deportivo», concebre les zones verdes com a «oferta (turística) complementaria encaminada a ampliar la gama de ésta y respondiendo a demandas diversas», o celebrar com una oportunitat la producció de 45.000 m³ d'aigües residuals per part de 187.500 turistes perquè «con ella se puede atender, por ejemplo, el gasto de riego de unos 16 campos de golf de 18 hoyos, en momentos de máxima ocupación turística, y por tanto en punta de producción de aguas residuales».

Pel que fa a la qüestió econòmica, el Pla estava tan farcit d’operacions milionàries que no resultava viable sense la inversió privada. El cost total previst de les actuacions del Pla ascendia a 18.665 milions de pessetes (per fer-se una idea del salt quantitatiu, el cost previst en el Pla anterior era 1.200 milions); l’Ajuntament s’havia de fer càrrec del 53,8 % (uns 10.000 milions) mentre que es preveia que el sector privat i altres administracions públiques aportessin el 24,6 % i el 21,6 % respectivament. El projecte de la Marina de Magaluf era el més ambiciós amb un cost estimat de 6.900 milions, el que suposava un 37 % del total. Per gestionar tot aquest volum d’operacions es preveia la creació d’un ‘Banc de sòl municipal’ perquè l’Ajuntament pogués actuar a mode de broker a la recerca d’inversors.

Sens dubte l'Avanç volia crear polèmica i generar debat: «Una apuesta sin duda fuerte (...) a partir de propuestas que, con su potencial capacidad de ilusionar, puedan superar su condición reconocidamente polémica». Els partits de l'oposició el van definir com «relativamente expansionista», «muy tajante», «de gigantismo», «se aprecian signos de grandeza», etcètera. També hi va haver un cert rebuig dins els propis serveis tècnics municipals, ja que alguns recelaven d'un pla excessivament innovador que desplaçava totalment el planejament anterior. Com a mostra, un extracte de l'informe que el cap adjunt del servei d'urbanisme va emetre el 5 d'octubre de 1989 sobre el document aprovat inicialment «La documentación es confusa, poco clara, incompleta, con una normativa desmedidamente casuística e indeterminada en otros aspectos, contradictoria con párrafos innecesarios y difícilmente assequible para la mayoría [...]. No se hace un análisis y estudio del Plan anterior, sino más bien un borrón y cuenta nueva [...]. Se parte del prejuicio maniqueo de que todo lo anterior es malo y lo nuevo que se propone es bueno». Davant la situació generada l'equip de govern va haver de fer

una crida al consens: «El Plan dificílmente serà válido y operativo si no aglutina el suficiente consenso social y político».

Un altra dificultat que va haver de superar aquest Pla per mor de la seva originalitat va ser la transposició del contingut de l'Avanç, de caire més aviat acadèmic i propi d'un concurs d'idees, a un document que havia d'ajustar-se a un contingut reglat i normativitzat per continuar amb la seva tramitació administrativa. Algunes idees sui generis, com la possibilitat d'establir un «urbanismo concertado» que permetés escollir el tipus de producte turístic a implantar en una parcel·la en funció de l'evolució del mercat, o la consideració de les urbanitzacions costaneres com a nuclis exclusius d'allotjament temporal, no varen trobar el seu espai dins la regulació urbanística estàndard, cosa que provocaria importants discrepàncies amb la Comissió Insular d'Urbanisme.

El Pla va patir dues «retallades» importants entre l’aprovació provisional (octubre 1990) i la definitiva (novembre 1991). La primera, com a conseqüència de l’aprovació de la Llei 1/1991, d’espais naturals, que va protegir com a àrees naturals d’especial interès (ANEI) diverses zones de Calvià, el que va obligar a desclassificar els urbanitzables de Cala Falcó i Portals Vells, on es preveien noves urbanitzacions, així com la zona boscosa de Rafaubetx que s’havia inclòs dins l’àmbit de la «Ciudad del Golf» (reduint-hi de 5 a 3 el nombre de camps prevists). També es va desclassificar una franja urbanitzable que s’estenia a mode de falca des de son Pillo cap al nord. La segona tisorada va ser a instàncies de la Comissió Insular d’Urbanisme, que va arribar a suspendre fins a tres vegades consecutives l’aprovació definitiva del Pla («la actitud de sus miembros puede calificarse como miserable, ya que intentaron aplastar las ideas y valores del Plan General», manifestava Nájera el febrer de 1991). Primerament,

 Urbanisme a l'empara del Pla Leira. La turistificació total del territori que pregonava el Pla del 91 va fomentar la proliferació de nous complexos turístics i conjunts plurifamiliars de segona residència com aquests del Toro i Sol de Mallorca.

va obligar a modificar un gran nombre d’articles «per la seva impossibilitat d’encaix amb l’articulat de la Llei del sòl»,’ i, quan semblava que tot estava esmenat, va fer retirar-ne el projecte estrella, «Marina de Magaluf» (per manca de justificació tècnica i ambiental, segons la versió oficial). L’àmbit va quedar relegat a una ordenació posterior mitjançant la redacció d’un pla especial i es plantejaven alternatives com ara la implantació de nous camps de golf o la creació d’una «ciudad de vacaciones».

El Pla General que la Comissió Insular d’Urbanisme va aprovar definitivament havia desvirtuat de tal manera el contingut inicial del document que l’Ajuntament el va definir com «un Plan impuesto por la Comisión Insular de Urbanismo [...] que no puede entenderse como municipal». Això no obstant, no va perdre la seva essència i es va mantenir fidel als seus principis, tal com demostra el fet que el seu extens articulat comenci amb una autèntica declaració d'intencions: «Art. 1.01. La definición estratégica de Calvià como municipio turístico marca el tratamiento de la totalidad de su territorio [...]. Art. 1.02. Esa condición turística ha de prevalecer sobre las demás, cualquiera que sea la clase de suelo». Aquesta concepció de tot el territori de Calvià com un espai turístic per al gaudi i l'entreteniment del visitant va esdevenir un pla que culinàriament parlant «va embafar».

Feia temps que Calvià era una fonda i el pla(t) del dia, menjar de ranxo. Aleshores l’Ajuntament canvià de maître i volgué convertir tot el municipi en un gran restaurant gourmet per a turistes vip. La cuina municipal estava ben equipada i el pressupost era gairebé il·limitat, així que el xef Leira es va envalentir i, enlloc d’elaborar un pla(t), dissenyà tot un menú degustació. Constava de cinc plats estrella i un festí d’oferta complementària delicatessen que pujava com un suflé i que se servia sobre les pàteres urbanitzables del grans comensals del terme. La proposta no va agradar a una Comissió Insular avesada a la cuina urbanística tradicional i va fer-ne canviar molts d’ingredients, a part de retirar del menú el plat estrella principal i més apreciat. Malgrat això, aquest menjar excessivament elaborat va seguir empatxant el territori. L’alta cuina no sempre és garantia de bona cuina.

El Pla(t) de 2000:

SOPES MALLORQUINES DAÑOBEITIA

(aprovació inicial: 06.07.1998; aprovació definitiva: 11.07.2000)

A mitjans dels anys noranta, l'Ajuntament va iniciar els treballs per complir els compromisos adquirits per a la seva adhesió el 1994 al programa de l'Agenda Local 21, que feia una aposta per la sostenibilitat a partir d'una reorientació del creixement econòmic i urbanístic, amb el foment d'ac-

tuacions encaminades a reduir i a reequilibrar els excessos i desequilibris que s'havien produït fins aleshores. Això és va traduir en un important procés de regeneració urbana de les zones turístiques. D’una banda, amb el Programa Global d'Excel·lència Turística del Ministeri de Turisme, que va permetre dur a terme la construcció de passejos marítims prevists en el Pla de 1991. D’altra banda, amb la posada en marxa d'un Pla d'Esponjament de les Zones Turístiques, mitjançant el qual l'Ajuntament adquiria edificis turístics en estat ruïnós o d'abandonament i els demolia per després fer una intervenció urbana estratègica dins la mateixa parcel·la (una plaça o una zona verda pública). Els casos més paradigmàtics varen ser les demolicions de l'hotel Atlàntic (Magaluf), els hotels Playa i Tahití (Palmanova) o l'hotel Don Miguel (Peguera) entre 1995 i 1996. Les voladures controlades dels edificis es convertiren en tot un esdeveniment social i hi acudien més de mil persones (premsa, autoritats municipals, de l'Estat i de la Comunitat Autònoma), a les quals se’ls amenitzava l'acte amb música, disfresses i amb un aperitiu a càrrec de l'associació hotelera corresponent. En aquesta mateixa línia, l'any 1997 es va desenvolupar el Pla Mirall, que va suposar una inversió de 6.700 milions de pessetes per a la realització d'una quarantena d'actuacions de remodelació urbana repartides per tots els nuclis, amb una clara preferència pels turístics. Les obres més significatives varen ser l'execució del Bulevard de Peguera i l’inici del Passeig Calvià. L'objectiu era aconseguir un canvi total de la imatge de Calvià amb l’horitzó de l'any 2000. Margarita Nájera, batlessa de Calvià des de les eleccions de juny de 1991, afirmà: «Hay que seguir en esta línea, que es el camino que marca la Agenda local 21». Tot i la consecució d'aquestes actuacions, segons la línia marcada per l'Agenda Local 21, el deteriorament mediambiental i paisatgístic que continuava produint-se a Calvià a l'empara del Pla General recentment aprovat confirmava la idea que el model territorial que establia a mitjan i llarg termini era insostenible. Per a acabar-ho d'adobar, el Pla del 91 havia mantingut sectors urbanitzables que s'arrossegaven de planejaments anteriors, perquè els propietaris havien iniciat prèviament diversos tràmits administratius per dur a terme el seu desenvolupament urbanístic i l'Ajuntament temia reclamacions milionàries pels possibles «drets adquirits» si els desclassificava. Per una qüestió de prudència, el criteri va ser mantenir les seves expectatives, si bé es van afegir certes traves de gestió urbanística per dificultar-ne el desenvolupament. Però va passar que, una vegada aprovat el Pla, alguns d'aquests grans propietaris varen reiniciar els tràmits pertinents per accelerar el procés amb una clara intenció de dur-los a terme, el que constatava que el ritme de creixement urbanístic previst en el Pla s'estava accelerant més del compte i això posava en risc la consecució dels objectius de l'Agenda local 21. Tot plegat, i sumat a l'evidència que el Pla del 91 no servia per a desenvolupar un nou model estratègic basat en la sostenibilitat ambiental del municipi, va fer que en el mes

de maig de 1996 l'Ajuntament acordàs revisar-lo, tot i la seva curta trajectòria.

La Revisió de 2000 (com es coneix aquest Pla en referència a l’any en què es va aprovar definitivament) és el primer pla general de Calvià que fa una aposta valenta, decidida i fins a les últimes conseqüències a favor de la contenció del creixement urbanístic amb la desclassificació de 1.519,73 hectàrees (amb la conseqüent eliminació de 15.690 places turístiques directament vinculades a aquests nous creixements), de manera que un 83 % del territori es consolidava com a sòl no urbanitzable. Això va ser possible perquè l'equip redactor del Pla, conformat per tècnics municipals i amb Joseba Dañobeitia al capdavant, sí que va fer un estudi exhaustiu de la situació jurídica de tots els sectors urbanitzables, estudi que va permetre determinar quins eren susceptibles de ser desclassificats amb garanties jurídiques, és a dir, sense dret a indemnització. El resultat va ser gairebé retornar el sòl de Calvià a la situació jurídica de 1971. D’altra banda, aquesta macrodesclassificació va sustentar dues premisses: primer, alliberar de l’amenaça urbanitzadora tots els terrenys situats al nord de l’autopista (infraestructura que s’entenia com un tall brutal del territori i alhora com una oportunitat per definir un límit físic clar a partir del qual no s’havia de permetre cap desenvolupament urbanístic nou); segon, evitar que es pogués produir una continuïtat urbana entre les costes est i oest de la península de cala Figuera, de manera que quedàs protegit el gran corredor paisatgístic i ambiental que enllaça el cap de cala Figuera - Rafaubetx amb el puig d'en Saragossa i la serra de na Burguesa. Altres aspectes innovadors que el Pla va introduir a favor de la contenció i la sostenibilitat varen ser l’establiment d’una limitació del ritme de creixement en sòl urbà (màxim un 1 % anual), la prohibició d’implantar nous establiments turístics amb categories inferiors a quatre i cinc estrelles, i la redacció d’una normativa enfocada a la requalificació ambiental dels espais urbans i les edificacions.

Pla(t) rere pla(t), Calvià s’havia anat cuinant i cada vegada hi havia més territori processat. La planificació urbana havia estat massa greixosa, el terme patia sobrepès i evolucionava cap a l’obesitat mòrbida. Hi va haver consens entre Masterxef Govern i Maître Ajuntament: calia fomentar una dieta urbanística sostenible a partir de l’ús racional dels ingredients, el que requeria dissenyar un pla(t) més sa i més humil. El xef Dañobeitia va posar fil a l’agulla. La cosa era senzilla: va estudiar el receptari del terme com no s’havia fet fins aleshores i, en comptes d’afegir més tallada, va llevar la que sobrava. Després hi va posar molta verdura. Amb tot, li varen sortir unes sopes. Simples, austeres i saludables.

 Urbanisme a l'empara del Pla Dañobeitia. Les mesures de contenció que incorporà el Pla 2000 no han servit per frenar la densificació de zones que ja estaven prèviament saturades, tal com s'aprecia a Costa de la Calma.

Reflexió final DE POSTRES

La gastronomia urbanística de Calvià començà oficialment greixosa l’any 1971 amb l’«arròs brut Bayo». El 1982 es va recoure i el resultat va ser el «refegit Triay» igualment calòric. La gourmetització de 1991 va esdevenir un «menú degustació Leira», amb uns plats tan estrella que acabaren estrellats, fins que el 2000 es canvià per unes «sopes mallorquines Dañobeitia», simples, austeres i saludables. El xef i l’equip de cuina urbanística de la revisió actual del pla urbanístic s’enfronten a un repte veritablement difícil: ser capaços d’elaborar un pla(t) encara més sa que l’anterior, o almenys no adulterar-lo.

 Urbanisme a l'empara de tots els plans. Tot i que teòricament el planejament de Calvià ha evolucionat cap a un model territorial més sostenible, a la pràctica es continua apreciant un procés de densificació urbanística desmesurat en certs indrets com a conseqüència de l'aplicació successiva de tots els plans generals, per exemple a l'ensaïmada «de tallades» de Santa Ponça.

PLA GENERAL D'ORDENACIÓ URBANA (PGOU)

L'evolució de la gastronomia urbanística de Calvià entre 1971 i l'actualitat es pot analitzar a partir de la classificació de sòl establerta pels diferents planejaments. Els plans generals de 1971, 1982 i 1991 apostaven per una dieta més aviat greixosa i saturada mitjançant una consolidació progressiva de sòl urbà o apte per al consum i un increment constant de sòl urbanitzable o potencialment cuinable. Per contra, el pla de 2000 trencà amb aquesta dinàmica i va apostar per una dieta urbanística més saludable en preveure una desclassificació massiva de sòl urbanitzable, que passà a ser rústic i per tant no apte per al consum, el que va suposar una dràstica reducció de l'índex calòric respecte dels pla(t)s anteriors.

*Xifres aproximades a causa de les discrepàncies existents entre la documentació diversa dels plans generals.

DANIEL FELIU SASTRE / Arquitecte

L'EDIFICI DE L’AJUNTAMENT

El Guggenheim de Calvià

A mesura que hom s'aproxima a Calvià vila, hi ha tres elements que destaquen sobre la resta del paisatge: el conjunt muntanyós Galatzó - mola de s'Esclop, l'església de Sant Joan Baptista i, des de 1989, l'edifici consistorial. La seva presència imponent fa que tots tres elements es puguin percebre simbòlicament com una determinada manifestació de poder: les muntanyes, com el poder de la natura sobre l'ésser humà; l’església, com el poder de la divinitat; i l'Ajuntament, com el poder de Calvià com a municipi ric i pròsper (en què conflueixen dos «poders fàctics» o motors econòmics de l’illa: el turístic i l’immobiliari).

A principis dels anys vuitanta, l'Ajuntament encara funcionava amb la inèrcia postfranquista i, com la majoria de consistoris petits de Mallorca, estava conformat per un grup reduït de persones que treballaven en unes condicions força precàries i sense cap estructura organitzativa, llevat d'algunes àrees, com ara Batlia, Secretaria o Urbanisme. A partir de 1983, l'Ajuntament es comença a constituir com l'ens administratiu que és avui, a partir d'un organigrama farcit de departaments i de personal. Això va provocar un increment substancial del nombre de treballadors i el consistori de llavors (l'actual escoleta municipal) aviat va quedar petit, fins al punt que es varen haver d'habilitar altres oficines municipals repartides pel poble. L'edifici havia quedat obsolet des d'un punt de vista funcional i tampoc no representava aquesta nova concepció d'ajuntament com a «centre del poder administratiu i econòmic del terme», amb la qual cosa l'any 1986 es varen iniciar els tràmits per construir-ne un de nou, amb més capacitat i en consonància amb aquest nou paradigma. Els terrenys escollits per ubicar-lo varen ser uns de propietat municipal situats a l'entrada del poble (s’Era des Vicari), on encara es conservaven les edificacions abandonades de l'antiga escola de nines.

La decisió del batle Obrador de mantenir la seu consistorial a Calvià vila va ser intel·ligent i visionària. D’una banda, perquè neutralitzava la confrontació social que hauria produït el fet que els diferents nuclis del terme competissin entre si per albergar el nou edifici. I, d’altra banda, perquè serví per reivindicar el nucli històric que dona nom al municipi. Això, juntament amb l’«efecte crida» que la majestuositat de l’edifici va provocar en la societat, va servir per posar en el mapa un poble humil i aleshores pràcticament desconegut com era Calvià vila (estratègia similar a la que aplicaria Bilbao anys després amb la construcció del museu Guggenheim).

El projecte va ser redactat pels arquitectes Rafel Balaguer Galmés i Jaume Vidal Juan, aleshores tècnics municipals. L’edifici havia de causar impacte i es va aconseguir àmpliament. En un primer moment, entre el personal municipal que canvià un espai de treball vell i estibat per un edifici nou de grans dimensions (prop de 9.000 m²), funcional, espaiós i equipat amb tota mena de luxes (va costar uns 600 milions de pessetes). L’impacte es va estendre més enllà de Calvià i durant uns quants anys, després de la inauguració, s'hi varen organitzar visites guiades perquè gent d’altres indrets conegués el nou Ajuntament, ja que no n'hi havia cap d'igual en tot Mallorca pel que fa a la seva magnitud i ostentació. Tothom quedava bocabadat amb la grandària de l’edifici, els acabats d’alta qualitat, els espais interiors diàfans (és a dir, sense gairebé parets divisòries), els patis a la manera dels claustres amb vegetació i estany, les instal·lacions modernes, el mobiliari de disseny, les sales d'exposicions o els murals que decoraven les parets. El fet d’ubicar-se sobre un petit turó a l’entrada del poble va reforçar aquesta idea d'edifici poderós, ja que, quan hom arriba al poble, aquest apareix en primer terme com si d'un castell roquer es tractàs, i fins i tot té més presència que la pròpia església (temps enrere circulava entre el poble el següent acudit: «On és Calvià vila? Darrere l’Ajuntament!»).

L'edifici es va inaugurar el desembre de 1989. Les celebracions s'allargaren setmanes i es va obsequiar a tots els funcionaris «de la casa» amb una miniatura de fang del nou edifici.

El trasllat al nou edifici es va fer per torns i sense l’ajuda de cap empresa de mudances. El nou edifici estava totalment moblat i només calia que els treballadors traslladessin la paperassa. Els primers a estrenar-lo varen ser els departaments d’informàtica i de personal, i per això varen gaudir de la primera paella cuinada al restaurant consistorial.

La configuració diàfana dels diferents departaments no acabava de convèncer alguns treballadors, de manera que es creaven els seus propis despatxos fent «parets» a força d'acaramullar carpetes d'expedients. Aviat es va estendre la síndrome despatxitis i a poc a poc l'espai interior de l'edifici es va anar compartimentant.

En un dels passadissos s'hi varen col·locar una mena d'arbres postissos, tan ben aconseguits que l'ordenança els regava.

L’aparcament que actualment es reserva a regidors i càrrecs de confiança estava inicialment obert a tothom, tot i que era més petit i tenia una zona enjardinada on hi havia un pi preciós.

Entre 2003 i 2011, fins i tot hi va haver un servei gratuït d'escoleta per als fills dels treballadors municipals, però finalment es va tancar perquè, entre altres coses, la gent de fora ho veia com un privilegi injustificat.

Qui tengui bon ull per als detalls es fixarà que, just devora l'accés principal a l'edifici, en una peça de l'empedrat de pedra arenosa, es pot llegir la inscripció «Balaguer & Vidal, arquitectos. Fecit 1989», la qual fa referència als autors i a l'any de construcció de l'edifici, tal com feien els constructors de les catedrals gòtiques.

De l'Operació Marina de Magaluf a Calvià

Agenda Local 21

L'inviable projecte per capgirar l'oferta turística degradada de Magaluf va alimentar la necessitat d'un canvi d'imatge que girava a l'entorn de la sostenibilitat i dels recursos limitats

El planejament urbanístic ideat el 1988 pretenia donar el cop d'efecte definitiu per erradicar la relació de Magaluf amb el turisme d'excessos mitjançant el projecte estrella denominat «la Marina». L'objectiu era combatre la degradació de preus, qualitats i infraestructures d'aquesta zona i per això era necessari un macroprojecte amb participació de capital privat. L'obsessió d'augmentar el nombre de turistes va desembocar ja l'any 1988 en una reducció o manteniment dels preus, mentre el cost de la vida creixia. Això va comportar acceptar una demanda de menor capacitat adquisitiva i uns guanys a la baixa. A més a més, se sabia que s'abaratirien els vols a partir de 1993 i que això faria de Magaluf -encara més- el ghetto del hooliganisme. Magaluf es considerava llavors una de les zones més caòtiques i desordenades del municipi, amb poca qualitat de vida per als seus residents i amb un entorn densament edificat per al turisme britànic, una zona renouera, d'apartaments il·legals i d'excés de concentració turística. Per combatre aquesta situació es va presentar un projecte molt ambiciós: construir una marina sobre el terreny dessecat dècades

enrere, és a dir, entre el puig d'en Saragossa i la serra d'en Ferrer, i que desembocaria al sud de la platja de Magaluf. Es tractava de fer un gran llac interior amb uns 1.400 amarraments, més espai per a mil embarcacions més en marina seca, i edificacions per a 4.000 places turístiques de luxe. Es generarien noves primeres línies, a l'estil d'iniciatives com Port Grimaud, a la Côte d'Azur, Port Liberty, a Manhattan, o Empuriabrava, a Girona, zones amb serveis i envoltats d'apartaments i residències. Dur a terme l'operació estrella i més significativa del Pla General d'Ordenació Urbana de Calvià era com una prova de foc, per a la qual es va cercar el suport del Govern de l'Estat.

La Marina tendria unes 50 ha, amb un llac central de 31 ha, un port esportiu, una ciutat lacustre i un altre camp de golf, a manera de zona verda. El calat de l'entrada seria de tres metres i d'un mínim de dos metres a l'interior, per dinamitzar i promocionar el turisme nàutic i els esports, com ara el windsurf, la vela o l'esquí nàutic. Cal tenir en compte que llavors, també, les activitats de turisme nàutic es veien com l'antítesi d'allò que s'ha anomenat «balearització».

Als marges de la marina hi hauria edificacions en blocs baixos paral·lels a la zona oest i els grans equipaments a la part sud-oest. El preu total s'elevava als 4.500 milions de pessetes, que, traduït als euros d'avui, i tenint en compte la inflació, serien uns 53.754.000 €. Es tractava de terrenys a prop de les instal·lacions nàutiques, els quals solen quedar afectats per processos de revalorització econòmica que en provoquen sovint la urbanització. De fet, els terrenys interiors de Magaluf, llavors devaluats, es requalificarien. Amb l'excusa d'una oferta complementària de primera magnitud, es va treballar amb l'objectiu de potenciar l'arribada de persones acabalades. Alhora, es frenava la proliferació d'habitatges en filera, molts dels quals adreçats a dotar els treballadors de l'hoteleria d'una llar. De fet, segons l'exbatle Francesc Obrador, un empresari hoteler estava darrera d'unes promocions d'habitatges unifamiliars en aquella zona abans inundada. Tanmateix, el consistori calvianer sempre havia tengut ben clar que s'havia de potenciar la diferenciació entre les zones per als turistes, com Magaluf, i les destinades als residents.

Redacció

 Magaluf abans del boom.

 L'Operació Marina va ser la més important i innovadora del PGOU de 1991.

Una inversió milionària per atreure turisme d'alt standing acabaria convivint amb el turisme d'excessos de la zona, o la marca de Magaluf canviaria per sempre més el concepte negatiu contra el qual encara lluita? Fa dècades que Punta Balena era, i és, un fre contra qualsevol projecte regenerador, ja que és complicat reconstruir socialment allò que s'ha degradat, desarrelat i despersonalitzat sense poder evitar prèviament que els touroperadors deixin d'enviar els turistes més conflictius a la zona.

VIABILITAT ECONÒMICA

La marina era una zona oberta en la qual la iniciativa privada no havia mostrat gaire interès a construir-hi, així que es va pensar a inundar-la. De fet, la rotonda on actualment hi ha el número 8 del Passeig Calvià és un lloc situat quatre centímetres per davall del nivell de la mar. Així, aquell indret es considerava de terrenys infrautilitzats i es donava l'opció a les persones propietàries a participar en el projecte mitjançant diverses fórmules econòmiques en l'Operació de la Marina o en forma d'indemnitzacions. El negoci econòmic previst era de 100.000 milions de pessetes, amb una inversió inicial de 30.000 milions. Bona part del negoci es volia sostenir en la venda d'amarraments, tant en el port com en els marges del llac interior, ja que ja hi havia molta demanda d'amarraments. Hi havia com una mena de febre de creació de nous punts d'amarraments, que, com ja se sap, criden nous amarraments, tant per a embarcacions fixes com temporals.

El projecte de la Marina de Magaluf va ser presentat a Marivent davant el monarca Joan Carles I. Semblava prou clar l'interès de diversos inversors. De fet el 1991 es va comentar l'existència de japonesos interessats en la iniciativa. Aquesta operació estrella, i no se'n recorda a Calvià cap altra de tan ambiciosa, tenia com a objectiu recuperar el paisatge i la mar des de planejaments urbanístics moderns, sota el prisma de l'economia turística com una aposta de futur per al conjunt de Mallorca. Segons el geògraf Ivan Murray, com més

turistificació hi ha en un territori, més grans hi són les desigualtats socials.

L'objectiu de l'Ajuntament de Calvià era, reafirmat tant pel batle Francesc Obrador com per la batlessa Margarita Nájera, ser el millor municipi turístic de tot Espanya. Nájera va afirmar al diari La Vanguardia que recuperar Calvià com era fa 40 anys era impossible, però sí reconvertir una zona com Magaluf. Era com un segon punt de partida.

L'ECOSISTEMA DE LA MARINA

El projecte no considerava en el seu estudi tècnic que es pogués produir cap desequilibri ecològic, ja que la mar tornaria al lloc que li corresponia naturalment. A més a més, la sortida de l'aigua seria a un extrem de la platja de Magaluf, per no segmentar-la. Un dic d'abric, situat davant el morro rocós de la Rodella, permetria eixamplar la platja i segurament fer un passeig marítim, amb un únic impediment: un bloc d'apartaments del grup Sol que li tancava el pas. El president de l'empresa hotelera més important a Mallorca en aquells moments, Gabriel Escarrer, va oposar-s'hi de bon començament, entre d'altres motius perquè un edifici de la seva propietat s'havia de tomar per facilitar l'accés de la Marina a la mar.

En la revista municipal Calvià de gener de 1989, el biòleg municipal Eduardo Cózar explicava que la zona de l'antiga marina, dessecada durant el desenvolupisme, estava molt degradada i que hi sobrevivien algunes espècies vegetals úniques al món adaptades a les condicions extremes del terreny, com ara el Limonium magallufianum, les quals «es resisteixen a ser enterrades o inundades definitivament». A més a més, Cózar ressaltava la necessitat de circulació i drenatge de les aigües per evitar problemes de putrefacció i d'olors, així com el control rigorós dels abocaments sòlids i líquids des de les barques i des de terra, perquè aquest podria esdevenir un problema greu tant estètic com sanitari i de pol·lució. El biòleg municipal reiterava la necessitat de tenir en compte els corrents marins i la cinètica de l'ecosistema annex a la desemboca-

Bocana projectada a l'extrem sud de la platja de Magaluf, amb un dic, un contradic i instal·lacions per a la vela lleugera.

La vintena d'illots de mides diverses es promocionaven com l'oportunitat més exclusiva del projecte de la Marina.

dura de l'escullera, així com el possible impacte a la platja adjunta, si la intenció era prendre-hi banys. En un to diferent, en el número de la revista Entorn de la primera època dedicat al medi ambient, el periodista Sebastià Verd assenyalava que moltes decisions plantejades amb argumentacions tècniques obeïen a una ideologia que no tenia en compte el medi ambient ni el futur de la població. Sigui com sigui, va ser un projecte que des dels inicis se sabia que necessitava d'un consens i participació amplis.

L'OPOSICIÓ DEL GOVERN BALEAR

El conseller d'Obres Públiques i Ordenació del Territori, Jeroni Saiz, va enumerar diversos efectes mediambientals negatius del projecte de la Marina de Magaluf, com per exemple que la bocana d'entrada al port desestabilitzaria la platja de Magaluf o que es crearien problemes greus de contaminació a les aigües interiors a causa de la proximitat amb la platja. Aquestes informacions varen ser contestades per Margarita Nájera, que va assegurar que el pla de la marina contemplava l'estabilització de l'arena de la platja i que estava garantit que la renovació de l'aigua de la marina no produiria contaminació. Des del govern municipal consideraren que l'oposició del Govern Balear era estrictament política i que no s'ajustava a dret, per la qual cosa hi varen presentar recurs. Tant el primer edil Francesc Obrador com la que després seria batlessa coincideixen plenament a l'hora d'atribuir la negativa de la construcció de la Marina de Magaluf a motivacions estrictament polítiques, atesa la diferència de color entre el govern municipal i l'autonòmic.

Nájera va assegurar a través dels micròfons de Ràdio Calvià que el projecte ja estaria en marxa si la iniciativa hagués partit d'inversos privats i no hagués tengut un impuls públic local. La Marina de Magaluf, amb un llac i diverses illetes interiors, estava ideat per a la inversió privada, tot i que va ser l'Ajuntament de Calvià el que va marcar la premissa de voler convertir Magaluf en una destinació de turisme de qualitat. Finalment, la proposta de la Marina va haver de ser

A principis dels anys noranta es fan evidents els límits del model. D'una part, el ja sabut declivi de les destinacions turístiques amb degradació ambiental, la pressió a la baixa dels preus, la falta d'inversió nova

retirada, però el consistori no renunciava a continuar fent feina en la mateixa línia. De fet, els seus responsables asseguraven que la iniciativa s'alineava amb la política de Mallorca com a destinació de qualitat turística auspiciada per la Conselleria de Turisme del mateix Govern. Si el govern local i autonòmic haguessin estat en sintonia, s'hagués inundat la Marina de Magaluf?

EL RECORREGUT DEL PROJECTE

La maqueta del projecte de FOUR-4 S.A. va ser presentada en diverses fires urbanístiques per cercar-ne inversors internacionals, ja que era un dels productes turístics superespecialitzats de més demanda a Europa que comptava amb els elements d'elevada cotització en el mercat immobiliari. Mentre se cercaven inversors, s'avançava en els treballs previs, com per exemple en els sondejos geològics i geotècnics que asseguraven l'absència de risc de salinització dels aqüífers. L'operació turisticoimmobiliària va dur a terme un compromís formal el 1990 pel qual es garantia la protecció de totes les persones treballadores i propietàries que tenguessin els drets laborals o de propietat afectats per la protecció mitjançant convenis particulars. Segons un article publicat pel periodista Andreu Manresa a El País el 1994, l'exresponsable d'aquesta empresa, Carlos Sotos, va emprar la coacció política per adquirir els solars amb frases com ara «o m'ho vens o t'expropiï». En el context polític, era quan el president del Govern Balear, Gabriel Cañellas, va prometre en la campanya electoral de 1991 que convertiria les Illes Balears en la segona residència per als europeus.

L'Ajuntament de Calvià es va comprometre a exigir a les empreses adjudicatàries que subrogassin els treballadors i que als propietaris els facilitassin habitatges semblants o millors que els que tenien. El juny de 1991 es va crear una empresa per gestionar la construcció, Marina Calvià Mallorca Urbanizadora SA, empresa participada per UGT a través de la cooperativa PSV (Promoción Social de Viviendas) i per ISGV (Iniciativa de Gestió Social), propietària de

la major part del sòl de la futura marina amb una inversió de 4.700 milions de pessetes. El novembre del mateix 1991, la Marina va restar suspesa, ja que la Comissió Insular d'Urbanisme va rebutjar la proposta per detectar-hi deficiències.

UN CANVI DE PARADIGMA?

A principis dels anys noranta es fan evidents els límits del model. D'una part, el ja sabut declivi de les destinacions turístiques amb degradació ambiental, la pressió a la baixa dels preus, la falta d'inversió nova. De l'altra, la necessitat de gestionar sobre alguns estrangulaments urbanístics que afecten la qualitat de vida residencial, com ara la millora dels espais urbans, la rehabilitació urbana i costanera, la preservació de la qualitat mediambiental amb zones verdes... No obstant tot l'anterior, possiblement l'aspecte més clau per al canvi de paradigma va ser la necessitat de gestionar recursos com l'aigua, l'energia i els residus urbans. De fet, qualque estiu a Calvià ja s'havia experimentat el subministrament d'aigua molt salada. La situació clamava de manera urgent identificar les problemàtiques presents perquè l'economia del municipi i dels seus residents estava en joc.

En una entrevista per a la revista Entorn de la segona època, el portaveu ecologista del Grup d'Ornitologia de les Balears (GOB), Miquel Àngel March, ja assegurava que Calvià tenia el dilema de seguir dilapidant territori i espais naturals per construir més infraestructures o, per contra, apostar per aprofitar i rehabilitar allò ja existent. En la dècada dels noranta un dels emperons era acceptar o no la perllongació de l'autovia de Palmanova fins a Peguera, la via ràpida que secciona el municipi, decisió que es va prendre i que va interrompre l'hàbitat d'una espècie vulnerable i amenaçada: la tortuga mora.

El 1994 el focus marí a Calvià havia canviat. Era la primera declaració oficial de reserva marina de les Balears. Un total de 288 hectàrees de les Malgrats, l'illa del Toro i el cap de Cala Figuera, una zona on no es podria pescar.

La iniciativa va partir de l'Ajuntament de Calvià amb el suport científic de la Societat d'Història Natural. Evidentment, no es perdia l'oportunitat d'oferir un nou producte turístic lligat a la pràctica del busseig.

També el 1994, na Burguesa va ser declarada parc natural pel Parlament, després d'haver patit un dels pitjors incendis que hi ha hagut a Mallorca en les darreres dècades. Cal esmentar que, en el programa «Calvià A Bon Port» (avanç del PGOU), na Burguesa estava pensada com una zona per a la pràctica del senderisme i també d'explotació hotelera, per la qual cosa l'Ajuntament estava directament interessat que el Pla d'Usos i Gestió comptàs amb la participació municipal.

La voluntat de canviar el model era palesa i, en paral·lel, el govern municipal de Calvià va decidir acudir al llubiner Celestí Alomar, llavors director general de Política i Estratègia Turística en temps del president Felipe González. Alomar, impulsor anys després de l'ecotaxa, coneguda ara com l'«impost de turisme sostenible», va posar Nájera en contacte amb l'arquitecte Fernando Prats. L'objectiu era que, a partir d'un estudi amb dades de caire científic, s'havia de palesar la necessitat d'anar avançant en la sostenibilitat mediambiental, sense deixar de banda la social i l'econòmica. Es va prendre consciència de la necessitat de contenció en el creixement, per mor de la sensació ja de massificació. S'entenia la necessitat d'un canvi de rumb respecte del desenvolupisme de les dècades passades, apostar per la qualitat, educar en valors alternatius i responsabilitzar tota la societat calvianera en un canvi de model. Una de les mesures -que ara en diríem «instagramejables»- era l'esponjament, és a dir, esbucar construccions i recuperar terrenys de zones costaneres. Aquesta mesura va significar l'eliminació d'un total de tretze d'edificis turístics i hotelers en zones massificades de la costa, amb onze actuacions públiques i dues de privades, per ser substituïts per zones verdes i equipaments públics.

En aquest context, el 1995 Calvià va ser nominat al Gran Premi Europeu de Turisme i Medi Ambient per la seva voluntat d'assegurar íntegrament les condicions que permetien un turisme enfocat als valors de preservació mediambiental dels recursos.

L'Ajuntament de Calvià va publicar un ban el 1996 en el qual considerava que havia arribat el moment de frenar el ritme d'ocupació i va proposar una reflexió col·lectiva i pública sobre la realitat present, així com les possibles alternatives per contemplar un model de sostenibilitat social i mediambiental, a fi de garantir el respecte a l'entorn rural, forestal, marí i costaner, un model que reduís els consums d'aigua, energia, recursos i residus, i que compaginàs l'equilibri del territori calvianer amb el desenvolupament de l'entorn insular, regional i mediterrani. En la mateixa línia, en el Ple de 16 de maig de 1996, l'Ajuntament de Calvià va sol·licitar al Consell de Mallorca la suspensió parcial del planejament de gairebé 1.500 hectàrees de terrenys no urbans, que el govern insular progressista va acceptar. L'Ajuntament, subjecte tradicionalment a lluites d'interessos, va optar per renunciar a creixements nous i va optar per la rehabilitació integral de l'espai costaner. En el mateix ban, la batlessa Margarita Nájera apel·lava a totes les persones interessades a fer arribar propostes i valoracions sobre el model municipal, ja que l'aspiració era deixar el millor patrimoni comú a les generacions futures. Ho va fer constar amb solemnitat en la contraportada de la revista Calvià, que arriba a totes les llars del municipi. L'objectiu era substituir l'expansió urbanitzadora il·limitada per una nova estratègia orientada a la preservació i posada en valor del patrimoni natural i cultural, deixat de banda durant dècades, i parlar molt de la preservació i continuïtat dels sistemes naturals i rurals que encara tenia Calvià, especialment des del Galatzó fins a al cap de Cala Figuera.

L'AGENDA LOCAL 21 I ELS PREMIS MEDIAMBIENTALS

El 1996 es va presentar l'Agenda Local 21 (AL21), un nou projecte estratègic cap a un desenvolupament turístic i residencial en clau de qualitat de vida en equilibri amb el medi ambient. Agenda Local 21 era com s'anomenava el procés de transformació cap a un model de desenvolupament sostenible des de l'àmbit local en la Conferència de l'ONU a Rio de Janeiro (1992). Es tractava d'un procés participatiu amb una metodologia innovadora de tots els agents socials, econòmics, sindicals, cívics i ciutadans, en l'assumpció de la defensa del benestar col·lectiu amb un compromís de futur per al municipi. Les conclusions i acords finals esdevendrien esforços individuals i col·lectius, per la qual cosa era necessària la collaboració de tots els actors implicats a l'hora d'afrontar, tots plegats, amb èxit les exigències de futur.

L'A21 plantejava un concepte integrat, de costa i d'interior, del territori calvianer. Tot es va anar concretant amb la posada en pràctica del Fòrum de Ciutadans de Calvià, format per seixanta persones -la meitat d'elles expertes-, que varen participar amb interès en la configuració de les línies d'acció a desenvolupar.

LÍNIES D'ACCIÓ AL21: «MISSIÓ POSSIBLE»

1. Contenir la pressió humana, limitar el creixement i afavorir la rehabilitació integral del territori i del litoral.

2. Preservar el patrimoni natural terrestre i marítim.

3. Afavorir la integració, la convivència i la qualitat de vida de la població resident.

4. Millorar Calvià com a destinació turística: substituir creixement per qualitat sostenible i cercar l'augment de la despesa turística.

5. La rehabilitació integral de nuclis urbans.

6. Millorar el transport públic i els desplaçaments dels vianants i en bicicleta.

7. Recuperar el patrimoni historicocultural.

8. Invertir els recursos del coneixement, dinamitzar i diversificar el sistema econòmic.

9. Una gestió sostenible en sectors ambientals clau: aigua, energia i residus.

10. Innovació del govern municipal i aplicació de la capacitat d'inversió publicoprivada concertada.

 L'Ajuntament de Calvià va rebre diversos premis per la seva contribució a la sostenibilitat.

El 1997 es varen aprovar deu grans línies d'acció i quaranta iniciatives amb orientacions estratègiques per avançar en la rehabilitació integral. Entre d'altres, reorientar el model de mobilitat al municipi amb el Passeig Calvià, la millora del transport públic, la creació de àrees de rehabilitació ambiental,... al cap i a la fi, reordenar i reorientar amb lògica.

El 1998 la Unió Europea va guardonar Calvià com exemple de ciutat sostenible, un guardó que va compartir amb Estocolm i Heidelberg. Era una voluntat sòlida de fer una neteja d'imatge turística de Calvià, en part per mala fama en les construccions a demanda del mercat en primera línia de la mar i pels projectes per atreure un turisme d'elevat poder adquisitiu, els projectes coneguts com «5 estrelles», com el de la Marina de Magaluf, que havia d'aconseguir una aparent desmassificació.

En l'anunci elaborat pel consistori calvianer, es transcrivien unes línies sobre el discurs que havia fet la batlessa Margarita Nájera en què apuntava que el premi era significatiu perquè feia trenta anys que s'havia iniciat un espectacular creixement turístic i s'havia suportat una ocupació intensiva i depredadora de la costa, i que s'era conscient del perill de sobrepassar la capacitat de càrrega.

Cal tenir en compte que l'aprofitament turístic és una basa per a les economies que no estan dotades de millors fonts de riquesa, i el fet que la costa calvianera estàs mal urbanitzada i en poques mans hi va afavorir un creixement urbanístic accelerat. Aquest eren els càlculs que havien fet les persones expertes del grup de treball de l'Agenda Local 21:

En aquest context va ser quan a la fira turística britànica World Travel Market es va premiar l'Ajuntament de Calvià amb el Green Award 98, pels seus projectes mediambientals basats en el Programa d'Excel·lència de Calvià, per la voluntat de recuperació mediambiental dels espais costaners, las cohesió social i la participació ciutadana, entre d'altres.

Ja llavors, es començà a entreveure que, per al futur, era essencial mantenir una lluita contra tots els impactes causats pel turisme (línia d'acció número 4) sobre l'entorn, amb la finalitat de preservar-lo com a principal sustent econòmic i intentant defugir de l'especulació més salvatge, la qual, amb la promesa de creació de llocs de feina nous i d'augmentar la riquesa, pretenia continuar destrossant l'entorn, especialment el costaner, en comptes de modificar la tendència a la destrucció. Un miratge que ja s'havia palesat que hipotecava el futur de les properes generacions.

Amb l'imminent 2000 i el canvi de mil·leni, ja es constataven valors

emergents dins la societat europea sobre la qualitat de vida residencial, amb exigències sobre la qualitat ambiental que van més enllà del paisatge. A més a més, la inversió de doblers negres en la construcció, especialment abans de l'arribada de l'euro de 2002, també era un dels atacs claus contra l'entorn natural o contra l'ordenació a Calvià, ja que proliferaven milers d'apartament il·legals. Era el moment de tenir una actitud responsable davant els recursos naturals. La creixent conscienciació del turisme sobre la petjada de carboni empenyia a aplicar mesures mediambientals, que ara són un must, perquè, en un estudi de la UIB de 2022, nou de cada deu visitants estan disposats a pagar més al seu hotel si es redueixen les emissions i minva la petjada de carboni. Els nostres visitants són conscients del canvi climàtic, però la dependència dels avions per al trasllat dels turistes dels nostres països emissors fa que les iniciatives locals semblin més estratègies de greenwashing, és a dir, del postureig propi de polítiques encaminades a ser, també, un ganxo comercial.

Calvià, 1998 Calvià, 2015 (si no s'actuava) Calvià 2015 (amb l'AL 21)

Nofre Rullan Salamanca

«Els apartaments proliferen sobretot a partir dels anys vuitanta, representen l'entrada en joc del negoci immobiliari»

Calvià en la dècada dels 80 i 90 és el municipi emblema del que el GOB no volia per a les Balears?

Potser sí, tenia aquesta imatge. Totes les zones turístiques que havien nascut en els anys 60 i 70 tenien un urbanisme que es va rebutjar en les dècades següents, més per estètica. Era la metàfora de les murades de ciment que hi havia a s'Arenal, a Sant Antoni, a Magaluf... Era quan es començaven a veure les deseconomies del desenvolupisme, és a dir, quan comences a morir d'èxit perquè tens contradiccions dins el sistema i les empreses ja no són rendibles. A final dels anys 70, el model de creixement dels països capitalistes occidentals muda. El fordisme entra en crisi, perquè fa fallida el sistema econòmic posat en marxa després de la II Guerra Mundial. Un hotel és una fàbrica d'estades turístiques. Aquesta indústria hotelera donava servei a aquesta societat de consum de les classes baixes i mitjanes. Llavors, comencen a implementar-se de manera progressiva transformacions en l'economia que substitueixen el fordisme. És quan s'innova i comença a fomentar-se més la globalització. Entram en una crisi puntual. És quan les cadenes mallorquines fan el salt cap a l'exterior –primer cap a la península i després cap al Carib– i es constitueixen les grans corporacions de cadenes hoteleres transnacionals. Per tant, als anys 80 l'impacte és tant visual com econòmic, un còctel que el fa rebutjar hotels en primera línia i el turisme de resorts.

