SOLEDAD ROMERO · SEBASTIÁN ILABACA
Per a tu, estimada Araya. La teva llum bonica sempre m’acompanya.
SOLEDAD ROMERO
Per al meu estimat amic Domingo Arturo. Amb gratitud i amor.
SEBASTIÁN ILABACA
SOLEDAD ROMERO · SEBASTIÁN ILABACA
SOLEDAD ROMERO
Vaig néixer i visc en un bosc. Soc feliç rodejada d’animals i d’arbres. Allà tot és bonic i senzill. Des de fa deu anys escric llibres i comparteixo amb el món allò que m’emociona acompanyada d’artistes que admiro.
SEBASTIÁN ILABACA
Vaig néixer lluny del bosc, però gràcies als llibres he visitat selves frondoses i muntanyes llunyanes. La meva gran passió és descobrir històries que s’amaguen a dins dels llapis. Des de fa catorze anys em dedico a il·lustrar llibres mirant cap al meu jardí.
Textos © Soledad Romero, 2026 Il·lustracions © Sebastián Ilabaca, 2026
Direcció editorial: Patricia Martín
Edició: Clara Jubete Baseiria
Direcció d’art: Noelia Murillo Ballesta
Assistència editorial: Aina Florit Moll
Traducció de textos: © Anna Llisterri, 2026
Correcció de textos: Gemma Brunat
© Editorial Flamboyant, SL, 2026
Gran Via de les Corts Catalanes, 669 bis, 4t 2a 08013 Barcelona www.editorialflamboyant.com
Tots els drets reservats.
Primera edició: Febrer de 2026
ISBN: 979-13-87614-14-0
DL: B 1447-2026
Imprès a Grafo, Basauri (Biscaia).
Llibre lliure d’emissions de CO2 gràcies a l’acord establert amb la Fundació Plant-for-the-Planet.
SOLEDAD ROMERO · SEBASTIÁN ILABACA
TRADUCCIÓ: ANNA LLISTERRI
SUMARI
EN CENT
I LA LUA
La papallona que es va tornar eruga
PÀGINA 1
EN CENT I L’ADA
La granota que s’enrojolava
PÀGINA 11
EN CENT
I LA LOLA
La formiga que se sentia sola
PÀGINA 23
EN CENT
I EN BRU
El llop que s’allunyava del grup
PÀGINA 43
EN CENT I LA CLARA
La cuca de llum que no brillava
PÀGINA 33
EN CENT I LA LUA
La papallona que es va tornar eruga
La Lua era una papallona que una nit va perdre les seves precioses ales i quan es va fer de dia era una eruga. I, és clar, va passar de volar lleugera pel cel a arrossegar-se a poc a poc per terra.
La Lua plorava i plorava, i menjava i menjava fulles, alhora que pensava que era ben desgraciada.
«Per què m’ha passat a mi?», es preguntava. «No m’ho mereixo», es queixava tot mastegant un altre tros de fulla.
—Pst, pst… Per què estàs tan trista? —li va preguntar un centpeus.
—Perquè abans era una papallona bonica, tothom m’admirava, celebrava els meus vols… I ara? Mira’m…
Soc una eruga i estic sola… —va contestar la Lua.
—Els teus amics no t’estimen perquè ara no tens ales? —li va preguntar el centpeus.
La Lua es va quedar pensativa i va queixalar un tros de fulla.
—En què penses? —li va preguntar el centpeus.
—En els meus amics —va contestar la Lua.
—I què en penses? —li va tornar a preguntar.
—Si realment eren els meus amics —va contestar la Lua.
—Centpeus, com et dius? —va preguntar la Lua.
—Em dic Cent Peus. Però els meus amics em diuen Cent.
—Cent, et puc fer una pregunta? —va dir la Lua—. Tu tens molts amics?
—Sí. Estic de sort. Tenir amics és com tenir tresors.
La Lua es va quedar pensant i va parar de menjar un moment.
—Jo em dic Lua —es va presentar, i li va allargar una de les potetes.
—Encantat de conèixer-te, Lua —va contestar el centpeus, i va encaixar un dels seus molts peus amb la poteta de la Lua.