cat.
El segon moviment de l’obra requereix una gran tècnica en els registres aguts i fioritures melòdiques del violí, que conviuen amb un acompanyament orquestral mínim. L’obra continua amb un allegro en forma de rondó àgil que extreu quasi tot el material del primer tema. Aquest concert transmet, sobretot, una gran energia, però una energia dotada alhora de calidesa i lirisme. Quant al ballet Romeu i Julieta, l’obra mostra el gran talent de Prokófiev per a la creació melòdica. El compositor rus tenia una capacitat innata extraordinària per crear melodies molt boniques i originals, un tret del qual pocs compositors gaudeixen. Una mostra d’aquesta capacitat és la famosíssima melodia de la «Dansa dels cavallers», inclosa en el ball de màscares: el tema principal està format per intervals poc usuals i considerats perillosos, com les sèptimes i les novenes; però un segon tema es mou gairebé per graus conjunts i entra cantant amb els instruments de vent de metall, tot plegat sobre una mena d’ostinato greu i insistent. Prokófiev quedà seduït per l’obra de Shakespeare, i això es tradueix en la seva música, que s’organitza a partir de la tensió entre personatges i situacions, i no tant a partir de les necessitats estilístiques d’un ballet.
Potser per aquest motiu el Bolxoi no va voler estrenar l’obra, amb l’argument que contenia fragments amb ritmes imprevists que alternaven amb passatges massa tous i desdibuixats. Tenien una mica de raó: Prokófiev articula el ballet al voltant de seccions molt enèrgiques —com la mateixa «Dansa dels cavallers», abans esmentada— al costat d’altres seccions en què el misteri i l’obscuritat semblen congelar l’acció. És precisament en aquest contrast que la perspectiva dramàtica preval sobre les necessitats estructurals de la música per a ballet. Finalment, aquesta obra fou estrenada el 1940 i revisada exitosament el 1946.
05