En aquest sentit, què ha fet més mal al municipi de Calvià, la construcció d'hotels, més propi dels anys seixanta i setanta, o d'apartaments?

No hi ha blanc o negre. El tipus d'urbanisme dels anys 60 i 70 era molt poc consumidor del territori. Les dues dècades posteriors són molt extensives. Segons aquest punt de vista, són pitjors els anys 80 i 90. Els apartaments proliferen sobretot a partir dels anys vuitanta. Representen l'entrada en joc del negoci immobiliari. A partir de la segona meitat del decenni dels noranta, el boom de la construcció assoleix els majors índexs de creixement mai no coneguts. És el paisatge de les grues que s'erigeix per la confluència de motius financers –baixos tipus d'interès– i demogràfics –arribada de la població centreeuropea després de l'aixecament de les fronteres als capitals. Les persones que arriben els anys 80 i 90 necessàriament necessiten consumir molt més transport, s'ha de viure en cotxe a una urbanització, que tenen molts de

vials, el transport públic no és eficient. Si els habitatges estan buits bona part de l'any no són tan consumidors d'energia, d'aigua, de transport...

Els ecologistes del GOB defensaven la desestacionalització turística?

Jo no sé els ecologistes, però jo com a geògraf no estic d'acord amb la desestacionalització turística. El segon boom turístic es veu interromput per la Guerra del Golf, però, superada aquesta crisi en la segona meitat de la dècada dels noranta, es reprèn l'espiral de creixement. A partir de 1997, podem parlar del tercer boom turístic.

L'estacionalitat turística és el nostre gran actiu, tenim dos «Calviàs»: un d'estiu i un d'hivern. Si es posa tota la maquinària a funcionar tot l'any les densitats es duplicaran. Aquí quan es viu bé és a l'hivern. Els primers turistes venien a l'hivern, quan a Centreeuropa no hi havia qui hi estàs, com els ocells. Però s'ha fet a l'enrevés. Venen a l'estiu, quan el sol et socorra. Mantenir la planta hotelera durant tot l'any seria un desastre, seria multiplicar la factura ambiental, no bastarien les dessaladores, ni el cable energètic, ni l'aeroport...

Quina densitat d'habitants haurien de tenir els nuclis de població per ser sostenibles?

Allò més sostenibilista són les densitats mitjanes, ni massa altes –a partir d'uns 600 persones/ha– ni massa baixes –inferiors a les 200 persones/ha. És quan tens tots els serveis a prop. A la majoria de bandes hi pots anar a peu... La gran deseconomia de Calvià està en la necessitat d'emprar el transport per anar a fer feina. Les persones que resideixen en nuclis com ara Son Ferrer, la Urbanització Galatzó, Calvià o es Capdellà necessiten emprar el transport privat per acudir al lloc de feina. El sistema econòmic que centra àrees d'explotació turística i àrees residencials necessita d'un bon sistema de transport.

En medi ambient, què es va fer bé durant aquelles dècades?

En el cas de Calvià, hi ha dues actuacions destacables. La dels vuitanta, l'intent de fer plans urbanístics per atreure el turisme d'alt poder adquisitiu amb cinc macroprojectes urbanístic estel·lars de moltíssims de milions de pessetes. Era el temps de Paco Obrador com a batle. El més emblemàtic era

Als anys 80 l'impacte és tant visual com econòmic, un còctel que el fa rebutjar hotels en primera línia i el turisme de resorts

el de la Marina de Magaluf. L'objectiu era renovar el sistema que havia entrat en crisi als anys 70. La paraula clau era «qualitat», amb l'objectiu d'apujar preus. Era un gran revolució de producte, un altre desenvolupisme. Era tirar endavant amb la mateixa idea, però fent-ho tot més gros, una ampliació, amb inversors potents de fora. Era rejovenir l'oferta, actualitzar: molts d'amarraments, xalets, apartaments... que fossin atractius per als europeus de classes socials altes. El pla urbanístic no feia el pla de negoci, però l'objectiu era el creixement econòmic, que s'havia estancat a les darreries dels 70. Aquí hi quadra la paròdia dels germans Marx a la pel·lícula en què van a l'Oest, que per anar més ràpid amb el tren ationen i ationen la caldera, fins que se'ls acaba la llenya i llavors comencen a cremar la fusta que conforma el tren. És la metàfora de la destrucció del planeta.

En els anys 90, amb Margarita Nájera com a batlessa, que ja havia estat responsable d'urbanisme, es fa un gir. Amb ella i amb el regidor de turisme, Antoni Pallicer, hi va haver innovació. És quan s'engega l'Agenda Local 21, sota el paradigma de la sostenibilitat. Varen començar a explorar alternatives.

Quines característiques en l'urbanisme varen intentar invertir la tendència?

Cal tenir en compre la idea de les quotes. La primera administració que, de manera generalitzada, enceta la política de desclassificacions de sòl urbanitzable és l'Ajuntament de Calvià. Rl 1996 suspèn els planejaments de 1.600 hectàrees de sòl urbanitzable que, finalment, seran desclassificades pel Consell de Mallorca el 1999. Aquesta idea prové de l'experiència de l'arquitecte Fernando Prats, que va fer feina per a Calvià, i que abans va intentar aplicar plantejaments sostenibilistes a una illa canària. Va establir un sistema pel qual es podia donar unes quotes màximes anuals d'autoritzacions per explotar places turístiques des de la seva Conselleria de Turisme. Què va passar? Que sí que tenien la llicència urbanística, però no n'aconseguien la d'activitats, perquè hi havia quotes. Es va formar un embós i va explotar. Calvià, però, va aprendre dels errors, i va aplicar les quotes urbanístiques. Amb l'aprovació inicial del PGOU el 1999, no es podien iniciar obres de nova planta capaces d'acollir un nombre superior a l'1 % de les existents al municipi. Es tracta, per tant, d'un mecanisme que afectarà de ple el sol urbà i que, més que frenar, vol calmar el ritme d'increment de places residencials i turístiques. La mesura pretenia desincentivar l'activitat del sector de la construcció i/o reconduir-lo cap a la rehabilitació. Aquesta idea que va explotar Calvià es va traslladar a tota la comunitat autònoma, i a Menorca encara està vigent. És una regulació de l'espai i també en el temps. És una mesura que, a parer meu, es podria tornar a aplicar.

El projecte de la Marina de Magaluf podria haver estat respectuós amb l'entorn?

Era un pla de negoci preparat per l'Ajuntament i per la UGT, que, després, aquests empreses lligades al sindicat i als seus negocis immobiliaris varen fer fallida... motiu pel

qual els varen requisar cases del poble, com la d'Esporles, que havien heretat després del franquisme. Fallida amb molts de negocis, no només amb aquest. El que crec que va passar és que els empresaris no admetien que els cambrers controlassin el negoci. Els hotelers estaven radicalment en contra, una oposició molt visceral. L'empresariat no era ecologista, era perquè no ho feien ells. El Govern Balear, del PP, que havia estat fent coses com aquestes, com per exemple la urbanització de la platja d'Alcúdia o la platja d'en Bossa, s'hi oposaven perquè venien d'un sindicat. Era un tema de discussió del pla de negoci i una mica de classisme. Igualment va passar amb l'ecotaxa. La primera de l'any 2000, tenia una oposició radical. Ara tothom l'admet.

Respecte de la viabilitat mediambiental del projecte, era una agressió clara. Estava totalment dessecat, però no només era la làmina d'aigua... Per fer tanta inversió havia de sorgir un negoci al darrera que el fes rendible. La factura era alta.

Com més luxosa és l'oferta turística hi ha major impacte ambiental?

Sí, els doblers són energia, i, per tant, com més doblers més consum d'energia i recursos. Per exemple, quan el port del Toro va passar a Port Adriano, en superfície d'aigua va ocupar el doble d'àrea i varen augmentar-ne el calat. En nombre d'amarraments, només n'hi ha un 10 % dels que hi havia. Els pobres, de barquetes petites, ocupen menys espai. Els vaixells grossos ocupen més espai i necessiten als molts més amplis per poder maniobrar.

La culpa d'aquest urbanisme és el monocultiu turístic? No. És sobretot perquè s'ha invertit en la revalorització de la inversió, sobretot de bens immobiliaris. Les promocions immobiliàries, tot i no tenir ni client ni comprador, saben que vendrà un inversor que les comprarà i aquest ho farà segurament pensant que vendrà a un altre comprador. És molt llépola, la compravenda. És un bé de canvi, no d'ús. És exagerat ara amb els fons d'inversió dels països nòrdics! Això és el que genera aquest paisatge desaforat de grues. Per contra, si fas un hotel, vens estades turístiques, omplir un hotel és un acte productiu, un bé d'ús.

Hi ha espai per a l'especulació urbanística o en dret urbanístic, o tot està ja ben lligat?

Crec que està bastant acotada l'expansió de les urbanitzacions. L'especulació urbanística vol dir canviar el valor d'uns terrenys sense canviar els terrenys. Això és el mòbil. El financer Joan March deia que «tot el temps que feim feina no guanyam doblers». Els doblers es fan quan una cosa es revaloritza sense fer res. En una economia de lliure mercat a Europa, en la qual no pots posar límits, com es voldria per exemple amb el preu dels lloguers, o limitar la compra d'habitatges per part d'estrangers... El lliure mercat es defensa tant com un dret fonamental, com la llibertat d'expressió.

Calvià va aprendre dels errors i va aplicar les quotes urbanístiques

El principal focus de la lluita ecologista era l'urbanisme anomenat depredador. Es varen oblidar altres lluites encara més importants?

L'ecologisme ha estat sovint una lluita sectorial i de vegades ha estat interclassista, fins i tot ha tengut aliances amb els hotelers de manera puntual. Algun tipus d'ecologisme només ha mirat els aspectes ambientals i no els aspectes socials que implica una cosa o l'altra. És una de les crítiques que es fa a molts de moviments ecologistes. Per exemple, hi ha les societats de propietaris que invoquen polítiques per evitar la construcció d'un hotel o que passi per devora un cable submarí. La lluita del cable elèctric que ha de partir d'Alcúdia, i que abans va entrar per Santa Ponça, no té relació amb el fet que tenim una connexió amb el sistema ibèric perquè ens arribi energia nuclear, la lluita és per on ha de passar el cable. Pot haver-hi justícia ambiental sense justícia social? Són partits diferents o és el mateix partit? De vegades es confon allò ecològic o amb allò net, un cas clar en són les algues a la platja.

Quina era la implicació dels veïns nouvinguts de Calvià, peninsulars i estrangers, amb l'ecologisme? Han pogut tastar altres coses o només han pogut tastar aquest plat? Calvià és Balears per antonomàsia, és la unió de dos focus demogràfics: el flux d'estrangers del nord i el de peninsulars del sud. Això és el boom turístic. Els re-

sidents europeus venen de països que han fet la revolució industrial, són els països que han generat el canvi climàtic... Ells quan venen ho troben un paradís. Si passeges per Magaluf, a l'hivern és preciós. Després els peninsulars... La majoria són andalusos que fugien de les condicions que tenien allà i aquí tenen la possibilitat d'anar progressant. Des del punt de vista del consum, en ser un territori limitat, aquí la consciència contra les urbanitzacions és més intensa que a la Península, perquè allà tenen unes dimensions... I després hi ha els mallorquins, que hi ha diversitat de sensibilitats.

Quins beneficis tenim d'aquella gestió i quines coses ja tenen mal remei?

Es planteja fer les urbanitzacions dels anys 80 i 90 més sostenibles. Hi ha ajudes Next Generations per a l'aïllament de les cases, per fomentar el transport públic... per apedaçar. L'objectiu és reduir la factura ambiental. Cap administració no es plantejarà comprar una promoció immobiliària per tomar-la. Abans se'n gastarà el pressupost amb altres serveis.

Quins reptes mediambientals tenim enfront de l'escalfament global?

Tenim mala ferida, perquè nosaltres depenem dels avions. No crec que la gent vengui en vaixell. La factura ambiental dels avions és molt elevada. Potser pots reconduir les qüestions urbanístiques, però la factura és global, des que el turista surt de casa fins que hi torna.

Hi ha hagut iniciatives que han volgut limitar les milles aèries per persones, però no se n'ha tornat a sentir. Normalment el sector aeri està fora del debat mediambiental, perquè quan volen passen per diversos espais aeris, són xarxes globals.

La lluita ecologista, com la sindical, va tenir els seus moments gloriosos durant la transició democràtica. Per què ha perdut efervescència l'ecologisme?

S'està transformant. El GOB neix l'any 1973, que és l'any de la crisi del model fordista, i neix just lligat a això. Ara els fronts són uns altres: els creuers, l'ampliació de l'aeroport, el consum energètic, el canvi climàtic..., no tant de «salvem, salvem».

Té a veure més ara amb la petjada ecològica, més per la factura ambiental. El que té valor no té preu, perquè si entram dins les lleis del mercat tot té preu, com ha passat amb el mercat del carboni.

Amb l'objectiu d'assegurar algunes de les dades exposades de fa quatre dècades enrere, l'entrevistat ha suggerit diversos textos de material acadèmic sobre ordenació del territori.

CALVIÀ

En l'avanç del Pla General d'Ordenació Urbana de 1991 es parlava de Calvià com a ciutat turística amb un doble objectiu: la diversificació i la qualificació de l'oferta turística. Això es duria a terme amb unes operacions estructurals a les quals se'ls confiava el paper de motor de transformació. Eren les operacions estrella, i eren cinc.

Golfs i port esportiu del Toro

El golf de Santa Ponça es connectaria a altres dos per obtenir nou recorreguts diferents, tot mantenint les masses boscoses entre Santa Ponça i Son Ferrer. Un altre element clau de qualificació turística seria fer un port esportiu al Toro, s'entén que emmarcat dins les operacions a dur a terme a Santa Ponça Nou.

Operació marina de Magaluf

Recurs d'atractiu turístic de primer ordre per a tot Mallorca per revaloritzar i canviar la imatge de Magaluf, substituint-ne la part del darrera per una nova primera línia. La làmina d'aigua en seria l'element més característic, amb un elevat atractiu immobiliari. La construcció d'un port i d'un llac marí amb illots havia de contribuir a qualificar l'allotjament turístic i induir processos de regeneració dels assentaments de Magaluf i Palmanova. Devora, un parc públic equipat i un anell viari.

1. 4.

2. 5. 3.

Variant de Peguera

Element justificat des d'un punt de vista estructural que permetria altres actuacions, públiques i privades, i no només solucionaria un problema de trànsit. També es pensava en la reordenació de les voravies, la revalorització de les fites paisatgístiques i la continuïtat d'itineraris.

Llac interior a Santa Ponça

Amb menys entitat que la de Magaluf, es proposava una operació semblant a la zona posterior de Santa Ponça, que serviria per revaloritzar la zona i per crear un desenvolupament turístic de qualitat.

A més a més, hi hauria un canal de comunicació entre el llac de Santa Ponça i el de la marina de Magaluf, justificat des d'un punt de vista de regulació hidràulica, que formaria un eix-corredor amb possibilitat de trànsit d'embarcacions lleugeres entre les badies de llevant i de ponent de la costa calvianera.

Parc urbà de punta Negra i parc natural de la serra de na Burguesa

El parc urbà de punta Negra respondria a les singulars condicions de l'entorn i consistiria amb la creació d'un passeig marítim urbà obert a la mar amb oferta complementària, a fi de donar continuïtat entre Palmanova i Portals. El parc natural de na Burguesa seria el teló de fons del rosari d'assentaments de Badia de Palma, que tendria miradors per a les millors vistes del conjunt del municipi. També comptaria amb equipaments per a l'ús i gaudi de residents i turistes, amb filtres en l'accés, ja que no es permetria el

 Hotel Maricel, a Cas Català (1985). Foto: Joan Llompart Torrelló

MARIA DEL CAMÍ VIC COLL / Cap de servei de Turisme i Litoral

CALVIÀ DAVANT EL VERITABLE TURISME DE MASSES

La dècada dels vuitanta fou una etapa de recuperació i expansió per al sector turístic, especialment a partir del segon quinquenni, una vegada superada del tot la crisi del petroli. És el que es coneix com el «segon boom turístic», després del primer iniciat als anys seixanta. Aquest segon boom es va caracteritzar també per un gran creixement demogràfic. Mentre que de 1960 a 1980 Calvià passa de poc menys de 3.000 habitants a prop de 12.000 al 1980, al 1999 ja hi ha 38.000 residents censats.

Aquest període a Calvià destaca també per un creixement urbanístic fort, especialment d'apartaments i de residències secundàries. De fet, l'any 1981 ja hi havia 15.000 habitatges construïts i tan sols estaven ocupats per unes 4.200 famílies.

Al final de la dècada dels vuitanta es produeix una crisi provocada per la coincidència de tot un seguit de factors que contribuïren a enfonsar la demanda turística. Aquesta caiguda de la demanda, afegida a l'increment que havia experimentat l'oferta, feu desplomar els preus i la qualitat dels serveis.

En la dècada dels noranta es produeix una recuperació, però aquesta vegada no es tradueix en un gran increment de les places turístiques. L’empresariat del turisme aprofita les noves rendes percebudes per renovar els seus establiments. Es comença a prendre consciència de projectar un futur que esmeni els errors del present. És un moment en què els moviments socials crítics amb el turisme adquireixen una presència cada vegada més notòria en la vida pública balear. Sorgeix la sensibilitat pel paisatge i la qualitat de vida, la necessitat de controlar el creixement de l'oferta d'allotjament, de renovar la planta hotelera obsoleta i de potenciar el turisme de qualitat. Apareix el concepte de «desenvolupament sostenible», per tal

 Passejant per la platja de Peguera (1985). Foto: Joan Llompart Torrelló

de combinar un desenvolupament urbanístic sostingut amb el respecte a l'entorn natural.

ELS INICIS DEL SEGON BOOM TURÍSTIC

Es tracta del final del període de les dues crisis del petroli i s'atura pràcticament la construcció d'hotels a Calvià. Fins l'any 1984 no es construeix cap hotel nou. Això no obstant, es produeix un creixement de l'oferta turística el qual es duu a terme a través d'apartaments, molts dels quals no legalitzats i que, per tant, es confonen amb els apartaments d'ús residencial. La construcció d'apartaments resultava més atractiva que no els hotels en un moment de restriccions legislatives, també per a inversors aliens al sector que cercaven la seguretat de la inversió immobiliària més que el rendiment de l'explotació turística.

El creixement de les Balears durant aquest període és del 8,38 % enfront del 3,25 % del Mediterrani. Per tant, les Balears capten una quota molt important del turisme, fet que s'atribueix a vendre a preus més baixos que els nostres competidors.

Aquesta etapa es caracteritza també per l'assumpció de competències en matèria turística a partir de 1979 i, una vegada promulgat l'Estatut d'Autonomia, es concreta amb el Reial decret 3401/1983, de 23 de novembre, de traspàs de serveis i funcions de l'Estat en matèria de turisme.

A partir del segon quinquenni dels anys vuitanta s'accelera el creixement turístic amb unes taxes només comparables amb les del gran primer boom de la construcció hotelera a la fi de la dècada dels anys seixanta. Aquest desbordament de l'oferta de places fa prendre consciència que, si la indústria turística no se sotmet a ordenació, la prosperitat d'aquell moment es pot convertir en un problema per a l'endemà.

A finals de l'any 1987 l'oferta turística legalitzada al municipi de Calvià era de 54.340 places, que suposaven el 24,5 % del total de Mallorca. Per altra banda, l'oferta turística no legalitzada, segons el Llibre Blanc del Turisme, a finals de 1986, integrada totalment per apartaments, era de 12.190 places, que representaven el 29,5 % de tot l'Illa.

La combinació d'un creixement de la demanda i d'un augment de l'oferta d'allotjament turístic (bàsicament apartaments) provoca una reorientació de la demanda turística cap a un turisme de menor poder adquisitiu. La despesa real per turista i viatge disminueix aproximadament en un 25 % entre 1970 i 1987.

Un altre tret a destacar d'aquest període és l'envelliment de la planta hotelera, ja que la majoria dels establiments hotelers de Calvià havien estat construïts entre 1960 i 1974.

A l'abaratiment de les vacances, provocat també per la guerra de preus exercida pels touroperadors, s'hi ha d'afegir l'apari-

ció de nombrosos locals nocturns, especialment a Magaluf, amb gran oferta d'alcohol a baix preu. És l'inici del fenomen hooligan, terme que s'aplica a un perfil de visitant jove, anglosaxó, de classe mitjana-baixa i amb un pressupost vacacional que inverteix principalment en oci nocturn. Els problemes que causen les conductes incíviques d'aquests visitants, sobre les quals es fan ressò els mitjans de comunicació, preocupa el sector i el consistori calvianer comença a prendre mesures com ara dotar de més efectius policials els carrers, intensificar les inspeccions i sancions als locals d'oci, regular els tiqueters i venedors ambulants o millorar l'enllumenat nocturn. Aquestes iniciatives només aconseguiran en alguns casos pal·liar-ne els efectes, però no els erradicaran, com ja sabem.

En una reunió duita a terme a Magaluf el 19 de juliol de 1984 entre Gabriel Escarrer, aleshores president del Grupo Sol, el director general de Turisme de la CAIB, Antoni Munar, i el batle de Calvià, Francesc Obrador, aquest darrer manifestà que l'administració local es veia quasi impotent per solucionar aquest problema tan greu, tot i que faria el que estàs en les seves mans per impedir que els actes vandàlics es continuassin produint. Dos anys més tard, en una entrevista a la revista Calvià de novembre de 1986, el batle feia unes declaracions que mostraven la preocupació social que generava el turisme hooligan, avui anomenat d'excessos, però al qual, en canvi, ell llevava importància. Parlava així concretament del carrer Punta Balena:

S'ha creat un mite en l'assumpte de la concentració, amb el qual jo no estic d'acord en absolut. Aquest és un problema que ja és història, un problema de plans generals antics avui ja acceptats. Una concentració com la de Magaluf és necessària, són milers els turistes que van allà cada any. És un producte que val, encara que òbviament no per a tothom. No farem un Magaluf de tot el nostre terme, però tenir una zona d'alta concentració de discoteques, de sales de festes i d'establiments d'aquest estil és un producte que es ven a una joventut que el demana per al seu oci. Però tot això cal controlar-ho perquè es desenvolupi d'una manera sana, que no hi hagi drogues, begudes dolentes, però que dins d'una qualitat ha de tenir aquesta capacitat de multitud. Cal procurar que els establiments no es destorbin. El que cal fer és dotar-ho de millors carrers i zones verdes i parcs, amb esment a la cura de les platges; enguany hem aconseguit trenta metres més de platja per als ciutadans. Hem de crear aquest producte de qualitat, encara que sigui concentrat, l'important és que aquesta concentració estigui ordenada. Quant a la inseguretat, de la qual s'ha parlat molt, cal dir que encara que Magaluf és la zona més conflictiva és, paradoxalment la zona més segura. A Magaluf hi ha problemes de baralles, normalment entre els anglesos, a causa de l'excés de consum d'alcohol, de la mateixa manera que hi ha

molta pol·lució nocturna, de renou, de papers. A nivell de robatori o de violència contra les persones, el nivell és tan baix que s'estranyaria un si veiés les estadístiques, ja que no hi ha un clima d'alta inseguretat com pugui haver-hi en el centre de Palma a altes hores de la nit. I és que les baralles se circumscriuen als que les inicien, i no afecten els aliens. He presenciat problemes greus, però es pot estar fins a les quatre o les cinc del matí sense perill pel carrer.

Es comença a parlar també del problema de l'estacionalitat del turisme, sobretot des de la perspectiva laboral. Obrador parla de combatre-la posant en marxa iniciatives de vacances per a persones jubilades a l'hivern, tot i que reconeix que no és un problema extrem.

TEMPORADA 1986, L'APOSTA PER A LA QUALITAT I LA DESESTACIONALITZACIÓ

L'any 1986, cap a la fi de la primera legislatura de Francesc Obrador com a batle de Calvià, i en ple boom turístic, suposa un any representatiu per conèixer què es duia a terme en matèria de política turística. Aquell any s'amplia considerablement la platja de Magaluf i es guanyen més de 20.000 m2 a la mar (es passa de 17.000 a 41.000 m2 d'arena), i en alguns punts es passa dels 10-15 metres d'amplada a uns 30 i fins a 50 metres. D'altra banda, l'Ajuntament adjudica l'explotació de la majoria de platges del municipi i s'incrementa el nombre d'efectius de la Policia Local en 45 agents per tal de vigilar-les. També, aquell any, es creen les oficines municipals d'informació turística a Cas Català i Santa Ponça i se sumen així a les de Magaluf i Peguera, que l‘any 1981 s’havien installat dins rulots.

Encapçalat pel regidor de Turisme de Calvià d'aquell moment, Joan Costa, el consistori calvianer desenvolupa un pla promocional a fi de vendre el producte «Costa de Calvià» com a marca turística del municipi, per tal d'aconseguir una major identitat del terme i evitar les confusions que els diferents nuclis turístics ja generaven aleshores i que, tot s'ha de dir, perduren a dia d'avui.

A finals d'agost de 1986 se celebra a Mallorca una trobada de la Comissió de Turisme de la Unió Geogràfica Internacional, a la qual assistiren una seixantena de persones expertes en turisme provinents de diversos països. Una de les jornades es dedicà al terme de Calvià. Entre altres aspectes, el batle de Calvià va declarar estar totalment en desacord amb el tipus de desenvolupament urbanístic que s'havia seguit fins llavors i va exposar que s'havia de tendir a un turisme de major qualitat i amb interessos culturals.

El novembre d'aquell mateix any es dugué a terme a l'aeroport de Son Sant Joan la fira Tecnoturística, en la qual es presentà la tecnologia més avançada de la indústria turística d'aquells moments. L'Ajuntament de Calvià hi participà amb

un estand que va obtenir una distinció especial de l'organització, en ser considerat el millor dels destinats a promocionar les zones turístiques.

Alhora, es consolida la Marató Costa de Calvià, amb la seva tercera edició, que té com objectiu donar a conèixer el litoral del municipi. També es crea el programa «Un hivern a Mallorca» i altres activitats promocionals a escala insular en les quals l'Ajuntament de Calvià hi pren part.

Cal destacar el naixement del programa de l'IMSERSO precisament a Calvià, quan Francesc Obrador i Joaquín Almunia, aleshores ministre de Treball i Seguretat Social, posen en marxa, l'hivern de 1986, el turisme de gent gran, que es diria després IMSERSO i que més endavant es va anar modificant amb aspectes més socials.

Finalment, un altre fet prou significatiu que tengué lloc l'any 1986 va ser la vaga del sector d'hostaleria a causa de la negociació conflictiva del conveni sectorial i que finalment se signà amb grans millores per al sector, de les quals cal destacar les garanties de contractació mínima del personal fix discontinu.

LA DÈCADA DELS 90 I ELS PRIMERS SÍMPTOMES DE MADURESA

A principis de la dècada dels anys noranta, a Calvià ens trobam en una fase d'estancament, pròpia de les destinacions de turisme de masses de segona generació que pateixen debilitats estructurals. Aquestes debilitats tenen el seu origen en el creixement explosiu, caracteritzat per un hiperdesenvolupament i deteriorament mediambiental, una gran dependència dels touroperadors i, en conseqüència, una política de mercat basada en els preus. L'estancament també és atribuïble a crisis econòmiques en països tradicionalment emissors de turisme cap al nostre país i, d'altra banda, a l'aparició de destinacions competidores.

La pèrdua de competitivitat del sector ja havia començat dèbilment en la dècada anterior, però s'accentuà en 1989 i 1990. El percentatge de participació del turisme al PIB es reduïa a menys del 8 % després d'haver assolit el 9 % en els anys del boom turístic.

Cladera (2009) fa referència a l’afirmació de Buhalis, el qual ressalta la contradicció que suposa la situació de moltes regions turístiques de la costa del sud d'Europa en les quals el desenvolupament turístic ha deteriorat els recursos naturals i que l'estratègia d'aquests mercats per continuar atraient visitants s'ha basat en la captació d'un alt volum de turistes amb preus molt ajustats. Aquest increment de visitants suposa una pressió addicional sobre els recursos i dona lloc a un major deteriorament, la qual cosa força a noves reduccions de preu, en un cercle viciós.

Aquest és l'escenari que presenta Calvià, el qual exigeix un canvi de rumb. De fet, Buhalis precisament posa Calvià com a exemple d'implementació de mesures dirigides a renovar els actius i serveis i a rellançar les seves ofertes. Així ho manifesta, al maig de 1991, la tot just acabada d'elegir batlessa de Calvià, Margarita Nájera:

Hemos de preparar todas las zonas turísticas para afrontar con garantías la demanda futura del turismo europeo. Estas actuaciones pondrán la dedicación de grandes inversiones básicamente en las zonas de Palmanova, Magaluf, Santa Ponça e Illetes, por lo que habrá que continuar la suscripción de convenios entre la Comunidad Autónoma y el Estado para acometer los grandes proyectos de inversión.

La batlessa destacava la necessitat que l'Ajuntament continuàs actuant com l'autèntic motor de desenvolupament del procés

d'aplicació d'inversions en la millora de les infraestructures i serveis dels nuclis turístics i assenyalava l'exemple de Magaluf, en la millora del qual s'havien invertit ja uns 1.500 milions de pessetes.

Posteriorment, Antoni Pallicer, primer tinent de batle de l'Ajuntament de Calvià i portaveu del grup parlamentari socialista a la Comissió de Turisme, declarava en una entrevista publicada a la revista Calvià de novembre de 1991 que, tot i que havien arribat més turistes que l'any anterior, la temporada de 1991 no es podia considerar bona, ja que els visitants de cada vegada tenien un poder adquisitiu més baix. «Aquest no és el camí que Calvià necessita per a assegurar el seu futur en la indústria turística i, per extensió, en el conjunt de l'economia de les Illes», manifestava Antoni Pallicer, qui constatava la reducció de la qualitat dels serveis professionals quan, «en tractar-se d'una indústria de serveis, la correcta atenció personal al client és un tema fonamental [...]. Si es continua amb la idea d'oferir preus baixos per als paquets turístics i prosse-

La pèrdua de competitivitat del sector turístic s'accentuà al final de la dècada dels 80

 Foto: Joan Llompart Torrelló

gueix la disminució de la qualitat del servei es corr el perill de veure'ns obligats a captar mercats cada vegada més marginals. Continuar per aquest camí seria un greu error, perquè resulta que estaríem malvenent un espai turístic ple de belleses naturals com Calvià».

LA RECONVERSIÓ TURÍSTICA

L'any 1992 Calvià aprova un pla general d’ordenació urbana nou, concebut, segons el govern municipal, per impulsar l’economia de Calvià i amb l’objectiu primordial de facilitar la reconversió turística i, a través d'aquesta, la modernització del municipi, assentat en criteris de qualitat.

Segons paraules de Manel Suárez, aleshores tinent de batle de l'Ajuntament de Calvià, el nou PGOU possibilitava la creació d'infraestructures i equipaments turístics de qualitat que, juntament amb la diversificació de l'oferta, eren elements imprescindibles per augmentar el pes del turisme d'alt nivell. Per això, i continuant amb el discurs de Suárez, la definició de Calvià com a municipi turístic, elaborada per la majoria municipal, intentava precisament prendre la iniciativa en matèria turística, fomentar les instal·lacions esportives, millorar la planta hotelera i el mobiliari urbà, noves solucions per a la recollida d'escombraries i accions decidides en matèria d'infraestructura.

La remodelació i embelliment de Magaluf és una de les realitzacions més destacades que el consistori calvianer dugué a terme en aquells anys, juntament amb l'ampliació de les platges i la construcció del passejos marítims. Així ho ressenyà també Antoni Pallicer en el Ple de març de 1992.

La tasca de regeneració de les platges del municipi, iniciada l'any 1986, continuà amb l'ampliació de Santa Ponça (de 16.000 a 40.000 m2) i també de les platges d'Illetes, cala Comtessa, Portals Nous, cala Blanca i ses Penyes Roges.

Paral·lelament a les iniciatives públiques, la presa de consciència sobre la necessitat d'augmentar la qualitat de l’oferta d'allotjament s'anà traduint en nombrosos projectes de reforma i millora dels hotels. L’empresariat hoteler de Calvià decidí emprar els excedents obtinguts de les bones temporades per modernitzar i augmentar la categoria dels seus hotels. Això també fou possible gràcies als contractes amb els touroperadors, sotmesos en la major part al règim de garantia (és a dir, el touroperador contracta un nombre determinat d'habitacions, independentment de si les ocupa o no, i paga per endavant).

A la vegada, els touroperadors havien començat a fer prevaler en els seus contractes els hotels que s'havien modernitzat — fins i tot la Conselleria concedia una placa especial als que ho havien fet, amb la llegenda «hotel modernitzat» a instal·lar en la façana de l'hotel—, i postergaven els que no ho havien

fet. Aquesta actitud va provocar peticions generalitzades de modernització per part del sector hoteler, per no quedar-se fora del mercat.

LA IMPORTÀNCIA DE LA PROMOCIÓ

La sensibilitat que començà a preocupar-se del paisatge i de la qualitat, en lloc d'estar pendent únicament dels doblers fàcils, es traslladà a la necessitat d'intensificar la promoció i, sobretot, de fer-la de forma més intel·ligent i menys rutinària que fins aleshores.

Antoni Pallicer, en el Ple monogràfic de 1992 ressaltava la presència i participació de Calvià en fires, simpòsiums i trobades relacionades amb el turisme. Va explicar, a més, la tasca de difusió de fullets i publicacions pròpies que s'estava duent a terme.

Es començà a parlar de diversificació, és a dir, de dirigir-se a nous segments de mercat més enllà del de «sol i platja». Antoni Pallicer, en el mateix Ple, s'hi refereix com a mesura per atreure el turisme a l'hivern, com ara el golf, els esports nàutics o altres tipus d'esport.

L'abril de 1993 tengué lloc el congrés d'ABTA (associació d’agents de viatge britànics) a Mallorca, copatrocinat per l'Ajuntament de Calvià (juntament amb l'Ajuntament de Palma, el Consell Insular, el Govern Balear i l'organisme estatal Turespaña). També s’hi havia fet l’any 1973 i 1983. Més de dos mil agents de viatges i touroperadors del Regne Unit assistiren al congrés i es va celebrar un acte a Calvià dirigit a més de seixanta representants dels mitjans de comunicació britànics, encapçalats pel president de la federació internacional de touroperadors.

Per setembre d'aquell mateix any, Calvià acollí les I Jornades sobre Turisme en els Municipis, organitzat per la Federación Española de Municipios y Provincias (FEMP), en la qual tots els assistents pretenien anar a la recerca de l'excel·lència turística: millora d'infraestructures, qualitat en els serveis, preus responsables i millores socials. Hi quedà palesa la preocupació per l’estacionalitat i es proposà lluitar-hi en contra amb la promoció del turisme de tercera edat, de congressos o rural. En definitiva, es parlà de diversificar i de compatibilitzar el desenvolupament del turisme amb el respecte al medi ambient.

L'abril de 1994 s'inaugurà la darrera oficina municipal de turisme, a Palmanova, amb la qual ja seran cinc les que donaran aquest servei a Calvià.

El febrer de 1995, les autoritats municipals presentaren a la fira ITB de Berlín la nova Guia hotelera de Calvià. Es tractava d'una publicació innovadora, de sis toms, que contenia tota la informació hotelera i turística del municipi, destinada als venedors especialitzats de turisme.

 Gent gran del programa de turisme de l'Imserso a Peguera (1985). Foto Joan Llompart Torrelló

El touroperador contracta un nombre determinat d'habitacions, independentment de si les ocupa o no

A l’estiu de 1995 Calvià es connectà a Internet i estrenà el seu web turístic, en el qual donava a conèixer, en diferents idiomes, les zones turístiques i les activitats del programa «Calvià, l'Hivern Europeu».

LA MESURA DE LA QUALITAT

L'any 1994, l'Ajuntament de Calvià contractà un servei d'enquestes per a l'estudi de la satisfacció dels turistes allotjats a Calvià. El mateix any, segons una enquesta de Thomson, Palmanova fou elegida com la millor destinació europea. Era l'any de la remodelació, en aquesta localitat, del passeig marítim, de la regeneració de la platja i de la inauguració de l'oficina d'informació turística. Aquell any hi va haver una molt bona temporada alta i baixa al municipi.

Un estudi encarregat per l'Ajuntament a la consultora Centre d'Estudis de Planificació a l'estiu de 1995 demostra que els costos de la manca de qualitat poden ser molt superiors als de l'endegament d'una política de millora de l'excel·lència turística al municipi. El turista que puntua favorablement els serveis turístics rebuts a Calvià mostra un interès molt més elevat per tornar a Calvià que el que els puntua de manera menys favorable. Encara més, l'estudi mostra clarament que, com millor és la puntuació sobre l'excel·lència dels serveis, més augmenten les possibilitats que el turista torni de vacances al mateix indret en un futur immediat. Segons es reflecteix en la memòria de l'estudi, es pot afirmar que el grau de fidelització del turista està lligat estretament a la percepció de la qualitat dels serveis que aquest en té. Si a aquest argument s'hi afegeix el fet que els turistes que han estat més d'una vegada a Calvià pensen tornar-hi en un 90 %, mentre que, entre els que hi venen per primera vegada, el percentatge davalla fins al 60 %, haurem d'admetre que els beneficis potencials de la fidelització són immediats i clars.

Així, els avantatges i els costos de fidelització dels turistes, comparats amb els avantatges i els costos de les campanyes per a la captació de nous turistes, és una operació que, en tots els casos, deixa un saldo positiu a favor de la primera opció, tant a curt com a mitjan i llarg termini. L'única cosa que pot alterar el resultat d'aquesta operació —i exclusivament a curt termini— és la pervivència de determinats elements conjunturals (com ara la situació conflictiva en països potencialment competidors), però és un element sobre el qual no es pot fonamentar una estratègia competitiva de llarg abast o que pretengui una continuïtat. Tal vegada, el fet que a Calvià el gruix dels ingressos provinents de l'activitat turística tengui un pes molt important dins el total dels ingressos generats pel conjunt de l'activitat econòmica fa que aquesta continuïtat sigui imprescindible.

Calvià, afirma l'estudi, és el primer municipi de l'Estat en diferents camps. Ara se n'hi ha d'afegir un més: és el primer municipi de l'Estat que disposa d'un estudi rigorós sobre la qualitat percebuda pels turistes respecte dels serveis que aquests

reben. És a dir, disposa de les dades necessàries per començar a engegar una política institucional, empresarial i ciutadana adreçada a la millora de la qualitat en els serveis turístics, política que requerirà la col·laboració de tothom. A partir de llavors, l'Ajuntament de Calvià començà a fer enquestes de qualitat anualment.

També l'any 1995, l’Ajuntament de Calvià va organitzar un debat sobre el «tot inclòs», en el qual s'exposaren diferents versions i perspectives sobre la qüestió. Va quedar clar que la situació internacional del turisme reclamava imaginació i competitivitat, que les administracions podien canalitzar i regular l'oferta, però no prohibir noves iniciatives empresarials, que el paquet del que s'entén com a «tot inclòs» podia incloure diferents serveis, preus i qualitats, i que la seva generalització a Mallorca podria suposar uns hotels molt animats en una illa trista.

El 1996 naixia a Calvià la figura del Defensor del Ciutadà i del Turista, pionera en tot l'Estat Espanyol. Fou nomenat per ocupar el càrrec Antoni Pallicer, que desenvolupà aquesta tasca fins a la seva jubilació l'any 2008. El càrrec se suprimí a finals de 2012.

CALVIÀ, L'HIVERN EUROPEU

El programa «Calvià, l'Hivern Europeu» és un programa pioner i innovador que va néixer l'any 1992 dins del marc del Plan de Competitividad del Turismo Español (Plan Futures) del Ministeri d'Indústria, Comerç i Turisme. Va ser ideat amb la finalitat d'incrementar les estades en les destinacions turístiques de Calvià durant la temporada mitjana i baixa, entre els mesos d'octubre i abril, i a la vegada reactivar l'oferta comercial d'aquests nuclis, tan castigats per la baixa ocupació a l'hivern, amb l'objectiu de generar, a la llarga, una activitat econòmica sostenible en el municipi durant tot l'any. El programa, que s'ha duit a terme cada any de manera ininterrompuda, consisteix a fer diferents actes i activitats culturals i d'oci, tots de caràcter gratuït, dirigits als turistes allotjats en el municipi de Calvià per tal d'oferir-los noves experiències i vivències i per posar en valor atractius diferenciadors com ara la natura, la gastronomia, el patrimoni cultural, l'esport o les tradicions.

La primera edició del programa comptà amb la participació d’unes quaranta mil persones, que acudiren a més de setcents cinquanta actes programats i amb un gran nivell de satisfacció per part dels assistents. La primera dècada del programa va gaudir d'un gran èxit. S'hi donava molta importància i comptava amb una forta difusió i molta acceptació per part dels turistes, molts d'ells fidels anys rere any. Es feien moltes activitats diverses i de gran qualitat: concursos de ball, de fotografia, sopars de gala, balls de disfresses, taitxí a la platja, festes de l'ametler en flor..., a més de les que encara perduren, com ara excursions a peu o actuacions musicals.

També es va crear la targeta «Calvià Club», que els turistes allotjats a Calvià durant el període del programa podien utilitzar en els establiments del municipi que hi estaven adherits i així beneficiar-se de descomptes i altres avantatges.

Calvià, l'Hivern Europeu» assentà les bases per a la incentivació del turisme d’hivern, juntament amb el programa de l'IMSERSO, a la vegada que suposà una ruptura de l’estacionalitat turística. L'objectiu era cobrir la demanda d’oci dels visitants, assegurar un manteniment de l’ocupació dels treballadors i treballadores del sector turístic i generar activitat econòmica per als establiments hotelers i comerços del municipi col·laboradors en el desenvolupament del programa. El programa estava finançat per l’Ajuntament de Calvià, la Secretaria General de Turisme, a través del Plan Futures, l'Institut Balear de Promoció Turística (IBATUR) i la Conselleria de Turisme del Govern Balear. Actualment el programa se sustenta únicament amb pressupost de l'Ajuntament de Calvià.

TURISME SOSTENIBLE I AGENDA LOCAL 21

Tot i que anys enrere ja es manifesta la preocupació pel medi ambient i els efectes del turisme sobre l'entorn, no és fins a l'any 1995 que l'Organització Mundial del Turisme introdueix el terme «sostenibilitat» dins l’àmbit del turisme.

El mes de maig de 1994 s'havia duit a terme a l'Ajuntament de Calvià la Trobada Internacional sobre Turisme Sostenible en el Mediterrani, convocada per MEDNET, coordinadora dels grups mediterranis d’Amics de la Terra i copatrocinada per la UE. Allà s'hi constatà que les preocupacions sentides des de feia anys per les organitzacions ecologistes també eren compartides en bona mesura per les administracions públiques i la indústria turística. Com a problemes importants s’assenyalaren l’esgotament dels recursos hídrics, la contaminació produïda pels residus sòlids i líquids i la degradació de l’entorn natural, paisatgístic i cultural.

 Atraccions infantils a Palmanova (1982). Foto: Joan Llompart Torrelló

I prèviament, el novembre de 1993, Calvià havia assistit a la conferència internacional Turisme Sostenible en Illes i Estats Petits, a Malta.

Per novembre de 1995 Calvià acollí com a seu la Reunió de Ministres i Responsables de Turisme de la UE, que girà entorn del medi ambient i la qualitat, a part d'un seminari específic sobre turisme social.

Poc més d'un any després, l'abril de 1997, Calvià fou seu de la Conferència Internacional sobre Turisme i Desenvolupament Sostenible en el Mediterrani.

A finals de 1994, l'Ajuntament de Calvià havia entrat en contacte amb grups de treball que estaven elaborant estratègies lligades als principis de l'Agenda Local 21 i de la Conferència sobre el Medi Ambient i el Desenvolupament celebrada a Rio de Janeiro. De resultes d'això, s'elaborà un document titulat «Agenda Local 21 per a Calvià». En el marc de la cimera de 1995 es va presentar el document, que a partir d’aquell moment marcà les pautes del desenvolupament econòmic i social del municipi, pautes de desenvolupament turístic i local en clau de sostenibilitat que se centrava en conceptes com ara ecologia urbana, esponjament costaner, regeneració de platges, passejos marítims, el parc natural de na Burguesa i reserves marines, depuració d'aigües residuals i demolicions a primera línia de costa. Aquest document es va tractar al Ple de l'Ajuntament l'1 de febrer de 1996, que va debatre àmpliament el desenvolupament futur del municipi. S'iniciava així una nova etapa en la trajectòria del municipi. L’agenda es dividia en dues parts. En la primera s’analitzava i es plantejava una nova filosofia de desenvolupament, s’examinaven les responsabilitats del turisme en el mediterrani i la seva relació amb el medi ambient, i s’individualitzava el cas de les destinacions turístiques del litoral mediterrani. La segona part se centrava en els objectius i la metodologia, amb propostes i iniciatives per dur a terme els continguts.

