5. Conclusions

05

Conclusions

5. CONCLUSIONS

En aquest estudi s’ha tractat d’analitzar i valorar el fenomen de la deslocalització industrial a Catalunya en el marc del canvi estructural representat per la globalització i la integració en la Unió Econòmica i Monetària Europea (UEM), al llarg de les dues primeres dècades del segle actual. La globalització té dos efectes contraposats: per un costat, destrueix ocupació com a conseqüència de la deslocalització i de la competència exterior, especialment intensa en determinats sectors d’activitat. Per l’altre, crea ocupació i estimula el creixement de la productivitat com a conseqüència d’una major especialització i de l’expansió dels mercats, que es deriven de la major integració del país en els fluxos econòmics internacionals. Aquests dos efectes són part d’un mateix procés de canvi i, juntament amb el progrés tecnològic, donen forma a la transformació del model productiu al llarg del temps. Per tant, les dues qüestions que d’entrada es plantegen són, en primer lloc, fins a quin punt els beneficis de la globalització superen, o no, els costos econòmics i socials que se’n deriven a nivell agregat per al conjunt de l’economia. I, en segon lloc, quins són els principals beneficiaris i quins els principals perjudicats per la globalització –per sector, tipologia d’empresa i nivell formatiu dels treballadors– i, com a conseqüència, quines haurien de ser les polítiques públiques més adequades per aprofitar les oportunitats i minimitzar els riscos associats amb una major integració econòmica internacional.

L’estudi aporta evidència del fet que l’obertura creixent de l’economia catalana a l’exterior, intensificada entre els anys 2000 i 2018 amb la integració en la UEM, ha tingut un impacte net positiu sobre l’ocupació i la productivitat de la indústria manufacturera catalana considerada en el seu conjunt –millorant el registrat a altres economies del Sud d’Europa, i apropant-se als països més beneficiats, al Centre i Nord d’Europa. Els resultats de l’estudi permeten afirmar que la destrucció d’ocupació imputable a la deslocalització ha estat superada per la creació de nova ocupació gràcies al creixement dels mercats derivat d’una major i millor integració comercial de la indústria catalana en l’economia global. La pèrdua neta d’ocupació a la indústria durant el període de referència és imputable principalment al canvi tecnològic i ha estat compensada per la creació de nova ocupació als serveis.

No obstant això, els nous llocs de treball haurien estat ocupats per persones amb nivells formatius i grups d’edat diferents d’aquells que els han perdut com a conseqüència de la deslocalització o de la competència exterior. L’estudi també aporta evidència de que l’impacte negatiu de la globalització afecta especialment a segments d’activitat amb nivells de productivitat, rendibilitat i inversió per ocupat per sota de la mitjana de la indústria. En alguns casos, els treballadors afectats troben ocupació en activitats de serveis alternatives, possiblement amb nivells de productivitat i retributius inferiors, i en altres, tenen dificultats importants per trobar una nova ocupació –tot i que els efectes nets al conjunt de l’economia siguin clarament positius. A més, l’impacte indirecte sobre els proveïdors de proximitat i els induïts sobre el consum i el comerç de les zones més afectades poden ser tant o més importants –en alguns casos amb efectes negatius persistents que abasten el conjunt d’una determinada àrea territorial amb un grau elevat de concentració sectorial.

L’estudi analitza successivament tres fenòmens complementaris associats amb la globalització: (i) la deslocalització empresarial, (ii) la relació entre inversió estrangera i localització o deslocalització i (iii) el que s’anomena com a deslocalització de l’activitat. La deslocalització empresarial es refereix principalment al cas de filials d’empreses multinacionals instal·lades a Catalunya que decideixen traslladar la producció a un altre país per reduir costos –encara que dins del mateix concepte també s’analitzen casos de cessament de l’activitat com a conseqüència de processos de reestructuració d’un grup empresarial multinacional en una determinada regió o arreu del món. En segon lloc, la inversió (o desinversió) estrangera és particularment rellevant en aquest context en tant que principal vehicle mitjançat el qual es materialitzen els processos de deslocalització, localització o relocalització en el territori. Finalment, la deslocalització de l’activitat es refereix a la destrucció de producció i d’ocupació industrial com a conseqüència de la substitució de producció domèstica per producció estrangera. Per tant, la deslocalització de l’activitat és un concepte més ampli que inclouria com a cas especial la deslocalització empresarial, però també el cas d’establiments que redueixen o cessen la producció davant la competència exterior, i que pot estar associat amb la desinversió d’empreses estrangeres, però que també es pot materialitzar mitjançant l’ajustament de plantilles en empreses de capital domèstic.

