1. Globalització, deslocalització i canvi tecnològic

01

Globalització, deslocalització i canvi tecnològic

1.1. MARC TEÓRIC

1.1. MARC TEÒRIC

1.1.1. Que s’entén per deslocalització?

El terme “deslocalització” s’utilitza amb significats diferents, tant a la literatura econòmica com als mitjans de comunicació. Per tant, és important començar aclarint quins són aquests significats i delimitant amb precisió amb quin sentit s’utilitzarà el concepte de deslocalització en aquest estudi.

Progressant des de les definicions més específiques a les més àmplies, i seguint en aquest punt a Canals (2006, p. 8-10), la deslocalització en sentit estricte seria una forma d’offshoring, que al seu torn es pot definir com l’adquisició (importació) de béns i serveis intermedis de l’estranger que entren com a inputs en la fabricació del producte final. Hi ha deslocalització quan una empresa domèstica (la que opera al propi país, amb independència de la nacionalitat dels accionistes) fragmenta la producció del bé final en diferents tasques o béns/serveis intermedis i decideix produir-los en filials seves establertes a altres països. En canvi, quan els béns o serveis intermedis provenen d’una empresa independent localitzada a l’estranger es tractaria d’una subcontractació internacional (international outsourcing).

A l’article esmentat, Canals distingeix la definició anterior de l’ús més freqüent als mitjans de comunicació del terme deslocalització per referir-se al cas d’una empresa amb seu central al país X que produeix al país Y mitjançant una filial i que decideix deixar de produir a Y i desplaçar la producció al país Z –normalment perquè produir a Z ha passat a ser més rendible que produir a Y. Aquest significat del terme deslocalització és el més comunament utilitzat des de la perspectiva d’economies com la catalana, tradicionalment receptores d’inversions d’empreses estrangeres que amb el temps es poden veure impulsades a traslladar la producció a economies emergents amb l’objectiu de fabricar el mateix producte amb menors costos. Álvarez et al. (2012, p. 6) utilitzen una definició més àmplia del terme deslocalització, inspirada en Baldwin i Robert-Nicaud (2000), que inclou des del cas d’una empresa que mou part o el conjunt de la producció a un altre país, fins al tancament d’establiments productius o línies de producció a conseqüència de la competència exterior. Segons aquests autors, per deslocalització s’entén la pèrdua de llocs de treball a la indústria manufacturera en benefici d’altres països per qüestions de rendibilitat en un context d’obertura al comerç i les inversions internacionals. Quan el terme deslocalització s’utilitza en aquest sentit més ampli es refereix a l’impacte que tenen els fluxos econòmics internacionals sobre el conjunt de l’activitat a la indústria manufacturera, i no només al cas d’empreses (domèstiques o estrangeres) que traslladen determinades tasques o activitats a altres països –que correspondria a la definició més precisa però també més restrictiva d’offshoring.

Fernández-Otheo et al. (2007, p. 57-63) elaboren la distinció entre deslocalització d’empreses i de l’activitat productiva, que també serà utilitzada en aquest estudi. La primera està associada amb el trasllat de línies de producció, plantes completes o empreses, mentre que la segona està relacionada amb els canvis en la dimensió de les activitats productives als diferents sectors econòmics a conseqüència de l’obertura a l’exterior. La desinversió de capital estranger es pot considerar com un fenomen complementari dels anteriors. En el segon sentit esmentat, el més ampli, és difícil distingir la deslocalització del fenomen més general de la globalització.

Els autors citats enumeren quatre vies específiques de deslocalització:

• (i) el tancament d’establiments productius (o línies de producció) al territori davant la competència exterior (deslocalització de l’activitat),

• (ii) el trasllat dels establiments, les línies de producció o les pròpies empreses a altres països (deslocalització empresarial),

• (iii) la substitució de proveïdors domèstics d’inputs intermedis per proveïdors estrangers (subcontractació internacional), i

• (iv) la inversió estrangera per part d’empreses domèstiques, tant per produir un bé final a l’exterior (inversió horitzontal) con per fabricar parts i components (offshoring).

Per tant, la noció d’emigració d’empreses utilitzada per Fernández-Otheo et al. (2007) supera en amplitud el concepte d’offshoring, incloent-hi el cas de les filials de multinacionals que abandonen definitivament el territori. Per altra banda, una gran part de la deslocalització de l’activitat en un sector es pot produir a través del tancament d’establiments o línies de producció, sense emigració d’empreses. Un exemple seria el cas dels sectors tèxtil i de la confecció, amb predomini d’empreses de dimensió petita o mitjana i de capital domèstic, que en alguns casos s’han vist obligades a abandonar la producció davant la competència asiàtica, sense possibilitat de traslladar els establiments als països competidors. En canvi, en altres casos el canvi de nacionalitat de la propietat pot no anar acompanyat d’una deslocalització important de l’activitat. Aquest seria el cas d’empreses domèstiques que són adquirides per una empresa estrangera que decideix mantenir tota o una gran part de l’activitat en el territori d’origen de l’empresa adquirida.

La distinció entre deslocalització empresarial i de l’activitat és paral·lela a la diferència entre avantatges competitius i comparatius. Mentre que els primers depenen d’economies d’escala i de la diferenciació del producte en mercats amb competència imperfecta, els segons estan més estretament associats amb les dotacions relatives de factors productius entre països. Per tant, les dues formes de deslocalització requereixen aproximacions analítiques diferenciades, que tinguin en compte els elements específics que les caracteritzen. Els autors citats aconsellen abordar les diferents formes de deslocalització amb la perspectiva analítica més adequada segons la seva naturalesa, que serà precisament l’enfocament adoptat aquí.

Partint dels arguments i les definicions anteriors, en aquest estudi s’entendrà per deslocalització de l’activitat la pèrdua de producció i d’ocupació industrial com a conseqüència de la substitució de producció domèstica per producció estrangera. Es considera que hi ha substitució de producció domèstica/estrangera per producció estrangera/ domèstica quan les empreses amb activitat al propi país perden/guanyen quota al mercat domèstic i/o als mercats internacionals. Cal tenir en compte que pot haver substitució de producció domèstica per producció estrangera sense destrucció de producció ni d’ocupació a les empreses que operen al propi país. Aquest seria el cas, per exemple, de sectors que operen en mercats en expansió i on les empreses domèstiques, encara que perden quota de mercat en benefici de la producció estrangera, augmenten el volum de producció en nivells absoluts. A més, també hi pot haver pèrdua de producció i d’ocupació no derivada de la substitució per producció estrangera. Seria el cas, per exemple, de sectors que experimenten una contracció dels mercats per als seus productes, que pot afectar per igual o més a la producció estrangera (és a dir, cau la producció domèstica però les importacions cauen amb igual o més intensitat). Aquesta definició àmplia però precisa de deslocalització de l’activitat inclou com a cas específic la deslocalització empresarial, quan es tracta d’empreses domèstiques o estrangeres amb filials a Catalunya que traslladen una part o el conjunt de la producció a països estrangers.

Finalment, és important diferenciar els significats de deslocalització adoptats en aquest estudi, que impliquen la substitució d’activitats industrials al propi territori per producció a països tercers, del concepte d’offshoring en tant que estratègia utilitzada per les empreses domèstiques per augmentar la seva competitivitat internacional. Tot i reconèixer la seva importància i que en determinats casos els dos conceptes se solapen, l’offshoring en el sentit d’estratègia

1.1. MARC TEÓRIC

competitiva per part d’empreses amb seu a Catalunya requeriria d’una anàlisi monogràfica que depassa els objectius assignats al present estudi.

1.1.2. La deslocalització en el marc de la globalització: una perspectiva històrica

Un bon punt de partida per contextualitzar el fenomen de la deslocalització amb una certa perspectiva històrica és l’obra de Richard Baldwin i coautors (2011, 2012, 2013 i 2016). El concepte de globalització fa referència al creixement sistemàtic dels intercanvis de béns, capitals, persones i idees entre zones geogràfiques cada vegada més allunyades. Aquest creixement dels intercanvis s’inscriu en el context canviant de la divisió internacional del treball entre països amb diferents nivells de desenvolupament, amb un impacte creixent sobre l’ocupació, la productivitat i les remuneracions dels factors productius a les diferents zones.

Les anàlisis de Baldwin permeten interpretar el fenomen de la deslocalització en el marc de les diferents fases que han impulsat la globalització al llarg de la història, amb especial atenció a l’última fase, que inclou la deslocalització de segments de l’activitat que abans estaven concentrats geogràficament dins d’un mateix establiment productiu. Baldwin argumenta que l’actual fase de la globalització, iniciada cap a la dècada dels 90 del segle anterior, és substancialment diferent de la fase precedent, que va començar cap a la dècada dels 20 del segle XIX. En aquesta fase anterior la caiguda dels costos del transport va accelerar la separació entre el lloc de producció i el lloc de consum, fomentant el comerç de mercaderies i l’especialització sectorial entre països llunyans. L’expansió del comerç internacional va contribuir decisivament a l’augment de la productivitat, aprofitant les economies d’escala que s’obrien als diferents sectors, però era difícil separar el coneixement productiu de la producció de forma efectiva entre diferents zones geogràfiques sense incórrer en elevats costos de coordinació. Com a conseqüència, la indústria va tendir a concentrar-se en un petit grup de països centrals, al mateix temps que la perifèria en molts casos es desindustrialitzava, especialitzant-se en l’exportació de matèries primeres i semimanufactures als països centrals.