Una de les actuacions estrella de l'Agenda Local 21 seria el Passeig Calvià —començat a construir l'any 2003— per la seva importància en la regeneració dels espais públics, el paisatge i la mobilitat en el municipi, i que es va convertir i continua essent un actiu molt valuós per al turisme a Calvià, ja que és un recurs molt utilitzat per als turistes, especialment en temporada baixa.

EL PLA FUTURES I L'EXCEL·LÈNCIA TURÍSTICA

El 3 de juny de 1992 el ministre Aranzadi reunia tots els consellers de turisme de les comunitats espanyoles i els presentava el Pla Futures. El conveni marc entre el Ministeri de Turisme i la Conselleria de Turisme es va subscriure el mateix any.

La primera pretensió de Futures era posar en marxa un pla pràctic, que donàs els seus fruits de forma immediata. A més,

que fos obert, que hi participassin tots els interlocutors socials i que tengués un caràcter cooperatiu, mitjançant la inclusió d'administracions autonòmiques i locals en la presa de decisions. Futures havia d'aconseguir millores en l'àmbit social, en l'econòmic i en el mediambiental.

En el primer supòsit, es pretenia un augment de la qualitat turística per satisfer les necessitats dels consumidors i el benestar de les regions receptores de turistes, a més d'oferir una major protecció als consumidors. D'altra banda, s'intentaria potenciar la formació i la qualificació del personal del sector. Quant als objectius econòmics, es tractava de millorar la rendibilitat de les empreses turístiques i d'ajudar-les a detectar noves oportunitats als mercats turístics. La modernització del producte turístic i la innovació en els sistemes fou també una de les pretensions bàsiques del pla, així com la millora de la comercialització, de la promoció i del teixit empresarial del sector. Els objectius pel que fa al medi ambient també eren molt clars: conservar l'entorn i evitar la depredació de la natura, a més de cercar una revalorització de les tradicions i del patrimoni històric.

Les actuacions s'instrumentaven mitjançant incentius econòmics que compensaven part dels costos d'execució de les anàlisis, els diagnòstics, la investigació i els estudis. També s'oferien subvencions per consolidar i expandir la infraestructura de serveis i s'oferia el finançament de diverses iniciatives relatives a la investigació sobre aspectes econòmics, socials i tècnics del turisme.

Cap a finals de 1992, el secretari general de Turisme, Fernando Panizo, firmava el primer dels convenis amb un ajuntament i el designava municipi pilot del Pla d'Excel·lència. L'elegit era Calvià, primera localitat espanyola on es posà en marxa el Pla.

El Ple de l'Ajuntament de març de 1993 aprovà la proposta que permetria que l'Ajuntament participàs en l'empresa Futures Calvià SA. La fundació d'aquesta societat tenia per finalitat que el sector privat pogués impulsar, amb participació majoritària, el projecte anomenat «Calvià, municipi a la recerca de l'excel·lència turística», i fer participar tots els sectors socials possibles en projectes per millorar l'oferta turística del municipi. El Pla Futures es concebia amb Calvià com a municipi pilot per a la seva aplicació dins del marc del Plan de Competitividad del Turismo Español 1992-1995, el qual tenia un objectiu ambiciós: aconseguir que el turisme recuperàs la seva fortalesa en el producte interior brut espanyol.

L'aplicació del Pla Futures s'inicià tan bon punt fou aprovat i immediatament rebé la resposta de l'empresariat. El pla, que en el transcurs del temps adquiriria entitat pròpia i independent de la resta de Futures, pretenia la recuperació i millora de l'entorn urbà, paisatgístic i d'infraestructures urbanes, així com aconseguir un compromís de l'administració local i auto-

 Platja de Peguerra amb les Illes Malgrats al fons, anys 80. Foto: Joan Llompart Torrelló

nòmica per controlar la seguretat, la qualitat i la higiene dels establiments turístics.

La decisió d'engegar el Pla d'Excel·lència venia motivada per la insatisfacció creixent dels turistes sobre les deficiències en matèria de renous, brutor als carrers i establiments i diverses carències a les platges. Per tant, s'elaborà un llistat de les actuacions que s'haurien de fer per part dels municipis, com ara la definició rigorosa dels estàndards de qualitat de l'entorn, la senyalització dels atractius turístics, els punts d'informació sobre les activitats que es podien fer i el desenvolupament d'iniciatives tendents a eliminar la contaminació acústica i a millorar l'estètica de les destinacions. A més, es pretenia que els ajuntaments programassin activitats d'oci i creassin una oferta diferenciada i nova, que estimulassin la millora de l'entorn natural, etcètera. El pla preveia, a més, un acord amb els interlocutors socials per sensibilitzar la població pel que fa a aquestes necessitats, i que això es fes a través d'iniciatives concretes sobre accions d'informació i comunicació, realització de seminaris, exposicions i publicacions.

La Secretaria oferia també col·laboració per regenerar espais naturals, de costes i platges, millorar façanes, eliminar renous, modernitzar el mobiliari urbà, etcètera, iniciatives que es posaren en marxa a Calvià.

ELS RESULTATS

Segons una investigació duita a terme sobre el municipi de Calvià, s'ha comprovat que els preus de l'allotjament durant la temporada alta de l'any 2000 eren superiors a Calvià respecte de la resta de les Balears (prop del 3 % superiors): Això, juntament amb els alts índexs d'ocupació i satisfacció detectats en les enquestes, és un indicador d'èxit de les polítiques mediambientals i plans d'ordenació del territori duites a terme al municipi, que sens dubte generaren una revalorització de la destinació.

Calvià ha estat sempre capdavanter en l'aplicació de mesures per a la millora del sector turístic, les quals generalment es

tradueixen en beneficis envers el municipi i els residents, però no sempre és així, ja que s'ha de garantir la prestació dels serveis municipals i essencials a tota la població i en determinats moments la població flotant pot arribar a duplicar la població resident.

Els veïns i veïnes de Calvià poden gaudir d'instal·lacions esportives municipals, de passejos i camins adequats per recórrer a peu o en bicicleta, dels serveis de gran qualitat que ofereixen les més de trenta platges del terme, però, com a contrapartida, han de pagar l'alt preu d'haver de patir les incomoditats de compartir les infraestructures i serveis, a més de l'espai, amb milers de visitants que saturen les platges, els bars i les discoteques, els carrers i les carreteres durant els mesos d'estiu, i la tristor d'haver de travessar carrers deserts amb els comerços tancats durant el llarg hivern.

Si bé el boom dels anys seixanta ens aplegà desprevinguts i en esclatar el boom dels anys vuitanta encara no havíem après la lliçó, a dia d'avui ja no tenim excusa. Ens omplim la boca de bons propòsits i es fan multitud de campanyes i accions desestacionalitzadores. Malgrat tot, la concentració de l'ocupació turística durant els mesos d'estiu és actualment fins i tot més acusada que mai.

Durant el període de pandèmia de la COVID-19, les reflexions generalitzades han estat sobre la necessitat de preservar l'entorn. Més que mai s'ha parlat de sostenibilitat i s’ha pres consciència de la fragilitat del territori, de la necessitat de regular l'arribada de turistes i de tot el que això implica. Però, una vegada superada la crisi, tornam a veure les platges i carreteres saturades i multitud de noves construccions en marxa.

Sembla que a hores d'ara encara no l'hem apresa, la lliçó. L'engranatge costa de moure i, si bé és cert que no tot el pes recau sobre les polítiques municipals, resulta ben necessari aplicar mesures més valentes i contundents i de ben segur que al final hi guanyarà tothom.

La importància del turisme social

Dia 1 de novembre de 1986 es posava en marxa el Pla de Vacances per a Jubilats i Pensionistes finançat per l'IMSERSO, i que va consistir en l'arribada escalonada a Mallorca durant aquell hivern de 37.500 turistes, dels quals 15.000 s'allotjaren en diferents establiments del municipi de Calvià. En aquells moments es llançà com una acció per reduir l'estacionalitat, a la vegada que aconseguia mantenir més de 1.200 llocs de feina en hotels durant l'hivern i una important injecció de flux de doblers en l'economia mallorquina. Animadors culturals, contractats per l'Ajuntament, s'encarregaven d'un programa d'activitats complementàries com ara festes, visites culturals i activitats esportives i d'oci. Un any abans ja s'havia duit a terme un conjunt d'accions puntuals envers les persones majors durant les dates nadalenques.

Un dels aspectes més rellevants del programa residia en el seu vessant socioeconòmic, ja que el muntant econòmic que l’IMSERSO destina al finançament és recuperat per l'administració en concepte d'impostos sobre el treball i en l'estalvi de l'abonament de subsidis d'atur i quotes a la seguretat social.

L'any 1993, la batlessa Margarita Nájera signà un conveni amb la UITA (Unió Internacional de Treballadors de l'Hostaleria i l'Alimentació) a la seva seu, Ginebra, que establí les bases per extrapolar a tot Europa la idea de l’IMSERSO.

El programa va comptar amb l'ajuda i la col·laboració de la Secretaria General de Turisme, l'IMSERSO, el Govern balear, les principals cadenes hoteleres (Sol i Royaltur, entre d'altres), i la Federació Estatal d'Hostaleria de la UGT i la UITA. Calvià es va constituir en una primera fase com a laboratori per experimentar aquest projecte de turisme social a escala europea.

El novembre de 1995 va tenir lloc a Calvià el Seminari Internacional de Turisme Social, en el qual es va constatar que els sectors menys afavorits havien d'accedir al patrimoni cultural en els països membres. Al Seminari es va concloure que s'havia d'aprofundir en el disseny d'estratègies específiques i aplicades a les necessitats i demandes característiques de cada un d'aquests col·lectius perquè els programes turístics fossin fets a la mesura dels majors i discapacitats, accessibles per a tota la ciutadania.

La idea era donar un enfocament transnacional als programes de turisme social i comprometre la Unió Europea en el desenvolupament d'aquests programes entre els quinze estats membres d'aquell moment, com un sistema de contribució a la lluita contra l'atur, conscients que el turisme social constitueix una autèntica font d'ocupació, en temporada baixa, a les zones turístiques, contribueix a la desestacionalització del turisme i, en conseqüència, genera un impacte econòmic positiu a les zones de destinació, així com la recuperació en forma d'ingressos i d'estalvis per a l'Estat que el converteix en un programa d'alta rendibilitat econòmica.

El turisme social es concebia també com un instrument eficaç de coneixement i d'intercanvi entre la ciutadania dels països de la Unió Europea, de generació de qualitat de vida, com una passa més cap a l'Europa dels ciutadans, lema que es va utilitzar a Calvià durant aquells anys com a reclam promocional.

Deu anys després de la seva posada en marxa, s'havia convertit en un programa amb una gran incidència, tant en el sector turístic (hotels, transports, agències de viatges, etc.) com en altres sectors sobre els quals té un efecte induït, com ara el comerç a les zones turístiques, i molt valorat no sols pel col·lectiu de la tercera edat, sinó per l’empresariat i la plantilla que, mercès a aquest programa, podien mantenir la seva activitat, si no durant tot l'any, al manco més enllà de la temporada d'estiu, amb els avantatges que això representa. Durant aquell període, més d'un milió i mig de viatgers es beneficiaren de les vacances organitzades per I'IMSERSO i es generaren més de vint mil llocs de feina a l'Estat espanyol. A més, a mesura que se n'ampliaven el nombre de places, s'hi anaren incorporant moltes millores, algunes de les quals a càrrec de I'IMSERSO i altres a càrrec de les empreses adjudicatàries, amb l'objectiu d'augmentar-ne la qualitat.

Marc normatiu

A mitjan de la dècada dels vuitanta, l'oferta turística d'allotjament es trobà en una situació desequilibrada i problemàtica, atès l'accelerat desenvolupament urbanístic i de l'edificació que es va produir a les zones litorals sense un planejament previ que ordenàs el creixement turístic, i Calvià n'és un bon exemple.

Amb el Decret 30/1984, de 10 de maig, conegut popularment com a «Decret Cladera I», s'abordaren els tres problemes bàsics que plantejava l'oferta d'allotjament a les Illes: l'alt grau de concentració a les platges en temporada alta, l'absència notable de zones verdes en les àrees de concentració turística, a causa del desenvolupament accelerat i fet sense plantejaments previs, i l'excessiva uniformitat en les construccions dels establiments d'allotjament, que no sempre satisfeien la totalitat de la demanda d'aquell moment. Per això, el decret fixà una sèrie de paràmetres d'obligat compliment en les construccions de nova planta, relatius a la creació d'espais lliures i nous recursos turístics d'equipament esportiu i recreatiu, amb l'objecte d'oferir als visitants millors alternatives d'esbarjo i de lleure, i que d'alguna manera complementassin el recurs turístic natural de cada zona.

Uns anys després de l'aprovació del Decret Cladera I, ens trobam amb el Decret 103/1987, de 22 d'octubre, conegut comunament com a «Decret Cladera II». Després de l'aplicació del primer d'aquests textos, es va observar per part del Govern Balear que no se solucionaven els problemes que n'havien motivat la redacció. Per això, amb la finalitat de ser més restrictius, amb l’aprovació del nou decret, que derogava l'anterior, la «ràtio turística» va quedar fixada en seixanta metres quadrats de sòl edificable per plaça d'allotjament, enfront dels trenta metres quadrats que establia l'anterior.

Davant la importància de les mesures introduïdes en aquests decrets, es va considerar necessari que fos una norma amb rang legal la que les recollís. Per això, transcorregut menys d'un any de l'aprovació del Decret Cladera II, s'aprovà la Llei 7/1988, d'1 de juny, de mesures transitòries d'ordenació d'establiments hotelers i allotjaments turístics, per la qual es derogà el referit decret. Aquest text legal va recollir la ràtio turística tal com l'havia fixat el decret. No obstant això, va introduir amb caràcter innovador una afectació turística del sòl, en el sentit que en el solar que s'hi hagués determinat l'ús turístic no hi cabia la implantació d'un altre ús diferent a l'anterior. Amb això es pretenia evitar la interrelació d'usos, sobretot, residencial i turístic.

La Llei es presentà com un conjunt de mesures transitòries fins a l'aprovació del Pla d'Ordenació de l'Oferta Turística (POOT), que acabà arribant l'any 1995. Es tractava sens dubte d'una norma de la major importància, i que, a més de la mesura res-

senyada, imposà altres restriccions a la construcció i a l'obertura d'establiments d'allotjament, com ara la prohibició de nous establiments que no fossin de quatre o cinc estrelles i de tres i quatre claus. L'interval que hi va haver de diverses setmanes en la recerca de consens per al text definitiu del Decret Cladera II va ocasionar l'entrada de nombrosos projectes. Concretament, se sol·licitaren un total de 71.300 noves places a Balears (la gran majoria apartaments).

En una entrevista a Antoni Pallicer, publicada a la revista Calvià de novembre de 1991, el llavors primer tinent de batle de l'Ajuntament de Calvià i portaveu del grup parlamentari socialista a la Comissió de Turisme, assegurava que «l'excés d'oferta, producte de mesures de desenvolupament errònies, han provocat un desequilibri entre l'oferta i la demanda. Les seixanta mil noves places creades al llarg dels últims anys han obligat les empreses a malvendre els seus productes per a sobreviure, fins al punt que pot afirmar-se que estam oferint al mercat bons productes a baix preu, la qual cosa suposa un efecte d'autodesprestigi en captar segments de mercat no adequats per a les necessitats de les Illes».

Pocs mesos després, Antoni Pallicer, en unes declaracions que va tornar a fer a la revista Calvià de gener-febrer de 1992, insistia a considerar errònia la política desenvolupada per la Conselleria de Turisme, perquè «l'autorització de noves places turístiques ha convertit Balears en un mercat d'oferta, la qual cosa ha reduït perillosament la rendibilitat de les empreses i, a conseqüència d'això, la supervivència del sector». També declarà Antoni Pallicer, en un ple municipal monogràfic sobre turisme al març de 1992, que compartia les manifestacions de Margarita Nájera en el sentit que «la filosofia del Pla d'Ordenació de l'Oferta Turística és bona, però resulta impossible portar-lo a la pràctica per l'enorme inversió que suposaria», que va xifrar en uns 150 o 160 mil milions de pessetes, «en uns moments d'indubtable recessió econòmica per a les institucions».

De la màxima importància pràctica també va ser la Llei del Pla de Modernització d'Allotjaments Turístics existents a Balears (Llei 3/1990, de 30 de maig). Aquesta norma va suposar un dels primers intents autonòmics d'adoptar mesures amb vista a la renovació i reconversió de la planta hotelera i d'apartaments obsoleta. Finalment, aquesta Llei va ser derogada per la Llei general turística de 1999 (Llei 2/1999, de 24 de març), que va pretendre efectuar una regulació global dels diferents aspectes de l'activitat turística, encara que la seva regulació substancial se centrava en les mesures de foment de la qualitat.

 Antoni Pallicer va ser primer tinent de batle de l'Ajuntament de Calvià i portaveu del grup parlamentari socialista a la Comissió de Turisme.

El paper dels touroperadors

La capacitat que tenen els touroperadors per canalitzar la demanda turística els atorga una posició negociadora molt forta enfront del sector hoteler. Això és així especialment en les destinacions amb gran volum de places i un producte poc diferenciat respecte d'altres destinacions competidores, com és el cas de les destinacions de sol i platja. Els prestataris han de fer front a uns costos fixos elevats i a una concentració temporal molt acusada (estacionalitat), la qual cosa permet als touroperadors pressionar per obtenir preus molt baixos.

És el cas de Calvià, que des de sempre s'ha caracteritzat per una forta dependència del sector turístic envers els touroperadors, la majoria dels quals amb comercialització de paquets turístics, és a dir, amb un sol preu que engloba l'allotjament i el viatge i que, a més, pot incloure també trasllats, excursions i altres serveis com restauració o espectacles.

La clau de l'èxit dels paquets turístics, a part de la comoditat per al client d'adquirir tots els productes de cop, és la de mantenir els preus per davall dels que aconseguirien els consumidors si adquirissin cada un dels components per separat. Això reforça encara més el fet que els guanys per al sector hoteler queden molt reduïts.

Aquesta dependència determina també la nacionalitat del mercat emissor, fins al punt que alguns touroperadors mantenen relacions d'exclusivitat amb els establiments. Tenint en compte que existeix una concentració de negoci entre uns grans touroperadors dominants quasi exclusivament britànics i alemanys, això repercuteix i defineix la segmentació per nacionalitats que ha dibuixat sempre el mapa de Calvià, amb nuclis totalment diferenciats.

Resulta interessant l'anàlisi que feia Antoni Pallicer en el ple monogràfic sobre turisme que es va dur a terme el març de 1992, que «culpava» els coneguts com a decrets Cladera de provocar un augment desmesurat d'oferta hotelera, la qual cosa rebentava el mercat i deixava els hotelers en mans dels touroperadors. Mentrestant, segons afirmava Antoni Pallicer, el vuitanta per cent de la planta hotelera romania obsoleta. Segons les seves manifestacions, això era paral·lel a una xarxa d'oferta complementària sobrevalorada i sobredimensionada. A partir d'aquí, i en mans de quatre o cinc grups d'operadors, afegia, es va caure en els «preus escombraria» i en el descens del nombre de visitants. Així mateix, el tinent de batle manifestava que «en aquesta situació, la rendibilitat de les empreses turístiques ha disminuït i els empresaris es veuen obligats a sobreviure sobre la base de la reducció de costos, la qual cosa ha implicat una rebaixa en la qualitat dels serveis prestats. La política dissenyada per la Conselleria de Turisme, doncs, ha afeblit la indústria turística i ha enfortit la capacitat de negociació dels touroperadors. Des de l'any 1989 la major part dels touroperadors han aconseguit bones rendibilitats a costa dels establiments hotelers».

Amb l’expansió dels ordinadors, sorgeixen les centrals de reserves per part de les grans companyies, on hi ha totes les ofertes dels touroperadors, cosa que facilita la tasca de les agències de viatges minoristes i gairebé retira del mercat les que no tenen aquests mitjans. També es dona una diversificació de productes amb la creació de touroperadors segons el segment de mercat a què es volen dirigir.

Amb l'arribada d'Internet es comença tímidament a fer la contractació directa, però la dependència envers els touroperadors es manté a Calvià fins ben entrat el segle XXI i podríem dir que, en gran part, encara ara perdura.

BIBLIOGRAFIA I FONTS CONSULTADES

AMER, J. (2005). Turisme i política. L’empresari hoteler de Mallorca. Universitat Autònoma de Barcelona.

BLASCO, Avel·lí (2021). «La legislación turística en laComunidad Autónoma de las Illes Balears». Revista Jurídica de les Illes Balears, 2.

BORRÀS, R.; CÁMARA, N.; CARO, R.; DÍEZ, G. (2016). «La huelga de hostelería de 1986, fijos discontinuos y sindicalismo», Diario de Mallorca (1 de juny).

Calvià. Revista municipal (diversos números dels anys 1986 a 1999).

CANYELLES, T; VIVES, G. (2018). «Els anys violents. Els orígens del hooliganisme a Magaluf». III Jornades d'Estudis Locals de Calvià.

CIRER, J. C. (2009). La invenció del turisme de masses. Institut Balear d'Economia.

CLADERA, M. (2009). La repetición de la visita como variable clave en los destinos turísticos maduros. Institut Balear d'Economia.

El llibre blanc del turisme a les Balears (1987). Govern Balear.

Revista Entorn, núm. 2 (1989). «El turisme a Calvià».

SARD, M. (2009). El mercado de los tour operadores: implicaciones de un análisis de los precios de los paquetes turísticos para el turismo alemán y británico en Baleares. Institut Balear d'Economia.

Margarita Nájera Aranzábal

Entrevista amb (BILBAO, 1954), EXBATLESSA DE CALVIÀ I ECONOMISTA

«El 99,5 % del nostre PIB era turístic i per això havíem de tenir les millors zones turístiques d'Espanya»

Batlessa de Calvià de 1991 a 2003 pel PSOE, la defineix el seu paper impulsor en iniciatives relacionades amb el turisme i el medi ambient, àmbits per als quals encara és sol·licitada com a assessora o per fer conferències. Tot i que ja té edat de jubilació, manté la capacitat de feina i continua amb negocis privats. Manté també l'actitud pública que va fer que fos una de les polítiques més influents a les Balears. Només en recordar son pare –que sempre va creure en ella– se li posen els ulls vidriosos. De la cançó d'un dels seus cantants preferits, Patxi Andion, es queda amb les línies que diuen: «Si yo fuera mujer, yo me tendría que querer».

Com vàreu viure els anys del franquisme?

La Facultat d'Econòmiques tenia una vida molt intensa, amb molt de debat, assemblees, molt participativa. Hi havia una gran activitat política i sindicalista. Record l'última càrrega dels grisos, que llavors era la Guàrdia Civil, i per descomptat a córrer pel campus perquè no ens enxampassin els grisos. Varen ser anys molt interessants. Jo era súper jove, era activa en tot i també en l'aspecte cultural, va ser molt enriquidor. A Bilbao el nostre referent era la companyia catalana Els Joglars. Tenien gran capacitat de convocatòria. En record especialment Ubú rei. En la música també hi havia molta transgressió.

Quan vàreu arribar a Calvià?

És una història rara. Els meus pares eren petits emprenedors que portaven una taverna de pinchos a Bilbao, d'una certa fama i ben instal·lats. Ells treballaven de sol a sol. Era un treball permanent i tant la meva germana com jo els donàvem una mà els caps de setmana. El meu pare ens va dir que aniríem de vacances a Las Palmas de Gran Canària. Estàvem súper contentes, però en realitat el destí va ser Palma. Concretament, ens allotjàrem als apartaments Badia de Santa Ponça, uns deu dies. Allà vaig conèixer el meu marit, va ser un amor fou. En tornar a Bilbao, jo havia de fer segon de carrera, però aquell al·lot de Madrid es va instal·lar al meu cap. Així que ens casàrem a l'església de Calvià quan jo tenia vint anys. El nostre padrí de noces va ser un valencià que es diu Vicente i llavors ens va preparar una sorpresa: les escalinates de l'exterior de l'església estaven plenes de petards, semblava una mascletà. Llavors la policia era a prop d'on estava l'antic Ajuntament i va sortir un agent que ens va portar al quarter perquè no havíem demanat permís per a la mascletà. Recordam aquesta història amb molta gràcia.

Quin va ser el vostre primer lloc de feina a Mallorca? Amb el meu marit ens instal·làrem als apartaments Badia de Santa Ponça i vaig començar a cercar feina. Vaig impartir classes, vaig treballar a la farmàcia Bordoy, però, passat un any, em vaig adonar que sentia un buit. Va ser passar d'anar amb la colla de la facultat i la música a viure aquí, que no hi havia res. En aquell moment vaig sortir de la cleda i vaig tornar a Bilbao a acabar la carrera. Era quan les dones encara no podien tenir un compte bancari, ni prendre certes decisions. En aquest sentit, el meu pare ens va estimar molt tant a

la meva germana com a mi i mai no vàrem tenir aquest tipus de problemes. Així que em vaig instal·lar de nou a casa dels meus pares i vaig acabar els tres anys de carrera que em quedaven. Venia per Nadal, per Setmana Santa, i ho aprovava tot en exàmens parcials per a estar lliure l'1 de juny i poder venir. Quan ell no treballava aquí a l'hivern, anava a Bilbao. Varen ser tres anys de vida d'estudiant i de dona casada.

Us vàreu iniciar en la política a través de la UGT?

Jo ja venia molt mentalitzada de la lluita contra el feixisme. Al País Basc hi havia una presència molt activa als carrers, política i sovint instrumentada pels sindicats, que eren molt forts. No venia penjada de cap sigla i aquí tenia un entorn d'amistats que militaven a UGT, gent que envoltava Paco Obrador. Vàrem anar a un concert a Selva, a la Nit de la Cançó del Poble, l'any 1976, enmig del camp, i que plovia. Va ser revolucionari i a partir d'aquí vaig fer grans amics. En 1979 varen tenir lloc les primeres eleccions democràtiques municipals, en les quals el PSOE va treure tres regidors que estaven en l'oposició i a partir d'aquí un grup de persones de diferents orígens i disciplines ens abocàrem a pensar Calvià. Als matins jo treballava en una consultoria i als horabaixes negociava convenis col·lectius. Va ser l'escola per a conèixer tota la xarxa econòmica de les Illes. Jo vaig ser l'economista d'UGT quatre o cinc anys sense cobrar res. Parlàrem dels convenis d'hostaleria, de comerç, de metall, el del Casino, i el de transport. Així vaig conèixer en profunditat el sistema i els empresaris, i ells em varen conèixer a mi (rialles).

Què vàreu aprendre quan treballàreu amb l'exbatle Paco Obrador?

A negociar. Vaig continuar aprenent com era possible arribar a acords. Per exemple, amb el PP, amb UM, per al pla inversor a Calvià. Ho havíem treballat tant que els nostres oponents no s'hi varen poder negar i vàrem poder arribar a grans pactes.

Una de les coses que més em va sorprendre de Calvià era la falta de festes. Jo trobava a faltar una certa vida aquí. Les festes varen ser de les primeres coses que dissenyàrem, que la gent sortís de casa, alegrar. Jo és que he gaudit moltíssim amb el meu treball, fins i tot anant a totes les misses i festes d'estiu. De fet, hi anava encantada, m'ho passava genial.

També ens va costar molt convèncer sobre que l'edifici nou de l'Ajuntament havia d'estar a Calvià i no a Palmanova o a Santa Ponça, com s'estava proposant. El vàrem fer al poble perquè, a més de donar nom al municipi, era un nucli cohesionador.

Amb aquesta voluntat de cohesió es va impulsar el Passeig Calvià?

Calvià necessitava cosir els seus nuclis poblacionals, poder anar d'un lloc a un altre sense necessitat d'agafar un vehicle. Per ferho vàrem tenir un equip espectacular de funcionaris, sense cap dubte. Parl de Jorge Herrero, de Joan Sans, de Javier Bustamante, de Joseba Dañobeitia, de José María Fontenla, que començava aquells anys, de Biel Palmer... Era un equip amb ganes. Un dels motius va ser que hi va haver diverses morts per atropellament al revolt que passa sobre el torrent a Portals Nous. Era un revolt mortal. Record que en un viatge a Brussel·les vaig veure un passeig i vaig pensar que a Calvià aniria bé una cosa semblant. Juntament amb Fernando Prats, es va dissenyar el Passeig.

Creis que durant la vostra etapa com a batlessa vàreu aplicar mesures eficaces i correctores enfront del desenvolupisme de les dècades anteriors?

En el primer pla general desclassificàrem 50 mil hectàrees, vàrem prendre decisions inaudites. Sabíem que, com que els plans d'actuació urbanístics no s'havien concretat, n'hi havia prou de pagar els honoraris d'arquitectes o enginyers. Va afectar principalment les muntanyes de Costa d'en Blanes, Palmanova i Peguera, i també la zona dels golfs de Santa Ponça. Els periòdics, guiats pel capital, ens varen criticar molt. Això es va esfumar.

Cal indicar que l'any 2000, amb el canvi de l'euro, varen arribar moltíssimes inversions de diners d'alemanys que volien construir i instal·lar-se aquí. Era quan no hi havia problemes per pagar en negre. Llavors plantejàrem que cada any sols podíem donar un 1 % de les llicències concedides, una mesura que va ser copiada per altres governs.

Calvià era conegut. En 1991 vaig ser presidenta dels Municipis Turístics. En 1996 una revista econòmica ens va declarar el municipi més ric d'Europa. Teníem un bon nivell d'impostos i un excel·lent nivell de serveis públics. Vàrem tenir el primer camp de futbol d'herba, col·legis equipats... el nivell d'activitat esportiva era molt important i també l'educació, amb els centres de reforç educatiu, el Centre Universitari... el procés de beques. Ningú no s'havia de quedar enrere, era l'objectiu i ho vàrem fer.

Creis que en la vostra gestió política vàreu tenir present que formam part d'una illa amb un territori limitat?

La primera sensació que vaig tenir en arribar a Calvià, a Santa Ponça, és que era el paradís. Veure l'aigua transparent a Santa Ponça i poder-m'hi veure els peus, era el paradís, perquè jo estava acostumada a la mar negra. Aquesta impressió no la vaig tenir en aquell moment, no n'era conscient, l'he tinguda després. Va ser quan començàrem a pensar en la sostenibilitat i a pensar en les generacions futures. Això va influir de manera activa en totes les decisions i en tota l'estructura municipal. Vàrem ser el primer municipi que vàrem fer recollida selectiva.

Quin paper va jugar l'Agenda Local 21 com a catalitzadora de la feina de l'Ajuntament?

Va permetre treballar des de tots els punts de vista per aconseguir l'equilibri entre economia, medi ambient i societat. Era repensar Calvià. Vàrem fer un treball intern en equip. El missatge havia d'arribar a tots els treballadors. Vàrem tenir clar que havíem de treballar també amb els residents, amb responsabilitat generacional, era la idea bàsica. Dos dies per setmana berenava amb deu treballadors municipals, de diferents departaments. Els escoltàvem i també teníem una bústia de suggeriments. I hi vàrem recollir informació molt valuosa i vàrem poder aplicar mesures correctores. Va ser la leche! De sobte vàrem tenir un caramull d'informació, amb la qual cosa la gent es va veure implicada en el procés. No era una promesa, era un compromís. Després començàrem a treballar cap a fora amb empresaris, sindicats, comerciants... Es va treballar en grups, de manera gens classista i molt participativa. Al pati es muntaven taules de treball i en el grup d'empresaris que treballaven els aspectes econòmics a Calvià va sortir la proposta de l'ecotaxa. La part social la va liderar Antoni García Salvador. El resultat va ser espectacular. Crèiem en l'equitat social, amb les APA... Ho documentàrem i plantejàrem objectius mesurables, perquè el que no es quantifica no existeix. En la primera avaluació de 150 indicadors vàrem treure un 4,5 sobre 10. Es va millorar en uns àmbits i en uns altres no, com l'aigua.

Els hotelers tenen bon record de la vostra gestió. La gran clau del vostre èxit polític és tenir bona relació amb el sector hoteler?

No solament. Passa per ser capaços de tenir objectius concrets i pactats, com va ser el Pacte Social per l'Educació, en què participaven totes les APA, molt combatives. Calvià és un municipi turístic, no industrial i a penes agrícola: el 99,5 % del nostre

L’any 1995 vàrem tenir la visita d’un dels grans del ciclisme a escala internacional, Miguel Indurain

PIB era turístic, i per això havíem de tenir les millors zones turístiques d'Espanya. Jo en vacances he visitat gairebé tots els passejos marítims de la Península. Una iniciativa va ser que cada hotel tingués un portafoli, un web de zones turístiques. L'èxit polític de Calvià va ser entendre la sociologia d'aquest municipi.

La desestacionalització turística és la solució per millorar la qualitat de vida dels residents a Calvià? Han de ser les intitucions les que propiciïn el canvi?

La desestacionalització ha funcionat a Calvià i el programa de l'INSERSO va ser una idea de Paco Obrador i el seu equip. Va ser un invent extraordinari. Vàrem fer números del que costava pagar l'atur a la Seguretat Social o impulsar aquesta activitat, i vàrem demostrar als ministres Carlos Solchaga i Matilde Fernández que per cada pesseta que l'estat posàs en aquest programa aconseguíem estalviar 2,5 pessetes. L'anàlisi cost-benefici donava un resultat positiu per a les arques estatals. Ho has de mesurar i les dades econòmiques són molt convincents. A Madrid ens varen dir que els únics beneficiaris no podíem ser Calvià, així que també s'hi va afegir Benidorm. L'«Hivern a Mallorca» va funcionar de conya. Hi havia activitats a les platges, com ara ioga i taitxí... i també hi podien anar els residents. Hi havia excursions per la muntanya... Aleshores Peguera estava oberta tots els mesos de l'any, i Palmanova i Magaluf, el 60 % de la seva planta hotelera en temporada baixa.

Us agradaria que Calvià cresqués en nombre de turistes? I de residents?

Ho he dialogat amb el conseller de Turisme. Cal posar límits, l'Illa no dona per a més. Calvià també té límits, i així ja ho apuntaven des de la UIB i el CSIC. Per a una òptima gestió de recursos ambientals sabem que hi cabem un nombre limitat. No n'hi cabem més. A Venècia han posat torns per a mesurar quanta gent hi entra. En un arxipèlag això és fàcil. Cal posar límits en ports i aeroports. A Calvià ja vàrem tenir problemes d'aigua perquè es varen salinitzar els aqüífers... va ser un desequilibri. Mallorca no produeix energia renovable, tenim una estructura feble. Plantejar la capacitat de càrrega és relativament senzill. Si es pot entrar, caldrà agafar torn per a l'any que ve.

Us agradaria tornar a la primera línia política?

Crec que és cosa de joves. M'agrada molt i hi col·labor i hi particip, fa poc, per exemple, en un cercle econòmic sobre la capacitat de càrrega i el tema de l'habitatge. La política ha canviat sobretot per la irrupció de les xarxes socials, ha estat un trencament, i se'ls té molta por en termes polítics. Crec que ara qualsevol decisió fora dels raïls del pensament habitual distorsiona, i això a la classe política no li agrada. I llavors (pausa), potser no s'atreveixen a pensar alguna cosa extraordinària que requereixi una situació.

Concretament, pensau en alguna cosa per a Calvià?

L'habitatge i el transport són els temes pendents. Per a una parella jove comprar o llogar per menys de 1.000 euros és gairebé impossible. Cal fer habitatge públic. En transport, en 1990 và-

rem posar en marxa els autobusos grocs, perquè les concessions de Catalina Marqués i Autocars d'Andratx estaven pensades per als turistes. Ens jugàrem la pell, dissenyàrem un sistema municipal d'autobusos a través de consultes diverses, perquè era unànime la necessitat d'un transport eficient. Hi havia com a mínim dues línies circulars. A més, a Palmanova s'hi va fer un bescanviador, perquè s'havia pensat un tren-bus Palma-Palmanova i aquí connectava amb els autobusos grocs. Un tribunal ens va tombar la iniciativa, que va durar uns tres anys, perquè Calvià no comptava amb el permís de la Conselleria per a donar aquest servei. De fet, des del Govern es va impulsar la denúncia.

Com definiríeu la vostra ideologia en aquell moment i com ha anat evolucionant?

Uf, que difícil! Jo vaig ser molt lluitadora, ho duia en vena. Lluitadora contra la injustícia i sobretot contra la indignitat, les diferències de classe. Aquí a Mallorca em tractaven diferent, perquè era universitària i perquè era basca, això era un punt. No em varen discriminar per no parlar català. Mai no vaig tenir cap sostre de vidre. Quan em varen nomenar consellera de Treball algú em va preguntar on estava el meu sostre de vidre, i jo vaig dir: «Això què és?».

Com us guanyau la vida actualment? Què us agradaria haver fet i no vàreu fer? Per què?

Bé, jo estic fent diverses coses, jo treball una part del temps, entre altres coses, en la rehabilitació d'habitatges.

Mai els progressos personals no són individuals. Quins varen ser els vostres suports?

Em varen ensenyar des de petita que la força estava en una mateixa. La meva àvia, que va ser la meva primera mestra, em va ensenyar que qui no plora no mama. La família és una base fonamental. Després el meu marit, els primers anys. Després l'any 2000 ens separàrem. I els amics, amb els quals discutíem molt. Vaig tenir la sort de la família en la qual vaig néixer i els amics que em varen voler, que mai no m'han faltat ni en els moments difícils.

Com es pot gestionar un municipi com Calvià i alhora surar una família?

Amb molt d'afecte i ganes. Jo he tengut els meus pares, i, després d'un problema de salut, els vaig dir que venguessin aquí, jo ja era batlessa. Crec que era 1992. Jo ja tenia els meus dos fills, i aquí es feren una casa on han estat molt feliços. Va ser un gran alleujament tenir els meus pares, i per als meus fills també va ser positiu. Em varen ajudar, encara que els meus fills recorden amb odi els caps de setmana que havíem d'anar a lliurar medalles, trofeus..., les fotos amb Induráin, amb cantants, artistes. Me'ls portava a tot arrreu si no era treball de despatx.

En acabar l'entrevista i anant cap al jardí de l'Ajuntament, Margarita Nájera va demostrar que manté les seves habilitats de relacions públiques. Molta gent del personal la saludava i ella els tornava la salutació recordant el nom de cadascú.

Uneix i venceràs: el Passeig Calvià, una altra manera de percebre el territori

La comunicació a través dels 17 quilòmetres de via entre els nuclis costaners esdevé símbol de veïnatge i una alternativa de mobilitat per a residents i visitants del municipi.

El projecte del Passeig Calvià es va concebre a finals dels anys noranta, tot coincidint amb els treballs que s'estaven elaborant per a la redacció del Pla General de 2000. La idea inicial era agosarada, a ulls de molts fins i tot impossible, ja que es proposava crear un itinerari per a vianants i bicicletes que connectàs els principals nuclis costaners des del llevant al ponent del municipi.

La desarticulació territorial, la pressió sobre el litoral i la consegüent pèrdua de la qualitat ambiental ja es veia com una amenaça a l'atractiu residencial i turístic del municipi. Era necessari un eix que articulàs les relacions espacials entre les localitats, un element integrador i vertebrador de tot el territori. Urgia una nova identitat territorial global per a tot el municipi i el concepte que es té de Calvià.

Ara fa més de 25 anys, el 1997, quan es va iniciar la construcció del Passeig Calvià. El projecte va ser redactat per l'empresa Esteyco. La primera fase va ser de Cas Català a Portals Nous, poc més de 4 quilòmetres, i va seguir avançant en paral·lel a la carretera, al costat sud. Ja en els inicis va causar cert escepticisme -com sempre passa amb allò desconegut- i els comerciants de Portals Nous varen demanar que es modificàs el projecte per preservar places d'aparcament. Era imperatiu l'ús de vehicle privat a formes alternatives de mobilitat.

Redacció

El Passeig Calvià es va concebre com un sistema de mobilitat que potencia alternatives al cotxe i reserva un espai prou ample per a usos no motoritzats. La velocitat de les vies per al trànsit rodat es va limitar a 50 km/h en zones interurbanes i a 30 km/h en zones urbanes i abans de les rotondes, una mesura prou pionera i molt atrevida en aquells moments. Les grans ciutats han limitat la velocitat de les vies urbanes i interurbans dècades després.

Cal tenir en compte que el Passeig Calvià és una de les actuacions en matèria de mobilitat dutes a terme al segle passat més alternatives, atès que afavoreix un desplaçament sostenible i defuig les grans infraestructures viàries com ara autopistes, autovies, variants, rondes... que, a més dels impactes que generen sobre el medi ambient, seccionen i fragmenten els nuclis urbans. De fet, en aquest sentit, té un pes específic l'aparcament que hi ha a l'alçada de Palmanova, amb nombroses places d'estacionament i trenta-dues marquesines formades amb panells solars fotovoltaics. És on havia de ser l'intercanviador del transport interurbà de Calvià, una àrea d'acollida i node de connexions amb les aturades de transport col·lectiu.

PASSEJAR PER REPLANTEJAR-SE

L'ENTORN

El creixement immobiliari excessiu i mal adaptat a les condicions locals i l'explotació no sostenible d'uns recursos naturals comporten degradacions ambientals a la costa i aprofundeixen en la dualització territorial de Calvià: d'una part, el litoral excessivament pressionat amb nuclis amb alta densitat; i, de l'altra, separada per l'autovia Palma-Andratx, els altres dos terços de les àrees interiors. El territori calvianer havia estat configurat fins aquell moment amb una estructura viària convencional, condicionada pels trànsits motoritzats, sense riquesa d'accessos i possibilitats, a part de la connexió prioritària amb els nuclis residencials i turístics. Trams inconnexos, sense una concepció integral ni perceptible. Un vial concebut des de i per al litoral, d'esquena a la resta del territori calvianer.

En aquest context, el Passeig Calvià es concep, d'alguna manera, com una carrera que vol frenar la destrucció del paisatge i així remodelar i embellir amb la creació d'un producte d'apariència «natural», a mida i a ritme de les persones. El Passeig Calvià és la infraestructura municipal «pedalable» més destacada del municipi, concebut com un passeig per als vianants, en convertir-se en un eix vertebrador del territori. Així doncs, és un passeig tant esportiu com distribuïdor de fluxos de vianants i motoritzats.

Atesa la seva llargària, uns 22 quilòmetres, el Passeig Calvià es va plantejar en diferents trams, d'execució acomplerta en els terminis previstos sempre que va entrar dins dels propòsits de Govern. Com a experiència pilot, el juny de 1998 es va construir un primer tram d'uns 800 m, molt transitat, que en comptes de tenir lledoners està envoltat d'oms. El tram uneix els centres d'oci i d'esbarjo de sa Porrassa amb la zona hotelera de Magaluf, alhora que facilita l'accés per als vianants de Son Ferrer a les platges de l'àrea. De fet, la problemàtica de la seguretat era un dels més destacats per les persones entrevistades a la revista Calvià el 1999, especialment per a la mobilitat de persones sense vehicle, com poden ser els adolescents. Això no obstant, es reclamava més potència de llum (cal tenir en compte que els fanals redueixen al màxim la contaminació lu-

mínica), més fonts, més ombra, i menys trànsit rodat. De fet, al llarg del Passeig es varen instal·lar pilons per evitar la invasió de l'espai del Passeig per part dels vehicles motoritzats.

UN PARC LINEAL POBLAT D'ARBRES

El Passeig Calvià sorgeix com una possibilitat d'unir els diversos nuclis habitats del municipi a través d'un espai verd continu, a mode d'una espina dorsal. Hi ha trams amb vegetació natural, amb pinars, oliveres, garrovers, sotabosc i zones agrícoles abandonades. D'altra banda, hi ha trams on s'han creat zones enjardinades. Al llarg del Passeig hi ha més de vint hectàrees d'espais verds, amb més 75.000 arbusts i 3.500 arbres, la majoria lledoners. Un recorregut amb més de cinc-cents arbres apadrinats gràcies a la participació ciutadana.

L'enjardinament ha estat concebut des d'un planejament que intenta integrar un concepte de jardineria mediterrània amb plantació d'espècies de valor ornamental elevat, especialment a les zones urbanes. Les espècies que habiten el Passeig Calvià es caracteritzen per adaptar-se i sobreviure a períodes adversos de sequera. El 60 % de les zones verdes constituïdes són amb espècies pròpies de la conca del mar Mediterrani, però també de Califòrnia, una

petita franja de Xile, la zona sud-oest d'Austràlia i gran part de Sud-Àfrica, indrets amb els quals compartim clima.

A més a més, sota criteris mediambientals, es va acordar el compromís que per al manteniment de la jardineria del Passeig Calvià no es faria ús d'herbicides i s'empraria un sistema de reg automatitzat per goteig, controlat per electrovàlvules, especialment per regar a la fosca i minvar les pèrdues per transpiració.

EL QUE ACOMPANYA EL PASSEIG

En el disseny del recorregut es manté una temàtica que s'adapta a la idiosincràsia de les diferents zones per les quals transcorre el passeig, canviant d'estil segons la història del lloc i incloent ornaments representatius. Els elements de suport decoratiu inclouen bancs, papereres, il·luminació nocturna contínua, aparells de gimnàstica, arbres, jocs i insígnies. A més a més, s'hi poden contemplar elements d'interès historicoartístic com l'hotel Maricel, l'hotel de Mar, el balneari i el fortí d'Illetes, els jardins i castell de Bendinat, l'ermita de Portals, l'hotel Punta Negra, la creu dels Montcada, l'aljub de sa Porrassa, el túmul de Son Ferrer, les coves de Can Vairet o ses Penyes Roges.