Pel que fa a la deslocalització empresarial, a l’estudi s’analitza una mostra de 82 casos d’empreses amb establiments productius a Catalunya que han traslladat part o tota la producció a altres països, o que han cessat o reduït l’activitat, per diferents motius (per reduir costos, com a conseqüència de la reestructuració d’un grup empresarial multinacional o per no poder fer front a la competència exterior), entre els anys 2000 i 2018. El resultat d’aquests trasllats o tancaments d’empreses ha estat la pèrdua de 15.219 llocs de treball al llarg dels 19 anys analitzats (és a dir, una mitjana de 846 treballadors acomiadats per any). En termes relatius, aquests 15.219 llocs de treball representen un 2,6% dels 591.994 treballadors afiliats a la indústria l’any 2000, un 17,2% dels treballadors acomiadats via expedients de regulació d’ocupació (88.589 en total) i un 20% dels 76.000 llocs de treball que s’estima s’haurien perdut en conjunt per deslocalització de l’activitat a la indústria manufacturera catalana entre 2000 i 2018.

Per tant, en una primera aproximació, l’impacte directe de la deslocalització empresarial sobre l’ocupació industrial a Catalunya semblaria relativament acotat. Cal advertir, però, que els exemples registrats a la base de dades construïda expressament a efectes d’aquest estudi constitueixen una mostra orientativa, però no estadísticament representativa, de tots els casos de deslocalització empresarial que possiblement s’haurien produït al llarg del període de referència a Catalunya. Tot i aquestes cauteles, la informació disponible serveix per posar de manifest tres fets especialment rellevants:

(i) La deslocalització empresarial va ser molt més intensa, en nombre de casos i de treballadors afectats, durant la fase expansiva anterior a la crisi (2000-2007), en comparació amb l’actual fase de recuperació (2014-2018).

(ii) Durant la primera fase de deslocalització (2000-2007), els sectors més afectats van ser tèxtil i confecció, juntament amb equips i material elèctric, amb nivells de productivitat i salarials inferiors a la mitjana de la indústria. La presència d’aquests sectors durant el període 2014-2018 és poc significativa. En canvi, el sector de fabricació de vehicles de motor, amb nivells de productivitat superiors a la mitjana, és un dels més afectats al llarg de tot el període mostral (2000-2018).

(iii) Durant la primera fase de deslocalització (2000-2007), la qual va afectar especialment sectors amb productivitat per sota de la mitjana, destaquen entre els països de destí de la producció traslladada els situats a l’Europa de l’Est i a l’Extrem Orient. En canvi, durant el període més recent, 2014-2018, la majoria de destins es troben a Europa, Occidental i de l’Est, amb una important pèrdua de representació dels països asiàtics.

La imatge general que emergeix d’aquestes dades és la d’una primera onada d’intensa deslocalització anterior a la crisi iniciada el 2008 la qual va afectar principalment sectors de baix valor afegit, més exposats al risc de deslocalització cap a economies amb costos laborals inferiors en una etapa de forta integració comercial a escala europea (Europa de l’Est) i mundial (la Xina). Durant els anys de recuperació 2014-2018, el descens en el nombre de casos i de treballadors afectats coincideix amb una representació molt inferior dels sectors amb major risc de deslocalització, possiblement perquè en l’onada anterior i durant la crisi ja s’hauria produït un important ajustament de la capacitat productiva a les noves condicions de competitivitat en aquests sectors.

