Quan en Findus era petit i va desaparèixer

Page 1

Quan en Findus era petit i va desaparèixer Sven Nordqvist


El vell Pettson seia a la cuina resolent mots encreuats amb el gat Findus a la falda. —Explica’m què va passar aquella vegada quan vaig desaparèixer —va dir en Findus. —Però si tu no has desaparegut, ets aquí —va dir en Pettson. —Bé, però quan era petit. —Ah, llavors. Però si ja ho saps. T’ho he explicat mil vegades.

—Explica-m’ho, de totes maneres. —D’acord —va dir en Pettson, que va arraconar els mots encreuats—. Vols sentir tota la història o només la part quan vas desaparèixer? —Explica-ho tot —va dir el gat, content, mentre es posava còmode. —Doncs t’ho explicaré tot —va dir el vell.


Hi havia una vegada un vell que es deia Pettson. Vivia força bé en una caseta al camp. L’única pega era que, de vegades, se sentia molt sol. Tenia, per descomptat, uns veïns amb qui parlar, si calia, però ells s’havien d’encarregar de les seves coses. També tenia les seves gallines, que li feien una mica de companyia. Però eren molt

esvalotades. Quan el vell hi parlava, elles marxaven corrents, potser perquè alguna havia trobat un cuquet o una cosa semblant. Mai no s’hi podia mantenir una conversa profunda, amb elles. Quan es feia fosc i les gallines ja dormien, la casa li semblava molt buida i silenciosa. Aleshores ja res no li semblava divertit.


Ara en Pettson tenia algú amb qui parlar, algú que no sortia corrents escatainant. Parlava com mai no ho havia fet. De la seva infantesa, de les vaques que havia conegut, de com creixien les patates. Sí, parlava de tot

el que li passava pel cap. Pensava que era una llàstima que en Findus no pogués dir res, només miolava. En Pettson va pensar que si li anava parlant, potser el gat aprendria a fer-ho.


Cada tarda explicava contes al gat. Bé, això de contes… Podia ser un article del diari sobre una nova màquina segadora, o una novel·la curta d’una revista que parlava d’una infermera enamorada, o un paràgraf sobre coixinets i palanques d’un llibre d’invents que en Pettson tenia. Però en Findus callava a la seva falda, mirant els dibuixos, si és que n’hi havia. Un dia, quan fullejaven una revista, en Findus es va posar dret damunt de la revista i va mirar fixament la fotografia d’un pallasso que duia uns pantalons de ratlles. —Jo vull uns pantalons com aquests —va dir en Findus. En Pettson el va mirar atònit. Aquestes van ser les primeres paraules del gat. —I tant que els tindràs! —va contestar en Pettson—. De seguida et cosiré uns pantalons. Va treure el fil de cosir, somrient molt feliç. Quin gat que li havien regalat!


En Findus havia anat a explorar la casa mentre en Pettson encara dormia. En un raconet sota l’escala que portava a les golfes, va trobar un forat a la paret i s’hi va ficar. No tenia por a la foscor, però sí molta curiositat. Allà dins era força fosc, però els seus ulls s’hi van acostumar ràpidament. Per aquí i per allà, per les ranures entraven febles raigs de sol. Aquest era el món dels ratolins i de les bestioletes. Era aquí on vivien i recollien tot

el que en Pettson havia perdut. Estava ple de pols, fustes velles, serradures i teranyines. En Findus es movia per dins de les parets, per sota del terra, per passadissos estrets. De vegades trepitjava fusta, i de vegades terra humida i fresca. En girar per una cantonada va trobar més llum i, de sobte, els seus ulls es van encegar per la lluentor dels raigs del sol que entraven als fonaments de la casa.


Va sortir entre l’herba alta de davant d’una casa. Entre les ortigues hi havia un munt de trastos i coses rovellades. En Findus no sabia on era. Mai abans hi havia estat, per allà. De sobte, entre l’herba, va sentir un cruixit i un grunyit. Alguna cosa gran era just darrere seu. Es va girar i va veure una gran bola peluda que se li acostava. De tanta por, a en Findus se li van posar tots els pèls de punta. Va fer un gran salt i va caure dins una caixa vella de fusta que hi havia sobre un munt d’andròmines.


El vell Pettson viu amb les seves gallines en una casa al camp. Està molt sol. Un dia arriba la veïna, la Beda Andersson, amb una capsa. «FINDUS PÈSOLS VERDS», posa a la capsa en majúscules. Però no eren pèsols. Era un gatet petit! Així va ser com en Findus es va fer amic d’en Pettson i de molts altres… fins que un dia va desaparèixer. Premi de Literatura Infantil «Atrapallibres»

ISBN 978-84-17749-12-5

www.editorialflamboyant.com