Algunes rotondes principals han estat decorades amb un nombre gegant de diversos metres d'alçada, obra del famós dissenyador Alberto Corazón. El número 1 es troba a la plaça de la Conquesta de Cas Català. Els números són el món racional per excel·lència i un llenguatge universal, fàcil d'interpretar a totes les edats i gairebé per totes les cultures del món. Aquests números són un excel·lent element organitzatiu i permeten als calvianers i visitants tenir una nova manera de referenciar zones de Calvià en general, i del Passeig en particular.

Tant els residents com els visitants coincideixen en les bondats del Passeig i cada dia en són més els que el gaudeixen, ja que permet desplaçar-se a peu o en bicicleta al llarg de bona part de la costa de manera segura i per un entorn agradós. Cal destacar que un projecte

tan ambiciós que va néixer fa dues dècades i mitja gaudeix d'una salut excellent gràcies al manteniment que es duu a terme des de Calvià 2000, l'empresa Oh! Limpia i la Unitat de Manteniment de l'Ajuntament de Calvià. La neteja diària es combina també amb el recorregut per tot el traçat per revisar que tot estigui bé.

NOUS RECORREGUTS PER ENDAVANT

El traçat del Passeig Calvià permet el desplaçament a peu de Cas Català al Toro, uns 17 quilòmetres de tira que conformen una oportunitat d'esbarjo per a la ciutadania. Això no obstant, hi ha dos aspectes concrets que cal esmentar:

1. Resta per completar el tram comprès entre les urbanitzacions del Toro i Santa Ponça, per la qual cosa a hores d'ara encara no és possible recórrer el terme municipal d’extrem a extrem de manera contínua i ininterrompuda.

2. El traçat lineal, amb un inici i un final a mode de cul de sac, limita les possibilitats de variar d’itinerari, ja que gairebé obliga a fer el mateix recorregut tant per anar com per tornar. El projecte per perllongar el traçat té un pressupost que supera els 12 milions d'euros, i va ser una iniciativa que s'havia de finançar amb l'impost de turisme sostenible, però que va romandre paralitzat per por de la pandèmia derivada de la COVID-19. S'havia d'executar el tram continuista comprès entre les urbanitzacions del Toro i Santa Ponça, d'uns 5,5 quilòmetres, amb el mateix paviment, il·luminació, arbustos i arbrat. I, d’altra banda, afegir-hi una variant a l'alçada de Magaluf de 2,5 quilòmetres, més rural, amb un paviment més tou, enllumenat de tipus balisa, tancament de pedra seca i arbrat en consonància amb l’existent, ja que travessaria el Parc Arqueològic del Puig de sa Morisca, i serviria per convertir el traçat lineal en circular.

Així s'acabaria i desenvoluparia la idea inicial del Passeig Calvià, que possibilitaria un itinerari complet per als

transeünts i ciclistes sense interrupcions. L'impacte de la instal·lació és positiva mediambientalment, com a atracció turística i per a la població resident. Prova d'això és que és una de les iniciatives més valorades del consistori calvianer, un dels projectes més emblemàtics per canviar la imatge i els sistemes de comunicacions de Calvià.

Al cap i a la fi, es tracta de facilitar un lloc de trobada, de relació i de gaudi tot revaloritzant el conjunt, un parc lineal arbrat, una articulació que pot unir-se a una xarxa de camins rústics i turístics alternatius per penetrar cap a l'interior o per donar accés al litoral, depenent d'on es partesqui.

CONTINUARÀ

Creixerà allargant-se? Des de Palmanova partirà un camí que l'uneixi amb Calvià, es Capdellà i Peguera, i així tancar un recorregut que uneixi totes les poblacions del municipi a fi que es permeti un accés per a vianants a totes les poblacions municipals i formar un eix articulador del territori amb l'estimulació d'usos nous? El Passeig Calvià és el somni de connexió transversal, l'eix ambiental vertebrador del territori per tornar a posar en valor l'entorn de Calvià.

El Passeig té una funció capital, és un concepte nou que intenta rompre aquell estereotip que confon Calvià amb una gran urbanització moderna i que només hi veu els seus aspectes turístics més immediats. Es tracta de deixar enrere el concepte d'un Calvià degradat a partir d'accions i planificacions anteriors desencertades. El Passeig és una xarxa de possibilitats d'accessibilitat de gran qualitat, complexa i multifuncional, que no ha de deixar de banda àrees amb paratges naturals com Rafeubetx, na Burguesa, el puig d'en Saragossa, etc. Tot plegat ha de fer palès la progressiva conscienciació sobre el territori i permetre una percepció integrada mitjançant una xarxa alternativa. És a dir, parlar de l'evidència de la millora de l'espai calvianer a peu, passa a passa, el que possiblement qualque dia meresqui un monogràfic propi.

Entrevista amb

Miguel Bauzá López

(ES CASTELL, MENORCA, 1969), EMPRESARI

«Les gales de tarda varen ser una alternativa per compensar que les temporades turístiques s'anaven escurçant»

NEUS FERNÁNDEZ QUETGLAS / Periodista

Fill de Biel Bauzá Petrer, de qui diu haver heretat saber tractar i escoltar el personal, ha gestionat molts d'anys quatre locals d'oci nocturn de Santa Ponça: Fama, l'Strings, l'Europa i Caramba. Aleshores les discoteques obrien a final de febrer i tancaven a final d'octubre. Hi havia molta feina, i dura, perquè es treballava durant set mesos, cada dia, sense dies lliures. Amb l'escurçament de la temporada, els negocis varen anar en declivi.

Com us vàreu iniciar en el camp de l'oci nocturn?

Jo, després del batxiller, vaig decidir formar-me per començar a administrar i dirigir els negocis heretats de mon pare. Ell va ser molts d'anys director de l'Hotel Rei Don Eli Jaime de Santa Ponça i va veure que a la discoteca és on feia més caixa, on hi havia més potencial. Llavors, mon pare va comprar el local soterrat de 1.500 m2 de l'edifici d'apartaments Sun Beach, al carrer Ramon de Montcada, fa uns 38 anys. Allò va ser la discoteca Fama (1984-2009). Els darrers anys tenia dos ambients, el de discoteca clàssica i el de lap dance. El darrer explotador ho va fer amb el nom de Lush i ara el local torna a estar a la venda.

Quin era el tipus de clientela que teníeu?

Al principi dels vuitanta hi havia molts d'escandinaus i d'holandesos. Després això va anar canviant i varen començar a venir els irlandesos, que gastaven molts de doblers els vespres. No hi ha gent en el món que pugui beure més que el que beuen els irlandesos!

Hi havia moltes diferències entre la clientela?

Sí, perquè el tipus de gent que venia a Santa Ponça estava molt mesclat i no hi havia tants de locals. L'entorn de Santa Ponça va començar a patir certa decadència quan s'hi varen posar massa negocis nocturns, hi havia massa competència pels turistes. Una de les raons de la decadència va ser no posar límit

al nombre de locals nocturns, bé, límits a res, i també amb la normativa dels cafès-concert. Abans, els bars obrien fins a les 3 i després se n'anaven a les discos. Amb els cafès-concert, tots podien obrir fins a les 6 de la matinada. Amb el temps, tots ens vàrem haver d'especialitzar. Per exemple, amb pubs irlandesos amb música en viu irlandesa. És el públic al qual ens vàrem adreçar amb el local Europa (1993-2008) -ara Daniel's Corner-, que tenia un aforament per a uns 150 joves i obria fins a les 6 de la matinada.

Com estaven decorats els locals?

Hi havia molts de miralls, per tot. N'era una característica, i els miralls ajuden a la sensació que el lloc és més gran. Bé, la discoteca Caramba al principi estava decorada amb estalactites blanques, que també s'usaven molt, i tenia espais a diferents nivells. Nosaltres, a més, vàrem ser els primers en posar làser. Apagaves el llum i es veien rajos de làser verd, i després de colors... una il·luminació d'espectacle. Es varen collocar pantalles de grans mides, a poc a poc, segons avançava la moda i sense substituir els miralls.

Quin tipus de música posàveu?

Disco, menys a l'Strings, que era un lloc per a famílies on s'interpretava música en viu dels Back Street Boys, Madonna, Tina Turner, Four Tops o The Platters. A la resta, record sentir «Saturday Night» de Whigfield, una coreografia que automàticament tothom es posava a ballar. Es duia també el reggae i en general música per als estrangers. Una de les claus per saber què els agradava era amb la contractació de DJ de fora. Entre els grups de turistes que venien a Santa Ponça sempre n'hi havia que s'oferien a fer feina de DJ, de relacions públiques, de cambrers... A part, cada discoteca tenia un DJ resident, que era un espanyol, i que estava molt atent a l'actualitat discogràfica del moment. La botiga de referència a Mallorca era Oh! Música, de Palma, de Juan Campos. Parlaves amb ell i li demanaves un DJ que posàs música comercial, i ell et posava en contacte amb uns al·lots perquè provassis a veure com anava.

Quins DJ hi havia?

Eren els anys en què es va potenciar la figura del DJ com a espectacle. La gent venia a veure la sessió d'un punxadiscos determinat. Potser tenies en Manu Misión, n'Isaac Indart, en Miguel Melody, o Des Mitchell, que va ser resident de BCM. Els DJ es comunicaven en anglès, menys a les gales d'horabaixa de Caramba, perquè el públic era totalment espanyol.

Ha canviat amb els anys la manera de lligar a les discoteques? Res. El que ha canviat són les xarxes socials. Abans passava exactament el que passa ara, el que passa és que no se sabia en l'àmbit públic. Tot el que ha sortit en els darrers anys, com el mamading, sempre ha existit. Tots els treballadors que hem fet feina a Santa Ponça i a Magaluf hem vist situacions semblants i no ens escandalitzam. Si antigament haguéssin tengut mòbils com els d'ara... Barbaritats més grosses es feien! Record que a Fama hi havia nits temàtiques, per exemple hawaianes o romanes, i venien totes les al·lotes amb túniques sense roba

interior. Allò no transcendia, el que passava a Santa Ponça quedava a Santa Ponça. Hi ha moltes anècdotes. Per exemple, a principi i final de temporada posàvem una cortina i només obríem la meitat de la pista perquè hi hagués més ambient. Era molt comú que un al·lot que coneixia una al·lota se n'anassin a la part «tancada» i allà feien de tot, nus, en plena acció, sense cap pudor. Ho hem vist, el que passa és que no ho hem documentat.

I a les gales d'horabaixa com es lligava?

Era una cosa de dos, més innocent, unes mirades, unes ballades, «què noms?», «d'on ets?», «et convid a prendre qualque cosa»... «anam a fer una volta?» (rialles). A Caramba (1987-2007) hi cabien unes mil persones. A les gales dels diumenges horabaixa, de les 17 a les 22 h, a l'hivern, sí que hi havia ball d'aferrat. Era el moment que aprofitaven per intentar ballar amb l'al·lota que volien o, en el cas d'elles, que el que li agradava la tragués a ballar. Eren joves de la zona d'entre 14 i 20 anys.

Supòs que vares veure moltes primeres besades?

Sí, i no record cap incident desagradable entre al·lots i al·lotes. La veritat és que crec que els joves d'abans eren molt més respectuosos que els d'ara.

Qui va imitar les gales d'horabaixa?

Va ser una alternativa per compensar que les temporades turístiques s'anaven escurçant i nosaltres volíem continuar funcionant. Dins dels grups de joves, que n'hi havia molts a tot Calvià i que venien a l'estiu, es va proposar fer alguna cosa un pic per setmana durant l'hivern... Tot això era abans de BCM. Els calvianers no tenien on anar i Palma els queia molt enfora. Venir a Santa Ponça era com anar al centre. Tant si venies d'Andratx, com de Son Ferrer, com de Palmanova... era aglutinador. Els

pares feien cotxades de joves, o arribaven en autobús de línia, molts de taxis... A Facebook jo he vist grups que diuen: «No ets de Calvià si no has anat a les gales d'horabaixa de Caramba».

Després de les nostres gales d'horabaixa varen començar les de BCM i Banana's a Magaluf, al Pigmalion de Peguera... i durant un temps funcionaven més unes o altres, depenia dels grups d'amics. El producte era el mateix. Es tractava d'intentar que els més notables de cada grup fessin feina de relacions públiques per a tu, és a dir, que durant la setmana repartissin invitacions en els instituts, de «xupito» gratis o alguna cosa així. Eren la versió local dels tiqueters. Per cert, aquelles gales d'horabaixa han esdevingut en els tardeos o «horabauxes» actuals. És la mateixa gent.

La gent fumava als locals?

Era ben normal, tothom fumava de festa. El tabac era un gran negoci en aquells moments. A la barra veníem tabac i jo, amb el que guanyava a final de temporada, podia fer un viatge on volgués, era la meva paga extra. Ara, per entrar a ca nostra, m'havia de desvestir al portal i deixar la roba a defora. La meva dona em tenia prohibit entrar amb la roba amb olor de fum. Jo, que no he estat fumador mai, durant molts d'anys he estat fumador passiu!

Què s'usava beure?

Cubalibres. Els nòrdics demanaven Lumumba (cognac amb Laccao), i els còctels, com per exemple el «Sex on the beach». I la cervesa. Vi no, perquè no teníem turistes alemanys.

Se servia alcohol a menors i es demanava el DNI a l'entrada?

No se servia alcohol a menors i es demanava el DNI, maldament molts d'ells els falsificaven. No existia el botellot perquè els preus de les consumicions eren més accessibles per a tothom, no era tant car com ara, o que les persones no tenen el mateix poder adquisitiu. Amb les pessetes tot retia molt més. L'entrada de la gala de tarda eren 500 pessetes amb dues consumicions. Al principi, com que no hi havia molta competència, es pagava una entrada amb una consumició. Després això va canviar i les al·lotes no pagaven i els al·lots sí, i, després, entrada de franc abans de les 3 de la matinada, després entrada gratis tota la nit... El guany estava en la venda d'alcohol.

Es discriminava en el pagament de l'entrada entre al·lots i al·lotes?

Sí, sabem per experiència i està provat que on hi ha al·lotes hi arriben els al·lots. Era molt comú a Fama l'entrada lliure d'al·lotes abans de mitjanit. Ells, si sabien que hi havia al·lotes, pagaven encantats. Estava de moda endur-se una camiseta de la discoteca de record. Llavors un dia o dos a la setmana es feia l'oferta d'entrada més camiseta. N'hem arribat a vendre dues mil en un dia!

Va actuar la Policia Local o la Guàrdia Civil als vostres locals? Sí, i hem tengut comandaments corruptes i d'altres que feien la seva feina. Hi ha hagut de tot, supòs que depenia de les directrius o de la psicologia de l'agent. De vegades ajudaven i ens llevaven problemes i ens ho posaven fàcil. Altres anys, el mateix problema s'enfocava d'una altra manera. Nosaltres teníem seguretat privada pel tema dels gats, de les persones amb drogues... i ens demanaven que els controlàssim, ens amenaçaven amb denúncies, demanaven que posàssim major control d'accés. El mateix problema tractat des de dos punts de vista diferents.

Quines eren les estètiques imperants en aquells moments? No deixàvem entrar ningú sense camiseta. L'estètica depenia de la nacionalitat. Les angleses anaven molt, molt maquillades. Les irlandeses eren molt «horteres», sovint eren grup d'amigues que es desfrassaven sense cap més motiu que fer bauxa. Les holandeses i les nòrdiques anaven ben maquillades i molt elegants. Les espanyoles anaven molt arreglades, en pla de sortir: un top sexy, uns calçons ajustats, ben maquillades... Els al·lots, molt tirats, en general.

Quins altres entreteniments oferíeu, a part de música?

Cada nit es feien competicions, es feien xous, com ara dancing o drinking competition, «Miss Fama», «Miss Camiseta Mullada», coses d'aquestes... En els concursos de misses les al·lotes s'apuntaven i desfilaven en biquini, guanyaven una camiseta, una botella de xampany, unes consumicions... A més, teníem gogós a Fama i Caramba. Hi va haver qualque al·lot, però pocs.

Existia oci nocturn per als alternatius?

Els nuclis turístics s'han classificat per la nacionalitat dels seus visitants. Magaluf era anglès, Santa Ponça dels irlandesos i Peguera per a alemanys. No hi havia alternatives no comercials, i manco a l'estiu. Els turistes sopaven, prenien les primeres copes a un pub o bar i després a ballar fins a les sis del dematí. «Sota, caballo y rey».

El tabac era un gran negoci en aquells moments. Amb el que guanyava a final de temporada, podia fer un viatge on volgués

Aquesta entrevista es va fer recorrent alguns dels principals carrers de Santa Ponça. Molts dels vianants reconeixien i saludaven el nostre entrevistat.

 Joves al local d'oci nocturn Pub Es Casino de Calvià, mitjans dels anys 80.

MARIA FERRER OLIVER / Periodista

Cas Calvià, el preu de la democràcia

La història de la democràcia a Balears no es pot escriure sense parlar de corrupció. De decisions i fets que menyspreen l’interès públic i cerquen el benefici privat d’uns privilegiats, amb la necessària participació dels poders polítics i privats. Són nombrosos els casos que ens poden venir al cap. N’hi ha un, però, que explicarem al llarg d’aquest text i que ha pres el nom del municipi en què va ocórrer. Aquest no és un fet habitual. És, en realitat, un cas únic. Calvià ha estat i és sinònim d’un dels fets més greus que poden passar en una democràcia: pervertir la seva essència, la sobirania popular, volent comprar i canviar la voluntat del poble a canvi de doblers. Aquesta és una crònica del «Cas Calvià», un cas amb el nom d’un poble a qui es pretenia anul·lar i convertir en víctima d’un poder il·legítim.

Per cercar l’origen d’aquest cas ens hem d’anar a bussejar en la història recent de Calvià, a com des dels anys seixanta el turisme de masses ha enriquit el municipi, la seva gent (la

que hi havia nascut i la que hi anà a treballar i a viure) i el seu ajuntament. Parlam d’una de les destinacions turístiques més importants del món: la Nova York de la Mediterrània dels anys 80 i 90. Al capdavant, des de 1983, el Partit Socialista, primer amb el batle Francesc Obrador i, des de juny de 1991, amb la seva mà dreta, Margarita Nájera. La carismàtica política d’origen basc havia tornat a guanyar les eleccions amb 4.215 vots (un 42 per cent del total). Tenia 11 regidors en un ajuntament amb 21. Els 10 restants les tenia la coalició PP - Unió Mallorquina. La clau del govern municipal estava, per tant, en el fet que el PSOE tenia un regidor més que els conservadors, que governaven amb mà de ferro la majoria de les institucions de les Illes, començant pel Consolat de Mar i el president Gabriel Cañellas.

Anem als fets que ens ocupen. Les relacions entre els dos partits amb representació municipal no eren bones. Però el ple de gener del 92 fou especialment tens. Els regidors del grup

PP-UM abandonaren la sessió enmig de dures acusacions i la batlessa Nájera qualificà el portaveu popular, Eduardo Vellibre, d’«esquizofrènic». Ningú no ho va dir en veu alta, però en aquells moments ja estava estès el rum-rum, en la política i en les redaccions periodístiques, que alguna cosa podia passar a Calvià, que podia ser que canviàs la direcció política d’un dels ajuntaments més desitjats de les Illes i d’Espanya, que en aquells moments manejava 6.300 milions de pressupost i que tenia el 30 per cent de l’oferta turística de Mallorca.

El dia 3 de febrer d’aquell any esclata la bomba, amb una roda de premsa a la seu del Partit Socialista i una denúncia al jutjat. El regidor del PSOE José Miguel Campos denuncia que el Partit Popular l’ha intentat subornar amb 100 milions de pessetes perquè canviï el sentit del seu vot i faci batle Eduardo Vellibre. Presenta com a prova unes cintes d’àudio on hauria enregistrat tres de les quatre reunions que hauria mantingut per tractar aquests fets. Trobades en què haurien participat l’advocat i membre del PP Miquel Deyà, l’empresari Guillem Ginard i el vicepresident del PP de Calvià Andreu Bordoy. Les trobades haurien tingut lloc la segona quinzena de gener. Prometien a Campos fer-li un primer pagament de 100 milions en signar la moció de censura, i la resta en quotes mensuals durant els tres anys de legislatura restants. En la seva denúncia, el PSOE apunta alt: hi implica directament el president Cañellas, el conseller de Presidència Francesc Gilet i el portaveu del PP a Calvià, principal beneficiat de la moció de censura, Eduardo Vellibre.

L’any 1992 no hi havia xarxes socials. No hi havia mitjans digitals. No existia el que avui coneixem com la «globalització informativa», la multiplicació de titulars i reaccions que genera una notícia. No obstant això, l’impacte de la denúncia fou enorme. Primera plana de tots els diaris locals, nacionals i dels informatius de ràdio i televisió. Reunió de Cañellas amb els seus col·laboradors a la seu del Govern de les Illes per analitzar la situació. Declaracions dels tres implicats directament en les converses, Deyà, Bordoy i Ginard, en el jutjat de guàrdia. Un terratrèmol de dimensions màximes. Ningú no pensava, però, llavors que començaria un relat en el qual, sense fer spoiler, hi tenien cabuda pagaments de suborns amb entrada i quotes mensuals, com si fos una hipoteca, la Marina de Calvià, reunions a Cuba, un premi de loteria, la «paella i el puro». No és per fer broma, perquè pretendre pervertir la democràcia amb doblers no ho és, però la història d’aquest cas dona per un extraordinari guió d’una sèrie de televisió. De dues temporades.

Des d’un primer moment va quedar clar que la intenció inicial del PSOE era que la responsabilitat s’estengués als màxims dirigents del PP, Cañellas, Gilet i Vellibre. Anar més enllà de la literalitat de les cintes magnetofòniques i inculpar els principals beneficiats de la moció de censura i del canvi de batle a Calvià. Per part del PP, tot el contrari. Varen voler desvincular-se d’una actuacions de tres particulars que volien comprar la batlia d’un ajuntament a canvi de 100 milions de pessetes sense que això donàs resposta a com beneficiava això a Deyà,

Bordoy i Ginard o d’on treien els doblers que prometien. El PP, i els tres implicats en les converses, també tractaren de desacreditar el regidor José Miguel Campos. El propi Gabriel Cañellas posà en qüestió que es reunís fins a quatre vegades amb els promotors del suborn i que fes tantes preguntes durant les converses. I Miquel Deyá digué que a Campos se’l podia comprar amb una «paella i un puro» perquè no passava per una bona situació econòmica.

El fet és que la investigació del cas la va du a terme un jutge que amb el temps ha fet un màster en corrupció, José Castro, titular del Jutjat d’Instrucció número 3 de Palma. El magistrat va enviar a presó provisional dos dels implicats en les converses i va donar per bones les cintes gravades, malgrat els intents d’invalidar-les dels seus protagonistes. Va veure indicis per interrogar el president Cañellas i Francesc Gilet, i per això es va inhibir del cas en favor del Tribunal Superior de Justícia de Balears, competent per investigar els aforats. El magistrat de l’alt tribunal Josep Zaforteza els va interrogar com a imputats i això no va provocar-ne la dimissió, a diferència del que sí passa aquests darrers anys quan un polític és investigat. A Cañellas el varen interrogar al seu despatx del Consolat de Mar, el 14 de maig de l’any 1992, tres mesos després dels fets. I és que la celeritat de la instrucció és una característica que diferencia molt el Cas Calvià d’altres assumptes de corrupció que s’han eternitzat anys i anys als jutjats.

Josep Zaforteza conclou que ni Cañellas ni Gilet estan implicats en el cas. El jutge Castro conclou la instrucció en juliol del mateix any 1992 i envia a judici les tres persones amb què es reuní Campos i la veu de les quals apareix a les cintes: Deyá, Bordoy i Ginard. La vista comença a l’Audiència de Palma el 8 de febrer del 1983. Es pot considerar el primer gran judici de corrupció celebrat a les Illes. Els tres acusats basen la seva defensa a no reconèixer les seves veus en les cintes magnetofòniques i a justificar que en les reunions amb Campos era el regidor socialista els qui els havia anat a cercar, perquè volia deixar l’equip de govern i passar a l’oposició. El tribunal no els creu i dicta sentència condemnatòria: quatre mesos d’arrest

La celeritat de la instrucció és una característica que diferencia molt el Cas Calvià d’altres assumptes de corrupció que s’han eternitzat anys i anys als jutjats

major per Deyà i Bordoy i sis mesos per Ginard. Penes que no impliquen entrar a la presó, excepte per Ginard, que tenia una condemna prèvia per narcotràfic. Els tres són condemnats a pagar una multa de cent milions de pessetes, els doblers que anaven a pagar a Campos perquè canviàs el seu vot per donar la batlia al PP. En qualsevol condemna penal, sempre donam més importància a la pena de presó. Però, en aquest cas, si no volen perdre el fil del relat, es quedin amb la multa.

La sentència és molt dura en la valoració dels fets que jutja. Veu «estrictes motius polítics» en l’intent de suborn i qualifica el transfuguisme com una conducta que «ataca l’arrel dels principis democràtics i és una autèntica burla al dret fonamental de vots dels ciutadans». La resolució de la Secció Primera de l’Audiència conclou que «l’opinió pública haurà de jutjar [els condemnats] amb major rigor que la llei mateixa». Una frase molt premonitòria del que passaria després. Perquè, efectivament, l’opinió pública tenia encara molt a valorar.

La legislatura continua sense que l’escàndol de l’intent de suborn a Calvià tengui conseqüències polítiques. El Tribunal Suprem confirma la sentència de l’Audiència fil per randa l’any 1994. S’apropen les eleccions de 1995 i Eduard Vellibre diu en una entrevista que posaria «les dues mans al foc» per Gabriel Cañellas. Les eleccions donen la majoria absoluta al Govern a Cañellas i a Margarita Nájera a Calvià. La sort d’un i altre serà, però, ben diferent. El primer es veu obligat a dimitir per la seva implicació en el cas «túnel de Sóller».

Mentre la política i la vida segueixen el seu curs, els condemnats pel Cas Calvià han de pagar la multa de cent milions. I, per fer-ho, demanen ajuda al Partit Popular. L’advocat Deyá i el farmacèutic Bordoy, que fins ara s’havien desvinculat i havien desvinculat el partit de l’intent de suborn, toquen ara la seva porta. I el segon, Andreu Bordoy, toca també la porta del jutjat, de nou la del jutge d’instrucció número 3, José Castro. Som al febrer de 1996. Bordoy entrega al magistrat nous documents que obliguen a reobrir la investigació. En concret, un document que hauria signat Eduardo Vellibre en què es compromet

a pagar els cent milions de multa que Bordoy ha d’ingressar per la condemna de l’Audiència. El document s’hauria signat el novembre de 1994, després de la sentència del Suprem, quan els condemnats han de fer front al pagament. Bordoy també tindria unes cintes (de nou, cintes gravades, en aquesta segona «temporada») amb les converses que hauria mantingut amb Vellibre i Francesc Gilet (exconseller de Cañellas) sobre el cas després de la condemna.

La desmemòria del qui fou vicepresident del PP de Calvià es converteix en un relat detallat en aquesta nova fase de la investigació. Andreu Bordoy declara com a testimoni i diu a José Castro que l’intent de suborn a José Manuel Campos fou una operació política dirigida, el 1992, per Gilet i per Cañellas. Hi implica també Vellibre i el notari i exdirigent del PP Alberto Herrán. Aquest mateix relat li fa Bordoy al president del Govern del PP, Cristòfol Soler, a finals de 1995, en un hotel de Cuba. Una escena curiosa, per emprar un qualificatiu suau, que el propi Soler admeté davant el jutge, en una declaració com a testimoni que tingué lloc al Consolat de Mar el maig de 1996.

La segona part del Cas Calvià repeteix els mateixos esquemes de la primera. De nou José Castro veu indicis de culpabilitat contra Cañellas i Gilet i passa la causa al Tribunal Superior. També en veu contra Eduardo Vellibre, però en aquest cas és el propi Vellibre qui, davant la contundència de les proves (un document firmat per ell assumint el pagament de la multa dels cent milions), admet que es va veure obligat a adquirir aquest compromís per ordre de Francesc Gilet. No hi implica Cañellas.

Al TSJB assumeix la investigació el jutge Javier Muñoz. El magistrat centra la instrucció a cercar l’origen dels doblers que prometia el PP per pagar el suborn i la posterior multa de la condemna. La gravetat de les sospites es tal que arriben al llavors president José María Aznar. S’investiga una escolta il·legal del telèfon del magistrat Muñoz, sense que s’arribàs a saber qui l’havia feta. El jutge Muñoz no aconsegueix trobar proves contra Gabriel Cañellas, que continua aforat com a diputat regional, i torna el cas, de nou, a Castro. En la seva resolució, deixa clar que «les incerteses» d’aquest cas «subsisteixen».

El jutge d’instrucció número 3 acabarà aquesta segona part del cas concloent que les novetats aportades per Bordoy són suficients per dur a judici dues persones, Francesc Gilet i Eduardo Vellibre. El segon judici, però, no s’arribarà a celebrar perquè el gener de 1999 un jutge decreta la prescripció dels fets, la qual cosa significa que el temps transcorregut impedeix que puguin jutjar-se. La possible responsabilitat penal de Gilet i Vellibre en el suborn queda, per tant, extingida.

Així les coses, sigui per les lleialtats en el primer judici, sigui pel retard en les traïcions en el segon, el Cas Calvià no ha quedat mai complet per la justícia. Dos intents després, la veritat quedarà sols en la memòria dels qui el protagonizaren.

El Cas Calvià es pot considerar el primer gran judici de corrupció celebrat a les Balears

LA POLICIA LOCAL DE CALVIÀ

De la mort de Franco al principi del mil·lenni: el canvi de paradigma.

D'una Policia Municipal preconstitucional a una Policia Local moderna i eficient

ANTONI AGUARELES GARCÍA / Inspector de policia local

 Plantilla de la Policia Local de Calvià els anys 70.

Si hem de referir-nos a la història de Calvià en els anys 80 i 90, sens dubte hem de parlar de la Policia Local, un dels serveis públics bàsics que ofereix l'Ajuntament. Aquestes dues dècades varen ser de summa importància per al seu desenvolupament, definició i estabilització com a servei públic.

olts dels fonaments de l'actual Policia Local de Calvià, segona policia de les Illes Balears, amb més de 200 agents i amb una missió clara, d'assegurar la seguretat ciutadana i la qualitat de vida dels residents i visitants de Calvià, es varen forjar en aquests anys.

El 10 de febrer de 1964, el Ple de la corporació municipal, amb Jaume Martorell Vicens com a batle, va aprovar la modificació de la plantilla de personal de l'Ajuntament i va crear el Cos de la Policia Municipal (grup C, serveis especials), amb les següents places: un sergent, un caporal i deu policies municipals. Les places varen ser ocupades pel sergent en cap Luís Sánchez Martín, el cap José Macías Álvarez i els policies municipals Antoni Escalas Bauzá, Miquel Ros Bernabeu, Miquel Flexas Borràs, Ángel Gómez Cejudo, Julián Laiglesia Ferrer, Pau Cerdà Pocoví, Victoriano Dengra Gómez, Juan García López, Patricio Martínez Mañas i Joan Lluís Llodrá Bonet.

Durant aquest primers anys, els policies municipals de Calvià prestaven servei en un municipi que encara no patia el boom del turisme. Les funcions eren mínimes: custòdia de l'Ajuntament, conducció de l'ambulància municipal, trasllat de documentació municipal a diversos organismes públics, gestió del trànsit a les viles de Calvià i des Capdellà, i patrulles puntuals en vehicle per fer tasques de vigilància en les incipients urbanitzacions. És l'etapa predemocràtica, sense una llei de forces i cossos de seguretat, ni competències autonòmiques en temes de coordinació. Llavors, la Policia Local no tenia dependències pròpies. Els agents prestaven servei en un habitacle a l'entrada de l'antic Ajuntament de Calvià, avui seu de l'Escola de Música. El parc mòbil amb el qual comptaven a finals dels anys setanta era de dos Renault 4L, un Renault R12 (ambulància), un Land Rover Santana i quatre motocicletes, dues de 350 cc i dues de 450 cc.

Els objectius per millorar la Policia Municipal eren, segons el batle Joan Terrassa Noguera i recollits en l'acta de la sessió del ple municipal del 3 de març de 1971, que traduïm al català:

Ampliació de la plantilla de policia municipal, adquisició de dos vehicles Jeep o similars dotats de ràdio-telecomunicació amb central a l'Ajuntament. Informa la Batlia que a causa de la disseminació dels nostres nuclis urbans, l'actual plantilla de la Policia Municipal resulta sens dubte insuficient per prestar els seus serveis normals, ja que, comptant tan sols amb deu policies, un caporal i un sergent, difícilment es pot atendre tot el terme de Calvià, en servei continuat durant les 24 hores del dia. Són nombroses les queixes dels veïns i dels visitants del terme referides principalment al fet de la inexistència d'un servei de policia durant les hores nocturnes. Continua exposant que, al seu parer, per complir aquest servei en forma adequada resultaria necessari, a fi de no gravar excessivament l'economia municipal, d'una banda, l'augment de la plantilla en la forma següent: devuit policies, tres caps i un sergent, i d'altra, l'adquisició de dos vehicles que, juntament amb les dues motos de què avui es disposa, ens donaria com a resultat una policia totalment motoritzada. D'aquesta manera tendríem la possibilitat d'organitzar la plantilla municipal de policia en tres grups al comandament d'un cap, que podrien prestar el servei, durant jornada de 8 hores, les 24 hores del dia. Aquests serveis, tot i el caràcter reduït de cada grup, serien molt eficients sobre la base de l'adquisició dels citats vehicles, equipats de radiotelèfon, amb central en el propi Ajuntament, ja que, en estar totalment motoritzada i comunicada la Policia Municipal, les seves actuacions s'estendrien a tot el terme. Un cop escoltades aquestes manifestacions, la corporació acorda, per unanimitat, iniciar l'oportú expedient per a l'ampliació de la plantilla de la Policia Municipal, així com iniciar igualment l'expedient de contractació que correspongui per a l'adquisició dels dos vehicles que proposa la Batlia.

EVOLUCIÓ PARC MÒBIL POLICIA LOCAL 1965-2000

Com es pot veure en el quadre següent, durant les dues següents dècades la situació va evolucionar favorablement quant a dotació de parc mòbil.

LES CLAUS DE L'EVOLUCIÓ DE LA POLICIA LOCAL DE CALVIÀ

En primer lloc, el municipi de Calvià va passar de tenir 2.690 habitants el 1960 a comptar amb una població superior als 50.000 habitants en 2022. Aquesta explosió demogràfica que registra Calvià no té precedents a les Balears, i solament es pot explicar a través del fenomen del turisme i dels processos migratoris derivats d'aquest. Aquesta situació produeix un canvi substancial en l'ocupació dels seus habitants, que passen, majoritàriament, de l'agricultura al sector turístic. Tan sols en casos molt excepcionals continua sent la ramaderia i l'agricultura la primera font d'ingressos per a les famílies. L'única activitat del sector secundari que té una certa rellevància és la construcció, però està enfocada també al sector turístic i residencial. Un altre canvi significatiu que es produeix és en la distribució geogràfica de la població. La costa, que havia estat pràcticament inhabitada fins a l'arribada del turisme, es converteix en una àrea urbana gairebé ininterrompuda. Això suposa un canvi en el ritme de vida del municipi, que fins llavors havia viscut a l'interior, en els nuclis agrícoles de Calvià vila i es Capdellà.

En segon lloc, el 1975, es va produir la mort de Franco i la caiguda del règim, i es va iniciar l'etapa anomenada «Transició». Uns anys vertiginosos, en què es passa d'una dictadura a una democràcia. Es varen convocar les primeres eleccions democràtiques el 1977, es va aprovar la Constitució del 78, es varen convocar les primeres eleccions municipals el 1979, es varen derogar algunes lleis franquistes, entre les quals les de «vagos y maleantes», es va començar a treballar en un codi penal nou, que es va aprovar el 1995, es va avançar en la descentralització de l'activitat pública amb el desenvolupament del títol vuitè de la Constitució. Això va implicar la creació de l'estat de les autonomies.

LA GESTIÓ I COORDINACIÓ DE LES POLICIES ES VA BASAR EN LA PROMULGACIÓ DE LA LLEI DE COSSOS I FORCES DE SEGURETAT EL 1986, QUE PER PRIMERA VEGADA DEFINIA D'UNA FORMA CLARA LES POLICIES LOCALS:

Els cossos de policia local són instituts armats, de naturalesa civil amb estructura i organització jerarquitzada, i es

regeixen, quant al seu règim estatutari, pels principis generals dels capítols II i III del títol I i per la secció quarta del capítol IV del títol II de la present Llei, amb l'adequació que exigeixi la dependència de l'Administració corresponent, les disposicions dictades sobre aquest tema per les comunitats autònomes i els reglaments específics per a cada cos i altres normes dictades pels corresponents ajuntaments. Els cossos de policia local hauran d'exercir les següents funcions: protegir les autoritats de les corporacions locals, i vigilància o custòdia dels seus edificis i instal·lacions. Ordenar, senyalitzar i dirigir el trànsit en el nucli urbà, d'acord amb el que s'estableix en les normes de circulació. Instruir atestats per accidents de circulació dins del nucli urbà. Policia administrativa, quant a les ordenances, bans i altres disposicions municipals dins de l'àmbit de la seva competència. Participar en les funcions de policia judicial, en la forma establerta en l'article 29.2 d'aquesta Llei. La prestació d'auxili, en els casos d'accident, catàstrofe o calamitat pública, participant, en la forma prevista en les lleis, en l'execució dels plans de protecció civil. Efectuar diligències de prevenció i totes les actuacions que tendeixin a evitar la comissió d'actes delictius en el marc de col·laboració establert en les juntes de seguretat. Vigilar els espais públics i col·laborar amb les forces i cossos de seguretat de l'estat i amb la policia de les comunitats autònomes en la protecció de les manifestacions i el manteniment de l'ordre en grans concentracions humanes, quan siguin requerits per fer-ho. Cooperar en la resolució dels conflictes privats quan siguin requerits per fer-ho.

I, com a última fita legislativa, tenim la promulgació el 1988 de la Llei de coordinació de les policies locals i el posterior decret de normes marc que la desenvolupa, en la qual, de manera clara i inequívoca, es dicten els objectius de les policies locals:

Constitueix un objectiu bàsic en l'establiment dels criteris de coordinació, la formació i el perfeccionament dels membres dels cossos de policia local i la seva integració en un projecte comú de seguretat pública, des d'una perspectiva integral de proximitat amb la ciutadania, basat en criteris ètics de rigor en qualsevol àmbit d'actuació, el caràcter

preventiu i assistencial del servei i la resolució de conflictes com a instruments de cohesió i integració social. En la determinació dels criteris de coordinació s'atendran en general les singularitats del territori de cada illa de la comunitat autònoma i, en particular, les de cada localitat.

La llei defineix també d'una forma clara les funcions de les Policies Locals:

La policia local és un cos de seguretat públic dependent dels municipis la missió de la qual és protegir el lliure exercici dels drets i les llibertats, vetlar pel compliment de les ordenances municipals i per la seguretat del trànsit en el nucli urbà, garantir la seguretat ciutadana, intervenir en la gestió dels conflictes de la ciutadania en el marc de la mediació policial, quan siguin requerits, i col·laborar de manera proactiva en la solució dels esmentats conflictes, així com en la defensa de l'ordenament constitucional, a través de l'exercici de les funcions que li atribueixi la normativa vigent, que en cap cas es poden exercir mitjançant sistemes de gestió indirecta, d'acord amb el que estableix l'article 5 de la Llei 4/2013.

PRIMER AJUNTAMENT DEMOCRÀTIC (1979-1983)

Després de les primeres eleccions municipals a Calvià posteriors la mort de Franco, i amb el restabliment de la democràcia, es va constituir el consistori amb l'elecció d'un nou batle, Francesc Font Quetglas, del partit independent C.A.L.V.I.A, que el primer any va comptar amb el suport del PSOE, el PCE i el partit independent Agrupació d'Electors. Després, el pacte es va rompre i va governar fins al final de la legislatura amb el suport dels dos partits independents i l'entrada en l'equip de govern d'UCD, amb la qual cosa deixava a l'oposició el PSOE i el PCE. En aquest període varen ser delegats de Policia Local el regidor del partit Agrupació d'Electors, que va morir als pocs mesos del mandat, i Antonio Aguareles Coll.

Cal tenir en compte que de 1970 a 1981 es va produir un creixement important de la població de Calvià, que va passar de 3.579 habitants el 1970 a 11.777 en 1981. A més a més, la tendència anava en augment. I un altre fet fonamental és que devers un 60 % de la població del municipi va passar a viure a la costa, mentre que en la dècada anterior aquest percentatge era gairebé la meitat, un 32 %.

A la Policia Local es varen començar a fer inversions per poder fer front a la nova realitat del municipi. Es traslladaren les dependències de la Policia Local de Calvià poble a Son Bugadelles. S'adquiriren quatre turismes patrulla (dos Talbot Horizón i dos Talbot 150) i una grua. Es crearen tres places de caporal i es contractaren quinze policies interins i una vintena més com a auxiliars de temporada. La Policia es va articular en unitats de trànsit, patrulles, UMA (Unitat de Medi Ambient i Platges) i Nocturna, a part dels agents que s'ocupaven de les tasques administratives i de gestió de l'emissora. El salt qualitatiu d'aquest període es resumeix en l'augment de personal i material, l'estabilització d'una unitat nocturna, la prestació de servei en tots els torns i l'augment de la plantilla per a la temporada estiuenca.

CREIXEMENT I DEFINICIÓ (1983-1987)

Després de la segones eleccions municipals celebrades en 1983, Francesc Obrador Moratinos va aconseguir la Batlia de Calvià secundat per UM i el PCE. Va ser un període molt interessant i motivador per al desenvolupament de la Policia Local. El delegat responsable del cos en aquest període va ser el regidor d'UM, Luís Fuentes Carrillo. Si alguna cosa cal destacar d'aquest període és, el creixement i aparició de la Llei de cossos i forces de seguretat, que, com ja hem dit, definia de manera clara per primera vegada l'objecte i les funcions de les policies locals.

En aquest període, el consistori va fer un gran esforç pel que fa a inversions a la Policia Local. Durant l'any 1984 es varen contractar 39 policies locals, i l'any següent uns altres 45.

 Les motocicletes de policia els anys 70.

 José López amb un Renault 6, el primer cotxe patrulla, anys 70.

També es varen crear les places d'oficial, suboficial, quatre de sergent i sis de caporal. La plantilla orgànica es va establir en una mitjana d'un centenar d'agents, nombre que seria la base de la Policia Local de Calvià fins a finals dels noranta. Cal ressenyar que cada estiu s'augmentava la plantilla amb una vintena de policies auxiliars de temporada, que reforçaven la Unitat Nocturna i la Unitat d'UMA, que en aquests anys cobria la seguretat i control de les ordenances municipals a les platges del municipi. Significativa és la promoció dels 45 policies de 1986 amb formació, mitjançant conveni amb l'Escola de Policia Municipal de l'Ajuntament de Palma. Els comandaments que es varen incorporar varen haver de superar un curs d'aptitud de la mateixa escola, homologat i comú per a tots els policies de les Illes Balears. Llavors ja s'estava gestant la futura formació i adequació als mateixos temaris i objectius que marcaria la Llei de coordinació de policies locals de les Illes Balears i el reglament marc que la desenvoluparia.

Quant a dotació de material i vehicles, es varen adquirir sis vehicles patrulla (Renault 6 i Opel Corsa), un furgó policial (Peugeot J5), quatre motocicletes pesades (Yamaha 450) i vuit de lleugeres (Vespa 200). També, i com a curiositat, es començaren a canviar gradualment els uniformes de la policia local, i es passà de camises blanques i caçadores de pell a camises blavoses, amb la incorporació dels escacats de quadres com a imatge corporativa de les policies municipals. També es varen inaugurar dependències policials a les urbanitzacions de Magaluf (al carrer del Galiot) i Peguera (a l'avinguda des Capdellà) amb la intenció d'acostar el servei policial a les zones costaneres. Així mateix es varen dotar tots els agents d'esprais defensius i d'emissores personals.

Pel que fa a l'organització operativa d'aquests anys, es va optar per una sistema basat en la cobertura del servei diürn per part de la Unitat de Trànsit i de patrulles, el nocturn per part de la Unitat de Patrulles (amb el suport d'unitats especials), i l'UMA (Unitat de Medi Ambient) per a la gestió dels requeriments de compliment i desenvolupament de les ordenances municipals i la vigilància i control de platges en període estival.

Una dada significativa en l'evolució de la Policia Local es la seva progressiva presa de protagonisme en el control de la seguretat i ordre públic a les zones costaneres, i molt especialment a Magaluf. Als anys 1983 i 1984, a Gran Bretanya hi havia un conflicte social palès derivat de la reconversió de les mines i dels problemes generats per una crisi econòmica profunda, que generà una problemàtica social de frustració i violència que es traslladà a les zones on els turistes britànics es desplaçaven per a l'oci. Varen ser anys problemàtics per al control de l'ordre públic a les zones turístiques. De fet, l'Ajuntament de Calvià va crear, en coordinació amb la Delegació del Govern i la Guàrdia Civil, la Unitat Especial d'Ordre Públic (SEOP), que es va desplegar l'estiu de 1984 i va col·laborar de forma molt positiva i eficient en la implantació de la seguretat ciutadana a les

zones turístiques. Aquesta unitat, després del seu primer any d'actuació específicament en horari nocturn, es va reconvertir en la Unitat d'Intervenció Immediata (UII), que prestava servei en tots els torns. Un cop la situació a la zona de Magaluf es va poder solucionar, varen passar a cobrir els serveis la Unitat Nocturna.