El cas de l’automoció, en canvi, presenta unes característiques diferencials específiques que cal destacar. En primer lloc, es tracta d’un sector amb elevats nivells de productivitat i, almenys aparentment, amb un menor risc de deslocalització. A la pràctica, els nivells de productivitat varien molt per subsectors dins d’aquesta mateixa branca d’activitat i la deslocalització podria haver afectat especialment establiments situats aigües amunt de la cadena de valor –fabricants de components i altres béns intermedis– amb un menor valor afegit per treballador. El fet és que, en aquest cas, la deslocalització de determinades activitats dins del sector ha coexistit amb un creixement molt notable de les exportacions i de la productivitat al conjunt del sector, beneficiant empreses situades aigües avall de la cadena de valor, les quals possiblement haurien millorat la seva competitivitat adquirint components i materials de proveïdors estrangers amb una millor relació qualitat/preu. Quan aquest és el cas, l’expansió dels mercats associada amb una

5. CONCLUSIONS

major integració comercial internacional al conjunt del sector pot arribar a compensar la pèrdua d’activitat derivada de la deslocalització en determinats segments de la cadena de valor. Tot i així, és un sector que, per la seva importància estratègica en el conjunt de l’economia catalana, requereix una atenció especial i en el qual els canvis tecnològics, sumats a l’emergència de nous competidors en un entorn globalitzat, pot alterar en un futur proper les decisions de localització/deslocalització en els diferents territoris.

L’anàlisi de la inversió estrangera en empreses no financeres a Catalunya amplia el focus de l’anàlisi i mostra, sense cap mena de dubte, l’impacte net notablement positiu de les filials d’empreses estrangeres sobre el VAB agregat, l’ocupació, la productivitat, les remuneracions salarials i les exportacions del sector privat del conjunt de l’economia catalana –al llarg del període per al qual es disposa de dades (2008-2017). Durant aquest període, el nombre de filials augmenta un 67,6% (mentre que les empreses amb assalariats han disminuït un 13,2% al conjunt de l’economia). El VAB generat per aquestes filials creix un 48,2% (2,7% al conjunt de l’economia), passant de representar un 9,8% del PIB del sector privat el 2008 a un 13,8% el 2017. L’ocupació creix un 32,8%, passant de 324.101 persones ocupades a 430.374: un increment de 106.273 persones, superior en 62.414 persones al nombre total d’afectats per ERO a la indústria entre 2008 i 2017 (43.859 persones) i que multiplica per 22,5 els afectats per deslocalització empresarial identificats a la base de dades de l’estudi durant el període 2008-2017 (4.727 persones). La productivitat de les filials és un 7,5% superior en mitjana a la del sector privat. La inversió en actius productius de les filials estrangeres creix un 32,5% i augmenta el seu pes en la Formació Bruta de Capital Fix del conjunt de l’economia catalana (incloent la residencial), que passa del 6,4% el 2008 al 10,8% el 2017. Finalment, les exportacions de les filials van augmentar un 22,3% entre 2014 i 2017 (únic període per al qual es disposa d’aquesta informació), fins a representar un 47,3% de les exportacions de mercaderies catalanes el 2017, amb progressió ascendent tots els anys de la mostra.

Cal tenir en compte, però, que les xifres d’inversió estrangera es refereixen al conjunt del sector privat no financer i que les manufactures tendeixen a perdre pes en el total. I també cal tenir en compte que una part d’aquests valors reflecteixen canvis en l’accionariat de control de les empreses, sense augments efectius de la capacitat productiva. Tot i així, la imatge que emergeix d’aquestes dades apunta més cap a la localització que cap a la deslocalització d’activitat en territori català. Les empreses de capital estranger a Catalunya són generadores netes de VAB i ocupació, contribueixen decisivament a la millora de la productivitat de l’economia en el seu conjunt, inverteixen amb especial intensitat en actius productius i representen una part molt considerable de les exportacions totals. Al costat d’aquestes xifres, l’impacte de les deslocalitzacions associades amb filials d’empreses estrangeres que es descriu al segon capítol de l’estudi quedaria més que compensat.