En aquesta fase, els factors que determinaven la concentració de les diferents fases de la cadena productiva en una mateixa localització van generar grans diferències de costos laborals entre el centre i la perifèria, ja que les empreses del centre estaven estretament vinculades a la força de treball ubicada en la seva proximitat. Els treballadors del centre no competien directament amb els treballadors de la perifèria, ja que la força laboral dels països industrials operava en combinació amb la tecnologia i la capacitat de gestió localitzats en aquests mateixos països. Per tant, la competència era fonamentalment entre nacions. És a dir, entre grups d’empreses que combinaven força de treball i tecnologia en un mateix lloc geogràfic.

La revolució de les Tecnologies de la Informació i les Comunicacions (TIC) canvia essencialment aquesta dinàmica, en la mesura que redueix els costos de coordinació i permet separar de forma efectiva el coneixement productiu de les diferents fases de la producció, per tal d’aprofitar els diferencials de costos entre països. La competència passa a ser entre empreses multinacionals que combinen la tecnologia del centre amb la mà d’obra més barata de la perifèria –aprofitant el diferencial de costos que es va eixamplar durant l’anterior fase de la globalització. Davant d’aquesta nova oportunitat, les empreses que operen a escala global tendiran a separar les diferents fases del procés productiu localitzant-les allà on puguin obtenir la màxima rendibilitat. Així neixen les anomenades “cadenes de valor globals”, que permeten ubicar les fases tecnològiques més madures de la cadena productiva (per exemple, l’acoblament) en aquelles zones amb una major disponibilitat de mà d’obra barata i poc qualificada, al temps que concentren les fases tecnològicament més avançades en els països amb una força de treball més qualificada. Com a conseqüència, aquesta nova fase de la globalització beneficia sobretot als treballadors més qualificats dels països centrals, que gaudeixen

de més i millors oportunitats laborals, al temps que pot perjudicar als menys qualificats, que difícilment podran competir amb treballadors de la perifèria que operen amb tecnologia i sistemes d’organització trasplantats del centre.

Aquests canvis tenen també un reflex en la transformació de l’estructura econòmica als diferents països, en la mesura que una part important dels treballs més qualificats que resulten reforçats en les economies més avançades (per exemple: disseny, màrqueting, enginyeria o programació) es consideren ocupacions pròpies dels serveis –tot i que estan directa o indirectament vinculades amb les cadenes de valor de la indústria. Per tant, la indústria manufacturera perd pes relatiu en la classificació estadística de l’oferta productiva als països centrals, al mateix temps que el guanyen els serveis, sense que aquesta transició impliqui necessàriament una pèrdua del valor afegit per treballador en el conjunt de l’economia.

Un altre element clau d’aquesta transformació és la dinàmica de canvi constant que imprimeix en la divisió internacional del treball. A mesura que la deslocalització mobilitza la mà d’obra dels països menys desenvolupats, tendirà a elevar amb el temps els costos laborals en aquests països. Per tant, l’avantatge en costos s’anirà desplaçant a altres països també perifèrics però encara menys desenvolupats que encara disposen de reserves abundants de mà d’obra disponible. Per afegir-se a les cadenes de valor globals, aquests països han d’introduir canvis importants que facilitin l’aterratge de les empreses multinacionals, garantint la seguretat jurídica de les inversions, facilitant unes relacions laborals prou flexibles i proveint les infraestructures necessàries. No tots els països compleixen aquests requisits i, per tant, la geografia de la deslocalització és molt asimètrica, amb una elevada focalització en el continent asiàtic –començant per la Xina i seguint per altres economies emergents com ara el Vietnam o Tailàndia, per exemple.

Per aquests motius, Baldwin (2016) opina que l’estratègia de l’Administració Trump d’utilitzar els aranzels per frenar l’expansió comercial i tecnològica de Xina és com intentar solucionar els desafiaments del segle XXI amb les eines del segle XIX. Els principals perjudicats d’un augment dels aranzels serien les mateixes empreses americanes que integren inputs acoblats a la Xina en les seves cadenes de valor. Augmentant els aranzels augmenta el preu d’aquests inputs, que l’acaba pagant el consumidor americà i que es tradueix finalment en un menor nivell de benestar –sense que per aquesta via sigui possible aconseguir el retorn dels llocs de treball menys qualificats, que segurament haurien acabat desapareixent de l’economia americana sota la pressió del canvi tecnològic.

1.1.3. Impacte de la deslocalització empresarial sobre l’ocupació i els salaris

Les anàlisis de Baldwin posen de manifest el fet que la globalització, i en especial l’actual fase que inclou la deslocalització per fases de l’activitat productiva, encara que pugui tenir un efecte net positiu sobre el nivell de benestar de la majoria de la població, té efectes asimètrics sobre diferents segments d’aquesta mateixa població. Hi ha perdedors i guanyadors. Els primers serien els treballadors menys qualificats que perden el lloc de treball o, alternativament, veuen com els seus salaris s’estanquen o fins i tot es redueixen. Els guanyadors són els consumidors en el seu conjunt, els accionistes de les empreses que aconsegueixen millores de rendibilitat i els treballadors més qualificats que ocupen els segments tecnològicament més avançats en les cadenes de valor. Les dues qüestions fonamentals que es deriven d’aquest plantejament són si els guanys fruit de la deslocalització compensen o no els costos i com es poden minimitzar els perjudicis als col·lectius i/o els territoris que resultin afectats més negativament.

Durant els últims anys s’ha publicat un elevat nombre d’articles acadèmics, principalment a EUA, que intenten donar resposta a aquestes qüestions des de la perspectiva dels països “emissors” de deslocalització –és a dir: la dels països d’origen de les multinacionals situades al centre de les cadenes de valor mundials. Aquesta literatura es focalitza en

1.1. MARC TEÓRIC

el desplaçament de la fabricació dels inputs intermedis per part de les multinacionals des del seu país d’origen cap a països tercers amb costos laborals inferiors –el que abans s’ha definit sota el concepte d’offshoring. Un exemple típic seria el cas de la indústria de semiconductors a EUA, que durant la dècada dels 80s produïa, acoblava, provava i empaquetava els semiconductors en territori americà. Actualment, aquest sector encara produeix les plaques on s’integren els semiconductors a EUA, però l’acoblament, la prova i l’empaquetament es fan a altres països. Aquest mateix fenomen es pot observar a altres indústries manufactureres, com l’automoció, la fabricació de mobles, els productes tèxtils i la confecció, per exemple.

Una revisió de la literatura acadèmica més rellevant sobre els efectes econòmics i socials de l’offshoring es pot trobar a Barbe i Riker (2018). Segons aquesta literatura, la decisió de deslocalitzar o no una part del procés productiu dependrà del cost relatiu de realitzar les tasques associades en diferents territoris. En principi, la deslocalització de determinades tasques presenta avantatges (per exemple, costos laborals més reduïts), però també desavantatges (costos de coordinació i supervisió). Des d’aquest punt de vista, com més rutinàries i bàsiques siguin les tasques deslocalitzades, major pot arribar a ser l’estalvi en cost laboral directe i menors els costos de coordinació i supervisió. Per tant, les ocupacions amb més risc de deslocalització seran les que impliquen tasques més estandarditzades, que recauen majoritàriament en personal menys qualificat.

Pel que fa a l’impacte de la deslocalització sobre el volum total d’ocupació, cal tenir en compte dos tipus d’efectes que es contraposen. Per un costat hi ha un “efecte preu”, que mou les empreses a substituir mà d’obra local per mà d’obra estrangera com més gran sigui el diferencial en costos laborals entre els dos col·lectius. Ara bé, la magnitud total d’aquest efecte preu dependrà de fins a quin punt els treballadors domèstics són substituïbles o, alternativament, es poden considerar complementaris dels treballadors estrangers (per exemple, els treballadors locals dedicats al disseny del producte es poden considerar complementaris dels treballadors estrangers que munten les peces dissenyades pels primers). En general, l’evidència empírica suggereix que el factor substitució predomina sobre el factor complementarietat, de manera que l’efecte preu tendirà a tenir un impacte net negatiu sobre l’ocupació en el sector directament afectat.

L’altre efecte contraposat al preu relatiu és l’efecte “productivitat”. La idea és que la deslocalització disminueix el cost de fabricació del producte final i possiblement el preu, la qual cosa implica un augment de productivitat que permet augmentar el volum total d’ocupació en el mateix sector i en el conjunt de l’economia. La qüestió és fins a quin punt aquest segon efecte, que implica un augment de l’ocupació, pot arribar a compensar el primer, que implica destrucció. En aquest punt, els resultats de la literatura no són concloents, però en general apunten a una compensació només parcial entre els dos efectes. Wright (2014), per exemple, ha estudiat l’impacte de la deslocalització dels EUA a la Xina i arriba a la conclusió que un augment de la destrucció d’ocupació directa com a resultat de la deslocalització és compensat només parcialment per l’augment de la productivitat associat. No obstant això, l’efecte net seria responsable de només el 6% de la pèrdua de llocs de treball de baixa qualificació a la indústria, de mitjana anual, entre 2001 i 2007 (o 69.000 treballadors d’un total de 1,2 milions).

Per altra banda, cal destacar la qüestió del canvi tecnològic com alternativa a la deslocalització per explicar la destrucció d’ocupació a la indústria. En aquest sentit, les investigacions més recents tendeixen a concloure que, tot i que la deslocalització pot explicar una fracció de la pèrdua de llocs de treball a la indústria durant els últims anys, la major part d’aquesta destrucció d’ocupació respon a altres causes. Harrison i McMillan (2011), per exemple, argumenten que la deslocalització no és el principal factor per explicar la pèrdua d’ocupació a la indústria manufacturera americana entre 1977 i 1999, la qual s’explicaria principalment per altres factors –entre els quals s’inclou el canvi tecnològic.