Quant a l'organització i gestió de la policia municipal, varen ser anys complicats. La plaça d'oficial per al comandament de la policia en aquests anys va ser ocupada respectivament per Jorge Cerdó i Víctor Comentador, militar de carrera el primer i funcionari de presons el segon. Cap dels dos va arribar a aconseguir l'avanç cap a una veritable policia local integrada en la societat calvianera ni en el grau de compromís dels agents de la plantilla. Davant aquesta problemàtica, l'Ajuntament de Calvià va encarregar a l'empresa Estratègia Local una auditoria de la Policia Local i un treball d'anàlisi i d'estructuració per garantir-ne l'eficàcia i l'eficiència a l'hora d'enfrontar-se als reptes d'una societat canviant. Aquesta gestió d'anàlisis es va dur a terme amb la participació del quadre de comandaments de la Policia, encara municipal, i els tècnics de l'empresa, cosa que va permetre la creació d'una estructura de funcionament moderna basada en unitats bàsiques de la Policia Local, Trànsit i Policia de Barri, secundades per unitats especials: Unitat d'Atestats, Unitat de Medi Ambient i Unitat Nocturna. Així mateix, fruit d'aquesta fase de reflexió, es va triar el llavors sergent Jaime Tovar Jover per liderar el projecte com a inspector en cap de la Policia Local de Calvià i, posteriorment, com a major en cap. Així va començar una dècada d'avanç i d'estabilització de la Policia Local que es va mantenir ininterrompudament. Fruit d'aquesta tasca de professionalització i de gestió eficient de la Policia Local és que, per primera vegada, es comencen a analitzar i presentar a la ciutadania dades de la feina policial, que es materialitzaran en la publicació de les memòries anuals de gestió.

PERÍODE D'ESTABILITZACIÓ I DEFINICIÓ DE LA POLICIA LOCAL (1987-1999)

Durant aquesta dècada, la Policia Local de Calvià va créixer, es va formar i va definir les funcions en relació a les necessitats de la ciutadania i en concordança amb la le-

gislació policial que ja es va posar plenament en marxa (la Llei de forces i cossos de seguretat de 1986, d'àmbit estatal, la Llei de coordinació de les policies locals de 1988 i el Reglament marc que la desenvolupava en l'àmbit autonòmic.

Aquest període va ser una fita respecte de l'expansió de la gestió i el desenvolupament de l'Ajuntament de Calvià i la seva policia. Durant aquesta dècada i durant una altra legislatura més, ja en el nou mil·lenni, va governar el PSOE amb pactes puntuals amb UM. La batlessa n'era Margarita Nájera Aranzábal i els responsables de policia varen ser els regidors Josep Ferrer Fillol (UM, 1987-1991), Antoni Pallicer Pujol (PSOE, 1991-1995) i Miguel Cristóbal Arranz (PSOE, 1995-1999). La Prefectura de la Policia Local va recaure en el major Jaime Tovar Jover fins a finals de 1998, en què va abandonar la Prefectura i va ser substituït per l'Inspector José Antonio Navarro Muñoz.

Durant aquests anys, varen augmentar el nombre de vehicles, i es va modernitzar l'armament i els equips tècnics i de comunicacions. Pel que fa a les instal·lacions, es varen ampliar les dependències de Peguera i Magaluf, i després les del camí de la Porrassa. Finalment, s'aprovà el projecte de les actuals dependències de la Policia Local al polígon de Son Bugadelles, que s'inauguraren el 2001.

En referència a la formació de la Policia Local, ja en la memòria de 1991, es feia constar aquesta intenció estratègica i es va incrementar el nombre de cursos, seminaris, etc., desenvolupats especialment a l'Escola de Policia Local del Govern Balear. En l'àmbit intern, amb l'inici d'un curs de reciclatge obligatori per a tots els components de la plantilla per unificar criteris d'actuació, estudiar les novetats legislatives i normatives, i recordar les matèries d'importància per a l'activitat policial. Dins dels objectius, es va destacar també l'inici d'activitats d'educació vial per a l'alumnat dels col·legis del municipi. El primer curs va ser el 1991, especialment adreçat al segon cicle d'educació primària a través d'un sistema pedagògic nou, amb, per exemple, l'ús de l'emissora municipal de ràdio com a eina didàctica. Aquest mateix any també es recull l'activitat de la Policia Local com a policia judicial, que es va desenvolupar en diversos entorns. Primer, amb la col·laboració amb els jutjats (citacions, arrests domiciliaris, etc.). Segon, a través de la intervenció directa de la Policia, sobretot en matèria d'accidents de trànsit (atestat i fitxes tècniques). I tercer, en les nombroses tasques dutes a terme per la Policia Local en època estival amb intervencions de venda ambulant, tiqueters, contaminació ambiental i seguretat ciutadana.

Quant a gestió i organització, la Policia Local de Calvià es basa en un model policial adaptat a la realitat del municipi, un model en el qual els efectius de Policia de Barri a l'hivern es dediquen a les seves funcions específiques en els diversos nuclis de població i, en el període estival, el 50 % del Servei

 Antoni Aguareles i Jaime Tovar impartint educació vial.

de Policia de Barri reforça les unitats de Platges i Nocturna, tot i que encara es continua contractant una mitjana de trenta auxiliars de policia per al període estiuenc.

A partir de 1990 el ple de la corporació aprova el Decret organitzatiu de la Policia Local, en el qual es definia una policia local que s'estructurava en una prefectura amb un departament administratiu i serveis policials: Servei de Patrulles 092, Servei d'Atestats, Servei d'Instal·lacions Fixes i Servei de Policia de Barri. Aquest fet és fonamental, i fins a avui l'organització de la Policia es basa en decrets organitzatius, que evidentment han anat evolucionant per adaptar-se als criteris polítics, les necessitats organitzatives i la millora de l'eficiència en la labor policial. En aquests anys podem parlar de l'etapa de maduresa en la implantació de la Policia Local, amb l'adopció d'un model clàssic basat en unitats de Patrulles 092, Atestats, Policia de Barri i Trànsit, la introducció de noves pràctiques de direcció per objectius en la gestió, i una aposta forta per la formació interna, la participació en seminaris i congressos externs i la cada vegada més important participació de la Policia Local en aspectes de control del compliment de les ordenances municipals, com ara la contaminació acústica, la publicitat dinàmica, la neteja, la convivència, etc.

La Policia Local de Calvià durant aquesta dècada s'ha desenvolupat en gran manera perquè ha estat capaç de gestionar i de donar cobertura a esdeveniments importants, com ara la creació de la primera Junta Local de Seguretat de Calvià al març de 1988. Des d'aquest dia es reuneixen de manera periòdica i és un instrument per analitzar les situacions de conflictivitat en el municipi, elaborar plans de prevenció, intercanviar informació entre Guàrdia Civil i Policia Local, i articular la coordinació entre tots dos cossos. La Policia Local de Calvià va fer la cobertura i acreditació de la reunió infor-

mal de ministres d'afers exteriors que va tenir lloc a Calvià durant la primera presidència de la Unió Europea d'Espanya el 1989. També va fer la cobertura de la Marató Calvià, que ja en aquesta dècada va esdevenir una prova de referència mundial. També en esports, s'ha duit a terme la cobertura d'etapes de la Volta Ciclista a Espanya, l'organització del Campionat d'Espanya de Pentatló Policial i la cobertura de la Universíada 1999, de la qual Calvià va ser subseu juntament amb Palma.

Finalment, i no menys important, s'inicia una etapa nova, afavorida en el concepte renovat de seguretat que es pretenia aplicar des de l'equip de govern municipal, basat en la proximitat a la ciutadania i en la resolució efectiva dels problemes veïnals. En aquesta línia d'actuació, durant l'any 1999 es va posar en funcionament una unitat de policia de proximitat, desplegada de manera experimental a les zones de Peguera, Calvià i es Capdellà, com a referència que permetria avaluar la satisfacció de la ciutadania de cara a la seva implementació en tot el municipi. Aquesta unitat va dur a terme unes dues-centes intervencions directes. L'objectiu era adoptar una sèrie de compromisos ciutadans com ara respondre als requeriments en el menor temps possible, complir els terminis establerts per a la resolució de les queixes, augmentar la presència policial preventiva a la via pública, etc. Un pic analitzat el grau de compliment i l'efectivitat del sistema, cal anar millorant per estendre el model a tot el municipi.

Tot l'exposat anteriorment va comportar que al final de la dècada se superassin els mètodes de gestió basats en objectius per assumir una cultura de gestió de la qualitat i avançar en la creació de cartes de servei a la ciutadania, amb la utilització dels quadres de comandament integrats i altres indicadors com a eines bàsiques en la gestió de l'organització.

 L'oficial Caballero al parc infantil de trànsit.  Diada dels 10 anys d'educació vial (1985).

Segons el decret organitzatiu de 8 de febrer de 1995, al comandament de la Policia Local de Calvià hi ha un inspector en cap sota la direcció política. Llavors hi ha els directius d'àrea, que és l'agrupació del personal en serveis, amb funcions específiques. El comandament del servei correspon a un subinspector en cap. Sobre la base de l'especificitat i de les característiques que es presten, la Policia es divideix en unitats, al comandament de les quals hi ha un o dos oficials, que disposen d'entre dos i catorze policies:

• Servei de Patrulles 092: dedicat a l'atenció reactiva, vigilància preventiva en els diversos nuclis i actuacions puntuals que puguin sorgir durant la prestació del servei. Es divideix en tres unitats per a la cobertura rotativa dels torns de matí, horabaixa i nit. El personal el formen sis oficials i trenta policies.

• Servei d'Atestats: es concreta en una única unitat, dedicada a la recepció de denúncies judicials, intervenció directa en accidents de trànsit i reconstrucció d'aquests a requeriment judicial, i actuacions molt específiques sol·licitades pels jutjats. El comandament recau en un oficial i disposa de vuit policies.

• Servei d'Instal·lacions Fixes, dividit en dues unitats:

1) La Sala del 092, que atén i gestiona les cridades rebudes així com les comunicacions amb les diverses unitats que presten servei de carrer. El seu comandament és una persona amb càrrec d'oficial a les ordres del qual hi ha tres policies i cinc operadors civils de ràdio.

2) La Unitat d'Instal·lacions Fixes, el personal de la qual bàsicament atén en les dependències als demandants, fa vigilància d'edificis municipals i manteniment de dependències municipals. El comandament té categoria d'oficial i compta amb quinze policies.

• Servei de Trànsit: està constituït per dues unitats que disposen de dos oficials i quinze policies. El personal presta el servei en motocicletes de gran cilindrada. Les funcions primordials en són la regulació del trànsit, i els controls i la vigilància preventiva. Forma part d'aquest servei la Unitat de Suport Trànsit, amb el servei de grua, que gestiona la prestació de serveis particulars i actuacions sol·licitades per la Prefectura Provincial de Trànsit, així com per altres organismes oficials, especialment la Conselleria de Mobilitat i Habitatge.

• Servei Administratiu i Medi Ambient: al comandament hi ha un subinspector i dos oficials. El servei l'integren dotze policies, quatre auxiliars administratius i un informàtic. La Unitat Administrativa efectua tasques de suport a la Prefectura, gestió de documentació, tasques de formació i gestió informàtica de la xarxa local. La Unitat Rural i de Medi Ambient s'ocupa de la vigilància forestal i del compliment de la llei en matèria de protecció mediambiental (contaminació acústica, protecció d'animals, ordenança de neteja, etc).

PLANTILLA DE LA POLICIA LOCAL 1999

Per finalitzar, feim un repàs a les dades de gestió de la memòria policial de 1999, que sens dubte evidencien l'avanç i la professionalització de la Policia Local del Calvià del final dels noranta en comparació a aquella menuda Policial Local predemocràtica dels anys setanta.

BIBLIOGRAFIA

Revista Calvià Anys 1986-1992.

Arxiu de l'Ajuntament Calvià.

Memòries de la Policia Local de Calvià Anys 1986-1999.

Arxiu de la Policia Local

M. CONCEPCIÓN CASADO MENA Cap del Servei de Benestar Social

CARMEN GUILLÉN ÁVILA Cap de secció de Benestar Social

L'ATENCIÓ

Les dècades dels anys 80 i 90 varen ser determinants en l'àmbit dels serveis socials de Calvià. No sols perquè varen iniciar-ne la marxa, sinó perquè ho varen fer des d'una base d'intervenció amb i des de la comunitat, i formant part d'estructures organitzatives municipals, que integraven diferents àmbits d'atenció a la ciutadania: cultura, educació, esports, participació ciutadana i desenvolupament local. Tot això, com es veurà a continuació, des de perspectives de planificació del desenvolupament econòmic i urbanístic, que varen integrar les necessitats socials de la població.

EL TREBALL SOCIAL VINCULAT A LES NECESSITATS

I CARACTERÍSTIQUES DE LA POBLACIÓ, SOBRE EL TERRITORI, EN UN MUNICIPI TURÍSTIC

En un municipi d'economia turística com Calvià, es varen anar generant necessitats específiques relacionades de forma molt intensa amb l'estructuració d'aquesta economia sobre la base de diferents factors. En destacam, entre d'altres, els següents:

• L'arribada progressiva de població d'altres comunitats autònomes.

• Les temporades laborals intenses, que fins a un cert moment varen ser de llarga durada, i amb els corresponents períodes intermitents de desactivació laboral.

• El desenvolupament paral·lel del sector de la construcció.

• La generació de l'activitat nàutica, amb la construcció de ports recreatius.

• La construcció d'habitatges de luxe en zones determinades del municipi.

SOCIAL DE LA POBLACIÓ

TURÍSTIC Els serveis socials de Calvià en les dècades dels anys 80 i 90 del segle XX

• La creació de serveis públics per atendre necessitats educatives, sanitàries, etc.

• El desenvolupament de dos barris d'habitatges per donar solució a la necessitat residencial de la població, en concret la urbanització Son Ferrer i la urbanització Galatzó.

• La crisi econòmica de 1993, que va generar la vinguda de persones de territoris que, malgrat tenir economies més o menys sòlides, varen fer fallida, i que varen suposar èxodes poblacionals a zones turístiques per motius laborals.

El moviment poblacional generat pel desenvolupament econòmic va donar origen a una estructura poblacional jove, distribuïda en diferents zones de característiques molt diferents i no sempre ben comunicades. Des d'aquesta realitat es varen anar generant dificultats socials a diferents nivells. Sobre aquestes dificultats varen anar intervenint els serveis socials municipals. Vegem-ne, a manera de resum, les següents:

• Dificultat d'accés a un habitatge digne. Moltes persones varen instal·lar la seva residència en edificis destinats originalment al turisme. En concret, apartaments i estudis. Famílies senceres, i a vegades més d'una unitat familiar, s'hi varen allotjar, amb la qual cosa es varen generar situacions d'amuntegament i dificultats de convivència provocades per espais reduïts i precaris. Destaquem-ne edificis com ara el Magasol, Las Palomas, l'Olivia, el Villamil, els situats a l'avinguda s’Olivera de Magaluf i, a Santa Ponça, els edificis del carrer Ramon de Montcada.

• Ubicació d'aquests habitatges en zones que es podrien definir com a polígons turístics, en concret, Magaluf, Palmanova, Santa Ponça i Peguera. Això implicava conviure amb

els turistes, residir físicament on aquests tenen els seus espais d'oci, amb el que això suposava en la vida diària de les famílies, i dels nins i nines. A més, es generava un canvi de la configuració a l'hivern, i no sempre existien espais físics de trobada on poder mantenir relacions socials de manera natural.

• Famílies amb menors que durant la temporada turística, temporada laboral alta, dedicaven grans jornades a treballar amb la conseqüent desatenció involuntària dels nins i nines. Això va anar millorant amb les escoles d'estiu i les escoletes municipals. Aquesta situació suposava també el trasllat de molts de menors als llocs de procedència dels seus pares i mares, per ser-hi cuidats per àvies i altres familiars. Tot això des de l'inici i fins al final de les vacances escolars. Es va observar també, en molts de casos, la desescolarització en el municipi de nins i nines durant els mesos de novembre i desembre en les famílies que retornaven al seu lloc d'origen en finalitzar la temporada laboral.

• Dificultats econòmiques de l'ocupació temporal, que s'aguditzaven en els espais de temps fins que es percebia la prestació de l'INEM (actual SEPE), i, quan aquesta finalitzava, fins a l'inici de la següent temporada turística.

• Desarrelament en nombroses unitats familiars sense xarxa pròxima de sustentació, que produïa aïllament social, falta de suport en l'atenció als i les menors i a la població dependent, així com desprotecció sociofamiliar davant situacions de malaltia o de fites importants en el procés vital personal i familiar.

• Augment de situacions de dificultats de convivència, situacions de monoparentalitat acompanyades de conflicte, de violència en molts de casos i de precarietat econòmica, con-

Moltes persones varen instal·lar la seva residència en edificis destinats originalment al turisme

sum d'alcohol en població adulta, consum de drogues sintètiques entre una part del jovent, abandó escolar precoç.

• Bosses de població amb falta de formació que no s'adaptaven a les noves necessitats del sector i a altres que podien suposar una alternativa laboral en aquells moments.

• Famílies amb menors, procedents d'Alemanya i de Gran Bretanya, amb situacions de dificultat social d'origen.

De forma no vinculada directament a l'economia turística, però sí a les característiques especials del municipi, es varen anar instal·lant persones majors a Palmanova, Magaluf i Santa Ponça procedents de Gran Bretanya, i, a Peguera, procedents d'Alemanya, en situació de jubilació, les quals, a mesura que anaven generant dificultats pròpies de l'edat, i en no comptar amb xarxa familiar de suport, suposaren una inversió de recursos municipals en ajuda a domicili, teleassistència domiciliària i també en places residencials municipals.

LA GÈNESI DELS SERVEIS SOCIALS A L'AJUNTAMENT DE CALVIÀ

Durant la dècada dels anys 80 s'inicia el desenvolupament del que es varen denominar «serveis socials d'atenció primària municipal». En concret, el Govern dels Illes Balears va aprovar la Llei 9/1987, d'11 de febrer, d'acció social, que posteriorment va ser derogada per la Llei 4/2009, d'11 de juny, de serveis socials de les Illes Balears.

El Pla Concertat per al Desenvolupament de Prestacions Bàsiques de Serveis Socials, que sorgeix en 1988 del Ministeri de Treball i Seguretat Social i de la Direcció General d'Acció Social, es va crear «per articular la cooperació econòmica i tècnica entre l'Administració de l'Estat i la de les comunitats autònomes, per col·laborar amb les entitats locals en el compliment de les obligacions que […] han de dur a terme en relació amb la prestació de serveis socials» . Els seus objectius, davant una absència de competència estatal, ja que aquesta és de les comunitats autònomes, han estat establir les bases d'un sistema de serveis socials de gestió local, amb criteris bàsics i aportant recursos econòmics a les comunitats autònomes. A través d'aquest pla, s'inicia el desenvolupament dels serveis socials en els diferents municipis de l'illa de Mallorca, cadascun a diferent ritme, i amb el suport econòmic que s'incorporava amb la signatura voluntària del conveni per a la contractació de treballadores socials.

Mitjançant el Pla Concertat de Prestacions Bàsiques (PPB), el Consell Insular de Mallorca va desenvolupar una estructura de la qual es pot destacar la creació de tres centres comarcals, situats a Palma, Inca i Manacor, composts per un equip professional que tenia per objecte donar suport als municipis de la Part Forana a l'hora d'implantar les prestacions que definia el PPB. En concret, informació, orientació i assessorament, ajuda a domicili i suport a la unitat de convivència, prevenció i inserció social, i allotjament alternatiu.

Tot això, a més, amb un sistema de registre (SIUSS) unificat a escala de tot el territori de l'Estat espanyol. No és fins a l'any 1991 que Calvià s'adhereix al Pla Concertat de Prestacions Bàsiques i que contracta una treballadora social amb les subvencions que aquest atorgava.

DESENVOLUPAMENT PROGRESSIU DELS SERVEIS SOCIALS A CALVIÀ

En la legislatura 1983-1987 es crea l'Àrea de Foment i Benestar Social dins la Tinença de Batlia de Serveis Socioculturals. Inclou educació, cultura i serveis socials. En el marc d'aquesta nova àrea, es posa en marxa el Pla d'Assistència Social i un estudi sociològic del terme municipal.

En 1985 l'Ajuntament es proposa l'objectiu de desenvolupar els serveis d'atenció social i contracta una assistent social. L'any 1986, s'inicia un treball comunitari amb el Centre d'Educació d'Adults, amb una prospecció en les zones turístiques, a fi de conèixer les característiques i necessitats de la població resident, i donant informació de recursos municipals dels diferents àmbits. Tot això per facilitar la cohesió social davant la gran incorporació al municipi de Calvià de persones migrants.

En la mateixa legislatura es posa en funcionament el Centre de Salut i Família a l'avinguda de sa Porrassa, i el Servei d'Ajuda a Domicili per a Persones Majors i Persones amb Discapacitat, mitjançant un conveni amb l'INSERSO. En 1986 es crea el Servei de Transport de Minusvàlids a Centres Especialitzats (terminologia, aquesta de «minusvàlids», utilitzada en l'època i que l'organisme CERMI ha proposat de canviar en l'actualitat per la denominació «persones amb discapacitat»), una prestació de serveis feta amb ambulàncies en els seus inicis, que va millorar la seva qualitat al final de la dècada dels 90 quan passà a fer-se amb vehicles adaptats i altres de transport regular.

En la següent legislatura, en concret en 1989, es posà en marxa el Pla d'Acció Social, que incloïa mesures com ara la concessió d'un salari social a les persones amb menor poder adquisitiu (iniciativa que mai no va arribar a implementar-se com a tal), la continuïtat del Centre de Planificació Familiar, una assegurança de vida per a tots els joves que prestaven el servei militar, un pla d'habitatge social (el Pla Habitatge 3000), el Pla d'Integració de Minusvàlids i el Servei d'Educadors de Carrer (que va tenir una durada breu i que es va reprendre en la dècada dels anys 90), entre moltes altres accions.

Una de les qüestions importants en els pressupostos de 1989 va ser la potenciació del Consell Econòmic i Social, els estatuts del qual s'havien aprovat al setembre de 1988. L'Ajuntament intentava dur a terme una política d'integració sense descurar cap àmbit.

Per donar idea del compromís d'abordar la intervenció des d'una perspectiva global en aquella època, cal destacar la re-

lació entre els plans d'infraestructures i la dotació dels serveis municipals. Es constatava la necessitat que aquests serveis estiguessin coberts, per facilitar més la integració de la població, fins i tot en el terreny lingüístic, i fomentar així el benestar de la comunitat, en un municipi l'estructura demogràfica del qual es va anar configurant amb l'afluència de població d'altres comunitats autònomes, impulsada pel motor econòmic que representava el turisme.

L'àrea que incorporava l'atenció social en el municipi es redefiní posteriorment com a Àrea de Benestar Social i va incloure no sols serveis socials i educatius (aquests últims comprenien, a més, les biblioteques, la Fundació Municipal d'Escoletes i l'Escola d'Adults), sinó també promoció econòmica i ocupacional, cultura, esports i, posteriorment, participació ciutadana. L'àrea depenia de la Regidoria de Cultura, Educació i Serveis Socials.

En 1990 es consolidà el Pla d'Acció Social amb l'objectiu específic, entre d'altres, de proporcionar atenció de manera especial a zones de població determinades (Galatzó, Son Ferrer i el Pla de Peguera), a col·lectius amb indicadors de vulnerabilitat (discapacitat, joves, dones, família-infància), i a persones amb menys recursos per aconseguir un nivell satisfactori de benestar social. Aquest abordatge pretenia la distribució de la riquesa generada pel turisme mitjançant l'articulació de mecanismes i serveis per assegurar l'accés de la ciutadania a totes les millores i a la qualitat de vida.

El pla es proposava proporcionar els mitjans d'informació i d'atenció als ciutadans amb problemes socials, dificultats econòmiques o de desenvolupament personal. En aquesta dècada es potencià també la creació de clubs i associacions de tercera edat com a vehicle de participació del col·lectiu. Per fer-ho, s'hi varen destinar infraestructures i recursos econòmics amb la finalitat de desenvolupar programes culturals i educatius específics.

A principis de la legislatura es posà en marxa el «cens de minusvàlids», per comptar amb informació sobre el col·lectiu i valorar-ne les necessitats.

Pel que fa a les prestacions econòmiques, es varen implementar beques de menjador i ajudes d'urgent necessitat, però no es va desenvolupar el projecte de salari social. Des del Servei d'Educació s'aplicaven també prestacions econòmiques, com ara beques per a l'adquisició de llibres de text, beques per a escoletes infantils i beques per a universitaris, entre d'altres.

Des del principi de la dècada, en concret des de 1990, es va optar per una atenció social descentralitzada, tenint en compte dos criteris: treballar des de la comunitat i evitar desplaçaments en un municipi amb una elevada dispersió territorial. La proximitat és un factor que garanteix l'accés de la població als serveis.

Es varen crear tres àrees d'atenció, situant-hi diferents punts d'atenció, en concret a Santa Ponça, a Peguera, a Magaluf, a Son Ferrer i a Calvià. No obstant això, l'únic punt d'atenció que va comptar amb espai propi va ser el de Magaluf, a l'avinguda de sa Porrassa, ja que en totes les altres zones s'atenia la població en els espais dels centres de salut. No ha estat fins a la primera dècada dels anys 2000 que Serveis Socials ha comptat amb tres centres amb espais propis.

La composició dels equips de treball es va configurar sobre la base de diferents perfils professionals: tres treballadores o treballadors socials, un d'ells amb la funció de coordinació, i tres treballadores familiars, que feien les funcions d'ajuda a domicili. A mitjan dècada s'hi varen incorporar dos educadors o educadores. Igualment es va incorporar a l'equip un auxiliar administratiu, ubicat en l'espai disponible dels serveis socials de Magaluf. En 1996 s'hi incorporà una altra treballadora social.

Durant la legislatura 1995-1999 l'organització passà a definir-se com a Àrea de Benestar Social i Participació Ciutadana. Es va fer un acord per a un govern de majoria entre els

En 1990 es consolidà el Pla d'Acció Social amb l'objectiu específic, entre d'altres, de proporcionar atenció de manera especial a zones de població determinades, a col·lectius amb indicadors de vulnerabilitat i a persones amb menys recursos

 Gemma Mestre coordinava el Centre de Serveis i Planificació Familiar (1998).

dos partits que governaven, amb projectes integrals especials per a les zones de Galatzó i Son Ferrer, on l'actuació de serveis socials tenia un pes important, en coordinació amb les diferents àrees municipals: dotació d'equipaments, atenció al fracàs escolar, dinamització de col·lectius en els àmbits d'ocupació, qualificació professional, família, participació social i, de nou, salut i planificació familiar (servei aquest que va ser interromput durant la dècada dels anys 90), cultura, integració social, foment de la cohesió social i construcció d'habitatges, entre d'altres.

En 1997 es va fer un pas més en el servei de benestar social mitjançant la posada en marxa de dos importants programes:

• El programa d'atenció a persones amb discapacitat. La incorporació d'una treballadora social i d'una tècnica per a la realització de suport a la inserció laboral varen permetre fer un abordatge amb major profunditat a les necessitats del col·lectiu i impulsar accions comunitàries que es mantenen en l'actualitat, com ara l'impuls associatiu, el suport grupal a pares i mares, i accions de temps lliure i de conciliació familiar durant el període d'estiu.

• El programa d'atenció i prevenció de drogodependències. La incorporació d'una treballadora social amb experiència en aquest àmbit va permetre abordar també un problema en plena expansió com era el de les drogues sintètiques, tot això també des d'una perspectiva comunitària, amb accions de sensibilització i informació, i amb la creació d'activitats alternatives (participació en activitats esportives i festes alternatives sense consum de begudes alcohòliques).

En 1993 se signà el conveni amb l'INSERSO per a la implantació del servei de teleassistència domiciliària dirigit a persones majors i a persones amb discapacitat.

L'any 1994 els serveis socials municipals varen gestionar l'entrada de la ciutadania en la Llar de Majors de Calvià, fent-hi tasques de selecció de persones, de tramitació de les sol·licituds a l'INSERSO, de suport social a la gestió dels ingressos residencials i de participació en les comissions d'admissió. Així, moltes de les persones que estaven essent ateses pel Servei d'Ajuda a Domicili, sense suport de xarxa familiar, o amb greus situacions de dependència, varen ingressar en la residència municipal.

És també durant la dècada dels anys 90 que els serveis socials municipals aconsegueixen l'acord per a la descentralització de dos serveis específics que gestionava el Consell Insular de Mallorca, i que continuen avui dia desenvolupant les seves funcions a Calvià. Ens referim, per una banda, a l'Oficina d'Informació de Persones Immigrants, per a l'assessorament legal i social d'aquestes, composta per personal de l'àmbit del dret i per treballadores o treballadors socials, i, per l'altra, al Centre d'Atenció de Drogodependències, per al tractament d'addiccions a substàncies tòxiques, compost per personal de l'àmbit sanitari, un psicòleg o psicòloga i un treballador o treballadora social.

El desenvolupament dels serveis socials a Calvià anà, doncs, en paral·lel, encara que de manera desigual, al dels serveis d'altres àmbits de l'àrea de benestar social: educació, cultura, esports, escoletes, biblioteques… Igualment va passar amb els d'altres administracions públiques, que varen anar desenvolupant els seus serveis en el municipi. És el cas de la Conselleria d'Educació, que va anar ampliant la xarxa de centres d'educació infantil, primària i secundària, i de la Conselleria de Sanitat, que va anar millorant les seves instal·lacions amb l'edificació de centres propis, com ara el PAC de Santa Ponça, o situant serveis d'atenció primària en locals de titularitat municipal.

EL TREBALL SOCIAL VINCULAT A LES NECESSITATS DE LA POBLACIÓ EN UN MUNICIPI TURÍSTIC

És molt important destacar que, tant en la dècada dels anys 80 com en la primera part dels anys 90, les administracions públiques, tant l'autonòmica com la de l'illa de Mallorca, corresponent al Consell, encara no havien desenvolupat els serveis específics i especialitzats ajustats a les necessitats que hi havia (suficients cases d'acolliment per a dones víctimes de violència de gènere, serveis d'atenció d'addiccions, una veritable xarxa d'allotjament alternatiu per a persones sense llar…). Aquestes circumstàncies varen fer que l'atenció a les persones amb dificultats especials es fes de principi a fi des dels serveis socials d'atenció primària municipals.

A continuació ens referirem a dos elements importants que varen definir la intervenció dels serveis socials de Calvià.

UNA INTERVENCIÓ DE LES SITUACIONS SOCIALS DES D'UNA PERSPECTIVA GLOBAL

És important destacar que, durant aquests anys, les persones es dirigien a Serveis Socials plantejant problemes de convivència, de necessitat d'atenció per consums abusius de substàncies tòxiques, d'impossibilitat d'atendre els seus majors o de millorar la qualitat de vida dels seus familiars amb discapacitat, de violència de gènere, de necessitat de millo-

 Aina Capellà, directora del centre de drogodependències quan es va posar en marxa.

rar l'atenció dels fills i atendre'n els problemes escolars, de comportament… També s'adreçaven a Serveis Socials per les seves necessitats econòmiques, i no sols per aquestes, ni de forma tan excloent i intensa com des de la crisi econòmica iniciada en 2007.

El procés de suport social es dirigia cap a la participació dels membres de la unitat familiar, i de les seves xarxes de suport, en la resolució dels problemes. Es treballava des del mateix espai on les persones feien la seva vida diària, en la seva comunitat, engegant processos per a la millora de la seva qualitat de vida. El major recurs amb el qual comparava Serveis Socials era l'equip humà, l'equip professional, especialment en certs anys de manca de serveis especialitzats.

És important destacar aquest aspecte perquè, en la gènesi dels serveis socials, es va posar l'accent en el treball dirigit a produir canvis en les estructures familiars que hi potenciassin una millor qualitat de vida. Tot això acompanyat de prestacions, però sense que aquestes fossin l'únic objectiu de la intervenció.

En el moment actual, i des de fa ja bastants d'anys, la situació de precarietat de certes franges poblacionals ha derivat en la intervenció de Serveis Socials pel que fa a la cobertura de necessitats bàsiques, i la pressió assistencial en aquest direcció dificulta treballar processos de canvi per millorar problemes personals i socials que són la veritable essència del treball social.

CULTURA DE TREBALL COMUNITARI I DE TREBALL EN XARXA

El desenvolupament en paral·lel amb altres xarxes de serveis, encara que desigual, va anar creant una cultura de treball conjunt, interserveis, que s'ha mantingut fins al moment actual.

Des del treball social és impossible donar suport al canvi en les persones sense fer-hi un abordatge integral i comunitari. Per això es varen generar sinergies de col·laboració amb els àmbits educatiu (escoletes municipals, centres educatius, CEP), sanitaris (centres de salut, unitats bàsiques de salut, PAC), culturals (a través de les denominades «cases de cultura»), poliesportius, Llar de Majors de Calvià, laborals (a través de l'IFOC), policia local, etc. Aquesta metodologia de treball fomentava la consecució de dos objectius bàsics. Per una banda, la detecció de necessitats socials sense esperar la sol·licitud d'intervenció directa de les persones que tenien dificultats, ja que aquestes són detectables en molts de casos des de les escoles, els centres de salut, etc. D'altra banda, el foment de l'accés als serveis comunitaris i assistencials del municipi de la població atesa per Serveis Socials, a fi de millorar-ne la integració social i potenciar-ne les capacitats, a partir de criteris d'equitat.

Aquest treball de base, de caràcter merament professional, s'ha anat formalitzant en les dècades posteriors creant protocols d'intervenció conjunta i formalitzant espais de treball

periòdics. Es basa en la necessitat que la persona estigui connectada amb el seu entorn, amb els seus iguals, a evitar-ne l'aïllament social.

La intervenció comunitària va ser bàsica en la dècada dels anys 80 i 90. No sols mitjançant el treball en xarxa exposat, sinó intervenint amb les entitats socials situades a la zona, com ara els clubs esportius, les AMPA (actualment AMIPA), les associacions de persones majors, etc., i també amb les xarxes informals de veïns i veïnes, implicades i significatives.

Cal tenir en compte també que les zones turístiques no afavoreixen la vida en comunitat, la qual cosa hi fa molt més complicada la intervenció social. L'objecte urbanístic inicial no va ser el residencial. En les dècades de referència, es va ajudar a resoldre aquesta dificultat amb la creació d'equipaments educatius, esportius i culturals.

Les treballadores i treballadors d'hostaleria varen anar creant xarxes de suport i d'autoajuda en el marc laboral, i arribaren fins i tot a acordar els dies lliures per poder atendre els fills i filles propis i els de les companyes. Aquestes xarxes foren també secundades pel treball dels sindicats, que varen tenir un paper social molt important durant aquella època. Abans de generar-se la xarxa veïnal, es va generar la xarxa social entre els treballadors i treballadores de l'hostaleria. Com a dada d'interès, cal assenyalar que, en els orígens del boom turístic, moltes famílies vivien en el mateix hotel en el qual treballaven.

A aquesta època es remunten les activitats de prevenció de drogodependències, el treball en xarxa dels professionals que interveníem a la zona de Peguera, la important implantació de la treballadora social de Son Ferrer i del policia local en la comunitat, l'impuls a l'associació de persones amb discapacitat, i el suport supervisat de persones voluntàries a persones majors i amb discapacitat, entre d'altres.

Malgrat els molts intents que des de diferents àmbits professionals fem en els últims anys per poder fer processos de canvi en les persones, en les famílies i en la comunitat, diferents factors dificulten aquesta tasca: la pressió assistencial, la pobresa estructural, o els problemes que generen o no resolen altres àmbits com el de l'ocupació, el de l'habitatge, el de la garantia d'ingressos…, que acaben traslladant-se a l'àmbit dels serveis socials municipals. A això s'afegeix que la disponibilitat de més o menys recursos humans fa difícil, moltes vegades, que es pugui incidir en la consecució de processos socials de millora.

Aquesta pressió assistencial, juntament amb la dissolució de les xarxes socials comunitàries naturals, de difícil reconstrucció, i l'evolució de les entitats socials de base, dificulten l'abordatge de l'estructura comunitària real, encara que, com en molts d'altres municipis, comptem amb experiències importants i interessants.

En aquests anys, un dels col·lectius que van generar una major sol·licitud d'intervenció va ser el de dones soles amb càrregues familiars no compartides d'entre 25 i 35 anys, amb dos i tres fills en edat escolar, treballadores de l'hostaleria, que residien en apartaments i estudis, i sense xarxa de suport familiar.

Cal destacar les dificultats especials de les dones separades de les seves parelles, en molts de casos víctimes de maltractament per part d'aquestes. Poques tenien regulada la situació de separació. En general, l'home abandonava el domicili i elles arribaven a acords legals o informals que majorment no es complien. Els serveis socials ja treballaven la consciència de denúncia dels fets i facilitaven, o ho intentaven, l'estada de les dones a la casa d'acolliment a Palma, o bé en establiments privats. Però moltes d'elles conservaven l'esperança de la reconciliació.

Eren dones a les quals l'hostaleria els marcava el ritme de vida, i la seva economia: contracte temporal de sis mesos, uns mesos de prestació, etc. Aquest fet obligava a fer treballs de neteja en domicili i petits treballs manuals que després es venien als souvenirs.

El col·lectiu de dones soles amb càrregues familiars patia una reducció greu dels ingressos econòmics a causa de la separació i també una deterioració personal i so-

cial. Es varen convertir en responsables úniques de la unitat familiar. Varen haver de dedicar temps a cercar una feina, tasca complicada si es tenen càrregues familiars i que es repetia cada temporada si no aconseguien contractes fixos discontinus. L'horari laboral de matí, horabaixa o vespre dificultava la conciliació familiar i la relació maternofilial, i això generava situacions d'abandó forçós durant part de la jornada diària. En molts de casos, la càrrega de l'atenció requeia en germans i germanes majors.

La falta de formació d'aquestes dones en dificultava les possibilitats d'ascendir o d'accedir a llocs de treball més qualificats. En el terreny cultural, el nivell era mitjà-baix, no diferent del dels homes, i en nombrosos casos no comptaven amb certificat d'escolaritat. A això cal afegir el desarrelament i l'anhel d'aquestes dones de disposar de mitjans per tornar al seu lloc d'origen. Tot això anava generant estats de salut depressius que eren detectats als centres de salut.

Com en l'època actual, va ser la dona la que es va dirigir als serveis socials demanant suport per millorar la qualitat de vida de la seva família. Aquest perfil de dona mereix ser destacat per la seva important lluita a l'hora d'aconseguir que els seus fills i filles tinguessin una vida digna i de qualitat.

La dona atesa en serveis socials en les dècades dels 80 i els 90

EMPAR SANTACREU OLIVER / Cap del Servei d'Intervenció Social i Gent Gran

Amb la col·laboració de: M. Beatriz Fullana / Antonia Pérez / Josefina Riera

UN SOMNI FET REALITAT: UNA LLAR DE MAJORS A CALVIÀ

Aquest

UN SOMNI

Antoni Pallicer és un bon coneixedor dels inicis de la residència de Calvià. Entre els anys 1987 i 1995 va ser segon tinent de batle de Turisme i Serveis Socials de l'Ajuntament i explica que el primer pensament sobre la necessitat d'una residència a Calvià va néixer de xerrar amb la gent del poble. També de quan anava al cafè i observava gent major que no tenia família i veia ciutadans i ciutadanes sense recursos ni xarxa familiar als quals l'aleshores acabat d'estrenar servei d'ajuda a domicili no cobria totes les necessitats. Amb aquesta mirada que hi veia més enllà, va fer una ullada al padró i va observar que la seva estructura estava canviant i que la piràmide de població es començava a eixamplar a la part de dalt. La població major del municipi començava a créixer. Aquestes inquietuds les va comentar amb el batle, Francesc Obrador, i decidiren començar a cercar un lloc on construir l'edifici que seria destinat a residència per a les persones majors. Inicialment, es plantejà fer-la a ses Quarterades, però Antoni Pallicer opinava i va defensar la necessitat de construir l'edifici dins el poble perquè la gent que hi residís pogués continuar anant a la botiga, al cafè, i a visitar la família i els coneguts.

L'EDIFICI

Entre els anys 1987 i 1988 es va prendre la decisió de construir la residència en un solar municipal ubicat a la plaça Nova de Calvià vila, on tan sols hi havia un galliner i un corral de cabres. L'arquitecte escollit per construir l'edifici va ser Rafel Balaguer, el mateix arquitecte que, juntament amb Jaume Vidal, havia dissenyat el nou edifici consistorial que aleshores estava en fase de construcció. L'encàrrec va ser fer un edifici semblant a un petit hotel, amb un espai a la part de baix on ubicar el dispensari mèdic del poble de Calvià. L'edifici havia de ser un espai amb molta llum, obert al carrer, amb bona ventilació i espais i zones comunes amples i polivalents.

El març de 1991, el somni de tenir a Calvià una residència per a les persones majors ja tenia forma. L'edifici de quatre plantes, de desset habitacions amb bany adaptat a la segona i tercera plantes, estava dissenyat i les obres a punt de començar. Les obres d'execució de la residència varen finalitzar el 10 de juliol de 1992 i la construcció de l'edifici va costar 148.817.619 pessetes.

El mes de novembre de 1992 la residència estava pendent d'obertura. S'havia aconseguit una aportació per a equipaments de nou milions de pessetes del Govern Central i s'estava pendent de tenir suport econòmic del Govern Balear. Abans de la inauguració, era necessari fer algunes adaptacions a l'edifici per adequar-se a la nova normativa de la CAIB.

Però l'obertura de la residència es va demorar. La crisi del petroli del Golf Pèrsic i altres fets macroeconòmics provocaren una recessió econòmica a Espanya sense precedents, que obligà a reestructurar les polítiques i a establir prioritats. Quan la situació econòmica comença a estabilitzar-se, des de l'Ajuntament de Calvià es reprengueren les tasques per posar en marxa l'edifici de la residència amb la dotació dels equipaments necessaris per poder obrir les portes.

L'ESTRUCTURA ORGANITZATIVA I JURÍDICA

L'Ajuntament va encomanar la gestió de la nova residència a Calvià 2000. Els serveis socials municipals i la direcció de la Llar n'organitzaren l'estructura de funcionament.

Les tarifes quedaren fixades en l'ordenança reguladora publicada en el BOCAIB del 28 de febrer de 1995. La quota mensual era de 145.000 pessetes (IVA inclòs). Les persones residents aportaven un percentatge dels seus ingressos i, en cas necessari, l'Ajuntament de Calvià assumia la resta de despeses fins a cobrir el 100 % del cost.

article és un relat des de la memòria individual i col·lectiva i alhora una convidada a sumar memòries per no perdre la nostra història.

El Ple de l'Ajuntament de Calvià, el dia 4 de novembre de 1996, va acordar per unanimitat la constitució de l'empresa municipal Llar de Calvià SA i en va encomanar la gestió a Calvià 2000. Joana Gual Frau en va ser la primera gerent. En renunciar al càrrec, va ser substituïda per Francesc Mulet Mas, que va dirigir l'entitat fins a l'any 2002.

LES PERSONES

Són i han estat sempre el més important de Llar de Calvià les persones que hi viuen i també les persones que hi treballen.

La capacitat per atendre la ciutadania es va establir inicialment en 64 places. Un total de 34 places estaven concertades amb l'Institut Balear d'Acció Social (INSERSO) i la resta, 30 places, assignades a l'Ajuntament de Calvià.

El fulletó explicatiu dels serveis que oferia la nova residència de tercera edat de Calvià tenia com a lema «Viure com a ca teva».

Juan i Julia, primers residents de la Llar, varen entrar-hi el dia 15 de març de 1995. Els reberen la regidora de l'àrea de Benestar Social, Immaculada Cabiscol, la directora de la Llar i tot l'equip professional, que ja estava preparat per començar a prestar el conjunt de serveis personalitzats i destinats a una atenció molt curosa, confortable i plena d'activitat. El dia 30 d'abril de 1995 l'edifici fou inaugurat oficialment per part de la batlessa Margarita Nájera, amb actuacions de ball de bot i de la banda de música.

A poc a poc i dia a dia, la Llar de Majors de Calvià es va anar omplint d'històries de vida, també de projectes, de reptes i de moments de tota mena fets de converses, de rialles, de llàgrimes, d'holes i adeus, de balls, de celebracions, en definitiva, de tot el que conforma la vida.

L'autora d'aquest article començà a treballar com a treballadora social a la Llar de Calvià el 15 de maig de 1995. Aquell dia tan sols hi havia onze persones majors que hi residien.

L'empresa Intress va ser l'encarregada de donar suport a tot el procés organitzatiu abans de l'obertura de les instal·lacions. La plantilla de treballadors i treballadores s'anava incrementant a mesura que augmentava el nombre de persones residents. La llar comptava als anys noranta amb el següent equip professional: una directora, una metgessa a mitja jornada, tres infermeres, un fisioterapeuta a mitja jornada, vint-i-un auxiliars d'infermeria, un cap d'administració, dos auxiliars administratives, una sotsdirectora/treballadora social, una dinamitzadora, un tècnic de manteniment, una governanta i sis auxiliars de serveis generals. Els serveis de cuina els prestava una empresa externa. Posteriorment, més enllà de l'any 2000, s'hi va incorporar la figura de la psicòloga.