No obstant això, tant la inversió estrangera com la deslocalització empresarial capten una part menor del fenomen més ampli de la deslocalització de l’activitat en el seu conjunt. El penúltim capítol de l’estudi s’ocupa d’aquesta qüestió, que és difícilment distingible de l’impacte de la globalització sobre la indústria catalana en sentit ampli. Per analitzar aquest tema es construeix un indicador que permet estimar el grau de localització/deslocalització i d’integració/ contracció comercial internacional de l’activitat industrial per sectors (i també per països) en diferents períodes. En primer lloc, aquest indicador serveix per quantificar en quina mesura la substitució de producció domèstica per producció estrangera té com a conseqüència una pèrdua de producció i d’ocupació industrial. A la inversa, quan és la producció domèstica la que és substituïda per l’estrangera i aquesta substitució té com a conseqüència un augment del VAB i de l’ocupació per aquest canal, el que estaria mesurant l’indicador és el grau de localització en el territori.

En segon lloc, aquest mateix indicador serveix per estimar el grau de complementarietat entre la producció domèstica i l’estrangera, en processos d’integració comercial en els quals les empreses d’un país tendeixen a incorporar una proporció major d’inputs de fabricació estrangera per generar augments de valor afegit en el propi territori. Aquesta seria la racionalitat dels processos d’offshoring o subcontractació internacional de determinats inputs o béns intermedis, amb l’objectiu de millorar la competitivitat de les empreses. A la inversa, l’indicador també permet captar

situacions de contracció del comerç internacional, en aquelles economies en les quals la producció domèstica guanya terreny a l’estrangera –per exemple, com a conseqüència de la introducció de barreres comercials– a costa de reduir el nivell d’activitat total al propi país.

En el cas dels períodes i dels sectors de la indústria catalana analitzats en aquest estudi principalment s’observen sectors amb tendència estructural a la deslocalització i sectors amb tendència a la localització i a la integració comercial internacional. Entre els primers destaquen especialment tèxtil i confecció, arts gràfiques, plàstics, productes metàllics, equips elèctrics, productes informàtics i electrònics, i material de transport. Entre els segons, els sectors alimentari, químic, farmacèutic i metal·lúrgic. L’estudi també posa manifest que, en termes generals, el risc de deslocalització augmenta com més baix és el nivell de productivitat, salarial, d’inversió per ocupat i de rendibilitat. En tots aquests sectors cau el VAB i l’ocupació al llarg del període analitzat (2008-2017). A la inversa, els sectors amb nivells de productivitat, salarials i rendibilitat més elevats tendeixen a ser els que mostren un major grau de complementarietat entre produccions de diferent origen i, per tant, es caracteritzen per un major grau d’integració internacional. En aquests sectors, el VAB augmenta al llarg del període, però no sempre ho fa l’ocupació, com a conseqüència dels efectes del canvi tecnològic estalviador de força de treball.

Aquests resultats ajuden a interpretar el fenomen de la deslocalització en l’esquema més ampli del canvi estructural en el model productiu sota la influència conjunta de la globalització i del canvi tecnològic. L’estudi mostra, per exemple, com el canvi de pesos relatius dels diferents sectors industrials com a conseqüència de la globalització té un impacte important sobre el nivell agregat de la productivitat mitjana al conjunt de la indústria. La raó és l’efecte composició que es deriva del fet que els sectors més productius guanyen quota a costa dels menys productius.

La qüestió principal és sense dubte l’impacte de l’acció conjunta de la deslocalització i de l’expansió dels mercats derivada de la creixent integració comercial sobre l’ocupació agregada al conjunt de la indústria. Per respondre aquesta pregunta, a l’estudi se separa l’impacte sobre l’ocupació com a conseqüència dels increments de productivitat associats amb la difusió del canvi tecnològic, de les variacions en l’ocupació que es deriven de l’expansió dels mercats i de la substitució de producció domèstica per producció estrangera. L’efecte net d’aquests dos últims factors representaria l’impacte de la globalització sobre l’ocupació industrial. És important subratllar que els resultats obtinguts indiquen la variació en el nombre de llocs de treball atribuïble a cadascun d’aquests factors sota la hipòtesi de que la resta de variables romanen constants i són independents entre sí. Per tant, és un procediment útil per visualitzar la importància relativa de cada un dels factors, però no es pot interpretar literalment en el sentit de que cada factor, considerat individualment, hauria generat o destruït el nombre de llocs de treball que l’atribueix la descomposició, al marge dels altres factors. Per exemple, l’expansió dels mercats no és independent dels augments de la productivitat de les empreses exportadores i no es pot deduir que sacrificant progrés tecnològic hauria estat possible un major creixement net de l’ocupació derivat exclusivament de l’obertura comercial.