Un altre tema important destacat en la literatura és l’impacte diferencial sobre els treballadors qualificats i els no qualificats. Un dels articles més citats en aquesta línia és Feenstra i Hanson (1999), en el qual s’estima que la deslocalització explicaria un 40% de la creixent bretxa salarial entre treballadors qualificats i no qualificats als EUA entre 1979 i 1990.

Ara bé, segons aquest mateix estudi, els nivells salarials dels treballadors poc qualificats també augmenten en nivells absoluts, indicant que els efectes nets de l’offshoring sobre la massa salarial total serien positius. En sentit contrari, Hummels et al. (2014), per exemple, apunten a una pèrdua salarial considerable dels treballadors locals amb tasques més rutinàries com a conseqüència de l’offshoring, mentre que l’impacte salarial sobre els treballadors més qualificats és insignificant. Autor i Dorn (2013), per la seva part, troben evidència que és el canvi tecnològic, i no la deslocalització, el principal factor que pot explicar la polarització salarial i ocupacional als EUA. En canvi, Sitchinava (2008) defensa que la deslocalització sí és un factor important per explicar la desigualtat salarial als EUA entre 1989 i 2004, mentre que el paper del canvi tecnològic no és concloent.

Hummels et al. (2014) ofereixen evidència empírica sobre l’impacte de la deslocalització en la bretxa salarial a Dinamarca. De mitjana, si una empresa duplica la seva intensitat de deslocalització (per exemple, passa d’un 10% de béns intermedis comprats a l’estranger respecte del seu consum total a un 20%), els treballadors no qualificats experimenten una caiguda entre un 4,0% i un 11,5% de les rendes del treball acumulades en els 5 anys posteriors. En canvi, els treballadors qualificats experimenten variacions que van des d’un descens del -1,4% fins a un creixement acumulat del 4,9%. Finalment, una conclusió important que se’n deriva de l’estudi, en comú amb l’evidència als EUA, és que les tasques que es desenvolupen en el lloc de treball tenen una gran incidència en l’impacte salarial de la deslocalització. Mantenint constant el nivell educatiu, les feines més intensives en tasques rutinàries són les que pateixen més en termes salarials, mentre que la remuneració de les tasques relacionades amb les matemàtiques i les habilitats comunicatives tendeix a millorar.

1.1.4. Deslocalització de l’activitat i canvi tecnològic

Més enllà de l’offshoring en el marc de les cadenes de valor mundials, el qual ha intensificat l’impacte de la globalització, la deslocalització de les activitats productives des dels països desenvolupats als menys desenvolupats inclou altres canals, com la substitució de producció domèstica per importacions. Per tant, una visió àmplia de l’impacte de la deslocalització sobre l’ocupació, la productivitat i els salaris hauria de tenir en compte aquest fet. Per altra banda, cal tenir també en compte l’impacte en paral·lel del canvi tecnològic, ja que en molts casos els efectes són difícils de distingir i, a més, hi ha interdependències importants entre els dos fenòmens.

Ebenstein et al. (2014) analitzen l’impacte conjunt de la substitució d’importacions i de l’offshoring sobre els treballadors americans entre 1983 i 2002, un període en el qual es van perdre uns sis milions de llocs de treball a les manufactures als EUA i la desigualtat de rendes va augmentar significativament. Aquests autors diferencien l’impacte sobre els diferencials salarials entre sectors i entre tipus d’ocupació, arribant a la conclusió que l’impacte de la substitució d’importacions i de l’offshoring sobre els diferencials salarials sectorials no és significatiu, però sí és molt significatiu pel que fa als diferencials salarials entre diferents tipus d’ocupació. Un dels canals principals que expliquen aquest impacte asimètric és el fet que els treballadors expulsats del sector manufacturer han hagut d’ocupar llocs de treball pitjor remunerats al sector serveis. En concret, el canvi de sector derivat de la globalització hauria implicat reduccions en els salaris reals dels treballadors afectats en el rang del 12% al 17% entre 1983 i 2002. Aquests efectes recaurien en particular sobre els treballadors empleats en ocupacions més rutinàries, aportant evidència de que els costos de la globalització es concentren de manera preponderant sobre aquelles persones especialitzades en executar tasques que poden ser copiades fàcilment per treballadors poc qualificats en altres països.

Un altre investigador que ha analitzat en profunditat els efectes de la globalització sobre els treballadors americans és David Autor, amb els seus coautors habituals David Dorn i Gordon Hanson (2013, 2019). Com s’ha comentat a l’apartat anterior, la literatura sobre l’impacte de l’offshoring conclou que els treballadors menys qualificats poden resultar per-

1.1. MARC TEÓRIC

judicats, però en general els efectes positius sobre altres categories de treballadors o sobre la productivitat compensarien o minimitzarien els efectes negatius. En canvi, els autors citats aporten evidència, en diferents articles, de que en aquelles regions on la producció de béns manufacturats estava més exposada a la competència de les importacions procedents de la Xina els salaris i el grau de participació en la població activa van patir una reducció significativa i persistent al llarg d’una dècada, generant també importants efectes disruptius en les comunitats afectades (incloent una major propensió a recolzar opcions polítiques més extremistes).

En treballs anteriors, Autor havia analitzat un altre aspecte de gran incidència sobre l’ocupació com és el canvi tecnològic, arribant a la conclusió que en les decisions d’automatització els factors més rellevants no són tant les habilitats i coneixements dels treballadors, com el tipus de tasques realitzades. Per tant, i en línia amb l’estudi ja comentat d’Ebenstein et al. (2014), els llocs de treball en una determinada ocupació estarien en risc en la mesura que les tasques executades pels treballadors puguin ser fàcilment automatitzades i/o deslocalitzades –amb relativa independència del nivell formatiu dels treballadors. Aquest fet implica que ocupacions executades per treballadors amb remuneracions mitjanes o per sobre de la mitjana i amb nivells formatius també mitjans, però amb una component rutinària i susceptible d’automatització i/o deslocalització, estarien en risc –mentre que ocupacions que requereixen un menor nivell formatiu però són difícilment automatitzables o deslocalitzables estarien més protegides. Ara bé, mentre que els efectes de l’automatització sobre l’ocupació i els salaris es distribueixen àmpliament i de manera transversal en el conjunt de l’economia, la pèrdua de llocs de treball com a conseqüència de la globalització –o de la deslocalització en sentit ampli– acostuma a tenir un impacte geogràfic més concentrat.

En un article recent, Autor (2019) constata per al cas dels EUA al llarg dels últims anys, d’una banda, el desplaçament d’una part dels treballadors amb nivells de qualificació i formatius mitjans cap a llocs de treball de menor qualificació i pitjor retribuïts i, d’altra banda, la concentració dels treballadors més qualificats i millor retribuïts en els entorns urbans més oberts i competitius. Aquest fet representa un canvi important en comparació amb el passat recent. En les dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial els treballadors amb formació mitjana ocupaven majoritàriament llocs de treball de “coll blau”, que requerien una qualificació mitjana i rebien una retribució també mitjana, i ho feien operant en proximitat amb els treballadors amb nivells superiors de qualificació i formació (“coll blanc”), en el marc d’establiments productius ubicats en zones metropolitanes. El canvi tecnològic i, en menor mesura, la competència exterior explicarien conjuntament la disminució dels llocs de treball de qualificació mitjana en entorns urbans i també dels salaris associats amb aquests llocs de treball, al temps que augmenta la prima salarial dels treballadors més qualificats en les ciutats –incrementant el grau de polarització entre aquestes dues categories laborals.

L’evidència empírica per a Europa també proporciona resultats significatius amb relació a l’impacte de la deslocalització en sentit ampli sobre el mercat laboral. Per exemple, Goos et al. (2014) conclouen que l’efecte de la pressió importadora exterior sobre l’ocupació no és molt significatiu quan es té també en compte l’impacte del canvi tecnològic. Atès que la tecnologia tendeix a substituir mà d’obra, especialment en professions intensives en tasques manuals o cognitives repetitives, la reducció secular de llocs de treball que alguns sectors han experimentat entre el 1993 i el 2010 no es deuria tant a processos de deslocalització com, principalment, a canvis tecnològics que han propiciat una caiguda de la demanda de treball en determinades ocupacions. Amati et al. (2008) analitzen com les rigideses del mercat de treball magnifiquen els costos associats amb la deslocalització. Els autors argumenten que factors com la manca de flexibilitat en les reduccions de la jornada laboral per absorbir xocs de demanda, els majors costos d’acomiadament, així com la dificultat en la contractació agreugen l’impacte de la deslocalització sobre l’ocupació i els salaris.

En conclusió: la deslocalització en sentit ampli, juntament amb el canvi tecnològic, podrien contribuir a explicar tant els profunds canvis en l’estructura ocupacional com la creixent desigualtat entre categories laborals en els països més desenvolupats. Cal destacar especialment el fet que aquests fenòmens poden tenir repercussions socials i geogràfiques persistents a mitjà i llarg termini.