Al final del primer any d'ençà l'obertura, l'edat mitjana de les persones residents era de vuitanta anys i hi havia una dona que

en tenia cent. Actualment, gairebé totes les places estan cobertes i el ritme de funcionament d'aquella gran llar es va adaptant a les necessitats de les persones que l'habiten, necessitats que són sempre canviants. El noranta per cent de les persones que resideixen a la llar necessiten atenció permanent o assistència per a qualque activitat de la vida diària.

APUNTS D'ALLÒ QUOTIDIÀ

Una llar residencial és un espai que està en funcionament les 24 hores del dia dels 365 dies de l'any i, per tant, resumir en un article el que va envoltar els primers anys de singladura de la Llar de Calvià és gairebé una tasca impossible. Hi ha nombrosos fets, activitats i coses a narrar diferents en funció de qui les va viure i de com les va viure, tantes mirades i relats com persones han passat per la institució.

Per això, a continuació farem uns apunts sobre les activitats i projectes que es dugueren a terme aquells anys:

El Pla d'Atenció Integral (PAI). Una prioritat era oferir a cada persona l'atenció que necessitava en tots els àmbits. L'objectiu era potenciar les capacitats que encara estaven presents i anar cap a la recuperació de les capacitats en què les persones presentaven dificultats. Mitjançant reunions d'equip, es feia el diagnòstic mèdic i d'infermeria, psicosocial i familiar, i es definien les accions concretes a desenvolupar en cada àrea: atenció física, emocional, psicològica, d'oci i temps lliure, social, etc. Setmanalment es revisaven els protocols per si calia fer ajustaments al PAI acordat.

El foment de la participació activa de les famílies. La participació familiar va ser un dels puntals de l'organització. Des del principi es fomentà la comunicació amb les famílies, la seva participació en les activitats d'oci, en les sortides, les visites als familiars. Gràcies a la iniciativa d'una família, es va construir la rampa d'entrada a l'església de Calvià. També ens finançaren el primer betlem que es va fer a la Llar i feren amb nosaltres tallers de tota classe en ocasió de celebracions especials per Nadal o per Pasqua. Des de la direcció de l'entitat s'impulsà la creació de l'Associació de Familiars i Amics de Llar de Calvià, que formava part del consell d'administració.

La col·laboració amb altres entitats o institucions. Les persones residents a la Llar de Calvià participaren en un programa anomenat «Entre Residencias» finançat per la Fundació Sa Nostra, mitjançant el qual es duien a terme activitats conjuntes entre persones que residien a les següents llars de majors: La Bonanova, Sa Nostra, Oasis, Llar d'Ancians, Cala Estància i, per suposat, la Llar de Calvià.

El foment d'activitats intergeneracionals. Era una prioritat i organitzàvem visites a la Llar de l'alumnat de ses Quarterades, per fer tallers o activitats, visites dels nins i nines de l'escoleta de Calvià per Carnaval, tallers d'oficis antics al CEIP Ses Rotes Velles i a Ses Quarterades, actuacions mensuals de l'alumnat de l'Escola de Música, participació del jovent de Calvià amb mesures de medi obert en activitats de suport a celebracions, i foment del voluntariat de la joventut i de les treballadores de la residència per ajudar a preparar les disfresses de Carnaval i de les festes i que totes les persones residents que ho volguessin participassin en la Rua de Calvià.

Participació en pràctiques de futurs professionals. La Llar de Calvià col·laborava des dels seus inicis en el programa de beques de l'Ajuntament. També era espai de pràctiques de l'alumnat d'infermeria, de treball social i d'educació social de la UIB. Tenia un acord signat amb la Fundació Blanquerna de Lleida per a les pràctiques d'alumnat de fisioteràpia.

Impuls i col·laboració en projectes d'investigació. Vàrem dur a terme l'estudi que duia per títol «Evolució de les visites familiars als ancians d'una residència» i en férem un pòster que va ser presentat al IX Congrés de la Societat Catalanobalear de Geriatria i Gerontologia. Era l'any 1999. També participàrem, amb la UIB, en l'estudi «Claudicació familiar dels ancians ingressats a una residència» i vàrem organitzar tallers, com el titulat

de Carmen des Pontet

«Evitar versus curar», i altres activitats docents en jornades i seminaris organitzats per altres administracions.

Activitats i tallers interns. La programació era molt amplia. Fèiem taller de ioga cada setmana per a persones amb mobilitat reduïda amb Toni Vanrell, professor voluntari, tallers de memòria, treballs manuals diversos que ens servien per decorar els espais comuns de la llar, tallers de cuina, bingo i jocs de taula, tallers d'estimulació cognitiva i de foment de la psicomotricitat fina, tallers de musicoteràpia, etc. Cal destacar també la missa setmanal que s'organitzava amb el suport de Carmen des Pontet, en què col·laboraven les persones més actives de la residència, i l'edició d'una revista feta entre tots i totes, Sa Trobada, en la qual les persones usuàries entrevistaven el personal del centre, es feia difusió de les activitats que s’havien fet durant el trimestre anterior, les persones residents hi publicaven receptes de cuina segons la temporada i també hi havia passatemps.

En definitiva, una llar de persones majors és un lloc on les benvingudes, la malaltia i el final de la vida són part del dia a dia. Una de les activitats més entranyables que vàrem fer durant un temps va ser la creació de la Comissió de Benvinguda entre les persones residents, destinada a acollir, orientar i donar suport a les persones residents durant els primers dies d'estada a la Llar, per facilitar-ne l'adaptació al centre. En paral·lel, també fèiem evident l'adeu a les persones que ens havien deixat amb paraules que simbolitzaven el record que ens deixaven. Tots junts i juntes celebràvem dies especials, com ara una festa d’aniversari mensual, Nadal, Pasqua, l'aniversari del centre i, com a cosa gran, les festes de Sant Joan i de Sant Jaume, dates en què la nostra participació en les activitats que es feien a la plaça Nova era ben activa.

Costa de tallar amb els records. N’hi ha a milers! Envoltant les meves vivències, em venen al cap els noms de persones residents, de companys i companyes, de l'excel·lent equip humà i professional que ha treballat i treballa en aquesta institució. Persones que continuen avui dia amb la creació de records fets de nous noms i històries de vida, amb nous projectes i il·lusions, en què són protagonistes les persones residents i l'equip directiu i professional que en l'actualitat forma part de la Llar de Majors de Calvià. Tot plegat, aquestes reflexions i records es poden resumir en una paraula: «gràcies».

Cal destacar la missa setmanal que s'organitzava amb el suport

Carmen Guillén Ávila

Entrevista amb (PALMA, 1965), TREBALLADORA SOCIAL

«Es buidaven pobles de la Península i s'instal·laven a Calvià»

Quins varen ser els primers serveis bàsics que donava l'Ajuntament en aspectes socials?

Llavors no hi havia gaires ajudes. Es gestionava l'ajuda del FAS, el fons d'assistència social, que es donava per a majors de 65 anys i per a col·lectius de discapacitats. Encara no s'havia instaurat totalment l'assistència sanitària universal, per la qual cosa hi havia el Padró de Beneficiencia. I també hi havia el servei d'assistència a domicili amb les treballadores familiars tant per a gent gran com per a persones amb discapacitat i casos de família que incorporàrem més envant. També hi ha el transport a centres d'educació especial des de Calvià a Palma, Marratxí o Bunyola, que és un contracte, perquè no és una competència pròpia i no es dona el servei amb personal propi. Encara que no era una competència municipal, sempre s'ha ofert el servei de suport al col·lectiu de discapacitats, perquè el transport sempre ha estat un dels problemes d'aquest municipi.

A més, hi havia les ajudes econòmiques d'urgent necessitat, que ara són prestacions econòmiques d'emergència. I després, per descomptat, el treball d'intervenció social propi, amb famílies.

Quines eren les mesures que s'aplicaven?

La història de Serveis Socials va lligada al pla del Ministeri d'Assumptes Socials d'aquella època, amb l'impuls de les prestacions bàsiques, a través del qual se subvencionen els municipis per a donar recursos que la llei et diu que són imprescindibles. Es tractava d'informació, orientació, tramitació i gestió de recursos, el servei d'ajuda a domicili i la teleassistència. Calvià té la peculiaritat que són devuit nuclis de població amb grans diferències. Els tradicionals tenen gent gran amb molt d'arrelament. A la costa és diferent, tenen vinculació amb l'hostaleria.

Com va canviar la població en aquestes dues dècades i com varen canviar les necessitats d'intervenció?

Ningú està exempt de tenir dificultats en un moment concret, ni tenint doblers. Nosaltres estam per a quan hi ha problemes per a la gestió d'aquestes dificultats. Per exemple, com abordar una problemàtica amb un adolescent al qual no li has posat límits i normes. En aquell moment, també va haver-hi molts de problemes amb persones amb addiccions,

sobretot a l'heroïna, i els inicis de la SIDA, pel fet de compartir xeringues. A més, a ser Calvià un municipi turístic, moltes drogues s'experimentaven a Magaluf (i a Eivissa). Després es va passar a les drogues sintètiques i ara torna l'heroïna una altra vegada.

El canvi en l'atenció a les persones lligades a l'hostaleria ha canviat. Abans, primer venia el cap de família, sobretot de la Península, amb la qual cosa no hi havia el problema de la llengua. L'altre col·lectiu eren els anglesos i alemanys majors, que vivien en edificis concrets, i que no han hagut de fer un esforç per a integrar-se.

Com varen afectar el turisme i les crisi econòmiques?

Abans la temporada era més llarga, els hotels obrien entre nou i deu mesos. Calvià ha estat molt voluble en relació als cicles de les crisis econòmiques, sobretot pel que fa a l'afluència de turistes. Quedava gent que vivia als hotels i ja hi havia gent que establia la seva residència aquí, amb la seva família, en apartaments reconvertits en habitatges, perquè la gent viu on treballa i és reticent a desplaçar-se a un nucli diferent, encara que l'Ajuntament va potenciar la Urbanització de Galatzó i Son Ferrer. Els nins que varen créixer en zones turístiques jugaven al carrer, anaven a la platja o a la piscina de l'hotel on treballaven els seus pares.

Després passam al fet que venia la família nuclear de cop. Si trobaven feina, llavors venien els germans i els padrins, que cuidaven els nens. Es buidaven pobles de la Península i s'instal·laven a Calvià.

Com era la relació dels hotelers amb el seu personal? Tot era més pròxim. Hi havia una gran cohesió social entre els treballadors. La gent de poble té un arrelament, les relacions socials estaven molt instaurades i amb qui més temps passaven era amb els companys de feina. Es generava una xarxa que eren gairebé més que la família. Llavors els sindicats tenien un pes molt importants als hotels. Les cambreres de pisos s'organitzaven els dies que tenien lliure per cuidar els nins. Hi va haver una xarxa d'ajuda que s'ha anat diluint. Fins i tot hi va haver persones que quedaren soles, que no es valien per si mateixes, i que els varen mantenir als hotels. El turisme incorporava el seu personal.

Després de ser la primera treballadora social per a la Mancomunitat de Tramuntana el 1990, va arribar a Calvià, on va trobar un panorama molt diferent i divers. Aquí la població era jove, i sobretot va treballar amb famílies que feien feina a l'hostaleria. La feina va esdevenir un nou repte.

L'habitatge ja era un problema?

En els anys noranta hi havia disponibilitat, encara que fossin apartaments petits. Per a això els porters dels edificis eren de gran ajuda, eren el termòmetre del que passava, ho sabien tot, i era una font d'informació per a l'accés a l'habitatge. A més, hi havia molt de vincle entre tots els recursos que operàvem a Calvià. L'Àrea de Benestar Social estava composta per Educació, Cultura i Serveis Socials, i treballàvem molt a l'una tots els professionals. Ara el major volum de peticions venen per porta. Abans eren més serveis derivats pels metges de capçalera, pels equips directius de les escoles i instituts, per la policia... També, perquè no teníem centres propis i érem pocs, estàvem més en la comunitat.

Ara hem tornat a compartir habitatge, al lloguer d'habitacions. Això distorsiona molt la convivència, perquè no són els mateixos valors i els espais comuns són els mateixos. Per a mi és un factor de risc compartir habitatge si hi ha menors.

El dia que una família no necessita l'ajuda de serveis socials és un dia feliç?

És un dia molt feliç. La persona s'ha d'emmarcar en una manera de vida i conèixer on es troba el desequilibri. Per treballar unes dificultats en una família has de conèixer les seves potencialitats, no et pots basar en els aspectes negatius. A partir d'aquí, cal generar un canvi i que no ens necessitin. Quan hi ha dificultats hi ha d'haver un procés de canvi i això de costa entendre-ho. Ens dipositen les seves dificultats i si no és una qüestió puntual, com les que ens trobarem a final d'any amb les tramitacions com el SEPE i el SOIB, la dificultat romandrà. Cal reajustar desequilibris perquè la gent pugui viure amb dignitat.

La renda social garantida ha estat la gran revolució en l'àmbit social?

La cobertura bàsica l'han de tenir els ciutadans. Els requisits per cobrar les ajudes semblen fàcils, però després no ho són tant, cal demostrar-ho. Per exemple, no tothom està empadronat on resideix. Els serveis socials són transversals. Estaria bé tornar a un patró comunitari però més regulat, és a dir, els professionals que estiguem sobre un mateix territori i que treballin a l'una en diferents àmbits.

Com veieu la situació actual?

Les nostres ajudes econòmiques van vinculades a un pla de treball, per generar un canvi. Depèn del diagnòstic social, a partir de l'entrevista i del que es necessita, de les dificultats i de les potencialitats de les persones a atendre. El mínim és la cerca d'ocupació o d'una formació si es valora que hi ha d'haver un canvi professional. Tenim un IFOC molt potent per cercar feina i donar una orientació laboral o formació. Fins a la persona més vulnerable té una saviesa.

Quin paper ha tengut l'Ajuntament en la regularització de persones vengudes de fora?

El major volum de treball és amb espanyols. Els requisits són els mateixos per a tots. Per certificar l'arrelament fa falta estar empadronat durant tres anys a l'Estat espanyol. Encara que siguis irregular, et pots empadronar si tens un domicili, que no té per què ser en propietat, pot ser lloguer o que algú et permeti empadronar-te aquí. Llavors, cada quatre anys es feien les revisions de padró, i un equip de l'Ajuntament, casa per casa, feia diversos reajustaments, fins i tot si veien dificultats ens els derivaven. Després, quan la persona està arrelada i vol reagrupar la família, has de presentar un informe de disponibilitat d'habitatge.

Quins trets culturals han estat més difícils de fer assimilar?

Hi ha els comunitaris que si volen s'integren molt bé i si no volen, no. Crec que la integració és una qüestió de necessitat. Els europeus de l'est s'integren bastant bé, amb la llengua i en l'àmbit escolar. Després, en el cas dels musulmans (el Magreb, el Pakistan, el Senegal...), el tema de la dona és un qüestió encara a treballar i perquè aquestes famílies arrelin encara hi ha dificultats. En l'àmbit familiar, crec que l'home encara és el que pren les decisions.

Quins casos d'intervenció professional us han fet més feliç? És que visc al municipi i me'ls continuu trobant i s'identificarien. Per exemple, dones víctimes de violència de gènere, que en els anys 90 no hi havia tants de recursos ni les lleis. Eres tu i la policia, i insisties que s'havia de prendre una decisió i més amb nins. Aquest missatge no agrada, perquè és un canvi bestial que t'afecta en l'economia, en l'habitatge, amb els fills que seguiran vinculats al pare... I aquestes dones m'evitaven. Amb el temps em vaig trobar amb una d'elles que em va dir que no venia a veure'm perquè li feia vergonya. Li vaig dir que la porta està oberta sempre, perquè sempre es pot fer un pas endavant. Es va separar del marit. Aquest canvi en la seva vida em satisfà. És un procés de dol sortir d'una dinàmica que normalitzes, de la qual no te n'adones fins que en surts. A la llar pot passar el millor i el pitjor, i es normalitza, fins que un dia cal maquillar-se més un ull, no et pots aixecar de la pallissa que t'han donat, o que el teu fill és agressiu amb els companys de classe. També calia ajudar les dones víctimes de violència de gènere per tranquil·litzar-les i que poguessin fer un atestat amb un cert ordre, explicant-ho tot. L'element prova era complicat. Era molt dur, perquè se sentien

Ara el major volum de peticions venen per porta. Abans eren més serveis derivats pels metges de capçalera, pels equips directius de les escoles i instituts, per la policia...

culpables. Aquest acompanyament, o testificar..., si la sentència és favorable o suposava un canvi, satisfà.

En quin sistema us enmirallau pel que fa a la gestió dels serveis socials?

El del nord d'Europa, per exemple amb la gestió de les persones sense sostre amb sistemes d'habitatge compartit per iniciar un procés de rehabilitació a una vida normalitzada, i no centres d'acolliment. Cal arribar aquí, es tracta de gent lliure, que no vol normes. L'alberg que correspon a Calvià és Ca l'Ardiaca. Cal treballar amb la persona per als canvis de processos, hi ha un percentatge que no es podran resoldre mai..., la gent molt deteriorada, que desemboquen en problemes de salut, amb recaigudes. Nosaltres estam per ajudar la gent que vol un canvi i perquè els menors tinguin les necessitats bàsiques cobertes. Cal posar les persones en valor.

També m'agrada el sistema educatiu nòrdic amb una especialització dels mestres màxima. No em queix del d'aquí, que a Calvià se secunda i inverteix molt. Aquí els escolars són uns privilegiats en comparació amb altres pobles. Els canvis de les lleis educatives estan fent un mal servei.

Com us sentiu quan sabeu de casos de persones immigrades que han tornat al seu país per no poder prosperar aquí? No tenc la percepció que tornàs tanta gent. Es pagava el bitllet a persones que se'n tornaven a Sud-amèrica, i que podien tornar a Calvià passats uns anys. La gent que emigra per fer feina és perquè vol millorar les seves condicions de vida. A Balears molts d'estrangers han tornat als seus països d'origen, sobretot amb el Brexit. A Calvià jo no tenc aquesta sensació, continuen residint aquí. No ens enganyem, l'economia submergida continua. Per tant, subsisteixen. Si aquí tenen millors condicions de vida, hi romanen o hi tornen a venir.

Com afectà el creixement poblacional de Calvià a finals del segle passat?

Nosaltres treballam a tres nivells: l'individual, el familiar i el de grup. És un augment de peticions als serveis socials, perquè de vegades arriben persones amb falta de cobertura bàsica. Nosaltres ens emmarcam en els serveis socials comunitaris, que és la primera porta a la qual toquen, i hem d'acostar-nos-hi, perquè la població està molt dispersa. Tenim tres centres de serveis socials, Palmanova, Santa Ponça i Son Ferrer, als quals s'afegeixen tres punts d'atenció, a Bendinat, Calvià poble i Peguera. La distribució es basa en el nombre d'habitants i en el nombre de demandes. Magaluf, on hi ha un col·lectiu de risc, Palmanova i Santa Ponça són les zones amb població més vulnerable i amb més necessitats.

Estam donant l'atenció necessària a la nostra gent gran?

Hi ha la residència, el centre de dia, que obriran a Palmanova, i un altre a Son Ferrer. I també hi ha una residència privada. Ateníem sobretot tercera edat assistida, és a dir,

persones que necessitaven una supervisió o que no es valien per si mateixes i que s'atenien amb el servei d'atenció domiciliària i la teleassistència.

Quines són les prioritats de Calvià pel que fa als serveis socials? La nostra prioritat és infància i joventut, perquè és una població que pot estar en risc. Tenim molta població jove i els col·legis estan recepcionant molts d'escolars i hi ha moltes dificultats. També els psicòlegs porten grups de competències marentals i parentals, a més dels educadors socials. L'Ajuntament també imparteix tallers a escolars i famílies. S'ha de treballar la prevenció, perquè ells són el futur, treballar entre iguals, el tema del desafiament a l'autoritat, de les xarxes socials i de les noves tecnologies. La relació de comunicació està canviant i la metodologia de grups i comunitat també haurà de canviar. Per ser persona cal estar, i compartir, amb persones.

Aquí els pares no estan arrelats, però els menors en el col·legi estan socialitzant, relacionant-se entre iguals, amb valors diferents. La interculturalitat pot derivar en guetos o pot enriquir la cohesió social, si es treballa des de baix. Els nins no veuen diferències, es veuen com a iguals, les diferències els veiem els adults. Per a mi és igual de cridaner un nin que té conductes disruptives que un nin que no es relaciona. Els nins necessiten jugar i els pares han de jugar amb els fills.

La professió de treballadora social és la que heu volgut sempre?

Tenc la professió que vull i m'hagués agradat ampliar-la amb la sociologia. Calvià és un filó per a aquest camp d'estudi, per l'amalgama que de cultures, les diferències de persones, de nuclis de població, les relacions laborals i associatives... Crec que em complementaria.

Amb el pas del temps, es denota un major individualisme o es manté un sentiment comunitari?

Calvià és un municipi solidari, que respon, tant les associacions com la població. La tendència és individualista, ara es qüestiona tot, per això crec que cal treballar la prevenció amb el sistema associatiu i els professionals. Sinergies d'autoajuda, coneixement, trobades... cal potenciar les dinàmiques relacionals, cal parlar de tots i de tot i activar l'escolta activa. Tothom té coses a aportar-nos, tot el que ens arribi de diferents fonts és bo i activa la nostra capacitat de pensar. Hi ha associacions que han acabat sent gestores d'activitats, però també s'han de crear sinergies del seu moviment per a una major cohesió social. Cada vegada tenim més drets i aquests han d'estar vinculats a deures, ens falta un bany d'humilitat.

Aquesta text ha estat resumit intentant equilibrar els aspectes pràctics i teòrics que aplica l'entrevistada, la seva inversió amb feina per al benestar dels calvianers i calvianeres..

EMPAR SANTACREU OLIVER / Cap del Servei d'Intervenció Social i Gent Gran

CRISTINA GAMUNDÍ MASSAGUÉ / Directora general de Desenvolupament Social, Infància i Gent Gran

El Servei d'Ajuda a Domicili en els seus inicis

MARIA DEL MAR VERGER OLIVER / Treballadora social

any 1986 la població de Calvià era de 6.982 homes i 6.658 dones, que sumaven un total de 13.640 habitants. Un creixement molt elevat si tenim en compte que el 1970 vivien al municipi de Calvià 4.890 persones. La població de Calvià anava creixent al mateix temps que a l'Estat espanyol s'estava començant a construir el sistema públic de serveis socials, anomenat el quart pilar de l'Estat del Benestar.

Als anys vuitanta era necessari unir els esforços de tothom per crear una xarxa bàsica de serveis socials comuna a totes les comunitats autònomes. Per aconseguir-ho, s'inicià l'any 1988 el Pla Concertat de Prestacions Bàsiques, i els serveis d'ajuda a domicili, hi són considerats des del principi una prestació bàsica, juntament amb els serveis d'informació i orientació, els d'allotjament i convivència, i els de prevenció i inserció social.

El primer municipi de Mallorca on va començar el Servei d'Ajuda a Domicili va ser Palma, l'any 1982, mitjançant un acord amb Càritas Diocesana. L'equip inicial estava format per dues treballadores familiars, un metge i una infermera, que eren coordinats per una treballadora social de l'Ajuntament de Palma.

INICI D'UNA

NOVA PROFESSIÓ:

EL TREBALLADOR O TREBALLADORA FAMILIAR

L'inici d'un nou servei públic que s'ha de prestar dins els domicilis de les persones fa necessari i imprescindible la formació dels i de les professionals que duran a terme aquestes tasques.

L'any 1982, i arran d'unes jornades de serveis socials, l'Escola de Formació Social, dependent de la Delegació d'Acció Social, va copsar la necessitat de posar en marxa una formació per preparar de forma adequada professionals que desenvolupassin l'atenció domiciliària, encara desconeguda a Mallorca, però ja present a Catalunya i altres regions d'Espanya. A Europa ja feia 50 anys que es prestaven a la ciutadania serveis d'ajuda a domicili.

La societat havia evolucionat cap a un model de vida en què el suport familiar i veïnal havia anat disminuint. Diferents factors feien necessari establir altres recursos que donassin atenció de forma temporal o permanent a persones que necessitaven ajuda per fer tasques relacionades amb la vida quotidiana.

Aquesta nova figura professional s'encarregaria d'implementar i complementar l'acció de la família i xarxa social quan aquestes, per diverses raons, no la poguessin dur a terme.

L'escola oferia un curs a l'any, d'una durada de cinc mesos i dirigit a un màxim de vint alumnes. El curs estava estructurat amb una programació que tenia en compte tots els aspectes de la vida familiar: funcionament del cos humà i la seva cura, iniciació a la psicologia i a les diferents problemàtiques socials, organització de la llar, la cuina, els recursos sociolaborals i altres aspectes de caire social. Els estudis es complementaven amb unes hores de pràctica, amb un total de 162 hores lectives i 456 hores de pràctiques.

Als anys 80 i 90 el Servei d'Ajuda a Domicili el prestaven habitualment professionals especialitzades que havien fet alguna formació específica per desenvolupar aquesta nova professió, moltes vegades organitzades per iniciativa de l'INEM o per les escoles de persones adultes (CEPA) en collaboració amb els municipis i sense un format unificat pel que fa als continguts i durada de la formació. Les professionals eren contractades directament per l'administració o per entitats sense ànim de lucre. Han passat 40 anys des de la primera formació i encara no hi ha una titulació oficial reconeguda i específica per desenvolupar l'atenció domiciliària del serveis d'ajuda a domicili.

Observareu que parlem amb femení, ja que la presència als domicilis de treballadors familiars era i continua essent gairebé testimonial. És un treball feminitzat, com tants altres destinats a tenir cura de les necessitats de suport de les persones.

EL INICIS DEL SERVEI D'AJUDA A DOMICILI A CALVIÀ

A Calvià, el mes de febrer 1986 l'Ajuntament va contractar un assistent social i es va decidir fer un estudi demogràfic i de la problemàtica social del municipi amb la finalitat de poder planificar i prioritzar el camí a seguir. Per fer l'estudi es varen contractar tres treballadores socials (anomenades als anys 80 assistentes socials). L'estudi va finalitzar l'abril de 1987. El Servei d'Ajuda a Domicili (SAD) es va iniciar l'any 1987, quan es dissenyà el Pla d'Actuació dels Serveis Socials Municipals per a l'any 1988, que assenyalava la contractació d'una assistenta social i treballadora familiar per cadascun dels tres sectors geogràfiques, amb les quals formaren la xarxa d'atenció dels serveis socials al municipi.

L'any 1988 les funcions principals de la treballadora familiar eren:

• L'educació familiar

• L'assistència domiciliària per a tasques de suport personal i educatiu

• L'orientació sobre recursos socials

• La detecció de problemàtiques

La treballadora familiar intervé dins els domicilis a escala individual i familiar, i hi fa tasques de prevenció secundària i terciària.

El Servei d'Ajuda a Domicili es concep com un servei comunitari de caràcter social i polivalent, que duu a terme una intervenció global amb l'objectiu que les persones ateses mantenguin o millorin la seva autonomia i el seu benestar físic, social i afectiu, sense sortir del seu medi familiar. L'objectiu principal és promoure que les persones puguin viure el major temps possible dins el seus habitatges i en el medi natural i social on s'ha desenvolupat la seva vida.

Pel que fa a l'àmbit organitzatiu, la treballadora familiar sempre treballa en equip amb la treballadora social, professional que rep la demanda, i fa una primera valoració i proposta inicial de pla de treball, que és consensuat per l'equip. En aquest instrument de treball es defineixen les responsabilitats de les persones de l'equip que duran a terme la intervenció individual i/o familiar.

ELS

ANYS

90 I EL SERVEI D'AJUDA A DOMICILI

L'any 1990, els Serveis d'Ajuda a Domicili (SAD) eren considerants uns dels serveis més importants i amb més potencial de la xarxa pública dels serveis socials d'atenció primària que tot just s'havia iniciat a mitjan de la dècada anterior. En l'àmbit de les Illes Balear, s'anaven creant serveis d'ajuda a domicili en els diferents municipis i calia fer un procés de reflexió per unificar criteris dins el marc del Pla de Prestacions Bàsiques i de la Llei d'acció social de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears (CAIB).

L'any 1991, a fi de consolidar aquest nou recurs, l'Ajuntament va signar un conveni de col·laboració amb l'INSERSO per un valor de 6.800.000 pessetes, fet que possibilità atendre amb garanties les persones residents al municipi, majors de seixanta-cinc anys, en situació de carències per impossibilitat física i manca de mitjans personals i materials. Aquest conveni anava destinat a l'atenció de les persones pensionistes de la seguretat social, que pateixen impossibilitat física o psíquica, que necessitin el servei i que acreditin una situació econòmica precària. El servei consta d'ajuda domiciliària personal i fa tasques d'higiene personal, neteja de domicilis, gestions extradomiciliàries, compres d'aliments, etc., i la desenvoluparan tres treballadores familiars contractades per l'Ajuntament.

L'any 1993 es du a terme a Calvià el primer curs d'auxiliar d'ajuda a domicili, en col·laboració amb l'INEM, de 400 hores de durada. L'augment de demanda d'aquest servei especialitzat, l'interès de millorar la qualitat de vida dels col·lectius més desafavorits, i l'impuls al foment de l'autoocupació de dones del municipi amb dificultats d'inserció laboral, permeten impartir al municipi una primera formació dirigida a obtenir la qualificació professional necessària.

La prioritat municipal als anys 90 era aconseguir el benestar social de la societat calvianera, dotant el municipi de serveis i recursos destinats a cobrir les necessitats socials, culturals, educatives, esportives, etc., de la població. L'any 1992 una de les prioritats de l'equip de govern municipal va ser «assegurar la cobertura de les necessitats bàsiques del ciutadans, donant suport a les persones i/o col·lectius que pateixen o es troben en situacions de marginació» (revista Calvià, setembre 1993).

Pel que fa a dades de les persones usuàries del servei, revisant memòries dels anys 90, observam que el col·lectiu de persones majors és el que majoritàriament s'atén des del SAD, amb una mitjana del 73,7 % dels casos. Per zones, el major nombre de persones ateses vivien a Calvià i as Capdellà, que, juntament amb Son Ferrer i el Toro, reuneixen el major nombre de persones majors empadronades.

Les dones, com podem veure en la taula següent, superaven en gran mesura els homes usuaris del servei.

El pressupost del Servei d'Ajuda a Domicili l'any 1993 era de 10.913.488 pessetes. El nombre de persones ateses i les seves necessitats d'atenció anava creixent any rere any, i sobretot ha anat creixent molt els darrers anys a mesura que l'envelliment de la població del nostre municipi és més evident. El pressupost municipal per al Servei d'Ajuda a Domicili per l'any 2023 és de 607.628,41 euros.

Però tornem, per acabar, als anys 90 i a alguns fets que envoltaven aquest servei durant aquells anys. L'any 1991 vàrem fer la primera sortida de Nadal per anar a Palma a fer una xocolata a la Granja Royal i a veure els llums de Nadal, estrenant a Balears el primer microbús adaptat per a persones amb discapacitat de Creu Roja. Hi participaren deu persones que feia anys que no havien sortit del municipi. També comença aquest any la participació de les persones ateses pel SAD a les excursions que s'organitzaven des de l'Ajuntament pel col·lectiu de gent gran, fet que va fer necessari cercar

llocs sense barreres arquitectòniques per visitar o anar a dinar. Va ser el principi de la participació social en activitats fora del municipi per a les persones amb mobilitat reduïda.

L'any 1995 va començar la segona prestació domiciliària, el Servei de Teleassistència, un nou servei de suport al domicili de tipus tecnològic, consistent en una polsera o polsador que la persona duu tot el temps posat quan està a casa seva i que està connectada 24 hores a una centraleta, amb l'objectiu de prestar suport tot d'una que s'activa una emergència o de fer un seguiment periòdic telefònic de les necessitats de les persones ateses. Aquest servei tenia per objectiu atendre trenta persones el primer any, amb un cost per a l'Ajuntament de 5.200 pessetes més per persona usuària.

I, finalment, l'any 1998 va començar un programa experimental de natació adaptada dirigit a persones usuàries del SAD.

Amb els anys, els serveis d'ajuda a domicili s'han anat consolidant i, actualment, el de l'Ajuntament de Calvià coexisteix amb el SAID, servei d'atenció domiciliària dirigit a les persones amb dependència, que es gestiona des del Consell Insular de Mallorca.

Calvià ha canviat molt des de les dècades dels anys 80 i 90. El gran repte d'avui i de demà és i serà anar adaptant les polítiques municipals, creant a l'hora recursos i prestacions dels serveis socials comunitaris, per tal que donin resposta a les creixents demandes i necessitats de la població major del nostre municipi, que dia a dia augmentarà el seu pes quantitatiu en la societat calvianera. El marc d'aquest nou enfocament, fet amb mirada humanista i demogràfica, entre d'altres, està recollit en el I Pla Estratègic d'Envelliment i Canvi Demogràfic de Calvià 2022- 2025, aprovat pel Ple municipal el mes de novembre de 2022.

FONTS DOCUMENTALS

« Escola de Formació Social». Alimara, gener-febrer de 1988.

BARCELÓ, Bartolomé J.; BISBAL, Onofre; FLORIT, Emelia. «La situació dels Serveis d'Ajuda a Domicili a Palma Perifèria». Alimara (setembre-octubre de 1990).

CASADO MENA, Concepción. «Serveis Socials Municipals a Calvià». Alimara, 42 (desembre de 1998).

EQUIP DE COMARQUES. «Marc de col·laboració interinstitucional per a la creació d'una xarxa de prestacions socials bàsiques al municipis de Mallorca i la distribució financera de l'any 1993». Alimara, 33 (desembre de 1993).

GUTIÉRREZ RESA, Antonio. El Plan Concertado de Prestaciones Básicas de Servicios Sociales en España (once años del plan concertado). REIS (Revista Española de Investigaciones Sociológicas), núm. 93, 2001, p. 89-132.

Pàgina web calvia.com. Enllaç al document del Pla Estratègic d'Envelliment i Canvi Demogràfic 2022-2025: http://calvia.com/servlet/model.web. ShowDoc?KARXIU=18412&TABLENA ME=WEB. DOCUMENTACIO&pageProcessKey= LOADINGDOCUMENT&KDOCUMEN TACIO=63980&download=true

Revista Calvià Febrer 1991. [Notícia sobre la signatura d'un conveni amb l'INSERSO].

Revista Calvià Novembre 1992 , setembre 1993 i novembre de 1995.

SUÁREZ SALVÀ, Manel. «Calvià». Alimara (novembredesembre de 1988).

El Servei d'Ajuda a Domicili té l'objectiu de promoure que les persones puguin viure el major temps possible dins el seus habitatges i en el medi natural i social on s'ha desenvolupat la seva vida

Entrevista amb

Carmen Fernández García

ADMINISTRADORA I COORDINADORA DE L'EMPRESA SERVEIS D'AJUDA A LA COMUNITAT CALVIÀ S.L.

Carmen Fernández va començar a treballar al Servei

d'Ajuda a Domicili (en endavant SAD) de Calvià a principis dels anys noranta i d'aleshores ençà continua en el servei, encara que fa anys que ho fa com a treballadora i alhora coordinadora i codirectora de l'empresa Servei

d'Ajuda a la Comunitat Calvià S.L., que presta el servei municipal contractat per l'Ajuntament de Calvià.

Carmen, quan es va fer a Calvià el primer curs de treballadora familiar?

El primer curs a Calvià el vàrem fer a través de l'INEM amb col·laboració amb l'Ajuntament. Va començar el novembre de 1993 i va durar quatre mesos, amb un total de 400 hores de formació teòrica i pràctica. La voluntat era formar persones treballadores del municipi com auxiliars d'ajuda a domicili, amb l'objectiu de fomentar el treball autònom i el cooperativisme, creant empreses formades per dones a Calvià. Era una professió relativament nova i calia formar la població.

Recordes el nombre d'alumnes d'aquell primer curs?

Érem entorn de 25 persones amb uns perfils ben determinats: dones en situació d'atur de llarga durada i que per la seva edat podien ser excloses del mercat laboral. Tan sols un home va fer el curs.

Una vegada acabat el curs, des de l'Ajuntament s'intentà impulsar que les dones que hi havíeu assistit formàssiu una cooperativa...

Exactament, es va intentar, però no va ser possible fins a dos anys més tard. El servei l'estava donant una cooperativa de Palma anomenada Es Jonquet, també formada per dones. Quan elles es varen retirar i decidiren no continuar a Calvià, dues companyes i jo creàrem una societat limitada laboral, que era molt semblant a una cooperativa i podia constituir-se amb menys membres, atès que a principis dels anys noranta el volum del servei d'ajuda a domicili no garantia el treball de cinc persones a jornada completa.

Quines vàreu ser les primeres empresàries del SAD a Calvià?

Vàrem ser na Magdalena Oliver, na Margalida Alemany i jo. Tres dones amb perfils diferents i dels prioritaris per a l'INEM. Per circumstàncies personals i/o laborals, totes figuràvem com a aturades de llarga durada.

Carmen, durant anys vàreu ser tan sols tres treballadores familiars al municipi. És així?

Vàrem ser nosaltres tres durant uns set anys i després s'hi varen incorporar progressivament tres treballadores més. L'any 2022 hem arribat a ser quinze professionals en moments de cobertura de vacances o d'alta demanda del servei.

De les sòcies inicials de l'empresa, només continues tu. Na Margalida va deixar l'empresa fa anys i na Magdalena es va jubilar. Quants d'anys dus com a treballadora al Servei d'Ajuda a Domicili? Com a empresa, aproximadament uns vint-i-cinc, i, com a treballadora, a prop de trenta anys.

Quina era la composició i característiques de les famílies dels anys 80 i 90 a Calvià? Ha canviat en relació a ara?

Sí, la composició dels nuclis de convivència de les famílies ha canviat. Ara hi ha moltes persones que viuen soles. Abans moltes eren cuidades per les seves filles i vivien al mateix domicili dues o tres generacions. Als anys noranta eren famílies relativament joves. Molta gent havia vingut de la península i treballava al sector serveis, a hoteleria. Ara han passat els anys i aquestes persones s'han fet majors. Hi ha moltes més persones grans al municipi que als anys noranta.

I per zones, hi ha ara la mateixa distribució de persones ateses que als anys noranta?

Al principi, el nombre més gran de persones ateses vivia as Capdellà i Calvià. Ara el mapa de l'atenció del SAD a Calvià és molt diferent. El punt on tenim més atenció a ciutadans i ciutadanes és Son Ferrer. Són persones que es varen assentar al nostre municipi, que vingueren de diferents llocs de la Península, que varen tenir aquí els fills i filles i que ho varen donar tot i aportaren riquesa al municipi. Avui en dia ens toca a nosaltres donar-los tot el suport i reconèixer la seva contribució a la creació del Calvià del segle XXI.

Com era l'atenció sanitària als anys noranta a Calvià?

No totes les zones tenien metge. A Palmanova, al centre parroquial hi havia dos metges i un pediatre, a Calvià poble un metge, a Santa Ponça també un metge que atenia també la població des Capdellà i de Peguera. Posteriorment, es varen construir el Centre de Son Ferrer i el PAC de Santa Ponça. La coordinació amb els serveis sanitaris era i és essencial per al SAD.

La vostra feina es desenvolupa dins els domicilis de les persones que ateneu. Han canviat les condicions dels habitatges si els comparam amb els dels anys noranta? A les zones de Calvià i des Capdellà, les cases més anti-

Trobam molts de nuclis familiars de dues persones majors que viuen soles o per a les quals l'únic contacte diari amb l'exterior és el de la treballadora familiar

gues no estaven gens adaptades. A la resta de poblacions les cases i pisos es varen anar construint ben de nou. Avui en dia les cases estant bastant ben adaptades. També hi ha recursos perquè les persones puguin fer accessibles les cases, adaptant els banys, les entrades, etc. Tot això ha facilitat molt la nostra feina.

Si comparam el servei d'ajuda a domicili actual amb els dels anys 80 i 90 quant al tipus de treball que feu, ha canviat?

Ha canviat molt, nosaltres hem hagut d'anar adaptant-nos a les característiques de les noves persones usuàries del SAD . Abans teníem un col·lectiu de persones majors amb característiques bastants semblants. Ara atenem persones i famílies amb dificultats i necessitats molt diverses, el que ens obliga, com a empresa i com a professionals, a créixer i a estar en constant aprenentatge.

La implicació de les famílies és la mateixa que als anys noranta?

L'envelliment de la població s'està notant i tenim persones de seixanta i més anys que cuiden familiars de noranta i noranta-cinc anys. Trobam molts de nuclis familiars de dues persones majors que viuen soles o per a les quals l'únic contacte diari amb l'exterior és el de la treballadora familiar que li presta el servei. Moltes persones majors cuiden de persones majors, de vegades amb dificultats importants de salut. Les famílies donen el suport que les seves responsabilitats i feina permeten.

Quines coses t'aporta la teva feina?

A mi m'agrada tot el que faig, m'agrada aquesta feina, i és una feina que t'ha d'agradar. Com més gran és el repte més m'agrada. M'aporta la satisfacció del dia a dia. El meu treball és una feina on cada dia he de resoldre moltes incidències, algunes de les quals greus. Començam a les set del matí i potser ens trobam una persona que ha patit un ictus o altres incidents greus. Nosaltres ho detectam i avisam ràpidament el 061, que sempre respon i que tantes vegades és la nostra salvació davant les situacions greus de salut que ens trobam. Per descomptat, també avisam els treballadors i treballadores socials i la coordinadora de l'Ajuntament. Una cosa a destacar, des que vàrem començar als anys noranta, és la col·laboració de la policia local en situacions i moments molt delicats. Quan els hem avisat, han vengut de seguida a donar suport.

Encara que no és dels anys noranta, hi va haver un moment complicat i complex durant tota la pandèmia de la COVID, quan vosaltres estàveu treballant a primera línia com a servei essencial, anant com sempre als domicilis de les persones per tenir cura de les seves necessitats de suport. En aquells moments no se sabia molt bé què fer ni com fer-ho, com protegir i com protegir-vos, fins on es podia fer o si calia no fer. Un fet nou impensable als anys 80 i 90. Nosaltres vàrem tenir una visió que ens va dur a augmentar la prevenció. Per això, abans de l'inici del confinament ja teníem els equips de prevenció. Molta gent ens va ajudar a cercar empreses que subministràssin el material dels equips de prevenció i li ho agraïm profundament. No hi va haver ni un sol contagi per part de les treballadores. Si això s'hagués donat als anys 80 o 90, no sé com ens n'haguéssim sortit.

Vàreu ser un servei exemplar en mesures de prevenció als domicilis, amb els registres de temperatura, les dobles mascaretes, les pantalles i material d'un sols ús... El vostre protocol de prevenció era estricte i va ser molt efectiu.

Sí, vàrem comprar fins i tot una màquina d'ozó perquè les treballadores que ho volguessin fer poguessin desinfectar els seus vehicles quan acabaven la jornada laboral.

Afegiries qualque altra cosa que recordis dels primers anys del SAD i que et faci ganes compartir?

Que era tot molt diferent. No es poden comparar els anys noranta amb l'any 2023. Als anys noranta era l'inici, el principi d'una nova professió, d'un nou servei a la població. Ara el servei és molt més professional, en sabem més i coneixem molt més la realitat. L'important és que no s'ha perdut l'essència d'humanitat del principi ni l'atenció personalitzada, individual i de respecte.

Per finalitzar, vols afegir alguna cosa més?

Vull dir que estic molt contenta del suport que tenim per part de tot el personal de l'Ajuntament implicat en el SAD i vull dir que no m'he sentit mai sola com a empresa.

Moltes gràcies a Carmen per aquesta bona estona de viatge al passat.

JAVIER TASCÓN PIÑA / Pedagog

L'EDUCACIÓ

A CALVIÀ (1980-2000)

Dues dècades de construccions escolars

 Calvianers de viatge d'estudis a Andorra.

Malgrat que en la dècada de 1990 es va popularitzar la idea que Calvià era considerat el municipi més ric d'Espanya i d'entre els més rics d'Europa, la situació de l'educació, durant aquestes dues dècades (19802000), no anava d'acord amb aquesta posició.

La principal causa dels problemes associats a l'educació es va deure al creixement vertiginós de la població a conseqüència del desenvolupament turístic. Calvià va passar de tenir menys de 5.000 habitants en 1970 a superar els 37.000 l'any 2000, és a dir, en 30 anys va multiplicar per set i escaig la seva població.

La causa d'aquest increment de població va ser la forta immigració procedent d'altres comunitats autònomes, d'altres municipis de les Illes i del turisme residencial (immigrants jubilats). A més, amb l'entrada d'Espanya a la Unió Europea (1986) i la signatura del Tractat de Maastricht (1992), pel qual es varen establir les bases de la Unió Europea tal com la coneixem avui, es va propiciar l'augment de població estrangera en edat laboral que es va instal·lar a Calvià, especialment famílies amb nins en edat escolar.

Aquesta transformació quantitativa de la població requeria d'infraestructures educatives que no existien en el municipi i que havien de construir-se per a satisfer la demanda existent.

La construcció dels centres educatius (col·legis i instituts) va ser competència, fins a l'1 de gener de 1998, del Ministeri d'Educació i Cultura del Govern d'Espanya (d'ara endavant MEC), que tenia com a representant més pròxim a Mallorca el director provincial d'Educació a Balears dependent del MEC. A partir d'aquesta data, les competències educatives es varen transferir a la Comunitat Autònoma, i el Govern Balear va rebre els mitjans i recursos per a exercir les competències en educació i, per tant, determinar el pla de construcció de centres a les Illes Balears.