Els resultats obtinguts imputen en primer lloc al canvi tecnològic una reducció de 578.000 llocs de treball que ja no serien necessaris per produir el VAB industrial de l’any 2018 en comparació amb els existents l’any 2000. En segon lloc, els llocs de treballs perduts (o directament creats a l’estranger) com a conseqüència de la substitució de producció domèstica per producció estrangera s’estimen en 76.000, que queden més que compensats pels 412.000 nous llocs associats amb l’expansió dels mercats. Per tant, l’efecte de la globalització sobre l’ocupació aportaria uns 272.000 llocs nets, que compensen en part els destruïts pel canvi tecnològic, fins a arribar a una pèrdua total de 242.000 llocs de treball a la indústria manufacturera catalana entre 2000 i 2018.

Totes aquestes xifres són en qualsevol cas molt superiors a les que es deriven del còmput d’afectats per deslocalització empresarial i, en línia amb la imatge que aporta l’anàlisi de la inversió estrangera, apunten a un impacte clarament

5. CONCLUSIONS

positiu de la globalització sobre l’ocupació industrial a Catalunya a nivell agregat –encara que el nombre total d’ocupats a la indústria s’hagi reduït en termes absoluts, com a conseqüència dels augments de productivitat associats amb el canvi tecnològic. La comparació internacional del grau de localització/deslocalització i d’integració/contracció, i del diferent impacte de la globalització i del canvi tecnològic sobre l’ocupació a diferents economies desenvolupades, ajuda a contextualitzar internacionalment el cas de l’economia catalana. El principal resultat obtingut d’aquesta anàlisi comparativa apuntaria a què la indústria catalana s’ha beneficiat en major mesura que altres economies del sud d’Europa de la globalització en general i de la integració en una zona monetària única a nivell europeu, en particular. Les més beneficiades han estat les economies del centre i nord d’Europa, com l’alemanya i, sobretot, les de l’Europa de l’Est –aquestes últimes partint de nivells de desenvolupament molt inferiors i per tant amb un major marge de progrés que l’economia catalana. La majoria de les economies europees analitzades mostren increments del valor afegit brut industrial que coexisteixen amb una major penetració de les importacions estrangeres per unitat addicional de VAB domèstic: una pauta previsible en sectors i països en procés d’integració comercial internacional. L’excepció europea és la Gran Bretanya, amb caigudes del VAB manufacturer acompanyades amb la substitució de producció domèstica per producció estrangera: signes inequívocs d’un intens procés de deslocalització industrial en el conjunt del període 2000-2018.

Finalment, en el cas de l’economia catalana s’ha analitzat també fins a quin punt la pèrdua neta de llocs de treball a la indústria ha estat compensada als serveis. Els resultats obtinguts ens indiquen que, per un costat, els 242.000 llocs de treball perduts a la indústria entre 2000 i 2018 queden més que compensats pels 767.000 nous llocs de treball creats als serveis durant el mateix període. No obstant això, tant la productivitat com els salaris són inferiors de mitjana als serveis i han crescut menys al llarg del període. Com a resultat, la productivitat a la indústria ha passat de ser un 3,8% superior a la dels serveis l’any 2000 a un 31,5 % superior el 2018. Els salaris mitjans, al seu torn, han passat d’un 9,3% el 2000 a un 32,1% el 2018. Per tant, la transformació del model productiu induïda pels efectes conjunts del canvi estructural associat amb la globalització i el canvi tecnològic semblaria conduir a una major polarització entre una indústria de menor dimensió en volum d’ocupació però molt més productiva i uns serveis que ocupen una fracció superior de l’ocupació total, amb creixements molt inferiors de la productivitat. És una distinció important, ja que a mesura que la indústria perd pes el seu impacte sobre la productivitat agregada és menor i aquesta variable essencial per a la generació sostenible de riquesa passa a dependre cada vegada més d’un sector serveis que fins ara no ha mostrat suficient capacitat per traduir el canvi tecnològic en eficiència productiva –ni a Catalunya ni tampoc a moltes altres economies.

