LLOBA MUNTANYA DE LA LA
Roberts
Il·lustracions de Keith Robinson
Alice
Títol original Wolf Mountain
Traducció Lluïsa Moreno Llort
Coordinació de l’edició en llengua catalana Cristina Rodríguez Fischer
Primera edició en llengua catalana, setembre del 2025
© 2025 Naturart, S.A. Editat per BLUME Carrer de les Alberes, 52, 2.º,Vallvidrera 08017 Barcelona
Tel. 93 205 40 00 e-mail: info@blume.net © 2025 del text Alice Roberts © 2025 de les il·lustracions Keith Robinson © 2025 Simon & Schuster UK Ltd., Londres
ISBN: 978-84-10469-80-8
Dipòsit legal: B.16278-2025
Imprès a Índice. Arts gràfiques, Barcelona
Tots els drets reservats. Queda prohibida la reproducció total o parcial d’aquesta obra, ja sigui per mitjans mecànics o electrònics, sense la deguda autorització per escrit de l’editor.
WWW.BLUME.NET
Aquest llibre s’ha imprès sobre paper manufacturat amb matèria primera procedent de boscos de gestió responsable. en la producció dels nostres llibres intentem, amb el màxim esforç, complir els requisits mediambientals que promouen la conservació i l’ús responsable dels boscos, en especial dels boscos primaris. així mateix, en la nostra preocupació pel planeta, intentem utilitzar al màxim els materials reciclats, i sol·licitem als nostres proveïdors que facin servir materials el procés de fabricació dels quals estigui lliure de clor elemental (efc) o de metalls pesants, entre d’altres.
DE LA
MUNTANYA LA LLOBA
Il·lustracions de Keith Robinson
Alice Roberts
ALICE ROBERTS
del refugi i es va ajeure amb les potes del davant esteses i la cua aixecada. Va arrufar el morro.
—En sents l’olor? —va preguntar la Tuuli a la lloba.
Totes dues van aixecar el nas per ensumar la brisa.
—Per aquí —va dir la Tuuli, assenyalant en una direcció, i se’n van anar a investigar. La noia es va endur la llança.
Va sentir un espetarrec abans d’arribar a veure el foc. I aleshores es va revelar l’origen de l’olor: un enorme pi solitari, i de l’extrem superior del tronc en sortia una columna de flames com una torxa encesa immensa. La Tuuli s’hi va acostar, molt cautelosa. Més avall, l’escorça s’havia obert per diversos punts, i va veure unes flames que cremaven a dins del tronc, unes flames que sortien del nucli candent de l’arbre. La calor era abrasadora. Aquell cúmul ardent li va fer pensar en la bola d’ira que tenia a dins, en la ira que sentia per l’oncle que havia assassinat el seu amic.
La Lupa va retrocedir. La Tuuli va caminar a poc a poc al voltant de l’arbre, allunyant-se’n quan de sobte saltaven brases del nucli ardent. El foc havia deixat el tronc totalment buit. A través d’algunes esquerdes de l’arbre, que tenien formes d’ulls i fulles, la Tuuli veia què hi havia a l’altre costat. Un cruixit molt fort la va fer recular d’un salt. Era d’allò més inquietant veure com l’arbre es cremava per dins. La Tuuli no havia vist mai res igual. I, encara que pensava que l’incendi l’havia causat un llamp durant la tempesta, no podia evitar tenir la sensació que, en certa manera, era
LA FOSSA
—TU SORTIR.
Allò, sens dubte, va sonar més aviat com una ordre i no com una pregunta.
—No puc —va respondre la Tuuli arronsant les espatlles i ensenyant les mans, brutes de fang.
Aquelles persones es van allunyar de la vora de la fossa i van deixar d’estar a la vista. Però la Tuuli va sentir que deliberaven en veu baixa, llevat d’aquell home, que feia la impressió que no podia parlar fluixet.
La Lupa, que s’havia ajagut i tenia el morro sobre les potes, a la vora de la fossa, va gemegar. A sota, la Tuuli va clavar la mitja llança a la paret de la fossa, però no va arribar gaire lluny. L’únic que va aconseguir va ser fer saltar unes quantes pedres més. Al cap de poca estona, dues d’aquelles persones van reaparèixer a l’altra banda: eren l’home alt i la dona baixeta. Totes dues van mirar la Tuuli. Va poder veure la cara de la dona, que, sota una caputxa de pell, estava solcada per un laberint de cicatrius.
—TU SORTIR —va tornar a bramar l’home.
Aquest cop la Tuuli es va limitar a negar amb el cap.
—T’ajudarem a sortir —va dir la dona amb un accent molt estrany. No pronunciava el final d’algunes paraules. La Tuuli es va adonar que gairebé no tenia dents al davant, i les que tenia estaven molt desgastades.
La jove sabia que no podia triar.
—Podem fer-ho —va dir la Tuuli amb valentia, i va baixar de la roca al camp de gel cobert de neu.
Un recorregut impressionant a través d’un paisatge prehistòric que et farà viatjar en el temps fins a l’edat de gel en aquesta història de valor, supervivència i amistat.