El ritme de construcció dels centres educatius en aquestes dates va ser lent, en comparació amb el ritme de creixement de la població. Els esforços municipals per a resoldre els problemes d'escolarització se succeïen, insistint a les administracions competents (MEC fins a 1998 i Govern Balear després) fins al punt de signar convenis per a accelerar la tramitació de la construcció, pels quals l'Ajuntament cedia els solars, s'encarregava de la contractació de les obres i avançava els diners com a via per a agilitzar les construccions necessàries que permetessin atendre la demanda existent. Tot i així, el ritme era més lent que el desitjat.

A més, cal tenir en compte que Calvià en aquestes dates era un municipi especialment jove. L'any 2000 més de la meitat de la població tenia menys de 35 anys i el percentatge de residents majors de 65 anys era del 7,7 %, quan a escala nacional era del 16,8 %. Aquesta circumstància va incrementar, encara més, les necessitats d'escolarització.

En 1980, Calvià comptava amb dues zones ben diferenciades per la seva estructura. D'una banda, els nuclis de població tradicionals de Calvià i des Capdellà, i, per una altra, les zones costaneres. Les característiques diferenciadores entre ambdues eren sobretot la forma de vida, l'origen dels habitants i la llengua dominant.

Mentre a Espanya, en aquestes dues dècades, la població creix un 7,53 % i a Balears un 23,43 %, a Calvià s'incrementa un 317,73 %.

EVOLUCIÓ DE LA POBLACIÓ DE CALVIÀ (1900 - 2020)

INCREMENT DE LA POBLACIÓ 1980 A 2000

En les zones costaneres, es concentrava la majoria dels ciutadans que havien emigrat a Calvià per a començar a treballar. Molts d'ells no disposaven de graduat escolar ni de certificat d'estudis i els més majors venien fins i tot amb unes mancances formatives més accentuades. Era comú trobar-se amb persones analfabetes totals o funcionals. Respecte a la població concentrada a Calvià Vila i as Capdellà, també hi havia persones adultes sense les titulacions bàsiques.

El mercat laboral, amb una economia basada principalment en el turisme, reclamava un tipus de població disposada a incorporar-se ràpidament a una organització laboral en la qual no era imprescindible la titulació acadèmica. La possibilitat d'un treball ben remunerat, i en la majoria d'ocasions sense l'exigència de qualificació professional, va atreure gran quantitat de població amb una escassa formació acadèmica, al mateix temps que suposava un inconvenient per a la continuïtat dels joves amb els estudis.

Una part important dels joves del municipi donaven un escàs valor a la formació acadèmica. El desinterès que mostraven alguns adolescents pels estudis venia precedit del poc estímul familiar per la cultura, les bones expectatives laborals que oferien les empreses turístiques a tot l'Illa, i un sistema educatiu de dubtosa eficiència i sense resposta adequada per als estudiants que rebutjaven el model existent d'aprenentatge.

EL SISTEMA EDUCATIU

El canvi més important del sistema educatiu en aquestes dues dècades es va produir amb el pas de la Llei general d'educació (LGE 1970) a la Llei d'ordenació general del sistema educatiu (LOGSE 1990). Dos dels aspectes més significatius de la nova llei varen ser l'extensió de l'obligatorietat educativa dels 14 als 16 anys i la reducció de la ràtio d'alumnes per classe, que va passar de 40 a 25 alumnes. Aquests aspectes implicaren nombrosos canvis a principis de la dècada dels 90, amb la finalitat d'adaptar les infraestructures a les noves exigències aprovades en la llei.

LES INFRAESTRUCTURES EDUCATIVES DE CALVIÀ LES ESCOLETES

L'educació preescolar, que comprenia dels 0 als 5 anys amb la LGE i que va passar a denominar-se «educació Infantil de primer cicle» amb la LOGSE, ara amb el tram dels 0 als 3 anys, era i continua essent competència municipal.

En aquesta etapa educativa, Calvià va ser pionera a l'illa de Mallorca amb la creació en 1977 de la Fundació d'Escoles Infantils de Calvià, per a respondre a les necessitats d'escolarització infantil que tenia el municipi, que s'incrementaven amb la incorporació progressiva de la dona al mercat laboral. A Palma es va crear el Patronat Municipal d'Escoles d'Infants dos anys més tard (1979).

Aquesta fundació municipal va romandre activa fins a l'any 2005, en què es va crear l'Institut Municipal d'Educació i Biblioteques de l'Ajuntament de Calvià (IMEB), des del qual en l'actualitat es gestiona aquesta etapa educativa.

Abans d'iniciar la dècada de 1980, Calvià comptava amb les escoles infantils de Palmanova (1971), Santa Ponça (1979) i Magaluf, aquesta darrera situada a l'avinguda de les Palmeres. En 1982, es va posar en funcionament l'Escoleta de Calvià, que estava situada en l'edifici de les monges i que es va traslladar deu anys més tard (1992) a l'edifici actual situat a la plaça de la Vila. En 1989 a Peguera hi havia l'Escoleta de les Monges, que va passar a gestionar l'Ajuntament l'any 2001.

El primer centre de Mallorca que va complir totalment les noves exigències establertes en la LOGSE, aplicades a aquesta etapa educativa, va ser l'Escoleta de Son Ferrer, en 1994. Un any més tard es va reobrir l'Escoleta de Palmanova, després d'adaptar-se a les exigències de la LOGSE, i en 1997 es va inaugurar l'escola infantil de Bendinat.

A la fi de la dècada dels 90, Calvià era tot un referent pel que fa a l'oferta educativa en aquesta etapa infantil. Mentre a Palma, l'any 1999, amb una població nou vegades superior, hi havia quatre escoletes públiques (avingudes, Son Roca, s'Arenal i Santa Catalina), Calvià ja en tenia sis (Calvià, Magaluf, Palmanova, Santa Ponça, Son Ferrer i Bendinat).

ELS COL·LEGIS

A principis de 1980, Calvià comptava amb els següents centres educatius: Ses Quarterades a Calvià Vila (30 d'agost de 1976), Galatzó as Capdellà (1 de juliol de 1977), el Col·legi de Peguera (1978), situat a la plaça Torà, l'Escola Nacional Parroquial Mixta de Portals Nous, situada a l'Oratori de Portals, i el Col·legi de Portals, situat al carrer Lluna, en els quals en total s'atenien prop de mil alumnes.

 L'escoleta de Palmanova (1980).

Entre 1980 i 2000 no sols es multiplicaran les construccions de nous centres educatius sinó que també es feren diferents ampliacions en els centres existents. Alguns nous centres havien quedat petits fins i tot abans de ser inaugurats. En tan sols 20 anys, la població escolaritzada es multiplicarà per cinc.

Tenint en compte que la població total a Calvià era de 37.419 habitants l'any 2000 i de 51.567 habitants en 2021, és destacable que l'any 2000 la població escolaritzada era fins i tot superior a l'actual en educació infantil i primària.

3/07/85 Col·legi Puig de sa Ginesta Urb. Galatzó

1986 Col·legi Xaloc (edifici primària) Peguera 9/06/87 Col·legi Son Ferrer Son Ferrer

Col·legi Cas Saboners Magaluf

22/04/88 Col·legi Ses Rotes Velles Santa Ponça

1989 Col·legi Scal (privat) Sa Porrassa

1994 Col·legi Migjorn de Bendinat Bendinat

1994 Col·legi Xaloc (edifici infantil) Peguera

31/07/98 Col·legi Puig de sa Morisca Santa Ponça

(*) Les dates completes fan referència a la data d'autorització oficial.

El Col·legi de Palmanova es va inaugurar en el curs escolar 1982-1983. Un any més tard varen haver d'instal·lar-s'hi aules prefabricades per a atendre la forta demanda i en 1989 s'hi inicià una ampliació de nou aules, que s'unien a l'edifici existent a l'altura de la primera planta, per a disposar d'un pati cobert sota aquestes. Aquesta ampliació va acabar al gener de 1991, moment en el qual es varen eliminar les aules prefabricades, l'ús de les quals n'havia degradat l'estat. Palmanova era l'escola més gran del municipi, amb 700 alumnes, i els motius d'aquesta saturació eren la seva ubicació i que comptava amb menjador escolar.

El Col·legi Puig de sa Ginesta va arrencar en 1985 i el Collegi de Son Ferrer ho va fer en 1987, tot i quedar petit, ja que les seves vuit unitats inicials haurien d'haver estat setze. Es va ampliar en 1991. També de 1987 és el Col·legi Cas Saboners i el Col·legi Ses Rotes Velles un any després, que es va quedar petit abans de la seva inauguració i va haver de suportar una ampliació abans d'acabar el seu primer any de funcionament.

No s'havia acabat la dècada dels 80 i Calvià comptava ja amb nou centres escolars, més del doble que en la dècada anterior.

En el curs 1994-1995 tenim dues noves infraestructures, situades a Bendinat i Peguera. Són l'exemple clar dels esforços municipals per satisfer les necessitats del municipi. Avançant la construcció de les infraestructures a la planificació del Ministeri, es va signar un conveni amb el MEC pel qual l'Ajuntament cedia el solar, anticipava els diners, elaborava el projecte segons la normativa LOGSE i en duia a terme la construcció acordant la devolució de l'import en els tres anys següents, ja que la construcció estava prevista inicialment per a 1996.

 Obres d'ampliació del Col·legi de Palmanova (1990).

 Col·legi Ses Rotes Velles (1987).

El Col·legi de Bendinat (1994) va substituir el Col·legi de Portals, que estava situat al carrer Lluna i que l'any 1994 va passar a convertir-se en el Centre Universitari de Calvià (CUC). Es varen construir nou unitats amb capacitat per a 225 alumnes, a més de menjador escolar, aula polivalent, biblioteca, local per a l'APA i les associacions d'alumnes i mòduls esportius. Aquestes unitats foren construïdes en dos edificis independents: tres aules d'infantil en un i sis de primària en l'altre. El disseny fet per l'Ajuntament va trencar amb els mòduls clàssics del MEC (164 milions de pessetes) i va ser el primer a adaptar-se íntegrament a les normes previstes en la LOGSE. El col·legi es va ampliar l'any 1997.

En l'àmbit privat, a Portals Nous va iniciar la seva activitat en 1973 l'American International College, un col·legi privat al qual inicialment hi assistiren molts d'alumnes els pares dels quals treballaven en instal·lacions petrolíferes del Pròxim Orient. En 1983 el MEC va acceptar el pla d'estudis del col·legi americà i varen començar a admetre-hi nins de la resta de nacionalitats.

En 1989 es va posar també en funcionament el Col·legi Scal, a sa Porrassa, l'autorització del qual es va extingir l'any 2009.

ELS INSTITUTS

A principis de la dècada de 1980 a Calvià no existia cap institut de batxillerat ni hi havia oferta educativa de formació professional. L'educació obligatòria es desenvolupava en els col·legis, que cobrien l'escolarització fins als 14 anys (8è d'EGB).

Els estudis de formació professional a Calvià es varen iniciar al març de 1986 en finalitzar-se les obres del Centre de Formació Professional, que comptava amb 360 llocs escolars i parava especial atenció en els ensenyaments d'hostaleria, en ser aquesta la primera indústria del terme, amb un pressupost de 104 milions de pessetes a càrrec del MEC.

El primer institut de BUP de Calvià es va inaugurar el 15 de juny de 1990. Per tant, els estudis de batxillerat no es varen poder fer a Calvià fins al curs escolar 1990-1991. Els residents que desitjaven continuar la seva formació més enllà de l'educació obligatòria havien de desplaçar-se a un altre municipi, generalment Palma.

En el curs 1993-1994 l'institut de batxillerat i l'institut d'FP es convertiren en l'IES Calvià. Aquest Institut va ser també el Centre de Recolzament Tutorial per a alumnes matriculats en el programa oficial d'anglès a distància que organitzava el MEC i que es va emetre per la segona cadena de TVE.

El Col·legi de Peguera va augmentar la seva grandària amb la construcció de l'edifici d'educació infantil aferrat al de primària, i oferia així sis noves unitats adaptades a la normativa LOGSE, dues línies per a 150 alumnes (60 milions de pessetes).

En el curs 1998-1999 es va posar en funcionament a Santa Ponça l'últim col·legi de la dècada dels 90, que va ser el Puig de sa Morisca.

En aquest institut, en el curs 1994-1995, s'hi va haver de fer un doble torn per a atendre els més de mil alumnes que hi estaven matriculats, un torn de matí de 8 a 14.30 hores i un altre d'horabaixa de 15 a 21.30 hores. En aquest mateix moment l'Ajuntament cedia un solar al MEC per a la construcció del futur IES Son Ferrer, encara que finalment, per qüestions burocràtiques, les obres es varen iniciar al febrer de 1996 (vint unitats de secundària, vuit de batxillerat i una aula taller). Un centre molt esperat i necessari per la demanda i sobresaturació de l'IES Calvià, que continuava mantenint els dos torns.

El curs 1996-1997 és el primer any en què es generalitza a Calvià el primer curs d'ESO, encara que ja feia quatre anys que primer i segon de BUP s'havien anat substituint per tercer i quart d'ESO. Aleshores no estava encara en funcionament l'IES Son Ferrer, que va arrencar en 1997, i ja es començava a parlar del tercer institut que necessitava Calvià.

 L'Escola Bendinat

 Col·legi de Portals, al carrer Lluna, 1992.

Al febrer de 2000 l'Ajuntament va cedir a la Conselleria d'Educació i Cultura un solar a Bendinat de 12.000 m² per a construir-hi un nou institut. El cost n'eren 800 milions de pessetes.

trocinar la campanya amb la col·laboració de l'INEM, el Ministeri d'Educació i Ciència (MEC), la Federació Empresarial Hotelera Balear i el sindicat d'hostaleria d'UGT i FETE-UGT. L'entitat organitzadora en va ser FUNDESCOOP.

Fora de les dues dècades objecte del present article i fins a l'actualitat, a Calvià només s'hi han construït l'IES Bendinat (4 d'abril de 2002), el CEIP Son Caliu (2 de juliol de 2004) i el col·legi privat Àgora (11 de setembre de 2008). El Col·legi Scal (14 d'agost de 1989) va ser substituït pel Balears International College, i l'American International College pel King Richard III College. Així doncs, es pot afirmar que les dècades dels 80 i 90 a Calvià, en l'àmbit educatiu, es caracteritzen sens dubte per la construcció d'infraestructures educatives.

L'ESCOLA D'ADULTS

L'Escola d'Adults va néixer en 1986 com un projecte d'alfabetització per a donar resposta a les necessitats culturals de gairebé la meitat de la població. Un 19,35 % no sabia llegir ni escriure i el 29 % tenia l'ensenyament primari incomplet.

L'Ajuntament va fer una campanya potent en la qual es varen editar un total de mil cartells i vuit mil fullets divulgatius, en què es ressaltava que, oficialment i de manera gratuïta, a l'Escola d'Adults s'hi podria aprendre a llegir i a escriure, millorar la lectura i escriptura, obtenir el certificat d'escolaritat, aconseguir el graduat escolar i fer-hi tot tipus d'activitats culturals.

En aquesta primera campanya d'alfabetització es va impartir ensenyament per a cinc nivells: analfabets, neolectors, certificat escolar, pregraduat i graduat escolar. L'Ajuntament va pa-

Les activitats de la campanya es varen adaptar a les possibilitats i horaris dels treballadors en les zones turístiques i s'hi va emprar el castellà, mentre que en les zones de Calvià i es Capdellà es varen fer en català per a aquelles persones que tenien aquesta llengua com a primària.

La seu de l'Escola d'Adults es va situar en els seus inicis en un local cedit pel sindicat d'hoteleria d'UGT a Magaluf, situat a les Galeries Navarro, i els primers cursos es varen impartir també en els col·legis de Calvià i des Capdellà, així com en locals situats a les depuradores de Santa Ponça i Peguera. En el curs 1988-1989 la seu va passar a l'antic Col·legi de Peguera, situat a la platja de Torà.

El principal objectiu en els primers anys de l'Escola d'Adults va ser donar resposta a les necessitats de formació inicial de la població de Calvià. L'oferta educativa constava dels cursos d'alfabetització, graduat escolar, tallers d'anglès i d'alemany i tallers d'oci i temps lliure (tall i confecció, cuina i fotografia).

En el segon any de vida es va posar en marxa la revista Xiprell, en la qual els alumnes deixaren constància del seu nivell creatiu i inquietuds, i a poc a poc el centre educatiu es convertí en un element integrador, amb la participació en activitats culturals diverses del municipi, com ara en les primeres edicions del Dia del Llibre o del Dia de l'Arbre. Del taller de tall i confecció varen sortir les disfresses de diverses colles de participants de les Festes del rei En Jaume i de les primeres edicions de la Rua de Calvià. El Ball de Gala i la posterior Festa de la Primavera són exemples clars de la contribució de l'Escola d'Adults a la cohesió social que necessitava el municipi.

Malgrat això, la realitat continuava essent preocupant. Segons el padró de 1990, en el municipi hi havia 151 persones

 Alumnat de l'Escola d'Adults.

Les dècades dels 80 i 90 a Calvià, en l'àmbit educatiu, es caracteritzen per la construcció d'infraestructures educatives

analfabetes i 3.182 sense estudis. Les activitats del centre de formació d'adults es varen dirigir prioritàriament a aquests alumnes, encara que també es varen impartir estudis de matèries diverses com ara cursos d'anglès, de cuina, de tall i confecció o d'accés a la Universitat.

En 1990 la seu de l'Escola d'Adults es va traslladar al Casal de Can Verger, el qual, dotat d'espais amplis, va permetre incrementar-ne el nombre d'alumnes i facilitar la celebració de festes, ja que els jardins del casal podien acollir una nombrosa assistència de gent. L'oferta formativa es va incrementar amb cursos de preparació per a les proves lliures de formació professional (FP) i classes de català i d'espanyol per a estrangers.

De les 170 persones que es varen atendre inicialment, es va passar a més de 1.100 alumnes en tan sols cinc anys. El 70 % d'aquestes persones eren dones i la majoria tenien entre 25 i 44 anys.

En 1994, el grup de cinc professionals contractats per FUNDESCOOP per a complementar l'equip de professionals que el Govern Balear assignava a l'Escola d'Adults de Calvià varen crear una societat cooperativa limitada anomenada Sotavent, que va guanyar el concurs públic licitat per l'Ajuntament per gestionar el centre.

A partir de 1995 l'Escola d'Adults va passar a ser un centre d'àmbit territorial amb la incorporació del municipi d'Andratx, moment en què la seu va passar a ubicar-se al Centre de Serveis de Magaluf, en el número 6 de l'avinguda de sa Porrassa, que anà guanyant espai a mesura que diferents serveis municipals situats a l'edifici (Policia Local, Serveis Socials, Medi Ambient) es traslladaven a nous emplaçaments, la qual cosa implicà l'increment del nombre d'activitats i d'alumnes de l'Escola.

Aquesta nova seu es va complementar amb un altre edifici situat molt a prop. Es tractava de l'antiga Escoleta de Magaluf, situada a l'avinguda de les Palmeres, que va ser dedicat a la formació professional.

Dos grans canvis es varen produir en l'oferta formativa de l'Escola d'Adults a conseqüència de les modificacions legislatives: el canvi de l'EGB a l'ESO va comportar la necessitat

d'adaptar-se a la nova situació i és quan l'Escola d'Adults de Calvià es convertí en pionera en el curs 1998-1999 en oferir la modalitat d'educació secundària per a persones adultes (ESPA) semipresencial. El segon canvi es produí l'any 2000 quan el Centre d'Educació de Persones Adultes de Calvià es convertí en el primer d'aquestes característiques a oferir un cicle de formació professional i, a més, amb una temporalització especial adaptada a les necessitats d'una població situada en una zona dedicada al turisme. Ens referim al cicle formatiu de cures auxiliars d'Infermeria.

A més de les seus esmentades, i amb la finalitat de facilitar l'accés a les accions formatives organitzades per l'Escola d'Adults, el desenvolupament de les activitats es va fer en tot el municipi gràcies a l'esforç municipal i a la col·laboració d'empreses i institucions privades que cedien aules o locals en les seves instal·lacions: els hotels Guadalupe, Tobago, Trinidad i Panamà, les associacions de veïns de Galatzó I i II, les associacions de persones majors, els col·legis públics, els instituts, els centres culturals, les biblioteques, i fins i tot un magatzem d'un bar a Son Ferrer.

L'ACTUACIÓ MUNICIPAL

L'escassetat de places escolars no va ser l'únic problema en l'educació dels residents del municipi. De manera secundària, però no menys important, existien uns elevats índexs de fracàs escolar, un abandó prematur dels estudis, una inexistent oferta de formació professional, i dificultats amb el transport escolar a causa de la dispersió dels diferents nuclis de població que conformen el municipi.

Malgrat les limitades competències municipals en matèria educativa (vigilància de l'escolaritat obligatòria, manteniment dels col·legis, neteja i consergeria), l'Ajuntament de Calvià sempre ha apostat per anar més enllà de les seves obligacions directes, intervenint en la promoció educativa dels seus residents en funció de les necessitats existents.

 Escola d'adults de Calvià.

Calvià es convertí en pionera en el curs 1998-1999 en oferir la modalitat d'educació secundària per a persones adultes semipresencial

Exemples clars durant aquestes dues dècades són l'oferta educativa complementària que es dirigia als centres educatius, les subvencions atorgades per al desenvolupament de projectes d'innovació educativa, l'assessorament a mares i pares, les activitats de temps lliure, extraescolars, d'educació ambiental i educació viària, o la promoció de les festes de graduació en els centres educatius.

L'any 1992, l'Ajuntament va crear una comissió de treball per a atendre el problema específic de l'elevat índex de fracàs escolar, especialment en BUP, el primer curs del qual únicament va aprovar un 11 % dels estudiants.

En aquelles dates, a Calvià finalitzaven anualment EGB uns 150 joves, dels quals només la meitat obtenien la titulació.

En l'àmbit del temps lliure, a mitjan dècada dels 90 es va posar en marxa un projecte de creació de clubs d'esplai per a potenciar la participació i relació entre els nins, educar en l'oci i temps lliure i fomentar l'amistat, la companyonia i el respecte mutu. Es varen constituir els següents clubs d'esplai: «Els Xorics» (es Capdellà), «Els Chiquipinquis» (Calvià), el Club d'Esplai Magaluf, «Ses Gambes» (Son Ferrer), el Club d'Esplai Portals Nous, «Es Formiguer» (Peguera), «Els Eriçons» (Galatzó), «Retrui» (Palmanova) i «Pinyons» (Bendinat).

L'any 1996, els directors dels centres coincidien tots en la necessitat d'ajudar els nins estrangers que arribaven al collegi sense tenir coneixement de cap de les llengües oficials. A més, a les seves cases no podien ajudar-los perquè tampoc els pares no parlaven cap dels dos idiomes oficials. Des dels centres es feien autèntiques filigranes per a atendre aquests alumnes, utilitzant en algun cas l'objector de consciència per a donar suport a l'activitat dins de l'horari escolar.

Per a atendre aquesta necessitat, des del projecte de residents europeus municipal es varen posar en funcionament,

en horari extraescolar, classes de les llengües oficials per a estrangers, que varen ser impartides per becaris del Centre Universitari de Calvià i en les quals participaren el primer any 90 alumnes, ampliant-se el segon any a 250 alumnes.

Una altra iniciativa municipal va ser el Programa Foment de l'èxit escolar (1997) amb l'objectiu de millorar el rendiment escolar dels nens que presentaven problemes d'aprenentatge. Aquest programa va consistir a oferir reforç educatiu fora de l'horari escolar mitjançant becaris estudiants universitaris de magisteri, pedagogia i psicologia.

Un bon exemple que posa de manifest la situació educativa del municipi en aquestes dates el tenim en els resultats de l'IES Son Ferrer en 1997, any en què es va inaugurar l'institut. S'hi varen matricular en 4t d'ESO 117 alumnes, dels quals només 43 varen arribar a 2n de batxillerat sense repetir cap curs, 10 varen acabar l'ensenyament secundari postobligatori en la convocatòria de juny, 4 varen suspendre la selectivitat i 6 es varen matricular en primer de carrera (3 dels quals la varen abandonar durant el primer quadrimestre). Una altra dada rellevant: el 70 % dels alumnes de 2n d'ESO varen suspendre més de quatre assignatures.

Davant aquesta situació, a les acaballes de la dècada de 1990, es va impulsar un exhaustiu estudi des de l'Ajuntament de Calvià, vinculat a l'Agenda Local 21, sobre les causes del fracàs escolar, l'abandó escolar dels joves del municipi, els problemes de cohesió social que això comportava i les repercussions en les pèrdues d'oportunitats professionals. Les conclusions del citat estudi varen establir les bases per al desenvolupament de diferents polítiques estructurals, que es varen posar en pràctica a principis de l'any 2000 amb la finalitat d'eliminar desequilibris socials com el fracàs escolar i augmentar el grau de cohesió social.

A Calvià finalitzaven anualment EGB uns 150 joves, dels quals només la meitat obtenien la titulació

 Escola Bendinat.

MARIA ANTÒNIA FIOL MERCADAL / Responsable tècnica del Servei de Beca i Servei CUC de l'IMEB

PROGRAMA DE BEQUES I

CENTRE UNIVERSITARI DE CALVIÀ

LA RESPOSTA PER FER PRÀCTICA LA FORMACIÓ A TRAVÉS DE L'EXPERIÈNCIA (1993-2000)

Aprincipis dels anys noranta, el 71 % de les empreses opinava que els titulats universitaris no rebien una bona formació en pràctiques a empreses i apreciaven deficiències significatives en les competències transversals com ara la iniciativa, la feina en equip, la capacitat de resolució de conflictes i negociació, o parlar en públic, entre d'altres. Més de dos terços de les empreses opinaven que els universitaris no tenien una bona formació en habilitats i capacitats de caire més pràctic. Era i és una evidència que hi ha mancances reals en la formació que ofereix el sistema educatiu i altres associades a la manca de connexió amb l'empresa (Projecte Cheers. ANECA 1997-2000).

En aquest context, el paper de l'Ajuntament de Calvià com a administració va ser fonamental per promoure i aconseguir la col·laboració i la coordinació d'una xarxa social, educativa i econòmica per aconseguir uns objectius comuns. Així doncs, es varen implementar dos projectes capdavanters i que amb els anys s'han consolidat com a programes i serveis de referència per al col·lectiu d'estudis postobligatoris i superiors a Calvià: ens referim al Programa de Beques i al Centre Universitari de Calvià. Els objectius n'eren facilitar una transició entre l'educació i el treball, contribuir a una societat innovadora, emprenedora, competitiva i lliure, impulsar una formació integral de l'alumnat, promoure i incentivar l'accés i la continuïtat d'estudis postobligatoris i superiors i potenciar i facilitar el desenvolupament cultural i científic a Calvià.

Cal tenir en compte que el 1992 a escala estatal només un 13,3 % tenia estudis secundaris postobligatoris i amb prou feines un 11,5 % tenia estudis superiors (INE, 2014). Però els objectius no eren només canviar la tendència i augmentar a l'alça aquests percentatges. De què servia impulsar l'educació superior si després no es responia a la demanda i activitat real de les empreses? Sorgiren altres realitats que havien de fer reflexionar sobre quina era la vinculació del sistema educatiu i el món laboral, quines opcions tenien els egressats universitaris, quines opcions d'accedir al mercat laboral amb garanties d'èxit i on s'adquiririen les competències professionals que

Si vols anar ràpid ves sol, si vols arribar lluny ves acompanyat

(PROVERBI AFRICÀ)

demanaven les empreses. Competències? Sí, competències. Un concepte que es va encunyar l'any 1969 per David McClellan i que en l'actualitat és molt comú en el context laboral. És allò que marca concretament la diferència entre l'exercici professional excel·lent i un de simplement bo o adequat. Aquest concepte té diferents accepcions i normalment es basa en habilitats, coneixements, actituds o valors que s'avaluen en determinades situacions. És un terme que ha evolucionat en les darreres dècades i ha aconseguit una rellevància internacional, i el seu enfocament el trobam en l’àmbit laboral i educatiu. Actualment en sentim xerrar molt i a través de diferents conceptes com competències tècniques i específiques, hard skills, transversals, soft skills, etc.

EL PROGRAMA DE BEQUES

El primer projecte, les beques, és un projecte experimental que es va activar l'estiu de 1993. Es tracta de les pràctiques extracurriculars que l'alumnat feia amb caràcter voluntari durant la seva formació i que no estaven contemplades dins el seu pla d'estudis. Els objectius específics anaven encaminats a enriquir la formació del l'alumnat en un entorn que els proporcionàs un major i millor coneixement de les competències que els requeririen en un futur; convertir les beques pràctiques en una peça clau en la connexió entre la universitat i l'àmbit empresarial; adquirir un coneixement pràctic de la seva futura professió; i facilitar la preparació per a l'exercici professional dels i les estudiants i, per tant, impulsar una incorporació al mon laboral.

Els beneficiaris principals n'eren estudiants universitaris, i posteriorment es va ampliar a estudiants de cicles formatius i a persones noutitulades. En el cas del estudiants universitaris, el requisit inicial era haver superat o haver-se matriculat fins a la meitats dels crèdits totals del estudis. Després de l’experiència dels primers projectes i de la seva avaluació i valoració qualitativa per part de les empreses col·laboradores, es va modificar, i es va establir el requisit d'haver aprovat la meitat dels crèdits totals dels estudis. Això era perquè es va considerar en l'àmbit estatal que s'havia d'adquirir un mínim de coneixements teòrics abans de tenir les primeres experiències laborals.

Els primers anys amb beques a Calvià, les entitats col·laboradores només podien ser departaments i serveis de l'Ajuntament. Però, veient que hi havia molt bona resposta i demanda entre la joventut del municipi, la iniciativa es va ampliar a altres administracions públiques i s'hi van incloure les empreses privades. La territorialitat mai no va ser una limitació, ja que les beques es varen obrir a entitats tant de dins com de fora del municipi, inclòs l'àmbit estatal i europeu.

L'Ajuntament assumia el cost total dels estudiants becats, en qualsevol empresa, pública i privada. D'aquesta manera, hi havia més garanties d'aconseguir la implicació de les entitats col·laboradores. Per tant, d'entrada era una bona carta de presentació per aconseguir-ne la col·laboració. L'avantatge

per als estudiants era que aconseguien experiència en l'àmbit privat i podien abastar la diversitat de perfils i interessos acadèmics i professionals de la seva formació. Tot i tenir diferents perfils i lloc de pràctiques, totes les beques tenien unes característiques de funcionament comunes:

• El contingut del pla formatiu de la beca havia de tenir una vinculació i relació directa amb els estudis, tant amb les tasques com amb les funcions que caldria desenvolupar.

• La dedicació per als estudiants oscil·lava entre 15 i 25 hores setmanals i 30 hores setmanals per a les persones noutitulades.

• La durada podia ser en període no lectiu (juliol, agost i setembre) o bé comptabilitzar-se amb època d'estudis. Pel que fa a les persones noutitulades o als becats europeus, la durada de la beca era de fins a un any.

• Les beques no eren assimilables a contractes laborals, per la qual cosa no s'establia cap relació contractual entre l'estudiant i l'entitat. No obstant això, sí eren remunerades i tenien assignada una subvenció en concepte de borsa o ajuda a l'estudi. La quantia depenia de la dedicació de la beca. Per fer-nos-en una idea, un becari que feia una beca de 25 hores setmanals rebia una ajuda equivalent a 360 €, i per una beca de postgrau rebia una ajuda mensual equivalent a 810 €. Des del 2011 i per normativa estatal, totes les persones que fan beques han d'estar donades d'alta en el sistema de la Seguretat Social, però no tenen la condició de treballadors o treballadores, sinó que es manté la consideració de subvenció o d'ajuda a l'estudi.

• El finançament era un aspecte rellevant. Mentre en els inicis l'Ajuntament assumia la despesa total dels becaris, posteriorment aquesta aportació es va reduir a la meitat i altres anys es va reduir de manera íntegra, havent de pagar el 100 % del cost de la beca l'empresa que hi volia collaborar. Evidentment, hi va haver un descens important pel que fa a l'oferta de beques en el teixit empresarial.

• Darrera cada beca hi havia una entitat educativa: la UIB, la UNED, la Conselleria d'Educació, etc. A dia d'avui hi ha hagut 38 centres educatius amb els quals s'ha formalitzat conveni de cooperació educativa. Aquí n'hem de destacar la UIB, que, com a universitat pública de les Illes Balears, sempre ha tingut un paper molt actiu en les col·laboracions i projectes educatius municipals i s'ha convertit en una entitat vital en el projecte.

• Totes les persones que fan una beca tenen assignat un tutor acadèmic i d'empresa. Aquesta figura és molt rellevant per aconseguir i garantir un mínims de qualitat i que l'experiència sigui enriquidora, i és clau per millorar des d'un punt de vista acadèmic, professional i/o personal, o més ben dit, tots alhora.

TAULA ON ES DISTRIBUEIXEN LES PERSONES EN FUNCIÓ DEL NOMBRE DE BEQUES REALITZADES

EVOLUCIÓ DES DEL 1993 FINS AL 2000

Existia una tendència a repetir l'experiència de la beca, aproximant-se a una mitjana de 2 beques

Estudi fet durant els deu primers anys de beca, amb una mostra de 510 becaris.

VALORACIÓ DELS BECARIS, DIFERENCIADES PER MODALITAT I ASPECTE VALORAT

Generalment eren favorables, estant per damunt de la mitjana de la puntuació sol·licitada (2,5). La que obtenia millor valoració era la complementària Erasmus.

PERCENTATGE DE LA CONTRACTACIÓ POSTERIOR A LA REALITZACIÓ DE LA BECA

PERCENTATGE DE LA CONTRACTACIÓ POSTERIOR A LA REALITZACIÓ DE LA BECA

Les beques de postgrau eren les que tenien un percentatge major de contractació. D'altra banda, un de cada deu becaris d’estiu continuava a l’empresa/institució on havia fet les pràctiques amb un contracte laboral.

Durant les tres dècades d'existència de les beques a Calvià aquestes han experimentat diversos canvis en els programes. Hi ha hagut diversitat de modalitats com ara beques d'investigació, de reconeixement acadèmic, ajudes econòmiques per cursar estudis universitaris, estudis de cicles formatius, estudis de màster universitari, mobilitat Erasmus, proves d'accés a la universitat, beques socioeducatives, beques joves amb acords amb la CAEB per complementar les mobilitats Erasmus o Leonardo, etc. Sigui com sigui és un projecte municipal pel qual es continua apostant amb la incorporació de millores qualitatives i quantitatives.

EL CENTRE UNIVERSITARI DE CALVIÀ (CUC)

El Centre Universitari de Calvià va ser un projecte innovador i pioner a tot Balears. És un servei que s'ha consolidat en el municipi de Calvià i que s'ha convertit en un referent per als universitaris del terme. Actualment hi ha trenta centres universitaris a la comunitat autònoma, cadascun amb les seves pròpies particularitats, objectius i model de funcionament.

L'Ajuntament de Calvià l'any 1994 va aprovar posar en marxa l'Agenda Local 21, en què la clau del futur s'enfocava a aconseguir un equilibri ambiental, social i econòmic. En el marc d'aquesta estratègia és on neix la iniciativa del Centre Universitari de Calvià.

El CUC va començar al carrer Lluna núm. 3 de Portals el 1995 i ho va fer de la mà de la UIB. Els objectius específics n'eren ser un centre per i per als joves, donar protagonisme

i visibilitat al col·lectiu universitari, fomentar l'accés i continuïtat a la universitat, i facilitar eines i recursos per a la tasca acadèmica.

D'aquest projecte se'n beneficiaven els joves per partida doble: els joves becaris que feien la beca en el mateix CUC i els joves del municipi que feien ús dels seus serveis.

Es tractava d'un centre gestionat pels mateixos joves becaris. Ells eren els qui en proposaven les activitats a fer, la planificació i l'organització. Tenia molta d'autonomia i donava resposta a les demandes i inquietuds que exposaven els becaris i joves del terme.

A més a més, era un servei molt actiu i tenia representació en moltes accions municipals. Tant podien col·laborar en projectes educatius, gestionar sales d'estudi i d'informàtica, fer matrícules a la UIB, o organitzar tallers d'estudi i altres formacions i conferències, com organitzar projectes d'intercanvi juvenil, activitats culturals, esportives i mediambientals, tasques de dinamització per als joves a les diferents zones del terme municipal, etc. Eren becaris «transversals», que treballaven moltes de les competències requerides actualment.

Tot i que inicialment el CUC era gestionat per un equip exclusivament de becaris, posteriorment es va complementar aquest equip de becaris amb treballadors dinamitzadors i supervisors. A hores d'ara els becaris s'integren en l'equip de treball professionalitzat del CUC i són un valor afegit al projecte.

En l'actualitat, el CUC depèn de l'IMEB i té la seu a Bendinat, en un edifici de nova construcció que es va inaugurar el 2005. Manté els mateixos objectius inicials, però s'hi ha afegit la formació postobligatòria i superior i un projecte educatiu molt potent.

L'EXPERIÈNCIA DE DOS BECARIS

TOMEU AMENGUAL GUASP

EMPLEAT DE BANCA

Com membre de la primera promoció de becaris del CUC, com recordes la inauguració del centre?

La verdad es que fue muy motivador, ya que no teníamos ningún punto donde reunirnos los estudiante universitarios de Calvià. Al ser un municipio tan desmembrado no teníamos ningún punto de encuentro, fue una excelente iniciativa para dinamizar a los universitarios; no solo estudiábamos sino que también se organizaban fiestas y charlas, nos dieron medios tecnológicos...fue toda una novedad. Siempre pensé que con los años tendríamos algún estudio universitario en nuestro municipio (turismo, hostelería e incluso ingeniería), quien sabe si algún día se hará realidad.

Què va representar per a tu ser dels primers becaris del CUC?

En mi caso fui el primer becario, representó una oportunidad de formar parte de un proyecto revolucionario, ya que era la mejor forma de poder juntar gente con los mismos intereses y cooperar entre todos nosotros, compartimos conocimientos y formamos una gran familia universitaria en Calvia, los becarios dinamízanos y gestionamos el centro con toda libertad, nadie nos decía que hacer o decir, no había ningún adoctrinamiento político

ni ligüístico y además nos ayudó económicamente para poder aligerar carga a nuestras familias.

Amb el pas dels anys, quins aprenentatges vares adquirir i en què et va ajudar a millorar les competències personals i professionals?

Aquí fue donde sembraron la semilla de la cooperación entre estudiantes, actualmente trabajo en una cooperativa de crédito, donde los compañeros nos ayudamos y tenemos un fin común, igual que en el CUC. A pesar de los años transcurridos sigo teniendo el mismo espíritu de becario del CUC, sigo aprendiendo y evolucionando, si te paras te estancas!!

Quins consells donaries als joves estudiants? Siempre he tenido claro que el formarse es muy importante, pero también es imprescindible el relacionarse, conocer gente, conocer otras formas de pensar sin juzgarlas, escuchar y observar activamente. Estamos viviendo dentro de un mundo digital, donde las Redes Sociales nos condicionan nuestra vida y pensamiento, se están perdiendo el contacto entre las personas, el principal consejo que les daría es que no renuncien a las relaciones personales y “carpe diem”.

AINHOA PAREDES PANADÉS PERIODISTA

Licenciada en periodismo (Universidad de Navarra)

Especialización: Máster en Relaciones Internacionales y Diplomacia (School of Oriental and African Studies, University of London) Corresponsal en Londres de Informativos Telecinco (Mediaset España)

Beca: Westcountry Publications (Exeter, Reino Unido)

Hacer prácticas en el extranjero es una experiencia única y muy enriquecedora. La recomiendo a todo el mundo. Más allá de lo profesional, te hace crecer como persona y te curte para afrontar el futuro. Gracias a la beca pude conocer a periodistas británicos y ver cómo trabajaban. La beca me enseñó a desenvolverme en otra cultura y en otro idioma y me ayudó a mejorar mi inglés de cara al máster que cursé años después. Además, me permitió recorrer como periodista algunos rincones del condado de Devon en el suroeste de Inglaterra. Esto me ha servido en la actualidad para entender mejor la realidad del Reino Unido y cubrir noticias como el Brexit.

DARÍO

L'IFOC

LA PRIMERA AGÈNCIA D'OCUPACIÓ MUNICIPAL DE BALEARS

L'

Institut de Formació i Ocupació de Calvià (IFOC) és un òrgan desconcentrat de l'Ajuntament de Calvià, creat amb la finalitat de fomentar l'ocupació, millorar la formació ocupacional i promoure la creació de noves empreses, i contribuir a la consolidació de les ja existents, en el nostre municipi.

L'IFOC es configura com la primera agència de desenvolupament local municipal de la nostra comunitat autònoma, iniciant la seva marxa ja l'any 1994. Com a dada curiosa, cal destacar que l'IFOC és sis anys anterior a la creació del SOIB (Servei d'Ocupació de les Illes Balears), una mostra tangible i objectiva de la vocació i implicació activa de l'Ajuntament de Calvià en matèria d'ocupació i formació.

HISTÒRIA

Ja al novembre de l'any 1994 es publiquen els primers estatuts de l'òrgan desconcentrat local anomenat Institut Municipal de Formació i Ocupació de Calvià (IFOC). Durant els anys 90 es configura com un òrgan desconcentrat de l'administració municipal, a l'empara de la ja modificada Llei reguladora de les bases del règim local, sense personalitat jurídica pròpia, dotat d'organització i hisenda separada, amb autonomia organitzativa, pressupostària i patrimonial, al qual s'encomana expressament, en règim de desconcentració, l'organització i administració d'un servei integrat a fi de dissenyar i executar activitats formatives i de promoció de l'ocupació a Calvià.

ESPALLARGAS LLABRÉS / Gerent de l'IFOC

En aquests estatuts s'estableix una intencionalitat molt clara: tenir les competències municipals en matèria d'activitats formatives fetes directament i/o en col·laboració amb altres organismes, institucions o particulars, i totes les actuacions que acordi dur a terme l'Ajuntament en matèria de formació professional i ocupació, així com accions orientades a afavorir l'ocupació i la contractació de i treballadores.

És important destacar que la creació de l'IFOC coincideix amb un creixent i renovat interès de les empreses turístiques del municipi de tenir personal i mà d'obra formada i qualificada. La primera ubicació de l'IFOC va ser a devora el mateix Ajuntament, en concret al carrer Can Vic, núm. 29, de la vila de Calvià.

Cal assenyalar una altra fita important: al gener de l'any 1996 l'IFOC sol·licità a l'INEM constituir-se com a agència de col·locació sense fins lucratius i així va passar a ser la primera agència d'ocupació municipal de tot el territori balear. En aquesta línia, s'ha de destacar que és precisament Alfonso Rodríguez Badal, juntament amb l'equip directiu de l'IFOC, l'any 2016, just un any després d'iniciar el seu mandat com a batle de Calvià, qui insta l'IFOC a sol·licitar l'autorització indefinida al SOIB. Amb aquest acte, el protegeix de manera definitiva com a servei d'ocupació municipal.

Amb el pas dels anys, l'IFOC mostra el seu caràcter de servei públic en matèria d'ocupació tant davant el teixit empresarial com davant la ciutadania de Calvià. Durant els anys 90 i fins a l'any 2003, l'IFOC escomet un extens i complet pla d'activitats, des d'una moderna concepció de gestió pública i amb paràmetres d'agència de desenvolupament local, en línia amb l'experiència de la resta d'Espanya. D'aquesta època cal destacar la tasca de l'IFOC en matèria d'ocupació amb la ja esmentada Agència de col·locació, o la posada en marxa, amb finançament de l'INEM, dels programes INEM - Corporacions Locals, predecessors dels actuals programes «Visibles» o «Reactiva» del SOIB.

També en matèria d'educació, l'IFOC ofereix nombroses actuacions formatives amb la posada en marxa de plans de formació tant de gestió pròpia, com ara idiomes (anglès, alemany i rus), professions (electricista, recepcionista d'hotel, agències de viatge, dependent-encarregat de comerç, ajuda a domicili...), informàtica (internet o programació), com de formació-ocupació (programes d'escola-taller o tallers d'ocupació). Cal assenyalar que, a diferència de la formació actual, la d'aleshores no tenia cap reconeixement oficial.

En aquest precís moment l'IFOC amplia els seus serveis tant a empreses com a emprenedors, amb actuacions d'informació, assessorament i formació de suport a empreses (pla d'empresa, emprenedoria, gestió comptable…). Així doncs, l'IFOC es perfila com un servei modern i innovador, que incorpora la negociació i la concertació. No debades, l'Ajuntament de Calvià signa a l'abril de l'any 2000 un acord marc

de col·laboració social i laboral, amb una vigència entre l'any 1999 i 2003, amb les organitzacions sindicals UGT i CCOO. A partir d'aquest moment es posa en marxa el primer pacte local d'ocupació del municipi de Calvià, sota l'aprovació del SOIB, coincidint amb directrius d'aquest organisme públic, en què s'insta els principals municipis de Mallorca a subscriure pactes locals amb entitats socials i econòmiques.

Val a dir que, just en aquell moment, a escala europea, i amb la presidència de la Comissió Europea a càrrec del socialista Jacques Delors, comença a parlar-se de termes com «nous jaciments d'ocupació» i de polítiques de concertació a escala territorial en matèria d'ocupació.