1.2. TENDÈNCIES GLOBALS

1.2.1. De la globalització a la regionalització: bases geopolítiques de la deslocalització

L’impacte asimètric de la globalització sobre determinades ocupacions i zones geogràfiques, incloent la deslocalització en el marc de les cadenes productives globals i l’impuls a la liberalització comercial amb l’accés de la Xina a l’Organització Mundial del Comerç (OMC), ha acabat afectant en major o menor mesura la situació social i política als països desenvolupats. En paral·lel, i tal com es posa de manifest en un article recent publicat a The Economist (2019), les principals variables associades amb la globalització s’han frenat o desaccelerat els últims anys –en alguns casos molt significativament. L’article citat considera dotze indicadors vinculats amb la globalització, dels quals vuit estan estancats o en regressió. Per exemple, el comerç mundial ha passat de representar el 61% del PIB mundial el 2008 al 58% el 2018. La incidència de las cadenes de valor mundials s’ha frenat, com posa de manifest el fet que el percentatge que representen les importacions de béns intermedis –que havia augmentat ininterrompudament els vint anys anteriors a la crisi financera– s’ha reduït des del 19% del comerç mundial el 2008 al 17% el 2018. El pes que representen els beneficis de les empreses multinacionals sobre el total de les empreses cotitzades també s’ha reduït, des del 33% el 2008 al 31% el 2018. La inversió estrangera directa ha passat del 3,5% del PIB mundial el 2007 a l’1,3% el 2018. Els préstecs bancaris internacionals han passat de representar el 60% del PIB mundial el 2006 a un 36% el 2018. I els fluxos financers internacionals bruts han caigut des d’un màxim del 7% el 2007 a un 1,5% el 2018. És important destacar que aquest canvi de tendència en la globalització és anterior a les friccions comercials entre els EUA i la Xina, aguditzades per les polítiques de l’Administració Trump. La desacceleració del creixement del comerç mundial i, en particular, la pèrdua d’intensitat en la formació de cadenes de valor globals, podria estar assenyalant un punt de saturació, a mesura que es va reduint el marge per aprofitar diferencials de costos laborals en economies amb nivells suficients de seguretat jurídica i decau el retorn a la inversió en actius materials per part de les empreses multinacionals (ha passat d’una mitjana del 10% entre 2005 i 2007 a un 6% el 2017). Per tant, les actuals friccions comercials se superposen a aquest canvi estructural previ, aguditzant les tendències de fons. Així, tot i que l’impacte directe dels augments aranzelaris sobre les empreses multinacionals americanes hauria estat relativament limitat fins al moment, els efectes sobre la confiança dels inversors de la política comercial americana podrien ser importants. Les empreses podrien estar integrant en les seves estratègies la possibilitat que l’impuls decidit a la globalització, que anteriorment hauria estat recolzat amb fermesa pels diferents governs americans, podria ser qüestió del passat –en un context en què l’aposta per la globalització ja no reuneix el mateix nivell de consens als països occidentals en el seu conjunt. Segons The Economist (2019), el nou clima comercial pot portar les empreses a aplicar un major cost del capital abans d’emprendre noves inversions en sectors que es considerin políticament sensibles –com el tecnològic– i en països amb els quals les relacions comercials s’han tornat problemàtiques. I aquest fre aniria en les dues direccions, com posa de manifest el fet que les inversions de multinacionals xineses als EUA i Europa han disminuït un 73% el 2018 –mentre que la inversió estrangera directa arreu del món disminuïa un 20% el mateix any, segons dades de la UNCTAD recollides a l’article.

Un dels canvis de tendència més significatius en aquest context d’alentiment de la globalització que s’esmenta a l’article, seria la consolidació de pautes de relació comercials privilegiades sobre una base regional –amb un impacte significatiu sobre les decisions de localització en les cadenes de valor globals en línia amb els nous factors geoestratègics en joc. De fet, la quota dels béns intermedis subministrats dins d’una mateixa regió geogràfica en les cadenes de valor mundials ha augmentat a Àsia, Europa i Amèrica del Nord, segons l’OCDE. La inversió de les empreses multinacionals s’està tornant també cada vegada més regional: en el cas de les empreses americanes l’exposició a països estrangers s’ha estancat durant els últims deu anys, mentre que les multinacionals europees, que van concentrar un 60% de les seves inversions dins d’Europa, tendeixen a reduir la seva exposició al mercat americà. Pel que fa a les empreses asià-

1.2. TENDÈNCIES GLOBALS

tiques, han elevat el pes de les inversions dins del seu continent fins al 50% del total, quan fa deu anys era una tercera part. Al mateix temps, els marcs legals i diplomàtics que regulen les relacions econòmiques internacionals es tornen cada vegada més regionals.

Segons The Economist (2019), aquest canvi de tendència des de la globalització sobre una base multilateral cap a la regionalització de la inversió i el comerç internacionals representa un canvi substancial respecte al passat, en el qual la presència d’una potència hegemònica única com els EUA actuava de motor de l’economia mundial, en tant que consumidor d’última instància amb dèficits comercials recurrents, suportats pel monopoli sobre la divisa internacional més acceptada. En el nou esquema apareixen tres regions –Amèrica, Europa i Àsia– cadascuna amb una potència econòmica hegemònica –EUA, Alemanya i la Xina. No obstant això, dues d’aquestes potències –Alemanya i la Xina– són economies mercantilistes molt dependents de les exportacions, la qual cosa augura tensions comercials creixents en una economia mundial cada vegada més fragmentada.

1.2.2. De la regionalització a la relocalització

En aquest context de creixent regionalització dels fluxos econòmics internacionals es comença a observar una profunda reconfiguració de les cadenes de valor globals. En un article publicat a El País (2019) el professor d’Esade George Chondrakis preveu un increment important de la relocalització o retorn d’una part de les activitats productives deslocalitzades als seus països d’origen al llarg dels propers anys, com a conseqüència de l’automatització, l’augment dels salaris a economies emergents com la Xina i les friccions comercials. Segons l’entitat americana Reshoring Initiative, també citada a l’article, un 20% de l’augment de l’ocupació manufacturera als EUA es podria atribuir a la relocalització. Segons aquesta mateixa entitat, l’any 2018 1.389 empreses americanes varen comunicar el retorn de la producció al seu país, amb la generació de 60.000 llocs de treball. Des del 2010, les dades utilitzades per aquesta entitat revelen el retorn per relocalització de 350.000 llocs de treball a EUA. Altres experts, en canvi, consideren que els principals beneficiats de la migració de llocs de treball de la Xina han estat altres economies asiàtiques, com el Vietnam, l’Índia, Singapur o Malàisia. Per altra banda, l’informe d’Eurofound, Reshoring in Europe 2015-2018, mostra que des del 2016 ha augmentat el nombre de països europeus que han registrat relocalitzacions de l’activitat. En concret, la iniciativa European Reshoring Monitor comptabilitza 253 casos entre 2014 i 2018, la majoria per part d’empreses del Regne Unit, França i Itàlia. En el cas d’Espanya es comptabilitzen 12 casos –com per exemple Mango, Orbea o Pepe Jeans- de la Xina, Polònia o l’Índia, entre d’altres països.

El canvi d’estratègia comercial per part de les empreses europees estaria motivat per la introducció de noves tecnologies que els permeten millorar la competitivitat i fer front a uns costos salarials creixents a economies com la xinesa (en les últimes dues dècades el salari mitjà en zones urbanes hauria crescut un 60%), però també altres factors com la proximitat al client, el pes creixent dels costos de transport i la major facilitat per controlar la producció. Mango, per exemple, té actualment un 40% de la producció en proximitat –a Marroc, Turquia, Espanya, Itàlia i Portugal–, mentre que la Xina perd pes –encara que representa un 30% de la producció total– en benefici de Bangladesh.

Segons la professora d’economia de la Universitat d’Alacant Carmen Martínez Mora –citada a l’article d’El País (2019)– les empreses de calçat, tèxtil i joguines, que van deslocalitzar la producció els anys 2000, després de la crisi de 2008 van reduir dràsticament la producció de manufactures als països asiàtics i fins a un 30% va retornar a Espanya. No obstant això, no es va registrar un augment proporcional en l’ocupació, possiblement degut al fet que la relocalització va anar acompanyada d’una creixent automatització dels processos. Aquest seria també el cas als EUA, on són moltes les firmes que estan reduint la dependència manufacturera d’Àsia (Apple fabricarà l’última generació de l’ordinador Mac Pro a Texas, i General Motors i Ford estan invertint per produir vehicles elèctrics autònoms a Detroit). Però al ma-

teix temps les grans multinacionals tracten de diversificar les cadenes de subministrament, traslladant la producció al Vietnam, Taiwan, Tailàndia, Indonèsia i Mèxic, a la vegada que repatrien algunes línies de producció als EUA. En qualsevol cas, la introducció de mètodes de producció més automatitzats fa irreversible la pèrdua d’una gran part dels llocs de treball inicialment deslocalitzats.

En conclusió: a cavall entre la deslocalització i la relocalització de l’activitat està tenint lloc una transformació radical de l’estructura productiva i de la base tecnològica als diferents sectors econòmics. Els llocs de treball perduts amb la deslocalització no es recuperen amb la relocalització; el que es recupera és la producció de proximitat amb mètodes de gestió i organització totalment diferents, més intensius en capital humà i tecnològic. Sense la deslocalització molts d’aquests llocs de treball probablement també s’haurien perdut com a conseqüència del canvi tecnològic.

1.2.3. Canvi estructural i globalització: bases territorials de la deslocalització

Un estudi recent d’Eriksson i coautors (2019) es pregunta perquè l’exposició a la competència exterior procedent de la Xina va tenir un impacte superior sobre l’ocupació i els salaris als EUA en comparació amb onades anteriors de deslocalització que també van implicar la substitució de producció domèstica per importacions. Fent servir una base de dades de més de cent anys, els autors mostren que els canvis en la localització de les indústries manufactureres reflecteixen el cicle de vida dels productes a escala internacional. Durant la fase inicial, els sectors emergents es localitzen en àrees amb una major concentració de treballadors amb nivells salarials i formatius per sobre de la mitjana. Però a mesura que el cicle del producte madura i la producció s’estandarditza els establiments tendeixen a situar-se en zones amb menors nivells formatius i salarials.