Dels arguments anteriors es desprenen tres grups principals d’orientacions i propostes, relacionades, respectivament, amb (i) la deslocalització empresarial, (ii) la inversió estrangera i (iii) la deslocalització de l’activitat i la internacionalització de l’economia en sentit ampli.

(i) En primer lloc, i pel que fa a la deslocalització empresarial, l’estudi posa de manifest l’asimetria de l’impacte associat amb el trasllat d’empreses o línies de producció a altres països, que es concentra en sectors o segments d’activitat de baix valor afegit, en col·lectius de treballadors amb nivells inferiors de formació i qualificació i també en determinades àrees geogràfiques més especialitzades en aquest tipus d’activitats. Aquesta concentració geogràfica i sectorial aconsella anar més enllà de les mesures pal·liatives, una vegada s’ha produït la deslocalització, i actuar amb polítiques preventives que s’anticipin a la migració d’empreses en la mesura del possible. Això implica identificar els sectors i els territoris amb un major risc de deslocalització per implementar plans d’actuació específics en els àmbits de la formació, la innovació i les infraestructures, entre d’altres aspectes. Per tant, la política industrial hauria d’incorporar decididament les dimensions territorial i sectorial des d’una perspectiva estratègica orientada a enfortir les economies locals.

(ii) En segon lloc, i pel que fa a les polítiques d’atracció d’inversió estrangera, el principi bàsic és que tots els projectes d’inversió que aportin generació de riquesa i d’ocupació a Catalunya, i siguin compatibles amb els criteris exigibles de sostenibilitat social i ambiental, han de ser benvinguts i acompanyats. Dit això, les polítiques d’atracció d’inversió més

proactives que comportin beneficis fiscals o de qualsevol altre tipus haurien de tenir un caràcter selectiu, promovent especialment els projectes que representin creació de nova capacitat productiva en el marc d’estratègies empresarials que permetin suficient autonomia a les filials per operar en els segments superiors de la cadena de valor en cada branca d’activitat. Això es tradueix en un recolzament especial a tots els projectes que impliquin mobilització de recursos propis en l’àmbit de l’R+D+i i, més en general, els vinculats a la captació i desenvolupament de talent arrelat al territori. En aquest sentit, la política d’atracció d’inversions ha de prioritzar les activitats incloses dins d’un concepte ampli de “nova indústria”, que inclou els serveis d’alt valor afegit que formen una part cada vegada més important de la cadena de valor de la producció de béns industrials.

(iii) Finalment, l’estudi destaca especialment el bon comportament de la indústria catalana fent front amb èxit al repte de la globalització i, en particular, de la integració en una zona monetària única europea des del 1999 –en comparació amb altres països del sud d’Europa. L’estudi també posa de relleu el fet que el risc de deslocalització augmenta com menors són els nivells de productivitat, inversió per ocupat i rendibilitat dels diferents sectors –mentre que l’augment del VAB en aquells altres sectors que han aprofitat l’expansió dels mercats derivada d’una major integració comercial internacional depèn positivament de la productivitat, la inversió i la rendibilitat. El missatge principal és que cal contextualitzar el fenomen de la deslocalització en el marc més ampli de la globalització i de la integració comercial d’àmbit europeu, contrastant fins a quin punt els efectes nets sobre l’ocupació i la productivitat són positius –tot i que els costos individuals no sempre es compensin amb els beneficis col·lectius. En aquest marc més ampli, els canvis estructurals associats amb la globalització determinen, juntament amb el canvi tecnològic, la transformació del model productiu cap a una especialització per activitats que permeti escalar posicions en les cadenes de valor dels diferents sectors econòmics. La política econòmica hauria de contribuir a facilitar aquest objectiu per dues vies: (a) acompanyant els processos de concertació liderats pels agents socials juntament amb el Govern per assolir un creixement tendencial dels salaris reals en línia amb la productivitat del treball, de mitjana al llarg del cicle; i (b) integrant la concertació social en un marc de suport a les activitats productives basat en l’impuls a la inversió, la innovació i la internacionalització.