El Pacte Local d'Ocupació de Calvià, i per extensió el seu document de treball («Compromís per l'ocupació i la integració social a Calvià») se signa a l'abril de 2000 amb tots els agents econòmics (CAEB I PIMEM) i socials (UGT i CCOO), i s'inspira en el pacte autonòmic de la CAIB denominat Pacte per l'Ocupació, la Cohesió Social i el Foment de l'Economia Productiva. El compromís és la conseqüència de l'Agenda Local 21 del municipi de Calvià, que ja establia el concepte de «cohesió social» com un dels seus principals objectius. Aquest Pacte Local d'Ocupació estableix una sèrie d'objectius que s'implementen en deu grans línies d'acció, definides en un innovador projecte de treball denominat Impuls Ciutadà 21.

COM S'ORGANITZA L'ACTUAL IFOC?

GERÈNCIA I SERVEIS GENERALS

L'Àrea de Serveis Generals s'ha reestructurat i ha assumit la responsabilitat de tipus intern i transversal: atenció al públic, comunicació, pressupostos, control i justificació econòmica, compres, proveïdors, lloguers, convenis, control dels espais, contractes, control del personal, manteniment de centres, informàtica, logística, arxiu, i en general tot tipus d'accions no finalistes en pro del bon funcionament de la institució.

ÀREA D'OCUPACIÓ

Gestiona els serveis i programes amb l'objectiu de promoure la intermediació laboral, el foment de la contractació, la inserció efectiva i l'orientació.

ÀREA DE FORMACIÓ

Gestiona els serveis de formació professional per a l'ocupació i bàsica, i, a partir de l'any 2016, el disseny, implementació i posada en marxa de nous programes formatius en matèria de formació presencial i en línia, dirigides tant a persones en situació de demanda d'ocupació o en procés d'autoocupació, com a persones treballadores per compte propi o per compte d'altri.

ÀREA D'EMPRENEDORIA I PROMOCIÓ ECONÒMICA

Gestiona els serveis i programes de creació i consolidació d'empreses. Aquests serveis constitueixen un entorn circular que va des del foment de l'esperit emprenedor, passant pel suport a noves idees de negocis, la informació-assessorament individual i grupal per a l'autoocupació, i fins a l'ajuda en matèria de finançament, per a acabar amb la gestió, difusió i millora contínua del Centre Empresarial de Calvià (coworking, boxes d'empreses i espais comuns).

FILOSOFIA DE TREBALL

El plantejament d'aquest Ajuntament per a l'IFOC és treballar des d'un escenari que combini actuacions dotades de finançament extern, principalment provinents del SOIB i de la Conselleria d'Educació, amb la implementació de programes propis de finançament municipal, o bé amb actuacions desenvolupades directament pel personal adscrit a l'IFOC.

D'aquesta manera es pretén aconseguir una major homogeneïtat tant en el nombre com en la freqüència d'activitats, la qual cosa ens permetrà oferir un catàleg de serveis estable durant tot l'any, aspecte inviable si el programa d'activitats només està supeditat exclusivament a les activitats finançades per convocatòries externes, i la concurrència competitiva i el calendari i característiques d'aquestes deixen en mans externes tant les activitats a desenvolupar com el calendari d'execució.

D'altra banda, i sempre des del punt de vista d'ampliar el catàleg de serveis a tots els habitants del terme municipal de Calvià, des de l'any 2016 fins a l'actualitat s'han prioritzat tres vies concretes d'actuació:

a) La implementació de línies de col·laboració intramunicipal. Sense cap dubte, podem afirmar que l'IFOC ha col·laborat amb la immensa majoria d'àrees i organismes autònoms municipals, principalment en programes de foment de la contractació o de la formació dual.

b) La signatura de convenis de col·laboració. Cal assenyalar que des del 2016 s'han subscrit innombrables convenis de col·laboració, entre els quals es poden destacar els que s'han signat amb empreses hoteleres i entitats com ara ASPAS (Asociación de Padres de Personas con Discapacidad Auditiva), l'IDI (Institut d'Innovació Empresarial) o el SECOT (Seniors Españoles para la Cooperación Técnica).

c) La cerca de finançament adreçat a nous socis. En aquest sentit, l'objectiu és dissenyar projectes i actuacions que permetin, sempre des de l'òptica de les polítiques actives d'ocupació i el desenvolupament local.

En l'actualitat, l'IFOC és un referent en matèria d'ocupació, formació i promoció econòmica i està en un procés de reestructuració interna, de cara a poder adaptar-se de manera més eficaç i competitiva a les exigències i necessitats concretes derivades tant dels usuaris a atendre com de la nova configuració de les polítiques actives d'ocupació, en l'àmbit europeu (nou programa operatiu 2013-2020) i en l'àmbit nacional i autonòmic.

És important ressaltar que les competències en aquestes matèries, a escala autonòmica, les exerceix la Conselleria de Treball, Comerç i Indústria, i que el paper dels ajunta-

ments, respecte a aquesta entitat, és d'entitats col·laboradores. Però no per això l'Ajuntament de Calvià pot adoptar una postura de passivitat o relaxació, ans el contrari, en l'actualitat, i fruit de l'actual situació de crisi econòmica, l'ocupació és la principal preocupació de la nostra ciutadania. D'altra banda, la generació d'ocupació és una prioritat nacional, i de manera extensiva a totes les institucions públiques i privades que actuen en el territori.

Així doncs, entenem que des de l'Ajuntament de Calvià hem de tenir, davant aquesta problemàtica, una actitud de responsabilitat, de sensibilitat, de proactivitat i, en definitiva, d'acostament i d'atenció a les necessitats de la ciutadania del nostre municipi, mentre som, per a ells, el servei públic més pròxim, i, per tant, més utilitzat, en contraposició a altres entitats supramunicipals, en el nostre cas el Consell de Mallorca o el Govern de les Illes Balears.

L'IFOC DEL FUTUR AMB VISIÓ 2030

Des de l'IFOC ja es va incloure en el projecte de legislatura 2019-2023 la necessitat i voluntat d'elaborar un pla estratègic d'ocupació local, dinàmica que es reafirma amb la presentació d'un projecte que es denomina «Calvià Desenvolupament Local» a través de la resolució del conseller de Model Econòmic, Turisme i Treball, i president del SOIB, de 29 d'octubre de 2019, per la qual s'aprova la convocatòria de subvencions per al programa SOIB Desenvolupament Local per a executar projectes de desenvolupament local. El programa, entre altres accions, inclou l'elaboració d'un pla estratègic d'ocupació local i la contractació de tres agents d'ocupació i desenvolupament local (AODL).

Aquesta convocatòria està dissenyada per a subvencionar projectes que incloguin un pla estratègic per a l'ocupació i la seva execució és per un termini de tres anys. La convocatòria marca els objectius del pla, i els requisits i les funcions que han de desenvolupar els AODL durant la seva contractació. Amb aquesta nova línia de subvencions es vol donar més impuls al treball de col·laboració entre el SOIB i les administracions territorials, amb la finalitat d'intercanviar informació, establir sinergies i donar coherència a les actuacions duites a terme, amb la finalitat d'aconseguir com a resultat una major eficàcia en la implantació de programes d'ocupació en general i en cada territori en particular. En aquest sentit, la participació dels ens locals porta implícita la voluntat d'impulsar el desenvolupament econòmic posant els mitjans que han d'ajudar a desenvolupar les polítiques actives d'ocupació (PAO) en el territori.

D'acord amb aquest context i consideracions prèvies, presentam el Pla Estratègic d'Ocupació Local de Calvià 20212023. Durant tot el procés de redacció, fins al document final, aquest projecte participatiu ha comptat amb la implicació tant de l'equip de govern de l'Ajuntament de Cal-

vià com de les àrees finalistes municipals que tenen major impacte en la població diana, així com amb la totalitat de l'equip de l'IFOC. Finalment, és important posar en relleu que els agents socials i econòmics del municipi que pertanyen al Consell d'Administració de l'IFOC han donat el seu vistiplau i suport a aquest document.

EL DOCUMENT GIRA ENTORN DE DOS GRANS EIXOS:

1) D'una banda, la diagnosi, estructurada en cinc anàlisis de la situació socioeconòmica: anàlisi territorial, demogràfica, del mercat de treball i de l'activitat econòmica, i dels serveis que desenvolupa l'IFOC en matèria d'ocupació, promoció econòmica i inserció ocupacional. Una diagnosi que inclou també les anàlisis DAFO de l'Ajuntament de Calvià, globals de municipi, en matèria d'ocupació, i sectorials (sector primari, comerç i turisme).

2. D'altra banda, el pla d'acció, entès com l'objectiu central del PEOL i les seves línies i objectius estratègics, que vertebren i alimenten les actuacions previstes en el pla d'acció, descrit amb les diferents fitxes per a cadascun dels projectes, el seu sistema de finançament i el sistema de seguiment del pla, que inclou els indicadors de seguiment i els corresponents espais de coordinació.

S'adjunta al Pla un conjunt de documents annexos per a enriquir el treball amb altres informacions que s'han tingut en compte i que s'han elaborat durant el procés de disseny, que poden ser de valor en el procés d'implementació.

Aquest document, si bé estableix un període de vigència que va des de l'any 2021 al 2023, fixa les bases del futur de l'ocupació a Calvià fins a l'any 2030. Per això, en breu l'IFOC treballarà per fer-ne l'actualització de cara a la següent legislatura 2024-2027.

Podem afirmar que l'Ajuntament de Calvià, a través de l'IFOC, és reconegut com una corporació municipal que compta amb un servei d'ocupació i formació caracteritzat per les següents premisses:

• L'IFOC disposa d'uns serveis de proximitat amb la seva ciutadania i centrats en les necessitats d'aquesta.

• Assumeix el repte d'aconseguir per a Calvià majors possibilitats d'ocupació, formació professional i emprenedoria, de manera que es converteix en un municipi amb majors taxes d'ocupació i de professionalització.

• Està dotat d'un model de gestió de les polítiques actives d'ocupació eficient, innovador i amb professionals amb la màxima implicació.

 Formació bàsica en seguretat marítima.

 Arribada a la meta del guanyador del Marató de Calvià Toni Peña (1999).

Foto: Foto: Joan Llompart Torrelló

Calvià, la «Movida» Esportiva

De tots i totes és conegut que a Madrid, durant els primers anys de la transició de l’Espanya postfranquista, es va generar un moviment contracultural que ràpidament és va estendre per altres comunitats amb el nom genèric de la «Movida», fins que el moviment s'estroncà a mitjans de la dècada dels 80. La música va ser una de les grans protagonistes d’aquells temps. Aparegueren molts de grups i cantautors que crearen grans cançons, presents encara ara en l’imaginari col·lectiu.

Servei d'Esports de l'Ajuntament de Calvià

De forma paral·lela es va posar en marxa el programa nacional «Esport per a tots» i aquest impuls va generar una mena de «Movida» a Calvià durant els anys 80 i 90, però amb l’esport com a protagonista.

L’any 1986 va ser l’any que es començaren les obres de remodelació del camp de futbol de Mofarès de Calvià Vila, per dotar de vestidors i serveis complementaris els sis equips que en aquell moment formaven el club. També es va inaugurar l’Escola Municipal de Vela, en col·laboració amb Port Portals. Aquest fet va suposar la posada en marxa dels programes escolars, en els quals els nins i nines de Calvià començaren a gaudir dels seus primers baptismes de vela. A més, la resta d’escoles esportives municipals també oferien activitats com ara escacs, bàsquet, atletisme, handbol, voleibol, tennis, gimnàstica de manteniment, patinatge i dansa jazz.

Un altre dels programes esportius que tenia una alta acceptació era «Calvià a la Neu», iniciativa liderada pel departament municipal d’Esports. Aquest viatge servia per desmitificar el món de l’esquí en el nostre municipi i a tot Mallorca, i servia als nins i nines, i posteriorment a les famílies, per fer un viatge turístic i esportiu a una estació d’esquí, per practicar o iniciar-se en aquest esport.

L’any 1986, es va aprovar pel Ple municipal el projecte de construcció del Palau d’Esports de Calvià, amb un pressupost de 270 milions de pessetes. La inauguració va ser el juliol de 1988 i va comptar amb un partit d’exhibició dels espectaculars Harlem Globetrotters. Aquest complex esportiu continua, en aquests moments, donant servei a nombrosos i usuàries, ja que compta, a més del camp de futbol des Mofarès, amb una piscina climatitzada, sala fitness, rocòdrom, pavelló cobert, mòdul d’skate, pista poliesportiva exterior, corda d’atletisme de 200 metres, pistes de tennis i parc biosaludable.

Aquest mateix any, 1986, els esdeveniments esportius també tingueren una important presència en el nostre municipi. Es va celebrar el II Concurs de Natació Platges de Calvià, un

Torneig Internacional de Rugbi A7 a Son Ferrer, el II Torneig d’Escacs Costa de Calvià, el I Torneig Individual de Tennis Ajuntament al Club de Gel o la prova esportiva estrella, la II Marató Costa de Calvià, que es va iniciar al 1984 i que va arribar a tenir més mil participants a principis dels 90.

En la dècada dels 90 va continuar l’impuls a l’esport amb la inauguració del poliesportiu de Magaluf, concretament l’any 1991. Un complex que va costar 500 milions de pessetes i que comptava en el seu projecte inicial amb un camp de futbol, dues pistes poliesportives, espais per a practicar el voleibol, el handbol i el futbol sala, i quatre pistes de tennis, una pista d’aventures, una piscina descoberta, un circuit per córrer i quatre pistes de esquaix. En paral·lel, en aquestes dates, començaven les obres de l’ampliació del complex esportiu de Peguera, amb una inversió de 55 milions de pessetes i que es destinarien a la construcció d’una pista poliesportiva, tres sales de gimnàs, una àmplia zona de vestidors i un local social.

I com que l’esport i la salut van tan lligats com la música i el ball, a Calvià es va posar en marxa el Gabinet de Medicina de l’Esport, situat en un primer moment en el poliesportiu de Santa Ponça i posteriorment al Palau d’Esports de Calvià, ara denominat Palau d’Esports Melani Costa de Calvià. En aquest gabinet es feien revisions als i les usuàries d’esport escolar i esport federat, i a tots els ciutadans i ciutadanes de Calvià que en un moment o altre practicaven esport o activitat física sense ànim competitiu, pel pur plaer de fer exercici físic i gaudir de bona salut. En aquell espai es feien revisions mèdiques i s’atenien tot tipus de consultes relacionades amb la salut i la pràctica esportiva, així com l’assistència a les lesions derivades d'aquesta.

L’any 1995 vàrem tenir la visita d’un dels grans del ciclisme a escala internacional, Miguel Indurain. Se celebrava a Calvià la Challenge Mallorca i el ciclista acabava de baixar de la bicicleta després de completar l’etapa ciclista i d'haver rebut la sessió de massatge. La seva assistència a l’esdeveniment per homenatjar 180 tècnics i esportistes del municipi fou fruit de

 Partit entre el Platges de Calvià i el ferriolense a Magaluf (1998). Foto: Joan Llompart Torrelló.

la perseverança i insistència de la llavors batlessa Margarita Nájera. La visita va ser curta, però va deixar bocabadats els assistents a l’acte. El ciclisme a Calvià gaudia d’una excellent salut, amb tres associacions que es dedicaven bàsicament al cicloturisme: el Grup Cicloturista Taller Bici-Moto, el Grup Esportiu Costa de Calvià i el Grup Ciclista Calvià. Gràcies a esdeveniments com la Challenge Mallorca, amb l’assistència de primeres figures mundials, la Marxa Cicloturista de Primavera i Hivern, l’Open de Mountain Bike o el Campionat de Veterans, el ciclisme tenia una àmplia acceptació i les nostres carreteres sovint estaven plenes de cicloturistes venguts d’altres països que gaudien del seu esport, del meravellós paisatge de Calvià i del seu excel·lent clima pràcticament durant tot l’any.

A Calvià, actualment es poden practicar nombroses disciplines esportives, des dels clàssics futbol, bàsquet o tennis, fins a tir amb arc, natació sincronitzada, equitació, lluita olímpica... Aquesta diversitat esportiva ja es donava en l’època dels 90 i Calvià va ser seu de competicions molt importants d’esports considerats «emergents». Per exemple, l’any 1996 es va celebrar en el nostre municipi el Campionat d’Europa de Trial.

Les nostres platges han estat un actiu i un excel·lent espai de pràctica esportiva. A la platja des Carregador, a Palmanova, avui dia un punt de trobada dels amants del volei platja, s'hi va celebrar l’any 1996 el II Torneig de Volei Platja, organitzat pel Centre Universitari de Calvià. L’esdeveniment comptà amb tres pistes i vint-i-una parelles participants.

Tornant un any enrere, el 1995, es varen adjudicar les obres de construcció del pavelló de Galatzó, a la urbanització popularment anomenada «la Pantera». Avui dia aquest pavelló dona sortida a esports com el bàdminton, el bàsquet i el futbol sala. També s’utilitza per fer les sessions d’educació física de l’IES Calvià i, a més, és utilitzat per organitzar múltiples esdeveniments esportius, culturals i socials. Aquesta instal·lació ha estat escenari d'un concert de David Civera, de mítings

polítics de diferents partits, de campionats internacionals de ball esportiu, de vetlades de boxa o del conegut Neula Parc.

El 1996 també va ser l’any en què va visitar Calvià Emilio Butragueño, el jugador de futbol conegut com «el Buitre», per inaugurar la penya madridista que porta el seu nom i que té seu a Magaluf, presidida aleshores i ara per Paco Sánchez.

El nostre municipi sempre ha estat un exemple de participació i de col·laboració pel que fa l'organització d’esdeveniments esportius. Bona mostra d’això n'és la XII Pentatló Nacional de Policies Locals, celebrada l’abril de 1998 i que va tenir Calvià com a seu. Aquest esdeveniment va suposar un gran esforç: comptà amb 50 persones al comitè organitzador i 50 persones voluntàries. Hi havia molta feina a fer: coordinació de les diferents proves esportives (quadre de competició, arbitratges, resultats...), gestió de l’allotjament i trasllats, oferta d'activitats d’oci complementàries, coordinació de les cerimònies de premis... El Pentatló consistia en cinc proves esportives que se celebraren en diferents instal·lacions i localitzacions de Mallorca, dues de les quals a Calvià: la de cros, al circuit de les Illes Malgrats, i la de natació, al Palau d’Esports Melani Costa de Calvià.

La participació fou la més elevada fins a aquells moment: cent seixanta-dos atletes que pertanyien a dotze comunitats autònomes diferents i més de cinquanta acompanyants, entre els quals hi havia vint caps de policia i diverses autoritats. Aquest gran esdeveniment fou el preludi d’un altre cita molt important i que va suposar una autèntica marea esportiva en el nostre municipi: la Universíada Palma 99. Tal com el seu nom indica, l’activitat esportiva estava centralitzada en instal·lacions de la capital, Palma, però altres municipis també en foren partícips i, entre aquests, no cal dir-ho, hi havia Calvià. Aquí es disputaren entrenaments i competicions de judo, futbol, natació, gimnàstica artística, voleibol, tenis i bàsquet. Va ser un gran esdeveniment esportiu, que es va traduir també en un gran impacte econòmic per a Calvià, ja que en el nostre municipi s’hi va establir la Vila Universíada, centre de descans i

 Equip femení de futbol sala al Palau d'Esports de Calvià amb camisetes de Pub Es Casino.

oci dels participants. Els hotels que formaven part de la Vila foren Sol Tordos, Sol Mirlos, Sol Trinidad, Sol Jamaica i Sol Coral Playa.

Les nostres instal·lacions es varen haver d’adaptar a les característiques i a la normativa que marcava cada reglament esportiu dels diferents esports que s’hi celebraven. La Universíada és un esdeveniment amb moltes similituds a uns jocs olímpics, i d’aquí la gran transcendència que va tenir per el municipi. Per adaptar-los i complir tots els requisits s'hi varen destinar 326 milions de pessetes, entre aportacions de pressupost propi de l’Ajuntament i aportacions del fons de la Universíada. Entre les millores més rellevants d’infraestructures, que la ciutadania de Calvià va poder aprofitar posteriorment, cal destacar-ne la nova gespa artificial del camp de futbol de Santa Ponça, la substitució de la gespa artificial del camp de futbol de Magaluf, la dotació de màquines de musculació a la sala fitness de Magaluf i diverses actuacions als paviments dels pavellons de Galatzó, Calvià vila, Son Ferrer i el mòdul de Bendinat.

Hi participaren més de sis mil esportistes d’uns cent seixanta països. Un esdeveniment que va necessitar la implicació d’un

volum important de voluntaris que pertanyien en la major part a clubs esportius i instituts, i en qual tots els veïns i veïnes de Calvià varen poder gaudir del gran ambient esportiu que va viure el nostre municipi.

El 1999 també va ser l’any de construcció del camp municipal de futbol de Son Ferrer. En aquells moments hi havia un total de sis clubs de futbol que tenien un total de mil cinc-centes llicències esportives. Els clubs aleshores existents eren el Club de Fútbol Atlético Peguera, el Recreativo Cultural Deportivo Santa Ponça, el Club Deportivo Peguera, el Club de Fútbol Playas de Calvià, el Club de Fútbol Son Ferrer i l'equip degà del municipi, el Club Deportivo Calvià.

A totes aquestes instal·lacions esportives que hem anat relacionant cal afegir-n'hi una de molt especial: el Passeig Calvià. Aquest té més trenta quilòmetres de recorregut que discorre per tot la costa del municipi. Va ser i continua essent una eina de cohesió, de socialització i de concentració de gran part de la població per fer-hi activitat física i esportiva. Sens dubte, un espai ideal perquè la família al complet el pugui gaudir.

Com s’ha pogut comprovar en aquesta panoràmica esportiva, els fantàstics anys de les dècades dels 80 i 90 foren anys d’expansió esportiva del nostre municipi. Podria dir-se que Calvià sempre ha respirat esport. La seva magnífica situació en el mapa de Mallorca, amb la proximitat a l’aeroport i també l'esplèndid clima que té la illa de Mallorca, fan d’aquest municipi un lloc magnífic perquè persones de diferents llocs del món puguin venir a practicar el seu esport, ja sigui en instal·lacions esportives, ja sigui en l'entorn natural de la mar i la muntanya.

A Calvià, la «Movida» esportiva continua més viva que mai i allò que es va aconseguir amb l’esforç de molta de gent, impulsat en gran mesura pel Departament d’Esports de l’Ajuntament de Calvià, segueix avui dia, a través de l’Institut Calvianer d’Esports, donant alè i batecs a l’esport calvianer, acompanyats pels seus clubs, esportistes i usuàries.

De ben segur que ens hem deixat més de dues coses al tinter, perquè aquests anys d’efervescència esportiva varen donar molt de si. Avui dia hi ha la mateixa il·lusió per continuar millorant el món de l'esport a Calvià amb el manteniment, la renovació i la construcció de més infraestructura, amb la posada en marxa de nous programes i projectes, com el Pla Municipal d’Hàbits de Vida Saludables, i amb l’aposta ferma pels esdeveniments esportius i el turisme actiu.

El nostre municipi està en marxa. La «Movida» esportiva segueix més viva que mai i qualsevol temps passat va ser molt bo i va servir per impulsar l’esport calvianer, a més de generar salut i benestar entre la ciutadania del municipi i dels qui ens visiten. Podem estar molt orgullosos del que, entre i totes, hem creat.

A seguir respirant esport a Calvià!

MARIA ANTÒNIA FERRAGUT CARREÑO / Funcionària de l’Ajuntament de Calvià

La moda dels anys

80 i 90

De la ruptura més rebel a la practicitat més individualista

poca de transició a Espanya en en el terreny social i polític, molts la recordam com una època amb un fort esperit creatiu i optimista. Època en la qual, a Madrid, va aparèixer un fenomen conegut com «la Movida» i Barcelona es convertia en símbol del cosmopolitisme. I tota aquesta manera de fer, de pensar i de vestir s’estenia per la resta del país.

Les dones, amb 40 anys de retard respecte d'Europa per mor de la dictadura de Franco, deixa d'enfocar-se en ser mare i bona esposa, subordinada al marit, i surt al carrer a estudiar, a incorporar-se al mercat laboral, a reivindicar la igualtat. Per al avenços en la no discriminació i la recerca de la igualtat, fou transcendental la Constitució de 1978.

Moltes de les persones que tenim ara entre 40 i 60 anys recordam aquesta

etapa com una explosió de llibertat, en què el talent i l’energia per fer coses noves i experimentar estaven a l’ordre del dia. Una revolució artística i social en què els joves en plena epidèmia del VIH intentaven trobar la seva veu també en la manera de vestir.

En els 80 es va començar a jugar amb els colors, les textures i les formes com mai s’havia fet. Era una moda en la qual tot s'hi valia. Fou una expressió de ruptura amb els convencionalismes i la contestació d’una societat rebel amb l’eclosió de les cultures urbanes, en què els «pijos», els roquers i els punks compartiren espai amb les seves estètiques. Per suposat, la moda no s’entén sense els seus referents. En música, escoltàvem Michael Jackson, que marcava tendències amb la seva roba, a l'igual que Madonna o Bon Jovi, i l’artista conegut com Prince.

A la gran pantalla, els 80 els marcarien Jennifer Beals a Flashdance (1983), Isabella Rossellini a Vellut blau (1986), Kim Basinger a Nou setmanes i mitja (1986), o Kelly Macgillis a Top Gun (1986). Pel·lícules com Retorn al futur (1985), Dirty Dancing (1987) o Mujeres al borde de un ataque de nervios (1988), i els seus protagonistes, deixaren empremta en la moda del jovent.

Don Johnson i Philip Michael Thomas inspiraren també tendències en la moda masculina, ja que foren pioners en dur camisetes davall les americanes, tot gràcies a la sèrie Corrupción en Miami (1984), que també posà de moda la barba de tres dies.

Si giràssim la vista enrere per mirar cap a les passarel·les d’aquells anys, parlaríem de dissenyadors com Gianni Versace, Yves Saint Laurent, Claude

Montana o Jean Paul Gaultier, que posà de moda les camisetes amb dissenys mariners, i recordaríem les tops models o supermodels com Cindy Crawford, Imán, Ines de la Fressange o Linda Evangelista, que deixaren de banda els maniquins dels anys 70. Revistes com Vogue parlarien d’excessos, d’hedonisme i de festes.

Al carrer vérem minifaldilles de tots tipus i colors, essent-hi el tul una de les peces més utilitzades. El xandall es posà de moda per vestir ben acolorit i com més ample millor, i els escalfadors de cames sobre leggins o calces de colors o de xarxa foren tendència. La roba vaquera, per suposat: pantalons, caçadores, minifaldilles... tot. Samarretes de coloraines, pantalons estrets i amples i cuiro. Tot s'hi valia, perquè el que es pretenia era cridar l’atenció. Menció especial mereixen les muscleres, com més grans millor, icona de la moda dels anys 80, adorades per alguns i odiades pels altres.

I així, entre moguda i moguda, ens anàrem endinsant en la dècada dels 90, que va estar marcada per canvis històrics de pes. El mur de Berlín havia caigut i la URSS s’estava desintegrant. El mercat es liberalitzava, les privatitzacions augmentaven i l’exclusió social era cada pic major. Això també es va notar en la roba, amb l'in-

dividualisme i el rebuig al consumisme exagerat.

Desprès dels excessos dels anys 80, la varietat i la barreja d’estils descriurien la nova dècada. Els 90 no s’identificaren amb un estil específic, sinó que es caracteritzaren pel desig de les persones de marcar la seva individualitat mitjançant la roba. Amb aquesta premissa, la roba «casual» es convertí en la tendència dels 90. Tant va ser-ne la influència que les grans corporacions instauraren el divendres «casual», en què els treballadors deixaven de banda la corbata i podien anar amb americana i texans, cosa que, diuen, es va traduir en una major productivitat.

Els colors vius, les caçadores «bomber» i les teles amb estampats cridaners son tendències dels anys 90. Per altra banda, el prét-a-porter adquireix rellevància per a la dona. En línies generals, es posen de moda els calçons de tir baix, els escots importants i els jeans destenyits i romputs.

La diversitat, la practicitat i la senzillesa que podíem veure en les sèries de la televisió per adolescent, com ara Sensació de viure o els inicis de Friends, i els grups musicals del moment que sonaven a la ràdio com ara les Spice Girls, però també Nirvana, Madonna, Cher i els

Backstreet Boys, eren els influencers del jovent.

Els estils musicals com el grunge o el rap eren ben presents i portaren l’estil denim desgastat i romput, les camises a quadres overside, les gorres de visera o les versions mes roqueres amb piercings, collars choker, sabates de plataforma i arracades ear cuffs. Complements com a motxilles o botes militars, completaven els outfits.

El cabell llarg en els homes també fou molt característics del 90, metre que les dones es pentinaven de forma més natural i amb menys volum. Encara que els cardats es conservaven, començaren a tenyir-se els cabells amb metxes roses i els arrissats començaren a donar pas als llisos amb perruca.

Els vestits minimalistes ajustats, amb retranques tipus négligée, ara tant de moda, són vestigis de les tendència dels 90. En el cinema, la dècada començava amb Pretty Woman (1990) i continuava amb Pulp Fiction (1994), Forrest Gump (1995) o Titanic (1997).

Alexander McQueen, Marc Jacobs i John Galliano arrasaren a les passarel·les i les firmes Chanel i Versace eren les dues més cobdiciades a l’hora d'aconseguir-ne una peça de vestir com a fons d’armari. Va ser el temps de

En el divendres «casual», els treballadors deixaven de banda la corbata i podien anar amb americana i texans

les supermodels com Claudia Schiffer, Naomi Campbell, Kate Moss o Christy Turlington, entre d’altres. Es var imposar la norma de la magror, que es va reflectir en la dona comuna obrint debats i preocupacions pels creixents casos d’anorèxia entre les dones.

La moda pot ser molt cruel, sobretot per a les dones que desitgen aconseguir l’estàndard de bellesa que ens imposen les marques i que poden afectar greument la salut física i mental de les persones, sobretot adolescents, que desitgen semblar-se a les models o actrius utilitzades per complir el cànon marcat. Però aquesta és l’altra cara de la moda i del glamur, que, per la seva importància, mereix capítol a part.

Els i les joves de Calvià dels 80 i 90, entre les quals em trobava jo mateixa, ens adaptàvem a aquest context amb eufòria i passejaven la nostra ànsia de llibertat i festa per llocs com El Casino, a Calvià; Rollo, Alexandra’s, Bananas, La Gramola, Tragos o Mescolanza, a Magaluf; Pigmalion i Alexandras, a Peguera; i Fama, Muphtis, Caramba o Astro, a Santa Ponça, entre d’altres que ja no puc recordar.

La cançó «A quién le importa» (1986) d'Alaska i Dinarama es convertí en

l’himne del meu grup d’amigues i sortíem a les pistes de ball, cada pic que sonava, amb ganes de cridar la nostra llibertat i la independència individual. Reflectíem en la nostra manera de vestir aquesta ànsia de llibertat.

Una foto a les escales de l’Institut Joan Alcover de Palma, institut de referència per als i calvianeres d'aleshores, o a l’actual plaça del tub dels anys 80, donaria una àmplia visió de la gran versatilitat que la moda oferia, reflex del que pensàvem en aquell moment els i les joves: que tot estava al nostre abast i tot podíem aconseguir-ho.

Els 90 varen ser l'època de posar els peus a terra d’aquells adolescents estrafolaris dels 80. Tot va moderar-se una mica, alguns i algunes, els qui no vàrem ser capaços de continuar la revolució, acabàvem els estudis, trobàvem la primera feina, compràvem casa, ens anàvem a viure amb la parella o ens casàvem, jugàvem a ser grans, ens endeutàvem. Ens adaptàrem a una moda més senzilla, tot molt «casual». He conegut punkis dels 80 amb americana i corbata als 90. La vida...

Les dones poc a poc obriríem els ulls i ens toparíem amb una realitat que encara s’arrossega: la precarietat la-

boral, la segregació ocupacional i el sostre de vidre, a més d’altres barreres autoimposades fruit dels rols culturals i socials que ens instaven a les responsabilitats de formar família, cuidar els infants, la casa, etc.

Tot i així, la majoria seguíem la moda, sempre, dins de les possibilitats de cada una i dins del nostre propi estil, però hem de tenir present una cosa: la moda dels 90 reflectia una dona que accedia al mercat laboral i que volia aparentar una identitat femenina liberal, cosa difícil, ja que ubicam la moda en un cos sexuat i sexualizat per aconseguir un estatus professional, en què l’home té llibertat i no està sotmès a l’ideal de bellesa en la seva jornada laboral. Ni en la seva jornada laboral ni en la d'oci i esbarjo. No com la dona-dona, lliure i sexi, que ha de tenir un fons d’armari adequat a cada moment i àmbit, el domèstic, la feina, la maternitat, la vida social, amb tota la cura corporal i estètica que això comporta: maquillatge, perruqueria, gimnàs, etc., que no s’exigeixen ni es critica ni es comenta en el cas de l’home. I això era als anys 90, tornam a la crueltat de la moda. I obr aquí un altre debat que ben segur pot ser controvertit.

La moda dels 90 reflectia una dona que accedia al mercat laboral i que volia aparentar una identitat femenina liberal

En un article anterior (Entorn núm. 14) parlàvem, referint-nos a les dècades del anys 60 i 70, de com havien canviat les coses i ara podem repetir la mateixa frase, referint-nos als 80 i als 90 i a uns canvis cabdals a Calvià, quan es veren els efectes de tot allò que l'arribada de turisme havia trastocat i totes les mudances que es plantejaren, pel que ens ocupa, en l'àmbit cultural i social.

Multiculturalisme és el que començà en aquestes dècades i que anà, com sabem, creixent any rere any.

Políticament, econòmicament i socialment, tres fets són els que marquen aquesta època: la dictadura ha mort (en el plànol teòric, si més no); el sector primari s'ha arraconat en un percentatge aclaparador, amb una implementació integral del model turístic, i continua arribant gent, i molta, tant a gaudir com a treballar.

Les vides canviaren de verd en blau. A escala individual o, millor dit, familiar, les comoditats deixaren de ser objectes inassequibles: cotxes, geleres, televisors, rentadores... passaren a ser presents a gairebé totes les cases i ajudaren a consolidar la idea que

La cultura a Calvià en les dècades dels 80 i 90 del segle XX

 Batalla entre moros i cristians a les Festes del rei En Jaume de Calvià (1997). Foto: Joan Llompart Torrelló.

CATALINA CALDENTEY PASCUAL / Cap de Servei de Cultura

el país havia entrat en una altra època, més moderna i colorista, menys reclosa i tancada.

La innovació, com no podia ser d'una altra manera, arribà a la tecnologia: ordinadors, walkmans, enregistradores de vídeo, consoles de joc, compact discs... començaren a ser usats amb tota normalitat, especialment entre el jovent, que s'introduí, així, en aquesta nova era que ha anat avançant de manera aclaparadora.



El tema musical «Don’t worry, be happy», que se situà en el número 1 de les llistes d'èxits en 1988, podria resumir, en molt poques paraules, la idea general d'arraconar les preocupacions i les ganes que hi havia de passar-ho bé, de gaudir del present i, centrant-nos en Espanya, de deixar enrere els anys més obscurs de la dictadura.



Socialment, parlam de dues dècades amb uns canvis que fins feia poc semblaven no impossibles, però sí allunyadíssims. Es normalitza el divorci i l'avortament es despenalitza, encara que només en tres supòsits. Coneixem el menjar ràpid, abandonam esglésies i parlam de sexe deixant de sentir-nos pecadors. Són només uns exemples del capgirament a què ens referim. I especialment importants són les passes que fa el feminisme per no deixar-se bandejar i anar aconseguint fites. D'aquests anys són els primers plans d'igualtat. A partir dels 80 es quan amb més força es promouen estudis, campanyes de conscienciació i polítiques concretes per millorar la situació de les dones, una reivindicació que a dia d'avui no ha perdut força i que continua essent imprescindible.



La premsa que llegim ara, la que lluita per sobreviure en la nova era digital, va néixer i créixer en aquestes dues dècades: El País, El Mundo i El Periódico són productes d'aquests anys, i s'acompanyaren de revistes d'informació general com ara Interviú o El Jueves

No tenim espai per aturar-nos en els canvis i innovacions en camps artístics com el cinema o la moda, però ens en feim una idea esmentant pel·licules com ara ET, El resplandor o Pretty woman, i recordant els colors brillants i els piercings que en aquella època es començaven a veure pels carrers.

Hi hagué un fort canvi i liberalització cultural i ideològica a què s'obriria la gran majoria de la societat i que havia estat germinant, sobretot en la dècada anterior, des dels moviment culturals juvenils, que abonaren el camí del canvi. La gent va perdre la por a la policia, als veïns, a la família, al ridícul i, el més important, a un mateix. Tot i això, foren èpoques de contrastos. Entre la guerra freda i la caiguda del mur de Berlín, entre la llibertat sexual i l'aparició de la sida, entre els avanços mèdics com ara els trasplantaments i els assassinats absurds com el de John Lennon, hi trobam, com sempre, els dos pols de la vida mateixa: allò bo i allò dolent, tot el que ha fet que la història de la humanitat hagi estat, i continuí essent, un repte diari.

Aquesta «pinzellada» d'Entorn dedicada a la cultura no pot obviar la Constitució espanyola, aprovada just dos anys abans de l'inici de la dècada objecte del present número de la revista, perquè el món

cultural hi és present. Fins ara la legislació, pel que fa a la cultura, havia passat de llis, però en 1978 l'aprovació del nou text suposa un canvi que es fa palès en tres dels seus articles, que consideren la cultura com a àmbit de la vida humana (article 9.2), com un dret (article 44) i com a funció de l'Estat (art. 149.2). Així, la cultura en surt enrobustida. Tant en el preàmbul com en l'article 44 queda clara la necessitat d'incentivar-ne el progrés per augmentar la qualitat de vida i l'obligatorietat dels poder públics de promoure i tutelar-ne l'accés. Fixem-nos com d'important és que la Carta Magna espanyola no es detengui a considerar la cultura com un dret en un sentit genèric, sinó que s'imposi l'exigència d'impulsar-la i de salvaguardar-la.



Perquè puguem exercir-lo, aquest dret a la cultura, es fa necessari posar en marxa i organitzar els «serveis públics culturals», que hi assegurin l'accés a tothom que s'hi vulgui apropar. Els poders públics són els que assumeixen, així, la funció de garant del patrimoni cultural, material i immaterial.

Comptam, si obeïm l'article 9, amb un doble vessant quant a la participació: activa, parlant de qui crea bens culturals, i passiva, de qui els rep. Per això les administracions, i el nostre municipi n'és un bon exemple, comencen a posar les eines necessàries perquè qualsevol persona interessada en la creació tengui mitjans adequats i, alhora, vetllen perquè puguin gaudir dels bens culturals. I tot això, en llibertat. Crear i difondre,

promoure, subvencionar, engrescar... Tot per complir, referint-se a la Cultura, el «deure primari de l'estat», com va dir Ortega i Gasset.

Aquest «dret cultural» obliga les administracions a l'adquisició de bens. La mateixa Constitució, en l'article 46, estableix que s'ha de conservar i protegir el patrimoni i, alhora, incrementar-lo. Calvià compleix amb escreix aquest precepte: escoles, centres culturals, biblioteques, poliesportius... són exemples més que suficients de com el municipi ha mudat de fisonomia en el terreny cultural com ho ha fet en altres àmbits: urbanístic, turístic...

Al municipi es posaren aleshores en marxa els centres culturals: dels sis que n'hi ha oberts avui dia, tres són de les dècades contemplades en aquest article: Magaluf, el Toro i Son Ferrer obriren aquests anys les seves portes per acollir veïns i veïnes interessats a fer cursos, tallers, activitats culturals, i per esdevenir, com ho continuen fent fins ara, llocs de trobada i d'esbarjo.



L'ensenyament és objecte d'un dossier específic en aquesta mateixa revista, de manera que no cal fer-hi aquí concrecions. Només volem apuntar-ne la construcció de nous centres educatius com ara el CEIP Ses Quarterades i l'Escola Adults, dos bons exemples de com s'anaven posant les bases perquè el municipi pogués comptar, com ja és una realitat avui dia, amb un gran nombre de centres assequibles a tots els i calvianeres. L'Escola d'Adults fou, des de la seva inauguració en 1986, capdavantera en la modalitat d'educació secundària per a persones adultes, i fou també el primer centre en oferir un cicle de formació professional. Encara que en els inicis va haver d'organitzar les classes en diversos indrets privats cedits per hotels i, posteriorment, en aules de diversos col·legis, centres culturals i biblioteques, finalment va poder trobar una seu estable a Magaluf.

Pel que fa al món musical, els anys 80 varen ser, com hem dit, una època d'innovació i de llibertat per crear i expressar-se, que donà lloc a nous gèneres musicals com l'electro-pop o el techno. Fou l'edat daurada del pop espanyol. Però també foren molt seguits pel públic els i cantautores: José Luis Perales, Luis Eduardo Aute, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Joaquín Sabina o Lluís Llach... triomfen per allà on passen, com es demostrà en els concerts que aquests dos darrers oferiren al nostre municipi a partir de la dècada dels 80 (en trobareu més informació en el dossier dedicat a «La música en el sector públic» publicat al número 11 d'Entorn).

Més nostrada és la música que sorgeix amb les Festes del rei En Jaume. A la revista Entorn de setembre de 1995 hi trobam una interessant entrevista sota el títol «Música per a una conquesta», en el qual es parla de la «suite del desembarcament» per commemorar l'arribada de les tropes catalanes a Santa Ponça, a la qual s'afegeixen, a mesura que passen els anys i que es consoliden les diferents peces musicals per acompanyar les desfilades i els balls i la imatgeria creada, el «Ball dels cavallers» i el «Ball dels escamots».

Però tal volta, en l'apartat musical, allò que ens dona més entitat com a municipi és l’Escola de Música de Calvià, creada l’any 1984 i que, un any després, ja comptava amb 125 inscrits en els diferents cursos de coral i ball de bot, a més a més de les classes de diversos instruments i de llenguatge musical que permetien, i així continua essent, un ensenyament de qualitat reconegut aquí i a fora. I aquí cal fer menció expressa de l'Associació Cultural Musical Pere Josep Cañellas, impulsora des del primer moment d'aquest projecte.

Passem al camp de la literatura esmentant les publicacions dels Premis rei En Jaume i les col·leccions de llibres municipals com ara «Trefalempa» o «Valldargent», iniciades en aquests anys i de les quals en trobareu més informació al dossier dedicat a «l'Ajuntament i la promoció cultural bibliogràfica i literària» publicat a la revista Entorn núm. 13.

Pel que fa al capítol d'esdeveniments, n'hi ha un que sobresurt per damunt de tots, tant pel fet històric que representa com per l'efecte aglutinador que té i que els anys han anat consolidant: les Festes del rei En Jaume. Tot just a punt de començar els 80, el nou consistori calvianer, presidit per Francesc Font, s'esforçà, segons veiem en el programa de festes d'aquell any, «per aconseguir organitzar actes arreu de tot el terme [...] amb uns caires eminentment culturals i populars». Les paraules del batle Francesc Obrador en 1983 es refereixen a aquestes festes com a «moment d’agermanament, de recobrament de la nostra història, del nostre “ésser”, per tirar endavant, per integrar tots aquells qui viuen i conviuen dins el nostre terme i fer “un poble viu”, integrat, que lluita dia a dia per fer-se més gran, per assegurar un futur més tranquil als nostres fills, un poc millor, si pot ser, que el que nosaltres tenim. Aquestes Festes volen tenir un caire cultural i festiu, de record i d’esperança, però també de compromís i de responsabilitat de i totes».



El Cor de Calvià i la Banda Municipal són dos clars exponents d'allò que va néixer en les dues dècades que tractam, i que avui dia continuen ben vius amb tota la força que els dona la nombrosa participació dels i calvianeres. Cal destacar-ne les actuacions i audicions que, any rere any, fa l'alumnat del centre, tant a la mateixa escola com en els espais escènics del municipi, fites que marquen el nostre calendari musical.

Serà en la dècada posterior quan, concretament en 1994, i gràcies a la tasca de l'associació de veïns de Santa Ponça, les Festes del rei En Jaume agafaren volada amb la recreació del desembarcament i la forta implicació del consistori, cosa que permeté, segons la mateixa associació, que «les nostres quimeres es concretin en voler organitzar unes festes populars bullicioses i alhora fidels a la nostra tradició històrica».

I relacionat directament amb aquesta celebració, els Premis rei En Jaume, inaugurats en 1971 amb un premi de pintura i que, així com passen els anys i arribam a les nostres dècades, s'hi afegeixen diverses disciplines artístiques que, en 1996, es concreten en pintura, poesia, fotografia i investigació.

Paral·lelament, s'arrelen les festes estiuenques dels diferents nuclis, esdeveniments viscuts amb ganes amb una forta implicació del veïnat.



En definitiva, poder gaudir de la Cultura, a Calvià, es feu una realitat en aquestes dues dècades, en unes condicions i amb uns mitjans que en feren un referent. De vegades no som conscients de tot allò de què podem disposar en indrets propers, a preus assequibles i amb unes instal·lacions còmodes. No és exagerat parlar de «conquestes culturals» que hem assolit entre i totes: uns per posar-hi els mitjans i els altres per usar-los. En vendran més en els anys vinents, molts més. Som fets per avançar, i en això estam.

 Benet Salvà Cabrer fent del rei En Jaume. Foto: Joan Llompart Torrelló