Aquesta hipòtesi ajuda a explicar perquè l’impacte de la competència exterior procedent de la Xina sobre l’ocupació i els salaris als EUA va ser superior a l’impacte que en el seu moment va representar la competència de l’economia japonesa. La raó seria que els sectors més exposats a la competència xinesa eren activitats en una fase del cicle de vida del producte més madura i estandarditzada, amb establiments productius ubicats en territoris amb una abundància relativa de mà d’obra menys qualificada. Per tant, en el moment de rebre l’impacte exterior, aquestes activitats ja s’havien desplaçat des dels nuclis urbans més innovadors i productius a zones més obertes a acollir indústries madures. En canvi, la competència japonesa va incidir sobre activitats que es trobaven en una fase del cicle del producte menys avançada, que estaven ubicades principalment en territoris amb un nivell superior de formació, i que van mostrar un nivell de resiliència superior davant els efectes de la competència exterior. Mentre que els efectes de la destrucció d’ocupació a les àrees que van patir la competència de la Xina van ser profunds i persistents, com mostren els estudis ja citats d’Autor i coautors, les àrees amb una població més formada que van patir la competència del Japó es van recuperar amb relativa rapidesa.

D’aquest estudi es desprenen conclusions importants aplicables també al cas de Catalunya, en la mesura que el risc d’atur i desvinculació de la força de treball augmenta quan la competència exterior afecta territoris on l’activitat es concentra en la fase més madura del cicle de vida dels productes i els treballadors tenen menors nivells formatius. Des d’aquesta perspectiva, la deslocalització –com també el canvi tecnològic– s’inscriu en un context més ampli de transformació i canvi estructural del teixit productiu a llarg termini, amb tendències seculars que determinen els canvis en la localització dels diferents sectors en funció del cicle de vida dels productes. Per exemple, sectors com el calçat o les joguines s’haurien acabat desplaçant de les seves ubicacions o s’haurien transformat substancialment amb o sense la deslocalització a economies emergents. Per tant, el shocks exteriors actuarien com a catalitzadors o acceleradors d’aquestes forces més profundes que regulen el desenvolupament econòmic en el temps i en l’espai.

1.3. EL CAS CATALÀ

Una segona conclusió més general parteix del reconeixement d’un vincle estret entre el desenvolupament econòmic i la distribució de l’activitat en el territori, obrint un marge d’actuació per a les polítiques públiques amb una orientació territorial ben definida. Des d’aquest punt de vista, les polítiques proteccionistes només aconsegueixen retardar en el temps processos de canvi estructural que en última instància són ineluctables –i desitjables en termes del benestar col·lectiu. L’alternativa són les polítiques dirigides a reforçar tant els nivells formatius dels treballadors que operen en sectors més madurs, com a potenciar els factors de competitivitat de base territorial per facilitar l’adaptació al canvi.

La productivitat de les empreses està molt influenciada per factors vinculats amb l’entorn territorial en el qual operen. El concepte de “districtes industrials”, que es remunta a l’obra d’Alfred Marshall i que ha generat una àmplia literatura les darreres dècades, pretén captar aquestes vinculacions. Des d’una perspectiva més àmplia però complementària, l’economista indi Rajan (2019) fa una defensa del concepte de comunitat amb una base territorial local com a “tercer pilar” essencial per al bon funcionament dels sistemes econòmics, en fràgil equilibri amb el poder dels mercats i dels estats. A mesura que els mercats guanyen escala i protagonisme en el marc de la globalització, els estats també tracten d’augmentar la seva influència en un context geoestratègic sota el signe de la confrontació, afavorint dinàmiques en les quals el poder econòmic tendeix a concentrar-se en determinats nuclis amb centralitat creixent, al temps que les perifèries es degraden.

Davant d’aquestes tendències d’abast global i llarga durada, Rajan es mostra preocupat pel risc que una part creixent de la població perdi la confiança en la seva capacitat per competir en mercats oberts, que les comunitats en les quals s’integren entrin en espirals de declivi i que es generalitzi el sentiment que les elits només es preocupen de sí mateixes –advertint que tots aquests factors combinats poden acabar transformant el ressentiment col·lectiu en explosions de violència més o menys generalitzades. Per fer front a aquesta amenaça, Rajan rebutja la idea d’una renda bàsica universal i, com alternativa, proposa retornar a les comunitats locals el control efectiu sobre polítiques públiques amb impacte territorial, com els programes dirigits a reciclar competències professionals i dinamitzar els mercats de treball locals.

1.3. EL CAS CATALÀ

1.3.1. Globalització i deslocalització des de la perspectiva d’un país de frontera: el cas català

En el cas específic de l’economia catalana, globalització i deslocalització tenen connotacions específiques, en tant que país situat a cavall entre el nucli constituït per les economies europees centrals més desenvolupades i la perifèria representada per les economies emergents d’Àsia, l’Est d’Europa i la riba sud de la Mediterrània. En tant que país de frontera, amb un teixit empresarial autòcton relativament més desenvolupat en comparació amb altres zones de la Península, Catalunya s’ha beneficiat des de fa dècades de l’arribada de fluxos continuats d’inversió estrangera directa –especialment en el sector manufacturer. Amb el temps, aquests fluxos han format un estoc de capital productiu i una força de treball vinculada amb un pes molt important i que juga un paper vertebrador central per a la indústria i l’economia catalana en el seu conjunt. Els factors que expliquen aquesta localització del capital estranger en territori català són diversos i no es limiten als diferencials de costos laborals –encara que han estat i continuen sent un element important i fins i tot decisiu en alguns sectors d’activitat.

La inversió estrangera s’ha anat localitzant en territori català impulsada per criteris més amplis de rendibilitat esperada que tenen en compte altres factors addicionals als costos laborals, com la dimensió i el potencial de creixement del mercat domèstic, la presència d’un teixit de proveïdors prou sòlid i diversificat, una bona xarxa d’infraestructures i la posició geogràfica privilegiada en una regió d’influència més àmplia. Amb el temps, moltes empreses amb origen i seu a Catalunya s’han convertit al seu torn en inversors als mercats exteriors –per raons igualment diverses. En alguns

casos les inversions exteriors d’empreses catalanes poden haver tingut com a motivació principal la subcontractació de béns intermedis o semimanufacturats a països emergents amb costos laborals inferiors, però aquest fenomen no ha provocat el nivell de debat i preocupació social que sí ha generat als EUA. La raó és que el pes i la dimensió relativa de les multinacionals catalanes és molt inferior als de la seva contrapart americana i, per tant, l’impacte relatiu sobre l’ocupació per aquesta via ha estat també inferior.

En canvi, sí genera inquietud el risc de deslocalització per part d’empreses estrangeres que en el seu moment van decidir fabricar a Catalunya i que s’han replantejat o es poden replantejar aquesta decisió en la mesura que vagin apareixent alternatives de producció més rendibles a altres països. També preocupa el cas d’aquelles empreses domèstiques o estrangeres ubicades a Catalunya que es veuen forçades a tancar o reduir la producció davant la competència exterior, encara que no desplacin la seva activitat productiva a altres països. Per tant, el concepte de deslocalització rellevant per al cas de Catalunya és el concepte més ampli definit al principi d’aquest capítol, que inclou el trasllat de línies de producció a altres països –per a l’elaboració de béns finals i/o de béns intermedis– així com la substitució de la producció domèstica per importacions.

Ara bé, les conclusions de la literatura comentada als apartats anteriors amb relació a l’offshoring resulten igualment rellevants per al cas català, que és l’objecte d’aquest estudi. En primer lloc, és important entendre i avaluar el fenomen de la deslocalització en el context ampli de la globalització i del canvi estructural –impulsat en última instància pel canvi tecnològic i organitzatiu. També cal abordar aquest fenomen com un procés dinàmic de reconfiguració constant dels esquemes de divisió del treball entre centre i perifèria. En el cas d’un país de transició com és Catalunya, el gruix del teixit productiu se situa en un terreny intermedi entre els països situats a la frontera de la innovació –on també se situen les seus centrals de les principals empreses multinacionals– i les economies emergents amb nivells de formació i salarials inferiors.

Aquest posicionament intermedi de l’economia catalana té avantatges i limitacions. Un avantatge és el fet que l’economia catalana està molt integrada amb el nucli europeu central, de manera que una motivació dominant dels inversors estrangers al triar Catalunya és posicionar la producció de béns amb tecnologia mitjana o avançada en un mercat domèstic amb un cert nivell de desenvolupament i amb capacitat per abastir una zona geogràfica més àmplia. Per tant, l’economia catalana no competeix directament amb economies més perifèriques focalitzades en l’acoblament de productes bàsics destinats a l’exportació. Com s’estudiarà a continuació, la primera onada de deslocalització a Catalunya durant els primers anys de l’actual segle es va concentrar sobretot en aquells sectors més madurs en els quals el diferencial de costos laborals podia ser decisiu, sobretot davant l’obertura als països de l’Est d’Europa i la liberalització comercial amb la Xina. Després de la crisi financera del 2008, el marge de deslocalització per aquesta via ha disminuït, en línia amb una contracció de la producció industrial que ha afectat especialment als sectors madurs.

Una limitació d’aquest esquema d’integració en la globalització és el fet que l’economia catalana ha tendit a especialitzar-se en segments també intermedis de la cadena de valor dins de cada branca industrial, en el context d’una divisió del treball regional dominada pel comerç intraindustrial entre països europeus. L’exemple de Seat, la principal empresa industrial de Catalunya, és paradigmàtic en aquest sentit. Integrada en el grup Volkswagen amb seu central a Alemanya, s’ha especialitzat en la producció de vehicles de gamma mitjana, aprofitant una densa xarxa de proveïdors de components en proximitat. Amb altres fabricants de material de transport radicats també al país conforma un clúster de gran importància quantitativa i qualitativa per al conjunt de l’economia catalana. Seat no és només una planta d’acoblament amb tecnologia puntera, també disposa d’un centre de disseny i recerca i d’una plantilla de tècnics i d’enginyers amb capacitat d’innovació pròpia, així com una densa interpenetració amb el teixit productiu auxiliar ubicat en el propi territori. No obstant això, i en correspondència amb el seu posicionament en els mercats internacionals, l’ingrés mitjà per vehicle és uns 15.000 euros inferior a la mitjana dels competidors alemanys, francesos o britànics. Per altra banda, a Marroc s’han instal·lat dues fàbriques franceses de producció de vehicles i se n’ha anunciat una

1.3. EL CAS CATALÀ

tercera amb capital xinés, al temps que es desenvolupa un teixit de fabricants de components que proveeix també a la mateixa Seat. Els màxims responsables de Seat són conscients de que, per poder fer front a aquests nous reptes, l’empresa de Martorell ha d’escalar en la cadena de valor i augmentar el marge per producte. Això implica un canvi d’estratègia, passant de la fabricació de vehicles petits en els quals és difícil incorporar la tecnologia més avançada, per una qüestió de preu, a produir vehicles més sofisticats i/o a la incorporació intensiva de programari i a l’entrada en nous segments de mercat amb elevat potencial de creixement –com els vehicles elèctrics i connectats. Així mateix, el model de negoci canviarà cap a una col·laboració més estreta amb altres activitats cada vegada més vinculades amb la mobilitat: telecomunicacions, infraestructures, energia, banca i assegurances (informacions extretes de l’entrevista al president de Seat Luca di Meo a La Vanguardia, 18 de novembre de 2019, p. 59).

Aquest esquema en el qual l’economia catalana opera principalment com a centre de fabricació de productes de gamma mitjana i mitjana-alta destinats als mercats domèstic i d’exportació, principalment en un context de comerç intraindustrial amb altres països europeus, és extrapolable a molts altres sectors amb participació del capital estranger a Catalunya. El principal risc associat amb aquest model no és només un trasllat de la producció a països emergents motivat per un diferencial de costos laborals, sinó molt especialment l’associat amb processos de reestructuració sectorial o empresarial que tendeixen a concentrar la producció en territoris pròxims a les seus centrals de les empreses o als mercats amb major potencial de creixement. De fet, durant els anys posteriors a la crisi s’observen diversos casos d’empreses estrangeres que han abandonat els centres de producció a Catalunya per concentrar-se en els propis països d’origen a Europa Occidental. Per altra banda, també són nombroses les empreses amb arrels històriques a Catalunya que han estat absorbides per grups multinacionals i han patit reduccions d’ocupació derivades de la reestructuració del negoci dins del perímetre d’acció dels nous inversors. En definitiva: els efectes de la inversió estrangera sobre les decisions de localització de l’activitat productiva a Catalunya són multidimensionals i no es limiten al fenomen específic de l’offshoring més característic de les economies centrals, amb EUA al capdavant.

En línia amb la literatura comentada als apartats anteriors, a mesura que maduren els cicles de vida dels productes, la indústria catalana evoluciona cap a sectors amb exigències més elevades de formació i capacitat d’innovació. La pressió de la competència exterior pot accelerar aquests processos, introduint en alguns casos elements disruptius amb un impacte econòmic i social concentrat en determinades zones geogràfiques, però les tendències de fons són clares i estan impulsades també per la direcció i la intensitat del canvi tecnològic. L’especificitat del cas català rau en la seva especialització en els esglaons intermedis de la cadena de valor, menys intensius en capital humà i tecnològic d’elevada qualificació en comparació amb les economies capdavanteres. Per tant, mentre que l’exposició de l’economia catalana a perdre ocupació de baixa qualificació és cada vegada més limitada, el potencial per augmentar l’ocupació d’alta qualificació i salaris elevats està condicionat pel posicionament intermedi en l’actual divisió regional del treball a escala europea –que gravita al voltant del poder industrial i tecnològic concentrat a Alemanya.

Una altra qüestió important a plantejar seria fins a quin punt la destrucció d’ocupació al sector industrial a Catalunya els últims anys, derivada de la deslocalització en sentit ampli, ha estat compensada per la creació d’ocupació a altres sectors –en especial als serveis– i si els nous llocs de treball creats en aquests altres sectors són més o menys qualificats i estan millor o pitjor remunerats que els llocs de treball perduts a la indústria. Recordem que una de les conclusions destacades de l’estudi d’Ebenstein et al. (2014) per al cas d’EUA és que la pèrdua d’ocupació a la indústria ha estat només parcialment compensada per la creació d’ocupació als serveis i que els nous llocs de treball requereixen menys formació i estan pitjor retribuïts en comparació amb els llocs de treball perduts a la indústria. Per altra banda, i com posa de manifest l‘exemple abans comentat de Seat, la competitivitat del teixit productiu català dependrà cada vegada més de la complementarietat i la integració amb aquelles activitats de serveis que generen més valor afegit per treballador –dins d’un concepte de “nova indústria” que depassa àmpliament les classificacions convencionals de les activitats econòmiques.

Tornant a les tesis de Baldwin, i des de la perspectiva d’una economia semiperifèrica com la catalana, sembla discutible que en la nova fase de la globalització les nacions hagin deixat de competir per deixar pas a la competència entre cadenes de valor globals sense centre de gravetat territorial. La ubicació de les seus de les empreses multinacionals és un factor rellevant, en la mesura que tendeixen a concentrar les fases de més valor de la cadena en la seva proximitat i la dinàmica de la producció internacional gravita al seu voltant. Per tant, Catalunya necessitaria més empreses en sectors emergents i d’elevat contingut tecnològic amb seu al propi país i capacitat d’expansió en els mercats internacionals, com a condició necessària –encara que no suficient– per garantir una transició efectiva cap a esglaons superiors en la divisió internacional del treball. Per assolir aquest objectiu, el factor territorial és clau, com també ho són les polítiques públiques que donin suport i facilitin l’articulació d’estratègies empresarials amb arrels locals i projecció global.

1.3.2. Integració comercial i deslocalització

L’especificitat del cas català aconsella obrir el focus de l’estudi per tenir en compte l’impacte de la deslocalització en el sentit més ampli que es pot encabir en aquest terme, incloent la pèrdua d’activitat industrial i empresarial com a conseqüència –directa o indirecta– de la competència exterior. En aquest sentit, el cas singular representat pel trasllat de determinades etapes de la cadena productiva més intensives en treball per part d’empreses multinacionals amb seu a Catalunya és només una part de la problemàtica que es vol analitzar en aquest estudi, i que inclouria també la creació i destrucció d’ocupació, així com els impactes sobre la productivitat i els salaris, associats amb la inversió estrangera i el comerç internacional en el seu conjunt.

Existeix una amplíssima literatura sobre l’impacte del comerç internacional en l’ocupació, la productivitat i el creixement econòmic. Sense pretendre resumir aquí els principals resultats, és convinent recordar alguns principis generals que serviran per guiar l’anàlisi que s’exposarà en els capítols següents. El primer principi és la tesi àmpliament acceptada que l’aprofundiment en la divisió del treball que acompanya al comerç internacional té un impacte net positiu sobre la productivitat i la riquesa de les nacions (Jensen i Lee, 2007). La liberalització del comerç crea nova ocupació en determinats sectors, i estimula la inversió i el creixement en el conjunt de l’economia, tot i que va acompanyada d’una reestructuració de l’activitat productiva que pot implicar el tancament d’empreses i la pèrdua de llocs de treball en altres sectors. A curt i mitjà termini els efectes nets sobre l’ocupació poden ser positius o negatius en funció de factors específics de cada economia, associats amb el funcionament dels mercats de béns, treball i capitals. A llarg termini, però, el consens dominant és que la liberalització comercial genera un guany net d’eficiència per al conjunt de l’economia, que es tradueix en més i millors llocs de treball i/o salaris més elevats per a tots els participants. No obstant això, aquesta millora en termes agregats pot tenir com a contrapartida efectes distributius asimètrics entre diferents grups de treballadors, que es poden pal·liar o minimitzar amb l’aplicació de les polítiques públiques apropiades.

La visió general, fins fa poc, dels efectes de la liberalització comercial partia de la idea de que els sectors més intensius en el factor treball anirien perdent pes relatiu en l’estructura econòmica dels països més desenvolupats, en favor dels menys desenvolupats, alliberant recursos que es reassignarien als sectors més intensius en capital –físic, humà i tecnològic. Les conseqüències possibles d’aquesta transformació del teixit productiu com a resultat de la liberalització del comerç serien, per una part, una major desigualtat entre treballadors més i menys qualificats en les economies desenvolupades i, per altra banda, una reducció de les desigualtats en les economies en desenvolupament. En un principi, l’evidència empírica semblava confirmar aquestes prediccions, però en els últims anys s’han posat de manifest altres fenòmens que van més enllà d’aquesta visió simplificada.

En primer lloc, cal destacar el fet que la major part del comerç internacional es produeix entre els mateixos sectors d’economies desenvolupades –el que es coneix com a comerç intraindustrial– i la literatura que analitza aquest feno-

1.3. EL CAS CATALÀ

men arriba a la conclusió que aquesta categoria d’intercanvis també poden tenir com a conseqüència un augment de la desigualtat salarial entre països i dins de cada sector d’activitat. En segon lloc, en la mesura que el comerç internacional genera una major competència, també pot implicar una major elasticitat-preu de la demanda de treball, contribuint a frenar les demandes d’augment salarial per part dels treballadors davant del major risc de perdre el lloc de treball en un context més competitiu per a les empreses. Finalment, s’ha observat que una part significativa dels canvis de feina per part dels treballadors tenen lloc dins d’un mateix sector, més que entre diferents sectors, tal com prediu la teoria estàndard. Això és degut a que la liberalització promou l’expansió de les empreses més productives dins de cada sector; tant en aquelles activitats on els països són exportadors nets, com en aquelles on són importadors nets. Les conseqüències per a les polítiques públiques d’aquestes observacions són importants, en la mesura que el risc de pèrdua de llocs de treball s’estén a tots els sectors productius i és més difícil predir quines activitats i ocupacions estan més exposades i cap a on es dirigirà la demanda en el futur.

Aplicant aquests principis al cas català, en aquest estudi s’analitzaran especialment els canvis en la balança comercial als diferents sectors manufacturers, associats principalment amb la intensificació del comerç intraindustrial amb altres països europeus, i les correlacions que es poden observar entre aquests canvis en les balances comercials sectorials, l’ocupació, la productivitat, els salaris, la rendibilitat i la inversió a cada sector. Les preguntes que es tractaran de respondre són, en primer lloc, fins a quin punt la intensificació del comerç ha destruït ocupació neta a la indústria catalana en excés de la que es pot haver creat als serveis durant el mateix període, i si la nova ocupació creada als serveis ho és amb salaris mitjans inferiors o superiors als de l’ocupació destruïda a la indústria. En segon lloc, s’analitzarà fins a quin punt la pèrdua d’ocupació industrial s’ha vist compensada per un augment proporcional de la productivitat o, alternativament, hi ha hagut una pèrdua neta de VAB industrial durant el període analitzat com a conseqüència de la deslocalització i la substitució de producció domèstica per importacions. Finalment, s’estudiarà fins a quin punt la transformació del teixit industrial associada amb els canvis en els fluxos comercials implica una creixent especialització de la indústria en segments d’activitat de més valor afegit.

1.3.3. Inversió estrangera i deslocalització

Tot i la seva importància, els fluxos comercials són indicadors parcials de l’impacte de la globalització sobre l’ocupació, la productivitat i els salaris als diferents sectors. La intensificació de la globalització al llarg de les últimes dècades ha implicat, sobretot, un augment dels fluxos d’inversió estrangera directa els quals, al seu torn, reforcen els fluxos comercials. En el cas de Catalunya, com ja s’ha comentat, la inversió estrangera directa és un dels principals factors determinants de l’ocupació, la productivitat i les exportacions a la indústria manufacturera, i explica una bona part de les decisions de localització i deslocalització al llarg del temps. Per tant, també és important tenir en compte alguns resultats bàsics de la literatura sobre els determinants i l’impacte de la inversió estrangera directa a l’hora d’analitzar el cas català.

Un primer element a destacar d’aquesta literatura i que resulta rellevant per al cas català és la multiplicitat de factors que determinen les decisions de localització de les empreses multinacionals (Dunning, 1979), més enllà dels diferencials de costos laborals en un context de canvi tecnològic. Aquesta diversitat de factors depèn en bona mesura de les diferents estratègies adoptades per aquestes empreses, que al seu torn determinen el grau d’autonomia de les filials i el seu grau d’integració i complementarietat amb els recursos específics del territori on s’ubiquen (Hita, 2008). És útil distingir tres tipus d’estratègies: globals, multidomèstiques i transnacionals:

(i) Les estratègies globals són apropiades quan el mercat dels productes fabricats per la multinacional és també global, sense diferències locals importants. Les estratègies globals es corresponen amb estructures empresarials integra-

des verticalment, amb les fases de més valor afegit situades prop de la matriu, localitzant altres parts de la cadena productiva en aquells països que presenten avantatges de localització específics –sovint de cost laboral. Aquestes estratègies impliquen generalment filials amb un grau reduït d’autonomia, focalitzades en l’acoblament de components procedents sovint d’altres filials de la mateixa empresa, destinant els productes finals a l’exportació dins de regions sense barreres aranzelàries i costos de transport reduïts –com seria el cas de la Unió Europea per a Catalunya.

(ii) En contrast amb les estratègies globals, les estratègies multidomèstiques encaixen amb mercats de productes on les característiques locals són més determinants, i corresponen amb estructures organitzaves més horitzontals, que en el límit són un conjunt d’empreses domèstiques amb un propietari en comú. Almenys una part de la tecnologia pot procedir de la central, però és freqüent en aquests casos que les filials desenvolupin activitat pròpia d’R+D, encara que sigui per adaptar els productes a les preferències locals. Per tant, les filials operen amb un grau elevat d’autonomia.

(iii) Per últim, les estratègies anomenades transnacionals impliquen distribuir la producció en plantes ubicades a diferents països, especialitzades en diferents variants d’un mateix producte o en la fabricació de components específics que s’incorporen a la cadena de producció en altres plantes de l’empresa. Seria aquest el cas, per exemple, de la planta de Seat a Martorell amb relació al Grup Volkswagen o de la planta de Nissan a la Zona Franca dins del grup Nissan-Renault. L’especialització de cada planta en una tipologia de models permet guanyar economies d’escala en la fabricació i exportar al conjunt dels mercats coberts per l’empresa. La decisió de localització de les plantes es pot fer tenint en compte els diferencials de qualificació i cost de la força de treball, però també la correspondència entre el mercat domèstic i la variant del producte que s’hi fabrica o els avantatges de la proximitat al client local.

D’aquestes estratègies es desprenen tres tipus bàsics de filials: passives, autònomes i actives. Les primeres corresponen a empreses globals amb poca autonomia i focalitzades en segments específics de la cadena de valor en cada un dels països. Les segones són característiques de les empreses multidomèstiques, que funcionen amb gran autonomia i estan connectades amb la central amb més o menys intensitat per la via del finançament, el màrqueting i, en part, la tecnologia. Per últim, les filials actives són pròpies de les empreses transnacionals, amb un nivell significatiu d’autonomia i que agrupen diferents activitats de la cadena de valor dins d’un mateix país: fabricació, logística, distribució, màrqueting i/o R+D.

Les filials passives, associades amb estratègies multinacionals globals, s’integren en el territori que les acull amb un tipus d’aproximació igualment “passiu”, en expressió de Krifa i Héran (1999), amb l’objectiu d’explotar diferencials temporals de costos laborals i/o avantatges d’accés a mercats regionals protegits. En aquest cas, el risc de deslocalització davant l’entrada d’economies emergents amb costos inferiors és més elevat. Per tant, es tracta d’una tipologia d’inversions assimilables a la categoria d’offshoring ja comentada extensivament en apartats anteriors, i que en el cas de països com EUA preocupa en tant que economies emissores, mentre que en economies com la catalana, que ha estat tradicionalment receptora d’aquest tipus d’inversions, preocupa pel risc de deslocalització cap a economies emergents –dins o fora d’Europa. En canvi, tant les empreses multidomèstiques com les transnacionals practiquen una aproximació més “activa”, en el sentit de contribuir a desenvolupar recursos més diferenciats i vinculats al territori, amb estratègies d’inversió a més llarg termini. En aquests casos el risc de deslocalització disminueix significativament.

A la pràctica, les empreses multinacionals combinen diferents estratègies en major o menor mesura, establint filials actives en aquells països on estigui més justificat –incloent sempre en aquesta categoria el país d’origen de la matriu– que acostumen a coincidir amb els que disposen d’un ecosistema innovador més desenvolupat. Per altra banda, les filials autònomes se situaran en aquells països amb una forta diferenciació i les passives allà on els costos de determinats inputs i les economies d’escala siguin més favorables. Per tant, els nivells de formació, innovació i disponibilitat d’infraestructures en el països de destí seran un factor determinant de la qualitat de les inversions i de l’estratègia que adoptaran les multinacionals per establir-se en el territori. De nou, la tesi de Baldwin de que competeixen les

1.3. EL CAS CATALÀ

empreses a escala global i no les nacions és discutible i les polítiques públiques orientades a potenciar els factors de productivitat i competitivitat vinculats al territori cobren ple sentit.

Finalment, el concepte de cicle de vida del producte, que ja s’ha comentat en el cas de l’offshoring a partir de l’estudi d’Ebenstein et al. (2014), és també una peça important en l’anàlisi de la inversió estrangera. Aquí l’autor de referència és Vernon (1996), amb la distinció entre fases d’innovació i maduració al llarg del cicle. Les primeres exigeixen una aproximació “activa” al territori per construir els recursos que fan possible la innovació i el desenvolupament inicial d’un producte. A mesura que el producte madura i els sistemes de producció s’estandarditzen augmenta la competència en preus, impulsant el desplaçament de segments de la cadena productiva cap a localitzacions amb menors costos laborals, amb una aproximació al territori més passiva. Aquesta línia d’argumentació és, de fet, molt similar a la utilitzada en l’article citat d’Erikson et al. (2019) per a l’estudi de l’impacte de l’offshoring i la liberalització comercial sobre els mercats laborals als EUA. Per tant, seria recomanable ser selectius en l’atracció de filials de multinacionals, prioritzant i orientant els estímuls a atraure establiments en les fases inicials de desenvolupament dels productes, en tant que aquestes van associades a aproximacions més proactives i vinculades amb el desenvolupament de recursos específics de base territorial, amb un major grau d’autonomia de les filials i un menor risc de deslocalització. Per altra banda, les polítiques públiques no haurien d’imposar barreres artificials de sortida als establiments focalitzats en productes madurs i de baix valor afegit, sinó acompanyar la transformació del teixit productiu a escalar esglaons en la cadena de valor.

1.3.4. La deslocalització en el marc de les economies europees

Finalment, cal analitzar la deslocalització a Catalunya en el marc de les economies europees i espanyola, amb les quals està fortament vinculada. Álvarez et al. (2012) analitzen l’impacte de la deslocalització sobre l’ocupació manufacturera a escala regional europea entre 2000 i 2005, descomptant els canvis derivats del creixement de la productivitat del treball i els associats amb les fluctuacions cícliques. L’anàlisi mostra que els efectes de la deslocalització han estat especialment intensos a regions de França, Regne Unit i Itàlia –mentre que determinades regions de Finlàndia, Alemanya i Països Baixos són les que presenten efectes de localització de major magnitud. En aquest article els autors utilitzen un concepte ampli de deslocalització, que inclou el tancament o la cessació de l’activitat a establiments productius domèstics davant la competència exterior, seguint en aquest sentit la definició utilitzada per Baldwin i Robert-Nicaud (2000).

En el cas concret de Catalunya i per al període 2000-2005 obtenen un increment net de 6.600 llocs de treball, després de descomptar una pèrdua d’ocupació derivada del creixement de la productivitat durant el mateix període de 19.140 llocs de treball. És a dir, en el cas de Catalunya els efectes de la “localització” d’activitat manufacturera en el territori van superar els efectes de la “deslocalització”, de manera que la base industrial es va expandir en termes nets durant aquest període. En termes comparatius, la Comunitat de Madrid va experimentar un impacte net negatiu; és a dir, els efectes de la deslocalització van excedir els de la localització en el territori, amb una pèrdua neta de 10.600 llocs de treball –deduint els derivats del creixement de la productivitat.

Entre les principals conclusions de l’article, els autors destaquen el fet que només la meitat de les regions europees han mostrat un impacte positiu de localització d’activitats manufactureres al seu territori. Aquestes regions estan majoritàriament concentrades en un grup de països del Centre i Nord d’Europa que inclou Àustria, Alemanya, Països Baixos, Irlanda, Finlàndia i Suècia. No obstant això, també s’observa un impacte net positiu a Catalunya i País Basc, en el cas de l’Estat espanyol. En canvi, la deslocalització ha estat especialment intensa a regions de França, Gran Bretanya i Itàlia. Pet tant, els canvis en la localització-deslocalització des de la creació de l’euro han contribuït a concentrar

l’activitat manufacturera en les zones amb un avantatge competitiu més arrelat –principalment al centre i nord del continent– al temps que també es produïa una certa relocalització de les activitats dins de cada un dels països.

Una altra conclusió important és el fet que les àrees que registren un major creixement de la productivitat són també aquelles que mostren una major capacitat de localització d’activitats manufactureres, de manera que és possible trobar situacions en què l’impacte positiu associat amb la localització vagi acompanyat d’un declivi de l’ocupació agregada degut a l’augment simultani de la productivitat. En sentit contrari, aquelles zones en les quals l’impacte de la deslocalització és més intens també registren un menor creixement de la productivitat. Aquests resultats confirmen una hipòtesi avançada per Cuadrado-Roura et al. (2002) que distingeix dos tipus de regions “guanyadores” a les manufactures europees. En primer lloc, aquelles que aconsegueixen compatibilitzar els augments de l’ocupació i de la productivitat, reflectint canvis tecnològics i organitzatius profunds que han impulsat l’especialització en nínxols d’elevat creixement i han atret fluxos d’inversió relativament menys intensius en el factor treball. I, en segon lloc, aquelles regions que han estat capaces d’afrontar processos de reestructuració que han eliminat els sectors d’activitat més ineficients, assolint nivells més elevats de productivitat i producció industrial, però com a contrapartida han experimentat una notable disminució dels nivells d’ocupació agregats.

Finalment, l’article conclou destacant el fet que a moltes regions la reducció de l’ocupació a les manufactures ha estat compensada per la creació d’ocupació a altres sectors, al temps que augmentava la productivitat al sector industrial. El resultat de tot plegat és que a totes les regions estudiades s’observa una reacció al repte de l’augment de la competència exterior, sigui mitjançant l’augment de la productivitat i/o substituint l’ocupació perduda al sector manufacturer amb nova ocupació a altres sectors d’activitat.

1.3.5. La deslocalització en el marc de l’economia espanyola

Myro (2008) tracta més específicament la relació entre deslocalització empresarial i inversió estrangera a la indústria espanyola durant el període 2000-2007, protagonitzada en bona parte per empreses multinacionals amb seu central a altres països. A l’article es fa referència a dues onades de deslocalització experimentades per l’economia espanyola: la derivada de la integració en el Mercat Comú Europeu, amb una major concentració de casos cap a principis dels 90, i la relacionada amb l’ampliació de la Unió Europea cap a l’Europa de l’Est i amb l’emergència de la Xina com a potència industrial. Aquesta segona onada va tenir una etapa de major intensitat cap als anys 2005 a 2007, que va donar lloc, en particular, a molts tancaments empresarials. En les dues onades les motivacions més destacades han estat la reducció de costos i la reestructuració empresarial –fonamentalment com a resultat de processos de concentració, compra i fusió empresarial. La diferència principal entre les dues onades és la preponderància del motiu “reestructuració” en la primera, de manera que una part important de la producció afectada es va moure cap al centre i el nord d’Europa, i del motiu “reducció de costos” en la segona, més vinculada a la pèrdua d’avantatge competitiu en determinats sectors davant la competència de l’Est d’Europa i Xina.

L’estudi se centra en aquesta segona onada, utilitzant com a principal eina d’anàlisi una base de dades de “capital estranger, localització y deslocalització” creada al sí de la Universitat Complutense de Madrid, a partir d’informació publicada als mitjans de comunicació i la disponible en determinades bases de dades empresarials (per tant, amb un cert biaix cap a les operacions que afecten empreses mitjanes i grans). En conjunt, s’identifiquen més de 450 operacions que han afectat a uns 85.000 treballadors. Les empreses de capital estranger representen el 62% de les operacions i el 79% de l’ocupació afectada. Els sectors més afectats han estat material de transport, maquinària i material elèctric i electrònic, tèxtil, confecció, calçat i altres manufactures (mobles, joguines, etc.). No obstant això, l’impacte relatiu es

1.3. EL CAS CATALÀ

pot considerar com a relativament moderat, havent afectat només a un 2% de l’ocupació industrial existent l’any 2000. De fet, l’efecte de les deslocalitzacions ha estat més que compensat pel de la localització de noves activitats manufactureres –una vegada es descompten els efectes de la productivitat i del cicle sobre el volum d’ocupació. Els únics sectors que haurien registrat pèrdues netes d’ocupació són tèxtil, confecció, calçat i altres manufactures. En general, l’autor conclou que, en alguns sectors, els processos de deslocalització-reestructuració de l’activitat s’han culminat al llarg del període –en particular en el cas del material elèctric i electrònic–, si bé subsisteix la inquietud en un sector de gran importància vertebradora com és l’automoció, ja que afronta grans excessos de capacitat de producció a escala global.

L’article també explora la informació disponible entre els anys 2003 i 2005 procedent del Registre d’Inversions Estrangeres (RIE) sobre Posició de la Inversió Estrangera Directa, que inclou, entre d’altres dades, informació sobre ocupació i actius materials de les filials d’empreses amb capital estranger ubicades en territori de l’Estat. En general, s’observa un manteniment de l’activitat i un augment de la intensitat de capital per treballador, compatible amb un canvi en la naturalesa de les operacions i de l’equipament. Per tant, l’onada de la deslocalització no hauria implicat una retirada del capital estranger de l’economia espanyola. Pel que fa a l’impacte de les operacions de deslocalització associades amb fluxos d’inversió estrangera d’empreses amb seu a l’Estat espanyol tenen una importància relativa menor. Sobre tot a partir de 2003 s’observen alguns processos de subcontractació a l’exterior de certa importància en sectors com tèxtil, calçat, mobles o joguines cap a països amb baixos costos salarials, però en general predominen les implantacions horitzontals a l’exterior. No obstant això, l’autor adverteix que les empreses amb seu al país estant tot just començant el camí de la deslocalització, que previsiblement s’intensificarà en els propers anys.

Finalment, pel que fa a les polítiques públiques més adequades per minimitzar els costos i aprofitar els avantatges associats amb els processos de localització-deslocalització-relocalització en el territori, són particularment destacables les orientacions contingudes a Fernández-Otheo et al. (2006), on s’analitzen les característiques, motivacions i efectes de la deslocalització d’empreses a Catalunya, en comparació amb altres comunitats autònomes, partint de la mateixa base de dades utilitzada a Myro (2008). El principal resultat obtingut és que l’onada de deslocalització que s’inicia al conjunt de l’Estat cap al 2000 es trasllada amb un cert retard temporal a Catalunya, on acaba per assolir una major intensitat –en particular els anys 2004 i 2005, afectant fins a l’1% de l’ocupació total a les manufactures. El fet que aquest fenomen hagués afectat Catalunya, per davant d’altres comunitats, és atribuït a tres factors principals: (i) la major presència relativa d’empreses multinacionals estrangeres, que han estat les principals protagonistes, (ii) la major dimensió relativa de l’empresa catalana, que fa que estigui sobrerepresentada a la base de dades utilitzada i (iii) una major propensió de les empreses estrangeres deslocalitzades a Catalunya a buscar la reducció de costos, desplaçant les activitats més intensives en mà d’obra i menor sofisticació tecnològica, a diferència de Madrid o el País Basc, amb una major preponderància d’empreses intensives en capital. Les recomanacions dels autors per minimitzar l’impacte negatiu de les deslocalitzacions a Catalunya passen per reforçar les dotacions de capital humà i tecnològic, la reestructuració del sistema educatiu i de ciència i tecnologia, vigilar l’evolució dels costos laborals i flexibilitzar el funcionament del mercat de treball, fomentar la creació d’empreses i en especial les més intensives en tecnologia. Una atenció especial mereix l’impuls a les relacions universitat-empresa, l’extensió dels programes de formació continuada dels treballadors i l’atracció de noves inversions estrangeres.